literatura

Què saps de Vidal Palau?, de Vicent Borràs



Què saps de Vidal Palau?, de Vicent BorràsBromera Edicions, 2018Sinopsi«Què saps de Vidal Palau?». Aquestes cinc paraules capgiren el rumb gris del periodista Eduard Penadés. Per què li telefona el director del diari en persona? La crònica del funeral del poeta Vidal P. Gilabert –membre destacat de la generació poètica dels 50– seria un encàrrec sense massa transcendència si no fóra perquè el poeta ja havia mort en un accident feia més de trenta anys. A partir d’aquest moment, Penadés es veu involucrat en la inquietant biografia de l’autor que tots donaven per mort, i en les circumstàncies, tant les passades com les presents, que envolten l’estranya trajectòria de Vidal i el seu entorn familiar.Per les pàgines d’aquesta original intriga literària guanyadora del XXIX Premi de Novel·la Ciutat d’Alzira desfila un univers variat de personatges, alguns dels quals tenen un nom propi destacat en el panorama literari del segle xx, especialment, Manuel Vázquez Montalbán.
Categories: literatura

Llucia Ramis: ‘D’on ets quan no tens on tornar?’

Vilaweb Lletres - Dc, 11/04/2018 - 22:00

Llucia Ramis (Palma, 1977) és periodista i escriptora. Acaba de publicar la tercera obra, una novel·la d’estructura complexa, basada en els fets que li van ocórrer a ella i a la seva família l’any 2007, als que s’hi afegeix una història anterior, ocorreguda els anys noranta, que diuen que va ser el primer cas sonat de corrupció que es va destapar a Madrid, barrejat amb assassinat i suïcidi, i en el qual l’avi de la protagonista es va veure embolicat. La novel·la, Les possessions, va aconseguir el tercer premi Llibres Anagrama de novel·la.

I mentre el títol parla de possessions, que vol dir herències, patrimoni material i immaterial, físic, genètic, la història és plena de pèrdues: la protagonista ha d’afrontar la pèrdua transitòria de raciocini del seu pare, que cau en una depressió severa després del combat perdut contra l’especulació urbanística a tocar d’un espai rural i natural de Mallorca. La incomprensió de la maldat el pot. Pèrdua també del mas dels avis de la protagonista, que per a ella és el seu paisatge idíl·lic d’infantesa, on es guarden els records i la memòria, l’únic lloc d’on se sent. I la pèrdua de dues relacions sentimentals que la protagonista viu amb amor, i amb dolor també.

I a aquests tres fils argumentals que s’entrecreuen i s’alimenten per sortir-ne reforçats literàriament, s’hi afegeixen molts altres temes, que l’escriptora apunta i desbrossa: la no-maternitat, el periodisme, el fet d’escriure, allò no dit, la soledat…

D’entrada, felicitar-vos pel títol. Les possessions és un títol esplèndid, que condensa en un sol mot molts elements que apareixen en la novel·la.
—Potser no ho hauria de dir, però no s’havia de titular així. Aquest títol, de fet, és fruit de l’atzar: el termini per presentar l’original al premi Llibres Anagrama s’acabava el dia de Tots Sants, el dia dels difunts, i em va semblar divertit posar Les possessions a la plica. Però resulta que al jurat li va agradar molt i ja no el vam moure. A mi em feia una mica de por que a Mallorca aquest títol s’associés a la idea d’una novel·la rural, però no ha estat així.

I com li volíeu posar, a la novel·la?
—El títol, que encara era provisional, feia referència als fantasmes familiars, per connectar amb la idea de l’herència que deixen els pares. És la idea que explica la mare de la protagonista: davant la insistència de la filla per mantenir la possessió dels avis maters, can Meixura, que decideixen vendre, es fa evident que per a ella pertànyer a un lloc també implica que el lloc et pertany a tu i que si perds una casa, perds un tros de l’illa.

La figura de la mare, que sembla tan secundària, és en canvi essencial i un dels personatges més atractius de la novel·la.
—El llibre, de fet, explica de quina manera ens enfrontem amb les frustracions. I els homes d’aquesta novel·la les afronten pitjor que les dones: el pare lluita contra un sistema corrupte i cada vegada es queda més sol. Primer perd la veu perquè es jubila i deixa la docència. Després obre un bloc a internet per denunciar les corrupteles i recuperar la veu, però tampoc no se l’acaba llegint ningú. I al mateix temps que perd la veu va perdent el cap. Aquesta és una frustració molt difícil d’assimilar per a ell. Després hi ha el cas de Benito Vasconcelos, l’empresari madrileny corrupte, que passa per una frustració molt forta i no és capaç d’afrontar-la i acaba matant la dona i el fill i després se suïcida. L’avi també passa per una frustració, la de descobrir que el seu soci és un corrupte i l’ha enganyat durant molt de temps sense saber-ho (o no, no ho sabem), i ha anat arrossegant la culpa. I n’Ivan, la segona parella de la protagonista, també passa per una frustració que no coneixem exactament, i acaba fent un gest poc… Això no ho explicaré. Tots fugen.

I les dones?
—En canvi, les dones, han d’afrontar les seves frustracions i les aguanten. Però això em va sortir sense voler. Mira: la narradora escriu la narració, que és una manera d’encarar i superar les diferents situacions. La mare és l’única que no tracta el pare com si fos boig i d’aquesta manera el salva, perquè no fuig. Ella sap que ho podrà superar si hi continua essent. La mare de l’Ivan, quan se separa del seu home, afronta la nova vida amb una gran llibertat, alliberada, mentre que ell s’enfonsa en la misèria.

La mare de la narradora és molt lúcida i no perd el nord, tot i que davant l’alienació del marit, ella es queda completament sola, perquè no pot explicar al seu confident de tota la vida, que és el marit, el que li passa de tan gros, perquè és ell qui ha perdut l’enteniment.
—Això va passar així mateix. Quan vaig dir a casa que escriuria la història de la família es van posar a la defensiva. El meu pare no en volia saber res, tot i que els vaig dir que no publicaria la novel·la si no volien. Però quan vaig entrar en alguns detalls, per exemple, que presentava el pare com un Quixot del segle XXI, a ell ja li va semblar més bé. I a partir d’aquest moment, em van explicar moltes més coses, com aquesta solitud que va patir la meva mare. Ara, mon pare dirà sempre que tot és ficció.

Bé, i què no és una ficció? O hem de parlar d’autobiografia? (M’abstinc de parlar d’autoficció, un terme que ha caigut en desgràcia.)
—És una ficció perquè l’estructura del relat és la d’una novel·la. Jo tenia clar que volia que fos una història novel·lada. Té una estructura complexa. Perquè volia tractar tota una sèrie de temes que em semblava que estaven relacionats o es podien relacionar entre si, i guanyaven en potència i també riquesa si ho feia.

Al principi parlàvem del títol, Les possessions, i volia anar a parar a la idea que aquest títol juga i fa de contrast amb la idea de la pèrdua. Hi ha moltes pèrdues en aquesta novel·la: la d’un pare temporalment alienat; la del paradís d’infantesa, can Meixura, un paisatge que conforma a la protagonista, que creia que estaria lligat per sempre a la seva vida, i ho estarà, però només en el record. I la idea del record sí que lliga amb el tema de l’herència: escriure els records, capturar la memòria, és el que al final quedarà de tot allò que es perdi.
—Em feu pensar que hi ha diferents personatges que escriuen en la novel·la: el pare ho fa per justificar-se i aconseguir que la gent s’afegeixi a la seva lluita. En Vasconcelos per convèncer-se a si mateix per afrontar el suïcidi (va escriure moltes cartes de suïcidi)… Perquè quan escrius construeixes un relat i quan el llegeixes et reafirma. La narradora també viu un moment molt traumàtic, viu el dolor en temps present, en un fals present. I ella mira de fugir del dolor, col·locant les coses en un lloc on no li puguin fer mal. D’aquesta manera s’adona com ens condicionen les herències, ja siguin genètiques (la por de tenir les mateixes malalties que els pares i avis, la bogeria, el Parkinson) o l’herència d’uns valors: la narradora prova d’enamorar-se de n’Ivan, la seva segona parella, sobretot per oblidar-se d’en Marcel, la primera, però no ho aconsegueix del tot, perquè ella té uns valors molt diferents, heretats de la mateixa família i també d’en Marcel.

Quins valors representa cadascú?
—Ella ha crescut en una família molt progre, on els diners són el mal. La lluita s’ha de fer per ideologia, per llibertat. En canvi, la gent a qui agraden els diners no és gent de fiar. I ella no aconsegueix superar mai aquesta barrera. Ella no es pot enamorar d’una persona que la seva màxima aspiració és fer diners, perquè no ha estat educada així. Hi ha aquesta herència. I hi ha l’herència de les cases. I de les lluites. La lluita (i supervivència) dels nostres avis és ben clara. La lluita dels nostres pares també diria que és clara (la lluita per la democràcia els anys setanta, la incorporació de la dona al món laboral…). Totes aquestes lluites ens han portat uns drets i llibertats que hem heretat. I la nostra generació trob que no ha lluitat per conservar-los.

Expliqueu-vos.
—Ho resumiria amb la conversa que tenen mare i filla en la novel·la. La filla diu: ‘Mamà, no podem perdre la casa.’ I la mare: ‘Però la casa no és teva, és dels teus avis.’ I la filla: ‘Però no podem perdre un tros de Mallorca.’ I la mare: ‘Molt bé, vindràs a Mallorca tu a cuidar la casa? Si tu vius a Barcelona, filla meva.’ És aquesta idea del ‘jo em meresc el que tinc, però no pens mai el cost que suposa mantenir-lo ni el vull assumir’. És una visió materialista i cínica, perquè, qui vol anar a viure al camp? D’una banda, el desig de conservar la casa és molt espiritual, perquè és la nostra terra, però de l’altra banda, és molt materialista.

Quin valor dóna la narradora al paisatge?
—És essencial, però està idealitzat. Quan marxes de Mallorca, Mallorca sempre ha de ser-hi, és com la mare. La necessites, però no vols pas viure amb ella, ni pots. I Barcelona és com l’amant, que és el lloc que tu has triat, que no l’aguantes tampoc gaire, però com a mínim l’has triat tu. El paisatge és el retorn. En la novel·la es diu: ‘No és la infantesa la nostra pàtria?’ En aquest sentit, és veritat que la casa és dels meus avis, que jo no hi puc fer res si la volen vendre, però ningú et pot treure la infantesa ni el passat. I no poder tornar a veure i a viure el paisatge amb el qual jo he crescut des de petita, un paisatge bell… Potser si no fos un paisatge bonic, no tindria la mateixa sensació de nostàlgia. Això estaria bé investigar-ho: si la gent que ha viscut en un paisatge bell és més nostàlgica que d’altres que no l’han tingut.

Un paisatge ordenat dóna qualitat de vida i això ja canvia la manera de viure, la relació amb l’entorn. Això està estudiat pels geògrafs.
—I d’aquí se’n deriva la pregunta: d’on ets quan no tens on tornar? És allò de si pertanys a un lloc, el lloc també et pertany.

Això em fa pensar que el llibre trenca la idea buida de cosmopolitisme.
—Sí. Les arrels, per a la filla, són molt importants. En canvi, per a la mare, que és belga i ha viscut a tot arreu, no ho són gens. És la néta qui se sent completament desposseïda quan es venen la casa on va passar tots els estius de la seva infantesa. I, certament, escriure és la manera de retenir la memòria d’aquell lloc. També, si ens posem generacionals, diria que som els últims que volem fer coses perdurables.

Expliqueu-vos.
—Les generacions que vénen després de la meva viuen un munt de coses efímeres: les selfies, els WhatsApp… Diria que nosaltres encara fem coses pensant en el futur, en una memòria que perduri.

Voleu dir que la voluntat de perdurabilitat no és un element consubstancial de l’ésser humà?
—Nosaltres encara recuperem fotos en paper, llibres, cases… Vas als llocs per estimular la nostàlgia, la memòria… I tenim aquesta ànsia de perdurabilitat, perquè hi creiem. En canvi, els qui vénen després, l’única cosa perdurable que es fan són els tatuatges. Nosaltres som els qui hem començat a perdre coses: se suposava que amb el temps guanyàvem drets i llibertats, també béns materials, més possessions. Però ara, cada vegada tenim menys metres quadrats per viure, cada vegada tenim menys llibertats, menys drets, menys benestar, sous més baixos… Som la primera generació que constata una pèrdua en relació amb el que hi havia abans.

Potser per aquesta pèrdua tan evident de drets i llibertats, sabem millor el que ens toca fer com a generació, que és lluitar per recuperar-los.
—Sí, però no ho fem. Jo sóc bastant pessimista.

La novel·la contribueix a mostrar una dona molt contemporània, que viu la vida i les relacions sentimentals de tu a tu amb els homes.
—Sí, però en algun moment me n’han fet una lectura una mica masclista, han titllat la protagonista de dona que fa i desfà.

?
—Però sí, és claríssim que hi ha un de tu a tu total.

En la novel·la hi ha uns quants misteris.
—Sí, i també m’ho han retret alguna vegada. Però jo m’estim més que n’hi hagi, de misteris, perquè al final és un llibre sobre els silencis. De quina manera ens afecta la corrupció però també els silencis, de quina manera allò del que no es parla es pot anar fent gros. I si es fa gros, és més perillós. Són silencis importants per cohesionar les famílies. En relació amb això, la novel·la apunta la pregunta: Volem saber-ho tot dels nostres pares, i els pares volen saber-ho tot dels seus fills? No és gens clar això. Al mateix temps, el silenci és inquietant.

També suposo que useu els silencis com a element narratiu, per anar creant el ritme adequat en la novel·la.
—Totalment. Hi ha més en el que no s’ha escrit que en el que s’ha escrit. Hi ha un joc japonès, el Jenga, que és un bloc de peces de fusta al qual has d’anar traient peces, mirant que no s’ensorri. Doncs és això el que volia fer: vaig escriure molt i quan ja ho tenia escrit, anava llevant coses i mirant que el text s’aguantés. Per a mi escriure és la part fàcil, però cal fer l’arquitectura de la novel·la, endreçant, reescrivint… I sobretot vas traient molta cosa. Cada vegada que treus, crees un silenci. En aquest sentit, tampoc és una novel·la sentimental. No m’agraden les novel·les sentimentals. Per això en el llibre no s’expressen molts dels sentiments que s’hi donen. Potser perquè trob que és com posar una banda sonora a una situació dramàtica. No cal, ja entenem que la situació és dramàtica. I també és un joc que jo faig. No dic al lector el que ha de llegir, que faci ell la seva lectura. I vull que cada llibre sigui més exigent i millor que l’anterior. Cada llibre és un repte.

La protagonista és tan central, tan moll de l’os, que cerca l’altre per convertir-lo en una mena de frontó, per formular la pregunta i, en dos temps, també respondre-la. Per tant, allò que diuen els altres és necessari, però no tant com allò que diu ella, que sempre acaba tenint l’última paraula.
—Home, la mare té més paraula que ella. N’hi diu unes quantes: ‘Créixer consisteix a no tenir on tornar’, per exemple. Li dóna unes quantes lliçons. És una novel·la plena de preguntes, perquè és més interessant plantejar la pregunta que no obtenir la resposta. Perquè la resposta sempre és interessada. Sempre és una resposta de salvació. Ella, la protagonista, sempre busca la manera de salvar-se. És una reflexió sobre el fet d’escriure: sempre ho entenem com una cosa positiva, però és una trampa. Amb l’escriptura construeixes una realitat paral·lela, que és la teva, en la qual et pots justificar, defensar, convèncer. Però és una trampa, perquè la realitat és una altra. Ella és conscient d’això. Però l’única persona que s’adona realment de la responsabilitat que comporta escriure és en Marcel, la seva primera parella, també periodista, que li diu: ‘Alerta què escrius, perquè és allò que la gent creurà.’

Hi ha moments de venjança de la protagonista?
—No n’hi ha. Per això calia prendre distància. Si l’hagués escrit el 2007, l’any que van succeir moltes de les coses que es narren, la narradora hauria estat més venjativa, perquè estava ressentida. Però la novel·la s’escriu deu anys després, el 2017. El missatge final és de pau: va ser difícil però ja està superat. El 2007 jo era massa a prop del monstre i el monstre se m’hauria menjat. En canvi, el 2017 el monstre s’ha convertit en fantasma i el fantasma fa por però no fa mal. El fet d’escriure és la trampa i la salvació alhora.

Hi ha un aspecte que no voldria deixar-me: la manera com la novel·la descriu la corrupció urbanística i paisatgística de Mallorca. Sense caure en el tòpic, s’explica amb una gran claredat: tot consisteix a robar mig metre de terra al veí, que és el mig metre que falta per construir una urbanització en una zona rural gairebé verge. I no tenir escrúpols de cap mena.
—És curiós que les entrevistes a Mallorca van molt per aquí. No es llegeix igual el llibre allà que aquí. I ara em toca anar a Madrid, a veure cap a on aniran allà.

Categories: literatura

Republicans i oportunistes en temps de la restauració borbònica (la "transició")

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)


Per a la recuperació de la memòria històrica


Falsos republicans



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).


Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.


Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)


En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.



Dia 4 de maig de 1978 un nombrós grup de ciutadans eren al davant del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i de Maribel Montesinos. A l'avantguarda de la lluita per la llibertat dels republicans detinguts hi havia l'escriptor Miquel López Crespí (primer per l'esquerra), Antoni Mir (el quart per l'esquerra)i molts d'altres companys i companyes de les organitzacions revolucionàries de les Illes.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l' OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".


En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.


Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.


En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.


Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.


Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).


Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.


Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".


A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...


La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.


Miquel López Crespí


Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Repúblicans
Categories: literatura

SANT MANEL

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 11/04/2018 - 09:00
Fontdevila Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Al programa L'Absenta, de La Cala ràdio

Podeu escoltar l'entrevista/xerrada al programa L'Absenta de La Cala ràdio, pantant, entre altres coses, de les properes activitats literàries properes a Sant Jordi, sense que falti el bon humor.
Categories: literatura

El IEC publica en català el ‘Diccionari filosòfic’ de Mario Bunge

Vilaweb Lletres - Dc, 11/04/2018 - 01:50

L’Institut d’Estudis Catalans (IEC) publica la traducció catalana del Diccionari filosòfic del filòsof argentí Mario Bunge. Forma part de la col·lecció ‘Projecte Scriptorium’, que tradueix i publica en català manuals universitaris de referència. Es presentarà el 15 de maig a les 12.30 a la sala Pere i Joan Coromines del IEC.

L’obra és un compendi de conceptes, problemes, principis i teories de filosofia moderna. Lluny de ser neutral, assumeix un punt de vista humanista i cientista. És redactat en un estil personal, senzill i clar. Quant al contingut, presenta tesis originals, com també crítiques punyents dels punts de vista que l’autor jutja errats o estrafolaris. Pel que fa a l’extensió, la coherència, l’originalitat i la profunditat, condensa una cosmovisió global i agosarada.

La traducció és d’Alfons Barceló, catedràtic de teoria econòmica a la Universitat de Barcelona, a partir de la segona edició, revisada i ampliada, publicada per Prometheus Books el 2003.  Barceló assistirà a la presentació de la traducció del llibre, juntament amb el president del IEC, Joandomènec Ros, i el vice-president de la Xarxa Vives, Francesc Xavier Grau.

Categories: literatura

Versos per a la il·lusió



El  col·lectiu de diLLUMS d’arts al Forn promou activitats culturals a la ciutat de Tortosa i a les Terres de l’Ebre. Ens trobem el primer dilluns de cada mes al Forn de la Canonja, hem impulsat el projecte Versos contra la violència, i aquesta setmana participem a un projecte que em fa molt de goig: VERSOS PER A LA IL·LUSIÓ, que tindrà lloc a l’Escola de Remolins de Tortosa amb un triple objectiu:
-Regalar il·lusió a xiquets i xiquetes amb pocs recursos (ser reis mags per un dia)-Afavorir la integració de xiquets i xiquetes amb risc d’exclusió-Mostrar la solidaritat del món de la cultura amb l’Escola
L’Escola de Remolinsés un centre CAEP (Centre d’Atenció Educativa Preferent), i les famíles de l’alumnat disposen de pocs recursos, de forma que no es poden permetre una activitat lúdica, com ara passar una jornada a Port Aventura amb la resta de companys. Aquesta activitat no tan sols és un dia de diversió, sinó que per a molts xiquets i xiquetes comporta viure una experiència de relació amb l’entorn, de convivència, d’integració, i d’aprenentatge, que no poden realitzar de forma habitual.
Des de l’Escola es duen a terme diverses activitats per tal de recollir fons per poder pagar aquesta jornada, entre d’altres, una parada de venda de llibres per Sant Jordi.
Des de diLLUMs d’arts al forn volem col·laborar duent a terme un recital de poesia, música i el que convingui, al mateix centre, previst per al 13 d’abril, a les 16 hores, on participaran conjuntament amb tots nosaltres el propi alumnat del centre, en una acte dissenyat per visualitzar la nostra solidaritat i afavorir la integració i convivència. Serà un acte emotiu i solidari que els xiquets i xiquetes no oblidaran, i nosaltres encara menys.
L’acte tindrà com a lemes la creativitat, la tolerància, la solidaritat.   
Podeu assistir a l'acte, que és obert i gratuït, i podeu aportar també llibres que nodriran la parada de venda de l’Escola per Sant Jordi, o es quedaran al centre per a de fomentar la lectura. No cal que siguin novetats, per tal de no interferir amb les vendes de Sant Jordi, i podeu col·laborar amb la quantitat que cregueu convenient; tota ajuda és valuosa. Tanmateix, poden ser per a públic adult o infantil.
Hem creat un grup a facebook on penjar informació i les vostres participacions.
Agraïm per endavant la vostra col·laboració!  

Categories: literatura

CIÈNCIES INEXACTES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 10/04/2018 - 19:26
Veiem girar i girar la roda de la ruleta, negre i vermell i blanc. Alguna vegada hi tirem una bola i tot, ja no saps si per plaer, per inèrcia, per curiositat o per vici. "És una ciència inexacta. Com tota la resta en aquesta partida, ningú no en sap res", diu Terry Wogan, un dels locutors més famosos de la BBC Radio, parlant sobre què té èxit i què no (en música, però podria referir-se a Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Abril de 1975 - La lluita per la Independència en el món: Vietnam

(3 vídeos) 1975: El Front Nacional d'Alliberament del Vietnam entra a Saigon (30-IV-1975) i ocupa l'ambaixada nordamericana, posant fi a la guerra al Vietnam



Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. La Revolució Cubana i les iniciatives revolucionàries del Che marquen la dinàmica antiimperialista d´aquells anys de lluita activa contra el capitalisme i en defensa del socialisme. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat (Miquel López Crespí)


Che Guevara: homenatge.


La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (I)



El naixement de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb molts fets històrics de transcendència mundial. Els començaments dels anys seixanta vénen marcats per la importància de la Revolució Cubana que, per primera vegada a l'Amèrica Llatina, després de més d'un segle i mig de constants invasions estato-unidenques (els marines i la CIA han posat i ensorrat governs quan i com han volgut) aconseguia foragitar les grans companyies multinacionals ianquis i tota la seva colla de servils (Batista i el seu exèrcit de gàngsters). El posterior blocatge imperialista, la invasió de Bahía de Cochinos l'any 1961 (atac propiciat pels EUA), va fer que la Revolució Cubana hagués de demanar ajut a la burocràcia soviètica amb les "normals" hipoteques polítiques que així comportà. Però aquesta és una altra història de la Revolució Cubana que deixam per a més endavant. Ara som en els anys seixanta quan, dirigit per Fidel Castro i Ernesto Che Guevara (entre molts d'altres), el moviment "26 de Julio" aconsegueix la victòria a Cuba.



Che Guevara i Fidel Castro, màxims representants de la lluita anticapitalista i antiimperialistra dels anys seixanta.

Els seixanta són anys d'important agressivitat imperialista. Iniciada la ferotge guerra d'intervenció ianqui contra el valent poble del Vietnam, es celebra aleshores a L'Havana (1966) la Conferència Tricontinental dels pobles i moviments que lluiten contra el bestial imperialisme del Nord (i també europeu, evidentment!). Són moments (després de la descolonització d'Àfrica i altres continents del tercer món) de fondes esperances en la possibilitat de vèncer el colonialisme. Es crea igualment l'Organització de Solidaritat amb els Pobles d'Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Per altra banda la mort del dictador Stalin l'any 1953 havia ajudat a reverdir certs corrents del pensament marxista silenciats pel brutal pare d'un nou capitalisme d'estat: el que controlava la burocràcia anticomunista estalinista. El 1962 se celebra a Roma el Concili Vaticà II que obre les portes a una interpretació oberta de l'Evangeli i permet (malgrat els constants entrebancs dels sectors més reaccionaris del Vaticà) els contactes, cada vegada més profunds, entre marxistes i cristians. A l'estat espanyol, l'efecte del Vaticà II es va sentir en l'estreta aliança entre sectors marxistes i els nous moviments cristians.


Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme.

Aleshores els esquerrans encara vivíem recordant el nefast paper del clergat catòlic en el suport de la dictadura feixista del general Franco. Hi era ben present en la memòria el fet que Pius XII declarà la sublevació militar del trenta-sis com a "croada contra el marxisme i el bolxevisme". Franco i els seus botxins foren beneïts pel Vaticà i durant quaranta anys el sanguinari dictador va entrar a combregar sota palli. Però amb el Concili Vaticà II tot això començà a mudar. Les naixents CC.OO. (i els diversos partits revolucionaris) que anaven sorgint a mitjans dels anys seixanta (el FLP, per exemple) es reunien a convents i seminaris amb la complicitat del clergat progressista. A Barcelona fou famosa "la Caputxinada" (9 a 11 de març de 1966): es tractà de la fundació, per part de l'esquerra catalana, del Sindicat Democràtic de la Universitat de Barcelona (de clara tendència antifeixista). Els caputxins oferiren el seu convent per la fundació d'aquest sindicat independent. La policia provà d'impedir-ho, però els fets donaren la volta al món i la dictadura rebé un cop important. Els sectors més dinàmics de l'església catalana rompien així amb un tenebrós passat que els lligava als aspectes més foscos del feixisme dominant.



Salvador Allende (centre de la fotografia, amb les armes a la mà per a lluitar fins al darrer minut de la seva vida contra el feixisme) moments abans de ser assassinat pels sicaris del general Pinochet.

En termes universals el naixement i consolidació de la Teologia de l'Alliberament coincideix amb els fets de maig de 1968 a París i amb la revolta del poble txec contra l'ocupació del país per part de les tropes de l'agressiu Pacte de Varsòvia. Sorgeixen més moviments revolucionaris arreu del món. Després del triomf de la Revolució Cubana (1959) s'estenen i consoliden moviments guerrillers d'inspiració marxista i cristiana (especialment a l'Amèrica Llatina). És tal la força d'aquestes organitzacions que l'any 1967 decideixen unir esforços per a continuar la lluita contra el brutal enemic del nord (els EUA) i constitueixen a L'Havana l'Organització Llatinoamericana de Solidaritat (OLAS). Malauradament les diferències polítiques existents entre la burocràcia soviètica i la xinesa (més interessades en defensar els respectius estatus de grans potències que no pas en la revolució antiimperialista mundial) impediren una més estreta coordinació dels revolucionaris com es demanava des de Cuba i des dels altres moviments revolucionaris d'Amèrica Llatina.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Che Guevara va ser assassinat per ordres de la CIA ianqui l´any 1967. Els EUA, com de costum, empraven tots els mitjans a l´abast per acabar amb les forces revolucionàries existents arreu del món. La lluita contra el socialisme esdevenia, d´ençà el triomf de la Revolució Soviètica, l´eix més important de l´acció quotidiana del capitalisme nord-americà. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades). (Miquel López Crespí)


Che Guevara: homenatge


La lluita anticapitalista i antiimperialista mundials en els anys seixanta i setanta (i II)



Che Guevara.

La situació a l'Amèrica Llatina (augment progressiu dels moviments guerrillers i populars contra el capitalisme i l'imperialisme ianqui) era madura per a l'avenç de la Teologia de l'Alliberament i les Comunitats Cristianes de Base (que amb el temps anirien confluint amb les lluites encapçalades per comunistes de totes les tendències). Un capellà del Perú, Gustavo Gutiérrez, teoritzà (juliol de 1968) en la conferència "Hacia una Teología de la Liberación" aquestes implicacions socials del nou pensament cristià: "...encontrar un lenguaje sobre Dios que nazca desde la situación y sufrimientos creados por la pobreza injusta en que viven las grandes mayorías (razas despreciadas, clases sociales explotadas, culturas marginadas, discriminación de la mujer). Pero que sea, al mismo tiempo, un discurso alimentado por la esperanza que levanta un pueblo en lucha por su liberación...".

Com explica Marta Harnecker en el seu assaig La izquierda en el umbral del siglo XXI: haciendo posible lo imposible (vegeu pàgs. 29-30): "Esta inmersión en el mundo de los pobres y de los oprimidos hace del discurso teológico un discurso comprometido y con un sentido práctico. Hay un interés objetivo por la eficacia, porque [finalmente] lo que cuenta, no es tanto la reflexión teológica, sino la liberación concreta de los pobres. Es esta liberación [...] la que anticipa el Reino y agrada a Dios [...].


Un sicari proianqui assassinant un guerriller del Vietcong.

El món viu, en tensió revolucionària, l'heroica experiència del poble de Vietnam fent front a una de les majors potències imperialistes de la història: els EUA. El Che Guevara, finits els compromisos que tenia amb la revolució cubana, és a Bolívia a impulsar el combat per anar creant "un, dos, tres Vietnams" i ajudar així aquell poble d'herois que s'està enfrontant als ianquis i als seus sanguinaris designis. A Bolívia, amb uns destacaments militars ensinistrats per la CIA, el Che i el grup de guerrilleres que comanda cauen en una trampa i moren assassinats d'un tret al cap (com moriran -i moren encara!- tants de revolucionaris de tot el món que gosen enfrontar-ne als carnisseres ensinistrats pel Pentàgon). Però l'assassinat del Che a mans de la CIA no atura (ans al contrari, no fa més que enfortir) els diversos moviments guerrillers antiimperialistes i anticapitalistes. La Teologia de l'Alliberament fa el seu efecte dividint i subdividint algunes de les organitzacions de la democràcia cristiana existents. D'origen cristià són el MAPU i la Izquierda Cristiana, a Xile; Acción Popular, al Brasil, ajunta forces procedents d'Acció Catòlica i moltes comunitats cristianes de base. Els Grups d'Acció Unificadora (GAU) de l'Uruguai també provenen d'aquest cristianisme crític. És el moment d'accions conjuntes cristiano-marxistes entre moviments del tipus abans esmentat amb gent de forta formació marxista-leninista (en alguns casos d'origen peronista, com els Montoneros). Arran d'aquesta unitat d'acció (sovint contradictòria) s'inicien les grans ofensives contra els governs-lacais a les ordes dels ianquis. Els Tupamaros passen a portar l'avantguarda de la lluita antisistema a l'Uruguai; a l'Argentina són els trotsquistes del Ejército Revolucionario del Pueblo (ERP) i els Montoneros (peronistes) els que, amb els cristians de base i altres militants independents, porten a coll la lluita contra els governs corruptes posats pels EUA o les assassines dictadures militars que imposa la CIA aquí i allà. Al Brasil porta endavant la lluita Acció Alliberadora Nacional (dirigida per Marighella); i a Xile, el MIR esdevé una avantguarda revolucionària cada vegada més sòlida.


Els ianquis contra el poble de Vietnam.

Amb el temps es van consolidant diverses estratègies per a arribar al poder. Les provatures guerrilleres són sistemàticament perseguides per exèrcits i forces repressives ensinistrades per especialistes ianquis. La liquidació i extermini físic (com el que s'esdevingué amb el Che o el sacerdot Camilo Torres a Colòmbia) marca la "via ianqui a la pau". Sovint, vistes aquestes perspectives d'anihilació total, diversos collectius socialdemòcrates, socialistes i/o cristians, cerquen en les "vies legals" la possibilitat de rompre amb la dependència de l'imperialisme. A Xile, l'any setanta (pel setembre) una coalició esquerrana guanya les eleccions i pareix que permet el que s'anomena la "via xilena al socialisme". És un somni que dura poc. De seguida que el nou govern prova de tocar alguna multinacional (el control del coure per part dels ianquis és total), el govern democràtic (i els seus dirigents: Allende) són, de fet, condemnats a mort per l'imperialisme. L'ambaixada ianqui dirigeix en els anys setanta un procés (amb la complicitat dels partits de la dreta i extrema dreta i sectors de l'exèrcit) contra el govern socialista de Salvador Allende. Finalment els EUA donen l'ordre del cop i l'exèrcit, comandat per l'assassí Pinochet, se subleva (11 de setembre de 1973) i inicia una ferotge repressió contra les forces populars (marxistes i cristians compromesos amb el procés de canvi) que porta a la mort a milers i milers de xilens i xilenes. Novament és la cara bestial de l'imperialisme que sotmet per la força (i amb rius de sang) les nacions d'Amèrica Llatina (i del món). Recordem, malgrat sigui de passada, que els EUA han efectuat més de cent invasions armades contra els pobles del sud (sense comptar els nombrosos cops d'estat patrocinats i dirigits des de les seves ambaixades).

A Vietnam l'imperialisme, malgrat que ha llençat més tones de bombes (i de napalm!) que tot el que es llançà durant la segona guerra mundial, es veu que perd la guerra d'agressió. Cuba (la revolució ha expropiat les grans multinacionals dels EUA) s'ha consolidat després de la vergonya derrota de l'expedició anticubana muntada per la CIA. Washington creu que és l'hora d'acabar amb les floritures democràtiques. És el moment dels cops d'Estat i de la sang a lloure. Cop d'estat a Xile (1973) amb milers d'assassinats per la dictadura militar; cops d'estat a l'Uruguai (1973) i a l'Argentina (1974). Al Brasil la CIA ja havia organitzat una ferotge matança d'opositors esquerrans l'any 1964. A Bolívia, Hugo Bánzer (dirigit per l'ambaixador dels EUA) comença la matança de revolucionaris l'any 1971.

Els sofriments que aquestes dictadures pro ianquis han causat als pobles no té nom. La sang vessada: infinita. És l'hora de les tortures, dels desapareguts a Xile, Bolívia, Argentina, Uruguai, Brasil... Poca cosa tenen a envejar els assassins ensinistrats pels assessors ianquis a les SS hitlerianes. Fa vint-i-cinc anys que els supervivents d'aquest genocidi contra l'esquerra marxista i contra els cristians compromesos (o simples persones progressistes independents) és comentat pels mitjans informatius d'arreu del món. La recent batalla per aconseguir jutjar el criminal Pinochet és una bona aprova de la sensibilització mundial quant a aquelles carnisseries... Només intellectuals servils que treballin (conscientment o inconscientment) per l'imperialisme poden provar d'ocultar i dissimular tanta infàmia, tants crims contra els drets més elementals de les persones.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Categories: literatura

Per Sant Jordi, Barcelona guanyarà espai per evitar aglomeracions

Vilaweb Lletres - Dm, 10/04/2018 - 13:22

La nova presidenta del Gremi de Llibreters de Catalunya, Maria Carme Ferrer, ha presidit la conferència de premsa dedicada a comentar les expectatives de cara a Sant Jordi, acompanyada pel president de la Cambra del Llibre de Catalunya, Patrici Tixis. Dos elements s’han destacat en l’acte: en clau interior: el gremi ha treballat conjuntament amb la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona per guanyar espai per a la festa i mirar de racionalitzar una mica més el centre de Barcelona i evitar aglomeracions, reforçant la seguretat. I en clau exterior: amb el suport de l’Agència Catalana de Turisme, coincidint amb l’Any del Turisme Cultural, la festa de Sant Jordi se celebrarà en 150 ciutats del món de 25 països.

Guanyar espai al centre de Barcelona

L’any passat, el dia de Sant Jordi, la Guàrdia Urbana de Barcelona va comptabilitzar que hi havia a la via pública, en hora punta, entre 1,2 i 1,5 milions de persones passejant per la Rambla, la Rambla Catalunya i el Passeig de Gràcia. Són els trams que concentren el 66% de les parades de la ciutat. Per això enguany s’ha treballat per millorar la mobilitat, minimitzar les aglomeracions, prendre les mesures de seguretat i d’antiterrorisme pertinents, per millorar que la gent arribi a les parades, que les famílies puguin passejar amb infants, etc. Entre les mesures preses, s’habilitaran 40 metres més al carrer Consell de Cent, entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia. També s’allargaran 80 metres de la Diagonal, de Passeig de Gràcia cap a amunt. S’augmentaran doncs els connectors transversals i en l’espai de Rambla Catalunya i Consell de Cent es crearà una mena de plaça de parades, com a prova pilot. Alhora, la festa continua creixent cap als Jardinets de Gràcia i es manté l’espai de Passeig de Sant Joan, especialitzant-se en el llibre infantil i juvenil i el còmic.

Tendències

Els responsables del sector del llibre esperen que sigui un bon Sant Jordi, pel fet que serà un dilluns laborable, amb un cap de setmana just abans, que repartirà les vendes. Diumenge la majoria de llibreries obriran, sobretot les de Barcelona. Editors i llibreters preveuen repetir els 21,8 milions d’euros de facturació de l’any passat.

Tant Maria Carme Ferrer com Patrici Tixis han insistit en minimitzar la importància de la llista dels més venuts, que només representa el 4% de les vendes de la diada i dies del voltant. I defensen que és una festa on es ven també molt llibre de fons.

Entre les tendències han destacat els llibres vinculats al procés d’independència, la novel·la negra i també els llibres sobre el moviment feminista, així també la literatura escrita per autores.

També han desmentit un rumor que deia que el primer trimestre de l’any la venda de llibres havia caigut un 16% en relació a l’any passat. Tixis ha explicat que no es podia fer la comparativa amb els tres primers mesos perquè enguany la Setmana Santa ha caigut més aviat entre altres variables. I la presidenta dels llibreters ha negat categòricament que hi hagi hagut aquesta caiguda de les vendes.

Categories: literatura

Andreu Nin: memòria històrica republicana

Els comunistes catalans: Andreu Nin i el POUM


Andreu Nin (el Vendrell, Baix Penedès 1892 - Madrid 1937)


Polític i escriptor. Inicià els estudis de magisteri a Tarragona, i després passà a Barcelona per acabar-los. Fundà l'Associació d'Estudiants Normalistes. Acabats els estudis, fou mestre a l'Escola Horaciana, i alhora ensenyava en les aules dels ateneus obrers i col·laborava en revistes com “El Baix Penedès”, “El Poble Català” i “Pàtria”. S'afilià a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i fou membre actiu de les seves joventuts. Posteriorment (1913) s'allunyà del republicanisme federal i evolucionà a postures netament socialistes. Milità en la Federació del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) al Principat, amb interrupcions, degudes a la polèmica que les seves opinions catalanistes generaven a "La Justicia Social" (òrgan de la federació). Des de finals de 1914 fins a la darreria de 1917 treballà com a representant de comerç als Països Àrabs. Retornat a Barcelona, reingressà al PSOE i alhora entrava en el Sindicato de Profesiones Liberales de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Com a delegat al segon congrés de la CNT advocà per l'ingrés de la Confederación a la Tercera Internacional, cosa que aconseguí. No obstant com a secretari del comitè nacional de la CNT i, tot i el suport de Joaquim Maurín i d'altres, veié com la CNT s'allunyava progressivament del "tercerisme" vers a posicions anarquistes. Així el juliol de 1921, com a delegat de la CNT a la Internacional Sindical Roja (ISR) es trobà que aquesta deixava la Internacional de Moscou per afiliar-se a la Internacional de Berlín. Membre del Comitè Executiu de la ISR, s'encarregà de l'organització de l'oficina per l'Europa Central (1921-22), tasca que fou interrompuda per la demanda d'extradició de les autoritats espanyoles i la conseqüent expulsió de part dels alemanys.

Tornat a Moscou continuà treballant al si de la ISR, i fou l'amfitrió de Francesc Macià en la seva visita a la Unió Soviètica. A Les anarchistes et le mouvement syndical (1924) analitza el pes de l'anarquisme en el sindicalisme europeu (que es feia especialment viu en el cas de les terres catalanes). El 1926 fou secretari general de la ISR, càrrec que combinà amb la participació a la plataforma de Trockij, Oposició Comunista. L'estiu de 1928 caigué Trockij, i Nin fou progressivament arraconat fins la seva expulsió el setembre de 1930. Retornat a Barcelona, féu una important tasca en la difusió de les idees comunistes, remarcant la importància de la lluita sindical i del dret a l'autodeterminació dels pobles (Els moviments d'emancipació nacional, 1935). Davant l'ascens del feixisme fou dels primers en veure'l com una amenaça que anava més enllà del reaccionarisme dels règims militars (Les dictadures dels nostres dies, 1930). A El proletariado español ante la revolución (1931) analitza la nova situació peninsular, davant la proclamació de la República espanyola. Va traduir Trockij al català (Què ha passat?, 1935), però en general les traduccions polítiques les feia a l'espanyol, i les literàries, de les quals vivia, al català. En el panorama polític de Catalunya, Nin col·laborà amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), tot i mantenint la seva militància en l'Oposición Comunista Española, que a partir de 1932 adoptà el nom d'Esquerra Comunista.


Allunyat progressivament de Trockij, va trencar-hi definitivament el 1934. Al llarg de l'any 1935, participà en les converses per bastir un partit socialista unificat al Principat, que culminaren a la fi d'any, amb la fundació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), integrat pel BOC i l'Esquerra Comunista. Convertit en secretari general, també fou responsable de la Federació Obrera d'Unitat Sindical i de la revista “La Nueva Era”. L'esclat de la Guerra d'Espanya, provocà la formació d'un govern d'unitat al Principat, i Nin fou membre del Consell d'Economia i Conseller de Justícia i Dret (9-12.1936). Des d'aquest càrrec impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia. Políticament el POUM es trobava enfrontat al partit comunista oficial (PCE-PSUC) i, de retruc, als òrgans governamental (en mans de socialistes i republicans). Així cercà un acostament a la CNT-FAI, que tampoc es va poder plasmar degut a l'actitud dels anarquistes. Els fets de maig a Barcelona enfrontaren al POUM i la CNT-FAI, d'una banda, i al PSUC, ERC i Estat Català, d'una altra. Aquests fets foren aprofitats pel govern republicà espanyol per limitar l'autonomia del Principat, i pels estalinistes del PCE-PSUC i els serveis secrets soviètics per desfermar una repressió contra el POUM. Nin fou detingut i assassinat per agents estalinistes.


Vegeu: Arxiu d'obres d'Andreu Nin i les planes de la Fundació Andreu Nin.

Secció Catalana de The Marxists' Internet Archive


Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)


Memòria històrica de l’esquerra alternativa


Resposta a Pere Meroño: l’assassinat d’Andreu Nin i els Fets de Maig de 1937



Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no s’havia de discutir per l’abundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que l’amic Pere Meroño no coneix l’amplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i l’Estat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de l’estalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya d’Orwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.

El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i centenars d’anarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de l’historiador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.

L’Editorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de l’estalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en l’assassinat i persecució dels revolucionaris de l’Estat espanyol que no obeïen a Moscou és de l’historiador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de l’historiador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per “Los Amigos de Durruti”, el grup que s’enfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, l’any 1978.

Recentment, el col·lectiu de recerca històrica “La Trinxera” ha estudiat l’assassinat d’Andreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol “La desaparició d’Andreu Nin” i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política d’Stalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de l’Estat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, n’han parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per l’editorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. l’any 1963. Més recent és l’estudi dels crims estalinistes a l’Estat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (l’Aníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la ‘Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.

Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats d’anarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable l’estudi d’algunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i l’obra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama l’any 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).

Com deia al començament d’aquesta nota, la bibliografia que hem consultat d’ençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol –entre d’altres- “Catalunya: revolución y contrarevolución” (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de “Mundo Obrero” (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta d’Stalin, quant a criminalitzar i demanar l’extermini del POUM i d’Andreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica d’aquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de l’Estat espanyol!

Com he dit al començament d’aquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en l’assassinat d’Andreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política d’Stalin. Caldria no aferrar-se a la “darrera línia de defensa” segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Pompeu Fabra torna a Gràcia

Vilaweb Lletres - Dll, 09/04/2018 - 22:00

Llegeixo a l’Independent de Gràcia d’aquesta setmana que el districte municipal i la Direcció General de Política Lingüística s’han posat finalment d’acord i, per tant, en el programa de l’Any Fabra que commemora el 150è aniversari del Mestre hi haurà una sèrie d’activitats centrades en el barri de Gràcia. El barri on va néixer quan la vila era un municipi independent (de la qual son pare, Josep Fabra i Roca, era l’alcalde).

A l’espera de tancar definitivament la llista –i d’incorporar-hi les iniciatives que proposin les entitats del barri– s’ha acordat de posar una placa a la façana de l’edifici número 32 del carrer de la Mare de Déu de la Salut, l’indret on hi havia el casalot en el qual Fabra va néixer. Una zona, aleshores allunyada del nucli de la vila, per on ara circulen cada dia milers de visitants que desembarquen del bus turístic i s’enfilen cap amunt, anant cap al parc Güell. També s’ha concretat la celebració d’un important acte central cap a final de 2018, quan l’exposició itinerant de l’Any Fabra arribarà a la biblioteca Jaume Fuster de la plaça Lesseps. I una altra novetat també lligada és l’ampliació de la Ruta Pompeu Fabra, que ara es desenvolupa pel centre de Barcelona, amb una sèrie d’indrets i referències fabrianes situades a Gràcia.

Ara com ara, el Mestre dóna nom al barri a una avinguda no gaire llarga que comença a la plaça Sanllehy (paradoxa: va ser l’alcalde que l’any 1908 es va oposar a la creació de la Institució de Cultura Popular) i acaba en el talús de la carretera del Carmel, a tocar del Cottolengo i del parc Güell. És la zona on antigament hi havia la font de la Cabreta, molt popular per la qualitat de la seva aigua i desapareguda fa trenta anys, i la masia de can Toda, en runes durant molt temps fins que a principi dels vuitanta es van enderrocar els pocs vestigis que quedaven en peu i s’hi varen construir les instal·lacions del Club Natació Catalunya.

Hi ha dues referències més en forma de monument que evoquen uns esdeveniments que varen tenir una gran importància en el seu moment i que em temo que ara han caigut una mica en l’oblit. Em refereixo a les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra.

Les festes Fabra
Després de quatre anys tancat i prohibit pel règim franquista, un dels primers esdeveniments que Òmnium Cultural va organitzar pocs mesos després de rebre l’autorització governamental per a reprendre les activitats va ser, el febrer de 1968, la celebració del centenari del naixement de Pompeu Fabra. Aquell va ser, de fet, el primer ‘Any Fabra’ i va aplegar una vintena d’entitats a la comissió organitzadora amb la figura de Joan Triadú, secretari tècnic d’Òmnium Cultural –Pau Riera i Sala n’era el president– com a coordinador del programa de l’Any.

L’agost d’aquell mateix 1968 es va fer el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, del qual Triadú també era, des de 1944, el cap visible. El fet d’arribar a la vint-i-cinquena edició va animar els organitzadors a considerar acomplert un cicle i plantejar una proposta nova: una celebració itinerant arreu dels Països Catalans que en forma de festa popular contribuís a difondre i reforçar la cultura i la llengua catalana. D’aquesta manera es varen gestar les Festes Populars de Cultura Pompeu Fabra. Un cicle que, com el seu predecessor, també va durar vint-i-cinc anys.

Durant aquest quart de segle, les festes varen passar per Ripoll, el primer any, i altres indrets com Tortosa, Andorra, Vic, Montserrat, Prada, Castelló de la Plana, Mallorca, l’Alguer, París, Eivissa i, en dues ocasions, Barcelona. El programa de cada festa variava en funció del lloc d’acollida, però hi havia alguns punts que es procurava que fossin constants. Potser el més significatiu era el de deixar un testimoni físic –en forma de monument, nom de carrer, de biblioteca, etc.– que fes referència a Pompeu Fabra.

La festa, a Gràcia
L’any 1982, a propòsit dels cinquanta anys del Diccionari, la festa es va celebrar al barri de Gràcia durant els primers dies de novembre, i tant els organitzadors com l’Ajuntament de Barcelona tenien la intenció d’instal·lar un monòlit de pedra de Montserrat i un medalló de bronze amb l’efígie del Mestre als Jardinets de Gràcia, al capdamunt del passeig de Gràcia. Sembla, però, que el pes del monument va desaconsellar de situar-lo en el lloc previst, perquè feia gravitar damunt del sostre del pàrquing de sota unes càrregues superiors a les que podia suportar. O si més no això varen argumentar els tècnics municipals.

En conseqüència, es va haver de buscar a tota velocitat un nou emplaçament que finalment va resultar ser un espai en una zona envoltada de cotxes i d’accés bastant complicat per als vianants al bell mig de la plaça Lesseps (no oblidem que parlo de 1982; quan la urbanització de la plaça era molt diferent de l’actual). Com era previsible, poc temps després el monument presentava un aspecte d’abandó summament preocupant.

Tot i això, la darrera urbanització dissenyada per l’arquitecte Albert Viaplana i la inauguració de la biblioteca Jaume Fuster varen permetre de recuperar el monument en una ubicació a peu de carrer davant mateix de la biblioteca que restitueix la dignitat que li escau a la figura que honora.

Finalment, als Jardinets
El novembre de 1993 –i també amb dificultats burocràtiques municipals per entremig que, sortosament, es varen resoldre gràcies a les gestions del regidor Oriol Bohigas– es va instal·lar damunt la gespa dels Jardinets de Gràcia un baix relleu de marbre blanc de l’escultor Josep Clarà –una al·legoria de la lectura, datada el 1946, amb un fort caràcter noucentista– de vuitanta-vuit centímetres d’amplada per seixanta-sis de llargada encastat en una estructura d’acer inoxidable encarada al carrer Gran, inclinada quinze graus sobre l’horitzontal i acompanyada d’unes lletres metàl·liques amb la frase ‘Barcelona a Pompeu Fabra’.

Va ser l’acte principal de l’edició número vint-i-cinc de les Festes Populars de Cultura Fabra i, per tant, es donava per tancat un cicle que havia començat mig segle abans amb el Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs i acabava en un moment i unes circumstàncies molt diferents de les que varen inspirar Joan Triadú l’any 1944.

Tot plegat, records de la història cultural (i de l’altra) del país que val la pena de mantenir ben vius perquè no es perdin. I menys en els temps que corren. Aquest Any dedicat a Pompeu Fabra hauria de servir, doncs, per recuperar la seva presència en el barri on va néixer, preservar-ne la memòria i fer que la figura i l’obra de l’ordenador de la nostra llengua no perdin ni un bri del prestigi que els pertoca.

Categories: literatura

El Festival de Poesia de la Mediterrània: vint anys sense abandonar ni la tasca ni l’esperança

Vilaweb Lletres - Dll, 09/04/2018 - 22:00

‘No hem abandonat mai ni la tasca ni l’esperança’ diu Biel Mesquida parafrasejant Pompeu Fabra sobre els vint anys del Festival de Poesia de la Mediterrània. El certamen dirigit pel poeta celebra dues dècades de vida fidel a l’esperit amb què va ser creat l’any 1998: fer de Mallorca un punt de trobada i d’intercanvi d’idees de poetes de tots els racons de la Mediterrània. Per això enguany comptarà amb la participació de catorze poetes que s’expressen en una desena de llengües: català, èuscar, espanyol, romanès, francès, hebreu… A més, també es podran sentir dos idiomes que fins ara no havien estat mai presents al festival: el farsi i el crioll que es parla a l’illa de Reunió.

El festival, organitzat per la fundació Mallorca Literària amb el suport del Consell de Mallorca, arrenca aquest vespre amb el concert inaugural ‘A solas’ de la cantant Isabel Vinardell i la guitarrista Isabelle Laudenbach. Aquest espectacle donarà el tret de sortida a una setmana plena de poesia. Diversos indrets de Palma oferiran tot d’espectacles on la paraula dita es mesclarà amb la música, el teatre i la imatge. Perquè, tal com diu Mesquida: ‘dir és cantar i viceversa’, i tot seguit afegeix que el festival és un dels pocs d’Europa que ha privilegiat la música com la base de la paraula poètica.

El nucli central del festival és l’encontre de poetes provinents d’arreu del món, que oferiran un seguit de recitals. Perquè tal com Mesquida precisa: ‘Ja des dels inicis del festival vam decidir que per nosaltres la Mediterrània era el centre del món’. Així hi haurà Nora Albert, Pere Perelló Nomdedéu, Meritxell Cucarella-Jorba i Jaume Subirana recitant en català; Leire Bilbao en èuscar; France Mongeau en francès; Marius Chivu en romanès; Giovanni Dotoli en italià; Míriam Reyes en castellà; Chus Pato, en gallec; Ronny Someck en hebreu. Mesquida explica que una altra de les característiques del festival és introduir cada any nous móns a través de noves llengues. Per això enguany hi haurà Fatemeh Ekhtesari i Mehdi Mousavi recitant en farsi i Kaloune en crioll.

A partir de demà faran diverses activitats –des d’un recital a l’Institut Joan Alcover fins a un encontre amb poetes mallorquins– i la trobada culminarà diumenge al Teatre Principal de Palma amb la festa de la poesia. Serà un acte obert a tothom en què els catorze poetes recitaran les seves obres en una desena de llengües diferents. Perquè un altre dels trets característics del festival és que no ha subtitulat ni traduït mai els poetes estrangers: ‘Volem que s’escolti la música de la poesia amb les diferents llengües. Per nosaltres també és important la poesia com a música verbal’, explica Mesquida.

Poesia i més amb Joan Miquel Oliver i Pascal Comelade
Un altre dels punts destacats del festival és la presència d’espectacles que connecten la poesia amb altres disciplines artístiques. Per Mesquida, és una manera de no donar cap privilegi a la lírica a una lírica poètica més enllà de la qualitat de l’espectacle. Algunes de les més destacades d’enguany són la proposta verbal-musical ‘Ni canten ni espanten’ que divendres protagonitzaran Sebastià Alzamora i Joan Miquel Oliver. Alzamora llegirà poemes del seu nou llibre, ‘La netedat’, i també lletres i textos de l’últim disc d’Oliver, i aquest l’acompanyarà amb la guitarra. L’endemà, divendres, el músic Pascal Comelade i l’il·lustrador Max presentaran ‘L’evaporisme sonor’, un concert dibuixat que unirà per primera vegada sobre l’escenari aquests dos talents.

A més, amb motiu del vintè aniversari, la programació del festival s’allarga enguany fins al mes de juny. Amb concerts, recitals i lectures dramatitzades s’aprofitarà per retre homenatge a grans referents literaris com Joanot Martorell, Pompeu Fabra i Josep Maria Llompart, entre més. Alguns dels actes més destacats es faran al Casal Solleric i són un homenatge a Jaume Vidal Alcover, la interpretació amb clau de música electrònica dels versos de Montserrat Abelló i Maria Aurèlia Campany de la mà de Jansky, i un recital poètico-musical anomenat ‘Udol d’Allen Ginsberg’.

Categories: literatura

Mircea Cartarescu guanya el Premi Formentor de les Lletres

Vilaweb Lletres - Dll, 09/04/2018 - 18:42

L’escriptor romanès Mircea Cartarescu ha estat guardonat amb el Premi Formentor de les Lletres 2018. La cerimònia d’entrega del guardó tindrà lloc el 5 d’octubre a Mallorca, en el marc de las Converses Literàries de Formentor que aquest any arriben a la seva onzena edició. El jurat del premi està format per Alberto Manguel (Premi Formentor 2017), Aline Schulman, Francisco Ferrer Lerín, Andrés Ibáñez i Basilio Baltasar, que és president del jurat. El jurat ha destacat en l’acta la poderosa habilitat narrativa de l’autor i el seu excepcional coneixement de la biblioteca universal. A més, ha subratllat la força narrativa amb què l’autor ha sabut expandir els límits de la ficció.

L’escriptor romanès ha assenyalat que se sent ‘enormement honorat per rebre aquest premi’ i que l’accepta de la manera més humil i amb una enorme emoció. Ha indicat que el Premi Fomentor és un dels guardons literaris ‘més prestigiosos no només en l’àmbit europeu, sinó en el món sencer de les lletres’. Mircea Cartarescu va néixer a Bucarest l’any 1956. És poeta, novel·lista, crític literari i periodista, membre de la Unió d’Escriptors Romanesos, del PEN Club romanès i del Parlament Cultural Europeu. Ha publicat més de 30 llibres, traduïts a 23 idiomes. Entre altres obres ha publicat ‘Soleinoide’, el recull de contes ‘Nostalgia’ i la trilogia ‘Cegador’.

Categories: literatura

ebre, relats d’una batalla




Aviat veurà la llum un nou projecte literari on col·laboro: ebre, relats d’una batalla. Es tracta d’un llibre coordinat per ebrejocs que servirà per a commemorar el 80 aniversari de la batalla de l’Ebre..Es presenta el 17 d’abril, a les 19.30 hores, a la Sala Gerard Vergés del Serveis Territorials de Cultura a Tortosa, a càrrec de Josep Maria Solé i Sabaté..Al llibre hi participem:Víctor Amela, Tomàs Camacho, Andreu Carranza, Xavier Garcia, Núria Menasanch, Manel Ollé, Marina Pallás, Enric Panisello, Mari Piñol, Màrius Pont, Roc Salvadó, Miquel Reverté, Carlos Ribera, Ramon Rosales, Jordi Sancho, Elena Solé, Toni Térmens, Jesús M. Tibau, David Tormo, Anna Zaera, Alba Guimerà i Roman Aixendri
Categories: literatura

ARA PUC DIR...

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 09/04/2018 - 16:30
IV Ara puc dir: sóc a la font i bec, i bec fins a morir-me de set de voler més no sabent què, que és així com no es mor en veritat del tot: vivint en la fretura d’alguna cosa sempre.                                Sense fretura, què seria de nosaltres, aquests a qui fou dat el privilegi de la santa follia de ser càntic, vent desfermat, incendi que es destrueix a si mateix, mentre salvades quedenJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

11è aniversari

Avui és l'11è aniversari d'aquest blog, i per commemorar-ho recordo una de les seccions fixes que tenia al principi, els jocs literaris.
Cada dimecres proposava un joc, i vaig arribar fins al número 280, però fins al 212è joc literari vaig estar prenent nota de tothom que participava perquè feia el sorteig de premis mensuals que oferien editorials, cases rurals, etc.
Les dades que encara conservo dels 212 primers jocs parlen de la magnitud de tot plegat:
688 persones diferents van partipar
4.787 participacions totals
248 llibres regalats, 21 CDs, 6 il·lustracions, i 6 nits d'allotjament, entre altres.
Quins temps, quan tenia més temps!



Categories: literatura

Els mots de Rodoreda es fusionen amb la dansa i la natura a tocar del seu jardí

Vilaweb Lletres - Dg, 08/04/2018 - 22:00

Dues vegades l’any, l’Institut d’Estudis Catalans ret homenatge a Mercè Rodoreda: a l’octubre, per commemorar-ne el naixement el dia 10, i a l’abril, el mes en què va morir. Enguany, el 12 d’abril, l’IEC i la Fundació Mercè Rodoreda organitzen una jornada d’activitats que culminarà amb la visita del jardí dedicat a l’escriptora, en què es poden veure flors i plantes que apareixen a les seves obres.

El tret de sortida serà a les 11.00 al patí de la Casa de Convalescència (carrer del Carme 47, a Barcelona). Es farà l’espectacle de text i dansa Entre viatges i flors, de Natàlia Vignatti i Jordi Ribot Thunnissen. Parteix de l’obra Viatges i flors de Rodoreda i és interpretada per Laura Lliteras, Marina Fullana, Joel Mesa, Carlos Roncero i Laura Pujolàs. Tal com assenyala l’IEC, ‘crea un univers poètic particular, entre la literalitat i l’abstracció, que respecta el color melancòlic que es desprèn dels textos seleccionats, tenyits de tristesa per l’absurd de la guerra.’

Una hora més tard, es llegiran les Cartes de guerra i d’exili (1934-1960), publicades per la Fundació Mercè Rodoreda l’any 2017 a cura de Carme Arnau. Són textos a partir dels quals es pot seguir de prop la vida de la novel·lista i la dels seus corresponsals, com ara Carles Pi-Sunyer i Armand Obiols, entre més.

Per gaudir d’aquestes activitats, cal inscriure’s en aquest formulari.

Categories: literatura

Antoni Serra i Massimo Carloto, guardonats d’honor del Vi fa Sang

Vilaweb Lletres - Dg, 08/04/2018 - 22:00

‘Venc directe de ser a l’infern amb na Marilyn Monroe i na Gloria Swanson i he vengut aquí directament perquè na Margarida m’ha promès calçots de Valls, però jo no som res, jo només som una lesbiana que ha viscut a la seva manera i que ha fet allò que li ha passat pels ovaris. No crec en la novel·la negra, crec que un escriptor ha de fer allò que li passa pels ovaris.’ Dissabte passat al vespre, l’escriptor Antoni Serra va començar així la seva intervenció al festival El Vi fa Sang. En aquesta quarta edició del certamen de l’Espluga de Francolí, va recollir el guardó com a millor escriptor nacional. Els organitzadors també varen premiar Mássimo Carlotto com a millor autor internacional.

Antoni Serra (Sóller, 1936) havia estat citat com un referent al llarg de tota la jornada i malgrat que la seva obra abasta una cinquantena de títols, és cert que la seva producció negra el va convertir en un escriptor molt popular a Catalunya. ‘Tot va començar amb Ofèlia Dracs, quan vam decidir de fer el volum Negra i consentida (1983). Aquí va néixer el personatge de Celso Mosqueiro, però també molts projectes més’, recordà Serra. I és que en Mosqueiro s’ha convertit en un dels referents essencials dels personatges de novel·la negra creats a casa nostra. Va debutar el 1985 a El blau pàl·lid de la rosa de paper (Moll) i va continuar amb quatre novel·les negres més: L’arqueòloga va somriure abans de morir; Espurnes de sang, Cita a Belgrad i RIP, senyor Mosqueiro. Aquestes quatre es varen publicar a la col·lecció La Negra de la Magrana, sota la direcció de Jaume Fuster, tal com la seva darrera contribució al gènere: L’avinguda de la fosca, de 1994, una novel·la d’espies basada en la vida i la mort de l’espia real Thomas Harris, actiu a Mallorca els anys seixanta.

Serra va explicar que ‘les coses han canviat molt en els darrers temps. Quan es feia La Negra de la Magrana es treien tirades de deu mil exemplars al carrer. I jo, de la meva pitjor novel·la, en vaig vendre seixanta mil exemplars, la qual cosa em confirma que la bona novel·lística és la que no es ven’. De fet, fins ara que no les ha reeditades, Antoni Serra no ha donat més obres negres al mercat, fet que ha causat un tancament literari progressiu a la seva Mallorca natal, on ha estat desenvolupant alguns projectes literaris de primer ordre, com per exemple els quatre volums del seu dietari, que continua escrivint a mà cada vespre però que ha deixat de publicar.

Antoni Serra parlant amb Andreu Martin.

En el diàleg amb Aritzeta Serra va reivindicar la bona literatura i destacà les dues peces més experimentals de la seva obra: Rapsòdia per a una nit de Walpurgis. Nuredunna i El cap dins el cercle. ‘Aquestes són les dues novel·les que més m’agraden de la meva producció, les més experimentals i atrevides’. En el discurs també va tenir temps per elogiar Manuel de Pedrolo ‘un dels personatges que més admir i que no és mort, Pedrolo és viu i els Anònims són la gran literatura universal’ i per a fer una reivindicació sobre el tema de les pensions. ‘Mirau, jo som un jubilat que guanya mil sis-cents euros al mes de pensió, però que si d’altra banda en guany catorze mil més, em retiren la pensió, mentre que n’Aznar o en Zapatero tenen un sou vitalici que pagam entre tots i a més a més cobren de les grans empreses. És una vergonya, em podeu ben creure si vos dic que vivim una època política de les més patètiques que record’.

Carlotto i el regal
I si Antoni Serra no va deixar ningú indiferent, el discurs de Massimo Carlotto (1956), va entusiasmar els assistents. En primer lloc arran de la saviesa que demostra en parlar de novel·la negra, de política, de migració i de l’exili, i sobretot per l’anunci que va fer: el proper text que publicarà veurà la llum abans en català que en cap altra llengua. ‘És un regal que vull fer a l’Àlex Martin i a l’editorial Alrevés i és també una contribució per a fer més visible Catalunya, és un petit granet d’arena’. I és que Carlotto pot entendre millor que ningú la situació per la qual passen els presos polítics, però sobretot els exiliats, car ell va haver de fugir molts anys de la justícia italiana, que l’acusava d’un crim que no havia comès. ‘L’exili és una de les coses més dures que existeixen i quasi ningú no li dóna la importància que mereix’ va assegurar.

Àlex Martín, Massimo Carlotto i Pau Vidal.

Juntament amb Pau Vidal i Àlex Martín, que li anaren fent tota una bateria de preguntes, Carlotto va desgranar alguns fets de la política contemporània: ‘el problema que tenim és que, el partit que ha guanyat les eleccions, el va fundar un còmic i no sabem si pactarà amb l’esquerra o amb la dreta, tot i que jo crec que hi haurà noves eleccions i, passi què passi, és segur que mai no guanyaran els que jo voto’; ‘no he llegit cap article a la premsa italiana sobre la situació catalana que valgui la pena, perquè tots pensen que és un afer intern d’Espanya, quan en realitat és un problema d’Europa’; ‘jo també he signat el manifest per Catalunya impulsat per Saviano i Erri de Luca, però tots sabem que cal que fem coses que vagin més enllà dels manifestos’.

I és clar, va parlar de la novel·la negra, de les seves sèries principals, i d’una gran decepció que ha tingut: ‘volíem construir un gran pont sobre la novel·la negra a la Mediterrània, un espai de diàleg entre el nord i el sud, però avui un dels extrems del pont és al fons del mar amb els milers d’ofegats que vénen de la riba sud de la Mediterrània; així no podem fer res’. Precisament aquest desencís també el mostrà en referència a una altra figura molt important, Jean Claude Izzo. ‘Jo el vaig descobrir i el vaig recomanar de seguida als meus editors; és un escriptor importantíssim. Però sabeu qui li va haver de retre un homenatge quan Marsella era capital de la cultura europea? Nosaltres, els italians, a Gènova. Per què? Perquè Izzo és fill de la immigració i se’n vantava. Deixava tota la grandesa francesa a l’esquena per mirar cap a la Mediterrània i sentir-se’n part, i per això no li van voler retre cap homenatge’.

Un festival cada cop més consolidat
Si els dos autors internacionals varen ser els plats forts del festival en la jornada de dissabte, s’ha de recordar que n’han estat moltes, les activitats que s’han succeït a l’Espluga de Francolí aquests dies. Divendres, el sopar popular va acabar amb un combat de boxa literari entre dos grans autors de casa nostra; el degà Andreu Martín i l’escriptor Rafael Vallbona

Abans hi havia hagut la primera taula de presentació de novetats criminals i després un debat amb policies que escriuen gènere negre.

Dissabte va arrencar també amb una taula de presentacions de novetats negres i va continuar al voltant d’un debat sobre el periodisme com a font d’inspiració per als novel·listes del gènere. Sens dubte, un dels moments més especials va ser quan es va aprofitar la presentació del llibre Assassins del camp per retre un sincer comiat a l’escriptor tarragoní Jordi Tiñena mitjançant la lectura a múltiples veus del relat que va incloure en aquesta antologia publicada per Llibres del delicte. La tarda va engegar-se amb una nova sessió de presentació de novetats criminals –en total en aquesta edició s’han presentat una vintena de títols, fet que mostra la bona salut del gènere‒ i va prosseguir amb un homenatge a Manuel de Pedrolo en el qual va participar la seva filla Adelais i la comissària de l’any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, que va centrar la seva intervenció a repassar l’aportació negra de l’escriptor de l’Aranyó, per recordar que ‘si bé són cinc les novel·les canòniques negres de Pedrolo, l’empremta de la negror es pot trobar a cinc més com a mínim’.

Adelais de Pedrolo i Anna Maria Villalonga.

S’ha de recordar que el vi té una presència molt important en el festival, perquè totes les activitats es mariden amb vins de la denominació d’origen de la Conca de Barberà que els assistents poden anar degustant mentre escolten els ponents. Lògicament, la varietat local trepat va ser de les més cercades.

La jornada de dissabte va acabar amb una lectura dramatitzada de Mossegar-se la cua, de Manuel de Pedrolo, en una versió preparada per Margarida Aritzaeta, Salvador Balcells i Josep M. Vallès.

El matí de diumenge va ser el torn de més presentacions criminals i d’un debat interessant al voltant del paper dels clubs de lectura com a difusors de la cultura. Per descomptat, al llarg dels tres dies de festival les referències als presos polítics i exiliats ha estat constant a les taules i gràcies als nombrosos llaços grocs que han exhibit els assistents. I és que la novel·la negra és la gran novel·la social del nostre temps.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura