literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López

La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l'ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d'editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l'oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s'editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d'Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales... (Miquel López Crespí)

Dietaris personals. La literatura i les influències culturals

Recentment m'han demanat que fes algun escrit en referència a les meves primeres influències culturals. Ho he explicat en algun capítol del llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla (sa Pobla, Ajuntament, 2002) i també es poden trobar informacions de les meves primeres lectures i influències culturals en els llibres de memòries i d'assaig L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme, No era això: memòria política de la transició i Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart. Hi ha dues vessants en aquestes influències. Una influència castellana per les condicions de l'època, i una altra de catalana. Per una part, les del pare, Paulino, i l'oncle José López, ambdós combatents de l'exèrcit de la República i, per l'altra banda, les de l'oncle-avi Miquel Crespí, batle de sa Pobla en els anys vint i que en marxar a l'Argentina deixà a les golfes de la casa dels seus pares del carrer de la Muntanya un bon grapat de llibres mallorquins i principatins dels anys deu i vint del segle passat. Si per part del pare i l'oncle José m'arribaven notícies i alguns exemplars salvats de la cremadissa de la guerra, llibres d'Antonio Machado, Ramón del Valle-Inclán, Miguel Hernández, León Felipe, Rafael Alberti... per part de la família poblera, per les restes també de la desfeta econòmica i personal de l'oncle Miquel, puc anar esbrinant, parl de començaments dels anys seixanta, el que hi ha soterrat rere el cartró-pedra la "fastuositat" imperial espanyola.

La generació de republicans dels anys trenta és una generació que confia en la cultura, en el poder del llibre, en l'ensenyament com a eina per a canviar el món. Aquells revolucionaris dels anys trenta havien estat alletats pel material publicat per tota una tota una sèrie d'editorials combatives, anarquistes les unes, socialistes les altres. Entre les anarquistes record que l'oncle em parlava de Tierra y Libertad, Revista Blanca, Broch de Barcelona, Biblioteca Acracia de Tarragona. Són els anys de fort activisme polític i cultural, anys en els quals s'editen les obres de molts escriptors del moment i també de clàssics del pensament anarquista mundial. Parlam de materials d'Abad de Santillán, Adrián del Valle, Anselmo Lorenzo, Federico Urales... Els socialistes publiquen des de l'editorial Gráfica Socialista, i els comunistes fan sentir la seva veu publicant nombroses obres de Lenin i Trotski. Però aquestes editorials amb què es formaren els nostres pares, l'oncle José, la generació d'esquerrans dels anys trenta, no solament publiquen els clàssics del pensament marxista internacional. Portats del seu esperit militant en el front cultural, de la seva fe en la cultura com a eina d'alliberament de la humanitat, es fan traduccions d'autors francesos com Barbusse i Romain Rolland, d'escriptors alemanys com Remarque i Arnold Zweig, dels estato-unidencs Dos Passos, Dreiser, Upton Sinclair... Malgrat que en els anys trenta la taxa d'analfabetisme a l'estat espanyol arriba quasi al cinquanta per cent de la població, l'any 1931 la producció estatal de llibres assoleix els cinc-mil títols. Els sectors d'avantguarda llegeixen, a part de Marx, Engels, Lenin, Lafargue, Rosa Luxemburg, Lenin i Trotski, obres d'Andrade, Joaquim Maurín i Andreu Nin. Per posar un exemple de les ganes esbojarrades de formar-se mitjançant la literatura, cal recordar que l'any 1931 s'editen 110.000 exemplars de la novel·la de Remarque Sin novedad en el frente .

Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família em transmet a finals dels cinquanta i começaments dels seixanta. Són aquests els autors, els llibres, les històries que la família en transmet a finals dels cinquanta i començaments dels seixanta.

Les influències diríem "catalanistes" en la meva formació vendrien de part del batle de sa Pobla, l'oncle Miquel Crespí, i per alguns dels llibres que deixà a les golfes de casa seva quan marxà a l'Argentina. Un oncle curiós, el batle "Verdera", ja que, malgrat ser un dels dirigents comarcals de la famosa "Unión Patriotica" de Miguel Primo de Rivera, és també amic íntim del polític, urbanista i arquitecte Guillem Forteza, al qual encomana la construcció de l'Escola Graduada de sa Pobla. Recordem que Guillem Forteza va ser el primer president de Nostra Parla, l'any 1916, que elaborà tota una doctrina mallorquinista coherentment pancatalana, que fou membre de l'Associació per la Cultura de Mallorca i que, com a tal, participà en la redacció de l'avantprojecte d'Estatut de les Illes (juny del 1931). Per això no és estrany que hi hagués a la casa dels pares de l'oncle Miquel alguns exemplars de les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, llibrets de poesia i sermons de Miquel Costa i Llobera, retalls de premsa de l'època amb escrits de Maria Antònia Salvà i Joan Alcover. Per cert, molt d'aquest material ens va ser "incautat" per la Brigada Social en aquelles primeres detencions de començaments dels anys seixanta, segurament per ser considerades de "un catalanismo peligroso" i mai em foren tornades.

Jo crec que són aquestes influències, els autors dels quals em parlà l'oncle José López, alguns dels llibres salvats dels desastres de la guerra, llibres que havien fet a la motxilla del pare i de l'oncle José bona part dels fronts de la batalla en la lluita contra el feixisme; i també, la notícia de l'existència d'una cultura amagada i soterrada pels vencedors, la cultura catalana, fou tot això, deia, el que em féu obrir els ulls, ja de ben jove, envers les possibilitats de l'expressió literària. Quan a mitjans dels anys seixanta puc assistir a les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que organitza Jaume Adrover a Palma, aquella universitat político-literària que inicià la represa cultural a Palma després dels anys de tenebror feixistes, juntament amb la feina feta per l'Editorial Moll en l'edició de llibres o les primeres activitats de l'Obra Cultural Balear (i també, cal no oblidar-ho, la tasca feta pel cineclub universitari que dirigien Francesc Llinàs i Antoni Figuera) es va consolidant un interès per la literatura que, sortosament, perdura fins el dia en què escric aquestes retxes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants. (Miquel López Crespí)

Esquerra alternativa i esquerra institucional

Una de les qüestions que més m´han cridat l’atenció en aquesta passada campanya electoral ha estat la manca de protagonisme polític de l´esquerra alternativa. En el fons, com tothom sap a la perfecció, més que l’esquerra institucional ha estat l´esquerra alternativa, l´esponerós ventall de plataformes, sindicats, organitzacions culturals, pacifistes i ecologistes, la que ha portat a coll la lluita en defensa dels nostres minvats recursos naturals, contra l´especulació, els encimentadors i la corrupció que, pel que hem vist amb el cas Andratx i altres de semblants, amenaça d’esdevenir una plaga crònica per aquestes latituds.

Sovint els partits de l´esquerra institucional, aconseguides les actes de diputats i regidors, signats els pactes postelectorals, s´apoltronen en els respectius despatxos i, excepció feta d’algunes intervencions parlamentàries de circumstàncies, van deixant que passin els mesos sense actuar, com seria el seu deure, com a valenta oposició a la dreta i als poders fàctics, econòmics, mediàtics i polítics existents. És aleshores, ho hem vist d´ençà que existeix el règim actual, que són les organitzacions sindicals alternatives, les plataformes creades per a fer front a les urbanitzacions salvatges i a les gegantines autopistes que amenacen de destruir tot el que resta de natura a les Illes; les organitzacions ecologistes, els grups culturals entestats en la defensa i promoció de la nostra cultura, les organitzacions juvenils antifeixistes, els moviments nacionalistes d’esquerra, les associacions en defensa de la memòria històrica, els únics que porten diàriament, al carrer, a la societat civil, els enriquidors debats que tots coneixem. És evident, tampoc no ho volem negar, que existeixen alguns dirigents de l´esquerra institucional una mica coherents amb el que diuen defensar. Pocs, però hi són; no en mancaria d´altra! Però cal dir igualment que molts membres de l´esquerra alternativa estan cansats d´anar a multitud d’actes solidaris amb col·lectius represaliats i en crisi, en defensa de la llengua i el territori, contra les agressions feixistes, sense veure mai ningú cap d´aquells pels quals hem demanat el vot o signat manifests de suport en època electoral.

Tot plegat és ben trist i ens demostra com, la majoria de vegades, l´esquerra institucional només vol el nostre suport o demana l´ajut d´aquestes organitzacions per a accedir als llocs de gestió del règim, sense pensar mai a anar més lluny, en lluitar de debò per les reivindicacions dels col·lectius que hem ajudat a fer-los gaudir del poder que ara tenen. Sabem que ens instrumentalitzen. Els deixam que ho facin només perquè tenim unes ganes esbojarrades de veure fora de les institucions els depredadors i encimentadors. Però haurien de saber que un dia, i moltes vegades determinats fracassos electorals en són una prova evident, deixarem d'oferir-los el xec en blanc que han tengut fins ara mateix.

Si aquestes, la vampirització de la nostra feina, són algunes de les mancances de l´esquerra institucional, també l’esquerra alternativa pateix d´un caramull de defectes debilitats que caldria erradicar. Hem escrit en nombres ocasions que l´esquerra alternativa és l´única que es mobilitza activament abans, durant i quan han acabat les campanyes electorals. Sempre hem donat suport a tots aquests col·lectius que, pensam, són el germen de la societat més justa i solidaria per la que lluitam. Una esquerra que no lluita per la cadira, els bons sous i els privilegis que comporta la gestió del règim, sinó que la majoria de vegades actua sense esperar cap recompensa econòmica, impulsada solament per un apassionat moviment de revolta ètica, representativa del més valuós que pugui haver-hi en la societat actual.

Però aquesta mateixa esquerra alternativa, la que dinamitza i posa en moviment la societat civil, la que fa progressar el nivell de consciència i organització del poble, també té, com acabam de dir, greus mancances i deficiències. I una de les principals mancances que hi trobam és que no sap o no vol pressionar com pertocaria els polítics professionals de l´esquerra institucional. En el local, en el carrer, en les mobilitzacions, tothom valora i parla de les greus mancances i dels entrebancs que ens posen sovint aquests professionals de romanço que, en períodes electorals prometen solucionar la majoria dels nostres problemes i que en haver obtengut la cadireta tan estimada obliden de seguida el que ens han promès.

En definitiva, és l’esquerra alternativa la que fa la feina dura, és a dir, la de treure el poble al carrer, la de bastir els fonaments de la societat civil. Una feina que, posteriorment, sol ser vampiritzada pels partits de la moqueta i el cotxe oficial. I ens preocupa, i molt!, que aquesta esquerra autèntica, la que lluita per principis i no per cadires, deixi sovint el camp lliure per a les claudicacions de determinats representants institucionals. Uns fem la feina necessària per a provar de canviar la societat, i els altres, demanen el vot per a ells i s´apoltronen a les institucions.

Sigui com sigui, hauríem d’aconseguir rompre amb aquesta dinàmica malaltissa. Per a les properes eleccions s´ha de fer una realitat que els col·lectius i organitzacions que han portat a coll el pes de la lluita contra la dreta i contra l´encimentament de les Illes, puguin dir la seva, tenguin un protagonisme propi, serveixin per a condicionar l´esquerra institucional. Es tracta de fer complir el que s´ha promès a les eleccions: anar més enllà, sempre en direcció a nous horitzons de progrés i llibertat per als pobles i les persones. Hauríem de fer tot el possible, a partir d´ara mateix, per no servir solament com a carn de canó de la política oficial, sinó ser els autèntics agents del canvi social. Manquen articles crítics, una autèntica coordinació dels col·lectius en lluita per a fiscalitzar aquells que diuen ser els nostres representants.

Miquel López Crespí

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM

El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los" .

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

Entreveus canta Antoni Vidal Ferrando ens confirma una vegada més la necessitat de tornar a rellegir tota la seva producció, començant per El brell dels jorns i Racó de n'Aulet, que ja demostren una estranya maduresa. (Bartomeu Fiol)

Entreveus canta Antoni Vidal Ferrando

Bartomeu Fiol | 05/10/2010 |

Si hi ha qualque mena d'escriptura que cal rellegir una i altra vegada és la poètica, sobretot quan esdevé parenta rica.

No és la primera vegada que constat aquest fet en relació amb l'obra lírica del poeta santanyiner, amb ocasió de les diferents antologies i del magnífic volum del seu opus editats darrerament. La publicació ara per Ona Digital de l'extraordinari CD Mites dins la boca. Entreveus canta Antoni Vidal Ferrando ens confirma una vegada més la necessitat de tornar a rellegir tota la seva producció, començant per El brell dels jorns i Racó de n'Aulet, que ja demostren una estranya maduresa.

Però òbviament el grup Entreveus aconsegueix molt més que això. Es tracta d'un trio vocal femení d'extraordinària sensibilitat i claredat i mallorquinitat de dicció, format per Antònia Suau Sbert, a la vegada l'autora de moltes de les partitures interpretades, Francesca Suau Artigues i Silke Hamman, que és també la pianista del grup, a Santanyí -que també és un indret amb una gran sensibilitat musical- l'any 2004, que ja va publicar el seu primer CD, El joc de l'aigua, el 2007, i que ara ens deixen una mica embadalits per la qualitat musical a la qual ens demostren haver arribat. Ramon Canyelles és també part integrant del grup com a tècnic de so directe i responsable de la coordinació. La qualitat, versatilitat i conjunció de les tres veus, perfectament capaces de cantar a cappella o fins i tot de senzillament recitar o dir els textos, sense cap acompanyament, o de fer-ho igualment amb igual eficàcia amb el so d'un piano que sona perfecte, sobri i elegant, i que, de vegades, també fa els seus solos, inspiren, tots plegats, tot un respecte. Òbviament, no som cap crític musical però sí crec que puc recomanar encaridament i responsablement l'audició dels seus resultats.

A mi m'han agradat especialment els temps pausats de bona part de les versions musicals d'aquests poemes d'Antoni Vidal Ferrando, com en el cas de Mediterrània ment (però amb quina força sona el primer vers: "Els mascarots, la mar i la seva música"). Aquesta lentitud i aquestes pauses a les quals em referesc serveixen eficaçment el missatge dels poemes interpretats. Però també ho fan els ritmes més esqueixats de Zona zero, l'homentage a García Lorca ("Hi ha dones que s'ofeguen dins oli mineral. / Hi ha sacerdots budistes baixant les avingudes"); de La terra que imagín, que dóna vida a un extraordinari poema d'El racó de n'Aulet; o d'Irak 2003, clam de les víctimes, que sona gairebé com una marxa fúnebre. Si ens centram en la qüéstió, sempre important, per a totes aquestes cançons d'autor, de l'adequació entre text i forma musical, crec que el factor que ha estat més decisiu per aconseguir l'eficàcia i la qualitat obtingudes haurà estat la capacitat demostrada per Antònia Suau de no precisar que els versos siguin isosil·làbics, fet que li ha donat una gran llibertat en el maneig de les lletres, llibertat que ha redundat en una major transmissió o comunicació dels textos, que poden esser fragmentats i reiterats o repetits quantes vegades convengui, de manera més melòdica o, qualque moment, merament recitativa o enunciativa. Cal no oblidar que un determinat silenci pot esser també musical. Cal felicitar Entreveus, aquestes veus de dicció tan sensible i a la vegada tan mallorquina, per molt que una de les seves components nasqués a Colònia. Amb Mites dins la boca s'han fet mereixedores certament d'un admirat respecte.

Diari de Balears (dBalears)

Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". (Bartomeu Fiol)

Revolta (Editorial Moll)

Per Bartomeu Fiol1

Revolta, com la pràctica totalitat de la nombrosa obra del seu autor -el qual, a còpia d'ofici, de tenacitat i de paciència, ha assolit la gesta, més aviat insòlita entre nosaltres, de viure d'ella, de viure de la seva escriptura (sense abdicar mai de les seves conviccions de sempre)-, difícilment es pot llegir com a mera literatura. Al darrere o al davant de tot el que ha fet Miquel López Crespí hi ha un ferment moral decididament actiu i compromès, el qual, segons quin sigui el capteniment la posició de qui s'hi encari, resultarà una mica morbós o fins i tot quasi sectari o, ben al contrari, d'una rabiosa i actualíssima salut. En el benentès que aquells que sentin inclinats a titllar-lo de sectari poden perfectament, al seu torn, esser qualificats de sectaris de signe contrari. Perquè, en definitiva, tot garbellat, hi ha tant de sectarisme de dretes com d'esquerres. I, per descomptat, ningú no es troba, angelical, au-dessus de la mêlée.

Degut a aquest radical condicionament ètic, la importància del qual en l'obra de López Crespí sembla difícil d'exagerar -i encara que tot text que queda és ben capaç de presentar-se per si mateix-, degut també al marc referencial o a l'escenificació de les paràboles en una cultura tan allunyada com la xinesa i, finalment, a un procés d'elaboració molt demorat i gens senzill (el nostre poeta i narrador certament no viu en el millor dels mons possibles!), tal vegada no li vagi del tot malament la pobra companyia d'aquesta mena d'exordi, per molt que -per manca de competència de qui el fa- no pugui ajudar el lector més que de manera massa limitada.

És creença prou generalitzada que el pensament rigorós o, al capdavall o al capdamunt, la filosofia, requereixen un ambient d'una certa pau per a poder practicar-se plenament. Però les injustícies i les guerres i les malvestats, o la sevícia generalitzada, també poden suscitar o fomentar el seu conreu. Perquè potser convé recordar que no tota filosofia és metafísica o antològica. Així, no és cap casualitat que l'esclat de la filosofia clàssica xinesa coincidís precisament amb els carnatges i les atrocitats del període històric tan adequadament conegut com dels regnes en lluita -que acaba l'any 221 aC amb la unificació de l'immens país sota la fèrula dels senyors de Qin- ni tampoc ho és que les diverses escoles que la conformen (i que dos mil o dos mil cinc-cents anys després no semblen tan confortades com volen suposar els entesos comentaristes) coincidesquin del tot en donar una transcendència i una funcionalitat bàsiques a primordials a la política i a l'ètica social -si és que el qualificatiu d'aquest sintagma no és una redundància, que tota ètica ho és, social, o no és ètica.

No ens hauria de sorprendre gens, doncs, que Miquel López Crespí, persona generosa i inquieta, que no ha rebutjat mai els compromisos, sens dubte l'escriptor més fener que tenim actualment al regne de Cavorques enmig del mar, la formació autodidacta del qual correspon a un altre període -aquest ben acostat en el temps!- de forta commoció moral i de fonda inquietud política i social, seguint una mica l'exemple de Bertolt Brecht -dramaturg i poeta de gran popularitat entre el jovent compromès fa trenta anys, però avui més aviat menystingut, com si la seva extraordinària qualitat literària hagués quedat inutilitzada o almanco feta malbé per la seva adscripció ideològica-, s'hagi inspirat en les peculiars formes expositives i en els continguts morals, d'aquells pensadors aparentment tan allunyats però de fet, paradoxalment, tan acostats. Al cap i a la fi, dos mil anys i escaig d'història no afecten massa unes valoracions morals bàsiques. La posa en escena d'un Zhuangzi o d'un Me-ti o Mo Di, per altra banda, conserva tota la seva força i efectivitat pedagògica o comunicadora, que és tant com dir la seva eficàcia poètica.

I no és que l'escriptura o l'elaboració del text que ara encetaràs hagi estat gens directa o senzilla. Més aviat sorprèn, en puc donar algun testimoni, la quantitat de feina -i de redaccions- que, per circumstàncies exògenes, el llibre ha necessitat per arribar al seu estat actual. La veritat és que la capacitat redactora de l'amic López Crespí esborrona un poc.

La primera versió correspon a un recull de paràboles o petites proses -concretament XCIII- que porten el títol de Gangzu, el mestre. Aquest text va servir de base a una primera versificació de Revolta, que va donar com a resultat quaranta poemes. Cansat que aquest llibre concorregués sense cap resultat a un bon nombre de premis en la nostra llengua -i que dormís dins els calaixos d'alguna editorial cavorquina-, López Crespí el va repastar i traduir al castellà, amb el títol magnífic de Grietas en el mármol, i va guanyar el premi Vicente Gaos en la XI edició dels premis convocats per la ciutat de València l'any 1994. No satisfet, malgrat aquest triomf, amb el destí del poemari, de nou ha tornat a picar-hi esquerda de valent i la present versió definitiva, en català, és doncs, fruit de tota la feinada que acabam d'esmentar.

Les tesis fonamentals de Revolta no es disfressen o dissimulen gens. Destaquen per la contundència de la seva formulació "Un escarment en cada generació", "Lluny dels servils", "La pau de l'Emperador", "Diverses formes de revolta", "La nostra perdició" o "La saviesa". "Filosofia de palau", el darrer poema del llibre, ho resumeix molt eficaçment en els quatre versos finals:

En l'experiència d'un dels esclaus

que basteixen la Gran Murada

hi ha més veritat que en totes

les màximes dels filòsofs de palau.

1 Pròleg al poemari Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 2000). Pàgs. 7-10.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Crònica sentimental dels anys 60 i 70

Les repartides de premsa clandestina en el record

Contemplava el pis buit, les sales desertes. Pensava en les interminables reunions del passat, en el sentit de tants debats, les hores infinites discutint per un punt i una coma en els documents que s’havien de publicar. Com si la salvació de la humanitat depengués d’un adjectiu, la frase exacta que donaria sentit a l´esforç que estàvem realitzant. Ni que fos una simple octaveta! Analitzàvem els detalls amb cura, no fos cosa que ens equivocassim en una idea important! Era igual si aquella nit tan sols havíem pogut editar cinc-centes o mil còpies! Era necessari fer la feina ben feta! Ben igual que si només poguéssim imprimir-ne deu! El nostre deure era no deixar passar cap error, cap frase que pogués ser interpretada en un sentit equivocat. Talment estiguéssim escrivint un nou Manifest Comunista i redactàssim altra volta Das Kapital! Era una tasca importantíssima analitzar cada paraula una per una, imprimir els fulls volanders de forma correcta, sense faltes d´ortografia ni taques de tinta. Quantes hores restàvem, dempeus, vigilants, a la caseta de camp on el partit tenia una impremta clandestina, imprimint les nostres publicacions? Proves i més proves! Hores comprovant si la impressió funcionava de manera professional. La propaganda mal feta era, no en teníem cap dubte, contrapropaganda. Si en aquells moments hagués entrat la policia hauria trobat arreu pots amb la pintura preparada, els munts de paquets de paper en blanc i, pel terra, la munió d´octavetes inservibles, les que sortien amb lletres il·legibles i que no es podien emprar. A les cinc de la matinada encara estàvem organitzant els piquets per fer-ne la repartició pels portals de les fàbriques i els magatzems dels polígons industrials, a l’entrada d’hotels i facultats...

Contemplava el pis buit, les sales desertes. Pensava en les interminables reunions del passat, en el sentit de tants debats, les hores infinites discutint per un punt i una coma en els documents que s’havien de publicar. Com si la salvació de la humanitat depengués d’un adjectiu, la frase exacta que donaria sentit a l´esforç que estàvem realitzant. Ni que fos una simple octaveta! Analitzàvem els detalls amb cura, no fos cosa que ens equivocassim en una idea important! Era igual si aquella nit tan sols havíem pogut editar cinc-centes o mil còpies! Era necessari fer la feina ben feta! Ben igual que si només poguéssim imprimir-ne deu! El nostre deure era no deixar passar cap error, cap frase que pogués ser interpretada en un sentit equivocat. Talment estiguéssim escrivint un nou Manifest Comunista i redactàssim altra volta Das Kapital! Era una tasca importantíssima analitzar cada paraula una per una, imprimir els fulls volanders de forma correcta, sense faltes d´ortografia ni taques de tinta. Quantes hores restàvem, dempeus, vigilants, a la caseta de camp on el partit tenia una impremta clandestina, imprimint les nostres publicacions? Proves i més proves! Hores comprovant si la impressió funcionava de manera professional. La propaganda mal feta era, no en teníem cap dubte, contrapropaganda. Si en aquells moments hagués entrat la policia hauria trobat arreu pots amb la pintura preparada, els munts de paquets de paper en blanc i, pel terra, la munió d´octavetes inservibles, les que sortien amb lletres il·legibles i que no es podien emprar. A les cinc de la matinada encara estàvem organitzant els piquets per fer-ne la repartició pels portals de les fàbriques i els magatzems dels polígons industrials, a l’entrada d’hotels i facultats...

Record munió de sortides nocturnes amb en Domingo, na Josefina, el “Granadino”, na Magda, en Carles... I tants i tants d´altres companys dels quals mai no vaig saber qui eren en realitat a causa de les mesures de seguretat del partit! Ens coneixíem essencialment pels noms de guerra: Kol·lontai, el Che, el Pájaro... O en canviàvem el nom autèntic i en Miquel esdevenia en Felip, na Margalida era na Teresa, en Mateu era en Joan. Amics que s´esvaniren enmig de les multituds de les grans ciutats de seguida que l´organització patí la crisi que la dividí en mil bocins.

El primer que fèiem, si anàvem a l´indret de l´acció en cotxe, era tapar amb fang la matrícula. Si ens descobria algú, si compareixia sobtadament la policia, els números serien irreconeixibles. Organitzàvem amb especial deteniment les mesures de seguretat. Els responsables de cada grup participant en la repartida tenien el deure de passar per un determinat indret per informar un company de l´èxit aconseguit o d´una possible detenció.

Em preguntava servirien de res les nostres sortides nocturnes, les hores a la caseta de camp de Marratxí. A l´hivern feia fred i no hi havia cap bar obert per a poder fer-hi un cafè. Misericordiosament, en Domingo compartia el cafè amb llet que, previsor, portava en un termo. Mai compareixia sense la seva bossa amb uns entrepans, algunes llaunes de sardines, unes pomes, l´inefable termo que, oh miracle, també ens servia per encalentir-nos les mans abans d´agafar el munt de fulls volanders que ens corresponien.

Els treballadors de les naus industrials, de les fàbriques de sabates d´Inca o Llucmajor, de la fusta a Manacor, dels hotels de l´Arenal, arribaven a la feina amb son als ulls. Nosaltres ens havíem dividit en diversos grups. Uns eren els encarregats de lliurar els papers al personal que entrava a la feina; altres, més enllà, vigilaven a una distància prudencial de la porta, preparats per avisar-nos i fugir escapats si notàvem la presència de la policia. Jugar-se els estudis, la feina, just en el moment en el qual els vividors que en pocs anys ens portarien a l´OTAN, organitzarien el GAL, abandonarien qualsevol idea de canvi social, mantenien les primeres reunions d´amagat amb els homes del Moviment i, com a experimentats caçadors, el seu innat instint de depredadors els feia intuir quin era l´indret exacte on s´havien de situar per assolir bons sous i privilegis!

Aleshores repartíem les octavetes que acabàvem d´imprimir. A vegades la tinta no s´havia eixugat i et deixava les mans brutes. Si la Brigada Social hagués comparegut, hauria estat senzill provar la nostra responsabilitat en l´acció: la tinta a les mans seria, indubtablement, la mateixa trobada a la caseta clandestina, sense cap dubte ni confusió! Però en aquells matins gelats d´hivern només pensàvem a fer arribar als treballadors el que ens preocupava: els punts essencials de la negociació amb la patronal, les denúncies quotidianes dels crims de la dictadura, la necessitat d´organitzar-se si un dia volíem ser lliures... Els empleats, els obrers, agafàvem els fulls mecànicament, sense paraules. Veies que, la majoria, els posaven a la senalla, amb el berenar o a la butxaca. Per a llegir-los més endavant? De veritat ho mirarien? Tot plegat era una incògnita. Com saber-ho, com poder esbrinar si servia de res la coratjosa dedicació a la Revolució? I si quan entràvem al taller ho llançaven tot als fems? Alguna vegada els dubtes ens rosegaven per dins. No deia Marx que la classe obrera seria revolucionària o no seria? Per quins motius, nosaltres, tants d´estudiants, la munió de fills de petits propietaris agraris de la Mallorca del pla o la muntanya ens entestàvem a violentar la marxa inexorable de la història? Un partit per agreujar les contradiccions del sistema? I si haguéssim esperat que la gent prengués consciència per ella mateixa? Quin era el motor de l´activisme que ens feia estar sempre en tensió? Les apressades lectures de Lenin, de l´imprescindible Què fer, on el dirigent bolxevic amplia les perspectives de l´autor d´El Capital i pugna per a la creació d´una organització de revolucionaris professionals que vagin més enllà de la simple reivindicació d´unes pessetes extres, per uns dies més de vacances?

En Domingo creia en l´efecte catàrtic, revulsiu, de la nostra propaganda. Per a ell, el simple fet que publicàssim els fulls volanders i que els militants els distribuíssim a les portes d´hotels i fàbriques ja era un fet històric, un esdeveniment amb força per a canviar la societat. Jo no ho veia de forma tan optimista. Els rostres de les empleades i els empleats no mostraven cap alegria en agafar educadament i amb un cert respecte els papers que els oferíem. Volia esbrinar què pensaven en veure´ns, tremolant de fred si era hivern, al costat de la porta. El “Granadino”, que treballava a un hotel de Cala Gamba, era del meu parer.

-Són pocs el que comenten el que hem escrit –em deia, amb aire preocupat-. D´altres, els que callen, potser mirin els papers a casa seva, quan ningú no els pot veure. La por encara plana, poderosa, arreu. Nia en el fons dels cors, empeltat a foc lent pels familiars que han conegut la tortura i la mort dels seus. A l´hotel mai ningú, llevat d´alguna excepció, m´ha comentat el que hem anat deixant. Més d´una vegada, ja ho saps, m´he encarregat d´escampar arreu no solament les octavetes, sinó fins i tot la revista Mallorca Obrera amb les reivindicacions més importants del sector. Un fet extraordinari, el dia que en parlen a l´hora de l´entrepà! Poquíssims els que volen concretar una reunió en acabar el torn.

Escoltava el “Granadino” alhora que repartia els fulls volanders a la porta de l´hotel. Des de la distància, en Jordi, un company que vigilava al final del carrer, ens indicava que no s´hi veia res de sospitós.

La dura lluita per la supervivència, la televisió, el futbol... havien canviat la consciència de la gent? Els membres del partit ens reuníem una vegada a la setmana per a analitzar la situació política, distribuir les tasques a cada front de lluita. Unes hores intenses de debat que ens fornien de la càrrega d´informació necessària per a continuar engrescats en el món de la revolta contínua. La majoria de militants de l´organització no teníem televisor i, els que en tenien, no el lmiraven mai. Per a nosaltres era un axioma matemàtic, un dogma de fe, que cap notícia apareguda a la premsa, ràdios i televisió oficial no era de fiar. Es tractava de simples intoxicacions polítiques, les acostumades mentides de la dictadura. No calia perdre ni un segon amb aquesta mena de desinformacions propiciada des dels caus al servei dels assassins del poble. Però un univers ben diferent era el de molts treballadors que havien vengut a les Illes a la recerca de feina, empesos per la fam i les dificultats que patien a d´altres indrets de l´Estat. Per als companys que ens donaven suport a la seva manera, dins els límits del que podien, adquirir el televisor, comprar una moto, portar els fills a escola, eren avanços personals mai vists en els llocs d´on procedien. Tenir un sou fix a finals de mes era un autèntic miracle! Ens havia d´estranyar que es passin la major part de les hores lliures contemplant les pel·lícules americanes més banals, les retransmissions esportives i les curses de braus que emetia la pantalla màgica? La televisió condicionava a fons la consciència de la classe obrera, dels sectors populars!

Però no tothom restava anestesiat pels mecanismes de control dels franquistes. Les grans vagues del Ferrol, les lluites a les zones industrials de Madrid, Barcelona i Bilbao ens demostraven el contrari.

Hi havia moltíssims treballadors que sortien al carrer en plena dictadura, sense por a les bales, a perdre la feina. Un llarg procés per a vèncer la por acumulada durant quaranta anys de silenci. Tres mil assassinats en temps de la guerra! No deixaren ningú de l´avantguarda que bastiren els partits i sindicats dels anys vint i trenta, les cases del poble, els ateneus populars, els orfeons proletaris, les cooperatives de consum... Tocs de corneta i tambors fent tremolar les façanes de les cases. Misses concelebrades, desfilades militars, l´escriptor Llorenç Villalonga l

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com l'ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novella, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novella, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) era obra, en bona part, d'autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps només hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han entès mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l'art. El moviment fou àmpliament espontani; amb els anys, s'hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comença a agafar amplària. (Miquel López Crespí)

Antoni Catany i els amics dels anys 60

Per Miquel López Crespí, escriptor

Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de... la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excellents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia el també pintor i escultor (un temps més endavant membre fundador de la CNT a Mallorca) Pere Martínez Pavia.

En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excellent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'installà definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968).

Recentment he trobat un caramull de fotografies d'aquella època. Acompanyant en Gerard, amic de Guillem Llabrés (ambdós, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l'intent de fer una exposició. L'afecció a la fotografia, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l'altra, la que de veritat guanyà la partida -la literatura-, pens si em vengué donada per les xerrades i converses que aleshores teníem amb n'Antoni Catany.

Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l'any 1966 m'havien impressionat una sèrie de reportatges seus publicats a Serra d'Or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Però no va ser fins el 1972 que realitzà la primera exposició individual a Barcelona. Després, els seus èxits com a fotògraf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Japó, Països Baixos, Anglaterra, Tunísia, Estats Units, Itàlia, França, etc. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d'Art Modern (París), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Collection (EUA) i al Museu de Mallorca.

Mirant aquelles fotos veig na Socorro Thomàs, els mateixos Gerard Matas i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt eficaç de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grifé & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlleí... Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem.

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com l'ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novella, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novella, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) era obra, en bona part, d'autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps només hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han entès mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l'art. El moviment fou àmpliament espontani; amb els anys, s'hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comença a agafar amplària.

A les Illes cal recordar que l'Obra Cultural Balear és fundada (gràcies a l'esforç de Francesc de B. Moll) el 1962 (data, per altra banda, de les meves primeres detencions). També l'any 62 neix Edicions 62 i, entre altres coses d'importància cabdal dins de la nostra cultura, Francesc de B. Moll conclou la publicació de l'impressionant monument immortal a la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear. És l'any del primer disc d'Edigsa que em cau a les mans: Al vent, de Raimon; cançó, per altra bada, que ja havia escoltat per l'emissora clandestina del partit de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent).

De tota la colla de l'estudi de Gerard Matas (Joan Manresa, Biel i Pere Noguera, especialment), potser era jo el que estigués més relacionat amb el marxisme antiestalinista. Moltes de les revistes procedents dels països de l'est les passava als amics per a fer-les circular per Ciutat. De la Xina, com ja he dit en un altre article, m'enviaven diverses publicacions (començava la Revolució Cultural Proletària). Igualment en rebia de Cuba (el Che Guevara i Fidel Castro demanaven a través de la Tricontinental -una conferència mundial de tots els moviments guerrillers del món- la creació de molts Vietnams per a acabar definitivament amb l'imperialisme i el neocolonialisme). Després d'alguna de les meves freqüents detencions -feia anys que estava fitxat per la Brigada Social- solíem anar a l'estudi a escoltar una mica de música, parlar i, sobretot, imaginar un temps on poguéssim escriure, cantar, organitzar-nos en llibertat. Tenc igualment nombroses fotos d'aquells dies tenebrosos, en els quals l'amistat dels amics abans esmentats (Gerard Matas, Biel i Pere Noguera) m'ajudà a sortir de la profunda depressió en què et deixaven els brutals interrogatoris de la Brigada Social. Si no hagués estat per l'amistat, la solidaritat i, sovint, els acudits que em contaven per a no fer-me pensar en les males hores viscudes, ben cert que en alguna ocasió m'hauria enfonsat psicologicament i en qualsevol altra detenció no hauria tengut la capacitat de resistència al xantatge feixista que l'amistat m'ajudà sempre a conservar.

El mateix 1968, coincidint amb els esdeveniments revolucionaris a París, vaig anar a Barcelona amb Gerard Mates. En Guillem d'Efak li havia muntat una "presentació" oficial a la Cova del Drac. Aleshores tots els cantants afeccionats que pugnaven per integrar-se dins del naixent moviment de la Nova Cançó feien una "presentació oficial" en aquest cau. Però d'aquesta història en contarem més coses en altres capítols.

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com l'ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novella, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novella, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) era obra, en bona part, d'autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps només hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han entès mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l'art. El moviment fou àmpliament espontani; amb els anys, s'hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comença a agafar amplària. (Miquel López Crespí)

Antoni Catany i els amics dels anys 60

Per Miquel López Crespí, escriptor

Tot servia per a combatre la dictadura. La cançó, la pintura, l'escultura... Anys endavant coneixeríem els experiments que, en silenci, dins de... la marginació més absoluta del que era el món oficial de la cultura, feia l'escultor Miquel Morell en el seu estudi de Camp Rodó. Fins i tot la mímica era útil. Essent amic d'en Gerard, vaig entrar en contacte amb els excellents actors del grup de mímica Farsa, que dirigia el també pintor i escultor (un temps més endavant membre fundador de la CNT a Mallorca) Pere Martínez Pavia.

En Pere (Melilla, 1927) era -i és!- un excellent pintor i escultor dominat per una activa i ferrenya febre creativa i que, en els moments més durs de la dictadura, no dubtà gens ni mica a posar tota la seva creativitat en la tasca complicada i difícil de l'alliberament del nostre poble. En Pere s'installà definitivament a Mallorca el 1941, i el 1953 es donà a conèixer amb una exposició d'escultures i dibuixos a les galeries Costa, de Palma, i a l'Institut d'Espanya, de Londres. D'ençà aquella llunyana època, els seus èxits en el camps artístic han estat permanents i ha fet exposicions arreu del món (Ginebra, 1963). Entre les seves obres més conegudes podríem destacar el monument als herois de l'11 de maig de 1561 (1961), de Sóller; La parella (1983) del carrer de l'Institut Balear, de Palma; la Dona cosint (1959) de la plaça de la Mare de Déu de la Salut, de Palma, etc., etc. El 1966 fundà el grup de mim i pantomima Farsa. D'entre tots els muntatges de Farsa record especialment A, e, i o, u, any 2000, estrenat a Palma el 1969. El grup de Martínez Pavía actuà, amb notable èxit, a la Trobada de Mims dels Països Catalans (Parets del Vallès, Barcelona, 1968).

Recentment he trobat un caramull de fotografies d'aquella època. Acompanyant en Gerard, amic de Guillem Llabrés (ambdós, actors del grup Farsa), els feia fotografies en l'intent de fer una exposició. L'afecció a la fotografia, que sempre he mantingut una mica soterrada, dominada i controlada per l'altra, la que de veritat guanyà la partida -la literatura-, pens si em vengué donada per les xerrades i converses que aleshores teníem amb n'Antoni Catany.

Antoni Catany era de Llucmajor (1942). Ja l'any 1966 m'havien impressionat una sèrie de reportatges seus publicats a Serra d'Or (especialment un caramull de fotografies de Menorca i Eivissa). Però no va ser fins el 1972 que realitzà la primera exposició individual a Barcelona. Després, els seus èxits com a fotògraf han estat permanents. Sabem que ha exposat a Alemanya, Japó, Països Baixos, Anglaterra, Tunísia, Estats Units, Itàlia, França, etc. Hi ha obra seva a la Biblioteca Nacional de París, al Museu d'Art Modern (París), a la Universitat de Parma (Itàlia), a la Internacional Polaroid Collection (EUA) i al Museu de Mallorca.

Mirant aquelles fotos veig na Socorro Thomàs, els mateixos Gerard Matas i Guillem Llabrés, na Carme Sampol (neboda d'en Jaume Vidal Alcover i ajudant molt eficaç de Jaume Adrover a les Aules de Poesia que es feren al local de Grifé & Escoda del carrer de Jaume III), en Mateu Forteza, na Margarida Tomàs, en Josep Oleza, en Joan Guerra, na Lourdes Sampol i en Josep Santlleí... Lluitar contra la dictadura amb la mímica! Els que anàvem a les actuacions del grup ho sabíem a la perfecció, que quasi tots els números que imaginava en Pere Martínez Pavia tenien aquesta intenció... denunciar la misèria de la vida sota la dictadura franquista, imaginar una existència lliure, sense el domini aclaparador de la pseudocultura del nacionalcatolicisme... Per desgràcia Farsa desaparegué el 1970, però el record que en servam tots el que li férem costat serà perdurable i ens acompanyarà mentre visquem.

Tot el renaixement cultural de finals dels seixanta s'havia anant incubant a ran de les grans vagues del seixanta- dos i seixanta-tres a Astúries i altres indrets de l'Estat. Vist amb perspectiva, t'adones com l'ampli moviment cultural antifeixista (conferències, Aules de Poesia, Teatre i Novella, la Nova Cançó, les creacions autèntiques dins del cine, el teatre, la novella, la poesia, tant a Catalunya com a la resta de l'Estat) era obra, en bona part, d'autors i creadors independents. Els partits (en aquell temps només hi havia grups comunistes o anarquistes) no entengueren -ni han entès mai!- la necessitat de la lluita contra la burgesia i el feixisme en el camp de la cultura, la ideologia o l'art. El moviment fou àmpliament espontani; amb els anys, s'hi anirien afegint els partits i personatges que aniran pujant al carro de la lluita que comença a agafar amplària.

A les Illes cal recordar que l'Obra Cultural Balear és fundada (gràcies a l'esforç de Francesc de B. Moll) el 1962 (data, per altra banda, de les meves primeres detencions). També l'any 62 neix Edicions 62 i, entre altres coses d'importància cabdal dins de la nostra cultura, Francesc de B. Moll conclou la publicació de l'impressionant monument immortal a la nostra llengua que és el Diccionari català-valencià-balear. És l'any del primer disc d'Edigsa que em cau a les mans: Al vent, de Raimon; cançó, per altra bada, que ja havia escoltat per l'emissora clandestina del partit de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent).

De tota la colla de l'estudi de Gerard Matas (Joan Manresa, Biel i Pere Noguera, especialment), potser era jo el que estigués més relacionat amb el marxisme antiestalinista. Moltes de les revistes procedents dels països de l'est les passava als amics per a fer-les circular per Ciutat. De la Xina, com ja he dit en un altre article, m'enviaven diverses publicacions (començava la Revolució Cultural Proletària). Igualment en rebia de Cuba (el Che Guevara i Fidel Castro demanaven a través de la Tricontinental -una conferència mundial de tots els moviments guerrillers del món- la creació de molts Vietnams per a acabar definitivament amb l'imperialisme i el neocolonialisme). Després d'alguna de les meves freqüents detencions -feia anys que estava fitxat per la Brigada Social- solíem anar a l'estudi a escoltar una mica de música, parlar i, sobretot, imaginar un temps on poguéssim escriure, cantar, organitzar-nos en llibertat. Tenc igualment nombroses fotos d'aquells dies tenebrosos, en els quals l'amistat dels amics abans esmentats (Gerard Matas, Biel i Pere Noguera) m'ajudà a sortir de la profunda depressió en què et deixaven els brutals interrogatoris de la Brigada Social. Si no hagués estat per l'amistat, la solidaritat i, sovint, els acudits que em contaven per a no fer-me pensar en les males hores viscudes, ben cert que en alguna ocasió m'hauria enfonsat psicologicament i en qualsevol altra detenció no hauria tengut la capacitat de resistència al xantatge feixista que l'amistat m'ajudà sempre a conservar.

El mateix 1968, coincidint amb els esdeveniments revolucionaris a París, vaig anar a Barcelona amb Gerard Mates. En Guillem d'Efak li havia muntat una "presentació" oficial a la Cova del Drac. Aleshores tots els cantants afeccionats que pugnaven per integrar-se dins del naixent moviment de la Nova Cançó feien una "presentació oficial" en aquest cau. Però d'aquesta història en contarem més coses en altres capítols.

La novel·la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel·les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel·la Defalliment -

LA TROMPA DE CANTAR-

Reconec que els anys d'estudiant, allò de no tenir cap responsabilitat concreta, m'havien aviciat força. Des de Barcelona o Madrid, ciutats amb mil i una distraccions, pensar en una vida dins del casal, fent de propietari rural, sense poder parlar amb ningú de poesia, em gelava l'ànima. Novament el conegut defalliment. Com tenir el cor en tenebres. La calma dels pobles i llogarets de Mallorca que he cantat en els meus poemes consisteix a no sentir més que el toc de morts i el murmurar dels vius. Seria així la vida que m'esperava?

Reconec que els anys d'estudiant, allò de no tenir cap responsabilitat concreta, m'havien aviciat força. Des de Barcelona o Madrid, ciutats amb mil i una distraccions, pensar en una vida dins del casal, fent de propietari rural, sense poder parlar amb ningú de poesia, em gelava l'ànima. Novament el conegut defalliment. Com tenir el cor en tenebres. La calma dels pobles i llogarets de Mallorca que he cantat en els meus poemes consisteix a no sentir més que el toc de morts i el murmurar dels vius. Seria així la vida que m'esperava?

Eren els interrogants que bullien dins del cor quan aquell matí vaig arribar a Ciutat. La galera petita de Can Costa m'esperava al moll. Instintivament vaig prémer amb força la maleta on duia els llibres i els originals dels poemes, pocs, que havia escrit a Madrid. Les Metamorfosis d'Ovidi m'havien proporcionat hores excellents. Els clàssics llatins i grecs, la lectura de la La divina comèdia de Dant, em tranquillitzaven l'esperit. Mai no vaig poder entendre els amics de carrera que únicament llegien els escrits dels polítics de torn. Per a mi llegir Ovidi significava transportar-me a mons de bellíssima idealitat.

La lectura! Sense adonar-me del que feia, emportat tan sols per l'amor a la història antiga, bastint fantasies en la imaginació, idealitzant el que Pons i Gallarza m'havia ensenyat a l'Institut Balear, em perdia per aquella irrealitat tan acolorida, el preciós teixit mitològic d'una cultura plena de deus i nimfes, de misteris i interrogants.

Els romans havien heretat bona part dels seus somnis dels grecs.

Quan al Laci tot just es començaven a bastir els fonaments del que amb els segles seria una potent i esponerosa cultura pagana, els poemes homèrics tenien més de cent anys i Grècia havia arribat al més alt del que pot arribar una civilització. Els romans no solament serien els hereus d'Homer: també ho serien, en certa mesura, de la història de Micenes i de Tirint, d'aquella escultura i joieria mai vistes en el passat, de tants d'autors que són els fonaments del nostre món. Roma anihilava militarment els pobles, tant els propers com els més llunyans de les seves fronteres, però, al cap i a la fi, sovint les cultures dels pobles conquerits i condemnats a l'esclavatge ocupaven el cor de l'Imperi i el feia seu.

Els romans encara eren uns primitius quan Grècia ja havia assolit el cim de la civilització.

Somnis de la joventut. Els ensenyaments de l'oncle, entrant plegats dins la mar, a Formentor, Cala Murta, Cala Sant Vicenç, i jo recitant Homer a la posta del sol, quan les muntanyes s'emmirallen en les daurades resplendors de l'horabaixa: "Com fulgent estel que, enviat com a senyal pel fill de l'arterós Cronos als navegants o als individus d'un gran exèrcit, llança nombroses espurnes".

Ja em veus retornant a Pollença, fracassat, segons concepte de molts dels amics, amb el cap emboirat i una bona grapada de llibres dins la maleta a la qual m'aferrava amb desesperança. Aquell matí no vaig tenir temps de voltar per Palma. M'hi hauria pogut entretenir uns dies, anar a casa de l'amic Estelrich, ajornar el moment de retrobar-me amb el pare i d'acostumar-me, a poc a poc, a la idea del que, imaginava, seria la meva vida en el proper futur. Però no hi hagué possibilitat d'ajornar el moment de la tornada al poble. Pareixia com si ja no em restassin més possibilitats de refer la meva vida.

En Joan, el missatge que teníem a Palma, em deixà just davant l'estació. A sa Pobla, com de costum, m'esperava en Pere. D'ençà que anava i venia amunt i avall sempre ho havíem fet així.

Regressar a la rutina acostumada.

Podria escriure de bell nou? Ho dubtava. "Les muses sols s'alimenten d'entusiasme, i abandonen l'ànima on no el poden trobar".

Tornava desanimat, insegur. No sabia si podria recuperar l'empenta del passat.

La meva esperança era aconseguir retrobar la pau d'esperit i la inspiració poètica d'aquells anys. Com vèncer el meu estat de melangia? El viatge fins a l'estació de ferrocarril va ser ràpid. Després, a l'estació de sa Pobla, que era el final del trajecte, un altre carruatge m'aguardava per a portar-me fins a casa.

Assegut en el dur banc de fusta del vagó, una vegada tancats els vidres de les finestretes per a impedir que les guspires de la màquina em fessin plorar els ulls, vaig acaronar novament la meva maleta de pell on portava tots els meus tresors: les obres de Fray Luis de Granada, Cosmos de l'alemany Humboldt, el Criterio de Balmes, alguns poemes d'Ariosto, articles de Juan Valera...

De cop i volta era de nou a Pollença. Els anys d'estudiant a Barcelona i Madrid s'havien esvanit quasi sense adonar-me'n. Tornava a la casa pairal amb les mans buides, sense acomplir el somni del pare: acabar la carrera de misser.

Mai m'hi vaig veure, exercit de misser.

Ho sabia, que no seria advocat. Ho vaig pressentir quan, a Barcelona, debatia de literatura amb Marià Aguiló. El que s'esdevengué a Madrid va ser la confirmació de les meves sospites.

I, com deia, el tren m'havia deixat, com de costum, a l'estació de sa Pobla i en Pere, el missatge més vell del pare, m'hi havia vengut a cercat amb el carretó.

Era un juny sec. La gent mirava el cel amb desesperança. L'any anterior quasi no havia plogut i l'aigua de les sínies era en el punt més baix dels darrers vint anys.

Havíem passat Crestaix i, endisant-nos en el terme de Pollença, feia estona que havíem divisat la torre del Puig quan, inesperadament vaig sentir de lluny estant un misteriós fonògraf omplint amb la seva inesperada estridència aquell estrany silenci prenyat d'incerts auguris.

Vaig mirar amb certa preocupació al nostre missatge, demanant-li amb la mirada una explicació a aquell misteri.

En Pere rigué.

-És en Felip de can Poquet, que marxà a Bons Aires a fer fortuna i fa poc va tornar, manco i amb una trompa de cantar davall el braç. Les males llengües diuen que tot el que pogué guanyar fent de tramviaire a l'Havana s'ho gastà amb suc i dones de mala vida. Pareix que ha trabucat el cap. Quan va a l'hort que li deixà la mare, en lloc de fer feina s'asseu davall de la figuera i posa uns plats negres davall la trompa. Aleshores la gent de la contrada s'hi acosta per veure el miracle. Una capsa que canta, una capsa que canta!, diuen els allots i la gent s'hi apropa amb por que no sigui cosa del dimoni.

-A la taverna de can Toniet -féu encara en Pere- s'hi fan apostes. Uns diuen que la trompa de cantar és un aparell vengut de l'infern per a corrompre les tradicions cristianes, i d'altres, els que es pensen més instruïts, expliquen que és un aparell que només tenen els reis i els rics.

Una història que interessava molt en Pere, que, sense aturar-se a fer la cigarreta, com tenia per costum quan entràvem al poble, continuà:

-El rector i el sergent de la Guàrdia Civil han fer saber a tothom que un dia d'aquests aniran fins a can Felip i li prendran la trompa de cantar. Mai no s'havia vist un girigall semblant. Els pagesos deixen la feina, s'atura el batre, hi ha allotes que, sense ser dia de festa, comencen a ballar enmig dels sembrats, s'abandona la sembra de les mongetes, perilla l'anyada.

Un fonògraf! Anys endavant, quan en Felip de can Poquet s'assabentà que me n'anava de viatge a París, vengué fins a Can Costa i, en lloc de demanar-me una almoina per menjar, amb ull plorosos em pregà que de retorn a Mallorca li portàs algunes plaques de famosos cantants de sarsuela. -Don Miquel -em digué a tall d'explicació-, la música és el més sublim que ha fet l'home. A l'Havana, abans que en aquell desgraciar accident el tramvia em tallàs el braç, amb els companys de la feina anàvem a una platja que es deia Varadero, a l'indret on deixaven passar els treballadors i allà, amb les allotes que ens acompanyaven, posàvem les plaques amb les cançons que ens arribaven de París i Nova York. Vostè no sap l'alegria que tenien en els ulls les allotes de l'Havana!.

Retornava al poble amb el cap emboirat, sense saber què faria de la meva vida. ¿Anar de dinar en dinar, de matança en matança, amb els pagesos vinclant l'espinada, amb el capell a la mà, humils, com ho havien estat sempre d'ençà la desfeta de les germanies? Enfollir a poc a poc, mentre envellia a Can Costa, sense cap altre feina que llegir i escriure, veient com van passant les estacions, les successives anyades?

El pare em rebé seriosament. No em va fer cap retret. No havia pogut acomplir el desig de la família acabant els estudis de Dret. Evidentment un fill de Can Costa no havia de témer pel seu futur. Les nostres propietats eren tan inabastables que, de jovenet, pensava que tot el món era nostre.

D'infant, quan passàvem els estius a les Cases Velles i jugava amb els allots de la possessió a amagar-nos per les pinedes, contemplava els arbres gegantins, els pins de vorera de mar. Em semblava que tocaven els núvols amb les seves branques!

Bastava pujar a la talaia d'Albercutx per a sentit la immensitat, la força i el poder de la natura....

El pare només em digué que pensàs bé el que volia fer, ja que, inexorablement, ell envelliria o podria morir i totes les responsabilitats caurien damunt les meves espatlles.

El pare s'errà amb aquestes premonicions. Per sort va viure més de noranta anys i, en el fons, mai no em va necessitar per a res. Ell tot sol es bastava i sobrava per portar endavant la complicada tasca de tenir a retxa amitgers i jornalers. En la Mallorca de finals de segle, el paper d'un gran propietari rural era molt semblant al d'un petit déu, senyor indiscutible de la comunitat que regia.

Res no es movia a Pollença sense el consentiment de Miquel Costa.

Tot, des del nomenament de batle i rector de la parròquia, des del repartiment de menjar i tota mena d'almoines per als més pobres, es feia sota l'ombra aclaparadora i misericordiosa de la família.

En el fons, ho sabia prou bé, jo era ben inútil per a les tasques de portar la possessió. Sempre he estat conscient de la meva inutilitat per a les coses pràctiques. Alguna vegada vaig copsar, només per un instant, un rictus de preocupació en el rostre del pare. Era com si pensàs: "Què serà de tot el nostre o d'ell mateix quan jo no hi sigui?".

Exceptuant l'estudi i la lectura, em trobava incapaç de portar endavant cap iniciativa que tengués alguna relació amb els quefers de cada dia.

Si hagués fallat el meu pare... com m'hauria entès amb els amitgers, amb els pagesos que s'encarregaven de sembrar i collir l'anyada, amb els jornalers per a cada una de les mil feines de la possessió? I amb els comerciants que es cuidaven de vendre l'oli, el blat, els pins que s'exportaven a Barcelona i altres indrets d'Espanya?

Mai no vaig trobar resposta als meus interrogants.

Talment viure en un altre univers.

El cap m'anava per una altra banda.

Em demanava què faria al poble si mai no m'havia interessat portar el maneig de les propietats. El pare ho havia fet sempre a la perfecció. Més que una ajuda, la meva presència significava per a ell un entrebanc. Per això volia que acabàs la carrera. Si almanco hagués estat bon estudiant, només aprovant determinades assignatures hauria pogut allargar els estudis... Coneixia tants de companys de bona família que havien adoptat aquella forma de vida com a definitiva! Tenien meuques en pisos de Madrid. Vivien, sense pensar en el demà, anant a teatres, curses de braus, fent festetes, consumits per tots els vicis. Món de desenfeinats sense ofici ni benefici.

Li ho vaig explicar a Joan Lluís Estelrich en unes cartes quasi desesperades.

Els camins de la meva vida s'anaven tancant.

No hi veia cap alternativa al davant. El pare em reclamà, em demanà que tornàs al poble. En el fons la família s'havia adonat que a Madrid jo no hi feia res tret de perdre el temps.

Una única esperança em mantenia en tensió: la de reprendre els contactes literaris amb Barcelona, poder escriure. Madrid havia servit per a alguna cosa: més que res per a reafermar-me en els principis que m'ensenyà Marià Aguiló i en copsar, en tota la seva bellesa, els riquísims matisos de la nostra parla.

Podria recuperar el meu alè vital, la fermesa mental que requereix el conreu de l'escriptura?

Una vegada installat a Pollença algunes vegades m'era permès anar a Ciutat per a retrobar-me amb els amics. Recuperar el contacte amb les antigues amistats enfortí la meva decisió de reprendre l'antiga vena creativa, quasi apagada en moments de desconcert. Com agrair a n'Alcover i en Quadrado el que feren per a treure'm de les fondàries on romania el meu esperit?

Els primers mesos, després de la tornada de Madrid, foren els més obscurs. No sabia com sortir-me'n de la forta depressió que em dominava. Furgant en el meu interior no trobava per part ni banda cap indret des d'un tornar a bastir un projecte d'empenta.

Menjar, dormir, engreixar? Seria aquest el meu futur?

Anava capbaix pels carrers de Pollença i contestava només per educació les salutacions d'amics i coneguts.

Em costà mesos reprendre l'estudi de l'alemany. Avançava a pas de formiga entre els continuats problemes que em plantejava la gramàtica tudesca.

Carducci em tragué de l'ensopiment!

Carducci, malgrat, i això era molt perillós per a la meva recuperació, el seu esperit filosoficament pagà i aliè als valors cristians.

Sé que la impressió va ser tan forta i poderosa que, sense poder contenir l'emoció, vaig escriure a l'amic Antoni Rubió: "La bellesa d'aquestes poesies és tanta, que a pesar del paganisme que respiren, un no pot menys d'admirar-les i aprendre-les de memòria, com s'admiren i aprenen les obres dels antics. Jo no he vist mai en la vida cosa més clàssica i al mateix temps més inspirada. Carducci ha restaurat els metres d'Horaci amb mà de mestre. L'exemple seu m'ha induït a escriure una poesia en estrofes sense rima, com les de Cabanyes; és possible que no agradi a ningú. Res més he fet per ara; i ja veus que això és ben poca cosa. No sé què donaria per tenir més entusiasme, talent i aplicació".

Memòria de la generació literària dels 70

Quatre escriptors mallorquins (pàgines del meu dietari)

La "novetat" de l'any 1976 era el sorgiment d'alguns autors nous en el panorama literari mallorquí. En Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló i jo mateix publicàvem a Campos en una coneguda impremta dirigida per Sebastià Roig i que ja es coneixia per l'"Editorial Roig", tres llibres de "combat" (o almanco aquesta era la nostra intenció; que es parlàs de la nostra aportació a la literatura catalana).

Els llibres editats eren Baf de llavis de Joan Perelló; Massa temps amb els ulls tancats, de Miquel Mas Ferra, que sortia juntament amb Nosaltres esperàvem Míster Marshall de na Joana Serra de Gayeta; i el meu drama (guanyador del darrer premi Ciutat de Palma de teatre), que portava per títol Autòpsia a la matinada i, en certa manera, abundava en indèntica temàtica i estructura teatral de Ara, a qui toca? que havia obtingut el Premi "Carles Arniches 1972" de l'Ajuntament d'Alacant per a obres en català.

La presentació es va fer d'una manera ben informal al baret Es Pou Bo, que en Climent Picornell tenia a Gènova. Era dia 22 d'abril de 1976. Posteriorment muntàrem una tauleta al Born i el dia del Llibre, quan començàvem a vendre els primers exemplars, la policia vengué i ens manà retirar-la. Haguérem d'anar a un racó, davant de l'antic Bar Antonio, a la cantonada del carrer San Felio.

Sortosament, aquell moment de la repressió contra la nostra cultura va poder ser captat pel fotògraf de la Revista Cort, on aleshores jo escrivia. Amb un titular sensacionalista que deia: "Dia del Llibre: Ajuntament: la cultura fa nosa!" la revista escrivia (crec que era una nota redactada per na Joana Serra de Gayeta): "Tot just iniciat el Dia del Llibre, En Sergio capta aquesta curiosa instantània. Quaranta vuit hores abans s'havia advertit als firaires sindicats de la prohibició adoptada per l'Ajuntament. La taula amb edicions mallorquines de l'Impremta Roig, de Campos, no estava formada per professionals, és per això que en no saber-ho, allà s'installaren. Vist el qual varen ésser convidats, amablement, per funcionaris policíacs a desallotjar i 'marginats' a un lloc de pas, com és la voravia, a la confluència d'es Born amb San Felio. Inútil explicar la perplexitat que va causar tal decisió per part de l'Administració local. El no permetre que paratges tan idonis, com són el Born i les Rambles, per convertir-se en una autèntica fira del llibre -en un dels contadíssims dies en que la 'cultura' fa un voltí pel carrer- no deixa de ser sorprenent".

En la fotografia que publicava Cort es podien veure na Carme Lacort, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló, en Miquel Mas i jo mateix, ajudats per l'escultor Pere Martínez Pavia que passava casualment per aquell indret i ens ajudà a transportar els llibrets en el forçós "acomiadament" policíac.

Aleshores, "marginats" i vigilats per la policia (no fos cosa que tornàssim a posar la taula al Born), hi comparegué el periodista Joan Pla, del diari Baleares, i ens entrevistà.

Una entrevista ràpida, de circumstàncies, però que demostra ben clar quines eren les idees d'uns joves autors mallorquins de mitjans dels setanta. Les respostes d'en Miquel Mas, na Joana Serra de Gayeta, en Joan Perelló o les meves pròpies contestes demostren, si ho analitzam tants d'anys després dels esdeveniments que comentam, unes ganes immenses d'iniciar una nova època cultural i política, defugir el menfotisme i reaccionarisme de determinats autors del passat. Volem una literatura catalana lliure, compromesa, solidària amb el seu poble (ja es parla de "classe obrera i poble treballador"!). Unes respostes, les dels quatre, ben en la línia política dels combats per la llibertat que s'esdevenien a les Illes i arreu de l'Estat espanyol en aquelles concretes coordenades històriques.

Vet aquí algunes de les enceses respostes a Joan Pla fetes per Miquel Mas, Joan Perelló, Joana Serra de Gayeta i per qui signa aquest article i publicades en el diari Baleares el mes d'abril de 1976 coincidint amb la Festa del Llibre:

Joana Serra de Gayeta: "La lluita per la nostra llengua l'hem de fer entre tots: polítics i escriptors. Sempre he respirat el meu idioma: el català. I un aclariment: no pens que la meva llengua hagi de ser el català. El català ÉS la meva llengua".

En Pla demana a Miquel Mas el que significa per a ell ser un escriptor compromès i en Miquel li contesta: "Aquell qui escriu des d'una perspectiva coherent, des de la realitat històrica de la seva societat, la societat en què viu. Per tant és un escriptor compromès aquell que fa seu, sense oblidar les qüestions de rigor artístic, el problema del país".

Posteriorment Joan Perelló afegia la seva opinió al que ja havien dit na Joana i en Miquel i puntualitzava: "Un escriptor ha de ser polític sempre i per sempre, si bé ja sabem que la funció de l'escriptor és la d'escriure. Però almanco, com a persona, ha de manifestar-se contínuament com a polític".

Les qüestions més abundoses feien referència, evidentment, al necessari compromís de l'intellectual català amb el seu poble i la lluita antifeixista. Tots plegats no parlàvem per parlar. En Miquel Mas actua ben al costat del carrillisme. Na Joana Serra de Gayeta ajudà les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes malgrat que fos de forma indirecta quan era professora a l'Escola de Magisteri. Posteriorment treballà activament en el Congrés de Cultura Catalana. En Joan Perelló entrà a militar en el PSM i va ser regidor de Ciutat per aquest partit.

Uns joves escriptors que, almanco en aquells moments i pel que fèiem i explicavem a la premsa, no teníem res a veure amb la pansida herència de la dreta mallorquina. Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Porcel (o Joan Fuster al País Valencià i Salvador Espriu al Principat) eren els nostres intellectuals més admirats, l'exemple que volíem imitar costàs el que costàs.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

(3 vídeos)...el cinema esdevingut un element central en una educació ideològica i política, convertit, alhora, en el centre vital d'una generació revoltada i impacient. D'aquesta manera, l'autor transcendeix l'estricta anècdota personal i en fa un retrat de tota una generació i una època, amb una veu íntima que esdevé, sense necessitat d'altaveus sinó per pura sintonia amb l'esperit del temps, una veu collectiva. (David Jou)

Temps Moderns: homenatge al cinema. (1)