literatura

La clau al pany. Música de Fernando Mestres i lletra de Jesús M. Tibau

Em plau compartir una nova cançó de Fernando Mestres, que ha musicat els poemes del meu llibre A la barana dels teus dits. És de Cornudella de Montsant, el meu poble, la música ha estat una de les passions de la seva vida, de forma discreta i reservada quasi només al seu cercle més íntim, tot i que és coneguda aquesta vessant al poble, ja que ha posat música a diverses obres de teatre i pel·lícules fetes a Cornudella. Creieu-me, té tot un tresor a casa seva, amb centenars de composicions d'autors com Miquel Martí i Pol o autors del poble com Joan Baptista Espasa.

Categories: literatura

Gossos i llops, d’Hervé Le Corre



Gossos i llops, d’Hervé Le CorreBromera Edicions 2018  SinopsiDesprés d’haver passat cinc anys tancat per un robatori perpetrat amb el seu germà, Franck surt de la presó amb vint-i-cinc anys i l’esperança de repartir-se els diners de l’atracament. Però fora no l’espera Fabien, qui ha viatjat a València per negocis, sinó la família de la seva cunyada Jessica, gent tòxica, hostil i plena d’amargors: el pare repara vehicles robats, la mare és una vella verinosa i Rachel, la filla de Jessica, pateix els malaltissos canvis d’humor de la seva mare amb un estoïcisme silenciós. L’atmosfera opressiva en la qual discorre la trama captiva des de les primeres pàgines i ens submergeix en un món de delinqüència, droga i màfies on la força dels personatges rau en el seu aterridor paisatge interior.Le Corre signa amb una rúbrica inconfusible un nou capítol de la novel·la negra de suspens. Una història ambientada al departament francès de la Gironda, un paisatge humit i inquietant que es convertirà en un protagonista més d’aquesta tragèdia. 
Categories: literatura

Sa Pobla i la novel·la del segle XXI - Pere Antoni Pons, Margalida Capellà, Miquel López Crespí i la novel·la catalana contemporània

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Doble homenatge – Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta


“Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes” (Miquel López Crespí)


Per Pere Antoni Pons


Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.


La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?

Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.


O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.

Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.


Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?

Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.


La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?

Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.


Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.

Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.


Nota

El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.

(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)


És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)


PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)


Per Margalida Capellà, periodista i escriptora


Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí “descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos”.

Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. “Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver”, escriu López Crespí.

Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: “No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant”.



Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.


Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.

De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: “Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina”. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: “El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia”.

És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. “El tren era una festa”, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. “No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences”, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: “Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?”. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. “Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts”, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.

I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: “Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància”. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: “I vostè per què es va fer monja?”. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar”. Per això comprenc les paraules de na Caterina.



I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: “Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia”. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: “Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento”. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.

Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!

Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.


Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Una família americana’ de J.D. Vance

Vilaweb Lletres - Ds, 12/05/2018 - 22:00

Aquesta setmana entrant, arriba a les llibreries l’obra de no ficció Una família americana (Ara Llibres), de J.D. Vance, en una traducció d’Albert Torrescasana i un pròleg que signa Jordi Graupera. Un llibre que ha impactat la societat nord-americana, que ha permès obrir un debat sobre com la classe treballadora blanca i sense recursos, anomenada hillbillies, ha fet una deriva cap al populisme. L’advocat J.D. Vance va néixer en una d’aquestes famílies i és amb la història de les tres últimes generacions que ens acosta a la realitat i l’evolució d’un sector social desfavorit dels Estats Units, determinant en l’arribada a la Casa Blanca de Donald Trump. Podeu llegir la introducció amb què J.D. Vance encapçala el llibre.

L’editor Miquel Adam accentua els elements a destacar d’aquesta novetat editorial:

«Una família americana. Unes memòries reveladores per entendre els EUA d’avui, amb traducció d’Albert Torrescasana, és un llibre important, crucial: el riquíssim debat que ha obert en la societat americana –més enllà del fenomen editorial que ha comportat–, així ho certifica. Vance ha posat el dit a la nafra, ha tocat os. Les seves memòries revelen una veritat poc o gens coneguda, la dels hillbillies –o classe treballadora nord-americana, blanca i pobra. I ho fan exhibint un gran talent literari i l’autenticitat que beuen de la pròpia experiència. Una veritat, la dels hillbillies, que les persones preocupades per l’esdevenir del nostre món no podem obviar de cap manera… Perquè la tenim més a prop que no ens pensem.

Tot i que el nom de Donald J. Trump no apareix citat ni una sola vegada a les memòries, la seva presència inquietant es fa més evident com més dura és la caiguda de la família de Vance i de la societat que l’envolta. La crisi econòmica i la deslocalització, que han convertit les ciutats postindustrials en pous sense fons de marginalitat, desídia i desesperança, han corromput de tal manera els valors hillbillies, que l’adveniment del populisme era cosa d’esperar. I així va ser.

Tanmateix, en Vance no trobareu ni un bri d’autocompassió envers la seva família ni la seva comunitat. Citant l’incisiu pròleg de Jordi Graupera, que assaja un excel·lent paral·lelisme entre els recorreguts vitals de Vance i Obama: “Una família americana és una crítica sense pal·liatius, similar a la que Obama es podia permetre fer davant les comunitats negres dels barris més conflictius de les ciutats nord-americanes; els deia: ‘sí, hi ha racisme, però no abandoneu els vostres fills a la seva sort’. Vance també reclama amor propi i disciplina.”

Graupera, en el seu pròleg, dilucida tots els matisos que permeten ubicar correctament la posició que ocupa aquest llibre en el debat de llarg abast que s’ha obert en la societat nord-americana de l’era Trump.

Recordo com si fos ara el primer cop que vaig llegir aquesta introducció que us oferim. Em va recórrer aquella mena d’adrenalina que només se sent quan s’és a les portes d’un gran llibre. Un llibre que segurament obligarà el lector a posar-se en la pell d’algú que farà trontollar un bon grapat de les seves creences. No és aquesta la principal virtut dels llibres que han vingut per quedar-se?»

Miquel Adam

Categories: literatura

Vivian Gornick: ‘El feminisme torna a sorgir una vegada i una altra i aquesta és la prova que romandrà’

Vilaweb Lletres - Ds, 12/05/2018 - 22:00

L’escriptora de Nova York, Vivian Gornick, va pujar a l’escenari del festival Primera Persona, al CCCB, enmig de forts aplaudiments de fans que no se la van voler perdre i que en van esgotar l’aforament. Gornick és d’aquells fenòmens que s’esdevenen, l’obra del qual es publica quan el públic és sensible als valors que transmet la seva literatura, i fa eclosió i connecta. En el cas de Gornick, la seva obra memorialista feminista ha arribat en un moment de renaixement del feminisme en la nostra societat i com a fenomen globalitzat. Ahir, l’autora no va parar de signar llibres abans de l’acte, que conduïa la periodista Anna Guitart, amb una panxa prominent de mare futura, ben a punt de passar de comptes.

Vivian Gornick vestia una roba de punt d’un color gris fosc, amb malles i botes, i no anava gaire maquillada. Feia una sensació de modernitat, d’una persona confortable (tot i que el seu caràcter punxegut és conegut), i el cabell clar la feia lluminosa i la rejovenia. Perquè, a punt de fer vuitanta-tres anys, va parlar amb força, determinació, contundència, amb unes respostes riques en vivències que fluïen com un riu. Això sí, sempre des de la memòria d’allò viscut. No hi va haver cap mirada sobre el present ni tampoc sobre el futur. Tanmateix, allò viscut i allò entès per Gornick arriben de tal manera al públic d’avui, que és aquest mirall que fa de vincle.

En la sessió d’una hora de durada, Vivan Gornick, gràcies a les preguntes d’Anna Guitart, va parlar sobretot de com es va conformar com a escriptora, de feminisme, de la relació amb la mare i amb la ciutat.

Vivian Gornick és una escriptora crescuda al Bronx, que als anys setanta fou articulista del setmanari contracultural Village Voice, en què escrivia sobre feminisme, i s’ha guanyat el prestigi des de la literatura de no- ficció i la crítica literària. El juny de l’any passat, L’Altra editorial va publicar en un sol volum els dos llibres memorialístics escrits amb trenta anys de diferència: Vincles ferotges i La dona singular i la ciutat, en una traducció de Josefina Caball. La primera obra, la va escriure el 1987 i la dedica als lligams familiars, construïda a partir de converses, records i discussions entre Gornick i la seva mare mentre passegen per Nova York, ciutat que també té un paper important en tot el llibre. I el 2015 Gornick escriu una altra obra dedicada a l’amor i a la vida urbana, plena de reflexions sobre les relacions humanes, el feminisme, el fet de ser dona, soltera i sense fills, sobre l’amistat…

Fer literatura i l’ofici d’escriure

Divendres al vespre, al festival Primer Persona, Vivian Gornick va començar parlant de Vincles ferotges: ‘Aquesta obra va acabar el meu aprenentatge com a escriptora. Després d’haver escrit el llibre sentia que ho entenia tot, que entenia la meva mare i que m’entenia a mi mateixa. És el meu llibre preferit. Fa poc temps el vaig tornar a llegir (perquè en aquests trenta anys que han passat no ho havia fet) i em va encantar. Vaig pensar que era molt bo! Ara ja no escric igual, no ho faig tan bé. Era bona en aquella època.’

‘De fet, jo no penso mai si escric bé o malament. Escric i prou. Vincles ferotges té una estructura molt estranya: jo volia parlar de la meva mare, de mi i d’una veïna, quan vivíem en un pis del Bronx quan jo era petita. Vaig escriure unes quaranta pàgines i em vaig bloquejar. No podia continuar, perquè tenia massa temes pendents amb la meva mare. Un dia ella em va trucar, esverada, dient-me que havia passat un fet greu a la cantonada de casa: em va dir que una nena passava en vermell un pas de vianants i que li havia advertit que s’havia d’esperar que es posés verd. La nena li havia respost que anava equivocada i que era just al revés, i la meva mare estava esgarrifada perquè em deia per telèfon que aquella criatura no arribaria als vuit anys. Em va agradar aquesta història i la vaig voler escriure. Però l’havia de contextualitzar. Aleshores, vaig pensar en les passejades que la meva mare i jo fèiem pels carrers de la ciutat, per anar estructurant tot allò que volia explicar. Perquè passejar per la ciutat, pel teatre de la ciutat, ens alleugeria a totes dues. I em vaig adonar que havia trobat un recurs que era una joia. I vaig reescriure tot allò que havia escrit abans.’

Vivian Gornick amb la periodista Anna Guitart al festival Primera Persona.

Per a Gornick, escriure de persones que coneix amb molta profunditat, amb molta intimitat (sobre la mare o els seus dos ex-marits per exemple) no la limita. I va explicar què és fer literatura per ella: ‘Tot escriptor escriu sobre allò que coneix. Ara, quan feia classes d’escriptura de no-ficció a la universitat, sempre deia als estudiants dues coses imprescindibles. La primera: “els teus sentiments no són un tema”. La segona: “això que experimentes és la matèria primera. Tot plegat ho has d’utilitzar per explicar una altra cosa. La narrativa personal és extreure-li sentit a tot això per fer-ne literatura. Donar-li forma i que parli d’una cosa més gran, que et depassi.”‘

‘Jo, quan escric, em sento lliure. Perquè no escric per venjar-me de ningú, per fer-me la víctima o l’heroïna. Utilitzo allò que m’ha passat per fer-ne metàfora, per fer-ne literatura. Per això em sento lliure per escriure de qualsevol persona. Ara, en aquest sentit, tinc una experiència terrible: n’hi ha que s’hi reconeixen en allò que escric i es pensen que els ridiculitzo. Això passa més que quan s’escriuen unes memòries. És curiós. Un amic escriptor un dia em va dir: “Jo escric com si tothom fos mort.” Qui es preocupa per no ofendre quan escriu, no és escriptor. La pulsió ha de ser prou forta per escriure allò que vols escriure.’

‘Vaig començar a escriure fent periodisme, a les barricades del feminisme radical. En aquell temps, a tot arreu, hi veia sexisme. Això passa a tot periodista polèmic, és un clàssic. Però això et dóna un punt de vista, importantíssim, si vols ser escriptor. La creació d’un punt de vista per a un escriptor és fonamental. Per això aquella època al Village Voice va ser una gran formació.’

Diu Vivian Gornick que escriure és la cosa més difícil del món. Quan l’Anna Guitart li comenta que hi ha escriptors que diuen que els agrada escriure, ella esclata, divertida: ‘Mentida, no els crec!’

Mare i filla i feminisme

‘La mare volia que fos mestra. Es pensava que em casaria i que seria esposa i mare. Havia d’estudiar per tenir una feina en cas que l’espòs es posés malalt o es morís. Però jo vaig entrar a la universitat i em vaig llicenciar en filologia anglesa. La meva mare es va sentir molt decebuda. És clar, jo pertanyo a una de les darreres generacions de fills d’immigrants, que volien que els seus fills estudiessin, però que no tenien ni idea de què significava. Nosaltres vam ser els mestres dels nostres pares. El meu germà era un estudiant brillant. El pare es pensava que seria comercial, una feina bona, neta, fora de la fàbrica. I el meu germà va haver de reivindicar anar a la universitat. Així era la política de la classe treballadora.’

‘Tot i això, als anys vuitanta vaig canviar la definició de classe. Ja no era la classe treballadora en front de la classe dirigent o capitalista, sinó que vaig començar a pensar en totes les minories com a una nova classe social. La dicotomia era entre els qui tenen i els qui no tenen. Una classe feta de minories: les dones, els negres, els homosexuals… I això implicava parlar dels fracassos de la democràcia, de la privació d’uns drets humans que calia analitzar. D’aquell moment ençà, no vaig tornar al concepte de lluita de classes clàssic.’

Gornick diu que està cansada de parlar de feminisme, però, com va dir Guitart, no es pot no parlar de feminisme amb ella. I va explicar com va prendre consciència del feminisme, quan hi va començar a militar i el perquè: ‘El 1971, un dels editors del Village Voice em va enviar a parlar amb les noies que representaven la nova onada d’alliberació femenina, les vaig conèixer i m’hi vaig convertir. Va ser un punt d’inflexió en la meva vida.’

‘Va ser una resposta temperamental. De cop i volta ho veies tot (a la cultura, a la política, a tota la naturalesa de la psique humana) i deies “prou”. Ho copsaves a través de les privacions dels drets de les dones, que durant segles i segles eren tractades com a ciutadans de segona classe. Vàrem pensar que fèiem una revolució. Jo, aleshores, pensava que en dos anys tindríem una igualtat total entre homes i dones. Ai. El terme “assetjament” es va encunyar als anys setanta. Han passat cinquanta anys. No hem progressat prou. Tot i que hem fet molts progressos, ens resta tant per fer! I aleshores vam aprendre a mirar a llarg termini. Perquè les petites passes s’acumulen i no desapareixen. I el feminisme torna a sorgir una vegada i una altra i aquesta és la prova que romandrà.’

‘Quan em vaig fer feminista ja era experta en altres identitats: sóc dona, filla d’immigrants, jueva i de classe treballadora. Amb tot, quan vaig créixer, vaig deixar enrere la pobresa sense que m’hagués produït cap trauma i tampoc vaig sentir-me discriminada per ser jueva. Però el fet de ser nena no va desaparèixer mai. No et pots escapar del gènere. Per això ser dona és la identitat més important per a mi. Als anys setanta sentíem que inventàvem tot això. Més tard vaig llegir obres filosòfiques de dones escrites cent anys abans que ja ho havien escrit. I ara les noies joves em llegeixen a mi, llegeixen aquestes coses que vaig escriure fa quaranta anys.’

‘Vaig convèncer a la meva mare que el fet de ser dona era el més important. Potser perquè ella odiava ser mare i esposa. Perquè ella el que volia era treballar. Abans de casar-se era comptable, però quan es va casar va deixar de treballar, perquè, al meu pare, li feia vergonya que la seva dona treballés. Però ella volia treballar i al cap d’uns anys hi va tornar. I quan el meu pare ho va saber li deia que no podia fer-ho, que els fills la necessitaven i que aniria molt cansada… Jo era petita i ja li deia que treballés, que no calia que es dediqués tant a nosaltres. Va tornar a treballar durant vuit mesos, però el pare li va fer la vida impossible, fins que la mare va tornar a deixar la feina. Molts anys després li vaig fer memòria d’aquell moment i ella em va dir: “Ara hauria engegat a la merda al teu pare!” Ella sabia que jo ja no havia hagut de passar per allò.’

Amb tot, la mare de Vivian Gornick va voler inculcar a la seva filla que allò més important en la vida és l’amor. ‘I jo li vaig dir que s’equivocava’, respon Gornick. Per a Gornick, allò més important és ser intel·ligent.

Les entrades es van esgotar per veure Vivian Gornick, al teatre del CCCB.

‘Qualsevol revolució social es fonamenta en la passió i en la insistència d’un grup petit de persones. Perquè socialment, la resistència al canvi és la força més forta. Què i quan es pot arribar a aguantar abans del canvi? En diuen la persistència dels oprimits. Per això dic que es necessita molta passió pel canvi. Tots els ismes han exigit aquesta passió.’

La ciutat, Nova York

‘Per als que vivíem al barri del Bronx o a Queens, Manhattan era un lloc llunyà, un paradís. Tots volíem escapar del Bronx, que era com créixer a Arkansas. La diferència és que jo podia agafar el metro i passejar per Manhattan i, tot i això, nosaltres dèiem que era el viatge més llarg del món. Ja em compreneu. Es necessita molt de temps per arribar-hi. Després vaig veure que quan finalment hi arribes has de treballar durament també per romandre-hi.’

‘Si tothom que conec es morís, sento que encara m’estaria Nova York. És una font d’energia renovable. És un sentiment molt fort el que sento per aquesta ciutat, en especial per la multitud al carrer, anònima i teatral. No estàs mai sol en un carrer de Nova York. Per això, per davant de tot, em sento una caminadora de la ciutat. Penseu que les darreres estadístiques diuen que el 50% de la gent d’aquesta ciutat viu sola! És un símptoma dels nostres temps.’

Si voleu escoltar íntegra aquesta sessió protagonitzada per Vivian Gornick al Primera Persona, al llarg de la setmana vinent a la web del CCCB es podrà consultar en vídeo.

Categories: literatura

La decadència de l´aristocràcia mallorquina i el feixisme

Tal com érem – Palma, Anys 70 – La decadència de l´aristocràcia malloquina i el feixisme – El naixement de la Mallorca dels especuladors - Crònica sentimental de la transició -


Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma. (Miquel López Crespí)


Els hereus dels Montaner i Vallespir ja no disposen de les propietats del passat. Tan sols el casalot de la Concepció, un apartament al Passeig Mallorca i dues finques petites a Algaida. La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner va vendre la darrera possessió que li quedava de l´antiga època de bonança econòmica. La majoria de cases i d´horts desaparegueren en mans d’usurers i pseudoempresaris de curiosos negocis sense viabilitat: el motor que havia de funcionar amb aigua de mar; una fàbrica de formatge de cabra, el soci de la qual marxà amb tots els diners invertits pels Montaner; el negoci de l´exportació de l´anguila i la xufla de l´Albufera d´Alcúdia als valencians... En els anys trenta, el padrí dels actuals propietaris volgué muntar una cooperativa per fer un petit Hollywood a Mallorca. Els actors i directors que vendrien des dels Estats Units, França i Alemanya viurien a l’Hotel Formentor i a l´Hotel Mediterrani. El fantasmagòric pla anava unit a la construcció d´un casino, la creació de companyies d’aviació i marítimes que portassin més turistes a l´illa. Fantasies bastides en la suposició que els governs del general Miguel Primo de Rivera duraria molt! Corregudes per fer-se del partit del dictador, muntar Unión Patriótica a la majoria de pobles de l’illa, vendre algunes terres per comprar vots que afavorissin els partidaris del militar colpista. I, de cop i volta, quan menys ho esperaven, quan les compres de terrenys que s’havien de revaloritzar ja estaven fetes... arribà el terratrèmol. La victòria republicana acabà amb els plans bastits al voltant de la dictadura. De seguida, els batles i regidors que havien de garantir els negocis, les expropiacions forçoses de terres, són cessats l´abril del trenta-u i res del que tenien planificat va funcionar.

És la ruïna dels Montaner i la majoria de socis embarcats en multitud de negocis semblants: la prolongació del tren fins al Port d’Alcúdia; la construcció de nous edificis públics, mercats, ajuntaments, escorxadors; la restauració d´esglésies i ermites... una munió de projectes ininterromputs que donarien feina als contractistes amics i consolidar així la poderosa xarxa caciquil existent. Però l´anua·lació de l’ampliació del Port d’Alcúdia, l´aturada de les urbanitzacions i dels hotels que s’havien de bastir a les badies de Pollença i Alcúdia, marcaren la bancarrota absoluta dels somnis aixecats damunt la sorra movedissa de la política.

Als Montaner i Vallespir els restava una possessió a Escorca, el casal del carrer de la Concepció, l’antiga cereria del carrer de sant Magí, i les terres a Algaida on, se sabia ben bé, els administradors robaven el que volien.

Era un món que s’esfondrà de forma irremeiable amb l’incipient industrialització de l’illa. Es consolidava el triomf dels nouvinguts al poder, els porquerets convertits en grans estraperlistes, que bastien enormes fortunes, imperis financers iguals o superiors als dels antics senyors mallorquins, els burgesos catalans i terratinents castellans i andalusos. Dominaven el panorama fabricants de sabates, exportadors d’oli, ametles i garroves; els primers hotelers, importadors de maquinària agrària, fabricants de teixits de Santa Catalina, els propietaris de les fàbriques de mobles manacorins, incipients constructors que, amb poc temps, anaven cobrint Mallorca de xemeneies i una espessa capa de ciment armat que s´ampliaria fins a l´infinit en els propers anys.

És fàcil imaginar el pànic d’aquesta rància aristocràcia sense futur, la ràbia interior, l´enveja acumulada en veure com s’enfonsaven, sense poder-hi fer res mentre el venedor de porcs s’asseia a la llotja del costat, al Líric i al Principal, i un exèrcit de nou rics sense cap vernís de cultura anaven ensenyorint-se del Círculo Mallorquín. Homes que no dissimulaven l´afany per les riqueses i que no tenien res de sagrat (a no ser la defensa aferrissada del dret de propietat). Els mateixos que compraven els palaus i possessions de comtes i marquesos arruïnats, obligats a llogar els baixos de les cases que encara eren seves i, el que era pitjor, pidolaven a la desesperada un matrimoni amb un militar o un funcionari per a poder subsistir de l´almoina de la filla. Com barrar el pas als senyors de l´exportació d´oli d´oliva i de les sabates, de mobles i de tabac, de mongetes i patates? Una classe que s´enlairava, ferma i poderosa, trepitjant al seu pas tot el que trobava pel davant? Uns nous personatges als quals els agradava més el cine i les sarsueles que no pas els conjunts d’òpera que cada hivern actuaven a Palma.

L´odi a la República, als socialistes, al moviment obrer els emboirava l´enteniment. Per això les vendes d´horts per ajudar els carlins, la CEDA, els eixerits jovenets de Falange Española que feien pràctiques de tir rere el cementiri de la Vileta i Establiments. Qualsevol cosa abans que haver de patir en pròpia carn l´ensorrament total i definitiu dels privilegis que gaudiren durant segles. Quina por veure i sentir Emili Darder i Alexandre Jaume a la balconada de l´Ajuntament! Les esfereïdores banderes tricolors, i la roja del comunisme!, onejant pels carrers de Palma. I les criades, amb l´uniforme dels partits obrers i grans cartells on es demanava la Revolució Social, enlairant estendards amb la falç i el martell, cantant la Internacional, amenaçant amb el puny les senyores que miraven, atemorides, rere les finestres dels casals de Palma.

Com aturar el terratrèmol que avançava, incontenible, talment un torrent desbordat i es consolidava, ferm i d´apariència invencible? Bastaria proclamar l´estat de guerra, exiliar un parell de polítics i intel·lectuals, com va fer l´enyorat general Miguel Primo de Rivera?

La senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no creia que aquesta vegada bastàs amb un centenar de detinguts per provar d´aturar la desfeta. Tothom mirava amb esperança els fets que s´esdevenien a Alemanya i Itàlia.

Na Magdalena Roig em diu –i té tota la raó del món!- que segurament hem mitificat massa una aristocràcia quasi inexistent.

-No ens deixem enredar per les ràncies històries de quatre periodistes amb molta imaginació, les novel·les –Bearn, per exemple- que parlen d´uns senyors de possessió que mai no existiren. Grans propietaris lectors de Voltaire, a Mallorca? Els descendents de la repressió de les Germanies, del lliurament de la nostra terra a Felip V, la tropa de militars i clergat que fa quaranta anys donen suport a Franco, presentats com si fossin deixebles de d´Alembert i Diderot? On s´ha vist mai una ximpleria semblant! Que Llorenç Villalonga hagí volgut bastir un personatge com don Toni, el protagonista del llibre, amb una sèrie d´imaginàries virtuts és normal. Com a creador, pot escriure emprant com a matèria primera tot l´aparell dels seus somnis i els desitjos secrets que sempre l´han acompanyat. Qui ignora que la màxima aspiració que domina la vida d´aquest falangista de primera onada és aconseguir provar que té arrels aristocràtiques? Don Toni no és més que un Llorenç Villalonga mitificat, el que li hauria agradat ser a l´autor.

Na Magdalena encertava en la seva anàlisi. Aquestes ràncies nissagues mai assoliren la categoria que podrien tenir els senyors del Principat, de França, d´Anglaterra i Itàlia. George Sand va descriure a la perfecció les fosques cambres dels casalots mallorquins, amb mobles de mal gust, quadres religiosos sense valor artístic, ennegrits per segles de fum d´espelmes i pols aferrada als vernissos de mala qualitat. Possiblement la mateixa senyora Margalida Isabel Maria de Montaner i Vallespir no deixava de ser una madona de possessió amb cultura de sagristia i llibre d´oracions.


Categories: literatura

MOLTS OHIO

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 12/05/2018 - 10:00
Aquella alegria quan trobes una versió nova i bona d'una cançó que t'agrada molt. Apa, a comptar corbs, i mentre ho fem bon cap de setmana tot ple de versos. I n'hi ha més, ep: de The Band of Heathens, dels Blind Pilot o en aquesta jam session post-concert. Aquí en teniu la cançó original de Gillian Welch. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

verds exaltats per l'alegria de la pluja

Tornant de Cornudella aquest diumenge a la tarda feia goig veure totes les varietats de verds exaltats per l'alegria de la pluja.
Les gotes queien manses i profitoses sobre els camps, sobre els vidres del cotxe, i era impossible no aturar-se per retratar aquest moment de comunió entre el cel i la terra.

(Repetició d'un apunt publicat fa 10anys, el 12/5/2008)
Categories: literatura

Donna Leon: ‘Si tens turistes a casa i no en pagues els impostos, t’haurien de confiscar la casa’

Vilaweb Lletres - Dv, 11/05/2018 - 22:00

Donna Leon (1942) passeja ufanosa els seus 75 anys, més de vint milions d’exemplars venuts de la sèrie dedicada al comissari de poesia venecià Guido Brunetti, i el seu amor per l’òpera i per Barcelona, on presenta La temptació del perdó, el 27è títol protagonitzat per aquest investigador singular amb família massa perfecta. Amb molts més seguidors que detractors –tot i que a mesura que avança la sèrie va tenint més lectors decebuts que pensen que la qualitat no és la mateixa que als primers lliuraments dels anys noranta–, aquesta dama del crim d’ulls verds, cabells blancs i solcs a la pell com els canals de Venècia, on es va instal·lar el 1981, assaboreix la vida amb la mateixa fruïció que el pa amb tomàquet i formatge mentre atén a la premsa. Preocupada pel futur del planeta, per la ciutat on viu com més va més enfonsada per les marees i el turisme, seria feliç si una munió de cocodrils es passejàs pels canals venecians cruspint-se turistes de tant en tant. Defensa que fa novel·la negra i que Brunetti, el seu personatge, és un lector com cal i per això se li crema el menjar quan només l’ha d’escalfar. Això sí, una novel·la negra neta, sense gaire sang, sense sexe explícit, sense vísceres. Lluny, doncs, de Jim Thompson, James Mc Cain, Raymond Chandler, Dashiell Hammett, Horace Mc Coy, lluny de la novel·la negra…

—En la vostra darrera obra, La temptació del perdó, el comissari Guido Brunetti s’ha d’enfrontar a un gran dilema, seguir la llei o perdonar un crim…
—No està obligat a valorar si perdona el crim, sinó les seves conseqüències legals. A Brunetti li demanen que traeixi i que dissimuli i llavors és quan entra en joc aquesta temptació del perdó o de la pietat, que hauria estat una paraula més encertada, potser, però que en el títol en anglès no funcionava. Per això durant tota la novel·la el comissari llegeix Antígona, i no és casual, perquè ell també s’haurà de situar en un moment en la disjuntiva d’obeir la llei o obeir la justícia, un tema que com veiem ve des dels clàssics i arriba fins als nostres dies.

—Porteu vint-i-set novel·les de la sèrie i en Brunetti i la seva família modèlica han canviat molt poc. No envelleixen, tots dos tenen bones feines, el matrimoni passa per un bon moment… Hi ha previst un final o això és com els Simpson?
—En Brunetti no envelleix perquè jo mai no vaig pensar que escriuria una sèrie de novel·les, havia de ser un sol llibre i mira, ara ja en porto vint-i-set, però cadascun l’escric com si fos individual i per això demano al lector que vint-i-set anys després suspengui el sentit comú i es cregui la convenció que els personatges no canvien. Per això no poso referències temporals explícites, perquè això no va ser premeditat.

—Tampoc no hi apareix mai el sexe explícit. La cosa més sexy que fan en Guido Brunetti i la Paola és compartir un sofà amb un llibre cadascun i un massatge als peus…
—És que crec que al lector d’aquestes novel·les no li agraden gens aquestes escenes de sexe, com a mínim en llengua anglesa no és gaire habitual.

—Aleshores, si prescindiu dels referents temporals, hem d’entendre que la desastrosa situació política que descriviu als llibres –i, per exemple, la pèrdua de confiança absoluta del ciutadà amb la policia– és estructural i no circumstancial?
—Per descomptat. És com la música de fons que hi ha en tots els programes de televisió, que se sent però que no s’escolta. Hi és, però, sempre hi és. I en alguns moments agafa més protagonisme.

—Com la crítica constant que feu al turisme en tota la sèrie… Fins i tot vau suggerir la possibilitat de posar cocodrils als canals!
—Sóc molt fan de l’opció cocodril, m’agrada molt. Parlant seriosament, la ciutat és una catàstrofe. Vosaltres teniu un problema molt seriós a Barcelona, però nosaltres us portem prou avantatge per saber què passa. I passa que ningú no pot pagar un apartament a Venècia, perquè qui cobra per una setmana molts diners dels turistes no serà tan beneit de llogar l’habitatge per mesos als residents. Això ha fet que no hi hagi nens, i quan no hi ha nens tanquen les escoles i, després, tanquen els hospitals, i l’ecosistema és molt delicat. Tot comença quan no hi ha un sabater on dur a arreglar les sabates, quan trobes que no hi ha botigues on comprar botons o calçotets per als nens. Amb aquesta situació, només pots anar a la Rambla, agafar cinc estàtues humanes i que facin el crucificat amb un cartell que digui que estan així per haver llogat les cases per Airbnb i no pagar impostos. De debò, si tens turistes a casa i no en pagues els impostos, t’haurien de confiscar la casa. Oi que si vas a dos-cents per hora per l’autopista i t’enxampen, et treuen el carnet i el cotxe? Doncs aquí hauria de ser igual. Faig una exageració molt conscient, però si no canvia la llei, no podrem salvar la ciutat.

—Aquesta crítica social és la funció política que ha de tenir el gènere negre?
—Sí, la novel·la criminal és una novel·la de crítica social i això a la gent li agrada. La gent vol novel·les que li facin pensar i les de ciència-ficció o les Cinquanta ombres d’en Grey no fan pensar. A mi m’agrada que la gent s’interrogui per què en una societat es pot cometre un crim o hi pot haver comportaments com els que descric. L’Agatha Christie es limitava a fer novel·les on la cosa important era saber qui cometia l’assassinat, i per això no les tornes a llegir mai. Per això el gènere negre ha d’anar més enllà i tenir crítica social.

—En canvi, quan us van donar el premi Pepe Carvalho hi va haver moltes veus, entre les quals m’incloc, que van criticar molt durament el jurat per considerar que no feu pas novel·la negra
—Doncs jo crec que sí que ho és, de negra, la meva obra, i a més a més, de manual, amb un policia que investiga i que resol els crims. Sento que sóc la darrera persona que hauria de dir això, però tinc la sensació que em critiquen perquè sóc massa literària o perquè faig pensar massa. He estat professora de literatura durant trenta anys i per això la meva obra és ambiciosa. Per exemple, no espero que tothom entengui els paral·lelismes entre el meu llibre i l’Antígona, això ho deixo només per a algunes persones, però sí que tinc molt clar que pertanyo a la família dels novel·listes de novel·la criminal i no a la de novel·la sense etiquetes, on hi ha Dickens o Jane Austen. Com a mínim, jo m’identifico amb el gènere negre. Ara, si voleu sang i fetge i sexe explícit i vísceres, llavors no, jo això mai no ho faré en un llibre.

—Es diu que hi ha poques dones a la novel·la negra. En sou una de les veus més destacades, què en penseu?
—Desconec el cas espanyol, però a Anglaterra i als Estats Units cada vegada n’hi ha més i de més bones. Però al final no es tracta d’això. Mireu, us posaré un exemple. Durant molt temps, les dones feien audicions per a entrar a les orquestres i no ho aconseguien. Quan les audicions es van fer a cegues, amb l’intèrpret darrere d’una cortina, va arribar la paritat. Simptomàtic, oi?

—Els darrers temps també us heu mostrat molt crítica amb els mitjans de comunicació…
—N’hi ha per a això i més. El mateix dia que Donald Trump va ser investit president vaig deixar de llegir els diaris, només llegeixo el Gazzettino, que és local i ni tan sols miro a internet les notícies sobre política. M’he subscrit a diverses revistes culturals que, per sort, rebo tres meses després a casa. Una de les decisions ve motivada perquè tot allò que he llegit sobre Venècia al New York Times té alguna cosa equivocada. Si això passa amb el diari més important dels Estats Units en referència a una ciutat tranquil·la, que no està bombardada ni res semblant i on es pot contrastar la informació, què ens espera a la resta? Davant la possibilitat que la informació sigui incorrecta, prefereixo continuar llegint Dickens.

—Heu participat en nombrosos festivals i trobades literaris, què us aporten?
—Són fantàstics, pots notar el caliu de la gent, i això és especialment intens, aquí. He fet lectures a Àustria, a Alemanya, a molts llocs, però res semblant al que passa a València Negra o BcNegra, on la gent no solament et diu que li agrada el llibre sinó que t’ho demostra, et besa, t’abraça, i a mi m’encanta pensar que m’agrada.

Al vostre llibre hi ha una exhortació a desobeir les lleis i a obeir la veritat. En la situació política catalana actual, tenim gent a la presó simplement per haver desobeït lleis injustes i per haver obeït la veritat…
—Un ciutadà sempre té dret de protestar contra una llei injusta, però hi ha moltes maneres de fer-ho. Mireu, hi ha molts americans que pensen que els negres i els blancs no són iguals davant la llei i per a ells aquesta és la seva veritat. Potser són llunàtics, però també tenen el seu dret d’intentar canviar-ho. La cosa que ho diferencia tot és la forma de protesta, i mai s’ha de deixar de protestar contra la injustícia.

Categories: literatura

Com es va bastir el mite Llorenç Villalonga

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Com es va bastir el mite Llorenç Villalonga? – Crònica sentimental de la transició -


Em costà temps arribar a saber com s’havia anat bastint el mite Llorenç Villalonga. Però cap a començaments dels setanta ja sabíem el paper fonamental de Jaume Vidal Alcover, Joan Sales i Manel Sanchis Guarner en la promoció d’un “nou valor” de la nostra literatura. A mitjans dels anys seixanta es feia evident que ens mancaven escriptors de novel·la joves. Els poetes eren abundosos. Mallorca havia donat i donava contínuament un esplet de creadors impressionants. Començant per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que dinamitava els fonaments de la rància Escola Mallorquina (Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber...), els poetes dels cinquanta, el mateix Jaume Vidal, Josep M. Llompart i Blai Bonet, ens fornien d’un inabastable univers poètic. Però... com fer-ho amb la narrativa, aturada en La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber i en Els aigoforts d’Antoni Maura? (Miquel López Crespí)


Per al crític i historiador Joaquim Molas ja no era necessari ni útil bastir la vertadera història de Llorenç Villalonga. Ara, seguint determinats esquemes d´interpretació de la literatura, s’havia trobat, mitjançant Bearn, la peça clau que permetia encabir, amb tots els honors, l´escriptor dins la literatura catalana contemporània. No importava gaire, com explicava encertadament Jaume Vidal Alcover, que l’aristocràcia descrita a Bearn no hagués existit mai a Mallorca. Botifarres i rendistes lectors de Voltaire! Ximpleries!, exclamava, escandalitzat, Jaume Vidal. De res serviren els assenyats estudis de l´autor manacorí per situar a l´indret que corresponia Llorenç Villalonga. Res importaven a Joaquim Molas les aportacions de Jaume Vidal. L’essencial era haver trobar l’autor que, amb la descripció d’una pretesa aristocràcia mallorquina, encaixàs en els seus esquemes per analitzar la literatura catalana de les Illes. (Miquel López Crespí)


Després de deixar el taller del pare, havia treballat a una llibreria existent en el carrer de Sant Sebastià, just a uns metres del Círculo Mallorquín, en el barri de la Seu. Després, vaig fer de delineant a la Cooperativa d´Arquitectes progressista del carrer Estudi General, cent metres més enllà de la llibreria. L’escriptor Llorenç Villalonga vivia a dues passes i cada matí, cap a les onze i, a l’horabaixa, devers les sis, el podies veure passejant del bracet de la seva esposa, Teresa Gelabert.

Malgrat l’allau de turistes que es concentraven davant Capitania General i la Catedral, el cert era que molts pocs s´hi endinsaven, ni que fos per veure la meravella dels patis mallorquins. Els visitants anaven directament cap a la Seu, per a retratar-ne la façana. Els més interessats per la nostra història compraven l´entrada per visitar el Museu Diocesà i el Palau de l´Almudaina. Però encara no s´havien promocionat els patis com avui. Els turistes més cultes arribaven fins a l´entrada del Palau de Can Olesa o el del Solleric, en el Born. La majoria dels altres romanien en el més absolut anonimat.

Quin misteri tenia el barri de la Seu? Com era possible que, malgrat els turistes que l’encerclaven, els estudiants de l’Estudi General que pul·lulaven arreu, cridaners, encara poguessin veure els sacerdots, els moixos, les senyores dels casalots talment com Llorenç Villalonga ho descrivia en les seves novel·les? Quin misteri dominava l´ambient? Els personatges que circulaven al meu costat em semblaven fantasmes que haguessin davallat dels vells quadres a cambres i passadissos dels antics casals senyorials.

Just havia acabat de complir els vint anys i no podia perdonar a Villalonga el seu compromís amb Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Tota col·laboració amb els genocides del nostre poble em semblava repugnant. Per això no vaig sortir mai de la llibreria a saludar l´escriptor, a demanar-li que em signàs alguna de les obres que publicava. No era el cas d´alguns dels joves autors de la meva generació. Mentre col·locava els llibres en els prestatges, netejava el local i atenia els clients, podia entrellucar els aprenents d´escriptor que anaven fins a la casa d’un dels més aferrissats intel·lectuals anticatalans de les Illes, còmplice dels botxins en l´extermini de l´esquerra illenca. Em preguntava, i no ho arribava a entendre, com era possible tanta admiració envers un enemic mortal de la Llibertat. Em costà temps arribar a saber com s’havia anat bastint el mite Llorenç Villalonga. Però cap a començaments dels setanta ja sabíem el paper fonamental de Jaume Vidal Alcover, Joan Sales i Manel Sanchis Guarner en la promoció d’un “nou valor” de la nostra literatura. A mitjans dels anys seixanta es feia evident que ens mancaven escriptors de novel·la joves. Els poetes eren abundosos. Mallorca havia donat i donava contínuament un esplet de creadors impressionants. Començant per Bartomeu Rosselló-Pòrcel, que dinamitava els fonaments de la rància Escola Mallorquina (Miquel Costa i Llobera, Maria Antònia Salvà, Llorenç Riber...), els poetes dels cinquanta, el mateix Jaume Vidal, Josep M. Llompart i Blai Bonet, ens fornien d’un inabastable univers poètic. Però... com fer-ho amb la narrativa, aturada en La minyonia d’un infant orat de Llorenç Riber i en Els aigoforts d’Antoni Maura?

On anar a cercar un autor modern, en tota l´acepció del terme? Arreu trobàvem la lírica ensucrada dels hereus de tercera categoria de Miquel Costa i Llobera. Algú es fixà en aquell escriptor, l’autor de Mort de dama, que, derrotat en els seus intents de ser reconegut com autor espanyol, vivia, refugiat en els seus somnis, allunyat del món cultural català. Aleshores s´il·luminà la bombeta en el cervell dels cappares de la pàtria. Ja tenim l´autor que necessitam! Que no sabia escriure en català? Era igual! Ja es trobarien els correctors de lèxic i sintaxi adequats! Que havia estat, com ell va escriure “la vanguardia de la lucha contra el catalanismo en las Islas”? Cap problema! El més bàsic i urgent era anar bastint una nova personalitat a l´aferrissat falangista del 36. Inventar, talment es tractàs d’una novel·la, una biografia adient a les circumstàncies, la història que a partir d´aleshores es presentaria al públic lector. A poc a poc s´anà dissenyant a la perfecció el “producte” Villalonga. Quedaria establert i es repetiria fins als nostres dies que l´escriptor havia estat un falangista de circumstàncies. S´afegí, per arrodonir la rondalla, que ho va ser tan sols per a salvar de la mort i la presó els catalanistes mallorquins.

Per al crític i historiador Joaquim Molas ja no era necessari ni útil bastir la vertadera història de Llorenç Villalonga. Ara, seguint determinats esquemes d´interpretació de la literatura, s’havia trobat, mitjançant Bearn, la peça clau que permetia encabir, amb tots els honors, l´escriptor dins la literatura catalana contemporània. No importava gaire, com explicava encertadament Jaume Vidal Alcover, que l’aristocràcia descrita a Bearn no hagués existit mai a Mallorca. Botifarres i rendistes lectors de Voltaire! Ximpleries!, exclamava, escandalitzat, Jaume Vidal. De res serviren els assenyats estudis de l´autor manacorí per situar a l´indret que corresponia Llorenç Villalonga. Res importaven a Joaquim Molas les aportacions de Jaume Vidal. L’essencial era haver trobar l’autor que, amb la descripció d’una pretesa aristocràcia mallorquina, encaixàs en els seus esquemes per analitzar la literatura catalana de les Illes.

Tor rutllà a la perfecció. Pensem que són els anys anteriors al naixement de l’esplet de narradors que sorgeixen a finals dels seixanta. Aleshores encara no era coneguda, ni existia!, la famosa “generació literària dels 70.

Era curiós veure tants joves poetes i narradors córrer, apressats, a retre tribut d´homenatge a l´antic falangista. En teoria, a les tertúlies del Bar Riskal i el Bruselas, en els barets de plaça Gomila, a les reunions literàries organitzades arreu, tothom era catalanista i esquerrà. Qui més qui manco es definia marxista. Jaume Llambies, amic de dèries nocturnes i xerrades fins a la matinada, orgullós: “Som marxista-leninista, pensament Rosa Luxemburg!”. Què tenia d´especial un autor franquista, enemic fins i tot de les resolucions del Vaticà II i que, per aquella època, declarava a la premsa: “Conservo el carnet de Falange y mis ideas son las mismas que en el 36!”. Intrigat, em preguntava què hi feien els companys que anaven en peregrinació a casa de l’autor del pamflet anticatalà i antiesquerrà Centro, la bíblia dels reaccionaris dels anys trenta? Què era el que feia oblidar el compromís de l’autor de Bearn i Mort de Dama amb els genocides del nostre poble? A vint anys, després d’haver passat sovint pels tètrics despatxos d’interrogatoris de la Brigada Social, em costava entendre aquella estranya admiració.

Era un misteri.

Un motiu prou plausible podia ser que Villalonga havia estat -i era encara!-, un membre destacat dels premis literaris Ciutat de Palma. I tothom sabia l´art especial que tenia per a manipular les autoritats municipals, els jurats i periodistes. El que jo no podia entendre era com, per a guanyar un guardó literari, hom s´havia de convertir en corifeu del metge que va aplicar electroxocs a l’antic governador de la República, Antonio Espina. No era massa miserable?


Categories: literatura

El vertigen del trapezista, 10 anys


El vertigen del trapezista ja ha complit 10 anys.
És el meu tercer llibre, un dels que més estimo i, de llarg, el llibre del qual he fet més presentacions, clubs de lectura, etc, des de Blanes a l'Alcúdia de Crespins.
Eren anys d'efervescència blocaire amb què vam teixir una xarxa de grans complicitats.
Gràcies a l'aposta decidida i cega que va dipositar Cossetània Edicions amb mi i amb els meus contes, i que tants des fruits ha donat.
Gràcies a Òscar Palazon per cedir-me el títol, tret del seu blog.
Gràcies també a tots els comentaris sobre el llibre que he anat recollint en aquest enllaç.
Gràcies a la deliciosa colla que van rodar el curtmetratge Espantant gavines, basat en un dels contes, i dels quals en va sortir el Grup CREA
Categories: literatura

Barcelona en vers: set dies de poesia a la ciutat

Vilaweb Lletres - Dj, 10/05/2018 - 17:00

Versos d’aquí i d’allà. Música, teatre, dansa. Una mescla interdisciplinar per a emfatitzar la paraula. La paraula escrita. La paraula dita. Set dies i vint-i-vuit propostes poètiques gratuïtes. El 21è festival Barcelona Poesia torna a la ciutat amb un accent més internacional que mai.

Des del Regne Unit fins a Palestina, passant per Singapur i els Estats Units, poetes d’arreu interactuaran amb poetes catalans per enriquir-se mútuament. Catorze espais de la ciutat acolliran aquests espectacles poètics oberts a tothom.

Però no hi tenen cabuda els autors internacionals i prou, sinó que el festival d’enguany reserva dos llocs d’honor a Montserrat Abelló i Carles Santos. Per a commemorar el centenari del naixement de l’una, per a recordar la mort recent de l’altre. Tots dos espectacles, ‘Manhattan time’ (dissabte 12) i ‘Promenade Santos’ (diumenge 13), volen recordar aquests artistes des d’una perspectiva personal.

Per tancar el festival, dimecres, dia 16, el Palau de la Música tornarà a fer d’escenari del Festival Internacional de Poesia. Enguany, cinc poetes de procedències diferents parlaran de l’espai, de la ciutat, del lloc on s’esdevé la creació poètica. Són Maria Cabrera (Girona), Najwan Darwish (Jerusalem-Palestina), Marta Ana Diz (Buenos Aires), Hollie Mcnish (Reading, Regne Unit) i Adam Zagajewski (Lwów, Ucraïna), que estaran acompanyats de la coreògrafa Marina Mascarell.

Ací podeu consultar totes les activitats del festival. 

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

Categories: literatura

El diari dBalears, Jaume Vicens i les dues darreres novel·les de Miquel López Crespí: Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)

El diari dBalears, Jaume Vicens i les dues darreres novel·les de Miquel López Crespí: Joc d´escacs (Llibres del Segle) i Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)


Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –


“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)


La novel·la històrica i la restauració borbònica (la “transició”) - El franquisme més espavilat i la novel·la-testimoni a Mallorca: Joc d´escacs (Llibres del Segle) -


Jaume Vicens (dBalears)


En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica. (Jaume Vicens)


Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «… un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada». (Jaume Vicens)


«Només en situació de gran dificultat i risc podem mesurar la capacitat de resistència que tenim» Aquesta opinió la trobam al llibre Joc d’escacs que acaba de publicar Miquel López Crespí i que és la continuació de l’obra Allò que el vent no s’endugué. Aquest volum complementari acaba d’una manera una mica brusca, la qual cosa fa pensar que, potser, el serial tendrà continuïtat. Segons la nostra impressió, Joc d’escacs és un poc diferent, el redactat, del primer lliurament. Verbigràcia, aquesta segona part és menys literària perquè la marca distintiva té més caràcter d’assaig, aquest pic és més memorialista o de mena realista.

En el llibre que presentam, López Crespí insisteix a descriure facetes pròpies del moment històric, gairebé supeditat als esdeveniments succeïts a Mallorca durant el darrer trimestre de 1976. L’estada a la presó de Palma, l’abnegació i eficàcia dels companys de lluita, el judici previ al posterior empresonament —podríem dir que un moviment tàctic—, el patiment de la família o la descripció d’alguns personatges certament estrambòtics, com és el cas del capellà de la penitenciaria o el seu director. Llegint les peripècies que descriu López Crespí és difícil d’evitar la comparació, per mor de la compunció actual, amb els personatges que són protagonistes de la política avui en dia, posem per cas el jutge Pablo Llarena o la jutgessa Carmen Lamela; precisament perquè el relat de l’escriptor de Sa Pobla ens transporta partint d’una transició política que mai no va significar cap ruptura democràtica.

Efectivament, Joc d’escacs se centra més a clarificar les causes que varen impedir que, després de la mort del dictador Franco, la denominada ruptura democràtica no fos possible; els mecanismes de control de la burgesia del règim, la mera voluntat reformista que va permetre l’homologació democràtica d’Espanya, supeditada a la restauració monàrquica que desitjava el dictador, a l’entrada a la CEE i al seu braç armat, l’Organització del Tractat Atlàntic. La dictadura acabava, sí, però els representants del franquisme intel·ligent, el més perillós, el que va saber reciclar Fraga, Fenández Miranda, Gutiérrez Mellado o Suárez, filaren prim. López Crespí ho diu sense manies: «... les regles que s’han fet seves Felipe González i Alfonso Guerra són una fantasmada». Una fantasmada que va rebre molt de suport d’una Internacional Socialista que ja havia abraçat definitivament el model del sistema capitalista.

L’estigmatització d’una esquerra, la de López Crespí, etiquetada com a extremista, va ser part d’una operació perfectament orquestrada, amb el paper de cadascú molt ben repartit. A l’altre costat, una esquerra dòcil i pactista, la de Santiago Carrillo, que, segons López Crespí, havia de donar legitimitat a la transició política —controlada pel potentats del règim dictatorial—, renunciant a l’autodeterminació de Catalunya i Euskal-Herria i renunciant a modificar el capitalisme —consolidat durant la dècada dels anys cinquanta, que va ser quan Franco va pactar l’estabilitat del règim amb les administracions USA—, model definitivament consagrat en el redactat de la Constitució de 1978. Impressiona un poc la duresa amb què l’escriptor López Crespí descriu el paper que va tenir llavors el PCE.

És cert que avui en dia els defectes que va arrossegar la denominada transició espanyola ja s’han divulgat molt, mai a bastament, però el mèrit de López Crespí és que s’endinsa en els detalls que ens incumbeixen a nosaltres, la gent de Mallorca. Després de llegir els llibres Allò que el vent no s’endugué i Joc d’escacs s’entén millor el motiu pel qual l’Estat espanyol encara es nega a jutjar els responsables dels crims franquistes. S’entén que les sentències dels judicis fets durant el franquisme, encara siguin vigents o que la legislació internacional no empari la llei d’amnistia de l’Estat com una llei vàlida de punt i final. S’entenen les canòcies que encara ara han de passar els descendents dels republicans assassinats i desapareguts. El defecte és en origen, de fabricació defectuosa, antidemocràtica.

Les obres de López Crespí, no sols les darreres publicades, també ens permeten entendre millor l’actualitat, el motiu pel qual Podemos o Izquierda Unida han renunciat a plantejar al Congreso de diputados el dret a decidir que tenen els espanyols, si volen una monarquia o una república, i permeten entendre millor que els partits del bloc monàrquic hagin activat l’article 155 de la Constitució. En fi, comprendre millor que hi hagi presos polítics catalans que estan tancats perquè, pacíficament, han volgut donar al poble el dret que té a decidir si vol una república i la independència.

Joc d’escacs, volum editat per Llibres del Segle, també ens ha permès conèixer el paper que tengueren algunes persones, ben populars, de la política mallorquina. Hi són amb noms figurats, encara que alguns d’ells fàcilment identificables, en Mateu Morro, en Josep Capó, en Jaume Obrador, en Domingo Morales, n’Isidre Fortesa, en Toni Mir o n’Andreu Ferret, periodista i literat que López Crespí al llibre identifica com a «... un home d’ordre. Un conservador d’esquerra moderada».

dBalears (1-V-2018)


Categories: literatura

BARCELONA I POESIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 10/05/2018 - 08:49
Avui comença el Barcelona Poesia, set dies de versos a la ciutat. Aquí en teniu el programa i el blog, que dóna notícia de les diverses activitats i els seus protagonistes, fins al Festival de dimecres vinent. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Àngels Gregori: ‘Barcelona Poesia és un dels grans festivals d’Europa’

Vilaweb Lletres - Dc, 09/05/2018 - 22:00

Àngels Gregori (Oliva, la Safor, 1985) s’ha consolidat com una de les veus més importants de la poesia en català. Acaba de publicar un altre recull de poemes, Quan els arbres cauen, amb què ha guanyat el premi Estellés de Burjassot i ha trencat cinc anys de silenci, d’ençà que obtingué el premi de poesia dels Jocs Florals de Barcelona, el 2013. Fa tretze anys que dirigeix el festival de poesia d’Oliva i l’any passat començà a codirigir el Barcelona Poesia, la festa gran dels versos, que avui comença i que pretén combinar tres grans homenatges a Carles Santos, Montserrat Abelló i Palau i Fabre, amb la presència de molts autors internacionals i representants vius de totes les estètiques que es conreen avui en la poesia dels Països Catalans. L‘Institut Ramon Llull hi ha convidat cinc programadors de festivals de poesia de tot el món, amb vista a internacionalitzar les actuacions barcelonines. Més de catorze espais s’ompliran d’avui endavant per fer de Barcelona, més que mai, una ciutat de la paraula poètica. La directora ens descobreix alguns secrets del festival.

Quan us vaig conèixer, l’octubre del 2002, éreu la més jove d’una colla de joves escriptors que es trobaren a Mallorca. Ara, setze anys després, sou la codirectora d’un dels festivals de poesia més importants d’Europa…
—Han passat moltes coses d’ençà d’aquesta trobada que contes, i que no oblidaré mai. Hi havia gent com Meritxell Cucurella-Jorba, Martí Sales, Salvador Iborra, Bel Olid, tu. En fi, serà inoblidable perquè va ser la primera escapada tota sola. Jo anava a l’institut i em vau convidar al congrés i, en part, tot arranca allí… Però és clar, abans d’arribar a Barcelona he dirigit durant tretze anys el festival de poesia d’Oliva, que potser va començar com una broma però ara hi tenim més de mil persones de públic. A mi organitzar coses i explorar els nous formats per a transmetre la paraula sempre m’ha agradat.

Com ha estat la feina amb Mireia Calafell, la codirectora del festival?
—L’any passat, amb Teresa Colom, hi vaig treballar molt bé i ara ha estat molt bé poder fer-ho fer amb la Mireia, perquè tenim gustos totalment diferents i no coincidim en res. Això s’ha traduït en un programa molt eclèctic, amb un ventall  de propostes molt ric, on caben estètiques molt diferents i molts actes al carrer. Per tant, només puc dir que ha anat molt bé.

El festival farà vint-i-un any; el recital al Palau, quaranta-tres. Continuem essent un país de capelletes literàries, sobretot en la poesia, o això ja s’ha superat una mica?
—Jo confie que s’haja superat una mica, però també és cert que aquest gremi és petit, relativament, i que aquests grups i capelles hi han estat sempre i potser fins i tot en algun moment han estat necessaris. Confie que ho siguem cada vegada menys, un país de capelletes. Per això en el festival enguany hem optat per grans noms internacionals que convisquen amb una participació i representació de la poesia catalana i de tots els corrents estètics, perquè veiem molt clar que si no importem i no establim contactes, no hi haurà exportacions.

Parlem de més de vint poetes internacionals, una setmana molt intensa d’activitats. Quin pressupost té el festival, enguany?
—Enguany ha pujat una mica, perquè passem a catorze espais. En total comptem amb 215.000 euros de pressupost consolidat, amb la qual cosa ens situem en un dels grans festivals d’Europa. Tenim un públic fidel però hem d’aconseguir nous públics, com més joves millor. És clar que en encanten els bons lectors de poesia, però aquests ja els trobes sempre a les llibreries i un festival com aquest necessita assolir una dimensió excepcional, perquè es tracta d’omplir de poesia la ciutat.

Quan pens en Jocs Florals, el primer adjectiu que em ve al cap és ‘carrincló’. M’equivoc? En canvi, els guanyadors dels premis no ho són gens de carrinclons, ans al contrari…
—Doncs a mi també em ve al cap l’adjectiu ‘carrincló’. I si seguim la història dels Jocs Florals a tots ens ho semblen, carrinclons. Però si ho mirem bé és espectacular que s’hagen pogut fer durant tants anys. El fet fonamental són el Jocs Florals a l’exili, amb tota la feina de la gent per salvar-nos els mots. Si això s’explica bé, els Jocs Florals deixen de ser carrinclons de seguida, però aquesta és una de les històries més oblidades de la nostra literatura. Pel que fa als guanyadors, jo he estat de jurat els tres darrers anys i el primer el va guanyar Eduard Sanahuja. Després va ser el torn de Pau Vadell i ara Hilari de Cara, però puc assegurar que la nòmina de gent que s’hi presenta és espectacular. Enguany hem rebut 103 originals i entre el conjunt de poetes n’hi ha de primera línia. Ja l’any passat vaig demostrar el meu interès perquè Proa recuperara l’edició en la col·lecció ‘Ossa menor’, i això ha estat molt important, perquè els Jocs Florals tenen molt de prestigi i si el llibre el publica una col·lecció referencial encara molt més.

L’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana continua les celebracions del quarantè aniversari, amb un recital molt interessant al verger del Museu Marès. Pot haver-hi professionals de la poesia en aquest país?
—És la pregunta del milió. Jo puc dir que s’intenta i que hi ha entitats com l’AELC que vetllen per la professionalització, però qui en viu deu viure’n indirectament, de la gestió, perquè amb els drets d’autor és impossible. Nosaltres, a la setmana de la poesia sí que hem fet que tots els qui hi participen tinguen una remuneració. Si no, ens tiraríem pedres damunt la nostra teulada.

És un festival amb grans noms, com ara Mircea Cărtărescu i Núno Júdice, però que també ha tancat un acord amb el Marché de Poesie de París per a l’exportació…
—Sí, estem molt contents de totes dues coses. Tenim sort de comptar amb molts bons traductors que ajuden molt i fan el camí molt planer als programadors. Hi hem d’afegir que l’Institut Ramon Llull haja pogut tancar aquesta col·laboració amb el Marché de la Poesie, que fa que Dolors Miquel i Marc Romera, a més de recitar ací, també puguen fer-ho a París. I el desenllaç més feliç de tota la història seria que això es tancara amb una traducció dels seus llibres a França.

Com ja és tradicional, concerts variats, música, spoken word, jazz, tot allò que calgui perquè la poesia superi el format llibre…
—La música és la gran aliada de la poesia i per això, per al gran concert de la Catedral (dissabte 12 de maig a les 22.00), hem buscat dues grans dones, Maria del Mar Bonet i Martirio, que han tingut la poesia en el centre de la seua carrera musical i que han donat una dimensió més gran al gènere, com tots els grups i artistes que hem convidat. Si algú passa després de la música al llibre haurà estat un èxit.

El recital al Palau l’heu convertit en temàtic: la ciutat i la visió que en tenen els participants serà el tema que centrarà la nit del dia 16 al Palau de la Música Catalana. Per què aquest tema?
—Perquè a l’acte del Palau pensàvem que hi havíem de portar poetes que ens agradaren, com Maria Cabrera, Najwan Darwish, Marta Ana Diz, Hollie Mcnisch, Adam Zagajewski, però que mantenen en la seua obra una dialèctica amb la ciutat, perquè en un moment actual de reivindicacions com el que vivim el joc amb la ciutat i amb la llengua és molt important i és un bon fil conductor que explica moltes coses.

Un altre dels grans temes que centren últimament molts debats és el de les migracions i l’estrangeria. En aquest sentit hi ha un recital a càrrec del Pen Català el dilluns 14 al vespre, al verger del Museu Marès, titulat significativament ‘Sóc d’aquí, sóc estranger’.
—Sí, serà presentat per David Fernàndez i hi haurà una mescla d’autors d’ací i d’autors acollits pel Pen. Aquesta entitat desenvolupa un programa molt important, que és el de l’escriptor acollit, un programa cada volta més necessari perquè serveix per a salvar vides i volíem reflectir-ho i explicar-ho.

Categories: literatura

Fanny Tur, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Francesc M. Rotger... presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle)

La Conselleria de Cultura del Govern de les Illes presentarà la novel·la de Miquel López Crespí Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Dilluns dia 28 de Maig a les 19h. – Can Oleo (carrer de l´Almudaina, 4) - Presentaran l´obra: Fanny Tur, Consellera de Cultura; Francesc M. Rotger, director de l´Institut d´Estudis Baleàrics; Jaume Obrador, expresident de Veïns Sense Fronteres (VSF); i l´escriptor Miquel López Crespí. -


JOC D’ESCACS (Llibres del Segle)


Per Jaume Obrador Soler


Crec que la novel•la “JOC D’ESCACS” és més que una excel•lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món.

En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com “el guardià de la nostra memòria col•lectiva”.

No cal dir que penso el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix.

Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.

JOC D’ESCACS ens transporta a l’ampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres d’art que la “situació” requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de l’elit especialitzada en aquelles funcions de la superestructura.

Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector d’avantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint.

A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb l’esclerosi ideològica del neoestalinisme.

Els protagonistes de la novel•la provenen d´organitzacions que es reclamen de l’anarquisme, del trotskisme, de l’independentisme d’esquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de l’impuls creatiu d´unes avantguardes que s’havien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de l’estat.

Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant! Com diu en Miquel, “no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política d’una manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem...”.

I avui, gràcies a llibres com JOC D’ESCACS ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els “anys del desig més ardent” (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.

No puc acabar aquesta petita reflexió sense tenir ben presents els actuals presos polítics, tant Jordi Cuixart i Jordi Sánchez, com els Consellers i Conselleres del govern legítim de la Generalitat de Catalunya que es troben empresonats o a l’exili. Ni uns ni els altres han comès cap delicte: els volem el més aviat possible a casa. Palma, 21/05/2018


Categories: literatura

Els escriptors de sa Pobla i el Maig del 68

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari. (Miquel López Crespí)


Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) (El Tall Editorial)



En el llibre Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) que ha publicat El Tall Editorial podem trobar una acurada informació sobre la meva dedicació a la literatura en aquests darrers quaranta anys. I, també, sobre les influències culturals que marcaren la meva formació literària i la de bona part del que s’ha vengut a anomenar “la generació literària dels 70”. S’hi poden trobar capítols dedicats especialment a aquestes qüestions. Són els capítols “El Maig del 68”, “Contracultura i subversió en els setanta i vuitanta” (I) i (II); “Narrativa experimental en els anys setanta i vuitanta” (I) i (II) i també en “Cultura i transició a Mallorca”, “Les ciutats imaginàries”, “Trenta anys de poesia” (I) i (II). Moltes de les influències culturals i polítiques que condicionaren -–i condicionen encara!— la nostra forma de copsar el fet literari i la vida ja foren comentades en els llibres L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editorial, Palma, 1994), Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M Llompart (Edicions Cort, Palma, 2003), Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Palma, 2006). Hauríem de parlar igualment d´un llibre que estim molt: Breviari contra els servils – Dietari d’un escriptor en temps de la barbàrie, que va publicar Calima Edicions l’any 2002. Un llibre de records molt subjectius, experiències estrictament personals. Però potser per això mateix, perquè és el dietari personal de l’autor, qui sap si és una de les obres que reflecteixen més a la perfecció l’”ofici de viure”, la problemàtica d’un escriptor català del segle XX.



El llibre Novel·la, poesia i teatre té un subtítol que el defineix a la perfecció. Quan l’autor escriu a sota del títol les paraules “Memòries 1968-2008”, queda ben definit el que vull dir i explicar a través de les tres-centes pàgines d’aquesta obra. L’objectiu essencial del llibre que comentam és deixar constància d´una part essencial de les idees que han fonamentat aquests anys de dedicació a la literatura. El llibre que ha publicat El Tall, els vint-i-sis capítols de records literaris, deixen constància de l’estreta relació existent entre l’obra literària i l’activitat política de l’autor. És evident que a mitjans dels anys vuitanta, després de més vint anys d’intensa lluita política, ja no ens dedicam quasi “professionalment” (sense cobrar un cèntim!) a la lluita antifeixista. En els deu anys que conformen el període final de la dictadura i el començament de la transició hem dedicat més temps a la lluita per la llibertat que no pas al conreu de la poesia, el teatre i la novel·la. Consolidada la reforma del règim, desfetes i criminalitzades pels polítics i intel·lectuals del règim la majoria d’organitzacions en les quals hem militat en els anys més foscos del franquisme, és quan decidim retornar als nostres orígens literaris, fer una immersió absoluta en el món –la poesia, el teatre, la novel·la, el periodisme... que sempre ens ha interessat. La qual cosa no vol dir, ni molt manco! -deixar de participar activament en tota mena d’activitats progressistes, d’esquerra nacionalista que em demanen els diversos col·lectius que resisteixen encara l’onada de cinisme i menfotisme que tot ho envaeix. Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics de Josep Valero, Francesca Bosch, Miquel Rosselló i Lila Thomàs. La meva collaboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fet costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual alguns d'aquests falsos esquerrans devien ser pàrvuls) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra alternativa de les Illes. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de collectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers trenta cinc anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí per anar bastint un món més just i solidari.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa de la República de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre; contribuint, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig quan Josep Juárez, secretari general de la CGT, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Novel·la, poesia i teatre (Memòries 1968-2008) és un llibre que deixa constància d’aquesta unió estreta, indissoluble, que existeix entre la meva vida personal, el compromís polític de l’escriptor i l’obra literària que anam fent. És evident que qui signa aquest article no creu ni ha cregut mai en la “separació” que, diuen, hauria d’existir entre vida i obra d’un autor. Als vint anys ja tenim ben aclarida quina és la funció de l’intel·lectual dins una societat de classes, i més si l’escriptor forma part, com és el nostre cas, d´una nació oprimida. Les concepcions d’Antonio Gramsci quant al paper i funció dels intel·lectuals no les he deixades mai de banda; i, si de ben joves hem admirat l’exemple d’intel·lectuals com Andreu Nin, Pere Quart, Joan Fuster, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Bartomeu Rosselló-Pòrcel o Gabriel Alomar, també sabíem que mai no hauríem de seguir els camins de suport a la dictadura franquista que feren els Llorenç Villalonga, Joan Estelrich, Maria Antònia Salvà, Josep Pla i tants d’altres de personatges semblants.

En determinades circumstàncies, la no implicació es converteix en l'exponent màxim i més perfecte del compromís. Compromís amb el poder, amb qui té la paella pel mànec. Per tant, que els propagandistes del "no compromís" no ens venguin amb flors i violes. Precisament el que fa humans, universals, personatges com Ramon Llull o Walt Whitman, Maiakovski o Alejo Carpentier, Paul Nizan o Lev Tolstoi, Mercè Rodoreda o Gabriel Alomar, Maksim Gorki o Miguel Ángel Asturias, és aquesta simbiosi entre obra d'art i societat, entre forma i contingut. La sàvia que circula per les artèries dels grans artistes, podem parlar del teatre de Shakespeare, de Miguel de Cervantes o de Voltaire, de Mark Twain o Joan Salvat Papasseit, és sempre la mateixa: la imbricació, a vegades quasi absoluta, entre l'autor i els somnis i esperances del seu poble. La sang que circula per les venes de Federico García Lorca, Bertold Brecht, Liam O'Flaherty, Issaak Babel, Brendan Beham, Pere Calders, Anna Seghers, Maksim Gorki, Pere Quart, Ernst Toller, George Orwell, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Walter Benjamin, Sean O'Casey, Pere Capellà, Xavier Benguerel o Gabriel Alomar és la sang del seu poble. ¿Que són homes que també saberen tenir cura de la forma i que, en molts d'aspectes, varen rompre amb la reacció cultural del seu temps? Si no haguessin estat innovadors, preocupats per modificar conceptes, el que era establert pels academicistes de torn; si no haguessin estat amants de l'experimentació, però amb contingut, mai no haurien passat a la història de la literatura i l'art. Mai no haurien creat res de perdurable. No es tracta, com voldrien que afirmàssim els simplistes, que el poeta "canti la lluita" com, per exemple, ho va fer Rafael Alberti en la seva oda a la resistència madrilenya en temps de la guerra civil. I hem de reconèixer que, així i tot, és un gran poema que molts menfotistes mai no podran escriure. No cal tenir l'actitud de Goya quan pinta la resistència dels espanyols a la invasió francesa, però també seria una forma superior d'art si algú pogués fer quelcom de semblant. Com tampoc exigiríem del pintor successives repeticions d'aquell Gernika de Picasso, que també és ruptura amb l'establert i alhora compromís social i polític pur i dur. No demanam tant, malgrat que la direcció sí que la indiquen aquests genis de la creació. En el camp literari record ara mateix els set poemes de Clementina Arderiu en la sèrie titulada "Sentiment de la guerra"; la impressionant "Oda a Barcelona" de Pere Quart; la insuperable qualitat de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, quan en temps de la guerra escriu "A Mallorca durant la guerra civil"; el poema de Màrius Torres "La galerna i el llamp, el torb i la tempesta" ens informen com, en els grans creadors, compromesos amb el seu temps, tots aquests citats ho eren amb la República i contra el feixisme, aquests autors, repetesc, no tenen ni han tengut mai res de pamfletaris, contra el que pretenen sovint contra aquells que segueixen el camí marcat per aquests grans mestres. Un camí que perdura fins ara mateix i que podem trobar en moltes de les obres dels grans de postguerra com Miquel Martí i Pol, Salvador Espriu, Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart, Vicent Andrés Estelles o el mateix Joan Brossa. I, també, en els poetes actuals com Antoni Vidal Ferrando, Ponç Pons, Pere Rosselló Bover, Joan F. López Casasnovas, Jaume Santandreu, Víctor Gayà, per dir solament uns noms.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Categories: literatura

3.3

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 09/05/2018 - 09:30
El Senado de España, cambra de la diversitat autonòmica, obliga Mirella Cortès a jurar la Constitució en castellà. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

diLLUMs d'arts al forn, trobada de maig


Ahir, nova cita mensual dels diLLUMs d'arts al forn.
Comencem amb una  nova proposta lúdica a càrrec de Mercè Falcó, que ens ha fet un kahoot literari amb preguntes sobre Gerard Vergés, del qual han resultat guanyadors Gonzalo Luna i Xavier Aragó, que reben com a obsequi un llibre de Manuel Pérez Bonfill.
Ernest Redó ens parla de l'èxit de la iniciativa Versos per a la il·lusió, gràcies a la qual s'ha superat l'objectiu que els alumnes de l'Escola de Remolins tinguin un viatge de fi de curs, i moltes coses més.
Llegim les poesies participants al concurs mensual, aquest cop inspirades en una pintura de Fernando Ferré, i un cop fet l'escrutini dels vots entre els assistents a la trobada, en resulta guanyadora Montse Boldú, que rep de mans de l'autor la pintura esmentada.
Ester Galindo ens dóna el resultat de la iniciativa del joc basat en les 20 caricatures d'autors ebrencs que es va dura  terme al voltant de la diada de Sant Jordi.
Sisco Lahosa reparteix còpies de l'article que proposa cada mes per a reflexionar.
Xavier Aragó ens llegeix també un article que vol compartir.
Donem la benvinguda a Miquel Torta, que s'incorpora a les trobades i ens porta una mostra del seu treball; un dibuix inspirat en Picasso.
Ricardo Gascon ens porta les postals que recreen les pintures que formen part de l'exposició Art contra la violència, de Falset, amb poemes del llibre Versos contra la violència al revers.
Portem l'obsequi de l'EMD de Jesús al col·lectiu Versos contra la violència, en motiu d'haver estat els inauguradors de la XII Fira Literària Joan Cid i Mulet, i que deixem al Forn de la Canonja, com a espai de les nostres trobades.
I mengem anguiles rostides, i baldana, i bevem, i xalem i fem amistat.
Us voleu perdre la propera trobada del 4 de juny?










Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura