literatura

La premsa d´esquerres a les Illes

Durant la Segona República, la dreta radical i els sectors clericals extremistes incubaren un odi extraordinari contra les publicacions republicanes i obreristes que aparegueren a diversos nuclis de la Part Forana. George Bernanos va explicar encertadament, si bé no s'ha d'agafar al peu de la lletra, en el seu llibre document Les grands cimetières sous la lune, que als pobles de Mallorca, els cacics, que sempre sabien de quin peu es calçava tothom, havien elaborat llistes amb les "ovelles negres". (Antoni Marimon)


Contra la premsa forana


Antoni Marimon | 23/08/2011 |


Durant la Segona República, la dreta radical i els sectors clericals extremistes incubaren un odi extraordinari contra les publicacions republicanes i obreristes que aparegueren a diversos nuclis de la Part Forana. George Bernanos va explicar encertadament, si bé no s'ha d'agafar al peu de la lletra, en el seu llibre document Les grands cimetières sous la lune, que als pobles de Mallorca, els cacics, que sempre sabien de quin peu es calçava tothom, havien elaborat llistes amb les "ovelles negres". I no hi ha dubte que els promotors, directors, redactors i col·laboradors de les publicacions locals d'esquerres n'ocupaven sovint els primers llocs. És cert que, en alguns casos, s'havien publicat articles exaltats i molt durs, però, com és ben sabut, els sectors conservadors no havien patit cap mena d'atacs violents i només s'havien produït algunes bregues i incidents menors. Però, després del triomf del cop d'estat del juliol del 1936, va arribar el moment de passar comptes.

Així, per exemple, a Manacor, el director del setmanari d'esquerres Nosotros (abril del 1935-juliol del 1936) va esser brutalment assassinat el 4 de setembre del 1936. Nomia Miquel Duran Rosselló i era un exjesuïta que, en paraules d'Antoni Togores, "després d'abandonar el seminari prengué part activa dins la lluita dialèctica contra la reacció local". El seu germà Bartomeu fou assassinat un poc abans perquè no digué on s'amagava. Alguns col·laboradors de Nosotros, com ara Antoni Amer Llodrà, batle de Manacor i dirigent d'Unió Republicana, i Jaume Lliteres Cardell, comunista i membre del Socors Roig Internacional, també moriren assassinats per la repressió dretana i feixista. D'altra banda, l'historiador Miquel Duran Pastor ha explicat, en el seu imprescindible Sicut Oculi. Un tiempo pasado que no fue mejor, que encara a la postguerra els tribunals especials utilitzaven el setmanari Nosotros per acusar els seus enemics polítics.

A Pollença, el director d'Adelante i regidor de l'Ajuntament arran del triomf estatal del Front Popular, Bartomeu Cabanellas Botia, va esser assassinat al terme de Calvià l'octubre del 1936. També morí a causa de la repressió el seu company i col·laborador d'Adelante, Martí Vicens Vilanova. Ambdós pertanyien a Unió Republicana i s'havien destacat en la resistència republicana que s'organitzà a Pollença en l'inici de l'aixecament. El cas de Felanitx és diferent, però encara que El Felanitxer fos una publicació moderada sota la direcció de Pere A. Reus Bordoy, aquest llicenciat en Dret i jutge de pau fou sotmès a un consell de guerra i executat el 1938. Pel que fa a Inca, com han explicat els historiadors Arnau Company i Sebastià Serra, en el seu documentat article sobre la premsa republicana del període 1931-1936 (publicat en les actes de les XXV Jornades d'Estudis Històrics Locals, el 2007), s'hi va publicar la revista Avance, el juny-juliol del 1936.

El seu subtítol era Semanario de combate-Defensor de la clase obrera. El director, el socialista Miquel Reynés Morey, va esser condemnat a pena de mort en un consell de guerra, si bé la pena li fou commutada i romangué empresonat fins al 1944. Encara fou pitjor la sort de dos dels redactors, els anarquistes Gabriel Buades Ponç i Llorenç Beltran Salvà, afusellats el 1938 i el 1937, respectivament. A Porreres, el director de La Voz de Porreras (abril del 1935-juliol del 1936), el mestre d'escola Miquel Ximelis Bisquerra, d'Esquerra Republicana Balear, va aconseguir amagar-se el juliol del 1936.

Sembla que va apoderar-se d'una barca a Cala Llonga (Santanyí), però degué desaparèixer en alta mar, ja que no s'ha sabut res més d'ell. També varen esser perseguits els directors i redactors d'altres publicacions com El Republicano (Sineu), La Razón (Algaida), Esquitxos (també d'Algaida), Pedra Foguera (Felanitx) i Unión Cultura (Sóller). Aquestes revistes, en major o menor grau, analitzaven la realitat i eren crítiques amb el poder establert. Precisament per això, els seus impulsors seran delmats a partir del juliol del 1936.

Diari de Balears


La premsa d’esquerres en els anys 70


Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. (Miquel López Crespí)


La lluita per la llibertat a les Illes: la premsa d´esquerra en temps de la dictadura i la transició



Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

Entre els col·laboradors més constants de la premsa clandestina que publicava l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), Democràcia Proletària, Mallorca Obrera i L´Espira, entre altres publicacions del partit, es trobava el que posteriorment seria secretari general del PSM, l´amic Mateu Morro. També m´arribaven molts d´articles de membres del partit del front de barris, escrits per Jaume Obrador. A la meva bústia, molts matins ensopegava amb altres materials que des de diverses cèl·lules em feien arribar els encarregats d´aquella feina, ja que, exceptuant la direcció i alguns responsables polítics, ningú no sabia quina era la nostra tasca concreta. El meu contacte directe amb el front de barris per a qüestions de la revista era el company i gran amic Francesc Mengod.

Així i tot, l´edició i distribució de Mallorca Obrera, Democràcia proletària, La Voz de los Trabajadores, El Comunista, L´Espira, Revolució i el butlletí intern La Batalla, així com la distribució entre militants i simpatitzants de la revista teòrica del partit Izquierda Comunista, no bastava per a fer front a la canviant situació política del moment. Va ser quan decidírem muntar piquets per a penjar cartells als principals carrers i avingudes de Palma i pobles de les Illes. Però em centraré concretament a Palma i a la Part Forana de Mallorca, que era el nostre radi d´acció concret.



Ciutat de Mallorca 1976. Un grup esquerrà (OEC) al qual pertanyia l'escriptor Miquel López Crespí surt a les avingudes a vendre premsa antifeixista. Moments després Miquel López seria detingut, insultat i torturat per la Brigada Polìtica del règim franquista.

La confecció de la majoria de cartells d´OEC de Mallorca anaren a càrrec meu i d´alguns companys i companyes que m´ajudaven. També vaig dibuixar i penjar per Palma i barriades molts dels que sortiren signats per OEC-MCI, quan les dues organitzacions fèiem accions conjuntes.

Els recursos econòmics del partit, d´OEC, eren per a garantir les revistes i el lloguer dels pisos clandestins. La propaganda del carrer, la compra de pintura i paper per a aquelles accions, anava quasi sempre a càrrec meu. No disposava de gaire diners. Les nostres feines ocasionals no donaven per a allargar-se massa. Però sí que record que anava a comprar metres de paper d´embolicar i pintura plàstica de colors, que era la més barata, i inspirat sovint en els cartells que pintava Maiakovski en temps de la guerra civil russa, els de Renau a l´època de la guerra civil a l´Estat espanyol i, sobretot perquè ren els més bons d´imitar una vegada “adaptats” a la situació mallorquina, els del Maig del 68. Em passava dies i dies dibuixant i pintant els cartells pels pasadissos i cambres del meu pis, al carrer d´Antoni Marquès Marquès. De tota aquella feinada, centenars i centenars d´hores en defensa de les llibertats nacionals dels pobles oprimits per l´Estat, per la llibertat dels presos polítics, per la República i el socialisme, només queda el record d´algunes fotografies salvades per pura casualitat. Algunes d´aquestes fotografies són fetes per periodistes despistats, sorpresos de veure, per uns moments, abans que les brigades de neteja de l´Ajuntament destrossassin en segons la feina de setmanes, una ciutat encartellada per cartells fets a mà. Altres, poques, les vaig fer jo mateix moments després d´haver fet l´acció de propaganda, abans que vengués la Social o comparegués la Policia Municipal i els destrossàs.



Ciutat de Mallorca (1976). La destacada militant de l'OEC Josefina Valentí en una acció de distribució i venda de la premsa dels comunistes de les Illes (l'Organització d'Esquerra Comunista-OEC). Els cartells eren dibuixats per l'escriptor Miquel López Crespí. (Fotografia de Miquel López Crespí).

En resten pocs documents fotogràfics perquè aleshores l´OEC, la direcció del partit, no pensava en la memòria històrica de la l´esquerra revolucionària. Un estret i errat economicisme, el tacticisme del moment, els feia oblidar aquestes tasques essencials, pensar ni que fos una mica a servar, per a les generacions de lluitadors del futur, la memòria del que s´estava fent en aquella concreta conjuntura històrica. Ningú no podia imaginar que la memòria de l´esquerra revolucionària seria meticulosament esborrada pels corifeus del règim, pels servils que, a les ordres de qui comanda, han modificat el que s´esdevengué en la transició i postransició. Així i tot, malgrat els pocs documents fotogràfics conservats, els que resten són precisament els que m´han impulsat a escriure aquestes notes que volen aproximar-se al que va ser la lluita complicada de tots aquells militants d´esquerra que no acceptaren les condicions del franquisme reciclat. I, per això mateix, perquè no acceptàrem l´oblit dels crims del feixisme, l´oblit de quaranta anys de lluita comunista, anarquista, socialista, contra el capitalisme, fórem perseguits, marginats i esborrats dels llibres d´història.

Després, quan els cartells eren fets, organitzàvem l´aferrada a indrets estratègics de Palma o barriades dels voltants.. Alguns dels companys que sempre eren disposats per a sortir a aferrar els cartells reivindicatius que jo havia pintat eren en Domingo Morales, destacat activista del moviment ciutadà de Palma, sindicalista i, en la clandestinitat, membre del front obrer de l´Organització d´Esquerra Comunista. També hi compareixien molts d´altres companys i companyes. Record actitud valenta i militant de Josefina Valentí, de Magda Solanes, Margalida Seguí. I entre els més joves, l´actitud combativa, que dura fins el present, d’en Guillem Ramis, en Salvador Arias, en Macià Abraham, en Pedro López i tants i tants companys i companyes que només vaig conèixer pel seu nom de guerra.

Però malgrat que dedicàvem molt de temps a les tasques d´agitació i propaganda, cap esforç no podia barrar el pas a la influència cada vegada més aclaparadora dels grans mitjans de difusió, a la presencià mediàtica, especialment per ràdio i televisió, dels partits reformistes, dels que havien pactat la reforma del franquisme, una situació que no qüestionàs la “unidad de España”, el sistema capitalista i la monarquia que el dictador ens llegava.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Tenia encomanat l´article setmanal per la publicació central de l´organització, La Voz de los Trabajadores, publicació a la qual enviava regularment nombroses cròniques de l´actualitat política i cultural de les Illes. També vaig enviar articles a Surcos, que era el portaveu que teníem a Aragó, a El comunista, la nostra revista a Astúries, a Lluitem, la publicació de Catalunya Principat... Record ara mateix reportatges sobre l´actuació dels grups d´extrema dreta a Mallorca, sobre la lluita per una universitat autònoma i popular, contra l’autopista d´Inca, per la llibertat dels presos polítics, sobre problemes de cultura i art... (Miquel López Crespí)


La lluita per la llibertat: revistes clandestines i detencions (I)



La premsa de l´època informava de les agressions patides per Teresa Nieto a causa de la seva tasca de publicació de les revistes dels comunistes de les Illes (OEC) i del nacionalisme d´esquerra (PSM)

En uns articles anteriors parlàvem de les dificultats que teníem els partits d´esquerra revolucionària per a fer arribar el nostre missatge al poble, del silenci i persecucions soferts tant en temps de la dictadura com en la transició i postransició. Cap a mitjans dels anys setanta, amb alguns companys del front obrer i de les cèl·lules d´estudiants i de barris muntàvem accions de propaganda per provar de fer sentir les nostres reivindicacions i consignes. Aleshores jo ja formava part del comitè de direcció política de l´OEC i era, juntament amb l´equip tècnic de Monxo Clop, responsable de la revista del partit, Democràcia proletària. I, igualment, un dels col·laboradors que més articles escrivia, sota diferents pseudònims, en la premsa clandestina del moment. També enviava articles i col·laboracions per a d’altres publicacions de la nostra organització, tant de les Illes com d’àmbit estatal. Record que tenia encomanat l´article setmanal per la publicació central de l´organització, La Voz de los Trabajadores, publicació a la qual enviava regularment nombroses cròniques de l´actualitat política i cultural de les Illes. També vaig enviar articles a Surcos, que era el portaveu que teníem a Aragó, a El comunista, la nostra revista a Astúries, a Lluitem, la publicació de Catalunya Principat... Record ara mateix reportatges sobre l´actuació dels grups d´extrema dreta a Mallorca, sobre la lluita per una universitat autònoma i popular, contra l’autopista d´Inca, per la llibertat dels presos polítics, sobre problemes de cultura i art...



Algunes de les revistes que editava l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) a les Illes i a l'estat espanyol.

A mitjans dels anys seixanta ja havia fet de corresponsal de Ràdio Espanya Independent, l´emissora del PCE que emetia des de Bucarest. Tot això anava combinat amb les meves col·laboracions en la premsa oficial ja que, cap a 1969, fent el servei militar a Cartagena, ja havia començat a escriure articles de crítica literària en el suplement de cultura del diari Última Hora que coordinava l´amic Frederic Suau. Posteriorment vaig passar a Diario de Mallorca, també a les pàgines de cultura, i, ja en la transició, feia reportatges i articles de política i cultura en la revista Cort.

Cal dir que, a finals de la dictadura i a mesura que la lluita antifranquista clandestina demanava més i més hores de dedicació, més esforços, l´esperit militant de la joventut va fer que anàs prioritzant les col·laboracions en la premsa clandestina per damunt dels articles en diaris i revistes oficials. En aquell moment ja havia guanyat el Premi Ciutat de Palma de Teatre amb l´obra Autòpsia a la matinada, el Ciutat de Manacor amb La guerra just acaba de començar, el Llorenç Riber de narrativa, el Carles Arniches de teatre en català a Alacant amb l´obra Ara, a qui toca? i el Premi especial Born de Teatre a Menorca amb Les Germanies; però llavors fou el moment que vaig deixar de dedicar-me a la literatura per a entrar de ple en el que aleshores en dèiem la “professionalització revolucionària”. “Professionalització” que no volia dir que, com els alliberats del carrillisme o la socialdemocràcia, cobràssim d´algun organisme del partit. Ni molt manco! Era una “profesionalització” que comportava que, de les feines ocasionals que poguéssim fer –la necessària subsistència quotidiana!-, una part considerable fos destinada a l´organització per a cobrir despeses de revistes, fulls volanders, màquines de ciclostilar, viatges de responsables, així com per a abonar el lloguer dels pisos clandestins de què disposava l´organització. No és com ara que, si ets saps col·locar a recer de qui comanda, pots fruir de bons sous i privilegis en la política professional.



L'escriptor Miquel López Crespí en una acció de distribució i venda de la premsa dels comunistes de les Illes (OEC) enmig del carrer del Sindicat. Posteriorment Miquel López Crespí seria detingut i torturat pels sicaris feixistes de la Brigada Social.

Abans de l´època de Democràcia proletària, les revistes eren ciclostilades i no tenien la qualitat tècnica i artística que arribaren a assolir quan eren dissenyades pel nostre responsable tècnic, el company Monxo Clop, i impreses a la impremta que Teresa Nieto tenia just davant l´antiga delegació dels sindicats feixistes i ara seu de CC.OO.

La impremta de Teresa Nieto situada al carrer que avui duu el nom de Francesc de B. Moll, número 8-A, no solament imprimia d´amagat les revistes i publicacions de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC): també tirava revistes dels carrillistes (PCE) i, més endavant, del PSM i altres grups d´esquerra. Aquesta actitud compromesa per part de Teresa Nieto va comportar que el negoci que regentava i, de rebot, el cotxe que tenia per a anar a la feina, patissin nombrosos atacs de l´extrema dreta i de la Brigada Política, la “Social”, del règim franquista. Atacaven fent pintades, embrutant portes i façana del negoci per a atemorir-la, per a obligar-la a tancar la impremta o que, almanco, deixàs d´imprimir les publicacions de l’esquerra. Però caparruda com era, a cada atac de la Brigada Social, la “Gristapo”, com també l´anomenàvem, ella esdevenia més decidida a continuar amb les nostres publicacions. De la premsa oficial d´aquells anys, serv un retall preciós del diari Última Hora de dia vuit de gener de 1977 en el qual, sota un titular que diu “El coche de Teresa Nieto amaneció lleno de pintadas”, la propietaria de Copistant explicava al lector el darrer atemptat que havia patit. Diu el retall que tenim al davant: “Teresa Nieto regenta una imprenta que está situada frente a la Delegación de Sindicatos, se llama Copistant. Según ciertas versiones, la casa de Teresa Nieto es el aparato de propaganda de todos los partidos políticos.

‘El establecimiento de marras es objeto constante de pintadas. La primera la firmava el PENS, la segunda el GAS, la tercera ha sido en el coche. El coche de Teresa Nieto ha quedado lleno de siglas de partidos políticos. Y un adjetivo poco edificante para la dueña. ‘Supongo que las fulanas tienen también su partido porque me han escrito su nombre en el morro del coche’, dice Teresa Nieto.

‘Teresa Nieto editado folletos para muchos partidos, desde el Círculo José Antonio hasta el Partido Comunista. Ella pertenece a la Asociación de la Dona de Mallorca, afirma que no pertenece a ningún partido, pero que simpatiza con los anarcos.

‘’Nos dejan papelitos. Yo también dejé otro: que por favor nos volaran bien volada la imprenta porque tenemos una poliza de seguro de cuatro millones de pesetas’.

‘ –‘Sospechas de alguien?

‘ –‘De algún grupo de extrema derecha. Si quieren algo que lo digan, pero más abiertamente.

‘ ‘Son unos cobardes?

‘- ‘Eso es panfletero. Mi desacuerdo es puramente comercial. Nosotros imprimimos, no somos el aparato de propaganda exclusivo de ningún partido’”.

A mitjans dels anys setanta, els responsables de les diferents cèl·lules de l´organització tenien establit un sistema per fer-me arribar els articles en brut que havien de tenir prioritat a Democràcia proletària o a Mallorca Obrera. Jo m´encarregava de passar-ho tot en net i de lliurar-ho a Monxo Clop que, com a delineant i artista excel·lent, bastia unes publicacions que, sense cap mena de dubte, eren les millors d´aquella època de clandestinitat i posterior semiclandestinitat. Monxo Clop i també Ferran Sintes dissenyaren alguns dels millors autoadhesius i cartells de l´esquerra d´aquells temps alhora tèrbols i també esperançats.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

<span style="background-color: white;

De vegades, la literatura té uns retorns d'una emotivitat imprevista, i que compensen amb escreix les batalls internes davant del dubte d'una frase, l'amarga constatació, llibre rere llibre, que la repercussió dels teus relats cau en el buit. Però no, de tant en tant t'arriba una notícia sorprenent que et toca l'ànima. Una persona em comenta que fa uns mesos vaig dedicar-li un llibre al seu pare que, dies després, moriria. Recollint les seves coses ha trobat el llibre, i la dedicatòria que hi vaig escriure l'ha fet plorar, i em dóna les gràcies. El poder de la paraula. Tot allò que fa que escriure no tingui preu.
Categories: literatura

Escriptors de sa Pobla: 40 anys de poesia mallorquina

Hauríem de parlar, doncs, d’un llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei d’aquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació –i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap “revolució textual” heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de l’autor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia d’avantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta. (Miquel López Crespí)


40 anys de poesia mallorquina - Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets



En el seu moment vaig comentar que molts dels poemes que conformen el llibre havien estat redactats en el transcurs de molts dels meus viatges per terres dels Països i l’estranger. Normalment utilitz una de les plaguetes que vaig comprar ja fa molts d’anys, a Venècia. Uns quaderns folrats amb paper negre i amb prop d´un centenar de pàgines. Tot plegat, aquest nombre de pàgines, em permet fer nombroses provatures, esborrar el que no m’agrada. A vegades el quadern esdevé així el dietari poètic de la vida d’un escriptor. El calaix de sastre on hi van a parar no solament els poemes. També hi són presents les idees, els suggeriments de les persones que m’envolten, les vivències del viatge, els llibres que vas llegint... Aquelles pel·lícules del passat o del present que t’impressionen,,, Quan el quadern s’acaba, utilitz igualment bocins de paper d’embolicar o de diari, el petit espai d’una entrada al cinema... tot serveix per deixar constància d’una idea, d’un suggeriment, d’un vers.



Cinc poetes del Països Catalans: Susanna Rafart, David Castillo, Josep Ballester, Sam Abrams i Miquel López Crespí

Dit això cal dir, emperò, que una vegada estudiats, seleccionats i passats en net els poemes que conformen Espais secretst’adones de seguida de la forta unitat temàtica existent en el llibre. Crec que són dues les causes d’aquesta impressió d’unitat temàtica: la primera seria la intenció conscient d’anar treballant en una línia ben determinada, amb la idea de bastir un poemari unitari, que deixàs constància del moment, d’una circumstància història concreta i, especialment, de les vivències més íntimes de l’autor. Sempre m’he demanat com és possible separar els sentiments del poeta del món real, autèntic que l’encercla. És una tasca impossible! Però aquesta vegada es tractava de depurar alguns dels aspectes del meu llenguatge poètic. Un llenguatge, i cal reconèixer-ho, massa farcit sovint de metàfores i altres floritures semblants --el llast de la nostra formació literària, de les influències que ens han condicionat i condicionen!--.

Quan vaig començar a bastir els primers versos del que, amb els anys, seria el poemari Espais secrets, em vaig prometre ser molt exigent amb el llenguatge, anar alerta amb les reiteracions lèxiques, amb les redundàncies emocionals. Els coneguts problemes derivats de la “passió” que sovint ens domina! Com podríem escriure poesia sense estar posseïts per la passió, pels sentiments, per la veritat que surt des de la fondària de l’ànima del poeta? Potser fos interessant –ho pensava i intuïtivament -recórrer a alguns dels vells trucs de les avantguardes europees de començaments de segle: provar de bastir un llenguatge simple, descarregat de verbalismes entorpidors. I, d’aquesta manera, aconseguir anar al nus del problema, al missatge essencial que el poeta vol transmetre al lector. Hauríem de parlar, doncs, d’un llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei d’aquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació –i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap “revolució textual” heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de l’autor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia d’avantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta.

Però tornem a l’”experimentalisme” que hom pot trobar a Espais secrets. Defugint certs aspectes de l’herència de l’Escola Mallorquina –els mateixos que criticava Josep M. Llompart a Literatura moderna de les Illes Balears (Editorial Moll, Palma, 1964)— en alguns dels poemes que comentam he emprat la prosa poètica. Una prosa poètica eixuta, mancada –com he escrit una mica més amunt--, de signes de puntuació, talment com surt, densa, del cor del poeta. Es tracta d’”experimentar” però sense cap pretensió de “fer història en la literatura” com a descobridors d’un nou “isme” literari. Sabem massa bé quines són les nostres limitacions, d’on procedim, el que els autors dels segles XX i XXI devem als moviments rupturistes –surrealisme, dadaisme, futurisme, simbolisme, etc.— per a vanar-nos de ser els “descobridors” mallorquins de tal o tal altra experimentació ocasional.

En el pla estrictament estilístic, el lector d’Espais secrets hi trobarà un radicalisme exacerbat en la línia de desenvolupar, amb tota la simplicitat possible, la càrrega existencial de l’època incerta que ens ha tocat viure, l'ànima de l’autor dels versos. Els impulsos que des dels grecs –i molts abans que els grecs!- impulsen els autors, és a dir, l’efecte del dolor, del desig, de la solitud, de la ràbia, de la revolta contra la injustícia, de la por davant les incerteses de l’amor, les excelsituds del sexe quan s’apodera, vital, de nosaltres; la melangia davant el pas inexorable dels anys; la terrible presència de la Mort al nostre costat... Aquests impulsos volen ser expressats lluny de qualsevol experimentalisme sintàctic tortuós i abarrocat. Potser hi resten encara ecos del surrealistes, la pulsió dels poetes impressionistes alemanys dels anys vint. Vet a saber si és la influència de l’antologia de Kurt Pinthus El crepuscle de la humanitat (Edicions de 1984, Barcelona, 2002). Però aprofundir en aquesta mena d’influències seria donar massa pistes, indicis del món cultural de poeta al lector. Val més que el lector s’enfronti sol, sense l’ajut de cap crossa, a l’inferno del poeta. Que endevini trucs i influències o, sinó, que és perdi creativament pel laberint de la creació i construeixi el seu món interpretatiu sense les indicacions, sempre interessades, sempre laberíntiques, dels autors. Facilitar-li massa la tasca seria excessiu. Que creï, juntament a l’autor el seu propi món. Que imagini el que vulgui, malgrat no trobi el camí, malgrat no endevini la influència cultural, política, literària que ha portat l’autor a escriure en un determinat estil o en un altre. Del que es tracta és de deixar constància de l’època que ens ha tocat viure (“mentre els mercenaris afinen la punteria / a les palpentes / dins del tramvia sense passatger / teclejant absurds sortilegis / m’adon que ja no hi ha gent als seients / les serenates resten glaçades vora les finestres del passat / ....”). Potser el poeta comença la cavalcada final. Arriben les “banderes de l’ocàs”. Que s’ha esdevengut amb els amics dels passats, amb aquells que compartírem les il·lusions i esperances del Maig del 68, de les revoltes anticapitalistes de la transició? Quan desaparegueren del costat? Moriren fa temps? Quants d’anys que no sabem res? Per què deixaren el combat, què els impulsà a claudicar davant els guanyadors?

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

PREDICANT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 01/11/2018 - 09:00
Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Acabeu la frase

És una arquitecta juganera, i als plànols dibuixa una porta disfressada que...
.
Propostes a facebook i a twitter
Categories: literatura

Thomas S. Harrington presenta ‘Una democràcia cívica en temps autoritaris’ a l’Espai VilaWeb

Vilaweb Lletres - Dj, 01/11/2018 - 01:50

Thomas S. Harrington junt a Vicent Partal, director de VilaWeb, presentarà  ‘Una democràcia cívica en temps autoritaris‘ (ed. Gregal, 2018) el dilluns 5 de novembre a les set del vespre a l’Espai VilaWeb. El llibre recull trenta-vuit articles escrits els últims anys en diversos mitjans sobre el Procés sobiranista de Catalunya des del punt de vista d’un nord-americà.

Thomas S. Harrington és catedràtic d’Estudis Hispànics del Trinity College de Hartford (EUA), on imparteix classes sobre literatura, cinema i història cultural dels països ibèrics en l’època contemporània i col·laborador de VilaWeb.

Les seves línies principals de recerca són els moviments peninsulars d’identitat nacional, l’iberisme, la cultura catalana contemporània i les migracions entre les anomenades cultures perifèriques de la península i les societats del Carib i el Con Sud. Ha rebut dues beques Fullbright i ha estat guardonat amb el premi Batista i Roca  per la seva labor a favor de la difusió de la cultura catalana al món.

Categories: literatura

Sa Pobla – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel (VIII)

Sa Pobla – Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 - Cuplets d´Imperio Argentina i tangos de Carlos Gardel (VIII)


Llorenç Villalonga i el desembarcament del Capità Bayo


Havies de conviure per força, sense poder-hi fer res, amb els assassins i torturadors. Sabies a la perfecció qui havia detingut el socialista Jaume Serra Cardell i els seus companys. Qui els portà a tancar al Fortí d´Illetes? Al costat de casa hi vivia, senyor de vides i hisendes, un ric propietari que havia llogat un cotxe per anar a veure com mataven els socialistes i els carrabiners que s´havien oposat al cop d´Estat. El diumenge, l´únic dia d´esbarjo, quan podies anar a fer una volta per la plaça, trobaves als bars els botxins menjant gambes, rient satisfets. Procuraves fer de no veure´ls, passar de llarg, no trobar-te mai amb la seva mirada tèrbola i ensangonada. (Miquel López Crespí)


Ricardo Punset, el general retirat i advocat de la padrina Martina, va solucionar el problema del meu internament en el reformatori en pocs dies. Era un home summament influent en el Movimento. De jove havia conegut l´oncle Miquel Crespí, el de l´Escola Graduada de sa Pobla. Amb el seu pare, Francesc Punset, un dels grans propietaris agraris de l´illa, havia format part de la comitiva que, juntament amb el fill del rei Alfonso XIII i el general Miguel Primo de Rivera, inauguraren l´escola a finals dels anys vint.

A les fotografies que serv de la família els pots veure vora el fill de rei i el dictador, enmig de les pobleres que, vestides de pagesetes, reten honors a les autoritats.

Si observes la fotografia amb deteniment t´adones de la fugacitat de la vida, de la misèria dels fastos oficials, de com tot canvia a velocitat inusitada, es marceix i esdevé cendra que se´n porta el vent. Tanta parafernàlia, tanta música i cançons queden reduïdes a unes fotografies que s´esgrogueeixen lentament i, al final, et costa distingir els rostres dels que foren protagonistes de la història per un dia.

De jove, rebostejant pels canteranos dels padrins trobava aquestes fotografies protegides per belles capses xineses decorades amb marfil. Altres, menjades per la llum dels anys, estaven penjades a la cambra dels padrins. Les mirava provant de descobrir els misteris de la família. Una història que anava coneixent a fragments, molt a poc a poc. El padrí Rafel, el germà del batle, a vegades m´explicava el viatge que va fer a Madrid amb el batle, quan hi anà per informar el dictador del projecte de construcció de l´escola. El padrí, anys després de la marxa del germà a l´Argentina, em deia que l´entrada de la República va significar un cop molt fort per a la família! Però ell vivia dels somnis d´aquell viatge. M´explicava que a la capital d´Espanya els trens viatjaven sota terra i que, a molts metres de fondària, hi havia bars, botigues, quioscos amb diaris. No en parlem dels cotxes, les avingudes plenes de vehicles, la gent ben vestida, els cines, les sales de festa, els bars curulls de gent desenfeinada. El sentia parlar com aquell qui escolta una rondalla meravellosa. Els seus ulls resplendien com a guspires rutil·lants, els calius del foc que jo alimentava amb rames i troncs de pi i estelles d´olivera.

Què va ser de l´oncle, el batle Verdera que es sentia tan poderós que no dubtava a lliurar cinquanta solars de la seva propietat per a gaudir d´un dia en companyia del dictador? I el fill de rei? Què dir d´aquell personatge tengut per mig sord i tartamut? De veritat s´assabentava de res, sentia la música, els protocol·laris discursos de benvinguda, o era un maniquí útil tan sols per a decorar l´escena?

Fals oripell, com totes les inauguracions amb presència d´autoritats. Pagesetes de mentida, filles dels cacics més rics del poble, dels magatzemistes, el propietari de la farinera, dels cines del poble, sense mancar-hi les nebodes del rector, la filla del metge i del comandant de la Guàrdia Civil. Les pageses de veritat feia hores que eren a marjal, regant, sembrant les mongetes, suades, amb el capell i els manegots per no patir la inclemència sufocant del sol. Potser sentien el ressò llunyà de la banda de l´Ajuntament interpretant l´himne d´Espanya, els pasdobles que tant agradaven al dictador. Si ho sentien, indubtablement el seu comentari devia ser: “Música un dia fener a les deu del matí? Festes de rics que viuen de la nostra suor”. I amb un moviment resignat devien ajupir-se novament damunt el solc continuant l´acostumada feina de sol a sol.

Què sabia la comitiva dels cotxes oficials, els alts comandaments de l´exèrcit i el Govern Civil que acompanyaven el general, del patiment del poble, dels jornalers que, a les sis del matí, ja eren drets, a la plaça del poble, esperant l´almoina d´un dia de feina per a poder menjar? Jo encara he vist les al·lotes de Muro, Búger, Campanet i Santa Margalida, aquelles que no havien estat llogades, marxar altra vegada cap als seus pobles plorant. Aquell dia no hi hauria pa a casa seva. Una nova jornada de desesperança i misèria.

Observ la fotografia amb més atenció. Veig el futur oficial de la guerra civil distret, mirant cap a l´infinit. Què deu pensar? Ben cert que no es pot imaginar al capdavant d´una unitat de les forces faccioses que disparen contra les tropes de Bayo. Encara ha de començar la carrera, anar a estudiar a l´Acadèmia Militar de Saragossa, participar en la guerra del Marroc, relacionar-se amb Franco i Milán Astray, establir contacte amb els colpistes, ser un dels primers que es presenten a Capitania General per fer costat al general Goded el dia que les tropes, a la plaça de Cort, proclamen l´estat de guerra.

L´amistat amb la família materna venia, doncs, de molt lluny. Hi comptava també en aquelles relacions els nombrosos regals en espècie que els Verdera havien fet als Mulet i Servera. Carretades de patata novella quan pertocava, sacs de blat i mongetes, mitja dotzena de gallines, un parell de porcelletes quan arribava Nadal... I paquets amb sobrassades i botifarrons, camaiot, formatges fet a casa nostra. Mai no vaig veure que la padrina pagàs amb diners les consultes que anava a fer a Palma. Potser per això mateix les gestions del general tengueren un èxit immediat. Sembla que va trucar al governador civil i aquest es va posar en contacte amb Madrid ràpidament. De seguida arribaren instruccions als jutjats de Palma. No trigaren gaire a fer arribar un certificat oficial a casa nostra en el qual se´ns comunicava que la condemna a un any de reformatori restava substituïda pel pagament d´una multa semblant a la dels meus companys.

A casa es donaren per conformats.

Malgrat el sacrifici que representava abonar aquells diners, l´essencial era que no m´internassin al reformatori, que, com és evident, els pares consideraven una condemna semblat a la presó.

La padrina Martina havia aconseguit el seu objectiu. Ens ho deia joiosa el dia que rebérem la carta dels jutjats:

--Ja us ho deia que no aniria al reformatori!

Respiràrem alleugerits.

Sort d´aquelles relacions amb el general! El pare, en aquestes circumstàncies, no hauria pogut fer-hi res. Què podia demanar un expresoner de guerra republicà fitxat com a anarquista de la Columna de Ferro, condemnat a treballs forçats en els camps de concentració feixistes? No res, evidentment. Quines eren les amistats del pare? Poques. Tan sols les relacions de feina amb els poblers i amb els presoners que, una vegada sortits del camp de treball, havien quedat a viure al poble. Un grapat de socialistes, comunistes i antifeixistes sense partit que decidiren reorganitzar la vida a Mallorca. Aquelles eternes converses a un racó del taller de Can Ripoll, en acabar la feina! Quina autoritat mallorquina s´hauria entretingut a escoltar les peticions dels vençuts? Tan sols haurien rebut mirades de menysteniment.

Ho record com si fos ara mateix: el poble enmig dels carrers esperant l´arribada de la Verge de Lluc, les cases adomassades, la murta envaint cada racó, la gent esperant veure la Verge, besar el cadafal on la porten. Hi veig dones i homes agenollats amb el rosari a les mans, la gent més gran asseguda a la cadira de bova esperant la desfilada. Han tret dels armaris els vestits de festa; el dia anterior els pagesos i menestrals han anat a la barberia. I l´altra setmana, la venguda dels predicadors dels cursets de cristiandat. L´església plena de gom a gom. Capellans ben endiumenjats oficiant la missa abans dels sermons. Incitació a la lluita contra el pecat que tot ho envaeix. La falda massa curta, l´escot de les dones, el pecat mortal en què viuen aquells que no resen el rosari ni van a l´església cada diumenge i festa de guardar. Jovenots de totes les edats marxant pel poble amb matraques i els més inversemblants dels ginys de fer renou en el dia del Fas. Recordar als xuetes que res no va acabar amb la cremada de Caterina Tarongí en el fogó dels jueus. L´odi i la ràbia predicada des de la trona ben igual a la paüra propagada des del segle XIV. “Els jueus mataren Nostre Senyor Jesucrist!”, diu el rector, vermell d´ira dalt de la trona. I tothom s´ho creu. Baralles a les famílies si un fill o una filla vol sortir a festejar amb algú que porti els cognoms maleïts. “No et deixaré ni un solc de terra si compareixes amb cap xueta!”. I així segle rere segle, any rere any. Una maledicció que mai no acaba. Sempre present, reverdida des de totes les trones dels temples de Mallorca. Com relacionar-se, a no ser per una feina concreta, amb aquest exèrcit inquisitorial? Quina relació es podia establir entre els homes que volgueren canviar el món i els que el volien ben igual que en temps de les croades contra els infidels? O no era la guerra del trenta-sis una croada contra els no creients, contra els pobres que volien escoles en lloc de temples?

Malgrat una aparença de normalitat, els rituals “bon dia” pel carrer, el cert és que els vençuts vivien humiliats. En el fons es sentien al marge d´unes processons, d´una forma de vida lluitant contra la qual havien deixat els millors anys de la seva vida.

Havies de conviure per força, sense poder-hi fer res, amb els assassins i torturadors. Sabies a la perfecció qui havia detingut el socialista Jaume Serra Cardell i els seus companys. Qui els portà a tancar al Fortí d´Illetes? Al costat de casa hi vivia, senyor de vides i hisendes, un ric propietari que havia llogat un cotxe per anar a veure com mataven els socialistes i els carrabiners que s´havien oposat al cop d´Estat. El diumenge, l´únic dia d´esbarjo, quan podies anar a fer una volta per la plaça, trobaves als bars els botxins menjant gambes, rient satisfets. Procuraves fer de no veure´ls, passar de llarg, no trobar-te mai amb la seva mirada tèrbola i ensangonada.

Em vaig salvar del reformatori, doncs.

El pare no hi hauria pogut fer res. Sortosament en aquell moment hi jugaren fort les relacions dels Verdera amb alguns dels vencedors. Qui no tendria esment d´una petició d´un general franquista, d´un “heroi” dels que derrotaren els rojos que desembarcats a Portocristo i foragitaren de l´Illa les milícies del capità Bayo?

L´aleshores comandant Ricardo Punset va ser un dels primers que arribaren al front poques hores després de desembarcats els milicians rojos. Segons expliquen els historiadors, les ordres que donà van ser decisives en la primera topada amb l´enemic, just al riuet del port. Situant les metralladores i els canons de què disposava en quatre punts estratègics va aturar l´avanç roig cap a Manacor. Es parla de més de quatre-cents morts. Una victòria espectacular de les forces franquistes que, de seguida, li valgué el reconeixement de tots els altres comandaments i un telegrama especial de Franco que l´assenyalà com un dels màxims responsables de la defensa de Mallorca.

Mentrestant, Bayo provava d´amagar la derrota; feina inúti: la notícia es propagà entre les fileres de soldats i milicians i hi hagué destacaments que volien retornar a Barcelona i Menorca. Els milicians es consideraven lliures de qualsevol obligació militar: les columnes dels partits encara no havien estat militaritzades i cada unitat només obeïa els seus responsables. Deien que eren homes i dones lliures, que havien vençut l´exèrcit de la monarquia i no tenien cap obligació envers els comandaments militars republicans. Els Visca l´anarquia!” sonaven potents després del cant de l´himne de la CNT-FAI. Cantar A les barricades! era un desafiament constant a Bayo i els oficials d´acadèmia. Ni amb una pistola al cap els podies obligar a complir ordres! T´haurien mort al mateix indret on els amenaçaves! En guerra, la vida d´un home no val dos rals.

Els més porucs reembarcaren els primers dies i Bayo no va poder fer res per barrar el pas a la seva marxa. Els oficials de les naus republicanes es reuniren i demanaren oficialment una retirada honrosa abans no fos massa tard. Madrid, que es trobava amenaçada per les tropes de Franco que pujaven victorioses des de Sevilla, trobà l´excusa adient per ordenar la retirada immediata.

Era fàcil imaginar el comandant Ricardo Punset en el Manacor salvat de las hordas rojas, com deien els diaris incautats pel Movimiento salvador de España. Encara es sentien les darreres canonades de la flota provant de protegir les posicions conquerides pels milicians i, en als bars de sa Bassa l´alt comandament de la defensa feia obrir ampolles de vi per la victòria que es veia segura. Si amb una màquina del temps hom pogués retrocedir fins aquells moments veuríem l´alegria frenètica dels matons de Falange fent acudits amb els militars. Cada vegada que se senten els motors de l´aviació italiana surten a la plaça i alcen els tassons de vi. El Conde Rossi, borratxo, fent la salutació romana de dalt una taula de marbre improvisa un dels seus mítings incitant a l´extermini dels republicans de les Illes. En pronunciar per milèssíma vegada el seu acostumat “Fucilatti, Fucilatti!”, vomita el vi mesclat amb conyac que ha begut i, fent un fals moviment, cau al terra enmig del suc i la sobrassada del berenar. Els voluntaris dels Dragones de la Muerte l´aixequen i l´estiren damunt un sofà, on queda mig adormit, amb el vi que li regalima per la boca. Tot el bar fa pudor d´alcohol i vòmits.

El flamant comandat Ricardo Punset agafa del braç l´escriptor Llorenç Villalonga, que també celebra la victòria, i el treu de l´establiment:

--Anem, Llorenç. Aquesta gent encara em tacarà l´uniforme que he estrenat avui. Quina colla de borratxos, els falangistes i els italians que han vengut a donar suport! Però, què hem de fer? Els necessitam! Sense l´aviació italiana ara serien els rojos que s´engatarien en els bars de sa Bassa!

Llorenç Vilallonga fa un gest afirmatiu amb el cap i surt del bar amb el comandant. Tampoc vol embrutar la camisa de Falange que llueix d´ençà fa uns dies. Li agrada la netedat, els perfums de preu, i ha procurat defugir una presència directa en els combats. La seva professió, un metge dedicat a la psiquiatria, li permet dissimular per la rereguarda, llegir els diaris lluny del front, esperar la victòria sense haver de menjar el ranxo dels soldats, respirar la pols, la insuportable pudor de la pólvora quan disparen els canons i les metralladores.

El capità Bayo encara resistí unes setmanes més les ordres comminatòries de Madrid i els responsables de la flota.

No hi hagué res a fer. L´esperat alçament antifeixista de la població no es produí mai. A Bayo li mancava artilleria, tancs per a batre els nius de metralladores instal·lats sota el comandament de Ricardo Punset i Servera i alt estat major dels feixistes. Els italians, interessats en la creació d´un Mare Nostrum mussolinià, aviat enviaren avions de combat que, diàriament i sense descans, bombardejaven les posicions republicanes. Tot plegat amenaçava amb un desastre irreparable si no decidia reembarcar.

Pel setembre i en una nit, d´amagat dels franquistes, la majoria dels milers de milicians secretament reeixiren a reembarcar i iniciar el camí de tornada a Menorca, València i Barcelona.

Tots els especialistes militars coincideixen a afirmar que la retirada, malgrat les desenes de republicans que no s´adonaren de la marxa dels companys, va ser un èxit. Ningú s´explica encara com va ser possible que un petit exèrcit de més de cinc mil homes pogués abandonar les seves posicions i arribar als vaixells. Hauria pogut esdevenir una autèntica carnisseria.

Les més perjudicades per la fugida de Bayo foren les cinc infermeres llibertàries que no pogueren reembarcar aquella nit. A l´endemà, una vegada fetes presoneres pels falangistes i militars, portades amb els altres detinguts a Manacor, patiren nombroses tortures i finalment, a la nit, varen ser violades per la banda de botxins que les tenia sota custòdia.

Les mataren a l´endemà, a Son Coletes. Sense pietat, vexades, ben igual que els seus companys, insultades i escopides pel nombrós públic que aplaudia els vencedors que les portaven a matar. Sembla que la seva mort, com la de tots els altres presoners, va ser summament cruel. Es digué que els disparen primer a les cames i, ja al terra, hi llançaren al damunt diverses llaunes de benzina i les cremaren vives. Els pagesos dels voltants, alguns dels testimonis d´un espectacle tan dantesc, diuen que els crits dels torturats se sentien d´uns quilòmetres al voltant.

Després, el de sempre: estelles i trocs al damunt dels cossos que encara feien els darrers espasmes.

Categories: literatura

EN VULL UN AIXÍ

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 31/10/2018 - 08:00
Diu que plourà a les vuit, i a les vuit i cinc s'hi posa. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Baltasar Casanova i Joan Roca a Tens un racó dalt del món


Aquesta setmana tenim dos convidats a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre, tots dos de La Cava: un autor amb qui ja tinc una vella amistat, Baltasar Casanova, i l'autor d'una primera novel·la que el mateix Baltasar em va recomanar per primer cop, Joan Roca.
A tres bandes comentarem les seves novel·les, Pel crestall de les solituds, i Melodia d'una absència, respectivament, dos llibres amb moltes diferències, però segur que també amb similituds que m'entossudiré en trobar. 
Vanessa bargalló, de La 2 de Viladrich, ens recomanarà llibres.
I les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 31 d'octubre i 7 de novembre a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme -


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Categories: literatura

Desdefinicions (sobriranista)


sobriranista. Sobiranista, però sense escarafalls.
Categories: literatura

La dignitat és una llibreria (a propòsit dels cinc anys d’Ona Llibres a Gràcia)

Vilaweb Lletres - Dll, 29/10/2018 - 21:50

Començo amb una escena actual. De dijous passat, quan, poc abans de les set del vespre, a la botiga ja no cabia ni una ànima. L’ocasió s’ho valia: es presentava Abans ningú deia t’estimo, l’emocionant testimoni de cinc filles i fills de presos polítics nostres dels quals aquell vespre ens acompanyaven tres: la Beta Forn, l’Oriol Sànchez i la Laura Turull.

Miro de trobar un lloc des d’on poder veure alguna cosa i saludo de lluny l’ànima de la llibreria: la Montserrat Úbeda, atrafegada i patidora, que atén la gent que fa cua per comprar-li el llibre. Arraulit al meu racó mentre espero que l’acte comenci, repasso una vegada més les fotografies històriques que la Montserrat ha escampat per la botiga i revisc l’Ona primera, la de la Gran Via. Una llibreria que, com tantes coses vitals del nostre país (en podríem dir ‘estructures sentimentals d’estat’?) va començar a funcionar l’any 1962.

Collita del 62
En aquell començament que jo, molt jove encara, no vaig viure de manera directa, hi ha tres noms inevitables –Josep Espar, Jordi Úbeda i Ermengol Passola– que trobem en altres iniciatives de la mateixa època. L’Ona, al 654 de la Gran Via (una adreça fàcil de recordar), no va trigar a convertir-se en la llibreria de referència de la nostra cultura perquè, si una cosa tenien molt clara els seus impulsors, era que entre aquelles quatre parets hi hauria llibres, discs i altres productes culturals d’actualitat i només en llengua catalana. Un principi que, molts anys després, es manté fidelment a l’Ona del carrer de Gran de Gràcia.

De les meves primeres visites a la llibreria tinc un record llunyà que pot ajudar a situar-nos en el temps: era el lloc on trobava amb tota seguretat el Tele/Estel, que procurava comprar cada setmana mentre va sortir entre 1966 i 1970, i els mensuals Oriflama i Serra d’Or, que fullejava atentament abans de decidir (la butxaca era minsa) si me’ls enduia o no. En aquells anys, al centre de Barcelona hi havia unes quantes llibreries destacables: la Castells, la Bosch, la Bastinos, la Universitària, la Llar del Llibre (dels germans Fàbregas)… Totes, en l’àrea dels carrers de Pelai i Bergara i de la ronda de la Universitat. I una mica més enllà, l’Ona, que, com acabo de dir, als efectes dels afers que començaven a atreure el meu interès era la llibreria que no em fallava mai.

Era un local típic de l’Eixample, alt de sostre i molt profund, que es complementava amb un entresolat dedicat als llibres infantils i juvenils i, sobretot, amb un soterrani (que sospito que avui no superaria cap control de bombers) en el qual es feien amb una notable assiduïtat presentacions de llibres, conferències, lectures poètiques, lliuraments de premis i altres saraus culturals. Em ronden pel cap noms com Maria Lluïsa Armangué, Conxita Virgili i un parell més (Lourdes i Mercè, crec) a les quals em costa situar cronològicament però que sé que eren les persones que atenien els clients habituals o els qui, com jo, tafanejàvem tant com podíem.

Un precedent a Gràcia (1979)
A final dels vuitanta, la Montserrat Úbeda, joveníssima encara, va començar a freqüentar el taulell de la Gran Via per anar aprenent l’ofici en un moment que, escampades per Barcelona, hi havia unes quantes llibreries més en l’òrbita de l’Ona. Fins i tot, cap al 1979 es va obrir una sucursal al carrer Ros de Olano, al cor del barri de Gràcia, de fugaç existència, amb prou feines va durar un any.

Però la irrupció dels nous temps, combinada amb els primers moviments de concentració d’editorials i, sobretot, la fallida de la distribuïdora l’Arc de Berà, van ser els factors desencadenants del tancament de la llibreria. Recordo amb claredat, aquest sí, el tàndem heroic format per Montserrat Úbeda i Eulàlia Sales, que van fer-se càrrec de la gestió dels últims anys de la botiga fins que el setembre del 2010, després de quaranta-vuit anys de brega, l’Ona de la Gran Via va abaixar la persiana definitivament davant la muda presència de la placa afixada a la vorera de l’entrada per l’Ajuntament de Barcelona que en destacava la condició d’establiment singular i el seu arrelament a la ciutat. Encara hi és, com testimoni silent d’un passat digne de ser recordat.

Van haver de transcórrer tres anys perquè entre aquell passat i el futur s’establís un pont, amb la inauguració –avui fa justament cinc anys– de la nova Ona Llibres al número 217 del carrer de Gran de Gràcia, pujant a mà esquerra i a tocar de Lesseps.

Des d’aleshores, la Montserrat Úbeda ha continuat lluitant per convertir-se en un exemple d’allò que ha de ser ara i aquí una actitud de fidelitat i de dignitat irreductible, no tan sols en relació amb la cultura catalana i feta en català, sinó amb tot allò que entronca directament amb les legítimes aspiracions del país.

En la pràctica quotidiana això s’ha traduït en presentacions de llibres i autors importants durant tot l’any, en vermuts literaris els dissabtes al migdia quan fa bon temps, i, molt especialment, des de fa vuit mesos, en un seguit de tallers d’escriptura de cartes als presos polítics més i més concorreguts a cada sessió que es convoca. Un feix d’activitats que li han donat el reconeixement i el respecte dels clients i de la gent del barri i, alhora, haver de patir amenaces, insults, pintades i altres reaccions tant o més repugnants per part dels cavernícoles habituals.

‘La llibertat és una llibreria’
Durant la Fira de Frankfurt del 2007, aquella que va tenir la cultura catalana com a convidada d’honor, es va comercialitzar un tassó commemoratiu amb una frase de Joan Margarit inscrita que deia ‘La llibertat és una llibreria’. Unes paraules que m’han vingut a la memòria quan m’he posat a pensar com enfocaria el meu petit homenatge als cinc anys de treball al barri de Gràcia de la Montserrat Úbeda al capdavant d’Ona Llibres. I, de la mateixa manera que el lema del Pla de Lectura 2020 diu que llegir ens fa lliures, crítics, dignes, feliços o més sensats, la frase del mestre Margarit m’ha obert la porta per parlar d’una llibreria que ha anat molt més enllà de ser un lloc on es despatxen llibres fins a convertir-se en un focus que irradia respecte per la cultura, amor al país, fidelitat a la llengua i estimació al barri. Quatre parets plenes de llibres que són un símbol de dignitat que a tots ens honora.

Categories: literatura

Homenatge a Jaume Fuster per celebrar la jubilació de Jordi Canal

Vilaweb Lletres - Dll, 29/10/2018 - 21:50

Fa aproximadament deu anys el mercat de la plaça de la Bòbila de l’Hospitalet va anar a terra. Avui dia les obres encara no han començat. Just a l’altre costat de la plaça s’erigeix la biblioteca La Bòbila, la primera especialitzada en gènere negre a tot l’Estat, una especialització que va començar el 1999, quan en Jordi Canal va agafar-ne la direcció. Ara un dels homes que més sap sobre novel·la negra es jubila. Divendres passat va fer el seu darrer acte públic, acollint la presentació d’un homenatge a Jaume Fuster en els vint anys de la seva mort, que varen protagonitzar el professor Àlex Martín Escribà, de la Universitat de Salamanca, i l’escriptora Raquel Gàmez. Són dues de les moltíssimes persones que no haurien pogut dedicar-se al gènere negre sense la biblioteca la Bòbila i el guiatge de Canal, que assegura que anirà tornant al barri per veure com finalment comencen i avancen les obres d’una infraestructura que ha de facilitar molt la vida als veïns d’aquesta zona de l’Hospitalet.

Àlex Martín, Jordi Canal Raquel Gàmez

Això de les obres ho diu per fer bo el tòpic mentre algunes de les bibliotecàries de la Bòbila i uns quants negrots –Lluís Llort, Pau Vidal, la Charo González- i els protagonistes de l’acte, prenen potser l’última cervesa de la temporada de terrassa a la Torre del Oro, mític bar d’on han sorgit nombrosos projectes literaris i sobretot nombroses converses al voltant d’escriptors de novel·la negra. Hi ha hagut qui no ha tingut recança fins i tot a dir que Manuel Vázquez Montalbán està sobrevalorat. És clar que el mateix Canal ha afirmat alguna vegada, amb bon coneixement de causa, que l’autèntica novel·la negra li agrada a poca gent. Una altra cosa és el thriller, la reconversió de la novel·la policíaca i la fusió de gèneres que es practica avui en dia.

El primer gran projecte de la jubilació de Canal passa, precisament, per la publicació de dos llibres imprescindibles juntament amb Àlex Martín, que veuran la llum a mitjans de l’any 2019. Els dos ja havien treballat plegats en el seu estudi referencial sobre La Cua de Palla, la mítica sèrie de novel·la negra publicada per Edicions 62 i dirigida per Manuel de Pedrolo. ‘En aquesta ocasió el llibre es titularà Trets per totes bandes i serà un llibre molt del nostre estil, és a dir, de divulgació sobre el gènere però amb moltes notes i bibliografia. El que volem intentar explicar és què és la novel·la negra, la policíaca i els diferents subgèneres, des dels orígens fins a l’actualitat. El farem en dos volums perquè el primer arribarà fins als anys 70, on mor definitivament l’època clàssica del gènere, iniciada amb Edgar Allan Poe. A partir dels anys setanta comença una barreja de gèneres, un eclecticisme que també hem d’estudiar a fons i que ocuparà el segon volum’, assegura Canal.

En aquest sentit recorda que no s’ha publicat cap assaig generalista sobre el gènere negre des dels anys vuitanta, quan sortien els de Vázquez de Parga i els de Xavier Coma. ‘Si he defensat sempre que cada trenta anys s’haurien de retraduir els clàssics perquè el model de llengua canvia, també crec que no ens podem permetre no actualitzar el coneixement i ara mateix ens falta una visió general en un moment en què el gènere negre té molts seguidors, molts lectors, molts autors i pocs estudiosos’.

Jaume Fuster

A Jordi Canal li ha fet una il·lusió especial que el seu darrer acte públic tingués com a protagonista en Jaume Fuster, un escriptor a qui considera totalment oblidat i el vintè aniversari de la mort del qual ha passat sense pena ni glòria, segurament ocult pel centenari de Manuel de Pedrolo. De fet, Fuster va morir a l’Hospitalet poc abans que Canal s’incorporés a la Bòbila i la convertís en referencial. ‘De Jaume Fuster es poden destacar moltes coses, però jo diria que és el primer escriptor català professional. Té molt clar que vol viure de la literatura i per això creu que els escriptors s’han de professionalitzar i sindicar, i aquí entra en joc la fundació de l’associació d’escriptors en llengua catalana. Fuster es convertirà també en un gran dinamitzador de la literatura i farà absolutament de tot’. Canal, com Àlex Martín i alguns altres escriptors, estan molt descontents amb l’oblit de Fuster. ‘Però és que som un país molt rar, que passa de llençar-se floretes els uns als altres a enterrar i oblidar per sempre els seus homes de lletres. Els francesos conserven les seves patums i aquí ens costa trobar els títols a les llibreries, per no parlar del mal que ens han fet segons quines polítiques de lectura als instituts. Cal recordar que aquí es llegia Fuster a les escoles?’ explica Canal.

Mentre continuen arribant cerveses a les taules de la terrassa, aquest pioner de la negror literària explica que ‘dues coses que tinc ganes de fer és poder llegir molt més, poder anar a actes literaris i presentacions si em vénen de gust i poder anar al cine a les sis de la tarda algun dia si és que encara fan sessions a les sis’. Ho diu després de 40 anys treballant a la tarda, primer a les biblioteques de la Caixa i després a la Bòbila. No és debades que citi la cultura francesa, perquè per als amants del gènere negre és absolutament referencial. El seu model de festivals, llibreries i sobretot promoció i creació de lectors és envejable. ‘Jo vaig tenir molt clar què volia fer després de visitar a Paris la Biblioteca de Literatures Policials, la mítica Bilipo. Jo volia fer això i en part ho he aconseguit a l’Hospitalet i sense deixar de ser també una biblioteca de barri’. Entre les fites que potser més enyorarà hi ha el club de lectura de novel·la negra plenament estabilitzat (ell l’abandonarà el desembre, per acabar l’any) i la creació i redacció del fanzine L’H Confidencial, a més a més d’haver convertit les sales de la biblioteca en un espai per a usuaris que s’han convertit en amics.

I del fons, és clar. Àlex Martín explica que ‘una bona part de la tesi doctoral la vaig fer aquí. M’hi he passat moltes hores tancat, però excel·lentment acollit’. Les bibliotecàries recorden alguns moments molt divertits de la relació entre els dos especialistes. ‘L’Àlex venia i li deia que acabava de descobrir segons quina bibliografia i en Jordi li responia que ja ho sabia. Fins que va arribar un dia que l’Àlex havia trobat bibliografia sobre La Cua de Palla que en Jordi no tenia controlada i llavors es varen començar a picar de veritat. Sort que els deixàvem fer tancats al despatx’. La Raquel Gàmez també té paraules d’agraïment per a Canal. ‘Jo vaig arribar aquí fa quatre anys dient que volia aprendre coses sobre el gènere negre i Déu n’hi do, vaig veure que no t’ho acabes mai, però l’acollida va ser fantàstica’.

El relleu
De fet, aquesta especialització del fons i del projecte de la Bòbila serà un dels reptes que haurà d’encarar el nou director o directora de la biblioteca. En primera instància es farà un concurs intern entre bibliotecaris de la Diputació de Barcelona. Si ningú no volgués optar a aquesta plaça, llavors es podrà fer un concurs obert a altres bibliotecaris. Sigui com sigui, serà diferent.

I és que quan Canal va iniciar l’especialització de la biblioteca, el 1999, a l’Estat espanyol només es feia un festival de novel·la negra, la Semana Negra de Gijón. Ara, només als Països Catalans se’n fan 18 (és cert que la majoria són molt recents, han sorgit els darrers cinc anys). ‘El 2003 en Paco Camarasa va obrir Negra y Criminal i vaig pensar que ja hi havia un altre boig i que no estava sol, que des de l’altra banda, la de les llibreries, hi havia algú. Llavors va arribar el 2005, l’any del llibre i la lectura, on es va fer la trobada d’escriptors europeus a Barcelona que va ser el germen de BCNegra i va començar la moda de la novel·la negra. Aquí hi va haver un punt d’inflexió important’. Li demanen si aquesta moda és bona i amb la saviesa de sempre afirma que ‘les modes són bones, el problema és de determinats editors, i això és una altra cosa, hi ha una sobresaturació de títols, amb tirades molt petites i una rotació molt alta a les llibreries, i això ja no m’agrada tant’.

Ras i curt, en un moment ha posat alguns dels principals problemes del sector sobre la taula. I ara diu que es dedicarà a mirar les obres. Crec que no s’ho creu gaire. No dubto que passejarà sovint per l’Hospitalet, per la plaça de la Bòbila, on és tot un referent en un dels espais d’alta densitat multicultural. Al cap i a la fi la novel·la negra parla d’això, de les societats canviants. Però espero molt que entre maó i maó del nou mercat ell vagi escrivint alguns d’aquests assaigs que troba tant a faltar. De moment, el darrer acte públic a La Bòbila de Jordi Canal serveix per palesar l’oblit de Fuster. Potser per fer més passable la pena i per animar-lo de cara a la jubilació, la Charo Martín li regala una bona ampolla de bourbon i ell diu ‘si ho arribo a saber, em jubilo cada quatre o cinc mesos’.

Categories: literatura

Aina Montaner en el record

Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart...



Ciutat de Mallorca 1968. Davant el Bar Bosch de Ciutat i d'esquerra a dreta: Antoni Serra, Guillem Frontera i Aina Montaner.

[...] Amb Aina Montaner m'unien més de trenta anys d'amistat, el record dels primers llibres publicats i que ella, com a una de les responsables de l'Editorial Turmeda, s'encarregava de corregir abans de portar els originals a la impremta. Els reculls de narracions A preu fet i La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, foren corregits al mateix temps que n'Aina aconseguia llevar totes les faltes d'ortografia i sintaxi a La dama de l'harem, de Llorenç Villalonga, llibre que sortí amb el número tres de la col·lecció Gavilans de Turmeda. Són records ben precisos, ja que va ser precisament a una taula del bar Bosch on n'Aina em descobrí, mostrant-me'n els originals, com Llorenç Villalonga no sabia escriure correctament el català. A poc a poc, estudiant l'obra de Llorenç Villalonga arribaríem a descobrir per l'estil i el llenguatge emprat en cada novel·la la mà del corrector o correctora. En el fons, el professor Josep Antoni Grimalt, Aina Moll, Aina Montaner en el cas de La dama de l'harem o Jaume Vidal Alcover corregint i "creant" el mallorquí dels Desbarats esdevenien els fonaments, la columna vertebral de la creació de l'escriptor Llorenç Villalonga. Llorenç Villalonga, que durant dècades maldà per a ser reconegut com a escriptor espanyol, esdevenia per estranyes circumstàncies del destí un escriptor català sense saber quasi res de la cultura, ni dominar la gramàtica, de la llengua en la qual és considerat un autor bàsic.


Vaig conèixer Aina Montaner a començaments dels anys setanta. Degué ser l'any 1971. Jo ja feia uns anys que escrivia articles de crítica literària en el suplements de Cultura del diari Ultima Hora i posteriorment en les de Diario de Mallorca. Per aquells anys havia guanyat el Ciutat de Palma i el Carlos Arniches de teatre en català. Amb Adela Casellas i Frederic Suau havíem intentat l'aventura cultural de la llibreria L'Ull de Vidre, fent tota mena de presentacions, xerrades, exposicions de pintura, amb la utòpica intenció d'ajudar a canviar el món mitjançant la cultura... Anàvem a vendre llibres catalans pels pobles de Mallorca... Jo escrivia sobre els novel·listes d'America Llatina, tant de moda aleshores. I sobre Gabriel Alomar, Brecht, Maiakovski, Babel, la Revolució Cultural Xinesa, Gramsci, els situacionistes francesos, Lukács, el compromís de l'escriptor amb la seva societat. Aina Montaner, des d'una altra vertent, des de la Llibreria Tous, ajudant el seu company, provà igualment uns anys després, amb molt més èxit, continuar l'aventura de l'Ull de Vidre. Cal dir dir que reeixí en la prova i la seva tasca contribuí a animar el somort i gris panorama cultural de la Palma dels darrers anys de la dictadura. N'Aina s'havia llicenciat en Filosofia i Lletres el 1966, en la secció de Filologia Clàssica, per la Universitat de Barcelona.


De la lluita cultural i clandestina de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta n'he parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma de Mallorca, El Tall Editorial, 1994), Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000), No era això: memòria política de la transició (Lleida, Edicions El Jonc, 2001) i, molt més recentment, en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Palma de Mallorca, Edicions Cort, 2003). Els dos capítols de Cultura i antifranquisme dedicats a la història de les Aules de Poesia, Teatre i Novella, ens poden donar una idea aproximada de l'enrarit i repressiu ambient cultural de la Palma de finals dels seixanta, just quan n'Aina havia acabat els estudis a Barcelona i es decidia a retornar a Mallorca.


Els començaments dels setanta van estretament lligats a les activitats de les llibreries l'Ull de Vidre i Tous, a la creació dels primers embrions de partits revolucionaris antifeixistes, a la preparació del Congrés de Cultura Catalana, a la consolidació de l'OCB i a l'ampliació de la represa editorial catalana a les Illes amb editorials que com Daedalus, que dirigeix Tomeu Barceló, i Turmeda, en la qual és un personatge decisiu i imprescindible Aina Montaner.


D'aquests anys de represa i consolidació cultural catalana en podem trobar una excel·lent informació en el llibre de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003), que acaba d'editar Documenta Balear.

La Mallorca democràtica dels vuitanta, la consolidació de la cultura catalana, malgrat els acostumats entrebancs, és producte, a part de l'avenç i ferm desenvolupament de l'OCB, de les activitats culturals de sentit antifeixista que es desenvolupen en les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la, de l'actualització de la revista Lluc (vegeu el capítol "1968: Gramsci i la renovació de la revista Lluc"), de l'arribada a les Illes del ressò i activitats de la Nova Cançó, d'una important represa teatral, de la creació a l'Estudi General Lul·lià dels primers estudis universitaris, de certs espais de "llibertat" en els suplements de cultura dels diaris de Ciutat i, sobretot, de la riquesa generada per l'augment de l'activitat turística a les Illes. De cop i volta, uns petits excedents produïts pel turisme es dediquen a consolidar aquests mínims fonaments culturals que seran la base de tot el nostre desenvolupament posterior. Com he escrit una mica més amunt, el professor Pere Rosselló Bover sintetitza molt bé tot aquest procés en el llibre La cultura a Mallorca (1936-2003). [...]


Des de 1971 fins al 2004 la nostra amistat es va anar afermant i consolidant. A mitjans dels setanta, com a autor amb solament tres llibres publicats, solia anar a casa seva, en el piset que tenia amb el seu company en el carrer Joan Crespí i parlàvem de literatura, política, els esdeveniments internacionals que commocionaven el món. Recordem que era el temps de la guerra del Vietnam, l'experiència de Salvador Allende, la represa de la lluita popular contra la dictadura, el Congrés de Cultura Catalana, el naixement dels primers partits comunistes i antifeixistes a les Illes. Malgrat que ella en un temps hagués estat més propera al PSUC i jo militàs en una organització de tendència consellista i trotsquista, l'OEC, mai tenguérem cap diferència essencial en les valoracions del moment. Dona d'un tarannà democràtic per excellència, era ben lluny del dogmatisme i la vulgaritat del carrillisme illenc.


Posteriorment, amb el meu atrotinat Simca 1000 la vaig ajudar a fer les mudances des del piset de Joan Crespí fins a la nova casa que havia llogat a Son Rapinya. Podeu imaginar l'embalum de les mudances! Llibres i més llibres, cossiols amb flors multicolors, antics estris de cuina mallorquins, els prestatges de les llibreries desmuntades... Eren uns anys d'alegries i esperances, malgrat els cops sagnants de la dictadura, malgrat les detencions i interrogatoris que vaig patir, que uns i altres vam patir per part de la Brigada Social de la dictadura. Vivíem la nit franquista, però el cert és que tots, n'Aina la primera, teníem grans esperances en la possibilitat que la democràcia ens ajudàs en la consecució del nostre redreçament nacional i social. Encara no havíem vist ni patit les tones de cinisme i oportunisme que copsaríem poc després, amb l'abandó de la majoria d'ideals rupturistes, socialistes, nacionalistes i republicans per part d'aquells que feien dels pactes amb el franquisme reciclat i la consolidació de la monarquia borbònica la base de la seva economia particular. Servils de tota mena i condició que renunciaven a tota idea anticapitalista, d'independència o socialisme per tal de gaudir de bon sou institucional, cotxe i moqueta oficial.


Aquells eren uns anys de lluita antifeixista intensa. En els baixos de la llibreria Tous discutim els articles que sortiran en el suplement de cultura del diari UH on aleshores escrivíem al costat d'Alfonso Sastre, Blai Bonet, Carlos Alvarez, Francisco Candel, Santiago Miró, Antoni Lluc-Ferrer, Joan Mas i Vives, Carlos Meneses, Lleonard Muntaner, Enrique Molina Campos, Antoni Serra, Josep Alberti, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart i tants i tants d'amics del moment. Els diumenges, per distreure'ns una mica de tanta literatura i tanta política, anàvem d'excursió amb un grup d'amics entre els quals hi havia l'economista Pere Carles, la professora Cathy Sweeney, l'escriptor Antoni Serra i el que va ser conseller del Pacte de Progrés, Xisco Quetglas.


Posteriorment, amb la mudança d'Aina Montaner a la casa de Son Rapinya, encara ens trobàvem més sovint, ja que la meva mare vivia al costat, a Son Serra, i cada vegada que l'anava a veure m'aturava primer a casa d'Aina Montaner per a petar la conversa literàrio-política.

Trenta anys i busques després de la nostra coneixença, Aina Montaner servava el mateix esperit de lluita, la mateixa energia amb la qual la vaig conèixer quan vengué de Barcelona. Amb una curiositat intel·lectual inabastable, no hi havia tema cultural que no li interesàs. A Son Rapinya, si hi anaves a la l'horabaixa o en dissabte o diumenge sempre la trobaves corregint novel·les, estudiant, preparant les lliçons de català per al funcionariat de la de les Illes. No endebades Aina Montaner ha estat una de les màximes impulsores de la nostra normalització lingüística. [...]


Fa uns anys, quan es detectà la malaltia que la portaria a la mort, ja em digué, amb un deix de tristor als llavis, que "el meu camí s'ha acabat, Miquel". Després parlàrem de temes intrascendents, d'aquelles excursions pels pobles i muntanyes de Mallorca, de la lluita cultural en els darrers anys de la dictadura... Quan recentment la vaig felicitar per l'obtenció del Premi Ramon Llull 2004 no parlàrem de tot el que sabíem que s'esdevendria. Em digué que esperava la tarja de la propera presentació d'algun llibre meu. Però era parlar per parlar. No volíem dir res del que sabíem que era ja irreversible. Ens acomiadàrem normalment, com si la malaltia no existís i aquest diumenge ens haguéssim de trobar novament per anar d'excursió a la vall de Ternelles com fa trenta anys. Aina, no dubtis mai que el teu record serà sempre amb nosaltres.


Miquel López Crespí


Publicat en la revista L'Estel (15-VII-04)


Categories: literatura

Aquells sorolls


#aquellssorolls La campaneta que sonava quan el carro de la màquina d'escriure avisava que arribaves al final de la línia. Recordeu algun soroll?
Categories: literatura

Care Santos i la desesperació absoluta en un aeroport de Romania

Vilaweb Lletres - Dg, 28/10/2018 - 21:50

Quan Marc Augé (1935) va donar a conèixer la seva teoria sobre els no llocs era el 1992. Des d’aquell llunyà any olímpic les coses han canviat molt, però hi ha un espai que ell descriu en el seu assaig, que ha empitjorat notablement: els aeroports. Augé assenyalava que els comportaments dels humans en aquests espais de la supermodernitat era molt diferent que en el nostre dia a dia i explicava que en els no llocs ens despersonalitzàvem. Un no lloc pot ser un avió, una carretera, un autobús o un avió ple a rebentar. En tots aquests espais ens comportem molt menys humanament del que és habitual. Si a això li afegim la proliferació de companyies de baix cost que han augmentat d’una banda la presència de gent als aeroports, però de l’altra el mal servei que es rep per part de les companyies, el caos està a punt de fer-se present en cada instant. De fet, resulta sorprenent que no hi passin moltes més coses greus, als aeroports.

Imaginem-nos, doncs, un d’aquests no espais en un país europeu però desconegut com pugui ser Romania. I imaginem-nos-hi una dona triomfadora, amb una feina molt ben pagada a qui de sobte se li enfonsa el món quan li diuen que el seu fill adolescent, de disset anys, ha intentat suïcidar-se. D’aquest aeroport romanès, a més a més, no parteix cap vol perquè s’ha produït una insòlita circumstància climàtica que ha bloquejat l’aeroport, que impedeix la sortida de trens i que fa que pensar a llogar un cotxe sigui quelcom bastant proper a la bogeria. Doncs aquesta és la situació de partida de la nova novel·la de Care Santos, Tot el bé i tot el mal, publicada per Columna

L’editora Glòria Gasch va explicar que va rebre les primeres cinquanta pàgines del llibre de Santos (1970)  i que ‘vaig al·lucinar amb la capacitat monstruosa que té la Care de fer magnífiques novel·les. Per a mi aquest era el seu millor començament i hi havia els dubtes de com seria capaç de poder mantenir el nivell i de com aconseguiria fer la novel·la i al final ho ha aconseguit, enganxa des de la primera pàgina i a més a més hi ha el fet que partíem que la Reina, el personatge principal, al principi no ens queia gens bé i al final l’acabem estimant’.

Segons l’editora, la novel·la té com un dels temes possibles la maternitat ‘i especialment aquesta maternitat imperfecta amb què ens identifiquem tantes dones, que ho tenim tot i que en canvi sentim que ho fem tot malament i que no arribem a moltes coses fins que quan passa una desgràcia és com aquelles pantalletes dels aeroports que la informació ho canvia tot’.

L’autora explica que ‘he escrit molta literatura per a joves i vaig molt sovint als instituts i a sobre tinc tres adolescents a casa i encara m’agraden, però en aquesta ocasió he escrit la novel·la sobre adolescents que no puc publicar per a un públic juvenil. L’adolescent és el centre del problema i ho és el seu intent de suïcidi i a la vegada és una novel·la sobre la maternitat segons les lectores que l’han llegida i sobre la paternitat segons els lectors que l’han llegida, que és quelcom que em fa molt feliç perquè jo no havia pensat aquesta possibilitat i ells asseguren que també és això, una novel·la sobre la paternitat perversa i sobre els esforços per se el pare que no pot ser’.

Lògicament, aquesta és una novel·la que Santos no podria haver escrit vint anys enrere o el resultat de la qual seria molt diferent, perquè ‘és una novel·la que depèn absolutament de la tecnologia. El primer que fa la Reina i que faríem tots és intentar solucionar el màxim de coses pel mòbil, fins que es queda sense bateria i llavors compra una entrada per a les sales vip de l’aeroport on pot seguir connectada però des d’on no pot aconseguir res perquè aquesta és també una novel·la sobre la vulnerabilitat. La Reina ho té tot, una bona feina, un segon marit i busca al·licients per a aquesta vida completa i comença a fer coses estranyes com anar al gimnàs o anar-se’n amb el seu amant a Romania, on l’atrapa l’intent de suïcidi del fill i allà veu que és experta en una cosa que no li serveix per a res’.

I és que resulta que la protagonista de la novel·la és una experta en comunicació no verbal i es dedica a fer entrevistes de feina per a la contractació de personal laboral en una gran multinacional farmacèutica. Però és clar, aquest coneixement no li serveix de res a l’hora d’establir les converses telefòniques amb casa seva, on tot el que li expliquen no li basta per a res i on descobreix que la mentida ha arrelat en el seu fill i que no els coneixem.

Santos explica que ‘un adolescent és una bestiola en procés de transformació al món adult, i part d’aquesta transformació té a veure amb els secrets i amb el fet de deixar de ser transparents i amb la necessitat d’una altra mena de relació amb ells’ i que aquest és un dels aspectes que ha volgut reflectir a una novel·la que de moment els seus fills no llegiran. ‘Els tres, de 16, 15 i 13 anys llegeixen bastant i han llegit les meves novel·les juvenils on sovint s’han sentit identificats, però aquesta els va massa baldera encara. De totes maneres jo no crec que hi hagi grans fronteres entre les novel·les infantils i les d’adults. El que em fa gràcia són les mares tipus que fiscalitzen el que llegeixen els seus fills a l’escola i t’acaben dient que el llibre els ha agradat’. Tot i això, reconeix que avui en dia hi hauria llibres que seria impossible que es poguessin publicar precisament per l’existència d’aquestes mares, i el Mecanoscrit del segon origen és un dels possibles integrants d’aquesta llista. ‘Pedrolo avui ho tindria molt magre per publicar aquest llibre’, assegura.

Hi ha altres elements que afegeixen intriga al llibre. I és que aquest comença amb unes cartes que tenen a veure amb l’avi del nano que es vol suïcidar i el llibre acaba amb una d’aquestes missives, deixant-ho tot preparat perquè l’any vinent es publiqui la segona part del llibre que se centrarà sobretot en la figura d’aquest personatge. També hi ha un suposat aspirant a un dels llocs de feina que analitza la Reina que acabarà aportant força elements de misteri a l’obra.  Santos ja té aquesta segona part molt perfilada, però no ha començat a escriure: ‘les novel·les com els homes, d’un en un’. Això sí, no té problemes per alternar les llengües: segons la història l’escric en català i me la tradueixo al castellà, o a la inversa’, explica.

Lògicament, la novel·la planteja unes complexitats tècniques importants. Bona part és en diàleg a través de les diferents converses que va tenint  la protagonista amb el marit, l’exmarit, els professors del nano, els metges, i això fa que la narració s’hagi de basar molt en aquest recurs. L’altra dificultat és el mateix espai tancat, que potser resta agilitat a les accions, i després el fet d’haver d’emprar molts de flashbacks per poder entendre els antecedents que han portat la Reina a la situació que està vivint en aquest moment. Tot això fan que la novel·la hagi d’estar subjecta a tot un seguit de requisits tècnics per mantenir la tensió i el ritme àgil que l’escriptora li ha volgut atorgar i que són una de les marques de la casa.

Al final, el no lloc es converteix en una al·legoria perfecta sobre la incomunicació humana amb la gent més propera del nostre entorn. La paradoxa de tot plegat: al final de la roda de premsa tots els periodistes marxem més preocupats de contestar els missatges que hem rebut en una hora que no pas de cap altra cosa. Potser sí que encertaven l’Astèrix i l’Obèlix quan deien que els romans (els civilitzats) estaven bojos.

 

Categories: literatura

A la III Nit de la Cultura de Sant Carles de la Ràpita



Portem uns quants dies de pluja, alguns molt intensos, però aquesta nit no cau prou aigua per a tornar a anul·lar la meva visita a La Ràpita, on acudeixo per primer cop a la Nit de la Cultura, que enguany celebren per tercer cop.No coneixia encara el seu recent estrenat Auditori Sixto Mir, una infraestructura més que, segur, representarà un al·licient perquè la cultura rapitenca en concret, i ebrenca, en general, no pari de créixer.Avui acudeixo, sobretot, per l’homenatge a Víctor Canicio, un escriptor genial i singular a qui m'hi uneix la passió per la brevetat, i altres complicitats, com ara que el destí ens hagués unit a la primera presentació del meu primer llibre, l’any 2001, però, sobretot, una estima mútua que no necessita de cap justificació. Gràcies, Tomàs Camacho, per convidar-me a participar al llibre escrit per a l'ocasió. Aquesta Nit de la Cultura serveix per a entregar els premis de narrativa Sebastià Juan Arbó i d’escultura Agustí Vizcarro, que recauen en Esteve Llitrà i Marc Raventós, respectivament.Per a acabar, espectacular concert de Noel Luna, amb repertori ja clàssic de cantautors sempre reivindicatius (algun ara ja no tant), Paco Ibáñez, Labordeta, Llach, Serrat... i composicions pròpies. Humil i al costat dels humils, sincer, fresc, potent, agosarat, divertit, emotiu... omple l'escenari amb la seva guitarra i es posa el públic, cambrers inclosos, a la butxaca.En resum, nit en molt bona companyia, una ocasió més per a aprofundir els lligams de coneixement mutu i d’estima amb gent de la cultura ebrenca, que hem sabut crear una pinya molt maca que no té preu.Felicitats a tots els amics i amigues rapitencs, que en són una bona colla, per la marxa cultural que porten, i pel suport que reben de la regidoria de Cultura amb Erika Ferré al capdavant.Portem uns quants dies de pluja, alguns molt intensos.
Categories: literatura

Sa Pobla i la novel·la històrica

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


Per Pere Antoni Pons


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.


Categories: literatura

INVESTIGAR LA CULTURA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 28/10/2018 - 05:32
D'ara endavant, quan em preguntin què són els polisistemes i qui és aquest Itamar Even-Zohar podré afegir a la resposta aquesta bona entrevista d'Antoni Bassas. Vostè es dedica a la investigació de la cultura. En quin sentit? La cultura és un fenomen que ha interessat sempre els éssers humans. Des de la història més antiga ja es van adonar que hi havia grups que tenien altres creences o Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura