tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

El proper 27 de febrer estaré amb El nostre pitjor enemic (Cossetània Edicions, 2016), a la Biblioteca de Cambrils, dins dels actes de la programació d'hivern del Campus Extens de la URV.

Sempre dic que els clubs de lectura són regals per als autors, i tinc moltes ganes de reviure el repte que va suposar escriure la meva primera novel·la, i compartir les desventures del seu protagonista.

Un dels millors records de la meva infantesa són els balls. Era l’activitat lúdica per excel·lència al poble, on els dos locals, La Renaixença i L’Intim, competien en fer la gresca més grossa, a Carnaval i a la Festa Major –competien en altres coses també, però llavors la meva innocència era immune a velles cicatrius. A banda d’aquests dos moments especialment esperats de l’any, destacava el ball de Sant Cristòfol, a la plaça, organitzat pels xofers.

Després dels primers anys, en què em dedicava com tota la canalla a esquivar els peus dels balladors per plegar caramels, que col·leccionaria per colors i que faria durar dotze mesos, vaig posar-me a ballar molt aviat. No sé quina edat deuria tindre -9, 10, 11?- quan em movia a ritme dels primers pasdobles, valsos o txa-txa-txas, agafat a una distància prudencial, marcada per la llargària dels braços de les xiquetes que m’havien dit que sí, de vegades a la primera, però sovint després de demanar-ho a unes quantes que s’esperaven assegudes en fila: Balles? Balles? Balles? La negativa era suportable; la indiferència, dolorosa. De seguida vaig tenir unes quantes balladores habituals.

Un dia d’un any, no recordo quin concret, el repertori habitual de cançons que tocaven totes les orquestres es va veure alterat per la incorporació d’una de més moderna que vam començar a ballar “sueltos”, en rotllana, i de forma més desinhibida. Aquella cançó que va marcar un abans i un després en la nostra forma de ballar va ser (I can’t get no) Satisfaction, dels Rolling Stones. De ben segur que els nostres moviments eren més decorosos que els de Mick Jagger, però per alguna cosa es comença.

Sempre que l’escolto em retorna aquell ambient lúdic i de diversió, i m’envaeix una mena de tendresa que, crec, no era la intenció de ses satàniques majestats; els camins de rock són inescrutables.

Sovint allibero libres al carrer. Aquest matí n’he deixat un a l’ampit de l’aparador d’una botiga. Una hora més tard, comprovo que no hi és, però el veig uns vint metres endavant, ben col·locat a l’ampit d’un altre aparador. Interpreto que alguna persona l’ha agafat amb curiositat, que ha vist de què anava el joc –ho explico en una nota-, que possiblement l’ha fullejat, però que en el breu temps que ha tardat en caminar aquestes quinze passes ha decidit tornar-lo a deixar, amb cura, això sí. O potser una persona l’ha llençat a terra, amb menyspreu, i una altra l’ha recollit i l’ha posat amb delicadesa uns metres més enllà. O...

Assumeixo que ja he perdut el control del destí d’aquest llibre; d’això anava el joc, i la vida, tot i els nostres estèrils intents de dur el comandament.

 Algun graciós ha canviat la R inicial del rètol per una D, i ara una fletxa envia els visitants a l'edifici cap a la DECEPCIÓ; un pèssim màrqueting per a...

(Respostes fetes a facebook)

Des de que la plaça de l’Ajuntament de Tortosa es va transformar fa un parell d’anys en zona de vianants, sovint es converteix en zona de jocs de la canalla, mentre els pares seuen en alguna de les terrasses dels bars.

Avui veig com una xiqueta (li diré xiqueta A) s’amaga darrere d’una de les jardineres rodones de ferro que han instal·lat. Dedueixo que juga a amagar, i de seguida en veig una altra (li diré xiqueta B) que l’està buscant. Deuen ser germanes, o amigues de classe, perquè porten el mateix xandall. La xiqueta B camina a poc a poc, algunes passes d’esquena, mentre gira sobre si mateixa per tenir una visió de 360º de la plaça. A mesura que la xiqueta B s’aproxima a la jardinera, la A, espavilada i calculadora, es desplaça pel seu perímetre, sempre acotxada, fins que decideix que és el moment oportú i surt disparada corrents, aprofitant el factor sorpresa.

No sé com continua el joc, si la xiqueta B torna a parar, o si la xiqueta A, benévola i, crec, una mica més gran, deixa que els papers s’intercanviïn.

Tampoc sé si d’aquí 50 anys recordaran aquests jocs, o si enyoraran la plaça de quan eren petites, que ja s’haurà tornat a urbanitzar. Els seus records potser discreparan, i la B parlarà d’una jardinera de ferro, i la A dirà que era de ciment. Lamento no poder fer de testimoni, llavors, d’aquestes petites emocions.

Segurament recordareu que a casa dels vostres pares hi havia unes culleres que van adquirir, o els regalaren, quan es van casar, i que vau veure tota la vida. Després, quan us emancipàreu i vau forjar la vostra pròpia llar, segur que vau comprar, o us van regalar, unes culleres que encara teniu.

Les culleres duren, no es trenquen com altres companys de taula, els pobres plats i gots que, a la mínima que toquen el terra, o a causa d’algun cop de geni, es trenquen, i els cal reposar.

D’altra banda, el disseny de les culleres és perfecte, no admet milores possibles, i no apareix per art de màgia una nova versió cada sis mesos, com un smartphone qualsevol.

La cullera ens sobreviu, immune a l’obsolescència programada, sobretot les de la sopa, que les petites de vegades van a la brossa per descuit.

Pareu-vos a pensar quantes vegades heu comprat culleres a la vostra vida.

Si això és així, em pregunto: de què viuen els fabricants de culleres?

A la balda de la porta del carrer d’una casa, hi veig uns calçotets penjats. Imagino que hauran degut volar a causa del vent, o d’un descuit (quina classe de descuit?), o d’una urgència (quina classe d’urgència?). Alguna ànima caritativa que els ha trobat a terra els ha agafat –imagino que amb la punta de dos dits- i els ha penjat allí, perquè sap, ho suposa, que aquell és el seu domicili, i perquè els propietaris o inquilins de la casa, i dels calçotets, els recuperin. Jo no tinc aquest marge de confiança amb el veïnat, per a saber com són els seus calçotets, però no em poso en la vida privada dels demés.

Sovint fotografio mitjons que trobo perduts al carrer, i fins i tot n’he escrit un llibre, “No és la derrota, sinó el vent”, però mai havia trobat calçotets, o no ho recordo.

Em plau comprovar que el vent no discrimina en matèria de roba interior.

 Maria Lluïsa Amorós visita Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre per a parlar-nos del seu llibre Confidències vora del Tàmesi (Onada Edicions, 2023).  

També parlem de l'Any Xavier Amorós, en motiu del centenari de l'autor, son pare.

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç

Sònia Moreno, de la llibreria Núvol de Móra la Nova, recomana L'auró, la Saule i l'arbre de Nadal, de Lori Nichols

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 30 de gener a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

 El proper 8 de febrer vaig al Club de Lectura de Jesús, per a comentar el meu llibre Hi entra de puntetes la llum.

Fa il·lusió per molts motius. Són moltes les activitats que he fet a Jesús aquest segle (sona potent això de parlar de segles, i no d'anys, veritat?) i els vincles amb el poble, a banda dels nominals. El 2010 ja vaig participar en aquest club de lectura amb Una sortida digna. 

En general, tots els clubs de lectura són un regal, però aquest serà el primer que realitzo amb un poemari. Hi aniré amb l'expectativa de si aquests poemes escrits amb l'excusa dels elements de la casa i parts del cos han arribat a les lectores amb ls emocions que els acompanyen.

Divendres passat participo per primera vegada a les tertúlies sobre cinema que coordina Jordi Curto a la Biblioteca de Tortosa. Vam parlar d'El Padrí , peliculassa. No serà l'últim cop que acudiré. Gràcies per la iniciativa.

Entrevista amb Amàlia Roig a l'espai literari de Dijous d'Art a SER Maestrat, en què parlem del meu llibre més nou, el poemari Hi entra de puntetes la llum (mar de Fora, 2022)

“No arribem mai a cap puesto!” es lamenta una dona madura, alta, estirada diria jo, amb certa irritació que dedueixo del seu to de veu, quan ens creuem pel carrer. Parla amb un gosset menudet mentre l’estira de la corretja que tiba, amb una força mesurada, perquè l’animal és realment petit i sortiria disparat. Imagino que ella en tindria ganes. 

Passats uns metres, em giro, i els veig de nou aturats, el gosset ensumant alguna cosa, i ella amb posat de desesperació. 

Però no sé qui dels dos deu estar més desesperat.

A finals de l'any passat Òmnium Cultural de les Terres de l'Ebre va atorgar a Francesca Aliern el premi Grifonet.

Vaig poder assistir a l'acte emotiu d'entrega, abraçar-la, besar-la després d'una llarga trajectòria d'encontres, i coincidències literàries i humanes, que han forjat un afecte mutu.

Fa uns pocs anys, coordinat per Emigdi Subirats, vam publicar un llibre col·lectiu editat per Petròpolis amb el títol Francesca Aliern, la sal de les xertolines.

Avui em plau recordar la meva aportació al llibre.

LA PAQUITA COM A PUNT DE PARTIDA

Un dels fràgils tresors que acumulo, i que amb més cura protegeixo amb còpies de seguretat, són els arxius fotogràfics. Amb el pas dels anys, cadascuna de les fotografies millora, com el bon vi, i guanya poder per a atraure records. Intento ser ordenat, per anys i per temes. Des de fa molt de temps, a cada carpeta anual, quan les reviso cercant informació, o per pur plaer, em retrobo amb tota la família de lletres que continuo fent créixer. I des del primer moment s’hi troba Francesca Aliern, o com més li agrada a ella, Paquita.

Després de publicar el meu primer llibre, Tens un racó dalt del món, jo encara em sentia insegur, i les meves passes per aquest camí literari eren dèbils, silencioses, indecises. Paquita ja era una escriptora popular llavors, i jo assistia a les seves presentacions, sense gosar parlar-li encara. Li vaig escriure una carta, d’aquelles que s’enviaven fa dècades dins d’un sobre i amb un segell. No sé d’on vaig treure la seva adreça; potser amb Francesca Aliern, Xerta, n’hi havia suficient. Recordo la felicitat que em comportà la seva resposta. Si la coneixeu, ja podeu imaginar el to de les seves paraules, generoses, obertes, senzilles, properes.

I així vaig començar la meva família de lletres, amb la Paquita com a fonament.

Devíem quedar en un bar per parlar, suposo, això no ho recordo bé, i és fàcil que se’m barregin les imatges entre la immensa quantitat de trobades que hem gaudit, per algun motiu en concret, o perquè sí, a Viladrich per Sant Jordi, a les Jornades d’Amposta, a la Fira del llibre ebrenc de Móra d’Ebre, a la Cid i Mulet de Jesús..., perquè ens agrada parlar, compartir vivències literàries i personals; tantes, que no hi caben als seus llibres.

Sovint passo a buscar-la per Xerta en cotxe, per a anar junts a cal Serret de Vall-de-roures, i de tornada, en coincidir sovint amb Setmana Santa, em regala una mona per a mon fill.

I en totes i en cadascuna d’aquestes ocasions i llocs, es repeteix sempre el mateix amb la constància d’un riu, i contemplo novament com el seu públic l’espera –a ella i als seus llibres-, com l’estima –a ella i als seus llibres-, i com de mútua és aquesta espera.

Si em seguiu, sabreu que m'agrada fixar-me en les coses que trobo pel carrer, i si es tracta de papers amb paraules, encara més.

L'última troballa és aquesta llista per a comprar cinc productes: quatre que semblen segurs, i un del qual dubten.

Jo sóc una persona indecisa, però de l'últim producte que dubtaria d'aquesta llista és el cacao. 

I vosaltres?

Davant meu, a la vorera, camina una parella de dones; una, madura, porta del bracet a l’altra, més vella. La primera és més gran d’estatura, l’altra d’edat. Intueixo que a mesura que una s’ha fet alta, l’altra s’ha encongit. Tot just quan les avanço, deixant un marge d’espai per a no destorbar el seu equilibri, escolto que la més jove diu: “primer una cama, i després l’altra; així es fa.” Semblen unes instruccions senzilles i bàsiques, però és bo anar recordant els principis, de tant en tant, sobretot quan s’acosten els finals.

Pere Panisello comparteix amb mi que facebook li recorda que fa deu anys exactes vaig penjar al meu blog una foto seva acompanyada d’un text. Ell ara és regidor de Cultura a Jesús, i col·laborem en diverses activitats anuals, però ens coneixem de molt abans, d’aquella època daurada inicial dels blogs, d’entre deu i vint anys enrere, quan jo practicava l’hiperactivisme blocaire, amb quasi una centena d’apunts mensuals, i els meus jocs literaris cada dimecres.

Fou una experiència molt bonica, construírem una pinya de blocaires d’arreu dels Països Catalans que interactuàvem, ens comentàvem mútuament. Encara avui, em trobo per primera vegada amb algun d’ells en persona, que feia molt de temps que no teníem notícies mútues, i ens fem una abraçada carregada d’emoció.

Ara les xarxes han canviat, s’han multiplicat, i hi veig molt de soroll, felicitat fictícia, pressa, mentides i ràbia. Vull creure que llavors, els blocaires ens parlàvem amb estima, sinceritat i profunditat. Ho vull creure, almenys. I m’adono que parlo de l’època dels blogs, com un vell del meu poble parlava d’anar en carro i mula al tros. Potser els nostres fills recordaran amb enyorança el reguetón d’abans, els antics mòbils o els primitius patinets elèctrics. Tempus fugit, però els vells blocaires no moren mai, no?

Us enllaço l'apunt de fa 10 anys que ha despertat aquesta reflexió i que, curiosament, parla d'avançar.