literatura

Llegint Pals de cec, d'Ernest Redó

 Pals de cec, el tercer llibre d'Ernest Redó, mestre, músic, escriptor i amic.

Es tracta d'un recull de contes sòlid, amb l'acurat i precís estil de l'Ernest, àcid, irònic, mordaç, fa una caricatura o paròdia dels seus personatges, sense aparent clemència de vegades, però amb la gràcia personal de l'autor que ho cobreix tot de la tendresa amb què sé que se'ls mira. Costa molt destacar-ne un fragment, perquè a cada frase hi aboca contingut, la seva mirada atenta als detalls que fan evident la magnitud de totes les tragèdies, o el seu patetisme. 

Pals de cec és el títol, però no la seva manera d'escriure, amb una clara determinació d'estar al costat dels perdedors, d'identificar-se, com ara el protagonista del conte central i més llarg de tots, el cantant d'una banda de rock, i les seves desventures contra molins i exèrcits d'ovelles que envesteixen a qui es posa per davant.

Trio com a lectura un fragment del conte En blanc, ambientat a la nostra dissortada i estimada Tortosa, i el seu riu, i els seus pilars.


Categories: literatura

Josep Melià i el llibre Els Mallorquins

‘Els mallorquins’ de Josep Melià, 50 anys després - L’intel·lectual va fer el llibre per despertar la consciència de país i, tot i les repercussions, en lamentà el fracàs -


Per CRISTINA ROS


Ho solia dir sense empegueir-se’n. Josep Melià (Artà, 1939 - Alcúdia, 2000) confessava sovint que la principal motivació que hi havia darrere cadascun dels seus llibres era el desconeixement o la incomprensió. Que escriure un llibre, per ell, era la manera d’estudiar un tema i arribar a entendre’l. Tenia només 25 anys, la carrera de Dret acabada, treballava d’advocat a Madrid, impartia l’assignatura d’Hisenda Pública a la Facultat de Ciències Polítiques i publicava regularment articles en diaris i revistes quan va escriure Els mallorquins. Era el 1964, tot i que el llibre no es publicaria fins tres anys després, perquè va ser retingut per la censura franquista.

Enguany fa mig segle que, el mes de març del 1967, el va treure l’editorial Daedalus, formada pel geògraf Bartomeu Barceló i l’escriptor Guillem Frontera. Cinquanta anys després, les persones consultades per a l’elaboració d’aquesta informació qualifiquen Els mallorquins de Josep Melià com un llibre “necessari, que va fer un gran servei per despertar la consciència nacional mallorquina” (Isabel Peñarrubia); “molt oportú, atès que la publicació va representar una mena de cop de puny a la indiferència de la societat envers la seva pròpia personalitat” (Damià Pons); “ambiciós, en el sentit de proposar-se la conscienciació identitària de la nostra societat” (Josep Melià Ques, fill de l’autor), i “d’impacte, ja que Mallorca, amb la seva societat vegetalitzada, feia molts anys que no es demanava on som, quina posició tenim nosaltres respecte de la resta del món” (Guillem Frontera).

Prologat per Joan Fuster -“mon pare sempre se’n declarà molt satisfet, d’aquest pròleg”, afirma Melià Ques-, l’autor de Nosaltres, els valencians hi apunta que “on no s’equivoca -gens ni mica- Josep Melià és en el ‘problema”, apuntant directament a la identitat com a poble. Només unes línies més endavant, Fuster escriu: “el ‘problema’ de les Illes és també el ‘problema’ -el mateix- del Principat i del País Valencià... i del Rosselló! El mateix”. De fet, Melià va escriure Els mallorquins després de llegir i rellegir -com ell mateix afirmava- Notícia de Catalunya, que Jaume Vicens Vives havia publicat el 1954, i el Nosaltres, els valencians de Fuster (1962). De la mateixa manera que ho fa veure Joan Fuster en el pròleg, també Guillem Frontera afirma que “en certa mesura, Els mallorquins completava una trilogia en sumar-se als llibres de Vicens Vives i de Fuster. Fins i tot, hi podríem afegir, malgrat ser molt més humil, però ben interessant, el llibret Alacant a part de Josevicente Mateo”.

A la contraportada de l’edició de Daedalus, es defineix Els mallorquins com “un llibre de denúncia o de veritable testimoni”, “que està dominat per una clara voluntat de supervivència i per un amor desesperat a les Illes” . Des de la seva introducció, el mateix Melià apel·la reiteradament a la responsabilitat i confessa prendre partit davant “la indiferència” dels mallorquins per la pròpia identitat i amb el propòsit de “posar remei a la desfeta en què avui vivim com a poble”. “És un llibre escrit des de la desolació, però amb un afany transformador molt lloable”, afirma la historiadora Isabel Peñarrubia.

Josep Melià, des del començament del llibre, demana excuses per afrontar aquesta tasca sense ser historiador i, com afirmen tots els experts consultats, sense que en aquell moment hi hagués la bibliografia sobre la història, “sobretot del XIX i del XX”, que es publicaria després. Així i tot, l’autor d’Els mallorquins es remet a la història i va enfilant els fets que eren al seu abast per fer una tesi sobre la identitat pròpia. “El més important és que Melià va adoptar un punt de vista i va saber desenvolupar-lo. Feia falta molt de coratge per afrontar-ho, i no tant per una qüestió política, sinó intel·lectual. Els mallorquins marcà una fita, millor dit, es va establir com una fita, perquè ens explicava d’on veníem i en quin punt ens trobàvem. I, encara que el diagnòstic no fos del tot encertat, va construir un relat molt valuós com a conjunt”, afirma Guillem Frontera.

En un estudi sobre Els mallorquins que va publicar el 2005 a L’Avenç, el professor Damià Pons escrivia, referint-se tant al llibre de Joan Fuster com al de Josep Melià, que “la seva intenció era utilitzar els coneixements històrics per bastir una història per al futur dels seus països que estigués en sintonia amb la personalitat nacional secular que els caracteritzava. O sigui, dos llibres escrits amb la pretensió d’inculcar en els conciutadans que els llegissin, i per extensió a la majoria social, la voluntat de ser en el present i en el futur d’una determinada manera. Dos llibres, per tant, molt més programàtics que no historicistes”.

Per la seva banda, Isabel Peñarrubia reconeix que Els mallorquins va exercir una influència important en la seva decisió d’estudiar a fons certs períodes de la nostra història i temes com el que desenvolupà a Mallorca davant el centralisme (1868-1910). “Volia comprovar si aquest centralisme i traïdoria cap als interessos propis s’havia donat sempre. I no és així, o no del tot. Melià encerta en precedents com la marginació històrica de la pagesia i de la Part Forana respecte de Palma, que n’exerceix una explotació fins no fa gaire. L’encerta en descriure aquesta societat desunida i, sobretot, s’ha de destacar que apuntàs per primera vegada la xarxa caciquil que arrencà d’aquest fet. Melià és el primer que parla de caciquisme i ho enllaça amb la derrota pagesa dels agermanats, cosa que està molt ben trobada per part seva. Ara bé, no dona importància als moviments populars del segle XIX, ni a les revoltes contra els impostos, ni a l’existència de gloses populars reivindicant el ser com som, ni tampoc a l’existència dels partits republicans federals que rebutgen el centralisme. On té més dèficits Els mallorquins és en la història del XIX i el XX: Melià no dona importància a tot això perquè gairebé no hi havia estudis fets i, així, es basa massa en les tesis de Miquel dels Sants Oliver, que pateixen de les mateixes mancances”.

Tot i que Els mallorquins de Josep Melià va requerir d’una immediata reedició, que va ser el llibre més venut en el Sant Jordi de 1967 i que de l’edició en castellà se’n feren 5.000 exemplars amb notable repercussió, “el meu pare el va viure amb una certa sensació de fracàs, potser perquè ell tenia més ambicions posades a generar un canvi de consciència que no en el fet que no passàs desapercebut”, diu Josep Melià Ques.

D’aquesta manera, a les portes de presentar-se com a candidat per Unió Autonomista, vint-i-cinc anys després de la publicació d’ Els mallorquins, Josep Melià va consentir a realitzar-ne una nova edició, la quarta sense comptar la castellana. La introducció de l’autor té un to marcadament pessimista: “L’adoració del present condueix inevitablement a una política de terra cremada. No és gens exagerat dir que l’esforç -que aquest llibre, com també altres, tractava d’introduir com a manera d’entendre les arrels del present- ha estat en gran part inútil. No hi ha interès a saber d’on venim perquè això permet allunyar la preocupació de demanar-se cap on anam”, s’hi diu.

Així i tot, ara passats cinquanta anys de la publicació, el mes de març del 1967, d’ Els mallorquins, es valora de manera extraordinària l’aportació de Josep Melià i es coincideix que, més enllà de les llacunes o fins i tot desencerts amb el relat d’alguns punts de la història, encara avui és un llibre de capçalera. En aquest sentit, Damià Pons va escriure a L’Avenç : “Ben segur que sense el llibre de Melià tot allò que incloem en el contenidor del que anomenam qüestió nacional encara estaria més en precari i més minoritzat, en una situació de major desfeta. Els mallorquins certament va ser un llibre molt útil per al país. També, però, és veritat que dels llibres difícilment se’n poden esperar miracles”. (AraBalears)


Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. (Miquel López Crespí)


El nacionalisme a Mallorca: Josep Melià i Els Mallorquins (I)



Josep Melià anava a moltes de les presentacions d'obres de l'escriptor Miquel López Crespí. En la fotografia podem veure a Josep Melià mesos abans de morir fent costat a Miquel López Crespí.

Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: "Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!". Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la "sagrada unidad de España", el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta "unidad de destino en lo universal", la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera de Franco i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del "socialisme", signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.



Un dels primers pamflets en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'alguns els màxims responsables d'aquesta política antipopular. Parl de dirigents del neoestalinisme illenc (PCE) com Antoni M. Thomàs i Ignasi Ribas, coneguts militants carrilistes en els anys der la transició. El 28-IV-94 els senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaren un tèrbol pamflet contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història "objectiva" el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del carrillisme neoestalinista a les Illes (els senyors abans esmentats) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.

Amb el temps he pogut anar esbrinat que una de les coses (una simple frase!) que més indignà als simpatitzants i dirigents carrillistes (tipus Thomàs, Ribas, Saoner, etc) va ser un comentari de la pàgina 32 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). La frase simplement deia, referint-se a Josep Melià (s'hauria d'entendre que parlam dels anys durs de la dictadura, és a dir, mitjans dels anys seixanta, i en aquell temps difondre un llibre progressista [Els mallorquins, de Melià] era un acte antifranquista: "Per aquells anys, l'editorial 'Daedalus' -dirigida per Bartomeu Barceló- havia publicat Els mallorquins de Josep Melià que ajudàrem a vendre com si fos 'El Capital'". Déu meu la que es va armar l'abril del 94 per aquesta senzilla frase! A part d'afirmar que tots els partits revolucionaris érem "agents del franquisme policíac" (¿no us recorda això les acusacions de Stalin contra els bolxevics de l'URSS o de Carrillo-Pasionaria en la campanya d'extermini de l'any 37 de comunistes i anarquistes catalans i espanyols?) deien: "Però dit això, la veritat és que resulta un poc fort que en mans d'aquest autor (que converteix per exemple, en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser 'procurador en Cortes (...)".

Heu llegit, estimats lectors, afirmacions tan absurdes? Ben cert que en aquells moments, Melià, un jove advocat (es llicencià en dret l'any 1962) i periodista (acabà la carrera el 1965), volia "reformar el sistema des de dintre" i es presentà a "procurador" del règim. També en aquells moments el Partit dit "Comunista" (PCE) participava en la "legalitat feixista" (en el sindicat vertical) per "reformar el sindicalisme des de dintre".

Bé, anem a pams. Com a bons espanyolistes que eren -i alguns ho són encara!- no podien copsar la importància d'un llibre com Els mallorquins, en la seva època i el seu context. Llegint únicament (els senyors Thomàs, Ribas, Saoner i afins) els pamflets de Carrillo blasmant contra el nacionalisme conseqüent i l'esquerra revolucionària... ¿què podien entendre? ¿Quina política havien de fer, de no ser l'afavoridora de "la España eterna" que tots coneixem? És comprensible. Però és evident, i tothom amb un dit de front al cap ho sap a Mallorca, que la revifalla del nacionalisme en els anys seixanta i setanta no hagués estat possible sense les importants aportacions -aquesta primera reflexió- de Josep Melià al fet nacional. El mateix PSM-PSI, el reforçament de l'OCB, el gir cada vegada més accentuat envers el nacionalisme de la majoria de partits i organitzacions mallorquines i illenques en aquells anys, no haguessin estat possibles sense la lectura i assimilació d'aquest treball.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià". (Miquel López Crespí)


Josep Melià i Els Mallorquins (i II)



Mateu Morro, exsecretari general del PSM (ho havia estat de l'OEC) especifica el paper cabdal del llibre de Melià en els anys seixanta. A una entrevista que li vaig fer (El Mirall, núm. 55 de juny del 92, pàg 53) afirmava: "Quan feia el cinquè de batxillerat a col.legi Pius XII de Ciutat, ho record molt bé perquè era un 'Dia del llibre', vaig comprar i llegir Les Illes Balears de Bartomeu Barceló i un llibre de Miquel Forteza. Va ser la descoberta sobtada de la nostra cultura. Al Pius XII el Pare Rovira em donà a conèixer Els mallorquins de Josep Melià".

Jo mateix podria dir el mateix (i per això, en plena dictadura molts copsàrem la importància, per al nostre poble i les classes populars mallorquines, de difondre aquesta eina (Els mallorquins) de lluita pel deslliurament de la nostra terra. En Sebastià Serra, la majoria de socis de l'OCB, el mateix Climent Garau... En Josep M. Llompart ho afirmava repetidament. Només uns homes allunyats del bategar de la nostra terra, poden dir ximpleries com les que comentaven en un altre artlce. Només gent aliena a la lluita contra l'estat centralista i capitalista poden no tenir en compte la importància del coneixement de la història en la creació d'uns corrents alliberadors i revolucionaris. Melià, malgrat pugnàs per a ser elegit "procurador en Cortes" treballava, amb els seus llibres, per aportar elements de judici, d'anàlisi als habitants -tots nosaltres- del trist univers de la dictadura feixista.

Com explicava la revista El Mirall (núm. 58, pàg. 5) en complir-se el XXV aniversari de la publicació de Els mallorquins: "Tot i que Josep Melià afirma que escriví l'obra per aclarir-se ell mateix, el fet és que la donà a la impremta i és a partir d'aquí que l'obra va influir, aclarir, despertar i sobretot ens retornà, a molts de nosaltres, els lligams i les baules amb les nostres arrels, que ens havien estat sistemàticament ocultades i tergiversades per la llarga dictadura militar. L'articulació de La nació dels mallorquins (nom que duria una nova revisió de l'obra), la llengua, la renaixença, les possibilitats de transformació social del que després s'anomenaria el mallorquinisme polític. En definitiva, va desfer moltes traves -tot desemmascarant el procés d'autoodi- que impedien sentir-nos mallorquins sense mediatitzacions alienes i forasteres".

El mateix Joan Fuster (autor de Nosaltres, els valencians, el llibre que inspirà Josep Melià per escriure Els mallorquins) deia en el pròleg a la primera edició (Daedalus, Ciutat de Mallorca, 1967): "Les veritats que un llibre com Els mallorquins posa sobre la taula han de ser, fatalment, veritats amargues: per als uns i per als altres. De l'amargor, però, se'n pot treure coratge positiu o ira traïdora. Melià tindrà ocasió de comprovar-ho. No tardarà a veure's assistit de corroboracions i d'aversions. Polaritzarà, sense voler, i d'una manera emblemàtica, uns corrents d'opinió latents, que Els mallorquins desencadenarà.

'Ja convé que es produeixin aquestes reaccions insolents, siguin congratulatòries, siguin negatives: l'essencial és que la quietud de la bassa domèstica, les aigües fixes de l'abúlia quedin alterades. I quedaran automàticament alterades, revoltades, amb Els mallorquins".

El que no podien esperar ni Joan Fuster ni Josep Melià (ni jo mateix ni cap dels que ajudàrem a vendre quasi clandestinament aquesta obra cabdal entre els mallorquins dels anys seixanta) és que la ràbia, l'odi visceral contra la nostra reconstrucció nacional, la ignorància supina del que en el seu moment va significar aquest llibre per a la lluita envers la democràcia i la llibertat, continuàs fins ara mateix. Els capitostos espanyolistes del carrillisme illenc (PCE) afirmaven, ben alterats, revoltats davant la reivindicació que el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) feia de Els mallorquins: "Aquest autor converteix en acte de lluita antifranquista la venda d'un llibre de qui aleshores era, o aspirava a ser [Josep Melià], 'procurador en Cortes'". Així, d'aquesta manera simplista, els signants del document contra L'Antifranquisme... pretenien fer-nos oblidar la nostra història més recent, el significat d'algunes lluites progressistes dels anys seixanta, en les quals precisament ells no hi volgueren participar.

Ben allunyat de tot aquest odi visceral contra el llibre i l'autor abans esmentat (Josep Melià), hi ha la clara percepció de Joan Fuster quant a la importància de llibres com Els mallorquins. En el pròleg a l'edició de l'any 67 afirmava, provant de resaltar-ho: "Necessitàvem alguna cosa més. necessitàvem una sinopsi clara, resoluta, puntualitzadora. Els clixés de manufactura literària o patriotera no aprofiten per a res, quan volem encarar-nos seriosament amb unes quantes qüestions capitals. Calia que algú -algú mallorquí- ens proveís d'això: d'un primer instrument d'aproximació. És el que avui ens proporciona Josep Melià".

I és precisament la necessitat imperiosa d'ajudar a difondre entre el poble mallorquí les qüestions que plantejava Melià el què ens impulsà, en aquella època d'oprobi i repressió, a popularitzar tot el possible el llibre que, tan encertadament editava -malgrat els entrebancs de la censura franquista- Bartomeu Barceló a "Daedalus". És el que aleshores no saberen veure els seguidors illencs del tandem Santiago Carrillo-Nicolae Ceausescu. Quan Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida m'ataquen (i a Melià i a Els mallorquins!) en el seu indigerible pamflet del 28-IV-94, l'únic que fan és palesar la seva ignorància i mala fe pel que fa al que era bàsic en la lluita per la llibertat del nostre poble. No és estrany que alguns d’aquests personatges, com dèiem al començament d'aquest article, acabassin participant activament en un partit -el carrillista, el PCE- que en els anys finals de la transició va fer tot el possible per aturar el combat en favor de la República democràtica, que estigué per la reinstauració de la monàrquia borbònica, per la "sagrada unidad de España" i que, en el dia de la seva legalització, celebraren l'esdeveniment enlairant la bandera que havia encapçalat l'extermini de milers i milers de republicans, de nacionalistes, de comunistes, socialistes o anarquistes a totes les seus del seu partit.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània

Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)

Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).

Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.

Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".

El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.

En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".

I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).

Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.


Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.

A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.

En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...

La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."

El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.

Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.

Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

SOL DE DESEMBRE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 21/12/2023 - 13:41
 Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Llegint Greatest hits, recull poètic de Miquel Reverté



 La setmana passada es va presentar a La Ràpita el llibre Greatest hits, recull poètic de Miquel Reverté. El publica l'Associació amiga Mar de fora, amb el número 5 de la col·lecció L'Escrita, a la qual tinc l'honor de pertànyer amb el número 4, Hi entra de puntetes la llum. Llarga vida a L'Escrita. 

D'una primera mirada al recull em crida l'atenció aquest poema que, en certa manera m'interpel·la a mi, i a tots els que patim aquesta dèria d'escriure. 


Categories: literatura

Un viatge a Alemanya i la campanya rebentista espanyolista contra els escriptors catalans

La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. (Miquel López Crespí)


En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. (Miquel López Crespí)


La Fira de Frankfurt i la campanya espanyola contra la cultura catalana



El director de l´Institut Ramon Llull (IRL) ha qualificat d´”èxit indiscutible” la presència de la cultura catalana a la Fira del Llibre de Frankfurt. Un èxit que ha destacat bona part de la premsa del Principat i de molts estats europeus i que podem confirmar tots i cada un dels escriptors que hem participat en les diverses activitats que s´han organitzat al recinte firal. N´hem parlat a la Literaturhaus i en els altres indrets on hi ha hagut una presència brillant i alhora aclaparadora dels representants de la nostra mil·lenària cultura. Però ha estat un èxit aconseguit en lluita contra les forces de l´espanyolisme i alguns quintacolumnistes que teníem i tenim a les pròpies fileres.

Anem a pams. Comencem a reflexionar damunt tot el que s´ha esdevengut aquests dies a Alemanya i l´estat espanyol en relació a la Fira. De bon principi, quan fa mesos es començà a perfilar, en tota la seva amplària, la presència d´intel·lectuals catalans a la fira del llibre més important del món, la potència mediàtica espanyola, amb tentacles arreu, des del poder polític i econòmic, amb la força manipuladora que permet el control de la majoria de mitjans de comunicació de l´estat, inicià la tasca de dinamitar i boicotejar la presència de la cultura catalana a Alemanya. Amb la intenció gens amagada de desprestigiar la fira s´organitzaren polèmiques en relació a si eren o no “escriptors catalans” aquells que, girant l´espatlla a la nostra realitat nacional i la nostra cultura, empren el castellà per a bastir la seva obra literària. Utilitzant els noms d´Eduardo Mendoza, Manuel Vázquez Montalbán, Juan Marsé, Enrique Vila-Matas, Carlos Ruiz-Zafón i d´altres escriptors, ordiren una brutal campanya mediàtica contra el “sectarisme” dels catalans i, més concretament, contra els organitzadors de la nostra participació a la Fira de Frankfurt. Determinats sectors de la premsa principatina i estatal magnificaren fins a extrems increïbles la polèmica encetada pels nostres enemics i s´escrigueren centenars d´articles contra la llarga llista d´autors catalans participants en la fira que eren d´igual o de major qualitat literària que els espanyols esmentats però que, precisament per ser fidels a la seva llengua i a la seva cultura, mai no han tengut el suport econòmic i mediàtic de l´estat espanyol.



La brutalitat de la campanya espanyolista contra la presència catalana a la Fira de Frankfurt arribà, en certs moments, al paroxisme, i, en veure que era impossible barrar el pas al previsible èxit de la mostra de la cultura catalana a Alemanya, les quotes d´insults i desqualificacions contra alguns dels nostres representants més destacats augmentaren dia a dia en virulència i intensitat. És el cas concret de la brutalitat emprada per Juan Marsé contra la gran escriptora catalana i destacada activista que sempre ha lluitat en defensa dels nostres drets nacionals i socials Isabel-Clara Simó. Com a un dels principals capdavanters de la lluita contra la nostra presència a la Fira de Frankfurt, Juan Marsé havia dit que “cedia el seu lloc a Frankfurt a qualsevol escriptor o escriptora catalans que no siguin Isabel-Clara Simó o Salvador Sostres”. Les declaracions de Juan Marsé contra Isabel-Clara Simó i Salvador Sostres no significaven res en especial, res que no coneguéssim o que no haguéssim patit en carn pròpia: era un esglaó més per a ampliar i magnificar la lluita contra la participació de la cultura catalana a Frankfurt. Qualsevol pretext servia i serveix per a embrutar la cultura catalana o la pràctica artística de la intel·lectualitat de la nació. La qüestió essencial de la campanya rebentista era mantenir viva la flama del combat que defineix els catalans i els seus representants culturals com a sectaris i dogmàtics, com a gent endarrerida i curta de mires que no veu més enllà del seu llombrígol. Segons això, no considerar Marsé, Goytisolo, Mendoza, Vila-Matas o Ruiz-Zafón com a escriptors catalans situava els organitzadors de la presència catalana a la fira com a un grup sectari proper a la follia. L´objectiu dels nostres enemics --que sortosament no s´ha aconseguit!-- era presentar la cultura catalana, en plena Alemanya, davant el món sencer, com a un no-res provincià enfront la presumpta excel·lència de la cultura espanyola i els (no menys presumptes) quinientos millones, etc., etc. Se cercava, sobretot, mostrar la cultura catalana com a branca regional de la cultura espanyola, és a dir, negar l´existència d´una cultura catalana independent. I a més, és clar, se cercava fragmentar-la territorialment (català = ‘principatí i prou’ = ‘no valencià, etc.). Ja se sap: els catalans no podem eixir a l´exterior; si ho fem, hem de ser espanyols (o francesos, etc.). I només poden ser catalans aquells que diguin les autoritats espanyoles: el bloc que va de Salses a Guadamar és massa potent per a empassar-se’l.

Isabel-Clara Simó contestava a un amargat i verinós Juan Marsé amb aquestes senzilles i planeres paraules: “Em sobta que la meva presència li molesti. L´he insultat mai? Li he fet algun mal? Em pot dir un sol article meu que sigui ofensiu, agressiu o malvat? Si els meus articles li molesten, per què em llegeix?”. L´escriptora continuava la seva contesta afegint: “No tinc al meu costat cap grup de pressió, ni cap mena, directa ni indirecta, de poder. Què l´ofèn, doncs, de mi? La meva ideologia? No creu que fer ús de la meva llibertat és un dret meu i un dret seu? “.

Tanmateix és inútil provar de convèncer els nostres enemics declarats. La funció de la polèmica provant d´embrutar la participació de Catalunya a Frankfurt era precisament aquesta i no cap altra: escampar brutor arreu per aconseguir barrar el pas al nostre avenç nacional i cultural. No ho han aconseguit, evidentment, però ho han provat i ho continuen intentant amb totes les armes que tenen a l’abast.

En aquesta campanya de desprestigi també han participat, malgrat que sigui de forma indirecta i inconscient, alguns dels nostres escriptors, empipats per no haver estat convidats. Han estat molt pocs, sortosament. Pocs però sorollosos; i amb els seus atacs han fet pinça amb els espanyols reforçant la campanya contra la cultura catalana. Vagi per endavant que hom comprèn que aquests pocs companys del gremi s´hagin enfadat per no haver pogut anar a la fira. Però aquests amics del gremi haurien d´entendre que és completament impossible portar a Alemanya els més de mil autors que escriuen en català. Tots sabem que molts dels que no hi han pogut anar són igual de bons o, fins i tot, millors que els que hi ha anat. Sabem a la perfecció que sovint el protagonisme mediàtic d´alguna “star” és això solament, més protagonisme mediàtic que no pas qualitat literària. Però tot aquell qui estima de veritat l´art, la literatura, sap valorar la qualitat literària existent a Catalunya molt més enllà de modes ocasionals. En aquest cas, i més que res a conseqüència de la campanya espanyola contra la presència de la cultura catalana a Frankfurt, del que es tractava era de fer pinya entre tots nosaltres per a poder mostrar a Europa i al món la vitalitat de l´inabastable món català, la riquesa d´un univers que, com explicava l´eurodiputat d´ERC Bernat Joan, “representa la manifestació col·lectiva d´una entitat compartida (entre les Illes Balears i Pitiüses, Catalunya, Andorra, la Franja de Ponent, el País Valencià i l´Alguer)”.

Podem comprendre que determinats companys s´hagin sentit una mica oblidats, abandonats. I qui no se sent oblidat o marginat en una societat capitalista plena d´injustícies, com a habitants d´un país, el nostre, esclafat des de fa tres-cents anys per l´ocupació espanyola i francesa? Nosaltres mateixos hem escrit nombrosos articles sobre les deficiències existents en la promoció cultural dels nostres escriptors, criticant l´excessiu barcelonisme en la presència literària catalana, l´oblit en aquesta promoció de les Illes, el País Valencià, la Franja de Ponent, Andorra, la Catalunya Nord o l´Alguer. Però, com la hem apuntat, en aquesta ocasió es tractava de tancar files davant la ferotge embranzida de l´enemic, i no ajudar-lo a obrir escletxes en les nostres defenses, fent pinça amb ell.

Per a tot escriptor català hauria d´haver estat motiu d´orgull saber que dins la Fira del Llibre més important del món, la presència catalana ha estat aclaparadora. I, també, com molt bé explicava Bernat Joan, que “durant els darrers dos anys s´hagin publicat [a Alemanya] més de trenta assaigs intentant explicar la realitat dels Països Catalans al públic alemany” representava i representa un èxit indiscutible de la nostra promoció europea, estri de primeríssim ordre si volem sortir algun dia de l´encerclament cultural ordit per l´estat espanyol.

Pens que molts d´aquests companys, els que han fet el joc a l´espanyolisme més tronat, s´han errat de bon de veres. I ho lament sincerament. Mai la frustració, les ganes, compresibles per altra banda, de gaudir d´un cert protagonisme personal, haurien de ser més importants que els interessos generals de la nació.

Miquel López Crespí


Categories: literatura

Llorenç Villalonga, Maria de la Pau Janer, Miquel López Crespí...

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)


“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)


Per Maria de la Pau Janer, escriptora



-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.


-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.


-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.


-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.


-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.


-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)


Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)


Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)


Per Miquel López Crespí, escriptor


La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.



Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

Categories: literatura

Travessant el pont de la vida

 

Travesso el pont sobre l’Ebre en direcció a Ferreries. A l’altre costat de pont, una parelleta envejablement jove caminen paral·lels a mi, en el mateix sentit. No s’adonen de la meva presència, centrats a les seves meravelloses coses (que són l’un per l’altra, i l’altra per l’un). Em desperten una enorme tendresa, perquè els conec de fa anys, per separat, perquè conec els seus pares a qui m’uneixen afinitats culturals, infinitat de xerrades, i una estima inevitable, coneixent la seva manera de ser. Visc amb simpatia i alegria que els seus fills siguin parella; em sento com una mena de tiet.

I seguim travessant el pont alhora, aquest matí ple de sol, en moments molt distants de les nostres vides. Recordo haver viscut instants així, fa dècades, els sentiments que deuen sentir, plens de màgia infinita. Cada etapa té el seu encant, si saps gaudir-lo, però s’ha de reconèixer que algunes màgies són brillants, espectaculars, i altres, sòbries i tranquil·les.

Arribem a l’altre costat de riu al mateix temps. Ells baixen per unes escales, camí de la intensitat de l’amor, i jo per unes altres, cap a un partit dels cadets del Tortosa contra el Cambrils, que s’intueix emocionant.

Categories: literatura

LITERATURA I POSTERITAT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 19/12/2023 - 10:44
A la feina fem això (i estarà molt bé). Entrada lliure:Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Jordi Folk visita Tens un racó dalt del món

Jordi Folk visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre Rodari 2.0, en què actualitza la Gramàtica de la fantasia de Gianni Rodari, i aprofitem per a jugar al binomi fantàstic fent unir paraules per atzar. També parlem dels llibres de l'autor, Boig per tu i El manuscrit de les bèsties.

Ricardo Gascón, de diLLUMs d’arts al forn, recomana l’adaptació a còmic del llibre Camí de sirga, de Jesús Moncada, feta per Roberto Morote. També recomanem  A gota a gota es fa gorg, de Pilar Garriga.

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 19 de desembre a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Categories: literatura

Miquel López Crespí ha rebut l´Escut d´Or de sa Pobla, màxima distinció cívica i cultural del nostre poble a proposta del batle Gabriel Ferragut (PI). El consistori pobler ho va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics (MÉS, PI, PSOE i PP).

Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina


Miquel López Crespí ha rebut l´Escut d´Or de sa Pobla, màxima distinció cívica i cultural del nostre poble a proposta del batle Gabriel Ferragut (PI). El consistori pobler ho va aprovar per unanimitat de tots els grups polítics (MÉS, PI, PSOE i PP). (/b>


Sa Pobla: servar la memòria de la pagesia mallorquina (intervenció de l´escriptor Miquel López Crespí el dia que va rebre l´Escut d´Or de la vila)


(

Parlar dels avis i rebesavis, de totes aquelles generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser és una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps -la banalitat de la postmodernitat que ens aclapara- ho esborri tot. Avui voldria recordar la gent -avis, rebesavis- que ens ha donat la parla, una determinada manera de veure el món i copsar la realitat que ens envolta. La meva besàvia (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 1963. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural (pagesa) poblera, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els anys quaranta del segle passat.

El rebesavi Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes de rondalles (com moltes de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney (o les japonesos actuals!) els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, aquella gent ens explicava a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors eren els seus protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les generacions que els hem succeït no hem tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia a sa Pobla en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevindria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates, mongetes, blat, cacauets, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del nostre poble. Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de s'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part d'ajudar a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta -el paludisme!- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al mil nou-cents ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en les darreres dècades s'han deixat perdre molts molins d'aigua, s'han fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. )O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'albufera?

Inclemència del temps que tot ho desfà! )Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can "Verdera" i Ca Na "Ximbona") a plegar les veles del molí. Jo encara hi he estat a temps que els padrins m'enssenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. Potser la nostra és la darrera generació que ha vist treballar els fusters (i els seus descendents) de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro. I també hem vist els ferrers (arreglant, installant les bombes de pistó), els homes de Can Puça, can Cinto, Can Pèl de Mel, Can Cerol...

Tot es fa malbé. Caldria una decidida política de protecció de tot el que bastiren amb les seves mans aquestes generacions heroiques d'artesans únics, de pagesos i pageses.

El molí d'aigua apareix a sa Pobla a mitjans de segle XIX. Hi ha informacions que ens parlen de molins devers l'any 1855. Però és a partir de començaments de segle -precisament quan els nostres avis són joves i estan en la plenitud de la vida- quan la construcció de tan útils i aparatoses estructures esdevé una activitat frenètica. Som a 1910. Amb la força de les bombes d'extracció, primer mogudes per la força del vent i després amb l'ajut dels motors de benzina (el primer data del 1914 i va ser installa a Son Tut) el poble canvia en mig segle més del que ho havia fet d'ençà la seva fundació en el segle XIII.

Més endavant arribarien els motors elèctrics (els primers es colloquen l'any del casament dels meus padrins, en Rafel "Verdera" i na Martina "Ximbona").

Molins d'aigua, motors de benzina i d'electricitat permeten multiplicar les terres de conreu. Alhora ja es pot regar, sembrar, conrear qualsevol cosa no solament a l'àrea de les sínies (les terres baixes del poble, molt apropades a l'Albufera). El terreny s'estén a força de braços (llevar macs, roturar, fer els pous, bastir els molins...) i noves i noves famílies poden viure i prosperar en indrets on en altres segles només hi havia terra seca, pedres.

Miracle aquest que realitzaren els nostres avantpassats i que mai no serà prou lloat. Recordem -potser interessi els afeccionats a la història- que el famós cronista Jaume Binimelis ja escrivia en Història de Mallorca (parlant concretament de sa Pobla) que el nostre poble era "la vila més pobre d'aigües de quantes en hi ha a l'illa és sa Pobla, en tot el seu terme just hi trobam deu pous". Miracle de la feina i la suor dels nostres padrins i repadrins, la conversió d'aquelles extensions de secà en el verger del segle XX!


En aquella època, abans de la mort dels avis, record que la majoria de carrers encara no eren asfaltats i els infants del carrer de la Muntanya jugaven a indis o al joc dels quatre cantons. Indrets polsosos a l'estiu, plens de fang en els hiverns.

Però aleshores, quan els avis i rebesavis vivien al nostre costat, ens preparaven menges exquisides. Cap de nosaltres no imaginava que el temps era inclement amb les coses i les persones. Ningú no podia pensar encara que els poderosos molins d'aigua de sa marjal podrien esbucar-se i els cadúfols de les sínies restar per sempre aturats, sense treure més aigua del fons de la terra poblera per regar llegum, els arbres fruiters, les parres que ens donaven ombra a l'estiu. Em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.

La meva memòria queda aturada en els rebesavis que moriren, com he dit una mica més amunt, entre els cinquanta i els seixanta.

Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.

Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.


És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats de tants i tants avantpassats.

Els poblers sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren a sa Pobla, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, es perd amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.

Qui vos parla ha conegut sa Pobla abans de l'embranzida turística, molt abans que la televisió acabàs amb les rondalles al costat de la foganya (aquella llum d'oli a les cuines o per anar al corral!). El camp de sa Pobla encara era lluny de la mecanització del present. Els tractors no es coneixien. Tot es feia a força d'home o animal. Cavall, mules i someres eren els reis de la creació. Només -i no sempre- una batedora servia per a alleugerir la feina a l'hora de preparar el blat o les mongetes per als magatzems i l'exportació.

Aleshores tot eren cançons (i alguna maledicció, evidentment!). Eren temps en els quals cada feina concreta del camp (batre, segar, llaurar, regar, recollir olives, sembrar mongetes...) tenia una tonada adient. No em parlem de les glosses i cançons de per Sant Antoni, davant el foguerons!

Crec que és tota aquesta saba popular el que no hem de deixar mai que es perdi, s'esborri de la nostra memòria collectiva. I crec que ha estat això el que m'ha fet pensar en els meus, en els avis i rebesavis que m'ensenyaren (a la seva manera) a estimar la meva terra, sa marjal de sa Pobla regada amb la sang dels agermanats, amb la suor de segles dels seus descendents.


Categories: literatura

aquell riure sorollós i blanc

 

Plaça cèntrica de Tortosa, àrea de vianants. Una colla de xiquetes i xiquets juguen a les portes d’una franquícia de restauració. No són massa petits, potser 8 o 10 anys. La clientela acostuma a ser familiar (quan el nostre fill era petit la freqüentàvem sovint) i, entre altres coses, és coneguda perquè regala aquests característics globus de color groc. Juguen enlairant un d’aquests globus, i riuen de forma escandalosa, i salten, i corren, tot alhora mentre respiren agitadament. Tot i el fred, o pel fred, les seves galtes es pinten de roig amb l’esforç, i els ulls brillen. Un assenyala una altra i crida “eliminada!”, sense que ningú deixi de riure. Ignoro les regles concretes del joc, i em penso que ells també. De fet, crec que les improvisen, o que simplement no importen. I que l’essència del joc no és el globus, només l’excusa.

De vegades enyoro aquesta diversió tan fàcil, senzilla, histriònica; aquell riure sorollós i blanc.

Categories: literatura

Mateu Morro: un home de combat: exsecrertari general del PSM i dels comunistes de les Illes (Organització d'Esquerra Comunista -OEC-

En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" per l'obra Ara, a qui toca?, i més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després -hem militant junts tant a l'OEC com al PSM- m'ha explicat que ja feia anys que "seguia" la meva trajectòria. L'interessaven els meus articles damunt Gramsci, Lukács, les concepcions culturals i literàries de Mao, Marx, Lenin, Trotski, les crítiques de la novel.la sud-americana, catalana o espanyola que escrivia per a l'Última Hora i el suplement de cultura de Diario de Mallorca, o els reportatges que publicava a la revista Cort sobre la conflictiva realitat illenca de mitjans dels setanta. (Miquel López Crespí)


Els fonaments del PSM: Mateu Morro, un home de combat en la lluita clandestina contra la dictadura franquista (I)



Grup de militants de l'OEC al final de la campanya electoral del Front de Treballadors de les Illes (OEC). Mateu Morro és el primer de la dreta (dret). Antoni Mir, el primer per l'esquerra i Miquel López Crespí el segon per la dreta, ajupit. Era el mes de maig de 1977. Posteriorment la majoria de l'OEC s'integraria en el PSM després d'un Congrés d'unitat, el IV Congrés, que es faria a l'antic local de l'OEC a Inca.

Per l'hivern de 1976, a la presó de Ciutat, a part dels seminaris d'història, ens entreteníem com podíem. Sovint els companys de fora em demanaven que els escrivís algun llibre de poesia combativa. Com és de suposar, en aquelles alçades de la nostra existència -a punt de fer els trenta anys!- érem a milions d'anys llum de qualsevol herència del noucentisme. El concepte d'"obra ben feta" a començaments dels anys setanta, després d'haver assimilat a fons les troballes culturals dels situacionistes, ens sonava -i ens sona encara!- a trampa, a amagatall covard de la consciència, a servitud envers els poders establerts i, sobretot, a ser participant actiu d'una situació social i cultural injusta. Pugnàvem per introduir nous valors en les concepcions literàries, anar arraconant tot el que esdevenia estantís, mancat de vida, d'esperit de revolta, d'innovació. Teníem ben a prop les actituds vitals dels Villalonga, la mateixa M. Antònia Salvà amb els seus versets en honor del general Franco, la posició en favor del feixisme de Llorenç Riber, del mateix Joan Estelrich... En tots ells trobàvem escrits justificant l'"obra ben feta" en abstracte, alhora que, activament, bastien la seva "millor obra" amb la ploma posada al servei dels botxins del nostre poble, encoratjant diàriament els escamots d'afusellament que exterminaren prop de quatre mil mallorquins i mallorquines, la flor i nata de la nostra comunitat, els homes i dones que, lluny dels cacics i els seus intellectuals, havien començat a bastir un nou país, obert, republicà, lliure.


Primer de Maig de 1978. Miquel López Crespí és al centre de la fotografia enmig d’un grup de companys de l’OEC que s’unificarien amb el PSM en el mes de desembre d’aquest mateix any. Aleshores Miquel López Crespí i Eberhard Grosske serien els encarregats d’enllestir les ponències del IV Congrés del PSM aprovades a Inca (desembre de 1978).

Parlant amb en Francesc Mengod -l'estrateg de les nostres finances!-, em suggerí la idea de fer algun llibret per a vendre'l i així ajudar l'organització econòmicament en sortir de la presó. És així que Poemes de la presó, el llibre de poesia militant que més es va vendre en temps de la transició, sorgí d'aquestes circumstàncies tan especials. El temps que ens sobrava, la necessitat de diners que tenia el partit per a pagar les fiances, la bona disposició -malgrat els atemptats de la Brigada Social- de Teresa Nieto, pel que fa a l'edició dels materials que li portàvem... tot ajudà a animar-me en la tasca. Quan el vaig tenir enllestit, Mateu Morro, aleshores el màxim dirigent del comunisme illenc i bon amic, m'escriví un sentit i combatiu pròleg que, amb una cita de Vladímir Ilitx Lenin, explicava una mica quina era la nostra concepció de la literatura i de la poesia en aquelles alçades de la lluita per la nostra llibertat nacional i social. La cita de Lenin deia: "Serà una literatura lliure, perquè servirà no a damiselles cansades de tot, no als 'Deu mil' de dalt, carregats d'avorriment i de greix, sinó a milions i a desenes de milions de treballadors, que són la flor i nata del país, la seva força, el seu futur" (Vladímir Ilitx Lenin, L'organització del Partit i la literatura del Partit).

El pròleg de Miquel Ferrer (Mateu Morro) concretava encara més aquesta concepció del fet cultural que ens era comuna a tot dos. "Avui tothom parla de la penúria cultural existent a les Illes, de l'ensopiment generalitzat que regula l'activitat creadora, gairebé de tant de parlar-ne se n'ha arribat a fer un lloc comú, s'ha convertit en un tòpic que no ens ajuda a descobrir la realitat del problema, en la disculpa d'una inhibició no justificada. No valen excuses, si existeix un desert cultural és en gran part perquè hi ha mancat un decidit esforç col·lectiu, la capacitat dels pobles dinàmics i creadors, als que ni dictadures ni feixismes aconsegueixen sotmetre".

En Mateu Morro trucà un dia a la porta de casa. Era l'any 1973. Feia poc, en Ricard Salvat i en José Monleón, a Alacant, m'havien concedit el premi de Teatre "Carles Arniches" per l'obra Ara, a qui toca?, i més recentment, amb una peça avantguardista basada en la lluita del nostre poble, Les Germanies, m'atorgaven el Premi Especial "Born" a Menorca. Aquesta fou l'excusa, per part de l'OEC, per a venir a cercar-me. En Mateu, comissionat per la direcció, venia a demanar-me Les Germanies. Després -hem militant junts tant a l'OEC com al PSM- m'ha explicat que ja feia anys que "seguia" la meva trajectòria. L'interessaven els meus articles damunt Gramsci, Lukács, les concepcions culturals i literàries de Mao, Marx, Lenin, Trotski, les crítiques de la novel.la sud-americana, catalana o espanyola que escrivia per a l'Última Hora i el suplement de cultura de Diario de Mallorca, o els reportatges que publicava a la revista Cort sobre la conflictiva realitat illenca de mitjans dels setanta.

Fou la primera trobada, el primer encontre amb en Mateu; i significà, amb el temps, molts d'anys de militància comuna i de lluita per les mateixes idees de justícia, igualtat, socialisme i llibertats nacionals per al nostre poble.

Aquell dia venia enviat pel partit, l'OEC. Tenia la missió de citar-me a una reunió secreta amb el secretari general, el menorquí Josep Capó (un dels actuals dirigents de la PIMEN) i convèncer-me de la necessitat d'entrar a formar part de l'organització. Jo ja coneixia, de feia anys, les activitats i la pràctica dels Cercles d'Obrers Comunistes, del FOC i de les JOC (fundadors de l'OEC). Havia estudiant a fons el famós "Document de Vigo" (una anàlisi profunda de la pràctica i la teoria del partit). També havia col.laborat en diverses ocasions amb les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes. En aquells moments, els darrers anys de lluita clandestina i contacte amb diverses organitzacions revolucionàries m'ho havien demostrat, en Carrillo no volia avançar vers el socialisme. Malgrat l'heroisme de molts militants del PCE (que ningú no nega), el cert era que la direcció només aspirava a conquerir certa influència entre el poble per a, després, poder pactar i negociar millor amb la burgesia un repartiment del pastís sense posar en qüestió ni l'Estat opressor, ni la propietat privada dels mitjans de producció, ni la futura forma d'Estat (monarquia o república). Per això vaig acceptar de seguida la proposta de Mateu Morro; i un dia, amb Josep Capó, ens reunírem a un banc de la Rambla i es decidí la meva entrada dins l'OEC. Mai no m'he penedit d'aquell pas.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Categories: literatura

Viatges inaudits: Mor

     Continuo amb la col·laboració amb el Diari La Veu del País Valencià, i la secció dominical amb els VIATGES INAUDITS. Es tracta d'una mena de recomanació de viatges a destins irreals, però que haurien d'existir. 

Per a mi són una joguina, una forma d'escriure deixant anar la imaginació, improvisant i gaudint allà on hem porten les paraules. 

Un país nou cada diumenge que us convido a imaginar.

Aquesta setmana, Mor, el país que heretà la calma d'un antic meandre. 

Categories: literatura

Palma (Mallorca) - Els darrers presos polítics de la dictadura franquista

Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)



Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí


Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


Republicans perseguits per la dictadura feixista


La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)



Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.


Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".


Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Berenar en català, passió per la literatura breu


 El passat 5 de desembre Em van convidar a participar als Berenars en català que organitza l'Espai Jove Lo Carrilet a Tortosa, amb l'afegitó de "xerrada, una passió per la literatura breu". L'acte té molts dels ingredients que el fan llaminer: 

-Intervinc en un espai nou, on mai havia fet cap activitat.

-Està adreçat a joves.

-No he d'intentar "vendre" cap llibre, simplement parlar del que vagi sortint.

-Donen berenar.

I, efectivament, passem un parell d'hores força entretingudes, amb joves provinents d'arreu que volen aprofitar les tardes per a practicar català, i juguem amb les paraules, i els ensenyo nanocontes, i crec que aconsegueixo transmetre una mica de la meva passió per la literatura.

Quan acabem, em donen reiteradament les gràcies, però soc jo l'agraït.


Categories: literatura

a Cada día escribo un libro, per a Miquel Reverté

Col·laborant al programa especial de Cada día escribo un libro, de Ràdio la Ràpita, que condueix Eduardo Margaretto, dedicat en especial i per sorpresa a Miquel Reverté, en motiu de l'edició del seu nou llibre de poesia, Greatest Hits, que es presenta el proper 15 de desembre, dins de la col·lecció L'Escrita que edita l'Associació Mar de Fora.

Podeu escoltar el programa en aquest enllaç.

Categories: literatura

Josep Pla, Joan Estelrich, Llorenç Villalonga i les tropes mores

(4 vídeos) Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo». (Llorenç Capellà)


Homenatge a Pla amb sal i pebre


Per Llorenç Capellà, escriptor


Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo».

Continuem? Tocant a la fugida de la població civil cap a la frontera francesa, Pi i Sunyer es demanava quina era la causa que provocava aquell exili en massa. I arribava a la conclusió següent: «La primera era la por. La segona, una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d'idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment». En canvi, Pujol afirma que el liberal era Pla, atès que no s'està de definir-lo com «un catalanista conservador, escéptico y liberal». Tot plegat ens aboca a pensar que l'Honorable pateix de moaisme, que és un mal que comença a afectar, de manera alarmant, una part de la historiografia espanyola. La tesi de Pío Moa és insostenible, però força atractiva per a aquells que, tocant al paper del revoltats, intenten harmonitzar ètica i conveniència. Ja ho sabeu: la Guerra Civil va començar l'any trenta-quatre, a Astúries i Catalunya, i els instigadors en són el PSOE i ERC. D'aquí a afirmar que Companys va ésser afusellat justament i que la repressió franquista és la conseqüència lògica d'un estat de desordre insostenible hi ha una passa. Que molts ja han fet, és clar. Les declaracions de Pujol fan part de la conferència que va pronunciar a CaixaForum, de Madrid, entorn de la figura de Pla. Va titular-la El escritor y el hombre, i va suposar l'inici d'un cicle, coordinat per Baltasar Porcel, que tindrà un ponent de luxe, Josemari Aznar. Ara em sortiré del guió per contar-vos una història. En realitat és un rumor que va circular pels cenacles literaris fa una vintena d'anys. En una mateixa ciutat hi havia dos escriptors d'èxit i, per motius que desconec, estaven enemistats. Quan un d'ells va finir, els amics decidiren proposar al batlle que li dediqués un carrer. Cal suposar que la iniciativa devia arribar a oïdes de l'altre escriptor, que immediatament va idear la manera de contrarestar-la. De manera que va presentar una proposta, avançant-se a tothom, indicant-ne, fins i tot, el possible emplaçament. El batlle va acceptar-la de bon grat, sense estalviar-se elogis envers la generositat del proposant. I no va reparar que el carrer proposat era un lloc de pas, el racó més inhòspit del poble. No sé si Porcel pretenia carregar-se Pla per allò que el fill ha de matar el pare -en aquest cas la còpia a l'original-, però entre les justificacions pujolianes d'una frivolitat absoluta i les lloances que, sens dubte, li dedicarà el professor de Georgetow, estic convençut que Pla, allà baix, sota terra, passarà un neguit de no dir i es clavarà la boina a tall de celles perquè ni els morts no el reconeguin. Però no vull ésser maliciós. Pensem que Porcel ha dissenyat un cicle en sintonia amb el seu caràcter provocatiu i un xic burleta. En aquest cas, avís per a navegants. Que vagi amb compte el Consell de Mallorca a contractar-lo com a organitzador del cicle Azul d'homenatges que tot just acaba d'encetar amb el de dona Maria Antònia Salvà. Tindria penques de convidar una supervivent de la Secció Femenina per parlar de la senyora de sa Llapassa. I de confiar els pertinents elogis a Riber i Estelrich a un capellà de sotana i a un falangista estantís respectivament. El nacionalisme cruixiria. I amb motiu. Acabaria l'any 2008 amb la virginitat intel·lectual perduda.

Diari de Balears (13-IV-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)


Llorenç Villalonga i el feixisme militant



Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".


Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura