literatura

Edicions 62 publicarà l’obra ‘Història mundial de Catalunya’, dirigida per Borja de Riquer

Vilaweb Lletres - Dc, 11/10/2017 - 02:00

Edicions 62 publicarà l’any vinent Història mundial de Catalunya, una obra dirigida pel catedràtic d’història Borja de Riquer que té un caràcter rigorós i alhora divulgatiu. La informació del volum es presentarà ordenada per dates clau i oferirà un retrat per a entendre com Catalunya s’explica amb el món i què ha aportat el Principat a Europa i al món.

L’obra és inspirada en el volum d’historiografia francesa Histoire mondiale de la France, dirigida per Patrick Boucheron. S’hi qüestiona el passat, el present i el futur de Catalunya en relació amb el món i pretén tenir una concepció oberta, global, plural i universal de la història.

Segons l’editorial, la societat actual necessita més que mai una reflexió. L’objectiu és proporcionar als lectors les eines d’informació que els ajudin a situar-se en qüestions fonamentals que repercuteixen en l’evolució del món. A més, l’obra té una voluntat crítica respecte de la història del Principat.

Categories: literatura

Els amics dels anys 60 i 70: Neus Santaner, Pere Noguera, Frederic Suau, Guillem Frontera, Gerard Matas, Barnat Homar, Josep M. Llompart, Antoni Catany, Gabriel Noguera...

...les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".


El primer premi literari


1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner.

L'article que m'ha fet arribar la meva bona amiga Neus Santaner (per un llibre de memòries que estic preparant) m'ha portat nombrosos records a la memòria. Aquell premi que guanyàrem plegats a Campos l'any 1972, les trobades i discussions antifeixistes a casa seva, a Gènova, i a casa meva amb l'enyorat Bernat Homar... Diu l'actual secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (Stei): "En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne 18, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el què parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'en Raimon".


Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos i l'escriptor Miquel López Crespí a la plaça de Cort de Ciutat el Dia del Llibre de l'any 1973. Les llibreries L'Ull de Vidre, Logos i Tous esdevengueren avantguardes culturals de la lluita antifranquista a finals dels anys seixanta i començaments dels setanta.

Té raó na Neus quan afirma que ja han passat molts d'anys. Exactament trenta! Tres dècades d'ençà que guanyàrem el primer premi. El meu era un guardó literari; el seu un premi per un treball d'investigació titulat, me'n record a la perfecció!, "El prat de Sant Jordi i la seva dessecació".

La nit del lliurament dels premis literaris jo no vaig poder anar a Campos. Però sí que hi eren na Neus i en Bernat Homar. Aleshores jo tenia una reunió digem-ne clandestina i en aquell temps encara prioritzava la lluita activa antifranquista per damunt el fer carrera personal, "avançar" (si es que es pot fer tal cosa!) dins del camp de la literatura. Quants llibres no s'haurien escrit si, en lloc d'anar a reunions antifeixistes ens haguéssim dedicat solament a la literatura! Però na Neus i en Bernat sí que hi eren a Campos i, en acabar l'acte de lliurament dels premis, vengueren a casa meva. En el paper que servia per anar seguint les votacions havien escrit: "Has guanyat! Hem guanyat!". I signaven "Neus i Bernat". Encara tenc el paper en el meu arxiu i ho serv com un document molt estimat.

Amb na Neus i en Bernat ens havien conegut a finals dels seixanta. En Bernat va dirigir diversos grups de teatre i, amb en Pere Noguera, petàvem la conserva cultural a qualsevol indret que ens trobàvem.

Amb els germans Noguera Vizcaíno, Pere i Biel, repartírem l'any 1967 un bon munt d'exemplars de Els mallorquins de Josep Melià. Al pintor Biel Noguera i al seu germà, en Pere, els vaig conèixer en el collegi Lluís Vives de Ciutat, on estudiàvem tots tres. A part de compartir la mateixa dèria per l'art (en Biel dibuixava historietes a les classes, mentre jo m'entretenia escrivint estranyíssims contes de ciència ficció), allò que -d'una forma instintiva, solidària- ajudà a consolidar la nostra amistat (que perdura més de trenta anys després), potser fos que els nostres pares havien lluitat junts en temps de la guerra en defensa de la llibertat i per la República.

Amb el temps, malgrat en Biel marxà a la Universitat de Barcelona, continuàrem mantenint el contacte. Durant els anys 65, 66 i 67 -a l'estiu en Biel ajudava la família a portar una botiga de souvenirs prop de Portopí, al final del passeig Marítim- intercanviàvem revistes revolucionàries (algunes clandestines que ell em portava de Barcelona; altres, de la Xina, Cuba o el Vietnam, els hi portava jo fins a la botiga), el Serra d'Or, les edicions ultrasecretes -per por de la repressió- del just acabat de néixer Sindicat Democràtic d'Estudiants...

Sovint sopàvem a casa meva (carrer Antoni Marquès Marquès) i ens passàvem hores i hores, amb en Bernat Homar, amb l'amic Pere Noguera (o amb en Xim Rada, en Francesc Monge o en Frederic Suau si es tractava de comentar els articles per a la secció Letras del Diario de Mallorca) dissenyant en la ment imaginaris muntatges escènics, ordint obres de teatre o, en el darrer cas, estructurant unes pàgines culturals a les quals donàvem una importància cabdal en la lluita per una cultura lliure i progressista.

Ha estat l'article de Neus Santaner el que m'ha fet recordar aquells anys d'illusions i esperances; el començament de les meves provatures literàries (els premis, els primers llibres de narracions que publicà l'Editorial Turmeda que dirigia n'Antoni Serra i Aina Montaner, les primeres obres de teatre...). Abans de conèixer en Xim Rada, n'Antoni Serra, en Frederic Suau, na Neus Santaner, en Bernat Homar, en Gerard Matas, en Joan Manresa, n'Antoni Catany, el mateix Pepín Tous, va ser en Josep M. Llompart qui m'encoratjà a emprendre l'aventura literària.

Parlant dels meus primers llibres i de la participació en aquells concursos literaris, cal dir que entre aquests destacaven aleshores el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, l'Andreu Roig de poesia, Joan Ballester de narrativa de Campos (en formaven part del jurat l'any 1971 Francesc de B. Moll, Gregori Mir, Andreu Ferret, Miquel Pons, etc), i el Llorenç Riber de narrativa, de Campanet (Josep M. Llompart). Amb el temps els vaig arribar a guanyar quasi tots (i molts d'altres al Principat i al País Valencià). Tot això era abans de la interrupció (motivada per la meva militància política en l'OEC i el PSM) de quasi nou anys dins de la meva tasca d'escriptor.

Miquel López Crespí


El buit que deixa Neus Santaner a l'STEI-i no serà bo d'omplir. Militant des de jove en causes de l'esquerra, se n'ha arribat a dir que representa l'avantguarda cultural de l'antifranquisme. Fou sota la dictadura o als convulsos anys de la transició, quan Neus Santaner ajudà a fundar l'STEI-i. Duia el cabell llis i llarg, recollit en una coa. Les ulleres grans, pròpies d'un temps en què les fotografies encara mostraven rostres de blanc i negre. Així anava ella, amb el món a les seves mans i amb les idees al cap ben fermes. (A.Z)


Neus Santaner deixa el càrrec que ostenta des de fa vuit anys


El congrés de l'STEI-i tria Biel Caldentey com a secretari general


A.Z/C.A. Palma


Biel Caldentey va ser elegit ahir com a nou secretari general de l'STEI-i en el transcurs del congrés que es clausurà ahir. La seva predecessora, Neus Santaner, havia decidit no renovar el càrrec després de vuit anys al capdavant del sindicat. Un dels objectius que s'ha marcat l'STEI-i pels propers quatre anys és oferir el seu model a un major nombre de treballadors i arribar a altres sectors laborals i no just a l'Administració.Ahir també es va abordar el conflicte dels professors de l'ensenyament concertat que han amenaçat el Govern d'aturar les escoles els pròximes dies 14 i 15 si no accepta la proposta d'apujar les nòmines 200 euros mensuals. Precisament demà la Conselleria presentarà al col·lectiu una nova oferta de retribució.

El buit que deixa Neus Santaner a l'STEI-i no serà bo d'omplir. Militant des de jove en causes de l'esquerra, se n'ha arribat a dir que representa l'avantguarda cultural de l'antifranquisme. Fou sota la dictadura o als convulsos anys de la transició, quan Neus Santaner ajudà a fundar l'STEI-i. Duia el cabell llis i llarg, recollit en una coa. Les ulleres grans, pròpies d'un temps en què les fotografies encara mostraven rostres de blanc i negre. Així anava ella, amb el món a les seves mans i amb les idees al cap ben fermes.

Ha estat, i és, una infatigable feminista. El seu compromís també la portà a la defensa de la llengua. Un pols, el d'estendre el català a l'educació, que li costà dures crítiques des d'àmbits reaccionaris de les Illes. I també, sorprenentment, des d'organitzacions d'esquerres com ara Esquerra Republicana, que l'ha qualificada de «ditadora i totalitària». Ella, però, mai no s'ha fet enrere. Sota la seva direcció, Stei-i consolidà l'afiliació de treballadors de fora de l'ensenyament. També denuncià «l'oblit per part del Pacte de Progrés (1999-2003) a l'educació», situant-se a l'esquerra del Govern. Ara que deixa l'executiva, potser torna a exercir la seva professió. Educar els infants.

Diari de Balears (11-V-08)


Un article de Neus Santaner: Miquel López Crespí en el record (escriptors de la generaciò literària dels 70)



1972: Miquel López Crespí i Neus Santaner guanyaven a Campos els seus primers premis literaris i d’investigació

En Miquel López Crespí és l'amic escriptor més prolífic dels que tenc i, a més a més, un home que viu per l'escriptura, cosa un tant estranya en aquests temps que vivim i el converteix en una 'rara avis' a la nostra terra.
Miquel López Crespí és novel·lista, autor teatral, poeta, historiador i assagista. En Miquel començà l'any 1968 les seves col·laboracions (especialment literàries) en la premsa de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Baleares...


Col·laborador dels suplements de cultura, ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i també a la història de Mallorca i del moviment obrer català i internacional. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Miquel López Crespí escriu de cinema en la prestigiosa revista Temps Moderns, d'economia i política en el portaveu de la PIMEM Eurosalmón, d'història a Sa Plaça, de poesia a S'Esclop... Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.


En Miquel el vaig conèixer, ja fa tants d'anys que quasi no me'n record, jo devia tenir-ne divuit, era a la plaça de Santa Eulària i estava assegut en aquella àmplia terrassa del bar Modern. Jo parava unes orelles ben dretes perquè del que parlaven i del to amb el que parlaven pareixia que arreglarien el món de veritat, com diu aquella cançó d'En Raimon. Hi havia en Miquel, en Bernat, en Pep, en Tomeu, na Cati...


Quasi setmana sí i l'altra també ens topàvem. O bé en una conferència de la Casa Regional Catalana, o bé a la desapareguda llibreria de Can Tous o a la de l'Ull de Vidre, o al bar Bosch o a casa seva, prop del cine Rívoli. La seva casa era veïna de la d'un cirurgià que em va operar de petita i, quan anàvem a Can Miquel i l'ascensor estava espanyat, havíem de pujar-hi a peu i en passar per davant de cal metge, m'agafava un calfred de pensar com la infermera famosa (havia estat secretària, deien, d'en Perón) m'arrabassava l'esparadrap de la ferida. La casa d'en Miquel era una casa molt acollidora, amb molts, molts de llibres, i sempre es parlava del mateix: de política i de teatre. Allà de tan escoltar m'hagués pogut treure un màster en formació política i teatral, i no precisament d'aquella política que a la força em varen obligar a assistir a l'Institut Joan Alcover, la de la "Formación del Espíritu Nacional", quan estudiava el batxillerat.


Una vegada, l'any 1972, sí que ha plogut d'aquesta!, coincidírem en uns premis de l'Ajuntament de Campos; ell en guanyà un de literari i jo un altre d'història. El dia que ens pagaren els respectius premis estàvem més contents que unes pasqües. I ho anàrem a celebrar amb les nostres parelles. Record aquest dinar en un petit restaurant del poble de Campos com un dinar molt divertit i alegre.
Anava passant el temps i les nostres trobades s'anaren espaiant. Tenia notícies de la tasca que anava fent perquè cada dos per tres en Miquel tornava a aparèixer als mitjans de comunicació, un altre poemari, una obra de teatre, un altre premi, i jo en llegir-ho em posava ben contenta i em deia que ja ho sabia que en Miquel era bo.


El primer llibre que vaig llegir d'en Miquel el vaig devorar fent cua renovant-me el carnet d'identitat, allà pel carrer de la Protectora, en aquell edifici tan llòbrec. El llibre es titulava La guerra just acaba de començar, encara crec recordar-lo, era petit i vermell. Em va motivar a seguir llegint teatre i a veure'n. Quasi sempre ens trobàvem en aquelles representacions que es feren a la primera època de l'ajuntament Ciutat, quan En Jaume Adrover era assessor, o un càrrec per l'estil, de l'àrea de cultura. En vérem en aquella època de bon teatre a Palma! Comediants, Dario Fo, la Cuadra, Victtorio Gasman! Després de les representacions ens trobàvem al bar, prop de l'Autitòrium i tornem-hi a parlar de política, de la cultura, del què hauríem de fer...


Passaven els anys i de tant en quan, sense gaire interval entre una i altra, les notícies dels guardons: "Joan Fuster 1984", "Ciutat de Palma de Teatre 1974" i "Ciutat de Palma de Narrativa" (1991), Premis Ciutat de València (de narrativa i de poesia), "Joanot Martorell" de narrativa (València), "Pompeu Fabra 1984", "Joan Santamaria 1989" (Barcelona), Premi Especial Born de Teatre, Premi Teatre Principal-Consell Insular de Mallorca de Teatre, "Marià Vayreda" de narrativa (Girona), Premi de les Lletres 1987 (Mallorca), Premi de Narrativa "Miquel Àngel Riera", Premi de teatre "Carles Arniches" (Alacant), Principat d'Andorra (Grandalla) de Poesia, Premi de Literatura "Serra i Moret 1993" de la Generalitat de Catalunya, Premi de Poesia del Consell Insular d'Eivissa i Formentera, Premi de Literatura "Camilo José Cela", etc, etc. I les publicacions a Barcelona, Lleida, Andorra, València, Alacant, Ciutat de Mallorca juntament amb traduccions a moltes comunitats autònomes de l'Estat espanyol (...) D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de quaranta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig.


M'arribaven notícies d'obres i més obres, de la posta en escena d'algunes, fins i tot alguna que altra obra seva musicada i cantada. Però un principi sempre es manté: una fidelitat, inqüestionable, sempre de part de les persones que han estat les perdedores, fidel amb el compromís social, des d'un posicionament marxista, obert i creatiu.


Han seguit passant els anys i a l'hivern passat ens tornàrem a trobar en la presentació d'un dels seus llibres, No era això: memòria política de la transició[El Jonc Edicions], i en vaig emocionar de recordar tants de fets viscuts als anys setanta i busques i vuitanta i la llagrimeta va rodar. Després l'Stei, la CGT i USO el várem cridar per a participar en la festa alternativa del Primer de Maig i de seguida ens digué que sí, participant de la mateixa manera que sempre ho ha fet d'ençà fa més de trenta anys.


En Miquel segueix amb la seva feina que és escriure, fidel al camí escollit, denunciant amb coratge tantes i tantes corrupcions, deslleialtats... segueix publicant llibres i articles. Per a molts d'anys, Miquel!.


Per Neus Santaner, secretària general del Sindicat de Treballadores i Treballadors de les Illes (Stei)


Publicat en la revista L'Estel (1-IV-04)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

Tu ets el reialme


Que si ets reina? Tu ets el reialme.

Inspirat en una il·lustració de Daniel Pérez Cabezas
Categories: literatura

Records dels anys 60 – Les primeres lectures

Records dels anys 60 – Les primeres lectures -


Era l´any 1963. Em sentia molt lluny de les normals preocupacions d´un estudiant de catorze anys. En realitat no sabia què faria en el futur. Encara era immers en les lectures, en el descobriment d´universos que no tenien res a veure amb els ensenyaments del col·legi. (Miquel López Crespí)


Era l´any 1963. Em sentia molt lluny de les normals preocupacions d´un estudiant de catorze anys. En realitat no sabia què faria en el futur. Encara era immers en les lectures, en el descobriment d´universos que no tenien res a veure amb els ensenyaments del col·legi. Què seria de mi en els propers anys?

Vivia enmig d´una mar de dubtes.

Les xerrades amb els amics de la colla, les aventures viscudes amb ells, el món que ens havíem creat lluny del que ens predicaven els professors, havien estat un refugi contra la grisor que ens envoltava. Segurament somniàvem el món que entrevèiem en les converses familiars. Aquell univers d´homes i dones lliures que volien emprar la cultura per alliberar la humanitat de les tenebres de la ignorància. Llegíem un fulletó d´autor anònim publicat en temps de la República, un llibret de divulgació històrica que tenia per títol Crímenes y atrocidades de reyes y pontífices. Aquest sí que era un llibre d´història que ens seduïa i interessava! Amb els anys, en aprofundir en els misteris de la història de la Humanitat, vaig descobrir que l´autor no ens havia enganyat. Malgrat fos d´una forma sintètica, va ser en aquelles pàgines on sentírem parlar per primera vegada de les monstruoses extravagàncies de Cal·lígula i Neró, de la Inquisició, dels diversos sistemes de tortura que emprava l´església per desfer-se d´heretges, jueus i lliurepensadors. Coneixíem els assassinats dels Borja, l´incest del papa Alexandre VI amb la seva filla Lucrècia. Més endavant albiràvem el secret amagat de l´existència de la papessa Joana, del genocidi espanyol a Amèrica, els crims de Ferran VII, la barbàrie del tsar Ivan el Terrible. Amb aquella obra penetràvem amb profunditat en tot el que no ens ensenyaven al col·legi i que capgirava completament el sentit de les falses explicacions dels professors d´història i religió.

Més d´una vegada, quan arribaven els exàmens trimestrals, vaig estar a punt de donar la meva versió damunt els Reis Catòlics o la Croada, la guerra que va ensorrar les esperances de la generació del pare.

No sé per quins motius mai no ho vaig fer mai. La inèrcia dels dies. El costum. Al final, repetia com a bon estudiant assenyat el contingut del llibre. Fer-ho diferent hauria representat no aprovar l´assignatura.

Amb llibres a la meva disposició, no hi havia problemes. Podien enviar-me a una illa deserta, a la fi del món, era igual. Mentre tengués les obres que m´interessaven res no em preocupava. De sempre havia trobat un refugi en la lectura. Els llibres esdevenien una poderosa màquina del temps que em permetia avançar i retrocedir en la història. Un giny màgic, una nau espacial única. Amb Sinuè l´Egipci, de Mika Valtari, podia submergir-me en la vida de l´antic imperi dels faraons, conèixer a fons els costums, la vida quotidiana del poble que va bastir les grans Piràmides, que embalsamava els cossos per enviar-los al Més Enllà. Uns homes que adoraven tota mena d´animals salvatges i domèstics creient que eren déus protectors. Descobrir les terribles condicions de vida dels esclaus, les mentides dels sacerdots de Karnak per enganyar els pagesos, per donar suport a les lleis tiràniques dels faraons. O, seguint les aventures de don Quixot, avançar pels camins polsosos de Castella al costat del famós cavaller fent el bé, alliberant presos, enamorant-se de belles princeses de taverna malgrat l´adorada fos una cuinera descambuixada i el premi una pallissa, les rialles dels descreguts. Aprendre de Cervantes com en aquest món no hi ha espai per a la utopia, que l´esperança és escarnida i les bones persones castigades. El materialisme més vulgar i barroer, triomfant sempre per damunt el bé i la bellesa en qualsevol època i circumstància. I amb els fulletons d´Alexandre Dumas poder mesclar-me amb els sans-coulottes de la Revolució francesa, amb les peixateres i cosidores que portaven Maria Antonieta i Lluís XVI a la guillotina. Què em direm de formar part de les investigacions per resoldre els crims més terriebles narrats per Aghata Cristhie a les seves novel·les policíaques? I navegant per les pàgines de Guerra i Pau, sentir-te un aristòcrata de l´antiga Rússia tsarista, participant amb el general Kutúzov en la batalla de Borodinó contra les tropes invasores de Napoleó!

Aleshores era senyor de la petita biblioteca que el pare i l´oncle havien pogut salvar de la desfeta, de les presons i camps de concentració. Alguns des clàssics dels joves republicans dels anys trenta: obres d´Erich M. Remarque, de Vicente Blasco Ibáñez, de Federico García Lorca, Kropotkin, Bakunin, petits opuscles d´Andreu Nin, Frederica Montseny...

El que més m´interessava eren les novel·les que narraven grans aventures, històries que seduïen la meva ment juvenil: amb Jules Verne viatjar al centre de la Terra, ser un tripulant del Nautilus, anar a la Lluna. El descobriment de Charles Dickens em feia obrir els ulls a la misèria de l´Anglaterra del segle XIX. Aquelles descripcions dels barris baixos de Londres, la vida quotidiana dels pobres a una gran capital industrial. Després, amb els anys, quan vaig començar llegir Marx i Engels, les anàlisis de l´Anglaterra victoriana fetes pels fundadors del socialisme científic no podia deixar d´associar-les amb Dickens. A les pàgines d´Engels, quan parla del problema de ´habitatge, s´hi respira tot l´ambient de la misèria popular descrita pel novel·lista.

Tot plegat eren part de les meves lectures pocs abans de conèixer Kafka, Pere Calders, James Joyce, Julio Cortázar, Jorge Luis Borges, Walt Whitman, Bertold Brecht, Mercè Rodoreda... Potser em ve d´aquella època la febre per narrar les meves experiències, bastir històries de ficció, submergir-me en la vida dels personatges que m´han interessat.


Categories: literatura

Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista: Miquel López Crespí

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -


Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre


Por José Mª Gago González (historiador)


Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.


Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.


Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.


[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.


Categories: literatura

Versos contra la violència




Encara corprès d'emocions viscudes aquest cap de setmana als dos recitals de Versos contra la violència, a La Ràpita dissabte, i avui a Roquetes.
Intentaré passar-es a escrit. De moment, unes imatges que parles soles.
Molt agraït a la gran quantitat de gent que ha participat, a un i altres costat de l'escenari, perquè aquests actes han estat de tothom.
Unes 70 persones a l'escenari, unes 300 persones de públic, tots emocionats.

Categories: literatura

Cendres a Estós, d’Andreu Subirats


Cendres a Estós, d’Andreu SubiratsLabreu edicions, 2017 Sinopsi
Cendres a Estós és un llibre que parla de l’amistat i del dolor que provoca la pèrdua de l’amic i la desesperació de la mort. Després d’un obligat silenci i una paràlisi gairebé irreversible del llenguatge, les idees de l’ànima renaixen en forma de poemes pouats en les regions més fondes del sentiment i la raó. Aquesta elegia catàrtica sembla dictada per una força més alta i pregona que, fins i tot, desdibuixa l’estil i la persona de Subirats i mostra, gairebé, un natros poètic, que impregna els versos d’una veu coral i clàssica, en el sentit més literal de la paraula, tal com se’ns mostra en la tragèdia grega. El llibre està dedicat a Felipe Osanz Sanz (Vinaròs 1968-2012), hel·lenista de formació, director de cinema, traductor i amic de l’autor. Cendres a Estós va precedit per l’Elegia de Vinaròs, un sentit plany i una profunda reflexió, en forma d’hexàmetre vernacle, sobre la memòria i l’amistat, el temps i l’amor.
Categories: literatura

Josep Bargalló: ‘L’estat espanyol ja ens ha perdut, a nosaltres ens falta acabar de guanyar’

Vilaweb Lletres - Ds, 07/10/2017 - 22:00

Josep Bargalló (Torredembarra, 1958), ex-conseller primer de la Generalitat durant el govern del tripartit presidit per Pasqual Maragall. Militant d’ERC, va dirigir l’Institut Ramon Llull durant la Fira del Llibre de Frankfurt 2017, ara fa deu anys (en el període 2006-2010). Pocs dies abans que comenci la Fira de Frankfurt (de l’11 al 15 d’octubre), parlem amb ell de la importància que va tenir aquella fira de fa una dècada, en què la cultura catalana fou la convidada d’honor i en què va emergir la literatura catalana contemporània. Però abans de fer aquest balanç, li demanem l’opinió i una reflexió sobre els fets que vivim arran de l’1-O i la situació del nostre país.

Fa pocs dies, Bargalló va publicar un article d’opinió, ‘La dignitat de la ciutat , en què qüestionava el batlle de Tarragona, el socialista Fèlix Ballesteros, per la seva tebior en la condemna de la violència perpetrada per la policia espanyola i la Guàrdia Civil contra els ciutadans de Catalunya que volien exercir el dret a vot. A més, va comunicar que dimitia com a comissionat per a la Biennal de Castells, un càrrec honorífic lligat al consistori.

El batlle de Tarragona, Josep Fèlix Ballesteros, no ha estat a l’altura de la ciutat i vós li heu retret la tebior amb què ha condemnat la violència perpetrada per la policia espanyola i la Guàrdia Civil.
—En aquests tres dies que fa que vaig publicar el meu article, ja han aparegut moltes més veus de l’àmbit cultural i social de Tarragona que qüestionen la seva actuació: han dimitit cinc persones del senat tarragoní (un òrgan assessor del consistori), entre més el baríton Àngel Òdena, el periodista Frederic Porta i la filòloga Joana Zaragoza; hi ha hagut dos directors d’institut que han enviat cartes a la batllia, i un personatge de la vida cultural, el director de cinema Jesús Monllaó, ha publicat en diversos digitals de la ciutat una carta oberta al batlle, ‘El que resol’, en aquest sentit. Hi ha, doncs, una sensació generalitzada, que va més enllà del posicionament polític del batlle a no cedir espais municipals per a votar, per la condemna de la violència menystinguda (justificada primer) que afecta la dignitat de la ciutat, és a dir, la defensa de la dignitat de la gent. I no és només el fet de demanar-li que condemni la violència, que finalment ho ha fet, sinó que hauria de posar l’ajuntament al servei dels centres docents i les persones que van ser víctimes de la violència, i també cal que posi en evidència qui va exercir aquesta violència.

En el vostre article d’opinió aventureu la raó d’aquesta tebior: mantenir el suport del govern espanyol als Jocs del Mediterrani 2018.
—El batlle Josep Fèlix Ballesteros es troba lligat pels regidors del PP i els Jocs del Mediterrani. Aquests ja li han portat molts problemes ja que es van suspendre l’any passat per la manca de finançament del govern espanyol. I jo crec que això el va dur a comportar-se d’aquesta manera. Però no entén que aquest esdeveniment no té raó de ser si darrere no hi ha la il·lusió de la ciutadania.

Com veieu el moment que viu el país?
—Són moments molt complicats. Cal que la gent hi actuï en conseqüència de manera clara. Les cartes ja s’han posat sobre la taula i cadascú sap amb qui juga. També són moments apassionants: l’estat espanyol ja ens ha perdut i a nosaltres ens falta acabar de guanyar.

Creieu que vivim una revolució?
—No vivim una revolució segons com es va entendre al llarg dels segle XIX i XX, però certament vivim una revolució del segle XXI, en què una àmplia majoria de la societat ha dit prou i ha optat per tirar endavant sense por i vèncer tots els obstacles. La revolució avui només comporta la violència del repressor.

Us ha sorprès l’actitud de la Unió Europea?
—No m’ha sorprès. Per ser exacte, he de dir que trobo que hi ha més solidaritat internacional que no em pensava que tindríem en aquesta fase. L’actitud del govern espanyol i la violència exercida el diumenge han precipitat aquests suports. No el de la Unió Europea, que és un club d’estats que serveix primer de tot als estats. En canvi, hem estat entesos per la premsa internacional, per partits polítics i per veus d’estats diversos més aviat que no m’esperava. No crec que la Unió Europea faci cap pas fins que no en fem uns quants més nosaltres.

Suïssa ha anunciat que s’oferia com a mediadora.
—Sí, és un símptoma positiu.

Enguany fa deu anys de la Fira Internacional del Llibre de Frankfurt, en què la cultura catalana fou convidada d’honor. Va ser una de les primeres manifestacions de rellevància internacional en què Catalunya es va mostrar com ella mateixa.
—La Fira de Frankfurt és un dels grans aparadors del món de la cultura internacional. La fira del 2007 va significar que, per primera vegada, podíem ser nosaltres mateixos. Va ser complicat i complex arribar a fer-ho, però vam aconseguir diverses fites. La primera, situar en el mercat internacional els autors catalans molt més que no fins llavors.

L’augment del nombre de traduccions anuals en aquests darrers deu anys ho demostra.
—Aquest era el nostre primer objectiu, perquè no oblidem que la Fira de Frankfurt és una fira comercial que ven llibres. Els resultats, en aquest sentit, van ser molt positius, en la banda alta dels que ens havíem proposat. I en tots els segments del llibre: narrativa, llibre il·lustrat, còmic…

Quines eren les altres fites?
—En segon lloc, ser reconeguts com una cultura singular en aquest aparador, des de la normalitat. Els organitzadors de la Fira de Frankfurt ens van reconèixer que havíem aconseguit situar la marca ‘cultura catalana’ amb normalitat. I no va ser fàcil, perquè vam rebre moltes pressions de l’estat espanyol i externes.

Quines pressions externes?
—Durant la preparació hi va haver una certa hostilitat de la premsa alemanya, que havia comprat el discurs espanyol. Recordareu que ens retreia que ocupàvem un espai que no ens pertocava, que volíem dividir els escriptors catalans… Però finalment la premsa alemanya ens va donar suport, i també la televisió pública alemanya, que va fer un paper important: en un programa cultural del segon canal de la televisió pública alemanya, Joschka Fischer, ex-ministre d’afers estrangers, va recomanar Les veus del Pamano de Jaume Cabré. I jo, que era l’encarregat de rebre les autoritats que visitaven les exposicions, l’estand i els actes de la cultura i literatura catalana, l’endemà de l’obertura de la fira vaig rebre el ministre de transports federals d’Alemanya. Em va demanar que li recomanés un llibre que no fos Les veus del Pamano, que aquest ja se l’havia comprat. Amb aquest fet vaig saber que havíem guanyat la marca. Una cosa més que em va quedar gravada: em van dir que havia d’atendre una princesa de Tailàndia, que em posés darrere d’ella i només respongués les preguntes que ella em fes. Quan va arribar, era una jove vestida amb roba occidental una mica clàssica, que se’m va posar al costat i em va demanar de veure l’incunable del Tirant lo Blanc que exposàvem.

Aquesta és bona.
—La concepció de país petit i cultura desconeguda que tenim, que sembla que ho hagis d’explicar tot, no és tan exacta: ni som un país tan petit ni ho hem d’explicar tot. Aquests fets em van confirmar que la visibilització de la cultura catalana donava fruits. Sobretot, penso que van aconseguir de situar literatura actual en la modernitat literària europea. Ara, és clar, això no s’aconsegueix si no es té una bona literatura i un sector editorial potent. També vam reforçar la marca de cultura catalana des de més àmbits: vam portar el músic Jordi Savall (alta cultura) i el president del Barça, Joan Laporta. Vam aconseguir èxits en l’àmbit literari, cultural i de país. I vam reivindicar un país complet.

Voleu dir que vau mostrar l’àmbit de Països Catalans.
—En la darrera conferència de premsa, abans de la inauguració, vam aconseguir la presència del batlle de l’Alguer, el tinent de batlle de Perpinyà, un ministre d’Andorra, el batlle d’un poble de València que avui és president de la Generalitat i un conseller de les Illes Balears. Hi havia escriptors de tots els territoris. I recordo que el director de la fira, Jürgen Boss, em va dir que s’havia passat molt de temps pensant que l’enganyàvem amb l’àmbit lingüístic del català i que ho havia descobert llavors. Per tot plegat, vam aconseguir superar la desconfiança, però va costar, i el que més va costar va ser que la premsa alemanya deixés d’adoptar els arguments espanyols.

Fa poques setmanes, durant la Setmana del Llibre en Català, Jaume Cabré va comentar l’acudit que corria per Frankfurt fa deu anys: que la literatura catalana era un dels secrets més ben guardats d’Espanya.
—Certament, vaig tractar moltes personalitats que em van manifestar la seva sorpresa en descobrir la riquesa i la història de la literatura catalana. ‘Com és que no ho sabíem’, em preguntaven. Doncs perquè a Espanya ho tenien molt amagat o perquè no ho volien saber. És clar que en el món acadèmic europeu la literatura catalana hi té una presència important, però és un món que potser no ha sabut obrir-se a més àmbits intel·lectuals.

Quines van ser les claus de l’èxit polític? Vull dir més enllà de la qualitat dels escriptors i el sector editorial potent.
—Una part dels escriptors i editors en castellà d’aquí van entendre el missatge, que calia que els protagonistes de Frankfurt fossin els escriptors catalans, que ells havien de ser a l’aparador. I hi ha dues persones, que avui ja no hi són, que em van ajudar: l’agent literària Carmen Balcells i l’editor José Manuel Lara. Ho van entendre i van transmetre el missatge a sectors que s’hi oposaven. Això no vol dir que hi estiguessin d’acord al 100%, però ho van entendre.

Quins aprenentatges en vau extreure, de l’experiència? N’hi ha algun que pugui servir als dirigents actuals en el moment present?
—Els contactes personals que vaig fer aleshores amb càrrecs polítics ja no serveixen, perquè ja no tenen els càrrecs que tenien. Però crec que vam contribuir a transmetre que els catalans som gent seriosa, que sabem el que volem, que acceptem el debat, que donem raonaments… Això va quedar. Sí que puc dir que he rebut missatges de suport i estupor del món acadèmic internacional. I també et diré que Raül Romeva i el seu equip superen amb escreix tots els contactes i gestions i relacions que vam establir nosaltres a Alemanya fa deu anys. També vull fer palès que, en aquell moment, la diplomàcia espanyola a Alemanya i els països veïns ens va comunicar que no ens donava suport però que no hi posaria cap impediment. Excepte algun cas molt aïllat, es van comportar correctament i es van apartar per no posar traves.

Ara sembla difícil de trobar aquesta actitud.
—Ara, si la cultura catalana fos la convidada d’honor de la fira de Frankfurt que comença la setmana vinent, el dia 11, generaríem moltíssima expectació, ens comprendria molt més certa premsa internacional, però tindríem una oposició diplomàtica que ens posaria les coses molt difícils.

Categories: literatura

‘Arnes’, de David Gálvez, explora la naturalesa mateixa de l’homicidi

Vilaweb Lletres - Ds, 07/10/2017 - 22:00

La setmana del Festival Internacional de cinema fantàstic de Sitges, us proposem un llibre aterrador que és també una novetat a les llibreries: Arnes, de David Gálvez (Vilanova i la Geltrú, 1970), autor andorrà que en aquest volum recull cinc històries d’assassins narrades per ells mateixos. Cadascuna té una òptica diferent, des de la reconstrucció documental fins al relat fantàstic, des de la visió mítica fins al realisme més despullat. Sense fer diferències entre personatges històrics i ficticis, David Gàlvez fa servir totes les tècniques narratives que té a l’abast per ficar-nos dins la ment d’uns protagonistes obsessionats a fer allò que atorga un sentit a les seves vides, cinc individus que, en certa manera, són víctimes de les seves pròpies obsessions. Llegiu-ne un fragment.

Ricard Planas, editor de Males Herbes, explica de l’autor i del llibre:

‘El primer cop que vam llegir un original d’en David Gálvez era Cartes mortes, i ens va sorprendre, per una banda, una veu pròpia que s’intuïa des de la segona frase, i per l’altra, una seguretat envejable en un escriptor que fins aleshores no havia publicat res. Amb Res no és real, l’andorrà canviava totalment de registre, sense deixar d’explorar i tensar els recursos que la llengua i les tècniques narratives posaven al seu abast. Amb Arnes, Gálvez fa un pas endavant, però conserva la seva concepció juganera de la literatura, i un bon catàleg de personatges obsessius, marca de la casa d’un escriptor que ja des del seu primer llibre es va guanyar l’estatus de culte. Arnes és un viatge fascinant per la psique de l’assassí, un recorregut violent i brillant que gira al voltant de la naturalesa mateixa de l’homicidi. Un llibre que ens ha fascinat i que ens ha aterrit, a més de demostrar-nos, una vegada més, el talent genuí que posseeix el seu autor.’

 

Categories: literatura

Joan Vinyoli encén el vi

Vilaweb Lletres - Ds, 07/10/2017 - 22:00

Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984) és un dels grans poetes catalans i europeus del segle XX. Amb el temps, la seva obra poètica no ha deixat de sumar adeptes incondicionals i de ser estudiada. Podem trobar la seva Poesia completa, amb pròleg d’Enric Casasses, al segell Labutxaca, editada l’any 2008 i reimpresa el 2014 en ocasió del centenari del seu naixement. També en podem llegir la biografia, minuciosa i aclaridora, escrita per Pep Solà, La bastida dels somnis, editada per CCG Edicions el 2010.

Per fer-nos una idea de la dimensió de l’obra de Vinyoli, només cal citar uns paràgrafs escrits pel poeta Enric Casasses al pròleg de la Poesia completa, quan diu: ‘Des d’Ausiàs March no hi havia hagut un poeta així de compromès amb l’indret on neixo cada vegada, que és on mai no es toca fons […]. L’evolució d’aquesta poesia, del primer al darrer llibre, és molt marcada, molt visible, i és una obra mestra […]. La seva poesia completa és la història d’un home que es va tornant lentament, davant dels nostres ulls esbatanats, savi. I ens ho explica, pas per pas. I és tan sàvia la seva saviesa que al final, de vell, s’adona que s’ha convertit en un veritable màgic.’

La de Vinyoli és una poesia marcada per la naturalesa i pel paisatge d’infantesa, rural i boscà, de Santa Coloma de Farners; pel paisatge de maduresa, mariner, de mar fonda, dels seus estius passats a Begur; i del paisatge de la vida urbana, barcelonina, el més tardà. Enmig d’aquests escenaris, les seves pulsions i passions poètiques, els grans temes del viure, l’amor i la mort, del dolor, els somnis, trobem una cinquantena de poemes on apareixen referències vinícoles: el vi, la copa, la vinya, el beure, la taverna… Casasses les inclou en el seguit de temes, formes i fins mots que Vinyoli no abandonarà mai: ‘Els vespres i les matinades, les escales, els graons i els replans, els beuratges, vins i herbes d’embogir, el caçador vist des de la bèstia, la contemplació del mar i la interacció amb el mar, i molts altres.’ Però fins ara no hi ha hagut cap estudiós de Vinyoli que s’hagi dedicat a entendre les referències vinícoles en tota la seva dimensió. En aquest article ens limitarem a resseguir alguns dels poemes més significatius i els posarem en el seu context de vida i obra.

Joan Vinyoli va néixer en una família de classe mitjana, ben situada, però quan tenia cinc anys el seu pare es va morir. Aquest fet tràgic va deixar la família en una situació econòmica precària i va marcar la vida del poeta, que no va poder anar a la universitat i cursar estudis superiors, que era el que anhelava, sinó que amb setze anys va entrar a treballar a l’editorial Labor, per mantenir la mare i la germana. A Labor va treballar fins a jubilar-se. Amb tot, ell va ser per damunt de tot poeta, poeta malgrat ell mateix, va aprendre l’anglès i l’alemany per llegir els seus clàssics i filòsofs, i va traduir Rilke. L’any 1945 es va casar amb Teresa Sastre, amb la qual va tenir tres fills (Joan, Albert i Raimon).

El seu primer llibre de versos, el va publicar el 1937, Primer desenllaç. El primer vers del primer poema ja era tota una declaració d’intencions: I la natura em crida. En aquest aplec hi ha un poema, ‘Somnieig’, dedicat a Carles Riba (qui considerava el seu mestre), que conté el vers raja el vi fins al llavi. I al segon llibre, De vida i somni, que publica el 1948, trobem un altre poema, ‘Les estacions’, amb l’element vinícola que diu, referint-se a la posta: a la tardor, sadolla, verema l’esperit.

Des del 1945 fins al 1951, si fa no fa, el matrimoni Vinyoli va passar els estius a Sant Fost de Campsentelles. Avui aquest poble del Vallès Oriental pertany a la Denominació d’Origen Alella, i llavors ja tenia la vinya com un dels principals cultius. Segons que explica Pep Solà a la biografia del poeta, és en aquells estius a Sant Fost que Vinyoli hauria tractat amb un pagès, Josep Torrents, ‘en qui descobriria, tal vegada, una saviesa tan antiga com propera, i una particular manera de veure el món lluny de la ciutat, suggerida amb un llenguatge fresc i genuí’. Aquesta coneixença coincideix amb l’aparició ja significativa del vi en els seus poemes. Per exemple, des de Sant Fost escriu als amics:

‘Vaig començar un poema del qual tinc només els quatre primers versos, que només coneix la Teresa i ara vosaltres:

Trasbalsa la bellesa com el vi
d’una verema antiga, pres a dolls;
el seu escalf sega els genolls
i precipita el cor fins a morir.

El poema, que va continuar treballant i ens apareix amb algunes variants, el va publicar al tercer llibre, Les hores retrobades, que va aparèixer el 1951, amb el qual va obtenir el premi Óssa Menor:

Trasbalsa la bellesa com el vi
d’una verema antiga pres a dolls;
el seu ardor sega els genolls
i precipita el cor fins a llanguir.

A Les hores retrobades, les referències vinícoles apareixen en quatre poemes i el poeta les utilitza com a font de vida, de plaer i d’amor, i pas del temps, dues representacions metafòriques que s’aniran repetint en tota la seva obra. Al llibre trobem el poema ‘Destins’, on els dos primers versos diuen: Uns han tingut la copa de la vida / arran dels llavis i han begut a pler. Així també la segona estrofa del poema ‘L’arbre’:

Vell amic, atansa’m, oh!,
l’alta copa dels somnis, que en silenci
la buidaré fins caure en un vertigen,
de boira embolcallat —oh líric do!—,
ànima endins, enrere, per on venci
l’espai, el temps, perdut cap a l’origen.

Pep Solà apunta que és a Les hores retrobades que incorpora el concepte poètic de ‘vida més alta’, important en la seva obra, que en un poema associa a l’amor, en un altre al sofriment i al dolor, i en un tercer a la bellesa. També és el títol d’aquest breu poema:

Vares tenir la copa de la vida
arran de llavis i bevent mories;
perdut el vi, secreta la ferida,
sofrint, plorant, més altament vivies.

Al llibre El Callat, del 1956, els símbols vinícoles desapareixen. En canvi, al següent, Realitats, que arriba el 1963, dels quaranta poemes que conté, n’hi ha vuit que parlen de vi, de beure, de licors… És un llibre on hi ha un canvi. Vinyoli, a partir de la voluntat de connectar més amb el lector, utilitza un llenguatge més directe: ‘Referit sempre a la realitat objectiva, però estilitzant-la molt gràcies a la llibertat amb què deixo que es desplegui la ideació poètica’, diu al pròleg. En una primera part diu que continua la poesia de paisatge o de la terra (és una part on el color vermell és molt present) i en una segona part, titulada ‘Figures en èmfasi’, incorpora les realitats circumdants, però d’una manera més dramàtica: ‘Els folls bevedors, la gent de bar, un mecànic, un adroguer, les criatures que xisclen pels carrers i places, el barri vell, les avingudes noves, l’amor, la mort, els rellogats de la poesia amb l’ombra d’Orfeu al fons, un ase bramant de soledat a imitació de l’home, un home que entra a la petita casa d’ell mateix i pensa en la seva dura condició…’

Joan Vinyoli a la seva cambra, l’any 1980. Fons Vinyoli-ACSE.

En aquest temps, Joan Vinyoli ha patit una crisi religiosa i es torna agnòstic, sense perdre l’espiritualitat. A més, tal com apunta Pep Solà a la biografia, la crisi també li afecta els àmbits fonamentals de la vida: ‘El conflicte que patia Vinyoli entre vida i somni, entre realitat i desig, començava a manifestar-se en diversos ordres de la seva relació social: la relació laboral, que li robava temps vital i que vivia cada vegada més com una condemna, la relació de parella, que començarà a debilitar-se, i la relació amb l’entorn literari que, des de la publicació d’El Callat, el feia sentir-se incomprès.’ I, una mica més tard, escriu Solà: ‘Vinyoli no creia “en els beuratges ni tampoc en els altres consols”. Tanmateix, potser podien ajudar-lo a suportar el pes del desajust entre la seva naturalesa anhelant i el que la vida li concedia. En aquests anys l’alcohol començava a tenir certa presència en la seva vida i, en conseqüència, en els poemes.’

A Realitats trobem títols de poemes com: ‘Aperitiu a la platja amb acompanyament de trons’ i ‘A les tres copes dic això’. El primer poema acaba dient:

                Mai no ho sabrem, oh filtre
fantàstic, oh licors, oh la rosada
cremosa que ens sosté. Beguem la copa
dels somnis i morim a l’últim glop.

I el final del poema ‘L’acte darrer’:

              No crec en els beuratges
ni tampoc en els altres
consols.
         Altra vegada sóc
al lloc mateix on sempre arribo
quan baixo lentament al soterrani
de la petita casa
de mi mateix.

A la dècada dels setanta, Vinyoli publica la trilogia Tot és ara i res (1970), Encara les paraules (1973) i Ara que és tard (1975). La seva salut es debilita perquè primer té un infart i, anys després, una trombosi cerebral. En aquest temps, continuen apareixent les referències vinícoles, gairebé totes en la mateixa línia que al poemari Realitats.

És quan arriba Vent d’aram, que es publica el 1976, que la simbologia del vi agafa embranzida i una força que entronca amb ‘la vida més alta’. En la figura potent del vent d’aram, que és el vent de tardor, la tardor vital del poeta, el vi torna a ser font de vida, sovint aquella vida i vitalitat que ja no tornaran. Però com diu Miquel Martín, un altre estudiós de l’obra de Vinyoli: ‘Per a Vinyoli el vi és un símbol de vida. En un vers parla de vi de vida, i fa pensar en el poema de Neruda “Oda al vino”, que és el goig de viure. Vinyoli hi dóna un sentit molt sensual i dionisíac. És un poema molt conscient del pas del temps, de l’angoixa de la finitud i alhora també és molt conscient del goig de viure i que cal aprofitar la vida. És el vitalisme de Nietzsche: només tenim la vida. No sabem on ens portarà, per tant, aboquem-nos-hi. Un bon exemple del vi com a fet vital és el vers encén el vi.‘ Es troba a la segona estrofa del poema ‘En bona companyia’:

            El dia torça el coll
com una espiga plena.
La nit és tota per a nosaltres.
Encén el vi.

I un altre poema també torna a enllaçar el vi amb el somni i la pobresa de l’home amb la soledat del poeta. Aquest ja té un títol ben clar, ‘L’home del vas de vi’:

Visc en silenci.
Veig núvols i gavines sobre el mar.
Les llunyanies se m’apropen.
Tot se’m fa lluny, de cop.
Bec un gran vas de vi
granat i m’adormisso,
mentre la tarda groga en el vinyet
es torna roja sobre la masia.
En ser demà seré encara més pobre.

Al Llibre d’amic, que Vinyoli va gestar a la dècada dels cinquanta, però que no es va publicar fins el 1977, hi ha un petit poema que enceta la relació del vi amb la sensualitat, l’erotisme, la carnalitat:

Vares venir fins on jo dormia
i em vas despertar,
i em vas convidar a tenir set,
una gran set per a la qual
et vas fer copa on jo la pogués beure.

I és al llibre El griu, un aplec de poesia erotico-amorosa del 1978, on desenvolupa més aquesta relació:

A ‘Cova de mar:

Embriagats a l’empara de roques,
cridant-nos ardentment cap a renéixer
pel vi d’antigues v’remes que guardaves
en el teu cup, tremolen brancs i peixos.

I a ‘L’hort petit’:

              Empelta’m
de tu. Segrega’t. Tu, empelta’t
de mi.

I encara, a ‘Cant partit’:

He trabucat les gerres de la nit.

No temis l’hora fosca,
cremem l’un dintre l’altre
fins que l’aurora neixi.

A la primera estrofa de ‘Dimoni’, el desig, l’erotisme i el sexe ja es decanten cap a la tardor de la vida del poeta i les seves limitacions físiques, de salut. Però com diu Enric Casasses al pròleg de la Poesia completa: ‘En els seus poemes, tan plens de sentiment, no hi ha mai sentimentalisme: Vinyoli és complex i profund, i no un nostàlgic de la joventut perduda.’

Que després de tants anys
de beure l’aiguardent
reservat als feliços,
ebri de set, tentinejant,
ulls clucs veient figures nades
de celestes vapors,
ara em vegi tot d’una condemnat
a una mixtura tèrbola i espessa!

Aquesta tardor vital també s’expressa al poema ‘La taverna dels oratges’ del llibre Cercles, de l’any 1979:

Tot just hem arribat
a la taverna dels Oratges.
                      Mira
com ragen les bótes.
                     Fibla aquella
de quaranta anys. Beguem:
tota la llum de les estrelles
aquí, de sobte.

Foto: Mariona Serra.

Els poemes on el vi i el beure fan acte de presència fan pensar també en les Quartetes d’Omar Khayyam, el poeta persa, hedonista, que sabem per la biografia que Joan Vinyoli també llegia. I en la poesia de Rilke, que ja hem dit que va traduir. Així, arribem a un dels poemes més destacats d’aquesta relació que fa el poeta entre el vi i el viure. Al llibre A hores petites, del 1981, publica el poema ‘Autoretrat a seixanta-cinc anys’:

Mira’m la cara encesa
de sàtir vell. Quina vinosa
color de vida molt viscuda,
ja no recuperable. Vasos buits.
Cullo, però, raïm amb una falsa
voracitat i m’embriago
de vi dels anys. I tentinejo, palpo
parets de fosca, no tocant ja mai
el cos de préssec de cap dona,
car ja no estic enamorat.
Malguanyat
temps de la vida, aquest, tan sols per patollar-hi.

Sortosament Pep Solà ens recorda que en poemes posteriors, Vinyoli es tornarà a enamorar de la vida.

‘Vinyoli freqüentava els bars, espais de confluència on se sentia de gust, a l’escalf de les altres persones, i on trobava un marge de benestar i de llibertat mediatitzat, a vegades pel consum d’alcohol’, escriu el biògraf. Els seus bars preferits eren el Pensylvania i el Bang-Bang, que eren prop de casa seva.

‘En aquests dies ni massa calorosos ni pròpiament frescos, com ara avui, sé estar-me en un bar pensant contemplativament en algú, mirant la llum quieta i com intemporal de fora, mentre bec una copa i un vas. No importa de què. És una copa de “passat” o de present “viu” com si ja fos passat.’

Aquesta nota, Vinyoli l’enviava a l’amiga Montse Balaguer l’estiu del 1980. Amb els anys no deixarà de passar llargues estones als bars, però a causa de la seva precària salut, ho farà sense beure alcohol. Ara, sempre amarat de somnis, records i de la contemplació.

El 1984, l’any de la seva mort, publica dos poemaris: Domini màgic i Passeig d’aniversari. Són llibres marcats per una confiança en el poder màgic del poema com a artefacte transfigurador, que diu Pep Solà. I Enric Casasses ho explica així: ‘L’època més apassionada, la de bullir-li més encesa la sang a les venes, per a Vinyoli és la darrera, quan fa la seva magnífica ‘feina de vell’ i menja patates al caliu amb Rembrandt.’

Tot i que són diversos els poemes amb referències vinícoles d’aquests darrers poemaris, tanquem l’article amb la segona estrofa del poema V d’’Elegies de Vallvidrera’, al llibre Passeig d’aniversari:

Beguem el vi de la collita pròpia,
que sé com està fet: vaig veremar el vinyet
de ceps d’amor, d’anhel i de recança,
mirant el mar, i vaig premsar el raïm
amb peus de caminant, i va passar en el cup
els dies justos.

[Aquest reportatge ha estat publicat originalment al número 48 de la revista Papers de vi.]

Categories: literatura

La transició i la continuació del franquisme

...els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola. (Xavier Diez)


La transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans


Per Xavier Diez Publicat a El Punt el 31 d'agost de 2009


Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s'ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l'independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l'«Escolta, Espanya» del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.

Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.

Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.

El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.

Web Llibertat.cat


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

REMEIERS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 07/10/2017 - 10:00
Si és cert que abans d'enviar-nos a l'estratosfera ens pensen muntar "un Ulster que os vais a cagar" (Cañas dixit), que no hi falti si us plau el Lleó de Belfast. Ara, passats els setanta treu disc nou, encara amb aquesta corda... Apa, bon cap de setmana del Remei. O no. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

VERSOS CONTRA LA VIOLÈNCIA


Demà serà un gran dia. He quedat a les 9.30 del matí a La Ràpita. Em trobaré amb Ricardo Gascon i Eduardo Margaretto. Haurem de parlar del recital de Versos contra la violència que començarà a les 11, a la plaça del Coc, però segur que ens somriurem, i ens abraçarem, i ens donarem forces, després d’aquests intensos dies.Diumenge passat al vespre, al grup de whatsapp dels diLLUMsd’Arts al forn, Ricardo va preguntar com estava Eduardo, i ell va contestar, ja us podeu imaginar en quins termens,  a través d’un missatge amb àudio (és la seva peculiaritat, sempre ho fa així). Com tothom (o almenys com tothom que té una mica d’humanitat), estava trasbalsat, corprès de tantes emocions. Havia de fer alguna cosa. “I si organitzem un recital de versos contra la violència i per la dignitat a La Ràpita?” I tot es precipità a grans velocitats, i de seguida vam embolicar la Begonya Ferré, directora de la Biblioteca de Roquetes per fer un altre recital allí, al mateix Pavelló Poliesportiu que sols volia ser un col·legi electoral.Aquests dies, l’allau d’escriptors i gent de la cultura que han volgut participar ens emociona, i el nombre de qui no li és impossible també. Tot són facilitats, ganes desmesurades de “feralgunacosa”, de col·laborar, de donar suport. Arreu on vas trobes gent com tu, de vegades esgotada, de vegades optimista, sempre saltant d’un extrem a l’altre, emocionats, i sempre uns donant coratge als altres. Curiosa forma de ser una societat dividida.Quin dia més emotiu demà a La Ràpita, i diumenge a Roquetes, amb les paraules com a eina.
Mon fill, de 8 anys, abans d’anar a dormir, em desitja que vagi molt bé, i augura que vindrà molta gent, que serà un èxit. Jo li vaig a contestar que pensaré en ell moltes vegades, però ja s’ha adormit, i li tanco el  llum, perquè ja es fa gran i no li fa tanta por la nit.
Categories: literatura

Liberisliber: les editorials independents prenen Besalú

Vilaweb Lletres - Dv, 06/10/2017 - 02:00

Aquest cap de setmana una cinquantena d’editorials independents prenen el centre de Besalú per omplir-lo de llibres, poesia, debats, concerts, recitals i petits espectacles. Es tracta de la fira Liberisliber, una trobada que aplega editors de tot el país, entre els quals hi ha segells petits però amb molt renom com ara 3 i 4, Comanegra, Club Editor, La Breu Edicions, Raig Verd, l’Altra Editorial, Edicions del Periscopi…

A la fira d’enguany s’hi presentaran una dotzena de títols de narrativa, ficció, poesia i infantil i hi signaran més de cinquanta autors. Però un dels punts forts del Liberisliber és l’apartat de diàlegs, en què alguns autors debaten sobre teatre –Jordi Casanovas, Carol López i Pau Miró–, economia –els catedràtics Antón Costas i Juan Torres–, cinema –Albert Serra–, periodisme literari, humor gràfic…

La poesia també és molt present en el festival en forma d’un vermut poètic on es presenten les novetats de la temporada, un recital en què Blanca Llum Vidal recitarà Caterina Albert, i la famosa Escaramussa poètica, que enguany serà protagonitzada per Glòria Coll, Edgardo Dobry, Guillem Gavaldà, Montse Gort, Nathalie Karagiannis i Joan Vigó. L’actor espanyol Alberto San Juan oferirà un recital de poesia de Pedro Salinas.

També hi haurà espai per una trobada d’il·lustradors, activitats per a la mainada, petites representacions de teatre de carrer i la projecció del film sobre Alexandre Deulofeu, conegut popularment com el Nostradamus Català. Finalment, com és tradicional, la fira s’acabarà amb un concert, que enguany anirà a càrrec de Roger Mas. El músic de Solsona presentarà els temes del seu darrer treball, Irredempt.

Categories: literatura

El traductor Xavier Pàmies parla d’Ishiguro, nou premi Nobel de literatura

Vilaweb Lletres - Dj, 05/10/2017 - 22:00

Ahir l’acadèmia sueca va fer públic el nom del nou premi Nobel de literatura, l’escriptor britànic d’origen japonès Kazuo Ishiguro. El jurat va destacar que ‘en les seves novel·les, de gran força emocional, l’autor ha descobert l’abisme sota el nostre il·lusori sentit de connexió amb el món”.

Nascut a Nagasaki el 1954, Ishiguro resideix a Londres d’ençà que tenia cinc anys. Avui és un dels escriptors més destacats de la narrativa britànica contemporània. Es va convertir en un best seller internacional amb la novel·la El que resta del dia, amb la qual va obtenir el premi Broker l’any 1989. I encara més quan James Ivory la va portar al cinema, en una versió protagonitzada per Anthony Hopkins i Emma Thompson. Aquesta obra fou publicada en català per Edicions 62, en traducció de Xavier Riu i Camps.

Però Kazuo Ishiguro té més novel·les traduïdes al català, la majoria a càrrec de Xavier Pàmies: Els inconsolables (Edicions 62, 1997), Quan érem orfes (Edicions 62, 2002, i Labutxaca, 2009) i No em deixis mai (Empúries, 2006).

Hem volgut copsar l’opinió de Xavier Pàmies, traductor de prestigi, sobre el nou Nobel de literatura.

A parer vostre, quines són les virtuts de la literatura de Kazuo Ishiguro?
—L’encertada confluència d’estil i tema és per a mi la més destacada. A les novel·les que conec d’ell, l’estil és sempre contingut i neutre; però això, conjugat amb la vaguetat dels assumptes que aborda i amb la presentació del destí com a fet ineluctable i la solitud dels personatges, crea un ambient opressiu pròxim al malson. En aquest sentit, Ishiguro és un mestre en la creació d’aquesta atmosfera.

Quines dificultats us heu trobat, a l’hora de traduir-lo?
—Com en qualsevol de les traduccions que faig, la meva intenció és transmetre les sensacions o els sentiments que percebo en l’obra original, i en el cas d’Ishiguro això consisteix a mantenir aquesta atmosfera angoixant i onírica. Un altre element important de l’obra d’Ishiguro és la ironia, molt present per exemple a The Unconsoled, que també convé preservar en la traducció.

L’heu conegut personalment? Us hi heu bescanviat correus per aclarir aspectes de les traduccions?
—Vaig coincidir amb ell, fa temps, en la presentació de la traducció de The Unconsoled al British Council de Barcelona, però no li he arribat a fer mai cap consulta com a traductor.

Quin és el llibre que preferiu dels que n’heu traduït?
The Unconsoled, que també és el que em va despertar més neguit.

En recomanaríeu de traduir cap altre que encara no tinguem en català?
—No caldrà que en recomani cap; arran del Nobel les editorials segurament es cuidaran de traduir-ne.

Categories: literatura

Els crims del franquisme: l´Esglèsia catòlica ha de demanar perdó

Les víctimes de la repressió franquista avui encara no tenen els seus drets, ni reconeguts, ni efectius. Las altres, les víctimes de la guerra, a les quals vostè es refereix, varen ser honrades, varen tenir funerals, es va fer tot el possible per trobar-les. Les seves mares, vídues i orfes varen tenir suport, ajudes i compensacions econòmiques. Les altres, ni tan sols tenien el dret de ser vídues, ni tan sols els seus fill podien portar dol. (Maria Antònia Oliver Paris)


Sí, l’esglèsia ha de demanar perdó


«En contestació al senyor Joan Llorenç Amer. Carta publicada dia 5 de desembre del 2007.»Senyor Llorenç Amer, sí, l’església ha de demanar perdó. Ha de demanar perdó pel seu suport al cop d’Estat del 1936, per la seva col·laboració amb la repressió i dictadura franquista i per totes les víctimes que aquests fets van causar en el passat. Recentment, l’església ha documentat 486 casos de religiosos de tot l’Estat assassinats per republicans i els ha beatificat, entre ells 6 de mallorquins morts els primers dies de la revolta militar a Barcelona. Sr. Llorenç Amer, vostè ens demana imparcialitat. Creu que l’església és imparcial quan oblida l’únic capellà assassinat a Mallorca, el llubiner Jeroni Alomar, que fou executat pels colpistes per ajudar republicans perseguits? Assassinat per aplicar la caritat cristiana? Aquest no és un fet del passat, és un fet del present i també per ell hauria de demanar perdó. Mentre l’església espanyola duia Franco «bajo palio», desenes d’homes i dones patien una venjança i una repressió fora mida. Mentre la gent era afusellada a les voreres de les carreteres de Mallorca, contra les parets dels cementeris mallorquins, contra les parets de sa Creu (un temple catòlic de Porreres), mentre moltes persones eren condemnades a l’oblit etern, a la desaparició social i les seves famílies no tenien ni tan sols el dret de plorar en públic, mentre tot això passava, l’església mallorquina guardava un enorme i clamorós silenci. L’associació treballa per conèixer la veritat. Lamentablement, determinades organitzacions, com és el cas de l’església, ens posen dificultats a l’hora d’investigar els seus arxius, tot i que en algunes ocasions ho aconseguim. Tenim documents i publicacions que ens demostren el paper determinant que va jugar l’església amb la repressió a Mallorca. Li recomano que consulti els expedients de responsabilitats polítiques on es demanaven informes a l’església per jutjar els presos republicans o els informes que aquesta entitat redactava, després del cop d’Estat, sobre els incidents que durant la República havien tingut lloc a les parròquies. Recordo un d’aquests informes que fa menció a un incident a la Parròquia de Sant Julià de Campos. En ell es parlava d’un regidor d’aquest municipi implicant-lo directament i sense cap tipus de prova amb l’altercat. És un document original escrit a mà. El regidor comunista fou assassinat poc després al mur exterior del cementeri de Ciutat. Un altre document, en aquest cas una font oral que tenim enregistrada. Relata un fet quotidià: En aquell temps la gent uia dol quan algú de la seva família moria, la gent i els capellans et miraven malament si no ho feies. Dur roba negra en públic era comú, i més encara als pobles. A mi no em deixaren dur dol per la mort del meu pare. A una nina de 12 anys, l’església i las autoritats de l’època no li van permetre dur dol. Per a ells, el meu pare no era mort, ens deien que no en sabien res, que tal vegada ens havia abandonat, que els rojos eren uns covards i segur que havia fugit cap a Menorca o França. Per al meu pare, ningú va portar dol. Aquesta dona és filla d’un republicà socialista assassinat l’any 1937 i avui, a l’any 2007, encara és un desaparegut. Sincerament, pensa que la República, els vençuts que purgaren i patiren l’acarnissament dels feixistes durant més de quaranta anys, pel simple fet de creure que un món més just per a tots era possible, han de demanar perdó a algú? Les víctimes de la repressió franquista avui encara no tenen els seus drets, ni reconeguts, ni efectius. Las altres, les víctimes de la guerra, a les quals vostè es refereix, varen ser honrades, varen tenir funerals, es va fer tot el possible per trobar-les. Les seves mares, vídues i orfes varen tenir suport, ajudes i compensacions econòmiques. Les altres, ni tan sols tenien el dret de ser vídues, ni tan sols els seus fill podien portar dol. Estic d’acord amb vostè quan diu que aquests fets ens han de servir per ser més tolerants i respectuosos. Per això, cal recuperar i no oblidar els fets. L’associació, la qual vostè qualifica de parcial, no fa diferències entre víctimes, simplement treballa per recuperar la part de la història que ens han robat i pels drets de les víctimes oblidades. Treballa pels principis en els quals es fonamenta: Veritat, Justícia i Reparació. I ja per acabar, si vol consultar alguna de las fonts citades, estan a la seva disposició, nosaltres a diferència de l’església, tenim els nostres arxius oberts a totes les persones interessades, independentment de les seves conviccions polítiques i/o religioses.

M. Antònia Oliver Paris.

Presidenta de l’Associació Memòria de Mallorca.

Diari de Balears (16-XII-07)


La reivindicació d’aquesta tripulació [la del Baleares] implicada en l’autoria de crims de guerra no hauria de ser assumida per cap institució democràtica. (ARMHM)


Adhesió de l´escriptor Miquel López Crespí al comunicat de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM). (Miquel López Crespí és soci d´aquesta associació i col·laborador de la revista Temps de la Memòria)


Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica de Mallorca (ARMHM)



En acabar el sentit homenatge a la República [sa Pobla, abril 2007], tothom felicità Miquel López Crespí. En aquesta fotografia el podem veure amb un grup d’amics que tenen familiars assassinats pel franquisme. D’esquerra a dreta podem veure Maria Crespí Seguí, Salvadora Crespí Gost, la presidenta de l´Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica Maria Antònia Oliver París, Miquel López Crespí, la neboda del dirigent socialista assassinat pels falangistes i militars Jaume Serra Cardell, la socialista Antònia Mercadal Serra i Leni Jordà, membre de l’Associació per a la Recuperació de la Memòria Històrica i familiar d´un altre republicà mort pels franquistes.

Comunicat de Memòria de Mallorca en relació al nomenament de Josep Tous i Ferrer com a fill il·lustre de la ciutat de Palma.


En relació a la proposta de nomenament de Josep Tous i Ferrer com a Fill Il·lustre de Palma, Memòria de Mallorca recorda que, d’acord amb els seus Estatuts, aquesta Associació treballa per la recuperació de la justícia, la veritat i la dignitat de les persones que varen patir la guerra civil i la repressió franquista a Mallorca.

Per aquest motiu, Memòria de Mallorca no entra a valorar les aportacions del senyor Tous a la cultura i el món de la comunicació, però demana que es tinguin en compte les víctimes de la guerra civil i la repressió franquista i es preni en consideració la participació directa del senyor Tous en l’impuls i el desenvolupament del projecte de creació del monument en homenatge als membres de la tripulació del vaixell de guerra “Baleares”. La reivindicació d’aquesta tripulació implicada en l’autoria de crims de guerra no hauria de ser assumida per cap institució democràtica.

M. Antònia Oliver Paris.

Presidenta de Memòria de Mallorca.


El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. (Miquel López Crespí)


Per la demolició del monument franquista al creuer Baleares

El problema plantejat en relació al nomenament com a fill il·lustre de Palma d´un dels principals promotors del monument al creuer Baleares, Josep Tous i Ferrer, i la possible conservació o demolició del monument franquista de sa Feixina, té molt a veure amb les renúncies i traïdes de la transició. No es pot entendre que encara hi hagi tants de carrers de Palma amb noms de destacats franquistes i monuments com el dels Caídos de Santa Maria del Camí o aquest, al creuer Baleares, si no entenem que aquesta trista realitat és producte de com es va fer la restauració borbònica, la famosa “transició”: un pacte sagrat, la “unión sagrada” li diuen alguns historiadors, entre els franquistes reciclats i l´esquerra oficial, és a dir, el neoestalinisme carrillista (PCE) i la socialdemocràcia espanyola (PSOE). Tenim el que tenim, inclòs el monument de sa Feixina, perquè l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial pactà amb els hereus de l’”Espanya eterna” la conservació de l´essencial del règim feixista: la unitat d´”Espanya”, el capitalisme i la monarquia. En el fons, a tots els professionals de la mixtificació, els vividors de la política, ja els anaren bé els pactes amb el franquisme reciclat. Alguns s´han fet rics, amb l´oblit de la memòria històrica, escarnit el record dels nostres morts, aquells i aquelles que moriren per la llibertat, per acabar amb la societat de classes.

Han hagut de passar trenta anys perquè els oportunistes que en el passat manaven estripar les banderes tricolors i renunciaven a la lluita republicana, just en comprovar que són a punt de l´extraparlamentarisme, ara els vegem apropar-se a les mogudes republicanes. S´apunten a les mogudes amb intenció de continuar controlant la desmemòria històrica que ells propiciaren. Ho dic en relació a molts dirigents provinents del neoestalinisme i la socialdemocràcia que no volen ampliar la lluita per a recuperar la memòria històrica a fets cabdals de la guerra civil com, per exemple, la persecució dels comunistes de tendència trotskista (POUM) i els anarquistes per part del PCE, o el fet de la revolució social antiburgesa que els historiadors situen entre juliol del trenta-sis i el maig del trenta-set, quan l´estalinisme l´esclafà amb la força de les armes.

Aquests tergiversadors de la història propers al neoestalinisme tampoc no volen qüestionar res de com va anar la transició, ja que, si aprofundissn en la reconstrucció dels fets esdevenguts amb els pactes amb el franquisme reciclat a mitjans dels anys setanta, quedaria a la vista de tothom la misèria de llur traïció a la memòria dels milers i milers d´antifeixistes morts i exiliats per haver lluitat per la llibertat.

El monument al creuer feixista Baleares és la demostració evident de com la transició va ser guanyada pels hereus del franquisme i els servils que acceptaren el preu pagat per llurs renúncies.

Que tenguem encara immensos monuments aixecats a major glòria dels “herois” del franquisme, cas del monument al Baleares, ens situa davant tasques democràtiques a realitzar. I no basta netejar de quaranta noms franquistes els carrers de Palma per a poder dir que som en vies d´una certa normalització democràtica. Si l´Ajuntament de Palma i altres ajuntaments de les Illes no es posen a la feina de demolició de totes les restes que puguin quedar del feixisme, de la memòria d´aquella tenebrosa època de tortures i assassinats; si no s´enderroca el monument al Baleares, la presència omnipotent la dictadura continuarà planant, sinistra, damunt les nostres vides.

El problema, com deia més amunt, no és de llevar solament el pollastre del monument, les frases que recordin el temps d´opressió i, per a tenir tothom content, col·locar una plaqueta a la “reconciliació”. Una plaqueta al costat de l´imponent monument a l´obra del Caudillo? No ens faceu riure, estimats membres de l´Ajuntament. Com molt bé explicava l´escriptor Llorenç Capellà en un recent article: “Tocant a la reconciliació? El senyor Grosske insisteix en la proposta de col·locar una placa que en dissimuli la condició de monument feixista. Ai, Mare de Déu! S'oblida, Grosske, que un monument no representa allò que diu la làpida, sinó allò que va expressar l'artista. I el monument de sa Feixina és allò que és: un homenatge rotund, clar i nítid al feixisme. Per entendre'ns, senyor Grosske: el Gernika no canviarà de significació si passa a anomenar-se Alcázar de Toledo. I encara que ens diguessin que Mauthausen és una església gòtica, sabríem que no deixa d'ésser un camp d'extermini. Dic tot això, perquè la remodelació en profunditat de sa Feixina formava part, amb Son Espases i altres coses que veurem com acaben, del compromís ètic de l'esquerra amb la ciutadania. Deixem-nos, per tant, d'escampar murta: que si la decisió de Son Espases és responsabilitat del Govern, que si la de sa Feixina ho és de Cort... Tots són pertot. I pertot hi ha els mateixos. L'electorat progressista comença a pensar que l'esquerra ocupa el poder, de tant en tant, per a gestionar durant quatre anys (únicament quatre!) el patrimoni de la dreta. I que la capacitat renovadora que se li atribueix, a l'esquerra, és, en bona part, llegenda. Pura llegenda, foc d'encenalls”.

Pensam com l´amic Llorenç Capellà. Qui es pensi que amb la ximpleria covarda de la plaqueta es combat una herència d´oprobi de més de quaranta anys va ben equivocat. Qui imagini que llevar el pollastre és retre un sentit homenatge als tres mil mallorquins i mallorquines assassinats pel feixisme, va ben errat de comptes. Els antifeixistes illencs, la gent que ha portat a coll la lluita per la memòria històrica quan tothom callava per a poder cobrar els bons sous que molts dirigents de l´esquerra oficial han xuclat en aquests darrers trenta anys, el que volem és acabar amb la prepotència del feixisme que significa tenir present a Palma aquest monument i tots els altres que hi resten. Si l´Ajuntament de Palma no és capaç d´acabar amb l´herència indignant de la victòria feixista a les nostres places i carrers voldrà dir que ajuntament continua enfeudat als poders fàctics de sempre, a la dreta hereva del franquisme.

La recuperació de la nostra memòria històrica no pot fer-se d´aquesta manera covarda, amb aquesta por als que guanyaren la guerra i reprimiren el poble durant dècades. La demolició del monument al Baleares seria la prova evident que, finalment, es comença a fer justícia a tots aquells homes i dones, les avantguardes populars dels anys vint i trenta, vilment assassinats pels feixistes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura