literatura

diLLUMs d'arts al forn, trobada de juliol









El passat 1 de juliol, nova trobada mensual dels diLLUMs d’arts al Forn, al Forn de la Canonja de Tortosa, un col·lectiu que no para de créixer amb noves incorporacions que assisteixen per primera vegada a les nostres trobades, que combinen el bon menjar, el bon beure i la bona conversa, amb diverses i variades intervencions artístiques i culturals, dins d’un ambient relaxat i lúdic.En aquesta ocasió batem el nostre rècord amb 52 persones participants que vénen de lloc tan diversos com Vinaròs, Sant Carles de la Ràpita, Alcanar, Amposta, Roquetes, Campredó, Santa Bàrbara, Mas de Barberans, Jesús, Bítem, Gandesa, L’Ametlla de Mar, La Sénia, Tortosa i Equador. Molta gent amb ganes de compartir: .Joan Maria Romaní ens explica que el 4 d'agost es presentarà a Mas de Barberans el llibre "Els cants de les plantes", obra col.lectiva del Taller de Cant Popular del Mas, editat per Cossetània. És el resultat de 2 anys de treball, amb jotes dedicades a 88 plantes, al Mas, al Museu que ens acull i a la cistelleria. Inclou enllaç a un document sonor amb una mostra de tonades i de cants diversos..Carles Molins, que ha vingut amb una bona representació des de La Sénia, ens comenta el funcionament de la Casa de l’Artista en terres de cruïlla. .Àngel Martí ens explica que el 7 de juliol a les 20.00 al Centre d'interpretació de la pesca de l'Ametlla de Mar inauguració de l'exposició SENSE VOL. Quadres de Sefa Garcia fets amb canuts de plomes de gavina, acompanyats de poemes d'Àngels Puente..Sisco Lahosa comenta l’article mensual proposat, publicat al diari ARA el 3 de juny: ¿Quèen fem de la cultura?. L'autor és Isaias Fanlo, escriptor i gestor cultural. Investigador de la Universitat de Chicago.Pilar Marés, de Maestrat viu, ens comenta les activitats d’Estiu literari al Maestrat, entre altres, el club de lectura d’El guardià de les trufes, de Fèlix Edo, el proper 8 de juliol..Robert Garcia Pano ens explica que el 2 d'agost, a les 21:30h, a l'Ermita de Vinaròs, faran la primera actuació de la nova Big Band d'Alcanar anomenada Big Band Band. És un espai on es pot anar a escoltar el concert o a sopar a l'aire lliure amb l'actuació d'acompanyament..Xavier Miró i Jaume Vidal ens porten programes del mónFILMAT, el festival de cinema que té lloc a Amposta fins el 7 de juliol, amb el paisatge com a motor de les pel·lícules. Els acompanya la seva convidada especial d’enguany, Pia Zurita, del Festival de Cinema Equatorià Kunturñawi..Jesús M. Tibau llegeix un fragment del llibre Tenebra, d’Emili Gil, que ens acompanya per primer cop, i un parell de contes del llibre Circ de puces, de Josep Igual..Josep Joan Segarra ens parla de la seva original iniciativa que ja es pot practicar al delta de l’Ebre: Poesia, surf i kaiak  .Joan Ortí, de l’associació Maestrat viu, ens comenta el manifest que es va publicar al Maestrat sobre un tema preocupant: el despoblament..Emigdi Subirats ens comenta que la revista Gèminis, fa seixanta anys, va publicar la primera esquela en català després de la Guerra Civil, en motiu de la mort de Carles Riba, i repartim una còpia de l’article que van publicar. Montse Boldú llegeix un dels poemes inclosos a la revista..Sílvia Panisello, Isabel Laboria i Àngels Puente ens reciten un poema de Zoraida Burgos..També expliquem que, gràcies a la mediació de Mercè Falcó, el 15 de juliol tindrà lloc al Forn de la Canonja un recital tertúlia de Josep Pedrals, sobre el seu llibre Els límits de Quim Porta, que anirà acompanyat d’un sopar al preu de 15 euros, per al qual cal inscriure’s a numenEbre@gmail.com. És a dir, que el juliol hi haurà una doble trobada dels diLLUMs..Com ja és tradició, sortegem regals: gentilesa d’Emigdi Subirats, exemplars de la biografia de Manuel Pérez Bonfill i de la novel·la Històries del paradís, de Xavier Sarrià; i obsequi del Campus Extens de la URV, exemplars del llibre de Zoraida Burgos publicat per la Universitat de Lleida i la URV..Màrius Pont ens recitarà unes quantes jotes dedicades al grup i sobre l’actualitat..Tenim un moment de record per a la gent que ens deixa, i lamentem el recent traspàs de Frederic Mauri..I una de les sorpreses de la nit. Una parella que ha tret el cap al restaurant ha acabat quedant-se al sopar, ha gaudit de la trobada, i fins i tot una d'elles, Maika Gómez, ha acceptat el repte de llegir un poema. I és que no ens cansem de dir que tothom és benvingut, tothom pot participar d'aquestes trobades...També gaudim de les noves pintures exposades al Forn de la Canonja d’Agustí Forner, i del seu tradicional cremat.La propera trobada, aquest cop excepcional, serà el 15 de juliol. Si voleu assistir, aviseu amb la màxima anterioritat possible a numenEbre@gmail.com o a través de les xarxes socials on tenim compte (twitter, facebook, instagram) .Més fotos de la nit en aquest àlbum
Categories: literatura

Xevi Sala trenca el tabú del terrorisme per fer-ne literatura

Vilaweb Lletres - Dm, 02/07/2019 - 21:50

En una cultura literària com la nostra, sovint molt pudorosa (o de vegades poc valenta, segons qui sigui el crític que formula la teoria), la rapidesa amb què ha aparegut No tornaran vius, la nova novel·la de Xevi Sala, és una excepció i un símptoma d’una certa europeïtzació o del retrobament amb la tradició francesa.

Sala, periodista i escriptor, aquesta vegada decideix d’enfrontar-se a un dels nostres dimonis més coetanis i ens presenta el procés de radicalització i islamització d’un grup de nois que acabaran cometent un atemptat. Per a qualsevol lector català serà inevitable de pensar en la cèl·lula que fa dos anys va atemptar a la Rambla, amb un escamot de nois resident a Ripoll, però si la novel·la es tradueix a qualsevol altra llengua pot funcionar igualment bé: un grup de nois accelera la seva transformació mitjançant un procés de captació i radicalització per acabar essent els agents actius d’un atemptat.

Sala explica: ‘Dos anys després dels atemptats de la Rambla i Cambrils, sense oblidar els fets d’Alcanar, que varen colpir tan durament Catalunya, hem tingut moltes respostes a tot allò que va passar. La majoria han arribat del periodisme o de la universitat i també de la policia. Aquesta vegada intento aportar una possible resposta de la literatura, que permet, com en altres països, d’explorar la ficció per acostar-se a la realitat.’

El camí no ha estat gens fàcil. Com a autor, la primera dificultat amb què ha topat ha estat la vida mateixa. ‘La literatura ha de ser entretinguda i és una ficció. La premsa ja ha fet totes les reconstruccions possibles per buscar una explicació, però la literatura també ha de ser un entreteniment i una reflexió’, diu. I explica que l’altra gran dificultat ha estat escriure mantenint el respecte per les víctimes, per totes en conjunt. ‘Hi ha gent que considera que els familiars dels executors dels atemptats també són víctimes. Jo ho veig així. Hi ha molta gent que creu que no i això fa que en qualsevol atemptat acabem comptant menys víctimes de les que realment hi ha hagut.’

Sala en tot moment ha volgut defensar els seus dos oficis: ‘Ara com ara, he escrit cinc novel·les i us puc assegurar que el periodisme i la novel·la no tenen res a veure. El periodisme ha de ser coherent amb la realitat, mentre que la novel·la ha de ser consegüent amb la versemblança. Cal versemblança per a explicar les històries, encara que siguin fets que han succeït.’

I Sala ha fet això, en la seva història. ‘Després d’haver escrit la novel·la hi ha molts interrogants que no tenen respostes. Els experts han fet informes molt aprofundits sobre aquesta cèl·lula, en ambients acadèmics diversos, i tots assenyalen que els nois no van tenir una integració millor o pitjor. Podríem debatre molt sobre què entenem per integració, si el fet que parlin el nostre idioma i portin roba com la nostra ja vol dir que s’han integrat; o bé si hem de parlar de moltes més coses. En aquest cas tothom coincideix a dir que va ser un problema d’identitat: per als avis no practicaven la religió amb prou rigor, però a l’escola eren els moros. Aquesta crisi d’identitat, a més a més de la ràbia per tot allò que passa al front de guerra, els converteixen en preses fàcils per als reclutadors, que busquen aquesta crisi en nois de poc menys de vint anys i fins a trenta, que són el principal planter.’

Una cosa és clara: Sala no vol reconstruir els fets dels atemptats, sinó la manera de fer. ‘Al lector no li és explicat des de Catalunya, però evidentment al lector d’aquí li vindrà al cap Ripoll. Llegit a França, es podria pensar en els atemptats de París, que van tenir un modus operandi similar, en què una colla de nois, alguns dels quals són germans, formen la cèl·lula. No és en cap cas un atemptat de llop solitari’.

Per a nosaltres la figura de l’imam de Ripoll i els seus contactes amb el Centre d’Intel·ligència espanyol (CNI) és una de les claus principals i més misterioses de tota la trama dels atemptats de la Rambla. ‘Considero que tot això és un terreny que pertany al periodisme d’investigació. Saber què va passar correspon a la investigació periodística, però l’imam és una figura molt potent. A la novel·la el mal no es presenta mai de cara, sovint es disfressa i es disfressa del bé. Convivim amb el mal i el fem familiar. La temptació de passar la línia és fàcil per a algú disfressat d’home de fe entre una colla de nois.’

Sala no creu que la crisi econòmica sigui un dels factors que influeixen en la possible captació de joves terroristes. ‘Una de les lliçons que hem extret és que els reclutadors actuen en totes les capes socials. No hi ha un patró homologable per a un jove captat. Per això són difícils de detectar. Costa de lligar aquests fets amb les motivacions econòmiques, perquè molts d’aquests nois tenien feina, nòmina i recursos propis; per tant, la crisi econòmica no és pas un dels factor decisius.’

En canvi, sí que és decisiu el ritme d’alta volada que Sala impregna a la novel·la, una de les marques de la casa, d’un autor que publica cada dos anys o tres, però que cada vegada l’encerta i ens proposa un debat ètic o sobre la memòria. ‘Em guanyo la vida amb el periodisme i per això el ritme de publicació és el que és. Si em guanyés la vida com a novel·lista el ritme seria diferent o potser tindria una crisi creativa, vés a saber. De les novel·les en parlo quan ja són publicades i mai abans.’ De moment toca parlar de No tornaran vius, una novel·la que ens fa ser europeus perquè ens enfronta als nostres tabús a partir de la immediatesa.

The post Xevi Sala trenca el tabú del terrorisme per fer-ne literatura appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

play

Dissabte al matí. Estic escrivint. Escolto com mon fill toca el piano baix a casa de sa iaia. L'amic Brian Cutts em va fer observar fa uns dies que, en anglès, s'utilitza el mateix verb "play" per a tocar un instrument i per a jugar.
Quanta raó!
Categories: literatura

VilaWeb entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Escriptors de sa Pobla

Miquel López Crespí: 'Tot allò que va ser demonitzat per pactar la transició ara és de rabiosa actualitat'


Entrevista a l'escriptor mallorquí i autor del bloc de VilaWeb 'Literatura catalans moderna - Illes'


Per Núria Ventura (VilaWeb)


Miquel López Crespí (la Pobla, 1946). És un dels escriptors més prolífics de les Illes. Amb més de seixanta llibres publicats, ha escrit des de novel·la a assaig, passant per la poesia i la dramatúrgia. Va començar a publicar articles a la premsa balear l'any 1969 i ara està jubilat, però continua actiu, sobretot al seu bloc, 'Literatura catalana moderna - Illes', on gairebé cada dia publica apunts. La temàtica més recurrent tant al bloc com als seus llibres és la recuperació de la memòria històrica de la guerra de 1936-1939, el franquisme i la transició, sobretot a les Illes. Crespí considera que la transició —o 'restauració borbònica', com en diu ell— va ser plena de renúncies d'alguns partits, com ara la lluita per la república o pel dret dels pobles a l'autodeterminació, que actualment han ressorgit inevitablement. És molt crític amb el govern de Bauzá: 'És una espècie de màfia, inculta, anticatalana, antimallorquina i antitot.' Tanmateix, confia que aviat hi haurà un canvi.



—Com que és que vàreu obrir el bloc, el febrer del 2006?

—Amics meus escriptors em digueren que l'obrís. Jo no en sóc molt d'expert en això, només sé penjar els articles, però sí que ha estat una experiència summament útil. En tots els sentits, a nivell personal i a nivell literari.


—Què us ha aportat?

—Molt. Me n'he adonat que em serveix molt com a plataforma literària i de memòria històrica, sobretot de Mallorca. I veig que ha servit molt per rompre el blocatge dels mitjans de comunicació clàssics. A nivell de Països Catalans som més de nou-cents escriptors potser. A les Illes potser n'hi ha més de noranta. Però si et fixes en les planes de cultura dels diaris i les revistes, amb algunes excepcions, sempre solen sortir els mateixos.


—Qui hi surt?

—Els escriptors lligats al poder polític, al poder econòmic o acadèmic. Les tribunes estan una mica copades. I això no va lligat amb la qualitat de les obres. No té res a veure. Pot sortir un escriptor que es faci famós en dos dies perquè té tots els poders fàctics al seu servei però que la qualitat del que escriu sigui minsa. El control de les pàgines literàries de les revistes i els diaris no té res a veure amb la qualitat de les obres. Des de fa molts anys que amb els companys escriptors sempre tenim la mateixa conversa: 'He enviat la novel·la a la redacció i no ha servit de res'.


—I quina funció hi fan els blocs de VilaWeb aquí?

—L'aparició dels blocs a VilaWeb romp per primera vegada a la història el bocatge dels mitjans. Ja no és el comissari de torn qui decideix quina novel·la surt i quina no. Ets lliure de publicar els comentaris que vulguis, pots publicar alguna crítica que t'hagin fet, pots explicar la història de l'obra literària, etcètera.


—I heu pogut interactuar amb els lectors?

—Sí, qualsevol lector et pot dir que li ha agradat la novel·la, et pot preguntar què significa alguna cosa del text i li pots contestar. També se'ls pot aconsellar sobre on trobar un llibre, perquè no totes les obres que es fan es poden trobar a les llibreries.

I una altra cosa molt important dels blocs és que quan hi ha un acte cultural també ho pots explicar. En la presentació dels llibres que tenen el suport del govern darrere, l'escriptor no ha de fer res. Els criats del Departament de Cultura fan la feina d'organitzar la presentació. Però la resta d'escriptors han de fer la feina d'enviar les invitacions i organitzar-ho tot. En canvi, amb el bloc hi pots explicar que fas la presentació i aviat has acabat la feina. Són moltes les funcions d'un bloc a VilaWeb!


—A les vostres obres, la temàtica que hi predomina és la qüestió de 1936-1939 i la transició.

—Jo sempre he fet teatre i poesia, però fa uns quinze anys em vaig aficionar a fer novel·la i vaig començar fent-ne d'històrica. Proa em va publicar 'El darrer hivern de Chopin i George Sand', després El Gall em va publicar 'Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera' i d'altres. I com que el meu pare va ser un presoner republicà que va venir aquí després de la guerra, en un moment em va començar a interessar la memòria històrica de la guerra civil. Una de les darreres coses que he publicat ha estat sobre l'expedició del capità de l'exèrcit de la República Alberto Bayo. I n'he fet uns quants més al voltant de la guerra. I a banda d'això, fa uns anys també vaig optar per analitzar literàriament la vida dels guanyadors: els intel·lectuals feixistes mallorquins i anticatalans com el Llorenç Vilallonga.



—Què us inspira, d'aquesta època?

—La història està molt lligada a la meva vida particular. El meu pare va estar a un camp de concentració. I després a tot Mallorca encara es respira aquell ambient en alguns llocs. Els nacionals falangistes van matar unes tres mil persones, que és una proporció bestial si es té en compte la població que hi havia. Això condiciona un poble per molts anys. És una cosa que està lligada a la nostra vida quotidiana. La gent de la meva generació encara recorda com van anar les coses. I amb la recuperació de la memòria històrica encara més. Durant la transició aquests temes no anava bé tractar-los perquè s'havia arribat a una mena de pacte per oblidar la guerra i la repressió. Però ara hi ha moltes organitzacions de recuperació de la memòria històrica. Tot aquests temes ara surten a la llum, després de quaranta anys de silenci.


—Justament el darrer llibre que heu publicat és 'Els altres comunistes i la transició'. Què hi expliqueu?

—Ja he fet força llibres al voltant d'això, que jo en dic 'restauració borbònica'. Però van ser llibres una mica gruixuts i ara Lleonard Muntaner m'ha publicat aquest llibre que és més sintètic. És una espècie de diccionari. Parla de totes les claudicacions dels partits del règim en els temps que van pactar amb el darrer president del 'movimiento nacional', l'Adolfo Suárez. La voluntat és deixar constància de totes aquelles claudicacions, com per exemple l'abandonament de la lluita per la república, de la lluita per la memòria històrica, la criminalització de la lluita pel dret dels pobles a l'autodeterminació, expressament prohibida i signada l'any 1978, etcètera. Tots aquests temes que van ser demonitzats i amagats pels que van pactar la transició amb el franquisme, són ara de rabiosa actualitat.

I no parlem del Principat. Un milió vuit-centes mil persones al carrer, gairebé tots els alcaldes cantant els segadors al Palau de la Generalitat, tretze mil castellers cridant independència a Tarragona… La transició es va fer per evitar una mica tot això i després de quaranta anys tot ha rebentat. Avui en dia la crítica als pactes de llavors és una cosa normal i assumida. Fins i tot el Partit Comunista fa crítica i autocrítica.


—Quin paper creieu que fa el govern de José Ramón Bauzá?

—A això no se li pot dir govern. Això és una espècie de màfia, inculta, anti-catalana, anti-mallorquina i anti-tot. És la gent més inculta que hem tingut mai al govern de la illes. Fins i tot en Biel Canyelles, un antic president del PP condemnat pels tribunals, era més normal que aquesta fera anti-catalana que tenim. Això no té nom.


—Però darrerament hi ha una reacció.

Sortosament. Sobretot dels docents. L'any passat per aquestes dates hi va haver una manifestació de més de setze mil persones, tots vestits de verd. És la manifestació més gran que hi ha hagut a la història de Mallorca. És un equivalent a les manifestacions que hi ha hagut a Barcelona, en proporció. Això ha acabat amb una victòria del poble mallorquí i dels docents perquè el TIL ha estat anul·lat pels tribunals.


—Quina perspectiva de futur teniu? Sou optimista?

—Esperem que l'any que ve ens puguem llevar aquesta llosa. Sí que sóc optimista perquè si hi hagués una unió d'esquerres podríem fer fora el PP. Aquest partit sempre va unit i si s'ajuntés tota l'esquerra es podria guanyar, com ja ha passat altres vegades.

Ara hi ha un projecte interessant que és la unió de tothom a Més per Mallorca, que aglutina el que era el PSM, ERC i Iniciativa Verds, a més de nombroses organitzacions dels pobles. Això és una esperança que tenim per unir les forces d'esquerres i no anar dispersos.


—A quina de les vostres obres hi teniu més estima?

—Mira, la darrera novel·la que he publicat m'ha agradat molt. Es diu 'Caterina Tarongí' (Llaonard Muntaner) i n'estic molt content. Els amics em diuen que me n'he reeixit una mica. Del que es tracta és de conjuntar la repressió de la guerra feixista amb la repressió del segle XVIII als xuetes mallorquins. Aquí hem tingut sempre aquest problema que s'ha dissolt en els darrers anys, de menysteniment dels mallorquins descendents dels jueus conversos a la força el segle XIV. Caterina Tarongí és la darrera noia xueta cremada viva per la inquisició, però la protagonista de la novel·la és una mestra republicana descendent de na Caterina Tarongí, que es troba amb uns problemes similars. Segles després, es troba amb la repressió contra els republicans. VilaWeb (10-X-2014)


Categories: literatura

CERVANTES I ELS EVANGELIS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 01/07/2019 - 13:38
En un article interessant sobre la misèria i les dificultats de Pío Baroja durant la Guerra Civil espanyola, topo amb aquest paràgraf en què surten a escena Eugeni d'Ors i l'ombra allargassada de Cervantes o el Quixot com amulets del nacionalisme cultural espanyol o espanyolista: No ayudó precisamente la publicación en España de una recopilación de textos que (seguramente titulada por el editor Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

personatges dela batalla de l'Ebre 11/16 Xose

L'any 2018, en motiu del 70 aniversari de la batalla de l'Ebre, Ebrejocs va publicar el llibre Ebre, relats d'una batalla, on 16 autors/es van escriure relats basats en 16 personatges de ficció, d'ambdós bàndols i de tots condicions. Jo, com a nota discordant, vaig escriure 16 microcontes basats en aquests personatges, que aniré publicant cada setmana amb l'etiqueta batallaEbre..























XOSÉ“Quants riures de ton fill pots perdre’t en dos anys?” Sigui quina sigui la resposta, sempre és massa. Dos anys de guerra que no entèn des de que el mobilitzaren, sense una explicació raonable que tampoc va demanar. Les coses són com són, suposava, i el camí sols avança endavant. Però cada cop és més lluny de casa, cada cop recorda amb més esforços el riure del seu fill. En aquesta hora es gira una mica de vent, càlid i abrasador –res a veure amb el que bufa a la seva Galícia natal-, i que tot just el despentina.
Categories: literatura

De Guifré el Pilós als llaços grocs, el catalanisme historia els seus símbols

Vilaweb Lletres - Dg, 30/06/2019 - 21:50

De les quatre barres amb la sang de Guifré el Pelós al llaç groc, passant pels Segadors. Quaranta-vuit símbols del catalanisme ja tenen la seva història gràcies a l’esforç fet aquests darrers dos anys per un equip d’historiadors i documentalistes encapçalat per Daniel Venteo i gràcies a Enciclopèdia Catalana, que ha triat aquesta temàtica per al seu nou llibre de gran format. Amb aquesta publicació continua sense perdre ni un punt del rigor historiogràfic però posa els punts sobre les is en una qüestió que últimament ha estat constantment damunt la taula del debat a casa nostra.

Joan Ricart, del grup editorial, explica que ‘aquest llibre s’emmarca en la gran sèrie d’obres d’Enciclopèdia dedicades a història del país i, tot i que sabem que el tema està inflamat, hem fet una aportació historiogràfica, rigorosa i serena, de l’època medieval fins als nostres dies, buscant l’aportació d’historiadors especialistes en cada època per tal que el llibre tingui una doble línia: poder veure com evoluciona la simbologia del país al llarg del temps, però també veure com naixia i evoluciona cada un dels quaranta-vuit símbols seleccionats. El savi Joan Francesc Mira hi aporta el complement antropològic, per explicar que tots els símbols són dinàmics i polisèmics, i ens ajuda a entendre que aquesta aportació va molt més enllà del moment actual. A més a més s’ha pogut combinar amb imatges i documents que provenen dels grans arxius i de la documentació més heterogènia, perquè la voluntat era de complementar l’obra tant com poguéssim’.

Enciclopèdia n’ha editat dos mil exemplars, que es posen a la venda sobretot de manera directa i amb pagament a terminis. ‘És un llibre de referència del punt de vista historiogràfic i confiem en el públic que sol comprar aquests productes i que agraeix el format gran amb els documents presentats en tota l’esplendor, que fins i tot permeten de llegir-los. En aquest cas un dels fets importants és que hem fet una aportació seriosa i ambiciosa ja en la mateixa selecció: no volíem fer un diccionari de símbols, sinó una reflexió seriosa i particular.’

Daniel Venteo és el director de l’obra i afirma que ‘hi hem estat treballant durant aquests darrers dos anys. Primer que havíem de conceptualitzar l’obra, que per si sol ja era un desafiament. No volíem fer diccionari i havíem de decidir el criteri pel qual, de tots els que hi havia al llarg dels mil anys d’història del país, escollíem aquests quaranta-vuit símbols. N’hi ha que tenen plena vigència, com poden ser els símbols oficials de la Generalitat i alguns altres que han desaparegut però que pensàvem que hi havien de ser per què havien significat abans o per l’articulació del discurs. Llavors va venir la fase de conceptualització i recerca documental, amb un valor afegit per a l’obra i per a totalitat de la sèrie, que és que, dels més de 750 documents que acompanyen el llibre, el 40% són inèdits. Aquest també és un dels relats del llibre, i possiblement un dels més importants juntament amb el relat que es fa als estudis introductoris, la història de la simbologia política catalana, i una segona lectura amb els quaranta-vuit símbols que proposen, fins al present, des de Guifré el Pilós, els documents sobre el qual arriben fins a final del XX. En el cas dels desapareguts, el relat es tanca quan el símbol desapareix: per exemple el cas de les cintes grogues del 1705 o el del Panteó de Catalans Il·lustres en què es volia reconvertir la capella militar de la Ciutadella i de què ja no se n’ha parlat mai més. Allò que hem volgut fer és la primera aproximació de la simbologia política catalana al llarg de la història.’

El volum gaudeix de texts d’Agustí Alcoberro, Jordi Casassas, Giovanni C. Cattini, Joan B. Culla, David Martínez Fiol, Joan Francesc Mira, Josep Pich Mitjana, Josep Maria Salrach i el mateix Daniel Venteo. Amb aquesta selecció es pot dir que pràcticament tots els corrents historiogràfics del país hi són representats, cosa que tampoc no és fàcil. ‘És un dels valors afegits; efectivament, volíem que aquests corrents historiogràfics s’hi veiessin reflectits per mostrar que aquesta no és una lectura única, sinó plural.’

I és clar, en una obra com aquesta s’havien de prendre riscs i un ha estat el d’incloure el llaç groc, tota una decisió important perquè encara no ha passat prou temps per a poder considerar-lo històric. ‘Però no podíem defugir el desafiament en una obra com aquesta. El referèndum o el llaç groc, no sabem quin recorregut tindran, però per la Catalunya del 2019 són un símbol indiscutible’, assegura Venteo. I, de fet, si es mira les moltes transformacions que ha tingut, com per exemple l’adaptació del símbol de la resistència de les pel·lícules de Star Wars en llaç groc, veurem que hi ha tota mena d’interpretacions possibles.

En aquest sentit, l’obra és molt interessant per a veure aquesta evolució dels símbols i com es construeixen i es reinterpreten. Així, per exemple, les quatre barres i el seu mite és relativament recent (d’uns cinc-cents anys, quan en realitat els fets a què es refereixen superen el milenar d’anys). ‘Però és que les quatre barres es poden interpretar de moltes menes, per exemple els barrots d’una presó on hi ha un lluitador independentista empresonat o l’au fènix dels anys vuitanta emprat per l’extrema dreta de Cedade per seduir la dreta local, per exemple.’

Això fa que als responsables de l’obra els sigui molt complicat de triar algun dels quaranta-vuit símbols inclosos: Guifré el Pelós, la llengua catalana, la Senyera, el Canigó, l’Església, el Monestir de Ripoll, el Monestir de Poblet, el Monestir de Santes Creus, el Monestir de Montserrat, Barcelona, la Generalitat, Sant Jordi, el Corpus de Sang, Pau Claris, Els segadors, la República, la premsa escrita, El cant dels ocells, les cintes grogues, el Fossar de les Moreres, l’Onze de Setembre, la Bandera de Santa Eulàlia, Rafael Casanova, la Ciutadella de Barcelona, el timbaler del Bruc, la sardana, els castells, l’au fènix, el Panteó de Catalans Il·lustres, el Pi de les Tres Branques, l’Estelada, la Mancomunitat, el Barça, les Quatre Columnes de Montjuïc, Francesc Macià, El cant del poble, l’estatut d’autonomia, Pau Casals, el més petit de tots, Lluís Companys, Josep Tarradellas, Jordi Pujol, Òmnium Cultural, l’Estaca, la careta de la llibertat d’expressió, el Primer d’Octubre i el llaç groc.

Ricart explica que, ‘independentment dels símbols elegits, darrere de cada gran llibre que fem nosaltres intentem crear una aportació cultural nova i fer-lo com més bé millor, reunint grans equips per fer grans projectes, i hi continuarem, perquè és la línia de la casa.’

The post De Guifré el Pilós als llaços grocs, el catalanisme historia els seus símbols appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - (XXVII) - Era arribada l´hora de partir

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - (XXVII) - Era arribada l´hora de partir


Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora. (Miquel López Crespí)


Era arribada l´hora de partir. Havia estat una experiència inoblidable malgrat que no hagués pogut solucionar cap dels problemes que em rosegaven per dins. El quadern per a escriure els contes, els records, el començament d´una novel·la, restava en blanc. Tan sols quatre burots a la primera pàgina palesaven l´esforç per pouar en el meu interior. Les preocupacions pel futur, el patiment pels problemes de la família, la dèria per la política, l´enyor dels amics del grup Nova Mallorca, no havien deixat que em concentràs com pertocava. Fins i tot la lectura m´era difícil i qualsevol cosa em distreia. Ben igual que al col·legi, quan no podia seguir les explicacions dels professors pels mateixos motius: estar sempre en una altra dimensió del temps i l´espai. Com si no fos d´aquest món, com si visqués en una galàxia paral·lela, enmig de mil històries que a ningú no importaven.

La padrina Martina anà a la recepció a pagar el que devíem. N´Antoni ens atengué com de costum, amablement. “Esper que tornin aquest Nadal per veure la Sibil·la. Si volen quedar-hi a dormir basta que m´ho diguin un parell de dies abans. A l´hivern, ja ho saben, sempre tenim habitacions disponibles”.

Anàrem a la cuina que havíem llogat, a recollir els queviures sobrers. La majoria de paquets que havíem portat estaven intactes. El formatge maonès just era començat. En vaig fer un bolic per lliurar-lo a mestre Nofre Crespí. Tot era en perfectes condiciones i si no el volien vendre al bar el podrien lliurar al pastor, en Felipet.

Mancaven unes hores per a agafar la camiona fins a Inca. I, després... el tren fins a Palma!

Al bar hi hagué tristesa. Era evident que ja formàvem part de la família. Havíem compartit tants dies! Les xerrades a la nit, quan diluviava o nevava de forma contínua eren presents en l´acomiadament. Mestre Nofre i na Margalida deixaren el que feien rere el mostrador per romandre al costat nostre. Madò Juliana es netejava les llàgrimes que li queien, abundoses, per les galtes.

Moments abans, aprofitant que la padrina parlava amb na Margalida, m´havia apropat a la cuina per dir a madó Juliana que m´encalentís un poc d´aigua per fer el beuratge amb les herbes del vell combatent republicà. Li vaig dir que era un antic medicament per si em marejava en el viatge. L´amic Ferrer em digué que l´efecte tan sols es notava al cap de trenta minuts i, en algunes ocasions, trigava una hora o més. Malgrat que m´havia explicat que la reacció era segura, jo no ho tenia gens clar: eren massa anys de visitar mèdiums i curanderes de bracet de la padrina, herboristeries de Palma, Inca i Manacor, i mai no havia estat testimoni de res que em fes creure en efectes sobrenaturals.

Tanmateix no m´era cap problema provar d´endevinar el futur provant la màgica metzina. Què em podria fer? No res. Com prendre un cafè o, si tenia cap propietat especial, adormir-me, talment hagués pres una tassa de valeriana, única herba que havia comprovat que tenia efectes reals.

Queia una brusca finíssima que et penetrava fins al moll dels ossos. Per això havíem estat esperant la camiona a l´interior solitari del bar. En Felipet pasturava les ovelles pels camps del costat de la Font Coberta i en adonar-se que marxàvem vengué a acomiadar-se. Dos guàrdies civils esperaven també el moment de davallar fins a Inca. Margalida els serví un cafè amb llet amb unes ensaïmades. Vendria algú més? Com de costum, a l´hivern, molt poca gent pujava en la camiona fins al santuari. Pedrona, l´al·lota que cada dia portava els productes del forn des d´Inca romania a recer, a la sala gran del bar, esperant l´hora de tornar al poble. Es fregava les mans al costat de la foganya que en Nofre encenia ben d´hora.

En aquelles èpoques de l´any hi compareixien alguns turistes en cotxes de lloguer; més que visitants emprant el transport públic. A començaments dels seixanta començava a haver-hi alguns Seats 600, el vehicle de moda i que era l´orgull dels primers mallorquins que superaven econòmicament la dura postguerra que, a poc a poc, s´anava deixant enrere.

Hi hagué les paraules rituals d´acomiadament, la promesa de tornar per Nadal a sentir la Sibil·la com de costum. Feia poc temps que esperàvem. El conductor de la camiona tocà un parell de vegades el clàxon indicant que ja era hora de marxar. Els guàrdies civils hi pujaren primer, amb els seus grans mosquetons i, sense dir res, s´instal·laren al darrere, tot continuant la conversa. L´accent andalús en delatava la procedència. Comentaven que no tendrien vacances fins a l´estiu. Un dels guàrdies havia tengut un fill a Granada i tenia ganes de conèixer-lo. L´altre el provava de convèncer que fes venir la família i així els podria veure cada setmana, quan lliuràs en el servei.

La xerrameca dels civils no m´interessava. Vaig ajudar la padrina a acomodar-se en un seient del davant, prop de na Pedrona. Jo no podia anar al darrere: em marejava. Si no anava prop de xofer vomitava. L´únic que em permetia fer viatges en cotxe o en camiones era situar-me en els primers seients podent veure la carretera. Com si fos jo mateix que manàs el vehicle.

Quan el conductor engegà el motor, i mentre fèiem la volta per la plaça dels porxets, encara vaig ser a temps de veure com madò Juliana, mestre Nofre i na Margalida ens saludaven. Els diguérem adéu igualment, entristits, i, en tombar cap a la sortida de la plaça, desaparegueren de la nostra visió.

Havien estat unes setmanes profitoses. Malgrat que el meu quadern romania en blanc, el temps de reflexió em situava en una posició millor per a afrontar el futur. Em sentia més unit a la família, a la seva història. Havia aprofundit molt més en la situació patida pels padrins i els pares. Era com si una poderosa escombra hagués netejat cendres, el record del col·legi.

Sortint per l´arc d´entrada a la plaça, fent una ullada final a l´abeurador, a la impressionant façana del santuari, contemplant la meravella dels porxets, l´efecte de les herbes que m´havia lliurat el vell republicà començaren a fer efecte. De quin món ignot de les selves de Veneçuela procedien? Quina tribu amagada en els racons més allunyats dels boscos havia creat aquella eina meravellosa per a indagar el fons de la ment? Imaginava segles de coneixement de la natura, les plantes, la força medicinal de determinades herbes: conèixer les propietats de les fulles d´aquell arbust, la rel de curiosos arbres que donaven fruits capaços de transportar-te enllà de l´estret redol de les cabanes de palla. Per quins motius moltes de les recomanacions de les curanderes no funcionaven? No coneixien les metzines fetes pels habitants de les àmplies planures americanes, els supervivents amagats a les coves de les més altes muntanyes? D´on neix aquest coneixement inexistent a les nostres contrades? Possiblement, en segles anteriors, abans del naixement de la medicina moderna, del negoci que avui dia representa guarir malalts, també hi hagué homes i dones especialitzats a trobar a remeis casolans.

Però feia temps. La Inquisició portà a les fogueres bruixes i curanderes acusades d´heretgia, de contactes amb el diable. Sota el poder de la creu es convertí en fum el vell saber de les generacions antigues. Les cases dels estudiosos, dels coneixedors de les propietats de plantes i constel·lacions, foren cremades ben igual que els seus propietaris. Masses incultes manipulades per agents de l´aristocràcia i el clergat entraven a degolla en el call dels jueus, tallaven el cap a homes i dones, feien grans foguerons amb els llibres trobats a les cases.

A Veneçuela encara no han arribat els conqueridors. És molt abans de la construcció d´edificis de pedra, de la divisió de la societat entre els que treballaven la terra i els que pensen i inventen déus al capdamunt de gegantines piràmides bastides a força de fuetades i treball esclau. Som a una societat de pescadors i caçadors. Es surt a caçar i es reparteix el producte entre els components de la tribu. Ja tenen flabiols i rudimentaris tambors. L´al·lotea juga, nua, per l´interior de la gran cabana comunal. Després de l´àpat hi haurà un lliurament col·lectiu de les misterioses herbes aromàtiques. Satisfetes les necessitats essencials del dia, arriba l´hora de viatjar més enllà del tancat espai on la tribu sobreviu d´ençà mil·lennis.

El soroll grinyolaire del vell motor, el seu ritme monòton i cansat, ajudava a condormir-me. L´interior de la camiona semblava un espai separat del temps. Les respiracions entelaven els vidres. Augmentava el ruixat. La pluja intensa i la boira que cobria els camps no et deixaven veure res. Tan sols arbres fugissers que esdevenen fantasmes fonedissos. El ressò dels trons en la distancia feia encara més impressionant el viatge de retorn.

Notava que, progressivament, anava perdent la consciència i m´embarcava en un espai prou conegut. Com en els viatges a l´interior del cambril de la Verge. Una pèrdua de contacte amb la realitat que m´envoltava, una immersió dins l´Ignot. Talment una selva poblada d´arbres altíssims, una exuberant vegetació en la qual t´havies d´obrir pas a cop de matxet.

Em veig a casa, reunit amb la família, parlant del meu futur. El pare no troba cap altra solució que portar-me al taller, comprovada la meva insistència a no tornar al col·legi. Em matriculen en una acadèmia particular confiant que pugui anar acabant el batxiller. Durant anys, abans d´anar al servei militar, visc tranquil ajudant la família. El taller de cotxes necessita una persona per anar i cercar els vehicles, encarregar-se de la compra de materials, portar l´administració. Em sent útil. Estudio per lliure. A vegades, pel juny, he suspès alguna assignatura. Però sense presses, ajudat pels professors de l´acadèmia, puc acabar el batxiller. Els professors són persones d´un fort tarannà antifranquista. Ho sé de seguida en comprovar com i què expliquen a les lliçons, com tracten la història, la importància que donen a determinades qüestions. Ens parlen de la rebel·lió d´Espàrtac, la guerra de les Germanies i els Comuners de Castella. La colonització d´Amèrica és definida com a genocidi. De la guerra civil, poques coses; encertades insinuacions. Not que tenen una mica de por, per si de cas hi ha entre nosaltres el fill d´algun falangista que els pugui denunciar. Però resta evidenciada la tasca pedagògica del règim republicà, la construcció d´escoles, l´aprovació del vot a la dona... I, el més important, em puc retrobar novament amb els amics del grup Nova Mallorca. Els dissabtes ens trobam amb Pep Balaguer, l´especialista en històries sobre la Segona Guerra Mundial, Salvador Tries i Sebastià Terrades que, malgrat que el grup ja s´ha dissolt, continua inventant estranys ginys per a fer propaganda contra el règim quan es donin les circumstàncies adients. És l´inventor d´un curiós aparell que, fet amb unes molles i unes fustes, situat al terrat d´un edifici, és capaç de llançar desenes de fulls volanders al carrer sense que la policia et pugui trobar. El sistema funciona mitjançant una corda i una cigarreta: s´encen la cigarreta al costat del cordill; mentre es va consumint la corda et dóna temps a fugir del lloc de l´acció. Quan el caliu arriba fins al fil, aquest es romp i les molles expulsen els fulls arreu.

Els dissabtes són els nostres dies d´acció. Ens uneix la dèria d'avançar en el coneixement de la situació del poble. Ens reunim amb altres companys que s´han afegit a la colla en el Bar Nilo de les avingudes, en el Cristall, en el Niza. Inventam enquestes fictícies per poder entrar a les cases i comprovar quina és la situació de les famílies més desvalgudes. Anam a Son Gotleu, el Molinar, el Puig de Sant Pere, la Calatrava, les barriades de Son Serra, Son Roca, la Vileta, Son Rapinya. Els demanam quina és la situació del suministrament d´aigua, si estan satisfets amb el transport públic, si hi ha rates, si troben a faltar cap servei essencial, si les escoles són prou eficients. Pens a elaborar articles per a Ràdio Espanya Independent si puc treure les conclusions adients.

Un sotrac inesperat em fa sortir per uns instants de l´estat letàrgic on em trob, del món dels somnis on es desenvolupa la meva vida. El conductor ens indica que el motor necessita aigua. S´ha encalentit massa. Amb la mirada enterbolida, llevant el tel del vidre amb la mà, veig el carrer principal de Caimari tot desert. El xofer entra a un bar il·luminat amb uns gèlids tubs de neó. Pel costat de la camiona passa un al·lotell amb un sac damunt el cap per a protegir-se de la pluja. Ens miram de fit a fit. Juganer, em fa quatre jutipiris amb les mans davant el nas. Jo també li trec la llengua i fuig rient-se de mi.

Quant de temps estam aturats a Caimari? No ho sé. Crec que el conductor ha aprofitat la parada per a fer un tallat. Els guàrdies civils també surten a estirar les cames. Però el fred i la pluja els fan pujar novament al vehicle.

Esperam a poder continuar el viatge. La padrina, en veure´m adormit, m´ha posat l´abric damunt l´esquena i, instintivament, sent que una calentor vivificadora s´apodera del meu cos.

El sol ha desaparegut rere els gegantins arbres de la selva. Se senten tambors i una tonada desconeguda. On sóc? Pensava que érem a l´interior de la camiona, anant cap a Inca. Imaginava que ens havíem aturat un moment a Caimari per a posar aigua al motor del vell vehicle que cada dia fa el camí Inca-Lluc. Potser m´he errat. Com si no sabés qui sóc, d´on vénc, cap on anam. Al final del camí, en la llunyana distància, distingesc una clariana, una gran cabana on la gent, envoltant una foganya, beu un estrany beuratge i toca uns primitius instruments musicals: carabasses amb llavors, tambors fets amb la pell de diversos animals, petxines marines que parlen. Joves índies completament nues i que només porten sofisticades polseres i plomes que els adornen la llarga cabellera cantussegen melodies sorgides del fons dels segles. Lentament m´aprop al portal de la gran casa col·lectiva. En veure´m m´assenyalen un lloc al costat del foc i m´ofereixen el mateix que beuen. Una jove de resplendents ulls verds fa una inclinació amb el cap i pronuncia paraules que no entenc.

La gent em fa lloc i somriu. Tots plegats ens submergim en els nostres somnis respectius. L´efecte de les herbes ens transporta a fantasmals reialmes mai assolibles en una altra situació. En la meva ment es confon el ritme dels tambors i els flabiols fets de canya amb el soroll del motor de la camiona que es posa novament en marxa. Vull aferrar-me a algun lloc concret i no puc. Ara ja és impossible tornar a un estat anterior, als moments d´abans d´ingerir el beuratge. La força d´aquest líquid misteriós m´ha transformat i no puc controlar la consciència. És com si algú hagués sortit del meu cos i marxàs a velocitat vertiginosa sense que pugui agafar-lo, fer que retorni a l´interior de la meva sang. Talment veure córrer el torrent de sant Miquel a una velocitat inusitada. Com aturar la força desfermada de les aigües? M´adon que els anys passen al meu davant a la mateixa velocitat. De cop i volta m´arriba una citació oficial per anar a fer el servei militar. Dos anys inútils a Cartagena on ens ensenyen a matar, a manejar les armes, a disparar contra un hipotètic enemic que vol destruir Espanya. Desfilades, crits guturals de sergents sense ànima. I, un dia, em trob dins d´un vaixell regressant a casa.

Li explic al pare que he trobat feina a una llibreria de Palma. Em paguen bé i el treball és més descansat que el del taller. Li not una brillantor als ulls. No s´esperava aquesta sobtada ruptura. S´havia fet a la idea que seria el continuador de la saga familiar. El negoci de pintura rutllava a la perfecció i la meva vida restaria assegurada per sempre si el continuava portant fins a la jubilació. Però no em retreu res. Accepta la meva decisió i em desitja sort.

Començ a fer feina enmig de llibres. A la nit, una hora abans de tancar el negoci, amb el propietari i els clients afeccionats a fer tertúlia literària, encetam animades converses on comentam les darreres novetats. Hi compareixen clients de totes les tendències ideològiques i polítiques. Josep M. Llompart, l´home que m´obrirà els ulls en referència a la cultura catalana contesta, burleta, a les enverinades afirmacions de Cristóbal Serra contra la vàlua de la nostra literatura. Hi ve a comprar llibres Xim Rada, el director de la secció de Cultura de Diario de Mallorca, que, amable, em diu que comenci a escriure-hi cada setmana.

Xim Rada em demana algunes crítiques i opinions sobre la literatura d’Amèrica Llatina, el famós boom de la novel·la llatinoamericana, i, també, sobre novetats catalanes i espanyoles del moment. Ara, després del maig del 68, està de moda el freudomarxisme i l’estudi d’alguns pensadors "heretges" com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Són anys de descobriments intel·lectuals i de debats apassionats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessen Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que hem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre d’albirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encercla. M’interessen els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marshall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estan de moda.

Em deman si he descobert el meu autèntic camí. Em trob bé entre llibres, comentant les darreres novetats, participant a les tertúlies de l´horabaixa, escrivint a Diario de Mallorca. Not que, dins meu, de forma completament espontània, es van acumulant multitud d´experiències que, a poc a poc, es concretaran en les meves primeres narracions, els primers llibres. Com oblidar el coneixement, les xerrades literàries i polítiques amb Damià Huguet, Josep M. Llompart, Jaume Fuster, Gregori Mir, Damià Ferrà-Pons? En el fons corca dins meu un cert sentiment de culpabilitat per haver abandonat el taller del pare i l´oncle. Sé que ells restaven feliços si em tenien al costat. La meva presència els donava un cert sentiment de seguretat. Tots els homes de la família fent pinya, fent feina plegats! Però no ignor que la meva vocació es va definint. Indubtablement, el món de les lletres m´estira amb una força que jo no puc dominar. El sou de la llibreria juntament amb el que guany amb les col·laboracions a la premsa em permet una certa independència personal. A partir d´aquell instant començaran les primeres relacions amoroses, el lloguer d´un pis en un cèntric indret de Palma. Començ a entendre l´origen dels meus problemes amb el col·legi i els professors. Totes les meves dificultats d´adolescent venien precisament d´aquesta dèria interior que em feia anar en una determinada direcció. I aquesta direcció era, sens dubte, la literatura.


Categories: literatura

Els polítics professionals: sous i cadiretes

Els polítics cobren molt bé. Jo diria que cobren massa bé per la mala gestió que en general fan dels doblers de la ciutadania. Allò que cobren en nòmina per una dedicació exclussiva a un poble petit (2.703 euros per 14 pagues) triplica els salaris mitjans d'un treballador o treballadora de l'hoteleria a Balears. Què no farà un polític d'un poble gran, o d'una institució com el Consell o el Parlament ? (Llorenç Buades)


Alguns polítics diuen que s'han de dignificar els seus sous i en canvi en parlen ben poc de pujar el salari mínim dels seus representats.


Per Llorenç Buades Castell, coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)



Els i les votants i també els i les abstencionistes mereixen dignificar els seus sous, però els polítics i les polítiques solen acostumar-nos a lluitar contra les tendències inflacionistes de l'economia que s'expressen gairebé sembre en els salaris del "cabrum". Els salaris dels polítics,o els dels empresaris, eés ben curiós que mai no tenen efectes inflacionistes. No sé massa bé com s'ho fan.

Els polítics cobren molt bé. Jo diria que cobren massa bé per la mala gestió que en general fan dels doblers de la ciutadania. Allò que cobren en nòmina per una dedicació exclussiva a un poble petit (2.703 euros per 14 pagues) triplica els salaris mitjans d'un treballador o treballadora de l'hoteleria a Balears. Què no farà un polític d'un poble gran, o d'una institució com el Consell o el Parlament ?

Aquesta situació explica les baralles per les cadiretes dins les formacions polítiques, perquè a més dels sous és sabut de tothom que a la política hi ha "bufandes", comissions, i moltíssims de regals per allò de quedar bé (n'hi ha que engreixen porcs a l'efecte i que per Sant Martí els dediquen als polítics de torn per tal que es recordin d'ells en les subvencions). És com un ciri a la Sang, però de xulla, sobrassada i carn magre, que sempré és més agraïda que el fum de l'espelma que es posa a la memòria del sant . I l'economia submergida, els doblers en negre, també formen part del patrimoni dels polítics. Però aquests no existeixen. No passen de la presumpció, i els jutges solen actuar a favor de la realitat social que com sabem s'expressa en les institucions i en els càrrecs (casos que prescriuen, fets no demostrables, etc..). I és que la justícia en aquest Estat no emergeix de la voluntat popular, perquè la democràcia s'atura davant la possibilitat d'elegir els jutges.

En hoteleria el cost salarial mitjà és de 7,98 euros, en transport i emmagatzematge de 13,01 euros, en immobiliàries i lloguer de 11,44 euros, en educació de 15,93 euros, en activitats sanitàries de 15,26 i en altres activitats socials de 10,57 euros, però un polític per assistir a un ple pot cobrar moltíssim, com a Inca on la Pujada de 650 a 1.000 euros per l'assistència al ple, que rebran els quatre portaveus municipals d'Inca.La resta de regidors cobraran 650 euros per assistència als plens, que es faran el darrer divendres de cada mes.Les dietes per assistir a un Ple a Campos es fixen en 700 euros nets l'alcalde i 400 la resta d'edils i la mateixa quantitat per assistència a cada comissió informativa, junta de govern i a sessions.Cada regidor de Manacor, ja sigui un de l’equip de govern sense dedicació parcial o tots els nou de l’oposició, percebran 1000 euros per assistència a cada ple.A Llucmajor els regidors sense dedicació, que pel concepte de plens i comissions cobraven 380 euros al mes, ara cobraran 600 euros per assistència al Ple i altres 200 per comissió informativa «fins a un import màxim mensual» de 1.000 euros.Els regidors de Maó cobraran 363,35 euros per a assistir als plens, 54,51 més per a les juntes de govern, i 54,51 més per a les comissions informatives.Miriam Muñoz Resta (PSOE), regidora a Cort i diputada, cobrarà 1.600 euros mensuals per anar a una sola sessió.

Parlem de sous. Aqui teni alguns exemples:

La nova batlessa de Ciutat , Aina Calvo, percebrà dotze pagues de 4.554'87 euros mensuals bruts i dues més «extres» de la mateixa quantitat. Onze regidors del PP a Ciutat percebran un total de catorze pagues per un valor de 2.927,98 euros bruts mensuals. Ells són els que, juntament amb la portaveu, Catalina Cirer, que cobrarà com a tal 3.904'33 euros, han sol·licitat la dedicació exclusiva.Els tres regidors de l'oposició a Ciutat sense dedicació exclussiva cobraran 14 pagues de 1.952,71 euros.

L'alcalde de Llucmajor Lluc Tomàs, mantindrà la dedicació exclusiva i el sou de l'anterior mandat (50.500 euros a l'any), més l'IPC.A Llucmajor els 5 regidors amb dedicació plena cobraran 41.000 euros anuals. Les dedicacions parcials oscil·len entre els 34.000 i els 18.000 euros a l'any en funció de les hores.

Dos regidors del PP d'Inca tindran dedicació exclusiva i cobraran un total de 2.650 euros al mes. Els afortunats seran Joan Rubert (Participació Ciutadana, Fires, Dijous i Comunicació) i la regidora Rosa Maria Tarragó (Serveis, Parcs i Jardins).

El ple de l'Ajuntament de Maó va aprovar les retribucions econòmiques de l'alcalde (3.887,83 euros bruts mensuals) i dels tinents d'alcalde (8) amb dedicacions exclusives (3.415,46).

Joan Thomàs, regidor del PP de Calvià, cobrarà 75.000 euros, 11.300 euros más que l'alcaldesa de Palma Aina Calvo.

El ple de l'Ajuntament de Santa Margalida ha aprovat per majoria que l'alcalde Martí Torres (PP) percebi 49.277 euros anuals per dedicació exclusiva.El tinent d'alcalde de Santa Margalida,Bernat Amengual (CPU) percebrà 41.886 euros anuals; el regidor Pedro Mas (CPU) 41.886 euros, igual que les regidors populars Ana Rodríguez (Tinent d'Alcalde) i Rocío Romero.María Rosa Pastor de Santa Margalida per una dedicació parcial del 60% percebrà 24. 597 euros l'any.

Álvaro Solana, que gestionarà Turisme i Platges a Santanyí, cobraràrá 42.000 euros anuals; i Miquel Contestí regidor d'Esports i altres serveis, 32.000 euros anuals. Llorenç Galmés, regidor d' Economía, Hisenda, Interior, Serveis Generals, Funció Pública i Urbanisme de Santanyí cobrarà 51.800 euros anuals.María Pons amb una dedicació parcial del 50% als Serveis Socials, Salut i Inmigració de Santanyí cobrarà 21.000 euros anuals. Isabel Febrer, Antoni Sureda i Maria Bover, els tres del Partit Popular percebran 2.625 euros bruts mensuals en 14 pagues a l’any i hauran de dedicar-se a les seves respectives àrees un mínim de 35 hores setmanals.

El batle d'Artà Rafel Gili cobrarà 2825 euros mensuals per dedicació exclussiva i la tinent de batle Maria Francesca Servera 2.284 euros per dedicació parcial.

Maria Orts (EU-EV) de Capdepera, primera tinent de batle i responsable de Medi Ambient i Joventut cobrarà entorn dels 1.920 euros bruts.

Aquestes són algunes de les mostres que fan que els polítics defensin aferrissadament els seus càrrecs , a no ser que el sector privat els compensi després de la "carrera" feta al seu favor com sol passar. La qüestió és que per aquestes mateixes raons a totes les organitzacions polítiques les executives partidàries i els càrrecs institucionals es repeteixen en els poders organitzatius. Amb tot, la democràcia hi perd.

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Categories: literatura

NEDA UN SO

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 30/06/2019 - 09:30
Aquell somriure per dins quan el treball d'un estudiant et fa tornar a un poema de bandera. Gràcies, Cristiano. A HORA FOSCANT És tard, els camins ja no em tempten.- I us sé, del verger dins el clos, caiguts, trepitjats en la boira, oh dies, oh fulles, oh flors! Mes passes es tornen furtives com d'un indecís estranger. Sospiren espectres de dàlies enmig del foscam ploraner. Al lluny neda Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Flor Caminaire, de Lia Sampai

Lia Sampai, acompanyada del guitarrista Adrià Pagès, ens porta La fada ignorant, el seu primer treball (2019). Cançons que ens arriben de la mà d’una guitarra i un calaix de vivències que es tornen veu. Senzillesa i intimitat són els ingredients bàsics de Sampai, desitjosa de tornar a les arrels i a l’autenticitat. La seva és una cançó purament mediterrània i neix a la vora del riu Ebre.Aquesta cançó s'inspira en el relat Flor Caminaire, dins el llibre Viatges i flors de Mercè Rodoreda.La vaig escoltar durant el III Concurs de cantautors de Ferreries (Tortosa), i en vaig quedar seduït.
Categories: literatura

Sang valenciana per a anar completant el mapa

Vilaweb Lletres - Ds, 29/06/2019 - 21:50

Fa bastant temps que els estudiosos de la novel·la negra, com ara el professor de la Universitat de Salamanca, Àlex Martín Escribà, asseguren que els escriptors valencians tenen un punt de qualitat superior als que practiquen el gènere en els altres indrets del país, amb l’excepció, potser, de Lleida. Deu ser una qüestió de perifèries. Per tant, d’alguna manera era lògic que Llibres del Delicte dediqués una de les seves antologies de relats breus als assassins de València, amb Assassins valencians, fins ara el darrer recull de contes geogràfics, que precisament havia començat amb els Assassins de Ponent, una antologia coordinada per Ramona Solé.

Hi ha onze escriptores i escriptors que han volgut participar-hi. Es tracta de Raquel Ricart, Núria Cadenes, Martí Domínguez, Jovi Seser, Vicent Usó, Pasqual Alapont, Àlan Greus, Gemma Pasqual, Jordi Colonques, Mercè Climent i Anna Moner. La feina d’antologar-los i d’escriure’n el pròleg ha recaigut en l’escriptora i periodista Esperança Camps.

Precisament, Camps explica la importància del volum: ‘Crec que, en general, era important que es fes aquest llibre per al conjunt de la novel·la negra, perquè és una manera de vertebrar el territori lingüístic; hi ha assassins de Ponent, de Girona, del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre. Hi falten els de les Illes, però era cabdal que hi hagués la contribució valenciana.’

I és que València aquests darrers temps ha tingut un esclat de negror important. D’una banda, algunes de les trames de corrupció més brutals, com la Gürtel, en bona s’han desenvolupat part en terres valencianes. I, després, els índexs de construcció estratosfèrics, que fins i tot ha denunciat la Unió Europea, també s’han produït al País Valencià, amb l’exemple de Marina d’Or com a gran referent. Tot això és terreny adobat per a l’escriptura de trames negres, amb precedents de tanta qualitat i empremta com el Crematorio de Rafael Chirbes. Però a més a més també és important el fet que es compta amb una tradició literària forta que arrenca en Ferran Torrent als anys vuitanta i arriba als nostres dies. De fet, alguns dels noms més consolidats de la novel·la negra valenciana contemporània no formen part de l’antologia, una prova que el gruix d’autors és molt considerable.

‘Era lògic que aquest volum s’acabés fent’, explica Camps, perquè en un festival Valencia Negra l’editor Marc Moreno hi va anar i la mateixa Camps li va dir ‘què passà, que els valencians no juguen?’. ‘I ell va entomar el repte i em va anomenar antòloga, en un moment en què tenia tanta feina que només vaig tenir temps de fer el pròleg i no de fer un relat, com m’hauria agradat. Això sí, vaig tenir llibertat absoluta per a poder triar els autors que jo volia.’

Aquesta és una altra de les circumstàncies que aquests darrers anys ha ajudat a fer visible la novel·la negra: els festivals literaris. Al País Valencià també s’han estès per tot el territori i, de les primerenques jornades de Mayo Negro a la Universitat d’Alacant muntades per l’incombustible Mariano Sánchez Soler, s’ha passat al potent Valencia Negra, al Morella Negra com la Trufa, al Castelló Negre i al festival d’Ontinyent, tot aquests darrers anys, a més a més de jornades puntuals de només un dia o una sessió. Totes aquestes trobades han aconseguit de ser un espai de trobada entre els escriptors i un públic lector que encara és petit però que es va consolidant cada vegada més.

L’urbanisme salvatge, un dels temes que es toquen.

‘Jo no sóc una teòrica de la literatura, però sou uns quants els qui defenseu que la novel·la negra que es fa aquí és prou diferent de la que es fa a dalt. Potser sí que és veritat i es deu al fet que som la perifèria de la perifèria, però el cas és que aquí tenim una tradició llarguíssima de novel·la negra, que hi ha la gran figura de Torrent, de la qual parteixen moltes coses per assimilació o per oposició. Sigui com sigui, sí que sembla clar que hi posem una mica més de sal i pebre que no al nord.’

Un dels grans objectius d’aquesta antologia de relats negres escrits per autors valencians és lluitar contra els baixos índexs de lectura en català al País Valencià. ‘En aquest sentit, el relat és més fàcil que entrar amb una novel·la i el fet que hi hagi gairebé una dotzena d’autors et dóna per triar i per fer els teus descobriments preferits i, amb sort, entrar a conèixer la resta de la seva obra. A més a més, tenim autors que no sempre fan novel·la negra i és interessant que el públic pugui descobrir-ne aquesta faceta, perquè juguen amb el gènere. I també és important de pensar que no solament ens hem de fer conèixer aquí, al País [Valencià], sinó que també és important que ens coneguin a Catalunya perquè molt  sovint els autors del sud som els grans desconeguts.’

L’editor Marc Moreno explica per la seva banda que ‘els llibres dels Assassins varen començar a Ponent i que en principi havia de ser un sol llibre. Ramona Solé em va demanar si es podia fer, i partíem de la base que a Lleida hi havia un grupet molt format, molt conscient i consistent de què representaven com a col·lectiu i ens hi vam posar. Quan vaig veure la bona resposta que tenia aquest tipus de llibre vaig pensar de fer una mica el mapa dels Països Catalans i així van sorgir els Assassins de Girona, del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre i de València. Ens falta completar el mapa amb les Illes i tindrem una bíblia de la novel·la negra que es fa avui en dia al país. La idea dels reculls era de veure els diferents dialectes i punts de vista  i manifestar la riquesa del català. Es veu molt la voluntat i en el cas de les antologies de l’Ebre i de València això és molt més marcat.’

Moreno també explica que volia veure com funcionaven els referents dels diferents territoris. ‘Ponent es va vendre molt allà mateix i vaig pensar que seria molt local, i després a Girona va passar igual. Però quan arriba el tercer llibre, el de Tarragona, es produeix un punt d’inflexió i les llibreries comencen a demanar-los tots, com si haguéssim creat una subcol·lecció que permet de tenir una visió global i dialectes de tot arreu.’

Quan el projecti s’acabi, Moreno haurà publicats relats de més de setanta autors de tot el país, ‘que permetran de tenir una visió global de què es fa ara com ara en català. Si a això li afegim les dues antologies de dones –amb algunes que també repeteixen en el llibre territorial–, les tres que ha publicat fins ara Alrevés i les dues d’Edicions Xandri, parlem d’un centenar llarg d’autors de tots els Països Catalans actius escrivint novel·la negra en català.’

Moreno explica que les antologies funcionen ‘moderadament bé; m’han sorprès, perquè quan publiques la gent et diu que no li agrada el relat, que no hi està acostumada, però el lector bo, el que llegeix llibres regularment, agraeix propostes noves i li agrada d’alternar. A més a més, tenim autors molt bons que s’han pres l’encàrrec amb molta professionalitat i hi ha relats molt treballats literàriament i molt potents.’

The post Sang valenciana per a anar completant el mapa appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

MUNTANYA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 29/06/2019 - 09:00
El meu pare també construïa cases. Bon cap de setmana als constructors, i als que apaguen focs. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Un mar degota, de Ferran Cerdans

Un mar degota, de Ferran Cerdans, no és un llibre, però és literatura. Ferran és un autor peculiar no tan sols pel joc que ens proposa amb allò que escriu, sinó també per la manera que té d'embolicar-nos aquest regal.
Des de la seva web Llibres artesans ens ofereix mil maneres personalitzades de transmetre la seva literatura, i des de la seva pàgina a la web L'Aixeta, us podeu subscriure i rebre periòdicament la seva revista Un mar degota, tot un recull d'històries i propostes plenes de creativitat.


Categories: literatura

Menorca en el record

Miquel Vanrell va ser un militant antifranquista molt proper al PCE. Però a començaments dels anys vuitanta no estigué d'acord amb certs aspectes polítics i burocràtics d'aquesta organització. En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. (Miquel López Crespí)


Menorca i Miquel Vanrell en el record.



Miquel Vanrell (esquerra) i Miquel López Crespí a Menorca. Aleshores les accions contra la guerra d'Iraq consistien, a part de les manifestacions, en situar llençols blancs a tots els canons que hi havia a l'abast. (Fotografia de Francesc Calvet feta a la plaça des Castell).

Miquel Vanrell va ser un militant antifranquista molt proper al PCE. Però a començaments dels anys vuitanta no estigué d'acord amb certs aspectes polítics i burocràtics d'aquesta organització. En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes.


A Miquel Vanrell el vaig cononèixer l'any 2001, quan l'Ateneu de Maó m'atorgà el Premi de Literatura per la meva obra Cercle clos. Posteriorment férem la presentació del poemari i ell, com de costum, comparegué vital i eixerit talment era el seu tarannà d'activista cultural de primera línia. El catorze de març del 2003 férem la presentació del poemari Cercle clos a la seu de l'Ateneu de Maó. Un mes abans la presentació, jo no hi vaig poder anar per motius familiars, se n'havia fet una a Ciutadella a càrrec de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord i Miquel Àngel Limón. Sota un titular que deia "L'Ateneu presenta l'edició del poemari 'Cercle clos'", afegint: "Miquel López Crespí és l'autor de les trenta composicions guanyadores, les quals amb una tècnica directa i dura, fan referència a les vivències de l'autor". En una terra on sovint, si no ets amic de la camarilla de torn, ningú no informa del que fas, del llibre que has publicat o el premi literari que has guanyat, que a Menorca hi hagués gent que pel seu compte organitzàs presentacions d'obres teves, organitzàs l'acte, parlàs de forma elogiosa del teu llibre i que, encara més!, els diaris en parlassin, era un fet a tenir en compte i d'agrair. No sempre l'autor de les Illes rep aquestes mostres d'amistat desinteressada que tant ajuden l'autor, sobretot si aquest ha patit i pateix les campanyes de marginació i silenci del comissariat de torn.

La nota publicada el mes de febrer de 2003 al diari Menorca palesa aquest interès dels amics menorquins per la meva obra i la meva persona. Evidentment és una simple nota de premsa sense cap altra transcendència, tret de deixar constància que hi havia unes persones a Menorca que tenien per nom Joan F. López Casasnovas, Josefina i Maite Salord, Miquel Vanrell, Francesc Calvet, Damià Borràs, Elisa Fernández, Miquel Àngel Limón, Elisa Pons, Bartomeu Febrer, entre molts altres amics i amigues, que, lluny de l'autoodi tan conegut en el món de la ploma, es preocupaven de donar a conèixer la teva obra, uns guardonant els teus llibres, altres organitzant les presentacions i recitals i, per si mancava cap cosa, convidant-te a participar en els anuals Encontres de Poesia dels Països Catalans. Podíem demanar més?

Quan Miquel Vanrell em trucava per a avisar-me que m'havia enviat retalls de premsa del que havia sortit a Menorca, sempre em deia, sorneguer, coneixedor de les campanyes de silenciament que sovint patim els escriptors nacionalistes d'esquerra a les Illes: "Bé, ja has vist el que na Maite Salord, en Joan F. López Casasnovas i en Miquel Àngel Limón han fet a Ciutadella? Una excel·lent presentació del teu poemari, el llibre que edità l'Institut Menorquí d'Estudis". En efecte, no em podia queixar i tot el que han fet els menorquins i menorquines que conec ha estat per a mi una ajuda important, un suport per a portar endavant la meva obra que mai no els podré agrair com pertoca.

Un dels retalls que em va enviar Miquel Vanrell era, com he escrit més amunt, del diari Menorca. La nota de dia 11 de febrer de 2003, deia, fent-se ressò de l'acte que s'havia fet a Ciutadella: "La Casa de Cultura de Ciutadella acollí el passat dijous la presentació de l'Ateneu de Maó del poemari Cercle clos del poeta Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946), obra guanyadora dels premis Ateneu de Maó, Premi Joan Ramis i Ramis 2001.

'L'acte de presentació va comptar amb la participació dels professors Joan López Casasnovas i Maite Salord Ripoll en representació de l'Institut Menorquí d'Estudis, i en representació de l'Ateneu, Miquel Àngel Limón.

'L'obra, editada per l'IME és el número 11 de la col·lecció quaderns 'Xibau' de poesia, i compta amb la introducció de Maite Salord, la qual formà part del jurat qualificador juntament amb Damià Borràs Barber, Elisa Fernández Serrano, Miquel Àngel Limón Pons, Elisa Pons Guasch i Catalina Seguí de Vidal com a secretària.

'La presentació de Salord és una aproximació al poemari i el seu autor. Per una banda destacar el fet que es tracta d'un cercle clos, on els poemes fan referència a un món concret, fin si tot vivencial de l'autor, que s'exposa des de la primera composició per continuar fent un seguit de reflexions sobre els individus, una guerra i la vida després del desastre.

'Són uns versos contundents, eixuts, durs i inapel·lables. Es tracta de trenta peces, trenta anys que avui es poden presentar com a 'somni', amb 'hereus', vencedors. Però també parla d'un escriptor d''ofici' per la capacitat d'escriure uns versos 'contundents, eixuts i tanmateix capaços de captivar i establir lligams amb el lector".

Posteriorment a aquest acte de Ciutadella, l'Institut Menorquí d'Estudis i l'Ateneu de Maó n'organitzaren una de nova en la qual, aquesta vegada sí que vaig poder anar-hi, la presentació va anar a càrrec de Maite Salord. Record com si fos ara mateix que Maite Salord en va fer una sentida intervenció en analitzar de forma prou rigorosa el poemari Cercle clos. Aquesta presentació resta inclosa com a pròleg del poemari. Com de costum quan ets entre amics, la presentació i lectura de poemes van anar de primera i per uns moments, amb Josefina Salord, amb Joan F. López Casasnovas, amb els amics Miquel Vanrell i Francesc Calvet i tots els altres coneguts que vengueren a sentir poesia, s'establí aquella mena de comunicació sense paraules que fa que una persona carregui piles per a molts mesos. En Miquel Vanrell havia escrit un article en al diari Menorca de 14 de març de 2003 titulat "Un escriptor compromès" reproduint un poema del llibre i convidant la gent a venir a aquella trobada poètica. Sortosament tot funcionà a la perfecció, i novament s'establia entre la gent que havia vengut al local de l'Ateneu aquella mena de comunicació que fa que encara tengui sentit escriure poesia, lluitar per la bellesa, per a contribuir a bastir un món més just i solidari mitjançant la paraula. Allò tan conegut però sempre vigent que escrigué Blas de Otero en la negra nit franquista: "La poesía es una arma cargada de futuro".

Miquel López Crespí

Categories: literatura

LÈXIC FAMILIAR

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 28/06/2019 - 10:49
Idiota: qui (podent-ho fer d'una altra manera) viu la vida com una cursa d'obstacles. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Recomanacions de llibres en un bar


Fa uns dies, després de la gravació d'un programa de televisió, agradable tertúlia a tres al voltant de la taula d'un bar a Tortosa, amb Josep Igual i Miquel Àngel Martín.
Aquest treu de la motxilla tots els llibres que portava per a recomanar.
#recomanacionsdellibresenunbar
Categories: literatura

Sa Pobla i la guerra civil

TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i escriptor



Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista l’ha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la “Caterina Tarongí” se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de l’oposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en “Temps de matera”, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.

Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb “Caterina Tarongí”, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat d’en Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a l’aguait de persones humanes.

N’hi havia que feien por just de veure’ls, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que l’amo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però n’hi havia d’altres, que també sorprenien força, i anys després també se’n parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran d’uns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de l’escamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves d’Acció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa s’amagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que s’havien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser d’esquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona d’aquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat d’una carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.

I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que s’havia d’autoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. L’ambient que ens mostra “Temps de matera” ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que s’ho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por d’un ca apallissat, d’un ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.

Aquella maltempsada d’odis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. “Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que s’emportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?”. La cultura i la solidaritat s’esvaeixen en una maror plena d’odis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de l’ànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel d’unes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava l’illa de cap a cap com la fam de l’any dotze.

“Jo no cercava maldat en els ulls de la gent” diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, “el mal covava per dins”. Sols hi havia d’haver un moment favorable per a què vessunyàs, I això s’esdevingué amb l’aixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal s’emprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.

“El padrí Rafel m’ho advertí de ben joveneta: “Mai no t’apropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang”. Miquel López Crespí, a “Temps de matera” s’atura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera l’actuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per l’odi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.

La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat “de destruir l’esperit de resistència dels detinguts”, mentre se’ls du fermats “cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle”. L’ambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que s’ha viscut, i adesiara es viu, a molts d’altres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o l’afany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i d’odi, han estat l’eix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. “Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?”. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir l’incisiu i apassionant relat de “Temps de cacera”. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.


Mateu Morro Marcé


Categories: literatura

Desdefinicions (L'EGO)


L'EGO. Joc per construir amb petites peces de colors l'autoestima.
Categories: literatura

Dues dones passant una temporada al paradís

Vilaweb Lletres - Dc, 26/06/2019 - 21:50

El barri del Terreno, de Palma, és ara com ara un dels més degradats de la capital mallorquina. Bona part dels problemes deriven de la pèssima reconversió de la plaça d’en Gomila en una zona d’oci nocturn amb locals cada vegada més desastrosos, amb un públic jove que només cerca el màxim d’alcohol al mínim preu i amb una reconversió de molts locals en pubs sense regulació horària que continuen la festa des de les tantes de la matinada fins ben arribat el migdia.

Res no recorda aquell senyoriu dels anys cinquanta, quan Ava Gardner sopava al restaurant El Patio amb Errol Flynn o quan Robert Graves hi duia els seus hostes més il·lustres. Ni tampoc dels anys trenta, quan Marlene Dietrich va inaugurar la discoteca Tito’s en ple passeig Marítim. Tot i que al barri encara queden una bona munió de cases unipersonals amb petits jardins amagats i que encara hi viuen escriptors com Antònia Vicens i Llorenç Capellà i llibreteres com Glòria Forteza, la cosa més normal és veure una gernació d’immigrants de totes les nacionalitats imaginables que han trobat al barri lloguers d’habitacions una mica més barats per culpa, precisament, de la degradació que abans esmentàvem i que provoquen aquesta mescla estranya: la dels mallorquins que continuen servant aquelles cases d’estiueig fa molt de temps reconvertides en residència principal i la dels nouvinguts que aprofiten la deixadesa i les construccions dels seixanta i dels setanta per estalviar els màxims euros possibles.

Però el Terreno no sempre ha estat així. Barri d’estiueig de les classes benestants de Palma, mirador privilegiat sobre la Mediterrània i amb el pulmó verd del Castell de Bellver al darrere, el barri era una de les millors contrades de ciutat quan l’estiu de 1915 hi va arribar l’escriptora nord-americana Gertrude Stein, acompanyada per la seva parella Alice B. Toklas. Fugien, és clar, de la Primera Guerra Mundial, feia anys que totes dues residien a París com a expatriades nord-americanes. En teoria, tenien previst passar-hi només aquell estiu, a l’illa, però s’hi varen estar fins a la primavera de 1916, quan van tornar a París.

Gertrude Stein, una figura cultural de primer ordre

L’estada illenca ha quedat consignada en unes quantes pàgines de l’Autobiografia dAlice B. Toklas, de Gertrude Stein, llibre que acaba de publicar l’Avenç en traducció d’Assumpta Camps. El volum per si sol és una obra deliciosa, però sobretot és un joc d’enginy meravellós: Gertrude Stein volia escriure les seves memòries, però en lloc de fer-ho així, va recórrer a la seva companya sentimental durant dècades perquè fos ella qui posés la veu en primera persona i parlés de Getrude Stein i dels grans pintors, artistes, escriptors i intel·lectuals que durant una trentena d’anys havien passat per casa seva, a la vegada que renovaven tota la creació clàssica i l’abocaven a la modernitat.

Stein serà la primera gran col·leccionista de Picasso i de Matisse, a casa seva, al número 27 de la rue Fleurus de París, serà amiga íntima del malaurat Guillem Apollinaire, coneixerà surrealistes com Braque i fauvistes com Derain, comprarà quadres de Cézanne i acollirà tots els joves de la generació perduda, amb Ernest Hemingway al capdavant, sense parlar de la importància que va tenir per a l’edició de l’Ulisses de James Joyce, per exemple, i de les seves contribucions a la literatura nord-americana contemporània. És a dir, Stein és un dels grans pals de paller de la cultura pictòrica i literària de París entre 1905 i 1930, vint-i-cinc anys cabdals per a la història intel·lectual de la humanitat.

El famós retrat que Picasso va fer de Stein.

Tornem un moment a l’estada illenca de Stein i Toklas, que es veu que es van relacionar ben poc amb els mallorquins. Explica al llibre: ‘La vida a Palma era agradable i per això, en comptes de viatjar per altres llocs, aquell estiu vam decidir de quedar-nos a Palma. Vam fer venir la nostra minyona francesa, Jeanne Poule, i gràcies a un carter, vam trobar una petita casa al carrer de Dos de Maig, al Terreno, als afores de Palma, i ens hi vam instal·lar. Hi estàvem molt a gust. En comptes de passar-hi només un estiu, ens hi vam quedar fins a la primavera següent.’ En aquests nou mesos, Stein va escriure a Mallorca les peces de Geography & Plays. També va escriure alguns poemes que el professor i estudiós Sam Abrams considera part del patrimoni literari illenc, encara que no s’hagin traduït totalment.

Aquest carrer del Dos de Maig del Terreno devia ser una meravellosa font d’inspiració, perquè precisament el poeta Ruben Darío hi va residir deu anys abans, entre 1906 i 1907, i hi va escriure alguna de les seves obres, com l’Epístola a la señora Lugones i algunes de les seves proses, i val a dir que la mateixa casa on residí Stein després va acollir la residència dels Kerrigan, amb l’il·lustre traductor Antonhy Kerrigan al capdavant.

William Cook, lamfitrió La casa on varen viure.

Stein i Toklas havien acudit a Mallorca seguint la crida de William Cook, un pintor americà de poc èxit financer que aprofitava el valor baix de la pesseta per viure bé a l’illa. De fet, Cook (1881-1959) va acabar morint a Mallorca. El 1936, Cook va fixar la seva estada definitivament al Terreno i es va relacionar amb el grup d’artistes locals i, de fet, promogué i formà part del Grup dels Set (1948), que va influir sobre l’art mallorquí posterior. Cook va tenir els seus principals èxits pictòrics entre 1945 i 1955, quan va obtenir el reconeixement del Cercle de Belles Arts i va fer la seva primera gran mostra individual a Mallorca.

En aquells nou mesos a Mallorca, la guerra és la qüestió que més preocupa Stein i Toklas i val a dir que els mallorquins no queden gaire ben parats en el retrat que en fa la nord-americana: ‘Pel que fa a la guerra, els sentiments de l’illa eren més aviat confusos. La cosa que més els impressionava era la quantitat de diners que costava. Podien estar-se discutint durant hores quants diners costava cada any, cada mes, cada setmana, cada dia i cada minut. Acostumàvem a sentir-los que deien, tot parlant un vespre d’estiu, cinc milions de pessetes, un milió de pessetes, dos milions de pessetes, bona nit, bona nit, i aleshores se n’anaven, enfeinats com estaven amb els seus càlculs interminables sobre el cost de la guerra. Com que la majoria dels homes, fins els de la millor classe mitjana, llegien, escrivien i comptaven amb dificultat, i les dones gens en absolut, ens podem imaginar com era de fascinador i interminable un tema com el cost de la guerra.’

Fos com fos, que la ciutat francesa de Verdum resistís al setge alemany i que la batalla del Marne s’hagués guanyat va fer que, el 1916, Stein considerés que havia de tornar a París, a casa seva, a fer tant com pogués pels ferits de guerra. Va acabar essent conductora d’ambulàncies, i Toklas, infermera voluntària. Una experiència, la de conductora d’ambulàncies, que compartí amb un joveníssim Ernest Hemingway, que en aquest cas estava destinat al front italià i que va viure el desastre de la batalla de Caporetto, on fou ferit. La seva recuperació i la història d’amor que va viure amb la infermera Agnès Von Kurosky inspirà Un adéu a les armes (1929), tot i que aquesta és tota una altra història.

Resistir el paradís

De l’experiència de Stein a Mallorca, en sortirà una frase definitiva i molt important: ‘Vés a Mallorca, si pots resistir el paradís.’ Conta la llegenda que la va dir a Robert Graves, havent tornat l’escriptor anglès del Caire amb la poeta Laura Riding i separat de la dona i els primers fills. Graves acabava de publicar Adéu a tot això, la seva biografia de joventut, on explicava els anys de la guerra –Graves va ser ferit tan greument a la batalla del Somme que fins i tot van enviar una carta a la família certificant la seva mort. L’autor necessitava un lloc nou per a fer-hi el niu i va arribar a Mallorca el 1929. S’hi va estar fins al 1936, quan l’abandonà per la guerra, i el 1946 hi tornà definitivament.

Graves va ser, possiblement, un dels epicentres culturals clau de Mallorca, sobretot durant la segona meitat del segle XX, però els escriptors estrangers que hi han fet estades més o manco llargues són molt nombrosos: de Georges Sand a l’arxiduc Lluís Salvador, passant per Albert Vigoleis Thelen, Robert Creeley –que imprimirà a Mallorca els primers números de la Black Mountain Review, on es donaran a conèixer els poetes de la Beat Generation-, Claribel Alegría, Julio Cortázar, José Donoso, Carlos Fuentes, Frederick Forsayth i Milan Kundera. Tots ells varen resistir el paradís i varen tenir com a precursora una dona com Stein, excepcionalment dotada per a descobrir el talent dels altres, tal com palesa el llibre, una joia per a mitòmans i una prova del poder aglutinador de les personalitats excepcionals.

The post Dues dones passant una temporada al paradís appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura