literatura

Ametlles garapinyades, del recull El vertigen del trapezista

Lectura del conte Ametlles garapinyades, inclòs al llibre El vertigen del trapezista (Cossetània Edicions, 2008), un dels que més alegries m'ha donat.

Categories: literatura

Un llibre d’homenatge a Albert Jané, ara que farà noranta anys

Vilaweb Lletres - Dc, 20/05/2020 - 21:50

El lingüista Albert Jané, a punt de fer noranta anys, serà homenatjat ben aviat amb el llibre El barrufet gramàtic. Homenatge a Albert Jané (Editorial Base), coordinat pel filòleg Jordi Manent. El volum, d’unes dues-centes pàgines, és impulsat per l’Institut d’Estudis Catalans, l’Associació Llengua Nacional, Cavall Fort i el Termcat, amb la col·laboració de Drac Màgic. Es podrà trobar a les llibreries a partir del 17 de juny. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El llibre s’estructura en tres apartats. En primer lloc, hi ha les presentacions, amb texts de membres de les institucions impulsores —com ara Joandomènec Ros (IEC), Josep Ruaix (Llengua Nacional) i Jordi Bover (Termcat). Segonament, hi ha una miscel·lània, en què vint-i-cinc personalitats analitzen les diverses facetes de Jané, de la lingüística a la gramàtica, passant per la traducció i el còmic; hi participen, per exemple, Carles Puigdemont, Jordi Pujol i Vicent Sanchis. El darrer apartat és una aproximació bibliogràfica a l’obra de Jané, a càrrec del coordinador del volum, Jordi Manent.

Un lingüista autodidacte

Jané estudià peritatge mercantil i treballà a la banca. La gramàtica catalana, l’aprengué de manera autodidàctica, sobretot llegint. Quan tenia vint-i-vuit anys (1958) començà a fer classes de català per a adults. Tres anys més tard ja va participar en una gramàtica (Signe), que va tenir una gran difusió.

En aquests noranta anys, Albert Jané ha exercit de gramàtic, de professor, de periodista, d’escriptor i d’activista de la llengua catalana. Amb una llarga trajectòria en el camp de la lingüística i la didàctica en català, ha escrit i publicat quatre gramàtiques (Signe, Gramàtica essencial de la llengua catalana, Gramàtica catalana i Pas a pas), i també el Diccionari català de sinònims, que es pot consultar en línia. Entre els anys 1976 i 1985 va publicar una columna diària titulada ‘El llenguatge’ al diari Avui; en total foren més de 2.700 articles en què repassava, comentava i exemplificava l’ús de molts mots i expressions. Es poden llegir en línia.

És membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans i de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana. Ha rebut diversos premis i reconeixements, com ara la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya (1990), el Premi Nacional de Periodisme Escrit (1997) i el Premi Pompeu Fabra l’any 2010.

L’introductor dels Barrufets als Països Catalans

Jané s’ha destacat d’una manera molt especial en el camp de la literatura i l’entreteniment infantil i juvenil. De fet, la part més important de la seva bibliografia és integrada per traduccions o adaptacions de contes, llegendes, rondalles, faules, narracions populars i historietes. En el camp de la historieta gràfica ha adaptat més de cent títols.

Ha estat vinculat sobretot a la revista Cavall Fort (del 1963 ençà), de la qual fou director. Hi ha traduït còmics, com ara els de les aventures dels Barrufets, Sergi Grapes, Estefi i Aquil·les Taló. També ha adaptat contes i rondalles populars. Ha fet traduccions del francès, l’italià, l’anglès, l’espanyol i l’occità.

The post Un llibre d’homenatge a Albert Jané, ara que farà noranta anys appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una pistola al cap

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una pistola al cap


Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer. (Miquel López Crespí)


Em costà acostumar-me a l’obscuritat de l’entrada. Quan els meus ulls pogueren veure-hi, tenia al davant una escena que no oblidaré mai. Na Isabel i el pare estaven drets, amb les mans fermades amb filferro. Dins casa nostra, el desordre era total. Un grup nombrós de falangistes anaven amunt i avall obrint armaris a culatades, llançant els llibres al terra. Havien romput els vidres dels prestatges amb els fusells. Cercaven documents comprometedors, diners o tot alhora? En Joan Rupit, un veí a les ordres d’en Martí Cerol, davallà del pis de dalt mostrant el joier de la família.

Ens miràrem sense poder creure-ho. Pensaven robar-nos les joies? No els bastaven la destrossa, els calaixos oberts, les cortines espanyades, les detencions. Encara volien extremar les humiliacions?

En veure-ho, la padrina no pogué contenir-se. Dreta davall l’arc de l’entrada, els digué en veu alta:

-Lladres! Deixau el que no es vostre allà on ho heu trobat. No teniu vergonya!

En Joan Rupit mostrava les arracades i les botonades amb un somriure de satisfacció.

-Ja ho veieu –deia als seus homes-. Els xuetes no fan feina però gaudeixen de tot el que volen: or, plata, llibres, cotxe... Sempre han anat vius. Sense haver d’anar a suar a l’hort saben aprofitar-se de la feina dels pagesos. Són els propietaris dels magatzems més importants d’exportació de patates i mongetes. S’han convertit en senyors. Les filles dels comerciants no han anat mai a regar ni sembrar a marjal. Tampoc les veureu a l’hora de batre, sota el sol abrusador de l’estiu, porgant el blat, ventant el gra. Aquestes al·lotes estudien música, van a Magisteri, saben idiomes. Que no heu vist quina pell més blanca que tenen? Sempre a casa seva, llegint, portant els comptes del negoci de la família.

Una història prou coneguda. Quan podríem viure en pau, sense recordar constantment la cremadissa de l’any 1691? Sempre la presència aclaparadora de La Fe Triunfante del pare Garau. Un llibre que ens ha perseguit durant segles. La seva ombra sangonosa torna a través dels anys. Un malson del qual mai no ens podem desfer. Quan ja creus que tot s’ha acabat, els sacerdots recorden novament els cognoms maleïts, els sambenets penjats a l’església dels dominics.

Els inquisidors aquí, de nou, amb camisa blava i fusells a les mans.

El pare, envoltat de falangistes armats, suportava amb silenci aquella humiliació. Què podíem fer amb tantes pistoles i baionetes que ens apuntaven directament al pit? Vaig notar que tenia els ulls humits. Hauria començat a cridar amb totes les meves forces. Volia pegar els homes que estaven destruint la família, que insultaven les persones que més estimava.

Pensava en la tempesta que ens queia al damunt. No podia consentir el que em veia forçada a contemplar. Si hagués pogut hauria deslliurat na Isabel i el pare del filferro que els lligava les mans. Els botxins, sense cap mena de consideració, l’havien estret amb força. Tenien sang a les mans i no es queixaven. Sabia que els feia més mal el que estaven veient. Però no hi podíem fer res. Eren massa fusells contra les nostres mans nues, la desesperació que ens dominava.

De cop i volta estava navegant per l’interior d’un inesperat malson. Veia com anaven llançant els llibres que trobaven als prestatges al terra. Em preguntava per quin estrany submón viatjava, per quines obscures escales de l’infern havia davallat fins a ensopegar amb els missatgers de la Mort. El que m’envoltava s’assemblava als documentals sobre el triomf del nazisme a Alemanya. El mateix que havíem vist a les projeccions sobre la victòria de Hitler l’any trenta-tres. Els uniformes eren diferents però el que feien els escamots d’assalt hitlerians i falangistes no es diferenciava en res. Idèntics rostres plens d’ira arrabassant els cartells de les seus socialistes i comunistes. La fúria a l’hora de les detencions, els insults, els cops. A Berlín, Frankfurt i Hamburg, els esquerrans, juntament amb els jueus, són obligats a netejar els carrers agenollats damunt les llambordes, mentre són escarnits per un públic que gaudeix contemplant com pateixen. Al·lots i al·lotes de cabells rossos riuen, feliços, en veure com els detinguts són obligats a portar una estrella de David damunt el pit. A uns altres els fan portar grans cartells de cartró amb la paraula “Comunista”. Del darrer documental que veiérem feia uns mesos, poc abans del Primer de Maig, record els camions amb les unitats d’assalt de les SA arribant davant els locals dels partits marxistes, les biblioteques que s’havien de netejar de bolxevisme i judaisme. Ben igual que els que han destrossat casa nostra. Joves enviats pels senyors i la rectoria. Exaltats ansiosos de fer mal. Una joventut ensinistrada per a acabar, mitjançant la violència, amb qualsevol idea de justícia social. Des del Ministeri de Propaganda, Goebels parla d’acabar amb l’``art degenerat”, amb la influència del socialisme judaic dins la cultura d’Alemanya. Dóna ordres de ser implacables amb la música de jazz, amb les creacions de negres i altres races que considera inferiors. Asseguts a la sala de projeccions de la Casa del Poble poguérem veure com els nazis llançaven els mobles i els llibres per les finestres i posteriorment, talment feres sense control, calaven foc a les enormes muntanyes de volums amb les obres dels grans intel·lectuals alemanys i estrangers considerats “perillosos” .

Ara s’esdevenia el mateix a Palma, al nostre poble!

Miraven entre les fulles.

Què cercaven? Diners amagats entre les pàgines de les novel·les de Gorki, Tolstoi i Valle-Inclán? Amagades instruccions de la conspiració comunista de la qual ens acusaven? Llançaven al carrer les publicacions de l’editorial Cenit, Tierra y Libertad, Revista Blanca. Trepitjaven les obres d’Anselmo Lorenzo, Federico Urales, Álvarez del Vayo, Gabriel Alomar, Marcelino Domingo... Portaven una llista amb els autors que consideraven subversius. Vaig sentir que parlaven d’Antonio Machado i Federico García Lorca talment fossin dos dimonis. En el carrer ja cremaven les obres de Largo Caballero, Lenin, Trotski, Rosa Lusemburg, Fernando de los Ríos i John Reed. La novel·la de Stendhal, El Roig i el Negre, els semblava un tractat d’anarquisme. Dostoievski, un bolxevic. Rússia, el perill, la cultura a exterminar. Els noms i cognoms eslaus esdevenien l’enemic a vèncer.

No em vaig poder contenir:

-No vos basta robar les joies de la família? També voleu acabar amb la cultura, com els feixistes de Mussolini a Itàlia i els nazis a Alemanya? Sembla que he perdut l’enteniment! El Roig i el Negre és una novel·la, no un llibre escrit per Proudhom o Bakunin!

En Joan Rupit em mirà amb ràbia continguda. Envermellí, talment li hagués pegat un cop enmig del rostre. Quasi podia sentir els batecs del seu cor, excitat, dominat per aquella ànsia de fer mal, d’imposar la seva voluntat.

-Llibres? Cultura? –i mirava els homes que l’acompanyaven com si nosaltres haguéssim perdut el cap.

Escopia les paraules com si fossin pedres.

-Tanmateix no ens enganyaràs. El perill ve de Rússia. Ho sabem. Ens ho ha dit el rector. Els mestres, periodistes, polítics i escriptors sou culpables de l’anarquia regnant! És a conseqüència dels vostres diaris, de les classes nocturnes a l’Ateneu que l’exèrcit ha hagut de sortir al carrer per salvar les propietats dels bons ciutadans, la santa fe catòlica.

Des de l’indret on em trobava vaig veure com s’agenollava per agafar alguns dels volums que havien tret de la nostra biblioteca. En Joan Rupit sostenia a les mans uns llibres de poemes de Miguel Hernández i Rafael Alberti.

-Amb aquest fems heu omplert el cap als pobres jornalers! –cridava, enfurismat-. Quin sentit tenia ensenyar de llegir i escriure amb fragments d’obres de Bakunin i Marx? Adoctrinar aprofitant les ànsies de saber dels desgraciats. Sabem ben bé quines han estat les vostres tàctiques. Fer creure als toixarruts que voleu ajudar-los només per aconseguir que participin a les vagues contra els senyors que donaven feina, pa i menjar per als seus fills!

Estava davant meu, embogit.

-Bastir falses il·lusions en el cap dels pobres? –continuava, encès-. Per què no et dedicares a fer classes a qualsevol institut de Palma? Potser tot hauria estat ben diferent sense tants de llibres perniciosos, sense mestres com tu i la teva germana.

D’una manotada llançà al terra el volum de poesia que tenia a les mans.

-Ara tendrem molta feina segant la mala herba que heu fet créixer al camp en aquests anys d’infausta República!

La mare plorava desconsoladament.

La padrina Margalida resava el rosari amb els ulls esperitats, com si no sabés el que passava. Des de feia temps estava malament de salut. La inesperada invasió de la casa agreujava encara més la seva situació. I, ara, haver de veure com fermaven els fills i la néta amb filferro la feia empal·lidir. Els tractaven talment fossin lladres o assassins. Veient el que feia aquella gernació d’homes armats, empitjoraria. Bastava veure el tremolor de les seves mans, la mirada ansiosa, el dolor que traspuava el seu rostre. No tenien pietat de veure una dona d’edat, malalta? Com era possible tanta insensibilitat, tal grau de maldat?

En Joan Rupit va mostrar als seus homes el joier que havia davallat de l’habitació dels pares:

-Veieu? Un munt de joies! Possiblement haurien servit per comprar armes per als comunistes! Les hem de portar al local juntament amb totes les que trobem al negoci d’aquest xuetó.

S’aturà un moment i continuà, somrient.

-Imaginàveu que no descobriríem els vostres plans? Ho sabem tot. A la cambra de na Isabel hem trobat un munt d’exemplars de Nostra Paraula, la revista del PCE. Ara, en arribar a l’Ajuntament vos prendrem declaració. Volem saber els plans que teníeu a l’hora de cremar l’església i matar el senyor rector.

Mentre parlava anava agafant les arracades de la mare i la padrina, les polseres d’or heretades dels avantpassats. Vaig veure com es posava a la butxaca les botonades dels padrins. Unes joies que sempre havíem estimat, més que pel valor econòmic que tenien, pel que sentimentalment representaven. El petit tresor que contenia la capsa que mostrava en Joan Rupit significava l’esforç d’unes quantes generacions, el fruit de dècades de fer feina sense descans.

Impossible contenir la meva indignació.

-No estau avergonyits? Robar a la casa d’una família que no ha fet mai mal a ningú, rompre els mobles a culatades, com si fóssiu bèsties. Els animals no tenen un cor tan dolent, serien incapaços de fer patir ningú.

Potser no ho hauria d’haver fet mai. Tenia al meu davant el pare i la germana amenaçats pels fusells, a punt de ser portats no sabíem encara a quin tenebrós indret. I si les paraules que acabava de pronunciar agreujaven més la situació? No era una imprudència per part meva? Però l’escena em sublevava. Més que fer-me tenir por, els fets que contemplava m’enervaven fins a límits insospitats, posaven en tensió el meu esperit rebel. Hauria estat capaç de fer qualsevol cosa. Inconsciència de la joventut? Possiblement. El rostre de la mare era un quadre. Tremolava. Amb la mirada em deia que callàs, que estàvem en perill. El padrí havia pogut marxar. Potser el millor fos entretenir-los amb qualque conversa banal. El pare i na Isabel ja estaven detinguts. Ara ens podien agafar a nosaltres, a les tres dones que quedàvem. Si hi havia sort el padrí podria amagar-se a la muntanya. Tenia amics al port. Qui sap si podria fugir de Mallorca amb una barqueta.

De cop i volta els falangistes es giraren cap a l’indret on jo estava recolzada, amb el braç en el piano de l’entrada. Recordaré per sempre els seus rostres. Els que havien begut m’aguantaren la mirada, sorneguers. El que apuntava la meva germana amb el fusell escopí damunt les rajoles acabades de fregar. En Pancuit i en Robiolet, dos coneguts de la infantesa, acotaren el cap, com si els quedàs encara una mica de vergonya.

Qui no s’acovardà va ser en Joan Rupit.

Em mirà desafiant.

Es va treure la pistola de la cartutxera i, amb l’or de la família dins la butxaca, s’apropà al lloc on jo romania dreta. Els que vigilaven la porta també feren unes passes cap endavant, amenaçadors.

Què ocorria?

No podia reconèixer en Joanet de quan érem infants. Què havia succeït al poble per aconseguir convertir les persones en animals? Caminava lentament vers l’indret on em trobava, recolzada en el piano que el pare m’havia comprat el dia que feia els vint anys, el primer d’abril del trenta-sis. D’ençà que tenia consciència, el meu somni era saber música. Desitjava poder acompanyar al piano les cançons de l’Orfeó, fer concerts, entretenir els amics, organitzar recitals i així poder recollir diners per als presos polítics i publicar les revistes de les nostres organitzacions. Sovint anàvem mancats de diners i aquell em semblava un bon sistema per a recaptar unes pessetes.

N’Andreu estava encantat amb la meva idea. El negoci del pare rutllava a la perfecció i per això mateix la família m’havia regalat el piano.

De sobte vaig ser conscient del que s’esdevenia. En Joan Rupit m’apuntava al cap amb la pistola. Vaig sentir el fred de l’acer damunt el front.

A poc a poc, pronunciant les paraules una a una, em digué:

-Tu, Caterina, ets la que més ha de callar. Ara mateix podria fermar-te, com he fet amb el teu pare i la teva germana. O et penses que som ximples? Els companys de Palma han ocupat les seus dels partits i sindicats que donaven suport al Front Popular. Hem tengut sort. Encara no havien cremat la llista d’afiliats. Tenim els noms. Ningú no escaparà! I la teva germana Isabel és la màxima responsable del jovent esquerrà de la comarca. Vés a saber si va ser la culpable de la destrucció de la creu d’entrada al poble! L’hem de detenir, interrogar i enviar a la comissaria de Francesc Barrado. Aquestes són les instruccions que ens han donat.

Notava com, de forma inconscient, palpava l’or que ens havia robat i que portava dins les butxaques.

-En Barrado sap perfectament el que s’ha de fer amb tots vosaltres. Tanmateix sou uns rojos que volíeu fer la Repartidora –afegí-. N’Andreuet, el teu promès, ha marxat amb els carrabiners i els socialistes. El padrí ha estat el més viu. No l’hem trobat. Sembla que ha botat per la finestra i possiblement pensa amagar-se en alguna cova de la muntanya. Ja caurà en els nostres mans. Els que van a cercar els fugitius no van de bromes. No tenen les meves consideracions. Els que surten de nit a la recerca dels que han marxat ho fan com si anassin de cacera. Sí, ho heu sentit bé: de cacera. Talment anar a matar conills. I tenen bona punteria, us ho puc ben assegurar!

Apropà la cara a la meva i vaig poder sentir la pudor de conyac barat que sortia de la seva boca. Sentia el canó de la pistola en el cap. Em feia mal. “Em deixarà una marca al front”, pensava, sense gosar fer un moviment.

-Val més que callis –afegí novament-. Amb el teu pare president de La Societat, la germana comunista, el nuvi fugint amb els carrabiners, puc fer el que vulgui amb vosaltres. Ara mateix us podria matar com si fóssiu rates.

Deixà d’apuntar-me i retrocedí vers a l’indret on es trobaven el pare i la germana. Rigué, alhora que feia un senyal als seus, com dient-los que se'ls podien emportar.

-Començarem els interrogatoris amb aquests dos. Al teu padrí ja li demanarem comptes més endavant. Això si el porten viu a l’ajuntament.

Tornà a mirar-me de fit a fit.

-Per ara no et faig res. Ja sé que ets igual de perillosa que els altres. A mi no m’enganyes amb aquest posat de nineta bona al·lota. Sou com el dimoni, que sovint es vesteix d’àngel per a fer més mal a la gent! I nosaltres no deixarem cap diable damunt la terra, per molt que vulgui disfressar la seva presència. La teva llibertat és provisional. No cantis victòria. Són nombrosos els detinguts i tenim un excés de feina amb les declaracions. Et vendrem a cercar quan pertoqui.

Se’n portaren el pare i na Isabel ben fermats. Només poguérem acomiadar-nos amb la mirada. El pare no pogué abraçar la padrina, que plorava a un racó de la cuina.

Coneixia la meva germana profundament. La notava ferma, serena. El pare també es mantenia aparentment tranquil. Crec que encara no podien imaginar el seu destí. Provava de consolar-me pensant que el padrí havia pogut amagar-se. Possiblement no el trobassin. Coneixia nombrosos amagatalls secrets a la muntanya, coves desconegudes per a tothom, secrets rierols d’aigua... Jo coneixia cada un dels enfonys on podia restar ocult. Ben cert que posarien vigilància a la casa i que, si ens deixaven en llibertat, farien que algú ens seguís. I, si aconseguíem despistar els cruels perseguidors sempre podríem deixar queviures en indrets que només coneixia el padrí.

Malgrat el valor aparent, em sentia commocionada.

Ara el problema més important era saber què volien fer amb la germana i el pare.

La mare continuava plorant. “Els mataran”, deia sense poder contenir el riu de llàgrimes que li regalimaven per les galtes.

Per quins motius no em portaven amb ells? A què esperaven? Quines intencions tenien? Què volien fer amb nosaltres? D’en Joan Rupit recordava que jugava amb na Isabel i tota la colla del nostre carrer. La mare li havia donat berenar, dues llesques de pa amb botifarró o xocolata!, en moltes ocasions. Quantes vegades no comparegué per la cuina, afamegat, suplicant per aquelles pastilles de xocolata que tant li agradaven!

Però ara s’emportava la família envers un destí incert. Amenaçava a enviar els falangistes a caçar el padrí, “com si fos un conill”, digué.

El padrí, un home que l’havia tengut damunt els genolls! Com era possible una transformació tan radical del cor de les persones? Que s’esdevenia dins l’ànima de la gent? Com era possible que en uns dies s’oblidassin anys d’amistat, els jocs de la infantesa, els favors fets a través dels anys?

Els plors de la mare em portaren de nou a la realitat.

No podia romandre tancada a casa o la pena i la depressió em paralitzarien. Era necessari sortir fos com fos del pou profund de la desesperació. Què més ens podien fer? Portar-me a la presó? I què importava si ja havien detingut el pare i na Isabel, m’havien amenaçat de mort?

Volia saber on els portaven costàs el que costàs.


De la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

A mig camí de la incertesa. Lectura del conte Ningú

Lectura del conte Ningú, inclòs al recull A mig camí de la incertesa (Conssetània Edicions 2020)
Categories: literatura

Sa Pobla i la memòria històrica - Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro

Lleonard Muntaner Editor - Repressió i cultura durant el franquisme, de Miquel López Crespí, introducció de Llorenç Capellà; pròleg de Mateu Morro


Llorenç Capellà ha escrit: Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època.


Per Llorenç Capellà Fornés, escriptor


L’escriptor és (o hauria d’ésser) el testimoni de la vida que passa. Ho va deixar escrit, amb paraules si fa no fa semblants, Ramón Gómez de la Serna. Hauria d’haver matisat que aquest testimoniatge que l’escriptor ens llega, ha d’ésser crític amb el poder. En aquest cas, ens vindria a la memòria el retrat de Miquel López Crespí. N’és el paradigma, de l’intel·lectual compromès en la defensa de les llibertats i de la justícia social. Ens ho ha fet saber amb centenars d’articles i una pila de llibres. Aquest que teniu a les mans, Repressió i cultura durant el franquisme, n’és un document inqüestionable. Tanmateix, aquesta voluntat d’escombrar sota les estores, de moure taules i cadires i, en conclusió, de fer dissabte, no ens ha de predisposar a ignorar les múltiples facetes de la seva –d’altra banda amplíssima– producció literària. Perquè Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literàries amb idèntica bona traça: una novel·la amb el factor predominant de la memòria, un teatre de combat i una poesia desproveïda de paraules d’oripell. Un dels seus poemes, Els nostres morts, està gravat en el mur de la memòria del cementiri de Porreres. És un poema colpidor, amb un primer vers com una fuetada: “Sentor de sang m’arribava des d’alguna latitud remota”. La carretera de Porreres frega el cementiri. Quan hi passo, faig parada. Per rellegir Els nostres morts. Us recomano que feu el mateix, si ja no ho feu. S’ho paga.

Cal recordar que Miquel López Crespí sempre s’ha mantingut fidel a la memòria dels vençuts de la Guerra Civil...? El mou un doble compromís. Un amb la República i els valors de progrés i llibertat que representava; l’altre, el menys conegut, és estrictament familiar. Tant el seu pare, Paulino López Sánchez, com els seus oncles, Juan i José –els tres eren de Moya, prop de Conca–, feren la guerra a les trinxeres. En retre les armes l’exèrcit popular, l’abril de 1939, Paulino caigué presoner i va ser assignat al Batallón de Trabajadores 151; passà per diversos camps de treball, alguns de Mallorca, i en sortir en llibertat s’hi quedà a viure o a sobreviure. La mare de l’escriptor era dels Verdera, una família de sa Pobla, adinerada i conservadora, amb un avantpassat, Miquel Crespí Pons, que n’havia estat batlle durant la dictadura de Primo de Rivera. De tot plegat, Miquel López Crespí n’ha escrit pàgines emotives, d’una indubtable bellesa. Les trobareu a la seva novel·lística. En els llibres d’assaig o en els milers d’articles que ha escrit, també aflora sovint el xoc ideològic entre els López i els Verdera, l’escàndol que va suposar a sa Pobla el matrimoni entre la néta d’un cacic i un llibertari que havia perdut la guerra, o aquells anys vint, d’Unió Patriòtica, quan el batlle Verdera donava al poble els solars de la seva propietat on s’aixecaria una escola pública per a glòria d’aquell dictador populista que va ésser el marquès de Estella. Però per a l’assagista qualsevol d’aquests fets sempre són motiu d’un comentari punyent, d’una anàlisi que deixa de banda l’àmbit estrictament familiar, i en cerca la projecció col·lectiva des de l’òptica social i ideològica.

Quan m’he referit al fet que Miquel López Crespí conrea tots els gèneres literaris, he omès l’assaig. Ho he fet a posta, perquè Repressió i cultura durant el franquisme pertany a aquest gènere. A l’assaig és on es manifesta obertament l’home de combat, l’intel·lectual que passa comptes amb la història. I en concret ens aproxima a dos temes essencials del segle XX. L’un és el de la lluita de l’esquerra per la democràcia en el tardo-franquisme i la Transició, sense obviar els personalismes i les bregues internes entre els diversos partits i sigles per a obtenir el control del vot obrer i progressista. El balanç de la seva visió és una llarga crònica del desencís que aporta una informació de primera mà als historiadors que s’han proposat explicar-se i explicar aquest període del passat més pròxim, força qüestionat actualment. D’altra banda, Miquel López Crespí com a assagista també pren en consideració les conseqüències de la repressió franquista tocant a llengua i cultura i la resposta que en donà el món intel·lectual. Repressió i cultura durant el franquisme, n’és la última mostra. Miquel López Crespí ens ha posat sobre la taula un llibre de denúncia i compromís amb el seu temps i la seva època. Però alhora és el resultat d’un raonament ètic. Els capítols que el conformen no responen a un ordre temàtic ni cronològic. Tanmateix, formen un mosaic de meditacions en el qual, finalment, cadascuna té el seu encaix harmònic. La raó és clara: segueixen l’ordre de reflexió anàrquica de l’autor. Però, insisteixo, tot té el seu per què. La col·laboració dels germans Villalonga o de Llorenç Riber amb la Dictadura; la pervivència del teatre en els anys difícils i l’evolució posterior vers noves formes d’expressió; el cinema franquista; Gabriel Alomar o Gabriel Janer Manila; les icones que alimenten el propi univers vital i literari, des de Rosselló-Pòrcel a Lautrémont o d’Emiliano Zapata a Karl Marx; el món editorial, Josep Maria Llompart o Alexandre Ballester. Allò que uneix tots aquests noms i referències és el temps viscut i conegut per l’autor. El que porta com una motxilla, penjat a l’espatlla, de la qual mai no es voldrà desprendre malgrat que les experiències acumulades arribin a pesar massa. Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre de memòria. En qualsevol cas, Miquel López Crespí, lluitador tossut perquè en la tossudesa alimenta el seu desig de llibertat, cerca l’afecte alliçonador: vol deixar testimoni de les coses i de per què passaren. Ho ha aconseguit.

Palma (Mallorca) 12-IX-2016)


Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (de propera publicació)


Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


Cultura i política en el canvi social


El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


Les formes de l’art i el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


La perspectiva de la història


A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016


Categories: literatura

Irene Solà guanya el Premi de Literatura de la UE 2020

Vilaweb Lletres - Dm, 19/05/2020 - 15:28

L’escriptora Irene Solà ha guanyat el Premi de Literatura de la Unió Europea 2020 per Canto jo i la muntanya balla (Anagrama). Solà és una de les tretze premiades de l’edició d’enguany que ha reconegut escriptors d’Alemanya, Dinamarca, Bèlgica i Kossove, entre d’altres. Entre els guanyadors també hi ha la novel·la de Lana Bastašić, que en català ha estat publicada per Edicions del Periscopi amb el títol Atrapa la llebre. Cada guanyador ha sigut escollit per un jurat d’experts literaris del seu estat membre. L’anunci dels premis s’ha fet per primer cop de manera digital per la crisi del coronavirus 2019. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Irene Solà: ‘Certes històries sempre s’han explicat des de la perspectiva d’uns, dels mateixos’ 

El Premi de Literatura de la UE reconeix autors de ficció emergents en tot Europa. Aquest premi inclou 41 països que formen part del programa Creative Europe, una iniciativa que té com objectiu enfortir els sectors culturals i creatius europeus. Cada any, el Premi de Literatura de la UE guardona un terç dels 41 països participants. Serem Atlàntida (Edicions del Periscopi) de Joan Benesiu ha estat finalista.

The post Irene Solà guanya el Premi de Literatura de la UE 2020 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Una sortida digna (L'última batalla)

Lectura del conte L'última batalla, inclòs al llibre Una sortida digna (Cossetània Edicions, 2009), en què una colla de jubilats perpetren un tendre i divertit atracament.

Categories: literatura

Memòria històrica de la transició

La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)


Miquel López Crespí i la transició


Per Miquel Payeras, periodista (Memòria Viva)


-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?

-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.


-I entra al PCE?

-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?


-Aleshores?

-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.


-Per què no entra al PCE?

-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.


-En què discrepava?

-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.


-Als 70 entra a l'OEC.

-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.


-I arriba el 77 i la transició.

-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.


-Com arriba al PSM?

-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.


-I després del seu pas pel PSM?

-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.

Miquel Payeras (Memòria Viva)


Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)


ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)


Per Mateu Morro Marcé, historiador


Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de “l’altre comunisme” (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits d’assaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no n’ha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.

De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el d’un model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en l’acceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model d’estat monàrquic i unitari. Sols l’emergència d’unes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre l’homogeneïtat de l’esquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. L’estabilitat política i institucional, tant llavors com ara, s’assegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin l’equilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, d’acord amb les previsions dels que l’organitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, l’hostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.

La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, l’enfonsament de les “democràcies populars” i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions d’esquerra revolucionària naixien, s’escindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.

S’entrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig d’una sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en l’aportació d’elements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de l’assemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.

Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, l’anticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics d’aquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir d’altres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història s’escriu cada dia, no és mai esclava del passat.

Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i s’expandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no s’han de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.

Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.


El comunisme en el segle XX


El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a l’enfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i l’estalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.

Sovint s’intenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per l’abnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.

Enfront de l’escolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de l’estalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. “Els altres comunistes”, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes d’una doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per l’aparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint s’han amagat o s’han tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials d’aquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per l’estat soviètic i les seves zones d’influència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.

br>

Els límits de la transició


Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions d’aquest procés: mai no es va desmantellar l’estat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La “classe dominant” va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (“hegemonia” seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. D’altra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions d’un estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització d’un model d’Europa, el que s’anava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de “No és això companys”, però tampoc no hi havia a l’horitzó l’opció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.

El problema de la transició és que a l’estat espanyol no s’arribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de l’estat franquista, i no s’arribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien d’un gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala d’esvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però l’estat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses d’una altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada s’haguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies d’estats democràtics. Entre altres incongruències la definició de l’estat espanyol com un estat unitari i l’adopció d’una constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius d’aquest procés dirigit des del poder.

La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions d’aquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes d’una gran operació de camuflatge polític del vell “establishment”, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica d’aquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.


A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)


Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.

A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.


Disn aquest brutal contetx repressiu d’esdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).

A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970).

En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.

'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.

'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".

Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de l’oportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Categories: literatura

Rellegint Tino Costa, de Sebastià Juan Arbó

Aprofito els dies de confinament per a rellegir algun llibre, com ara Tino Costa, de Sebastià Juan Arbó, una potent novel·la d'autèntic Arbó, amb tota la fatalitat que persegueix els seus protagonistes, condemnants pel seu destí o pel seu orígen, que potser és el mateix, lligats per uns passions irreprimibles, i on apareixen sovint paraules com temptació, desassossec, inquietud, angoixa, abisme entrevist, desil·lusió, vehement impuls, remordiment o culpabilitat.

Categories: literatura

LA VUITENA LLETRA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 17/05/2020 - 18:50
Aquí estem, passat el temps. El setè llibre de versos es diu com la vuitena lletra de l'abecedari. I va treure el nas a Edicions 62 al mes de febrer, just abans de Tot Això. Ara a poc a poc se'n van publicant cosetes, a banda d'alguna noticiassa com saber que l'any vinent sortirà en anglès de la mà de la gent de Fum d'Estampa Press. La culpa d'això, com de tantes altres coses, és en bona part Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Gilda


Una nova remesa de fragments de guions De pel·lícula, aquest cop, quatre de la mítica Gilda:
.
Mentre Ballin Minudson, el propietari d'un casino, plega la fulla de gavinet que amaga al seu bastó, el jugador Jhonny Farrell, a qui l'acaba de salvar, diu:
-Un bastó així resulta molt útil.
-És un amic fidel i obedient. Es manté en silenci quan vull que estigui callat, i parla quan vull que parli.
-És aquesta la seva idea de l'amistat.
-Aquesta és la meva idea de l'amistat.
-Molt alegre, la seva vida.
-Porto la vida que m'agrada.
-És un home de sort.
-Jo faig la meva pròpia sort.
.
Si jo fons un ranxo, em dirien Terra de ningú.
.
-Mira quin silencia ara. Veus amb quina facilitat es fan fora les emocions.
-Tancant una finestra?
-No ho oblidis, Gilda.
.
-Ningú sap ballar com tu, Jhonny. Quan una dona balla amb tu, és com si formés part de tu, és com si...
-Continues sent la mateixa; parlaves pels colzes mentre ballàvem.
-Ha, ha. I tu deies: si us plau, Gilda, cada cosa al seu temps. I després afegies: parla o balla, però no facis les dues coses al mateix temps. Em deies...
-I ho continuo dient.
-És que he de seguir parlant. Mentre t'estigui envoltant amb els meus braços, he de seguir parlant, o me n'oblidaria, de ballar
Categories: literatura

L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Categories: literatura

Fragment: ‘La dona efervescent’ de Mar Bosch

Vilaweb Lletres - Ds, 16/05/2020 - 21:50

Mar Bosch, autora de Les generacions espontànies (Periscopi), Bedlam (premi Just M. Casero, Empúries) i Vindràs amb mi després del diluvi (Comanegra) s’estrena aquesta setmana al catàleg de l’editorial Univers amb La dona efervescent. La novel·la recupera el personatge de l’Eva Botet, protagonista de Les generacions espontànies. La trobem que acaba de parir una bessonada, se li acaba de morir la sogra, una pèrfida, i el marit l’abandona. I això no s’acaba aquí: la sogra difunta se li atrinxera literalment dins del cap, erigint-se en comentarista de la seva maternitat. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Us oferim el primer capítol de La dona efevercent, que acaba d’arribar a les llibreries. Aquesta és una de les novetats del començament de la represa, que coincideix amb el començament del desconfinament. És dels llibres que havia d’aparèixer al març, abans de Sant Jordi.

Ester Pujol, directora editorial del segell Univers d’Enciclopèdia Catalana explica:

«La Mar Bosch és trapella. Els ulls li brillen, i també la seva escriptura. Gironina, allunyada de les capelles de Barcelona, fa la seva, sense pressa ni pausa. Val la pena parar-hi atenció. Té un humor fi, poc habitual, que, conjuminat amb una gran lucidesa, fa molt interessant la seva mirada.

Ha publicat diversos llibres abans de La dona efervescent des que va guanyar el Premi Just M. Casero amb Bedlam el 2012 i on ens va sorprendre a tots els assistents amb un discurs d’acceptació del premi memorable, que ja va donar pistes de la seva fabulosa imaginació.

En poc temps, ha sabut trobar el seu lloc gràcies a un estil i un univers narratiu del tot singular i molt característic, que sovint recorda un còctel explosiu que barreja dosis del nonsense dels Monty Python amb tocs de surrealisme que recorden Pere Calders.

Ha demostrat una capacitat, poc freqüent, de prendre perspectiva de la seva pròpia obra, observant-la com un tot orgànic, on situacions i personatges transiten les pàgines de la seva literatura i estableixen vincles d’afinitat amb els lectors.

En aquest darrer llibre, on recupera l’Eva Botet, la protagonista de Les generacions espontànies, tracta la maternitat sense manies, sense tòpics: acaba de tenir bessons i se sent com una píndola efervescent que es desfà en un got d’aigua.

Trapella, estem molt contents d’incorporar-te al jove catàleg d’Univers!»

The post Fragment: ‘La dona efervescent’ de Mar Bosch appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Caterina Tarongí enmig de les flames

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Caterina Tarongí enmig de les flames


Els “pecats” del nostre poble! Quantes injustícies hem patit! Voler servar la llei de Moisès, practicar els dejunis de la reina Ester, anar a resar, obligats per les persecucions, als horts dels afores de Palma, no voler menjar carn de porc? O somniar en Liorna, en els països on podies practicat lliurement qualsevol religió. Crims suficients per a perdre vides i propietats? Aquestes eren les acusacions contra els habitants del Call. (Miquel López Crespí)


De lluny estant, anant cap a casa nostra, ja vaig veure dos falangistes que eren davant el portal. Anaven amb camisa blava, pistola a la cintura i portaven els fusells amb la baioneta calada.

L’ànima em va caure als peus.

En arribar a la porta m’apuntaren amb les seves armes, amenaçadors.

Els coneixia des que érem infants. Com era possible aquella sobtada transformació? O el mal covava des de sempre i no ho havíem sabut veure?

-No hem trobat el teu padrí. Segurament ha fugit per la finestra de la cuina. Però no anirà gaire lluny. Ja caurà, en pots estar ben segura. Ningú no escapa a la justícia de Franco!

La justícia de Franco! De quina justícia parlaven els que anaven a detenir innocents? La justícia de Franco consistia a empresonar, matar, insultar els homes i les dones pel fet de tenir unes idees? Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?

Quina ximpleria haver cregut en l’avenç inexorable del progrés humà! Com si enderrocar el convent i l’església dels dominics bastàs per esborrar segles d’ignomínia contra els habitants del Call! Talment fos suficient llevar els monuments als reis, no deixar ni els ciments de la Casa Negra per aconseguir ser lliures!

Ara m’adonava de la força de la ignorància que covava dins el cor de les persones. Tot esdevenia fosc. Eterns presagis de tempesta. Com quan els soldats de l’emperador Carles I anaven casa per casa per cercar els pagesos i menestrals compromesos amb la Germania! Què era el que ens feia diferents als pobles que havien aconseguit la llibertat? Els segles d’infàmia i ignomínia, la flaire de la carn cremada que s’enlairava dels foguerons encesos a les places de Palma? Les forques aixecades pels camins de Mallorca, les despulles dels agermanats penjades a una gàbia de ferro damunt la Porta Pintada? La justícia dels senyors sempre present –els ossos dels rebels executats i escorxats de viu en viu- a les entrades de pobles i ciutats per atemorir els camperols durant generacions i generacions? La por per tantes morts havia arribat a fer-se part consubstancial de la nostra sang? Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al fogó dels jueus instal·lat al bosc de Bellver. Disbauxa popular alimentada per l’aristocràcia palmesana i els dominics. Marqueses i comtes ben abillats i empolsats presideixen les tribunes de fusta cobertes de murta. Algunes cases principals es fan portar neu des de la serra per gaudir de gelats amb gust de canyella i llimona quan els reus comencin a cridar. Na Caterina Tarongí, en Rafel Benet Tarongí i en Rafael Valls no han volgut claudicar davant el poder de l’església catòlica. La immensa gentada arreplegada a la vista del Castell de Bellver pensa que l’espectacle serà inoblidable. Avui cremaran xuetes i es podran sentir els gemecs que sortiran de les seves gargamelles ben a la vora! Quina sensació més estranya veure el rostre del reu mentre es consumeix i crida, desesperat, emportat pel dolor. Algunes dones de la noblesa consideren enervant veure a uns metres de distància el patiment dels condemnats. Un espectacle grandiós! És la millor obra de teatre que poden presenciar! Autenticitat en els sermons dels inquisidors, els càntics dels sacerdots que acompanyen la processó fins a Bellver, les oracions dels reconciliats, els juraments contra els torturadors pronunciats pels que veuen com les flames els mengen la carn, el repicar de totes les campanes de les esglésies de Palma, el renou dels tambors acompanyant condemnats i autoritats. A vegades se sent el renill dels cavalls, atemorits davant tant de soroll estrany. Algunes de les xuetes que seran escanyades en arribar a Bellver s’agenollen davant cada una de les esglésies per on passa la processó i demanen al poble que contempla el seguici una oració, un parenostre. Tothom a veure la crema dels jueus, falsos cristians que, fent creure que s’havien convertit de veritat, continuaven practicant els seus pèrfids costums. Són els israelites, els maleïts que crucificaren Crist. Sis segles de persecució i calúmnies. Centúries d’assalts als calls, de conversions a punta d’espasa, de pacífics comerciants passats a degolla per aconseguir l’or que tenen, la plata, els mobles, els horts, la casa. Infinites dècades provant d’escapar de la mort, dels salvatges que, atiats pels bisbes i sacerdots violen les dones, cremen els llibres amb les lleis de Moisès. Els habitants de Palma i dels pobles de Mallorca que s’han arreplegat davant els fogons on patiran els reus semblen contents. Avui hi haurà jueus que cridaran de dolor, els faran patir de veritat. Quin sentit tenia assistir, com en altres ocasions, a una cremadissa de cadàvers? La llei era la llei. La Inquisició tenia pietat dels condemnats a la foguera i, en cas de fer públic penediment dels errors, el botxí els escanyava abans de prendre foc a la llenya. Les confessions eren summament avorrides. Els desgraciats que sortien de les cel·les de la Casa Negra, després d’anys d’obscuritat i tortures no tenien forces per portar la contrària als confessors que, cridant enmig del temple, els demanaven la retractació dels seus errors si volien salvar l’ànima i assolir el Regne de Déu, el paradís poblat d’àngels i arcàngels.

Els “pecats” del nostre poble! Quantes injustícies hem patit! Voler servar la llei de Moisès, practicar els dejunis de la reina Ester, anar a resar, obligats per les persecucions, als horts dels afores de Palma, no voler menjar carn de porc? O somniar en Liorna, en els països on podies practicat lliurement qualsevol religió. Crims suficients per a perdre vides i propietats? Aquestes eren les acusacions contra els habitants del Call.

El pare m’explicava que tot eren excuses per a robar els jueus conversos. Els judicis de la Inquisició com a sistema d’acumulació de capital, deia n’Andreu. Era evident que existien xuetes rics. Feien préstecs a nobles i pagesos. Sovint els assalts al Call servien per a fer desaparèixer els documents que obligaven a la devolució dels diners deixats pels prestamistes. Una forma de desviar la ràbia dels camperols, esgotats sempre per injustes imposicions aristocràtiques, farts de veure els fills morts de fam, la malaltia ensenyorint-se dels seus pobles. Quan arribaven a Palma, desesperats per dècades de feina esclava, disposats a fer justícia, calar foc als palaus de la noblesa, penjar els comtes i marquesos que robaven el blat, l’oli, els queviures aconseguits a força de suor, sempre hi havia mercenaris que dirigien la ràbia contra nosaltres. Bastava poc per a desviar l’odi envers els nobles cap a les cases dels argenters i els propietaris dels negocis de roba i espècies. Els nobles i el clergat repartien vi, pa, alguns rals entre els més exaltats i la riuada humana que semblava que acabaria amb els senyors desviava el seu camí i penetrava furient, salvatge, a les cases dels atemorits xuetes.

Na Caterina Tarongí, en Rafael Benet i en Rafel Valls miren amb indiferència la multitud arreplegada a l’explanada de Bellver. No han volgut cedir a les insinuacions dels sicaris del pare Garau. Però tenen por. Els altres jueus conversos seran escanyats abans que comenci a cremar la llenya. Fins quan podran resistir sense cridar, sense pugnar per desfer-se de les cadenes de ferro que els tenen fermats al tronc que hi ha enmig del fogueró? Quant de temps s’estorba un cos a ser consumit pel foc? Quan el fum comença a emboirar la vista de na Caterina Tarongí encara pot distingir com les senyores deixen de parlar per restar més atentes al patiment dels condemnats. Es pregunta com és possible que tanta gent pugui gaudir amb els crits d’angoixa i dolor que comencen a sortir d’uns llavis llepats per les flames. S’hauria d’haver tallat la llengua amb les dents per no donar-los aquest plaer? D’on ha tret fins ara la força per resistir, sense claudicar, anys de tortures a les cel·les governades pel carceller Antoni Mas? De petita la mare li ensenyà que només existia la llei de Moisès i que els cristians havien canviat el sentit de les Sagrades Escriptures. Ara veu com els botxins acosten la flama a la llenya verda que l’envolta. Encara té temps per divisar com els pares situen els infants en un indret proper a on hi ha instal·lats els foguerons. Volen que contemplin l’espectacle. Segurament els pegaran una bufetada a la galta a fi que no oblidin mai l’esdeveniment. Els cristians? La mare li parlava amb menyspreu dels idòlatres, adoradors de figures de fusta i guix. Com poden els homes i les dones agenollar-se davant déus que es corquen, que porten cucs al seu interior? Quina ignorància!

Ara el foc obri escletxes dins la carn.

Na Caterina Tarongí sap que en segons arribarà l’instant del pànic inabastable, del cos esdevengut flama. El foc, fent de carnisser, obrint les venes i els nervis que un dia foren acaronats per la suau brisa marina, pel vent de les tempestes quan encara hi havia amor sobre la terra i el seu promès la feia somniar amb països llunyans sense persecucions ni tortures.


Era abans del triomf del Front Popular. No record amb exactitud l’any. Encara vivíem l’alegria de la caiguda de la monarquia, de l’exili del rei Alfonso XIII. L’esperança en el canvi republicà, en les il·limitades possibilitats que s’obrien davant nostre. Ningú no ens havia obert els ulls en referència a les dificultats que aniríem trobant.

Els anarquistes tenien una visió més precisa de la història de la humanitat. No eren tan il·lusos com els republicans, com alguns dels socialistes que jo coneixia.

Una vegada anàrem a Inca, a sentir un míting de na Frederica Montseny. Ens ajuntàrem totes les colles d’esquerra de la comarca. Anarquistes i socialistes, comunistes i republicans. També hi vengueren joves dels grups naturistes, els estudiants d’esperanto, que es pensaven que amb una llengua universal s’acabarien les guerres. Era el jovent amb alguna preocupació política i cultural. Una felicitat absoluta! Cantàvem cançons mallorquines, els himnes dels treballadors. Intercanviàvem revistes de les organitzacions. El tren era una festa. Alguns havien portat guitarres, altres, les banderes de cada partit i sindicat. No hi mancaven tampoc membres dels grups musicals dels ateneus populars. Ens repartíem el menjar. Com anar de romeria. Ben igual que els viatges que, quan érem infants, fèiem a Lluc, amb els pares i els veïns del nostre carrer. Na Frederica Montseny vengué de Barcelona per parlar de la necessitat de fomentar el cooperativisme si un dia volíem una societat on la riquesa no estigués en mans d’uns pocs privilegiats. Un món on el producte de la feina del treballador no anàs a parar a quatre propietaris ociosos i servís per a bastir escoles i hospitals, llars de la infància, residències per als vells.

Les propostes de na Frederica Montseny ens seduïen. Unes explicacions ben diferents a les dels vells socialistes que coneixíem, els nostres mestres del passat, els doctes savis de la teoria de la lluita de classes explicant que de res no servia provar d’accelerar la història com els bolxevics, a Rússia. Deien que era necessari esperar que la classe obrera, la pagesia, madurassin culturalment i políticament.

Els joves no ho teníem tan clar. Érem vitals, impacients, amb unes ànsies infinites d’acabar amb les injustícies que cada dia ens copejaven els ulls.

Aquells doctes especialistes en la història del moviment obrer volien que entenguéssim que els sistemes econòmics canvien imperceptiblement. Deien que provar de suprimir etapes en el desenvolupament econòmic de la humanitat com va fer Lenin podia ser contraproduent. Sabíem la lliçó: del comunisme primitiu a la societat de classes, de l’esclavisme al feudalisme; de la societat feudal al capitalisme i, finalment, de forma inexorable, amb el naixement de la classe obrera a conseqüència de la Revolució Industrial: el socialisme, la nova era, l’home i la dona nous que somniàvem.

Els vells dirigents del Partit Socialista eren de l’opinió que no podíem acabar de forma voluntarista, per decret, amb els sistemes de producció.

-La vida d’una persona no significa res en comparació amb la durada d’un determinat sistema de producció. El canvi és inexorable i portarà la maduració de la societat. No cal forçar els esdeveniments. Establir el poder dels treballadors com s’ha fet a Rússia pot allunyar-nos de la meta que volíem assolir. La dictadura d’un partit polític pot esdevenir la dictadura del secretari general. Un secretari general omnipotent que priva de llibertat els treballadors que enderrocaren per la força el vell sistema... què hauríem aconseguit si substituïm un poder omnímode per un altre?

En parlàvem a l’Ateneu, després de les classes o dels assaigs de l’Orfeó. Aleshores, si el final del capitalisme estava determinat per la història... quin sentit tenia la lluita popular, les organitzacions polítiques en les quals militàvem? No ho acabàvem d’entendre. La maquinària inexorable del temps substituïa l’acció conscient de les masses? Els companys del POUM que vengueren a parlar de marxisme explicaven que sense la voluntat dels homes no hi ha canvi possible.

Per què marxistes de tendències diferents mai no es posaven d’acord?

N’Andreu deia que si a França no haguessin existit els jacobins, l’aristocràcia hauria acabat amb la provatura revolucionària de 1789. Igualment, a Rússia, malgrat la derrota en la Gran Guerra, els milions de morts i els segles de fam i esclavatge, mai no s’hauria instaurat el socialisme sense de la voluntat decidida dels bolxevics.

Els assenyats seguidors de Pablo Iglesias no ens acabaven de convèncer. Jo no era comunista però l’experiència de Lenin i Trotski volent capgirar el sentit de la història em seduïa. Mai no hagués existit la revolució dels consells obrers sense l’acció decidida d’un partit amb ferrenya voluntat de canviar el món! Els marxistes clàssics, els partidaris de Plejanov, eren com els nostres professors. Consideraven la Revolució un moviment profund de la terra, inexorable, que arribaria a poc a poc, impulsant un canvi lent però imparable de l’economia.

Els joves érem exigents. Desitjàvem veure les somniades transformacions socials amb els propis ulls. Confiar en el temps per a constatar el final del capitalisme? I si no ho arribàvem a veure mai? L’existència era tan curta! Ens semblava una covardia, una traïció a la memòria dels milers de morts que donaren la vida per acabar amb la manca de llibertat de la humanitat. Volíem participar en els esdeveniments nosaltres mateixos, sense haver d’esperar asseguts davant el portal de casa el pas dels segles!

Pensàvem que anar al míting de na Frederica Montseny ens podria servir per il·luminar els nostres dubtes, per trobar resposta a preguntes i interrogants.

Va ser una visita que remogué l’ambient de la comarca. Mai no sabérem qui va enderrocar la creu d’entrada a Inca. Qui podia ser? Quan vaig provar d’esbrinar-ho només trobava evasives, rialletes de complicitat. Tot plegat em feia copsar que molts joves no solament sabien el que havia passat sinó que -no en tenia cap dubte en veure el seu rostre resplendent de felicitat-, participaren activament en el fet.

L’església féu córrer que era un atemptat organitzat pels comunistes i anarquistes per acabar amb el cristianisme. Hi hagué novenes per provar d’apaivagar la ira divina i sermons des de les trones anunciant l’apocalipsi final, la fi del món pronosticada a les Sagrades Escriptures.

Què ens importava aleshores el que pogués pensar la beateria? El jovent que anàvem en el tren per sentir el míting cantàvem “La Jove Guàrdia” i “Els Segadors” sense cap mena de preocupació o remordiment.

N’Andreu s’apropà al meu seient i em digué a cau d’orella:

-No es podia consentir que el símbol de dos mil anys d’ignorància i opressió rebés una representant tan destacada de la lluita contra l’esclavatge material i espiritual de la humanitat!

Va riure i em besà als llavis.

Havia estat l’organitzador, el cap de la colla que de nit sortí a esbucar la creu d’entrada al poble?

Quan li ho demanava no em volia contestar. Era un dels seus secrets.

N’Andreu aprofitava per vendre les obres socials d’en Juan B. Bergúa. Tenia una comissió de l’editorial que després lliurava a l’Orfeó Proletari. Les obres més venudes eren Los Credos Liberadores i La Salvación Roja. Na Frederica Montseny ens parlà de la victòria dels nazis a Alemanya, de com havíem d’estar alerta davant l’avenç continuat del feixisme i el nazisme arreu del món. Explicà els crims dels hitlerians, les persecucions contra l’esquerra, la manca de llibertat existent a Itàlia i Alemanya. I, en acabar, ens advertí del perill que significaria, per a l’avenç de les idees col·lectivistes el triomf d’un règim semblant al que propugnava José Antonio Primo de Rivera per a Espanya.

Era la primera vegada que sentíem dir que Falange podia esdevenir un problema greu per als treballadors. Record que les paraules de na Frederica Montseny no ens atemoriren gaire. Abans de la guerra érem summament inconscients. Els esquerrans estaven segurs de la nostra força. Sabíem que Falange Española era formada per un grupet d’exaltats que anaven a la garriga i feien pràctiques amb fusells i pistoles. Potser va ser un error no estar alerta. El cert era que menysteníem els feixistes. Els teníem per tan poca cosa que mai no pensàrem que poguessin representar un autèntic perill per a nosaltres.

Però ara eren a casa, enmig del carrer, disparant, matant a la llum del dia, anant a cercar les persones que s’havien distingit en la defensa del Front Popular.

Inexorablement, el temps canviava de forma irreversible.

Què ens havia de passar a nosaltres?


De la novel·la Caterina Tarongí (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)


El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)


El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.

Quin era el secret que la feia coneguda arreu?

La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.

Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.

Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.

Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.

La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.

Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.

En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.

En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.

Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.

Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.

Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.

Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.

Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.

És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.

Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.

Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.

L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.

Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.

Em saludà novament.

--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.

--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.

Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.

Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.

De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.

Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.

Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.

El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.

--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!

Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.

Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?

Eren els meus mateixos interrogants.

Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.

Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.

--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.

El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

ENSENYAMENT NOCTURN

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 16/05/2020 - 09:00
Un estàndard, un clàssic, una alegria quan és cantada i puntuada així de bé. (també quan la versionà una joveníssima Amy Winehouse. La cançó va ser afegida com a bonus track a l'edició de luxe del seu primer disc, Frank). Bon cap de setmana a tothom, de nit i de dia. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

A la recerca de Numen, veredicte


Des dels diLLUMs d’arts al forn estem molt satisfets d’una repercussió especial que ha tingut la celebració de Numen aquests dos últims anys, l’acte que her dut a terme al teatre Auditori Felip Pedrell de reconeixement a persones i entitats ebrenques amb premis culturals durant l’any anterior.Seguint aquest concepte de Numen, com a musa de la creativitat, el Departament d’Ensenyament de la Generalitat de Catalunya va idear la iniciativa A la recerca de Numen, dins del World Mobile City Project, en què estaven convidats a participar tot l’alumnat de 4t d’ESO a les Terres de l’Ebre, per a una mena de gimncana cultural a Tortosa el 29 d’abril, on els diLLUMs d’arts al forn hi havíem de col·laborar. Aquesta activitat, com tantes altres, s’ha hagut de modificar i realitzar en format telemàtic, a l’espera que l’any vinent es pugui dur a termen com estava pensada inicialment.D’aquesta manera, alumnat de 4t d’ESO va participar a cinc propostes i amb les normes indicades en aquest vídeo: https://www.youtube.com/watch?v=P2aBna0fJHgPodeu veure els resultats a instagram i twitter sota el hastag #Numen20Set membres dels diLLUMs d’artsd al forn hem tingut la difícil tasca de fer de jurat.A qui us deixem el veredicte..VEREDICTE FINAL A LA RECERCA DE NUMENEl jurat format per Sheila Martín, Marta Escolà, Irene Prades, Àngel Martí, Xavier Miró, Ricardo Gascón i Jesús M. Tibau, com a membres del col·lectiu diLLUMs d’arts al Forn, després de visionar totes les participacions a twitter i instagram de A la recerca de Numen, decideix, per unanimitat dels seus membres, donar per guanyadors de les cinc modalitats als següents grups: #somversosVICIME1https://twitter.com/VICIME1/status/1255413120023093255.#bookface20bautycompany https://www.instagram.com/p/B_kLhw7jz2g/.#somparaules4littleinsteinshttps://twitter.com/4littleinsteins/status/1255437326483939328/photo/1.#somllibresgimcanavirtualhttps://www.instagram.com/p/B_lJ5PlF6Ku/   .#sommusica dujigimcanahttps://www.instagram.com/p/B_lB01AowV_/.El jurat també acorda fer una menció especial al grup VICIME1, que ha rebut més vots individuals al total de les cinc modalitats..Finalment, us deixem amb el víde resum de les participacions guanyadores


https://serveiseducatius.xtec.cat/baixebre/portada/sant-jordi-a-la-recerca-de-numen/
Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) -


Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)


La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris... Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...


Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Captar somriures

Captar somriures amb una càmera de llauna és impossible, és cert, però jo només invento il·lusions, i de somriures, procuro fabricar-ne tots els dies, malgrat tot.
.Paraules inspirades per una foto d'Araceli Merino a L'Havana. Al seu blog la trobareu més gran.
Categories: literatura

16.342

Vilaweb Lletres - Dc, 13/05/2020 - 21:50

L’editorial Tigre de Paper publica el llibre ‘Podem abolir les presons?’, d’Angela Davis. La reconeguda activista afroamericana aborda en aquest llibre el complex debat sobre justícia i càstig i alerta que la presó s’ha convertit en l’espai on es dipositen els indesitjables. Us oferim íntegre l’epíleg que n’ha escrit David Fernàndez. El pròleg és de Jordi Cuixart. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

‘La història de la presó s’inscriu, doncs, en la història més àmplia de la hipocresia; té alguna cosa a veure amb la censura sobre les paraules obscenes i sobre els espectacles’
Massimo Pavarini

Vuit mil quatre-cents trenta. És el nombre de persones preses a Catalunya el març del 2019. Setze mil quatre-centes trenta-dues als Països Catalans. Vora seixanta mil a l’estat espanyol. De les persones tancades a les presons de la Generalitat, el 58,97% ho són per delictes ‘contra l’ordre socioeconòmic’ i ‘la salut pública’. Exclusió social i drogodependències com a base. Sis de cada deu. Com a mirall que remet a l’auge de les desigualtats socials que esclata fora i que retrunyen endins, si volen saber d’un país, visitin les presons, comprovin el model penitenciari, les reixes que tanquen i les portes que no s’obren. Des del 2007 han mort a les presons catalanes sis-cents cinquanta presos i preses. Vuitanta-tres per sobredosi. Vuitanta-vuit per suïcidi. Només amb la darrera dada n’hi hauria prou per capgirar tot el model vigent urgentment.

‘Podem abolir les presons?’, es demana Angela Davis, referent i referència, fa dècades i fa massa. ‘Ja tocaria’ és l’única resposta a l’altura de la dignitat humana, però fem tard i en sentit contrari. O dit d’altra forma; sí, sí que es pot, com diria el lema indignat, però no volen pas. Perquè tot plegat remet a l’absència deliberada de voluntat política, a la inèrcia repressiva classista i a la instauració neoliberal d’un model que tragina, al segle XXI, entre el capitalisme de vigilància a fora i el capitalisme de reclusió a dins. Malgrat que la història del càstig i la venjança feta presó ha travessat tots els models polítics i econòmics.

Intramurs i extramurs, la presó passa desapercebuda fora de la crònica negra en prime time. Un dens tel la cobreix, una dissortada llei del silenci l’amaga. I ja no taral·legem la ‘Cançó de les balances’, que reclamava igualtat davant tots els castells de tots els poders fets grillons. Com si fos ahir, malgrat que és avui, fa gairebé deu anys editàvem des de la Coordinadora Catalana per a la Prevenció de la Tortura el full volant ‘Deu tristos tòpics’. Hi desmuntàvem mentides fetes veritats que encara romanen, molt abans de l’era de les fake news i que s’havien popularitzat com una corrua de tòpics típics: que si viuen en un hotel, que si surten per una porta i entren per una altra, que encara són penes baixes, que no hi ha cap cas de maltractament, que reincideixen sempre… Però el març del 2019, la mitjana de pena imposada a Catalunya s’apuja a 2.824 dies de privació de llibertat.

Presons, ni les mirem ni les volem mirar ni ens hi atrevim. Costa de creure que una institució total tan caduca i antiga, tan desfasada i cruel, tan decimonònica i fracassada, conservi un consens cultural, polític i social tan poc esquerdat. Al capdavall, ja ho sabem, i es veu a primera vista per a qui s’atreveixi a mirar: reclouen pobres i dissidents. La indústria roïna –i el negoci milionari de la seguretat– de la segregació social fa tota la resta. En un context de retrocés on del que es parla globalment no és d’anar tancant presons sinó d’obrir-ne encara més, mentre cotitzen a la borsa, i amb noves modalitats per a la migració pobra o per als menors més fràgils.

Fa un any i mig, el novembre del 2018, els companys de Salhaketa, un dels col·lectius més implicats en la demanda de l’abolició de la presó, ens van convidar a un imprescindible debat a Iruñea, amb l’eloqüent títol ‘On ha estat l’esquerra en el debat abolicionista des de 1978?’. Dilema, la resposta no podia ser ni fàcil ni tova, sinó necessàriament i severament autocrítica. Senzillament, no hi va ser i estava absent del tot o, diguem-ho clar, havia passat a l’altre bàndol: més penes, més presons, més repressió. Lluny queden les aspiracions i lluites de la COPEL en plena transició. Trenta anyets després, era Rubalcaba qui ens aclaria, el 2009, que teníem ‘el codi penal més dur d’Europa’. No era una crítica: se’n vantava obertament, després de trenta reformes del codi des del 1995, totes en el mateix sentit regressiu. Penes més altes, més dures i més llargues. Mentre la pretesa i esbombada funció resocialitzadora de la presó, que només cronifica l’exclusió i aguditza la marginació, enfilava cap a la paperera de la història.

Des del 1978, només el moviment llibertari, escrit com a agraïment i reconeixement, ha mantingut des de marges i tangents un debat que ens interpel·la cada dia sobre la presó i que parla tant d’ells com de nosaltres: dels qui la pateixen i dels qui la legitimen. Perquè a la presó hi som totes i tots. Paradoxes dràstiques, Iñaki Rivera –avui perseguit judicialment per denúncies interposades pel corporativisme carceller per alçar la veu contra els maltractaments– sempre recorda una metàfora particular: que la primera llei de la democràcia va ser la 1/79. La Llei orgànica general penitenciària. Ja aleshores, com si avencéssim retrocedint, Enrique de Castro escrivia el llibre ¿Hay que colgarlos?, en una demolidora crítica social sobre la indiferència i la intransigència davant els danys socials irreparables que produeix la pobresa i la presó.

Amagada sota la catifa cap a l’aïllament social, l’empresonament de la pobresa ja és una rutina de l’Estat Penal que ha substituït l’Estat Social: d’aquí vénen les externalitzacions fora de nuclis urbans, l’aposta per les macropresons, l’enduriment repressiu o el perillós avenç cap a un sistema penal dual –un de formalment garantista, l’altre discretament excepcional– en aquesta barra lliure repressiva que singularitza l’estat espanyol. Però del recurs sistemàtic al dret penal i del penya-segat del populisme punitiu que cotitza a l’alça no està exempt ningú i fins i tot les esquerres hi cauen, tan sovint, de quatre grapes, creient que reclusió, càstig i codi penal han solucionat alguna vegada alguna cosa, siguin conflictes socials, realitats colpidores o xacres arreladíssimes. Caiem en el que critiquem també des dels moviments emancipadors. I no, no n’aprenem. En aquest sentit, el debat sobre el futur de les presons opera com a prova del cotó.

En el cas català, sensiblement distint del model espanyol des del 1984, només tres flaixos inesborrables com a resum i com a termòmetre. Un: la repressió al motí de Quatre Camins, que va acabar en una condemna per maltractaments i una lacònica nota prèvia del Departament de Justícia del primer tripartit que deia que arxivava la investigació sobre les agressions a vint-i-sis presos per ‘impossibilitat’ d’identificar-ne els autors… en un recinte farcit de càmeres de videovigilància. Dos: la hipoteca penitenciària que paguem, atès que les noves presons catalanes construïdes pel tripartit ens costaran, només en dret de superfície, cinquanta milions d’euros anuals fins a l’any 2040. És a dir, mil cinc-cents milions transferits a bancs i constructores. I tres: de les visites a aquestes noves presons en queda un poema visual, perquè a la sala d’espera totes tenen reproduït a la paret en enormes lletres el constitucional article 25, que diu que ‘les penes privatives de llibertat i les mesures de seguretat estaran orientades cap a la reeducació i la reinserció social’. La frase sempre acaba amb punts suspensius (com volent dir, és clar, que res de res i que les paraules se les emporta el vent). Hauríem de parlar avui, també, de migrants, menors i dones –invisibles en la invisibilitat–, de salut mental, de DERTS i FIES, de l’americanització de certs discursos sindicals i de classisme, racisme i sexisme. I de polítiques criminals de classe. I del cercle d’impunitat per als de sempre. N’haurem de continuar parlant. I molt. Si ens en volem sortir, presoners com estem en el món del mercat lliure.

Perquè el repte abolicionista –en l’acadèmia, en la política, en els moviments socials– és encara a les beceroles a casa nostra, amb honroses excepcions. D’alternatives, n’hi ha –Holanda ha tancat la meitat de les presons, per exemple–, però no són ni a l’agenda pública ni a les prioritats institucionals. Podríem començar amb polítiques públiques reformistes de descriminalització i despenalització, continuar reforçant la mediació penal, impulsar mesures alternatives a la privació de llibertat i reduir la reclusió forçada i forçosa a la mínima expressió. Tornar als principis rectors de l’humanisme penal ja seria molt si volem poder arrencar una imprescindible transició cap a una descarceració d’inspiració abolicionista, vocació social i projecte transformador.

‘Hay cosas encerradas dentro de los muros que si salieran de pronto y gritaran llenarían el mundo’, escrivia Federico García Lorca. I dues coses han succeït mentre s’enllestia la necessària traducció d’aquest llibre. Una d’oficial poc habitual i una altra d’alternativa clandestina. La primera és l’informe del CPT del Consell d’Europa documentant altre cop la cambra fosca de les presons. La segona, gairebé simultània, es produïa a finals de gener. Entràvem a Lledoners acompanyant el músic Feliu Ventura, que presentava a la sala d’actes el seu disc Convocatòria. En aquells compassos, una mà solidària –o unes quantes, perquè només juntes podem– feia escolar una carta de Joseba Sarrionandia als presos i preses catalans. Mots lliures que relliguen el que diu Angela Davis, el que diu Jordi Cuixart i el que encara ens queda per fer. I allà, en Sarri, hi deia això:

«ALS PRESOS I PRESES CATALANS

Si el mur de la presó té alguna escletxa, i aquest missatge aconsegueix entrar-hi, us vull donar les gràcies per la força que heu demostrat per distingir entre uniformització i igualtat.

Els poderosos acostumen a confondre que tots tinguem els mateixos drets amb el fet que tots siguem igualment súbdits. I confonen la llei vigent amb la justícia, tot oblidant que l’esclavitud va ser legal, o l’imperialisme, i que el franquisme també va ser perfectament legal.

Salvador Espriu va deixar escrit: ‘Diversos són els homes i diverses les parles, / i han convingut molts noms a un sol amor…’.

I aquesta és la qüestió: que som molts, diferents, i que tots necessitem, cadascú a la seva manera, la llibertat. Que hem de poder decidir les coses, tant a escala individual com social. L’amo mateix és més lliure sense esclaus. I no només els catalans, també els espanyols són més lliures sense haver d’espanyolitzar altres pobles.

La llei castiga severament, vulnerant la llei mateixa, els qui defensen la justícia. Teniu la llei totalment en contra, però la justícia està clarament del vostre costat. Sou a la presó, però esteu sembrant la llibertat.

Defensant la diversitat i les llibertats polítiques, a més, lluitant pel dret a decidir dels catalans, esteu lluitant per tothom. I per aquest motiu us vull enviar aquestes paraules d’agraïment, des de l’altra punta del món.

Moltes gràcies.»

Podem abolir les presons, doncs? Fonamentalment, hauríem de fer-ho. Que fer tard sempre es paga car. Cruïlles i retrobades, el darrer cop que vaig coincidir amb Angela Davis va ser als carrers de Barcelona. Era el volàtil 10 d’octubre de 2017, en dies intensos, contingents i impredictibles. Sis dies després arrencava una excepcionalitat penal, que en realitat va començar molt abans, que encara perdura i que va derivar en ordres inquisitorials de presó. Entre d’altres, la del prologuista d’aquest llibre, l’estimat Jordi Cuixart. Sempre serà hora d’omplir els carrers per buidar les presons. Contra la distopia penitenciària inacceptable d’un món fet reixa, mur i filat de pues, la vella consigna utòpica del fil –negre, roig, lila– d’Angela Davis: ‘He deixat d’acceptar les coses que no puc canviar. Estic canviant les coses que no puc acceptar’.

Gràcies, Angela.

David Fernàndez

The post 16.342 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura