literatura

Sa Pobla i la narrativa breu de les Illes Balears

Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Jaume Vidal Alcover, Salvador Galmés, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Antoni Serra, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galnés i Neus Canyelles.


Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet.

Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió.



Aquesta antologia de relats constitueix una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l’actualitat, i permet observar l’evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves.

El llibre es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques de Francesc Vernet. (Editorial Moll)


El boom narratiu de les Illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner i Miquel López Crespí.


Entre 1968 i 1980 es produeix l’anomenat boom de la narrativa illenca, tant pel que fa a la publicació de llibres (9 cada any) com pels premis que guanyen els autors. És una generació d’escriptors influïts per les revoltes de maig del 69 a París: tenen esperit rebel, de ruptura. D’altra banda, volen viure de la literatura: fan periodisme, es presenten a premis literaris a les Illes i a Barcelona. Es diferencien de la generació de postguerra pel fet que són escriptors que, sovint, només es dediquen a la narrativa. A la generació anterior, la majoria eren poetes (Vidal Alcover, Riera, Blai Bonet...). Solen ser escriptors prolífics: publiquen molts llibres de narracions i començaren a escriure joves, devers els vint anys.

Els temes més freqüents d’aquesta narrativa són:

a) els canvis socials provocats pel turisme: la burgesia substitueix l’aristocràcia i la societat rural canvia. La Mallorca de l’antic règim a la fi desapareix. Arriben onades d’immigració que no seran integrades.

b) això provoca, també, una crisi de valors, religiosa, un trencament generacional accentuat i canvis de costums sexuals.

c) la guerra civil des de la perspectiva dels vençuts, les atrocitats dels feixistes.

d) La mitificació de paisatges locals: l’Andratx de Baltasar Porcel o el Manacor de Maria Antònia Oliver.

e) El rebel que s’enfronta violentament al món que l’envolta i fracassa. Aquest xoc entre l´individu i la societat està basat en l’existencialisme.

f) La influència de la narrativa llatinoamericana: el realisme màgic. S’arriba a dir que els illencs són els sud-americans de la literatura catalana.

Després de la mort del dictador, el general Franco, el nou panorama polític va canviar la concepció de la literatura: es va acabar la censura i, també, la literatura per aconseguir objectius polítics. Molts d’aquests escriptors, en esgotar els temes de crítica i de protesta, després de veure que no poden canviar la societat amb la literatura, han evolucionat cap a altres camins: l’experimentació textual (Antònia Vicens, Biel Mesquida), la prosa poètica (Gabriel Janer), la novel·la de gènere (Antoni Serra) o la novel·la històrica (Carme Riera). Un cas diferent seria el de Miquel López Crespí, que fa una crítica de les renúncies de la transició a la democràcia.

A més dels seleccionats per a l’antologia, també han escrit narrativa breu altres escriptors d’aquesta generació com Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Miquel Ferrà, Valentí Puig i Xesca Ensenyat.

Narrativa Breu a les Illes Balears (Editorial Moll, Ciutat de Mallorca, 2006)


Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.


Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes


Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí



Llorenç Villalonga

Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.



Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.

Categories: literatura

CARNER, ENCARA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 02/11/2017 - 08:30
Al primer volum de la seva autobiografia, Bob Dylan explica que el dia que va tornar del funeral del seu pare al Midwest va trobar a sobre de la taula una carta d’Archibald MacLeish, un dels grans poetes nord-americans (els altres, segons ell, són Carl Sandburg i Robert Frost): "Aquests tres, els Yeats, Browning i Shelley del Nou Món, eren figures gegantines, havien definit el paisatge de Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Desdefinicions (clandesTintinitat)

ClandesTintinitat. Llegir còmics d'amagat.
Categories: literatura

Caciquisme, clergat i novel·la històrica - Escriptors de sa Pobla: Miquel López Crespí


Miquel Costa i Llobera

Per Joan F. López Casasnovas


"Defallir" és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.



"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.


Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".


Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.


Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!


López Casasnovas, Joan F. "Defalliment". Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.
Categories: literatura

SOM GOSSOS?

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 01/11/2017 - 14:26
Avui és Tots Sants, el dia dels morts. De la mort viva, dels avantpassats pervivint en nosaltres. I la Montse, desorientada com tants, m'envia l'àudio d'un text d'Hernán Casciari ("Una canción de cuna") parlant sobre "Pare" de Serrat i sobre Catalunya. Jo li menciono la peça extraordinària de Casciari sobre Messi, que em va guanyar per sempre més com a lector seu. Li envio l'enllaç al text i, és Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Ruth Troyano a Tens un racó dalt del món




Ruth Troyano és la convidada aquesta setmana a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre.
Especialista en comunicació i enologia, ens comentarà els sis primers llibres de la col·lecció de la URV Retrats de vi, dedicats a sis enòlegs de diverses DO catalanes. Aviso que us farem enveja i tastarem un bon vi de la Terra Alta.
A la secció La llibreria recomana, ens visita Sergi Bassa, de la llibreria Bassa de Móra d'Ebre, que ens parlarà de dos clàssics: Los Buddenbrook, de Thomas Mann, i ¿Sueñas con androides las ovejas eléctricas?, de Philip K. Dick (és a dir, el llibre que va inspirar Blade runner)
A la secció Què fem a les biblios, Marc Jornet de la Biblioteca Mercè Lleixà de Roquetes, ens explica la seva activitat de lectura de contes a escoles de tota la comarca,  El farcell de contes.
També estrenem les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
Abans, a l'inici, tindré un recordatori per als dos recitals de Versos contra la violència, que van tindre lloc el 7 i 8 d'octubre a La Ràpita i Roquetes, amb un dels moments més emotius de la mà de Sergi Quiñonero.
El programa es podrà veure en directe els dimecres 1i 8 de novembre a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

RESTAURAR

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 31/10/2017 - 08:30
Al 1938 també prometien pa blanc. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Versos contra la violència, el llibre


Després de l'èxit i de les emocions viscudes durant els dos recitals Versos contra la violència, del 6 i 7 d'octubre a la Ràpita i Roquetes, us comunico que es troba en procés d'edició el llibre, amb més de 70 participants, que publicarà Onada Edicions, amb tots els beneficis destinats a una bona causa.
La intenció és que el pugueu comprar i regalar abans de Nadal.
Seguirem informant, ja tenim tancada la primera presentació que serà tot un espectacle.
Categories: literatura

Misteris, enigmes i capítols inèdits de ‘El mar’ de Blai Bonet

Vilaweb Lletres - Dll, 30/10/2017 - 22:00

El dia 2 de novembre arriba a les llibreries una nova edició de la novel·la de Blai Bonet, El mar, la millor obra de l’escriptor mallorquí, que ha marcat la literatura catalana contemporània. Es va publicar el 1958 a l’editorial Aymà, en la col·lecció ‘Club dels Novel·listes’, i va ser el primer llibre que va editar Joan Sales en aquest segell. Però aquesta nova edició és especial, i tota una novetat, perquè incorpora com a apèndix nou capítols que es troben en l’original mecanografiat que Blai Bonet va enviar a la censura, que avui es conserva a l’arxiu de la censura d’Alcalá de Henares.

El volum nou té un epíleg de l’especialista Xavier Pla, que ajuda a comprendre la importància del procés d’edició i publicació d’aquesta novel·la i les vicissituds que va seguir. Des d’aquest punt de vista, es mostra plena de misteris. Hem parlat amb Xavier Pla perquè ens els expliqui i ens parli de les dimensions de l’obra.

D’entrada, a l’epíleg del llibre, Xavier Pla situa Blai Bonet: «La seva veu literària solar, exaltada, radical i alhora contradictòria, que sempre sotragueja la consciència del lector, que es veu abocat tant a mirar-se de cara al fons del mirall com a obrir totes les finestres davant la immensitat de l’aire lliure.» I també diu: «L’escriptura sacsejada i trasbalsada de Blai Bonet, de vegades inquietant i enigmàtica, precursora del textualisme (aquí hi ha Biel Mesquida i, una mica més enllà, Quim Monzó), va portar la literatura catalana a explorar espais d’expressivitat mai vistos abans. Bonet concep la literatura com un acte de risc, de tensió extrema, d’una gran força interior.»

Xavier Pla qualifica El mar com una «obra expansiva, que desborda les fronteres tradicionals, en què la poesia és inseparable de la novel·la i la novel·la dels dietaris i tots alhora són indestriables de la seva obra com a crític d’art o com a articulista.» I, en concret, en diu: «Seixanta anys després de ser publicada, El mar és una novel·la que no ha envellit gens i que mereix tota l’atenció dels lectors d’avui. […] És bàsicament una reflexió existencial sobre la condició humana a partir de les vivències radicals i subjectives d’un grup d’adolescents interns en un sanatori de tuberculosos.»

L’original mecanografiat d’El mar a l’arxiu de la censura
Però el fet és que quan es va trobar l’original mecanografiat d’El mar a l’arxiu de la censura es va descobrir que l’obra publicada era substancialment diferent, molt més llarga i amb més personatges, que en el text que finalment es va publicar es troben fusionats. Xavier Pla ha investigat sobre les diferències entre totes dues versions i el temps que va trigar a arribar a la impremta la definitiva.

Sobre la recerca i les troballes fetes, Pla explica a VilaWeb: ‘Hi ha molts misteris i enigmes de la reelaboració i la publicació de l’obra que no hem resolt. Per una banda, l’original que es va presentar a la censura es va autoritzar sense que s’hi ratllés ni una sola paraula. Es va autoritzar tal com es va enviar. I això és sorprenent, perquè és una novel·la que ataca la moral de l’època. Així i tot, Aymà no la va publicar tal com l’havia autoritzat la censura. Va tardar uns mesos a publicar-la i la versió que en va aparèixer és molt diferent, és la que coneixem. Per què? No ho sabem del cert.’

Pla continua dient: ‘Blai Bonet va presentar El mar al premi Joanot Martorell i el va guanyar. Al jurat hi havia l’editor Joan Sales, autor d’Incerta glòria. Sabem que li va agradar. També sabem que El mar va ser el primer llibre del qual Sales va tenir cura completa com a editor, en el sentit ampli del terme. I sabem que va intervenir-hi, que va exercir d'”editor” a l’anglosaxona. Només en tenim una prova, però és inequívoca; una carta que Sales va escriure a Xavier Benguerel, coeditor d’Aymà, on li deia: “Jo em penso que la tírria que em té Blai Bonet és per haver-li arreglat El mar…”‘

Però Xavier Pla també diu: ‘Van transcórrer uns quants mesos entre el moment que El mar va passar la censura i el moment que es va publicar, i tot indica que fou el temps que Sales va esmerçar en la novel·la. Però Sales no hi toca gairebé ni una coma; hi fusiona alguns personatges, en retalla alguns capítols, n’elimina algunes escenes i hi dóna un nervi central als dos protagonistes, en Manuel Tur i l’Andreu Ramallo. El resultat és exaltant, perquè és molt fidel a l’esperit i el temps de l’obra. L’original mecanografiat per a la censura ens mostra una novel·la més digressiva, amb molts personatges, més desconcertada.’

En aquest sentit, el treball d’edició de Sales va ajudar la novel·la. A més, va ser aquesta edició publicada que va reconèixer Blai Bonet en vida. Per això ni Xavier Pla ni l’editora de club Editor, Maria Bohigas, en cap moment no van considerar de publicar l’edició trobada en l’arxiu de la censura. Pla recorda que hi ha un precedent que ni l’un ni l’altre no volien repetir: la novel·la K. L. Reich, de Joaquim Amat-Piniella, de la qual Edicions 62 va publicar la primera versió, la que no va ser censurada. Però el fet és que era literàriament inferior a la segona versió, que és la que es va publicar; malgrat les accions de la censura, és una versió literàriament superior. Amb El mar no volien que es repetissin aquests dubtes a l’hora d’escollir versions. Per això, Bohigas i Pla es van decidir a publicar la versió reivindicada per Blai Bonet afegint-hi un apèndix amb nou capítols inèdits, que són la selecció dels capítols inèdits de la versió de censura que Pla va trobar de més qualitat.

Joan Sales i Camilo José Cela
L’epíleg de Pla diu que hi ha dos personatges determinants vinculats a El mar de Blai Bonet. L’un ja l’hem esmentat: és l’editor Joan Sales, que va tenir molta incidència en l’edició final de l’obra. Però n’hi ha un altre: l’escriptor Camilo José Cela, que en aquell temps residia a Mallorca i que Bonet considerava el seu mestre. Més i tot, la seva relació arribà a ser com de pare i fill. Tingueren amistat i una relació epistolar. A més, sembla clar que sense el llibre de Camilo José Cela Pabellón de reposo Bonet no hauria imaginat la seva novel·la, basada en l’experiència al sanatori de Caubet, d’adolescent, on es guarí de la tuberculosi. I aquest vincle fa pensar a Xavier Pla que podria ser la intervenció de Cela que va fer que no es toqués l’original de Blai Bonet. Recordem que Cela va ser censor també. Però d’aquest fet no n’hi ha cap prova.

L’epíleg de Xavier Pla també inclou una altra troballa, la crítica d’El mar que en va fer el 1958 Josep Maria de Sagarra –ja gran– a La Vanguardia, on el comparava amb Le mur de Jean-Paul Satre. Pla també es refereix al vincle de Bonet amb Pier Paolo Pasolini: ‘En la seva homosexualitat, en el seu cristianisme i la seva defensa del sagrat, en la seva reivindicació de la llengua i de la terra, en la seva passió filològica, en la seva preocupació per la noció de culpa, Bonet sempre va reconèixer Pasolini com un germà.’

Categories: literatura

Sa Pobla (1940): els presoners republicans

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional. (Miquel López Crespí)


Sa Pobla 1946. Memòria de la derrota republicana.



Qui signa aquest article va nèixer sota la influència, per una part, de la derrota de la República i també, sortosament, de la victòria aliada sobre el nazifeixisme. Ambdues influències condicionaran de manera molt importat tant la meva vida com la meva obra literària.

Qui signa aquest escrit va néixer a sa Pobla, si els papers no ens enganyen, un dia de finals de desembre de 1946. Concretament el trenta de desembre de 1946. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial i quan, a les Illes i la resta dels Països Catalans, la repressió feixista contra l'esquerra era més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor: aquelles insuportables pel·lícules d'Antonio Molina, Lola Flores, Paquita Rico o l'inefable Joselito.


De de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Però les feines, la supervivència quotidiana, aquell llibre que has de lliurar a l'editorial, els articles de cada dia, tot plegat, havien endarrerit la meva intenció de fullejar diaris i revistes antigues. Aquest estiu, emperò, m'ha estat possible furgar una mica en aquell remot passat.

Aleshores el pare, l'exalferes de la República Paulino López, ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració on l'havien portat, com a presoner de guerra. Parlam del famós "Batallón de Trabajadores número 151" que, sota comandament d'oficials franquistes i els falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.


Mallorca sense turistes. "Ses Casetes" de sa Pobla i aquells estius dels anys cinquanta. En la fotografia podem veure l'escriptor Miquel López Crespí, la seva mare Francesca Crespí Caldés i Francesca López Crespí.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. De Can Verdera era també el famós batle primoriverista, cap de la Unión Patrióta, Miquel Crespí i Pons, el mateix que en els anys vint ajudà a bastir l'escola Graduada de sa Pobla. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de Sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra, parlam dels anys quaranta, la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties, se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, volgueren trasbalsar el món.


Cines de sa Pobla: Ca'n Pelut (el "Coliseum").

La generació del meu pare, la dels perdedors de la guerra, va ser una generació perduda. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància d'aquell de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de guerra, en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. Els pare havia vist els seus companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales, contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després d'haver patit la guerra i els anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de la situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, després de la derrota de la República el trenta-nou, s'implicàs en política, el que li devia importar, cap a l'any 1946, era com garantir una feina que li permetés mantenir la família i aquell fill que acabava de néixer.

Tornem als diaris. L'any 1946 les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El nou de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, sense cap vot en contra, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix".

Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el socialisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als nord-americans com per per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supós que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, a Can Guixa o Can Pelut, la pel·lícula de "Hispano-Americana Films" El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El vint de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure aquells pans que duraven tota la setmana.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conrava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava encara a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l'hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren moltes fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat certa "repressió" oficial per allò de "quedar bé", el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la "Vespa". Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Miquel López Crespí



Front de Terol l'any 1937. A la dreta de la fotografia podem veure l'oncle de Miquel López Crespí, José López Sánchez, cap de transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular de la República.


Sa Pobla, la República, els camps de concentració feixistes, Miguel Hernández, Francisco Galán, José López, els presoners republicans, la lluita antifranquista...


Estam recordant fets dels anys 1955-56. Jo tenia deu anys. És quan les primeres impressions estrictament culturals (Costa i Llobera, les històries de la guerra que m'explica el pare, Paulino López i l'oncle, José López, que combateren en favor de la República, per la llibertat dels pobles de l'Estat) comencen a restar perfectament enregistrades en la meva memòria infantil. He explicat en altres articles l'arribada a sa Pobla, a començament de 1940 del pare, com a presoner de guerra del franquisme, represaliat per haver lluitat per la llibertat del poble treballador, condemnat pel feixisme a treballs forçats i, per tant, un número més en el "Batallón de Trabajadores Número 153", destacat a sa Pobla (en serv alguns documents importantíssims d'aquella època). El pare sempre m'explicà que va ser el tenir la sort de conèixer ma mare, na Francesca Crespí Caldés de Can Verdera, el que li salvà la vida. Aleshores els presos republicans, maltractats, mal alimentats per la dictadura de Franco i botxins de Falange Española y de las JONS, morien a conseqüència de les pèssimes condicions de feina, higièniques, per mil malalties per a les quals no hi havia ni metge ni medicines... Imaginau-vos! En un moment s'esdevenien les execucions en massa contra els vençuts -pel simple fet d'haver lluitat per la llibertat-... d'on, com i perquè, els guanyadors havien de tenir cura dels derrotats? Una política no escrita de la dreta feixista que havia guanyat la guerra, era procurar l'extermini massiu -per manca d'atencions, per excés de feina- dels homes i dones que havien donat els millors anys de la seva vida lluitant per millorar el destí de la humanitat.


Parlam ara de començaments dels anys quaranta. En un determinat moment -1943- i, segurament per fugir de la repressió que a la península s'exercia també contra els antics combatents de l'exèrcit de la República i quan la situació del pare ja havia millorat considerablement gràcies al seu casament amb una de les filles de Can Verdera, és quan crida a Mallorca al meu oncle José López Sánchez. Aquest homé, que havia nascut a Conca el dinou de març de l'any 1915 (i mort a Ciutat el 27-III-1999) tengué una importància cabdal en la meva posterior formació cultural. Home de vasta formació humanística, igual que el pare, de seguida que s'inicià la sublevació feixista del trenta-sis contra la República, participà activament en la defensa de les llibertats democràtiques. I així com el pare lluità activament al costat de la CNT (coneixent Durruti i la majoria de dirigents de l'anarcosindicalisme), l'oncle Josep estigué amb la XXII Brigada en la majoria dels més importants combats de la guerra. Record molt especialment els seus comentaris referents a la batalla de Terol, en la qual -tenc algunes fotografies d'aquests fets- participà activament ja que formava part de l'Estat Major com a un dels màxims responsables de Transmissions (les comunicacions de l'alt comandament amb les línies de front i altres servis militars). A les ordres de Francisco Galán, lluità seguint els plans del general republicà Hernández Sarabia. En aquells mesos establí una forta amistat amb el gran poeta Miguel Hernández -al que havia conegut a Alacant i al qual havia guanyat en un concurs de poesia realitzat a les trinxeres-. Com se sentia d'orgullós l'oncle d'haver guanyat, malgrat fos per casualitat, al seu gran amic, el comissari republicà Miguel Hernádez! En aquells duríssims -i freds!- mesos de desembre del trenta-set i gener- febrer del trenta-vuit, mentre lluitaven contra les tropes feixistes, italianes i hitlerianes, pogué conèixer a fons militar republicans com Líster, Modesto, el Campesino...


L'oncle José s'instal·là a sa Pobla a començaments dels quaranta i treballà, fins a mitjans dels anys seixanta, amb el pare, fent de pintor. El pare i l'oncle es dedicaven especialment a la pintura de cotxes i camions, però també s'especialitzaren en la decoració d'interiors i en els quadres -el pare era un excel·lent pintor afeccionat del qual resten centenars d'obres per moltes de les cases de sa Pobla i xalets del Mal Pas, el Port de Pollença, el Port d'Alcúdia, Aucanada...- A causa de la demanda que tenia, el pare no donava a bastament!


Els meus primers records jovenils situen el taller del pare i l'oncle, en una de les grans naus de Can Ripoll, just al costat de la plaça del Mercat, ben davant de l'Institut de Can Garroví. Anys de feina intensa, amb tants de camions feinejant amb la patata -tot el poble en marxa preparant l'exportació anual-. Per Can Ripoll compareixien a petar la xerrada una estona, alguns dels expresoners republicans que havien picat pedra amb el pare. Entre els més assidus a la xerrada record a la perfecció en Guzmán Rodríguez Fernández, un gran amic del pare i de l'oncle, al qual fa uns anys entrevistà Joan Company per a la revista Sa Plaça (vegeu el número 45).


En la indroducció a l'entrevista, com a pòrtic de presentació Joan Company escrivia: "En Guzmán Rodríguez vingué a sa Pobla com a integrant d'un contingent de mil dos-cents bascs que foren obligats a realitzar treballs per caprici dels guanyadors de la guerra del 36. La repressió que va patir en Guzmán no tingué altra causa que trobar-se en una republicana i per tant haver d'incorporar-se a les files de l'exèrcit fidel a la República. Durant dos anys estigué reclòs a distints llocs com a presoner de guerra, l'any 1939, se'n pogué tornar a casa seva; però un any més tard el cridaren i, amb el pretext que no havia complert el servei militar, l'enviaren a Mallorca com a integrant d'un dels anomenats "Batallons de Treballadors" que, formats per soldats del derrotat exèrcit republicà, eren obligats a realitzar obres públiques principalment carreteres i camins. Però ni les dures experiències que forçosament hagué de viure durant la guerra, com a soldat, primer a diversos fronts, i com a presoner després; ni els dos anys passats en el "Batalló de Treballadors" han deixat en el seu esperit ni la més petita amargura ni el més mínim ressentiment".


Record com si fos ara mateix les eternes discussions a Can Ripoll o, en algun cafè de la plaça de sa Pobla, comentant els coms i els perquès de la guerra! En el fons, ara que ho pens amb perspectiva d'anys, va ser l'exemple d'aquests autèntics herois anònims del trenta-sis, el pare, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, la història del temps que va passar amagat a casa seva -perquè no el matassin els falangistes- Pau Canyelles Socies, la defensa de la República feta pels carrabiners de sa Pobla, l'actitud valenta i decidida del socialista Jaume Serra Cardell (que va ser afusellat l'any trenta-set) després d'una parodia de judici, el que, a poc a poc, em va fer anar decantant envers les idees de progrés i lluita per la llibertat del poble treballador que he mantingut aquesta darrers trenta-cinc anys -la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim franquista va ser a començaments dels seixanta, quan just havia fet els catorze anys-. Ben cert que cap dels meus llibres no s'hauria pogut escriure sense tenir sempre presents els exemples lluminosos -i tants d'altres de semblants!- dels quals he parlat una mica més amunt!


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Categories: literatura

<div class="separator" style="clear:


Dijous passat vaig assistir a la llibreria La 2 de Viladrich a la presentació del llibre Mar da morte, de Santi Borrell, a càrrec de Tomàs Camacho.
Un recull de poemes i d'emocionsque, després del sedàs del temps, ens fan reviure la tragèdia negra del Prestige, ens recorden les doloroses imatges, la indignació, amb l'estil propi del Santi, de vegades visceral, sempre vital, amb tocs vanguardisme, donant relleu a les paraules, que s'alcen per cridar més fort, de ràbia, de dolor.
La poesia és terapèutica, una eina contra l'oblit.
Categories: literatura

Estimat diari: així és la vida, sense èpica, a la rereguarda

Vilaweb Lletres - Dg, 29/10/2017 - 22:00

‘Avui ha estat un dia horrible. El 19 de juliol de l’any 1936 quedarà gravat en la història.’ La Pilar Duaygües té quinze anys, fa poc que ha començat a escriure en el seu diari personal, com tants altres adolescents que necessiten aquest amic íntim a qui confessar-li les fatalitats i les alegries. Però la guerra se li encreua, ara que viu a Barcelona, i el diari es convertirà, sense ser-ne ella conscient, en la crònica de la rereguarda. Un dia a dia on conviuen les classes a l’escola amb la cua per a comprar pa i les fugides corrents al refugi; l’enamorament del company de classe amb les nits sense poder dormir pels bombardeigs a la cantonada; les sessions de cinema amb els refugiats que arriben de Madrid, les lleixes de queviures buides i les ‘barbaritats’ dels ‘moros i els feixistes en entrar a les poblacions’ a mesura que avancen i van guanyant la guerra. La pèrdua de la innocència a cop de bomba i de budell buit.

La productora i directora de cinema Tània Balló i l’historiador Gonzalo Berger, que treballen junts en altres projectes relacionats amb la guerra del 36, han editat ara el dietari de Pilar Duaygües per primera vegada. És Querido diario; hoy ha empezado la guerra (Espasa). Hem quedat amb Tània Balló al bar gracienc on els fills de Pilar van parlar-li de l’existència d’aquest dietari.

Quin valor documental i històric vau veure en aquest dietari quan us va caure a les mans?
—El document de la Pilar és original, ningú no l’ha manipulat mai. Ni ella, ni els seus fills, ni nosaltres. En aquest sentit, és un testimoni verge. D’una altra banda, si bé la Pilar no viu amagada, viu una altra lluita interior molt més interessant, que és l’intent, malgrat tot, de la normalització de la violència. No només en un sentit físic, sinó de l’estat de violència. Que una societat estigui en constant tensió per la violència.

Sorprèn la consciència que té, tan jove, del moment històric que viu.
—Ella amaga els diaris per por que en algun escorcoll els trobin. És molt conscient que si els requisen, pot ser empresonada i, fins i tot, diu que pot ser afusellada. Hi insisteixo: és una noia que exposa la por de ser afusellada perquè ha escrit un diari personal. Això és el més interessant d’aquest diari: no escriu pensant que ningú la llegirà. És molt important. En els casos de gent anònima, no hi ha voluntat que ningú et llegeixi. No ets ningú conegut que escriu memòries i dietaris amb la vanitat que seran llegits. Ella escrivia per a ella mateixa.

El fet de viure en una família culta i activa políticament deu tenir a veure amb les reflexions que deixa escrites al diari.
—És una nena molt culta. Només cal veure el nivell de lectura que té i la quantitat de films que mira. Vaig comptar tots els films que mira durant els tres anys de guerra, que els anota tots, estrictament, amb títol, director i actors: me’n van sortir més de 150. Mostra una nena molt fantasiosa, que vol que la seva vida sigui de pel·lícula. I viu en una família de classe mitjana amb uns pares amb una forta consciència del valor de l’educació, sobretot tenint en compte que les filles són dones, i els temps no eren com ara. Volen que les filles siguin educades en igualtat. Ella ha anat sempre a escola i les tres germanes tenen estudis, a més d’haver-se posicionat políticament ben d’hora. El pare devia tenir convenciments d’esquerres forts. Tot això bullia en aquella família. Hi havia converses a casa.

«Al meu costat hi havia uns nens refugiats de Madrid. Un d’ells ha rebut la carta de la família donant-li la mala notícia que la seva mare ha mort; el pobre, com que no sap llegir, no se n’ha pogut assabentar i els altres nens no li ho han volgut dir. Tot això és per culpa de la guerra.»

Les germanes Duaygües. (Imatge de l’àlbum privat de la família Duaygües inclosa en el llibre ‘Querido Diario: hoy ha empezado la guerra’.)

Un dels valors del dietari és el contrast del relat. Ara explica que va al cine, ara que ha caigut una bomba. Ara relata les baralles amb les amigues o l’enamorament d’un noi, ara explica els quilos que s’ha aprimat i la gana que passa.
—És un element a tenir en compte: la vida no heroica de la guerra.

La guerra no té èpica.
—És justament això que explica. Per mi, aquesta no-èpica és la més heroica. Perquè van haver d’aprendre a conviure amb la violència. Que una societat acabi assumint que el dia a dia ha d’entrellaçar-se amb una violència constant no s’oblida, i condiciona la teva manera de viure. La vida va ser així a Espanya durant molt de temps. La Pilar va a l’escola, té les seves amiguetes, els amors que als quinze anys et penses que seran per a tota la vida, i això és intergeneracional, intrínsec a l’adolescència. Però això de sobte es veu interromput per un altre discurs que existeix en paral·lel en igual magnitud, que és la guerra, i que vol dir passar gana, veure les teves llibertats cohibides i que les bombes caiguin al costat de casa teva.

‘Aquest matí em trobava molt malament, m’han telefonat les meves amigues per veure si estava viva, amb aquests bombardeigs!’ (19 de març del 38)…
—O com quan diu ‘avui estic tan cansada que no m’aixeco tot i les alarmes’. Aquesta frase em va commocionar. És tal la interiorització de la violència que arriba un punt que no t’alces del llit i si et cau una bomba, doncs que et caigui, però ja no pots més. Parlem de fa vuitanta anys, és a dir, dins del marc que encara entenem com a història personal, perquè tenim elements vius que recorden allò que van viure.

Un dietari que és una crònica de la vida a la rereguarda.
—I la innocència de la Pilar encara fa més impactant aquesta crònica. Ella veu una tragèdia i la descriu. Hi ha moltes coses que són pura radiografia d’allò que passava a Barcelona entre 1936 i 1939. Amb la voluntat de no ser manipulada, perquè no preveia que ningú el llegís. Això és molt interessant, històricament. És interessant que vagin sorgint aquesta mena de testimonis anònims, perquè és en l’anàlisi d’aquests testimonis anònims d’on traurem una fotografia de què va passar, perquè no hi ha manipulació.

«En passar pel carrer Provença hi havia homes amb pistola i metralladora. […] Diuen que hi ha una barbaritat de morts i ferits, que els hospitals són plens i les ambulàncies no han parat ni un minut.»

I amb ulls de dona, a més.
—Jo sóc del parer que seran els ulls de dona que ens descobriran aquesta normalitat. Les dones van protagonitzar la rereguarda. Són les qui van crear mecanismes socials per a sobreviure-hi i establir-hi certa quotidianitat i normalitat. Són les dones les qui pateixen, amb molta diferència, l’agreujament de l’oblit. Aquesta tasca de lluitar per la supervivència tot i assumir la violència, la pèrdua, la mort, no ha estat mai reconeguda. I, segurament, més enllà de la qüestió endèmica que és el masclisme de la història, per la idea que culturalment es considera que aquesta funció és la que pertoca a la dona, la de protegir, aconseguir que les coses funcionin en el nucli familiar. Per què hem de fer heroic o reconèixer una cosa que és la que els pertoca fer? Hi va haver moltes dones que van agafar el fusell i se’n van anar a la guerra, i van lluitar en igualtat de condicions, i si no ho van poder fer és perquè no els ho van permetre. Les dones van participar activament d’una manera molt seriosa durant la guerra. I a la rereguarda van fer una feina exemplar. Es van organitzar. I van fer possible la supervivència de la societat. On és escrit que això ho hàgim de fer nosaltres? Això és un valor de gènere que s’ha de posar en alça i sota el paraigua dels herois, de les heroïnes. Van ser moltes les heroïnes que van sortir cada dia a lluitar perquè ni fills ni veïns caiguessin en desgràcia. En aquest cas, estem molt contents, en Gonzalo i jo, que un testimoni així hagi estat escrit per una dona.

«No hi ha verdura ni taronges; en fi, que és una calamitat això dels queviures, jo m’he aprimat quatre quilos i sempre tinc gana. La llet, com que hi ha tants ferits, la porten a l’hospital.»

Va ser cercant informació sobre les milicianes afusellades a Manacor el 36 que vau anar a parar a aquest dietari. Una de les germanes de la Pilar, la Teresa, es va enrolar a les milícies antifeixistes.
—Amb en Gonzalo treballem dos projectes en paral·lel. L’un, un documental que dirigeixo amb Jaume Miró, i que posa en context audiovisual la recerca d’un any i mig amb en Gonzalo i en Jaume per a trobar la identitat d’aquelles cinc dones. Es titula ‘Milicianes’. Durant la recerca, se’ns va encreuar un nom: Teresa Duaygües Nebot. Paral·lelament, amb en Gonzalo tenim un altre projecte, que és el de fer el cens total de les dones que van participar com a milicianes durant la guerra civil. També aquí ens va aparèixer el nom de Teresa. Vam contactar amb la família Duaygües, i vam quedar amb els nebots de Teresa. Cap de les altres germanes no havia tingut fills. Per tant, la Maria Pilar i el Francesc eren els hereus de la memòria d’aquesta família, amb quatre germanes molt potents. Durant la conversa, la Maria Pilar ens va dir que, quan va començar la guerra, la seva mare tenia quinze anys i escrivia un diari. Se’ns van posar els ulls com taronges. Va ser molt emocionant. En la recerca històrica, tant en la versió acadèmica com en la més detectivesca, quan algú et diu que té una cosa així, la imaginació se’t dispara. I encara no ens podíem imaginar què acabaríem tenint a les mans.

El somni de qualsevol explorador.
—Quan vam acabar de llegir els onze llibrets, ho vam tenir clar. La combinació amb en Gonzalo va ser òptima. Ell va veure de seguida que érem davant un testimoni únic, des del vessant històric, amb una mirada dels fets i una transparència i una fotografia que poques vegades s’havien vist. I per una altra banda, jo vaig poder entendre el valor literari i la força publicable que tenia aquest testimoni. Que no és només el testimoni d’una catalana a Barcelona durant la guerra civil, sinó el d’una adolescent a una ciutat que podria ser qualsevol ciutat de l’estat, i per tant, el relat és expansible. Tots ens hauríem de sentir interpel·lats, siguem d’on siguem, sobre aquest relat.

Hi ha la qüestió de la llengua. Ella escriu els diaris en castellà, però de tant en tant apareixen expressions reveladores. ‘Hacer sábado’, ‘todo pasenado’, ‘hacer la faena’, ‘a cuartos de doce’, ‘he padecido’…
—Hem estat molt fidels a l’hora de mantenir aquesta estructura fonològica del diari, aquestes ‘catalanades’, perquè parla de la Pilar i del seu entorn. Ella no podia escriure en català en aquell moment. Venia de Melilla i d’Anna, una cosa era saber català i una altra saber escriure en català. La seva educació acadèmica fins aquell moment havia estat en castellà. Però sí que queda clar que tota la seva vida va parlar en català.

«Em fa ràbia anar al cine perquè obliguen a saludar amb el braç estès, o sigui, la salutació feixista. A la pantalla apareix el rostre de l’idiota de Franco mentre toquen el seu himne i tot el món ha de posar-se en peus i saludar. Si no es fa, els soldats que vigilen peguen els qui no obeeixen. A mi, el primer dia, em va agafar una passió de riure veient tantes persones amb el braç horitzontal que semblava que miressin si plovia.»

Acabada la guerra, ja no va escriure més?
—Poc després de la guerra va conèixer l’Emili, que havia estat milicià d’Estat Català i va ser enviat a fer el servei militar. Aleshores van començar a escriure’s cartes. La Pilar les guardava en una capsa, n’hi ha unes cinc-centes, que ara guarden els fills. En el cas de la Pilar, doncs, hi ha una voluntat de permanència de la memòria. Primer els diaris, després les cartes. Quan es va casar amb l’Emili, ja no va tornar a escriure. Havia aconseguit la família anhelada i no tenia cap necessitat d’explicar cap intimitat. Va deixar aquest passat al fons de l’armari. Fins que es va morir, i aquest llegat va anar a parar als seus fills.

El diari de la Pilar. (Imatge de l’àlbum privat de la família Duaygües inclosa en el llibre ‘Querido Diario: hoy ha empezado la guerra’.)

 

Categories: literatura

Lluís Calvo: ‘Els imparables vàrem actuar com un buldòzer’

Vilaweb Lletres - Dg, 29/10/2017 - 22:00

Lluís Calvo va néixer a Saragossa el 1963 i enguany fa trenta anys de la publicació del seu primer poemari, Veïnatge d’hores, que va publicar amb la mítica editorial Llibres del Mall. Era el 1987. Han passat moltes coses de llavors ençà, com ara la publicació de dinou poemaris. Aquest home, que ha fet de baula entre els poetes de la generació dels setanta i els novíssims autors que reciten a l'(h)Original i publiquen a Labreu, es pot permetre el luxe de mirar de cua d’ull la seva obra i fer-ne una antologia, Llum a l’arsenal, que ha estat preparada per David Jiménez i té un pròleg de Jordi Marrugat per publicar a la col·lecció ‘La Fosca’, de Lleonard Muntaner, una altra col·lecció que agafa molta volada. A més a més, hi ha l’honestedat i l’honradesa de no deixar cap llibre fora de l’antologia, malgrat el pes específic que tenen les darreres obres dins el conjunt. El resultat és la lectura de cent poemes imprescindibles d’un autor fonamental per a la corretja de transmissió del fet poètic a casa nostra.

Quin sentit té que ara parlem de poesia?
—Amb les preguntes el sentit anirà sortint. La poesia no té mai un a priori, sempre és una incògnita, ha de tenir la idea de sorpresa i impuls, com a mínim això és el que ha marcat aquests trenta anys de dedicació a la poesia. Una de les cites de la Laia Noguera amb què s’obre el llibre ho explica molt bé: ‘L’art podria ser el mitjà per a transitar per la consciència. Si resulta que et confirma en els hàbits, no dic que no sigui art, sinó que no m’interessa’. És exactament això.

Heu celebrat trenta anys de dedicació a la poesia, però també d’una dedicació a la literatura que inclou novel·la, assaig, texts en premsa… Qui és aquest altre Lluís Calvo?
—És curiós parlar dels altres textos per celebrar els trenta anys de poesia, però és que es produeix la paradoxa que hi ha gent que ha descobert la poesia a partir de la lectura dels assaigs. Són lectors que segueixen els teus assaigs i que, després, tangencialment, entren en la poesia. Jo crec que formen un conjunt, els gèneres que més m’agrada llegir i que més m’agrada escriure, són gèneres majors. L’assaig m’ha anat bé per guanyar lectors diferents per a la poesia.

Vau iniciar la vostra trajectòria poètica el 1987 publicant ni més ni menys que a la mítica col·lecció de poesia de Llibres del Mall. Què va significar per a vós?
—Doncs mira, vaig començar amb Llibres del Mall i els darrers llibres els he publicat amb Labreu i amb Lleonard Muntaner. I ho dic perquè vegis que hi ha un esperit de connexió entre les editorials independents, entre les que fan una aposta ferma que va més enllà del guany immediat i del reconeixement instantani d’aquest pinso prefabricat que sovint és la literatura. Publicar a Llibres del Mall va ser molt important perquè va significar enllaçar amb els poetes de la generació dels anys setanta, que sempre he admirat moltíssim. Els Llibres del Mall són els primers que em van arribar, i hi vaig descobrir molta gent que sempre m’havia interessat molt. O sigui que començar la trajectòria publicant amb Llibres del Mall i amb el premi Amadeu Oller va ser força impactant.

En aquests trenta anys de trajectòria n’heu vists de tots colors, però vau formar part del moviment dels imparables. En queda res?
—Els imparables va partir d’un nucli fundacional de tres persones i a partir d’aquí va ser una antologia amb nou poetes [Joan-Elies Adell, Sebastià Alzamora, Hèctor Bofill, Lluís Calvo, Maria Josep Escrivà, Manel Forcano, Txema Martínez Inglés, Isidre Martínez Marzo i Susanna Rafart], i jo crec que va ser una operació comercial intel·ligent. Hi podem fer moltes crítiques i autocrítiques, però el fet cert és que vàrem actuar com un buldòzer que va aplanar molt el camí a tots els poetes que varen venir després. El 2004 hi va haver una reacció irada dels qui defensaven el dogma i els propòsits de la poesia que s’havia fet fins llavors. I és cert que no va ser elegant, però sí que va ser una manera molt efectiva de rebentar els dics que hi havia. L’antologia mostra una estètica que esclata en molts de registres i hibridacions, que va més enllà de l’heterogènia.

Un moviment en què qui més qui manco a partir d’aquí ha campat per lliure, fins i tot, en alguns casos, ha destacat en àmbits més enllà de la poesia.
—La cosa important era canviar la manera de fer. La integritat dels postulats dels imparables cadascú l’ha viscuda a la seva manera. Però tots ens vàrem oposar als dogmes i vèiem molt clar que ser escriptor volia dir mantenir la independència i no escriure ni vendre’s a qualsevol preu. Ara aquesta guerrilla poètica continua, subterrània però sostinguda.

I en canvi heu connectat perfectament amb una altra generació –no sé si es pot anomenar així havent-hi casos com el vostre o el de Francesc Garriga– que és la que aquests darrers dotze anys ha recuperat la poesia com a paraula viva i ha omplert de recitals espais com l'(h)Original i fins i tot una col·lecció com Labreu…
—No he cregut mai en les generacions físiques ni en un matís d’edat, sinó en l’esperit que crea afinitats poètiques. La meva concepció de la literatura als anys vuitanta i noranta no tenia correspondència i, en canvi, després amb aquests joves he trobat afinitats, complicitats, lectures i posicionaments.

Com ha estat l’acollida d’aquests joves?
—Ha estat un procés natural. Jo començo a llegir-los i a escoltar-los i a poc a poc veig que tenim una idea de la literatura semblant i hi vaig establint contacte sense conèixer-los, però sempre partint de l’atracció de la seva obra. Això sol ser al revés: a Catalunya, hi predomina la relació personal i si em caus bé llavors dic que els teus llibres són fabulosos. En el meu cas, i sempre ho he fet així, primer he descobert l’obra i al darrere  sovint hi he trobat grans persones. Trencar amb les fórmules de relació sicilianes sempre és positiu.

—Corregiu-me si m’equivoco, però en aquesta trajectòria hi ha dos llibres que per a mi marquen punts d’inflexió: L’estret de Bering, del 1997, amb el qual guanyàreu el ciutat de Palma, i Llegat rebel, publicat per Terrícola el 2013…
L’estret de Bering sí que marca moltes coses, perquè guanya el premi i en aquell moment hi havia un bon jurat. Per primera vegada em va posar en contacte amb tot de gent que no coneixia i vaig entrar una mica més en el món de la literatura. Començo a veure que això de ser poeta va de debò. Sempre havia tingut molta humilitat en aquest sentit, però ara la trajectòria comença a tenir més consistència i el fet de publicar en un gran grup com 62 era important. Tot i això, sempre he anat alternant tota mena d’editorials, les grans amb les alternatives. No m’he casat mai amb ningú, perquè he donat prioritat sempre a la llibertat personal per sobre de les temptacions editorials. Llegat rebel marca una frontissa, però jo crec que també hi és a Col·lisions i a Estiula. Tots tres marquen una nova etapa.

La vostra obra també ha estat considerada marcada per l’estètica punk…
—Ui, d’això en podríem parlar moltes hores. Mireu, als anys seixanta i setanta la música se sofistica molt, hi ha àlbums molt complicats, amb cançons que de vegades duren mitja hora i són per si soles tot un concepte. I jo bec d’això, però a la vegada apareixen uns tipus que amb tres acords mal tocats i una vitalitat i una ràbia brutals canvien tot el panorama.  El punk és fer allò que et rota i això per a un artista és molt important, moure’s sense por i sense lligams. I jo crec que poden conviure una personalitat simfònica i el punk. Un punk simfònic és una bona definició per a la poesia que faig. Al final els poetes que perduren són els que creen el seu idiolecte, sense el qual la literatura no és res.

És inevitable, a l’hora de fer aquest recorregut, de parlar dels premis literaris, perquè en molts casos ha estat un mecanisme imprescindible per a poder publicar. Fins i tot fa la sensació que durant una època vau ser una mica un franctirador…
—De premis literaris, se’n perden molts més que no pas se’n guanyen. Passa que quan vaig començar em feien pànic les relacions socials en el món editorial i el premi era la manera que tenies de quedar-te a casa tranquil i d’anar publicant. Un premi facilitava molt la vida a algú que no tenia contactes en el món literari. I per això és veritat que en els meus temptejos era un franctirador que es movia des de l’anonimat absolut. No tenia parents que s’hi dediquessin ni cap cognom que em facilités res, cosa que a Catalunya es bastant important. Per sort, ara puc publicar sense haver de presentar-me a cap premi. De fet, el darrer a obra inèdita és el premi Octubre, del 2009, i des de llavors no n’he guanyat cap altre.

Suposo que quan s’arriba a fer una antologia d’aquesta mena es corre el risc inevitable de dir ‘i ara què, cap a on va la meva producció poètica’?
—Jo crec que el mèrit és haver pogut fer aquest llibre. Se’n va començar a fer la selecció bastants anys enrere i el treball ha estat lent i arriba en un moment molt adequat. Cap a on vaig no ho sé i no ho puc saber, perquè precisament la poesia és una desconeixença de cap a on vas. El camí ja ho indicarà tot sol, perquè per a mi cada llibre és una sorpresa nova o una negació d’allò que has estat fins ara, fins i tot. No s’ha de caure pres de cap estilisme ni de cap manera de dir. Hi ha dos impulsos que ho mouen tot, que són la modernitat i la postmodernitat. La modernitat és la tradició de la ruptura. Crear un esvoranc amb tot allò que et precedeix, mentre que a la postmodernitat li interessa la hibridació, perquè permet de crear coses totalment noves de la confluència d’elements heterogenis. Jo crec que s’ha d’intentar aconseguir una confluència entre ambdues coses.

Encara ens queden patums poètiques?
—El que hi ha d’haver són lectures crítiques. A Llegat rebel, per exemple, allò que s’explica és que cal llegir críticament els qui ens han precedit, perquè això és un esperó per a la lectura i l’escriptura. Hem d’interrogar els qui escrivien abans per veure si allò que feien pot servir-nos a nosaltres mateixos, i això també implica acostar-se a un mateix. I, és clar, de noms imprescindibles en tenim uns quants.

—Diuen que sou un supervivent o un outsider poètic.
—Deixem-ho en un supervivent outsider.

Categories: literatura

Proposta a editorials catalanes

Proposta a editorials catalanes: suprimir pàgina 155, o deixar-la en blanc.
Categories: literatura

Sa Pobla i la poesia mallorquina

La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. (Miquel López Crespí)


La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica el poemari Presagis (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La poesia, i crec que tota obra d’art, no neix per a ser explicada. Més que res entenc el poema com un estri espiritual per a estimular la consciència, un estímul existencial que ajudi a obrir les portes envers noves percepcions. Aquestes primeres reflexions quant al poemari Presagis, publicat per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) en la seva prestigiosa col·lecció “Gabriel Ferrater” em vénen a la memòria a l’hora de presentar el llibre al lector. Fa uns anys, concretament l’any 2003, la Universitat Autònoma de Barcelona ja m’havia publicat Temps moderns – Homenatge al cinema, llibre que acabava de guanyar el Premi de Poesia Miquel Martí i Pol 2002, guardó que atorgava l’UAB. Entre aquell premi i la publicació de Presagis han passat més de set anys. Potser seria el moment de provar d’analitzar d’on venim poèticament, quines influències literàries, polítiques, personals han influït en la nostra obra, quins són els poemaris que hem publicat d’ençà l’inici del nostre conreu de la poesia, què preteníem, en definitiva, amb la redacció del poemari que comentam.

Anem a pams.

D’ençà finals dels anys seixanta he escrit vint-i-tres poemaris. El primer que vaig escriure, per cert, rebé l’aprovació Josep M. Llompart quan vaig anar a mostrar-li a l’indret on treballava les horabaixes, a l’Editorial Moll, que aleshores estava situada al carrer Torre de l’Amor de Palma. E,però el primer que vaig poder publicar va ser Foc i fum, Premi de Poesia Maria Manent 1983 (Oikos Tau, Barcelona, 1983). Els altres poemaris són: Caminals d’arena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); El cicle dels insectes ((Editorial Moll, Palma, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, col·lecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, col·lecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, col·lecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de l’Ajuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de l’Ajuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006); Naufragis lents (El Tall, Palma, 2008); Espais secrets (Can Sifre Editorial, Palma, 2009) i finalment aquest Presagis (Universitat Autònoma de Barcelona, Bellaterra, 2010).

Repassant els llibres publicats fins ara mateix de seguida copses com en aquests quaranta anys de conreu de la poesia sempre he navegat dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l'herència de l'Escola Mallorquina i seguint sempre el mestratge (entre els poetes catalans) de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Gabriel Alomar, Pere Quart i aquell descobriment que significà El dolor de cada dia, el famós llibre de Jaume Vidal Alcover. El poemari Presagis no defuig en cap moment la línia i la poètica seguida durant aquestes quatre dècades. Aquesta és tan sols una llista d’autors mínima, escassa i provisional, escrita només per a suggerir el sentit de les influències culturals dels qui érem joves a finals dels anys seixanta i principis del setanta.

Pel que fa a la influència d'altres literatures, podríem incloure, entre els de llengua espanyola, Federico García Lorca, Miguel Hernández, César Vallejo, Pablo Neruda, Pedro Salinas, José Hierro, Gabriel Celaya, Blas de Otero... la llista podria allargar-se fins a l'infinit. Com també de la poesia russa i soviètica (Iessenin, Maiakovski...); alemanya (Enrich Arendt, Bertolt Brecht, Paul Celan, Volker Braun, Hans Magnus Enzensberg, Marie Luise Kaschnitz); de la britànica i estato-unidenca contemporànies (Lawrence Durrell, T. S. Eliot, Robert Graves, James Joyce, Karl Shapiro, Dylan Thomas, John Updike...)... També hauríem de tenir en compte els poetes moderns de Gàlicia, Portugal i el Brasil. Com no recordar ara mateix Fernando Pessoa o el gallec Álvaro Cunqueiro? I el vent renovador de poetes brasilers com Carlos Drummond de Andrade i Haroldo de Campos... De Galicia ens arribaven les veus de Celso Emilio Ferreiro, Manoel Maria, Xosé Luís Méndez Ferrín...

Però fer el recompte complet de tots els nostres poetes catalans, espanyols, americans, xinesos, soviètics, etc., que serviren per anar consolidant la nostra dèria literària seria impossible en el curt espai que tenim per a parlar de Presagis, el meu darrer poemari.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen! (Miquel López Crespí)


La Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) publica Presagis (i II)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Crec que és difícil copsar el significat del poemari Presagis, l’origen de la majoria de poemes que hi surten, si el lector no està assabentat de les circumstàncies personals que condicionen el llibre. La meva mare, Francesca Crespí Caldés,va morir a finals d’abril del 2010, pocs dies després d’haver complit els noranta anys. Però feia anys que es trobava malament. Sempre va ser forta i fins el darrer moment de la seva existència va mostrar un optimisme que ja voldrien tenir molts joves de vint anys. Però tots sabíem que el camí vers el final era irreversible.

Els poemes, aquestes reflexions poètiques, són producte d’aquesta circumstància especial que afecta i condiciona l’esperit de l’autor. Una circumstància –la presència de la Mort- que té a veure amb la mort dels pares i, especialment, amb la de la mare. Mai ningú no pot dir quan arribarà la Dama de Negre a trucar al portal de casa teva. Val més no fer plans quant a l’esdevenidor. La Mort no respecta edats. Aquella persona que sembla a punt de morir pot tenir un reviscolament inesperat, mentre el jove que contemplàvem ple de vida mor de sobte, sense haver patit mai cap malaltia. Els camins del destí són indestriables.

La mare, ho he dit una mica més amunt, era summament forta. Crec que com la majoria de sobrevivents dels anys vint. Havia passat la joventut treballant al camp, ajudant els pares, com era el costum al meu poble fins fa molt poc. La postguerra va ser duríssima, però també la va suportar i, després del matrimoni amb el pare, el presoner republicà Paulino López, suraren tres fills.

A finals dels anys vuitanta la seva salut començà a decaure una mica. Jo anava veient el seu declivi físic. Alguns poemes de Presagis neixen precisament de la constatació d’aquest final de cicle que s’apropava, inexorable. En morir la mare (el pare ja havia mort a mitjans dels anys vuitanta), el lligam amb la infantesa, amb el passat que més estimaves, s’aniria esmunyint de forma ràpida. Com salvar alguns dels records d’aquella infantesa que emergia més esponerosa que mai amb el declivi d’amics i familiars?

Em demanava si la Mort era la responsable d’aquella angoixa que em dominava. A Presagis hi ha un poema que defineix prou bé la situació. Un poema, el primer del llibre, que podria portar per títol “Dama de Negre” i diu així: Imagín ta silueta, / Dama de Negre, altiva i segura, / arribant, àvida de sang, a cercar els meus secrets, / els camins ignots del desig que encara trontollen, / pàl·lids, dins el meu cor malalt que tremola, /en la vasta tarda que declina, ansiosa de tenebres. / Et veig arribar amb tot l’estrèpit de l’hivern / de les llunyanes immensitats on habites, / freda, magra, aïrada sempre, mostrant les urpes, / dansant, ombrívola, enmig tants crepuscles grocs, / les llàgrimes i els somnis arruïnats que xisclen en el somni. / Talment un enfosquit enemic cavalcant els estels, / l’obscura columna de núvols curulls de dol, / els eixordadors crits dels innocents que has mort, / destructiva, batent les ales, senyora dels avencs, / proferint penetrants gemecs de plaer enmig de les flames. / Quin horitzó més enfosquit t’acompanya, negre ocell, / transformant en un infern la serena superfície de l’estany. / Com una sobtada pedregada, folla, esbategant, / calmosa i horrible sobre tot el que hem estimat.”.

Ho he dit una mica més amunt: el detonant del poemari que comentam és la constatació de la fugidesa del temps. Una sensació agreujada per la malaltia de la meva mare. La mare va començar a trobar-se malament a mitjans de l’any 2005. A començaments de maig del 2005 la meva mare havia patit una recaiguda prou greu i a partir d’aquell instant tot canvià.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destrossa i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui dia ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed, que Lenin havia recomanat a tots els homes i dones que volguessin acabar amb les injustícies de la societat de classes.

Però una cosa és certa: el que mai no s’esborra, almanco en el meu cas, és el record dels anys de la infantesa passats a la vorera protectora de la mare. Com és possible que amors que semblaven eterns es vagin difuminant amb el temps mentre que els primers gests, les primeres imatges de què tens consciència d’haver estat al costat de la mare es reforcen, s’amplien, es fan més fortes a través dels anys?

Preguntes sense resposta. Misteris insondables.

Però parlàvem del poemari Presagis, l’obra publicada per la Universitat Autonòma de Barcelona (UAB).

El procés d'anar veient dia a dia l’envelliment progressiu de la mare, constatar que amb la seva desaparició física finiria igualment el món que havia alletat la meva infantesa i joventut, em servia d’estímul per anar enllestint molts dels poemes que el lector pot trobar en el poemari que comentam. Era la insidiosa presència de la Dama de Negre del poema apropant-se, tenebrosa i inclement, decidida a portar-se el darrer lligam que m’unia a un passat que s’anava esvanint talment la sorra de la platja entre els dits.

A Presagis, com a la majoria dels meus poemaris, i crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix en l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu, que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric, fa que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes. I, evidentment, Presagis no és cap excepció.

Però no és solament amb el poemari Presagis que volia retre un homenatge a la mare. En la novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 i que edità Lleonard Muntaner, s’hi pot trobar un sentit homenatge al pare i la mare. Una història d’amor i de lluita que narra les vicissituds d’una parella de vint anys en la guerra i postguerra. La història de l’amor sorgit entre un presoner republicà enviat pels guanyadors a Mallorca (el meu pare) i una al·lota poblera de casa bona (la meva mare) als quals el destí uneix per sempre.

En la novel·la s’hi pot trobar molt de les esperances d’aquella generació de republicans dels anys trenta que volgueren canviar el món. També hi ha una descripció de totes aquelles al·lotes que, vivint en un ambient conservador, opressiu, dominat pel clergat, volien ser més lliures. Les generacions de mallorquins i mallorquines que han nascut després de l’embranzida turística, que han tengut la possibilitat d’estudiar, de tenir una carrera, no poden imaginar mai la tenebror d’aquella Mallorca pobra, dominada per cacics i clergat i on les dones, exceptuant quatre senyoretes, no tenien possibilitat de formar-se. La diària feina camperola i l’emigració a terres llunyanes era l´única alternativa que tenien a l’abast.

No cal dir que la novel·la Els crepuscles més pàl·lids té una estreta relació amb el poemari Presagis que ha publicat la Universitat Autonòma de Barcelona..

Davant el trist declivi de la mare, el poeta fa recompte de vivències i derrotes. Ara ja no podem disfressar d’esperança el color atziac de la Mort. La mare era el darrer lligam que em lligava en carn viva al passat. Tots morts amb el pas dels anys: els padrins i redepadrins, els oncles, el pare... La mare era l’esglaó final amb els anys dels primers descobriments i percepcions: el primer món simbòlic, l’aprenentatge de les primeres paraules, la persona –juntament amb els avis- que bastia els inicials codis, els coneixements primigenis. El final capvespre s’apropa, inclement, sense possibilitat d’aturar les manetes dels rellotges. Com diu un dels poemes del llibre: “Els pins sota la claror minvant del capvespre. / Avui ja sabem que hem arribat al final del camí, / l’obscur habitatge que bressa el vent. / El plugim m’esquitxa i enterboleix el paisatge. / Qui sap! Val més així, eternament enfonsat / en aquesta coordenada d’absències i presagis / aprenent a reconèixer les veus sota els oms, / aquells alegres missatges dels estius / en els sediments de la llum sorrenca dels segles. / Mir l’aigua del safareig ple d’estrelles. / Veig encara la teva mirada furtiva / descobrint enigmes entre sedes”.

El poemari Presagis no deixa de ser un ample catàleg d’evidències. Algú havia imaginat que el poc temps que ens va ser donat per estar sobre la terra havien de ser dies de felicitat perpètua? No diu la Bíblia que aquesta existència és una vall de llàgrimes? Qui imaginava poder defugir el destí, assolir la felicitat somniada? Molt agraïts podem estar als déus si hem pogut gaudir d’uns anys de salut i de joiosa esperança! És més del que podíem i podem esperar dels tèrbols àngels de la Nit que ens encerclen!

Però la desaparició física de la mare evoca els dies feliços de la nostra existència abans de l’aparició sobtada dels dubtes i el desencís. Com no havíem de provar de servar en la memòria., deixar constància damunt el paper d’aquells primigenis dies de rialles i geranis?

Si haguéssim de definir el “ritme” del poemari jo diria que aquest ritme és el de la tristor. L’autor és ben conscient que no hi pot fer res per lluitar contra la presència de la Dama de Negre i els Àngels de l’Oblit que pugen per soterrar el món del poeta. L’autor dels poemes és ben conscient de com el pas inexorable de les manetes del rellotge ensorra les esperances més ferrenyes, els casals més ben construïts. El temps, déu implacable de la destrucció més absoluta. Com s’ensorra, s’esvaneix com la boira del matí davant la primera claror del dia. Com els homes i les dones de ferro que bastiren les impressionants torres dels molins del meu poble del pla i que avui resten, fets pols, a l’interior de les tombes del cementiri. El poeta, Sísif de l’edat actual, prova de ressuscitar, a través dels versos, les pulsions del passat i, amb el pit obert a la tempesta que s’apropa, surt a la recerca de les antigues passions que l’agombolaren, les veus antigues que conformaren la seva consciència en un passat que encara sembla tan recent.

Endebades tota la feina que el poeta ha provat de fer. Inútils els esforços per deixar constància del que el temps, inexorable, s’emporta. Com explica un dels poemes de Presagis: “Cap record argentat en la blavor. Arreu escorça. / Converses assolades que surten de les parpelles dels morts. / No hi veig estels. L’ocàs envoltat de voltors. / Olor de cera. Enormes enigmes neixen sota les llambordes. / S’esfullen els arbres. El cant fosc d’un ancià. / Redoblen els tambors anunciat impacients captaires cecs. / Amb dificultat distingeixo les primaveres antigues. / Brillen en la distància les acollidores ombres dels pares. / Per què emmudí el temps, s’enfonsà la barca, / arribà la suor glaçada, el dolor solitari?”.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

‘Les lletres catalanes seran sempre nostres!’

Vilaweb Lletres - Dg, 29/10/2017 - 14:46

‘Sí, hi som tots? No, no hi som tots’.

Amb aquestes paraules obria, Bel Olid, presidenta de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), l’acte del 40è aniversari. L’Auditori Meier del MACBA ja era ple de feia estona. Somriures, retrobaments, emocions i visca la república: moltes de les abraçades d’aquests primers moments tenien la intensitat de les primeres vegades: hi ha qui no diu res i s’abraça fort i sí, qui deixa anar algun renec, un vers, un ja era hora o no me’n sé avenir. Hi ha també qui se saluda amb aquella formalitat de les ocasions, de les maneres que saben mantenir els de la vella escola, els qui han viscut tant.

I, quan tothom és a lloc i els llums s’apaguen i Bel Olid pren la paraula i diu que no, que no hi som tots, tothom sap de què parla. I de qui. A primera fila, dues cadires buides, amb sengles llaços grocs, guarden els llocs dels presidents d’Òmnium Cultural i de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Cuixart i Jordi Sànchez. El primer aplaudiment de la nit.

I de seguida arriba el segon, quan la presidenta de l’AELC llegeix l’acord que unànimement ha pres la Junta de l’entitat aquell mateix matí: ‘Ahir, coincidint amb el 40è aniversari de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, que es va fundar el 27 d’octubre de 1977, el Parlament de Catalunya va aprovar complir el mandat expressat pel poble el passat 1 d’octubre i proclamar la República Catalana’. L’entitat, per tant, que ‘s’ha manifestat a favor del dret a decidir i en defensa de les nostres institucions elegides democràticament’, ho continua fent, i donant, per tant, ‘tot el suport al Govern de la Generalitat de Catalunya, encapçalat per Carles Puigdemont, a la Institució de les Lletres Catalanes, dirigida per Laura Borràs, i a tots els nostres representants legítims’.

Mostra dels temps que vivim pot ser, precisament, que una declaració tan formal i tan institucional pugui contenir tanta intensitat.

Entre els parlaments emocionats del vespre, val a dir, el de Gemma Pasqual, vicepresidenta de l’AELC al País Valencià: quan, en les salutacions protocol·làries prèvies al seu discurs, va pronunciar el sintagma ‘directora de la Institució de les Lletres Catalanes’, i se li va trencar la veu, a més d’un, al públic, se li va nuar la gola: i no calia dir res més: aquestes són, i seran, a tots els efectes, les nostres institucions, les nostres legítimes representants.

A la sala, entre els representants d’entitats que se sumaven a la celebració de les quatre dècades, Roser Sebastià, de la Junta d’Òmnium Cultural, que va fer una salutació, Tomàs Llopis, de la Junta d’Acció Cultural del País Valencià, o Marta Rovira, de la Fundació Congrés de Cultura Catalana.

Tant Rovira com Guillem Jordi Graells, l’anterior president de l’AELC, van recordar que l’associació d’escriptors va néixer a l’empara d’aquell Congrés de Cultura Catalana, i Rovira va voler destacar que, tant quatre dècades enrere com ara mateix, ‘els escriptors i les escriptores són imprescindibles per elaborar el nostre relat’.

L’AELC és una entitat que abasta, lògicament, el conjunt dels Països Catalans, i aquest fet va quedar visible tant amb les intervencions dels tres vice-presidents (Jordt Martín Lloret, del Principat, Gemma Pasqual, del País Valencià, i Pau Vadell, de les Illes Balears) com amb les dels tres consellers de Cultura: Lluís Puig, conseller del Principat, va enviar un vídeo de salutació; Vicent Marçà, conseller valencià, una carta on subratllava que ‘la presència valenciana ha estat sempre pedra angular de l’Associació’; i Fanny Tur, consellera del Govern de les Illes Balears (i sòcia de l’AELC), va fer un parlament tot destacant que l’associació va néixer a Mallorca i que ‘des del principi aquesta entitat ha tengut present el mapa complet del país’. Va acabar llegint un poema de Marià Villangómez, ‘Sense tu’, ‘dedicat als dos Jordis, perquè els volem ben aviat en llibertat’.

‘Els grans escriptors reforcen la llengua’. En nom propi, com a sòcia també de l’AELC, de la Institució de les Lletres Catalanes, de la qual és directora, i del Govern de la República Catalana, al qual representava en l’acte, Laura Borràs va acudir als clàssics, Jordi Sarsanedas, Gerard Vergés, Mercè Rodoreda, per bastir, des de les seves paraules, un discurs trenat en col·lectiu que va tancar amb els versos de Joan Maragall i que es va endur l’ovació de la nit: ‘No ets encara el millor temps, / però en tens tota l’alegria’.

El quarantè aniversari va tenir dos moments destacats: la presentació del nou logotip de l’AELC i el reconeixement a les sòcies i els socis que fa quatre dècades que en són.

‘És un símbol de resistència, passió i treball en equip’. Així és com s’entenia que havia de ser el nou logotip de l’AELC, per representar la tradició de la mateixa associació. I Bel Olid no va amagar la satisfacció col·lectiva en poder presentar, finalment, la nova imatge de l’entitat, que beu directament del quadre que Joan Miró va fer per ajudar a recaptar diners i que s’ha convertit en símbol indiscutible per als escriptors en català. Però que no és un logotip. Ara, finalment, amb el treball del dissenyador Dídac Ballester, a partir precisament de les lletres dibuixades per Joan Miró, amb el quadre sempre com a fons i referent i el seu nom escrit en un paràgraf que fa quatre línies vermelles, l’AELC estrena logotip.

I, junt amb la nova etapa, l’arrel i l’homenatge. Perquè l’AELC és les persones que la fan i que l’han feta. I n’hi ha un bon grapat que hi són des del primer moment. Una per una les van anar anomenant i una per una, a les presents (de Joaquim Carbó a Miquel de Renzi, de Montserrat Bayà a Oriol Pi de Cabanyes, Agustí Pons, Àlex Broch, Mercè Canela, Francesc Parcerisas o Pere Gomila), se’ls va fer lliurament d’un gravat creat especialment per a l’ocasió: una sopa de lletres amb tots els seus noms, i amb un cercle en vermell per destacar-hi, en cada gravat, el de la persona concreta que rep el reconeixement. Al final, un text de Montserrat Roig que defineix l’impuls de l’AELC: ‘Si em pregunten per què escric en català, se m’acuden tres raons: primer, perquè és la meva llengua; segon, perquè és una llengua literària; i, tercer, escric en català perquè em dóna la gana’.

Una fotografia final, alçant els brins de talent i de reivindicació literària que són les postals que edita la Institució de les Lletres Catalanes i que, junt amb els llaços grocs, van ser també símbol de la celebració, va tancar l’acte, però no la celebració.

Perquè, al final de la nit, hi va haver, efectivament i tal com s’havia anunciat, sessió de karaoke. D’això, però, no n’hi haurà crònica. Al capdavall, tal com havia dit Bel Olid en repassar les activitats previstes per a la festa de les quatre dècades, ‘farem un karaoke perquè tothom pugui demostrar per què som escriptors i no cantants’.

I va quedar demostrat. Molt bons escriptors.

Categories: literatura

Vicent Pallarés, Margarida Castellano, Carles Camps i Manuel Molins, guanyen els 46 Premis Octubre

Vilaweb Lletres - Dg, 29/10/2017 - 02:00

El poeta Carles Camps, amb l’obra El rastre d’uns escrits; l’escriptor valencià Vicent Pallarés, amb Les llàgrimes d’Orfeu; el dramaturg Manuel Molins, autor de Ratzinger Papa 265 (els àngels de Sodoma) i l’escriptora Margarida Castellano, amb l’obra Passats i presents d’allà i d’ací. Memòria, autobiografia i jo, són els guanyadors dels 46 Premis Octubre.

La cerimònia de lliurament dels premis, que s’ha celebrat a l’hotel Astoria en el tradicional sopar, va ser dedicada al president d’Òmnium Cultural Jordi Cuixart i al president de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), Jordi Sànchez. Així ho va explicar l’editor Eliseu Climent, que va definir-los com a presos polítics per haver defensat la llibertat i la democràcia.

La gala va tenir dos grans eixos, a més de l’estrictament literari amb el lliurament dels guardons creats per Andreu Alfaro: un homenatge a Joan Fuster, en el vint-i-cinqué aniversari de la seua mort, i la commemoració del centenari de la Revolució Russa (dita també Revolució d’Octubre).

Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia

Carles Camps, guanyador en la modalitat Vicent Andrés Estellés de Poesia, acostuma a fer dos tipus de llibre de poesia: uns amb poemes llargs construïts al voltant d’una temàtica i d’altres que són una suma de poemes que han anat articulant-se formant part de diverses series. Les llàgrimes d’Orfeu, l’obra amb què ha guanyat, és dels segons. ‘Són cinc apartats però hi ha sèrie de poemes amorosos, de memòria familiar, reflexió sobre el llenguatge i poema, una altra part que hi ha un grup de poemes circumstancials que estan posats allà però són més de circumstàncies, de fets ocasionals’, explica

El jurat que ha atorgat el premi de poesia estava format per Manuel Forcano, Anna Gual, Ricard Mirabete, Pere Antoni Pons i Begonya Pozo. Ha estat elegit entre 42 originals presentats. Els membres del jurat han valorat especialment ‘la seua riquesa formal i la seua naturalesa reflexiva i lírica alhora’, ja que ‘té el mèrit d’agafar els grans temes de sempre i explorar-los des d’una veu pròpia i singular’.

Premi Andòmina de Narrativa

Les llàgrimes d’Orfeu, premi Andòmina de Narrativa, tracta la vida del guitarrista Tàrrega, que va revolucionar el món de la guitarra. ‘No és una biografia, se centra en fets reals de la seua vida però vistos des dels ulls de la seua família, dels que saben quines són les conseqüències de la seua fama’, explica l’autor Vicent Pallarés.

El jurat que ha atorgat el premi de narrativa estava format per Josep V. Garcia Raffi, Carme Manuel, Ramon Pla, Llucia Ramis i Raquel Ricart. Vicent Pallarés ha estat elegit entre cinquanta-tres participants. El jurat ha valorat especialment ‘el fet que tracta d’un personatge històric d’interés pel país, Francesc Tàrrega’ així com ‘la combinació de la narració de fets amb la percepció singular de la seua dona’.

Premi Pere Capellà de Teatre

Manuel Molins, que ha aconseguit el premi Pere Capellà de Teatre, diu que la seua obra ‘pretén posar el teatre català a l’avantguarda d’Europa, amb textos potents i amb una llengua que va del vers a la prosa, del registre col·loquial al registre formal o poètic’.

El jurat que ha atorgat el premi de teatre estava format per Pilar Almeria, Francesc Foguet i Bernat Joan. Manuel Molins ha estat elegit entre quaranta-quatre participants. El jurat ha valorat especialment ‘la visió polièdrica i la riquesa de matisos d’una temàtica sensible com els abusos sexuals comesos en el si de l’Església catòlica’, així com ‘la densitat de l’obra, la qualitat de l’escriptura i l’esforç documental que s’hi reflecteix’.

Premi Joan Fuster d’Assaig

‘L’assaig mostra la importància que tenen en les noves societats multiculturals les dones que vénen d’altres cultures i aporten una nova mirada en les societats que estem construint’, diu Margarida Castellano, autora de Passats i presents d’allà i d’ací. Memòria, autobiografia i jo, que ha guanyat el premi Joan Fuster d’Assaig.

Finalment, el jurat del premi d’assaig, format per Xavier Antich, Pau Caparrós, Stefano M. Cingolani, Borja de Riquer i Fina Salord, ha atorgat el premi a Margarida Castellano, d’entre catorze participants. El jurat ha valorat especialment ‘l’originalitat i actualitat de la temàtica, molt poc tractada i de gran impacte’.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Els homes i els dies’ de David Vilaseca

Vilaweb Lletres - Ds, 28/10/2017 - 22:00

A mitjan de la setmana vinent, l’Altra editorial publicarà el volum Els homes i els dies de David Vilaseca (1964-2010). Conté les dues novel·les que Vilaseca va deixar escrites abans de morir prematurament d’un accident a Londres, que era on vivia de feia anys i on treballava com a professor de la Royal Hollyway University. Les obres de ficció, nascudes dels seus dietaris, són L’aprenentatge de la soledat, que va guanyar el premi Andròmina de narrativa i va publicar l’editorial 3i4, i l’inèdit El nen ferit, que va escriure poc abans de morir. Llegiu-ne un fragment.

Segons la nota informativa que obre el llibre, escrita per Ruth Galve i Esteve Miralles, companys de Vilaseca, que van compartir els estudis de filologia a la UB, consideren que ‘les grans opcions estilístiques —profundes; polítiques, filosòfiques— adoptades en la redacció de L’aprenentatge de la soledat tornen a aparèixer a El nen ferit amb un control formal sense vacil·lacions, madur, amb pols segur, amb voluntat de continuïtat literària, i les dues novel·les, sense cap mena de dubte, formen una unitat: un projecte narratiu únic, central. L’autor va triar tenir una “veu”: i és la veu d’aquests dos llibres.’

L’editora Eugènia Broggi parla d’aquest volum:

«Els homes i els dies aplega els dos dietaris que va escriure David Vilaseca al llarg de la seva vida: L’aprenentatge de la soledat i El nen ferit. És un llibre important per a la literatura catalana: important per l’ambició literària del projecte, per la projecció endavant, important perquè explora amb precisió i honestedat fonda l’experiència i el drama de sentir-se diferent —diferent acadèmicament, diferent en l’opció sexual, diferent en el model de vida—, perquè reflexiona sobre Catalunya, la vida acadèmica, les patums i la vida cultural, perquè es mira el país des de fora, i des de dins, i perquè parla sense embuts de sexualitat, de la recerca a voltes sòrdida, a voltes violenta i sempre agosarada d’una manera de viure diferent. És una obra esplèndida i original, una veu poderosa i sorprenent, una mirada lúcida sobre el món en el tombant de segle.

Diuen que la novel·la està morta, i que és l’era de l’autoficció. Els dietaris del David Vilaseca són justament això, autoficció avant la lettre, abans de les modes i les tendències: és literatura provocadora i inspiradora, altament estimulant, marcada per una vida complicada i un final molt tràgic. La recuperació d’aquests dietaris em sembla una aportació imprescindible al nostre panorama, un projecte ambiciós i deliciós per igual.»

Categories: literatura

Gabriel Janer Manila i la promoció dels escriptors de les Illes

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)


Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)



Pere Rosselló Bover i Miquel López Crespí

Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de l’enveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.



A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden “oferir res”, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats “intercanvis”, allò de “tu em dones aquell premi i jo t’organitz un cicle de conferències ben pagades”, què podem “oferir”, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també se’n donen sovint.

Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir l’any 2002 quan l’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).

La proposta de Gabriel Janer Manila responia a l’interès que, em digué, tenia l’IEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada l’antologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com s’esdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.



Víctor Gayà

Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts d’anys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris d’obligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.

Gabriel Janer Manila i l’Institut d’Estudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.

I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.

Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Balearse. Un recordatori que encara t’animava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, l’imprescindible Veinte poetes de las Baleares amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?

I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de l’obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.

Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció d’Antonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, d’Antoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que s’ja encarregat de traduir de forma brillant i encertada l’escriptor Víctor Gayà.

La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006.

Miquel López Crespí


Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...


Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt

Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)


A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...



Gabriel Janer Manila

Alemany

L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.



Castellà


Poesia:

Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.


Narrativa:

Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.


Francès:

Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.


Romanès:

Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.


Italià:

Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.

Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.

Categories: literatura

Avui ,presentació de llibres amics


Avui, a 2/4 de 8, a la Biblioteca de Cornudella de Montsant, presentarem dos llibres d'amics:Un regal per al Fhürer, de Francesc Valls-Calçada (Arola Editors)La vida darrere de l'aparador, de Jesús M. Tibau (Onada Edicions).Segurament tindrem el cap a una altre lloc, i no, i l'acte ens servirà per a reconduir emocions.La intenció no és fer una presentació típica, sinó més aviat una tertúlia amb l'excusa dels llibres que, aparentment poden semblar molt diferents: una novel·la amb el rerefons del nazisme, i un petit llibre de viatges per comerços de Tortosa. Moments de gran dramatisme al límit d'allò que ens pot semblar suportable, i moments de màxima quotidianitat, i la demostració que en totes dues situacions es poden viure emocions.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura