literatura

Escriptors poblers - Novetats editorials

Illes - Novetats editorials - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Dietari de succeïts de Mallorca


La fam torna sacsejar el comú. Hi ha hagut constants rebel.lions de pagesos al pla i a la muntanya. Forns, magatzems, palaus, possessions de nobles i terratinents han estat assaltats per la població i lo Gran i General Consell ha pres mesures especials per provar de contenir la xurma avalotada. Arriben noves de vint-i-quatre llauradors penjats i esquarterats a Pollença per haver participat en la revolta. Els capdavanters del motí han estat ajusticiats en el camí que va de Pollença a Sa Pobla i els principals instadors de la sedició foren enforcats a la mateixa plaça del poble.


Davant la greu situació que ens aclapara, les autoritats romanen en sessió permanent. El Tribunals del Sant Ofici i el Lloctinent Reial no aturen ni de dia ni de nit en llur tasca d'escalivar agitadors, jueus i heretges, així com tota mena de gentussa de mal viure i pobra condició. Un esclau procedent de Tartària, propietat de l'insigne patrici Bartomeu Conillers, fou penjat davant la Porta del Moll per haver-li robat una gallina amb excusa de fam pels seus fills; i una dona que havia enganat al seu home fou cremada viva al raval de Santa Caterina. Diversos captius russos i moros, entre els quals una al.lota de molt bon veure, foren condemnats a tallar-los la llengua per haver proferit blasfèmies contra la Santíssima Mare de Déu. També un pagès de Campos fou condemnat a mort per cridar a la rebel.lió, i tres menestrals de Ciutat penjats a la Volta d'en Rexardo per haver escrit proclames contra el Sant Ofici.


El Papa Calixte III dóna a Roma butlla i deu mil anys d'indulgència plenària a qualsevol home o fembra del regne que treballi gratuïtament en la construcció de nous ports. A causa de l'abandonament i les constants tempestes resten fets malbé i els navilis d'altres comarques cristianes no hi poden amarrar amb facilitat. Cal tenir en compte que la nostra abundor actual és produïda -d'ençà de la crisi de l'agricultura- per la permanent arribada de viatgers, de peregrins que vénen a veure el cos incorrupte del Rei Jaume II o el de la Santa de Costix. A més, hem de pensar amb el caramull d'or i plata que deixen a hostals i tavernes els navegants venecians i florentins que tenen base a Mallorca per comerciar amb l'infidel.


Es fa públic un ban del Sant Ofici informant de la terrible conjura de jueus i agermanats que tenien intenció de trastornar el Regne. Per la púrria detinguda pels agutzils, per les declaracions fetes sota tortura als nombrosos presoners en mans de la Inquisició, sembla que, a més de voler subvertir els fonaments de la nostra santa fe cristiana, catòlica i apostòlica, els conjurats, a les ordres del Dimoni i altres poders infernals, volien mudar les lleis i fer un repartiment de cases, terres i tota mena de propietats entre els més miserables. Posaven com a dèbil excusa per a llurs malifetes algunes epístoles mal interpretades, paraules canviades dels Evangelis i l'exemple de Nostre Senyor Jesucrist expulsant els mercaders del Temple de Jerusalem. Per sort, un captiu moro, assabentat de tan ferestos plans, els denuncià oportunament, i fins ara són ja més de tres-centes les detencions. Amb excusa de fam i misèria, quins grans crims por arribar a imaginar la humanitat.


Fou una jornada joiosa amb gran i solemne Auto de Fe davant la Porta Plegadissa amb més de vint heretges i cismàtics cremats vius en càstig a llurs monstruosos crims. Els bons cristians, amants de la sàvia jurisdicció i fidelíssims a l'omnipotència de la Santa Inquisició, no ens hem d'atemorir ni dubtar mai davant la justa aplicació de la Llei. Escric aquestes reflexions perquè alguns cavallers, alguns frares inexperts, més d'un militar bregat en les guerres d'Itàlia, comentaven d'amagat que era una desmesurada crueltat cremar vius al.lots i al.lotes "amb l'única prova de declaracions fetes sota terribles tortures". Quina poca fe! Molt poc en saben de com s'expressa la voluntat de Déu, car és mitjançant el patiment com es pot treure Llucifer de les ànimes condemnades de l'infidel. I, si per humà error morís cap innocent -cosa poc probable, tanta és la maldat de la turbamulta-, caldria tenir en compte que ha estat un cristià sacrifici per posar a cobro de temptacions tot el ramat. Quanta debilitat hi ha encara als nostres cors, quan uns xiscles de jueus o captius serveixen com a excusa per proposar mitigar la potestat de la Justícia i de la Llei!


La potència del Dimoni, de l'heretgia, de les forces del Mal, arriba fins als racons més llunyans de la nostra cristianíssima terra. Ens hem assabentat de l'espaventós crim d'un pagès de Fornalutx -al qual li han tallat la mà dreta i després l'han enforcat a la plaça del llogaret- que havia pegat una bastonada a la verge del santuari amb l'excusa que portava molt d'or i argent mentre "la gent moria per falta de blat" a cases i possessions.


Es reuneix en sessió plenària lo Gran i General Consell per aprovar els nous impostos que calen per pagar part de les despeses del casament del Príncep Felip, el qual properament s'esposarà amb l'hereva del regne de Grècia. Són necessaris més de quatre-cents milions i ja hi ha hagut protestes de nobles i rics comerciants que voldrien veure disminuïdes llurs taxes i imposicions. Després de molts de dies d'animat debat, s'ha trobat una justa solució: en lloc de carregar despeses a la noblesa i comerciants, s'augmentarà el preu del forment i queviures de primera necessitat. Així, en menys d'un any, els recaptadors reials tindran a disposició l'alta suma a què ens obliga l'enllaç matrimonial. Tots els membres del Gran i General Consell han aprovat mesures tan justes amb absoluta unanimitat.


A causa de les terribles commocions que sacsegen aquest Regne, augmenten les colles de bandejats que atemoreixen la població tant al pla com a la muntanya. Són constants els atemptats contra les autoritats del Sant Ofici, aristòcrates i cavallers. Aviat caldrà posar guàrdies permanents davant les mansions de la gent principal, car no passa un dia sense que un tret d'arcabús, una ganivetada a traïció, no acabi amb la vida dels més bons cristians i servidors reials. Temps difícils vivim, quan els homes no es conformen amb les proves i sacrificis que ens mana Déu Nostre Senyor i encara cerquen fer maldat. Heretges, jueus i esclaus, pagesos incultes, menestrals envejosos, que de tot quant hi ha de dolent i esguerrat donen la culpa a la sàvia potestat, en lloc de mirar llurs pecats com a vertadera causa de la fam i la pestilència que ens té aclaparats. El noble cavaller Safortesa diu que, de continuar així els esdeveniments, caldrà enviar a demanar soldats de Nàpols i Castella per preservar la seguretat i defensar les propietats.


La fam i la pesta fan desvariejar la població. Corren rumors que a les nits surten monstres, animals alats de les clavegueres, els quals se'n porten els infants. L'altre dia, al Born, hi hagué gran avalot, car uns veïnats veieren -ho juren i perjuren- una bèstia immunda de dos cap caps que volia endur-se a una nina de cinc anys. El Sant Ofici no sap que pensar. Molts nobles diuen que val més que la turba cregui en dèries de monstres i fantasmes que no pensi que són els rics comerciants i propietaris qui tenen la culpa de la fam. Els més malpensats conten que tots aquests esgarrifosos rums-rums surten del palau del Lloctinent. Pareix que paga gent pobra i de baixa condició i la fa sortir al carrer per atemorir i entretenir la multitud.


El Bisbe, a la Seu, ens ha confortat i a l'homilia ha parlat del perill constant que per a la nostra Santa Fe representen els hebreus. Encès, posseït per l'esperit diví ha dit que de la llavor criminal que assassinà a Jesucrist res de bo no en pot sortir. Al Call circulen llibres prohibits, satànics vademècums que consulten quan es reuneixen en secret. Receptaris i tractats diabòlics explicant que, enllà l'horitzó, hi ha regions diferents a la nostra, on totes les idees són respectades i no hi ha persecucions ni coneixen l'existència del Sant Ofici. Segons conta el Bisbe, són molt perilloses les notícies que els israelites propaguen i semblen ordenades per Luter i altres heretges servidors del Dimoni. Posà l'exemple del Rabí Leví, que no es volgué convertir després de les darreres cremadisses. A casa seva els agutzils trobaren cartes i discursos on narrava com, en altres països, els sefardites havien pogut progressar per no haver de viure sota el domini del Sant Ofici. La impremta, la llibertat religiosa, són un exemple, explicava el renegat, del progrés a què pot aspirar la humanitat se s'alliberava del poder del Vaticà. El Bisbe, cristianíssim, acabà l'homilia cridant a mantenir la vigilància de les autoritats damunt els habitants del Call i exhortant tots els jueus a una prompta i sincera conversió si volien servar vides i propietats.


Ban del Lloctiment Reial -amb aprovació de la cúria- manant fer les execucions i esquarteraments fora de Ciutat, a esser possible al bosc de Bellver, per la brutor i perill per a la salut dels bons cristians representa tenir tanta gentalla enforcada i esquarterada al bell mig de places i carrers. Era ferest -sobretot a l'estiu- veure els cans afamegats arrossegar bocins de cadàver vers l'interior de palaus i casots. Calia trobar-hi alguna mesura adient. Causà commoció, l'altre diumenge, enmig de la sant missa, veure com un dels cans del comte d'Aiamans entrava amb el cap d'una al.lota xueta a menjar-se'l davant l'altar major. Molts nobles s'aixecaren misericordiosament dels seients per treure'l de l'església. Més d'una dama principal, d'aquestes que no s'atemoreixen d'esquarteraments o degolladisses generals, s'acubaren en haver de sofrir espectacle tan esgarrifós.


Es mana obrir grans fosses comunes als afores de les murades i als vilatges (especialment a Inca, Manacor, Petra, Pollença i Montuïri) a causa de l'exorbitant mortaldat produïda per la fam i la pestilència. El Bisbe ens ha portat de Roma una butlla papal per la qual hom dóna cinc mil dies d'indulgència plenària a qualsevulla que hi vulgui contribuir amb feina, carros o bestiar. També, i dins el mateix ordre de fets, lo Gran i General Consell mana fer recapte de calç per tirar damunt els cadàvers a fi d'impedir la fatal contaminació que amenaça amb estendre, encara més, les cruels plagues enviades per Déu a fi de provar la rectitud de nostra fe.


Categories: literatura

Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris

Crònica sentimental dels anys 70 - Una manifestació davant els jutjats de Palma (Mallorca) - Detencions i interrogotaris


La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge. (Miquel López Crespí)


Amb Guillem i Jaume començàrem a caminar cap als jutjats. Era el moment en què, la mare arribava en taxi, amb una amiga. Va pagar l´import de la carrera i se situà davant la porta, a l´espera de la meva arribada.

Ja no podíem esperar més. Alguns raigs de sol travessaven la boira del matí il·luminant el cim dels arbres de la plaça del Mercat. A mesura que ens apropàvem al palau podia veure com nombrosos amics i coneguts sortien dels bars, dels racons més inversemblants de la zona. Els veia venir des del portalam del Teatre Principal, davallant per l’escala que donava a la plaça Major... Tothom ens saludava i començava a cridar les consignes de rigor: “Amnistia total!”, “Llibertat per als presos polítics!”, “República i Socialisme!”... Em vaig emocionar. M’adonava que molta gent havia deixat la feina, vengut dels pobles més llunyans, abandonat les classes a la facultat, per a trobar-se amb nosaltres davant la porta dels jutjats.

Instintivament, els saludàrem amb el puny tancat.

Era el moment de la veritat.

Caminàvem apressats. Es feia tard. Jo tenia els ulls fixos en la figura de la mare. La veia ansiosa, esperant inquieta. Els militants del partit començaven a ocupar la voravia, part de la plaça. Alguns cotxes, en veure el contingut dels cartells, feien sonar els clàxons en senyal de solidaritat. Joana repartia els fulls volanders entre els vianants i els conductors dels vehicles. Altres entraven als autobusos quan s´aturaven a la parada i els donaven la nostra propaganda, explicant el sentit de la concentració.

Amb Guillem i Jaume ens miràvem satisfets.

La primera acció començava prou bé. Els fotògrafs del Diario de la Provincia i l’Última Hora havien començat a fer feina. Hi hauria fotografies de la detenció? Perfecte! Com més rebombori és creàs, millor aniria per Mateu Ferragut quan anàs a la Plataforma Democràtica a demanar un comportament més decidit en la defensa dels presos polítics.

De cop i volta, mentre avançàvem, sorpresos per l’amplitud que agafava la protesta, em vaig fixar en les grans taques de pintura vermella existents damunt el portalam. Mateu Ferragut m’ho havia dit feia uns dies. Era la constatació que els grups alternatius es mobilitzaven pel seu compte. Sabíem que algunes de les accions més destacades eren obra dels anarquistes: tallar la circulació amb cadenes al carrer Colom i les Avingudes; rompre els vidres d’alguns bancs; la pintura damunt l’arc d’entrada als jutjats...

També alguns escriptors se solidaritzaren amb nosaltres. Cal fer especial menció de Josep M. Llompart, Jaume Pomar i Llorenç Capellà. Ser signaren manifests contra de les detencions. Llorenç Capellà escrigué un abrandat article al diari Última Hora. D´altres, no volgueren fer res.

Quan Mateu Ferragut, que anava d´observador a les reunions de la Plataforma, va demanar suport en la lluita contra el règim, sortien amb les excuses més banals. Sorprenia la capacitat de mixtificació, les burdes explicacions amb les quals pretenien seguir amb la consciència tranquil·la. Esperaven l´almoina que els pogués caure mitjançant els pactes; pugnaven per anar passant els dies sense fer res concret que destrobàs la migdiada dels satisfets.

Joana i Mateu s´encarregaven d´anar a cercar signatures entre els escriptors i professionals progressistes. O, almanco, d´això es vanaven molts dels que només eren antifranquistes de boqueta. En aquell temps jo ja havia guanyat el Ciutat de Palma de Teatre i altres guardons de poesia i narrativa a l´ambit dels Països Catalans. El meu nom, amb dificultats, començava a ser conegut. Quan alguns dels companys de confraria literària veien el meu nom entre els detinguts, de seguida exclamaven, babaus: “Els autors només s´han de preocupar de la seva obra!”.

Aquesta mena de simplificacions, excuses de mal pagador, tampoc no m´estranyaven. Què podíem esperar d´alguns dels fills dels militars i falangistes compromesos en la repressió, en l´assassinat de més de dues mil persones a les Illes? Sota la seva vestimenta hippiosa podies endevinar encara l´efecte dels discursos familiars.

Quan Mateu els demanava una signatura en solidaritat, feien anques enrera, s´amagaven sota les disfresses més inversemblants: la inoportunitat de les nostres accions quan, a les reunions secretes entre la pretesa oposició i el franquisme, s´obrien les portes de la Llibertat; el desacord amb la militància comunista, ja que, com a llibertaris, no podien assumir la defensa d´uns activistes que volien implantar un nou règim autoritari a l´Estat espanyol.

Qualsevol excusa era bona per a no implicar-se en res concret. Quan anaves a cercar-los per a una reunió, s´amagaven al racó més allunyat de la casa per a no obrir la porta. Com si no hi visquessin. Mai no obrien als companys que trucaven. Si no hagués estat un comportament tan miserable, hauria fet ganes de riure. Sovint, per fer la prova de la seva covardia, Mateu Ferragut i Joana havien arribat, sense fer gens de renou, fins a l´entrada. Es podia sentir la ràdio, parlar per telèfon... Però just premies el timbre, qualsevol soroll cessava d´immediat i un silenci paorós poblava aquell indret. Com si durant dècades la casa hagués estat deshabitada.

Tampoc no contestaven als missatges que els deixaven a la bústia.

Joves com érem, no pensàvem gaire en la manca de solidaritat de determinats personatges del món de la ploma i dels més diversos sectors professionals. La passió per aconseguir ser lliures ens dominava de cap a peus. Com si un potent corrent elèctric impulsàs cada un dels nostres moviments.

Caminava cap als jutjats amb pas apressat, al costat de Guillem i de Jaume. Volia arribar de seguida al racó on m´esperava la mare.

Ens abraçàrem amb força enmig dels aplaudiments de tots els presents.

-No et preocupis per res –li vaig dir-. Ja veus que hi ha molts d’amics i no ens deixaran sols. Digués al pare, a l’oncle, als padrins que estic bé i animat. Tendràs notícies cada dia. Hi ha un comitè especial per estar en contacte amb els familiars dels detinguts. Us diran el dia i l’hora setmanals que podeu venir a visitar-nos. Si no pots agafar l’autobús, els ho dius i vendran a cercar-te amb cotxe.

Malgrat que era una dona valenta, vaig notar que tremolava. S´aferrava a mi amb força, com si no volgués que entràs al casalot. El temps corria a tota velocitat. Teníem la citació a les nou del matí i tan sols mancava un minut. Al carrer, els que demanaven el final de la repressió contra els partits d’esquerra s’intensificaven. Alguns vianants s’anaven afegint a la gent congregada i aplaudien, seguint les consignes dels que ocupaven el carrer.

Sebastià Puigserver, el nostre misser, ens va fer un senyal. El secretari del jutge ens esperava per a portar-nos al despatx on ens comunicarien una decisió que ja coneixíem per endavant: pagar la multa per la presentació clandestina del partit o ingressar a la presó. El judici restava per a més endavant, pagàssim la multa o anàssim a la presó. Talment com ens havia dit el Rosset de la Brigada Social: “Aquesta vegada no teniu escapatòria. El vostre partit, vosaltres mateixos, heu comès un delicte i no us quedarà altra solució què pagar”. I reia, sorneguer, mentre ens portava al calabós dels soterranis del Govern Civil.

Per què no havia comparegut a presenciar aquella victòria aparent?

No ho acabava d’entendre.

Possiblement vigilava d’amagat des d’algun dels cotxes de la zona. O, qui sap!, devia haver delegat les tasques d’espionatge als policies infiltrats dins el món estudiantil? Teníem identificada una bona part dels agents de la Social. D´altra, no. Mai no sabies quina tàctica empraven els espies de la policia política. A vegades, vestits de hippies, amb barba i cabells llargs, pareixien els més extremistes a les assemblees i manifestacions. També podien ser al·lotes, amb falda llarga, de floretes, com els estudiants californians de la marihuana i el “fes l’amor, no la guerra” tant de moda en temps de la guerra del Vietnam. El règim pagava generosament sicaris i delators. Sempre tenien a disposició abundor de voluntaris per a entrar dins els partits d´esquerra. Per això mateix, nosaltres no admitíem tothom de seguida.

La policia política havia estat fundada i ensinistrada pels especialistes més eficients d´Europa en les tasques de la investigació, la tortura i l´assassinat: la Gestapo hitleriana. Himmler, un dels màxims cervells del règim nazi en la persecució de comunistes i jueus, l´ànima dels camps d´extermini, vengué a Madrid i Barcelona per a supervisar personalment la formació de la policia franquista. Posteriorment, després de la derrota del nazifeixisme europeu, foren els Estats Units els que s´encarregaren de continuar la formació de les forces repressives del règim. Sense abandonar la tortura, tota classe de maltractaments físics i psicològics, a conseqüència de les vagues d´Astúries dels seixanta i les primeres mobilitzacions universitàries, es reforçaren els sistemes d´espionatge.

No era qüestió de fiar-se del primer que vengués a demanar l´entrada al partit! Els policies joves, els que havien estudiat a les acadèmies i fet cursets de perfeccionament als Estats Units, no eren tan ximples com les fornades provinents de la guerra i la postguerra. La utilització de la força bruta per aconseguir declaracions era complementada per una estudiada infiltració. Membres de la Social amb una determinada formació cultural podien entrar al grup i debatre sobre qualsevol qüestió política: les diferències entre l´estalinisme i el trotsquisme, els motius dels enfrontaments entre anarquistes i militants del PCE en els Fets de Maig a Barcelona l´any 1937. Per aprovar els cursos de policia, els havien fet llegir algunes obres dels clàssics del socialisme i l´anarquisme i, per això mateix, podien esdevenir experts en els debats entre militants revolucionaris. Coneixien igualment les diferències existents entre els seguidors de Santiago Carrillo i el proalbanesos del PCE(ml), entre els maoistes del Moviment Comunista i els també maoistes del PTE i la ORT. Se sabien moure com una anguila en el debat que feia referència a la construcció del socialisme en un sol país (tesi defensada per Stalin a la Rússia postrevolucionària) i la revolució contínua internacional (tesi que va costar la vida a Trotsky, assassinat per un membre del PSUC). Coneixien molt més algunes obres de Rosa Luxemburg, Lenin i Gramsci que alguns dels nostres militants de base. Aleshores, per evitar detencions, fèiem un llarg seguiment de la persona que volia entrar a l’organització. Durant més d’un any romanien a les “pre-cèl·lules”, una forma de militància que no comprometia excessivament el partit. En cas que el policia denunciàs els militants tan sols podien caure en mans de la Social un parell dels nostres, mai una part important del grup.

Categories: literatura

Janina Espuny a Tens un racó dalt del món



Janina Espuny és la convidada aquesta setmana a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, per a comentar el seu llibre Hombres imposibles, un recull d'escrits a mig camí entre un dietari i una novel·la, barreja de realitat i fantasia, de castellà i de tortosí, una lluita entre que demana el cosa i el que vol imposar la ment.Abans parlarem amb Pili Alegria, que ens llegirà un dels seus poemes, i recomanarà l'última antologia de Poemes al vent, col·lectiu del que forma part, i el llibre La filla de la tempesta, de Santi Baró. 
Al final del programa, Joan Ortí ens parlarà de l'associació Maestrat viu
També recomanarem el llibre Geografies de l'absència i altres contes, que recull els deu finalistes del premi Tinet.I noves i velles seccions, com De pel·lícula, Cites literàries i NanopoemesEl programa s’emet el 30 d’octubre i 6 de novembre a les 21 hores, i en diverses repeticions durant dos setmanes.També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

La Plaça del Llibre com un gran aparador obert

Vilaweb Lletres - Dm, 29/10/2019 - 21:50

Si avui és 30 d’octubre, és que obrirà la porta el gran aparador dels llibres en català a la ciutat de València. La porta no, que no li’n cal: aquesta gran fira del llibre és una plaça i, com a tal, acull visitants i passavolants i gent que escriu i que llegeix i que fulleja i que escolta i que conversa i que compra llibres o que pren vistes, tant si ha vingut a posta o si passava per aquí.

Entre el 30 d’octubre, per tant, i fins al 3 de novembre, la plaça de l’Ajuntament de València serà la Plaça del Llibre per a acollir aquesta trobada amb la lletra impresa. Organitzada per la Fundació FULL, Acció Cultural del País Valencià (ACPV), l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana (AELC), l’Associació d’Editors del País Valencià (AEPV) i Escola Valenciana, aquesta trobada es defineix com ‘el major aparador de la literatura en valencià, amb representació d’autors i editorials de tot l’àmbit lingüístic, una celebració del treball diari d’autors, llibreters i editors, i una oportunitat per a la trobada amb els lectors.’

Durant quatre dies, la plaça de l’Ajuntament serà un llibre obert amb propostes per a tots els gustos, i totes en català. L’objectiu dels organitzadors, ja des del començament, quan la iniciativa encara no havia pogut accedir a l’espai públic i va trobar acollida a l’edifici de l’Octubre Centre de Cultura Contemporània, és ‘trencar prejudicis per a mostrar que la literatura en valencià és més viva que mai, que té qualitat i que té futur’.

A més de l’exposició i venda de llibres, hi haurà presentacions (amb la recuperació de la novel·la El temps de cada cosa, de Raquel Ricart, ara a Balandra; la doble dosi poètica de Lleonard Muntaner, que presentarà els llibres de Joan Navarro i de Rubén Luzón; amb l’homenatge al matemàtic valencià Vicent Caselles que ha editat Scito; la nova proposta de Fani Grande per als més menuts i que ha titulat Empar, la becadeta i el ‘patiarcat’, de Bromera; l’anàlisi sociopolítica que ofereix Identitat(s) a la cruïlla, a cura d’Antoni Martínez i editat per la sempre solvent Afers…), taules rodones (sobre el valencianisme polític, sobre educació en igualtat), lectures dramatitzades, tallers i animacions per als més menuts (de xapes i dibuixos literaris o de construcció de cases de monstres valencians), concerts i recitals (el micro obert de l’AELC, els versos d’Ivan Brull o l’espectacle ‘Marc Granell a l’illa secreta’, amb Andreu Valor i Francesc Anyó) i un interessant etcètera de possibilitats.

La trobada llibresca sempre guarda lloc per als reconeixements, i enguany hi destaquen els guardons que s’atorguen durant el sopar literari del dia 30 i que enguany rebran el poeta Jaume Pérez Montaner (premi Trajectòria Literària), l’editora Rosa Serrano (premi Trajectòria Editorial) i la Societat Coral el Micalet (premi Difusió), i també, el 31 d’octubre, l’homenatge a la recentment desapareguda Carme Miquel, mestra i escriptora.

El PP torna a atacar la cultura

Que aquesta celebració de la llengua i la cultura arribi al certamen que fa set des de la consolidació plena i avançant en l’expansió (enguany, entre el 24 i el 27 d’octubre, ja s’ha fet la primera Plaça del Llibre a Castelló, i Alacant escalfa motors per a la quarta, del 20 al 23 de febrer de l’any vinent) no ha acabat d’agradar al PP valencià. Ja en el seu moment, des de la batllia d’Alacant, van retirar la col·laboració de l’ajuntament amb l’esdeveniment cultural. Ara, però, els responsables del grup municipal a València, des de l’oposició, han presentat al ple una moció que és difícil de qualificar: pretenen que es deixin sense efecte, es retirin o no s’atorguin ‘subvencions públiques amb fons dels valencians, ajuts econòmics, logístics o de qualsevol mena a les entitats, fundacions, associacions o organitzacions que perseguesquen explícitament finalitats contràries a la constitució o als senyals d’identitat de la Comunitat Valenciana’… Com ara, la Plaça del Llibre. El grup municipal del PP troba inadmissible, per exemple, que l’Entitat Municipal de Transport (EMT) col·labori amb la trobada llibresca. I és cert que hi col·labora. Enguany s’hi fa el II Concurs de microrelats #EMTalaplaça2019.

De tota manera, l’absurda moció, que no té cap possibilitat de reeixir, tampoc no ha alterat la normal posada en marxa de l’esdeveniment: cinquanta-dues editorials, cinquanta-set autors i milers de visitants (quinze mil, l’any passat) tornaran previsiblement a demostrar la potència de la cultura del llibre en català, també al sud del país.

The post La Plaça del Llibre com un gran aparador obert appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

HI

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 29/10/2019 - 18:55
"Ahora sí", "Hi tornarem", "España siempre", "Més forts"... La indefinició exaltada, com una pilota de ping-pong, va d'una banda a l'altra de la taula, i els jugadors fan com que posen cara de profunditat mentre més i més gent del públic abandona la sala. Si l'afany de Carner era "Dir molt en un mig dir" avui nosaltres vivim immersos (i ens hi ofeguem, i seguim respirant) en la retòrica dels que Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Els ebrencs fem coses

Article publicat a La Marfanta, el passat 22 d'octubre, sobre les Jornades de les Lletres Ebrenques. 
.

Entre el passat 15 i  19 d’octubre han tingut lloc les XIV Jornades de les Lletres Ebrenques a Amposta.Les Jornades presenten un ampli ventall d’activitats que ha anat creixent des del 2006, i on cada any hi he participat d’una manera o altra. El programa d’actes sap combinar els diversos gèneres literaris (enguany centrat al gènere negre, amb la presentació del llibre col·lectiu Assassins de l’Ebre i la taula rodona “Tinta negra”), amb  el teatre i la música (hem escoltat Carlos Valldepérez, Albino Tena i Keila Garcia, entre altres), i té molt present dos fronts d’actuació igualment importants: l’homenatge als més veterans, i l’oportunitat de donar-se a conèixer als més jóvens. En aquesta edició no ha faltat una de les taules més importants per a mi, la de presentar nous valors que han publicat el seu primer llibre, de totes les edats, perquè totes les edats són bones per a començar. I hem tingut el goig d’homenatjar gent com Víctor Canicio, genial i singular entre els genials i singulars, de reconèixer la tasca cultural de Robert Rallo, i d’atorgar el Premi Mèrit de les Lletres Ebrenques a Tomàs Camacho, mestre, escriptor i dinamitzador cultural d’Alcanar, present a la majoria d’activitats i iniciatives del territori, on sempre ens obsequia amb les seves paraules i el seu somriure lluminós. Tomàs Camacho ha esdevingut una figura entranyable i estimada, que tan aviat aporta serenor com enginy, humor i saviesa. És un goig compartir versos i somriures amb ell, paraules i afectes.Sempre hi ha un espai reservat per als més petits, aquesta vegada amb una amena xerrada de Paula Jarrín, directora de la llibreria Al·lots de Barcelona. Com a novetat encertada d’aquesta edició, per tal d’atraure el públic més jove, s’ha dut a terme la taula rodona “El procés creatiu en un món digital: influencers”, al voltant de plataformes com Instagram, Youtube o Facebook, amb assistència entre el públic d’una bona colla de fans, després de la qual, vam poder gaudir de la ració de cinema en format breu que cada any ens regalen el grup CREA, aquets cop amb el curtmetratge Fletxa final.I tot plegat, entre l’atapeït programa, hi resta espai per fer tertúlies a peu dret, per a encaixar les mans, desplegar somriures i estendre abraçadesL’existència de les Jornades ja és un èxit, i el seu creixement, una victòria que, com sempre es deu a diversos motius. En primer lloc, sense cap mena de dubte, és el tarannà de Joana Serret, la directora de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, que amb persistència, esforç i generositat, ha seduït tothom per dur endavant aquesta iniciativa. En segon lloc, l’aposta dels diversos consistoris de l’Ajuntament d’Amposta per mantenir l’activitat i dotar-la de mitjans que, espero, continuïn en augment. I en tercer lloc, i no últim, els escriptors, escriptores, lectors, lectores, i gent de la cultura en general de les Terres de l’Ebre, i més enllà, que ens hem cregut les Jornades, les hem fet nostres, i ens hi trobem a gust. Val a dir que les Jornades de les Lletres Ebrenques d’Amposta són una de les moltes cites anuals en què interaccionem entre nosaltres, com també a Móra d’Ebre, Alcanar, Tortosa, Jesús, Roquetes, La Ràpita, L’Ametlla de Mar, Gandesa, i un llarg etcètera, gràcies a les quals fem créixer l’estima mútua, el millor dels adhesius.Els ebrencs fem coses.
Categories: literatura

El reviscolament de l’arbre més famós de la literatura catalana

Vilaweb Lletres - Dll, 28/10/2019 - 21:50

‘Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera,/ més poderós que el roure, més verd que el taronger,/ conserva de ses fulles l’eterna primavera, / i lluita amb les ventades que atupen la ribera,/ com un gegant guerrer.’ Era el 1875 quan el jove Miquel Costa i Llobera (1854-1922) escrivia ‘El pi de Formentor’, un dels poemes més importants de la literatura catalana, tot i que no va obtenir el ressò previst fins deu anys més tard. Ara la joveníssima editorial Saïm Edicions (situada a cavall de Barcelona i Mallorca) l’ha reeditat en una edició il·lustrada per Toni Galmés. El llibre té un pròleg de Maria del Mar Bonet, un estudi introductori de Bernat Cifre i un epíleg de Joan Buades, que desmunta el mite del poema.

Les vint-i-quatre il·lustracions de Toni Galmés basteixen una història: la d’un home madur, un pintor que copia del natural i que va a cercar aquest arbre tan singular de la literatura catalana per immortalitzar-lo. Aquest pintor ocupa la coberta del llibre. I a l’interior, només en llapis i carbonet, el veiem carretejar els estris de l’ofici i arribar al lloc on pot pintar l’arbre solitari que veu a distància. Deixa la jaqueta penjada en una branca, planta el cavallet, encén la pipa i, ara sí, comença a escampar els tubs de color, el verd i el blau, sobretot, un verd i un blau que impregnaran la mirada del pintor a mesura que acabi el seu quadre i s’eixugui les mans. El quadre, una volta acabat, pot ser un homenatge a Joaquim Mir, o a Anglada i Camarasa, però sobretot és el tancament de tota una història de la recerca de la bellesa, en què Galmés dialoga de tu a tu amb el poema i el fa seu d’una manera magistral, amb la qual cosa crea un llibre d’artista on el poema es revalora i pren un nou sentit.

Maria del Mar Bonet, que va musicar  el poema el 1981 al disc Jardí tancat, dedicat a poetes de la Renaixença mallorquina i de l’anomenada Escola Mallorquina, diu: ‘Crec sincerament que “El pi de Formentor”, juntament amb “Desolació”, de Joan Alcover, són dels millors poemes de la literatura catalana.’ I afegeix: ‘Aprendre’l de memòria quan era nina va ser molt important; tenir-ne la rima, l’equilibri i l’harmonia de les estrofes molt endins em va facilitar de trobar-hi la música.’ Per ella, el poema és un símbol de la península de Formentor que forma part de la serra de Tramuntana, Patrimoni de la Humanitat. ‘Dins una Mallorca plena d’especulacions i destruccions –diu–, la geologia, la flora i la fauna de la serra perillen greument. “El pi de Formentor” també té per a mi un missatge clar: hem de protegir la serra de Tramuntana abans no sigui massa tard.’

Punyalada de la noblesa insular

Joan Buades tanca l’epíleg sense cap mena de condescendència: ‘El pi de Formentor hauria de ser llegit avui, també, com un epitafi involuntari d’una Mallorca gairebé prístina a punt de morir per la punyalada d’una noblesa insular, per uns senyors, que mai no van saber cuidar ni la terra ni la seva gent, capaç de vendre’s l’ànima per un plat de bitllets, conservadora només en les formes, apocalípticament revolucionària en el foment de la destrucció de l”íntima substància’ dels pinars de les riberes de tota l’illa. Si Costa i Llobera fos viu, no cal descartar que, a hora foscant, voldria fer seure la Bellesa en els seus genolls i la trobaria, com Rimbaud, amarga, molt amarga.’

El pintor arribant a l’indret des d’on vol pintar l’arbre. Dibuix de Toni Galmés.

Ja tornarem als motius que té Buades per a arribar a aquesta conclusió. Bernat Cifre, a l’estudi que fa del poema, diu que l’obra de Costa presenta tres miracles: ‘Primer miracle: la qualitat. Lo pi de Formentor és –dins el breu format de quaranta versos– una de les millors odes, no ja de la llengua catalana, sinó de les que s’hagin escrit en el món i en la història. Segon miracle: la precocitat. El Miquel autor tenia, quan la compongué, la verda edat de 21 anys. Aleshores mostrava esser tan madur, llegit i culte per parir una tal criatura. Tercer miracle: el compromís. L’autor, amb sa vida i fets, demostrà estar compromès amb el programa, breu, hem dit, però intens, proclamat pel seu arbre. Costa no solament escrigué, sinó que complí l’escrit fins a identificar-se amb ell. Com pensaran els crítics, Costa i Lo pi són una mateixa cosa.’

Cifre, que és un admirador absolut del poema i en bona part del poeta, també afirma sobre el text: ‘Peça rodona, no sabem quant de temps pensada, però sembla escrita d’una tirada. Insignificants resulten les correccions i variants realitzades entre 1875 (primers manuscrits) i 1907 (darrera edició). Rèpliques o imitacions, altres pins d’altres autors –algun molt meritori– no tendran mai ni l’alçada ni la frescor, transparència i espontaneïtat de la creació de Costa i Llobera, pare d’una criatura tan afortunada. Bandera plantada sobre un cim on el mestre romàntic-clàssic no s’enfilaria mai més.’

Si Cifre és un gran entusiasta de Costa, Buades és molt més crític i ens explica: ‘El pollencí, que havia perdut la mare a 10 anys, va portar una existència de cotó fluix que va conduir-lo al sacerdoci després de passar pels estudis de dret. Només va començar a tenir vertadera anomenada ja de gran, en encetar el segle XX, com a representant il·lustre de l’anomenada Escola Mallorquina.’ Ens el situa el 1875, quan escriu el poema, com un jove de 21 anys amb un pare marcadament espanyolista i orfe d’una mare ultracatòlica. És un Costa que ja ha passat per Madrid i ha escrit en una carta: ‘jo emperò, com a criat dins les muntanyes, he de tenir per força afició a coses més fortes i senceres, a costums més senzilles y lliures, estich a dins aquesta vila lo mateix que una cabra penyalera estaria dins un jardí paredat’.

Buades explica també que el poeta, ja madur i reconegut com a Mestre en Gai Saber, s’horroritza pels fets de la Setmana Tràgica barcelonina, sense cap mena d’empatia amb els obrers ni amb Ferrer i Guàrdia; i que la família es ven el patrimoni familiar de Formentor a Adán Dihel, que el 1929, amb el poeta ja mort feia uns quants anys, obre l’exclusiu hotel Formentor. ‘El Formentor farà fallida i passarà a mans de sicaris del nostre Rockefeller, Joan March, sense la llarga mà del qual (i la dels seus hereus) no s’entén res de la metamorfosi de l’illa en un parc miner a cel obert on el ciment i l’asfalt han anat ofegant la bellesa i la vivor amb tanta ferotgia que no hi ha una ‘ànima forta’ que ‘pugui traspassar la boirada’ per arrelar enlloc. De fet, viure a l’illa per als illencs s’ha convertit fa estona en una distòpia, en una font d’angúnia col·lectiva que mereixeria un poema coral molt més punyent i captivador que El pi de Formentor per ser expiada.’

Així doncs, el poema no deixa ningú indiferent. Origina de la nostàlgia i la simbolització de Maria del Mar Bonet a l’absoluta devoció de Cifre, passant per la mirada crítica de Buades. Però sobretot és capaç de transformar-se per esdevenir quelcom del tot nou gràcies a l’art de Galmés. Un poema que ressorgeix, ‘Amunt, ànima forta!’.

The post El reviscolament de l’arbre més famós de la literatura catalana appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

CAUSAR UNA GRAN IMPRESIÓN

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 28/10/2019 - 20:24
Yagüe, Cabanellas, Mola, Orgaz... La llista dels generals que ballen al voltant de Francisco Franco a Mientras dure la guerra, d'Amenábar (2019), es llegeix com una guia urbana dels anys cinquanta a qualsevol ciutat de províncies d'Espanya. Voltant per Wikipedia de biografia en biografia he confirmat la curiosa estadística de morts en accident aeri molestos per al Generalísimo (un paio amb sort)Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla, Miquel López Crespí i Llorenç Villalonga

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)


“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)


Per Maria de la Pau Janer, escriptora



-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.


-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.


-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.


-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.


-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.


-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)


Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Categories: literatura

Somriures a les Jornades de les Lletres Ebrenques






La setmana passada han tingut lloc les XIV Jornades de les Lletres Ebrenques a Amposta. D’una manera o altra he participat en totes, i he estat testimoni del seu creixement, obra, sobretot, de la directora de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó, Joana Serret.Aquestes Jornades han esdevingut una cita anual que marco de forma prioritària a l’agenda per molts motius, però un dels principals és que em permet practicar una de les activitats que més m’agrada d’aquest món literari: estretir els lligams d’amistat amb companys i companyes. I una bona mostra és un recull de fotos i de somriures com aquest.
Categories: literatura

El bruixot de Grimpen, de Judith Rossell



El bruixot de Grimpen, de Judith RossellBaula EdicionsSinopsiStella Montgomery viu amb les seves inflexibles ties en un hotel balneari a la localitat costanera de Withering-by-Sea. Vigilada per les seves familiars, passa els dies ociosa i una mica desesperada. No obstant això, tot canvia quan una nit descobreix un perillós secret.
Categories: literatura

POEMA EN CADENA PER WHATSaPP

El passat 23 d’octubre de 2019, vaig iniciar un joc poètic a través de whatsapp. Vaig enviar un vers a l'amic Emigdi Subirats a través d’un missatge per whatsapp, amb les instruccions següents: afegir un vers al final, acompanyat del seu nom entre parèntesi), i reenviar-ho tot a una altra persona, per tal d’anar seguint la cadena.A les indicacions afegia que en arribar al vers número 10, 20, 30, etc, enviessin el resultat per correu electrònic.Amb gran il·lusió, el passat 26 d’octubre, tres dies després, vaig rebre un correu de la també amiga Marta Pérez Sierra amb els 10 primers versos, que tot seguit transcric.Fa goig comprovar l’itinerari que ha seguit aquesta mena de joc, del tot imprevisible, i que el resultat és força interessant.Amb moltes ganes que arribin els 20 primers versos..Cap fulla no cau en dejú, (Jesús M. Tibau)ens nodrim d'anhels perennes.(Emigdi Subirats)La tardor es despulla amb tu (Josep Sancho)i no puc ni comptar el fum. (Joan Vigó)Les hores s'estavellen contra el gris (Albert Gener M.)de les corbelles drogoaddictes (Joan Deusa)dels déus que no són tu. (Josep Lluís Roig)Si el vincle es dissol com aquesta llum, (Alba Camarasa)i no escriure cap vers si no t'hi va la vida, (Sònia Moll)creuàvem la línia, ens hi deixàvem la pell, la que ens llegíem. (Marta Pérez i Sierra)
Categories: literatura

S´Escola Graduada de sa Pobla i el batle Miquel Crespí Pons (Verdera)

Fotografies antigues de sa Pobla.


"Per a generacions i generacions de nins de sa Pobla, S'Escola Graduada és referència d'ensenyament i de records. L'Escola Graduada va sorgir de la sensibilitat del batle Miquel Crespí davant les urgents necessitats educatives de sa Pobla".



Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble.

A casa nostra, a sa Pobla, en la postguerra, vaig sentir parlar de molts dels esdeveniments socials i polítics que havien trasbalsat la família. Per part dels padrins materns, es patí molt traumàticament la caiguda de la Dictadura de Primo de Rivera. El meu oncle Miquel Crespí Pons (el batle Verdera) havia estat dirigent del partit (més que partit, una espècie de "Movimiento Nacional") organitzat pel general i que s'anomenà Unión Patriótica. També va ser batle de sa Pobla; concretament, des del 1924 fins a començaments dels anys trenta, data en la qual -amb la caiguda del dictador- hagué d'emigrar a l'Argentina, d'on no tornaria mai més i on morí, després de dedicar-se durant molt de temps al negoci de les farines.

Una important aportació -entre moltes altres- del meu oncle al progrés i desenvolupament cultural del poble fou la construcció del collegi públic Sa Graduada que, a mitjans dels anys vint, vengué a resoldre bona part de les necessitats de places escolars que tenia la localitat.

Per a generacions i generacions de nins de sa Pobla, S'Escola Graduada és referència d'ensenyament i de records. L'Escola Graduada (en altres articles ja hem parlat de les estretes relacions existents aleshores entre el batle Verdera i l'arquitecte Guillem Forteza, que enllestí el projecte) va sorgir de la sensibilitat del batle Miquel Crespí davant les urgents necessitats educatives de sa Pobla. Hi havia, no hi ha dubte al respecte, el ressò dels canvis provocats (dins el somort panorama de l'educació a Mallorca) per la reforma pedagògica iniciada pels mestres i professors del moviment de la Institución Libre de Enseñanza. Hem de recordar que, a principis del segle XX, les escoles públiques depenien dels ajuntaments, que dedicaven una part bastant minvada del pressupost a l'ensenyament. Els centres públics no estaven en condicions, hi havia poca llum, poc espai per als al·lots, que es trobaven amuntegats, moltes vegades la classe es feia dins d'una cotxera o en indrets per l'estil. En ple reialme del caciquisme, sense cap política adient per a la promoció cultural de les classes més desvalgudes, els menuts deixaven d'anar a escola a unes edats molt primerenques. Espitjats per la fam i necessitats familiars (recordem que és una època sense assegurança d'atur, sense cap servei sanitari per a la població pagesa i jornalera, sense accés digne a l'educació), els al·lots havien d'abandonar ben prest els bancs de les improvisades escoles existents per ajudar els pares en la dura feina a sa marjal. [...]


Sa Pobla, mitjans dels anys vint. En el centre de la fotografia, amb ulleres obscures, el batle "Verdera", Miquel Crespí i Pons en el moment de lliurar alguns solars de les seves propietats al seu poble per a poder bastir s'Escola Graduada.

A sa Pobla, l'ensenyament privat, essent el més nombrós el que depenia de l'Església, estava en unes condicions més bones; no obstant això, només se'l podia permetre una part de la societat. Ara bé, seríem injustos si no destacàssim la tasca social de les Germanes de la Caritat en l'educació de les nines de sa Pobla, aplaudida en les actes de la Junta Local d'Educació Primària, concretament en aquest fragment que correspon al 15 de gener de 1909: "El resultat de l'examen practicat a les classes dirigides per les Germanes de la Caritat, on van quasi totes les nines del poble, ha estat brillant i d'una complaença superior per aquesta Junta" (hem de recordar que, naturalment, les al·lotes pobleres eren educades per a l'atenció de la llar, com no podia ser d'una altra manera en aquelles concretes coordenades històriques).[...]

L'escola pública patia aleshores una sèrie de problemes molt greus que dificultaven la promoció dels habitants del nostre poble. L'oncle -que no havia pogut tenir descendència- volia el millor per als fills dels poblers, i per això aprofità totes les influències de què disposava vora el general Primo de Rivera per bastir -amb l'ajut inestimable de l'arquitecte Guillem Forteza- l'escola que sa Pobla necessitava. L'impressionant edifici -un dels millors de l'època- s'aixecà en una propietat de la nostra família (sa Tanca de Can Verdera) situada en el carrer dels Fadrins. Com s'explica a la Gran Enciclopèdia de Mallorca, el col·legi fou bastit a un solar de 14.000 m/2, i el dissenyà -com hem indicat una mica més l'arquitecte Guillem Forteza segons el corrent racionalista. Començada a edificar el 1927, aquesta escola graduada per a nins serà inaugurada el 10 de setembre de 1929 amb el nom de "Escuela Graduada Primo de Rivera" i estarà composta per sis graus. L'edat escolar se situarà dels sis als catorze, encara que n'hi haurà molts que abandonaran l'escola als deu o als onze anys, ja sigui perquè l'alumne s'incorporarà a la feina del camp, ja sigui per a continuar amb els estudis d'ensenyament mitjà. El manteniment d'un mercat laboral infantil, en prejudici de l'escolaritat, es justificava sempre pel sou complementari que aportaven a les famílies en una època d'evidents injustícies socials (manca de drets laborals per als jornalers o petits propietaris i artesans).

Parlant de la importància que tengué per a sa Pobla la construcció d'aquesta escola, l'escriptor Alexandre Ballester a la revista Sa Plaça (núm. 25, pàg. 38) diu: "I va arribar el gran dia de la inauguració, el 10 de setembre de 1929, festa multitudinària, inesborrable a la memòria col·lectiva de sa Pobla. A més de les autoritats locals i provincials, per a aquesta avinentesa hi foren presents -èxit personal del batle Verdera-, el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera i Orbaneja, Marquès d'Estella, i S.A.R. l'Infant don Jaume de Borbó, duc d'Anjou i de Segovia, fill d'Alfons XIII. L'Infant que era sord-mut, anys després, es va casar amb Manuela Dampierre. De tots els discursos que es pronunciaren, crec que són simptomàtiques les paraules del batle Verdera:

'...i quan jo hagi mort, recordau que hi va haver un home a sa Pobla que estimà l'escola damunt totes les coses per no haver pogut gaudir, de nin, dels magnífics fruits que dóna una instrucció perfecta i ben ordenada...'.

'El Grup Escolar, promogut per Miquel Crespí i Pons, el batle Verdera, va esser un gresol d'ensenyament per a generacions i generacions de poblers".

El procés de creació de l'Escola Graduada de nins de sa Pobla fou llarg i dificultós. Els problemes sorgits per a portar endavant tan ambiciós projecte només es varen poder vèncer mercès a la dedicació de l'oncle Miquel Crespí. Tal volta per aquest motiu i per ser el primer edifici escolar de categoria dins la història del municipi ha estat respectat, estimat per una població que sap que la seva entrada a la cultura, a la modernitat, correspon a aquesta fita històrica que en aquest article hem provat de recordar. És per això mateix que la memòria del batle Verdera és avui dia apreciada i reconeguda per tots els estaments socials, polítics (sigui del color que siguin) i culturals de sa Pobla.

Miquel López Crespí

Del llibre Temps i gent de sa Pobla (Sa Pobla, Consell de Mallorca, Col·lecció Uialfàs, 2002). Pàgs. 77-81.

Categories: literatura

Ruta literària Trinitari Fabregat a Alcanar
















20 d’octubre de 2019. En motiu del 25è aniversari de la mort de Trinitari Fabregat, he participat en una ruta literària urbana a Alcanar, coordinada per l’amic Tomàs Camacho, juntament amb Rafael Haro, Emigdi Subirats, Jordi Sancho, Josep Sancho, Joan Bta. Beltran, Manel Ollé, Carme Cruelles, Montse Pallarès, i el mateix Tomàs Camacho.Estava previst recitar en diversos indrets del poble, però a causa de la pluja l’hem hagut de continuar dins la biblioteca que duu el mateix nom de Trinitari Fabregat, per la qual cosa, el refugi ha estat més que adient.A mi em corresponia llegir el poema Mort dels amics, que l’autor va dedicar a tres amics seus morts massa joves. i que he acompanyat amb una literal caiguda de fulles seques. Com a anècdota, en acabar l’acte, se m’ha adreçat, emocionada i agraïda, la filla d’un d’aquests tres amics.Tot un goig participar en aquestes activitats acompanyat d’amics, de literatura i d’emocions.
.
Video de la lectura d'Emigdi Subirats, amb col·laboració d'un servidor que crida entre el públic
Categories: literatura

Josep Igual i Josep Colomer, guanyadors dels Premis Octubre en categoria d’assaig i narrativa

Vilaweb Lletres - Ds, 26/10/2019 - 17:21

Josep Igual, per ‘L’eternitat enamorada’, i Josep Colomer, per ‘Les espines del peix’, són els guanyadors dels 48 Premis Octubre en categoria d’assaig (Premi Joan Fuster) i de narrativa (Premi Andròmina). El Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia ha recaigut en Joan Duran per ‘Nua cendra’, i el Premi Pere Capellà de Teatre se l’ha emportat Carles Batlle per ‘Nòmades’. Amb tot, la tradicional cerimònia de lliurament dels guardons prevista al Palau de l’Exposició de València ha quedat anul·lada enguany en protesta per la sentència del judici contra el procés.

El jurat que ha atorgat el Premi Joan Fuster d’Assaig estava format per Lluís Calvo, Mariona Lladonosa, Antoni Martí Monterde, Joan Safont i Anna Sallés. ‘L’eternitat enamorada’, de Josep Igual, ha estat escollida entre 17 originals. Els membres del jurat han valorat que és una obra ‘hereva de la tradició assagística catalana, amb Joan Fuster com a figura destacada, amb una clara voluntat d’estil i una prosa poètica en el millor sentit de la paraula’. Ricard Mirabete, Teresa Pascual, Lucia Pietrelli, Pere Antoni Pons i Begonya Pozo han estat els encarregats de decidir el Premi Vicent Andrés Estellés de Poesia. Han escollit ‘Nua cendra’, de Joan Duran, entre 71 originals presentats. Els membres del jurat han destacat ‘la precisió formal, la intel·ligència expressiva, la intensitat sempre controlada i la capacitat per fer conviure la carnalitat de l’ésser humà amb la seva dimensió simbòlica i lingüística’.

El jurat del Premi Andròmina de Narrativa l’ha integrat Borja Bagunyà, Núria Cadenes, Joan-Lluís Lluís, Adrià Pujol Cruells i Anna Punsoda. ‘Les espines del peix’, de Josep Colomer, ha estat escollida entre 46 obres presentades. L’han premiat per ‘la seva singularitat i ambició literària’ i el fet de ser un ‘llibre d’una textura ben original’ que ‘narrativament es tracta d’un llibre-món’. També han remarcat que està ‘farcit d’imatges poderoses, de personatges guinyol i vertebrat per una prosa de vegades excessiva’. Marc Artigau, Carles Cabrera, Pitus Fernàndez, Vicent Ferrer i Aina Tur han format el jurat que ha atorgat el Premi Pere Capellà de Teatre. L’obra guanyadora, ‘Nòmades’, de Carles Batlle, ha estat escollida entre 25 originals. Els membres han destacat ‘la confluència de llenguatges escènics i l’estructura formal, que conjuga elements dramàtics i narratius’.

L’organització d’un dels certàmens literaris més significatius en llengua catalana s’ha volgut solidaritzar així amb els presos polítics i mostra el seu rebuig a la sentència. L’editor i responsable de l’organització, Eliseu Climent, assegura que ‘no és moment de celebracions’, sinó de mostrar la repulsa per la decisió judicial ‘des del teixit cívic i cultural’. Amb tot, el jurat farà públic els guanyadors de la 48 edició però es farà una concessió sense l’habitual marc festiu. L’editor circumscriu la decisió ‘excepcional’ davant d’una ‘democràcia minvada’ i assegura que es viu un moment d’una gravetat extrema i una deriva autoritària que ha provocat que es vulgui resoldre ‘jurídicament’. ‘Un conflicte que és polític i que s’hauria de gestionar per la via política’, ha conclòs.

L’any passat, els Octubre van distingir amb el Premi a l’Actuació Cívica als presos polítics i als exiliats. També van denunciar els ‘tribunals venjatius’ espanyols. A través d’una carta escrita des de les presons i les ciutats de Ginebra, Edimburg i Brussel·les, i que van portar fins a València amics i familiars, els presos polítics i exiliats han agraït el suport dels Premis Octubre.

The post Josep Igual i Josep Colomer, guanyadors dels Premis Octubre en categoria d’assaig i narrativa appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

El pitjor monstre de tots, de William Bee



El pitjor monstre de tots, de William Bee, amb il·lustracions de Kate HindleyBaula EdicionsSinopsiL’Albert ha inscrit en Sidney al… «CONCURS del MILLOR MONSTRE de COMPANYIA del MÓN!»
Per guanyar cal:
1. Estar PLE de PARÀSITS
2. Ser superPUDENT
3. VOLAR molt ALT
4. Tenir moltes BERRUGUES
5. Treure FOC pels queixals!
Però a en Sidney li agrada banyar-se enmig de molta escuma i bombolles de sabó. No va pas bé si vol guanyar…
Categories: literatura

Novetats editorials dels autors poblers: Miquel López Crespí

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)


Categories: literatura

ENCARA NO?

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 26/10/2019 - 09:30
Visca les (bones) versions i els (bons) duets. I bon cap de setmana, de la mà d'aquestes dues senyorasses, amb el Nobel de fons. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Secrets al descobert, d’Anna Wilson



Secrets al descobert, d’Anna WilsonBaula EdicionsSinopsiEn Vlad té seriosos problemes: la seva mare l’ha amenaçat de tancar-ho a la Torre Negra si no aconsegueix dominar la superforça. I, a més, a l’escola, el seu company Boz no para de posar-lo en greus compromisos. Sembla que les coses van cada vegada pitjor. Encara que tot podria f15er un gir inesperat…
Categories: literatura

Lluís-Anton Baulenas, entrada amb tota la potència d’una grua a la maduresa literària

Vilaweb Lletres - Dv, 25/10/2019 - 21:50

Arriba un punt, de sobte, que aquells narradors que tenien posada l’etiqueta de ‘nova narrativa catalana’ es converteixen en els veterans. Són els qui debutaren a final dels vuitanta i començament dels noranta, nascuts a cavall dels cinquanta i els seixanta i que a poc a poc s’anaren convertint en noms imprescindibles i en trajectòries a seguir per a estar al dia d’una literatura com la nostra, que contínuament cerca nous valors i menysprea bona part dels consagrats.

Alguns havien complert el somni de viure només de l’escriptura –això sí, arrecerats en les col·laboracions periodístiques per acabar d’arrodonir un sou– i alguns combinaven l’escriptura amb una altra feina. Han vist com els anaven succeint en la indústria editorial veus cada vegada més joves i com canviava el món editorial a conseqüència directa de la crisi, amb avançaments estancats a preus de fa deu anys (això si no han reculat), traduccions com més va més mal pagades i un nombre incessant de persones que volen escriure i que acaben publicant. Paradoxalment, ells arriben a un dels moments més dolços de la seva trajectòria amb obres d’una solidesa i una maduresa literària molt envejable.

Lluís-Anton Baulenas és un d’aquests casos de ‘jove narrador’ transformat sense voler en sènior. Acaba de publicar a Proa Els camins de la Rut, on torna mostrar la seva potència literària i recrea un altre d’aquests grans personatges femenins que hem vist sovint a la seva obra. La Rut, que coneixem sobretot a través dels ulls de la seva filla, és una dona lliure que es mou pel món amb una grua i que ha fet de la itinerància un model de vida. Baulenas, aquesta vegada, s’enfronta a un període de temps que encara no havia estat escenari de les seves grans obres, el final dels anys setanta i començament dels vuitanta, que coincideixen amb el seu pas de la joventut cap al món adult. Aprofitem la publicació de la novel·la per repassar la trajectòria d’aquest escriptor amb més de trenta anys d’ofici a l’esquena.

Lluís-Anton Baulenas va néixer al barri de Sant Andreu de Barcelona el 1958 i va estudiar filologia catalana. Va fer de professor a l’ensenyament privat i públic just abans de prendre la decisió de deixar-ho tot per dedicar-se únicament a la literatura. Els experts asseguren que en la trajectòria de l’autor hi ha un punt d’inflexió el 1995, que marca dues fases: els inicis i la consolidació. En podríem apuntar una altra, situada després del 2010, que és la de l’autor enfrontat als canvis del mercat.

Al principi, Lluís-Anton Baulenas era un autor teatral. De fet, la decisió de no incorporar-se a l’ensenyament el 1987 ve després d’haver representat Els darrers oficis, de Boris Vian, durant la temporada 1986-1987, i Històries negres, del 1987, a bars i espais alternatius del circuit underground barceloní. Aquell mateix any va publicar Qui al cel escup amb l’editorial Eumo, un conjunt de relats breus protagonitzats per personatges marginals que dóna una visió molt crua de la realitat i que li havia fet guanyar el seu primer guardó literari, el Jacme March.

Baulenas és un escriptor que ha temptat la sort en els premis moltes vegades. Ell mateix ha explicat que és una opció per a guanyar-se la vida escrivint en català, una manera de fer-se conèixer i tenir més lectors. A banda els premis teatrals, ha aconseguit també quatre dels cinc premis literaris més importants del país: el Documenta, el Prudenci Bertrana, el Ramon Llull i el Sant Jordi. Si obtingués el Josep Pla seria el primer escriptor amb tots cinc guardons (hi ha escriptors que han guanyat més d’una vegada algun dels premis, però mai ningú tots cinc). El 1989 va guanyar el Documenta per Càlida nit, però això encara no el va fer prou conegut i per guanyar-se la vida va haver de continuar fent tot de feines que mai no ha abandonat: traduccions, feines editorials com ara adaptacions de clàssics, continuar fent teatre i anar cercant la seva oportunitat.

Baulenas també tempta la sort en la novel·la. Sus scrofa apareix el 1988 amb Eumo i Neguit el mateix any amb Pòrtic. Però aquestes obres no tenen la promoció necessària i l’autor no arriba a connectar amb el públic malgrat les bones crítiques. Continua fent teatre i tradueix Marguerite Yourcenar del francès; amb la seva versió de Donar al cel del 1990 guanya el premi Josep Maria de Sagarra de traducció teatral.

I quan comença l’idil·li de Baulenas amb els lectors? Doncs entre el 1994 i el 1995. Noms a la sorra, una ambiciosa novel·la ambientada al Portugal dictatorial i que arriba fins a la independència d’Angola, és el primer llibre d’ambientació històrica contemporània (de fet, tots els llibres amb rerefons històric se centraran al segle XX). El publica Columna el 1995 i obre la porta a Alfons XIV, un crim d’estat, protagonitzada per un sicari de la dictadura franquista i publicada el 1997. Aquestes dues obres havien quedat finalistes del premi Sant Jordi el 1994 i el 1996, respectivament. Un any més tard, el 1998, onze anys després d’haver pres la decisió de deixar-ho tot per escriure, guanya el premi Carlemany amb El fil de plata, la novel·la que el consagra definitivament i que precedeix un gran èxit: La felicitat, premi Prudenci Bertrana del 2000 i publicada el 2001. Sens dubte, l’obra més internacional d’un autor que ha aconseguit 27 traduccions a 12 llengües diferents.

Després de totes aquestes novel·les amb rerefons històric –al qual tornarà–, Baulenas publica el 2003 Amor d’idiota, que després Ventura Pons durà a la pantalla. L’acció se situa el 1993, en plena ressaca olímpica, i Barcelona torna a ser escenari privilegiat per on desfila una gran col·lecció de personatges. El 2005 torna a guanyar un premi gran: el Ramon Llull, amb Per un sac d’ossos, on torna l’ambientació històrica amb un tema poc tractat: els camps de concentració franquistes després de la guerra de 1936-1939. S’avançava així una mica en el temps al gran debat sobre la memòria històrica. I finalment, el 2009, va guanyar el premi Sant Jordi amb El nas de Mussolini, una altra ficció amb un altre gran duet de personatges femenins i els anys vint de teló de fons, però fora de Barcelona. L’escenari, aquesta vegada, és un petit poble dels Pirineus. L’escriptor va tornar a captivar el públic i la crítica.

Algú podria pensar que aquest reguitzell de guardons fa que l’autor es guanyi molt bé la vida, però la veritat és que no. Ho explica ell mateix en una entrevista del 2015: ‘Aquest és un país on no es pot viure només de la literatura. Jo vivia dels llibres però també dels articles, les xerrades i les traduccions i quan guanyes un premi gran has de dividir el que has guanyat entre el temps d’escriptura del llibre i veuràs que et surt un sou de 800 euros o un guany de poc més de deu euros l’hora. Però si optes per una vida austera ets un privilegiat que pots mantenir aquesta vida fascinant.’ Així doncs, Baulenas es converteix en un escriptor amb presència als mitjans de comunicació, amb bones traduccions a l’exterior i amb un nombre de lectors cada vegada més fidel i consolidat. Feia vint anys de la decisió de deixar-ho tot per escriure.

Llavors vénen quatre anys en què l’escriptor no publica res. La crisi ha començat a fer estralls en tots els àmbits i finalment també arriba al món del llibre. Hi ha canvis importants al grup 62, on l’autor havia publicat els seus darrers llibres (en segells diferents) i el seu nou títol es publica ara a RBA. Quan arribi el pirata i se m’emporti, del 2013, torna a ser una obra de llarg recorregut i alta ambició literària i es publica sense cap premi. Era el moment en què semblava que RBA volia fer una revifalla en català, que ja hem vist que després no s’ha produït.

De llavors ençà, han passat cinc anys fins a tornar a publicar en editorials del Principat. Entremig, Baulenas va publicar dues obres a Bromera: La vostra Anita, una versió novel·lada del guió del film Anita perd el tren; i Amics per sempre, una obra ambientada en el moment olímpic de Barcelona 92 des d’una perspectiva molt diferent i que li va fer guanyar el premi Ciutat d’Alzira del 2016. Malgrat que la novel·la és molt bona i obté molt bones crítiques, Bromera continua essent una editorial amb dificultats d’implantació a la totalitat dels Països Catalans i això perjudica una mica aquesta obra de maduresa. Ara, deu anys després d’El nas de Mussolini, torna a Proa amb Els camins de la Rut i veurem si així es pot rellançar la carrera d’un dels nostres escriptors més interessants en el moment que entra a la maduresa.

Un esment a banda mereixen els dos assaigs que ha publicat, amb deu anys de diferència. El primer, El català no morirà, va ser el 2004 i explicava les raons per les quals la nostra llengua ha sobreviscut fins als nostres dies. El 2014 va veure la llum l’imprescindible L’últim neandertal, un text en defensa de la lectura en paper que hauria d’haver estat llegit en massa per tot el sector editorial, cultural i llibresc del país i que en canvi no va moure gens de polèmica. Malgrat tots els impediments, malgrat totes les dificultats, Baulenas es va reconvertint, no es deixa i entra en aquest moment de la seva trajectòria amb una demostració de tota la seva potència. Els cristians asseguren que els camins del Senyor són inescrutables, però Els camins de la Rut només poden dur al redescobriment d’un autor clau dels nostres darrers trenta anys.

The post Lluís-Anton Baulenas, entrada amb tota la potència d’una grua a la maduresa literària appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura