literatura

Club de lectura de Tortosa, nova temporada


El proper 15 de setembre comença una nova temporada del Club de lectura de Tortosa.
Comentarem la novel·la Jo confesso, de Jaume Cabré.
I continuarem amb la següent programació:
.
Octubre. El doctor Rip, de Salvador Espriu
Novembre. L'òmnibus de la mort, amb presència de l'autor, Toni Orensanz
Desembre. La meva Cristina i altres contes, de Mercè Rodoreda.
.
Tothom està convidat, fins i tot si no heu llegit el llibre, perquè parlarem de literatura, i també de la vida, que ve a ser el mateix.
Categories: literatura

Martí Domínguez: ‘La literatura ha de tenir una funció social’

Vilaweb Lletres - Dc, 13/09/2017 - 22:00

Martí Domínguez somriu molt. Més que això: riu i ho contagia. A més a més (o sobretot), aprofita qualsevol altaveu que tingui davant per compartir reflexions, interrogants, idees. Ho fa també en els seus llibres, tant si són de novel·la com d’assaig. Ara ens presenta L’assassí que estimava els llibres (Proa), una incursió a la València contemporània, un quadre costumista, una investigació criminal, un retrat de l’entomologia humana.

Fa la impressió que hi heu xalat.
—Sí, però no és una novel·la escrita a rajaploma, sinó molt treballada. M’ha costat molt de no caure en la trivialitat i, al mateix temps, dir coses: insistir en el deure de l’intel·lectual, i en la seua inanitat en una societat burgesa que menysprea la cultura. Feia temps que volia escriure una novel·la sobre la societat valenciana, però no volia caure en el tema de la corrupció i tot el que l’envolta.

Hi heu posat professors i policies.
—En eixe ambient, hi cau l’inspector Tena com un extraterrestre que no entén res. La trama és un pretext per a contar coses, però no és una novel·la policíaca. Costumista, potser: aquesta burgesia valenciana que conec bé; la universitat, que també conec; el món intel·lectual; el de la crítica. He intentat fer una descripció tan zoològica com fóra possible. És una galeria de personatges.

La sega, amb el salt al segle XX, ja va ser també un canvi.
—En realitat és només que necessite contar coses, i ho faig mitjançant els meus personatges. Les idees són les mateixes. Algunes de les d’ara ja eixien a El fracassat, per exemple: un home que vol pintar i que lluita contra una societat que vol que siga banquer. Ara en faig una altra que serà un nou canvi, torne a la qüestió més crua de la naturalesa humana. És que, en definitiva, jo crec que la literatura ha de tenir una funció social. Si no, per a què escrivim? Crec en eixe paper il·lustrat de la literatura, del pensament. Els escriptors que m’agraden són aquells que, a banda de sorprendre’t literàriament, t’ofereixen un pensament que ens fa millors. Més savis, més reflexius…

Hi ha gent que em diu: ‘És que no sóc molt de llegir.’ Tan tranquil·lament. Com si diguera: ‘És que no sóc molt de dutxar-me.’

D’acord que són diferents, però hi ha algunes coses de Sagarra, en aquesta novel·la…
—M’agrada molt que m’ho digueu. Jo crec que la gran novel·la del segle XX és Vida privada. Va fer un retrat de costums de la Catalunya dels anys vint-trenta realment espectacular. Si no haguera estat en un país tan pudorós com aquest, seria una novel·la de molta més anomenada. A més, molt arriscada des de tots els punts de vista. També el sexual.

Ací també hi ha algunes escenes… directes.
—Sí, és clar. I algunes són situacions reals. La de la consulta de l’oculista, per exemple. El món és ple de casualitats

Quan es va publicar Vida privada, hi va haver força rebombori per la gent que s’hi va reconèixer. A la vostra novel·la pot ser que també s’hi posin noms i cognoms?
—[Riu.] Pot passar, però realment ningú no és ningú.

Però sabeu que serà fàcil que n’hi posin. En els crítics, en els criticats…
—Bé, en els crítics hi ha una mescla de personatges. Guillem Gual no és ningú concret. Tret que em vulgueu dir qui és…

Home, escriu aquell article ‘des de la meua banyera’ en resposta als ‘Imprescindibles’.
—Sí, però només n’he agafat el títol [riu]. És que em pareix extraordinari. Però no és ell. En tot cas, de veritat, jo respecte molt la crítica, és bàsica, m’agrada, també en faig. I crec que, amb les crítiques, hauríem d’animar a la lectura. No m’interessa afonar un llibre sinó, eixe dia, fer un lector més.

Ho dieu un parell de vegades: ‘A qui has descobert avui?’
—Això és de Rafael Conte. És clar que sempre hi ha peiximinuti, però quan vas a pescar, no vas a buscar la peça menuda. No val ni la pena posar l’ham, per a això. Per què ho fas, doncs? Per què agafes aquest llibre que saps que no?

Vanitat?
—Som un país menut. En aquest món ens coneixem tots. La vida de l’escriptor és complicada i cadascú fa tant com pot. Però qui ho llig de fora perquè un dia li cau un diari a les mans i diu a veure… no entén res! Jo crec que la funció de la crítica, sobretot des dels diaris, hauria de ser produir lectors. Un poc d’entusiasme, va! Però tots sabem que les males crítiques són més llegides que les bones. S’atien les passions humanes. I l’enveja és una passió que tenim a flor de pell. No sé per què València és particularment envejosa. Ja ho deia el meu avi. I Martínez Ferrando, amb aquella frase: ‘La ciutat del Micalet, la ciutat de la mala llet.’

Ara, a més, hi ha la dictadura del clic.
—Hauríem d’intentar anar buscant les coses bones, el lliri entre els cards. A classe, dic als estudiants: ‘Quan no sapigueu de què escriure, que passa moltes vegades, penseu: a veure de qui puc parlar bé hui.’

‘El món literari i intel·lectual era un vesper’, llegim.
—Ací hi ha hagut molta guerra. Però vull dir que ens necessitem. Perquè, si no, acaba eixint… mira, Donald Trump. La nostra societat ve i poua en la Il·lustració. I allà tens la literatura a favor d’una causa. Diderot. Voltaire. I de colp s’enfonsa França, i s’enfonsa tot, perquè els intel·lectuals es barallen, parlant del sexe dels àngels! I tens ganes de dir: però què discutiu, si el que heu de fer és catequesi! Expliqueu! Aprofiteu el diari per canviar la societat. Això s’ha perdut.

Feu la distinció entre erudit i intel·lectual.
—És clar. Jo defense els intel·lectuals. I estan perduts en les universitats. Què en diuen, ara, els intel·lectuals, del procés? Els espanyols. És que no hi ha intel·lectuals a Espanya? S’han acabat? És molt bèstia. Amb qui has de fer el diàleg? Ara intentes fer un llibre d’articles i… no n’eixiria res de qualitat. Crec que n’han tret un Francesc de Carreras, Josep Piqué… Eixos són els que han de dialogar?

Ara, als diaris, només hi ha política, política, política. On és la cultura? Els articles de política no deixen brasa, són pura argelaga.

Descriviu la València burgesa que coneixeu prou bé. I n’hi dediqueu unes quantes de les que fan mal: ‘un país on llegir és un accident’.
—I tant! Hi ha gent que em diu ‘és que no sóc molt de llegir’. Tan tranquil·lament. Com si diguera ‘És que no sóc molt de dutxar-me’! Et mostren la seua ànima, així, no se n’adonen? Però en aquesta ciutat l’intel·lectual i el professor d’universitat no hi tenen lloc, gens de pes. No es tracta que hi haja una veneració cap al món intel·lectual, però sí d’escoltar-lo un poc més. I ara, amb aquesta actitud que tota opinió és igualment vàlida… Home… Sí? Qui exerceix l’ús de l’intel·lecte escrit des d’un desig d’explicar, de mostrar, d’alertar val igual que el de la barra del bar? De veritat? Els símptomes són terribles. Hauríem de canviar un poc de registre. A la universitat, al món intel·lectual, als diaris.

Feu una crida a represtigiar la reflexió.
—És clar. El coneixement, la lectura, gent que tinga un missatge i el puga escriure. Ara, als diaris, només hi ha política, política, política. On és la cultura? Els articles de política no deixen brasa, són pura argelaga. Però escrius un article sobre Sagarra, posem per cas, o Víctor Català, i quants comentaris tens? Zero. En fas un dels altres i vinga! No pot ser: hem de tornar a la calma, a la lectura. Ara he escrit sobre Updike. A la novel·la El terrorista hi explica perfectament el procés de Ripoll: un àrab, americà, nascut a Nova York, que condueix una furgoneta i l’omple d’explosius. I era una persona meravellosa. Però cau en mans d’un imam. És igual, no? Però no ho ha contat ningú. Perquè ningú no llegeix!

El coneixement salva la condició humana? Som salvables?
—Sí, és l’únic que ens salva. Diem que som Homo sapiens: doncs intentem demostrar-ho. Ara tenim uns instruments meravellosos per a difondre els coneixements. Si els il·lustrats francesos hagueren tingut internet…! És clar que internet ens permet d’accedir a milions de llibres, però ho llegeix ningú? El que ens ha de salvar és el coneixement, per això les institucions han de fer el seu paper. Les institucions valencianes han estat en mans de mediocres. Fins i tot ara mateix haurien de buscar gent més brillant per als càrrecs directius. Tinc un poc de decepció. Esperava més de Compromís. Un poquet més de moviment. Més rauxa. Un poc més de valentia.

Fa la sensació que heu escrit des d’aquesta decepció però des d’un amor fondo cap a la ciutat també.
—Sí, València és una ciutat bonica. S’hi viu bé. Podria ser una espècie de Bolonya: ciutat universitària, de la mar… Però hem tingut molt mala sort. Ara, en molt poc temps seria salvable, si volguérem. Hi ha molta gent fent coses i, al mateix temps, que invisibles que són! Ací hi ha hagut vint anys d’ignorar la cultura valenciana i el món intel·lectual valencià, vint anys molt durs de Rita Barberà, lamentabilíssims en tots els aspectes, perquè era una persona profundament de la caverna i va donar veu i poder a la ignorància.

A la vostra novel·la hi ha aquell corrector arraconat a la Diputació…
—Sí. I és cert que podries dir ‘és Marc Granell’, no?

Podria.
—Però no l’és. Encara que hi ha situacions que es traslladen al personatge. Vull dir que Marc Granell podria haver estat un dels grans fars d’aquesta ciutat. I allà l’han tingut. Sense donar-li res a fer.

Gregori és un home perdut en l’oceà immens d’un poble. I té l’esperança que algun dia algú li preguntarà: escolta, tu què faries? Però a ningú no li interessa

El personatge, Gregori, va enganxant post-its a l’ordinador.
—Sí. És un homenatge a Herzog. Herzog escriu cartes imaginàries que no rep ningú. Gregori anota els seus moments de lucidesa en post-its. Sobre Hegel, per exemple! En una societat que amb prou feines sap llegir! És un home perdut en l’oceà immens d’un poble. I ell té esperança que algun dia algú li preguntarà: escolta, tu què faries? Però no interessa a ningú.

Hi ha més referències: Goethe, Voltaire… D’alguna manera us hi van sortint tots.
—Realment el llibre és una paràbola dels contes de Voltaire. Micromegas, per exemple, és una qüestió de proporcions: allò que a nosaltres ens sembla terrible, a l’altre, caigut de Saturn, li sembla un absurd. Voltaire hi fa un cant a la tolerància i a l’escepticisme: siguem sempre racionals, treballem des de l’empirisme i des del coneixement.

L’ésser humà tendeix a la ràbia i la truculència…
—Tendeix a la foguera immediata. S’inflama de seguida. Es veu a Twitter.

De tota manera, quan parleu del món universitari, veiem que, allà, els punyals volen pels passadissos…
—Bé, és que hi ha molta gent que no se sap per què hi ha arribat. També caldria passar-hi una llegoneta, a la universitat. Conec molta gent molt brillant que no ha pogut entrar-hi. Què passa ací? Gent capaç, que hauria fet un gran treball. I, en canvi, alguns altres, inútils de cap a peus, per caciquisme o per nepotisme o pel que vulgues, hi són.

Us hi  heu ben abonat, parlant contra/sobre la crítica, la universitat, la burgesia valenciana, el periodisme…
—Creieu que realment sóc tan dur?

Bastant. No dic que no sigui merescut.
—Crec que s’han de dir coses. La universitat hauria de ser més valenta, estar més present. Cal dir que la Universitat de València, la literària, s’ha mantingut prou fidel dins un país molt complicat, però, així i tot, és decebedor. I no es busca tant el talent com s’hauria de buscar. I el bon professor, aquell que feia unes classes esplèndides, ara té molt poques possibilitats dins la universitat. Les bones classes no són gens recompensades.

Aquesta burgesia que ens descriviu, i les seves coses, són ben tangibles.
—Hi ha molt de veritat, en tot això. Ho he viscut, no en la meua família sinó en l’ambient burgès de València. En el fons és una societat molt classista encara. Hi ha un patrimoni que s’ha de defensar.

Parleu d”aquells horribles pisos de l’Eixample’.
—Tota la zona blava de València, sí. Són pisos bons, però no lluminosos, amb un corredor llarguíssim, amb una llum al final, amb un celobert que fa sempre olor.

Com heu planificat la construcció d’aquesta novel·la, l’alternança entre el món burgès, l’universitari, la investigació policíaca?
—La novel·la va nàixer amb De Quincey: què passaria si un escriptor, un crític, morira amb un llibre de De Quincey a les mans? Després em plantege que aquesta primera escena és per a parlar del món del crític. I hi entre. I comence a obrir el compàs cap als altres personatges. Jo volia fer una novel·la de la societat valenciana i que també interessara a Catalunya.

Per què la situeu l’any 2008?
—És quan es publica la traducció de L’assassinat com una de les belles arts.

Sou conscient que el vostre assassí ens incita a la lectura de De Quincey?
—Això espere. I que la col·lecció real, que no es diu ‘Incitacions’ sinó ‘Breviaris’, i que és preciosa, els atraga, sí. Igual com hi ha banda sonora de les pel·lícules o dels llibres, podria haver-hi banda literària.

Tinc un poc de decepció. Esperava més de Compromís. Un poquet més de moviment. Més rauxa. Un poc més de valentia.

Àlex Broch ha escrit que natura i literatura són eix fonamental de la vostra narrativa. Aquí hi ha asfalt i policies. I, tanmateix…
—De natura no n’hi ha molta…

Que sí!
—Naturalesa humana.

És ple d’imatges, de metàfores: el crit ornitològic, la descripció de la mare burgesa com un peix abissal, ullots de mussol espaordit, la rata cellarda…
—D’acord. Hi ha recreació naturalística, una descripció entomològica dels personatges, que sempre l’he practicat. També és cert que jo [es tomba cap a l’ordinador i va cercant] treballe en això, des del punt de vista acadèmic, en els models cognitius del llenguatge. [Mostra el document: ‘On the origin of methaphors’]. Publique en revistes d’impacte sobre com es produeixen les metàfores: són una forma de traslladar moltíssima informació en poques paraules. Per tant, és biològicament eficient: qui treballa amb metàfores comunica més. És la meua feina: un model biològic en l’idioma. A més de fer novel·les, faig això.

I això és a la novel·la, s’hi nota!
—Però no em val per a la universitat. Aquí la preocupació és fer papers. El professor és sotmès a una pressió important per a obtenir trams d’investigació, que són els que permeten d’accedir a projectes, tenir becaris, dirigir tesis… Tot això ve de la llei Wert (atenció al personatge que va fer la llei, eh?). I hi ha una comissió a Madrid que decideix què és bo i què no. Evidentment, qualsevol article en català és descartat. Jo tot ho publique en anglès. Les novel·les?  Sóc un professor de periodisme: quan explique als meus alumnes el procés d’escriure, podrien tenir algun valor, no? Res, ni ho pose al currículum. Els articles en premsa, tampoc. És com si perdera el temps. Fins i tot és malvist. El somni de Lucreci, que és un assaig sobre divulgació científica? Ja sé què me’n diria l’avaluació: editorial acadèmicament no contrastada [riu].

L’escriptor ho conta tot, dieu.
—Sí, és la seua feina. Primer, explicar coses. Si no, per a què vols escriure? Amb un desig d’intentar fer un món millor. Sé que és un poc ingenu, però, si no, per a què faig de professor? M’hauria dedicat a ser notari o advocat… Com aquells que fan medecina perquè el seu avi ja ho feia! Escolta, però t’agrada? Una professió tan bonica!

Parleu amb passió.
—Sí. Jo he fet sempre el que m’ha agradat i potser per això sempre he anat pegant tombs per la vida.

I quin és el darrer llibre que heu llegit?
—Ara he enllestit el llibre de Christian Ingrao Creer y destruir. Los intelectuales en la maquina de guerra de las SS, on explica la participació del món intel·lectual i universitari en les SS. També l’extraordinari LTI. La llengua del Tercer Reich, de Víctor Klemperer, on es mostra com l’idioma pot convertir-se en un instrument de tortura i fanatisme.

Categories: literatura

Joan Perelló i Miquel López Crespí: records de la plaça de santa Eulàlia

He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. (Joan Perelló)


Les terrasses: Avalon, Modern...


Per Joan Perelló, escriptor


He superat la prova d'interrompre les vacances rapiteres i haver d'anar a Palma per raons diverses, poc després de les tres. Una vegada fetes les feines que havia de fer, i a l'espera de les que tenia la meva dona que havia d'acabar més tard que jo, he fet el que sé fer millor a Palma: anar de llibreries i perdre'm a qualque racó ciutadà, d'aquells on encara que sembli impossible, es pot prescindir del renou. He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. Les terrasses del Modern formen part del meu historial fins al punt que en certa ocasió un familiar es va arribar a demanar si els avions aterraven en aquesta plaça, per mor de la meva feina aeroportuària. Del caramull de llibres que duia a les bosses de la compra, he triat Les terrasses d'Avalon, de Miquel Cardell. Era el meu homenatge a uns escenaris i a un escriptor: les terrasses des d'on es pot veure el món des d'una perspectiva diferent, sigui una illa mítica o la terrassa d'un bar, o bé a Palma, o bé a la Colònia de Sant Jordi, i a un escriptor que llegesc des del 78 quan vaig tenir ocasió de ser un dels membres del jurat que va premiar el seu primer llibre a la Festa de les Lletres de Campos, Elegia de grumers. Va guanyar per unanimitat. En Llompart, en iniciar-se la reunió de deliberació, ja ho va anunciar. "Supós que no tendrem molts de dubtes". L'horabaixa ha estat millor que les previsions. L'agradable sensació urbana de la plaça de Sta. Eulàlia i la lectura del llibre d'En Cardell ho han fet possible. Rellegiré el llibre a una terrassa de Migjorn.

Blog Joan Perelló


Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)


Palma: la plaça de Santa Eulàlia i l’antifranquisme



A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. En aquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent de delineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrers revolucionaris, sectors que havien tallat amb la política de reconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors “aperturistes” del franquisme que propugnaven els carrillistes. Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.



Joan Perelló, Miquel Mas Ferrà, Sebastià Roig, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí el dia del llibre de 1976. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa, el teatre i la poesia catalana experimental dels anys setanta.

Joao Vila, Neus Inyesta i Miquel López Crespí, tertulians del Bar Modern, reunits a Palma trenta-tres anys després de les accions que organitzaven contra el feixisme. L´arquitecte Joao Vila ( a l´esquerra de la fotografia) que resideix al Brasil vengué uns dies a Mallorca de vacances i, amb els antics companys de lluita antifeixista, rememorà les accions clandestines contra els assassinats de la dictadura franquista.

El bar Modern era un centre de reunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc cap dubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben a prop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir uns agents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hi anàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectes progressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començant per Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámara o en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i el senyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer el cafetet abans d´anar a l´Editorial Moll.


També els joves poetes hi feien tertúlia. Allà, a les cadires i taules del Modern, podies veure els joves poetes del moment. Ara mateix record Lleonard Muntaner, Damià Pons, Joan Perelló i Guillem Soler amb el llibre que havien escrit conjuntament, Temptant l´equilibri, que era la revelació del moment. A una altra taula hi podies veure na Joana Serra de Gayeta enllestint les seves entrevistes per a la revista Cort; més enllà, els estalinistes del PCE (ML-LP) reparaven una repartida de fulls volanders; més enllà, el pintor Gerard Mates havia trobat Miquel Morell, Manuel Picó, Miquel Àngel Femenies o Miquel Barceló, un jove desconegut en aquells moments, i petaven la conversa damunt art. No cal dir que Bernat Homar, el director de teatre que treballava a la llibreria Llibres Mallorca, també hi tenia les seves reunions, ben igual que Pere Noguera, amb el seus actors. El pintor i escultor Pere Martínez Pavia, director del grup de mímica Farsa, es reunia allà mateix abans de començar els assaigs, que normalment es feien ben al costat, al saló d´actes del col·legi de Sant Francesc. Amb el temps hi comparegueren alguns membres del grup trotsquista PORE, on militava l´estudiant Ramon Molina. Més endavant també hi hagué trobades de les Plataformes d´Estudiants Anticapitalistes i de l´OEC, l´Organitzaciò d´Esquerra Comunista, el partit on jo militava.

Va ser l´època, ara ja parl de l´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, als que treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fons editorial de Daedalus a fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar a conèixer aquella nova llibreria progressista de Palma.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Jaume Cabré: ‘Quan vas pel món parlant de literatura tens la sensació que jugues a casa’

Vilaweb Lletres - Dc, 13/09/2017 - 19:11

Jaume Cabré, un dels escriptors catalans més internacionals, rebrà demà al vespre el premi Trajectòria, que un jurat format per editors i periodistes atorga cada any, amb motiu de la Setmana del Llibre en Català. Diu que si li donen aquest premi vol dir que es fa vell; és un dels pocs que no tenia en la llista de reconeixements. Cabré, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, s’ha reunit avui amb la premsa i, més animat que algunes altres vegades (com ara en la presentació del seu darrer llibre de relats, Quan arriba la penombra), ha parlat dels lectors, del procés de creació, de la importància de la Fira del Llibre de Frankfurt 2007 per a la internacionalització de la literatura catalana… I ha dit que VilaWeb era el mitjà de referència que dóna veu als intel·lectuals catalans a l’hora de reflexionar sobre el procés polític i la independència de Catalunya.

L’autor de Jo confesso i Les veus del Pamano, nascut a Barcelona el 1947, enguany ha fet setanta anys. ‘A mesura que em faig més gran –deia ahir– sóc més lent, em costa més d’escriure. I cada dia estic més cansat per a fer els viatges de promoció, tot i que trobar-se amb els lectors és molt gratificant. En temps de Flaubert, el contacte amb els lectors es podia fer a petites dosis. Ara, amb les xarxes socials, és molt més fàcil. Així i tot, és molt gratificant que els lectors et parlin dels teus llibres. Els clubs de lectura, un invent senzill i humil però molt eficaç, n’és una bona eina. Perquè els lectors m’expliquen la novel·la. Jo només l’escric, són els lectors que amb la mirada verge s’hi capbussen i acaben sabent quina novel·la he escrit. Jo defenso que el contacte amb els lectors enriqueix.

Quins moments destacaria Cabré d’una trajectòria que va començar el 1974 amb Faules de mal desar i que compta amb obres com La teranyina, Fra Junoy o l’agonia dels sons, Senyoria i Viatge d’hivern, a més dels que ja hem esmentat? Diu que recorda molt el primer text que va escriure amb consciència d’estil: ‘Volia descriure el naixement del dia en un poble. Entenia que cada paraula que posava tenia una raó de ser concreta i vaig ser conscient de quin efecte feien en mi les paraules. Vaig quedar enganxat. Tenia dinou anys. Encara vaig tardar a escriure, però vaig començar a llegir i ja no vaig parar’.

Sobre com ha evolucionat la seva literatura i els objectius que ha assolit, Jaume Cabré diu: ‘Cada llibre m’ha costat molt i amb cadascun he adquirit experiència. M’imagino que és una escala i cada llibre representa un esglaó, perquè cada un és una petita conquesta més, un graó amunt. Hi ha una trajectòria i sé del cert que no hauria pogut fer Les veus del Pamano sense haver escrit abans Viatge d’hivern i Les ombres de l’eunuc, per exemple. Cada llibre és deutor dels anteriors. Ho dic en el sentit d’experiència. Hi ha hagut uns processos estilístics que s’han anat fent, primer amb timidesa, després aplicant els recursos. Ho tinc molt clar. Ara, jo no puc valorar allò que he fet; això pertany a la feina del crític i al lector.’

El mes vinent farà deu anys que es va fer la Fira del Llibre de Frankfurt, on la cultura catalana era la convidada d’honor. Aquella cita internacional va fer conèixer Cabré al públic alemany, que el va llegir en massa. Cabré explica: ‘La Fira de Frankfurt del 2007 va difondre una realitat que l’estat espanyol amagava, la vitalitat literària d’una cultura i d’una llengua que amb prou feines si era coneguda a Alemanya. Per a mi va ser essencial. De llavors ençà, les traduccions no han deixat d’augmentar. I avui ja no cal que expliquis què vol dir ser català i, des del punt de vista literari, tampoc. Frankfurt 2007 va ser un punt de ruptura.’

De deu anys ençà, Jaume Cabré no ha parat de viatjar presentant les seves traduccions a molts països europeus i llatinoamericans. Fa ben poc va anar a Mèxic, convidat per la Universitat Autònoma de Mèxic, on presentà una edició especial, pensada per al públic mexicà, de Quan arriba la penombra. ‘Els lectors de Tessalònica i els de Torrelles de Llobregat s’assemblen –diu–, fan les mateixes preguntes. Quan vas pel món parlant de literatura tens la sensació que jugues a casa.’ I, pel que fa a la traducció de llibres catalans a l’espanyol, diu: ‘A Espanya hi havia molt de recel cap als llibres traduïts del català. Els editors no els publicaven, perquè deien que no els hi voldrien. En canvi, a Mèxic, a l’Argentina, em deien: “Nosaltres no tenim manies, com ho podem fer per llegir-vos?” Això passava quan encara no m’havien traduït. Però jo crec que aquest recel s’ha anat perdent. Els lectors en llengua castellana van a buscar literatura, fins i tot els escrits originàriament en català. I això malgrat els moments difícils que passem. I ho hem fet entre tots.’

Sobre el moment polític, Cabré creu que cal continuar defensant la normalitat de la vida i accions de les nostres institucions: ‘Ara són moments de patacades, però després vindrà la calma, segur. El món sap que som uns quants milions de catalans que volem la independència, sobretot després d’aquest Onze de Setembre, que tothom ens mirava.’ Creu que el debat polític dels intel·lectuals és absent, en el moment actual? ‘D’entrada, cadascú fa el que pot o el que vol. Però pel que fa als intel·lectuals espanyols, només n’hi ha dos o tres o quatre que han aixecat la veu de manera valenta: Suso de Toro, Cotarelo… I, pel que fa als intel·lectuals catalans, un mitjà com VilaWeb és ple de gent que hi diu la seva, amb reflexions molt interessants i valentes.’

La conferència de premsa ha estat interrompuda unes quantes vegades per la manifestació d’un centenar de treballadors de les arts gràfiques, sindicats a CCOO, que es manifestaven per demanar un conveni digne.

Categories: literatura

Un llibre recull la prosa inèdita del poeta Màrius Torres

Vilaweb Lletres - Dc, 13/09/2017 - 18:58

Els professors de la UAB Jordi Julià (Sant Celoni, 1972) i Pere Ballart (Barcelona, 1964) han publicat un llibre que combina un recull de la prosa inèdita de Màrius Torres i un estudi que interpreta aquests textos. El volum La prosa de Màrius Torres (Edicions UB) busca ‘combatre’ el clixé de l’autor com un poeta ‘turmentat’ i ‘dramàtic’ a través de cartes, articles, uns dietaris i una novel·la inacabada que mostren un autor totalment ‘polièdric’. ‘Sempre s’ha encasellat a Màrius Torres com un poeta de la mort, per la seva condició de malalt. Amb aquesta prosa es demostra que era un intel·lectual vitalista perfectament al corrent del seu temps’, ha assegurat el professor Pere Ballart en una entrevista amb l’ACN.

La recerca dels professors universitaris va arrencar després de rebre el suport de la borsa del Centre d’Estudis de Granollers i l’Ajuntament de Granollers. Anteriorment ja havien treballat l’autor però després de rebre l’ajut van començar a revisar diversitat de textos manuscrits i d’altres publicats com annex a la seva poesia. ‘És una producció important que ens fa canviar la imatge de Torres com a exclusivament un poeta malalt’, ha subratllat el professor Jordi Julià.

Categories: literatura

MARIANO ERDOGAN

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 13/09/2017 - 09:00
Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Valencians i negrots, a la conquesta de la centralitat barcelonina

Vilaweb Lletres - Dm, 12/09/2017 - 22:00

En el joc entre perifèries i centralitats en tots els àmbits, però especialment en el cas de la cultura, tots els esforços per a fer visible la producció són pocs. Per això ja fa tres anys que, a la Setmana del Llibre en Català, els escriptors valencians tenen tot el protagonisme per a presentar la ‘collita’ de l’any anterior, durant el primer diumenge de la fira. Aquesta tradició va començar accidentadament –el primer any l’autocar que duia els escriptors va tenir una avaria i van arribar tardíssim–, però ara s’ha convertit en una referència ineludible que permet una retrobada amb els lectors en un mercat irrenunciable: el del Principat. I, és clar, això demana un esforç, com ara llevar-se molt d’hora, molt d’hora per arribar en autocar a la Setmana i tornar tard, molt tard, a casa. Aquesta vegada, trenta-vuit creadors i editors varen fer la ruta d’anada i tornada per presentar els seus llibres.

Una altra de les tradicions de la Setmana és la festa ‘negrota’ –adjectiu que engloba escriptors, editors i lectors afeccionats al gènere negre– que organitza cada any l’editorial Alrevés. Si l’any passat varen celebrar els cinc anys i els vint-i-cinc títols de la col·lecció Crims.cat, enguany han ajuntat una quinzena d’autors per presentar Barcelona, viatge a la perifèria criminal, un aplec de vint relats negres escrits per deu dones i deu homes en deu barris que no apareixen habitualment en la novel·la negra barcelonina. Així doncs, un altre joc entre perifèries i centralitats.

Diumenge, mentre els valencians anaven arribant a poc a poc a la Setmana –hi havia els expedicionaris, però també els qui havien vingut el dia abans i pensaven aprofitar-ho per a quedar-se a la Diada–, la jornada va arrencar amb la lectura de texts de socis de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, enguany amb més reivindicació que mai: tant per la llibertat d’expressió com per la llibertat d’impressió, amb els escorcolls de la Guàrdia Civil de teló de fons.

La taula rodona de narradors, moltes propostes diferents…

Josep Manuel Vidal, Eduard Mira, Urbà Lozano i Fani Grande varen ser els encarregats d’obrir plaça per presentar la narrativa, quan faltava un quart per al migdia i el sol ja senyorejava a les totes. La llum de les estrelles mortes, de Josep Manuel Vidal, l’ha publicat Edicions del Bullent i és un recull de deu relats; El tinent anglès, d’Eduard Mira, l’ha publicat Drassana i té per protagonista Antoni Cruanyes, un nebot del general Joan Baptista Basset; Vindrà la mort i tindrà els teus ulls va valdre a Urbà Lozano el premi Enric Valor de 2016. L’ha publicada Bromera i ens explica el retorn al poble d’un home que ha passat mitja vida a Sicília; Fani Grande va parlar de Jo sóc així i això no és un problema, que tracta sobre la realitat transsexual. L’ha publicat Vincle editorial. La taula volia exhibir la varietat de propostes en narrativa i mostrar títols de com més editorials millor per al públic principatí, que massa sovint té només al cap allò que edita Bromera i, en menor mesura, Tres i Quatre –en  aquest cas, pel pes històric del segell.

Malgrat el procés de renovació i de vitalitat que es vol oferir amb aquesta mostra de collites des del País Valencià, és inevitable que els dos principals homenots de les lletres contemporànies hi siguin presents. Ens referim, és clar, a Joan Fuster i a Vicent Andrés Estellés. Mentre que la influència de l’autor de Sueca és clau en l’assaig, el poeta de Burjassot marca la lírica en dos bàndols: els continuadors de les seves propostes estètiques i els radicalment oposats. I, és clar, tots dos hi havien de ser. Cal recordar que Joan Carles Girbés havia obert foc pocs dies abans a la xarxa recordant que Estellés és autor d’una grandiosa obra completa en deu volums i que la gent sempre en citava els mateixos versos. D’aquesta manera, aixecava la llebre: potser és citat simplement sense llegir-lo? O potser s’ha llegit poc i sempre els mateixos llibres? (Cal recordar que el Llibre de meravelles és un dels escassos longsellers de la poesia en llengua catalana.)

Sigui com sigui, a la Setmana hi va haver una taula rodona sobre assaig que duia el nom de Joan Fuster. Hi van participar Toni Mollà amb Escrits contra el silenci, de Vincle Editorial, una obra amb què vol reivindicar l’actitud cívica de Fuster; Josep Lozano i Voro Vendrell, amb Nosaltres, els fusterians;  i també s’hi varen presentar algunes reedicions de Fuster. El motiu era, és clar, celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la mort de l’autor de Nosaltres, els valencians.

Podeu trobar les novetats valencianes fins a diumenge

I així va anar passant la jornada organitzada formalment per l’Associació d’Editors del País Valencià, que a més a més de les taules rodones també comptà amb presentacions i converses individualitzades amb alguns dels autors més significatius. ‘És un acte amb què mirem de fer visible, a Catalunya, que hi ha una altra realitat literària i editorial en l’àmbit lingüístic fora de Barcelona. En el nostre cas, mostrem les accions que anem desenvolupant al territori valencià’, explicà Manel Romero, secretari tècnic de l’AEPV, referint-se als actes de diumenge. Les novetats presentades a Barcelona també s’exhibiran i es posaran a la venda a la Plaça del Llibre en Valencià, que es farà de l’1 al 6 de novembre a València. S’han tancat negociacions perquè en aquesta trobada l’any vinent hi hagi també representació de les Illes Balears.

La poesia i la literatura infantil i juvenil també varen ser presents durant el dia. Entre els poetes, Verd Cel i Alfons Om, Vicent Berenguer, Begonya Pozo, Imma Máñez Albert i Manolo Gil ens presentaren la collita de l’any. I un dels llibres que va causar sensació fou la Poesia completa i cartes a Fernando Pessoa, de Mario de Sá-Carneiro, publicades per la jove editorial Lletra Impresa, darrere els quals hi ha Mercè Climent i Juli Capilla. La versió del portuguès és de Vicent Berenguer. És la primera traducció al català de Mário de Sá-Carneiro, un dels màxims exponents del modernisme portuguès i un dels membres de més renom de l’anomenada ‘Generació d’Orpheu’, El llibre, a més, inclou una antologia de la correspondència que va tenir amb el seu amic Fernando Pessoa i va fer que molts apassionats per la literatura portuguesa el cercassin amb curiositat.

Juli Capilla, Vicent Berenguer i Mercè Climent, responsables de la publicació de Sá-Carneiro en català.

Romero també va dir: ‘La sensació que tenim quan participem en la Setmana és un poc agredolça. D’una banda, el públic reacciona sempre molt bé i, fins i tot, amb sorpresa per la quantitat i la qualitat de les creacions literàries que es fan al País Valencià; d’una altra, constatem les dificultats que hi ha per a arribar al públic català, perquè és molt complicat d’entrar en les xarxes de distribució.’

La literatura infantil i juvenil també va tenir un lloc destacat en les ‘collites’, amb Voro Vendrell, Maria Josep Escrivà, Paco Giménez, Josep Vicent Miralles, Pasqual Alapont i Lourdes Boïgues.

Així doncs, les activitats organitzades pels editors valencians varen servir per a donar valor a unes editorials que tenen tres problemes: d’una banda, la migradesa del mercat valencià, on només el 4% dels llibres que es compren són en la llengua del país; d’una altra, les terribles dificultats per a obrir-se camí en el mercat natural del Principat per les dificultats en la xarxa de distribució i pel ritme frenètic de novetats que es publiquen, que fa que sigui gairebé impossible que els llibreters estiguin al dia i que, per tant, puguin fer visibles els productes; i, en tercer lloc, el llarg període en què les institucions han estat governades pel Partit Popular, que va fer una campanya d’ocultació i persecució de la llengua catalana i de la cultura que encara no ha pogut esmenar el nou executiu, perquè encara fa poc temps que governa.

Els editors valencians, durant els deu dies de la Setmana, tenen una parada, en què s’esforcen a explicar als visitants que les editorials valencianes són tan generalistes o tan especialitzades com les del Principat –tal com es pot comprovar en els catàlegs– i que comprar-ne els llibres és un acte més de normalitat per al país.

La gran família negrota creix.

I si diumenge va ser el torn dels valencians, dissabte hi hagué un dels actes tradicionals de la Setmana dels darrers anys: una nova festa de la negror en català, gràcies a l’editorial Alrevés. En aquest cas, la presentació de l’última antologia, Barcelona, viatge a la perifèria criminal, va servir per a aplegar la majoria d’autors que han escrit relats ambientats al Guinardó, el Carmel, Horta, Montbau, el Poblenou, el Besòs, el Poble-sec, la Verneda, Verdum i Bellvitge, escenaris que no són els habituals en la novel·la negra catalana. Hi van participar escriptors barcelonins, però també de la resta dels Països Catalans, que ofereixen una nova mirada negra sobre la ciutat de Barcelona, en aquest cas des de la perifèria urbana. Així ho va explicar Àlex Martín, director de la col·lecció Crims.cat: ‘Hem procurat escollir els vint autors que més ens agraden de la novel·la negra contemporània i posar-los a treballar en escenaris que es mereixien i es mereixen un tractament literari que fins ara no han tingut o han tingut de manera molt tangencial respecte del gruix de la producció de novel·la negra en català.’

Categories: literatura

Valencians i negrots, a la conquesta de la centralitat barcelonina

Vilaweb Lletres - Dm, 12/09/2017 - 22:00

En el joc entre perifèries i centralitats en tots els àmbits, però especialment en el cas de la cultura, tots els esforços per a fer visible la producció són pocs. Per això ja fa tres anys que, a la Setmana del Llibre en Català, els escriptors valencians tenen tot el protagonisme per a presentar la ‘collita’ de l’any anterior, durant el primer diumenge de la fira. Aquesta tradició va començar accidentadament –el primer any l’autocar que duia els escriptors va tenir una avaria i van arribar tardíssim–, però ara s’ha convertit en una referència ineludible que permet una retrobada amb els lectors en un mercat irrenunciable: el del Principat. I, és clar, això demana un esforç, com ara llevar-se molt d’hora, molt d’hora per arribar en autocar a la Setmana i tornar tard, molt tard, a casa. Aquesta vegada, trenta-vuit creadors i editors varen fer la ruta d’anada i tornada per presentar els seus llibres.

Una altra de les tradicions de la Setmana és la festa ‘negrota’ –adjectiu que engloba escriptors, editors i lectors afeccionats al gènere negre– que organitza cada any l’editorial Alrevés. Si l’any passat varen celebrar els cinc anys i els vint-i-cinc títols de la col·lecció Crims.cat, enguany han ajuntat una quinzena d’autors per presentar Barcelona, viatge a la perifèria criminal, un aplec de vint relats negres escrits per deu dones i deu homes en deu barris que no apareixen habitualment en la novel·la negra barcelonina. Així doncs, un altre joc entre perifèries i centralitats.

Diumenge, mentre els valencians anaven arribant a poc a poc a la Setmana –hi havia els expedicionaris, però també els qui havien vingut el dia abans i pensaven aprofitar-ho per a quedar-se a la Diada–, la jornada va arrencar amb la lectura de texts de socis de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, enguany amb més reivindicació que mai: tant per la llibertat d’expressió com per la llibertat d’impressió, amb els escorcolls de la Guàrdia Civil de teló de fons.

La taula rodona de narradors, moltes propostes diferents…

Josep Manuel Vidal, Eduard Mira, Urbà Lozano i Fani Grande varen ser els encarregats d’obrir plaça per presentar la narrativa, quan faltava un quart per al migdia i el sol ja senyorejava a les totes. La llum de les estrelles mortes, de Josep Manuel Vidal, l’ha publicat Edicions del Bullent i és un recull de deu relats; El tinent anglès, d’Eduard Mira, l’ha publicat Drassana i té per protagonista Antoni Cruanyes, un nebot del general Joan Baptista Basset; Vindrà la mort i tindrà els teus ulls va valdre a Urbà Lozano el premi Enric Valor de 2016. L’ha publicada Bromera i ens explica el retorn al poble d’un home que ha passat mitja vida a Sicília; Fani Grande va parlar de Jo sóc així i això no és un problema, que tracta sobre la realitat transsexual. L’ha publicat Vincle editorial. La taula volia exhibir la varietat de propostes en narrativa i mostrar títols de com més editorials millor per al públic principatí, que massa sovint té només al cap allò que edita Bromera i, en menor mesura, Tres i Quatre –en  aquest cas, pel pes històric del segell.

Malgrat el procés de renovació i de vitalitat que es vol oferir amb aquesta mostra de collites des del País Valencià, és inevitable que els dos principals homenots de les lletres contemporànies hi siguin presents. Ens referim, és clar, a Joan Fuster i a Vicent Andrés Estellés. Mentre que la influència de l’autor de Sueca és clau en l’assaig, el poeta de Burjassot marca la lírica en dos bàndols: els continuadors de les seves propostes estètiques i els radicalment oposats. I, és clar, tots dos hi havien de ser. Cal recordar que Joan Carles Girbés havia obert foc pocs dies abans a la xarxa recordant que Estellés és autor d’una grandiosa obra completa en deu volums i que la gent sempre en citava els mateixos versos. D’aquesta manera, aixecava la llebre: potser és citat simplement sense llegir-lo? O potser s’ha llegit poc i sempre els mateixos llibres? (Cal recordar que el Llibre de meravelles és un dels escassos longsellers de la poesia en llengua catalana.)

Sigui com sigui, a la Setmana hi va haver una taula rodona sobre assaig que duia el nom de Joan Fuster. Hi van participar Toni Mollà amb Escrits contra el silenci, de Vincle Editorial, una obra amb què vol reivindicar l’actitud cívica de Fuster; Josep Lozano i Voro Vendrell, amb Nosaltres, els fusterians;  i també s’hi varen presentar algunes reedicions de Fuster. El motiu era, és clar, celebrar el vint-i-cinquè aniversari de la mort de l’autor de Nosaltres, els valencians.

Podeu trobar les novetats valencianes fins a diumenge

I així va anar passant la jornada organitzada formalment per l’Associació d’Editors del País Valencià, que a més a més de les taules rodones també comptà amb presentacions i converses individualitzades amb alguns dels autors més significatius. ‘És un acte amb què mirem de fer visible, a Catalunya, que hi ha una altra realitat literària i editorial en l’àmbit lingüístic fora de Barcelona. En el nostre cas, mostrem les accions que anem desenvolupant al territori valencià’, explicà Manel Romero, secretari tècnic de l’AEPV, referint-se als actes de diumenge. Les novetats presentades a Barcelona també s’exhibiran i es posaran a la venda a la Plaça del Llibre en Valencià, que es farà de l’1 al 6 de novembre a València. S’han tancat negociacions perquè en aquesta trobada l’any vinent hi hagi també representació de les Illes Balears.

La poesia i la literatura infantil i juvenil també varen ser presents durant el dia. Entre els poetes, Verd Cel i Alfons Om, Vicent Berenguer, Begonya Pozo, Imma Máñez Albert i Manolo Gil ens presentaren la collita de l’any. I un dels llibres que va causar sensació fou la Poesia completa i cartes a Fernando Pessoa, de Mario de Sá-Carneiro, publicades per la jove editorial Lletra Impresa, darrere els quals hi ha Mercè Climent i Juli Capilla. La versió del portuguès és de Vicent Berenguer. És la primera traducció al català de Mário de Sá-Carneiro, un dels màxims exponents del modernisme portuguès i un dels membres de més renom de l’anomenada ‘Generació d’Orpheu’, El llibre, a més, inclou una antologia de la correspondència que va tenir amb el seu amic Fernando Pessoa i va fer que molts apassionats per la literatura portuguesa el cercassin amb curiositat.

Juli Capilla, Vicent Berenguer i Mercè Climent, responsables de la publicació de Sá-Carneiro en català.

Romero també va dir: ‘La sensació que tenim quan participem en la Setmana és un poc agredolça. D’una banda, el públic reacciona sempre molt bé i, fins i tot, amb sorpresa per la quantitat i la qualitat de les creacions literàries que es fan al País Valencià; d’una altra, constatem les dificultats que hi ha per a arribar al públic català, perquè és molt complicat d’entrar en les xarxes de distribució.’

La literatura infantil i juvenil també va tenir un lloc destacat en les ‘collites’, amb Voro Vendrell, Maria Josep Escrivà, Paco Giménez, Josep Vicent Miralles, Pasqual Alapont i Lourdes Boïgues.

Així doncs, les activitats organitzades pels editors valencians varen servir per a donar valor a unes editorials que tenen tres problemes: d’una banda, la migradesa del mercat valencià, on només el 4% dels llibres que es compren són en la llengua del país; d’una altra, les terribles dificultats per a obrir-se camí en el mercat natural del Principat per les dificultats en la xarxa de distribució i pel ritme frenètic de novetats que es publiquen, que fa que sigui gairebé impossible que els llibreters estiguin al dia i que, per tant, puguin fer visibles els productes; i, en tercer lloc, el llarg període en què les institucions han estat governades pel Partit Popular, que va fer una campanya d’ocultació i persecució de la llengua catalana i de la cultura que encara no ha pogut esmenar el nou executiu, perquè encara fa poc temps que governa.

Els editors valencians, durant els deu dies de la Setmana, tenen una parada, en què s’esforcen a explicar als visitants que les editorials valencianes són tan generalistes o tan especialitzades com les del Principat –tal com es pot comprovar en els catàlegs– i que comprar-ne els llibres és un acte més de normalitat per al país.

La gran família negrota creix.

I si diumenge va ser el torn dels valencians, dissabte hi hagué un dels actes tradicionals de la Setmana dels darrers anys: una nova festa de la negror en català, gràcies a l’editorial Alrevés. En aquest cas, la presentació de l’última antologia, Barcelona, viatge a la perifèria criminal, va servir per a aplegar la majoria d’autors que han escrit relats ambientats al Guinardó, el Carmel, Horta, Montbau, el Poblenou, el Besòs, el Poble-sec, la Verneda, Verdum i Bellvitge, escenaris que no són els habituals en la novel·la negra catalana. Hi van participar escriptors barcelonins, però també de la resta dels Països Catalans, que ofereixen una nova mirada negra sobre la ciutat de Barcelona, en aquest cas des de la perifèria urbana. Així ho va explicar Àlex Martín, director de la col·lecció Crims.cat: ‘Hem procurat escollir els vint autors que més ens agraden de la novel·la negra contemporània i posar-los a treballar en escenaris que es mereixien i es mereixen un tractament literari que fins ara no han tingut o han tingut de manera molt tangencial respecte del gruix de la producció de novel·la negra en català.’

Categories: literatura

El nostre pitjor enemic, al Club de lectura de Deltebre


El proper 28 de setembre tindré el plaer d'anar a la Biblioteca de Deltebre per comentar amb el seu Club de lectura la meva novel·la El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions), amb què vaig guanyar el Premi de narrativa Ribera d'Ebre l'any 2015.
Ja tinc experiència en escoltar les impressions que provoquen els meus reculls de contes, i tinc moltes ganes de saber com és rebuda la meva primera novel·la.
Us espero a Deltebre, i aviat en altres clubs de lectura.
Categories: literatura

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí


Categories: literatura

HO VEUS? JA NO HO VEUS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 12/09/2017 - 09:00
"Ayer el Banco de España anunció que da por perdidos 42.590 millones de dinero público de los 56.865 que aportó el Estado al rescate bancario, ese que no nos iba a costar un euro a los ciudadanos. 42.590 millones, léanlo despacito, piensen en la cifra un momento. Ese momento que no dedicaron ayer ni en Moncloa ni en el Parlament. Ni en Madrid ni en Barcelona. Ni en España ni en Catalunya. ¿Para Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla, el fill del rei Alfonso XIII i el general Miguel Primo de Rivera

Sa Pobla, el fill del rei Alfonso XIII i el general Miguel Primo de Rivera -


Fals oripell, com totes les inauguracions amb presència d´autoritats. Pagesetes de mentida, filles dels cacics més rics del poble, dels magatzemistes, el propietari de la farinera, dels cines del poble, sense mancar-hi les nebodes del rector, la filla del metge i del comandant de la Guàrdia Civil. Les pageses de veritat feia hores que eren a marjal, regant, sembrant les mongetes, suades, amb el capell i els manegots per no patir la inclemència sufocant del sol. Potser sentien el ressò llunyà de la banda de l´Ajuntament interpretant l´himne d´Espanya, els pasdobles que tant agradaven al dictador. Si ho sentien, indubtablement el seu comentari devia ser: “Música un dia fener a les deu del matí? Festes de rics que viuen de la nostra suor”. I amb un moviment resignat devien ajupir-se novament damunt el solc continuant l´acostumada feina de sol a sol. (Miquel López Crespí)


Ricardo Punset, el general retirat i advocat de la padrina Martina, va solucionar el problema del meu internament en el reformatori en pocs dies. Era un home summament influent en el Movimento. De jove havia conegut l´oncle Miquel Crespí, el de l´Escola Graduada de sa Pobla. Amb el seu pare, Francesc Punset, un dels grans propietaris agraris de l´illa, havia format part de la comitiva que, juntament amb el fill del rei Alfonso XIII i el general Miguel Primo de Rivera, inauguraren l´escola a finals dels anys vint.

A les fotografies que serv de la família els pots veure vora el fill de rei i el dictador, enmig de les pobleres que, vestides de pagesetes, reten honors a les autoritats.

Si observes la fotografia amb deteniment t´adones de la fugacitat de la vida, de la misèria dels fastos oficials, de com tot canvia a velocitat inusitada, es marceix i esdevé cendra que se´n porta el vent. Tanta parafernàlia, tanta música i cançons queden reduïdes a unes fotografies que s´esgrogueeixen lentament i, al final, et costa distingir els rostres dels que foren protagonistes de la història per un dia.

De jove, rebostejant pels canteranos dels padrins trobava aquestes fotografies protegides per belles capses xineses decorades amb marfil. Altres, menjades per la llum dels anys, estaven penjades a la cambra dels padrins. Les mirava provant de descobrir els misteris de la família. Una història que anava coneixent a fragments, molt a poc a poc. El padrí Rafel, el germà del batle, a vegades m´explicava el viatge que va fer a Madrid amb el batle, quan hi anà per informar el dictador del projecte de construcció de l´escola. El padrí, anys després de la marxa del germà a l´Argentina, em deia que l´entrada de la República va significar un cop molt fort per a la família! Però ell vivia dels somnis d´aquell viatge. M´explicava que a la capital d´Espanya els trens viatjaven sota terra i que, a molts metres de fondària, hi havia bars, botigues, quioscos amb diaris. No en parlem dels cotxes, les avingudes plenes de vehicles, la gent ben vestida, els cines, les sales de festa, els bars curulls de gent desenfeinada. El sentia parlar com aquell qui escolta una rondalla meravellosa. Els seus ulls resplendien com a guspires rutil·lants, els calius del foc que jo alimentava amb rames i troncs de pi i estelles d´olivera.

Què va ser de l´oncle, el batle Verdera que es sentia tan poderós que no dubtava a lliurar cinquanta solars de la seva propietat per a gaudir d´un dia en companyia del dictador? I el fill de rei? Què dir d´aquell personatge tengut per mig sord i tartamut? De veritat s´assabentava de res, sentia la música, els protocol·laris discursos de benvinguda, o era un maniquí útil tan sols per a decorar l´escena?

Fals oripell, com totes les inauguracions amb presència d´autoritats. Pagesetes de mentida, filles dels cacics més rics del poble, dels magatzemistes, el propietari de la farinera, dels cines del poble, sense mancar-hi les nebodes del rector, la filla del metge i del comandant de la Guàrdia Civil. Les pageses de veritat feia hores que eren a marjal, regant, sembrant les mongetes, suades, amb el capell i els manegots per no patir la inclemència sufocant del sol. Potser sentien el ressò llunyà de la banda de l´Ajuntament interpretant l´himne d´Espanya, els pasdobles que tant agradaven al dictador. Si ho sentien, indubtablement el seu comentari devia ser: “Música un dia fener a les deu del matí? Festes de rics que viuen de la nostra suor”. I amb un moviment resignat devien ajupir-se novament damunt el solc continuant l´acostumada feina de sol a sol.

Què sabia la comitiva dels cotxes oficials, els alts comandaments de l´exèrcit i el Govern Civil que acompanyaven el general, del patiment del poble, dels jornalers que, a les sis del matí, ja eren drets, a la plaça del poble, esperant l´almoina d´un dia de feina per a poder menjar? Jo encara he vist les al·lotes de Muro, Búger, Campanet i Santa Margalida, aquelles que no havien estat llogades, marxar altra vegada cap als seus pobles plorant. Aquell dia no hi hauria pa a casa seva. Una nova jornada de desesperança i misèria.

Observ la fotografia amb més atenció. Veig el futur oficial de la guerra civil distret, mirant cap a l´infinit. Què deu pensar? Ben cert que no es pot imaginar al capdavant d´una unitat de les forces faccioses que disparen contra les tropes de Bayo. Encara ha de començar la carrera, anar a estudiar a l´Acadèmia Militar de Saragossa, participar en la guerra del Marroc, relacionar-se amb Franco i Milán Astray, establir contacte amb els colpistes, ser un dels primers que es presenten a Capitania General per fer costat al general Goded el dia que les tropes, a la plaça de Cort, proclamen l´estat de guerra.

L´amistat amb la família materna venia, doncs, de molt lluny. Hi comptava també en aquelles relacions els nombrosos regals en espècie que els Verdera havien fet als Mulet i Servera. Carretades de patata novella quan pertocava, sacs de blat i mongetes, mitja dotzena de gallines, un parell de porcelletes quan arribava Nadal... I paquets amb sobrassades i botifarrons, camaiot, formatges fet a casa nostra. Mai no vaig veure que la padrina pagàs amb diners les consultes que anava a fer a Palma.


Categories: literatura

DUALITATS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 11/09/2017 - 08:30
Soldat britànic i nen (Belfast, 1981) Xabi Ventura (Iruñea, dècada 1980)   Joan Socies Fiol (Felanitx, 2012) (Cuartel del Bruc, Barcelona, 2014)  José Carlos León (Valls, 2017) Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Un gest petit, un gest gran


El Parlament de Catalunya ha viscut uns nous dies històrics que representen una nova passa endavant cap a la sobirania efectiva, que molts i moltes ja tenim de forma emotiva. D’aquests dos dies hi ha un instant que ha cridat l’atenció per la seva càrrega simbòlica: el moment en què la diputada de Catalunya Sí que es pot (CSQEP), Àngels Martínez, va retirar les banderes espanyoles que havien deixat als seus escons els diputats del PP.Sembla un gest petit, però posa de manifest un fet que tothom ja sabia: que els votants de CSQEP són diversos, especialment en matèria de la sobirania catalana.
Després de les darreres eleccions autonòmiques (espero que siguin darreres, darreres), estem farts d’escoltar que els partits sobiranistes obtingueren majoria d’escons, però no de vots i que, per tant, hi ha més gent a Catalunya contrària a la independència que a favor. Amb el gest de la diputada Àngels Martínez s’evidencia que aquesta afirmació és rotundament falsa, com tantes altres, i que part dels votants de CSQEP votaran que sí al referèndum per la independència (segur que algú del PSC també).
Enteneu ara la seva por?
Entenc que als contraris a la independència els dolgui si l’assolim. A mi fa 40 anys que em dol no tenir-la, i ho he respectat.
Categories: literatura

Sa Pobla: les dones dels anys 40 i 50

Sa Pobla: les dones dels anys 40 i 50 -


D´on treien la força que les mantenia dempeus, de quines fams llunyanes procedien? Qui havia ensenyat els pagesos a estimar cada producte que collien del camp, a valorar el valor de l´aigua, del bon temps, d´un vent adequat per fer girar les veles del molí? N´hi havia que cosien la roba de la família. Record que la meva mare em prenia mides ben entrada de nit, quan ja s´havien acabat les feines de la casa. Cosia fins tard. No sempre teníem diners per comprar els vestits que estrenaríem per sant Jaume, la festa principal del poble. I una família que no estrenava roba nova esdevenia pobra als ulls de la gent. (Miquel López Crespí)


Em seduïa constatar la capacitat de feina de les dones. En realitat, feinejaven en el camp igual o més que els homes, segant, sembrant, batent el blat a l´era. Però els homes, acabada la feina als horts, després de portar els animals a la païssa, es rentaven la cara i les mans i marxaven a la taverna a fer un joc de cartes i beure unes copes. La dona, no. La dona continuava amb els quefers de la casa fins altres hores de la nit: tenir cura dels porcs i l´aviram; preocupar-se de fer el sopar; atendre els vells de la casa, els infants. Em demanava com podien abastar tants treballs. Aleshores les cases pageses no disposen ni de rentavaixelles ni d´escuraplats. Tot es feia a mà! La repadrina sabia emprar les cendres de la foganya per fer-hi una mena de lleixiu que servia per rentar la roba. Encara em deman com podien moure aquells aspres llençols de fil dins les grans piques de pedra picada que servien per fer la bugada. El dia que tocava rentar roba la casa esdevenia una fàbrica fumejant. Encendre el foc per encalentir-hi l´aigua en les grans olles de matances. Tallar la llenya i tenir-ne prou a prop, no fos cosa que no n´hi hagués abastament. Transportar l´aigua bullint fins a les piques, situades a un racó del patí. Una vegada vaig provar de moure els llençols banyats i no vaig poder. Pesaven més que jo! No era estrany que, amb tants d´anys de viure ajupits llevant l´herbei dels horts, segant i sembrant, homes i dones acabassin geperuts. Veies els vells, amb el seu gaiato sense poder endreçar l´espinada, caminant amb els ulls mirant a terra, incapaços de posar-se drets. En anar pel carrer notaves a primera vista la diferència entre els senyors que no havien feinejat mai al camp i els pagesos. Els uns caminaven drets com arbre jove, alçat, ferm, en direcció al sol i els núvols, Els altres, els jornalers de la terra, els petits propietaris agrícoles, sempre ajupits, com si portassin sacs d´arena damunt l´esquena.

Encara he estat a temps de veure tres generacions de dones (repadrina, padrina i mare) pastar el pa a la pastera, encendre el forn... Però abans havien sembrat el blat a l´hort, regat i segat, havien menat el cavall que feia córrer el rodet de pedra damunt la palla per llevar-hi el gra. Les veig encara sota el sol d´agost, enmig de l´era, portant les regnes del cavall o la somera, fent girar durant hores la pedra damunt les espigues. Després, abans que una pluja inesperada fes malbé la feina del dia, calia omplir els sacs, pujar-los al carro i marxar cap a casa, a espera del moment més oportú per dur-lo al magatzemista.

Es feia un pa que durava una setmana sencera!

Quan es posava damunt la taula s´hi feia una creu i el besaves. Només elles sabien el preu que costava poder tallar una llesca per dinar o sopar. Silents, havien acomplert tot el cicle primitiu dels pobles recol·lectors de feia deu mil anys.

D´on treien la força que les mantenia dempeus, de quines fams llunyanes procedien? Qui havia ensenyat els pagesos a estimar cada producte que collien del camp, a valorar el valor de l´aigua, del bon temps, d´un vent adequat per fer girar les veles del molí? N´hi havia que cosien la roba de la família. Record que la meva mare em prenia mides ben entrada de nit, quan ja s´havien acabat les feines de la casa. Cosia fins tard. No sempre teníem diners per comprar els vestits que estrenaríem per sant Jaume, la festa principal del poble. I una família que no estrenava roba nova esdevenia pobra als ulls de la gent.


Categories: literatura

Palma, Anys 70 – Els diaris mallorquins, els franquistes i els excombatens de la División Azul – Crònica sentimental de la transició

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els diaris mallorquins, els franquistes i els excombatens de la División Azul – Crònica sentimental de la transició -


Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero! (Miquel López Crespí)


Vaig ser a temps de conèixer Onofre Arbona, que lluità aferrissadament contra l´Exèrcit Roig en el front de Leningrad. Perdé dos dits de la mà dreta a causa del fred. Era un antiamericà exaltat. Recordava la pèrdua de Cuba i Filipines, la destrucció de la flota espanyola per part dels moderns creuers ianquis a Cavite, Santiago de Cuba i Manila. Sempre deia que, sense el desembarcament de Normandia, els alemanys, italians i romanesos haurien pogut vèncer el comunisme. Criticava Hitler per no haver aprés les lliçons de la derrota de Napoleó quan volgué conquerir l´antiga Rússia tsarista: les immensitats de les planures d´aquell país inabastable, el fred, la ferma resistència dels russos que, igualment que els guerrillers espanyols del segle XIX, sabien emprar qualsevol tàctica militar per vèncer l´invasor: la guerra de guerrilles o la formació clàssica, que els oficials del Tsar havien après dels militars prussians.

-Als alemanys –deia Onofre Arbona-, els succeí el mateix que als francesos. Caigueren en les mateixes trampes. Els russos cremaven les ciutats, els recursos que podien servir per alimentar un exèrcit de més de cinc-cents mil homes, per a refugiar-se del fred. No es podia lluitar, com en la Primera Guerra Mundial, en dos fronts alhora. Els militars ho advertiren. Però Hitler no escoltava ningú. No li agradava sentir la veritat. Destituïa els alts comandaments que no li seguien el corrent, els que no acceptaven les ordres sense discussió. Així no es podia guanyar mai una guerra!

Era un hitlerià convençut. Una relíquia antiquíssima que ja no feia por. Anava al descobert, sense amagar les follies que el posseïen. No enganyava. Sabíem qui era, què pensava, què feia. Els pitjors eren els feixistes amagats, els que dissimulaven la seva ideologia. Alguns es feien passar per seguidors del fill d´Alfonso XIII, don Juan i, el que encara era pitjor, per socialistes de nou encuny, matisant que sempre seguiren la línia i l´exemple de Julián Besteiro, mai de Largo Caballero!

Les redaccions eren curulles d´aquesta mena de personal. Seien a les taules que tenien assignades en els racons més foscos del local. Els més antics explicaven que sempre els havien vist asseguts, petrificats rere les tauletes que ocuparen un llunyà estiu del trenta-sis. Talment fossin els mobles, les columnes que sostenien el sostre. Ningú no sabia quina feina feien, per quins estranys motius continuaven en nòmina. A vegades els veies escriure en aquelles atrotinades màquines dels anys vint, o a mà, emprant la tinta que contenien els vells tinters de porcellana blanca provinents d´èpoques ignotes. Què escrivien? Mai no es va saber amb certitud. Els més entesos en els misteris dels diaris suposaven que redactaven necrològiques, algun reportatge sobre curses de braus i boxa. Potser eren els autors de la secció d´efemèrides on, diàriament, els interessats per la història oficial, podien trobar un resum de la vida de don Pelayo, Guzmán el Bueno, Hernán Cortés, Isabel la Católica, els conqueridors espanyols d´Amèrica...

Tampoc no hi mancava, ben detallat, el relat de les batalles victorioses del general Franco, les biografies de Ramiro Ledesma Ramos, Ramiro de Maeztu, José Antonio Primo de Rivera, el general Moscardó... Altres, s´entretenien retallant grogosos diaris que col·locaven en unes velles carpetes guardades en uns misteriosos arxius.

En aquell temps les redaccions eren plenes de fum. Pertot cendrers curulls de llosques, papers pel terra, el renou sec de les linotípies funcionant sense aturar. Amb prou feines podies entrellucar més enllà del lloc on estaves situat. Quan anava al diari em submergia en aquell univers ple de ressons llunyans. Malgrat els fastos de la dictadura, la censura i la manca absoluta de llibertats, la Mallorca turística de finals dels seixanta ja no tenia res a veure amb la grisa postguerra. Ens visitaven milions de turistes. La música cridanera, els cotxes i autobusos plens d´alemanys, anglesos, suecs i francesos circulaven en direcció a platges i els llocs d´esbarjo: sales de festa, infinitat de discoteques, espectacles on actuaven els més renombrats cantants del món... Al·lotes amb minifaldilla i anglesos amb calçons curts circulaven pels carrers que conegueren les desfilades de militars i falangistes, els exaltats mítings del comte Rossi, les passejades de l´escriptor Llorenç Villalonga de bracet d´Alfonso Zayas i el policia Francisco Barrado. Els antics falangistes de la redacció només es relacionaven amb el director, un dels recomanats del règim que manà un regiment a les batalles de Belchite i l´Ebre però que, a causa del seu conservadorisme catòlic, anà derivant vers unes posicions properes a don Juan, l´etern aspirant a la corona d´Espanya vetat pel general Franco. Era l´únic que s´aturava uns moments a parlar amb les fantasmals ombres de la guerra. Enmig del fum i, si estaves atent al moviment dels llavis, podies endevinar que els preguntava sobre la seva salut o, qui sap, els animava a continuar amb aquelles tasques estranyíssimes que els ocupava.


Categories: literatura

PER QUAN VINGUI UN ALTRE JUNY

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 10/09/2017 - 10:00
Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

L'home de Déu, de Mireia Vancells


L'home de Déu, de Mireia VancellsXXXIV Premi de Narrativa Ribera d'EbreCossetània Edicions, 2017 SinopsiL’any 1957, en plena postguerra, l’arquebisbe de Barcelona envia el jove seminarista Marcial Ustrell a comarques, a fer inventari dels objectes d’un seguit de parròquies que, per decisió del Vaticà, aviat canviaran de diòcesi. Allà, en terres de pagès, d’analfabetisme i de supersticions, en Marcial es trobarà amb un seguit de circumstàncies que el conduiran, irremissiblement, a la desgràcia. L’home de Déu és una novel·la tràgica, costumista, amb tocs de realisme màgic, que parla de la lluita entre el bé i el mal, de dones expertes en plantes remeieres, de bruixeria i de l’art de la fabricació de figures de sants. La novel·la plasma creences, retrata seqüeles de la Guerra Civil i posa de manifest la cobdícia de l’Església a l’hora de gestionar el seu valuós patrimoni.
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura