literatura

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme -


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Categories: literatura

Damià Pons i la cultura catalana

El professor Damià Pons serà el delegat de la institució a Ciutat, que enceta avui la seva activitat oficial amb un homenatge a Aina Moll


L’IEC s’instal·la a Palma


Francesca Marí | 18/11/2010 |


Un homenatge a la filòloga Aina Moll serà l'acte que engegarà avui, de manera oficial, l'activitat de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) a Palma. Fa anys que la institució inicià contactes a l'Illa per establir-hi una seu permanent que, a la fi, sembla que ha arribat. El professor Damià Pons serà el delegat de l'IEC a Ciutat. Aquest pretén bastir una xarxa d'activitats amb "l'objectiu de posar en contacte el món intel·lectual mallorquí amb la dinàmica cultural de l'IEC", explicava ahir Pons, que també remarcà el gran nombres d'illencs que en són membres tant numeraris com emèrits.

Més endavant, l'Institut d'Estudis Catalans tindrà una seu física al casal de can Oleo cedida per la UIB, si bé Damià Pons hi puntualitzà que la seva tasca serà la d'organitzar activitats de caire científic, creant "relacions als centres d'altres entitats i institucions i generant complicitats". "És de remarcar la importància de Mallorca dins l'IEC i posar en valor tot aquest capital humà", afegia el professor. La presentació de l'IEC a Palma serà avui vespre (20 hores) a la seu del Ramon Llull de Palma, en un acte que, a més, servirà de reconeixement de la filòloga Aina Moll, també membre de l'Institut català i després d'una intensa carrera dedicada a la llengua catalana.

Una taula rodona recordarà les seves diferents vessants professionals a través del testimoni del lingüista Joan Veny, que parlarà dels treballs pròpiament filològics; el secretari general de Política Lingüística de la Generalitat, Bernat Joan, que avui ocupa el càrrec que Aina Moll exercí entre 1980-88; Isidor Marí, que desgranarà la seva tasca de normalització lingüística quan creà l'estructura administrativa per a aquest fi; Francesc Moll, germà seu i que recordarà els anys d'Aina per enllestir el Diccionari català-valencià-balear i la creació editorial de la col·lecció Raixa; i el mateix Damià Pons, que se centrarà en l'activisme polític de l'homenatjada.

Diari de Balears (dBalears)


La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·llaboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona. (Miquel López Crespí)


El PSM amb els escriptors mallorquins

Damià Pons: un viatge a Barcelona



Barcelona (juny de 1997): Miquel López Crespí, Bartomeu Fiol i Damià Pons

La iniciativa del Gremi d'Editors, el Consell Insular i l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana encetada l'any 1997 amb el viatge de Damià Pons, Francesc Moll, Tomeu Fiol, Damià Pons, Xesca Ensenyat i qui signa aquest article a Barcelona anava en la línia d'acostar els nostres autors als lectors del Principat. En Damià Pons, aleshores Conseller de Cultura del CIM, era ben conscient de les dificultats per a bastir un "mercat comú" de la cultura catalana.

La iniciativa del CIM, de l'AELC i del Gremi d'Editors anava enfocada a donar a conèixer al públic del Principat la feina de les editorials mallorquines i, més concretament, ajudar a rompre l'aïllament entre els territoris de parla catalana. Damià Pons i Francesc Moll recordaren en diverses trobades amb els periodistes que, per exemple, l'any 1996, la desena llarga d'editorials mallorquines editaren uns quatre-cents títols, dels quals dos-cents cinquanta van ser en català, cent en castellà i cinquanta en altres llengües. Cada any es constata que la presència i difusió d'aquesta producció al Principat és pràcticament nul·la. Els membres de l'expedició de polítics, escriptors i editors mallorquins analitzaren la situació d'esquarterament de la nostra cultura i els problemes d'incomunicació cultural. Per a editors, escriptors i polítics aquesta situació fa que la feina dels més de seixanta autors illencs de l'AELC i la feina de més de deu editorials mallorquines sigui pràcticament desconeguda al Principat, País Valencià i Catalunya Nord.


Damià Pons i Pons i Miquel López Crespí. Presentació de Punt final.

El diari Avui (5-VI-97) recollia, en una crònica del periodista Ignasi Aragay, les declaracions dels intellectuals mallorquins: "Les causes [del desconeixement de la producció literària illenca al Principat] són diverses. D'entrada, hi ha la saturació general de les llibreries per la constant allau de novetats. També pesa la debilitat empresarial d'unes editorials autòctones que sovint no passen de ser empreses familiars. En català, les més fortes són la tradicional Moll (40 títols a l'any) i la jove Di7 (25). Toni Pons, editor de Di7, dóna la visió optimista: 'No fem tiratges menors de 1.000 exemplars i un 40% de les nostres vendes les fem a Catalunya i València'.

'Una tercera causa és l'existència d'un corrent de circulació d'informació de masses en un únic sentit: els mitjans de comunicació catalans, començant per TV3, arriben a les Illes, però no a l'inrevés".

Com s'explicava en la crònica "Desembarcament literari de López Crespí, Ensenyat i Fiol a Barcelona" publicada en Diari de Balears: "No existeix una correspondència en la circulació de projectes culturals entre Catalunya i les Illes Balears. Aquesta seria la conclusió dels discursos que el president de la Comissió de Cultura i Patrimoni del Consell Insular de Mallorca, Damià Pons, i Francesc Moll, president del Gremi d'Editors de Mallorca, pronunciaren en una roda de premsa a la Cambra del Llibre de Barcelona. Mentre, la nostra Comunitat Autònoma rep grans quantitats de llibres i escrits procedents del Principat, i això no té camí de tornada, opinen els dos responsables culturals".

En el diari Avui i sota un gran titular que deia "Els editors de les Illes volen una política comuna de promoció del llibre en català" es deia: "Francesc Moll considera que és necessari trencar l'actual situació per la qual els escriptors que viuen, treballen i editen a les Balears són pràcticament desconeguts pel públic català. Segons Moll, 'l'important seria que es pogués editar amb les mateixes possibilitats de difusió per a tothom'. El responsable de l'Editorial Moll creu que la Generalitat catalana hauria d'exercir de 'cap i casal' d'aquesta política comuna".

D'aquell viatge a Barcelona record a la perfecció les assenyades intervencions que va fer Damià Pons. En Damià, com va recollir la premsa de Barcelona en el seu moment, no tengué pèls en la llengua a l'hora de criticar la manca de sensibilitat de les autoritats polítiques del Principat en el moment d'establir, ampliar i consolidar vincles de tota mena amb les altres terres catalanes. El diari Avui (5-VI-97) recollí les queixes d'en

Damià: "Damià Pons, el representant més nacionalista del govern de centre progressista que hi ha al capdavant del CIM, es plany que malgrat els anys transcorreguts, les Administracions catalanes i balears hagin estat incapaces de promoure intercanvis que fessin possible passar de l'evidència d'una llengua comuna a la creació d'un mercat cultural unificat. 'A Mallorca rebem la cultura que es produeix a Catalunya però no existeixen mecanismes de reciprocitat', constata Pons".

El poeta i empresari hoteler Tomeu Fiol ho deixava ben aclarit en unes declaracions fetes a El País: "Existe una marginación cultural de las islas Baleares. Los escritores insulares nos sentimos marginados por la metrópoli [Barcelona]".

La iniciativa de l'AELC i de Damià Pons (amb l'estreta col·laboració del Gremi d'Editors) ens va permetre als tres autors escollits per anar a Barcelona, rompre, per un dia, el mur de silenci que sovint hi ha en relació amb els autors i les obres que no s'escriuen a Barcelona.

Miquel López Crespí

(1-IV-03)

Categories: literatura

La mirada de Michelangelo, de Vicent Usó


La mirada de Michelangelo, de Vicent Usó Bromera edicions, 2017 Sinopsi
Roma, 1563. Cesare da Castel, mestre d’obres de la catedral de San Pietro, és assassinat en estranyes circumstàncies. La mort de l’home de confiança de Michelangelo Buonarroti és el punt de partida d’una intensa trama d’intrigues i ambicions. Uns esdeveniments misteriosos involucraran el mateix Michel­angelo, l’amic més íntim d’aquest –el noble romà Tommaso di Cavalieri–, un assassí amb un enigmàtic senyal a la mà, un alt funcionari vaticà que manté amors clandestins amb una noble toledana, un cardenal astut, un arquitecte sense escrúpols i, fins i tot, el mateix papa Pius IV. Els causants de la situació? Uns documents secrets que podrien posar en perill els acords finals del Concili de Trento.
Categories: literatura

Vicent Borràs guanya el Ciutat d’Alzira de Novel·la

Vilaweb Lletres - Ds, 11/11/2017 - 09:00

Què saps de Vidal Palau? És la pregunta que obre la novel·la, que li dóna títol i que, tal com va explicar l’autor, en recollir el premi, ‘tothom qui ho vulga podrà respondre en març quan isca el llibre’.

Vicent Borràs (Algemesí, Ribera Alta, 1962) es va endur el XXIX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira, amb una història sobre la identitat, les identitats, i la voluntat d’ocultar-les, de superposar-les, de descobrir-les.

En un ambient càlid i amb la sala plena de representants del món cultural, polític i social valencià es van lliurar, la nit del 10 de novembre, a Alzira, els premis que organitza l’editorial Bromera i que duen el nom de la capital de la Ribera Alta. Entre els assistents, el president de les Corts, Enric Morera, el conseller d’Hisenda, Vicent Soler; Maria Josep Amigó, vicepresidenta de la Diputació de València; el secretari de Cultura, Albert Girona; o els diputats al congrés espanyol Joan Baldoví, Ricardo Sixto o Rosana Pastor. I escriptors, és clar: d’Anna Moner a Ferran Torrent, de Josep Lozano a Teresa Broseta, Pau Sif o Isabel Garcia Canet. I el pintor Manuel Boix. I l’alzirenc Joan Llinares, director de l’oficina antifrau. I els llibreters de la Costera o de l’Esplai. I la gent de ciència, com Andreu Escrivà, de pensament, com Gustau Muñoz: una bona barreja per prendre el pols cultural del País Valencià.

La primera tanda de guardons van ser per als premiats que ja es coneixien: Pepa Juan (València, 1962), actriu i escriptora, va recollir el XII Premi de Teatre Palanca i Roca, amb l’obra Acompanya’m en la nit, una història amb intriga i surrealisme protagonitzada per dos ancians. Juan va recordar quan, en el procés d’escriptura, va visitar el cementiri de Paterna (Horta) el dia en què obrien la fossa 113. I com va quedar colpida pel moment, per l’emoció dels familiars en aquell moment. I com va voler, de seguida, incloure-ho també a l’obra. I ho va fer.

Ximo Cerdà (Xàtiva, Costera, 1975) va recollir el Premi de Narrativa Infantil Vicent Silvestre amb una obra sobre el càncer tractada amb delicadesa i humor i titulada Un mocador de pirata, mentre que Leandro Sagristà (Barcelona, 1975) va guanyar el Bancaixa de Narrativa Juvenil amb El misteri de la casa Folch, centrada en els foscos centres d’acollida de menors durant la dictadura franquista.

‘Els éssers humans sempre estem a la intempèrie. Sovint ho oblidem’. Amb aquesta reflexió obria foc, havent sopat, Josep Ballester (Alzira, 1961), guanyador del XII Premi de Poesia Ibn Jafadja. A la intempèrie es presenta com un poemari sense concessions, ‘una reflexió però, sobretot, un intent de dibuixar mapes entre naufragi i naufragi’, per superar, va explicar el poeta, i assagista, i narrador “el vent feréstec que ens duu al fred i a l’estultícia’.

Un altre poeta, Ramon Ramon (Catarroja, Horta, 1970) va ser el guanyador del XIX Premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera amb Llum a l’atzucac, un dietari sobre la duresa de la vida quotidiana on no es contemplen concessions. Ramon va explicar que les coses que volia dir ja estaven escrites al seu llibre, i va reservar el temps de micròfon per a expressar la seva ‘solidaritat amb els presos polítics catalans’, en honor dels quals va llegir uns versos de Joan Vinyoli: ‘No té poder la fosca / per closa nit que sigui. / Guixa amb blanc les pissarres’. I es va endur l’ovació de la nit.

Xavier Duran (Barcelona, 1959), amb L’imperi de les dades, un estudi sobre els avantatges i els perills de la societat hiperconnectada, va obtenir el XXIII Premi Europeu de Divulgació Científica Estudi General.

I la cultura, fet i fet, va tornar a demostrar que té més que capacitat de resistència. Que fins i tot avança. Ho va dir el batlle d’Alzira, Diego Gómez, quan va recordar que ‘no farem cap pas enrere’a l’hora de ‘refer el nostre compromís institucional i cívic per a estendre i estimar la nostra cultura, la nostra llengua compartida’.

Categories: literatura

TAMBORINANT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 11/11/2017 - 08:52
Cauen governs legítims, governen els corruptes, perdem el poc que teníem, dormim malament i Dembelé segueix de baixa. Però Joe Henry treu disc nou. Apa, bon cap de setmana a tothom, tret dels que aplaudeixen que s'empresoni la gent. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Tots tenim por, tots som valents, d’Anna Esteve i Eva Sans


Tots tenim por, tots som valents, d’Anna Esteve i Eva SansBaula Edicions
La Maria té POR d’equivocar-se a l’obra de teatre que preparen a l’escola. Tremola només de pensar què diran els altres si a mitja representació es queda en blanc. Els seus amics li faran costat i entre tots trobaran una manera enginyosa per superar la por.
Categories: literatura

DRETS HUMANS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 10/11/2017 - 14:52
(via @elgranPerich)Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Defensa del català - Primera crida a la lluita contra el PP

Josep Massot i Muntaner Miquel López Crespí, Cecili Buele Ramis, Pere Rosselló Bover, Miquel Serra Magraner, Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes...


MANIFEST


Per

Miquel López Crespí


José Maria Rodríguez, conseller d'Interior i Funció Pública del Govern i secretari general del Partit Popular de les Illes ha anunciat l'aprovació d'un decret que retallarà l'exigència del nivell de català per a accedir a l'administració de la Comunitat Autònoma (no sembla que vulguin retallar el nivell d'exigència de l'espanyol, en canvi). I, per a més inri, la premsa informa que l'espanyol tornarà als premis Ciutat de Palma per primer cop des del 1979. Tot un premeditat atacat contra el timidíssim procés de normalització lingüística que havia encetat el mateix PP. El que més ha sorprès d'aquests nous atemptats que es preparen contra la llengua catalana ha estat l'escassedat i tímidesa de la protesta d'alguns sectors que haurien de ser el capdavanters de la defensa de la nostra cultura.[...]


La situació del català és delicada i som encara lluny d'aquella necessària normalització cultural per la qual fa tants d'anys que lluitam. Sovint ens adormen amb flors i violes. L'actual defensa del bilingüisme per part del PP és un atac ben premeditat a la línia de flotació de la nostra cultura. Les declaracions de membres destacats del PSOE com Damià Cànoves, per exemple, dient a la premsa sense cap mena de vergonya que el PSOE "està contra tots els nacionalismes, el català i el d'aquí inclosos", demostren quin és el tipus de dirigents polítics que, en campanya electoral, tenen la barra de dir que lluiten pels nostres drets democràtics. L'actual posició de l'UGT a favor de les mesures discriminatòries contra el català decretades pel PP (en nom de la lluita contra la discriminació!) ja ens demostra per enèsima vegada el que podem esperar d'aquest personal.


Les declaracions de Lorenzo Bravo, secretari general d'UGT, palesen una indiferència envers la defensa del català (o una bel·ligerància a penes vetlada) vertaderament esgarrifosa. En declaracions fetes a Diari de Balears el vint-i-sis de juliol de 2003 empra els mateixos conceptes de la dreta cavernària és a dir parla d'"imposició del català", per tal de justificar les mesures del secretari general del PP contra el català. Bravo afirma, quan el periodista li demana si la postura d'UGT no és una defensa del bilingüisme: "És absurd parlar de bilingüisme o de normalització lingüística, hem de parlar de convivència. Hem de defensar el català amb normalitat, sense imposar-lo. Ara, totes les institucions han de fomentar-lo, i UGT, que n' és una, la primera. Del contrari, el català no té futur".


Ben al contrari que el senyor Bravo nosaltres pensam que són precisament actituds covardes i, en definitiva, contràries a la necessària normalització del català, el que posa en perill la nostra cultura. És absurd parlar de normalització lingüística! Cal tenir una mentalitat neoliberal dura per a deixar a la llei de la selva el futur de la nostra llengua mentre tot, de la legalitat vigent a la inèrcia social, de la iniciativa política als interessos macroeconòmics, imposa molt activament una llengua que no és pas la pròpia d'aquest país, sinó la pròpia de tots aqueixos poders foranis que tenen la paella pel mànec i encara es fan els màrtirs si els ve a tomb.


I, per dir-hi clar: ja que tant creuen en el "bilingüisme", ¿per què aquest només és aplicable als catalonòfons? ¿Com es pot parlar a aquestes alçades del "bilingüisme" com d'un fet natural en aquesta societat, quan tothom està en condicions de saber que és el resultat d'una imposició històrica? Qui pretenen enganar amb la desgastada retòrica bilingüista, quan malvivim un procés de substitució del català pel monolingüisme espanyol?


Ja que tant creuen en la "llibertat" de tothom, ¿com es pot "imposar" el català a un país de llengua catalana? ¿Com ha de ser "discriminatori" el fet de garantir a tothom l'accés a la llengua del país on hom viu? Es nega el català, en el seu domini lingüístic, allò que es garanteix a l'espanyol al seu territori... i al nostre.


I, ja que creuen tant en la "convivència", ¿qui és que trenta la convivència, sinó qui va imposant en terra d'altri? ¿Qui discrimina, sinó qui nega el dret a la integració en aquells qui han vengut en cerca de vida millor? ¿Qui agredeix, sinó aquell qui, en nom d'un nacionalisme imperialista, mira de manipular barroerament els no catalanòfons contra la nova pàtria que han triat?


Aquells qui estan confortablement instal·ats en sectors de poder no semblen haver sentit mai a parlar de la imposició de l'espanyol, tant històrica com actual. I és que el nacionalisme del poder és molt còmode, certament. Del poder de debò: aquell que no és "ni del Principat, ni d'aquí".


Com explica Diari de Balears (24-VII-03), els Joves de Mallorca per la Llengua han estat un dels primers collectius que han reaccionat contra aquestes agressions a la llengua catalana. Deia el diari: "Els Joves de Mallorca per la Llengua varen manifestar la seva preocupació per l'anunci del decret que redueix els requisits de coneixement del català per a l'accés a l'Administració pública de les Balears. Aquesta entitat considera que la reducció del nivell màxim de coneixement del català, des del C (mitjà) al B (bàsic), 'no garanteix un domini suficient del català escrit'. L'organització demana al Govern que 'recapaciti i faci enrere el projecte de decret; que prengui, en tot cas, mesures per er avançar dins l'Administració pública la llengua que es troba en situació d'inferirioritat social'".


Per això, perquè la situació és prou greu, tot el que sigui defensar, promocionar, impulsar la cultura catalana ens és necessari i no en podem prescindir sota amenaça d'extinció.


Rebaixar a un nivell bàsic el coneixement de català que es requereix per a opositar a una plaça laboral de l'Administració autonòmica és un atac frontal a la llengua davant el qual no podem romandre indiferents; potenciar el bilingüisme fent retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, acabant així amb vint-i-quatre anys d'història monolingüe catalana és posar fre al tímid procés de normalització cultural actual. Més encara: constitueix una regressió històrica inadmissible, perquè, en comptes de fer un esprint normalitzador, que és el que necessitam, s'hi força la marxa enrere, és a dir, se'ns obliga a renunciar a les escasses victòries ateses. Com si el pas dels anys hagués d'animar-nos, no ja a consolidar la nostra llengua, sinó a abandonar-la. Com si, en comptes d'anar avançant en l'aprofundiment social de la democràcia, haguéssim d'anar renunciant a les llibertats una a una.


Per això, perquè vivim en ple estat d'excepció contra la llengua catalana, és que trobam més necessari que mai impulsar novament i portar a tots els indrets de la nostra societat la "Proclama per l'ensenyament del català" que signaren, entre moltes altres persones i organitzacions culturals i polítiques, Josep Massot i Muntaner, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà Fornés, Miquel Serra Magraner, Lluís Arola Ferrer, Gabriel Oliver-Biel Majoral, Rosa Calafat Vila, Cecili Buele Ramis, Biel Florit, Pere Rosselló Bover, Josep Guia, JERC-Illes, Joves de Mallorca per la Llengua, STEI-Illes, la Plataforma d'Estudiants per la Llengua, Maulets, ERC-Illes, Esquerra Valenciana... Deia aquella "Proclama" que avui tornam a fer més nostra que mai:
"Sabem que vivim una situació delicada, però també que el redreçament de la llengua catalana és possible i que és ineludible prendre les mesures mínimes immediatament. Ara es dóna una situació favorable per emprendre aquestes mesures, amb el pacte de progrés al govern, ja que tots els grups que en formen part han manifestat la necessitat de normalitzar el català.
'És imprescindible normalitzar l'ensenyament de les Illes Balears amb vista a un futur pròxim i llunyà; i la normalització que sempre han reclamat les forces cíviques és un ensenyament plenament en català. Emparant-nos en la situació de l'ensenyament al Principat de Catalunya, constatam que és possible legalment i realment fer un ensenyament d'aquest tipus (fet bàsic, encara que no suficient per a la integració dels no-cataloparlants i per a la no desintegració de la comunitat lingüística catalana).
'Per tot això apel·lam a la voluntat de tots els individus i col·lectius i demanam un decret que asseguri que l'ensenyament a tots els nivells i a tots els centres de les Illes Balears es vehiculi íntegrament en català i que tingui en compte la realitat cultural -geogràfica, històrica, literària, etc. de totes les terres de parla catalana.
L'aplicació d'aquest decret s'hauria de fer progressivament, a fi d'evitar traumes, però sense dilacions".


Per això, mesures anticatalanes, mesures contra tot el poble de les Illes, com la de rebaixar el nivell d'exigència de la nostra llengua per a accedir a la funció pública o fer retornar l'espanyol als premis Ciutat de Palma, són, insistim-hi, autèntiques agressions contra el procés de normalització que no poden quedar sense resposta.


Publicat en la revista L'Estel(1-IX-03).P. 27.


El 30 de maig de l'any 2003 l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.



El 30 de maig de l'any 2003, l'escriptor Miquel López Crespí feia la primera crida a la lluita contra el PP després de la derrota del Pacte de Progrés.


Mallorca: primera crida a la resistència després de la victòria del PP l'any 2003.

Tots els diaris de les Illes destaquen i valoren molt positivament el ferm discurs que, en defensa de la nostra cultura ha fet l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí en l'acte d'inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre. El periodista Sebastià Bennasar en crònica publicada en Diari de Balears (31-V-03) sota uns titulars que deien "Fira del Llibre 2003: l'exigència d´ús social del català, al Born. El pregoner López Crespí, Sampol [vicepresident del Govern Balear] i Munar [presidenta del Consell de Mallorca] demanen que es faci 'militància lingüística' ferma", escrivia: "Francesc de Borja Moll i la necessitat d'implicar tota la societat en l´ús de la llengua catalana foren els grans protagonistes ahir a l'acte inaugural de la XXI edició de la Fira del Llibre, que aplega 31 expositors en el passeig del Born fins al proper diumenge 8 de juny.


'L'escriptor Miquel López Crespí va ser el pregoner de la festa i va explicar que 'tot i que vaig escriure aquest text abans de la Fira ara pot agafar un altre sentit i ser interpretat d'una altra manera'.
'López Crespí va explicar que 'Francesc de Borja Moll ens ha ajudat a servar la paraula i també l'esperit de lluita en uns temps foscos. Ara mateix, malgrat els avanços que s'han de fet en el camp de la nostra normalització cultural, ens cal tenir sempre present l'esperit de resistència contínua del nostre gran filòleg' i assegurà que 'aquelles rondalles, llegides a començaments dels anys seixanta per l'equip de col·laboradors que va poder reunir el prestigiós filòleg, tingueren una importància cabdal en la preservació del nostre llegat cultural'.
'L'escriptor pobler també incidí que 'la continuació de la gran obra interrompuda de mossèn Alcover, el Diccionari català-valencià-balear, és una de les fites més importants de la nostra història pel que fa a la preservació de la llengua catalana. No hem d'oblidar, tampoc, que, entorn de la represa de la postguerra, l'Obra del Diccionari constituí una autèntica plataforma unitària de reconstrucció nacional dels Països Catalans, molt modesta per les circumstàncies, és clar, però important com a nucli de reagrupació de supervivents, de divulgació i conscienciació envers el poble en general i les noves generacions en particular'. 'López Crespí també va fer un important repàs a la feina feta des de l'Editorial Moll per impulsar la literatura en català a Mallorca i per publicar llibres 'amb els quals ens alletàrem els escriptors de la generació dels 70'.
'Aquesta inauguració de la Fira del Llibre va estar més polititzada que mai, ja que des de la tribuna d'oradors tant el batle Joan Fageda, com el vicepresident del Govern, Pere Sampol, i la presidenta del Consell, Maria Antònia Munar, es varen adreçar al públic. [...]
'Sampol explicà que 'davant la disminució de l´ús social de la llengua només hi havia una actitud possible. No és l'hora de plorar sinó de fer pedagogia per aconseguir que l'ús social del català augmenti. Hem de fer una militància cultural, lingüística i fins i tot política per ajudar a estimar i conèixer la nostra llengua a tots els nouvinguts i residents a les Illes'.
'Munar va tancar l'acte i va donar per inaugurada la fira explicant que 'és un goig que els llibres surtin al carrer cada primavera i que la cultura s'apropi a tots els ciutadans'. Però assenyalà també que 'tot i que no hi ha més lector de cada vegada s'edita més. Ara per ara és necessari incentivar la lectura d'aquests llibres que s'han editat i més en aquesta era de noves tecnologies que no ho afavoreixen'".


Per la seva banda, la periodista Laura Moyà des de les pàgines de cultura del diari Última Hora deia, sota els grans titulars que donaven la notícia de la inauguració de la XXI edició de la Fira del Llibre "Miquel López Crespí reclama un mayor 'uso social del catalán' en el pregón de la Fira del Llibre" : "Un pregón centrado en la figura de Francesc de B. Moll y en la defensa de la lengua, encargado y leído por Miquel López Crespí, abrió las actividades de la jornada.
''Francesc de B. Moll nos ha ayudado a conservar la palabra y, tambíen, el espíritu de lucha en unos tiempos oscuros', afirmó López Crespí. Unos tiempos actuales porque 'ahora mismo, a pesar de los avances que se han hecho en el campo de nuestra normalización lingüística y cultural, debemos tener siempre presente el espíritu de resistencia continua de nuestro gran filólogo'. Para López Crespí, 'para esparcir la ceniza que todavía planea sobre nuestros signos de identitad, nada más poderoso que la obra vital, gigante, de Moll'. Aunque, por encima de todo, el escritor destacó la necesidad de recuperar 'el uso social del catalán'".


Publicat en la revista L'Estel (1-VII-03)


Categories: literatura

el sol és verd?


Contradint el meu jo de 1975, trobo que un sol verd és possible.
Categories: literatura

entendre

Entendre és molt millor que jutjar.
Categories: literatura

Agafo aire


L'aire és ma vida,
dins l'aigua em protegeix.
Ànima en blau.
.
Haikú inspirat en una il·lustració d'Ignasi Blanch a la revista digital Catorze
Categories: literatura

Jordi Ferré: ‘Les aliances són importants per a l’ecosistema editorial català’

Vilaweb Lletres - Dc, 08/11/2017 - 22:00

Del 2006 endavant, des de l’empresa petita i mitjana de l’edició en català, Jordi Ferré ha tingut un paper singular i valuós: mirar de trobar estratègies per a consolidar la xarxa d’editorials independents i plantar cara a l’oligopoli que va néixer amb la creació del Grup 62. Fundador i director de Cossetània Edicions des del 1996, avui és responsable del 9 Grup Editorial (format per Cossetània, Angle i Eumo). Precisament, enguany s’han commemorat els vint-i-cinc anys de la creació d’Angle Editorial.

En aquesta dècada que ha transformat el món de l’edició en català, les accions de Ferré per a crear moltes menes d’aliances amb més editorials han fet sorgir projectes com ara la comercial Xarxa de Llibres i la fallida plataforma digital Edi.cat. I tot això des d’editorials que no tenen el centre neuràlgic a Barcelona i es trobem repartides per tot el territori. Entre el 2011 i el 2015 també va assumir la presidència de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana.

Repassem amb Jordi Ferré aquesta dècada apassionant, observem el present i encarem els objectius de futur del 9 Grup editorial, però també del món de l’edició en llengua catalana.

Com la veieu, aquesta última dècada que ha viscut el món de l’edició en català, des del 2006, amb la creació del Grup 62, les expectatives del llibre digital, la fallida de la distribuïdora Arc de Berà, el boom de les editorials petites independents, la crisi cruenta que tot just ara sembla que comença a esvair-se… Hi heu tingut un paper molt actiu, tot i que potser poc visible.
—Aquests darrers deu anys han passat tantes coses en el món de l’edició en general i també en el món de l’edició en català, que costa de creure que la transformació hagi estat tan gran. És la dècada de l’arribada del llibre digital i les seves expectatives de negoci, i s’ha viscut una crisi tan impressionant que ha canviat el panorama editorial mundial. En un sistema d’editorials petites com és el català, que comparteix mercat i competeix amb la indústria editorial en castellà, és d’una enorme complexitat.

Però vau prendre posició i vau començar a engegar accions ben aviat.
—L’any 2006, en tornant de vacances, que sempre és un període de reflexió, amb el meu soci, Josep Maria Olivé, vam començar a parlar de fixar algunes estratègies en l’àmbit digital. També teníem el problema de la distribució: en aquell moment teníem donat a un tercer el 100% de la comercialització del negoci. L’Arc de Berà ho feia tot: la logística i la comercialització. Vam començar a pensar en teixir aliances per controlar la part comercial del nostre negoci editorial. Que a Catalunya l’Arc de Berà controlés la logística i la comercialització era una concepció molt clàssica del negoci. Vam veure que això no passava a la majoria de països europeus, que no anava així. Vam pensar a traslladar el model europeu al nostre mercat. I així van sorgir les primeres aliances, el 2009, amb Angle i Bromera, per a cobrir la necessitat de tenir una comercialització pròpia.

Era l’origen de la comercial Xarxa de Llibres, amb participació de Cossetània, Angle i Bromera.
—I aquesta xarxa, aquesta aliança, va ser el nostre salvavides, perquè el 2010 l’Arc de Berà va petar. Això va començar a evidenciar que les aliances entre editorials eren possibles. Paral·lelament, vam crear també amb Angle i Bromera la plataforma Edi.cat. Va ser un projecte fallit, perquè l’estat espanyol no va dotar el negoci del llibre digital d’un marc legal, a fi que es pogués desenvolupar. El llibre electrònic és impossible amb la quantitat de descàrregues il·legals que es fan. Són molt poc perseguides. Amb tot, l’experiència ha estat bona. Vam ser pioners en això.

La manca de persecució de la pirateria hi va tenir un paper, però la irrupció de més plataformes d’edició i venda de llibres digitals, com ara 36L, primer, i una mica més tard, Libranda, que aplegava els grans grups editorials espanyols, també us va dificultar el projecte.
—Però això no ens va fer mal. Ens va fer mal que no hi hagués volum de negoci, per la inexistència d’un marc legal que garantís les vendes. Imagineu-vos que aneu cada dia al bar a prendre cafè i no el pagueu mai, perquè no us dóna la gana. És inviable. També és cert que potser amb la aparició d’Amazon i més plataformes tecnològiques ocupant aquest mercat no ens n’hauríem sortit, però era una opció que havíem d’intentar. A hores d’ara venem llibres digitals de les nostres editorials a través de més plataformes, però la facturació sobre el total és molt petita.

Quin tant per cent representa?
—No arriba a l’1%.

Us sap greu avui haver-vos venut Edi.cat?
—No, no. M’hauria sabut greu no haver-ho intentat. Haver-ho venut no em sap greu, perquè era un negoci sense recorregut. La decisió va ser correcta.

Parleu-me d’aquesta idea de crear aliances.
—Precisament, el millor valor d’Edi.cat fou que ens va servir per a teixir aliances i coneixences i tenir molta informació de qui era qui i amb què i qui podíem comptar. I vam acabar creant Xarxa de Llibres amb Bromera i Angle. Aquesta comercial també va passar a ser la de més editorials. Avui treballen amb Xarxa de Llibres editorials com ara Viena, Eumo, Símbol, Abadia de Montserrat, Base… Tenim un volum interessant d’editorials independents. És una comercial no vinculada a cap gran grup, té plena autonomia. Enric Faura n’és el director. D’aquest projecte, n’estem molt satisfets i això ens confirma que anem bé. Perquè, o teixíem aliances o ho hauríem tingut molt complicat en un mercat que el 2010 va entrar en recessió. La manera de superar la crisi va ser aliar-nos per defensar-nos.

No n’heu parlat, però una altra raó per a les aliances era no ser en l’òrbita del Grup 62.
—La voluntat és no ser en l’òrbita de ningú. Aquesta és la manera que tenim de defensar el nostre projecte de negoci i fer-nos grans. Més tard, el 2012, hi va haver una aliança d’Angle i Cossetània per formar el 9 Grup editorial, en el qual el 2015 es va afegir Eumo. El 9 Grup té un 30% de l’accionariat d’Eumo. També hi vam afegir un projecte de micromecenatge, Quòrum Llibres, amb el qual editem uns deu llibres l’any.

Què permeten les aliances de 9 Grup?
—D’entrada, Cossetània, Angle i Eumo compartim despeses d’administració. Això ens serveix per a guanyar eficàcia. A més, les editorials del grup no han perdut la seva personalitat ni la manera de treballar. Són segells molt autònoms.

Optimitzeu recursos però no engoliu.
—Exacte, no unifiquem projectes. Enguany, que Angle ha fet vint-i-cinc anys, el protagonisme l’ha tingut l’editora, Rosa Rey, i el seu equip. Treballar d’aquesta manera ens permet també de tenir perspectives més riques sobre els projectes de futur. És cert que això ens ha obligat a redefinir els punts d’intersecció de totes tres editorials.

L’aliança amb Bromera va caure pel camí?
—No, perquè amb Bromera continuem vinculats amb Xarxa de llibres. Hi ha moltes menes d’aliances i això és molt important: amb Angle ens vam acabar fusionant, però d’Eumo no en tenim pas el control, el 70% del negoci és de la Universitat de Vic. El tipus d’aliances que es poden fer són molts i tots serveixen i els hem d’anar a buscar.

Quins objectius nous teniu? Com veieu el panorama editorial actual?
—Deixant de banda la conjuntura actual que viu Catalunya, el sector editorial ha començat a deixar enrere la crisi. Per una altra banda, internacionalment, el llibre electrònic s’ha estancat. Recordo que deien que el 2020 el llibre electrònic hauria eliminat el llibre de paper. Doncs no, aquesta incògnita s’ha aclarit: ens hem de moure en l’àmbit del paper. Pel que fa al 9 Grup, hem de continuar refermant les línies editorials i incidir amb la màxima ambició possible en el mercat. Ara no tenim en perspectiva noves aliances, tot i que no tanquem mai la porta. Com ja us he dit, n’hi ha de moltes menes i ara us en posaré un altre exemple, que em ve al cap: amb l’editorial Alpina, que teòricament és la competència de Cossetània, hem arribat a un acord per tirar endavant dues col·leccions conjuntament. Aquests anys, consolidant aquest espai, hi hem deixat la pell.

En aquesta darrera època s’ha esdevingut el boom de les petites editorials independents en català. Com el valoreu, aquest fenomen?
—M’entusiasmen molts projectes editorials nous, tot i que crec que cal anar en compte de no atomitzar excessivament el mercat. Entre aquestes petites editorials, també hi neixen aliances, només cal mirar-se l’associació Llegir en Català. Van en aquesta línia. L’atomització pot ser un problema que les aliances poden resoldre. Ho repeteixo: les aliances, diverses, són importants per a l’ecosistema editorial català. Hi ha moltes menes i nivells d’aliances, cada editorial s’hi ha de sentir còmoda. Ara, anar sol serà complicat. I un altre factor que vull destacar: la professionalització és bàsica, en el sentit que la gent s’hi guanyi la vida. En una editorial t’hi has de poder guanyar la vida. Ha de ser un negoci, l’ofici. Estan molt bé els projectes editorials que són un complement, però crec de veritat que cal decantar-se per les estructures professionals, que són les que creen el veritable ecosistema. No hem de crear un mercat editorial amateur. Implicaria una economia de resistència. Cal consolidar i fer créixer un món editorial professionalitzat.

No voldria acabar sense parlar de la importància que ha tingut el fet que aquestes iniciatives i projectes editorials hagin sorgit de fora de Barcelona, de diferents llocs del país: Valls, Manresa, Alzira, Vic…
—En aquests moments, la tecnologia ens serveix per a crear estructures editorials des de qualsevol indret. Nosaltres n’hem estat actors, d’això. Fora de Barcelona i l’àrea metropolitana han nascut molts projectes i això ja s’ha consolidat. És un fenomen que enriqueix culturalment el país.

Categories: literatura

El llibre més personal de Lluís Llach s’haurà de defensar sense el seu autor

Vilaweb Lletres - Dc, 08/11/2017 - 22:00

Es pot presentar un llibre sense que el seu autor el defensi? Avui dia qualsevol editorial es posaria les mans al cap només de pensar-hi, sobretot perquè casos com el de Salinger són ben estranys en la història de la nostra literatura. Potser l’única persona a qui ha sortit bé la juguesca a casa nostra recentment ha estat la Marta Rojals, però en uns moments com els actuals, en què les xarxes socials bullen i la immediatesa és una de les eines competencials, renunciar a la presència de l’autor en la presentació de l’obra és quelcom inaudit. I més encara si aquest autor és algú que és capaç d’omplir auditoris sencers en les presentacions, com és el cas de Lluís Llach.

Portada de l’últim llibre de Lluís Llach, ‘El noi del Maravillas’

El cas és que la nova novel·la del cantautor i diputat de Junts pel Sí haurà de fer camí sense que el seu autor la defensi ‘a causa de les circumstàncies polítiques que tothom coneix’. L’editorial, Empúries –que forma part del grup Planeta, que ha traslladat la seva seu social fora de Catalunya per la declaració d’independència–, diu que en respecta la decisió i ha improvisat algunes fórmules perquè El noi del Maravillas, el llibre de Llach, pugui fer el seu recorregut amb èxit i sense veure’s gaire afectat.

Per tant, la presentació davant la premsa s’ha fet sense Llach però amb alguns pesos pesants per compensar. El periodista Antoni Bassas, amic personal de Llach, ha llegit un comunicat en què explica que ‘El noi del Maravillas confima la fermesa de la carrera literària de Lluís Llach, precedida per la gran acollida de Memòria d’uns ulls pintats (2011) i Les dones de la Principal (2014) i per les seves traduccions al castellà, l’alemany, el francès, l’italià i el neerlandès. Durant els darrers anys, Lluís Llach ha treballat molt il·lusionat en aquesta nova obra, que el consolida com a novel·lista de ressò internacional’.

Cal recordar, però, que l’entusiasme amb què Bassas ha presentat la novel·la i ha explicat la trajectòria del cantant no ha generat tanta unanimitat fins al moment. Si bé és cert que l’èxit de vendes de les novel·les de Llach ha estat inqüestionable, aquesta unanimitat no ha arribat, ni de bon tros, al camp de la crítica literària, en què, tot i que ha rebut crítiques entusiastes, també n’ha rebut moltes de dolentes.

El segon suport al llançament del llibre ha vingut de Jordi Cornudella, editor de la casa, que ha contextualitzat i explicat el llibre davant la premsa. Segons Cornudella, ‘amb aquesta obra, Llach tanca la seva visita a la història contemporània de Catalunya, i molt especialment a les dues èpoques que més l’han marcat: els anys vint i trenta i els anys seixanta i setanta’. ‘Estic segur que la següent novel·la que faci serà molt diferent d’aquesta’, ha assenyalat.

I què explica El noi del Maravillas? Doncs en aquesta ocasió en Llach empra un recurs literari força interessant: en Roger Ventós (1939-2017) és un baríton d’òpera, una figura internacional, que rep un encàrrec del seu editor, escriure un llibre de memòries. Però Ventós escriu una novel·la autobiogràfica on explica el seu naixement a Sete –és fill d’una mare catalana refugiada que escapa de la guerra– i el retorn a Catalunya, quan compleix els quinze anys, on retrobarà un oncle seu i un teatre de varietats, el Maravillas, en el qual havia treballat la seva mare i ell començarà la seva formació. Aquesta història és la que lliura a l’editor. Per tant, ens trobem amb un llibre metaliterari que permet ‘una visió àmplia de dos mons, el de la Barcelona canalla i el dels grans centres operístics europeus, l’epicentre del qual és París’, afirma Cornudella.

Lluís Llach va enregistrar un vídeo promocional del llibre a l’estiu –la data prevista de sortida era a final d’agost, però es va posposar fins que les coses estiguessin més calmades, i vés per on la ironia del destí– que no es passarà i no s’emprarà però que els periodistes sí que hem pogut veure, en què assegura que va viure una fascinació ‘per aquell món dels teatres de varietats que s’enfonsaven. ‘Jo tenia disset o divuit anys i era un pobre estudiant que venia de l’Empordà i veia com tota aquella gent havia de lluitar contra la censura amb dobles o triples significats. Era el moment de la descoberta del barri xinès i de les lectures anarquistes’, hi explica. Llach afirma que ‘hi ha moltes vivències personals, com el món de les classes de cant, que ha viscut durant vint anys, i un cert coneixement de l’òpera’. També assegura que si li hagués de posar una banda sonora escolliria la música de Nino Rota, ‘que hi encaixaria perfectament’.

I si bé és cert que Nino Rota no hi pot posar la música, no és menys cert que un dels millors actors del país, Lluís Soler, ha posat la màgia a la presentació amb una lectura de fragments perfectament escollits que ha acabat amb una ovació dels periodistes que anava molt més enllà de l’emoció per la lectura, també era també un clam perquè la cultura tornés a la normalitat.

El llibre es posa a la venda en català i en castellà. L’editorial no pretén de fer cap campanya de reforç de la distribució en castellà, que, segons que asseguren, ‘fins ara ha anat prou bé en les altres dues novel·les’.

Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 30 i 40 - Jornalers (records de la meva mare)

Sa Pobla, Anys 30 i 40 - Jornalers (records de la meva mare) -


De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por a la misèria, a la marginació, a no tenir feina. Por a l´emigració, a haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. (Miquel López Crespí)


De nina havia vist com els pagesos pobres, els que depenien d´un jornal, es llevaven el capell quan el pare passava a la vora. Aquells que només tenien les mans, la seva suor per a provar de sobreviure, acotaven el cap en topar-se amb un dels senyors que et podia contractar a l´hora de recollir l’anyada o fer de missatge. No solament existia, ferm, poderós, aquest respecte envers els rics. Hi havia por. Por a la misèria, a la marginació, a no tenir feina. Por a l´emigració, a haver de deixar el poble, els amics i familiars, la teva terra, els paisatges coneguts. Ho veies en el rostre, en els gests dels jornalers, en la manera de moure les mans quan parlaven amb qui tenia poder per contractar-los. Viure amb temor, amb por a tot, a quedar malament, a pronunciar alguna paraula que disgustàs l´amo o la madona i ja no et volguessin llogar mai més. En un poble on tots ens coneixíem que un jornaler tengués mala anomenada, era la perdició d’una família. En el casino, els propietaris comentaven qui servia o qui no rendia abastament, qui no anava a missa o era d´un sindicat. Era així de senzill i alhora tràgic, restar marcat per sempre. En la meva adolescència vaig veure nombroses famílies amb el saquet a l’esquena anant cap a l’estació per mirar de trobar sort a Ciutat, a França, a l’Argentina. Eren els que sabien que mai no trobarien un jornal al poble. Una paraula mal pronunciada davant el senyor? L’home que no anava a missa? Vés a saber! Les excuses per no donar feina eren diverses i, sovint, inexplicables. Bastava que un jornaler s’hagués estorbat una mica fent la cigarreta. O que la madona trobàs que, mentre segava, anava a beure massa vegades a la gerra de sota la figuera. Qualsevol excusa servia per no contractar-lo mai més. I si no tenies terra... quina altra sortida hi havia que no fos l’emigració a Ciutat o a l’estranger?

Les miràvem partir guaitant per la retxillera de les finestres, escodrinyant la fesomia dels que marxaven, des de la penombra de la sala de cosir. Sovint vèiem les dones, amb els fills en braços, anant rere l’home que portava una atrotinada maleta, les quatre coses que havien pogut arreplegar dins d´un sac de blat. Unes ploraven, en abandonar el poble que les havia vist néixer, portant al rostre la por vers el desconegut, sabent que segurament no tornarien veure mai més els familiars i coneguts. Altres, al contrari, donaven suport a l´home, com si fossin elles les que animassin el marit a ser decidit, a no mirar enrere. Uns pocs marxaven amb posat altiu, potser contents de deixar un indret on havien patit fam i humiliacions. Més d´una vegada, mentre veia marxar la gent, em vaig sentir identificada amb aquelles famílies que, a l’aventura, deixaven el que havia estat el seu món i pujaven al tren en direcció a universos estranys i desconeguts. Coneixia algunes al·lotes de ben a prop. Havíem jugat plegades pels carrers. Els havia deixat les joguines, les pepes, les cuines on, a recer de la porxada del jardí, inventàvem plats inexistents, menges exòtiques, els àpats més fantasiosos que hom podia imaginar. Es delien, poguent jugar amb tot allò que els pares no els podien comprar. Anys més endavant, enviada pel pare a llogar dones a plaça, les trobava envellides, sense alegria al rostre, amb les mans fetes malbé per la feina del camp.

Tot havia mudat al nostre entorn.

Ja no hi havia jocs d´infants enmig dels carrers. Morta joventut. Desapareguda adolescència. Soterrats els jocs. Rostres sense rialles. Tristor per sempre. Ara jo anava a llogar les jornaleres que el pare necessitava per recollir l’anyada. I, malgrat jo també feinejava als horts, sabia, sense cap mena de dubte, que existia una diferència essencial entre elles i nosaltres, entre les jornaleres i les filles dels propietaris. Una diferencia insalvable que havia aprés de ben petita.

De sempre havia vist gent pobre tocar a la porta de casa per demanar un sac de blat per passar l´hivern. Un sac de farina o de mongetes que seria pagat amb jornals per a casa nostra quan necessitàssim dels seus braços. Bastava parar esment en com eren tractades les joves jornaleres que, als catorze o quinze anys, sinó era abans, ja compareixien de bon matí, a plaça, per a llogar-se. Per a les filles de les cases benestants, tot eren deferències. Monges i sacerdots ens aviciaven, ens feien regals pel dia dels Reis, vigilaven, en contacte permanent amb la família, que anassim al rosari, a les reunions de les Filles de Maria. El rector organitzava viatges a Fàtima i Lorda. Per als convents era essencial aconseguir que es fes monja una hereva de casa bona. Les altres, les pobres, les que no aportaven res al convent tret de la vocació religiosa, només les tenien per servir les riques, per fer les feines més pesades. En anar a veure alguna de les meves amigues que s’havia fet monja, podies veure les altres feinejant al patí, arromangades, suant, tenint cura de les grans olles de coure on encalentien l’aigua per rentar els llençols, la roba del convent. O, atrafegades, pastant. Enfeinades sempre, preparant la llenya per al forn, fos hivern o estiu, fes fred o calor, mentre les “riques”, les que procedien de famílies benestants, llegien passatges de la bíblia sota l’emparrat o les trobaves, en fer fred, a la sala d’estudi, amb un braseret davall els peus, calentetes, sense cap mena de preocupació. Les riques tampoc no anaven a tenir cura dels malalts, a netejar vells o infants impossibilitats. A les monges pobres les vaig veure una munió de vegades, de nit o de dia, anar apressades a casa d’algú que les necessitava. Els veïns, quan tenien un malalt o algun familiar que gemegava, rosegat pel dolor produït per un càncer, qualsevol malaltia que no es podia guarir, trucaven a la porta del convent demanant ajut. Les pobres al·lotes, fossin les dues o les tres de la matinada, a qualsevol època de l’any, deixaven el llit, i, sense excusa ni dilació, anaven a fer de criades, metgesses i infermeres, tot plegat alhora, a casa del veí que havia anat a cercar-les.

Era la realitat que m’envoltava de petita.

Un món que no m’agradava, sempre idèntic, immutable com les roques de les muntanyes.

Sentia dins meu que l’església, sacerdots i mares superiores, no practicaven com pertocava el cristianisme, el missatge de Jesús que predicaven des de les trones o a les xerrades de les reunions de les Filles de Maria. Arreu caramulls de mentides i hipocresia. Quina falsedat, tot plegat! Com em repugnava, el que anava descobrint amb el pas dels anys!

El menyspreu envers el pobre i el dèbil, regnava arreu, poderós. Fins i tot colpejava les meves amigues xuetes, malgrat aquestes tenguessin carrera, fossin professores de música o mestres d’escola.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crepuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester

Categories: literatura

Club de lectura de Tortosa i III Jornades del patrimoni literari ebrenc

La setmana vinent tenen lloc les III Jornades del patrimoni literari ebrenc, a la Biblioteca Marcel·lí DOmingo de Tortosa.
Podeu veure el programa en aquest enllaç.
Entre els seus actes es troba una nova troba del Club de lectura de Tortosa, el dia 14 de novembre, amb el comentari del llibre L'òmnibus de la mort, amb presència del seu autor Toni Orensanz.
Les properes trobades programades són:
19 de desembre: La meva Cristina i altres contes, de Mercè Rodoreda
I per al gener, un llibre amb humor: Guia del autoestopista galáctico, de Douglas Adams.
Aprofito per mostrar de nou l'agraïment a les entitats que col·laboren amb el Club, Òmnium Cultural, Antena Cultura Tortosa de la URV, i la Institució de les Lletres Catalanes.

Categories: literatura

diLLUMs d'arts al forn, trobada de novembre


Ahir trobada mensual dels diLLUMS d'arts al forn a Tortosa. Baltasar Casanova ens va llegir un fragment de l'obra Rojos de sang els arrossars, amb què fou finalista al premi literari de Manlleu i vam fer tertúlia amb base a article proposat per Sisco Lahosa, i Josep Maria Bonet ens parlà del seu proper disc, i vam tastar els panellets de Núria Menasanch, i vam beure i menjar les tapes del Forn de la Canonja. I vam presentar el nostre logo.
Categories: literatura

Sebastià Bennàssar i els problemes de l´escriptor català

L'escriptor Sebastià Bennàssar ha escrit: “El 1996 vaig signar el meu primer contracte al que mesos després seria el Diari de Balears. 77.000 pessetes (uns 460 euros actuals), després d'un any i mig llarg de fer-hi de col·laborador. Era un contracte d'’aspirante a auxiliar de redacción`". Havia arribat a la redacció el 17 de juliol del 1994. Ara, amb 20 llibres en solitari publicats, una carrera en Humanitats, un Màster en Història del Món, iniciant un doctorat, havent llegit com a mínim mil llibres més, havent escrit molts més articles, col·laboracions, traduccions... havent après molt més, havent viscut a fora, havent fet mil coses més hi ha molts mesos que no arribo a guanyar aquells 460 euros. I malgrat tot no perdo les ganes de continuar llegint, de continuar aprenent. Tot i això, davant de segons quines actituds de segons quins polítics i de gent semblant, moltes vegades vénen ganes d'engegar-ho tot a dida. Tornen a sentir-se els càntics de mori la cultura i els del pensament únic. I això no és bo per al país ni per a una ciutadania formada i més lliure. Quan veus que pagar la matrícula del doctorat és acabar amb els pocs estalvis que has fet en mesos, i quan veus tanta desídia, al final el que fas és acabar demanant que, ja que no s'ajuda en res a qui vol continuar creixent intel·lectualment, que com a mínim no se li posin més traves. Ens hi jugam el futur, perquè al final el que queda és la cultura i l'educació dels ciutadans. Tot i així, continuaré somiant, perquè els somnis no podran retallar-los (uf, que a ple que m'he quedat)´”. (Mur de Sebastià Bennàssar a Facebook – 16-X-2012).


Són majoria els escriptors mallorquins amb obra important publicada aquí que són gairebé desconeguts i, en tot cas, molt poques vegades coneguts amb puntualitat en el País Valencià i en el Principat. (Víctor Gayà)


Els problemes de l'escriptor català


Per Víctor Gayà, escriptor.



Presentació de La novel·la: Rosa Maria Colom, Miquel López Crespí, Víctor Gayà, Joan Cerdà i Llorenç Capellà

Els problemes de l'escriptor català són de molt distinta naturalesa. Perquè, a les dificultats que comparteix amb la resta d'escriptors del món, s'hi afegeixen els problemes particulars relacionats amb el seu àmbit politicolinguïstic.

Tot escriptor, en la pràctica d'escriure, té uns problemes derivats del mateix acte de creació, de la seva peculiar manera d'enfrontar-se a la verbalització i de projectar-se mitjançant l'estructuració del llenguatge escrit. En això, no hi a gaire diferències geogràfiques ni socials, i els problemes d'expressió literària poden ser -en essència- iguals en un escriptor en llengua anglesa que viu a Nov York, que en un altre de llengua aimara que viu a Bolívia.



Coberta de de Miquel López Crespí.

Als problemes personals s'hi afegeixen els socials almanco en una doble direcció: els provocats o condicionats per la globalització i la tecnificació de les comunicacions, i els referents a les singulars condicions politicosicials locals o regionals. La primera direcció pel que, paradoxalment, suposa de tendència al pensament únic, així com pel qüestionament dels suports tradicionals de la literatura i, fins i tot, de la mateixa literatura com ha estat entesa fins ara. Pel que fa a la direcció zonal, els problemes poder sorgir de tots els condicionaments que presionen la llibertat d'expressió en totes les seves formes i gradacions directes i indirectes. Aquí les diferències entre les distintes regions del món són ben marcades, encara que dins el món occidental podríem parlar d'un marc problemàtic bastant homogeni.

Els problemes específics de l'escriptor català són, bàsicament solidaris dels problemes lingüístics, conseqüència tot plegat de la condició de llengua sense estat que té el català, malgrat la seva importància demogràfica. La cantonització lingüística de l'estat espanyol, que no va aparellada de la cantonització de sobirania, fa que resti pràcticament intacte el centralisme constitucional del castellà amb la coartada d'un bilingüisme que mai no és recíproc, i amb el que això suposa de dificultat per fer de la llengua catalana la llengua de relació i comunicació habitual en tots els àmbits i, en conseqüència, la llengua de consum literari.

Finalment, i aquest fenomen no és aliè a les "virtuts" constitucionals, l'escriptor català, com la resta dels usaris de la llengua catalana, ha de patir això que Llorenç Capellà ha definit com la llengua esquarterada, i que, pel que fa als escriptors, suposa la compartimentació dels distints països de parla catalana en àmbits de relació cultural i comercial dels quals es veu seriosament dificultada, si no definitivament interrompuda. I això és resumeix en un fet clar: són majoria els escriptors mallorquins amb obra important publicada aquí que són gairebé desconeguts i, en tot cas, molt poques vegades coneguts amb puntualitat en el País Valencià i en el Principat.

És dins aquest marc general de la dificultat i de la problemàtica de l'escriptor català, on es desenvolupa la novella, titulada La novella de Miquel López Crespí. L'escriptor pobler fixa la trama de la seva narració en un aspecte molt concret, i tal volta anecdòtic, de tota aquesta problemàtica complexa que constitueix el fet d'existir i exercir com a escriptor català: la presentació d'un llibre. I amb aquest rerefons, compon una mena de crònica sobre les vicissituds d'un autor en el seu particular i sovint solidari camí per aconseguir presentar amb èxit la seva obra. Tanmateix, i malgrat haver triat aquest caire, si es vol secundari en la història d'un llibre i absolutament menor en la història de la Literatura (amb majúscula), l'autor aprofita per fer desfilar tot un seguit de vicis, des de la problemàtica personal (les suposades patologies dels escriptors), passant -i no precisament de passada- pels problemes socials, ideològics i lingüístics, per acabar dibuixant de manera ampla tota la maquinària que mou el món de l'escriptura, l'edició, la distribució, la difusió i la crítica tant periodística com universitària; i tot, des de la perspectiva d'un escriptor català de les Illes, que si ja hava de fer front a la neurosi personal i la mundialització aliena i alienada, a la cantonització i a l'esquarterament de la llengua que ha triat per escriure, també ha de fer front a les misèries de la congregació religiosa de la literatura provinciana.

De la queixa a l`anàlisi i la denúncia, amb humor davant els fets particulars i quotidians i amb el dramatisme residual del fet general i històric, López Crespí va desenvolupant la crònica d'una presentació a la qual són convocats no només personatges de tota mena que -un a un i a cor- van mostrant els llautons, sinó també institucions, associacions, grups fàctics i diversa fauna personal i corporativa, amb tot un seguit d'interpretacions gairebé guinyolesques.

Al capdavall, La novella dibuixa un panorama no gens encoratjador com podem veure en algunes cites de les moltes que podríem proposar: "Ni els catedràtics de la Universitat no coneixen el nom dels intellectuals més importants de la nostra Terra" (p. 32); "els companys envejosos... els escriptors frustrats" (p. 9); "la recerca psicòtica de la fama, el protagonisme més descarat, les ressenyes dels crítics servils" (p. 21); "Els editors no comprenen res del que fa referència als problemes dels escriptors" (p. 45); "Quantes vegades no ens ha sorprès comprovar com, en enciclopèdies i antologies, únicament sortien els 'especialistes' en la promoció personal" (p. 101). I etcètera, etcètera.

Tanmateix, tot i aquest panorama, no deixa de ser curiós i encoratjador que la història de la presentació acabi feliçment ("per una vegada tot ha marxat a la perfecció"), malgrat les "misèries de la situació cultural en l'època de la barbàrie". Sembla que l'autor, finalment, s'avé a participar amb humor rabiós en el "carnaval literari", ni que sigui per intentar desemmascarar-lo.

Presentació de l'obra de Miquel López Crespí La novella (Res Publica Edicions, Eivissa, 2002) a la Casa Catalana de Palma (Mallorca) el 21 de juny de 2002.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

diLLUMs d'arts al forn, el logo

Gràcies a Josep Boldó, el col·lectiu diLLUMs d'arts al forn ja disposem de logo. Us agrada?

Categories: literatura

TARD

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 07/11/2017 - 09:30
Escoltes Bill Evans o Chet Baker i no te n'aniries. Mai. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura