literatura

LLOCS QUE ENS ACULLEN

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 07/09/2019 - 11:15
I bon cap de setmana, i bentornades i tornats tots. The pattern fades, the city stands. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Els impostors, de Pilar Romera



Els impostors, de Pilar RomeraColumna Edicions, 2019 Sinopsi Barcelona, maig del 1949. Albert, un noi que treballa en una impremta, és detingut per la Brigada Político-Social i enviat a la temuda comissaria de Via Laietana acusat de col·laborar amb joves universitaris en activitats contra el règim. Una visita secreta del general Franco a la Ciutat Comtal té nerviós tot el departament de policia. Un retrobament casual quan Dora, germana d’Albert, intenta esbrinar què li ha passat desencadenarà unes conseqüències que cap dels seus protagonistes podran controlar. Uns fets esdevinguts al camp de refugiats d’Argelers, deu anys abans, tornaran per passar-los comptes.Amb una capacitat enlluernadora per fer-nos entrar al cor i al cap dels personatges, Pilar Romera narra la història de tres perdedors de la Guerra Civil espanyola: Dora Colom, Miquel Alberich i Bonaventura Puig. Una història farcida d’enganys, impostura, amor, amistat i traïció. I enmig, Fuentes, un comissari de la vella guàrdia, corrupte i addicte, que és també, malgrat tot, un supervivent.Els impostors retrata tres vides des d’abans de la guerra fins a la dura postguerra, passant pel terrible camp de concentració d’Argelers, i aconsegueix fer-nos sentir que, en casos extrems, tots podem ser uns impostors.
Categories: literatura

La venda de llibres en català l’any passat va assolir el nivell d’abans de la crisi

Vilaweb Lletres - Dv, 06/09/2019 - 15:53

Amb motiu de l’obertura de la Setmana del llibre en Català, la presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, Montse Ayats, organisme responsable de la fira, i el president de la Setmana, Joan Sala, han aportat dades optimistes sobre la recuperació del sector. Així mateix, han fet balanç dels darrers anys de la Setmana, que s’ha convertit en l’activitat editorial i literària més important de l’any.

Les dades del sector del llibre en català corresponents al 2018 mostren un nou augment de la facturació, un any més: si el 2017 la facturació va ser de 235,76 milions d’euros, el 2018 va arribar 237,7, és a dir, un augment de l’1%. És un creixement sostingut en el temps, però Ayats ha fet saber una dada encara més important: la xifra de venda de llibres en català ha assolit els nivells d’abans de la crisi. Això sobretot pel que fa a ficció per a adults, infantil i juvenil i no-ficció. Ha donat la xifra més cridanera: el 2008 es van facturar 40 milions d’euros i, en canvi, el 2018 se n’han facturat 50. En aquest cas, no tan sols s’ha assolit el mateix nivell, sinó que s’ha superat considerablement.

Ayats també ha explicat que les vendes totals de llibres a Catalunya, en qualsevol llengua, han estat de 490,64 milions d’euros. Això vol dir que l’edició en català abasta el 48,4% de les vendes a Catalunya. Si n’aïllem el llibre de text (que té un comportament diferent, perquè funciona per prescripció i només pot ser comprat majoritàriament en català), l’edició en català de llibre de consum és d’un 26,5%, mig punt per sobre de l’any passat.

Tot i que la venda de llibres en català encara és molt lluny de la venda de llibres en espanyol, Ayats ha recordat una dada extreta del darrer estudi dels hàbits de lectura i compra de llibres (2017): quan es demana als entrevistats que llegeixen habitualment per què no han llegit el darrer llibre en català, un 22,5% diu que el títol no és editat en català o no l’han trobat en aquesta llengua.

Per això l’Associació d’Editors en Llengua Catalana insisteix en la necessitat que el sector continuï treballant per aconseguir una oferta més àmplia i diversa i, sobretot, per aconseguir de tenir una presència visible als punts de venda, als mitjans i en tots aquells espais que serveixin per a acostar l’oferta als lectors. I això implica, segons Ayats, fer bons lectors des de la base, que vol dir les famílies i l’escola; i treballar amb les biblioteques escolars, a fi que disposin d’una oferta actualitzada i completa. Ara és més important que mai, perquè moltes escoles abandonen el llibre de text i treballen per projectes. En aquest context, una bona biblioteca escolar és més necessària que mai per a fer possible un bon aprenentatge.

Montse Ayats, i també Joan Sala, han estat molt crítics amb el govern de la Generalitat, que va acordar amb el sector un pla (el pla 2020) que no es compleix: després de dos anys de pròrroga pressupostària, s’han deixat d’invertir en el pla 6 milions d’euros (manquen 2 milions en Sistema d’Adquisició Bibliotecària i més línies de suport, i 3,7 milions per a biblioteques i més programes de foment de la lectura).

Sis anys que han capgirat la Setmana del Llibre en Català

Aquests darrers anys, la Setmana del Llibre en Català ha agafat tanta força i la resposta del públic ha estat tan positiva, que aquesta fira del llibre, organitzada per l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, ha capgirat la dinàmica del sector. La prova és que totes les editorials avancen la data de publicació de les novetats a final d’agost, per poder presentar-les durant la Setmana o que siguin presents als estands.

Joan Sala, president de la Setmana, ha fet un balanç d’èxit de la gran fira del llibre en català, l’ha definida com l’esdeveniment literari més important de tot l’any i ha anunciat que després de quatre anys al capdavant, deixarà la presidència de la Setmana. El nom del nou president se sabrà el darrer dia de la fira.

Sala ha recordat que quan el seu equip va començar a dirigir la Setmana, es va proposar tres objectius: convertir-la en un esdeveniment cultural imprescindible i de prestigi; consolidar-la millorant-ne la difusió i atraient públic; i incentivar la compra de llibres. Aquells objectius s’han assolit a bastament. Entre els aspectes que ha destacat hi ha la importància de l’acord amb l’Institut Ramon Llull per convidar editors i agents literaris internacionals i establir la compra-venda de drets, avui consolidada i imprescindible per a un esdeveniment que és un saló del llibre.

També ha recordat que aquests darrers anys s’ha duplicat la presència d’expositors, la facturació i el nombre de visitants. L’any passat van passar per la fira més de mig milió de persones durant els deu dies que va durar. Ha destacat el vincle establert amb els artistes del país i els convenis que s’ha signat amb l’Escola Massana o amb l’Escola Elisava. Així mateix, ha donat valor a la implicació de les llibreries de tot el país mitjançant els aparadors dedicats a la Setmana i ha destacat la feina de la premsa, que els dies de la Setmana se centra en les activitats i esdeveniments que s’hi organitzen.

Malgrat l’optimisme, Joan Sala no ha deixat d’advertir sobre un seguit d’obstacles que caldrà vèncer. D’entrada, ha tornat a referir-se a l’incompliment del govern amb el pla 2020 de foment del sector editorial. També s’ha exclamat de la dificultat d’entesa amb els responsables del districte de Ciutat Vella, però no amb l’Institut de Cultura de Barcelona (Icub). El districte és inflexible en normatives com ara l’obligació de deixar un espai de cinc metres entre les muralles i l’activitat. Si això s’aplica, l’any vinent es podria perdre un 20% de l’espai, fet que faria inviable el manteniment de la fira a l’avinguda de la Catedral. Tanmateix, el comitè organitzador de la Setmana no s’ha proposat de canviar d’emplaçament, perquè el troba òptim. Finalment, Sala també s’ha referit a la preocupació dels editors per la proliferació de denúncies contra llibres, com ara la que ha rebut l’editorial Comanegra del sindicat de policies de les Balears, arran d’un llibre satíric. Sala ha dit que accions tan arbitràries com aquestes fan perillar la llibertat d’expressió i de publicació.

The post La venda de llibres en català l’any passat va assolir el nivell d’abans de la crisi appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la història: llibres de l´escriptor Miquel López Crespí

L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -


Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -


Records de les mirades


La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.


Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -


El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)


L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.


Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla


El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.


Categories: literatura

UNA RODERA DEL CARRO DE LA MORT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 06/09/2019 - 11:54
Ja l'heu vista? Jo friso, però encara no. Aquí teniu una altra presentació una mica més extensa del documental. Aquí, el blog de la productora, amb informació sobre el projecte. I aquí, un mapa de la ruta de Verdaguer l'estiu de 1882. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

A l'escape room la llibreria






La gent dels diLLUMs d’arts al forn ens agrada la cultura però també som juganers de mena. De seguida ens va atraure la iniciativa d’obrir un escape room a l’antiga llibreria La gavina d’Amposta, amb el repte, precisament, d’intentar salvar-la.Per això vam organitzar una sessió especial el passat 28 d’agost de sis escriptors ebrencs (Carme Cruelles, David Comuñas, Sílvia Panisello, Tomàs Camacho, Mercè Falcó, i Jesús M. Tibau), amb el suport d’una de les ànimes dels diLLUMs, Ricardo Gascon.Només David tenia experiència en escape rooms, i per tant, tots i tottes arribàvem plens d’incerteses sobre el seu funcionament, però amb moltes ganes d’encetar els reptes i de jugar. Evidetment, no explicarem res del contingut, només que vam xalar moltíssim, una mica desorganitzats potser al principi, amb ànsia de cercar totes les pistes possibles, que anaven sorgint per qualsevol lloc. L’ànima de Clara, la gran llibretera ampostina, era ben present a cada pas, fent que l’olor de llibre sigui ben present en aquest espai.No us ho perdeu!
Categories: literatura

Najat El Hachmi: ‘No vull que els drets de les dones vinguin donats per la vida de Mahoma’

Vilaweb Lletres - Dj, 05/09/2019 - 21:50

‘No em vingueu a dir que la meva enemiga és la meva veïna rossa, quan em va costar Déu i ajuda encarar-me al pare i a l’imam.’ Aquesta és una de les frases del llibre Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62), el primer assaig de Najat El Hachmi (Nador, 1979), que, en aquest cas deixa la novel·la de banda, per expressar-se –diu– de manera directa i contundent. Amb una certa ràbia, alera del perill d’establir un cercle de tolerància sobre els mandats musulmans i de la discriminació de la dona, començant pel vel i continuant per la manca de llibertats sexuals. En un moment en què el corrent de pensament majoritari parla d’interseccionalitat i de recuperar les arrels feministes dels texts sagrats islàmics, l’autora de L’últim patriarca torna a posar la seva història de vida al centre per treure’n l’aigua clara. Després de la seva lluita d’anys per emancipar-se de la tradició familiar, diu que s’ha sentit decebuda per aquesta fragmentació recent del feminisme i en aquest llibre insisteix que s’ha d’aprofitar l’herència de l’anomenat feminisme occidental.

Em sembla que esteu molt empipada amb els qui parlen de feminisme islàmic. Al llibre dieu que el feminisme islàmic no és feminisme, és islamisme emblanquit. És un llibre que neix de la indignació?
—Jo crec que la ràbia, per si sola, no és gens útil. Sempre he canalitzat el malestar mitjançant l’escriptura. De fet, molts d’aquests temes ja els he explicats a les novel·les. Aquests darrers dos o tres anys, el panorama ha canviat. I crec que havia de ser més contundent i més clara. Perquè els mecanismes que ens fan anar enrere són molt i molt poderosos. L’únic recurs que tinc és l’escriptura. Per mi és un deure escriure això.

Què creieu que ha passat aquests darrers anys?
—Alguns sectors polítics neguen una realitat que jo he viscut i han viscut milers de dones a tot el món, Aquí l’han viscuda milers de filles de la immigració musulmana. Aquest llibre és una recapitulació, un ‘tornar a situar d’on venim’. Després hi ha coses que també he anat comprenent gràcies a l’escriptura, algunes que no veia o no n’era prou conscient. O no contextualitzava. Ha arribat un punt que he pogut fer una composició de lloc.

Quin és el perill principal?
—Convertim la religió en un element de significació política i això em preocupa i ens hauria de preocupar a tots. Si fem això, anirem cap a una deriva teocràtica ni que sigui només per als musulmans. Perquè, evidentment, hi ha persones que aquest debat no els afecta en res. No els afecta que hi hagi aquesta ingerència del fet religiós en la política, però ni que sigui per als musulmans és molt perillós. Perquè si la immigració ens ha permès res és fugir d’uns règims que des dels més laics fins als més rigorosos tenen un element conflictiu per a les llibertats individuals de les persones: que són règims teocràtics. Les seves lleis es basen en qüestions religioses. Tens un país molt obert com el Marroc que, en canvi, té lleis absolutament discriminatòries per a les dones que es dedueixen dels textos religiosos, i països en els quals són molt més salvatges.

També als països que no són musulmans?
—També. No podem establir una societat paral·lela en què l’islam tingui un pes important. I això és una cosa que ha anat passant i que, curiosament, no és una demanda sorgida dels musulmans. En conec molts que mai de la vida no els ha passat pel cap de crear una associació de musulmans. La qüestió bàsica per la qual s’organitzen és pels oratoris o per alguna festivitat però no els ha passat pel cap, per exemple, de representar-se políticament com a musulmans i d’interpel·lar els musulmans políticament i demanar el vot dels musulmans. Això no és una necessitat de la població musulmana, sinó una necessitat que crea la política perquè des del principi, des de fa molts anys, ens instaven a organitzar-nos perquè es volia que hi hagués interlocutors de la comunitat.

Dieu que no hi ha una sola comunitat.
—La comunitat en si no existeix perquè hi ha moltes comunitats, moltes petites comunitats que ens diferenciem per molts elements. Aquí, per exemple ningú no parla de la qüestió de la llengua; ser amazic o no ser amazic és un fet rellevant que sembla que quedi en un segon pla quan hi entra l’element religiós. I hi ha persones que es proclamen representants d’aquesta comunitat sense que ningú els hagi votats. Jo no he votat cap representant de la comunitat musulmana ni de la comunitat marroquina. Jo crec que no s’ha de fer aquesta distinció.

Per què creieu que hi ha aquest interès a representar políticament el col·lectiu musulmà?
—Hi ha interès a anar a buscar el vot musulmà. A Catalunya es compten mig milió de musulmans. Però jo pregunto: com ho compteu? Perquè en aquest mig milió jo també seria musulmana. Fem entendre a les generacions més joves que tenen el dret de representar-se políticament com a musulmans. O que les seves demandes religioses poden estar per sobre de segons quines lleis generals. Aquest és el punt que per mi és més perillós. Aquests darrers dos anys aquest tema ha estat molt sobre la taula amb taules rodones en què he intervingut i, és clar, veig que no hi ha una consciència de separació entre el fet religiós i el fet polític.

Per què creieu que no n’hi ha?
—Perquè ningú no els ho ha ensenyat. Ens pensem que com que aquí ja és fet es transmetrà automàticament. Tens nois joves que han nascut o crescut aquí i que es van fent la idea que la seva religió ha de ser respectada fins i tot en aquells aspectes en què no és respectable.

Els mitjans de comunicació també difonen aquest missatge de respecte i de no ingerència en les creences o tradicions religioses de cada cultura. Expliqueu al llibre que molts periodistes tenen por de jutjar.
—Hi ha una idea malentesa de diversitat i d’inclusió. Hi incloem coses que són una discriminació flagrant dels drets de les dones. I ho fem d’acord amb la llibertat d’elecció. Com si l’única cosa que ha de definir la nostra posició és si la persona ho ha triat lliurement o no. Evidentment, si estic obligada a portar mocador o qualsevol altra peça de roba com el nicab, que va destinada a tapar el cos de la dona, no sortiré a dir que m’hi obliguen. Això és evidentment un ordre patriarcal.

Moltes dones musulmanes argumenten que el mocador és un símbol de la seva identitat i una manera de fer front a l’homogeneïtzació cultural occidental.
—Sí, ara hi ha noies que diuen: és que jo hi dono un altre significat. Perquè per mi significa identitat. Però no. Tu no canvies el significat d’una cosa només a títol individual. El significat de les coses és col·lectiu i si no fos que hi ha tots els fonamentalistes obsessionats a tapar-nos, et diria: ah molt bé, tries lliurement. Si no fos que al barri hi ha una pressió brutal sobre les noies, jo et diria: ah, molt bé.

—’Acates la llei del pare o no ets dels nostres’, dieu al llibre. No és una elecció si no pots decidir no fer-ho sense rebre’n les conseqüències.
—No es pot negar el malestar que hem viscut tantes, pel qual hem pagat un preu caríssim. A part d’estar enfadada, estic molt decebuda, perquè durant molts anys jo em pensava que érem a la mateixa nau que altres dones religioses. Jo continuo defensant que la gent no sigui estigmatitzada per la manera com va vestida, però m’he trobat sola. Perquè quan he defensat coses tan bàsiques com la llibertat sexual, la seva resposta ha estat molt tèbia o fins i tot m’han acusat de perseguir-les. Al capdavall, és com un bany de realitat. I dius: tot aquest patiment meu, tu ni tan sols el consideres. Perquè la llibertat sexual, per a una dona que és creient, és secundària, ho considera una frivolitat. I jo crec que és un dels pilars fonamentals de la lluita feminista. Si una cosa hem fet és precisament aprendre de tota la història del moviment feminista i de la manera com s’ha desenvolupat als diferents països.

Ara es parla d’interseccionalitat.
—Sí, últimament sembla que ens insten a buscar cadascuna un feminisme. Que per a cada dona hi ha un feminisme i que si tu no pertanys a un col·lectiu no pots opinar sobre la discriminació que rep una altra dona. La discriminació és discriminació i és molt evident. Tu saps quan t’assetgen o quan et violen. No es pot posar en dubte. He aprofitat tot el llegat de l’anomenat ‘feminisme blanc occidental’, que és una denominació molt recent (la primera vegada que la vaig sentir vaig quedar parada). He aprofitat tot allò que he trobat de feminismes, m’és igual des d’on vingués. M’importava què em deia i les eines que em donava. Crec que s’ha d’aprofitar el llegat del feminisme occidental, se n’ha d’aprendre. Perquè si no, què? Hem de començar de zero? Inventar-nos una altra cosa? Hem de desprendre els nostres drets dels textos religiosos de l’any 600 per veure què feia Mahoma? Som a l’any 2019, jo no vull que els drets vinguin donats per la vida de Mahoma. M’és igual què feia Mahoma!

Dieu al llibre que els islamistes s’han adaptat al medi i ara articulen els seus missatges opressors en clau de modernitat, de drets humans, de justícia universal, fins i tot de feminisme. I quin creieu què és l’origen d’aquest discurs que es va imposant ara?
—Quan jo era adolescent no vaig tenir a l’abast aquests corrents de pensament. Però ara s’hi pot accedir gràcies a les xarxes socials, o bé en entitats i organitzacions que volen capitalitzar el vot musulmà. Per què hi ha molt de poder, aquí! Des dels països d’origen també s’exerceix una influència per mirar de tenir controlats els descendents de la immigració. No es poden permetre que ens oblidem del país d’origen perquè això, entre altres coses, implica unes pèrdues econòmiques força importants. Fins i tot ho promouen alguns sectors acadèmics. Comença a haver-hi pensadores a Espanya que et diuen que l’islam és una essència immutable que no s’ha de tocar perquè occident vol colonitzar-te.

El colonialisme. Al llibre argumenteu que l’islam també colonitza.
—El fonamentalisme islamista, el que té més poder ara mateix en totes les branques, ens colonitza. Ens colonitza al Marroc i ens colonitza aquí. En el moment que va aparèixer tot això no n’érem ni conscients. Perquè si et ve un senyor que és expert en religió i et diu que la teva manera de practicar és incorrecta i per ser un veritable musulmà has de seguir unes regles molt més rigoroses que les de la teva família, això és una colonització. I és una colonització que ve del golf Pèrsic. El capital saudita, l’hi posen a cabassos al Marroc i van eliminant formes locals d’entendre l’islam. Per exemple, al Rif, tenien una manera d’entendre l’islam que es va perdent.

Quines estratègies fan servir per tenir aquesta influència?
—Abans ens arribaven per la parabòlica i ara ens arriben per Instagram. A mi m’envien publicitat de dones amb mocador amb tot això de la modest fashion, la moda modesta, amb la cara esborrada. Per què, és clar, la cara d’una dona no pot ser pública. Les revistes de moda han entrat a representar també aquest fenomen.

Sembla una barreja de capitalisme i identitat, oi?
—Sí. Hi ha una imatge que jo crec que és la imatge que representa exactament tot això. Quan Trump va prohibir l’entrada de musulmans, hi havia una imatge que corria per les xarxes: una dona amb un mocador que era la bandera americana. I jo vaig pensar: no pot haver-hi més imperialisme que aquesta imatge! Perquè és el capitalisme cru i pelat i el fonamentalisme islamista. Però fixeu-vos que amb l’Aràbia Saudita no hi ha la prohibició que entrin els seus ciutadans als Estats Units. Això que vivim són dos patriarcats junts.

Després de la vostra lluita per emancipar-vos de la tradició familiar, ara dieu que us trobeu sola una altra vegada, deixada de banda per les companyes feministes.
—És una mica decebedor. Vaig anar a la reunió de veïns que es va fer al meu carrer, on hi havia l’Anglada recollint signatures en contra, per defensar l’oratori. I després al mateix oratori hi va a predicar un senyor que té una obsessió malaltissa amb les dones i que no feia res més que parlar del perill que representàvem les filles de la immigració. Personalment, he tingut moments molt durs, perquè fins i tot he perdut amistats, gent que em semblava que anàvem totes a una. Quan vaig escriure que no em semblava bé que la primera ministra de Nova Zelanda anés amb mocador em van començar a dir que atacava la dona musulmana! Mai de la vida, i mira que conec moltes dones que porten mocador, mai no he dit a una dona adulta què ha de fer amb el seu cos. Però la decepció prové d’aquesta sensació que no anem al mateix vaixell. Perquè jo defensaré fins on calgui les llibertats individuals però hi ha gent que no defensa la meva. No veuen aquest preu tan alt que hem pagat. El fet important és que ara hi ha noies jovenetes en situacions terribles, vivint coses que nosaltres vam viure fa trenta anys i que no tenen manera de defensar-se’n, perquè les silenciem a tot arreu. I una altra cosa que comença a passar, des que els meus missatges són més clars, és que van sortint aquestes noies.

I què diuen?
És curiós perquè, a les xerrades, elles sempre es queden al final i mig amagades. A mi em va caure com una galleda d’aigua freda, un dia que vaig fer una xerrada a la biblioteca d’un poble, que al final vinguessin dues noies de setze o disset anys per dir-me: ‘No em puc creure que una persona de la teva edat pensi com nosaltres.’ Vaig pensar: ‘No hem avançat.’ Però és que no hem fet res per avançar. Hem donat per entès que les coses passarien totes soles. I les coses no passen totes soles. Jo crec que serà un camí molt llarg. Em conformaria que alguns sectors que no hi són implicats no fossin còmplices del masclisme que hem hagut de suportar. Que una nena nascuda en una família immigrant pugui tenir una infantesa igual que les seves companyes.

Que pugui triar?
—Però tornem al mateix lloc. Elegir masclisme no és cap solució. Jo m’ho he qüestionat durant molt de temps. Però el masclisme és masclisme, independentment que sigui triat lliurement o no. Hi ha coses molt bàsiques que es podrien fer que crec que farien més bé que mal.

Quines?
—Doncs a l’escola primària no hi hauria d’haver ni una sola nena amb mocador. A la secundària, ja podem començar-ho a debatre, cosa que també ens ha faltat: un debat obert, sense polaritzacions i que de seguida se’ns acusi de ser racistes, native informants i no sé quantes coses. A mi se’m trenca el cor de veure nenes de tres anys amb mocador.

Doneu les gràcies a una professora que us va prohibir de portar mocador.
—Jo vaig anar a una escola de barri on hi havia moltes mestres que venien d’una lluita molt important. De bon començament, una de les seves prioritats, en el cas de les famílies marroquines, era garantir els drets de les nenes. I van batallar i van lluitar per cada bocí de llibertat i d’igualtat: les excursions, la piscina, la participació en activitats… Vaig tenir una conversa amb ella no fa gaire i em va dir: fem allò que fem, si no ho feu vosaltres, no podrem canviar res. Continua veient moltes noies que expliquen aquesta experiència.

Ja teniu una trajectòria com a escriptora i com a persona pública que reivindica els drets de les dones que han nascut en famílies musulmanes. Com ho ha viscut la vostra família durant aquests anys? Ara n’esteu separada o creieu que el vostre activisme ha produït canvis també en el nucli familiar?
—En un primer moment hi va haver una separació molt traumàtica, i després, amb alguns membres de la meva família es van refer. Però som una família molt gran.

I les dones de la vostra família, què en pensen de la vostra actitud?
—No ho sé. Jo batallo molt. Em discuteixo molt amb elles i continuo fent proselitisme feminista. Perquè de vegades, fins i tot vivint la injustícia, costa molt de prendre consciència. I a prendre consciència s’hi triga molt de temps. Perquè necessites educació i tota una cultura feminista que no sempre tens a l’abast. De vegades, és insistir en coses del dia a dia.

Alguna cosa que detecteu que s’ha d’activar?
—Una de les meves batalles fonamentals la tinc quan les dones són molt dures i molt crítiques amb les altres dones, amb el comportament de les altres dones. Són intransigents i veuen que totes les culpes són d’elles. I jo sempre pregunto: i ell què? Ell no és responsable de res?

També és un principi del feminisme no culpar altres dones.
—En el cas de disputes matrimonials, sempre la primera sospitosa és ella. O quan es parla d’aguantar. Les dones t’aconsellen que aguantis, que resisteixis en una situació que potser no t’agrada. És una feina de formigueta. Per això crec que l’educació és fonamental. I molts d’aquests temes resten fora de l’educació perquè són conflictius, perquè no tenim un paraigua general que ens digui això s’ha de tractar d’aquesta manera o d’aquesta altra. Una vegada un noi d’origen marroquí en un col·loqui va dir: ‘Tot això que expliques del masclisme jo no ho veig tant.’ I no vaig haver ni de contestar perquè va sortir una noia, companya seva, i va començar a dir: ‘Mira, tu pots sortir i jo no, jo he de preservar la virginitat i tu no, etc.’ També hi ha noies que són molt valentes i molt lluitadores i crec que hi ha moltes oportunitats i podrem canviar coses. Jo no em conformo.

Us ajuda el fet de trobar referents internacionals com ara Mona Eltahawy, amb qui fa poc que vau compartir diàleg a Barcelona. Aquestes aliances internacionals fan forta la vostra lluita, oi?
—Sí, sí. I jo agafo tota la bibliografia que trobo. Per exemple Leila Slimani, que té un llibre fantàstic que es diu Sexo y mentiras, sobre la sexualitat de la dona marroquina. També tens dones d’aquí. Jo crec que és un moviment imparable i no podem deixar que ens tornin a enredar i que ens venguin com a coses fantàstiques coses que sabem per experiència que no ho són.

L’escriptor francès Michel Houellebecq parlava d’aquesta societat distòpica on la gent es convertiria a l’islam per cercar una identitat, una forma d’espiritualitat. Què en penseu, de les dones que es converteixen a l’islam?
Triar l’islam aquí és un exotisme gairebé, però tenint en compte que en la majoria de llocs no pots triar islam sí o islam no, perquè és un sistema masclista, és greu. Hi ha moltes opcions per a trobar l’espiritualitat, no creieu? Jo crec que el fonamentalisme també ha anat molt a intentar captar aquest vessant espiritual. Perquè això dóna molta força i molta legitimitat. Per la xarxa corren molts vídeos de dones que s’han convertit. Amb tots els respectes, eh?, perquè n’hi ha que jo les conec i me les estimo, i no els vull cap mal ni de bon tros. Però no sé si han pensat en aquesta paradoxa.

En els vostres llibres heu parlat unes quantes vegades de la llibertat sexual o dels cossos. També en vau parlar amb Mona Eltahawy.
—Sobre això també hem d’educar, perquè moltes noies i molts nois continuen pensant que la dona que vol viure la seva llibertat sexual és una puta. S’ha d’exposar que encara que neixis en una família musulmana tens el dret de fer allò que et doni la gana amb el teu cos. És igual qui dicti les normes. Per a mi és una cosa que, tot i haver-la escrit i haver intentat ser tan lliure com he pogut, durant un temps la vaig viure amb una càrrega de culpa molt important.

Aquests mesos haureu de ser més activista que escriptora?
—No sé gaire bé què és, això de ser activista. Si és escriure llibres com aquest, llavors sí que ho sóc. Jo m’imagino sempre les activistes a la plaça… En realitat, tinc ganes de tornar a les novel·les.

The post Najat El Hachmi: ‘No vull que els drets de les dones vinguin donats per la vida de Mahoma’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Comença la Setmana del Llibre en Català: una guia

Vilaweb Lletres - Dj, 05/09/2019 - 17:00

Des de demà i fins al diumenge 15 de setembre, l’Avinguda de la Catedral de Barcelona acull la 37a Setmana del Llibre en Català, la fira del llibre en llengua catalana més important de tot l’any. Els lectors trobaran les novetats que acaben de sortir aquest setembre, i també i sobretot els llibres de fons d’uns cent noranta segells editorials. I aquesta oferta literària ve acompanyada per un programa d’activitats que dóna protagonisme als escriptors i ofereix pensament i reflexió.

Us oferim una guia per afrontar el programa d’activitats de La Setmana, que és immens, ja que ofereix 270 activitats, 60 de les quals adreçades al públic familiar i 13 al públic jove, a més de 250 signatures i 12 itineraris literaris. Us recomanem que feu servir el cercador de la web de la Setmana per localitzar els escriptors que hi participen i altres activitats que siguin del vostre interès.

Les activitats literàries de la Setmana es duran a terme en tres escenaris i s’han articulat al voltant de diferents temàtiques i seccions. Per exemple, cada tarda es dedicarà a una temàtica. Es parlarà d’història de Catalunya, de contes, de feixisme, de feminisme, de ficcions, de música, de la Guerra Civil i de postguerra, de pensament, de traducció i del procés.

Escriptors presents a la setmana

Entre els 260 escriptors que seran presents en les diferents activitats i signatures de la Setmana hi trobareu: Albert Sanchez Piñol, Martí Domínguez, Najat El Hachmi, Bel Olid, Joan Santanach, Xavier Bosch, Màrius Serra, Pere Francesc Rom, Jordi Pàmias, Carla Gracia… L’escriptor David Lagercrantz, autor del sisè volum de tancament de la saga Millennium, és el convidat especial de La Setmana i hi participarà el dissabte dia 7 a les 20.00.

A l’espai ‘Fem una copa amb…’ (enguany es fa una copa de vi i no pas de cervesa com altres anys, perquè el patrocinador ha passat a ser la DO Catalunya) diferents escriptors conversaran amb un periodista cultural. Hi participaran: Ferran Torrent, Jordi Lara, Marc Pastor, Irene Solà, Toni Sala, Mireia Sallarès.

Una Setmana de Països Catalans

Andorra, la Catalunya Nord, les Illes Balears i València també són presents a La Setmana a través de la participació del Ministeri de Cultura del Govern Andorrà, l’Associació del Llibre del Pirineu, l’Associació d’Editors d’Andorra, l’Institut d’Estudis Andorrans, l’Associació d’Editors del País Valencià, el Gremi d’Editors de les Illes Balears i l’Institut d’Estudis Baleàrics.

Hi haurà dies temàtics: el dia de les revistes i la premsa en català; el dia de les Biblioteques, el dia de l’Ensenyament, el dia de la Collita Valenciana i el Dia dels Pirineus. Entre els autors de la Collita Valenciana que seran presents a la Setmana, el diumenge dia 8, trobem: Gustau Muñoz, Antoni Ferrando, Jaume Pérez-Montaner, Francesc Mompó, Lourdes Toledo, Miquel Borrell, Amàlia Roig Blasco, Miquel Torres, Carme Morera, Tona Català, Joanjo Garcia, Mariló Sanz, Josep Lluíg Roig, Agustí Colomer i Elvira Cambrils. La Collita Valenciana és coordinada per l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV).

El Matí Jove

‘El matí de… ‘ és una altra secció que proposarà matins temàtics: el Matí del Lleure, el Matí de la Il·lustració, el Matí Jove i el Matí Negre. Enguany destaca l’esforç de l’organització de la Setmana per fer atractiu el Matí Jove, per captar l’interès dels lectors adolescents i joves. Entre més, es farà una taula rodona a l’entorn del còmic i el manga català, amb Oriol Estrada, Sergio Pérez i Olga Resina, i l’espectacle ‘La màgia dels llibres’ de Màgia Diver. També es presentaran llibres de Lolita Bosch i Oriol Malet, Care Santos i Carles González, Marc Artigau i Miguel Gallardo, Núria Perera i Mar González, Marta Maneu-Borja i Marta Botet.

La Nit de la Setmana

Cada vespre la fira s’acomiadarà amb un petit recital de poesia. Però hi haurà un dia, el dissabte 7, que la fira serà oberta fins a la mitjanit, amb música i literatura i una sèrie d’activitats organitzades per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC) i el TR3SC. Entre les propostes destaca la sessió de Poetry Slam, a càrrec de Salva Soler a les escales de la Catedral, amb micròfon obert. També hi haurà molts autors signant els seus llibres.

Itineraris

S’han organitzat onze itineraris literaris per diferents indrets de Barcelona, Aitona (el Segrià) i Lleida. Són: ‘Barcelona en femení. Passeig pels barris de Santa Anna i la Catedral’, a càrrec d’Elisenda Albertí (dissabte dia 7); ‘La Barcelona de Pere Calders’, a càrrec de Tessa Calders i Diana Coromines (dissabte dia 14); ‘La Barcelona germànica i del Benelux’, a càrrec de Joan Maria Serra (dissabte dia 7); ‘Atles de l’oblit’, a càrrec de Teresa Ibars, acompanyada de l’actriu Violeta Porta i el músic i actor Joan Baró (diumenge dia 8 a Aitona, el Segrià); ‘La trista Barcelona de la postguerra’, a càrrec de Pilar Romera (diumenge dia 8); ‘Homenatge a Catalunya’, a càrrec de Fernando Casal i Jordi de Miguel (diumenge dia 8); ‘Una família imperfecta’, a càrrec de Pepa Roma (dimarts dia 10); ‘Primàries de sang’, càrrec de Pau Juvillà i David Marín (dijous dia 12 a Lleida); ‘Entre murs’ a càrrec de Marta Segura Cloquell (divendres dia 13); ‘Joan Brossa’ a càrrec de Carles Rebassa (dissabte dia 14); ‘La Barcelona de Ramon Berenguer’ a càrrec de Jordi Nogués (dissabte dia 14).

Commemoracions

La Setmana celebra els aniversaris de Club Editor (60 anys); Quaderns Crema (40 anys); Combel Editorial (30 anys); Alrevés (10 anys) i Mosaic Llibres (5 anys). I organitza actes a l’entorn dels escriptors Teresa Pàmies i Joan Brossa, dels quals enguany se’n celebra el centenari. Així també es dedicarà un acte a Ricard Salvat, quan fa deu anys de la seva mort, i es recordarà Robert Saladrigues, que fa pocs mesos que ens va deixar.

Manifest contra la violència de gènere

L’any passat, la Setmana, amb el PEN català i l’Associació Catalana pels Drets Civils van fer públic el ‘Manifest per la Llibertat d’Expressió’. Enguany, també hi haurà un àmbit d’acció solidària, en aquest cap centrada en la denúncia de la violència de gènere. Es convidaran especialistes que parlaran sobre la situació actual i donaran informació per entendre millor el problema i eines per poder preveure’l i combatre’l. El manifest de la Setmana contra la violència de gènere es llegirà el diumenge 8 i serà a càrrec de l’escriptora Gemma Lienas.

Premi Trajectòria i premi especial de la Setmana

Enguany el 23è premi Trajectòria destaca la feina feta per Margrit Lömker i Oriol Serrano, responsables de la distribuïdora Les Punxes, pels seus cinquanta anys tirant endavant aquesta tasca, des del compromís empresarial i personal amb el món del llibre, des de la distribució, que és una baula essencial del sector. L’acte de lliurament se celebrarà el dijous 12 de setembre a dos quarts de 8 del vespre. Els guardonats rebran una obra de l’artista Ignasi Aballí.

Enguany també s’atorgarà el premi Especial la Setmana a la revista Cavall Fort, per la seva tasca ininterrompuda al llarg de 58 anys de treball a favor del foment de la lectura, de la defensa del català i la consciència de país. L’acte de lliurament se celebrarà el dissabte 14 de setembre a dos quarts de 7 de la tarda.

Durant la Setmana també s’atorgaran el premi Núvol de Contes (dissabte dia 14), premi Aurora Díaz Plaja (dissabte dia 7), premi Illa dels Llibres, premi Coca-Cola de Relat Breu, premi Vila de Martorell (dissabte dia 14) i premi Nèstor Luján de Novel·la Històrica (dimarts dia 10).

Una curiositat

Entre els llibres que es podran trobar a la Setmana n’hi ha un de ben especial, perquè serà de venda exclusiva durant la Setmana a la caseta 52. Es tracta de Literatura de proximitat, un recull de contes de Joan Vigó, Jordi Nopca, Elisenda Solsona i Jaume C. Pons Alorda coeditat per LaBreu, AdiA, Males Herbes i l’Altra editorial.

The post Comença la Setmana del Llibre en Català: una guia appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Chip, Chipin i el pastor


He trobat aquesta activitat al meu llibre de 3r d'EGB (primers setanta).
Us convido a escriure un final a la història de Chip, Chipin i el pastor.
Gràcies.

Categories: literatura

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor)

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -


Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)


Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)


Categories: literatura

malmesos ulls

Malmesos ulls,
closos i oblidats de la llum..Paraules inspirades per una imatge del blog Màfia mental.
Categories: literatura

Philippe Lançon: ‘Amb el temps, la por, si no passa res, se’n va’

Vilaweb Lletres - Dm, 03/09/2019 - 21:50

El 7 de gener de 2015 Philippe Lançon tenia dues opcions: o bé anar a la redacció de Libération o bé anar a la de Charlie Hebdo, el setmanari satíric francès on es feia el consell de redacció per definir el número de la setmana. I va anar a la revista satírica. Una estona després d’haver començat la reunió, on es discutia de tot amb el màxim sentit crític, dos homes varen entrar a la redacció, varen matar una dotzena de persones i en varen ferir onze més. Un dels ferits fou Lançon, que es va quedar sense mandíbula, gairebé com els soldats francesos que a la Primera Guerra Mundial varen tornar sense queixos i varen encunyar l’expressió gueule cassé. Més de dos-cents dies d’hospitalització i múltiples cirurgies varen forjar un nou Philippe Lançon, un home que manté els valors d’abans i alguns dels seus records, però que és totalment diferent d’aquell que fou ferit a la redacció de Charlie Hebdo.

La narració d’aquesta experiència terrible, la de la reconstrucció de la identitat pròpia i la de la reconstrucció de la col·lectivitat, l’explica a L’esqueix de carn (Angle Editorial), un títol –en català– que l’ha fascinat per la sonoritat. ‘Sóc molt feliç de ser a Barcelona, una ciutat que estimo sobretot pels grans escriptors que he pogut entrevistar fent de periodista i perquè el meu llibre ha sortit també en català, un idioma misteriós per a mi que vull aprendre per redescobrir què he escrit’, diu. Una mica abans Rosa Rey, la seva editora en català, explicava: ‘Comencem el curs amb una obra sensacional, que posa la pell de gallina i que és plena de referències a l’alta cultura i al dolor físic i emocional i que mostra l’optimisme de ser viu.’

El llibre també ha estat publicat per Anagrama. Jorge Herralde explica que la coneixença amb Lançon ve de lluny, dels temps en què el periodista havia volgut entrevistar un tímid Roberto Bolaño que no es fiava del seu francès per a la conversa. ‘No pateixis, en Philippe parla castellà perfectament gràcies a moltes aventures amoroses’, va dir Herralde a Bolaño, que va poder veure la doble plana a Libération poques setmanes abans de morir-se.

Anècdotes a banda, L’esqueix de carn és un llibre duríssim, però alhora d’una bellesa colpidora. ‘He tingut la sort que les guerres han estat molt bones per als cirurgians, que han pogut desenvolupar les seves tècniques, i després aplicar-les a la medicina convencional; com el càncer de mandíbula, per exemple. Allò que vam viure nosaltres a la redacció de Charlie Hebdo, situada entre la plaça de la República i la plaça de la Bastilla, dos dels símbols principals de França, va ser un acte de guerra. Però, compte, l’atemptat el varen fer dos fills de la República, dos pobres homes joves; àrabs, sí, però francesos’, explica. I afegeix: ‘El meu llibre no és polític, ni sociològic, és un conte on explico la vida d’un home que sobreviu a un atemptat i què passa a la seva vida, al seu voltant i a la seva memòria. Recobra una vida que ja té cinquanta anys, però en la qual hi ha un tall. Ha sobreviscut. És una persona molt semblant i a la vegada molt diferent de la que ja no existeix.’

Lançon és capaç d’explicar extraordinàriament bé el dolor ara que ha recuperat les paraules. ‘Penseu que la boca ens serveix per a menjar, per a comunicar-nos, per a besar. Al principi jo no sentia dolor perquè sempre anava medicat, però a poc a poc els nervis han tornat a créixer i a omplir la meva mandíbula. És com si constantment algú et colpegés amb tota l’ànima i has d’aprendre a resistir els efectes de la sensació. Per a mi, que sempre he parlat més del compte, haver d’estar més d’un mes sense parlar ha estat molt dur. Aprens a valorar molt el silenci. He hagut d’acollir el dolor i ensinistrar-lo. I això és formidable perquè no et deixa espai ni per a l’odi ni per al rancor.’

Sovint li retreuen aquesta manca d’odi als autors de l’atemptat, però ell respon: ‘Tots aquests anys he treballat en tota mena de diaris d’esquerres. Alguns de molt radicals i alguns que no ho són tant. I sempre m’he mantingut en la meva posició socialdemòcrata i pacífica, poc radical, que per als amics sovint és poc comprensible. A l’hospital també he estat així. L’odi és moda, fins i tot en la creació literària, i per a mi no serveix de res; no és una bona gasolina per a escriure un llibre.’

De fet, el procés d’escriptura de L’esqueix de carn també ha estat bastant singular. ‘He escrit el llibre en uns sis mesos, però no ha estat pas una teràpia, sinó que sorgeix després de la teràpia. Primer hi ha hagut la cirurgia, els psicòlegs, els fisioterapeutes, els amics i els amors i llavors, dos anys després, he pogut escriure el llibre, quan la teràpia d’urgència s’havia acabat. Havia passat un any i mig entre la primera frase del llibre i la segona, que no vaig poder escriure fins que no vaig sortir del laberint. Havia d’esperar i entendre que el llibre és el producte d’un altre home, que ja no és la víctima, sinó que és l’escriptor.’

Fins al punt que Lançon va acabar de revisar el darrer capítol mentre esperava per baixar al quiròfan per a una cirurgia –menor, en comparació amb totes les que li havien fet. ‘Tenia tres hores lliures i vaig entendre que l’havia d’acabar llavors, abans no arribés l’encarregat de baixar-me a baix, de qui coneixia perfectament les passes per tot el temps que havia passat a l’hospital abans d’aquella darrera cirurgia. Vaig saber que ja era un altre home qui l’havia escrit.’

Lançon explica també: ‘Cada vegada m’interessen menys els terroristes; els articles que en llegeixo no m’ensenyen res que no sàpiga, sé en quin món visc. Sobre el terrorisme, una novel·la de Conrad m’ha interessat infinitament més que no pas tots els assaigs que he llegit, i això que era un escriptor molt conservador. Però a partir de la ficció comprèn molt bé l’ànima dels terroristes.’

Les ferides de l’atemptat li han afectat la capacitat lectora. ‘I això és terrible, perquè feia crítica literària, i encara en faig. Ara llegeixo molt a poc a poc, sobretot assaig, i no sé com encarar la ficció ni com a lector ni com a escriptor’, explica. L’altra conseqüència és el domini de la por. Mentre era a l’hospital el van canviar de cambra, i la primera cosa que va veure va ser la possibilitat que algú li disparés del sostre estant. Ho va veure ell i ho varen veure els policies que el vetllaven. ‘Tenir por no és el problema, sinó què en fas, de la por. Es combat amb el caràcter i la força de voluntat. Quan vaig tornar al metro i veia nois àrabs amb motxilla em pensava que portaven bombes. I volia baixar. Però no vaig baixar mai. Si hagués baixat la primera vegada hauria acabat baixant sempre. Ara continuo anant amb metro i amb el temps, si no passa res, la por se’n va.’

The post Philippe Lançon: ‘Amb el temps, la por, si no passa res, se’n va’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La literatura catalana i la guerra civil als Països Catalans

(Vídeos, fotografies...) Llorenç Villalonga: els escriptors mallorquins que donaren suport al genocidi contra el nostre poble (2.000 mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme)


De Llorenç Villalonga a "Una Arcàdia Feliç", obra de Miquel López Crespí


Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent, exdirigent de la LCR



No és la meva especialitat la crítica literària, però tot autor i tota obra literària està subjecte a la crítica social. No tenc prou coneixements literaris ni lingüístics però no m'escarrufa perquè tampoc els tenia l'escriptor espanyol Lorenzo Villalonga/Salvador Orlan. Ho reconeixia ell mateix. I tot i que els membres dels sanedrins culturals el consideren un dels més grans escriptors en català, no és el meu cas.

Salvador Orlan o Lorenzo Villalonga, que tanto monta, monta tanto, mai no va tenir un estil propi definit, ni definitiu, perquè les seves obres van ser sempre apedaçades, refetes, refregides i esmenades. Els especialistes en la matèria argumenten que la seva versatilitat pot correspondre al que imposava el corrector de torn, perquè ja sabem que els editors tenen en relació als escriptors sense recursos la mateixa força dels patrons en relació a les persones assalariades i a vegades més.



Fotografia de l'aventurer i assassí feixista italià Arconovaldo Bonacorsi, el "comte Rossi", agent de Mussolini a les Illes i organitzador del terror contra l'esquerra a l'inici de la guerra civil. Les col·laboracions de Llorenç Villalonga a Radio Mallorca a favor del feixisme contribuïren a facilitar la tasca dels falangistes mallorquins, assassins del poble mallorquí.

Si Camilo José Cela li va imposar que el títol espanyol de "Mort de Dama" havia de ser "La muerte de una dama" i no "Muerte de Dama", ja en tenim prou per a considerar les evolucions de l'autor, tot i que si es va rebotar l'any 1954 per les correccions ben justificades a Bearn de l'editorial Selecta.

El món de la cultura, de l'esport o de la religió en una societat mercantilitzada es regeix per les mateixes regles que qualsevol altra activitat i per això molts autors-productors i molts productes s'han de condicionar als criteris del patró. Només els esportistes o els escriptors o capellans que fruit del bricolatge previ han pogut accedir a posicions d'excel·lència poden gaudir de canongies si mantenen els seus servilismes.

Orlan/Villalonga aporta imaginació per a l'alçament de les bastides i la construcció de les seves obres, però la construcció del mite deriva d'un procés de bricolatge polític que bàsicament és el que ha possibilitat l'accés als altars de la catalanitat a un anticatalanista que desconeixia la seva llengua i que mai no es va considerar "mallorquinista" ni va tenir cap sentiment de mallorquinitat.

Lorenzo Villalonga va escriure la major part de la seva obra en espanyol, Cuentos sintéticos, La catástrofe del hotel, Cuentos blancos, Julieta Récamier i Diálogos socráticos (aquests a partir del 27 de setembre de 1931) en el diari El Dia. En l'autobiografia del seu germà Miguel Villalonga consta que Lorenzo Villalonga no escrivía en la llengua pròpia perquè no en sabia (pàgina 181) i s'estimava més dedicar el temps a aprendre l'anglès que dedicar-se a aprendre el mallorquí. La manca d'estima per la seva llengua era prou clara i curt el seu enteniment: no me creo además, que el mallorquín sea una lengua apta para expresar cosas un poco complicadas.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi") i el tinent coronell García Ruiz. També hi podem veure el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

Exceptuant Villalonga i altres ignorants, tots sabem que en qualsevol llengua es pot explicar qualsevol cosa.


Currículum


El 24 de setembre de 1924, Lorenzo Villalonga confessava en un article en el diari "El Dia" que sentia prevenció contra la literatura regional.



En els seus primers anys Mort de Dama va ser l'únic llibre publicat en català, però com diu el seu germà Miguel Villalonga: "era un libro españolista y estaba redactado en lengua vernácula por quien siempre alardeó de no conocer dicha lengua. (Un gramático local, de los del grupo de La Nostra Terra, se la había ortografiado pulcramente al autor). El corrector era Jaume Busquets ( Josep Massot i Muntaner, Cultura i Vida a Mallorca entre la guerra i la postguerra, 1930-1950, pàgina 43).

En una "Carta abierta a Gabriel Alomar", publicada el 15 d'octubre de 1931 a "El Dia", Lorenzo Villalonga escriu que no sent cap interès per l'autonomia balear ni la causa política de Catalunya, que el català és un dialecte, i que si tenia fills voldria que pensassin en francès. En el mateix diari, el 7 d'agost de 1936 escrivia a Mi Manifiesto : me cabe el orgullo, a mi hermano Miguel y a mi, de haber representado siempre la resistencia anticatalana en Mallorca.

En el període obert en el "Brisas" Lorenzo Villalonga escriu Fedra en castellà (el pròleg apareix el 12 de juny de 1932 i Salvador Espriu va fer la traducció al català l'any 1936). El 9 de desembre de 1934 apareix Cuento de Reyes, que més tard passarà al català en el conjunt de Narracions. Fedra, que l'any 1955 es publicaria en català va ser autocensurada segons Maria C. Bosch per les seves incorreccions. Altres aportacions a Brisas són Sol al mirador (juliol de 1934), Secreto de boudoir (març de 1935), Silvia Ocampo (maig de 1935), La dama fashiondeble (1935), Muerte de Dama (octubre de 1935) i Madame Dillon (juny 1936) --- interrompuda per la sublevació d'ell mateix i altres contra la democràcia republicana--. També escriu Centro (1934) , recull d'articles contra el català i contra el republicanisme. En català, només consta la publicació del poema Dafnis i Cloe en el mes de desembre de 1935.

L'any 1937 l'impremta Vich edita Madame Dillon també en espanyol: publica només un centenar d' exemplars que va regalar l'autor als amics. Un dels beneficiaris era Salvador Espriu amb el qual va tenir sempre la correspondència en espanyol.



L'any 1930 molts mallorquins i mallorquines eren absolutament analfabets . Dels 365.512 habitants. 166.646 no sabien llegir ni escriure (96.682 dones i 69.964 homes), i la majoria dels que no eren considerats analfabets, en realitat ho eren igualment. Els privilegiats que sabien escriure a més de llegir eren minoria i apartanyien a les classes socials benestants. Només el proletariat més conscient intentava amb molts esforços que la vida dels seus fills i filles pogués accedir a la comprensió lectora en espanyol, perquè el català escrit a Mallorca estava encara en pitjor posició i en aquell temps no passava de ser una curolla de capellans i petits burgesos perquè fins i tot les organitzacions obreres veien en el català, associat sempre a l'antic règim medieval un element contra el progrés.

L'accés a la comprensió del que es llegia era una privilegi, i això de llegir era cosa de quatre, com calia i volia el mateix Lorenzo Villalonga, aquell senyor classista que, deien, enviava a la criada a veure les obres del Teatre Principal i si havien agradat a la criada ja no hi anava. Qui llegia Villalonga ?

Com que la seva obra --gairebé tota en espanyol --- no gaudia d'èxit, entre els anys 1938 i 1950 Lorenzo Villalonga va desaparéixer pràcticament de l'escena.

Tornaria per a ser enlairat en els altars en un procés de bricolatge practicat des del catalanisme conservador que va fer costat a Franco des del primer moment.

El 15 d'abril de 1952, Lorenzo Villalonga escriu en el diari falangista Baleares "Vaticinios acerca del año 2000" que més tard aportaria a l'obra "Andrea Victrix."

Bearn o La sala de las muñecas, editada en espanyol l'any 1956 amb una tirada de 1000 exemplars va passar sense pena ni glòria.

L'any 1957 Lorenzo Villalonga obté el premi Gabriel Maura en els premis Ciudad de Palma, promoguts per iniciativa del falangista Gabriel Fuster Mayans (Gafim), regidor de l'Ajuntament, amb l'obra en espanyol Desenlace en Montlleó.

L'any 1958 es presenta als premis Sinergia, un concurs corporatiu on nom és hi podien participar els metges-escriptors, sense èxit.

El 14 de gener de 1962, Lorenzo Villalonga publica "Perdida Arcádia" en el diari falangista "Baleares".



L'any 1963 Bearn obté el premi de la Crítica de l'editorial Serra d'Or, que tenia en el seu consell de redacció a Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, Grande de España, membre de l'Institut de Ramon Llull i del IEC i combatent franquista.

L'any 1966 s'editen les Obres completes a l'editorial Edicions 62 on treballa Joaquim Molas, deixeble de Martín de Riquer, el que es fotografiava amb orgull amb Carlos Sentís en l'ocupació franquista de Barcelona.

El 7 de març de 1968 els monàrquics del diari ABC feia referència a "La muerte de una dama" : "es lástima que la edición esté poco cuidada en cuanto a corrección se refiere porque las erratas proliferan en cáda página"

L'any 1970 obté el premi Nacional de literatura Narcís Oller en un jurat que tenia entre els seus membres el falangista Gabriel Fuster i Mayans ( Gafim ) que havia col·laborat en la revista Brisas que dirigia el mateix Villalonga.

L'any 1973 amb l'obra Andrea Víctrix, Lorenzo Villalonga obté el Premi Josep Pla patrocinat per editorial Destino que publicava la revista del mateix nom d'orígen falangista.

El 14 de maig de 1988 la referència del diari ABC era: Muerte de dama es un libro esperpéntico, un tanto irregular en su estructura.

La "conversió" posterior al català de la major part de les obres previament escrites en espanyol ,d'aquest escriptor anticatalà ---Sol al mirador passarà a ser Narracions (1974);Secreto de boudoir passarà a ser Memòries d'un mirall ---, Diálogos socràticos es recollirà a La dama de l'harem (1974) i a Julieta Recamier (1980), Rosa y gris passarà a ser el rovell d'Un estiu a Mallorca, és la que ha fet possible l'entronització de Villalonga en la literatura catalana. Aquest procés polític ha fet possible que un escriptor reaccionari que obtingué la seva primera fama amb els seus pamflets d'exaltació feixista i pràcticament oblidat entre els anys 1938 i 1950 arribi avui a totes les escoles. I aquest procés polític emergeix des dels principis de la gestió política de la catalanitat en el franquisme i arriba a la seva plenitud en el postfranquisme.


Desmemòria


Per tal de combatre la desmemòria ens convé saber que la majoria dels escriptors mallorquins, en castellà o en català eren conservadors, més aviat propers a l'absolutisme tradicionalista, poc o gens republicans i en molts casos acceptaren el franquisme per convicció. Alguns d'ells tenien el carnet de Falange, o escrivien en la premsa falangista, tot i que la ideologia més propera era l'absolutisme tradicionalista.

Fins ara s'ha escrit molt del catalanisme de resistència al franquisme i en canvi s'ha escrit ben poc del catalanisme de connivència, com la d'Eugenio d'Ors,del comte de Caralt, Josep de Caralt i Sala, Eusebi Bertrand,Eduardo Aunós ( de la Lliga Regionalista a ministre de Primo de Rivera i després falangista), Llorenç Riber, i més tard amb la de Franco. La gran burgesia catalana mai no va acceptar la República. L'evolució de banquers abans regionalistes com el mallorquí Félix Escalas, Fernando Valls Taberner, del director del Banco de Vizcaya José Maria Talladas, Arnús i de bona part de la Lliga Regionalista ho manifesten. Dels homes de Cambó, cal esmentar Josep Pla, el seu secretari Joaquin Maria de Nadal va ser cronista de la Barcelona franquista, Bertran i Musitu va servir l'espionatge franquista, el felanitxer Estelrich també va trobar acollida en el règim, Martín de Riquer, grande de España, membre del IEC i de la Fundació Ramon Llull, va conquerir Barcelona per a Franco juntament amb Carlos Sentís i Josep Pla.

Narciso Carreras,Felipe Rodés i Baldrich, representant de Franco a París, Juan Vallès Pujals, president de la diputació de Barcelona refugiat a la Mallorca franquista.

Aquest catalanisme de connivència amb el franquisme, va gaudir a Mallorca i Catalunya d'espais de tolerància, perquè per a un sector important del règim dictatorial (Dionisio Ridruejo va entrar a Barcelona amb les tropes franquistes i pamflets en català) era millor mantenir addictes proclamadors del franquisme en les llengües vernacles, que posar a tothom en el lloc de l'oposició al règim.

D'aquí que aquest catalanisme de connivència va regir i segueix regint --perquè el franquisme és ben viu--, mitjançant els seus hereus polítics els sanedrins culturals derivats dels gestors dels poders polítics territorials. Mancats d'una ruptura amb el franquisme i abocats a la gestió cultural dels pròcers postfranquistes no és gens casual que entre els màxims representants de la catalanitat oficial trobem més traïdors que patriotes.


Manipulació del passat de Villalonga i fontaneria política


Manipular el passat i fer "accidental" el pas de Villalonga per la Falange és l'obra de desmemòria que s'ha bastit al llarg d'aquest anys.

Els crítics han enlairat als cels Villalonga i els mitjans, fins i tot públics, han intentat ocultar el passat franquista de Lorenzo Villalonga (recentment han fet el mateix amb Samaranch i Carlos Sentís) . Quan no han pogut fer-ho han minimitzat o matisat la seva adscripció al règim dictatorial, i fins i tot el seu pas "accidental" per la política justificant-la per les circumstàncies del moment.

Lorenzo Villalonga, segons Jaume Vidal Alcover era monàrquic. També ho era Franco com s'ha demostrat . Efectivament , Villalonga ho era al menys el 13 de gener de 1936 quan participava en les campanyes de Renovación Española juntament amb Pilar Careaga (que després va tenir un càrrec a FET y de las JONS i accedí a l'alcaldia de Bilbao amb el franquisme) , José Eizaguirre (que l'any 1938 presidiria la diputació de Guipúscoa) i el marquès de Mudela. Lluny de l'Arcàdia feliç, Pilar Careaga era enginyera i els marquesos de Mudela van industrialitzar Sestao. Allò que tenien en comú aquests personatges era: Acción Española, Action Française i Charles Maurras. I allò que tengueren de diferent va ser el seu destí, perquè el col·laboracionista Maurràs va ser condemnat a cadena perpètua i expulsat de l'Acadèmia Francesa, i en canvi Villalonga ha arribat al cel del reconeixement per part dels "demòcrates nostrats".

Vegem en els Escrits sobre Llorenç Villalonga (Damià Ferrà-Ponç), l'exemple de minusvaloració del passat falangista de Villalonga: publicà alguns articles -i fins i tot un poema, Falange (15-X-1936) -- d'acord amb el nou estat de coses " (pàgina 28), "no vaig poder evitar l'afiliació a Falange (pàg. 126)" " es troba afiliat com tant d'altres a la Falange Española" (pàgina 49 , "es veu obligat a signar protestes d'anticatalanisme teòric en diversos articles". És també en aquest moment delicat que publica lloances de la unificació de partits en el bàndol nacional" (pàgina 50), "Si va pertànyer a Falange es limità a intervenir --a més d'algun article -- dins el terreny sanitari (pàgina 68). "Una insinuació amable del seu amic Josep Moragues i Montlau li bastà per sentir-se obligat a ingressar dins Falange (pàgina 84)

El demagog José Carlos Llop escriu a Diario de Mallorca (7/10/2010): "Cuando oigo o leo que Llorenç Villalonga fue falangista y anticatalanista, me pregunto cuántos años va a tardar en descubrirse que también fue Jack El Destripador"

Passem a l'escriptor monàrquic Baltasar Porcel.

: "Llorenç Villalonga feixista? Potser, encara que igualment podríem titllar d'anarquistes o comunistes els qui van romandre fidels a la República i fins van haver de militar, o van voler fer-ho a l'embat d'un entusiasme inicial, en algun sindicat o partit. A penes interessat en política, fill de la formació que havia rebut, Villalonga en aquelles circumstàncies extremes va reaccionar també extremament. La seva devoció, les seves idees, són els seus llibres, i si avui, mig segle després d'aquelles tristes circumstàncies, hem d'erigir-nos fiscals, és que hem tornat a caure en la simple i total aberració. Villalonga fou què fou i com fou, per les mateixes raons i la lògica com altres varen resultar ser de diferent manera."

(Baltasar Porcel. "Història d'una novel·la", dins: Els meus inèdits de Llorenç Villalonga. Barcelona: Edicions 62, 1987, p. 237).


Subjectivitat


Tot roman inalterable --així ho entenia l'escriptor Villalonga,que feia valer els mateixos personatges i les mateixes situacións, reciclades amb el pas dels anys --- i per això mateix, al pas de mig segle, desdint Porcel no podem fer més que un ús intemporal d'actituds socials que no prescriuen:

Personatges com Lorenzo Villalonga van impossibilitar-me arribar a conéixer al meu avi matern, un proletari d'esquerres vinculat al món cooperatiu, i sindical del calçat i del tèxtil de Bearn, Fontnova o Arcàdia. Al temps que Lorenzo Villalonga es dedicava a l'exaltació feixista, el meu avi de Bearn perdia als 53 anys el seu ofici ferroviari a causa de la repressió , i amb els béns incautats va haver de posar-se a fer clots d'ametler i de figuera per tal de bastir l'Arcàdia feliç del frívol Lorenzo Villalonga, fins que va morir l'any 1941 a conseqüència de les esquerdes que en el seu ànim provocà la derrota. No tots els que matà el feixisme moriren afusellats a la paret del cementiri. Molts altres no pogueren suportar el patiment en el dia a dia i moriren víctimes de la vexació continuada.

Mentre el meu avi es rehabilitava amb l'aixada a l'Arcàdia feliç, l'arpellot escrivia en el seu diari de guerra un dia de setembre de 1937: "La Falange se aburguesa ... Ya se ven fascistas con vientre, desprestigiando el esbelto traje... No asimilaron ni una palabra de José Antonio... Yo recuerdo los primeros falangistas de Mallorca... percibí el aliento místico que ahora parece esfumarse. Desde el manicomio, las noches que hacía mi guardia allí, les oía disparar contra los rojos. En cuatro dias pacificaron Palma. Eran esbeltos, anónimos y oscuros con una oscuridad resplandeciente".

Poc més tard el dia 11 de setembre de 1937 escrivia a "Última Hora" l'apolític Villalonga : "había llegado el momento en que sólo había españoles y antiespañoles, y a estos hay que eliminarlos".

br>

L'Arcadia Feliç



Des de la meva subjectivitat propera a la xurma que odiava l'esnob decadent Lorenzo allò que puc dir és que l'obra de Miquel López Crespí és diferencia dels que han escrit sobre Villalonga només des de la perspectiva literària i entra en la consideració del subjecte per a la comprensió global del mateix. Miquel López Crespí des de la situació de Salvador Orlan com narrador-protagonista, desenvolupa una tècnica que Villalonga usà en algunes obres i reviu amb autenticitat el personatge i també el món que l'envolta: Emili Darder, el governador Espina, Gabriel Alomar.. Les paraules i els pensaments retornen i de manera cíclica reviuen trencant el pas del temps, per tal que sigui la persona lectora la que s'erigeixi més que en fiscal, en jutge, de les relacions que s'han volgut amagar del protagonista amb el món.

I d'allò que s'amaga de l'escriptor el mateix Miquel López Crespí escriu a "Els nostres: Aina Montaner". Miquel López Crespí diu: "n'Aina aconseguia llevar totes les faltes d'ortografia i sintaxi a La dama de l'harem, de Llorenç Villalonga, llibre que sortí amb el número tres de la col· lecció Gavilans de Turmeda. Són records ben precisos, ja que va ser precisament a una taula del bar Bosch on n'Aina em descobrí, mostrant-me'n els originals, com Llorenç Villalonga no sabia escriure correctament el català. A poc a poc, estudiant l'obra de Llorenç Villalonga arribaríem a descobrir per l'estil i el llenguatge emprat en cada novel· la la mà del corrector o correctora. En el fons, el professor Josep Antoni Grimalt, Aina Moll, Aina Montaner en el cas de La dama de l'harem o Jaume Vidal Alcover corregint i "creant" el mallorquí dels Desbarats esdevenien els fonaments, la columna vertebral de la creació de l'escriptor Llorenç Villalonga. Llorenç Villalonga, que durant dècades maldà per a ser reconegut com a escriptor espanyol, esdevenia per estranyes circumstàncies del destí un escriptor català sense saber quasi res de la cultura, ni dominar la gramàtica, de la llengua en la qual és considerat un autor bàsic.".

Miquel López Crespí ens apropa al món frívol i a la vegada cruel d'un personatge que a més d'obtenir l'homenatge dels franquistes, va ser reciclat per a la democràcia per aquells que ens han volgut fer calçar -- perquè ho han fet amb els peus-- una memòria biogràfica molt més falsa que la del Villalonga/ Salvador Orlan.

La lectura de l'Arcàdia Feliç és indispensable per al coneixement del Villalonga polític que no és el de plastilina que ens col·loquen habitualment els canonges culturals del règim.

Categories: literatura

miro enrere

Miro enrere;
només m'empaiten fulles seques
dels arbres que van ser..
Text inspirat en una il·lustració de Judit Frigola.
(repetició d'un apunt de 2010)
Categories: literatura

Cinquanta novetats literàries que arriben aquest mes a les llibreries

Vilaweb Lletres - Dll, 02/09/2019 - 21:50

La Setmana del Llibre en Català s’ha consolidat com un espai literari que atreu els lectors més variats i això ha fet canviar dinàmiques de les editorials, que avancen la tornada literària als primers dies de setembre. Hi ha, doncs, un volum de novetats considerable. N’hem triat una cinquantena. Totes seran a les parades de la Setmana. Molts dels autors d’aquests llibres intervindran en presentacions i diàlegs.

Ficció català

Poder contar-ho, Ferran Torrent (Columna)
Tercera part de la sèrie El segon sistema, que va començar amb Un dinar un dia qualsevol, seguit d’Individus com nosaltres. Se situa a final de 1982 i principi de 1983, quan els socialistes assoliren el poder a l’estat espanyol.

L’esperit del temps, Martí Domínguez (Proa)
La novel·la relata la trajectòria d’un científic austríac que es vincula al nazisme i acaba essent un dels científics que van fonamentar les pràctiques de l’extermini nazi.

Jugar-s’hi la vida, de Màrius Serra (Amsterdam)
Aquesta novel·la converteix l’especialista en jocs Oriol Comas en un personatge de ficció, que tindrà continuïtat. En aquesta ocasió, es troba abocat a una trama policíaca situada al barri del Raval de Barcelona, on el joc ho és tot.

Les set vides d’un gat rus, de Joan-Daniel Bezsonoff (Llibres de l’Avenç)
Recupera, en un sol volum, la celebrada trilogia de memòries de joventut de l’escriptor: Una educació francesa, Les meues universitats i El fill del coronel. Una nova edició, revisada i ampliada, que incorpora un colofó de luxe, ‘La javanesa’, un relat inèdit d’amour fou.  A les llibreries el 5 de setembre.

Homenatge als caiguts, d’Albert Sánchez Piñol (Rosa dels Vents)
Recull de vuitanta històries que l’escriptor va crear per a la secció ‘La contraportada’ de ‘El matí de Catalunya Ràdio’ quan el conduïa Antoni Bassas. Sortirà el 5 de setembre i es presentarà durant la Setmana.

El mas de les ànimes. Vicent Josep Escartí. Premi Enric Valor de novel·la (Bromera)
L’autor barreja realitat i ficció per a explicar-nos la fascinant vida de la Palopa, una dona forta i prodigiosa que es va avançar al seu temps.

Míster Folch, Adrià Pujol (Empúries)
Història barcelonina explicada per Déu. Míster Folch, un home amb poders insòlits com si fos un superheroi, se sent cridat a salvar la ciutat i el país de la dictadura.

Lítica, de Lucia Pietrelli (Males Herbes)
La narradora d’aquesta història s’emmiralla en la seva germana, que contempla com si fos un paisatge. Però es van fent grans i creixen els secrets i les tensions.

Zona Zero, de Núria Busquet Molist (LaBreu)
La Jane creia fervorosament en la vida normal, fins fa ben poc. El marit l’ha abandonat i ella s’ha instal·lat a Manhattan. L’11 de setembre de 2001, des de l’oficina contempla, amb un got de cafè a la mà, un dels fets més tràgics de la història de Nova York.

La mida dels nans, de Tuli Márquez (Més Llibres)
L’autor ens trasllada a un univers de corrupció, poder i amor per l’interès en què les llibertats individuals són qüestionades.

Octubre, Teresa Solana (Alrevés-Crims.cat)
Falten només onze dies perquè es faci el referèndum i entre els Mossos d’Esquadra hi ha mala maror. Amb el Primer d’Octubre que s’acosta i el Piolín atracat al port de Barcelona, l’assassinat d’un actor retirat –aparentment en un robatori que ha acabat malament– obliga la sotsinspectora Norma Forester i el seu equip a traslladar-se al barri de Gràcia per començar la investigació d’un cas que es complicarà quan descobreixin que la víctima vivia sota una identitat falsa.

Dinamarca / Plagi, de Josep Lluís Sirera i Rodolf Sirera (Bromera)
Títol que agrupa l’última obra teatral escrita conjuntament pels germans Sirera.

Paraules que tu entendràs, Xavier Bosch (Columna)
La novel·la explora la convivència, les relacions de parella, els secrets de cadascú i l’ús que fem de la veritat.

La memòria de l’aigua, de Montse Barderi. Premi Prudenci Bertrana (Columna)
Història de tres generacions de dones marcada per la misèria, el maltractament, la incomunicació i la discriminació a la Catalunya més pobra, però també marcada pel poder de la reconciliació i de la superació.

L’home del barret, de Berta Jardí (Univers)
La novel·la parteix de la història d’un quadre de Joan Miró, L’home del barret, que va pintar el 1918 i que protagonitza el besoncle de l’autora, Heribert Casany. El relat esbossa la vida d’aquest personatge.

Banderes dels altres, de J. N. Santaeulàlia (Proa)
El fill d’una família republicana represaliada vol fer-se ric a la Catalunya classista i dividida dels anys cinquanta i seixanta.

L’abisme, de Carla Gràcia (Univers)
Història d’un escriptor en crisi, Octavi Fonseca. Un matí, dos policies l’informen que la seva mare, que el va abandonar quan era petit, ha aparegut morta.

Ventres de paper, de Laia Asso Ministral (Sembra llibres)
Primera novel·la d’aquesta autora, en què afronta les relacions entre mares i filles. Arribarà a les llibreries el 8 de setembre.

El nedador d’aigües obertes, d’Adam Martín (Comanegra)
El periodista s’estrena en la narrativa de ficció amb aquesta faula en què la mar i la natació en aigües obertes serveixen de metàfora d’un envit: sortir de la zona de confort. A les llibreries el 4 de setembre.

El senyal, de Marta Meneu-Borja (Bromera)
Una novel·la coral que ens ofereix un retrat viu de la societat actual, tendre i colpidor alhora.

Reedicions

Entre dos silencis, d’Aurora Bertrana (Club Editor)
Arriba per primera vegada la versió íntegra d’aquesta obra, traduïda del castellà per Núria Sales.

Ficció estrangera

El dia abans, de Sorj Chalandon. Traducció de Josep Alemany (Edicions 1984)
En Michel volia ser minaire com el seu germà gran, fins que el 27 de desembre de 1974 en Jojo va morir en una explosió a la mina. Quaranta anys més tard, en Michel sent el desig més fervent que mai de venjar la mort del seu germà, com li havia demanat el pare.

Tardor, d’Ali Smith. Traducció de Dolors Udina (Raig Verd)
Arriba la tardor. L’Elisabet observa els canvis del seu entorn després d’un estiu que ho ha capgirat tot al seu país. Els governs deceben, les opinions es polaritzen, el temps passa… Pròleg de Víctor Garcia Tur.

Màquines com jo, d’Ian McEwan. Traducció de Marc Rubió (Llibres Anagrama)
Anys vuitanta del segle passat. Un Londres distòpic i alternatiu, en què la història ha seguit uns camins diferents. Per exemple, el Regne Unit ha perdut la guerra de les Malvines i el científic Alan Turing no s’ha suïcidat de resultes del judici per homosexualitat, al qual va ser sotmès als anys cinquanta, sinó que continua viu. No tan solament és viu, de fet, sinó plenament actiu i dedicat al desenvolupament de la intel·ligència artificial.

L’esqueix de carn, de Philippe Lançon.  Traducció de Joan Casas (Angle Editorial)
L’autor, periodista cultural, explica el seu abans i després de l’atemptat de Charlie Hebdo com a supervivent. Lançons presentarà el llibre el 3 de setembre a les 19.00 a la llibreria la Central del Raval.

Les aventures del baró de Münchhausen, de Gottfried August Bürger. Traducció de Joan Fontcuberta (Males Herbes)
Recuperació d’aquest clàssic que a la dècada dels vuitanta ja va publicar la Magrana. La gràcia i la imaginació amb què narrava tot de proeses impossibles, protagonitzades per ell mateix, el van acabar convertint en part de la cultura popular europea.

L’estrangera, de Serguei Dovlàtov. Traducció de Miquel Cabal (LaBreu)
Marússia Tataróvitx, filla d’un alt funcionari soviètic, està acostumada a gaudir de privilegis i viu envoltada d’admiradors. No té motius raonables per a voler abandonar Rússia. Però, contra tots els pronòstics, sense saber ben bé per què, com un caprici més o com una fugida endavant, decideix d’emigrar i s’instal·la a casa d’uns parents, a Queens.

Embassament 13, de Jon McGregor. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Angle Editorial)
Cap d’Any en un petit poble de l’interior d’Anglaterra. Una noia de tretze anys ha desaparegut. La intensa recerca de veïns i policia no la trobarà, tot i que la investigació del cas s’allargarà setmanes, mesos… Aviat serà només un tema de conversa i tothom tornarà a la seva vida habitual, no necessàriament monòtona, que Jon McGregor retrata amb una gran delicadesa.

Un cor massa gran, d’Eider Rodriguez. Traducció de Pau Joan Hernàndez (Periscopi)
Aquest volum mostra l’obra d’una autora descarnada que treballa amb la matèria d’allò que ens fa humans i d’allò que ens allunya de ser-ho. Premi Euskadi d’argent, atorgat pels llibreters de Guipúscoa, i premi Euskadi de literatura 2018.

Frankenstein a Bagdad, d’Ahmed Saadawi. Traducció d’Àlex Queraltó (Amsterdam)
Aquesta novel·la, guardonada amb el premi internacional de Narrativa Àrab, és el retaule d’una societat traumatitzada per la guerra, un relat periodístic, una novel·la de terror, una sàtira, una punyent al·legoria sobre la violència i la reconstrucció, sobre el sentiment de pèrdua de les dones i l’esperança de veure retornar amb vida els seus éssers estimats. A les llibreries el 9 de setembre.

Bon dia, mitjanit, de Jean Rhys. Traducció de Dolors Udina (Minúscula)
Novel·la escrita el 1939, que ara arriba per primera vegada en català. A les llibreries el 4 de setembre.

Escapada rebel cap a la llibertat, de William McLellan. Traducció de Jordi Cussà i Anna Camps (Comanegra)
Un jove artista anglès acaba empresonat a la Model en ple franquisme. Una història real que l’autor explica amb la perspectiva que li han donat els anys. Pròleg de Gerard Quintana. A les llibreries el 4 de setembre.

Milkman, d’Anna Burns. Traducció de Josefina Caball (Edicions 1984)
Premi Man Booker 2018, Premi National Book Critics Circle 2019, Premi Orwell 2019. Una noia de divuit anys llegeix Ivanhoe mentre camina pels carrers d’una ciutat que ens remet a la Belfast de final dels anys setanta. De sobte, un paramilitar, personatge tenebrós, atrapa la noia.

La noia que va viure dues vegades, de David Lagercrantz (Columna)
Tancament de la sèrie Millennium, de Stieg Larsson. L’escriptor visitarà Barcelona perquè és el convidat especial de la Setmana del Llibre en Català.

Assaig i no-ficció

Assaig general d’una revolta, de Francesc-Marc Álvaro (Pòrtic)
El procés català ha estat un assaig general de secessió sense el final que molts esperaven: ni independència ni negociació de cap mena. Tanmateix, la crisi que ha originat és enorme i té un abast europeu. La batalla no s’ha acabat. Quins ensenyaments se’n poden treure, del procés?

Sempre han parlat per nosaltres, Najat El Hachmi (Ed. 62)
Manifest feminista que és una reflexió i una denúncia de les múltiples trampes i formes de discriminació de què són víctimes les dones.

Mirar-nos de cara, de Vivian Gornick. Traducció de Martí Sales (l’Altra Editorial)
Després del volum memorialístic que aplegava Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, l’editorial continua fent arribar l’obra de Gornik, ara amb aquest recull d’assaigs que va publicar a la dècada dels noranta. A les llibreries l’11 de setembre.

El vertigen dels dies. Notes per a un dietari, de Gustau Muñoz  (Llibres de l’Avenç)
Aquest dietari s’interroga sobre el present en clau històrica i sobre el passat en clau de present. Amb el teló de fons del trajecte accidentat del País Valencià aquests últimes dècades. A les llibreries el 5 de setembre.

Música i pols, de Pere Rovira (Proa)
El poeta reflexiona sobre l’amor i les edats, la sort, l’art d’envellir, la soledat i la companya, sobre el coratge de viure contra la tristesa.

Els llibres galàctics, Jaume Sisa (Llibres Anagrama)
S’aplega en dos volums l’obra (quasi) completa de Jaume Sisa, amb les lletres, poemes, aforismes i texts dispersos del cantant galàctic i els seus alter egos.

Un any a la Cerdanya, de Rafael Vallbona (Ed. 62)
Crònica sentimental de la Cerdanya, a partir d’episodis breus de fets viscuts.

Mites, de Stephen Fry (Ara Llibres)
L’actor troba que la mitologia grega és addictiva, entretinguda, accessible i sorprenentment humana. Narra amb ironia i enginy una selecció de mites grecs.

Desencadenats. Un nou mercat per al llibre independent, de Bernat Ruiz Domènech (Saldonar)
El món canvia i el sector editorial també. L’última crisi econòmica ha transformat el panorama del llibre a escala mundial. L’autor explora fortaleses i debilitats del sector editorial català, i proposa un debat i la creació del Clúster del Llibre en Català.

Poesia

Ictiosaure, Dolors Miquel (Ed. 62)
Proposa al lector un trajecte escruixidor, en versos i proses poètiques, amb tres itineraris: el de les roses, el del cor i el dels ossos.

Noms de fum, de Míriam Ferradáns. Traducció i pròleg de Dolors Miquel (Godall edicions)
Míriam Ferradáns, que escriu des dels límits, davant l’abisme, el travessa amb la paraula poètica perquè la trasbalsen de manera idèntica la mort i l’amor de l’altre i cap a l’altre. I en construeix aquest llibre que li serà una casa. Dolors Miquel presentarà el llibre dins la Setmana del Llibre en Català, el dia 10 a les 20.00.

La vida salvatge, de Gonzalo Hermo. Traducció del mateix autor (Godall Edicions)
La poesia és aquella possibilitat de la llengua en què la llengua mateixa és a flor de pell. És un espai des d’on es pot imaginar el naixement de les coses, inclòs el llenguatge. Es presentarà dins la Setmana del Llibre en Català, el dia 10 a les 20.00.

Lovely, d’Antònia Vicens (Cafè Central)
Presentació del llibre dins la Setmana del Llibre en Català el dijous 12 de setembre, a les 20.15. Escenari 2.

Ombres i escullera, de Dinu Flămând. Traducció de Corina Oproa i Jordi Valls (Cafè central)
Presentació del llibre amb la poetessa i la traductora, dins la Setmana del Llibre en Català, el dissabte 7 de setembre, a les 20.30. Espai 1.

Heimat, poemes d’A Clapes. Dibuixos de Pilar Abad (Cafè Central)
Epíleg de Víctor Sunyol.

L’Arquitecte, Laia Maldonado (Edicions 1984)
1r Premi Ventura Ametller de poesia.

The post Cinquanta novetats literàries que arriben aquest mes a les llibreries appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Tal com èrem (Palma, Anys 70) – La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició

Tal com èrem (Palma, Anys 70) – La Brigada Social i les tortures – Crònica sentimental de la transició -


Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)


Era el moment de pensar on fer la presentació del partit. A un bar? Era massa exposat. Ens podrien sentir, sospitar, trucar als sicaris de la Brigada Social. En un dels nostres locals secrets? Impossible! I si els periodistes eren seguits per la policia política? Podrien descobrir els llocs de reunió, els indrets on teníem la propaganda del partit. No podíem exposar l’organització a un tancament generalitzat dels pisos on planificàvem les accions i debatíem la política que portàvem a la pràctica.

Hauríem d’estudiar qui donava la cara, qui seria la persona més adient per sortir a la llum pública. El que no podíem fer era descobrir a les forces repressives els qui no estaven fitxats. Era imprescindible salvaguardar la seguretat de l´organització. Feia anys que militàvem al costat de nombrosos companys dels quals no coneixíem els noms reals, excepte el d´alguns estudiants. A classe passaven llista i era impossible no saber que nomien! També era summament dificultós amagar la identitat en els pobles petits. Els companys havien crescut i jugat plegats, eren del mateix carrer i, sovint, familiars! A les grans ciutats era diferent. Es podia establir un anonimat perfecte. Palma era un exemple paradigmàtic. No existia cap problema a establir un cert grau de secretisme entre els militants de les diferents barriades. Així i tot, les feines, els contactes, les reunions es feien sempre emprant els “noms de guerra”. La norma era protegir al màxim la xarxa de cèl·lules existents, en cas de caigudes en mans de la Social i la Guàrdia Civil. Era un costum establert d´ençà de la fundació del grup: com menys sabéssim els uns dels altres, molt millor per a tots.

En la reunió que decidí fer la presentació també discutírem qui serien els encarregats de rompre amb la nostra històrica clandestinitat. Tothom es girà cap al meu lloc. Era evident que jo era el més conegut del partit. No només perquè ja estava fitxat, sinó perquè el meu nom feia temps que sortia en els diaris.

Per la meva part no hi havia cap problema.

Em semblava una decisió raonable.

Coneixia prou bé els caus de la Brigada Social des que tenia catorze anys quan, amb els amics del col·legi, ens agafaren fent pintades a favor dels miners d’Astúries i per l´amnistia dels presos polítics. Aleshores érem molt jovenets. Escoltàvem Ràdio Espanya Independent i Ràdio París, on s’informava de les tortures als miners i les seves dones. Les emissores de l’exterior deien que la dictadura no solament torturava els treballadors. Les embarassades eren colpejades i vexades per la Social i les unitats de la Guàrdia Civil.

Ens enxamparen pintant consignes subversives pel centre de Palma.

El jutge em deixà en mans del Tribunal de Menors i, pel que esbrinaren els pares, em volien condemnar a passar un any en un internat. Va ser la mare qui, anant amunt i avall, parlant amb el rector del poble, amb alguns advocats que coneixia, em salvà d’anar a romandre una bona temporada a aquell tètric indret on només hi anaven joves abandonats, lladres, al·lots que havien comès algun delicte important però que no podien anar encara a la presó d’adults.

Un any de reformatori!

No sé què hauria estat de la meva vida si m´haguessin obligat a complir una condemna com aquella! El cert és que el rector de La Vileta i altres personatges influents intervengueren davant les autoritats i em vaig salvar del reformatori.

De les primeres detencions record la tenebror dels passadissos que portaven al despatx de la Brigada Social. Una dèbil bombeta il·luminava aquell soterrani que havia estat testimoni de tantes històries de terror. Mentre els policies em portaven a la cambra dels interrogatoris, em preguntava si pegarien a un adolescent i fins on arribaria la meva capacitat de resistència. Si em torturaven... podria aguantar cops i fuetades? Seria capaç de no dir cap nom dels altres amics del col·legi que formaven part del grup i encara no eren coneguts per la Social?

No neg que tenia por.

La nit en què sortirem a pintar les consignes a favor de la vaga d’Astúries, enganyarem la família. Cursàvem quart de batxiller i diguérem als pares que havíem de preparar un examen i que aniríem a estudiar a la casa d’en Gabriel Roca, que vivia en el carrer de General Barceló, prop de l’indret on va néixer el poeta Bartomeu Rosselló-Pòrcel, en la popular barriada de Sant Pere.

Una mentida més de la nostra enfebrada imaginació d´adolescents.

Els pares estaven contents pensant que havíem mudat de costums i, enlloc de sentir la ràdio fins a altes hores de la matinada, pensàvem en els estudis! Quina credulitat, pobres! No sols no havíem canviat de costums, sinó que ara estàvem més compromesos, disposats a anar a la presó, a patir tortures en defensa de la llibertat si era necessari!

La nit de l´acció també vengué amb nosaltres en Joan, que era qui portava de cap els professors i porters amb les seves pintades amb guixos de colors! Els “Mori Franco” i els “Amnistia!”, omplien les pissarres de les classes per molta vigilància que ordenàs la direcció.

Tan sols ens descobriren després de les detencions realitzades pintant a les parets de sa Riera, prop de Jaume III. Aleshores els professors i la direcció del centre escolar s´assabentaren de qui eren els responsables de les malifetes amb guixos de coloraines.

Per la meva part no existia cap problema a donar la cara públicament pel partit. I els altres companys? On trobar un parell de persones que poguéssim sortir sense posar en perill l’organització?

Era evident que la presentació no podia ser un suïcidi. Sabíem que el fet tendria unes determinades repercussions, unes conseqüències polítiques. S´havia d´actuar amb intel·ligència i no donar més informació a l´enemic. Únicament la que ens semblàs necessària per a portar endavant els nostres plans. Tota la resta s´havia d´estudiar amb summa atenció.

No podíem fer cap passa en fals.

En Jaume Calafell, el màxim responsable de les cèl·lules de barri, l’home que encapçalà les lluites per les guarderies, l’asfaltat dels carrers i havia exigit un ambulatori per a cada zona de Palma, també estava fitxat. La policia el coneixia prou bé i més d´una vegada hagué de patir els interrogatoris de la Social per les assemblees convocades sense el permís corresponent.

Ja érem dos! Potser aniria bé que ens acompanyàs algú més. Un membre del Comitè de Direcció que també fos conegut per la policia. Tothom girà els ulls vers la cadira que ocupava Guillem Salomó, detingut a Ciutadella feia uns anys per haver muntat un Cineclub.

A Menorca teníem una munió de militants provinents de les Joventuts Obreres Catòliques, una organització juvenil cristiana i anticapitalista que agafà prou força després de l’embranzida del Vaticà II. Guillem Salomó, que provenia del moviment escolta, era un dels màxims responsables d’aquells agosarats joves cristians. Als militants que procedíem de l’oposició obrera a l’estalinisme, de l’herència antiburocràtica del POUM, ens sorprenia la ferrenya militància revolucionària d´un jovent que, en la pràctica, se situava molt més a l’esquerra que la dels seguidors de Santiago Carrillo.


Categories: literatura

PETITES GRANS ACCIONS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 02/09/2019 - 07:50
Poca gent sap que en l’horror del camp de concentració de Mauthausen hi va haver, a més dels forns crematoris de la ignomínia, una biblioteca. I encara menys gent sap que aquesta biblioteca la va fer Joan Tarragó, combatent al bàndol republicà, exiliat, enrolat en l’exèrcit francès, capturat pels alemanys i enviat a Mauthausen l’any 1941. Al camp, Tarragó formà part de la xarxa de resistència i, Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Republicans i oportunistes en temps de la restauració borbònica (la "transició")

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)


Per a la recuperació de la memòria històrica


Falsos republicans



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).


Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.


Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)


En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.



Dia 4 de maig de 1978 un nombrós grup de ciutadans eren al davant del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i de Maribel Montesinos. A l'avantguarda de la lluita per la llibertat dels republicans detinguts hi havia l'escriptor Miquel López Crespí (primer per l'esquerra), Antoni Mir (el quart per l'esquerra)i molts d'altres companys i companyes de les organitzacions revolucionàries de les Illes.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l' OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".


En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.


Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.


En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.


Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.


Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).


Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.


Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".


A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...


La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.


Miquel López Crespí


Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Una casa lluny del mar, de Marina Martori


Una casa lluny del mar, de Marina Martori
Sinopsi
La Lola té quaranta-dos anys i una casa de cent-cinquanta. La va heredar fa deu anys quan la seva àvia Dolors va morir. És la casa que va fer construïr el seu rebesavi i on durant generacions tota la seva família hi ha viscut. Però la Lola no té clar que la vulgui aquesta casa. Perquè si bé és cert que hi va passar la  infantesa i joventut a redòs de la seva àvia i les seves històries, aquesta casa també és l’escenari d’un amor que ho va omplir tot: el dels seus avis.
I ara, ella, amb una filla adolescent i un marit que l’enganya això de l’amor que ho ompli tot, li pesa més que no pas l’il·lusiona.
Alternant les veus de la Lola i la Dolors, Marina Martori teixeix una història familiar meravellosa i tendra i un retrat històric d’un temps inoblidable.
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura