literatura

ENCARA NO (PERÒ GAIREBÉ)

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 28/04/2018 - 09:30
Hi ha qui li discuteix el Nobel, i jo pagaria per haver escrit la tornada d'aquesta cançó. Que no és un poema, d'acord, però sí literatura. Mai no és tothom content. Alegrem-nos junts si més no que ha arribat el cap de setmana. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Vicent Partal presenta aquest dissabte a València ‘Nou homenatge a Catalunya’

Vilaweb Lletres - Dv, 27/04/2018 - 17:03

El director de VilaWeb, Vicent Partal, presenta aquest dissabte 28 d’abril a València el seu nou llibre ‘Nou homenatge a Catalunya’. L’acte es farà en la Fira del Llibre, instal·lada als Jardins dels Vivers, concretament a la Sala Museu 1. L’autor serà presentat per Albert Dasí. Posteriorment Partal signarà llibres i ho farà també per la vesprada en l’stand de la llibreria ‘Fan set‘.

En el llibre Partal hi barreja la crònica periodística dels fets que van dur a la proclamació de la República Catalana amb l’anàlisi per a veure com s’hi va arribar i quin factors han fet possible la revolució democràtica sobiranista.

El volum inclou detalls fins ara desconeguts de tot allò que va passar en les setmanes que van dels atemptats de Barcelona i Cambrils a les eleccions del 21-D, però també des de la proclamació del president Puigdemont. L’autor se situa ell mateix dins la crònica periodística i  explica les complicades giragonses que es van viure des de l’inici del colp d’estat, el 20 de setembre, fins a l’arribada d’alguns membres del govern a Brussel·les i l’aplicació de l’article 155 per l’estat espanyol.

El llibre va més enllà de la simple crònica periodística i analitza en una extensa segona part els mecanismes que han dut el sobiranisme a assolir la majoria social i política al Principat. La reflexió sobre tot allò que ha passat en la darrera dècada dibuixa un període d’una intensitat política extraordinària, que el director de VilaWeb vincula amb un fil històric a la Catalunya rebel que George Orwell va retratar ara fa just vuitanta anys.

+ Aquí teniu un avançament de part del primer capítol
+ Aquí podeu veure el vídeo de la presentació del llibre, a càrrec de Vicent Sanchis
+ Aquí podeu veure l’entrevista sobre el llibre feta al programa Més324 de TV3
+ Aquí podeu comprar el llibre a la Botiga de VilaWeb
+ Aquí trobareu l’entrevista que li van fer els lectors de VilaWeb, parlant del llibre.

Categories: literatura

El poeta Francesc Parcerisas guanya el Premi Jaume Fuster

Vilaweb Lletres - Dv, 27/04/2018 - 14:07

El col·lectiu d’escriptors de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana ha reconegut el poeta, traductor i assagista Francesc Parcerisas (Begues, 1944) amb el XVIII Premi Jaume Fuster. El guardó, que se li lliurarà en un acte públic el 7 de maig a l’Ateneu Barcelonès, distingeix la trajectòria, la repercussió i la divulgació de l’obra d’un escriptor de la llengua catalana.

Parcerisas ha celebrat rebre el guardó en unes circumstàncies ‘escruixidores’ de ‘repressió’ del govern espanyol i de ‘pèrdua’ de llibertats. ‘Em sento més que mai al costat dels rapers, els artistes plàstics, dels CDR, els joves d’Altsasu, la noia de Pamplona, els polítics empresonats o exiliats i la gent que l’1-O va sortir en defensa dels nostres drets’, ha reblat. Amb tot, considera que actualment es viu en un ‘atzucac’ però es mostra esperançat: ‘N’hi ha hagut de més grossos’, ha conclòs. El poeta publicarà properament el volum ‘Un estiu’ (Quaderns Crema), un dietari que narra el ‘desassossec’ que va sentir durant uns mesos de 2014 pel traspàs d’amics propers, una reflexió sobre ‘la vida i la mort’.

Categories: literatura

El rànquing definitiu dels llibres més venuts de Sant Jordi 2018

Vilaweb Lletres - Dv, 27/04/2018 - 13:47

El Gremi de Llibreters ha fet públic avui el rànquing definitiu dels llibres més venuts durant la diada de Sant Jordi, aplegant la informació de 178 llibreries. Amb aquesta actualització, que indica els deu primers llibres de ficció, de no ficció i d’infantil/juvenil, hi ha un canvi rellevant respecte de la llista inicial que es va publicar la tarda mateixa de Sant Jordi: el llibre ‘Dies que duraran anys’, de Jordi Borràs, ha passat al segon lloc dels més venuts de no ficció, superant ‘Bon dia, són les vuit!’, d’Antoni Bassas.

Ficció

    1. La força d’un destí, de Martí Gironell (Columna Edicions)
    2. Jo soc aquell que va matar Franco, Joan-Lluís Lluís (Proa)
    3. La dona a la finestra, A. J. Finn (Rosa dels Vents)
    4. Quan érem els peripatètics, Héctor Lozano (Columna Edicions)
    5. Les Vuit Muntanyes. Paolo Cognetti (Navona Editorial)
    6. Origen. Dan Brown (Columna Edicions)
    7. La dona que no sabia plorar. Gaspar Hernàndez (Columna Edicions)
    8. La novel·la de Sant Jordi, Màrius Serra i Roig (Àmsterdam Llibres)
    9. Permagel. Eva Baltasar (Club Editor)
    10. Mare de llet i mel. Najat El Hachmi (Edicions 62)

No-ficció

    1. Operació Urnes, Laia Vicens i Xavi Tedó (Columna Edicions)
    2. Dies que duraran anys, Jordi Borràs (Ara Llibres)
    3. Bon dia, són les vuit!, Antoni Bassas (Ediciones Destino)
    4. Per la llibertat, cartes als presos polítics (Ara Llibres)
    5. La invasió dels robots i altres relats d’Economia en colors, Xavier Sala i Martín (Rosa dels Vents)
    6. Brutal. Les receptes de Marc Ribas (Cossetània Edicions)
    7. On eres l’1-O? Quico Sallés (Rosa dels vents)
    8. No hi ha res tan terrible. Rafael Santandreu (Rosa dels vents)
    9. Transforma la teva salut. Xevi Verdaguer (Rosa dels vents)
    10. S.O.S Cristians. Pilar Rahola (Columna Edicions)

Juvenils

    1. Contes de bona nit per a nenes rebels, Elena Favilli i Francesca Cavallo (Estrella Polar)
    2. Contes de bona nit per a nenes rebels 2, Elena Favilli i Francesca Cavallo (Estrella Polar)
    3. El meu primer llibre de Sant Jordi, Màriam Ben-Arab Canela (Estrella Polar)
    4. Germans!, Rocío Bonilla Raya (Animallibres Editorial)
    5. Sant Jordi i el drac. Minipops. Meritxell Martí (Combel Editorial)
    6.  La llegenda de Sant Jordi, Emma Martínez (Estrella Polar)
    7. Els futbolíssims 13: El misteri del jugador número 13. Roberto Santiago (Editorial Cruïlla)
    8. La nit del Dr. Brot. Jaume Copons (Combel Editorial)
    9. La porta dels tres panys. Sónia Fernández-Vidal (Estrella Polar)
    10. La llegenda de Sant Jordi. Amb sons. Purificación Hernández (Estrella Polar)
Categories: literatura

Sa Pobla i els seus escriptors: tortures i detencions en els anys 60 i 70

Tal com èrem (Palma, Anys 70) – La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició -


Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)


Era el moment de pensar on fer la presentació del partit. A un bar? Era massa exposat. Ens podrien sentir, sospitar, trucar als sicaris de la Brigada Social. En un dels nostres locals secrets? Impossible! I si els periodistes eren seguits per la policia política? Podrien descobrir els llocs de reunió, els indrets on teníem la propaganda del partit. No podíem exposar l’organització a un tancament generalitzat dels pisos on planificàvem les accions i debatíem la política que portàvem a la pràctica.

Hauríem d’estudiar qui donava la cara, qui seria la persona més adient per sortir a la llum pública. El que no podíem fer era descobrir a les forces repressives els qui no estaven fitxats. Era imprescindible salvaguardar la seguretat de l´organització. Feia anys que militàvem al costat de nombrosos companys dels quals no coneixíem els noms reals, excepte el d´alguns estudiants. A classe passaven llista i era impossible no saber que nomien! També era summament dificultós amagar la identitat en els pobles petits. Els companys havien crescut i jugat plegats, eren del mateix carrer i, sovint, familiars! A les grans ciutats era diferent. Es podia establir un anonimat perfecte. Palma era un exemple paradigmàtic. No existia cap problema a establir un cert grau de secretisme entre els militants de les diferents barriades. Així i tot, les feines, els contactes, les reunions es feien sempre emprant els “noms de guerra”. La norma era protegir al màxim la xarxa de cèl·lules existents, en cas de caigudes en mans de la Social i la Guàrdia Civil. Era un costum establert d´ençà de la fundació del grup: com menys sabéssim els uns dels altres, molt millor per a tots.

En la reunió que decidí fer la presentació també discutírem qui serien els encarregats de rompre amb la nostra històrica clandestinitat. Tothom es girà cap al meu lloc. Era evident que jo era el més conegut del partit. No només perquè ja estava fitxat, sinó perquè el meu nom feia temps que sortia en els diaris.

Per la meva part no hi havia cap problema.

Em semblava una decisió raonable.

Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil.

Ens enxamparen pintant consignes subversives pel centre de Palma.

El jutge em deixà en mans del Tribunal de Menors i, pel que esbrinaren els pares, em volien condemnar a passar un any en un internat. Va ser la mare qui, anant amunt i avall, parlant amb el rector del poble, amb alguns advocats que coneixia, em salvà d’anar a romandre una bona temporada a aquell tètric indret on només hi anaven joves abandonats, lladres, al·lots que havien comès algun delicte important però que no podien anar encara a la presó d’adults.

Un any de reformatori!

No sé què hauria estat de la meva vida si m´haguessin obligat a complir una condemna com aquella! El cert és que el rector de La Vileta i altres personatges influents intervengueren davant les autoritats i em vaig salvar del reformatori.

De les primeres detencions record la tenebror dels passadissos que portaven al despatx de la Brigada Social. Una dèbil bombeta il·luminava aquell soterrani que havia estat testimoni de tantes històries de terror. Mentre els policies em portaven a la cambra dels interrogatoris, em preguntava si pegarien a un adolescent i fins on arribaria la meva capacitat de resistència. Si em torturaven... podria aguantar cops i fuetades? Seria capaç de no dir cap nom dels altres amics del col·legi que formaven part del grup i encara no eren coneguts per la Social?

No neg que tenia por.

La nit en què sortirem a pintar les consignes a favor de la vaga d’Astúries, enganyarem la família. Cursàvem quart de batxiller i diguérem als pares que havíem de preparar un examen i que aniríem a estudiar a la casa d’en Gabriel Roca, que vivia en el carrer de General Barceló, prop de l’indret on va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en la popular barriada de Sant Pere.

Una mentida més de la nostra enfebrada imaginació d´adolescents.

Els pares estaven contents pensant que havíem mudat de costums i, enlloc de sentir la ràdio fins a altes hores de la matinada, pensàvem en els estudis! Quina credulitat, pobres! No sols no havíem canviat de costums, sinó que ara estàvem més compromesos, disposats a anar a la presó, a patir tortures en defensa de la llibertat si era necessari!

La nit de l´acció també vengué amb nosaltres en Joan, que era qui portava de cap els professors i porters amb les seves pintades amb guixos de colors! Els “Mori Franco” i els “Amnistia!”, omplien les pissarres de les classes per molta vigilància que ordenàs la direcció.

Tan sols ens descobriren després de les detencions realitzades pintant a les parets de sa Riera, prop de Jaume III. Aleshores els professors i la direcció del centre escolar s´assabentaren de qui eren els responsables de les malifetes amb guixos de coloraines.

Per la meva part no existia cap problema a donar la cara públicament pel partit. I els altres companys? On trobar un parell de persones que poguéssim sortir sense posar en perill l’organització?

Era evident que la presentació no podia ser un suïcidi. Sabíem que el fet tendria unes determinades repercussions, unes conseqüències polítiques. S´havia d´actuar amb intel·ligència i no donar més informació a l´enemic. Únicament la que ens semblàs necessària per a portar endavant els nostres plans. Tota la resta s´havia d´estudiar amb summa atenció.

No podíem fer cap passa en fals.

En Jaume Calafell, el màxim responsable de les cèl·lules de barri, l’home que encapçalà les lluites per les guarderies, l’asfaltat dels carrers i havia exigit un ambulatori per a cada zona de Palma, també estava fitxat. La policia el coneixia prou bé i més d´una vegada hagué de patir els interrogatoris de la Social per les assemblees convocades sense el permís corresponent.

Ja érem dos! Potser aniria bé que ens acompanyàs algú més. Un membre del Comitè de Direcció que també fos conegut per la policia. Tothom girà els ulls vers la cadira que ocupava Guillem Salomó, detingut a Ciutadella feia uns anys per haver muntat un Cineclub.

A Menorca teníem una munió de militants provinents de les Joventuts Obreres Catòliques, una organització juvenil cristiana i anticapitalista que agafà prou força després de l’embranzida del Vaticà II. Guillem Salomó, que provenia del moviment escolta, era un dels màxims responsables d’aquells agosarats joves cristians. Als militants que procedíem de l’oposició obrera a l’estalinisme, de l’herència antiburocràtica del POUM, ens sorprenia la ferrenya militància revolucionària d´un jovent que, en la pràctica, se situava molt més a l’esquerra que la dels seguidors de Santiago Carrillo.


Categories: literatura

APARICIÓ

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 27/04/2018 - 10:25
La felicitat és un ocell salvatge, enllardat i poruc. I vola. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

l'arena dels dies entre els dits

Cavalco a lloms de peus descalços, i l'arena dels dies entre els dits.
.
Inspirat en una imatge d'Alba Pifarré.
Categories: literatura

Memòria històrica i literatura catalana - El final de totes les esperances

Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances -


A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems. (Miquel López Crespí)


Una tarda, uns dies abans de lliurar les claus del local al propietari, hi vaig anar a cercar les banderes que havíem passejat per nombroses manifestacions. La majoria eren meves, portades d´amagat en el forro de les maletes des de diversos viatges de l´estranger. Encara eren al local, presidint la més completa desolació, aquelles parets que ja no sentirien mai més les apassionades discussions dels anys finals de la dictadura, quan cada paraula i cada matitsació era d’una importància cabdal. Debats eterns sobre la necessitat o no de la proletarització de la militància, el trotsquisme i estalinisme, la qüestió nacional, l´internacionalisme, el paper dels consells obrers i la democràcia directa en la futura república socialista per la que lluitàvem.

Em preguntava d´on trèiem les hores per llegir els clàssics del marxisme. Els joves de la nostra edat descobrien el sexe anant a cercar estrangeres en els caus de moda, aprenent quatre frases en anglès per convèncer exòtiques nòrdiques de la bondat d´anar amb ells al llit. Una autèntica revolució sexual i de costums s´esdevenia a Mallorca alhora que nosaltres, als racons més inversemblants, a casetes de camp abandonades, anant d´excurssió per la serra de Tramuntana, en els soterranis dels hotels de Palma discutíem Reich, Alexandra Kol·lontai, la importància de l´organització revolucionària Mujeres Libres en temps de la Guerra Civil, quin hauria de ser el paper de la dona en una societat sense classes...

Una ferotge melangia em tenia agafat per la gargamella. Contemplava el local abandonat amb infinita recança. Un glacial i espès silenci planava, feréstec, pel pis. Taules, prestatges i cadires desaparegueren en un tancar i obrir d’ulls. Alguns companys comparegueren, una mica avergonyits, a cercar els mobles que en el seu temps aportaren a la causa, quan els posseïa la il·lusió dels vint anys.

Les cambres restaven buides, curulles de paperassa cobrint el trespol, llibres fets malbé, les revistes que ja no s´havien repartit, cartells a mig fer.

Pareixia que un volcà, una erupció inesperada hagués paralitzat la vida en un instant precís. Talment els habitants de Pompeia i Herculà, petrificats sota tones de cendra grisa. A les cuines i forns de les ciutats romanes engolides per un terrible diluvi de pedres i foc s´hi poden trobar les restes dels pans enfornats, les olles situades damunt el fogó, la taula parada, amb els ganivets que s´havien de fer servir per dinar. Els cossos es desintegraren per la calor abrusadora de les cendres volcàniques. Uns, provant de salvar-se, corrent pel carrer, sense poder arribar a part ni banda. Altres, amb un darrer gest protector sobre els fills. Alguns, en els llits dels prostíbuls, sota meravelloses pintures eròtiques que, dos mil anys desprès, encara serven les resplendents tonalitats del passat. Dels cossos esvanits en restà un buit que, amb el temps, els arqueòlegs omplirien de guix. Aleshores tornaries a veure, com si els habitants desapareguts retornassin d´un llarg viatge a través de l´espai, els gests finals d´una humanitat desapareguda: homes i dones convertits en eterna estàtua, ben igual que una escultura remotíssima creada per una civilització periclitada, una parella agafada de les mans per a tota l´eternitat, grups sencers sepultats per les tones de magma encès que queia, immisericorde, des del cel...

A l´horabaixa que rememor, la seu del partit era buida. L’havíem pogut inaugurar un dia llunyà de mitjans dels setanta, tots junts, riallers, cantant Els Segadors i La Internacional, les cançons de Raimon, els himnes més combatius de la guerra civil en veu baixeta. Una festa amagada sota el pretext de celebrar l´aniversari d´un dels nostres militants. El mot d´ordre era no fer gaire renou, procurar dissimular al màxim, no fos cosa que els veïns avisassin la policia, estranyats del soroll que sortia del pis acabat de llogar.

No seríem legals fins el setembre del setanta-set, quan ja tot estàs fermat i, consolidada la reforma, signats els pactes, la premsa i els mitjans de comunicació sabessin ben bé de qui podien parlar i a qui havien de demonitzar a partir d´aquell instant.

Vaig girar la clau del pany lentament, sabent que dins del local m’esperava la buidor i la desolació.

Ningú no havia tocat les banderes.

A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems.

Mirava la bandera roja amb la falç i el martell, l´estrella de cinc puntes, brodada per la padrina pocs abans de morir. Tal·larejava La Internacional mentre la cosia amorosament, atenta a cada puntada que donava. La padrina paterna era d´esquerres, una castellana que coneixia a la perfecció la vida de Mariana Pineda, les llegendes sobre els comuners Bravo, Padilla i Maldonado i que, quan executaren Fermín Galán i Ángel García Hernández sortí al carrer amb la tricolor sense gens ni mica de por a les crítiques dels cacics del poble i al que pogués fer la Guàrdia Civil.

La padrina Mònica tengué una sort extraordinària, única, amb els seus tres fills. Tots tornaren a casa sans i estalvis. El meu pare va restar un parell d´anys en els camps de concentració mallorquins; els altres germans perderen la feina, foren interrogats, però pogueren salvar-se del pitjor. Aquest fet li va inculcar una alegria permanent, un estat d´ànim optimista. Sempre la vaig veure somrient. Havia passat la guerra pensant que els fills podrien morir en combat o que, en acabar, els falangistes els vendrian a cercar. Tenir el major tancat a Mallorca li causà moltes preocupacions però no tantes com quan era al front.

Mentre brodava les banderes, em deia:

-Mai no hauria cregut que podria arribar a veure la mort del gran assassí, el general Franco! Una alegria immensa, haver viscut fins avui dia, saber que és sota tones de marbre!

Després mirava la bandera, em fitava directament als ulls i deia, somrient:

-Tornar cosir l´ensenya dels treballadors! Mai m´hauria imaginat que arribàs el moment! Ben igual que en temps de la Revolució, quan col·lectivitzàrem les terres i feia el mateix amb les insígnies que em demanà el Comitè. El roig es va escollir en honor dels obrers morts en defensa dels drets de la humanitat. Quan una bandera roja s´ha portat al capdavant d´una batalla o en una manifestació, el bocí de roba que, a la botiga, abans de ser enlairada no significa res, esdevé un símbol sagrat.

Em mirà altra volta, i afegí:

-Mai no l´abandonis. Recorda el que significa. El teu padrí va morir a les trinxeres de Madrid. No va retrocedir mai ni una passa. La va defensar fins a la mort!

Mai he oblidat les paraules de la padrina.

Calia recuperar l´estendard que va cosir, il·lusionada, un llunyà dia dels setanta.


Categories: literatura

Sant Jordi





Aquesta Diada de Sant Jordi, després de la marató d'activitats prèvies, i de totes les que m'esperen els propers dies, ha estat relativament tranquil, segurament pel fet de no tenir cap novetat recent.
Sant Jordi s'està convertint en una festa cada cop més comercial, i els lectors que acostumen a comprar llibres només per a aquesta data són àvids de novetats, i van a la recerca del títol "que toca". Tot i això, no deixa de ser una gran festa, única al món, tocada enguany d'un groc que no podem treure del pensament cap dels dies, i massa jordis no ho hauran celebrat com voldríem.
A la taula de signatura, sobretot quan estic sol (m'agrada ser matiner i veure com comença la jornada) sempre hi ha alguna anècdota. En aquest cas, un home gran que se m'apropa i em pregunta: "quin és el preu de la senyoreta Fernándes?" Desconec de quina autora en concret em parla, i dedueixo que ell també, però el 10% avui el té assegurat.
El millor del dia, la trobada amb lectors i amb els companys d'aquesta passió irrenunciable d'escriure.
A les fotos, Fede Cortés, Joan Roca, Lo Mascarat, Mercè Falcó, Francesca Aliern, Carles Castellà i Xabier Coluig.
Categories: literatura

Els escriptors de sa Pobla i la memòria històrica

1 vídeo - Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals. (Miquel López Crespí)


George Orwell


Per Miquel López Crespí, escriptor



Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.

La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.

La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.

Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.

L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Cap a la Fira del llibre de València, amb un parell de mitjons


El proper 30 d'abril tindré el plaer d'estar a la Fira del llibre de València, en una activitat adreçada a les escoles, amb el meu llibre No és la derrota, sinó el vent.

Categories: literatura

EL NO SANT JORDI

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 25/04/2018 - 09:00
Quan vostès llegeixin això les parades i les aglomeracions de Sant Jordi al centre de Barcelona i d’altres ciutats catalanes ja seran història i les roses començaran a decandir-se al gerro del rebedor. Dilluns, el món editorial, els llibreters i els escriptors vam viure una altra fogonada que ens donarà a tots plegats aire fins a l’any vinent, enmig de la crisi sempiterna i les incerteses del Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com1
Categories: literatura

Més Versos contra la violència: Jesús, Santa Bàrbara i Falset

Passat Sant Jordi, no paren les activitats literàries. Aquesta setmana tres dies consecutius de Versos contra la violència:
26 d'abril, el nostre col·lectiu inaugura la Fira Literària Joan Cid i Mulet de Jesús, tot un honor
27 d'abril, Santa Bàrbara
28 d'abril, Falset.



Categories: literatura

‘Homenatge a Catalunya’: vuitanta anys de la crònica d’Orwell

Vilaweb Lletres - Dc, 25/04/2018 - 01:50
Coberta de la primera edició d”Homenatge a Catalunya’ publicat per Secker and Warburg

George Orwell va venir a Barcelona el desembre del 1936, en plena guerra del 1936-1939, per a escriure articles periodístics sobre el conflicte. Mig any després, se’n torna al Regne Unit amb un sac d’experiències que el porta, nou mesos després, el 25 d’abril de 1938, a publicar una crònica en primera persona del conflicte armat, des d’un punt de vista humà, de la guerra des de dins, de les persones que la protagonitzen, i confegint un retrat de la lluita obrera i anarquista catalana. El seu pas com a subjecte de la guerra va portar Orwell a fer el seu Homenatge a Catalunya.

La riquesa del relat d’Orwell no rau només en el fet que podia explicar la guerra en primera persona però sense ser-ne un afectat directe (per ser estranger), sinó que ofereix una visió quasi costumista de la vida de trinxera:  «En la guerra de trinxera hi ha cinc coses importants: la llenya, el menjar, el tabac, les espelmes i l’enemic; anaven permanentment bruts, dormien poc, bevien una aigua horrible i hi havia excrements pertot.» I de la poca preparació dels soldats que hi lluitaven: «… criatures esparracades, armades amb fusells tronats que ni tan sols no sabien fer servir».

George Orwell

Orwell, que havia vingut amb la intenció de fer una crònica periodística, va  criticar la informació que se’n donava: «S’ha explotat tant amb fins polítics la lluita a Barcelona que resulta important intentar de tenir una visió equitativa d’ella. El que s’ha escrit sobre el tema arriba per omplir molts llibres, però les nou desenes parts […] són falses»

Ell va lluitar al costat del POUM (Partit Obrer d’Unificació Marxista) i defensava que per a guanyar la guerra calia una revolució obrera. I tenia clar de quin bàndol havia de formar part: «…quan veig un obrer de carn i ossos en conflicte amb el seu enemic natural, el policia, no m’haig de preguntar mai a favor de qui vaig.»

Categories: literatura

A l'entrega dels Premis de l'Associació de Veïns Catalònia



Un altra de les moltes activitats en què he col·laborat aquest mes (abril només té 30 dies? diria que me'n surten més), ha estat participar com a convidat d'honor a l'entrega de premis que organitza l'Associació de Veïns Jesús Catalònia, que ja ha arribat a la 34a edició.
Vaig fer una breu radiografia de l'estat de la literatura ebrenca, subratllant la seva quantitat, qualitat i diversitat. Vaig marcar com a fita important la Fira del llibre ebrenc de Móra d'Ebre, com a tret de sortida de l'autoestima dins del camp literari, i la lluita contra el PHN, protagonitzada per la Plataforma en Defensa de l'Ebre, com a fita històrica d'un autèctic sentiment i consciència ebrenca.
Vaig remarcar la quantitat de trobades que realitzem durant l'any arreu de les Terres de l'Ebre, i la bona sintonia que ens uneix a la majoria dels autors, i de com aquesta unió pot donar uns fruits tan extraordinaris com la iniciativa Versos per a la il·lusió.
Em va complaure fer entrega del premi Joan Cid i Mulet de Narrativa a Jesús Serrano, i de veure com Jordi Duran guanyava el Premi Enric Bayerri.

Categories: literatura

EGO SUBSIGNEM

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 24/04/2018 - 12:35
Tot el poder als controllers, i glòria al timesheet. Que sigui santificada la justificació. Amén. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla i els seus escriptors: Maria de la Pau Janer entrevista Miquel López Crespí

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)


“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)


Per Maria de la Pau Janer, escriptora



-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.


-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.


-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.


-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.


-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.


-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)


Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Categories: literatura

L’èxit d’un Sant Jordi de tres dies

Vilaweb Lletres - Dll, 23/04/2018 - 21:40

A primera hora, anant amb el tren de la costa, els whatsapps dels passatgers bullen d’activitat. Tothom es felicita per Sant Jordi, tot i que de roses encara no se n’hi veuen, al vagó. La mar ben encalitjada no fa prou honor a una festivitat tan lluminosa, tan de cultura, tan de carrer. Però, deixant fluir la memòria literària, surten uns versos de Joan Maragall:

Avui el mar té vint-i-vuit colors
i tot està revolt, el cel i l’aigua:
el cel brillant i blau; el vent, furiós.
Hi escotona els núvols i els empaita.
Fa voleiar banderes i blancors,
retorç i esbulla els arbres amb gran sanya:
tot són crits i sorolls i lluentors,
amb un fresseig i un bellugueig que espanta.

A les deu del matí el pati del Palau de la Virreina, seu de l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub), a la Rambla, ja és ple d’editors, escriptors, agents, polítics i més espècimens de la festa. Durant molts anys l’hotel Regina es va encarregar d’organitzar l’esmorzar de Sant Jordi, el punt de partida on s’aplegaven els protagonistes i es feien la foto de família. L’any passat, l’hotel va deixar de fer l’esmorzar, que ja s’havia convertit en tradicional. Enguany, ha pres el relleu de l’acte l’Ajuntament de Barcelona. Al pati de la Virreina s’hi està més bé, tot és més oxigenat.

Fragment de la fotografia de família, on trobem les escriptores Gemma Pascual i Bel Olid i l’editora Montse Ayats, entre més (fotografia: Albert Salamé).

De seguida ens trobem els primers editors, Jordi Ferré i Rosa Rey, de 9 Grup, que ens diuen que estan molt animats i que tota la setmana ha anat molt bé de vendes, especialment el cap de setmana. Després, el director editorial del Grup 62, Emili Rosales, confirma aquestes bones perspectives i assegura que pot ser un Sant Jordi històric. Alguns dels llibres del grup es prefiguren com els més venuts de la jornada: el de Martí Gironell, La força d’un destí; el d’Antoni Bassas, Bon dia, són les vuit!; i també Operació Urnes, de Laia Vicens i Xavier Tedó, que pot convertir-se en el llibre més venut de no-ficció en català de la història, amb quaranta mil exemplars.

Aleshores es demana als escriptors que es col·loquin a l’escenari, com formant una coral, per fer la fotografia de família. Després el nostre fotògraf, Albert Salamé, ens confirmarà que hi ha hagut patacades per sortir-hi. No hem estat gaire al cas de les paraules de la batllessa, Ada Colau, perquè ens hem trobat l’editora Maria Bohigas, que ens diu que el Sant Jordi se li presenta bonic, exuberant. I tot seguit, confusa, mirant cap a l’escenari, afegeix: ‘Escolta’m, d’aquests de la foto no conec ningú. On són els escriptors?’ Després, analitzant la foto feta per Salamé, fent zoom, sortosament descobrirem a primera fila les escriptores Najat El Hachmi, Gemma Pascual i Bel Olid, i la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats.

Maria Bohigas saluda les seves autores estrella d’aquest Sant Jordi, Antònia Carré-Pons amb Com s’esbrava la mala llet i l’autora sorpresa, Eva Baltasar, amb Permagel. Una diu que ha rebut cops de colze; l’altra, cops de maluc. I fan broma i tenen ganes de viure el Sant Jordi i de conèixer lectors. Per a Eva Baltasar aquest és el seu primer Sant Jordi i se’l mira com si fos una turista.

A la sortida de la Virreina, ens trobem l’escriptor Raül Garrigasait, autor d’Els estranys (premi Llibreter i premi Òmnium a la millor novel·la de l’any). Ens espanta:

—Vinc consternat.
—Què passa?
—M’acaben de fer una entrevista per TV3 i no m’han fet ni una sola pregunta sobre el llibre.
—…
—Per una altra banda, acabo de parlar amb una periodista del diari Le Monde, que m’ha fet tot de preguntes polítiques. I m’ha fet la sensació que venia amb ganes d’escoltar. I preguntava si ens sentíem obligats a prendre posició. Jo li he dit que no en teníem cap obligació, però que alguns sí que sentíem la necessitat de fer-ho. I cal dir-ho, pocs dies abans que Valtònyc potser haurà d’entrar a la presó i quan fa dos dies que la policia va requisar les samarretes grogues a la final de la copa del rei.

L’escriptor Raül Garrigasait.

Pugem plegats per la Rambla, que ja va plena i ja és tancada al trànsit. Ens fa gràcia trobar una parada de llibres de vell de la col·lecció Bernat Metge, perquè en Garrigasait és avui el responsable editorial de la col·lecció. A mig pujar, ens trobem l’editor Joan Carles Girbés. Parlem d’una fila de lectors que sembla que té un jovenet amb una gorra posada a l’inrevés. Deu ser un youtuber, especulem. Però no, descobrim que la cua és per a la directora de cinema i actriu Leticia Dolera, que he escrit un llibre sobre l’assetjament i el #MeToo.

A les onze tocades, a la plaça de Catalunya, saludem dos escriptors de L’Avenç: Julià Guillamon, que signa El barri de la plata, i Adrià Pujol Cruells, autor d’Els barcelonins. Què us sembla aquest Sant Jordi? Pujol Cruells dispara: ‘Em fot de molt mala llet els que no hi poden ser.’ Quin nus a la gola. El comentari el recull Guillamon: ‘Mira, tot baixant he passat per davant de la parada de Tabarnia, allà a l’altura del Palau Robert, i has de prendre una til·la…’ Un lector que es troba davant de Guillamon, tanca: ‘És una vergonya!’

D’esquerra a dreta: Adrià Pujol Cruells, Julià Guillamon i Carme Riera (fotografia: Albert Salamé).

D’esquerra a dreta: Eugènia Broggi, Irene Solà i Maria Guasch (fotografia: Albert Salamé).

Continuem caminant amunt. El groc és el color predominant de la jornada. Ens plantem davant de la llibreria Jaimes, on trobem unes somrients joves autores de l’Altra editorial: Irenen Solà, premi Documenta amb Els dics i Maria Guasch, que amb Els fills de la Llacuna Park, va quedar finalista del premi Òmnium a la millor novel·la de l’any i acaba d’aconseguir el premi de la Crítica espanyola. Totes dues es mostren molt emocionades començant a viure el seu primer Sant Jordi a Barcelona amb signatures. Formen part dels noms d’escriptores emergents que han marcat aquest Sant Jordi. En aquest sentit, Maria Guasch comenta: ‘Això també ha passat en l’àmbit del cinema, mireu el Festival de Màlaga que acaba de passar. I ho hem de celebrar, però tinc ganes que una situació com aquesta deixi de ser excepció.’

Són les dotze tocades i anem a trobar en Quim Monzó.

—Mare, mira qui hi ha aquí!
—Aina, filla!

Una nena, adolescent o més petita, arrossega la seva mare i tota la família cap a la part de darrere de la parada d’Òmnium Cultural, a la rambla de Catalunya tocant el carrer de la Diputació. Quim Monzó, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, hi ha signat llibres, d’onze del matí a dotze del migdia. Hi hem arribat que l’escriptor ja havia acabat. Ho havia allargat més de quinze minuts. Parlava amb en Marcel Mauri, vicepresident d’Òmnium, quan la nena li ha demanat una selfie i tota la família s’hi ha afegit. Després, una lectora també s’hi ha fet una foto. I una altra. És popular, en Monzó.

L’acompanyem rambla de Catalunya avall mentre li demanem com ha anat la trobada amb els lectors i quins llibres li han fet signar. I ens explica que n’ha signats de totes les èpoques, fins i tot un Self-service que va escriure amb en Biel Mesquida. ‘La gent es porta els llibres de casa. És lícit en un dia com avui’, diu. I continua: ‘El fet més rellevant és que avui ja no és Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa, sinó que és Sant Jordi, el dia de la “selfie” i la rosa.’

I mentre anem caminant, a pas lleuger, per un costat de la rambla de Catalunya, un jovenet agosarat (no deu pas tenir més de quinze anys) interpel·la en Monzó tot demanant-li si es poden fer una selfie. ‘Ho veus?’, ens diu en Monzó. I demanem al jovenet quin és el llibre que més li ha agradat de Quim Monzó. Sorpresa! Ens diu que no se n’ha llegit pas cap, que li demana la foto perquè l’ha vist a la televisió. Diu que prefereix en Sergi Pàmies. I diu que l’últim llibre que s’ha llegit és La catedral del mar, que es va llegir en dos estius consecutius. En Monzó demana al jove si sap que en Falcones té problemes amb Hisenda.

Arribem a la Gran Via i Monzó aconsegueix trobar un taxi. Pugem amb ell i continuem conversant. Li demanem si demà escriurà sobre Sant Jordi. ‘Què dius ara! Hi haurà cinquanta articles sobre Sant Jordi demà al diari!’ I ens explica que ja té enllestit l’article de demà, que tracta d’una normativa que es vol aplicar a Uganda: ‘El president d’aquest país vol prohibir el sexe oral. És una notícia, no m’ho invento. Diu que la boca és per a menjar, menjar aliments, que el sexe és una altra cosa i que si practiques sexe oral, et poden sortir cucs als budells.’

Quim Monzó dins el taxi (fotografia: Albert Salamé).

Monzó estrena camisa, una camisa cridanera. S’ha endut dues roses grogues de la parada d’Òmnium. El taxi s’atura al carrer de Sepúlveda, cantonada Rocafort. Se’n va a l’estudi. El seu Sant Jordi s’ha acabat. Quim Monzó se’n va a escriure l’article de dimecres. No sabem de què tractarà.

Hem deixat en Monzó a prop del seu estudi i no deixem el taxi per tornar a la batalla: volem trobar en Màrius Serra, autor de La novel·la de Sant Jordi, enguany molt ben acompanyat pel protagonista del llibre, Oriol Comas. Tots dos no han parat de signar. Explica Serra: ‘Hi ha hagut molt de moviment tot el matí. Estic signant més enguany que en tots els Sant Jordis viscuts, fins i tot més que quan vaig guanyar el premi Sant Jordi. No recordo cap Sant Jordi amb tanta intensitat com aquest.’ Heu viscut cap paral·lelisme amb la novel·la? ‘De moment no s’ha mort ningú,  però tinc una sensació de mirall.’

Oriol Comas cridat a l’ordre per Màrius Serra (fotografia: Albert Salamé).

I Oriol Comas assegura: ‘Com s’explica en la novel·la, jo prenc algunes decisions tirant els daus. Sense anar més lluny, a un quart de tres m’escaparé a fer un Dry Martini i tiraré els daus per decidir si me’n prenc un o dos. Si els daus van a favor, amb dos Dry Martini no sé pas si continuaré signant.’

A l’hora de dinar anem a la terrassa de l’hotel Condes de Barcelona, on el Grup 62 fa anys que munta un espai per a dinar una mica i reposar, un espai de trobada d’escriptors del grup, gent del sector i polítics, és clar.

Ens trobem Najat El Hachmi, contenta de com funciona la seva darrera novel·la, Mare de llet i mel. Explica que ha signat llibres a moltes mares i filles. Tornem al tema de la literatura escrita per dones, com un dels elements destacats d’aquest Sant Jordi. Explica: ‘El problema és que sigui una moda i això pot portar a desactivar aquesta problemàtica. Fixeu-vos amb la violència de gènere. És un tema desgastat mediàticament. Per una banda, és positiu que en l’ambient hi hagi aquest corrent per a les noies joves d’ara. Però, per una altra, si només et quedes amb la lectura de la Leticia Dolera, que no et porti a llegir la Capmany o la Silvia Federici, que parlen de feminisme des de l’aprofundiment i no des del pamflet, no avançarem. El problema de fons és que no hi ha educació en el feminisme. En tota l’escolarització no es parla de feminisme, no es troba en el currículum.’

Najat El Hachmi (fotografia: Albert Salamé).

Hi trobem molts escriptors, al dinar: Martí Gironell és un dels més saludats, perquè amb La força d’un destí ja s’apunta que serà dels més venuts. Saludem Pep Puig, autor d’Els metecs, una novel·la que entre crítics i escriptors la comencen a llegir i a valorar. Clara Queraltó, premi Mercè Rodoreda, comenta que ja ha trobat lectors que s’havien llegit el seu llibre i li havien aportat mirades i significats que ella no s’havia imaginat. I Jordi Puntí, que ha signat els seus dos llibres de Sant Jordi, Tot Messi i Això no és Amèrica, tot i que sobretot ha signat el dedicat al crac blau-grana.

Joan-Lluís Lluís i Clara Queraltó, a contrallum.

Al dinar també hem trobat Clara Puig, filla del conseller de Cultura, Lluís Puig, que treballa al Grup 62. El regidor Jaume Ciurana li ensenyava un vídeo que ha editat el seu partit, on els seus regidors llegien entre tots el poema Llibertat de Paul Éluard, en una traducció del poeta Marc Granell.

No volem anar-nos-en del dinar sense parlar amb Joan-Lluís Lluís, premi Sant Jordi amb Jo soc aquell que va matar Franco: ‘Aquest Sant Jordi és molt més intens que cap altre que hagi viscut. A la parada d’Òmnium s’han exhaurit els seixanta-cinc exemplars que tenien i encara m’ha quedat un quart d’hora. Us explicaré una anècdota: diumenge a Sant Just Desvern, una senyora se’m va plantar al davant amb el llibre, perquè l’hi signés. Em va mirar fixament i va començar a plorar. I no sé per què plorava, no vaig gosar preguntar-li-ho. Em va impactar molt.’ I continua: ‘Sobre la recepció del llibre, encara no sé gaire què dir, perquè he fet moltes presentacions però els lectors que em comenten la novel·la trobo que no en fan una valoració detallada, com si no s’atrevissin a fer-ne una valoració realment personal. Amb les altres novel·les que he fet s’hi han atrevit més.’

I amb certa ironia, abans de tornar al carrer a signar, Joan-Lluís Lluís diu: ‘Això de ser premi Sant Jordi m’ha implicat coses fantàstiques. Mira, he visitat la casa de Pompeu Fabra a Badalona, que no es pot visitar; he entrat al parlament sense acreditació; m’he perdut en un pàrquing gegant amb en Màrius Serra…’

Sortim al carrer. Continua ple de gent contenta, comprant llibres i roses. La tarda encara s’allarga, perquè hi ha molta gent que surt de treballar i s’arriba al centre. A les set del vespre s’han sabut els títols dels llibres més venuts. No hi ha sorpreses. Haurem d’esperar a divendres per a saber quin ha estat l’abast d’aquest Sant Jordi, si ha estat històric, que voldria dir superar la venda de l’any passat, que va ser un any excepcional, o si ha estat una gran festivitat en què s’han igualat les darreres xifres de vendes. Una cosa és ben certa, com diu Emili Rosales: ha estat un Sant Jordi de tres dies.

Categories: literatura

‘La força d’un destí’, de Martí Gironell, i ‘Operació Urnes’, els llibres més venuts de Sant Jordi

Vilaweb Lletres - Dll, 23/04/2018 - 19:19

Com cada any, abans d’acabar-se la jornada, el Gremi de Llibreters publica la llista dels llibres més venuts, tant de ficció com de no-ficció. Per a aquesta classificació es té en compte també la informació recollida fins al dia anterior per Libridata, sistema automatitzat que obté dades de 180 punts de venda a Catalunya, entre llibreries independents i cadenes. La llista s’elabora d’acord amb la classificació de gèneres que s’ha anat donant aquestes últimes setmanes. Podeu veure-la ací:

Ficció

    1. La força d’un destí, de Martí Gironell (Columna Edicions)
    2. Jo soc aquell que va matar Franco, Joan-Lluís Lluís (Proa)
    3. La dona a la finestra, A. J. Finn (Rosa dels Vents)
    4. Quan érem els peripatètics, Héctor Lozano (Columna Edicions)
    5. La novel·la de Sant Jordi, Màrius Serra i Roig (Àmsterdam Llibres)

No-ficció

    1. Operació Urnes, Laia Vicens i Xavi Tedó (Columna Edicions)
    2. Bon dia, són les vuit!, Antoni Bassas (Ediciones Destino)
    3. Dies que duraran anys, Jordi Borràs i Abelló (Ara Llibres)
    4. Per la llibertat, cartes als presos polítics (Ara Llibres)
    5. La invasió dels robots i altres relats d’Economia en colors, Xavier Sala i Martín (Rosa dels Vents)

Juvenils

    1. Contes de bona nit per a nenes rebels, Elena Favilli i Francesca Cavallo (Estrella Polar)
    2. Contes de bona nit per a nenes rebels 2, Elena Favilli i Francesca Cavallo (Estrella Polar)
    3. El meu primer llibre de Sant Jordi, Màriam Ben-Arab Canela (Estrella Polar)
    4. Germans!, Rocío Bonilla Raya (Animallibres Editorial)
    5.  El monstre de colors, Anna Llenas Serra (Editorial Flamboyant)
Categories: literatura

Quim Monzó i Sant Jordi, dia del ‘selfie’ i la rosa

Vilaweb Lletres - Dll, 23/04/2018 - 18:11

—Mare, mira qui hi ha aquí!
—Aina, filla!

Una nena, adolescent tirant a petita, arrosega la seva mare i tota la família cap al darrera de la parada d’Òmnium Cultural, a Rambla de Catalunya tocant el carrer Diputació. Quim Monzó, premi d’Honor de les Lletres Catalanes, ha signat els seus llibres, d’onze a dotze del matí. Hem arribat que l’escriptor ja havia acabat. Ha allargat més de quinze minuts. Parlava amb en Marcerl Mauri, vicepresident d’Òmnium, quan la nena li ha demanat una ‘selfie’ i tota la família s’hi ha afegit. Després, una lectora també s’hi ha fet una foto. I una altra. És popular en Monzó.

Monzó conversant amb Marcel Mauri.

L’acompanyem Rambla Catalunya avall mentre li preguntem com ha anat la trobada amb els lectors i quins llibres li han fet signar. Ell ens ha explicat que ha signat llibres de totes les èpoques, fins i tot un Self-service, que va escriure amb en Biel Mesquida. ‘La gent es porta els llibres de casa. És lícit en un dia com avui’, diu. I continua: ‘El més rellevant és que avui ja no és Sant Jordi, el dia del llibre i la rosa, sinó que és Sant Jordi, el dia del ‘selfie’ i la rosa.

I mentre anem caminant, a pas lleuger, per un costat de la Rambla de Catalunya, un jovenet agoserat (no deu tenir més de quinze anys) interpel·la en Monzó tot demanant-li si es poden fer una ‘selfi’. ‘Ho veus?’, ens diu en Monzó. I preguntem al jovenet quin és el llibre que més li ha agradat de Quim Monzó. Sorpresa! Ens diu que no se n’ha llegit pas cap, que li demana la foto perquè l’ha vist a la televisió. Diu que prefereix en Sergi Pàmies. I diu que l’últim llibre que s’ha llegit és La catedral del mar, que es va llegir en dos estius consecutius. En Monzó li diu al jove si sap que en Falcones té problemes amb Hisenda.

Arribem a la Gran Via i Monzó aconsegueix trobar un taxi. Pugem amb ell i continuem conversant. Li preguntem si demà escriurà sobre Sant Jordi. ‘Què dius ara! Hi haurà cinquanta articles sobre Sant Jordi demà al diari!’. I ens explica que ja té enllestit l’article de demà, que tracta d’una normativa que es vol aplicar a Uganda: ‘El president d’aquest país vol prohibir el sexe oral. És una notícia, no m’ho invento. Diu que la boca és per menjar, menjar aliments, que el sexe és una altra cosa i que si practiques el sexe oral et poden sortir cucs als budells.’

Amb Monzó dins del taxi.

Monzó estrena camisa nova, cridanera. S’ha endut dues roses grogues de la parada d’Òmnium. El taxi para al carrer Sepúlveda, cantonada Rocafort. Se’n va a l’estudi. El seu Sant Jordi s’ha acabat. Quim Monzó se’n va a escriure l’article de dimecres. No sabem de què anirà.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura