tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 

Un cotxe aparca a la vorera, de forma provisional, sense aturar el motor. S’obren les dues portes alhora. Del costat del volant en surt un home, i del costat, una dona; entenc que la seva parella. Ella dona la volta al vehicle pel darrere i ell l’espera dempeus, amb la mà subjectant la porta del conductor. Mentre ella fa el gest d’acotxar-se per a entrar, es donen un petó a la boca, i ell li desitja que li vagi molt bé. Endevino que la separació serà menys curta que l’habitual, però no massa llarga, que a ella l’espera algun repte vital, no sé si gran o petit, i que compta amb el suport sempre dolç d’un petó.

 

7 de febrer de 2026. Consulto el saldo del compte corrent del banc i comprovo, amb certa satisfacció, que és un número enter (natural per a ser més exactes, afortunadament); és a dir, amb els decimals a zero zero. Si em seguiu, sabreu que m’agraden les matemàtiques i els números, les seves curiositats, tot allò que tenen de vegades de precís o de aleatori. No cal ser expert per saber que la probabilitat que això passi és d’un 1% i que, per tant, una de cada cent vegades el saldo no tindrà decimals.

Juganer, no em puc estar de comprovar quants moviments hi ha hagut l’últim mes: trenta-tres. Com el nombre de transaccions mensuals deu ser molt regular, calculo que cada tres mesos hauria d’haver un saldo així, quatre cada any.

Jo mateix m’estic posant la pastanaga davant del nas, i la temptació de consultar l’últim any ja és irresistible. El primer sense decimals que trobo és al desembre de 2025 –tot just tres mesos enrere-, i el següent a finals d’agost, pràcticament tres mesos més. Finalment, han estat 5 els saldos enters aconseguits l’últim any, dada molt propera al que anunciava el càlcul de probabilitats.

Després, veig que el 5 de febrer de 2025 hi apareix un altre nombre enter. La temptació de rastrejar més anys enrere, com un arqueòleg viciat a buscar dades, està damunt de la taula; hi cauré?

 

Hivern. Primera hora del dia. Anant cap a la feina, a uns quinze metres, veig un xiquet que dibuixa alguna cosa amb el dit sobre el vidre del darrere d’un cotxe, aprofitant la condensació de la humitat del matí, o la pols. Quan passo pel costat del cotxe, curiós, no em puc estar de mirar si es tacta d’un dibuix escatològic, sexual, una cara somrient, una frase tipus “neteja el cotxe, porc” o alguna cosa així. Però no, són unes inicials: A, M, i una tercera que ha quedat a mitges quan s’ha mare l’ha cridat. Potser reivindicava el seu nom i deixava constància de la seva existència, en aquella edat en què ens comencenm a identificar nosaltres mateixos.

L’amo del cotxer quan el renti, o l aplujam esborraran aquest rastre fugisser.

 

En una estanc, trobo una parella gran, que deuen passar dels setanta. Ell agafa d’un prestatge una revista d’Història. Pel que es veu a la portada, el reportatge principal deu tractar del franquisme. Ella li pregunta amb cert to de reprovació, com si no fos la primera vegada que passa “però no la tens, aquesta revista?” “De Franco? Me’n recordaria”, contesta ell, deixant entreveure cert pes del passat.

 

Fa unes quantes setmanes que de nit, a la vora de la constel·lació d’Orió, observo la presència de Júpiter. No soc expert; sols un simple aficionat que coneix quatre dades collides a multitud de documentals i articles d’astronomia, que devoro amb tanta passió com dificultat de retenir i assimilar.  

Ja intuïa que aquell punt lluminós que apareixia amb la primera foscor devia ser un planeta, i l’he identificat gràcies a una aplicació de mòbil.  

Júpiter mai ha estat el meu preferit; sempre m’ha atret més Venus, fàcilment identificable, o Mart per la proximitat i les mil referències a la ciència ficció, o Saturn amb la bellesa dels seus anells, o fins i tot els llunyans i desconeguts Neptú, Urà i Plutó. Tinc preferència pels personatges secundaris, humils i petits, i he considerat que la grandesa d’un planeta com Júpiter, no necessitava de la meva atenció.

Però ara ja deu fer un parell de mesos que està allí, quiet en aparença, indiferent a la meva petitesa. Però voldria creure que intercanviem les mirades, que s’ha establert una mena de vincle: jo, admirador de les seves gegantines mesures, de l’elegància d’una òrbita magnífica; ell, commogut de la meva admiració, sorprès de les històries que volten pel cap.

Sé que l’enorme distància que ens separa resulta insignificant dins d’aquest univers aclaparador que ens acull. Sé que el nostre temps és finit, que la seva llum no és altra cosa que un reflex, que fracassà en el seu intent d’esdevenir estrella, que jo no em veig en la foscor.

Però de moment estem aquí, tots dos, compartint cada nit un instant que em fa de referència, que em situa en la justa mesura de la importància de tot plegat.

 

Des de que em dedico a escriure, i a participar i organitzar activitats al voltant de la literatura, sovint tinc la sensació que tota la il·lusió i l’esforç que hi diposito no obté la repercussió que voldria. De vegades sembla que les passes no deixin petjada, que s’emporta les paraules  el vent. Mai no arribo a caure del tot en el defalliment, tot i que –cada cop més- em deixo portar per la temptació, o la necessitat, d’una mica de silenci, d’aixecar el peu de l’accelerador. La passió sempre venç el risc de llançar la tovallola; la passió, i alguna guspira que de tant en tant m’il·lumina, que em demostra que alguna empremta resta rere el meu pas.

Fa anys que allibero llibres, n’he deixat al carrer, a bars, a trens, a parcs... centeners d’exemplars amb l’explicació que no es tracta d’un llibre perdut, sinó alliberat, i la petició que m’escriguin explicant el seu destí. Poquíssima gent ho fa, menys d’un 10%, però alguns dels els missatges que m’arriben esdevenen una injecció de moral per a continuar, com ara aquest que transcric obviant alguna dada:

Bona tarda,

L’altre dia, al CAP,  vaig trobar el llibre Coppelius, el creador d’autòmats. Dins del llibre hi havia la vostra adreça de correu, i per això he decidit contactar per dir-vos que ja he acabat el llibre i que m’ha semblat molt fantàstic i interessant.

Crec que alliberaré el llibre i el deixaré en un armari que fa de biblioteca a la parada de bus.

Era el dia de Reis i vaig anar al metge perquè tenia ansietat, ja que estic acabant el segon curs. Havia acumulat molt d’estrès perquè he acabat les pràctiques i el primer trimestre, i després de les vacances tenia unes validacions. Feia 16 anys que no estudiava, i tornar a fer-ho m’ha comportat molt d’esforç i estrès.

He de reconèixer que llegir el llibre ha estat una teràpia per a mi, perquè no tots els llibres m’agraden, i aquest ha estat molt divertit.

 La pell del món, de Xavier Mas Craviotto

L'Alta Editorial, 2023

Literatura de gran bellesa, per posar damunt dels silencis un tema tan dur. ës el primer llibre que llegeixo de l'autor, i no serà l'últim.

Us deixo dos petits fragments que m'han cridat l'atenció, i la lectura d'un altre.

I acobles el teu silenci al de la teva germana. És un silenci cadáver, el de la teva germana. Un silenci buit, una carcassa d’escates, com la que deixen els rèptils sobre la terra molla quan ja fa mesos que han mort.

 Havia fet un refugi que era ella mateixa. Perquè quan necessites refugis els fas del que sigui. . Els fas de la pluja i els fas de la fosca, els fas de la por i de les coses que es moren i els fas de tu mateix i de totes les intempèries.

 

Dotze anys seguits llegint un conte per Nadal a la Cadena SER de Tortosa.

Els anys anteriors sempre he escollit un conte de Gianni Rodari: el 2014 vaig llegir La guerra de les campanes, el 2015, Un diumenge al matí, el 2016, Fris, fras, frus, el 2017, El país amb el des al davant. el 2018 El mag dels estels, el 2019, El paleta de Valtellina. el 2020, La paraula plorar, el 2021, El planeta de la veritat, el 2022,  El cel, el 2023, La planta Paolino, i el 2024, El timbre dels lladres.

Aquest Nadal passat he volgut iniciar una nova etapa, convidant a llegir amb mi una persona molt especial. Es tracta d'una noia de tretze anys, que vaig conèixer ja fa uns quants sant jordis, que estava interessada en la poesia. Hem seguit en contacte i he fet una versió del conte La tempesta, inclòs al recull A mig camí de la incertesa, per a llegir-lo a dos veus. El podeu escoltar en aquest enllaç. 

 

Us deixo un parell de fragments del llibre, un sobre la poesia, i un altre sobre la paternitat, i una lectura: P54 Una mica a la babalà, el vaig fer partícip de la meva experiència. -És poesia. -És bona o no? La pregunta em va deixar de pedra. No m’hauria pensat mai que es pogués aprovar o desaprovar la poesia. La poesia, com el mal temps, els dies festius o els soldats de plom, existia. Era una realitat i l’havies d’acceptar. No vaig respondre. p120 Sempre que em semblava que no el molestaria, jo agafava l’André i l’estrenyia contra el cor. Era un misteri que es renovava a cada abraçada: un abisme d’amor, alhora buit i ple, que m’esquinçava el pit. Era un interrogant gegantí: la paternitat era la meva vocació, ho sentia, i tanmateix no tenia ni idea d’en què consistia. Comptava que fos el nadó qui m’ho ensenyés.