literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López
Pere Rosselló Bover i els escriptors de la generació literària dels 70: Miquel López Crespí
Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i loblit. Som força lluny daquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que només amb excepcions molt comptades recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. (Pere Rosselló Bover)
L'escriptura contra la destrucció
Pere Rosselló Bover.
Per Pere Rosselló Bover.1
La dedicació de Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) a la literatura constitueix un dels casos més singulars de les lletres catalanes, car avui és un dels pocs escriptors catalans que han assolit una autèntica professionalització, sense dedicar-se a la literatura de consum ni renunciar a la qualitat de les seves obres. Autor polifacètic, ha conreat tots els gèneres: novel·la, narració, poesia, teatre, assaig... La seva obra abasta un nombre de títols que resulta difícil de relacionar exhaustivament, sense caure en oblits lamentables. En poesia ha seleccionat bona part de la seva obra poètica a Antologia (1972-2002) (2003), on trià poemes procedents de llibres com Foc i fum (1983), Tatuatges (1987), Les Plèiades (1991), El cicle dels insectes (1992), Els poemes de lhorabaixa (1994), Punt final (1995), Lobscura ànsia del cor (1996), Planisferi de mars i distàncies (1996), Llibre de pregàries (2000), Revolta (2000), Record de Praga (2000), Un violí en el crepuscle (2000), Perifèries (2001), Rituals (2001), Temps moderns: homenatge al cinema (2003), Cercle clos (2003), a més dalguns poemaris inèdits. Com a narrador, just en els últims anys ha publicat Lamagatall (1999), Corfú (1999), Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estat dexcepció (2001), Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), La novel·la (2002), El darrer hivern de Chopin i George Sand (2004) i Corambé (2004). En el gènere de la narrativa juvenil és autor dHistòries per a no anar mai a lescola (1984) i de La Ciutat del Sol (1998). Com a autor dramàtic, anotem les peces Autòpsia a la matinada (1976), El cadàver (estrenada el 1996) i Acte Únic (2000). Tants de títols i tantes pàgines, en un home jove només poden esser el símptoma inequívoc duna vocació irrenunciable gairebé duna malaltia envers la literatura. Allò que tan gràficament expressa la nostra llengua amb el substantiu «lletraferit».
Però Miquel López Crespí no és un creador, un artista de la paraula, que viu lliurat exclusivament a la seva obra, sinó un intel·lectual que reflexiona sobre la societat i sobre la funció que hi han dexercir els escriptors. Molt vinculat als moviments polítics de lesquerra, va dur una intensa activitat política clandestina durant el franquisme i la transició democràtica, època en què va patir diverses detencions i interrogatoris per part de la policia i, lany 1976, fou internat a la presó per la seva militància contra la dictadura. Però el seu compromís social, nacional i lingüístic no significa i, fins i tot, nés tot el contrari el seguiment dunes consignes polítiques determinades. Els textos aplegats a Cultura i transició a Mallorca en són una mostra, igualment com ho eren els volums anteriors, als quals sembla continuar: Lantifranquisme a Mallorca (1950-1970) (1994), Cultura i antifranquisme (2000), No era això: memòria política de la transició (2001) i Literatura mallorquina i compromís polític (2003).
En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha desser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà amb un cert humor negre a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i loblit. Som força lluny daquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que només amb excepcions molt comptades recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no sha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en lavanç duns plans perfectament traçats des de dalt, que no saturen davant les persones, les cultures o les llengües.
Aquesta situació, més o menys universal no podia esser daltra manera en un món globalitzat, encara és més delicada quan es tracta duna societat com la mallorquina, desenvolupada econòmicament als anys 60 i 70 gràcies al turisme, en la qual les classes dirigents sovint han fet ostentació dincultura, de desarrelament i de manca de principis. Què es pot dir duna comunitat on la majoria dels joves renuncien a tenir un títol universitari per fer de criat a un hotel o a un restaurant? Quina casta de país «desenvolupat» és aquest? No és estrany que aquí lescriptor català hagi de lluitar, per afegitó, amb una multitud de factors en contra que li dificulten la labor. Ja no es tracta de no poder viure dun treball que exigeix la màxima concentració i tot el temps del món, ni de restar al marge dels reconeixements oficials, ni de treballar per pur altruisme i haver de patir crítiques i desdenys dalguns companys; sinó dhaver de lluitar contra un poder polític i social que, sense cap escrúpol, menysprea i persegueix la llengua i la cultura del país per tal dimposar-nos-en una altra que no és nostra. Dun poder que sentesta a destruir en lloc de construir. No sentén daltra manera que, dençà de la mort de Franco lany 1975, ara farà trenta anys, la normalització lingüística dels Països Catalans hagi avançat tan poc, si no és que en alguns aspectes ha retrocedit, sobretot a les Illes Balears i al País Valencià. A les Balears la situació actual, després de la victòria del Partit Popular a les eleccions del maig del 2003, és força eloqüent. Daleshores ençà el llistat datemptats engegats i planificats pels conservadors des del Govern Balear amb el suport del nacionalisme de dretes contra la llengua i la cultura catalanes shan multiplicat escandalosament: tancament de Som Ràdio pel simple fet demetre en català, devaluació de lexigència dels coneixements del català als funcionaris, regal del nivell C a tots els estudiants de quart dESO, introducció del bilingüisme a lescola (que, fins ara, era lúnic sector de la nostra societat que havia assolit uns mínims de normalització), atacs i menyspreus sistemàtics contra el professorat per part de les autoritats autonòmiques, introducció duns premis Ciutat de Palma en castellà per tal de minoritzar els guardons en català, compra multimilionària dun centre cultural inservible a un actor ianqui a canvi duna simple promesa de fer propaganda turística, creació duna emissora de televisió bilingüe i espanyolitzadora, obstaculització de la recepció de TV3 i del Canal 33 a bona part de les illes, demolició del nostre patrimoni arqueològic més valuós, destrucció del medi ambient amb grans obres viàries i urbanístiques que desequilibren el territori, supressió de la Junta Avaluadora de Català, trencament amb lInstitut Ramon Llull per tal de simbolitzar la ruptura cultural i lingüística entre Catalunya i Balears... En voleu més proves? Potser, quan aquestes línies es publiquin, el llistat encara haurà crescut. Voleu més mostres de mala fe, dincultura i de manca destimació al nostre país? Com shan de sentir els intel·lectuals en un context com aquest? Tanmateix, el poder polític leconòmic, cal dir-ho, encara sol tenir més poques manies de tant en tant engega maniobres confusionàries, destinades a fer creure a lopinió pública les seves bones intencions i, sovint amb quatre miques ridícules o amb simples promeses, aconsegueix el suport duna petita minoria dintel·lectuals. Uns intel·lectuals que sovint pensen només en la seva salvació individual i, ja desavesats de la lluita, es mostren incapaços darticular ni una sola acció conjunta contra totes aquestes agressions. En aquest panorama, quin ha desser el paper dels escriptors balears davui? En teoria, la resposta és fàcil. A la pràctica, però, es fa difícil trobar una solució clara. Per això, llibres com Cultura i transició a Mallorca poden contribuir a clarificar quins han desser els objectius, les aspiracions i les estratègies dels lletraferits. No debades conèixer la història, saber don venim i quin és el nostre passat, ens pot ajudar a clarificar la nostra identitat i a esbrinar el camí cap a on hem danar.
Tot i que els materials aplegats a Cultura i transició a Mallorca una procedència diversa, el conjunt es caracteritza per una palesa unitat. Es tracta de textos escrits amb motiu de presentacions de llibres la majoria de lautor mateix, darticles sobre lexperiència viscuda en uns anys i en uns llocs determinats, de pròlegs, devocacions, dhomenatges, etc. El conjunt es pot definir com una espècie de memòries, més o menys fragmentàries, atès el seu origen, en què Miquel López Crespí deixa constància del temps viscut i de lobra realitzada. Al capdavall, la paraula escrita és larma més eficaç contra loblit i el pas del temps. En línies generals, shi detecten quatre grans blocs, que tenen com a denominador comú la lluita per la cultura catalana i loposició al franquisme i a les seves seqüeles actuals. Alguns articles recreen episodis concrets de la dictadura i de la transició, ens mostren la situació en aquests anys en un àmbit concret (la cultura, la política de la clandestinitat, lEsglésia compromesa dels anys 60, la coneixença del nacionalisme irlandès, etc.) o ens presenten la feina realitzada per alguns personatges (Francesc de B. Moll,Arturo Van den Eynde, Carles Manera, etc.). Precisament, arran del filòleg i editor Francesc de B. Moll, Miquel López Crespí explica que lobjectiu del seu treball és «aportar el nostre granet darena en aquesta batalla per la recuperació de la nostra memòria històrica, en la promoció de lús social de la llengua catalana». En el fons daquesta revisió del passat hi ha, no ho podem oblidar, una certa nostàlgia daquella època en què els joves compromesos, com el nostre escriptor, actuaven moguts per la «militància abnegada», la «renúncia personal, lesperit de sacrifici» i la «justa combativitat envers la utopia i la llibertat». Una manera dactuar que ara resulta gairebé impensable. Tots aquests treballs es mouen entre lanàlisi i la memòria i combinen lestudi objectiu amb la impressió personal. Daquí que tenguin interès tant per conèixer el passat i els seus protagonistes, com per aprofundir en el pensament, en les opinions i en les vivències del nostre autor.
Les altres línies del llibre se centren en tres àmbits més concrets que lanterior: el cinema i el seu paper en la lluita democràtica, les revisions de la producció de diversos escriptors i intel·lectuals catalans i, finalment, algunes de les obres de Miquel López Crespí. La influència del cinema durant la dictadura i la transició dóna lloc a una sèrie darticles, com «El cinema i la censura feixista», «Revistes i llibres de cinema en els anys seixanta i setanta» o «El cinema de la transició». Sovint els records personals es barregen amb el comentari de llibres ja clàssics sobre el tema. No oblidem que López Crespí ha dedicat tot un poemari, Temps moderns, al ressò que el cinema ha tengut en la seva experiència vital. Com bona part de la seva generació, el nostre autor durant la joventut va descobrir en el cine una nova font de cultura, de reflexió i danàlisi. Així, subratlla el paper que aleshores sobre ell varen exercir el cinema i els llibres de cinematografia, perquè «Estudiar el setè art com a una de les més avançades formes dart del segle XX; relacionar la seva evolució i els aspectes que tenia i té! aquest nou art amb la informació, la construcció de nous mites per a la humanitat, com a instrument de control ideològic damunt el poble i com a forma revolucionària dalliberament de les consciències, ens proporcionava imprescindibles elements de coneixement. Per això, tots aquests llibres publicats a finals del seixanta i començaments del setanta referents al cinema eren eines utilíssimes en el nostre despertar personal i col·lectiu.» Altres vegades López Crespí comenta la producció de directors com Orson Welles o Stanley Kubrick, perquè «han marcat per sempre la nostra vida, deixant marques indelebles en la nostra sensibilitat», «han ajudat a modificar la nostra pràctica quotidiana davant la vida i ens han empès, com un huracà, a sintonitzar, no de boqueta, sinó amb les accions diàries, el que ells proposaven amb el seu art, amb les seves rebels propostes estètiques i ideològiques.»
La tercera línia consisteix en una sèrie de retrats descriptors i dintel·lectuals catalans, com Francesc de B. Moll, Gonçal Castelló, Llorenç Capellà, Miquel Julià, Valerià Pujol, etc. Dentre tots, crec que cal destacar el capítol titulat «Els nostres: Gonçal Castelló, un escriptor marginat», perquè ens ofereix una sèrie de dades sobre les relacions daquest escriptor valencià amb Mallorca, així com el seu paper en la lluita antifranquista i en la defensa de la llengua i de la cultura catalanes. La reflexió sobre la marginació que alguns intel·lectuals pateixen és un dels motius recurrents del llibre. Llegint aquests textos, hom comprèn larbitrarietat i, per tant, la injustícia amb què es produeix avui la recepció de lobra literària, per part de crítics, editors, estudiosos, professors universitaris, periodistes, creadors dopinió, etc. També trobam aquest mateix tema en molts dels capítols que parlen dobres pròpies que López Crespí recull en aquest volum, la majoria dels quals són discursos motivats per les presentacions de llibres com LAmagatall, Cultura i antifranquisme, Record de Praga, Antologia (1973-2003), La Ciutat del Sol, Lletra de batalla, El darrer hivern de Chopin i George Sand o Corambé Cal dir que aquests textos contenen informacions que, sens dubte, poden esser útils per comprendre millor els llibres de Miquel López Crespí i comparteixen amb la resta del volum la idea de formar part duna espècie de vastes memòries, duna lluita intensa contra el desmemoriament.
Contra els que pensen que avui, perquè la gent llegeix poc i hi ha una inflació de títols a les llibreries, caldria racionalitzar les publicacions, es pot esgrimir que les idees, en un món en què alguns voldrien un únic pensament, no poden esser dosificades. A la comoditat de tenir una dotzena descriptors de referència i doblidar la resta sense ni tan sols llegir-los hem doposar la tasca immensa de voler-los conèixer tots o, almenys, dintentar-ho. Aquesta és, en la meva opinió, una de les funcions que Cultura i transició a Mallorca pot complir: fer sentir una veu solidària, compromesa amb les causes justes i amb els lluitadors injustament ignorats. És el que Miquel López Crespí ha pogut fer perquè, part damunt de tot, és un home lliure en un món dimposicions i de cadenes sovint invisibles.
Pròleg al llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)
Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Una pistola al cap (un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)
Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Concert de campanes (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)
De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si shagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava lacostumat repic avisant dun incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta dalguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats. (Miquel López Crespí)
p>De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si shagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava lacostumat repic avisant dun incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta dalguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats.
Però aquell dia dagost no sabia encara què significava.
Va ser una falangista, nAlberta Ratil, qui, pistola en mà, mho escopí a la cara:
-Què et pensaves? Ja hem agafat el teu promès i tots els seus, la tropa de descreguts que estava amagada a les pinedes dAlcúdia.
Ara entenia els darrers moviments de tropes pels carrers. Soldats arreu, els oficials que ocupaven els cafès, les dues pensions situades prop de la plaça Major. Ens preguntàvem quin sentit tenia aquella ocupació militar quan la majoria de republicans ja romanien detinguts i altres eren a la muntanya o dins algun enfony de la casa, com nosaltres mateixos. Preparaven una recerca més exhaustiva? Possiblement havien arribat a la conclusió que, sense la intervenció de lexèrcit, no podrien trobar els fugitius. La pregunta era saber qui podia restar encara per les coves de la serra. Fins quan podrien resistir sense menjar.
El cercle es tancava lentament.
Patrulles de milicians vigilaven lentrada i les sortides del poble. Els familiars dalguns dels que fugiren amb els primers trets del Moviment eren vigilats amb insistència. No els deixaven sortir, ni en cas de malaltia greu. Si podien aconseguir que el metge els visitàs, tenien sort. Escorcollaven les senalles cercant menjar. Anaven caient els que samagaren en alguna caseta de camp. Els grups de matons que patrullaven per fora vila anaven trobant els fugitius. La majoria dels que eren descoberts acabaven morts a les cunetes. El padrí era dins la soll, ocult i en silenci, fent llatra. De nit, si no hi havia falangistes pels voltants de casa, el fèiem sortir i dormia en el banc de la cuina, damunt un matalàs que li havíem preparat especialment. Si algú feia soroll pel carrer o tocava a la porta dentrada, dun bot podia marxar ràpidament al seu racó. Tancàvem la padrina a la seva cambra. Jo la vigilava de nit, no fos cosa que volgués davallar al corral o a la cuina.
La padrina empitjorava sense que poguéssim fer-hi res. Em feia pena. Una dona que de jove portava tres hortets i que als deu anys ja regava vuit o nou quartons en un matí, ara romania hores i hores asseguda davant la fonyava, perduda en la fondària dels seus somnis misteriosos.
Una nit li vaig haver dobrir. Dreta davant la porta de la cambra, copejava de forma insistent, talment hagués perdut el seny.
-Caterina, apropat, tenc por! mormolava, nerviosa.
En entrar a lhabitació saferrà al meu cos. Tremolava de fred i era en ple mes dagost.
-Caterina... no has sentit res? em digué, mirant-me fixament als ulls-. Posa-hi atenció. Són per aquí. En Rafel ja ha tornat. Hi ha veus a la cuina. Mhe despert perquè sentia el teu pare i na Isabel que parlaven. Crec que hauríem danar a veure qui hi ha a les cambres de la planta baixa.
La vaig conformar així com vaig poder.
No tothom gaudia de les condicions especials del padrí: un bon amagatall, una família que li tenia esment. Fins quan ho podríem fer? Vivíem sota amenaça constant. Sortosament, mai no li va mancar un plat de calent, la companyia de ma mare i jo mateixa que, sempre que podia, anava a parlar amb ell a través del llenyam que locultava. Sentíem els lladrucs dels cans de caça, el caçadors dhomes que sensenyorien dels carrers. Shavien especialitzat en la recerca de les persones. Ensumaven la gent fins i tot si estava en el fons de les cisternes, a un racó de les golfes. Qui podia resistir dies i dies dins un pou, penjat de la corda del poal? Sabíem dalguns que no pogueren suportar-ho i es lliuraren a les noves autoritats.
El rebombori em féu sortir a guaitar. Volia saber què sesdevenia.
Els camions amb els soldats passaren davant casa nostra omplint lentrada i les cambres de pols. Els vaig mirar passar al meu costat. Els soldadets no anaven tan alegres com els seus oficials. Qui sap quants daquells homes enviats per a reprimir els republicans no eren uns bons esquerrans i ara, a la força, es veien obligats a estar amb els colpistes. Bastava veure'ls la cara! Ni punt de comparació amb els rostres esperitats dels seguidors de José Antonio, enlairant fusells i banderes de Falange, cantant cançons de guerra.
Ara ho entenia. Havien muntat una expedició especial per trobar nAndreu i els socialistes amagats a les pinedes dAlcúdia, anant a lermita de la Victòria.
En totes les setmanes que romangueren ocults només vaig tenir noves del meu nuvi una vegada. En Miquel Beia feia carbó a la garriga. Era bon amic del pare. Un dia, amb lexcusa de vendrens un sac, trucà a casa. En entrar va demanar a la meva mare per veurem. Portava noves de nAndreu!
El férem passar a la cuina i la mare li serví un tassó daigua fresca acabada de treure de la cisterna. No podíem oferir-li res més. Els falangistes havien agafat les quatre ampolles de suc que teníem per a les festes. Enfollien quan ullaven una ampolla de conyac o dherbes!
Tancàrem les vidrieres per tal que ningú no ens pogués sentir.
-Eren al costat de la sitja ens explicà-. Els vaig donar tot el que tenia: el pa, les sobrassades, el formatge que mhavia de durar un munt de dies. Anaven afamegats. Es pensaven que la sublevació seria cosa de poc temps i ja durava setmanes. No sabien què fer. El teu enamorat em va fer prometre que et diria que es trobava bé, que t'enyorava, que només pensava en tu.
Les llàgrimes em venguéren als ulls.
Per les paraules den Miquel Beia comprenia que no existien gaires possibilitats de salvació. Durant uns dies vaig pensar que haurien pogut marxar a Menorca on, pel que sabérem, els sublevats foren derrotats. Però ara, amb el cor encongit, copsava que eren a Mallorca, sense menjar, sense esperances en una ràpida victòria del Front Popular.
En Miquel Beia continuà amb les seves explicacions:
-Sembla que volen lliurar-se a les autoritats. Pensen que no han fet res de dolent. Defensar el govern legalment constituït. Potser els caiguin un parell danys de presó, però pitjor seria que els trobassin les patrulles de milicians i els matassin allà mateix. El somni era marxar amb un llaüt a Menorca. Va ser impossible. Laltre dia sassabentaren que el patró, un conegut socialista dAlcúdia, havia estat detingut i mort. Ja no restava cap esperança. Un al·lot, en Gori Colomí, el més jove del grup, satreví a anar caminant fins a Pollença. Va haver de tornar de seguida. Abans dentrar a la població ja va veure els camions de soldats i falangistes. De lluny estant, amagat rere unes figueres properes a la creu, pogué divisar com portaven una corrua de presoners i els feien pujar a cops. En Gori en va contar més de cinquanta! Pels crits, per les culatades que rebien, pels insults que va sentir pogué endevinar que els esquerrans provaren de resistir lendemesa.
Lamic ens mirava amb un posat trist. Li feia pena haver de portar-nos males notícies.
-NAndreu i els carrabiners arribaren a la conclusió que, comprovada la victòria dels sublevats i davant la impossibilitat de fugir a Menorca, no els restava cap altra solució que rendir-se als guanyadors, amb tots els perills que comportava la decisió.
Derrotats, lliurats als militars! Per això la frenètica alegria de na Ratil. Era el dia de la seva venjança. A la fi podria castigar qui no volgué festejar-la. El rancor de la gent! Mai no mhavia adonat de la ràbia que covava dins daquella ànima malalta. I pensar que abans em saludava, somreia quan ens veia passejar pel poble agafats de les mans! Quina manera de dissimular els enverinats sentiments que la dominaven!
Per què li posaren Ratil de malnom? Sembla que de petita la mare li manà que possàs verí pels indrets del corral on corrien les rates. En va posar tanta quantitat que matà tots els animals del galliner. No restà cap gallina ni conill! La feta va ser molt comentada perquè tothom sentí els crits de la mare, renyant la filla.
-No tens coneixement! Què has fet, desgraciada? No veus que ens has deixat sense animals per tot lany? Vine cap aquí, beneita. No serveixes per a res.
Algunes veïnes entraren a la casa, preocupades, no fos cosa que la mare o el pare li pegassin quatre cops mal donats.
El fet del ratil, el poc coneixement duna al·lota que ja tenia tretze anys va ser comentat entre rialles durant setmanes i mesos.
Mai més no pogué llevar-se del damunt el malnom. I nAlberta va ser coneguda per Ratil a partir daquell dia atziac.
Era un malnom que lenrabiava. No podia suportar que li diguessin. El seu caràcter sagrià definitivament. Mai més no va ser la mateixa. Va tornar baralladissa. Pegava les nines de lescola que, rient, li feien befa. Les mestres no sabien què fer per calmar-la.
Diuen que tornà boja. En els anys de la República no ens estranyà gaire veure-la fent costat als joves més extremistes dAcció Catòlica, la colla que més tard es faria de Falange i anirien a practicar amb pistoles per la garriga, a lombra del castell. Qui sap, segurament les pràctiques de tir li servien per apaivagar la ràbia continguda que la dominava.
Com desfer-me de la seva llefiscosa presència? Era aquí, agressiva, histèrica, com de costum. Mamenaçava amb la pistola alhora que un caramull de gent sapropava per veure el que passava.
Na Ratil anava desfermada. Feia uns anys havia estat mig enamorada de nAndreu, però ell ja mestimava. Amb molt bones paraules li digué que ho deixàs anar, que sortia amb mi.
Mai no ens ho va perdonar.
Sempre vaig pensar que es va fer del Moviment a causa del desengany que patí. Ella no ignorava que el meu nuvi era lànima del jovent esquerrà. La majoria de joves, fos quina fos la seva tendència política, el respectaven i lestimaven. Aquell rebuig la marcà profundament, li va fer accentuar les seves tendències dretanes. Abans, a ladolescència, no passava de ser una més de la colla daspirants a les Filles de Maria. Era lencarregada de portar les ensaïmades i la xocolata a les senyores que conspiraven a la rectoria.
Ara la tenia al davant, amenaçant-me amb la pistola.
La notaves exultant, posseïda per una alegria que no podia dissimular.
Obrí el carregador i em mostrà les bales. El tornà a situar i mapuntà directament al cor.
-On és el teu enamorat, xuetona? Ja no el tens! L'hem agafat xerricava, embogida-. Per què no cantes La Internacional com quan anàveu dexcursió? O ja no en recordes la lletra? En unes setmanes heu perdut la memòria? Ara cantareu el Cara al sol. Ja veuré si aprendreu la cançó de Falange. Vos jur que ben aviat la coneixereu de memòria! No vaig pronunciar paraula.
Mirava la pistola. Em demanava si seria capaç de disparar. El dolor produït per la inesperada noticia de la detenció de nAndreu em mantenia paralitzada. Sentia el cor bategant a una velocitat desfermada. Per uns instants el soroll del carrer desaparegué del meu cervell. La realitat exterior sesmorteïa, es feia fonedissa. No sentia els crits de na Ratil. Només veia el seu rostre excitat, la saliva que li sortia de la boca, els gests irats amenaçant amb larma. Intuïa que cridava, que feia palesa la felicitat immensa que la dominava mitjançat aquella cridòria.
Però jo no sentia res. Vaig trigar una bona estona a tornar sentir el rebombori del carrer. Em recuperava lentament, de forma imperceptible. Pensava que ningú no havia de conèixer els moments de defallença que sapoderaven del meu esperit, la debilitat que sensenyoria del cos i em feia trontollar com si mhaguessin apallissat. Vacil·lant, em vaig recolzar a la porta de la casa. No volia que sadonàs que les seves paraules, la notícia de la detenció de nAndreu mhavia paralitzat. Talment portàs clavat un ganivet enmig del cor i la sang rajàs, abundosa, tacant de roig la camisa que portava. Podia sentir el líquid vital davallar des de lalçada dels pits fins a les cames. Per uns moments em vaig sentir a punt de morir, sense alè. Pensava que cauria estesa al seu davant, atordida, sense possibilitat de recuperar-me.
Quina alegria si hagués pogut saber que aquelles paraules havien fet diana!
Em vaig mossegar la llengua fins a sentir el gust salat de la sang dins la boca.
Tornava a sentir les recomanacions de na Ratil.
Es dirigia a la gent que ens envoltava. La veies feliç, convertida en una autèntica fúria, lluint luniforme nou de Falange, la pistola, els correatges que li travessaven el pit, la funda de cuiro on portava larma, les bales.
-Es pensaven que el Moviment només duraria un parell de dies i que després tornarien a guanyar els republicans. No sabien que aquesta vegada anava de bon de veres. No, ara no serà com en temps del general Primo de Rivera. Quatre detencions, alguns exiliats a Canàries i París, pactes amb els socialistes... Shan acabat les contemplacions amb les esquerres. Segarem la mala herba per un parell de gernacions!
Després, sense deixar damenaçar-me amb la pistola, la col·locà damunt el meu front. Volia atemorir-me.
No sé què va impulsar-me a parlar. Possiblement era un error. Millor callar, restar silenciosa com em recomanà la mare, preocupada pel pare i la germana. I pel padrí, pobret!, que vivia rere la llenya de la soll, a uns centímetres de la mort si es decidien a escorcollar a fons cada racó de la casa. Hauria bastat ben poc per a trobar-lo! Així com miraven a linterior de les cisternes, dins els forns de les cases, als pallers, a les golfes, també hauria estat possible fer una neteja a fons de lenfony on romania ocult i treure la llenya enmig del corral. No ho feren. Dins la desgràcia, la sort ens acompanyava un poc. Una sort que ara posaria en perill en pronunciar les paraules que, implacables, em sortiren de la boca, talment una daga amb vida pròpia, una arma que volia ferir la falangista de la pistola.
La fitava als ulls fixament. Va ser quan vaig pronunciar aquelles paraules que sabia que li farien mal. Li volia recordar lorigen del malnom que li enverinà lexistència, juntament amb el rebuig amorós de n'Andreu.
-Ratil -li vaig dir-. Ja no et basta matar conills i gallines com quan eres més jove? Ara també vols assassinar persones com els teus amics?
Per uns moments vaig pensar que premia el gatell. Algú dels que ens envoltaven no va poder contenir les rialles.
Na Ratil es va girar enfurismada, rabiosa com un sergent.
Va deixar dapuntar-me i, desesperada, movia la pistola en cercle, cercant el culpable de la riallada. Sortosament, no endevinà qui lhavia feta. Crec que hagués disparat sense cap mirament. Aleshores els falangistes mataven enmig del carrer. No li hauria passat res. Era un roig o una roja provocadora, podria haver declarat tranquil·lament. Va parlar malament del Moviment, de Falange. Encoratjà els socialistes del poble. La causa en contra seva, suposant que shagués obert cap expedient, es tancaria sense cap conseqüència personal. Vés a saber si els superiors la condecorarien o li proporcionarien una bona feina a les oficines del partit, a Palma!
Possiblement aquella riallada em salvà la vida.
Sa Pobla i la literatura catalana contemporània
És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals". (Miquel López Crespí)
Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu i lantologia Un viatge imaginari i altres narracions (Fundació Sa Nostra, Ciutat de Mallorca, 2007)
L´escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover va presentar les obres de Cristina Salom, Francesc Casasnovas, Miquel López Crespí -Un viatge imaginari i altres narracions- i Joan Guasp.
A part de lescriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, una altra persona que mha donat un suport essencialíssim en la tasca de seleccionar les narracions de llibre Un viatge imaginari i altres narracions ha estat el poeta i investigador Ferran Lupescu.
És molt complicat a aquestes alçades de la nostra vida esbrinar l'any, el moment exacte que vaig entrar en contacte amb el poeta i investigador Ferran Lupescu. Record que va ser, si la memòria no m'enganya, a mitjans dels anys vuitanta quan, amb altres companys del ram de la ploma i una munió de polítics i investigadors que no havien pujat al carro de la postmodernitat, portàvem endavant el suplement de Cultura del diari Última Hora. Era una època fosca. La reforma del règim s'havia anat consolidant i els oportunistes que en temps de la transició havien abandonat qualsevol idea de canvi social començaven a fruir intensament dels bons sous i tota mena de privilegis que el sistema oferia als seus gestors. La "memòria històrica", avui tan lloada per aquells que durant dècades oblidaren i atacaren l'esforç de generacions i generacions de republicans i militants nacionalistes, era considera quelcom de nostàlgics i "extremistes radicals".
Desquerra a dreta: el poeta Francesc Casasnovas; la vídua de l´escriptor Miquel Àngel Riera, Roser Vallès i els escriptors Miquel López Crespí i Bernat Nadal.
Va ser, doncs, en aquella època, per a molts d´oportunistes i menfotistes resplendent perquè començaven a estar en nòmina estatal com a polítics al servei del règim, una època per a nosaltres de vertader exili interior, que coneguérem més a fons el poeta i amic Ferran Lupescu. Una amistat reforçada amb el pas dels anys. Però qui és, per a aquell que vulgui conèixer una mica la cultura catalana que no surt en els mitjans d´informació oficial, Ferran Lupescu?
Anem a pams. Ferran Lupescu és autor de poemaris únics i indispensables. En referesc a les obres L'últim dels dàlmates (autoantologia poètica 1978-1982), Vuit poemes desolats, Arxipèlag (Premi Acadèmia dels Nocturns 1986), Cadàvers (Premi Josep M. López-Picó 1996), La senyoreta elidida / Adam Smith, Regiones de Valencia y Murcia (Dolços lleures de la gleva), L'ombra de la lluna damunt la terra / Intensa rereguarda, Poemes del desert, L´últim amor del comissari Lupescu, Això s'anomena aurora (en curs d'elaboració)... En un article titulat "Ferran Lupescu i la poesia" publicat en El Mundo-El Día de Baleares el 14 de novembre del 2004, qui signa aquestes notes havia definit la producció del poeta i investigador com a "intensa". Evidentment, i això mateix havia quedat ben especificat en l'article, volia dir que Ferran Lupescu es dedica des de fa molts d'anys intensament a la literatura i a la investigació; que no és cap hobby. A més, Lupescu ha treballat força anys en matèries d'història general i cultural dels Països Catalans, i és l'autor d'una de les millors històries del procés revolucionari soviètic que he llegit mai. Em referesc a Els dies d'un nou planeta: cronologia d'història soviètica (nov. 1917-març 1939), encara inèdita.
Quan vaig parlar amb el poeta i investigador Ferran Lupescu i li vaig explicar la proposta del director de la col·lecció El Turó, es va entusiasmar de tal manera que shi va posar a la feina, repassant tots els meus antics llibres de narracions, molt abans que jo mateix. En contacte constant per ordinador, després de la lectura de cada llibre em feia arribar les seves troballes i descobriments, donant-me igualment una assenyada i valuosa opinió quant als contes que, deia, creia imprescindible que al llibre de El Turó.
Cal dir que aquest interès de Ferran Lupescu pels meus contes ve de molt antic: en les seves col·laboracions a les pàgines de cultura del diari Última Hora de Ciutat ja havia comentat el llibre de contes juvenils Històries per a no anar mai a lescola (Laia, Barcelona, 1986, segona edició). El diumenge dia 5 de maig de 1985, Ferran Lupescu escrivia: Em pregunto si el llibre de contes Històries per a no anar mai a l'escola (Col. El Nus, 14. Ed. Laia, Barna, 1984), d'en Miquel López Crespí, no serà més aviat Històries d'aquells als quals mai no ens agradà anar a l'escola. Aquest no és un llibre sobre l'escola-infantesa-record-mal-rotllo-regne-perdut, encara que hi sigui present. L'escola de què parla en Miquel López, ens la trobem cada dia en sortir de casa (i, amb els avenços de la tecnologia d'avui, fins i tot sense necessitat de sortir-ne); els nens som nosaltres (grans o petits, no anant a classe o emborratxant-nos); els profes, són personatges prou coneguts de la ciutadania i ara no ens posarem a citar noms; les classes, bé, són les classes, òbviament, les de FEN que ens donen tothora, a la TV, a la feina, on calgui.
Tot contribueix, i a més el dir i com dir-ho, a donar-nos una imatge asfixiant de la classe-món que fa la cara que té.
Aquesta constatació, que com a tal només pot ésser honesta, és una protesta carregada de mala llet. Perquè la nostra Europa opulenta on un parell de centenars de fastigosos vagabunds acaben de morir de fred, no vol saber ni pot entendre que coses inversemblants s'esdevinguin en indrets molt bàrbars i, sobretot, molt llunyans del menjador i del salonet amb nostra senyora TV ("La carta"). Perquè hi ha certes reconduccions individuals -o col.lectives- que es mereixen el nom de traïció ("La transformació d'en Miquel"). Perquè la llibertat de pensament està cibernèticament controlada ("El monstre"). I, per damunt de tot, perquè és hora que reclamem la nostra condició d'humans, que escopim ben fort la realitat bàsica del segle XX: la deshumanització ("Els robots"); la maquinització, la desnaturalització ("La resurrecció universal", "Sóc un llibre") i tot allò que sap resumir l'autèntic manifest anomenat Història de l'evolució humana.
Aquells que coneguin la prosa del nostre autor, la retrobaran la mateixa que en llibres anteriors, amb el seu estil característic i, fins i tot, el seu ús, en determinats punts, d'un seguit de frases curtes que porten el pes -i la unió- en l'infinitiu. En aquest cas, l'autor es dirigeix al lector de forma directa, sempre veus de nens que escriuen una carta, o li conten una història a algú. O a un diari personal; d'allò d'"estimat diari". Sempre la famosa entelèquia de l'oïdor no-existent i la seva recerca en què -diuen, jo no ho crec- suposadament es debat la literatura. Però, en aquest llibre, en Miquel López Crespí té la intenció clara d'establir un diàleg, que ho és PER SE i que pot fer-se un cercle complet en contestar llegint-lo.
També en la presentació que va fer del meu llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003), presentació feta al saló dactes del Consell Insular de Mallorca conjuntament amb la presidenta del Consell de Mallorca Maria Antònia Munar, el dirigent del PSM Sebastià Serra i laleshores president de l´OCB Antoni Mir, destacà alguns trets característics de la meva narrativa. I és per això mateix, perquè sabia que Ferran Lupescu sempre havia estat interessat per la meva narrativa, que vaig seguir la majoria dels seus encertats suggeriments quant a les narracions que havien de sortir al llibre que em demanaven per a El Turó.
Dia deu de setembre, en el Palau del Consell i en el marc de la Diada de Mallorca, davant el nombrós públic assistent a lacte, amics, premsa, polítics, representants de la Universitat de les Illes Balears (UIB), Ferran Lupescu havia dit que: Miquel López Crespí ha produït autèntiques obres mestres en camps com la narrativa curta, i que 'una bona antologia dels seus contes constituiria un dels volums de narrativa més importants de la literatura catalana contemporània.
Inevitablement, continuava Lupescu, tota obra d'art mínimament autèntica és xopa de la personalitat, la cosmovisió i els valors del seu autor. És per això que l'obra de Miquel López Crespí denota una cosmovisió progressista, d'esquerra, nacional-popular, i, per tant, conflictiva. Diguem, doncs, que l'obra de Miquel López Crespí no ha rebut el reconeixement públic que mereix. Això és, en part, i com en altres casos, perquè la intercepten corrents oficialistes de determinat signe estètico-ideològic. Per exemple, una mena de noucentisme ressuscitat, però d'escàs ressò social, aquesta volta. Per exemple, una postmodernitat més o menys autista. Irònicament, en nom d'una pretesa puresa literària unilateralment identificada amb el conservadorisme hom aplica criteris extraliteraris per a desqualificar autors d'ideologia adversa, l'obra dels quals esdevé automàticament poc literària, per política, si no per pamfletària. El truc és vell i, segons sembla, productiu: només fan política els altres. A aquestes alçades hauríem de saber que tota obra d'art és política. Per acció o per omissió. Des de l'opacitat que proporciona el compromís amb un statu quo que es pretén natural. O des de l'explicitació que provoca trencar el sentit comú establert. D'altra banda, no és pas la temàtica de l'obra literària, ni menys encara la seva òptica ideològica, el que estableix el valor literari d'una obra: cal fer-ne la valoració en termes estrictament o principalment artístics. I són aquests termes els que avalen l'obra de Miquel López Crespí.
A començaments de maig del 2006 la feina conjunta de lectura i selecció dels contes ja era feta. La batalla per incloure unes narracions i suprimir-ne daltres, també lhavíem feta no sense debats i després de mesurar fil per randa el que era necessari que sortís o ens semblava sobrer.
Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània
Damià Pons i Pons i Miquel López Crespí. Presentació de Punt final.
Punt final i la poesia de Miquel López Crespí.
A Punt final s'hi expressa el desencís davant un temps històric recent que no ha estat talment com el poeta l'hauria desitjat. L'època en què semblava que totes les utopies podrien ser possibles sobreviu en les vivències de l'autor, com una mena de mite, com aquell paradís perdut al qual una vegada i una altra ens fa retornar la nostàlgia.
Les meves paraules d'avui neixen de la lectura feta sense xarxa de Punt final1, l'obra que recentment ha publicat l'Editorial Moll a la més històrica de les col.leccions de poesia que mai han existit a Mallorca. Dic que és una lectura sense xarxa perquè l'he afrontada sense comptar amb la referència de cap altre lector ni tampoc amb cap mena d'explicacions interpretatives que la interrogació del mateix Miquel López haurien pogut posar al meu abast. Crec que és saludable llegir els llibres de poemes de la mateixa manera que a l'estiu tastam l'aigua de la mar: amb una capficada. La sensació del primer cop, sec i dur; l'enrampada emotiva que pot produir-nos l'electricitat d'un vers; la intuició poc perfilada que creu endevinar un determinat sentit en el si d'una imatge que pertany al món de les ombres més fosques. La poesia ha de ser comunicació, és clar que sí, però sobretot ha de ser un gest d'escarni a la comunicació banalitzada, a la comunicació feta amb retalls de tòpics i d'obvietats.
Dels llibres d'en Miquel López jo n'he llegits, al llarg dels anys, una bona partida. Però de les seves narracions, els seus poemaris, els seus textos teatrals i els seus assaigs sempre subjectius ara mateix en tenc una idea global que no és gaire precisa. La feblesa de la memòria i la inexistència de tot tipus de consulta prèvia a la possible bibliografia que hagués pogut trobar m'alliberen de qualsevol mena de condicionament. He llegit Punt final des de la llibertat de la pròpia subjectivitat. És evident que d'aquesta manera es fa molt més difícil evitar el perill de l'error. Però els lectors de poesia mai no han de témer equivocar-se, més aviat l'amenaça que han de vèncer és la de conformar-se amb la comoditat d'acceptar les lectures que uns altres els puguin donar cuinades.
És indubtable que a Punt final hi ha el món vital i ideològic de l'autor. S'ha dit moltes vegades, i jo personalment pens que l'opinió és encertada, que els escriptors sempre estan escrivint, poc més o manco, el mateix llibre. Els diferents títols no serien altra cosa més que variacions d'una única veu, les arrels de la qual, tanmateix, s'alimentarien d'una subjectivitat i d'una experiència de vida i cultura comunes. Ara bé, la qüestió no és aclarir tan sols què hi ha en el llibre, també ens hem de demanar com hi és allò que l'autor hi ha posat.
Coberta del poemari de Miquel López Crespí Punt final.
Els vint-i-set poemes que formen Punt final han estat escrits amb un patró estilístic semblant: versos lliures que s'encadenen els uns als altres mitjançant el recurs de la justaposició, un recurs que és omnipresent de manera absoluta. Les línies gràfiques dels versos es corresponen quasi mil.limètricament als períodes sintàctics. Cada vers és en bona mesura una frase dotada de sentit autònom i complet. Ara bé, com són aquestes frases-vers? No hi trobareu uns continguts explícitament transparents ni tampoc una comunicació feta amb el llenguatge logicoperiodístic que acostuma a ser el propi d'aquella literatura que neix de la ideologia i la militància. Punt final és un extens catàleg d'imatges, cadascuna de les quals ha de ser afrontada pel lector amb tot el risc que sempre representa escodrinyar el món sense senyalitzacions ni guies iniciàtiques. De bon principi, cada poema és en gran part una caixa plena d'obscuritats. Tan sols si ens fi ficam dedins, si n'escoltam els sons i en tocam els volums, podrem reconstruir el sentit profund que s'hi amaga. El lector de la poesia contemporània freqüentment té la necessitat d'arriscar-se a recompondre la lògica comunicatica del poema, talment com ha de fer l'infant que si vol veure amb certesa la imatge ha d'ajustar les peces del trencaclosques. I què hi podem trobar, a Punt final, si ajuntam les peces? Personalment hi he acabat trobant una bona part d'aquelles idees-força, sempre enèrgiques i sinceres, que una vegada i una altra es manifesten a l'obra d'en Miquel López Crespí. En aquesta ocasió, però, expressades amb la veu sempre ambivalent d'unes imatges que s'afanyen a produir suggerències molt més que no a divulgar certeses.
A Punt final s'hi expressa el desencís davant un temps històric recent que no ha estat talment com el poeta l'hauria desitjat. L'època en què semblava que totes les utopies podrien ser possibles sobreviu en les vivències de l'autor, com una mena de mite, com aquell paradís perdut al qual una vegada i una altra ens fa retornar la nostàlgia. El poeta, davant la constatació del fracàs dels seus somnis i projectes, reacciona de manera diferent. D'una banda, recorr a la invectiva contra tots aquells que s'han fabricat un bon caminal amb l'estora de les seves renúncies; d'altra, el poeta decideix allunyar-se, cap al sud, talment com ho va fer en el segle XIV aquell franciscà renegat que abjurà de l'illa de Mallorca i es convertí en adepte de l'Islam. En definitiva, la terra que expulsa els fills que amb més apassionadament havien lluitat per fer-la lliure i justa.
En coherència amb aquest contingut, el llibre és ple d'imatges que remeten al naufragi de les utopies del poeta i de tota la gent que com ell varen creure que seria possible una altra realitat. Se'ns parla de "naus enfonsades", de "remolí de fuetades", d'"enfonsament del temps", d'"immenses catedrals buides"...
Ni tan sols la vivència de les meravelles que produeix el plaer de l'amor eròtic li permeten alliberar-se dels mals glops que quotidianament regala la realitat. I tampoc no ho permet la recuperació a través del record dels temps de la infantesa, perquè aquesta no va ser ni molt manco un jardí paradisíac, ans al contrari, la infantesa del poeta va anar lligada a l'experiència de la guerra i a les conseqüències que se'n derivaren, que foren especialment cruels en el si de la seva família i en el solar de la seva terra. L'adolescent rebel troba en les víctimes de la guerra civil i en els revolucionaris que assaltaren la Bastilla els referents positius d'una història en la qual els humiliats i els poderosos han mantingut permanentment l'abraçada del conflicte.
Tanmateix, però, el poeta no és vençut per un pessimisme històric derrotista. Encara és capaç d'imaginar l'aparició d'una nova gent que altra volta serà capaç d'escalar "les més altes muntanyes".
Altra volta tot torna a ser novament possible.
I també serà possible que cadascun de vosaltres trobi en aquest excel.lent llibre de López Crespí un bon caramull de missatges i sentits que la meva lectura apressada no haurà sabut descobrir.
Presentació del poemari Punt final. Publicat a la revista l'Estel de Mallorca (15-VI-97). Pag. 22.
1 Miquel López Crespí: Punt final (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, Col·leció de poesia "Balenguera" nº 72, 1995)
La transició i la continuació del franquisme
La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)
Miquel López Crespí i la transició
Per Miquel Payeras, periodista (Memòria Viva)
-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?
-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.
-I entra al PCE?
-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?
-Aleshores?
-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.
-Per què no entra al PCE?
-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.
-En què discrepava?
-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.
-Als 70 entra a l'OEC.
-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.
-I arriba el 77 i la transició.
-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.
-Com arriba al PSM?
-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.
-I després del seu pas pel PSM?
-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.
Miquel Payeras (Memòria Viva)
Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions daquest procés: mai no es va desmantellar lestat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La classe dominant va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (hegemonia seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. Daltra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions dun estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització dun model dEuropa, el que sanava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de No és això companys, però tampoc no hi havia a lhoritzó lopció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)
ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)
Per Mateu Morro Marcé, historiador
Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de laltre comunisme (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits dassaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no nha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.
De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el dun model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en lacceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model destat monàrquic i unitari. Sols lemergència dunes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre lhomogeneïtat de lesquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. Lestabilitat política i institucional, tant llavors com ara, sassegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin lequilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, dacord amb les previsions dels que lorganitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, lhostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.
La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, lenfonsament de les democràcies populars i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions desquerra revolucionària naixien, sescindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.
Sentrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig duna sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en laportació delements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de lassemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.
Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, lanticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics daquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir daltres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història sescriu cada dia, no és mai esclava del passat.
Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i sexpandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no shan de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.
Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.
El comunisme en el segle XX
El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a lenfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i lestalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.
Sovint sintenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per labnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.
Enfront de lescolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de lestalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. Els altres comunistes, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes duna doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per laparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint shan amagat o shan tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials daquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per lestat soviètic i les seves zones dinfluència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.
br>
Els límits de la transició
Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions daquest procés: mai no es va desmantellar lestat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La classe dominant va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (hegemonia seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. Daltra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions dun estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització dun model dEuropa, el que sanava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de No és això companys, però tampoc no hi havia a lhoritzó lopció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.
El problema de la transició és que a lestat espanyol no sarribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de lestat franquista, i no sarribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien dun gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala desvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però lestat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses duna altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada shaguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies destats democràtics. Entre altres incongruències la definició de lestat espanyol com un estat unitari i ladopció duna constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius daquest procés dirigit des del poder.
La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions daquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes duna gran operació de camuflatge polític del vell establishment, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica daquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)
Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de lesquerra revolucionària
Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.
Disn aquest brutal contetx repressiu desdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista LAntifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).
A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre LAntifranquisme a Mallorca (1950-1970).
En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.
'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.
'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".
Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de loportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de lesquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Les pel·lícules de la nostra vida (i IV)
Era difícil veure Viridiana a les golfes d'un col·legi de Ciutat amb els acostumats talls que feien durar eternament aquelles projeccions d'amagat. Buñuel era el mite que venia de l'exili, la llegenda impetuosa d'Un ca andalús, Terra sense pa, Els oblidats. Algú vigilava a la cantonada i tots miràvem les possibles sortides d'emergència per si de cas s'esdevenia una irrupció de la Guàrdia Civil.(Miquel López Crespí)
Viva Zapata!
Anar al cine per a fugir del desert. Jo estimava aquells llargs viatges per la teva pell. Record que projectaven Cendres i diamants de Wajda. El ritme del teu esguard brodava ecos d'infinits naufragis, les més belles aproximacions. Però sabia que, en acabar la pellícula, hieràtics, en perfecta formació ens esperaven tots els petits problemes que havíem provat d'oblidar: les petjades de les nostres sabates en els bassiots; el lloguer sense pagar; la por de la vellesa; el fallaç equilibri del capvespre; el fuet dels amos vinclant-se damunt l'espinada com a Viva Zapata! d'Elia Kazan. El cinema era aleshores part essencial de la nostra desesperada supervivència alimentant instants d'algues i salnitre.
Era difícil veure Viridiana a les golfes d'un collegi de Ciutat amb els acostumats talls que feien durar eternament aquelles projeccions d'amagat. Buñuel era el mite que venia de l'exili, la llegenda impetuosa d'Un ca andalús, Terra sense pa, Els oblidats. Algú vigilava a la cantonada i tots miràvem les possibles sortides d'emergència per si de cas s'esdevenia una irrupció de la Guàrdia Civil.
Record els nervis, el fum que tot ho omplia (pels racons alguns companys aprofitaven la fosca per besar-se amb estudiada cura mentre nosaltres iniciàvem el debat sobre La vida criminal de Archibaldo de la Cruz o L'àngel exterminador). Aleshores fèiem l'amor en pisos abandonats on els pares imaginaven que preparàvem els exàmens entre mobles molt antics i prestatges plens de llibres d'oblidades èpoques geològiques: material d'un altre univers (la República, els anys finals de la guerra). Anys més endavant, a París o a una Venècia inundada per les marees, eren uns altres els llavis que jo besava anant a la recerca de l'indret on projectaven Le journal d'e une femme, Simón del desierto, Belle de jour.
Avui m'estimaria més perdre'm pels deserts de mentida on moren eternament Rudolph Valentino i Vilma Banky (presència evanescent d'El fill del Caid girant en la memòria).
Qui sap si hauria estat millor desaparèixer després de la darrera imatge de Les mines del rei Salomó o en una de les batalles de mentida del Robin dels boscos de Michael Curtiz.
En la postguerra arribaven pellícules miraculosament salvades del naufragi. La gent vivia aleshores en amplis territoris turmentats per la por. El dies eren endurits, dominats per la còlera. Difícil aconseguir riure novament, perdre's lluny de la insuportable presència de Raza, El Alcázar no se rinde.
Hi havia una estudiada complicitat en les cues que es formaven els dissabtes per veure l'exòtic King Vidor de Les aus del paradís, els amors de Burt Lancaster i Virginia Mayo a El falcó i la fletxa.
Hem passat els anys menyspreant la buida xerrameca dels vencedors, llurs falsos artificis de llenguatge, l'absurd vendaval de les paraules sense significat.
Finalment, en l'embriaguesa dels darrers instants, ja sabíem què era l'únic que ens portàvem amb nosaltres, el bagatge final de la nostra existència, aquell turmentador caramull d'impressions on es barrejaven les imatges més belles que havíem vist amb tot el seu poderós carregament d'esperances. Segurament Henry Fonda en Els raïms de la ira, i Orson Welles a Ciutadà Kane.
Ben cert també que, en la darrera nit que ens agombola, enmig dels càntics i de l'oració final de les beates del poble (és la infantesa que retorna amb tota la seva càrrega de terrorífiques pors, les cambres buides, el cotxe dels morts que ens deixa cada volta més sols i abandonats enmig de les rajoles fredes de l'església) hi haurà també la presència de Rossi i de Salvatore Giuliano, d'un Forman joveníssim en Els amors d'una rossa. Ben cert que Passolini i Visconti, Rossellini i Renoir ens han fregat els ulls fins a fer-nos sang. Impossible oblidar l'Anna Magnani i l'Antohony Quinn de El secret de Santa Vittoria. Serà un final d'època autènticament brillant amb tot de clarors que vénen d'Abel Gance o Tissé.
Ara no podríem imaginar un Jean-Paul Belmondo o una Jean Seberg envellits pel temps, rosegats pel poder inclement dels calendaris. Inimaginable pensar que els actors -el poble en armes!- d'Octubre han desaparegut per les clavegueres de la història. Impossible que aquesta tarda no facin Els germans Marx a l'oest en el cinema de la nostra barriada. Seria massa perfecte creure que ja no ens pot atemorir Bela Lugosi o que aquesta nit no ens emocionarà Spencer Tracy a Capitans intrèpids. Nosaltres hem observat sovint la Marilyn Monroe fent cua a la parada de l'autobús. Hem vist els protagonistes de Metropòlis cridant a la insurrecció pels carrers en flames del temps de la transició (Greta Garbo, la Ninotchka de Lubitsch, militava amb nosaltres i enlairava la roja bandera del proletariat universal). Inimaginable creure que desapareixerà engolida per la fosca l'exuberant Hedy Lamar, l'enigmàtic somriure de Jennifer Jones, la desesperació de Vivien Leigh fent costat a Marlon Brando en Un tramvia que s'anomena desig.
Ara és hora d'anar al cine (hem d'anar a cercar els amics). Neva a l'avinguda Nevski de Leningrad.
Amb Olga, que estimava Bàbel i Fiódor Dostoievski, ens hem perdut pel canal de Griboiédov a la recerca de l'ombra d'Eisenstein (El cuirassat Potiomkim, Octubre, La vaga...).
Per l'avinguda Nevski, prop del teatre Kírov, t'explicava la dificultat de les projeccions clandestines, la problemàtica arribada del material (presència sempre omnipotent de la Brigada Social preparada per a trucar a altes hores de la nit, com cantava Raimon en aquells anys de tenebra).
Des de del Café dels Literats divisam l'Aurora per sempre més immòbil en el Neva els seus canons engrillonats per la burocràcia, com els poetes -Maiakovski suïcidat!-, com milions de somnis: la revolució permanent de Lenin i Trostki.
Tremolen encara les pedres de Smolny en la distància.
Però al final, tot s'ensorra.
Desapareix entre l'arbreda i les platges el record de la darrera pellícula que hem anat a veure (El procés de Welles; La dolce vita de Fellini; no ho podria assegurar amb certesa).
Les ràfegues dissolen juraments, jovenívols orgulls.
Mir apassionadament al meu entorn: sequera, cap film interessant on ens puguem dissoldre, filigranes de boira desdibuixant els signes fòssils i fugitius que m'uneixen als absents.
Sense anar-ho a cercar havíem oblidat l'imperiós treball dels àngels perversos amagats en les esberles de l'horabaixa.
Cap al final de la tardor, amb avidesa de resplendor fugissera, entrellucant les restes dels nostres coneguts naufragis, sota el sol inexorable d'aquest estiu que s'allargassa fins a encongir homes i muntanyes: descobrir l'avanç inaturable de les formigues a la recerca de vells paranys i abismes, els antics cartells que ens alletaren perduts i plens de pols dins les cases abandonades.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Les pel·lícules de la nostra vida (III)
(3 vídeos) Era un estiu a una Venècia cridanera, turistes japonesos i nordamericans. Aquella nit cercàrem una placeta oculta prop de la Guideca, enllà del Campanille i la Signoria i els vaporets. Els companys de Il Manifesto projectaven La batalla d'Alger i les dones del barri preparaven plats d'espaguetti per als convidats mentre els exguerrilers de la "Garibaldi", "Antoni Gramsci" o "La Commune" recollien diners per al Vietnam, o la Cuba assetjada pel l'imperialisme, o els presos polítics del franquisme, com saber-ho des d'aquesta altura de la desmemòria mundialitzada. Però a la placeta de la Guidecca, entre les sardines torrades dels pescadors del Lido i els espaguetti, amb autèntic formatge de Parma, els vuita-mil habitants de la Casbah, les dones al capdavant, es disposaven a conquerir el cel. (Miquel López Crespí)
La batalla dAlger
El director domina immensitats plenes de silencis, ocultes densitats de la matèria, tot l'apaivagament de les passions mentre el comportament dels homes desmenteix promeses i juraments. És molt abans del maig del seixanta-vuit. Von Stroheim, Bergman, Buñuel o Welles fa temps que ens han obert els ulls al món (meravelles d'una realitat transformada per simples jocs de llum, el màgic llenguatge d'ombres i de clarors). Ja sabem que la Brigada Social continua torturant a Astúries o Madrid. Amb dificultats arriben les primeres pellícules de Jean-Luc Godard, François Truffaut, Jacques Chabrol o Alain Resnais. Però ara es fa l'obscuritat, som enmig de les aigües calmades i lluminoses d'un món desconegut que de sobte esdevé càntic, majestuós engrandiment de l'esperit, plena objectivitat de la matèria. En el Salón Rialto ens començam a perdre pels llargs tràvellings de L'any passat, a Mariembad. Un amic comenta com es va rodar La guerra ha acabat. Durant molts d'anys el Resnais de Hiroshima, mon amour va ser la nostra única trinxera de la resistència, el camí que indicava la sortida del laberint, una possibilitat certa contra la mediocritat regnant (grisa època de Sarites Montiels i Joselitos).
Potser tot començà amb el Godard de À bout de souffle. Ens sobtava la destrucció del muntatge tradicional. Aquelles imatges eren completament diferents del que coneixíem (un pas més endavant del que havien fet els soviètics?). Trigaríem segles a saber que, ajudat per Truffaut i Chabrol, filmava damunt una cadira de rodes fent bocins les lleis cinematogràfiques hollivudenques. La inestabilitat gràfica d'aquelles pellícules casava a la perfecció amb la nostra angoixa de supervivents de l'univers obscur de la dictadura. Ens consideràvem habitants de la tenebrosa Alphaville Maldàvem per trobar indicis de Marx i Engels en La Chinoise. Hi havia molt de nosaltres en aquella lògica antipsicològica i en tantes indescriptibles galàxies fragmentàries. Era el nostre món en derrota que vèiem com avançava per la pantalla destruint la buida estructura narrativa del cinema comercial. Godard era la coherència de la revolta, la fi de qualsevol dogma imposat. Ara, com en les revolucions de veritat, tot seran trampes contra l'establert, carrerons sense sortida. Hi haurà també bocins de pellícula en negatiu per amagar qualsevol indici que ens pugui descobrir a l'enemic. Perplexitat dels vencedors davant el retorn de l'oblidada revolució permanent.
Pels passadissos dels nostres cines de barri hi havia encara grans cartells de coloraines anunciant la projecció de Niágara o Riu sense retorn on una esplendent Marilyn Monroe ens convidava a somniar móns molt allunyats de les cartilles de racionament i dels himnes imperials cantats abans d'entrar a escola. Les mares de Déu a les quals resàvem les nostres oracions nocturnes no eren evidentment les destenyides imatges de guix que guaitaven des de les penombres de les capelles. Només l'Elisabeth Taylor d'Un lloc en el sol o la Ingrid Bergman de Casablanca aconseguien crear en nosaltres una autèntica atmosfera d'immortalitat,fer creure que existien altres universos possibles, franges de cel blau més enllà dels esvorancs dels murs.
Aleshores un mutilat de la guerra (dels vencedors, no en macaria d'altra!) venia pipes i caramells a l'entrada del Teatro Lirico, el Rialto o el Balear. A la primera sessió de l'horabaixa, els alumnes que no havíem anat a classe ens mesclaven amb alguns gitanos de la barriada i, posseïts pel desig més ardent, esperàvem la miraculosa aparició d'Ava Gardner o Debbie Reynolds en Cantant sota la pluja. Cap matèria, cap dels esforçats professors del collegi podia competir amb èxit amb el que ens ensenyaven des de la pantalla.
De les velles revistes salvades dels naufragis de la guerra (els interrogatoris, els escorcolls de matinada, els anys de camps de concentració del pare), restaven alguns fulls esgrogueïts a les golfes. Les pàgines de cinema eren de color verd intens o sèpia obscur (el blanc i negre era reservat per als àpats del reis, els viatges dels sobirans de curiosos estats ja desapareguts dels mapes). Apreníem a llegir amb els noms de Paulette Goddard i Charles Chaplin. La Marlene Dietrich de Von Sternberg (L'Àngel Blau) no era cap mite especial per servar imperativament en la memòria. Les fotografies de Claudette Colbert en aquella primera Cleopatra de Cecil B. De Mile ens obrien les portes a tots els misteris d'Egipte. Infantesa plena d'estranyes civilitzacions de cartró-pedra on sempre hi ha esclaus al capdavall de la piràmide i sàtrapes cruels entestats a conquerir el món. Errol Flynn era un mite entre els pagesos del poble i els grans cartells de coloraines amb El Capità Blood o Robin dels boscos feien somniar existències allunyades del magre menjar, els milers de rosaris que entelen una joventut perduda entre processons, els discursos menyspreadors dels vencedors.
A començaments dels setanta La batalla d'Alger era la pellícula per excellència, l'experiència d'Octubre feta carn. Les aigües més fèrtils foradaven la roca arrencant a cops els cristalls més transparents de la vida i de la mort. El ressò de milícies populars retornant des de l'oblit dels segles.
Brahim Haggiar, perfecta transmutació dels pares quan entraven a Terol.
Era un estiu a una Venècia cridanera, turistes japonesos i nordamericans. Aquella nit cercàrem una placeta oculta prop de la Guideca, enllà del Campanille i la Signoria i els vaporets. Els companys de Il Manifesto projectaven La batalla d'Alger i les dones del barri preparaven plats d'espaguetti per als convidats mentre els exguerrilers de la "Garibaldi", "Antoni Gramsci" o "La Commune" recollien diners per al Vietnam, o la Cuba assetjada pel l'imperialisme, o els presos polítics del franquisme, com saber-ho des d'aquesta altura de la desmemòria mundialitzada. Però a la placeta de la Guidecca, entre les sardines torrades dels pescadors del Lido i els espaguetti, amb autèntic formatge de Parma, els vuita-mil habitants de la Casbah, les dones al capdavant, es disposaven a conquerir el cel.
Les pel·lícules de la nostra vida (II)
La coneguda posició anticomunista del cinema hollivudenc fa que una experiència com la de Rojos sigui considerada una "fita històrica" dins la cinematografia d'aquell país. En el fascicle que li va dedicar el diari El País corresponent a la recopilació titulada El siglo XX a traves del cine, es fa la següent anàlisi de la pellícula: "El mero hecho de que Rojos fuera rodada en Estados Unidos (ampliamente proyectada y premiada, además) constituye por sí mismo un verdadero fenómeno, y ello porque la historia que la película cuenta es una de las más subversivas para la sociedad estadounidense de este siglo: la Revolución de Octubre, que dará lugar al primer Estado comunista de la Tierra, considerada a través de la peripecia personal y hasta de los ojos, de un norteamericano, John Reed, periodista, activista, fustigador del imperialismo de EEUU, apasionado defensor de la revolución bolchevique y uno de los fundadores del comunismo en su país". (Miquel López Crespí)
Les pel·lícules de la nostra vida (i II)
Cinema revolucionari i cinema comercial
A mitjans dels seixanta i començaments dels setanta, que són els anys bàsics de la nostra formació (o deformació!) cinematogràfica, vivim, mitjançant les revistes Triunfo i Nuestro cine, els debats que hi ha entorn del "nou cinema alemany", els nous corrents del cinema hongarès procedents de directors com Kosa, Szabo, Sará, etc. Hem vist igualment les primeres pellícules de Bertolucci i Bellocchio, el començament del "Nôvo Cinema" brasiler, les provatures del cinema espanyol, l'experiència del "New American Cinema"... Amb Cuba, Xina i alguns països africans i llationamericans constatam com alguns directors, amb ajut de distribuïdores alternatives, proven de rompre el brutal monopoli hollivudenc.
Són uns anys força creatius. Com si el foc que alimenta l'heroic poble del Vietnam enfrontant-se cada dia contra l'imperialisme donàs ales a tots els creadors del món per a, seguint els grans mestres dels inicis de la Revolució Soviètica, bastir una cinematografia, i de rebot, un art, revolucionari.
No és, per tant, un debat abstracte. Ans al contrari, la creació d'un front cultural antiimperialista, solidari amb els pobles que lluiten contra el feixisme i l'imperialisme, esdevé el primer deure solidari de tot autèntic creador.
Però el temps ha passat de forma inexorable. L'ensorrament de la carcassa del que quedava d'experiència de l'octubre soviètic no va fer més que confirmar el que havia escrit Lev Trotski a finals dels anys vint en La revolució traïda. El triomf mundial del capitalisme sembla ha servit no per fer avançar les propostes de renovació cultural i artístiques, sinó que, avui podem constatar com la pesada llosa del reaccionarisme i la comercialitat més vulgar campa arreu enterrant sota tones de ciment armat les esperances d'una nova civilització i una nova cultura.
En l'actualitat som lluny de les experiències d'Eisenstein, Kubrick, Buñuel, Tiniànov, Dziga Vertov, Orson Welles, Chaplin o qualsevol dels clàssics que han conformat la memòria i la vida del bon espectador.
Un exemple paradigmàtic del que explicam seria comparar dues pellícules de tema aparentment semblant: la Revolució d'Octubre. Parlam, i els exemples podrien multiplicar-se, de l'Octubre d'Eisenstein i de Rojos, el film que, amb un pressupost d'uns quaranta-tres milions de dòlars, l'actor i director Warren Beatty va rodar l'any 1981. Evidentment les dues pellícules només ens serveixen per a illustrar el debat, indagar el que pot restar en la societat actual de la flama del passat, analitzar la realitat autèntica d'algunes de les propostes que, com Rojos, volen passar per "rupturistes" quan, al nostre parer, no deixen de ser unes propotes ben intencionades, no ho negarem, però que no tenen res a veure amb la creació d'una alternativa semblant a la pràctica del disset o amb el contingut de les alternatives que sorgiren en els seixanta.
Mentre el primer, Eisenstein, treballa sobre la base de dominar la tècnica cinematogràfica per a aconseguir transformar-la en un sentit més i més avançat i vol revolucionar l'estètica i la mateixa concepció del fet cinematogràfic, Warren Beatty, amb la millor voluntat del món, no va anar més enllà, com hem dit, de la realització d'un producte comercial "digne", que a ser possible guanyi molts d'òscars i que, mitjançant una promoció adequada, permeti als productors rescabalar-se uns bons guanys. Pensam que aquesta i no cap altra era la intenció del Beatty director i productor.
Rojos, la pellícula sobre la vida de John Reed que volem comentar, com a exemple paradigmàtic de cinema comercial amb mala anomenada d'honradesa, no s'escapa de la llei de ferro de la indústria hollivudenca. El film va optar en el seu moment a dotze dels òscars de l'Acadèmia nord-americana, dels quals va rebre tres: al director, Warren Beaty, a l'actriu Maureen Stapleton i a la fotografia.
Rojos ens permet situar a la perfecció el problema del cinema pretesament "revolucionari" dins de la indústria nord-americana. Però... ¿qui és aquest estrany director que vol portar a la pantalla la vida d'un comunista com John Reed i, de passada, parlar de la Revolució Soviètica?
Les enciclopèdies ens informen que Beatty va néixer a Richmond l'any 1937 i, descobrim que és germà d'una de les actrius, Shirley MacLaine, que més ens interessaren en els anys setanta. Beatty va tenir un paper en la mítica Esplendor en la yerba (1961) i posteriorment el poguérem veure a Bonnie and Clyde (1967), Los vividores (òscar a la seva feina com a actor) i Shampoo (1975). El seu debut com a director comença amb El cielo puede esperar (1978). És després d'aquesta pellícula quan comença la llarga preparació de Rojos.
Així i tot, la coneguda posició anticomunista del cinema hollivudenc fa que una experiència com la de Rojos sigui considerada una "fita històrica" dins la cinematografia d'aquell país. En el fascicle que li va dedicar el diari El País corresponent a la recopilació titulada El siglo XX a traves del cine, es fa la següent anàlisi de la pellícula: "El mero hecho de que Rojos fuera rodada en Estados Unidos (ampliamente proyectada y premiada, además) constituye por sí mismo un verdadero fenómeno, y ello porque la historia que la película cuenta es una de las más subversivas para la sociedad estadounidense de este siglo: la Revolución de Octubre, que dará lugar al primer Estado comunista de la Tierra, considerada a través de la peripecia personal y hasta de los ojos, de un norteamericano, John Reed, periodista, activista, fustigador del imperialismo de EEUU, apasionado defensor de la revolución bolchevique y uno de los fundadores del comunismo en su país".
Pensam que les "bones intencions" ni la, no ho discutirem, honradesa de Warren Beatty, no són suficients per a qualificar alegrement de "revolucionari" Rojos. Que signifiqui una fita històrica en el context d'una producció majoritàriament anticomunista, ho podem acceptar. Anar més enllà potser seria fer massa concessions.
És evident que ambdós cinemes, el soviètic dels anys vint i el comercial dels anys vuitanta i noranta, neixen en circumsrtàncies polítiques completament oposades. I, igualment, aquesta via pretesament "alternativa" no connecta amb cap de les propostes dels anys seixanta. Malgrat que sovint, amb totes les seves contradiccions, la "nouvelle vague" francesa (Godard, Rouch, Rivette, Truffaut, Melville, Resnais, Rohmer, Kast...) no deixava de tenir un peu en el cinema comercial, aspirava a marcar un nou rumb en la cinematografia mundial. Un "nou rumb" en llenguatge filmic i en continguts.
Aleshores tots els comentaristes reconeixien les aportacions creatives del "nôvo cinema" brasiler o del cinema cubà sorgit amb la revolució cubana. Manuel Pérez Estremera escrivia en el pròleg a Problemas del nuevo cine: "El movimiento ha tenido una vitalidad y una capacidad expresiva propias y nadie puede discutir, como totalidad, su papel revolucionario dentro del cine latinoamericano en cuando a creación de una forma expresiva nacional, de un ámbito cultural anticolonizador y de unas nuevas posibilidades de trabajo".
El cinema presament "rupturista" del moment tampoc no té res a veure amb les experiències avantguardistes dels anys vint. La revolució soviètica abans de la burocratització estaliniana és un terratrèmol polític, econòmic i cultural d'aquells que només es donen una vegada cada cinc-cents anys. L'URSS d'abans dels judicis de Moscou del trenta-set, d'abans que la burocràcia pseudocomunista usurpàs l'exercici del poder proletari i transformàs el poder del poble en la dictadura d'un sol home, com escriu Trotski, és un laboratori que permet el desenvolupament de les formes de govern més avançades de l'època, el poder dels consells obrers, i consolida una avantguarda cinematogràfica, pictòrica, literària, arquitectònica i teatral sota la influència de la qual naveguen encara els creadors actuals. En el llibre Reflexiones de un cineasta (Artiach Editorial, Madrid, 1970), Eisenstein explica a fons el procés de filmació de pellícules històriques com La vaga (1924), El cuirassat Potemkim (1925), Octubre (1928), L'antic i el nou (1929), Viva México! (pellícula inacabada), Aleksander Nevski (1938) i Ivan el Terrible (1944).
Si exceptuam les pellícules d'Eisenstein dels anys trenta i quaranta, fetes ja en el període estalinià i sota el control dels comissaris culturals de la GPU que tants problemes causaren als creadors soviètics concretats en presó, exili i mort per a molts, cal matitzar que en temps de Lenin i Trotski existeix una sintonia quasi perfecta entre la voluntat de canvi del nou cinema soviètic i la direcció bolxevic.
Les experiències cinematogràfiques de Tiniànov, Kuleixov, Vertov, Nedobrovo, Eisenstein, Púdovkin, Dovjenko, com les de Maiakovski en teatre i poesia o els d'Issak Bàbel en narrativa, són l'expressió artística de les noves classes populars que han assolit el poder a l'antic imperi tsarista. Com explica el mateix Eisenstein en Del teatre i del cinema (1934), la nova situació política, la fi del capitalisme a Rússia, ha creat també un nou llenguatge cinematogràfic al servei de la filosofia i la ideologia de les classes revolucionàries.
Una cinematografia al servei de la Revolució Mundial. Som lluny de l'estret nacionalisme granrus denunciat per Lenin i que, a partir de la burocratització de la Revolució, practicarà Stalin i la seva colla de deixebles.
Un cinema revolucionari tant en l'aspecte formal com en l'aspecte de contingut. Posteriorment, amb la consolidació de la contrarevolució burocràtica, aquests aspectes rupturistes amb el passat conservador de la cultura esdevendran un somni llunyà. Trotski, malgrat ser en la pràctica, el representat més avançat juntament amb Lenin de la Revolució Socialista Mundial, tampoc no se salvarà de caure en posicions ben errades en el camp cultural. L'atac que fa a l'ala esquerra de la revolució artística, les condemnes contra el Proletkult, partidaris de la cultura proletària, són molt discutibles i, malgrat la seva aparatositat "marxista", no deixen de semblar-se a les típiques acusacions de l'escolàstica vaticana contra heretges i lliurepensadors. Basta repassar aquella històrica recopilació d'articles titulada Literatura y revolución. Otros escritos sobre la literatura y el arte (París, Ruedo Ibérico, 1969) en la qual, al costat de treballs autènticament enriquidors del debat damunt l'art i la cultura, trobam opinions molt discutibles. En l'article "El suicido de Maiakovski" Trotski evidencia la seva incomprensió del futurisme rus i la revolució poètica i teatral que representen Maiakovski i tots els sectors d'artistes propers al Proletkult i la Lef. Per una part, Lenin i Trotski creen l'instrument polític, el partit bolxevic capaç de derrotar l'imperialisme i el capitalisme en l'Estat més gran del món i atorguen al proletariat i a les masses treballadores i colonitzades la capacitat de superar políticament i militarment la burgesia, però li neguen aquest mateix paper dirigent i transformador en el camp cultural i artístic. És una contradicció molt evident no resolta encara en el camp del marxisme revolucionari.
Recordem igualment un dels llibres bàsics de Lenin i del marxisme revolucionari. Ens referim a L'Estat i la revolució, adequació de la pràctica de la Comuna a l'època de l'imperialisme i del capitalisme de començaments del segle XX. Tothom recordarà com, en aquesta obra cabdal del pensament revolucionari mundial, Lenin afirma que amb el poder obrer l'estat podrà ser dirigit per qualsevol treballador i posa l'exemple de la cuinera.
La contradicció que destacam quant a la crítica de les posicions Proletkult va precisament en aquest sentit. Mentre s'atorga a qualsevol treballador la possibilitat de dirigir el futur estat dels consells, per altra banda no es veu correcte que determinats sectors culturals s'organitzin en destacaments d'avantguarda cultural.
Sa Pobla i la literatura catalana contemporània
...deixar constància d'un món exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres. (Miquel López Crespí)
Mallorca i la guerra civil.
L'origen primigeni de la novel·la L'Amagatall parteix en el fons de la idea, moltes vegades ajornada, de retre un particular homenatge a la generació de republicans mallorquins -i igualment als estrangers- que volgueren modificar, amb l'adveniment de la República, les injustes i caciquils estructures econòmiques i culturals de Mallorca i de l'Estat. Aquesta obra, guardonada l'any 1999 amb el III Premi de Novel·la "Miquel Àngel Riera" i publicada en el mes d'abril del mateix any en la prestigiosa col·lecció "Tià de Sa Real" que dirigeix el professor i escriptor Pere Rosselló Bover, està basada en aquest mig segle (l'autor de la novel·la ja té més de cinquanta anys!) de relacions estretes amb lluitadors antifeixistes d'aquella època. En algun capítol ja he parlat de la decisiva influència que en la meva formació cultural -democràtica, revolucionària, humana- tengueren el pare, combatent anarcosindicalista, i l'oncle José, cap del Servei de Transmissions de la XXII Brigada de l'Exèrcit Popular. En aquesta inicial relació -íntima, la més influent segurament- hauríem d'afegir la relació -a sa Pobla- amb personatges -grans personatges, excel·lents persones- que patiren en carn pròpia la terrible repressió de les autoritats feixistes. Parl ara mateix d'homes com Pau Canyelles (en "Pau Comas"), amagat durant anys en el sostre de casa seva, en el carrer Gran (ben a prop d'on viu el meu amic de la infantesa Sebastià Bennàssar 'Pelí'). I, sens dubte, m'influí poderosament aquest fet de conèixer a fons la història de Pau Canyelles i de la seva esposa, Rosa Vallespir Serra (de la casa dels quals sortí el pare per a casar-se amb la meva mare, Francesca Crespí "Verdera").
Coberta de la novel·la L'Amagatall.
El pare i l'oncle ja m'havien narrat -o es contaven entre ells i jo escoltava, d'infant, al costat de la foganya, a sa Pobla- nombroses històries de republicans amagats a la península: homes emparedats en vida, trets a culatades si els trobaven els falangistes, morts sense contemplació enmig del carrer, davant l'esposa i els fills, sense cap mena de pietat. Ho comentaven amb en Guzmán Rodríguez Fernández (que formava part d'aquella munió d'excel·lents presoners bascs que tant ajudaren a sa Pobla al final de la guerra, aplicant els seus coneixements mecànics a la fabricació dels famosos motors d'extracció d'aigua poblers). Als deu o dotze anys, ja havia escoltat nombroses històries de gent represaliada, de republicans amagats. Quan, amb el temps, coneixent aquella heroica generació d'antifeixistes mallorquins i peninsulars, vaig anar aprofundint en la qüestió, més em seduïa la possibilitat de fer-ne una novel·la. Les històries de les persecucions dels republicans ha estat magistralment detallada en el famós Diccionari vermell escrit per l'amic Llorenç Capellà (que també coordinà, des de les pàgines del diari Baleares, aquell recordatori dels fets més sagnants de la destrucció de Mallorca per part de falangistes, clergat i intel·lectuals del tipus dels germans Villalonga (Miguel i Lorenzo). Anys més endavant, militant tant a l'OEC com en el PSM, en parlava hores i hores amb aquests heroics supervivents de la desfeta. Homes i dones de més de seixanta anys (parl de finals dels anys seixanta i començaments dels setanta) que, malgrat les persecucions sofertes per part dels botxins de l'antiesquerranisme nazifeixista, conservaven -dècades i dècades després dels fets que m'explicaven!- el mateix esperit de lluita i resistència de la seva joventut, quan, afiliats a Esquerra Republicana de Catalunya, el PCE, el PSOE, la UGT, CNT o el POUM, combatien per a portar (des de les revistes, des dels Ateneus) idees de justícia i llibertat a les classes populars. Sectors mantinguts -a força de sermons clericals, brutals ritmes d'explotació, fam i misèria de tot tipus- en una situació propera a l'extinció física i espiritual.
Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi") i el tinent coronell García Ruiz. En la fotografia també podem veure el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes.(Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).
La novel·la de la qual parlam, L'Amagatall, neix d'aquesta il·lusió per deixar constància escrita d'un món (sentimental, cultural, polític) exterminat a matadegolla per la reacció illenca, espanyola i internacional (cal recordar la intervenció alemanya i italiana a les Illes, perfectament estudiada per l'historiador Josep Massot i Muntaner en nombrosos treballs) que, sens cap escrúpol, emprà, durant molts d'anys, els escamots d'execució, la sang del nostre poble per a anar bastint les "excel·lents" creacions "culturals" dels vencedors. Repressió i torrentades de sang mallorquina que, per a més d'un d'aquests intel·lectuals sense consciència -tipus Villalonga o Joan Estelrich, per exemple-, varen ser el fonament de llurs obres.
En Josep Muntaner i Cerdà, pobler d'origen pollencí, ha deixat constància d'aquestes provatures infructuoses d'escapar de les persecucions de l'antiesquerranisme feixista mallorquí i espanyol en el seu magnífic llibret de memòries No eren blaves ni verdes les muntanyes (Ciutat, Impremta Politècnica, 1988). Militant anarcosindicalista, lector de Victor Hugo i Émile Zola, explica molt bé el fracàs -inicial- de l'aixecament feixista a Pollença: "He de fer constar que les quaranta-vuit hores que fórem els amos absoluts del poble no vàrem matar ni detenir, ni ofendre cap veí que creguéssim de l'altre bàndol" (pàg. 24). I, pel que fa als "grans dipòsits d'armes" que tenien els revolucionaris pollencins (falsificació que serví als feixistes per a portar molts treballadors al paredó, així com als severs tribunals militars de l'època cent quaranta-sis republicans pollencins i peninsulars), en Josep Muntaner fa constar (pàgs. 24-25): N'hi ha molts que recorden el dipòsit d'armes i municions de què disposàvem: un caramull de pedres, algunes botelles incendiàries o inflamables, un parell d'escopetes de perdigons, així com també vàries pistoles, la majoria espenyades...".
Josep Muntaner, aquest republicà pobler de tendència llibertària, es va haver d'amagar, en companyia del seu amic Martí Vicens (Bonjesús) per les muntanyes, fugit ja, el mateix dia de l'entrada de l'exèrcit a Pollença, de la segura mort que li desitjaven els feixistes antiesquerrans pollencins. Malgrat no estigués amagat dins un enfony com el protagonista de L'Amagatall, o per coves i muntanyes (el santamarier Jaume Tries hi romangué tretze anys, per enfonys muntanyencs, fugint dels botxins de la dreta antirepublicana), també patí enormes sofriments pels entreforcs de les serralades de les contrades que coneixia (Puig Gros de Ternelles, possessió de Llinars, La Coma d'En Xeixa, pinar de Can Sales, carretera vella de Lluc, Fartàritx, puig de Tomir... ). Subsistí a base de figues, caragols torrats (que feien mal de panxa i provocaven unes diarrees terribles)... Sort d'algun pagès, que, jugant-se la vida, oferia als perseguits un plat de sopes amb col, alguna sobrassada, un poc de pa amb formatge... Finalment -segons explica Josep Muntaner- no li quedà més remei (a ell i al company de dèries llibertàries, Marí Vicens) de provar d'arribar fins a sa Pobla, on l'autor de les memòries que comentam tenia una germana.
Som en el mes d'agost de 1936. La sang va a lloure pels camins de Mallorca. Els botxins de la dreta clerical i militarista, àvids de sang comunista o simplement republicana, cerquen a la desesperada cossos per a l'escorxador. Josep Muntaner explica la tragèdia que va ser anar esquivant -des del Tomir fins a poder entrar d'amagat a sa Pobla- aquests escamots de caçadors de sang humana: la bèstia antiesquerrana nazifeixista. El protagonista de No eren blaves ni verdes les muntanyes conta com s'apropa a sa Pobla des de les cases de la possessió de Son Cladera "a una distància d'uns sis o set-cents metres del creuer de la carretera Alcúdia-Palma i Pollença-sa Pobla". En aquells moments ja saben que han començat les execucions en massa per tots els indrets de l'Illa. S'han d'amagar. Cercar un amagatall (L'Amagatall que descriu la novel·la guardonada amb el Premi "Miquel Àngel Riera"). Els és necessari burlar els escamots d'extermini abans que sigui tard. Els poden detenir en qualsevol moment i, després de cruels tortures (obrir-los la panxa, cremar-los de viu en viu, matar-los a cops abans de pegar-los el tret de gràcia...), matar-los sense misericòrdia. Llavors, en aquell estiu de 1936 que recordam, tot llegint el llibre de memòries de Muntaner i Socies, veiem els perseguits, esgotats, morts de fam, sense poder moure's pels dies de caminar pel rocam, entre matolls, amb barba de dies, sentint els trets de les execucions des dels provisionals amagatalls de les muntanyes. Imatges d'una brillantor literària molt més reeixides que tanta fullaraca a què ens tenen acostumats els "exquisits", els grafòmans del no-res. Explica Josep Muntaner: "Vàrem estar a l'aguait, esperant l'horabaixa entrada de fosca, hora en què els treballadors del camp, ja de retorn de la feina, conflueixen a aquell punt, formant-se una llarga filera de carros i de gent a peu. En Bonjesús amb un sac buit damunt l'esquena i jo amb un capell de palmes i en cos de camisa, mesclats amb aquella caravana, ens confongueren, darrera un carro, talment dos jornalers. Ja prop de sa Pobla, havent passat el cementiri, vàrem voltar a la dreta, seguint el camí dels Traginers, i entràrem al poble pel carrer del costat de l'Escola Graduada. Davant aquest edifici hi havia un grup de joves falangistes que em coneixien prou, però com que ja era de nit i degut al meu capell no em repararen".
Un altre possible protagonista de la novel·la L'Amagatall podria haver estat Jaume Tries "Norat" (entrevistat per Mateu Morro en "Memòria civil" del diari Baleares el 2 de novembre de 1986). Nascut el 1916, membre des de ben jove de l'UGT, fundà les Joventuts Socialistes Unificades i anys més endavant col·laborà políticament amb el seu pare, Honorat Tries, que militava en una cèl·lula comunista de Santa Maria del Camí. Evidentment aquesta dedicació a la militància obrera significava sentència de mort per part de la dreta antiesquerrana santamariera. I així va passar: just proclamat l'estat de guerra, amb els feixistes enmig del carrer a la caça de "rojos y masones", comença la cremada dels locals de l'esquerra i es donen les primeres detencions i assassinats. Quan Mateu Morro li demana, en l'entrevista abans esmentada, com saberen que havia esclatat la guerra, el nostre protagonista contesta: "Eren les festes de Santa Margalida, per això el dilluns dia 20 era festa a Santa Maria. Sentíem les notícies de la ràdio al cafè de Can Mort, i varen venir tres oficials d'Alcalà. Pegaren grapada a l'altaveu i el feren volar per allà i, pistola en mà, parlaren amb el batle. Després anaren al local de l'agrupació socialista i tot el que hi havia ho tiraren per les finestres enmig del carrer i allà ho feren cremar". Amagats -pare i fill- per les muntanyes, amb els escamots dels dretans antisocialistes que els volien matar, Jaume i Honorat Tries ("Norats"), troben emperò l'ajut d'algunes persones amigues que, jugant-se la vida -ajudar un esquerrà perseguit era pena de mort-, els envien una mica de menjar i roba. Com explica Jaume Tries: "Pensàvem que [la sublevació feixista contra la República] seria cosa de tres o quatre dies o d'una setmana. Però desgraciadament la cosa no va anar com pensàvem i hi vàrem estar [amagats] tretze anys. Trobàrem persones que ens ajudaren, gent de Santa Maria, de Bunyola i fins i tot de Ciutat, que ens procuraven roba, menjar i informació, que era el que més falta ens feia per aguantar la batalla. Un matrimoni valencià de Ciutat ens enviava menjar i roba... Hi havia gent que ens deia: 'vos deixarem això a tal banda i vosaltres hi anau i vos ho enduis com si ho robàssiu', altres ens deien que no ens podien donar res, però que anàssim a ca seva i que ens enduguéssim gallines o el que fos".
Com deia al començament d'aquest nou capítol, és l'exemple d'aquests mallorquins i espanyols antifeixistes, d'aquests republicans dels anys trenta (Pau Canyelles, Jaume i Honorat Tries, Jaume Serra Cardell o els carrabiners de sa Pobla afusellats pels militars, la resistència política i cultural del meu pare, l'exalferes de Sanitat de la República Paulino López o dels oncles José i Juan López, i tants i tants d'altres homes i dones de la nostra terra que tot ho donaren per la llibertat dels mallorquins, de totes les nacions de l'Estat), fou l'exemple d'aquests homes i dones, deia, el que contribuí a anar creant dins la meva consciència la necessitat de retre aquest homenatge a aquella heroica generació d'antifeixistes. D'aquí, de l'experiència directa amb els millors homes i dones que ha donat la història de les Illes, sorgeix, aquests darrers anys -a començaments dels noranta- la idea inicial que, treballada a poc a poc, donarà lloc a L'Amagatall.
Mallorca, el paradís perdut
Mallorca, el paradís perdut (XX) Artistes, pintors i historiadors retraten l´antiga Mallorca -
Tots aquests personatges i molts d'altres, com, per exemple, els pintors Richard Anckermann, Anglada Camarasa, Francisco Berbaregi González-Calderon, Llorenç Cerdà, Tito Cittadini, Nicolau Forteza, Joan Fuster Bonnín, Antoni Gelabert, Naquil López, Jaume Mercant, Ramon Nadal, Joaquim Mir i Joan O'Neille, i també, cal no oblidar-ho mai, els pagesos i pageses mallorquins amb la seva feina quotidiana generació rere generació, ens han ajudat a veure aspectes desconeguts de la nostra terra, a estimar encara més cada centímetre quadrat de la terra que trepitjam; ens han permès aprofundir en el coneixement de Mallorca. En el fons, el concepte que tenim actualment de l'illa no es podria entendre sense l'aportació que d'una manera o d'una altra han fet totes aquestes generacions d'artistes i treballadors de les Illes o de lexterior. Sens dubte tot nosaltres som producte de la sensibilitat creada per aquests homes i dones. (Miquel López Crespí)
Haurem de tornar a l'obra de l'arxiduc Lluís Salvador d'Àustria, limprescindible treball Les balears descrites per la paraula i la imatge1, per a iniciar, amb el seu ajut, el pelegrinatge per un dels paratges naturals més impressionats de Mallorca. En el volum XII de la Gran Enciclopèdia de Mallorca hi ha una descripció molt ajustada del torrent de Pareis. Diu l'arxiduc:
"El torrent s'encaixa en una profunda gargamella calcària de dimensions colossals, verticals, on es veuen als costats, en el congost, capes quasi horitzontals fortament erosionades. L'escenari es grandiós; les paretotes verticals s'inclinen cap endins a la part superior, en els matolls corre la veu d'infinitats d'ocells, i únicament el xiuxiueig dels seus aleteigs romp el profund silenci d'aquest paratge tan silenciós. A la dreta trobam el pas dels beverons, per on es va a Cosconar. Hi ha en el torrent un gran penyal anomenat la penya del Burgà, a l'esquerra del qual desemboca el xaragall del mateix nom. En aquest punt el torrent ens ofereix una perspectiva meravellosa, ja que tot d'una s'estreny en l'Entreforc; amb seguretat aquest és el lloc més bell i grandiós del torrent de Pareis. L'envolten esponeroses i frondosíssimes llentiscles, cireretes de pastor i atzeroles. Si giram la ullada cap enrere el panorama és d'una fragositat extraordinària. Els penyalars verticals dels seus dos costats amb pregones grutes de formacions estalactítiques formen un quatre imponent i impressionant. No és menys grandiós el congost que s'ha llaurat el torrent que provés del Gorg Blau, gargamella de paretotes verticals sobre les quals creix una vegetació ben ufana, formada principalment per enormes mantells d'heures, figueres silvestres, llorers, aladerns que brollen entre les esquerdes de les roques (...).
'Fins a l'Entreforc el torrent avança aproximadament en direcció a l'oest i després de las confluència amb el torrent del Gorg Blau canvia la direcció cap al nord. Davallant de l'Entreforc es troben grans roques i s'entra a la Llosa, que mostra a la dreta dues coves ben grans on nien els coloms; a l'esquerra de la Llosa hi ha una cavitat relativament profunda tapada de falgueres. Grans penyals s'inclinen cap avall, tot augmentant la bravura del lloc. El torrent està sembrat de roques espargides, per sobre de les quals cal materialment relliscar (...).
'El torrent de Pareis, en els anys plujosos i de neu, duu aigua tot l'any, encara que a l'estiu el cabal és reduït i a trams gairebé no es veu córrer l'aigua; però, generalment, la desembocadura a l'estiu està completament eixuta i només es troba aigua als llocs més profunds, a les cavitats dels gorgs, tal vegada residus de les aigües pluvials, probablement filtracions de petites fonts. A les seves aigües es veuen nedar moltes llisses argentades, peixos que també viuen en aigua dolça. Actualment, la visita del torrent de Pareis va unida a moltes fadigues i a l'hivern és del tot impossible; si s'aconseguia fer més fàcil l'excursió, que és factible, aviat adquiria gran fama entre les grans belleses naturals que ofereixen les muntanyes de l'illa"2.
En el llibre de Gaspar Valero i Martí La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I i en el capítol titulat "Una figura senyera; l'Arxiduc Lluís Salvador", podem trobar un acurat estudi que ens revela la importància que, tant per a la història de l'excursionisme com per a la recerca de les Illes tengué la presència d'aquest cèlebre personatge entre nosaltres. Diu l'autor: "Els viatgers de la segona meitat del segle XIX, especialment la figura gegantina de l'Arxiduc Lluís Salvador d'Habsburg-Lorena (Florència 1847-Bohèmia 1915), donen un impuls al fet excursionístic i podem dir que entram ja en una etapa de plenitud: es multipliquen les excursions i el nombre de gent que hi participa, amb una filosofia ben clara: conèixer món, gaudir del paisatge i de la natura i practicar l'esport. Aquest missatge coincideix directament amb l'exemple de l'Arxiduc, que actuà amb una intenció preecologista, de conservació dels espais naturals i, a la vegada, de divulgador de la natura, amb la construcció de senders de muntanya i de miradors per contemplar el paisatge. A més, fou l'l'autor d'un insuperable estudi, exhaustiu i multidisciplinar, de tots els racons de les illes Balears, el seu monumental Die Balearen in Wort Bild geschildert (Les Balears descrites per la paraula i el dibuix), publicat entre 1869 i 1891 (GEM, VIII, 112)"3.
És d'agrair que el llibre ens apropi a tots aquells artistes i investigadors, estudiosos i col·lectius, associacions de tota mena que al llarg del temps han treballat per a donar a conèixer la nostra terra als illencs i a tot el món. En el capítol "Viatgers i escriptors romàntics" (pàgs. 89-108) podem trobar acurada informació del paper de determinats viatgers en el coneixement del nostre país. Shi parla de George Sand (París, 1804-Nohant, 1876) i del famós llibre de l'escriptora francesa Un hivern a Mallorca; del principatí Pau Piferrer i Fàbregues (Barcelona, 1818-1848), que amb l'obra Las islas Baleares, prologada per Josep Maria Quadrado, contribuí a divulgar la realitat mallorquina als cercles de la Península Ibèrica. Podem trobar informació sobre Joan Cortada i Sala (1805-1868), que l'any 1845 publicà un diari del viatge que va fer a Mallorca, amb el títol Viaje a la isla de Mallorca en el estío de 1845. Importants són també les informacions que Gaspar Valero ens forneix sobre el violinista Ole Bull, l'historiador Antoni Furió, el professor Tomàs Aguiló (Palma, 1812-1884) o sobre famosos viatgers com l'enginyer anglès E. G. Bartholomew, que escrigué per a la revista Ilustrated travels nombrosos articles sobre les Illes; el reverend Wilian Dodd (1804-1866), que l'any 1863 publicà a Londres el llibre Three weeks in Majorca; el capità John William Clayton, que l'any 1869 edità a Londres l'obra The sunny south: an autumn in Spain and Majorca. També caldria parlar de la importància que per al coneixement de les belleses de la nostra terra tengueren les guies de viatges dels editors George Bradshaw i John Murray. Com diu Gaspar Valero: "La primera [guia], titulada Bradshaw's illustrated handbook of Spain, aparegué a Londres el 1865, obra de Richard Stephen Charnock; es reedità anualment fins al 1899. La segona correspon a la famosa guia Ford, editada per Murray, titulada A handbook for travellers in Spain; la primera ressenya de les Balears aparegué a la quarta edició de la guia, publicada a Londres el 1869 (Fiol Guiscafré, J.M.; 1992, 148-149)"4.
Tots aquests personatges i molts d'altres, com, per exemple, els pintors Richard Anckermann, Anglada Camarasa, Francisco Berbaregi González-Calderon, Llorenç Cerdà, Tito Cittadini, Nicolau Forteza, Joan Fuster Bonnín, Antoni Gelabert, Naquil López, Jaume Mercant, Ramon Nadal, Joaquim Mir i Joan O'Neille, i també, cal no oblidar-ho mai, els pagesos i pageses mallorquins amb la seva feina quotidiana generació rere generació, ens han ajudat a veure aspectes desconeguts de la nostra terra, a estimar encara més cada centímetre quadrat de la terra que trepitjam; ens han permès aprofundir en el coneixement de Mallorca. En el fons, el concepte que tenim actualment de l'illa no es podria entendre sense l'aportació que d'una manera o d'una altra han fet totes aquestes generacions d'artistes i treballadors de les Illes o de lexterior. Sens dubte tot nosaltres som producte de la sensibilitat creada per aquests homes i dones.
1 Arxiduc Lluís Salvador d'Àustria. Les Balears descrites per la paraula i la imatge. Palma (Mallorca): Govern de les Illes balears, Sa Nostra, Grup Serra, 2002.
2 Gran Enciclopèdia de Mallorca. Volum XII. Palma (Mallorca): Promomallorca, S.L., 1991. Pàg. 354.
3 Gaspar Valero i Martí. La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I. El Gall Editor, Grup Excursionista de Mallorca, 2001. Pàg. 175.
4 Gaspar Valero i Martí. La llarga ruta de l'excursionisme mallorquí: volum I. El Gall Editor, Grup Excursionista de Mallorca, 2001. Pàg. 107.
Els comunistes catalans no estalinistes: Andreu Nin i el POUM (Partit Obrer d´Unificació Marxista)
Els comunistes catalans: Andreu Nin i el POUM
Andreu Nin (el Vendrell, Baix Penedès 1892 - Madrid 1937)
Polític i escriptor. Inicià els estudis de magisteri a Tarragona, i després passà a Barcelona per acabar-los. Fundà l'Associació d'Estudiants Normalistes. Acabats els estudis, fou mestre a l'Escola Horaciana, i alhora ensenyava en les aules dels ateneus obrers i col·laborava en revistes com El Baix Penedès, El Poble Català i Pàtria. S'afilià a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i fou membre actiu de les seves joventuts. Posteriorment (1913) s'allunyà del republicanisme federal i evolucionà a postures netament socialistes. Milità en la Federació del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) al Principat, amb interrupcions, degudes a la polèmica que les seves opinions catalanistes generaven a "La Justicia Social" (òrgan de la federació). Des de finals de 1914 fins a la darreria de 1917 treballà com a representant de comerç als Països Àrabs. Retornat a Barcelona, reingressà al PSOE i alhora entrava en el Sindicato de Profesiones Liberales de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Com a delegat al segon congrés de la CNT advocà per l'ingrés de la Confederación a la Tercera Internacional, cosa que aconseguí. No obstant com a secretari del comitè nacional de la CNT i, tot i el suport de Joaquim Maurín i d'altres, veié com la CNT s'allunyava progressivament del "tercerisme" vers a posicions anarquistes. Així el juliol de 1921, com a delegat de la CNT a la Internacional Sindical Roja (ISR) es trobà que aquesta deixava la Internacional de Moscou per afiliar-se a la Internacional de Berlín. Membre del Comitè Executiu de la ISR, s'encarregà de l'organització de l'oficina per l'Europa Central (1921-22), tasca que fou interrompuda per la demanda d'extradició de les autoritats espanyoles i la conseqüent expulsió de part dels alemanys.
Tornat a Moscou continuà treballant al si de la ISR, i fou l'amfitrió de Francesc Macià en la seva visita a la Unió Soviètica. A Les anarchistes et le mouvement syndical (1924) analitza el pes de l'anarquisme en el sindicalisme europeu (que es feia especialment viu en el cas de les terres catalanes). El 1926 fou secretari general de la ISR, càrrec que combinà amb la participació a la plataforma de Trockij, Oposició Comunista. L'estiu de 1928 caigué Trockij, i Nin fou progressivament arraconat fins la seva expulsió el setembre de 1930. Retornat a Barcelona, féu una important tasca en la difusió de les idees comunistes, remarcant la importància de la lluita sindical i del dret a l'autodeterminació dels pobles (Els moviments d'emancipació nacional, 1935). Davant l'ascens del feixisme fou dels primers en veure'l com una amenaça que anava més enllà del reaccionarisme dels règims militars (Les dictadures dels nostres dies, 1930). A El proletariado español ante la revolución (1931) analitza la nova situació peninsular, davant la proclamació de la República espanyola. Va traduir Trockij al català (Què ha passat?, 1935), però en general les traduccions polítiques les feia a l'espanyol, i les literàries, de les quals vivia, al català. En el panorama polític de Catalunya, Nin col·laborà amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), tot i mantenint la seva militància en l'Oposición Comunista Española, que a partir de 1932 adoptà el nom d'Esquerra Comunista.
Allunyat progressivament de Trockij, va trencar-hi definitivament el 1934. Al llarg de l'any 1935, participà en les converses per bastir un partit socialista unificat al Principat, que culminaren a la fi d'any, amb la fundació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), integrat pel BOC i l'Esquerra Comunista. Convertit en secretari general, també fou responsable de la Federació Obrera d'Unitat Sindical i de la revista La Nueva Era. L'esclat de la Guerra d'Espanya, provocà la formació d'un govern d'unitat al Principat, i Nin fou membre del Consell d'Economia i Conseller de Justícia i Dret (9-12.1936). Des d'aquest càrrec impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia. Políticament el POUM es trobava enfrontat al partit comunista oficial (PCE-PSUC) i, de retruc, als òrgans governamental (en mans de socialistes i republicans). Així cercà un acostament a la CNT-FAI, que tampoc es va poder plasmar degut a l'actitud dels anarquistes. Els fets de maig a Barcelona enfrontaren al POUM i la CNT-FAI, d'una banda, i al PSUC, ERC i Estat Català, d'una altra. Aquests fets foren aprofitats pel govern republicà espanyol per limitar l'autonomia del Principat, i pels estalinistes del PCE-PSUC i els serveis secrets soviètics per desfermar una repressió contra el POUM. Nin fou detingut i assassinat per agents estalinistes.
Vegeu: Arxiu d'obres d'Andreu Nin i les planes de la Fundació Andreu Nin.
Secció Catalana de The Marxists' Internet Archive
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats danarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable lestudi dalgunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i lobra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama lany 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de lesquerra alternativa
Resposta a Pere Meroño: lassassinat dAndreu Nin i els Fets de Maig de 1937
Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no shavia de discutir per labundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que lamic Pere Meroño no coneix lamplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i lEstat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de lestalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya dOrwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.
El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en lassassinat dAndreu Nin, Camillo Berneri i centenars danarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de lhistoriador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.
LEditorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de lestalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en lassassinat i persecució dels revolucionaris de lEstat espanyol que no obeïen a Moscou és de lhistoriador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de lhistoriador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per Los Amigos de Durruti, el grup que senfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, lany 1978.
Recentment, el col·lectiu de recerca històrica La Trinxera ha estudiat lassassinat dAndreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol La desaparició dAndreu Nin i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política dStalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de lEstat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, nhan parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per leditorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. lany 1963. Més recent és lestudi dels crims estalinistes a lEstat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (lAníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats danarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable lestudi dalgunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i lobra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama lany 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).
Com deia al començament daquesta nota, la bibliografia que hem consultat dençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol entre daltres- Catalunya: revolución y contrarevolución (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de Mundo Obrero (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta dStalin, quant a criminalitzar i demanar lextermini del POUM i dAndreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica daquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de lEstat espanyol!
Com he dit al començament daquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en lassassinat dAndreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política dStalin. Caldria no aferrar-se a la darrera línia de defensa segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Mallorca: atemptat feixista al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat labril.
Mallorca: atemptat feixista al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat labril.
El panell explicatiu de lespai que contenia el poema Els nostres morts, de lautor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no shi ha trobat cap indici. (Diari Balears 27-VII-2011)
Tots els diaris de Mallorca informen avui de latemptat feixista al racó de la memòria històrica de Porreres. A Diari de Balears (27-VII-2011) els corresponsals A. Ginard i M. Poquet han escrit un interessant articles de denúncia sota el títol Atemptat al racó de la memòria de Porreres. Hi arrabassen el panell explicatiu amb el poema de Miquel López Crespí, inaugurat labril. La nota diu: Contra la justícia i favor de loblit. El racó de la memòria de Porreres, el lloc on es va portar a terme lafusellament de desenes de republicans darrere loratori de la Santa Creu, ha estat escenari dun atemptat en contra de la memòria històrica.
El panell explicatiu de lespai que contenia el poema Els nostres morts, de lautor Miquel López Crespí, ha estat arrabassat del seu lloc original. Tot i que efectius de la Policia Local han cercat el faristol per la zona, no shi ha trobat cap indici.
Des de Memòria de Mallorca, el seu secretari Bartomeu Garí, manifestà ahir la indignació i repulsa pel fet. Garí expressà rebuig a aquest atac i sospita que no ha estat gent de Porreres?
Així mateix, Garí avançà que es convocarà la comissió de la dignitat de lAjuntament per al davaluar els fets i estudiar les possibilitats de tornar a col·locar la placa. Una de les opcions és inscriure el poema de López Crespí en un bloc de formigó per tal devitar atacs.
Per part seva, el batle de Porreres, Bernat Bauçà, també condemnà els fets ocorreguts, presumptament el cap de setmana.
El racó de la memòria sinaugurà el mes dabril passat amb la rèplica del mural de Frau, obra dAndreu Pascual i Jaume Ramis, a més de la instal·lació de la placa explicativa que ha desaparegut.
Una gran assistència de públic es va congregar a lindret, a més de diversa representació política.
Diario de Mallorca (27-VII-2011), en un article de Simó Tortella informa igualment de latac feixista contra el racó de la memòria de Porrres. Sota el títol El Racó de la Memòria pierde su placa. La Policía Local investiga el hurto de un panel explicativo que recuperava la voz de los ausentes y su dignidad els lectors poden llegir: Durante el pasado fin de semana y pocos días después del alzamiento militar que dio inicio a la Guerra Civil española, el Racó de la Memòria de Porreres sufrió un ataque vandálico. La placa conmemorativa del acto del pasado 16 de abril, con el cual se dieron por finalizadas las obras de dignificación del lugar donde fueron fusilados muchos demócratas republicanos, ha sido arrancada de cuajo.
En el desaparecido rótulo se podía leer una pequeña explicación de los actos que se habían perpetrado en el lugar, así como un texto del poeta Miquel López Crespí, titulado Els nostres morts.
El jefe de la Policía Local fue quien descubrió los hechos y siguiendo órdenes del alcalde Bernat Bauçà, ha iniciado una investigación para la posible localización del rótulo y el esclarecimiento de lo sucedido.
El historiador local y secretario de Memòria de Mallorca, Bartomeu Garí, quiso ayer expresar en nombre propio y en el de la asociación la más enérgica protesta e indignación por la desaparición del panel donse se recordaba a las personas que lucharon a favor de los ideales de la II República.
Es otra muerta de los cognitivos ataques vandálicos cometidos contra los espacios de la memoria de la represión de la Guerra Civil en Mallorca, apuntó.
Según Garí, desde hace unos años Porreres ha querido enseñar la verdadera historia de la Guerra, sin falsear ni manipular los hechos acaecidos detrás del Oratorio de la Santa Creu de Porreres. Siempre se ha sido muy respetuoso, en su opinión, por lo que cree que no ha sido ningún residente en la localidad el autor del ataque, sino gente que lo único que busca es violentar el recuerdo a las víctimas e indignar a sus familiares.
Por su parte, la regidora Joana Mora (PSM-IV-Entesa), nueva coordinadora de la comisión de los actos del Racó de la Memòria, condenó los hechos i anunció que convocará a los miembros de la comisión para estudiar la situación y solicitar al Ayuntamiento la reposicicón del distintivo explicativo del lugar (junto al cementerio), en un corto plazo.
El diari Última Hora també informa de latac feixista contra el racó de la memòria de Porreres. Sota un titular que diu Acto vándalico contra el racó de la memòria del oratorio de Santa Creu. Arrancan el panel explicativo del espacio que tenía un poema de López Crespí, podem llegir: Contra la justicia y a favor del olvido. El racó de la memòria de Porreres, el lugar donde se llevó a cabo el fusilamiento de decenas de republicanos detrás del oratorio de la Santa Creu, ha sido escenario de un acto vandálico en contra de la memòria histórica.
El panel explicativo del espacio que contaba con el poema, Els nostres morts, del escritor Miquel López Crespí ha sido arrancado de su lugar original. Aunque efectivos de la Policía Local han buscado el atril por la zona no se ha encontrado ningún indicio.
Desde Memòria de Mallorca, su secretario Bartomeu Garí, manifestó ayer la indignación y repulsa a este hecho. Garí expresó su rechazo a este ataque, sospechando que no ha sido gente de Porreres.
Asimismo, Garí avanzó que se convocará la comisión de la dignidad para evaluar los hechos y estudiar las posibilidadesde volver a colocar la placa. Una de las opciones que se barajan es inscribir el poema de López Crespí en un bloque de hormigón para evidar ataques y preservar el lugar.
Por su parte, el alcalde, Bernat Bauçà, también condenó los hechos ocurridos, presuntamente durante el fin de semana.
El racó de la memòria se inauguró el pasado abril con la réplica del mural de Frau, obra de Andreu Pascual y Jaume Ramis, además de la instalación de la placa que ha desaparecido. Asistió numeroso público y representación política. (27-VII-2011)
Porreres, el monument a les víctimes del feixisme i la lluita per a la recuperació de la nostra memòria històrica
Per Miquel López Crespí, escriptor
Recordar duna manera objectiva el nostre passat com a poble, els crims del feixisme, sha fet summament necessari en aquest temps de confusió fomentada des de tots els poders establerts. La dreta i alguns sectors de lesquerra del règim voldrien continuar amb la feresta amnèsia històrica decretada en temps de la restauració borbònica, la transició, que diuen els que no volen que recordem els pactes entre el franquisme reciclat i els aspirants a trepitjar moqueta i cobrar els bons sous que comportava i comporta - el repartiment del poder institucional. En aquells pactes quedaren oblidats, abandonats a les fosses comunes, a les cunetes dels nostres pobles, els milers dhomes i dones de Mallorca assassinats i torturats per Falange Española i lexèrcit espanyol sota la complaença de lesglésia catòlica.
Els historiadors han publicat recentment als diaris de Mallorca diverses informacions confirmant que 1.188 persones assassinades pel feixisme van ser enterrades en vint-i-dues fosses comunes. Diari de Balears de 28 de març de 2011 deia: Un estudi elaborat per la Fundació Balear de la Memòria Històrica Democràtica i l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, amb la col·laboració del Govern balear, certifica l'existència comprovada de 22 fosses comunes a l'illa, en les que suposadament van ser enterrades almenys 1.188 persones, de les quals 522 no han estat identificades. Es tracta de la primera part d'un estudi que s'està realitzant per elaborar el mapa de les fosses que hi ha a Mallorca, el qual ha estat presentat per la consellera d'Assumptes Socials, Promoció i Immigració, Fina Santiago. Així mateix, també han participat en la presentació la presidenta de l'Associació Memòria Històrica de Mallorca, Maria Antònia Oliver, i el coordinador de la investigació: Manel Suárez. Segons l'estudi, aquestes 22 fosses estan localitzades a Alaró (1); Algaida (3); Bunyola (1); Calvià (1); Manacor (7); Montuïri (1); Petra (1); Porreres (1); Santa Maria (1); Sencelles (1); Santanyí (1); i Son Servera (3). Així mateix, s'inclou també el cas de 14 mallorquins que van ser assassinats en camps de concentració nazis d'altres països.
Es pot assenyalar que en aquest document no s'han inclòs unes altres deu o onze fosses que encara estan sent estudiades i que s'integraran a la segona part de l'estudi que completarà el mapa i que estarà conclòs en uns 18 mesos. En aquesta fase parteix s'inclouran, entre d'altres, les fosses de Palma (la més nombrosa), sa Coma, Son Ferriol, Deià, Llucmajor o el Pont de Sant Lluís. A més, el document remarca que aquestes 1.188 víctimes són el nombre de persones identificades i de les quals es té constància documental, si bé hi caldria, afegir una quantitat indeterminada de víctimes que se sap que també van ser enterrades allà. L'estudi està sent elaborat per diferents historiadors que es basen tant en registres documentals com a testimonis per fer el recompte de totes les víctimes del franquisme que van ser enterrades a l'illa en aquestes fosses. Així, per exemple, s'han consultat en cada un d'aquests municipis els arxius cadastrals, registres de la propietat, de cementiris municipals, arxius històrics, de la presó de Palma, arxiu del Regne de Mallorca, parroquials o de la Comandància de Militar de les Balears. També s'ha tingut en compte el testimoni de 114 persones.
I malgrat les evidències històriques encara hi ha mitjans de comunicació, intel·lectuals de la dreta, partits i organitzacions presents a les institucions que es neguen no solament a condemnar el règim de terror franquista, sinó que, fins i tot, ataquen i proven de demonitzar aquelles persones entestades en la recuperació de la nostra memòria històrica.
Dençà la restauració borbònica, és a dir, la transició, aquella tèrbola època de renúncies i traïcions, de pactes amb els hereus dels botxins, han estat moltes les persones entestades a no consentir la vergonya de loblit del genocidi perpetrat per militars i falangistes contra lesquerra illenca, contra els sectors populars que simplement volien una Mallorca lliure dignorància i caciquisme, els homes i dones que lluitaven per un esdevenidor millor per als seus fills.
Accions com les de lAjuntament de Porreres, la Regidoria de Cultura, les persones que han fet feina per a portar endavant el monument als assassinats pels franquistes, són exemplars i mereixen tota la nostra admiració i respecte. Signifiquen una passa endavant en la reconstrucció de la nostra història, un reconeixement per a aquella generació de republicans, de socialistes, anarquistes i comunistes, persones progressistes de totes les tendències, que volien canviar una societat injusta, un sistema que explotava el poble dençà la infausta derrota dels agermanats en el segle XVI.
La creació de la comissió per recordar les víctimes que lluitaren per la República, lesforç dels historiadors en el procés de la recuperació de la història de Porreres sota el sangonós domini del feixisme, els actes, conferències, taules rodones i cinefòrums realitzats, marquen una fita que haurien de seguir aquells pobles que estimen els seus herois, que lluiten per servar la memòria dels seus fills més compromesos amb la justícia social i la llibertat. I, precisament perquè eren els més idealistes, perquè sentien de veritat els problemes i necessitats duna terra sotmesa a la brutalitat del poder caciquil i la ignorància clerical-vaticanista, foren cruelment torturats i assassinats per sicaris sense ànima al servei del capitalisme estatal i internacional.
No és tasca senzilla, aquest combat en defensa de la nostra memòria històrica. Des de la dreta, des d'algun indret de lesquerra covarda que encara té por dels monuments feixistes que queden a Mallorca, des de totes les tribunes a sou de tots els poders que ens esclafen, sens recorda insistentment que tota la nostra feina, els escrits, actes i homenatges dedicats als nostres morts l´únic que fan diuen- és incrementar la intolerància, el maniqueisme històric, lesperit de revenja, la tensió social dins la nostra societat.
Fa tan sols uns dies hem pogut constatar com els poders més foscos de Mallorca malden per aprofundir en lamnèsia, la mistificació i loblit i, també, en la falsificació de la història. Aquestes persones, aquests mitjans de comunicació, han atacat recentment lescriptor Llorenç Capellà per haver escrit el text duna placa que sha de posar al cementiri de Palma, en el mateix indret on eren portats a matar els republicans en temps de la guerra civil. El text que ha estat atacat per la dreta més reaccionària deia així: La Guerra Civil (1936-1939) va iniciar-se a Mallorca la matinada de dia 19 de juliol de 1936, amb un Cop dEstat protagonitzat per lexèrcit amb la col·laboració dels partits de dreta, especialment de Falange, i laquiescència de lEsglésia. Els sediciosos, dideologia conservadora i totalitària dinspiració feixista, emfatitzaren en el seu ideari lexaltació de la unitat dEspanya, lesperit de croada i l'uniformització lingüística i cultural. El pronunciament tenia lobjectiu denderrocar el govern de la República, suprimir les llibertats públiques, il·legalitzar els partits desquerra i els sindicats, i paralitzar lassociacionisme amb la clausura dels centres recreatius, formatius i culturals. Aquestes accions, que es portaren a la pràctica amb lús de la força, es complementaren amb la detenció de milers de persones, un nombre important de les quals varen ésser assassinades o condemnades a mort després désser jutjades en una pantomima de consell de guerra.
Mallorca va convertir-se, lilla sencera, en un cementiri. La repressió no va adreçar-se contra uns col·lectius concrets, sinó que va acarnissar-se en persones de condició social i intel·lectual ben diferents. En aquest indret moriren obrers, camperols, professionals liberals, pedagogs, estudiants. I va marcir-shi la joventut. La millor joventut de cada col·lectiu. Tots ells moriren durant el període bèl·lic i fins que leco dels trets es va espaiar en una postguerra llarga i inacabable.
A Mallorca varen ésser assassinades més de mil persones per les seves idees.
La Dictadura sorgida de la victòria militar (1936-1975) va consolidar un Estat basat en la repressió de les llibertats.
I el silenci o loblit, loblit i el silenci, va ésser la llosa que va cobrir sang i vida, històries i biografies.
Pretengueren matar lànima dun poble.
Inútilment.
El pensament daquells homes i daquelles dones és i serà una proposta de futur.
Indignat pels atacs patit per aquest text que consider exemplar, vaig escriure una resposta que, de seguida, vaig enviar a la premsa de les Illes. La resposta deia: Davant els atacs del diari El Mundo al text de Llorenç Capellà vull expressar públicament el meu suport al magnífic text redactat a petició de la nostra Associació Memòria de Mallorca-, un escrit fet per servar la memòria de les més de 1500 persones assassinades i/o desaparegudes per la repressió feixista. Una repressió i uns assassinats protagonitzats per lexèrcit amb la col·laboració dels partits de la dreta, especialment de Falange Española amb el consentiment de lEsglésia catòlica.
Només una transició feta desquena al poble, amb pactes secrets entre els hereus del franquisme i una esquerra amnèsica ha fet possible que avui dia encara pugui qüestionar-se els crims de la dreta, del feixisme i lexèrcit del general Franco. Com diu l text de Llorenç Capellà: Mallorca va convertir-se, lilla sencera, en un cementiri.
El text de Llorenç Capellà, molt breu i de caire històric, sha fet per posar a un panel explicatiu i pensam, talment com ha escrit Memòria de Mallorca, que sajusta perfectament a la veritat sobre la repressió franquista a Mallorca.
I ara, com a cloenda daquest article, crec que aniria bé posar aquest poema que els amics de la Regidoria de Cultura de lAjuntament de Porreres em demanaren per a acompanyar el monument a les víctimes del franquisme.
Els nostres morts
Sentor de sang m'arribava des d'alguna latitud remota.
Els afusellaven enmig del carrer,
al costat dels murs, sota les porxades.
En el malson hi havia també miratges obsessionants,
aspres concerts de fusells i pistoles.
Desapareixien els mestres, els jornalers,
els promotors del repartiment de terres,
la marea que volgué col.lectivitzar les fàbriques.
Per un instant vaig pensar que havia fet
un descobriment arqueològic.
A poc a poc sortien de les grans fosses comunes,
enmig dels verdosos cortinatges de les algues,
els poetes que mai no hem tingut,
els escriptors d'una Mallorca que mai no va néixer.
Eren cisellades maragdes d'una bellesa corprenedora.
Els nostres morts obrint escletxes de llum en la foscor,
suggerint tornassolats colors malves i daurats.
En la boca tenen encara gust de mel i de taronges.
La lluita per la llibertat d'expressió a les Illes. Defensa de lescriptor Jaume Santandreu
La lluita per la llibertat d'expressió a les Illes. Defensa de lescriptor Jaume Santandreu.
Per Miquel López Crespí, escriptor
El març del 2003, sindicats, partits, collectius socials, persones independents, treballadors i treballadores dels més diversos sectors, ens reunirem novament per a defensar la llibertat amenaçada novament per determinats sectors sectaris i dogmàtics
La reunió de sindicats i forces polítiques de les Illes a Can Gazà [març de 2003] em va recordar els darrers anys de la dictadura franquista, quan lluitàvem per la llibertat. Tornam estar en les mateixes. Ahir era el franquisme qui portava als tribunals Jaume Santandreu per haver escrit un article. Avui, qui ataca els escriptors mallorquins i els sectors que fan una feina exemplar en benefici dels marginats, són el doctor Josep Carbonero i el seu advocat, l'antic dirigent carrillista Ignasi Ribas. Pareix com si el temps no hagués passat! Fa vint-i-set anys les forces polítiques d'esquerra ens reuníem clandestinament per a organitzar una campanya en defensa de la llibertat d'expressió, destruïda pel feixisme. El març del 2003, sindicats, partits, collectius socials, persones independents, treballadors i treballadores dels més diversos sectors, ens reunirem novament per a defensar la llibertat amenaçada novament per determinats sectors sectaris i dogmàtics, grupets que no poden consentir la més mínima crítica a la seva desastrosa gestió de la sanitat de les Illes. I és per això mateix, perquè volen fer callar i atemorir un intellectual independent i progressista, talment com feia el feixisme fa anys, que porten Santandreu als tribunals i li demanen deu milions de pessetes.
La Plataforma per la Llibertat d'Expressió i en solidaritat amb l'escriptor d'Esquerra Republicana i membre de l'AELC (Associació d'Escriptors en Llengua Catalana) Jaume Santandreu, comptà amb la presència de la majoria de forces sindicals de les Illes i membres destacats del PSM i del nacionalisme d'esquerra. Poguérem veure-hi Gabriel Riera, coordinador del Grup de Salut del PSM-Entesa Nacionalista, i Miquel Bauçà, dirigent del Sindicat d'Exclosos i militant del PSM; la sindicalista d'USO Isabel Lozano; Mateu Garcia, president del Sector Sanitari del CSIF; el sindicalista d'UGT Eugeni Bauçà, que intervingué en l'assemblea de forma contundent i emocionada relatant les malifetes del doctor Carbonero; el metge Miquel Barceló, un dels homes que més ha fet pels marginats de les Illes; Rafel Ginard, del Sindicat Mèdic Lliure; representants del SATSE, el Sindicat d'Infermeria... També hi havia moltes altres personalitats del món de la política i de la sanitat illenca que, amb la seva presència, volien expressar una solidaritat activa amb el "sacerdot dels pobres". Esquerra Republicana expressà igualment un suport total a la lluita per la llibertat d'expressió que s'iniciava amb la constitució d'aquesta Plataforma sorgida de la societat civil de les Illes. I, ara mateix, Joan Buades, diputat d'Els Verds d'Eivissa i Formentera, em fa arribar l'expressió de suport complet a l'escriptor.
Joan Lladó Binimelis, president d'ERC-Illes Balears i Pitiüses deia, en un comunicat de solidaritat amb l'escriptor Jaume Santandreu: "Arran de la querella interposada per Josep Carbonero contra l'escriptor, sacerdot i militant d'Esquerra Republicana Jaume Santandreu per un article que va servir per aclarir a bona part dels usuaris la naturalesa partidista dels problemes de l'Hospital de Manacor, Esquerra Republicana vol manifestar la seva solidaritat amb el denunciat. Demanar 60.000 euros a un destacat lluitador en favor dels sectors més desfavorits de la societat per una opinió expressada a un article, no fa per una una persona com el senyor Carbonero que s'anomena d'esquerres. El millor que poden fer els demandants és parar bé les orelles i més quan les protestes i suggeriments per tal de millorar la nostra sanitat pública provenen majoritàriament d'àmbits amb un coneixement i una tasca reconeguda en aquest sector i situats clarament en l'òrbita de la mateixa esquerra política".
L'actitud de Josep Carbonero contra la llibertat d'expressió és ben idèntica a la de la Diputació franquista de l'any 1976 quan processà l'escriptor i sacerdot per un article publicat en la premsa de les Illes
El doctor Josep Carbonero i l'advocat Ignasi Ribas fan un mal favor al Pacte de Progrés i, fins i tot, al seu partit: Izquierda Unida. Amb aquesta actitud dogmàtica i sectària de refusar la crítica a les activitats dels gestors de la sanitat poden fer perdre molts vots a l'esquerra. Vots que són essencials, no ho oblidem, si es pretén mantenir i consolidar el Pacte de Progrés. Processar per un presumpte delicte d'opinió un destacat lluitador del nacionalisme d'esquerra, un escriptor progressista reconegut arreu de la nostra nació, és, objectivament, fer el joc a la dreta.
Com vaig escriure fa uns mesos: "Els sindicats i les assemblees de treballadors del Complex Hospitalari de Mallorca (hospitals Joan March, Psiquiàtric i General) demanen d'ençà fa setmanes la dimissió de Josep M. Carbonero a conseqüència de (paraules textuals dels sindicats): 'su ineficacia en la gestión y por sus métodos dictatoriales'. Hi ha constants mobilitzacions enmig del carrer, piquets de treballadors de la sanitat amb pancartes a les portes dels hospitals de Mallorca. Els empleats de la sanitat volen que el Govern Balear escolti les seves peticions. Reivindicacions que són la punta de l'iceberg que palesen la situació crítica que està travessant l'atenció psiquiàtrica -entre moltes altres problemàtiques sanitàries- gestionada per GESMA.
'La majoria de sectors socials que demanen la dimissió de Carbonero són precisament la base electoral del Pacte i de la mateixa Esquerra Unida (que va ser la que el designà per aquest càrrec). De voler avançar de forma segura vers les properes eleccions (mantenint i augmentant el vot d'esquerres), és necessari i urgent que el Govern del president Antich escolti el clam generalitzat de la nostra societat i actuï en conseqüència". I, acabava dient: "La substitució del Dr. Carbonero esdevé una necessitat política urgent per a poder consolidar el Pacte de Progrés".
Ara, la desmesurada iniciativa d'aquest destacat militant d'Izquierda Unida portant Jaume Santandreu als tribunals per una simple opinió, complica al màxim les possibilitats electorals dels progressistes, ja que l'elector pot identificar Izquierda Unida amb autoritarisme sectari i manca de voluntat d'escoltar les veus crítiques de la societat mallorquina. En el fons, l'actitud de Josep Carbonero contra la llibertat d'expressió és ben idèntica a la de la Diputació franquista de l'any 1976 quan processà l'escriptor i sacerdot per un article publicat en la premsa de les Illes.
L'actitud de Josep Carbonero i d'Ignasi Ribas contra els escriptors d'esquerra mallorquins i els sectors progressistes no se centra solament en l'atac contra el responsable de Can Gazà
Cal dir que l'actitud de Josep Carbonero i d'Ignasi Ribas contra els escriptors d'esquerra mallorquins i els sectors progressistes no se centra solament en l'atac contra el responsable de Can Gazà. Fa uns anys, qui signa aquest article també va haver de patir la intransigència dogmàtica d'ambdós personatges. Aleshores havia publicat un llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, que no els agradà, ja que en la seva opinió no deixava bé el carrillisme. Aleshores publicaren un pamflet a la premsa on, entre un caramull de tergiversacions i mentides, afirmaven que l'esquerra revolucionària de les Illes, és a dir, l'esquerra on militava gent del tarannà d'un Mateu Morro, Jaume Obrador, Maria Durán, Jaume Bueno, Antoni Mir, etc., etc., feia el joc al "franquisme policíac". Vaja, quins "demòcrates" els senyors Carbonero i Ribas que no poden consentir l'edició d'un llibre diferent de les tesis carrillistes (PCE) i, de seguida, han de criminalitzar l'autor emprant la mentida més barroera i la tergiversació!
En efecte, com he deixat escrit en el capítol "Els Mallorquins, de Josep Melià, i la lluita per la llibertat" del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), en parlar del tarannà repressiu d'aquests personatges: "Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols de les meves memòries -a petició del meu bon amic, l'editor Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol 'Artistes i escriptors contra la dictadura' (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hagués pensat s'armàs tal enrenou. Potser imaginàs que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas, tot dient, com sempre: 'Mala pesta de rojos que Franco no acabà d'exterminar de rel!'. Però no hauria suposat mai que els atacs (bona propaganda del llibre, ja se sap que allò de què no es parla no es ven!) venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors carrillistes -PCE-, que en els darrers anys de la dictadura pactaren amb els hereus del franquisme el manteniment de tots els aparats judicials, administratius, culturals, militars i repressius del feixisme, a més d'acceptar -en la Constitució que ordiren d'esquena al poble- la 'sagrada unidad de España', el paper de l'exèrcit franquista en el manteniment d'aquesta 'unidad de destino en lo universal', la prohibició de la federació de comunitats autonòmes (un atac directe a la reconstrucció dels Països Catalans), l'acceptació de la bandera bicolor i la monarquia borbònica que ens llegava el dictador (sense lluitar per un referèndum que demanàs al poble si volia o no aquesta monarquia imposada); i, el que era més tràgic en forces que teòricament es reclamaven del 'socialisme', signaren una constitució que, en oficialitzar l'economia de mercat com a eterna i immutable, impedia avançar envers una societat sense explotadors ni explotats -ni que fos pacíficament arran d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra.
'El primer pamflet en contra de les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra d'un dels màxims responsables d'aquesta política antipopular (a part de ser un dels dirigents que contribuí a l'assumpció entre determinats sectors de treballadors controlats pel carrillisme del Pacte social de la Moncloa, un atac directe als interessos econòmics i polítics del poble). Parl de Pep Vílchez. Després, continuant en aquest camí de brutors contra els militants antifranquistes dels anys seixanta, en un altre pamflet publicat a UH el 28-IV-94 s'hi afegiren altres collaboradors (i sectors afins) amb el nefast -per als interessos populars- carrillisme illenc (que equival a dir de l'estalinisme més ranci i pansit malgrat certes operacions de maquillatge a començaments dels anys setanta). Ens referim als senyors Antoni M. Thomàs (antic responsable polític del PCE), Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernart Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí algun estudiós de la recent història nostrada. Jovençans que no varen viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es pensen saber-ho tot. Estudiosos que, pensant que fan història 'objectiva' el que basteixen realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del P'C'E, tot ampliant l'eco de la seva presència, sovint esquifida i superstructural). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que publicaren l'any 1994 els defensors del neoestalinisme espanyol a les Illes (els senyors abans esmentats i els que els feien costat) ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquests pobres homes quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries o afavoridores dels seus amics o grups polítics amb els quals simpatitzen.
'En aquesta campanya de brutors, mentides i difamacions, s'hi afegiren igualment personatges de la premsa espanyola, gasetillers a sou de Madrid i d'obscurs interessos reaccionaris".
Com es pot constatar amb el processament de l'escriptor nacionalista i d'esquerra Jaume Santandreu, els mateixos sectors sectaris i dogmàtics que l'any 1994 provaren de criminalitzar-me (operació que, per cert, no els va funcionar gens ni mica i, ans al contrari, es convertí en una arma letal en contra seva) continuen amb les seves tèrboles maniobres contra la llibertat d'expressió.
Deu milions de pessetes per haver escrit una opinió damunt els papers! Quina misèria moral, la d'aquests prepotents que no accepten la crítica a la qual han d'estar sotmesos els gestors de la "cosa pública"!
Escriure articles d'actualitat política, criticar, malgrat que sigui d'una forma ben mesurada les accions (o omissions) de qui té el poder, no és tasca gaire fàcil. Tothom que tengui un mínim d'experiència en el món periodístic sap el que li pot costar, personalment i professionalment, una opinió agosarada, una crítica suau i ponderada a qui té la paella pel mànec (és a dir, per a entendre'ns: qui disposa del poder polític i econòmic).
Si abans era el franquisme el que impedia el normal exercici de la llibertat d'expressió, ara, finits els aspectes més sagnants de la brutal dictadura, són aquests poders "difusos" els que, des de l'ombra, des de la invisibilitat de determinats despatxos, vigilen i, en cas de "necessitat" (algú que diu la veritat), actuen per a fer callar el dissident, l'home o dona crítics amb el poder. Per a determinats sectors dogmàtics i sectaris (cas de Josep Carbonero) cal que el que es diu i escriu estigui dins l'ordre del consens amb els poders autèntics de la societat. Pobre d'aquell que, emportat per la creença que vivim en llibertat, escrigui alguna cosa que desagradi a qui comanda de debò! És el que ha passat a Jaume Santandreu, el "sacerdot dels marginats", l'escriptor d'esquerra al qual Carbonero i l'advocat Ignasi Ribas demanen... deu milions de pessetes per haver escrit una opinió damunt els papers! Quina misèria moral, la d'aquests prepotents que no accepten la crítica a la qual han d'estar sotmesos els gestors de la "cosa pública"!
L'hegemonia cultural, política i econòmica damunt les classes populars s'exerceix, com deia Gramsci en els seus Quaderns de la presó, no solament amb la simple coacció legal, econòmica o militar, com s'esdevé encara en moltes societats del Tercer Món, sinó, més que res, mitjançant el paper exercit pels intellectuals orgànics de les classes dominants. Processar un conegut militant d'esquerra, un home que no té res i que ha treballant intensament en favor dels més desvalguts de la nostra societat... no és fer, objectivament, el joc a les classes dominants?
L'actual processament del sacerdot dels pobres, l'escriptor Jaume Santandreu, per part del doctor Carbonero és la confirmació d'això que explicam. L´únic "pecat" de Jaume Santandreu ha estat voler fer costat als més desvalguts, els sectors marginats de la nostra societat i, seguint l'exemple de Gabriel Alomar o Joan Fuster, opinar amb llibertat de criteri, denunciant les mancances i hipocresies d'una societat mancada de solidaritat. Davant aquest fet, l'escriptor i sacerdot s'ha trobat amb les acostumades campanyes per a fer-nos callar. És el pa nostre de cada dia. Vivim a una terra on les més diverses màfies (polítiques, econòmiques, culturals...) proven en tot moment de barrar el pas al dissident, a tot aquell que no combrega amb rodes de molí.
El darrer batle republicà de Palma, el metge Emili Darder, militant d'IR i que tant havia fet per afavorir el benestar de les classes populars mallorquines, illustra a la perfecció el destí que determinats sectors reaccionaris desitgen a qui es dedica a la política, no per encalentir cadires o cobrar substanciosos sous, sinó com a acte de servei al seu poble. Esquerra Unida, els partits del Pacte de Progrés, haurien de deixar sentir la seva veu fent costat al més dèbil i no atacar, com han fet sempre els feixistes, el més dèbil, aquell que no té poder econòmic. Els votants progressistes de les Illes volem saber el que pensen les organitzacions de l'esquerra oficial d'aquesta brutal malifeta.
Pensam, i ja ho hem escrit en nombroses ocasions, que el Pacte de Progrés en sortirà molt perjudicat (electoralment i moralment!) si manté un mal gestor rebutjat pels sindicats de totes les tendències i per nombrosos collectius de professionals de la sanitat.
La crisi és greu i un Govern progressista no pot tancar els ulls ni tapar-se les orelles davant les mobilitzacions populars i sindicals, davant d'allò que comporta la presència del doctor Carbonero al capdavant de la direcció del Complex Sanitari. I més quan les protestes i suggeriments de millora de la nostra sanitat pública provenen de forma majoritària des d'àmbits de la mateixa esquerra política i social.
L´antifranquisme a Mallorca - La presó de Palma (1976)
1976: la presó de Palma.
Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.
La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).
L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.
Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".
Mateu Morro i el llibre Els altres comunistes (Lleonard Muntaner Editor)
Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions daquest procés: mai no es va desmantellar lestat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La classe dominant va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (hegemonia seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. Daltra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions dun estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització dun model dEuropa, el que sanava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de No és això companys, però tampoc no hi havia a lhoritzó lopció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat. (Mateu Morro)
ELS ALTRES COMUNISTES I LA TRANSICIÓ (Lleonard Muntaner Editor)
Per Mateu Morro Marcé, historiador
Miquel López Crespí tracta en aquest llibre un tema, el de la història de laltre comunisme (el comunisme no estalinista) en els anys de la transició, que ell no ha deixat de tractar mai, tant en els seus escrits dassaig com en els de ficció. De totes aquelles sigles i moviments que floriren aquells anys previs al final del franquisme no nha quedat gairebé res. També el comunisme oficial ha estat reduït a poca cosa, fins a la seva pràctica desaparició o transformació en noves formulacions polítiques.
De fet, el disseny del model polític de la transició espanyola va ser el dun model de tendència bipartidista, basat tan sols en dues forces, diferents entre elles, però que estableixen una alternança en el govern fonamentada en lacceptació dels elements bàsics del sistema de poder: el model econòmic neoliberal i el model destat monàrquic i unitari. Sols lemergència dunes realitats nacionals diferenciades, també en el pla electoral, va rompre lhomogeneïtat de lesquema. Salvant les diferències, que són moltes sense dubte, el règim de la Restauració monàrquica de 1874 té semblances amb el règim de la Restauració monàrquica de 1975. Lestabilitat política i institucional, tant llavors com ara, sassegurava sobre el compromís compartit pels partits del sistema a no emprendre reformes estructurals que modifiquin lequilibri del poder. El sistema sorgit de la transició ha resultat estable durant un llarg període de temps, dacord amb les previsions dels que lorganitzaren. Tan sols a partir de la crisi econòmica i financera han emergit a la llum pública els caires més ominosos del règim: la força totpoderosa dels grups de poder i influència, el classisme a ultrança, un sistema judicial mediatitzat pel poder polític i econòmic, lhostilitat al reconeixement de la diversitat nacional o la debilitat del muntatge monàrquic. I amb aquestes evidències a la vista han aparegut nous subjectes col·lectius mobilitzats i reivindicatius, però que res tenen a veure amb aquelles avantguardes de finals dels seixanta i principis dels setanta.
La revolució xinesa i cubana, els moviments anticolonials, el maig de 1968, la revolta estudiantil, lenfonsament de les democràcies populars i un renovellat moviment obrer i popular configuraren un ventall de propostes diverses, a vegades en un garbuix poc coherent, que confluí en un moment que semblava ser de canvi i que realment ho era, tot i que aquell canvi havia de ser molt més limitat i controlat en tots els seus aspectes del que en aparença donava e entendre. Les organitzacions desquerra revolucionària naixien, sescindien i es dissolien en un moviment convuls, sovint víctimes de la seva pròpia inconsistència. El final del franquisme i les primeres eleccions de 1977 varen ser el seu propi final.
Sentrà en una nova etapa en la qual aquelles formacions no hi tenien cap paper a jugar. Però tota aquella moguda, tot aquell esplet de sigles, totes aquelles lluites, vagues i mobilitzacions, no aportaren res de positiu? Mantenir aquesta afirmació seria molt gratuït. Aquells grups, que lluitaven per consolidar-se enmig duna sopa de lletres de sigles de partits maoistes, trotsquistes i consellistes, jugaren un paper actiu en la mobilització contra el franquisme, en la difusió de noves idees transformadores i en laportació delements avançadors del que després serien els posteriors moviments crítics. Entre altres aspectes, potser un dels més remarcables sigui el de la defensa de la democràcia directa i participativa, la reivindicació del valor democràtic de lassemblea per davant de les formes de delegació de la representativitat.
Aquells moviments aportaven també una crítica global al sistema, lanticapitalisme, amb una rotunditat que sols a partir del 2007/2008 hem pogut tornar veure reaparèixer en la lletra impresa, però ja no tant a partir dels hereus polítics daquelles formacions, que avui són més aviat escassos, com a partir daltres línies de pensament de diversa procedència, en general desconnectades de les velles ortodòxies teòriques. I és que la història sescriu cada dia, no és mai esclava del passat.
Hi havia il·lusió pel canvi i voluntat altruista de contribuir-hi. Encara no havia arribat el moment de les grans estructures polítiques professionalitzades. La feina voluntària era generosa i sexpandia entre tots els sectors socials i polítics. La desil·lusió es va anar consolidant més tard, poc a poc, i es va transformar en un fort desencís. Però cal insistir que les pròpies conviccions no shan de moure al compàs de les modes o de les encalentides transitòries, sinó que han de descansar sobre el dia a dia de les feines que tenen continuïtat en el temps perquè cerquen uns objectius precisos.
Però a més de les consideracions sobre la nostra història recent, en Miquel López Crespí va més enllà i estableix una reflexió sobre la història, èpica i tràgica a la vegada, del comunisme a partir de la Revolució Russa.
El comunisme en el segle XX
El sotrac revolucionari de 1917 era un resultat de la profunda crisi de la socialdemocràcia europea, que a la vegada era expressió de la crisi del capitalisme que va dur a lenfrontament bèl·lic de 1914-1918. El moviment obrer es va escindir entre reformistes i revolucionaris, i la influència bolxevic va ser extraordinària per tot arreu. La posterior evolució de la URSS cap a un sistema dictatorial va tenir greus conseqüències. Mentrestant aparegueren els feixismes i totalitarismes reaccionaris. La història del segle XX va esdevenir violenta i terrible, a mercè de les cruentes guerres mundials i dels règims totalitaris generats pel feixisme i lestalinisme. Però així i tot, va ser el moviment obrer i popular el que va fer possible la resistència democràtica per tot arreu i va obrir després les portes, a partir de 1945, a formes més justes de la societat europea.
Sovint sintenta desacreditar la història del moviment obrer pels desastres del règim estalinista, tanmateix aquell règim no va deixar de ser una resposta disforja al desastre bel·licista i imperialista, una resposta obrera i popular que va acabar engolint els seus propis fills en una espiral perversa de repressió i terror. Per tot això i per moltes més coses la història del comunisme és heroica i tràgica a la vegada. Heroica per labnegació i sacrifici de les persones unides en una causa transformadora; tràgica perquè sovint aquesta empresa titànica acabà devorant els mateixos militants. La causa era bona, però els mètodes errats i els resultats no foren els esperats.
Enfront de lescolàstica soviètica aparegueren un grapat de pensadors crítics capaços de mantenir viu el marxisme com a una filosofia alliberadora. Luxemburg, Korsch, Bloch, Lukacks, Trotski, Gramsci són els noms mítics del comunisme heterodox. I també Andreu Nin. El marxisme català, minoritari enfront de la poderosa CNT, no va voler seguir les passes de lestalinisme i va generar organitzacions pròpies com el BOC i el POUM. Però, estrets entre la brutalitat estalinista i la brutalitat feixista no hi havia massa possibilitats de reeixir. Els altres comunistes, com assenyala Miquel López Crespí, varen ser víctimes duna doble repressió, amb moments tràgics com els assassinats del propi Andreu Nin o del mateix Trotski de banda de Ramon Mercader. Moments horribles que varen ser justificats per laparell de propaganda dels partits comunistes oficials. Fets que, com assenyala Miquel López Crespí, molt sovint shan amagat o shan tergiversat. Però no es pot culpar el conjunt de militants dels partits comunistes oficials daquesta història de terror. Creien en la idea, tenien fe, eren fidels al partit i ells mateixos patiren múltiples purgues. Al final el segle XX és ple de màrtirs laics, obrers i revolucionaris, empresonats i assassinats per les dictadures i els feixismes, però també per lestat soviètic i les seves zones dinfluència. Però, com he dit, els obrers comunistes, els resistents antihitlerians i antifranquistes no en podien ser mai els culpables.
br>
Els límits de la transició
Miquel López Crespí ens parla molt documentadament de la història de la transició espanyola. Reivindica el paper dels moviments populars i la feinada que feren milers i milers de persones que després no han tengut cap reconeixement. El seu anàlisi és crític i posa de manifest les limitacions daquest procés: mai no es va desmantellar lestat franquista ni varen perdre posicions els poders econòmics i fàctics. La classe dominant va seguir essent la mateixa i es va garantir una actualització institucional i de discurs que li va proporcionar un fort domini (hegemonia seria el mot que utilitzaria Gramsci) sobre els sectors populars. Daltra banda aquests sectors populars es varen veure beneficiats per algunes concessions dun estat del benestar que no havien acabat mai de conèixer. I tot plegat ens va dur a la sacralització dun model dEuropa, el que sanava construint, que no semblava tenir cap contestació possible. Tenia raó Lluís Llach quan cantava allò de No és això companys, però tampoc no hi havia a lhoritzó lopció de triar un altre futur. Tot estava ben fermat.
El problema de la transició és que a lestat espanyol no sarribà a produir mai una derrota dels grups dominants hereus de lestat franquista, i no sarribà a produir perquè aquests grups eren forts i gaudien dun gran suport internacional, més que no un moviment popular actiu però alhora escalivat i poruc (la llarga ombra de la Guerra Civil serà molt mala desvair). Hi hagué una crisi institucional del sistema a partir de la decadència i mort del dictador, però el moment no tenia res a veure ni amb 1917, ni amb 1931, ni amb 1945. Hi havia un moviment popular actiu, potser fort, però lestat no havia perdut cap dels seus elements coactius. Haguessin pogut passar les coses duna altra manera? Potser sí, però no era gens fàcil. Tal vegada shaguessin pogut limitar prerrogatives i posicions de domini impròpies destats democràtics. Entre altres incongruències la definició de lestat espanyol com un estat unitari i ladopció duna constitució que nega la pluralitat nacional és un dels resultats més negatius daquest procés dirigit des del poder.
La crisi econòmica ha posat de manifest les limitacions daquest sistema. Res és etern. Tampoc ho és el model polític sorgit de la transició. Moltes idees intocables comencen a mostrar esquerdes. Començam a sospitar que hem estat víctimes duna gran operació de camuflatge polític del vell establishment, que allò que semblava modèlic es fonamentava en bona mesura en la por i en la imposició. Això obre les portes a noves lectures de la nostra història més propera i, en aquesta mesura, és bona la feina de Miquel López Crespí de recuperar la memòria històrica daquells anys i aquella gent, quan tot semblava possible.
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. (Miquel López Crespí)
Les campanyes rebentistes contra la memòria històrica de lesquerra revolucionària
Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per l'editor Lleonard Muntaner l'any 1994 i demonitzat per una colla de dogmàtics i sectaris, enemics de l'esquerra alternativa i revolucionària tant en temps de la transició com en els anys posteriors.
A partir de les eleccions del quinze de juny de 1977, qui no tengués representació parlamentària era obligat a desaparèixer engolit per la marginalitat més absoluta. "Intellectuals" de baixa categoria, servils sense escrúpols, s'encarregaven -i s'encarreguen encara!- de la feina bruta de demonitzar els grups o persones autènticament revolucionaris. Eren ridiculitzades les idees de progrés, justícia social, socialisme i independentisme. Tot això, combinat amb la lluita activa (portada endavant per la socialdemocràcia, les restes del carrillisme i les burgesies espanyola, catalana i basca) contra el marxisme, l'anarquisme, el leninisme, l'independentisme... o el cristianisme de tendència socialista i anticapitalista, anà creant un concret panorama de desolació contra el qual lluitaren activament Arturo Van den Eynde i els seus companys. Els sectors més dinàmics que encara lluitaven contra el sistema eren deixats de banda (lluites d'Euskalduna, Altos Hornos del Mediterráneo, Astilleros de Cadis... i mil tipus d'accions semblants), tot esperant que els lluitadors més actius perdessin la fe en la victòria de la seva justa causa. Les centrals sindicals majoritàries, amb fortes subvencions estatals per a sous d'alliberats, boicotejaren mobilitzacions de solidaritat, expulsaren els grups més antisistema dels seus delegats mentre els dirigents d'aquests aparells ja institucionals signaven pacte rere pacte en contra dels interessos dels treballadors. Milers i milers de treballadors i treballadores, d'estudiants de totes les nacions oprimides de l'estat, eren induïts (a les bones o a les males: la policia no deixà mai d'actuar de forma brutal contra el poble) a oblidar les idees i principis igualitaris i antifeixistes tot obligat-los (mitjançant un fort bombardeig ideològic des del mitjans dits de "comunicació") a centrar-se només en la vida privada, en el consum com a forma "superior" d'existència, en el "descompromís". Arribava l'època del pelotazo, més que res en temps del PSOE; del redescobriment de "la España eterna" per part dels "socialistes" de mentida que ens acabaven d'entaforar en el bloc imperialista i agressiu de l'OTAN.
Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina. Posteriorment a aquesta presentació els sectors dogmàtics i sectaris propers a l'excarrillisme (PCE) iniciaren una brutal campanya de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'escriptor Miquel López Crespí per provar de barrar el pas a la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes.
Disn aquest brutal contetx repressiu desdengué la brutal campanya rebentista dels excarrillistes i sectors afins al meu llibre de memòries antifeixista LAntifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994).
A hores d'ara encara no entenc com Ignasi Ribas, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE) signà aquell tèrbol pamflet contra el llibre que havia editat Lleonard Muntaner. Que ho fessin dos buròcrates, dos antics responsables del ranci i escleròtic carrillisme illenc potser seria comprensible. Eren personatges que procedien d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camilo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.
Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra republicana de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l' OEC, MCI, PTE, LCR, PSM o PSAN?
Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra alternativa no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on suggerien que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR, el PSAN o el PSM només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només ajudaren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".
Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants antifeixistes de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics i sectaris el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de les quals foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.
Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i els seus amiguets embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.
No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra antisistema de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.
El domini total i absolut de l'oportunisme polític més bestial s'aferma amb la transició (la restauració de la monarquia borbònica i els pactes de la suposada oposició amb el franquisme i la burgesia) i durant els anys posteriors. La fi del socialisme degenerat a l'URSS i altres estats dits "socialistes" (aquells on regnava el brutal poder de la "burgesia" roja i el més bestial capitalisme d'estat) servia per a bastir una campanya contrarevolucionària mundial a la qual s'aferraven amb ungles i dents els reaccionaris de totes les tendències. Ens apropàvem als temps actuals, a l'època de la mundialització més bestial i absoluta del capital i de l'imperialisme (alguns li diuen, en expressió errada, la "globalització"). Davant aquesta situació Arturo Van den Eynde escriu Globalització: la dictadura mundial de 200 empreses, que publica Edicions de 1984. Les preocupacions socials i collectives de les organitzacions marxistes, independentistes i antisistema eren sovint ridiculitzades. Els grups i partits que encara resistien la gegantina onada d'oportunisme que tot ho envaïa (barroeres lluites pel poder, per la poltrona, per la nòmina institucional deixant de banda dècades d'història de lluita esquerrana) eren presentats sovint com a utòpics o, més d'una vegada, com a actius "agents de la dreta", illuminats que no tocaven amb els peus a terra com hem explicat una mica més amunt en referència a la campanya rebentista contra el llibre LAntifranquisme a Mallorca (1950-1970).
En el Petit vocabulari polític de marxisme (Barcelona, Edicions de 1984, 1998), pàgs. 107-108, Arturo Van den Eynde definia l'oportunisme amb aquestes paraules: "És oportunista sacrificar els objectius més importants del moviment obrer per treure'n un avantatge momentani.
'El llenguatge polític postmodern enalteix l'oportunisme i el confon sibillinament amb el simple 'sentit de l'oportunitat'. Són coses diferents. El sentit de l'oportunitat és necessari en qualsevol tàctica política. Una força política cerca sempre la línia de conducta que li permeti treure tot el partit possible d'una determinada situació, d'una determinada relació de forces entre els diversos partits i les diverses forces socials. Només és oportunista quan vol aconseguir aquest avantatge momentani, aquest petit guany, aquesta millora, en perjudici de coses encara més importants, com ara l'hostilitat de la classe dels treballadors emvers els capitalistes, o l'agrupament dels obrers avançats en un partit realment comunista.
'És oportunista aquell qui, cercant un petit triomf avui, compromet les possibilitats d'un gran triomf revolucionari demà o demà passat".
Arturo Van den Eynde definia molt bé el significat de loportunisme dins la societat contemporània. I, per això mateix, els atacs i els pamflets contra la memòria històrica de lesquerra revolucionària, contra qui volgués deixar constància de les seves traïdes i claudicacions, dels seus pactes amb la burgesia i el franquisme reciclat en temps de la restauració borbònica. Una història prou coneguda i que, com hem explicat més amunt, hem hagut de patir en carn pròpia.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Menorca i la poesia mallorquina (un article de Maite Salord)
Poesia contemporània: Cercle clos.
Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)
Per Maite Salord Ripoll.
La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.
Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).
Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.
Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.
El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.
Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.
Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.
Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".
D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".
Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".
Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle clos és un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.
Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".
Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.
15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.
Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.
Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània
Hauríem de parlar, doncs, dun llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei daquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap revolució textual heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de lautor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia davantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta. (Miquel López Crespí)
40 anys de poesia mallorquina - Edicions Can Sifre publica el poemari Espais secrets
En el seu moment vaig comentar que molts dels poemes que conformen el llibre havien estat redactats en el transcurs de molts dels meus viatges per terres dels Països i lestranger. Normalment utilitz una de les plaguetes que vaig comprar ja fa molts danys, a Venècia. Uns quaderns folrats amb paper negre i amb prop d´un centenar de pàgines. Tot plegat, aquest nombre de pàgines, em permet fer nombroses provatures, esborrar el que no magrada. A vegades el quadern esdevé així el dietari poètic de la vida dun escriptor. El calaix de sastre on hi van a parar no solament els poemes. També hi són presents les idees, els suggeriments de les persones que menvolten, les vivències del viatge, els llibres que vas llegint... Aquelles pel·lícules del passat o del present que timpressionen,,, Quan el quadern sacaba, utilitz igualment bocins de paper dembolicar o de diari, el petit espai duna entrada al cinema... tot serveix per deixar constància duna idea, dun suggeriment, dun vers.
Cinc poetes del Països Catalans: Susanna Rafart, David Castillo, Josep Ballester, Sam Abrams i Miquel López Crespí
Dit això cal dir, emperò, que una vegada estudiats, seleccionats i passats en net els poemes que conformen Espais secretstadones de seguida de la forta unitat temàtica existent en el llibre. Crec que són dues les causes daquesta impressió dunitat temàtica: la primera seria la intenció conscient danar treballant en una línia ben determinada, amb la idea de bastir un poemari unitari, que deixàs constància del moment, duna circumstància història concreta i, especialment, de les vivències més íntimes de lautor. Sempre mhe demanat com és possible separar els sentiments del poeta del món real, autèntic que lencercla. És una tasca impossible! Però aquesta vegada es tractava de depurar alguns dels aspectes del meu llenguatge poètic. Un llenguatge, i cal reconèixer-ho, massa farcit sovint de metàfores i altres floritures semblants --el llast de la nostra formació literària, de les influències que ens han condicionat i condicionen!--.
Quan vaig començar a bastir els primers versos del que, amb els anys, seria el poemari Espais secrets, em vaig prometre ser molt exigent amb el llenguatge, anar alerta amb les reiteracions lèxiques, amb les redundàncies emocionals. Els coneguts problemes derivats de la passió que sovint ens domina! Com podríem escriure poesia sense estar posseïts per la passió, pels sentiments, per la veritat que surt des de la fondària de lànima del poeta? Potser fos interessant ho pensava i intuïtivament -recórrer a alguns dels vells trucs de les avantguardes europees de començaments de segle: provar de bastir un llenguatge simple, descarregat de verbalismes entorpidors. I, daquesta manera, aconseguir anar al nus del problema, al missatge essencial que el poeta vol transmetre al lector. Hauríem de parlar, doncs, dun llibre escrit amb un cert fre a l'exuberància verbal. Un poemari que no permet el desenvolupament de períodes sintàctics gaire allargassats. Rompre amb els signes de puntuació és una eina al servei daquesta simplicitat del llenguatge creatiu que he emprat. Pensava que, si sobrava la gratuïtat de certes metàfores, el verbalisme heretat de la nostra formació i deformació! -cultural, també trobava innecessaris els signes de puntuació. És evident que la intenció del poeta a aquestes alçades de la seva vida no és, ni molt manco!, bastir cap revolució textual heretada de llegat de les avantguardes literàries dels anys vint del segle passat. No és aquesta la intenció ni els objectius de lautor. Simplement volem emprar les eines que ens proporciona la història de la poesia davantguarda per poder fer arribar molt millor al lector els moments de desesper, de ràbia, de joia i esperança del poeta.
Però tornem a lexperimentalisme que hom pot trobar a Espais secrets. Defugint certs aspectes de lherència de lEscola Mallorquina els mateixos que criticava Josep M. Llompart a Literatura moderna de les Illes Balears (Editorial Moll, Palma, 1964) en alguns dels poemes que comentam he emprat la prosa poètica. Una prosa poètica eixuta, mancada com he escrit una mica més amunt--, de signes de puntuació, talment com surt, densa, del cor del poeta. Es tracta dexperimentar però sense cap pretensió de fer història en la literatura com a descobridors dun nou isme literari. Sabem massa bé quines són les nostres limitacions, don procedim, el que els autors dels segles XX i XXI devem als moviments rupturistes surrealisme, dadaisme, futurisme, simbolisme, etc. per a vanar-nos de ser els descobridors mallorquins de tal o tal altra experimentació ocasional.
En el pla estrictament estilístic, el lector dEspais secrets hi trobarà un radicalisme exacerbat en la línia de desenvolupar, amb tota la simplicitat possible, la càrrega existencial de lèpoca incerta que ens ha tocat viure, l'ànima de lautor dels versos. Els impulsos que des dels grecs i molts abans que els grecs!- impulsen els autors, és a dir, lefecte del dolor, del desig, de la solitud, de la ràbia, de la revolta contra la injustícia, de la por davant les incerteses de lamor, les excelsituds del sexe quan sapodera, vital, de nosaltres; la melangia davant el pas inexorable dels anys; la terrible presència de la Mort al nostre costat... Aquests impulsos volen ser expressats lluny de qualsevol experimentalisme sintàctic tortuós i abarrocat. Potser hi resten encara ecos del surrealistes, la pulsió dels poetes impressionistes alemanys dels anys vint. Vet a saber si és la influència de lantologia de Kurt Pinthus El crepuscle de la humanitat (Edicions de 1984, Barcelona, 2002). Però aprofundir en aquesta mena dinfluències seria donar massa pistes, indicis del món cultural de poeta al lector. Val més que el lector senfronti sol, sense lajut de cap crossa, a linferno del poeta. Que endevini trucs i influències o, sinó, que és perdi creativament pel laberint de la creació i construeixi el seu món interpretatiu sense les indicacions, sempre interessades, sempre laberíntiques, dels autors. Facilitar-li massa la tasca seria excessiu. Que creï, juntament a lautor el seu propi món. Que imagini el que vulgui, malgrat no trobi el camí, malgrat no endevini la influència cultural, política, literària que ha portat lautor a escriure en un determinat estil o en un altre. Del que es tracta és de deixar constància de lèpoca que ens ha tocat viure (mentre els mercenaris afinen la punteria / a les palpentes / dins del tramvia sense passatger / teclejant absurds sortilegis / madon que ja no hi ha gent als seients / les serenates resten glaçades vora les finestres del passat / ....). Potser el poeta comença la cavalcada final. Arriben les banderes de locàs. Que sha esdevengut amb els amics dels passats, amb aquells que compartírem les il·lusions i esperances del Maig del 68, de les revoltes anticapitalistes de la transició? Quan desaparegueren del costat? Moriren fa temps? Quants danys que no sabem res? Per què deixaren el combat, què els impulsà a claudicar davant els guanyadors?
Mallorca, estiu de 1936 - Les milicianes assassinades a Mallorca el setembre de 1936
Corre la brama que les infermeres foren vexades i violades, cosa més que probable si tenim en compte que Queipo de Llano, des de Ràdio Sevilla, animava la seva gent a violar les republicanes. La vilesa tenia premi. Queipo va ésser enterrat a l'església de San Gil, als peus de la Macarena. I la púrria que va divertir-se amb les infermeres va desfilar, l'endemà d'assassinar-les, pels carrers de Palma entre visques d'admiració, aplaudiments, so alegre de campanes i música de buf. (Llorenç Capellà)
Les infermeres i Ferrari Billoch
Llorenç Capellà | 01/09/2011 |
Llegeixo un llibre de Miquel Alenyà, de cent pàgines escasses i un títol llarguíssim. Heus-el ací: "Vuit voluntàries i un voluntari de Creu Roja moren a Manacor l'estiu de 1936". L'ha editat Lleonard Muntaner, enguany, i el recomano de tot cor. Amb la història tràgica de les infermeres assassinades pels colpistes, Alenyà ret homenatge al voluntariat de Creu Roja que, en casos de guerra, arrisca la seva vida per salvar-ne d'altres, amb independència d'ideologies, ètnia o religió. La voluntat de no involucrar-se en el conflicte obliga Alenyà a conrear una prosa que recorda la de Graves, clara i precisa, despullada d'adjectius i allunyada de les emocions a flor de pell. La narració abasta des del setze d'agost fins al cinc de setembre, que és el temps que va durar l'expedició de Bayo a Mallorca. Les infermeres varen ésser capturades dia quatre, prop de les deu del matí.
Allò que m'ha colpit especialment és que Francesc Ferrari Billoch fes part de l'escamot del comte Rossi que les va detenir, perquè ni per formació ni per edat (Ferrari havia nascut el 1901!) dóna el perfil d'aquells forassenyats de primera volada que s'anomenaven Dragones de la Muerte. Els acompanyava com a periodista...? Potser. El pronunciament militar el va sorprendre (sorprendre és un dir del tot desencertat) d'estiueig a Portocristo, perquè ell, des de l'any vint-i-vuit, residia a Madrid, on feia part de la redacció del diari Informaciones. I la seva ideologia era inequívoca. Informaciones, abans de la guerra, era dirigit per Juan Pujol Martínez, l'home que havia escrit la proclama colpista de Sanjurjo del 32.
I després va fer-se'n càrrec Victor de la Serna, un de tants nazis dels que dirigien la premsa d'aleshores, però aquest amb bemolls i poc cervell, perquè no va tenir inconvenient de fer el panegíric de Hitler a la necrològica que en va publicar. Ferrari Billoch, per tant, encaixava perfectament en el feixisme de Pata Negra, tot i que ves a saber per quins motius el flirteig amb la maçoneria el va portar, els anys quaranta, a presidi. Tanmateix, no va perdre la seva consideració d'home del Règim, perquè en recobrar la llibertat va fer part de la redacció de La Hoja del Lunes i va guanyar, amb un article, un premi concedit pel Ministerio de Educación Nacional. Però tornem a la detenció de les infermeres a Portocristo amb la participació activa de Ferrari Billoch. Comenta, Miquel Alenyà, que no se'ls va reconèixer cap dret ni cap garantia i que "resten a mercè del caprici dels captors i sotmeses a una inhumana i esfereïdora impunitat que no coneix ni legalitat ni responsabilitat".
Corre la brama que les infermeres foren vexades i violades, cosa més que probable si tenim en compte que Queipo de Llano, des de Ràdio Sevilla, animava la seva gent a violar les republicanes. La vilesa tenia premi. Queipo va ésser enterrat a l'església de San Gil, als peus de la Macarena. I la púrria que va divertir-se amb les infermeres va desfilar, l'endemà d'assassinar-les, pels carrers de Palma entre visques d'admiració, aplaudiments, so alegre de campanes i música de buf. De l'assassinat de les infermeres, dilluns en farà setanta-cinc anys. Ferrari va aconseguir una de les escasses còpies que Capitania va fer del diari personal d'una d'elles, cosa que ens ve a demostrar l'ascendent que tenia entre els colpistes. Probablement va presenciar aquell vòmit d'immoralitat que va enviscar les parets de la seva de Falange. O en va tenir informació puntual i exacta. Però no en va escriure ni una ratlla de denúncia. No tothom és Zola. És evident.
Diari de Balears
La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme).(Miquel López Crespí)
Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània
Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (I)
Si haguéssim de fer una història exhaustiva de l'origen i gènesi de les novel·les que he publicat referents a la guerra civil (Estiu de foc, Columna Edicions 1997; L'Amagatall, Col.lecció Tià de Sa real 1999; Núria i la gloria dels vençuts, Pagès Editors 2000...), a més de les que encara resten inèdites (Un tango de Gardel en el gramòfon, L'al.lota de la bandera roja; Nissaga de sang, etc., etc.,) ens hauríem de remuntar a finals dels anys cinquanta i començaments dels seixanta. M'explicaré. La guerra, la lluita per la llibertat, l'antifeixisme, són qüestions que m'han interessat des de sempre. A començaments del seixanta jo cursava quart de batxillerat en el Col·legi Lluís Vives de Ciutat, just acabat d'arribar de sa Pobla (el pare volia muntar un taller de pintura a Palma i per això deixàrem el poble per aquestes dates). A casa meva jo ja havia sentit parlar molt de la guerra (el pare i l'oncle havien lluitat en defensa de la República; conegueren Miguel Hernández, Modesto, Galán, la majoria de dirigents anarcosindicalistes, comunistes i socialistes que en aquells moments eren al capdavant de la lluita contra el nazifeixisme). Però de llibres referents a la guerra no n'hi havia gaires (si exceptuam els "oficials", els panegírics de la "cruzada"). I un al·lot de catorze anys tampoc no disposa de gaire diners per a aquest tipus de despeses tan "luxoses". Molt manco hi havia res referent al mític desembarcament republicà de 1936 en el Port de Manacor. Però jo ja estava a l'aguait de qualsevol llibre (malgrat que fos franquista) que em pogués aportar un mínim d'elements d'anàlisi dels fets de la guerra.
Cursaven el quart de batxiller en el Llúis Vives alguns fills de vencedors (fills de militars, buròcrates dels sindicats verticals, falangistes o, qui sap, dels mateixos escamots d'extermini antimarxistes i anticatalanistes). Aquests companys de classe, per a obtenir unes pessetes s'havien especialitzat a saquejar les biblioteques i golfes de la família. Pispaven llibres i revistes dels anys quaranta als progenitors. Al matí, moments abans d'entrar a classe, en la porta del col·legi, d'amagats dels professors, s'establien uns petits "encants" per a iniciats. Supós que si ens veia algun professor es devia pensar que intercanviàvem segells, tebeos... No li donaven gens d'importància a tot aquell sarau de jovençans. Aquests companys compareixien amb munts de revistes de la Segona Guerra Mundial (un altre dels temes que m'apassionava i apassiona encara!), publicacions pornogràfiques italianes o franceses, algun llibre curiós (curiós per a qui s'interessàs per la guerra, evidentment!). Les publicacions més abundoses eren Mundo i la nazi Signal. Jo comprava tot el material que podia (exceptuant la pornografia dels vencedors!) amb les pessetes que cada setmana em donaven els pares per a anar al cine (i sovint gastava fins i tot els diners de l'entrepà!). La mare, a migdia, no podia imaginar-se d'on provenia la immensa gana que em posseïa i que em feia devorar tot el que em posaven pel davant!
D'aquesta manera, comprant ara tres revistes, demà quatre, vaig poder anar fent una bona col·lecció que, anys endavant, vaig enquadernar i ara formen part dels meus arxius. Ara que ho record: era ben curiós tot això de la pornografia que atresoraven, d'amagat, alguns dels vencedors. T'adonaves de la hipocresia que hi havia en el món. Tota la mentida moral, la manca d'ètica, la brutor personal d'aquesta munió d'antimarxistes. La hipocresia del vencedors! Munió de franquistes que compraven, quan anaven a Lurdes o Roma, pornografia pura i dura. Particularment, com he dit una mica més amunt, mai no em va interessar gaire aquest tipus de material, els "tresors" dels falsos beats de missa i comunió diària. Però entre altres companys de classe sí que era un "producte" molt sol·licitat. M'interessaven més les publicacions referents a la guerra civil (i a la Segona Guerra Mundial), els llibres que poguessin dur. D'aquesta manera em vaig poder fer (per un duro d'aleshores!) amb la famosa obra del feixista Francesc Ferrari Billoch (Manacor 1901-Madrid 1958) Mallorca contra los rojos, amb una gran quantitat de números de Mundo... I va ser precisament gràcies al llibre de Ferrari Billoch comprat a començaments dels anys seixanta a la porta del col·legi Lluís Vives de Ciutat que vaig poder veure (en la pàgina 41) la fotografia de les cinc infermeres republicanes. Infermeres que poc després del reembarcament de les milícies antifeixistes serien violades i afusellades pels falangistes. Aquestes dones tengueren la mala sort de no poder reembarcar amb les tropes republicanes de Bayo. Tenc el llibre que coment obert per la pàgina quaranta-u. Mentre escric aquest article veig les cinc infermeres assassinades per la reacció. Són cinc al·lotes amb posat trist (potser imaginant ja el seu trist final). La imatge de les infermeres republicanes em quedà per sempre enregistrada en la memòria. No l'he oblidada mai. Ja de jove pensava en quina havia estat la seva vida, em demanava com havien arribat a Mallorca, quins motius les impulsaren a participar, voluntàries, en l'expedició que volia alliberar Mallorca. Posteriorment (sobretot estudiant les aportacions de Josep Massot i Muntaner) vaig anar aprofundint en la història del desembarcament de Bayo i, a poc a poc, vaig anar acumulant informació no solament damunt les cinc infermeres, sinó sobre els altres voluntaris i voluntàries que intervingueren en aquells combats. Durant dècades he parlat i consultat un munt de qüestions a supervivents (dels dos bàndols) d'aquella època. I, amb alguns dels voluntaris republicans desembarcats a Son Amer, he fet (més d'una vegada!) pam a pam ("aquí teníem un niu de metralladores; aquí les trinxeres; aquí caigué un amic; aquí férem retrocedir la Guàrdia Civil, els falangistes...") el recorregut pels indrets on fa més de seixanta anys, els militars de la República, els voluntaris antifeixistes del POUM, PCE, UGT, CNT, PCE, ERC i Estat Català provaren de deslliurar l'illa del feixisme.
D'aquest llibre, Mallorca contra los rojos, la històrica fotografia de les cinc infermeres presoneres feta moments abans de ser executades pels escamots d'assassins feixistes, era el que m'impressionà més, l'origen primigeni de les novel·les Estiu de foc, L'Amagatall i ara, més recentment, de Núria i la gloria dels vençuts.
Hauré d'agrair a un enemic de l'esquerra i el catalanisme, Ferrari Billoc, aquestes novel·les de la guerra? El detall de la fotografia de les infermeres que he explicat una mica més amunt és ben real. La importància del llibre (les mentides i falsificacions que vaig intuir de bon començament) és cabdal. És un dels primers volums que vaig adquirir de la meva biblioteca, aleshores en els seus inicis. A part de l'immund plamflet contra l'esquerra i la cultura catalana que comentam, Francesc Ferrari Billoch col·laborà en la reaccionària Història de la cruzada española de Joaquín Arrarás. Posteriorment treballà en nombroses editorials nazifeixistes i s'anà especialitzant en la lluita contra maçons i marxistes. Va ser autor de La masonería al desnudo. Las logías desenmascaradas (1936); Entre marxistas y masones (1937); Masones. Así es la secta. Las logias de Palma e Ibiza (1937); La masonería femenina (1940) i Los hombres del triángulo (1940).
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil! (Miquel López Crespí)
Literatura catalana i anarquisme a Mallorca. La República, la guerra i la Revolució en la novel·la històrica catalana contemporània
Josep Massot i Muntaner i les infermeres de la Creu Roja assassinades a Manacor (1936) (i II)
Alguns dels principals enemics del poble mallorquí: Arconovaldo Bonaccorsi (el "Comte Rossi"), el tinent coronell García Ruiz i el vicari general castrense Francesc Sureda i Blanes.(Fotografia arxiu Miquel Font i Cirer).
A mi no m'importava gaire d'on treien el "material" (revistes, llibres...) els meus companys de classe. Però el cert és que, vist amb la perspectiva que donen els anys, vaig poder acumular tota una sèrie de documents ben interessants. Sembla que el pare d'un dels que feien quart amb mi era un dels responsables de diversos saqueigs de biblioteques (la de la Casa del Poble, la d'Emili Darder i, pels llibres que vaig comprar, la de Gabriel Alomar). Molts d'aquests volums pareix que ja no interessaven els propietaris actuals i havien anat a parar a les golfes o als racons més amagats dels despatxos. El cert és que tot allò (revistes, llibres, exemplars originals del diari que publicà Bayo a Punta Amer, La Columna de Baleares), anà a parar a les meves mans i serví per a anar iniciant el meu arxiu particular de la resistència antifeixista a les Illes. Posteriorment, en temps de la meva militància a l'esquerra illenca (OEC primer i PSM posteriorment) serví per enllestir nombrosos articles i per anar preparant xerrades i conferències del tipus més divers. Més endavant encara, a mitjans dels anys vuitanta, vaig emprar molt d'aquest material en les xerrades que damunt el moviment obrer vaig fer a la seu de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell".
Daria i Mercè Buxadé i Adroher, dues de les cinc infermeres de lexpedició republicana i llibertària a Mallorca violades i assassinades pels feixistes mallorquins lany 1936.
És evident que mai no vaig deixar de seguir la pista de les infermeres assassinades per la reacció i sempre vaig tenir la intenció de retre un homenatge als antifeixistes del 36 que volgueren alliberar les Illes del feixisme.
Fa uns anys en tornà a parlar en Llorenç Capellà (que aleshores dirigia el col·leccionable Memòria civil. Mallorca en guerra. Concretament en el número 22 del diumenge 1 de juny de 1986, en un excellent article titulat L'Hotel Mediterráneo o la vie en rose", Llorenç Capellà parla de les orgies que organitzava el "Comte" Rossi, un aventurer italià que cobrí de sang els pobles de Mallorca. L'Hotel Mediterráneo era el cau de tota la gentussa antirepublicana, d'on sortien ordres i voluntaris per a cometre els assassinats en massa que es realitzen en tots els indrets de l'illa. Però era igualment el cau dels saraus, les festes més importants del moment (1936). Grans banquets, balls, disbauxes de tota mena... L'Hotel era l'indret on regnaven -per un dia!- les meuques que cada dia necessitava el "Comte Rossi" per a satisfer el seu accentuat masclisme que, pel que sembla, mesclat amb la sang dels innocents, li produïa un segur enervament eròtic. Sexe i sang: aquest era l'ambient de l'Hotel Mediterráneo descrit per Llorenç Capellà a l'article que comentam. Diu l'escriptor: "Així, doncs, toreros, militars i falangistes, convisqueren en bona harmonia sota les llànties profusament illuminades de l'Hotel Mediterràneo, mentre als carrers la fosca sols era foradada pels fars dels cotxes plens d'homes armats que fatalment coincidien en el Camí dels Reis, en el cementiri de Porreres o en el de Son Coletes, i allí assassinaven aquelles persones que consideraven enemigues del nou règim". I més endavant, comentant una anècdota contada pel doctor Deyà (referent a les infermeres fetes presoneres el quatre de setembre), diu: "Avui -contava el doctor Deyà, acabat d'arribar de Manacor- he fet una revisió a les cinc milicianes de Bayo que hem detingut. N'hi ha una que és verge.
'Les afusellaren'".
Josep Massot i Muntaner explica en el seu article "Dues mexicanes al desembarcament de Bayo" que va ser quan preparava els seus estudis sobre Georges Bernanos quan començà a interessar-se a fons per les cinc infermeres capturades pel feixistes el setembre de 1936. En el número 999 de la revista Perlas y Cuevas ho narra d'aquesta manera: "Georges Bernanos, a Les Grands cimentières sous la lune, fa referència de passada a tres al·lotes 'd'origen mexicà', presoneres a Mallorca, que 'un pobre religiós' va confessar i que 'considerava sense malícia'. Per aquest motiu, va demanar al 'general italià' que durant els 'quatre' primers mesos de la repressió a Mallorca era 'el primer responsable' de les 'matances' en curs -és a dir Arconovaldo Bonacorsi, conegut per 'conde Rossi' a tota l'illa- que en respectàs la vida. 'Entesos -va respondre el comte que es disposava a posar-se al llit- ho consultaré amb el coixí', i 'l'endemà al matí, les féu matar pels seus homes'".
Aquest article de Josep Massot i Muntaner és d'una importància decisiva per arribar a copsar totes les mentides que durant més de seixanta anys va bastir (i basteix encara!) la reacció contra els voluntaris republicans que vengueren a lluitar a Mallorca. Les cinc infermeres, les milicianes membres de diversos col·lectius d'esquerra, varen ser presentades pels "intel·lectuals" del règim feixista (Ferrari Billoch, el mateix Llorenç Villalonga, que tant contribuí amb els seus articles llegits per la ràdio i amb la seva acció pràctica a aguditzar l'odi envers l'esquerra i la cultura catalana) com a simples prostitutes, degenerades sexuals provinents del "barrio xino" barceloní que calia exterminar talment un pagès extermina les rates o els escarabats. Amb mentida sobre mentida, difamació rere difamació, s'anà bastint la "història" feixista damunt la guerra civil!
Josep Massot i Muntaner desmunta d'una manera brillant la falsa història escrita pels "intellectuals" del feixisme. Explica en l'article abans esmentat: "Entre les cinc infermeres de l'expedició de Bayo... hi havia dues germanes d'origen mexicà, Daria i Mercè Buxadé i Adroher, filles de Joan Buxadé i Adroher, català de Santa Coloma de Farners, que als vint anys anà a Cuba a fer fortuna i poc després es traslladà a Puebla de Zaragoza (Mèxic), des d'on es casà per poders amb Maria Adroher, natural també de Santa Coloma de Farners... Daria Buxadé era nada a Puebla de Zaragoza el 23 de desembre de 1913, i la seva germana Mercè nasqué al mateix indret el 25 d'abril de 1918". I concretant encara més, l'historiador afegeix: "En esclatar la guerra civil, Daria i Mercè eren infermeres de la Creu Roja i es presentaren voluntàries per anar a Mallorca, on havien de tenir un tràgic final. Trobam el seu nom moltes vegades al diari d'una miliciana anònima que ha estat publicat diverses vegades -per exemple al meu llibre El desembarcament de Bayo a Mallorca-, i que fou difós a Itàlia precisament pel 'conde Rossi', que en tenia una còpia. Aquest diari les anomena 'Mercedes' (o 'Merche') i 'Daría' (a vegades per error, 'María'), i en parla sempre amb afecte, com unes infermeres abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits; Daria fins i tot tocava el piano, com la mateixa autora del diari, per entretenir-los".
Vet aquí com Josep Massot i Muntaner deixa ben aclarit qui eren les infermeres violades i assassinades pels feixistes a Mallorca després del reembarcament de l'expedició de Bayo. Ni eren prostitutes, ni era gent procedent del lumpemproletariat. Tampoc no eren aquelles "bèsties salvatges" (en paraules de Ferrari Billoch); o analfabetes arrossegades per tèrbols instints sexuals, partidàries de l'"amor lliure", lesbianes sense escrúpols, diables reencarnats en figura humana, com es predicà durant anys des de totes les trones de les Illes. Eren simplement infermeres de la Creu Roja barcelonina, dones d'una gran cultura (si tenim en compte l'època: tocaven el piano), unes professionals de la sanitat, en paraules de Massot i Muntaner, "abnegades i disposades a tot per ajudar els malalts i els ferits".
És aquesta abnegació, el romanticisme revolucionari d'una joventut que volia acabar amb les injustícies, que volia bastir un món millor per als treballadors, el que segurament impulsà les Daria i Mercè a presentar-se voluntàries demanant la inscripció en les fileres de les forces que marxaven cap a les Illes. En carta dirigida a Josep Massot i Muntaner (11-II-1998), Josep Alsina, cosí de les infermeres, creu que influí en aquesta decisió el record dels fets de la Revolució mexicana: "Alguna vegada els havia sentit fent memòria d'aquells guerrillers mexicans que havien fet la Revolució. ¿No és possible que, visquent aquella exaltació dels primers moments, es sentissin identificades amb les revolucions mexicanes i amb la seva joventut s'engresquessin per anar d'infermeres?".
És perquè sempre he pensat que era aquest i no un altre l'esperit d'aquella generació heroica que ho donà tot per la causa de la llibertat i per l'emancipació de la humanitat, pel que vaig considerar un deure retre aquest homenatge a les cinc infermeres assassinades pel feixisme. En el fons el seu món, el món de les revolucionàries executades pel feixisme a Manacor l'any 1936, era el món del meu pare, el combatent anarcosindicalista Paulino López Sánchez, i dels meus oncles José i Juan López. Uns amb els confederals, altres amb els comunistes, combateren, ben igual que Daria i Mercè, per una societat més justa, per un món sense explotats ni explotadors. I era -i és!- aquest món el que sempre m'ha interessat servar, reconstruir, novel·lar. D'aquí neixen Estiu de foc (Columna Edicions, 1997) i Núria i la gloria dels vençuts (Pagès Editors, 2000).
Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)
El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --
El món cultural i polític de la Palma dels anys 70 en la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial) --
Per Jaume Obrador Soler, primer regidor del PSM a l´Ajuntament de Palma i expresident de Veïns Sense Fronteres -
En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició. He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de Jaume Calafell, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat dexercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou lOrganització dEsquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a lestat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània! (Jaume Obrador)
Quan Miquel López Crespí em demanà unes pàgines de presentació de la seva novel·la Allò que el vent no sendugué, no podia dir-li que no. Havíem viscut tantes lluites junts, ens havíem trobat tantes vegades a les cel·les del soterrani de Govern Civil i havíem passat també junts un temps a la presó franquista, que no podia negar-me. Era lògicament el moment de demostrar-li lamistat que fa tants danys que ens uneix.
Estàvem a finals duna dictadura, duna època on estava prohibit expressar les idees, manifestar les reivindicacions... No hi havia cap retxillera de llibertat. La darrera República havia estat abolida per un cop destat i qualsevol opinió contrària al règim estava considerada un delicte, un atemptat contra el govern establert. LOrganització dEsquerra Comunista (OEC en català i OICE en castellà) era aleshores un partit clandestí que intentava lluitar per una societat justa.
En aquesta novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí l´autor, mitjançant l´anècdota de la nostra detenció per part de la Brigada Social del règim, vol explorar com era una part de la joventut revolucionària dels anys setanta. Unes pàgines, escrites en un estil directe i precís, que serveixen a l´escriptor de sa Pobla per aprofundir en el món cultural i polític de la transició.
L´autor de la novel·la ha deixat escrit l´ambient cultural d´aquella època en nombrosos articles. Record ara mateix la sèrie titulada Contracultura i subversió en els anys 70. Com diu Miquel López Crespi: Aleshores, després del maig del 68, estava de moda el freudomarxisme i lestudi dalguns pensadors `heretges´ com Marcuse o el mateix Wilhelm Reich. Eren anys de descobriments intel·lectuals i dapassionats debats amb els amics i amb alguns dels col·laboradors de les pàgines de cultura de Diario de Mallorca. Ens interessaven Allen Ginsberg i Jack Kerouac, que havíem llegit a Cartagena, en temps del servei militar. Lectures de Julio Cortázar, Manuel de Pedrolo, Susan Sontag, els clàssics del pensament socialista mundial. Tants i tants autors provant sempre dalbirar més enllà de la tèrbola i sangonosa alenada del feixisme que ens encerclava. Minteressaven els problemes derivats del poder dels grans mitjans de comunicació en el control de les consciències. Marsall MacLuhan, Umberto Eco, Marcuse, Gilo Dorfles i Sartre estaven de moda. Comentàvem aquestes qüestions amb el col·laboradors de les pàgines de Cultura de Diario de Mallorca a Llibreria Logos o en els bars dels voltants on ens reuníem sovint per enllestir el contingut del suplement). En aquell temps, escrivint des d´una perspectiva marxista no dogmàtica, pensàvem que anàvem en camí de trobar respostes a problemes que Marx ja havia plantejat a La ideologia alemanya i Marcuse en la seva obra Lhome unidimensional.
´Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de lEscola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb lherència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de ladolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i limpressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade.
`La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi daconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en lambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel·lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel·lectual (València, Tres i Quatre, 1973).
He d´agrair que Miquel López Crespí, amb el nom de Jaume Calafell, m´hagi volgut convertir en un dels protagonistes de la novel·la. Feia poc que havia retornat de missioner a Burundi on havia passat 5 anys i havia deixat dexercir com a sacerdoti. Poc temps després vaig conèixer una destacada activista cultural, la meva companya Maria Sastre, i ens havíem casat. El meu món existencial no era el d´en Miquel, però quan ens trobàrem coincidírem en la majoria de qüestions polítiques del moment. El marc de la nostra militància fou lOrganització dEsquerra Comunista (OEC a les Illes i OICE a lestat espanyol). No cal dir que els retrats que, amb noms diferents, ha fet de Mateu Morro, de Josep Capó i de qui signa aquest article són del tot encertats. Mai no m´hauria imaginat que la simple lluita pel que en aquells moments considerava just i necessari, passaria a formar part de la literatura mallorquina contemporània!
És veritat que lluitàrem aferrissadament per crear les Comissions de Barri, per guanyar el carrer per a la festa, per aconseguir, entre altres reivindicacions, un consultori per barri. El consultori, gràcies a les lluites populars, sindicals i professionals, amb el temps va anar evolucionant cap a un nou concepte de salut i dels serveis que lestat de benestar hauria de garantir. Així es com aquells consultoris es convertiren en els actuals centres de salut.
La Brigada Social era ben conscient del que estava passant i del que estàvem tramant. Però era important que ho sabessin les persones a què anaven destinades les nostres accions, cosa difícil, atès que la cobertura mediàtica era escassa. O es feia alguna acció molt sonada o cap mitjà de comunicació publicava aquestes lluites que es feien als barris per millorar les condicions de vida de les capes populars i que simpulsaven des de la clandestinitat. Aquestes romanien excloses de participar col·lectivament en el disseny de la ciutat i de les relacions socials, polítiques i econòmiques que en configuraven el futur.
Aquest era un dels problemes que teníem els militants antifeixistes que no formàvem part de la colla de partits que aleshores, pactant amb un sector del franquisme, pugnaven per situar-se a recer del poder. Les instruccions que els directors dels diaris oficials rebien de les altures era marginar les lluites, la presència a fàbriques, barris i universitat de les organitzacions que no volien pactar el manteniment de la sagrada unidad de España i el capitalisme a l´Estat espanyol. El silenci més brutal planava sobre les nostres activitats i no ho podíem consentir.
Què fer per rompre el mur de silenci que ens encerclava? Com aconseguir que les lluites del poble sortissin en els mitjans de comunicació oficials? Aquest és el nucli essencial de l´anèctota principal de la novel·la que acaba de publicar Miquel López Crespí.
Per això decidírem fer una conferència de premsa. Era imprescindible explicar les línies fonamentals del partit. Fou, com diu en Miquel, el Comitè de Direcció del partit qui així ho decidí, i en Miquel (juntament amb Mateu Morro) romangué encarregat dorganitzar-la. No veia gaire clar que precisament hagués de ser jo i no una altra persona qui hagués de presentar-se com a servei de premsa de lorganització. Havia estat sacerdot i, a més, missioner a Burundi, i procedia dun poble molt petit on tothom es coneixia. Intuïa, i no em vaig equivocar, el sofriment dels meus pares i de la meva família, quan es fes públic que jo era comunista i que, a més, havia fet una roda de premsa per explicar-ho. Mateu Ferragut (nom que amaga l´autèntica identitat de Mateu Morro), el nostre secretari general, hagué de venir a casa per convèncer-me de la importància que fos jo precisament qui hi participàs. Al final em va convèncer, perquè, com a màxim responsable de les cèl·lules de barri, tanmateix estava ben fitxat. La policia em coneixia bé. Com molt bé diu en Miquel sacerdots secularitzats després de les experiències viscudes com a missioners a Burundi...era el contacte amb la fam i la misèria del Tercer Món el que feia obrir els ulls....
Aleshores, l´autor d´Allò que el vent no s´endugué vivia també enmig d´una intensa activitat cultural. En Miquel havia guanyat els primers premis de narrativa i teatre, havia publicat a Turmeda dos llibres de narracions, col·laborava d´ençà finals dels seixanta en els suplements de cultura dels diaris Última Hora i Diario de Mallorca, publicava reportatges a la revista Cort, sense deixar d´escriure intensament a la nostra premsa clandestina.
Com ell mateix explica a Contracultura i subversió: En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a la Llibreria Logos i anàvem a petar (?) la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a lobra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973).
`Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producció artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre lart i leconomia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig fer a Londres lany 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexions de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel·lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel·lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes dAntonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificant el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de lExèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra dOr i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina.
En Miquel diu en un capítol de la novel·la: Estava decidit. Convocaríem una roda de premsa clandestina per provar de sortir en els diaris. El debat havia durat setmanes i ara, a la reunió definitiva, el comitè de direcció ho aprovà.
Record les corregudes per canviar el lloc de la presentació perquè un periodista havia publicat, probablement sense cap mala intenció, lindret on es faria la conferència de premsa. Miquel compta en tot detall què va passar i la decepció que tinguérem quan vàrem veure la poca premsa present. Record, com si fos ahir, que durant la roda de premsa un periodista ens va demanar si volíem que posàs els noms de les tres persones que havíem participat a la conferència de premsa. Un dels presents digué que sí, que era important que ens coneguessin, precisament en moments de tanta convulsió i maniobra política.
Lendemà els diaris publicaren els tres noms del suposat servei de premsa. A casa de Miquel es presentà la brigada social a les nou del matí. A mi no me pogueren trobar fins al vespre, atès que la meva companya, quan hi va anar la policia de bon matí, va dir que no em veia fins al vespre, perquè aleshores ensenyava a conduir cotxe i no aniria casa fins a les vuit.
Allò que el vent no s´endugué em va recordar fil per randa com va començar la història de què en Miquel m´hagués volgut fer un protagonista destacat.
Quan al vespre vaig arribar a casa, la meva companya madvertí que la policia havia vengut al matí i que tornaria a presentar-s´hi ben aviat. No existien encara els mòbils per poder-me avisar. Efectivament, minut per minut, la policia toca el timbre de la porta i jo em poso en les seves mans. Em fan entrar dins un cotxe i cap al soterrani del Govern Civil. Allà em tanquen dins una cel·la on hi havia un gran nombre de persones, sobretot joves. Durant la nit sentíem tocar de tant en tant a la porta. Era per cridar alguna de les persones que estaven amb nosaltres. I els que quedaven ens contaven els sofriments que ens esperaven. Deien que amb barres de ferro et pegaven sobre els dits del peu per fer-te cantar. Aleshores jo tenia ben present el Manual de seguretat per als militants de lOrganització d´Esquerra Comunista.
Passàrem tota la nit a lespera que ens cridassin. Això augmentava la pressió i langoixa. No ens cridaren fins al mati, i fou Miquel el primer a ser interrogat. Linterrogatori durà unes sis hores, que em resultaren interminables. Jo sospitava que lintentaven fer cantar. Havíem inventat una persona que ens havia connectat: Cristòfol. Nosaltres ens havíem de mantenir en la coartada: no sabíem res de lorganització. El que fèiem era només passar comunicats, atès que figuràvem com a servei de premsa.
Quan Miquel tornà de linterrogatori vaig constatar que anava dun costat a laltre, com si tengués dificultats per caminar. La por de la tortura em penetrà fins al moll dels ossos. Dimmediat vaig pensar que lhavien apallissat fortament. Per això, quan la policia hagué tancat la porta de les cel·les, amb veu baixa per evitar que la policia ens sentís, vaig demanar a Miquel, que estava a una altra cel·la, com li havia anat, atès que pensava que lhavien malmenat. I ell, ben tranquil, em contestà que no hi havia hagut cap problema i que lúnic que havíem de fer era mantenir-nos ferms en la coartada del company que ens havia contactat, Cristòfol. Jo no mho acabava de creure, tal com havia vist que caminava Miquel. Però unes paraules seves em varen convèncer: li havien llevat les ulleres i, com que tenia una gran problema a la vista, no hi veia bé i, per això, caminava fent el gambirot.
Crec que la novel·la Allò que el vent no s´endugué és més que una excel·lent obra de creació literària, un document d´una època irrepetible. La història, resumida, d´una generació que s´atreví a somniar, a pensar i actuar en el camí d´aconseguir un món més just i solidari. Unes pàgines emocionants que ens transporten a com eren els fills del Maig del 68, els hereus de les experiències progressistes dels Països Catalans i del món. En Miquel sempre ha fet feina en aquesta direcció i la seva nova obra així ho demostra. Com podríem ressuscitar el passat sense els seus llibres d´assaig o de creació literària? Fa temps, un periodista el definí com el guardià de la nostra memòria col·lectiva. No cal dir que pens el mateix. Sense els seus records, sense aquesta feina constant en defensa de la nostra memòria històrica, aquest combat per convertir en obra d´art les experiències culturals i polítiques de tota una generació, jo, ho reconec, no seria el mateix. Els llibres de Miquel López Crespí són un amic, un company de capçalera, un instrument per a reconciliar-nos amb la vida, amb la lluita, amb l´esperança.
Allò que el vent no s´endugué ens transporta a lampli moviment sociopolític i de revolta anticapitalista engendrat per les mobilitzacions contra el sistema de finals dels anys seixanta i setanta. Ens fa reviure de forma magistral el moment en què tot era u: el poble que creava les noves obres dart que la situació requeria, alhora que deixava de ser un simple espectador cultural, un inerme consumidor dels productes de lelit especialitzada en aquelles funcions de la superstructura. Els estudiants i obrers dels anys setanta, almanco un sector davantguarda, segurament el més conscient, ho anaven aconseguint. A través dels protagonistes del llibre, en Miquel ens recorda com, en el moviment polític clandestí, la nova esquerra sorgida a ran de les experiències del Maig del 68 ja no tenia res a veure amb lesclerosi ideològica del neoestalinisme. Els protagonistes de la novel·la provenen d´organitzacions que es reclamen de lanarquisme, del trotskisme, de lindependentisme desquerres, i això era producte de la força del moviment popular dels darrers anys de la dictadura, de limpuls creatiu d´unes avantguardes que shavien de liquidar en temps de la transició, si el sistema reformat volia continuar en el poder, xuclant la plusvàlua popular, dominant les nacions de lestat.
Nosaltres, els homes i dones que vivíem el somni del canvi esperat després dels anys llarguíssims de patiment dictatorial, encara no sabíem que tot seria venut pel plat de llenties que representava una cadireta i un sou institucional. La nostra imaginació de militants antifeixistes no arribava a tant!
En Miquel em fa recordar les meves primeres detencions, l´estada comuna als soterranis de la Brigada Social, les cel·les de la presó de Palma. Amb la novel·la al davant, tot se´m torna a fer present. Com si aquelles detencions fossin d´ara mateix.
Record que em feren davallar per unes escales i vaig començar a veure instruments de tortura, tal com eren descrits en el citat manual de seguretat.
La presa de les empremtes només era linici. Linterrogatori va començar dins una sala on hi havia sis policies de la Brigada Social. Anaven canviant de posició, mentre em feien linterrogatori. Les primeres paraules dels interrogadors foren com era possible que una persona que havia estat sacerdot i missioner hagués esdevengut comunista. Els canvis de posició dels policies majudaven a relaxar-me i, a poc a poc, vaig anar controlant la situació. El problema esdevengué espinós quan començaren a demanar-me coses sobre la persona que ens havia contactat. Duia o no corbata? De quin color duia la camisa? Portava americana? Duia sabates o espardenyes? De quin color?...I per si no bastava, macusaren de ser la persona que havia contactat els altres membres del partit. I així durant unes sis hores, que em varen semblar una eternitat.
Quan hi havia algun acte terrorista o alguna acció en algun altre indret de lestat que posàs en perill el règim, tot duna ens cridaven i cap als soterranis de Govern civil. La primera vegada vàrem passar la nit sense estar abrigats i sense res que ens servís de coixí. Però les altres vegades, que foren bastantes, ja anàvem preparats amb un anorac per poder-hi posar el cap com a coixí.
Quan no ens ho esperàvem, després de la manifestació contra la carestia de vida, que es féu el 12 de novembre de 1976, va arribar una carta a cada un dels suposats membres del servei de premsa. La carta deia que el 23 de novembre havíem dingressar a la presó i que abans havíem de passar pels jutjats. Moltes companyes i companys volgueren acomiadar-se de nosaltres abans que ingressàssim a la presó. Ens feren una autèntica festa i només es sentien, a la sortida dels jutjats, les mamballetes dels nostres militants. Curiosament no ens engrillonaren.
El vehicle que ens portava a poc a poc sanava apropant a la presó de Palma, on seríem reclosos. Tres dies quedàvem tancats dins les anomenades cel·les de càstig. Dintre hi havia un matalàs estret, prim i brut, sense cap llençol ni manta. També shi trobava un wàter del qual sortia una aixeta i era en el mateix lloc on havies de defecar i a la vegada beure. Per cert no hi havia paper higiènic i lhavies de comprar, si tenies diners per adquirir-lo. Cada un cert temps, i bastantes vegades diàriament, un funcionari de la presó obria un forat de la porta i estaves obligat a posar-te dempeus. Durant els dies que vaig passar dins la cel·la de càstig vaig aprofitar per escriure un diari. Record que un funcionari de la presó, quan shavia ja decidit que seríem alliberats el 24 de desembre, mamenaçà dient que, si matrevia a treure algun escrit quan sortís de la presó, ell estava disposat a xapar-me pel mig. No vaig fer cas de la lamenaça i me vaig enginyar per treure el diari dels tres dies que havia passat dins la cel·la. El motiu era que el considerava molt important, per tal que, amb el pas del temps, no se moblidassin els detalls daquella situació tan angoixant.
En Miquel, amb els seus llibres d´assaig o novel·la ha provat (i prova!) de defugir el control del mandarinat cultural, els bassiots estantissos que no ens deixaven avançar per un camí que volíem subversiu, transgressor, de total i absoluta renovació. Es tractava de qüestionar lherència rebuda, amb la mateixa força que ho feien els grups pictòrics d´aquell moment, amb la mateixa decisió que ho feien les organitzacions antifeixistes. El combat contra la podridura burgesa dominant havia de ser cultural, ideològic i polític alhora. Desitjàvem, amb tota lenergia de la nostra joventut, obrir avingudes per a la llibertat, albirar noves perspectives, tant per a la societat amb el combat antifranquista i anticapitalista, com en la literatura amb una pràctica subversiva de transformació de lherència conservadora rebuda. Els anys que descriu la novel·la Allò que el vent no s´endugué són una època de revolta literària i política, d´implicació personal en tot allò que significa assolir quotes de llibertat per a la societat i per a la cultura.
L´autor de la novel·la que comentam m´ha dit que va aprofitar els dos anys inútils que el franquisme li va fer perdre amb el servei militar obligatori, a Cartagena, per aprofundir en alguns dels autors que sempre li han interessat. Lectures de Henry Miller, Faulkner, Hemingway... I també, no en mancaria daltre!, dels clàssics catalans: Ramon Llull, Ausiàs March, Joanot Martorell, Bernat Metge, J. Roís de Corella, Joan Fuster, Pere Calders, Mercè Rodoreda, J. Puig i Ferrater, Joan Salvat Papasseit, Salvador Espriu, Manuel de Pedrolo, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Agustí Bartra i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, entre tants daltres, esdevenen mestres indiscutibles en aquells anys dintensa formació.
El llibre m´ha fet recordar la manifestació que, una vegada per setmana, feien els nostres militants enfront de la presó, amenaçats per les metralletes dels vigilants. De manera especial record el dia que una joveneta de Son Cladera de només quinze anys, sobre les espatlles dels manifestants, satreví a escriure sobre les totxanes de la façana de la presó una frase molt significativa: LLIBERTAT PRESOS POLÍTICS.
Un altre moment que mai podré oblidar és quan els companys polítics empresonats mencarregaren llegir un llarg memoràndum en presència de la direcció de la presó. Lhavíem preparat amb molta cura per explicar les nostres reivindicacions. Era impressionant veure com un simple pres es trobava davant tota la direcció de la presó: director, sots-director, capellà, infermer...Vaig llegir fil per randa el memoràndum i, quan vaig haver acabat, un dels dirigents satreví a increpar-me, dient: Has oblidat que ets un delinqüent. Només em mancava sentir aquestes paraules per saltar com un lleó. Quin podia ser el delicte de defensar la llibertat? Vostè sap que estam a un moment de transició i que es preparen canvis polítics importants? Podria ser que els que avui estam a la presó per motius polítics, aviat siguem els responsables dadministrar la justícia. El dirigent va quedar callat, sense paraula. A partir daquell moment ens concediren totes les nostres reivindicacions.
Com diu en Miquel, no ens resignàvem a ser esborrats de la lluita política duna manera tan senzilla: demonitzant les accions on participàvem, mentint.... I avui, gràcies a llibres com Allò que el vent no s´endugué ja podem afirmar que, efectivament, l´esforç realitzat per l´amic Miquel López Crespí no ha estat inútil. La memòria històrica a través de la literatura ha triomfat, i les nostres esperances, la nostra lluita, el món cultural i polític que alletà els anys del desig més ardent (títol d´una obra de teatre de Miquel López Crespí!) són aquí, presents entre nosaltres, amb una força vital i una capacitat de bastir universos de somnis inabastables.
Jaume Obrador (22-08-2017)
Poesia mallorquina del segle XX
Calendaris de sal i la dignitat dels vençuts. El poemari recorda i és un homenatge a la dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; un homenatge igualment als avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. (Miquel López Crespí)
Publicat el Premi Maria Manent de Poesia 2005. Calendaris de sal (Viena Edicions, Barcelona, 2006).
Coberta del poemari de Miquel López Crespí Calendaris de sal, Premi de Poesia Marià manent 2005.
Aquesta sensació d'anar arribant al final de la vida la podem trobar en el poema "La calma més completa" del poemari Calendaris de sal, Premi Marià Manent 2005 i encara inèdit. En els primers versos, l'autor, que sap que no hi ha escapatòria possible, que ningú pot escapolir-se del seu destí final, escriu: "D'aquí pocs moments ja seré senyor de la calma més completa, / d'un inabastable univers de buits interminables: / el silenci absolut que s'engrandeix a poc a poc / enllà del marc segur de la meva finestra. / Deix enrere el dibuix de les gavines en el blau, / el teu nom grafiat en l'arena d'una platja ja sense nom, / el record amenaçador del pànic / quan m'aixecava sense la tebiesa de ta pell al costat.".
El poeta, en constatar com s'han anat esmunyint la vida, els somnis, les esperances, com han anat desapareixent amics, els familiars més estimats, sent la sensació de trobar-se davant una inundació inabastable de la qual no podrà escapar. Una inundació que cap paraula, cap estudiada forma poètica o desfermat riu de metàfores, serà capaç d'aturar. La vida, en la recta final en què estam submergits, presenta, sovint, un aspecte amenaçador, ja que és quan, malgrat que sigui de forma subconscient, hom fa recompte del que ha viscut i nota com els moments autèntics el punyen, talment ferro roent, indicant, amb precisió matemàtica, quines són les hores en les quals hem estat autènticament feliços. I és precisament aquesta inundació que ve, furient, salvatge, el que et fa recordar els moments amables i curulls d'esperances de la teva existència. El motiu, doncs, de la majoria de poemes que comentam seria deixar constància escrita d'aquests moments i d'aquestes sensacions.
En el poemari Calendaris de sal, aquesta inundació final és descrita en el poema "La inundació" en onze versos privats de tota ornamentació verbal inútil. Versos secs, durs, implacables com la constatació certa que ja som en els darrers segons: "Arriben de sobte tot d'inesperades misses de difunts / (els pares morts, / els avis fonent-se en l'oblit / amb desesperançada velocitat vertiginosa). / Notar la magnitud de la inundació avançant per la casa. / Provar d'amagar la seva nuesa, / l'extremada debilitat d'un infant que plora. / Però no puc albirar la sortida, / aturar els darrers segons / que s'escolen per les canonades.".
I en el poema "Com un somni molt lent", del poemari Les ciutats imaginades, la implacable realitat d'anar arribant al final s'imposa, amb aquest sincera confessió que mostra al lector quins són els refugis secrets de l'autor per a provar de defugir l'embranzida del temps. Llegim: "Ara visc de records. / Tot es mescla i confon en la memòria. / És com un somni molt lent que regressa i regressa / sense que pugui fer res per aturar les imatges que em dominen.".
Coberta del poemari de Miquel López Crespí Temps moderns: homenatge al cinema, Premi de poesia Miquel Martí i Pol de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB).
Si haguéssim de fer un resum molt sintètic del que volen expressar cada un d'aquests quatre poemaris podríem dir que Calendaris de sal és producte de la forta impressió que em produïren les successives morts de molts dels essers que més he estimat en aquest món: el pare, l'oncle José López, que tant m'ensenyaren de lluita per la llibertat i la dignitat. La dignitat dels vençuts, resistint el cinisme dels malfactors que oprimien el poble; els avis, ja que amb ells desapareixia el món de la Mallorca d'abans del turisme, les arrels de la terra que alletà els meus anys d'infantesa plobera, i també els heroics lluitadors dels anys trenta que han anat desapareixent amb els anys. Igualment serv el record dels amics i companys de lluita més joves, aquells que eren al costat nostre en temps de la restauració borbònica, la mal anomenada "transició" i que ja han estat engolits pel forat negre de la Mort. Calendaris de sal també repassa l'l'omnipresència de la postguerra en la vida de l'autor. L'autor se sap condicionat per aquella postguerra de cínics, assassins i voltors que exterminaren, per la força de les armes i de la mentida, el més sà de la nostra nació, els Països Catalans, i de l'Estat espanyol. Els amics i familiars morts, les idees i l'exemple de com enfrontaren la derrota i la tèrbola postguerra de sang i misèria són alguns dels punts fonamentals dels bastiments de la meva consciència, el motor, com he dit, que t'ha d'una determinada manera i no d'una altra.
Coberta del poemari de Miquel López Crespí Les ciutats imaginades, premi de poesia Ciutat de Tarragona 2005.
A partir d'aquí podrem entendre i capficar-nos en les pàgines de Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la i el poemari més recent, el que ha editat Cossetània Edicions, Les ciutats imaginades.
En l'article "Temps i gent de sa Pobla, Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera i El cant de la sibil·la", a part de relacionar i explicar l'estreta unió que hi havia entre el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla, la novel·la Defalliment i el poemari editat per Brosquil Edicions, contava com la majoria de poemes tenia relació amb la provatura sentimental de deixar constància dels meus records d'infant, d'aquella època que maldam per imaginar daurada: les excursions i vacances a ses Casetes de sa Pobla a la badia d'Alcúdia, davant l'Albufera, els estius passats al port de Pollença, els viatges a Lluc, les excursions a Formentor, estades a Muro, Aucanada, el Mal Pas, la vida a sa Pobla...
La presència corprenedora de la infantesa, de l'esplendent paisatge sense hotels que guaitàvem aleshores, queda reflectit en aquests vuit versos del poema "Llums enceses en els dits" que el lector pot trobar en el poemari El cant de la Sibil·la: "Descobrir per primera volta coves i penya-segats, / l'indret on nien les gavines, /els corbs marins que ens envoltaven. / Com si haguéssim begut molt de vi / i no poguéssim controlar les emocions: / volar damunt el maragda ardent del verd / content de portar llums enceses en els dits."
El cant de la Sibil·la és l'intent de deixar constància d'aquells moments esvanits ja per la cendra de les hores però que es conserven en la memòria amb la força intacta de quan els vivíem amb tota la joia de la nostra infància i adolescència. Aleshores els pares i els familiars eren joves, alegres i riallers. Res no presagiava la Nit, l'obscura presència que ens aniria portant, de forma imperceptible però ferma, fins davant el mur de la darrera pregària i el postrer alè.Els poemaris que comentam no són escrits de forma independent l'un de l'altre. Que ningú s'imagini que un llibre concret és un producte d'una època i un altre d'un altre moment històric. De cap manera. Els llibres de què parlam, igualment que algunes de les novel·les, obres de teatre i llibres de memòries recents, són escrits en la mateixa època, el temps que va de començaments dels noranta fins al dos mil. Cas, per exemple, del poemari Temps moderns: homenatge al cinema, premi de poesia Miquel Martí i Pol 2002 i editat l'any 2003 per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). Era "normal" que en aquesta recerca desesperada per a provar de salvar els instants de joia de la joventut, les esperances del passat, els descobriments intel·lectuals dels anys seixanta, sortís també el ressò d'aquelles pel·lícules i artistes que anaren condicionant, amb el pas dels anys, la nostra forma d'entendre el món, l'art, la vida, la lluita per la llibertat. En la grisor de la postguerra, en plena repressió franquista contra els pobles i contra les llibertats més elementals de la persona, el cinema esdevenia la porta oberta a tots els misteris i totes les possibilitats. Breu, senzill homenatge, doncs, al record d'aquelles llunyanes horabaixes asseguts al "galliner" o les butaques dels cines de sa Pobla: Can Guixa (el "Principal") o Can Pelut (el "Coliseum"), el Salón Montaña o en aquell modern "Cine Montecarlo" de començaments dels anys seixanta... Llunyans diumenges amb Fred Astaire i Ginger Rogers, Chaplin, i Lauren Bacall... Gene Kelly i Debbie Reynolds ballaven i cantaven en la pel·lícula Cantant sota la pluja; ens atemorien Peter Cushing i Cristopher Lee en les pel·lícules de vampirs, Marlene Dietrich era un àngel blau la bellesa de la qual, érem molt joves aleshores, encara no acabàvem de copsar. Quants dies d'hivern i d'estiu fugint de les rituals cançons dels falangistes, dels avorrits sermons dels sacerdots, anant a veure les aventures de Robin dels boscos i El capità Blood! Més tard, després dels crits de Janet Leigh a Psicosi, arribaren Els contes de la lluna pàl·lida de Kenji Mizoguchi. La dictadura moria matant, agonitzava ja des de finals dels seixanta quan els miners d'Astúries i Lleó, els treballadors de Barcelona i València, iniciaren les grans lluites contra el feixisme i el capitalisme. Temps moderns. Homenatge al cinema vol deixar constància de l'efecte màgic i enervador del Potiomkim, la màgia cinematogràfica de Serguei Eisenstein obrint totes les possibilitats del cinema. Eisenstein a Leningrad filmant Octubre; memòria igualment de La batalla d'Alger... i de Roma, città aperta, L'any pasat, a Marienbad, Alphaville, Casablanca, sense que hi manquin Buñuel, Chabrol, Godard i Dziga Vertov avançant amb la cavalleria roja d'Issaak Babel en direcció a la revolució universal que defensen Lenin i Trostki abans de tots els crims de l'estalinisme i l'entrada de les tropes feixistes a Barcelona l'any 1939.
Quatre poemaris, Temps moderns: homenatge al cinema, El cant de la sibil·la, Calendaris de sal i Les ciutats imaginades, que surten, evidentment, de la constatació de la fugacitat de la vida, de la impossibilitat d'aturar el temps, de servar, ni que sigui mitjançant per la metàfora i la paraula, tot allò que conformà la nostra efímera existència damunt la terra.