literatura

Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!

Crònica sentimental dels anys 60 i 70

Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!

Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.

Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.

Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.

La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.

Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.

N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.

Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.

Ben cert que ens passaria el mateix.

Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.

Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.

Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.

Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?

Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!

N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.

Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.

Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!

Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.

Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...

Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:

-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!

La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:

-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.

Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!

La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.

-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.

Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.

 

A la balda de la porta del carrer d’una casa, hi veig uns calçotets penjats. Imagino que hauran degut volar a causa del vent, o d’un descuit (quina classe de descuit?), o d’una urgència (quina classe d’urgència?). Alguna ànima caritativa que els ha trobat a terra els ha agafat –imagino que amb la punta de dos dits- i els ha penjat allí, perquè sap, ho suposa, que aquell és el seu domicili, i perquè els propietaris o inquilins de la casa, i dels calçotets, els recuperin. Jo no tinc aquest marge de confiança amb el veïnat, per a saber com són els seus calçotets, però no em poso en la vida privada dels demés.

Sovint fotografio mitjons que trobo perduts al carrer, i fins i tot n’he escrit un llibre, “No és la derrota, sinó el vent”, però mai havia trobat calçotets, o no ho recordo.

Em plau comprovar que el vent no discrimina en matèria de roba interior.

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors )

Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment

JOCS D'INFANTESA

Omnia parata relinquam, quasi quotidie moriturus, ne, si forte subitanea morte corripiar, aliquid a superstibus inveniatur inextricabile. Deixar tot preparat per si de cas la mort arribàs de forma sobtada. No voldria que els sobrevivents trobassin cap embull, res de complicat o treballós que els pogués destorbar. Ja tenc més de seixanta anys. De sobte, els records que han conformat la meva vida s'han fet tan presents com el maragda radiant de Cala Murta. Estranya horabaixa cendrosa curulla de misterioses ombres premonitòries. La mare, pel passadís de Can Costa, retornant de les cendres, riallera, duu a les mans l'obsequi de la petita casulla daurada que ha fet brodar a les cosidores de la casa. Ella hi ha ribetejat un filet d'or i, a dreta i esquerra, dues creus d'argent lluen, esplendents, talment torxes anunciadores del meu esdevenidor. Una casulla daurada i una sotana feta a mida dels meus set anys. Quina importància no tenia per a mi poder dir missa en la meva cambra, amb els amics i amigues del carrer!

Tot entrevist enmig de la boira de la distància. Ma mare, morta tan jove. Quin senyal em volgué enviar el Senyor amb la seva desaparició quan més la necessitava? Vet aquí la ferida més fonda i que raja encara sense aturar. Dècades cercant-la, perdut en el laberint de la vida quotidiana, sentint cada dia la seva veu retornant de les dreceres del més enllà. Defalliment quan, de matinada m'aixecava, tot sol, a Madrid o Roma i no la trobava, amatent, al costat.

Quan jo era infant i, després d'haver sentit una rondalla de por, algun malson em despertava de nit, bastava que cridàs "Mare!" i ella hi compareixia de seguida. M'abraçava i em cobria el rostre de besades fins que el meu se'm tranquillitzava. La veia marxar en silenci, amb el quinqué a la mà, girant-se un munt de vegades, amoïnada encara per la petició de socors del fill.

El simple contacte amb la seva pell ajudava a calmar el meu estat d'ansietat i, a poc a poc, tornava a dormir-me, allunyant una volta més els fantasmes que havien envaït la meva cambra.

Les amigues de la família, que venien a retre la visita acostumada de cada dijous, em miraven encuriosides. Un allot que deia missa amb tanta serietat! Si entraven parlant, em girava amb gest asprívol, recriminant amb l'esguard llur manca de delicadesa. Interrompre el Sant Ofici! No volia sentir cap paraula que em pogués distreure quan era protagonista d'un joc en el qual posava tot el meu sentiment.

Es podria trobar en els jocs de la infantesa l'origen de les meves futures contradiccions d'estudiant, la posterior vocació religiosa, les contínues ànsies d'eternitat?

Anys endavant vaig explicar a Rubió aquests aspectes dels meus anys d'infant.

No me'n digué res.

Em mirà un mica estranyat i no em contestà.

Organitzàvem processons per l'interior del casal amb els amics de les famílies riques que em feien d'escolanets. Les nines, al darrere, talment les beates del poble, anaven cobertes amb arnats vels negres trobats a les golfes. D'on sortia l'encens que empràvem? Flaire de cera verge per cambres i passadissos. Remor d'oracions infantils.

Les criades de Can Costa ens miraven encuriosides en sentir la campaneta de l'escolà que anunciava el pas del sacerdot. Arribàvem tots plegats a la meva espaiosa cambra on la mare, amorosament, havia bastit un petit altar ple d'espelmes on jo deia la missa que, obligatòriament, calia escoltar en silenci.

Repetia mecànicament tot el que havia sentit dir a l'església sense arribar a copsar-ne el significat, Després, m'enfilava en una cadira i feia el sermó. Una predicació que podia tractar del naixement de Jesús o de l'entrada triomfal a Jerusalem.

Els anys s'han anat escolant talment l'arena del rellotge que marca la durada de la nostra vida terrenal! Tantes plaguetes escrites! Vaig començar a redactar el dietari a Roma, com a via de perfeccionament espiritual. Volia, en perspectiva, constatar si anava complint les fites que m'anava imposant. Contempl, abatut, el munt de paperassa que ara repàs. El meu món resumit en aquest munt de paper i un parell de llibres de poesia. Tants sermons pels pobles de Mallorca... serviren per aturar el terratrèmol que s'apropa?

Oració i soledat. Bancs del cor de la Seu. Trist i endormiscat. He escrit als amics i els he explicat que de poesia no he fet quasi res. Preocupacions, feines i abatiment d'humor no m'han deixat ocupar-me de versos. Quan menys ho esper, quan pens que he assolit l'objectiu, trobar la paraula i la forma adient per a expressar la bellesa d'aquell indret, el defalliment torna, quasi sense adonar-me'n. Com quan vaig començar a escriure. Sempre la dificultat per a enllestir el poema, la insatisfacció davant el que has escrit.

Ja fa tres anys que morí el pare. Tenir cura d'una persona d'edat que has estimat tant. Constatar que va perdent l'enteniment. No hi ha res de més dolorós. Copsar dia a dia, minut a minut de com el teu món desapareix. Restar al seu costat. Fer-li companyia. Les monges m'ajudaven. S'aixecava del llit, volia sortir al carrer. Em renyava. Deia que no el tractava bé. Pobre, anava perdent la noció del temps i de la situació. Desvariejava. Els darrers dies, quan tornava a ser conscient, em suplicava que no el tengués per foll. Enmig de la febre, suant, tremolós, demanava per la mare. -Joana-Aina, no m'abandonis!.

L'angoixa d'enfrontar-te amb la mort. El pànic que et glaça la sang. Entendre el que ha de venir. Analitzar, en breus segons, la inutilitat de la teva existència. Com llampec que illumina, impietós, fins els replecs més amagats de la teva vida, adonar-te'n del que has fet i el que no has fet.

Tremolar en sentir que ja no pots fer enrere de cap decisió.

Alguna nit pronunciava el nom de l'esposa fins que s'adormia, esgotat per la febre i les convulsions.

Aixecava la veu demanant per la madona de les Cases Velles. Per n'Antoni, l'amitger de confiança, exigint que li preparassin la galera per anar a veure les propietats. M'agafava de les mans. No sabia el que es deia.

-Miquel, digués a n'Antoni que mani midar els pins de cala Murta. He fet un bon preu amb en Guillem Aguiló. Aquesta vegada ens rescabalarem de les pèrdues de fa dos anys quan la tramuntanada ens va fer tant de mal.

S'excitava. No volia menjar. Tacava les mantes amb la sopa que li volien fer prendre les monges. Demanava la meva presència. No li podia fer entendre que havia de preparar els sermons, dir missa, continuar amb la traducció de Prudenci... Vaig haver de deixar-ho tot.

No hi ha res de més trist que sentir l'agonia de les persones que més estimes.

-Miquel! Vine! No m'abandonis! Déu et demanarà comptes si no tens esment del teu pare.

Un dia, nerviós, li vaig alçar la veu. El pobre home callà per uns moments i, sense que hi pogués fer res per evitar-ho, els ulls se li ompliren de llàgrimes.

Penedit per no haver estat capaç de controlar-me, em vaig jurar a mi mateix que primer em tallaria la llengua amb les dents abans que dels meus llavis sortís cap recriminació.

Ja no escric quasi a ningú. Cada dia estic més tancat dins mi mateix. No sé encara com m'han engrescat a publicar una selecció de les meves obres. En aquestes alçades de la vida, oblidat per tot el món literari, no sabria dir per què m'he decidit a tirar el projecte endavant. L'escriptor, el poeta que no vol morir sota la sotana del sacerdot? Eternes contradiccions. Si hem de cercar un culpable d'aquesta "recaiguda" l'hauríem de trobar en la força vital de Miquel Ferrà. Com quan vaig anar a Barcelona pels Jocs Florals. Ben igual que quan Carner, Cambó i Torras i Bages em volien fer estendard de la cultura catalana.

Miquel Ferrà tenia, des de fa temps, la idea de fer estampar un choix dels meus versos, i després de diverses temptatives decidí encomanar la feina a l'amic Matheu, a fi que l'edició sortís de pulcra i senzilla i sòbria distinció com solen esser les seves. El projecte, si encara no m'hi desanim, consisteix en tres volumets de poesia. En el primer volum es podrien incloure algun dels meus poemes juvenils, en el segon el que hi hagués d'aprofitable de Tradicions i fantasies amb qualque fragment de L'Agre de la terra, i en el tercer podria sortir una triadella de mos versos tardorals.

És un desig, però no vol dir que em vegi amb força de portar-lo endavant. Cada vegada estic més decebut del món cultural. El darrer que em mancava era haver de patir les maniobres de mossèn Antoni Maria Alcover per a ser degà de la Seu. Per la meva banda hi tenia el camí lliure; però no ho volia ser. Sempre he renunciat a tot el que em pogués distreure dels esforços de perfecció espiritual. Em queda un cert regust d'amargor en conèixer tot el que havia manegat per aconseguir aquest honor per a ell. No hi hagué fil que no mogués! N'Alcover no s'ha empegueït mai de recórrer fins al rei d'Espanya o al Papa Pius XI per tal de satisfer les seves esbojarrades ànsies de protagonisme.

Aquests darrers temps, les meves relacions amb ell s'han refredat i veig difícil que puguin recuperar la cordialitat amistosa del passat. I si ens haguéssim equivocat en les apreciacions sobre Gabriel Alomar? Segurament ell no era el barrufet a exterminar. Fa poc, tornant a Ciutat des de sa Pobla, el vaig trobar a l'estació de Muro. Es va asseure al meu costat i, amb molta sinceritat, va elogiar la meva obra i es confessà ferment admirador meu.

Alomar, em sembla un home senzill, incapaç de fer mal a una formiga. Els ulls li traspuaven una bondat que no mentia. Ben diferent de n'Alcover, capaç de qualsevol cosa per a aconseguir fer triomfar la seva voluntat.

Continuar amb la poesia? Els esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona em marcaren de forma definitiva, ben directament m'ajudaren a relativitzar tots els esforços poètics fets fins al moment. Potser ens erràrem profundament en les nostres concepcions culturals imaginant, de forma completament illusòria, que un versos ben fets podrien ajudar a mudar l'esperit de les persones.p> Quan he abandonat les meves pinedes, els roquissars de Formentor, m'ha costat endinsar-me en la poesia. Pollença m'obrí els camins de la bellesa. L'any 1875, poc abans d'escriure Lo Pi de Formentor, contava les meves preocupacions a Picó. He servat una còpia de la carta al meu arxiu. La rellegesc com aquell qui fa un important descobriment arqueològic. Torn al passat: "Tenc començada una poesia que si m'agradàs més l'hauria ja enllestida segurament. Si em sortia bé, formaria part d'una futura colleccioneta de poesies marítimes que seria fàcil escriure habitant per Formentor. Me sembla que les cales, els colors marins, les àguiles de ribera, els pinars i les costes no són coses poèticament tan gastades com les valls, els rossinyols, les flors i les florides espessures de què tants poetes i versificadors han usat i abusat de totes maneres.

'Aquesta idea m'ha determinat a fer (quan hi hagi espai) la colleccioneta de què parlava, que sempre tendria alguna cosa de nova saba, si conseguís copiar, encara que pobrament, la vigorosa naturalesa de nostres marines".

Ahir vaig escriure a Rosselló i li vaig contar la melangia que em domina.

Un escolà vell encén les espelmes de l'altar major. Potser hi ha algun funeral i jo no me n'he assabentat.

Resava el rosari quan m'han vengut a la memòria les cançons del camp pollencí. Em veia corrent per damunt els sementers. Ningú no deia res al fill dels senyors. Era tan jove aleshores! Què en sabia jo dels esforços dels jornalers feinejant amb els càvecs per obrir recs a les terres de regiu.

A les Cases Velles i altres propietats dels pares hi treballen més de cinquanta persones, sense tenir en compte les que eren llogades per a feines de temporada. A l'hora de segar, se sentia per la possessió "Al juny, la falç al puny!". Els estius eren el moment de més feina i, també, coincidien amb les vacances. Tot el que he après de la meva llengua ho he sentit a casa, en el parlar del pare, de l'oncle Miquel Llobera, de la mare, dels homes i dones de la possessió. Garbellar i batre, la feina de ventar o exsecallar i empeltar els nostres arbres. Collir olives, ajudar l'allotea a cercar les ametlles que deixaven els jornalers. Jugar a fer feina sabent que els fills dels senyors podien deixar d'estar ajupits sota el sol en voler i les criades ens tenien parades, al costat, unes blanques tovalloles amb pa del dia, formatge fet a casa o sobrassada de les darreres matances.

El primer que feia ma mare després de besar-me en el front, era llevar les roses que el dia anterior havia posat prop de la palangana on em rentava. D'on sortia aquella sana olor de murtra i romaní que navegava per la casa? Com podia trobar sempre les roses adients per a perfumar les nostres cambres? Tampoc no vaig poder esbrinar mai per quins motius ho feia ella personalment i no ho manava fer a les criades. El cert és que, ara que record la infantesa submergida en la marea, el primer que m'ha vengut a la memòria ha estat precisament el rostre de la mare, somrient, apropant els llavis al meu front.

Mitificació del passat a mesura que passen els anys? La botonada d'or lluu amb els primers raigs del sol que entren pels amplis finestrals de la meva cambra. Investig dins dels entortolligats laberints de la meva infantesa. Deu ser un dia de festa. La mare només es posava les botonades i les polseres en dies d'especial rellevància. Durant tot l'any, els topazis, polseres i creus d'or eren dins del seu joier.

Tot es fa fonedís amb els anys menys el record de la veu de la mare i l'alegria que em produïa veure-la al costat, a l'alba. A casa érem tres germans més: en Martí, en Pere i na Catalina.

La mare, després del berenar, ens deixava dins del llit. No ens aixecàvem fins tard; potser les vuit o les nou. Quasi, migdia, per a un infant d'un pagès dels voltants! Sentíem els renous dels carros i els lladrucs dels cans quan encara era de nit. Els primers carros sortien vers cap als horts entre les cinc i les sis de la matinada. Encara tenc ben enregistrat en el cervell el grinyol de les rodes revestides de ferro en rodolar sobre els carrers del poble, polsegosos i plens de clots del poble. Se sentien les campanades anunciant la primera missa.

Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí

Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)

Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)

A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.

Tanmateix l'objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.

Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.

En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.

Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d'un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.

Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)

 Maria Lluïsa Amorós visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre Confidències vora del Tàmesi (Onada Edicions, 2023).  

També parlem de l'Any Xavier Amorós, en motiu del centenari de l'autor, son pare.

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç

Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana L'auró, la Saule i l'arbre de Nadal, de Lori Nichols

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 30 de gener a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

Sa Pobla, la guerra civil i els camps de concentració franquistas - Collita de sang – (un petit tast de la novel•la Els crepuscles més pàl•lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester, Lleonard Muntaner Editor)

El barri de la Seu

El barri on ens ha portat el tinen Alfredo Giménez Codina sembla aturat en una època pretèrita, antiquíssima. Aquí no hi ha fàbriques, cap xemeneia no s’enlaira cercant el blau del cel. No sents el renou de cap taller. No hi viu cap fuster, cap ferrer. Per no haver-hi símbols del treball, quasi no hi ha botigues. Als senyors, els ho porten tot fet, de lluny, de barriades allunyades d’aquestes altes parets dels casals i convents. Els carros amb els productes del camp arriben de matinada a les portasses i un exèrcit de criades descarrega els queviures, la carn de la matança, la millor fruita dels horts. (Miquel López Crespí)

Passam per davant de l’ajuntament endomassat amb tot de banderes italianes, nazis i franquistes. Corrua de presoners. Estam cansats perquè fa dies que dormin malament i el menjar és magre. Cinquanta soldats d’una República vençuda, homes ja sense futur. Què faran amb nosaltres? Ja hem vist en què consistia el món que volen bastir alemanys, italians i espanyols: l’extermini de les organitzacions obreres i populars, inculcar la por al poble fins al moll dels ossos. Com la represió que hi hagué a Castella després de la derrota dels Comuners o a València, després de l’extermini de les germanies, talment explicaven els companys valencians. Una matança cada dos-cents anys per tenir el poble sotmès, a mercè dels poderosos. Una endemesa brutal cada parell de generacions. La picota enmig de la plaça. Fuetejar fins a la mort qui ha gosat demanar pa, justícia, llibertat. Sembrar de sal els fonaments de les cases enderrocades de tots els participants en les revoltes populars. Morir fermats al rem de les galeres, en obscures presons, en els soterranis de la Inqusició. L’exili forçat dels jueus. Exterminar els descendets dels jueus conversos per poder apropiar-se de les seves cases i negocis. Ordres militars i religioses amb la creu flamejant, a cavall per damunt els enderrocs de les mesquites. La creu, l’espasa i el foc. Tambors arreu per ofegar els crits dels que moren en la foguera. Els possaven una màscara de ferro que imitava el cap d´un porc o la cara del dimoni perquè el poble no ves el sofriment de la persona que patia el cruel turment. Forques davant les murades de les ciutats. Els voltors disputant-se les despulles dels millors homes i dones de les germanies, dels honrats pagesos i menestrals. Cremar qui no pensi com els senyors. Els sambenets penjats a totes les esglésies per què la gent recordi el cognoms dels condemnats. Les conversions a la força. L’Assalt als calls a la recerca de l´imaginari or d’Issac Levi, Judef Suri, Maimó Natjar, Yahuda Cohen, Salomó Abrafim. Els jueus expulsats pels reis catòlics. Sempre el mateix al llarg de tota la història: homes lligats amb cadenes als peus, defensors del comú esquarterats a la plaça enmig de les rialles dels borratxos i el repic de les campanes dels temples convidant la població a veure la processó dels condemnats. Des de les llotges dels grans palaus senyorials, els comtes, ducs i marquesos veuen com jueus conversos, luterans o bandejats són portats als fogerons que els han de convertir en el munt de cendres que els botxins llançaran a la mar. Trenta mil catalans que defensaven les llibertats de llur poble enviats a l’estranger, morint de fam a Austria, sense poder tornar mai més a la llar. Centenars de presoners passats a degolla en el fossar de les Moreres. Riego, Lacy, Torrijos, Espoz i Mina, Porlier, dins gàbies, portats al cadafal entre les riallades dels nobles i les seves prostitutes, escopits per frares i apostòlics, enfollides masses de servils que lloen les excel•lències inquisitorials de Ferran VII. Rússia, Aústria i Prussia enviant diners i armes al pretendent carlista. Els Cent Mil Fills de Sant Lluis, amb el duc d´Angulema al capdavant de les tropes invassores que han d´acabar amb la llibertat. Un segle de guerres civils sota la benedicció del Papa de Roma. Tot sigui pel triomf de la fe catòlica, per exterminar d’arrel qualsevol contagi provinent de la Revolució Francesa. Els defensors de la Constitució de Cadís són esquarterats de viu en viu a la plaça Major de Madrid, escanyats en els penals de Ceuta i Melilla, llançats al taurons en ser desterrats amb ordres específiques de no arribar mai a la destinació on havien de complir la condemna. Com en la guerra que hem perdut. A Badajoz, Málaga o València, quan entraren els legionaris, els munts dels cadàvers dels afusellats a la plaça de braus arribaven al metre d’alçada. Matar enmig del carrer, dins les cases, a la vista de la mare, l’esposa o els fills. Esquarterar, violar dins les esglésies on la població ha provat de trobar refugi. Cremar pobles sencers. Bombardejar les ciutats. Gernika, Barcelona, Lleida, Madrid, Maó, Alacant. Fer pujar dalt dels camions centenars de presoners que marxen a incerts destins. Fosses comunes al llarg de tots els camins i carreteres de l’estat. I si gires la mirada cap enrerea, vers el passat, sempre ensopegues amb els mateixos senyors ordint idèntiques malifetes: posar grillons als indis del continent americà que vivien en pau a selves i muntanyes. Fer desaparèixer mil•lenàries cultures. Com el que volien fer els borbons amb Catalunya. Talment la represió esdevinguda després de la caiguda de Barcelona l’any 1715. Els pistolers de Martínez Anido. La sang dels sindicalistes de la CNT fent nèixer flors entre les escletxes de les llambordes barcelonines. El cop d’estat del general Primo de Rivera. José Antonio Primo de Rivera. España es una unidad de destino en lo universal. La pastoral dels bisbes espanyols donant suport a l’alçament del general Franco. L’aviació alemanya i italiana bombardejant les nostres posicions. La població civil sota les bombes. Mil morts en un dia a Barcelona. Corrues de presoners anant als camps de concentració. Batallón de Trabajadores. Nosaltres a Palma, en aquest polvoritzat estiu de l’any quaranta. La mort a les pressons, cada dia, durant anys, fent la seva feina, tenaçment, sense descans.

A la guerra, parlant amb els companys de diferents indrets de l’estat, m’adonava com tots plegats havíem lluitat sempre contra els mateixos enemics. O la lluita dels comuners de Castella no podia anar irreversiblement unida als esforços pel seu alliberament dels agermanats valencians i mallorquins? El poder despòtic dels reis espanyols... no s’exercia per igual damunt els diversos pobles que, ara ho comprenia, composaven aquesta falsa unitat “de destino en lo universal”, que deien els falangistes?

El barri on ens ha portat el tinen Alfredo Giménez Codina sembla aturat en una època pretèrita, antiquíssima. Aquí no hi ha fàbriques, cap xemeneia no s’enlaira cercant el blau del cel. No sents el renou de cap taller. No hi viu cap fuster, cap ferrer. Per no haver-hi símbols del treball, quasi no hi ha botigues. Als senyors, els ho porten tot fet, de lluny, de barriades allunyades d’aquestes altes parets dels casals i convents. Els carros amb els productes del camp arriben de matinada a les portasses i un exèrcit de criades descarrega els queviures, la carn de la matança, la millor fruita dels horts.

Joan Busquets em conta com els propietaris d’aquests grans casals podien gaudir de gelats fets amb la neu que cau a la serra de Tramuntana. Els nevaters són els encarregats de trepitjar l’or blanc, tant és el valor que té, que resta guardat en el que en aquesta terra anomenen “cases de neu”. Durant els mesos de més calor, pel juliol i l’agost, criats que menen els millors cavalls de la possessió, porten, ben embolicats en draps, uns quilos d’aquesta neu i les cuineres preparen gelats d’avellana, d’ametlla, de xocolata, que els senyors fruiexen mentre comenten el darrer sermó de la Seu, l´afusellament del batle republicà Emili Darder o, fa un any, la caiguda de Barcelona, l’ocupació, com diuen els franquistes, de Catalunya.

Tot ben diferent al món ple d’activitat que hem trobat al port, en davallar del vaixell.

Al moll, quan hi hem arribat, a primera hora del matí, hom sentia a ran de pell, bategant al nostre costat, la palpitació vital dels treballadors, el batec de la gent que fa feina de debò. Les barques de pescadors descarregant els caixons plens, les peixeteres preparant per al mercat el que han agafat els fills i esposos aquesta nit. També hi ha el tren que porta sacs d’ametlles i garrofes des dels pobles de l’interior per embarcar cap a les més èxitiques contrades. Coves de taronges i de patates, sacs de blat, cigrons i mongetes. La riquesa d´una terra que encara viu del camp, desplegada aquí, just davant els nostres ulls, ferits encara per la resplandor dels primers raigs matiners.

Encegadora lluminositat de la Mediterrània!

M’adonava de la frènetica activitat que es desenvolupava davant nostre. Carros amb coves plens d’aubercocs, capses de figues seques, ramats de porcs i ovelles que els senyors de les possessions han venut als mercats centrals de Barcelona o València. Hi ha també bótes de vi per a l’exportació, grans contenidors on hi caben centenars de litres d’oli. Els treballadors, com sempre i a qualsevol època i contrada, produint riquessa, traient tresors de la terra, convertint els pedregals en terra de conreu, fent nèixer la vida dels roquissars de les muntanyes. Els roters, els homes i dones més pobres de la pagesia. Aquí, a Tarragona, a València o Castella. La suor dels pagesos i els menestrals, aixecant els grans palaus dels senyors, les humils cases dels jornales, bastint, amb la seva feina tot el que ens es donat contemplar amb la mirada.

Els bars dels voltants són curulls de mariners i pagesos, gitanes que oferiexen roba i llençols de baixa qualitat, soldats de la península que marxen de permís i han de fer hores passejant pel moll abans sigui hora de pujar al vaixell. Tramvies grinyoliares amb els primers passatgers del dia. I, en la distància, en els barris extraradials, les sirenes de les fàbriques i el fum de les xemenies, anunciant el començament d´una nova jornada laboral. La feina quotidiana a l’Espanya de Franco, ara sense sindicats ni organitzacions obreres que puguin defensar els drets dels treballadors.

I, a cinc minuts del port, pujant per la costa de Conqueridor, arribant a la plaça de Santa Eulàlia, just en el carrer Morell, els gran casals senyorials de l’aristocràcia i els comerciants mallorquins. Els grandiosos patis interiors plens de cossiols amb una cisterna al centre. Àmplies, immenses escales amb arrambadors de ferro forjat o de pedra ben treballada que pugen a les cambres dels pisos superiors, columnes de marbre i criades uniformades que netejen el terra amb les graneres. De tant en tant, mentre avançam per aquells carrerons estrets de gran finestres renaixentistes, un moix ens passa per davall les cames a la recerca del menjar que alguna criada amable els ha posat en un racó del pati. Palaus aferrats, paret per paret, a les nombroses esglésies que es veuen arreu. Convents i casals. Era la idea que tenia de Palma abans que els companys de la CNT i el POUM em diguessin que, al costat de la Mallorca que sortia a les revistes, hi havia l’illa dels pagesos i jornalers, dels obrers de la fusta, la sabata i el ferro, els sindicats que en la nit del cop d’estat sortiren al carrer a demanar armes per defensar la República al governador civil, l’escriptor Antonio Espina.

Pensava en Durruti quan, dies abans de morir misterisoament a Madrid --mai no s’ha aclarit la seva mort,-- ens deia que no patisem per les obres d’art destruides en la guerra. Tants companys passant ànsia per una església o un convent cremats, pels palaus convertits en hospitals, per les campanes foses a les fàbriques d´armament, pels crists i sants de fusta que servien per fer llenya i encalentir l’aigua que servia per rentar els malalts. Eren molts els que consideraven Durruti un revolucionari massa radical, un home que no tenia cultura, que no entenia el valor de les obres d’art creades per la humanitat.

Durruti deia que tot el que hi havia en el món, cases, palaus, esglésies, catedrals, ponts, fàbriques, era fet per nosaltres, els treballadors, els artistes que naixien i sorgien del poble. Pensava que era una debilitat per part nostra pensar més en sants de fusta i esglésies que no en el benestar de les persones. Opinava que, talment com ho havíem construït en el passat, en acabar la guerra, bastiríem un món completament nou.

-I aquesta vegada –afegia-- no seran imatges de fusta policromada els que sortiran de les mans dels artistes que neixeran després de la Revolució. Un tipus diferent d’arquitectura al servei de l’home, unes obres d’art, novel•les, música, pintura mai no sommniades en el passat, ajudaran a formar la humanitat futura que sorgirà e les runes d’una civilització que només ha portat guerres, dolor i explotació.

Els comunistes no estaven d’acord amb les opinions de Durruti i la CNT-FAI. A Eivissa, després de l’alliberament de l’illa, Rafael Alberti i Maria Teresa León s’havien enfrontat amb els anarquistes que volien cremar algunes talles gòtiques de la catedral. Sortosament els pogueren convèncer portant al foc uns sants sense gaire valor artístic, però que eren més grans que les escultures que volien destruir. Els milicians es donaren per satisfests en comprovar que l’intercamvi d’escultures tallades en fusta proposades per la parella de revolucionaris “pesava” més que el munt d´imatges que ells volien llançar al foc. Era evident que molts milicians desconeixen el valor històric i econòmic d’alló que volien fer malbé. Fins i tot Bayo, m’explicaren uns amics que havien participat a l’expedició, els hagué de dir que no sabien el que feien tudant aquelles obres d’art. Joies de l´art que, els continuava dient, persuasiu, si no les apreciaven pel valor artístic que tenien, almanco, abans de destuir-les, pensasin en les armes i queviures que es podrien comprar si eren venudes als col•lecionistes estrangers.

En qüestions d´art, el meu germà era de l´opinió de Lenin. El dirigent revolucionari pensava que, quaselvol obra d’artística, malgrat que representàs aspectes de la mitologia cristiana o immoralitzàs el poder de les classes dominants --bastava pensar en els retrats de reis i princeses, els àpats dels terratinents, l’embelliment de botxins i torturadors, generals i inquisidors--, era el producte del treball de la humanitat i un document que serviria a les generacions futures per a conèixer i identificar una època concreta. Aleshores els historiadors podrien esbrinar quin era el paper del poble en la societat, com vivíem els de baix i com era el món dels opressors. Era important conèixer la història, investigar, en cas ser necessarti, amb lupa, el valor de l´or i les joies que porten els dominadors retratats pels pintors de la Cort. Res del que ha fet l´home amb el seu treball ens hauria de ser indiferent. Després dels mesos revolucionàries del 36, i fins als Fets de Maig de Barcelona, el govern de la República pogué anar recuperant el poder que les milícies i sindicats li havien disputat. L´ordre públic restà més o manco restablit i no tornà a haver-hi expedicions de càstig per cremar esglésies, convents ni catedrals. En el front, a Terol, a Aragó, a Madrid, els milicians ja no feien el menjar amb les estelles dels sants agafats de les capelles i els altars. Les patrulles d’incontrolats, els milicians que sortien de nit a detenir i executar, sense cap autorització oficial, foren reduïdes al mínim. Andreu Nin, al davant del departament de Justícia de la Generalitat de Catalunya, fa fer molt en aquest sentit sense imaginar-se mai que, una vegada s´hagués acabat amb les injustícies més evidents dels incontrolats, ell mateix seria segrestat, torturat i fet desaparèixer per escamots de desconeguts que, com tothom va imaginar i sabia, estaven formars per membres del PCE-PSUC a les ordres dels delegats soviètics de la NKVD, la temuda policia política de Stalin.

Uns incontrolats havien estat substituïts per uns altres, aquesta vegada al servei del Govern.

Tot plegat no vol dir que Durruti no tengués raó i que els que encertaven fossin els comunistes i els funcionaris del govern republicà. La gent hauria d’haver viscut en aquells anys, conèixer a fons la història i el paper jugat per l’església, per poder entendre l‘odi del poble envers el clergat.

Per a la gent que treballava en els fons de les mines i que moria escopint sang, una església, els convents i catedrals no eren obres d’art. Un temple era per a ells, hi ho discutíem sovint a l’Ateneu, la llosa que els enterrava de per vida i que calia destruir, llevar-se del damunt fos com fos, a cops de dinamita o mitjançant el poder purificador del foc.

El marbre de les tombes senyorials, la pedra emprada per fer capitells, columnes i capelles era el material que sempre ens havia mancat per poder fer cases barates, escoles, un hospital per atendre els malalts, asils per als vells. I els sants de fusta que hi havia als altars, a qualsevol racó dels temples, no eren una obra mestra, creació d’algun escultor, una meravella del cisell i la pintura. Ans al contrari, la representació dels sants Joans, sants Mateus, sants Miquel, les Verges, el àngels, Crists en la creu o els Crists ressuscitats, eren expressió del poder de la Inquisició que havia portat a la foguera els que volien deslliurar la humanitat de la ignorància. Per això, en els primers mesos de la guerra, no era estrany veuere com les esglésies i convents salvats miraculsament de les flames, esdevenien magatzems de material per al front, mercats, amb els altars que servien de parada per a la fruita, les patates i la carn. A vegades, vaig veure els milicians i milicianes vestits de bisbes i sacerdots, amb la creu al costat de la bandera vermella i negra de la FAI, oficiant improvisats mítings enmig de les places. Tampoc no era estrany trobar per carrers confessionaris esdevinguts quioscs de premsa de Solidaridad Obrera o de Tierra Libertad. En un que havien col•locat les milicianes davant l’Ajuntament de València, hom podia trobar les darrers informacions que havien sortit damunt l’alliberament de la dona i la lluita per la igualtat amb els homes. Paradedes amb publicacions del grup Dones Lliures, amb munt d´exemplars de la revista Tiempos nuevos i Estudios. En alguns dels confessionaris que hi havia enmig del carrer, milicianes que portaven pistoles i fusells, repartien preservatius als joves que sortien dels instituts, als voluntaris que marxaven al front. Sabíem que, la quinta columna, els partidaris de l’alçament, aprofitaven aquests fets per blasmar contra la ignominia republicana, la manca de cultura dels rojos, l’orgia dels costums, la barbàrie del bolxevisme. Eren els mateixos que mai no es varen indignar davant la fam i la manca d’escoles per als treballadors. Ni es preocuparen per les malaties produïdes per la sífilis, el sofriment de les joves prostitutes que morien, rosegades pel dolor, abandonades enmig del carrer, enmig de la brutal indiferència de la societat. L’”esperit sensible” d´aquestes animetes tan selectes no va patir mai, o almanco no ho feren conèixedor, pels nins i nines que morien de turberculosi. Aquestes animetes flonges que sofrien en veure com les al•lotes valencianes, amb mono blau, venien llibres d’educació sexual per a la joventut enlloc de devocionaris i missals per seguir els sermons dels sacerdots.

Però tot això ja era passat.

Molts dels amics i companys dels Ateneus llibertaris que reien, fent processons vestits de bisbes i sacerdots, moriren al font, altres en els murs d’afusellament quan els soldats de Franco ocuparen els seus pobles i els altres són encara a les presons, condemnats a llargues penes o com nosaltres mateixos, formant part dels batallons de treballadors, picant a les pedreres, bastint, sota la vigilància de capataços i soldats, carreteres i noves vies de tren. La joia de l’alliberament de l’any 36, l’alegria de pensar que ja érem homes i dones lliures no durà gaire. Els mesos d’assemblees a les casernes i al front, les setmanes de poder anar a dinar sense que ens costàs gaire al Ritz amb la família, finiren de cop i volta. Ja no tornaríem a ser persones de nou encuny, els mateixos que possàvem el fusell i la pistola damunt la taula i podíem anar amunt i avall en un d’aquells cotxes requissats a les famílies riques que ara romanien amagades als seus caus, esperant la derrota republicana. Mai més podríem anar veure la Numància de Cervantes, a l´esglesía del barri convertida en teatre popular, en casa del poble, on el cor de l´Ateneu Llibertari assajava obres musicals de Pau Casals i Kurt Weil. I amb la militarització també arribà la fi dels somni, la il•lusió que ens feia somniar amb el bocí de terra que ens lliuraria el sindicat, amb l’escola i el politècnic on els fills podrien estudiar una carrera o un ofici.

El tinent Alfredo Giménez Codina ja ha tornat de fer els seus regals als amics que té en el carrer Morell de Palma. Des de la distància, hem pogut veure els grans finestrals il•luminats amb grans aranyes de refulgent vidre de Murano. Llunyanament hom podia distinguir el coll alabastrí d’algunes noies vestides de blanc, amb collar de perles i ampli escot insinuant.

Un jove d´un divuit anys, amb camisa blava i gorra roja de requetè el saluda a la romana. El silenci del barri a aquesta hora del matí permet escoltar algunes rialles que vénen des dels grans finestrals reneixentistes del casal. Més enllà, una peça interpretada al piano ens fa adonar que algú ha començat les classes de música matinals. Professors a domicili. Miula un moix. Estam davant l’església de Santa Eulàlia, drets, sota el sol que, a les deu del matí, comença a picar fort. Se senten les campanes de la catedral. Tots els rellotges toquen les deu. Després, cesa el soroll i hom sent encara a la pell la vibració venguda des dels campanaris. Hem vist molt poca gent circular pels antics carrers d’aquesta ciutat encara endormiscada. Quina diferència amb l’activitat del moll, just a dues passes d’aquí! Estam cansats d’estar drets, en posició de descans, vigilats per la mirada enfurida del sergent que poques hores abans havia pegat la fuetada a El Sevillano. Un xusquero amargat, és el que tots pensam de El Perro. La frustació de tota una vida que vol fer pagar als que considera inferiors. En aquest cas no solament els soldats que comanda, sinó el grup de cinquanta presoners que conformen l’expedició. Esper que torni a València, amb el tinent, una vegada que haguem arribat a la nostra destinació. En cas contrari, els mesos o els anys que haguem de romandre en aquesta illa poden esdevenir un autèntic infern.

El tinent torna al nostre costat.

L’acompanya el jove falangista, un nebot, que no ha vist mai els rojos de prop. El tinent mostra la fàmelica i esparracada expedició al jovenot, sense fixar-s’hi massa, com si fossim ovelles que porta a vendre al mercat. El falangista, el mateix que feia uns instants havíem vist que el saludava a la romana, es mescla entre nosaltres, ens mira fixament als ulls, com si esperàs trobar algun monstre, una bèstia immunda digna de l’extermini. El miram amb indiferència. De seguida s’endevenina que és un homenet inexpert, un jovençà que empra l´uniforme de Falange per a anar per Palma a lligar les noietes desenfeinades del barri de la Seu. Res a veure, doncs, amb els voltors que cerquen carnassa per als murs d’execució entre els presoners dels batallons. El deixam fer, indifrents al que pugui pensar de nosaltres.

Al final s’acomiada del tinent una mica decebut. Quin desengany, veure aquests homes mal vestits i amb barba de dies, de posat melangiós i com si no esperassin res del futur. Joves com ell, però presoners, esdevenguts no-res a mans dels guanyadors. Ben igual que si a ell li hagués tocat lluitar en zona republicana i ara es trobàs, per l’atzar del destí, format enmig de nosaltres, sense la camisa blava de Falange, sense la gorra roja dels requetès.

És evident que l’hem desil•lusionat. La desfeta i trista humanitat que l´oncle porta vers una incerta direcciò... són els terribles rojos que han fet malbé Espanya i han assassinat tanta gent d’ordre? Aquests homes, amb el posat humil dels jornalers que tenen a la possessió... són els criminals que han mort tants honrats propietaris, sacerdots de vida digna, monges que no havien fet mal a ningú? Li desagrada constatar que no hi ha en els rostres dels presoners, cap signe, el més mínim detall que els pugui fer semblants a les bèsties assedegades de sang que poblaven la seva desbordada imaginació. Com no ho pot entendre, marxa de seguida, acomiadant-se de l’oncle. Se’n va sense mirar-nos. Per a ell som tan poca cosa!, uns éssers tan miserables que no mereixem ni una apresada llambregada. Ja hem vist aquesta mena de comportament en munió de gent. Són els que ens ens miren com qui veu un objecte que no serveix per a res, una formiga que es pot trepitjar. D’ençà la derrota, als camps de concentració, a les presons, ho hem pogut entendre a la perfecció. Els vençuts som com la pols del camins o la cendra que se’n porta el vent: un no res, fantasmes fugissers, ombres esmunyedisses, quelcom que, possiblement, en un passat llunyà tengué nom, vida pròpia, família, fills, somnis i ara és a mercè de la voluntat de qualsevol dels guàrdies que ens vigilen.

Finalment, de forma maquinal, sense que ens interessi saber què fa, veiem el jovenot de la camisa blava pujar les amples escales del casal. Li obri una criada que, moments després, tanca la porta darrere seu. És just en el moment que el tinent diu al sergent i als soldats:

-En marcha, se ha terminado el descanso. Todos a la estación.

Arriben bones notícies de Kalandraka i els Bitxopoemes i altres bèsties, un llibre que no para de moure's en quatre versions lingüístiques (l'original èuscar, el català, el gallec i el castellà), i que al seu dia ja va obtenir el Premi Euskadi de Literatura. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

 El proper 8 de febrer vaig al Club de Lectura de Jesús, per a comentar el meu llibre Hi entra de puntetes la llum.

Fa il·lusió per molts motius. Són moltes les activitats que he fet a Jesús aquest segle (sona potent això de parlar de segles, i no d'anys, veritat?) i els vincles amb el poble, a banda dels nominals. El 2010 ja vaig participar en aquest club de lectura amb Una sortida digna. 

En general, tots els clubs de lectura són un regal, però aquest serà el primer que realitzo amb un poemari. Hi aniré amb l'expectativa de si aquests poemes escrits amb l'excusa dels elements de la casa i parts del cos han arribat a les lectores amb ls emocions que els acompanyen.

Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. (Miquel López Crespí)

El cinema "rupturista"

Al llarg de la meva vida m'he trobat amb multitud d'"especialistes" en cinema de cap ben quadrat entestats a considerar obres autènticament "revolucionàries" simples productes comercials carregats de bones intencions, però res més. "Crítics" que enlairaven Siete días de enero de Bardem però que no acabaven de veuere les aportacions autènticament rupturistes, en la forma i en el contingut, d'obres com La dolce vita (Fellini), Rocco y sus hermanos (Visconti), El séptimo sello (Bergman), El proceso (Wells) o Fresas salvajes (Bergman) o, no em parlem, d'aquell esclat de creativitat i revolta en tots els camps que significà, a mitjans dels anys seixanta, la irrupció del "nôvo cinema" brasiler sorgit al volant de dos històrics de la talla d'Álex Viany o Pereira dos Santos. Em referesc a dos "monstres" del moment, els autors de Deus e o diabo na terra do sol de Glauber Rocha i Vidas secas de Nelson Pereira. Avui, amb les sales d'exhibició totalment dominades per munió de subproductes reaccionaris ianquis, es fa difícil copsar el que significava, en plena dictadura feixista, poder contemplar, en una sala d'estrenes comercials "normal" de Palma o de Barcelona, pellícules com António das Mortes, de Rocha. Només si s'han viscut moments com aquests, tan diferents de les estrenes actuals de La pasión o Gladiador, per dir només els títols d'uns films, es pot entendre la vivor d'aquells debats damunt la funció dels cinema i de l'intellectual.

A mitjans dels seixanta i començaments dels setanta, que són els anys bàsics de la nostra formació (o deformació!) cinematogràfica, vivim, mitjançant les revistes Triunfo i Nuestro cine, els debats que hi ha entorn del "nou cinema alemany", els nous corrents del cinema hongarès procedents de directors com Kosa, Szabo, Sará, etc. Hem vist igualment les primeres pellícules de Bertolucci i Bellocchio, el començament del "Nôvo Cinema" brasiler, les provatures del cinema espanyol, l'experiència del "New American Cinema"... Amb Cuba, Xina i alguns països africans i llationamericans constatam com alguns directors, amb ajut de distribuïdores alternatives, proven de rompre el brutal monopoli hollivudenc.

Són uns anys força creatius. Com si el foc que alimenta l'heroic poble del Vietnam enfrontant-se cada dia contra l'imperialisme donàs ales a tots els creadors del món per a, seguint els grans mestres dels inicis de la Revolució Soviètica, bastir una cinematografia, i de rebot, un art, revolucionari.

No és, per tant, un debat abstracte. Ans al contrari, la creació d'un front cultural antiimperialista, solidari amb els pobles que lluiten contra el feixisme i l'imperialisme, esdevé el primer deure solidari de tot autèntic creador.

Hem de recordar que estam en plena revolta del Maig del 68, de la guerra antiimperialista del poble de Vietnam; i la Gran Revolució Cultural Proletària de la Xina encara no ha mostrat els seus angles foscos. La revolució cubana i la creació de nombrosos organismes internacionals de lluita contra l'imperialisme feien pensar en la possibilitat d'un capgirament global del sistema de dominació mundial burgès. Els debats referents a la possible funció revolucionària de l'art i del cinema són, doncs, a l'ordre del dia i a ningú no estranyen. Ans al contrari, són el "debat" del moment. El més important, el que ompl els colloquis en els cineclubs de tot el món i les pàgines de les principals revistes de cinema, com poden ser a França Cahiers de cinéma, a l'estat espanyol Nuestro cine, a Itàlia Ombre rosse...

Però el temps ha passat de forma inexorable. L'ensorrament de la carcassa del que quedava d'experiència de l'octubre soviètic no va fer més que confirmar el que havia escrit Lev Trotski a finals dels anys vint en La revolució traïda. El triomf mundial del capitalisme sembla ha servit no per fer avançar les propostes de renovació cultural i artístiques, sinó que, avui podem constatar com la pesada llosa del reaccionarisme i la comercialitat més vulgar campa arreu enterrant sota tones de ciment armat les esperances d'una nova civilització i una nova cultura.

En l'actualitat som lluny de les experiències d'Eisenstein, Kubrick, Buñuel, Tiniànov, Dziga Vertov, Orson Welles, Chaplin o qualsevol dels clàssics que han conformat la memòria i la vida del bon espectador.

Un exemple paradigmàtic del que explicam seria comparar dues pellícules de tema aparentment semblant: la Revolució d'Octubre. Parlam, i els exemples podrien multiplicar-se, de l'Octubre d'Eisenstein i de Rojos, el film que, amb un pressupost d'uns quaranta-tres milions de dòlars, l'actor i director Warren Beatty va rodar l'any 1981. Evidentment les dues pellícules només ens serveixen per a illustrar el debat, indagar el que pot restar en la societat actual de la flama del passat, analitzar la realitat autèntica d'algunes de les propostes que, com Rojos, volen passar per "rupturistes" quan, al nostre parer, no deixen de ser unes propotes ben intencionades, no ho negarem, però que no tenen res a veure amb la creació d'una alternativa semblant a la pràctica del disset o amb el contingut de les alternatives que sorgiren en els seixanta.

Mentre el primer, Eisenstein, treballa sobre la base de dominar la tècnica cinematogràfica per a aconseguir transformar-la en un sentit més i més avançat i vol revolucionar l'estètica i la mateixa concepció del fet cinematogràfic, Warren Beatty, amb la millor voluntat del món, no va anar més enllà, com hem dit, de la realització d'un producte comercial "digne", que a ser possible guanyi molts d'òscars i que, mitjançant una promoció adequada, permeti als productors rescabalar-se uns bons guanys. Pensam que aquesta i no cap altra era la intenció del Beatty director i productor.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Divendres passat participo per primera vegada a les tertúlies sobre cinema que coordina Jordi Curto a la Biblioteca de Tortosa. Vam parlar d'El Padrí , peliculassa. No serà l'últim cop que acudiré. Gràcies per la iniciativa.

"La poesia sobreviu perquè obsessiona, i obsessiona perquè és alhora perfectament clara i profundament misteriosa, perquè no pot ser entesa del tot, no pot ser exhaurida."~Louise Glück, poeta, premi Nobel de literaturaJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

La platja de la Barceloneta, en una fotografia de Wolfgang Weber de cap al 1927. És l'any d'El somni de Tomàs Garcés. Fa poc que ha mort Salvat-Papasseit i aviat s'inaugurarà a la ciutat l'Exposició Internacional. El PEN Català i la Llibreria Catalònia s'obren pas. Josep Pla publica Relacions, i Carles Riba, Els marges. Un govern inquiet faria servir imatges així per promoure Barcelona.(via Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

...la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el "Ciutat de Mallorca" que posteriorment seria substituït pel "Ciudad de Tenerife" i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes. (Miquel López Crespí)

La repressió franquista del moviment hippy a Formentera (1968-1970) i el poemari Rituals (I)

L´autor d´aquest article era a Eivissa i Formentera a finals dels anys seixanta

Aquests dies són ben especials. Inesperadament tornen estimats records ocults en els plecs de la memòria: la melangiosa presència d'Eivissa i Formentera regressa, potent, com una mar agitada per fortes onades de goig. De cop i volta, amb la trucada de la consellera de Cultura Fanny Tur comunicant-me que havia guanyat el I Premi de Poesia Illa de Formentera (juntament amb el poeta Bartomeu Ribas) en homenatge a Marià Villángómez, els records s'han acaramullat dins del meu cervell. A l'endemà la premsa d'Eivissa i de Ciutat destacava la notícia del guardó. El poeta Joan Serra i l'amic Joan Albert Ribas, membres del jurat, m'explicaven, una vegada lliurat el premi, l'alta qualitat de les obres presentades i la dificultat que tengueren per a escollir els poemaris finalistes. Sortosament per a qui signa aquest escrit i per a l'amic Bartomeu Ribas hi hagué unanimitat en la decisió dels membres del jurat.

Fanny Tur i l'escriptor Miquel López Crespí el dia de la presentació del poemari Rituals amb el qual l'autor de sa Pobla havia guanyat el Premi de Poesia Illa de Formentera 2001.

Com explicava una mica més amunt, quan a l'endemà de la trucada de la consellera de Cultura vaig obrir els diaris, hi havia la notícia: "L'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí i Bartomeu Ribas acaben de guanyar el I Premi de Poesia "Illa de Formentera 2001" amb els poemaris Rituals i Agrupament de la peresa, respectivament. El premi "Illa de Formentera" s'ha instituït en honor del poeta Marià Villangómez i té la voluntat d'esdevenir un dels més importants dels premis de poesia convocats en els Països Catalans. El jurat era format per destacades personalitats del món de la cultura d'Eivissa i Formentera: l'escriptor Jean Serra; Rafel Serra en representació de l'Institut d'Estudis Eivissencs; Vicenç Ferrer, en representació de l'Institut Marc Ferrer; Francesc Escandell per part de l'OCB de Formentera; i Joan Albert Ribas.

'L'acte de proclamació dels guanyadors ha tengut lloc a Formentera sota la presidència de la consellera de Cultura Fanny Tur. Hi eren presents igualment nombroses personalitats del món de la política i de la cultura: el diputat Santiago Ferrer, el batle de Formentera Isidor Torres, el regidor de cultura de Formentera Felip Portes, Josep Lluís Ribes (del Patronat de Cultura de Formentera)... Miquel López Crespí ha publicat aquest darrer temps nombroses obres de poesia, novella, teatre, narrativa i assaig Núria i la glòria dels vençuts, Revolta, Acte Únic, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, La Ciutat del Sol, Llibre de pregàries, Un violí en el crepuscle...".

De cop i volta, llegint aquestes retxes, en tornaven a la memòria molts records: la presència sempre patent de Marià Villangómez en totes les nostres inicials provatures literàries dels seixanta i setanta; els viatges en temps de la clandestinitat quan fugíem per uns dies de la trista grisor ciutadana. Aleshores ens perdíem per les platges de Formentera -eren els anys dels hippis, de la brutal repressió contra els "barbuts de cabells llargs" i el "nudisme"- tot imaginant la possible existència d'un món més humà i llibertari. Era el temps d'arribar al port d'Eivissa amb aquells atrotinats vaixells antics de la Transmediterrània. Record ara mateix el "Ciutat de Mallorca" que posteriorment seria substituït pel "Ciudad de Tenerife" i unitats semblants, ja molt més grans i còmodes.

Una de les primeres coses que fèiem en arribar era anar al Museu del Puig des Molins, perdre'ns enmig de l'art immens de la civilització púnica i romana... Més tard anàvem a la recerca de la casa on romangueren amagats Rafel Alberti i María Teresa León quan esclatà la sublevació feixista pel juliol del 36...

Record que una de les primeres guies que vaig llegir referents a Eivissa va ser aquella tan famosa de Josep Pla editada per "Destino" en el febrer de l'any 1950. Per cert que aquest llibre em va desaparèixer, com a tants d'altres, en temps de la transició quan la nostra biblioteca particular era sovint "nacionalitzada" per companys sense gaire manies. Aquests companys mai no se'n recordaven de tornar volums que per a nosaltres eren molt apreciats. Doncs, be: com dèiem, Josep Pla, el famós escriptor -tan franquista ell, tan reaccionari però alhora tan bon prosista- explicava en la guia que comentam el seu viatge a les Illes (Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera) a finals dels quaranta. Aquesta guia portava per títol Guia de Mallorca, Menorca e Ibiza i posteriorment em faig poder fer amb l'edició del 1970, també de "Destino", crec que al cap de poc que sortís.

Josep Pla es dolia, parlant de la civilització púnica, dels robatoris i destruccions fetes pels àrabs (i altres pobles entre els quals podríem parlar també dels cristians) que, a la recerca de joies i objectes de valor, feren malbé les tombes dels antics pobladors de l'illa germana.

He obert l'original del poemari guardonat [Rituals] i de sobte he ensopegat amb un poema començat a perfilar l'any 1972 a un baret de Sant Carles. En el fons no podem defugir el ressò de la vida que hem viscut, els ecos provinents dels esdeveniments que més ens han sobtat. Rellegesc aquesta pàgina i, com un sobtat llampec, em torna a la memòria el blau-verd de la mar eivissenca en aquells anys juvenils:

Marià Villangómez

I si hi mires / dins del blau de la mar, / hi pots veure les pedres del fons, / petxines, / exèrcits de peixos, / talment un planeta gran, / inabastable com la mateixa terra. / Reialme perfecte del silenci / on moltes nits de lluna plena / ens hi submergíem en haver llegit / Durrell, els antics poetes grecs. / Contemplant la posta de sol, / sempre nova, / rutilant, / ens enfonsàvem en la darrera tebior / de l'horabaixa per art de màgia i encantament. / Malefici dels dies finals. / Esdeveníem, per uns moments, / antics guerrers de periclitades batalles. / Ens perdíem dins les ones / per tornar a ressorgir de nou a la vida, / nus, / xops d'estrelles.

Un somni aquest, el de "ressorgir de nous a la vida, nus, xops d'estrelles", que a l'estiu de 1969, a Formentera, s'encarregava d'anihilar el representat de la dictadura franquista a l'iIlla. Algú recorda al tenebrós sergent Langa, de la Guàrdia Civil? Jo en vaig sentir parlar en aquells anys. Fins i tot hi hagué una petita denúncia a la revista Triunfo. Però el nom, com tantes d'altres coses, s'havia esborrat de la meva memòria fins que els amics Joan Cerdà i Rosa Rodríguez me l'han recordat en llegir el seu llibre La repressió franquista del moviment hippy a Formentera. 1968-1970 (Res Publica Edicions, 1999). Jo era a la pàgina tretze del llibre quan, de cop i volta... vet aquí el nom de Langa! Diuen els autors: "De tota manera, no hi ha acord sobre les xifres de hippis a Formentera aquell estiu. Una nota confidencial enviada pel capellà de Sant Ferran al Govern Civil hom parla de fins a 700 hippis a l'estiu de 1968, citant com a font el sergent Langa, l'home que, segons el clergue, 'limpió' Formentera. Gràcies a la tasca d'informador policíac d'aquest capellà, sabem que el sergent Langa arribà a Formentera en comissió de servei; va clausurar 19 cases llogades a hippis i 'como la ley no les amparaba para vivir acampados, ser vieron obligados a abandonar la isla'".

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)