literatura

A mig camí de la incertesa, per Sant Jordi a la Biblioteca de Tortosa


A la pàgina de facebook de la Biblioteca Marcel·lí Domingo de Tortosa, durant tot el dia de Sant Jordi, es van passar vídeos d'un centenar d'escriptors i escriptores amb novetats per a aquesta Diada que, en circumstàncies normals, haurien passat pel programa de ràdio Tortosa que realitzen des de fa anys.
S'agraeix l'entusiasme i l'esforç per donar-nos visibilitat des del confinament.
En aquest enllaç podeu veure el meu vídeo on llegeixo un dels contes del llibre A mig camí de la incertesa.
Categories: literatura

All the jazz


Nous fragments de guió De pel·lícula, aquest cop de All the jazz (Comença l'espectacle):
.
-Creus en l'amor?
-Crec en dir t'estimo; t'ajuda a concentrar-te.
-Però tu ho dius contínuament.
-Sí, ho dic sovint.
-Quan?
-Quan dona resultat.
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil - La Fe Triunfante


Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?


El padrí Rafel era ben conscient del que podria passar. No estava tranquil a la taula. S’aixecava, nerviós, i guaitava per la finestra. Encara se sentien els trets provinents de la caserna dels carrabiners. N’Antònia, la veïna, ja no plorava, però els gemecs d’en Sebastianet, un dels fills del sergent Llodrà, arribaven amb tota la seva càrrega de fatals premonicions.

El padrí no deixava de mormolar. Anava amunt i avall del menjador, pensatiu, sense poder restar quiet ni un moment. De cop i volta s’aturà. El rellotge de paret acabava de tocar les dues del migdia. Sense cap mena d’introducció, mirant primerament el pare i després a tots nosaltres, ens digué:

-Haurem d’amagar-nos el més aviat millor. La gent de dretes és dolenta. No us podeu imaginar fins on són capaços d’arribar. Aquesta vegada serà pitjor que en els anys de la dictadura de Primo de Rivera. En tenc la més completa seguretat.

Es returà uns segons. Anà fins als prestatges on el pare tenia els llibres i agafà un volum. Era una antiga edició de La Fe Triunfante, del pare Garau. Una història que vaig llegir quan era adolescent i que explicava fil per randa els patiments dels nostres avantpassats en mans de la Inquisició.

Ens mostrà el llibre.

Em sabia de memòria cada una de les imatges que portava: la creu diabòlica de la Inquisició, els gravats de les processons amb els sacerdots i soldats encerclant els reus, els dibuixos dels condemnats cremant a les fogueres del bosc de Bellver... Un calfred em recorregué el cos. Tornaríem a les persecucions, a l’assalt de cases i propietats?

-O ja no recordau els antics patiments? –digué, apropant-se a la taula-. No només ens perseguiran per haver donat suport a l’esquerra. La venjança serà igual o pitjor que en temps dels assalts al Call. Sacerdots i senyors de possessió atiaran l’odi del pagès en contra nostra. Des del fons d’una història que alguns, innocents!, pensaven oblidada, ressuscitaran els vells prejudicis. “No fan feina de sol a sol! Són els descendents dels que mataren Nostre Senyor Jesucrist. Mestres, comerciants, argenters, professors de música. Tenen botigues de roba, joieries. Viuen sense vinclar l’esquena, a l’ombra dels seus negocis, mentre nosaltres patim la xafogor dels mesos d’estiu i el fred de l’hivern”, diran al cafè, en els rancis salons de l’aristocràcia.

El padrí tenia raó. Els xuetes sempre teníem la culpa de totes les desgràcies. El rector, des de la trona, ho recordava sovint: “Els israelites mataren Jesucrist. Roma no va ser culpable. Els romans ho deixaren a voluntat del poble jueu. Van ser les tribus d’Israel les que decidiren la tortura i mort del fill de Déu. Mai no ho hem d’oblidar!”.

Tothom se senyava quan, irat, recordava els dogmes de l’església catòlica. Per als pagesos, el Mal es personificava en nosaltres, els descendents dels jueus conversos a la força en el segle XIV.

Quina edat tenia quan em vaig fer conscient que els companys de classe em miraven malament? A casa ja m’havien advertit que si alguna vegada em passava res, m’insultaven sense motiu, no en fes cas. El pare em parlà de l’enveja, de la dolentia que campava arreu, ensenyorint-se del cor de les persones atiada pels obscurs poders que ens dominaven. Crec que em volia anar preparant pel moment en el qual algú de l’escola pronunciaria, amb menyspreu, com si escopís al terra, la fatídica paraula: “Xuetona!”.

I el dia arribà, inexorable.

Va ser la setmana en què vaig treure les millors notes de la classe, poc després que la directora del col·legi em felicitàs públicament.

L’alegria no em va durar gaire.

Just en davallar al carrer un grup d’al·lotes m’envoltà com un estol de corbs afamegats. Començaren a pegar-me amb els llibres. Alguna, més dolenta encara, tragué la regla que empràvem a matemàtiques cercant de fer-me més mal.

-Xueta beneita, xuetona creguda! –començaren a cantar, plantades al meu davant, barrant-me el pas, sense deixar-me marxar. -Ets una bamba creguda. Et donen bones notes perquè el teu pare fa regals al mestre! Comprau els aprovats! Pagau per fer creure que en sabeu més que els altres! –deien, esvalotades, talment diables just acabats de sortir de l’infern.

No sé com vaig aconseguir alliberar-me d’aquella cruel persecució.

En arribar a casa les llàgrimes en rodolaven per les galtes, talment un torrent desfermat. Malgrat les advertències familiars, la constatació de la crua realitat aconseguí foradar les meves dèbils defenses. Potser no creia que pogués existir tanta maldat en el cor del jovent que m’envoltava. Els pares sempre m’havien protegit de la inclemència exterior. Què podia saber dels odis que produeix la frustració de les persones?

El dia que havia aprovat les assignatures amb matrícula d’honor es convertí en un dels moments més trists de la meva existència.

No sé quant de temps vaig romandre tancada dins l’habitació aferrada a les pepones de la infantesa.

La paraula “xuetona” ressonava com una poderosa explosió dins del meu cervell.

A partir d’aquell moment mai no vaig deixar de pensar en les desgràcies que, des d’èpoques immemorials, havien caigut sobre el nostre poble.

Sis-cents anys de constants humiliacions.

Com si no hagués passat el temps. Ens trobàvem de nou en el dia de l’assalt al Call, de les cremadisses al bosc de Bellver. Tornarem al passat? Els nous inquisidors ens vendran a cercar, ens portaran emmanillats a l’Ajuntament, a les presons de Palma? Hi haurà corrua de presoners pels carrers del poble? Altra volta els condemnats, mans fermades, sentint en la carn les fuetades dels botxins, les escopinades dels desgraciats que calmaven la seva ràbia fent el que volien els poderosos?

Els plors dels fills del sergent Llodrà em feien patir. Una premonició de la tragèdia que s’apropava?

Les tenebres giravoltant en el buit. La història girava en espiral i ens feia retrocedir fins als segles de les conversions aconseguides pel terror, la tortura als soterranis de la Casa Negra? Altra volta plors i llàgrimes, soroll de tambors, homes armats que destrossaran els negocis bastits enmig de tantes dificultats, fent malbé els objectes que hem apreciat, causant un immens dolor a les persones que més estimam?

Ho puc imaginar a la perfecció. No cal llegir altra volta els antics llibres. Desfilades de presoners anant a les fogueres enmig dels crits i la gatzara de la gent. Una alegria, comprovar com els maleïts xuetes, els homes i dones de fines mans, els que no han anat a llogar-se mai a la plaça Major, són ara empresonats i escarnits per les noves autoritats.

L’enveja tornaria a caure, furient, implacable, damunt les nostres cases. Els esquerrans serien perseguits. Ja havíem vist com actuava l’exèrcit contra els rebels d’Astúries. Detencions indiscriminades. La Legión entrant a mata-degolla als pobles ocupats pels treballadors. Franco i López Ochoa manant afusellar els detinguts. Aquesta vegada la repressió seria més intensa, més planificada. Les instruccions serien les d’acabar amb qualsevol possible enemic. Ressuscitaria la brutalitat del passat.

El padrí ens volia fer entendre que, malgrat les aparences, l’església ens continuava marcant amb l’estigma de la mort de Jesús. Mirava la coberta de La Fe Triunfante.

Talment un gran mirall on poguessis veure reflectit tot el que s’esdevendria a partir del moment del pànic i els trets.

Potser el pare i la mare pensassin que la sublevació a Àfrica només duraria dos dies. I si fos una aventura com la del general Sanjurjo? Jo era més pessimista. Em dominava la sensació que, en poques hores, el món que coneixíem s’ensorraria totalment. El pare intentava trobar una escletxa d’esperança. Deia que malgrat que els militars triomfassin al Marroc, s’apoderassin de Ceuta i Melilla... com podrien travessar l’estret de Gibraltar? Amb quins vaixells?

Encara ignoràvem la complicitat del nazisme i el feixisme amb els sublevats. Itàlia era al darrere dels enemics de la República. Mussolini i el somni imperial del Mare Nostrum! Nosaltres no podíem imaginar que les potències que donaven suport a Franco anaven preparant el domini del món, les bases per a una futura guerra europea.

Ben aviat es va saber que els italians havien proporcionat els avions que serviren per situar una bona part de l’Exèrcit espanyol d’Àfrica a la Península. Joan March garantí, amb la seva fortuna, la compra d’armes i material bèl·lic per als colpistes. Com els avions que Ciano i el Govern italià enviaren a Mallorca per a fer front al desembarcament republicà del mes d’agost. Què podíem fer amb les mans buides, davant l’embranzida dels canons i les metralladores que ocupaven carrers i avingudes?

Posàrem la ràdio.

Tot indicava que Madrid i Barcelona resistien.

Podria ser que a Mallorca la revolta tan sols duràs uns dies? Qui eren els falangistes, d’on sortien? Quatre eixelebrats que anaven a fer pràctiques de tir a la garriga? Impossible que poguessin derrotar la força dels partits d’esquerra i els sindicats. Si els defensors de la llibertat ens uníem decretant la vaga general... què farien? Haurien de matar tothom!

Una vegada, després de la victòria del Front Popular, el febrer del trenta-sis, Alfonso Zayas i alguns dels seus vengueren a fer un míting antirepublicà. Només pogueren omplir dues fileres de butaques del cine. Els aldarulls foren sonats. Els joves socialistes, molts d’afiliats de l’Ateneu, anaren al teatre i començaren a xiular i a pegar cops al terra. Alguns companys portaren ous podrits, que llançaren a l’escenari. Hi hagué bufetades i insults i finalment els partidaris de Falange hagueren de marxar enmig d’un diluvi de pedrades.

Diuen que, sortint del poble, Zayas encara va dir, guaitant per una de les finestres del cotxe, que mai no oblidaria el rostre dels provocadors, aquell “indigne esdeveniment”. Qui era ell per parlar de “dignitat”! Quina vergonya! Un home que covava un odi inabastable contra la democràcia i els treballadors. Un personatge que ensinistrava els seus seguidors per a matar els opositors!

-Per ara heu guanyat –escopí, amenaçador-. Avui sou més i nosaltres anam sense armes. Ja veurem com acaba la batalla. Sabem qui ha vengut a interrompre l’acte. Hem vist qui sou. Tenim apuntats tots els vostres noms.

Sota les pedrades dels esquerrans de l’Ateneu, el vehicle de Zayas accelerà, però encara hi hagué temps per sentir alguna de les seves recomanacions.

-En tornar... i no trigarem gaire, no ens treureu del teatre com avui. En podeu tenir la més completa seguretat! –digué, des de la distància.

Els cotxes es perderen pels revolts dels camins. Alguns dels joves de l’Ateneu hi anaren al darrere fins que es cansaren i tornaren.

Eren feliços. Ho podies veure en els seus rostres.

Suats però alegres, segurs que el futur ens somreia, que tots plegats seríem capaços de vèncer qualsevol dificultat que se’ns presentàs pel davant.

-Aquests no tornaran a fer mítings –exclamaven, talment haguessin obtingut una gran victòria.

Andreu, el nuvi, no ho veia des d’un punt tan optimista.

-Cal estar previnguts –ens digué-. La propera vegada vendran armats i amb els militars.

Passaren els mesos i mai no férem res per a poder fer front a l’anunciada endemesa d’Alfonso Zayas.


De la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

Sa Pobla– Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 – El desembarcament del capità Bayo

Sa Pobla– Memòries d´un adolescent – Records de la Mallorca dels anys 60 – El desembarcament del capità Bayo (XXI) -


Però avui ningú no mira el televisor. L´ambient és càlid i les històries mai no acaben. L´altra nit Josep Ferrer ens va explicar alguns detalls del desembarcament del capità Bayo al port de Manacor. Les germanes Gelabert escoltaven enfurismades. Es removien a les cadires i feien gests com si volguessin marxar. Per què no feren? Interès a saber com es veia des de l´altre costat el desembarcament? Les mirava amb deteniment imaginant com eren en aquella època: dues jovenetes fent costat a l´exèrcit i els esquadrons de Falange Española i el comte Rossi! Els Dragones de la Muerte! El nom del destacament d´assassins ja ho deia tot! Com si pogués retrocedir en el temps les veig cantant el Cara al sol amb les tropes que ocupen Portocristo després de la retirada republicana. Braç enlaire caminant pels carrers plens encara dels morts de la batalla. No era sospitós que sempre anassin al costat dels matons de Falange? Se sabia, pel que contava la padrina, de les inclinacions sàdiques que tenien envers les preses de Palma. Jo ja havia llegit Mallorca contra los rojos de Ferrari Billoch. Havia vist les fotos de les cinc infermeres que serien violades i assassinades a Son Coletes el setembre del 36. Era això el que els interessava? Restar a prop, participar en la tortura de les dones i els presoners republicans? La seva brutalitat arribava fins al grau d´haver de fer mal, veure sang per a sentir el plaer? (Miquel López Crespí)


Continua fent bon temps. El sol llueix i tan sols comença a refredar quan es posa rere les muntanyes. Aleshores ens refugiam al bar de l´amic Nofre Seguí i, amb la padrina, madó Juliana, na Margalida i l´excombatent republicà Josep Ferrer petam la conversa fins que ens guanya la son. A un costat, les germanes Gelabert ens miren de mal ull. Tan sols el fred nocturn les obliga a restar una estona al bar. Malgrat que el recepcionista del santuari ens porta braserets i quan arribam l´habitació ja s´ha encalentit una mica, és important acumular tota la calor possible a la foganya del bar.

Els moixos dormen davant el foc i es giren quasi alhora quan volen tenir calenta una altra part del cos. Avui també ha comparegut el ca, en Buscaret, que, sense demanar permís als moixos, es col·loca entre tots dos i els llepa la cara. Sembla que estan acostumats a dormir plegats i els tres s´adormen plàcidament. Tan sols obrin un ull quan les nostres veus augmenten d´intensitat. És com si ens volguessin dir que no respectam la gent que dorm. Evidentment, la gent són ells!

Malgrat que la televisió és una novetat i a alguns peregrins els agrada veure qualsevol programa, aquestes nits del novembre de 1963 ens estimam més de parlar. A vegades Nofre la deixa oberta i sense so. Tan sols veiem les imatges grises de la pantalla: els ministres del règim inaugurant escoles i fàbriques, el dictador amb els seus viatges triomfals arreu de l´estat, els balls de la Sección Femenina. A casa m´agrada veure els documentals històrics, el programa Primer Acto, amb representacions del teatre clàssic grec, del segle d´Or espanyol o muntatges de Shakespeare, Arthur Miller, Alejandro Casona, Miguel Mihura, Txékov... Els muntatges de Narciso Ibáñez Serrador amb guions de por m´entretenen.

Per uns moments torn enrere en el temps. Al passat de fa tan sols quatre o cinc anys, al dia en què vaig veure la televisió per primera vegada. Quina meravella d´invent; no ens en podíem avenir. Amb la colla d´amics del carrer de la Marina restàvem asseguts davant el mostrador de Can Mas, l´adrogueria del poble que també venia bicicletes i, a finals dels cinquanta, els primers aparells de televisió que arribaren al poble.

Aleshores jo vivia en aquest carrer (cantonada amb el carrer de l'Escola). Els pares hi tenien una botiga de queviures i, com és de suposar, la majoria dels companys de jocs eren veïns o d'indrets ben propers.

Fins que vaig complir deu anys, abans d'anar a viure a la casa dels repadrins, el carrer de Marina era el centre de les nostres "activitats": per anar a ca les Monges, les franciscanes del carrer Capità; per anar a missa; per anar a l'Escola Graduada; per anar a la plaça o a fer incursions vers indrets tan "llunyans" com l'estació, a veure arribar o sortir el tren; per anar a llegir a la biblioteca.... Tot aquell món dels carrers de Marina, Capità, Crestatx, Escola, Fadrins, Muntanya, etc., etc., el record com si es tractàs d'una gran ciutat, un planeta d'una extensió immensa. Amics dels propietaris de la botiga de Cas Povordo, ens donaven caramels (després anàvem a la de casa i també sortíem amb les butxaques ben plenes amb munió de tresors infantils: bolles de fang, galetes de coco i maria, regalèssia, bocins de xocolata...). Davant la botiga de Can Verdera (la nostra) hi vivien uns altres familiars (can Joan Marrón) on sembla que existí, en temps de la guerra, un refugi contra els bombardejos. Amb el cotxe de can Miquel Crespí (Pancuit), que vivia al costat, davant la de Can Pelí, anàvem a l'estiu a les casetes de sa Pobla ("Ses Casetes"), a fer la paella prop de la mar. Casetes de palla, no us penseu! El més consistent era la teulada d'uralita o taulons. I no eren totes les que disposaven d'aquell luxe: la seguretat de saber que no et xoparies si queia un ruixat d'estiu. Presidia, reialme on es podia trobar tot (o quasi tot), el Bar Figuera. Madò Maria Varela comanda tan màgic reialme, i mestre Jaume, el marit, amb el cotxe vell i atrotinat, va i ve amb els que no volen anar a Ses Casetes amb carro o bicicleta. Però en parlarem en un altre capítol, d'aquell món estimat que el temps --que tot ho engoleix-- ha esvaït. Estius que mai no tornaran passats a Alcanada, el Barcarès, a sa Marina, a Can Picafort...

Són els anys que descobrim el treball de la fusta (a Can Sopa fan uns mobles que poden competir amb els millors vinguts de fora); en Joan, el perruquer (de Can Boi) talla els cabells i parla, amb els vells, de bous, de toreros mítics (sentim explicar les curses portentoses de Manolete, del qual sabrem més endavant que era un ferotge franquista). També hi ha la competència: la barberia de Rafel "Fava" i, ben a la vora, la sabateria de cas Maonès (on ens arreglen les sabates que espanyam jugant a futbol, fent desastres per carrers, la majoria encara sense asfaltar). Sabem de l'existència de "senyors" (Cas Borreret), de famosos professionals de la medicina (el metge Siquier, alabat per tothom). Els pares ens fan anar a comprar carn a la carnisseria de Can Panxa i, abans de la difusió en massa dels productes forans com la Coca-Cola, les "pinyes" i "sifons" de can Vanrell (al costat dels cines de Can Guixa i Can Pelut) ens acompanyen en aquells dinars i sopars de quan érem infants. En anar al cine, compram les llaminadures, tota mena de caramels (o gelats, a l'estiu) que fan a Can Calent, s'Inquero, o que ven en Panero. No tothom es queda, entre pellícula i pellícula (la sessió dura més de tres hores!) a veure el No-Do franquista. Mentre a la pantalla el locutor pregona els "avenços" del règim, la gent menja cacauets o fuma en el passadís, lluny dels discursos oficials que escupen, per uns altaveus una mica esquerdats, els propagandistes del règim.

En un poble les coses i indrets són molt propers i el meu barri era un petit univers on hi era tot. L'escola particular de música de la professora Margarida Forteza, en el carrer del Rosari, número 10; l'església, amb els sermons inacabables dels sacerdots... Pens en les prèdiques de l'ecònom Jaume Vallès i del capellà "Toniet", és a dir, el sacerdot Antoni Aguiló. Com ens atemorien amb les calderes de l'infern, amb les olles d'oli bullent on cremaven els dolents, els que no creien els pares o no anaven a escola, els que s´estimaven més el cine o anar a mirar les parelles que es besaven en el jardí de l'Escola Graduada! Hi havia igualment l'adrogueria i papereria de Ca s'Alemany, davant la bodegueta de Can Nadal, negoci que encara existeix en el "carreró", la travessia que dóna a l'Ajuntament, i on anàvem cada dissabte a comprar les revistes i diaris que reservaven al meu pare i a l'oncle. Després, l'oncle s'aturava a petar la xerrada amb els amics, al Bar de Can Nadal. Si hi havia temps i no havia de fer els deures, amb en Sebastià de Can Pelí i la seva germana Paula arribàvem fins a la biblioteca i llegíem tebeos i llibres d´aventures.


Però avui ningú no mira el televisor. L´ambient és càlid i les històries mai no acaben. L´altra nit Josep Ferrer ens va explicar alguns detalls del desembarcament del capità Bayo al port de Manacor. Les germanes Gelabert escoltaven enfurismades. Es removien a les cadires i feien gests com si volguessin marxar. Per què no feren? Interès a saber com es veia des de l´altre costat el desembarcament? Les mirava amb deteniment imaginant com eren en aquella època: dues jovenetes fent costat a l´exèrcit i els esquadrons de Falange Española i el comte Rossi! Els Dragones de la Muerte! El nom del destacament d´assassins ja ho deia tot! Com si pogués retrocedir en el temps les veig cantant el Cara al sol amb les tropes que ocupen Portocristo després de la retirada republicana. Braç enlaire caminant pels carrers plens encara dels morts de la batalla. No era sospitós que sempre anassin al costat dels matons de Falange? Se sabia, pel que contava la padrina, de les inclinacions sàdiques que tenien envers les preses de Palma. Jo ja havia llegit Mallorca contra los rojos de Ferrari Billoch. Havia vist les fotos de les cinc infermeres que serien violades i assassinades a Son Coletes el setembre del 36. Era això el que els interessava? Restar a prop, participar en la tortura de les dones i els presoners republicans? La seva brutalitat arribava fins al grau d´haver de fer mal, veure sang per a sentir el plaer?

El rellotge de paret donava les hores lentament. Només sentíem el soroll de la llenya cremant, el vent xiulant per la plaça deserta, la veu de Josep Ferrer esforçant-se, enmig de la tossina que li produïa la malaltia, per explicar l´ambient d´aquells dies.

“Estaven segurs d´alliberar Mallorca en uns dies” –contava, mentre s´escalfava les mans a la foganya. “Jo havia fet els vint anys. Els somnis ens il·luminaven. Centenars de joves que havien anat a Barcelona a veure i participar a l´Olimpíada Popular s´apuntaren a l´expedició de Bayo. En el port de Barcelona, la nit de la partida, tot eren cançons, punys enlaire, crits celebrant per endavant la victòria damunt el feixisme.

‘Era punta de dia del diumenge setze d'agost quan veiérem, en la llunyania, la costa mallorquina. Primera claror. Feia xaloc i un cop de mar va rompre l'amarra que subjectava la barcassa on anàvem al remolcador. Estiguérem a punt d'estavellar-nos contra les roques i anàrem a la deriva una bona estona. Quan començàvem a desesperar, un guardacostes de l'expedició ens posà en bon camí i poguérem acomplir el pla marcat. La nostra missió consistia a desembarcar a Cala Anguila i distreure les forces feixistes que hi pogués haver a Portocristo (alguns ja li deien Portoroig!). La majoria de les columnes recalaran a Punta Amer, Cala Petita i el mateix Portocristo, si tot rutlla a la perfecció.

‘Eren dos quarts de cinc de la matinada quan, amb un nombrós grup de milicians, posàvem peu a terra. Boira lleugera. S'han desplegat les banderes de la CNT, del POUM, del PSUC i d'Estat Català. Avançam en silenci, encoratjats, feliços d'haver començat l'aventura. Venir fins a la cova del dragó, l'amagatall de la reacció. Si vencem haurem fet avançar dècades la roda de la història! Imaginam l´alegria dels presoners quan els arribi la notícia! `Els estendards de la Confederació ja onegen, victoriosos, a Manacor!´, diran, emocionats.

‘Mentre anam progressant per la carretera solitària --lladra algun gos en la llunyania-- fem encenalls amb palla i herba seca --o amb llenya si no hi ha palla—perquè l'Estat Major, des dels vaixells, sàpiga on som. Si hi hagués problemes greus, si rebéssim cap atac sobtat, podrien protegir-nos amb els seus canons. Així ho hem acordat.

‘Era un espectacle impressionant! L'exèrcit de la revolució avançant per aquestes contrades quasi deshabitades, en silenci, mentre els foguerons encesos illuminen les banderes que la brisa marina agita airosament. Joan Binimelis, un bon amic meu, no pot aturar el desig que té de deixar constància de la presència de les milícies populars antifeixistes. Amb carbó, a la llum dels primers raigs del dia setze, escriu sobre l'emblanquinat d'una caseta de camp, amb una lletra perfecta: `Uniu-vos, germans proletaris!´, la consigna que feren famosa els miners asturians l'any 34 i que ara, després de les jornades heroiques de juliol, s'ha tornat a imposar damunt qualsevol altra.

‘Els companys caminen despreocupats, com si anassin d'excursió. La majoria creu que l'alliberament de l'illa serà cosa de dies. Potser com a Eivissa i Formentera. Un passeig triomfal. Jo també m'ho pens de bon començament, en veure en la distància, desdibuixades, les siluetes impressionants de la flota que ens fa costat.

‘Al poc de caminar -- només havien passat quinze minuts-- ens trobam el primer ésser vivent: un pagès que, sota un porxo davant la seva caseta humil, esmorzava d'un tros de pa amb formatge. Els voluntaris de la centúria mallorquina que van amb nosaltres, l'han saludat sense poder contenir l'emoció. --Bon dia. Que hi ha molta feina, que vos aixecau tan prest?

La columna s'ha aturat un moment per a veure el primer mallorquí, que ens mira amb un posat seriós. No podem entreveure què pensa. L'home encén la pipa cerimoniosament amb un encenedor de metxa. Després de mirar les banderes agitades pel vent, com un gran senyor, es digna a contestar d'una manera pausada, lenta, com si valoràs cada una de les paraules que pronuncia.

‘--Per aquestes terres ningú no regala res. T'has d'aixecar d'hora. Mon pare sempre em deia que el sol t'havia d'agafar treballant si volies portar la casa endavant. I vosaltres, d'on sortiu... de Menorca?.

‘Els mallorquins ens animam de bon de veres en sentir novament la pronúncia del nostre accent.

‘--Som de València, de Barcelona, de Maó... N'hi ha que vénen fins i tot de París i d'Alemanya, per a alliberar Mallorca dels falangistes.

‘--Ja ho val -contesta el pagès, sense deixar de menjar amb especial voluptuositat--. Bon quefer. Aquí hi ha molt de senyor, carques i botifarres que viuen sense haver d'ajupir l'espinada... Serà feina grossa, això que vos proposau.

‘Més endavant, a mesura que ens hem anat apropant a Portocristo, hem trobat cases buides, amb les portes obertes i el bestiar a lloure. Com si haguessin partit corrents, només amb la roba posada. Fugen de nosaltres? És el primer dubte que m'ha assaltat.

‘Però entre els voluntaris --uns quatre-cents homes, unes desenes de companyes-- la moral és alta. Avançam a bon ritme. Els més optimistes diuen que d'aquí unes hores haurem conquerit Manacor i, a la tarda, Palma, la capital de l'illa.

‘Aleshores sentírem els primers trets. Tiraven de lluny, amagats rere els marges.

‘Les columnes acceleraren el pas. Vaig veure ferits arreu. Era com el dinou de juliol, a Barcelona. El mateix color de la sang. Idèntics rostres congestionats, desfigurats pel dolor. Responem el foc sense saber gaire d'on surten les mortals bales xiuladores.

‘Desperta el dia decisiu. Contestam, nerviosament, als trets. No crec que hàgim ferit cap de les ombres esmunyedisses que ens vigilen, implacables, pel davant i els costats.

‘A dos quarts de sis hem arribat al Port. En la llunyania, fort repicar de campanes. Entre núvols de pols sentim lladrucs de cans i, més que veure, intuïm carros, cotxes, bicicletes sortint a la desbandada”.

S´aturà un moment per agafar alè i continuà:

‘L´arribada a Menorca, abans de marxar cap a Mallorca, havia estat apoteòsica. Ens rebien com a germans, ens convidaven a menjar i dormir a les cases, les al·lotes volien ballar amb nosaltres. Mai no havia participat en unes festes semblants. Tota la vida he servat a la memòria la bulla d´aquells dies. Com es pot recuperar el temps de la joventut, l´alegria dels vint anys? Teníem tanta fe en la Revolució que hauríem anat a la fi del món per tal d´aconseguit la llibertat de la Humanitat!”.

Li deman per quins motius es retiraren al cap de poques setmanes del desembarcament.

Em mira a una certa tristor als ulls. Malgrat que té prohibit de fumar, agafa una cigarreta de la capsa que porta sempre a la butxaca i l´encén amb el caliu del foc. Una sobtada tossina no el deixa parlar. En Nofre li diu que no pot fumar. Que això és el pitjor que pot fer per a la seva salut. En Josep el mira amb una gran desesperança als ulls. “Salut?”, li diu. “Jo ja no tenc salut. No veus que ja estic mort? El metge m´ho digué ben clarament abans de venir a Lluc: `Ja no hi ha res a fer. Em sap greu, Pep´. He vengut a Lluc per acomiadar-me de la vida, estar tranquil amb els meus pensaments; recordar. Vull morir recordant els anys més feliços de la meva existència!”.

Sabem que és inútil insistir-hi. Beurà les seves copetes de conyac, fumarà les seves cigarretes fins al dia de la mort. No hi ha cap dubte al respecte.

“Em demanau per quins motius ens retirarem tan prest” –diu. “Tot va anar molt diferent de com ho havíem somniat. La costa estava ben artillada. Quan la República va enviar Franco a Mallorca aquest modernitzà l´artilleria. Era un militar meticulós, quan li comanaven una feina! La República l´envià a Astúries l´any 34 per acabar amb els soviets dels miners i, amb la Legión i les tropes mores, amb un riu de sang obrera, escapçalà la insurrecció. A Mallorca, tots els angles de la costa eren coberts pels canons! No ens poguérem apropar a Palma ni a d´altres indrets. La flota era a l´abast dels trets d´artilleria. Tan sols poguérem apropar-nos a terra per les cales properes a Portocristo, a la comarca de Manacor. I ens descobriren de seguida. La mateixa matinada que posàrem peus a terra, a Palma ja ho sabien i començaren els preparatius militars per fer front a la nostra endemesa”.

S´havia fet un gran silenci. Fins i tot madò Juliana, que era a la cuina endreçant i fent net, s´apropà a la vora del foc per escoltar els fets que narrava el malalt.

La padrina, que havia portat el seu bolic per fer randes, escoltava summament interessada. La veia moure els dits a una velocitat vertiginosa; en uns minuts podies veure com la randa havia crescut d´un parell de centímetres!

“L´exèrcit franquista va reaccionar ràpidament. De seguida ens envoltaren amb unitats ben armades de metralladores i canons. Els vaixells de la flota hagueren de marxar uns quilòmetres lluny de les nostres posicions. El desembarcament d´homes i material es va fer complicat. Els canons dels vaixells de guerra disparaven sense aturar, però des de la distància era difícil d´encertar els feixistes. I, per si hi mancaven encara més problemes, al cap de pocs dies arribaren d´Itàlia, pagats per Joan March, els millors avions de combat que tenia el Duce. Metrallaven hora rere hora les nostres posicions, bombardejaven la flota. No ens podíem moure de les trinxeres!”.

No puc estar-me de demanar-li si, a la guerra, havia mort a algú.

“Matar?”, respon ràpidament. “Sí. Va ser en els primers dies del desembarcament. Havíem avançat fins a un turonet, prop de Son Carrió. Des de la nostra posició vèiem el poble. Ens disparaven amb una metralladora des del campanar de l´església. Restàvem ajupits rere unes roques. Una bona talaia per a divisar la línia del front”.

Not que es perd en els records. Les mans li tremolen i quan beu el cafè amb llet li cauen gotes damunt els pantalons. Prova de netejar-se instintivament, però solament aconsegueix estendre les taques. A la gran sala del bar mig en penombra, il·luminada solament per unes bombetes de pocs vats i la claror de les flames, tothom roman atent, esperant la resposta.

“Matar?”, repeteix amb veu més baixa, com si penetràs en una cova perillosa. “Què sabíem aleshores de la mort? A Portocristo va ser la primera vegada en ma vida que li vaig veure el rostre sinistre. En el Parapeto de la Muerte els milicians queien l´un rere l´altre sense aturar. La posició, batuda per les metralladores enemigues, s´omplia de cadàvers i era dificultós anar a recuperar-los. Durant un cert temps vaig ser l´encarregat d´una petita unitat de voluntaris dedicats a recuperar ferits i morts”.

S´atura per uns moments i afegeix, amb un fil de veu cada vegada més prim: “A vegades trobaves companys morts en indrets inaccessibles, posicions lluny de les trinxeres. En passar uns dies, els cadàvers es descomponien, tornaven irreconeixibles. Les formigues niaven dins els ulls. A vegades reconeixia el company amb què havíem fet bromes en el vaixell, l´amic de cançons i jocs de cartes. Però m´havies demanat si havia mort algú. Sí. Just davant de Son Carrió. Ho record a la perfecció perquè era el dia que havia fet els vint-i-quatre anys. Restàvem atents a les figures vestides amb camisa blava que avançaven lentament cap a la nostra trinxera. Havia estat disparant tot el matí i em restaven tan sols un parell de carregadors. A vegades sentia els trets dels companys. Aleshores veies com una d´aquelles figures queia i no tornava a aixecar-se mai més. Avançaven. Sense ser creient em vaig senyar tres vegades. Pensava: “En uns minuts seran al davant”. Amb el mocador em vaig llevar la suada que en regalimava per les galtes i m´enterbolia la visió. Sentia el batec del cor. Era com un tambor retrunyint dins meu. De sobte, inesperadament, s´alçà un homenot vestit amb la camisa blava. Per un segon, que es va fer infinit, ens miràrem als ulls. Sabíem que en el proper instant un dels dos cauria mort als peus de l´altre. La Mort, sobrevolant la trinxera, reia, sorneguera, jugant a daus quin cauria en aquell moment. Record el soroll dels daus colpejant el marbre de la taula on es decidia el nostre destí.

‘Vaig ser el primer a prémer el gallet. L´home no portava casc. Li hauria pogut disparar al pit; hauria caigut igualment. Però vaig tenir prou sang freda per a apuntar al front. El cap se li obrí a conseqüència del tret i la sang saltà a borbollons i em colpejà al rostre, calenta encara, talment algú m´hagués llançat un tassó d´oli ardent”.

Just en aquest moment, les germanes Gelabert s´aixequen de les cadires fent soroll. Ho fan a posta? És una forma de mostrar el desacord amb la història que explica el malalt? Potser hauria estat interessant saber la seva versió. Que ens explicassin què feien amb els presoners que restaren a Portocristo després de la retirada del capità Bayo. Com va ser la nit que violaren les cinc infermeres llibertàries. Servien la beguda als assassins? Els hi prepararen el sopar? Eren amb ells a la cambra de les tortures?

El cert és que ja no podien suportar més el que contava Josep Ferrer. Les vaig veure abrigar-se fent gests que evidenciaven ràbia i indignació. Es dirigiren a la porta del bar i marxaren sense dir paraula. Tots respiràrem alleugerits. No ens agradava la seva presència. Rere seu deixaven sentor de sang.

Millor que haguessin marxat. Enterbolien la bona atmosfera existent al bar.

El vell combatent republicà semblava cansat, però volia continuar explicant com varen ser aquelles setmanes viscudes a Mallorca amb companys de Catalunya, el País Valencià, menorquins i mallorquins.

“Massa banderes i partits”, hi afegí. “No hi havia entre nosaltres cap comandament centralitzat. Cada grup volia anar pel seu compte. Al capità Bayo li costava mantenir la disciplina. Algunes unitats, en veure que el desembarcament no era una passejada victoriosa fins a Palma, demanaren marxar. Com podies negar-te a les exigències de dos-cents o tres-cents homes armats? Al cap de pocs dies del desembarcament alguns oficials ja volien tornar a la península. Arribaren ordres especials des de Madrid. El Govern central, amenaçat per l´exèrcit de Franco que avançava incontenible des de Sevilla, considerava una `aventura de catalans´ la provatura de conquerir les Illes. Les ordres eren tornar de seguida. Tanmateix, en no arribar reforços de canons, tancs ni avions, l´expedició estava condemnada al fracàs”.

Josep Ferrer va prémer amb força la llosca damunt el cendrer i dirigint-se a na Margalida li demanà una copa de conyac.

Somrigué en veure la cara d´estranyesa de la companya de Nofre Seguí.

“Sí, ja sé”, digué des d´una remota profunditat. Morir per morir... què importa una cigarreta més o una copa de licor? Tanmateix res no impedirà l´avanç implacable de les manetes del rellotge cap a l´hora final. El conyac i la cassalla em fan viatgar al passat. Enmig de la boira produïda per l´alcohol em puc retrobar amb els amics que moriren al costat, a la trinxera. En el fons és l´únic que em fa sentir bé: retrocedir en el temps, recuperar les converses d´abans de la batalla. Alguns dies ens donaven ordres d´avançar les posicions, conquerir un turó, una caseta de camp, arribar fins a la paret de l´enfront. Qui no ha sentit la solidaritat establerta a les trinxeres no sap el que és l´amistat. Sovint m´estim més viure en aquella època que en el present”.

Es beu lentament la copa que li ha servit Margalida. Resta pensatiu per uns moments. Tots restam pendents de les seves paraules

“On trobar avui aquella fe en un món més just?”, diu, exaltat, suant. “D´ençà la victòria franquista... quina moral s´establí? La del robatori, la de la hipocresia, el regnat del terror i dels diners! Hem viscut aquests anys xipollejant en el fang, sense esperança, treballant com a esclaus per un bocí de pa, ajupits sota la bota militar, el poder omnipotent del clergat. Per això sovint necessit beure, fugir d´aquestes concretes coordenades del temps i l´espai, retrobar-me amb el record evanescent dels que moriren al meu costat, amb una rialla als llavis, lluitant en defensa d´idees i principis alliberadors: no per millorar de posició; mai per aconseguir cap privilegi personal”.

La padrina s´ha cansat de fer randa. Amaga tot el que ha fet en el bolic, amb els rodets i les agulles. Em diu a cau d´orella que va un moment a la cuina a fer-se un tassó de llet calenta. L´acompanya madò Juliana. Els moixos i el ca ens miren novament amb ulls cansats. Avui han jugat molt per la plaça del santuari i estan extenuats. Voldrien dormir a la vora del caliu, sense la nostra presència, lluny de les veus que han de sentir forçosament. La seva mirada ho diu tot. És com si ens diguessin: “Quan acabareu? No veieu que volem dormir amb tanquil·litat?”.

En Josep Ferrer conclou aquesta pàgina dels seus records.

“Sortosament no ens descobriren la nit que reembarcàrem. L´operació es va fer en silenci. Imaginau què hauria pogut passar si ens descobreixen? Set mil homes i el seu armament anant cap als vaixells en les barquetes que teníem a l´abast! Set mil homes que haurien pogut ser massacrats a les platges, sense retirada possible! Embarcant, teníem la mar al darrere i un exèrcit enemic a pocs metres de nosaltres! Hauria bastat que a un milicià se li disparàs el fusell accidentalment i allò hauria estat una autèntica carnisseria! Solament uns centenars dels nostres restaren sense saber què passava. Eren els de les posicions més avançades. També restaren abandonades les cinc infermeres llibertàries, aquelles que acabarien violades i assasinades a Manacor. Va ser una gran desgràcia. Però militarment, malgrat el material de guerra abandonat a sa Coma i altres indrets, fou un èxit. Quan es va fer de dia els feixistes no hi trobaren ningú, excepció feta dels endarrerits. Tot un petit exèrcit havia abandonat Mallorca protegit per la fosca de la nit”.


De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Clausura de la Setmana Cultural de Tivenys


Avui a les 6 de la tarda, tinc l'honor de clausurar la primera edició de la Setmana cultural de Tivenys, aprofitant l'ocasió que ens dona el confinament, i desitjant que no sigui l'última.
Ho podeu seguir a la seva pàgina de facebook.
Categories: literatura

CONFINAMENT

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 26/04/2020 - 16:10
Em pregunten si treballo, en aquestes circumstàncies (si llegeixo i escric i tradueixo, suposo que volen dir). La veritat és que no gaire. Però m'he enregistrat en vídeo més vegades i més minuts que en la resta de la meva vida tota junta. Això sí, això segur. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Els meus llibres a Onada Edicions

Onada Edicions, en motiu del Sant Jordi confinat que tots hem patit, ha tingut la iniciativa Llibres des de casa, per tal de difondre vídeos on els seus autors parlem dels nostres llibres amb l'editorial.
Jo parla dels meus llibres No és la derrota, sinó el vent, i de La vida darrere de l'aparador.
Els vídeos de la resta d'autors, en aquesta llista de reproducció.

Categories: literatura

La Revolució dels Clavells i la cultura (I) - Escriptors de sa Pobla a Portugal

La Revolució dels Clavells i la cultura (I)


Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)


Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)



Portugal 1974. L'escriptor Miquel López Crespí era a Portugal en temps de la Revolució dels Clavells.

Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).

Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...


Lisboa en temps de la Revolució dels Clavells (1974). Fotografia de Miquel López Crespí.

Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".

Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.

Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".

Miquel López Crespí

Categories: literatura

A mig camí de la incertesa, a Tarragona Ràdio


A Tarragona Ràdio, el dia de Sant Jordi confinat, fent una breu explicació del meu llibre  A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions), juntament amb altres companys i companyes.
Categories: literatura

Explica'ns un conte

Helena Bonals, una de les lectores que fa temps tinc el goig de tenir, ha escollit un dels meus nanocontes per a participar a instagram a la iniciativa Explica'ns un conte de la Biblioteca Santa Tecla de l'Hospitalet
Ho podeu veure en aquest enllaç.
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil – Trets enmig del carrer

Sa Pobla, Mallorca i la guerra civil – Trets enmig del carrer

Són els primers records que serv, nítids, del començament de la guerra. Els plors i gemecs de n'Antònia, el ressò dels trets en la distància, les cares de na Marieta i en Sebastianet amb les llàgrimes als ulls, el tremolor del ca davall la cadira... Com si de sobte hagués penetrat en la fondària d’un malson. El grifó de la cuina estava obert i l’aigua sortia de les piques inundant el trespol, sense que ningú s’adonàs del desastre.


Trets enmig del carrer


El primer dia del Moviment hi hagué trets al poble. No tothom estava al costat dels falangistes i els militars.

Ens adonàrem del que passava en sentir els plors de n'Antònia, la dona del sergent de carrabiners que era veïna nostra. Nosaltres estàvem asseguts a taula, a punt de començar a dinar. La mare ens digué que anàssim a comprovar què s’esdevenia, si necessitava alguna cosa. Hi vaig anar amb na Isabel, la meva germana. La casa del sergent Vicenç Llodrà, un bon amic del pare i fervent republicà, era a dues passes.

Quan hi entràrem contemplàrem un espectacle que ens corglaçà.

N’Antònia estava asseguda a una cadira del menjador. Descambuixada, no semblava la mateixa. Com si hagués envellit de sobte. S’estirava els cabells i pegava cops amb les mans damunt la taula. Els fills, na Marieta i en Sebastianet, romanien al seu costat, li agafaven la falda amb les mans, neguitosos. Només tenien quatre i cinc anys respectivament. Ens miraren atemorits. Els vaig acaronar el cap. No sabíem què fer en veure una desesperació tan profunda. El ca tremolava de cap a peus i ens contemplava amb ulls espantats.

Són els primers records que serv, nítids, del començament de la guerra. Els plors i gemecs de n'Antònia, el ressò dels trets en la distància, les cares de na Marieta i en Sebastianet amb les llàgrimes als ulls, el tremolor del ca davall la cadira... Com si de sobte hagués penetrat en la fondària d’un malson. El grifó de la cuina estava obert i l’aigua sortia de les piques inundant el trespol, sense que ningú s’adonàs del desastre.

Vàrem restar paralitzades sense saber com reaccionar. Veia l’aigua córrer sota els peus. Em penetrava dins les espardenyes. Els rierols que inundaven el trespol portaven, talment fóssim els vaixells de paper amb els quals jugàvem de nines, les estampetes de na Marieta i en Sebastianet. Instintivament, em vaig acotar per recollir els cromos d’animals salvatges. Elefants i lleons de selves llunyanes. Hipopòtams i cocodrils que nedaven en uns rius que el dibuixant havia pintat d’un verd massa escandalós. Els cromos estaven banyats. Posats al sol potser es podrien salvar. Inesperadament, els trets que se sentien en la distància feren tremolar els vidres de les finestres. Què succeïa al meu voltant? En quina estranya situació em trobava? Era com si avançàs a càmera lenta per un espai misteriós. Veia que n’Antònia plorava. Mirava el moviment dels llavis de la meva germana. Segurament em deia alguna cosa però jo no sentia res.

Tot d’absurdes premonicions avançaven a una velocitat vertiginosa per l’interior del meu cervell.

S’havia produït el cop d’Estat pronosticat per n’Aurora Picornell i n’Andreu, el meu promès? La Mort arribant, resplendent, amb les seves urpes ensangonades indicant les famílies que serien portades a l’escorxador?

No podíem consolar la vídua del sergent Llodrà. N’Antònia estava trasbalsada. Vaig notar que tenia senyals d'haver-se rapinyat el rostre.

-Hi ha trets a la caserna! S’estan matant! –deia, sanglotant-. Diuen que hi ha ferits entre els carrabiners que han sortit al carrer a defensar la República. No ens hi podem acostar. Els revoltats disparen des de les teulades dels voltants. Ningú no sap qui guanyarà. Si triomfen els sublevats, em mataran l’home. Tothom sap que és d’esquerres. No té salvació!

Els trets ressonaven amb força enmig del silenci d’aquella hora isarda. Se sentiren dos forts espetecs i els tassons de la cuina tremolaren. El so em va semblar conegut. Feia poc encara jugàvem a fer música amb les culleres i les ampolles de vidre. Per aconseguir uns sons diferents els omplíem d’aigua. La música mudava segons la quantitat de líquid que hi possàvem.

Avui tot era diferent. El soroll dels trets penetrava dins la penombra de les nostres cambres, furient, amenaçant els somnis de la joventut.

Com si visqués enmig d’un inesperat malson. Em veia al costat de n’Antònia pronunciant paraules rituals que ni jo mateixa sentia. Què estàvem dient? Com provàvem de consolar la nostra veïna? Qui ens havia portat enmig d’aquella terra de ningú? El que vèiem i sentíem... s’esdevenia en la realitat o en despertar comprovaríem que era una il·lusió?

Com ho podíem esbrinar?

Mirava per la finestra de la cuina i només divisava una boira obscura penetrant dins les cases, difuminant les façanes. L’Àngel de la Mort introduint-se per les retxilleres de les portes a la recerca de la jugular dels primogènits d’Egipte.

A poc a poc comparegueren altres veïnes. Provaven de consolar la dona i els fills que romanien, atemorits, al costat de la mare. De sobte em vengué al cap una premonició terrible. “Si guanyen els falangistes ens vendran a cercar”.

Després de comprovar que les veïnes ajudaven n’Antònia, vaig agafar la mà de la germana.

-Anem cap a casa, corr. Tenc un mal pressentiment.

Quasi no podia pronunciar cap paraula. Les estampetes de coloraines navegaven encara per damunt els rierols d’aigua que sortien de les piques. Amb els nervis, la gent que anava entrant ho trepitjava tot. Na Marieta tenia a la mà els cromos que anava recollint del terra. Em mirava plorant, parlant solament amb la mirada: “Si marxes tot desapareixerà. Res no podrem salvar”.

Estava summament preocupada per la família. Imaginava què ens podria passar si guanyaven els homes que Martí Cerol, el cap de Falange, portava a fer pràctiques de tir a la garriga. En uns segons comprenia la santa innocència que ens posseïa unes setmanes abans. Creure que els carrabiners, els soldats fidels a la República, podrien sufocar qualsevol revolta! Vivíem encara amb la idea del fracàs del general Sanjurjo!

De què serviren tantes hores de reunió, les lectures, els debats a la Casa del Poble i a l’Ateneu? Intuïa que res ja no seria igual al que s’esdevengué després de la Revolució d’Astúries del 34. La victòria del Front Popular feia uns mesos ens havia adormit. Tornàvem a somniar amb llibres i escoles, sense arribar a copsar la profunda tenebror de la dreta, que ens vigilava esmolant les armes.

-Llibres per fer front als canons? –deia n’Aurora Picornell. Anau alerta aquesta vegada. Ja hi ha gent que cerca llenya verda per començar a cremar els cossos dels que avui sou aquí, reunits per parlar de l'alliberament de la dona, de la societat justa per la qual lluitam.

El pare era el president de La Societat i mai no havia dissimulat les seves idees republicanes. A casa, d’ençà d’un temps immemorial estàvem implicats en la defensa del progrés i la justícia social. Qui era que no sabia que havíem anat a repartir diaris i revistes del Front Popular? Els socis i amics de l’Ateneu participàrem activament en la difusió de les candidatures socialistes. La família va perdre nombrosos clients. A poc a poc les beates i els senyors deixaren de venir a la joieria. Donar beneficis a un esquerrà? Mai de la vida! Preferien perdre un dia sencer per anar fins a Ciutat que no comparèixer pel nostre negoci. “Esquerrans i xuetons”, pensaven, escopint al terra. “Només faltaria que algú els anàs a comprar res”, sentenciaven, curulls d’odi, d’una ràbia visceral que ressuscitava des del fons dels segles.

Què fer en aquelles circumstàncies?

Tenia el cap embullat. En uns dies compliria els vint anys. Talment un sobtat terratrèmol, els trets ens feien copsar la possibilitat d’una guerra. Quina mena de futur ens esperava? I el meu enamorat? On era n’Andreu en aquells moments? Havia anat a donar suport als carrabiners que resistien l’endemesa dels malfactors? El podien matar o ferir greument! Als vint-i-dos anys era el republicà més conegut del poble, l’ànima de la vaga de jornalers i jornaleres que paralitzà la comarca durant el més de març. Qui no coneixia n’Andreu Tonió? Quina parella que fèiem! Na Caterina, la filla del president de La Societat, sortint amb un sindicalista capaç d’aturar la recollida de les patates i la sega del blat! Un dia trobà la paret de casa seva pintada amb unes paraules que deien: Pronto te llegará tu hora. Muerte al comunismo. ¡Arriba España!. N’Andreu la va esborrar rient, sense pensar que allò pogués tenir més conseqüències. El padrí Rafel ens va advertir: “Vigilau! La situació s’embruta. Com quan els espies de la Inquisició senyalaven les cases dels jueus conversos que continuaven practicant la fe secreta dels nostres avantpassats. Són les flames del Sant Ofici que retornen sense que hi puguem fer res”.

On era el meu estimat, ara que els llops eren a lloure? El cor em bategava talment un motor desfermat, ben igual que si hagués fet una llarga carrera. Com els dies que sortia amb les amigues amb la bicicleta i jugàvem a veure qui feia més voltes a la plaça.

Tornàrem a casa. Explicàrem el que passava, el motiu dels trets que sentíem des del menjador.

Tothom ja s’havia adonat de la gravetat de la situació.

La padrina Margalida, que era a la cuina ajudant la mare amb el menjar, se senyà tres vegades i després s’assegué a la seva cadireta, prop de la porta que donava al corral. Sense dir res es tragué el rosari de la butxaca i començà a resar.

Havia tengut una visió del que succeiria en poques hores? Tots, a taula, estàvem callats, sentint el terrabastall provinent de la caserna dels carrabiners. Els trets i el plor de nAntònia. Ningú no gosava dir res. Omplint l’espai del pànic, el tic-tac del rellotge de paret i la veu de la padrina amb les seves interminables avemaries.

Amb un gest imperiós, el pare ens va fer seure.

Ens detendrien un parell d’hores després, a l’horabaixa. Aleshores encara no sabíem quin seria el nostre destí, de quina manera inexorable la revolta de la dreta canviaria la vida que coneixíem.

Record aquells moments com si fos ara mateix. Mai no tornaríem a estar plegats, dinant feliços i alegres com en els vells temps.

El pare va insinuar que ens hauríem d’amagar, que la situació podria esdevenir perillosa. Però la mare no creia que ens pogués passar res.

-Em voleu dir que hem fet per fugir escapats com si fóssim lladres, gent que hagués comès un crim? O sou dirigents de cap partit d’esquerra, estau enmig del carrer disparant contra els sublevats? Cap de vosaltres –i es dirigí als homes de la casa, al pare i al padrí- mai no ha agafat cap arma. Per no tenir, no tenim ni una escopeta de caça! Ja em diràs quina excusa posarien per venir a cercar-vos! M’ho voleu explicar?

Ningú dels presents no tenia ganes de menjar. Record que jo mirava el plat, les volves de fum que pujaven, lentes cap al sostre.

La mare ens anava abocant l’arròs que havia fet per dinar. Encara no podia creure que el que ocorria al carrer pogués trasbalsar la normalitat de la nostra vida quotidiana.

S’apropà al pare i li digué:

-Ets el secretari de La Societat... ja ho sé. Però no sou un partit i manco un sindicat que fa vagues. Quin pecat podríeu haver comès? Que determinats socis no van a missa i a la festa de Carnaval de l’any passat, algú, vestit de sacerdot, va fer befa del rector? No crec que això sigui motiu suficient per portar ningú a la presó. De què et poden acusar? Que La Societat té treballadors afiliats al Partit Socialista, al PCE, a Esquerra Republicana Balear? No sé què dir-te. Possiblement el més problemàtic sigui que, en el seu moment, admetéreu molts membres del club vegetarià i naturista El Porvenir. Les beates mai no us ho perdonaran! Relacionar-vos amb persones que volen nedar nues a s’Arenal de Llucmajor! Quina culpa té el president d’una societat de consum si els socis volen fer excursions el Primer de Maig, muntar un Orfeó o un equip de futbol? La cooperativa... pot ser considerada un “perill” per als comerciants del poble?

El padrí escoltava amb summa atenció.

-Martina –li digué-. Quan les coses s’embruten qualsevol excusa basta per a crear-te dificultats. O et penses que a determinats botiguers els agrada veure que els pagesos s’estimen més comprar a la cooperativa que als seus negocis? Hi ha gent que per quatre pessetes mataria sense pensar-s’ho gaire. Per un duro i per no pagar una factura. Per enveja. Per ràbia si l’hort és millor i aconsegueixes una bona collita.

Després, dirigint-se a la meva germana gran, Isabel, continuà:

-Tu sortires retratada amb n’Aurora Picornell a l’excursió de l’any passat al bosc de Bellver. No ho recordes? Era una festa amb actuacions musicals per a recollir diners per al Socors Roig Internacional. Ets la que pots tenir més problemes, ho reconec. L’enveja regna arreu, poderosa. I és una mala herba que mai no pots llevar del solc. Qui sap, possiblement no t’hagin perdonat que poguessis acabar la carrera de mestra, que amb na Caterina ensenyeu de llegir i escriure les persones que no han pogut anar a escola i tenen set de cultura.

Per uns instants la mare deixà de servir-nos. El soroll d’un cotxe va fer que anàs fins a la finestra per fer una ullada al carrer.

-És el cotxe de Nofre Moliner –ens digué-. Va carregat de jovençans que canten cançons. No sé què del Cara al sol...

-És l’himne dels feixistes! –exclamà el padrí Rafel, amb veu ronca. Em dominava una por cada vegada més intensa, però encara no podíem imaginar el grau de dolor que cauria damunt la família, la desgràcia que ja volava, veloç, com la boira obscura que havia vist des de la finestra de la dona del sergent Llodrà i que anava fent niu en moltes cases.

La mare continuava amb les seves explicacions.

-M’ho digueren alguns amics. En Sebastià, el cuiner de la fonda Maravilla, el forner de Can Eixut: “Hem vist la teva filla retratada a Nostra Paraula, la revista dels comunistes. Anau vius, hi ha rumors de sublevació militar i els falangistes fan pràctiques de tir a Son Garrit. Cada diumenge n’hi van una dotzena, amb el cotxe d’en Toni Fideu i el camió d’en Jordi Costa”.

La mare aturà uns moments les seves reflexions en veu alta i s’abocà el menjar al plat. Sempre era la darrera a fer-ho. Fins que no havia servit tothom no descansava. Metòdica, ens volia ensenyar les “bones maneres” que ella aprengué en un col·legi privat de Palma on estudià uns anys de batxiller. Calia asseure’s com pertoca: l’esquena dreta, les mans netes. Ens vigilava amorosament. S’enfadava si deixàvem la roba a qualsevol lloc i si no ens netejàvem la boca amb el raspall. Quan sortíem al carrer ens passava revista de cap a peus, talment el capità d’una companyia vol que els seus soldats vagin perfectament uniformats.

El pare s’ho mirava tot amb posat de felicitat. A vegades, no podia resistir la temptació de dir-li quatre paraules amables i alhora iròniques.

-Martina... no veus que ja són unes dones. No estiguis sempre vigilant, com si fossin al·lotetes. Ja és ben hora de deixar-les una mica tranquil·les! Ja saben com han de seure i com han d’agafar la cullera i la forqueta! No et diuen res, no et contesten ni fan mala cara perquè t’estimen. Però segur que pensen que et podries estalviar tantes recomanacions!

En sentir el pare, la mare posava cara seriosa. Feia com si s’hagués enfadat. Endebades. Nosaltres sabíem que, en el fons, estava contenta. Era ben conscient del fet que el seu home tenia raó, però per molt que fóssim grans ella ens considerava les filles petites, les nines estimades que sempre necessitaven suport i consells.

Reia i, amb el gest acostumat, s’arreglava els cabells abans de dirigir-se al pare mirant-lo als ulls de fit a fit:

-Ara només falta que faceu pinya en contra meva! Bon altre! No sé què farien aquestes al·lotes sense jo! No en vull parlar! Amb l’Orfeó, les reunions a La Societat, les lectures de diaris i revistes i festejar, sembla que no tenen res més dins el cap.

Però aquell vint de juliol no hi havia rialles a casa nostra.

Na Marieta i en Sebastianet continuaven plorant desconsoladament. Algú devia haver aturat el grifó de la cuina, agafat els cromos que navegaven vers una mar ignota per la casa del sergent Llodrà?


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS

Sa Pobla i els assassins de Falange Española Tradicionalista i de las JONS -


Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de la plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”. (Miquel López Crespí)


Em demanava si encara portarien dins la cartera el carnet de Falange, la clau que obria totes les portes en els anys de la guerra civil, el paper de cartró vermell amb el jou i les fletxes que et permetia alçar la veu, assenyalar qui era amic o enemic del règim, entrar a les cases, escorcollar sense permís... Quin poder, el carnet de Falange Española Tradicionalista y de las JONS!

Al poble anava a tallar-me els cabells a la barberia de can Joanet, prop del Bar Rapinya, a dues passes de la plaça. Un dia hi vaig ser testimoni d´un fet que em va sobtar. A casa havia sentit parlar dels assassins que se´n portaven la gent als murs del cementiri, a les cunetes dels voltants. Matons que torturaven i mataven. Però mai n´havia vist un de prop. Els criminals circulaven lliurement pel poble, sovint situats a llocs de comandament. Uns, endollats a l´Ajuntament, altres a la policia, als sindicats feixistes... Alguna vegada la padrina, quan anava a comprar al mercat del diumenge em deia, amb veu baixeta: “Veus aquell que porta capell? És en Tòfol de can Bufa. En va matar molts en temps de la guerra. Era l´encarregat de portar-los a Can Mir, a Palma, però també sabia prémer el gallet quan convenia i li venia de ganes”.

Els havia vist de lluny. Però ara, a la barberia, mentre esperava el meu torn, vaig sentir la conversa que em va deixar corglaçat.

Jo mirava des de la cadira on esperava que em cridassin. En Joanet tallava els cabells a un pagès que tenia vist sovint a la plaça. Hi tenia una paradeta de venda de verdures. Les dues persones, barber i pagès, s´havien animat conversant i, sense anar a pensar qui pogués haver-hi al local, de cop i volta sortí el nom del mestre socialista Jaume Serra Cardell, assassinat pels militars i falangistes al Fortí d´Illetes. Es parlava de la seva bonior, del suport als pobres i desvalguts, del dia que, juntament amb els carrabiners, va fer front a la sublevació feixista.

Escoltava estranyat. Normalment a la barberia només es parlava del temps que faria, de futbol, de les pel·lícules que s´havien estrenat aquella setmana a can Guixa i can Pelut.

La política era tema tabú. Mai havia sentit cap discussió a un local públic. La por encara planava arreu, forta, poderosa.

Aleshores intervengué en la conversació el senyor Antoni Quetgles, un magatzemista ric i del qual les males llengües deien que estafava els pagesos amb el preu de les patates que exportava a Londres. Romania assegut a un racó llegint una revista esportiva. Potser ningú s´havia fixat en la seva presència. La publicació li tapava el rostre i tots pensàvem que era un client més, esperant el torn, indiferent al que es parlàs en aquell indret.

De cop i volta l´home s´aixecà de la cadira i adreçant-se al pagès li mostra el carnet de Falange i, seriós, li digué: “Tú, calla, pagesot. Si encara ets viu és gràcies a mi. Eres a la llista per portar-te al cementiri de Porreres aquell setembre de 1936. O no recordes que aleshores feies feina al meu hort, a Son Amer? Qui et va salvar vaig ser jo. Sí, no posis aquesta cara. Et necessitava a l´hort i per això mateix no volia que et matassin. En cas contrari m´hauria estat ben igual. Un socialista menys al món! No parlis del que no saps. Deixa la política a part i dedica´t a vendre verdures!”.

Dit això tornà a amagar el carnet a la butxaca i continuà la lectura com si no hagués passat res. El pobre home no podia avenir-se del que havia sentit. Pagà ràpidament i marxà sense badar boca. Per uns moments la por engendrada per la guerra, que mai no havia marxat de places i carrers, s´ensenyoria, altiva, al meu davant, alçant els antics estendards de bales i sang.


De la novel·la de Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Contes que viatgen a l'Argentina. Revista aji



Des d'ahir, dia de Sant Jordi encara al continent americà, col·laboro amb la revista cultural argentina aji.
Començo amb la traducció de dos contes del meu primer llibre Tens un racó dalt del món.http://www.revistaaji.com/dos-cuentos/
Gràcies a la Fàtima Beltrán, a qui vaig conèixer per la seva novel·la Bienalados, per suggerir la meva col·laboració. 
Categories: literatura

Primeres dades de llibres i títols més venuts aquest Sant Jordi, amb les llibreries tancades

Vilaweb Lletres - Dj, 23/04/2020 - 21:28

A les vuit del vespre dues plataformes de venda de llibres en línia han fet públiques les primeres dades d’aquest Sant Jordi confinat: Llibreries Obertes ha anunciat que d’ençà que s’havia creat havia venut 45.000 exemplars, dels quals 25.000 avui. Per una altra banda, Libelista ha venut 1.600 exemplars aquest Sant Jordi. Aquestes xifres només són aproximades, perquè els lectors poden continuar comprant llibres durant tot el dia i els vinents. Alhora, moltes llibreries, grans i petites, han fet venda directa, de proximitat o no, i també s’han venut llibres a la plataforma Amazon. Tot això farà créixer considerablement el nombre d’exemplars venuts. Tanmateix, pel fet de no celebrar el Dia del Llibre al carrer i de tenir les llibreries tancades la davallada de venda és estrepitosa. Per a entendre el daltabaix, dues dades: per Sant Jordi de l’any passat es van vendre 1.640.000 exemplars de 55.000 títols diferents, un 60% dels quals en català. I el 2018 les xifres foren similars: 1.620.000 exemplars venuts de 53.000 títols diferents. La facturació aquests dos darrers anys vorejaven els 22 milions d’euros. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els cinc títols més venuts de ficció a Llibreries Obertes són:

  1. Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama)
    2. Boulder, d’Eva Baltasar (Club Edutor)
    3. Guillem, de Núria Cadenes (Amsterdam)
    4. Que no t’expliquin contes, de Natza Farré, amb il·lustracions de Gala Pont (Amsterdam)
    5. Gent normal, de Sally Rooney. Traducció d’Ernest Riera (Periscopi)

Els cinc títols de no-ficció a Llibreries Obertes són:

  1. Dones valentes, de Txell Feixas Torras (Ara Llibres)
    2. La força de la gent, de Jordi Borràs (Ara Llibres)
    3. Sàpiens, de Yuval Noah Harari (Edicions 62)
    4. Ho tornarem a fer, de Jordi Cuixart (Ara llibres)
    5. Parlant amb tu d’amor i llibertat, d’Oriol Junqueras (Ara Llibres)

Entre els títols més venuts fets públics per Libelista:

Ficció en català:
1. Boulder, d’Eva Baltasar (Club Editor)
2. Canto jo i la muntanya balla, d’Irene Solà (Anagrama)
3. Guillem, de Núria Cadenes (Amsterdam)
4. Gent normal, de Sally Rooney (Edicions del Periscopi)
5. Coconut, de Kopano Matlwa (Sembra Llibres)
6. Permagel, d’Eva Baltasar (Club Editor)
7. Ignot, de Manuel Baixauli Mateu (Edicions del Periscopi)
8. Gina, de Maria Climent (L’Altra Editorial)
9. Pluja d’estels, de Laia Aguilar (Destino)
10. Tardor, d’Ali Smith (Raig Verd)
11. Ca la Wenling, de Gemma Ruiz Palà (Proa)
12. El misteri d’Arthur Rimbaud, de Miquel Esteve (Univers)
13. Dues germanes, de David Foenkinos (Grup 62)
14. Aprendre a parlar amb les plantes, de Marta Orriols (Edicions del Periscopi)
15. Paraules que tu entendràs, de Xavier Bosch (Columna)

No ficció en català:
1. Dones valentes, de Txell Feixas Torras (Ara Llibres)
2. La força de la gent, de Jordi Borràs (Ara Llibres)
3. Crims, de Carles Porta (La Campana)
4. Principi de realitat, de Jordi Muñoz (L’Avenç)
5. Trencar el silenci, de Mireia Boya (Ara Llibres)
6. Follem?, de Bel Olid (Bridge)
7. Ens van robar la joventut, de Víctor Amela (Rosa dels Vents)
8. Un dels nostres, de Toni Cruanyes (Pòrtic)
9. Brigadistes, de Jordi Martí-Rueda (Tigre de Paper)
10. Escriure, de Stephen King (L’Altra Editorial)

Segons Llibreries Obertes, els 45.000 llibres venuts signifiquen per a les llibreries dels Països Catalans vinculades al projecte una injecció de gairebé un milió d’euros. Diu que es preveu que el nombre de llibres venuts continuï augmentant aquests dies, perquè la plataforma es mantindrà activa fins que no s’acabi el confinament i les llibreries puguin tornar a obrir les portes amb normalitat i sense risc per a la salut dels treballadors. Llibreries Obertes va néixer el 23 de març, impulsada pel grup Som i l’agència de comunicació Mortensen, amb el propòsit que els lectors poguessin comprar ara els llibres a les llibreries que triessin i recollir-los després, quan tornin a obrir. És una manera de capitalitzar les llibreries durant aquest temps de confinament. D’ençà del 20 d’abril, la gestió de la plataforma l’ha assumida Òmnium, que n’ha impulsat les vendes.

Quant a Libelista, ha explicat que durant tot el dia havia rebut més de 1.000 comandes per a 1.600 llibres. La major part de comandes han estat per rebre els llibres a casa, un 67% de les compres, però un 33% dels clients han triat de recollir-los a les llibreries quan obrin. Libelista, un espai de venda en línia per a llibreries independents de tot l’estat espanyol, funciona des del 2015 i d’ençà del principi del confinament ha donat totes dues opcions de compra.

Un Sant Jordi virtual de Països Catalans, a VilaWeb

Aquesta tarda, el debat confinat de la setmana a VilaWeb s’ha dedicat al món del llibre i ha estat protagonitzat per l’escriptora i llibretera Núria Cadenes, autora de Guillem (Amsterdam), que recrea la història de l’assassinat de Guillem Agulló a mans d’un grup neonazi. Aquesta novel·la ha estat una de les més venudes. Cadenes ha parlat d’aquest Sant Jordi estrany i difícil, del seu llibre i de les dificultats de les llibreries, ella que mena la Fan Set a València. Hi han participat també la responsable de la Llibreria Catalana de Perpinyà, Joana Serra, i l’escriptora i professora de literatura algueresa Carla Valentino.

Aquest Sant Jordi ha tingut accent de dona i també accent valencià. Perquè, a més de Guillem, han tingut un paper destacat les novel·les de Manuel Baixauli, Ignot; de Martí Domínguez, L’esperit del temps, premi Òmnium a la Millor Novel·la de l’Any; i de Joan Benesiu, Serem Atlàntida, premi Ciutat de Barcelona; a més de l’obra pòstuma d’Isabel-Clara Simó, El teu gust; el segon volum de les memòries de Joan F. Mira, Tots els camins; i el premi Ciutat d’Alzira, No sabràs el teu nom, de Vicent Usó.

The post Primeres dades de llibres i títols més venuts aquest Sant Jordi, amb les llibreries tancades appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Ernest Redó recomana A mig camí de la incertesa

L'Ateneu Calero ha donat l'opotunitat de recomanar llibres en aquest Sant Jordi confinat, i agraeixo l'amic, mestre, músic i escriptor Ernest Redó, que hagi recomanat  A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions)

Categories: literatura

La iniciativa Llibreries Obertes ja ha venut prop de quaranta mil llibres

Vilaweb Lletres - Dj, 23/04/2020 - 13:53

La iniciativa Llibreries Obertes, que permet de comprar llibres en diferit i, d’aquesta manera, ajudar a mantenir vives les llibreries del país, és a punt de superar la xifra de 40.000 llibres al migdia de Sant Jordi. Segons que informa Òmnium Cultural, que es va adherir a la iniciativa i va canviar el sistema de retribució als llibreters, aquestes vendes representen un impacte econòmic de 800.000 euros per a les llibreries adherides. Des que dissabte Òmnium va assumir el projecte, gairebé s’han quadruplicat les vendes. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

300 llibres per a aquest Sant Jordi confinat

La iniciativa aplega 458 llibreries dels Països Catalans (és a dir, gairebé totes) i compta amb 7.360 llibres al catàleg. Des del mateix moment de la venda, les llibreries reben el 100% de l’import.

Aquest projecte per a ajudar les llibreries, molt perjudicades pel confinament, és doblement solidari perquè el preu final del llibre es pot arrodonir a l’alça i aquests diners es destinaran a programes d’emergència social.

Estem confinats però és Sant Jordi: regalem llibres!

La necessitat de desconfinar els llibres per Sant Jordi. Com s’ha de fer i com comprar llibres?

The post La iniciativa Llibreries Obertes ja ha venut prop de quaranta mil llibres appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

A la Biblioteca de Móra d'Ebre

Participant a la iniciativa de la Biblioteca de Móra d'Ebre, amb altres escriptors confinats, parlant del meu llibre A mig camí de la incertesa.


Categories: literatura

Les “altres” Converses Literàries a Formentor

(1 vídeo) Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. (Miquel López Crespí)


Les “altres” Converses Literàries a Formentor


Per Miquel López Crespí, escriptor




D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)


Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.



L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)


Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.

Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.



D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí


Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.

Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.

A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.



Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)


Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.

Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).



Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)


També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!

Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.

Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.

Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.

Categories: literatura

Recordant Sant Jordis

Fotografies d'altres sant jordis que enguany no podrem fer.


























Categories: literatura

reducció química de la vida


Durant aquest període de confinament, tan ple d'incerteses, d'improvisació i d'emocions, les xarxes socials bullen d'activitat, i els grups de whatsapp, de vegades, es tornen frenètics, i l'allau d'informacions, desinformacions, opinions, invencions, etc, amenaça amb sepultar-nos, oblidant l'oportunitat d'aturar-nos en silenci, sense fer res, reflexionant o simplement badar.A banda de l'allau de missatges que ens arriben al mòbil, s'agraeix alguna conversa per telèfon, per l'antic sistema de parlar sense haver de veure's, i conversar una mica a la deriva, però captant , amb els ulls tancats si cal, les emocions que hi ha darrera de cada modulació de la veu.Així ha estat la conversa amb l'escriptor i amic Francesc Valls-Calçada, amb qui havia de presentar aquest abril el meu nou llibre A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions) a Cornudella i a Tarragona.No passa res, ja en portem unes quantes de presentacions, i les que vindran.Li demano permís per a compartir una frase amb què ha descrit el llibre: "reducció química de la vida: res és allò que sembla, però sembla allò que és".Me la quedo.Cuideu-vos.
Categories: literatura

Pàgines