literatura

Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània

Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany, Francesc de B. Moll... en el record


Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes. (Miquel López Crespí)


Mallorca i la poesia



La publicació de l’ antologia de poemes Naufragis lents (El Tall Editorial), en la col·lecció “La Sínia del Tall”, que dirigeix Jaume Pomar, m’ha fet reflexionar novament en aquestes quatre dècades de conreu de la poesia, de demanar-me sobre l’origen de la majoria de treballs que surten en aquest llibre; m’ha duit a provar d’esbrinar, després de tants d’anys, algunes de les intencions dels poemes, situacions personals i col·lectives que feren possible els diversos llibres que he anat publicant en aquests quasi quaranta anys de conreu de la poesia.

Sovint és una tasca difícil esbrinar el passat. Per alguna cosa el temps passa irremeiablement damunt els homes i les dones, esborra molts records, acaba amb les vivències, amb els amors que semblaven més ferms, amb els imperis més poderosos, destroça i fa miques les situacions que pareixen resistir l’endemesa ferotge de les hores. Si en un determinat moment de la nostra existència la poesia va ser activa experimentació, arma de lluita contra la grisor burgesa i feixista, el metall damunt el qual havíem de bastir –i, en part hem bastit- aquestes dècades de resistència contra la banalitat regnant, ho va ser sobretot als vint anys. Aleshores la poesia que fèiem era l’instrument màgic que no solament ens havia de transformar a nosaltres sinó que també havia d’ajudar a trasbalsar el món. Per això, un dels nostres llibres de capçalera –i encara avui en diu ho és, un llibre estimat!- era el famós Deu dies que trasbalsaren el món, del periodista i revolucionari nord-americà John Reed.

Aquests dies, repassant les proves que m’ha fet arribar l’editor d’El Tall, l’amic Josep Juan Vidal, tornant a llegir molts dels poemes de Naufragis lents, m’adon del molt que devem a tots aquells poetes que ens alletaren a l’adolescència i a la joventut. Ho he dit en nombrosos articles: sempre he treballat la poesia dins una línia de clara tendència antinoucentista, molt allunyada de l’herència de l’Escola Mallorquina. Cal dir que, malgrat això, sí que admiràvem alguns poemes bàsics de Miquel Costa i Llobera però, i basta llegir el poemari que ha publicat El Tall, el que ens delia era submergir-nos en la fondària dels versos de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit, Pere Quart, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart.

És el moment de demanar quin són els trets essencials que omplen i donen contingut a les pàgines de Naufragis lents. Pens que la majoria de poemes evoca l’immisericorde pas del temps i que molt d’ells són un cant lúcid i nostàlgic al passat, als moments bells i dolorosos que s’han esvanit, tant de la vida del poeta com del col·lectiu, la pàtria, colonitzada i esquarterada per França i Espanya i a la qual pertany l’escriptor. Particularment no en sabria fer una triadella entre poemaris “civils”, de reflexió damunt els problemes col·lectius que ens condicionen com aquells altres, més “subjectius”, que diria un especialista de la postmodernitat, els que semblen reflectir el món més “personal” del poeta. Bastarà llegir el poemari que acaba de publicat El Tall per copsar com l’univers poètic de l’autor funciona com un tot unificat, sense separació posible entre diferents temàtiques. Potser alguna vegada he dedicat algun poemari a aspectes concrets dels meus records, com el record del cinema. Així mateix, malgrat sigui un llibre “amb dedicació exclusiva” a una qüestió –el cinema-, el cert és que tots els fantasmes del poeta compareixen, talment uns intangibles fantasmes –la infantesa, el record del poble, la memòria de la guerra la derrota dels pares, la lluita antifeixista, l’amor, la influència dels llibres que hem llegit, la presència de la Mort- que no poden separar-se mai del component primigeni de la matèria amb la qual el poeta basteix la seva obra.

Com a la majoria del meu poemaris i, crec que en la poesia universal, el pas del temps, l’impacte que aquest fet produeix dins l’esperit d’un creador, és el que determina bona part de la matèria de què està feta la meva poesia. El pas del temps i la memòria d’un passat, personal i col·lectiu que mai més no tornarà. La infantesa, l’amor i el desamor, la manca de llibertat del nostre poble durant dècades, els anys de la resistència antifranquista, la presència sempre omnipotent de la Mort emportant-se les persones que més he estimat –avis, pares, oncles, amics... -, la Mort vigilant sempre l’indret des d’on escric fan que els temes “eterns” de la poesia, malgrat algunes variacions i circumloquis formals, estiguin sempre presents en tots els meus poemes.

En el poemari Naufragis lents que acaba d’editar El Tall hi ha, en definitiva, el resum de moltes de les influències que han condicionat i condicionen la nostra forma d’escriure. Sovint, les influències literàries i polítiques de la joventut i l’adolescència són les que marquen el futur de l’escriptor. Quan a mitjans dels anys seixanta començam a escriure, ja havíem llegit El somni encetat (1943), de Miquel Dolç; La bona terra (1948), de Llorenç Moyà; Terra i somni (1948), de Marià Villangómez; Quatre poemes de Setmana Santa (1950), de Blai Bonet; L’hora verda (1952), de Jaume Vidal Alcover i Poemes de Mondragó (1961), de Josep M. Llompart, que el mateix Llompart em regalà en aquells anys que ara rememor. Cal dir que també va ser important per a nosaltres, per a “la generació literària dels 70”, els contactes directes i personals que ens influiran de forma decisiva. Ja no es tracta solament de llegir els llibres abans esmentats.

Els consells personals d’escriptors de la vàlua de Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover i no en parlem, de la influència de Francesc de B. Moll damunt tots nosaltres, són molt importants. Amb Blai Bonet no vaig tenir mai l’oportunitat d’entrar-hi en contacte, però el poder parlar de literatura, de política, de tots els aspectes que interessaven uns joves escriptors de vint anys amb autors com Josep M. Llompart de la Peña, Josep Palau i Camps, Jaume Vidal Alcover, Antoni Mus i López, Maria Aurèlia Campany i Francesc de B. Moll ens obrien les portes de la percepció a mil qüestions tan sols intuïdes.

Però malgrat les influències dels mestres era qüestió de trobar camins personals, nous, que servissin per reflectir el món personal i intransferible de l’escriptor. Els clàssics més llunyans, i ara pens en Ramon Llull, Jordi de Sant Jordi, Anselm Turmeda, Roiç de Corella, Miquel Costa i Llobera, Guerau de Liost... o El Llibre dels Fets del rei En Jaume!, ens servien per saber d’on procedíem, quines eren les fondes arrels que sostenien i donaven sentit a la nostra cultura.

(12-VIII-08)

Miquel López Crespí

D’UTOPIES I DE PARADISSOS PERDUTS: NAUFRAGIS LENTS (El Tall Editorial)


Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB)


Hi ha llibres que no necessiten pròleg. És el cas d’aquest poemari de Miquel López Crespí, la diafanitat del qual fa sobrer qualsevol comentari previ. Però l’amistat i el respecte que sent envers l’escriptor m’impedeixen negar-li unes ratlles, que tanmateix consider innecessàries, perquè ni al llibre li cal cap presentació ni és precís explicar a ningú qui és el nostre escriptor.

Els poemes de Naufragis lents són una mostra dels temes, de l’estil i, en general, del món literari de Miquel López Crespí. En ells el poeta gira els ulls envers el passat i hi descobreix tot un cabal d’experiències, inscrites en els signes d’un temps ja esvaït, però que constitueixen un moment intens, caracteritzat per la lluita per la utopia i per la vitalitat de la joventut. Hi trobam els viatges, les pel·lícules i els llibres d’una època de la qual esperàvem que sorgiria un món millor, quan encara es parlava de lluita de classes i de tots els alliberaments possibles. París, Irlanda, Roma, Rússia... són els escenaris de molts d’aquests poemes, en els quals no manquen referències a Sergei Mikhailovich Eisenstein, a Karl Marx i Friedrich Engels, a Bertold Brecht, al cinema compromès dels anys 60 i 70, etc.

Miquel López Crespí retrata un món que ja no tornarà, irremissiblement esborrat pel pas del temps, però també per la brutalitat d’un capitalisme que paradoxalment es diu liberal, per les claudicacions dels lluitadors d’un altre temps, i per les pereses, les inèrcies i les covardies de tots plegats. D’aquesta manera, els poemes de Miquel López Crespí posen el dit a la llaga i ens fan veure que, en tan poc temps, hem venut l’esperança, hem malbaratat el somni i hem fet impossible l’ideal. Tanmateix, i això és el més important, el poeta comprèn que el paradís perdut no és el món utòpic que el jove d’aleshores perseguia, sinó aquesta mateixa experiència viscuda de lluita per uns ideals i ara ja esvaïda.

Tota l’obra poètica de Miquel López Crespí es caracteritza per una intensa unitat. Aquesta ve donada, en primer lloc, tant pel fet d’inscriure’s en una tradició antiformalista i heterodoxa –sota el mestratge d’autors com Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat-Papasseit, Pere Quart o Jaume Vidal Alcover–, com per la recerca d’una llibertat formal que troba la seva forma natural d’expressió en l’ús del vers lliure i, sobretot, en un to narratiu, que mai no ofega el lirisme. Ara bé, la poesia de Miquel López Crespí no cau en la discursivitat ni en la facilitat pròpia de la poesia realista dels anys 60 i 70, ni es deixa enlluernar per la gratuïtat dels jocs formals, falsament innovadors, que es posaren de moda durant els anys 70. D’aquesta manera, en els poemes de Naufragis lents trobam un llenguatge diàfan, despullat d’imatges gratuïtes, que trenca amb la tradició postsimbolista i respon a una lliçó de senzillesa i de sinceritat.

En segon lloc, la unitat de la poesia de López Crespí prové de la insistència en uns temes i motius d’origen autobiogràfic, com són la memòria i la reflexió sobre el temps històric viscut, el compromís polític i artístic, i l’experiència personal, que es palesa sobretot en les referències als viatges, als llibres i al cinema. Els anys d’infantesa durant la postguerra i el temps de joventut en la lluita contra el franquisme constitueixen una experiència vital, que esdevé el nucli de la seva evocació del temps perdut. Però la mirada políticament compromesa del poeta en cap moment no impedeix la visió elegíaca del temps passat, sempre despullada de sentimentalismes.

En aquests poemes, per tant, el lector trobarà el testimoni sincer d’un home que passa revista als retalls de la memòria que ha guardat i que, amb ells i amb la poesia, reconstrueix –és a dir, reviu– un món passat i ens en fa espectadors.

Benvingut sia aquest llibre de Miquel López Crespí, que se suma a la quasi vintena de poemaris que fins ara l’han precedit i que, pel seu propòsit testimonial i de lluita, demostra el compromís incansable del nostre escriptor amb la Justícia, amb el nostre dissortat país i amb la Literatura.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

En un instant tan nu, de Pere Pèries



En un instant tan nu, de Pere PèriesEditorial Ganzell, 2020   Sinopsi Josep Maria Savall Solé ha realitzat un exercici esplèndid.L’autor ens propasa usar l apoesia, les paraules, per curar. Les dues seccions del llibre, El pensament que cura i L’amor que cura, ens endinsaran en dues maneres com podem curar el nostre jo profund: aprendre primer a saber estimar qui som i d’aquesta manera entendre com podem estimar l’altre.L’objectiu d’aquest llibre és fer-nos sentir, però també perdre la por a reflexionar des d’aquest sentiment. Això és la poesia que cura.
Categories: literatura

Sa Pobla, els seus escriptors i el cine

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)


CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Per Mateu Morro, historiador


Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.



El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.


El segle del cinema


El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.


Evocació del cinema de poble


Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.


Una finestra al món en temps de tenebror


Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.


El cinema de la dictadura


Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.


El cinema crític


Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Fabrico somnis


Fabrico somnis sempre que puc. Que alguns explotin ni em sorprén, ni em guanya..Text inspirat en una imatge d'Enric Sirera.
Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els nou rics - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial) -


El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites. (Miquel López Crespí)


Aquest beuratge té propietats desconegudes. No solament et fa avançar cap al futur sinó que muda realitat del que t´envolta. El paisatge, els rostres de les persones, tot pren uns colors inimaginables. L´interior del tren que ens porta a Palma és d´un refulgent color blau que em recorda el matísos de la mar certs dies a Can Picafort. Les persones que han pujat a Inca caminen de forma lenta, com si l´escena que estic veient no hagués d´aturar mai. La veu de la padrina m´arriba des d´una llunyana distància, talment em parlàs des de la fondària d´un pou molt profund. Per uns moments pens si he fet bé bevent l´estranya metzina. Podia ser que el tren desviàs la seva direcció i enlloc d´anar a Ciutat es perdés per les senderes de l´immens avenc del temps.

El fred em fa tremolar. Ens asseim a un racó del vagó lluny de les portes d´entrada i sortida. Tot al meu voltat és summament desconcertant. Mirant per la finestra veig ametllers curulls de taronges, cans que volen, perseguint el tren. Hi ha també munió de pirates portant prisioners cristians i fogueres enmig de les eres amb xueus conversos que cremen. M´adon que el tren ja no és el mateix. Han mudat l´antiga màquina de vapor per uns vagons que van amb diessel. En comparació, és com viatjar en un núvol evanescent. No entren les guspires de fa mesos, aquella carbonilla que et feina plorar en introduir-se als ulls de forma continuada. Just quan arrancava la sorollosa màquina dee vapor el primer que s´havia de fer era tancar les finestres. En cas contrari les molesties podien ser infinites.

El revisor, amb dos àngels jugares a cada costat que ens fan jupiris és al meu davant i demana els bitllets a la padrina. Els travessa amb una maquineta especial. Em fa mal a les mans. Com si enlloc de travessar el cartró m´hagués foradat a mi. La sang em regalima i taca el terra. Una sang d´un roig intens enmig de la claror metàl·lica del vagó. Instintivament em trec el mocador de la butxaca i prov d´aturar el líquid vital que continua rajant. La padrina em fa tres vegades la creu damunt la ferida que m´ha fet el revisor i la sang deja de rajar.

Em deman en quina aventura m´he estraviat. Dubt si encara som viu o, simplement, estic redactant la història d´uns joves dels anys seixanta en el meu bloc de notes. Confondrre la realitat amb la fantasia? I si res del que he explicat fins ara fos veritat? Però conec el paisatge. Guaitant per la finestra puc veure el cel encés. Les forces desembarcades a Alcúdia per l´Emperador Carles I entren a matadegolla a Pollença, sa Pobla i Muro. Des del vagó en marxa es dintingueixen incendis, esgléssies que cremen amb centenars de persones en el seu interior. Els crits de les dones i els infants em penetren dins el cervell i em fan mossegar la llengua. No hauria d´estar avançant cap el futur? Per quins motius el viatge retrocedeix inesperadament? Em vol indicar l´origen de tot plegat, que recordi els familiars morts pels mercenaris de l´Emperador?

Havíem sortit d´Inca amb una brusquina insistent. Però ara és de nit i en el cel distingesc tres llunes roges. Estels de bruixes cridaneres passen volant prop d ela finestra i ens llancen ramells de flors negres. Un dels ramell entra dins el vagó i quan la padrina la va a agafar hi surten dues serps grogues. Hi ha dones que xisclen i pugen dalt dels seients. Un home amb una fitora prova de matar-les. Quan ja sembla que no poden fugir els hi surten ales de ratapinyada i surten volant llançant uns crits molts semblants als humans, com si fossin persones condemnades per un bruixot a restar per a tota l´etermnitat presoners dins el seu terrible captiveri.

El tren avança xisclant enmig del núvols i veig com els anys passen a una velocitat tan inusitada que m´impedeix copsar en quina època em trob. Els avions aterren un rere l´altre a l´aeroport. La pista es va bastir damunt un antic poblat talaiòtic: Son Oms. Asfalt damunt la nostra història. Per les carreteres, llargues cues de camions porten ciment a totes les platges i cales de les Illes. Encimentar! Reialment dels maons i les grues. Els pagesos deixen el camp i ballen jotes i boleros al costat d´inmenses paelles farcides de bocins de pollastre i gambes. Els propietaris de bars, restaurant i botigues de souvenirs ofereixen herbes dolces i moscatel als turistes que pugen i baixen dels autocars. Per Algaida, el Dimoni fa jutipiris a un estel d´estrangeres en bikini. Qui podia haver imaginat canvis tan sobtats només fa uns anys? Els pobles eren pobres, exceptuant aquells que tenien molta d´aigua a l´abast per poder-hi sembrar. Qui podia estudiar aleshores? Quatre fills de rics. Els altres eren condemnats a patir l´esclavatge dels senyors o marxar a l´estranger, a la recerca d´un pervindre millor.

Sorgia, a velocitat vertiginosa, una nova classe de nou rics sense cap mena d´escrúpols a l´hora de destruir recursos i territori. Res era sagrat per a aquesta gent que, de les espardenyes i les quatre figueres a l´hort, passava a administrar els hotels que s´aixecaven a les cales i platges més belles de les Illes. No sabien ni volien conèixer res de la nostra història. Només tenien el número del compte corrent i els guanys econòmics dins del cap. Destruïen tot el que trobaven a l´abast. Es vanaven d´enderrocar cases antigues aixecades en temps del rei Jaume II. Ciutat i pobles eren devastats per la força bestial de centenars d´excavadores. La dinamita feia volar les muntanyes per a obtenir grava per als fonaments dels xalets i hotels gegantins. Els horts amb les sínies del temps dels àrabs esdevenien polígons industrials on s´acaramullaven més màquines, material de construcció, totxos, els més diversos tipus de ciment, rajoles, marbres provinents de tot el món per a bastir centenars i centenars de piscines, sales de festes on la música cridanera de mil improvisats conjunts barroers apagaven el ressò de l´antiga música popular.

La incultura de la majoria d´empresaris enriquits amb el turisme la vaig conèixer de primera mà en entrar a fer feina a la llibreria. Semblava que visitar un local amb llibres els atemoria. Compareixien caminant a poc a poc, mirant a dreta i esquerra, com si devallassin a un pou sense fons, un indret on podien ser engolits per forces obscures i desconegudes. Miraven els prestatges amb por. Vés a saber si pensaven que els llibres podien ser perillosos habitants d´un terrífic univers, pobladors de móns ignots que havien vengut a la terra per convertir els rics en estàtues de sal.

En veure’ls guaitar per la porta ja sabíem a què venien. Sempre el mateix, amb idèntiques paraules, assenyalant els volums de llom daurat, que eren els únics que els cridaven l’atenció.

Volien decorar el menjador i algú els havia insinuat que una casa sense llibres estava ben vista. Aficionats a les pel·lícules americanes més dolentes, sabien que era normal l´existència de prestatgeries amb llibres a les cases de metges i advocats, d´empresaris i sacerdots. Anaven al cine per a estudiar com ser iguals que els multimilionaris dels Estats Units. Es delien per les piscines, els cotxes que veien a la pantalla. Maldaven per convertir l´hort dels pares que havien encimentat en un xalet de tres pisos, en una pista de tennis i, si tenien el terreny adient, en un camp de golf on poder practicar els esports que veien en films que no requerien gaire esforç mental.

Amb el temps, amb el constant augment del nombre de turistes que cada estiu ocupaven fins el racó més amagat de Mallorca, la manca de cultura dels especuladors augmentà fins a límits inconcebibles. Quan obrien la porta del negoci ja sabies que, en realitat, no volien cap novetat, cap novel·la recomanada a les nostres pàgines literàries o de moda en aquell moment. No tenien ni la més remota idea del que era una obra apta per a la lectura, útil per a submergir-se en un món d´il·lusió i fantasia. Tampoc no els interessava la ciència-ficció, les novel·les de policies i gàngsters. Podien gastar qualsevol fortuna adquirint el maderam més car i exòtic, en marbres de Carrara, grifoneria especial, quadres dels pintors de moda, cuines importades d’Itàlia... tot els anava bé manco els llibres!

Compareixien cercant falsos volums, capsetes de cartró imitació d’un llibre. Ens exigien que el llom fos “decoratiu”, dels colors més diversos. Ens mostraven fotografies del terra, dels mobles del menjador, de la pintura de les parets. Volien que els volums d’imitació tenguessin idèntiques tonalitats que els mobles, les bigues de caoba, l´arrambador de l´escala, el sofà importat de París o Milà.

Era una feinada explicar-los que només teníem llibres de veritat, no imitacions de cartró amb els títols d´una fictícia novel·la i l’autor gravats amb lletres daurades a la coberta.

Marxaven amb un evident posat de frustració. No entenien el que passava. No disposar de llibres d’imitació per omplir els prestatges del xalet! Crec que tampoc podien comprendre com era possible que hi hagués mallorquins que es dedicassin a un negoci que imaginaven estrany i ruïnós. Un tipus de feina per a gent sospitosa, per a persones que, possiblement, haurien d’estar a un manicomi i no en un local del centre de Palma, a un indret que, dedicat a vendre sabates, joies, roba per als turistes i souvenirs seria més rendible.

El nostre món s´incendiava, esclatava en mil direccions, esdevenint centra. D´on sorgia la necessitat psicòtica d´endevinar quin seria el nostre futur si ja havia estat esborrat dels mapes? Què restava de les cançons de recollir olives, de batre, de llaurar la terra dels avantpassats? Quin sentit tenia el beure beuratges misteriosos, voler aprofundir en el què serà de nosaltres?

La padrina resta preocupada. Em posa bé l´abric, em toca el front per a comprovar si m´ha tornat la febre. Però davant els meus ulls l´incendi es fa més gran. Les flames de l´exterior pugnen per penetrar en el vagó. El revisor s´ha aturat novament al davant i m´amenaça amb la maquineta de foradar billets. De forma maquinal em protegesc el rostre amb les mans. Encara port el mocador per evitar desagnar-me. Però no hi ha sang. Què ha passat? No ho entec. Fa just uns moments la ferida rajava i semblava que podia morir d´un moment a l´altre? Què m´havia donat el vell combatent republicà? Una metzina per veure el futur o un verí per aconseguir que mai ho arribàs a albirar?

Sent la veu de la padrina dient que no em procupi, que ja arribam i que el pare agafarà un taxi per a portar-nos a casa.

-No serà res –la sent, al costat. Segurament t´has costipat durant els darrers dies. Ja et vaig dir que no sortissis a passejar amb aquell fred. Caparrut com el padrí, sempre has volgut fer la teva voluntat. Quan tornares de la Font Coberta et vaig veure blanc, com si tenguessis anèmia. No recordes que et vaig fer menjar un bonc bistec. Aquestes setmanes tot havia anat bé. Era feliç veient la teva recuperació. I ara, aquesta febre sobtada. No ho entec. Com si algun bruixot t´hagués fet beure un verí.

Qui sap si els misteriosos déus que poblaven les montanyes havien volgut castigar el meu atreviment. Voler saber que seria de nosaltres el dia de demà! Quin atreviment! Caldria saber que la nostra vida és un atzar imprevisible. Penses anar en una direcció i, de cop i volta, et trobes a un indret no esperat. Avançar és sovint retrocedir. Quan el pare entrà a Terol l´any trenta-set semblava que anava per una determinada ruta. La victòria damunt els feixistes semblava encara possible. Podia imaginar-se un nou país, lluny de la misèria, l´analfabetisme, el poder dels rics. No s´adonava que amb cada pasa que avançava cavava un sinistre esdevenidor de presons i camps de concentració. Li era impossible imaginar el sabor amarg de la derrota, la insidia i crueldat dels guanyadors, les mil formes de tortura que patiria.

El tren travessa el pont de les Estacions i comença a frenar. Xiscla damunt el raïls talment un animal que porten a l´escorxador. L´incendi ha desaparegut de l´horitzó i, a poc a poc, torn a distinguir cases, vehicles, persones. Quan ens apropam a l´estació, just davall el rellotge que hi ha damunt la porta d´entrada, distingesc el pare i la pare que ens fan gests amb les mans.

Demanar que serà de mi el dia de demà, com serà el món en els propers cinquanta anys? Tanmateix hi veig la mateixa història repetida fins a l´infinit. La metzina que m´ha donat el vell republicà té uns efectes perdurables i el vent ara em parla, talment un diari obert.

Categories: literatura

Matemàtiques pacífistes poètiques

Con cien cañones por banda,
sobran doscientos cañones.
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Les flames - (Un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Les flames - (Un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


D’infants no sabíem què podia haver-hi enllà de les vies del ferrocarril. L’arribada del monstre fumejant era un espectacle grandiós! El fum, les guspires que sortien de la caldera, el maquinista i els fogoners, sempre mascarats, semblants als dimonis de Sant Antoni, ens feien sentir com si visquéssim enmig d’una de les rondalles que ens contava la padrina. En la imaginació infantil el tren no deixava de ser un dragó gegantí capaç d’engolir-se tot el que produïa la pagesia. Com era possible que en uns dies els vagons d’aquella màquina infernal fossin capaços d’emportar-se el contingut dels centenars de carros amb les mongetes, el blat i les patates que arribaven a l’estació? Per a una ment infantil era mal d’entendre. Restàvem bocabadats. Com si tot el poble visqués solament per alimentar l’enorme màquina i l’enfilall de vagons que estirava! Talment com si els nostres amics i familiars formassin part d’un exèrcit d’esclaus condemnats a feinejar eternament per alimentar l’infernal ésser que treia fum i foc per la boca. Un poderós giny de ferro que feia desaparèixer en un no-res l’esforç d’un any de feina. (Miquel López Crespí)


Sortosament vaig poder arribar a casa nostra sense que ningú registràs les senalles amb els queviures.

Els guàrdies civils que vigilaven el tren no es fixaren en la meva presència ni molestaren els altres passatgers. Romanien mig endormissats. Tan sols revisaren els bolics d’unes gitanes que anaven a vendre llençols. Els feren unes preguntes i després les deixaren en pau. Els veies despreocupats, com si aquell dia no tenguessin ganes de molestar les persones que anàvem de viatge.

No m’hauria agradat gens que les sobrassades de Son Flor acabassin a una caserna de la Guàrdia Civil repartides entre gent que possiblement sortia a les nits a matar els nostres.

Veia els guàrdies a la plataforma exterior del vagó, fent-se una cigarreta i mirant indiferents el paisatge. Pels molins que es començaven a divisar en la distància i pels horts sembrats de mongetes endevinava que no mancava gaire per arribar al poble.

L’estació! Un dels indrets més estimats de la meva infantesa! Sortíem d’escola a les cinc de l’horabaixa. Aleshores era el moment de l’aventura, d’anar a la recerca de misteris, d’endevinar qui eren les persones que davallaven del tren a les cinc i mitja de l’horabaixa.

Coneixíem a la perfecció els nostres veïns: comerciants que tornaven després d’anar a Palma, a resoldre problemes del negoci, el mecànic que necessitava unes peces per als motors dels molins de marjal o del camió i el cotxe que no rutllaven, els pagesos que havien comprat o venut un hort, una casa, i anaven al notari d’Inca. Era la rutina de cada dia. Gent coneguda, amics del pare. Però a vegades arribaven visites estranyes que augmentaven al màxim la insaciable curiositat que ens dominava. Ens preguntàvem qui eren les dues dones vestides de colors alegres, pintades, amb flaire de perfums exòtics i que, rient, es perdien en direcció a la fonda del carrer de Pollença. Per què aquest local tenia tan mala anomenada i la padrina no volia que hi passàssim pel davant? Què s’amagava rere els vidres de coloraines de l’entrada? Quin era el motiu de tanta música i tantes rialles que s’hi sentien sovint? I la causa per la qual les beates del poble se senyaven tres vegades quan passaven davant el portal?

Moltes vegades ens situàvem a una distància prudencial del portal. Ens amagàvem rere les plantes del jardí del convent per mirar el que hi succeïa. Talment ens lliuràssim a un gran pecat. Procuràvem callar. Pessigàvem qui parlava alt. Teníem por que ens trobassin provant d’esbrinar què s’esdevenia rere la porta dels misteris. Un horabaixa havíem seguit les dones perfumades d’ulls i llavis pintats i xals multicolors. Xino-xano anàrem rere aquelles persones tan diferents a les pageses que tractàvem diàriament. Moments després de l’arribada poguérem veure com alguns homes, amb camisa nova i ben pentinats i clenxinats s’apropaven al local. Què hi cercaven? Per quins motius jovençans, pagesos i menestrals de totes les edats es posaven la camisa nova en un dia de feina? Romaníem expectants, talment anàssim a robar o cometre un crim.

Nosaltres teníem por que la família ens trobàs jugant allà. Constatàvem un comportament summament curiós en aquells coneguts. Abans d’entrar a la fonda miraven a dreta i esquerra, com si tenguessin por a un seguiment secret. Alguns no s’atrevien a travessar les misterioses portes amb vidres de coloraines. Donaven un parell de voltes, vigilant el carrer. Al final, com si realitzassin una acció prohibida, hi entraven d’un cop. Ben igual que si fessin un pecat, fugissers esperits penetrant en una desconeguda dimensió del temps i l’espai.

Durant una llarga època, fins ben entrada l’adolescència, mai no sabérem que era el que s’amagava rere els grans finestrals de la fonda del carrer de Pollença. Amb els anys, el misteri deixà d’ésser-ho i comprenguérem per què les beates del poble se senyaven quan hi passaven pel davant i per quins motius la mare no volia que anàssim a jugar per aquells indrets.

Tanmateix, l’estació era un lloc màgic que ens feia imaginar universos desconeguts.

D’infants no sabíem què podia haver-hi enllà de les vies del ferrocarril. L’arribada del monstre fumejant era un espectacle grandiós! El fum, les guspires que sortien de la caldera, el maquinista i els fogoners, sempre mascarats, semblants als dimonis de Sant Antoni, ens feien sentir com si visquéssim enmig d’una de les rondalles que ens contava la padrina. En la imaginació infantil el tren no deixava de ser un dragó gegantí capaç d’engolir-se tot el que produïa la pagesia. Com era possible que en uns dies els vagons d’aquella màquina infernal fossin capaços d’emportar-se el contingut dels centenars de carros amb les mongetes, el blat i les patates que arribaven a l’estació? Per a una ment infantil era mal d’entendre. Restàvem bocabadats. Com si tot el poble visqués solament per alimentar l’enorme màquina i l’enfilall de vagons que estirava! Talment com si els nostres amics i familiars formassin part d’un exèrcit d’esclaus condemnats a feinejar eternament per alimentar l’infernal ésser que treia fum i foc per la boca. Un poderós giny de ferro que feia desaparèixer en un no-res l’esforç d’un any de feina.

Més endavant li perdérem la por. Als deu anys ja sabíem que el dragó espetegant i sorollós era simplement una joguina una mica més gran que la que ens regalaven els pares el dia dels Reis. Un mitjà de transport especial dominat per un implacable domador: el maquinista, la persona que, amb un simple gest de la mà, podia aturar el tren, fer-lo anar marxa enrere, aconseguir que sortís el vapor, xiulant, que feia tremolar els vidres de les cases que envoltaven l’estació.

Jugàvem un joc perillós. Ens situàvem al costat de les vies i quan sentíem el xiulo de la màquina apropant-se a l’indret on l’esperàvem, posant l’orella damunt el raïl calculàvem el temps aproximat de l’arribada del tren. Ho intuíem per l’imperceptible tremolor del raïl, pel fum llunyà que es distingia rere ametllers i sembrats. Érem completament inconscients de l’accident mortal que podria esdevenir-se si ens erràvem calculant la distància. Aleshores situàvem una moneda de deu cèntims sobre les vies i, apressats ens amagàvem rere els feixos de blat acabats de segar o la soca dels arbres dels voltants. El siulo de la locomotora es feia més intens, més aterridor. Ens tapàvem les orelles i giscàvem amb totes les forces just en el moment que les poderoses rodes de l’infernal giny esclafaven la moneda. Els vagons passaven com una vibrant exhalació al nostre costat omplint-nos els ulls de la carbonissa que ens cegava per uns instants.

En recuperar la vista, plorosos encara per les guspires que expulsaven els engranatges de la màquina, anàvem a comprovar què havia passat amb els deu cèntims.

Oh, miracle! Les monedes restaven convertides en una fina làmina de metall on ja era completament irreconeixible l’escut d’Espanya. Aleshores rèiem, oblidant els nervis per una aventura que ens semblava extraordinària. Enfrontar-se al dragó de foc, penetrar en els seus dominis, desafiar l’atronador soroll, la vibració dels raïls, el fum i les guspires de foc que sortien des de la negror antiquíssima del metall. Un calfred ens pujava des dels peus fins al clotell quan notàvem com la terra tremolava al pas del tren. Però ara ens tranquil·litzàvem. Havíem vençut la por, desafiat les prohibicions dels pares sense que ens passàs res! Però ara l’estació ja no era el lloc dels nostres jocs de la infantesa.

Les banderes de Falange que penjaven a la porta d’entrada, els cartells amb les imatges de José Antonio i el general Franco ja ens indicaven que l’univers de misteris que enyorava restava esvanit de forma definitiva. Vaig trepitjar la gravilla de l’estació amb temor. Mai no sabíem què podia ocórrer, quina nova malifeta serien capaços de fer els falangistes. Sortosament, tot romania desert. Eren les deu del matí. Els pagesos ja feia hores que eren al camp. A les cases només quedaven els vells i els menestrals, els propietaris de les botigues de roba i de les dues adrogueries del carrer Major i sa Plaça. Se sentia el martell dels ferrers colpejant el metall roent. Mirava al meu voltant. La gent que restava al poble feinejava en silenci, temorenca. Ningú no estava segur de res. Qui sap si algun veí et podria acusar d’haver-te vist a un míting dels socialistes o d’Esquerra Republicana Balear! Millor callar, provar de passar desapercebut. Que ningú es fixàs en la teva persona. Esdevenir invisible. Fer-se fonedís.

Caminava apressada i en silenci.

Vaig notar que alguns coneguts tenien por de saludar-me. Abans de topar-se amb mi giraven en direcció a un altre carrer per no veure’s en l’obligació de dirigir-me la paraula. Altres, passaven al meu costat, capbaixos, avergonyits de no dir-me res.

Era el pànic, planant ferm i poderós pels indrets que conegueren els nostres jocs d’infants, les esperances de feia uns mesos solament.

Pensava que, si seguia en direcció a casa hauria de passar per davant l’antiga joiera, el local que ens destrossaren els primers dies del Moviment.

No em veia amb cor de tornar a veure el taller el pare, ara convertit en seu de Falange, amb la bandera bicolor i la del partit dels botxins presidint la façana. La darrera vegada que vaig tornar al poble, les dones de la Sección Femenina sortiren a fer bulla en veure’m. Per a elles les desgràcies de la gent que tancaven a la presó i feien desaparèixer no significaven res. Vivien en una festa contínua. Deixaren el xafardeig a la rectoria, els rosaris, per l’entreteniment de cosir uniformes i fer paquets de menjar per als soldats del front. Les falangistes que coneixia eren dolentes, sense cap mena de sentiment. Res no detenia la seva maldat. Havien nascut així, sense ànima, cíniques, assedegades de sang?

No ho sabia.

Difícil esbrinar com és el cor d’una serp!

Aquell dia, en veure que passava per davant el local sortiren a insultar-me. -Xuetona... on vas tan de presa? Roja, ets una roja ben igual que el teu pare i la teva germana. Rojos i xuetons -cridaven, talment fos un joc, insensibles al dolor que em dominava-.

Mentre m’envoltaven vaig tenir temps de donar una ullada al que restava de l’antic negoci de la família. Encara hi havia els prestatges de la joiera. Abans, plens de polseres, anells i arracades. Ara eren completament buits, amb quatre llibres i revistes de propaganda. Els retrats d’un munt de generals colpistes presidien la sala on el pare em llegia les rondalles mallorquines de mossèn Antoni M. Alcover, els poemes de Gabriel Alomar, citacions dels clàssics grecs, escenes del teatre de Shakespeare...

-Digués ¡Arriba España! –repetien, sense aturar, fent la salutació romana.

No les vaig obeir.

Si hagués vist algun dels homes d’en Martí Cerol m’hauria vist obligada a fer-ho. Però les quatre jovenetes que m’escopien al rostre la paraula “Xuetona!” no m’atemorien. Les coneixia de petites, de quan anaven amb les monges i els queia el moc del nas. Més d’una era de casa pobra i jo els havia regalat alguna de les meves joguines. Em vaig fer la desentesa accelerant el pas, fugint el més ràpidament possible d’un indret que encara servava entre les seves parets bells records de la meva joventut.

-Et denunciarem –continuaven dient, enfurismades-. Et vendran a cercar i et farem beure oli de ricí. Els xuetes matàreu al Bon Jesús! Anireu a la foguera. Pagareu tot el que heu fet contra la religió!

Finalment es cansaren i em deixaren en pau. Tornaren al local, ben igual que una al·lotea que sortís un moment al pati per jugar a fer mal a les persones.

Feia dues setmanes que no veia la mare i els padrins. Esposes i filles dels detinguts que venien del poble em deien que la mare resistia. Feia vida de portes endins. Quasi no sortia al carrer. El més imprescindible: anar a la botiga a comprar una mica d’oli, llegums, sal... Poca cosa més. Podríem estar plegats uns dies. La família estava dividida, com si ens haguéssim xapat amb un poderós tall de destral. Uns a la presó, el padrí amagat i jo vivint a casa de l’oncle Joan, únic sistema per a poder estar a l’aguait del que s’esdevenia a Can Mir i a la presó de dones.

Un dia vengué a cercar-me na Matilde Mulet, una al·lota del poble amb el pare i la mare empresonats. No sabia res d’ells. Estava desesperada. Primer li digueren que el seu pare estava tancat al castell de Bellver, amb n’Emili Darder i tants d’altres esquerrans. Hi anava cada dia, pujant a peu des de Palma, ja que no tenia diners per pagar el tramvia fins a la barriada del Terreno. Un dia els guàrdies li confessaren que podia tornar-se’n amb la roba i el menjar que portava. No volgueren agafar la senalla que contenia tot el que posseïen: unes camises, els pantalons cosits mil vegades, un poc de pa amb formatge. La riquesa dels pobres no consistia en béns materials, en diners, en menges exquisides. Na Matilde Mulet era rica en amor pels seus, en dedicació absoluta. I per això mateix ens feien patir, ens humiliaven, ens portaven a matar. Què fer quan et diuen que no tornis mai més? Desesperar definitivament? Si no et rendies, si resisties la follia regnant, començava l’acostumada i trista peregrinació: el vaixell Jaume I, el fortí d’Illetes, Can Mir... Na Matilde trescà per les presons d’Inca i Manacor, anà per tots els ajuntaments de la comarca. Arreu li deien que no en sabien res. Ningú li donava indicis d’on podien ser els pares. Un dia decidí anar als cementiris per veure si entre els bolics de roba que els fossers deixaven a l’entrada hi trobava la dels familiars. Quantes vegades, a primera hora del matí no va ensopegar amb els escamots que sembraven el terror pels camins propers a Ciutat! Hagué de contemplar sola l’escena dels enterradors llançant els cadàvers a la fossa comú, les riallades dels falangistes que encara no havien marxat de l’indret de les execucions a les set del matí. Alguns no abandonaven l’escorxador fins que no acabaven les ampolles de licor que els enviava la rància aristocràcia palmesana. Descendents de les dames que assistien a la cremadissa dels jueus conversos en el bosc de Bellver durant el segle XVII? Hereves dels senyors de possessió que aplaudiren la mort de na Caterina Tarongí i oferien gelats de canyella i sucre al pare Garau i altres distingits membres del Sant Ofici? Hi hagué centenars de persones aplaudint l’assassinat de n’Emili Darder, n’Antoni Mateu, n’Alexandre Jaume i n’Antoni Maria Ques. Munió d’al·lotes de Falange es delien per preparar un bon berenar de xocolata amb ensaïmades als criminals que finien la seva tasca a trenc d’auba. Quantes relacions no s’establiren entre els carnissers de les matinades i les exaltades militants de la camisa blava! Els enervava la sentor de la sang? Eren igual que les marqueses que assistien a l’esquarterament de viu en viu dels agermanats, les que aplaudien des dels seients endomassats de les tribunes oficials els gemecs dels jueus quan les flames fonien la carn? Mai no vaig entendre aquelles relacions. Com era possible que una al·lota jove volgués agafar la mà d’un home que acabava de matar una persona, orinat sobre el batle d’Inca i de Palma, els diputats d’esquerra? Quina mena d’estimació podia existir vers un salvatge? Es produïa una malaltissa excitació avivada per la presència violenta del dolor? No ho sé. El cos em tremolava de cap a peus quan pensava en la degeneració humana, en la perversitat que niava en el cor de tanta gent. El cert és que un dia na Matilde Mulet trucà a casa de l’oncle i, ansiosa, em suplicà que l’acompanyàs.

Què fer? Les situacions més inesperades arribaven així, de sobte. Ni jo mateixa no sabia si el pare i n’Andreu ja eren morts. Amb na Matilde férem la peregrinació més angoixosa de la nostra existència. El cementiri de Palma, els redols de la fossa comuna esdevingueren un indret tan conegut com casa nostra. Hi anàrem sovint però mai no trobàrem cap indici que ens orientàs. També arribàrem fins a Porreres, a Son Coletes... Els falangistes dels pobles ja ens coneixien pel nostre posat, per la roba negra que vestíem. Ningú no esperava cap miracle. La majoria havien perdut l’esperança de trobar vives les persones que estimaven. Quins viatges més trists, sempre amb la por de rebre la notícia cruel. Als cementiris ens ajuntàvem amb esposes i mares, amb les germanes de nombrosos desapareguts. Esdeveníem la confraria del dolor. A Manacor ensopegàrem amb terribles visions. Hi anàrem a mig matí, quan els sicaris del capità Jaume ja no hi eren. Els fossers no ens digueren res. Estaven acostumats a veure arribar munió de familiars de les víctimes. Tan sols ens indicaren un indret on es podia veure un munt de bolics de roba. A un racó i ben visible hi havia un munt de troncs de llenya fumejants. Entre el caliu poguérem distingir ossos humans. Ens hi apropàrem enmig d’una pudor espantosa. Hi restaven cossos a mig cremar d’altres dies. Com si els botxins no poguessin amb tanta feina! Les restes encara no consumides per les flames ens permetien constatar com molts d’aquells homes i dones havien estat llençats a la foguera amb les mans fermades a l’esquena.

Per les estranyes i inversemblants posicions que conservaven els cossos no consumits per la foguera podies imaginar que els presoners eren llançats vius al foc.

Arreu es veien les llaunes del petroli que tiraven a la llenya per aconseguir una ràpida desaparició dels cadàvers.

Què pretenien actuant així? Provaven d’esborrar les petjades dels crims? Imaginaven que ningú no recordaria els noms dels morts i era suficient llançar més i més litres de combustible per volatilitzar la memòria de pares i germans?

Ens miràrem, espantades.

Cremar la gent de viu en viu?

Quina borratxera de sang planava damunt els nostres pobles i ciutats?

Ens llegíem el pensament amb la mirada. No era necessari pronunciar cap paraula. Mai no hauríem pogut imaginar aquell grau de barbàrie. Era evident que els regaven amb benzina i després els calaven foc! El Mal, amb ganivet a la boca i torxa a les mans entrant a les cases sense pietat, separant les persones que s’estimaven, destruint famílies, els amors més tendres, deixant enrere un caramull de vídues, orfes i llàgrimes.

Al principi no ho podia creure.

Després va ser una evidència certa.


Categories: literatura

Turisme negre com una ala de corb

Vilaweb Lletres - Dj, 06/08/2020 - 21:50

El 1970, el jurat del premi Ciutat de Palma va quedar del tot fascinat amb una novel·la molt dura que descrivia un món absolutament canviant: el del turisme a les Illes. Es deia Corbs afamegats i era la primera novel·la d’un desconegut Gabriel Tomàs, un andritxol nascut el 1940 que debutava en el terreny novel·lístic i que sorgia del mateix poble on ja començava a despuntar Baltasar Porcel, en plena eclosió literària. Ara, exactament cinquanta anys després d’haver rebut el guardó (el llibre va trigar dos anys a publicar-se), la Nova Editorial Moll ha reeditat la novel·la. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Gabriel Tomàs presentant la reedició de la novel·la aquest estiu

Corbs afamegats es pot circumscriure a aquell seguit de novel·les que mostren com el turisme ha canviat de manera radical la societat illenca. Antònia Vicens havia guanyat el premi Sant Jordi amb 39 graus a l’ombra i Els carnissers, de Guillem Frontera, havia tingut un fort impacte en la societat literària del moment, que veia com ja no hi havia fills literaris de Llorenç Villalonga i que, si havien existit, s’havien dedicat a matar el pare. En només una dècada, havíem passat de novel·les com Bearn, que explicaven la fi del món, a la irrupció dels joves illencs de la generació dels setanta que mostraven com havia nascut un altre món i l’explicaven.

Així, en el pròleg que va fer Baltasar Porcel a la primera edició de la novel·la es pot llegir: ‘Qui bategi d’entrada Corbs afamegats, de Gabriel Tomàs, com una obra simplement realista, o si es vol costumista, cometrà una equivocació greu: la de fixar-se únicament en la seva castra exterior, quan sota seu hi batega un món d’ampla fondària, aspre i poètic, que reflecteix amb extraordinària precisió l’actual situació d’un poble mallorquí, un desgavell format per la pròpia tradició, l’envestida de l’allau turística i la presència, ja operant, de la immigració. Em sembla no anar errat si dic que el testimoniatge de Gabriel Tomàs és, en aquest sentit, el més real que ha produït la literatura fabricada a Mallorca de la guerra civil ençà.’

Villalonga i Porcel, dos dels autors que elogiaren la novel·la.

Eren paraules molt atrevides en un moment en què la literatura illenca s’anava renovant a marxes forçades i assegurava: ‘Algú ha dit que la literatura d’en Tomàs era una conseqüència de la meva. Això es repetirà i ni ell ni jo gosaríem negar-ho. Però una tal afirmació serà altra vegada, producte de la crítica més apressada i miop. D’entrada, el món del qual ell parla ja té poc a veure amb el meu: els estrangers i els immigrants a penes hi surten, en la meva obra. Només ho fan d’esquitllentes, perquè jo vaig anar-me’n d’Andratx, malgrat tornar-hi sovint i passar-hi estius sencers, el 1950: turistes i forasters van venir després. La societat sobre la qual en Biel de Sa Costa opera és una que jo ja no he conegut més que com a espectador. El poble de les meves novel·les s’ha anat fent mític i el d’ell és rabiosament actual.’

La lectura de la novel·la en aquesta temporada turística tan estranya fa pensar en camins futurs per a la literatura illenca, i de quina manera hi haurà nous temes que vagin més enllà del turisme, una qüestió que ha planat en major o menor mesura sobre la literatura insular de les darreres cinc dècades i mitja i que ha propiciat estudis com Narrativa i turisme, de Pilar Arnau i publicat per Documenta Balear, centrat en la producció narrativa entre 1980 i 1999. Juntament amb les reflexions sobre la pròpia insularitat, la pèrdua del paradís, la guerra del 36 i la postguerra, el turisme ha estat un dels grans temes de la literatura illenca.

La reedició de la novel·la compta amb un nou pròleg que s’afegeix al de la primera edició. En aquest cas, el signa el catedràtic de la UIB Nicolau Dols, que ens aporta alguna de les claus argumentals del llibre: ‘El primer que sorprèn positivament de Corbs afamegats és que és un llibre d’aquells que enganxen, justament perquè està ben travat: un personatge principal, mallorquí de procedència humil i rural, que ha començat una relació amb una dona d’Albacete, treballadora de temporada, en un hotel d’un nucli turístic incipient, pròxim al poble d’origen del protagonista. El fil principal es descabdella entre una munió d’altres històries de personatges poc o molt relacionats amb el protagonista i, finalment, es fon de la manera més natural dins aquest magma narratiu. I dic “de la manera més natural” expressament. Són els fets o el paisatge humà el que ressurt en aquesta novel·la? Vet aquí el re. Els personatges i l’ambient estan perfectament integrats. Hi apareixen les dificultats dels treballadors, però no en són el tema principal, com tampoc no ho són l’oposició tradició/modernitat, moral explícita / comportament real, identitat local / identitats foranes, ni el començament del turisme ni la iniciació sexual. Tot això hi és, però mai no ofega les línies argumentals principals, la del protagonista de la novel·la i la del protagonista de l’epíleg, en Pere Pobila, personatge d’una història lateral que esdevé principal de la manera més natural’.

I què se n’ha fet, de Gabriel Tomàs? Doncs als seus vuitanta anys contempla amb un punt d’estranyesa el renovat interès que hi ha hagut per la seva novel·la. Tomàs va guanyar alguns premis més, especialment de relats breus, i va publicar una altra novel·la el 1977. D’aleshores ençà, silenci, malgrat que havia continuat escrivint. I gràcies al pròleg de Dols descobrim un silenci terrible quan el catedràtic li demana on és tota aquesta obra literària i la resposta és que Gabriel Tomàs ho va cremar tot.

També sabem que Llorenç Villalonga va ser un dels principals valedors d’aquesta novel·la. En la carta que el 31 de desembre de 1970 escriu a Baltasar Porcel, diu respecte a aquest llibre que hi havia ‘un vertader talent, intuïcions i encerts’.

Porcel també deia en el seu pròleg: ‘En Biel de Sa Costa continua essent un individu gras, que camina una mica a sacsades i porta ulleres negres. És introvertit, observador i solitari. Llegeix molt i passa moltes hores pels cafès, desdoblant-se en un personatge lleugerament fatxenda: és la cuirassa agressiva necessària per a subsistir entre tots aquells que, amb riallada porquina, se’n fotien que perdés el temps darrere els llibres. Aquells que ara ja se’l miren amb astorament envejós perquè, més enllà del terme municipal, té un nom i una audiència que ells mai no tindran. Només el que ho ha patit coneix la força devastadora d’aquesta sòrdida pressió.’

Sigui com sigui, els Corbs afamegats reviuen després de cinquanta anys de tresor ocult, en l’any més rar per al turisme illenc. El panorama és negre com els ocells del títol, i ara veurem si s’obre un nou paradigma econòmic a l’illa i una nova literatura.

The post Turisme negre com una ala de corb appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

CONTES INÈDITS EN RIGOROSA PRIMÍCIA


CONTES INÈDITS EN RIGOROSA PRIMÍCIA per als subscriptors de les meves carícies literàries a L’Aixeta. Entre les creacions que publico de dorma diària, a partir d’aquest agost, penjo dos contes setmanals d’un recull inèdit, amb el títol Cent zen. Cent contes de cent paraules exactes cadascun; un joc, un repte, i un treball d’estil on no hi manca la tendresa i les emocions.I recordo que els 15 primers subscriptors rebran a més un pdf del meu poemari A la barana dels teus dits.Amb una subscripció mensual de 2 euros dignificaràs la meva tasca creativa.
https://jesusmtibau.aixeta.cat/
Categories: literatura

Mallorca i el preu de la lluita contra els borbons - 1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

Mallorca i el preu de la lluita contra els borbons - 1994: Les agressions contra la memòria històrica de l'esquerra revolucionària de les Illes

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)


Document oficial de l'hospital de Son Dureta de Palma (Mallorca) certificant l'agressió patida per l'escriptor Miquel López Crespí. La història d'aquest brutal atac de l'estalinisme contra un escriptor antifeixista mallorquí va sortir publicada en la revista del POR La Aurora i en altres publicacions.

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.


Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida.

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutord, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

Categories: literatura

d’aquest món, tan ple d’injustícies,


Pujo per la rampa que dona a l’Ebre. Dalt de la barana, una dona porta sa filla petita en braços, que demana baixar vora el riu. I la mare, per algun motiu o altre, o simplement perquè no en té ganes, intenta justificar la negativa:-No, no, filla, que això només és per a les barques, i no hi podem anar. La xiqueta posa cara de contrariada, mentre em clava la mirada a mi, que sí hi acabo d’anar. No ho acaba d’entendre. Potser forma part del trist aprenentatge d’aquest món, tan ple d’injustícies, on uns sí que hi poden anar, i uns altres, no, quasi sempre els més febles o petits.#cosesquepassenvoraelriu
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Fotografies – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Fotografies – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Sí, ja sabia a la perfecció qui era en Llorenç Villalonga. N’Andreu s’havia llegit Centro, un recull d’articles contra la nostra cultura i l’esquerra que publicà a començaments dels anys trenta. A l’Ateneu ho comentàrem. Un enfilall de ximpleries sense cap ni peus. Els articles de l’autor de Mort de dama, del director de Brisas, ens feien riure. Era divertit comprovar la intensitat del seu odi contra els escriptors que ens agradaven a nosaltres. La literatura que servís per deslliurar l’esperit de la humanitat li semblava que no valia res. Per a nosaltres era un senyoret, un home que es vendria per quatre rals a qui volgués comprar-lo. Mai no volgué apropar-se a l’esquerra. Els pobres no podíem oferir-li res. Ell no volia treballar per al poble com n’Emili Darder i molts d’altres intel·lectuals mallorquins. N’Andreu m’ho digué mesos abans del Moviment: “En Villalonga serà dels primers que es farà feixista. Avui, a Palma, passejant pel Born, l’he vist al costat d’en Zayas, el principal seguidor d’en José Antonio a Mallorca. Què planificaven? El posat d’en Villalonga era servil. Com si fos un criat”. (Miquel López Crespí)


De nit, quan ningú no em podia veure, plorava.

A vegades en vénen a la memòria les vacances a Ciutat, les amigues des Molinar. Són la taula de salvació on m’aferr desesperadament per a no enfollir. Les imatges del passat retornen suaus, com l’onatge de les vuit del matí, quan el sol encara no crema en excés i la mar brilla, esplendent, amb els primers raigs del dia. És com si veiés una pel·lícula antiga. Un film amb tot de rostres riallers que pugnen per fer felices unes al·lotes que just comencen a obrir els ulls a la vida. Talment les fotografies aferrades a l’àlbum de casa i que els falangistes cremaren enmig del carrer el dia de les detencions, quan el cel enfosquí sense que hi hagués cap eclipsi. El record esdevé un calaix ple de belles històries. Mir les imatges enregistrades fa tants d’anys: el pare, somrient, amb la canya de pescar i un cove ple de peix. De veritat aconseguia el que ens mostra, satisfet? No ens devia enganyar i el que passava era que ho comprava a madò Margalida, la peixatera del barri? Les fotografies comencen a esgrogueir-se. Un mal revelat? Uns productes químics de baixa qualitat? Ja ha passat tant de temps? El rostre de l’oncle Joan és el d’un home encara jove. Somriu al costat de la seva esposa. Ella porta un paraigua molt gran, blanc, comprat a Barcelona i que mai no deixava de banda. “No vull posar-me tan morena com vosaltres”, confessava, feliç. Mai no es desvestia ni anava a nedar. Es conformava passejant per la vorera de la platja, mullant-se els peus, amb l’ombrel·la a les mans, procurant que el sol no li donàs a la cara. La seguia, fidel, una cusseta eixerida que mai no la deixava sola i que a vegades s’entretenia mossegant els nostres llibres, perseguint els moixos des Molinar.

Es curiós. Les fotografies coincideixen a la perfecció amb els records de la infantesa. En aquells estius sempre rèiem.

L’oncle provava de convèncer la tieta de les bondats del sol i l’aigua salada. Li explicava que els raigs lluminosos anaven molt bé per a la salut. Alguna vegada, caminant de puntetes-puntetes al seu darrere, la sorprenia i l’estirava de sobte, en una provatura sempre fallida de portar-la a l’interior de la mar, just al costat on nosaltres nedàvem amb les carabasses fermades a la cintura.

Com si endevinàs cada un dels seus moviments, just en el moment en què provava d’agafar-la, fugia escapada i es refugiava prop de les casetes on guardàvem la roba i gaudíem dels gelats.

El món que rememor és perdé de forma irremeiable quan arribaren els militars i sentírem els trets davant la caserna dels carrabiners. Quan venguéren els oficials i soldats, els exaltats s’animaren a sortir dels seus caus. Anaven crescuts i trepitjaven fort. Sembla que el rector tenia amagades les armes amb les quals començaren a detenir els republicans.

El soroll de les execucions i els gemecs de les víctimes ha tenyit el record de gris.

L’oncle estava summament preocupat per la situació de la família. Volia que anàs més sovint al poble. Calia fer tot el possible per donar suport a la mare i la padrina. Només pensava en el padrí Rafel. Volia anar a cercar-lo. Tenia l’esperança d’aconseguir algun llaüt que el portàs a Menorca. Va ser impossible: també anaren a cercar els pescadors que coneixíem. Un dia sentírem crits en la nit, renou de motors, blasfèmies i insults. No ens atrevírem a guaitar al carrer. Escoltàvem en silenci sense saber si també pegarien culatades a la nostra porta. Els minuts es feien eterns. Les hores s’allargassaven com en un malson inacabable. A l’endemà, en veu baixa i mirant a dreta i esquerra, els amics comentaven les detencions dels nostres coneguts. Més endavant ens assabentàrem que havien amagat a la caseta on guardaven els ormejos dos joves socialistes. Mai ningú no va tornar a saber res d’aquelles bones persones. Un escamot de malvats va fer pujar al camió l’home, la dona i els dos fills. Ara, la casa ha esdevengut un nou local de Falange Española.

Haguérem d’abandonar la idea d’embarcar el padrí. No coneixíem ningú més. No sabíem a qui demanar ajut. Menorca, Alger, poder arribar a València o Barcelona hauria estat la salvació. Ara seria necessari confiar en la sort i esperar que no anassin a retirar la llenya que dissimulava l’enfony de la soll.

En els primers dies del desembarcament dels republicans al port de Manacor, l’oncle em digué que marxàs al poble a portar a la família algunes sobrassades i formatges de Son Flor. Jo sabia que la mare s’anava defensant. No sé com no la detingueren els primers dies, quan agafaren el pare i na Isabel. No sabia mossegar-se la llengua. Després he sabut que a molts d’altres indrets bastava tenir una actitud digna davant els falangistes per a desaparèixer per sempre. Una simple paraula, una contesta que no considerassin adequada era suficient per a obligar-te a beure un parell de tassons d’olí de ricí o enviar-te a Can Sales.

Com va ser possible que no l’empresonassin en els moments inicials de la repressió? Un parell de dies després de les detencions del pare i la germana hi hagué desfilada amb acompanyament de tambors i tota la banda de música. Passaren davant casa nostra. Teníem les portes i finestres tancades. El món exterior havia deixat d’existir per a nosaltres. Només pensàvem en els familiars enviats a Ciutat. La mare no volia sortir al carrer. Però restar dominada per la pena no volia dir que hagués perdut l’empenta que sempre la caracteritzà. Els falangistes, fanatitzats en veure la casa sense domassos i sense que ningú sortís a aplaudir, entraren a la força, havent espanyat el pany d’una culatada. Els ¡Viva Franco! ¡Arriba Espanya! ressonaven, guturals, empastifant l’entrada de conyac barat i cassalla. Sempre anaven borratxos. “Què volen ara?” vaig pensar apropant-me de forma instintiva a la mare, preocupada pel que poguessin fer.

La mare s’eixugà les llàgrimes. Em va pegar una ullada que volia dir-ho tot. Vaig endevinar de seguida que podria succeir qualsevol cosa: que s’enfrontàs als invasors amb un ganivet a la mà, que pegàs a en Martí Cerol, que ja estava escodrinyant les cambres, alçant els llençols amb la baioneta, mentre mormolava “Ja sé que teniu amagat en Rafel! El trobarem, jur que no escaparà! I si cau en les nostres mans anireu amb ell a la presó. Sereu condemnats per encobrir un enemic del Moviment!”.

Després, envoltat pels quatre pocavergonyes que sempre anaven al seu costat, es plantà davant la mare i li digué, traient saliva per la boca:

-Voldria saber per què heu tancat les portes veient que avui Falange Española feia festa pels carrers del poble? Per quins motius no heu sortit a aplaudir com els altres? O voleu que us tanquem com al teu home i la teva filla? No sabeu que per actituds semblants hi ha veïns vostres que han deixat la pell per la garriga?

Va fer dues passes cap a l’indret on jo em trobava fent costat a la mare. “Ara ve el pitjor”, vaig pensar alhora que m’apropava més on estava ella, talment volgués protegir-la de l’endemesa que veia propera.

En Martí Cerol es trobava a un pam de nosaltres. Podia sentir l’alè fètid de la seva respiració. Instintivament, em vaig portar el mocador al rostre. No podia suportar la flaire de suc que omplia l’entrada.

El podia veure dret, amb el fusell a les mans, desafiant, volent demostrar el seu poder als perduts que l’acompanyaven. De sobte cridà, dirigint-se a la mare:

-Digués ara mateix ¡Arriba España! T’ho vull sentir dir en el mateix lloc on detinguérem en Gabriel i la teva filla. I de seguida!

Va ser quan la mare s’apropà encara més a en Martí Cerol i, sense pensar-ho gaire, amb una veu ferma i segura li digué:

-Em pots fer el que vulguis. Teniu la força, no la raó. Però ni tu ni tots els teus em faran mai dir això que vols sentir dins casa meva. Dispara si tens el que has de tenir. Tanmateix ja heu destrossat la família. Què més puc perdre? La vida? La vida no val dos rals si vosaltres heu de dictar la llei! I amb un moviment ràpid i inesperat s’obrí la camisa d’estiu oferint els pits nus a les armes que l’apuntaven.

El cor m’anava a mil. Com reaccionar davant l’embranzida dels malfactors? I si la mataven just en aquell moment? Ningú hauria sortit a defensar-nos. Des de l’interior de la casa sentíem els crits de munió d’exaltats encoratjant els que ens amenaçaven. Anaven borratxos i no tenien mirament amb ningú. Els dominava una prepotència altiva i animal. Se sentien senyors de vides i hisendes. Déus que dictaven la llei a punta de pistola.

De l’exterior arribava, potent, el soroll eixordador dels tambors. La vaixella del menjador tremolava, talment un sobtat terratrèmol sacsejàs l’edifici. Caigueren algunes de les copes que només empràvem en dies de festa excepcional. Em vaig senyar de forma instintiva. La padrina resava en veu alta dins el menjador. Podia sortir en qualsevol moment i complicar encara més la situació. I si ens pegaven? Els veia capaços de llançar la mare al terra, trepitjar-la, agafar-la dels cabells i portar-la, a rastrons, fins a l’Ajuntament per fer-li beure mig litre d’oli de ricí. Qui podria impedir que ens matassin si volien? Farien la barbaritat més absurda per a reafirmar la seva autoritat davant el poble.

No sé si va ser veure la decisió de la mare, contemplar els pits fregant les baionetes, el que els atemorí i desconcertà. El cert és que, com si tots haguessin pensat el mateix alhora, marxaren sense dir ni una paraula, talment no s’hagués esdevingut res entre aquelles quatre parets.

En Martí Cerol va ser el primer que travessà el portal i s’incorporà a la desfilada. Els altres el seguiren, sense mirar ni per un moment al darrere.

El terratrèmol era eixordador. Talment arribassin veus provinents del més enllà, del fosc reialme de l’infern, els incansables ¡Viva Franco! ¡Arriba España! ens foradaven les oïdes.

La mare s’embotonà novament la camisa, tranquil·la, sense immutar-se.

La padrina comparegué amb un creu a la mà. Es devia haver adonat del que passava o ja vivia en un altre món?

S’apropà a nosaltres i ens parlà mirant cap a l’interior de la nit que l’anava posseint:

-Cap assassí no serà feliç. Patiran una existència miserable. Moriran de malalties cruels. Els cucs se’ls menjaran per dins. Els fills i les esposes els abandonaran. Cridaran demanant ajut i ningú no els escoltarà. Els seus noms seran maleïts per tota l’eternitat, en podeu tenir la més completa seguretat.

La mare sempre ho digué: “Mentre no ens prenguin l’hort del torrent tot anirà bé. Ens anirem defensant com puguem. Amb les verdures, els animals del corral i l’ajuda de l’oncle no ens mancarà res. Crec que ens serà possible ajudar les dones que vénen a demanar-nos un bocí de pa”.

Ara era ella la que es veia obligada a fer les feines de la casa.

L’oncle Joan no volia que la família hagués de dependre d’un suport ocasional i que no sabíem d’on provenia. Aquells sacs de patates que unes mans anònimes ens deixaven a l’entrada del jardí!

La misteriosa ajuda era molt d’agrair. Ens salvà les primeres setmanes del Moviment però no podíem saber si continuaria, si les bones ànimes que compareixien de nit podrien seguir fent el mateix. I si aquestes persones estaven fitxades i les anaven a cercar?

-Res no és segur en el temps que vivim –deia l’oncle, preocupat-. Vull que vagis al poble i diguis a la teva mare que a partir d’ara no ha de preocupar-se de res. Mentre jo sigui viu i no ens prenguin l’adrogueria, tu els faràs arribar tot el que necessitin per a la subsistència.

Em donà una besada al front. Els seus ulls tenien la brillantor que precedeix a les llàgrimes.

-No ploreu, per favor –li vaig dir, procurant calmar-lo-. Per sort no han trobat el padrí. El pare, n’Andreu i na Isabel, resisteixen. Poden aguantar bé si saben que som al seu costat.

L’oncle feia signes afirmatius amb el cap. Però en el fons tenia por. Patia pel germà amagat, pels que romanien tancats a la presó.

-Digués a la teva mare que no passi ànsia –insistia-. Ella ja ho sap. Però ho pots tornar a repetir: d’ençà que morí la meva dona, tot el que tenc és vostre. Quin sentit tendria, a la meva edat, anar a obrir la botiga cada dia, veure’m la cara amb els clients i proveïdors si no fos per vosaltres? Podria retirar-me. Amb pocs diners puc sobreviure. Ja saps que mai m’han seduït els luxes. Que hi hagi salut i alguns diners per a poder viure amb dignitat. Tota la resta sobra.

Aquella mateixa setmana vaig anar al poble. L’oncle em carregà de sobrassades i formatges de Son Flor.

-Que no ho vegin els falangistes –em feia les darreres recomanacions-. Ho dissimules amb una mica de roba. Si en el tren t’ho volen prendre, mira si els pots posar al teu favor oferint-los alguna peça de formatge. Potser es conformin. Hi ha fam arreu. Alguns s’han posat l’uniforme per a poder menjar, altres per por. Una majoria són botxins, gent sense ànima ni sentiments. Aquí, al costat, sé que la meva veïna ha obligat l’home a posar-se la camisa blava. I era un home liberal, que sempre va parlar bé d’en Emili Darder, de tot el que el batle feia per les classes populars de Palma.

L’oncle anava parlant mentre em posava els queviures a la senalla. Ho preparava com si fos un tresor. I ho era, una riquesa incalculable, disposar de menjar en circumstàncies tan difícils, en una època en què els productes de primera necessitat restaven requisats per als militars. Començava un ferreny racionament. Ningú no recordava una intervenció militar tan exhaustiva. Els comerciants havien de lliurar un informe detallat del que guardaven als magatzems. L’exèrcit intervenia negocis, vehicles, els dipòsits de sucre, llegums, oli, cafè. Només podies comprar benzina amb una autorització especial. Els cotxes particulars anaven desapareixent de la circulació.

-Al començament del Moviment em vaig trobar el meu veí vestit de falangista –continuava l’oncle Joan-. En veure’m, enrogí. No sabia on amagar-se. M’havia fet tantes confidències en temps de la República! I, ara, obligat per la dona i per la por, el veies amb el mosquetó, la boina de requetè, el jou i les fletxes brodades damunt el pit. Provà de justificar-se. No sé per què ho volia fer. Tanmateix jo sabia els motius que el feren demanar l’ingrés a Falange Española Tradicionalista y de las JONS. Què m’havia de dir? Però insistia: “No vull que Mallorca caigui en mans dels catalans, senyor Joan. No ha llegit els articles de l’escriptor Llorenç Villalonga? Són molt assenyats. Explica els desastres de la República, la maldat de la Generalitat de Catalunya i del boig de Lluís Companys, que mana bombardejar Palma. No ho podem consentir de cap de les maneres! Hem d’ajudar el general Franco i foragitar els rojos de les Balears i d’Espanya! Imagini, quina desgràcia si els quatre eixelebrats catalanistes aconseguissin fer que parlàssim com a Barcelona!”.

“Què fer amb persones que mudaven tan ràpidament de camisa”, deia l’oncle, mirant-me amb ulls interrogants.

Al poble coneguérem nombroses històries semblants. Quants no mudaren de cantet en només vint-i-quatre hores? La mare, jo mateixa, quedàrem sorpreses en constatar com s’havien fet del Moviment persones que pensàvem que eren al nostre costat. Cosines que ens giraren l’esquena, amics del pare que no ens saludaven, gent que ens devia favors i que ara, lluint amb l’uniforme dels guanyadors, ens mirava de dalt a baix, com si nosaltres fóssim formigues a les quals podien esclafar.

L’oncle ja havia col·locat els queviures a les dues senalles que em tenia preparades.

Continuava narrant la seva topada amb el veí.

-Nomia Pere. En Pere Tonió, li dèiem a la barriada. No tengué sort. No li serví de res portar l’uniforme dels guanyadors, creure la seva dona, aplaudir el comte Rossi, acompanyar els escamots d’execució quan l’obligaven a fer-ho. Un dia, no fa gaire, va anar a fer unes feines al local que els seus tenien a la porta de Sant Antoni amb tanta mala sort que l’agafà de ple un bombardeig republicà. Morí esclafat pels cantons i les bigues d’una de les cases que s’ensorraren aquell dia. El tragueren de davall els enderrocs al cap d’unes hores. Les restes eren irreconeixibles. Una biga li havia esclafat el cap. La dona el plorà un parell de dies, però aviat s’amistança amb un altre falangista i ara els sents riure quan el bergant toca la porta a les nits.

Restà pensatiu per uns moments. Després em mirà, somrient lleugerament. Vaig veure que tenia el posat sorneguer d’abans de la guerra.

-Li hauria d’haver dit que anàs alerta amb els discursos que escrivia en Llorenç Villalonga –deia l’oncle Joan-. Potser fos important explicar-li que no era un escriptor de fiar. En temps de la República els socialistes l’amenaçaren de mort pel seu provat reaccionarisme. Sempre a favor dels propietaris, escrivint contra l’esquerra. Era prou coneguda l’enveja que sentia per n’Emili Darder, pels autors mallorquins que sabien escriure perfectament el català. Odiava qualsevol idea i actitud que servís per a millorar les condicions dels treballadors. No podia consentir que a ell l’atacassin per elitista i enlairassin el professionalisme i la bondat del metge Darder. L’enveja el rosegava per dintre. Volia ser alguna cosa a Palma i no sabia com. Els articles no li bastaven. Provà d’escriure una novel·la en mallorquí, Mort de dama, una obra que enfurismà els amants de la nostra cultura. L’acusaren de pamfletari. Llançaren els seus llibres a la mar. Cap intel·lectual de certa vàlua no el saludava pel carrer. Segurament es va fer falangista per medrar, per estar al costat de qui comandava.

Em mirà de forma interrogativa, com si demanàs la meva opinió.

-No cal parar esment en els oportunistes -li vaig dir-. Cadascú s’ha situat al lloc de la trinxera que ha escollit. Què li podíeu dir? Tanmateix no vos hauria entès. I encara pitjor: si hagués captat el sentit de les vostres explicacions, ens podria haver denunciat a les autoritats per criticar un escriptor dels seus.

Havíem arreglat les senalles amb el menjar. Anava pensant en el que em contava l’oncle. Sí, ja sabia a la perfecció qui era en Llorenç Villalonga. N’Andreu s’havia llegit Centro, un recull d’articles contra la nostra cultura i l’esquerra que publicà a començaments dels anys trenta. A l’Ateneu ho comentàrem. Un enfilall de ximpleries sense cap ni peus. Els articles de l’autor de Mort de dama, del director de Brisas, ens feien riure. Era divertit comprovar la intensitat del seu odi contra els escriptors que ens agradaven a nosaltres. La literatura que servís per deslliurar l’esperit de la humanitat li semblava que no valia res. Per a nosaltres era un senyoret, un home que es vendria per quatre rals a qui volgués comprar-lo. Mai no volgué apropar-se a l’esquerra. Els pobres no podíem oferir-li res. Ell no volia treballar per al poble com n’Emili Darder i molts d’altres intel·lectuals mallorquins. N’Andreu m’ho digué mesos abans del Moviment: “En Villalonga serà dels primers que es farà feixista. Avui, a Palma, passejant pel Born, l’he vist al costat d’en Zayas, el principal seguidor d’en José Antonio a Mallorca. Què planificaven? El posat d’en Villalonga era servil. Com si fos un criat”.


Categories: literatura

L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Categories: literatura

Desdefinicions (angost)

Angost: Estiuenc mes, habitualment lúdic, que enguany viurem amb estretors.
Categories: literatura

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera)

Sa Pobla, anys 30 i 40 – Records de la meva mare Francesca Crespí Caldés (Verdera) -


En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral. (Miquel López Crespí)


Tenia molts pretendents.

La majoria de jovençans de les cases benestants del poble em venien al darrere com cans assenyats.

Em reia d’ells.

Estava cansada de donar carabasses a tots aquells al·lots que, per sant Jaume, no sabien que fer per passejar al meu costat. Sabia que, més d’una vegada, les mares havien vengut a casa nostra a parlar amb els meus pares per veure si podrien moure la meva voluntat vers els seus interessos. En el fons, els joves no érem més que un esglaó en l’aferrissada lluita de les famílies per conservar i ampliar els respectius patrimonis. Em demanava si m’haguessin anat al darrere de no haver estat hereva d’un parell d’horts o, els meus pares, no procedissin d’una antiga nissaga, de senyors que feia molt temps tengueren una possessió als afores del poble, prop de Crestatx. A casa nostra hi havia metges, l’oncle Miquel; mestres, el padrí Nofre, la qual cosa volia dir que en algun moment de la història familiar no solament ni havia hagut cases i terres, sinó també, i per a mi era summament important, cultura, llibres, interessos més enllà de l’anyada de patates i mongetes. El pare i la mare no havien estudiat, però ambdós sabien llegir i escriure, la qual cosa no era gaire freqüent en una època en què abundaven l’analfabetisme i ningú no tenia llibres a casa seva. A nosaltres, les dues filles de la família, ens enviaren uns anys a Palma a estudiar, però la feina camperola, les urgències de portar els horts, feren que no em deixassin acabar els estudis. En Miquel, el germà petit, morí als vint anys en un desgraciat accident amb moto, una de les primeres que hi hagué al poble, a finals dels 40. Amb la dedicació a la terra s’esbucaren els meus somnis adolescents envers un tipus de joventut diferent, menys sacrificada que la vida pagesa.

Per als que venien a parlar amb els pares jo era la Fanereta, na Isabel Maria Gost Isern de Can Ximbó i, com a hereva, una peça bàsica per aconseguir una perfecta unió de les respectives propietats, en cas d’haver-hi casament. Però la Fanereta volia que l’estimassin per ella mateixa i no pels quartons que pogués aportar al matrimoni.

Els que més em sol·licitaven eren els fills dels propietaris de terres properes a les nostres. Hom podia imaginar les xerrades familiars parlant de la importància d’unificar les finques. Si em casava amb en Rafel o en Sebastià, els fills dels veïns del Molí d’Aquí Prop, un dels horts que teníem a la sortida del poble, just en deixar endarrere l’Escola Graduada, l’organització de l’explotació se simplificaria a l’hora d’anar-hi a fer feina, de rendibilitzar despeses; tant en petroli per als motors o en la utilització de jornalers i jornaleres. Les dues famílies, la de Can Xorrigó i la de Can Pastera, em coneixien prou bé d’ençà vaig néixer. Sempre m’havien vist anant a treballar amb els pares o els avis i ningú no desconeixia que, als nou anys, ja em deixaven sola per regar un hort de vuit quartons.

En els anys 30, abans d’esclatar la guerra, ningú no dubtava, i molt manco una nina de nou anys, què la vida sempre havia estat així i ho seria pels segles dels segles. Si naixíem pagesos, pagesos moriríem. Provar de pensar qualque cosa diferent hagués estat un absurd. Aleshores no existia el concepte actual de la independència dels fills respecte de la família. Si et casaves, si fundaves una llar, era diferent. Però mentre romanies a la casa, el nucli de pare, mare, fills i padrins funcionava com un tot, amb una divisió ben reglamentada de les feines a fer a la casa i al camp. Cada edat tenia unes possibilitats especials i, els vells, quan ja no podien caminar ni anar a conrear, eren els encarregats de desclovellar ametlles, llevar les pedretes de les mongetes, tallar les patates per sembrar o tenir cura dels animals del corral.

Els pares em tenien tanta confiança que, ja als setze anys m’enviaven a plaça a llogar els jornalers. Una feina complicada perquè havies de saber quin dels homes o dones que tenies al davant, donarien el rendiment adient per a la sega del blat o les faves, per treure patates durant tot el dia amb els gavilans. Ho record com si fos ara mateix. A les cinc del matí ja era fora del llit i, mentre els pares preparaven el carro i els ormejos necessaris per anar a l’hort, jo agafava la bicicleta i anava a plaça a llogar la gent.

Si era a l’hivern, la nit queia, silent damunt les cases i els carrers del poble. Just trobaves les quatre beates que anaven a missa primera. Els carros i bicicletes ja sortien cap a marjal. En arribar a la plaça ja hi havia munió d’homes de totes les edats, dones i al·lotes, esperant els propietaris. La majoria havia vengut des dels pobles dels voltants, amb bicicleta, però també n’hi havia que feien el camí a peu. Mentre els mirava, drets al meu davant, humils, els ulls mirant el terra, em demanava a quina hora s’haurien d’haver aixecat per ser d’hora a la plaça. Dins una senalla portaven les quatre coses que necessitaven: un bocí de pa amb formatge o una arengada, un potet amb arròs o fideus, si a migdia tenien temps de posar dues pedres i fer-se una mica de brou dins d’una olleta. La majoria no sabien si aquell jorn hi hauria feina per a ells. El jornal mai no era segur i tot depenia de la voluntat dels senyors que, segons el seu caprici, un dia et podien llogar i l’altre no. Quan ho pens amb deteniment veig que era un sistema infalible de treure el màxim de profit de la feina del jornaler. Si ja el primer dia, quan començàvem a treure les patates, el jornaler no donava el que se n’esperava d’ell o d’ella, ja no hi havia més jornals a guanyar en aquella casa. I així com els bons treballadors, aquells que no aturaven de sol a sol, eren recomanats als altres propietaris, els que hom considerava que no rendien abastament, també eren coneguts i la vida se’ls tronava prou complicada. Per això mateix cada temporada se sentia parlar d’una colla d’homes que partien cap a França o, més lluny encara, envers Cuba o l’Argentina.

El pare tenia un bon sistema, per fer produir els jornalers. Sempre em posava en el grup que anava al davant, al costat de la mare o sola, amb algunes dones de confiança de la casa i, els altres, els que ens seguien, havien d’anar al meu ritme. Descasàvem una mica cada estona, però sé que molts, en veure'm que em posava al davant de la colla de les sembradores o segadors, ja sabien que no hi hauria descans. Va ser d’aquí d’on sorgí aquell mal nom de quan era una joveneta eixelebrada: sa Fanereta. Per als meus, per als propietaris dels voltants, el malnom era pronunciant amb admiració. Però hi havia també alguns jornalers i jornaleres que ho pronunciaven amb ràbia i odi en l’entonació.

Jo volia sortir de tot aquest món.

Essent un infant ja sabia que la feina al camp era dura i sacrificada. Em mirava les mans, cada vegada més lletges, amb la pell feta malbé. Els dos anys que vaig passar a l’internat, a Palma, m’havien ensenyat que existien altres formes de viure. No tot estava condicionat pel cicle immutable de la sembra i la collita, de la dura feina de segar i batre sota l’abrusador sol de juliol i agost. Com podria escapolir-me del que m’esperava, del que el costum em reservava? Malgrat les possibilitats econòmiques de la família jo no volia acabar com les velletes del meu carrer, ajupides, amb l’espinada destrossada pels anys de sembrar o llevar l’herba dels horts, sense poder alçar la vista al cel. Havia de trobar una solució i no sabia quina. Em desesperava quan mirava al voltant i no veia com podria escapar del que la vida em tenia programat.

En el fons, i coneixia prou bé la gent del poble, el que desitjaven de la meva persona, aquells que es volien casar amb mi, no era solament, i això era summament important, el nombre i valor de les cases i horts que podria aportar a la nova família. Els que volien, juntament amb les propietats, era apropiar-se, amb el matrimoni, de la meva capacitat de feina. Com si jo no fos una dona amb pensament propi, desigs, ganes esbojarrades de viure i conèixer món. Talment com si enlloc d’un esser humà fos un cavall, una somera comprada a la plaça del Mercat.

Els ho llegia als ulls.

Sabien com portava els horts del pare i la mare i trobaven seria un bon partit per als seus fills. Els pagesos coneixíem, i jo la primera, la capacitat de feina d’una persona. Bastava veure-la regar o segar, llevar l’herba o batre, llaurar, fent els solcs per a la sembra, agafar el càvec per treure les patates o carregar els sacs damunt el carro, per valorar les capacitats reals d’una dona determinada. Tot plegat no era cap demostració d’una intel·ligència especial. Simplement es tractava dels coneixements innats que els pagesos teníem del món que ens envoltava. Ningú no ens havia ensenyat a sembrar, preparar els fems, endevinar si plouria o no, si faria ventada o diluviaria, mirant tan sols el color del cel, el dibuix dels núvols en la llunyania.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Els crespuscles més pàl·lids, Premi de Narrativa Alexandre Ballester


Categories: literatura

A la revista cultural argentina Ají


Un nou conte traduït per a la revista cultural argentina Ají.
Aquest cop es tracta d'El tren que passa, inclòs a Postres de músic, i que he adaptat jo mateix
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Isabel - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Isabel - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Na Isabel estava molt canviada. Havia envellit. Com si haguessin passat anys d’ençà de la detenció. M’adonava de l’abundor de cabells blancs que abans no tenia. Unes profundes arrues li marcaven el rostre. Les preocupacions pel destí de la família? El cor em va fer un sotrac. Què passava entre les antigues parets del casalot, quina mena de patiments transformaven de tal manera les persones? La vida sota el control de monges i militars... era pitjor del que m’explicaven alguns parents de les presoneres? El que veia mentre avançava pels llòbrecs passadissos era només la superfície d’un món que no podíem imaginar? El terror autèntic arribava quan sortien els visitants? (Miquel López Crespí)


Na Isabel estava molt canviada. Havia envellit. Com si haguessin passat anys d’ençà de la detenció. M’adonava de l’abundor de cabells blancs que abans no tenia. Unes profundes arrues li marcaven el rostre. Les preocupacions pel destí de la família? El cor em va fer un sotrac. Què passava entre les antigues parets del casalot, quina mena de patiments transformaven de tal manera les persones? La vida sota el control de monges i militars... era pitjor del que m’explicaven alguns parents de les presoneres? El que veia mentre avançava pels llòbrecs passadissos era només la superfície d’un món que no podíem imaginar? El terror autèntic arribava quan sortien els visitants?

Va veure la meva cara d’espantada i provà de fer-me un tímid somriure.

-Estic bé –em digué, en veu baixa-. No et preocupis. He millorat d’ençà que sé que ets a Ciutat amb l’oncle Joan. Els queviures i poder mudar-me de roba m’han ajudat molt. Em sent millor. Not com la sang torna a circular per les venes. De bon començament em pensava que moriria. El menjar era infecte. Vomitava. Em veia a les darreres. Plorava tot el dia pensat en vosaltres, en com vos trobaríeu. Ara estic més tranquil·la. Almanco tenc notícies vostres. Sé que el pare aguanta i que, amb dificultats, resistiu. En les actuals circumstàncies, disposar d’un plat de calent ja és un miracle. Una companya em deia que s’estimava més restar a la presó que sortir en llibertat. A casa seva morien de fam, no tenen res i són set de família! El pare, la mare, tres germanes i els padrins. Ningú no els dóna feina. Prefereix romandre entre reixes, subsistint amb l’aigua bruta que ens donen el matí, el bocí de pa negre i els moniatos sense pelar que no tornar a Son Serra i ser un altra boca per alimentar.

Sor Coloma la mirà estranyada. Potser ni s’hagués adonat que donaven aquell menjar miserable a les dones que vigilava. Les monges vivien somniant en el cel, àngels i querubins. Els portaven el dinar i el sopar des del convent i feien vida a una sala especial, lluny de les preses. Així i tot podien veure ben bé el tipus d’alimentació existent a Can Sales. Potser pensaven que la fam era una forma de guanyar el cel!

Sor Coloma no pogué resistir la temptació de dir-hi la seva.

-Pensau que estam en guerra –digué-. Ara el més prioritari és alimentar els soldats que ens defensen del comunisme. Tot el més essencial va dirigit vers el front. Nosaltres resam tres rosaris diaris per aconseguir que el general Franco i la cristiandat puguin salvar Espanya. Ens hem de sacrificar una mica per la Creuada que ha beneït el papa Pius XII. Així mateix hi ha gent que té pietat de vosaltres. Un gran nombre de senyores de ciutat fan la bona acció de portar alguns paners de figues de les possessions, sacs de patató. Al carrer hi ha necessitat i ho podrien vendre. Treure un profit malgrat que fos mínim. Sempre guanyarien unes pessetes! Però aquestes bones cristianes fan arribar aquests queviures per a vosaltres. Ho fan sabent que, si guanyessin els rojos, segurament serien detingudes, vexades i potser assassinades per la xurma que vol acabar amb la propietat i la família cristiana. Talment com s’ha esdevengut a Menorca, l’illa màrtir, on els republicans han assassinat nombrosos catòlics.

Sor Coloma se senyà tres vegades. Creia realment en el que deia, podia imaginar les preses de Can Sales matant, torturant, bevent la sang de les víctimes, com deia la propaganda?

Salvar Espanya del marxisme! Estaven ben adoctrinades les monges de la Caritat! En temps de la República criticaren les escoles que feia el govern. Propagaven que els edificis servirien més endavant per fer de presó dels creients. Quina indiferència envers l’esforç de la República per aconseguir que els treballadors poguessin tenir metge, com els rics. Deien que les dones només necessitaven saber cosir i fer el dinar. Una esposa cristiana era sempre silenciosa, dòcil, només preocupada per la feina i la casa. Si era Filla de Maria, si participava en les activitats de la parròquia, si es convertia en un exemple de creient per a les noves generacions tendria el cel guanyat! Però la follia esquerrana per aconseguir acabar una carrera era una bogeria. Voler que fossin iguals que els homes! Anar a marjal i a missa, tenir cura dels fills, portar la casa i ajudar l’espòs era el que santificava el matrimoni. Pregar sempre a Déu, morir amb un rosari a la mà. Aquesta era la tradició que defensava l’Església. Tota la resta era perniciosa i s’havia de prohibir. Dolent anar al cine per distreure’s, poder oblidar uns instants la grisor de la vida quotidiana. Pecat els balls que no fossin jotes i boleros. Perillós per a l’ànima sortir d’excursió amb els joves de l’Ateneu, pertànyer a un sindicat, a una cooperativa de consum. Les dones podrien condemnar-se per a tota l’eternitat si sentien, malgrat que fos des de la distància, un míting dels enemics de la religió, si cedien a la temptació d’anar a veure una obra de teatre que no fos autoritzada pel bisbat.

El rector feia sermons dient que, a Rússia, els comunistes llevaven els fills a les famílies i els adoctrinaven en el marxisme i l’ateisme. També convertien les dones en homes. Sense cap mena de sentiment humà, les posaven a treballar a les fàbriques i feien que portassin avions i tractors, i les transformaven en monstres. Quan passaven davant l’Ateneu on ensenyava de llegir i escriure, se senyaven, talment haguessin vist el dimoni. Aconsellaven la gent a no fer-se de les cooperatives. Com era possible tanta ignorància? Quin pecat podia haver-hi en el fet de ser d’una associació obrera? Però ara, amb el triomf del Moviment sí que els interessava la política. Fer la feina dels carcellers, estar a les ordres de Falange els pareixia excel·lent, una labor “cristiana”!

Potser n’Andreu tenia raó quan deia que els socialistes érem els autèntics cristians del segle XX. De primer jo no ho entenia. L’escoltava en silenci. Què volia dir quan afirmava que nosaltres érem els vertaders seguidors de Crist? L’Església sempre estava al costat dels poderosos. El cristianisme només serví per a consolidar segles d’opressió i d’ignorància, per a bastir d’una justificació les guerres de rapinya i els genocidis. Quan pensava en els catòlics tan sols podia imaginar les guerres i creuades, els milers de morts en nom de Crist, les ciutats arrasades, el poder omnímode de la Inquisició, la cremada d’heretges i jueus, de tantes i tantes persones que s’havien lliurat a la ciència com Miquel Servet i Galileu Galilei. El clergat mai no canviaria. Sempre donant suport als grans propietaris. Quants segles predicant l’odi, el fanatisme més ferotge? No bastava enderrocar els palaus de la Inquisició, promulgar lleis en defensa d’un ensenyament laic i gratuït com a França. Res no mudaria si no aconseguíem vèncer l’ignominiós llegat que ens venia de Roma. Bastava veure les fotografies del present. El bisbe de Mallorca beneint les tropes italianes, les armes que servien per a la matança. O no eren els sacerdots els que atiaren la follia de l’extermini? On era el missatge de pau i reconciliació esperat? Cap monja de Caritat, cap predicador podria convèncer-nos de la bondat de les seves intencions. La sang dels Tarongí em bullia dins les venes. L’únic evangeli practicat pel catolicisme militant era el dels foguerons del bosc de Bellver, el del pare Adrover, el sacerdot que, amb una creu al pit, acompanyava el comte Rossi en la cacera de republicans pels pobles de l'Illa.

N’Andreu ens mirava somrient, atent als meus dubtes.

-O no heu llegit els Evangelis? –deia, fent-se càrrec de les nostres prevencions-. Ja sabem que és el Vaticà, la burocràcia eclesiàstica, qui ha manat des de sempre. Tot això ja ho sabem a la perfecció. Recordau que, d’ençà dels primers segles del cristianisme, des del mateix moment en què l’emperador Constantí acabà amb les persecucions de Calígula, Neró, Dioclecià i Vespasià, els patricis romans es feren seguidors de Crist per a poder continuar servant el control sobre el poble.

El meu nuvi era una d’aquestes persones que llegia tots els llibres que li queien al davant. Mai no vaig conèixer ningú amb tanta ànsia de saber! Romandre al seu costat era com fer viatges a altres èpoques, a segles pretèrits dissolts en la boira del temps. El que m’explicava era més atractiu que alguna de les pel·lícules que anàvem a veure al cine.

-Del cristianisme –continuava, apassionadament, talment hagués de canviar el món amb les seves paraules – ens interessa el missatge evangèlic i no tant el que han fet bisbes i sacerdots d’ençà del decret de Constantí, aprofitant-se de la credulitat popular. Es tracta de no fer mal al proïsme, de repartir el que tens entre els pobres, de foragitar els mercaders del temple, de respectar els vells, els malalts, els necessitats. Per això lluita qualsevol persona que vulgui dignificar la vida.

Sí, tenia raó. Tot era molt simple. Repartir la riquesa, acabar amb els abusos, lluitar per aconseguir que la gent no patís tant. Estava cansada de veure cares tristes entre els jornalers i jornaleres que anaven a llogar-se a la plaça Major. Com era possible que els catòlics no s’immutassin davant la misèria dels desvalguts? O no sentien mai les campanes de l’església repicant per una dona jove morta de tuberculosi, els nombrosos infants que desapareixien just acabats de néixer o al cap de pocs mesos per no haver estat ben alimentats? D’on sorgia la indiferència de les Filles de Maria, dels rendistes del Círculo Mercantil? En quin moment de la seva existència es convertiren en estàtues de sal?

I ara, aquestes monges de la Caritat, pensant que feien un servei, s’oferien per a fer de carcelleres. Quines maneres tan distintes d’entendre el missatge de Crist! Em demanava qui seguia de forma més eficient l’Evangeli... ¿el pare donant suport a La Societat, a les cooperatives de consum o aquestes religioses vigilant les portes de la presó, fent formar les detingudes enmig del pati, castigant les que consideraven rebels en cel·les especials, tancant els ulls cada vegada que el director llegia la llista de les que havien de pujar al camió per a no tornar mai més?

Si em deixava dominar per la nostàlgia, si pensava massa en els temps feliços al costat de n’Andreu i la família, m’enfonsaria, es debilitaria la meva capacitat de resistència. No podia defallir. Tenia el deure de ser forta, deixar de banda qualsevol debilitat. L’enyorança pels dies de llibertat, per aquells estius a casa de l’oncle Joan, les excursions amb n’Andreu i els joves de l’Ateneu, les converses prop de la platja, en es Molinar i la Ciudad Jardín amb n’Aurora Picornell, les discussions sobre literatura i política, havien de restar provisionalment a un racó de la memòria. No podia submergir-me en el record d’un passat feliç o m’enfonsaria per sempre. No volia dir que oblidàs la felicitat perduda, però l’essencial era no capbussar-me en aquells records oblidant els que depenien del meu suport. Servar a l’interior profund del pensament l’escalfor dels dies joiosos viscuts abans del Moviment. Saber que havíem pogut gaudir dels moments més intensos de la nostra existència. Però el més important era no fer coneixedores les debilitats sentimentals que ens posseïen als botxins que pul·lulaven arreu. Era essencial que l’enemic mai no pogués intuir que estàvem destrossats i que el dolor que ens feien sentir matava l’antiga alegria, els anys de tranquil·la existència que ens alletava fins no feia gaire. Mossegar-se la llengua fins a fer-se sang, resistir. Cap altre deure era més importat. El que volien els facciosos era enfonsar-nos definitivament, que mai no tornàssim a ser persones. Convertir-nos en homes i dones sense voluntat, esclaus que funcionassin a tocs de corneta i consigna. Com fer-ho per ser més durs que el marbre però alhora servar la tendresa acumulada al llarg de la vida? Tasca difícil. Sabia el meu deure: fer tot el possible per ajudar els que eren a la presó, a la mare, al padrí, amagat a la soll. Què devia fer n’Andreu en aquells moments a Can Mir, esperant d’un moment a l’altre l’instant fatídic? No ho volia pensar. L’alegria de la joventut fugia de sobte, espantada amb els primers crits dels falangistes el dinou de juliol.

El posat de na Isabel continuava essent trist. Malgrat notar una espurna d’alegria en el seu rostre en dir-li que tots érem vius, el pes de la presó planava damunt ella com una llosa. Em vaig apropar als barrots que ens separaven amb un intent d’acaronar la seva pell i que sentís l’escalfor de la meva carn, l’amor que sentia per ella.

Just vaig poder fregar la mà que tenia posada en la reixa.

Sor Coloma, atenta a cada un dels nostres moviments, tornà a intervenir, aquesta vegada amb greu seriositat.

-Ja vos he advertit que no podeu acostar-vos al reixat. Vés a saber què podeu intercanviar. Res de cartetes secretes. Aquí, per desgràcia, ja les sabem totes. Si voleu contar la vostra vida, fer preguntes, emprau els sistemes normals. Sí, ja sé que pensau que les missives són censurades. Però per explicar l’estat de salut de la família, el més essencial en aquestes circumstàncies, no valen misteris.

I afegí, amb certa intencionalitat cruel:

-En els temps que corren no calen massa paraules. Seria gastar paper i tinta inútilment. Tanmateix na Isabel no anirà d’excursió ni sortirà de Can Sales aquesta setmana. Només li cal agafar el llapis per dir-te quan necessita la roba neta o per a saber el dia que li portaràs la senalla del menjar. Quatre retxes basten i sobren per estar informada de la salut dels pares. També et pot enviar una tarja per a comunicar-te els dies que pot rebre visites. Per tenir-la assabentada de com està la família basta posar “tots estam bé de salut”. Cinc paraules. La resta, sobra.

Vaig quedar corglaçada en constatar la maldat que representaven uns suggeriments tan deshumanitzats. Què sabien les monges de la vida familiar, del valor d’unes paraules escrites des de la presó? Ens obligaven a emprar els doblecs de la roba per explicar el que no es podia dir en una carta normal, censurada. Nombroses detencions eren per sorpresa. Alguns dels innocents represaliats, sospitant que res no els podria salvar de morir, escrivien d’amagat les últimes recomanacions. Les mares i esposes dels assassinats em mostraren alguns dels papers que reberen. Eren les darreres paraules escrites a corre-cuita, minuts abans de ser portats als fossats del fortí d’Illetes, a les cunetes del camí dels Reis. Escrits amb algunes faltes d’ortografia, amb paraules il·legibles per les llàgrimes derramades. I sempre els mateixos pensaments: que el fill el recordi, que l’esposa sigui forta per poder tirar endavant la família. I si hi havia factures que es podien cobrar, explicava qui era el deutor, on anar aquells duros. Si era ell qui devia favors, demanava fer tot el possible per quedar bé. Però què sabien del bategar de la vida unes religioses que castigaven i amenaçaven les detingudes que posaven entrebancs per anar a missa, per a convertir-se al catolicisme?

Sobreres les relacions familiars? Per això molts directors de presó només deixaven escriure tres retxes a una postal.

Sor Coloma m’ho digué abans d’arribar al locutori. Ella era la censora.

-No vull que els arribi cap mala notícia –deia, segura de fer un bé a les presoneres-. Jo estim fora mida la feina que m’han comanat. Si una presa rep una carta dient que algú de la família ha mort no li don fins que veig que està en condicions d’assimilar la notícia. No vull que emmalalteixi, que hagi d’anar al metge o provi de fer vés a saber quin desbarat. Al començament, quan no ens hi miràvem tant, alguna de les dones que guardam provà de suïcidar-se en assabentar-se de la desaparició del pare, l’espòs, un fill o un germà. Per això mateix decidírem anar amb cura. Si l’escrit no porta res d’especial, la lliuram el mateix dia que arriba. Però si hi trobam informacions del tipus que t’he contat, esperam un temps prudencial. El que més ens importa és la salut de les preses!

La monja que vigilava la meva germana l’obligà a aixecar-se i retirà la cadira on estava asseguda a dues passes de les reixes. Sor Coloma va fer el mateix amb la meva.

-Apa, aixeca’t –m’ordenà, fredament-. No vull tenir problemes amb el director. No voldria que aprofitàssiu la bondat de les monges per introduir qui sap quines noves no recomanables.

Na Isabel no pogué resistir restar amb la boca callada.

-Qui em va salvar els primers dies va ser n’Aurora Picornell. Quan em portaren a tancar ella ja feia temps que era a Can Sales. En veure que no menjava em donà la seva ració de pa i moniatos. A mi em feien oi. Ella els va pelar i aconseguí que la meva salut anàs millorant a poc a poc. No sé d’on treu les forces. Encara ara és la que ens fa cantar cançons a l’hora de brodar. Interpretam tonades de la pagesia, alguna copla permesa per la direcció. Ens entretenim com podem i ella és l’ànima de tot.

Aquesta vegada no ens digueren res. Sor Coloma, comprovat que no podíem apropar-nos al reixat, estava més tranquil·la. S’assegué a un metre de distància d’on em trobava i continuà resant el rosari mecànicament. Jo deixava parlar na Isabel. No la volia interrompre. Notava que li feia bé explicar el que sentia. Tanmateix, pel to de veu, pels cabells blancs i el tremolor de la mà esquerra, pel moviment imperceptible d’un nervi de la galta, per la forma de mirar-me, jo sabia tot el que no podia dir-me de paraula per la presència vigilant de les monges.

Na Isabel em relatava la rutina de la presó, l’horari obligatori, la feina als tallers, les hores de doctrina cristiana i sermons dels sacerdots. Jo endevinava -ho vaig copsar de seguida que m’obriren les portes-, l’acaramullament de persones en un indret que no havia estat pensat per lloc d’internament. Bastava veure les sales, amb les pobres màrfegues tirades al terra. Massa gent per a un espai tan reduït. Les habitacions eren plenes de gom a gom. No calia que na Isabel m’ho contàs. Podia llegir en el seu rostre el que passava per cambres i passadissos. Els camions i cotxes que arribaven cada moment amb detingudes de tots els pobles de l’Illa i la Península. Mentre avançava cap al locutori havia vist perfectament senyals de fuetades en les cames i braços de les dones que, agenollades, fregaven el trespol. No eren ferides accidentals. Eren rastres ben evidents de pallisses. En algun braç es podia veure la curvatura de la corretja marcada, en negre, damunt la carn. Ho sabia per la mirada de por en les detingudes que havia vist feinejant. Per a sor Coloma devia ser un paisatge conegut. No li donava importància. Potser no el veia, absorta en els seus rosaris i meditacions. Aquelles dones tenien prohibit apropar-se als visitants. Miraven les rajoles, atemorides que les castigassin. L’oncle Joan m’explicà que, pels comentaris temorosos d’alguns familiars d’internades, sabia de l’existència de cel·les de càstig. Les preses que no eren obedients i no seguien a ulls clucs les normes del director o que havien demostrat algun signe de rebel·lia, eren castigades a romandre incomunicades dies i setmanes, alimentades solament amb aigua i una mica de pa dur.

Com es podia mantenir l’esperança, la dignitat, enmig de la tenebror que alimentaven les monges de la Caritat?


Categories: literatura

Miquel Martín: ‘Encaixar? No m’ha preocupat mai’

Vilaweb Lletres - Dg, 02/08/2020 - 21:50

La novel·la La drecera va ser finalista del premi Just M. Casero l’any 2018. Va ser una deliberació del jurat molt renyida, però al final, aquesta obra no va guanyar. Tanmateix, a voltes, unes situacions adverses ens en porten unes altres de positives. Perquè La drecera, aleshores, va arribar a mans dels editors Aniol Rafel i Marta Rubirola, de Periscopi, i de seguida la van acollir al seu catàleg i s’hi van posar a treballar. I un dels membres del jurat que l’havia defensat, Josep Maria Fonalleres, en va escriure un epíleg. Avui, La drecera ha encaixat en un catàleg especialitzat en ficció, marcat per la novel·la internacional, on es troba acompanyada d’autors d’aquí com Manuel Baixauli, Joan Benesiu, Miquel Berga i Marta Orriols. I això ha fet que novel·la i autor facin un salt endavant. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Perquè Miquel Martín (Begur, 1969) no és un escriptor que acaba d’aparèixer de la nit al dia. Fa vint anys que publica. Entre més, ha publicat les novel·les L’estratègia de la gallina (Columna, 1999, Finalista Premi Ramon Llull); Cabells de medusa (CCG Edicions, 2007); El riu encès (El Cep i la Nansa, 2017). També diversos volums dedicats a llegendes populars de mar i de muntanya publicades a Edicions Sidillà, i diversos estudis sobre la poesia de Joan Vinyoli, de qui és un estudiós.

Trobeu que publicar a Periscopi aquesta darrera novel·la és entrar a una nova etapa, fer un salt?
—Trobo que Periscopi s’ha guanyat un prestigi que és molt merescut, i ho puc dir des de dins, perquè treballen molt bé. I sí que és fer un salt, perquè sé que potser molta gent m’ha descobert a partir de La drecera, pel fet d’haver estat publicada a Periscopi, que té un ressò major. Però alhora, jo ja fa vint anys que escric i publico, i he anat fent un camí per arribar a aquí. Molts lectors estan contents per mi i em diuen: ‘Portes molts anys picant pedra i ara és com fer un salt important, que se’t reconegui la feina i la qualitat.’ Ha estat un camí llarg, fent passets curts, però molt sòlids. Jo sempre he tingut clar cap on anava i quina mena de literatura volia fer. Que la literatura és un compromís, que s’ha de treballar molt el text, que s’ha de ser rigorós, que s’ha de tenir consciència de la llengua i visió literària de la realitat. I tenia el convenciment que aquest reconeixement arribaria.

El valor de la vostra literatura és la importància de la construcció d’un estil propi, amb una llengua neta, rica, diàfana. És una literatura amb molta llum. Creieu que heu construït el vostre estil a partir de la barreja d’una literatura popular nascuda del relat oral i la poesia de Joan Vinyoli, de qui sou un estudiós?
—És una suma de diversos factors. Primer, d’aquesta concepció de ser escriptor i de tenir la voluntat d’un estil literari. Com deia Rodoreda, hi ha qui el troba de seguida, hi ha a qui els costa més i n’hi ha que no el troben mai. Trobar un estil i una literatura que et diferencia, que és una mirada cap al món a través de les paraules, només s’aconsegueix a través del coneixement de la llengua. Jo l’he adquirit a través de la cultura popular, d’escoltar la gent del poble, com parlen els pescadors, com parlen els pagesos, com parla la meva mare, que és un goig, que parla un català riquíssim. I també per la lectura, pels qui m’han precedit: Vinyoli, que és una de les meves passions, i en general pel fet de ser lector de poesia. És que els poetes són essencials pels escriptors. Jo trobo que es nota molt quan un novel·lista ha llegit poesia i quan no n’ha llegit. Perquè té un registre lingüístic, té una visió de la llengua, té una capacitat metafòrica, la seva prosa té una llum… I tot això ha anat conformant el meu estil.

Llegir poesia és important, però llegir Vinyoli deu marcar d’una manera especial.
—Vinyoli és un autor potentíssim, amb una gran autenticitat. Perquè la poesia de Vinyoli és una poesia molt vital en un doble sentit: parla d’allò que és més important de la vida, de les grans preguntes i dels grans neguits, perquè Vinyoli, malgrat que a la vida té unes grans dificultats, celebra el fet de viure. Però, per a mi, més enllà de la seva poesia, d’una qualitat indiscutible, Vinyoli és també el seu tarannà. Ho va passar molt magre a la seva vida, la seva obra no es va reconèixer, es va ignorar i obviar, i fins al final de la seva vida no se li va reconèixer. Per això, en moments durs de la meva trajectòria, quan veia que feia una feina molt seriosa que no tenia el ressò que jo pensava que havia de tenir, em deia: ‘Pobre Vinyoli, això li passava a ell.’ No és que m’hi vulgui comparar, però em donava uns certs ànims. Al final, la qüestió és creure en allò que fas, fer-ho amb seriositat i tenir una mentalitat forta per tirar endavant.

No fer concessions, suposo.
—I no fer concessions. Això és important. Vinyoli en una de les últimes cartes que escriu, dirigida a la seva germana, ho diu així, literalment: ‘Jo no he fet concessions.’ Si fas concessions, estàs perdut. Si no fas concessions, quan el reconeixement arriba, ho fa amb tota la solidesa.

Abans ho dèieu, que fa vint anys que escriviu. Les novel·les que heu publicat fins ara, a més de la voluntat d’estil i de no fer concessions, tenen algun altre element en comú? Hi ha un univers o una temàtica que sigui una constant en les vostres novel·les?
—Ara, mirat amb la perspectiva del temps, sí que hi ha aquesta consciència de la importància de la llengua, que és la que ens comunica amb el món, que és molt important, perquè és un reflex d’allò que vivim. I també he vist que hi ha molta presència de la natura, de la importància del paisatge i de la natura: pertànyer a una terra, formar part d’un entorn natural, aquesta mirada cap al paisatge que ens envolta, perquè el paisatge és part de nosaltres. En el cas de La drecera, hi ha la transformació del protagonista, que és un infant que es fa gran, però també hi ha la transformació del seu entorn.

Clar, vós sou nascut i viviu en un poble de la Costa Brava, Begur, on els estralls urbanístics els heu viscut en primera persona. He vist el final d’un paradís perdut.
—Sí i d’una manera molt accelerada. La generació que ara tenim entre quaranta i cinquanta anys som l’última generació que hem viscut el paradís que dius. Perquè els canvis d’aquests últims vint-i-cinc o trenta-cinc anys han estat molt grans i molt accelerats. I la destrucció ha estat molt bèstia. Som l’última generació que encara hem viscut aquesta barreja que tenia l’Empordà tan especial entre el mar i l’interior, entre la pagesia dels masos i els pescadors. Som l’última generació que hem pogut baixar a una cala pràcticament deserta i agafar musclos a la roca, caçar un pop i fer un arròs a la sorra. O anar-te’n al bosc, trobar bolets i fer una graellada de carn amb bolets allà mateix. Això avui és impensable. El mar s’ha quedat sense recursos, musclos pràcticament no en tenim, perquè la pressió urbanística ha estat immensa i s’han comès unes barbaritats molt i molt grans.

A més de viure-ho, potser fins i tot ho heu combatut.
—Sí, ni que fos a través de la literatura. La literatura també és una mena de resistència, una mena de lluita. Serveix per a ser crític. Que quedi clar que jo no he volgut mai fer pamflets, que jo faig literatura i faig ficció, però a través de la ficció sí que proposo al lector que reflexioni. I potser a través de la ficció el lector s’adona d’aquestes barbaritats que dèiem, d’aquesta pèrdua del patrimoni natural, d’aquesta destrucció del paisatge, de com ens hem anat allunyant de la natura. Abans teníem una relació íntima amb la natura i l’hem anat perdent. I pel camí hem perdut també el llenguatge que permetia aquesta relació. Hem perdut paraules, refranys, dites, expressions. Hem perdut una riquesa lingüística molt lligada al camp, a la pesca, a les feines d’una masia.

I uns gests que eren l’expressió d’unes maneres de treballar i de fer. Gràcies a la vostra literatura i a la d’alguns altres en podrem conservar la memòria, si més no.
—Això deia jo en un article on parlava d’una d’aquestes barbaritats que s’han fet a sa Riera, una de les platges de Begur, que al final només ens quedarà la literatura per a recordar com era aquest paisatge i aquesta natura.

En aquest sentit, com es va cuinar La drecera? Hi havia aquesta voluntat, de deixar testimoni d’un paisatge que ha anat desapareixent?
—La idea inicial de La drecera era mostrar la transformació interior d’un nen, aquests tres o quatre anys que conformen el pas de la infantesa a la pubertat. Són anys de descoberta, d’incertesa i de perplexitat. Però clar, en el moment que situo el nen en un entorn que és el de l’Empordà, també he de retratar tot aquest ambient. I això em va portar a fer el retrat d’una època, el retrat d’un paisatge i dels canvis que ha sofert aquest paisatge. Va venir una mica tot lligat. Ara, el nen és el pal de paller de la novel·la, juntament amb un altre personatge essencial, que és en Pitu, el masover del mas Bou, que representa l’últim supervivent d’aquesta vida vinculada al camp i a la masoveria. Quan desapareix aquesta gent, desapareix tot un món. És un petit homenatge a la gent que ens ha precedit, també.

Miquel Martín.

En aquesta novel·la el punt de vista és rellevant.
—Sí, és un dels elements bàsics de la novel·la. Fonalleras ho explica perfectament a l’epíleg. Era un dels reptes: la novel·la s’explica en primera persona, de manera que jo havia d’assolir la veu del nen, però alhora no podia ser realment la veu del nen. S’havia d’explicar en un llenguatge que fos creïble, però alhora, podent-ho mirar des de fora. És un equilibri molt difícil, que fins que no el vaig trobar, no vaig trobar el to, que és essencial perquè la novel·la funcioni.

I també és interessant el ritme que conferiu a la novel·la. Creeu una cadència lenta, que va fent, que va conduint el lector per la història, sense grans estridències que facin de motor per avançar.
—Sí, tot i que el ritme de la novel·la no és el mateix al principi que al final. Al principi, el nen és molt nen i el ritme és molt lent, perquè els nens tenen una concepció del temps i de l’espai diferent de la dels adults. Però en el moment que el nen es transforma, per les coses que li passen i el sacsegen, quan entra a la pubertat, s’accelera tot, i l’última part de la novel·la és molt més ràpida i els capítols són molt més curs. Això és intencionat, perquè volia que el lector entrés a poc a poc dins d’aquesta atmosfera i hi quedés embolcallat. No és una novel·la d’acció, sinó de descobriment interior. Vull que el nen t’agafi de la mà i et porti pel seu interior.

Hi ha molta subtilesa en allò que es va narrant.
—És una de les coses que vam parlar més amb els editors. Hi ha gent que ha fet servir la paraula ‘delicat’. Sí, és una novel·la molt delicada, molt subtil, en què les coses van arribant al lector d’una manera molt pausada, sense que se n’adoni pràcticament. Com diu Fonalleras a l’epíleg: ‘Però quan l’acabes, tens una sensació de plenitud. Precisament perquè tot t’arriba amb subtilesa, t’arriba amb més força, encara que sembli una contradicció.’

La novel·la retrata molt bé la burgesia industrial rica, classista, aviciada, sense valors, sense escrúpols, sense cultura, sense voluntat d’anar endavant pel bé comú. Segurament és un dels drames recents d’aquest país.
—Sí, també hi pot haver aquesta crítica històrica i gairebé política darrere la novel·la. És un dels elements clau del perquè la vaig voler escriure. De com aquest nen (que els seus pares treballen per una família rica) té accés a aquest món dels rics, però no el pot assolir. Hi ha gent que m’ha dit que li ha impactat la imatge del nen quan és a la piscina, mentre el seu pare la neteja, i que s’hi voldria banyar, però ho té prohibit. Al principi, el nen està enlluernat pel luxe dels rics, però a poc a poc s’adona que tot és mediocritat i aparença. És tot pobresa, al cap i a la fi. I entén que la riquesa és poder estar amb els seus pares, compartir estones i aprenentatges amb en Pitu, el masover del mas veí, anar amb bicicleta amb els amics, l’amistat… A la novel·la es mostra com els rics tenen la consciència que tot es tapa amb diners, que qualsevol cosa es pot comprar amb diners, fins i tot la voluntat de les persones. La concepció tan burgesa que els diners són l’única cosa que importa.

Tot i utilitzar un ritme lent, val a dir que hi ha una sèrie d’escenes que connoten la novel·la. No les desvetllarem, però sí que podem dir que el final és una d’aquestes escenes, de gran potència, i que és una metàfora del llibre.
—És curiós, el final, perquè jo el tenia molt clar i havia de mantenir el to de la novel·la, no podia ser un final espatarrant, amb una gran sorpresa. Només diré que conté una sensació de plenitud.

La novel·la té un aire costumista. Teníeu por que no encaixés en el context literari actual?
—No m’ha preocupat mai, això. Escrius sobre allò que tens necessitat d’escriure. No has d’estar pendent de modes ni de més elements que no siguin les necessitats literàries que tens. Això també li va passar a Vinyoli, que feia una poesia que no estava de moda en aquell moment i això va fer que el menystinguessin i l’obviessin. De tota manera, penso que aquesta idea de la identitat personal, del creixement, del descobriment, és un tema atemporal. Hi ha gent que m’ha dit: ‘Has fet una novel·la amb molts elements generacionals.’ Home, sí que passa en un moment molt determinat i la gent que tingui la meva edat s’hi veurà reconeguda en aquests elements, però crec que és una novel·la absolutament atemporal, que pot interessar a un lector de qualsevol època i de qualsevol país. Perquè tothom passa per aquesta etapa de desconcert i de descobriment, d’enfrontar-se al món, de tenir unes frustracions, de creixement, de maduresa, que és bàsicament allò que vol mostrar la novel·la.

Us ho diré d’una altra manera: en les arts visuals, vós seríeu un creador que hauria triat la figuració, no pas l’art abstracta, que és la que predomina avui d’una manera aclaparadora.
—Que vaig una mica a contra-corrent? Potser faig un tipus de literatura que es pot considerar, amb tota mena de cometes, més clàssica. Però, un cop més, en parlàvem a l’inici de la conversa: és una qüestió d’estil. He trobat una literatura que em serveix, que m’interessa i que em permet d’explicar amb la força tot allò que jo vull, allò que m’impressiona i m’emociona. És més important el compromís amb allò que fas, que no pas que allò que fas tingui un encaix o no el tingui. Ja el trobarà, l’encaix, en tot cas. L’encaix és la qualitat. Quan una cosa té una qualitat, s’acaba imposant per la força que té.

The post Miquel Martín: ‘Encaixar? No m’ha preocupat mai’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Tortosa s'emmiralla


Tortosa s'emmiralla a l'aigua del riu.Passat i present conviuen amb perenne normalitat.Un llagut perdut en el tempsbada.
Categories: literatura

Sa Pobla (Albopàs) – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Sa Pobla (Albopàs) – Records de la Mallorca dels anys 60 - Els cines de sa Pobla i la destrucció dels nostres somnis - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res. Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira. (Miquel López Crespí)


Estic espantat. Observar el meu cine en runes és el mateix que viure l´esfondrament de les cases de la família, la mort del repadrins. Buidar la casa. Emblanquinar de nou. Repartir els mobles entre els supervivents. La mateixa melangia pel temps que s´esvaneix enmig de les mans sense que ningú pugui fer-hi res.

Des de l´altura, des del galliner on descobrírem que existia una altra vida més enllà de les quatre creus d´entrada del poble, mir els homes feinejant. Quina manca de pietat amb el que significà una part indestriable de la nostra joventut! A martellades rompen el que restava dels altaveus, de les fileres de cadires que desfan a cops. Tot mesclat cap al camió de les deixalles! Cadires, cartells, les rovellades i inútils màquines de projecció. Sense pietat trepitgen el rostre dels meus amors jovenívols: Lana Turner, Silvana Mangano, Sofia Loren, Marilyn Monroe, Andrey Hepburn... Veig com ho van llançant al camió aparcat davant el portal. Treballen enmig de la pols. La seva figura es difumina i pareixen éssers d´un altre món feinejant enmig de la boira.

Aquests homes que feinegen entre deixalles... saben, poden imaginar el que va significar aquest cine per a generacions i generacions d´habitants del poble? Esperar que arribi el dissabte o el diumenge per a posar-se roba neta, anar a conèixer Madrid, Nova York, Roma, París, sense necessitat de sortir d´entre els quatre carrers que ens agombolen. No importa gens el que expliqui la pantalla si ens permet fugir per unes hores de la rutina diària, la preocupació per l´anyada, la manca de gasoil per al motor del molí, els preus del blat, que enguany pot ser molt baix. La gent es perd enmig de les històries d´amor i gàngsters, exòtics viatges de princeses rebels... Vacaciones en Roma, amb Gregory Peck i Andrey Hepburn! Qualsevol història serveix per oblidar les cartilles de racionament, els familiars que es perderen una nit pels murs d´execució de Porreres, el Fortí d´Illetes, el cementiri de Ciutat. Millor anar a veure Lo que el viento se llevó, perdre's enmig de les grans possessions americanes d´abans de la guerra civil, amb aquells servicials negrets sempre al servei dels senyors, blancs, evidentment!, contraris a Abraham Lincoln que vol alliberar els esclaus dels fuets dels capatassos, les vendes de persones enmig de les places i carrers d'Alabama, San Francisco, Nova Orleans.

Tot ha desaparegut en uns instants. I, de cop i volta, constatar que la pel·lícula s´ha acabat. Tornar lentament a la realitat. Sentir a poc a poc el soroll de la pluja sobre els vidres dels finestrals del Santuari.

Som a Lluc, amb la padrina. A poc a poc tornen les veus. Ara el film es fa real.

Finalment ens donen les mantes, les claus, els llençols.

“Us acompanyarem”, diu el responsable de la recepció. “Vosaltres sols no podreu anar-hi amb les maletes i l´embalum que portau!”.

Entre els tres ens repartim l´equipatge i tot el que necessitam per estar aquestes setmanes al santuari.

Caminam pel passadís central de la planta baixa. En altres ocasions, quan veníem per l´estiu, sempre anàvem al primer pis. Malgrat la gentada d´aquells estius, era un lloc més tranquil. No hi arribava tant el soroll dels residents entrant i sortint de les habitacions, anant a missa a escoltar els blauets o visitar el museu. El restaurant del santuari, tancat a l´hivern, era ple de gom a gom a l´estiu. Les persones amb més possibilitats econòmiques no llogaven cuines ni, molt manco, es mesclaven amb els pagesos i menestrals que pul·lulaven per la cuina col·lectiva i el menjador per als peregrins. Els rics sempre tenien plat preparat al restaurant, lluny del poble treballador, dels petits menestrals dels pobles que es podien permetre romandre a Lluc però sense despeses extraordinàries. Es feien ben evidents les diferències de classe! Les senyores dels rics no eren a la cuina col·lectiva escaldant les gallines per a llevar-hi les plomes, fent bocins el conill que anirà a la cassola, tallant la ceba i les tomàtigues per al sofrit!

Des dels grans finestrals que donaven a l´exterior miràvem aquelles tauletes de marbre amb cobertures de lli brodat i tovalloles blanquíssimes, amb la marca del restaurant a un raconet. Ens distreia veure com els cambrers paraven taula: munió de plats, culleres, ganivets i forquetes, tassons per beure vi i aigua, petites culleretes per a les postres... En el restaurant no hi havia els crits i gatzara de les cuines individuals, del menjador col·lectiu. Era un indret especial, talment un temple dedicat als déus del menjar; tot era silenci. S´hi parlava en veu baixeta, xiuxiuejant. Ens sorprenia constatar com els fills d´aquells matrimonis estufats eren com els pares: seriosos, sense rialles, obedients, amb vestits netíssims, just acabats de planxar. Els senyors portaven les criades a Lluc! Els al·lotets pareixien robots. Ens feia gràcia tanta solemne immobilitat, Des de les finestres els fèiem jutipiris en una provatura de fer-los riure, de fer que modificassin la seva actitud d´estàtua.

Impossible! Estaven ben ensenyats. No hi havia forma, malgrat els traguessin la llengua, els fessis facècies. Et miraven hieràticament i, de lluny estant, veies com es senyaven per resar les oracions pertinents abans de començar a dinar.

Dolents com érem, si en cap ocasió els trobàvem anant de passeig amb la criada, ben vestits, tan netets, fèiem el possible per llançar-los terra i aconseguir que s´embrutassin una roba no apta per a jocs infantils. I si hi havia fang pel terra, molt millor! Si aconseguíem el nostre propòsit, veies com mudaven el rostre sense saber el que havia passat. Es miraven els pantalons, tots bruts, i, sense que fallàs marxaven plorant a cercar el recer de les faldes de la criada. Però no podien escapar de les persecucions. Ensinistrats a caçar gorrions amb els nostres tiradors de goma, podíem encertar el llançament d´una pedra a llarga distància. Amagats entre els arbres, disparant des de qualsevol racó, els podíem fer la vida impossible. Perseguir els autors de l´atemptat entre els arbres i matolls del bosc, escodrinyar els racons de l´hospederia on ens amagàvem? No era possible. Sabíem escapolir-nos. Coneixíem els enfonys on ens podíem fer invisibles. El monestir no tenia secrets per a nosaltres.

M´adon que, per aquells senyorets, anar a Lluc no era fer vacances. El seu patiment devia ser insuportable. Hieràtics, a les ordes dels pares, clenxinats, perfumats, rebent les endemeses, el més probable era que somniassin tornar a l´ambient protector de casa seva o els col·legis.

Però ara no és l´estiu. El vent xiula pels passadissos del santuari mentre avançam cap a la cambra. Pens que algú ha deixat algun finestral obert. De cop i volta, un exèrcit de fulles portades pel vendaval em donen al rostre.

El recepcionista que ens acompanya es gira i diu: “Sembla que hi ha una finestra oberta. De seguida que us deixi a la vostra habitació aniré a tancar-la. En cas contrari pot haver-hi portades, sorolls que no us deixaran dormir i, a més a més, la brutor pot omplint els passadissos”.

No diem res. M´apuj el coll de l´abric i mir amb amor les gruixudes mantes de llana que port. Amb aquest tapament no hi ha por de fred!

Obrim la porta i entram d´una volada. Com si ens volguéssim protegir del corrent d´aire que inunda els passadissos.

El recepcionista deixa les maletes prop del llit, s´acomiada i marxa a tancar les finestres obertes per la ventada.

--A la nit vendré a portar-vos un braseret amb caliu. Com podeu imaginar, el santuari no disposa de calefacció central, però sempre tenim foc encès per als hostes d´hivern. Aquestes setmanes estareu tranquils. A tota l´hospederia només hi trobareu en Josep, que també ha vengut a curar-se per prescripció del metge, i dues germanes, dues campaneteres que vénen cada hivern i s´estan un mes entre nosaltres. Malgrat són una mica esquerpes, si agafau confiança poden fer-vos companyia i anar junts a missa. Bé, vos deix. La ruixada és fa més forta i he d´anar a tancar els finestrals.

Des del portal, just abans de tancar la porta, encara té un moment per a dir-nos:

--Aquests dies hi ha molt poca gent. Ja ho véreu. Només trobareu un altre malalt. Ja us n´he parlat d´ell. Es diu Josep Ferrer. Bona persona, malgrat no va a missa. No pot caminar gaire. El trobareu durant el dia assegut al bar de la cantonada, llegint el diari o escoltant la ràdio. Com us he dit, també hi ha na Joana i na Beatriu. Són fadrines. Tot el dia són a l´església, resant el rosari davant l´altar de la capella de la Verge.

I amb aquestes paraules tanca la porta i ens deixa sols a la cambra.

Ja hem arribat! Mir l´habitació. Dos llits, una tauleta, quatre cadires, una moderna sala de bany. No em puc avenir! Com han canviat les coses d´ençà els estius dels cinquanta! Han enrajolat el terra, hi ha cambra de bany, un armari modern i funcional, dos llits nous de trinca. La padrina també resta aturada per uns moments i em mira com dient “Lluc ja no és el que era”. No sé si la reforma afecta tot el santuari o només la planta baixa, la més usada pels visitants, El cert, emperò, és que aquesta habitació no té res a veure amb les que sempre havia conegut en el passat. Aleshores, quan amb la repadrina i les germanes petites ocupàvem dues habitacions de la primera planta, tot era ben diferent. Els mobles eren molt antics, com els de casa. El pare deia que eren donacions de les beates. Les donacions no eren solament de diners o terres: també hi havia gent que enviava carretades de mobles per a muntar l´hospederia. Vells armaris de nord, llits amb cobricel, alguns de caoba, treballats per experimentats artesans dels segles XVIII i XIX.

M´agradaven aquelles cambres, tan diferents una de l´altra, amb mobles d´èpoques remotes. Era com si no t´haguessis mogut de casa teva. Respiraves la mateixa flaire de fusta antiga, de bigues netejades amb oli de lli, de parets blanques just acabades d´emblanquinar. Sempre m´havia demanat qui tenia cura de tantes habitacions. Tot ben net, com acabat de fer. Passaves el dit pels mobles i no trobaves senyals de pols. Les rajoles, com si s´haguessin acabat de fregar. On era, on vivia l´exèrcit de persones que es necessitava per tenir en condicions aquella gran hospederia?

No he descobert mai el misteri. Talment com si el servei fos un estol d´àngels invisibles. Alguna vegada, una ombra fugissera en la fondària del passadís; d´altres, un carretó solitari amb tot d´estris de neteja. Qui el portava? On era el misteriós personatge que feinejava amb aquell instrumental?

Sovint em feia el propòsit de demanar-ho al primer frare que ensopegàs, anar a la recepció i fer les preguntes pertinents. No ho vaig fer mai i el misteri es va fer permanent, sense possibilitat de solució.

És hora d´obrir les maletes, posar la roba i els llibres als armaris. Estirar els matalassos i fer el llit. Crec que necessitarem les quatre mantes que ens han donat. Farà molt de fred a la nit? El recepcionista ens ha promès un braser amb caliu, senyal que el termòmetre baixa alguns graus a la posta del sol. És la meva primera experiència d´estar a Lluc per l´hivern. A l´estiu quasi no portàvem roba: un parell de calçons curs i quatre camises. Cap problema. Ara serà diferent. Basta sentir els trons rodolant per l´altura per fer-se conscient del clima que ens espera. I aquesta era l´atmosfera d´aire pur que necessitava per a guarir-me de la malaltia fictícia? M´imagín igual que Chopin el dia que arribà a Valldemossa, amb la diferència que jo no estic tuberculós i, realment, el clima no afectarà gens la meva “recuperació”. Em sent més fort que mai. L´alliberament de la disciplina del col·legi, no haver de sentir uns professors avorrits ni llegir els llibres de text em dóna una sensació de llibertat infinita. Tan sols tenc ganes de submergir-me en la lectura de les novel·les que he portat, sortir d´excursió quan faci bon temps, entretenir-me en la contemplació de les meravelles del museu... Encara no puc entendre com he pogut enganyar la família, les bruixes i curanderes del poble, el metge, el senyor Sion. Tots han caigut en el parany de la meva comèdia: les gotes de sang en el mocador, els mentiders trenta-nou graus de febre, fer veure que vomitava el menjar. Què senzill enganyar els pares si ho saps fer bé! La preocupació per la teva salut els tanca els ulls, no poden veure el que és evident.


Categories: literatura

Pàgines