literatura

París, la Barcelona dels 70, Rossy de Palma i Biel Mesquida

Vilaweb Lletres - Dc, 27/03/2019 - 21:50

La tercera setmana de març ha estat impregnada de cultura catalana, a París: a banda i banda del Sena, entre les reminiscències del Maig del 68 a la Sorbona i enmig dels carrerons i places majestuoses del Marais. A l’un costat, unes jornades sobre la Barcelona dels anys setanta. A l’altre, la presentació de la primera traducció al francès d’una obra de Biel Mesquida, Ogre de toi, a la llibreria de l’antic marxant d’art Yvon Lambert.

La Universitat de la Sorbona ha fet d’amfitriona de les jornades ‘Barcelona 70’s Antifranquisme & contraculture‘, un projecte ambiciós i transversal que es convertirà en un llibre, un retrat d’una època. Les jornades, organitzades pel Centre de Recerques Interdisciplinàries sobre els Mons Ibèrics Contemporanis (CRIMIC) van comptar amb les ponències tant de catedràtics d’universitats franceses i catalanes com de testimonis de l’època. Entre tots, van mirar de dibuixar la Barcelona de les acaballes del franquisme i el començament de la transició.

Així ho explica el CRIMIC: ‘Barcelona és, al començament dels anys setanta, el lloc d’una efervescència creativa tan interessant com la de la futura “movida madrileña”. Però amb una diferència: el compromís antifranquista, que federalitza tots aquests moviments (rock, disseny, còmic, fotografia, arts plàstiques, teatre …) i que continuarà més enllà de la dècada dels setanta.’

Els darrers anys del règim franquista, Barcelona encarna l’oposició a la dictadura doblement: ‘Igual que a la resta de l’estat espanyol, això es deu, en primer lloc, a la manca de llibertats democràtiques, en una regió tradicionalment oberta a Europa, que no dóna suport al jou imposat per Madrid, mentre que només és a dues hores amb cotxe de Perpinyà, ciutat on els barcelonins s’aboquen per “consumir” tots els films prohibits al sud dels Pirineus.’ A més, la llengua esdevé també una eina per a la incidència política. Però en definitiva, la Barcelona dels setanta és una ciutat oberta que també mira a París, ‘el París de la Nova Ona o les revoltes del maig del 1968; el París d’intel·lectuals, com Barthes o Foucault; el París de les contracultures’. Per això no és casual que aquest col·loqui es faci a la capital francesa. Enmig de la grisor del franquisme, molts catalans s’emmirallaven en la cultura parisenca i en llegien els escriptors i intel·lectuals. A més, hi havia artistes catalans que viatjaven a París, de manera que s’establí una correspondència París-Barcelona que ha despertat aquesta voluntat de fer-ne una historiografia, amb la distància dels anys.

Antifranquisme i contracultura

‘Aquella època va ser molt singular tant per la lluita antifranquista com per la lluita per la democràcia i pels drets d’una majoria (les dones) i d’unes minories que havien estat considerades perilloses i gent de mal viure’, explica Mesquida. A la seva conferència ‘Anys decisius a la Barcelona dels setanta’ parla del Sindicat Democràtic d’Estudiants a la Universitat de Barcelona, de la Caputxinada i de les diverses lluites en fronts culturals que hi va haver durant l’època. I explica que la lluita era a tot arreu, fins i tot  a l’hora de treballar. Posa d’exemple el seu cas: com a coordinador de la part de biologia i medicina de l’Enciclopèdia Catalana, va continuar ‘la lluita des del treball cultural’, per tal de fixar un nou lèxic científic i dignificar la llengua per mitjà d’aquest lèxic: ‘Va ser lluitar contra la dictadura i lluitar a favor de la llengua.’

Mesquida explica, amb passió, que després de la mort del dictador, entre el 75 i el 78, hi va haver moltes expressions culturals, com la del Front d’Alliberament Gai i Lèsbic, amb figures com Nazario, Armand de Fluvià i ell mateix. ‘Hi havia aquesta gran efervescència en què s’ajuntaven la ciència, la Nova Cançó, les manifestacions feministes… Era lluitar en moltes trinxeres. Sobretot aquelles trinxeres que els partits polítics obliden: la lluita pel cos, la lluita de la dona, la lluita LGTB.’

Aquesta diversitat de lluites va ser tractada al col·loqui des de molts punts de vista. S’hi destaquen, per exemple, testimonis personals com ara el de Josep Maria Martí Font, amb la conferència ‘Fèiem com si Franco ja s’hagués mort’; el de Jordi Coca amb ‘Christa Leem, puresa, transgressió i llibertat’; el de Joan Fontcuberta sobre fotografia, ‘De la contracultura a la contravisió’; i el de Pepe Ribas sobre la ‘Contracultura llibertària en la Barcelona dels 70’. Però també sobre les lluites del moviment feminista de Karine Bergès (de la Universitat de Cergy-Pontoise), amb ‘De l’antifranquisme al feminisme. Reflexions sobre la consolidació d’una contracultura feminista a la Barcelona dels setanta’; i de l’alliberament gai i lèsbic de Brice Chamouleau (de la Universitat París 8) amb ‘De la contracultura a la cultura llibertària a les formes de vida: una història constituent de la Barcelona gai dels setanta’.

A més, també s’hi tracta l’art i la poesia, des de Joan Brossa fins a Maria Mercè Marçal, passant per Carles Santos, Terenci Moix i la Internacional Situacionista. Conferències com ara ‘Maria-Mercè Marçal, una veu nova i singular a la poesia catalana dels anys setanta’, ‘Els anys setanta de Joan Brossa’ i ‘Vibracions que no paren. Carles Santos, dissidentia tremens‘. Tot plegat per a fer un retrat d’uns anys d’explosió cultural i de lluita antifranquista a Barcelona, des de la perspectiva de les arts.

L’editor romàntic que publica allò que vol i la vedet

Al Marais també hi van sonar noms actius de la contracultura i les arts dels anys setanta, com Biel Mesquida, Miquel Barceló i Yvon Lambert. El 19 de març, la llibreria de Lambert va acollir prop d’un centenar de persones per a conèixer l’obra Llefre de tu (Ogre de toi). Lambert, ex-marxant d’art, de vuitanta-cinc anys, en fa prop de cinc que es dedica a publicar allò que li agrada. Mesquida, que el coneixia de l’època en què treballava amb Miquel Barceló, va parlar-hi i va enviar-li cinquanta pàgines de Llefre de tu traduïdes al francès. Pàgines que havia traduït amb la seva editora al català, Maria Bohigas, i gràcies a l’ajut de l’Institut Ramon Llull. Només van caldre quinze dies perquè Lambert s’hi engresqués. Un any després, Ogre de toi va veure la llum a França amb una coberta especial feta per Barceló.

En la presentació, van sonar-hi les veus d’Annie Bats, la traductora; d’Yvon Lambert, l’editor; i de Rossy de Palma, la vedet. Com és tradició a França, hi va haver una rapsoda: Rossy de Palma va llegir tres pàgines del llibre. Ara l’actriu viu un moment dolç a París. Fins al 31 de març, al mític cabaret Folies Bergère, participa com a estrella convidada en l’espectacle de Jean-Paul Gaultier Fashion Freak Show, que repassa la vida del dissenyador. De Palma explica que acompleix un somni que tenia ja de petita: ‘Es un temple de la fantasia on han actuat vedets com Joséphine Baker’, remarca.’

Una dolça tortura

Traduir una obra d’orfebreria de la llengua pot ser una tortura. Una ‘dolça tortura’, diu la poetessa Annie Bats, que va estar quasi un any fent la traducció de Llefre de tuOgre de toi. ‘Evidentment és una traducció molt difícil i és molt ben feta –diu Mesquida–. En aquest llibre hi ha una espècie d’orfebreria, un intent de remodelar la llengua, de cercar matisos, dobles sentits, fer jugar molt el llenguatge, i trobar això amb la llengua francesa duu molta feina. És una escriptura aparentment senzilla però per davall és complicadíssima.’

La feina de fer aquesta traducció ha requerit un contacte constant amb la traductora: ‘Ha estat molt pactat. Ella podia trobar solucions que jo no podia ni imaginar, i com que el llibre té aquesta part de matisos, per trobar-les has de conèixer molt bé l’altra llengua. La traducció literal és impossible.’ Llefre de tu, de fet, és un llibre on n’hi ha molt, de francès.

Ogre de toiLlefre de tu permet diverses lectures. ‘És com una casa on pots entrar pel jardí, per la finestra, per la porta de darrere, per on vulguis. No és un llibre amb un començament, nus i desenllaç. És com un paisatge al qual pots anar pel bosc, per la mar, pel cel… Té moltes d’entrades’, explica Biel Mesquida, que afegeix que els seus llibres són com amics que tens al costat i els pots visitar sempre que vulguis companyia.

The post París, la Barcelona dels 70, Rossy de Palma i Biel Mesquida appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i els seus escriptors

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)


“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)


Per Maria de la Pau Janer, escriptora



-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.


-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.


-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.


-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.


-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.


-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)


Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Categories: literatura

ADIU, ANDREU

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 27/03/2019 - 09:31
Una altra joia lingüística, una altra cosa apresa de bon matí. Ja sou subscriptors de RodaMots? -------------------------------------------------------- Cada dia un mot | 4438 | dimecres, 27 de març del 2019 | RodaMots adiu, Feliu! Es diu a la Catalunya del Nord (aquí, adiu hi significa adeu) per lamentar Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Jordi Herralde, cinquanta anys encimbellant l’editorial Anagrama

Vilaweb Lletres - Dm, 26/03/2019 - 21:50

Jordi Herralde, fundador i editor d’Anagrama, és una llegenda viva en el món de l’edició europea i llatinoamericana. Va fundar l’editorial el 1969, a Barcelona, ara fa cinquanta anys. I ho celebra treballant, com no ha deixat de fer amb passió tota la vida. Presenta Un día en la vida de un editor y otras informaciones fundamentales, on recull una selecció d’articles que ha escrit tots aquests anys, entrevistes que han marcat diverses èpoques, discursos i també un grapat d’articles inèdits, escrits sobretot els mesos d’octubre, novembre i desembre del 2018, dedicats als autors incorporats al catàleg del 2000 al 2010.

No són unes memòries (però hi fa confidències), tot i que tothom les espera i les hi reclama, perquè de segur que podrien ser sucoses, malicioses i tot amb alguns autors. Però Herralde diu que no té intenció d’escriure-les. Ha estat un home que ho ha guardat tot, i ara li toca de posar en ordre un arxiu que conté autèntiques confidències explosives, sobretot en la correspondència, que l’editor ha conservat i que no descarta que es publiqui, potser quan ja no hi sigui.

Tal com ha explicat en una concorreguda conferència de premsa de presentació del llibre a l’hotel Condes de Barcelona, les aportacions memorialístiques hi són; fragmentades, però hi són. I també il·lumina alguns aspectes de la seva vida que no havia aclarit fins ara, com el fet que a vint-i-dos anys va passar una tuberculosi que el va tenir mesos enllitat. Durant la malaltia va devorar llibres, va perfeccionar la llengua francesa i es va sentir captivat per Sartre: ‘Vaig descobrir la seva rebel·lia i les seves idees polítiques, que em van canviar la vida. Em vaig convertir en un jove burgès polititzat i amb mala consciència. I la mala consciència la resolia amb l’edició de llibres kamikaze, que eren com una teràpia.’

Segons que explica Herralde, el llibre Un día en la vida de un editor y otras informaciones fundamentales és un viatge de cinquanta anys pel món de l’edició, amb dos protagonistes, Anagrama i ell mateix. També és la història d’una època i un pla seqüència de l’editorial. Herralde ha volgut destacar que hi apareix la política, sobretot en dos moments: el primer situat durant el franquisme: ‘Anagrama va ser l’editorial més represaliada, orgullosament represaliada pel franquisme’, ha dit. L’altre moment polític correspon a l’època d’Aznar, ‘el sinistre Aznar’, que quan era president del govern va intentar abolir el preu fix del llibre. ‘Tot el sector es va alçar en contra, tots vam anar a l’una i vam aconseguir tombar-lo.’

Un catàleg difícil de fer
Herralde diu: ‘Un catàleg és difícil de fer, però és molt fàcil de destruir, per exemple publicant best-sellers.’ Destaca la seva constància a l’hora de donar suport als autors desconeguts. La confiança i fidelitat que els lectors han dipositat en Anagrama ha afavorit aquestes veus noves, que, pel fet de publicar-se a Anagrama, molts lectors han fet el pas de llegir-les.

Amb sornegueria, encara ha tret la política una altra vegada quan ha comentat: ‘En el llibre també trobareu precisions sobre alguns conflictes entre editorials independents i grans grups. Les editorials independents construïm un catàleg a base de qualitat. Els grans grups no és que tinguin mala gent, però em recorden Ciudadanos, perquè publiquen segons les enquestes.’

També ha afegit que un gran grup no es dedica a construir catàleg, el compra. Això fa referència a alguns autors com Ignacio Martínez del Pison, Paul Auster i Enrique Vila-Matas, que van deixar Anagrama per entrar a publicar en un gran grup una vegada van ser reconeguts. ‘Els grans grups no van construir aquests autors. I no ho dic amb rancor, gairebé’, ha reblat també amb humor mordaç.

Sobre els autors que se n’han anat de la seva editorial, ha afegit que els veu poquíssim o gens i que aquests fets són incidents que passen a tot arreu. ‘A Anagrama ha passat poques vegades, de fet. I també depèn de les maneres.’ Ha explicat la situació en què es trobava John Banville (que havia de mantenir dues famílies, l’oficial i la clandestina), i que quan va guanyar el Booker va fitxar per un gran grup. Amb tot, Herralde recorda que Banville li va escriure una carta on li explicava els motius econòmics i posteriorment, arran del premi de novel·la policíaca de RBA, que va guanyar amb el seu pseudònim, Benjamin Black, en el discurs i entre els agraïments va citar Anagrama. Amb tot, l’editor assegura: ‘Les maneres compten, però sovint són escasses.’

Pel que fa al desig d’autors que no ha tingut mai al catàleg, diu que hauria volgut publicar Jorge Luís Borges, però l’escriptor argentí ja tenia editorial a l’estat espanyol quan Anagrama va començar a fer catàleg. I ha afegit amb humor: ‘Però he aconseguit sobreviure a aquest trauma.’

La dècada del setanta, la més estimulant
L’editor ha recordat que la dècada dels setanta, tot i que fou la dels inicis i va ser dura, la considera com la més estimulant de la seva història d’editor, obrint col·leccions que apuntaven en moltes direccions i arriscant molt. Però va ser a la dècada dels vuitanta i noranta que l’editorial es va estabilitzar amb les col·leccions ‘Panorama narrativas’ i ‘Narrativas hispánicas’. I també ha recordat la col·lecció ‘Crónicas’, de periodisme literari. (Sobre la història d’Anagrama podeu recuperar l’entrevista publicada a VilaWeb: ‘Jordi Herralde o les astúcies de la raó‘.)

Precisament, gràcies a la Càtedra Anagrama de la Universidad Autónoma de Nuevo León de Monterrey, a Mèxic (segurament l’única editorial al món destacada amb una càtedra universitària), s’acaba de convocar la primera edició del Premi Iberoamericà Crónica, sobre llibres periodístics. Herralde fa poques setmanes que va anar a Monterrey a presentar aquest nou premi literari i en va tornar amb un bon refredat, a causa dels aires condicionats. Per això encara avui se li notava una certa afonia, que es resisteix a anar-se’n. Herralde ja té vuitanta-tres anys i, tot i que el cos els nota, té un cap privilegiat.

Celebració de les cinc dècades
Les cinc dècades del segell se celebraran amb el nou premi Crónica, el llibre d’Herralde i més aportacions. Sílvia Sesé, l’actual directora editorial d’Anagrama (avui l’empresa té més dones que no homes, i col·locades en llocs de responsabilitat), ha esmentat també la confecció del catàleg dels cinquanta anys, que es publicarà al setembre, el mateix mes que es farà una festa d’aniversari. També s’editarà una nova col·lecció, ‘Compactos’, que aplegarà cinquanta títols emblemàtics de l’editorial; la col·lecció tindrà cobertes fetes per artistes, a partir d’una selecció en què també han participat els llibreters. S’estrenarà el mes d’abril.

The post Jordi Herralde, cinquanta anys encimbellant l’editorial Anagrama appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Jaume Pérez Montaner: ‘També hi ha un odi que és alliberador’

Vilaweb Lletres - Dm, 26/03/2019 - 21:50

Jaume Pérez Montaner (l’Alfàs del Pi, Marina Alta, 1938) és poeta. I crític, assagista i traductor. Professor als EUA i a la Universitat de València. Però, sobretot, poeta. I un dels noms clau de la literatura catalana actual. La Institució Alfons el Magnànim acaba de publicar-ne l’obra completa, que duu per títol Defensa d’una forma. Aplega tots els seus versos entre el 1976 i el 2018 i compta amb un pròleg d’Antoni Martí Monterde i un epíleg de Dominic Keown. Es mira el llibre i es declara feliç. Per la coberta ‘clàssica, molt bonica’, i pel fet de ‘pràcticament iniciar, juntament amb Marc Granell, que fou el primer, una col·lecció que pot ser de referència en la nostra literatura, especialment en la literatura, la poesia, feta al País Valencià’.

Per referenciar l’acte de presentació de Defensa d’una forma a València, Manel Pitarch escrivia: ‘Quan Pérez Montaner ens explicava a les aules la història de la literatura catalana contemporània, no era un relat, sinó un altre capítol de la mateixa història literària’.
—Oh, és una frase que evidentment m’agrada moltíssim [riu]. Considere que és excessiva, i l’agraesc moltíssim també. Quan feia classe, me la prenia molt seriosament, la literatura. Perquè considerava que era part meua, que era part nostra, i una part importantíssima. Segurament, eixe amor a la literatura es transmetia a la major part dels estudiants. Tant ací com quan vaig ensenyar als Estats Units.

Sou conscient que heu marcat molta gent?
—No sé si els he marcats. Hi crec molt poc, en això. Quan em diuen ‘alumne teu’, jo responc que no, que, si de cas, ‘estudiant meu’. Jo no m’he considerat mai alumne de ningú, tot i que he sentit una gran admiració per algunes persones. Bàsicament, per Joan Fuster [riu].

Per a aquest volum, heu tornat a revisar llibres i versos. Una vida és més que allò que es pugui encabir en un llibre i…
—Supose que sí.

…i, alhora, la poesia també és més que la vida de la persona que l’escriu. Tot i que són indestriables. Com resoleu el fet de trobar-vos aquí dins i ser a fora i tot alhora?
—Caldria pensar molt per a poder respondre, i segurament hi hauria moltíssimes possibilitats de fer-ho. És una part meua, i em veig ací dins maquetat, sí. N’és una part potser important. No sóc tot jo però sóc, en alguns aspectes, més que jo, més que el jo aparent. Perquè ací hi ha la part racional però també, moltíssim, la part no racional: la part de l’inconscient en una bona mesura és ací. En queda moltíssim més, és clar: per sort, l’inconscient no s’exhaureix en unes pàgines. Pense que és la vida que he viscut però també una vida que he fet jo. Per tant, sóc creador de vida, com tot escriptor.

Si anem a la vida viscuda, hi trobem unes quantes sorpreses: ens expliqueu què és una selfactina?
—Una…? Ah, sí! Vaig fer d’aprenent, durant sis mesos, de l’ofici de selfactiner, a Alcoi. La selfactina, ja ho diu la paraula, de l’anglès self-acting, és una màquina que fila actuant per ella mateixa. És grandíssima, normalment necessita dues persones (a Alcoi la portava ben sovint una persona) movent-se per anar nugant els fils que es trenquen.

El llibre és la vida que he viscut però també una vida que he fet. Com tot escriptor, sóc creador de vida

Perquè la vida laboral de Jaume Pérez Montaner, poeta, professor de literatura, resulta que comença a Alcoi en una fàbrica tèxtil.
—A la primera fàbrica hi vaig aprendre eixe ofici. Després, amb un amic vàrem trobar feina en una altra fàbrica, que consistia a picar cartons per a passar-los a una mena de tauletes per on després passarien els fils per a fer els dibuixos de les cortines calades i més. Anàvem a estall, treballàvem de nit, no teníem seguretat social ni res, però hi guanyàvem prou diners.

I l’impuls per a escriure, i per a escriure poesia, d’on us va venir?
—Ja de xicotet m’atreia la lectura de poemes i de narracions, generalment en castellà (en català era pràcticament impossible en aquella època). I, de llegir poemes, penses: per què no proves de fer-ho? I així va ser. En castellà. El català com a llengua literària el descobresc llegint Fuster.

El primer llibre que llegíreu en català, un de Joan Fuster?
—Sí [riu]. Figures de temps. El primer.

Com us va arribar a les mans?
—Per un amic, que era amic de Fuster. I em va cridar moltíssim l’atenció. Perquè ja havia llegit Sartre, Camus, i etcètera, en edicions llatinoamericanes. Eren els anys cinquanta-seixanta.

Els anys de les escletxes, malgrat la llosa franquista.
—Sí: érem una colla d’amics, i quan venia Josep Iborra, que ens coneixíem des dels quinze anys, ens reuníem i xarràvem. Un altre amic era Camil Pascual, que havia establert un contacte amb Joan Fuster, i començàrem a entrar en eixe món. Tot i que també hi havia reticències meues: l’educació era en castellà, i el castellà era a llengua ‘important’, vulgues o no. Fins que vas descobrint que no n’hi ha, de llengües ‘importants’.

El vostre primer llibre de poemes duu per títol Adveniment de l’odi. I va farcit de versos duríssims (‘esguard metàl·lic d’ulls sords cecs’, ‘murs de tenebra escòria uniformada’, ‘de la basarda de les cames / un brollador ens surt de fúria i odi’…). ‘Odi’ mateix és una paraula dura. I triada a consciència.
—Sí. Jo pense que és un odi alliberador. És eixa la idea, que la prenc, si no ho recorde malament, d’un vers o d’una frase de Valente: eixe odi comprensible, lògic i benvingut contra la tirania, contra l’opressió, contra la dictadura, contra el capitalisme.

D’on us surt aquest primer llibre de poemes?
—En part el vaig fer als Estats Units. Quan es crea l’editorial 3i4, i quan creen el primer premi, pense a fer un llibre per a concursar-hi. És quan m’ho prenc seriosament. Crec que el vaig titular On hem de viure.

I tenia poemes d’Adveniment de l’odi?
—Uhm… potser algun. Jo l’hi vaig enviar, no va guanyar, algú va dir que no estava malament, el va recomanar… i va quedar així. Al cap d’un any m’escriu Eliseu [Climent] i em diu: escolta, envia’m eixe llibre que vull publicar-lo. Però jo ja l’havia destruït, perquè ja no m’agradava. Vaig aprofitar-ne alguns poemes, només. I va nàixer Adveniment de l’odi.

Llegit avui, en el temps del políticament correcte… fins i tot és refrescant. O, per manllevar un terme de Fuster, desinfectant.
—Ah, potser sí. I potser també ho fou en aquell moment, perquè no era el tipus de poesia que es feia. Aquesta és prou compromesa políticament. Hi faig una aproximació a la poesia i a la literatura molt més semblant a la generació dels setanta que no als poetes anteriors. I potser per això crida un poc l’atenció. Alguns poemes pense que continuen essent completament vàlids actualment. La situació no és la mateixa, però és molt semblant.

Em crida molt l'atenció la negativa de tanta gent d'esquerres a admetre que els actuals són presos polítics. Com ho érem nosaltres

Vàreu passar dos anys a la presó.
—Condemnat a dos anys. Era estudiant a la Universitat de València, i ens vam solidaritzar amb la vaga de miners d’Astúries. Ens començàvem a relacionar amb gent del Partit Comunista, i jo vaig caure juntament amb una cinquantena de persones més. Màrius Garcia Bonafè i jo, que vivíem al mateix pis, vam ser els últims. I allí es va acabar. Entre altres coses, perquè no sabíem res i poc ens podien traure, realment. Hi vaig estar quinze mesos, perquè es va morir el papa, Joan XXIII, i hi va haver una amnistia.

Des d’aquesta vivència, com seguiu l’actualitat, amb el judici contra els presos polítics?
—Em crida molt l’atenció la negativa de tanta gent que es diu d’esquerres a admetre que els actuals són presos polítics. Claríssims. Com ho érem nosaltres: presos polítics. I passa exactament el mateix: negaven que ho fórem. I nosaltres, sempre, als amics, als familiars, a tothom, els dèiem: quan ens escriviu, poseu en el sobre ‘preso político’. I ho posaven. I les cartes arribaven. Guixaven allò de pres polític.

Però ho havien de veure.
—I arribaven. És a dir: eixa era la negativa d’un govern dictatorial. La mateixa que la d’una administració semidictatorial o amb una democràcia realment baixíssima com és l’actual. És que… per exemple, quan ens van conduir d’ací a Carabanchel, o després a Càceres, en cap viatge no em van tractar tan malament com han tractat els presos polítics actuals.

A què penseu que respon?
—Pense que hi ha un sentiment de venjança claríssim. Perquè el Primer d’Octubre fou una cosa meravellosa. Ningú no se l’esperava. Ningú fora de Catalunya i potser a Catalunya tampoc. Veure com la gent pren el poder, encara que siga durant molt poc temps, com ix al carrer, com s’imposa i guanya i vota. Per al govern espanyol fou una bufetada tremenda. Crec. De fet, en foren una darrere una altra. Fins i tot des de l’exili el president Puigdemont encara n’ha fet unes quantes més. Per a un govern de fanfarrons com és l’espanyol, és inaguantable. D’ací vénen aquell ‘a por ellos’, la repressió, la violència que van mostrar i que mostren.

Hi ha la frase significativa d’aquell policia, quan us van detenir. Era l’any 1962…
—Ni a Màrius ni a mi no ens van pegar, potser perquè ja sabien tot el que havien de saber. I en un moment donat, el comissari de la brigada político-social, Cano, de no gens bona memòria, va dir: ‘Eixos dos… Bé, eixos dos són nacionalistes, uns romàntics. Jo no ho veig malament, però mentre nosaltres tinguem els canons, no hi tenen res a fer.’

En sortint de la presó, us n’anàreu als EUA.
—De seguida, no. A la presó, estant a València, hi hagué tres catedràtics que es van portar magníficament, van venir a examinar-nos i vaig poder acabar prou assignatures. En eixir, vaig acabar crec que primer, segon i part de tercer de Filosofia i Lletres. I em van enviar a la mili. A Sidi Ifni.

Uf.
—Sí. I hi vaig passar quinze mesos més. Quan en vaig tornar ja vaig acabar la carrera. Vaig treballar en acadèmies i, a final del 68, uns amics que estaven a Nova York em van dir que me n’hi anara, que hi tindria feina. No va anar bé. Però vaig trobar feina en una escola privada mot famosa i molt cara, la Dalton School, la que apareix a Manhattan, de Woody Allen. Després hi va haver una vacant al Queens College, la Universitat de Nova York. No m’hi vaig poder quedar, però: en acabada la substitució, el cap de departament em va dir que li sabia greu, que havia fet el possible perquè em quedara però que una nova normativa establia que havien de donar preferència a les dones i a les minories. Com que jo no era ni l’una cosa ni l’altra, no va poder ser. Em van contractar en una universitat d’Oregon. I me n’hi vaig anar.

Us heu preguntat mai com seria la vostra obra si no haguéssiu passat per Amèrica? Perquè ara hi resseguim formes, influències, la manera d’analitzar també la literatura…
—Els referents anglosaxons ja hi eren. El primer poema de l’obra completa, de fet, és d’abans d’anar-me’n a Amèrica. I en eixe moment, al costat de Foix ja citava (no: plagiava, en part) Larkin.

A més dels referents literaris, hi ha, potser sobretot, el paisatge: sortir de l’escala de bancals i oliveres i pobles a mida, i deixar-se corprendre per l’exuberància, per l’enormitat americana.
—Crec que m’ha influït moltíssim. Fou un descobriment increïble. I encara ho és. El paisatge, del nord i del sud, és grandiós. M’entusiasma. També m’agrada molt el d’ací, especialment el de la meua comarca [riu], però, és clar, queda petitó.

Demostreu que no és contradictori ser arrelat i del món.
—És la barreja de vivències. Surten de manera inconscient. I després com deia un poeta italià del segle XVIII, el nom del qual ara no recorde, eixe inconscient que crea la poesia després queda tamisat per la raó; si no, seria tot un magma incomprensible.

Aquí hi ha la creació.
—Efectivament.

Una altra qüestió important en la vostra poesia és l’escalament entre memòria, o memòries, i oblit.
—Sense oblit no podríem viure, perquè la vida no sempre és agradable. De fet, ben sovint és prou desagradable. I hi ha coses, o persones, que és millor que queden en algun lloc apartades de la memòria. Eixa és la idea que em va donar L’oblit, un llibre que m’agrada molt. M’agraden els meus llibres, què hi farem! [i torna a riure].

Sense oblit no podríem viure, perquè la vida no sempre és agradable

A banda de respondre, lògicament, a etapes vitals diferents, cadascun dels vostres llibres té un leitmotiv que fa…
—Que s’enllacen els uns amb el altres, sí. Per això hi he posat un títol conjunt, Defensa d’una forma, perquè quan vaig començar a preparar-ho, vaig veure que… Cal dir una cosa, abans, però.

Quina?
—Que la idea de preparar la poesia completa fou de Pau Sif i de Jaume C Pons Alorda, que  m’hi van animar i fins i tot vam buscar una editorial, Lleonard Muntaner, que hi estava d’acord, i que després va entendre perfectament que acceptara la proposta del Magnànim.

I allò del títol conjunt, Defensa d’una forma?
—Perquè considere que en realitat és un únic llibre. Malgrat les diferències que hi puga haver entre els primers poemes i els últims, fins i tot prou significatives, hi veig una continuïtat. Que es mostra també en el fet que ben sovint aprofite algun poema, o algun fragment, del llibre anterior i el col·loque en el següent. Per assenyalar eixa idea d’unitat que de manera un poc inconscient he anat fent.

Inconscient? Sembla força conscient, això que expliqueu.
—Bé, ara perquè ho he repensat. Conscient és posar-hi Defensa d’una forma.

La separació o la batalla entre realisme i formalisme desapareixen, perquè tots dos conceptes s’abracen a la vostra obra.
—Pense que sí. I d’ací ve el títol, també, que recalca l’aspecte formal. Sense la forma és impossible això que en diuen el contingut; són completament inseparables.

Ja ho hem vist quan heu citat Foix i Larkin, que teniu una àmplia obertura de compàs quant a referències o al·lusions poètiques, de Wallace Stevens a Joan Brossa…
—I també García Lorca, Carles Riba… Salvador Espriu, que m’agradava moltíssim…

I ara no?
—Sí, és clar, molt, però és que abans era quasi l’únic. I Estellés.

Hi ha el vessant personal i el de l’estudiós, també, en aquest cas. Ha deixat petjada en la vostra obra?
—La veritat és que no ho sé. Crec que la meua poesia és prou diferent. Ara, el que ha fet Estellés m’ha semblat sempre una cosa superextraordinària: la quantitat de poemes que ha escrit, la capacitat de parlar de les coses més inversemblants, i fer-ho bé… Tot això l’acredita com un dels pocs grans, grandíssims, poetes de la literatura catalana del segle XX. Sense cap dubte.

Podeu concebre la vida sense literatura?
—Difícil. Ho podria concebre però seria una vida empobrida.

En dictadura, us van tancar a la presó. En l’anomenada ‘transició’, us van fer pintades a casa.
—La primera pintada fou molt violenta. Fou arran d’un programa de televisió. Quan Pere Gimferrer va publicar una antologia d’Ausiàs Marc, bilingüe, es va fer un programa en la televisió, i Sanchis Guarner va dir que hi anara jo. La primera pregunta va ser si considerava que Marc era un poeta català i vaig dir que és clar que sí, que havia nascut a València i que era un poeta de la literatura catalana. Quan van parlar Molas i Gimferrer hi van estar completament d’acord. I això fou. A partir d’ací, van començar les telefonades dient que em matarien i totes les barbaritats del món. Tant, que al final vaig optar per no agafar el telèfon a ningú, i ens en vam anar de casa durant un temps. Aleshores van venir a insultar-me fent pintades. No va ser l’única vegada.

Ostres…
—Més tard, en l’època en què Zaplana estava a punt de guanyar les eleccions, vaig fer una conferència avisant contra el PP. L’endemà tenia la casa pintada, amb la firma d’un d’aquells col·lectius que es dedicaven a l’amenaça i l’agressió i que jo no havia anomenat en cap moment. I encara hi hagué, una altra vegada, una persecució pel carrer. Sanchis Guarner havia programat unes conferències sobre Blasco Ibàñez, una de seua, una de Cucó i una de meua. Era a la universitat, al carrer de la Nau. I la primera ja va ser impossible: els blavers van ocupar la sala, reaccionaris, gent d’extrema dreta. No van deixar parlar Sanchis Guarner. I quan em van veure que intentava entrar, em van assenyalar: ‘Eixe és Montaner! Eixe és Montaner!’ I van començar a venir contra mi. Hi havia un policia a la porta i el vaig avisar: ‘Mire, que volen atacar-me’, però ell només va respondre: ‘Circuleu, circuleu’. Per sort una xica em va agafar del braç i corrents em va portar a la seu del PT, el Partit dels Treballadors, i allí vaig estar hora i mitja.

Sempre aquesta persecució antivalenciana, antiintel·lectual, antidemocràtica, antiraó, antitot.
—Antidemocràtica per damunt de tot. I amb violència: no sé que volien fer-me, però venien contra mi.

Els escriptors, i ho sabeu bé també com a president que vau ser de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana, AELC, han tingut, especialment al País Valencià, un paper destacat en defensa de l’evidència lingüística. Això sí que ha estat una muralla… literària.
—Jo pense que sí. Pel simple fet d’escriure, de voler escriure i publicar, i ser constant, sobretot sabent que econòmicament hi guanyarem poquíssim, és clar que és un acte de servei. Que el fem perquè volem, però que és de servei a la nostra terra, i, lògicament, a la nostra llengua. Si cal creure en pàtries, sí: la meua llengua és la meua pàtria.

Pitarch escriu que la publicació de la vostra obra completa és una demostració de la ‘victòria de la lluita passada i present contra la barbàrie que ha intentat arraconar la nostra llengua’, especialment al País Valencià.
—Només puc estar completament d’acord amb eixa frase. Però no hem guanyat amb això. Cal lluitar. Contínuament.

The post Jaume Pérez Montaner: ‘També hi ha un odi que és alliberador’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Història del Moviment Obrer: els hereus del POUM a les Illes

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM


El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat


Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).



Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou


1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.


"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los" .



1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.


1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa


Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

Categories: literatura

Sa Pobla i els presoners republicans

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)



Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153



Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)


Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada



El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).



Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

EL LLOC FA EL MISSATGE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 25/03/2019 - 08:30
Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

‘Tenim un dictador al palau, un dictador al carrer i un dictador al llit’

Vilaweb Lletres - Dg, 24/03/2019 - 21:50

‘El món àrab necessita una revolució sexual’ va ser el titular de la nit. Però Mona Eltahawy (Port Saïd, 1967) en va dir molts més i, sobretot, va repetir potser més de dues vegades fuck the patriarchy –a la merda el patriarcat!–. I és que aquesta periodista d’origen egipci, que ara viu als Estats Units, té molt clar que, per fer a caure les estructures cal posar-hi no solament les paraules sinó també el cos. Al Kosmopolis, Eltahawy, que ha escrit el llibre El himen y el hiyab (Capitán Swing) va parlar amb l’escriptora d’origen marroquí establerta a Catalunya Najat el Hachmi (Nador, 1979) bàsicament d’una història que comparteixen: ser filles de famílies musulmanes a Europa i, sobretot, de tots els qüestionaments que s’han fet per emancipar-se de l’Islam.

‘Els meus pares es van conèixer estudiant medicina a Egipte i van decidir d’anar-se’n junts a Londres. Però sempre que em demanaven per què ens n’havíem anat, la gent entenia que era per la professió del pare. I la meva mare què?’, va començar Eltahawy. A quinze anys, després de l’estada a Europa, va tornar a viure un trasllat familiar, aquesta vegada a l’Aràbia Saudita. ‘Quan hi vaig arribar i vaig comprovar com tractaven les dones, només tenia dues opcions, o parar boja o fer-me feminista.’ Va ser allà, d’adolescent, quan va començar a llegir autores feministes. ‘Em feien certa por les lectures, perquè sabia que tots aquells descobriments no tenien marxa enrere’, va dir.

Eltahawy, que després del 2010 va viatjar pel Llevant per recollir històries de dones, explica al llibre que les Primaveres Àrabs no han portat l’esperada revolució feminista i que les revolucions socials continuen essent cosa d’homes. ‘Tant als països musulmans com a Europa o als Estats Units tenim un dictador al palau, un dictador al carrer i un dictador al llit’, va dir. Quant a això va recordar la crítica de moltes feministes als anarquistes durant la guerra del 1936-1939. ‘Aquests homes que lluitaven per la justícia social al carrer, quan entraven a casa es treien la revolució del damunt.’

‘Jo sóc molt més que un vel i un himen’, va expressar en referència al títol del seu llibre, que es demana al subtítol per què s’ha de fer la revolució sexual al Llevant.’ La resposta va ser i és clara: ‘Hem de deixar de pensar les dones musulmanes en funció de què portem al cap o tenim entre les cames. Fuck the patriarchy –a la merda el patriarcat–!’, va dir un altre cop.

‘Totes les religions són patriarcals’

Najat el Hachmi va reivindicar molt el feminisme secular. ‘Una persona que ha nascut a Europa m’ha de dir a mi com és l’Islam?’ va demanar-se l’autora de L’últim patriarca (Grup 62), fent referència, segons paraules seves, a una nova corrent de feminisme identitari que defensa que els texts sagrats no són masclistes en si mateixos, sinó que han estat malinterpretats. ‘A mi em diuen contínuament que jo hauria de pertànyer al feminisme islàmic’, va dir. ‘Estic bastant sorpresa, perquè ara ja no he de lluitar contra l’imam de la mesquita, sinó contra el relativisme de les esquerres’, va explicar, bastant molesta. ‘Totes les religions són patriarcals’. Eltahawy li va donar suport i hi va afegir: ‘Necessitem totes dues lluites: la lluita secular i la lluita feminista.’

‘M’he follat tota la culpa’

L’autora del llibre El himen y el hiyab també va parlar de la monogàmia. ‘El meu cos és meu, no és de la religió ni de la família’ va declarar. ‘Jo sóc qui decideixo si tinc sexe amb un home o amb una dona, o amb dos homes o amb dues dones’, va afirmar després d’haver explicat que no va descobrir el sexe fins que no va tenir 29 anys. ‘Vaig trigar molts anys a experimentar-lo, però ara vaig recuperant el temps perdut. M’he follat tota la culpa’, va dir davant els aplaudiments del públic. ‘A mi em sembla molt bé, però no sé d’on treus el temps!’, va respondre-li El Hachmi rient.

En un Kosmòpolis més feminista que mai, la política es va tornar a portar al cos i el cos a la política. ‘Hi ha d’haver una revolució de veritat, aquest és el discurs que vull traslladar’, va dir aquesta dona de cabells vermells i tatuatges als braços. ‘Hem de complicar la narrativa per a les dones musulmanes, només això pot fer-nos més humanes i evitar la simplificació’, va dir cap al final. ‘Què és la cultura? Que és la comunitat? Molts cops només són homes parlant de si mateixos’, va dir Eltahawy abans de tornar a repetir Fuck the patriarchy –a la merda el patriarcat!–.

 

The post ‘Tenim un dictador al palau, un dictador al carrer i un dictador al llit’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pere Comellas: ‘La gent ha de parlar català perquè és la nostra aportació a la diversitat lingüística’

Vilaweb Lletres - Dg, 24/03/2019 - 21:50

Pere Comellas Casanova va néixer a Cal Rosal (Berguedà) el 1965. És diplomat en biblioteconomia i documentació (1986) i llicenciat en filologia portuguesa (1997) per la Universitat de Barcelona, on es va doctorar l’any 2005 amb una tesi sobre representacions lingüístiques a l’ESO. Però sobretot el coneixem com a traductor d’autors de la lusofonia africana. Per les seves mans han passat texts de Germano Almeida, José Eduardo Agualusa, Mia Couto i Paulina Chiziane. El 2005 va guanyar el V Premi Giovanni Pontiero per la traducció al català de Chiquinho, de l’escriptor capverdià Baltasar Lopes; i el 2017 va tornar-lo a guanyar per La confessió de la lleona, de Mia Couto. Ha publicat treballs de reflexió sobre la traducció i sobre la diversitat lingüística i és autor del llibre Contra l’imperialisme lingüístic (2006), a més de pertànyer al Grup d’Estudi de les Llengües Amenaçades (GELA). Comellas ha estat sempre generós amb els alumnes i en general amb tothom que ha sentit passió per la literatura portuguesa. En aquesta entrevista ens explica una altra de les seves batalles: la insubmissió contra el servei militar obligatori a Espanya, que justament el va convertir en traductor.

Com hi arribeu, a la traducció, i en concret a traduir del portuguès?
—Fa molt de temps ja m’agradava traduir i havia fet intents d’afeccionat per veure si me’n sortia. Per exemple, si hi havia un llibre en francès que m’agradava molt en traduïa un fragment i sovint ho provava com a exercici, per veure com quedava. En aquells moments vaig començar a freqüentar un grup de gent, l’associació Translit, que propiciava trobades per a parlar de literatures poc conegudes, sobretot africanes i asiàtiques. I allà vaig tenir l’oportunitat d’entrar en contacte amb textos molt diferents que arribaven per al festival i que s’havien de traduir. Això també va despertar un cuquet per aquest ofici. Llavors, per circumstàncies de la vida, em vaig haver de reinventar professionalment i la traducció va ser un dels camins dins l’ample món de les col·laboracions editorials i les correccions que també havia començat a fer.

Per què el portuguès?
—També és una casualitat. Hi arribo per dos motius: un és que llegeixo Guimaraes Rosa traduït per Xavier Pàmies i descobreixo que és una meravella. L’altre és que jo volia fer lingüística, però era de segon cicle i per arribar-hi havia de triar una filologia. Per exclusió vaig arribar a la filologia portuguesa, que estudiava poca gent, on hi havia unes classes molt intenses per la proximitat amb el professorat; llavors va ser quan vaig aprendre portuguès. Però és clar, per traduir algú t’ha de fer un encàrrec o tu has de fer una proposta. No n’hi ha prou amb el títol. Esdevens traductor quan exerceixes l’ofici i en el meu cas va ser treballant per a la Campana.

Dieu que us vau haver de reinventar professionalment, però va passar que us van inhabilitar perquè vau ser insubmís al servei militar espanyol…
—Sí, em van inhabilitar durant dos anys, quatre mesos i un dia per a treballar per a l’administració pública. A conseqüència d’això vaig perdre la plaça de funcionari. Era bibliotecari i funcionari de la Generalitat de Catalunya i, és clar, com que de biblioteques privades n’hi ha poquíssimes vaig haver de triar un altre camí.

Si no m’erro, la Generalitat no va fer res…
—Es va desentendre completament de mi, quan va arribar la inhabilitació. Ho puc entendre, però tampoc no hi ha tants funcionaris de la Generalitat inhabilitats per les seves idees polítiques.

La insubmissió és una mostra clara de desobediència civil?
—Crec que en té tots els ingredients: desobeir públicament i obertament una llei perquè es considera injusta, explicar per què es considera així i assumir-ne les conseqüències penals és una manera de confrontar la societat amb aquesta injustícia. La desobediència civil no violenta és una eina d’un gran valor ètic, perquè si no aconsegueix un mínim suport social, el perjudici que se’n deriva cau només en qui la practica. És l’antítesi de la mentalitat militar, que sempre parla de morir per una causa però en general vol dir matar per aquella causa. Això quan hi ha una causa i no una simple coartada per a tapar interessos inconfessables.

Segons la vostra experiència, quina lliçó pot donar el moviment d’insubmissió al moviment independentista?
—Ara justament n’hem celebrat el trentè aniversari: el 1989 van jutjar 57 insubmisos a tot l’estat, 8 dels quals a Catalunya, i jo deia que lliçons no en podíem donar, però tampoc no hem de ser massa humils, perquè els insubmisos vam ser un gran referent en la desobediència a l’estat. Al principi érem quatre arreplegats, però ens vam saber coordinar molt bé. Teníem un cert suport popular, però érem a anys llum de la capacitat financera i organitzativa que té el sobiranisme. Si ens en sortírem va ser perquè vàrem persistir de manera coordinada a tot l’estat i això va aconseguir resultats. La nostra força era que estàvem molt conscienciats en la repressió que sabíem que ens tocaria rebre.

Finalment vau recuperar la plaça de funcionari…
—Sí, el 2012, a la Universitat de Barcelona. Entre el 2000 i el 2012 hi vaig tenir una relació contractual com a professor associat i com a professor lector. Abans, entre el 1995 i el 2001, vaig començar a fer de traductor i a fer treballs editorials variats per sobreviure.

Heu escrit un llibre contra l’imperialisme lingüístic. Què és l’imperialisme lingüístic?
—Ras i curt, és la convicció que tenen els parlants d’algunes llengües que la seva, per se, és millor que les altres i que per tant és legítim d’imposar-la. És una idea purament política, però els qui la senten la tenen molt interioritzada. Es produeix sobretot en el món anglòfon, francòfon i hispanòfon.

Què us sembla la proposta de llei de llengües del PP que vol impulsar Casado si guanya les eleccions? És un exemple clar d’imperialisme lingüístic?

—No la conec a fons, però si hem de fer cas dels titulars de premsa, n’és un cas prototípic. Es tracta de situar una llengua per damunt de la resta, de manera que els qui la tenen com a inicial no hagin mai de parlar-ne cap altra (per cert, una proposta molt semblant a la de Putin a Rússia). També és un clar exemple de concepció nacionalista de l’estat: cal fer-lo coincidir com sigui amb la nació, i aquesta ha de ser homogènia, culturalment, lingüísticament i potser si poguessin fins i tot religiosament. Tota diferència es percep com a subversiva i deslleial. És com dir: si vostè parla asturià, o gallec, o aranès o el que sigui, no és espanyol. La conclusió és clara: una mentalitat que expulsa una part important dels ciutadans. És una curiosa contradicció: diuen que hem de ser espanyols per força (tal com ho diuen a vegades, sembla una mena de càstig) però no creuen pas que ho siguem, de fet.

 

Això pot ser combatut?
—I tant, només cal parlar en llengües minoritzades en tots els àmbits de la comunicació. La gent ha de parlar català perquè és la nostra aportació a la diversitat lingüística. Només per això ja paga la pena parlar-lo.

A banda aquestes ingerències polítiques, quins penseu que són els principals problemes o les principals amenaces contra el català en aquest moment?

—Per a mi el problema principal és el fet que una enorme majoria de catalanoparlants parlin en castellà quan el seu interlocutor els respon o se’ls adreça en aquesta llengua. O quan el seu interlocutor té un aspecte que els pot fer pensar, més o menys remotament, que és estranger. Hi ha un sector de gent que no parla català però el parlaria amb molt de gust si no féssim això. Ho he comprovat moltes vegades personalment. Això a banda, també crec que la mentalitat monolingüista encara és força hegemònica. Hi ha molta gent, fins i tot catalanoparlants, que creu que val més aprendre alemany (ja no dic anglès!) que una llengua de poca demografia. Gent que protesta si a Gal·les els parlen en gal·lès o a Malta en maltès, perquè no poden practicar l’anglès. No desenvolupem els recursos d’intercomprensió i ens estimem més recórrer a una gran llengua franca, fins i tot quan compartim llengües pròximes com les romàniques. Finalment, també hem de treballar per conquerir àmbits d’ús nous, monopolitzats gairebé per les llengües dominants, com és el cas del lleure a internet i l’audiovisual en general.

 

—Traduïu del portuguès, però sou especialista en autors de la lusofonia i especialment en autors africans. Per què us atreuen tant?
—Suposo que va ser per aquesta experiència amb Translit. La primera traducció professional que vaig fer va ser per a la Campana. Era Chiquinho, de Baltasar Lopes, un autor capverdià. Jo l’havia recomanat a la Campana. Llavors hi havia en Sànchez Piñol que hi feia de lector i, és clar, com que és africanista, li va agradar. Em van encarregar la traducció i aquí es va obrir una porta. Però per a mi és una gran contradicció.

Per què?
—Perquè des de la meva perspectiva tots aquests autors africans que he traduït fan política colonial. En realitat haurien d’escriure en llengües africanes i per tant jo no hauria de poder traduir-los. Però bé, en el cas del món portuguès els principals autors són fills de la colonització. Potser Mia Couto tindria més capacitat i més competència per a escriure en alguna llengua africana, però llavors no el podria traduir. De totes maneres, a mi m’agradaria que escrivissin en llengües africanes. La meva ambició, de fet, és no poder-los traduir.

També es pot fer una traducció de caràcter colonial…
—Sí. En moltes ocasions els autors africans o són invisibles o són presentats com una cosa exòtica. En la meva manera de traduir no hi ha cap èmfasi en això. Quan vaig traduir Chiquinho veia la meva infantesa i el món dels meus avis. En canvi, si marques tots els trets africans és manipulador i colonial. Interessa veure fins a quin punt som iguals a tot arreu.

Si no m’erro sou l’única persona que ha guanyat dues vegades el premi Giovanni Pontiero, que cada dos anys reconeix les millors traduccions del portuguès al català…
—Sí, i em fa molta il·lusió. El vaig rebre el 2005 per Chiquinho i el 2017 per La Confessió de la lleona, de Mia Couto.

Aquests darrers temps hi ha hagut un punt d’inflexió en la recepció de la literatura de la lusofonia als Països Catalans, amb el premi Llibreter per a José Eduardo Agualusa i amb la gran conferència al CCCB de Mia Couto, precisament els dos darrers autors que heu traduït per a Periscopi. Ens els podríeu definir?
—Agualusa és un autor que m’agrada molt i que segueixo de fa molts anys. En tinc tots els llibres. Me’l van descobrir el 1997 i crec que té alguna cosa de voluntat de bestseller en el bon sentit del terme, de voler arribar a molta gent. Hi ha una voluntat de senzillesa i de voler ser llegit i per això és capaç de posar-se al lloc del lector, no busca que faci un esforç sobrehumà i per això construeix històries molt rodones. També explota amb molta habilitat la frontera entre fantasia i realitat i l’esborra, juga a això. Per exemple, hi ha un llibre on hi ha un tipus que sempre porta cues enormes de peix al mercat i mai la resta, fins que seguint-lo descobrim que ha trobat sirenes i que deixa els cossos a la platja. I així i tot la història funciona a la perfecció, perquè vesteix de versemblança els fets fantàstics i conforma un mosaic de personatges que van sorgint i ressorgint al llarg de les novel·les, és a dir, que crea tot un món propi molt interconnectat.

I Mia Couto?
—A ell de vegades li atribueixen que els jocs lingüístics que fa provenen de les llengües africanes i no es cert, aquests jocs ja els podem trobar en l’obra de Luandino Vieira, per exemple, o en Guimaraes Rosa. No és l’Àfrica que li dóna la llibertat lingüística, sinó la tradició de la literatura lusòfona que ell adapta al món africà. Per a mi no representa gens la cultura africana, sinó que és un híbrid. I aquí apareix un escriptor molt bo i absolutament original. És una cosa nova absolutament, tot i que en els darrers llibres ha moderat una mica aquesta passió pels jocs lingüístics, també un món propi interessantíssim.

Quan hem començat a parlar dèieu que el portuguès no interessa a les editorials…
—No. Té mala fama perquè les traduccions del portuguès no es venen gaire i això als editors no els interessa. Però hi ha un autèntic filó per a explotar. Però això va una mica a modes. Qui ens hauria dit fa anys que les taules de novetats serien plenes d’autors nòrdics o fins i tot que hi hauria islandesos traduïts al català?

De totes maneres, sembla que hi hagi una tendència a traduir de poques llengües. Si tinguéssim més diversitat, també ajudaríem a engrandir l’ús del català…
—Anem a pams. L’ecosistema editorial català peca, com tots els sistemes industrials editorials, d’una certa endogàmia a l’hora de traduir, és a dir, es parteix molt sovint de l’anglès, el francès, l’alemany, l’italià i l’espanyol, en aquest darrer cas sobretot per a les obres de literatura infantil i juvenil. Tot i això, és molt més obert que molts altres sistemes propers, vull dir que no és tant ‘anglodependent’ com els veïns i que l’evolució és cap a aquesta diversitat, fet que es tradueix amb un nombre cada vegada més gran de llengües de partida. Som lluny de l’equilibri, però tenim que, tot i ser minoritzada, és prou forta per a potenciar unes altres literatures. Així i tot, no estic d’acord que traduir d’unes altres llengües eixampli la riquesa de la nostra. Eixampla les idees, això sí, i per tant la traducció enriqueix el nostre ecosistema cultural, eixampla horitzons.

Una bona part de la pluralitat de llengües de partida l’aporten les editorials independents, per a les quals heu treballat regularment. Què aporten al país?
—Són els editors que més s’arrisquen. Solen pagar millor tot i ser més pobres que els grans grups i això vol dir que de vegades t’han de pagar de la seva butxaca. Sobretot el que fan és editar i no produir. Et discuteixen el text, te l’amoixen, en parlem i sobretot saben que publicar un llibre és una feina col·lectiva.

Així i tot hi ha una quantitat immensa d’escriptors portuguesos joves que, per exemple, han rebut distincions importantíssimes com la consideració de cavaller de les arts i les lletres a França i que aquí ni tan sols s’han traduït o s’han traduït molt poc. Per què aquesta ocultació vers Portugal tan sistemàtica?
—En bona part perquè Castella ha fet de tap cultural, i malgrat que s’han teixit ponts en el curs dels anys i que hi ha hagut una relació cultural important, no n’hi ha hagut prou per a trencar aquest menysteniment. Hi ha una superioritat injustificada cap a Portugal.

Heu recuperat la vostra plaça de funcionari a la universitat en uns temps en què les filologies no sembla que interessin gaire. I la portuguesa suposo que tampoc…
—Sempre hi ha hagut un cert menyspreu de la societat catalana cap a les lletres perquè li costa de veure’n la utilitat. Per començar, haurien de pensar què representa per al PIB la indústria cultural. No és una aportació gens negligible, però això no es valora. La universitat és certament un món complex i ara no dedica prou atenció a les filologies i prioritza uns altres coneixements. Jo no sóc partidari tampoc del coneixement pel coneixement, ens hem d’entendre, però crec que hem gestionat malament la diversitat lingüística i que no s’han donat oportunitats als alumnes per gestionar el seu coneixement de llengües, que hauria de ser prioritari mitjançant les assignatures optatives, perquè cadascú pogués complementar el seu coneixement i fer-ho sortint dels àmbits lingüístics habituals. Al final qui més llengua sap és qui més llengües sap.

The post Pere Comellas: ‘La gent ha de parlar català perquè és la nostra aportació a la diversitat lingüística’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Dolors Monserdà, precursora

Vilaweb Lletres - Ds, 23/03/2019 - 21:50

L’editor d’Adesiara, Jordi Raventós, parla de Dolors Monserdà, que va morir ara farà cent anys, i del llibre que acaba de publicar, que aplega la novel·la Maria Glòria i el relat No sempre la culpa és d’ella. Podeu llegir un fragment de la novel·la.

Dolors Monserdà, precursora
El 31 de març de 1919, va morir la primera novel·lista catalana moderna: Dolors Monserdà, que va ser una dona pionera, no sols en l’àmbit de les lletres, sinó també en el de l’activisme social.

D’ella va escriure Caterina Albert (Víctor Català), que hi mantingué una extensa relació epistolar: ‘Venerable entre totes, després de crear llibre sobre llibre, en una labor fecunda i perllongada que la converteix en estímul i exemple vivent.’ En efecte, d’aquesta labor fecunda, tan preuada per Caterina Albert, en són fruits exquisits la novel·la Maria Glòria i el relat No sempre la culpa és d’ella, tots dos publicats per primera –i única– vegada el 1917, és a dir, als darrers anys de vida de la novel·lista barcelonina, i que Adesiara acaba de publicar en un sol volum.

Maria Glòria, que és considerada la novel·la de les cosidores, descriu la davallada sentimental i social, i la posterior recuperació, però a costa de l’amor, d’una noia de família benestant en la Barcelona de començos del segle XX. Maria Glòria ha de sobreviure, com tantes altres dones a l’època, cosint a preu fet a casa en duríssimes condicions laborals i sense cap mena de protecció. De fet, l’obra està estretament relacionada amb un dels grans projectes socials de Dolors Monserdà: la fundació, el 1910, del Patronat per a les Obreres de l’Agulla, creat justament per ajudar aquest sector, llavors molt desafavorit –com passa ara en altres parts del món–, i omplir les temporades fluixes de feina (saisons mortes) assegurant les vendes i els encàrrecs a les associades.

No sempre la culpa és d’ella, al seu torn, és un retrat implacable de la burgesia barcelonina de la fi de segle. S’hi palesa l’enfrontament de dues mentalitats, la de Júlia Montseny, filla d’un metge gironí que ha estat educada per a l’honradesa, la feina i l’estalvi, i el seu marit Rafel Gómez, fill de la Barcelona cosmopolita acostumada a estirar més el braç que la màniga. El fet de portar un nivell de vida per damunt de les possibilitats econòmiques de la parella, per raó de la flaca malbaratadora de l’home, duu la parella a un atzucac de sorprenents conseqüències.

Amb la publicació d’aquestes dues narracions excepcionals, Adesiara reivindica la tasca literària d’aquesta precursora en tants aspectes, d’aquesta gran escriptora, d’aquesta ‘donassa’ ―malauradament bastant oblidada― que fa un segle que ens va deixar.

Jordi Raventós, editor d’Adesiara

Dos relats de Dolors Monserdà publicats per Adesiara.

The post Dolors Monserdà, precursora appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La lluita per la República i els nous conversos

Carrillistes com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. (Miquel López Crespí)


La República i els nous conversos




Vet aquí la capçalera del pamflet -i els noms- dels sectaris que demonitzaven la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

Els actes, les conferències que s'han fet enguany a sa Pobla en honor a la República Espanyola han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles veïns per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous.



En el pamflet contra el llibre de memòries antifranquista de Miquel López Crespí els sectaris i dogmàtics, la colla dels Antoni M. Thomàs i CIA, s'atrevien a suggerir que l'esquerra republicana de l'OEC i els altres partits antifeixistes treballaven "pel franquisme polític i policíac".

Miquel López Crespí, en el centre de la fotografia, amb jersei vermell al coll, moments després d'haver acabat la seva intervenció en l'acte en defensa de la República. Més de dos-cents joves de sa Pobla i dels pobles dels voltants hi eren presents. L'escriptor està enrevoltat pels altres poetes participants, familiars dels assassinats pel feixisme i membres de l'Associació de Joves Pinyol Vermell de sa Pobla, organitzadors d'aquest acte en defensa de la nostra memòria històrica.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà. L'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes del més ranci carrillisme antirepublicà, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana.



Davant la campanya de mentides i calumnies dels carrillistesi sectors afins -els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Antoni M. Thomàs, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida- nombrosos ciutadans i ciutadanes sortiren en defensa del llibre de memòries antifeixista de Miquel López Crespí. Partits i organitzacions d'esquerra també denunciaren les brutors dels personatges abans esmentats contra els escriptors nacionalistes i d'esquerra de les Illes. Vet aquí una de les nombroses cartes en defensa del llibre de memòries antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca publicada per la CGT en un diari de Palma.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs o Pep Vílchez, entre molts d'altres, signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Pamflets, concretament, contra el llibre de memòries antifranquista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-70) que també signaren els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida.

Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

SENS FI

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 23/03/2019 - 09:00
Tot ve que dura i dura, de vegades. Sort dels Gershwin i de gent com Ben Webster. O del senyor que parla de fons durant el solo de piano, pura vida. Apa, bon cap de setmana a tothom. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Llorenç Villalonga: l´avantguarda anticatalanista de Mallorca

“Villalonga estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista a Mallorca”


Miquel López Crespí ha publicat “Les vertaderes memòries de Salvador Orlan”. (Onada Edicions)


Per Sebastià BENNASAR


-Continuau amb Villalonga com a subjecte de la vostra narració, però, com és que no hi ha hagut continuïtat editorial?

-Quan a una editorial els hi vas amb un manuscrit de vuit-centes pàgines és gairebé impossible que te’l vulguin publicar, a no ser que siguis el nou García Márquez, per això he hagut de fer-ho així, en tres parts.


-Però això és una cosa que deu passar en català, perquè en el món anglosaxó la novel·la llarga, fins i tot d’autors desconeguts, és una constant...

-Idò aquí tenim molts de problemes d’editorials i de vendes i fins i tot trobem pocs concursos literaris on es puguin presentar obres que vagin més enllà de les tres-centes pàgines. Per això he hagut de dividir la història en tres parts i jo crec que no ha quedat malament, però la concepció original era la d’una sola novel·la.


-On explicau què?

-Com m’imagin jo en Llorenç Villalonga en un dels anys més complicats de la seva vida i també en l’any més complicat de la guerra a Mallorca, el moment que va del juliol del 26 fins a mitjans de 1937. El que he intentat era mostrar-lo com era psicològicament en una època del seu màxim compromís amb Falange.


-I què en fareu amb la tercera part?

-Jo per mi la publicaria ara mateix, però els escriptors catalans mos hem de consagrar cada dia i a les editorials no els importa si un autor du una trajectòria de més de setanta llibres, sempre és com si començassis de zero, amb les excepcions de rigor de quatre o cinc o sis escriptors d’elit que són les estrelles literàries...


-Estam al davant d’un sistema pervers?

-Del sistema literari millor en podem parlar un altre dia, però quan mos arribi la mort serà quan mos faran els homenatges, o no, basta veure com està el tema de les obres completes de Blai Bonet, o la desaparició de les llibreries de Jaume Vidal Alcover, per exemple.


-Com i per què feis de Villalonga el vostre protagonista?

-Ha estat un entreteniment. Jo havia fet dues novel·les sobre la vida de presoners republicans i sobre la Guerra Civil i havia rellegit les novel·les de Villalonga i entre elles Les falses memòries de Salvador Orlan, on ell ho novel·la a la seva manera i em vaig plantejar com devia ser l’altra gent, la que no es va mantenir fidel a la República, els intel·lectuals de dretes i com era aquella Palma dels anys vint on va viure la gent sublevada, i així va néixer la idea.


-Presentau un Villalonga que va tenir una relació amb falange gens circumstancial...

-En Pere Rosselló Bover me va deixar un llibre, Centro, que havia editat Villalonga el 1934 i on es recullen tots els atacs contra Catalunya i l’Esquerra. Jo havia llegit alguns articles que havia publicat a Randa en Toni Nadal, i aquest llibre serveix per obrir els ulls sobre el personatge. Evidentment va ser un gran escriptor, però de vegades ens hem quedat massa enlluernat per la història oficial que diu o apunta que el seu falangisme és ocasional i de circumstàncies i que no ens hi hem de fixar gaire, però quan veus i llegeixes tot aquest material veus que l’experiència és llarga i que té tota una trajectòria cultural d’enfrontament amb l’escola mallorquina i amb La Nostra Terra com a nucli del catalanisme mallorquí. Una trajectòria que el va arribar a afirmar que estava orgullós de ser l’avantguarda anticatalanista de Mallorca.


-Un Villalonga que després mantendrà una postura contrària...

-El que fascina i sedueix és el fet que és un personatge absolutament camaleònica que s’adapta a tot. Jo crec que no el tract gens malament a la novel·la, simplement he volgut aprofundir psicològicament en la ment d’un home que vol ser escriptor per damunt de tot i que en el moment previ a la Guerra Civil sap que els catalanistes de la Nostra Terra li feien ombra i ell se veu totalment perdut. Molt després arribarà l’operació del catalanisme a través del matrimoni Sales i de Jaume Vidal Alcover i se va ordint un altre Villalonga, se va transformant i conta les seva història les falses memòries de Salvador Orlan. Jo ara explico les vertaderes.


-Un home que vol ser escriptor per damunt de tot, ha estat també el vostre objectiu sempre...

-El meu i el de tots els meus companys de generació... reflexiona sobre una dada, Alexandre Ballester, el dramaturg més important dels Països Catalans, publica els seus llibres a Sa Pobla, Damià Huguet ha de crear-se la pròpia editorial... i així tots els exemples que vulguis, però cap d’ells no va desistir. Jo tampoc, malgrat que ja estigui de retirada.


L’Espira (suplement cultural de Diari de Balears) (6-V-2012)


Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. (Miquel López Crespí)


“Desmitificar un personaje es difícil, sea el Rey o Villalonga”


López Crespí continúa su trilogía sobre el autor de Bearn


Por Laura Jurado, periodista


En 1967 Llorenç Villalonga publicava Les falses memòries de Salvador Orlan. Era lo que reconocía como una autobiografía ‘apócrifa’ que no renunciaba a la ficción. Un subterfugio con el que maquillar, según Miquel López Crespí, su adhesión a la Falange y su actitud durante los primeros años de la Guerra Civil. Disfraz que el escritor pobler continúa desmontando con la segunda parte de una trilogía: Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

A López Crespí no le quedó más remedio que convertir su gran obra sobre Llorenç Villalonga en una trilogía. ‘No hay editorial que publique un libro de 700 páginas’, puntualiza. Factor al que se suma su intención de desmontar la visión idílica de uno de los escritores mallorquines más reconocidos. ‘Desmitificar un personaje nunca es sencillo, sea el Rey o Villalonga’, apunta.

Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions) es ahora el segundo volumen en el que el autor explora su vida en los primeros años de la Guerra Civil. ‘La primera parte fue más un experimento literario en el que los personajes de sus obras se colaban en su vida. Ahora me ciño más a la persona’, explica el autor. Una novela en la que Villalonga aparece como un ‘activista destacado’ y en su etapa más activa como miembro de la Falange. ‘Los años en los que escribía contra la República y el catalanismo y criticaba a los autores de la Escola Mallorquina’, detalla el autor.

Sin la pretensión de convertirse en un ajuste de cuentas con la Historia, Miquel López Crespí desmaquilla la autobiografía que el autor de Bearn escribió y bautizó como Les falses memòries de Salvador Orlan. ‘Sepa el lector que Salvador Orlan sólo es Llorenç Villalonga en el sentido que Flaubert era Madame Bovary’, afirmaba él mismo.

‘En estas memorias disimula y maquilla muchos aspectos vinculados con la guerra y con su relación con la Falange’, asegura el autor pobler. Una faceta que diseccionan Les vertaderes memòries de Salvador Orlan con los meses más sangrientos del conflicto bélico como telón de fondo. Según López Crespí, Villalonga nunca se arrepintió de su adhesión al falangismo ‘ni de haber apoyado el genocidio’.

‘A los intelectuales se les supone cierta sensibilidad con el sufrimiento y los valores humanos, algo que él no tenía’, continúa el escritor. Mientras última la tercera i última parte de la trilogía, reconoce que quizá la ‘deformación profesional’ le ha llevado a humanizar mucho más a su protagonista de lo que era en realidad. ‘Siempre me han dicho que era alguien sin sentimientos, un cínico’”.

El Mundo-El Día de Baleares (19-IV-2012)


Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i la guerra civil en la literatura catalana contemporània


Onada Edicions publica Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (IV)


Per Miquel López Crespí, escriptor



Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.



Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

De l’Alcover-Moll a la ‘Gramàtica essencial’: tota l’obra lingüística del IEC en una web

Vilaweb Lletres - Dj, 21/03/2019 - 21:50

La Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) presenta tots els portals de llengua propis unificats en una sola pàgina web. La pàgina Recursos en línia atansa a tots els usuaris les obres principals que acull l’acadèmia d’una manera còmoda i fàcil.

Les obres bàsiques

La pàgina inclou vint-i-vuit icones amb vincle, que dirigeixen a obres i portals molt variats. Per una banda, hi ha les obres emblemàtiques de l’Institut: el Diccionari de la llengua catalana (DIEC), la Gramàtica essencial  (GEIEC) i l’Ortografia catalana.

Al costat, hi ha el magne Diccionari català-valencià-balear d’Antoni M. Alcover i Francesc de Borja Moll; el portal de consultes lingüístiques Optimot, sostingut per la Direcció General de Política Lingüística, amb la col·laboració del IEC i el Termcat; i l’Atles lingüístic del domini català. També hi ha un enllaç amb el centre de terminologia oficial Termcat.

Més diccionaris i corpus textuals

Entre la resta de diccionaris que acull la pàgina web, hi ha el Diccionari descriptiu de la llengua catalana, el Diccionari de sinònims d’Albert Jané, el Corpus textual informatitzat, el Portal de terminologia de ciències i tecnologia i el Vocabulari de llengua catalana medieval, de l’erudit Lluís Faraudo de Saint-Germain, encara en construcció.

L’Institut d’Estudis Catalans integra cinc diccionaris en una sola web

L’obra de Pompeu Fabra i d’Antoni Maria Alcover

La pàgina inclou també la versió digital de les Obres completes de Pompeu Fabra. Val a dir que en aquestes obres completes podem consultar, naturalment, l’ortografia i les diverses gramàtiques de Fabra, com també les Converses filològiques, les traduccions, l’epistolari, etc., però no el Diccionari.

Per què és tan important el nou Portal Pompeu Fabra?

Així mateix, hi trobem un vincle amb l’Espai Pompeu Fabra, un portal que recull una mostra de materials relacionats amb el Mestre procedents de l’Arxiu de l’Institut d’Estudis Catalans.

Hi ha també un vincle amb el Portal Antoni M. Alcover, elaborat per la doctora Maria Pilar Perea, en què podem trobar informació exhaustiva sobre la vida del gran filòleg i, alhora, consultar-hi un munt de treballs dialectals, llegir-hi les seves Rondalles, veure com eren els quaderns de camp que va fer servir, etc.

Reculls d’articles i més vincles

Al capdavall de la pàgina, hi ha reculls d’articles de tres filòlegs importants, vinculats d’una manera o altra al IEC: Antoni M. Badia i Margarit, Albert Jané i Aina Moll.

Entre la resta de vincles que ofereix aquesta pàgina, cal esmentar els de dos observatoris de neologia (el de la Secció Filològica i el de la UPF), l’Espai web de correcció del IEC i les tres ‘acadèmies obertes’ del la institució (mitjans de comunicació, ensenyants i escriptors, traductors i correctors), que, a desgrat del títol, no són d’accés directe i obert, sinó que cal inscriure-s’hi en una adreça electrònica.

The post De l’Alcover-Moll a la ‘Gramàtica essencial’: tota l’obra lingüística del IEC en una web appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60

Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí


Categories: literatura

Neix Poeteca, arxiu i pàgina web sobre poesia en català

Vilaweb Lletres - Dj, 21/03/2019 - 19:41

El Consell de Mallorca ha presentat avui la Poeteca, una acció i col·lecció poètica amb la Fundació Mallorca Literària i la ‘Casa Blai Bonet. Centre de poesia’, per divulgar i dinamitzar la poesia catalana, en la qual s’emmarca l’obra del poeta de Santanyí que l’ha inspirat.

La Poeteca neix lligada a la creació de la Casa Blai Bonet i amb una doble dimensió, ja que té un vessant digital, la plataforma web www.poeteca.cat, en la qual es recullen continguts poètics i propostes de dinamització; i un vessant presencial, que serà a l’espai biblioteca de la futura casa Blai Bonet, situada a Santanyí.

Aquest espai acollirà fons bibliogràfics especialitzats en poesia i fomentarà la creació i lectura poètica a través d’activitats de dinamització regulars, ha informat la institució insular en un comunicat.

El vice-president i conseller de Cultura, Patrimoni i Esports, Francesc Miralles, ha assenyalat que la posada en marxa de la Poeteca defineix clarament com serà la Casa Blai Bonet ‘un projecte obert, acollidor d’altres llegats poètics en llengua catalana’.

Ha detallat que el primer pas és la integració dins d’aquest projecte del llegat de Blai Bonet però també del llegat poètic que ha treballat durant divuit anys el portal digital Mag Poesia, de la mà d’Antoni Artigues, des de 1997.

El projecte vol recopilar les obres de la poesia catalana, posant l’accent en el fons del poeta mallorquí Blai Bonet, i treballa en altres llegats com els de Damià Huguet i Jaume Pomar.

La directora de la Fundació Mallorca Literària, Carmen Castells, ha explicat que aquesta iniciativa seria ‘una casa de la poesia que pugui recollir l’esperit que va tenir en Blai de creació poètica i que, des d’un cercle petit va crear un món immens’. ‘D’aquesta manera volem que aquesta casa pugui acollir altres autors i sobretot a molts lectors’, ha manifestat.

També recopilarà continguts del Festival de Poesia de la Mediterrània, que enguany compleix 21 edicions, amb poemes escrits i traduïts en català dels poetes que han participat en el Festival des del seu naixement.

La base de dades de la Poeteca incorpora en el seu llançament uns 1.000 poemes, de prop de 300 autors, un recull que s’anirà incrementat durant tot l’any amb la incorporació del llegat de Mag Poesia (600 autors) i l’històric del Festival de Poesia, projectant un corpus global de més de 5.000 poemes accessibles a la carta.

L’acció poètica d’aquest projecte es materialitza en un espai dedicat a la dinamització, amb calendari d’activitats organitzades a la Casa Blai Bonet de Santanyí, com exposicions, activitats i residències poètiques on ‘bulliran paraules i es cuinaran versos’.

El llançament del portal Poeteca s’ha realitzat coincidint amb la celebració del Dia Mundial de la Poesia, en forma d’una ruta de recitals per algunes llibreries de Palma, acció organitzada en col·laboració amb el Gremi de Llibreters de Mallorca.

The post Neix Poeteca, arxiu i pàgina web sobre poesia en català appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Montblanc respira l’ambient de Sant Jordi amb el festival Vila del Llibre

Vilaweb Lletres - Dj, 21/03/2019 - 17:00

La vila de Montblanc participa, juntament amb Bellprat, Cervera, la Pobla de Segur i l’Escala, en la Xarxa de Viles del Llibre de Catalunya. És un projecte que s’inspira en les ‘book towns’ britàniques, i que pretén aconseguir el desenvolupament econòmic i social per mitjà de la literatura. En aquestes viles, doncs, s’hi recuperen antics espais per convertir-los en llibreries de segona mà, s’hi dissenya un programa d’activitats literàries i, una vegada l’any, s’hi fa un festival literari.

Aquest cap de setmana el festival es fa a Montblanc i el centre històric de la població serà un punt de trobada de lectors, autors, editors, llibreters i artistes del llibre. Els carrers s’ompliran de llibres nous i vells i de tota mena d’activitats culturals: taules rodones, presentacions de llibres, rutes literàries, exposicions, recitals poètics, tallers relacionats amb el món del llibre, activitats per la mainada i una fira d’editorials. A més, com que s’acosta Sant Jordi, un bon reguitzell d’escriptors hi faran cap. Entre els més destacats hi ha Joan Margarit, que presentarà les seves memòries ‘Per tenir casa cal guanyar la guerra’ i Jordi Cabré, guanyador del darrer Premi Sant Jordi amb ‘Digues un desig’.

Una arrencada poètica

El festival arrencarà divendres al vespre amb l’espectacle inaugural ‘In memoriam’, dedicat als poemes de Gabriel Ferrater ara que fa 50 anys de la publicació de ‘Les dones i els dies’, la seva obra poètica completa. Amb veu i guitarres, Xavier Miró anirà recitant versos de Ferrater que parlen sobre la vivència de la guerra, l’exili, la llibertat, la joventut i l’amor. Però les activitats relacionades amb la poesia no s’acaben aquí i diumenge hi haurà un espai micròfon obert de poesia a la Font Major, on a també s’hi faran recitals diversos.

Taules rodones per a tots els gustos

Pel que fa a les taules rodones, es parlaran de temes molt variats com ara la narrativa del procés amb Beatriz Talegón; sobre l’art d’escriure contes amb Tina Vallès o les narratives de l’exili de la mà d’autors que han escrit sobre les vivències de Josep Carner, Rafael Patxot, Ventura Gassol i el cardenal Francesc Vidal i Barraquer. També hi haurà una taula on es desgranaran les darreres novetats de la novel·la negra en català i una altra on Rafael Nadal i Coia Valls parlaran sobre les seves darreres obres, ‘El fill de l’italià’ i ‘Els Camins de la llum’, que versen sobre personatges que es veuen marcats per la història.

Totes les cares del món del llibre

La programació es completa amb un mercat d’editorials situat a la plaça Major que durarà tot el cap de setmana i a on hi participaran més de trenta segells. Serà allí on diversos autors presentaran les seves darreres obres com ara el llibre il·lustrat que han fet conjuntament Eva Piqué i Eva Armisén o contes tradicionals de la mà d’Elisenda Roca. A la plaça Major mateix també hi haurà un espai infantil i s’hi faran un seguit de tallers relacionats amb els oficis del llibre com ara cal·ligrafia, aprendre a fer diorames, reciclar lones per forrar llibres, tècniques de cartonatge com ara el quilling…

The post Montblanc respira l’ambient de Sant Jordi amb el festival Vila del Llibre appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Julian Barnes: ‘El que no vull fer mai és conduir el lector sobre com reaccionar’

Vilaweb Lletres - Dj, 21/03/2019 - 15:02

Julian Barnes (Leicester, 1946) participa avui a Kosmompolis amb motiu de la publicació de la seva darrera novel·la, ‘L’única història’ (Angle Editorial). Autor d’una dotzena de novel·les, el britànic torna a Barcelona per presentar la història d’amor entre un jove de 19 anys i una dona que supera la quarantena. Un ‘tríptic’ escrit en tres persones narratives per il·lustrar els diferents temps i evolucions de la relació.

Com sempre en la seva literatura, l’obra evita dirigir el lector, ha defensat Barnes aquest matí, ni avançar conclusions emocionals. Al llibre, el jove protagonista es demana si és preferible estimar més i patir més, o viceversa. Barnes ho té clar: estimar més i patir més, perquè de fet, diu, ‘no hi ha elecció’.

En poc més d’un any -un temps inferior als dos o tres anys que habitualment dedica a escriure els seus llibres- Barnes va crear ‘L’única història’, el vuitè títol de l’autor que publica Angle Editorial en català.

De visita a Barcelona per presentar la seva darrera novel·la, Julian Barnes ha ofert una roda de premsa abans de participar aquest vespre en un diàleg a Kosmopolis amb la periodista Anna Guitart. Barnes ha explicat als periodistes que el llibre neix en bona mesura d’una història d’amor similar, que apareixia parcialment explicada a la seva novel·la ‘El sentit d’un final’ (2011). ‘Em va semblar interessant i un punt de partida per a una altra novel·la’, ha indicat l’autor.

Barnes ha destacat com, malgrat la diferència generacional entre els dos amants, el llibre ‘no fa una diferència important’ i els situa en un pla d’igualtat. No es tracta, doncs, de la història d’una dona madura que mostra el món a un jove inexpert, ni tampoc la d’un jove acomplexat davant la situació. “El narrador (el protagonista) està orgullós de ser diferent, i el complau una relació amb una persona 30 anys més gran que ell, i que això ofengui els seus pares i la seva generació”, ha il·lustrat l’escriptor.

Amb tot, Barnes no s’ha mostrat partidari de ‘conduir’ als lectors emocionalment, ni de concloure anticipadament un judici moral sobre la història dels protagonistes. De fet, aquest és un dels seus mantres com a novel·lista. “El que no vull fer mai com a escriptor és dirigir el lector, conduir-lo cap a on ha de reaccionar. Jo pretenc fer una novel·la on tot estigui preparat, però on s’avancen conclusions”, ha defensat.

L’autor ha tingut ocasió de reflexionar sobre diversos aspectes del seu llibre, de la seva trajectòria com autor, i també per atrevir-se amb consideracions personals sobre l’amor i el patiment, en referència al dilema que planteja el protagonista a l’inici de la novel·la. ‘Preferiries estimar més i patir més o estimar menys i patir menys?’, es demana el protagonista en la primera frase de la novel·la, tot iniciant el record de la seva relació d’amor amb una dona adulta.

Per Barnes, és un fals debat (tal i com més endavant conclou el mateix protagonista). ‘Si quan estimes estàs triant, ja no estem parlant d’amor’, ha dit l’autor sobre una disjuntiva al voltant de la qual ‘no tenim opció. ‘Si m’ho preguntes personalment, la resposta és estimar més i patir més; amb l’amor no pots anar amb cura’, ha rematat.

Lamentant el Brexit

Entre els comentaris i reflexions de l’escriptor britànic no han faltat les referències al Brexit. Europesita convençut (per si hi havia dubtes, avui lluïa un pin amb la bandera d’Europa), no ha amagat la seva decepció davant la probable sortida del Regne Unit de la Unió Europea, i ha assumit que l’única esperança seria assumir que aquesta sortida és ‘una aberració’.

Per il·lustrar què va portar molts britànics a votar Brexit, Barnes ha expressat que sovint els seus conciutadans han pecat de veure el país des d’una atalaia i pensar que allò ‘és millor’, però després cal ‘posar els peus a terra’.

Amb tot, Barnes ha apuntat que tot aquest procés té una certa lògica si s’entén que l’origen de l’adhesió britànica a Europa va ser purament ‘econòmic’ i “pràctic. ‘Cap primer ministre ha tingut el coratge de dir que la UE és un projecte necessari i fantàstic… Quan ho senti, entendré que la normalitat ha tornat al nostre país’, ha ironitzat.

The post Julian Barnes: ‘El que no vull fer mai és conduir el lector sobre com reaccionar’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

DIES LOCALS DE LA POESIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 21/03/2019 - 11:39
Ahir a La Impossible escoltant Fernando Beltrán, Berta Piñán, Alicia Fernández i Jordi Llavina, amb Jordi Pàmias entre el públic. Demà amb el grup de la Laura López Granell a l'Escola d'Escriptura, sessió sobre Billy Collins i els seus Set elefants... Dissabte de tornada a La Impossible al cicle que coordina Ricard Mirabete, per llegir al costat de Vicent Almela. I correus i projectes i dos Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura