literatura

Les fulles alcen el vol

Amb aquests versos improvisats de mon fill al parc de Tortosa, us desitjo el millor per a aquest any que comença.


Categories: literatura

Antoni Trobat: Els millors desitjos (AraBalears)

Per un 2018 carregat de solidaritat, tendresa, amor resilient, sobiranies, lluita i victòries.


Els millors desitjos, un article d´Antoni Trobat


Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. (Antoni Trobat)


(AraBalears) 30/12/2017


Als que tenen la pell massa fina. Als que no entenen una ‘boutade’. Als dignes. I als indignes. Als justos. Als que a vegades, ai las, són injustos. Als que es fan preguntes incòmodes. Als que tensen els espais que els han vist néixer. Als que basteixen ponts entre espais. Als que no accepten cap tipus de crítica. Als que ho han fet bé tot sempre. Als que sempre, sempre, sempre, hi han estat. A les persones que m’han fet ser com soc. A Tomeu Martí i Nanda Ramon. A Damià Pons, gegant a qui devem tant. A na Marisa Cerdó, filòloga i militant pel país de tots, que em defensava fa pocs dies, amb mots balsàmics, que “una societat que entra en debat és una societat sana… i viva!”. Al fil conductor que representen de Mateu Morro i Isidre Forteza a Josep Quetglas –encara no heu espipellat ‘Restes d’arquitectura i de crítica de la cultura’?–, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. Al professor Pere Rosselló Bover, que fa uns dies escrivia en públic, sense conèixer-me de res, que era “massa frustrant llegir els teus articles”, i de qui, a la biblioteca de cals meus pares, recordo llegir 'L’escriptura de l’home’, sobre la vida i obra de l’excels manacorí que fou el poeta Miquel Àngel Riera. Als turmentats que han guanyat souarros des dels 25 anys. Als generosos. Als mancats de generositat. Als que no han conegut ni coneixeran la repressió. Als que l’han coneguda sovint. A les Feministes Encausades, condemnades a un any de presó ignominiosament. Als escriptors que m’han marcat. A les lletres i l’exemple cívic de Llorenç Capellà, Miquel López Crespí, Xesca Ensenyat, Biel Mesquida, Antònia Vicens, Margalida Capellà, Antoni Serra, Miquel Rayó, Miquel Adrover i Joan Perelló. Sempre he sabut d’on venim. A en Ricardo, amb qui sempre hem parlat en castellà i amb qui descobrírem l’autèntic ‘Árbol de la Ciencia’. Als que ho tenen tot clar. Als indecisos. Als que no saben què és la precarietat. Als precaris. A les persones que he estimat. Als que travessen deserts que es fan massa llargs. Als tendres. Als que fan bé la seva feina. A les dones i als homes que , des del municipalisme i des dels moviments socials, a Eivissa, a Menorca, a Formentera, a Mallorca i arreu dels Països Catalans, han fet el que calia. Als que es juguen la vida arreu per un món millor. A Lolita Chávez, ecofeminista maia de Guatemala, que va visitar Palma i Barcelona recentment. A l’al·lota palestina de setze anys Ahed Tamimi, detinguda. A les kurdes Hawzheen Azeez i Ercan Ayboga. A Marta Jorba i Maria Rodó, gatamaules feministes, acadèmiques i amigues, que han fet realitat una meravella de llibre col·lectiu que porta per nom ‘Terra de ningú. Perspectives feministes sobre la Independència’, en què ho qüestionen tot. A en Miquel Amengual i en Joan Pau Jordà, que ressignificant el mot ‘activista’ impulsaren un preciós acte de record als 50 anys d’‘Els mallorquins’, de Josep Melià i Pericàs, l’obra que ens va obrir camins. A en Rafel, na Paula, na Rosa, en Joan i en Josep, que pensen que es pot ser valent. A en Balutxo, felanitxer indòmit, de qui aprenguérem cosa rellevant. A n’Eulàlia Reguant, la meva amiga. Als versos de Miquel Àngel Llauger. Als ecologistes Joan Buades, Margalida Ramis i Jaume Adrover. A Clara Camps, Mireia Herrera, Cristina Mas, Alfons Pérez, Txell Bragulat, Josep Cruelles i David Karvala, boges i bojos que saben que la solidaritat és la tendresa dels pobles, amb qui muntàrem la trobada ‘With Catalonia’ que aplegà, fa dues setmanes, a la Barceloneta proletària i en lluita contra l’especulació, 400 internacionalistes sincers, d’Andalusia a Nova York. Als familiars i amics de l’ermità Benet, mort de fred en un barranc valldemossí inacceSsible, en una rondalla de Nadal que no acabà bé. A l’esquerra nacional del meu país. Al centredreta nacional del meu país. A l’antifeixista Rodrigo Lanza, acusat d’occir en defensa pròpia un falangista a Saragossa. A en Marçal, petitó, i la que és en camí. A Jordi Cuixart, Jordi Sànchez –que va fer feina allà on faig feina jo–, a Quim Forn i a Oriol Junqueras, a la presó per ser demòcrates. A Josep Maria Llompart, de qui aviat celebrarem l’any, i que ha estat qui ens ha explicat com som “amb paraules ben planeres”. A tots ells desitjo una bona Diada de Mallorca –gràcies a l’esquerra independentista per no defallir i al Consell de Mallorca per ser valent!– i un 2018 carregat de solidaritat, tendresa, amor resilient, sobiranies, lluita i victòries.


Categories: literatura

2017

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 31/12/2017 - 19:24
Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Poetes de sa Pobla: Miquel López Crespí

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint. (Miquel López Crespí)


Díaz de Castro i la col·lecció "Poesia de Paper"



Francisco Díaz de Castro.

A començaments de 1996, ara ja farà prop de deu anys, el professor, amic i excel·lent poeta Francisco J. Díaz de Castro em demanava un poemari per a publicar a la col·lecció "Poesia de Paper". La col·lecció, dirigida pel mateix Francisco J. Díaz de Castro, Perfecto Cuadrado i Albert Ribes, era editada per la Universitat de les Illes Balears (UIB) amb el suport de "Sa Nostra". De seguida que l'amic Díaz de Castro em demanà l'original vaig pensar que l'any començava bé i que les coses dins el camp literari, com per exemple donar a conèixer una nova obra, aconseguir que els diaris es fessin ressò de la feina d'un escriptor mallorquí, es podrien anar normalitzant. L'any va començar bé, efectivament, però, com de costum en el cas de la pretesa normalització cultural i informativa, em vaig errar. Vaig pecar d'optimista. El control de suplements i revistes de cultura és més ferest que mai. Segurament molt més fort ara mateix que l'any 1996. Vist en perspectiva històrica, m'adon que en aquella època encara existien algunes petitíssimes escletxes no controlades on, de tant en tant, un periodista despistat podia informar de les activitats culturals dels autors i artistes no endollats. Avui dia és molt més complicat trobar aquestes petites escletxes de llibertat. Fins i tot el més petit racó de les pàgines de cultura està controlat i no hi ha gaire possibilitats que un redactor, pel seu compte, informi de l'obra d'un autor que segui a la llista negra del seu cap de redacció o director del diari.

Però tornem a la petita història del llibre que em demanà Díaz de Castro l'any 1996.



L'editorial La Lucerna ha fet la traducció al castellà del poemari de Miquel López Crespí L'obscura ànsia del cor, Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a Perpinyà.

Feia temps que tenia un original molt estimat que romania a les meves carpetes. Un poemari d'aquells que, per les estranyes circumstàncies que a vegades envolten del fet literari i malgrat haver guanyat un dels premis més importants de poesia dels Països Catalans, concretament el Premi de Poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra lliurat a la Ciutat de Perpinyà l'any 1988, no havia pogut sortir editat. Parl de L'obscura ànsia del cor, una obra que, vuit anys després d'haver guanyat aquell premi de poesia a Perpinyà, romania inèdita als meus calaixos i no albirava com ni quan podria veure a la llum.

El poemari L'obscura ànsia del cor que ara, amb el títol ben encertat de Densa marea de tristeza, acaba de publicar traduït l'editorial La Lucerna té un significat ben especial per a qui signa aquestes retxes. Tenc molts poemaris escrits a finals de la transició, quan ja, arreu, es congriava la frustració nacional i social que anaren creant els pactes entre el franquisme reciclat i la prestesa oposició, els rabiosos aspirants a sous i poltrones, molts dels quals s'han enriquit venent fum en aquest darrer quart de segle de lleial servei al règim.

Aquella època de disfresses, aquell reialme dominat per un exèrcit de cínics i menfotistes, tots els que havien fet i fan malbé la memòria històrica del nostre poble, els quaranta anys de lluita per la llibertat i la dignitat, és descrita en els primers versos del primer poema del llibre, "Blancor fervent" el poeta escriu: "Fou com si els mots caiguessin dins un pou./ S'hauria dit que el món era buit, / poblat únicament d'aquella blancor fervent. / Amb les paraules desfermades, còpia d'alguna cosa / reflectint predisposicions bàsiques, / hi veia clarament, dintre meu, / la coneguda cadència rítmica del discurs, / desgavell de disfresses germinant pertot arreu. / Bella i violenta irracionalitat / descrita amb les metàfores més cruels."

La tèrbola època que començava una vegada ensorrades les esperances de canvi republicà i socialista hi és descrita aquí amb un vers contundent: "Fou com si els mots caiguessin dins d'un pou". Era la sensació que teníem els antics lluitadors per la llibertat en topar-nos amb la tropa de nouvenguts que només anaven a situar-se a les llistes electorals. Eren anys de reunions, congressos, declaracions dels polítics del nou règim sorgint de la reforma blasmant contra els drets dels pobles a l'autodeterminació, contra les idees socialistes i republicanes d'un sector del poble, de rialles contra tots aquells i aquelles que s'entestaven a continuar la lluita contra el sistema des de grups i organitzacions ara demonitzats i llançats a les tenebres exteriors. Exteriors al protagonisme mediàtic i la nòmina institucional, evidentment. "Desgavell de disfresses germinant arreu", diu el poema de forma sintètica, resumint.

En el poema que segueix a "Blancor fervent", el que porta per títol "La vida en la memòria", al final de poema, l'autor defineix les estranyes sensacions que el dominaven en copsar tota l'amplària de la derrota: "...talment un objecte que et colpís l'ull, / les relacions amb les coses apareixien canviades, / implacables, / amb un menyspreu / tan definitiu com un xiscle, / un llamp, / comprimint la vida en la memòria.".

El final de la transició, de la restauració monàrquica o la fi dels amors nascuts a la calor dels vint anys o tot plegat segurament: "...talment un objecte que et colpís l´ull...".

Malgrat que no he deixat mai de donar un suport actiu a tota mena de lluites per les causes justes i solidàries de la nostra terra sí que, en un determinat moment, després d'haver militat des de mitjans del seixanta en les fileres de determinats grups antifeixistes i haver deixat arraconades les meves activitats literàries, vaig decidir tornar a escriure novel·la, poesia i teatre, tasques una mica oblidades per allò de les obligacions del militant d'esquerra. L'obscura ànsia del cor, aquesta Densa marea de tristeza que han volgut traduir José Luis Reina i Pere Gomila, es congria en aquesta època de finals del setanta i començaments del vuitanta. Primer havia embastat dos poemaris que estim amb prou força. Em referesc a Foc i fum, que guanyà el Premi de Poesia "Marià Manent 1983" i que edità l'organitzador del premi, l'estimat i enyorat Valerià Pujol a Oikos Tau el 1983. I a Cercle clos, que ha romàs dins les carpetes sense ser conegut pel públic des de finals dels setanta fins a l'any 2001, prop de vint-i-un anys de clandestinitat! El 2001, aquest poemari guanyà el Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó. Cercle clos va ser editat per l'Institut Menorquí d'Estudis dins la prestigiosa col·lecció de poesia Xibau. La majoria de composicions poètiques del poemari L'obscura ànsia de cor és immediatament posterior a Foc i fum i Cercle clos.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Repàs de l'any

Com cada 31 de desembre, em disposo a fer un repàs de les activitats literàries de l'any. És un bon exercici d'autoestima (per què no?) per a adonar-te que no has perdut el temps, que has deixat petjades, i per a recordar extraordinaris moments que li dec a la literatura:
-Publicació del meu 13è llibre, La vida darrere de l'aparador (Onada Edicions).
-6è Premi de Poesia Vila de Cambrils, amb l'obra Olor de capvespre.
-Participació al projecte lierari i artístic prioratí VIure (camins d'esperança)
-Versos contra la violència. Coordinació dels recitals de poesia a La Ràpita i Roquetes, el 7 i 8 d'octubre, i del posterior llibre (Onada Edicions), i de l'espectacle a Tortosa el 29 de desembre.
-Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre. Enguany hem sobrepassat els 200 programes emesos. Un programa consolidat, dedicat al món del llibre, en una televisió privada. Gràcies a Canal 21 per l'aposta, per deixar-nos aquest racó, i a totes les persones convidades.
-diLLUMs d'arts al forn. Un any més amb aquesta trobada mensual, ja consolidada, gràcies a la qual hem impulsat la trobada d'escriptors de Sant Jordi, l'homenatge a les persones premiades durant l'any 2017, i el projecte Versos contra la violència.
-Jornada Literària de Cornudella de Montsant. Enguany hem arribat a la desena edició, d'aquesta emotiva cita al meu poble, amb escriptors amics.
-Club de lectura de Tortosa. Un any més, i ja en van 11, coordinant el Club de la Biblioteca de Tortosa, colze a colze amb Sílvia Panisello. Enguany hem superat les 100 trobades.
-Literatura al carrer. Una activitat esporàdica, visceral i improvisada, de portar la literatura a qualsevol racó de pobles i ciutats.
-Participació a les Jornades de les Lletres Ebrenques d'Amposta, a través d'una sessió de microcontes amb alumnat de l'Institut Ramon Berenguer IV.
-Participació al Club de lectura d'Amposta, i al  Club de Lectura de Deltebre, per comentar El nostre pitjor enemic.
-Amb gust de terra. Presentació d'aquest petit espectacle a la fira Litteratum, juntament amb el guitarrista i amic Albino Tena.
-Visita a l'Escola de Remolins de Tortosa, on hem van donar un dels millor regals que m'han fet mai, dins del programa Autors a les Aules, de la ILC. Sempre disposat a visitar les escoles, la clau de la nostra societat.
-Xerrada i lectura de No és la derrota, sinó el vent, a l'Institut de Roquetes.
-Xerrada sobre No és la derrota, sinó el vent, a l'Institut Ramon Berenguer IV d'Amposta.
-Xerrada sobre literatura km 0 a Reus, amb Onada Edicions.
-Participació al Dia mundial de la Poesia, amb una xerrada a la Biblioteca de Móra d'Ebre.
-Participació a una trobada de Retrats ebrencs.
-Convidat al Dia de les llengües maternes,  on es van llegir textos meus traduïts a diversos idiomes.
-A partir d'enguany, un dels meus versos forma part de la col·lecció de postals de la ILC.
-Lectura de contes a la botiga RepoArt.
-Lectura de contes per demanar la llibertat dels presos polítics.
-Presentacions de llibres: La vida darrere de l'aparador, a la fàbrica CREO de Tortosa, a Móra la Nova, amb Jordi Duran, a Cornudella, amb Francesc Valls, a la Fira literària de Jesús; El nostre pitjor enemic, a Reus, amb Carme Andrade.
.
En resum, un bon grapat d'activitats, amb números rodons que comencen a fer goig, com els 10 anys de Jornada Literària, els 100 Clubs de Lectura o els 200 programes de televisió.
I molts amics de lletres nous, i moltes llavors, i moltes emocions.
Que tinguem molt bona any nou i, sobretot, que TOTHOM TORNI A CASA.

Categories: literatura

Emocions arran de Versos contra la violència, l'espectacle




A veure com començo per a intentar explicar les emocions d’ahir, abans, durant i després de l’espectacle Versos contra la violència, creat per Valer Gisbert, a partir dels textos del llibre homònim de més de 70 autors, publicat per Onada Edicions.Del com i per què dels recitals, del llibre i de l’espectacle, ja n’he parlat i podeu trobar informació al blog dels diLLUMs d’arts al forn.Per una vegada, em temo que no seré breu.Temps era temps, un xiquet de Cornudella de Montsant d’uns onze anys, el petit d’una família senzilla d’un petit poble del Priorat. No sé ben bé per quin motiu, aquell  xiquet que era jo, i que encara sóc, li va agafar la mania de fer fitxes dels escriptors que coneixia a través dels llibres de text de la seva escola petita, humil, senzilla i, per cert, pública. Desava aquelles fitxes d’Espronceda, Machado i companyia en un arxidor d’anelles que fa temps que no trobo, però que està, segur, esperant-me en algun racó de casa de mons pares (el trobaré un dia, segur). Podria haver col·leccionat futbolistes o cantants, però es veu que llavors ja tenia inoculat el virus immortal de la lectura. Inimaginable en aquells temps convertir-me en escriptor, si jo era un xiquet petit, senzill, d’un poble fora del mapa, sense una vida apassionant i extraordinària.Però vés per on, l’any 1983, amb 18 anys, escric el meu primer poema. I el 1992 escric el meu primer conte. I el 2001 publico el primer llibre, Tens un racó dalt del món. Però em feia recança atribuir-me el nom d’escriptor. En el fons, encara era el xiquet tímid, i senzill d’un poble petit amagat al mapa. L’any 2005 obtinc el premi Marian Vayreda i publico Postres de músic. Fou el punt d’inflexió, tot i que desconec encara els mecanisme que van produir el canvi aparent. La persona tímida, reservada, i que mai prenia iniciatives que era llavors, i que encara viu dins meu, va reemprendre la dèria de col·leccionar escriptors que, en gran part, han esdevingut amics i amigues (el major èxit que m’ha donat la literatura). Recordo perfectament quins foren els primers: Estrella Ramon i Francesca Aliern. M’hi vaig posar en contacte quasi sense gosar, i la seva humanitat fou una porta oberta per a mi, de dos fulles. Després tot ha anat a gran velocitat, i la meva col·lecció d’escriptors/amics es compta per centenars, i fotògrafs, i pintors, i escultors, i ceramistes, i he buscat complicitats amb tots ells, i he organitzat no sé ben bé quantes activitats, algunes de petit format, íntimes i tendres, i d’altres cercant la màxima participació. I un dels meus objectius sempre ha estat sumar, col·laborar, provocar contactes, crear sinèrgies, posar autors veterans al costat de novells, multiplicar creativitats, enriquir-me d’humanitat.La culminació ha estat amb el projecte Versos contra la violència, nascut de forma senzilla i des de la màxima emoció, convertida en recitals de poesia, en un llibre, en un espectacle, en un proper documental i....Ahir, a primera fila de l’Auditori, no em podia sentir més feliç i agraït, orgullós d’amics i amigues amb tant de talent que treballaven junts per primer cop.Després, enmig d’abraçades i de plors, mon fill va vindre a felicitar-me, i tot continua.I un dia trobaré la llibreta d’anelles on col·leccionava escriptors, perquè mai no l’he perduda.GRÀCIES.És molta la gent a qui estic agraït, i podria caure en la temptació de dir que no puc esmentar-los a tots, però ho intentaré, perquè la llista de gent que ha participat al projecte Versos contra la violència fa goig. Perdoneu si em deixo algú..
Marga Julià, Roberto Oliván, Marta Viladrich, Montserrat Hernández, Albino Tena, Alba Figueroa, Octavi Pla, Meritxell Sabaté, Josep Pons, Joan Camps, Ismael Villamón, Cinta Villamón, Júlia Redó, Gema Panisello, Marisa Valls, Joaquim Vilagrasa, Òscar Ologaray, Dolors Queralt, Ajuntament de Tortosa, Òmnium cultural, Antena Cultural URV Tortosa, Onada Edicions, Miquel Àngel Pradilla, Impremta Querol, El Forn de la Canonja, Institut Joaquim Bau, Mundo escénico, Susanna Ferreres, Marta Escolà, Adriana Alonso-Villaverde, Ajuntament de Roquetes, Ajuntament de Sant Carles de la Ràpita, Agustí Clua, Andreu Carranza, Àngel Martí, Anna Maria Franco, Atzavara-arrels, Baltasar Casanova, Begonya Ferré, Biblioteca Mercè Lleixà, Carme Cruelles, Carmen Martínez, Conxita Jiménez, Cor Flumine, Daniel Ruiz i Pallach, diLLUMS d’Arts al Forn, Dolors Roo, Eduard Carmona, Eduard Sánchez, Eduardo Margaretto, Emigdi Subirats, Emili Rosales, Enric Panisello, Èrika Ferraté, Ernest Redó, Esther Baiges, Fede Cortés, Gerard Lluís Climent, Glòria Fandos, Jesús M. Tibau, Joan Arrufat, Joan Todó, Joana Serret, Jordi Duran, Josep Igual, Josep Messegué, Juan Manuel Garcia, Judit Torné, Lluís Martín Santos, Lluís Villavicencio, Manel Ollé, Manuel Pérez Bonfill, Mar de fora, Maria José Benlloch Estellé, Mario Pons, Màrius Pont, Miquel Franch, Miquel Reverté, Montse Boldú, Montse Pallarès, Núria Menasanch, Òscar Olagaray, Paco Murall, Pep Carcellé, Pep Carles, Pili Alegria, Rafael Haro, Ramon Sabater, Ricardo Gascon, Sergi Quiñonero, Sílvia Franzoni, Sílvia Panisello, Sinta Salvadó, Teresa Bertran, Tomàs Camacho, Txell Aixarch, Vicent Pelllicer, Xavier Aragó, Zoraida Burgos, Agustí Clua, Agustí Forner, Andreu, Brian Cutts, Carme Cruelles, Conrad Ibáñez López, Cristina Company, Elena Solé, Enric, Fèlix Edo Tena, Francesca Aliern, Gerard Vergés, Ignasi Blanch, Jere Soler Giménez, Joan Callau, Joan Gras, Josep Boldó, La Xicuela de Corriol Benlloch, Maria José Piñol, Montse Castellà, Núria Álvarez, Núria Ibáñez , Pilar Cabrera, Salvador Macip, Salvador Riera, Sandra Labenne, Santi Borrell, Sílvia Mayans, Toni Tèrmens, Valer Gisbert, Vicent Sanz, Xavier Miró, David Comuñas, Grup CREA..
Més informació:Fotos de diversos autors en aquest àlbumEmigdi SubiratsÀngel Martí
Montse Boldú
Atzavara-arrels
Canal Terres de l'Ebre

Categories: literatura

La transició i la continuació del franquisme

...els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola. (Xavier Diez)


La transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans


Per Xavier Diez Publicat a El Punt el 31 d'agost de 2009


Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s'ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l'independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l'«Escolta, Espanya» del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.

Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.

Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.

El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.

Web Llibertat.cat


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

ERA AIXÒ?

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 30/12/2017 - 09:30
Aquells grups o projectes que no saps per què però mira sempre acaben sent per'llà... Potser tampoc no és mala manera d'acabar un any i escollir-ne la darrera cançó, preguntar-se si era això el que esperàvem, el que volíem, el que ens havíem arribat a imaginar. I a més m'agraden, aquests vídeos d'enregistrament en directe... Total, que bon cap de setmana a tothom. Avui sí, a tothom. Baby, it's a Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

La vida nova, d’Orhan Pamuk


La vida nova, d’Orhan PamukMés llibres, 2017 Sinopsi
Un dia, vaig llegir un llibre, i em va canviar la vida. Des de les primeres pàgines vaig percebre amb tanta intensitat la força del llibre, que vaig sentir que el meu cos se separava de la meva cadira i de la taula davant la qual estava assegut. Tanmateix, encara que tenia la impressió que el meu cos s'allunyava de mi, tot el meu ésser restava més que mai assegut a la meva cadira, davant la meva taula, i el llibre manifestava tot el seu poder, no tan sols sobre la meva ànima, sinó sobre tot el que constituïa la meva identitat.
Categories: literatura

HEANEY I EL TERRORISME

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 29/12/2017 - 17:02
"Abans de morir, al 2013, les darreres paraules que Heaney va escriure a la seva esposa van ser noli timere (no tinguis por). Pensant en el nou any, seria dolent no recordar-les. Perquè com més temem, més guanyen ells". Així es clou una bona peça del periodista Xavier Greenwood ("My family escaped the Manchester attack. Seamus Heaney’s words kept fear at bay") al Guardian sobre com Seamus Heaney Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines del meu dietari – Ens afusellarien si poguessin – Problemes dels escriptors mallorquins

Pàgines del meu dietari (XVI) – Ens afusellarien si poguessin – Problemes dels escriptors mallorquins -


-Se'ls menja la ràbia -continuava dient en Cladera. No els importa saber que ells han tocat el poder amb les mans: diners, llocs de comandament professional i polític, amb bones relacions a totes les institucions que els donen substancioses subvencions, que els paguen cicles de conferències, viatges per a ampliar coneixements, i els publiquen els llibres que mai cap editorial mínimament seriosa s'atreviria a editar. Tot això, assolit després d'anys i més anys de claudicacions i vinclar l'esquena, no els fa feliços. Ni molt manco! El que els amarga de veritat, el que voldrien posseir i mai no obtindran -són vells i ho saben, han perdut fa segles qualsevol bri de creativitat que els pogués quedar- és tenir posat el seu nom i cognom a cada un dels nostres llibres. Les obres que no han sabut escriure i que -ocupats a fer carrera, posar la catifa davall els peus de qui comanda- no han tengut temps per a bastir. Per això el desesper més absolut, la impotència, les travetes que ens posen cada dia en un intent desesperat de silenciar el que nosaltres hem fet. Aquesta és l'autèntica realitat. No ho dubtis. (Miquel López Crespí)


Han passat tres setmanes i encara no sé res. Ni truquen ni m'envien cap resposta per escrit. No sé què pensar. En Biel em ve a veure preocupat. Se sent culpable. Pensa que la sollicitud no ha funcionat per culpa seva. Imagina que ha estat l'antiga indumentària d'anar a exposicions que ell em deixà la culpable que no m'hagin donat el corresponen vist-i-plau.

-Potser l'hauríem d'haver portat abans a la tintoreria -comenta, capbaix, una mica trist.

Ambdós sabem que no disposàvem en aquells moments de les dues o tres mil pessetes que costava deixar pantalons i americana a rentar. N'Antoni Cladera, un altre amic més mal pensat encara, ve a veure'm. Dedueix -després de moltes deliberacions- que era el meu passat esquerranista el que m'havia barrat el pas durant tants i tants d'anys a la sala d'actes. Està segur que a la Casa de Cultura, a part dels dretans que comanden per les altures, hi ha nombrosos ex-militants del tipus d'en Ribas i Thomàs o na Conxa -penedits, en definitiva- que frueixen dificultant l'existència dels antics companys d'assemblees reivindicatives. Misèria de la humanitat. Què hi farem! N'Antoni ens explica com aquests personatges -reciclats de seguida que copsaren que l'esquerra no podia pagar el que volien, i ara membres de la burocràcia institucional- el que més odien són precisament aquells que, els uns escrivint, els altres pintant quadres, fent escultures o simplement treballant en el respectiu ofici, no hem tengut necessitat d'anar rere ningú -toquem fusta!- per a subsistir. Detesten la independència de criteri, la manca d'esperit servil, l'ètica, els principis ideològics que ens han mantingut fidels a la nostra terra durant lustres.

-Ens afusellarien si poguessin, em podeu tenir la més completa seguretat -exclama ben convençut.

Creu que les ninetes -especialitzades en una eficient indiferència- són teledirigides pels antics membres del partit esquerrà on vaig militar en temps de la dictadura i avui a sou de l'Estat o de qualsevol banc.

N'Antoni té raó. Tres setmanes d'espera són massa i estic arribant a la conclusió que per l'octubre no hi haurà presentació.

Escrivint la vida sencera, anant a les rituals manifestacions per provar de salvaguardar el que ens resta com a poble -terra, llengua, cultura-, han anat passant els anys quasi sense adonar-nos-en. Cal dir que, malgrat les dificultats i l'ocultació a les quals han estat sotmeses les nostres obres -la d'en Biel, la de n'Antoni, la d'en Miquel Ferragut, la meva-, en el fons hem pogut anar bastint una sèrie de novelles, llibres de contes, peces teatrals, que ja ningú no pot discutir. Una cosa és que pugnin per ignorar la feina feta, que a les revistes que controlin no parlin dels llibres escrits, quadres o escultures (tenebrós i fals món cultural teledirigit pels comissaris de torn!). No ignoram el que pagarien molts d'aquests grafòmans per poder mostrar al públic una obra com la que ja tenim feta. Els coneixem, sempre envejosos, a la desesperada, provant de xuclar minuts de televisió, enviant articles i entrevistes escrits pels amics o per ells mateixos als suplements de cultura que controlen... Vet aquí com proven de suplir, amb tan barroera propaganda, l'obra que no han estat capaços de bastir.

N'Antoni Cladera, quan coment en veu alta tot això que pens, em dóna la raó.

-És un personal de desguàs. Una genteta terriblement amargada. En el fons és ben fals el posat cínic i menfotista que llueixen arreu. S'adonen a la perfecció -no són beneits- que els ha passat el temps. Ja no poden tornar enrere. La vida s'ha esmicolat irremeiablement, i ara, plens de pànic, es demanen: "On són les novelles, la literatura immortal que havíem d'escriure?".

-Quan miren els prestatges de les seves biblioteques tan sols hi troben carpetes plenes de retalls esgrogueïts, cintes de vídeo plenes de pols, les esburbades narracions editades per un ajuntament de poble fa dècades, quatre poemaris publicats gràcies a haver anat mil vegades a fer la bona al mandarí d'una petita editorial de província... -diu en Biel. Quant de polsim bastit de falses illusions! Arena, cendra que s'escola, sense aturall, entre els dits de les mans. Al final només resta aire, un buit immens davant el qual no hi ha consol possible.

Escolt els amics. Hem discutit sovint el que diuen. En aquest món no es pot fer tot alhora. No hi ha temps material per a esdevenir un nou Ausiàs March i alhora arribar a eficient conseller de Cultura, multimilionari feliç, cap de Departament a la Universitat. Conec un company del Club Literari que ha planificat tan a la perfecció la seva dedicació a la literatura que quasi ha arribat a la jubilació sense haver escrit més que mitja dotzena de plecs de poesia (treballs per altra banda gens ni mica interessants, simple refrit de Blai Bonet, Llompart, Miquel Àngel Riera...).

Un dia -no fa gaire d'això- que el diari ens cridà per anar a fer la ritual fotografia del Dia del Llibre (que és quan els mitjans de comunicació recorden una mica la nostra existència) m'ho contava, mentre preníem un Martini vora la mar, davant la Llotja.

-L'art és un camí perillós; s'ha de tenir ben present. Jo volia ser escriptor però no un desgraciat, un no-res davant la família, els coneguts. Per això, previsor, abans de posar-me a escriure una retxa em vaig dedicar a formar-me, acabar una carrera. Quan Franco encapçalava la dictadura, per no perdre temps, sempre fugia lluny dels aldarulls antifeixistes. La política mai no m'ha interessat. Imagina si anant a una manifestació o militant en algun grup nacionalista o d'esquerres m'hagués aglapit la Brigada Social! Quina por! Impossible resistir la tortura. Tremol de pensar-ho! Hauria denunciat els amics i companys? Jo no sóc de ferro! A la primera bufetada que em pegassin cantaria com el millor rossinyol. No en tenc cap dubte, vos ho dic ben clarament. Sí, ja sé que és una covardia no participar en la lluita per acabar amb l'opressió del teu poble... Però... què vols que hi faci? ja t'he dit que sóc covard i ho reconec.

És sincer l'escriptor, el vocal segon del Club Literari. Sempre ha deixat ben aclarida la por que li feia participar en qualsevol acte reinvindicatiu. Fins i tot l'atemoria comprar entrades per a un recital de Raimon o Maria del Mar Bonet! En aquella època mai se'ns va ocórrer anar a demanar-li que sortís amb nosaltres a pintar de nit, ni molt manco anar a cercar-li la firma per a demanar una universitat per a les Illes o per protestar per la construcció d'una autopista, la destrucció dels espais naturals...

Quan, per equivocació, perquè no el coneixien prou, algun grup clandestí anava a veure'l, es posava vermell, treia el jove o l'allota a la porta de casa seva i, mirant a dreta i esquerra -amb pànic que el carrer no estàs vigilat-, mormolava amb un fil de veu, tremolant de cap a peus: "No torneu venir mai més per aquí! Heu perdut l'enteniment! O és que voleu que ens tanquin a la presó! Ja vos he dit mil vegades que no vull saber res de les vostres activitats. Marxau, marxau!". I, sense cap contemplació, els tancava la porta davant els nassos.

En reflexionar en el que s'esdevingué en aquell temps, t'adones -amb molt retard- dels pocs que érem realment al tall. D'on sorgia el voluntarisme ferotge, la manca de preocupació per la nostra situació personal? L'impuls de la joventut? L'herència del pare i de l'oncle, antics lluitadors republicans represaliats per la dictadura? Segurament tot plegat, ara que ho analitz amb la fredor que dóna l'apropar-se a la maduresa.

El cert és que companys com en Ribas i Thomàs, el mateix escriptor petrer -en Sebastià Martorell, el poruc-, anaven bastint el seu futur particular d'una manera ben diferent a com ho encaràvem nosaltres.

En aquella trobada del Club, mentre assaboríem una excellent cervesa alemanya, en Sebastià, gens ni mica avergonyit pel que ens deia, continuava explicant els motius de la seva dedicació a la literatura:

-S'ha d'anar sobre segur. No volia que em passàs com a tant d'artista i autor morts de fam. Llegiu les històries de l'art i de la literatura! El trist final de Mozart i mil genis més! La dedicació a l'art és un luxe dels exquisits. Ho he sabut des de sempre. A part de no servir per a guanyar cap pesseta, seria prostituir tan digna afecció amb la intenció, vulgar, de treure diners d'una novella o d'un llibre de poemes. Per això primer calia acabar al carrera, casar-se -a ser possible amb una rica hereva sense germans-, bastir una casa, un xalet a la platja, donar estudis als fills... Mentrestant -això sí- vaig anar estudiant el que es fa i, sobretot, aprenent dels mestres: Joyce, Kafka, Borges, Musil, Villalonga... Volia -i vull encara!- bastir una obra personal que els superi... Quin sentit tendria posar-se a escriure per a ser un més, un nom com qualsevol altre del llistat del Club?

Dit això ens mirava interrogant, demanant -malgrat fos amb un silenci còmplice- la nostra aprovació. Era el moment en què badava els ulls com un plat i, nerviós, posseït per no $sé$ +se+ sap quina misteriosa malaltia, anava amunt i avall de la cambra, ensopegant amb qualsevol objecte que trobàs al davant.

Provant d'excitar-lo encara més, li fèiem preguntes capcioses que el treien fora de si. Es posava vermell; semblava que un atac d'ira l'ofegaria allà mateix i cauria al terra.

-Sí, el teu admirat Villalonga... vol dir que hauries fet el mateix que ell, l'any trenta-sis, quan feia xerrades contra la cultura catalana i en favor de Franco? Quanta sang per les carreteres de Mallorca! Un litre de sang per cada pàgina que escrivia el teu estimat mestre de la literatura!

Enfollia, ens mirava com si ens volgués matar. I això que sempre presumia de no poder aixafar ni una mosca. És curiosa aquesta pretensió de qualsevol afeccionat a escriure una obra que superi Joyce, Kafka i Pere Calders plegats. No tenen sentit de la modèstia, els companys! Per això no llegeixen les obres dels altres socis del Club... Com ho haurien de fer? Impossible. Si de bon començament ja et consideres superior a Musil, Cortázar o Virginia Woolf, si opines que amb les teves esquifides quartilles has superat la galeria de genis de la humanitat... )com podries perdre part del teu preciós temps llegint la novella d'un company de Sóller, sa Pobla o Manacor?


Mentre rememorava las mil subtils justificacions d'en Sebastià -l'escriptor "oficial" de Petra-, copsava quanta raó tenia avui matí n'Antoni Cladera quan m'ha vengut a veure.

-Covardia davant les seves responsabilitats com a intellectuals; temor en el moment d'escollir entre el sou segur, la bona posició social, els diners en el banc o l'art i la literatura; por davant la dona ja que no serien capaços ni de separar-se -malgrat l'esposa els enganàs amb un altre- per allò del "què diran?"...

I continuava:

-I aquest -parlava d'en Sebastià-, encara no és dels més perillosos. El pobre, amb quatre premiets de poble, amb un parell d'entrevistes fetes pels amics, amb els cinc o sis poemaris que, per art de màgia, ha aconseguit que li publiquin -mil visites als editors- ja està satisfet, creu haver tocat l'Olimp amb les mans. És així de simple. Els més perillosos són els que no es conformen, els que saben que no han fet res, els conscients que, la relativa fama aconseguida -en el poble, en el reduït cercle de la província autonòmica-, ha estat a base de l'amiguisme més clar i llampant i de pagar amb dinars i sopars les poques "crítiques" elogioses sortides a premsa i suplements culturals... Aquests són -la majoria!- els que coven l'enveja més verinosa i mortal contra els que han anat bastint una obra de qualitat, reconeguda arreu dels Països Catalans, amb traduccions a l'anglès, el francès, l'alemany...

-Se'ls menja la ràbia -continuava dient en Cladera. No els importa saber que ells han tocat el poder amb les mans: diners, llocs de comandament professional i polític, amb bones relacions a totes les institucions que els donen substancioses subvencions, que els paguen cicles de conferències, viatges per a ampliar coneixements, i els publiquen els llibres que mai cap editorial mínimament seriosa s'atreviria a editar. Tot això, assolit després d'anys i més anys de claudicacions i vinclar l'esquena, no els fa feliços. Ni molt manco! El que els amarga de veritat, el que voldrien posseir i mai no obtindran -són vells i ho saben, han perdut fa segles qualsevol bri de creativitat que els pogués quedar- és tenir posat el seu nom i cognom a cada un dels nostres llibres. Les obres que no han sabut escriure i que -ocupats a fer carrera, posar la catifa davall els peus de qui comanda- no han tengut temps per a bastir. Per això el desesper més absolut, la impotència, les travetes que ens posen cada dia en un intent desesperat de silenciar el que nosaltres hem fet. Aquesta és l'autèntica realitat. No ho dubtis.

En efecte. No mentia en Cladera. Érem ben conscients de la misèria que ens encerclava.


Categories: literatura

Bíbliques, de Jesús Massip


Bíbliques, de Jesús MassipOnada Edicions, 2017 Sinopsi
Bíbliques és el testament espiritual que ens llega l’autor, tot sabent que hi ha preguntes la resposta a les quals només és o pot ser el silenci. En l’obra del poeta es configura una dualitat: arrelament i transcendència. L’arrelament s’afirma, s’aferma i perviu. La transcendència és la contraposició entre vida i mort. Com a conseqüència d’aquesta contraposició, sorgeix l’existència d’una dualitat major: la possibilitat o no d’una transcendència espiritual. Ara és quan se’ns il·lumina més que mai un pensament que Jesús Massip, alguna vegada, ha confessat quan afirma i explica que ell és i se sent un “agnòstic cristià”. Sap, però, que aquesta fe, tot i que no entra en col·lisió amb la ciència, no pot negar, ni negarà, que hi ha preguntes de la raó que no tenen retorn ni resposta raonable. Només una fe possible. Amb límits i dificultats, però possible. Fer-ho perceptible, explicitar-ho i explicar-ho, mou, genera i justifica la seva obra poètica.
Categories: literatura

El 2018 serà l’any literari d’Abelló, Capmany, Panikkar, Pedrolo, Fages de Climent i Martorell

Vilaweb Lletres - Dj, 28/12/2017 - 16:44

El Govern i la Institució de les Lletres Catalanes celebraran el 2018 els anys literaris de Montserrat Abelló, Maria Aurèlia Capmany, Raimon Panikkar, Manuel de Pedrolo, Carles Fages de Climent i Joanot Martorell.

L’objectiu, tal com s’ha indicat en un comunicat, és el de ‘recuperar la memòria de personalitats i esdeveniments històrics, artístics, científics o culturals, que han deixat empremta en el patrimoni col·lectiu dels catalans i que compleixen cinquantenaris, centenaris o aniversaris d’ordre superior’. La proposta ha estat elaborada per la Comissió de Commemoracions.

El 2018 serà el 550è aniversari de la mort de Joanot Martorell, autor del Tirant lo Blanc, el centenari del naixement de Montserrat Abelló, Maria Aurèlia Capmany, Manuel de Pedrolo i Raimon Panikkar i el 50è aniversari de la mort de Carles Fages de Climent. Des de la Institució de les Lletres Catalanes també es commemorarà el 25è aniversari de la mort de la poeta Quima Jaume amb un acte central a finals de gener.

Categories: literatura

M'admiro davant la grandesa del passat.



M'admiro davant la grandesa del passat.
La temptació és endinsar-m'hi;
l'obligació, ser-ne un fill, no un esclau.
.
Inspirat en el mural pintat per Roc Blackblock a la plaça Sant Joan de Tortosa, amb un text de Gerard Vergés: "De cop comprenc que l'home és la memòria."
Categories: literatura

La dictadura franquista: els anys més obscurs

Crònica sentimental de la transició - Els anys més obscurs -


El partit havia crescut en els darrers anys, després del congrés d´unitat amb altres col·lectius que, inspirats per l´exemple dels consells obrers i el Maig del 68 volien anar més enllà del simple vot cada quatre anys. Ningú ens podia discutir que sempre havíem estat a l´avantguarda de les reivindicacions anticapitalistes del poble. Però també era evident que encara no havíem après a intervenir com pertoca en el debat polític. Considerar una vaga en la fàbrica com el súmmum de la lluita de classes ens fermava a una concepció simplista del marxisme. Així i tot ens sentíem capaços de qualsevol acció, de lliurar la vida per la causa si era necessari! En el cap ens bullien, com si tenguéssim a l´interior ferro roent, les mil històries contades pels pares i els vells combatents republicans. Els homes i dones que desembarcaren a Mallorca per a provar d´alliberar l´illa del feixisme i que mai més no tornaren a casa seva: els voluntaris que, amb ampolles de benzina a les mans, aturaven els tancs italians i alemanys a l´entrada de Madrid; els soldats que, a més de vint graus sota zero, quasi sense menjar, tremolant de fred però amb l´ànim disposat per a la batalla, conquerien Terol... Vivíem, potser, immersos en un univers de vibrants herois i que havia desaparegut feia dècades sense que nosaltres ens n´haguéssim adonat! (Miquel López Crespí)


No sabíem el temps que hauríem de romandre a la presó.

Tot depenia de la decisió del comitè de direcció i dels resultats de la campanya per la legalització dels partits i sindicats obrers. Els contactes amb l´organització es realitzarien com en temps de la guerra civil: papers amagats en el doble fons d´una de les fiambreres que ens portaria l´esposa de Jaume Calafell. Joana s´encarregaria d´anar a les oficines del centre per aconseguir que els familiars poguessin venir a veure´ns una vegada a la setmana. Jaume estava molt preocupat per l´estat de salut de la seva companya i de la filleta que acabaven de tenir. Així, podent veure la dona sovint, estaria més tranquil i ens mantendria informats del que passava a l´exterior.

Els mètodes d´establir contacte entre la presó i l´exterior no havien variat gaire a través dels anys. Els republicans tancats a Can Mir i al Castell de Bellver empraven petits missatges escrits en paper de fumar o en un bocí de diari i l´amagaven en els doblecs dels pantalons. Nosaltres ho fèiem ben igual. Alguns dels caps de les màfies de presos ens informaren que, per un preu mòdic i una petita comissió, podien subornar funcionaris amics i aconseguir el que volguessin. Fins i tot drogues de qualsevol tipus!

Ho sabíem.

Primerament provàrem els antics sistemes de comunicació i, de seguida, ens adonàrem que tot rutllava a la perfecció. A les darreries del setanta-sis no existia una vigilància especial en qüestió de cartes i papers. A voltes se cercava droga i tampoc, pel que poguérem constatar, amb una vigilància especial. Si més endavant teníem problemes s´hauria de recórrer a la màfia interna. Però no era el cas.

Els primers missatges funcionaren a la perfecció. El secretari general ens feia un resum setmanal de com anava la campanya d´agitació per Palma i els pobles de les Illes. També ens va relatar les reaccions dels partits de la fantasmal Plataforma Democràtica que, com ja esperàvem, no volien fer cap acció en suport nostre.

Tanmateix, no ens sorprenia ni ens importava gaire l´actitud de tota aquella colla de fantasmes que només existien damunt els papers. Quatre advocats amb afany de sortir en els diaris, joves estudiants summament radicals que, amb el pas dels anys acabarien de burocràtes del PSOE i de la dreta més rància i estantissa.

En el primer missatge que rebérem, Mateu Ferragut ens informava que la campanya engegada en resposta a la inoperància de la Plataforma Democràtica i la manca de llibertat existent, estava servint per a cohesionar el partit d´una forma molt eficient. Fins aleshores era difícil coordinar accions àmplies, ja que la majoria de cèl·lules estaven centrades en les reivindicacions concretes dels llocs de feina i aprenentatge. Ho discutíem sovint en el Comitè de Direcció. El partit actuava més com a un simple sindicat que com a organització política. Era el nostre defecte històric provinent d´una direcció central massa centrada en les revivicacions salarials. Com era possible que no haguéssim assimilat com pertocava els ensenyaments de Lenin en el Què fer? Un llibre bàsic on s´explicava d´una forma prou senzilla que la lluita per un augment de sou, per uns “kopecs”, com escrivia el dirigent de la Revolució d´Octubre, la podia fer qualsevol grup sindical d´influència burgesa o religiosa.

El partit havia crescut en els darrers anys, després del congrés d´unitat amb altres col·lectius que, inspirats per l´exemple dels consells obrers i el Maig del 68 volien anar més enllà del simple vot cada quatre anys. Ningú ens podia discutir que sempre havíem estat a l´avantguarda de les reivindicacions anticapitalistes del poble. Però també era evident que encara no havíem après a intervenir com pertoca en el debat polític. Considerar una vaga en la fàbrica com el súmmum de la lluita de classes ens fermava a una concepció simplista del marxisme. Així i tot ens sentíem capaços de qualsevol acció, de lliurar la vida per la causa si era necessari! En el cap ens bullien, com si tenguéssim a l´interior ferro roent, les mil històries contades pels pares i els vells combatents republicans. Els homes i dones que desembarcaren a Mallorca per a provar d´alliberar l´illa del feixisme i que mai més no tornaren a casa seva: els voluntaris que, amb ampolles de benzina a les mans, aturaven els tancs italians i alemanys a l´entrada de Madrid; els soldats que, a més de vint graus sota zero, quasi sense menjar, tremolant de fred però amb l´ànim disposat per a la batalla, conquerien Terol... Vivíem, potser, immersos en un univers de vibrants herois i que havia desaparegut feia dècades sense que nosaltres ens n´haguéssim adonat!

A la presó trobàrem alguns dels treballadors detinguts en la manifestació del dotze de novembre, una demostració de força impulsada per treballadors i estudiants i en la qual hi participaren, a contracor, alguns sectors de la Plataforma Democràtica. En aquelles alçades de la revolta era difícil fer d´opositors només de boqueta. El poble demanava alguna acció en concret. Es comentava que només repartiren els fulls convocant a la manifestació les organitzacions marxistes. Els altres les guardaren als locals. Els més covards els llançaren als fems sense pensar en el que costava en diners, en esforços i sacrificis editar aquell material antifeixista. Tot plegat era l´actuació jesuítica típica dels carrillistes i altres grups sense vincles amb la societat: parlar de lluita i mobilitzacions, redactar comunicats però desmarcar-se sempre de les demostracions enmig del carrer per allò de “no caure en provocacions”. Va ser l´època en la qual, el carrillisme, per a convèncer els militants més combatius, recomanaven el llibre de Lenin L´esquerranisme, malaltia infantil del comunisme, alhora que menystenien el Què fer?, La revolució proletària i el renegat Kauski i L´Estat i la revolució, entre molts d´altres. Vaig conèixer alguns membres de la direcció illenca i, pel que vaig poder constatar, no coneixien gaires clàssics del socialisme internacional ni, molt manco, la història del moviment obrer a les Illes i la resta dels Països Catalans. Vivien de quatre consignes arribades des de París i Moscou. Els bastava repetir fins al fàstic “Llibertat, Amnistia, Estatut d´Autonomia!”.

La nostra arribada a la garjola animà moltíssim els obrers del dotze de novembre. En el fons, la seva entrada a la presó no era a conseqüència d´una decisió política. Ni molt manco! Homes amb un clar instint de classe, decidits lluitadors per la llibertat, en saber que hi havia convocada una manifestació contra el feixisme, acudiren de seguida a plantar cara a la dictadura que amenaçava perpetuar-se sota uns nous oripells. Cap d´ells no esperava ser detingut. La Policia Armada els agafà perquè els tenia al davant en el moment dels aldarulls del Bar Cristal i el cine Augusta. Aquests homes no tenien gaire experiència en detencions ni en interrogatoris ni mai, supós, pensaren que anirien a judici.

Malgrat que el Comitè de Solidaritat amb els presos els tenia en compte i, regularment, distribuïa els diners que es recollien entre les seves famílies, el cert és que els veies patir. Pensaven què seria dels fills, la mare, l´esposa, si perdien la feina. La majoria procedien de la península, de les zones més subdesenvolupades d´Andalusia... No tenir feina era una autèntica tragèdia. Tornar al poble, restar sotmès als capricis que pogués oferir el cacic era terrible. Jo els he vist plorar, explicant aquest problema.

Als companys de galeria no els podíem demanar el que s´exigia als revolucionaris quasi professionals dels diversos partits comunistes. La majoria de nosaltres havíem renunciat a qualsevol mena de vida personal, a “situar-nos” en societat. Vivíem de feines ocasionals, dels pocs diners que guanyàvem exercint els més diversos oficis. Simple subsistència. I, del poc que obteníem amb aquestes feines de circumstàncies (empleats de llibreria, venedors a botigues de souvenirs, delineants per uns mesos, cambrers, repartidors d´enciclopèdies, pintors de parets...) encara lliuràvem una part dels ingressos per al manteniment dels locals clandestins.

Els projectes dels treballadors detinguts el dotze de novembre eren molt diferents. Com si visquéssim en dos móns paral·lels, quasi antagònics, excepte en la idea d´acabar amb la dictadura.

Al vespre, quan ens recloïen al passadís dels presos polítics, Joan ens ho explicava.

-Mallorca ha representado para nosotros una auténtica liberación. Es igual si, en el hotel, dormimos en el sótano, junto a las calderas de la calefacción. Lo cierto es que tenemos un sueldo semanal y que, con el tiempo, podremos alquilar un piso, hacer venir a la familia desde la península, comprar una casa. Lo más importante son las oportunidades que nos ofrece la isla. La posibilidad de encontrar trabajo en cualquier sector de la construcción y la hostelería. Y, si te sabes espabilar, hacer de electricista, fontanero, jardinero, encofrador... En el pueblo no hay nada, a no ser que el capataz del señorito te llame para ir a recoger las olivas.

Obria la petaca amb el tabac talment com ho feia el meu padrí i, després d´oferir el seu contingut als que l’escoltàvem, continuava la narració.

-El señorito se paseaba entre los obreros del campo con su caballo, el látigo en la mano, vigilando que no tuviésemos ni un momento de descanso. Yo tenía nueve años cuando tuve que ir con mis padres a la recogida de la aceituna. Si hacía frío, te helabas los dedos. Sangrabas. Me bebía las lágrimas, maldiciendo el hambre y nuestra falta de perspectivas. Ir a cazar un conejo a las tierras del cacique, coger una manzana en sus huertos de frutales, podía costarte una paliza de la Guardia Civil...

Amb la nostra presència, aquests homes s´animaren. Almanco ja no estaven sols, pensant tot el dia, perduts en el laberint. Els dèiem que aviat sortirien. Pels missatges que ens enviava el partit sabíem que, quan decidíssim pagar la multa una vegada aconseguits els nostres objectius polítics, qui tendria prioritat, els primers diners serien per als detinguts del dotze de novembre. Ho acceptàvem sense discutir. Tornaren a somriure. No semblaven els mateixos! Per a les famílies que els visitaven sabien que el Comitè de Solidaritat funcionava. Tot el que es recollia era repartit en parts iguals.

Categories: literatura

Versos contra la violència, un espectacle impactant

No Us podeu perdre l'impactant espectacle que Valer Gisbert ens està preparant per a aquest divendres a les 21.30 hores, a l'Auditori de Tortosa, basat en el llibre Versos contra la violència, d'Onada Edicions
L'entrada és gratuïta, però millor si feu la reserva a dillumsdartdalforn@gmail.com
Se'n fa ressò la web Surtdecasa, on Valer explica alguns detalls de l'espectacle, i El Punt Avui.



Categories: literatura

LLIBRES RECOMANATS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 27/12/2017 - 14:08
Aquests són dies de demanar i comprar regals i haurien de ser-ho també de parlar de llibres, de fullejar-ne, de recomanar-ne, de regalar-ne. Tot i que fa poc ja us vaig apuntar els meus dos favorits indiscutibles al millor llibre de tots els llibres que s'han fet i desfet en aquest 2017, també he participat, com cada any, en la selecció a El Periódico dels millors (ja ens entenem) llibres de Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Àngels Moreno A Tens un racó dalt del món





Àngels Moreno ens visita aquesta setmana a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre, per parlar de la seva obra poètica, especialment del llibre L'usurpador, guanyador del XIX Premi Maria Mercè Marçal, una obra carnal i reflexiva alhora, arriscada i personal.
A la secció La llibreria recomana, ens visita Octavi Serrer, de la llibreria Serret de Vall-de-roures, que ens parlarà del nou llibre de Miquel Esteve, i de l'àlbul il·lustrat Fills de dracs, de Sébastien Pérez i Justine Brax. També recomanarem El secret de la ciutat dels dracs, de Roger Roig i Hugo Prades  i la novel·la L'illa de Bembé, de Mercè Falcó, guanyadora del III Premi Autor Revelació de l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu Barcelonès.
A la secció Què fem a les biblios, ens visita Neus Bertomeu de la Biblioteca de Deltebre.
També estrenem les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 27 de desembre  i el 3 de gener a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube

Categories: literatura

La memòria i la utopia es donen la mà en una exposició sobre Montserrat Roig al Born

Vilaweb Lletres - Dm, 26/12/2017 - 22:00

Una petita porta, un banc de fusta. Molts negatius de fotografia que ara formen part de la nostra memòria icònica. I al fons la imatge d’unes escales que pugen i que no tenen final. Al peu una pedra gran, molt gran, pesada. No cal res més per imaginar-se l’horror i el patiment dels deportats als camps de treball nazis, com per exemple tots els catalans que passaren per Mathaussen i que Montserrat Roig (1946-1991) va treure de l’oblit a Els catalans als camps nazis, llibre del qual es compleixen quaranta anys de la publicació i que en el seu moment va constituir un dels primers grans treballs de memòria històrica i una de les fites literàries i periodístiques de la seva autora. Així, amb aquesta senzillesa expositiva, aconsegueix el comissari Manuel Guerrero endinsar-nos dins la primera gran exposició dedicada a Montserrat Roig a la ciutat de Barcelona amb motiu de l’aniversari de la publicació del llibre i del 25è aniversari de la mort de la seva autora. Aquest es un dels quatre àmbits de la mostra que es pot veure al Born i que porta per títol: Montserrat Roig. 1977. Memòria i utopia i que romandrà oberta fins al dia 30 d’abril.

L’exposició és gratuïta i Guerrero ha tingut la col·laboració en el comissariat de l’artista Francesc Abad i de la fotògrafa Pilar Aymerich. De fet, un altre dels grans impactes visuals de la mostra es veure tota una successió de fotografies que Aymerich va fer de la Montserrat Roig al llarg de la seva vida i que conformen un altre dels grans encerts a l’hora de mostrar l’escriptora en diferents facetes. Aquestes imatges palesen l’estreta relació entre les dues creadores, que es varen conèixer la tardor de 1961 quan tenien quinze i setze anys a l’Escola d’Art Dramàtic Adrià Gual, que llavors dirigien en Ricard Salvat i la Maria Aurèlia Capmany, una persona que influirà decisivament en la trajectòria de les dues dones, que varen mantenir sempre una complicitat personal i professional.

Els visitants de la mostra gaudiran de fins a 300 documents originals que permeten copsar a la perfecció la figura polièdrica de la Roig i fins i tot intuir on hauria pogut arribar si la mort no se l’hagués emportat tant d’hora.  Entre aquests documents hi ha els vídeos del programa Personatges, que l’escriptora va enregistrar per a televisió espanyola i que encara avui són de màxima vigència per la profunditat de les entrevistes i de les respostes dels entrevistats, un document únic de la nostra història cultural i equiparable a altres programes mítics de televisió.

El comissari Manuel Guerrero va explicar que ‘la mostra juga amb aquestes dues dates cabdals en la vida de l’escriptora, el seu traspàs i la publicació d’un llibre fonamental, però no podem oblidar els altres aspectes que conformen el gruix de l’obra de la Montserrat Roig, que són d’una banda el seu periodisme, tant el televisiu com l’escrit, i de l’altra la trajectòria literària. I tot gira al voltant de l’any 1977, que és un any importantíssim per a l’escriptora, ja que també publicarà la que, unànimement està considerada la seva novel·la més ambiciosa: El temps de les cireres’. Guerrero va explicar que el 1977 era un any clau també per a la història del país, en que després de la mort de Franco es van legalitzar els partits polítics, es va celebrar el primer Gran Onze de setembre, va reaparèixer el moviment llibertari i va retornar el president Tarradellas i es va reinstaurar la Generalitat de Catalunya.

Parem-nos un moment de nou en la brutalitat de la pedrera de Mauthausen tan ben reproduïda i amb tanta senzillesa en la mostra i recordem per un moment els orígens d’aquest llibre-documenta tan important per a la història del país. ‘El 1972 Montserrat Roig va quear impactada amb la lectura d’un petit llibre. Cartes des dels camps de concentració, de Pere Vives, amb pròleg de l’Agustí Bartra. Pere Vives havia mort a Mauthausen d’una injecció de benzina al cor. Més tard, Montserrat Roig va llegir K.L.Reich, la gran novel·la de Joaquim Amat Piniella, testimoni autobiogràfic d’un deportat a Mauthausen. El desembre de 1972, Roig va publicar a Triunfo l’article ‘Españoles en los campos nazis’, un homenatge a Pere Vives on reproduïa una conversa amb Joaquim Amat-Piniella, Ferran  Planes, Joan Pagès i les germanes de Pere Vives, Conxita i Carme, amb fotografies de Pilar Aymerich. L’historiador i polític Josep Benet va llegir l’article i uns mesos després, el 1973, va proposar a Montserrat Roig d’escriure un llibre sobre els catalans als camps nazis’. Aquest va ser el bessó d’un projecte fonamental que, es va desbordar en el temps però que va produir un dels llibres més impactants de la nostra literatura contemporània i que responia a la perfecció a una de les dites de l’autora: ‘La nostra tasca, la dels periodistes, dels escriptors, dels artistes, és aclarir les zones fosques de la memòria col·lectiva dels nostres pobles, restituir-los la part heroica que els republicans exiliats van tenir en la lluita heroica i sagnant dels pobles lliures contra el feixisme’.

En el cas de la Montserrat Roig, com passa amb algunes altres escriptores i escriptors, es corre el risc que l’obra magna acabi per ocultar en part la resta de la seva producció. Per això és molt important aquesta divisió en quatre espais i aquest recordatori de la mostra sobre aquesta novel·la clau en la trajectòria de Roig que és El temps de les cireres, amb la qual va guanyar el premi Sant Jordi de 1976. ‘Com n les seves obres anteriors, Roig fa un retrat intimista de la petita burgesia barcelonina en els darrers anys del franquisme i la primera transició a partir del personatge de Natàlia i la seva relació amb un entorn familiar i en descomposició’.

Com no podia ser d’una altra manera, una exposició ambiciosa com aquesta que en paraules del comissari ‘vol situar la Montserrat Roig en la centralitat del món cultural contemporani i del debat sobre la memòria, en la qual va ser una pionera’ necessita de nombroses activitats al voltant per tal de consolidar alguns dels trets essencials de l’escriptora. La primera se celebrarà dia 31 de gener i du per títol 1977, un any clau i hi participarà Pilar Aymerich, Carme Molinero i Roger Sempere.  La darrera serà el 26 d’abril i es dirà Literatura concentracionària i la recepció d’Els catalans als camps nazis de Montserrat Roig: entre la memòria i el mite i serà una conferència impartida per Marta Marín-Dòmine, directora del centre de la memòria de la universitat canadenca Wilfrid Laurier. Entremig hi haurà espectacles, taules rodones sobre televisió, cultura, literatura i memòria; o un debat sobre la vigència de l’autora avui en dia.

 

Categories: literatura

Els poetes de Mallorca i la història: Miquel López Crespí

(3 vídeos) Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar els epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals?". (Miquel López Crespí)


Les ciutats imaginades: la poesia mallorquina actual.

Les ciutats imaginades, com abans El cant de la sibil·la, Temps moderns: homenatge al cinema o Calendaris de sal són part, els fonaments essencials, del mur que, per a servar il·lusions i bellesa, esperances i promeses, els juraments que mai no hem volgut trair, hem anat bastint al llarg dels anys. Fonaments de la resistència com abans havien estat els poemaris Les Plèiades, Els poemes de l'horabaixa, Llibre de Pregàries, Tatuatges, El cicle dels insectes, Planisferi de mars i distàncies o Un violí en el crepuscle.

Finalment ens adonam que hem viscut per a salvaguardar les dèbils empremtes de la nostra fugissera presència sobre la terra. "Et record a Saqqarà / caminant descalça / sobre l'arena del desert que ha envaït els antics temples, / les tombes excavades en la roca calcària.". O, com escrivim en el poema "Intuint la mar al fons dels teus ulls": "Caminar senzillament a l'atzar intuint la mar al fons dels teus ulls. / No saber res de les hores quan ens aturam sota els xiprers / i et veig el pit tremolant sota la camisa humida per la suada.".

Escriure, talment participar en una batalla contra el temps que marceix les roses, desfà les més belles promeses i juraments. Com sentir el batec de la sang dominant venes i nervis en les primeres i llunyanes enrampades del plaer: "És el formigueig del plaer pujant per l'espinada, / els llavis mormolant paraules en inintel·ligibles idiomes desconeguts".


Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, mai no hem deixat de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals ens alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. La reflexió íntima i personal fent referència a les vivències amoroses, als viatges, als amics que ens han ajudat a resistir fins el dia d'avui, són una realitat que l'escriptor palesa a cada pàgina de Les ciutats imaginades i de molts dels altres poemaris publicats aquests darrers anys. Malgrat que, en una lectura apressada del llibre, pugui semblar que són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco. Ho podem constatar en el poema "El formigueig del plaer" on el poeta descobreix al lector els motius de les fugides i escriu, tot explicant l'origen primigeni d'alguns d'aquells viatges: "Pels racons més inversemblants dels carrers que trepitjam / cercam indicis, / rastres concrets que ens permetin saber / on neixen les emocions, / els poderosos càntics on fructifica la revolta".

Vet aquí la motivació, el nucli de moltes de les accions del poeta al llarg de breu temps que li va ser concedit damunt la terra. Els poemariLes ciutats imaginades no vol ser, ni molt manco, un catàleg de lamentacions, l'acurada expressió del plorinyar d'un vell recordant els dies joiosos de la seva joventut. Evidentment els poemes que conformen el llibre evoquen el passat, els amors i desamors que ens han agombolat, el record dels familiars desapareguts, juntament amb llurs idees i il·lusions, en els grans forats negres dels calendaris. Però evidenciant la presència final de la Mort, l'arribada de l'Oblit més i més fosc, també volen deixar constància de la perenne actualitat de la Revolta malgrat dècades de traïdes i tones d'estèril desencís promogut pels vencedors.

L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint Les ciutats imaginades ens adonarem com mai, en cap dels poemaris escrits, el poeta ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que fèiem era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món. Una presència inquietant, la seva, la de tots els homes i dones que, lluny de cap mena d'egoisme, han donat el més valuós d'ells mateixos, la seva vida, en la lluita per una humanitat nova, per un món sense injustícies socials ni opressions nacionals.

Com, em deman, no havíem de servar un record emocionat en llur memòria? Els versos finals del poema "Els plànols de les ciutats perdudes" ho deixen ben explicat: "Sobtadament, / retornant de la letargia / de tants hiverns desconcertants, són aquí de nou, / llurs siluetes fonedisses a la cua de l'autobús, / caminant al nostre costat.".

Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. En els versos de "Viatge a la Comuna" el poeta concreta quin era i és el seu món cultural i polític. L'autor mai no amaga d'on procedeix, de quina història se sent hereu, quin són els seus i qui són els enemics. ¿O no és una declaració de principis anar a posar un ramell de flors al mur del cementiri de Père Lachaise on la burgesia francesa afusellà els homes i les dones que aixecaren per primera vegada la bandera roja del proletariat universal? Recordem els versos finals del poema: "Novament l'endiumenjada presència de Louise Michel / i Eugène Pottier, / de Jules Vallès i Paul Verlaine, / de Rimbaud i Victor Hugo".

Tanmateix... ¿podríem escriure un poemari sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal del poeta de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell escriptor que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió? O no hem bategat per les idees de la llibertat i la justícia social amb la mateixa força i intensitat que ho hem fet pel nostre primer amor, per servar els pètals de les roses? Per això, com hem escrit una mica més amunt, en el poema "Viatge a la Comuna", l'autor de Les ciutats imaginades no amaga ges ni mica les seves intencions quan, un matí qualsevol, en arribar a París, el primer que fa és caminar pels estrets carrerons del cementiri de Père Lachaise "amb ramell de flors vermelles a les mans, / avançant enmig de les tombes de Chopin i Balzac, / Rossini i Colette, / Flaubert i Édith Piaf", demanant-se, enmig de la grisor del present: "On trobar la tomba dels federats, / el record desesperadament lluminós / d'aquells que ens precediren en el combat?".

Les ciutats imaginades és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que l'exemple que significa i significarà sempre la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, la CIA i l'imperialisme ianqui, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? Ningú no va sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? ¿Qui no vol recordar i per què no vol recordar l'esforç, la lluita dels millors homes i dones de la nostra generació, de les generacions que ens precediren, de les multituds revoltades arreu del món a través de la història o ara mateix?

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca (28-III-06)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura