literatura

Xavier Bru de Sala: ‘Carner hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí’

Vilaweb Lletres - Ds, 04/04/2020 - 21:50

El 1972, a vint anys acabats de complir, Xavier Bru de Sala va ser el guanyador més jove del premi Carles Riba de poesia. Era el mes de desembre ‒la Nit de Santa Llúcia‒ i gràcies al premi i als contactes que els organitzadors hi varen establir un mes després s’instal·lava a Brussel·les amb un encàrrec molt concret: fer l’inventari dels llibres, documents, objectes i materials de Josep Carner que hi havia al pis on havia viscut fins a la seva mort, dos anys abans, i on ara residia la vídua, Émile Noulet, amb l’objectiu de preparar, quan arribés el moment oportú, el trasllat de tot plegat a Catalunya. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Aquesta estada no gaire coneguda de més de dos mesos i el contacte directe que Bru de Sala va establir amb l’univers més íntim de qui havia estat denominat príncep dels poetes va ser una experiència que un home jove i amb una carrera poètica aleshores incipient com ell no ha oblidat mai.

En aquest peculiar Any Carner que vivim li demanem que evoqui aquells dies tan especials a Brussel·les i que ens expliqui ‒ell, que quan ha calgut no s’ha estalviat de polemitzar públicament sobre la seva obra‒ què pensa de Josep Carner i de la seva vigència actual.

Com us va arribar l’encàrrec?
—Tot va començar el gener del 1973, quan vaig guanyar el premi Carles Riba de poesia. Era la primera vegada que la Nit de Santa Llúcia sortia de Barcelona i aquell any es va celebrar a Tarragona. Jo acabava de complir vint anys i d’aquesta manera vaig entrar en contacte amb Joan B. Cendrós. Em va citar pocs dies després al seu despatx de l’editorial Aymà per lliurar-me el xec que em corresponia com a guanyador del premi. Va ser una cerimònia ràpida i Cendrós i jo ens vàrem caure bé de seguida. Tant, que quan vaig veure l’import ‒vint-i-cinc mil pessetes‒ li vaig dir: ‘Senyor Cendrós, això és molt poc…’ Ell es va posar a riure i no em va dir res més, però l’any següent la dotació del Carles Riba va passar de vint-i-cinc mil pessetes a cinquanta mil. També hi havia Joan Oliver. Treballava com a director editorial de Cendrós i em va voler conèixer. Ens vàrem veure l’endemà o el dia abans, no ho recordo bé. Sí que recordo que el primer que em va dir era que la meva poesia la trobava molt artificiosa i que no li agradava gens. Ni la meva ni la dels altres poetes joves que aleshores intentaven fer-se un lloc. Anècdotes a part, el cas és que entre la gent que assessorava Cendrós hi havia els Manent, pare i fill, que eren els interlocutors amb Émilie Noulet, la vídua de Carner que vivia a Brussel·les. Ja feia temps que els avisava que al pis hi havia un munt de coses seves que ella conservaria mentre visqués, però que no podia assegurar que el dia que ja no hi fos tot allò no s’acabés perdent.

I aquí és on entreu en acció?
—Exacte. Cendrós s’havia compromès a enviar un parell d’estudiants per fer l’inventari de tot el material i m’ho va proposar. Ens vàrem posar d’acord de seguida i el gener de 1973 ja érem a Brussel·les instal·lats en un hotelet modest i discret. Hi vaig anar amb la Gemma, aleshores la meva parella, però ella al cap d’uns dies va tornar cap aquí i em vaig quedar sol fent la feina.

Per algú que vingués de fora la impressió era que en Carner, allí, s’hi estava com un rellogat

En què consistia aquesta feina i com era el pis dels Carner-Noulet?
—Havia de posar-me a disposició de la vídua per ordenar totes les cartes, papers, llibres, etcètera, que ella em passés per després fer-ne fitxes i preparar-ho tot per quan, algun dia, es decidís de transportar-ho a Catalunya. L’edifici on vivia, al carrer Lincoln, no era cap palau luxós, però, sens dubte, la casa i el barri eren de gent benestant. El pis tenia una biblioteca enorme i molt ben dotada. Allí hi havia tot el cànon de la cultura occidental perquè ella era una autoritat en literatura i filologia: havia fet classes a la universitat, era acadèmica i tenia un doctorat honoris causa de la Sorbona. Però allò que em va sobtar va ser el fort contrast d’aquella biblioteca amb l’espai de Carner. El seu despatx era petit ‒deu o dotze metres quadrats com a molt‒ i a les prestatgeries hi havia llibres de poesia catalana, sí, però la majoria eren de viatges o similars. Literatura lleugera, d’entreteniment, vaja. Res de filosofia, Shakespeare… En fi, les fitxes que vaig emplenar en són testimoni i jo me’n vaig quedar molt sorprès. Suposo que les obres de referència les devia agafar de la llibreria de la seva dona. Allò que sí que em va quedar molt clar tot just començar era que la meva feina s’havia de limitar a les quatre parets d’aquell despatx. Papers, documents diversos, llibres i els mobles: una catifa, la taula, la seva cadira, un bust i poca cosa més. Per algú que vingués de fora la impressió era que en Carner, allí, s’hi estava com un rellogat. Si més no això és el que jo em vaig trobar. Feia dos anys que era mort i abans ja en feia cinc o sis que estava malalt. No puc dir, per tant, si aquell despatx havia conegut moments de més plenitud o havia estat sempre així.

Com era Émilie Noulet, la vídua del poeta?
—Era una dona ja gran, intel·ligent, simpàtica i amb el cap molt clar. Amb ella també ens vàrem caure bé de seguida. Sovint, mentre jo feinejava, m’explicava coses de la seva vida i de Carner i de seguida vaig veure que havia estat profundament enamorada del seu marit. De fet, pel que vaig deduir, no era només ella, era tothom. Carner era un gran seductor. No solament quan era jove, de gran també. I això ho notaves amb la gent que l’havia tractat. Un parell de dies a la setmana, més o menys, dinàvem junts a casa seva. M’ho anunciava el dia abans i jo ja hi anava preparat. Venia una senyora que cuinava i ens anava servint els plats. Al començament posava amb una certa solemnitat la figura del més petit de tots com a centre de taula. Representava l’exili català, era un símbol com ara els llaços grocs. Un detall defineix molt bé com era l’Émilie: el dia que dinàvem em deia que baixés a la cave, el celler que tenia al soterrani de l’edifici, on hi havia emmagatzemats uns quants centenars d’ampolles, i em demanava que triés jo el vi i que l’amagués fins a l’hora de servir-lo. El joc era endevinar quin era, d’on i, si podia ser, fins i tot l’anyada. De cent proves tenia noranta-nou encerts i, si alguna vegada s’equivocava, era en l’any, un o dos per dalt o per baix. Em va explicar que això li venia del seu pare, que des que era molt petita la va introduir en aquest món del bon beure.

Una sorpresa més…
—Cert. I encara puc explicar una altra anècdota: un dia em va comentar que li havien encarregat una conferència sobre Spinoza. Érem a la biblioteca i amb un gest que abastava tots els llibres –’hauré de revisar tout mon Spinoza‘‒ em deia que a Carner tot allò no li interessava gaire, que ell era un home charmant, amable i molt vitalista, però que la gran dama de la cultura europea era ella. Quan tens vint anys i et trobes amb situacions com aquesta t’adones que ets gairebé un privilegiat. M’hi vaig estar dos mesos llargs. Treballava força perquè volia fer un inventari exhaustiu i detallat, però en acabar molts dies em demanava de sortir a passejar. Vaig aprendre a posar-li les agulles per a fixar el barret. Tota una tècnica, perquè són unes agulles llargues i fines que havien de travessar el teixit i els cabells però sense tocar el crani. Em va costar una mica, però l’Émilie era una dona molt pacient i me’n vaig sortir. L’últim dia em va regalar un quadre que li agradava molt i que volia que el tingués jo. Una peça petita i de molt bon gust que encara conservo.

Es conserva encara, aquell inventari?
—Tot el material el vaig lliurar a la persona que em varen dir, que era un català que vivia a Brussel·les. Va contractar amb una empresa que em sembla que es deia Menkes, que va guardar tots els embalums i jo, un cop verificades les caixes, vaig considerar que la feina ja l’havia enllestit, vaig tornar a casa i me’n vaig desentendre. De fet, després he sabut que una part dels mobles, la taula principalment, havia anat a parar finalment a l’Institut d’Estudis Catalans, però que ja fa temps que els varen llençar. Quant a les fitxes, jo les escrivia per duplicat. Una, polida i ben feta, que formava part de l’inventari diguem-ne oficial, i una altra, escrita de pressa i amb més mala lletra, que em guardava en previsió de si mai el material es perdia. Aquest joc tampoc no el tinc perquè fa temps Jaume Coll, que és marmessor del poeta i ara comissari de l’Any Carner, me les va demanar per a fer una feina i no les he recuperades. Si és ell qui les conserva, segur que són en molt bones mans.

És cert que pel camí cap a Barcelona es va perdre una caixa?
—No en tinc notícia. El transport no es va fer de seguida, es va demorar uns quants anys i jo li vaig perdre la pista. Tampoc no vaig tenir cap més contacte amb l’Émilie Noulet ‒sé que es va morir pocs anys després‒ i em consta que poc després del meu retorn va escriure una carta als Manent en termes molt elogiosos cap a la meva persona i la manera com havia desenvolupat la feina. Res més.

Jo tenia vint anys i em considerava poeta, però veient coses com aquelles vaig quedar vacunat per a tota la vida contra els servilismes literaris

Recordeu cap element que inventariéssiu que us cridés l’atenció?
—Hi ha l’anècdota que alguna vegada he explicat sobre els llibres que Agustí Bartra enviava a Carner cada vegada que en publicava un de nou. Doncs bé, la majoria eren per a obrir, tenien encara les pàgines enganxades, cosa que no privava Carner d’escriure-li cartes suggerint-li temes per a futurs llibres. I el més bo és que Bartra, a l’exili mexicà, li feia cas! Ho torno a dir: jo tenia vint anys i em considerava poeta, però veient coses com aquelles em sembla que vaig quedar vacunat per a tota la vida contra els servilismes literaris.

Ja que hi som, si us demano quina era la vostra opinió sobre Josep Carner aleshores, quan éreu un poeta jove de vint anys, què me’n diríeu?
—Diria igual que dic ara: era, indiscutiblement, un superdotat, però la seva obra no estava a l’altura d’aquestes grans capacitats. De la seva mateixa talla tenim Llull, però amb una obra que sí que està en harmonia amb les seves capacitats. També seria el cas d’una bona part de la de Verdaguer. Però Carner no. Crec que hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí.

Per què creieu que va ser així?
—Penso que tenia un pudor estètic o personal que el privava d’al·ludir, encara que fos de manera vaga o passatgera, al seu jo en una època en la qual, precisament, el que predomina és la literatura del jo. Encara diré més: si es va decidir a revisar la seva obra va ser seguint el consell de la seva dona, que opinava que, amb vista a una futura candidatura al Nobel, necessitava una bona repassada. No m’ho invento jo, m’ho va dir l’Émilie: si aquella obra s’havia de traduir a l’anglès per enviar-la a Suècia li calia una revisió. Més tard seria Bartra que diria que Carner ‘havia entrat a sac’ a la seva obra…

Suposo que tenia ganes de tornar, tot i que no sé qui en devia tenir més: si ell o l’Émilie

L’exili no ha estat mai fàcil… Canvio de tema: què opineu del fugaç retorn a Catalunya que varen organitzar principalment Cendrós i els Manent dos mesos abans de la mort de Carner?
—Fa de mal dir, això. Per una banda suposo que tenia ganes de tornar, tot i que no sé qui en devia tenir més, de ganes: si ell o l’Émilie. Però desenganyem-nos, en el cas de Carner eren unes ganes molt condicionades per la demència senil que patia ja feia uns quants anys. Es pot entendre llegint aquell poema tan bonic que comença dient ‘encara que m’hagués llevat l’esguard una espasa roenta jo reconeixeria encara, poble meu, tes cases…’ i que et posa la pell de gallina. Per tant, humanament aquella tornada era molt comprensible, però si tenim en compte la seva dimensió de símbol de la resistència, és indubtable que el retorn, amb Franco encara viu, havia de ser mal vist i incomprès, com efectivament ho va ser. Però malgrat l’estat de la seva consciència, que anava i es perdia i tornava, crec que tot allò tenia una raó de ser. Vaja, que si fos el meu pare jo no m’hi hauria oposat gens. Al contrari. I sí, és cert que el règim se’n va aprofitar: la novel·la Retorn, de Carles Casajoana, ho il·lustra molt bé, però jo crec que en casos com aquest l’aspecte humà passa per davant de qualsevol altra consideració. Una altra cosa és que potser la seva estada aquí s’hauria pogut organitzar d’una altra manera, però això, evidentment, no era culpa ni de Carner ni de l’Émilie. I tampoc no en traurem res, ara, de buscar culpables.

Un dels que es varen mantenir al marge i en silenci aquells dies va ser Josep Pla. Quina relació tenien?
—Josep Carner va ser el descobridor de Pla. Quan va publicar Coses vistes, el seu primer llibre, Carner en va escriure un article molt elogiós en què deia que l’aparició d’un autor com aquell s’havia de saludar amb vint-i-una canonades. Després Pla li ho va pagar desqualificant-lo cada vegada més, com va fer també amb Sagarra, Espriu… Jo crec que està pendent de fer una antologia d’improperis i retrets de Josep Pla dirigits als altres escriptors catalans. De fet, només salva Ruyra i Verdaguer, que considera el creador de la prosa catalana. S’hauria de fer, aquesta antologia, sí. I no seria pas curta…

Tenen raó els que diuen que ningú ha escrit en català com ell i els que creiem que darrere d’aquella bellesa formal hi manca un gruix, un sentit

De tant en tant sorgeixen entre la parròquia literària de casa nostra polèmiques al voltant de la figura de Josep Carner. Penso en la que es va desfermar arran de la publicació de Carneriana, el 1996, i de la qual vós vau ser-ne un dels protagonistes. O, més cap aquí, la dels Imparables amb allò del ‘nyap il·legible’ dedicat a Nabí. Què passa, amb Carner, que suscita encara reaccions com aquestes?
—Li passen dues coses. La primera és que amb Carner el català arriba a l’excelsitud expressiva. I això no es pot negar en cap moment. La segona és què en fem, d’aquesta excelsitud, d’aquesta expressivitat tan esplèndida. Carner desmenteix aquella sentència de Flaubert que diu que l’estil és el sentit. Si l’estil fos el sentit, sabríem què fer amb la poesia de Carner. I l’intent de consagrar-lo amb una obra de gruix, més enllà de l’expressivitat, el joc de l’idioma, etcètera, és allò que Gabriel Ferrater va fer al voltant de Nabí. Però no deixo de creure que allò és una invenció seva. Allò que diu Carner ja es diu a la Bíblia. D’acord que, tornem-hi, amb una llengua excelsa ‒jo me’n sé trossos de memòria‒ i unes paraules molt més belles. Però després no et queda res. Per tant, em sembla que al voltant de Carner tothom té raó. Tenen raó els que diuen que ningú no ha escrit en català com ell i els que creiem que darrere d’aquella bellesa formal hi manca un gruix, un sentit. No recordo ben bé si va ser el crític Bofill i Ferro que va expressar-ho amb exemples incontrovertibles. Carner és el príncep? Sens dubte, però posats a fer sàtires, Guerau de Liost el supera de molt, com Marià Manent en versions de poesia xinesa. I no cal dir que el seu Bestiari empal·lideix davant Pere Quart. Amb això ja s’ha dit tot.

Per tant, quina vigència té avui l’obra de Josep Carner?
—Mentre hi hagi lectors amb sensibilitat i coneixement idiomàtic, tota. Però per a ells. Dubto que tingui cap vigència per al públic en general.

I entre els escriptors més joves?
—Tinc la impressió que l’ignoren voluntàriament. I els que no l’ignoren són els que no guanyen premis. Ja m’enteneu, oi?

Oi.

The post Xavier Bru de Sala: ‘Carner hauria pogut arribar a ser un Pessoa, un Neruda o fins i tot un Eliot, però es va quedar a mig camí’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Ricardo Gascón recomana A mig camí de la incertesa

Seguint la iniciativa de Joana Serret, director de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta, Ricardo Gascón recomana el llibre A mig camí de la incertesa.

Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 60 – Els meus entreteniments d´adolescent: contemplar les fotografies de la guerra que havia pogut salvar el pare -

Tal com érem – Sa Pobla, Anys 60 – Els meus entreteniments d´adolescent: contemplar les fotografies de la guerra que havia pogut salvar el pare -


El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies. (Miquel López Crespí)


El pare i els oncles pogueren salvar poques coses de la desfeta del 39. Moments abans de caure presoners es varen desfer dels carnets de sindicats i de partit, de la correspondència que havien mantingut amb els companys de la idea. Cada carnet esdevenia prova per a una condemna a mort, passaport per a la tortura en infinites nits de xiscles i fuetades. Només pogueren salvar, i segurament al preu de jugar-se la vida, alguns llibres i un petit munt de fotografies polsoses, esgrogueïdes pel pas temps, salvades, per miracle, de la inclemència dels dies.

Són imatges on podem veure uns joves soldats republicans, confiats en l´avenir. Rostres somrients. Ningú no ha perdut l’esperança. Com si tenguessin diamants o robins dins els ulls. Basta veure’ls la cara: creuen en la victòria. Creuen poder bastir un món nou. Ells i elles. Les noies que els fan costat. Les dones que, armades com els homes, desfilen en les columnes de milicians que marxen de Barcelona per alliberar Saragossa, per a conquerir Terol. La mateixa determinació que els milicians que surten de Madrid per aturar les columnes de Mola que ja són al Guadarrama.

Les fotografies de la guerra! Ningú no pot imaginar encara la tragèdia que caurà sobre la vida de cadascun dels combatents. Entre les que estic mirant n’hi ha també algunes amb el rastre quasi esvanit dels viatges a València, de quan, des del front de Terol, els comandaments donaven uns dies de permís als soldats. La fotografia que més em sobtava és una en la qual pots veure el pare abans de fer els vint anys, marxant al front... en tramvia! Mirant al darrere, va escriure, amb llapis: “Amb els companys d´Arts gràfiques de la CNT”. Pels rostres riallers que encara podem distingir per damunt la pols del temps, podem arribar a pensar, malgrat que els fusells i les pistoles ho desmenteixin de seguida, que aquella gent que saluda des de les finestres i plataforma del tramvia, són joves del barri que marxen a una excursió de diumenge.

De sempre em sorprenien aquelles imatges salvades de la desfeta per pur miracle. Cotxes amb grans sigles pintades a les portes, “UHP, uniu-vos, germans proletaris”, “CNT-FAI”, “UGT”, “POUM”. Desfilades d´improvissats soldats amb espardenyes i roba de feina marxant, decidits, a la mort, talment anassin a una festa. Tothom imaginant que la revolta militar durarà uns dies i que, els feixistes, en veure les banderes de la CNT-FAI fugiran a la desbandada. Camions protegits amb planxes de ferro, amb retxilleres per on col·locar el canó del fusell o la metralladora, improvisats tancs populars que tengueren una importància cabdal els primers dies de combats. Llargues desfilades de vehicles de totes les marques cap els fronts. Els Fiats i Renaults esportius de rendistes i senyorets que mai no havien fet feina, endiumenjats de símbols proletaris, curulls d´al·lotes rialleres que mostren, orgulloses, les pistoles agafades als oficials franquistes morts a la caserna de la Muntanya o plaça de Catalunya. Camionetes del repartiment del pa i la llet, amb canons que apunten el cel i treballadors que mostren el fusell en una mà i el pernil en l’altra. La banda de música de Sants que interpreta Els Segadors, La Internacional i La Varsoniana. I, les veïnes de Coll Blanc que ofereixen el poc que tenen a les ardents tripulacions dels estranys ginys i artefactes de guerra que surten envers el front: pastissos fets a casa, ampolles d´aigua per als milicians, mantes velles per dormir sota els arbres, llençols per a fer benes als ferits. Els infants corren, rere els camions i els cotxes incautats. S´acomiaden, jugant, del germà, el pare i fins i tot del padrí que, amb la vella escopeta de caça, vol marxar amb els joves i la padrina el persegueix, perquè troba que ha trabucat i considera que ha de restar a casa, per tenir cura dels néts. Autobusos de transport amb les banderes dels partits i sindicats d’esquerres onejant al vent. Antics cotxes de luxe, ara amb la Creu Roja i amb infermeres que porten les còfies blanques dels hospitals saludant, puny enlaire, quan passen davant les màquines de retratar que les immortalitzaran per a l’eternitat. Són algunes de les que marxen a les Illes, amb l’expedició del capità Bayo? Les mateixes que, quan la retirada de les tropes republicanes, en no ser a temps per reembarcar, són capturades pels falangistes, passejades pels carrers de Manacor, escarnides, violades i posteriorment afusellades a Son Coletes? Qui pot imaginar ara, quan el sol de la llibertat resplendeix en els cors dels combatents, que demà hi haurà llàgrimes, humiliacions, la tortura quotidiana regnant per places i carrers?


Categories: literatura

La cartera de Soto i Estremera, de Montserrat Cebrián i Mireionacoll


La cartera de Soto i Estremera, de Montserrat Cebrián  i Mireionacoll

El passat 20 de desembre, Òmnium Cultural del Tarragonès va organitzar  la presentació del conte “La cartera de Soto i Estremera”, de Rat Cebrián i Mireionacoll, amb l’actuació musical de Joan Reig, Guillem Anguera i Domi García i presentat per Rosa Maria Codines, presidenta d’Òmnium Cultural del Tarragonès.Podeu veure l'acte en aquest vídeo: 
Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 – Els assassinats de la dictadura franquista: Julián Grimau en el record – La primera detenció per part de la Guàrdia Civi

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Els assassinats de la dictadura franquista: Julián Grimau en el record – La primera detenció per part de la Guàrdia Civil -


Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció. (Miquel López Crespí)


Anys més tard d´allò que explicava, quan ja feia temps que havia deixat l´escola, encara petàvem la conversa després d´haver assistit a les projeccions d´art i assaig del cine Rialto, indret on el Cineclub Universitari de què érem socis, projectava autèntiques joies cinematogràfiques que no es podien veure en els cines comercials.

Com arribàrem a establir una relació d´amistat tan ferma amb aquella colla d´esperitats, d´habitants d´estranyes galàxies?

Possiblement tot es va iniciar en el pati, a l´hora d´esbarjo, quan començàrem a intercanviar idees i anàvem descobrint munió d´interessos comuns. Ens férem amics en constatar les nostres coincidències. Ens interessava molt més parlar d´història que no pas jugar a futbol amb els altres companys de classe. El cert és que acabàrem organitzant determinades tasques, lluny sempre dels deures escolars. Una de les nostres missions nocturnes era escoltar les diverses emissores antifranquistes. I, per a nosaltres, qualsevol emissora que no fossin les espanyoles era antifeixista. No solament érem aferrissats seguidors de Ràdio Espanya Independent; també de Ràdio París i de la BBC de Londres. Cada un de nosaltres tenia assignada una emissora. Havia de fer un resum de les notícies més importants per, a l´endemà, en arribar a la porta del col·legi, llegir i comentar aquelles notes. Per això mateix sempre arribàvem puntuals i, a les vuit i mitja, ja érem davant l´edifici.

Eren els anys de la revolució cubana. Sentíem els discursos de Fidel Castro i el Che Guevara per Ràdio Moscou. Ens delia la música revolucionària de Carlos Puebla. L´any 62, després de la crisi dels míssils, Fidel Castro visità la Unió Soviètica, i el dia de l´aniversari de la Revolució d´Octubre va fer un discurs impressionant des de la tribuna del mausoleu de Lenin. Era un crit a la lluita per l´alliberament de les nacions del Tercer Món, una descripció exacta dels crims de l´imperialisme a tot l´Amèrica Llatina: les continuades invasions de l´exèrcit ianqui, el control econòmic dels pobles mitjançant les multinacionals, els cops d´estat, la sang vessada durant cent cinquanta anys, els complots de la CIA contra qualsevol govern progressista que pogués haver-hi... Una anàlisi demolidora que record a la perfecció.

Ens passàrem la setmana posterior al discurs comentant aquella brillant descripció del poder del capital sobre la humanitat! Ens reuníem a la petita sala de la biblioteca. Un espai que visitaven pocs alumnes. Quan algun professor no compareixia a classe ens posaven un substitut que ens deixava triar entre estudiar a classe o anar a la biblioteca. Aleshores, el grup demanava permís per anar a consultar llibres. Ens hi instal·làvem ben segurs que romandríem sols tot el temps que ens donaven per a estudiar. Estratègicament, per si algú hi compareixia, situàvem els llibres del curs damunt la taula i obríem el quadern dels deures com si fóssim els millors estudiants del curs.

D´aquesta manera podíem comentar amb més calma les notícies de la ràdio. Enteníem realment el que debatíem? Com era que havíem anat substituint les aventures de Jules Verne, els contes de Charles Dickens, les rondalles mallorquines, pel debat sobre l´obra de Dolores Ibarruri El único camino o les memòries d´Ignacio Hidalgo de Cisneros que llegien per Ràdio Espanya Independent? Voler donar sentit a les històries fragmentàries, de la guerra que narraven els nostres pares? Tenir arguments per combatre les mentides de don Ricard Mulet, el divisionari azul que ens donava classes, explicant sempre la maldat dels rojos, els separatistes que volien dividir Espanya?

Quantes assignatures suspeses ens costà aquesta dèria radiofònica? Ara no ho sabria recordar. Però el cert és que els nostres estudis se´n ressentiren. I ningú, ni els pares ni els professors, podia explicar-se un descens tan sobtat en el rendiment d´uns alumnes excel·lents fins llavors. Era com si, de sobte, haguéssim desconnectat de tot el que feia referència al col·legi. Ens hauria agradat tenir un altre professor d´història. El que teníem era don Ricard Mulet i Forteza, antic membre de la División Azul, un falangista amargat que havia perdut els dits dels peus a conseqüència del fred patit a Rússia. Més de vint anys després d´acabada la guerra encara compareixia a classe amb la camisa blava de Falange. El miràvem com a un enemic, com un dels responsables dels patiments causats a les nostres famílies. No ens interessava res del que explicava. Per a nosaltres, la personificació de la brutor i les mentides del règim. Impossible aprovar mai història! Nosaltres seguíem altres senderes: les explicacions dels pares, les lectures de llibres prohibits seguides a la ràdio, la recerca de materials introbables a les llibreries de vell.

Ens afanyàvem a descobrir tota la mentida oficial. No, la guerra no va ser cap croada per a “salvar España”. Ara ja sabíem que el famós Alzamiento Nacional no era res més que una vasta operació de terror programada pels militars, els terratinents i l´església catòlica per tenir atemorit el poble. Amb els anys hem descobert que el llibre de la Pasionaria, que ens semblava perfecte, també contenia un caramull de mentides. Però aleshores ens interessava saber el que havia passat de veritat quan els pares eren joves, plens d´esperances en un avenir millor.

Era evident que els nostres pares no eren els rojos monstruosos que descrivien el professor i la premsa del règim. Aquest podria ser el punt exacte que marcà la nostra inflexió i l´interès cap unes explicacions diferents de la realitat.

Era talment viure en un univers paral·lel a l´oficial. Un món on el catolicisme, que també havia contribuït a la persecució dels pares, no hi tenia cabuda. I què en direm de les misses, els rosaris del mes de Maria, els obligats exercicis espirituals, les recomanacions per anar als campaments del Frente de Juventudes...

Aquell món no era el nostre i ho sabíem!

Durant els primers mesos del l´any 63, i a través de les emissores estrangeres, seguirem les informacions de la detenció de Julián Grimau, de les tortures a les quals va ser sotmès, de la farsa judicial que envoltà el cas i del posterior afusellament. Es feia evident la injustícia que s´anava a cometre amb una persona que, per a nosaltres, era un autèntic heroi. Un militant republicà; algú que com els pares havia lluitat a la guerra civil contra els franquistes! Tot Europa, el món sencer, era un clam contra la barbàrie del règim espanyol. A les nits, fent veure que acabàvem els treballs del dia, teníem una orella parada a l´altaveu del receptor i seguíem els encesos discursos de la Pasionaria, de nombrosos polítics d´arreu el món clamant per la llibertat del detingut. Ràdio París anunciava que havien arribat a Madrid més de vuit-cents telegrames contra el judici. Ningú dubtava de la capacitat assassina d´una dictadura ferotge. Els membres del tribunal eren els mateixos militars que no havien dubtat a planificar la sublevació contra la República, a portar als murs d´extermini més de dues-centes mil persones de totes les nacions de l´Estat.

Per això les mobilitzacions internacionals, els milers de manifestants que ocupaven places i carrers. Ben igual que quan la mort de Francesc Ferrer i Guàrdia; exactament com quan portaren a la cadira elèctrica Sacco i Vanzetti. Però la dictadura es mantenia ferma en la seva decisió d´acabar amb la resistència interior. L´odi ferotge al comunisme i l´anarquisme es mantenia viu, ferm com en els anys més tràgics de la guerra.

Va ser quan decidírem fer quelcom d´autènticament seriós en defensa de Grimau.

Ja havíem sortit al carrer, de nit, a fer pintades en solidaritat amb els miners d´Astúries l´any 62. Per a nosaltres no era res de nou. Quan fèiem tercer de batxiller ja havíem fet passes planificant futures accions. Cada un de nosaltres, i especialment els que empraven l´autobús per anar a col·legi, havíem d´estudiar a la perfecció les parets apropiades per a pintar-hi les nostres consignes. Eren indrets ben visibles des de l´autobús. Qualsevol de les persones que, de bon matí, davallaven a Palma, podrien veure un crit de llibertat clamant des de les parets de les cases. La pintura no era cap problema: al taller de reparacions del pare hi havia la necessària. L´anàvem a cercar els diumenges de bon matí, ja que el taller estava tancat. Repartits els pots i els pinzells, cada qual s´encarregava de pintar en els indrets més visibles del seu barri. L´acció es feia de nit. Es pintava en els llocs estratègics estudiats amb antelació.

A vegades sentia el pare parlant amb l´oncle sobre la misteriosa desaparició d´algun pot de pintura.

--Pep, no sé què passa, però crec que alguna de les persones que vénen pel taller ens roba. Hauríem d´estar alerta; vigilar les prestatgeries on tenim el material.

El pare sospitava que era algun taxista o camioner el que furtava els pots.

No va ser fins molt més tard que descobrí qui era el culpable dels robatoris! Com podia haver sospitat del seu fill?

Els matins dels dilluns eren espectaculars. L´alegria més gran que teníem era constatar la sorpresa dels treballadors i funcionaris que davallaven a fer feina a Palma. Ningú no deia res; però l´efecte es podia veure als ulls dels passatgers. Una alegria afanyosa transformava els rostres seriosos de primera hora del matí. Era un espectacle inusual. Normalment a aquelles hores, i més si era dilluns, un cansament tèrbol planava damunt la cara dels treballadors. Hi copsaves moviments imperceptibles amb les mans. Ulls oberts com un plat. Moviments en els ulls. Somriures imperceptibles. Gests indicant la paret on hi havia la pintada. Sentia profundament dins el meu esperit com la nostra acció despertava esperances adormides feia segles en els fons dels cors de la gent. Podia endevinar-ne els pensaments: “Hi ha algú misteriós que vetlla per a nosaltres”; “No tots foren assassinats el trenta-sis”; “No estam sols”, “Qui sap si demà encara podrem veure una terra lliure, lluny d´aquest esclavatge continuat”.

Possiblement els vencedors no pensaven el mateix. Qui sap si entre els passatgers podria haver-hi un dels antics botxins. Els membres de la Guàrdia de Franco, els sicaris de la Brigada Social, pul·lulaven arreu.

En arribar a les portes de col·legi ens saludàvem emocionats. Els missatges funcionaven! La impressió que els companys treien de la seva línia d´autobús era idèntica a la meva.

Tot canvià quan decidírem fer la nostra protesta particular per l´assassinat de Julián Grimau. Ho organitzarem com de costum. Els mateixos indrets, idèntica quantitat de pintura. Pinzells nous. Tres companys més que s´afegiren al grup Nova Mallorca.

Tot aniria bé! Mai havíem tengut cap problema! Per què ara hauria de ser diferent? Record que no n´hi havia cap que estigués atemorit. La indignació pel fet que volíem denunciar era tan gran que res no importava. Que lluny érem de la majoria de companys de classe! Tots preocupats pels exàmens, per fer bonda. Alguns portaven flors per a la capella del col·legi per estar bé amb el professor de religió; altres compareixien amb revistes i llibres feixistes de l´època de la guerra civil per obsequiar als més dretans dels nostres mestres...

Tot plegat, a milions de quilòmetres de distància del que ens interessava.

Aquella nit no anà tan bé com esperàvem, però.

Sembla que hi hagué molta més vigilància de la policia. Potser hauríem d´haver canviat de llocs i pensar que era un greu error sortir a fer les pintades als indrets acostumats.

La meva colla, el grup que cobria la carretera Son Serra-la Vileta fins a Palma va ser el que tengué més mala sort.

Ens enxamparen just en el moment que començàvem a pintar, quan a la paret ja hi havia un gran “Llibertat per a Julián Grimau!”.

No tenguérem temps de fer res. Quatre policies de paisà ens agafaren i ens lligaren de mans malgrat la nostra edat. Un d´ells, el més malcarat, em pegà quatre bescollades i, sense esperar ni un minut, agafaren els estris, els pots i els pinzells, i ens introduïren en un cotxe policíac camuflat. Res del seu exterior indicava que era de la Social o la Guàrdia Civil.

Enmig del pànic que em dominava (era la meva primera detenció!) em va estranyar que emprassin un vell Renault dels anys trenta. Era un model que coneixia; semblant al que tenia el nostre veí pobler de can Pancuit per portar-nos a la mar els estius dels anys cinquanta. Comparat amb els utilitaris actuals era com un petit autobús: hi cabien cinc persones, però aixecant les cadiretes que hi havia al bell mig del vehicle n´hi podies encabir tres més.

En pocs minuts érem a les dependències de la Brigada Social al carrer de la Soledat, en el Govern Civil.

Com en un malson boirós encara sent els cops dels policies que ens feien caminar pels tètrics passadissos d´aquell indret. Com negar que estàvem atemorits? Les mans fermades, els insults, les violentes empentes per fer-nos pujar les estretes escales que pujaven fins al primer pis...

Ens esperava tota la plana major de la Social. Hi havia un personatge central assegut al darrere d´una impressionant taula de despatx. Semblava el cap dels sicaris. Darrere seu, com si l´haguessin de protegir dels joves estudiants que entraven a l´oficina, quatre personatges sinistres ens miraven malcarats. Ja tenien certa edat. Eren els mateixos torturadors de l´època de la guerra civil? Possiblement. Tan sols havien passat vint-i-un anys d´ençà la derrota dels pares. Devien tenir uns quaranta o quaranta-cinc anys; l´edat justa si als vint ja eren a l´exèrcit o a les milícies de Falange. Què pensaven? Què volien fer-nos? Emprarien la tortura amb uns jovenets com nosaltres?

De manera sobtada, en estar en presència del cap de la Social els agents deixaren d´insultar i de pegar. Ens feren seure en unes cadires que hi havia davant la taula principal i començà l´interrogatori.

A l´habitació tan sols hi havia dues bombetes de pocs vats. Els cinc policies fumaven sense aturar una cigarreta rere l´altra. Em vaig fixar que els tres cendrers de la taula eren plens fins a vessar. L´espessa boira que omplenava la cambra no em deixava veure en detall els objectes de la sala. Una atrotinada Olivetti en una tauleta del costat indicava el lloc on l´escrivent teclejava les declaracions dels detinguts.

Tots quatre ens miràvem, sorpresos encara per la rapidesa de la detenció. Com no havíem previst que podíem acabar així? I ara, què? Quan la notícia arribàs a casa dels pares el disgust seria gran. No tant per la nostra acció que, sabíem, aprovarien, sinó per les repercussions que la detenció podria tenir en els estudis. En el fons era el que més els preocupava. Tota la seva vida anava lligada al nostre benestar: aconseguir, que amb un títol poguéssim trobar una feina adequada, una forma de guanyar-nos la vida que ens allunyàs dels seus patiments: la marginació social per haver estat republicans, les feines inestables, les visites cada cert temps de la Guàrdia Civil, que servava, vint anys després de finida la guerra, les mateixes tradicions de control i vigilància que en el temps més durs de la repressió.

Pensava en el col·legi, en el que dirien els professors, Guillem Gamundí, el director. No sabia què seria de nosaltres. Què pensaven fer, quin seria el càstig que ens imposarien? Érem menors d´edat: no ens podrien portar a la presó; però intuïa que no en sortiríem així, per les bones. Tanmateix, la nostra detenció era ideal per a tota la secció de la Social palmesana. D´ençà les detencions de comunistes dels anys quaranta, la feina havia estat minsa. Vigilància dels fitxats, alguna detenció ocasional de vaguistes... Hom copsava que amb tan poca feina, Palma no era Madrid ni Barcelona; els agents del carrer de la Soledat no podrien fer mèrits davant els seus responsables. La detenció del grup els anava de primera. Inflant un poc l´expedient, aportant les fotografies de les pintades, l´informe amb les declaracions, podrien dir que havien estat a temps d´aturar el creixement de diverses cèl·lules de les joventuts comunistes.

Ara comprenia el cessament dels cops; certa sibil·lina amabilitat forçada en la veu del comissari. Trampes per a fer-nos parlar? Volien que perdéssim una mica la por i, que, en la confiança, explicàssim una història que els servís per a promocionar-se a les altures.

Amb una ullada als companys vaig notar com tots estàvem a l´aguait. Érem molt jovenets, però no ximplets. En el fons, havíem vist nombroses pel·lícules de gàngsters i sabíem que, a les comissaries, existia el poli “bo”, el que oferia cigarretes i mil promeses als detinguts per enganyar-los millor.

De seguida captàrem les intencions del comissari i ens preparàrem per a parlar el mínim possible. Més que res, calia protegir els noms dels altres companys i que, a excepció dels detinguts, no poguessin saber que eren els altres membres de Nova Mallorca.


De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

S’ha mort Montserrat Sabater, tota una vida en el món de l’edició a Catalunya

Vilaweb Lletres - Ds, 04/04/2020 - 00:28

Montserrat Sabater Bacigalupi (4 de maig de 1940 – 3 d’abril de 2020) s’ha mort amb vuitanta anys pel Covid-19. Va dedicar la seva vida al món de l’edició a Catalunya. Va començar a treballar al sector editorial de ben jove, a començaments de la dècada del 1960, de la mà de l’editor Carlos Barral. Va col·laborar amb ell a Seix i Barral Editores, on juntament amb Jaime Salinas va posar en marxa els Premis Formentor. A Barral Editores va desenvolupar tasques de direcció. L’any 1984, de la mà de l’editor Josep M. Castellet, es va incorporar a l’equip d’Edicions 62 per fer-se càrrec del departament de relacions públiques i comunicació, fins a la seva jubilació l’any 2003. Després, encara va col·laborar amb Castellet posant ordre, classificant i arxivant tots el seu fons personal (documents, fotografies, llibres, quadres…). googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els seus fills, Isabel, Anna i Jordi comunicaran, tan aviat com puguin, la data del seu comiat.

The post S’ha mort Montserrat Sabater, tota una vida en el món de l’edició a Catalunya appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Les veus de les oliveres



Em plau ser una de les moltes persones que col·laboren al següent llibre. En el meu cas, per a variar, amb nanocontes.LES VEUS DE LES OLIVERES està editat per ARBRES EN PEU DE VIDA (Graëllsia i Salvem lo Montsià), dissenyat i maquetat per Manel Mas, amb l’assessorament lingüístic de Carme Cruelles .Text explicatiu que introdueix el llibre: .PER QUÈ ESTE LLIBRE? L'olivera no només és emblema del paisatge mediterrani, també és un símbol de cultura i civilització. Què deu tindre l'olivera? La seua longevitat, que contrasta amb la seua fragilitat davant el clima, el fort arraïlament dels seus troncs recargolats i el fet que este arbre mos regale un producte tan bàsic com l'oli són, amb tota seguretat, elements decisius que li han fet guanyar tota esta càrrega simbòlica al llarg dels segles. Les fargues són una varietat d’oliveres que es troben concentrades principalment a les comarques del nord de Castelló i al sud de Tarragona. Este és el seu hàbitat natural des de fa centenars d’anys i s’hi troben molt a gust. Els agrada la terra calcària, els forts vents i l’olor de la Mediterrània, per això s’han fet grans i majestuoses i ara mostren una bellesa que les fa llépoles als ulls de compradors, no sempre ben informats, i dels intermediaris. El paisatge que originen les oliveres arraïlades en bancals margenats amb la tècnica de pedra en sec, gairebé inalterat en segles, juntament amb altres construccions com els cocons, les casetes, les piques, les basses, els camis empedrats i lligallos, constitueix en si mateix un valor d’interès cultural i paisatgístic digne de respecte i conservació. Malgrat gaudir d’este paisatge agrari únic, estes velles oliveres estan sotmeses des de fa anys a un espoli sense límit que, en nom del mercantilisme, són mutilades de gairebé totes les seues branques i arrancades de l’espai on van nàixer, tallant-los les raïls fins a ser només monyons, carregades en camions i, ja convertides en mercaderia, ser venudes i plantades en indrets amb climes que no són el seu (això les condemna a morir en pocs decennis). Per això naix Arbres en peu de vida, un projecte que té com a objectiu donar a conèixer la problemàtica de l’espoli d’oliveres fargues que es segueix patint a hores d’ara a les comarques de l’Ebre i posar en valor les fargues com a patrimoni paisatgístic mundial i com a productores d’oli de gran vàlua gastronòmica, en el marc agroalimentari de la Reserva de la Biosfera de les Terres de l’Ebre. Fruit d’este projecte és el llibre que teniu a les mans, on poemes, textos, cançons, dibuixos, fotografies... pretenen ser un clam de la gent del territori per a aturar este saqueig del nostre patrimoni natural, unes veus d’agraïment a estes velles amigues que conformen el nostre entorn vital: les nostres oliveres fargues monumentals. Esperem que el gaudiu, tant com tota la gent que hi ha participat, fent-lo possible..Més informació al compte de youtube d'Arbres en peu de vida 
Categories: literatura

El retorn de Josep Carner a Catalunya: una història trista i poc edificant

Vilaweb Lletres - Dj, 02/04/2020 - 21:50

A primera hora de la tarda del 3 d’abril de 1970, avui fa justament cinquanta anys, a l’aeroport de Barcelona hi havia una expectació superior a l’habitual. Com avui, també era divendres i uns centenars de persones s’hi havien aplegat per donar la benvinguda a uns visitants molt especials que arribaven de Brussel·les: el poeta Josep Carner i la seva muller, Émilie Noulet, una reputada experta en poesia simbolista amb qui s’havia casat el 1937. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Josep Carner, denominat ‘el príncep dels poetes’, no trepitjava terra catalana des de 1939 perquè no volia tornar mentre el dictador fos viu. Aquell retorn, doncs, no comptava amb l’entusiasme unànime de la comunitat literària del moment, ni la de l’interior ni la que encara era a l’exili. Per a uns, la presència de Carner es presentava com un estímul esperançador, sobretot per als més joves; per a uns altres, en canvi, era una capitulació en tota regla.

Però tothom tenia molt clar que aquell ancià de vuitanta-sis anys que baixava de l’avió i caminava arrossegant els peus, encorbat i desorientat –’decrèpit i amb la memòria emboirada’, va escriure Albert Manent uns anys després– no era ni l’ombra del personatge vitalista que en altres èpoques havia fet tronar i ploure i que aquella visita era sense cap mena de dubte l’última oportunitat de veure’l amb vida. Una intuïció que es va complir fatalment molt abans del que tothom s’imaginava, perquè el 4 de juny –és a dir, dos mesos i un dia després de la seva arribada a Barcelona i quinze dies després de la seva partença– Josep Carner es va morir a casa seva, al número 64 de la rue Lincoln de Brussel·les.

Polèmiques carnerianes

Pot semblar curiós, però la figura de Carner ha estat sovint acompanyada de controvèrsies entre els qui defensen la seva obra a peu i a cavall i els qui se situen en una posició molt més matisada en relació amb les seves excel·lències. Val a dir, però, que aquesta actitud de la parròquia literària de casa nostra no és pas recent. Ve de lluny. Tant, que m’he de remuntar fins al 1951, quan Joan Triadú va publicar la seva controvertida Antologia de la poesia catalana 1900-1950, editada per Selecta.

En aquella antologia, preparada durant els anys que Triadú va fer de lector a la Universitat de Liverpool, hi havia lògicament un espai per a Carner i Sagarra, les dues referències més populars, encara, d’aquell moment, però el paper central va ser per a Carles Riba, també conegut, per bé que molt menys que els altres dos poetes.

Riba és el gran protagonista de l’antologia i en aquella panoràmica de mig segle poètic Joan Triadú li reserva el lloc central. Fins i tot, de manera gràfica: mirant l’índex, el capítol dedicat a Riba (només a ell i amb un títol ben eloqüent: ‘Entrada d’una època’) es percep clarament com l’eix de simetria al voltant del qual s’articula tota l’estructura de l’antologia. Carner, en canvi, comparteix un capítol amb Josep M. López-Picó, i Sagarra un altre amb dos autors més: Josep Lleonart i Joaquim Folguera.

No cal dir que un plantejament com aquell va caure com una bomba en el reduït galliner cultural del moment –tant de l’interior com de l’exili–, que ràpidament es va dividir entre defensors de Triadú i gent que li volia tots els mals. Entre aquests darrers, per exemple, Carles Fages de Climent, qui li va dedicar un epigrama –’Aquest pobre Triadú, que per triar no té do, si quan tria, tria dur, és que és un mal triador’– que males llengües atribuïen en realitat no tant a un rampell d’indignació de devot sagarrista i carnerià com al fet que el seu nom quedés fora de la selecció. Ja les tenen, aquestes coses, les antologies…

Molt més cap aquí, el nom de Josep Carner s’ha vist barrejat en un parell de polèmiques més que han arribat als diaris i les revistes del gremi. La primera va sorgir el 1996 de resultes de la publicació de Carneriana (Proa, 1995), llibre que aplegava les aportacions fetes en un simposi organitzat per la facultat d’Humanitats de la Universitat Pompeu Fabra amb el títol ‘Josep Carner (1884-1970), vint-i-cinc anys després’. El detonant va ser un extens article de Xavier Bru de Sala al Quadern setmanal d’El País l’1 de febrer de 1996 titulat ‘Carner i el cànon literari’, molt crític amb la visió que algunes de les ponències reproduïdes en el llibre donaven del poeta i la seva obra. Quinze dies després, Jaume Subirana, responsable d’aquell simposi, li responia amb un altre article no menys extens titulat ‘Xavier o el canó literari’. A partir d’aquí, la taca d’oli es va anar estenent perquè també van dir-hi la seva Francesc Parcerisas, Jordi Llovet i Dolors Oller, cosa que vol dir que durant un parell de mesos o tres vàrem estar força distrets.

El santcrist gros, però, encara va trigar uns anys a irrompre. Ho va fer el 18 de març de 2002 arran d’un article de Sebastià Alzamora a l’Avui titulat ‘Josep Carner: el Príncep a la picota (dedicat a Hèctor Bofill)’. En aquell article, que es remetia a un altre de Bofill publicat unes setmanes abans al el mateix diari, Alzamora hi deia: ‘Que Catalunya tingui per príncep dels seus poetes algú que l’any 1941 dóna a la impremta una cosa com Nabí (un nyap il·legible que vol ser un poema èpic sense que arribi mai a semblar èpic ni a ser un poema, visiblement concebut com una rèplica als qui l’acusaven d’un excés de formalisme i lleugeresa, i que naufraga sota el pes del seu propi cartó pedra) resulta francament inquietant.’

Com no podia ser altrament, la provocadora opinió d’Alzamora va desfermar una allau de reaccions que es va mantenir a bon ritme fins a l’estiu i que, després, amb els aires frescals de la tardor i l’hivern, es va anar refredant. No voldria presumir d’exhaustivitat, però la carpeta on conservo els retalls de premsa d’aquell embolic aplega una seixantena de referències de tots colors, estils i tendències. Un embolic que, per cert, vist des de la distància no ens hauria de fer oblidar que en aquells mateixos mesos d’esbroncada i batussa es congriaven els preparatius del fenomen que poc després –el gener de 2003, quan Hèctor Bofill va guanyar el premi Josep Pla amb L’últim evangeli– va fer eclosió pública sota el nom de ‘Els Imparables’.

Sis setmanes i mitja

Tanco l’apartat que he dedicat a les polèmiques i torno a aquell dia de fa cinquanta anys quan, sortint de l’aeroport, van portar el matrimoni Carner-Noulet a l’hotel Balmoral, de la via Augusta, on es va instal·lar. Amb el retorn del poeta, arribava al punt àlgid la denominada operació Carner, començada uns anys abans, com veurem més endavant. La cura de la major part dels aspectes diguem-ne ‘logístics’ va anar a càrrec de Joan B. Cendrós, que es va mantenir en un discret segon pla, i Marià Manent i Ramon Aramon es van encarregar d’acompanyar els il·lustres visitants durant la seva estada.

Com és lògic, l’expectació per veure i saludar Carner era enorme. Tant a l’hotel mateix com portant-lo de visita a diversos domicilis particulars. La nòmina de persones que van trobar-se amb el poeta és prou coneguda –Saltor, Tusell, Serrahima, Sindreu, Garcés, Colomines, Millet, Vallvé, Bonet, etc.– i faria un inventari força exhaustiu del ‘qui és qui’ d’aquell moment.

A les pàgines del dietari L’aroma d’arç, de Marià Manent, disposem d’una transcripció molt exacta del tragí a què van ser sotmesos els il·lustres visitants. Sense oblidar algunes aportacions puntuals a Del passat quan era present, el dietari de Maurici Serrahima. Però el resum detallat i ordenat d’aquells dies, el va fer Jaume Subirana a Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970) (Edicions 62, 2000) i, més recentment, em sembla molt recomanable la novel·la Retorn (Columna, 2017), de Carles Casajuana, en què l’autor aplega tots els testimonis escrits sobre aquella visita, més alguns contactes personals fets per ell mateix, i els integra en una trama argumental que justifica el gènere novel·lístic a què s’acull el llibre amb el resultat final d’un retrat força fidedigne del que devia passar aquells dies.

A part de l’interès de la premsa, que, sobretot els primers dies, cercava reportatges i entrevistes, el programa de visites privades, actes d’homenatge i desplaçaments fora de Barcelona –a Montserrat i a s’Agaró, per exemple– a què es van sotmetre Josep Carner i la seva muller era difícilment sostenible i, com era d’esperar, la fràgil salut del poeta se’n va ressentir. En conseqüència, el 17 d’abril es va haver d’interrompre l’agenda prevista els dies següents i el matrimoni es va instal·lar al balneari Blancafort de la Garriga, on va estar-se descansant fins el 4 de maig.

Però aquest no va ser l’únic entrebanc de salut que va patir Carner: el 13 de maig va tenir un rebrot de la seva bronquitis crònica i va haver de començar a prendre antibiòtics. Aquesta va ser la gota definitiva que va fer que Émilie Noulet decidís d’accelerar el retorn a Brussel·les. Ho van fer una setmana després, el 20 de maig, en un aeroport on, a diferència de quan van arribar, tret del matrimoni Manent-Segimon amb la seva filla no hi havia ningú més per a acomiadar-los.

Darrere quedaven sis setmanes i mitja en el transcurs de les quals Carner va establir contacte –molt precari la majoria de les vegades a causa de les constants pèrdues de memòria, els rars moments de lucidesa i la dificultat d’expressar-se que tenia– amb un munt de gent. Un munt, però, en el qual va haver-hi dues absències notòries: Josep Pla, qui es va mantenir al marge sense deixar-se veure ni dir o escriure’n res, i Salvador Espriu, qui, responent a una enquesta del Diario de Barcelona dos dies després del traspàs de Carner, definia el seu retorn a Catalunya com una equivocació a mig camí entre la crueltat i la frivolitat col·lectiva.

L’operació Carner

Com ja s’ha dit més amunt, darrere de les reaccions als intents per fer que Carner tornés a Catalunya hi trobem les relacions, sempre complicades, entre els intel·lectuals de l’exili i la resistència cultural de l’interior. Però no únicament això. Més exactament, l’inici de l’operació Carner cal situar-lo a començament dels anys seixanta, quan Carulla, Cendrós, Millet, Riera i Vallvé van fundar, el 1961, Òmnium Cultural. Començava una dècada en què van passar coses molt importants al voltant de l’entitat: el tancament governatiu de 1962, que va durar cinc anys; la creació, poc després, d’una sucursal a París; l’autorització definitiva el 1967; la magna commemoració de l’Any Fabra el 1968; les campanyes ‘Català a l’escola’ i ‘Llegiu llibres en català’; i la creació del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes el 1969 i el retorn de Carner el 1970.

Tot això, sense perdre de vista que la dècada dels seixanta va ser el moment en què van començar a funcionar diverses iniciatives culturals –la Nova Cançó, Edicions 62…– i el moment, també, en què l’inicial monolitisme ideològic de la resistència catalanista començava a admetre matisos amb el progressiu augment de la influència dels cercles inspirats de prop o de lluny pel PSUC.

Cal tenir en compte també la posada en marxa d’una candidatura al Premi Nobel per a Josep Carner, promoguda bàsicament per Joan B. Cendrós, que va estar activa entre 1962 i 1964. Una candidatura que sembla que no tothom veia amb bons ulls fins al punt que diverses personalitats culturals del moment –els ‘mandarins’, com els anomenava Cendrós– van fer fracassar la candidatura i la idea del retorn que ja aleshores començava a prendre forma perquè consideraven que es malmetria el valor com a símbol de Josep Carner a l’exili.

Paradoxalment, aquest valor simbòlic de Carner és el que els defensors del seu retorn esgrimien de cara a engrescar el país en general –i de manera molt especial els més joves– amb els beneficis que la seva presència física tindria entre nosaltres. Recordem que el 1969 i el 1970 són els anys de la irrupció de Terenci Moix a l’escena literària. Un Terenci no gens moix i molt murri que es deixava estimar per aquells venerables senyors que veien en ell el representant (una mica peculiar, tot i que feien veure que no se n’adonaven) del ‘nou jovent’ que volien atreure cap a la causa mentre el noi del carrer de Ponent anava prenent notes per a escriure el capítol que potser és el més devastador i carregat de vidriol de la seva novel·la El sexe dels àngels: el que es titula ‘Lola Roger, adúltera i lletraferida’, que descriu una solemne sessió celebrada al palau de l’Òrgan Cultural en homenatge al poeta parnassià Roderic de Vall d’Usona retornat de l’exili i la seva dona estrangera.

Uns anys després de la mort del poeta, Joan B. Cendrós va obtenir el permís de la vídua per a contractar un parell d’estudiants que fessin l’inventari detallat de tots els papers, llibres i altres pertinences de Josep Carner que hi havia al seu pis de Brussel·les. Aquest projecte es va posar en marxa el gener del 1973 i els encarregats de dur-lo a terme van ser el poeta Xavier Bru de Sala i la seva parella, que van estar dos mesos treballant en la catalogació i endreça de tot el material que mesos després es va transportar cap a Catalunya.

Però l’operació Carner no es va acabar aquí. Encara va tenir un parell de fites més, de caràcter fúnebre, aquesta vegada: el trasllat de les despulles del poeta al cementiri de Montjuïc, el 1978, i l’enterrament definitiu i amb tots els honors a la tomba on ara reposa, el 1984. Cent anys després del seu naixement.

El retorn: una història poc edificant

Arribats ací, la gran incògnita que se’ns presenta –i que difícilment podrem aclarir– és fins a quin punt el retorn de Josep Carner a Catalunya l’abril de 1970 responia a la seva voluntat o no. A la pàgina 516 d’El cavaller Floïd (Proa, 2016), la magnífica biografia de Joan B. Cendrós que va escriure Genís Sinca, llegim: ‘Mitjançant la influència sobretot de Marià Manent, en Cendrós anava tenint notícia del seu estat de salut cada cop més precari i que en Carner sentia una gran enyorança.’ Una valoració que correspon al 1966 i que coincideix gairebé en el temps amb l’entrevista que li va fer Baltasar Porcel per a la revista Serra d’Or en la qual explica que troba el poeta molt desmemoriat i perdut.

Fins a quin punt Carner era conscient de la situació de la qual era protagonista? Considerava que el retorn era una claudicació o tenia motius sòlids per considerar que, després de trenta-un anys fora del país, ja li havia arribat el moment de tornar? La situació és complexa i delicada: hi ha cartes seves de 1961 i 1962 en què anuncia la seva intenció de tornar; el 1963, en canvi, diu que no. L’any 1964, en un homenatge a l’hotel Bristol de París promogut per Cendrós per a festejar el vuitantè aniversari, se’n torna a parlar. Els últims mesos de 1969 la correspondència entre Manent i Émile Noulet ja parla de fer un viatge ‘de prova’ l’any següent per a temptejar la possibilitat d’establir-se a Catalunya durant la primavera i l’estiu i tornar a Brussel·les la tardor i l’hivern.

El febrer de 1970, en una entrevista de Xavier Febrés publicada a Oriflama, llegim que la comunicació amb el poeta és complicada i àrdua per les seves visibles limitacions, i encara un mes després, el març de 1970, el testimoni personal d’algun dels assistents al segon Col·loqui Internacional sobre el Català organitzat a Amsterdam, al qual Carner va assistir, em confirma les impressions més alarmants sobre el seu estat de lucidesa.

No sabrem mai, doncs, què passava realment pel cap de Josep Carner durant la seva estada a Catalunya. Sí que sabem, en canvi, com va ser acollit per una part de la parròquia literària del moment. I en aquest sentit val la pena recordar que durant les poques setmanes que va estar ací hi va haver dos esdeveniments importants dels quals, voluntàriament o no, Carner es va mantenir al marge: la concessió del Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i el Festival Popular de Poesia Catalana fet damunt del ring que presidia la sala Gran Price i que ha passat a la història com el Price dels Poetes.

El 1970, es concedia per segona vegada el Premi d’Honor. El primer any s’havia guardonat el doctor Jordi Rubió i Balaguer i en el nou certamen no eren pocs els qui pensaven que el jurat aprofitaria la presència física de Carner per concedir-li el guardó. Però la realitat va ser molt diferent i el premi va anar a mans de Joan Oliver. Una decisió que molts van atribuir a influències esquerranoses que havien portat el jurat a considerar que la poesia directa i combativa d’Oliver aplegava més mereixements –i convenia molt més en aquells moments– que la veu lírica del ‘príncep dels poetes’. Un diagnòstic que no em sembla gaire exacte. Sobretot si tenim en compte que una de les opinions importants del jurat del Premi d’Honor era la de Joan Triadú, que se situava a mil anys-llum de qualsevol proximitat ideològica amb el PSUC i els seus acòlits i que, tanmateix, va donar el seu vot a la candidatura de Joan Oliver.

Quant al Price dels Poetes, celebrat el 25 d’abril –és a dir, mentre Carner descansava al balneari de la Garriga– Marià Manent explica que va passar a recollir-lo amb el seu cotxe i que Carner ja portava posat l’abric quan, de sobte, es va negar rotundament a sortir, i d’allà no el va poder treure cap dels presents. Però no és l’única versió que coneixem sobre aquesta absència.

Val a dir que l’únic reconeixement públic d’un cert abast va ser el premi ‘important de l’any’ que patrocinaven conjuntament Ràdio Barcelona i el Diario de Barcelona. Un reconeixement que es va fer públic precisament el 4 de juny de 1970, el mateix dia que Josep Carner es va morir.

Tot plegat em porta a formular novament les preguntes que feia més amunt: fins a quin punt Carner era conscient dels seus actes? El retorn a Catalunya obeïa realment als seus desitjos? I encara més: sabedors de l’estat físic i mental del poeta, fins a quin punt era lícita la insistència a fer-lo retornar i arriscar-se que, d’alguna manera, la seva presència pogués ser interpretada com un aval pel règim franquista?

Fins a quin punt el diàleg –criticat per alguns– amb el periodista Manuel del Arco, publicat a La Vanguardia Española el 4 d’abril (‘—Creieu que trobareu una Catalunya d’esperit diferent de la que vau deixar? —Crec que en trobaré una de molt millor’) obeïa a allò que el poeta sentia realment?

Són preguntes sense resposta al voltant d’una situació que ara compleix mig segle i sobre la qual no s’ha parlat gaire. Una història, val a dir, que no em reca de qualificar de poc edificant.

Pere Calders: fidel i sagaç

No vull acabar amb tonalitats tristes aquesta remembrança d’aquells dies sense fer esment d’una persona que sentia per Josep Carner un agraïment molt especial i així ho va expressar sempre que en va tenir oportunitat. Em refereixo a Pere Calders, que s’estimava Carner i que mai va oblidar que quan va arribar a l’exili de Mèxic amb una mà al davant i una altra al darrere la primera porta que se li va obrir de bat a bat va ser la de la casa del poeta.

Un Pere Calders que Subirana descriu encertadament com a ‘fidel i sagaç’ i que el 29 de maig de 1970 escrivia al setmanari Tele/Estel un delicat article titulat ‘Novament símbol’ en què, entre més coses, deia: ‘En Josep Carner i la seva esposa han retornat a Brussel·les […] ningú no podia esperar res d’aquell il·lustre ancià, la presència del qual incomodava una mica, com aquests mobles grans que cal encabir en una casa petita. Però, i si fos al revés? Si fos ell que té dret a esperar alguna cosa de nosaltres, perquè li devem molt?’

Més endavant deia: ‘El nostre esperit d’autodestrucció és un tòpic que ja acceptem sense esgarrifar-nos massa. […] En tot el que dic no hi ha al·lusions, ni tan sols veladament, a cap premi. Els premis, en general, es concedeixen cada any i, si convé, no hi ha res que no es pugui afinar de dotze en dotze mesos. […] El problema és un altre i exigia més finor i una més gran delicadesa: fer sentir al poeta l’estimació del seu poble i voltar la seva vellesa de seguretat i atencions, en un nivell més elevat que els àpats d’homenatge i les visites de compromís.’

I en un altre article –en aquest cas a la revista Oriflama de juliol; és a dir, amb Carner ja traspassat– Pere Calders evocava la seva relació amb el matrimoni Carner-Noulet a partir de 1967 i les gestions que havia fet per temptejar si el poeta –amb la memòria aleshores ja molt malmesa– volia realment tornar o no. L’article es titula ‘Petita història d’un retorn’ i en reproduiré els dos paràgrafs finals:

‘En Jaume Terrades va fer un viatge llampec a Bèlgica. De tornada, m’expressà que estava una mica desconcertat: en efecte, Carner tenia l’obsessió de Catalunya; però Émilie Noulet va explicar a en Terrades que algú havia convençut el seu marit de quedar-se a Bèlgica. Li digueren que no hauria estat digne d’abandonar una actitud que era molt considerada.’

‘Així van quedar les coses, fins al recent viatge de Carner, la seva curta estada entre nosaltres, el retorn a Bèlgica i la mort. Per pocs dies, no pogué realitzar el seu desig de morir a Catalunya. Qui sap si la tossuderia d’algú, o la fidelitat a determinades posicions –són vàlides totes dues maneres d’interpretar els fets– podrien servir per a explicar-nos una bona part de la tristesa, de la fugacitat i potser del petit misteri de la visita i de la marxa gairebé precipitada.’

Un Any per a Josep Carner

Fins ací aquest recordatori d’un episodi sobre el qual ja he expressat la meva opinió personal i que penso que, per allò que té de simptomàtic d’una història i d’una manera de procedir que hem viscut, fóra bo que no caigués en l’oblit.

Quan fa un parell de mesos es va presentar a la seu de la conselleria de Cultura l’Any Carner, del qual Jaume Coll és el comissari, vaig veure que en la primera versió del programa d’activitats no es feia cap esment al poc conegut retorn a Catalunya de Josep Carner. No és, ni de bon tros, un element cabdal en la llarga i fructífera biografia del príncep dels poetes, però crec que tampoc fóra just que, precisament ara que en fa cinquanta anys, aquelles sis setmanes i mitja en terra catalana i tots els prolegòmens que les van precedir passessin desapercebudes. Com si res de tot allò no hagués existit.

The post El retorn de Josep Carner a Catalunya: una història trista i poc edificant appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics (XXX) -


El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites. (Miquel López Crespí)


Aquest beuratge té propietats desconegudes. No solament et fa avançar cap al futur sinó que muda realitat del que t´envolta. El paisatge, els rostres de les persones, tot pren uns colors inimaginables. L´interior del tren que ens porta a Palma és d´un refulgent color blau que em recorda el matísos de la mar certs dies a Can Picafort. Les persones que han pujat a Inca caminen de forma lenta, com si l´escena que estic veient no hagués d´aturar mai. La veu de la padrina m´arriba des d´una llunyana distància, talment em parlàs des de la fondària d´un pou molt profund. Per uns moments pens si he fet bé bevent l´estranya metzina. Podia ser que el tren desviàs la seva direcció i enlloc d´anar a Ciutat es perdés per les senderes de l´immens avenc del temps.

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites.

El revisor, amb dos àngels jugares a cada costat que ens fan jupiris és al meu davant i demana els bitllets a la padrina. Els travessa amb una maquineta especial. Em fa mal a les mans. Com si enlloc de travessar el cartró m´hagués foradat a mi. La sang em regalima i taca el terra. Una sang d´un roig intens enmig de la claror metàl·lica del vagó. Instintivament em trec el mocador de la butxaca i prov d´aturar el líquid vital que continua rajant. La padrina em fa tres vegades la creu damunt la ferida que m´ha fet el revisor i la sang deja de rajar.

Em deman en quina aventura m´he estraviat. Dubt si encara som viu o, simplement, estic redactant la història d´uns joves dels anys seixanta en el meu bloc de notes. Confondrre la realitat amb la fantasia? I si res del que he explicat fins ara fos veritat? Però conec el paisatge. Guaitant per la finestra puc veure el cel encés. Les forces desembarcades a Alcúdia per l´Emperador Carles I entren a matadegolla a Pollença, sa Pobla i Muro. Des del vagó en marxa es dintingueixen incendis, esgléssies que cremen amb centenars de persones en el seu interior. Els crits de les dones i els infants em penetren dins el cervell i em fan mossegar la llengua. No hauria d´estar avançant cap el futur? Per quins motius el viatge retrocedeix inesperadament? Em vol indicar l´origen de tot plegat, que recordi els familiars morts pels mercenaris de l´Emperador?

Havíem sortit d´Inca amb una brusquina insistent. Però ara és de nit i en el cel distingesc tres llunes roges. Estels de bruixes cridaneres passen volant prop d ela finestra i ens llancen ramells de flors negres. Un dels ramell entra dins el vagó i quan la padrina la va a agafar hi surten dues serps grogues. Hi ha dones que xisclen i pugen dalt dels seients. Un home amb una fitora prova de matar-les. Quan ja sembla que no poden fugir els hi surten ales de ratapinyada i surten volant llançant uns crits molts semblants als humans, com si fossin persones condemnades per un bruixot a restar per a tota l´etermnitat presoners dins el seu terrible captiveri.

El tren avança xisclant enmig del núvols i veig com els anys passen a una velocitat tan inusitada que m´impedeix copsar en quina època em trob. Els avions aterren un rere l´altre a l´aeroport. La pista es va bastir damunt un antic poblat talaiòtic: Son Oms. Asfalt damunt la nostra història. Per les carreteres, llargues cues de camions porten ciment a totes les platges i cales de les Illes. Encimentar! Reialment dels maons i les grues. Els pagesos deixen el camp i ballen jotes i boleros al costat d´inmenses paelles farcides de bocins de pollastre i gambes. Els propietaris de bars, restaurant i botigues de souvenirs ofereixen herbes dolces i moscatel als turistes que pugen i baixen dels autocars. Per Algaida, el Dimoni fa jutipiris a un estel d´estrangeres en bikini. Qui podia haver imaginat canvis tan sobtats només fa uns anys? Els pobles eren pobres, exceptuant aquells que tenien molta d´aigua a l´abast per poder-hi sembrar. Qui podia estudiar aleshores? Quatre fills de rics. Els altres eren condemnats a patir l´esclavatge dels senyors o marxar a l´estranger, a la recerca d´un pervindre millor.

Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta gent que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.

La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.

En veure’ls guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven l’atenció.

Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.

Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades d’Itàlia... tot els anava bé manco els llibres!

Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació d’un llibre. Ens exigien que el llom fos “decoratiu”, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums d’imitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.

Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i l’autor gravats amb lletres daurades a la coberta.

Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres d’imitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien d’estar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.

El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint centra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de recollir olives, de batre, de llaurar la terra dels avantpassats? Quin sentit tenia el beure beuratges misteriosos, voler aprofundir en el què serà de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si m´ha tornat la febre. Però davant els meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor s´ha aturat novament al davant i m´amenaça amb la maquineta de foradar billets. De forma maquinal em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar desagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entec. Fa just uns moments la ferida rajava i semblava que podia morir d´un moment a l´altre? Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur o un verí per aconseguir que mai ho arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em procupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

-No serà res –la sent, al costat. Segurament t´has costipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. No recordes que et vaig fer menjar un bonc bistec. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient la teva recuperació. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entec. Com si algun bruixot t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les montanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber que seria de nosaltres el dia de demà! Quin atreviment! Caldria saber que la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes a un indret no esperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any trenta-set semblava que anava per una determinada ruta. La victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada pasa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insidia i crueldat dels guanyadors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt el raïls talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distinguir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la pare que ens fan gests amb les mans.

Demanar que serà de mi el dia de demà, com serà el món en els propers cinquanta anys? Tanmateix hi veig la mateixa història repetida fins a l´infinit. La metzina que m´ha donat el vell republicà té uns efectes perdurables i el vent ara em parla, talment un diari obert.

De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

no tries com cau la pluja


Tu no tries com cau la pluja; sí el somriure amb què la culls.
-
Inspirat en una imatge de la pàgina de facebook Fotograficamentetru.
Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- La torrentada (XXII)


Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant. (Miquel López Crespí)


Volia escriure i era completament impossible. Les idees em bullien al cap però quan provava de portar-les al paper no em sortia res. Em dominava la preocupació pel que seria de la meva vida.

Anar cap passat.

Endevinar com era el món quan vaig néixer. Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, va morir en aquell desgraciat accident, prop de cementi. La feina en els horts depenia de tota una família i quan aquesta es desintegrava, era impossible continuar seguir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers. Tothom ho feia. Però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció de la terra no donava per tant.

D´ençà la mort de l´oncle, al revolt de la carretera que anava de sa Pobla a Alcúdia, em feia conscient de la lenta descomposició del que havia estat un petit imperi agrícola. Es venien els horts. La padrina, malalta per la mort del fill, va caure en mans de médiums que li treien els diners. El padrí anava entristit, incapaç de fer front al conreu de les terres. A vegades compareixia per casa a demanar ajut al pare i l´oncle José. Aquests deixaven per unes setmanes el taller i, esdevinguts pagesos per una temporada, ajudaven en el que podien. Tot plegat era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Amb el taller de cotxes, el pare es defensava i portava els diners que necessitavem per a mantenir la casa. L´economia dels pagesos era ben diferent. No hi havia factures setmanals que anar a cobrar. Tot depenia de l´anyada. No es cobrava res en mesos! El producte dels horts s´havia d´exportar. I si aquell anys la patata havia anat barata a Londres només restaven despeses per abonar.

La subsistència d´una família pagesa sempre era en mans de la sort. Que no fes una gelada, que no es desbordàs el torrent i omplis l´hort de pedres, que el preu pagat pels magatzemistes donàs per cobrir el que s´havia invertit.

Les revistes de sa Pobla Sa Marjal i Vialfàs em fornien d'informacions imprescindibles per a aprofundir en la vida, en els problemes i alegries de la vida quotidiana dels poblers. Pel que fa a les contínues inundacions produïdes pels torrents de Sant Miquel i de Muro, hi trobava nombrosa documentació. I, també, com és evident, protestes per la manca de solució d'una problemàtica que tant de mal feia a l'economia de sa Pobla. Quant a la indignació per la manca de solucions sorprén, per la valentia, l'editorial de la revista Vialfás del 4 de maig de 1957. Pensem que som en plena dictadura franquista i que no es permet ni la més petita crítica al que fan o deixen de fer les autoritats.

L'editorial, deia: "Para nadie es un secreto que el torrente de San Miguel constituye un peligro constante para las fincas situadas a ambos lados de su cauce. Sus crecidas y desbordamiento han inundado fajas de terreno en un radio aproximado de un kilómetro. Una 'plena' supone la pérdida de muchos cientos de miles de pesetas".

Ningú no va escoltar l'editorialista de la revista Vialfás. Un any després, exactament pel mes d'octubre de 1958, el torrent de Sant Miquel, com havia fet sempre d'ençà de segles, es desbordava i portava la ruïna i la preocupació a la majoria de pagesos que tenien terres al seu costat.

Ho record a la perfecció, perquè aquesta plena agafà de ple un hort del meu padrí que, com a la majoria de terres dels voltants, va quedar tot ple de pedres que arrossegava el torrent en el seu avanç desfermat fins a l'Albufera.

La torrentada no solament havia omplert de pedres els horts; en l'entorn familiar, i el cas també va ser idèntic per a molts veïns, la riuada esbucà part del safareig que just acabava de construir-se i, per a fer més mal, també va inutilitzar un motor nou de gasoil just acabat d´adquirir.

A la revista Sa Marjal, ben al costat de la vida de sants, beats i beates, papes i sacerdots exemplars, hi ha articles sencers dedicats a atacar de forma furibunda les concepcions liberals, darwinistes i, també, la "nefasta herència" de "Rousseau, Diderot, Voltaire i d'Alembert", com escriuria el reaccionari rector de sa Pobla.

Però Sa Marjal s'ha de consultar per a seguir el pas de la vida diària de sa Pobla en el període en el qual sortia aquesta revista. Festes, història, detalls referents a l'emigració dels poblers i pobleres, la situació econòmica de la vila, els cultius, el preu de les collites, la situació de l'ensenyament i de la sanitat pública, detalls referents a la religiositat de la nostra població, els concursos literaris marians, les processons, els viatges a Lorda, Roma, Fàtima i Terra Santa... i mil detalls més sobre arqueologia, actes culturals de tota mena, vinguda de personalitats, conferències realitzades a locals parroquials o a l'Ajuntament es poden trobar en les pàgines de Sa Marjal. I, evidentment, notícies de les plenes, tant del passat, com de l 'època en què la revista sortia al carrer.

Però en temps de la plena de mil nou-cents cinquanta-vuit no hi havia trams de torrent encimentats. Les fotografies de Barceló que il·lustren el reportatge d'Alexandre Ballester del número 42 de la revista Vialfás ens mostren el carrer de l'Assalt completament inundat. La fotografia, feta des del davant del cinema "Coliseum" (Can Pelut), és ben demostrativa de la força de les aigües que, després d'inundar els camps, entraven fins a l'interior del poble feien malbé cases particulars i negocis.

La torrentada que vaig patir en carn pròpia veient les destrosses que l'aigua havia fet en l'hort del padrí i en els dels nostres veïnats, era ben igual que la descrita pels cronistes de totes les èpoques. Mai no podré oblidar el paisatge de desolació que restava després del pas de la violència de les aigües desfermades. La terra dels horts portada, mercès a la riuada, fins a l'Albufera o acaramullant-se en camps llunyans. Uns rebien tones i tones de pedres; altres la terra, mesclada amb pedres del torrent procedents dels horts dels voltants. En uns altres indrets, i ho vaig veure amb els meus ulls, la destrossa encara havia estat més paorosa: romputs els dèbils murs de contenció que protegien els camps, la força de la inundació no solament s'havia portat lluny la terra, la collita tan difícilment treballada, sinó que s'havia emportat mig hort del pobre pagès.


Categories: literatura

PODEM

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 01/04/2020 - 16:57
Des de casa fem el que podem però, com deia aquell, a poc a poc la verdad desagradable asoma (via @jdorcacosta i @oriolmalet) Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Minúscula pell banyada pels astres


Minúscula pell banyada pels astres. Solitud de qui mira.
.
Inspirat en una imatge de Greg Rakozy.
Categories: literatura

El confinament (Crònica de la pesta) –Una narració inèdita de Miquel López Crespí escrita en els anys 70

El confinament (Crònica de la pesta) –Una narració inèdita de Miquel López Crespí escrita en els anys 70

La pesta plana per cases i carrers. Un vaixell vengut d’Egipte, carregat de sedes de la Xina, no ha guardat la quarantena. Han posat doble guàrdia a les portes de Ciutat. És inútil. Dones, homes i infants cauen morts pel carrer, enmig de la missa. Carros posats pel Gran i General Consell, l’orde dels fossers, s’encarreguen d’enterrar els morts. Davant la Porta Pintada han cavat unes grans fosses on cremen cadàvers en descomposició. Hi ha una gran demanda de cal per a llançar damunt les deixalles humanes. D’aquí uns anys, de les nostres il.lusions, de totes les nostres esperances, no en quedarà cap record. Ni pols dins l’aire! El que hauríem d’haver fet i no férem penja ja, cos mort, a les golfes de les cases abandonades. Ningú pel carrer en aquesta hora de la nit. Grinyolen les rodes del carros avançant vers el gran fossar. On s’amaga la gent quan realment la necessitam? On desaparegueren els amics, quan la pesta començà a trucar a les portes? Un vendaval sinistre ho ha fet desaparèixer tot. Fulgors incerts. (Miquel López Crespí)


Sol, a la casa, acostumant-me al silenci després de més de deu anys de soroll ininterromput. El matrimoni, els fills: una forma com una altra qualsevol de fugir de la personal, intransferible soledat. La pesta plana per cases i carrers. Un vaixell vengut d’Egipte, carregat de sedes de la Xina, no ha guardat la quarantena. Han posat doble guàrdia a les portes de Ciutat. És inútil. Dones, homes i infants cauen morts pel carrer, enmig de la missa. Carros posats pel Gran i General Consell, l’orde dels fossers, s’encarreguen d’enterrar els morts. Davant la Porta Pintada han cavat unes grans fosses on cremen cadàvers en descomposició. Hi ha una gran demanda de cal per a llançar damunt les deixalles humanes. D’aquí uns anys, de les nostres il.lusions, de totes les nostres esperances, no en quedarà cap record. Ni pols dins l’aire! El que hauríem d’haver fet i no férem penja ja, cos mort, a les golfes de les cases abandonades. Ningú pel carrer en aquesta hora de la nit. Grinyolen les rodes del carros avançant vers el gran fossar. On s’amaga la gent quan realment la necessitam? On desaparegueren els amics, quan la pesta començà a trucar a les portes? Un vendaval sinistre ho ha fet desaparèixer tot. Fulgors incerts. El teu rostre, que es reflecteix en els miralls, mostra senyals inequívocs de peripècies inútils, velles batalles que ja ningú no recorda. Els dies i les hores, penetrant com un punyal emmetzinat dins la sang i les venes, han fet palès que no teníem al rebost cap recepta per a curar el mal. Els soldats posen barreres, cadenes a cada cantonada. Sol, aquí, contemplant aquest cel sense estrelles, la darrera lluna, els records que m’envolten amb tots els seus detalls boirosos. Ombres: els pares, fonent-se amb les hores. Remors travessant les escletxes de tantes cases clausurades. Processons del Sant Ofici. Foguerons on cremen els heretges. Els capellans de la Seu reparteixen almoina entre els afamegats. Els sobrevivents ocasionals de la plaga comenten els fets extraordinaris que s’esdevenen: Nostra Senyora de Lluc ha parlat als peregrins; ha cremat inexplicablement el Palau del Virrei; hi ha hagut dues monges fulminades per un raig en un dia de sol; gent de qualsevulla condició arriba fins als penya-segats i es llança a la mar, amb els infants. Un ban del Lloctinent Reial mana bullir l’aigua de les fonts en una vana provatura d’aturar l’endemesa fatal que ens encercla. Què fer ara amb tants de llibres subratllats, tot el que havíem d’estudiar, per a poder partir, un dia, vers el Paradís promès? No ens serveix cap fórmula antiga. Talment viure dins un laberint poblat d’ocells cecs que no troben la sortida. Què fer amb tanta inútil veritat apresa de memòria, amb el caramull de desitjos no complits que ens persegueixen com feres salvatges? Hom viu damunt les runes d’una vella civilització oblidada. Desenterrar cases, plats, rovellats estris de feina, paraules ocultes. Arqueòleg del que no va ser, nedant, a la desesperada, entremig dels milions de mots espanyats que hem pronunciat. Abans de la pesta, en el passat, quan tot era encara possible, arribaves dels teus viatges misteriosos penetrada de flaire de perfums, olors indesxifrables. Era el nostre pacte, la columna central de la nostra relació: no demanar-te mai d’on venies, en quin obscur abisme t’havies perdut. El cert és que ens retrobàvem enmig de la platja solitària, banyats per l’oratge de la mar alçada, rebel, que avançava com si ens volgués engolir. Et sentia dins meu, batuda per milers de vents, sacsejada, com una bella i oblidada ciutat sonora reencarnada en cada encontre. Muda, com la flama que ens alimentava, cremaves una a una les cèl.lules del meu cos i es fonia la neu, cobrint l’obscuritat de les hores.


Els soldats reials cerquen el darrer nucli de pagesos rebels que no s’han rendit i s’amaguen per les muntanyes. Dijous, dia vint-i-tres d’octubre, portaren el cap dels agermanats al cadafal. El vestiren amb un sac i li posaren una carota de porc per a fer-ne més befa. El sostenien dos frares carmelitans. Avançà treballosament fins al lloc del suplici. Fins i tot els moribunds guaitaven de les finestres per veure passar el condemnat. Pluja de sal sobre els pobles del Pla, les cases en runes. Quan l’esquarteraven de viu en viu, retronaven els tambors de la comitiva reial per apagar els seus crits. Després, li tallaren el cap i portaren les despulles fins a la Porta del Camp. “Per a etern escarment dels pobres que es vulguin revoltar”, deia el pregoner que anava davant del botxí, envoltat de nobles senyors, frares i capellans.


Els meus ulls reflecteixen el resplendor d’incendis llunyans mentre continuu aquest estrany exercici, que cap mestre no m’ha demanat, a través de temps i distàncies. Novament l’huracà de la guerra dibuixa l’horitzó. Maten esclaus per a fer-ne àpats a les cases senyorials. Proven d’amagar-se de la plaga rere domassos i joies de preu. Inútil fugida que fineix al fossar. Anys sense principi ni final. Res no permet albirar un nou temps. Els vaixells de blat resten enfonsats al port. Minven el queviures. Han donat llibertat per a robar a altres naus cristianes. Exèrcits de rates pujant per les escales de marbre dels palaus deshabitats, mossegant els rostres dels morts abandonats al carrer. Devastació. Guerra permanent que no fineix mai. Amagat en l’ombra veig passar, lentament, amortallat, el temps per les avingudes desertes de la meva ciutat. El bisbe ha portat soldats per a protegir els tresors de l’Església. Mercenaris beuen sense aturar, profanant els altars. Penetren als convents, se’n porten novícies. Per una grapada de farina els fills maten els pares. Hores sense pietat. No hi ha flors. Núvols sinistres passen per damunt les teulades de la ciutat tancada a pany i clau. Tot ha canviat en aquests darrers anys. Fins i tot la forma dels objectes, la mirada dels que encara no han mort. Ja no hi ha res de rectilini, dret, que s’aixequi sobre poderosos fonaments. Els edificis més alts resten ensorrats, caramulls de runes parlen silenciosament d’unes altres hores, antiquíssimes, en les quals esclataven els colors i els perfums omplien el paisatge de la nostra mirada. Reialme de les formigues jugant amb les teves sabates. Ones de sorra groga acompanyant la plaga. Serps verinoses envaint places abandonades i cementeris. Ningú no vindrà a acompanyar la teva soledat. El carro dels fossers s’ha emportat els habitants d’aquesta casa. Ningú al carrer on jugaves d’infant. Aital silenci en la ciutat que et va beure néixer. Campanes de la Seu. Qui les toca encara? A quina hora del rellotge comença el dia? Ningú no pot ja contestar.


Malgrat aquest incert ordre de fulgors, els gemecs dels moribunds, me’n record d’haver nascut en l’incert indret que m’agombola. Sé que he tingut pares, germans, una família. Record haver jugat de petit per aquestes avingudes ara desertes i abans plenes de vida, amb dones i homes que anaven a la feina o a passejar amb els fills. Record la infantesa com una metamorfosi perpètua, amb els ulls dispersos i oberts a totes les coses del món. També puc rememorar altres tipus de soledat: quan no arribaves puntual a la cita, quan no coincidíem a l’interior dels somnis i ens perdíem per caminois diferents… Era molt abans de la pesta. D’aquell temps, no puc oblidar l’aspecte del carrer a la matinada, amb l’olor del pa cuit que sortia per la porta del forn, els eucaliptus de la plaça, i, a les nits, quan ens reuníem amb els companys, creient que podíem detenir la plaga amb la veritat. Ciutat abans de les runes del present, amb les seves cases que havien vist generacions i generacions l’una rere l’altra, somnis de totes les èpoques, llurs façanes antigues, descolorides per centenars d’anys de pluja benigna. Hi havia arbres, i ocells que piulaven salvatgement a la matinada. Començava sempre un nou dia que ens pensàvem etern, sense acabament. Sortíem al carrer amb l’esperança de fer quelcom d’útil, positiu, necessari. N’érem molt lluny, de l’esclafit, els odis i les venjances. Encara ningú no sospitava que la maldat, silent, et podria venir a cercar a qualsevol hora de la nit. Els soldats, embriacs, maten pagesos i els pengen a la plaça del poble. Comtesses i duquesses enjoiades acudeixen al fogó dels jueus, davall del castell, per veure i olorar carn cremada. L’excitació de la sang! Es netegen la cendra de les espires amb els polidíssims mocadorets blancs, brodats a mà, immaculats fins llavors.


Les esperances més antigues poblen les cambres buides. Els teus ulls, al.lucinats, resplendien com a maragdes en la nit. Ningú no podia sospitar que la mort hi arribàs, navegant damunt un vaixell de veles blanques. Ara, passats els anys, quan cau la pluja cendrosa, reconec el seu fulgor, talment dos gegantescos espills vigilant l’espai de la desolació. D’ençà que he quedat sol, només tenc per companyia aquests hiverns durs, continuats, que arriben, inexorables, solitaris, batuts pels vents. Des de la finestra veig els mercenaris fent burla dels moribunds. El Bisbe ha mort i li han robat l’or. Les meuques, nues, dels oficials, porten al coll penjarolls de robins i diamants. Enmig de la fosca, entre els gemecs d’infants, tètrics cavallers amb cuirassa d’acer avancen, entre ombres i cases que cremen, a la recerca de tresors amagats. Se senten crits apagats. Algú mor escanyat pels seus familiars. Es deslliuren del llim les esquelètiques tripulacions de naus enfonsades en el port. Avancen, resant, sense adonar-se’n que ningú no en sent les veus. El Gran Duc de Nàpols resta tot sol al Palau, sense cap servent que l’ajudi. Crida inútilment, des del fons d’un gran menjador amb totes les espelmes apagades. Són els meus somnis mostrant els ulls sense fons, lladrucs foradant la fosca. Els meus somnis provant d’escalar els murs, escapar de la Ciutat emmurallada, les runes que m’envolten. Els meus somnis viatjant enrere, cap a paisatges antics, amb veus conegudes, amb els rostres estimats, desapareguts, i casetes blanques on anàvem de vacances cada estiu. Els meus somnis reptant, provant de fugir dels perseguidors, els mercenaris que tallen caps i esquarteren de viu en viu. Els meus somnis provant de barrar el pas a l’hora final que ha de venir, amagant-se rere bigues caigudes, escales que no menen enlloc, cases buides. Els meus somnis, talment aquesta coneguda pluja estèril, enverinada, que cau intermitent d’ençà el vaixell de la pesta arribà al port. Els meus somnis, com les rels d’aquests monstruosos arbres venguts de no se sap on i que penetren profundament en les pedres del carrer i les fan botir, les aixequen com si una gegantina arada llauràs el carrer. Els meus somnis, com aquestes flors sinistres de damunt el gran fossar i que ragen sang quan les toques. Els meus somnis, avui, igual que aranyes negres devorant papallones.


Dijous Sant. Esglésies buides. El Gran i General Consell mana no enterrar els morts als jardins públics. Són clausurades les cases on la plaga ha fet estralls. Homes, dones i infants ferits de mort per la pesta són tapiats en vida, sens misericòrdia. El Virrei s’ha refugiat al Castell de Bellver, per fugir de la pestilència. Sedes i tuls per cambres vellutades. Però diuen que moren, un a un, tots els seus servents. Finalment han finit els antics jocs amb la llum, cercant eixides secretes. No hi resta cap color. Lluminositats dels grisos envaint el paisatge intern de la mirada. Després de la llarguíssima guerra, aquells tres anys fatídics, anam arribant al buit més total de la nostra existència. Encara hi ha himnes, desfilades, processons. Jueus, amb sambenets, són portats al fogueró. El nou bisbe, dalt de la trona, parla de certeses definitives. Del sofriment com a camí autèntic de salvació. Hi resta igualment la resplendor de les armes, el fulgor sinistre de les espases tacades de sang, les joies de preu, l’or dels senyors refulgint enmig dels temples a les fosques. No hi resta res, de l’alegria del passat. Mercenaris vinguts de Gènova i de Nàpols et roben a cada cantonada. La rel dels arbres penetra fins al fons de la terra per alimentar-se carnívorament amb la sang vessada.


Era el començament del final i nosaltres encara no ho sabíem. Fèiem els nostres plans per a l’esdevenidor sense saber que ja no hi hauria mai més esperança, possibilitats obertes en sortir el sol de cada dia. Inútil rememorar el que hagués estat possible, aquesta lenta, treballosa investigació feta sense llum que t’il.lumini. No tornarà mai més el paisatge somniat de la infantesa. Ara només cal esperar que la calamitat s’extingesqui, a poc a poc, lentament. Mentre no truqui a la teva porta, et pots entretenir fent el balanç de cada minut. Vet aquí, enmig de les ombres, els paratges ocults, les besades que no feres, aquell llibre que volies escriure. I enllà, lluny, coberts de cal viva, al gran fossar de la Porta Pintada, els fills que no tinguérem, demanant, sense veus, l’origen del que s’ha esdevengut i el perquè no ho hem sabut aturar. Qui deia que hi hauria un demà per als pagesos revoltats o que sempre hi resta una possibilitat per al poble que vol romandre dempeus? Ningú no contesta en aquestes hores de la nit. Fa mesos s’exhaurí el blat i cap nau corsària ha tornat amb queviures aconseguits per la guerra. Els soldats de l’Emperador entren als pobles, cremen les cases i pengen els homes dels peus, fins que moren. No basta la plaga. Violen les dones. Se’n porten els infants per vendre’ls al mercat d’esclaus. Els incendis il.luminen la nit. Llarga nit que mai no s’acaba. Què puc afegir a tota aquesta cendra grisa de les hores? Constatar una vegada més que no sabérem aprofitar el temps, estimar-nos quan encara hi havia sol, lluna, estrelles, munió d’astres resplendents? Després de tantes guerres, cap paraula no serveix. Com podríem construir de nou paradisos imaginaris, rellotges sense corc? Com seria possible, altre pic, fer circular la sang per les venes obertes? Si fos possible tornar enrere, reconstruir les runes que anam deixant al darrere amb cada gest, amb cada paraula falsa que pronunciam! Si fos possible gravar les promeses en la carn viva, amb un ganivet! O anar a cercar els parents, amics i familiars que se’n portaren els mercenaris, la pesta cega que camina pels carrers! Però tot això és somniar despert. Uns diuen que la calamitat que ha destruït la ciutat vengué d’Egipte, amb la tripulació d’un fantasmal vaixell que no va fer la quarantena. Altres afirmen que la portà una companyia de soldats venguts de Rotterdam. No donàrem gaire importància a les primeres morts. Tothom pensà que eren unes febres passatgeres. Les autoritats reials provaren d’amagar l’extensió de la tragèdia a mesura que el nombre de morts augmentava. Fou impossible amagar gaire temps el diluvi que ens encegava. Les escoles s’anaren despoblant d’alumnes. Els carros plens de cadàvers, la fortor de la calç consumint les despulles, entrava per les escletxes de les portes, fent-se omnipotent. De primer provaren de no sentir-ho cremant encens, herbes aromàtiques. Els rics feien tocar el clavicordi als servents per no escoltar els gemecs. Tasca impossible. Ara ja sabem que mai més no podrem tornar ajuntar la corda per allà on l’ocell invisible de la pesta la va tallar. Aviat ens acostumàrem al fred i a la fam. A la traïció que covava entre nosaltres. Per quatre monedes d’or ens traïen els qui consideràvem els millors amics. Pel desordre de les teulades, enmig d’aquesta història de la ciutat en runes, estels fugaços, i, com una gran ferida oberta, els rèptils que ens devoraran els ulls. Per oblidar la pesta, aturar l’onada final que s’apropa, hem provat de refugiar-nos rere els llunyans dies juvenils, acaronant el record de la fina porcellana: la teva pell. Però el paisatge, l’udol del vent, ens confirma la derrota. Res no podem esperar. La pluja letal cau a barrals sobre els carros que avancen, lents, vers el gran fossar. És la pesta que arriba, inclement, bevent-se la sang dels últims ocells de plomatge magnífic, apropant-se, descalça, deixant empremtes damunt el fang tendre de les nostres cendres. Com si arribàs de sobte tot el passat, les espigues, les besades, la veu llunyana dels pares a la platja, una pluja clara caient lentament damunt aquest cruel hivern sense sortides.


Exòtic reialme de fantasmes tot el nostre passat abandonat a la follia, sota un cel sense sol, caminant enmig d’escorpins a l’aguait. Fa tants d’anys que s’estavellaren les nostres paraules! Qui parla avui d’igualtat? Tambors pels carrers de Ciutat. La malaltia que s’estén, imparable. Tapien les cases amb els habitants a l’interior. Cap gest, cap pietat per als malalts. El Virrei prova de fugir de la plaga, tancat allà dalt, presoner del Castell, mentre va veient com moren un a un tots els seus servents, la dona, els fills. I quan a l’estiu arribi la calor, el contagi s’estendrà, encara més esponerós, pel pla i la muntanya on encara pengen, als mercats, a l’entrada dels pobles, els pagesos esquarterats per ordre reial.


Demà serà un dia de preguntes obertes, de records inabastables en vana provatura de fugir del carro dels fossers que, tanmateix, vendran a cercar-te. Em demanava on havia amagat mumare les meves joguines de nin, qui continuarà els meus jocs abandonats, què serà dels meus llibres, de les històries que he anant escrivint mentre s’ampliava el contagi, la pesta que se’n portava amics i coneguts. Algú, d’amagat, ens havia robat tot el que era nostre, l’espai obert de la infantesa. El vaixell maleït que arribà, inesperadament, amb les veles desplegades, ens ha fet oblidar aquelles cases plenes de lluna, els violins solars que ens agombolaren. )D’on ha sorgit aquest maragda de la darrera posta de sol, aquest vent inclement que esguimba les veus vers les clavegueres? En aquestes hores de la nit no sent cap paraula, no veig ningú. Dèbils torxes enceses il.luminen els crims més grans. Soldats desfermats roben l’or dels moribunds, violen les dones. Aital silenci nocturn poblat únicament pel grinyolar del carro dels morts. Per algun indret d’aquestes runes hi deu haver encara la capsa on guardava les meves joguines, el cavallet de cartó, el globus màgic on hi havia dibuixats països que no ens ensenyaven a l’escola.

Tanmateix no hi puc fer res per barrar el pas a l’ocell maligne que ens domina. Cel obscur. Campanades de la Seu. Darrera missa sense oients. Grups de mercenaris borratxos cremen sants de fusta per encalentir-se les mans. Riuen, ferotges, destrossant amb destrals imatges belles, angelets, Déus destronats que perderen llurs adoradors. Impossible deturar l’avenç audaç dels records. Desapareguts els signes que ens afermaven al futur, només ens queda mirar enrere, en una inútil provatura de resistir un dia més. Al cap dels agermanats li arrancaren de viu en viu els quatre membres, que penjaren a les portes de Ciutat. Els caps d’altres revoltats, damunt piques altíssimes, pengen a la plaça del mercat. Empès per la por, posseït per estranyes febres malignes, desapareguts els signes que ens fermaven al futur, només em resta continuar resistint als cruels designis divins. Tornen veus antiquíssimes des del fons polsós dels calendaris. La padrina, cada estiu, emblanquinava les parets de la caseta vora la platja. Divisàvem naus voladores, ocells de coloraines, cels blaus i, a les nits, munió d’infinites constel.lacions que ens mostraven el camí de l’aventura. El pare preparava els ormejos per anar a pescar. Però el temps no perdona als que hi jugam. Només he trobat restes, els armaris de la roba blanca, amb els calaixos espanyats per la trista floridura dels anys. Estripat el meu antic cavallet de cartó. Les sargantanes niant a l’interior, menjat per les rates, dels llibres més estimats. Avenc sens fons del temps. Palmeres destruïdes pels llamps, dunes solitàries, la vella bandera, arnada, dalt del pal on l’enlairàrem, menjada per la saladina de la mar. Hi havia encara l’eco quasi inaudible de llunyanes cançons. No tornaran mai més aquells dies d’esclatant fulgor. Mir els núvols grisos que poblen l’horitzó. Sé, d’alguna manera, que en aquella època, abans de la pesta cega que ens domina, fórem lliures i feliços. Jugàvem fins que es ponia el sol. Damunt l’arena construíem efímers palaus que poblàvem de personatges misteriosos: les bruixes i fades de les rondalles, els dimonis que ens atemorien, gegants de fantasia i monstres geperuts que robaven infants. Mumare ens venia a cercar a l’horabaixa per damunt les ones blaves de la mar mentre el pare pintava inversemblants paisatges que mai no acabava. La veig amb les seves mans plenes de fils multicolors, fent jocs de màgia, ordint històries, contes increïbles per a entretenir-nos. Després, ja se sap, vengué la pesta, aquesta guerra que encara ens aclapara. Processons de penitents demanat als déus inclements que finesquin les calamitats. Soroll de campanes. A totes les parròquies hi ha misses de difunts. Treuen antics reliquiaris: el cos incorrupte de la beata de Costitx, un braç de Santa Teresa, ossos de Jesucrist, un tros de fusta de la creu del Gòlgota. Homes i dones van descalços, porten cadenes fermades als turmells. La sang taca les pedres del carrer. El bisbe i un estol de capellans agiten els encensers provant de defugir la plaga que ens aclapara. Un destacament de soldats surt per la porta pintada, trepitjant els morts del gran fossar, anant a la recerca de pagesos agermanats. Hores incertes amb oracions a les places, gemecs a les cases tapiades, sense saber on, com, de quina manera escapar de la ciutat clausurada a pany i clau.


Categories: literatura

Els premis de la crítica Serra d’Or 2020 destaquen Josep Lluís i Rodolf Sirera, Marta Marín-Dòmine i Dolors Miquel

Vilaweb Lletres - Dm, 31/03/2020 - 14:53

S’han fet públics els premis Crítica Serra d’Or 2020 a obres publicades l’any passat. Són uns premis anuals que atorga la revista Serra d’Or i que tenen un  prestigi reconegut. Enguany, s’havien de lliurar el 2 d’abril en una cerimònia que, òbviament, s’ha suspès. Entre els noms guardonats hi ha els germans Josep Lluís i Rodolf Sirera, Marta Marín-Dòmine, Dolors Miquel, Víctor Garcia Tur i Arnau Barios. Els premis s’atorguen en quatre apartats: Literatura i Assaig, Recerca, Teatre i Literatura infantil i Juvenil. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els premiats en l’apartat de Literatura i Assaig són: Fugir era el més bell que teníem (Club Editor), de Marta Marín-Dòmine, en la categoria de novel·la; Ictiosaure (Edicions 62), de Dolors Miquel, de poesia; Víctor Garcia Tur, amb El país dels cecs (Proa), de narrativa; Àlex Susanna, amb Dietari per Paisatge amb figures (Proa), de dietari; i Arnau Barios, de traducció, per Eugeni Oneguin, d’Aleksandr Puixkin (Club Editor). El jurat de Literatura i Assaig és format per Borja Bagunyà, Àlex Broch, Lluïsa Julià, Marta Nadal i Pere Antoni Pons.

Els premiats en l’apartat de Recerca són: David Ballester i Manuel Vicente per l’obra Corre, democràcia, corre. Manifestacions i repressió policial a la Catalunya de la Transició (1975-1980) (Editorial Base), en la categoria d’humanitats. 150 anys de taules periòdiques a la Universitat de Barcelona (UB), de Santiago Álvarez i Claudi Mans, ha obtingut el premi en altres ciències. I Language attitudes, national identity and migration in Catalonia: ‘What the women have to say’, de Mandie Iveson, ha rebut el de catalanística. El jurat és format per: Jaume Aulet, Jordi Casassas, Joandomènec Ros i Francesc Vilanova.

Els premiats en l’apartat de Teatre són: Josep Lluís i Rodolf Sirera per Dinamarca, el text de teatre català donat a conèixer per l’estrena o l’edició, per ‘la visió crítica, crua i documentada amb què culmina la trilogia Europa en guerra, dedicada a les silenciades complicitats de la població “ocupada” amb els horrors nazis, i que tanca la fèrtil producció de tema històric dels dramaturgs valencians a causa del sobtat traspàs del primer’. Stabat Mater, dirigida per Magda Puyo, el premi a l’espectacle teatral, per ‘la dificultat d’adaptar el complex món dramatúrgic d’Antonio Tarantino, resolt amb mestratge per la direcció de Magda Puyo i la brillant interpretació en solitari de Montse Esteve’. La companyia la Calòrica, premi a l’aportació més interessant per ‘mantenir-se fidel durant deu anys a una personalitat pròpia amb el permanent acompanyament de l’autoria singular de Joan Yago’; ‘la feliç recuperació de Feísima enfermedad y muy triste muerte de la reina Isabel I –el seu primer espectacle– certifica una trajectòria artística tan allunyada de les modes del moment com aplaudida i reconeguda per la crítica i el públic’. El jurat és format per Joan-Anton Benach, Francesc Massip, Marta Monedero, Juan Carlos Olivares i Anna Pérez Pagès.

En l’apartat de Literatura Infantil i Juvenil s’ha premiat: Plous o fas Sol? (Akiara Books), amb text de Mireia Vidal i il·lustració d’Anna Font, en la categoria d’Infantil; el premi Juvenil (Creació) a la trilogia La llum d’Artús (Barcanova), de Raimon Portell; i el Juvenil (Coneixements) és per a Jo i el món: una història infogràfica (Zahorí Books), de Mireia Trius i Joana Casals. El jurat és format per: Mònica Baró, Pep Brocal, Joan Bustos, Teresa Mañà i Núria Ventura.

The post Els premis de la crítica Serra d’Or 2020 destaquen Josep Lluís i Rodolf Sirera, Marta Marín-Dòmine i Dolors Miquel appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

RESUMIR UNA VIDA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 31/03/2020 - 12:31
N'hi ha que necessiten quatre-centes pàgines per contar la seva vida. Podent escriure "Had to do time in the tower" i ja està (o, si voleu, per allargar-ho una mica, "Sometimes I’d head for the highway"). Si fes més mal temps i no tingués tantes ganes de badar ho traduiria i ho signaria i apa, ja he escrit la meva biografia, jo també. Per cert: ahir vaig descobrir que Anjani Thomas, aquella veu Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Sa Pobla i la recuperació de la nostra memòria històrica - L´escriptor pobler Miquel López Crespí publica Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)

Novetats editorials: Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor) - Memòria de la transició - Jaume Vicens (diari dBalears)-


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats. (Jaume Vicens)


Segurament una de les persones que ha contribuït més a la recuperació de la memòria històrica de Mallorca és l’escriptor Miquel López Crespí, però aquest pic la seva aportació ha estat específica perquè ha dedicat més temps a la investigació en l’àmbit de la cultura, i més concretament al període, just abans i just després, de la denominada transició democràtica. El seu darrer llibre, titulat Repressió i cultura durant el franquisme, publicat a Lleonard Muntaner, editor, és una bona mostra d’això que deim. La investigació i divulgació que ha fet l’escriptor està molt vinculada a les aportacions del món de la cultura, i no tant a les institucions, els partits polítics i els sindicats.

Efectivament, l’estudi, presentat fa poques setmanes, continua aquesta línia d’investigació, però amb noves aportacions. López Crespí comença el llibre amb una anàlisi molt lúcida de les condicions socials, econòmiques i polítiques que abocaren Mallorca al desordre —també hi ha referències d’eivissencs i menorquins— i Espanya a la revolució proletària d’Astúries, any 1934, i a la posterior guerra civil de 1936. Ho lliga a la crisi general dels anys vint i trenta, anys que «... un gran sector del capitalisme internacional (Alemanya, Itàlia, el Japó) es decideix pel feixisme com a fórmula política convenient per augmentar els beneficis de la gran propietat i poder entrar, d’aquesta manera, en una nova fase d’acumulació de capital.» El bloc dominant necessitava garantir, per mor de la progressiva revolta popular, un grau de repressió altíssim.

Assentada aquesta base, l’escriptor pobler fa un repàs al paper que representaren, durant la guerra civil i la immediata postguerra, els germans Villalonga, en Miquel i en Llorenç; l’escriptora llucmajorera Maria Antònia Salvà, el canonge Llorenç Riber i Joan Estelrich. Però López Crespí ben aviat pren cap als anys seixanta i setanta del segle passat. Ve un poc de nou la gran quantitat de persones, vinculades a la cultura, que varen haver de sofrir l’opressió franquista, segons divulga el llibre Repressió i cultura durant el franquisme, una bona part de les quals ignorades o, ben segur, oblidades. És per això que insistim a dir que aquesta feina de recuperació li hem d’agrair.

Ha fet bé a recordar-nos la immensa feinada que va desplegar Francesc de Borja Moll, primer intel·lectual de referència en el món de les lletres balears. Sense la seva aportació infatigable, la feinada que anteriorment també va fer mossèn Alcover segurament no hagués estat tan útil. Repressió i cultura durant el franquisme també és la història dels homes i les dones que durant l’època dels anys seixanta i setanta, varen organitzar, així com pogueren, l’oposició al règim, Borja Moll un dels principals.

Les aules de poesia, de teatre i de novel·la que s’organitzaren durant els anys 1966, 1967 i 1968, i que dirigien Jaume Adrover i Bienvenido Àlvarez. També Gabriel Cortès, Antoni Comes o els crítics literaris Jordi Carbonell o J. L. Marfany. Hem posat esment als homes potser més poc coneguts, perquè en aquestes aules també hi participaren Llompart, Vidal Alcover o Guillem Frontera i coneguts escriptors del Principat. Naturalment que tots aquests afanys destinats a divulgar la cultura, comportaven el risc d’haver de fer front a la censura i a la repressió franquista. El llibre detalla els fets.

Durant els anys 60 i 70 destaquen dos germans, Biel Noguera Vizcaíno, pintor, i el seu germà, Pere Noguera, per ventura més conegut perquè va ser un home dedicat a les arts escèniques i director del teatre Principal. El llibre de López Crespí destina un bon apartat a la pintura de Biel Noguera. Una altra part del llibre la titula L’antifranquisme cultural en els anys seixanta: el cineclub universitari que va néixer l’any 1964 i els principals impulsors del qual varen ser Antoni Figuera i Francesc Llinàs. Escriu López Crespí: «En Vicenç Mates, home cabdal, juntament amb en Jaume Vidal, en la història del cine a Mallorca.» Són els anys que la policia política franquista va assassinar l’estudiant Ruano i el dirigent comunista, Julián Grimau.

Un altre capítol, La revolta de l’art a Mallorca: El grup Tago, Bes, la Mostra d’art pobre, Ensenya 1 i el grup Criada. La lluita cultural antifeixista i anticapitalista que també arribava al camp de la plàstica. Ara és impossible reproduir tots els noms que tenen algun protagonisme al llibre. Escriu, en aquell moment, Damià Ferrà-Pons: «La cultura ha pres consciència de la seva responsabilitat.» En aquest capítol es dedica un bon espai a la història de la revista Triunfo, una publicació de referència per a l’esquerra en aquell moment, i editada a València per primer pic l’any 1962. Altres capítols del llibre estan dedicats a les editorials catalanes dels anys 60 i 70 i a la lluita contra la censura; els afanys per a poder burlar-la. També al teatre mallorquí que es va sobreposar al teatre denominat, despectivament, rekional, expressió representativa de l’autoodi. Els precedents del teatre de qualitat, el de Llorenç Moyà i Llorenç Capellà, en Mingo Revulgo. Les aportacions posteriors d’Alexandre Ballester i el mateix López Crespí, entre altres autors.

El llibre acaba, o gairebé, amb un recordatori dels escriptors Miquel Mas, Joan Perelló i Serra de Gayeta, i amb l’arribada de les despulles de Gabriel Alomar, a l’aeroport de Son Sant Joan, l’any 1977, provinents del cementiri jueu d’El Caire. Crec que aquest apartat final, dedicat a la figura d’Alomar, té un caràcter simbòlic perquè López Crespí, d’aquesta manera, ha volgut fixar l’origen modern de la lluita que va protagonitzar la gent de la cultura a Mallorca. I res pus, sols afegir que hem hagut de resumir molt el comentari del contingut d’aquest llibre que també inclou un magnífic pròleg de Mateu Morro i una molt bona presentació de l’escriptor Llorenç Capellà.

(19-II-2019)


Categories: literatura

L’especial ‘Jo em quedo a casa!’ de Cavall Fort és d’accés gratuït

Vilaweb Lletres - Dll, 30/03/2020 - 21:50

D’ençà que començà el confinament, hem vist com moltes plataformes i institucions culturals adaptaven el contingut perquè tothom hi pogués accedir de casa estant. Cavall Fort, que el 1961 va començar a publicar quinzenalment una revista de còmic destinada a infants i joves, ha estrenat a la seva web un espai especial, ‘Jo em quedo a casa!’, amb jocs, experiments, manualitats, receptes de cuina i moltes més activitats gratuïtes perquè les famílies les puguin descarregar i fer-les a casa googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Contes infantils en català per a gaudir-ne a casa

Cada dia Cavall Fort publicarà una activitat nova. A més de tots aquests recursos gratuïts, a la web de Cavall Fort es poden escoltar els audiocontes del Tatano i trobar-hi l’accés a les edicions especials ‘Jo em quedo a casa’, gratuïtes, de Cavall Fort i el Tatano penjades a la plataforma iQuiosc.cat. Són adaptacions de números recents de les revistes, a les quals s’aniran afegint les adaptacions dels números següents mentre durin les restriccions a causa del confinament.

Revistes en català gratuïtes durant el confinament

En un comunicat, Cavall Fort explica que quan es pugui reprendre el lliurament de les revistes en paper, els subscriptors rebran a casa la versió completa dels números que ara no els poden fer arribar.

The post L’especial ‘Jo em quedo a casa!’ de Cavall Fort és d’accés gratuït appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Repte poètic Albert Fabà o La revolta permanent



REPTE POÈTIC ALBERT FABÀ O LA REVOLTA PERMANENTEn motiu de l’exposició “Albert Fabà o la revolta permanent”, de la Sala Antoni Garcia del Museu de Tortosa, dels dels diLLUMs d'arts al forn us vam proposar el següent repte literari:.-Escriure un text de format i temàtica lliure inspirat en una obra concreta d’Albert Fabà, preferiblement de les que es troben a l’exposició.-Enviar-lo amb les vostres dades a numenEbre@gmail.com indicant el nom de l’obra que us ha inspirat.-Opcionalment, publicar-lo a les xarxes socials fent referència a l’exposició, amb el hastag #expoAlbertFabà i #museudetortosa. .L’exposició està ajornada, us convidem a mirar el catàleg de l’exposició, en aquest enllaç, i que participeu al repte.  Penjarem els textos en aquest enllaç..
El text amb què jo participo és el següent: 
.
Mai no cau rendidal’ànima que es desfila.Tens, només, adormida la pell. .
Inspirat en Cadira i penja-robes, 1966 
Categories: literatura

Sa Pobla en la història (Mateu Morro)

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent. (Mateu Morro, historiador)


Presentació del llibre Sa Pobla i la història de Miquel López Crespí


Festes de Sant Antoni 2008



Presentació del llibre Sa Pobla i la història. Els presentadors, un ample ventall nacionalista i progressista, eren: Mateu Morro, historiador; Miquel López Crespí, escriptor; Joan Comas, batle de sa Pobla i Sebastià Gallardo, regidor de Cultura (PSM).

Per Mateu Morro, historiador


Senyor Batle de Sa Pobla, senyor regidor de cultura, amic Miquel, benvolguts amics, parlar de llibres sempre és una cosa bona i parlar de llibres a Sa Pobla, d’en Miquel López Crespí, i a les Festes de Sant Antoni, encara és una cosa millor.

Ja fa molts d’anys que conec en Miquel, des que el vaig anar a veure a ca seva a Palma, i al llarg d’aquests anys mai no hem interromput la nostra amistat. Abans de conèixer-lo en persona ja havia llegit les seves primeres obres i més o menys sabia que pensava i qui era. I no se m’escapaven les seves arrels pobleres, unes arrels a les quals en Miquel sempre ha estat fidel.

He de confessar, però, que després de llegir primer Temps i gent de sa Pobla i ara Sa Pobla i la història, veig amb molta més claredat l’estret lligam entre en Miquel i el poble on va néixer. Sa Pobla i la seva gent varen ser la seva escola, el lloc on en Miquel va obrir els ulls al món i on va adquirir les seves primeres referències culturals.



Sa Pobla, Festes de Sant Antoni. Presentació de Sa Pobla i la història, el darrer llibre d´història de l´escriptor pobler Miquel López Crespí. D´esquerra a dreta: Joan Comas, batle de sa Pobla, Miquel López Crespí, l´historiador Mateu Morro i Sebastià Gallado, regidor de Cultura.

Sense cap dubte, al llarg de la seva vida, en Miquel ha estat un escriptor cosmopolita, obert al món, un home que ha viatjat i que s’ha interessat per moltes coses. Potser una de les coses que més sorprenen en Miquel López Crespí és la seva voluntat d’establir contacte amb unes tradicions culturals de més enllà de la nostra illa. Fins i tot en temps que això no era fàcil. En Miquel, des dels inicis de la seva escriptura, i sempre en relació a les seves inquietuds intel·lectuals i polítiques, va establir contacte amb la tradició més innovadora de les lletres europees i mundials. Amb qualsevol excusa, i de ben jove, en Miquel es plantava a París o a Roma i parlava i conversava, veia cinema i teatre, i tornava carregat de llibres. Aquesta actitud representa la voluntat de superar la immobilitat i de connectar amb allò més contemporani. En Miquel a molts dels seus llibres ens parla del seu món cultural, dels seus viatges, dels seus llibres, de la seva passió per la cultura i, també, de la concepció solidària que amara la seva manera de pensar.

Però mai, com un nou Ulisses del nostre temps, en aquest viatge venturer arreu del món, en Miquel no deixa de tornar a la seva terra nadiua: a sa Pobla, als carrers de la seva infantesa, a les arrels familiars, a sa marjal sempre fecunda. I en aquest retorn constant al seu poble i als seus records és on es retroba, també, amb la memòria republicana del seu pare i el seu oncle.

Una vegada més en Miquel ens demostra que el record, la història personal, les diverses tradicions culturals que s’entrecreuen en un lloc donat, no estan enfrontades amb la mirada cap al futur a partir de la més rabiosa modernitat. Els seus compromisos i la seva identificació amb la tradició més progressista no li impedeixen valorar la tasca cívica de l’oncle Miquel Crespí, batle del temps de la Dictadura de Primo de Rivera, o la tasca de Joan Parera, fundador de la revista Sa Marjal.

Per ventura hauríem de recuperar el concepte de “cultura popular” i de “transmissió cultural”, la qual cosa ens duria reconèixer la multiplicitat d’influències de tradició oral i d’origen culte que conformen la cultura d’un poble. Tenir una visió crítica i progressista li ha fet veure més bé la importància de conèixer i estimar totes les escoles literàries, totes les tradicions culturals, totes les maneres de pensar i de fer que han contribuït a ser qui som. Per això en Miquel ha estudiat la figura i l’obra de Miquel Costa i Llobera i s’ha interessat per tots els autors de la nostra literatura. No ha combregat mai amb els que han volgut eliminar la nostra història i la nostra cultura.



Quan va acabar la presentació de Sa Pobla i la història -obra de l´escriptor Miquel López Crespí-, la gent va demanar al conegut autor pobler la signatura del llibre que s´havia acabat de presentar. En la fotografia podem veure un moment de l´important acte cultural.

En Miquel és profundament pobler, de records, de vivència i d’identitat, i no vol renunciar a aquest patrimoni vital tan valuós. Pens que aquest és un aspecte que convé destacar. Les seves arrels li importen perquè formen part d’ell, de la seva personalitat íntima, i li aporten una riquesa humana que no vol fer a un costat.

Allò que és local i personal és la clau de l’univers. Sense la nostra història individual i col·lectiva no hi ha cap accés creatiu a l’espai comú de tots els éssers humans. L’universalisme o cosmopolitisme més profitós és el de qui està ben arrelat a un lloc i a una gent, o que, almenys, és conscient de qui és i d’on ve.

En els temps que correm hi ha un cosmopolitisme sincer i meritori que és el de la gent que s’interessa pel que passa a cada lloc del món, que vol aprendre de la diversitat i que se sap part d’un planeta de cada vegada més interconnectat. Aquesta persona culta, viatgera, informada, solidària, mai no romp les arrels amb la seva història.

Llavors hi ha un cosmopolitisme de moda, frívol i sense gaire contengut. Vol aparentar una gran cultura universal i en el fons amaga molta ignorància. Ni es llegeix ni es viatja, tan sols magnifica quatre referències més o menys actuals basades en els mitjans de comunicació de masses. Aquest cosmopolitisme, que vol ser obert i mundial, necessita abjurar de les pròpies arrels.

No, no hi ha contradicció entre els records de la infància i la seva projecció en el nostre present, no hi ha contradicció entre la història del nostre poble i les més elevades inquietuds culturals. Perquè allò que ningú té dret a robar-nos són els nostres propis records ni la nostra pròpia història. En Miquel diu que la continuïtat de la festa de Sant Antoni expressa la voluntat de supervivència de la comunitat poblera. I té raó: sa Pobla, amb totes les seves contradiccions, és una comunitat que ha estat possible gràcies als valors de la seva gent.

Potser qualcú es pensi que és un tòpic el parlar de Sant Antoni i de la natural laboriositat dels poblers i les pobleres, però jo pens que hi ha trets d’identitat inconfundibles que marquen la història poblera. Sa Pobla no són tan sols les seves cases ni són els camps que les envolten, per importants que siguin. La història de sa Pobla posa en evidència l’esforç d’una gent per superar circumstàncies adverses i que sap que tan sols a través del treball ho podrà fer.

En Miquel que, com a bon pobler, mai li ha fet por la feina –ho demostren la multitud de llibres que ha estat capaç d’escriure-, reconeix aquests poblers i pobleres del passat com la seva gent. Li interessen els clergues i els batles, els senyors i els escriptors, però sobretot els pagesos, les dones fermes i treballadores, els fusters, els ferrers, tota aquella gent que amb la seva feina fa un poble.

Darrera els noms i els malnoms, darrera els topònims, hi ha la vida de la gent. I tot això ens importa molt. Vivim un temps d’acceleració: ja no és la televisió ni el cinema, les modernes tecnologies del transport i la comunicació estan transformant la nostra vida. És la famosa globalització. Estam tan globalitzats que ja no sabem qui som. Els avantatges de tota casta que ens aporta la tecnologia i la societat contemporània van de costat als tremends perills de desintegració, de dehumanització.

La vida popular d’un temps ja és un record del passat. Sí, com molt bé assenyala en Miquel ja no hi ha aquells padrins i padrines que, mentre els pares eren a la feina, traslladaven als infants poblers un caramull d’anècdotes i històries que definien l’ànima del poble. Les persones que conegueren les formes de vida tradicionals ja no hi són, o en queden poques, i, potser, no estam plenament segurs que aquell sentiment col·lectiu tengui continuïtat. No sabem bé cap a on anam. Amb les persones se’n van els coneixements personals i intransferibles que atresoraven.

La pensadora francesa Simone Weil, una dona d’una extrema sensibilitat que es va deixar morir davant la brutalitat de la Segona Guerra Mundial, s’ha endinsat molt bé en el que significa la història: “Treure arrels és per ventura la necessitat més important i ignorada de l’ànima humana”. I afegeix: “El passat destruït no es recupera mai”. Per això en Miquel vol lligar baules amb el passat, amb l’esforç dels avis i els besavis, per a reconstruir les senyes d’identitat de sa Pobla i de Mallorca. Ell ha fet una tasca de recerca, d’investigació, per a servar els mots i els noms de la gent.

I no ho ha fet enduit per un estat de malenconia. Ans al contrari. En Miquel, tot i les desil·lusions que ens ha reportat el nostre passat recent –que té en el segle XX un dels moments més elevats de la barbàrie humana-, vol fer camí cap al futur i vol gratar en la història per a treure-hi un cúmul de saviesa i de coneixements útils per anar endavant com a persones i com a poble.

Acabaré amb un fragment d’un escrit meu de fa temps sobre en Miquel i la seva obra: “Pens que és aquí on se situa l'aportació lúcida d'en Miquel López Crespí. Des del testimoni d'un temps viscuts amb passió que es projecten cap a un nou temps i cap a uns nous combats. I ara, quan reneixen idees d'intransigència en el món, quan es desenvolupen noves violències contra les persones, quan formes d'explotació molt més sofisticades i tenebroses -tant que amenacen la continuïtat de l'espècie sobre el planeta-, es consoliden, ara, idò, es torna plantejar, des d'una clara unitat entre la cultura i la política, entre la literatura i la vida, la mateixa opció per l'emancipació humana que va fer en Miquel a sa Pobla quan, amb fruïció, esborrava les consignes feixistes de les parets del local de la Falange i s'indignava davant tot el que era discriminació o injustícia”.

Sa Pobla (13-I-08)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Simó Andreu, Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...


Sa Pobla en el record (pàgines del meu dietari)



L'escriptor Miquel López Crespí en els anys cinquanta

No deixa de ser curiós i és digne de reflexió constatar com va passant el temps quasi sense que t'adonis del que s'esdevé. De cop i volta, quan, de forma totalment casual, en comprar un llibre com aquest titulat Sa Pobla i sense anar a esperar-ho et trobes enmig dels "Personatges destacats" de la teva terra, no t'ho acabes de creure. Sembla que era ahir mateix que anaves a Casa de les Monges del carrer del Capità Pere de Sa Pobla. Encara et veus plorant, ben aferrat a la mà de la teva mare, el primer dia de classe a l'Escola Graduada del carrer dels Fadrins, l'escola bastida en els anys vint pel teu oncle Miquel Crespí Pons i l'arquitecte Guillem Forteza.... Sembla que era ahir mateix que començaves el primer de batxiller a l'Institut de la plaça del Mercat i, sense que ho sabessis, jugassis en el mateix indret on romangué presoner el teu pare en els anys quaranta, just arribat de València amb tants companys d'aquella generació que volgué bastir un món més just i solidari. A aquella heroica generació de lluitadors antifeixistes no li deixaren bastir escoles, escriure novel·les, repartir les terres entre els més necessitats. La sublevació militar, els falangistes, el clergat d'aleshores, els soldats i les armes enviats per Hitler i Mussolini els obligaren a agafar les armes per defensar la llibertat.



Sa Pobla, 10-IX-1929. Inauguració de s'Escola Graduada. Hi són presents el Cap del Govern, el General Miquel Primo de Rivera, l'Infant don Jaume de Borbó, fill d'Alfons XII i el padrí-oncle de l'escriptor Miquel López Crespí, el batle de sa Pobla Miquel Crespí Pons, el batle "Verdera", juntament amb altres autoritats i gent del poble

El temps ha passat inexorablement. Ara el jove estudiant dels anys cinquanta, sense anar a cercar-ho, per aquestes simples casualitats de la vida, per haver publicat prop d'una quarantena d'obres, es troba en els llibres fent costat a tots els personatges mítics de la seva adolescència i joventut: Simó Andreu; Frederic Bateman, Alexandre Ballester, Bartomeu Crespí, Miquel Cabanellas, Pere Antoni Ferragut, Antònia Buades, el batle Miquel Crespí Pons "Verdera", els escriptors i investigadors Bartomeu i Joan Torres Gost...

Com és possible que els anys hagin passat tan de pressa? Prop de seixanta anys. Ara recordes que vares néixer pel desembre de 1946, uns anys després de la victòria dels aliats damunt el nazifeixisme. També recordes que ja fa trenta-cinc anys que vares escriure el primer article de la teva vida en la secció de literatura del diari Última Hora de Palma. D'ençà 1969 centenars d'articles en la premsa de les Illes i, en temps de la dictadura, en nombroses revistes clandestines d'esquerra.

A vegades, immers dins la teva feina, enmig de la supervivència quotidiana, quasi no t'adones de la marxa implacable de les manetes del rellotge. Llegint el llibre Els mallorquins de Franco: la Falange i el Movimiento Nacional de l'historiador Joan Mas i Quetglas (Palma de Mallorca. Documenta. 2003), concretament la pàgina 142, tornava a constatar el pas del temps. Joan Mas i Quetglas recordava la meva primera detenció per part de la Brigada Social del règim i de la Guàrdia Civil a començaments dels anys seixanta, quan les vagues d'Astúries. Un grup de joves mallorquins sortírem, de nit, al carrer per a pintar consignes a favor de l'amnistia dels presos polítics i en solidaritat amb els vaguistes asturians, que eren torturats per les forces repressives del feixisme. Ens enxamparen just quan començàvem la "feina" i per poc ens costa uns anys de reformatori. Però la nota de l'historiador em feia copsar novament com ja havien passat més de... quatre dècades! d'ençà aquella acció juvenil de la lluita per la llibertat. Concretament... quaranta-dos anys! No és estrany, doncs, que a vegades surti la teva veu en les enciclopèdies, en els llibres història, en els diccionaris i guies de la literatura catalana. Quatre dècades d'anar pel món escrivint i emprenyant la reacció és temps, evidentment! Alhora és normal que algú, malgrat les campanyes de silenciament, s'hagi adonat de la teva obra o, almanco, hagi llegit alguns dels més de quaranta llibres publicats o dels centenars d'articles que han anat sortint en els més diversos mitjans de comunicació.

Les brutors en contra meva de determinats sectors de l'extrema dreta falsament nacionalista i l'excarrillisme coincidien amb l'edició del llibre Sa Pobla (2001), en el qual els autors, en la secció "Personatges destacats" del nostre poble escrivien (vegeu pàg. 82): "Cal recordar que sa Pobla té un important nombre de personalitats que han destacat en els diferents àmbits de la societat, com els escriptors Alexandre Ballester Moragues i Miquel López Crespí; els periodistes i escriptors Pere Bonnín Aguiló i Miquel Segura Aguiló; la cantadora Antònia Buades Vallespir "Madò Buades", el polític Jaume Cladera i Cladera, i l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez Martínez, entre d'altres".

Abans, els autors del llibre i el mateix apartat "Personatges destacats" havien parlat del gran actor Simó Andreu (sa Pobla, 1941); de John Frederic Bateman (Londres 1810-1904), ànima de la dessecació de s'Albufera; de l'epidemiòleg Miquel Cabanelles (sa Pobla 1760 - Madrid 1830); del poeta i glosador Bartomeu Crespí (sa Pobla 1885 - Palma 1964); de Pere Antoni Ferragut, el "Capità Pere", el famós militar pobler, comissionat pel rei Felip IV a Flandes i cap de la milícia a Palma. El "Capità Pere", personatge destacat de sa Pobla, hi va néixer l'any 1631 i morí igualment a la nostra contrada el 1702. El llibre Sa Pobla parla també de l'eclesiàstic Joan Parera Sansó, el promotor de la revista poblera Sa Marjal (Manacor 1865 - sa Pobla 1928), del famós entrenador de futbol Llorenç Serra Ferrer (sa Pobla 1953), del polític Miquel Socias (sa Pobla 1841 - Palma 1904), de l'investigador Bartomeu Torres Gost (sa Pobla 1905 - 1989) i del metge i escriptor Joan Torres Gost (sa Pobla 1900 -Madrid 1979).

També en la veu "Sa Pobla", en el volum XIII de la GEM (vegeu pàg. 209) es dels personatges més destacats de sa Pobla. El redactor de la GEM escriu: "Els personatges més destacats són els eclesiàstics Miquel Bonnín, Joan Parera, Antoni Serra, i Bartomeu Torres; el filòsof, teòleg i músic Francesc Bonnín; el religiós i polític Cristòfol Cladera -Tresorer Cladera-; el missioner i investigador Josep Obrador; el prevere i escriptor Antoni Aguiló -capellà Toniet-; l'epidemiòleg Josep Cabanellas -Veret-; els metges Joan Serra i Joan Torres; el polític i enginyer Jaume Cladera; els polítics Jaume Andreu, Jaume Font, Joan Pizà i Miquel Socies; els investigadors Bartomeu Siquier i Melcior Tugores; l'arxiver i lul·lista Llorenç Pérez; el dramaturg novel·lista i poeta Alexandre Ballester; el poeta i novel·lista Miquel López Crespí; el comediògraf, poeta i glosador Bartomeu Crespí Cladera...".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura