literatura

L’edició en català continua recuperant-se

Vilaweb Lletres - Dc, 06/09/2017 - 22:00

Coincidint amb la presentació de la 35a Setmana del Llibre en Català, la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, va fer públiques ahir les xifres d’edició i facturació més destacades sobre els llibres editats en llengua catalana a Catalunya i al País Valencià. Les xifres provenen de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya i són un avançament de l’estudi ‘Comercio Interior del Libro en España 2016’. Malauradament, l’estudi no aplega les dades de les Illes Balears, perquè l’any passat els editors balears encara no s’havien constituït en gremi.

Els editors catalans destaquen que la facturació ha crescut per tercer any seguit i que ara ateny el 3,6%: ‘Un creixement que no ha anat acompanyat d’un augment del nombre de títols editats i que, per tant, és doblement positiu’, diu Ayats. El nombre de llibres que es van editar l’any passat fou d’11.343. El 2016 els llibres en català van significar unes vendes de 238,65 milions d’euros a PVP (223,45 milions a Catalunya i 15,20 al País Valencià). Això vol dir que el mercat editorial es va recuperant, però encara no arriba a la facturació d’abans de la crisi: el 2008 es van facturar 255,56 milions.

Més dades. La venda total de llibres a Catalunya (en qualsevol llengua) va ser l’any passat de 491,204 milions d’euros. El 45,50% fou de llibres en català. Però, eliminant d’aquesta xifra els llibres de text, la venda de llibres en català en relació amb el total de vendes a Catalunya baixa fins al 25,25%, dada que lliga amb les dels estudis sobre hàbits de lectura a Catalunya.

Si mirem les vendes per gèneres, es destaca l’augment de la de llibres de no-ficció, un 4%.  I dels 11.343 títols editats, 1.800 corresponen a traduccions: anglès (31%), espanyol (20%) i francès (15%). A la resta de llengües, fins a 39, els correspon el 5% restant.

Montse Ayats diu que els editors estan contents, que són dades positives, tot i que no obliden que hi ha dificultats importants que cal encarar, especialment la promoció en grans superfícies i cadenes, un fet que al País Valencià s’agreuja d’una manera exponencial. També diu que cal continuar fent lectors i que s’ha de pensar que la indústria editorial en català s’ha de reforçar econòmicament.

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana, amb 96 associats, té un full de ruta: el Pla de Lectura 2020, i l’objectiu d’implicar el Departament d’Ensenyament en el món del llibre. El mes de novembre, l’associació farà una jornada de treball amb tots els associats, amb vista al 2018.

Categories: literatura

L’edició en català continua recuperant-se

Vilaweb Lletres - Dc, 06/09/2017 - 22:00

Coincidint amb la presentació de la 35a Setmana del Llibre en Català, la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, va fer públiques ahir les xifres d’edició i facturació més destacades sobre els llibres editats en llengua catalana a Catalunya i al País Valencià. Les xifres provenen de la Federació de Gremis d’Editors d’Espanya i són un avançament de l’estudi ‘Comercio Interior del Libro en España 2016’. Malauradament, l’estudi no aplega les dades de les Illes Balears, perquè l’any passat els editors balears encara no s’havien constituït en gremi.

Els editors catalans destaquen que la facturació ha crescut per tercer any seguit i que ara ateny el 3,6%: ‘Un creixement que no ha anat acompanyat d’un augment del nombre de títols editats i que, per tant, és doblement positiu’, diu Ayats. El nombre de llibres que es van editar l’any passat fou d’11.343. El 2016 els llibres en català van significar unes vendes de 238,65 milions d’euros a PVP (223,45 milions a Catalunya i 15,20 al País Valencià). Això vol dir que el mercat editorial es va recuperant, però encara no arriba a la facturació d’abans de la crisi: el 2008 es van facturar 255,56 milions.

Més dades. La venda total de llibres a Catalunya (en qualsevol llengua) va ser l’any passat de 491,204 milions d’euros. El 45,50% fou de llibres en català. Però, eliminant d’aquesta xifra els llibres de text, la venda de llibres en català en relació amb el total de vendes a Catalunya baixa fins al 25,25%, dada que lliga amb les dels estudis sobre hàbits de lectura a Catalunya.

Si mirem les vendes per gèneres, es destaca l’augment de la de llibres de no-ficció, un 4%.  I dels 11.343 títols editats, 1.800 corresponen a traduccions: anglès (31%), espanyol (20%) i francès (15%). A la resta de llengües, fins a 39, els correspon el 5% restant.

Montse Ayats diu que els editors estan contents, que són dades positives, tot i que no obliden que hi ha dificultats importants que cal encarar, especialment la promoció en grans superfícies i cadenes, un fet que al País Valencià s’agreuja d’una manera exponencial. També diu que cal continuar fent lectors i que s’ha de pensar que la indústria editorial en català s’ha de reforçar econòmicament.

L’Associació d’Editors en Llengua Catalana, amb 96 associats, té un full de ruta: el Pla de Lectura 2020, i l’objectiu d’implicar el Departament d’Ensenyament en el món del llibre. El mes de novembre, l’associació farà una jornada de treball amb tots els associats, amb vista al 2018.

Categories: literatura

Què és el filibusterisme?

Vilaweb Lletres - Dc, 06/09/2017 - 19:09

Als països de tradició anglosaxona el filibusterisme és una institució parlamentària. Consisteix a impedir, o mirar d’impedir, que una llei sigui aprovada, per exemple, a còpia de xerrar dies sencers. El filibuster no s’oposa pas obertament a la llei, sinó que n’entrebanca el tràmit. És una pràctica tan vella com la política. Diuen que el polític romà Marc Porci Cató Salonià, més conegut per Cató el Jove, era capaç de parlar durant sessions senceres per frenar les iniciatives legislatives de Juli Cèsar.

Als Estats Units és una pràctica que s’acostuma a usar per a obstruir debats parlamentaris. Fins i tot hi ha una entrada a la Wikipedia que aplega les intervencions més llargues que s’han fet al senat amb aquest propòsit.

La maniobra de filibusterisme més recent és la que va fer el senador demòcrata amb el propòsit d’obligar el partit republicà a votar mesures en favor de la restricció en la compra d’armes als EUA. Com que al senat no hi ha límit de temps per a fer intervencions, Murphy va estar quinze hores en possessió del torn de paraula. Finalment, els republicans van cedir a sotmetre a votació dues mesures: la revisió d’antecedents penals en les compres d’armes i també els sospitosos de terrorisme. Per als qui es demanin com és que Murphy va poder estar gairebé quinze hores parlant, cal aclarir que companys de partit el van rellevar perquè pogués anar al lavabo.

I am proud to announce that after 14+ hours on the floor, we will have a vote on closing the terror gap & universal background checks

— Chris Murphy (@ChrisMurphyCT) June 16, 2016

Murphy era senador per Connecticut, que inclou la localitat de Newton. El 2012 hi va tenir lloc una matança en una escola, on van morir vint nens. És per aquest motiu que Murphy va decidir d’aguantar tant com fos possible amb el propòsit d’endurir la revisió d’antecedents per a la venda d’armes.

També al parlament
Avui al parlament PSC, Ciutadans i PP han tret la pols d’aquesta pràctica parlamentària per tal d’endarrerir el debat i la votació de la llei del referèndum. L’última vegada que s’hi havia viscut una situació similar va ser després de les eleccions del 27-S. El PP va retardar tant com va poder la constitució del seu grup parlamentari per evitar la reunió de la junta de portaveus i així impedir la declaració de ruptura. La CUP ho va denunciar a Twitter.

Categories: literatura

Què és el filibusterisme?

Vilaweb Lletres - Dc, 06/09/2017 - 19:09

Als països de tradició anglosaxona el filibusterisme és una institució parlamentària. Es tracta d’impedir, o mirar d’impedir, que una llei sigui aprovada, per exemple, a còpia de xerrar dies sencers. El filibuster no s’oposa obertament a la llei, sinó que n’entrebanca el tràmit. Aquesta és una pràctica tan vella com la política. El polític de l’antiga Roma, Marc Porci Cató Salonià, més conegut com a Cató el Jove, es deia que era capaç de parlar durant sessions senceres per frenar les iniciatives legislatives de Juli Cèsar.

Als Estats Units és una pràctica que s’acostuma a emprar per a frenar debats parlamentaris. Fins i tot, hi ha una entrada a la Wikipedia que recull les intervencions més llargues amb aquest propòsit al senat.

La maniobra de filibusterisme més recent és la que va fer el senador demòcrata amb el propòsit d’obligar el partit republicà a votar mesures a favor de la restricció en la compra d’armes als EUA. Com que al senat no hi ha límit de temps per a fer intervencions Murphy va estar quinze hores en possessió del torn de paraula. Finalment els republicans van cedir a sotmetre a votació dues mesures: la revisió d’antecedents penals en les compres d’armes i també els sospitosos de terrorisme. Per als que es preguntin com va poder estar gairebé quinze hores parlant, cal dir que companys de partit el van rellevar perquè Murphy pogués anar al lavabo.

I am proud to announce that after 14+ hours on the floor, we will have a vote on closing the terror gap & universal background checks

— Chris Murphy (@ChrisMurphyCT) June 16, 2016

Murphy era senador per Connecticut, que inclou la localitat de Newton. El 2012 hi va tenir lloc una massacre en una escola on van morir vint nens. És per aquest motiu que Murphy va decidir d’aguantar tot el possible per endurir la revisió d’antecedents per a la venda d’armes.

També al parlament
Avui al Parlament PSC, Ciutadans i PP han tret la pols a aquesta pràctica parlamentària per tal d’endarrerir el debat i la votació de la llei del referèndum. L’última vegada que es va viure una situació similar va ser després de les eleccions del 27-S. El PP va retardar tant com va poder la constitució del seu grup parlamentari per tal d’evitar la reunió de la junta de portaveus i així evitar la declaració de ruptura. Així ho va denunciar la CUP a través de Twitter.

Categories: literatura

#HAMZALLIURE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 06/09/2017 - 09:00
El PEN Català ha posat en marxa una campanya per evitar que el periodista i escriptor sueco-turc Hamza Yalçin sigui extradit a Turquia. Yalçin, crític amb el règim d'Erdogan, va ser detingut a l'aeroport del Prat el dia 3 d'agost i està empresonat a Can Brians des d'aleshores. D'aquí a 8 dies el ministre de justícia del govern espanyol, Rafael Catalá, ha de decidir si dóna curs a l'ordre Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Jordi Puntí: ‘L’autoficció m’inquieta, perquè no deixa espai per al lector’

Vilaweb Lletres - Dm, 05/09/2017 - 22:00

Jordi Puntí (Manlleu, 1967) acaba de fer cinquanta anys. Camina una hora i mitja cada dia per Barcelona, uns deu quilòmetres. Ho calcula amb un petit comptapassos que porta a la butxaca, que al final de la jornada marca deu mil passes. Però, sobretot, es troba en plena forma literària: acaba de publicar un llibre dels que no s’obliden, Això no és Amèrica, que surt simultàniament en català a l’editorial Empúries i en espanyol a Anagrama, amb traducció de Rita da Costa. El volum recull nou contes llargs que ha anat escrivint aquests darrers quinze anys. Són contes que va escriure per encàrrec (per als volums dels Germans Miranda, per a revistes, per al diari, per a antologies i projectes internacionals ben curiosos…), que ara ha reescrit i ordenat convertint-los en una unitat, sota un títol i una coberta pròpies. Feia quinze anys del seu darrer llibre de contes, Animals tristos. Puntí té un vessant de nòmada i viatger. Ha fet qui-sap-les estades en cases d’escriptors, intercanvis de cases en ciutats diferents del món per a poder escriure i durant el 2014 i el 2015 va fer una estada d’un any a Nova York, amb una beca a la creació del Cullman Center, a la biblioteca pública de Nova York –una beca molt difícil d’aconseguir–, per documentar-se per a la nova novel·la que ja escriu sobre la vida del músic Xavier Cugat. Serà la seva segona novel·la, després de Maletes perdudes, que va publicar el 2010.

‘Tots aquests contes van néixer independentment. Per tant, no s’havia previst que tinguessin una vida de llibre. Tots eren contes d’encàrrec. En el moment en què decideixes que aquests contes es converteixin en un llibre, has de fer alguna cosa més. Has d’aconseguir que conceptualment siguin un llibre, perquè quan els escrivia no ho pensava pas, que formarien part d’un llibre. Com es fa? D’una banda, amb l’estil i la veu narrativa, que ets tu i que fa que, tot i que són contes molt diferents, mantinguin un substrat. Després hi ha la part exterior, que té a veure amb l’objecte físic del llibre: la unitat l’aconsegueixes amb el títol, la coberta i l’ordenació dels contes, que és molt important.’

Com els heu ordenats, els nou contes?
—La temptació és fer un ordre cronològic i avall, però amb això no fas un llibre. El llibre ha de tenir un ritme. L’ordre que vaig donar al llibre comença amb un catàleg de solitaris (coincideixen amb l’inici de dos contes recents) i a partir d’aquí vaig construir un discurs narratiu que confirmés aquest origen. I tenia molt clar que l’últim havia de ser ‘La paciència’, perquè hi ha un joc entre la ficció i la no-ficció i –fins i tot– l’autoficció, i acaba amb una imatge onírica on aparec jo baixant per unes escales cap a vés a saber on. M’agrada molt aquest final, en què l’autor desapareix. I si t’hi fixes, mentre en l’últim conte el personatge baixa per unes escales, en el primer conte, ‘Vertical’, el protagonista puja unes escales. La idea d’un llibre tancat també són aquests detalls.

Hi ha hagut un procés de revisió i reescriptura també.
—Sí. En el cas dels contes més antics, la revisió ha estat més forta perquè el procés d’aprenentatge d’aquests anys ha fet que fes fora adjectius i coses sobreres que ja no m’agradaven, frases massa recercades, etc. Intento simplificar el text. Però també canvio algunes coses del contingut, no només incideixo en la manera com són escrits.

Jordi Puntí. Fotografia: Albert Salamé.

I amb aquest procés heu descobert que, tot i la reescriptura, els contes no es poden desprendre del moment en què han estat escrits. Fa més d’una dècada hi havia el debat de si s’havia de reescriure l’obra ja feta o s’havia de mantenir l’original. Quim Monzó va reescriure tots els seus contes; Jordi Sarsanedas va reeditar els seus primers contes sense tocar ni una coma. I vós heu trobat una tercera via.
—Perquè una cosa és el conte quan s’ha publicat en una revista i una altra el conte quan ha de formar part d’un llibre. És un altre conte. És el mateix però és un altre. Fins i tot hi he canviat el títol, en un cas. També és veritat que, sobre aquest debat, fa vint anys el model de llengua no era tan clar, tan definit, i d’alguna manera encara vivíem de l’herència dels anys setanta, que tenien una llengua a vegades una mica primària i en construcció. Avui dia la tradició de què disposa un narrador en català és tan potent, no pensant tan sols en Josep Pla o en Josep Maria de Sagarra, sinó pensant en els narradors actuals, que no cal patir per això. La llengua és forta, és més una qüestió personal. Recordo que en aquell debat en Miquel de Palol era el gran defensor de les subordinades. Bé, depèn, a vegades sí i a vegades no. Tampoc no hem de pensar en la llengua per la llengua. La llengua no deixa de ser un instrument que ens ha d’ajudar a escriure bé i a arribar al lector. No hem de fer concessions, però tampoc no ens hi hem de tornar bojos, amb aquestes coses.

Parleu de naturalitat. I aquesta naturalitat es nota moltíssim en aquests contes. És un dels grans valors que tenen.
—Jo intento reescriure molt per a arribar a això. És una paradoxa, però com més revises el text més natural és o ha de ser. Després hi ha això tan fascinant que dèieu, que per més que reescriguis hi ha una essència, un ADN, que ja hi era en el moment inicial i que no el canviaràs. Us diré fins i tot que els contes que sobreviuen, els que han acabat al llibre, contenen aquest ADN, que es reflecteix en un gir, una frase, una manera de parlar d’aleshores i que et continua semblant vàlida… Això és el que fa que el conte resisteixi.

Poseu-ne un exemple.
—El conte ‘Premi de consolació’ era per a un volum de contes d’amor dels Germans Miranda. En aquest conte vaig voler incorporar dos temes amorosos de la literatura medieval (jo havia estudiat romàniques i sempre m’havia agradat la idea d’utilitzar-los i actualitzar-los): un era la literatura de trobadors, en especial de Jaufré Rudel, que s’enamora de la princesa de Trípoli, que no ha vist mai, i li comença a escriure poemes d’amor. Jo agafo la idea, que és que un personatge s’enamori de la imatge d’una dona que no ha vist mai, però que sap que li agrada la mateixa cançó que a ell. L’altre és un tema de la novel·la medieval del conte del Greal, que és el de les tres gotes de sang a la neu: un falcó mata una oca, cauen unes gotes de sang a la neu i Percival veu com les gotes es desfan i apareix el rostre de l’estimada. En el meu conte, el personatge s’afaita, es fa un tallet i li cauen unes gotes de sang a la pica, es desfan i hi veu el rostre de l’estimada. És clar, el 99% dels lectors no captaran el paral·lelisme, i és igual, perquè el que compta és que funcioni en la narració. Però això per a mi és el que fa que aquest conte sobrevisqui. Perquè quan el vaig escriure va ser impressionant agafar uns temes de fa vuit-cents anys i actualitzar-los, i encara avui quan me’l llegeixo, el que m’agrada és això, que són els clàssics els que han fet que aquest conte tingui un sentit, és l’atenció a una tradició.

Aquesta voluntat d’estil, com la definiríeu? Ja heu parlat de naturalitat.
—La naturalitat es produeix en relació amb la forma, amb la manera com escrius. Però hi ha una altra cosa molt important, que és l’adaptació del ‘com’ escrius al ‘què’ expliques. En general, la gent tria explicar una història sense preocupar-se gaire de com l’explica; o tria escriure una cosa molt ben escrita i la història al final és molt secundària. A mi, en canvi, em preocupa que hi hagi una bona integració de totes dues coses: que el lector gaudeixi per la manera com és explicat el conte i, al mateix temps, li expliquis alguna cosa que l’atrapi, que el faci sentir implicat, que formi part d’allò que s’explica o que el faci reflexionar. Perquè l’escriptor posa el punt final a una història, però en realitat el conte s’acaba quan el lector el fa seu. La relació entre el què i el com ja em preocupava molt a Maletes perdudes. Ho explico en el conte ‘La paciència’, quan faig la distinció entre el ‘narrador caçador’ i el ‘narrador pescador’. El ‘narrador pescador’ es preocupa més per la forma i el ‘narrador caçador’ pel contingut, per les històries.

Parleu-me més d’aquest conte, ‘La paciència’, que tanca el llibre.
—Doncs va ser un encàrrec del Goethe Institut: convidaven deu escriptors (cinc alemanys i cinc de fora) a escriure un conte a partir d’uns sopars amb persones que no ens coneixíem, en dues ciutats, una d’alemanya i una altra de fora d’Alemanya. Jo vaig fer aquests sopars a Hamburg i a Nancy. Quan em vaig posar a escriure, gairebé per primera vegada vaig començar sense saber com s’acabaria el conte. Jo he de tenir molt controlat què vull explicar, saber cap on anirà tot, com acabarà… I en aquest cas no. A més, el fet que parlés de mi mateix em va fer pensar que feia autoficció, que és això que ara es porta tant aquí. I de cop em vaig adonar que el conte havia de ser una paròdia o un joc.

Veig que no us convenç, l’autoficció.
—Hi ha una cosa que m’inquieta de l’autoficció: que en general el narrador és molt narcisista, parla de si mateix, i no deixa gaire espai al lector. Li diu: això és així, és la meva vida i va lligada a la vida real. El lector no en pot fer gaire res: escolta, observa, llegeix i a vegades pot trobar punts d’unió amb allò que passa, però no pot entrar en la història. Com que a mi m’agrada que el lector entri en la història, vaig decidir d’escriure una paròdia i anar canviant el jo narrador. El conte s’escriu en primera persona; després passa a tercera persona; després el narrador pren un nom, Felipe Quero; i finalment, perquè no hi hagi dubtes, apareix el personatge de Jordi Puntí. Amb això volia trencar la unidireccionalitat de l’autoficció, que només pots llegir d’una manera.

Els finals no deceben mai. També són marca Puntí. En recordo, per exemple, el del conte titulat ‘Ronyó’.
—Aquest era un conte per al llibre de ‘la Marató’ de TV3 i vaig voler posar-hi una mica de pebre, que no tot fos bonic i impecable. Que aparegués l’imprevist humà, que és a les nostres vides. Hi prevalia la idea de crear un petit equívoc fins al final.

Expliqueu-me per què vau triar un títol que fa referència a una cançó de David Bowie, ‘This is not America’.
—Quan converteixes els contes en un volum i el rellegeixes t’adones que hi ha diversos fils conductors que es van repetint, malgrat el pas de temps i malgrat que tu no ho tenies previst. Un d’aquests fils conductors és la música. En tots els contes hi ha cançons i en algun cas la música és tan important que defineix com evolucionen els personatges, en uns altres són atmosfèriques, com una cançó en una pel·lícula. La meva idea va ser que el llibre portés el títol d’una cançó. S’acabava de morir David Bowie, vaig escoltar ‘This is not America’ i vaig pensar que quedava tan bé… Perquè, Amèrica (entenent els Estats Units) és un país de present, no pas de passat. I els meus contes, en canvi, són el passat, la memòria, els records, que sempre hi són. Si deia Això no és Amèrica, deia ‘això no és el present’. A més a més, ‘This is not America’ representa el mateix títol que el quadre Ceci n’est pas une pipe de Magritte. I encara, quan obres el llibre pots llegir la frase de l’Enric Casasses del poema ‘Amèrica és el poble del costat’, que és un poema que m’agrada moltíssim i a més és musicat pel Pascal Comelade.

El llibre és del poble del costat, però també és molt barceloní, de l’Eixample dreta, del passeig de Sant Joan.
—Sí, hi vaig viure molts anys, en aquesta part de la ciutat. Aquesta és una diferència amb l’anterior llibre de contes, Animals tristos (Empúries, 2002), on les coses passaven a Ikea o en un càmping. Buscava una universalitat, a fi que la gent d’uns altres llocs pogués llegir el conte com a propi. En canvi, ara no. Penso que Maletes perdudes em va ajudar molt a veure la ciutat com a plató o com a espai quotidià on passen les coses, i a entendre que això no és caure en el costumisme. Abans tenia por de caure en el costumisme, que si parlaves dels teus barris o dels teus carrers acabessis fent una cosa una mica ‘facileta’, gairebé de telenovel·la. He vist que no és així i de mica en mica n’he anat aprenent.

Aquesta relació dels vostres contes amb la ciutat, amb el fet de passejar per la ciutat en alguns casos, fa pensar en Vivian Gornik, que té la ciutat com a escenari, a través del qual s’explica i l’explica.
—La majoria de contes del llibre, ja els havia escrits quan vaig conèixer Vivan Gornik. Aquesta relació amb la ciutat té a veure amb el fet que cada dia camino una hora i mitja. Quan faig això em converteixo en un ‘narrador caçador’: surto a caçar, surto a caminar, veig coses i em passen coses. A Maletes perdudes ja hi ha molt d’això, d’intentar caminar per la ciutat com si fos als anys setanta. En aquest sentit, el llibre Això no es Amèrica és molt urbà, de veure tot allò que tens al davant i com ho converteixes en matèria literària.

La ciutat no és cap aparador, és una ciutat on la gent té una gran importància, és una ciutat molt viva.
—Ara Barcelona és una ciutat que cada vegada es va tornant més un aparador, i certament aquesta és la manera de recuperar la vida des de la ficció. És més real la ficció que no la realitat de Barcelona. És entendre que qui mana són els personatges i no els espais.

Us considereu més ‘narrador caçador’ o bé ‘narrador pescador’?
—Crec que hi ha una combinació de totes dues coses, però probablement hi domina el ‘caçador’ perquè hi ha la part de la imaginació. Per a poder imaginar has de tenir inputs. No n’hi ha prou de seure al despatx. Pots fer-ho, però si fas això al final et sortirà un ‘Viatge al voltant de la meva cambra’. Quan viatges i canvies els teus horitzons passen coses, que en provoquen d’altres. I això m’atreu. Amb tot, també sóc ‘pescador’, perquè m’agrada reflexionar sobre allò que escric. Aquesta és més la part de reescriptura.

Sou un escriptor prou nòmada.
—Sí, però passen coses curioses. L’última beca que vaig obtenir, la del Cullman Center, em va permetre de fer una estada llarga, d’un any, a Nova York. Durant aquesta estada, l’editorial Rata em va encarregar un conte per a l’antologia Risc. Volia un conte que fos arriscat. Hauria estat lògic que l’hagués situat a Nova York. Doncs no, el vaig situar a la plana de Vic. És el segon conte del llibre, que es diu ‘Intermitent’ i parla d’un home que fa autostop per aquella comarca. Fixeu-vos, he hagut de viure a l’altra punta de món per tenir necessitat de recuperar el paisatge de la Plana, que és el meu. Això no deixa de ser una transposició.

Per acabar, parleu-me de l’estada al Cullman Center de la New York Public Library, la biblioteca pública de Nova York.
—Vaig aconseguir aquesta beca per documentar-me sobre la vida de Xavier Cugat, perquè escric una novel·la sobre aquest personatge. Aquesta biblioteca, que té un fons espectacular, dóna quinze beques l’any: tres o quatre a narradors de ficció, dos o tres a pensadors i la resta a gent que escriu no-ficció. Els becaris han de justificar que necessiten la biblioteca. Han de presentar el projecte i tres cartes de recomanació. Sobretot els interessa el projecte. En el meu cas, documentar-me per escriure una novel·la sobre la vida de Xavier Cugat, que va viure cinquanta anys a Nova York. Els vaig explicar que volia estudiar el recorregut vital de Xavier Cugat, però també conèixer l’escena musical de la Nova York dels anys trenta i quaranta, que és quan ell va introduir la música llatina. Explicar les connexions de Cugat amb la ciutat, a través de les seves dones, del seu germà, també amb la cultura nord-americana… Penso que això els va seduir. I aquell any sobretot vaig fer recerca, perquè la biblioteca pública de Nova York et deixava tenir els llibres al despatx si no els demanava ningú, i en vaig arribar a acumular uns sis-cents. Vaig demanar coses molt curioses, com tota la col·lecció de la Nova Catalunya, el setmanari dels catalans a l’Havana, que és on la família Cugat es va instal·lar del 1905 al 1915. Vaig trobar una fotografia de Xavier Cugat a dotze anys, que ja tocava amb l’orquestra filharmònica de l’Havana; el pare de Cugat va fer l’enllumenat elèctric de tot un barri de la ciutat…

És curiós que us interessi tant Xavier Cugat. D’on va néixer, aquest interès?
—Partint de Maletes perdudes, vaig decidir d’escriure la història d’un català que hagués triomfat a fora. Un dia vaig pensar que en Cugat era ideal, perquè va tornar a Catalunya ja de gran i quan ja patia una decadència absoluta. Quan vaig començar a llegir sobre en Cugat em vaig adonar que era un personatge increïble. I vaig descobrir que mentia, que era un mentider bastant compulsiu a partir d’una edat i que hi ha coses que aquí donem per certes i que no ho són. Vaja, que va anar creixent com a personatge literari. Però, és clar, la novel·la també evoluciona i ara em trobo en un moment que m’he passat a la reflexió (sobre què vol dir marxar a l’estranger, viure fora, què vol dir mentir sobre la teva vida…), més que no pas treballar la narració. Ara, en comptes de caçar, pesco.

Categories: literatura

Jordi Puntí: ‘L’autoficció m’inquieta, perquè no deixa espai per al lector’

Vilaweb Lletres - Dm, 05/09/2017 - 22:00

Jordi Puntí (Manlleu, 1967) acaba de fer cinquanta anys. Camina una hora i mitja cada dia per Barcelona, uns deu quilòmetres. Ho calcula amb un petit comptapassos que porta a la butxaca, que al final de la jornada marca deu mil passes. Però, sobretot, es troba en plena forma literària: acaba de publicar un llibre dels que no s’obliden, Això no és Amèrica, que surt simultàniament en català a l’editorial Empúries i en espanyol a Anagrama, amb traducció de Rita da Costa. El volum recull nou contes llargs que ha anat escrivint aquests darrers quinze anys. Són contes que va escriure per encàrrec (per als volums dels Germans Miranda, per a revistes, per al diari, per a antologies i projectes internacionals ben curiosos…), que ara ha reescrit i ordenat convertint-los en una unitat, sota un títol i una coberta pròpies. Feia quinze anys del seu darrer llibre de contes, Animals tristos. Puntí té un vessant de nòmada i viatger. Ha fet qui-sap-les estades en cases d’escriptors, intercanvis de cases en ciutats diferents del món per a poder escriure i durant el 2014 i el 2015 va fer una estada d’un any a Nova York, amb una beca a la creació del Cullman Center, a la biblioteca pública de Nova York –una beca molt difícil d’aconseguir–, per documentar-se per a la nova novel·la que ja escriu sobre la vida del músic Xavier Cugat. Serà la seva segona novel·la, després de Maletes perdudes, que va publicar el 2010.

‘Tots aquests contes van néixer independentment. Per tant, no s’havia previst que tinguessin una vida de llibre. Tots eren contes d’encàrrec. En el moment en què decideixes que aquests contes es converteixin en un llibre, has de fer alguna cosa més. Has d’aconseguir que conceptualment siguin un llibre, perquè quan els escrivia no ho pensava pas, que formarien part d’un llibre. Com es fa? D’una banda, amb l’estil i la veu narrativa, que ets tu i que fa que, tot i que són contes molt diferents, mantinguin un substrat. Després hi ha la part exterior, que té a veure amb l’objecte físic del llibre: la unitat l’aconsegueixes amb el títol, la coberta i l’ordenació dels contes, que és molt important.’

Com els heu ordenats, els nou contes?
—La temptació és fer un ordre cronològic i avall, però amb això no fas un llibre. El llibre ha de tenir un ritme. L’ordre que vaig donar al llibre comença amb un catàleg de solitaris (coincideixen amb l’inici de dos contes recents) i a partir d’aquí vaig construir un discurs narratiu que confirmés aquest origen. I tenia molt clar que l’últim havia de ser ‘La paciència’, perquè hi ha un joc entre la ficció i la no-ficció i –fins i tot– l’autoficció, i acaba amb una imatge onírica on aparec jo baixant per unes escales cap a vés a saber on. M’agrada molt aquest final, en què l’autor desapareix. I si t’hi fixes, mentre en l’últim conte el personatge baixa per unes escales, en el primer conte, ‘Vertical’, el protagonista puja unes escales. La idea d’un llibre tancat també són aquests detalls.

Hi ha hagut un procés de revisió i reescriptura també.
—Sí. En el cas dels contes més antics, la revisió ha estat més forta perquè el procés d’aprenentatge d’aquests anys ha fet que fes fora adjectius i coses sobreres que ja no m’agradaven, frases massa recercades, etc. Intento simplificar el text. Però també canvio algunes coses del contingut, no només incideixo en la manera com són escrits.

Jordi Puntí. Fotografia: Albert Salamé.

I amb aquest procés heu descobert que, tot i la reescriptura, els contes no es poden desprendre del moment en què han estat escrits. Fa més d’una dècada hi havia el debat de si s’havia de reescriure l’obra ja feta o s’havia de mantenir l’original. Quim Monzó va reescriure tots els seus contes; Jordi Sarsanedas va reeditar els seus primers contes sense tocar ni una coma. I vós heu trobat una tercera via.
—Perquè una cosa és el conte quan s’ha publicat en una revista i una altra el conte quan ha de formar part d’un llibre. És un altre conte. És el mateix però és un altre. Fins i tot hi he canviat el títol, en un cas. També és veritat que, sobre aquest debat, fa vint anys el model de llengua no era tan clar, tan definit, i d’alguna manera encara vivíem de l’herència dels anys setanta, que tenien una llengua a vegades una mica primària i en construcció. Avui dia la tradició de què disposa un narrador en català és tan potent, no pensant tan sols en Josep Pla o en Josep Maria de Sagarra, sinó pensant en els narradors actuals, que no cal patir per això. La llengua és forta, és més una qüestió personal. Recordo que en aquell debat en Miquel de Palol era el gran defensor de les subordinades. Bé, depèn, a vegades sí i a vegades no. Tampoc no hem de pensar en la llengua per la llengua. La llengua no deixa de ser un instrument que ens ha d’ajudar a escriure bé i a arribar al lector. No hem de fer concessions, però tampoc no ens hi hem de tornar bojos, amb aquestes coses.

Parleu de naturalitat. I aquesta naturalitat es nota moltíssim en aquests contes. És un dels grans valors que tenen.
—Jo intento reescriure molt per a arribar a això. És una paradoxa, però com més revises el text més natural és o ha de ser. Després hi ha això tan fascinant que dèieu, que per més que reescriguis hi ha una essència, un ADN, que ja hi era en el moment inicial i que no el canviaràs. Us diré fins i tot que els contes que sobreviuen, els que han acabat al llibre, contenen aquest ADN, que es reflecteix en un gir, una frase, una manera de parlar d’aleshores i que et continua semblant vàlida… Això és el que fa que el conte resisteixi.

Poseu-ne un exemple.
—El conte ‘Premi de consolació’ era per a un volum de contes d’amor dels Germans Miranda. En aquest conte vaig voler incorporar dos temes amorosos de la literatura medieval (jo havia estudiat romàniques i sempre m’havia agradat la idea d’utilitzar-los i actualitzar-los): un era la literatura de trobadors, en especial de Jaufré Rudel, que s’enamora de la princesa de Trípoli, que no ha vist mai, i li comença a escriure poemes d’amor. Jo agafo la idea, que és que un personatge s’enamori de la imatge d’una dona que no ha vist mai, però que sap que li agrada la mateixa cançó que a ell. L’altre és un tema de la novel·la medieval del conte del Greal, que és el de les tres gotes de sang a la neu: un falcó mata una oca, cauen unes gotes de sang a la neu i Percival veu com les gotes es desfan i apareix el rostre de l’estimada. En el meu conte, el personatge s’afaita, es fa un tallet i li cauen unes gotes de sang a la pica, es desfan i hi veu el rostre de l’estimada. És clar, el 99% dels lectors no captaran el paral·lelisme, i és igual, perquè el que compta és que funcioni en la narració. Però això per a mi és el que fa que aquest conte sobrevisqui. Perquè quan el vaig escriure va ser impressionant agafar uns temes de fa vuit-cents anys i actualitzar-los, i encara avui quan me’l llegeixo, el que m’agrada és això, que són els clàssics els que han fet que aquest conte tingui un sentit, és l’atenció a una tradició.

Aquesta voluntat d’estil, com la definiríeu? Ja heu parlat de naturalitat.
—La naturalitat es produeix en relació amb la forma, amb la manera com escrius. Però hi ha una altra cosa molt important, que és l’adaptació del ‘com’ escrius al ‘què’ expliques. En general, la gent tria explicar una història sense preocupar-se gaire de com l’explica; o tria escriure una cosa molt ben escrita i la història al final és molt secundària. A mi, en canvi, em preocupa que hi hagi una bona integració de totes dues coses: que el lector gaudeixi per la manera com és explicat el conte i, al mateix temps, li expliquis alguna cosa que l’atrapi, que el faci sentir implicat, que formi part d’allò que s’explica o que el faci reflexionar. Perquè l’escriptor posa el punt final a una història, però en realitat el conte s’acaba quan el lector el fa seu. La relació entre el què i el com ja em preocupava molt a Maletes perdudes. Ho explico en el conte ‘La paciència’, quan faig la distinció entre el ‘narrador caçador’ i el ‘narrador pescador’. El ‘narrador pescador’ es preocupa més per la forma i el ‘narrador caçador’ pel contingut, per les històries.

Parleu-me més d’aquest conte, ‘La paciència’, que tanca el llibre.
—Doncs va ser un encàrrec del Goethe Institut: convidaven deu escriptors (cinc alemanys i cinc de fora) a escriure un conte a partir d’uns sopars amb persones que no ens coneixíem, en dues ciutats, una d’alemanya i una altra de fora d’Alemanya. Jo vaig fer aquests sopars a Hamburg i a Nancy. Quan em vaig posar a escriure, gairebé per primera vegada vaig començar sense saber com s’acabaria el conte. Jo he de tenir molt controlat què vull explicar, saber cap on anirà tot, com acabarà… I en aquest cas no. A més, el fet que parlés de mi mateix em va fer pensar que feia autoficció, que és això que ara es porta tant aquí. I de cop em vaig adonar que el conte havia de ser una paròdia o un joc.

Veig que no us convenç, l’autoficció.
—Hi ha una cosa que m’inquieta de l’autoficció: que en general el narrador és molt narcisista, parla de si mateix, i no deixa gaire espai al lector. Li diu: això és així, és la meva vida i va lligada a la vida real. El lector no en pot fer gaire res: escolta, observa, llegeix i a vegades pot trobar punts d’unió amb allò que passa, però no pot entrar en la història. Com que a mi m’agrada que el lector entri en la història, vaig decidir d’escriure una paròdia i anar canviant el jo narrador. El conte s’escriu en primera persona; després passa a tercera persona; després el narrador pren un nom, Felipe Quero; i finalment, perquè no hi hagi dubtes, apareix el personatge de Jordi Puntí. Amb això volia trencar la unidireccionalitat de l’autoficció, que només pots llegir d’una manera.

Els finals no deceben mai. També són marca Puntí. En recordo, per exemple, el del conte titulat ‘Ronyó’.
—Aquest era un conte per al llibre de ‘la Marató’ de TV3 i vaig voler posar-hi una mica de pebre, que no tot fos bonic i impecable. Que aparegués l’imprevist humà, que és a les nostres vides. Hi prevalia la idea de crear un petit equívoc fins al final.

Expliqueu-me per què vau triar un títol que fa referència a una cançó de David Bowie, ‘This is not America’.
—Quan converteixes els contes en un volum i el rellegeixes t’adones que hi ha diversos fils conductors que es van repetint, malgrat el pas de temps i malgrat que tu no ho tenies previst. Un d’aquests fils conductors és la música. En tots els contes hi ha cançons i en algun cas la música és tan important que defineix com evolucionen els personatges, en uns altres són atmosfèriques, com una cançó en una pel·lícula. La meva idea va ser que el llibre portés el títol d’una cançó. S’acabava de morir David Bowie, vaig escoltar ‘This is not America’ i vaig pensar que quedava tan bé… Perquè, Amèrica (entenent els Estats Units) és un país de present, no pas de passat. I els meus contes, en canvi, són el passat, la memòria, els records, que sempre hi són. Si deia Això no és Amèrica, deia ‘això no és el present’. A més a més, ‘This is not America’ representa el mateix títol que el quadre Ceci n’est pas une pipe de Magritte. I encara, quan obres el llibre pots llegir la frase de l’Enric Casasses del poema ‘Amèrica és el poble del costat’, que és un poema que m’agrada moltíssim i a més és musicat pel Pascal Comelade.

El llibre és del poble del costat, però també és molt barceloní, de l’Eixample dreta, del passeig de Sant Joan.
—Sí, hi vaig viure molts anys, en aquesta part de la ciutat. Aquesta és una diferència amb l’anterior llibre de contes, Animals tristos (Empúries, 2002), on les coses passaven a Ikea o en un càmping. Buscava una universalitat, a fi que la gent d’uns altres llocs pogués llegir el conte com a propi. En canvi, ara no. Penso que Maletes perdudes em va ajudar molt a veure la ciutat com a plató o com a espai quotidià on passen les coses, i a entendre que això no és caure en el costumisme. Abans tenia por de caure en el costumisme, que si parlaves dels teus barris o dels teus carrers acabessis fent una cosa una mica ‘facileta’, gairebé de telenovel·la. He vist que no és així i de mica en mica n’he anat aprenent.

Aquesta relació dels vostres contes amb la ciutat, amb el fet de passejar per la ciutat en alguns casos, fa pensar en Vivian Gornik, que té la ciutat com a escenari, a través del qual s’explica i l’explica.
—La majoria de contes del llibre, ja els havia escrits quan vaig conèixer Vivan Gornik. Aquesta relació amb la ciutat té a veure amb el fet que cada dia camino una hora i mitja. Quan faig això em converteixo en un ‘narrador caçador’: surto a caçar, surto a caminar, veig coses i em passen coses. A Maletes perdudes ja hi ha molt d’això, d’intentar caminar per la ciutat com si fos als anys setanta. En aquest sentit, el llibre Això no es Amèrica és molt urbà, de veure tot allò que tens al davant i com ho converteixes en matèria literària.

La ciutat no és cap aparador, és una ciutat on la gent té una gran importància, és una ciutat molt viva.
—Ara Barcelona és una ciutat que cada vegada es va tornant més un aparador, i certament aquesta és la manera de recuperar la vida des de la ficció. És més real la ficció que no la realitat de Barcelona. És entendre que qui mana són els personatges i no els espais.

Us considereu més ‘narrador caçador’ o bé ‘narrador pescador’?
—Crec que hi ha una combinació de totes dues coses, però probablement hi domina el ‘caçador’ perquè hi ha la part de la imaginació. Per a poder imaginar has de tenir inputs. No n’hi ha prou de seure al despatx. Pots fer-ho, però si fas això al final et sortirà un ‘Viatge al voltant de la meva cambra’. Quan viatges i canvies els teus horitzons passen coses, que en provoquen d’altres. I això m’atreu. Amb tot, també sóc ‘pescador’, perquè m’agrada reflexionar sobre allò que escric. Aquesta és més la part de reescriptura.

Sou un escriptor prou nòmada.
—Sí, però passen coses curioses. L’última beca que vaig obtenir, la del Cullman Center, em va permetre de fer una estada llarga, d’un any, a Nova York. Durant aquesta estada, l’editorial Rata em va encarregar un conte per a l’antologia Risc. Volia un conte que fos arriscat. Hauria estat lògic que l’hagués situat a Nova York. Doncs no, el vaig situar a la plana de Vic. És el segon conte del llibre, que es diu ‘Intermitent’ i parla d’un home que fa autostop per aquella comarca. Fixeu-vos, he hagut de viure a l’altra punta de món per tenir necessitat de recuperar el paisatge de la Plana, que és el meu. Això no deixa de ser una transposició.

Per acabar, parleu-me de l’estada al Cullman Center de la New York Public Library, la biblioteca pública de Nova York.
—Vaig aconseguir aquesta beca per documentar-me sobre la vida de Xavier Cugat, perquè escric una novel·la sobre aquest personatge. Aquesta biblioteca, que té un fons espectacular, dóna quinze beques l’any: tres o quatre a narradors de ficció, dos o tres a pensadors i la resta a gent que escriu no-ficció. Els becaris han de justificar que necessiten la biblioteca. Han de presentar el projecte i tres cartes de recomanació. Sobretot els interessa el projecte. En el meu cas, documentar-me per escriure una novel·la sobre la vida de Xavier Cugat, que va viure cinquanta anys a Nova York. Els vaig explicar que volia estudiar el recorregut vital de Xavier Cugat, però també conèixer l’escena musical de la Nova York dels anys trenta i quaranta, que és quan ell va introduir la música llatina. Explicar les connexions de Cugat amb la ciutat, a través de les seves dones, del seu germà, també amb la cultura nord-americana… Penso que això els va seduir. I aquell any sobretot vaig fer recerca, perquè la biblioteca pública de Nova York et deixava tenir els llibres al despatx si no els demanava ningú, i en vaig arribar a acumular uns sis-cents. Vaig demanar coses molt curioses, com tota la col·lecció de la Nova Catalunya, el setmanari dels catalans a l’Havana, que és on la família Cugat es va instal·lar del 1905 al 1915. Vaig trobar una fotografia de Xavier Cugat a dotze anys, que ja tocava amb l’orquestra filharmònica de l’Havana; el pare de Cugat va fer l’enllumenat elèctric de tot un barri de la ciutat…

És curiós que us interessi tant Xavier Cugat. D’on va néixer, aquest interès?
—Partint de Maletes perdudes, vaig decidir d’escriure la història d’un català que hagués triomfat a fora. Un dia vaig pensar que en Cugat era ideal, perquè va tornar a Catalunya ja de gran i quan ja patia una decadència absoluta. Quan vaig començar a llegir sobre en Cugat em vaig adonar que era un personatge increïble. I vaig descobrir que mentia, que era un mentider bastant compulsiu a partir d’una edat i que hi ha coses que aquí donem per certes i que no ho són. Vaja, que va anar creixent com a personatge literari. Però, és clar, la novel·la també evoluciona i ara em trobo en un moment que m’he passat a la reflexió (sobre què vol dir marxar a l’estranger, viure fora, què vol dir mentir sobre la teva vida…), més que no pas treballar la narració. Ara, en comptes de caçar, pesco.

Categories: literatura

lliçons d'autodeterminació?

CONVERSES AGAFADES AL VOL
Al súper escolto família que discuteix:
-Jo agafaré els gelats de tots- diu exigent el fill petit.
-No, que cadascú es triï el que vulgui.
Intent d'ensenyar, des de petit, què és això de l'autodeterminació?
De grans, n'hi ha molts que no entenen que no poden decidir per altres, que cadascú ha de prendre les seves decisions.
Categories: literatura

PREGUNTANT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 05/09/2017 - 11:19
Preguntant s'arriba a Roma. I a una bústia de Correos. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla - Els diumenges dels anys 50 i el poder de l´Església: la Congregació

Sa Pobla - Els diumenges dels anys 50 i el poder de l´Església: la Congregació -


Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa. (Miquel López Crespí)


A casa mai no em feren cap discurs antireligiós, però creixies alletat per la idea que les predicacions de la trona eren rondalles superficials que no afectaven el teu comportament. Anàrem poques vegades a la doctrina del diumenge, un truc emprat per la rectoria per retenir els al·lots a l´edifici de la Congregació. L´essencial era que no anàssim al cine. El cine era sempre pecaminós, malgrat fos autoritzat per la mateixa església! Si anàvem a sentir els sermons de la Congregació et donaven un cartonet amb un número. Els havies de guardar i, en arribar els Reis, pel gener, el podies bescanviar per una joguina.

Joguines de l´església? No en volíem! Ens estimàvem més jugar als quatre cantons al carrer, a indis i vaquers en els jardins de l´Escola Graduada, amb una pilota feta amb draps, que no haver de sentir els sermons!

Per això anàvem a la porta del temple on, cada setmana, el rector hi situava un full amb les qualificacions morals que li mereixien les pel·lícules. Hi havia les autoritzades per a “menors” (nosaltres!) i les considerades de categòria 1, 2, 3 i 3R. Les 3R (que volia dir Mayores con reparos), eren a les hi anava més gent, sempre a la recerca d´una besada no censurada, uns vestits escotats (Anna Magnani en Arròs amarg!), algun crim on el gàngster era tractat amb una certa introspecció psicològica.

Quan els nostres amics partien cap a la Congregació, nosaltres marxàvem cap al cine. Es tractava de comprovar si aquella tarda hi havia algun porter conegut que, una vegada començada la projecció, ens deixàs entrar a veure alguna pel·lícula “no recomanada”. Ens delia veure les interpretacions d´Ava Gardner, Marilyn Monroe, Anna Magnani, Sofia Loren... Per a nosaltres el món màgic de la pantalla era la porta oberta al paradís, al cel que ens predicaven des de la trona. Els dimonis que incitaven al pecat (les actrius abans esmentades) eren autèntics àngels, la més exacta encarnació de la bellesa.

Com hauríem anat mai a les sales fosques dels sermons, a sentir les narracions prou conegudes de les calderes de l´infern, de l´aigua bullint, del foc etern?

Sé, sense cap mena de dubte, que els pares s´estimaven més veure´ns al cine que no pas a recer dels sacerdots.

Quin tipus de moral ens havia d´ensenyar l´església catòlica? Bastava veure, constatar el tipus de vida que portaven els pares per a saber el que era bo i dolent, què beneficiava o perjudicava l´home. No necessitàvem que ens fessin repetir de memòria els deu manaments per a comprendre la necessitat de donar suport als dèbils, ajudar els familiars, els desvalguts, combatre la injustícia. És curiós comprovar com la lectura del Quixot a dotze o tretze anys ens confirmava, malgrat no poguéssim aprofundir en tota la fondària del pensament de Cervantes, que el món feia temps que era injust i la maldat planava, poderosa, per camps i ciutats. M´identificava amb el foll lector de llibres de cavalleries a la recerca sempre d´un univers imaginari, el paradís somniat per tots els utopistes que han existit damunt la terra; una terra, per desgràcia, esborrada feia temps dels calendaris. La batalla del Quixot amb els molins de vent ens semblava, en la nostra imaginació infantil, el combat dels pares contra els mercenaris de Franco, els tancs italians, l´aviació alemanya, en temps de la guerra civil.

Ens delia la descripció d´una societat hipòcrita i materialista, els entrebancs del nostre heroi per a retre culte a una bellesa mai trobada, la il·lusió per una Dulcinea inexistent. Talment la generació d´expresoners reunits a Can Ripoll parlant a cau d´orella de repartiments de terres, escoles públiques, teatre popular, universitats gratuïtes per a tots els treballadors. Com estimava sentir les històries dels expresoners republicans! Quants exemples d´heroisme vaig sentir en aquelles horabaixes lentes, en acabar les classes a l´institut de la plaça del Mercat! Joves que es jugaven la vida per anar a recuperar el cos del company caigut en terra de ningú i que gemegava demanant auxili! Els portalliteres, sota les bales enemigues, morint a vegades en l´intent de recuperar els ferits. Les lectures de la poesia de Miguel Hernández, Rafael Alberti a recer de les trinxeres, entre batalla i batalla. Ensenyar de llegir i escriure al soldat que no en sabia malgrat tenir la seguretat que tant mestre com alumne podien morir en les properes hores. Imaginava al pare, alt i prim, amb la seva veu poderosa, cantant àries de les sarsueles més populars dels anys trenta. Cançons de La Dolorosa mesclades amb el ressò de la Internacional, mentre avançaven cap a Terol aquell fred hivern del 37. I el que més sobtava la meva imaginació infantil: sentir parlar d´esglésies i catedrals convertides en hospitals, mercats per al poble, biblioteques, ateneus populars, escoles, cines i teatres per a l´esbarjo de la gent.

Com no havia de ser atractiu aquell univers de novel·la? Què tenia a veure amb les obligades visites a l´església cada dijous horabaixa, amb els sermons del diumenge a la Congregació? Resar a poc a poc, lentíssimament, el rosari? Esperar que, des de la trona, el pare Bonnín demanàs a algú el pare nostre i si no te´l sabies romandre, l´hora de la doctrina, agonellat damunt les fredes rajoles del temple? Aguantar altra volta l´advertiment que, si agafàvem una poma, uns ametllons d´un hort que no fos el nostre, seríem eternament a l´infern? Descripció minuciosa, sàdica, d´infants xisclant dins les calderes d´aigua bullent de Satanàs. Les tenalles de ferro roent arrabassant la mà que ha agafat la poma, el codony o ha volgut tastar unes cireres!

Tot un caramull d´explicacions que, de petit, m´atemorien, em feien allunyar cada vegada més de les portes d´aquella església plagada de sangonosos crists crucificats, verges amb el cor rajant sang damunt el pit, santsebastians clivellats de fletxes, innombrables màrtirs torturats pels romans, cremats a les graelles i que, resant amb devoció, deia el rector, ens alliberarien de la fam i les malalties i ens aproparien al regne del Senyor on romandríem pels segles dels segles gaudint de l'eterna felicitat.

La padrina sí que era religiosa, posseïda sempre per una estranya devoció que combinava certes ensenyances catòliques amb els mites propagats per mèdiums i endevins. Creure en les reencarnacions no li impedia d´anar a missa. Em coneixia, volia que hi anàs cada diumenge. El seu sistema per a saber si hi anava o no era demanar-me pel color de la casulla del rector. Pobra dona, quantes vegades no la vaig enganyar! Em bastava anar fins al portal de l´església, guaitar per a saber com anava vestit el capellà i, en ser hora, tornar a casa contestant a la pregunta.

Em regalava una ensaïmada just acabada de sortir del forn, sucosa i tendra. Restava feliç, satisfeta per la meva bondat. Era el seu nét aviciat.

No va saber mai que els diumenges no anàvem a missa. Amb els amics de la colla érem sempre al mercat, enmig de les paradetes dels pagesos que venien al poble a vendre fruita i animals, roba de feina, estris pel camp. La nostra única dèria era copsar si havien comparegut les al·lotes que ens agradaven: na Joaneta de Can Mussol, na Margalida de Can Feliu, n´Antònia de Can Julivert...


Categories: literatura

Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà

Sa Pobla en els anys 40 – Quan el rector no volia casar la meva mare amb un republicà -


“El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?” (Miquel López Crespí)


Record les paraules de la mare com si fos ara mateix:

“Als meus pares no els agradava la relació amb el teu pare.

´No sabien com reaccionar davant un fet tan inesperat. Qui els hauria d’haver dit que una filla de Can Verdera sortiria amb un presoner republicà! Ell era un roig, un desgraciat que havia perdut la guerra, un home marcat, en definitiva, per la derrota. No era gens ben vist que vengués, ni que fos per uns moments, a veure’m a la marjal.

´El rector, que a l’inici del Movimiento denuncià un munt d’esquerrans als falangistes, em va cridar a la rectoria i, mirant-me de fit a fit, em parlà més d´una hora dient-me que no podia fer aquella malifeta a la família ni, molt manco, a les companyes d’Acció Catòlica. Jo era, em repetí un munt de vegades, l’hereva d´una de les nissagues més conegudes de la contrada. Un oncle meu havia estat batle del poble en temps de la dictadura de Primo de Rivera, alhora que era uns dels principals caps del partit del dictador, a Mallorca, la famosa Unión Patriótica.

´En nomenar l´oncle Miquel Crespí, el batle Verdera, un fort sotrac interior em sacsejà de cap a peus. El cor m’anava a mil, bategant amb força. I si el rector s’adonava que m’havia fet tremolar, que m’havia tocat les fibres més sensibles del record? Vaig procurar dissimular el que sentia, que el vell sacerdot no s’adonàs de la impressió que m’havia fet recordar l´oncle. Aquell nom anava lligat estretament als millors anys de la meva infantesa quan, als estius, juntament amb na Martina, la seva esposa, em portaven al Mal Pas, a la badia d’Alcúdia. En no haver pogut tenir fills, es delien per fer feliços i satisfer tot els capricis dels nebots. Jo era la més aviciada i sempre tenia un regal per a mi quan l´oncle tornava d’alguns dels viatges a Madrid, París o Barcelona. Sense que mai li ho hagués de demanar, em portava la pepa somniada, el quadern de dibuix comprat als grans magatzems de París i que ningú no tenia al poble. O aquella màquina de cosir tan petita, però autèntica, que servia per fer vestits de veritat i que durant mesos va ser objecte de la curiositat general, l’enveja de les amigues, l’enginy que jo només deixava a aquelles que jo estimava i apreciava de bon de veres.

‘Eren uns mesos en què jo regnava, com una princesa de conte de fades, per cambres i passadissos, el jardí, la platja, per les pinedes i el mollet dels pescadors que hi havia davant la casa. Martina m’aviciava encara més i es passava moltes hores del dia dins la cuina preparant menges exquisides, pastissos increïbles que em feien engreixar de tants que en menjava. Amb Joana, la criada murera, em feien vestits de seda, amb tot de randes i farbalans que lluïa a les festes de sant Jaume, quan en Lluís, el xofer de l´oncle, ens portava a tots fins al poble i ens deixava prop de la plaça, enmig de l´enveja i l´admiració dels veïns. Què sabia jo aleshores del que significava portar vestits de seda, polseres i arracades d´or en un poble on mancava el pa pels pobres i hi havia una munió d´al·lots i al·lotes que anaven descalços pels carrers? Quina vida més diferent de la dels pagesos, malgrat aquests fossin propietaris de terres i cases, com ho érem nosaltres. El pare i la mare eren al camp, feinejant com sempre. Jo encara era un infant. No m’havia fet tan imprescindible per portar els horts com ho seria anys endavant. Eren els darrers anys de llibertat, de no tenir responsabilitats, de jugar i riure, lluny de les preocupacions quotidianes. Dolços estius sota l’emparrat del xalet, anant amb barca amb l’oncle i la tieta, descobrint cales i coves amagades a les fondàries dels penya-segats de la serra de Tramuntana que queien des de les altures, verticalment dins la negra blavor de les aigües properes a Formentor. ‘El rector i la seva mirada de prunes agres. De res li serví predicar durant més d´una hora, explicant les malifetes dels rojos a la península. Tanmateix, tot el que em contava, les violacions de monges, la cremada d’esglésies i convents, l’afusellament de sacerdots, l’expropiació de fàbriques i terrenys per part dels comitès revolucionaris, ho havia dit durant la guerra, predicant, sense descans, des de la trona, pronosticant la fi del món si les dones anàvem a veure ballar, al cine o ens deixàvem la falda massa curta. Grisos horabaixes d´Acció Catòlica, sentint les rates córrer per les golfes de la Congregació Mariana. Quina repugnància, sentida en la fondària de l´ànima! Durant tota la guerra ens feren resar centenars de rosaris, pregant per la victòria de l´exèrcit de Franco, per la salvació de la sagrada família, la propietat i la Fe cristiana. Aleshores ja em feia fàstic sentir-ho. Jo sabia del dolor de les famílies del poble perseguides pels falangistes. Havia anat a escola amb familiars de Jaume Serra Cardell, el jove socialista afusellat al fortí d´Illetes l’any 37. Era amiga íntima de la germana. Què m’havia d’explicar que jo no sapigués? Per què no em deia que havia amagat a la sagristia el munt d’armes que el 18 de juliol repartí entre els falangistes? I les reunions a la rectoria amb les beates i els dirigents d’Acció Catòlica per anar confeccionat la llista de sospitosos que donaren als escamots d’extermini?

‘No li vaig fer gens de cas. No li tenia cap mena de consideració. Un home capaç de denunciar i portar a la mort gent innocent només pel fet de tenir idees diferents no em mereixia respecte. Molta gent del poble sabia de les relacions que tenia amb les criades. Un viciós de cap a peus. I volia donar lliçons de bona conducta? Cap persona, emperò, no podia dir res. Tothom havia de callar, acotar el cap davant seu, besar-li la mà perquè ell, juntament amb el batle que havia posat Falange i el capità de la Guàrdia Civil, eren les màximes autoritats del poble. Bé ho sabien els familiars de les persones executades, denunciades pel rector.

‘-Tu ets massa jove –em digué el rector-- i no entens la difícil situació en què col·loques la família. Una cosa és que els presoners, per rehabilitar-se, per pagar el mal que han fet, treballin per a la comunitat; recorda que nosaltres mateixos li hem comanat la restauració dels quadres de la capella del Rosari. I una altra de ben diferent és que la gent del poble vegi que una al·lota de Can Verdera parla públicament amb un perillós anarquista.

‘Un perillós anarquista, un home que sabia pintar vaixells d´altives veles blanques partint de la badia d’Alcúdia cap a països ignots? I ho deia ell, que tenia sang a les mans, per les denúncies fetes als falangistes? Mai no havia sentit tan de fàstic en el meu interior.

‘En un determinat moment no em vaig poder contenir i, fitant-lo igualment als ulls per tal que s’adonàs que no tenia por de cap sacerdot, li vaig dir, sense gens ni mica de temor:

‘-Vostè sabrà què fa. Nosaltres no fem res de dolent. Parlam davant tothom i no anam d’amagat. Aquest home, per cert, un home al que vostè fa treballar per no res a l’església, és de les persones més honrades que he conegut mai i li jur que no serà el rector que em posi entrebancs per a veure’l. ‘El rector callà i no digué res més. Sabia bé --teníem una llunyana relació familiar-- que els homes i dones de Can Verdera no acotaven el cap així, per les bones. Eren massa segles d’exercir de pagesos benestants, de tenir relacions a Ciutat, contactes amb els governadors i posseir diners abastament per pagar missers, monges i sacerdots, perquè ara ell pogués fer valer la seva voluntat.

‘-No et puc impedir que parlis amb ell –-em respongué--; però almanco hauries de pensar en la teva família, en el disgust que els dónes.

‘Vaig sortir de la rectoria sense besar-li la mà que m’oferia de forma mecànica, talment com marcava el costum.

‘Mai més no he tornat a posar els peus en una església si no fos per assistir a algun casament o funeral”.


Categories: literatura

#RuinABookTitleInOneLetter

Jugo a #RuinABookTitleInOneLetter amb el títol d'un dels meus llibres: El noi del costat del fadrí.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Gramàtica dels noms propis’, de Lluís Maria Todó

Vilaweb Lletres - Ds, 02/09/2017 - 22:00

Aquest setembre arriba ple de novetats. Els editors ja fa un parell o tres d’anys que amb tota normalitat avancen la feina abans de vacances i deixen enllestides les novetats que els primers dies de setembre lluiran a La Setmana del Llibre en català (se celebra del 8 al 17 de setembre). En aquesta tessitura, Club Editor presenta un nou llibre de Lluís Maria Todó. L’escriptor i traductor barceloní va publicar fa dos anys L’últim mono, en què va desplegar el seu saber i el seu estil. Ara torna a les llibreries amb Gramàtica dels noms propis, una altra història d’autoficció centrada en la seva família. L’editora Maria Bohigas ens parla a bastament d’aquesta novel·la i de l’autor, en el text que segueix, que ha escrit per als lectors de VilaWeb. També podeu llegir un fragment del llibre. L’obra arribarà a les llibreries el 6 de setembre i el 14 es presentarà a La Setmana del Llibre en Català.

Diu Maria Bohigas:

«Lluís Maria Todó és un dels escriptors amb més personalitat i més ofici de les lletres contemporànies a Catalunya. Un d’aquells prosistes que identifiques a l’acte de tan inconfusible que és el to. Un observador i un cronista de la pròpia vida: això que ara se’n diu autoficció i abans se’n deia literatura del jo, en què la imaginació és una manera de comprendre les coses que passen. Als anys noranta, els seus personatges eren homosexuals que es movien pel món gai barceloní. Vint anys després, Barcelona continua sent la princesa dels seus llibres: indispensable, adorable, bleda, inquietant, imprevisible del tot. L’enamorament no passa. El sentit de la justícia i del ridícul, tampoc: Todó és esmolat. Coneix a fons allò de què parla i ho fa sense embuts.

Aquesta vegada, els ulls de Todó s’han posat en la pròpia família. El seu nou llibre es diu Gramàtica dels noms propis, un títol que fa l’ullet al Vocabulari familiar de la Ginzburg, amb qui Todó comparteix més d’un tret —començant per la convicció que res no és tan apassionant com el que passa dins d’un clan, en la intimitat, que és la cosa en realitat més política del món. Perquè una família és un gran enrenou de tradicions, regles, identitats i llengües —especialment a Catalunya.

La que explica l’esmolat Todó viu entre els anys 20 i 70 a Barcelona. La suma de les seves branques produeix una galeria de personatges saborosos, des de l’avi que es venja d’un gat fins al pare que deserta dues vegades. La guerra, el feixisme, els anhels democràtics, la temptació marxista i la revolució sexual la modifiquen silenciosament. S’hi practica l’esport nacional de la societat catalana de l’època: el salt d’una llengua a l’altra. El nen que hi creix s’impregna dels mots andalusos de l’àvia, dels soliloquis obscens de la veïna de dalt, s’enamora de la nena de sota, furga biblioteques secretes, busca complicitats, es clava castanyes i eixampla territori.

El lector hi troba un retrat que agradaria a Montaigne: la gent hi surt a pèl, sense tapa- vergonyes. És gent que per damunt de tot s’adapta. A les circumstàncies de l’època, a les grans il·lusions, a les grans repressions. Al que vingui. La qüestió és que la vida es perpetuï. I ho fa d’aquella manera que fa la vida: amb una certa conya, transmetent de l’un a l’altre no pas allò que els pares voldrien, sinó tot el contrari.»

 

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Gramàtica dels noms propis’, de Lluís Maria Todó

Vilaweb Lletres - Ds, 02/09/2017 - 22:00

Aquest setembre arriba ple de novetats. Els editors ja fa un parell o tres d’anys que amb tota normalitat avancen la feina abans de vacances i deixen enllestides les novetats que els primers dies de setembre lluiran a La Setmana del Llibre en català (se celebra del 8 al 17 de setembre). En aquesta tessitura, Club Editor presenta un nou llibre de Lluís Maria Todó. L’escriptor i traductor barceloní va publicar fa dos anys L’últim mono, en què va desplegar el seu saber i el seu estil. Ara torna a les llibreries amb Gramàtica dels noms propis, una altra història d’autoficció centrada en la seva família. L’editora Maria Bohigas ens parla a bastament d’aquesta novel·la i de l’autor, en el text que segueix, que ha escrit per als lectors de VilaWeb. També podeu llegir un fragment del llibre. L’obra arribarà a les llibreries el 6 de setembre i el 14 es presentarà a La Setmana del Llibre en Català.

Diu Maria Bohigas:

«Lluís Maria Todó és un dels escriptors amb més personalitat i més ofici de les lletres contemporànies a Catalunya. Un d’aquells prosistes que identifiques a l’acte de tan inconfusible que és el to. Un observador i un cronista de la pròpia vida: això que ara se’n diu autoficció i abans se’n deia literatura del jo, en què la imaginació és una manera de comprendre les coses que passen. Als anys noranta, els seus personatges eren homosexuals que es movien pel món gai barceloní. Vint anys després, Barcelona continua sent la princesa dels seus llibres: indispensable, adorable, bleda, inquietant, imprevisible del tot. L’enamorament no passa. El sentit de la justícia i del ridícul, tampoc: Todó és esmolat. Coneix a fons allò de què parla i ho fa sense embuts.

Aquesta vegada, els ulls de Todó s’han posat en la pròpia família. El seu nou llibre es diu Gramàtica dels noms propis, un títol que fa l’ullet al Vocabulari familiar de la Ginzburg, amb qui Todó comparteix més d’un tret —començant per la convicció que res no és tan apassionant com el que passa dins d’un clan, en la intimitat, que és la cosa en realitat més política del món. Perquè una família és un gran enrenou de tradicions, regles, identitats i llengües —especialment a Catalunya.

La que explica l’esmolat Todó viu entre els anys 20 i 70 a Barcelona. La suma de les seves branques produeix una galeria de personatges saborosos, des de l’avi que es venja d’un gat fins al pare que deserta dues vegades. La guerra, el feixisme, els anhels democràtics, la temptació marxista i la revolució sexual la modifiquen silenciosament. S’hi practica l’esport nacional de la societat catalana de l’època: el salt d’una llengua a l’altra. El nen que hi creix s’impregna dels mots andalusos de l’àvia, dels soliloquis obscens de la veïna de dalt, s’enamora de la nena de sota, furga biblioteques secretes, busca complicitats, es clava castanyes i eixampla territori.

El lector hi troba un retrat que agradaria a Montaigne: la gent hi surt a pèl, sense tapa- vergonyes. És gent que per damunt de tot s’adapta. A les circumstàncies de l’època, a les grans il·lusions, a les grans repressions. Al que vingui. La qüestió és que la vida es perpetuï. I ho fa d’aquella manera que fa la vida: amb una certa conya, transmetent de l’un a l’altre no pas allò que els pares voldrien, sinó tot el contrari.»

 

Categories: literatura

de curs legal reduït i lúdic


Intento pagar a la farmàcia amb aquestes fitxes i resulta que només són de curs legal a llocs molt concrets.
Mon fill en treurà més rendiment.
Categories: literatura

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura