literatura catalana contemporànes, bloc de Miquel López

Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!

Crònica sentimental dels anys 60 i 70

Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!

Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.

Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.

Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.

La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.

Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.

N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.

Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.

Ben cert que ens passaria el mateix.

Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.

Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.

Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.

Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?

Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!

N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.

Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.

Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!

Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.

Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...

Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:

-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!

La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:

-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.

Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!

La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.

-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.

Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.

La novel•la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel•les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il•luminat (Pagès Editors )

Vet aquí un petit tast de la novel•la Defalliment

JOCS D'INFANTESA

Omnia parata relinquam, quasi quotidie moriturus, ne, si forte subitanea morte corripiar, aliquid a superstibus inveniatur inextricabile. Deixar tot preparat per si de cas la mort arribàs de forma sobtada. No voldria que els sobrevivents trobassin cap embull, res de complicat o treballós que els pogués destorbar. Ja tenc més de seixanta anys. De sobte, els records que han conformat la meva vida s'han fet tan presents com el maragda radiant de Cala Murta. Estranya horabaixa cendrosa curulla de misterioses ombres premonitòries. La mare, pel passadís de Can Costa, retornant de les cendres, riallera, duu a les mans l'obsequi de la petita casulla daurada que ha fet brodar a les cosidores de la casa. Ella hi ha ribetejat un filet d'or i, a dreta i esquerra, dues creus d'argent lluen, esplendents, talment torxes anunciadores del meu esdevenidor. Una casulla daurada i una sotana feta a mida dels meus set anys. Quina importància no tenia per a mi poder dir missa en la meva cambra, amb els amics i amigues del carrer!

Tot entrevist enmig de la boira de la distància. Ma mare, morta tan jove. Quin senyal em volgué enviar el Senyor amb la seva desaparició quan més la necessitava? Vet aquí la ferida més fonda i que raja encara sense aturar. Dècades cercant-la, perdut en el laberint de la vida quotidiana, sentint cada dia la seva veu retornant de les dreceres del més enllà. Defalliment quan, de matinada m'aixecava, tot sol, a Madrid o Roma i no la trobava, amatent, al costat.

Quan jo era infant i, després d'haver sentit una rondalla de por, algun malson em despertava de nit, bastava que cridàs "Mare!" i ella hi compareixia de seguida. M'abraçava i em cobria el rostre de besades fins que el meu se'm tranquillitzava. La veia marxar en silenci, amb el quinqué a la mà, girant-se un munt de vegades, amoïnada encara per la petició de socors del fill.

El simple contacte amb la seva pell ajudava a calmar el meu estat d'ansietat i, a poc a poc, tornava a dormir-me, allunyant una volta més els fantasmes que havien envaït la meva cambra.

Les amigues de la família, que venien a retre la visita acostumada de cada dijous, em miraven encuriosides. Un allot que deia missa amb tanta serietat! Si entraven parlant, em girava amb gest asprívol, recriminant amb l'esguard llur manca de delicadesa. Interrompre el Sant Ofici! No volia sentir cap paraula que em pogués distreure quan era protagonista d'un joc en el qual posava tot el meu sentiment.

Es podria trobar en els jocs de la infantesa l'origen de les meves futures contradiccions d'estudiant, la posterior vocació religiosa, les contínues ànsies d'eternitat?

Anys endavant vaig explicar a Rubió aquests aspectes dels meus anys d'infant.

No me'n digué res.

Em mirà un mica estranyat i no em contestà.

Organitzàvem processons per l'interior del casal amb els amics de les famílies riques que em feien d'escolanets. Les nines, al darrere, talment les beates del poble, anaven cobertes amb arnats vels negres trobats a les golfes. D'on sortia l'encens que empràvem? Flaire de cera verge per cambres i passadissos. Remor d'oracions infantils.

Les criades de Can Costa ens miraven encuriosides en sentir la campaneta de l'escolà que anunciava el pas del sacerdot. Arribàvem tots plegats a la meva espaiosa cambra on la mare, amorosament, havia bastit un petit altar ple d'espelmes on jo deia la missa que, obligatòriament, calia escoltar en silenci.

Repetia mecànicament tot el que havia sentit dir a l'església sense arribar a copsar-ne el significat, Després, m'enfilava en una cadira i feia el sermó. Una predicació que podia tractar del naixement de Jesús o de l'entrada triomfal a Jerusalem.

Els anys s'han anat escolant talment l'arena del rellotge que marca la durada de la nostra vida terrenal! Tantes plaguetes escrites! Vaig començar a redactar el dietari a Roma, com a via de perfeccionament espiritual. Volia, en perspectiva, constatar si anava complint les fites que m'anava imposant. Contempl, abatut, el munt de paperassa que ara repàs. El meu món resumit en aquest munt de paper i un parell de llibres de poesia. Tants sermons pels pobles de Mallorca... serviren per aturar el terratrèmol que s'apropa?

Oració i soledat. Bancs del cor de la Seu. Trist i endormiscat. He escrit als amics i els he explicat que de poesia no he fet quasi res. Preocupacions, feines i abatiment d'humor no m'han deixat ocupar-me de versos. Quan menys ho esper, quan pens que he assolit l'objectiu, trobar la paraula i la forma adient per a expressar la bellesa d'aquell indret, el defalliment torna, quasi sense adonar-me'n. Com quan vaig començar a escriure. Sempre la dificultat per a enllestir el poema, la insatisfacció davant el que has escrit.

Ja fa tres anys que morí el pare. Tenir cura d'una persona d'edat que has estimat tant. Constatar que va perdent l'enteniment. No hi ha res de més dolorós. Copsar dia a dia, minut a minut de com el teu món desapareix. Restar al seu costat. Fer-li companyia. Les monges m'ajudaven. S'aixecava del llit, volia sortir al carrer. Em renyava. Deia que no el tractava bé. Pobre, anava perdent la noció del temps i de la situació. Desvariejava. Els darrers dies, quan tornava a ser conscient, em suplicava que no el tengués per foll. Enmig de la febre, suant, tremolós, demanava per la mare. -Joana-Aina, no m'abandonis!.

L'angoixa d'enfrontar-te amb la mort. El pànic que et glaça la sang. Entendre el que ha de venir. Analitzar, en breus segons, la inutilitat de la teva existència. Com llampec que illumina, impietós, fins els replecs més amagats de la teva vida, adonar-te'n del que has fet i el que no has fet.

Tremolar en sentir que ja no pots fer enrere de cap decisió.

Alguna nit pronunciava el nom de l'esposa fins que s'adormia, esgotat per la febre i les convulsions.

Aixecava la veu demanant per la madona de les Cases Velles. Per n'Antoni, l'amitger de confiança, exigint que li preparassin la galera per anar a veure les propietats. M'agafava de les mans. No sabia el que es deia.

-Miquel, digués a n'Antoni que mani midar els pins de cala Murta. He fet un bon preu amb en Guillem Aguiló. Aquesta vegada ens rescabalarem de les pèrdues de fa dos anys quan la tramuntanada ens va fer tant de mal.

S'excitava. No volia menjar. Tacava les mantes amb la sopa que li volien fer prendre les monges. Demanava la meva presència. No li podia fer entendre que havia de preparar els sermons, dir missa, continuar amb la traducció de Prudenci... Vaig haver de deixar-ho tot.

No hi ha res de més trist que sentir l'agonia de les persones que més estimes.

-Miquel! Vine! No m'abandonis! Déu et demanarà comptes si no tens esment del teu pare.

Un dia, nerviós, li vaig alçar la veu. El pobre home callà per uns moments i, sense que hi pogués fer res per evitar-ho, els ulls se li ompliren de llàgrimes.

Penedit per no haver estat capaç de controlar-me, em vaig jurar a mi mateix que primer em tallaria la llengua amb les dents abans que dels meus llavis sortís cap recriminació.

Ja no escric quasi a ningú. Cada dia estic més tancat dins mi mateix. No sé encara com m'han engrescat a publicar una selecció de les meves obres. En aquestes alçades de la vida, oblidat per tot el món literari, no sabria dir per què m'he decidit a tirar el projecte endavant. L'escriptor, el poeta que no vol morir sota la sotana del sacerdot? Eternes contradiccions. Si hem de cercar un culpable d'aquesta "recaiguda" l'hauríem de trobar en la força vital de Miquel Ferrà. Com quan vaig anar a Barcelona pels Jocs Florals. Ben igual que quan Carner, Cambó i Torras i Bages em volien fer estendard de la cultura catalana.

Miquel Ferrà tenia, des de fa temps, la idea de fer estampar un choix dels meus versos, i després de diverses temptatives decidí encomanar la feina a l'amic Matheu, a fi que l'edició sortís de pulcra i senzilla i sòbria distinció com solen esser les seves. El projecte, si encara no m'hi desanim, consisteix en tres volumets de poesia. En el primer volum es podrien incloure algun dels meus poemes juvenils, en el segon el que hi hagués d'aprofitable de Tradicions i fantasies amb qualque fragment de L'Agre de la terra, i en el tercer podria sortir una triadella de mos versos tardorals.

És un desig, però no vol dir que em vegi amb força de portar-lo endavant. Cada vegada estic més decebut del món cultural. El darrer que em mancava era haver de patir les maniobres de mossèn Antoni Maria Alcover per a ser degà de la Seu. Per la meva banda hi tenia el camí lliure; però no ho volia ser. Sempre he renunciat a tot el que em pogués distreure dels esforços de perfecció espiritual. Em queda un cert regust d'amargor en conèixer tot el que havia manegat per aconseguir aquest honor per a ell. No hi hagué fil que no mogués! N'Alcover no s'ha empegueït mai de recórrer fins al rei d'Espanya o al Papa Pius XI per tal de satisfer les seves esbojarrades ànsies de protagonisme.

Aquests darrers temps, les meves relacions amb ell s'han refredat i veig difícil que puguin recuperar la cordialitat amistosa del passat. I si ens haguéssim equivocat en les apreciacions sobre Gabriel Alomar? Segurament ell no era el barrufet a exterminar. Fa poc, tornant a Ciutat des de sa Pobla, el vaig trobar a l'estació de Muro. Es va asseure al meu costat i, amb molta sinceritat, va elogiar la meva obra i es confessà ferment admirador meu.

Alomar, em sembla un home senzill, incapaç de fer mal a una formiga. Els ulls li traspuaven una bondat que no mentia. Ben diferent de n'Alcover, capaç de qualsevol cosa per a aconseguir fer triomfar la seva voluntat.

Continuar amb la poesia? Els esdeveniments de la Setmana Tràgica de Barcelona em marcaren de forma definitiva, ben directament m'ajudaren a relativitzar tots els esforços poètics fets fins al moment. Potser ens erràrem profundament en les nostres concepcions culturals imaginant, de forma completament illusòria, que un versos ben fets podrien ajudar a mudar l'esperit de les persones.p> Quan he abandonat les meves pinedes, els roquissars de Formentor, m'ha costat endinsar-me en la poesia. Pollença m'obrí els camins de la bellesa. L'any 1875, poc abans d'escriure Lo Pi de Formentor, contava les meves preocupacions a Picó. He servat una còpia de la carta al meu arxiu. La rellegesc com aquell qui fa un important descobriment arqueològic. Torn al passat: "Tenc començada una poesia que si m'agradàs més l'hauria ja enllestida segurament. Si em sortia bé, formaria part d'una futura colleccioneta de poesies marítimes que seria fàcil escriure habitant per Formentor. Me sembla que les cales, els colors marins, les àguiles de ribera, els pinars i les costes no són coses poèticament tan gastades com les valls, els rossinyols, les flors i les florides espessures de què tants poetes i versificadors han usat i abusat de totes maneres.

'Aquesta idea m'ha determinat a fer (quan hi hagi espai) la colleccioneta de què parlava, que sempre tendria alguna cosa de nova saba, si conseguís copiar, encara que pobrament, la vigorosa naturalesa de nostres marines".

Ahir vaig escriure a Rosselló i li vaig contar la melangia que em domina.

Un escolà vell encén les espelmes de l'altar major. Potser hi ha algun funeral i jo no me n'he assabentat.

Resava el rosari quan m'han vengut a la memòria les cançons del camp pollencí. Em veia corrent per damunt els sementers. Ningú no deia res al fill dels senyors. Era tan jove aleshores! Què en sabia jo dels esforços dels jornalers feinejant amb els càvecs per obrir recs a les terres de regiu.

A les Cases Velles i altres propietats dels pares hi treballen més de cinquanta persones, sense tenir en compte les que eren llogades per a feines de temporada. A l'hora de segar, se sentia per la possessió "Al juny, la falç al puny!". Els estius eren el moment de més feina i, també, coincidien amb les vacances. Tot el que he après de la meva llengua ho he sentit a casa, en el parlar del pare, de l'oncle Miquel Llobera, de la mare, dels homes i dones de la possessió. Garbellar i batre, la feina de ventar o exsecallar i empeltar els nostres arbres. Collir olives, ajudar l'allotea a cercar les ametlles que deixaven els jornalers. Jugar a fer feina sabent que els fills dels senyors podien deixar d'estar ajupits sota el sol en voler i les criades ens tenien parades, al costat, unes blanques tovalloles amb pa del dia, formatge fet a casa o sobrassada de les darreres matances.

El primer que feia ma mare després de besar-me en el front, era llevar les roses que el dia anterior havia posat prop de la palangana on em rentava. D'on sortia aquella sana olor de murtra i romaní que navegava per la casa? Com podia trobar sempre les roses adients per a perfumar les nostres cambres? Tampoc no vaig poder esbrinar mai per quins motius ho feia ella personalment i no ho manava fer a les criades. El cert és que, ara que record la infantesa submergida en la marea, el primer que m'ha vengut a la memòria ha estat precisament el rostre de la mare, somrient, apropant els llavis al meu front.

Mitificació del passat a mesura que passen els anys? La botonada d'or lluu amb els primers raigs del sol que entren pels amplis finestrals de la meva cambra. Investig dins dels entortolligats laberints de la meva infantesa. Deu ser un dia de festa. La mare només es posava les botonades i les polseres en dies d'especial rellevància. Durant tot l'any, els topazis, polseres i creus d'or eren dins del seu joier.

Tot es fa fonedís amb els anys menys el record de la veu de la mare i l'alegria que em produïa veure-la al costat, a l'alba. A casa érem tres germans més: en Martí, en Pere i na Catalina.

La mare, després del berenar, ens deixava dins del llit. No ens aixecàvem fins tard; potser les vuit o les nou. Quasi, migdia, per a un infant d'un pagès dels voltants! Sentíem els renous dels carros i els lladrucs dels cans quan encara era de nit. Els primers carros sortien vers cap als horts entre les cinc i les sis de la matinada. Encara tenc ben enregistrat en el cervell el grinyol de les rodes revestides de ferro en rodolar sobre els carrers del poble, polsegosos i plens de clots del poble. Se sentien les campanades anunciant la primera missa.

Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí

Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)

Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)

A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda d’una veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.

Tanmateix l'objectiu del llibre –del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018)— és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. D’aquí les semblances del llibre amb la novel·la d’aprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.

Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans d’estudis d’aquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el “viatge” i l’especial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.

En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de l’adult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.

Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat d’una descoberta, de l’inici d'un camí. És l’entrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat l’àvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.

Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)