literatura

Sa Pobla - Novetats editorials del Dia del Llibre

JOSEP VALERO: PRESENTACIÓ DEL LLIBRE DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ REPRESSIÓ I CULTURA DURANT EL FRANQUISME (LLEONARD MUNTANER EDITOR) <7p>

Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants. (Josep Valero)


En primer lloc vull agrair a Miquel i a l’editorial Llorenç Muntaner, la possibilitat de presentar el llibre «Cultura i repressió en temps del franquisme» Ja vaig sentir en directe la ponència de Miquel, en la taula rodona que jo mateix moderava, en les Jornades «Mallorca davant el centralisme» que organitzaren les Fundacions Darder-Mascaró, com aportació als diferents actes que es feren a Mallorca, arran del tricentenari de la desfeta de les nostres institucions en mans del centralisme borbònic. Les investigacions iniciades en aquell moment per Miquel, li han servit de base per ampliar i completar de manera significativa, una visió documentada i crítica, del que suposà pel mon de la cultura de Mallorca, el tràgic període del franquisme.

Miquel té en el conjunt de la seva obra tres característiques que sempre hi són presents. L’origen de classe d’on surt i d’on es crià. Visibilitzar el patiment i enaltir la dignitat i la difícil lluita per la supervivència, dels republicans derrotats. Defensar la cultura pròpia del poble i la seva llengua catalana, front a la impostura de les classes dominants.

Aquests tres trets també hi són presents en el conjunt del llibre que presentam avui. Miquel no engana a ningú a l’hora de llegir la seva obra. El que té de novetat el llibre que presentam, és la informació ampla i detallada de tota una panoràmica dels diferents àmbits culturals que es donaren a Mallorca el temps del franquisme. Ja tan sols per la informació continguda sobre autors, publicacions, esdeveniments, contexts socioculturals, tertúlies, polèmiques...val la pena la lectura del llibre.

A la vegada com era d’esperar, Miquel no agafa cap posició de «neutralitat» a l’hora d’analitzar la realitat que descriu. Combina la recerca de texts i opinions d’altres autors per confirmar les seves apreciacions. I manifesta sense cap subterfugi les seves pròpies opinions. I és quan apareix en el decurs del llibre, unes interessants reflexions sobre el paper de l’art, el compromís de l’intel·lectual, l’autonomia de la producció artística, els criteris de l’estètica...Miquel intenta justificar les seves opinions a partir d’unes reflexions sobre l’art i la producció artística, incardinades en la tradició del pensament marxista i amb la d’autors com Luckacs, Lenin, Trostki, Gramsci... Com si Miquel tingués necessitat de demostrar que en la seva obra hi ha dolor, ràbia, patiment, indignació, contestació...però que no hi són per ressentiment, ni venjança cega, ni per sublimació de neguits personals. Sinó per compromís conscient amb la classe d’on prové, per necessitat de lluitar per la justícia històrica, per coherència amb el que ell pensa i amb la pràctica que vol realitzar. Com una aportació a la creació de l'intel·lectual orgànic que necessita construir la classe obrera per aconseguir el seu alliberament.

També per a mi és summament valuosa, l’explicació sobre les dificultats i entrebancs que té un escriptor com ell, per a poder realitzar la seva tasca. Un autèntic patiment d’autònom cultural, que per a garantir la seva subsistència, ha de promocionar contínuament la seva producció; participar en el seu moment, en quantitat de premis literaris en el context dels Països Catalans, i a sobre, guanyar els màxims possibles. No tan per aconseguir una teringa de reconeixements, com sobretot, per obtenir els mínims materials imprescindibles per tenir la seva autonomia personal i garantir així també, la seva independència ideològica. Un autònom amb la tossudesa necessària per no defallir mai, per fer de la seva voluntat d’escriure una mena de lluita contra el sistema. Per a convertir la seva presència en el mon de la literatura, en un clam de reivindicació de les classes subalternes a poder disputar la hegemonia cultural que, des de sempre, han tingut les classes dirigents en aquesta terra nostra. No és doncs casual, la forta polèmica que manté amb els autors i crítics literaris partidaris de la supressió dels esmentats premis. Els premis són una finestra d’oportunitat per a trencar els monopolis culturals i les restriccions imposades des de els mitjans de comunicació de masses. Una porta oberta a la innovació juvenil, al pensament incorrecte, a la trencadura de l’anquilosament.

En la literatura de Miquel estan sempre molt presents les seves vivències personals. Ens els seus darrers treballs descriu amb molta claredat els ambients de les reunions clandestines, els debats, les normes de seguretat, les tàctiques per a combatre els interrogatoris de la Brigada Política-Social, el planejament de les organitzacions de les lluites...I el que torna a sortir en el llibre actual, és un altre tema que el crema per dedins. És l’anomenat «obrerisme» que en el seu parer, hi havia en aquells moments en les organitzacions marxistes d’oposició. També és prou interessant veure en el recorregut del llibre, la diferent evolució de la lluita per la defensa del català, des de la seva supervivència oral als inicis del feixisme, els treballs per la seva normativització, el naixement de l’Obra Cultural Balear, la simbiosi que s’arriba a donar entre la la defensa de la llengua i la cultura amb els incipients moviments d’oposició antifranquistes. Pens que és molt important descriure com fa el llibre aquesta evolució. Especialment pel que fa al coneixement per a les noves generacions de les singularitats d’aquelles experiències.

Jo vaig viure la meva primera experiència militant en 1972 formant part del comitè de curs estudiantil clandestí, de la delegació de la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona, que estava a l’Estudi General Lul·lià. I vaig viure una experiència prou interessant participant en la creació del Col·lectiu de Teatre. Una opció cultural per influir políticament dintre i fora de la Facultat. Férem tres sessions al pati del casal Balaguer de Ciutat i anàrem pels pobles interpretant un seguit d’entremesos mallorquins del segle XVIII. Amb aquell Col·lectiu, dirigit per Antoni Maria Thomás, vaig aprendre el valor subversiu que podia tenir el teatre. Com des de el conjunt del muntatge, una obra innòcua i fins i tot reaccionària, podria convertir-se en una eina de crítica i d’aspiració a la llibertat, tal com acabàvem l’obra cantant L’Indesinenter de Salvador Espriu, musicat i cantat per Raimon. El que ara semblaria una ximpleria, era aleshores un acte d’oposició i de resistència cultural important. Si no donam a conèixer aquestes vivències, una persona que no ha viscut el franquisme, no pot entendre mai l’anorreament cultural que fa significar la seva existència.

Finalment tota la publicació, té ben diferenciada la part expositiva dels fets, amb la valoració crítica de l’autor. Una valoració crítica feta des de la seva experiència d’oposició i resistència individual al franquisme en una primera etapa, i en una segona, en la seva militància en l’Organització d’Esquerres Comunista. El febrer de 1973 jo vaig ingressar en el Partit Comunista d’Espanya a les Illes. No comparteixo amb Miquel algunes de les seves valoracions sobre l’activitat del PCE a la clandestinitat. En qualsevol cas, a l’any 2019, ja estam en disposició de posar al servei dels historiadors, els materials i les nostres valoracions, per tal de fer una aproximació crítica i a la vegada de reconeixement, a la tasca del conjunt de l’oposició democràtica als trists anys de foscor del franquisme.

Un treball el de Miquel, que recobra actualitat amb els nous vents de feixisme que semblen tornar a bufar en les nostres contrades. Com sempre la llengua i cultura catalana estan en el punt de mira dels nous cadells del feixisme i de l’autoritarisme. I amb ella, els valors democràtics i republicans de la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Cal recordar sempre al monstre del franquisme per intentar crear els anticossos per a combatre’l.

Vull acabar donant la més sincera enhorabona al treball efectuat per Miquel López Crespí. Un treball que sols pot sortir de l’esforç , la perseveració, la bona organització i la sistematització. En Miquel, en el bon sentit de la paraula, és un autèntic animal de feina. I com pensava Picasso, sols sorgeix la bona inspiració artística, a partir del treball continuat, constant i rigorós.

Palma a 25 de febrer de 2019. Josep Valero


Categories: literatura

<span style="font-size: large;">Que el

Que el temps corri tan de pressa, i que de vegades saturi.
Categories: literatura

AMSTERDAMS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 20/04/2019 - 09:30
Quan una gent que admires (els teniu aquí mateix, dissabte passat) versionen algú altre que encara admires més. Bo, molt bo. All inside our Amsterdam she hides... Bon cap de setmana i bona Pasqua a tothom. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Una visita de Transsilvania, d’Anna Wilson



Una visita de Transsilvania, d’Anna WilsonBaula EdicionsEn Lupus, el cosí d’en Vlad Ullals, ha arribat des de Transsilvània a passar una temporada al Palau de la Pena. Ve per ajudar en Vlad a millorar les seves escasses habilitats vampíriques. En Vlad té por que descobreixi la seva amistat amb la Minxie i que va d’amagat a l’escola dels humans.Podrà mantenir aquesta doble vida?
Categories: literatura

Tota la literatura barcelonina, en un mapa

Vilaweb Lletres - Dv, 19/04/2019 - 21:50

En l’imaginari de tots els lectors contemporanis, hi ha dues figures enigmàtiques que recorren Mèxic fent una investigació literario-vital de primer ordre: Arturo Belano i Ulisses Lima, els detectius salvatges sorgits de la imaginació de Roberto Bolaño, el poeta xilè establert a Catalunya i convertit des de la seva malaurada mort el 2003 en una icona literària. És inevitable pensar en els dos joves poetes i escriptors de l’univers Bolaño quan se sap que Joan Safont i Víctor Fernández són dues de les persones que hi ha darrere de l’elaboració del mapa literari de Barcelona, tot just acabat de presentar. Marina Espasa, directora de l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura UNESCO, no podia haver trobat millors investigadors per a fixar sobre el mapa les cases on seixanta-vuit autors van néixer, o morir, o passar una llarga part de la seva trajectòria vital, i encara que Safont i Fernández no siguin ni Belano ni Lima, sí que els uneix la passió per la literatura i per la dada certa, com han demostrat en les seves dilatades trajectòries professionals.

La idea de crear un mapa literari de la ciutat de Barcelona era una de les primeres que tenia Marina Espasa quan va arribar al capdavant de la gestió de l’oficina Barcelona Ciutat de la Literatura UNESCO (per cert, el mes de juny acaba el mandat). ‘El motiu és molt clar, en algun lloc s’havia d’inventariar tot el patrimoni literari de la ciutat, i fer-ho en forma de mapa és perfecte, perquè en un mapa en paper hi ha moltes coses assenyalades durant un temps, però a la vegada hem pogut fer un mapa virtual a la web on hi és tot i es pot anar actualitzant gràcies a un gran cercador que permet d’indexar per categories, carrers, fundacions, estàtues, barris… Som conscients que la versió en paper caducarà, però també que és molt bonic tenir un mapa literari de la nostra ciutat com tenen en algunes altres grans ciutats europees. De moment, se n’han editat 4.000 exemplars en català, 3.000 en castellà i 1.500 en anglès, però aquesta primera remesa es va acabant i ben aviat arribarà la primera reimpressió.’ Cal pensar que caldrà una bona part de mapes en castellà per a distribuir a la fira del llibre de Buenos Aires, on la ciutat de Barcelona és la convidada d’honor d’enguany.

La feina d’elaboració d’aquest mapa ha costat més d’un any, sobretot perquè hi havia dos equips, un en paper i un en digital, treballant en paral·lel, a més dels dissenyadors i els investigadors. ‘Hi ha ciutats de la xarxa literària UNESCO que tenen mapes, i algunes tenen mapes i llibres, com per exemple Berlín, que és una ciutat molt literària. I jo vaig pensar que havíem de fer un gran projecte que quedés per al futur, i el mapa és una molt bona eina per les seves potencialitats.’

Espasa explica que aquests darrers temps han crescut molt les rutes literàries a la ciutat de Barcelona. ‘Potser les de les Biblioteques de Barcelona i dels Centres Cívics són les que tenen més antiguitat i tradició, però n’hi ha moltes, tant públiques com privades. Nosaltres no podem recomanar-les totes. Amb el mapa virtual, enllacem les de les biblioteques i n’hem preparat nou concretes que després permeten de baixar-te el pdf al mòbil i llegir el fragment en el lloc on s’escriu l’acció literària concreta.’

Aquest ús de les noves tecnologies no és res nou a l’oficina de Barcelona Ciutat de la Literatura. De fet, un dels projectes estrella del pas de Marina Espasa per l’oficina és l’aplicació Literapolis com a eina pedagògica per a explicar la literatura que té com a escenari la ciutat de Barcelona, en moviment. De moment, el projecte s’ha experimentat amb uns quants instituts i ha demostrat la seva validesa i s’espera que el curs que ve sigui el de la consolidació del model. Tant el mapa com l’aplicació i la consolidació de les beques a la creació són els tres pilars fonamentals del mandat d’Espasa.

Tot i això, la feina per a posar en solfa el nostre patrimoni literari tot just és a les beceroles. Si considerem com a ciutat modèlica París, on hi ha una gernació de plaques que historien el pas dels literats pels seus carrers, edificis i establiments, Barcelona presenta un dèficit molt notable. Tot i això, Espasa explica: ‘Es fa una bona feina amb la comissió de nomenclàtor per tal de superar aquesta mancança i ara mateix hi ha una dotzena de plaques aprovades. De tota manera, ens trobem amb una doble mancança també pel que fa a qüestions de gènere, perquè si és cert que hi ha poques plaques dedicades als escriptors, encara és més cert que les dedicades a escriptores dones són poquíssimes.’

Tot i això, posar un placa al carrer és molt més complicat que no sembla, perquè cal el permís dels amos de la finca. ‘I aquí hi ha de tot. N’hi ha que hi accedeixen sense cap problema i ben cofois, però n’hi ha d’altres que no en volen ni sentir a parlar. Hi ha aquells que odien profundament l’escriptor que va ser veí del seu immoble, o uns altres que directament estan emprenyats amb l’ajuntament i decideixen que no posaran les coses fàcils i això endarrereix el procés de negociació, però s’anirà fent. Ara el mapa ja ens indica seixanta-vuit indrets on han nascut, mort o viscut escriptors prou importants i això ho hem d’aprofitar’, explica Espasa.

Sí que és més senzill d’incorporar al patrimoni un panot a terra amb frases de determinats autors. Per exemple, un vers de Cassases a la plaça del Raspall. D’aquestes intervencions, ja se n’han preparat una desena ‘i són administrativament més senzilles perquè el terra depèn de l’ajuntament’.

El mapa literari de Barcelona també inclou una bona pila de llibreries, monuments i altres espais vinculats a la literatura, a més d’una desena de bars i restaurants especialment importants per al desenvolupament literari de la ciutat. ‘La inclusió d’aquests llocs és pensada tant per al turisme de fora –i en aquest sentit el mapa és una eina fonamental per a potenciar el turisme cultural de qualitat i desestacionalitzat– com per als mitòmans literaris de casa nostra, que d’aquesta manera descobriran o recordaran espais clau als quals es pot assistir amb total facilitat.’

Així doncs, Barcelona incorpora una eina més per a prestigiar el seu patrimoni literari i convertir-lo en un atractiu de primer ordre tant per als turistes com per als barcelonins que vulguin descobrir la seva ciutat amb una altra mirada.

The post Tota la literatura barcelonina, en un mapa appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Com celebren els catalans de l’estranger el Sant Jordi 2019?

Vilaweb Lletres - Dv, 19/04/2019 - 21:50

Les comunitats catalanes de l’estranger fa anys que organitzen activitats per a celebrar Sant Jordi, encara que siguin lluny de casa. D’ençà del 8 d’abril, es van començar a fer tot d’actes per a difondre aquesta tradició i, de retruc, la cultura catalana. Tot i que cal remarcar que enguany no hi ha tanta activitat com és habitual, perquè la diada s’escau molt a prop de la festivitat de Setmana Santa.

Sou catalans que viviu a l’estranger i voleu saber on podeu celebrar Sant Jordi? Us oferim una llista amb les ciutats on s’han organitzat activitats entorn d’aquesta data tan especial. Les propostes formen part de la campanya ‘Books and Roses‘, impulsada pel Diplocat i l’Agència Catalana de Turisme, que té la intenció de difondre la festa de Sant Jordi arreu del món.

Us destaquem una desena les activitats que se celebren a tot el món:

Nova York s’endinsa en la cultura catalana gràcies a Sant Jordi

El Catalan Institute of America organitza aquest dissabte 20 d’abril tota una festa per Sant Jordi a l’església de St. Paul & St. Andrew de l’Upper West Side. El programa consta de música, poesia i gastronomia. I no hi faltarà la llegenda de Sant Jordi i les roses, tan tradicionals. Els més petits podran fer tallers per a crear roses, dracs i punts de llibres. Les activitats començaran a les 10.00 i duraran tot el dia. L’entrada val 30 dòlars i inclou un pica-pica amb pa amb tomàquet i una selecció de formatges i embotits. També hi haurà una ballada de sardanes.

Osaka s’uneix a la tradició

El Centre Català de Kansai organitza dissabte, 20 d’abril, activitats diverses per celebrar Sant Jordi. La jornada començarà a les cinc de la tarda i es farà a la seu de l’associació. S’hi destaca un taller d’aproximació creativa a l’escriptura i un concert de shamisen, amb Miguel Arroyo. A més, s’hi podran degustar postres típiques catalanes, amb una copa de cava. Tothom hi podrà dur llibres que ja s’hagi llegit per bescanviar-los amb els altres assistents.

A Tolosa, Sant Jordi ja és una tradició

També dissabte, 20 d’abril, a la plaça de Sant Jòrdi de Tolosa hi haurà la tercera festa de Sant Jordi de la ciutat. Un any més, l’organitza la Veu dels Països Catalans amb la col·laboració de Convergència Occitana, la Comèdia Occitana Tolosana i l’Ajuntament de Tolosa. A la plaça, hi podreu trobar paradetes de llibres, música i teatre de carrer. A més, s’han organitzat tallers per als més petits.

La Universitat de Xicago difon la llegenda

El programa d’Estudis Catalans de la Universitat de Xicago vol divulgar com es viu la diada de Sant Jordi a Catalunya. Per això ha organitzat un acte a la llibreria 57th Street Books de Chicago, dissabte. A les 10.30, els amants dels llibres tenen una cita. S’hi explicarà la llegenda de Sant Jordi, com també les tradicions de la diada. A més hi regalaran una rosa a tota aquella gent que compri un llibre.

El 23 d’abril també hi ha previst un acte al Hyde Park. S’hi farà la presentació del llibre Francesc Parcerisas on Still Life With Children

Un Sant Jordi amb castells

Al bar De la Ostia, a Santiago de Xile, s’hi farà diumenge, 21 d’abril, la celebració de la diada. A l’acte, organitzat per l’ANC de Xile, el Casal Català de Xile i el Centre Català de Xile, no hi faltaran pas roses i llibres. A més, s’ha organitzat una botifarrada i l’actuació dels castellers de Lo Prado.

Bescanvi de llibres a Dublín

Un any més, el Casal Català de Dublín celebra la diada de Sant Jordi amb roses i llibres. Proposa als assistents fer un bescanvi de llibres. Per això demana que tothom hi vagi amb un llibre, i d’aquesta manera se’n podrà tornar amb un de nou. A més, hi haurà l’opció de comprar llibres a partir d’un euro. La celebració és convocada el 21 d’abril a les 15.00.

La tradició arriba fins a Tòquio

El Casal Català de Tòquio celebrarà la diada de Sant Jordi el dia de Pasqua, 21 d’abril, a l’Arisugawanomiya Memorial Park de la capital japonesa. Els organitzadors conviden tothom a participar en un joc. Proposen de dur un llibre embolicat per bescanviar-lo amb algun dels assistents. També s’hi presentarà el llibre fotogràfic Carrers de Tòquio en blanc i negre, de Jordi Mallol i Comas. I no hi faltaran les roses tradicionals per a un dia tan especial.

L’Associació Japonesa d’Amistat amb Catalunya també s’hi ha volgut afegir. Per això ha organitzat una jornada el 23 d’abril, conjuntament amb l’Institut Cervantes. Els assistents podran sentir diverses conferències i participar en el bescanvi de roses i un brindis amb cava. Els més petits podran escoltar la llegenda de Sant Jordi o la història d’en Patufet.

El Casal Català de Yucatán s’afegeix a la celebració

El Casal Català de Yucatán, amb la col·laboració de la Casa de Cultura Ex-aduana, han programat tot d’activitats per a  celebrar el dia de Sant Jordi. El 23 d’abril a la tarda s’hi faran activitats tant per a infants com per a adults. Hi haurà presentacions de llibres, tallers d’escriptura col·lectiva, lectura de llibres i representacions teatrals.

Un festival literari per a celebrar Sant Jordi

Per primera vegada, Edimburg celebra el festival Look, a Book!, un esdeveniment literari amb l’objectiu principal de promoure la lectura i la cultura. Alhora, vol promocionar les llibreries locals independents i acostar la diada de Sant Jordi a la ciutat.

Per això han organitzat dues jornades. El 23 d’abril, cinc llibreries locals regalaran roses a tothom qui compri un llibre. A més, en aquests llibreries s’hi han organitzat tres esdeveniments per a divulgar aquesta tradició tan catalana. El dissabte 27 d’abril hi haurà una fira de llibres al mercat de Tolbooth, on també es farà un taller d’il·lustració, lectures de poesia i activitats infantils.

Una parada de llibres i roses a Luxemburg

Sant Jordi també arriba a Luxemburg. El casal català de la ciutat ha organitzat una setmana plena d’activitats. El 23 d’abril hi haurà la més tradicional i esperada: una parada de llibres i roses al local de l’entitat.

Les activitats festives continuaran el divendres 26 amb el recital de la cantant algueresa Claudia Crabuzza. L’endemà, hi actuaran els Amics de les Arts.

Brussel·les s’endinsa durant una setmana en la cultura catalana

Abans d’anar a Luxemburg, els Amics de les Arts actuaran el 23 d’abril a Brussel·les. Això fa que per als catalans que hi viuen aquest Sant Jordi sigui un dels més especials. Abans del concert, podran visitar la llibreria Punto y Coma, com ja és tradicional, on els catalans regalaran roses a tothom que compri un llibre i, de passada, els explicaran la nostra cultura.

Però això només és l’arrencada d’una setmana amb una dotzena d’actes, organitzats conjuntament pel Casal Català de Brussel·les, la Delegació de la Generalitat de Catalunya, el Centre Balears Europa i l’Institut Ramon Llull. Entre les més destacades, hi ha una lectura de poesia en flamenc i català i una ballada popular de jotes.

Els nens, protagonistes de la diada a Costa Rica

El 23 d’abril el Casal Català de Costa Rica celebrarà un Sant Jordi pensat especialment per als infants. Per això a tots els que pintin un dibuix relacionat amb la llegenda de Sant Jordi els regalaran la història en una versió bilingüe, editada especialment per a aquesta ocasió.

A partir de les set, començarà l’acte pensat per als socis del casal.

Sant Jordi arriba fins a Sydney

La comunitat catalana de New South Wales celebra, un any més, la diada de Sant Jordi a la Paddington Markets. La gent que hi vagi el 26 d’abril podrà comprar llibres en català, castellà i anglès; i també veure els castellers de Sydney i participar en un dinar popular al Gure Txoko. A més, hi haurà un espectacle teatral pensat per als més menuts.

A Caracas regalen llibres en català

El 27 d’abril, el Centre Català de Caracas celebrarà el dia de Sant Jordi. S’hi faran activitats infantils per a divulgar la llegenda. Els més petits de cada casa podran fer tota mena de treballs manuals, com ara punts de llibre. A més, cada participant rebrà un llibre infantil en català. Per als més grans, s’ha organitzat un bescanvi de llibres i es regalaran roses a totes les dones.

The post Com celebren els catalans de l’estranger el Sant Jordi 2019? appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Una bona amiga, de Laura Suárez



Una bona amiga, de Laura SuárezBaula EdicionsHi havia una vegada una nena.
Hi havia una vegada una guineu.
Un dia es van conèixer.
Van passar dies juntes.
Van passar setmanes juntes.
I, un dia, alguna cosa va canviar.
Categories: literatura

Els laberints del dolor, de Francesc Valls Calçada, a Cornudella


Demà tindré el plaer de participar a la presentació del nou llibre de l'amic Francesc Valls Calçada, Els laberints del dolor, a Cornudella de Montsant, amb presència també de la il·lustradora Freyda Day.

Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur (XXVI)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur (XXVI)


Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos! (Miquel López Crespí)


Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos!

Volia desaparèixer per unes hores, perdre'm pels viaranys dels records. Potser retrobar-me, ara que em sentia habitant d´un terreny de ningú. El temple, la soledat en aquelles hores matinenques, era el meu refugi més estimat. Un indret on podia estar temps sense que ningú interrompés les meves meditacions. M´entretenia contemplant el retaule de Jaume Blanquer, amb la imatge de santa Maria situada en el centre d´un giny giratori. Em seduïa l´esponerosa decoració barroca que es va fer seguint les instruccions d´Antoni Gaudí. La decoració encegadora et preparava per a iniciar qualsevol viatge a través d´un temps que ens encerclava talment una presó. Com si els arquitectes del segle XVII i els reformadors del XX haguessin volgut fer un món a part, un temple obert a tots els misteris de l´existència. Devia ser per això que el culte a la Verge s´havia estès tant arreu de Mallorca? Què era el que seduïa la munió de pagesos i gent procedent de les més diverses classes socials per acudir de forma constant a la basílica? Existia, potent, un poder ocult que desconeixíem? Era per aquestes raons que, instintivament, cercava recer a l´ombra de la història?

Penetrava silenciosament en el cambril. El director dels blauets ens havia explicat que la imatge que s´hi adorava era feta de marès policromat. Possiblement, segons els experts, es tractava d´una talla feta en els segles XIII o XIV. En uns quadres pintats per Salvador Torres podies veure, il·lustrada, la llegenda de la trobada de l´escultura i, més enllà, a les altures, els dibuixos dels escuts dels pobles de Mallorca. Tan sols unes dèbils bombetes il·luminaven aquella sala de rere l´altar major. Pels estius, quan arribaven autocars amb turistes espanyols, la visita obligatòria era anar a resar un parenostre i unes avemaries al cambril. O, simplement, fer la processó per veure la imatge i tocar l´escultura amb les mans. Els catòlics es senyaven amb mostres d´autèntica devoció. A mi, les imatges fetes amb fusta i guix sempre m´havien semblat ídols d´un cultura remota que havia sobreviscut a través del temps mitjançant guerres d´extermini, cambres de tortura i fogueres aixecades arreu les places de l´Europa cristiana.

Però aquell hivern, a Lluc, no hi havia turistes ni estiuejants. Els pocs habitants del gran edifici del santuari només érem suficients per omplir una taula del bar de la cantonada. I, una vegada acabada la missa, el temple era buit, a no ser que arribassin visitants inesperats.

Quan volia restar sol m´amagava en el cambril, reclòs en els meus pensaments. Amb la padrina sempre hi havia tema de conversa. I, al bar, els entreteniments eren abundosos: les notícies i les cançons de la ràdio que en Nofre sempre tenia en marxa, la plàtica constant de la padrina amb madò Juliana i Margalida de can Toniet, les històries de la guerra de Josep Ferrer... Restar a l´habitació tampoc no era cap solució. L´abundor de llibres que havia portat de Palma, la dèria que em dominava per provar d´escriure en el bloc encara sense una retxa... Tot plegat em dificultava la concentració.

En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!

No resava a la imatge que tenia al davant! Havia engegat els motors de la nau i començava a enlairar-me. Cap on viatjaria aquell matí? Ningú ho podia saber. Ni jo mateix podia endevinar per on anirien els meus pensaments! També era possible que la pressió dels records m´anul·làs el pensament i romangués mig adormit a la solitària sala.

Sortosament la visita no va durar gaire i, al cap d´una estona, estava sol novament. El cap em feia voltes, impulsant-me cap al futur. Era com si m´hagués posseït una força que no podia dominar. De sobte em trobava llançat a una velocitat vertiginosa. Els fulls dels calendaris anaven caient un rere altre. El sol sortia i es ponia de forma ininterrompuda, com les manetes que marquen els segons en els rellotges. Notava que el cos canviava. S´endurien i allargaven els membres. Per uns moments vaig pensar en la metamorfosi de Kafka. Esdevendria un immens insecte, un monstre contemplant el món des d´unes coordenades inexistents, situat a l´aire, volant, sense poder aterrar mai a la terra, recuperar l´antiga forma humana? En el fantasmagòric viatge mirava les mans, els peus. Volia comprovar si el malson era real, si em convertia en el terrífic insecte.

De cop i volta notava com el sol sortia i desapareixia amb més lentitud; com un cotxe que va frenant lentament. Per sort el meu cos no s´havia transformant en l´insecte que descriu l´escriptor de Praga. Em deman on sóc. On he aterrat després de la llarga travessia. En el trespol hi ha un calendari obert per una pàgina que diu “Abril de 1975”.

Abril de 1975? Aleshores he avançat dotze anys? Em mir les mans. La sang hi batega! Vol dir que dotze anys endavant encara no hauré mort? Seré viu, trepitjant les mateixes rajoles, mirant idèntiques parets del santuari?

Encara no ho puc creure! Ha passat més d´una dècada d´ençà que vaig entrar al cambril de la Verge? Intent recordar què feia l´any 1963, assegut a l´interior de l´església, provant de reflexionar, imaginar què seria de la meva vida. Un miracle de la figura màgica que em contempla, hieràtica, muda, des de la trona on està instal·lada? Hauré de tornar a creure en sants, déus i dimonis com quan era petit? Assolir el coneixement del futur sempre m´havia intrigat. Em demanava si, amb el pas inexorable del temps, tot es transformaria en el meu interior. Arribaria als trenta completament canviat, sense que restàs dins meu cap de les passions que m´alletaren de jove? Seria capaç de creure encara en un món més just i solidari? En el viatge a través dels anys que just acabava de fer veia com companys amb idees fermes, amics amb els quals sortíem a fer pintades contra la dictadura, mudaven de pell com les serps i esdevenien fidels guardians de l´ordre establert, màquines aptes solament per a complir instruccions, botxins al servei de l´explotació i la mort programada des de les altures.

El cambril de la Verge continuava en silenci. Tan sols una polsina daurada s´anava difuminant, resplendent, creant estranyes tonalitats dins l´espai tancat que m´envoltava. Era l´única prova del miracle que havia tengut lloc en aquell indret silenciós. Els meus pensaments anaven prenent forma. Començava a recordar a la perfecció què feia, què pensava, quines eren les meves idees en els anys finals de la dictadura. Sé que havíem de planificar un Primer de Maig que fos sonat. A la fi, després de nombroses reunions, els diferents grups de les Illes arribàrem a l´acord de sortir, junts, al carrer. La festa que el Santuari organitzava per motius religiosos, amb gent venguda de tots els pobles de Mallorca seria l´indret adequat per a fer sentir la nostra veu, repartir entre els assistents els fulls volanders que portaríem impresos. La Casa Regional Catalana havia organitzat una trobada sardanística, la qual cosa faria augmentar encara més l´assistència a la muntanya sagrada.

El record dels actes de Primer de Maig acut a la ment com si haguessin esdevingut ahir. El final de la dictadura s'anava acostant d'una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l'afusellament de milers de treballadors). El 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal “espíritu del 12 de febrero”. Fou una provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" --tot respectant els principios fundamentales del Movimiento-- que, en opinió dels feixistes, haurien de contribuir a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat. La nit del 12 de febrer fou força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil sense dir paraula, mirant la pantalla del televisor que reflectia --en blanc i negre-- el rostre sense ànima del botxí.

Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus

Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res --talment com suposàvem- del règim franquista--. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries, en contra el règim.

Anar a Lluc a fer una manifestació antifeixista? Com ho podia haver imaginat en el 63, quan hi anàrem amb la padrina a causa de la meva malaltia fictícia? Qui hauria pogut pensar que, anys més endavant d´aquella estranya estada al Santuari, hi tornaria, però aquesta vegada acompanyat pels companys del partit. Ara ja no era l´incipient grup del col·legi, els amics de Nova Mallorca. En els deu anys que havien passat ja militava en un partit d´esquerres, compromès en la lluita final contra el franquisme. Aleshores... no havia traït les idees de quan era un jovenet? Tenia els mateixos ideals?

Record que el Primer de Maig del 75 havia de ser sonat. En Jaume Pinya, un bon amic del PCE --i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària--, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (és a dir, no sotmesos a la disciplina dels seguidors de Santiago Carrillo) a fer les pintades rituals que fèiem els primers de maig. Vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar. Vaig sortir, doncs, amb el grup de Jaume Pinya i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, i arribàrem prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig... Roig!" o diferents "Visca la República!" i "La llibertat serà comunista!", frases que eren considerades molt extremistes. Un dels contactes de seguretat --per a saber que no hi havia detencions-- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.

Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d'haver deixat ben clara l'evidència palpable de la revolta.

Embarcats en aquella frenètica activitat --quasi diària--, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la Casa Regional Catalana.

Quan arribàrem al Santuari ja hi havia càntics i moviment de gent amunt i avall. Senties cançons folk catalanes: "No serem moguts" i altres. Una gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem prou bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, amb força, començaren els crits demanant "Llibertat, Amnistia, estatut d'Autonomia!", a part d'altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, des de la teulada del Santuari, els companys començaren a llançar fulls volanders damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns començaven a cantar la Internacional. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant, Baltasar Darder. De cop i volta, Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrents per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l'empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i em detingué. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça. El social cridava ¡Comunistas, os vamos a hostiar!. Al pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar --com vaig poder comprovar a l'instant--. Hi vaig veure Joan Antoni Alomar, Biel Bassa, Miquel Bueno, Sebastià Serra, Maria Mairata, Aurora Vidal, Jaume Serra, Baltasar Darder, Cathy Sweeney i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l'arrest s'allargava massa.

Allò, una detenció massiva d'antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d'avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes abastament per portar-nos a la caserna d'Inca!

Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s'havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del Diario de Mallorca. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El vicari general de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d'impressionar els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més: alguns rebérem fort! El servei d'informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l'endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d'amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel·lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l'oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l'enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l'estat s'assabentaren de l'acte antifranquista de Lluc!

Va ser just en aquell moment que vaig sentir la veu de la padrina, insistent, imperiosa: “Què fas aquí, tot sol, a les fosques?”, deia, preocupada. “T´he cercat arreu i no et trobava. Portes més de tres hores desaparegut, sense dir res. Pensava que havies tengut algun accident. Per què no has dit on anaves? Almanco hauria estat tranquil·la, sense passar aquesta penada”.

Anava despertant del somni o del viatge a altres coordenades del temps. Mentre tornava a la realitat, la veu de la padrina ressonava, potent, dins el meu cervell, obligant-me a tornar a la realitat. “I si haguessis caigut dins un pou, dins un avenc de la muntanya, i ningú pogués sentir els teus crits demanant auxili?” afegia, agafant-me del braç per fer-me aixecar del banc. “No recordes quan, de petit, caigueres dins la sínia de Son Amer? Aquella vegada et salvares perquè feinejàvem ben prop del pou. T´hauries pogut ofegar. La sort va ser que aquella horabaixa havíem regat i el pou estava buit. Els homes que davallaren al fons per a salvar-te et trobaren tremolant de fred, assegut damunt les cadenes del cadufos, amb els peus dins l´aigua que, sortosament, no et tapava. No et sentíem fins que, acabat de regar l´hort, el motor s´aturà i poguérem sentir els crits demanant auxili”.

Es deturà un moment per agafar aire. Suava. Estava summament agitada. Jo ja m´havia despert i veia el seu rostre a dos pams del meu. Encara no sabia si havia viatjat al futur o tot era un somni produït per l´ambient misteriós del cambril. Feia dies que no menjava bé. Era l´estat de debilitat el que em portava a veure visions, perdre'm pels viaranys ocults de la imaginació?


Categories: literatura

ROSSINYOLS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 19/04/2019 - 09:30
Diu Carles Riba a López-Picó, carta del 1922: "tenim, tant la vostra generació com la meva, la responsabilitat a sobre d'haver fet creure a una multitud de minyons (...) que un poble no pot viure sense rossinyols, o pitjor encara, que amb rossinyols sols ja es pot viure." [via @XeniaBussé] Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Ruby Sabates Vermelles, de Kate Knapp



Ruby Sabates Vermelles, de Kate KnappBaula EdicionsQuan la Ruby era petita, la seva àvia, Babushka Galushka, li va fer uns peücs vermells, i des d’aleshores només s’ha posat sabates d’aquest color. Viu feliç amb la seva àvia al camp, en una caravana preciosa. Estima els animals, els arbres, les flors i el sol. Tot i que li agrada viatjar, el que més li agrada és tenir cura de les seves gallines i del seu jardí, i gaudir amb la seva àvia de la seva llar en plena natura.
Categories: literatura

[VÍDEO] Taíza Brito presenta el seu llibre ‘Catalunha, entre a esperança e a tempestade’ a l’Espai VilaWeb

Vilaweb Lletres - Dv, 19/04/2019 - 01:50

La periodista Taíza Brito va presentar dimecres a l’Espai VilaWeb el seu llibre Catalunha, entre a esperança e a tempestade. L’obra, editada al Brasil, va ser presentada fa pocs dies en aquell país i aquesta ha estat la primera presentació que se n’ha fet a Catalunya. Taíza Brito escriu el bloc ‘La forastera‘.

Taíza Brito: ‘L’esquerra espanyola ha oblidat els seus principis’

La presentació va anar a càrrec del director de VilaWeb, Vicent Partal.

Podeu recuperar l’acte tot seguit.

The post [VÍDEO] Taíza Brito presenta el seu llibre ‘Catalunha, entre a esperança e a tempestade’ a l’Espai VilaWeb appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Philippe Claudel: ‘Hi ha persones equivocades que creuen en els discursos d’extrema dreta’

Vilaweb Lletres - Dj, 18/04/2019 - 21:20

Philippe Claudel (Dombasle-sur-Meurthe, França, 1962) és escriptor i director de cinema. Professor d’antropologia cultural i literatura, és autor de llibres d’èxit. Ara ha publicat L’arxipèlag del gos (Angle Editorial), on alguns habitants d’una illa descobreixen tres cadàvers de negres subsaharians. S’hi pot veure com aquest fet els afecta a ells, i també els plans de futur de l’illa i de la resta dels seus habitants. De les decisions que prenguin, en depèn el futur de la comunitat. Claudel fa anar amb destresa les estructures de l’enjoli i del realisme màgic per acabar fent una cosa original i diferent, com la carcassa que exhibeix amb orgull durant l’entrevista: és un protector de mòbil de l’Athletic de Bilbao, un club que té un projecte extraordinari d’impuls i foment de la lectura que implica els jugadors del primer equip. Claudel en va ser un dels convidats i de llavors ençà en fa proselitisme.

Com s’arriba a construir una illa del no-res i tenir-la tothora al cap durant la narració?
—Hi ha unes quantes maneres de fer-ho. La més fàcil és construir illes dins el cap per protegir-se a un mateix d’alguns perills, reals o imaginaris. Actualment la sensació és que hi ha molts de discursos polítics que ofereixen elements als ciutadans per cobrir-los la ment d’illes a les quals els diuen que poden continuar vivint i evitant perills, els pops i els taurons. És fàcil perquè tots els ciutadans de tots els països del món es construeixen illes per evitar el contacte amb el món real. Però l’autèntic perill és creure que podem tenir una existència insular i fer veure que el problema queda a l’altra banda de mar. Això és una il·lusió.

Hi ha un moment que posar tots els habitants de l’illa d’acord sembla força fàcil, excepte amb el professor, que no deixa de ser la persona externa, la que trenca d’alguna manera aquesta idea de comunitat i que simbolitza la por del que ve de fora.
—Sí, aquí simbolitza la por, però no deixa de ser estrany, perquè en el curs de la civilització hi ha hagut molts moments en què l’estranger ha estat acollit amb interès, perquè era qui oferia la diversitat, una altra cultura i possibles descobertes. No fa gaire temps que es feien festes per als qui venien de fora perquè aportaven noves visions a la vida de la comunitat on s’instal·laven. Era un moment en què la humanitat tenia perspectives noves del món. Però ara, amb els canvis demogràfics, els moviments de població només es veuen com una amenaça, com un dels perills de destrucció d’una civilització. L’home és més tens i per això arriba el rebuig contemporani cap a l’altre.

Empreu amb una habilitat extraordinària recursos provinents del realisme màgic i elements fantàstics que no són gaire habituals de la narrativa francesa…
—Crec que és perquè sóc un lector que sempre s’ha interessat per les altres literatures. En la meva formació hi ha els relats mitològics i les faules, les sagues islandeses. Alhora, he pogut trobar en la literatura hispanoamericana una dimensió barroca de la follia i de la fantasia que no he trobat en la literatura francesa i sóc el resultat de tot plegat. En realitat, sóc un escriptor molt poc francès.

Us podríeu adaptar vós mateix a la pantalla ateses les característiques del llibre?
—Bé, és que la pel·lícula ja existeix. La literatura ja és cinema. Fabriquem imatges: de vegades amb càmeres i actors i de vegades simplement amb paraules. Observeu que m’heu parlat d’escenes concretes del llibre i que les heu recreades en imatges directament. Ja heu fet la pel·lícula. D’una altra banda, s’ha fet realisme màgic en cinema, una vegada més en el cinema hispà o hispanoamericà, és clar.

El ritme de thriller que empreu clarament en la novel·la sí que és francès…
—A mi m’han interessat sempre les fronteres del gènere  i intentar renovar-lo i aplicar les eines necessàries per fer-ho. Sempre he considerat que quan escrivim som artesans. Un ebenista empra la fusta, el ribot i el cisell per fer un moble. I mentre el fabrica pensa que potser si agafa el martell d’una altra manera pot treballar millor, i ho prova. Jo empro la llengua comuna i una narració, la novel·la, però tinc moltes maneres de treballar-la. Pot ser més realista, però si hi incorporo elements fantàstics i en modifico l’estructura amb un rerefons mitològic, això em permet de parlar millor; això m’interessa: aprofitar les estructures del relat negre –i els elements de seducció d’aquest relat, com ara els tres cossos negres apareixent en una platja–, per obrir una investigació i al final comprendre que la recerca important no és la dels fets sinó sobre la natura humana i sobre les societats on es mouen aquests personatges.

Us considereu un escriptor implicat en el món que us envolta? Sou participatiu?
—D’ençà que s’escriu una història que qüestiona el món i els problemes contemporanis, ens impliquem en una reflexió. És per això que un escriptor esdevé compromès, no crec que ho sigui tant en el sentit clàssic del terme. Amb els meus texts, no pretenc pas fer propaganda de cap ideologia. Vull qüestionar els elements morals i polítics en el sentit etimològic del terme, la dels ciutadans en el conjunt de la polis. D’aquest punt de vista sí que sóc un escriptor compromès.

Us ho hauríem pensat mai, que vindríeu a promocionar els vostres llibres en un país amb presos polítics, on hi ha dirigents jutjats per haver intentat organitzar un referèndum?
—És un problema que ens afecta a tots com a europeus. Veig amb molt escepticisme una Unió Europea que no ha pogut o no ha volgut resoldre la crisi dels immigrants i una Unió Europea que per una altra banda no és capaç de fer una crida a la raó a un dels països que en forma part i que empresona alguns membres de la seva classe dirigent i política per haver demanat un referèndum. És increïble que passi a Europa i que hi hagi gent a la presó i exiliats que no poden tornar a casa, tot i que de cap manera no hi ha hagut violència. Llavors et demanes per què pagues els imposts d’aquesta Unió Europea que no fa cap gest humà en aquestes situacions. És realment preocupant, aquesta deixadesa. Puc capgirar els papers i fer jo unes quantes preguntes?

—És clar que sí.
—És que no sempre és fàcil de trobar un interlocutor d’aquí. Per què creieu que la Unió Europea no hi fa res?

—Sobretot per por. Hi ha molta por a l’efecte contagi en altres regions europees, començant per França i Còrsega.  Per primera vegada el president Macron no ha estat rebut en viatge oficial a l’illa per les principals autoritats, i això marca un punt d’inflexió. Però hi ha molts més conflictes: Grenlàndia i les illes Fèroe, el Piemont, Bèlgica i tants més. I sobretot perquè a Europa no hi ha hagut una cessió veritable de sobiranies. Se suposava que cada estat membre cedia la major part de la sobirania a la Unió i que aquesta esdevenia una unió europea veritable de les regions, però en realitat només hem augmentat la burocràcia afegint-hi una institució més.

—I què creieu que passarà quan surtin les sentències del judici?
Pot passar qualsevol cosa i dependrà de com siguin aquestes sentències i de les consignes que donin els dirigents del procés quan se sàpiguen.
—Però alguna cosa haurà de passar.

Sí, i tant. I de segur que ja hi ha gent que hi treballa. Tornem al vostre llibre. La societat que ens presenteu és totalment patriarcal…
—És una metàfora, una paràbola d’això que és avui dia la societat i del menyspreu al paper de les dones. Potser la cosa ha canviat aquests darrers dos anys en què hi ha hagut una forta reivindicació femenina. En molts països les estructures de poder són dominades per un home i l’illa és un símbol d’aquest patriarcat present en tota la nostra societat.

Aquest batlle odia el professor perquè llegeix llibres i perquè creu que el coneixement només porta desgràcies. I malgrat que fa el discurs de l’extrema dreta contemporània és inevitable sentir una certa estima per ell, per la manera com es desviu per la seva comunitat…
—És que, com deia, tots els llibres són el reflex del món on s’ambienten. Hauria pogut fer un retrat realista, però volia posar-hi distància i establir una metàfora sobre les situacions polítiques que vivim. El fet més curiós és que hi ha gent equivocada que creu en els discursos de l’extrema dreta, però que creu que té raó i que treballa per salvar la seva comunitat. El batlle vol protecció política, la cohesió de la seva comunitat i desenvolupar el progrés econòmic a l’illa; per això pretén adaptar-se al bé comú. En canvi, el professor vol la veritat i ho vol sacrificar tot pel seu ideal de veritat. Qui té raó? Tots dos a la seva manera.

Aquí sí que entroncaríeu amb la tradició de la novel·la filosòfica del segle XVIII…
—No cal anar tan lluny. Al film Les regles del joc un dels personatges diu: ‘La cosa més terrible del món és quan el contrari té la seva raó.’ Amb això ja s’ha dit tot.

The post Philippe Claudel: ‘Hi ha persones equivocades que creuen en els discursos d’extrema dreta’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

‘Tots els llibres, a tot arreu’, l’especial de Sant Jordi 2019 de VilaWeb Paper

Vilaweb Lletres - Dj, 18/04/2019 - 18:32

Sant Jordi és el dia de les roses, però sobretot, dels llibres. Ara bé, n’hi ha tants i tan diversos, que sovint costa de trobar-ne l’adequat per a regalar o regalar-se. Per mirar de traçar les grans línies del 23 d’abril d’enguany, us oferim un número especial del VilaWeb Paper, en obert i de franc per a tothom.

Hi trobareu:
Especial Llibres: més de 300 novetats per Sant Jordi 2019
Santa Jordina, una nova heroïna que desafia la tradició
Lyona i David Fernàndez revolucionen la llegenda de sant Jordi
Especial llibres de literatura infantil i juvenil 2019: recomanacions
—Què podem fer per Sant Jordi? Quinze activitats a tot el país
—Com celebren els catalans de l’estranger el Sant Jordi 2019?

Ací us podeu descarregar l’especial de VilaWeb Paper:

The post ‘Tots els llibres, a tot arreu’, l’especial de Sant Jordi 2019 de VilaWeb Paper appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Marta Prevosti substituirà Mariàngela Vilallonga com a vice-presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans

Vilaweb Lletres - Dj, 18/04/2019 - 14:10

Marta Prevosti i Monclús (Barcelona, 1952) serà a partir del 23 d’abril vinent la nova vice-presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans, ocupant així el càrrec que va deixar vacant Mariàngela Vilallonga, nomenada consellera de Cultura el passat mes de març.

Membre de l’IEC adscrita a la secció Històrico-Arqueològica, Prevosti assumeix la posició ‘amb esperit de servei’ i ‘ganes d’empènyer perquè la cultura catalana floreixi i ocupi el lloc que mereix al món’, ha informat aquest dijous la institució. Així mateix, la investigadora sènior de l’Institut Català d’Arqueologia Clàssica d’ençà del 2005 prendrà possessió amb l’objectiu que l’IEC ‘tingui cada dia més ressò i influència en el dia a dia de la gent’.

La institució ha definit Prevosti com una investigadora de llarga trajectòria, membre de la Comissió Internacional per a la ‘Tabula Imperii Romani – Forma Orbis Romani’ (TIR-FOR), membre de la junta de la Societat Catalana d’Estudis Històrics, filial de l’IEC, i membre del consell de redacció de diferents revistes científiques. També ha estat professora d’arqueologia de la Universitat de Barcelona i pionera, a nivell estatal, en els estudis de territori i poblament rural de la ciutat romana. Entre d’altres aplicacions recents, ha coordinat els treballs d’arqueologia de diverses obres d’autopistes com la C-32 o l’AP-7, amb l’interès de realitzar arqueologia del territori i del paisatge. Ha publicat més d’un centenar de llibres i articles científics.

The post Marta Prevosti substituirà Mariàngela Vilallonga com a vice-presidenta de l’Institut d’Estudis Catalans appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La literatura catalana de Mallorca i el Maig del 68

Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68



Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.



El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.

En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

Anna Moner: ‘La mirada de vidre pot ser la nostra’

Vilaweb Lletres - Dc, 17/04/2019 - 21:50

Anna Moner (Vila-real, 1967) és una escriptora d’atmosferes. De més coses: de detalls, de ferides, però sobretot d’atmosferes. Amb els seus personatges peculiars, amb la seva predilecció per la raresa, ens enfronta, a cada lectura, amb pors, foscors i gosadies. Va guanyar el Premi Ciutat d’Alzira amb La mirada de vidre (Bromera), una història ambientada a Barcelona al tombant del segle XX que ens descriu les obsessions d’un metge especialista en malalties del sistema nerviós i que se centren en la jove tancada al sanatori de Sant Gervasi a la qual anomenen la Valquíria. També hi ha un fotògraf, morfinòman, que s’ho mira.

Artista plàstica i escriptora o escriptora i artista plàstica?
—Com que no he de triar res, i com que puc tenir el plaer de fer totes dues coses i gaudir-ne, em considere tot alhora. Tinc el dia distribuït: el matí el dedique a pintar, i les vesprades i dies lliures i festius, a escriure. No pense renunciar a res mentre puga. Jo ho utilitze tot, faig que una cosa alimente una altra. De fet, jo escric com pinte: utilitze el llenguatge i les paraules de la mateixa manera que utilitze els pinzells i les espàtules. M’interessa, sobretot, atrapar l’atmosfera. Igual com en una pintura intentes atrapar la llum, quan escric intente atrapar la llum que envolta el personatge i que il·lumina els interiors o determinats paisatges.

Una de les claus de La mirada de vidre és aquesta atmosfera inquietant que aconseguiu transmetre.
—Com que la meua expressió primera és la pintura, també a l’hora d’escriure necessite veure-ho abans, visualitzar les escenes: veig l’atmosfera i veig els personatges i veig el moviment, i com els embolcalla la llum. De vegades pot ser molt suau, molt evanescent, com en les pintures de Corot o de Friedrich, però després també pot ser molt violenta i molt crua i molt anatòmica, com en un Caravaggio o en un Ribera. Això intente en les diferents escenes, no barrar-me el pas i poder gaudir de tot el que tinc a l’abast.

Jo escric com pinte: utilitze el llenguatge i les paraules de la mateixa manera que utilitze els pinzells i les espàtules

Veieu les paraules amb textura o en colors, també?
—No, no. Veig el que va passant. Abans d’escriure, abans de seure i de dir ‘ja comence’ i d’aquell seguir el ritme dia a dia per a no perdre el pols de la novel·la, necessite tenir-la tota dins del cap. Necessite saber on va. En sé el començament com en sé el final. De manera que quan vaig avançant, escena rere escena, és com si la tinguera filmada mentalment i simplement anara reproduint tot allò que ja tinc construït.

I en un quadre us passa igual? Ja el sabeu abans de fer-lo?
—És clar. I més encara quan, en el meu cas, és un treball pictòric en equip, amb Sebastià Carratalà: hi ha d’haver una posada en comú prèvia, saber on vas i què faràs, quin fotograma o quina obra reproduirem per treballar-hi. Fins i tot decidim entre els dos, abans, on va cada incisió, on va cada tall. I per això els dos ho hem de visualitzar. I per això difícilment hi ha sorpreses.

Però en literatura no us heu de posar d’acord amb ningú.
—Però aprofite eixa capacitat de visualitzar prèviament. No sabria fer-ho d’una altra manera. De fet, quan comence la novel·la, vaig fent una escena rere una altra, com si tinguera programat un rodatge. No sé fer la història de cada personatge i després anar cosint-la. No. Una cosa rere una altra. És la manera de treballar en la qual estic còmoda. I la que més em diverteix, en realitat.

La imatge de la coberta és també d’una obra vostra. Xoca el contrast entre el títol i la mirada de la dona pintada, que sembla de tot menys de vidre.
—És que la mirada de vidre pot ser la nostra, la mirada que mira eixes dones idealitzades, eixes dones ferides, eixes dones maltractades. La proposta de la coberta va ser de Gonçal [López Pampló, l’editor]: coneixia l’obra i va pensar que lligava amb la novel·la, que es podia identificar amb el personatge. Amb totes les dones internades al sanatori, però sobretot amb la Valquíria.

D’això parleu, a la novel·la, d’aquestes dones, sobretot.
—Tenia interès de tractar com eixes pràctiques mèdiques i l’art de final del segle XIX i començament del XX van contribuir a bastir la imatge de la dona que perdura en l’actualitat, que es reprodueix en determinats discursos que encara hem de suportar. Volia mostrar com eixa mirada clínica masculina, que furgava en les interioritats orgàniques femenines, cohabitava amb la mirada artística, que era la que s’encarregava de generar la imatge idealitzada, perfecta, inassolible. Era una atracció malalta que van construir entre metges i artistes, una perversió calculada i molt còmoda: van crear artísticament una criatura bella i excitant però, al mateix temps, la medicina es va encarregar de sotmetre el cos femení, el va medicalitzar, i fins i tot va inventar una patologia, com és la histèria. És cert que la coberta et mira, i que potser a mesura que vages llegint aniràs també entenent per què et mira així. O potser farà que et planteges si la teua mirada és de vidre davant de tot això o no.

Tenia interès de tractar com eixes pràctiques mèdiques i l'art de final del segle XIX i començament del XX van contribuir a bastir la imatge de la dona que perdura en l'actualitat

També hi ha la mirada de vidre dels autòmats o la d’un personatge clau, Roger Queralt, el fotògraf.
—Sí, els autòmats em fascinen. Són eixes criatures creades pels homes, sobretot criatures d’aspecte femení i en les quals volien també introduir les qualitats que ells pretenien que tinguera la dona perfecta.

I el fotògraf?
—Potser he posat el lector al seu costat, com aquell qui mira sempre des de l’altra banda. I passen coses davant seu que no entén, que no sap encara. Per desgràcia, en l’actualitat també passa més o menys igual: passen determinades coses, sobretot en relació amb la mirada sobre el cos de la dona, i hi ha molts homes que encara han de decidir què fer, quina postura prendre. M’agrada plantejar això: que el qui mira possiblement acaba veient alguna cosa d’ell mateix en allò que contempla, que escodrinya, que estudia, que analitza, i això et pot agradar, et pot molestar, et pot excitar o et pot repugnar. Però és el que ha de fer l’art en general: posar-te davant d’un espill i convidar-te que mires. Si t’hi atreveixes, passes a l’altre costat de l’espill, i, si no, et quedes. Però l’art ha de mostrar. No ha d’analitzar, no ha de jutjar. Simplement, mostrar. En aquest cas, les parts més fosques de la naturalesa humana.


Heu fet una novel·la amb mèdiums i ciència del XIX que, en realitat, ens parla de l’ara mateix. Al final sempre és la condició humana, que està en joc.
—És clar. Michel Foucault parlava de l’arqueologia del saber: per entendre moltes coses que passen en l’actualitat possiblement hem d’anar a l’origen, saber per què pren tot això. En aquest cas, si volia parlar de la construcció de la imatge de la dona que patim encara avui me n’havia d’anar al final del segle XIX i començament del segle XX, i fer un poc com feia Gérard de Nerval, que m’agrada molt i que deia que abans d’escriptor es considerava arqueòleg i col·leccionista. Arqueòleg, perquè has d’excavar molt endins, en eixos estrats que van superposant-se en el nostre interior, encara que de vegades siga un procés dolorós. I col·leccionista, perquè els escriptors, de fet, col·leccionem tot allò que veiem, que sentim, coses, i després tan sols és trobar el moment just per a utilitzar-ho. Em sent molt còmoda parlant del passat, pense que la memòria ens serveix per a fer de pont, per a entendre un poc més el present i ens ajuda a no tenir tanta por del futur.

La darrera exposició que heu fet, juntament amb Sebastià Carratalà, duia per títol ‘La llum i la fenedura’. Podem dir que feu una literatura de ferida, també?
—M’agrada molt una frase de Borges que deia que la felicitat no necessita ser transmutada en bellesa, però el sofriment, sí. I això m’atrau molt, m’agrada, sí, treballar les ferides. Al final, t’ajuden a reflexionar. No sols en la part més crua sinó també, de vegades, a veure un punt de llum en la foscor. Només es pot distingir llum des de la penombra. Pot ser que la meua literatura faça eixa impressió, i jo també la treballe, per tal que desperte sensacions contradictòries, de vegades difícils de pair. Però és que a mi, com a lectora, també m’agrada que em facen patir un poc i que m’obliguen a vorejar l’abisme.

Sou conscient que hi haurà moments en què el lector haurà de deixar el llibre?
—[Riu] Sí! Però és que ho vull. No m’agrada generar emocions fàcilment digeribles. No: perquè ja hi estem acostumats. M’agrada treballar l’horror agradable, que només es pot experimentar en l’art. Ja és prou crua la vida quotidiana. Però l’art et permet patir un poc. Vorejar eixe abisme i després tancar el llibre, continuar fent les coses normals fins que trobes que has agafat aire i tornes a submergir-te en eixe món. I sí, aquesta novel·la pretenia ser incòmoda. Perquè és que això va passar. T’agrade o no t’agrade. Tot això es va fer per acabar construint una imatge que ja tenim molt consolidada per la publicitat i el cinema. Ara, almenys, ho saps.

M'agrada molt una frase de Borges que deia que la felicitat no necessita ser transmutada en bellesa, però el sofriment, sí

Feu ficció sobre un fons real.
—Em documente i escric. Sobre aquesta base cree els personatges de ficció. No m’agrada treballar amb personatges reals perquè no em permetria introduir les peculiaritats que m’agraden, en el seu comportament quotidià, artístic o de pràctiques sexuals. Això m’ajuda a treballar: la raresa m’atrau molt.

Creeu al caire de l’abisme, també, o només ens hi porteu?
—M’agrada eixe punt de l’abisme de Nietzsche que, si l’observes molt fixament, al final et retorna la mirada. Hi haurà qui caurà o es deixarà caure en l’abisme simplement per gaudir d’allò que li ofereixes, i hi haurà qui es quedara a la voreta i no s’atrevirà a saltar. Però, en fi, m’agrada conduir, portar. Després ja cadascú és lliure de decidir si s’abandona o no, o si està més còmode en eixa situació de seguretat. Aparent.

Aparent.
—Sí, perquè tot és molt fràgil. Tot.

Aquesta vegada us n’heu anat a Barcelona.
—Per la connexió que existia amb els inicis de la neurologia a París, amb l’hospital de la Salpêtrière, que dirigia Charcot: hi havia molts metges catalans que anaven a París a acabar de formar-se. Jo cree un sanatori fictici i genere un metge fictici, però que beuen directament d’aquests homes que seguien els pioners francesos. A Barcelona, a més a més, hi va arrelar el corrent espiritista. I m’ha servit per a enllaçar eixos dos mons que sempre he tractat en les novel·les: el món de la racionalitat, de la ciència, i eixos elements d’irracionalitat que t’aporta el món de l’art i que m’ajuden a crear territoris tan inestables. Tan incòmodes, també. Pense que sense eixos punts d’irracionalitat, el món racional no seria tan interessant.

Inventeu personatges sorprenents o inquietants o totes dues coses alhora. Què en feu quan acabeu una novel·la? On és ara la Valquíria, per exemple?
—La Valquíria va fugir. De fet, en part només existix com a personatge idealitzat en la ment dels qui la van conèixer al sanatori. Ella, Caterina, no existia per a ningú, era eixa imatge medicalitzada per un costat i feta art per un altre.

Afirmeu que escriviu històries damor.
—[Riu] Sí!

Us garanteixo que les he cercades.
—[Més rialles] Queral està enamorat! Platònicament. És bonic. Sé que xoca quan ho dic. Són històries d’amor un poc peculiars, però són històries d’amor.

Creeu ambients i, sovint, ho feu a partir dels detalls. Sensibles, incomodadors… detalls.
—Sí. En això m’ha influït molt Virginia Woolf: eixa passió per escodrinyar i per anar deixant molletes, senyals. Txèkhov també ho deia, que pensem en generalitats però vivim en els detalls. Jo insistesc en la llum: sabem que una olor, un sabor que recuperes en un moment donat et pot transportar de colp molts anys enrere, però hi ha també la llum i la seua capacitat de recuperar records: la incidència de la llum en un punt determinat, en un lloc al qual feia temps que no entraves, i que pot estar completament canviat, però que si t’hi fixes, la manera com cau la llum a una determinada hora, en un punt concret, et pot fer dir de cop que sí, que és el mateix espai. Eixos detalls mínims són els que jo aprofite. Però tornem al començament: de la mateixa manera que ho utilitzem en la pintura. Perquè la pintura està feta de detalls. Les pinzellades són coses mínimes, i segons el seu gruix, el sentit, la textura, tens una obra o una altra.

The post Anna Moner: ‘La mirada de vidre pot ser la nostra’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Especial llibres de literatura infantil i juvenil 2019: recomanacions

Vilaweb Lletres - Dc, 17/04/2019 - 21:50

Laia Falcón coneix bé el món dels infants i joves, perquè la seva feina s’adreça a aquest públic: és fundadora i responsable de la revista mensual en paper El Culturista, i de la pàgina web del mateix nom, que és una guia activitats per a infantils, l’agenda familiar de Barcelona. A més, és especialista en literatura infantil i juvenil.

Li hem demanat que fes la selecció d’una desena llarga de títols de literatura infantil i una altra desena generosa de títols de literatura juvenil, que es puguin trobar aquest Sant Jordi a les llibreries.

Aquí teniu la selecció de Laia Falcón:

INFANTIL

Repassalletres, Mariona Tolosa Sisteré, MTM editors

Pim, pam, pum, poma, Teresa Duran i Arnal Ballester, Mars 

Els veïns, Einat Tsarfati, Tramuntana

Jo i el món, Mireia Trius i Joana Casals, Zahorí Books

Un pèl a la sopa, Àlex Nogués i Guridi Flamboyant

Què en fas d’una idea?, Kobi Yamada i Mae Bessom, Birabiro Editorial

L’ossa i el llop, Daniel Salmieri, Ekaré

Flis Flas, Àlex Nogués i Ina Hristova, A Buen Paso

Vull ser lliure, Andreu Galan Martí i Morad Abselam, Andana

12 coses per viure abans de fer-te gran, Teresa Franquesa i Olga Capdevila, Combel

Silvestre i la pedra màgica, William Steig, Blackie Books

La comare rabosa i altres rondalles d’animals, Joaquim G. Caturla i Marc Bou, Tàndem Edicions

Naszka, Mónica Rodríguez Suárez i Zuzanna Celej, Pagès Editor

El gat negre mala bèstia i salvatge, Maria Aurèlia Capmany i Natalia Zaratiegui, Comanegra

La vida amorosa dels animals, Katharina von der Gathen i Anke Kuhl, Takatuka

Així és la vida, Tomi Ungerer, Blackie Books

JUVENIL (a partir de 12 anys)

La maleta, Núria Parera, Babulinka

248 funerals i un gos extraordinari, Deborah Wiles, Viena Edicions

Una cançó de molt lluny, A. F. Harrold, Blackie Books

Quin dia tan bèstia!, Mary Rodgers, L’Altra Tribu

El dia dels trífids, John Wyndham, L’Altra Tribu

Ulls de fum, Rosa Maria Colom, Ifeelbook

Algun dia aquest dolor et servirà, Peter Cameron, Sembra Llibres

Tina Frankens, Bel Olid, Fanbooks

Ohio, Àngel Burgas, Bambú Edicions

La cançó del cucut, Frances Hardinge, Bambú Edicions

L’efecte Frankenstein, Elia Barceló, Edebé

Hotel Winterhouse, Ben Guterson, la Galera

L’ou gegant,  Oliver Butterworth, Viena Edicions

Els criteris de selecció

En general, què valora més Laia Falcón dels llibres infantils i dels juvenils? ‘Sempre parteixo d’un criteri totalment personal, em costa de fer-ho d’una altra manera. Valoro que s’expliqui una bona història, que el text tingui qualitat i, en el cas que n’hi hagi, en valoro les il·lustracions i que l’una cosa i l’altra siguin equilibrades. Actualment, passa sovint que la il·lustració preval per sobre de la qualitat del text, cosa que fa que el llibre no sigui rodó. També valoro com són fetes l’edició i la traducció, és importantíssim. Per mi és fonamental que l’autor i  l’il·lustrador considerin el lector infantil com un ésser intel·ligent, fet que no sempre passa. Aquesta anàlisi em serveix tant per als uns com per als altres, però en els llibres juvenils faig l’exercici d’imaginar-me jo d’adolescent llegint el text. Per exemple, en les noves edicions de L’Altra Tribu, quan els tornes a llegir ara pots notar la connexió que hi tenies a catorze anys, la identificació amb els personatges… Bé, a mi em passa. Són lectures que han determinat que siguem lectors d’adults.’

La literatura infantil i juvenil com a fenomen

Fa pocs dies que llibreters i editors destacaven l’augment de venda de llibres pel que fa a la literatura infantil i juvenil. No van aportar dades, però van destacar el fet fins a considerar-lo un fenomen. Diu Laia Falcon: ‘Crec que hi ha hagut diversos factors alhora que han propiciat aquest creixement. Per una banda, el fet de veure que en plena crisi del sector el llibre infantil resistia les vendes i fins i tot les augmentava (lleugerament) va animar a tirar més cap a aquest públic. Per tant, cada vegada hi ha més títols, autors, il·lustradors i varietat al mercat. Dins aquesta gran oferta, per sort, s’editen llibres de qualitat, molt bons i això es nota. S’hi afegeixen noves llibreries especialitzades que funcionen com a prescriptors, més mitjans que en parlen i, per tant, més difusió. I després tinguem en compte que en el món pedagògic les coses també van canviant. Cada vegada hi ha més escoles que treballen amb àlbums il·lustrats i els llibres (i no em refereixo als de text) es fan servir com a eina per a treballar qualsevol disciplina. S’ha trencat la barrera entre allò que abans era llibre escolar i el no escolar. Els “no escolars” van ocupant més espai a les escoles.’

I entre aquesta situació de bonança que sembla que travessa la literatura infantil i juvenil, Laia Falcón destaca: ‘El fet cabdal és l’imparable aflorament de nous segells infantils i juvenils, tant d’editorials que només publicaven llibres per a adults, com algunes altres de totalment noves. També em fa gràcia com es mouen les tendències del mercat. No fa pas gaires anys, els gèneres (suposadament) menys venuts aquí eren els àlbums il·lustrats i els de coneixement. En això, hi ha hagut un canvi radical. Fins i tot s’ha creat un festival literari entorn de l’àlbum.’

Noves línies editorials i noves editorials

Ester Pujol, actual directora editorial d’Enciclopèdia Catalana, ha donat un nou impuls a l’editorial la Galera, que és el segell degà en literatura infantil i per a adolescents en català. La van fundar a la dècada dels seixanta del segle XX els germans Dòria. D’aleshores ençà, tres generacions s’han fet lectors amb els seus llibres, especialment de la col·lecció ‘Els grumets de la Galera’. El catàleg d’aquesta col·lecció és un patrimoni indiscutible, que ara Pujol vol revalorar. Amb l’eslògan ‘Grumets que ara són capitans’ i arran de la celebració dels cinquanta anys del llibre La colla dels deu, de Joaquim Carbó, s’han editat alguns dels títols més celebrats d’aquestes cinc dècades, tot mantenint-ne la coberta original. A més de La colla dels deu, hi ha El zoo d’en Pitus, de Sebastià Sorribas; Dida, Berta i la màquina de lligar boira, d’Emili Teixidor; En Roc drapaire, de Josep Vallverdú; i La història que en Roc Pons no coneixia, de Jaume Cabré.

Però, com explica Ester Pujol, la Galera no vol viure sols del passat i per això també guanyarà noves veus que escriguin sobre la societat contemporània. La primera, Núria Franquet, amb La Liang dins el quadre,  premi Josep M. Folch i Torres 2018. Més endavant s’hi incorporaran noms com ara Mar Bosch, Adrià Pujol Cruells, Estel Soler, Maria Mercè Roca, Rafael Vallbona, Melcior Comes, Jordi Sierra i Fabra, etc.

Tot i que és una nouvinguda en l’àmbit de la literatura infantil, Ester Pujol diu: ‘L’èxit de vendes en aquesta franja d’edat, dels més petits, té a veure amb el compromís de les famílies, que veuen en el llibre una inversió en formació i entreteniment. En canvi, els adolescents i joves prefereixen triar ells els títols i tenen un criteri més definit. Però en aquesta edat els estímuls tecnològics són molt poderosos i molts deixen de llegir. Aquesta és la baula que hem de superar. Però també hem de tenir en compte que, en general, ara no es llegeix tant.’

De fa uns quants anys, s’ha vist com algunes col·leccions d’infantil i juvenil s’incorporaven en editorials especialitzades en llibre per a adults; això, en part, ha estat motivat per la crisi econòmica, perquè la literatura infantil i juvenil va resistir millor la davallada que cap altre espai del sector editorial. És el cas de l’editorial Arcàdia, dedicada sobretot a l’assaig, que el 2014 va crear la col·lecció ‘La meva arcàdia’. També s’hi va dedicar a fons Blakie Books, i ho van provar Edicions de 1984 i Raig verd, entre més.

La darrera incorporació és ‘L’altra tribu’, la col·lecció de literatura per a infants i joves de dotze anys a quinze de l’Altra Editorial. Eugènia Broggi reconeix que és un àmbit que no domina, però que vol arribar a conèixer bé. Té la intenció d’editar llibres desvinculats de modes i gèneres. ‘De jove, els llibres van ser importantíssims, em feien companyia i gràcies als llibres no m’avorria mai. En aquesta edat, entre dotze i quinze anys, que encara estàs per fer, és quan les lectures t’ajuden a conformar-te. Vaig deixar el Grup 62 i vaig aventurar-me amb l’Altra Editorial, entre més raons, perquè els editors tenim responsabilitat sobre allò que editem, perquè és allò que editem que llegiran els nostres fills. És clar, si allò que faig no està a l’altura, com podrem formar els nostres fills?’

Contra modes i tiranies

Seguint aquesta veta, en l’àmbit de la literatura juvenil, Broggi veu que és un espai que no hauria d’estar sotmès a tiranies ni a modes: ‘És un espai que ha de ser lliure! –diu–. I la percepció que tinc és que la literatura juvenil ha quedat sota els grans grups editorials, que són grups lligats a la tirania comercial o les que dicten les escoles.’ Broggi ha començat publicant dos clàssics: El dia dels trífids, de John Wyndham, i La crida del bosc, de Jack London. I dos clàssics moderns que van ser best-sellers a l’època que ella era una lectora adolescent: Quin dia tan bèstia!, de Mary Rogers, i Quan un toca el dos, d’Anna-Greta Winberg.

I en què s’aventurarà a partir d’ara? Explica: ‘Ara he contractat una novel·la LGTB molt bonica, per a joves de catorze i quinze anys, molt ben escrita. Ha tingut èxit a tot el món i aquí no se n’havien comprat els drets. No s’acaba d’entendre. I, per una altra banda, també veig que hi ha long-sellers i clàssics que s’han anat reeditant durant vint anys i que els editors no han fet la feina de revisar o tornar a traduir. Aquesta feina també l’hem de fer.’

The post Especial llibres de literatura infantil i juvenil 2019: recomanacions appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La recepta de Hans i Greta, de Mar Ferrero



La recepta de Hans i Greta, de Mar Ferrero Baula EdicionsFarcits, rostits, recoberts de caramel… La Bruixa del Bosc ha inventat mil i una maneres de cuinar nens i nenes.En Hans i la Greta van a parar a casa de la bruixa i ella de seguida prepara les olles i les cassoles per provar una recepta nova. Es podran escapar de la bruixa més dolenta de tot el regne?
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura