literatura

Miquel de Palol torna a la novel·la amb ‘Què!’

Vilaweb Lletres - Dc, 15/11/2017 - 22:00

Un misantrop malcarat i malhumorat, misogin fins a l’extrem, es canvia de pis i va a viure a l’Eixample barceloní. Descobreix que l’antic llogater es va morir en circumstàncies poc clares i apareix un veí de replà que és molt pesat. El protagonista, que és un home d’idees, comença a reflexionar sobre el fet d’assassinar i acaba obsedit amb la idea d’assassinar el seu veí. En síntesi, així discorre l’argument de Què!, el retorn de Miquel de Palol a la novel·la, després de vuit anys de la darrera, que fou El testament d’Alcestis. L’autor de la coneguda El jardí dels set crepuscles, que ha estat traduïda fa poc al francès, ha canviat de grup editorial. Històricament havia publicat en segells que pertanyen al Grup 62 i ara publica a Angle Editorial, que forma part del 9 Grup.

Miquel de Palol va explicar ahir en una conferència de premsa que troba que és el llibre més senzill que ha escrit, en l’aspecte estructural i formal, però que de cap manera no el considera un divertiment. D’entrada, vol deixar clar que no és cap relat autobiogràfic, pel que fa als seus veïns de replà: ‘Tinc uns veïns encantadors i ens avenim molt. Ara, sí que hi he fet exorcisme d’un seguit de toxines literàries i també molts homenatges, literaris sobretot. El títol és un homenatge a Roman Polanski i el subtítol (Estampes d’un dependent filòsof), un homenatge a Prudenci Bertrana. Al principi de l’obra, hi ha un homenatge a Italo Calvino, i en el curs de la novel·la n’hi ha molts més.’

Sobre el catàleg d’assassinats que conté el llibre, Palol explicat amb molta intenció: ‘Pel que fa a la relació d’assassinats que hi apareixen, és una mena de breviari no exhaustiu, perquè la història dels crims penso que és, de fet, la història de la humanitat. Per una banda, en la societat, l’assassinat és una acció reprovada completament, mentre que en la literatura és tan explotat que quan apareix es viu com un fet normal. Un dels meus assassinats preferits és el de Roberto Bolaño a càrrec de Jorge Herralde.’ L’editora Rosa Rey li diu que això no ho havia d’haver dit. En Palol li respon amb humor que té comprovat que allò que et diuen que no diguis és allò que la gent acaba cercant i acaba perdurant.’

L’escriptor troba que el lector s’hi divertirà, amb la novel·la, encara que no conegui les referències literàries que conté. I sobre el personatge protagonista, comenta: ‘És un personatge en guerra amb el món, amb ell mateix i amb la seva realitat immediata. És dels que tampoc no se sent ben considerat en el seu vessant professional.’ Sobre si aquest personatge té molt d’ell, explica: ‘Jo intento escriure sense ràbia, amb els cinc sentits. Però també és cert que d’una manera pràctica, un es posa de model de si mateix, per acabar construint un reflex del monstre ridícul que som també.’

El protagonista gasta molta mala bava. Desplega un mal caràcter que pot arribar a ofendre. Per això Palol troba que la novel·la és un relat dels temps que vivim: ‘La mala llet és moneda de canvi dels temps actuals. Ho veus i ho sents en les tertúlies, per exemple, i en les interpel·lacions entre polítics. Però tampoc no ens pensem que és un invent d’ara. El diari de sessions del parlament de la República espanyola recull que es deien de tot. Ara potser tot això té més immediatesa, per les noves tecnologies.’

Quan li demanem com viu la situació política actual i què en pensa, diu: ‘Intento viure la situació amb tranquil·litat, perquè entre els amics veig molts nervis i moltes expectatives. Però jo sóc prou gran per a no sortir a pinyes i sóc prou jove per a dir que ja no ho veuré. Això que vivim ara és una situació cíclica i la reacció d’Espanya sempre és la mateixa: la repressió, les armes. Ells diuen que són un país de guerrers i de pastors i que provenen dels celtes. Nosaltres som país de comerciants i venim dels fenicis i els grecs. Però sempre hi ha la idea que aquest procés cíclic s’acabarà trencant.’ I afegeix: ‘Els sociòlegs diuen que no hi ha cap generació sense guerra. La meva no n’ha viscuda cap. Ara, en termes pràctics, això que vivim és allò que més s’assembla a una guerra. Espanya envia els jutges perquè no pot enviar l’exèrcit.’

L’arribada al catàleg d’Angle Editorial, havent abandonat els segells del Grup 62 (Proa, Empúries, Columna), va anar precedit d’un gran enuig de Palol, que va malparlar sobre la manera com tracten els escriptors els mitjans de comunicació d’aquest país, especialment els públics, i com s’articula en general la vida cultural: ‘Em va passar que vaig deixar de sentir-me còmode amb l’editorial de la meva vida. I vaig aturar-me i em vaig posar a buscar. He de dir que continuo molt descontent per la manera com es gestiona en aquest país la cultura, el coneixement i en especial les lletres, que són menystingudes. Sobretot als mitjans públics. TV3 és una porqueria, pel menyspreu que té a les lletres. I això ho veus sobretot quan surts a fora i observes com funcionen altres cultures. Els mitjans, la crítica i el públic francès han tingut un interès per la traducció d’El jardí dels set crepuscles, que és radicalment diferent dels programes que es fan de literatura a la nostra televisió pública. Hi ha un autèntic abisme.’

Que Palol deixi el Grup 62 per anar-se’n a un segell més modest fa pensar que el món de l’edició en català es mou, pel que fa als autors també, que són de naturalesa més conservadora. ‘El món de l’edició en català evoluciona –diu–. En un moment determinat, la diversificació editorial va quedar aplegada sota un mateix paraigua, que és Planeta. Davant aquesta mena de monopoli ha renascut la diversificació. I les llavors van germinant. I això és bo, perquè els monopolis en l’àmbit cultural són terribles. Per salut intel·lectual cal diversificació. I m’alegra que apareguin editorials amb ideologia literària, que no únicament es moguin per motivacions comercials.’

Continua: ‘Perquè a mi la mida d’una editorial no em preocupa. En canvi, em fa por publicar en una editorial que s’hagi burocratitzat i editi els meus llibres sense haver-los pràcticament ni llegit. Vull una editorial que sàpiga què publica i que se n’ocupi. Demano un tracte basat en la literatura. Ja ho he dit moltes vegades: una editorial ha de funcionar com a empresa, és clar, però el factor comercial no ha de passar per davant de la literatura.’

Categories: literatura

Sa Pobla i la lluita per la Llibertat - Poblers a les presons franquistes

Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)



Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí


Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


Republicans perseguits per la dictadura feixista


La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)



Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.



L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.


Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".


Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

ÀLBUM

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 15/11/2017 - 11:52
La mort té vida pròpia. Fixa't en el seu àlbum, com canvia en un any: com s'ha difuminat aquella taca fina, i en aquesta foto allò altre darrere del cirerer florit bé podrien ser ombres. De fet no pots provar que no ho siguin.                     Kay Ryan                     versió de JS MÉS "Escriure un poema és com teixir una xarxa de pesca". Poètica de Kay Ryan Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

L'Ebre, un riu literari, a Tens un racó dalt del món





Josep S. Cid, professor i activista cultural, és el convidat aquesta setmana a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre, per parlar de l'antologia que ha publicat la URV L'Ebre, un riu literari. Una proposta de tast de textos que baixen riu avall.
A la secció La llibreria recomana, ens visita Rosa Cuebelles, de la llibreria Guaix d'Amposta, que ens parlarà de dos novetats de l'autora Cinta Arasa, del llibre il·lustrat Mama Brou, de Maijo Ginovart, i El silenci de Vallbona, de Teresa Duch.
A la secció Què fem a les biblios, ens visita Cinta Roldan de la Biblioteca Mossèn Manyà de Gandesa i, entre altres coses, ens comenta un singular Club de lectura específic de poesia.
També estrenem les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 15 i 22 de novembre a les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube

Categories: literatura

Nova edició de ‘La mort i la primavera’, una novel·la sobre la sedició, que Mercè Rodoreda va deixar inacabada

Vilaweb Lletres - Dm, 14/11/2017 - 22:00

En un lloc sense nom i en una època indeterminada, aïllat enmig d’una natura inquietantment humana, viu un poble sotmès a una llei rigorosa i a la vigilància constant de dues amenaces: els caramens, uns éssers que no ha vist mai ningú, i les envestides del riu, que amenaça d’endur-se les cases. Les mares turmenten el desig de les criatures amb punxons de ferro. Els homes turmenten el desig de les mares embenant-los els ulls. El ferrer, que és qui mana, fabrica argolles per assegurar-se que la por sigui sempre més forta que el desig. Però el desig, per moments, es fa més fort que la por. Quan ve la primavera. Quan els nois senten la força de deixar de ser criatures i s’adonen que les dones del poble tenen totes els cabells llargs i fins… (fragment del text de contracoberta).

Maria Bohigas diu que la gran literatura ha de ser llegida de moltes maneres i que hi ha novel·les que ho necessiten més que unes altres, perquè no s’han llegit bé. És el cas de La mort i la primavera, que Mercè Rodoreda va deixar inacabada, tot i que a la dècada dels seixanta en va presentar una primera versió al premi Joanot Martorell, després d’haver escrit La plaça del Diamant, que també va presentar al mateix premi (el jurat no va guardonar ni l’una ni l’altra). Després Rodoreda va continuar treballant aquesta obra estranya, profunda, poètica, política, filosòfica, obrint-la, amb una estructura en forma d’arbre, com diu Arnau Pons, incorporant-hi personatges de gran envergadura. I no la va acabar.

El 1986 Núria Folch, vídua de l’editor Joan Sales, en va fer l’edició i la va publicar, a partir d’un ordre que es devia al sentit del text i no pas a la cronologia de la redacció. La versió va sortir publicada a Club Editor i va suscitar polèmica. Tres dècades després, aquest segell editorial, encapçalat per Maria Bohigas, la néta de Joan Sales i Núria Folch, torna a publicar aquesta versió, en una edició revisada a fons per Arnau Pons, que signa també el postfaci, un assaig que llegeix aquesta obra complexa d’una manera diferent de com s’havia llegit fins ara.

El volum arriba a les llibreries aquesta setmana, juntament amb la traducció a l’espanyol a càrrec d’Eduard Jordá, en el segell La Montaña Pelada, també de Club Editor. Maria Bohigas, Arnau Pons, Eduard Jordá i l’editor en espanyol, Alejandro Dardik, van presentar ahir les dues edicions a la premsa, per mitjà d’un diàleg ric i sucós, intens i complementari, d’aquells que ve de gust d’escoltar. El reconstruïm, en versió reduïda:

Maria Bohigas: La feina d’un editor també és la de construir una lectura personal i col·lectiva. Aquesta nova edició de La mort i la primavera, de Mercè Rodoreda, trenca amb la visió que l’escola dóna d’aquesta autora i també trenca amb la visió canònica que s’ha prodigat fins ara. El procés va començar fa deu anys. Fou amb motiu de la celebració del centenari de Mercè Rodoreda que ens vam conèixer amb l’Arnau Pons i li vaig fer l’encàrrec: que valorés l’edició de Núria Folch per a decidir si era prou sòlida i defensable i procedir a una reedició. Arnau Pons va treballar amb el material original, que és a la Fundació Mercè Rodoreda, a l’Institut d’Estudis Catalans (aquesta fundació és un exemple de com s’hauria de treballar), i amb el material de l’arxiu de Club Editor. El resultat és un assaig publicat en forma de postfaci, en què Arnau Pons canvia la visió que fins ara teníem de Mercè Rodoreda.

Arnau Pons: La mort i la primavera és una obra inacabada però no incompleta. Mercè Rodoreda la va treballar amb tant de rigor, envergadura i solidesa, que té una organicitat pròpia. És com El procés de Kafka. Respira per ella mateixa. Per una altra banda, Núria Folch va classificar i mirar d’entendre el text, va entrar en el sentit del text. I va oferir un fil que es mantingués de cap a cap. Perquè tota obra d’art dóna les seves claus. En aquest sentit, em trec el barret de la feina feta per Núria Folch, una persona que no venia de l’acadèmia, però que va trobar la manera de transitar d’un punt a un altre sense tocar pràcticament res (tot i que hi ha dos moments inevitables). L’obra és conformada per quatre parts que Rodoreda va treballar separadament i en moments diferents.

Eduard Jordá: L’obra és inacabada, però és una novel·la feta, té tota la substància. I l’estructura té una simetria perfecta. El gran mèrit de La mort i la primavera, al meu entendre, és que Rodoreda s’inventa un gènere nou, que no ha tingut continuïtat. Perquè aquesta novel·la conté una ciència-ficció estranya, una recreació històrica inexplicable. No és realista, però té tota la substància per a entendre com funciona una societat; és un conte de fades també, però no solament; és una meditació política i existencial, però supera aquests límits. En definitiva, és tot això, però és molt més que tot això.

Arnau Pons: La raó de la dificultat de trobar el gènere prové, segurament, del fet que Rodoreda és poeta. Per una altra banda, La mort i la primavera té les característiques que trobem en obres de Kafka, Artaud o Pasolini. És una obra amb una forta dimensió personal i política. Rodoreda es burxa molt endins d’ella mateixa i també fa una certa expiació. És d’aquelles obres que ocupa tota una vida. No és pas una obra tardana, com s’ha repetit. I són aquestes obres que presenten aquestes dificultats les que donen sentit a la literatura. Permet molts accessos: la filosofia, la política, la poesia…

Eduard Jordá: No és una novel·la kafkiana, però és una novel·la molt personal i obre una nova dimensió novel·lística de Mercè Rodoreda. No té res a veure amb La plaça del Diamant, tot i que té molt d’aquesta novel·la també. Per la complexitat, és molt difícil d’acceptar.

D’esquerra a dreta: el traductor Eduard Jordá, l’editor Alejandro Dardik, l’editora Maria Bohigas i l’especialista Arnau Pons.

Arnau Pons: I és rabiosament d’actualitat. I és tan revulsiva! Però la majoria de lectures que se n’han fet han mirat de neutralitzar això, de tapar-ho. I trobo que ara és un moment molt propici per a deixar-la descloure. La meva lectura és antimítica i iconoclasta, una novel·la que escapça i destrueix. Una obra que denuncia l’autoritarisme, que reclama la llibertat de ser i pensar com es vulgui, una obra sobre la sedició. Perquè és una obra que ve dels pitjors moments del segle XX: la guerra civil i la Segona Guerra Mundial. És una obra que surt de la catàstrofe i és simultània en el temps. En aquest sentit m’ha servit la teoria estètica d’Adorno, perquè és una obra que sorgeix de la catàstrofe.

—Una catàstrofe que per a Rodoreda continuava viva?

Maria Bohigas: Als anys seixanta ella viu a Ginebra perquè vol viure allà. Fins el 1979 no deixa el pis de Ginebra i tampoc el de París. Rodoreda és una exiliada, certament, però no viu dins la catàstrofe.

Arnau Pons: La mort i la primavera surt després d’una catàstrofe. Però en el cas de Rodoreda, la catàstrofe l’allibera com a dona (d’un marit no desitjat, d’un fill, de la família) i com a artista (es converteix en novel·lista). A Rodoreda l’exili li permet de separar-se i ser ella mateixa. En aquest sentit, el mal és ambidextre. A vegades el mal et pot alliberar.

—És una obra difícil per als lectors en general?

Arnau Pons: És una obra molt dura, però que té un català cristal·lí, marca Rodoreda. I una càrrega de poesia considerable. Passa molt bé.

Maria Bohigas: No crec que hi hagi cap restricció de lectors, tot i que no és una novel·la d’entreteniment. És una novel·la en què els lectors han de tenir ganes d’entendre una cosa important que vol explica Mercè Rodoreda. I és tan intensa que no et deixa respirar. I l’epíleg que l’autora escriu és clau. Perquè tot allò que explica és molt estrany.

Eduard Jordá: La mort i la primavera és la traducció més difícil que he fet a la meva vida. És un text falsament cristal·lí, perquè amaga molt més d’allò que mostra. Conté una ambigüitat fonamental en el lèxic i l’estil, diabòlicament complicada, que et produeix un estat febrós quan el llegeixes. Jo penso que Rodoreda va deixar inacabada la novel·la perquè era impossible de mantenir el ritme d’un text que crema. Com podia mantenir gaire més temps aquesta intensitat de febre creativa i textual? L’hauria morta.

Maria Bohigas: És la història d’un poble en el moment que s’encén i també és una història d’amor que s’encén. D’un enamorament, d’una atracció, del desig, de la col·lisió de dues persones.

Arnau Pons: Perquè és també una reflexió sobre la dominació. I l’amor en forma part. Com et veus arrossegat per una atracció que et domina.

—Dieu que La mort i la primavera és un llibre sobre la sedició.

Arnau Pons: Perquè és una reflexió sobre les normes que regeixen els homes, sobre totes les formes de poder: polític, social i de les creences que posen en funcionament els dogmes que regeixen una comunitat. I també de l’amor. Tot és dins d’aquesta al·legoria.

Maria Bohigas: És la història d’un poble totalitari en el qual dos adolescents, amb el seu desig, rebenten tots els tabús. És un dels llibres més autobiogràfics de la Rodoreda.

Arnau Pons: També cal dir que és una autora que viu en l’Europa continental i que la podem situar literàriament en aquest context. No té res a envejar als autors de l’Europa central contemporanis seus.

Categories: literatura

Sa Pobla i els records de la Guerra Civil - La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona), el comte Rossi, Aurora Picornell, les germanes Gelabert i Matilde Landa

Sa Pobla i els records de la Guerra Civil - La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona), el comte Rossi, Aurora Picornell, les germanes Gelabert i Matilde Landa -


--Les germanes Gelabert – continuava dient la padrina Martina-- es feren molt famoses. Arribaren a ser de les màximes dirigents de la Sección Femenina. No tenien cap vergonya a acompanyar els estols d´assassins del comte Rossi quan anava a predicar la mort pels pobles de Mallorca. Xalestes, eren al seu costat i tenien el dubtós honor de començar els mítings demanant la persecució i extermini dels rojos. S´encarregaven de cercar dones per als membres dels Dragones de la Muerte. Coneixien totes les cases de cites de Palma i dels pobles. Celestines especialitzades, malgrat tantes misses i rosaris, trobaven que era un servei a la causa convèncer les al·lotes de bona posició per tal que oferissin la virginitat als salvadors d´Espanya i la religió. (Miquel López Crespí)


Però Mallorca és com un mocador, un poble petit on, gratant un poc, tot s´arriba a saber. La padrina de seguida les va situar en el lloc que corresponia. Tenia una memòria prodigiosa, res no se li escapava i de seguida descobrí d´on procedien.

--Aquestes dues tintoreres –deia-- són les famoses germanes Gelabert de Sencelles, amigues íntimes del comte Rossi en temps de la guerra. Les record per les fotografies que sortien en els diaris. Somrients, amb l´uniforme de Falange. Jovenetes encara, amb la boina roja dels carlistes, la camisa blava i una pistola al cinturó.

Es passejaven pels pobles fent d´acompanyants de falangistes i militars. Pujaven al balcó dels ajuntaments, romanien a la vora dels botxins. Eren les primeres a iniciar el Cara al sol. Recollien informació de les beates, dels rectors, i després la passaven als Dragones de la Muerte, al comte Rossí i al marquès de Zayas.

No ho podia creure! Ara, vint anys després, semblaven unes rendistes que no podien fer mal a ningú. Envellides, vestides de negre, amb el vel per anar a missa i un rosari de nacre a les mans pareixien rates de sagristia sense cap altra història al darrere que les processons i els oficis a què havien assistit.

Però la padrina les havia conegudes en temps de la guerra i malgrat que provenia d’una família conservadora mai va voler saber res dels seguidors de José Antonio. Li feia por la crueltat, la manera de matar, la set de sang que tenien. Un dia, era just quan començava el Movimiento salvador de España, va estar a punt d´anar a parar a la presó de dones de Palma. Brodava la funda d´un coixí i, per casualitat, havia emprat els colors roig, groc i morat, els colors de la bandera republicana. Cantava alegrement un dels seus romanços més estimats, el de la Presó de Nàpols, i, mentre taral·lejava asseguda al portal, una patrulla de falangistes l´apuntà amb els fusells i li demanà explicacions.

Sortosament el nou batle franquista passava en aquells moments pel carrer i en assabentar-se del que passava va renyar els jovenots i els va foragitar.

Marxaren amb cara de pocs amics. Una víctima que els fugia de les mans! No ho podien consentir! Encara feren intents de tornar enrere, però el de més edat els va convèncer de no fer ximpleries. El batle havia estat íntim del general Goded, un heroi del Movimento arran que fou afusellat a Barcelona. Pareix que pensaren que valia més no restar fitxats per les noves autoritats i, malgrat el poder que en aquells moments tenien sobre vides i hisendes, decidiren que no era l´ocasió adient per enfrontar-se al batle.

El batle sabia a la perfecció, coneixia la nostra família, que per part dels Verdera no hi havia hagut mai cap republicà a la nissaga. Qui no se´n recordava de Miquel Crespí, el cap d´Unió Patriòtica a sa Pobla, el batle que bastí l´Escola Graduada? Com es podia sospitar de republicanisme en unes persones tan conegudes pel seu conservadorisme?

Hi hagué sort.

Qualcú que no fos la padrina hauria tengut greus problemes en aquella incerta època on el simple comentari desfavorable d´un veïnat et podia costar la vida, anys de presó, la confiscació de les propietats.

La padrina va amagar la funda del coixí amb la bandera republicana. Tan sols ben entrats els anys seixanta s´atreví a treure-la de la caixa on la tenia dissimulada. La funda havia estat més de vint anys sota un munt de mantes i llençols, en els fons d´un calaix, embolicada i tapada per una falda pagesa.

--Les germanes Gelabert – continuava dient la padrina Martina-- es feren molt famoses. Arribaren a ser de les màximes dirigents de la Sección Femenina. No tenien cap vergonya a acompanyar els estols d´assassins del comte Rossi quan anava a predicar la mort pels pobles de Mallorca. Xalestes, eren al seu costat i tenien el dubtós honor de començar els mítings demanant la persecució i extermini dels rojos. S´encarregaven de cercar dones per als membres dels Dragones de la Muerte. Coneixien totes les cases de cites de Palma i dels pobles. Celestines especialitzades, malgrat tantes misses i rosaris, trobaven que era un servei a la causa convèncer les al·lotes de bona posició per tal que oferissin la virginitat als salvadors d´Espanya i la religió.

Oficialment, els guanyadors eren bons catòlics. Justificaven l´extermini dels republicans amb l´excusa que aquests volien acabar amb la família, fer la repartidora, robar els fills als pares i donar-los a l´Estat per fer-los comunistes. Però de nit tot canviava. Una orgia de sang i sexe s´estenia per pobles i llogarets. A Palma, les germanes Gelabert portaven les meuques a l´hotel Mediterrani. Munió de criats servien llagosta, xampany i pastissos. Tot començava després de venir d´un poble de matar gent. Compareixien borratxos, amb sang a les mans i els uniformes. Molts dels matons no es dutxaven abans de començar les orgies. Els blancs mantells de l´hotel s´havien de rentar cada dia, tantes eren les taques de sang existents. El servei hi estava acostumat. Les noves autoritats ho consentien, especialment al comte Rossi i els italians. Tothom era conscient que sense l´ajut dels avions, armes, diners i voluntaris enviats pel Duce no hauria estat possible aconseguir la retirada de Portocristo. I, per això mateix, els enviats de Mussolini eren el sector més privilegiat del moment.

--Jo he vist desfilar el comte Rosi pels carrers endiumenjats de Palma. Murta arreu per on trepitjava el seu cavall blanc. Totes les balconades del centre de Ciutat amb banderes nacionals, falangistes, alemanyes i italianes. Aplaudiments que mai no acabaven. Besades des dels balcons de les joves de la rància aristocràcia mallorquina. Afamegats ulls curulls de desig en tantes mirades inflamades dirigides al salvador de rendes i propietats. No sabia on amagar-me. A cada moment estaves amenaçada a haver d´alçar el braç, fer la salutació romana i cantar el Cara al sol. Per no haver-ho de fer, cercava l´interior obscur de les esglésies i no sortia fins que havia passat el soroll, les desfilades, les bandes de música i tot aquell espantós soroll de fanfàrria militar.

--El dia que assassinaren Aurora Picornell i les roges del Molinar, un dels falangistes passejà els sostenidors de la dirigent comunista pels bars del barri mariner. Després, la festa acabà en el Mediterrani i el sostenidor tacat de sang anà de taula en taula i acabà xop de xampany i vòmits, al terra, trepitjat per un exèrcit de salvatges.

--Les germanes Gelabert eren igual de vicioses que les prostitutes i alguna de les al·lotes de bona familia que portaven als assassins? Que les meuques anassin amb els brutals membres dels escamots d´extermini per diners podia tenir explicació. Algunes, emperò, portades per una certa dignitat es negaven a participar en els jocs sexuals dels italians i falangistes. Per quins motius les al·lotes educades als Sagrats cors, les privilegiades que estudiaven piano a les amples sales endomassades dels seus casalots, les senyoretes que havien anat a veure el Papa en nombroses peregrinacions catòliques, es delien per sortir amb un aviador de Mussolini, un oficial espanyol que manava grups de criminals? No es sabran mai els motius. El cert era que les germanes Gelabert tenien fama d´agradar-los estranys ritus sexuals en què s´empraven el fuet, grillons i cadenes. Gaudien amb el dolor de les persones. Els excitava veure patir. Cada setmana visitaven la presó de dones de Can Salas cercant, entre les preses i condemnades a mort, alguna detinguda que patís a fons. Els oferien falsament la llibertat si es feien falangistes, si les acompanyaven al Mediterrani a fer companyia a aquella tribu de grollers i degenerats.

Els records de guerra de la padrina em descobriren noves històries de la repressió a Mallorca que anaven completant el que sabia per part del pare. Un dels fets que més m´impressionà va ser la terrible història de Matilde Landa, la comunista tancada a Can Salas a la qual, amb participació de les germanes Gelabert, feren la vida impossible les monges i quatre senyores riques de Palma al servei del bisbat.

Volien convertir-la al catolicisme, la pressionaven per fer un acte de contrició públic, que s´apenedís de les seves idees. Empraren tots els sistemes possibles. Un dia li digueren que si no es convertia deixarien de donar llet als infants de les preses. Matilde Landa havia resistit fins aquell moment de forma valenta i decidida; però aquest nou xantatge superava les seves forces. Debilitada pels mesos de reclusió, trista en veure com cada dia se´n portaven companyes a matar, anà emmagrint fins a esdevenir una ombra del que era quan entrà a Can Salas.

S´especialitzaren en la tortura física i psicològica. Potser tenien enveja de la seva provada integritat moral. Li prometeren que si cedia als suggeriments, li cercarien un indret tranquil en alguna oficina de Falange o del bisbat. Fins i tot la podrien fer una de les responsables de la presó de dones. Li insinuaren que si feia acte públic de renúncia al marxisme, tendria una casa a la barriada del Terreno on podria viure sense que ningú la molestàs.

Matilde Landa no era una dona feta per a la traïció ni la hipocresia. A la península havia lluitat en primera línia contra el feixisme i, com a representant de la República, havia viatjat a l´estranger a la recerca de suport per la causa de la Llibertat. Cansada del xantatge, un dia decidí acabar amb la tortura quotidiana que patia. Es llançà al buit des del primer pis de la presó i morí a conseqüència de les ferides. Les Gelabert renyaren les monges per manca de vigilància. Però el premi tan preuat que pensaven tenir a les mans se´ls escapà del control, volà més alt que elles. Matilde, per tal d´evitar que es realitzàs l´amenaça de deixar sense llet els infants, s´estimà més morir.

La postguerra viscuda per aquestes germanes va transcórrer dins un ambient d´absoluta felicitat. Especialitzades en negocis d´usura, anaren acumulant una fortuna immensa. Alguna de les jornaleres que feien feina en els horts de la família contaren com eren de cruels amb la gent que no podia pagar els interessos dels préstecs. Diners que havien estat lliurats davant notari, a un altíssim interès, a condició de lliurar a les germanes les escriptures de propietat. Quantes famílies perderen la casa, la terra? Era sabut que no perdonaven mai cap endarreriment dels terminis. Eren especialistes a deixar diners als més dèbils, a les famílies que, intuïen, no podrien pagar els interessos. Més que cobrar puntualment els préstecs el que els interessava de debò era caure, com a feres afamegades, damunt les propietats, acumular cases i horts.

Com era possible que ningú s´hi enfrontàs en tants d´anys de malifetes? La por penetrant a venes i nirvis dels familiars dels represaliats? El terror planant per places i carrers, paralitzant el més mínim senyal de protesta?


D´una novel·la inèdita de l´escriptor Miquel López Crespí


Categories: literatura

Literatura al carrer


Diumenge passat, aprofito visita a Amposta per deixar post-it amb un nanoconte.

Categories: literatura

L’illa de Bembé, de Mercè Falcó


L’illa de Bembé, de Mercè FalcóRosa dels vents, 2017 III edició del Premi Autor Revelació convocat per l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu BarcelonèsSinopsiA finals del segle XIX la Maria, una jove barcelonina de només disset anys, es enviada pels seus pares a Cuba després de celebrar per poders un matrimoni de conveniència amb un terratinent sucrer. En aquesta terra estranya veurà com, acostumada a una vida còmoda i avorrida a Catalunya, el seu món canvia radicalment: allà haurà d'aprendre a conviure amb un marit molt més gran i desconegut, uns esclaus africans que li fan de criats i que veneren deus misteriosos, la corrupció i repressió dels governants, la violència d'una guerra incipient i la relació amb un funcionari de duanes crioll, tan apassionada com perillosa, que portarà conseqüències més devastadores que els huracans que amenacen constantment aquesta idíl·lica illa de l'Atlàntic.L'illa de Bembé és una epopeia literària emotiva que representa un mosaic cultural fascinant, ple de personatges que poblen Cuba, una colònia espanyola on res no és blanc o negre i no sempre es pot anar amb la veritat per davant.
.
El col·lectiu diLLUMs d'arts al forn, que ens trobem a Tortosa els primers dilluns de mes, ja fa mesos que vam tenir el privilegi d'escoltar l'inici d'aquesta novel·la en veu de l'autora, i ens plau veure'l ara publicat i premiat.

Categories: literatura

Lectures des d’una gàbia per a commemorar el Dia de l’Escriptor Perseguit

Vilaweb Lletres - Dll, 13/11/2017 - 22:00

L’organització en defensa de la llibertat d’expressió a la literatura PEN-Català commemora avui el Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit. Els diversos actes que organitza arreu dels Països Catalans volen reivindicar el dret a la llibertat d’expressió dels escriptors i sensibilitzar sobre els casos on aquesta s’ha vist vulnerada. ‘Avui dia sembla que tots els drets han estat aconseguits’ –explica Carme Arenas, presidenta de l’entitat– ‘però a molts països del món encara hi ha persones que pateixen presó, tortures i penes de mort pel fet de dir què pensen.’

Els jardins Rubió i Lluch de la Biblioteca de Catalunya seran l’escenari de l’acció No podeu tancar les paraules, que es farà demà a les dotze del migdia. Escriptors i periodistes llegiran dins d’una gàbia textos escrits en captiveri per diversos autors exiliats, assassinats o empresonats. Alguns d’aquests autors són Anna Politkòvskaia, Manuel Carrasco i Formiguera i Avel·lí Artís Gener. Pel que fa a les persones que llegiran els textos, destaquen noms com ara Maria Barbal, Jaume Subirana i Francesc Parcerisas.

A les set del vespre, la traductora i activista xinesa Tienchi Martin-Liao i la novel·lista turca Asli Erdogan participaran en el debat Trenquem el silenci a la Sala de la Caritat de la Biblioteca de Catalunya. Es parlarà de la repressió que pateixen el periodisme i la literatura a països com Turquia i Xina. El moment que viu Catalunya també ocuparà gran part del debat, però l’objectiu és anar més enllà del procés i tractar temes com els processos judicials en contra d’alguns tuitaires espanyols. ‘Representa que formem part dels països on la llibertat d’expressió està protegida, però no és veritat’ –afegeix Arenas– ‘Casos com el del raper Valtònyc, que ha estat condemnat a tres anys de presó, així ho demostren.’

Malgrat que el Dia Internacional de l’Escriptor Perseguit és el 15 de novembre, els actes que el PEN-Català té previstos per aquest dia es limiten a la difusió de casos actuals de vulneració de la llibertat d’expressió a les xarxes socials. Alguns dels més urgents denunciats per l’organització han estat el de Dareen Tatour, una poetessa palestina denunciada per apologia de la violència; el de Félix Padilla, periodista i líder estudiantil hondureny que, segons la comunitat PEN, és perseguit per haver exercit el seu dret a la llibertat d’expressió, associació i assemblea; i el de Zehra Gogan, una artista que és a la presó acusada de fer propaganda terrorista.

Categories: literatura

Emmanuel Carrère, una lliçó de periodisme literari amb Catalunya de fons

Vilaweb Lletres - Dll, 13/11/2017 - 22:00

‘Un dels privilegis dels periodistes és el de poder anar als llocs i trobar la gent que no hi trobaries normalment. Hem de sortir de nosaltres mateixos per anar a trobar-nos amb els altres’. La frase la pronuncia Emmanuel Carrère (Paris, 1957) avui per avui un dels millors escriptors francesos i a més a més un dels millors autors de novel·les de no ficció del món i la pronuncia a la sala Gaudí de la Pedrera, on es troba amb els periodistes per presentar el seu nou llibre, Conviene tener un sitio adonde ir, publicat per Anagrama i que recull un compendi de peces periodístiques, petits assajos, prefacis i altres textos, fins a trenta, publicats entre 1990 i el 2015 i que només tenen dos punts en comú: són més breus que els seus llibres i estan escrits sempre en primera persona, uns textos que odien els redactors en cap dels diaris a no ser que et diguis Emmanuel Carrère i sigui precisament això el que t’encarreguen, reportatges literaris escrits en primera persona.

L’escriptor va participar ahir en els Diàlegs a la Pedrera, però en la trobada matinal amb els mitjans va estar acompanyat per l’editor Jorge Herralde, que ha publicat les cinc novel·les de no ficció de Carrère i també ha recuperat les tres primeres obres perquè ‘és un escriptor imprescindible de la contemporaneïtat. Publicar aquest llibre, a més a més, permet veure un autor que s’interessa per múltiples temes i que fa excel·lents exercicis periodístics’.

Després de l’explicació de l’editor va arribar el moment de la lliçó sobre l’ofici de l’escriptor, que va explicar que  ‘quan escric periodisme per a mi no és un treball literari menor, sinó que encaro cada una de les peces de la mateixa manera que un escriptor de ficció fa relats. Jo faig no ficció i el periodisme és a la no ficció com els relats a la ficció. He de dir que tinc la sort i el privilegi d’escriure llargs reportatges, fet que no passa habitualment a la premsa d’avui en dia, perquè és cert que es necessita espai per poder desenvolupar les contradiccions dels protagonistes, els punts de vista diferents i desenvolupar la tesi del reportatge’.

En aquest sentit, Carrère es mostra al costat dels periodistes de carrer. ‘Hi ha dues famílies de periodistes, les que estan al costat de l’anàlisi, les editorials i les tribunes i els que estam al carrer. Respecto molt les dues famílies, però jo sóc  a la dels reportatges pel meu temperament, sempre estic disposat a contestar-me preguntes, tinc moltes més preguntes que no pas respostes’. Tot i això, l’objectivitat absoluta no existeix. ‘Evidentment, al periodisme de reportatges s’expressa l’opinió, però l’opinió no és l’objectiu del reportatge. Hi és de forma preexistent, però hem d’intentar deixar-la de banda i fer el reportatge de manera que se sentin les diferents veus’.

Periodisme en primera persona

Una de les veus que sempre és present en els seus textos és la seva. Carrère fa més de vint-i-cinc anys que empra la primera persona per trobar-se amb els seus lectors. ‘Això es podria veure de forma negativa i pensar que tinc un gran narcisisme o que sóc egocèntric, però en realitat s’ha d’entendre com un exercici d’humilitat. No puc anunciar cap mena de veritat, sinó explicar el que he sentit en cada cas i això és el que faig amb aquesta veu narrativa’.

Per entendre la seva forma de treballar, Carrère se centra en el reportatge que va fer sobre Calais, que també ha publicat Anagrama. ‘De vegades faig jo la proposta dels reportatges i moltes altres vegades me’ls encarreguen. Les dues formes de treballar em sedueixen encara que de vegades penso que no puc explicar res de nou sobre un tema, com era el cas de Calais. Hi vaig estar tres setmanes, sempre hi estic dues o tres setmanes, als llocs, per fer els reportatges, que no és molt de temps, però sí suficient per captar les mirades de la gent i els personatges i fer-los justícia’.

Carrère va anar a Calais, doncs, i es va trobar amb un camp de refugiats anomenat la jungla on hi vivien unes 7.000 persones, l’equivalent al deu per cent de la població de la ciutat. ‘Això creava una divisió especial entre els que estaven a favor dels immigrants i els qui hi estaven en contra i això era molt evident. Espontàniament em vaig situar a favor dels pro immigrants, però és clar, jo no hi visc i ser generós i comprensiu amb ells a mi no em costa res perquè no visc al costat de la jungla, al cap de tres setmanes marxaré i el problema serà meu però des de la distància. Llavors vaig voler escoltar tothom, fins i tot la gent que no considero simpàtica. I així és com va néixer el reportatge. El que em passa habitualment és que la primera setmana sempre contacto amb la gent que em rep bé, a Turquia els intel·lectuals anti Erdogan, a Rússia l’oposició democràtica. És gent com jo, hi he contactat a través dels amics. Després intentes allunyar-te’n i anar a veure què en pensa la gent que no està tan propera. El reportatge és una escola per allunyar-se d’un mateix. Podem intentar tenir una relació honesta amb les nostres fonts, però això no vol dir que hagi de ser complaent, honesta sí’.

La situació catalana

Inevitablement cal preguntar-li si hagués de fer un reportatge sobre Catalunya quin dels dos bàndols seria el seu punt de partida. ‘En el cas de Catalunya no sabria on posar-me, en quin dels dos bàndols, realment no ho sé perquè partim d’una situació molt complexa on hi ha dos bàndols que no es parlen. La gent parla quasi només amb els seus. El que m’interessaria veure, en aquest reportatge hipotètic, són dues situacions possibles. La primera seria aquella on el conflicte ha fet que amics o famílies no en parlin o no es parlin i en el segon cas buscaria els casos on sí que hi ha el diàleg. I a partir d’aquí aniria bastint el reportatge. Segurament voldria examinar això, si hi ha comunicació o no perquè no tinc una preferència clara entre el dos bàndols, no tinc una opinió al respecte. El que sí que és segur és que em quedaria molt més temps, intentaria parlar amb tots vosaltres i amb la gent d’aquí i em dedicaria a escoltar i no a parlar, que és el que ha de fer un bon periodista. En aquest cas es bona la frase que diu que la tragèdia no és quan es produeix la lluita entre el bé i el mal sinó entre dos bens, perquè jo parteixo de dos premisses polítiques que accepto i que són bones però contradictòries: estic a favor del dret dels pobles a disposar d’ells mateixos i de l’altra estic a favor de la intangibilitat de les fronteres’.

Una bona mostra d’aquest art per exercir el periodisme es troba en el volum Conviene tener un sitio adonde ir, on ha triat les peces ‘perquè fos variat, perquè la lectura s’aguanta encara ara i perquè mostra diferències entre formes i llargades’. Així ens trobem textos sobre Daniel Defoe, els dos mesos que es va passar llegint Balzac o la seva passió per Philip K Dick, autor al qual li va dedicar una biografia i de qui  cada vegada es van complint més profecies; però també trobem cròniques negres, cròniques sobre homes i dones per a una revista italiana, una crònica d’una convenció de Davos, o com va malbaratar una entrevista amb Catherine Deneuve, entre mots altres.

‘El periodisme pot ser literatura, però no tot ho és, de la mateixa manera que no totes les novel·les són literatura, no sé si ho enteneu. Tot el que per a mi és literatura ho és independentment del gènere en què es faci, sinó que la premissa és que hi hagi una incertesa davant la complexitat de la realitat’, assegura un Carrère que en aquests moments no està escrivint cap llibre, però ‘continuo fent reportatges i feines com a guionistes. Tot això ja m’està bé perquè no em dedico a mirar el sostre des d’un sofà. I segur que aviat hi haurà algun llibre que s’acabarà imposant. Els llibres que escric no són ficció, però sí que són literatura. Els llibres del darrers quinze anys no són de ficció però compten amb tots els recursos de l’art de la narració, parteixo de la forma de la narració per crear literatura’.

Categories: literatura

Els escritptors de sa pobla (Miquel López Crespí) i la lluita per la Llibertat

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -


Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre


Por José Mª Gago González (historiador)


Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.


Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.


Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.


[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.


Categories: literatura

SOM SALDOS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 13/11/2017 - 15:30
Algun dia, amb calma (si és que mai torna la calma a Konilòsia) haurem de recopilar i enfilar, contrastar i valorar, el gavadal de diàlegs creuats entre escriptors de pes que el Procés va generant. Avui, per exemple, Josep M. Fonalleras replica a El Periódico ("Els rics i les veritats") l'afirmació de Javier Cercas, a partir d'unes dades del CEO, segons la qual els independentistes són els Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Emmanuel Carrère: “El reportatge periodístic és una escola per allunyar-se d’un mateix”

Vilaweb Lletres - Dll, 13/11/2017 - 14:03

ACN Barcelona.-“El reportatge periodístic com m’agrada practicar-lo és una escola per allunyar-se d’un mateix”. Així ho ha manifestat l’escriptor i periodista francès Emmanuel Carrère, autor d’obres tan celebrades i exitoses com ‘El adversario’, ‘Una novela rusa’ o ‘Limónov’. Carrère presenta aquest dilluns a La Pedrera de Barcelona la seva nova obra ‘Conviene tener un sitio adonde ir’ (Anagrama), una antologia de cròniques, reportatges i assajos literaris de l’escriptor dels darrers 25 anys. Ha explicat que per a ell el periodisme és “un treball literari com un altra, un treball de no ficció i és com quan una altra persona escriure contes. Estic segur que el periodisme és una forma de literatura com poden ser la novel·la, el teatre, la poesia i els assajos”. Preguntat sobre Catalunya, Càrrere creu que el “dret d’un poble a disposar d’ell mateix i la intangibilitat de les fronteres” són dues posicions bones, però admet que són “contradictòries”.

El nou llibre ‘Conviene tener un sitio adonde ir’ inclou diferents propostes com per exemple una crònica de la fallida entrevista a l’actriu i cantant Catherine Deneuve; viatges a la Romania post-Ceaucescu en busca de les petjades de Dràcula, a Sri Lanka després d’un tsunami o una trobada amb el novel·lista novaiorquès Luke Rhinehart, així com textos sobre escriptors com Lovecraft, Philip K. Dick, Sébastien Japrisot o Leo Perutz. Carrère ha indicat que per tirar endavant ‘Conviene tener un sitio adonde ir’ va començar buscant articles que havia escrit per diaris des de fa uns 25 anys. Ha admès que no va posar-hi tots els textos, alguns els va deixar de banda perquè no els considerava prou bons o no s’integraven i va intentar composar un llibre amb diferents gèneres com reportatges i articles, i amb textos de llargades diferents amb articles més curts i altres més llargs. Carrère volia que “fos variat i que sobretot fos agradable a la lectura”. Ha explicat que per a ell el periodisme és “un treball literari com un altre. Estic segur que el periodisme és una forma de literatura com poden ser la novel·la, el teatre, la poesia i els assajos”. Ha admès que ha estat un privilegi escriure textos relativament llargs que “és cada vegada més estrany en periodisme”. L’escriptor ha apuntat que hi ha dues famílies de periodistes. Per una banda, els periodistes que estan a prop de l’editorial, de les tribunes i de l’anàlisi i, per altra, els que es troben a prop de la narració i dels reportatges. “No crec que hi hagi una família millor que l’altra, però jo formo part de la segona família”. També ha fet referència al fet que escrigui en primer persona. “Aquesta qüestió de la primera persona es podia veure com narcisisme o egocentrisme, però també podria ser vist com un exercici d’humilitat perquè no vull anunciar la veritat, sinó parlar del que he vist i escoltat”, ha apuntat. Carrère (París, 1957) ha publicat obres tan importants com les cinc celebrades novel·les de no ficció: ‘El adversario’, ‘Una novela rusa’, ‘De vidas ajenas’ , ‘Limónov’, guardonada amb el Prix des Prix com la millor novel·la francesa, el Premi Renaudot i el Premi de la Llengua Francesa, i ‘El Reino’, millor llibre de l’any, segons la revista Lire. A Anagrama s’han publicat també tres novel·les de ficció dels seus inicis: ‘Bravura’, ‘El bigote’ i ‘Una semana en la nieve’.Catalunya Preguntat per la situació de Catalunya, Carrère ha ressaltat que no té cap opinió concreta i que no s’identifica amb cap bàndol. En aquest context, ha apuntat que, segons la imatge exterior, a Catalunya es produeixen dues situacions, la primera amb dos bàndols que no es parlen entre ells i la segona amb dos bàndols que sí que es parlen “en el marc de les relacions de famílies i amics”. Ha explicat que si vingués a Catalunya amb la idea de fer un reportatge miraria bé la diferència que hi ha entre les dues situacions, la que hi ha una comunicació entre els dos bàndols i l’altra on aquesta situació no hi és. “No tinc una opinió al respecte que em sigui pròpia”, ha indicat. En aquest context, Càrrere ha considerat que el “dret d’un poble a disposar d’ell mateix i la intangibilitat de les fronteres” són dues posicions bones, però admet que són “contradictòries”.’Converses a La Pedrera’Aquest mateix dilluns per la tarda, Emmanuel Carrère conversarà amb la periodista Esther Vera, director de l”Ara’, en el marc del cicle ‘Converses a La Pedrera’ a l’Auditori de la mateixa Pedrera, que organitza la Fundació Catalunya La Pedrera en col·laboració amb Arcàdia.

Categories: literatura

Lluny sempre és el punt de partida


Lluny sempre és el punt de partida. 
Tan lluny que mai s'hi pot tornar.
.
Inspirat en una imatge de Arthur Rothstein (1936) extreta de la pàgina de facebook Fotograficamente.
Categories: literatura

Aurora Bertrana torna a viatjar a la Polinèsia Francesa

Vilaweb Lletres - Dll, 13/11/2017 - 02:15

La vida literària d’Aurora Bertrana (1892-1974) no va ser gens fàcil. Dona en un món d’homes i filla de Prudenci Bertrana, prohom de les lletres catalanes, va haver de lluitar molt per esdevenir una escriptora fonamental. Enguany es compleix el 125è aniversari del seu naixement, commemorat igual que el 150è del naixement del seu pare, l’autor del clàssic Josafat. Aurora Bertrana ens ha llegat una vintena de títols literaris que inclouen llibres de viatges, memòries, narracions, reportatges i novel·les, però sempre ha estat un figura bastant desconeguda. En el procés de recuperació per a la commemoració de l’aniversari del naixement, l’editorial Rata, dirigida per Iolanda Batallé, ha rescatat el primer volum de l’autora, Paradisos oceànics, que els servirà per a inaugurar la reedició de les obres completes.

L’edició que presenta Rata inclou un capítol de les seves memòries i vuit narracions inèdites en català que ha traduït Jenn Díaz, i també texts d’Oriol Ponsatí, Neus Real, Josep Maria Fonalleras, Jenn Díaz i Iolanda Batallé. Oriol Ponsatí explica: ‘Era una anomalia que no disposéssim d’una edició, ni en català ni en castellà, de Paradisos oceànics, l’obra que l’any 1930 va convertir immediatament Aurora Bertrana en tot un fenomen de vendes i la va consagrar com a escriptora de literatura de viatges. És ben comprensible que fos així. La literaturització de les vivències acumulades per Aurora Bertrana entre el 1926 i el 1929 a Papeete, capital de la Polinèsia Francesa, a un mes i mig de viatge de Barcelona, la convertien en un fenomen europeu sense terme de comparació possible. Paradisos oceànics va tenir de seguida una versió castellana, ampliada, a càrrec de la mateixa autora i amb el títol Islas de ensueño. I uns anys més tard n’arriba la traducció francesa, Fenua Tahiti. Vision de Polynésie.’ Ponsatí explica que va ser molt fàcil posar-se d’acord en aquest sentit amb l’editora Iolanda Batallé.

El text inclou no únicament l’original català del 1930, sinó també el capítol de les seves memòries dedicat a la preparació i a la recepció del volum i a aquestes vuit narracions que apareixien a l’edició castellana i que ara podem llegir en la nostra llengua: ‘Un barri xinès en una ciutat oceànica’; ‘El viatge al voltant de Tahití’; ‘Mort d’una mooreana’; ‘A través de la selva’; ‘Aigua mansa sota la lluna’; ‘Vida selvàtica’; ‘El maori ros d’ulls blaus’ i ‘Un quixot en piroga’.

Aurora Bertrana amb el seu marit, el 1934.

Però què hi va fer durant tres anys la nostra autora a la Polinèsia francesa? I sobretot, per què es fa escriptora tan tardanament? La resposta de la segona pregunta es deriva del fet que durant molt de temps la passió principal de Bertrana va ser la música, fins al punt que s’hi va guanyar la vida professionalment. Tocava en tot d’hotels de la zona dels Alps i va arribar a tenir la primera banda de jazz formada només per dones. La resposta de la primera pregunta es deriva directament del seu matrimoni amb Denys Choffat, amb qui es va casar el 1925. Aquest matrimoni permeté a l’autora finalment d’esdevenir escriptora, tal com somniava. L’any 1926 Choffat va signar un contracte amb un francès que volia instal·lar una central elèctrica a Papeete. De manera que, després de quaranta-cinc dies de navegació amb escales a la Martinica, les Antilles i Panamà, arribaren a la capital de la Polinèsia Francesa.

En el decurs d’aquella estada, Bertrana establí contactes intensos amb els nadius i n’elogià ara i adés la llibertat sexual i religiosa, la dignificació de la maternitat i el control del temps per sobre de les riqueses.

L’escriptora estava totalment convençuda que al públic català li podien interessar les seves experiències oceàniques i, gràcies a Lluís Nicolau d’Olwer, va escriure sis articles per a la revista D’Ací i d’Allà que són el germen del volum i de col·laboracions posteriors en la premsa de l’època, molt especialment a les revistes Mirador i la Nau. El llibre va ser un èxit absolut. Se’n va exhaurir la primera edició en només quinze dies, malgrat que costava quinze pessetes –un preu alt–, perquè incloïa nombroses fotografies, que també formen part de l’edició actual.

Però mirem què en diu l’autora a les memòries:

«L’obra fou no solament un gran èxit de vendes, sinó un gran èxit literari. De Paradisos oceànics molta gent encara en parla, com si jo no hagués escrit cap altre llibre, cosa que prova que tot el que he escrit i he publicat des d’aleshores no compta per a aquests lectors. No ho han llegit o no els ha interessat. Paradisos oceànics no ha envellit. Mentre escric aquestes ratlles fa uns trenta-nou anys que l’obra va ser escrita i publicada, i per a la majoria de vells lectors de català continua essent la ‘meva única obra’. No vull discutir amb aquests amables antics lectors meus. A la fi, i àdhuc si no hi estic d’acord, aquest impacte (perdoneu la paraula) de la meva primera obra literària obeeix potser a raons que no tenen cap relació amb el seu mèrit literari. Els ‘savis’ de casa nostra, aquells que després d’haver jo publicat més de vint llibres entre novel·les, contes i reportatges, en català, en castellà i en francès, encara no em consideren escriptora, potser ens explicarien els motius d’aquest èxit llunyà que no s’ha repetit fins a la meva darrera novel·la.»

La importància de l’escriptora i del llibre que ens ocupa, la resumeix l’estudiosa Neus Real en el text que acompanya el llibre:

«Ningú no havia fet res de semblant fins aleshores. En conseqüència, des del punt de vista cultural, Bertrana representava un punt d’inflexió –un abans i un després– en la tradició femenina del país; és allò que Àngel Pons i Guitart, amb molta gràcia i enginy, va descriure metafòricament com el pas de les escriptores de la xocolata amb melindros a les de la mostassa alemanya, és a dir, el trànsit d’un passat que ara ja resultava fat i demodé, amb poques excepcions, com Caterina Albert – Víctor Català, a un present intens i picant, rabiosament innovador. Des del punt de vista estrictament literari, la gironina també significava una troballa, perquè no solament contribuïa a un gènere popular i en alça –els llibres de viatges– alhora que omplia un doble buit en català –el dels llibres de viatges de tema oceànic i el dels llibres de viatges escrits per dones–, sinó que seduïa l’anhelat col·lectiu lector que havia de sostenir el mercat de la literatura en la nostra llengua. Calia donar solidesa i continuïtat material a l’estrena periodística espectacular de l’autora, i la millor manera d’aconseguir-ho era amb un llibre. Aurora Bertrana, així, es va convertir en la cèlebre autora de Paradisos oceànics

Bertrana va tornar literàriament algunes altres vegades a les mars del sud. El 1934 va publicar Peikea, princesa caníbal, un conjunt de contes i llegendes de les illes del Pacífic. I fins i tot va publicar un llibre escrit conjuntament amb el seu pare, Prudenci Bertrana: L’illa perduda, una novel·la d’aventures que varen elaborar repartint-se els capítols. I això que al pare Bertrana no li havia fet mai gràcia que Aurora es dediqués a la literatura.

La vida d’Aurora Bertrana va ser intensa. Arribà a passar moltes dificultats econòmiques a la primeria de l’exili, tot i que un poc més tard es va poder establir a Prada de Conflent per poder visitar la seva mare, que havia trobat refugi a Andorra. Però abans de tot això, el 1935, havia emprès un viatge al Marroc, després d’haver visitat a Madrid el poeta Ventura Gassol, empresonat pels Fets d’Octubre del 1934. Al Marroc es va dedicar a investigar sobre els harems, bordells i presons del Marroc per estudiar l’ànima de la dona musulmana i escriure un altre dels seus llibres més importants: El Marroc sensual i fanàtic, que va publicar el 1936.

Amb la publicació del primer text d’Aurora Betrana i la recuperació dels que només s’havien pogut llegir fins ara en castellà, es fixa aquest text fonamental de la nostra literatura. L’editora, Iolanda Batallé, diu: ‘Per mi, com a editora, escriptora i lectora, són essencials els llibres de viatges escrits per dones. Aquesta mena de llibres són especialment feliços, llibres que constaten una doble victòria. D’una banda, que algú aconsegueixi deixar enrere el confort d’una cultura, una família i un paisatge. D’una altra, que aquest algú sigui una dona, algú que fuig d’aquesta cultura, aquest paisatge, d’aquesta família, d’allò que tothom espera d’ella. Tota una victòria i un immens orgull.’

Categories: literatura

Andreu Manresa, el País i la campanya per desprestigiar l´escriptor Miquel López Crespí

Andreu Manresa i El País: la campanya per desprestigiar l´escriptor Miquel López Crespí i silenciar la memòria de l´esquerra alternativa de les Illes (OEC)


Andreu Manresa i la campanya contra el llibre de memòries antifeixista de l´escriptor Miquel López Crespí L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial)


Per Miquel López Crespí, escriptor


Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova, ara, prova d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.


Alguns aspectes de la brutal campanya rebentista que l'any 1994 el PCE i acòlits ordiren en contra del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Ciutat de Mallorca, 1994) i la meva persona, campanya feta amb abundor de mentides, articletxos malgirbats i tergiversacions de tota mena, ha estat descrita en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, en la lluita per la llibertat", del meu llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona 2000).

En aquell capítol vaig escriure, entre d'altres coses: "El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres col·laboradors amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta) i el PSOE proborbònic i unionista. Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida. En aquesta campanya de brutors s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola com Andreu Manresa. Recordem que Andreu Manresa, juntament amb Xavier Pericay, diputat del Parlament de les Illes i col·laborador de la Fundació franquista FAES, defensor de l´obra (com Andreu Manresa) és un dels màxims divulgadors de l´obra de l´agent de Franco i confident de la Gestapo hitleriana Joan Estelrich. L´any 2005 Xavier Pericay signà el manifest de la plataforma Ciutadans de Catalunya, l'embrió del partit Ciutadans - Partit de la Ciutadania. Fou escollit diputat per Mallorca a les eleccions al Parlament de les Illes Balears de 2015 com a cap de llista de C's, segons informa la Viquipèdia.


Amb l´excusa barata d´”informar”, Andreu Manresa emprava, per atacar la meva persona i demonitzar el meu llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) publicat per l´Editorial El Tall, un material ja arxivat en els jutjats de Palma.

L´any 1994, a més dels atacs dels exdirigents carrillistes i altres personatges propers a l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, vaig patir una agressió física per part d´un foll estalinista membre del PCOE. Un cop de puny al cap que em deixà inutilitzat per una setmana. L´agressor, un tal Sotero Ortiz va demanar-me perdó davant el jutge i el cas va ser arxivat sense més conseqüències. Però com podeu comprovar pel retall del diari El País que adjuntam (22-III-1995), Andreu Manresa, home que mai s´ha destacat en la defensa de l´esquerra alternativa de les Illes, el que volia era aprofitar qualsevol excusa per demonitzar un llibre que criticava les traïdes de la transició, els pactes amb el franquisme de PCE i PSOE per tal de poder gaudir dels privilegis que comportava i comporta la gestió del règim. Per això la utilització d´un material arxivat per fer mal a una persona i menystenir el meu llibre de memòries antifranquista.

Mesos després dels atacs contra el llibre, Andreu Manresa s´afegia a la campanya rebentista amb l´excusa, com hem explicat més amunt d´”informar” d´un cas oblidat i enterrat! Una demostració evident de les males intencions del periodista es pot trobar en aquesta mateixa nota embrutidora quan diu: “El juez Catany no pudo celebrar el juicio: los polemistas enterraron el caso y no acudieron a la sala de vistas”.

Aquí es veu la mala fe d´Andreu Manresa. Sap que l´incident ja no és notícia però, destructiu, vol fer mal i ho treu en el diari El País amb el títol “Reyerta en Mallorca por un libro sobre el antifranquismo”. Imaginau la “professionalitat” d´aquest senyor! Un personatge que mai ha parlat de la meva obra literària (exceptuant una nota que va publicar en el Felanitx dels anys 70!) ni de la de tants autors illencs prova ara, d´embrutar una feina de dècades amb les bestieses abans esmentades! Quin suport als nostres escriptors, a la literatura catalana de les Illes podem esperar d´un personatge tan tèrbol?

Aleshores, parl dels anys 90, qualsevol excusa servia per provar de silenciar els pocs escriptors i periodistes que ens atrevíem a denunciar els pactes del PCE i el PSOE amb el franquistes en temps de la restauració borbònica.


La campanya rebentista tenia per objecte, amb la utilització de tota classe de mentides i calumnies, desqualificar-me com a escriptor, com a persona i com a conegut lluitador antifeixista. En l'immund pamflet que publicaren a Última Hora (28-IV-94) els senyors Antoni M. Thomàs i CIA s'atrevien a suggerir que els partits a l'esquerra del PCE, és a dir l'esquerra revolucionària, treballàvem objectivament per al "franquisme policíac". I ho signaven sense cap mena de vergonya, segurs de fer mal, imaginant que aquella indignitat impresentable podria fer callar la persona insultada. Eren el mateix tipus de mentides que, en temps de la guerra civil, serviren per a criminalitzar (en tota l'accepció de la paraula) i posteriorment assassinar, els marxistes del POUM, tants d'anarquistes de la CNT i internacionalistes del tipus d'aquell gran intellectual antifeixista italià, Camilo Berneri. Aquella ferotgia contra els marxistes revolucionaris, la seva sordidesa, eren fruit de la intransigència més sectària que hom pugui imaginar. Durant molts d'anys no s'havia vist mai a Mallorca una salvatgeria, un odi reaccionari tan verinós els intellectuals antifeixistes. Potser hauríem de retrocedir als tenebrosos dies de la sublevació militar, quan Llorenç Villalonga llegia per la ràdio els seus discursos profeixistes, per a trobar una podridura antiesquerrana semblant.

A una illa on tots en coneixem de sobres, aquesta provatura d'escampar arreu, i en els diaris de màxima difusió, la mentida i la calúmnia dient que els militants de l'esquerra revolucionaria podíem estar al servei del "franquisme policíac" era tan bestial, i alhora un fet tan ridícul, una brutor tan fora mida i tan increïble, que finalment només serví per a demostrar ben clar a tothom la manca de qualsevol sentit de la veritat o de la més mínima ètica en els autors de la forassenyada campanya rebentista.

Posteriorment vaig arribar a saber, per gent amiga del PCE, que els autors del pamflet abans esmentat es proposaven, entre moltes altres coses, desmoralitzar l'autor, en aquest cas qui signa aquest article, aconseguir el meu silenci fos com fos, impedir que continuàs escrivint des d'una posició d'esquerra independent i marxista sobre tot el que es refereix a la nostra recent història política per a, finalment, "expulsar-me" del món cultural i polític de Mallorca. Volien obtenir els mateixos resultats -l'extermini de l'adversari- amb mètodes semblants al que sempre ha emprat la reacció i el feixisme per a acabar amb la dissidència.

Fent-me callar, desprestigiant la meva persona i la meva obra, volien aconseguit, illusos!, que no hi hagués versions alternatives a les històries oficials procarrillistes i al servei dels bons sous que oferia el PSOE als seus servilks. La intenció dels mentiders i calumniadors era ben clara: embrutant el nom dels companys i companyes de l'esquerra revolucionària de les Illes i, de rebot, el meu treball, deixaven el camp obert als seus deixebles, a tots aquells que basteixen la història de l'estalinisme i el neoestalinisme illenc. Els excarrillistes, entestats en la persecució de l'intellectual nacionalista d'esquerra, esdevenien així una eina eficient de la postmodernitat. Es demostrava que no solament era la púrria postmoderna oficial, l'exèrcit d'"intellectuals" al servei de la reacció, la que s'encarregava d'anihilar les possibilitats de redreçament nacional i social. Ells, els signants dels pamflets, realitzaven la mateixa tasca. En aquests agents polítics i culturals del neoestalinisme i el “socialisme” proianqui i borbònic tenia el sistema els seus millors aliats. Una vegada més, com en temps de la transició, els fets, les brutors abans esmentades, esdevenien la prova pública de com el sistema d'opressió nacional i social, ben igual que en temps de la restauració borbònica, se servia d'aquests personatges per a aconseguir idèntiques fites: provar de destruir la memòria de l'esquerra alternativa.

Evidentment erraren al cent per cent, ja que toparen amb un resistent fet a prova d'aquest tipus de batalla política. Un lluitador antifeixista que, a més a més i per a sorpresa dels botxins, es va veure recolzat i animat en la seva tasca d'investigació per moltes personalitats de la política i cultura mallorquines.

Al final d'aquella campanya rebentista enfocada a la meva destrucció intellectual, al meu total desprestigi, els amics i amigues, el nombrós grup de lluitadors i lluitadores mallorquins que em donaren suport en tot moment, havien fet, amb els escrits publicats en la meva defensa que sortiren publicats en els diaris de les Illes, un impressionant dossier solidari de més de dues-centes pàgines. La vergonya i el ridícul, el desprestigi que caigué damunt els meus sectaris perseguidors, va ser clamorós. Avui dia encara se'n parla, i se sap que alguns dels implicats en les brutors que hem relatat han copsat ja la profunda equivocació que varen cometre gastant esforços i energies en la persecució de l'esquerra revolucionària, provant inútilment de silenciar la meva veu.

Com a colofó de tota aquella espontània campanya de solidaritat vaig publicar un article titulat "Agraïment" (en el fons, molt conyós, ridiculitzant la inútil campanya d'extermini programada pels excarrillistes i afins) que va ser publicat en tots els diaris de Mallorca. El vint-i-set de maig de 1994 sortia publicada en l'Última Hora de Ciutat i deia així: "Realment ha estat una de les polèmiques més interessants i apassionades d'aquests darrers anys. Ni els més vells de la comarca se'n recorden d'un llibre que hagi aixecat tants comentaris adversos i favorables. Reconec que, ni en somnis, no hagués pogut imaginar un ressò semblant. Ben lluny de la meva imaginació -quan vaig donar alguns capítols de les meves memòries a l'editor- que L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) mogués aquest enrenou.

'L'efecte del llibre dins de la nostra societat ha estat com el d'una pedra llençada dins un estany encalmat. I això és bo i serveix per a animar debats i reflexions (i, potser, per a engrescar més gent a escriure les seves particulars vivències).

'Voldria agrair ben sincerament la participació i activa collaboració en el debat a tots els que han escrit cartes i articles fent referència al meu llibre. Primerament gràcies als amics, companys de l'OEC i altres organitzacions revolucionàries amb els quals vaig lluitar contra el franquisme; els artistes, a tota la redacció de L'Estel de Mallorca i el seu director, a la CGT, diaris de Ciutat (Diario de Mallorca, Baleares, Última Hora, El Día del Mundo) quan han tengut la santa paciència d'anar publicant, dia a dia, setmana a setmana, articles i comentaris fent referència a L'Antifranquisme.... Gràcies als setmanaris, revistes i publicacions de la premsa forana (Migjorn, L'Udol, Sa Plaça, Flor de Card, etc.) i a La Nau; agraït també a la ràdio i la televisió. Les mostres d'amistat i solidaritat han estat constants i això m'anima a continuar per aquest camí.

'Ben cert que la polèmica m'ha encoratjat a publicar més endavant altres capítols de les meves memòries. El meu agraïment també als defensors de la fracassada política de Santiago Carrillo, als antics dirigents carrillistes que m'han calumniat, perquè sense el seu ajut el llibre no s'hauria venut amb tanta rapidesa i celeritat. Malgrat les seves mentides i tergiversacions; malgrat els enverinats pamflets que m'han dedicat, he de reconèixer -i molta gent opina el mateix- que la dèria inquisitorial que han exercit en contra meva ha servit a a perfecció per a fer una inesperada propaganda de l'obra. I han ajudat, indubtablement, a exhaurir-la en poc temps. L'èxit no hagués estat tan aclaparador sense la seva valuosa participació. 'Crec que seria molt interessant que, en el futur, els llibres dels nostres autors tenguessin un ressò semblant o superior. Això voldria dir que, a poc a poc, avançam en el camí de la normalització cultural. No hi ha res més dolorós per a un autor que el constatar com el silenci plana, paorós, damunt la seva obra. El més trist és veure com els llibres -escrits, treballats amb tanta cura i dedicació- no es venen i resten, plens de pols, en els prestatges de l'editor. Afortunadament, com deia abans, gràcies als amics -i també als enemics!- el meu llibre ha servit per a engegar una de les polèmiques més interessants que hem pogut seguir en aquests darrers anys. I tant de bo que tot hagi funcionat a la perfecció, ajudant a l'autor -sempre mancat de medis de propaganda i promoció- a vendre bona part de l'edició. En definitiva, entre tots hem remogut les encalmades aigües de l'estany. I això era l'essencial: interessar la gent en la lectura i en la nostra història més recent".

Exceptuant algun tètric element d'aquesta colla de sectaris, el noranta-nou coma nou per cent dels escrits varen ser a favor del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

Posats en evidència davant tota la societat mallorquina, ridiculitzades tantes mentides i calúmnies, optaren pel silenci, conscients de l'errada que havien comés, de la brutor de la seva actitud impresentable, de la vergonya que havia caigut de forma inexorable sobre els seus noms.

Amb els temps (a Ciutat tot se sap!), ens va arribar la informació que, en petit comitè, més d'una vegada havien comentat com va ser de gran la seva equivocació. Imaginant que, com quan actuen els feixistes, acarnissant-se amb els dèbils, seria senzill fer callar un escriptor independent, nacionalista i de provat currículum de lluita contra la dictadura franquista, es trobaren de cop i volta amb el rebuig de l'autèntica esquerra mallorquina. Parl d'aquella esquerra que sap a la perfecció qui és de veritat un combatent antisistema i qui, en canvi, té carnet tan sols per fruir de sous i poltrones, per a cobrar de les nòmines institucionals. No cal dir que la brutal campanya rebentista en contra meva, en lloc de desanimar-me em va confirmar que anava per bon camí i que, a ser possible, no havia de deixar d'escriure les meves memòries i records de lluita la per la república, l'autodeterminació i el socialisme. La campanya contra el meu llibre ordida pels sectors de l'excarrillisme illenc em va fer copsar la importància que podien tenir els escrits dels militants de l'esquerra revolucionària per als historiadors del futur. Ho dic sense pretensions personals, com a part d'un collectiu que pens conscient de la importància de la memòria històrica, de la transmissió de l'experiència acumulada.

Era evident que si el jove investigador mallorquí del dia de demà no volia trobar-se solament amb les manipulacions carrillistes i estalinistes, vora la història oficial d'encuny madrileny UCD-PSOE, calia oferir-li, en la mesura de les meves possibilitats personals, el material, tota la informació a la qual jo havia tengut accés a conseqüència de la meva militància antifeixista. Per aquest motiu, a poc a poc, han anat sortint al mercat editorial diverses obres relacionades amb la transició, la cultura i diversos aspectes del combat per la llibertat del poble mallorquí. Em referesc concretament a Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001) i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003).


En un article recent parlava de la campanya rebentista de l'excarrillisme illenc en contra meva a conseqüència de l'edició del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). Una de les primeres persones que de seguida em demostraren la seva solidaritat va ser el dirigent del POR Arturo Van den Eynde, del qual he parlat ja en alguns passatges d'aquestes memòries de la lluita antifeixista.

Si en aquells passatges havia escrit sobre la seva persona, dels seus anys de militància en el POR, del combat per a la construcció de la IV Internacional i per a servar la memòria de l'Oposició Obrera antiestalinisa, del seu treball en la direcció i redacció de La Aurora, ara potser seria interessant descriure, malgrat sigui de forma breu, la seva provada sensibilitat revolucionària pel que fa a la solidaritat activa entre companys de lluita.

Arturo Van den Eynde era un autèntic marxista. Lluny de considerar com els economicistes, tan abundosos en les fileres de tots els grups que s'autoproclamen marxistes, que tot pot reduir-se a qüestions monetàries, tenia ben present que la lluita cultural també era lluita de classes. I un dels camps potser més importants! Per això de seguida que s'assabentà de la campanya rebentista de l'estalinisme mallorquí contra un escriptor d'esquerra, em trucà per a demanar-me informació i posar a la meva disposició les pàgines de La Aurora.

Però l'interès d'Arturo Van den Eynde per la literatura catalana i mundial venia de lluny. De sempre va saber encoratjar els escriptors revolucionaris i La Aurora va estar oberta a tot tipus de collaboració, ja fos política o literària, dels escriptors d'esquerra. Ho puc dir amb perfecte coneixement de causa, ja que, quan qui signa aquest article era sotmès a les acostumades campanyes de silenci en la premsa oficial, La Aurora publicava les ressenyes i contes que els escriptors catalans li fèiem arribar o, pel seu compte, ressaltava allò que considerava d'interès per al lector d'avantguarda. En La Aurora de dia 12 de març de 1990, la revista del PORE, amb una breu introducció d'Arturo Van den Eynde, publicava el meu conte "El pirata Mateu Albanell". Era una traducció al castellà de l'orginal en català que formava part del llibre Necrològiques (Amós Belinchón Editor, València, 1988). El llibre havia guanyat el Premi "Ciutat de València 1988" (Premi Constantí Llombart) atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Joaquim Soler i Martín Quirós Palau. Com de costum aquesta obra va ser silenciada completament pels postmoderns que ja controlaven els suplements de cultura i les principals revistes literàries dels Països Catalans.

El poeta i acurat investigador de la nostra història Ferran Lupescu feia un retrat sintètic, però magistral, d'aquella època en el pròleg al meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) quan escrivia: "Entre, diguem, el 1980 i el 1985, el gruix de plataformes d'incidència pública acabà monopolitzat pel nou tipus d'intellectual conformista, sovint amb càrrec públic i carnet de partit a la butxaca, mentre l'intellectual que romania crític era sotmès al desprestigi sense gaire possibilitats de rèplica, o bé es retirava a un silenci d'estricta supervivència. Una recerca hemerogràfica centrada en aquests anys desenterraria munió d'articles, discursos, ressenyes, etc., ridiculitzant allò que anomenaven 'resistencialisme' i instant els escriptors a produir una literatura 'normal', és a dir, acrítica, integrada i narcotitzadora".

A Mallorca el silenci damunt Necrològiques va ser paorós. Molts d'altres autors de les Illes patiren -i pateixen encara idèntica marginació-. Hem parlat una mica de tota aquesta problemàtica en el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Concretament en el capítol "En defensa dels escriptors catalans" (pàgs. 159-162). Un altre dia en parlarem més i amb més deteniment de totes aquestes campanyes de silenciament i ocultament d'una bona part de l'obra de creació dels autors considerats "dissolvents" pel comissariat postmodern. I, per això mateix, perquè ja érem conscients de tota aquesta lluita cultural que amenaçava i amenaça de desertitzar la nostra cultura, l'actitud de suport d'Arturo Van den Eynde i d'altres companys i companyes ens ajudà a resistir en aquells anys tan complicats.

En la introducció al conte "El pirata Arturo Albanell", publicat en La Aurora de dia vint-i-nou de març de 1990, Arturo escrivia: "'La Aurora es una revista obrera que apenas dispone de páginas para abordar la multitud de aspectos de la opresión y de la lucha del pueblo que interesan a los distintos sectores a los que pertenecen nuestros lectores. Pero eso no quiere decir que otros terrenos de batalla nos parezcan 'poco importantes' porque apenas podamos ocuparnos de ellos como se merecen. Queremos sostener a los trabajadores y a sus cambatientes en todas sus trincheras.

'Esta vez nuestra revista quiere que sus lectores conozcan una narración. No todo lo que se escribe hoy está destinado al consumo burgués ni al embrutecimiento del pueblo. Para esas dos tareas literarias-mercenarias, los capitalistas cuentan con sus 'premios Nobel', sus 'izquierdistas' arrepentidos y otros cultos cultivadores de la gastronomía, la pornografía, la brujería, el fútbol, las novelas de policías y el resto de 'artes' productivas en la sociedad de los ricos.

'Pero hay escritores que luchan, que no hacen concesiones al comercio de consumo literario, que no se venden. Poquísimos, porque el éxito de estos escritores siempre estará asociado a la potencia de la clase revolucionaria de una sociedad, en un momento dado. Miquel López Crespí es el escritor más premiado de las Baleares, ha publicado gracias a sus premios una obra abundante en lengua catalana, pero de ésas que no pueden beneficiarse de la simpatía de la 'gran' crítica (es decir de los críticos pagados por las grandes empresas de edición y prensa) porque su otra característica es que escribe contra ellos: contra los burgueses, los políticos vendidos, los hipócritas moralistas, los pequeño burgueses mezquinos, los opresores, sus 'figuras' culturales. La literatura de Miquel López Crespí, sobre todo en su libro Necrològiques, es una feroz condena de la miseria material, política y moral de lo que se ha llamado la 'transición', mostrada crudamente en ese 'paraíso' de reyes, reyezuelos y lacayos suyos que es la Mallorca burguesa. Es, otras veces, la voz del pueblo que ha quedado sólo, momentáneamente vencido, pero orgulloso y jamás derrotado, agazapado a la espera de otra pelea. Los lectores de La Aurora apreciarán esta prosa.

Miquel López Crespí, además de un escritor del bando de la clase trabajadora, es un lector de La Aurora y nos ha permitido publicar la traducción de una de sus narraciones publicadas en Necrològiques".

Posteriorment La Aurora va anar publicant informacions i ressenyes dels meus llibres. Per exemple, el vint-i-tres de setembre de 1993 dedicava una pàgina de la seva secció de cultura a parlar, sota el títol "El compromiso en la literatura" del recull de contes Crònica de la pesta. Un recull de narracions que havia editat Llibres del Segle, l'editorial que dirigeix el meu bon amic Manel Costa-Pau.

Però va ser amb la campanya rebentista dels excarrillistes quan Arturo Van den Eynde més es va indignar. Arturo coneixia a la perfecció la tenebrositat del carrillisme i de l'estalinisme espanyols. Ell havia estat en primera línia de foc en la defensa de l'assemblearisme i el consellisme en temps de la transició, en el combat per la unitat obrera i sindical, per les idees socialistes de l'Octubre Roig i en contra del bestial oportunisme que els pactes de la pretesa oposició amb el franquisme consolidaven arreu. Així i tot, havent patit personalment i políticament tota mena de campanyes conjuntes burgesia-carrillisme en contra seva i contra del PORE, no deixava d'estranyar-se de la brutalitat dels sectors excarrillistes illencs que, en lloc de lluitar contra la dreta i el feixisme, en contra de la desmobilització obrera i popular, s'especialitzaven en la persecució d'un escriptor nacionalista i d'esquerres, un provat militant en les fileres del marxisme i el socialisme mallorquí.

Sense dubtar ni per un instant de la seva amistat militant, i segur de la seva solidaritat, li vaig fer arribar l'ampli dossier que s'havia anat congriant d'ençà que el mes d'abril de 1994 havia començant el brutal atac en contra meva.

El primer escrit d'Arturo Van den Eynde a favor de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) va sortir publicat en el número 806 de La Aurora, corresponent a dia setze de juny de 1994. L'article es titulava "Revolucionarios i carrillistas bajo Franco" i deia: "Un libro del escritor mallorquin Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) ha levantado un enorme revuelo. Después de una larga y muy premiada actividad literaria, este autor acaba de publicar un documento histórico y político: L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Antifranquismo en Mallorca (1950-1970)), donde describe las esperanzas, los sacrificios y las luchas del pueblo contra la dictadura, y cómo fueron despiadadamente frustradas con la participación de quienes hoy pasan por 'figuras' de la política democrática. El libro ha levantado ampollas.

'Tenemos muy pocos libros que cuenten con fidelidad la lucha de los hombres y mujeres del pueblo que intentaron animar de un espíritu revolucionario los acontecimientos que les tocó vivir, fuesen grandes o pequeños. Bien mirada la historia, encontraremos pocos éxitos completos de las fuerzas revolucionarias de la sociedad, aunque esos momentos (la gran revolución francesa, el octubre soviético...) hayan iluminado y cambiado la vida humana mucho más que siglos de cambios graduales, abortados, frustrados, desviados, etc..., desde luego más frecuentes. Pero, mirando mejor todavía la historia, incluso en estos últimos casos, todos los progresos o reformas limitadas fueron, como decía Lenin, los 'subproductos' de los intentos revolucionarios o derrotados.

'La llamada 'transición' fue uno de éstos. Pero )dónde buscar ahora el testimonio escrito del espíritu revolucionario con que el pueblo cargó de esperanzas ilimitadas la lucha clandestina, las acciones de masas, la prisión, la resistencia a la represión, durante los años sesenta y setenta?

'(Busquemos libros fidedignos, cuando todo ello acabó en un miserable chalaneo entre los herederos del franquismo, aterrorizados, los líderes que, como Carrillo, llegaban del exilio dispuestos a vender al pueblo por un plato de lentejas!

'Cuando después de los acontecimientos críticos reina cierto orden, )quienes escriben el pasado y redistribuyen los papeles históricos? En primer lugar, los 'heroes del último minuto', los que cambiaron de chaqueta justo a tiempo para salir sin riesgos en el último capítulo de la oposición al régimen que se hundía. También los que miraban los toros desde la barrera, pero se hacen perdonar su cobardía ayudando a gloroficar el supuesto 'heroísmo' de los que traicionaron al pueblo. Y, por último, los que dramáticamente estropearon una vida de lucha con una cobardía política final, cuando llegó la hora de enfrentarse a los dirigentes traidores y no quisieron o no supieron hacerlo.

'El libro de López Crespí gira en torno a una tesis simple, pero tan cierta que ha desenmascarado a todos éstos.

'La tesis de que las fuerzas que se han encumbrado en las instituciones de la Monarquía de Juan Carlos I, no son las que animaron con más audacia a lucha del pueblo, sino las que le traicionaron. Y que los sacrificios de miles de trabajadores comunistas no pueden servir de tapadera al oportunismo de sus dirigentes, al arribismo o a la traición.

'Y el revuelo causado por esta verdad ha superado al que causó, en un cuento, aquel niño que dijo que el rey iba desnudo. Mientras los políticos oportunistas y sus amigos se justifican, tergiversan o calumnian, confudindos por el libro de López Crespí, todo el que mira con sus propios ojos ha dicho: (si no es más que la verdad! Quien tenga la fortuna de leer catalán, reconocerá en L'Antifranquisme a Mallorca un fragmento de nuestra vida".


Categories: literatura

<div class="" data-block="true" data

Néixer sense mans és un problema;néixer sense carícies, una mancança irremeiable.
Categories: literatura

SALVAGUARDIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 12/11/2017 - 09:30
"Cuenta hoy Cataluña con un gran poeta lírico que sólo puede parangonarse en la historia de las letras catalanas con Verdaguer y con Maragall. Tal es José Carner. Como los dos insignes poetas citados, es actólico, apostólico, romano, y tan ferviente catalanista que hasta el anticatalanismo de algunos catalanes parécele un catalanismo sui generis. Para Carner, fuera de Cataluña nada hay en España;Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

El més i el menys, dErri De Luca


El més i el menys, dErri De LucaBromera Edicions, 2017 Sinopsi
En aquest recull de relats, Erri De Luca recorda, amb una concisió que deixa el lector sense alè, la seva joventut a Nàpols, el sabor dels menjars de la mare i la llibertat solitària a Ischia, on era possible oblidar els carrers estrets de la ciutat per veure el mar i el cel. Molts dels escrits destil·len bona part dels seus temes predilectes, com ara l’estudi de les Escriptures o la passió per la muntanya, sense que hi falten altres elements més personals, com el seu primer bes o una visita a la tomba del pare. L’obra, reconeguda amb el Premi del Llibre Europeu del 2016, és un cant a la terra i a les emocions, un compendi de l’univers més íntim de l’autor, de l’essència de la seva literatura i del seu estil inconfusible. Pensaments, records, moments que fan una vida, per relatar-nos tot el que per a De Luca ja està fet, el més, i el que encara queda per venir, el menys.
Categories: literatura

Avançament editorial: ‘La mona de l’assassí’ de Jakob Wegelius

Vilaweb Lletres - Ds, 11/11/2017 - 22:00

Viena Edicions publica La mona de l’assassí, una novel·la de viatges i aventures sobre l’amistat entre un mariner i una mona. Es tracta d’una novel·la de l’escriptor i il·lustrador suec Jakob Wegelius, que ha traduït Elena Martí directament del suec. Adreçada sobretot a un públic juvenil és, de fet, literatura per a lectors de totes les edats. L’obra conté dibuixos del mateix autor, que són una delícia. Llegiu-ne un fragment.

L’editora de Viena Isabel Monsó ens parla de l’obra i de com encaixa en el catàleg:

‘Fins ara, a la col·lecció El jardí secret de Viena havíem publicat únicament traduccions de clàssics infantils i juvenils, novel·les especialment adreçades a un públic jove (encara que ens consta que som molts els adults que ens ho passem molt bé llegint-les), que s’havien escrit i publicat fa quaranta, cinquanta o fins i tot cent anys, però que no s’havien editat mai en català. És el cas d’Un ós anomenat Paddington o de La teranyina de la Carlota, per posar dos exemples prou coneguts. Però quan vam descobrir La mona de l’assassí, de l’escriptor i dibuixant suec Jakob Wegelius, publicada al seu país el 2014, vam decidir que havíem de fer una excepció i incloure’l a la col·lecció.

És una història d’aventures, molt bona i molt ben escrita, la protagonista i narradorade la qual és una mona que ha de demostrar que el seu amic és innocent d’un crim del qual ha estat acusat  injustament. La mona, com veureu a la novel·la, no parla, però sí que sap escriure (i molt bé!) i té moltes més habilitats (per exemple, és una gran jugadora d’escacs i una mecànica excel·lent) que l’ajudaran a arribar fins on sigui per demostrar la innocència del seu amic. La història comença a Lisboa, al barri de l’Alfama, a ritme de fado, passa per tot el Mediterrani i arriba fins a l’Índia, on la Sally Jones, que és com es diu la mona, trobarà respostes.

El relat té tots els ingredients de les grans històries d’aventures de Jules Verne: viatges, traïcions, amistats insospitades, intriga, exotisme i, per sobre de tot, una missió que la Sally Jones ha de complir com sigui: demostrar la innocència del seu amic. Per una altra banda, la novel·la va acompanyada d’unes magnífiques il·lustracions a una tinta del mateix autor, Jakob Wegelius, que ja havia publicat anteriorment un còmic amb aquests mateixos personatges, La llegenda de la Sally Jones (que no s’ha publicat encara en català).

Que La mona de l’assassí hagi obtingut premis tan prestigiosos en literatura infantil i juvenil com ara el Premi August 2014, el Premi del Consell Nòrdic 2015 i, recentment, el Deutsche Jugendliteraturpreis 2017, confirma que aquest és un llibre que ha captivat molts lectors i que la Sally Jones té, a hores d’ara, seguidors arreu del món. I estem convençuts que a casa nostra passarà exactament això mateix. A tots els qui l’hem llegit fins ara, en la traducció del suec d’Elena Martí, la Sally Jones ens ha robat el cor.’

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura