literatura

Sa Pobla i el teatre mallorquí: Miquel López Crespí

"Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany". (Miquel López Crespi)


Teatre experimental català (I)



Enrique Ruano, un dels nombrosos estudiants antifeixistes assassinats per la dictadura del general Franco.

Voldria recordar l'origen, els motius que m'impulsaren a escriure Autòpsia a la matinada, Premi Ciutat de Palma de Teatre 1974... Si consultam els grogosos papers de l'època (per exemple, el diari Última Hora del 18-I-75), ens assabentarem que els guardons foren lliurats en el Palau Vivot i, abans de la proclamació dels guanyadors, en Miquel Dolç pronuncià una interessant conferència que tractava sobre "La Fundació Bernat Metge".


Lliurament dels Premis Ciutat de Palma 1974. Miquel López Crespí, guanyador del Premi de Teatre per la seva obra Autòpsia a la matinada és el primer per la dreta.


El premi de periodisme l'obtingué Sebastià Verd, de Diario de Mallorca; el de ràdio, el programa "Siurell" de Ràdio Popular, realitzat per José Cabrinetti i Pedro Prieto (aquest darrer, col.laborador de Última Hora); el premi de poesia va anar a parar a mans d'un amic meu, Xavier Vidal Folch, que aleshores era actiu militant del PSUC, i que feia la "mili" a Mallorca. El poemari d'en Xavier es titulava significativament Hem marxat amb el temps i, posteriorment a la concessió del premi, va ser publicat per l'Editorial Moll. Record moltes xerrades sobre cultura i política amb l'amic Vidal Folch (amb els anys esdevingut un alt responsable del diari El País). Fent broma, discutint les respectives obres que ambdós presentàvem als Ciutat de Palma (ell de poesia, jo de teatre) dèiem que aniria de primera per a la "causa" (la lluita antifeixista) que guanyàssim el premi tots dos, alhora. Hi hagué sort! Ho celebràrem, amb els companys, prop de plaça Gomila (ell, de soldat, tenia un apartament llogat al final del passeig Marítim). El jurat del premi de poesia, els responsables de concedir el guardó a tan destacat militant revolucionari, eren... en Guillem Colom (!), en Llorenç Moyà (!), en Jaume Pomar, en Coco Meneses i en Josep M. Forteza.

El premi de novel.la va ser concedit a una obra en castellà (Tres estrellas en la barra) de Salvador García.


Jaume Vidal Alcover va ser un dels escriptors mallorquins que guardonaren Miquel López Crespí amb el Premi de Teatre Ciutat de Palma.

El premi Ciutat de Palma de teatre el guanyà, com ja he dit abans, una obra meva. Portava per títol Autòpsia a la matinada i el jurat que em concedí el guardó estava format per Jaume Vidal Alcover, Climent Garau, Joan Bonet, Octavio Aguilera i Jaume Adrover. L'obra estava inspirada en l'assassinat de l'estudiant Enrique Ruano, fet esdevingut a Madrid en el mes de gener de 1969. En el Palau Vivot, mentre el Comte de Zavellà Don Pedro de Montaner i Sureda oferia una copa de xampany als guanyadors, jo marxava cap al lloc de trobada amb Xavier Vidal Folch, l'amic del PSUC que havia guanyat el premi de poesia.

En Xavi i jo teníem les coses ben clares. Una qüestió era arrencar uns diners per a la causa a l'enemic i l'altra ben diferent era participar en segons quins saraus. Les festetes culturals, i més si estaven presidides per comtes i comtesses, ens deixaven ben freds. Potser ens feien pensar en la desgràcia de no haver pogut fer la revolució burgesa per les nostres terres, no haver alletat un Marat o un Robespierre nostrats. Llàstima de l'assassinat d'Aurora Picornell, Emili Darder i tres mil progressistes mallorquins en mans de la dreta feixista l'any 36! Desgràcia pregona, pensava, mentre deixava enrere els comtes brindant amb xampany.

Però recordava l'origen, el motiu inicial d'haver-me posat a escriure Autòpsia a la matinada. Deixant enrere el Palau Vivot, remembrava...

D'ençà les gran vagues d'Astúries, Lleó, Euskaki, Catalunya, etc, dels anys seixanta-dos/seixanta-tres, el règim resistia com podia l'àmplia onada de vagues i manifestacions cada vegada més radicals. La universitat era un niu d'opositors. A ran d'una sèrie d'enfrontaments amb els "grisos" (policia armada) i amb elements de la tètrica Brigada Social, fou detingut (dia 17-I-69) l'estudiant Enrique Ruano amb altres tres dirigents universitaris. Tots eren militants del FLP i del Sindicat Democràtic d'Estudiants (com és de suposar, ambdues organitzacions antifranquistes completament il.legals en l'Espanya del dictador).

Tres dies després de la seva detenció, l'estudiant Enrique Ruano moria en "caure" sorpresivament des d'un setè pis. La policia l'havia conduït fins al seu domicili, en el número 60 del carrer General Mola de Madrid, per a practicar-hi un escorcoll. D'allà, del setè pis, va ser des d'on, segons la versió policíaca, "el estudiante se lanzó al vacio". "Suicidio" fou la versió oficial del Ministeri de l'Interior. Però aquella mateixa nit, mitjançant les emissores de ràdio estrangeres (Ràdio Moscou, Londres, París o Ràdio Espanya Independent), ja sabíem que arreu del món no hi havia cap mitjà de comunicació, cap govern, cap autoritat universitària que cregués les mentides del franquisme.

Fou durant aquella llarga nit al costat de la ràdio quan s'anà congriant el nucli essencial de l'obra (Autòpsia a la matinada) que guanyaria el Ciutat de Palma.

En aquelles alçades (any 1969) ens feien esclafir de riure els "suïcidis" d'antifranquistes periòdicament anunciats pel règim. Enrique Ruano no era el primer a "caure" inexplicablement per una finestra. L'any 1962 ja havia "caigut" per "casualitat" des d'un finestral de la Dirección General de Seguridad el dirigent del PCE Julián Grimau. Després sabérem que la Brigada Social provava així, d'aquesta manera tan brutal, d'esborrar els senyals de tortura abans de portar el dirigent comunista al paredó d'afusellament. També, uns anys abans que Ruano, un altre jove estudiant anomenat Rafael Guijarro moria misteriosament en "caure" des d'una altra dependència policíaca.

L'autòpsia (d'aquí el títol de la meva obra) de l'estudiant assassinat tengué lloc a la matinada del dia 23 o 24 de gener de 1969. El cert fou que, a la una del 24, el secretari d'un jutjat de Madrid lliurava un informe complet dels fets al fiscal del Tribunal Suprem, que era Herrero Tejedor. Dues hores després, en copsar l'amplitud de la revolta obrera i estudiantil arreu de l'Estat, i per primera vegada d'ençà el 18 de juliol de 1936, Manuel Fraga Iribarne anunciava la decisió del Consell de Ministres presidit pel sanguinari botxí, la mà dreta de la burgesia terrorista espanyola, el dictador Franco: quedava proclamat l'estat d'excepció per tal d'evitar "que el país entrara en una ola de confusión y de subversión mundial para la que se utilizaba a la juventud llevándola a una orgía de nihilismo, anarquía y desobediencia". El diari feixista ABC féu un paper essencial en l'encobriment d'aquell nou crim del feixisme en manipular un suposat dietari de l'estudiant assassinat per la policia franquista. Aquest libel del règim (ens referim, evidentment al diari ABC) provà a les totes de reforçar la hipòtesi (que volien fer creure a l'opinió pública) d'un jove desequilibrat psíquicament que, sense motiu aparent optà, per llançar-se des de la finestra d'un setè pis.

Vint-i-set anys després dels fets que narram, tres dels policies que intervingueren en el "suïcidi" han comparegut davant els tribunals de Madrid acusats d'assassinat per la família de l'estudiant. Els "presumptes" assassins són els policies franquistes Jesús Simón Cristóbal, Celso Galván y Francisco Luis Colino Hernán. Són els policies que aquell tràgic dia de gener de 1969 portaren Enrique Ruano fins al número 60 del carrer General Mola (avui Principe de Vergara). Per la premsa d'aquests dies hem sabut (El Mundo, 7-VII-96) que durant els darrers anys aquests tres presumptes assassins policíacs han rebut més de vint-i-sis condecoracions i medalles per part dels respectius governs que hi ha hagut a l'Estat d'ençà l'any 1969. Els policies Galván, Simón i Colino reberen, el febrer de 1969 (un mes després de la mort violenta d'Enrique Ruano) una felicitació pública "con motivo de los servicios prestados durante el estado de excepción". Celso Galván pertanyia a l'escorta de Franco i després entrà a formar part del servei de la Casa Reial. L'any 1994, quan la família de Ruano inicià el procés per assassinat, Celso Galván i en Colino (els principals acusats) estaven destinats a la Jefatura Superior de Policía, i l'altre, el tal Simón, havia deixat d'exercir com a comissari de Torrejón de Ardoz. Evidentment, com volia Carrillo, en temps de la transició no hi hagué depuració de criminals, ni de l'administració de l'Estat ni dels cossos repressius!

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Categories: literatura

Vampirs, friquis i tacons d’agulla, de Lluís Miret


Vampirs, friquis i taconsd’agulla, de Lluís MiretBromera Edicions, 2017
La família Carranza descobreix que pateix una maledicció centenària que afecta les filles majors de cada dues generacions. Gràcies a les investigacions històriques del pare, sabran que estan a punt de ser víctimes de l’atac d’un vampir que els ha jurat venjança eterna. A pesar de la desgràcia que suposa saber-se la sisena víctima, Lorena, una jove despreocupada i superficial, no pensa estar-se quieta esperant l’atac vampíric. Tampoc la seua germana, que intentarà que el destí no es complisca amb l’ajuda d’un company de classe molt friqui. Aconseguiran salvar-la?
Categories: literatura

El desembarcament del capità Bayo en la literatura catalana de Mallorca: Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), una novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí

ENCARA NO HI HA COMANDANTS


Com explicarte el que sento, ara mateix? I, potser sigui aquest l'eix central de la reflexió que et volia fer arribar: quan les bandes de música han deixat d'interpretar els refulgents himnes revolucionaris; quan les banderes, fins ara immaculades en llur vermellor, amb les sigles de la CNT-FAI brodades per noies confederals, desafien planures immenses; quan la veu forta i profunda dels responsables polítics ja no se sent; només notes el fort bategar del teu pols, el renou del motor marxant cap al front, el soroll de les caixes de municions fregant per damunt dels camions... Llavors romans sol, amb la teva consciència de revolucionari, sabent que d'aquí unes hores tindràs la mort ben al davant. (Miquel López Crespí)


Abans d'embarcar, la mare m'ha donat una carta del Joan.

Amb l'agitació dels preparatius, "m'havia oblidat de fertela arribar", explica.

No ho crec, que no hi hagués pensat. Potser hagi trobat més convenient donarmela en el darrer moment, per tal que em faci companyia durant el viatge. I ben cert que ara, anant cap a València, el necessitaria al costat, el meu home, en Joan, que partí el mateix vintitres de juliol, amb Pérez Farràs i Buenaventura Durruti, cap al front d'Aragó.

No vull mentir. L'enyoro.

Sovint penso que hauria d'haver marxat amb ell cap a Saragossa, amb la primera envestida per a anar a salvar els revolucionaris aragonesos. L'Antoni, mon germà, partí també de seguida el vintiquatre de juliol amb les unitats del POUM comandades per Josep Rovira i Jordi Arquer. El POUM no es refia gaire dels militars de carrera o dels polítics a sou de la Generalitat. No vol supeditar els seus homes a cap antic oficial de l'Exèrcit. Al contrari que Durruti, que encara no sé com ni per què ha acceptat la presència de comandaments pròxims al president Lluís Companys. Amb l'expedició a Mallorca, els confederals hem fet el mateix. El capità Bayo, )no és un oficial graduat a l'elitista Acadèmia Militar d'Infanteria de Toledo? D'altra banda, )no s'incorporà voluntàriament al dubtós cos Mehalla Jalifiana de Gomara, l'any 1926, lluitant contra els moros que defensaven la seva independència enfront Espanya i França?

Bona part, per no dir la majoria, dels nostres voluntaris, no ho saben, tot això. Ni que fa poc, abans d'esclatar la guerra, l'exèrcit francès el nomenà pilot honoris causa i li lliurà la Legió d'Honor. Sortosament, en els darrers temps s'havia destacat per una activa participació en la UMRA (la Unió Militar Republicana Antifeixista).

Cert, que no vaig partir amb el meu company i el germà. A l'inici de la revolució, m'aturà la mare, ja d'edat. Qui l'atendria? La Fina, ma germana, treballa al camp, a Godella, prop de València. Casada i amb tres fills, li és completament impossible deixar la llar per a anar cap a Barcelona a tenir cura de la mare.

En Joan, sí; penso sempre en ell, sobretot quan veig les companyes que n'hi ha més d'una en comptes de venir a fer la guerra han vingut espitjades per les urgents i implacables necessitats de la carn.

Restar amb l'enamorat no és complicat, ni tampoc l'Estat Major ho té prohibit. Cada unitat va pel seu compte i els responsables d'una organització no solen ficarse amb el que fan les altres. Una estreta germanor, consolidada amb sang pels carrers de Barcelona el dinou de juliol, fa que els grans problemes ideològics d'ahir sembli que es vagin esvanint.

"No te'n refiïs massa, de la situació dels primers moments," diu la Rosa, del POUM. "Ja veuràs com tots aquests senyorets que no s'han llevat les estrelles que els hi posaren a les acadèmies militars, encara ens faran la punyeta".

Malpensada, la Rosa, maquinant què ens poden fer els quintacolumnistes, els infiltrats dins les nostres files.

La veritat és que no sé què pensar. Fins ara tot ha marxat a la perfecció. Ja veurem fins quan dura la sort.


Vespreja.

Quasi no hi ha estrelles.

A la fi puc trobar un moment de tranquillitat per a llegir la carta d'en Joan.

La missiva està escrita a la trinxera, davant l'enemic, a primera línia, prop de Bujaraloz. Escriu:

"Te'n recordes de la sortida cap al front? Aquella illusió sobre els improvisats tancs i camions, curulls de treballadors i treballadores que, sense uniforme, amb la granota del taller o el mateix vestit de feina de les teixidores o brodadores, cantàvem:


"Negras tormentas agitan los aires,

nubes oscuras nos impiden ver.

Aunque nos oprima el dolor y la muerte,

contra el enemigo nos llama el deber.

A las barricadas, a las barricadas

por el triunfo de la Confederación!".


Fa molt poc, de tot això. Dos dies, podríem dir. Sense saber marcar el pas, amb armes insuficients les poques que havíem pres a l'Exèrcit enmig del carrer, amb les banderes de la CNT-FAI lliurades al vent sobre els cotxes requisats i els camions plens de companys i companyes anant a la mort com qui va a una festa.

'Sembla que ja hagi passat una vida.

'Ara mateix no et podries imaginar la calor que fa en aquesta planura quasi despoblada! Els polls ens mengen. Potser Lenin, a Rússia, a l'any vint, tenia raó quan deia que 'o els bolxevics acabem amb els polls o els polls acabaran amb els bolxevics.' Nosaltres no ho som pas, de bolxevics; basti recordar el final dels anarquistes a Rússia, l'assalt a la ciutadella roja de Konstadt.... Però, sense serho, podríem afirmar, ben clar, que, si no canvien les coses, també poden acabar amb les collectivitzacions que estem fent per terres d'Aragó.

'Aquell dia, el vinti quatre, em fa l'efecte d'un somni, com si ja hagués passat un segle i, assegut a una cadira d'un cine de barriada, veiés els antics documentals d'una guerra sense nom. Sí. Queda lluny l'onejar de les banderes roges i roges i negres, l'entusiasme abrandat de les multituds que ens aplaudien per la Diagonal, sortint cap a Saragossa o, més endavant, a les estacions, entre el fum de les locomotores i els improvisats discursos dels responsables polítics em costa tant de dir 'comissari,' com estan posant de moda els comunistes oficials; no els del POUM, evidentment! de cada unitat que sortia, cantant, cap al front. Com si la guerra i la mort fossin una distracció, com si no hi hagués, enllà, al final de tots els camins que surten de les ciutats, la parca esperant amb forma de bala, granada, explosiu ple de metralla...

'No sé pas si la carta et trobarà abans d'embarcarte. Sàpigues que no et vull desanimar, ara que m'has dit que t'has apuntat voluntària per anar a alliberar Mallorca, Núria. No. Les reflexions que et vull fer no són pas em sabria greu que ho creguessis així per a llevar ànim combatiu de les teves venes. Ben al contrari, com a fills de la classe treballadora... )quin destí més meravellós hi pot haver que morir en combat per a ajudar, amb la nostra insignificant goteta de sang, a bastir un món nou?

'Com explicarte el que sento, ara mateix? I, potser sigui aquest l'eix central de la reflexió que et volia fer arribar: quan les bandes de música han deixat d'interpretar els refulgents himnes revolucionaris; quan les banderes, fins ara immaculades en llur vermellor, amb les sigles de la CNT-FAI brodades per noies confederals, desafien planures immenses; quan la veu forta i profunda dels responsables polítics ja no se sent; només notes el fort bategar del teu pols, el renou del motor marxant cap al front, el soroll de les caixes de municions fregant per damunt dels camions... Llavors romans sol, amb la teva consciència de revolucionari, sabent que d'aquí unes hores tindràs la mort ben al davant.

'N'hi ha que, per oblidar la por, canten durant el viatge, sense parar, fins a restar escanyats. Altres, si han portat vi d'amagat, s'emborratxen per a estar alegres. Les milícies no són un exèrcit professional. Aquí veus coses que semblen mentida. El mateix Durruti ha de bregar fort a les assemblees per a ferse obeir. T'ho dic ben sincerament. No sé el que pot passar si ens trobem davant la urgència de prendre una decissió ràpida. Reunir assemblees en tot moment? I si no les convoquem, com diuen alguns militants comunistes enrolats en les nostres columnes... )com tindrem la seguretat que no tornarà a haverhi militars professions, paràsits, enviant els fills del poble a l'escorxador?

'No et voldria avorrir amb una problemàtica que, ben cert, aviat veuràs tu mateixa. Vés a saber si et trobes amb situacions encara pitjors.

'D'altra banda, em coneixes i ho saps a la perfecció, t'escric per a matar l'ànsia i el desig que tinc de la teva presència. Mai m'hagués imaginat que fos tan dur, viure sense tu al costat! He hagut de sortir amb les columnes confederals, per a saber amb més certesa la necessitat imperiosa que, en tot moment, tinc de tu, de tenir ben a prop els teus llavis, el teu alè, la teva mirada reconfortant. Si sortim vius de tan mortal endemesa ja parlarem amb calma de tot el que la sublevació militar ens està ensenyant.

'Aquí, al camp de batalla, a part dels polls, la brutor ens menja. Arreu pots de llet condensada buits, llaunes de sardines, rosegons de pa, diaris esquinçats, rates mortes..! Per a mi l'olor de la guerra ja serà sempre aquesta fortor d'excrements que ho omple tot; i la del menjar podrit. Si hi ha sort, algun camperol de veritat n'hi ha bastants que simpatitzen amb l'anarquisme llibertari ens porta una gallina. Aleshores és festa, a la trinxera. Mengem de calent!, cosa que no passa cada dia.

'Tu ho saps, sempre he estat anticlerical. I, malgrat que no m'agrada veure cremar obres d'art, sí que entenc que alguns companys mancats de cultura, sense saber llegir ni escriure i que no han tingut mai un llibre a les mans, però sí molta fam i fuetades dels amos a l'esquena, un dia s'emprenyin i, creient acabar d'aquesta manera amb els segles de d'opressió que els han tingut ajupits damunt el solc, cremin un temple. No ho justifico pas, però ho puc entendre. I, sens dubte, el que em fastigueja fins a límits increïbles, és la brutor, la grolleria. Aquí han convertit l'església, no en un magatzem, en un hospital o una escola que, d'altra banda, hagués estat la seva destinació més útil sinó, en... una comuna! Ho pots ben creure. No sé quina revolució podrem bastir sí actuem com a éssers irracionals.

'Alguns companys de la columna estan força empipats. Diuen que la sortida precipitada cap el front ha estat una jugada dels elements burgesos que feinegen a la Generalitat. Una manera d'allunyar dels negocis i fàbriques els murcianos, com ens etiqueten als confederals.

'A les nits hi ha temps per a pensarhi amb deteniment. L'armament que tenim a l'abast és lamentable. Només et diré que el meu fusell és un màuser alemany de l'any... 1893! Rovellat, en tan males condicions que crec que em seria dificílissim encertar un elefant a deu metres de distància.

'Sembla que els encarregats de fernos arribar fusells i canons, municions, desconfiïn de nosaltres i de la nostra decidida voluntat de combat antifeixista. )Potser una amagada política d'anar enfortint les unitats de carrabiners, policia i exèrcit regular, en el camí d'anar reconstruint una poderosa maquinària militar burgesa? Això es comenta en constatar l'evident misèria d'armament que emprem.

'L'enemic només l'he vist de lluny. Les trinxeres franquistes potser siguin a més de cinccents metres d'on ens trobem. Impossible ferir ningú, amb aquests Remington del 1871. No és per riure, perquè tot plegat fa pena.

'Cal que sàpigues que la primera baixa no ha estat per trets de l'enemic: ha estat precisament per l'explosió del pany d'una d'aquestes armes perillosíssimes per als qui les utilitza! en el rostre d'un dels nostres companys.

'Més que no els trets, aquí, sobrevivint en fossats i sèquies, clots cavats enmig de planures interminables, sense arbres, lluny d'un riu, de qualsevol ombra que ens pugui ajudar a 'viure' amb una certa 'comoditat' si és que es pot parlar de 'comoditat' a la guerra sense esclafir a riure, el que de veritat ens pot fer mal són les canonades d'artilleria o els morters. Una bomba enmig de la trinxera o quan ens apleguem per a dinar, podria fer mal de veritat.

'Núria, no sé com podrem continuar en contacte. Faré el possible i més! per a escriure't i ferte arribar les meves cartes. Saps que t'estimo amb tota la meva ànima, no cal que ho torni a dir. Un petó fort, fort, fort, com el darrer dia que estiguérem plegats, just després de les batalles pels carrers de Barcelona".

Jo també t'estimo amb totes les meves forces, Joan. Joan!, Joan!, com un eco el teu nom, ressonant sota aquesta xafogosa nit d'agost de mil noucents trentasis.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)


Categories: literatura

El desembarcament del capità Bayo en la literatura catalana de Mallorca: Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), una novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí

UNA NIT D'ESTIU MERAVELLOSA


És evident la voluntat dels treballadors d'ajudar els seus germans mallorquins, eivissencs i formenterencs; però també hi ha l'interès particular del capità Bayo, la seva ferma voluntat, així com les ganes que té la Generalitat de fer quelcom de positiu --no tan sols de paraula-- per rescatar del jou de l'opressió aquests territoris tan germans de Catalunya, que en el passat formaren part de la Corona Catalano-Aragonesa. (Miquel López Crespí)


A un quart de dotze, ja érem a bord de l'Almirante Miranda. La família, els companys i companyes, havien volgut venir a acomiadar-nos a peu d'escala. No sabia com fer-ho per a consolar la mare. No m'havia imaginat mai que fos tan complicat marxar a la guerra.

Ja dalt del destructor, les dones ens hem anat arreplegant cap a popa sense tenir gaire en compte la filiació política o sindical. Grups d'homes, amb manta i fusell, van i vénen provant de trobar recer. Són centenars i no sobra gens d'espai! Les noies del PSUC semblen força animades. Hi reconec l'Antònia Socies. M'ha fet un senyal amb la mà com dient: ens veurem més tard. Cantaven:


"Salve Rusia de sol refulgente

baña el mundo en tus bellos fulgores

y germina con tus resplandores

ideales de santa igualdad".


Alguns camarades protestaven de debò, dient que el primer que haurien d'haver fet els responsables de l'expedició hagués estat canviar els noms --reaccionaris, de destacats membres de les classes dominants-- que porten els nostres vaixells. Un bon amic que conec de les reunions del Sindicat, amb un gran pot de pintura d'aquells que els mariners empren per a pintar les parts rovellades, ha començat a escriure Bakunin a l'entrada de les cabines.

De seguida s'arma un renou eixordador. Cal tenir en compte que el voluntariat que omple el vaixell és molt i molt divers. Hi ha nacionalistes d'ERC, d'Acció Catalana i, sobretot, d'Estat Català, que el Comitè de Milícies Antifeixistes, a Barcelona, no ha volgut incorporar en les columnes que sortiren per a anar a reconquerir Aragó. Hi som nosaltres mateixos, les centúries de la CNT-FAI juntament amb poumistes i membres del PSUC...

Els catalanistes li volen posar Roger de Flor, potser desitjant emular la famosa expedició a Orient en el segle XIV. Recordo com si fos ara mateix que, de més jove, anant a classes de l'Ateneu, la professora, ben nacionalista ella, ens explicava les aventures d'aquell personatge agosarat i fort que es deia Roger de Flor. Enfocava sovint les lliçons d'història com una rondalla, una faula de reis i de princeses.

Era entretingut. Per unes hores, viatjant amb els valents almogàvers, m'oblidava de les greus dificultats familiars. El pare, pobre, que morí tuberculós, després de tants anys de feinejar en el taller. Sempre a peu de canó, com li agradava dir, amb l'únic entreteniment de l'orfeó o les reunions del sindicat, a punt de ser liquidat --la maleïda llei de fugues!-- l'any vint-i-tres a causa del cop de Primo de Rivera... Per això m'agradava imaginar Constantinoble, l'imperi d'Andrònic, sempre amenaçat pels turcs fins que hi arribaren els almogàvers...

En el fons sabia ben bé que en aquestes idealitzacions hi havia bastant d'imaginació i que els famosos croats que tant em seduïen no eren, en el fons, més que --en termes moderns-- una legió de mercenaris que mudaven de bàndol segons qui pagava millor. Però volia deixar constància en el meu dietari del soroll armat pel canvi de nom de l'Almirante Miranda.

Els membres del POUM, més seriosos i organitzats, s'amunteguen prop del company que porta el pot de pintura.

-Company --li diuen--: pensa que els vells temps, quan quatre oficials comandaven i dictaven la seva voluntat, ja han passat a la l'història. Si de veritat trobes que hem de canviar els noms dels vaixells --i nosaltres hi estem d'acord--, el que cal és convocar una assemblea, i, després d'haver-se explicat com pertoca cada proposta, votar a mà alçada aquest punt.

Els membres del PSUC, malgrat no poder veure els poumistes --els quals qualifiquen de "trosquistes que fan el joc al feixisme--", hi assenteixen i fan capadetes afirmatives.

Se senten crits arreu. Uns dient: Cal posar-li Karl Marx! La Caterina, que per suposat desitja que el nom en discussió tingui a veure amb la nostra forma de pensar i entendre el món, crida: Terra i Llibertat!, és l'única denominació que pertoca.

No sé si ens deuen sentir des del moll. El cert és que la discussió ha començat just de seguida que l'Almirante Miranda posava proa a València, perquè --ens ho han explicat a darrer moment-- hem d'anar fins a la ciutat germana a recollir un grup de més de tres-cents companys. També cal cercar armes.

Un bon nombre dels que viatgen amb nosaltres no porten fusells. A Madrid els preocupa ben poc la qüestió de les Illes. "Cosa de catalanes", diuen, i no amollen ni metralladores ni canons.

El mateix Comitè de Milícies Antifeixistes prioritza la conquesta de l'Aragó i, a mesura que van passant les hores, vaig comprenent que aquesta campanya és fruit d'algunes circumstàncies ben especials.

És evident la voluntat dels treballadors d'ajudar els seus germans mallorquins, eivissencs i formenterencs; però també hi ha l'interès particular del capità Bayo, la seva ferma voluntat, així com les ganes que té la Generalitat de fer quelcom de positiu --no tan sols de paraula-- per rescatar del jou de l'opressió aquests territoris tan germans de Catalunya, que en el passat formaren part de la Corona Catalano-Aragonesa.

El debat sobre el canvi de nom continua, tot augmentant d'intensitat els crits, que quasi arriben a insults. Just quan ja començava a amoïnar-me pel desenvolupament de la controvèrsia, veig que davalla ràpidament de la seva cabina de comandament el capità Bayo.

Sense discutir amanolla el pot de pintura que portava el company de la CNT i l'ha collocat al seu lloc, esborrant la pintada que deia Bakunin.

Agafat al passamans de l'escala, damunt quatre graons perquè tothom el pugui veure i sentir millor, ha explicat que no era el moment de debats d'aquest tipus. El canvi de nom dels vaixells --ha continuat explicant-- no és una qüestió de vida o mort. Ara, el que cal és arribar al nostre destí, alliberar Mallorca, Eivissa i Formentera. L'important és derrotar la bèstia antipopular, obrir les presons on pateixen els fills del poble, impedir que continuï la matança, que --ho sabem amb certesa per la gent que ha pogut escapar d'aquell gran camp de concentració-- fa setmanes que cobreix de sang els camins de les Illes.

Un destacat membre de la FAI forfolla al meu costat, assenyalant Bayo: "Els oficials de carrera seran la nostra perdició. Com els capellans i jesuïtes, els han ensenyats a manar. Saben parlar. Si no els pengem, els senyorets que porten galons, estrelles i distincions, del pal major d'una nau, no ens alliberarem mai de l'opressió".

Sovint, en el passat, havia compartit opinions per l'estil. Ara hi estic en desacord. Penso que no és el moment de barallar-nos per ximpleries. L'enemic espera, amb la bocassa oberta per a digerir-nos d'un cop si no sabem fer pinya en el moment que pertoca.

A València ens esperaran milers de treballadors i treballadores de totes les organitzacions i partits obrers... )ens hi hem de presentar amb l'estigma de la divisió i la desavinença?

El discurs del màxim responsable de l'expedició encara s'allarga una bona estona.

No sense esforç, aconsegueix calmar els ànims dels voluntaris i --me n'adono a la perfecció--, com si fossin uns infants, passat la dèria pel canvi de nom, comencen a discutir d'altres coses.

En Bayo torna a la cabina de comandament. Si mires amb cura el rostre del miler llarg de combatents que fa unes hores hem sortit del port de Barcelona, hi pots copsar una mena d'alegria frenètica. Hi ha, en efecte, la illusió en el món nou que indubtablement, després de la derrota final del feixisme i del capitalisme, ajudarem a bastir. Torna a haver-hi camaraderia i solidaritat entre els expedicionaris. Fins i tot hi ha grups de militants del PSUC que juguen a cartes amb els poumistes, indiferents --per sort!-- a les crides que fa Mundo Obrero --òrgan central del PCE-- a l'extermini de la "quinta columna fascista que es el POUM".

A popa ens hem anat ajuntant les dones. Crec que som més de quaranta. Hi anem milicianes de totes les tendències. He saludat l'Antònia Socies. Recentment, alguns collectius femenins contraris a la revolta social havien fet la primera provatura d'unificar els esforços de la dona catalana.

)Per què no volen parlar mai de la treballadora? Parlen de la dona, en abstracte, com si ja no hi hagués classes socials. Com si ja s'hagués consolidat el comunisme llibertari. En el fons crec que és un muntatge per a treure bons locals i diners per als enemics de la Revolució. Sabíem sabem! --juntament amb les companyes del POUM-- que som les autèntiques dipositàries de l'instint de classe. Era la nostra ferma creença en aquells moments, i encara ho és. L'Antònia, malgrat estar "marcada" a fons pel PSUC, és una xicota desimbolta i riallera i que en les més greus discussions polítiques sempre sap trobar el toc que les humanitza. En una època no gaire llunyana --abans del triomf del Front Popular-- feinejàrem plegades en la recollida de diners per als presos polítics. Després els nostres camins han divergit. Ella, segurament influïda per família i amics, s'anà decantant cada vegada més envers les Joventuts Socialistes que, més endavant, després d'un "cop d'Estat" fet per Santiago Carrillo --el fill del conegut dirigent socialista-- es passaren a anomenar JSU, i a Catalunya JSUC; mentre que jo em vaig anar afermant en la meva dèria cenetista.

Fa poc ens trobàrem pel carrer i m'explicà, rient, alguns dels "problemes" per a anar bastint una organització unitària de les catalanes.

-"Sí, ja sé. He llegit un article de la Teresa Pàmies, que l'explica, l'embolic".

Em contà que feia més de vint dies que es reunien i no aconseguien posar fil a l'agulla. Com sempre, el primer problema amb què ensopegaren era el del nom. Unió de Noies de Catalunya va ser la proposta inicial del PSUC, que no agradà gens les representants d'ERC. Una noia d'un grup folklòric, sense pensar gaire el que deia, va proposar el de Pubilles Catalanes. "Totes -m'explicà l'Antònia- ens hi tiràrem damunt". L'Anna, que també era a la reunió, botí com un ressort d'acer, tot dient:

-"No esteu bé del cap, noies. Pubilla és l'equivalent femení d'hereu. Imagineu una societat revolucionària que es digués Unió d'Hereus de Catalunya? Evidentment, les dones presents en la reunió esclafírem de riure".

-"Paraula per paraula del que ha escrit la Pàmies! Has llegit l'article, Anna?".

-"Tampoc ha funcionat la proposta de 'companyes'. En rebutjar-la, les representants d'ERC i l'EC proposaren 'amigues'".

-"Per un moment vaig pensar en tu, Núria. Reflexionava: 'Si les dones de la CNT-FAI o del POUM s'assabenten d'aquestes discussions, es faran un tip de riure impressionant'. I encara no ha acabat aquí el debat".

Feia una nit d'estiu meravellosa. Escoltàvem l'Anna i, en aquells instants de forta amistat entre companyes, enmig dels càntics revolucionaris, ningú no hagués pogut imaginar que anàvem cap a la guerra. I era ben possible que algunes de les que discutíem animadament a popa moríssim en el front.

Lluna plena d'estiu damunt dels nostres caps! Com anar a l'aventura! El ventet que bufava, alhora suau, després amb més força, em posava la pell de gallina. L'emoció ens feia sortir les llàgrimes dels ulls.

Just després d'haver deixat el port de Barcelona, ningú no pensava en la mort. I menys encara escoltant la divertida contarella de les eternes i infructuoses reunions muntades a instàncies del PSUC per a "unificar les dones catalanes". Em demano què volen organitzar. )Quatre balladores de sardanes o grups d'esbarjo i excursionistes de dia de festa? Tot ha de ser dit: les Dones Llibertàries no hem volgut participar mai en aquestes reunions a causa precisament del sectarisme del PSUC en no voler convidar les companyes de les Joventuts Comunistes Ibèriques (POUM).

L'Antònia prova de netejar el màuser que li han donat. Mentrestant, ens fa riure amb tantes d'absurdes denominacions agafades d'oratoris montserratins.

-Han arribat a proposar Brots de Ginesta. Altres han demanat que ens diguem --si un dia arribem a concretar aquesta organització femenina-- Aloc Femení.

La direcció de les JSUC, proposa, sense descans, noves denominacions:

-Per què no Unió de Noies?

Tampoc no agrada. I, tanmateix, ja existia a Catalunya.

Finalment --acaba l'Antònia Socies--, i això mostra quant ens falta encara a les dones d'autoafirmació i de decisió, de saber anar pel món soles, amb ganes i voluntat d'esdevenir ciutadanes lliures, amb capacitat d'acció, de decidir per nosaltres mateixes, hem recorregut al Comitè Executiu del PSUC perquè ens ajudi a resoldre el problema. Aliança de la Dona Jove, ha estat la resposta. Ara cal esperar a l'any que ve. Hem d'organitzar un Congrés, demanar locals a la Generalitat i als partits.

-Ho reconec -diu l'Antònia. Estic una mica avergonyida d'explicar-vos ridícules històries, més semblants a contarelles d'internat de niñas bien, que no pas d'obreres comunistes. Tantes juntes per a no haver arribat encara a l'encontre del que ens proposem, em fa una mica de vergonya, contar-vos les nostres misèries! Bé, és un dir. Entre companyes no hi ha d'haver secrets, i menys ara, que anem embarcades en la mateixa expedició.


He somrigut provant d'animar-la. Un altre dia, a Barcelona, m'hi hauria pogut allargar, demanar-li explicacions per la seva militància en una agrupació tan sectària --per altra banda, acabada de néixer, amb poca tradició dins del moviment obrer català--, demanar-li quin significat tenia avui, per a una filla del poble, una obrera com ella, formar part del tenebrós engranatge d'un partit comandat per un dictador llunyà --Stalin--, l'inventor de l'equació trotsquisme=feixisme. I si això li hagués pogut fer mal --en el fons era una noia excellent, bona amiga malgrat les diferències ideològiques--, fer-la recapacitar sobre com es podia ser tan ximple de considerar --com ho feien els estalinistes catalans-- Trotski, la vella guàrdia bolxevic, els quadres revolucionaris que havien fet la Revolució d'Octubre al costat de Lenin, agents d'Alemanya o el Japó.

Ja sé que la culpa no és seva. Una direcció política completament enfeudada a les directrius que provenen de Moscou els barra el pas a una visió oberta, sense prejudicis, del que succeeix arreu del món.

M'adonava que no eren moments d'entrar en baralles d'idees. La mar restava en calma absoluta. Agafades del braç amb les amigues del sindicat, arribàvem a restar afòniques amb tants d'himnes i cançons. No s'adormirien mai?, em demanava preocupada. )Com podríem guanyar la guerra si sempre estàvem parlant, ordint el canvi radical del món?

Abans d'embarcar pensava, equivocadament, que els homes estarien més pendents de nosaltres i que, potser, ens farien enfadar amb els seus absurds acudits que es pensen que satisfan la vanitat femenina. No ha estat així i, no cal dir-ho, me n'alegro. Hagués estat molt trist que els voluntaris, revolucionaris que lluiten per "canviar el món de base", després, a nivell humà, es comportessin com un senyorito burgès qualsevol.

Quan, a dos quarts de dotze, la Irene va pujar al vaixell, s'havia empolvat una mica i pintat els llavis. En demanar-li, intrigades, per què feia allò, ens contestà, rient: "No tinc nuvi i aquí dalt hi ha més d'un miler de possibles companys".

Ben cert que la Irene no ho diu per fer un acudit. És una cenetista de provada militància. Altres --les hem vistes de seguida que les hem trobades a la coberta-- només s'han fet milicianes per a estar amb els seus homes. N'hi ha dues --les coneixia de Sabadell-- que tenien una parada a la plaça, i s'han posat la granota i agafat el fusell perquè els agrada l'aventura, sortir de la rutina de cada dia, de la feina esgotadora d'anar al mercat central a cercar la fruita que després han de vendre plogui o faci sol, diluvi o nevi.

No hauria d'estranyar-nos, això. Estem en revolució! I les combatents femenines, si en el futur hem de ser lliures, també hem de ser les úniques propietàries del nostre cos.

El dret a disposar lliurement de tu mateixa! Hi ha munió d'homes que hi estan d'acord, amb tan suggerent "programa". Parlen per parlar. Més endavant, a l'hora de la veritat, quan han de trobar noia són més conservadors que nosaltres. Volen segells i pòlisses, documents escrits i, en no haver-hi capellà com abans, exigeixen la firma d'un oficial, del capità del vaixell, del responsable de la unitat. És molt seriós, l'escollir una mare per als fills, l'esposa! Volen noia verge, que no hagi tingut mai relació amb ningú.

Ah! L'honor dels treballadors! Quanta lluita cultural tenim pel davant! És ben evident --i basta parlar una mica amb qualsevol d'ells, sigui de l'organització que sigui--, l'amor lliure, l'alliberament del sexe femení, el divorci, etc, tot els hi va bé, mentre ho practiquem dones que no siguin de la família i ells en puguin treure alguna cosa de profit.

En el fons --i llevat d'honroses excepcions-- no deixen de considerar una prostituta la companya que no arriba verge al matrimoni. Parlar amb molts sindicalistes de les idees de Flora Tristán o d'Alexandra Kollontai, són ximpleries que no condueixen a res.

És el món del catolicisme més ranci, ficat fins al moll dels ossos dels nostres "revolucionaris" companys d'expedició. Entrebancs del passat que només la cultura, la consecució de tots els drets de la dona -començant pel dret a l'educació i a la feina- podrà anar modificant a poc a poc.

Vespreja. Lluna nova just tapada per exèrcits de núvols que passen ràpids. Inoblidable nit d'agost camí de València. Ben aviat, en sortir el sol, arribarem a la ciutat germana que ens espera per a ajudar-nos, amb els seus voluntaris, en la lluita per alliberar les Illes, enllà, enmig de la mar.


De la novel·la de Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)


Categories: literatura

Joan Perelló i Miquel López Crespí: records de la plaça de santa Eulàlia

He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. (Joan Perelló)


Les terrasses: Avalon, Modern...


Per Joan Perelló, escriptor


He superat la prova d'interrompre les vacances rapiteres i haver d'anar a Palma per raons diverses, poc després de les tres. Una vegada fetes les feines que havia de fer, i a l'espera de les que tenia la meva dona que havia d'acabar més tard que jo, he fet el que sé fer millor a Palma: anar de llibreries i perdre'm a qualque racó ciutadà, d'aquells on encara que sembli impossible, es pot prescindir del renou. He comprat un munt de llibres, especialment de poesia i m'he assegut al Bar Moderno de la Plaça de Santa Eulàlia. Fa pocs dies vaig llegir un article d'en Miquel López Crespí sobre aquest bar i aquesta plaça. Anomenava polítics, arquitectes, artistes, escriptors... i entre ells, parlava del grup que vàrem publicar Temptant l'equilibri (1973), en Lleonard Muntaner, Damià Pons, Guillem Soler i jo mateix. Es ver que ens hi reunírem algunes vegades, i una d'elles a mig camí de l'editorial Moll on en Josep Maria Llompart ens havia de rebre per aconsellar-nos: o bé havíem de desistir de la publicació, o bé ens encoratjava a arriscar-nos a l'aventura. Va ser benèvol i el llibre es va publicar alguns mesos després. La veritat és que la Plaça de Santa Eulàlia va lligada a la meva educació sentimental i literària. Les terrasses del Modern formen part del meu historial fins al punt que en certa ocasió un familiar es va arribar a demanar si els avions aterraven en aquesta plaça, per mor de la meva feina aeroportuària. Del caramull de llibres que duia a les bosses de la compra, he triat Les terrasses d'Avalon, de Miquel Cardell. Era el meu homenatge a uns escenaris i a un escriptor: les terrasses des d'on es pot veure el món des d'una perspectiva diferent, sigui una illa mítica o la terrassa d'un bar, o bé a Palma, o bé a la Colònia de Sant Jordi, i a un escriptor que llegesc des del 78 quan vaig tenir ocasió de ser un dels membres del jurat que va premiar el seu primer llibre a la Festa de les Lletres de Campos, Elegia de grumers. Va guanyar per unanimitat. En Llompart, en iniciar-se la reunió de deliberació, ja ho va anunciar. "Supós que no tendrem molts de dubtes". L'horabaixa ha estat millor que les previsions. L'agradable sensació urbana de la plaça de Sta. Eulàlia i la lectura del llibre d'En Cardell ho han fet possible. Rellegiré el llibre a una terrassa de Migjorn.

Blog Joan Perelló


Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil. (Miquel López Crespí)


Palma: la plaça de Santa Eulàlia i l’antifranquisme



A finals dels anys seixanta i començaments dels setanta, el bar Modern, a la plaça de Santa Eulàlia, era un indret on ens reuníem a petar la conversa una munió de jovençans de totes les tendències polítiques del moment. En definitiva, el catalanisme i l´antifeixisme de l´època. Recordem que els carrillistes (PCE) tenien un local clandestí en el carrer de Zavellà, quasi tocant el darrere de l´església; per altra banda, els sectors més propers al consellisme, a l´anarquisme o al maoisme solíem tenir com a “centre d´operacions” la cooperativa d´arquitectes progressistes del carrer Estudi General, un pis molt gran i modern on treballaven els arquitectes Neus Inyesta, Guillem Oliver, Carlos Garcia Delgado, Manolo Cabellos... També hi compareixia Joana Roca, que després esdevendria una aferrissada maoista, cervell i organitzadora de l´exposició dels avanços xinesos i de la Revolució Cultural que es muntà en el Col·legi Oficial d´Arquitectes de Balears. En aquesta cooperativa, on vaig treballar uns quants d anys fent de delineant, s´organitzaven trobades amb grups d´obrers revolucionaris, sectors que havien tallat amb la política de reconciliació amb la burgesia i de pactes amb els sectors “aperturistes” del franquisme que propugnaven els carrillistes. Des dels despatxos d´aquells arquitectes progressistes s´ordien algunes de les sortides per a repartir fulls clandestins i per a fer pintades contra la dictadura més sonades del moment. També s´organitzà la campanya per provar de salvar la vida a Salvador Puig Antich, i moltes altres accions que portaven de cap la Brigada Social del règim i els serveis d´informació de la Guàrdia Civil.



Joan Perelló, Miquel Mas Ferrà, Sebastià Roig, Joana Serra de Gayeta i Miquel López Crespí el dia del llibre de 1976. En aquells moments tots aquests autors (exceptuant Sebastià Roig que era el nostre editor) representaven una part molt important de la narrativa, el teatre i la poesia catalana experimental dels anys setanta.

Joao Vila, Neus Inyesta i Miquel López Crespí, tertulians del Bar Modern, reunits a Palma trenta-tres anys després de les accions que organitzaven contra el feixisme. L´arquitecte Joao Vila ( a l´esquerra de la fotografia) que resideix al Brasil vengué uns dies a Mallorca de vacances i, amb els antics companys de lluita antifeixista, rememorà les accions clandestines contra els assassinats de la dictadura franquista.

El bar Modern era un centre de reunió de primer ordre. Imagín, es pot dir que no hi tenc cap dubte!, que la Brigada Social, que tenia el seu tenebrós cau ben a prop, en el carrer de la Soledat, número 5, hi devia tenir uns agents disfressats d´estudiants per a vigilar-nos. No solament hi anàvem aquells que treballàvem en la cooperativa dels arquitectes progressistes del carrer de l´Estudi General; també hi podies ensopegar amb tota la plana del carrillisme (PCE) illenc, començant per Francesca Bosch i acabant amb en Pep Vílchez, en Manolo Cámara o en Pep Valero i na Catalina Moragues. En Josep M. Llompart i el senyor Francesc de B. Moll s´hi aturaven un moment per a fer el cafetet abans d´anar a l´Editorial Moll.


També els joves poetes hi feien tertúlia. Allà, a les cadires i taules del Modern, podies veure els joves poetes del moment. Ara mateix record Lleonard Muntaner, Damià Pons, Joan Perelló i Guillem Soler amb el llibre que havien escrit conjuntament, Temptant l´equilibri, que era la revelació del moment. A una altra taula hi podies veure na Joana Serra de Gayeta enllestint les seves entrevistes per a la revista Cort; més enllà, els estalinistes del PCE (ML-LP) reparaven una repartida de fulls volanders; més enllà, el pintor Gerard Mates havia trobat Miquel Morell, Manuel Picó, Miquel Àngel Femenies o Miquel Barceló, un jove desconegut en aquells moments, i petaven la conversa damunt art. No cal dir que Bernat Homar, el director de teatre que treballava a la llibreria Llibres Mallorca, també hi tenia les seves reunions, ben igual que Pere Noguera, amb el seus actors. El pintor i escultor Pere Martínez Pavia, director del grup de mímica Farsa, es reunia allà mateix abans de començar els assaigs, que normalment es feien ben al costat, al saló d´actes del col·legi de Sant Francesc. Amb el temps hi comparegueren alguns membres del grup trotsquista PORE, on militava l´estudiant Ramon Molina. Més endavant també hi hagué trobades de les Plataformes d´Estudiants Anticapitalistes i de l´OEC, l´Organitzaciò d´Esquerra Comunista, el partit on jo militava.

Va ser l´època, ara ja parl de l´any 1970, en què el professor Bartomeu Barceló ens dóna, als que treballàvem a la llibreria l´Ull de Vidre, bona part del fons editorial de Daedalus a fi de repartir-lo de forma gratuïta entre la gent per a donar a conèixer aquella nova llibreria progressista de Palma.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

a la recerca d'un tros de confeti

Regira entre els records a la recerca d'un tros de confeti d'antigues festes. Aixeca coixins, mira davall dels mobles, però tot, estranyament, ho veu en blanc i negre.
Categories: literatura

Cultura i transició a Mallorca (35 articles de l´escriptor Miquel López Crespí)

En total son 35 estudios de aspectos decisivos de la transición en Mallorca. Un amplio y documentado relato de los más diversos aspectos culturales y políticos de la transición, del papel de la izquierda alternativa, del nacionalismo progresista, de los republicanos y diversos grupos antisistema en aquellos años de cambios.

No es la primera vez que Miquel López Crespí ha tratado el tema de los partidos y movimientos de la oposición antifranquista y del papel de la cultura en la lucha por la libertad. Anteriormente ya había publicado L'Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984), No era això: memòria política de la transició (Edicions el Jonc) y Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort).


Miquel López Crespí recopila 35 ensayos sobre la cultura en la Transición


Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.

PALMA.- El escritor de sa Pobla Miquel López Crespí acaba de publicar Cultura i transició a Mallorca, un libro que recoge, en 35 capítulos una visión alternativa del mundo político y cultural en tiempos de la transición. El libro fue presentado ayer en el Centre de Cultura La Misericórdia de Palma por el director insular de Cultura del Consell de Mallorca, Guillem Ginard, y el editor de la obra, Sebastià Roig. Ambos han situado históricamente la época de la que trata el libro del autor de Sa Pobla destacando el compromiso de Miquel López Crespí en los años de la lucha por la democracia y la importante obra escrita por este autor en estos últimos 30 años.

Ginard destacó algunos de los aspectos más importantes de Cultura i transició a Mallorca. Un libro, el de López Crespí, que desmenuza el papel del cine progresista en tiempos de la transición, el papel del Concilio Vaticano II en la toma de conciencia de los cristianos progresistas, el trabajo de Francesc de B. Moll profundizando en temas como el compromiso de los escritores mallorquines con el país y la lengua. Se hace igualmente una resumida historia de los comunistas no carrillistas, de la situaciòn en la prisión de Palma en 1976 e igualmente se incluyen estudios sobre la situaciòn cultural en las Islas. En total son 35 estudios de aspectos decisivos de la transición en Mallorca. Un amplio y documentado relato de los más diversos aspectos culturales y políticos de la transición, del papel de la izquierda alternativa, del nacionalismo progresista, de los republicanos y diversos grupos antisistema en aquellos años de cambios.

No es la primera vez que Miquel López Crespí ha tratado el tema de los partidos y movimientos de la oposición antifranquista y del papel de la cultura en la lucha por la libertad. Anteriormente ya había publicado L'Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984), No era això: memòria política de la transició (Edicions el Jonc) y Literatura mallorquina i compromís polític (Edicions Cort).

El Mundo-El Día de Baleares (23-XII-06)


Cultura i transició a Mallorca: l’època contemporània a les Balears.

...els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República l’any 1976: l’abandó de la lluita republicana per part dels partits de l’esquerra oficial; el teatre modern a Mallorca...



Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Cultura i transició a Mallorca, el llibre editat per Edicions Roig i Montserrat, és una nova aportació de l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí a la tasca de la recuperació de la nostra memòria històrica. Són trenta reflexions sobre un ventall ben divers de temes referents a l'època contemporània a les Balears: el paper essencial de Francesc de B. Moll en la tasca de preservació de la nostra cultura i la influència de la seva obra en la generació d’escriptors mallorquins dels anys setanta; el paper del Concili Vaticà II en la lluita antifeixista a les Illes i arreu dels Països Catalans; la novel·la històrica mallorquina i la recuperació de la nostra memòria històrica; el cinema en la postguerra i la censura franquista; el paper de la ràdio del règim del general Franco en els anys cinquanta i seixanta; les revistes i llibres de cinema en temps de la dictadura; els escriptors catalans nacionalistes d’esquerra: Gonçal Castelló; les pel·lícules de la transició i la seva importància històrica en la conformació de la consciència dels joves antifeixistes dels anys setanta; Irlanda i la lluita per la independència: cultura i moviments d’alliberament nacional; Gramsci en el pensament i l’acció dels comunistes de les Illes (OEC): la influència dels clàssics del pensament socialista català i internacional en la formació dels partits antifranquistes i anticapitalistes dels setanta; els darrers presos de la dictadura a Palma (Mallorca): les lluites de finals de la dictadura; la transició i les organitzacions de la joventut marxista a les Illes: les JEC; la lluita per la República l’any 1976: l’abandó de la lluita republicana per part dels partits de l’esquerra oficial; el teatre modern a Mallorca; trenta anys de poesia mallorquina; el record de les Germanies i la novel·la juvenil de les Illes; el compromís polític dels escriptors mallorquins: Llorenç Capellà; la lluita per l’autodeterminació i la república en temps de la transició; una aproximació a la història de l’església mallorquina: Miquel Julià; el nacionalisme d’esquerra dels Països Catalans; el cinema i la poesia mallorquina; memòria històrica de la lluita cultural antifranquista; el marxisme en els Països Catalans; la novel·la històrica i la presència de George Sand i Frédéric Chopin en la història de Mallorca; Valerià Pujol: relacions amb els escriptors mallorquins i compromís polític; la influència de la cultura xinesa en la poesia mallorquina; la literatura mallorquina, el compromís polític i la marginació literària; la lluita antiimperialista a Mallorca en els anys vuitanta; el control de la cultura catalana en els anys vuitanta; camarilles i comissaris; sa Pobla i Miquel Costa i Llobera; història local, novel·la històrica i poesia mallorquina...

Podeu reservar un exemplar a la vostra llibreria habitual o fer-ne una comanda a: Edicions Roig i Montserrat (971650618, trucant de 9 a 15h.)

Miquel López Crespí


(Sa Pobla, Mallorca, 1946)

Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca 1946) és novel·lista, autor teatral, poeta i assagista. L'any 1969 l'escriptor començà les seves col·laboracions (especialment literàries) en els diaris de les Illes: Diario de Mallorca, Última Hora, Diari de Balears, Cort, L’Estel, El Mundo-El Día de Baleares, El Mirall...

Col·laborador dels suplements de cultura dels diaris de les Illes, Miquel López Crespí ha publicat centenars d'articles dedicats a la literatura i la història de Mallorca. Actualment té diverses seccions fixes a diaris i revistes. Entre 1996 i 1998 va publicar més de dos-cents articles referents a la història de Mallorca en el Diari de Balears. D'ençà 1999 ha escrit centenars d'articles en català en el diari El Mundo-El Día de Baleares. Durant molts d'anys portà la secció d'entrevistes del suplement de cultura del diari Última Hora i de la revista de l'Obra Cultural Balear El Mirall.

En els anys vuitanta és cofundador i vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". D'ençà començaments dels anys setanta ha publicat més de seixanta llibres de narrativa, poesia, teatre, memòries, novel·la i assaig entre els quals podríem destacar: Necrològiques (narrativa); Crònica de la pesta (contes); L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (memòries); L'amagatall (novel·la); Cultura i antifranquisme (assaig); L'obscura ànsia del cor (poesia); El cicle dels insectes (poesia); Vida d'artista (narrativa); Històries del desencís (narrativa); Estiu de foc (novel·la); La Ciutat del Sol (narrativa juvenil); Punt final (poesia); No era això: memòria política de la transició (assaig); Acte Únic (teatre); El cadàver (teatre); Núria i la glòria dels vençuts (novel·la); Revolta (poesia); Un violí en el crepuscle (poesia); Rituals (poesia); Llibre de pregàries (poesia); Estat d'excepció (novel·la); Un tango de Gardel en el gramòfon (narrativa); Perifèries (poesia); Breviari contra els servils (narrativa); Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (assaig); El darrer hivern de Chopin i George Sand (novel·la); Corambé: el dietari de George Sand (novel·la); Lletra de batalla (poesia) Els anys del desig més ardent (teatre); Defalliment (novel·la); El cant de la sibil·la (poesia); Les ciutats imaginades (poesia), Damunt l’altura (novel·la); Calendaris de sal (poesia) i Cultura i transició a Mallorca (assaig).

Categories: literatura

<div class="MsoNormal"><span style=

Voler punts suspensius i tenir punts febles.
Parlar només entre cometes.
Acabar frases amb signes d'exclamació que es cargolen.
Obrir massa parèntesis.
Categories: literatura

La vida és una arma de doble fulla

-La vida és una arma de doble fulla.
-Doncs agafa-la pel mànec, home!
Categories: literatura

VilaWeb entrevista l´escriptor Miquel López Crespí - Escriptors de sa Pobla

Miquel López Crespí: 'Tot allò que va ser demonitzat per pactar la transició ara és de rabiosa actualitat'


Entrevista a l'escriptor mallorquí i autor del bloc de VilaWeb 'Literatura catalans moderna - Illes'


Per Núria Ventura (VilaWeb)


Miquel López Crespí (la Pobla, 1946). És un dels escriptors més prolífics de les Illes. Amb més de seixanta llibres publicats, ha escrit des de novel·la a assaig, passant per la poesia i la dramatúrgia. Va començar a publicar articles a la premsa balear l'any 1969 i ara està jubilat, però continua actiu, sobretot al seu bloc, 'Literatura catalana moderna - Illes', on gairebé cada dia publica apunts. La temàtica més recurrent tant al bloc com als seus llibres és la recuperació de la memòria històrica de la guerra de 1936-1939, el franquisme i la transició, sobretot a les Illes. Crespí considera que la transició —o 'restauració borbònica', com en diu ell— va ser plena de renúncies d'alguns partits, com ara la lluita per la república o pel dret dels pobles a l'autodeterminació, que actualment han ressorgit inevitablement. És molt crític amb el govern de Bauzá: 'És una espècie de màfia, inculta, anticatalana, antimallorquina i antitot.' Tanmateix, confia que aviat hi haurà un canvi.



—Com que és que vàreu obrir el bloc, el febrer del 2006?

—Amics meus escriptors em digueren que l'obrís. Jo no en sóc molt d'expert en això, només sé penjar els articles, però sí que ha estat una experiència summament útil. En tots els sentits, a nivell personal i a nivell literari.


—Què us ha aportat?

—Molt. Me n'he adonat que em serveix molt com a plataforma literària i de memòria històrica, sobretot de Mallorca. I veig que ha servit molt per rompre el blocatge dels mitjans de comunicació clàssics. A nivell de Països Catalans som més de nou-cents escriptors potser. A les Illes potser n'hi ha més de noranta. Però si et fixes en les planes de cultura dels diaris i les revistes, amb algunes excepcions, sempre solen sortir els mateixos.


—Qui hi surt?

—Els escriptors lligats al poder polític, al poder econòmic o acadèmic. Les tribunes estan una mica copades. I això no va lligat amb la qualitat de les obres. No té res a veure. Pot sortir un escriptor que es faci famós en dos dies perquè té tots els poders fàctics al seu servei però que la qualitat del que escriu sigui minsa. El control de les pàgines literàries de les revistes i els diaris no té res a veure amb la qualitat de les obres. Des de fa molts anys que amb els companys escriptors sempre tenim la mateixa conversa: 'He enviat la novel·la a la redacció i no ha servit de res'.


—I quina funció hi fan els blocs de VilaWeb aquí?

—L'aparició dels blocs a VilaWeb romp per primera vegada a la història el bocatge dels mitjans. Ja no és el comissari de torn qui decideix quina novel·la surt i quina no. Ets lliure de publicar els comentaris que vulguis, pots publicar alguna crítica que t'hagin fet, pots explicar la història de l'obra literària, etcètera.


—I heu pogut interactuar amb els lectors?

—Sí, qualsevol lector et pot dir que li ha agradat la novel·la, et pot preguntar què significa alguna cosa del text i li pots contestar. També se'ls pot aconsellar sobre on trobar un llibre, perquè no totes les obres que es fan es poden trobar a les llibreries.

I una altra cosa molt important dels blocs és que quan hi ha un acte cultural també ho pots explicar. En la presentació dels llibres que tenen el suport del govern darrere, l'escriptor no ha de fer res. Els criats del Departament de Cultura fan la feina d'organitzar la presentació. Però la resta d'escriptors han de fer la feina d'enviar les invitacions i organitzar-ho tot. En canvi, amb el bloc hi pots explicar que fas la presentació i aviat has acabat la feina. Són moltes les funcions d'un bloc a VilaWeb!


—A les vostres obres, la temàtica que hi predomina és la qüestió de 1936-1939 i la transició.

—Jo sempre he fet teatre i poesia, però fa uns quinze anys em vaig aficionar a fer novel·la i vaig començar fent-ne d'històrica. Proa em va publicar 'El darrer hivern de Chopin i George Sand', després El Gall em va publicar 'Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera' i d'altres. I com que el meu pare va ser un presoner republicà que va venir aquí després de la guerra, en un moment em va començar a interessar la memòria històrica de la guerra civil. Una de les darreres coses que he publicat ha estat sobre l'expedició del capità de l'exèrcit de la República Alberto Bayo. I n'he fet uns quants més al voltant de la guerra. I a banda d'això, fa uns anys també vaig optar per analitzar literàriament la vida dels guanyadors: els intel·lectuals feixistes mallorquins i anticatalans com el Llorenç Vilallonga.



—Què us inspira, d'aquesta època?

—La història està molt lligada a la meva vida particular. El meu pare va estar a un camp de concentració. I després a tot Mallorca encara es respira aquell ambient en alguns llocs. Els nacionals falangistes van matar unes tres mil persones, que és una proporció bestial si es té en compte la població que hi havia. Això condiciona un poble per molts anys. És una cosa que està lligada a la nostra vida quotidiana. La gent de la meva generació encara recorda com van anar les coses. I amb la recuperació de la memòria històrica encara més. Durant la transició aquests temes no anava bé tractar-los perquè s'havia arribat a una mena de pacte per oblidar la guerra i la repressió. Però ara hi ha moltes organitzacions de recuperació de la memòria històrica. Tot aquests temes ara surten a la llum, després de quaranta anys de silenci.


—Justament el darrer llibre que heu publicat és 'Els altres comunistes i la transició'. Què hi expliqueu?

—Ja he fet força llibres al voltant d'això, que jo en dic 'restauració borbònica'. Però van ser llibres una mica gruixuts i ara Lleonard Muntaner m'ha publicat aquest llibre que és més sintètic. És una espècie de diccionari. Parla de totes les claudicacions dels partits del règim en els temps que van pactar amb el darrer president del 'movimiento nacional', l'Adolfo Suárez. La voluntat és deixar constància de totes aquelles claudicacions, com per exemple l'abandonament de la lluita per la república, de la lluita per la memòria històrica, la criminalització de la lluita pel dret dels pobles a l'autodeterminació, expressament prohibida i signada l'any 1978, etcètera. Tots aquests temes que van ser demonitzats i amagats pels que van pactar la transició amb el franquisme, són ara de rabiosa actualitat.

I no parlem del Principat. Un milió vuit-centes mil persones al carrer, gairebé tots els alcaldes cantant els segadors al Palau de la Generalitat, tretze mil castellers cridant independència a Tarragona… La transició es va fer per evitar una mica tot això i després de quaranta anys tot ha rebentat. Avui en dia la crítica als pactes de llavors és una cosa normal i assumida. Fins i tot el Partit Comunista fa crítica i autocrítica.


—Quin paper creieu que fa el govern de José Ramón Bauzá?

—A això no se li pot dir govern. Això és una espècie de màfia, inculta, anti-catalana, anti-mallorquina i anti-tot. És la gent més inculta que hem tingut mai al govern de la illes. Fins i tot en Biel Canyelles, un antic president del PP condemnat pels tribunals, era més normal que aquesta fera anti-catalana que tenim. Això no té nom.


—Però darrerament hi ha una reacció.

Sortosament. Sobretot dels docents. L'any passat per aquestes dates hi va haver una manifestació de més de setze mil persones, tots vestits de verd. És la manifestació més gran que hi ha hagut a la història de Mallorca. És un equivalent a les manifestacions que hi ha hagut a Barcelona, en proporció. Això ha acabat amb una victòria del poble mallorquí i dels docents perquè el TIL ha estat anul·lat pels tribunals.


—Quina perspectiva de futur teniu? Sou optimista?

—Esperem que l'any que ve ens puguem llevar aquesta llosa. Sí que sóc optimista perquè si hi hagués una unió d'esquerres podríem fer fora el PP. Aquest partit sempre va unit i si s'ajuntés tota l'esquerra es podria guanyar, com ja ha passat altres vegades.

Ara hi ha un projecte interessant que és la unió de tothom a Més per Mallorca, que aglutina el que era el PSM, ERC i Iniciativa Verds, a més de nombroses organitzacions dels pobles. Això és una esperança que tenim per unir les forces d'esquerres i no anar dispersos.


—A quina de les vostres obres hi teniu més estima?

—Mira, la darrera novel·la que he publicat m'ha agradat molt. Es diu 'Caterina Tarongí' (Llaonard Muntaner) i n'estic molt content. Els amics em diuen que me n'he reeixit una mica. Del que es tracta és de conjuntar la repressió de la guerra feixista amb la repressió del segle XVIII als xuetes mallorquins. Aquí hem tingut sempre aquest problema que s'ha dissolt en els darrers anys, de menysteniment dels mallorquins descendents dels jueus conversos a la força el segle XIV. Caterina Tarongí és la darrera noia xueta cremada viva per la inquisició, però la protagonista de la novel·la és una mestra republicana descendent de na Caterina Tarongí, que es troba amb uns problemes similars. Segles després, es troba amb la repressió contra els republicans. VilaWeb (10-X-2014)


Categories: literatura

Tots els iguals són persones davant la llei.

Tots els iguals són persones davant la llei.
Categories: literatura

Mallorca, Anys 70: les avantguardes literàries (per Miquel López Crespí)

“La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”. (Pere Rosselló Bover)


Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme). (Miquel López Crespí)


La narrativa catalana de Mallorca i la influència del Maig del 68


Molts dels contes de l’antologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007), i especialment els dels reculls A preu fet, La guerra just acaba de començar, i alguns de Notícies d´enlloc, Paisatges de sorra i Diari de la darrera resistència s’ha d’entendre que són escrits sota la influència del Maig del 68 i dels canvis esdevenguts a la societat mallorquina dels anys seixanta. Els canvis sociològics i culturals dels anys seixanta produïts per l’arriba massiva d’immigrants, el turisme, la crisi de l’agricultura tradicional i un augment del benestar econòmic de la població, juntament amb les possibilitats, relatives, evidentment, que obre la Llei de premsa i impremta de 1966. Tot plegat afavoreix aquest evident relleu generacional en el camp de les lletres que s'anirà consolidant i ampliant al llarg dels anys vuitanta noranta del segle passat. Les classes populars mallorquines, sobretot els fills de la pagesia i menestrals, la majoria de classe mitjana baixa i fins i tot pobra, prenen el relleu als antics sectors provinents d'una pseudoaristocràcia estantissa (Llorenç Villalonga, per exemple) i l’antiga colla d’escriptors sorgits de la gran propietat agrària (Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera, queden ja molt enrere, com el producte d’una Mallorca que mor amb l’arribada massiva del turisme).



Però què volem dir exactament amb la idea de “escrits sota la influència del Maig del 68? Volem dir que als vint anys som en lluita contra el que consideram “el vell món” en tots els seus aspectes: el cultural i també el polític. Alguns dels escriptors de la generació dels anys setanta som militants actius de l’antifranquisme, joves oberts a totes les experimentacions literàries i artístiques que arriben a Mallorca o que anam a cercar més enllà de les nostres fronteres. Quan als divuit anys descobrim la psicoanàlisi, el freudisme, el surrealisme, el futurisme, tots els ismes dels anys vint, i els volem aplicar a l’art, a la literatura que fem, ens pensam, de forma il·lusòria, que som els primers a descobrir-ho. Són els anys que llegim àvidament tot el que literàriament i políticament és avançat i cau a les nostres mans: escrivim sota l´impacte de les primeres lectures del simbolisme francès, del nouveau roman, James Joyce, Franz Kafka, Issaak Bàbel, Manuel de Pedrolo, Joan Fuster, Marguerite Duras, Marx, Raoul Vaneigem, Guy Debord, Andreu Nin, Wilhelm Reich, Trotski, Mercè Rodoreda, Pere Calders, Alejo Carpentier, Norman Mailer, Günter Gras, Peter Weiss, Bertolt Brecht, James Joyce, Breton, els dadaistes, els impressionistes alemanys d’entreguerres. La llista es podria fer interminable. Només citam uns noms, completament a l’atzar, entre centenars d’altres influències igualment enriquidores, per a fer copsar al lector l´origen de moltes d’aquestes narracions experimentals que ara es poden llegir a Un viatge imaginari i altres narracions. Són uns anys en què fem nostra tota la ideologia i la pràctica situacionista i elevam el Traité de savoir-vivre à l´usage des jeunes générations (Editions Gallimard, París, 1967) a la categoria de “bíblia” dels nostres vint anys. Aquest llibre, amb molts d’altres, de novel·les del nouveau roman al material polític i memorialístic d’Edicions Catalanes de París, de les Edicions de la Revista de Catalunya editades a Buenos Aires fins al material de Ruedo Ibérico i Ebro, els portam d’amagat en tornar de l’estranger, sempre preocupats pels escorcolls de la Guàrdia Civil, o el compram a les golfes de les llibreries de Barcelona o Ciutat.

El pop-art nord-americà, el collage, que ja havien practicat els soviètics dels anys vint i Josep Renau a València en temps de la guerra civil, aplicat a la literatura ens porta a moltes de les narracions rupturistes de La guerra just acaba de començar, que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor de l´any 1973, o a una obra de teatre típicament experimental com era Autòpsia a la matinada, que guanyà el Ciutat de Palma de l’any 1974.



En el pròleg al llibre 10 poetes mallorquins dels anys 70 (Diari de Balears, Ciutat de Mallorca, 2006), el catedràtic Pere Rosselló Bover, en parlar de la poesia i l’art rupturista d’aquells anys es referia a la tendència experimental que s’expressa en aquella època. Pere Rosselló Bover escriu: “La superació del realisme es va donar sobretot amb la introducció de noves tendències i nous temes. La varietat de propostes abraça des de la continuació del realisme anterior fins a noves actituds experimentalistes. Aquestes sovint es relacionen amb corrents underground i amb el textualisme i pretenen dur l´obra creativa fins als límits, amb la fusió dels gèneres literaris i de les diverses pràctiques artístiques o amb la ruptura amb el llenguatge”.

És una definició prou exacta del tarannà cultural que ens domina quan començam a escriure a mitjans dels anys seixanta. En la introducció al nostre llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000) ja havíem parlat de les influències culturals que conformaven la nostra forma de pensar i d’actuar en aquella època. Una introducció, pens, prou útil per a copsar quin era el món cultural que ens alletava quan escrivíem algunes de les narracions de Un viatge imaginari i altres narracions. En Cultura i antifranquisme dèiem: “A partir d’aquests grans mestres de la narrativa contemporània [Kafka, Joyce, Faulkner, per posar uns exemples] prengué una gran volada la importància de tenir en compte les associacions d'idees (la psicoanàlisi, les troballes de Freud o Reich, ajudaven igualment a trasbalsar el camp del realisme vuitcentista); el monòleg interior, els processos psicològics microscòpics, la mescladissa de diversos corrents de consciència en els protagonistes d'un conte o una novel.la. La revolució del concepte de temps a partir dels avanços en el camp de la teoria de la relativitat d'Einstein ajuden igualment a modificar el món interior de l'autor donant nous estris de combat, noves armes a l'escriptor o artista que vulgui combatre la buidor actual establerta pel comissariat de la cultura oficial dominant. Si analitzam, malgrat només sigui una mica, l'evolució d'alguns artistes que consideram revolucionaris, veim que n'hi havia molts -sens dubte els millors- que es recolzaven en allò més avançat que havien fet les avantguardes de començament de segle en contra del concepte d'art burgès i conservador. ¿Qui pot dir que resten exhaurides les potencialitats de l'expressionisme alemany, del futurisme soviètic o del surrealisme francès, per anomenar encara un parell dels moviments que commocionaren l'art de començaments de segle i de les rendes dels quals encara vivim els creadors actuals? No podríem entendre la música d'Eisler sense la ‘revolució serial’ de Schoenberg, Xostakòvitx sense Gustav Mahler, Kurt Weill i els músics que col·laboraren amb Brecht, sense el jazz; no podríem entendre Eluard o Aragon sense el surrealisme, Maiakovski sense el futurisme, Bertolt Brecht sense l'expressionisme. Tots els grans artistes que coneixem han anat bastint sempre un gran projecte insurreccional contra la mediocritat dominant, sigui burgesa o sigui estalinista”.

En el marc de les Illes hom diria que l’experimentalisme literari i artístic dels setanta sembla minvar a partir de mitjans dels vuitanta. En el meu cas particular m’adon a la perfecció com certa narrativa experimental, de la qual hi ha molts exemples en el llibre Un viatge imaginari i altres narracions, va essent substituïda per tota una sèrie de novel·les que ja no tenen gaire cosa a veure amb aquells experiments rupturistes dels anys setanta. Bastaria llegir obres com Estiu de foc (Columna Edicions, Barcelona, 1997), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors, Lleida, 2000), El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions, Barcelona, 2004), Corambé. El dietari de George Sand (Pagès Editors, Lleida, 2004), Estat d’excepció (Pagès Editors, Lleida, 2001), Defalliment. Memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor, Pollença. Mallorca, 2005), Damunt l’altura. El poeta il·luminat (Pagès Editors, Lleida, 2006) o La conspiració, de propera aparició a l’editorial Antinea de Castelló.

Un cas ben diferent del de les meves novel·les és el teatre que he escrit d’ençà d’aquell premi Carles Arniches en català, guanyat l’any 1972 a Alacant. Aquell premi, que m’animà moltíssim, va ser atorgat per un jurat on hi havia a Ricard Salvat i José Monleón, i l´obra portava el títol Ara, a qui toca? O aquell altre muntatge típicament experimental que guanyà el Ciutat de Palma de teatre de l’any 1974, un homenatge als estudiants assassinats per la dictadura franquista: Autòpsia a la matinada.

Hom s’adona que el meu teatre roman com a darrer reducte de les dèries rupturistes de finals dels seixanta i començaments dels setanta. Una obra típicament experimental com la que guanyà el Premi de teatre Ciutat d’Alcoi 1984, Homenatge a Rosselló-Pòrcel, o aquella altra que em segrestà la Brigada Social del règim franquista, Les Germanies, que l’any 1975 havia obtengut el Premi Especial de teatre Born a Menorca, són proves evidents de la continuïtat d’aquest experimentalisme. Pens ara mateix en la trilogia de teatre experimental de la transició, trilogia formada per les obres Acte únic (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2000), que havia guanyat el Premi de teatre del Consell de Mallorca de l’any 1987; Els anys del desig més ardent (Universitat de les Illes Balears, Ciutat de Mallorca, 2004); i Carrer de Blanquerna (Edicions de Can Sifre, Ciutat de Mallorca, 2006). I malgrat que sigui una obra de temàtica ben diferent, també podríem incloure en aquest apartat de teatre experimental l´obra El cadàver (Pagès Editors, Lleida, 1998), estrenada a Palma i Barcelona per les companyies Taula Rodona i els actors agrupats en torn de la directora Teresa Gelpí.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Categories: literatura

Segona temporada de "Postdates" literàries a Catalunya Ràdio


La programació de Catalunya Ràdio renova les cites d'autors literaris catalans amb el petits espais sonors
titulats "Postdates", en una acció conjunta entre Catalunya Ràdio i la Institució de les Lletres Catalanes que va començar el mes de gener i pretén acostar, de manera quotidiana, natural i original els autors de la literatura catalana en forma de cites sonores.Entre aquestes cites, tinc el goig que es trobi la meva.Més informació al 324.

Categories: literatura

Pàgines del meu dietari: El restaurant Europa - Problemes dels escriptors mallorquins (per Miquel López Crespí)

Pàgines del meu dietari (XXIV) – El restaurant “Europa” – Problemes dels escriptor mallorquins -


L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de tres mil pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a deu o quinze mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda. (Miquel López Crespí)


Veig en Felip Pons. Em diu que l'entrevista amb el conseller ha estat un rotund fracàs (en el fons era el que cercaven en Terrades i la bruixa de Lluïsa Martí). En demanar-li què sap concretament m'explica que l'home, en comprovar la divisió, les enemistats entre escriptors -en Miquel Garcès arribà a treure la llengua al pobre d'en Sebastià a la vista de tothom!-, ha decidit que no s'ho val ajudar un collectiu tan fragmentat i individualista.

Res que no imaginàs. Era previsible que la reunió, forçada ja de bon començament, acabàs així. Per aconseguir algun ajut institucional, l'entrevista s'hauria d'haver organitzat d'una altra manera; sense dir res als endollats de la menjadora institucional, els que no necessiten professionalitzar-se i que consideren la literatura com un divertiment, talment colleccionar segells, papallones o "cromos" de vaixells. Greu error del president, l'amic Miquel Oliver, creient que encara surava alguna cosa d'aquell llunyà Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77. Quina esperança tot plegat! Bastir una literatura de qualitat al servei de les classes populars, lluny del dirigisme burgès, del reaccionarisme franquista. )Qui podia imaginar aleshores aquest procés de putrefacció cultural i personal, la fi de totes les illusions collectives, el permanent fot qui fot que ompl places i carrers?

Han passat set setmanes d'ençà que vaig fer la primera gestió parlant amb Josep Palau Ribas i Thomàs. Sensació de buidor absoluta. He endarrerit les gestions per a presentar el llibre. Falta un mes just i s'han de concretar un caramull de qüestions. Per exemple: )què fer amb la premsa? La Casa de Cultura -ja m'ho han advertit- no farà res, perquè no és un acte seu. En Bartomeu Rotger, poeta, especialista en autors desconeguts de minories ètniques en vies d'extinció, diu que ara està de moda convidar els caps dels suplements culturals al restaurant Europa. Més despeses? No pot ser! Pens que si l'afer continua igual la presentació serà una ruïna.

L'Europa és el restaurant de moda entre la infame colla de polítics professionals i vividors que han sorgit com a bolets a Ciutat d'ençà la reforma. A dues passes del Parlament de les Illes i del Consell Insular, prop de la majoria de departaments de Cultura (Govern, ajuntament), no gaire lluny de la seu de nombrosos partits i sindicats, els que el freqüenten -parlamentaris, empresaris, alliberats de les més diverses organitzacions- consideren barat un menú de tres mil pessetes. Tot Ciutat sap, emperò, que en els salons ocults a la vista del públic -primer s'ordeixen conspiracions, canvis de línies i d'aliances entre partits, negocis, multitud de campanyes polítiques a deu o quinze mil pessetes el cobert. És quan, finits els àpats -tendres carns d'importació, peix portat especialment per a aquest restaurant- s'omplen les copes de cava i es comencen a encendre els autèntics cigars havans. Volves de fum omplint els amples salons carregats de vellutades cortines vermelles amb parets cobertes per quadres dels pintors de moda.

Moment adequat d'abandonar les idees que no serveixin per arribar al poder o fruir de les miques que cauen de la taula del rei, dels empresaris que ens han venut l'Illa. Alguns collectius que en un passat recent es deien "nacionalistes" ara obliden tota mena de principis: la lluita per la unitat irrenunciable de la pàtria, els Països Catalans, l'ecologia, la destrucció masiva de l'entorn natural... Si dir la veritat no porta vots, si lluitar pel que és evident (autodeterminaciò, justícia social, república) pot significar deixar la poltrona, l'aire condicionat o la calefacció del despatx parlamentari, els àpats, el Chivas, els "viatges de treball" al Canadà, a Islàndia o a Tòquio -tot pagat pel Parlament-, abandonem doncs el caduc sentimentalisme patriòtic, la defensa de la més mínima idea de justícia social que encara pogués restar en el programa! Ho hem de fer avui; demà ja no hi seríem a temps!

Convidar els periodistes al restaurant Europa, prop del Parlament, és un símptoma de distinció. A part de la qualitat indiscutible del menjar i les begudes -que ningú no discuteix- tothom, a la nostra província autonòmica, sap que, per fer la convidada, hi ha d'haver un bon compte corrent al darrere!

Fer una roda de premsa en el restaurant Europa pot significar cert tipus de consagració dins el provincià món cultural illenc. L'obra, en aquest cas, és el que menys importa. )A qui pot interessar avui dia una nova novella, la presentació d'una obra de teatre, la lectura d'un parell de poemes del darrer autor guardonat? Si almenys li haguessin donat el Planeta! Si hagués sortit per Televisió al costat de Gala o de Posadas! Un escriptor de la terra, un home que hagi escrit deu, quinze novelles, els millors poemaris dels Països Catalans... )què pot significar de debò davant l'envestida de iots amb lletres d'or que omplen els nostres ports esportius? Res. No importa que un jurat excellent, imparcial, hagi guardonat l'obra o que aquesta mereixi els millors elogis dels darrers crítics honrats que puguin quedar. El que val, en parlar d'escriptors, és saber els diners que té, el poder polític i cultural que pot mobilitzar, qui són els padrins que l'avalen. L'esquerra mateixa, els partits que, en teoria, haurien de donar suport als darrers intellectuals crítics, són els primers que no volen saber res d'aquesta lluita per la supervivència. Per allò de la imatge, dels vots que es poden aconseguir anant rere qui comana, s'estimaran més retratar-se al costat d'un antic falangista, d'un multimilionari, d'un exregidor del franquisme esdevingut, amb la reforma del règim, demòcrata de nou encuny, que no pas d'aquells -en Biel Caimari, en Pons, el mateix Cladera- puntuals a les manifestacions que s'organitzen per a salvaguardar la nostra terra de les aus carronyeres que la tenen hipotecada i en perill de destrucció.

Fer la roda de premsa a l'Europa? Com? D'on treure els milers de pessetes que em costaria? )Per aconseguir sortir, a tota plana, en els diaris? Flor de primavera. Demà, l'oblit; ningú no se'n recorda de res. )On, a hores d'ara, els articles damunt Josep Maria Llompart, Montserrat Roig, Antoni Mus, Cabrer, Gabriel Alomar? De veritat s'ho paga fer despeses semblants? Tan sobrats de diners van els nostres lletraferits, els "companys" del Club?

Quina necessitat psicòtica de "ser algú" després d'haver passat la vida explotant els treballadors dels hotels, collaborant amb l'Estat franquista!


Em truca una tal Miquela -sisena planta, relacions públiques- i m'explica que, almenys, hauria d'enviar cinc exemplars dedicats de la novella a altres tantes personalitats (conseller de Cultura, president de la CAIB, etc). És una norma no escrita que els autors compleixen per allò d'estar bé amb les institucions. De seguida pens: "Cinc? I, d'on els trec?". L'editor ho té tot ben controllat, fa temps ja em va ver arribar -després de setmanes i setmanes d'insistir-hi- els quinze llibres que em corresponien. Quasi plorava de la feta. Pareixia que li feia un robatori, que l'autor l'amenaçava amb una pistola carregada. Comprar exemplars per a regalar en aquests ganàpies que ens comanden no està en els meus plans. Dissimul. Ja veurem com en surt. Si no vaig una mica viu, el personal de la Casa de Cultura, en lloc d'ajudar-me en la promoció de l'obra, em deixarà escurat, sense un ral dins la butxaca. Imagineu-vos: targes, convidada a la premsa, llibres per a les autoritats. Mentesc i li faig creure que tot marxarà a la perfecció. No concret res, però deix entreveure que seguiré una a una les instruccions que em donen. La funcionària queda convençuda que faré arribar els cinc exemplars al llistat que m'han enviat. "Pensi que és summament important i el seu èxit professional por dependre d'un obsequi que demostra un bon gust i una exquisitesa de classe". Penj el telèfon després d'haver mentit dues o tres vegades més donant seguretats que els llibres arribaran als seus destinataris.

Més tard, parlant amb en Biel, analitzam tota aquesta sèrie infinita de misèries. Com si periodistes, pretesos crítics, editors i institucions pensassin que els autors -o una bona part- som milionaris.

-Es pensen que -parlant de pintura- ens podem pagar la sala d'exposició, el catàleg... Saps què valen quatre fulls amb reproducció dels quadres per enviar a la premsa, als amics? Una fortuna! Només que hi hagi un parell de colors ja se'n va a les tres-centes mil pessetes! Amb aquests diners puc passar tres mesos vivint com si fos un rei!

Reflexion mentre escolt el que diu el meu amic. Dins el camp de les lletres la putrefacció no és tan accentuada: ens jugam poca cosa si ho comparam amb el mercat de l'art. Els minsos drets d'autor... que sovint no cobram o ens paguen amb anys de retard! Amb els quadres s'hi juga més. Els marxants només "consagren" -com a artista "autèntic"- qui produeix la plusvàlua que volen per a la galeria, per a la màfia que tot ho controla.

Per sort, enmig de tanta misèria, el món de la ploma -i ja li manca ben poc!- encara no ha caigut tan baix com el de la pintura (ja hi arribarem!). Ara bé: ja és molt normal no editar res que no sigui o pagat per l'autor o completament subvencionat per una institució. El risc, la inversió incerta en novella, ja fa segles que ha passat a l'història. El cost de l'edició ha d'estar abonat -en metàllic!- abans que l'original passi a la impremta, i l'escriptor s'ha de comprometre a comprar dos-cents o tres-cents exemplars. És la causa per la qual la cultura que hem anat bastint va tornant cada vegada més i més endogàmica, mancada d'alè vital, d'esperit crític. Com si l'arnat esperit dels sectors més reaccionaris de la nostra societat vampiritzàs qualsevol insinuació de revolta. Succedani de literatura de rics per a rics, mentre el poble se'n refot i engega la televisió, marxa al futbol, s'atipa de paella sota els pins, a l'estiu o, indiferent a qualsevol proposta cultural -poesia, teatre, música-, llegeix revistes de famosos -elles- o pornogràfiques i esportives -ells-. No és el que volia el poder? La batalla... no consisteix precisament a aconseguir aquests resultats?


Categories: literatura

Sopar literari d'Onada Edicions

Dijous passat a la nit, vaig assistir al sopar literaria que per tercer organitza Onada Editorial. Molt bona companyia d'amics i amigues de lletres.
Vaig assistir acompanyat de La vida darrere de l'aparador.


Categories: literatura

Ales de foc, de Laura Gallego


Ales de foc, de Laura GallegoBromera Edicions, 2017
En un món on humans i àngels conviuen en harmonia, Ahriel és un àngel femení encarregat de cuidar la jove reina Marla i d’assegurar l’equilibri entre els regnes dels humans. Tanmateix, la seva vida idíl·lica es veu interrompuda quan descobreix una conspiració per iniciar una sagnant guerra. Quan tracta d’evitar el conflicte, Ahriel és traïda i reclosa, amb les seves ales inutilitzades, a l’espantosa presó de Gòrlian, un món primitiu i salvatge d’on ningú ha aconseguit escapar-se mai. Si vol sobreviure, haurà de veure les coses des d’una perspectiva diferent, abandonant la perfecció per comprendre el comportament dels éssers humans.
Categories: literatura

Sa Pobla i els autors de les Illes: Miquel López Crespí

Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. (Miquel López Crespí)


Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! (Miquel López Crespí)


Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie (Calima Edicions).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí Breviari contra els servils: dietari d'un esccriptor en temps de la barbàrie. (Calima Edicions)

Em demanen alguns lectors la data exacta del començament de Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie, que acaba de publicar l'Editorial Calima de Ciutat de Mallorca. El recull de materials que ha editat Calima forma part del caramull de notes (i carpetes!) que des de sempre (potser d'abans i tot de la publicació del meu primer llibre) he anat escrivint sense interrupció. Són detalls de la vida quotidiana, reflexions damunt l'amor, la cultura, la política de cada dia, els somnis, l'art, els viatges... En un principi eren escrits personals, notes que no havien de ser publicades. Amb el temps alguna d'aquestes simples reflexions de viatge (escrita a un aeroport, a la taula d'un cafè de qualsevol ciutat) serviren per enllestir un poema o foren l'inici d'una narració curta. En aquest Breviari contra els servils es poden trobar igualment alguns esbossos del que després han estat novelles i obres teatrals. També s'hi poden trobar reflexions escrites des de la literatura de l'absurd com des de la reflexió existencialista, sense oblidar el component bàsic situacionista de bona part dels meus llibres. Però no tot ha servit per enllestir aquesta primer "dietari del temps de la barbàrie". Altres notes foren llençades als fems. No tot el que he anat escrivint en aquests darrers trenta anys s'ha servat en les polsoses carpetes del meu estudi. Ni molt manco! Però rellegint el material de Breviari contra els servils constat que, en aquesta conjuntura política (i personal!) concreta, m'ha interessat publicar essencialment les notes de finals dels vuitanta i començaments del noranta. El motiu per haver escollit aquestes carpetes d'apunts i no unes altres? No us ho sabria explicar amb exactitud.


De sempre m'ha interessat llegir, aprofundir en els diaris de tota mena de personatges històrics i, molt especialment, en els dels escriptors. I en aquesta afecció meva, els Diaris de París (1941-1944) d'Ernst Jünger són al costat dels Diaris: 1910-1923 de Franz Kafka. El llistat de diaris que he llegir aquests darrers anys és nombrós, i en tots ells sempre he trobat aquell punt d'inflexió que m'ha fet reflexionar i m'ha servit per afinar la meva percepció del món. Record ara mateix el perdurable efecte de llibres com Viure al dia de Paul Auster, El subratllat és meu de l'escriptora russa "blanca" Nina Berbèrova, el Dietari (1953-1956) de Witold Gombrowicz, el Diari d'André Gide, sense oblidar l'imprescindible Quadern gris de Josep Pla, els diaris de Manuel de Pedrolo... Ara mateix, després d'un viatge a Barcelona, he pogut trobar alguns materials vertaderament imprescindibles: Records d'un sindicalista llibertari català (1916-1943), de Joan Manet i Pesas, editat per les Edicions Catalanes de París l'any 1976; Al servei de Catalunya i de la República: la desfeta. 6 d'octubre 1934 i Al servei de Catalunya i de la República: la victòria. 19 de juliol 1936, de Frederic Escofet; El temps barrat, d'Alexandre Cirici (Premi Josep Pla 1972); De Balaguer a Nova-York passant per Moscou i Prats de Molló: memòries, de J. Carner Ribalta o Les hores clares, d'Alexandre Cirici.


Són uns noms i unes obres agafades ben a l'atzar, sense fer una recerca exhaustiva en les prestatges de la meva biblioteca particular. És evident que no he volgut seguir cap "model" en especial en la redacció del meu Breviari contra els servils.


Només he volgut citar uns noms per a ver veure al lector el meu interès pels aspectes més "personals" de molts dels autors que admir (o pels que tenc un accentuat menyspreu: seria el cas dels Diari de Goebbels o el Vive peligrosamente, d'aquell altre nazi que tenia per nom Otto Skorzeny).


La intenció de les notes que vaig escrivint d'ençà finals dels anys seixanta no volen ser cap mena de "memòries" a l'estil, per exemple de La força de les coses de Simone de Beauvoir. No és aquesta la intenció del meu dietari. Aquí es tracta, més que res, de provar de deixar constància de determinades impressions, de les percepcions més efímeres i evanescents de la consciència (si bé qualsevol autor de debò pot resumir en quatre retxes tota la complexitat d'una situació personal, política o cultural).


Com explicava una mica més amunt, la quantitat de dietaris de personatges històrics interessants és tan extensa i inacabable que no ens bastaria un llibre per a deixar constància escrita de tot el que hem llegit (o tenim encara per llegir, ja que sovint compram tota casta de memòries o reflexions d'intellectuals de tots els països i contrades).


Cal dir també que aquests darrers vint anys han significat una important represa de la meva tasca d'escriptor. La lluita en diverses organitzacions polítiques i culturals abans (i després) de la transició sempre ha dificultat la meva tasca creativa. Durant molts d'anys (sobretot en temps de la meva militància dins les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants, l'OEC, el PSM o com a vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell") només tenia temps de redactar algunes reflexions quan, després de les reunions o els actes polítics i culturals, arribava a casa. Unes notes esparses, algun poema (que després s'ha recollit en algun dels poemaris publicats en els darrers temps), algun conte curt... Les dècades d'activitats polítiques de lluita contra la dictadura o per a la consolidació d' una cultura progressista i d'esquerra no donaven per a més. Record ara mateix les dificultats que sempre trobava per poder dedicar-me, com hauria estat el meu desig, a escriure amb calma una novella, una obra de teatre. Era completament impossible! Durant molts d'anys em vaig interrogar com s'ho devien muntar els escriptors mallorquins que eren indiferents a la lluita per la llibertat del nostre poble. Sempre m'ha estranyat aquesta forma d'esser i em demanava com tanta gent que deia, de boqueta, defensar "lo nostro", no s'organitzava mai en partits polítics antifranquistes. El nombre d'escriptors mallorquins que, abans i en temps de la transició, militàvem dins organitzacions d'esquerra o independentistes era reduït. N'he parlat en els meus llibres Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i en No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Moltes d'aquestes reflexions surten en aquest Breviari contra els servils: dietari d'un escriptor en temps de la barbàrie que acaba de publicar l'Editorial Calima. Mai no he entès la indiferència, el cinisme regnant, el menfotisme. La redacció durant tots aquests anys de les múltiples carpetes que conformen el meu dietari ha estat també una forma de resistir aquesta indiferència generalitzada que ens encercla i que per a mi és igual o pitjor que els filferros dels camps de concentració.


Fa uns mesos, quan l'editor, interessat per un petit resum que li vaig mostrar, m'animà a presentar-li un llibre d'unes dues-centes pàgines, vaig haver de decidir-me, "mullar-me", en definitiva. [...]


Les carpetes escollides varen ser, com ja he explicat una mica més amunt, les de la dècada dels vuitanta i noranta. Per quins motius concrets m'he decidit a donar a conèixer aquests escrits? Pens que per a la generació que ens implicàrem en la lluita antifeixista a començaments dels anys seixanta i que actuàrem de forma organitzada contra el sistema des de final dels seixanta fins a finals dels setanta, el resultat de la transició ens colpejà com el cop salvatge d'una destral.

Breviari contra els servils és pens un bon exemple del resultat de les traïdes culturals i polítiques de la transició en la consciència d'un militant d'esquerres. I, sense pensar-ho gaire, vaig decidir que podria ser útil fins i tot com a document de l' època incerta i tenebrosa que ens ha tocat viure: la mundialització capitalista, la desfeta de tantes i tantes organitzacions revolucionàries, el pragmatisme més barroer aplicat a la política quotidiana, l'enlairament d'un exèrcit de cínics i servils al capdamunt de moltes de les institucions que, en teoria, haurien d'haver servit per avançar en el nostre deslliurament nacional i social i que, en mans d'aquesta gent sense principis (a no ser els diners i l'exercici del poder) han servit i serveixen per a consolidar encara més el sistema heretat de la victòria franquista.


Miquel López Crespí


Categories: literatura

La calor ha sortit vencedora de la batalla?


Potser les restes d'un ventall?
Esgotat?
La calor ha sortit vencedora de la batalla?
Categories: literatura

L’escriptor Víctor del Árbol, nomenat cavaller de les Lletres i les Arts franceses

Vilaweb Lletres - Dv, 04/08/2017 - 21:15

El govern francès ha nomenat, l’escriptor català Víctor del Árbol, cavaller de les Lletres i les Arts franceses, en nom de l’Acadèmia Francesa. Del Árbol ha rebut aquest reconeixement per la seva contribució a l’enriquiment cultural de la literatura francesa.

L’autor barceloní ha assenyalat que ‘el poder literari de les nostres lletres, les veus que arriben des del nostre país reivindiquen el millor de la nostra societat.’

Del Árbol és autor de les novel·les ‘El peso de los muertos’, ‘El abismo de los sueños’, obra finalista del XIII Premi Fernando Lara 2008, i ‘La tristeza del samurái’, guanyadora del Prix du Polar Européen 2012, traduïda a deu idiones i best-seller a França, ‘Un millón de gotas’, obra guanyadora del Grand Prix de Littérature Policière 2015 i ‘La víspera de casi todo, guanyadora del Premi Nadal de novel·la 2016.

L’última novel·la de Del Árbol ‘Por encima de la lluvia’ sortirà a la venda el mes vinent.

Categories: literatura

L’escriptor Víctor del Árbol, nomenat cavaller de les Lletres i les Arts franceses

Vilaweb Lletres - Dv, 04/08/2017 - 21:15

El govern francès ha nomenat, l’escriptor català Víctor del Árbol, cavaller de les Lletres i les Arts franceses, en nom de l’Acadèmia Francesa. Del Árbol ha rebut aquest reconeixement per la seva contribució a l’enriquiment cultural de la literatura francesa.

L’autor barceloní ha assenyalat que ‘el poder literari de les nostres lletres, les veus que arriben des del nostre país reivindiquen el millor de la nostra societat.’

Del Árbol és autor de les novel·les ‘El peso de los muertos’, ‘El abismo de los sueños’, obra finalista del XIII Premi Fernando Lara 2008, i ‘La tristeza del samurái’, guanyadora del Prix du Polar Européen 2012, traduïda a deu idiones i best-seller a França, ‘Un millón de gotas’, obra guanyadora del Grand Prix de Littérature Policière 2015 i ‘La víspera de casi todo, guanyadora del Premi Nadal de novel·la 2016.

L’última novel·la de Del Árbol ‘Por encima de la lluvia’ sortirà a la venda el mes vinent.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura