tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 El proper 6 de març, a les 7 de la tarda, parlaré del llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) a la Biblioteca Municipal de Móra la Nova, en un acte coorganitzat per la llibreria Núvol.

Veniu, gent de la Ribera d'Ebre?

A punt d'emprendre camí cap a Barcelona, propera parada d'aquest viatge per països que m'invento, divertits, sorprenents, i per la gent que hi viu, que els estima, que els assumeix amb la seva bellesa o dificultats, amb manies, costums, llegendes, vanitats i orgulls. Glaceres, deserts, badies d'un blau inoblidable, rius plens de màgia...

Entrevista amb Caterina Avinyó al programa Districte 21 de Canal 21 Ebre, per parlar de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

També podeu veure un divertit muntatge de resum en aquest enllaç.

El proper 5 de març, a les 7 de la tarda, Jordi Cantavella m'acompanyarà per a parlar del llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) a la llibreria Ona de Barcelona.

El 2018 ja em va presentar a Barcelona la novel·la El calaix dels vols perduts, i si llavors ho va fer així de divertit, amb el meu llibre potser més trist, com estarà ara, amb aquest recull que m'ha divertit tant escriure!

Fa anys que participo al programa Tràfic d'abstraccions, que condueix Núria Calvó a Tarragona Ràdio, sent entrevistat o col·laborant amb els meus nanocontes. Ahir divendres, quan estava de camí d'Amposta per a presentar A voltes, un planeta, em va entrevistar via telefònica per parlar del llibre.

Ahir nova aturada del viatge amb el llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), a un espai conegut, amic i estimat: la Biblioteca Sebastià Juan Arbó d'Amposta.

Introdueix l'acte, com sempre, la benvolguda Joana Serret, que destaca la quantitat d'activitats en què participo a Amposta, "tot i ser de Tortosa", subratlla, fa referència a l'inici d'un dels capítols, el dedicat al país Ali Tuta, i comenta que podria tractar-se ben bé d'una biblioteca: Ali Tuta és el cau que tots busquem alguna vegada a recer de les tempestes. Un racó que ens aculli sense fer preguntes, que ens amagui dels monstres que sovint se’ns abracen a l’esquena. 

La regidora d'Ensenyament, Núria Marco, dona la benvinguda a l'acte. També es regidora d'Acció Cimàtica, cosa que m'agrada, perquè el llibre, en certa mesura, pot servir per a estimar el paisatge, la natura, i per a advertir de la necessitat de tenir-ne cura.

Després pren la paraula l'estimat Xavier Miró, company de mil faràndules. Ja fa uns anys li vaig demanar que em presentés la segona novel·la, El calaix dels vols perduts, que potser és un dels més tristos que he escrit, i sobre la tristesa vam parlar llavors. I jo no podia deixar aquest gust a la boca a una persona de qui envejo l'alegria, el positivisme, la vitalitat... Per tant, enguany li he demanat presentar aquest recull de narracions que descric com el que més m'ha divertit escriure. Xavier destaca que el llibre és diferent a la resta, que no és un recull de contes típics dels meus, basats en accions quotidianes de les quals en trec suc. Sobre aquestes paraules reflexiono que als meus contes tracto les coses quotidianes amb certa mirada extraordinària, i que en aquest recull és a l'inrevés; tracto països inventats i accions extraordinàries com si fossin d'allò més quotidià.

Xavier diu que A voltes, un planeta, aporta dues coses noves: que m'he convertit en una mena de déu creador, i que em passo al gènere de la ciència ficció. Jo accepto amb humiltat aquest paper de demiürg, que de fet assumeix sempre cada escriptor, cada creador, però sí especialment en aquest llibre, on em permeto més llicències sobre el passat, el present i el destí dels habitants d'aquest planeta imaginari; però comento que em veig més com un xiquet que com un déu, perquè els xiquets tenen intacta aquesta faceta divina de crear-se mons i jugar. Sobre la ciència ficció, és probable que hi hagi pinzellades, tot i que he procurat que el món que invento tingui aparences de realitat. Parlo del caràcter dels habitants dels diferents països, amarats dels tics, manies, vanitats i orgulls, dels humans, però destaco el seu compromís amb el paisatge que els ha tocat en sort, en com l'accepten sense queixa, tot i que de vegades és aspre i dur, en com fan el que els toca fer en cada moment.

Ens preguntem mútuament a quin dels països ens agradaria viure, i pronunciem quasi alhora el nom de Kram, un país amb un blau inoblidable i encisador. Potser l'estimo especialment perquè du el nom de mon fill a l'inrevés, tot i que reparteixo l'amor per tot aquest planeta que duc sempre amb mi.

Ahir a la Galatea Llibres de Reus, amb A voltes, un planeta, bons amics, i bona gent.

El 27 de febrer, a les 7 de la tarda, presentaré A voltes, un planeta (Cossetània Edicions) a la llibreria La Galatea de Reus.

Sempre fa goig tornar a la ciutat de referència quan era un xiquet, el lloc on he fet una cosa tan singular i única com nèixer.

Següents presentacions:

28 de febrer, a les 7.30 h. a la Biblioteca d'Amposta, amb Xavier Miró

5 de març, a les 19 h. a la llibreria Ona de Barcelona, amb Jordi Cantavella

20 de febrer de 2025, arriba la primera presentació de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Ja he explicat que es tracta d’un llibre especial, el que més m’ha divertit escriure, on he anat inventant països de forma improvisada, estirant del fil de la geografia, i, sobretot, he imaginat el caràcter, costums, manies, vanitats, llegendes..., dels seus habitants.

Necessitava buscar un espai original, diferent, i res millor que una agència de viatges, i la primera dificultat era trobar-ne una de prou àmplia, i que acceptés una proposta tant fora del normal. Viatges Viñolas, de Tortosa, ha complert aquests requisits amb escreix. Tenen una preciosa oficina, en ple centre de Tortosa, i han acceptat de grat ser envaïts per uns bojos artistes un dijous a la tarda, i ens han fet lloc apartant les taules. L’espai, amb una pantalla enorme on es projectaven imatges de rius, muntanyes i prats, semblava fet expressament per a ambientar les lectures. 

Valer Gisbert també compleix els requisits per a presentar el llibre, creador juganer, fantasiós, emotiu, que amb la seva gent de L’Atípica Companyia (Cinta Villamon, Alba Figueroa i Meritxell Sabaté), han dut a terme una presentació inoblidable, amb interpretació de fragments d’aquests països insòlits. Els he vist actuar moltes vegades, però de la mateixa manera que una pel·lícula que et saps de memòria t’espanta o et fa riure sempre al mateix moment que ja esperés, la seva forma de fer les coses a l’escenari sempre m’emociona.  Abans, Valer m’ha descrit com un alquimista, com algú que ha anat del vertigen del trapezista a l’equilibri entre les paraules i les emocions, de les molles per no perdre’m a inventar-me tot un planeta.

La bona gent de La 2 de Viladrich, sempre fent-me costat, s'han apuntat a la proposta d'aquesta presentació, sense importar-los haver de traslladar cadires, tot amb bon humor.

Tot plegat, qui estava als dos costats de l’improvisat escenari, presentador, actrius, i una bona colla d’estimats amics que ens han acompanyat, m’ha fet una mica feliç perquè, sobretot, m’ha arribat el seu afecte, i això sempre és un èxit, tant se val que siguis escriptor, funcionari, o noi de poble que mirava atles quan era un xiquet.

Podeu veure algunes fotos meves abans de l'acte, i d'altres de bones de Marta Escolà i Rafael Ricote.

Conversa amb Sergi Bestraten a la Cadena Ser Ebre per a parlar del meu nou llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

La podeu escoltar al podcast de l'enllaç, a partir del minut 8.44.

Us recordo que la presentació mundial és avui dijous, a les 19.30 h a Viatges Viñolas de Tortosa, amb Valer Gisbert.

A voltes, un planeta és el meu setè llibre en solitari amb Cossetània Edicions; això vol dir la tercera part dels publicats, i la converteix, des de fa molts anys, en la meva editorial de referència. I això sense tenir en compte altres llibres col·lectius on he participat.

La història ve de lluny, del segle passat. L’any 1999 ja van publicar el meu primer conte al llibre L’angoixa del retratista, que reunia els finalistes del premi Tinet. El 2003 em van proposar participar al recull El brogit de l’Ebre. El 2008 em proposen publicar un recull de contes, i m’envien a signar el contracte sense haver-los llegit, demostrant una confiança que no oblido. Seria el meu tercer llibre, El vertigen del trapezista. I ja no hem parat des de llavors, mantenint la confiança en els meus relats breus, quan poques editorials hi apostaven i només em sabien dir que tornés amb una novel·la. Però la primera novel·la, per justícia poètica, la publicà també Cossetània, El nostre pitjor enemic.

I ara seguim amb A voltes, un planeta, aquest món de països inventats que, sense dubte, no serà l’últim.

Visito l’IES de l’Ebre, convidat pel professor Agustí Moreso, per fer una xerrada sobre creativitat al grup de Màrqueting i publicitat. A l’activitat li hem posat el nom CREAULATIVITAT? La forma en què hem arribat a aquest títol és una de les coses que explico a la meva xerrada, com a exemple de com funciona el fet creatiu. En una conversa per whatsapp, Agustí em va demanar el nom amb què la podríem titular. Jo, recordant les meves desdefinicions, i com a mostra del joc d’unir dos paraules, li contesto amb el següent missatge: Creaulativitat? El motiu del signe d’interrogació és preguntar-li si li sembla bé el títol, però ell em pregunta si aquest signe hi forma part. Jo no m’ho havia plantejat, però davant del seu comentari decideixo que sí, que aporta un punt d’intriga, d’incertesa, que interpel·la el lector a fer-se la pregunta, a actuar. I així els ho explico a classe, juntament amb altres jocs de paraules, amb binomis fantàstics emulant Gianni Rodari, amb nanocontes, demostrant el valor de cada paraula, per irrellevant que sembli.

En un dels jocs, trien un nom a l’atzar, piruleta, davant del qual em responen amb rostres inexpressius. Però llavors trien una segona paraula, un adjectiu, furiosa, i comprovo com apareix algun somriure, com s’ha activat algun cervell, i els pregunto per què està furiosa. Perquè no se l’han menjar, responen. I per què, torno a preguntar, i per què, i per què, i per què, com si fos un crio insaciable de preguntes.... i així anem estirant entre tots un inici d’història.

Amb ganes ja que arribi el 20 de febrer per a la presentació mundial de A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), a Viatges Viñoles de Tortosa, amb Valer Gisbert.

Avui he coincidit (existeixen les coincidències) amb Valer a la vora de  l'Ebre, tot just al lloc on li vaig proposar participar a l'acte, i us convidem a vindre. Va, que xalarem.

La geografia és el fil que he estirat per a escriure les narracions de A voltes, un planeta. Es tracta d’una geografia inventada, amb què jugo per a veure com les muntanyes, els deserts, els llacs, el clima... influeixen en les persones que hi viuen.

Ara m’adono que la geografia ja ha estat important en un altre llibre anterior, El nostre pitjor enemic, on el punt de partida inicial és imaginar els personatges tancats en una illa, una illa que esdevé protagonista, una illa aspra, de clima incòmode, amb fauna que ho fa tot més difícil.

Però els dos llibres són molt diferents. El nostre pitjor enemic va ser la meva primera novel·la, escrita entre 2014 i 2015, de llarga gestació, de part dolorós, que es convertí en un repte feixuc i recordo que poc grat. És la meva obra d’estil més barroc potser, i em deixà esgotat i sense perspectiva sobre la seva qualitat. La meva sorpresa fou que guanyés el primer concurs on la vaig presentar, el Premi de Narrativa de la Ribera d’Ebre, que publicà Cossetània Edicions el 2016. Amb els anys, m’he reconciliat amb aquesta novel·la, he oblidat –o fins i tot valorat- l’esforç que em costà escriure-la, i cada cop m’agrada més.

En canvi, A voltes, un planeta, és possiblement el llibre que més m’ha divertit escriure, i sorgia espontàniament, venint-me al cap idees de països a cada passejada, i que vaig enllestir en poques setmanes, l’estiu de 2019, i xalo rellegint els capítols des del primer dia.

El primer requereix una lectura atenta, per a pair sense pressa. El segon convida a deixar-te anar, a llegir de forma relaxada com qui gaudeix del paisatge que es mou des de la finestreta d’un vagó.