literatura

GENEROSITAS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dll, 18/09/2017 - 09:00
La generositat funciona així: a cegues i sense garanties. Si no, no és generositat. I no sol funcionar. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Napalm, de Joan Canela i Jordi Colonques


Napalm, de Joan Canela i Jordi ColonquesBromera Edicions, 2017Sinopsi
València. L’estiu s’ha iniciat prematurament a les acaballes de la primavera i la ciutat bull. Una galeria de personatges diferents, aparentment inconnexos, tracten de sobreviure a una misèria quotidiana que massa vegades és molt anterior a la crisi: són els desheretats del sistema. Alhora, la policia s’esforça a descobrir els autors dels massius incendis de cotxes que colpegen els diferents barris des de fa dies. Sense cap mòbil aparent, però amb un alt grau de complexitat, els investigadors estan totalment desorientats. A un ritme trepidant, en només una setmana les peces comencen a encaixar. Els cotxes no són sinó un entrenament. Alguna cosa molt grossa està a punt d’esclatar a la ciutat i les conseqüències poden ser terribles.
Categories: literatura

False friends, de Salvador Company


False friends, de Salvador CompanyMés llibres, 2017 Sinopsi
Un novel·lista ha de traduir una mena de thriller sociolingüístic amb pseudònim i corrupteles immobiliàries que, sorprenentment, es refereix a fets que li toquen de prop. A més, l’autora oculta havia partit del text d'un altre escriptor de culte que el traductor havia versionat en la novel·la que acabava de publicar. Casualitat? Conspiració? La qüestió és que l’encàrrec decau misteriosament i ell ha d’embrancar-se en una recerca febril sobre la continuació de la història i els motius de tot plegat. Pel camí, el sorprendran trucades «amistoses» per fer-lo dissuadir, rebuigs editorials sobtats, premis literaris poc nets i anirà trepitjant l'ull de poll dels poderosos entre falsos amics. Però per fi aquest text ha aconseguit sortir a la llum. Per cert, hem dit ja que acaba sent una història de ciència ficció?
Categories: literatura

Entrem en campanya… amb Quint Ciceró

Vilaweb Lletres - Ds, 16/09/2017 - 22:00

Ja ho diuen, que tot es troba en els clàssics. I tant és així que, el primer cap de setmana de campanya electoral per al referèndum d’independència, l’editorial Adesiara, especialitzada en clàssics grecs i llatins, ens ofereix com a novetat un petit llibre molt oportú:  Manual de campanya electoral de Quint Ciceró, una traducció d’Ignasi X. Adiego i Alejandra de Riquer. Ens en parla el director de l’editorial, Jordi Raventós, i també ens n’ofereix un fragment ben sucós.

Entrem en campanya… amb Quint Ciceró
‘L’any 64 aC, Marc Tul·li Ciceró, l’advocat i orador més prestigiós del moment, aspira al consolat de Roma. No té gaires possibilitats de ser escollit perquè pertany a la classe dels cavallers, i això el situa fora de l’àmbit de relacions i interessos de la noblesa senatorial, la qual fins llavors havia remenat les cireres amb mà de ferro. A més a més, té un altre desavantatge que sembla insuperable: és un «homo novus», és a dir, el primer membre de la seva família que intenta accedir al càrrec més important de la República.

Es presenten a les eleccions sis rivals més, alguns dels quals, com Gai Antoni Híbrida i el temible Luci Sergi Catilina, pertanyen a famílies senatorials poderoses i influents. Aquest darrer, per cert, era molt aficionat a la demagògia i ja s’havia volgut presentar a eleccions anteriors, però alguns processos judicials en curs i el risc de ser jutjat per corrupció l’en havien fet desistir. Ara, en algun país molt proper al nostre, segur que guanyaria les eleccions…

Ciceró va preparar aquests comicis amb moltíssima antelació, i és aquí on entra en escena el seu germà Quint, que li va fer, dit en paraules actuals, de «director de campanya». En tot cas, va escriure el petit tractat que acaba de publicar Adesiara, el Manual de campanya electoral (en llatí Commentariolum petitionis), en què dóna a Marc Ciceró un seguit de consells pràctics perquè pugui obtenir la victòria desitjada. Bàsicament, l’autor convida el seu germà a fer-se tres preguntes que són fonamentals en qualsevol votació: «¿Qui sóc? ¿A què aspiro? ¿De quina ciutat es tracta?» Si el candidat és capaç de respondre-les de manera assenyada, pot aspirar a tot, encara que a priori l’objectiu sigui teòricament inassolible.

Havent entrat en campanya, potser caldria que ens féssim les mateixes preguntes: «Qui som? A què aspirem? De quin país es tracta?», i, amb la resposta ben assenyada a la papereta, anéssim a votar amb tota tranquil·litat. No cal dir que Ciceró se’n va sortir i va ser el primer «homo novus» que va ser cònsol de Roma…’

Jordi Raventós, director editorial d’Adesiara

Categories: literatura

Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS

Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS -


Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”. (Miquel López Crespí)


Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!

Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de sa plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.

Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.

Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.

Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.

La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.

Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.

De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.

Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.


Categories: literatura

CONVERSES AGAFADES AL VOL

CONVERSES AGAFADES AL VOL 
Ala vora de l'Ebre, un planterista, d'Alcanar per a més dades, aconsella una clienta:
-El millor temps és al gener o febrer, però a l'octubre ja es pot plantar.
I jo no sé si parlen d'arbres fruiters o del país. 
#1Odallonses
Categories: literatura

Sa Pobla: sants, bruixes i curanderes

Sa Pobla: sants, bruixes i curanderes -


La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat. (Miquel López Crespí)


Estampes de sants, rosaris, llibres d´oracions, visites a mèdiums, curanderes i bruixes de tota mena i condició. Tanmateix, la padrina, malgrat visqués en el segle XX, era un producte del XIX amb totes les contradiccions religioses de l´època. Una fe cega i mecànica en els sermons de la trona i la litúrgia catòlica, però tot plegat unit de forma indissoluble amb les creences més curioses que hom podia imaginar. A una fe ferrenya en les reencarnacions calia afegir la invisible presència de Tanit, del faraó Ramsès II o de la papessa Joana, que formaven part del seu panteó de déus a qui era necessari tenir sempre presents. Ja no m´estranyava gens: jo estava summament familiaritzat amb tot aquest món d´ombres i deliris místics. De ben petit l´havia acompanyada a visitar mèdiums que la posaven en contacte amb els morts, amb qualsevol personatge de la història o sant que demanàs. No em vaig creure mai aquelles rondalles, producte d´una fe malaltissa o de la desesperació humana. Quan la mèdium apagava el llum de la sala on eren reunits els visitants començava el teatre. Aquella dona, amb una bolla de vidre al seu davant, es tapava la cara amb les mans i, modificant un poc la veu, demanava al primer dels presents que havia de contactar amb els morts: “Martina, digués, amb qui vols parlar avui?”.

La meva padrina, que sempre arribava puntual a l´herboristeria que regentava madó Coloma, la mèdium, tenia dues preferències especials: parlar amb el fill mort i amb el pare, desaparegut feia molts d´anys. A vegades, en ocasions excepcionals, demanava comunicar-se amb un sant que l´ajudàs a trobar la cartera que havia perdut per la casa, a sanar el cavall o fer que m´anassin bé els estudis. En altres ocasions, espitjada per les seves dèries, volia parlar amb Cristòfol Colom, desitjant que li explicàs alguns detalls del descobriment d´Amèrica; o amb Santa Teresa de Jesús, per a saber com es podria aconseguir arribar a la santedat.

Ja sabia de què aniria tot. La padrina, emocionada, talment parlàs de veritat amb el fill, li demanava quants d´anys li restaven de purgatori, els diners que s´havien de donar a sant Pere o sant Miquel per aconseguir acurçar els anys de patiment abans de poder entrar a veure, per a tota l´eternitat, Déu i la divina cort d´àngels i verges.

Feia tantes vegades que assitia a aquests simulacres de comunicació amb els esperits que procurava anar a les visites ben armat dels més diversos tebeos: Hazañas Bélicas, Roberto Alcázar y Pedrín, El Coyote, Superman, El llanero solitario...

Aleshores s´establia un debat amb el fill mort i la padrina Martina, sempre en referència als anys que li restaven de purgatori. La qüestió era saber els diners que es necessitarien per pagar a sant Pere un acurçament de la condemna. Eren tants i tants els segles que restaria encadenat, que sempre havíem de comparèixer a l´herboristeria amb un munt de bitllets de mil pessetes, que la mèdium s´encarregava de fer arribar a les oficines del cel on apuntaven el donatiu i esborraven els anys de patiment. I és que Madó Coloma no tractava amb pagesos pobres, d´aquells que només podien pagar el contacte amb l´eternitat amb dues gallines, uns quilos de blat o unes dotzenes d´ous. S´havia especialitzat en el tractament de petits propietaris, persones que feien bones anyades als horts i, en molts ocasions, podia fer vendre alguns bocins de terra per anar pagant els contactes.


Categories: literatura

VORERES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 16/09/2017 - 09:30
Lucinda Williams ha tornat a enregistrar vint-i-cinc anys després una de les seves millors cançons, aquella sobre les voreres (no sé per què sempre les he imaginat nocturnes) de la ciutat: Digue'm coses bones, digue'm que la meva vida és segura. Mentre esperem que algú ens ho digui, bon cap de setmana a tothom. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Animals músics


Animals músics, de Pedro Alcalde (textos) i Julio Antonio Blasco (il·lustrador)Cossetània Edicions, 2017SinopsiDes dels gibons cantant un duet a l’alba i les balenes brunzint a través dels oceans fins als llops entonant un cànon coral, la naturalesa és plena de música meravellosa.La majoria dels animals fan servir les seves veus, altres utilitzen els seus cossos com a instruments i alguns produeixen sons que els éssers humans som incapaços de percebre.Per destacar aquesta diversitat musical, hem compilat una llista de 14 intèrprets privilegiats, alguns dels quals fan una música que sembla… gairebé filharmònica!
Categories: literatura

Sagarra, Roig, Oller i Juvé: quatre rutes literàries fixades per escrit

Vilaweb Lletres - Dv, 15/09/2017 - 22:00

Des de fa deu anys, la ciutat de Barcelona –i per extensió, tot el país– viu una autèntica fal·lera per les rutes de tota mena que permeten descobrir-la, a peu, d’una manera diferent. Les literàries han ocupat una bona part d’aquesta nova programació cultural i centres cívics, editorials i institucions han anat organitzant les seves. Una de les persones que més n’ha fet, i millor, de literàries, és Maria Nunes. Aquesta filòloga, que té mèrits literaris com la fixació del text de Vida privada de Sagarra, és especialista en el disseny i guiatge de rutes literàries d’obres i autors catalans. Ara ha publicat amb Meteora un volum que aplega quatre d’aquestes rutes: la de Teresa Juvé, la de Narcís Oller, la de Josep Maria de Sagarra i la de Montserrat Roig.

Maria Nunes en una de les rutes fetes l’hivern passat

La idea va ser el fruit de moltes simbiosis. L’editora Maria Dolors Sàrries explica que ‘amb la Maria havia fet altres rutes i sempre havia après molt. Normalment les fa per a la Institució de les Lletres Catalanes o per al Casal Golferichs i això em va motivar a demanar-li que preparés, per a nosaltres, la de Teresa Juvé i el seu llibre La Trampa, i a partir d’aquí vàrem veure que potser seria bo fer un llibre que permetés de fer aquestes rutes sense guia, portant el llibre en una bossa de mà o en una motxilla’.

I dit i fet, es varen posar mans a l’obra i es varen trobar amb un segon repte, el de fer un llibre amb unes il·lustracions suficientment originals. Per això varen contactar amb en Josep Maria Farré, un dibuixant urbà que pertany al grup de Girona i que és amic de l’editorial, i li varen encarregar d’il·lustrar el llibre i de preparar conjuntament amb l’editor Jordi Fernando la cartografia que acompanya el volum. Mig any després d’ajuntar totes les sinergies, el llibre, finalment, és a les mans del lector i s’estrena en aquesta Setmana del Llibre en Català.

La plaça del Rei vista per Josep Maria Farré

I què dimonis hi fan, uns autors tan diferents en un sol volum? Doncs tot té un motiu. Maria Nunes ens l’explica: ‘el que jo volia era que hi hagués una coherència i una unitat, una línia que marqués l’evolució urbana de la ciutat. A la novel·la La trampa, de la Teresa Juvé, ens movem  per la Barcelona dels Àustries i de la Inquisició, que és molt desconeguda. Hi ha moltes rutes sobre la Barcelona medieval i sobre la del 1714, però era un repte fer la d’aquest període perquè se’n saben poques coses. A més a més, també era una manera d’homenatjar-la a ella, que és la degana de les lletres catalanes en aquests moments i que als noranta-cinc anys continua escrivint novel·les del cicle del seu personatge Planagumà. L’elecció de Narcís Oller es justifica per si sola, perquè amb Oller es produeix l’entrada de Barcelona a la literatura realista, és el primer que la retrata com a gran metròpoli. Sagarra hi és perquè he volgut que el llibre aplegui els moments de màxima efervescència social de la ciutat i a Vida privada hi veiem tota aquesta eclosió. I la Montserrat Roig tanca el llibre de manera paritària i, a més, ens permet d’endinsar-nos en barris diferents i en una època, els anys seixanta i setanta, que tampoc és de les més tractades a l’hora de fer rutes i que, en canvi, permet de veure una bona part de l’evolució de la intel·lectualitat i dels moviments socials d’oposició al franquisme. És a dir, fent aquestes quatre rutes podem seguir una evolució de la ciutat, tot i que podrien haver estat moltes altres’.

Nunes explica per què ha decidit d’incloure la ruta de Sagarra, preparada específicament per al llibre: ‘tot i que és un autor que havia inclòs en altres itineraris mai no havia fet l’específic de la novel·la i em venia molt de gust poder complementar l’evolució de la ciutat amb aquesta novel·la tan especial i extraordinària de la qual vaig fer l’edició filològica’.

L’estructura de l’obra

Què es trobarà el lector que agafi aquest llibre i vulgui fer la ruta pel seu compte? Doncs, en primer lloc, una contextualització de l’autor i l’obra (o les obres si són més d’una). Després, una síntesi de la ruta i dels punts claus que s’hi veuran i, finalment, la ruta. En cadascuna de les aturades s’indica la vinculació literària de l’indret; s’hi reprodueix un fragment de l’obra,si escau, i s’hi donen tot d’explicacions sobre la vida de l’autor i sobre l’edifici o el monument en si. Moltes vegades la ruta va més enllà del fet purament literari i es converteix en un viatge pel patrimoni de la ciutat.

Fa temps que Nunes s’ha adonat que hi ha una passió per les rutes literàries. ‘Mira, tot just hem obert les inscripcions de les del casal Golferichs a les nou del matí d’avui i tres quarts d’hora després ja no quedaven places’. Segons l’editora Maria Dolors Sàrries, aquest fenomen té una explicació possible: ‘sempre hem volgut saber què hi ha de realitat en les històries que més ens agraden, què va servir d’inspiració als autors. I llavors hi ha una altra cosa, que és que no tens només el text i la seva explicació, sinó tot el context que et donen els guies, la història en si, tot el que aprens. En una ruta, sobretot, descobreixes una nova manera de mirar la ciutat, i això és un valor afegit molt gran, que ho enriqueix tot molt’.

Josep Maria Farré també ha dibuixat la casa Batlló.

‘Qui s’apunta a aquests itineraris normalment és gent amb inquietuds culturals i amb ganes d’aprendre que té una certa edat. Hi ha poca gent jove, però jo asseguro que funcionen, perquè moltes les vaig començar a fer quan estava a l’institut i són una eina pedagògica extraordinària. Vàrem arribar a un punt en què, com a treball, els alumnes dissenyaven les rutes i aprofundien en la literatura d’una manera molt interessant. Pel que fa a la gent que s’apunta, no es indispensable que hagi llegit els llibres, les rutes es fan per a tothom precisament per promocionar els autors i les obres. El que volem és que, en acabar, la gent vulgui llegir el llibre –o rellegir-lo–. És una manera de divulgar la literatura’, explica l’autora.

Tant Nunes com Sàrries critiquen la deixadesa del patrimoni literari barceloní i la comparen amb la profusió de plaques i explicacions literàries que et trobes en una ciutat com París. ‘Aquí hi ha molts reconeixements que provenen de la iniciativa privada. Hi ha poques plaques i moltes de les municipals, que estan fetes de bronze, gairebé ni es poden llegir. Per exemple, al carrer Tallers n’hi ha una que explica on va viure en Roberto Bolaño, que és municipal. Però la de Jaume Fuster és privada. En falten moltes. Per exemple, no hi ha la d’Espriu al carrer Diputació, encara que hi va viure bona part de la seva vida; de Josep Pla no n’hi ha a cap de les dispeses on es va estar; Caterina Albert passava els hiverns al carrer València…’, diu.

La filòloga també explica algunes claus a l’hora de preparar una bona ruta literària. ‘Has de tenir un bon text, això és clau, però a partir d’aquí has de cercar coses diferents. Fer una ruta no és dur gent d’un cantó a l’altre, sinó intentar explicar un autor o un grup d’autors si el que fas és el tractament d’un barri, i sobretot un entorn. Jo buido el text i el combino amb pinzellades i referències històriques, perquè la literatura no és un bolet que surt perquè sí, és relaciona amb l’art i amb l’arquitectura, i cerco espais que queden de l’època i que poden posar en valor el text, com ara botigues modernistes o singulars que ajudin a entrar en l’ambientació del text’, assenyala.

Per una altra banda, Jordi Fernando incideix en els aspectes purament gràfics del llibre. ‘En Josep Maria Farré ha fet una feina exquisida. Va baixar amb la seva moto uns quants dies, va fer les rutes, i amb els suggeriments de la Maria i la seva inspiració va crear els dibuixos originals en color –que nosaltres hem reproduït en blanc i negre perquè sinó hauria estat inviable–. Així, un llibre que neix de les creacions artístiques d’altri, es transforma en una altra obra, els dibuixos que l’acompanyen. A més, en Josep Maria té una gràcia especial i hi ha entrat de cor’.

La proposta de l’Ajuntament

Potser l’Ajuntament de Barcelona és conscient del buit existent respecte al patrimoni literari o potser simplement ha copiat la idea d’altres ciutats, però el cert és que s’ha presentat l’app Literapolis BCN, per a mòbils, en versió iOS i Android, que esta dissenyada per explicar als joves de més de catorze anys les obres literàries que estan ambientades a la capital catalana. La idea sorgeix de Barcelona Ciutat de la Literatura i el nomenament per part de la UNESCO implica recerques i promoció entre els joves. L’eina es podrà emprar a les escoles i a títol individual. És una gimcana literària que condueix pels secrets d’algunes novel·les. Tots els itineraris acaben en biblioteques, amb la missió que els joves s’emportin el llibre a casa. A més, els dies 15 i 16 a la Setmana del Llibre en català hi haurà una trobada física per jugar-hi. De moment hi ha quatre rutes: ‘Els secrets del Born’, ‘Persecució a Sant Antoni’, ‘La Barcelona subterrània’ i ‘Cites amb la història’. Aviat s’hi incorporaran unes rutes noves ambientades a Sarrià i el Carmel. Tot i això, els que l’han provat, diuen que s’haurà de fer molta feina per enganxar realment els joves a la lectura.

Categories: literatura

Sa Pobla i els xuetes

Sa Pobla i els xuetes -


A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet. (Miquel López Crespí)


L’escola de la pagesia era el camp, l’experiència viscuda per padrins i repadrins. Els coneixements bàsics que les famílies es transmetien generació rere generació. Els llibres on apreníem a viure i treballar era la pràctica de cada dia, el treball realitzat al llarg dels anys, l’experiència acumulada. T’ensenyaven a conèixer el significat dels núvols amb les primeres paraules, quasi en néixer. Igual que el saber fins on pot fer feina un cavall o una somera o quan has de començar a retirar el blat de l’era malgrat que, en aparença faci sol i res no indiqui que plourà en uns minuts. Una simple bufada de vent al rostre feia que sabessis que era el moment de plegar les veles de fusta del molí ja que, sense gaire possibilitats d’error, la tramuntanada que s’apropava podia fer malbé la cua, les veles, la torre que ho sustentava tot.

No vull dir que, d’haver-me casat amb algun d’aquells pretendents, aquests no m’haguessin estimat i respectat a la seva manera. La qüestió era que els coneixia massa, m’havia criat vora seu i havíem jugat plegats, sabia què era el què esperaven i el que volien de la vida. I ho sabia sense cap possibilitat d’error o de sorpresa. Com les meves amigues casades, els veïns que em volien, em valoraven com a futura madona que sabria portar endavant la hisenda, fins i tot en cas de mort o malaltia de l’home de la casa. Tothom sabia, i no era cap secret a cap indret de la comarca, que les dones del poble, eren igual o més feneres que els mascles i en res els anaven al darrere. I les dones no treballaven solament al camp, sinó que, quan ells arribaven a casa després de la feina i es rentaven per anar a fer un conyac o una copa de cassalla a la taverna, elles encara continuaven feinejant tenint cura dels fills, de la casa, dels animals.

Els pretendents a mi mai no m’enganyaren.

Endevinava les més secretes intencions que covaven dintre seu.

La seva mirada no mentia. No sabien amagar el que sentíem i l’impuls de ser més, de posseir més que els altres, la portaven reflectida al rostre. Sabia cert que, quan, amatents, em saludaven cada matí, en anar a la feina, o quan coincidíem a missa o passejant a la plaça i em somreien, servicials, ho feien per què em valoraven com aquell qui valora un animal que ha de durar molts d’anys i del qual hom espera un rendiment segur i continuat.

Eren aquests costums els que em feien sentir presonera, com si hagués nascut amb grillons als peus. De ben joveneta i sense saber ben cert els motius reals de l’angoixa que sentia, em rebel·lava, per haver nascut en una societat tan compartimentada, sense possibilitat de fugir ni modificar el que, durant generacions i generacions, era establert per la tradició.

Desesperava de trobar alguna persona, un jove que m’estimàs per mi mateixa, sense pensar ni amb els horts ni amb la riquesa. On anar a cercar-lo, on el podia trobar? A vegades em trobava tan ofegada que pensava morir, no m’era possible sortir del cau on romania enfonsada malgrat ningú de la família s’adonàs del que em rosegava per dins.

Al poble ens coneixíem massa. Eren anys i més anys de conviure plegats, de sentir a prop el bategar del pols del veïnat. Podíem endevinar les frustracions, els desigs secrets, els motius de l’alegria o l’enveja dels que ens envoltaven. No hi havia ningú que no sapigués el valor de cada casa, els horts que hom tenia, del que donarien per ses veles a la marjal si es posaven en venda. Ningú no desconeixia quins eren els teus ingressos aproximats si, enlloc d’horts, eres un botiguer amb negoci obert al públic. Hi havia alguns comerciants, sobretot joiers, magatzemistes encarregats de l’exportació de la patata i les mongetes, que eren xuetes. Però, per molts rics que fossin els negociants, per moltes cases i terres que tenguessin, era estrany que es mesclessin amb els pagesos. Prejudicis de societat endarrerida. Uns prejudicis més poderosos que la llei, segellats per segles de marginació i persecucions contra aquella pobra gent que era ben igual que nosaltres i, en molts d’aspectes, més sensible i intel·ligent per a les activitats culturals. Persones, en coneixia a abastament, que sabien apreciar la música, la lectura, la importància del saber, de tenir uns estudis. Hi havia famílies xuetes que, per què la filla o el fill poguessin estudiar, patien dificultats de tota mena, greus privacions familiars. Estimaven la cultura per damunt de totes les coses. Els xuetes del poble m’ensenyaren, i ara, passats els anys, en sóc ben conscient, a veure el món d’una manera diferent. M’ajudaren a sortir de l’espesa boira on romania.

Mai no vaig arribar a entendre com els meus, que sí que teníem moltes més possibilitats econòmiques que els xuetes pobres, no em deixaren a Palma, estudiant. M’hagués agradat tant, poder fe de mestre, servar les mans fines, amb les ungles arreglades, lluny de la brutícia de la terra i els fems amb que havia d’enfrontar-me diàriament. Quan no em veia ningú, plorava desconsoladament.

Quin implacable menysteniment vers els xuetes!

A les escoles, els infants en feien befa. Pens que l’església en tengué la major part de culpa, per no dir que era la principal responsable de tot el que s’esdevenia amb ells. Tota la culpa del món, per tants segles continuats d’atiar, des de la trona, l’odi més ferotge envers els descendents dels conversos. Responsables, els sacerdots i bisbes pel que havien predicat, però també d’una ferrenya i sangonosa persecució directa, amb conversions forçades, amb morts i autos de fe, amb flaire de carn socarrada penetrant per les finestres de cases i palaus de Ciutat. Va ser N’Antònia la que m’explicà la història amagada dels xuetes mallorquins, la que em contà com sempre foren perseguits per la Inquisició. Ni en els cursets de les Filles de Maria, ni en els sermons del rector, ni quan venien predicadors de Palma per Setmana Santa o per les festes de Sant Antoni, el patró del poble, mai no ens havien explicat com, durant cents d’anys hi hagué gent que moria cremada simplement per què els cristians els volien llevar la casa o l’or. Segles eterns de persecució i d’assalts al call. Un terror continuat amb munió de gent innocent falsament acusada d’heretgia, d’haver comès crims que mai no havien fet.

Jo no vaig anar amb les colles d’infants que se’n reien o perseguien els xuetes ni mai no vaig voler aprendre de memòria cap cançó que els pogués ferir. Per aquest comportament meu, que consideraven inexplicable, alguna de les meves riques amigues refredaren l’amistat que teníem.

Evitaven trobar-se amb mi.

Si em veien de lluny, giraven cap a un altre carrer per no haver de saludar-me.

M’era ben igual. Jo era com era i res no modificaria la meva forma de pensar per estar bé amb gent que no em mereixia cap respecte. Tanmateix, diguessin el que diguessin, la millor amiga que tenia era Antònia Aguiló, professora de música als vint anys i confident de la meva adolescència i joventut.

Tantes falses amigues que, envejant aquella amistat, com si jo fes un pecat per tenir una amiga de cognom Aguiló, m’havien dit, enrabiades:

-No entenem com pots sortir amb una xuetona. I a més, i ho saps ben bé, no té on caure morta. Si no hagués fet la carrera de música seria cosidora o jornalera. A vegades pareix que t’estimes més els xuetons que a nosaltres, la gent de la teva classe. Què no saps que vas amb els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist?

Vet aquí un dels principals motius de l’odi del poble contra els xuetes. Un odi sucós i tens, atiat pels sacerdots diumenge rere diumenge. El martiri i mort de Crist era conseqüència de la maldat innata dels jueus! Havien passat més de sis-cents d’anys d’ençà la primera de les conversions forçades i, la mentida i la provocació contra aquella pobra gent, continuava igual de potent, implacable, com si encara estassim en plena edat mitjana. Quin riu de llàgrimes i de sofriments havien costat els sermons dels sacerdots, les lleis discriminatòries de reis i papes! Quanta sang innocent no va córrer pels pobles i ciutats de l’illa quan els nobles, que explotaven la pagesia, encenien l’odi de menestrals i pagesos envers els descendents dels jueus conversos.

N’Antònia m’ensenyava llibres antics, obres que poca gent coneixia, on es narraven els assalts al call de Palma, Inca o Manacor, el nombre d'innocents morts, les propietats robades, els falsos judicis per fer-se amb les riqueses que poguessin posseir.

Al meu voltant tot era fals i causava dolor, un immens sofriment.

Admirava n’Antònia per què, malgrat ser d’una família ben pobra, era una gent com m’hagués agradat que fossin els meus i com sabia ho havia estat la meva família en un temps no gaire llunyà. M’agradava anar a casa seva i veure com donava classe, com practicava al piano interpretant peces de Chopin, Bach, Txaikovski o Verdi. En sentir-la, quedava embadalida, com si no visqués en aquest món, completament transportada a una altra dimensió del temps i de l’espai.

El cor em bategava a mil.

Tot el meu cos era en tensió i notava com la sang circulava per les venes, potent, desfermada, a una increïble velocitat. Com quan el torrent de Sant Miquel era a punt de desbordar-se, inundant els camps, rompent les tanques que protegien els horts, omplint el pla amb l’aigua que ja no hi cabia entre les altes parets que l’empresonaven. Per a mi, aquell instrument, ressonant, alhora potent o suau, a l’entrada de la casa, m’enrampava de cap a peus. Mai no em cansava de visitar-la, d’escoltar aquella música excelsa. La meva enveja era sana, mai malaltissa com la que notava en tanta gent coneguda que mudava l’expressió del rostre en sentir parlar dels xuetes. A mi m’agradava veureu-la tan concentrada, amb les mans netes, fines com les d’una senyoreta, aconseguint treure de l’instrument aquelles melodies tan diferents al pesant efecte de l’orgue a l’ofici dels diumenges o els pas-dobles cridaners de les bandes de música que venien al poble per sant Jaume.

Nosaltres érem més rics que la família Aguiló. El pare, el senyor Rafel es defensava amb un cotxe de lloguer, fent alguns viatges a Palma o als pobles dels voltants. En aquell temps no existien tants vehicles com n’hi hagué més endavant i sempre hi havia algú que, per negoci o malaltia, necessitava anar a Ciutat i no li anava bé l’horari del tren o la camiona.

Les mans d'Antònia, tocant el piano! Quina enveja! Més d’una vegada em mirava les meves i tenia ganes de plorar. Aquelles mans amb la pell endurida per l’esforç quotidià des que era petita! Quan, a trenc d'alba el pare enganxava el cavall al carro i, mig adormits encara, ens afegíem a la lenta processó dels pagesos que també marxàvem als respectius molins, a les sínies de prop de l’Albufera, pensava en el què estaria fent n’Antònia. La imaginava adormida al costat del moixet, ben lluny de l’enrenou que, des de primeres hores del matí, s’ensenyoria dels carrers del poble. Quan la seva mare la devia despertar ja no circulava ningú pels carrers. Tan sols podies veure algun pagès amb bicicleta que havia hagut d’anar al ferrer a l’adrogueria, anant escapat, amb por d’arribar tard al tall.

Era en aquell moment, quan jo ja feia estona que, protegida pel capell i els maneguins que em protegien del sol, suava, feinejant, vinclada damunt la terra, Antònia s’aixecava del llit i es disposava a estudiar la lliçó de piano.

Més d’una vegada, en passar per davant casa seva no podia aturar el plor. El pare es posava nerviós per què no sabia el que em passava.

-Estàs malalta? –em demanava, ansiós. Si avui no vols venir a la marjal, no venguis. Davalla del carro i li dius a ta mare que et prepari un poc de brou de gallina.

El pare m’estimava, però no podia imaginar els patiments que em dominaven. No m’hagués entès mai. Per a ell, home educat en els antics costums i tradicions, conrear els horts, produir un parell d’anyades a l’any, casar-se amb un bon partit, tenir fills, poder comprar-me alguns collars i polseres d’or, les botonades que lluïa per Sant Jaume, era el màxim a què podia aspirar una dona.

Però jo somniava amb un vaixell de veles blanques sortint del port, anant a la recerca de músiques i paisatges desconeguts.

Categories: literatura

haikús i bonsais


Em deixo seduir per l'amic canareu Tomàs Camacho, i participo en una altra de les seves iniciatives, aquest cop amb haikús i bonsais pel mig.
Categories: literatura

Sa Pobla, anys 40 i 50 – La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona)

Sa Pobla, anys 40 i 50 – La padrina Martina Caldés Torrens (Ximbona) -


La padrina, malgrat que havia anat amunt i avall dels pobles de Mallorca per anar a vendre part de les anyades, encara pertanyia a aquella periclitada generació de mallorquins que vivien i morien al poble, sense moure´s de lloc, tret que no fos per a feines excepcionals: anar a signar una escriptora a Inca, al notari; vendre al mercat de Palma; una consulta a un metge, especialista en alguna malaltia que no coneixia el senyor Sion. Per la resta, de casa al solc, del solc a casa, els diumenges a l´ofici de les onze, una sortida per Sant Jaume, per assistir a la festa major... Quantes amigues de la padrina he conegut que no havien vist la mar! Alcúdia, a uns quilòmetres del poble, era un univers misteriós, com si fos la Lluna o Mart. Només s´hi anava en cas de necessitar algues per abonar la terra. (Miquel López Crespí)


La padrina, malgrat que havia anat amunt i avall dels pobles de Mallorca per anar a vendre part de les anyades, encara pertanyia a aquella periclitada generació de mallorquins que vivien i morien al poble, sense moure´s de lloc, tret que no fos per a feines excepcionals: anar a signar una escriptora a Inca, al notari; vendre al mercat de Palma; una consulta a un metge, especialista en alguna malaltia que no coneixia el senyor Sion. Per la resta, de casa al solc, del solc a casa, els diumenges a l´ofici de les onze, una sortida per Sant Jaume, per assistir a la festa major... Quantes amigues de la padrina he conegut que no havien vist la mar! Alcúdia, a uns quilòmetres del poble, era un univers misteriós, com si fos la Lluna o Mart. Només s´hi anava en cas de necessitar algues per abonar la terra. En el port de Pollença i d´Alcúdia hi vivien aquelles famílies que no tenien terra: els pobres, els exiliats que vivien dels quatre peixos que pescaven, dels quilos que podien vendre en anar a la peixateria. Sempre peix per dinar i sopar. Un miracle, tenir diners abastament per comprar pa i oli, vestir-se pobrement... Pescadors i peixateres, a un esglaó més baix que els jornalers i jornaleres. “Al manco, els jornalers no puden”, deien les senyores de casa bona, els pagesos de la comarca. L´olor de peix com a barrera per a la discriminació, un fondal que separava persones fins i tot de la mateixa classe social.

Per als pagesos, per a nosaltres, l’arena i la platja eren un món hostil, erm, i que no tenia cap valor especial. Per als homes i les dones acostumats a fer un parell de collites anuals, els grans arenals coberts de matolls que encerclaven la badia els semblaven el desert. Era una època en la qual un home amb un hort que tengués sínia o molí, un bocí de terra de set o vuit quartons, era considerat més ric que aquell que pogués tenir quilòmetres de platja, centenars de metres envoltant alguna cala. Els pagesos amb terra sempre havíem considerat els pescadors, la gent que vivia prop de la mar, com uns jornalers més, gent pobra. Un bocí de terra per sembrar ho era tot. Eres propietari; així de senzill. Sense ser propietari d´uns quartons no eres res: estaves obligat a anar a la plaça perquè et llogassin. Oferir els teus braços als altres; restar dret, a la paret, esperant que els rics et volguessin llogar per un dia o dos, definia la posició social d´una persona. Alguns, uns pocs, ho consideraven una humiliació i marxaven vorera de mar, provant de viure de la pesca, caçant algun conill a la garriga. A vegades sense poder comprar una mica d´oli, amb problemes per a adquirir una camisa, unes espardenyes. Però tot era preferible abans que sentir-se com un animal a punt de portar a l’escorxador. Les mirades dels propietaris valorant la feina que pots fer en un dia, si tens bona musculatura, si seràs capaç de resistir les jornades de sol a sol sense deixar l’amo amb la feina a mig fer. Les al·lotes mal alimentades, mig malaltes, queien a terra al cap d´unes hores de sembrar mongetes o segar el blat. No podien resistir el ritme que marcaven les més fortes, aquelles que els propietaris havien posat al davant. Crueltat de la vida. Ningú no donava un jornal a la que no podia resistir. Es tancava el cercle infernal. Sense jornal aquella gent emmalaltia més i més. He vist morir al·lots i al·lotes molt joves a conseqüència d´una alimentació deficient. Un bocí de terra, amb sínia o un molí per a treure aigua, era la salvació. Almanco podies menjar del que sembraves a la teva terra. El dolor dels pobres i els malalts. Demanar almoina? Per això algú marxava del poble i es construïa una cabana damunt la sorra amb els cantons que ell mateix treia de la pedrera. Quan eren quatre o cinc, ajuntaven recursos per a fer una barca i sortien a la mar com aquell qui marxa a la recerca del tresor més valuós del món. Els pagesos apreciaven el seu valor de sortir a pescar, la valentia que implicava haver d’enfrontar-se amb les ones, amb una inesperada tempesta. En el fons, i a la seva manera, els apreciaven.


Categories: literatura

A LA LLUM DE SETEMBRE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 15/09/2017 - 10:20
TO THE LIGHT OF SEPTEMBER When you are already here you appear to be only a name that tells of you whether you are present or not and for now it seems as though you are still summer still the high familiar endless summer yet with a glint of bronze in the chill mornings and the late yellow petals of the mullein fluttering on the stalks that lean over their broken shadows across the Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

moviments i quietuds

Des de petit sé que els moviments de la terra són rotació i translació. Amb els anys he après a valorar les seves quietuds.
Categories: literatura

massa contrassenyes



L'edat que un comença a tindre, unit a la quantitat de contrassenyes i números secrets que acumulo, fa que, quan escric el pin de la targeta en una botiga i apareix a la pantalla el missatge “el número és correcte”, senti un cert alleugeriment, un humil orgull i una felicitat petita.
Categories: literatura

SEGUIRÀ SENT SETEMBRE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 14/09/2017 - 09:00
Abans de reaccionar davant de cada ofensa, de tuitejar o comentar o metabolitzar cada nova prohibició, cada amenaça, escoltar la versió instrumental de "September Song" al disc de Chet Baker i Bill Evans, enregistrat abans que jo naixés i que continuarà sonant molt després que els ministres i fiscals i caps de gabinet i capitans generals i directors de diari d'aquest setembre s'hagin acotat per Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura