agregador de notícies

Llibre de viatges (El Tall Editorial), de Miquel López Crespí

“Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge”. (El Tall Editorial - Promoció)

A Llibre de viatges podem constatar com, a mesura que els anys han anat avançant, els records de l´autor s'han fet més reals i presents. Nostàlgia per un món que s'esvaneix. Seguretat que potser no quedarà res de les il·lusions que alletaren els anys d'empenta, de feina i de revolta si no es deixa constància. I l´autor ho sap a la perfecció. Així d'injust i d'inclement és el temps amb els nostres instants evanescents de gaudi i esperança. En un dels capítols dedicats a Itàlia podem trobar uns versos que pertanyen al poemari Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat sde Tarragona 2005) on podem veure ben clarament quina és la intenció de l'autor i com s'evidencia de bon principi aquest desig de recuperar els instants feliços. Hores que mai més no tornaran per molt que l´escriptor ho provi amb el seu dèbil exèrcit de metàfores, de treballades paraules i recerques nocturnes pels diccionaris i els més fondos replecs de la memòria. Presència d'un llunyà i oblidat amor juvenil pels carrers empedrats de Roma, primeres besades al costat de les runes del Panteó mentre un grapat d'al·lots que surten d'escola, encuriosits, el volten ballant i fent jutipiris. El poema que comentam comença així: "Marxar vora teu novament, / sentint dins les venes com bateguen / altíssims reductes de tendresa inexplorada. / Palpar, / amb gest molt lent, / les pedres antigues del Panteó, / venerables. /".

Els viatges i la generación literària dels 70

L'autor és ben conscient que aquell món d'il·lusions i sensacions, l'ample univers de molts dels viatges de la joventut, ha desaparegut, esmicolat per l'embranzida de les estacions. Però el record és una forma de servar el més preuat per a la persona: la primera besada, el batec del cor quan travessaves per primera volta la frontera, els sentiments que poblaven de somnis i juraments per acomplir quan eres davant el mur dels afusellats...Aquest llibre de viatges tracta de deixar constància de l´experiència vital d´un escriptor de la generación literària del 70: Miquel López Crespí (sa Pobla, Mallorca, 1946) En els vint-i-dos capítols que conformen aquesta obra hi podem trobar algunes de les experiències vitals d´aquest autor. Experències que fan referència a Irlanda, Grècia, Itàlia, Portugal, Castella, França, Menorca, Romania, Eivissa i Formentera, Anglaterra… I, també, a nostàlgics viatges al passat, especialmente a la Mallorca d´abans del turisme que conegué l´autor en els cinquanta, a la repressió de la dictadura en un relat de com era la presó de Palma en els setenta. Llibre de viatges s’ ha anat bastint enmig d'una barreja d'emocions que de forma inconscient traspuen la desesperada marxa de l'home a la recerca d'una antiga i imaginària felicitat per totes les geografies que Miquel López Crespí ha conegut. És evident que l'escriptor sap a la perfecció que res no trobarà en els decorats que l'envolten a no ser que el seu interior sigui ric en experiències, principis i coneixences. Davant la fugidesa del temps que s'escola com l'aigua entre els dits sovint, a través de les pàgines de Llibre de viatges, retornen altra volta els homes dempeus, els records més estimats, les accions de la humanitat sencera quan s'aixecava des dels fondals de la misèria, l'oblit i l'esclavatge.

El poemari que hem comentat més amunt (i que pertany a Les ciutats imaginades) ens proporciona moltes de les olaus de Llibre de viatges, En el poema "La recerca de l'imprevist", podem trobar, talment un manifest que exposa de forma clara i llampant el desig de l'autor, les motivacions, el significat de Llibre de viatges. Diu el poema: "Vet aquí la presència encegadora de les ciutats que hem visitat, / les primaveres de vent càlid colpejant el rostre, / la neu d'Irlanda acompanyant la nostra retina sense descans. / Sent encara els grills amagats en el racó més arrecerat de l'estiu, / la boirina d'una Venècia eternament inundada. / La pluja ens colpeja quan caminam per un París silenciós / a la recerca dels enfonsats somnis de Chopin i George Sand. / Aleshores la consigna era no mirar mai més enrere, / continuar el viatge a la recerca de l'imprevist. / Es tractava d'aconseguir que, / almanco, / canviàs la naturalesa immutable / del món que ens alletà d'infants, / el cel, / els camins, / els homes i dones que trobàvem al davant.".

A Llibre de viatges hi ha referències concretes a molts dels indrets visitats per l'autor. El nom d'una ciutat, d'un carrer, d'un monument, d'una església... A unes ciutats hi va romandre molt temps. En unes altres només hi va estar el temps efímer que hi passa un turista quan hi va de vacances. En algunes, explica, hi va deixar part de la seva vida, ja que als carrers, a les places d'aquests pobles i ciutats que conegué en els anys més feliços, o imaginàriament feliços de Miquel López Crespí, s'esdevengueren fets cabdals en la vida personal de l'autor.

Els viatges i la repressió de la dictadura franquista

Pensam que, alesmores (en temps de la dictadura franquista), marxar de viatge, fugir per uns dies del tancat ambient opressiu d'una capital de províncies en poder dels vencedors de la guerra civil, amb la presència omnipotent de la Brigada Social era, indiscutiblement, penetrar en una galàxia de llibertat.

La fugida a la recerca de no se sap quina mena de paradís perdut. Qui sap si anar a la recerca de la llibertat assassinada l'any 1939 amb la victòria militar del feixisme. Maig del 68. L'optimisme que posseeix l'esperit del jovent regnava arreu i semblava que cap núvol de tempesta podria marcir aquella esplendent joventut molt lluny encara dels primers símptomes de la vellesa i el desencís.

Llibre de viatges i el pas inexorable del temps

Heràclit, François Villon i Jorge Manrique, com diuen Xavier Macià i Núria Perpinyà en el llibre La poesia de Gabriel Ferrater (Barcelona, Edicions 62, 1986) "son alguns dels molts poetes i pensadors que han estat preocupats pel pas inexorable del temps, o dit altrament, pel seu caràcter furiosament efímer" (pàg. 77). Però deixar constància de la desintegració del temps, de les persones, de les idees que havien de trasbalsar el món, recrear aquesta fugacitat, provar de recuperar, sempre inútilment, mitjançant el conreu de la paraula, el caramull de sentiments i emocions que alletaren aquella joventut, no és una tasca senzilla ni basta sentir fortament el pes de la nostàlgia per a escriure poesia o narrativa, plorinyant davant l'avenç inexorable de les manetes del rellotge. Potser, com fa López Crespí, és el moment precís de trobar la forma adient, la paraula justa i exacta per a bastir la senzillesa del verb, per construir aquella experiència útil als lectors i qui sap si universal. Aquesta és la tasca fonamental de l'autor que, segur del seu ofici, ha de treballar la llengua talment l'argenter treballa l'or i la plata.

Que l´autor de Llibre de viatges s'aferri al passat, seguint el tòpic de "qualsevol, temps passat va ser millor" anant a la recerca, com aquells antics cercadors d'or del "paradís perdut", potser és un tòpic literari. No ho negarem. Un tòpic al qual han recorregut tots els escriptors d'ençà que el món és món. En molts dels poemaris que tracten aquests temes trobarem sempre, com a Llibre de viatges, una immersió en l'adolescència i la joventut. Quan hom escriu, conscient dels matemàtics cicles de l'existència, sent aquesta amarga percepció de la lenta, però segura destrucció de la vida. La vida personal de l'autor, la vida de la família, la vida dels pobles i de les societats que ens han fet tal com som. Podrem pensar que tanmateix, malgrat la mort de les persones, la Vida, en majúscules, o l'existència dels pobles, malgrat les guerres, l'opressió i els dictadors, sura sempre. No obstant aquesta constatació, una realitat evident, el cert és que sentir com la senectut personal arriba lenta, implacable, és força dur. I, per molt que ens puguem il·lusionar pensant que la Vida reneix en cada una de les persones que neixen al costat, ningú pot obviar el dolor estrictament personal que comporta veure, sentir, patir la mort dels teus, constatar la teva pròpia decadència física. És precisament la constatació ben real que mai més no tornarà aquell paradís perdut de la joventut, el motor que impulsa la creació. Narrativa, doncs a la recerca del tòpic però ben real "paradís perdut". Narrativa a la "recerca del temps perdut", com va provar de fer de forma magistral i inigualable Marcel Proust amb les seves novel·les.

París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa...

En el llibre de l´autor pobler, la joventut de l'home és contemplada sovint com un camí obert a totes les possibilitats. Ho podem veure a cada pàgina escrita: els lluminosos dies de Maig del 68, els viatges, les manifestacions amb gents d'uns altres països lluitant per les mateixes idees i principis… Es tracta de deixar constància de les sensacions tengudes en algunes ciutats visitades per l'autor i de les quals li han quedat uns records perennes. Reviure amb la memòria aquells moments de joiosa nostàlgia que el temps va escombrant a poc a poc. Un llibre en el qual podrem trobar la presència concreta de París, Londres, Roma, Atenes, Venècia, Dublín, Belfast, Derry, El Caire, Saqqarà, Moscou, Lisboa... La presència de les ciutats, dels indrets estimats per l'autor...

Però no tot són ciutats pels carrers de les quals l´escriptor hi ha caminat, s'ha manifestat, ha fet l'amor o ha plorat al costat d'algun d'aquells llunyans amors juvenils. En el llibre hi ha també la presència de les ciutats de la memòria, les ciutats del passat, aquelles que palpitaven en un temps en el qual encara no havia nascut l'escriptor però que, temps i ciutats, formen part de l'imaginari del poeta talment fos la Irlanda real, la viscuda per l'autor a finals dels seixanta o el Londres i la Venècia de començaments dels setanta. I és precisament aquest combat dialèctic contra la presència de la Dama de Negre, la Mort, la impossibilitat de detenir la roda del temps en el moment exacte de la joventut i la felicitat, el que tanmateix dóna sentit a la vida i a l'existència del poeta. Però crec que seria bo precisar que malgrat la nostàlgia pel temps esvanit, Miquel López Crespí no deixa mai de banda els principis de justícia, llibertat i dignitat amb els quals l´alletaren els homes i dones que, malauradament per a la pàtria, perderen la guerra. Ho palesen així els capítols dedicats a recordar els viatges de la seva mare en temps del maquis i la tètrica postguerra franquista en els anys quaranta del segle passat. Una descripció prou aconseguida de l´ambient de repressió i tristor regnant per terres del País Valencià i Castella. Pàgines que ens reafirmen en la idea que, malgrat una lectura apressada del llibre, pugui semblar que alguns capítols són allunyats de qualsevol intenció cívica, no és així ni molt manco.

Una narrativa i una poesia hereda de Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski

L'autor no vol oblidar res, no "passa de res", no creu ni ha cregut mai que el component cívic de la poesia i la narrativa hagi estat "superat" com afirmen tots aquells que critiquen i silencien Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Miquel Martí i Pol, Celaya, Blas de Otero o Maiakovski, per dir solament uns noms prou coneguts i importants, dient que són expressió d'un "desfasat realisme". Quines ximpleries per a amagar la buidor i la reacció cultural i política!

Llegint aquest Llibre de viatges ens adonarem com mai, en cap de les obres que ha escrit, l´autor ha baixat la guàrdia ni ha cedit als cants de sirena dels postmoderns. Aquesta afirmació la volem deixar ben aclarida per tal que no hi hagi cap mena de dubte ni confusió. En arribar a Dublín, el primer que feia l´escriptor era anar per uns moments als indrets on moriren, defensant la llibertat, els rebels que comandaven James Connolly i Michael Collins. O, a Barcelona, en el Fossar de les Moreres, saber exactament d'on venim i on volem anar. Lluís Companys, torturat i afusellat al castell de Montjuïc. Lluís Companys i milers de patriotes i antifeixistes arreu de l'estat i arreu del món.

Els viatges i les geografies de l´esperit

Llibre de viatges tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d'il·lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí.

Tanmateix, l´autor de sa Pobla… ¿podria escriure un llibre sense aquesta mena de referències als esdeveniments històrics que ens condicionaren i condicionen encara? Com separar el món personal de l´escriptor de la realitat que l'ha fet fer ser com és? Quina mena de monstre seria aquell que s'hagués sotmès a aquesta mena de lobotomia? Com deixar de banda la presència de tot el món cultural i polític que ens ha ajudat a alimentar les bateries de l'esperança i de la il·lusió?

Llibre de viatges és també aquesta reivindicació dels principis i molts dels personatges històrics que han volgut enterrar pels epígons de la buidor postmoderna. ¿O és que la influència cultural de la revolta de les Germanies, la resistència patriòtica catalana a la invasió espanyola borbònica, la lluita dels homes i dones en la Gran Revolució Francesa o de la Comuna, del 1917 soviètic, de la revolta dels Consells a Berlín i Hongria en els anys dinou i vint del segle passat, la resistència dels pobles de l'estat al feixisme en temps de la guerra civil revolucionària dels anys 36-39 ja no signifiquen res? Ni les idees de Marx, Gramsci, el Che, Paul Nizan o Franz Fanon? Tot s'ha de llençar als fems com va fer el nazifeixisme, els postmoderns actuals? Allende no va existir mai? ¿La primavera lluminosa del Maig del 68, les multituds expectats i combatives de Praga contra els tancs soviètics, la Lisboa revolucionària de 1974, aquella ciutat en flames, la Gasteiz dels consells obrers i estudiantils de 1976... foren un somni inexistent producte de la "propaganda marxista", la "conspiración judeo-masónica"? ¿Ningú no va viatjar pels soterraanis clandestins de la lluita contra Franco, sortir a pintar les parets de Ciutat per provar de salvar la vida de Salvador Puig Antich? Vet aquí, doncs, el llibre que ens explica i narra a la perfección tots aquests viatges a través de geografies i l´esperit. /El Tall Editorial - Promoció)

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)

“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)

Per Maria de la Pau Janer, escriptora

-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.

-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.

-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.

-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.

-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.

-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

M'he dedicat a jugar amb el chatgtp per a il·lustrar alguns dels països que he inventat a A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), i el resultat em genera una barreja d'admiració, sorpresa i por. Però resulta difícil resistir-se a les oportunitats que ofereix, i també a la incertesa.  

Aquí els teniu, amb una selecció de fragments.

(4 vídeos) Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo». (Llorenç Capellà)

Homenatge a Pla amb sal i pebre

Per Llorenç Capellà, escriptor

Josep Pla entrava a Barcelona, el gener de l'any trenta-nou, rere els mercenaris moros, els voluntaris italians i les tropes de Yagüe i Solchaga. Arribava, per tant, amb els que es disposaven a suprimir la Generalitat i emmordassar les llibertats públiques. Josep Termes escriu que «a Catalunya també l'esquerra (en referència a Espanya) fou derrotada, però més àmpliament ho fou la catalanitat, fos del signe que fos i, amb ella, la llengua». Tanmateix, Jordi Pujol no té inconvenient a afirmar que Pla va «fer país» més que ningú altre. Giovanni Cattini, aventura una xifra de morts i d'exiliats catalans que oscil·la entre 130.000 i 150.000. Això no és impediment perquè l'Honorable qualifiqui Pla com «un demócrata a pesar de sus deslices con el franquismo».

Continuem? Tocant a la fugida de la població civil cap a la frontera francesa, Pi i Sunyer es demanava quina era la causa que provocava aquell exili en massa. I arribava a la conclusió següent: «La primera era la por. La segona, una reacció instintiva de la nostra gent, liberal d'idees, democràtica de caràcter, catalana de sentiment». En canvi, Pujol afirma que el liberal era Pla, atès que no s'està de definir-lo com «un catalanista conservador, escéptico y liberal». Tot plegat ens aboca a pensar que l'Honorable pateix de moaisme, que és un mal que comença a afectar, de manera alarmant, una part de la historiografia espanyola. La tesi de Pío Moa és insostenible, però força atractiva per a aquells que, tocant al paper del revoltats, intenten harmonitzar ètica i conveniència. Ja ho sabeu: la Guerra Civil va començar l'any trenta-quatre, a Astúries i Catalunya, i els instigadors en són el PSOE i ERC. D'aquí a afirmar que Companys va ésser afusellat justament i que la repressió franquista és la conseqüència lògica d'un estat de desordre insostenible hi ha una passa. Que molts ja han fet, és clar. Les declaracions de Pujol fan part de la conferència que va pronunciar a CaixaForum, de Madrid, entorn de la figura de Pla. Va titular-la El escritor y el hombre, i va suposar l'inici d'un cicle, coordinat per Baltasar Porcel, que tindrà un ponent de luxe, Josemari Aznar. Ara em sortiré del guió per contar-vos una història. En realitat és un rumor que va circular pels cenacles literaris fa una vintena d'anys. En una mateixa ciutat hi havia dos escriptors d'èxit i, per motius que desconec, estaven enemistats. Quan un d'ells va finir, els amics decidiren proposar al batlle que li dediqués un carrer. Cal suposar que la iniciativa devia arribar a oïdes de l'altre escriptor, que immediatament va idear la manera de contrarestar-la. De manera que va presentar una proposta, avançant-se a tothom, indicant-ne, fins i tot, el possible emplaçament. El batlle va acceptar-la de bon grat, sense estalviar-se elogis envers la generositat del proposant. I no va reparar que el carrer proposat era un lloc de pas, el racó més inhòspit del poble. No sé si Porcel pretenia carregar-se Pla per allò que el fill ha de matar el pare -en aquest cas la còpia a l'original-, però entre les justificacions pujolianes d'una frivolitat absoluta i les lloances que, sens dubte, li dedicarà el professor de Georgetow, estic convençut que Pla, allà baix, sota terra, passarà un neguit de no dir i es clavarà la boina a tall de celles perquè ni els morts no el reconeguin. Però no vull ésser maliciós. Pensem que Porcel ha dissenyat un cicle en sintonia amb el seu caràcter provocatiu i un xic burleta. En aquest cas, avís per a navegants. Que vagi amb compte el Consell de Mallorca a contractar-lo com a organitzador del cicle Azul d'homenatges que tot just acaba d'encetar amb el de dona Maria Antònia Salvà. Tindria penques de convidar una supervivent de la Secció Femenina per parlar de la senyora de sa Llapassa. I de confiar els pertinents elogis a Riber i Estelrich a un capellà de sotana i a un falangista estantís respectivament. El nacionalisme cruixiria. I amb motiu. Acabaria l'any 2008 amb la virginitat intel·lectual perduda.

Diari de Balears (13-IV-08)

Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española Tradicionalista y de las JONS els autèntics ‘creadors’ del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans ‘artistes’ dels afusellaments en massa. (Miquel López Crespí)

Llorenç Villalonga i el feixisme militant

Potser un dels descobriments fonamentals del llibre de Manuela Alcover Llorenç Villalonga i les Belles Arts (Edicions Documenta Balear, número 16, 1996) sigui el fet de copsar la profunda ignorància cultural de Villalonga. Els capítols "Villalonga i les Arts Plàstiques", "'De Arquitectura': un manifest corbusierista", "L'Antigaudisme" i "Rebuig de les avatguardes i dels ismes", entre d'altres, en són un bon exemple.

Com explica Manuela Alcover (vegeu pàg. 122 del llibre abans esmentat): "Sempre s'han de tenir en compte les limitacions, les mancances i els prejudicis de Villalonga. En matèria d'art, cal advertir, a més, el seu desconeixement de dades fonamentals que, tanmateix, no el frenen d'expressar la seva opinió amb una impunitat absoluta".

Llegint amb cura el llibre que comentam sabem d'aquestes profundes mancances intel·lectuals. Manuela Alcover ens explica com Villalonga confon i barreja -no en sabia res de res- futurisme, cubisme, dadaisme, abstracció... en una paraula, ignora els fonaments essencials de totes les avantguardes culturals i artístiques de la seva època. Enemic del modernisme gaudinià, el qualifica de "un barroco plebeyo, completamente iletrado, desprovisto de la opulencia italiana y de la fina gracia del rococó". Enemic de Catalunya (cal estudiar les importants aportacions de l'historiador Josep Massot i Muntaner al respecte), considera Gaudi com l'encarnació d'una Catalunya que odia (un catalanisme romàntic, de botiguers). De les grans aportacions de Gaudi a l'arquitectura catalana i mundial, Villalonga escriu: "Se construían en las afueras 'torres' de fantasía con ladrillos de colorines i almenas medioevales. [...] Se creía artística la fachada del Palau de la Música Catalana. [...] El pêle-mêle de la Sagrada Familia era reputado por obra genial... ". El gaudisme és "una arquitectura degenerada" (adjectivació que coincideix amb aquella que aplicaven els hitlerians a tots els corrents avantguardistes alemanys i europeus dels anys vint i trenta).

No demostra tampoc gaire amplitud de mires cultural quan (vegeu el capítol "Rebuig de les avantguardes i dels ismes", pàgs. 149-159) ataca la producció ultraista de Miguel Ángel Colomar i de Jacob Sureda. Miguel -el germà de Llorenç- pensa el mateix i, com Himmler i Hitler, pontifica: "Ahí están esos monstruos del arte de vanguardia... Nada más monstruoso que sus realizaciones". De la pintura abstracta, diu que "és un frau, camelo, camouflage". Els seus atacs a la modernitat inclouen també les arts plàstiques, les lletres, la dansa, el cinema... Ridiculitza tot el que no és clàssic, grec, noucentista. La ballarina avantguardista Eva Tay (la Clawdia de Les temptacions) és caricaturitzada a mort per Villalonga. Enemic de la pintura abstracta -que mai no arribà a entendre-, considera que totes aquestes obres ('las fuerzas colorinescas'): "No pasan de ser telas estampadas". Enemic de Cézanne ("La deshumanización de la pintura arranca en Cézanne", escriu l'autor de Mort de dama), afirma: "El Cubismo es una penitencia". Finalment, Llorenç Villalonga trobarà en Falange Española de las JONS els autèntics "creadors" del segle XX. L'any 1936 elogia els més grans botxins del poble mallorquí: el marquès de Zayas, Mateu Palmer, el Conde Rossi, Vicente Sergio Orbaneja, Francisco Barrado... tots ells, els grans "artistes" dels afusellaments en massa.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Memòria cronològica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

"si has d'estar segur, no escriguis", diu (l'últim vers del poema) que li va dir John Berryman a W.S. Merwin quan aquest, de jove, li havia demanat consell sobre escriure versos. Reporta la història (en principi, sobre Berryman i la seva complicada relació amb el procés creatiu) Maria Popova al seu excel·lent blog, The Marginalian.  Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

 Un dels pocs nanocontes que recordo de memòria (n'he escrit més de 600) és el primer que vaig escriure de forma conscient.

L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.

El vaig escriure el 2008, arran d'un concurs de ciència ficció per internet que vaig guanyar

El 2011 el vaig incloure al recull I un cop de vent els despentina

L'any 2014 va ser traduït a 8 idiomes.

I ara he demanat al chat gpt que en faci una il·lustració.

Bones notícies! - Marta Costa-Pau ha escrit:- Novetat de Llibres del Segle :- "Diari d'un home sol", de Miquel López Crespí , un dels grans narradors de la literatura catalana.- Ja és a les llibreries.-

Si a la vostra llibreria habitual encara no tenen aquesta novetat que la demanin a l’ editorial Llibres del Segle - Aquí teniu l’ adreça de l’ editorial.- Llibres del Segle- C/ Guillem Colteller, 4, 3r 1a — Girona- 608 436 345- martacp@llibresdelsegle.com- rogercp@llibresdelsegle.com-

Llibres del Segle ha escrit: Al volum Diari d’ un home sol, Miquel López Crespí aplega diversos relats on retrata el món cultural i polític de la seva joventut a la Mallorca de les darreries del franquisme, quan ell militava a diverses organitzacions antifeixistes, i també la Mallorca dels postres dies. En aquests relats, l’ escriptor es reafirma com a magistral narrador amb una destresa indiscutibles a l’ hora de barrejar ficción amb ka crònica memorialística, sentimental i autobiogràfica.

“Núvols sinistres passen per damunt les teulades de la ciutat tancada a pany i clau. Tot ha canviat en aquests darrers anys. Fins i tot la forma dels objectes, la mirada dels que encara no han mort. Ja no hi ha res de rectilini, dret, que s'aixequi sobre poderosos fonaments. Els edificis més alts resten ensorrats, caramulls de runes parlen silenciosament d'unes altres hores, antiquíssimes, en les quals esclataven els colors i els perfums omplien el paisatge de la nostra mirada. Reialme de les formigues jugant amb les teves sabates. Ones de sorra groga acompanyant la plaga. Serps verinoses envaint places abandonades i cementeris. Ningú no vindrà a acompanyar la teva soledat. El carro dels fossers s'ha emportat els habitants d'aquesta casa. Ningú al carrer on jugaves d'infant. Aital silenci en la ciutat que et va beure néixer. Campanes de la Seu. Qui les toca encara? A quina hora del rellotge comença el dia? Ningú no pot ja contestar” - (Un petit yast de la narració Diari d’ un home sol: narració que pertany al llibre Diari d’ un home sol, Llibres del Segle) -

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 - ...Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats. (Miquel López Crespí)

Entestats a provar de bastir una literatura rupturista envers la tradició de l’Escola Mallorquina, envers la narrativa rural i conservadora, amb l’herència literària de rendistes i terratinents com Maria Antònia Salvà i Miquel Costa i Llobera o feixistes com els germans Villalonga, ens passàrem els anys de l’adolescència i joventut estudiant les avantguardes literàries i artístiques catalanes i del món. Potser tot començà amb la primera i inicial lectura de Whitman, el moviment Dadà, els manifests de Breton, el descobriment de Joan Salvat Papasseit, el futurisme soviètic i l’impressionisme alemany. Sense oblidar Lautréamont, Rimbaud, Sade, Jarry, Jacques Vaché, Jacques Rigaut, René Crevel.

La Llibreria Logos, el coneixement de l´ofici de llibreter de Domingo Perelló, ens permetia gaudir del privilegi d’aconseguir llibres, introbables en el mercat espanyol, de Khlébnikov, Tristan Tzara, Artaud, Sade i Jean Cocteau. Llegir els primers manifests dels constructivistes, impressionistes, futuristes, expressionistes i dadaistes va ser summament important per anar donant un cos teòric als nostres primers escrits de narrativa experimental. Conèixer Toller i Bertolt Brecht, submergir-se en l’ambient cultural i polític de la República de Weimar o del París de començament del segle XX. Descobrir intel•lectuals xinesos com Lu Xun. Llegir Sobre la classe intel•lectual (València, Tres i Quatre, 1973). En aquells començaments dels anys setanta ens trobàvem sovint amb Xim Rada i Paco Monge. Venien a cercar-me a Llibreria Logos i anàvem a petar la conversa a algun bar proper a la redacció de Diario de Mallorca, que aleshores estava situada al bell mig de Via Roma. Sovint hi participava Damià Huguet quan venia a Palma a comprar llibres o deixar els articles a la redacció, si no els havia enviat per correu. Discutíem, entre altres temes que ja no record, sobre els socialistes utòpics, de Saint-Simon fins a Fourier, anant a la recerca de la subjectivitat reprimida pel capitalisme i per les burocràcies del socialisme degenerat. Anagrama havia publicat un llibre prou interessant al respecte: em referesc a l’obra de Dominique Desanti Los socialistas utópicos (1973). En Paco Monge havia escrit recentment, parl del maig del 74, un interessant article sobre Fourier titulat “Dudar de la civilización” que, en una època d’exacerbat economicisme en les incipients organitzacions antifeixistes del moment, ens ajudava a descobrir aspectes imprescindibles de la historia de la ideologia socialista, de la subjectivitat humana.

Comentàvem fins a altes hores de la nit les novetats editorials del moment. Els Textos sobre la producción artística de Marx i Engels ens permetien endinsar-nos en els problemes del llenguatge, de la superstructura cultural de la societat burgesa, de les relacions entre l’art i l’economia d´una societat concreta. Núria Aramon i Stein acabava de traduir un important opuscle de György Lukács en els Quaderns 3 i 4 de València: El gran octubre de 1917 i la literatura contemporània (1973). Hores de debat sobre les concepcions de Marx i Engels en referència a la cultura grega, al Renaixement italià, al paper de Shakespeare en la història de la literatura mundial. Molt importants les aportacions de Marx i Engels quant al romanticisme, a Carlyle, Chateaubriand, Wagner, Balzac, Diderot. En un viatge que vaig ver a Londres l’any 1970 vaig poder comprar els escrits sobre literatura de Trotski, els quals, sota el títol Literatura y revolución: otros escritos sobre la literatura y el arte havia acabat de publicar Ediciones Ruedo Ibérico de París. Aquesta obra, les reflexiones de Trotski sobre art i literatura, aportava elements importants sobre el paper dels intel•lectuals en la construcció del socialisme. El concepte de bloc històric de les classes populars oposat al bloc de les classes dominants, el paper dels intel•lectuals en construcció de la superstructura ideològica, els conceptes d’Antonio Gramsci quant a la necessària revolució cultural per anar modificat el poder i control de la burgesia i del capitalisme damunt les consciències, ja hi són presents en els estudis del dirigent de l’Exèrcit Roig damunt art i literatura. Lectures de Baudelaire, Lenin, Malcolm Lowry, Barthes, Nietzsche, Kristeva, Foucault, William Burroughs. Comentam els articles de les revistes Tel Quel, Cahiers de Cinema, Serra d’Or i els números de Pekin informa i China que ens tenen al dia de la marxa de la Gran Revolució Cultural Proletària a la Xina. Monge escriu sobre Hölderlin, Strindberg, Spinoza, Andreu Nin i Grombrowicz. Albertí parla de Joan Salvat Papasseit. Damià Huguet escriu de Godard (1-VII-71), damunt el nou cinema alemany (25-IV-71). Jaume Vidal Alcover fa una sèrie d’articles on analitza la narrativa catalana de Mallorca alhora que Damià Ferrà-Pons, juntament amb Francesc de B. Moll, ridiculitzen els gonellistes mallorquins amb un parell de magistrals articles damunt la llengua catalana fent palesa la ignorància i mala fe dels enemics de la nostra normalització lingüística i cultural. També Francesc de B. Moll se’n riu de les posicions dels “arabistes”, un grup cultural sorgit al voltant de les idees de l’historiador Miquel Barceló que treia el cap per aquells anys. Després de l’article de Francesc de B. Moll “Mallorca turmedista” (20-IV-72) ja ningú mai més va insistir en aquelles dèries tan de moda entre quatre escriptors nostrats.

Jo havia acabat de guanyar el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 amb el recull de contes La guerra just acaba de començar. A conseqüència d’aquest premi literari m’entrevistaren Jaume Pomar i Margalida Capellà. Jaume Pomar titulava l’entrevista “Miquel López Crespí: Premi Ciutat de Manacor 1973” (26-VII-73) i Margalida Capellà titulava la seva “López Crespí: pol•lèmic” (13-XII-73). Jo aprofitava les entrevistes per parlar dels trencaments literaris existents en les obres que escrivia en aquell temps. Volia deixar constància de la nostra manera diferent de copsar el fet literari explicant com la jove narrativa catalana tenia poc a veure amb l’herència clerical i conservadora del passat. O almanco així ho volíem creure aquells i aquelles que ens endinsàvem en les senderes d´un cert experimentalisme literari. En efecte, ens sentíem profundament units a Gabriel Alomar i Bartomeu Rosselló-Pòrcel, però res no ens seduïa dels versets que feien Maria Antònia Salvà i Llorenç Riber, per dir uns noms que poden fer entendre la meva posició cultural a començaments dels anys setanta.

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM

El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los" .

1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

 Lectura del capítol dedicat a Tànxep, del recull A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Aquest és un dels països que he inventat amb clima més aspre, però els seus habitants l'entomen amb resignació, i els ha fet forts, o és a l'inrevés.

La novel·la històrica a les Illes - Els convulsos 70 segons Miquel López Crespí - El polifacètic escriptor de sa Pobla publica una novel·la testimoni sobre les lluites de la Transició – Joc d´escacs (Llibres del Segle) - Per PERE ANTONI PONS (Ara Balears)-

Miquel López Crespí va viure intensament els anys 70, va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària.

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores. (Pere Antoni Pons)

Varen ser uns anys d’esperança i d’expectatives, però també de decepcions i de por. Uns anys de grans paraules, però també de lluites subterrànies i callades. Uns anys en què tot havia de canviar per sempre, però en què ja es veia que algunes coses -potser les més centrals i transcendents- en realitat no arribarien a canviar mai. A Mallorca, igual que arreu de l’estat espanyol, la dècada dels 70 va estar marcada per la llarga agonia del franquisme, primer, i després per les maniobres -ben intencionades i amb unes ànsies autèntiques de progrés en uns casos, reaccionàriament maquiavèl·liques i conspiratives en altres- de la Transició.

Miquel López Crespí, el polifacètic escriptor de sa Pobla (1946), va viure intensament els 70. Va participar en la lluita clandestina des de les files de l’esquerra revolucionària, va estar tancat uns mesos a la presó, va esmerçar moltes hores i energies en la causa de l’antifranquisme i del socialisme i, a la fi, es va sentir desconcertat i traït pels pactes a què els principals partits de l’esquerra espanyola (PSOE i PCE) arribaren amb les elits del franquisme per dur a terme el que ell qualifica de “restauració borbònica”, en la qual encara vivim.

Recuperació

Amb la seva nova novel·la, Joc d’escacs (Llibres del Segle), Miquel López Crespí s’ha proposat recuperar les lluites, les il·lusions, els fracassos i el cinisme d’aquells anys. Ho fa amb les eines de la ficció, però a partir d’una base històrica i autobiogràfica. En aquest sentit, molts personatges són identificables amb persones reals, tot i aparèixer amb el nom canviat. En conjunt, l’obra funciona com un homenatge a la gent amb qui l’escriptor pobler va fer política des de la clandestinitat i, també, com una esmena a la totalitat d’uns temps i uns fets que s’han mitificat d’una manera acrítica i tendenciosa des d’aleshores.

“La meva voluntat inicial era literaturitzar unes experiències dels anys 70 i, a la vegada, fer un homenatge a tota la gent de Mallorca i dels Països Catalans que va militar en l’antifranquisme”, resumeix l’escriptor. El punt de partida de la novel·la és una anècdota que, vista amb perspectiva, té una certa gràcia, però que en la grisa i convulsa Espanya del postfranquisme era greu i seriosa. “Jo militava a l’Organització d’Esquerra Comunista i, tot i que érem pertot arreu, als barris, als instituts, a les fàbriques, ningú parlava de nosaltres als mitjans. Per solucionar-ho -diu López Crespí-, convocàrem una roda de premsa clandestina, a la qual només vingueren l’ Última Hora i el Diario de Mallorca. Sabíem que ens la jugàvem i, en efecte, l’endemà ens detingueren. Passàrem uns dos mesos a la presó”. Era a finals del 1976 i ja es veia -segons l’escriptor- que “la Transició era una estratègia de la burgesia espanyolista per controlar els moviments populars. Nosaltres ja vèiem que més que una lluita per la llibertat -argumenta-, tot allò era una reforma del règim per continuar amb l’essencial, que era la unitat d’Espanya, els Borbons i el capitalisme”.

Joc d’escacs té un interès documental evident. Hi surten personatges molt representatius de l’època. Hi ha, per exemple, una comunista tan sectàriament proletària que considera que els llibres i tota forma de cultura són imperdonablement burgesos. Curiosament, el personatge en qüestió -una dona- va ser de les primeres militants que, a finals dels 70, va abandonar la causa de la revolució i es va apuntar, des de les files del PSOE, a la política institucional. “Aquest personatge no està basat en una persona concreta, sinó en desenes!”, exclama López Crespí. També hi ha escenes que retraten amb exactitud el món de la clandestinitat. Per exemple, les interminables reunions secretes, espesses de fum de tabac i de retòrica ideològica inflamada. “Les reunions eren molt llargues perquè ho discutíem tot. Cada pàgina que redactàvem era debatuda paraula per paraula, línia a línia, paràgraf a paràgraf -explica l’autor-, perquè no ens podíem desviar del que era correcte. Fèiem les reunions en pisos llogats, o en esglésies i seminaris”.

Un altre aspecte interessant de la novel·la és que mostra les interioritats d’una esquerra revolucionària poc tractada des del món de la cultura. “El nostre objectiu, com a OEC, era el socialisme, però veníem de l’herència del POUM i no tinguérem mai contacte amb l’esquerra estalinista, és a dir, amb el PCE. A diferència d’ells -continua López Crespí-, que només llegien material oficial (Dolores Ibarruri, Carrillo, documents de la Tercera Internacional), nosaltres érem uns heterodoxos que llegíem de tot, des de Gramsci i Marcuse fins a Wilhelm Reich, passant per Rosa Luxemburg, el Che, Sartre i Andreu Nin”.

Vinculació

Per López Crespí, un fet clau va ser la vinculació amb la cultura catalana de Mallorca i d’arreu dels Països Catalans, que, segons diu, els diferenciava del neoestalinisme i dels grups maoistes, en general més espanyolistes. “Per a mi i per a molts altres, l’Editorial Moll, Josep Maria Llompart i l’Obra Cultural Balear varen ser determinants. Ens varen fer obrir els ulls. Per a uns autodidactes que no havíem posat un peu a la universitat, poder disposar dels seus llibres era com tenir una fàbrica d’armament”.

Palma 30/06/2018

"Fes-te fotre, fill de ta mare", o potser "Merda, fill de..." És precís recordar Suetoni... I tenir present que Shakespeare era per damunt de tot dramaturg. O, com diu Carner, que els diccionaris de butxaca no només deformen la butxaca. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

 

A poca distància d’una escola, a mitja tarda, una jove mare i una molt més jove filla, totes dues rosses, estan aturades a la vorera. Ja ha passat el fort de l’hivern, i fa una mica de sol, però quan s’amaga encara fa força fred. La mare pregunta, incisiva i en alerta, potser per oblits anteriors: “La jaqueta?” La xiqueta mou ràpidament el braç cap a la seva esquena, toca la butxaca de la motxilla que hi du penjada, desproporcionadament gran, i mou el cap en senyal d’afirmació, un sol i enèrgic cop cap a baix. La mare fa el mateix moviment amb el cap per donar la seva conformitat, per a felicitar-la en cert sentit. Tots dos moviments són tan idèntics com el seu pentinat, com de coreografia assajada, i no sé fins a quin punt la similitud és genètica o cultural.

És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovador, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... (Miquel López Crespí)

Narrativa experimental i subversió en els anys 70 i 80 (III)

Què significava per a mi el recull de contes Notícies d’enlloc que acabava de guanyar el Premi de les Lletres? La pregunta pot tenir més d’una resposta. Després de tants d’anys d’haver estat escrit, vaig als prestatges de la meva biblioteca i agaf un exemplar del llibre que publicà Documenta Balear. Mir el sumari i llegesc els títols de cada narració per a poder fer memòria del que pretenia fa trenta anys, quan començava a escriure alguns d’aquests contes. I, quin són aquests títols? Vaig repassant els títols a poc a poc, deia, provant de rememorar les circumstàncies en les quals foren escrits: “La misteriosa estació”, “Suïcidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Final inesperat”, “Estimada burocràcia”, “En els ulls de la gent...”, “Cop d’estat”, “Voluntari”, “Sa padrina”, “’Bon dia’”, “La decisió”, “Disbauxa”, “Una bona carrera”, “Un mallorquí exemplar”, “Genteta de ciutat”, “Plaça Major”, “100 milions contra l’agressió...”, “La maquina del temps”, “Acqua alta”, “El Papa Noël”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa”, “Notícies d’enlloc”, “Història sense temps”, “Vessava plom vermell sobre la pell”, “Missatge xifrat”, “Amants”, “La terra inexistent”... M’adon que les narracions són com un dietari d’aquella època incerta!

La militancia partidista ens havia robat molt de temps. Provàvem de reiniciar moltes de les experiències literàries deixades de banda en els anys més durs de la repressiò feixista, quan érem detinguts i torturats per la Brigada Politico-Social del règim. En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que m’alletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom d’Amèrica Llatina –Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de l’època de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants d’altres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos. No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb l’embranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics –Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... – en la formació de l’ètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de l’òptica dels predecessors, de molts d’aquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des d’unes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma d’escriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats “tabú” fins aquells moments: l’alliberament sexual, la lluita política clandestina, l’experimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar d’experimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de l’Escola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats “literatura” en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren “poetes” a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts d’altres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies d’enlloc provaven d’experimentar igualment amb les formes d’escriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica. El teatre esdeveia “antiteatre”, seguin els indicacions d’Artaud, els situacionistes, les experiències del Living Theatre, i tot plegat vestit amb la vestimenta de Bertold Brecht, Peter Weiss unit als suggeriments de Meyerhold i Piscator. En narrativa, els contes esdevenen una reflexió sobre la mateixa literatura, sobre els premis literaris i les dificultats per sobreviure del jove escriptor català contemporani. Sexe, polìtica, literatura, revolució, experimentalisme... Ho podem trobar en els primers contes de Notícies d’enlloc. Basta llegir “Suicidi de diumenge”, “Una estranya amant”, “L’important és participar”, “Genteta de ciutat” o “100 milions contra l’agressió” per tenir a l’abast aquesta mescladissa de formes d’escriure i temes que no tenen res a veure amb el que s’havia escrit fins aleshores. La narratriva ens serveix per a teoritzar amb el lector sobre la situació política, sobre la lluita cladestina, del paper de l’escriptor i la literatura en la societat contemporània... És “literatura”, un dietari especial o un manifest cultural rupturista? El cert era que pensàvem que la tradicicó literària anterior ens havia de servir per bastir la nova literatura que pensàvem que necessitava la societat del segle XX. No ens sentíem identificats ni en la forma d’escriure ni en molts dels temes plantejats per la narrativa del passat. Consideràvem que si érem revolucionaris en la nostra pràctica quotidiana, és a dir, militants d’organitzacions antifeixistes i anticapitalistes, també ho havíem de ser en la pràctica literària. I per això mateix els experiments textuals i ideològics en La guerra just acaba d començar (narrativa), Autòpsia a la matinada (teatre), Notícies d’enlloc (narrativa), Homenatge a Rosselló-Pòrcel (teatre), Necrològiques (narrativa), Atzucac (teatre), Foc i fum (poesia), Les germanies (teatre), Ara, a qui toca (teatre), Premi Carles Arniches de teatre en català a Alacant...

Miquel López Crespí

Aclariment: L’escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la “Generació literària dels anys 70”: “Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.”. Com explica l’autor del llibre: “Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns d’ells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Tinc el goig que m'hagin convidat a participar a la primera edició del Black connection Alcanar-Morella, que tindrà lloc el 15 de març a Alcanar. M'agrada estrenar activitats, i que serveixi per gaudir un dia de més de retrobar-me amb gent amiga de lletres, i fer-ne de nous.

No ho faré com a escriptor, que tot just he escrit pinzellades en forma de nanocontes de gènere negre en diversos reculls, sinó per a conversar durant una de les presentacions del matí, amb autors km 0, en aquest cas LLuís Ortega i el seu original llibre L'amagatall d'Evan.

Durant la lectura del llibre no m'he pogut estar de fer una de les meves vídeolectures:

Llorenç Villalonga, Miquel López Crespí, Antoni Serra, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Salvador Galmés, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.

Antologies de narrativa i poesia

L´any 2003 la col·lecció El Turó publicava Antologia (1972-2002), recull que aplegava poemes procedents de Foc i fum (Barcelona, Oikos Tau, 1983); Tatuatges (Castelló, Ajuntament de Vila Real, 1987); Les Plèiades (Andorra, Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, 1991); El cicle dels insectes (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, collecció Balenguera número 58, 1992); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Barcelona, Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Andorra, Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, 2000); Revolta (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, 2000); Record de Praga (Ciutat de Mallorca, Capaltard, 2000); Un violí en el crepuscle (Barcelona, Viena Edicions, 2000); Rituals (Eivissa, Res Publica Edicions, 2001); Perifèries (Alacant, Editorial Agua Clara, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Barcelona, Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 2003) i Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003).

Posteriorment, la col·lecció Tià de sa Real editava l´antologia de contes titulada Un viatge imaginari i altres narracions (Ciutat de Mallorca, Fundació Sa Nostra, 2007), un volum amb alguns dels contes que he anat publicant en diverses editorials d´ençà l´any 1973, quan després de guanyar el Ciutat de Manacor de narrativa, l´editorial Turmeda publicava els reculls A preu fet (1973) i La guerra just acaba de començar (1974). Aquesta antologia, en la qual hi participà activament, quant a la selecció dels contes que hi vaig incloure i amb un pròleg, el poeta i investigador Ferran Lupescu, premi Josep M. López Pico de poesia 1996. En aquesta antologia el lector pot trobar quaranta-quatre narracions seleccionades de diferents llibres meus publicats entre 1973 i 1993. Hi ha igualment alguns contes que es publiquen per primera vegada; concretament, els titulats “Parets de foc”, “Lídia”, “L’ermità” i “La mort”. Quatre narracions escrites a mitjans dels anys vuitanta. La majoria de les narracions seleccionades, és a dir, trenta-vuit, corresponen, doncs, a nou llibres editats entre començaments dels setanta i principis del noranta.

La llista de llibres i de contes és la següent: de A preu fet (Ciutat de Mallorca, Turmeda, 1973), llibre que guanyà el Premi de Narrativa “Llorenç Riber 1972”, les narracions “Saor Éire”, “Cançons d’anar a marjal”, “Decapvespre”, “La invitació”, “Lluna de mel a Castella” i “La llibertat”; del llibre La guerra just acaba de començar (Ciutat de Mallorca, Turmeda, 1974), recull de contes que obtengué el Premi de Narrativa “Ciutat de Manacor 1973” amb un jurat format per Blai Bonet, Guillem Lluís Díaz-Plaja, Josep Melià, Antoni Serra i Manuel Vázquez Montalbán, les narracions “La guerra just acaba de començar”, “Genteta de Ciutat (I)”, “Passa que...” i “Fugir”; del llibre Diari de la darrera resistència (València, Fundació Cultural Tavernes de la Valldigna, 1987), les narracions “Una dona mallorquina”, “Els darrers militants”, “Parella”, “La manifestació”, “La difícil subsistència”, “Malson”, “Parelles modernes” i “Pares i fills”; del llibre Paisatges de sorra (València, Ajuntament de Gandia, 1987), recull de contes que va guanyar el VIII Premi Joanot Martorell, atorgat per un jurat format per Josep Iborra, Encarna Santceloni, Bernat Capó, Alfons Sánchez i Ignasi Mora, les narracions “La pel·lícula d’aquesta nit”, “Els diners del premi”, “Desaparegut” i “Una història d’amor”; del llibre Notícies d´enlloc (Ciutat de Mallorca, Documenta Balear, 1987), Premi de les Lletres 1987 atorgat per un jurat format per Josep M. Llompart, Pau Faner, Francisco Díaz de Castro i Jaume Adrover, les narracions “Una bona carrera”, “Genteta de Ciutat (2)”, “Acqua alta”, “L’aire s’omplia de la fosca més densa” i “Missatge xifrat”; del llibre Necrològiques (València, Amós Belinchón Editor, 1988), Premi Ciutat de València Constantí Llompart 1988 atorgat per un jurat format per Ferran Torrent, Martín Quirós Palau i Joaquim Soler, les narracions “La força del record”, “Escriptors”, “Un viatge imaginari”, “El darrer guerriller”, “Atemptat”, “Una fotografia clandestina”, “La cambra dels quinze”, “El viatge” i “Carta personal”; del llibre Històries del desencís (Ciutat de Mallorca, Editorial Moll, 1995) la narració “El talp”; del llibre Vida d’artista (Girona, Llibres del Segle, 1995), Premi Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya atorgat per un jurat format per Isabel-Clara Simó, Francesc Candel, Joaquim Ferrer, Miquel Porter Moix, Pilarín Bayès, Albert Jané, Oleguer Sarsanedes i Antoni Kirchner, la narració “Tertúlia literària”; del llibre Crònica de la pesta (Girona, Llibres del Segle, 1993), la narració ”El mecanisme del temps”.

He parlat d´aquestes antologies de poesia i contes en relació amb la publicació recent de Narrativa breu a les Illes Balears, una mostra molt representativa de la narrativa breu a les nostres Illes des de principis del segle XX fins a l´actualitat. Com diu la ressenya de l´Editorial Moll que presenta el recull de Francesc Vernet, aquesta és una antologia “que permet observar l´evolució de la nostra literatura des del modernisme, passant pel boom dels anys 70, fins a les manifestacions actuals dels autors més joves”. El llibre, a més, es complementa amb una breu introducció a càrrec de Bartomeu Carrió i unes propostes didàctiques interessants i molt útils. Com explicava Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES-Marratxí en un article de Diario de Mallorca: “Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllaç (obert o tancat).

‘Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes d´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu”.

Com explica Josep Antoni Calvo i Femenies: “Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles”.

Tot plegat, com dèiem més amunt, una eina prou útil per a professor i alumnes a l´hora d´iniciar el coneixement d´alguns dels principals escriptors de les Illes.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)