literatura

POEMES I QUADRES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 13/09/2019 - 17:49
"Quan la gent em diu que no entén un poema, jo els dic: 'Bé, tu escolta'l i prou. L'exposició al poema és part de la seva força. No t'enderiïs amb una comprensió intel·lectual dels versos'. No esperem entendre l'art visual d'aquesta manera".   Gary Snyder a Dara Goodyear, en una magnífica entrevista de 2008 ("Zen Master") a The New Yorker Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Mallorca i el preu de la lluita per la Llibertat - Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Dins aquest contetx repressiu s´esdevingué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Tot plegat una mostra del sectarisme d´uns personatges de l´esquerra borbònica alguns dels quals procedents d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on es suggeria que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Categories: literatura

diLLUMs d'arts al forn, trobada de setembre









9 de setembre de 2019. A punt per a començar un nou cicle anual, les trobades mensuals dels diLLUMs d’arts al forn continuen en la seva línia, i seguim sumant actius de gent amb ganes d’afegir-se a aquest col·lectiu. Ens agrada veure cares noves cada mes a les trobades, observar com entren amb prudència i cert desconcert, per no saber ben bé què es trobaran, i comprovar com de seguida queden seduïts per l’ambient amable, distès i acollidor. Aquesta trobada ha estat farcida d’iniciatives a comentar, però tot i la llarga llista que ara veure-ho, pretenem que tot plegat sigui dinàmic, i que flueixi en companyia del menjar i beure que ens ofereixen del Forn de la Canonja, en una mena de caos control·lat, o de control caòtic: .En relació al Concurs postal dels diLLUMs, recordem que cal enviar una postal a Lo Portal de Tamarit. Al revers destinat a escriure s’inclourà l’obra amb què participeu (text, dibuix, mixte, etc). No posar cap referència sobre l’autoria. Abans d’enviar-la, fer-li una foto i envieu-la a numenEbre@gmail.com amb les vostres dades. Termini: 12 de setembre. El 27/09 es farà un sopar a Lo Portal de Tamarit on es donaran diversos premis culturals. Cal inscripció al mateix correu. Hem presentat tres llibres amb lectura d’algun fragment: Fato, de Paco Murall, Bienalados, de Fàtima Beltran, i Continuem?, d’Ernest Redó.Joan Panisello ens parla de TERRÀNIA, el 17è Festival Int. de Ceràmica de Montblanc, on la seva obra hi té especial protagonisme.Màrius Pont ens anima a participar al Debat constituent i la 1a Jornada formativa temàtica, a Tortosa, sobre Territori, recursos naturals, sectors estratègics i empreses públiques, el 14/09/19. Inscripcions a www.debatconstituent.cat/jornades. També ens parla dels diversos Itineraris per les Terra de cruïlla, a Mas de Barberans, Campredó i Godall.Tomàs Camacho ens convida a assistir el 14/09/19 al Sopar Trinitari Fabregat, que tindrà lloc al Verger de la mestra Gual d’Alcanar. Inscripcions a la Biblioteca al 977732464.Dolors Roo, Emigdi Subirats i Sílvia Panisello, des d’Òmnium Cultural, ens covniden assistir a diversos actes, com el 21/09/19 al Dinar Desideri Lombarte a Pena-roja de Tastavins en el 30è aniversari del seu traspàs, i el 28/09/09 al Sopar Estellès a Villalba dels Arcs (Terra Alta).Emigdi ens convida també Club de lectura a Campredó, del llibre Jo soc aquell que va matar Franco, de Joan-Lluís Lluís, presència autor, el 27/09/2019El proper 12 de setembre, a Amposta, es projectarà de nou el curtmetratge Versos contra la violència, del grup CREA, basat en la iniciativa sorgida des dels diLLUMs d’arts al forn.Jordi Mulet, d’Amics dels castells, ens avança les activitats que duran a terme al mes d’octubre, amb la seva participació al certamen A cel obert, i a la diada anual que tindrà lloc el 26 d’octubre.Manuel Bestraten, arquitecte, enginyer i fundador d’Amics i amigues de l’Ebre, ens visita per primer cop, i ens dedica unes paraules d’encoratjament.Eduardo Margaretto ens anima a assistir a un nou concert del grup Dematímañana i ens recita un dels seus versos.Octavi, de Can somiatruites de la Ràpita, ens parla dels seu projecte de llibreria de segona mà.Sisco lahosa, com cada mes, ens proposa un article per a reflexionar. Aquest cop, Temps de silenci, de Llàtzer Moix, publicat a La Vanguàrdia el 7 de juliol de 2019. Joan Ortí, de Maestrat viu, ens anima a assisitir a la Trobada de danses del Maestrat, a Benicarló el proper 21 de setembre, amb participació d’una vintena de pobles.I com ja és tradició, sortegen entre les persones assistents diversos obsequis, com ara catàlegs de l’exposició Terrània, melmelades d’Anna Maria Franco, una quota gratuïta d’Amics dels Castells, una ampolla de vi del Forn de la Canonja, i un gravat de Carme Boix.Com a sorpresa de la nit, Agustí Forner, un dels pilars del col·lectiu, absent de viatge, ha pogut ser present via mòbil, molt ben acompanyat, al moment del tradicional cremat, que excepcionalment ha preparat el seu fill Oriol.Finalment, La Tuna Folk, acompanyats de part de les Lorquianas i de Màrius Pont i les seves jotes, posen un final de nit ple d’animació..La propera trobada, el 7 d’octubre. Més cultura, més art, més amistat, més xalera.Més imatges en aquest àlbum
Categories: literatura

Bel Olid: ‘Hem de començar a educar en l’alegria de follar’

Vilaweb Lletres - Dj, 12/09/2019 - 21:50

L’escriptora i traductora Bel Olid (1977) acaba de publicar el llibre Follem? (Bridge). Aquesta mena de manual didàctic és pensat per a ‘portar-nos a sexualitats més humanes, a relacions més plaents’. Olid explica sense jutjar, amb coneixement i des d’un punt de vista no heterosexual les sexualitats possibles, i posa molt més èmfasi en els plaers que proporciona el sexe que no pas en els perills. No amaga, tampoc, un capítol dur i contundent sobre violacions i no consentiments. Però l’obra és sobretot un cant a la vida i l’autoconeixença. Olid va rebre ahir VilaWeb en una llibreria del centre de Barcelona.

Teniu fills de setze i divuit anys. Fins a quin punt heu fet el llibre pensant en aquesta generació?
—Absolutament, penso en aquesta generació. El vaig començar a escriure fa tres anys. I veia quines idees rebien ells sobre la sexualitat. Quan jo tenia la seva edat m’explicaven com protegir-se de les transmissions sexuals i ningú no em va explicar com protegir-me si tenia relacions amb persones que tenien vulva igual que jo. No practicava com se suposa que havia de practicar. Per tant, primer, la informació que donem ha de ser més curosa. Ha d’incloure més persones i més possibilitats. I hem de començar a educar en l’alegria de follar. No en la por. No et quedis prenyada, no et posis malalta. Molt bé. Però diguem també que el sexe pot ser un moment de molta connexió, divertit i de plaer.

Dieu que el llibre és pensat per a desaprendre. Per què?
—Desaprendre perquè ens han educat en la sexualitat des de tot arreu menys des d’aquest: tinc un desig i busco plaer. Per una altra banda, ens han ensenyat a través de la cultura, que oculta o reforça. Les pel·lícules t’ensenyen majoritàriament relacions sexuals on el coit és penis-vagina i giren entorn d’això. I on és superimportant que el noi cis tingui ejaculació. I ja està. Aquest és l’objectiu final.

Parlem de conceptes que expliqueu al llibre. Per exemple. Qui són els intersex?
—Gent que no els podem classificar en home biològic o dona biològica. Cromosomes, hormones o genitals no van d’acord amb els dos grups que sempre hem fet: homes i dones. Els nens tenen penis i les nenes tenen vulva i ja està. Doncs no. Hi ha un percentatge important, un 1,7%, que no cau aquí. Tenen genitalitat ambigua. A Barcelona serien 15.000 persones.

Genitalitat ambigua? Gent que tenen penis i vulva a la vegada?
—No tant això, que són realment molt pocs. Genitals ambigus vol dir que no és clar si és un clítoris molt gran, o un penis molt petit. Un 1,7% de la gent es troba en aquest cas. Doncs hi ha metges que diuen: retallem, i que sigui un clítoris més petit. Ho arreglem, i que sigui una nena. Això pot fer que de gran aquesta persona no gaudeixi del plaer sexual. A vegades fins i tot els esterilitzen. Per això ara hi ha tot un moviment intersex que diu: ‘No som aberracions de la natura, no som ningú que calgui conformar a cap norma. Heu d’ampliar les normes.’ No hi ha dos grups i prou. Nens i nenes. N’hi ha més. I deixeu d’operar nadons que no millora la salut.

Què és el gènere fluid?
—Se sap que l’orientació sexual no és estable. Et pots sentir atret per homes o dones en períodes diferents de la teva vida. Doncs amb la identitat de gènere també passa. Hi ha persones que alguns dies es lleven sentint-se més home, i dies que es lleven sentint-se més dona. I dies que no se senten res.

Expliqueu que a quinze anys la Bel Olid deia: ‘Dec ser l’única a l’univers que no sóc ni heterosexual ni homosexual.’
—És el que dèiem dels models. No te’ls explica ningú, i a la vegada tothom te’ls diu. Tothom espera que siguis heterosexual. I si tens molt clar que no ho ets, pots buscar uns altres models. A la meva època, homosexualitat masculina, sobretot. Femenina, era molt difícil. Però de models que no fossin monosexuals costava molt de trobar-ne. Crec que això ha canviat. Per exemple, la majoria dels amics dels meus fills no són monosexuals. Tenen orientacions més àmplies i còmodes.

En el vostre cas sou pansexual? Bisexual? Com s’ha de dir?
—Hi ha moltes maneres de dir-ho. Jo dic ‘no heterosexual’. I ja està. M’és més fàcil. Perquè no ho sé! Tinc una orientació una mica fluida, diguem.

Doneu dades en què es veu que la majoria de la gent respon que no són cent per cent heterosexuals o homosexuals. Tots tenim èpoques que experimentem. No som compartiments estancs.
—L’experiència que t’agradin persones de diferents gèneres és bastant universal. Però com que ens castiguen pel fet de no ser heterosexuals, tots intentem de semblar-ho. Per això ser heterosexuals és una manera de viure. Mira, el mateix fet que hi hagi homes que diguin: ‘Sóc heterosexual i de tant en tant amb l’amic follem, però, ei, mariconades no.’ O noies que diuen que són heterosexuals, i que quan van amb una amiga bé, però amb les amigues no compta. Aquesta és la idea: l’heterosexualitat és una manera de viure no tan relacionada amb les pràctiques. Quan no hi hagi discriminacions pel fet de no ser heterosexual, tot això es relaxarà. I quan ja no ens castiguin, jo ja no em plantejare si sóc pan, o això, o allò. Seré. I ja està.

Orgasmes. Les dades diuen que les dones heterosexuals tenen orgasmes en el 61% de les ocasions. Dones lesbianes, 74%. Homes gais, 84%. Homes heterosexuals, 85%. Però els bisexuals els que en tenen menys: 58% en el cas de les dones, i 77% en el dels homes. Curiós, això dels bisexuals.
—Sí, pobres. No se sap per què. La idea és que el pitjor que pots fer, si vols tenir orgasmes, és anar amb un home cis. És la pitjor opció. Per mi es veu molt clar quines pràctiques són valorades. I si la més valorada és la penetració del penis vaginal (o anal), qui té més orgasmes? Doncs la persona que penetra. Si com a societat no pensem en sexualitats que no girin entorn del coit, és normal que les dones cis tinguin menys orgasmes. En canvi, quan les dones tenen relació amb dones, el penis ja no hi és, per tant un problema menys. I ja t’espaviles per fer altres coses que t’agradin. Seria molt bonic que totes les persones, independentment de l’orientació, decidís si vol complir el mandat imposat penis-vagina. Que potser t’encanta. I cap problema. El problema és no pensar-hi. I no anar més enllà.

Dieu que l’orgasme és un dret, no una obligació.
—Recordo d’adolescent fullejar els Cosmopolitans que tenia ma mare. Hi havia reportatges de com tenir 50 orgasmes en cinc minuts. Doncs deixa’m tranquil·la, tu i els orgasmes. Els orgasmes són un dret, i he de tenir l’espai per a trobar-lo, sola o acompanyada. I ha de poder existir. Però no ha de ser una obligació. Hi ha dies que dius avui no m’escorreré ni de conya. Per tant, ja està. I no passa res. Demà ja hi tornarem.

Erika Lust. Directora de cinema pornogràfic. Li heu vist res? Fa un porno pensat per a dones. Fa una cosa més suau.
—Què vol dir més suau? En les experiències més agressives sexualment que he tingut no hi havia cap fal·lus pel mig. Hi havia punch. I és molt heavy. Aquesta idea que el sexe lèsbic és més tranquil… Doncs depèn amb qui.

Punch? Què és el punch?
Fisting. Ficar-hi el puny. Vaginalment és la bomba. Després d’això m’arriba un penis i dius ha ha ha!

Ha!
—Tornant a la pornografia: per mi seria molt bonic que el porno mainstream desaparegués, o es fes molt petit. Perquè una de les coses que m’incomoden i em fan deixar de mirar-lo és que sé que hi ha explotació. Per mi la pornografia feminista no és tant si la llum és suau, sinó assegurar-se que la gent que hi participa pot dir que no en qualsevol moment. I que l’òptica no és fal·locentrista. O heterosexista. La cosa no és pornografia per a homes, o pornografia per a dones. És pornografia que explota o pornografia que no. Hi ha una gent australiana que es diu Girls Out West que tenen força varietat, sobretot lèsbica, però també heterosexual. I si mires el moviment postporno, força revolucionari, com Maria Llopis, també és molt interessant.

Hi ha un aspecte delicat, que en parleu a bastament. Les violacions no són de desconeguts. En gran part són dins la família o cercle íntim: pares, amics, germans, cosins, oncles. I us recordo un fil a Twitter impressionant, on explicàveu que, a sobre, les famílies fan pinya amb el violador. I no es creuen la canalla.
—És un mecanisme de protecció de l’estructura. Si creiem aquesta persona que diu que un adult l’ha violada, doncs hem de desmuntar la família. Per això és més fàcil d’apartar aquest que no pas el violador. No hi ha abusos sexuals en una família sense una certa complicitat de la resta. No voler veure determinats senyals, o desatendre emocionalment la persona petita. És una mica com a l’església. Prenen mesures només quan els mitjans s’hi han abocat, i l’estructura pateix. Abans, simplement, el canviaven de poble, el pederasta. Es calcula que un pederasta viola una mitjana de setanta nens. Que són molts. Les famílies fan igual que l’església. És una institució superimportant i no la volem desmuntar de cap manera. La meva mare continua vivint amb el paio que ha abusat sexualment de mi. Hi viu. Trenta anys més tard, encara hi viu. Ho trobo molt bèstia. I aquesta estructura ja no se sosté perquè jo ho he denunciat públicament. Jo i ella no tenim relació, no. Trobo una falta de respecte tan gran que continuï vivint amb aquesta persona, que no vull aquesta influència sobre els meus fills.

Parleu d’amor no, afecte sí.
—Amor també, però desaprès. Aquest amor Disney, en majúscula, ens perjudica en les relacions perquè ens imposa unes expectatives que són difícils de complir i que segurament no són sanes per a ningú. Si l’experiència de la humanitat ens diu que l’amor Disney ens porta frustració, doncs potser és més fàcil, en comptes de col·locar en la persona que ens agrada totes aquestes expectatives, esperar a veure què hi ha de veritat. I veure en cada cas quina mena de relació hi vull tenir. Perquè potser sí que volem una relació monògama més convencional. El problema no és aquest. El problema és no decidir-ho. Quan et decep l’altre, normalment és perquè t’has imaginat coses que no hi eren.

Hi ha gent que només se sent atreta pels intel·ligents.
—Sapiosexuals. Tots ho som una mica. L’atracció no sabem d’on surt. I no sabem per què uns sí i uns altres no. No sé si et passa: veus una persona i pots veure que és oficialment bella segons els canons de bellesa. Però no m’excita. I al revés. No sabem per què ens atrauen. I segur que un dels factors és com és l’altra persona.

Body neutrals. Què diuen?
—Que la idea de bellesa no pot ser el centre de la teva felicitat. Una cosa és voler tenir bon aspecte físic, i l’altre és que tenir-lo o no sigui motiu de malestar. O que la teva vida giri entorn d’assemblar-se a uns cànons de bellesa que, de fet, no existeixen. Les models que veiem són de fet imatges retocades. Body neutral et diu que no torturis el cos. Estigues contenta amb el cos no perquè és bell, o no és bell, que tant hi fa, sinó perquè et permet d’estar viu.

Impressionant la història dels vibradors que expliqueu. Comercialitzats en revistes per a mestresses de casa sense acabar-ho de dir. Fent veure que són per a fer massatges al cos.
—L’altre dia una amiga em va dir que quan va veure la fotografia del succionador de clítoris va dir: Ei, tinc una cosa per a la cara, que és igual. Doncs prova-ho en altres llocs! Ha! Però sí, sí. Encara es venen vibradors massatges. Passa que cada vegada tenim menys vergonya de comprar-ho pel seu nom. L’altre dia una amiga em deia que a l’oficina ha estat una revolució. I cada vegada que arriba un aniversari li regalem això.

I per què recomaneu més el succionador que no pas el vibrador?
—No és que el recomani més, però sí que és diferent. Fins fa poc la majoria d’objectes sexuals pensats per a dones amb vulva es feien en forma fàl·lica, pensant que voldries penetració. I com més coses se saben de com funcionen els cossos amb vulva, les joguines van deixant de tenir aquesta forma, i van més orientades a estimular la totalitat del clítoris, i no tan sols el gland, que és el trosset que veiem del clítoris; en la totalitat, inclosos els llavis interns, al voltant de la vagina. Per això tenen una forma més ovalada, destinada a estimular tot el clítoris. La diferència és brutal.

The post Bel Olid: ‘Hem de començar a educar en l’alegria de follar’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Cavall Fort, una eina imprescindible per a crear lectors

Vilaweb Lletres - Dj, 12/09/2019 - 21:50

El desembre del 1961 va aparèixer per primera vegada la revista Cavall Fort. De llavors ençà, ha estat fonamental per a crear una massa de lectors en català i també un planter molt important d’escriptors de literatura infantil i juvenil, que hi han trobat un recer per a difondre les seves primeres creacions. Amb gairebé onze mil subscriptors, manté una gran fortalesa en un món cada vegada més digitalitzat. La Setmana del Llibre en Català ha decidit que enguany premiaria Cavall Fort per tota la trajectòria de servei al país i per la tasca imprescindible de foment de la lectura. A la directora de la publicació, Mercè Canela, aquest premi li plau enormement: ‘És un estímul per a tot l’equip, però que el reconeixement vingui de la Setmana del Llibre en Català, element clar aquests darrers anys del llibre en català i de visibilització i dinamització, fa una il·lusió especial. Vol dir que fem una feina vàlida i bona i que la revista continua vigent.’

Mercè Canela, directora de Cavall Fort.

Quan la revista va néixer, els fundadors tenien la preocupació de trobar una manera perquè els infants poguessin aprendre a llegir i escriure en català. Per això van pensar que el còmic estimularia l’interès i alhora es va suscitar un debat força interessant sobre el model de llengua, que havia de ser rigorós, viu i planer, tot a la vegada.

A més, es va haver de cercar una cobertura legal, que va arribar gràcies als bisbats de Vic, Girona i Solsona, perquè fer una revista en català enmig de la dictadura era molt agosarat. Si en aquells moments combatre la dictadura era una autèntica heroïcitat, en els nous temps la revista ha hagut d’encarar la transformació digital. Canela, que ja fa vint-i-un any que dirigeix la revista, explica: ‘La irrupció de les noves tecnologies ha passat a la meva etapa. Una de les primeres coses que vàrem fer, el 1999, va ser una web de debò pensada per al mitjà. El paper i internet són dos mitjans diferents i vèiem molt clar que s’hi havia de ser. Ara ja passem per la quarta versió de la web.’ I afegeix: ‘Les noves tecnologies ho han revolucionat molt tot,  però per a nosaltres han estat un mitjà fantàstic de visibilització, perquè fem una revista infantil i això vol dir que tenim lectors de durada limitada, que quan es fan grans es donen de baixa. Necessitem constantment nous seguidors i subscriptors. Ara som presents a les xarxes i ens n’aprofitem, però  la revista continua tenint sentit en paper, i té un espai compartit amb molts altres mitjans, que és el món d’internet, mòbils, aplicacions, xarxes i de tot. Però nosaltres optem per la lectura reposada i tranquil·la.’

Joaquim Carbó, un dels fundadors de la publicació.

Joaquim Carbó forma part del projecte d’ençà del primer dia. Recorda en quines circumstàncies va néixer Cavall Fort, a final de 1961, en època de prohibició gairebé absoluta de qualsevol publicació en la nostra llengua, especialment si anava adreçada als infants. ‘La revista –diu– va representar un instrument molt important per fer que els fills de famílies compromeses amb la seva llengua tinguessin la possibilitat de saber que podien jugar, llegir i divertir-se en català’.

Carbó, un dels nostres escriptors més prolífics i reconeguts més enllà de la literatura infantil i juvenil, també és memòria viva de la publicació. Recorda personatges clau en el curs del temps: ‘Els joveníssims lectors d’avui no els han conegut, però jo diria que Jep i Fidel, pensats i dibuixats per l’inoblidable Josep M. Madorell, van ser durant molts anys els més representatius. De la  tirallonga de personatges estrangers que vam anostrar de seguida, quan aquí eren del tot desconeguts, hi ha els inoblidables Jan, Trencapins i els Barrufets, sàviament batejats per l’acadèmic Albert Jané, que els va fer parlar en català amb gràcia i amb rigor. No m’hi puc resistir: he d’esmentar Ot, el bruixot, Cresques, Zig i Zag, Pesquis i Baliga… I seria molt hipòcrita si no digués que en Madorell va fer unes vinyetes que em van arribar al cor amb els meus personatges Pere Vidal i Henry Balua.’

Jep i Fidel van néixer a la publicació.

Joaquim Carbó es va haver d’inventar els primers cinc contes infantils que es varen publicar a la revista. ‘En aquell moment feia vint-i-cinc anys que no s’havien escrit contes infantils en català per falta d’un mitjà que els publiqués, però, és clar, ben aviat s’hi van afegir narradors de tota mena que descobrien com podien ser feliços escrivint per al jovent. Avui dia només hi publico algun conte de tant en tant perquè en rebem molts més dels que caben en la revista i això és molt bo.’ Canela rebla el clau: ‘La quantitat d’originals que rebem és un símptoma de bona salut del país. No tenim dificultats a trobar autors. A més a més, tenim el premi Cavall Fort de contes, en què es presenta molta gent que ha de fer un recull de tres contes i, a banda el guanyador, sempre acabes triant alguns contes més. M’agrada pensar que sovint hi ha autors nous, gent que comença amb la revista i que després fa la seva trajectòria. En aquest sentit hem estat un bon planter.’

L’imprescindible Ot el Bruixot.

La revista s’ha professionalitzat i deu persones treballen en el gruix editorial, incloent-hi el departament comercial i de subscripcions. Per això els consells de redacció són molt més tranquils que als anys seixanta i setanta. Segurament hi influeix el fet que la revista té una llarga experiència, cosa que fa pensar en unes bones perspectives.

Si és evident que la publicació ha superat molts envits en gairebé seixanta anys d’història, és inevitable de demanar-se per les possibilitats de supervivència de les publicacions en paper arran de l’empenta del digital. Joaquim Carbó diu: ‘Això ja no té res a veure amb Cavall Fort, ans amb el món que s’acosta. De tota manera, la revista sempre ha tingut un interès molt viu a participar en aquest nou món de la comunicació. D’ençà dels primers moments que la direcció s’ha esforçat a disposar d’una web cada dia, paral·lelament i complementàriament als continguts de la revista en paper. I la comunicació amb els lectors a través dels nous mitjans és ferma i fluida. Estic convençut que Cavall Fort em sobreviurà de llarg. I, si no és demanar massa, tinc l’esperança –no!, el convenciment– que d’aquí a cinquanta anys algú descobrirà que un tal Joaquim Carbó hi va escriure una pila de contes, articles, entrevistes, comentaris de poemes i guions que tenien un cert interès…’

Canela també és optimista. ‘La revista continua tenint importància ara i té molta vitalitat. Arriba bé al lector i manté els mateixos nivells de qualitat i exigència que ha tingut sempre. A més, estic convençuda que  té un espai en els mitjans en català i especialment entre el públic infantil. Tenim molt bones perspectives.’

Quant als lectors, Carbó explica: ‘Un dels eslògans antics deia: “Cavall Fort és una prova d’amor i de respecte envers els nois i les noies que l’han de llegir”.  Això no és només una frase, perquè en tot moment es procura defugir el paternalisme, donar per la banda, fer creure que la vida és fàcil i que pel sol fet de ser joves ho tenen tot a l’abast de la mà. No. Sempre hem procurat explicar que cal treballar amb interès per aconseguir qualsevol objectiu.  Això no vol dir que no hi aparegui de tant en tant algun personatge que vol fer el viu. No el presentarem mai, però, com si fos un exemple a seguir. Tampoc no hem estat mai partidaris d’allò de ‘tal faràs, tal trobaràs!’, perquè procurem que siguin els lectors que dedueixin la necessitat d’esforçar-se i donar la cara per aconseguir qualsevol objectiu.’

Lògicament, la publicació també pateix amb l’acceleració del desinterès per la lectura que presenten els nostres infants i joves. Canela hi reflexiona: ‘Amb el pas de primària a secundària hi ha canvis molt importants. Abans això era a catorze anys, ara és més aviat. Es fan grans més aviat i socialment tenen uns altres interessos més enllà de la lectura i una altra dinàmica escolar, perquè a la secundària la lectura es treballa d’una altra manera. Jo no en sóc gens experta, ho haurien d’explicar millor la sociologia o l’educació que no pas nosaltres, que fem una revista per al màxim de lectors, però em preocupa perquè tinc la sensació que hi ha un moment que a l’adolescència hi ha uns altres interessos i nens i nenes que han llegit a l’escola deixen de llegir. És cert que tenim més lectors que mai, però també és cert no hem arribat mai a nivells europeus. Sigui com sigui, la manera d’arribar a aquests joves perquè no deixin la lectura no sé quina és, però segur que no són les lectures obligatòries ni les campanyes publicitàries estranyes.’

The post Cavall Fort, una eina imprescindible per a crear lectors appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Reconeixement a Xavier García







9 de setembre de 2019. Abans de la trobada mensual dels diLLUMs d’arts al forn, al mateix Forn de la Canonja, es va fer un acte de reconeixement, gratitud i amistat, cap al periodista Xavier García, natural de Vilanova i la Geltrú, que fa 50 anys va descobrir les Terres de l’Ebre i va decidir formar-ne part. Ha compartit les nostres lluites i alegries, les ha fet protagonistes de multitud de llibres, articles, entrevistes... Ha sigut un més de les nostres festes i manifestacions, de la nostra cultura. Han pres la paraula Emigdi Subirats i Eduard Sánchez, Xavier Aragó n’ha llegit un text, i Xavier Garcia  ha pres al final la paraula, visiblement emocionat, i emocionant. Com bé ha dit, no tan és ebrenc qui hi neix, sinó qui ho vol ser.Més imatges en aquest enllaç.
Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XI) – El vicari de sa Pobla i l´assassinat de la família del tsar

Sa Pobla (Albopàs) – Records dels anys 10 i 20 (XI) – El vicari de sa Pobla i l´assassinat de la família del tsar -


D’ençà l’octubre del 17, quan triomfa la revolució i es consolida el poder dels comunistes, hem viscut un any angoixós. Quan pareixia que les forces de les potències occidentals que havien envaït Rússia per tornar-la a la pau i la llibertat havien obtingut una victòria plena, noves victòries dels bolxevics en tots els fronts ens feien copsar que aquesta vegada el Mal triomfava i la creu retrocedia. Un nou Apocalipsi planava damunt el món, anunciant desgràcies. El primer que feien els seguidors de Lenin i Trotski en arribar a una ciutat era empresonar i matar el clergat, derruir les esglésies o convertir-les en estables, fàbriques, hospitals, teatres per a la diversió de la gent.


Aquests dies, per allunyar-me de les males notícies que ens arriben de Rússia, una revolució comunista que sacseja els fonaments d’aquella gran nació, m’he endinsat per les pàgines del manuscrit de Jeroni Boix de Berard Viaje a las villas de Mallorca, de 1789. El manuscrit, en perfecte estat de conservació, me l’ha deixat l’arxiver de la Biblioteca Municipal de Ciutat, un conegut de Can Oliver, el senyor Antoni Busquets i Siquier.

Però em costa concentrar-me en l’escrit. Les notícies que sabem a través de les revistes catòliques de Barcelona, València i Madrid són terrífiques. La monarquia dels Romànov, la ben amada família imperial russa que tan encertadament ha dirigit aquell gran país d’ençà fa tres-cents anys, ha caigut de forma irremeiable. Els comentaristes diuen que ha estat a conseqüència de la desastrosa guerra que el tsar ha portat contra Alemanya i que ha perdut en tots els fronts de batalla. D’altres afirmen que tot el que passa prové de la derrota l´any 1904 de l’esquadra russa davant els japonesos a Port Arthur. Derrota que va portar al primer intent revolucionari del 1905 i que enguany, amb la revolució comunista, ha consumat la desfeta.

Con fer-ho per a concentrar-me en la història d’Albopàs, ara que la sang dels cristians, dels propietaris, de militars i aristòcrates és vessada sense pietat en el país més gran del món? D’ençà la caiguda de la monarquia al febrer encara visquérem uns mesos d’esperança pensant que una ràpida intervenció dels aliats en la guerra contra Alemanya podria revertir la situació. Tanmateix tothom podia advertir que la República de Kerenski tan sols era una pausa que acabaria amb la restauració de la monarquia o, el que s’ha esdevengut, un pas cap a la dictadura més sangonosa que mai ha conegut la història: el poder de socialistes i comunistes units sota el comandament de Lenin.

Tothom estava pendent del que farien els generals Kornílov, Wrangel i Koltxak. Teníem esperances què es pogués capgirar la situació. Però res no ha estat possible. Els bolxevics, els nous bàrbars de l’edat contemporània, han estat més ràpids i, de forma decidida, amb l’ajut dels soldats que no volien anar a la guerra i els pagesos àvids de la terra dels seus senyors naturals, han acabat amb el govern de Kerenski, instaurat un règim de terror i començat a assassinar munió de sacerdots de l’església ortodoxa, rics propietaris i militars del tsar.

Per això prov de llegir els vells manuscrits que tenc damunt la taula. Què he de fer per no aprofundir encara més en el dolor que em porten els diaris, plens amb els telegrames que arriben de Sant Petersburg, Moscou i altres ciutats de l’imperi rus?

Què farem per aturar aquesta onada que sacseja la humanitat? Els antics fets de les Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb el que passa en aquell gran país! Les idees socialistes i anarquistes de la Comuna de París duraren poc; en uns mesos les forces de la pau i l’ordre pogueren acabar amb els comuners al preu de més de trenta mil afusellats i exiliats, enviats a les presons que França té a Amèrica, Àfrica i Àsia. Un escarment, que com el de les Germanies, serveix de lliçó al poble revoltós durant generacions i generacions. Després de les Germanies, després de la Comuna, o amb l’execució de Ferrer i Guàrdia, principal cap de la revolta de la Setmana Tràgica a Barcelona, ja sabem que cal un escarment públic, perquè sense fer caure tota la força de la Llei sobre els amotinats, no podrà haver-hi mai una pau duradora.

D’ençà l’octubre del 17, quan triomfa la revolució i es consolida el poder dels comunistes, hem viscut un any angoixós. Quan pareixia que les forces de les potències occidentals que havien envaït Rússia per tornar-la a la pau i la llibertat havien obtingut una victòria plena, noves victòries dels bolxevics en tots els fronts ens feien copsar que aquesta vegada el Mal triomfava i la creu retrocedia. Un nou Apocalipsi planava damunt el món, anunciant desgràcies. El primer que feien els seguidors de Lenin i Trotski en arribar a una ciutat era empresonar i matar el clergat, derruir les esglésies o convertir-les en estables, fàbriques, hospitals, teatres per a la diversió de la gent.

El diari La Fe Católica parla ja de més de vuit mil sacerdots assassinats. I què n’hem de dir dels rics propietaris a qui han pres les terres i han mort amb llur família?

Un caos espantós s’estén per a les províncies de l’imperi i amenaça d’envair Europa que, just ara, es comença a guarir de les ferides causades per la Guerra Mundial. Em deman si estam preparats per fer front al que pot passar ben aviat si els nostres governants no adopten les mesures adients. Roma ha advertit que ara ja no es tracta d’una revolució en un país determinat: aquesta vegada els dirigents instal·lats a Moscou per la força de les armes aspiren a més. Es proclamen hereus d’una veritat universal i volen portar la revolta a tots els països de la terra. Ens ho adverteixen els observadors més lúcids del món catòlic. La Revolució que ha fet seva la bandera roja de la Comuna té aspiracions universals, vol propagar el socialisme arreu, mitjançant la guerra. Una sola bandera, un sol himne, La Internacional, serà el destí de la humanitat si no s’organitza una ferma resistència contra el bolxevisme, fill nefast de la Revolució Francesa, dels enciclopedistes del segle XVIII, de les idees dissolvents contra les quals la nostra Santa Mare Església lluita d’ençà fa segles.

Han arribat noves de l’espantós assassinat de la família imperial. El crim ha passat a Iekaterinburg, just un parell de dies abans que les tropes tsaristes alliberassin la ciutat del jou bolxevic. Un telegrama enviat per un corresponsal anglès ha assabentat el món de l’horrorosa notícia. Els botxins de Lenin no tenen pietat! El matrimoni imperial, les filles, el tsarevitx Aleksei, els criats, foren cridats una nit i, amb l’excusa d’un trasllat a un altre centre d’internament, els portaren al soterrani.

No hagueren d’esperar gaire. Just havien davallat al tràgic indret, un destacament d’assassins començà a disparar contra els innocents. El primer a morir fou el tsar. Després, els sicaris anaren pegant el tret de gràcia a cada un dels màrtirs. Per si no bastàs aquesta salvatge follia exterminadora, els cossos varen ser joguina de les baionetes dels malfactors que, talment feres salvatges, s’acarnissaren amb els cadàvers de les víctimes.

El corresponsal informa que, posteriorment al brutal assassinat, els comunistes, amb les botes xopes de sang, despullaren els cossos de la família màrtir a la recerca de les joies que sembla que portaven els pobres desgraciats. Talment voltors sinistres i sense ànima, a manotades, despullaren les filles de l’emperador i el matrimoni reial a la recerca dels diamants que els servien per a pagar les despeses essencials per a la supervivència.

Del que va passar amb els cadàvers, ningú no en sap res. El mateix corresponsal diu que quan les forces alliberadores conqueriren Iekaterinburg no hi trobaren cap indici d’on els devien haver enterrats. La casa del crim fou escorcollada habitació per habitació i no s’hi trobà res. El soterrani romania intacte, amb sang assecada pel terra i les parets. Les noves autoritats pensen fer una capella a l’indret del sacrifici i, amb el temps, quan la serp satànica del bolxevisme hagi estat vençuda, bastir-hi una església per a etern recordatori de mort tan espantosa.

Pareix que el motiu essencial de l’assassinat fou precisament l’aproximació de les tropes que havien d’alliberar la ciutat. A Moscou tenien por que, rescatada amb vida, la família imperial pogués convertir-se en una bandera invencible en el combat per a recuperar la llibertat. Altres publicacions parlen del desig de riquesa dels destacaments de la policia política, els “àngels del terror” que, sabedors de les joies que portaven amagades les filles del tsar, les volien robar, com va passar realment. Altres corresponsals expliquen que la mort no va agradar a Trotski, que volia muntar un judici espectacular a la capital de l’imperi per explicar al món, deia, els "crims” dels Romànov contra la humanitat.

El cert és que a hores d’ara no se sap què han fet amb els cadàvers i continua la recerca pels boscos dels voltants de la ciutat. Esperem que reïxin a trobar-los per tal d’honorar les seves despulles talment com mereixen aquestes cristianíssimes criatures.


Categories: literatura

Sa Pobla i els darrers presos polítics del franquisme

Mallorca i els darrers presos polítics del franquisme (diari AraBalears) -


El 1976, un any després de la mort del dictador, a Mallorca foren empresonats nombrosos representants de l’esquerra revolucionària –


Per ANTONI JANER TORRENS (diari AraBalears)


El 20 de novembre de 1975 moria Francisco Franco en un llit de l’hospital La Paz de Madrid. Tenia 83 anys. Després de quaranta anys dirigint el país amb mà de ferro, el dictador ho havia deixat tot “atado y bien atado”. Confiava plenament en el seu successor, el rei Joan Carles. El juliol del 1976 el president espanyol Carlos Arias Navarro va presentar la seva dimissió. Aleshores el jove monarca encarregà a Adolfo Suárez, ministre secretari general del Moviment, la formació d’un nou govern. Per sorpresa de molts, l’objectiu era preparar el camí per al restabliment de la democràcia.

Mentrestant, al carrer, les forces obreres no aturaven de fer sentir la seva veu. El 12 de novembre de 1976, la COS (Coordinadora d’Organitzacions Sindicals) convocà una gran vaga general a tot Espanya. Palma va ser un dels territoris on va tenir més èxit. La jornada acabà amb aldarulls al Bar Cristal i al Bar Bosch i amb nombrosos ferits i detencions. Qui va veure arribar els primers detinguts als calabossos va ser Manolo Cámara, un eminent sindicalista comunista de les incipients Comissions Obreres. “Per davant meu -diu- desfilà gent com Juan López i Pep Vílchez. Feia dos dies que m’havien detingut acusat de ser el presumpte organitzador de la vaga. Em multaren amb la major sanció mai imposada a un sindicalista a Espanya: mig milió de pessetes. Al cap dels tres dies preceptius, però, em varen amollar i finalment no vaig pagar la multa”.

Per a Cámara, que aleshores tenia 28 anys, aquella era la cinquena detenció de la seva vida. “Jo vaig arribar -continua- a final del 1972, procedent de Madrid. M’havien condemnat a vuit anys de presó. De seguida, però, vaig escapar de la policia, que dictà una ordre de crida i cerca. A Palma, vaig aconseguir una feina gràcies als meus contactes amb el Partit Comunista. Després, el 1974 em vaig haver d’exiliar a París. Vaig tornar a Mallorca al cap d’any i mig amb un passaport fals. La detenció del novembre del 1975 va ser la més suau de totes. No em varen pegar. Als calabossos, però, sí que em vaig enfrontar a la policia perquè m’insultaven”.


Cantant ‘La Internacional’

Dies després d’aquella històrica vaga, qui també va ser detingut va ser l’escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. Tenia trenta anys. Ja estava fitxat quan, d’adolescent, el varen detenir per escriure la paraula ‘llibertat’ en una paret del carrer del General Riera de Palma. “El novembre de 1976 -rememora-, amb dos companys més, Josep Capó i Jaume Obrador, férem una roda de premsa per presentar el nostre partit, l’Organització Esquerra Comunista (OEC). No tenia res a veure amb el Partit Comunista Espanyol, de tradició estalinista. La Brigada Social ens vingué a detenir i, després dels pertinents interrogatoris, ens posaren en mans del jutge. L’acusació era haver presentat un partit il·legal. Ens caigué una multa de setanta mil pessetes, que no volguérem pagar. Pocs dies després, ens presentàrem a la porta de la presó acompanyats per centenars d’amics. Hi entràrem amb el puny en alt i cantant La Internacional ”.

López Crespí encara té molt present el seu pas per la presó, que ha novel·lat en dues obres seves, Allò que el vent no s’endugué i Jocs d’escacs : “No ens varen torturar. Ja basta la tortura d’estar allà dins. Cada dues hores tocaven el xiulet i, fessis el que fessis, t’havies de posar dret i en filera perquè et comptassin per saber si algú s’havia escapat. A més, era ple hivern i ens dutxàvem amb aigua freda”. L’escriptor pobler arribà a passar pena per la seva integritat física: “Vàrem demanar a la direcció que ens apartassin de la resta de reclusos. Hi havia assassins i gent una mica psicòtica. Temíem que ens fotessin una punyalada. Finalment, tots els detinguts de la vaga del 12 de novembre i la resta de presos polítics acabàrem compartint una mateixa galeria”. Entre els detinguts de la vaga hi havia Pere Ortega, Antoni López i Manuel Carrillo; i, entre els presos polítics, es trobaven Isidre Forteza, del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de caire maoista; i Ramon Molina, avui professor d’Història Econòmica de la UIB.

El 1976 Molina tenia 21 anys i militava al Partit Obrer Revolucionari d’Espanya (PORE): “Érem trotskistes, un partit petit que a Mallorca s’havia fundat el 1971. Formàvem part de l’esquerra més extrema. Consideràvem que la caiguda del franquisme, que era imminent, s’havia de convertir en una revolució social per transformar el país en una república socialista. En realitat, érem una mica ingenus. Pensàvem que pel simple fet de dir el que pensàvem que era correcte la gent ho arribaria a assimilar. No comptàvem, però, amb la força de la inèrcia històrica dels grans aparells de propaganda, no només del govern, sinó també dels grans partits (el socialista i el comunista). El Partit Comunista tenia més força que el Partit Socialista i proposava la reconciliació nacional i nosaltres no hi estàvem d’acord”.

A finals de novembre, Molina va ser detingut durant la vaga de drassanes a Palma: “Jo era prop de la fàbrica repartint octavetes. Ja feia temps, però, que la policia ens tenia localitzats a un parell del nostre partit. A mi i a dos companys més, Xavier Serra i Maria Dolors Montero, ens acusaren “de asociación ilícita y propaganda ilegal”. Després dels tres dies preceptius, el jutge va decretar la nostra llibertat provisional i va derivar la causa al Tribunal d’Ordre Públic de Madrid, el TOP, l’antecedent del que ara és l’Audiència Nacional. Al cap de quinze dies, el TOP va emetre una nova ordre de detenció amb presó incondicional sense fiança. Em varen venir a cercar a les dues de la matinada a ca meva per dur-me a la presó”. La companya de partit de Molina, Maria Dolors Montero, va ser conduïda a la presó de dones, on coincidí amb M. del Carmen Giménez, detinguda a la vaga del 12 de novembre.

L’avui professor universitari es mostra coherent amb les seves conviccions: “Entrar a presó formava part dels riscos assumits. Sempre t’acollona un poc, però nosaltres ja sabíem a què jugaven i no ens va sorprendre. Confiàvem que la situació política no permetria mantenir aquella repressió durant molt de temps. No puc dir que em torturassin. Cinc anys enrere hauria estat diferent. En aquell moment, però, la policia era conscient que tot podia canviar en poc temps i anava alerta perquè en un determinat moment dels interrogatoris et deien: “Pero si nosotros somos profesionales, si un día mandas tú nosotros estaremos a tus órdenes”.

Cada diumenge, davant la presó, es concentrava una munió de companys dels diferents partits antifranquistes. Un del seus organitzadors era un jove Mateu Morro, militant del partit de López Crespí i que, amb la democràcia, seria un dels ideòlegs del PSM. Al crit d’“Amnistia”, feien pintades de “Llibertat, presos polítics”. El descampat on ara hi ha el parc del polígon de Llevant (al final del carrer de Ricardo Ortega) fou l’escenari de mítings amb un gran poder de convocatòria. S’alternaven les intervencions de Jesús Vives (MCI), Aina Gomila (OEC), Miquel Tugores, del PTE (Partit del Treball d’Espanya), i Tomeu Fiol, del PSAN (Partit Socialista d’Alliberament Nacional dels Països Catalans).


‘Per Nadal, tots a casa’

Al final de desembre, després de gairebé un mes, tots els presos polítics aconseguiren la llibertat gràcies a la campanya ‘Per Nadal, tots a casa’. Era una iniciativa orquestrada a escala estatal per totes les forces d’esquerra, menys el Partit Comunista i l’Assemblea Democràtica de Mallorca. En ser alliberats, els presos polítics foren molt crítics amb aquestes formacions. Així ho manifestaren en un comunicat que lliuraren a la premsa: “Insistimos en la deplorable acción de los partidos revisionistas, quienes han tratado de discriminar entre los detenidos del día 12 y los componentes de determinados grupos políticos [MCI, OICE-OEC, PORE…], ya que han insinuado que los miembros de dichos partidos políticos utilizan la cárcel como medio de propaganda de sus propios partidos. Este falso comentario ha hecho que muchas personas se abstuvieran de efectuar donaciones para nuestra puesta en libertad, a fin de no comprometerse con un partido determinado”.

Una de les personalitats que es varen involucrar en aquella campanya va ser el pintor Joan Miró. Per poder recollir doblers per pagar les fiances pendents, va donar un quadre on escrigué “Amnistia als meus amics de Mallorca”. Allà on s’aconseguren més donatius fou el concert que el 29 de desembre feu Lluís Llach a l’Auditòrium de Palma. “Josep Capó i jo -rememora López Crespí-, vàrem demanar a Llach que ens ajudàs. En acabar la seva actuació, feu un recordatori molt emotiu dels fets de Vitòria, on el 3 de març de 1976, en una jornada de vaga, la policia matà cinc treballadors i en ferí 150. La seva cançó Campanades a mort ressonà amb força en tot l’Auditòrium. A continuació, ell mateix s’encarregà d’explicar al multitudinari públic les qüestions que li havíem plantejat. Aleshores en Josep i jo desplegàrem una gran pancarta que deia “Llibertat per a tots els presos polítics. Legalització partits obrers sense exclusions”. El públic ens aplaudí entusiàsticament al crit de “Llibertat presos polítics. Dissolució de cossos repressius”. La Brigada Social, nerviosa, no aturava d’anar amunt i avall, no gosà intervenir-hi”.

Aquella nit s’arribaren a recaptar 11.400 pessetes. La xifra se sumà a altres aportacions recollides a fàbriques, hotels i centres d’ensenyament. “Amb una companya del Comitè de Solidaritat amb els presos polítics -recorda López Crespí- vàrem anar fins al domicili particular dels treballadors detinguts. Els lliuràrem els doblers perquè poguessin pagar les seves fiances”.


Decepció

L’octubre del 1977 el govern de Suárez aprovava la llei d’amnistia. Tots els judicis pendents se suspenien. Els presos polítics ja no havien de passar més pena. El juny se celebraven les primeres eleccions democràtiques d’ençà de la Segona República. Tot i que la repressió policial s’havia acabat, hi hagué molt decepció entre les forces antifranquistes. “El desencís -lamenta López Crespí- fou majúscul en veure que, tal com va dir Franco, tot estava “atado y bien atado”. No s’aconseguí la República ni la independència de les nacions oprimides com Catalunya o Euskadi. L’esquerra espanyola (PSOE i PCE) acordà amb les elits del franquisme la restauració borbònica en la qual encara vivim”.

Ramon Molina, en canvi, no s’endugué cap decepció: “Només es decep qui s’il·lusiona i jo no tenia cap il·lusió en la Transició. El meu partit va ser el darrer que es va legalitzar. No ens presentàrem, però, a les eleccions del 77. Consideràvem que aquells comicis eren un frau perquè consagraven una constitució monàrquica que continuava mantenint allò essencial del franquisme. És clar que la Transició va ser un pacte d’esquena a la gent. Si s’hagués fet una transició com tocava, s’haurien duit a votació tots els aspectes principals de la forma d’estat (monarquia o república) i altres qüestions”.

Les històries dels darrers presos polítics del franquisme a Mallorca foren recollides el 2011 en el documental Del silenci, paraules, de Gonzalo Nadal i David Mataró. L’antiga presó de Palma, situada a la barriada de Cas Capiscol, va ser tancada el 1999. La intenció és que avui les seves parets, on se silenciaren tantes veus, acullin un centre de creació contemporània.

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Mee -recorda- es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.


Els altres partits de la clandestinitat

Als anys setanta, els grups opositors al franquisme eren molt heterogenis. Hi havia el Moviment Comunista d’Espanya (MCE), d’orientació maoista. Els luxemburguistes (partidaris de Rosa Luxemburg) prenien part de l’Organització de l’Esquerra Comunista (OIC). El grup més organitzat de tots era el Partit Comunista d’Espanya (PCE), dirigit per la carismàtica Francesca Bosch. El PCE, però, patí una escissió: Bandera Roja. Hi militaren dirigents que després tingueren un protagonisme destacat al Partit Socialista de les Illes (PSI), fundat el 1976. Entre ells hi havia Celestí Alomar; Antoni Tarabini, sociòleg president de la Fundació Gadeso, i el capellà Francesc Obrador, que posteriorment fou secretari general de la UGT i batle de Calvià.

Tarabini i Obrador ajudaren els treballadors d’hoteleria arribats de la Península, que vivien als mateixos hotels en condicions pèssimes. El 1975 Tarabini va ser detingut a Palma. “El governador civil Carlos de Meer –recorda– es pensava que darrere meu hi havia una espècie d’estructura muntada. Amb Antoni Serra i Andreu Ferret organitzàvem cursos per ensenyar la gent a llegir el diari. També férem una sèrie de cursets als mestres. Això va molestar moltíssim. Em varen acusar de marxista, separatista i de tot el que et puguis imaginar. M’imposaren una multa de 150.000 pessetes, que vaig poder pagar gràcies als donatius de companys seus”.

El gener del 1976, un mes després de la mort del dictador, va tenir lloc, a la plaça d’Espanya de Palma, una de les protestes antifranquistes més nombroses. Va ser cèlebre la càrrega policial dins la parròquia de Sant Miquel. De fet, els locals del clergat eren un dels principals punts de trobada dels opositors del franquisme. A Palma, però, n’hi hagué d’altres: la llibreria Tous al carrer de la Unió, de l’escriptor Antoni Serra, i la Moll, de l’editor Francesc de Borja Moll, devora el carrer de Monti-sion.

Categories: literatura

Versos contra la violència, el documental , a Amposta


El proper 12 de setembre, es torna a projectar el documental del grup CREA, Versos contra la violència; la iniciativa sorgida des dels diLLUMs d'arts al forn, com a reacció a la violència de l'1 d'octubre de 2017
Categories: literatura

Sa Pobla en la literatura catalana contemporània – Articles de Jaume Vicens (dBalears), Pere Rosselló Bover (VilaWeb), Eduard Riudavets Florit (revista Iris de Menorca) i Clara Ferrer (Última Hora)

Sa Pobla en la literatura catalana contemporània –

Articles de Jaume Vicens (dBalears), Pere Rosselló Bover (VilaWeb), Eduard Riudavets Florit (revista Iris de Menorca) i Clara Ferrer (Última Hora) -


Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) – La Mallorca rural, anys 50 - Per Jaume Vicens | (dBalears) -


Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma. (Jaume Vicens)


En el seu darrer llibre, titulat Un hivern a Lluc, publicat el mes de maig passat per edicions El Tall, Miquel López Crespí fa una bona transcripció material, social i anímica, d’allò que va ser el santuari d’Escorca durant els anys seixanta del segle passat. Crec que ja hem dit altres vegades que l’escriptor pobler deu ser qui ha descrit més extensament la història política de Mallorca dels anys immediatament anteriors a la denominada transició democràtica. En aquesta ocasió hi torna, hi afegeix informació i també insisteix en alguns aspectes, segurament perquè els considera rellevants.

Un hivern a Lluc evoca el que va ser la resistència antifranquista a Mallorca durant els anys 60. El llibre ens mostra quins varen ser el principals protagonistes, segurament no tots. Segons la nostra opinió, aquest nou relat, més que una novel·la històrica, és la descripció d’un altre episodi de caràcter autobiogràfic. Un apartat que també és interessant del llibre és el retrat de la seva família, pagesos benestants de part de mare, i la descripció de sa Pobla més rural. No debades, López Crespí fa part de la darrera generació de mallorquins que han vist in situ com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.

De pagesos ho eren els padrins i repadrins, ens diu l’escriptor. Ell encara va regar amb càvec, va llevar herba amb un xipó. Va ajudar a traginar algues de la platja d’Alcúdia fins a sa Pobla per abonar el camp. Sap què és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l’exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató i figues mesclades amb segó i gra. Pujar l’escala per collir les figues, ajudar la padrina per a convertir-les en fruita confitada. Va ser a temps de tenir cura del cavall en haver arribat l’hora de batre les mongetes o les faves a l’era; conduïa les regnes quan controlava les voltes de l’animal amb el rodet de pedra. López Crespí ens conta que acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat.

Una bona aportació a la nostra memòria històrica també és el relat de quan tallava patates per sembrar i les posava al solc. La sembra de mongetes d’aquell temps amb la padrina perquè les mongetes duien una feinada; no bastava segar i batre, després s’havien de triar i llevar les pedretes. Aquest treball es feia a la portassa de les cases, l’indret on es guardava el carro, els ormejos d’anar a marjal. Desgranar el blat de les índies era feina llarga, llevar la closca de les ametlles. Durant aquest temps les dones cantaven les cançons del camp, les gloses, les tonades de la feina.

Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma.

El llibre també inclou una mica de repàs històric dels qui foren els pioners, a partir de mitjan segle XIX, del progrés rural vilatà i de tot el que s’ha perdut amb la intromissió turística. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent una feinada, diu l’escriptor. La saviesa popular: «De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial. El pa era situat en un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Pa moreno, la repadrina li havia fet uns talls per aconseguir que la calor penetràs a fons dins la pasta. El pa durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer.»

La descripció del casalot del carrer de l’Escola, sense aigua corrent. Tota l’aigua que es necessitava per al manteniment de la casa i dels animals es treia a força de poals. Les cuines de la casa, emblanquinades cada any per mor del fum del foc de llenya. Les grans piques de rentar antiquíssimes, possiblement del segle XVII. Encara els necessaris llums d’oli al costat de les foganyes. Els mobles, les vànoves de seda dibuixada i de llana d’ovella. Els canelobres de bronze i els quadres de finals de segle XIX d’antigues pageses, esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis, lluint, orgulloses, botonades d’or, anells i polseres, collars. I el plany de l’escriptor de sa Pobla: «Quina llàstima que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància escrita d’aquells fets familiars, d’aquells esforços per sortir de la misèria.»

10 setembre 2019 (dBalears)


Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí


Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)


Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)


A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.

Tanmateix l'objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.

Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.

En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.

Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d'un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.


Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)


La premsa de Menorca (Iris) i la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -


UN HIVERN A LLUC (El Tall Editorial)


Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules. (Eduard Riudavets Florit)


Per Eduard Riudavets Florit


“ Recuperar les hores del passat? És possible que tot plegat sigui una inútil provatura de servar els moments de la vida que consideram importants.”

He volgut, ben conscientment, començar la ressenya d’aquesta setmana amb una cita textual del llibre que avui comentarem. Un hivern a Lluc, de Miquel López Crespí. El motiu és obvi per a qui mínimament coneix l’extensa obra de López Crespí. Perquè amb les seves novel·les, els seus assajos i fins i tot amb els seus poemes ens demostra que sí és possible recuperar les hores del passat, que és possible i a més necessari. Ens deixa clar que l’oblit i el silenci són els alcavots de la injustícia.

Deixem clar llavors que en absolut Un hivern a Lluc és una inútil provatura, ben al contrari l’autor aconsegueix amb escreix servar els moments de la vida que consideram importants.

Perquè, sens dubtes, aquesta novel·la està teixida a partir dels records. Uns mesos passats al monestir mallorquí de Lluc són l’eix central de la narració però no esperem una mena de crònica descriptiva dels dies passats a aquest indret cabdal per a la cultura mallorquina.

López Crespí va força més enllà, i des de Lluc ens porta a conèixer no només la història personal sinó també la història col·lectiva d’un poble que ha viscut i patit, que ha encertat i errat, que ha sabut lluitar però també ha sabut superar la desfeta. Un poble, el mallorquí, que malgrat traïdories i humiliacions, renúncies i enganys, segueix dempeus.

Potser ara és el moment de comentar-vos que, malgrat Un hivern a Lluc és un llibre amè, engrescador, que fa de bon llegir, és també una novel·la de gran complexitat, una mena de mosaic format a partir d’antigues narracions, poemes, articles periodístics i records personals que, confluint en un tot comú, ens permeten conèixer la Història, amb majúscules.

Així no me’n puc estar d’assenyalar que per les pàgines d’aquesta novel·la s’hi passegen Aurora Picornell i les roges del Molinar, Matilde Landa i Julián Grimau, que tot llegint-la hi podem viure la brutal repressió del feixisme i la dissortadament malaguanyada expedició d’alliberament del capità Bayo...

“ L’arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases...Tota la vida he servat a la memòria la bulla d’aquells dies.”.

Podria seguir enfilant escenes, n’hi ha abastament, però no cal. Només afegir que així mateix hi trobem reflexions literàries, narracions de lluites antifranquistes, referències cinematogràfiques, dures descripcions sociològiques... un univers que des de Mallorca, des de Lluc, ens explica i ens fa pensar, se’ns dóna a conèixer i ens interpel·la...

He escrit més d’una vegada que l’oblit és l’únic pecat que no ens podem permetre. En la meva humil opinió, contra aquest pecat – sovint interessadament provocat- López Crespí esmola les seves eines. Un hivern a Lluc és, a més d’una gran novel·la, una crida contra el gran teatre que s’ha bastit, a això que anomenen Espanya, a partir de tantes i tantes traïcions. Però no hem de perdre l’esperança, potser cal fer nostra una frase de l’autor: “Decidirem plantar cara malgrat la lluita era desigual”. Això mateix.


Rebut el 19-VII-2019


Novetats editorials: Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) - Última Hora entrevista l´escriptor Miquel López Crespí


La Mallorca “ya desaparecida” en el nuevo libro de Miquel López Crespí: Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) -


El autor regresa a la actualidad editorial con Un hivern a Lluc, con el sello El Tall, que aúna novela y libro de memorias. - Esta publicación está basada en un dietario que este veterano autor escribió a sus 14 años en Lluc.


Per Clara F. Capó (Última Hora)


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) es uno de los autores más prolíficos de nuestras Islas –acumula ya un centenar de libros, desde que iniciara su trayectoria en los años 60- y también de los más premiados. Ahora el sello local El Tall le publica un nuevo libro, Un hivern a Lluc.

“Se puede leer como novela, como libro de memorias, pero no es ninguna de esas dos osas, tampoco poesía ni artículos periodísticos, aunque todo eso está incluído en él”, advierte el autor, que define Un hivern a Lluc como un “experimento literario” y que se basa en un dietario 1ue escribió a los 14 años durante su estancia de dos meses en el monasterio de Lluc junto a su abuela, en 1963. “En ese momento ya tenía muy claro en mi cabeza que quería escribir y fue cuando fusilaron al dirigente comunista Julián Grimau, cuando también se me despertó mi conciencia política”, reconece.

“En el dietario se ven esas contradicciones de estudiante adolescente y me inspiró para elaborar un relato sobre esa Mallorca de los sesenta que está desapareciendo consumida por loa postmodernidad”, añade. Además de esas memorias adolescentes, el libro se nutre también de poemas, historias de sus abuelas y tatarabuelas y artículos periodísticos.

“La clave era que el lector lo leyera sin saber dónde estaba el artículo periodístico o las historias de mis aabuelas, que no descubriera cómo se ha construido. Es un mosaico que he literaturizado”, detalla.

A parte de este “experimento literario”, el autor reconoce que “como siempre en mis obras, intento incidir en aspectos culturales y tradicionales, para que las nuevas generaciones puedan ver la Mallorca que ya no existe. Creo que los jóvenes pueden saber simplemente con el móvil qué está pasando en Londres o en Estados Unidos, pero no saben nada de la historia del territorio donde viven”, critca.

Por otra parte, López Crespí tiene en marcha nuevos libros y proyectos. El próximo que verá la luz será la narración con la que ganó el Premi Ciutat de Palma de Narrativa 1990, Dietari de succeïts a Mallorca y que Lleonard Muntaner recuperará bajo el título Una història amagada. “Han pasado ya 29 años, sin que ningún ayuntamiento se interesara en publicarlo. Fue Lleonard quien insistió en hacerlo, con el paoyo del regidor de Cultura de Cort, Llorenç Carrió”, apunta.

En otoño publicará más novedades: un poemario en catalán, traducido al castellano por José Lñuís Reina, de La Lucerna, Dies Irae. Ya cara al 20020, publicará la novela El vicari d´Albopàs, con el Llibres del Segle, de Girona.


(Última Hora, 6-VI-2019)


Categories: literatura

Pagès Editors crea la nova col·lecció Divèrsia.cat per divulgar la història i la cultura dels Països Catalans

Vilaweb Lletres - Dm, 10/09/2019 - 16:07

Pagès Editors presenta una nova col·lecció per donar a conèixer la història i la cultura del conjunt dels Països Catalans. Es tracta de Divèrsia.cat, una sèrie de breus manuals d’història sobre diferents moviments i expressions culturals, socials, polítiques, religioses i econòmiques que han tingut lloc a la societat contemporània.

L’objectiu de la col·lecció, dirigida per l’ex-vice-president del govern i filòleg Josep-Lluís Carod-Rovira, és oferir a un ‘públic divers’ una ‘aproximació a diferents temes d’interès general’, com la maçoneria, la llengua, l’art o el feminisme amb un llenguatge entenedor. D’aquesta manera, i presentada en el marc de La Setmana del Llibre en Català, la col·lecció es començarà a publicar aquesta tardor amb dos primers volums, ‘Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans’ i ‘Breu història de la llengua als Països Catalans’.

‘La cultura catalana i la quotidianitat del nostre dia a dia no s’explica només amb una visió regional, sinó que cal una visió global, general, nacional del conjunt del territori’, ha afirmat Carod-Rovira. Per aquest motiu, Divèrsia.cat proposa una aproximació transversal a diverses temàtiques arrelades a la societat catalana amb els Països Catalans com a unitat d’anàlisi. El director de la col·lecció ha explicat també que les generacions més joves ‘han crescut amb un marc mental autonòmic’, motiu pel qual ha assegurat que hi ha un “dèficit de coneixement general” que ‘valia la pena eliminar’ amb aquests títols.

D’altra banda, segons la directora de Pagès Editors, Eulàlia Pagès, la immediatesa de la informació i el canvi constant de la societat fan ‘oblidar quins són els orígens de moltes coses’, motiu pel qual ha insistit en el fet que la col·lecció Divèrsia.cat s’ha creat per buscar una aproximació general a diversos temes des de les ‘seves arrels’ fins a la seva ‘actualitat històrica’.

Transversalitat temàtica i territorial

‘És una col·lecció que està oberta a moltes possibilitats temàtiques’, ha assegurat Carod-Rovira, i ha afegit que des de la direcció tenen l’objectiu de fer aparèixer als manuals ‘tots aquells temes que cal conèixer’ per així també poder ‘transformar’ el territori. És per aquest motiu que s’està treballant en la creació de manuals històrics que tractaran temes diversos com el feminisme, l’esperantisme, el comunisme o l’independentisme als Països Catalans, alguns d’ells escrits per personalitats reconegudes com Xavier Domènech, Manuel Forcano o Mireia Boya.

A més, Pagès Edicions ha afirmat també que, a més de la transversalitat temàtica, cada manual proposarà també una transversalitat territorial pel que fa a l’autoria. Així doncs, es comptarà amb autors i especialistes procedents de tot el conjunt dels Països Catalans.

En aquest sentit, els dos primers volums de la col·lecció són un exemple de transversalitat temàtica. ‘Breu història dels castells i la muixeranga als Països Catalans, de Jordi Bertran, repassa l’origen de la tradició castellera amb la muixeranga valenciana i ‘Breu història de la llengua als Països Catalans’, dels illencs Bernat Joan i Esperança Marí, presenta una síntesi de la història de la llengua des d’un punt de vista global.

Format de butxaca per a tots els públics

Carod-Rovira ha emfatitzat que l’objectiu de la col·lecció no és ‘arreglar el món’, sinó ‘facilitar el coneixement’ amb la ‘naturalitat més absoluta’. D’aquesta manera, segons explica la direcció, la sèrie de manuals breus té al voluntat d’adreçar-se a tots els públics amb un llenguatge divulgatiu perquè, així, periodistes, mestres i el públic general interessat en aspectes relacionats amb els Països Catalans puguin trobar en aquests llibres ‘eines’ per entendre i explicar temes d’interès.

Els manuals es començaran a comercialitzar a partir de la tardor en format de llibres de butxaca i inclouran també una cronologia amb les dates més importants sobre el tema que tracten, a més d’un conjunt de referències bibliogràfiques per als lectors que vulguin aprofundir més en les temàtiques.

The post Pagès Editors crea la nova col·lecció Divèrsia.cat per divulgar la història i la cultura dels Països Catalans appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla en la literatura catalana contemporània - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) – La Mallorca rural, anys 50 - Per Jaume Vicens | (dBalears)

Sa Pobla en la literatura catalana contemporània - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) – La Mallorca rural, anys 50 - Per Jaume Vicens | (dBalears) -


Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma. (Jaume Vicens)


En el seu darrer llibre, titulat Un hivern a Lluc, publicat el mes de maig passat per edicions El Tall, Miquel López Crespí fa una bona transcripció material, social i anímica, d’allò que va ser el santuari d’Escorca durant els anys seixanta del segle passat. Crec que ja hem dit altres vegades que l’escriptor pobler deu ser qui ha descrit més extensament la història política de Mallorca dels anys immediatament anteriors a la denominada transició democràtica. En aquesta ocasió hi torna, hi afegeix informació i també insisteix en alguns aspectes, segurament perquè els considera rellevants.

Un hivern a Lluc evoca el que va ser la resistència antifranquista a Mallorca durant els anys 60. El llibre ens mostra quins varen ser el principals protagonistes, segurament no tots. Segons la nostra opinió, aquest nou relat, més que una novel·la històrica, és la descripció d’un altre episodi de caràcter autobiogràfic. Un apartat que també és interessant del llibre és el retrat de la seva família, pagesos benestants de part de mare, i la descripció de sa Pobla més rural. No debades, López Crespí fa part de la darrera generació de mallorquins que han vist in situ com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.

De pagesos ho eren els padrins i repadrins, ens diu l’escriptor. Ell encara va segar amb càvec, va llevar herba amb un xipó. Va ajudar a traginar algues de la platja d’Alcúdia fins a sa Pobla per abonar el camp. Sap què és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l’exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató i figues mesclades amb segó i gra. Pujar l’escala per collir les figues, ajudar la padrina per a convertir-les en fruita confitada. Va ser a temps de tenir cura del cavall en haver arribat l’hora de batre les mongetes o les faves a l’era; conduïa les regnes quan controlava les voltes de l’animal amb el rodet de pedra. López Crespí ens conta que acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat.

Una bona aportació a la nostra memòria històrica també és el relat de quan tallava patates per sembrar i les posava al solc. La sembra de mongetes d’aquell temps amb la padrina perquè les mongetes duien una feinada; no bastava segar i batre, després s’havien de triar i llevar les pedretes. Aquest treball es feia a la portassa de les cases, l’indret on es guardava el carro, els ormejos d’anar a marjal. Desgranar el blat de les índies era feina llarga, llevar la closca de les ametlles. Durant aquest temps les dones cantaven les cançons del camp, les gloses, les tonades de la feina.

Segons ens diu l’autor, deixar constància dels noms i malnoms és una feina urgent, també recuperar els fets que encara recordam; la parla, una manera de determinar la realitat d’aquell temps. Un hivern a Lluc també és un homenatge a una generació de mallorquins que encara contaven rondalles a les generacions successives; reconeixement als padrins que transmetien l’accent, el to de veu, els registres més personals de la llengua; els costums i les tradicions. López Crespí fa un retrat de persones que amb un gran sacrifici i molta de feina aixecaren una terra erma.

El llibre també inclou una mica de repàs històric dels qui foren els pioners, a partir de mitjan segle XIX, del progrés rural vilatà i de tot el que s’ha perdut amb la intromissió turística. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent una feinada, diu l’escriptor. La saviesa popular: «De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial. El pa era situat en un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Pa moreno, la repadrina li havia fet uns talls per aconseguir que la calor penetràs a fons dins la pasta. El pa durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer.»

La descripció del casalot del carrer de l’Escola, sense aigua corrent. Tota l’aigua que es necessitava per al manteniment de la casa i dels animals es treia a força de poals. Les cuines de la casa, emblanquinades cada any per mor del fum del foc de llenya. Les grans piques de rentar antiquíssimes, possiblement del segle XVII. Encara els necessaris llums d’oli al costat de les foganyes. Els mobles, les vànoves de seda dibuixada i de llana d’ovella. Els canelobres de bronze i els quadres de finals de segle XIX d’antigues pageses, esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis, lluint, orgulloses, botonades d’or, anells i polseres, collars. I el plany de l’escriptor de sa Pobla: «Quina llàstima que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància escrita d’aquells fets familiars, d’aquells esforços per sortir de la misèria.»

10 setembre 2019 (dBalears)


Categories: literatura

Sa Pobla, els seus escriptors i el cine

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)


CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Per Mateu Morro, historiador


Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.



El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.


El segle del cinema


El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.


Evocació del cinema de poble


Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.


Una finestra al món en temps de tenebror


Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.


El cinema de la dictadura


Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.


El cinema crític


Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Una sortida digna, 10 anys


Aquest mes de setembre Una sortida digna (Cossetània Edicions) fa 10 anys, i em ve de gust recordar tot el procés de naixement del meu cinquè llibre, aquest recull de contes amb el fil conductor de la mort, vista des del sentit de l'humor.
Aquella era l'època daurada dels blogs, i havíem creat una xarxa de col·laboració i amistat important.
Vaig decidir crear un blog específic per al llibre, però de forma juganera, sense desvetllar que jo n'era l'autor ni que es tractava d'un llibre; feia veure que es tractava d'un col·leccionista d'imatges de portes obertes fotografiades des de dins. Allò fou divertit i viciós a la vegada, perquè no parava de fer fotos de portes obertes arreu on anava, no veia res més, i els amics i amigues de la xarxa catosfèrica me n'anaven enviant, amb l'afegit que no sabien qui estava al darrere d'aquell blog. El resultat és una col·lecció força interessant que podeu veure en aquest enllaç.
Més endavant, vaig fer parlar al blog els personatges del llibre, fent-los passar per persones de veritat, per tal de continuar amb la línia juganera i crear expectativa. Això m'obligava a recuperar la meva relació amb els personatges, i fer-los reviure (cosa quasi miraculosa en un llibre tan ple de morts). Podeu llegir els apunts en veu dels personatges en aquesta altra etiqueta.
El 7 de setembre de 2009 fou un dia especial, perquè vaig desvetllar per fi de què anava el joc i que jo n'era l'autor; deu anys després em fa gràcia llegir els comentaris.
A finals de setembre vaig penjar a Youtube la presentació virtual del llibre; un vídeo que m'omple de tendresa, perquè s'escolta mon fill, nascut aquell any, de fons. Fins i tot vaig fer un recull de preses falses.
El llibre va néixer com un joc al voltant de la presència de la mort, i així va anar seguint sempre.
Em va costar triar el títol, fins que durant un viatge en cotxe vaig escoltar el primer disc Jesús Fusté i, concretament, una de les seves cançons que més m'agraden, Una sortida digna, i vaig creure que era un títol idoni i que em permetia teixir lligams amb l'amic músic i cantant de Pradell de la Teixeta.
Un a un anirien arribant comentaris sobre el llibre, que reuneixo en un blog específic, i que podeu llegir en aquest enllaç.
I després anirien arribant més sorpreses juganeres, que han fet d'aquest recull de contes molt més que un llibre:
-Una adaptació teatral del grup TEBAC de Reus.
-L'adaptació musical d'un dels contes de David Espinós.
-El curtmetratge en versió cinema mut del grup CREA d'Amposta.
-L'adaptació musical d'un dels contes pel grup Fred secret, amb la cançó Joan Cremades.
I amb l'esperança que els llibres no moren mai, espero que continuï jugant molts anys.


Categories: literatura

Martí Domínguez retrata l’esperit del temps; d’aquell i del d’ara

Vilaweb Lletres - Dll, 09/09/2019 - 21:50

Martí Domínguez és un dels grans autors en llengua catalana d’aquesta època. Les seves novel·les sempre són d’idees, ambicioses, la majoria lligades a preocupacions de caràcter humanístic, ètic, que en la ficció s’esdevenen en èpoques ben diferents, però que remeten tothora al moment en què s’escriuen. En la literatura de Domínguez hi ha preocupacions recurrents: la idea controvertida del progrés de l’espècie humana, el paper social de la ciència, l’interès pels règims autoritaris… Amb aquesta motivació ha escrit, per exemple, Les confidències del comte de Buffon (1997), El secret de Goethe (1999), El retorn de Voltaire (2007), El fracassat (2013), sobre el pintor Paul Cézanne, i La sega (2015), sobre la repressió rebuda pels masovers del Maestrat durant la postguerra de 1936-1939.

Ara ha publicat una altra novel·la de pensament, L’esperit del temps (Proa), on se situa a Alemanya i Àustria, amb l’arribada del nazisme, i mostra com la comunitat científica (exceptuant-ne els que eren jueus, que van ser eliminats) va fonamentar els principis de la política racial i d’extermini del nazisme.

Martí Domínguez és biòleg i periodista, director de la revista Mètode de divulgació científica, que publica la Universitat de València, on ell també fa classes. Aquesta doble formació el conforma. És un naturalista que es fonamenta en el racionalisme: la condició moral és la que fa diferent l’espècie humana, enfront de la brutalitat de la natura, diu. I aquest context mou el seu interès i és motor de la seva creació. La ciència sense consciència és molt perillosa.

A L’esperit del temps, l’autor ens presenta unes falses memòries d’un científic que va col·laborar activament en la política racial dels nazis. El protagonista és de ficció (conformat a partir de les biografies reals de diferents científics alemanys), però els que hi apareixen amb noms i cognoms i càrrecs, sí que són personatges històrics.

Martí Domínguez recorda que el nazisme s’ha trivialitzat molt, sobretot al cinema i ell d’entrada ja va veure que calia fugir d’aquests cromos. ‘Quan vaig començar a investigar sobre l’època i el paper d’alguns científics alemanys, vaig endinsar-me en un món fosc i amarg. Era dur de descobrir que algunes figures que jo admirava, que havia estudiat durant la carrera als llibres de text, tenien un passat nazi. Penseu que als anys vint i trenta del segle passat, la ciència alemanya era la ciència del moment, la més important del seu temps.’

Martí Domínguez: ‘Necessitem un món intel·lectual més bel·ligerant amb totes les coses que passen’

‘Això em va colpir i em va causar un malestar profund, fins al punt que vaig voler comprendre els processos personals que havien viscut aquests personatges per acabar participant en el nazisme. Ha estat un tema molt amagat, però avui hi ha bibliografia prou rica per a reconstruir la història oculta del paper de la ciència alemanya a l’hora de fonamentar científicament l’ideari del nazisme. Perquè hem de pensar que, excepte els científics d’origen jueu o amb una clara vinculació amb el comunisme, molt pocs científics varen oposar-se al nazisme. La connivència de la ciència alemanya i austríaca va ser gairebé completa.’

Domínguez explica que el nazisme volia recuperar l’entitat territorial alemanya i ampliar-la cap a l’est, cap a terres eslaves (Polònia, Bielorússia, Ucraïna…). I aquesta expansió va anar acompanyada de l’expulsió dels qui hi vivien. I per repoblar amb sang ària tot aquest nou territori van posar a treballar geògrafs, urbanistes, psicòlegs… Els psicòlegs, per exemple, feien la tria de criatures que podien ser potencialment ‘regermanitzables’. Una tria que es feia per criteris morfològics i psicològics. Hi va haver uns 200.000 nens que van separar de les famílies i se’n van fer càrrec famílies àries, la major part de les quals, acabada la guerra, no van tornar amb les famílies d’origen. I això és tan dur que encara és un tema tabú. No en vol parlar ningú.

Com tampoc no es parla de la quantitat de dones que es van deixar prenyar per soldats i oficials de les SS, per augmentar la nativitat. Fins i tot es va dissenyar un programa per deixar embarassades nenes a partir de deu anys, hormonant-les perquè poguessin tenir fills abans. A la novel·la s’explica com els científics van dotar de fonaments científics totes les accions planificades. Perquè això es va desenvolupar a partir de l’any 1938.

I com va poder passar? Martí Domínguez parla d’obnubilació i enlluernament col·lectiu, com si una idea hagués infectat tot un col·lectiu. L’escriptor deixa clar que això no lleva responsabilitats a ningú, però pot servir per a entendre-ho. El protagonista és un naturalista especialista en el comportament dels animals. I observa que els animals híbrids manifesten la part pitjor de cada raça. Aquest fet el nazisme l’aplica a la seva idea de raça ària i d’extermini. Perquè Domínguez també deixa ben clar que per al nazisme, l’antisemitisme només era la punta de l’iceberg, que després haurien anat pels eslaus, que volia dir eliminar entre vint milions i trenta milions de persones. Un extermini ètnic.

Així mateix, destaca que es va girar full molt de pressa, sobre aquest fet. Que la majoria de científics, alguns amb una gran quantitat de morts al darrere, van tornar a les universitats o, després d’un temps curt, van tornar a exercir càrrecs.

L’autor construeix una bastida d’idees per despertar les consciències i evitar dogmes. L’esperit del temps adverteix d’una colla d’analogies amb el temps actual i ajuda a prendre consciència que no es pot trivialitzar el nazisme, que el tornem a tenir a prop, com tampoc no podem pensar que nosaltres no podem caure-hi. El llibre ens fa de mirall de la pujada de l’extrema dreta a tota Europa; de la condició de la dona i del risc de reduir-la a la procreació, eliminant-li les llibertats fonamentals (recordem també l’èxit del llibre El conte de la serventa, de Margaret Alwood, adaptat a sèrie televisiva); o els riscs de la revolució genètica, amb descobertes com les ‘tisores’ que poden tallar un tros d’ADN. Martí Domínguez acaba dient: ‘L’esperit del temps a voltes és un vel que et poses per no enfrontar-te a certes coses.’

The post Martí Domínguez retrata l’esperit del temps; d’aquell i del d’ara appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la literatura mallorquina actual

Novetats editorials - Miquel López Crespí: JOC D’ESCACS (Llibres del Segle) - Els fills del Maig del 68 en la literatura catalana contemporània -


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”. (Jaume Obrador)


Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel•la “JOC D’ESCACS”, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel•les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-m’hi.

Pensàvem en aquells moments que estàvem a finals d’una dictadura, d’una època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions…No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop d’estat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. L’Organització d’Esquerra Comunista (OEC en català) era aleshores un partit que actuava en plena clandestinitat. No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui vos parla són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!

És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri i un ambulatori per zona, que han evolucionat cap a un nou concepte de salut.

En aquesta novel•la que avui presentam, l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim i el posterior empresonament, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.

El problema, segons la novel•la, era que “una època obscura s’apropava, silent però ferma i segura. Podríem aturar l’escomesa que ens queia al damunt? Calia no defallir. El que no podíem fer era restar solament al tall com en el passat, veure com ens enterraven sota munts de cendres i mentides, criminalitzant la nostra feina, estigmatitzant-la amb l’etiqueta d’”extrema esquerra”, quan nosaltres l’únic que fèiem era mantenir uns principis i unes idees que consideràvem útils i encertades per acabar amb les desigualtats socials”.

Per això decidírem fer una roda de premsa per presentar el partit. Després de ser vigilats per la policia haguérem de canviar d’indret i fer-la a casa de Miquel López. Ell, ajudat per nosaltres, posà una senyera rere la tauleta del seu despatx i sis cadires, totes les de casa!, diu a la novel•la.

El mes de novembre de 1976 entràrem a la presó.

Jo no veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de l’organització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner, i procedia d’un poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i en aquest punt no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), que era el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl•lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel “sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi i al Perú…era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls…”.

La transició no va ser un camí de roses. Diu Miquel: “Molts caigueren sota els trets de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil. Altres, queien “accidentalment” des de les finestres dels sinistres caus d’interrogatori de la Social. Companys metrallats, com a Vitòria, mentre assistien a assemblees pacífiques a l’interior d’una església, pintant consignes en els murs dels descampats extraradials i en el centre de les ciutats; treballadors que reben trets al cap per participar en una manifestació o moriren d’una culatada, mentre exigien Treball i Llibertat...”

Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és molt més que una excel•lent obra de creació literària, és sobre tot un document d´una època irrepetible. Es tracta de la història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a no defallir, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just, habitable i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. Segons Miquel, el que fèiem era “Un frenètic activisme, estar sempre en acció, no aturar mai, participar a reunions, sortides nocturnes, assemblees, seminaris de formació...”.

La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a les quals anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris, a les fàbriques i a la universitat per millorar les condicions de vida de les capes populars, lluites que s’impulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col•lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.

Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les “altures” era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la “sagrada unidad de España” i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.

Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anècdota principal de la novel•la que acaba de publicar Miquel López Crespí.

Però Miquel sovint es preguntava: “Quina podria ser la meva actitud davant la tortura, sotmès a un cansament continuat per manca de son, per la pressió dels insults i els crits a l’hora dels interrogatoris? Confiava en la meva experiència, m’aferrava a l’esperança de pensar que, si no em torturaven físicament, podria resistir els crits i les vexacions”.

A JOC D’ESCACS en Miquel, era un “jove ansiós, com diu ell, per conèixer la veritat i que estava assedegat per la dèria de saber, que retrata el món cultural i polític de la seva joventut i que pensava que ens trobàvem a les darreries del franquisme”. Ell sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”. Menys mal, Miquel, que has servat, amb gran encert, aquesta memòria dels que hem lluitat per la democràcia i la llibertat.

Sense els teus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de “Jaume Calafell”, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel•la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat d’exercir com a sacerdot. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança. Ell, com diu, i també nosaltres, estàvem cegats per l’exemple lluminós dels nostres herois enterrats en milers de fosses comunes arreu de l’Estat.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Aquesta novel•la ens recorda que pensàrem que podríem anar influint en els esdeveniments que sacsejaven l’Estat espanyol. Malgrat que no ocupàssim les noves institucions, com diu Miquel, des del carrer, des dels llocs de feina i estudi, mitjançant la nostra influència en les associacions de veïns, empreses i sindicats, seríem capaços de condicionar en un sentit progressista els anys vinents. Ell ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. El temps, diu Miquel, “canviava a una velocitat vertiginosa. Els recitals de la Nova Cançó a teatres i camps de futbol esdevenien un crit d’esperança que es podia sentir arreu del món. Detenir Raimon, Lluís Llach o Maria del Mar Bonet perquè cantaven “Diguem no!”, “L’estaca” i “Què volen aquesta gent que truquen de matinada?”

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel•la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar l’herència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota l’energia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de l’herència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel•la JOC D’ESCACS és d’una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Desitjam que el nou govern de la Generalitat catalana, encapçalat pel seu president Quim Torra, encerti amb seny per aconseguir la república. Volem una Catalunya sobirana i uns Països Catalans republicans.

Palma, 28/05/2018


Categories: literatura

Coses que m'encanten


Avorrit que em robessin l'antena del cotxe, fa un temps que la trec, sobretot si no el necessito durant dies.El que m'encanta és emprendre un viatge amb mon fill, posar l'antena, i no engegar gens la ràdio perquè tothora estem parlant.
Categories: literatura

Pere Calders, cròniques del periodista ocult

Vilaweb Lletres - Dg, 08/09/2019 - 21:50

‘Els escriptors catalans compten amb un avantatge reconfortant: la fidelitat a l’idioma els justifica més enllà del fet (d’altra banda indefugible) d’haver de guanyar-se la vida. Hi ha amargors i desenganys, una lluita incerta, un desig molt humà de veure reconeguts de seguida els mèrits de cadascú (en etapa d’aspiracions o de maduresa), sense parar massa esment que els altres tenen el dret de prendre-s’ho amb calma, d’acord amb uns criteris i uns gustos de lector. Al capdavall, la normalització a la qual aspirem i suposant que l’aconseguim, farà que les coses siguin així. L’avantatge és que escriure en català, encara que no sigui un negoci, contribueix a salvar-nos com a poble, fins i tot quan no se’n pot fer una font d’ingressos en metàl·lic’.  Així acaba un article de Pere Calders publicat a El 9 Nou, el 3 de juliol de 1981, un article on assegura que escrivint en català és gairebé impossible guanyar-se la vida, però que també ho és fent-ho en castellà i fins i tot en anglès als Estats Units.

Pere Calders (1912-1994) és un dels escriptors fonamentals de la nostra literatura. Conegut sobretot pels seus contes, on apunta diverses maneres d’interpretar la realitat, Calders també va ser un excel·lent periodista d’opinió. Al llarg de la seva vida va escriure més de dos mil articles per a mitjans d’allò més variats, sempre amb una lucidesa envejable i amb una contundència notable. I amb un punt de llibertat i clarividència que sorprenen tant per l’època en què s’escriviren –molts textos es van publicar al seu retorn de l’exili mexicà i per tant encara sota la dictadura franquista- com per l’actualitat que desprenen llegits avui en dia. Una setantena d’aquests textos i sis relats breus han estat seleccionats per Diana Coromines per confegir un volum important, Sobre el feixisme, l’exili i la censura (Rosa dels Vents), que ens mostra el Calders més combatiu i preocupat.

Segons explica Coromines en el pròleg, ‘aquesta antologia recull una setantena d’articles dels prop de dos mil que va escriure entre el 1933 i el 1994, i una selecció de sis contes. Són una proposta per llegir la història del segle XX i trobar-hi claus per entendre l’època actual, al voltant de tres eixos que recorren l’obra de Calders. El primer és la intuïció de l’apocalipsi; el món occidental s’apropa a una cruïlla i Catalunya és el banc de proves on s’assagen les grans tensions europees. Un segon eix és la censura. Calders és un dels pocs escriptors que, de manera regular, passa el cotó per la superfície bruta de la Catalunya ocupada i en deixa al descobert les misèries: l’autocensura i estretor de mires intel·lectual (…) El tercer eix és el lligam amb l’imperi, que sempre hi és present però que agafa consistència concreta en els articles de teoria literària, de llengua, d’art i de cultura, que van al centre de la identitat i de la història i mantenen al continuïtat del món català com a opció actual, rescatada del mar de la totalitat de móns possibles’.

Cal recordar que una de les etapes vitals de Calders està vinculada directament amb la Guerra d’Espanya de 1936-1939. El 1936 ja havia publicat la seva primera novel·la i juntament amb Avel·lí Artís Gener, ‘Tísner’, dirigiran L’Esquella de la Torratxa on publiquen tot de ninots d’allò més significatius: en un d’ells una parella passeja per la carretera de l’Arrabassada i troben un cadàver i diuen que s’hi ha fet una costellada. Tot i que el dibuix és de 1937 i parla de les purgues a la rereguarda, es inevitable pensar que tant Calders com Tísner  se la jugaven perquè era una manera també de recordar i denunciar la mort del periodista Josep Maria Planes, assassinat pel membre de la FAI Justo Bueno precisament pels seus articles ‘Els gàngsters de Barcelona’, on denunciava els pistolers del sindicat anarquista i les seves pràctiques al marge de la llei, tot just feia un any.

Calders haurà de travessar el coll d’Ares, com tants catalans, en acabar la guerra. Aconsegueix escapar del camp de concentració francès on estava internat i al final embarca de cap a Mèxic on s’hi estarà ni més ni manco que vint-i-tres anys. Quan torna a Catalunya el 1962 es troba una situació terrible d’endarreriment i de censura i autocensura, com explica Coromines. ‘Més de dues dècades de franquisme havien fet que els discursos intel·lectuals tinguessin mordassa doble: la de la censura del règim i la d’unes elits catalanes hipòcrites, provincianes i segrestades per idearis monolítics’. Un dels moments més interessants i en què més intensament es viu això és quan apareix el llibre Els altres catalans de Francesc Candel, el 1965  i ell decideix ressenyar-lo aconseguint una allau de crítiques simplement per dir que el que caldria és ajudar el sud de la península a desenvolupar-se per evitar una immigració ‘que no surt de franc. Ni pels que emigren, que acaben vivint en barraques, ni per la capital del país, que d’un dia per l’altre rep una massa social que difícilment pot absorbir sense posar en perill la llengua i la cultura’. I és clar, això no va agradar gens a gairebé ningú a la Catalunya de l’època.

Calders també aprofitarà per carregar durament contra Josep Maria Castellet i Joaquim Molas, llavors màxims fàctotums editorials i acadèmics i la seva fixació pel realisme històric que tant va restrènyer la literatura catalana, endarrerint notablement la publicació de la seva pròpia obra o la de Perucho o Manuel de Pedrolo, entre altres, en un clar exemple de mandarinatge cultural de primer ordre.

Els articles de Calders en època democràtica també són enlluernadors. La seva capacitat d’anàlisi passa del general al particular i a la inversa. Per exemple, es mostra totalment emprenyat amb el fet que les empreses vulguin passar pel banc els rebuts ‘per major comoditat’, quan això implica que si hi ha alguna reclamació s’hagi de fer a posteriori, amb tot el que comporta i que s’hagin de pagar comissions que, lògicament aniran a parar al consumidor, com explica molt encertadament i com ha passat clarament des de llavors. Però aquest Calders també pot escriure i encertar l’ascens de Rússia i de la Xina, la independència de les Repúbliques Bàltiques o parlar sobre la guerra als Balcans com correspon al lector ben informat que consumia premsa massivament i que tenia una àmplia capacitat d’anàlisi.

La selecció d’aquestes setanta peces també ajuda a treure el gra de la palla.  I és que no sempre un articulista prolífic pot mantenir el nivell excels. Aquesta agrupació temàtica i aquesta selecció de textos que no caduquen, ajuden a donar un nou sentit i una nova perspectiva a l’obra d’un dels clàssics de la nostra llengua i demostren que Calders és molt més que un contista sensacional, també és un periodista que massa sovint ha quedat ocult per la resta de la seva producció.

The post Pere Calders, cròniques del periodista ocult appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Escriptors de sa Pobla - Gabriel Janer Manila analitza l´obra de Miquel López Crespí

Gabriel Janer Manila analitza les darreres novel·les de Miquel López Crespí - Les novel·les Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle) – Novel·lar el món cultural i polític dels anys 70 a Mallorca -


Per Miquel López Crespí, escriptor


Probablement és la seva millor novel·la. Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible. (Gabriel Janer Manila)


Abans d’escriure Allò que el vent no s’endugué (El Tall Editorial) i Joc d’escacs (Llibres del Segle) havia novel·lat la Mallorca republicana i la postguerra a l’obra L´Amagatall, que guanyà el Premi de Narrativa Miquel Àngel Riera. També m’havien interessat els universos de George Sand i Frédéric Chopin. Recordeu El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé: el dietari de George Sand (Pagès Editors). Més tard em vaig submergir en el món de Miquel Costa i Llobera. I vaig estar uns anys redactant Defalliment: les memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor) i Defalliment: el poeta il·luminat (Pagès Editors). Sense oblidar tota una saga de novel·les dedicades a la guerra civil a Mallorca i a descriure el món dels vençuts en Estiu de foc (Columna Edicions), Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Una Arcàdia feliç (Lleonard Muntaner Editor), Les vertaderes memòries de Salvador Orlan (Onada Edicions)... Però sempre havia pensat provar de novel·lar el món cultural i polític de quan érem joves i militàvem en diverses organitzacions antifeixistes. Seguint aquesta dèria, i al cap d’un parell d´anys de feina, han sorgit Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) i Joc d´escacs (Llibres del Segle).

Més que novel·les històriques, que també ho són, potser aniria millor definir-les com a “novel·les-testimoni”. És difícil situar-les en un gènere literari determinat. Podrien ser també llibres autobiogràfics, memòries. El cert, i no ho pretenc negar, és que ambdues tenen un fort contingut testimonial. Evidentment és una realitat novel·lada, la imaginació hi té un paper essencial. Però igualment volen ser un document d’aquella època, de les influències i passions humanes que dominaren un temps de fortes esperances i també, d’innombrables moments de desencís. Com no deixar constància dels anys més ardents de la nostra joventut, de l’ambient que ha conformat la nostra vida? Com no deixar una empremta literària d’amics, amors, lluites que ens han fet talment com som?

Com pintar un mural a l’estil de Diego Rivera o dibuixar els capricis de Goya! “Tal com érem” hauria estat un títol adient per a condensar les dues obres publicades recentment.

Allò que va fer moure la inspiració de l’escriptor i on comença tot, va ser evocar els moments més dur de la transició: els darrers assassinats de la dictadura franquista, les detencions i interrogatoris de la Brigada Social, l’estada a la presó l’any 76... Aleshores jo era membre de l´Organització d´Esquerra Comunista (OEC), un dels partits comunistes més forts de les Illes (després del PCE). Però les nostres lluites, el nostre esforç en defensa de la República, l’Autodeterminació i el Socialisme no sortien en els mitjans de comunicació. Els diaris tenien instruccions ben precises de silenciar-nos i criminalitzar els partits que no acceptàvem la reforma del franquisme, que no participàvem en els organismes unitaris de la pretesa oposició. Eren els anys que es creava del no-res el PSOE. Els poders fàctics no volien altres esquerrans. Ens indignava aquest silenci, aquesta manipulació constant, el riu de mentides que segregaven aquests mitjans al servei dels borbons i la “sagrada unidad de España”. I per això mateix decidírem convocar una conferència de premsa clandestina. Aquesta, posteriorment, ens costà la detenció i l’empresonament a tots els que hi havíem participat: l’exmissioner i responsable del nostre front de barris, Jaume Obrador; el secretari general de l’OEC, Josep Capó; i jo mateix. Les vicissituds que envolten aquesta conferència de premsa clandestina són l’anècdota que dóna peu a l’escriptor per a descriure multitud de personatges d’aquella època, els ambients, la situació política, les contradiccions personals dels amics i militants enfeinats en la gegantina tasca volutariosa d’obrir els camins tancats de la història.

Al Diario de Mallorca (5-XI-2017) Gabriel Janer Manila ha publicat una crítica de la novel·la Allò que el vent no s´endugué (i que també podria referir-se a Joc d’escacs). Amb el títol “La bandera de la Llibertat”, Janer Manila hi escriu: “Probablement és la seva millor novel·la. -- Edicions el Tall acaba de publicar Allò que el vent no s’endugué, de Miquel López Crespí, un text que paga la pena de llegir i recrear-se en la lectura a fi d’entendre certs paisatges morals de la història de l’illa de Mallorca durant els últims anys del franquisme. No varen ser uns temps fàcils. La policia secreta actuava amb violència, la dictadura feia els seus últims espasmes. I hi havia joves –uns joves- que s’atrevien a somiar un món diferent del que suportaven, una societat més justa, que cercaven guanyar espais de llibertat. Eren joves, treballaven en la clandestinitat, volien acabar amb la injustícia social, capgirar la vida. I varen creure que era possible: ‘Qui hauria pogut imaginar que els magnífics palaus dels emperadors, on es dictaven les lleis de l’imperi, serien destruïts? Qui hauria imaginat que un dia veuríem córrer les gallines entre les columnes dels temples de marbre. Qui hauria anat a pensar que a les avingudes per on desfilaven els generals victoriosos s’omplirien d’herbes salvatges? Qui hauria intuït que algun dia s’acabarien els comerciants d’esclaus?’. Aquells joves, perseguits per la brigada social, detinguts, tancats a la presó, torturats, no havien deixat de creure en la permanència de la lluita contra el poder injust, en la rebel·lió com una constant al llarg de la història.

‘Però també aquells joves hagueren de veure com s’esfondraven els somnis, com es perdien pel camí els ideals més nobles. I ni se’n salvava una petita espurna. Hi hagué alguna cosa que el vent no se’n va endur? De tota aquella lluita, del combat per la justícia, del patiment i la tortura n’ha quedat alguna cosa? Tota la narrativa de López Crespí gira entorn d’un sol tema: la complicitat de molts d’aquells rebels amb els repressors, quan la dictadura es transformava per continuar en el poder. És un tema que recorre tota la seva obra i que ara tornam a trobar en aquesta novel·la depurat fins a les últimes conseqüències estètiques. Bé sap l’autor fins a quin extrem la literatura és a l’interior del llenguatge i, alhora, és obra del llenguatge.

‘Molts d’anys de depuració de la pròpia escriptura l’han portat a aquesta obra modèlica. Un tema entorn del qual giren milers de pàgines escrites al llarg d’una vida. Tanmateix, per dir-nos la decepció de veure com molts d’aquells companys de lluita han baratat la ‘revolució’ per una cadira. ‘Els anys de presó –escriu-, les llargues nits d’interrogatoris en els caus policíacs només havien servit per consolidar els dirigents que s’avenien a signar vergonyosos acords amb els botxins’. D’aquests vergonyosos acords se’n va dir ‘transició’.

‘La novel·la –potser n’hauria de dir novel·la-document, pel que té de crònica d’una època que l’autor va viure en primera persona-, comença amb una reinterpretació del mite de la caverna de Plató. O del ‘Jardí de les delícies’ de Hieronymus el Bosch. Se’ns parla de la infantesa del jove rebel i era un temps –i he de dir que en aquestes escapades cap als records de la infància, no idealitzats, però plens d’emoció, trobam els millors moments de la poètica de Miquel López Crespí-, en què ‘el sol entrava per la finestra dins la casa i dibuixava ombres i clarors a les parets com si tot aquell espai s’hagués poblat de monstres que venien d’un món estrany, incert: els dimonis, la por, esperits fantasmagòrics amb enormes cues, i banyes, i forques a les mans, i flaire de sofre, i genis malèfics que ens bullirien en calderes d’oli... I el dolor etern que ens prometia el rector si ens atrevíem a mirar les al·lotes’.

‘Sobre el paisatge de la repressió, els primers amors innocents. ‘Caçava papallones amb na Margalida entre les palmeres i els rosers de l’escola. Observava els vells mobles familiars, els ocells dissecats, les estrelles de mar, el floc de cabells de quan la padrina tenia cinc anys, els rosaris d’argent, les papallones crucificades’. Era un temps incomprensible i estrany. Llavors la padrina li ensenyà a parlar amb la llum que eixia de les pedres, a mirar els fonaments subterranis de la seva existència: les fotografies familiars, les converses perdudes, els perfums, l’aigua fresca, les primeres carícies... Un substrat que esclata com una sobtada explosió d’estrelles. Ens hi parla de quan el pare va sortir de les presons dels vencedors, de l’amor als llibres, de les pors, de com ha de veure’s abocat a la desfeta de les successives capes d’il·lusions, de la tensió, de les reunions, dels fronts de lluita. De l’únic objectiu de la reforma: silenciar els partits polítics que no acceptaven pactar amb els franquistes. Què és el que el vent no se’n va endur? Segurament, la passió per la llibertat i la justícia, l’autenticitat de l’amor, el record de la padrina Mònica que, com Mariana Pineda, brodava la bandera de la revolta”.

Crec que les paraules de Gabriel Janer Manila defineixen a la perfecció el que volen ser les obres Allò que el vent no s´endugué i Joc d´escacs.


Categories: literatura

Llibre de Lectura. 1972


Del meu llibre de lectura de 2n d'EGB. Any 1972. Lorca i Machado
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura