literatura

Sa Pobla i la novel·la històrica

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-


Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)


Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.


Recuperació


Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.


Vinculació


Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018


Categories: literatura

NIT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 24/12/2018 - 13:21
La mort és vida i viceversa, encara que costi de creure. O de veure, o d'entendre. Bon Nadal. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com1
Categories: literatura

Josep M. Llompart i el "teatre regional"

La literatura catalana experimental.

"Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)


"En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista". (Miquel López Crespí)



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga va ser un falangista de primera hora i va dornar un suport actiu al feixisme en temps de la guerra civil. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

La literatura catalana experimental.


Record que Ara, a qui toca? era una obra experimental. Els crítics d'aleshores parlaven de certa influència del teatre de Brecht, Anouill, Ionesco, Beccket, etc. Els papers on havia escrit Ara, a qui toca?, juntament amb els de Les Germanies (que més endavant guanyaria el premi de teatre de més prestigi en aquells temps, el premi especial Born, de Ciutadella), Estiu de foc i alguns altres materials de poesia i narrativa em desaparegueren pels anys setanta-cinc/setanta-sis en uns d'aquells nombrosos escorcolls de la Brigada Social i dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil. Mai no he pogut recuperar aquestes obres malgrat que, una vegada consolidada la reforma, ho vaig intentar. Ningú no sabia res d'uns papers segrestats per la Social! Originals de teatre? Em miraren com si hagués perdut l'enteniment. De les obres segrestades (i segurament cremades o perdudes per aquests sicaris del nazi-feixisme) només em resta l'esborrany de Les Germanies. Aquest esborrany té unes quaranta o cinquanta pàgines i permet una llunyana aproximació al que va ser l'obra guardonada a Menorca. Dic "una llunyana aproximació" perquè record a la perfecció que el projecte inicial sofrí moltes modificacions i ben cert que el material conservat -per miracle! a una de les carpetes que no escorcollaren els sicaris, és només una pàl.lida aproximació al que degué ser l'obra una vegada acabada; malgrat que sempre he pensat que no hi ha mai cap obra "acabada". Sempre he estat partidari de l'obra "oberta". Per entendre'ns: "oberta" a les suggerències creatives dels col.lectius que l'han de representar, als grups revolucionaris (en els anys setanta) interessats en la seva promoció i difusió o a les idees de directors, actors o públic en general (públic conscienciat, és clar).

En aquell temps havíem seguit amb atenció les experimentacions teatrals de Llorenç Villalonga. Hi havia aspectes interessants. En referesc especialment a Faust (publicada l'any 1956) i a Aquil.les o l'impossible i Alta i benemèrita senyora (publicades l'any 1964). Sense deixar de reconèixer que eren experiments tal volta útils (les podríem definir de "teatre literari"), el cert és que aleshores, joves com érem, ens costava molt dissociar la figura Villalonga-escriptor, de la figura Villalonga-feixista. Bertolt Brecht havia escrit a un amic, parlant del problema de la relació entre l'art i la política (febrer de 1938): "Com puc mantenir allunyades aquestes coses [el sofriment del poble alemany sota el nazisme] dels meus escrits? I arreu on miri, si miro una mica més enllà d'on acaba aquest estret, veig la get sotmesa a aquests sofriments. I si el sentiment d'humanitat és destruït, l'art deixa d'existir. Compondre paraules belles no és art. Com podrà l'art commoure els homes, si ell mateix no es commou per la sort dels homes? Si jo mateix em tanco davant els sofriments dels homes, com s'obrirà el cor dels homes davant els meus escrits? I si no m'esforço a trobar un camí perquè surtin de llurs sofriments, com trobaran el camí dels meus escrits?".

Nosaltres (juntament amb n'Alexandre Ballester, en Joan Soler Antich o en Llorenç Capellà) reaccionàvem en contra de la grolleria de l'autoodi estupidititzador. Josep M. Llompart escrivia en "Present i futur del teatre mallorquí": "Els nostres autors -em referesc, naturalment, als autors amb un mínim o un màxim d'honestedat- varen reaccionar, de fa temps, contra la ignomínia del 'teatre regional'". El mateix Llompart ens havia dit en nombroses ocasions que "avui, el vertader teatre mallorquí no existeix". Potser ingènuament la nostra intenció era ajudar a crear aquest "teatre nacional-popular" que pensàvem necessitava el nostre poble. Quan l'editorial Daedalus publicà les obres teatrals de Baltasar Porcel, per uns moments ens miràrem dins d'aquell miratge que prometia ser esplendorós. Llompart havia escrit parlant de l'obra de Porcel La simbomba fosca: "Aquesta darrera obra d'En Porcel, supera encara, d'un bon tros, l'encert primerenc de Els condemnats. Tots els qui assistírem a la lectura vàrem romandre literalment amb la boca oberta. A l'hora dels comentaris sonaven els noms de Samuel Beckett, Ionesco, John Osborne. Això ja és dir-ho tot".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (XI) Matances

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 (XI) Matances -


Encara he estat a temps de veure tres generacions de dones (repadrina, padrina i mare) pastar el pa a la pastera, encendre el forn... Però abans havien sembrat el blat a l´hort, regat i segat, havien menat el cavall que feia córrer el rodet de pedra damunt la palla per llevar-hi el gra. Les veig encara sota el sol d´agost, enmig de l´era, portant les regnes del cavall o la somera, fent girar durant hores la pedra damunt les espigues. Després, abans que una pluja inesperada fes malbé la feina del dia, calia omplir els sacs, pujar-los al carro i marxar cap a casa, a espera del moment més oportú per dur-lo al magatzemista. (Miquel López Crespí)


Finalment arribà el dia de marxar a Lluc. Els pares havien concretat l´estada al monestir mitjançant una trucada des de les oficines de la telefònica. No hi hagué cap problema. A l´hivern hi anava poca gent i fins i tot s´estranyaren que hi volguéssim passar unes setmanes.

La padrina Martina acumulà un bon grapat de queviures per si ens eren necessaris. Un parell de peces de formatge maonès, botifarrons i sobrassades, camaiot, llaunes de tonyina i pots de fruita confitada, sense que ni mancassin les figues amb anís i fonoll que em delien. Confiàvem menjar i sopar al restaurant de la Font Coberta i, en cas de necessitat, en el bar de la cantonada de la plaça que sempre tenia a disposició dels visitants variats i entrepans amb les més variades menges. Així mateix, en previsió de qualsevol problema que hi sorgís, els pares s´encarregaren de llogar, juntament amb la cambra per a dues persones, una de les cuines que en aquella època s´oferien als peregrins. Una cuina molt petita situada just davant l´estàtua del bisbe Campins pujant per l´escaleta que hi havia en el pati d´entrada a l´església.

Una cuina amb dos fogons de carbó, una taula, un parell de cadires de bova i munió d´armaris per guardar els queviures. Una despesa que ens hauríem pogut estalviar, ja que mai hi vàrem encendre foc.

Ho férem seguint el costum familiar. No era la primera vegada que anàvem a Lluc. Alguns anys hi acudíem a estiuejar amb la repadrina el mes de juliol o l´agost. Arreu les cuines particulars fumejant i la flaire del menjar omplint els passadissos, arribant fins al portal de l´església, introduint-se fins al temple. Tot de pageses i alguna senyora benestant amb la seva criada anant amunt i avall, cercant els fills, els néts que jugàvem a indis sota la imponent estàtua de bronze del bisbe.

En aquell temps era a ple rendiment el gran menjador públic que hi havia al final del passadís de les cuines. Desenes de taules a disposició de visitants, excursionistes i peregrins i, ben a la vora, la gran cuina plena de fogons de carbó on la gent feia els dinars i sopars. Aleshores, en uns estius perduts en els més fondos amagatois de la memòria, m´emocionava aquell món actiu, amb pageses cantant les tonades de segar, batre i recollir olives mentre feien un arròs brut, escaldums, una paella. Les dones encara sabien cantar romanços on s´explicaven amors, crims i infortunis. Restava aturat, sentint amb tots els porus de la pell la cançó de la Presó de Nàpols. Una alegria contagiosa omplia aquells dies sense preocupacions, lluny de les feines quotidianes. La presència de la Mare de Déu de Lluc, tan propera, a dues passes d´on dinàven!, esdevenia llunyana. Les pageses més beates anaven a missa primera, i els diumenges la capella s´omplia de gom a gom amb la gent que pujava dels pobles per veure com estaven els infants que estiuejaven al santuari.

Fugia del redol de la repadrina i em perdia entre la gernació que pujava a Lluc amb carros, camions, els pocs cotxes particulars existents. Per a mi, era com viure enmig d´un casal inabastable. Un racó tan petit i alhora tan gran! Tot plegat, com una gran festa pagana on regnava el poder absolut de les menges més exquisides de la nostra terra: meravelloses sopes mallorquines amb bocins de llom i botifarró, paelles amb gambes portades especialment per les camionetes de les peixateres d´Inca. Olles bullint per escaldar la gallina. Veure com desplomen els animals. Les pageses, cruels, mataven el conill d´un cop sec al cap i, després, immisericordes, li llevaven la pell en segons. Els calfreds em pujaven per l´espinada. Les trobava insensibles, no em podia explicar com una dona que moments abans cantava una bella tonada podia tòrcer el coll d´un animal, tallar-li el cap, buidar la sang dins un plat i continuar cantant com si res no hagués passat. La humanitat era així en realitat? Podies cantar i matar alhora? La vida tenia també el seu rictus de crueltat. En temps de les matances, per novembre, em tapava les orelles per no sentir el gruny desesperat dels porcs quan els portaven a matar. Un dia de festa gran, la matança del porc. Un home esmolava lentament, com si ho hagués de fer durant tota la vida, l´esmolada gavineta que li clavava al coll. Abans, les dones, havien col·locat un gran ribell al davall. L´animal moria dessagnat. Cessaven els gemecs esgarrifosos. Els homes li abocaven l´aigua bullint i amb unes pedres especials el netejaven, li llevaven els pèls fins a deixar-lo amb la pell blanca i lluenta, fumejant encara per l´aigua que l´havia escaldat. Després començava la feina de veritat: el reialme dels ganivets i les destrals; trossejar-ho amb meticulositat matemàtica. El porc, que feia uns minuts encara grunyia sabent que l´anaven a matar, ara romania penjat d´uns ganxos, sota les parres del jardí, amb el ribell al davall per si encara degotava. El carnisser, amb una cigarreta a la boca, tallant meticulosament cada peça de l´animal, comentava el darrer partit de futbol del Poblense, acudits que feien riure tothom. La padrina repartia copes de cassalla, conyac i herbes. Tothom feinejava de forma precisa. Cadascú sabia el que havia de fer, la feina que li corresponia. Arreu, flaire de pimentó, pebre negre, blanc, roig, nou moscada. De cop i volta familiars i veïnes es convertien en carnissers experimentats, en treballadors d´un feina essencial per a la supervivència de les famílies. Arreu les olles de fang preparades per a contenir les costelles adobades, els trossos del porc que es conservaven dins oli o el mateix greix de l´animal. Olles per a saïm blanc i saïm roig. Ara descobria l´origen del saïm dels meus entrepans de l´horabaixa! Saïm per fer ensaïmades, per fregir. Menges senzilles de quan hi havia molta feina als horts. Ous ferrats amb saïm roig! Delícies del menjar pobler, de tots els pobles de l´illa que ara desconeixen els consumidors de les hamburgueses nord-americanes, de les mil menges exòtiques provinents de la Xina, l´Índia i Tailàndia que són la moda als restaurants de Mallorca.

Les dones, lluny, buidaven els budells per fer-hi botifarrons i sobrassades, tenint especial cura del “bisbe”, la sobrassada més gran i apreciada. Es torraven bocins de llom per a la gent que havia participat a la matança. A la cuines, altres veïnes que havien vengut a ajudar en dia tan assenyalat preparaven l´arròs de matances amb el qual acabaria un dels dies més importants per a les famílies del poble.

Un ritu, records d´una època en la qual el porc era la proteïna essencial, la carn que havia de durar fins l´any vinent.


El tren avançava cap a Inca. Sentia el xiulo de la màquina advertint els possibles vianants dels camins que travessaven les vies. Veia els camps encara amb munió d´ametlers i figuerals, garrovers. Una vida d´estretors, la del pagès, però una vida en la qual l´home sabia aprofitar-ho tot de la terra, dels arbres, de l´albufera, de la mar.

A la cuina del santuari les dones et feien tastar el menjar. A un indret et donaven un tros de llom torrat, allà deixaven que et menjassis un poc de conill amb ceba, un bocí de pollastre. Més lluny, una pagesa de Caimari feia escudella amb carabassa i orelles i morro de porc.

Em seduïa constatar la capacitat de feina de les dones. En realitat, feinejaven en el camp igual o més que els homes, segant, sembrant, batent el blat a l´era. Però els homes, acabada la feina als horts, després de portar els animals a la païssa, es rentaven la cara i les mans i marxaven a la taverna a fer un joc de cartes i beure unes copes. La dona, no. La dona continuava amb els quefers de la casa fins altres hores de la nit: tenir cura dels porcs i l´aviram; preocupar-se de fer el sopar; atendre els vells de la casa, els infants. Em demanava com podien abastar tants treballs. Aleshores les cases pageses no disposen ni de rentavaixelles ni d´escuraplats. Tot es feia a mà! La repadrina sabia emprar les cendres de la foganya per fer-hi una mena de lleixiu que servia per rentar la roba. Encara em deman com podien moure aquells aspres llençols de fil dins les grans piques de pedra picada que servien per fer la bugada. El dia que tocava rentar roba la casa esdevenia una fàbrica fumejant. Encendre el foc per encalentir-hi l´aigua en les grans olles de matances. Tallar la llenya i tenir-ne prou a prop, no fos cosa que no n´hi hagués abastament. Transportar l´aigua bullint fins a les piques, situades a un racó del patí. Una vegada vaig provar de moure els llençols banyats i no vaig poder. Pesaven més que jo! No era estrany que, amb tants d´anys de viure ajupits llevant l´herbei dels horts, segant i sembrant, homes i dones acabassin geperuts. Veies els vells, amb el seu gaiato sense poder endreçar l´espinada, caminant amb els ulls mirant a terra, incapaços de posar-se drets. En anar pel carrer notaves a primera vista la diferència entre els senyors que no havien feinejat mai al camp i els pagesos. Els uns caminaven drets com arbre jove, alçat, ferm, en direcció al sol i els núvols. Els altres, els jornalers de la terra, els petits propietaris agrícoles, sempre ajupits, com si portassin sacs d´arena damunt l´esquena.

Encara he estat a temps de veure tres generacions de dones (repadrina, padrina i mare) pastar el pa a la pastera, encendre el forn... Però abans havien sembrat el blat a l´hort, regat i segat, havien menat el cavall que feia córrer el rodet de pedra damunt la palla per llevar-hi el gra. Les veig encara sota el sol d´agost, enmig de l´era, portant les regnes del cavall o la somera, fent girar durant hores la pedra damunt les espigues. Després, abans que una pluja inesperada fes malbé la feina del dia, calia omplir els sacs, pujar-los al carro i marxar cap a casa, a espera del moment més oportú per dur-lo al magatzemista.

Es feia un pa que durava una setmana sencera!

Quan es posava damunt la taula s´hi feia una creu i el besaves. Només elles sabien el preu que costava poder tallar una llesca per dinar o sopar. Silents, havien acomplert tot el cicle primitiu dels pobles recol·lectors de feia deu mil anys.

D´on treien la força que les mantenia dempeus, de quines fams llunyanes procedien? Qui havia ensenyat els pagesos a estimar cada producte que collien del camp, a valorar el valor de l´aigua, del bon temps, d´un vent adequat per fer girar les veles del molí? N´hi havia que cosien la roba de la família. Record que la meva mare em prenia mides ben entrada de nit, quan ja s´havien acabat les feines de la casa. Cosia fins tard. No sempre teníem diners per comprar els vestits que estrenaríem per sant Jaume, la festa principal del poble. I una família que no estrenava roba nova esdevenia pobra als ulls de la gent.

Però ara som a Lluc, enviat pel metge per guarir-me de la meva malaltia fictícia.

El viatge s´havia de fer per escales. El tren fumejant que anava de sa Pobla a Palma feia parada a Inca, l´indret on havíem de davallar per agafar la camiona que ens portaria al monestir. Em dominava una alegria afanyosa. Palpava la maleta amb els llibres com el nàufrag s´aferra al salvavides. Gens de por al que m´esperava si tenia al meu costat el munt de novel·les de Blasco Ibáñez, Rafael Sabatini, Jules Verne, Charles Dickens, Agatha Cristhie. Per les finestretes, mig obertes, entrava el fum de la locomotora i les espires ens encegaven els ulls. Es decidia tancar i, just en aquell moment, el revisor, que caminava perillosament per unes plataformes exteriors, colpejava els vidres amb la mà i ens demanava el bitllet de cartró. En el tren, al costat de senyors que anaven a Palma a solucionar petits problemes domèstics, visites de metges o consultes a l´administració, algunes pageses anaven carregades amb coves de patates i mongetes per vendre al mercat de la capital. També podies veure els representants de productes catalans repassant els llibres d´apunts amb les comandes dels botiguers. Més enllà, dues gitanes amb els seus fardells de llençols viatjant de retorn o per aturar-se a qualsevol de les estacions del trajecte per a continuar venent els seus productes.

M´interessava enormement la història dels trens. Demanava llibres al nostre veïnat, l´escriptor Alexandre Ballester, memòria vivent de tot el que es va esdevenir al poble d´ençà la seva fundació en temps del rei Jaume II. Ens explicava que el tren arribà per primera vegada a sa Pobla el matí de dia 24 d'octubre de 1878. D'ençà aquella data històrica fins al dia atziac de la supressió del ramal, gernació i gernació de poblers veren augmentades les possibilitats de relacionar-se amb la resta de Mallorca i del món mitjançant la gran iniciativa del Ferrocarril de Mallorca.

Sens dubte els anys vuitanta del segle XIX donen una embranzida definitiva al notable desenvolupament agrícola i cultural de sa Pobla. La construcció del primer molí de vent per a treure aigua (l'any 1885 a la finca de Can Culenrere de l'amo Bartomeu Pericàs "Borneta"), el qual seguirien desenes i desenes de molins fets en estreta col·laboració entre els diversos oficis (especialment fusters i ferrers), marca aquesta ruptura amb un passat que sempre fou d´extrema necessitat. Entre els fusters més assenyalats en el muntatge del ramell, la càbria, la coa o el violí (peces essencials del molí de vent), destacaríem (entre molts d'altres) els homes de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muixella, Can Molondro o els famosos ferrers de Jaume Gelabert, Joan Grau "Eixut", Can Puça, Can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

El tren, els molins de vent per a treure aigua, i posteriorment la construcció de l'Escola Graduada (en el terreny familiar de la Tanca de Can Verdera) marquen algunes de les fites essencials del progrés econòmic i cultural de sa Pobla. Pensem, només a tall d'anècdota, el que significà l'embranzida produïda per l'arribada d´aquell giny. Recordem el mal estat de les carreteres --o fins i tot la seva inexistència-- en el segle XIX, la penosa feina dels traginers portant en carro les mercaderies fins a Ciutat (o els altres pobles), les distàncies, enormes si s'havien de fer amb mula o cavall... Qui no recorda que, abans de la construcció del tren de Sóller, per exemple, era quasi més ràpida la comunicació amb Occitània (el port de Seta, Marsella...) que no pas amb Ciutat!

Però els records més frescos que tenc del tren fan referència als viatges de mitjans dels cinquanta. Com és evident, més que jugar a la plaça del Mercat, el que de veritat ens agradava era anar fins a l'estació per veure arribar o sortir la potent i màgica màquina negra que nosaltres aleshores imaginàvem (i no ens erràvem gens ni mica!) viva, com un monstre de TBO o de les pel·lícules que vèiem a Can Guixa o Can Pelut (els cines del meu poble). Els problemes que deguérem causar, ara que ho pens, al cap d'estació, Gabriel Sureda, per por que no tenguéssim cap accident anant i venint per les vies de ferro!

El tren xiulava fent tremolar tots els vagons mentre avançava cap a l'estació de Muro enfilant, a poc a poc, cap a Inca camí de Ciutat. Viatges amb fum i carbonissa, amb llargues aturades allà on hi havia els necessaris dipòsits d'aigua per alimentar el vapor de les màquines. Tot un espectacle, l'anar amunt i avall, voltar en les plataformes giratòries enmig dels núvols de vapor que sortien de la locomotora, l'exèrcit d'espires procedents de la caldera. Homes amb la cara ben negra --com en les pel·lícules de l'oest-- feien anar cap endavant o cap endarrere aquelles potents màquines que, sovint enfebrits, amb la imaginació ocupada pels films ianquis, imaginàvem sortides de la mateixa pantalla de cine.

En aquella època, el tren, a part de servir per a l'exportació de la patata i altres productes del camp pobler, també era el mitjà adient --no hi havia dos o tres cotxes per família com ara!-- per a la distracció i l'esbarjo. Els poblers, la meva mateixa família, davallàvem a vegades a Ciutat --un parell de vegades a l'any-- per anar a veure els "famosos" que des de la península compareixien pel Teatro Lirico o el Balear. Record que un dels meus primers viatges va ser per anar a veure, amb els pares i alguns amics de la família, l'actuació de Juanita Reina. També venguérem en tren a Palma a veure (en el Teatre Lirico) la Compañía de Arte Español de Antonio Molina, que representava la “fantasía lírica en 24 cuadros Hechizos”. Serv en la memòria nebulosos viatges per a anar a contemplar les actuacions de Pepe Blanco o, en el Balear, el “millón de carcajadas de Zori-Santos-Codeso” amb “la escultural Lolita Rivero y 30 bellísimas modelos 30”. Tot un món que va anar finint amb la motorització accelerada dels mallorquins i més endavant la invasió massiva de luxosos cotxes de totes les marques i contrades del món), amb la televisió i amb l'arribada massiva del turisme.

Jo feia els primers cursos de batxiller i llegia àvidament els números de la revista Vialfàs que l´escriptor Alexandre Ballester publicava a començaments dels cinquanta. Una font d´informació molt valuosa que m´obria les portes al coneixement tant de la història com de l´actualitat de sa Pobla. L´escriptor també ens proporcionava números endarrerits d´una publicació de començaments de segle: Sa Marjal. Una revista que, malgrat el seu caràcter clerical, ens proporcionava multitud de notícies damunt els costums i tradicions del poble.

Les revistes tipus Sa Marjal o Vialfàs, sigui quines siguin les difícils condicions en les quals sortiren al carrer, esdevenien una eina de vital importància per a esbrinar la història d'una col·lectivitat. Sa Marjal, per exemple, va publicar majoritàriament articles, comentaris i notícies signades per director de la publicació, mossèn Parera i Sansó. El rector de sa Pobla, com demostren tots els seus escrits era un home de provat tarannà reaccionari, una persona que no tenia cap vergonya de signar articles felicitant les autoritats per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Així i tot, amb totes aquestes contradiccions, la revista no deixa de ser un fidel diari de la vida d'alguns sectors poblers, que analitza, evidentment, des del catolicisme més tridentí i més apropat als sectors latifundistes de la societat mallorquina del moment. Sense oblidar tampoc que dóna suport actiu a totes les guerres de rapinya i agressió ordides per les classes dominants de l'estat, enyorant sempre la "pèrdua" de Cuba i Filipines, atacant l'herència cultural i política de la Revolució Francesa.

En la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a combatre de forma furibunda les concepcions liberals i, com hem dit més amunt, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert ", com escriuria el reaccionari rector.

Consultava Sa Marjal per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa...

Acostumat a estar-me dies sencers tancat al col·legi, sense veure els carrers, em sorprenia i meravellava el caràcter multicolor color de la vida que m´envoltava. Assaboria el paisatge que em desfilava davant els meus ulls amb una avidesa desenfrenada. Em demanava per quins motius la humanitat s´entestava a tancar el jovent en col·legis, casernes i fàbriques. No podia existir un tipus d´ensenyament diferent? Una escola lligada a la natura, a la realitat que teníem a la vora? M´agradà estudiar el primer i segon de batxiller a l´institut del poble amb uns professors que ens portaven a fer excussions. Sortir dels quatre murs de l´edifici on estudiàvem per a visitar el talaiot de ses Païsses, a Artà. Visitar la Granja, a Esporles, per a conèixer com era la vida i la feina a una possessió; arribar fins als horts de Son Fornari on el professor Antoni Serra ens feia conèixer l´existència de les Germanies, l´indret on moriren, ens explicava, les llibertats dels mallorquins del segle XVI. Caminar per l´Albufera amb el senyor Bartomeu Picornell, comprendre què era una vela per sembra-hi arròs, tomàtigues i albergínies. Veure les trampes on els pagesos treien les anguiles, caminar amb els peus nus enmig del fang per a agafar copinyes que després menjaríem amb all-i-oli a una caseta de camp de la seva propietat. I, a l´horabaixa, caminar més amunt, més enllà de les casetes on estiuejàvem, a la recerca de la fàbrica de paper i cartró. Veure amb els teus propis ulls com es converteix en pasta les canyes i, posteriorment, en munts de paper d´estrassa. Grans calderes fumejants, obrers feinejant sense aturar convertien el canyís en el paper que, a les botigues, ens servia per embolicar el bocí de formatge, les sardines que anàvem a comprar. Apreníem més amb aquelles sortides que amb mesos i mesos de memoritzar els ineludibles llibres del curs!

És evident que, amb catorze anys, desconeixia els problemes que, amb els anys, et podria portar no tenir un títol per cercar una feina. En el fons, m´hauria agradat dedicar-me a l´ensenyament per ser professor com Antoni Serra i Bartomeu Picornell. Un mestre que ensenyàs a obrir els ulls dels alumnes, a conèixer la vertadera història de la humanitat, el món del treball, com es feien els objectes que ens envoltaven, els productes que ens feien més fàcil la vida. En aquelles circumstàncies hauria d´haver aprofitat el temps de lleure per emportar-me a Lluc llibres de text i quaderns d´exercicis. No ho vaig fer. Seguia el meu instint egoista d´aprofundir solament en el que m´agradava: la novel·la i la història. Dins la meva maleta, cap llibre de llatí ni de matemàtiques. Res de la Formación del Espítiru Nacional. Ni parlar-ne del llibre de Física i Química! Per quins motius no era conscient del que podria esperar-me en cas de no seguir els estudis? M´ho he demanat tota la vida i encara no he trobat una resposta adient.


Categories: literatura

Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -


Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre


Por José Mª Gago González (historiador)


Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.


Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.


Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.


[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.


Categories: literatura

CAGA TIÓ

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 21/12/2018 - 18:14
Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla en els anys 20: l´arquitecte Guillem Forteza, un gran amic de la família

Sa Pobla en els anys 20: l´arquitecte Guillem Forteza, un gran amic de la família - (Records de l´Escola Graduada i del batle Miquel Crespí Pons –Verdera-) -


Pels nombrosos relats orals de la meva família sabem que Guillem Forteza era assidu de ca nostra en els anys 1925-26, quan l'oncle li encarregà l'adecuació -per a l'ensenyament- d'una casa particular (tantes eren les mancances educatives del nostre poble abans de la construcció de l'Escola Graduada!). I és a partir d'aquesta relació entre el batle Miquel Crespí i Guillem Forteza que aquest darrer deixarà una forta empremta en moltes de les obres de sa Pobla. A part de l'adequació d'una casa particular de l'oncle com a escola (1926) sabem que l'ajuntament li encarrega un estudi previ per a l'edificació d'una caserna de la Guàrdia Civil (vegeu el setmanari El Terruño de 27-III-1927). (Miquel López Crespí)


Darrerament, investigant entre la nombrosa documentació que servam del meu oncle matern, el batle Miquel Crespí i Pons (documentació que inclou infinitud de papers, llibres, fotografies, etc), he trobat curioses informacions relacionades amb la seva amistat amb un dels nostres arquitectes contemporanis més insignes. Em referesc a la relació personal i professional que existia, en els anys vint, entre el meu oncle i l'arquitecte i polític Guillem Forteza.

Guillem Forteza (Palma, 1892 - 1943) va ser president del Centre Regionalista de Mallorca i batle de Palma (1923). El 1931 publicà Pel resorgiment polític de Mallorca. Cap a l'any 1925 les relacions d'amistat entre Guillem Forteza i Miquel Crespí Pons eren tan estretes que l'Ajuntament de sa Pobla (aleshores presidit pel meu oncle) li encarrega fer-se càrrec del disseny dels plànols de la nova Escola Graduada que impulsa el batle. La designació de Forteza té lloc el 4 de desembre de 1925, segons consta en el full 177 de les actes referents a la sessió d'aquest 4 de desembre. Com explica la documentació consultada: "...viene al caso encargar la confección de los planos escolares y demás obras con sus respectivas memorias y presupuestos a una persona de reconocida competencia, proponiendo se nombre como tal a D. Guillermo Forteza, arquitecto escolar de la provincia...".

És curiosa aquesta estreta relació entre un professional de marcada consciència nacional i un batle que dóna suport decidit a la Dictadura de Primo de Rivera. La profunda entesa entre Crespí i Forteza en tot el que fa referència al projecte de construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla... )no amagava, potser, un mateix interès -des de postures polítiques diverses- per la promoció del poble mallorquí? Guillem Forteza ja era molt conegut a Mallorca d'ençà els seus primers treballs: el convent de les Saleses (1923), el temple de les religioses Reparadores (1924), la capella del Sagrament de l'església de Santa Eulàlia. Igualment havia bastit obres de caràcter civil com el palau de Marivent (1924), la clínica Munar (1925) i els magatzems de Can Alzamora (1925).

Pels nombrosos relats orals de la meva família sabem que Guillem Forteza era assidu de ca nostra en els anys 1925-26, quan l'oncle li encarregà l'adecuació -per a l'ensenyament- d'una casa particular (tantes eren les mancances educatives del nostre poble abans de la construcció de l'Escola Graduada!). I és a partir d'aquesta relació entre el batle Miquel Crespí i Guillem Forteza que aquest darrer deixarà una forta empremta en moltes de les obres de sa Pobla. A part de l'adequació d'una casa particular de l'oncle com a escola (1926) sabem que l'ajuntament li encarrega un estudi previ per a l'edificació d'una caserna de la Guàrdia Civil (vegeu el setmanari El Terruño de 27-III-1927). La informació concreta: "El 18 del corriente estuvo en ésta el Arquitecto Sr. Forteza encargado por nuestro Ayuntamiento de un estudio preliminar para la construcción del Cuartel de la Guardia Civil...". A conseqüència de l'amistat i collaboració entre Miquel Crespí i Guillem Forteza (ferma amistat basada en el mateix interès per la promoció de la cultura i el benestar del poble), Guillem Forteza farà la inspecció de les obres fetes a l'oratori de Crestaix (El Terruño, 27-XI-1927) i, més endavant, una vegada Miquel Crespí hagi marxat a l'Argentina, encara, durant anys, continuarà influint positivament amb la seva presència en moltes de les obres que es fan a sa Pobla: ampliació de l'Escorxador Municipal (1937); edifici social per a la "Cooperativa Agrícola Poblense" (1938)...


Sa Graduada


L'Escola Graduada se situa al carrer dels Fadrins, en un solar de 14.000 m2 que originàriament feia part de la finca dita sa tanca d'en Verdera, propietat de Miquel Crespí Pons. El disseny fou de l'arquitecte Guillem Forteza, i segueix l'estil regionalista, amb elments italianitzants.

“Sa Pobla, des de temps prou antics, ha mantingut una permanent preocupació per tenir, en eficaç funcionament, diverses escoles locals. Unes vegades municipals, altres vegades estatals.

Vegeu el llibre “Les Escoles a sa Pobla. 1821-1913” de Margalida Reinés i Margalida Bauzà, editat l’any 2001, per l’Ajuntament de sa Pobla, tot un inventari d’escoles i de mestres del període estudiat.

Noms com els dels mestres Arabí, Franch o Pastor, i de les mestres Alorda, Abrines o Mas, sobresurten de la simple prosa per esdevenir personatges admirables, mestres amb vocació que, amb els migrats mitjans de l’època, lluitaren contra l’analfabetisme. S’ha de recordar, també, la fonamental tasca pedagògica del col·legi dels “Germans de La Salle”, 1907-1913, a sa Pobla. La de l’”Escola de la Congregació Parroquial”, i la del “Convent de Sant Francesc d’Assís”, especialment. Actualment en plena activitat docent.

Edificada dins la tanca de Can Verdera, segons els plànols de l’arquitecte Guillem Forteza, la construcció es va dur a terme durant el mandat del batle Miquel Crespí Pons. Les obres s’iniciaren pel març de 1927 i, la inauguració fou el dia 10 de setembre de 1929, amb l’assistència del príncep Jaume, fill del rei Alfons XIII, i del general Miguel Primo de Rivera, i de totes les autoritats, civils i docents, provincials i locals.

La imatge del jove príncep, sordmut de naixement, va restar, a la memòria col·lectiva de molts de poblers, com una imatge entrañable i patètica. Una figura reial i dissortada.

Per saber més, sobre s’”Escola Graduada”, consultant el documentat llibre de Maria Antònia Roig “s’Escola Graduada”, publicat al gener de 1998. I, si voleu, llegiu alguns articles meus al llibre “Àlbum del temps”. També, M. López Crespí, a “Temps i gent de sa Pobla”, s’ha ocupat de l’”Escola Graduada”, referent inqüestionable, com ja he dit, per a molts de poblers.” (Butlleti municipal de sa Pobla, núm. 99..Alexandre Ballester)


Categories: literatura

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Normes de seguretat per a la lluita clandestina – Crònica sentimental de la transició

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Normes de seguretat per a la lluita clandestina – Crònica sentimental de la transició -


El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava. (Miquel López Crespí)


El nostre secretari general era summament estricte amb les normes de seguretat. Va escriure un opuscle al respecte que, amb els anys, esdevingué un “clàssic” entre la majoria d´organitzacions revolucionàries de l´època. Instruccions mínimes, però eficients si eres detingut o paties un registre de la policia. L´essencial era no emprar mai cap tipus d´agenda, no escriure per part ni banda adreces dels llocs de reunió ni telèfons de companys, ni tan sols fos amb el nom de guerra. Bastava un telèfon per a posar en perill un munt de cèl·lules, el partit sencer! Calia no tenir mai cap material de propaganda al teu habitatge. Ni revistes ni fulls volanders. Ja bastaven les provocacions policíaques, per voler facilitar la feina a la repressió! Les recomanacions del llibret eren bàsiques, de sentit comú: si els companys no eren a l´indret acordat a l´hora prevista, era necessari suspendre la reunió o l’acció fins a saber què passava.

Va ser ell qui establí les instruccions adients per a la reunió setmanal del Comitè de Direcció. Dúiem a terme les trobades en un dels nostres pisos secrets, prop de la barriada de Son Gotleu. De bon començament, quan l´organització s´implantà a Mallorca, acordàrem que l’arribada de responsables dels diversos fronts fos a hores concretes. El més important era no comparèixer mai en grup. Les arribades eren escalonades, coincidint, si era possible, amb el moment en què els residents a la finca tornaven de la feina. Es tractava de no despertar sospites amb un timbre que sonàs cada cinc minuts. S´establí, igualment la conveniència de quedar a dormir al pis per no fer soroll a les dues o les tres de la nit, tancant i obrint portes, emprant l´ascensor, davallant per l´escala. Es comentava la gran caiguda de Barcelona en el setanta-tres. Uns companys principatins, acabada la reunió, cansats d´estar asseguts més de vuit hores a la cambra planificant la feina del partit, tengueren la mala ocurrència, per a fer cames!, de davallar les escales de l´edifici corrent, fent un gran enrenou. Els veïns avisaren la Guàrdia Civil que, ràpida, comparegué en uns minuts i encara va tenir temps d´agafar-ne set. Una caiguda que portà molts d´entrebancs a l´organització ja que, alguns, feia poc temps que hi militaven i no tenien gaire experiència. A comissaria, atemorits per agents especialitzats en la repressió, parlaren massa i tenguérem més de trenta empresonats, condemnats pel Tribunal d´Ordre Públic.

Per això es decidí no sortir mai al carrer si era massa tard. Millor repartir-nos per les habitacions i, a primera hora, tornàvem a fer una sortida escalonada. L´opuscle portava per títol Manual de seguretat per als militants de l’Organització d´Esquerra Comunista. Una petita obra mestra que evità moltíssimes detencions i que serví d´eina imprescindible d´orientació.

Per a la redacció del llibret ens serviren moltíssim els suggeriments dels vells quadres de la clandestinitat. Antics anarquistes i comunistes que conegueren els anys més foscos del franquisme. Aquelles instruccions servien per a donar confiança als més joves i inexperts, els que mai no havien passat per Governació, en el carrer de la Soledat, o per alguna caserna de la Guàrdia Civil. Cal dir que el comportament dels militants davant la policia depenia sovint del tipus d’interrogatori al qual eren sotmesos, de l´existència de tortures i de la capacitat de resistència de cada persona. A poc a poc anàrem comprovant com més d’un company s´atemoria de seguida, perdia el control i, si l’interrogador era prou intel·ligent, podia treure informacions ben valuoses sobre l´activitat del partit. En casos semblants, no servia de res el nostre famós manual de seguretat.

La por era superior a qualsevol raonament lògic.

D´altres reaccionaven de forma ben distinta quan eren portats als caus de la Brigada Social. Malgrat els cops i les amenaces amb una pistola al cap, castigats a romandre drets durant dies sencers, mai no digueren una paraula. Els podies matar! Amb cada insult, el seu esperit de resistència s’enduria, es feia més fort! Sortosament, malgrat les amenaces dels torturadors, no vaig patir mai aquelles pallisses que deixaven una persona desfeta. Quantes vegades, empesos pel dolor insuportable –costelles trencades, fuetades, fam...- no provaren de suïcidar-se llançant-se per la finestra en un moment de distracció dels botxins! Els valents no cedien davant la tortura. D´on treien la força que els mantenia dempeus? Què m´hauria passat si jo hagués estat la víctima? Fins on hauria arribat la meva capacitat de resistència?

La resposta a les preguntes que em formulava només podien contestar-se una vegada viscuda aquella traumàtica experiència. Fins que no eres a les seves mans, era impossible saber quines serien les teves reaccions. Debatre la qüestió no servia per res.

Més d´una vegada vaig rebre insults i amenaces. Record les airades paraules dels interrogadors de la Social quan, d´adolescent, ens agafaren fent pintades en el Passeig Mallorca. El rostre tristíssim dels pares quan la policia els envià a demanar i els digueren que el meu cas passava al Tribunal de Menors. Em volien internar en un reformatori! Prepararen un extens informe per a convèncer el jutge de la meva “perillositat”.

A casa feia temps que m´havien advertit del perill de la política.

Un dia, abans de marxar a la feina, el pare em va trobar escoltant les notícies de Ràdio Moscou. Jo no havia dormit i tampoc no tenia fets els deures del col·legi.

Obrí la porta de l´habitació i, sense cridar, amb veu trista volgué aconsellar-me, pronunciant les paraules amb veu baixa:

-Vas malament. T´ho advertesc pel teu bé. Estudia o, en cas contrari, en ser gran, ploraràs. Tu no saps què és la política, no has vist –i esper no ho vegis mai- el que significa ser conscient que han mort els millors amics. Assassinats davant els murs dels cementiris per haver volgut la llibertat, un món sense injustícies.

Els ulls li brillaven. Veia l’esforç que feia per a dominar les emocions, per dissimular el que sentia. Era un home que mai no m´amenaçà ni m´aixecà la mà. Però el veia summament preocupat.

Ara, dècades després de la seva mort, ho entenc a la perfecció. Aquell home marxava a la feina dolgut, amb el cap baix i ple de preocupacions pel fill que perdia el temps escoltant les emissores de ràdio estrangeres.

Com has de fer entendre a un adolescent eixelebrat la brutalitat del món que l´envolta, els problemes amb els quals s’enfrontarà si no aprofita la joventut per a formar-se, estudiar, tenir un ofici com pertoca?

Les valoracions que jo feia de l´actitud del pare eren absurdes, però les sentia autèntiques, ben reals. Pensava que el pare envellia, s’havia acovardit i ja no era el jovenet de vint anys que lluitava contra el feixisme, acudint voluntari al front cantant A les barricades!, el juliol del 36. Em costaria molt aprendre el que volia dir-me amb aquell to de veu ple de melangia. Ara entenc que no em volia indiferent en relació als problemes socials, a la manca de llibertat. Simplement era un home preocupat pel futur del fill. Així de senzill.

Amb el temps vaig arribar a esbrinar munió de fets, esdeveniments que condicionaren la seva generació i, de rebot, la meva. A poc a poc em feia conscient del que significà la sublevació militar del general Franco, els milers i milers d´afusellats per haver somniat en un possible canvi social. Tota una generació que cregué en la força alliberadora de la cultura, esventrada en els camps de batalla de la península, a les fosses comunes de tants pobles i ciutats!

L´any de la primera detenció, tenguérem sort. La mare anà a veure el rector de La Vileta, les velles amistats de la família i, finalment, malgrat la insistència de les autoritats per enviar-me a un reformatori, el cas fou arxivat.

Hauria fet bé, seguint els consells familiars? No sé quin hauria estat el rumb de la meva vida si l´hagués escoltat. El cert és que vaig seguir amb les meves dèries i, després de la mort del dictador, em trob en aquest bar situat al costat del Diario de la Provincia, preparant una roda de premsa clandestina que no sé si servirà per rompre el cercle de silenci que envolta la feina del partit. És possible que els anys de lluita per la República i el Socialisme comencin a esvanir-se justament ara i, el mil nou-cents setanta-sis sigui el moment exacte de la desfeta? Hauríem d´haver fet el mateix que els oportunistes per no ser esborrats dels llibres d´història escrits pels vencedors? Pactar amb l´enemic, ballar damunt els ossos que surten de les immenses fosses comunes, els milers de secrets enterraments on jeuen, en mil estranyes postures, els amics i companys del pare, els antifeixistes dels anys trenta?


Categories: literatura

L´execució de l´almirall Carrero Blanco i l´inici de la transició - Desembre de 1973

L'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (I)


Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l'ortodòxia franquista fent creure a l'Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques "associacions polítiques" (que respectessin l'esperit del 18 de Juliol) podien ser l'expressió evident d'una "nova democràcia espanyola". Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La "successió" no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l'essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació. (Miquel López Crespí)


ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (I)



L'almirall Carrero Blanco.

La transició comença en un plujós dia d'hivern madrileny de l'any 1973. El 20 de desembre de 1973, un comando d'ETA format per José Miguel Beñarán, José Ignacio Abaitua, José Antonio Urriticoechea, Javier Maria Larreategui, Pedro Ignacio Pérez y Juan Bautista Eizaguirre feien botar, mitjançant uns poderosos explosius, l'almirall Carrero Blanco (vegeu El día en que mataron a Carrero Blanco, de Rafel Borràs Betriu, editat per Editorial Planeta l'any 1974). L'Almirall, que no perdia oportunitat de proclamar la seva absoluta fidelitat als "principios inmutables del Glorioso Movimiento Nacional" era aleshores president del Govern; i no pas un de qualsevol, sinó el primer de designat per Franco, que fins llavors havia ocupat aquest càrrec personalment. Com a factòtum del "Caudillo" i dels sectors més ultres de la burgesia i del Movimiento, la seva tasca era "tutelar" la monarquia reinstaurada pel mateix dictador. Recordem que Franco, davant la colla d'assassins del 18 de Juliol (procuradors en Corts, membres dels sindicats feixistes, militars, falangistes i tota mena d'immobilistes) va fer jurar al futur rei Joan Carles I (juliol de 1969) aquests famosos "Principios fundamentales del Movimiento". Carrero Blanco (i, al costat seu, els Arias Navarro, el general de la Guàrdia Civil Iñesta Cano, els Girón de Velasco, etc., etc.) serien els autèntics guardians de l'ortodòxia franquista fent creure a l'Europa burgesa i als EUA que unes raquítiques "associacions polítiques" (que respectessin l'esperit del 18 de Juliol) podien ser l'expressió evident d'una "nova democràcia espanyola". Almanco aquest era el pla del capitalisme espanyol per quan morís el dictador. La "successió" no anava més enllà de legalitzar algunes associacions polítiques que no discutien l'essència del franquisme ni els seus mètodes terroristes de dominació.



Pel juliol de 1973, poc mesos abans de ser executat, Carrero Blanco presentava davant les Corts del règim un projecte ben immobilista (malgrat que alguns diaris oficials el presentassin com el començament de la "liberalització" del sistema) Trenta-nou pàgines tenia el discurs de Carrero Blanco i, com explicàvem una mica més amunt, l'home fort del feixisme no feia més que reafirmar, altra volta, l'esperit de la croada contra la República i les nacions de l'Estat. L'acceptació del "pluralisme polític" (que ressaltaven els mitjans d'informació controlats per la dictadura) no deixava cap dubte quant a les intencions del continuador de la tasca del Caudillo: "legitimidad del pluralismo político dentro del Movimiento" (discurs de Carrero Blanco, juliol de 1973).

Eren dies especials per a l'"España eterna", enfervorida per l'arribada a Madrid del dictador i assassí bolivià Alfredo Stroessner. Alhora quaranta consellers franquistes ("consejeros nacionales del Movimiento") trobaven "subversiva" una llei franquista de Règim Local i aconseguien congelar el projecte. Tot rutllava com de costum: repressió, manca de llibertats, manifestants assassinats per les forces de seguretat, brutals tortures a les comissaries fetes pels agents de la Brigada Social. El règim sorgit de la victòria damunt el poble l'any 1939 semblava immutable en la seva dèria antidemocràtica. Arreu de l'Estat, ben al costat dels assassinats constants de la dictadura, els sectors més bestials de la reacció (Iñesta Cano, Blas Piñar, Girón... ), tota l'escòria del sindicalisme vertical, la burocràcia parasitària dels organismes oficials, l'exèrcit i la policia política celebraven els seus "èxits" en la lluita contra la "subversión rojo-separatista". Grans sopars brindant per l'apallissament de militants d'esquerra, de sindicalistes, la cremada de locals parroquials progressistes, de llibreries de tota mena. Accions salvatges amb benzina i cadenes de bicicleta (i pistoles!) per a atemorir els treballadors i joves que, sovint protegits per sacerdots seguidors del Vaticà II, es reunien per comentar els problemes del moviment obrer i popular. Era prohibit enlairar les banderes nacionals de Catalunya, Euskadi i Galicia. No en parlem de la tricolor republicana!

Però existia una qüestió que els buròcrates del règim no havien tengut gaire en compte. D'ençà les grans vagues d'Astúries dels anys 1962-63, l'organització, l'enfortiment de l'esperit combatiu de la classe obrera i els sectors antifeixistes no havien deixat de créixer, de guanyar amplària i profunditat dins el teixit social de les nacions de l'Estat. I, el que encara era més evident, la bestial política imperialista del feixisme contra les nacions oprimides (especialment contra Euskadi, Catalunya i Galícia) anava creant un poderós moviment nacionalista revolucionari del qual l'organització ETA només era una part, la punta de l'iceberg. La dictadura imaginà erròniament que podria controlar aquesta forta embranzida revolucionària sorgida arreu a conseqüència de les grans vagues de començaments dels seixanta. Potser no tengué en compte la força del nacionalisme basc. L'execució del comissari Melitón Manzanas (un policia feixista, conegut torturador) a l'estiu de 1968 representava una advertència del que podria esdevenir-se si el sistema continuava amb la seva política repressiva contra el poble.

Inexplicablement la burgesia espanyola ho confià tot a la repressió. Imaginà que amb la monarquia reinstaurada pel general Franco (i que havia promès servar per sempre més els principis del Movimiento) tulelada per Carrero Blanco, l'exèrcit i la policia, les coses podrien continuar com sempre. L'atemptat contra el president del Govern, l'almirall Carrero Blanco, en una matinada plujosa de desembre de 1973 va fer constatar a molts franquistes la fragilitat del seu somni de dominació eterna. Els burgesos espanyols, confiats d'ençà del final de la guerra civil exclussivament en les forces repressives s'adonaven (a cops de bomba!) que havien viscut durant dècades sense preparar una autèntica alternativa a la dictadura. Poques hores després que el cotxe del president del Govern arribàs a l'alçada de trenta metres, contemplant el gran clot deixat pels explosius d'ETA (vuit metres d'amplada per tres de profunditat) constataven, amb preocupació, que no hi havia partits polítics burgesos, un pla estratègic per a començar una nova època quan, inexorablement, per llei de vida, Franco deixàs d'existir.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


L'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)

Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. (Miquel López Crespí)

ETA i l'inici de la transició: l'atemptat contra l'almirall Carrero Blanco (i II)

El problema de la manca d'alternatives polítiques amb el qual s'enfrontava la burgesia espanyola després de l'execució de Carrero Blanco era analitzat molt encertadament per "Izquierda Comunista", la revista teòrica dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC, organització que mitjançant un procés d'unitat amb altres forces marxistes donaria lloc a l'OEC). Deia la nostra publicació: "La burguesía no fue capaz de construir partidos de masas, pero a cambio intentó construir hombres capaces de seguir ejerciendo ese papel de aglutinadores de voluntades y tareas represivas. Este hombre era, sin lugar a dudas, Carrero Blanco. Durante años el capitalismo procuró que Carrero fuera forjando su propia personalidad carismática, reflejo de la de Franco. Le mantuvo alejado de las disputas políticas entre las familias burguesas, le creó una aureola de 'hombre por encima de los grupos políticos'" ("Izquierda Comunista", número 4, febrer de 1974).

És el que havia dit l'almirall en el discurs de juliol de 1973: "Soy un hombre del Movimiento Nacional. Y si entre los hombres del Movimiento... se admite la posible existencia de matices, sectores, grupos o lo que se ha dado en llamar 'familias políticas', quede bien claro igualmente que estoy con todos en general y con ninguno en particular".

Però els plans de la burgesia s'ensorraven aquell dijous 20 de desembre de 1973. A les nou i vint-i-cinc minuts del matí, en el cèntric carrer de Claudio Coello de Madrid i després d'haver sortit de missa i de combregar, just davant de l'edifici amb el número 104, l'almirall i president del Govern espanyol acabava de forma violenta una sangonosa carrera d'enemic del poble i de la democràcia. ETA, potser sense anar-ho a pensar, obria les portes a la transició espanyola. A partir d'aquell moment tot varen ser corregudes per provar de bastir, en un espai de temps rècord, els partits i organitzacions que poguessin ajudar a mantenir el sistema capitalista i la "sagrada unidad de España". ¿Com bastir ara el que no s'havia fet en quaranta anys de dictadura? De cop i volta, mort Carrero Blanco, la burgesia es trobava desvalguda. Com deia el citat número 4 de "Izquierda Comunista": "El 'juancarlismo' [tutelat per Carrero Blanco i els sectors més ultres del feixisme] era la cobertura 'institucional' necesaria. Era una orientación política inteligente: institucionalizar un régimen político altamente represivo a base de darle el carácter legal y físico de monarquía, asegurando al mismo tiempo que esa monarquía no perdería ninguna de las posibilidades represivas de la 'era de Franco'.

'Dicha garantía la representava la presencia de un Canciller de Hierro [Carrero Blanco] junto al rey".

Una mica més avall la revista precisava com, a conseqüència de l'atemptat, els burgesos entenien que "no tienen asegurados los mecanismos políticos que garanticen su continuidad política de una forma satisfactoria".

Amb l'atemptat d'ETA tot el projecte de simple continuisme repressiu capitalista s'ensorrava. Calia trobar una resposta amb urgència, abans que l'organització dels sectors revolucionaris antifeixistes anassin avançant envers la República, l'autodeterminació o, vés a saber!, cap al socialisme i el poder dels treballadors.



Era difícil, la papereta que tenia al davant el sistema en aquell final de 1973. No existia cap partit de dretes que tingués un cert arrelament social. El PSOE, fantasmal en la seva existència vegetativa, tampoc havia aconseguit arrelar-se entre el poble treballador (mancaven encara un parell d'anys perquè el capitalisme espanyol i internacional entengués que era una "bona inversió" donar suport al grupet de Felipe González). Només els partits revolucionaris i el PCE eren actius entre la classe obrera i professionals antifranquistes. Mentre l'esquerra nacionalista i l'anarquisme, el marxisme, els cristians anticapitalistes, accentuen la lluita antisistema, Santiago Carrillo aprofita la mort de Carrero Blanco per a tornar a oferir-se al poder com a partit respectacle i amb el qual es pot comptar per a anar trobant una sortida a la greu crisi de la dictadura. Recordem que ja l'any 1956 Carrillo proclamava el final de la lluita de classes propugnant la "reconciliación nacional" amb capitalistes i feixistes. Amb l'ordre donada als seus militants obrers d'ocupar càrrecs en els sindicats oficials deixava de banda tota experiència de democràcia directa. És el moment (1974) en el qual els homes del PCE dins les naixents Comissions Obreres proven de situar "sindicalment" el potent moviment que representa [CC.OO.] blasmant contra el renaixement dels consells obrers i la coordinació, per la base (democràcia directa) de fàbriques i sectors en lluita. El rebuig de la violència que el PCE pronuncia pel desembre de 1973 (sense matisar si la violència prové dels feixistes actuant contra el poble o és simple autodefensa de les classes explotades i les nacions oprimides) significa un nou oferiment a la burgesia com a gestor d'aqueixa crisi del sistema agreujada amb l'execució de Carrero Blanco. Com deia "Izquierda Comunista" (número 4, febrer de 1974, pàg. 2) tot analitzant els claudicants oferiments del PCE: "Los motivos de los reformistes... están en demostrar al conjunto de la burguesía 'opositora' que ellos [principalment el PCE] están en contra de esos métodos [l'atemptat contra Carrero Blanco] y de cualquier otro que implique violencia revolucionaria. Para los reformistas era fundamental que quedase muy claro que ellos jamás apoyarán sus proposiciones democráticas con metódos violentos, dado que la puesta en marcha de estos métodos podría desbordar los límites de la democracia burguesa y del pacto político con la supuesta burguesía democrática en la lucha contra el franquismo. El reformismo teme más que al propio diablo que la burguesía no crea sus profesiones de fe democrática y pacifista, y por ello, en estas ocasiones más que nunca, tiene que repetir por enésima vez que ellos no quieren hacer la revolución".

El 4 de gener de 1974 Franco formava un nou govern presidit pel carnisser de Màlaga, Carlos Arias Navarro. Un govern eminentment continuista en la línia de Carrero Blanco. Recordem que el dictador ja l'havia nomenat ministre de Governació (és a dir, el policia major del feixisme) pel juny de 1973 (jurava el càrrec el dotze del mateix mes). El capitalisme volia donar-se un respir (assegurant-se l'esquena amb la repressió) mentre trobava solucions urgents davant el futur que s'endevinava obscur (les lluites populars augmentaven arreu de l'estat malgrat els esforços de la Brigada Social, Guàrdia Civil, Policia Armada i grups incontrolats per aturar-les). Els esdeveniments es precipitaven. L'any 1975 va ser especialment combatiu i el govern Arias Navarro, malgrat la repressió i els assassinats; entre aquests destaquen els del 25 de setembre de 1975, amb cinc joves antifeixistes afusellats: tres del PCE(ml)-FRAP; dos d'ETA). Com explica el llibre FRAP: 27 de Septiembre de 1975 (Equip Adelve, Editorial Vanguardia Obrera, 1985): "El jefe del Gobierno fascista Arias Navarro, podía presentar el siguiente balance represivo entre octubre de 1974 y febrero del 75: seis antifascistas asesinados y muchos más heridos por los disparos de la policía; 3.500 detenidos (la mayoría de los cuales fueron salvajemente torturados); 300 condenados por el Tribunal de Orden Público (TOP); varias decenas de miles de trabajadores sancionados y despedidos; cierre general de las universidades; multitud de actos culturales prohibidos; 25 artistas detenidos... Pero todo ello se revelaba insuficiente para contener la lucha contra la dictadura fascista. El Gobierno de Arias Navarro había decretado el 25 de abril el estado de excepción en Guipúzcoa y Vizcaya por tres meses, durante los cuales el pueblo vasco fue sometido a un auténtico estado de guerra con más de 2.000 detenciones...".

Començava la transició espanyola.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Categories: literatura

Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963)

Sa Pobla i Lluc - Poblers a Lluc (1963)

A partir de Caimari sentia com anava deixant al darrere algunes de les preocupacions que em dominaven l´esperit. La camiona començava l´ascens cap a Lluc, lentament. El motor, una vella relíquia del passat, tossia i em feia pensar que s´aturaria d´un moment a l´altre. Vaig fer una ullada al voltant. Érem pocs viatjant cap al santuari en aquell mes de novembre. Una parella de la Guàrdia Civil, la padrina i jo, una mare amb un al·lot d´uns dotze anys que --parlava fort i ens assabentàvem de tot el que deia-- s´anava a incorporar als famosos blauets, i una joveneta carregada amb un munt d´ensaïmades, possiblement per al bar de la plaça.

Exceptuant la mare que donava consells interminables al fill, ningú no parlava gaire. El conductor, amb un enorme mostatxo que em feia recordar les fotografies de l´emperador Guillem II d´Alemanya, provava de sintonitzar una vella ràdio que no funcionava bé. A vegades senties notícies de futbol, més endavant alguns bocins de cançons de Sarita Montiel i Pepe Blanco, però de seguida el so s´esvania i només t´arribava un renouer eixordador. Veia com el xofer feia esforços per no pronunciar paraules gruixudes. Veus esquerdades sortien del vell giny. Al cap d´una estona, una cançó àrab; melodies que et feien pensar en palmeres i oasis enmig del desert, en camells transportant exòtiques mercaderies a través de rutes misterioses. Especialitzat a captar emissores llunyanes, de seguida vaig reconèixer la veu dels locutors algerians. Només ho vaig poder sentir uns instants: amb una frase irreproduïble, el conductor optà per apagar l´aparell.

Una calma inesperada envaí el vehicle.

Només senties el soroll del motor, talment una persona que tengués dificultats a respirar i li costàs caminar. Com un vell del meu poble avançant, geperut, ajupit pel pes dels anys i tossint per l´abundor de picadura a la gargamella i els pulmons.

Vaig pensar que aniria molt bé que la tranquil·litat duràs tot el viatge. La padrina Martina resava el rosari en silenci. Vaig veure que feia un alè en copsar la calma del moment. Tampoc li agradava sentir la veu histeritzada de la mare amb tantes interminables recomanacions: “Has de fer bondat i creure els frares. Procura obeir tot el que t´ordenin. Recorda que seràs al lloc més sagrat de Mallorca i has de ser digne de l'indret que t´acull. Menja com els altres, sense deixar res en el plat. Renta´t i pensa a netejar-te les dents. Quan t´aixequis el matí, el primer que has de fer, després de resar les teves oracions, és netejar-te les dents; t´he posat quatre tubs de Profidén. Per la resta, el que necessites ho demanes als frares. Hem quedat que et proveiran de tot el que hagis d´emprar...”.

I així minut rere minut.

Procurava distreure´m mirant per les finestres de la camiona. Sortint de Caimari havia començat a caure una fina pluja intermitent que anava en augment fins a convertir-se en un autèntic ruixat. Era difícil divisar les muntanyes que ens envoltaven, poderoses, alçant-se com un crit vers el cel. Hi havia moments en què no podia albirar el firmament grisenc que descarregava la pluja amb tota la seva força. L´eco dels congosts feia ressonar els trons i repetia l´amenaçador missatge dels núvols un parell de vegades. Els guàrdies civils miraven el rellotge. Possiblement anaven a substituir els que estaven de guàrdia a la petita caserna del monestir. Uniforme verd, dos grans mosquetons enmig de les cames, com si fos el tresor més preuat. La pistola al cinturó. De petit havia vist com la Guàrdia Civil se´n portava a la caserna un lladre del meu poble. Havia gosat entrar a una casa del nostre carrer pensant que no hi havia ningú. Descobert, provà de fugir per les teulades, però els veïns el detingueren al cap de pocs instants. Quan arribà la parella de guàrdies ja el tenien fermat i a disposició de l´autoritat. Tota l´al·lotea del carrer acompanyà la processó fins a la caserna. El portaven enmig, emmanillat. El jove avançava amb el cap baix, sense mirar ni a dreta ni esquerra. Érem petits, però ja intuíem que aquell jove restaria marcat per sempre. Què li farien a la caserna de prop de l´estació? Estàvem convençuts que l´apallissarien, el torturarien fins a fer-li confessar el que volguessin.

Aquell jove desaparegué com per art de màgia de la nostra vida. No sé si el condemnaren a molts d´anys de presó. El cert és que mai més tornà al poble, i els pobres pares, d´ençà aquella feta, mai sortiren a celebrar cap festa. Condemnats a la solitud, tan sols els podies veure a missa, a un racó, separats per unes passes de la gent. Quasi ningú els anava a veure ni els saludava pels carrers.

Tanmateix, la camiona no podia augmentar de velocitat. El xofer va disminuir la marxa. Agafava els revolts en primera, canviant a segona i tercera quan es trobava més segur. Veia com els vidres s´entelaven de la respiració dels passatgers. Amb el mocador netejava el vidre de la meva finestra per a poder guaitar del paisatge intuït en la distància.

Arreu del que abarcava la meva mirada, a través de la pluja, distingia l´infinit exèrcit d´oliverars muntanyencs, les marjades de pedra seca, la força del vent agitant les branques dels arbres. Tot plegat em feia l´efecte d´anar avançant cap a un altre món. No res a veure amb el sol del matí, quan el tren, a l´estació de sa Pobla, ens esperava expulsant el vapor, movent les rodes de ferro talment fos un monstre prehistòric, un dragó de ferro infernal, esbufetegant fum per la boca i els ulls.

Canviava el paisatge. La planura del meu poble i de Muro havien quedat enrere. Tan sols feia unes hores encara viatjava entremig d´horts i molins. Ara em trobava enmig de les muntanyes. La feina dels pagesos d´aquestes contrades, ben diferent de la del pla, també denotava la lluita d´uns pobles per la supervivència. Les marjades representaven un esforç igual o superior que la construcció dels molins. Aquí era la pedra tallada segle rere segle el que permetia el conreu de les oliveres i d´alguna petita anyada de blat o faves. Com havien pogut aconseguir donar vida a la pedra esquerpa de la muntanya?

La fam creant vergers enmig d´un indret on, abans de l´esforç dels homes, fins i tot a l´herba li era difícil subsistir. Mirava les pedres tallades a mà. Quanta suor i llàgrimes per aconseguir la bellesa perfecta de les marjades, que fructificàs l´oliva, productora del millor oli de l´illa, peça bàsica per a l´exportació. El professor Antoni Serra, a l´institut de sa Pobla, ens parlava del treball esclau a les possessions, del fred de les al·lotes recollidores d´olives que compareixien per aquestes contrades des de tots els pobles de Mallorca. A la majoria els pagaven amb espècie. Uns saquets d´olives era tot el que guanyaven després de deixar-hi la pell de les mans. La meva padrina em contava com aquelles al·lotes encalentien pedres al foc i les posaven dins els davantals per a poder tenir un poc d´escalfor mentre recollien el fruit de les oliveres. Quan notaven els dits congelats agafaven uns moments les pedres de la butxaca i provaven d´encalentir-se. Algunes, mal alimentades, no podien acabar la temporada. Queien malaltes per un esforç superior a les seves forces i les tornaven a casa seva.

Què podia fer un pagès en aquell temps? O doblegar l´espinada davant la situació establerta o marxar a fer feina a França i Amèrica. Cap altra alternativa. Els missatges, a la possessió, dormien amb els animals, a les païses. Els donaven sopes amb col, un bocinet de botifarró o sobrassada els diumenges i festes principals. Per això mateix la fugida cap a altres indrets. Marxar a l´Argentina, Cuba, l´Uruguai, amb l´esperança de guanyar uns diners, fugir de la fam d´una Mallorca sotmesa sempre al poder omnímode de cacics i sacerdots.

Davant els meus ulls, fugissera, alguna cabana de roter. Pensava en el significat de la paraula roter. Provenia de roturar? Ho hauria de mirar. Ho volia saber amb precisió. El cert era que molta de la riquesa que ara veia desfilar davant els meus ulls havia costat sang a generacions de jornalers sense terra. Ho havia sentit parlar sovint a casa dels padrins, mentre dinàvem. No feia gaire, els senyors oferien a un pagès pobre un bocí de terra plena de pedres per feinejar-hi i deixar-la en condicions de sembrar una anyada. Si l´amo de la possessió era bon home li prometia que, durant un parell d´anys, mitja anyada seria per al roter. Després, evidentment, la terra tornava al propietari.

El roter s´instal·lava en el seu racó de la muntanya i bastia una d´aquestes petites cabanes de pedra en sec on s´estava mesos i mesos netejant amb un picassó les roques de la finca. De què vivia mentre la terra era improductiva? Un poc de pa dur i formatge que li portava la dona quan n´hi havia. Quatre gorrions caçats amb xarxes. Possiblement algun eriçó que, netejat de punxes, esdevenia una menja exquisida. Sempre existia la possibilitat que un pastor s´apiadàs de la seva misèria i li oferís algun bocí de camaiot i sobrassada.

Els padrins recordaven el cas del propietari de les cases de Son Puigverd. Un cacic que va deixar bona anomenada per la zona de Deià. Cada parell de dies enviava les criades amb una senalleta plena de figues, alguns ous, un dels conills que havia caçat i no sabia què fer-ne. També donava llençols vells als jornalers que feinejaven a les seves propietats. Els homes, en arribar la nit, feien un nus al llençol i el convertien en una caputxa. Així es podien tapar el cos i dormir entre la palla, única manta que els protegia del fred.

Però eren casos excepcionals.

Normalment no hi havia misericòrdia amb els treballadors i treballadores de les possessions. Ni que haguessin estat les mares de llet, la dida que surà el senyor quan era un infant!

De seguida que aquella persona emmalaltia o tornava vella, era llançada a les tenebres exteriors, al carrer, sense que hagués servit de res el que havia fet durant tota una vida d´esclavatge...

No havia plor que servís.

Eren uns costums venguts del fons dels segles, i així continuaven amb la benedicció de l´església que, evidentment, mai va denunciar aquests fets.


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

EL DIA DE MARXAR

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 16/12/2018 - 17:23
"Let me forget about today until tomorrow" —Bob Dylan, "Mr. Tambourine Man" Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Josep M. Llompart en el record

Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau [a les pàgines de cultura del diari Última Hora ]... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.(Miquel López Crespí)



1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987.

Aquests records tenen el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas [març de 2002], la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".


El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles il·lustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.


Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".


Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc d B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.


Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·ectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.


També coneixia Guillem Frontera (me l'havia presentat l'estiu del 67 en Frederic Suau en el seu pis del carrer Joan Crespí de Ciutat). Una vegada ens llegí unes pàgines de Els carnissers, la novel.la que l'any 1968 guanyaria el Ciutat de Palma. Després vaig conèixer -i amb en Frederic repartírem per tota Mallorca!- l'obra Cada dia que calles (1969). I, pel setanta, quan jo feia el servei militar a Cartagena, enllestiria Rere els turons del record (1970).


En aquests començaments dels setanta és quan a començ a escriure els llibres de narracions que posteriorment seran publicats a la col·leció "Gavilans" de l'Editorial "Turmeda" que dirigeix l'escriptor Antoni Serra. Són els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquest darrer llibre havia obtingut el Premi de Narrativa "Ciutat de Manacor 1973" lliurat per un jurat format per Blai Bonet, Manuel Vázquez Montalbán, Guillem Lluís Díaz-Plaja i Antoni Serra. En aquesta mateixa època Josep M. Llompart escriu La Terra d'Argensa (1972) i Memòries i confessions d'un adolescent de casa bona (1974). L'any 1972 vaig guanyar el Premi de Teatre Carles Arniches per la meva obra Ara, a qui toca? a la ciutat d'Alacant. El 1974 guanyava igualment el "Ciutat de Palma" amb Autòpsia a la matinada i el 1975 el Premi Especial "Born" amb Les Germanies.


Recordem que, més o manco en els mateixos anys, Blai Bonet publica Mister Evasió (1969) i Gabriel Janer Manila edita El cementiri de les roses i Els Alicorns. Maria Antònia Oliver havia publicat Cròniques d'un mig estiu el 1970 i Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972).


Pere Rosselló, en el llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990), parlarà de la generació d'escriptors dels anys setanta i, analitzant la proliferació de narradors mallorquins, explica en el llibre abans esmentat que "el fet està estretament imbricat amb els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta originats per la política de desenvolupament econòmic, per l'aparent liberalització del franquisme (amb mesures com la Llei de premsa i impremta, 1966) i, sobretot, pel creixement de la indústria turística a les Balears...". En el llistat d'autors dels anys setanta, Pere Rosselló inclou Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel Àngel Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferrà Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.


Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, val dir que aleshores destacaven el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia i el Joan Ballester de narrativa a Campos (del jurat del qual formaven part l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc) i el Llorenç Riber de narrativa a Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.


Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, la gentussa encarregada de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Vaig anar copsant (en la pràctica) com, sense deixar de ser uns impresentables i uns grollers, les seves maneres i entonació de veu anaven canviant en saber que el detingut (qui signa aquest article), a més d'haver sortit en els diaris com a guanyador de nombrosos premis literaris, era igualment un escriptor conegut a la "provincia". [...]


El primer premi a què em vaig presentar era el Joan Ballester de narrativa (el jurat era format per Jaume Vidal Alcover, Gregori Mir, Andreu Ferret, Francesc de B. Moll...). Va guanyar l'amic Gabriel Tomàs, d'Andratx, amb una obra que portava per títol L'home que tocava els platerets. El meu llibre de narracions duia per títol Demà els barrobins. Ara mateix no us sabria dir de què anaven els contes. L'original em desaparegué en un d'aquells nombrosos registres dels temps de la clandestinitat. Sé que era l'època de la consolidació de l'embranzida turística dels anys seixanta. Havien estat deu anys de sentir els barrobins destruint cales, platges mallorquines, llocs paradisíacs... una època en què un constructor arribà a declarar que les pedres dels talaiots servirien molt bé per bastir els fonaments dels hotels! Record que ens oposàvem a aquesta destrucció salvatge de la nostra terra. Els contes eren de lluita contra tot el que havíem de veure en aquells moments. Tampoc no podien mancar algunes narracions parlant de la guerra, dels tres mil afusellats pels feixistes... El món que dominava aquell recull era l'opressió feixista de la postguerra i la destrucció per part de les multinacionals de l'especulació i del turisme d'una Mallorca que encara imaginàvem idíl.lica. Aviat descobríem que aquella Mallorca de somni només existia en la nostra imaginació o en la dels aristòcrates. Estudiant a fons la nostra història veurem a la perfecció fam, guerres, repressió per al poble. Però, hi hagués o no una mica de sentimentalisme en aquelles concepcions juvenils, el cert era que no ens agradava -ni ara ens agrada!- constatar com quatre nourics ens vénen Mallorca al millor postor.


En Joan Manresa guanyà el premi de poesia Andreu Roig amb el poemari Res no hauré fet; en Josep Alberti restava finalista amb el seu llibre Un cos que tenia el meu nom. El premi d'assaig el guanyà en Joan Antoni Adrover amb el treball Iniciació a l'estudi d'uns determinats aspectes de la zona de regiu al terme de Campos. Tot això s'esdevenia a la I Festa de les Lletres de Campos i obriren la vetlada cultural (estam parlant del dia 21 d'octubre de 1971) na Maria del Mar Bonet i Madó Buades de sa Pobla. Ara, aviciats per anys de conformisme, potser faci riure pensar en aquell temps carregat d'esperança. Però en la tenebror de la dictadura -malgrat ja quasi fos en les darreries del nacionalcatoliscisme- era emocionant -només ho saben aquells que ho varen viure de veritat- escoltar les cançons combatives de na Maria del Mar o sentir una veu autèntica sortida de la marjal poblera. Parl de les cançons de feina que cantava madó Buades, acompanyada per la seva ximbomba i la veu de la seva néta. Pensau que vivíem en ple regnat de Sarita Monttiel, Lola Flores, Paquita Rico o de la brutor absoluta d'un Raphael. Llavors ja sabíem a la perfecció qui eren els intel·lectuals mallorquins que hi havia rere els premis (Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o el mateix Francesc de B. Moll eren mestres admirats). Consolidar aquells petits espais de llibertat constituïa una conquesta importantíssima. En aquell moment -ho he escrit en nombrosos articles- les activitats dels comunistes -els únics que feien alguna cosa en la clandestinitat- consistia tan sols en reunions secretes per a comentar la política dels respectius partits i, ja més espaiat, alguna pintada ocasional demanant llibertat pels presos (amnistia). Es feia també alguna repartida nocturna de fulls reivindicatius, però molt poca cosa. El pes de la lluita antifranquista anava a coll d'aquest tipus d'activitats culturals que, sense que ni les mateixes autoritats copsassin el que passava, anaven consolidant una consciència nacional i antirègim.


Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita per la llibertat i el socialisme. Pel més de març un govern sense escrúpols en el qual hi ha en Suárez i en Fraga Iribarne dóna ordres de reprimir els obrers de Vitòria tancats dins d'una església en defensa dels seus drets laborals i polítics. La policia armada intervé de forma brutal. Hi ha tres morts i nombrosos ferits per les bales de la policia. Aleshores jo militava en l'OEC i portava endavant determinades activitats culturals de la meva organització. Una mica més endavant de l'època que comentam (1976), una vegada realitzades les primeres eleccions dites "democràtiques" (amb tots els partits comunistes prohibits excepció del de Carrillo), Josep M. Llompart, que no veia gens clar les dilacions del Pacte Autonòmic, em convidà a escriure en "La Columna de Foc". Oferiment que vaig acceptar ben de grat perquè, en aquelles alçades de la reforma, eren pocs els mitjans que se'ns oferien als esquerrans mallorquins. Com ja he explicat amb detall a L'Antifranquisme a Mallorca (l950-1970), les activitats de lluita pel nostre alliberament nacional i de classe, quan no eren criminalitzades per la premsa oficial o els servils a sou de la "unió sagrada" anticomunista i pro-monàrquica (AP, UCD, PCE, PSOE), eren silenciades olímpicament o desvirtuades a fons. Poques o nul·les informacions damunt el moviment assembleari i anticapitalista promogut per OEC; no res del nostre treball a barris, on la direcció del nostre Front de Moviment Ciutadà (Francesc Mengod, Jaume Obrador, etc) havien creat les primeres associacions de veïns de Ciutat i encapçalat les primeres lluites ciutadanes en contra del feixisme i el capitalisme; silenci absolut damunt la reorganització del moviment obrer a l'hosteleria, la sabata, la fusta; no res pel que fa a la creació d'Unió de Pagesos de Mallorca (on homes com el santamariè Gori Negre hi feien un paper destacat; silenci damunt les activitats de les Plataformes Anticapitalites d'Estudiants; tampoc no existíem ni a Sanitat, ni a pobles; a Menorca, l'OEC era una força determinant i també planava el silenci damunt la nostra lluita. No és estrany que actualment els historiadors propers al PCE, persones, en definitiva que no visqueren aquells esdeveniments, ara, consultant els diaris de l'època o parlant solament amb protagonistes d'un partit (especialment partidaris del carrillisme illenc) es pensin que tot a Mallorca, dins del moviment obrer i popular, fou obra de l'estalinisme reciclat (el PCE).[...]


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (1-VII-02)


La primera vegada que vaig veure n'Encarnació Viñas, acompanyant Josep M. Llompart, va ser en temps de les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitzaren (de l'any 1966 fins al 1968) en Jaume Adrover i en Bienvenido Alvárez. Aquestes Aules foren l'activitat cultural antifranquista més important dels anys seixanta. Primer se celebraren a Grifé i Escoda. Més endavant la Casa Catalana els oferí el seu teatret. En Jaume Adrover m'ha explicat sovint com funcionava tot aquell sarau (les diverses maneres de burlar la censura franquista, la dificultat de recollir diners per a pagar viatge i estada de les personalitats convidades, etc., etc.). (Miquel López Crespí)



Setembre de 2003. Encarnació Viñas i Miquel López Crespí.
La darrera vegada va ser el passat dia deu de setembre [2003] quan, ja malalta, vingué a la sala de sessions del Consell Insular de Mallorca a la presentació del meu darrer llibre: Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Entre aquestes dues dates hi ha prop de trenta-sis anys d'amistat, de provar de seguir l'exemple que el matrimoni Llompart de la Peña-Viñas proposaven diàriament, en la lluita en defensa de la cultura catalana i la llibertat, a tots els jovençans de mitjans dels anys seixanta, a les generacions dels anys setanta, vuitanta, noranta i, també, del segle XXI.
Ben cert que sense aquest exemple de combat continu en defensa de la nostra cultura i senyes d'identitat, el destí personal de molts dels joves antifranquistes de fa quaranta anys hauria estat molt diferent. Perquè, i hem de deixar-ne constància, en totes aquestes dècades d'aferrissat combat pel que era i és evident -llengua, cultura, llibertats nacionals, antifeixisme...- veure Encarna Viñas i Josep M. Llompart al capdavant de la manifestació o entre els manifestants, era molt important. La conformació de la consciència d'un poble es basteix damunt l'exemple dels seus millors fills, aquells que, sense defallir mai, malgrat silencis i marginacions, saben on han d'estar, quin és el seu indret en la batalla per la nostra supervivència com a poble.
Tant en Josep M. Llompart com n'Encarnació, no solament ajudaren els escriptors mallorquins amb el seu exemple i ajut constant; feren molt més: saberen donar ales a les potencialitats creatives de la nostra intel·lectualitat. Les desenes de pròlegs amistosos de Josep M. Llompart als joves poetes i narradors del moment, així ho demostren. La carta que em va escriure l'any 1968 és un exemple del que feia Llompart per tal d'encoratjar els joves autors mallorquins.
Cap a 1968 ja feia temps que havia començat a omplir pàgines i pàgines amb versos, i aquell any -parl del 1968-, en arribar del viatge que vaig fer amb el pintor Gerard Mates a Barcelona per a saber notícies de prop de com anava el maig del 68 a París, vaig enviar les meves primerenques provatures poètiques a Josep M. Llompart. Amablement -el seu ofici, en aquells moments de tenebror cultural, era encoratjar sempre els lletraferits- em contestà. La lletra (19 de juliol de 1968), la carta culpable, en certa mesura, d'haver-me dedicat a la literatura, deia, sense comprometre's gaire, però deixant oberta la porta a l'esperança -era l'únic que volíem, aquells aprenents de fa vint-i-cinc anys!-:
"Estimat amic:
'He tornat avui mateix d'un viatge per la península, i, per aquest motiu, no havia pogut correspondre encara a la seva atenta carta del dia 9.
'Una ràpida i absolutament apressada lectura del seu 'rollo' m'ha deixat ben sorprès. Li dic això perquè no es dóna gens sovint el cas d'un jove desconegut que es presenta amb uns versos plens de bones qualitats. Sé per experiència que aquestes presentacions solen esser més aviat decepcionants. A vostè, en canvi, cal prendre'l seriosament.
'Els seus versos m'han interessat. I molt. Jo no gosaria dir que ja són perfectes; però els trob vàlids, i això és lo que més importa. Ara els llegiré amb més calma i provaré de destriar-hi qualitats i defectes. ¿Per què no passa qualsevol tarda per l'editorial, i en parlarem d'aprop i amb calma?
'Moltes gràcies per la confiança amb què m'ha distingit. Li envia una salutació ben cordial,
Josep M. Llompart".
Encarna Viñas, més de trenta-cinc anys després, greument malalta, sabia encara animar, com havia fet sempre Josep M. Llompart, els autors catalans. Quina diferència de tarannà si ho comparam amb tota la colla d'envejosos i malsoferts que només saben demonitzar, atacar aquells autors que destaquen per damunt la grisor i la mediocritat general!
La darrera carta que m'envia Encarnació Viñas, ja greument malalta, porta data de quatre de juliol d'enguany i fa referència als darrers articles que jo havia escrit parlant de l'obra i la vida de Josep M. Llompart.
Em diu n'Encarnació Viñas: "Amic Miquel: No saps com t'agraesc que m'hagis fet arribar el teu article del 26 de juny. M'agrada molt el que hi dius d'en Pep sobre el seu valor cívic (més oblidat avui que el literari). És difícil destriar quin dels dos aspectes era més ell.
'Jo, com que pas per un període fora del món, no he llegit encara el teu llibre. Estic refent-me d'una operació d'un tumor que me té postrada, encara pendent d'anàlisi i revisions".
Però, postrada i tot, greument malalta, va trobar forces per a animar els amics i, decidida, vengué a la presentació de Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart, possiblement una de les darreres presentacions a què pogué assistir.
Allà, en el saló de sessions del Consell Insular de Mallorca, moments abans que Sebastià Serra, Antoni Mir, el poeta Ferran Lupescu i la presidenta del Consell de Mallorca iniciassin la presentació del llibre, asseguts a un banc, poguérem parlar uns moments de l'obra que acabava de publicat l'Editorial Cort i, també, no en mancaria d'altra, de com, de forma inexorable, havien passat els anys d'ençà ens coneguérem en el teatret de la Casa Catalana de Ciutat en temps de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre.
Aquesta darrera trobada amb Encarnació Viñas va ser emocionant. Trenta-cinc d'anys d'amistat! Tots, indubtablement, havíem envellit, però l'ànima la teníem tots, n'Encarna, els amics del passat, qui signa aquest article, en els mateixos divuit anys d'inici de les nostres provatures literàries, de combat seriós contra el franquisme.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Tenc set de tu i bec ginebra’, de Damià Huguet

Vilaweb Lletres - Ds, 15/12/2018 - 22:00

AdiA Edicions publica el volum Tenc set de tu i bec ginebra, una reedició que aplega els primers tres llibres de poesia que va publicar Damià Huguet: Home de primera mà (1972), Cinc minuts amb tu (1973) i Carn de vas (1976). Segons que explica Carme Castells a l’epíleg: ‘Són tres llibres en què tastam la paraula neta i jove de l’autor i la veim créixer i refermar-se.’ Aquests primers llibres són narratius, de contundència lèxica i tenen un ús magistral de metàfores del camp i la ruralia. Aquestes imatges del poble rural s’acompanyen d’escenes amoroses i referències cinematogràfiques del cinema francès i italià, imperant en aquells moments.

Us oferim tres poemes de Damià Huguet.

Damià Huguet va néixer a Campos, Mallorca, el 1946 i es va morir prematurament el 1996. Era poeta, editor, periodista, fotògraf, pintor, activista, cinèfil i empresari. Diu l’editorial: ‘Els que han llegit la seva obra han quedat endamianats. La seva poesia és plena d’imatges contundents referents a la terra, l’amor o al cinema. Té més d’una dotzena de llibres de poemes publicats.’ I també: ‘És un dels poetes maleïts i silenciats de la segona meitat del segle XX, a l’alçada dels grans noms del moment. És de justícia refer el pont i presentar-vos el Damià Huguet renovat.’

Precisament, l’editor d’AdiA, Pau Vadell, comenta: «Damià Huguet és un referent per a mi i la nostra editorial. Hem de pensar que el disseny de la col·lecció Ossos de Sol, precisament, és un homenatge a la col·lecció Guaret, dirigida per Huguet els anys vuitanta. Té aquest punt terrós que vol acostar la poesia a l’essència del llenguatge, a la part més arrelada a la terra.

Els tres llibres reunits amb aquest títol, Tenc set de tu i bec ginebra, que també és un vers del mateix Huguet, és una declaració d’intencions i un far d’allò que trobaran dins el llibre. És una declaració amorosa amb un llenguatge violentat, eixut, directe, aspre.

També hem afegit epíleg, sobrecoberta, imatge i glosa per evidenciar que Huguet és un avantguardista, un home total. Als anys setanta, a part d’empresari, era fotògraf, periodista, i feia provatures en el cap de la pintura i el cinema. Si hagués nascut en alguna ciutat dels Països Catalans, hauria estat un dels anomenats ‘homes del país’ que han sacsejat la cultura i han posat les bases del que coneixem avui, com foren Josep M. Llompart, Jaume Fuster i són Eliseu Climent i Damià Pons.

Aquests tres primers llibres reunits estableixen perfectament la base d’una trajectòria poètica destacable. Fan que un món rural i local esdevingui universal, conegut per tothom, assimilant les escenes quotidianes descrites amb el millor cinema de Pasolini o emmirallant-se en la poesia de Blai Bonet o César Vallejo.

Pensam que és un autor molt prolífic i interessant que ha restat ocult durant molts anys. Si bé és cert que el 2008 va sortir la seva Poesia completa en dos volums i recollia també molt llibres inèdits, Damià Huguet ha restat gairebé en l’oblit. A AdiA Edicions volem fer justícia a l’autor i tornar a fer valdre la seva obra. Situar-la a l’altura que té, ni més ni menys, al seu espai. Així, editam en un sol volum els tres primers llibres datats a la dècada dels anys setanta i l’acompanyam d’alguns elements que en sustenten aquest valor. Per una banda, l’epíleg que Carme Castells, directora de Mallorca Literària, ens ha fet a títol d’huguetiana convençuda i la reproducció d’una il·lustració de l’artista Antoni Mas. Per una altra banda, els elements externs. La sobrecoberta del llibre porta una imatge de rajoles hidràuliques procedent de la fàbrica que l’autor va regentar tota la vida i que ara el seu fill ha rellançat a través del disseny i la recuperació de tècniques. Al revers d’aquesta sobrecoberta, hem encarregat al jove glosador Miquel Àngel Adrover, també del poble de Campos, que ens acompanyàs escrivint un diàleg en format dècima amb Damià Huguet, un text que recitat amb la tonada tradicional de l’illa dura cinc minuts, fent referència al llibre Cinc minuts amb tu, inclòs en el recull.

Aquesta publicació és la primera d’un seguit de llibres que es faran durant el 2019; com ara una nova antologia revisitant tota la seva obra poètica, incloent-hi els volums de poesia inèdita, i, a final del 2019, la reedició dels relats Les fites netes amb edició de luxe i fotografies del mateix autor.»

 

Categories: literatura

Xavier Mas-Craviotto guanya el premi Art Jove de poesia Salvador Iborra amb el poemari ‘Renills de cavall negre’

Vilaweb Lletres - Ds, 15/12/2018 - 21:59

L’escriptor Xavier Mas-Craviotto ha guanyat el Primer Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra amb el poemari Renills de cavall negre. El jurat, format per Laia Martinez Lopez, Sebastià Bennàssar, Eduard Escoffet, Àngels Moreno Gutiérrez i Enric Viladot ha decidit per unanimitat que aquest llibre és mereixedor del primer premi ‘per la solidesa del recull’ i ‘la força dels poemes’.

El jurat ha considerat mereixedor del segon premi el llibre Pòtol de Francesc Alemany Sureda. El lliurament s’ha fet a la Casa des Poble d’Esporles, juntament amb el dels premis Art Jove 2018 del Govern de les Illes Balears. El Certamen Art Jove de poesia Salvador Iborra, en homenatge al jove poeta valencià assassinat el 2011, ha estat convocat per l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana juntament amb l’Agència Catalana de la Joventut i l’Institut Balear de la Joventut. El premi vol ser una eina de professionalització, a banda d’esperonar i fomentar la literatura en llengua catalana, i per aquest motiu a més a més de les aportacions monetàries (2000 euros per al primer premi i 500 per al segon) el poemari guanyador es publicarà a Viena Edicions durant el 2019.

Un altre dels objectius del premi és el d’articular un espai de formació horitzontal que faciliti dinàmiques de coneixement, d’interrelació i de debat amb altres escriptors amb diversos nivells de trajectòria professional. En aquest sentit, els catorze finalistes han  pogut assistir a una formació de quatre dies a l’Alberg de la Joventut d’Olot del 6 al 9 de desembre. Durant l’estada, els joves han assistit a tallers de fanzín i de recitació, a concerts i a xerrades amb escriptors i professionals del sector cultural.

Xavier Mas-Craviotto va néixer a Navàs el 1996. Actualment, viu entre la seva ciutat natal i Barcelona, estudia Filologia Catalana a la Universitat de Barcelona i té una beca de col·laboració amb el Centre de Recerca en Sociolingüística i Comunicació de la mateixa UB. El 2017 va guanyar el Premi Gabriel Ferrater d’Òmnium Cultural Baix Camp amb el poemari Phosphorus i Hesperus. Aquest any ha guanyat el 13è Premi Literari Pepi Pagès de Granollers amb l’obra El Roure i el Premi Documenta amb la novel·la La mort lenta, que L’Altra Editorial publicarà el 2019.

Francesc Alemany Sureda va néixer a Son Sardina el 1993. És llicenciat en Història per la Universitat de les Illes Balears i Màster en Antropologia i Etnografia de la Universitat de Barcelona. Amb Pòtol ha guanyat el nou Premi de Poesia dedicat a Manel Marí del programa Art Jove 2018.

Categories: literatura

IS OVER

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 15/12/2018 - 16:22
A poc a poc la prestatgeria dels cedés de jazz se'm va poblant d'ombres. Ahir va morir a Califòrnia la cantant Nancy Wilson, responsable d'aquesta esplèndida interpretació en blanc i negre de "The very thought of you", l'estàndard de Ray Noble, o, al disc amb el saxofonista Cannonball Adderley, de "The masquerade is over", una de les versions seixanteres més boniques que conec d'un clàssic del Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

VilaWeb entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Escriptors de sa Pobla

Miquel López Crespí: 'Tot allò que va ser demonitzat per pactar la transició ara és de rabiosa actualitat'


Entrevista a l'escriptor mallorquí i autor del bloc de VilaWeb 'Literatura catalans moderna - Illes'


Per Núria Ventura (VilaWeb)


Miquel López Crespí (la Pobla, 1946). És un dels escriptors més prolífics de les Illes. Amb més de seixanta llibres publicats, ha escrit des de novel·la a assaig, passant per la poesia i la dramatúrgia. Va començar a publicar articles a la premsa balear l'any 1969 i ara està jubilat, però continua actiu, sobretot al seu bloc, 'Literatura catalana moderna - Illes', on gairebé cada dia publica apunts. La temàtica més recurrent tant al bloc com als seus llibres és la recuperació de la memòria històrica de la guerra de 1936-1939, el franquisme i la transició, sobretot a les Illes. Crespí considera que la transició —o 'restauració borbònica', com en diu ell— va ser plena de renúncies d'alguns partits, com ara la lluita per la república o pel dret dels pobles a l'autodeterminació, que actualment han ressorgit inevitablement. És molt crític amb el govern de Bauzá: 'És una espècie de màfia, inculta, anticatalana, antimallorquina i antitot.' Tanmateix, confia que aviat hi haurà un canvi.



—Com que és que vàreu obrir el bloc, el febrer del 2006?

—Amics meus escriptors em digueren que l'obrís. Jo no en sóc molt d'expert en això, només sé penjar els articles, però sí que ha estat una experiència summament útil. En tots els sentits, a nivell personal i a nivell literari.


—Què us ha aportat?

—Molt. Me n'he adonat que em serveix molt com a plataforma literària i de memòria històrica, sobretot de Mallorca. I veig que ha servit molt per rompre el blocatge dels mitjans de comunicació clàssics. A nivell de Països Catalans som més de nou-cents escriptors potser. A les Illes potser n'hi ha més de noranta. Però si et fixes en les planes de cultura dels diaris i les revistes, amb algunes excepcions, sempre solen sortir els mateixos.


—Qui hi surt?

—Els escriptors lligats al poder polític, al poder econòmic o acadèmic. Les tribunes estan una mica copades. I això no va lligat amb la qualitat de les obres. No té res a veure. Pot sortir un escriptor que es faci famós en dos dies perquè té tots els poders fàctics al seu servei però que la qualitat del que escriu sigui minsa. El control de les pàgines literàries de les revistes i els diaris no té res a veure amb la qualitat de les obres. Des de fa molts anys que amb els companys escriptors sempre tenim la mateixa conversa: 'He enviat la novel·la a la redacció i no ha servit de res'.


—I quina funció hi fan els blocs de VilaWeb aquí?

—L'aparició dels blocs a VilaWeb romp per primera vegada a la història el bocatge dels mitjans. Ja no és el comissari de torn qui decideix quina novel·la surt i quina no. Ets lliure de publicar els comentaris que vulguis, pots publicar alguna crítica que t'hagin fet, pots explicar la història de l'obra literària, etcètera.


—I heu pogut interactuar amb els lectors?

—Sí, qualsevol lector et pot dir que li ha agradat la novel·la, et pot preguntar què significa alguna cosa del text i li pots contestar. També se'ls pot aconsellar sobre on trobar un llibre, perquè no totes les obres que es fan es poden trobar a les llibreries.

I una altra cosa molt important dels blocs és que quan hi ha un acte cultural també ho pots explicar. En la presentació dels llibres que tenen el suport del govern darrere, l'escriptor no ha de fer res. Els criats del Departament de Cultura fan la feina d'organitzar la presentació. Però la resta d'escriptors han de fer la feina d'enviar les invitacions i organitzar-ho tot. En canvi, amb el bloc hi pots explicar que fas la presentació i aviat has acabat la feina. Són moltes les funcions d'un bloc a VilaWeb!


—A les vostres obres, la temàtica que hi predomina és la qüestió de 1936-1939 i la transició.

—Jo sempre he fet teatre i poesia, però fa uns quinze anys em vaig aficionar a fer novel·la i vaig començar fent-ne d'històrica. Proa em va publicar 'El darrer hivern de Chopin i George Sand', després El Gall em va publicar 'Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera' i d'altres. I com que el meu pare va ser un presoner republicà que va venir aquí després de la guerra, en un moment em va començar a interessar la memòria històrica de la guerra civil. Una de les darreres coses que he publicat ha estat sobre l'expedició del capità de l'exèrcit de la República Alberto Bayo. I n'he fet uns quants més al voltant de la guerra. I a banda d'això, fa uns anys també vaig optar per analitzar literàriament la vida dels guanyadors: els intel·lectuals feixistes mallorquins i anticatalans com el Llorenç Vilallonga.



—Què us inspira, d'aquesta època?

—La història està molt lligada a la meva vida particular. El meu pare va estar a un camp de concentració. I després a tot Mallorca encara es respira aquell ambient en alguns llocs. Els nacionals falangistes van matar unes tres mil persones, que és una proporció bestial si es té en compte la població que hi havia. Això condiciona un poble per molts anys. És una cosa que està lligada a la nostra vida quotidiana. La gent de la meva generació encara recorda com van anar les coses. I amb la recuperació de la memòria històrica encara més. Durant la transició aquests temes no anava bé tractar-los perquè s'havia arribat a una mena de pacte per oblidar la guerra i la repressió. Però ara hi ha moltes organitzacions de recuperació de la memòria històrica. Tot aquests temes ara surten a la llum, després de quaranta anys de silenci.


—Justament el darrer llibre que heu publicat és 'Els altres comunistes i la transició'. Què hi expliqueu?

—Ja he fet força llibres al voltant d'això, que jo en dic 'restauració borbònica'. Però van ser llibres una mica gruixuts i ara Lleonard Muntaner m'ha publicat aquest llibre que és més sintètic. És una espècie de diccionari. Parla de totes les claudicacions dels partits del règim en els temps que van pactar amb el darrer president del 'movimiento nacional', l'Adolfo Suárez. La voluntat és deixar constància de totes aquelles claudicacions, com per exemple l'abandonament de la lluita per la república, de la lluita per la memòria històrica, la criminalització de la lluita pel dret dels pobles a l'autodeterminació, expressament prohibida i signada l'any 1978, etcètera. Tots aquests temes que van ser demonitzats i amagats pels que van pactar la transició amb el franquisme, són ara de rabiosa actualitat.

I no parlem del Principat. Un milió vuit-centes mil persones al carrer, gairebé tots els alcaldes cantant els segadors al Palau de la Generalitat, tretze mil castellers cridant independència a Tarragona… La transició es va fer per evitar una mica tot això i després de quaranta anys tot ha rebentat. Avui en dia la crítica als pactes de llavors és una cosa normal i assumida. Fins i tot el Partit Comunista fa crítica i autocrítica.


—Quin paper creieu que fa el govern de José Ramón Bauzá?

—A això no se li pot dir govern. Això és una espècie de màfia, inculta, anti-catalana, anti-mallorquina i anti-tot. És la gent més inculta que hem tingut mai al govern de la illes. Fins i tot en Biel Canyelles, un antic president del PP condemnat pels tribunals, era més normal que aquesta fera anti-catalana que tenim. Això no té nom.


—Però darrerament hi ha una reacció.

Sortosament. Sobretot dels docents. L'any passat per aquestes dates hi va haver una manifestació de més de setze mil persones, tots vestits de verd. És la manifestació més gran que hi ha hagut a la història de Mallorca. És un equivalent a les manifestacions que hi ha hagut a Barcelona, en proporció. Això ha acabat amb una victòria del poble mallorquí i dels docents perquè el TIL ha estat anul·lat pels tribunals.


—Quina perspectiva de futur teniu? Sou optimista?

—Esperem que l'any que ve ens puguem llevar aquesta llosa. Sí que sóc optimista perquè si hi hagués una unió d'esquerres podríem fer fora el PP. Aquest partit sempre va unit i si s'ajuntés tota l'esquerra es podria guanyar, com ja ha passat altres vegades.

Ara hi ha un projecte interessant que és la unió de tothom a Més per Mallorca, que aglutina el que era el PSM, ERC i Iniciativa Verds, a més de nombroses organitzacions dels pobles. Això és una esperança que tenim per unir les forces d'esquerres i no anar dispersos.


—A quina de les vostres obres hi teniu més estima?

—Mira, la darrera novel·la que he publicat m'ha agradat molt. Es diu 'Caterina Tarongí' (Llaonard Muntaner) i n'estic molt content. Els amics em diuen que me n'he reeixit una mica. Del que es tracta és de conjuntar la repressió de la guerra feixista amb la repressió del segle XVIII als xuetes mallorquins. Aquí hem tingut sempre aquest problema que s'ha dissolt en els darrers anys, de menysteniment dels mallorquins descendents dels jueus conversos a la força el segle XIV. Caterina Tarongí és la darrera noia xueta cremada viva per la inquisició, però la protagonista de la novel·la és una mestra republicana descendent de na Caterina Tarongí, que es troba amb uns problemes similars. Segles després, es troba amb la repressió contra els republicans. VilaWeb (10-X-2014)


Categories: literatura

S’ha mort el poeta, crític i professor Lluís Alpera

Vilaweb Lletres - Dv, 14/12/2018 - 23:09

S’ha mort el poeta, crític i professor Lluís Alpera i Leiva (València, 1938). Alpera va començar els estudis a Filosofia i Lletres a la Universitat de València i els va completar a Madrid en l’especialitat de Filologia Romànica. Es va doctorar el 1965 per la Universitat de València amb una tesi sobre la llengua de Francesc Eiximenis. Va fundar el Departament de Filologia Catalana a la Universitat d’Alacant on va exercir de professor fins a la jubilació.

Des de ben jove comença a conrear la poesia, inscrivint-se en el cercle de poetes valencians de tendència realista. Tot i així, la seua obra va evolucionar després cap a un sensualisme barroc, i finalment, cap a una poesia sintètica que ha marcat les seues darreres obres.

Ha publicat més trenta poemaris, entre els quals cal destacar ‘Dades de la història civil d’un valencià’, ‘Surant enmig del naufragi final, contemple el voluptuós incendi de totes i cadascuna de les flors del núbil hibiscus’,’Cavalls a l’alba’ i ‘Els bells papirs d’Alexandria’. L’any passat es va publicar la seua obra poètica completa ‘Ulisses i la Mar dels Sargassos. Poesia 1963-2017 (2003)’.

Com a crític, també ha publicat diversos llibres, com ara els tres volums de ‘Sobre poetes valencians i altres escrits (1990-2004)’, i nombrosos articles en diaris i revistes científiques i culturals.

Alpera va rebre diversos premis i reconeixements com ara el Premi Salvat-Papasseit, el Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de poesia, el Premi de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana o el Premi Ausiàs March.

Categories: literatura

Premis literaris de la Nit de Santa Llúcia: el joc i la tradició literària, fil invisible entre els guanyadors

Vilaweb Lletres - Dv, 14/12/2018 - 20:45

Una nova nit de premis literaris, la 68a Nit de Santa Llúcia, sense Jordi Cuixart, el desè president d’Òmnium Cultural. En la presentació dels premiats a la premsa, prèvia a la celebració, el vice-president, Marcel Mauri, ha recordat que fa 424 dies que Cuixart és tancat injustament a la presó. Enguany, la Nit de Santa Llúcia es fa a Sabadell, perquè és la ciutat d’acollida de la presidenta del parlament, Carme Forcadell, també ho va ser de Muriel Casals i, durant uns anys, de Jordi Cuixart. És a tots tres que l’acte ha volgut homenatjar, amb poemes i proses d’escriptors sabadellencs com Pere IV i Roc Casagran, i també amb altres autors: Enric Casasses, Rosa Pou, David Menéndez.

Premi Sant Jordi: Jordi Cabré
El premi Sant Jordi se l’ha endut l’escriptor Jordi Cabré amb la novel·la Digues un desig. El portaveu del jurat, David Guzman, ha destacat el joc de miralls ‘carrollià’ que involucra el lector en una espiral sobre l’experiència de la lectura: un escriptor entra en una llibreria el dia de Sant Jordi i descobreix que el títol més venut de la diada és la seva autobiografia, que no l’ha escrita pas ell. Jordi Cabré ha explicat: ‘Jo defineixo la novel·la com un thriller psicològic. L’escriptor es troba amb una biografia no autoritzada i que el perjudica molt, perquè desvela greus secrets, una història d’amor perillosa, de dominació psicològica.’ Amb aquesta obra singular i diferent, Cabré fa navegar el lector per viaranys confusos, perquè transita per una novel·la dins d’una altra novel·la i no sap en quina de les dues es troba en cada moment. ‘L’obra és una reivindicació del poder de la creació i de la línia prima que hi ha entre ficció i realitat.’ David Guzman ha comentat que la idea de joc i tradició literària és una mena de fil invisible que connecta els tres premis literaris per a adults.

Enguany, el premi Sant Jordi no l’editarà Proa sinó que ho farà Enciclopèdia Catalana amb coedició amb Òmnium Cultural. Enciclopèdia va guanyar el concurs per a editar el premi Sant Jordi els tres anys vinents. El guanyador s’endurà 60.000 euros, a més dels drets d’autor íntegres. Entre les aportacions que farà Enciclopèdia Catalana aquests tres anys, destaca: convertir els socis d’Òmnium en prescriptors del premi i crear una campanya de foment de la lectura.

Premi Carles Riba: Carles Rebassa
El premi Carles Riba de poesia ha estat per al poeta Carles Rebassa amb Sons bruts, un recull de seixanta-vuit sonets. La representant del jurat, Maria Cabrera, ha destacat que eren sonets que parlaven d’amor i de mort, i que eren una mena d’autoretrat mutant. També ha dit Cabrera: ‘Aquests sonets s’han cisellat amb el temps, perquè són fets del 2003 al 2018. Són un joc conscient, trapella, obstinat, de qüestionar-se l’estructura del sonet. A vegades posant-s’hi xulo. Amb humor, ràbia, amor.’ També ha destacat el gran mestratge lingüístic, l’eco de tradicions que ressonen en els versos de Rebassa. I ell ha explicat: ‘Habitualment, quan et poses a fer un llibre de poemes, construeixes un cos que funciona en paral·lel al teu cos. Però amb aquest llibre va passar tot el contrari: Sons bruts és un combat entre l’amor i la mort, potser perquè l’origen dels poemes va ser un desamor tremend, que em va impulsar a prendre la tradició medieval i renaixentista. Potser perquè el sonet és una forma poètica ideològica, una forma vital que batega de forma individual, tota sola. Amb el temps, es va imposar l’anhel de destruir el món i tornar-lo a construir. Vaig acabar el llibre quan el cos em va dir que el cicle s’havia acabat.’

Premi Mercè Rodoreda: Víctor García Tur
El premi Mercè Rodoreda de contes l’ha guanyat l’escriptor Víctor García Tur amb El país dels cecs. La representant del jurat, Marina Porras, ha destacat la qualitat literària de l’obra, l’originalitat, el vincle amb la tradició i la reflexió que fa l’autor sobre la idea del plagi. En aquest sentit, Gacía Tur ha volgut matisar que no era cap plagi, sinó que ha actuat com si es tractés d’un karaoke, triant unes cançons i interpretant-les: ‘Quan dic cançons, dic contes. He triat una sèrie de contes que m’han impressionat al llarg de la vida i que he reelaborat. Autors com Borges, H.G. Wells, Kipling, Melville, Le Guin… Els meus són contes que parteixen d’altres contes.’ I ha posat l’exemple del conte del títol, tret de Borges: García Tur situa Borges en la Catalunya de la República, fent carrera literària, i després en un exili de misèria de desarrelament, a l’Argentina. ‘És un llibre ple d’homenatges i d’herències i com van a parar en la nostra producció literària.’

 

Premi Joaquim Ruyra: Maite Carranza
La coneguda escriptora de novel·les juvenils Maite Carranza ha obtingut el premi Joaquim Ruyra de literatura juvenil per L’alè del drac, una novel·la de misteri amb protagonista arxiconegut, Antoni Gaudi. Però és un jove Gaudí, que encara és a Reus, i Carraza novel·la una història que li serveix per a explicar d’on li prové la bogeria creativa. Una història que va deixar impactats els membres del jurat, qui han valorat que conté misteri, feminisme i crònica històrica.

Premi Josep M. Folch i Torres: Núria Franquet
Núria Franquet debuta en la literatura amb la novel·la La Liang dins del quadre, que ha obtingut el premi Josep M. Folch i Torres de literatura infantil. Si bé l’any passat el premi va quedar desert, enguany el jurat ha defensat aferrissadament aquesta opera prima. Paula Jarrin, en nom del jurat, ha defensat aquest llibre, del qual ha dit que emocionava i feia mirar cap endins. La protagonista, Lian, en una visita a un museu amb l’escola, es perd, i descobrint un quadre sobre la conquesta de Mallorca per part de Jaume I, fa un viatge que la portarà a l’altre cantó de món, a través dels quadres del museu. Núria Franquet ha reivindicat els personatges femenins en les obres infantils i ha destacat que un dels temes que esbossa, però que considera important, és que parla d’una nena desarrelada.

Les paraules de Jordi Cuixart ‘mai no es podran empresonar les idees’ han presidit l’acte.

Categories: literatura

Les revistes de sa Pobla

El rector de sa Pobla era, com demostren tots els seus escrits, un home de provat tarannà reaccionari, un home que no tenia cap vergonya de signar articles felicitant les autoritats per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Així i tot, amb totes aquestes contradiccions, la revista no deixa de ser un fidel diari de la vida d'alguns sectors poblers, que analitza, evidentment, des del catolicisme més tridendí i més apropat als sectors latifundinstes de la societat mallorquina del moment. Sense oblidar tampoc que la revista dóna suport actiu a totes les guerres de rapinya i agressió ordides per les classes dominants de l'estat, enyorant sempre la "pèrdua" de Cuba i Filipines, atacant en tot moment l'herència cultural i política de la Revolució Francesa. (Miquel López Crespí)


Mallorca i la història local: les revistes de sa Pobla



Les revistes de sa Pobla Sa Marjal, dirigida per mossèn Joan Parera i Sansó des del gener de 1909 al gener de 1928, i Vialfàs, publicada des de 1957 a 1963 ens forneix d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers i pobleres. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobam nombrosa informació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a les protestes per la manca de solució d'aquest greu problema per al poble, sorprèn, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats falangistes.

L'editorial, sota el títol "Proyecto de encauzamiento del torrente de San Miguel", deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".

Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any i busques després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.

Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena de 1958 agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria dels horts del voltant, va quedar sense terra i tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.

Com escrivia una mica més amunt, les revistes tipus Sa Marjal o Vialfás, sigui quines siguin les difícils condicions en les quals sortiren al carrer, esdevenen una eina de vital importància per a esbrinar la història quotidiana d'un poble, d'una col·lectivitat. En el cas que ens ocupa, sa Pobla. Sa Marjal, per exemple, va publicar majoritàriament articles, comentaris i notícies signades per director de la publicació, mossèn Parera i Sansó. El rector de sa Pobla era, com demostren tots els seus escrits, un home de provat tarannà reaccionari, un home que no tenia cap vergonya de signar articles felicitant les autoritats per l'afusellament de Ferrer i Guàrdia. Així i tot, amb totes aquestes contradiccions, la revista no deixa de ser un fidel diari de la vida d'alguns sectors poblers, que analitza, evidentment, des del catolicisme més tridendí i més apropat als sectors latifundinstes de la societat mallorquina del moment. Sense oblidar tampoc que la revista dóna suport actiu a totes les guerres de rapinya i agressió ordides per les classes dominants de l'estat, enyorant sempre la "pèrdua" de Cuba i Filipines, atacant en tot moment l'herència cultural i política de la Revolució Francesa.

En la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals i, com hem dit més amunt, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert ", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.

Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, també, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer. És famosa, i ha estat reproduïda en diverses publicacions, també en el llibre Sa Pobla. La gent, el medi, la història, la descripció de la plena d'en Gelat publicada en el número 23 de Sa Marjal (1-XI-1910).

Miquel López Crespí

(16-I-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

LITERATURA I SINCERITAT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 14/12/2018 - 08:30
(via @Calvinn_Hobbes i @EugeniaBroggi) Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura