literatura

El Maig del 68 i els primers articles de Miquel López Crespí

Tal com èrem – Palma (Anys 70) – Els primers articles de l´escriptor Miquel López Crespí – Crònica sentimental de la transició -


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart. (Miquel López Crespí)


Malgrat que pugui semblar increïble, el cert és que, en plena dictadura, vaig començar fent articles en referència al Maig del 68, les concepcions literàries de Lenin i Karl Marx, el boom de la novel·la sud-americana, els Quaderns de la presó, de Gramsci, el paper de Babeuf en la Revolució Francesa, els orígens del socialisme... Publicava anàlisis de les darreres novetats dels escriptors mallorquins. Vaig poder emprar pàgines senceres per parlar del primer poemari de Jaume Santandreu, de les novel·les de Jaume Fuster i Antoni Serra, dels llibres d´assaig de Josep M. Llompart.

Ens semblava que estàvem canviant el món! Les nostres preferències anaven enfocades a destacar les obres dels grans escriptors catalans i estrangers. Als vint anys imaginàvem que el món cultural de les Illes vivia pendent de les meves col·laboracions i les de Damià Huguet, Damià Ferrà-Ponç, Josep M. Llompart, Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Gabriel Janer Manila, Llorenç Capellà... Quina dèria, la passió per la literatura! Pensàvem que parlant de Miguel Hernández, Luis Cernuda, Bertold Brecht, Walt Whitman, Vladimir Maiakovski, Pablo Neruda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, enfortíem les posicions de l´esquerra i ajudàvem a debilitar la dictadura.

Els vells combatents de la División Azul, els antics oficials que llegiren el ban del general Goded davant Cort el juliol del trenta-sis, miraven el racó on escrivíem una mica espantats. De lluny estant, quan el fum de les cigarretes disminuïa un poc, els veies fullejant el diari acabat de sortir de màquines. Sorpresos, miraven la fotografia de Lenin, Gabriel Alomar i Rosa Luxemburg amb què Xim Amengual il·lustrava els nostres escrits. Ben segur que els dominaven reflexions amargues, pensant que, d´ençà de l´arribada massiva del turisme i la coneixença de les resolucions del Vaticà II, el règim havia entrat en decadència. Imagín que no podien entendre les nostres rialles, la confiança en un futur de llibertat que omplia i donava sentit a uns jovençans que acabaven de fer el servei militar.

Onofre Arbona era l´únic redactor procedent del passat que compareixia prop de les taules on feinejàvem. Per a nosaltres era una font preciosa d´informació de la Mallorca de la guerra i la postguerra. El convidàvem a un puret i petàvem la conversa en qualsevol moment i circumstància. El veies alegre, animat, quan recordava les aventures de la seva joventut, de la febre de la Revolució Nacional-Sindicalista, avortada pels oportunistes, els carlistes i l´església catòlica, com solia explicar. Es vanava de ser un falangista autèntic, un fidel seguidor de Manuel Hedilla, el successor de José Antonio Primo de Rivera, condemnant a mort per Franco. L´escoltàvem atentament quan ens parlava de la conspiració dels militars, Ramón Serrano Suñer i els monàrquics de totes les tendències contra el llegat del fundador de Falange Española. Quan commutaren la pena de mort a Hedilla, l´enviaren desterrat a les Illes i el pogué conèixer personalment. Subsistia de mala manera, mitjançant uns diners que els pocs amics que li restaven en el Moviment li enviaven cada mes. Sembla que va fer feina a les obres d´ampliació del port de Palma. Una vida complicada, sempre vigilat per la policia.

El redactor ens informà de les trobades amb Hedilla als bars de les Drassanes i el Born. Els espies de Franco vigilaven Hedilla dia i nit i segurament informaven a les autoritats de les reunions. Parlaven, en veu baixeta, de la Revolució traïda pels militars, de les persecucions a les quals estaven sotmesos els seguidors del pensament autèntic de José Antonio i de com, les il·lusions juvenils que els impulsaren a combatre el socialisme i l´anarquisme, la idea de bastir una Espanya nova, antimarxista sí, però també anticapitalista, acabaren en el femer, servint solament per a enlairar a les altures del poder una cort d´aprofitats i vividors.

Els altres membres de la seva generació el fitaven amb mirada reprovadora i més d´un es negava a saludar-lo en arribar al diari de bon matí. Trobaven que Onofre Arbona els traïa donant conversa i, el que era pitjor, una valuosa informació del passat, als rojos que, sense cap mena d´impediment, anaven ocupant les pàgines de Cultura.

-Per molt menys del que vosaltres escriviu hi hagué gent que morí d´un tret al cap per les carreteres i als murs dels cementiris mallorquins –explicava, seriosament, en veure com continuàvem sense variar la línia de les col·laboracions.

I afegia, aprofundint en els seus pensaments, com si retornàs des de la fondària d´un passat remotíssim:

-Podeu escriure tot això gràcies a la nova llei de premsa de Fraga Iribarne. Ara, la responsabilitat és vostra, del director de la publicació. I, talment com han autoritzat la publicació de certs llibres i la projecció de determinades pel·lícules als Cineclubs, us deixen publicar perquè ningú no llegeix els suplements culturals. A més... qui coneix, a Mallorca, Rosa Luxemburg, Gramsci, Simone de Beauvoir i Jean-Paul Sartre? No us faceu il·lusions! No penseu que estau canviant el món i la societat illenca a través dels vostres articles! Ni el director sap qui són els autors que comentau! Crec que no coneix qui és en Jaume Vidal Alcover, en Blai Bonet o en Josep M. Llompart! Aquí mai ha interessat la cultura. Potser els únics que volien la formació del poble eren els antics republicans, homes com Emili Darder, preocupats fins al màxim pel benestar de les classes populars. Quan el mataren com un ca davant els murs del cementiri, assegut damunt una pedra perquè no s´aguantava dret, enmig de les riallades d´oficials i beates, ningú ignorava que era innocent. Érem covards, cal reconèixer-ho. Aquell ambient de follia ens tenia trastornats. Ens havia fet perdre la raó. Crèiem en la famosa conspiració comunista per fer d´Espanya una nova Rússia. Pensàvem que els republicans obrien la porta a la col·lectivització de les terres, a l´esclavatge de la humanitat. Abans del Moviment, Hitler i Mussolini esdevengueren l´única esperança ferma per fer front al comunisme soviètic. Vàrem creure a ulls clucs les mentides de la premsa oficial, tot el que escrivien intel·lectuals com Llorenç Villalonga en suport del feixisme i contra la cultura catalana. Ara, passats els anys i sense poder-hi fer res, puc constatar com ens deixàrem utilitzar i, en el fons, esdevenguérem actors voluntaris o involuntaris d´aquella folla orgia de sang.

Ens deixava una mica pensatius, sense arribar a creure que la realitat política i cultural era tan desesperançada com explicava Onofre Arbona. Haurien de passar alguns anys per a copsar la poca la poca importància que la societat donava a la cultura.


Categories: literatura

Desdefinicions (egologia)


egologia. Ciència que m’estudia.
Categories: literatura

La generacio literària dels 70 i els viatges

Un viatge a l´Índia


Dels mesos de caminar pels polsosos camins de l'Índia, de contacte amb les capes més pobres de la societat, va extreure unes experiències que mai no hauria pogut tenir a Mallorca. Assimilà de rics i pobres noves formes de copsar la realitat, de conèixer els laberints i trucs que permeten resistir l´home enmig de la més profunda soledat. Tornà amb la capacitat de donar una esperança, malgrat que fos fictícia, a les persones desvalgudes: les que cercaven una veu amiga, el record d’un passat més amable, la presència de la gent estimada, desapareguda irremeiablement pels tenebrosos caminois de la Mort. (Miquel López Crespí)


El pacifisme hippie, important dels Estats Units, era moda. “Feu l’amor i no la guerra” era una consigna arribada de Califòrnia i de les protestes contra la intervenció ianqui a Vietnam, amb la qual coincidia la majoria del jovent. La militància de determinats professionals que anàrem a visitar -exceptuant els companys de la cooperativa d’arquitectes del carrer Estudi General, l’indret on vaig fer feina una temporada- consistia a anar a veure recitals de la Nova Cançó, donar diners per als treballadors dels hotels en vaga, comprar llibres prohibits i ser socis d’un cineclub d’Art i Assaig. Els més catalanistes s´apuntaven a l´Obra Cultural Balear i feien excursions per Pollença i Binissalem a la recerca de l´esperit de Miquel Costa i Llobera i Llorenç Villalonga.

Era inútil que provassis d´explicar el ferotge anticatalanisme de Villalonga en els anys trenta, quan lluïa, orgullós, l´uniforme de Falange Española Tradicionalista y de las JONS fent costat als més grans assassins del nostre poble: el marquès de Zayas i el policia de les execucions, Francesc Barral.

Una ignorància fora mida planava per molts dels indrets de la nostra esquifida progressia que, malgrat que presumia de llegir Lenin i Mao, els manuals de Marta Harnecker i Principios de Filosofía de Pulitzer, desconeixia qui eren Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar, Marià Aguiló i Blai Bonet. De Llorenç Villalonga tan sols sabien que era un autor de moda enlairat per determinades patriarques de la cultura del Principat. Un novel·lista de culte al qual, malgrat els poemes dedicats als falangistes, era necessari valorar alhora que ignorar el valor literari i humà de Joan Soler Antich, Gonçal Castelló, Miquel Bauçà i Joan Oliver, entre tants d´altres escriptors.

Sovint era desesperant!

Els podies sentir parlar de la Revolució soviètica i xinesa, sabien els noms dels dirigents del 26 de Juliol cubà, la vida i miracles d´Ho Xi Minh i el Che Guevara i, els més cultes, aprofundien Marat i Robespierre, Pablo Iglesias i Buenaventura Durruti, Manuel Azaña i Dolores Ibárruri. Però si els demanaves qui eren Ignaci Ferretjans, Aurora Picornell, Heriberto Quiñones i Jaume Serra Cardell, callaven sense saber què havien de dir.

Els més compromesos militaren uns mesos en el PSUC quan estudiaven a Barcelona. Coneixia un metge i diversos missers que tengueren evanescents relacions amb l’anarquisme i el trotsquisme. El metge ens explicà com, quan feia tercer a la Facultat de Medicina, en una trobada antifranquista coincidí amb Salvador Puig Antich, el militant del MIL que seria executat al garrot vil pocs anys després.

Eren l´excepció.

Tanmateix, la majoria de professionals, acabades les respectives carreres, situats en llocs de responsabilitat o, simplement, en haver assegurat un sou cada mes, anaren defugint les fantasmals activitats juvenils: unes corregudes davant els grisos, llançar fulls volanders a les aules i per les finestres de la classe, participar en alguna reunió, no se sap si per aprofundir en el marxisme o per cercar parella... Els restava una certa nostàlgia pels Beatles, Bob Dylan i Joan Baez; tenien mitificada la pel·lícula Yelow submarine i, en literatura es delien per Henry Miller, Albert Camus, Boris Vian i Jack Kerouac, uns grans narradors malgrat les contradiccions polítiques i existencials que, com a tants d´autors, sacsejaren llur atzarosa existència.

Jordi, un advocat que coneixia de l’època dels recitals de la Nova Cançó i amb el qual fèiem de taxistes per portar Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor, Joan Manel Serrat, Quico Pi de la Serra i Jaume Arnella cap a l´indret dels seus recitals mallorquins, es desenganyà del marxisme després d’un llarg viatge a l'Índia, del qual tornà amb una hepatitis incurable.

Fill d’un destacat dirigent del Moviment, posseïa una de les biblioteques de Palma més ben assortides de llibres marxistes. Qui podria haver pensat, a mitjans dels seixanta, just quan acabàvem de complir els vint anys, que tota aquella florida xerrameca en referència al materialisme històric i dialèctic acabaria en el ioga, el pensament dels monjos budistes de Benarés, i els perfums indis que, amb la seva flaire suggeridora i enervant, omplien tots els racons de la seva llar?

Vengut de l'Índia, el primer que va fer va ser anar a vendre la col·lecció de clàssics del pensament socialista a les llibreries de vell. En els prestatges de la biblioteca quedaren uns buits esgarrifosos. També es va desfer de les novel·les de Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Ramon del Valle-Inclán, Juan Goytisolo, Victor Hugo, Lezama Lima, Julio Cortázar, Jorge Amado, Miguel Ángel Asturias.

Un dia em convidà a casa seva. Volia explicar a la colla la nova visió de la realitat adquirida en la peregrinació pels temples hindús.

Per tot el pis, per cambres i passadissos, hi trobaves vels de coloraines, catifes amb elefants brodats, cendrers per a posar-hi el sàndal i el patxulí, desenes de perfums que mai no havíem olorat i que, ens explicà, només s´encenien a determinades hores del dia, segons l´estat psicològic de la persona que volia comunicar-se amb les energies que dominaven el món.

L´escoltàvem bocabadats, sense saber si ens estava enganyant o si realment, la conversió era sincera. Canvià de vestimenta i, durant molts d’anys, el pogueres veure passejar per Palma amb un turbant taronja i una senzilla túnica blanca, talment la que portava Gandhi, en temps de la lluita contra el colonialisme britànic. Finalment, abandonà les feines de misser i muntà un consultori astrològic que es va fer famós, amb una clientela summament fidel.

Perdérem el contacte.

Ens saludàvem amistosament quan ens trobàvem pel carrer. Ja no era el mateix. Si encetava la conversa era per parlar-me del darrer viatge al Nepal, Egipte, el Marroc, per fer-me saber les excel·lències del zen i el budisme.

Em semblava increïble aquell sobtat canvi d’idees i preferències culturals. Feia només uns anys érem encara a casa meva, al meu pis del carrer de l’Argentina planificant les pàgines literàries de les quals era el coordinador: articles sobre Marcel Proust i Franz Kafka, Baudelaire i Rimbaud, Céline i Paul Nizan, l´anàlisi de les darreres novel·les de Pedrolo, Mercè Rodoreda, Jorge Semprún, Jaume Vidal Alcover, Llorenç Capellà... Debats sobre la poesia de Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart, Joan Brossa, Pere Quart i Salvador Espriu. Articles per a donar a conèixer la ideologia i la pràctica dels situacionistes francesos –pàgines senceres dedicades a Raoul Vaneigem i Guy Debord-, ressenyes parlant de les darreres traduccions de Frantz Fanon, Michel Focault, Simone de Beauvoir, Noam Chomsky, Antonio Gramsci, William Blake...

No sabia què dir-li mentre m’explicava les diverses maneres d’entrar en comunicació amb “les energies universals que fan moure els astres i les galàxies, condicionant cada un dels nostres gests, la vida sencera”. S’emocionava narrant la recerca del Nirvana, la necessitat imperiosa que tenia d´aprofundir en la saviesa oriental, descobrir nous i ocults camins de perfecció que el conduirien fins a la porta de les sensacions ocultes, de les senderes que portaven a la calma celestial enmig de la morada dels déus, lluny de l´absurd de la vida quotidiana actual.

Guanyava prou diners amb les persones que anaven a l´estudi on tenia la consulta. Li demanaven que empràs les pedres per guarir els seus mals, reals o imaginaris. Com a mèdium deia -i els clients així ho creien-, que tenia poders per a convocar els morts, els personatges del passat que volguessin consultar.

Caminava pel carrer salmodiant estranyes invocacions hindús i tibetanes, oracions apreses al Nepal, a qualsevol dels poblets que visitava durant els freqüents viatges als països que conformaven el seu imaginari.

Quedaven ben lluny els debats nocturns quan, amb els companys de dèries literàries, recitàvem poemes de Blai Bonet i Salvador Espriu tot esperant un final de la dictadura que mai no es concretava. Navegacions siderals a través de les ones de la ràdio! Vetllar a l´espera que, des de París, informassin del veredicte del procés de Burgos i, anys més tard, confiant que, Salvador Puig Antich no fos executat aquella matinada després de més de vint minuts de patiment. El botxí no sabia matar amb la velocitat necessària i, posteriorment, ens assabentàrem de la terrible tortura, del dolor incommensurable que patí el jove anarquista català! Joan Terrassa havia portat els inevitables discos de Bob Dylan i Raimon, de Peter Seeger i Joan Baez, del Beatles i Donovan. Escoltant aquella música, dibuixàvem els cartells que, de matinada, penjaríem pels barris d´una ciutat adormida, morta, sense que s´evidenciàs cap mostra exterior de voler acabar amb els crims del general. Al final, acomplida la tasca sense incidents, a trenc d´alba, quan la gent començava a sortir dels seus caus per anar a la feina, ens adormíem, cansats per la tensió de la nit, en braços de l´estimada.

Va ser un dia d´infausta memòria. Anàrem a les nostres inestables feines amb els ulls mig clucs, adormits, sense gaire capacitat de reaccionar als requeriments dels clients que volguessin adquirir la darrera novetat editorial.

Jordi, després dels seus viatges inesperats, sempre tornava carregat de curiosos talismans, miraculoses fórmules curatives apresses del pagès del poblet, dels monjos que trobava en els indrets més insospitats.

No vaig saber mai quina va la causa que el portà a fer l´inesperat gir: anar del marxisme al budisme, abandonar les antigues amistats, aprofundir en les religions exòtiques de l'Índia i el Nepal, creure que les Piràmides d´Egipte i Mèxic les bastiren gegants provinents de l´espai exterior. Un desengany amorós? La fugida de na Maria de la llar familiar? Els amics que visqueren de prop la separació em digueren que, després de la marxa de la companya, romangué mesos sense sortir de casa. Just davallava al carrer per comprar l’estrictament necessari per a la supervivència: un poc de fruita, uns ous, la verdura necessària, aigua mineral. Aleshores no volia obrir la porta a ningú per molt que insistíssim. Sovint el sentíem plorar llargament i desconsoladament; altres vegades, cridava, atemorint els veïns que, el primer cop que el sentiren, trucaren a la policia, esverats, pensant que podia haver esdevengut una tragèdia.

Una vegada, els agents forçaren la porta i, amb les armes a les mans, penetraren al pis. El trobaren al menjador, en plena meditació. La portera em contà que el va veure desmillorat, més prim i amb barba de dies. Per altra banda, les habitacions estaven endreçades. Gens de brutor pel terra i, a la cuina, olles i plats estaven nets i a l´armari.

Per unes estranyes circumstàncies, els policies que havien entrat a la casa foren respectuosos amb l’estrany personatge que romania assegut al terra resant a una imatge de Buda daurada, coberta de flors. Què era el que va impedir que el molestassin mentre meditava? La calma que es respirava a la cambra? L’actitud reposada de la persona que imaginaven que havia perdut l´enteniment? El perfum i la música hindú que amaraven l’ambient? La suau llum matisada per les cortines que il·luminava el menjador?

Policia, portera i veïns abandonaren la casa procurant no fer gaire soroll, amb por de despertar a la dura realitat aquell curiós personatge absort en l’oració.

Coneixia prou bé Jordi.

Havíem fet feina junts al Diario de la Provincia. Malgrat el nou posat de místic, el consultori amb les bolles de vidre i les cartes per endevinar el futur, no m’acabava de creure una tan sobtada conversió a la màgia oriental. Sí, exteriorment feia l’efecte d’un d’aquells hippies que poblaven Eivissa i Formentera a finals dels seixanta. La indumentària, la mirada extraviada, la conversa esotèrica... Tot coincidia amb la moda i els clixés importats dels Estats Units! Però jo tenia els meus dubtes. Havíem discutit massa vegades sobre la història del Moviment Obrer, dels problemes de la construcció del socialisme a l’URSS, de les polèmiques entre estalinistes i trotsquistes per a pensar que tot s’havia volatilitzat, esvanit per un simple viatge a l'Índia, per la lectura de qualsevol manual de divulgació budista i haver parlat, al costat de la foganya, amb uns pagesos del Nepal!

Potser l’autèntic Jordi romania amagat rere la parafernàlia de la nova disfressa que el protegia de la realitat que ens encerclava. Una forma de perdre’s en direcció a universos desconeguts, indrets llunyans on amagar-se de les exigències de la vida quotidiana: la separació, la mort dels pares, als quals estava tan unit, les dificultats d’aconseguir diners per a poder garantir el pagament del lloguer, llum, el gas, el menjar de cada dia. Jordi no havia fet mai res de pràctic en la vida. Llegir, escriure alguns articles. No servia com a advocat. Els quatre casos que portà, els va perdre i mai més no en volgué exercir. Un dia, furiós per la inutilitat dels estudis que havia fet, arrabassà la placa de míser que tenia a la porta i la llançà als fems. A partit d´aquell moment, visqué a recer de la família. El pare tenia misterioses entrades econòmiques fruit dels endolls aconseguits pels serveis secrets fets a Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Però amb la mort del pare, finiren els ingressos. Es repartiren el pis familiar entre els tres germans i, en poc temps, va fondre el que li correspongué en viatges a l’estranger.

Vengué de l'Índia transformat, amb estranys signes cabalístics tatuats als braços, però sense una pesseta a les butxaques. Va ser quan decidí obrir la consulta esotèrica.

No li va anar malament. Sabíem que tengué èpoques dolentes. Ens arribaven informacions sobre el seu precari estat de salut i determinats problemes amb els veïns de la finca on vivia i amb la policia. Possiblement, era el preu a la seva adaptació. A l'Índia visqué amb uns monjos. Compartí camins, pobres cabanyes, palaus de fantasiosos terratinents que vivien com si el temps s’hagués aturat feia cinc-cents anys. Un món, m´explicà, curull de temples i grans palaus de marbre blanc, amb vaques i rates sagrades i centenars de servents que en tenien cura. Recordava les festes exòtiques d´aquells prínceps, les desenes d´elefants carregats d´or, plata i pedres precioses, pintats de coloraines, adornats amb flors portades de tot el país i que duien a l´esquena els mil déus d´una civilització bastida damunt la més brutal diferència de classes.

Dels mesos de caminar pels polsosos camins de l'Índia, de contacte amb les capes més pobres de la societat, va extreure unes experiències que mai no hauria pogut tenir a Mallorca. Assimilà de rics i pobres noves formes de copsar la realitat, de conèixer els laberints i trucs que permeten resistir l´home enmig de la més profunda soledat. Tornà amb la capacitat de donar una esperança, malgrat que fos fictícia, a les persones desvalgudes: les que cercaven una veu amiga, el record d’un passat més amable, la presència de la gent estimada, desapareguda irremeiablement pels tenebrosos caminois de la Mort.

Jo mateix no sabia si, quan explicava les seves aventures, la nova visió del món que ara li aclaparava l´esperit, era sincer, creia en el que contava o, com deia l´excompanya, es tractava d´un posat per treure els diners a qui s´acostàs a l´estudi on obrí la consulta.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle)

Categories: literatura

La Col·lecció Bernat Metge es renova per fer accessibles els clàssics ‘essencials’ de la literatura antiga

Vilaweb Lletres - Dj, 02/05/2019 - 14:24

A la històrica col·lecció de clàssics grecs i romans Bernat Metge, amb gairebé cent anys d’història, li ha nascut un descendent per fer arribar els autors més importants de la literatura antiga al lector d’avui: la Col·lecció Bernat Metge Essencial.

Es tracta del nou projecte editorial de La Casa dels Clàssics que ‘revisa’ un total de dotze obres d’autors com Homer, Plató, Ciceró, Sòfocles, Aristòtil o Ovidi amb l’objectiu que ‘sigui molt més fàcil del que havia estat fins ara’ gaudir d’obres com ‘l’Odissea’ o les ‘Metamorfosis’. ‘És una aposta que no s’havia fet mai en català amb aquestes característiques i pretenem que hi hagi un fons de clàssics permanent a disposició del públic’, ha explicat a l’ACN aquest dijous Raül Garrigasait, president de La Casa dels Clàssics. L’aspiració és ‘posar els clàssics al centre de la cultura d’avui’.

Els deu noms més importants de la literatura grega i romana -Homer, Sòfocles, Eurípides, Plató i Aristòtil; Ciceró, Catul, Virgili, Ovidi i Sèneca- arriben de forma més accessible amb edicions actualitzades, més econòmiques i pensades per al públic general. Les traduccions provenen de la històrica Col·lecció Bernat Metge, que ha publicat més de 400 volums, però s’han revisat per acostar-les a l’actualitat. ‘Creiem que avui dia és molt important fer arribar els clàssics a tothom d’una manera nova i més propera’, ha assegurat Garrigasait.

Una manera de fer-ho són introduccions més divulgatives, a diferència de l’alta recerca acadèmica que emprava la col·lecció clàssica, adaptació del llenguatge, o reducció del gran número de notes que portaven les edicions anteriors. A més, la Col·lecció Bernat Metge dividia les edicions en molts volums, fet que dificultava la circulació de les obres. ‘És una novetat editorial i també una novetat en el camp de la difusió dels clàssics’, ha asseverat el president de la institució. Especialistes en cada temàtica firmen les noves introduccions, com Jaume Pòrtules amb l”Odissea’, Enric Iborra amb Sòfocles o Mònica Miró amb Catul.

Clàssics per llegir, no només per admirar

El públic al qual va destinada la col·lecció és, en primer lloc, ‘tothom qui s’ho passi bé llegint’, ja que són ‘bona literatura i filosofia’. ‘Reivindica els clàssics com a lectura, no només com a símbols per admirar, sinó com a llibres per llegir i passar-s’ho bé’, ha assegurat Garrigasait. Com a exemple, la traducció al català de l’Odissea’ d’Homer feta per Carles Riba és ‘en ella mateixa un monument poètic de la llengua catalana’. Però també, i especialment, va dirigit al públic que s’està formant, estudiants de batxillerat o universitaris. ‘La força dels clàssics és perenne’, ha afegit la directora de La Casa dels Clàssics, Sira Abenoza.

La tria feta inclou fonaments dels grans gèneres literaris i filosòfics de la cultura europea. S’hi troben les bases de la gran narrativa occidental, com l”Odissea’ d’Homer, ‘l’Eneida’ de Virgili o les ‘Metamorfosis’ d’Ovidi, que representen grans obres narratives que parlen de la mitologia i de grans temes universals a partir de mites antics. S’hi inclouen també els fonaments del teatre occidental, amb les tragèdies de Sòfocles ‘Antígona. Èdip rei. Èdip a Colonos’ i d’Eurípides, ‘Medea. Hipòlit’. També obres filosòfiques de Plató, ‘El convit’, Aristòtil, ‘Poètica’, Ciceró, ‘L’amistat (Leli)’, i Sèneca, ‘La providència. La tranquil·litat d’esperit. La clemència’.

Finalment, una obra fonamental en la història de la poesia lírica, les ‘Poesies’ de Catul. “Presenta una panoràmica de les literatures antigues però alhora ha triat aquells gèneres que ens ajuden més a entendre la cultura d’avui”, ha argumentat el president sobre els dotze volums que integren la col·lecció. Malgrat es comença amb una dotzena, no és una col·lecció tancada, han assegurat els seus responsables, i segons la seva acollida s’ampliarà amb altres títols procedents de la literatura antiga. De moment, però, surten a la llum els dotze ‘essencials’.

The post La Col·lecció Bernat Metge es renova per fer accessibles els clàssics ‘essencials’ de la literatura antiga appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Els corifeus de Llorenç Villalonga

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els corifeus de Llorenç Villalonga – Crònica sentimental de la transició -


Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista! (Miquel López Crespí)


Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!


Categories: literatura

Gabriel Janer Manila: ‘Als escriptors dels setanta no ens uní una estètica, sinó la voluntat de ser professionals’

Vilaweb Lletres - Dc, 01/05/2019 - 21:50

Gabriel Janer Manila (1940) és un dels escriptors mallorquins més prolífics. Ha conreat amb èxit tant la narrativa per a adults com les narracions per a infants i durant molts anys ha estat mestre i professor de la Universitat de les Illes Balears. Durant un cert temps va dirigir l’Institut d’Estudis Baleàrics –sota el govern del PP de Jaume Matas– i a més a més de totes aquestes tasques ha estat un gran recopilador i divulgador de la cultura popular illenca, especialment amb relació a les gloses. Ara acaba de publicar Amor, no estàs fatigat (Proa), el segon volum de les seves memòries, que abasten del 1965 al 1990, és a dir, el moment de les màximes realitzacions personals i professionals, un volum que interessarà qualsevol que vulgui conèixer de primera mà la cultura literària contemporània.

Aquest segon volum de memòries comença amb la paternitat de la vostra filla, Maria de la Pau, i acaba quan ella ja ha estudiat filologia catalana. Però comença amb un part molt complicat…
—Sí, el primer volum de les memòries ocupava els meus primers vint-i-cinc anys i allà acabava tot bé. Anàvem a noces, hi ha un bes final i en començava una de nova. Hi haurà un tercer volum –tot i que n’hi ha per a estona, perquè escriure duu feina, com tu bé saps–, que anirà des que tinc cinquanta anys fins ara. Aquest va dels meus vint-i-cinc anys fins a cinquanta. Són vint-i-cinc anys més, de molta de feina i de lluita per moltes coses en marxa simultàniament: la feina, els estudis, l’escriptura, l’acció cultural, que sé jo, mil coses, que, quan les veig, sembla impossible que les hagi pogudes fer. Na Maria de la Pau era la primera que teníem, en total en tenim quatre i hi tenim molta més experiència, però llavors no en tenia gens. A més, quan tenia quinze anys, ma mare va estar a punt de morir per un part. Això jo ho vaig viure amb molta por, i aquesta por d’estar a punt de perdre la mare havia deixat d’amargor. Ma mare es va salvar, però l’infant no. Quan vaig veure que la meva dona tenia un part tan difícil que va acabar amb cesària i tot –que ara no és res, però que llavors es feia quan ja no hi havia més solucions– em va sortir un altre cop aquella por dels quinze anys i vaig patir per la seva vida. Per sort la cosa va anar bé i la vida va continuar endavant, com havia de ser.

Comenceu a escriure a Mallorca en un moment en què s’ha de prendre partit. Hi va haver en algun moment la temptació d’escriure en castellà?
—No em va passar mai pel cap d’escriure en castellà. Igual que molta gent jove que volia escriure començava per la poesia i després ho deixava i anava per uns altres camins, com el teatre o la narrativa, jo no. Vaig escriure teatre quan era adolescent –un mal teatre, és cert, amb poca tècnica i poc saber fer i l’única virtut de tenir moltes inquietuds– i em vaig passar a la narrativa molt aviat. Llegia novel·les i em pensava que era una cosa que podria fer i m’hi vaig posar. També és ver que m’hi varen empènyer una mica: tenia un amic que em deia que n’escrivís una perquè tenia la mà trencada explicant històries. Però no he escrit en castellà, sempre he escrit narrativa i en català. En castellà no ho he fet mai, només algunes coses acadèmiques, però la creació sempre en català. I és que és molt difícil de poder emprar bé dues llengües. Hi ha qui ho fa i ho fa bé, però escriure en una llengua és una tasca extraordinàriament difícil: has d’assumir l’energia i la força de la llengua, cada paraula és carregada d’energia perquè ha significat la mateixa cosa durant segles i, per tant, aprendre una llengua i escriure-hi és tota una vida. Només es pot escriure emprant la paraula amb energia i amb reflexió a la vegada. Aquest llibre sembla escrit amb una prosa senzilla i de lectura fàcil, però hi ha hagut molt de treball per a aconseguir això.

Amb la vostra primera novel·la, L’abisme, vau guanyar el premi Ciutat de Palma. Quina importància va tenir en la vostra trajectòria?
—Molta. Quan vaig guanyar el Ciutat de Palma jo tenia mala fama perquè havia fet obres de teatre molt dolentes, mal fetes, amb pocs recursos, i la gent es va estranyar molt que tingués obra narrativa. M’hi havia presentat amb pseudònim i aquell dia al diari entrevistaven un membre del jurat que deia que li havia interessat molt la meva obra i  vaig dir a la meva dona que havíem d’anar al sopar. La gent va estar molt sorpresa. Amics com Jaume Vidal o Llompart, i més gent del teatre, al·lucinaven amb el premi. Si això no hagués passat, no hauria escrit més perquè aquella nit em va donar força en mi mateix i seguretat. Em varen dir que era capaç de fer alguna cosa que podia sorprendre i això era un raig de coratge immens; em va animar molt.

Des de la distància geogràfica us toca viure una revolució especial: el maig del 68. Què en resta, dels seus ideals, si és que en resta res?
—En queden coses importants encara que Sarkozy digués que havíem de fer-ne els funerals. A mi em va impressionar perquè era un home jove que volia capgirar el món i hi ha imatges icòniques, com la de Cohn-Bendit sense abaixar la mirada davant un policia, que transmet una energia impressionant. Varen ser capaços d’enfrontar-se a un sistema caduc i això era extraordinari. Tot i que aquella revolta l’havíem de seguir des d’aquí i tot ens arribava molt filtrat, la revista Triunfo i Destino en duien reportatges. Tot allò va impressionar molt i ens va marcar. Que la imaginació arribés al poder, volíem, que el poder podrit fos capaç de caure i que arribés al poder un món nou i vida nova. Crec que d’allò n’han quedat algunes coses importantíssimes com la idea de viure la vida amb intensitat i una visió lúdica: hem de ser capaços de viure molts de moments.

I la temptació de viure a Barcelona, on anàveu sovint, hi va ser?
—Hi anava molt, a Barcelona, per assistir a algunes classes i aconseguir la bibliografia per a acabar la carrera. Hi havia unes beques per a professors, però no me’n varen donar mai i, per tant, no hi havia cap opció d’anar-hi a viure tenint feina i família a Mallorca i estudiava per lliure. Però venia i hi vaig anar fent amics, per exemple en Terenci Moix. Les anades a Barcelona sempre eren molt fructíferes, em relacionava amb la Montserrat Roig o amb n’Aurora Bertrana, que estava mig enamorada de mi, literàriament parlant. Em va explicar les aventures pel Pacífic i moltes coses del seu pare i em va ajudar molt.

Un dels vostres amics era un gran caràcter: Jaume Vidal Alcover…
—En Jaume era tempestuós, t’enamorava la seva intel·ligència i un pòsit de cultura extraordinari, un pòsit de cultura intensa i extensa… Jo volia ser com en Jaume, una persona tan culta i que, atenció, sabia fer ús de la cultura i l’emprava com ell volia i això impressionava. Ara, en Jaume també era de molt mal sofrir quan duia dos whiskys al damunt. Una vegada a ca meva va donar una passada a en Miquel Àngel Riera i li vaig haver d’escriure una carta per demanar-li disculpes. Aquell dia hi havia en Llompart i l’endemà també li va telefonar per consolar-lo. En Jaume era difícil, tant que un dia la meva dona va dir a na Maria Aurèlia Capmany que devia tenir un gran fetge per a aguantar-lo.

Un dels moments més escruixidors del llibre és quan, al restaurant cal Dimoni d’Algaida, que encara ara existeix, hi ha un home que fa de dimoni i balla per als turistes i que, de sobte, cau mort després d’una actuació. És una gran al·legoria de la venda de l’illa al turisme?
—Aquell dimoni, mestre Llorenç, era un gran dimoni. Un actor total que es posava la màscara i es convertia en un actor d’una maduresa, sensibilitat i un detallisme impressionants. Ni havia estudiat ni ell sabia que ho feia tan bé. La gent al·lucinava i és ben ver que es va morir fent de dimoni. L’anècdota més divertida és que, com que quan va ser mort anava de dimoni i així no el podien enterrar, el varen haver de desvestir i el vestiren de sant Josep. Per tant, se’n va anar a l’altre món vestit de Sant Josep. I sí, és una gran al·legoria de tot plegat.

Afirmeu que Mallorca era un aeroport i 300.000 llits… I ara què és?
—Ara hi ha més llits encara i l’aeroport és més gran. En Til Stegmann no se’n podia avenir que en un dia es poguessin posar amunt més de 300.000 llits, però Mallorca és això.

Quina importància va tenir per a la vostra obra primerenca la figura de Francesc de Borja Moll i la de Llompart?
—Varen tenir moltíssima importància. El senyor Moll va ser capital, era el savi, significava el prestigi, i ho feia tot amb una senzillesa i una habilitat absoluta. Li podies consultar qualsevol cosa, jo sempre li’n demanava de llengua o de gramàtica i em feia bromes per trobar la solució. Jo havia fet un curset amb ell a l’estudi general, un curs per a mestres, i em va ajudar molt. Una de les coses bones que tenia era la ironia per a riure’s del món, subtilment et feia entendre que anaves errat. Era un savi amagat d’home senzill. Amb en Llompart hi vaig tenir una amistat molt forta, em va animar molt a escriure i va escriure molts texts sobre llibres meus: em va fer presentacions, crítiques al diari i m’animava molt. Per ventura massa i tot, perquè llavors jo agafava embalada. Era una saviesa diferent, asserenada, que aportava fruits de llarga reflexió i jo estava admirat d’una altra cosa, que és que fins que va ser ben gran va parlar el castellà però que, en canvi, té un domini del català que és impressionant. Com és possible que en pocs anys adquirís aquest domini de la llengua? Em tenia molta confiança i em féu moltes confidències. I la seva dona m’estimava com el fill que no havia tingut.

I és veritat que es va enamorar de n’Antònia Vicens?
—Un enlluernament per n’Antònia és segur que va existir. I en Jaume Vidal se’n fotia i li ho retreia. Va existir segur. No diré si va ser correspost perquè no ho sé i perquè li podeu demanar a l’altra persona.

Llorenç Villalonga, el vau estimar, odiar, totes dues coses…?
—Ni el vaig estimar ni el vaig odiar. Em va ensenyar molt. Jo anava a casa seva i estava un grapat d’hores parlant amb ell i amb na Teresa, que sempre era present, i li demanava que contàs i explicàs coses. De Mort de dama no en volia parlar mai, la rebutjava. Alguna vegada alguna referència a Aina Cohen, però res més. Vàrem tenir una bona relació i em va sorprendre un dia que em varen dir que havien llegit en veu alta a la taula braser Han plogut panteres, que és una de les meves novel·les més dures, amb més crítiques i amb un llenguatge fort. Em varen dir: ‘Et podem fer una pregunta?’ I jo els vaig dir que sí. I em digueren: ‘Com és que algú tan educat com tu ha escrit això?’ I jo els vaig dir que guardo les formes per poder dir la veritat, que és una frase de Villalonga mateix.

En canvi, qui no podia veure els escriptors mallorquins era Joaquim Molas…
—Molas no ens tenia simpatia als joves escriptors mallorquins i tot era per una raó ben beneita, que és que estava enemistat amb en Jaume Vidal Alcover i amb na Maria Aurèlia Capmany, però una enemistat terrible! I és clar, nosaltres ens arreplegàvem amb ells perquè en Jaume era mallorquí, i per això ens tenia una certa tírria com a grup. Tot i això jo hi tenia bona relació.

Amb Baltasar Porcel vau tenir una relació molt estreta, tot i que crec que va ser posterior…
—En Baltasar Porcel era tot un altre món. Vàrem tenir moltíssima amistat cap al final de la seva vida, els darrers deu o quinze anys. Jo li vaig presentar alguns llibres i ell també alguns de meus i hi havia una molt bona relació. Al principi no ens coneixíem gaire perquè ell també estava barallat a matar amb en Jaume Vidal i també amb en Llompart, i no vàrem tenir contacte. Llavors sí, vaig anar un parell de vegades a Sant Elm quan jo ja havia guanyat el premi Josep Pla i ens trobàvem a Barcelona o a Mallorca quan la relació amb en Villalonga havia afluixat i ja s’havien enfadat mot. La nostra veritable amistat va arribar molt més tard.

Us solen englobar sovint dins el gruix dels autors de la generació dels setanta. Us en sentiu part, d’aquesta generació, o és una etiqueta que cal revisar?
—A mi m’és igual. Quan en parlen dic que bé, que érem de la mateixa quinta, na Maria Antònia Oliver, en Llorenç Capellà, n’Antònia Vicens, en Jaume Fuster i alguns altres. Sí, vàrem ser de la mateixa quinta, però no n’hi ha per a més. Jo vaig ser molt amic de na Montserrat Roig ja del primer moment, quan just començava i no ens sentíem units generacionalment. No crec que ens unís mai una estètica, però sí que hi havia una voluntat, la de ser professionals de la literatura. Quan vàrem veure que la narrativa prenia força es va crear el premi Les Illes d’Or a l’editorial Moll. El primer any el va guanyar en Llorenç Capellà i en Pau Faner va ser finalista quan ningú no els coneixia. A mi em van demanar de fer un discurs a l’acte de lliurament i vaig dir com jo creia que havia de ser la literatura. La gent en va quedar contenta i hi havia qui deia que era manifest generacional, però jo només defensava la literatura com a forma de combat, de lluita.

Afirmeu en un moment del llibre que malparlar de vós era una moda. Encara ho és?
—No, ja no ho és i em sap greu de no haver-ho traspassat, perquè això dóna vida. Hi devia haver enveja perquè jo feia molta feina i sempre i hi ha els peresosos. De tot d’una m’emprenyava, cada dia m’emportava un disgust, però hi vaig posar call, ja va estar i ha desaparegut. S’ha diluït molt…

Suposo que un rebrot de malvolença va arribar quan vàreu assumir la presidència de l’Institut d’Estudis Baleàrics, escindit del Ramon Llull, en època de Jaume Matas.
—En el tercer volum en parlaré, d’això, però et puc dir que em penedeixo d’haver assumit aquesta presidència per una raó clara, que és que em va xuclar energia i esforços que havia d’haver dedicat a unes altres coses. Jo a l’Institut hi vaig estar de bona fe, creient que es podia fer un centre de cultura respectat per tothom, que segons el govern que hi hagués canviaria el director, però que el centre es mantindria i que valdria la pena que existís. Ho creia, ara consider que era una pèrdua de temps, que ni tan sols econòmicament valia la pena. Jo no volia deixar les classes, perquè volia poder anar-me’n en voler i no estar subjecte al sou. La condició que vaig posar era que, si en qualsevol moment ells o el govern feien la mínima menció contra la unitat de la llengua, me n’anava, i no en feren cap. En Matas em va dir que a les Illes mai no s’havia valencianitzat la qüestió de la llengua i això era cert. Però tot plegat va ser un error ben gros.

Hi ha un moment vital important: quan aneu a viure a Sa Bomba Vella, la vostra casa…
—Sí, això implicava de canviar un pis normal a Palma, de cent metres quadrats on vivíem tres fills i un que esperàvem, la sogra i una tia de 102 anys. Necessitàvem lloc, i Sa Bomba Vella era un lloc ample, amb un jardí i un tros de terra. Era una casa enorme en què ens perdíem, no trobàvem el llum.

Encara hi feu coses, a la terra?
—Cada dia més poques. Hi ha un home que ens ajuda i jo dirigesc un poc, hi ha un hortet de tarongers i jardí i hi estic damunt. Vaig sembrar carxoferes i ara hi sembrarem tomàtigues.

També hi ha temps per a l’amargor: Quasi vàreu haver d’estar-vos dos anys a la presó a Carabanchel perquè algú que coneixíeu va denunciar el vostre llibre al Tribunal d’Ordre Públic…
Va ser molt dur, i més si ho situam a l’època del final del franquisme, que feia estralls de pertot arreu per aguantar-se. Era una situació de molta duresa i vaig tenir molta por, sobretot pels meus fills. Amb aquella acusació me n’anava segur dos anys a Carabanchel, perquè llavors les condemnes es complien. En Miquel Miravet, fiscal del patit comunista ens ajudava, i sí que puc dir que llavors vaig tenir tots els escriptors del moment al costat. Tots, tots em varen fer costat de manera absoluta. Al final es va arreglar gràcies a la intervenció d’en Josep Melià, que es va jugar tant com va poder per parar aquest procés.

 

The post Gabriel Janer Manila: ‘Als escriptors dels setanta no ens uní una estètica, sinó la voluntat de ser professionals’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Gerard Vergés: Ciències i Lletres









L’any 2018, l’Ajuntament de Tortosa, Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre, i el col·lectiu diLLUMs d’arts al Forn, van organitzar un homenatge a Gerard Vergés al parc municipal Teodor Gonzàlez, a l’espai dedicat al seu record, al costat de la Llotja, en record de l’escriptor tortosí, mort tot just la Diada de Sant Jordi.Enguany hem repetit l’experiència el passat dissabte  27 d’abril, amb l’ànim d’esdevenir ja un acte anual, amb la participació de L’Acadèmia de les Ciències Mèdiques i de la Salut, per tal de recordar el gran humanista, des d’una de les moltes facetes d’aquest polièdric autor, ja que Gerard Vergés és un dels millors exemples per a subratllar que Ciències i Lletres no són mons diferents i apartats, sinó que juntes conformen l’essència de l’ésser humà. D’aquesta manera, durant l’acte que m'he encarregat de conduir hem recitat fragments de l’obra de Gerard Vergés, doctor en Farmàcia, on la Ciència hi és present, i per part de L’Acadèmia de les Ciències Mèdiques i de la Salut han llegit fragments d’obres on per a posar de manifest que la Medicina i la Literatura poden treballar conjuntament:.Emigdi Subirats, L’apotecari Gerard VergésSílvia Panisello, Brucella Melitensis (Lliri entre cards)Cinta Iriondo, Memorias de Adriano, de Marguerite YourcenarMeritxell Roigé, Fòssil (La insostenible lleugeresa del vers)Manel Ollé, Fragment capítol Marià de la Pau Graells (13 biografies imperfectesCinta Iriondo, La mort d’Ivan Ilitx, de TolstoiJulián Pavón Vergés, Cant terrenal (Long Play per a una ànima trista)Dolors Queralt, Escrit a la taula del meu laboratori (Long Play per a una ànima trista)Pau Margalef, El amor en los tiempos del cólera, de Gabriel García MárquezJesús Tibau, Aspergillus Niger (Alfabet per a adults)Txell Aixarch, Herbarius, hurtus sanitatis (Lliri entre cards).Laura Mora ens ha acompanyat amb el seu clarinet i després, a la secció de micro obert, també han llegit textos de Vergés: Montse Boldú, Montse Pallarès, Irene Prades, Xavier Aragó, Jordi Jordan, Tomàs Camacho i Esther Baiges..Encabat, hem continuat en bona companyia gaudint d’un vermut gentilesa de Bodegues i destil·leries Lehmann.
Gerard Vergés és un humanista, i el podem recordar a través de moltes de les seves facetes. Ja tenim idees per als propers anys. 
Llarga vida a l'obra de Gerard Vergés.
.Galeria de fotosRibera on line
Poemes al vent
Canal 21 Ebre
Canal TE
Fotos de Marta Escolà
Categories: literatura

Assassins de l'Ebre a Tens un racó dalt del món


Assassins de l'Ebre ens visiten a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre, pe`ro només assassins de ficció.
Parlarem amb Fede Cortés i Jordi Pijoan, coordinadors d'aquest llibre de 13 autors/es editat per Llibres del Delicte, amb el rerefons ebrencs, ja sigui per la procedència dels seus autors, per l'escenari del crim, o per l'arma assassina: Francesca Aliern - Cinta Arasa - Andreu Carranza - Fede Cortés - Montserrat Espallargas - Miquel Esteve - Mercè Falcó - Isidro Garrido - Sílvia Mayans - Jordi Pijoan-López - Pilar Romera - Vicent Sanz - Jesús M. Tibau.
Alb Fede Cortés també parlarem de la seva novel·la Tant de bo fóssiu aquí! , guanyadora del Premi de Narrativa d'Amposta.

També ens acompanyarà Ainhoa Esteban, estudiant de 1r de Batxillerat de l'Institut Dertosa, que ens farà un parell de recomanacions literàries. Des d'aquí fem una crida si altres estudiants, de qualsevol edat, volen vindre a recomanar llibres.
Recomanarem també el nou llibre de Francesca Aliern, La jove Laura, i La mirada de vidre, d'Anna Moner
I les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 1 i 8 de maig a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Els Ports Natura i Art, 4a Edició

Un matí amb intervencions artístiques al Parc Natural dels Ports, on natura i art es donen la ma.



Em plau passar-vos informació d'aquesta activitat on participaré el 12 de maig.
.
Un passeig en diumenge al matí en forma de projecte artístic en el que es vincula el paisatge amb la deslocalització. Les propostes d'art contemporani es desplacen respecte als centres culturals situats a les ciutats, tot proposant una reflexió sobre la relació que mantenim amb la natura.

Adreçada a qualsevol edat, l'activitat consisteix en una sortida amb els propis artistes des d'Horta de Sant Joan per l'itinerari de la Cova de Picasso (de 3,1 km i dificultat baixa), a la Terra Alta. Allà anirem trobant les diferents intervencions (instal·lació, performance i poesia).

"Els Ports. Natura i Art" planteja una relació intimista amb el paisatge i una revaloració del mateix mitjançant la intervenció artística en forma d'obres efímeres concebudes des de la perspectiva de l'art contemporani. Una aposta pel respecte i la conservació del medi natural en un moment històric crucial, tant pel que fa al qüestionament del model de creixement econòmic propi de la societat occidental, com de la greu crisi mediambiental.

Co-organitzat: Lo Pati-Centre d'Art-Terres de l'Ebre i Associació Cultural Natura i Art.
https://www.lopati.cat/es/actividades/exposiciones/els-ports-natura-i-art-4a-edicio/482/

ARTS PLÀSTIQUES

Beatrice Bizot (Tarragona)
Dolors Puigdemont (Sant Just Desvern)
Jaume Vidal (Amposta)
Roger Caparó (Riudoms)

PERFORMANCE

Ana Matey (Madrid)

POESIA

Jesús M. Tibau (Tortosa)

Per participar a l'activitat com a públic, gratuïtament, és necessari inscriure's a través de: squinyonero@yahoo.es

Es recomana portar gorra.

Punt de trobada: Àrea Recreativa de la Franqueta
(Com arribar: Sortint d'Horta de Sant Joan, agafem la T-330 -que ve de Prat de Compte- en direcció a Arnes, i passats uns 200 m. seguim un indicador a l'esquerra que diu “Els Ports”. Després de 9,5 km per pista asfaltada arribem a l'Àrea Recreativa de la Franqueta)
Categories: literatura

El Maig del 68 i els escriptors de sa Pobla

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)



En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.



El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

Personatges de la batalla de l'Ebre, 2/16. Antoni

L'any 2018, en motiu del 70 aniversari de la batalla de l'Ebre, Ebrejocs va publicar el llibre Ebre, relats d'una batalla, on 16 autors/es van escriure relats basats en 16 personatges de ficció, d'ambdós bàndols i de tots condicions. Jo, com a nota discordant, vaig escriure 16 microcontes basats en aquests personatges, que aniré publicant cada setmana amb l'etiqueta batallaEbre..ANTONIL’oliver necessita una bona esporgada, pensa l’Antoni estirat a la seva ombra. Fa pena, així tan deixat. Son pare es feriria, pagès de soca-arrel, no podria viure amb els arbres d’aquesta manera. Què deu fer ara? En aquesta hora ja deu ser a l’hort, segur; no li costa imaginar-se’l, esquena vinclada, mans sempre atrafegades, movent-se amb la saviesa dels anys. N’aprenia tantes, de coses, al seu costat! Fan pena, així tan deixats, l’oliver, l’Antoni, joves i vells alhora. I nous avions travessen el cel amb el seu bram; amics o enemics, no ho entén encara.
Categories: literatura

Sa Pobla i els seus escriptors: detencions, tortures, interrogatoris...

El diari Última Hora d’ahir (6-III-2011) va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

“Yo fui preso político”


Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976


Texto: Gonzalo Nadal


“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)


Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)


Un míting per l’amnistia (1976)



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".


Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Ilíada’ d’Homer, en la versió de Montserrat Ros

Vilaweb Lletres - Ds, 27/04/2019 - 21:50

Esdeveniment de primer ordre, el de la publicació de la Ilíada d’Homer, en la versió que va deixar enllestida abans de morir, el febrer de l’any passat, l’hel·lenista Montserrat Ros. Així ens ho anunciava per correu l’editor d’Adesiara, Jordi Raventós: ‘Et faig saber que la setmana entrant arribarà a llibreries el volum més monumental de la història adesiarenca: el llibre dels llibres. Te n’adjunto la nota de l’editor que encapçala el volum i que explica una mica el perquè de tot plegat.’

Us oferim la nota de l’editor íntegra i també podeu llegir l’inici del Cant XVIII d’aquesta obra monumental (l’edició d’Adesiara és un volum de més de 1.200 pàgines).

La Ilíada és el poema èpic més antic de la literatura grega i l’obra principal que va conformar la identitat dels grecs com a poble. Al costat de l’Odissea, ha influït decisivament, al llarg dels segles, en la cultura occidental. La ira d’Aquil·leu contra Agamèmnon, els combats acarnissats entre aqueus i troians, la darrera trobada d’Hèctor i Andròmaca, els enganys i les ingerències dels déus, la mort de Pàtrocle o la compassió del victoriós Aquil·leu davant les súpliques del vell Príam són alguns dels episodis més impressionants i inoblidables de la guerra de Troia que han acompanyat els lectors –i els oients– de totes les èpoques.

Nota de l’editor
«
La professora Montserrat Ros, filòloga, traductora, correctora i, sobretot, mestra i amiga, ens va deixar el dia 6 de febrer de 2018 a causa d’una malaltia fulminant. La traducció que presentem en aquest volum és el fruit esplendorós dels darrers anys de la seva vida, que va dedicar incansablement, tot i la salut sovint delicada, a la Ilíada homèrica.

La vaig conèixer l’any 2000, quan vaig començar a treballar a la Fundació Bernat Metge, a la qual ella va destinar tots els esforços –no sempre prou recompensats– fins a la seva jubilació. Dona senzilla i prudent com totes les persones sàvies, tenia un domini prodigiós de la llengua catalana (posseïa com ningú ‘el sentit de la llengua’, expressió que li havia sentit dir milers de vegades), que combinava amb un coneixement excepcional del grec i del llatí. Els seus ensenyaments, resultat de més de set anys de compartir cada dia amb ella aquell mític despatx de la Via Laietana, avui desaparegut, per on havien passat tants personatges il·lustres, van ser abundosos i impagables, i certament mai no m’abandonaran.

Des de l’any en què es va jubilar, el gran objectiu de la seva discreta existència va ser aquesta traducció de la Ilíada que teniu a les mans. Va refer de dalt a baix els cants I-XII –ja publicats a la Fundació entre el 2005 i el 2009– i va traduir els dotze cants restants de la magna epopeia, maldant per traslladar de la mateixa manera, sempre que li era possible, els epítets i les frases formulàries de què està farcit el text homèric, i alhora va donar a la prosa de la seva traducció un to marcadament poètic, ja que s’hi pot resseguir amb facilitat la cadència dels hexàmetres de l’original. En aquest sentit, confesso que foren incomptables les trucades que em va fer al llarg del darrer decenni per llegir-me un vers de l’original, donar-me’n la traducció provisional que havia embastat i demanar-me un sinònim per a tal paraula o tal altra. I quantes vegades, en improvisar-li, il·lús, una possible solució, m’havia respost: ‘No, aquest mot ja me l’he plantejat, però em sobra una síl·laba!’

A mitjan 2017, la Montserrat ja tenia la traducció enllestida, però va demanar a l’editorial alguns mesos més per a revisar-la a fons. Amb la precisió i l’escrupolositat que la caracteritzaven, va anar anotant, al final de cada cant del poema, els darrers retocs que volia fer-hi, comesa que ella, per desgràcia, ja no pogué dur a terme, però que he acomplert personalment amb admiració i reverència, conscient a cada pàgina de la feinada descomunal que va realitzar.

Així mateix, hem respectat la seva voluntat pel que fa a l’ordenació i el format del llibre i les persones que havien de participar-hi: una edició bilingüe en un sol volum, amb el text grec acarat, les notes al final i un índex de noms propis que permeti al lector saber ràpidament qui és qui en aquesta obra fundacional de la cultura europea. A més, el volum conté, d’acord amb el seu desig, un pròleg del professor Jaume Pòrtulas, una introducció del professor Francesc J. Cuartero i les notes a la traducció i l’índex de noms propis a cura del professor Joan Alberich, tots ells filòlegs eminents, grans coneixedors de l’obra homèrica i, sobretot, bons amics de la traductora. Per acabar-ho d’adobar, la Montserrat també va demanar personalment a l’Andreu Rossinyol, un dels millors correctors d’Europa (Jaume Vallcorba dixit), que tingués cura de la primera revisió de la traducció, tasca que, com és habitual, el mestre Rossinyol ha fet de manera impecable.

L’única cosa que ella no va deixar dita és que s’inclogués en el volum aquesta nota de l’editor. Espero, tanmateix, que aquesta meva contravenció em sigui perdonada i que aquest llibre serveixi com un homenatge sincer i merescut a la seva figura i al seu mestratge, que tothora recordarem amb enyor.

Jordi Raventós
Barcelona, desembre del 2018»

The post Avançament editorial: ‘Ilíada’ d’Homer, en la versió de Montserrat Ros appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i els seus escriptors: un viatge a l´interior de totes les meves morts

Un viatge a l´interior de totes les meves morts


Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. (Miquel López Crespí)


Possiblement, d'haver mort aquella vegada que vaig caure a l'interior de la sínia, quan als set anys, jugant, em semblava que era la cova dels fantasmes, el buc d'un vaixell pirata, una estranya nau espacial amagada sota terra, un ocult món per a descobrir, possiblement, repetesc, si aquell capvespre els padrins, quasi esvaïts pels entortolligats passadissos de la memòria, no haguessin sentit els meus crits, no haguessin vengut, espantats, a treure'm de l'avenc fatal que m'engolia, sens dubte, d'haver mort en aquella horabaixa arnada pel temps, m'hauria estalviat milers i milers d'hores d'inútil disciplina assegut als bancs de l'escola o al pupitre de l'institut, i, ben cert, no hagués assistit mai a tanta avorrida classe escoltant uns professors que repetien com a autòmats unes lliçons que ni a ells ni a nosaltres interessaven, la famosa croada contra els roigs, la història de la Falange, l'església, els noms dels papes, l'expulsió dels jueus l'any 1492, la conquesta d'Amèrica per uns soldats àvids de sang i de tresors.


Possiblement si en aquell juliol, l'estiu de quan tenia nou anys, hagués anat a nedar amb en Rafelet, en Rafelet que s'ofegà, pobret, perquè no havia cregut els pares, "Els remolins! No et fiquis massa endins que hi ha molts de remolins!", i aquell mateix matí, mitja hora abans d'anar a les roques, em digué "Vine a nedar que després anirem a agafar crancs per Son Bauló", i mai més no anàrem a cercar crancs de davall les roques de Son Bauló, perquè una estona més tard els seus pares cridaven desesperats "Rafelet, Rafelet!", i mumare, que es pensava que jo també hi havia anat deia "Toniet, Toniet!", però jo no hi havia anat, perquè m'estimava més restar amb na Margarida, n'estava ben enamorat i la seguia pertot arreu i aquell dia segurament em salvà la vida, perquè era evident que jo anava amb en Rafelet a nedar quan la vaig veure riallera, fent-me l'ullet i instintivament, sense pensar-ho gens, vaig girar en direcció cap a na Margarida i aquest fet, aquest simple moviment em salvà la vida perquè quan la mare, els pescadors, tota la gent que sortí de les cases, bars, comerços pogueren rescatar en Rafelet, ja era mort, ben mort, blanc, com la calç, i baldament el portaren amb un cotxe a sa Pobla el metge no hi pogué fer res, ho record com si fos ara mateix, les abraçades de ma mare que no s'ho podia creure i era de bon de veres que no havia anat a nedar com sempre, al mateix indret on s'ofegà en Rafelet, i la meva amiga em mirava rient, com dient-me "Em deus la vida, la teva existència em pertany perquè avui t'he salvat i sempre recordaràs que ha estat per mi" i és ben segur que d'haver mort ofegat no hagués passat aquells mesos de juliol i agost amb Na Margarida, l'estiu més estimat i més recordat de la meva llunyana infantesa, amb llangoroses, llargues, lentíssimes postes de sol, quan per primera vegada em vaig atrevir a agafar-li la mà, mentre les nostres mares ens deixaven fer, contentes per haver salvat els fills i res no els pareixia llavors dolent si els infants estaven vius, al seu costat, i era ben igual si preferien agafar-se de les mans en lloc d'anar a nedar, era millor que juguessin a nuvis, pitjor era la mar, els remolins, Son Bauló, el silenci que es va anar fent sobre el record del pobre Rafelet.


Possiblement, si un parell de mesos després hagués anat amb el meu oncle al seient del darrere de la moto, quan, un dia, insospitadament, s'estavellà contra un arbre de la carretera, si aquell dia, en lloc d'anar-me'n a jugar amb en Sebastià, l'hagués escoltat i hagués pujat, decidit, al seu darrere, al seient d'una Montesa dels anys cinquanta que era l'enveja dels meus amics quan passava volant -ocell metàl.lic de plomatge magnífic- portat pel meu oncle i els veia la cara d'enveja, fonedissos rostres sospirant per poder pujar, enlairar-se també i volar, com jo, vers una altra dimensió del temps i de l'espai, amb aquella au de ferro, amb el vent que em pegava, furient, a la cara i em feia sortir les llàgrimes i l'oncle que pitjava l'accelerador i em deia "Agafa't fort. Ara anirem més aviat que el vent de la tempesta". Possiblement si aquell infaust dia hagués anat amb ell damunt l'ocell metàl.lic també m'haurien portat mort al poble, embolicat amb un llençol blanc tacat de sang, les taques roges, els plors dels avis, de la mare en veure el germà mort, allargassat, portat amb urgència a cal metge. Sí, segurament d'haver mort a la carretera m'hagués estalviat les infinites, estúpides formacions paramilitars al pati del col.legi La Salle, tots drets, ferms, escoltant l'himne franquista mentre l'Hermano Antonio enlairava la bandera bicolor. Ben segur que no hauria d'haver anat a escoltar les avorrides xerrades damunt les missions ni hauria sofert els ferestos documentals de monges i missioners a l'Àfrica batejant negrets. És ben possible que d'haver marxat aquell capvespre amb l'oncle m'hagués estalviat tots els posteriors lliuraments de diplomes amb el Bisbe presidint dalt del cadafal la representació de la vida i mort de Jesús per Setmana Santa o haver de recórrer els carrers de Ciutat amb aquells caps de porcellana que representaven indis, xinesos, en un arnat dia del Domund que et feia acabar cansat, amb un terrible mal de peus que et durava una setmana impedint-te poder jugar a futbol, anar a passejar amb els amics.


Possiblement, si aquell dia, jugant amb els patins en la carretera per on passaven els camions carregats cap al port, si aquella horabaixa, en lloc de passar per un costat, sense que m'agafés, sense que em deixés xafat com un ca, segurament -i no crec errar en la meva apreciació-, si aquell dia el camió amb deu tones de càrrega m'agafa de ple i em mata, ben cert que a la tardor, en començar el nou curs, no ens haguéssim mudat a Ciutat i jo no hauria perdut tots els meus amics, les meves amigues -na Margarida inclosa-, perquè llavors, d'haver mort estripat pel camió que passava per davant de ca nostra, els meus pares ja no haguessin anat a viure a Palma per a portar els fills a un col.legi de debò, ni el pare hagués cregut necessari fer el canvi de feina per tal de de guanyar més doblers, pagar els estudis, el pis, els mobles nous que compràrem a l'hivern, en fer la mudança. Possiblement, d'haver desaparegut, engolit per l'oblit, en aquella horabaixa esborradissa, jo no hauria conegut mai aquella colla de babaus ciutadans que no sabien el que era una oreneta, una perdiu, un eriçó, una anguila, un niu de gorrions, ni s'havien embrutat mai les mans cercant cucs per a anar a pescar o cercant pitxellides per les roques d'Aucanada, Cala Sant Vicenç, Son Serra de Marina i, d'haver mort aquella tarda, xafat per les rodes del camió, no seria ara tampoc un perfecte ciutadà engarjolat a una finca de pisos, pagant anualment els impostos, fent declaració de renda, abonant les multes d'aparcament en la data que pertoca, davallant el so de la ràdio, de la televisió a les onze de la nit per no molestar els veïns, altres bons ciutadans, que ben idèntics a mi, també s'aixequen d'hora, no protesten mai, no llegeixen segons quin tipus de llibres, es muden els diumenges per anar a missa, i així una setmana rere una altra, un mes, tot l'any, la vida sencera.


Possiblement, de no haver pogut sortir de la sínia aquell capvespre llunyà, quan me'n vingueren a treure els avis atemorits, d'haver anat amb l'oncle al seient del darrere de la moto el dia que s'estavellà frontalment contra l'arbre de la carretera, possiblement de morir ofegat amb en Rafelet, d'haver-me agafat el camió que passava per davant canostra, tampoc, quatre anys després, fent el batxiller al col.legi Pius XII com a intern, per tal d'aprofitar més el temps, per tenir més bones notes, per ser allò que els pares en deien "un home de profit", doncs, no hi ha dubte, de no haver estat empresonat al col.legi Pius XII aquell hivern que se'm va fer tan llarg, sense els amics del poble, veient la pluja percudint els grans finestrals de la sala d'estudi, tremolant de fred, recordant els diumenges del poble passejant amb na Margarida, que ja no era la nina de Can Picafort i ja ens havíem besat al jardí de l'Escola Graduada, d'haver mort, dic, en un d'aquells múltiples i possibles accidents i, per tant, sense haver tengut la possibilitat de quedar intern a un col.legi dirigit per un capellà foll que ens espiava quan anàvem a pixar, quan ens desvestíem per als esports, que també ens ullava mirant per davall del plàstic de les dutxes, no m'hagués vengut al cap la idea lluminosa de llençar-me des del primer pis, des de la terrassa del primer pis al pati del col.legi per tal d'espanyar-me una cama i així poder tornar, maldament fos enguixat, al poble, a jugar amb els amics, a passejar, agafades les nostres mans, amb na Margarida.


Possiblement, si en lloc d'espanyar-me una cama m'hagués romput el cap -com per altra banda hagués estat molt possible-, no hauria sentit gravada a la pell la ràbia d'un capellà foll que, per atemorir-me, va treure d'un calaix de l'armari una corda de plàstic reforçat amb la qual em va fuetejar salvatgement i em deixà unes marques sangonoses que em duraren no sé quantes setmanes. Sí. Fou segurament arran de la pallissa del capellà quan vaig començar a dubtar de la religió, de tot el que predicava, l'exemple, les virtuts del bon cristià, els joves que cerquen Déu resant el rosari, fent bondat, creient els seus professors, els pares, mentre que ell continuava guaitant per les finestres dels excusats quan anàvem a pixar, mirava dins les dutxes quan, nus, ens rentàvem després dels esports o a la nit, a la cambra gran on dormíem i ens havíem de desvestir sota la seva mirada luxuriosa, aquella mirada de boig sortida de les profunditats de la pel.lícula de terror més esfereïdora.


Possiblement, si a l'estiu següent, amb els amics del poble, de vacances, no haguéssim vist a la sessió de l'horabaixa un film inspirat en la novel.la de J. Verne "Viatge al fons de la Terra" tampoc no haguéssim comprat una llanterna, una corda per a introduir-nos dins la cova de Crestatx on restàrem perduts un dia sencer. Possiblement, repeteixo, de no haver vist la pel.lícula no se'ns hagués acudit la idea brillant d'imitar els valents exploradors de la pantalla segurs d'anar fins al centre de la terra per trobar-hi or, diamants, monstres de faula, llacs ocults, una princesa embruixada mil vegades més bella que totes les nostres amigues del poble, i ens hauríem entretingut jugant a indis, al futbol, a qualsevol cosa menys perillosa que provar de descobrir els misteris d'un avenc que ni els més agosarats joves de la comarca no s'havien atrevit a explorar mai. Per sort, previsors, amb catorze anys a l'esquena, deixàrem dit a sa padrina on anàvem i quan, al cap d'un dia de no saber on érem, de cercar per tot el poble, sa padrina, que ja perdia, pobreta!, la memòria, se'n recordà, ho digué als pares, als municipals que ja ens cercaven pels pous, pels safareigs, pensant, imaginant que ens podíem haver ofegat. Ens trobaren dins la cova, atemorits, sense poder entrellucar la sortida, a un racó, arrufats, morts de fred i de gana, plorant, tremolosos, esperant que ens vinguessin a cercar si sa padrina se'n recordava d'on li havíem dit que anàvem. Segurament, d'haver mort engolit per les fondàries de l'avenc, a l'hivern, a Ciutat, no hauria conegut aquells estranys amics nous, uns companys de classe que, cosa rara, no eren fills dels guanyadors de la guerra com tots els altres, sinó que també parlaven malament dels capellans i dels rics i, com mon pare, com jo mateix, escoltaven en secret emissores estrangeres que parlaven d'uns països on els col.legis no costaven gens, la medicina era gratuïta, es llançaven naus siderals a l'espai i governaven uns homes i dones que tenien les mateixes idees que les nostres famílies.


Possiblement, créixer, tornar gran, signifiqui haver deixat al darrere moltes de morts tot i esperant la definitiva, aquella que ha de venir, amb certesa, sense que puguem enganar-la. Vés a saber el que veritablement ha significat salvar-te de morir ofegat dins la sínia, no pujar damunt la moto de l'oncle el dia que s'estavellà contra l'arbre de la carretera, restar amb na Margarida el matí en què en Rafelet morí engolit pels remolins de Can Picafort. A mesura que passen els anys, l'atrafegament quotidià no ens deixa pensar en totes les morts que anam deixant al darrere cada vegada que pujam al cotxe, travessam el carrer. Sens dubte cada una de les nostres idees, cada un dels fets, opinions i principis vénen determinats pel caramull de casualitats que conformen l'existència diària d'un home o una dona i que començaren ja fa temps, precisament aquell vespre en què el pare i la mare ens engendraren, sí, aquella nit tan llunyana en què havien d'anar al cine a veure una pel.lícula americana molt famosa, en tecnicolor, "Lo que el viento se llevó". Inexplicablement, per una d'aquestes ruixades de començament d'hivern, els va fer mandra mudar-se per a sortir. Ara ho constat amb precisió. Fou llavors, en aquell minut exacte, quan s'inicià tota la sèrie d'esdeveniments fortuïts per a salvar-me d'unes morts prematures per tal que un dia, avui mateix, pogués esser aquí, davant la màquina d'escriure, relatant-vos la curiosa història dels meus successius naixements. Unes històries que de no haver estat davant la màquina ja no hagués pogut redactar mai, perquè, en aquest instant, per la ràdio sent que l'avió que havia d'agafar per a recollir el premi literari s'ha estavellat i tots els seus ocupants han mort cremats. El locutor informa que l'avió anava complet. Només hi havia una cadira buida, la meva!, el bitllet de la qual tenc aquí, al davant, mentre pos punt final a la narració.


Categories: literatura

Tal com érem - Crònica sentimental dels anys 70

Crònica sentimental dels Anys 70 - Tal com érem -


Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes. (Miquel López Crespí)


A la presó no sentíem passar les hores.

Les manetes dels rellotges avançaven a una velocitat vertiginosa i, quan ens volíem adonar, eren prop de les dues o les tres de la matinada. Què era el que ens mantenia en tensió, arraulits al terra de la cel·la, com si ens haguessin donat opi, insensibles al fred d´aquell tèrbol hivern de reixes i soroll de panys que s´obren i tancaven? Escoltava amb atenció els companys, les diverses interpretacions que oferien de la història maoistes i trotskistes, els cristians anticapitalistes. En recordar les execucions de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig del 37, a Barcelona, no podia entendre que fos possible l'existència de gent d´esquerra entestada a assassinar els nostres.

Núvols grisos van tapant a poc a poc la claror de la lluna. Mir més enllà dels barrots. La Guàrdia Civil vigila, atenta, des de les torretes exteriors. Jaume Calafell ens fa un resum del darrer llibre que ha llegit, Memorias de un revolucionario, una obra de Víctor Serge que relata la vida, els patiments, les esperances de la generació de revolucionaris europeus dels anys vint i trenta. Res a veure amb la història oficial que va manar escriure Stalin per justificar els seus crims, plena de mentides infamants contra els homes i dones que havien portat a coll la lluita contra el tsarisme.

Des de la distància, arribava el soroll somort dels avions plens de turistes que aterraven a l´aeroport. Era quan els funcionaris ens feien callar i ens obligaven a un inesperat recompte. Drets davant els barrots de l´entrada a la galeria, començaven amb l´acustumada rutina: un, dos, tres, quatre... i així fins a onze. El passadís restava en penombra, il·luminat solament per unes dèbils bombetes i els raigs que provenien de les faroles del pati. Quan es feia de dia podíem divisar la carretera de Valldemossa, dos o tres carrers de Palma. Aleshores, l´únic entreteniment que teníem era veure com el tràfec anava disminuint a poc a poc, desapareixen els habitants del barri on estava situava la presó i Palma anava quedant en silenci, indiferent a la vida presonera existent sota els murs que ens encerclaven.

Després del darrer recompte era el moment de tornar als nostres enfonys i provar de descansar un poc. Qui disposàs d´una llanterna podia continuar llegint el que volgués, sempre que el funcionari de torn no el descobrís. Record que en aquella època tornava a submergir-me dins l´univers extraordinari de Rayuela, la famosa novel·la de Julio Cortázar. Llegia sota la manta provant de defugir el gris ambient que ens asfixiava. Perdre's pel París de La Maga era una forma meravellosa d´aconseguir la llibertat quasi absoluta!

Però no sempre restaves en condicions de viatjar, amb la imaginació, per les Tulleries i els Jardins de Luxemburg!

La nit feia comparèixer totes les pors amagades durant el dia. Era quan comprenies la immensa soledat dels homes i com la presència amiga dels companys, feia que el teu esperit resistís, que no notàs tant la ferida fonda de les hores. Per això, un dels càstigs més terribles de les presons és la reclusió dins cel·les d´aïllament. Amb unes setmanes poden arribar a anihilar la teva personalitat fins a límits inimaginables. No és necessari colpejar el presoner, acabar amb ell a força de pallisses i dutxes d´aigua freda. La destrucció d´una persona és fàcil d´aconseguir. Basta aïllar-la del seu entorn protector, impedir que pugui veure el cel, ni que sigui el que es divisa des del pati. Aleshores, el cervell funciona a una velocitat vertiginosa, tots els records s´acaramullen creant una bomba de precisió que, en explotar, et pot deixar boig, tocat de per vida.

Em preguntava com pogueren resistir tants d´anys tancats els presoners de la guerra i postguerra. De quina pasta especial eren conformats? El pare i l´oncle en parlaven, sovint, d´aquestes persones. Revolucionaris que després d´estar mesos sense poder veure ningú, patint el fred de Burgos, del penal de Sòria o qualsevol tètric indret semblant, sortien com el primer dia que havien entrat.

Altres, homes i dones que havien estat a primera línia de foc a les trinxeres, soldats que avançaren pit enlaire, sense por a les bales, enfrontant-se als requetès i falangistes, al cap d´unes setmanes de càstig ja estaven desfets.

Un temor sempre a l´aiguait i una pregunta volant per l´espesa atmosfera de la presó: podríem resistir si ens torturaven d´aquesta manera? Fins on arribaria la nostra capacitat de superar les endemeses de l´enemic? En quin moment seria impossible suportar la pressió de botxins i malfactors? Només en situacions difícils es pot saber la força del teu esperit. Defensar idees, enlairar la defensa dels grans principis de justícia i igualtat no és gaire complicat quan res no et pressiona, dorms suficientment i el teu cos no es vincla sota el pes de la son, la por i la fam. Eren qüestions a les quals donàvem voltes i més voltes en temps de la clandestinitat.


A l´estiu, uns mesos abans de la detenció, havia organitzat una excursió amb Joana. Volíem deixar per uns dies l´ambient carregat de Palma, respirar aire pur, aprofundir en el coneixement de la Serra de Tramuntana. Portàvem la tenda de campanya, motxilles amb menjar i queviures per a una setmana. Estar sols per uns dies! Defugir les obligacions de la feina, deixar d´escriure els articles per als diaris! No haver d´assistir a la multitud de reunions que ens obligava la nostra militància partidista!

Joana estava radiant. Feia anys que no tenia vacances i aquesta oportunitat la feia summament feliç. El seu rostre evidenciava una alegria resplendent i contagiosa. L´autobús ens deixaria a Deià. Després, la recerca de caminois, fonts amagades, refugis de muntanya, indrets on reposar amb calma, era qüestió nostra. Davallàrem fins a la cala i romanguérem uns dies sota els pins, avançat per la drecera dels pintors que portava fins a Llucalcari. Quin plaer viure sota l´imperi absolut de l´amor, sotmesos solament a la disciplina de les besades, estant hores infinites acaronant la pell suau de la persona que estimes!

La lluna, en el cel, brillant, il·luminant la mar... Si miraves fixament els paisatges que es divisaven des de les muntanyes que encerclaven el poble, podies veure petits velers creuant l´infinit de les aigües, algun vaixell en la distància, tot ple de lluminàries, curull d´invisibles turistes que ballaven prop de l´indret on el mar i el cel s´ajunten.

Llegíem Kafavis just en el moment de la posta del sol, quan l´horitzó esdevenia d´un roig encès fins a esmorteir-se en el moment en què l´astre rei moria engolit per Posseidó. Però el gaudi per la felicitat trobada aquell estiu no podia amagar la preocupació pels companys de generació que, arreu dels Països Catalans i del món, morien defensant unes idees de justícia i igualtat. Feia poc havien afusellat els cinc militants antifeixistes d´ETA i FRAP. Cap partit de l´esquerra pactista no volgué fer res per salvar-los de la mort. No era el moment d´implicar-se amb “terroristes”, xerricaven la direcció carrillista i els jovenots que s´apoderarien de les sigles del PSOE a Surennes.

Parlàvem del futur que teníem pel davant. Ens preguntàvem si el pla del franquisme per a reformar-se arribaria a bon port. Augmentaven els viatges de militars de confiança del Rei per a entrevistar-se amb Carrillo, a Bucarest, sota el patrocini del dictador Ceaucescu. Tanmateix, era difícil imaginar-se la capacitat de renúncies a les quals estaria disposada la pretesa oposició per tal de poder gaudir dels privilegis que comportaria la gestió del règim.

Era impossible creure que els dirigents que escoltàvem per Ràdio Espanya Independent quan érem uns adolescents serien capaços de tanta traïció! Qui podia pensar que desenes i desenes d´antics militants, de persones que havien lluitat contra el feixisme en la guerra civil i en la postguerra acceptarien, sense la més mínima protesta, totes les fal·làcies en defensa dels borbons de la direcció de llurs partits? Fins on havia arribat la destrucció de la consciència col·lectiva?

Ens miràvem sense pronunciar cap paraula, escoltant el silenci de la nit, perduts en la contemplació dels milions d´estrelles que brillaven en el cel, inassolibles.


Categories: literatura

Els laberints del dolor, de Francesc Valls-Calçada



 Fotos de Pep Alcanyíz

Dissabte passat, 20 d’abril, vaig col·laborar a la presentació del llibre Els laberints del dolor, de Francesc Valls-Calçada, vint-i-un poemes i vint-i-una pintures de Freya Day, que ens endinsen en la lluita contra el dolor, angoixa, patiment, que provoquen diverses malalties i afeccions encara poc comprensibles per part de la societat.Tothom vol fugir del dolor, però quan te’l trobes cara a cara, et regala almenys la capacitat de concretar prioritats a la vida, a conèixer-nos a nosaltres mateixos.El llibre combina líria i èpica, en certa manera, perquè després de cada poema hi ha un fragment de la vida real, extret sovint d’alguna notícia de la premsa, on es parla deles efectes d’aquestes malalties. Una notícia, unes poques línies enmig de l’exèrcit de formigues que és una pàgina del diari, poden passar desapercebudes; però quan les extreus, quan les llegeixes en calma, després d’un poema, prenen força i subratllen tot el seu significat més aspre. Vet aquí la força de les paraules, només cal parar-hi una mica més de compte. Les pintures de Freya Day són un magnífic complement, o a la inversa; punyents, desequilibrants, no gens dòcils, com sagetes.Algunes paraules que trobem al llibre són: paciència, provisional, turment, lament, desesper, sandàlies de plom, fugir, incert, fugisser, llosa, presoner.... i SOBREVIURE.Un  plaer compartir un nou acte, un més de molts, amb l’amic Francesc Valls-Calçada, a Cornudella de Montsant, a Tarragona, a Tortosa, o calgui.
Categories: literatura

La Lluna i el Sol, de Sergi Gutiérrez



La Lluna i el Sol, de Sergi GutiérrezIl·lustracions de SubiBaula EdicionsLa Lluna sabia que hi havia una estrella molt gran, plena de foc i de llum que escalfava la seva amiga Terra.  Però no l’havia vista mai. I el Sol sabia que hi havia un petit astre, molt bonic, que només sortia de nit. I no el podia veure. Tots dos es volien trobar i no sabien com. Un relat tendre on la Lluna i el Sol comparteixen
protagonisme amb el Vent, el Mar, les Muntanyes, la Pluja, els Arbres i els Ocells.
Categories: literatura

Barcelona desembarca a la fira del llibre de Buenos Aires amb incògnita

Vilaweb Lletres - Dv, 26/04/2019 - 21:50

Ja és oficial. De fa unes quantes hores Barcelona és la convidada d’honor de la fira del llibre de Buenos Aires. A dos quarts d’una de la nit (dos quarts de nou del vespre, hora de l’Argentina), el pavelló barceloní ha obert les obertes i ha donat pas a una extensa programació que vol centrar-se en la importància de Barcelona en la literatura mundial. L’expedició és finançada per l’Institut Ramon Llull, l’Ajuntament de Barcelona, el govern d’Andorra, el govern de les Illes i el del País Valencià. Entre les activitats programades, s’hi destaquen tres exposicions, un concert de Sílvia Pérez Cruz i la presència de tres il·lustradores de prestigi internacional: Paula Bonet, Rocío Bonilla i Aina Bestard, com a ambaixadores de la potència d’aquest sector a casa nostra. Una setantena d’escriptors, intel·lectuals i periodistes completen aquest desembarcament a l’Argentina.

Com és normal, tant la llista com el programa d’activitats han suscitat no pas poques controvèrsies en el món literari, que d’ençà de la Fira de Frankfurt del 2007 no trobava cap disputa prou aferrissada per a fer renéixer els vells fantasmes de les capelletes i dels interessos editorials i periodístics. Que la convidada hagi estat per a Barcelona ha fet sentir la necessitat de mostrar el bilingüisme en què es conrea la literatura a la capital catalana. I així com a Frankfurt es va decidir salomònicament d’incloure-hi alguns autors que escriuen en castellà, aquí s’ha optat per una nodrida representació d’escriptors en castellà i de catalans que també escriuen en castellà en algun moment (per exemple, el periodisme), o que escriuen en castellà normalment i ocasionalment fan texts en català. La llista dels convidats i el programa, els podeu trobar ací.

Sigui com vulgui, la presència de Barcelona a Buenos Aires és una bona oportunitat per a la literatura catalana si els nostres representants fan bé la feina. Per què? Doncs perquè l’Argentina és un mercat potencial important per als escriptors i editors catalans, igual que Xile, on encara hi ha compres de llibres bastant sostingudes malgrat totes les crisis. Segons que s’ha explicat aquests darrers temps, la fira de Buenos Aires és una de les més consolidades de l’Amèrica del Sud i els tres primers dies manté una activitat professional frenètica: reunions amb editors, escriptors i llibreters. Aquí és on la delegació se la juga, perquè cal aprofitar l’anada a la capital argentina per fer negoci. S’han d’aconseguir contractes de traducció al castellà i, en el cas dels autors que ja empren aquesta llengua, han d’aconseguir contractes d’edició per als països llatinoamericans. La fira és una bona oportunitat per a mostrar el nostre potencial, però sobretot ha de tenir èxit comercial: la literatura catalana s’ha d’exportar i l’èxit de la fira es mesurarà també pel nombre de traduccions aconseguides.

També és un bon aparador per a la cultura catalana i per a les relacions històriques amb l’Argentina, un dels països importants en la diàspora de l’exili després de la guerra de 1936-1939 i també el país, per exemple, on va acomplir la seva tasca ingent de traducció Jordi Arbonès, amic íntim de Pedrolo a qui devem, entre més, les traduccions al català de Hemingway (i a qui no s’homenatjarà a la fira). De fet, una de les exposicions que ha coordinat Julià Guillamon va en aquesta línia: ‘Barcelona-Buenos Aires, un pont de llibres’ mostra la relació entre les dues ciutats mitjançant el món dels llibres. La segona exposició és una gran antològica sobre la literatura catalana i la tercera convida a visitar Barcelona mitjançant trenta-dues il·lustracions. És en aquesta idea d’aparador on s’ha d’incloure, també, el concert de Sílvia Pérez Cruz, que oferirà una mostra del seu ampli repertori en una ciutat on és una artista consagrada.

De la resta d’activitats programades, s’ha de destacar l’acte del Pen català i l’argentí, que han presentat un llibre sobre les relacions entre els escriptors de tots dos països en el curs del temps. Hi ha l’interès afegit que és el primer acte públic que farà el Pen català fora del territori després de la campanya en favor de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que va acabar amb la dimissió de Mario Vargas Llosa. Com no podia ser altrament, es projectarà un documentari dedicat a la figura de Carmen Balcells, la superagent literària que va dur el boom llatinoamericà a la màxima esplendor. Del boom, també se’n parlarà en una taula rodona, igual que de l’exili i la literatura catalana o del procés que ha dut Barcelona a esdevenir una de les grans capitals editorials mundials. Quant a la literatura catalana estricta, hi haurà una taula rodona sobre els clàssics, per exemple, i també es destaca l’acte del 7 de maig en què participaran Maria Barbal i Joan-Lluís Lluís.

Entre les activitats complementàries que mostren la gran potència de la cultura catalana, més enllà de la indústria del llibre, cal destacar el paper de la sèrie ‘Merlí’ el dia 30 d’abril. I, tot i que la llengua catalana no serà ni de bon tros la més emprada en els actes oficials, s’hi faran tasts de llengua quasi cada dia, amb classes obertes perquè en pugui aprendre tothom.

Així doncs, Barcelona desembarca a la fira del llibre de Buenos Aires per demostrar que és una capital literària mundial i una de les ciutats més importants per a la literatura castellana, a més d’un focus d’atracció de primer ordre per als escriptors llatinoamericans. La invitació també servirà per a posar el focus sobre la literatura catalana, però hi ha dubtes sobre si tindrà la visibilitat que tots desitgem a l’exterior. També caldrà veure la repercussió d’aquesta convidada entre la comunitat argentina de cada nostra, força nombrosa. Veurem si, seguint l’actualitat cultural del seu país de casa nostra estant, s’adonen de la potència del país d’acolliment.

The post Barcelona desembarca a la fira del llibre de Buenos Aires amb incògnita appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura