literatura

La Universitat de Lleida digitalitzarà mecanoscrits i impresos de Pedrolo

Vilaweb Lletres - Dm, 16/01/2018 - 15:40

La Institució de les Lletres Catalanes ha presentat aquest dimarts les activitats commemoratives de l’Any Pedrolo. El govern català ha aprovat commemorar oficialment durant l’any 2018 el centenari del naixement del poeta, dramaturg i novel·lista Manuel de Pedrolo.

Amb l’objectiu de donar a conèixer l”autèntica’ dimensió d’un dels noms claus de la literatura catalana del segle XX, s’impulsaran activitats de la mà d’universitats, editorials, biblioteques, grups teatrals i festivals literaris. Segons han anunciat la càtedra Màrius Torres de la Universitat de Lleida digitalitzarà unes 20.000 pàgines de mecanoscrits i 35.000 pàgines dels impresos literaris del Fons Pedrolo perquè puguin ser consultats en línia. Per combatre ‘el poc reconeixement’ en el terreny acadèmic, la Universitat Autònoma de Barcelona i la Universitat de Barcelona impulsaran dos simposis.

Segons han apuntat, per motius diversos Pedrolo ha estat ‘poc reconegut’ acadèmicament i ha estat eclipsat per una de les seves obres menors, ‘Manuscrit del segon origen’. Per això, amb les activitats aposten per ‘rescabalar’ la seva vàlua, la seva talla literària i el seu paper ‘cabdal’.

La comissària de l’any Pedrolo, l’escriptora i professora de la Universitat de Barcelona, Anna Maria Villalonga, ha explicat que per ‘trencar’ la dinàmica i situar a Pedrolo ‘en el lloc que li pertoca’ la UAB i la UB tenen molt interès a tirar endavant dos simposis universitaris ‘La Vigència de Manuel de Pedrolo’ i les jornades internacionals ‘Manuel de Pedrolo, una mirada oberta’.

També s’ha explicat que l’Ajuntament de Plans de Sió (Segarra) té previst organitzar un concurs públic per a la creació d’una escultura dedicada a Pedrolo que es col·locarà a l’entrada del municipi on va néixer l’intel·lectual. Per la seva banda, l’Ajuntament de Tàrrega ha aprovat l’inici del projecte de creació de l’Espai-Museu Pedrolo a la casa del carrer Major on havia viscut i es pretén recuperar la beca Manuel de Pedrolo.

Villalonga també ha destacat que Pedrolo serà present en diversos festivals del país dedicats a la novel·la negra a través de taules rodones, lectures dramatitzades, concursos de relats, conferències i xerrades. És el cas del Tiana Negra, el BCN Negra, el Febrer Negre a Palma, Vespres Negres, Les Borges Negres, 7Lletres, el vi fa sang, el Segre de negre, el Festival Nacional de Poesia a Sant Cugat el Black Edge 2018 i el festival de poesia de Lleida.

Manuel de Pedrolo (L’Aranyó, 1918 – Barcelona, 1990) és un dels escriptors considerat més ‘prolífic’ i ‘fecunds’ de la història de la literatura catalana. Autor de més de 120 obres, va apostar per tots els gèneres: teatre, poesia, narrativa breu, novel·la, diaris i articles de premsa. La seva intenció va ser normalitzar a tots els nivells la literatura en llengua catalana i per això va treballar per acostar-se a tot tipus de lectors amb diferents gèneres.

Tot i mantenir-se allunyat de la vida pública i dels centres de poder va ser un autor popular i va rebre una vintena de premis literaris, entre ells el Víctor Català, el Sant Jordi o el Prudenci Bertrana. El 1979 va ser guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes. La seva obra transgressora en molts casos no va ajustar-se als cànons establerts, va tenir problemes amb la censura i bona part de les seves novel·les van veure la llum amb anys de retard.

Categories: literatura

Any Josep M. Llompart - Josep M. Llompart i la lluita antifranquista

Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances que ens dominaven. Alguns, col.laboradors actius en l'extermini del nostre poble en temps de la guerra estaven a l'altra banda de barricada i no era qüestió d'anar a demanar res a qui era còmplice actiu en la destrucció de la cultura catalana a Mallorca o en l'extermini físic de l'esquerra de les Illes. Per a nosaltres, escriptors d'aquest tipus, eren l'antítesi del que consideràvem "intel.lectuals". El mateix podríem dir dels que no havien fet res per escurçar el període d'opressió del nostre poble. (Miquel López Crespí)


Els escriptors mallorquins i la lluita per la llibertat



Quasi la totalitat d'escriptors mallorquins del que s'ha anomenat la "fornada dels anys setanta" ens hem alletat amb el material sortit de l'Editorial Moll. I no es tracta solament de la Gramàtica normativa o del Vocabulari mallorquí-castellà, de les Rondaies, de les xerrades radiofòniques, o del paper de "Llibres Mallorca" en els anys seixanta i setanta. L'Editorial Moll ens fornia d'altres llibres, bàsics per a la nostra formació com a ciutadans i ciutadanes d'una terra trepitjada pel feixisme. Pens ara mateix en l'imprescindible llibre de Josep M. Llompart La literatura moderna a les Balears, que Moll va editar l'any 1964, i en tots aquells llibrets de la collecció "Les Illes d'Or" que ens permeten conèixer les arrels més profundes de la nostra cultura.

Però l'aportació dels escriptors a la lluita antifranquista fou minsa, esquifida i ben misèrrima. A vegades, anant a una reunió clandestina, solia topar-me amb alguns dels fantasmes del passat. Al Círculo Mallorquín, en Llorenç Villalonga, recolzat en un sofà, fullejava diaris en la penombra. Coneixíem Mort de Dama, Bearn, els Desbarats (aquesta darrera obra prologada per Jaume Vidal Alcover, l'edità "Daedalus"). Els escriptors del passat ens semblaven distants, massa allunyats de les esperances que ens dominaven. Alguns, col.laboradors actius en l'extermini del nostre poble en temps de la guerra estaven a l'altra banda de barricada i no era qüestió d'anar a demanar res a qui era còmplice actiu en la destrucció de la cultura catalana a Mallorca o en l'extermini físic de l'esquerra de les Illes. Per a nosaltres, escriptors d'aquest tipus, eren l'antítesi del que consideràvem "intel.lectuals". El mateix podríem dir dels que no havien fet res per escurçar el període d'opressió del nostre poble.



Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes. Llorenç Villalonga donà un suport actiu a la sublevació feixista encapçalada pel General Franco i tot el temps que durà la repressió contra el catalanisme i l'esquerra escrigué nombrosos articles justificant l'actuació criminal de militars i falangistes. (Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).

Amb la perspectiva que ens donen els anys, podem afirmar que Llibres Mallorca era l'indret que ens obria la porta a tots els misteris, als enfonys ocults de la nostra cultura, la "base d'operacions" des de la qual podíem furgar en un ric passat cultural que ens negava la dictadura. Posteriorment, amb l'edició (sempre a l'Editorial del senyor Francesc) de Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975), poguérem anar avançant en la història de la recuperació de les nostres senyes d'identitat. Són els nostres anys, diríem-ne de "formació": lectura dels clàssics del pensament socialista català i internacional, la primera militància dins organitzacions de lluita antifeixista i, també, de les primeres detencions i dificultats amb la policia política. De tot això n'hem parlat en els llibres L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Lleonard Muntaner, Editor); Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984) i No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001).

Són aquests llibres de memòries de Francesc de B. Moll els que ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.



Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).

La primera redacció d'aquestes notes ("Una certa misèria cultural") és de l'estiu de l'any 1992. L'escriptor Antoni Serra, en el seu llibre El (meu) testament literari (vegeu "Els escriptors i el franquisme a Mallorca", pàgs. 126-137) coincideix plenament amb la valoració que feia jo mateix en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, Editorial El Tall, 1994. Diu Antoni Serra: "És l'època en què coincidesc [en la resistència cultural antifranquista]... amb persones com Miquel Àngel Colomar (periodista i escriptor que havia patit directament la repressió de la guerra, condemnat per maçó i internat en els camps de treball: Son Catlar, Capocorb Vell, entre d'altres), Josep M. Llompart, Josep M. Palau i Camps, Miquel Morell, Llorenç Moyà, Jaume Adrover (vertader impulsor d'un nou concepte de teatre a Mallorca i home culturalment inquiet com pocs), Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Miquel Fullana (amb les seves essències -inalterables a través dels anys- republicanes)... i amb aquells altres de més joves, quasi bé acabats d'arribar al món de la cultura i de la política clandestina, que eren Jaume Pomar, Guillem Frontera, Francesc Llinàs (poeta i, sobretot, home de cinema), Frederic Suau, Llorenç Capellà, Joan Miralles, Sebastià Serra (aleshores un jove estudiant d'història a la Universitat de Navarra i, per això mateix, sospitós d'opusdeisme: la clandestinitis produïa fenòmens tan absurds com aquest), Miquel López Crespí, Josep Albertí, etcètera". Més endavant, Antoni Serra, inclou alguns noms més d'intel.lectuals antifranquistes i anomena alguns 'capellans progressistes', com Francesc Obrador, Antoni Tarabini, Carmel Bonnín, Pere Llabrés, el pare Rovira i Ramon Oró.

Dins el camp d'afinitat amb l´esquerra nacionalista podíem situar en Josep M. Llompart. En Josep M. Llompart fou impulsor -juntament n'Antoni Serra i en Palau i Camps- de la provatura d'organitzar la secció mallorquina del Pen-Club. Igualment en Llorenç Capellà demostrava el seu tarannà antifranquista, tant en els seus llibres com en la seva activitat política. N'Antoni Mus escrivia unes valentes narracions que recordaven la ferotge repressió feixista a Manacor. Ningú no dubtava de la fermesa, en la lluita per la llibertat, d'homes com en Josep M. Palau i Camps, Miquel Ferrà Martorell, Joan Perelló, Gabriel Janer Manila, Jaume Santandreu, Maria Antònia Oliver, Guillem d´Efak, Jaume Vidal Alcover, Guillem Frontera, Damià Pons, Bernat Nadal, Joana Serra de Gayeta, Biel Mesquida, Miquel Mas Ferrà o Antoni Vidal Ferrando. Però tot plegat, els escriptors mallorquins i l'antifranquisme eren "faves contades", que diria qualsevol pagès del meu poble.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Categories: literatura

ETERNITATS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 16/01/2018 - 11:25
[...] Aquest any passat hi he anat tres vegades, a Roma, i els confesso que m’hi quedaria per sempre. N’acabo d’arribar i ja penso a tornar-hi. Aquesta vegada tenia l’hotel en un carreró al costat del palau Farnese i això feia que, quan obria la finestra de l’habitació, em trobés davant dels ulls les finestres de Miquel Àngel. Ja no me n’hauria mogut. Espero que l’eternitat sigui una cosa així. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Proposta didàctica; No és la derrota, sinó el vent


Missatge per als centres d'ensenyament: ja podeu fer servir la proposta didàctica del meu recull de contes No és la derrota, sinó el vent, realitzada per Josep-Sebastià Cid, i la trobareu a la web d'onadaeducació.
Aquesta eina us pot proporcionar idees per poder treballar el llibre a classe, i jo sempre estic disposat a vindre per a intercanviar impressions amb l'alumnat.
Categories: literatura

Versos contra la violència, a Campredó

Propera aturada del projecte Versos contra la violència, a Campredó, el 19 de gener.


I després:Flix, 24 de gener Falset, 28 de gener La Ràpita, 2 de febrer Deltebre, 3 de febrerBarcelona, llibreria Calders, 1a quinzena de març Amposta,  21 de març Santa Bàrbara, entre 20 abril i 9 de maig Arnes, (Setmana Santa)  I pendents de concretar: Roquetes, pendent concretarL'AmpollaMatarranyaPort  
Reus  
Categories: literatura

EXERCICI DE MODULACIÓ

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 15/01/2018 - 17:34
La gent... Molta gent... Hi ha gent que [i aquí el que calgui] Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Llucia Ramis guanya el tercer premi Llibres Anagrama amb una novel·la plena d’indignació i de crisi

Vilaweb Lletres - Dll, 15/01/2018 - 15:15

Les possessions, de l’escriptora i periodista Llucia Ramis, és la guanyadora del tercer premi Llibres Anagrama de novel·la en català, que convoca i publica l’editorial del mateix nom. L’obra guanyadora, que s’ha anunciat aquest migdia, té una dotació de 6.000 euros i es publicarà al març. Llucia Ramis (Palma, 1977) ha bastit una història de caràcter autobiogràfic (rebutja l’etiqueta ‘autoficció’), que exposa temes com la corrupció urbanística a Mallorca, el tabú de les malalties mentals, fa una defensa del bon periodisme i tracta l’amor i el desamor i molts altres temes. La novel·la, que el jurat ha considerat poderosa, transita per històries de tres generacions diferents: la de la protagonista, que se situa el 2007, a l’edat de trenta anys; el seu pare i la pèrdua de senderi que pateix arran d’una especulació urbanística que li roba els camps i destrossa l’ecosistema de l’illa; i l’avi, del qual es revela una història fosca de martingales econòmiques succeïda a un soci seu, que per vergonya va acabar matant la família i suïcidant-se.

Aquest migdia, Llucia Ramis portava un vestit vermell i lluïa un somriure atent a les càmeres. Es notava nerviosa i ella reconeixia que estava eufòrica. Sobre la novel·la i el fet d’escriure literatura, explicava: ‘Jo sóc de les que penso que els llibres s’han d’escriure sense por (perquè entenc el fet d’escriure com a forma de suïcidi), però s’han de publicar amb por, per respecte als lectors i a la història. Em vaig presentar al premi perquè era una manera que tenia d’acabar aquesta història que fa quatre anys que vaig començar i també perquè era una manera de passar un filtre. És un llibre complicat perquè em vaig proposar agafar tots els tabús d’una família i fer-ne literatura.’

‘És un llibre crític, tot i que no vol ser un llibre de denúncia, que afronta temes diferents. El títol, Les possessions (així es diuen els masos o les cases de pagès a Mallorca), fa referència a la pèrdua de dues cases importants de la família de la protagonista, i és una crítica a la cobdícia de la gent, a l’afany de ser més ric i poderós, que acaba amb moltes famílies. Però la idea de possessió va més enllà, perquè en la novel·la també es parla de la possessió amorosa o d’una possessió diferent, la que pateix tot malalt mental.’

D’esquerra a dreta: l’editora Isabel Obiols, l’editor Jordi Herralde, l’escriptora Llucia Ramis i l’escriptor i membre del jurat Sergi Pàmies.

En representació del jurat ha parlat Sergi Pàmies, també escriptor, que considera Les possessions un llibre fantàstic: ‘Aquesta novel·la té moltes coses de les tres novel·les anteriors de la Llucia Ramis  (Coses que et passen a Barcelona quan tens trenta anys, Egosurfing i Tot allò que una tarda morí amb les bicicletes), però va més enllà, és una evolució que va amunt. Passa amb naturalitat per registres diferents (la crònica literària, el lirisme, l’humor o una narrativa propera al periodisme d’opinió; és la seva caixa d’eines i la sap utilitzar molt bé) i sap travar les diferents històries que explica.’

Apunta Ramis: ‘Totes les meves novel·les parlen de crisis vitals i totes se situen al voltant del 2007.’ I rebla Pàmies: ‘Hi ha molta indignació també en la novel·la. Una indignació generacional, del que li toca viure. I tot i que ella diu que la seva generació no passarà per l’estat de maduresa, jo trobo que aquesta novel·la té una capa més reflexiva que és nova i enriqueix el text. Això no ho tenen els altres llibres. Potser és la maduresa.’

Categories: literatura

Josep M. Llompart i el "teatre regional" (I)

La literatura catalana experimental.

"Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest 'teatre'. Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): 'El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre". (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Josep M. Llompart tenia molt mala opinió de l'anomenat "teatre regional". En un article titulat "Present i futur del teatre mallorquí" (vegeu el llibre Mallorca, teatre pàgs. 37-60) Llompart era molt més que dur. Senzillament, les seves asseveracions que compartíem i compartim, eren lapidàries. Escrivia: "La situació [del teatre mallorquí] -tots ho sabem- és aquesta: a Mallorca vàrem tenir, i tenim, una poesia normal i, en certs moments, d'envejable alçada; tenim ja una novel.la que pot mirar amb seguretat i amb esperança cap al futur; vàrem tenir un inici, tan modest i humil com es vulgui però autèntic, de teatre; avui, emperò, el vertader teatre mallorquí no existeix. Ocupant el seu lloc hi ha una cosa, probablement a punt de morir, que li diuen 'teatre regional', o sigui, un teatre que ja va néixer amb el cap baix, humiliat, ferit per aquest adjectiu, 'regional', que, tenguem-ho ben present, mata tot quant toca". Llompart sap molt bé que aquest teatre de l'autoodi (el teatre rekional) té poc o no res a veure amb l'autèntic sainet costumista. El costumisme tenia i té coses vertaderament importants, aportacions bàsiques per a conèixer els costums d'un temps i d'una societat determinats. En les bones peces del sainet del XIX trobarem sempre una intenció satírica, de critica social basada la majoria de vegades en la comicitat. Per això Llompart salva el teatre d'en Pere d'Alcàntara Penya i d'en Bartomeu Ferrà ("teatre humil, però de veres").


L'obra de Miquel López Crespí Autòpsia a la matinada guanyà el Premi de Teatre Ciutat de Palma 1974. Una obra d'avantguarda experimental que serví per anar consolidant el teatre mallorquí modern, tasca que havien portat endavant Alexandre Ballester i Joan Soler Antich entre molts d'altres autors teatrals.

Però on en Llompart no baixa la guàrdia és en el moment de ficar el bisturí dins la grolleria de l'autoodi que significà i significa encara aquest "teatre". Escriu Josep M. Llompart (pàgs. 53-54 de l'article abans esmentat): "El 'teatre regional' és el sainet despullat de virtuts, de sentit i de finalitat. És parlar, premeditadament, en necio, pensant que així el públic ha de pagar. Si el sainet tenia ambicions modestes, el 'teatre regional' no té cap ambició. Accepta amb alegria les limitacions més humiliants. Sap que no es pot permetre el més petit intent de dignitat lingüística, sap que no pot plantejar problemes mínimament inquietants, mínimament humans; sap que no pot interessar a ningú que s'interessi vertaderament pel teatre. El nostre sainet tractava amb amor, amb tendresa, els seus personatges; respectava i enaltia la seva dignitat d'homes. El 'teatre regional' els tracta amb tota la crueltat del menyspreu; vol que tot un poble faci burla d'ell mateix, de les seves coses més sagrades i entranyables. El 'teatre regional' és això: la suplantació de la rialla moralitzadora per la rialla idiotitzadora".

Les meves primeres obres de teatre (Ara, a qui toca, Les germanies, Estiu de foc, Autòpsia a la matinada...) anaven en aquesta línia: defugir tota la podridura d'aquest "teatre" idiotitzador (que deia Josep M. Llompart). Dia 7 d'octubre de 1972, a Alacant, guanyava el premi de teatre en català "Carlos Arniches" (era el primer any què es convocava en la nostra llengua). A l'endemà, tots els diaris de la península (i a les Illes Diario de Mallorca) informaven de la notícia. En la mateixa convocatòria guanyava el premi en espanyol J. D. Sutton amb la seva obra Mañana. Els jurats del meu primer premi teatral havien estat en aquells moments les figures màximes de la cultura catalana i de l'espanyola progressista. Em referesc als directors i autors Ricard Salvat, José Monleón i Sanchís Sinisterra (un gran autor de València que ja havia guanyat el Carlos Arniches -versió castellana- l'any 1968 amb l'obra Tú, no importa quién).

Cal dir que els tres autors i membres del jurat que em guardonaren aconseguiren -i això era vertaderament important en aquells anys de repressió i d'entrebancs envers la nostra cultura per part del feixisme- que, juntament amb el premi en espanyol hi hagués també un altre en català. Els tres homes de teatre aconseguiren guanyar aquesta important batalla per la llengua i per la llibertat argumentant l'èxit de públic de El retaule del flautista a tota l'àrea dels Països Catalans. Els franquistes de l'Ajuntament d'Alacant no tenien ni idea del que significava per al poble El retaule... En Ricard Salvat i en José Monleón els hi mostraven fotografies amb les cues de gent i insinuaven què, de guardonar i estrenar una obra en català, ells, com a regidors, podrien fer-se famosos... qui sap si Hollywood els enviaria a demanar per portar a la pantalla l'obra premiada! Pobres! S'ho cregueren ben a les totes!

A nivell de simple recordatori, cal dir que la casualitat de guanyar aquest premi de teatre vengué donada per la publicació a la revista Lluc (maig de 1972) de les bases del concurs. Consultant la col.lecció de Lluc, a la pàgina 24 d'aquest mes de maig s'hi pot trobar la nota que dóna informació del primer concurs de teatre en català des de la guerra civil. Textualment la nota deia: "Alacant: Per primera vegada un premi de teatre en català" I ampliava més endavant l'escrit enviat per un corresponsal "del País Valencià": "L'Ajuntament d'Alacant convoca el I Premi de Teatre Carles Arniches, exclusivament per a obres em llengua catalana, al qual podran concórrer els autors que ho desitgin, de tots els Països Catalans".

Ara, quan ho penses, fan riure aquestes anècdotes de començaments dels anys setanta. Però aleshores eren batalles molt importants en defensa de la nostra llengua, una passa important en la lluita per la nostra llibertat com a persones i com a poble.

Els titulars de l'entrevista amb Sanchís Sinisterra, deien, amb lletres de motllo (La Verdad, 7-X-1972): "El Premio Arniches podrá hacer una gran labor en la potenciación de la lengua valenciana". A Mallorca i molts indrets de l'Estat alguns partits de la clandestinitat encara no havien ni estudiat ni molt manco posat en pràctica una necessària normalització (escriure en català) de les seves publicacions. Dins la mateixa organització -aleshores OICE (OEC)- on vaig militar més endavant, aquesta qüestió no estava gens aclarida. No em parlem dins del carrillisme espanyol i en alguns partits maoistes i estalinistes! Per tant, la meva obra, obrint els premis de teatre d'Alacant al català, aconseguia escletxes de llibertat i normalització en moments ben crítics i problemàtics per a la nostra supervivència com a poble.

Pel que fa a la qualitat de les obres presentades al premi en la seva vessant "valenciana", en José Monleón, parlant a la mateixa entrevista abans esmentada, deixava ben clara l'alta qualitat de la majoria d'obres. Més endavant, quan el periodista demana a Sinisterra la història dels premis en català, l'entrevistat aclareix: "La idea surgió de Monleón y los otros miembros del jurado del año pasado y creo que hay que felicitarles. Alicante está viviendo la problemática de su propia lengua y creo que el Arniches puede hacer una gran labor para potenciarla; el Arniches le dará una mayor raigambre y contribuirá a activar este proceso de desarrollo".

Miquel López Crespí

Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)

Categories: literatura

sobre Versos contra la violència a La Cala






Aquest projecte Versos contra la violència que va néixer com la necessitat de fer alguna cosa contra la violència, aquest projecte sorgit des de baix, per gent de la cultura que forma part de les associacions diLLUMs d’arts al Forn i Mar de fora, està creixent en una espiral plena d’emoció i generositat.Primer foren els recitals a La Ràpita i Roquetes els 7 i 8 d’octubre, després la necessitat de deixar constància material en forma de llibre, gràcies a Onada Edicions, després l’espectacle que adaptà Valer Gisbert i que ens colpí a Tortosa, a l’espera d’un documental que ja està en marxa, i ahir un nou recital a L’Ametlla de Mar, organitzat per Cala Cultura i l’Ajuntament. Aquesta està resultant una fórmula d’èxit: una iniciativa sorgida de la gent, canalitzada per associacions culturals, amb el suport d’institucions, i amb la col·laboració entusiasta i sense reserves de desenes d’escriptors, músics, cantants, fotògrafs... que ens anem sumant al projecte i que estem consolidant (perquè ja existia) una comunitat de bona gent, generosa i amb talent, que no para de créixer, d’estrényer lligams, i que ens regalarà magnífics fruits.Ahir l’Ametlla de Mar ens va rebre amb un dia rúfol, molts féiem veu de mal de gola, però ens esperaven amb els braços oberts al Centre d’interpretació de la pesca. El regidor de Cultura aprofita per a explicar-nos l’exposició sobre vaixells enfonsats arran de la costa; molts veuen arguments de possibles novel·les.A les 12 comença l’acte, tota una desfilada d’escriptors i músics que afegeixen la seva visió i, sobretot, la seva emoció, que més d’un cop brolla pels ulls, i no me’n puc estar de citar-los un a un: la música de Pili Cugat i Carlos Luppian, Enric Panisello i Barto Merino, i les paraules de Fede Cortés, Conxita Jiménez, Montse Pallarès, Baltasar Casanova, Núria Menasanch, Jordi Duran, Josep Messegué, Màrius Pont, Vicent pellicer, Elena Solé, Mario Pons, Pili Alegria, Pilar Cabrera, Eduardo Margaretto, Jesús Tibau, Àngel Martí i Joan Callau. Ha posat fi a l’acte Xavi Pallarès, a qui considerem el nostre delegat del territorial de la Generalitat de Catalunya a les Terres de l’Ebre.
Més fotos de l'acte en aquest àlbum.Us avanço el calendari de properes presentacions del llibre:.
Campredó, 19 de gener  Flix, 24 de gener  Falset, 28 de gener  La Ràpita, 2 de febrer Deltebre, 3 de febrerBarcelona, llibreria Calders, 1a quinzena de març  Amposta,  21 de març  Santa Bàrbara, entre 20 abril i 9 de maig Arnes, (Setmana Santa)  I pendents de concretarRoquetes,  L'Ampolla  MatarranyaPort Reus
Categories: literatura

Versos contra la violència, el vídeo de l'espectacle

Ja podeu veure el vídeo de l'espectacle Versos contra la violència, orquestrat per Valer Gisbert, que vam poder gaudir el 29 de desembre de 2017 al Teatre Auditori Felip Pedrell de Tortosa.
Categories: literatura

Josep M. Llompart, l´Editorial Moll i Francesc de B. Moll (records de l´escriptor Miquel López Crespí)

Francesc de B. Moll.



Francesc de B. Moll.

Els llibres de memòries de Francesc de B. Moll (Els meus primers trenta anys (Palma, 1970) i Els altres quaranta anys (Palma, 1975) ens permeten copsar la brutalitat de la repressió feixista contra la nostra cultura molt abans de les aportacions d'historiadors més moderns.


La casa humil del filòleg era visitada, en aquell temps de "coros y danzas de la Sección Femenina" per alguns dels intel·lectuals més importants del moment. En les seves memòries Francesc de B. Moll recorda aquelles visites culturals de famosos literats i erudits catalans i de lingüistes d'altres països: Ramon Aramon, Antoni M. Margarit, Martí de Riquer, Jordi Rubió, Jordi Carbonell, Pere Bohigas, Miquel Batllori, Anselm Albareda, Octavi Saltor i Josep Miracle; el madrileny Álvaro Galmés de Fuentes; els mallorquins residents a l'estranger Bartomeu Oliver (Caracas) i Guillem Nadal (Bonn); i altres personatges destacats com Giovanni M. Bettini (Torí), Istvan Frank (Saarbrücken), Maurice Wolf (Oxford), Jean Séguy (Toulouse), Paul Despilho (l'Alguer), E. Allison Peers (Liverpool), Friedrich Schürr (Constança), Réné Chauvet (París), Leònida Biancolini (Roma), Paul Scheuermeier (Zuric), Toni Reinhard-Maiotti (Basilea), Robert Pring-Mill (Oxford).


Sense els llibres de memòries de Francesc de Borja Moll, sense entrar en contacte amb Llompart de la Peña (les nostres primeres trobades personals a mitjans dels anys seixanta), els joves de la resistència antifeixista poca cosa hauríem sabut de la història de la signatura del "Manifest" dels intel·lectuals mallorquins (entre els quals es trobava el senyor Francesc) abans de la guerra. "Manifest" en defensa de la cultura catalana que tants problemes causà als signants. Els germans Villalonga (Miquel i Llorenç) varen ser uns dels màxims impulsors de la persecució del "catalanisme" a Mallorca.


Josep Massot i Muntaner en el llibre Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears diu (vegeu el capítol "Intel·lectuals mallorquins contra la dictadura franquista", pàgs. 211-212): "El 'Manifest dels catalans' es convertí en una obsessió per als feixistes i per als no feixistes mallorquins atiats per Llorenç i per Miquel Villalonga, els quals durant el mes d'agost de 1936 expressaren públicament a la premsa de Palma el menyspreu que sentien envers la cultura catalana i envers els intel·lectuals que s'hi consideraven compromesos, amenaçats de mort o d'estranyament si no canviaven de rumb o s'adherien a la nova Espanya".


En Josep M. Llompart, quan li portaven els nostres primers poemaris, ens parlava de les primeres tertúlies literàries (quasi clandestines a Can Massot i Can Guillem Colom), de la tasca del diccionari, dels llibres d'escriptors clàssics (Costa i Llobera...) i moderns (Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Miquel Dolç, el mateix Llompart...) que sortien de l'Editorial Moll. La tasca del lingüista era plural i cobria els fronts més diversos. Al costat de la feina de promoció i continuació del diccionari i la fundació de noves col·leccions de llibres hi havia la tasca de gramàtic, les conferències que feia dins tot l' àmbit dels Països Catalans i a l'estranger... A tot això, feia de professor a l'Institut Ramon Llull, va promoure la fundació de l'Obra Cultural Balear (l'any 1962), continuava amb la lectura i publicació de les Rondaies, polemitzava amb els gonellistes de les Illes... Vegeu el llibret Polèmica d'en Pep Gonella, editat en el número 104 de la biblioteca "Les Illes d'Or" (1972) i que marca una fita en la Mallorca de començaments dels anys setanta en el camp de la defensa intransigent i seriosa del català.


L'Obra Cultural Balear neix el setembre de 1962 sota inspiració directa de Francesc de B. Moll i té com a objectiu primordial fomentar la llengua i la cultura autòctona de les Illes. La reunió fundacional es va fer a la casa del lingüista i aquest, per donar "exemple", s'hi apuntà dels primers amb una quota de tres mil pessetes d'aleshores. Mil era la quota mínima. Eren presents en aquest acte fundacional Pau Alcover, Miquel Arbona, Antoni Fernández Suau, Josep Forteza-Rei, Miquel Forteza, Guillem Colom, Miquel Marquès i Joan Pons Marquès... La GEM hi inclou també Miquel Fullana Llompart i Josep Capó Juan.


En aquells inicis dels anys seixanta, nosaltres ja érem, com a corresponsals de Ràdio Espanya Independent, en plena activitat política clandestina contra la dictadura franquista. I, cap a finals dels seixanta, l'OCB es una "tapadora" de les més variades formes d'intervenció cultural antifranquista de les Illes. En els inicials cursets de llengua i literatura catalana, els primerencs militants antifeixistes dels anys seixanta entràvem en contacte amb el que, a poc a poc, seria, també, la fornada dels joves antifeixistes de la transició. L'OCB és, en aquell temps, un dels principals llocs de trobada "legal" dels homes i dones que, d'una manera o una altra, lluiten per la democratització de la nostra societat i contra el feixisme. Paper que, d'una altra manera, també acomplien entitats com el Cineclub Universitari o les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la organitzades pel nostre coratjós amic, l'incansable lluitador i dinamitzador cultural Jaume Adrover (vegeu els capítols "1966-1968: les Aules de Poesia (I i II)", pàgs. 21-32 de Cultura i antifranquisme, Edicions de 1984, Barcelona, 2000).


Miquel López Crespí

Categories: literatura

No deixis mai de mirar al cel, Miquel Esteve


No deixis mai de mirar al cel, Miquel EsteveColumna Edicions, 2017 Sinopsi«Mira l’Imma Esparza asseguda com si fes becaines al banc de la plaça d’Adrià i respira profundament. El gebre té un regust de sal. la sal de la mar propera, la sal de la sang de la dona, la sal de l’ofici de criminòleg, la sal que els homes escampen per terra i trepitgen amb impudícia. Mira l’Imma Esparza i s’imagina la seva esposa, que té deu anys més que la víctima asseguda en aquest banc, i sospira. El baf del sospir que se li escapa es dissipa en l’èter salat i gelat d’una ciutat anestesiada per la son».
Fosca albada. Un empleat de la brigada municipal de Barcelona troba el cadàver d’una dona jove, l'Imma Esparza, asseguda en un banc de la plaça d’Adrià, amb les mans entre les cames, una nota escrita a la boca, «No deixis mai de mirar al cel», i la targeta d’una agència matrimonial al bitlleter: Nirvana. L’Adolf, un singular inspector en cap dels Mossos d’Esquadra que anhela figurar als annals de la investigació criminal amb la resolució d'un cas excepcional, capitanejarà el cas, juntament amb l’Ester, una advocada de l'administració de justícia que té la capacitat de parlar amb els morts en el darrer alè de vida.
No deixis mai de mirar al cel és un thriller impecable, original, ambiciós, sensual i moral. Escrit amb un total domini de la tensió, de l’estructura, del ritme i dels personatges, arrossegarà el lector a les parts més fosques de les debilitats humanes i l'enfonsarà en el dilema etern de viure: virtut o passió?
Categories: literatura

Avançament editorial: ‘El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba’ de Graham Greene

Vilaweb Lletres - Ds, 13/01/2018 - 22:00

Edicions de 1984 obre el 2018 incorporant al seu catàleg una novel·la de l’escriptor britànic Graham Greene (1904 – 1991), El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba, que va publicar originalment el 1980. Una sàtira sobre una societat corrompuda pels diners. Aquesta obra de Greene, autor conegut per novel·les com El poder i la glòria (1940), El tercer home (1949) o El factor humà (1978), és la primera vegada que es publica en català, en una traducció de Josep Alamany.  Arribarà a les llibreries el dimecres 17 de gener. Us n’avancem un fragment.

Explica Marina Cabanis, darrera incorporació que ha fet l’editor Josep Cots a l’equip d’Edicions de 1984:

«Estaríeu disposats a acceptar el menyspreu a canvi de regals valuosos?

Els convidats que assisteixen als sopars execrables del doctor Fischer s’esforcen per no perdre la serenitat davant de les humiliacions abominables a què els sotmet el seu amfitrió. Tots ells són personatges carregats de diners que s’han instal·lat al voltant de Ginebra per defugir les obligacions fiscals dels seus països d’origen.

Els regals que els reparteix el doctor Fischer al final de les seves festes, els podrien comprar perfectament amb els seus diners, però estan disposats a acceptar-ho tot per tenir-los de franc. La seva avidesa de diners és més forta que qualsevol humiliació i s’esforcen per complaure’l.

La sàtira cruel sobre la naturalesa de l’ànima humana contrasta amb la tendra i dissortada història d’amor que el protagonista, traductor i redactor de cartes d’una fàbrica de xocolata, manté amb l’Anna-Luise, filla del doctor Fischer. “Ets tota la meva família, l’única família que vull tenir”, li diu ella.

L’amor i la passió es barregen, doncs, amb la maldat en aquest retrat grotesc sobre els límits de l’avarícia, que l’autor va idear precisament en un sopar nadalenc com els que hem celebrat tantes vegades aquests dies. El doctor Fischer de Ginebra o la Festa de la Bomba és la primera traducció al català d’aquesta obra, una de les més intenses de Greene, i la novetat que inaugura el curs literari d’Edicions de 1984.»

 

Categories: literatura

TAN A PROP

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 13/01/2018 - 21:12
Hi ha dies que busques cançons com un busca un ibuprofè o una couldina. A veure si t'animen, si ho apaivaguen. Doncs això: bon cap de setmana. I que la línia de baixos ens ajudi a passar-lo. Una altra opció: "Lovesong" versionada per Adele (sí, Adele: al començament explica que li agraden tant, perquè la seva mare —ai— n'és una gran gran fan). Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Josep M. Llompart i Gabriel Alomar

Gabriel Alomar: els nostres.

"Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat." (Miquel López Crespí)


Dia 6 d'agost de 1977 tengué lloc en un saló de la cafeteria Almudaina de l'avinguda Jaume III una reunió decisiva per a organitzar -entre totes les forces polítiques i culturals mallorquines- el retorn de les despulles de l'intel.lectual (Gabriel Alomar) més blasmat per les classes dominants mallorquines, aliades sempre al més reaccionari que hi pugui haver-hi en qualsevol època i circumstància a l'Estat espanyol: l'integrisme carlí en el segle XIX, el nazi-feixisme en els anys trenta-quaranta. A la reunió, a la qual hi vaig assistir en representació de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista), també hi havia en Josep Valero per part dels carrillistes (P"C"E), en Fèlix Pons pels socialistes del PSOE, en Francesc Garí pels centristes, en Miquel Fiol pels demòcrata-cristians, en Miquel Artigues per Reforma Social Española, en Miquel Tugores per part del PTE i n'Isidre Forteza com a delegat del MCI. Altres organitzacions presents eren l'OCB, el Congrés de Cultura Catalana, el GOB, Unió Nacionalista, etc.



Malgrat la feinada de repartida de fulls per instituts, fàbriques, hotels, pobles i barriades, el cert va ser que, a l'aeroport de Son Sant Joan, el diumenge que tornaven les despulles de Gabriel Alomar (de mans del regidor Pau Seguí) només hi havia un centenar de persones concentrades esperant. El periodista Pere Bosch del diari Última Hora hi era present, a zero hores i trenta minuts del dia 8 d'agost de 1977 a l'aeroport de Son Sant Joan quan arribaven les despulles de l'autor de La ciutat futura. Paulí Buchens digué a Víctor Alomar: "Víctor, t'entrec les despulles de ton pare i el teu fill".


El deu d'agost, aproximadament cap a les nou del vespre, després de més de trenta-sis anys d'exili, les restes de Gabriel Alomar eren soterrades en el cementeri de Ciutat, a pocs metres de l'hemicicle on foren assassinats milers de mallorquins i mallorquines d'esquerres o simples demòcrates sense partit, a pocs metres igualment de la fossa comuna on eren enterrats, sota munts de cal, els millors fills que havia produït la Mallorca de començament de segle. N'Antoni Serra va obrir l'acte llegint la munió infinita de telegrames i cartes d'adhesió que arribaven de totes les contrades dels Països Catalans, l'Estat espanyol i l'estranger. A part de les organitzacions comunistes (OEC, PTE, MC, etc), enviaren telegrames el Partit Socialista de Catalunya, el PSUC, Esquerra Republicana de Catalunya, Entesa dels Catalans, el Congrés de Cultura Catalana al País Valencià, Assemblea de Catalunya, Casa Catalana, Òmnium Cultural... També s'hi llegiren els comunicats enviats des de Menorca, Eivissa i Formentera. El manifest dels intel.lectuals antifeixistes que es llegí anava encapçalat per les signatures d'Heribert Barrera, Jordi Carbonell, Josep Benet, Joan Raventós, etc. Dels parlamentaris elegits el 15-J no hi havia gaire representació. El diari Baleares deia (11-VIII-77): "De los parlamentarios baleares sólo vimos a Manuel Mora del PSOE, sus compañeros estaban en Madrid y nada concreto se sabía sobre los demás". Després, Josep M. Llompart llegí amb veu vibrant i emocionada A la ciutat futura, lectura que corglaçà (d'emoció, de sentiment contingut) la gentada (més de quatre-centes persones) que romanien dretes i en silenci respectuós al costat de la tomba d'Alomar. Els joves de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC), de la Jove Guàrdia Roja, militants i simpatitzants del PSI, OEC, PTE, OEC o del mateix PCE, escoltaren el poema-himne amb el puny tancat, com a mostra de respecte i de confiança en un futur que volíem republicà, independent d'Espanya i socialista, seguint el mestratge del nostre gran intel.lectual recobrat.


Miquel López Crespí

Categories: literatura

Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort)

Literatura mallorquina i compromís política: homenatge a Josep M. Llompart, forma part del cicle memorialísitc que començà l'any 1994 amb L'Antifranquisme a Mallorca (editat per El Tall), continuà amb Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, de l'any 2000); i seguí amb No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001) i Breviari contra els servils (Calima, 2002). A Literatura mallorquina i compromís polític, les vivències de l'autor, les moltíssimes vivències de l'autor, serveixen per a introduir-nos, capítol rere capítol, en la nostra història més recent fins a confegir un vertader "Qui és qui" en la literatura mallorquina, un "qui és qui" que forçosament resulta molt allunyat de certes antologies i enciclopèdies i que ens desvetlla noms i llinatges de tots aquells que es resistiren a fer una literatura acrítica, conformada, narcotitzada i anestèsica. (Joan Pericàs)


Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart


Per Joan Pericàs, biòleg i periodista


Per a mi és un doble plaer presentar avui horabaixa el llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. En primer lloc perquè és un plaer presentar un llibre d'en Miquel, un dels autors més creatius i prolífics de les lletres catalanes. En segon lloc, perquè no debades ha estat la revista que tenc el plaer de dirigir, la revista Llegir, la primera a publicar, tot i que de manera resumida, el primer capítol d'aquest magnífic llibre del qual avui celebram la seva publicació per part d'Edicions Cort.

Som d'aquells que pensen que la vida, trajecte que des del bressol ens du a la tomba, és un camí que en realitat va de l'infant a l'infant. Pens que entre el primer i el darrer estat de consciència, tot i haver-hi una vida, no hi ha gaire diferència, perquè poc o gens ha mudat allò que és essencial, aquell jo sempre esglaiat i impertorbable que se'ns deixondí quan érem infants. Per això, m'interessen l'infant i els seus assumptes, perquè tenc per segur que l'infant és el bessó del jo i la resta són afegitons.

En el cas de l'infant Miquel, intueixo un jo formant-se ja conscient que els pares havien perdut la guerra i que totes les seves illusions i esperances havien estat trepitjades pels vencedors. Una infantesa viscuda en les tenebres de la postguerra, la dels sermons a la trona i del dejuni per als pobres, la dels explotats que per no tenir lletra ni doblers no tenien altre remei que acalar el cap i dir amém, la de Falange Española Tradicionalista y de las Jons, la dels cacics i les beates, la de la censura omnipresent, fins i tot en blanc i negre del cinema estantís de les produccions franquistes.

No obstant això, no obstant tanta circumstància adversa, tanta tenebror com a ell li agrada de qualificar aquell temps, l'infant Miquel se'n surt. Aconsegueix vèncer tota aquella grisor obrint de pinte en ample les portes del somni. Per això en Miquel és un gran somniador, però no d'aquests inofensius que sols volen badar retirats en el refugi interior; no, en Miquel és un somniador dels més perillosos, dels que somnien en colors i pretenen tocar i olorar tot allò que han burinat. I allò que desitjava amb totes les seves forces aquell infant pobler de nom Miquel López Crespí, allò que encara desitja, era/és que la truita es giri definitivament i que d'una vegada per totes les illusions i les esperances dels seus pares es facin realitat; que els senzills acabin de dir amén, deslliurats de faixes doctrinals, desvetllats, deixondits pel camí de la cultura, protagonista, a la fi, de la història.

Vet aquí el compromís d'en Miquel, un compromís amb els seus, amb els senzills, els anorreats, els trepitjats, els oblidats. Per això mateix, emperò, calia fer memòria, calia escriure de bell nou la Història, sense perdre'n detall. Aquest llibre que teniu a les mans, n'és un exemple.

Diuen que l'oblit és l'altre nom de la memòria. Diuen els que saben d'aquestes coses que quan dormim i somniam (la fase REM l'anomenen) el nostre cervell destria allò que és superflu d'allò que és important. Sense buidar-nos, idò, de l'anecdòtic, no podem servar el que realment importa. Això ens passa a tots de forma automàtica i no té cap mèrit. El que té mèrit, però, és la tasca que duen a terme alguns somniadors de soca-rel com en Miquel, perquè produeixen en la memòria collectiva aquest efecte higiènic i necessari que hem atribuït a la fase REM del son: és la feina de persones com en Miquel la que ens ajuda a destriar allò que realment cal servar d'allò que ens és facilment prescindible.

És clar, emperò, que una tasca així té els seus perills i suposa no pocs desavantatges. Qui fa dissabte i treu la pols, qui treu el verrim de la quotidianitat i la intranscendència, mostra el llautó dels que es mimetitzen en la banalitat anorreadora, i mostra els llautons dels cínics, dels menfotistes, s'arrisca a ser blasmat, injuriat, i a ser víctima dels atacs d'aquells que se senten descoberts. No és estrany, idò, que el punyent exercici d'introspecció collectiva que fa en Miquel, tal i com l'ha definit Ferran Lupescu en un excellent pròleg, faci del nostre escriptor una "nosa collonera" per a tots aquells que ens voldrien installats en l'amnèsia permanent i que no perden oportunitat d'oferir-nos els més diversos subproductes de la banalitat.

No obstant això, en Miquel no afluixa. Per al somniador Miquel no hi ha tèntol. He escrit en altres ocasions que puc donar fe del rigor i de l'honestedat d'en Miquel. Ell i jo hem compartit durant gairebé quatre anys curolles periodístiques, jo com a cap d'opinió del diari El Mundo a Balears, ell com a articulista que no ha deixat mai d'estar empenyorat, ni amb el passat -deixondint els badocs amnèsics-, ni amb el present -practicant una crítica valenta i sense concessions vergonyants. No l'han aturat amenaces, ni insults, ni campanyes de despredtigi, però sobretot no l'han aturat subvencions institucionals, ni ha practicat aquesta tan nostrada tirada a no criticar els nostres perquè són els nostres. En Miquel no fa concessions i, per a ell, literatura i opinió són una sola i indiscutible entitat.

Literatura mallorquina i compromís política: homenatge a Josep M. Llompart, forma part del cicle memorialísitc que començà l'any 1994 amb L'Antifranquisme a Mallorca (editat per El Tall), continuà amb Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, de l'any 2000); i seguí amb No era això: memòria política de la transició (El Jonc, 2001) i Breviari contra els servils (Calima, 2002). A Literatura mallorquina i compromís polític, les vivències de l'autor, les moltíssimes vivències de l'autor, serveixen per a introduir-nos, capítol rere capítol, en la nostra història més recent fins a confegir un vertader "Qui és qui" en la literatura mallorquina, un "qui és qui" que forçosament resulta molt allunyat de certes antologies i enciclopèdies i que ens desvetlla noms i llinatges de tots aquells que es resistiren a fer una literatura acrítica, conformada, narcotitzada i anestèsica.

No m'entendré més, perquè el que jo vull sobre qualsevol altra cosa és recomanar la lectura de Literatura mallorquina i compromís polític. Només desitjo, per a acabar, donar les gràcies ben sincerament a Miquel López Crespí per lliurar-nos treballs tan excellents com aquest i, sobretot per continuar somniant. Gràcies, Miquel, i no aturis.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

<div class="MsoNormal"><span style=

Quan tens fred a la nit, i dus un abric sense butxaques,
i tot és una metàfora tan blava.
Categories: literatura

Josep M. Llompart i Encarna Viñas: els nostres

"Andreu Ferret, Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Llorenç Capellà, Gabriel Janer Manila, Francisco Monge, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Francesc de B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Jaume Corbera..."


Miquel López Crespí i Josep M. Llompart. Josep M. Llompart presentava l'obra de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc, Premi de les Lletres de l'any 1987.

Llompart de la Peña: "La Columna de foc".

Aquest article té el seu origen en la carta que m'acaba d'enviar Encarna Viñas, la vídua de Josep M. Llompart, amiga i companya de lluites en aquella època de combats per la llibertat, en defensa de la nostra cultura. N'Encarna m'escriu, amb data de 21-III-02: "Estimat amic: He rebut el teu 'dossier' sobre en Pep. Gràcies. Jo guard tot el que fa referència a ell, per arxivar-ho. Estic subscrita a L'Estel, però em va bé tenir-ne una altra copia. Ara que hi vaig, ho duré a Barcelona, a mostrar-ho als amics. T'ho agraesc molt i, sobre tot, agraesc el que te'n recordis. Abraçades. Encarna".

El material enviat a la vídua de Josep M. Llompart consistia en tres llargs articles illustrats amb fotografies, escrits amb la sana intenció de recordar als desmemoriats el paper fonamental de l'insigne autor en la nostra cultura. Paper -tant el literari, com el cívic, en defensa de la llibertat i de lluita contra el feixisme- que sembla vol ser oblidat per tot un sector de cínics i menfotistes.

Posteriorment, la relectura de la introducció de Maria Antònia Perelló Femenia al llibre de Llompart de la Peña Els nostres escriptors (Editorial Moll, 1995) i, més concretament, l'apartat "La Columna de foc" m'ha fet recordar tot un seguit d'històries personals i col·lectives que tenen molta relació amb els treballs enviats a Encarna Viñas. El dictador ja havia mort. Érem a la darreries del feixisme. Com explica Maria Antònia Perelló parlant de la secció del diari Última Hora on vaig col·laborar amb Josep M. Llompart: "El dissabte 14 de febrer del 1976 el diari Última Hora obria per primera vegada una pàgina setmanal en català de caràcter lingüístic i literari, amb el títol de 'La Columna de foc', que durà fins al 23 d'agost del 198O".

Al costat del mateix Josep M. Llompart que a vegades emprava els pseudònims Narcís Vinyoles, Pere Albert o Bernat Fonollar, hi escrivíem Francesc de B. Moll, Aina Moll, Isidor Marí, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Gabriel Bibiloni, Llorenç Capellà, Jaume Corbera i qui signa aquest article.

Cap a les darreries de 1968, i des de les mateixes pàgines d'Última Hora ("Literatura"), ja havíem provat de fer quelcom de semblant. Aleshores la secció cultural era coordinada per Frederic Suau i dins d'aquesta secció hi escrivíem munió d'intel·lectuals del moment. Record ara mateix els assenyats articles de Gregori Mir, Damià Ferrà Pons, Josep M. Llompart, el mateix Frederic Suau... Posteriorment, a començaments dels anys setanta, aquesta moguda cultural catalanista i antifeixista va passar a la secció "Letras" del Diario de Mallorca. "Letras" era dirigida pel periodista Xim Rada, i allà, amb completa llibertat, hi escrivien Jaume Vidal Alcover, Damià Huguet, Miquel López Crespí, Josep M. Llompart, Francisco Monge, Andreu Ferret, Cristóbal Serra, Joan Adrover, Damià Ferrà Pons, Maria Antònia Oliver, Josep Alberti, Carlos Meneses, Sebastià Verd, Fernando Merino, Gabriel Janer Manila i tants i tants companys de dèries literàries.

Cal tenir present que una de les motivacions importants que m'inclinaven cada vegada més a la dèria literària era també una valoració ben interessada de les "possibilitats" que oferia l'ofici quant a les relacions "forçoses" que mantenia amb la Brigada Social (la policia política del règim) o amb els serveis d'informació de la Guàrdia Civil (em referesc, evidentment, a les contínues detencions per part d'aquests "senyors"). Era clar (i ho vaig anar comprovant amb els anys) que, per a aquests sicaris de la dictadura, els encarregats de la feina bruta de la repressió, era molt diferent quan començaven els interrogatoris i et demanaven "oficio" dir que eres escriptor que no pas cambrer. Recordem que, quan nosaltres entram a col·laborar amb Josep M. Llompart i "La Columna de foc", som en plena lluita contra la dictadura. "La Columna de foc" de Llompart de la Peña esdevenia, doncs, una eina essencial i única en la lluita per la llibertat.

Dies inoblidables, aquells, quan encara les traïdes i les renuncies no s'havien consumat a fons i, amb certa il·lusió, podíem imaginar que amb la lluita i l'esforç popular podríem anar redreçant la situació a què ens abocaven els partits que ajudaven a consolidar els plans del franquisme reciclat.

Miquel López Crespí

(14-IV-02)

Categories: literatura

Joan Tres: ‘No està bé que el premi més important de poesia catalana el publiqui una editorial que ha marxat de Catalunya’

Vilaweb Lletres - Dj, 11/01/2018 - 22:00

Gabriel Ferrater (1922-1972) és un dels poetes més influents de la literatura catalana. Curiosament només va publicar tres poemaris, aplegats sota el títol de Les dones i els dies i en els quals trobem alguns poemes cabdals de la literatura nostrada. Malgrat això i les seves famoses classes de literatura i de lingüística, Ferrater és encara avui un desconegut per al gran públic. Per pal·liar aquesta mancança ha nascut l’Associació Gabriel Ferrater. Hem parlat amb Joan Tres, el seu president.

Per què neix l’associació precisament en aquest moment?
—A Sant Cugat ja fa uns quants anys que es fa el festival nacional de poesia, però que no hi ha cap mena d’activitat durant la resta de l’any. També hi ha una Comissió Ferrater que es preocupava per la convocatòria del premi que du el nom del poeta i que tenia com a objectiu fer també el premi de secundària, però que no fa res més durant l’any, i pensem que era necessari poder fer-ho.

Ferrater va tenir, doncs, una relació intensa amb Sant Cugat…
—I tant, hi va deixar empremta. S’hi va instal·lar el 1965, quan es va casar amb Jill Jarrell, aquí feia les classes a la casa de cultura i al monestir, i se sap que les trobades al Mesón eren mítiques, on hi participaven alumnes i altres intel·lectuals fins a les tantes. Al voltant de Ferrater es va establir un focus cultural important, i nosaltres pensàvem que en aquest moment Sant Cugat no estava retornant el que ell havia aportat, ens vam ajuntar i vam decidir fer  una associació legal perquè així pogués tenir accés a entitats i institucions i poder fer coses. El 27 d’abril ens vam constituir com a associació, però no hem estat legalitzats fins a finals d’any.

—Joan, quina és la vostra relació personal amb Ferrater?
—No en tenia cap ni una. Jo sóc doctor en filologia catalana, en la modalitat de literatura, i  per a mi és el gran poeta català del segle XX. La tasca a l’associació neix de l’admiració que sento per ell, que ja et dic, per a mi el millor poeta, sens dubte.

—Quins són els objectius més immediats de l’entitat?
—Com us explicava, el 27 d’abril vam començar a funcionar encara sense el paraigües legal i ja vam fer alguna cosa: hem demanat que a Gabriel Ferrater el declarin fill predilecte de la ciutat de Sant Cugat. És quelcom que encara no s’ha fet, però pensem que estaria bé fer-ho ara que es torna a acostar la data en què que va morir a sant Cugat, que aprofitin la data o aquella setmana per declarar-lo. Aquest és el primer objectiu. Així mateix, quan el 10 d’octubre l’editorial Planeta va dir que marxava de Catalunya, vam pensar que calia demanar que el premi Ferrater, que l’edita Edicions 62, el publiqués alguna altra editorial. No està bé que el premi més important de poesia catalana l’editi una editorial deslocalitzada  , cal que el publiqui una editorial que estigui més en sintonia amb el que passa al país i també ho hem demanat. D’objectius i projectes en tenim molts. Volem que el premi de poesia de secundària s’ampliï fins al Vallés i a tot Barcelona. Volem fer un congrés cada dos anys sobre Gabriel Ferrater per al món universitari i actes conjunts amb la Universitat Autònoma, ja que ell n’era professor quan aquesta universitat es va fundar i hi ha molt bona sintonia.

I heu tingut alguna mena de resposta sobre la petició del canvi d’editorial?
—Hem demanat a l’Ajuntament que ho faci perquè qui ho porta és l’Ajuntament i nosaltres no hi podem incidir, hi ha un contracte entre ells i l’editorial. Nosaltres el que vam fer va ser demanar-ho i suggerir que ho pensessin. No tenim res en contra d’Edicions 62, que és una editorial fantàstica i meravellosa, però ens sorprèn el fet que estigui dins una empresa amb seu fora de Catalunya. Hem de potenciar les empreses de casa.

Heu parlat sense dubtes sobre la mort de Ferrater qualificant-la de suïcidi. La hipòtesi de l’accident de tipus sexual queda, doncs, descartada?
-No en sóc un gran especialista, però enlloc no he llegit que va ser un accident. Un dels projectes que volem tirar endavant és aconseguir que l’any 2022 siguin declarat com a any Gabriel Ferrrater, perquè es compliran 50 anys de la seva mort i 100 del naixement. I en aquest context cal reclamar que es faci una bona biografia del poeta en català. De moment a la castellana hem llegit que va prendre nombrosos barbitúrics i es va passar una bossa de plàstica pel cap. Això és el que he sentit sempre.

Vos el qualifiqueu com el millor poeta català del segle XX i només té tres llibres publicats, o hi ha sorpreses?
-No, l’obra canònica són els llibres que va aplegar sota el títol de Les dones i els dies, això és el que està editat, però jo crec que hi ha inèdits i poemes solts inèdits, que els deu en Cornudella, que és el seu marmessor i que no es coneixen. Per això també demanen que de cara al 2022 que d’una vegada per totes poguem tenir l’obra completa. Això clama al cel.

On s’incloguin els estudis de lingüística?
—Sí perquè són molt importants i molt difícils de trobar. També els poemes ara estan editats en edicions de butxaca. Ca una edició crítica, que avui per avui no existeix i ja va essent hora que la tinguem. Cornudella diu que sí, que arribarà a publicar-se però mai no acaben de sortir, entre altres coses perquè per tal que vegin la llum cal que algú assumeixi la despesa i jo no sé, si s’està disposat a fer aquesta inversió. Hi havia una editorial que semblava interessada, però això està  i ara per ara i que que jo sàpiga no hi ha previsió que es publiquin les obres completes de cara al 1922.

Entre el llegat de Ferrater queda alguna gravació d’alguna classe o d’ell recitant? Tot i que ja sabem que era un rapsoda discret…
—No ens queda res de les seves classes, potser en Cornudella té alguna gravació. El que sí que es pot veure és la seva intervenció al festival de poesia de 1970 al Price i efectivament, pronunciava unes erres molt estranyes, no era un gran recitador, però jo el sento i tot i això m’emociona. El concepte de recitat ha canviat molt des dels anys setanta cap endavant, però té encara molta potència i aquesta dicció, que jo crec que prové d’una formació francesa una mica estranya.

—Com valoreu la figura del Ferrater lingüista?
—Jo el conec molt poc, però si no recordo malament feia classes de literatura comparada, i en aquest sentit destaquen els seus articles sobre Carner, ja que Ferrater és un dels primers crítics que reivindica Carner com un gran poeta,  que per qüestions de canon estava fora. Ell va ser el primer en reivindicar-lo i la veritat és que en el camp de la crítica  va fer força treballs interessants.

—Suposo que un altre dels objectius de l’entitat és intentar aconseguir que el poeta obtingui també un reconeixement popular…
—Que Ferrater es conegui és complicat. Durant molts anys ha tingut la pàtina de poeta maleït, arrossega el seu suïcidi,  a sobre bevia molt i en els darrers temps ja tenia una cirrosis bastant forta. Tot això el converteix en això, un poeta maleït a qui no se li han fet els honors  i que ni tan sols és conegut com se l’hauria de conèixer. Un personatge així és molt difícil de donar a conèixer a nivell popular, però per exemple fins i tot Vinyoli és  més conegut que Ferrater i no és millor poeta, potser tenen la mateixa qualitat. Ferrater és poc conegut i hem de donar a conèixer vida i obra a nivell de tot el país i també l’hem de treballar molt a Sant Cugat. Tot i això és un dels referents a tot el  país, no només centrar a Sant Cugat i això ho haurem d’explicar arreu.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura