literatura

(2 vídeos) ...falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història. (Miquel López Crespí)

La guerra civil i la novel·la Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor)

Mentre redactava els capítols inicials de Els crepuscles més pàl·lids em venien a la memòria, no solament les històries narrades pel pare i els altres presoners de guerra republicans que vengueren a sa Pobla en els anys quaranta. Reflexionava en la similitud, amb les evidents diferències de país i determinades circumstàncies, entre els presos polítics de totes les èpoques. Record que en una llunyana adolescència vaig llegir el llibre de Silvio Pellico Mis prisiones (Madrid, Espasa Calpe, 1962) i aquella joia –per la informació que proporciona, per la humanitat que transpua— de Kropotkin, les famoses Memorias de un revolucionario (Madrid, Zero, 1973). Tants llibres de memòries reflectint l’opressió! D’adolescent llegia moltes novel·les d’Ángel Maria de Lera, que, amb bisturí de cirurgià, descriu a la perfecció l’opressiu món de la postguerra franquista, amb els patiments i humiliacions que els vencedors feien passar als vençuts. I les memòries, igualment imprescindibles, de la dirigent comunista Juana Dueñas, descrivint les tortures i assassinats a les presons feixistes en els quaranta i cinquanta. I les del pollencí Josep Muntaner Cerdà narrant la repressió feixista a Pollença en el seu llibre No eren blaves ni verdes les muntanyes – Petita història (Pollença, Impremta Politècnica, 10888). Llibres de memòries que, com els de Ievguénia Ginzburg, El cielo de Siberia (Barcelona, Arcos Vergara, 1980) o el mateix Diari d’Anna Frank (Barcelona, Plaza Janés, 1998) ens permeten endinsar-nos en el subconscient del perseguit, del represaliat pel Poder, sigui aquest Poder de qualsevol tendència. Sempre la mateixa lluita: el dèbil, l’explotat, l’intel·lectual crític, el treballador revoltat, enfrontat amb els qui comanden, amb els senyors de la guerra, amb els amos de les forques que els poderosos aixequen enmig de les places de pobles i ciutats en tota època i circumstància. És, com deia, l’ambient d’opressió i esclavatge narrat a la perfecció en l’obra del novel·lista Ángel Maria de Lera. Aquella atmosfera sinistra de novel·les com La noche sin riberas (Madrid, Argos, 1976) i Oscuro amanecer (Barcelona, Argos, 1977)! És l’herència de la sang que traspuen moltes de les novel·les dels nostres escriptors. El món de la guerra civil i la repressió que podem sentir i olorar en les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme (1969), Els alicorns (1972); en les de Llorenç Capellà, especialment El pallasso espanyat (1972); en les Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver; i, molt especialment, en algunes obres de Miquel Àngel Riera. Pens ara mateix en Morir quan cal (1974).

Però parlant dels represaliats a Catalunya i l’estat espanyol, és el valor d’aquesta generació exterminada pel feixisme, la seva provada dignitat davant els botxins, el que consider més valuós i més important com a llegat que hauria d’arribar, intacte, amb tota la seva força exemplaritzadora, a les noves generacions d’illencs i illenques. És un dels llegats, potser el més important, que ens han deixat els antifeixistes dels anys trenta.

La novel·la Els crepuscles més pàl·lids, l’obra que acabava de guanyar el Premi Alexandre Ballester de Narrativa, estaria a l’alçada d’aquesta humanitat, dels homes i dones que, amb el seu sacrifici, la seva resistència davant el feixisme, ens havien format, ens havien indicat el camí pel qual hem transitat durant aquests anys?

Els crepuscles més pàl·lids és un recordatori literari de la postguerra, de l’oprobi patit per la família i el poble treballador. Amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. En Els crepuscles més pàl·lids es troba el ressò de moltes de les històries de la presó i els camps de concentració que em contava el pare.

El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, com he escrit més amunt, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153, i amb el número de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això el feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores” núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble.

Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represaliats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Molts records del passat en venien al cap mentre redactava els capítols de Els crepuscles més pàl·lids. Les històries del pare en la postguerra, el record de la desfeta popular en la guerra civil, la brutal repressió feixista, els milers d’assassinats... Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però la llista es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquests llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas (Bruguera, 1978).

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, l'alferes de la República Paulino López Sánchez –el protagonista principal de Els crepuscles més pàl·lids-- conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit a parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") –que és una de les protagonistes de Els crepuscles més pàl·lids--, alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en què participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja deu fer més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em va dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Gonçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme. I la novel·la que ha publicat Lleonard Muntaner, l’obra Els crepuscles més pàl·lids és, com les meves altres novel·les de la guerra, el meu particular homenatge a aquella generació que volgué conquerir el cel.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Menorca en el record - Miquel Vanrell i els amics menorquins -

Quan els amics moren resta un buit de mal d'omplir, un ample forat obert enmig del cor per on penetra la pena i una nostàlgia desfermada. Fa uns anys moria a Menorca l'estimat amic, pintor, professor i gran activista social Francesc Calvet. Poc després, i també a l'illa germana, moria Miquel Vanrell, el mestre mallorquí que ja era menorquí per l'amor que sentia envers aquella terra que feia tants d'anys havia adoptat com a seva. (Miquel López Crespí)

Quan els amics moren resta un buit de mal d'omplir, un ample forat obert enmig del cor per on penetra la pena i una nostàlgia desfermada. Fa uns anys moria a Menorca l'estimat amic, pintor, professor i gran activista social Francesc Calvet. Poc després, i també a l'illa germana, moria Miquel Vanrell, el mestre mallorquí que ja era menorquí per l'amor que sentia envers aquella terra que feia tants d'anys havia adoptat com a seva.

Els records, davant la desaparició física d'aquestes dues grans personalitats, exemple d'intel·lectuals compromesos amb el país, s'acaramullen i pugnen per sortir, per quedar enregistrats en aquest full a manera de darrer homenatge a aquells que ens ensenyaren a no defallir mai en el combat per un món més just i solidari.

La desaparició, primer de Francesc Calvet i posteriorment de Miquel Vanrell, em porta sempre a la memòria no solament xerrades, les trucades que ens fèiem quasi setmanalment, les anades a Menorca, aquella nit de març en la qual posàrem llençols blancs als canons de la plaça des Castell per a protestar contra l'agressió imperialista als pobles d'Iraq... No solament tot això, sinó també la presència d'una forma d'entendre la lluita contra la dreta, contra el sistema capitalista, tant en el pla de l'explotació quotidiana de la força de treball com en el domini de la superstructura de la societat. Això tan oblidat, com tantes d'altres coses, per aquests reformistes sense reformes que en algun moment ens han governat. Parl de l'esquerra oficial, de l'esquerra de la moqueta i la poltrona que, ni en somnis, li passa pel cap el combat ideològic en el pla de la superestructura de la societat. Potser ni saben ni els interessa saber ni que és l'estructura i la superstructura.

Han caigut tones d'oblit damunt les concepcions polítiques i culturals que, d'ençà que iniciaren les seves activitats culturals, movien la part més conscienciada de la nostra generació, a homes insubstituïbles com aquests de què parlam. Ells sí que mai no oblidaren el que havien après i practicat en els anys més foscos del franquisme: la cultura com a eina d'intervenció, l'art com a instrument de desenvolupament de totes les potencialitats de la persona, escletxa per a vèncer l'alienació del sistema, instrument igualment de lluita contra el feixisme i per la llibertat dels pobles. Per això mateix la importància que donaven a la poesia, a la pintura, al debat cultural i literari, al paper dels artistes i creadors dins la societat.

Ho recordava molt encertadament Joan F. López Casasnovas en un article que sortí publicat en el Diari de Balears. Pensant en Francesc Calvet i Miquel Vanrell, analitzant el que l'esquerra nominal havia enterrat en aquests darrers trenta anys de consolidació del règim, tenint ben present l'importantíssim paper de la superstructura per a impulsar la necessària transformació del món i les consciències, López Casasnovas escrivia:

"Lluitar per la transformació de la realitat en la direcció de la democràcia i la justícia social suposa fer-ho no sols en el terreny polític i econòmic, sinó paral·lelament, en el que correspon d'una manera genèrica a la superestructura. [...] La nostra generació -a diferència, tal vegada, d'altres: o potser no sigui cosa de generacions senceres sinó més tost de trajectòries personals...-, pensàvem que el socialisme no és una fita quantitativa respecte al capitalisme, sinó que implica un gran canvi qualitatiu. Es parlava, doncs, de la lluita contra el sistema. I per sistema enteníem el mecanisme d'opressió dels homes i dones concrets, és a dir, l'existència de relacions de poder com a forma de realitzar la vida social. Somniàvem (?) a aixecar un art nou que tingués com a finalitat trencar l'escissió entre art i quotidianitat, tot cercant dissoldre l'art en la realització de cada home i de cada dona concrets; calia anar a la recerca, doncs, de la mort de l'art, en el naixement d'un nou subjecte històric més emancipat. Qui ens podrà censurar els bells somnis?".

Les idees de què parla Joan F. López Casasnovas, les que mantenien dempeus, ferm com una roca Miquel Vanrell, són precisament les que ha oblidat i enterrat l'esquerra nominal. I no solament ha oblidat, podríem afegir-hi, sinó que aquesta falsa esquerra, unida a la dreta, ha combatut a mort amb la mateixa fúria i la mateixa decisió exterminadora que els reaccionaris han actuat sempre contra qualsevol idea subversiva, revolucionària, tant en el camp de l'art com de la política. I, al contrari, aquestes idees oblidades, atacades per tota mena de vividors del romanço, són les que sempre impulsaren l'activisme vital i engrescador de Francesc Calvet i Miquel Vanrell. Unes idees, uns principis, una forma de concebre la lluita cultural en la línia que havien desenvolupat Gramsci i tants pensadors revolucionaris del segle XX.

Ho he deixat escrit en diversos articles. Feia molts d'anys que Menorca, els menorquins i menorquines tenien i tenen una estreta relació amb el començament de la meva dedicació a la literatura. Com no recordar aquell llunyà Premi Especial Born de Teatre a Ciutadella per l'obra Les Germanies! Quan encara tens vint anys aquests premis tenen una importància cabdal en el teu decantament per l'ofici d'escriure. He de reconèixer que en els meus començaments vaig tenir molta sort. Haver guanyat de jovenet el Ciutat de Palma, el Premi de Teatre "Carles Arniches" en català a Alacant, l'Especial Born de Menorca o el Ciutat de Manacor de l'any 1973, entre molts d'altres, et feia pensar que si gent com Josep M. Llompart, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover, Josep Melià, Ricard Salvat, José Monleón o Manuel Vázquez Montalbán et guardonaven, alguna cosa hi devia haver en els teus escrits. Els premis literaris, en una cultura amb tantes mancances com la nostra, una cultura perseguida i minoritzada durant tants i tants d'anys, d'ençà el decret de Nova Planta per a ser més exactes, serveixen, com a mal menor, per a bastir certa superstructura cultural de resistència enfront a l'ocupació, sovint dictatorial i impertinent, d'aquells prepotents que ens volen exterminar.

Miquel Vanrell em va convidar a participar en el III Encontre de Poesia dels Països Catalans i passàrem uns dies de vertadera amistat i autèntica compenetració. Era el 23 de març del 2202 i, entre la colla de gent que intervengué en aquest important esdeveniment cultural, hi havia el crític Sam Abrams, com a presentador, i, com a participants en el festival de poesia, els poetes David Castillo, Susanna Rafart, Josep Ballester, Biel Pons, Òscar Bagur i qui signa aquest article. Dies d'estada a Menorca de mans de Miquel Vanrell i de Francesc Calvet que ens mostraven els secrets de la possessió de Mongofre, indret on anàrem a dinar i on, abans i després de la trobada, parlàvem de l'art i la poesia, de la funció de l'intel·lectual en aquest segle XXI que començava, dels records de la lluita antifranquista en la qual Miquel Vanrell, tant a Mallorca com a Menorca, havia tengut una participació tan activa.

Francesc Calvet i Miquel Vanrell eren d'aquella classe de persones que ja quasi no en trobes. Cada vegada n'estic més convençut. Però el temps ha mudat irremeiablement i ara mateix, pel que veiem i pel que surt cada dia als diaris, determinats gestors culturals si no tenen una bona paga no mouen un dit per a res.

Miquel Vanrell provenia de les posicions esquerranes del carrillisme del temps de la transició, però mai no va quedar fossilitzat, aturat en un moment concret del passat, en una antiga i desfasada conjuntura política. El seu tarannà crític, no dogmàtic, obert a la crítica, a l'aprenentatge continuat, al debat fraternal entre amics i companys de lluita, el va fer estar sempre en tensió, mai adormit seguint velles i arnades consignes. En un moment determinat, quan buròcrates i vividors del romanço, aquells que solament són en la política activa per a fruir dels sous i privilegis que atorga el poder als seus servidors, el volgueren fer combregar amb rodes de molí, abandonà el PCE. No va marxar ell solament. Tota una sèrie de valuosos militants esquerrans seguiren l'exemple de Miquel Vanrell i, al marge de les burocràcies partidistes, continuaren actuant pel seu compte sempre donant suport a una política socialista i nacionalista d'esquerra, sempre construint teixit associatiu, consciència social, mai destruint com sol fer sempre la burocràcia entestada a no davallar mai de la poltrona.

En el seu conflicte amb el carrillisme illenc Miquel Vanrell va estar sempre amb els militants de base, amb els lluitadors autèntics, amb la gent que no volia obeir consignes sense sentit, instruccions de les "altures" amb els ulls tancats. Per a Miquel Vanrell i tota aquella colla d'esquerrans que sortiren de les xarxes del carrillisme, per davant de tot hi havia la veritat, el protagonisme del poble, els principis, l'ètica, i mai el cinisme, el menfotisme de tots aquells que, per a viure d'esquena dreta, tants els importava defensar avui una posició i demà una altra. Gramscià a la seva manera, Miquel Vanrell volia que les paraules es corresponguessin amb la pràctica i, incrèdul davant els pretesos avantatges de la bruixeria i la mítica creença en déus i essers d'un altre món, és a dir, la demagògia carrillista, exigia ètica i veritat, defensa dels principis, desinterès personal, pràctica esquerrana de veritat i no de boca enfora. Rebel, home crític, amb el seu tarannà despert i combatiu no podia, ni volia!, esser carn de canó de la mentida endiumenjada que practicaven i practiquen buròcrates i oportunistes.

El catorze de març del 2003 férem la presentació del poemari Cercle clos a la seu de l'Ateneu de Maó. Un mes abans la presentació, jo no hi vaig poder anar per motius familiars, se n'havia fet una a Ciutadella a càrrec de Joan F. López Casasnovas, Maite Salord i Miquel Àngel Limón. Sota un titular que deia "L'Ateneu presenta l'edició del poemari 'Cercle clos'", afegint: "Miquel López Crespí és l'autor de les trenta composicions guanyadores, les quals amb una tècnica directa i dura, fan referència a les vivències de l'autor". En una terra on sovint, si no ets amic de la camarilla de torn, ningú no informa del que fas, del llibre que has publicat o el premi literari que has guanyat, que a Menorca hi hagués gent que pel seu compte organitzàs presentacions d'obres teves, organitzàs l'acte, parlàs de forma elogiosa del teu llibre i que, encara més!, els diaris en parlassin, era un fet a tenir en compte i d'agrair. No sempre l'autor de les Illes rep aquestes mostres d'amistat desinteressada que tant ajuden l'autor, sobretot si aquest ha patit i pateix les campanyes de marginació i silenci del comissariat de torn.

La literatura catalana de Mallorca i la memòria històrica – El desembarcament del Capità Bayo a Mallorca i les infermeres violades i assassinades pel feixisme -

Alliberar les Illes!

La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis! Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada... )com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pellícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquillament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits.

La mare, a la motxilla, m'ha posat dues mudes de roba interior, mitjons, un munt de paquets de tabac... i dos pinta-llavis!

Dos pinta-llavis! No sabia on amagar-los, al bar, aquesta tarda. Si abans de la revolta militar quasi mai perdia el temps fent de petit-burgesa desenfeinada... )com ara, moments abans de marxar al front de combat es pensa que em pintaré els llavis! Li he fet creure que faré d'infermera a un hospital de debò, quilòmetres lluny del front. S'imagina un senyorial edifici de pellícula, amb metges, doctors i ajudants, impecable servei d'urgències vestit de blanc, feinejant enmig de nafrats somrients, mentre sona música de valsos vienesos pels altaveus. Ben cert que es pensa que estaré amb amigues passejant-nos tranquillament d'habitació en habitació, parlant amb els ferits.

Li he hagut de muntar una història color rosa, un conte de fades. Ha estat l'única manera de conformar-la, aconseguir que no plorés més. Té por que no torni, si marxo amb l'expedició.

Barcelona, amb la victòria, s'ha vestit de roba proletària. Fa goig passejar per les Rambles! Ningú, ni els camarades més vells, no podien imaginar-se que un dia la classe obrera manaria a la nostra ciutat. Centenars de milicians i milicianes esperant l'hora de salpar el vaixell, amb la mainada --els que tenen fills--, agafats de la mà amb les companyes, les esposes, amb els amics, envoltats de la família, orgullosa de tenir un heroi que surt a deslliurar els seus germans de classe... Amunt i avall esperant que siguin les dotze de la nit, asseguts als cafès collectivitzats, amb cambrers que et saluden amb el puny tancat, mirant-te fixament als ulls, sense gens del servilisme del passat, contents d'haver aconseguit, amb la lluita, amb la sang vessada enmig del carrer, ser homes, ciutadans lliures per primera volta en la seva existència.

Rambla amunt, Rambla avall. Amb les unitats d'Estat Català cantant Els Segadors, Els emigrants. Els voluntaris del POUM o del PSUC, tarallejant La Internacional, La Marsellesa, Hijos del Pueblo... Els militants de la CNT, afegint-se a l'escalfor de les cançons revolucionàries, interpretant, feliços, A les barricades...

No hi ha edifici important on no onegi al vent la bandera roja, o la roja i negra nostra.

Malgrat que no es vegin quasi enlloc policies ni uniformes militars, el cert és que tothom va armat. Ah! Aquestes parelles de treballadors i treballadores, ambdós agafats de les mans, ambdós armats, amb l'infant de la mà... )qui podria afirmar que el món no els pertany, no ens pertany? Circulen cotxes requisats pels diferents comitès antifeixistes. Les sigles dels partits i organitzacions obreres, pintades apressadament a la dreta o l'esquerra, palesen el canvi que copsen els meus ulls. Ja no hi ha cotxes de propietat particular. Els vehicles acompleixen avui dia una funció relacionada amb algun servei necessari per a la societat: portar queviures als barris o al front, transportar malalts, mantenir els contactes entre les trinxeres i la rereguarda...

Podria morir a Mallorca, a primera línia, i expiraria amb la certesa que ningú mai més ens podrà prendre aquesta llibertat guanyada. Tothom que tingui ulls ho pot veure: les esglésies tancades o convertides en magatzems, i aquelles des de les quals es dispara contra el poble, cremades. Ara serà l'hora de bastir palaus de la ciència, escoles i universitats populars. Una nova època comença, lluny de la ignorància a què ens tenien sotmesos el Vaticà i els ordes religiosos. Final de la caritat, inici de la justícia social.

De petita, quan ma mare em portava al temple, recordo que, sempre, el que més m'impressionava dels sermons dels capellans era quan explicaven la paràbola que seria més difícil que un ric entrés en el regne del cel que no pas un camell per l'ull d'una agulla. Ningú ja no diu "senyor" o "don". Ara que ho penso, d'ençà la victòria de la revolució no he tornat a sentir la paraula "vostè". Si un s'atura una mica i para l'orella només sentirà que "camarada", "tu" o "Salut!". Sembla que faci segles que vaig sentir per darrera vegada aquell "Bon dia tingui". Reflexiono mentre espero les companyes. Tant han canviat les coses, d'ençà que vencérem els soldats en les batalles enmig del carrer?

El 19 de juliol, a dos quarts de cinc de la matinada, les tropes havien sortit de les casernes cridant "Visca la República! Visca Espanya!". Burda astúcia de guerra, inventada per Mola, que fracassà de seguida.

Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.

Rovira ens explica que ara vénen Gorkin, Andreu Nin, Pere Bonet, Enric Adroher... Joaquim Maurín és a Galicia, realitzant un cicle de conferències.

Recordar! La Rosa, em sacseja:

-"Núria... què penses? Estàs a un altre món! No oblidis que embarquem d'aquí unes hores. Desperta!".

Sento el soroll del bar com qui sent ploure. Sense anar-ho a cercar, m'adono que m'he deixat portar al cor de la batalla, al matí del dinou de juliol a Barcelona, quan la ciutat cremava d'ira i d'esperances desfermades.

Estic escoltant Rovira.

-"Quan els feixistes surtin de les casernes, us donarem fusells".

-"Aleshores potser sigui inútil la defensa. Qui sap si ens vindran a buscar a casa, de nit, com els hitlerians van fer amb els anarquistes, amb l'esquerra socialista i comunista alemanya".

-"L'Andreu Nin té raó", continua. "Molts petit-burgesos de la Generalitat tenen més por del proletariat armat que no pas del feixisme".

Els deixàrem, perquè ens necessitaven a les Drassanes.

-"Salut!"

-"Salut i revolució! I provem de sortir d'aquesta zona batuda per l'enemic".

"UHP, el feixisme a fer la mar!" La consigna d'unitat proletària es va fer universal. M'estranyava sentir-la en boca de la Guàrdia Civil! La Guàrdia Civil saludant amb el puny tancat! Si m'ho haguessin dit el dia disset o divuit, abans de començar el combat, no m'ho hagués pogut creure. Teníem tan presents els assassinats de Casas Viejas!

El darrer record que servo en la memòria d'aquells dies inoblidables és el de l'assalt a la caserna de les Drassanes, al costat d'Ascaso i Garcia Oliver.

L'Ascaso estava segur, rere d'un arbre, disparant sense parar contra els militars sublevats. Podia haver-se estat així fins a la conquesta de la caserna. Era a primera línia. Lluitant com el que més.

Va veure una finestra amb una metralladora que impedia l'avanç dels milicians que davallen pel carrer de Santa Madrona.

-"Aquests malparits no deixen passar els nostres! Hem de fer alguna cosa, ràpidament". A la mà porta una Astra de 9 mm. "Si pogués arribar on són els arbres..." --i m'assenyala un que hi ha a una distància una mica llarga pel davant nostre...

-"Vés amb compte" --li dic. "Hi ha molts metres fins allà i els feixistes tenen la zona batuda".

Són les darreres imatges que servo d'Ascaso. Comprenc que no pot consentir que estiguin tirotejant els nostres companys. Som prop de la metralladora enemiga. Intueix que si es pot acostar a l'arbre i es situa sota les finestres de l'edifici podria disparar al servent de la mortífera arma.

S'acomiada amb la mirada, ajustant-se el mocador roig i negre.

-"És qüestió d'uns minuts. Ara veuràs com acabo amb aquest bord".

Només ha pogut avançar uns metres. No porta casc. La gorra amb els colors roig i negre no protegeix de les bales. Cau en sec. L'han ferit al cap. Queda estès amb el rostre mirant al cel. Des de la relativa protecció que em proporciona el meu arbre, distingeixo que parpelleja. L'Astra li ha fugit de les mans. Sense arribar a creure el que he vist --el cor em palpita a mil per hora--, em fixo en la mà dreta, la que portava l'arma. La tanca lentament i es clou en un puny. A l'endemà, no hi va haver manera d'obrir-li aquesta mà.

Degué pensar: Quina mala sort! No ho he aconseguit!

En restaran per sempre a la memòria els minuts eterns en què la mort encerclà, definitivament, d'una revolada, Ascaso. En Joan, l'home que estimo, al meu costat, preocupat per la meva seguretat, encara no ha copsat l'escena. En veure'm plorar, amb el fusell a terra, em demana, preocupat:

-Què cony passa, Núria? Per què deixes el fusell? No veus que estan disparant de ferm?

Amb un gest --no sé d'on trec les forces per a fer els moviments adients-- li indico el lloc on ha caigut. En un segon entén la situació i, foll, rabiós pel que ha vist, crida als amics del sindicat, que inicien l'assalt definitiu:

-Companys, han mort Ascaso! Ascaso és mort! Endavant!

Jo només sabia que Ascaso havia mort.

D'aquí poques hores marxem cap a les Illes. Mallorca en mans de la reacció. Em recupero. Estic amb les companyes del sindicat en un bar, propietat del poble, de les Rambles. Torno a sentir veus, soroll, les cançons dels germans d'armes que vindran amb nosaltres cap al front. En efecte, estem fent la revolució. A ningú li passaria pel cap de donar una propina a un company que et serveix un cafè en un bar collectivitzat! Et mirarien com a un contrarevolucionari, potser una patrulla de control et detindria! Qui sap!

La primera que arriba i m'abraça és l'Anna. L'acompanya el pare, que ja té prop de setanta anys i no ha pogut anar voluntari amb la columna de Durruti, cap a Saragossa. M'escomet, de seguida que em veu:

-Espero que la vigilis, tu ets la més gran, ja tens vint-i-quatre anys, i ella només n'ha fet vint. No l'hauria de deixar marxar. No dormiré tranquil fins que no torni. Què puc fer? M'ho dius? Jo sóc anarquista, collectivista. Ella ha estat conseqüent amb el que li he ensenyat. Com li podria impedir que marxi cap a Mallorca? Vigila, t'ho agrairé sempre. Cuida-la!

L'Anna deixa el fusell recolzat a la tauleta del bar. Un grup de milicians que camina cap al port canta Hijos del pueblo. Hi veig, de lluny --em coneixen i em saluden--, en Gilabert, el corresponsal que envia al front el nostre periòdic, la Soli; al seu costat, redactors de La Batalla, dels poumistes.

En Gilabert, en veure'm, deixa els germans d'armes i m'abraça. Tot i que sap que estimo el Joan, no deixa de fer-me la bona. Les dones el porten de cap! És un bon xicot. Diu, parlant fort, perquè amb les cançons quasi no puc sentir el que explica:

-Les notícies són excellents. Uribarri, que amb els seus homes i l'ajut del proletariat de València ajudà decisivament a vèncer els feixistes valencians, dirigeix les unitats que ens faran costat en la redempció de les Illes. Ho sé de bona tinta: a Maó, no donen l'abast allistant voluntaris. Els mallorquins que han pogut escapar de la repressió i han arribat a Menorca, són els primers a apuntar-se a les milícies.

S'acomiada, emocionat, seguint els de la seva colla, amb un crit de: Salut i revolució!

Són compares excellents. Hem feinejat tant, plegats, contra la monarquia i la dictadura de Primo de Rivera, que es pot dir que quasi som germans.

Ens aixequem amb soroll de taules i cadires. Alguns fusells cauen al terra. Per sort no n'hi ha cap de carregat! L'Anna, emocionada, crida: Ens veurem ara mateix; també sortim cap a les Illes! Després, agitada, feliç, exclama:

-Has vist? Ja no es veu gens de senyoriu a Barcelona! Hem vingut fins aquí caminant per Sants, des de l'Hospitalet. Enlloc cap burgesa mudada. Cap senyorito engominat, amb corbatí.

El pare de l'Anna intervé, mentre s'adoba el nus del mocador roig i negre que porta al coll.

-Fa temps que la gent de la Generalitat ho recomanà. A hores d'ara no sé amb quines intencions... )per a impedir que els obrers reconeguem els burgesos? El cert és que, de cop i volta, no hi resta a tot Barcelona cap barret, corbata ni corbatí.

Esclafim a riure. Pobres, els companys que han collectivitzat els establiments de barrets! Hauran de canviar d'ofici!

Entra al Trincall, la Irene, amb un mosquetó que és més gros que ella. Crida, des del portal: "Us he sentit" --s'apropa a la taula, s'asseu, llevant-se els cabells del davant d'una revolada. "Solidaridad Obrera ho deia l'altre dia: 'mentre no es vegin barrets ni corbates per les Rambles, els treballadors podrem estar segurs de la victòria'".

La Irene no pot dissimular la seva joia. Agita la Soli.

-Els capells representaven una prova evident d'arrogància i de privilegi. Símbols distintius de senyoritos, prínceps o capellans...

En això la Irene té tota la raó del món. )Què hi té a veure el proletariat emancipat per sempre de la seva opressió secular, amb un signe tan atrotinat de la "superioritat" burgesa?

La Rosa, amiga de la infància, veïna, militant dels grups d'acció del sindicat, s'apropa, posseïda per una alegria incontenible:

-Companys i companyes, foragitem els barrets de les Rambles i el futur, sens dubte, serà nostre!

Una veu que no acabo de distingir d'on surt, sentencia, des del racó del bar.

-Les corbates només escauen als rics per a penjar-se!

És hora de marxar. La mare plora i m'estreny fort de la mà. El pare de l'Anna dissimula com pot.

Finalment hi ha comparegut el grup de companyes, sense faltar-ne cap. Les més fermes. Penso: no haurien de trobar els pinta-llavis. )Una absurditat creure que tindrem un moment de descans, un bocí de mirall per a mirar-nos la cara entre batalla i batalla? Vés a saber. Potser totes en porten, amagats dins les cartutxeres, de pinta-llavis.

La Gabriela ha arribat, a darrera hora, contenta, com si anés a una excursió del collegi. Ens mostra un munt de fulls amb himnes anarquistes que venen a les mateixes Rambles. Tarallareja una cançó francesa.

-Escolteu, escolteu! La cantaven els comuners, l'any 1871, a França.

No la podem sentir. Hi ha massa soroll. Tothom parla, explica la seva, fa les darreres recomanacions.

Una forta recança em domina ara que s'acosta l'hora de pujar al vaixell. Haver viscut per a copsar tot el que hem vist en tres setmanes històriques! L'ensorrament de l'antic món de la burgesia! Una victòria total de les milícies damunt l'Exèrcit, la neutralització de la Guàrdia Civil, l'assalt triomfant a les casernes, el repartiment d'armes entre el proletariat, la collectivització de les fàbriques...

Hi ha electricitat dins l'ambient. La Rosa em diu, mostrant-me els braços:

-No sé que em succeeix. Tinc la carn de gallina!

No sé què dir.li. Jo també tremolo per dintre.

-Deu ser l'emoció de la partida.

No voldria que ningú veiés les llàgrimes que pugnen per davallar-me per les galtes! Per sort tinc un mocador a punt! Què dirien si em veiessin així! "Vaja una miliciana d'opereta!", exclamarien. No. No ho puc consentir. Inesperadament, tarallejo:

"Som fills de la misèria

ella, rebel, ens alletà.

Odiem la tirania

que els nostres pares explotà".

-"La Jove Guàrdia"? -em demana la Rosa.

-"Sí. M'agrada" -li he contestat.

L'Anna, ma mare, la Irene i el seu nuvi, l'Aurora, ens hem ajuntat amb els companys que circulen Rambles avall, en direcció als vaixells. Nosaltres, la majoria de dones, anirem amb l'Almirante Miranda.

L'Elisa no parla; és una jove ferma i m'ho ha explicat sovint, no vol deixar-se endur per l'optimisme de les aparences. Em diu a cau d'orella: "hem de vèncer ben ràpidament el feixisme i tornar a Barcelona. Encara no ha passat un mes d'ençà que derrotàrem la reacció i ja n'hi ha molts d'entre els nostres que els agrada massa escapolir-se del combat, amagar-se rere els despatxos, apropiar-se dels cotxes oficials, manar... Fixa't en tants de discursos que ja comencen a parlar d'ordre i disciplina... com en els vells temps!

Caterina és del seu parer: "Al meu barri comença a escassejar la carn, però les meuques burgeses, que s'han fet a darrera hora d'Esquerra Republicana o del PSUC, tenen el rebost ben assortit, i ben cert que no vindran amb nosaltres, voluntàries cap a Mallorca... En la majoria de cases proletàries manca la llet per als infants, el sucre, el pa...

Penso com l'Elisa. No podem deixar Barcelona en mans de la burgesia i la petita burgesia, la quinta columna que ens aplaudeix membre partim cap a les trinxeres --com més lluny, millor! Senyoralla camuflada amb la granota del proletariat i que pensa --mira'ls als ulls, a la voravia, el seu somriure forçat--: "Mal no rebenteu en el front, mal no tornéssiu mai més. Que les bales dels heroics soldats del general Franco us foradin el cor, us deixin estripats enmig del camp, menjats pel cucs, sense que ningú us enterri, us clogui els ulls, rojos de merda!".

Un calfred m'ha pujat per l'espinada, mentre estrenyia fort el fusell que em donà, moments abans de caure mort, el company Ascaso en l'assalt a la caserna de les Drassanes. La quinta columna!, entre nosaltres, en la gent que ens aplaudeix quan marxem cap a les Illes! Els "camuflats", els falsos treballadors, els feixistes disfressats d'obrers, amb camisa arromangada, saludant-nos amb el puny tancat, escopint amb una falsa rialla als llavis les estrofes de Els Segadors, La Internacional...

No ho diria ningú aquesta nit del 5 d'agost, mentre els altaveus de les Rambles bramen amb els himnes del proletariat universal i la mainada, que ha vingut a acomiadar els familiars que marxen a les Illes, juguen amb els fusells dels pares. oncles o germans. Amb granota, com si haguéssim sortit de la fàbrica. Tot plegat és romàntic, commovedor. Dies, esperances -malgrat l'existència de tants traïdors amagats entre nosaltres-, que no es tornaran a repetir mai més.

Un vell camarada que visqué la proclamació de la Primera República, m'ho digué. "Aprofita tant com puguis els dies ardents de la Revolució. Aquests fets només solen succeir -quan s'esdevenen!- una vegada en l'existència d'una generació. Després haurem de viure de records, somniant en quan tinguérem a l'abast, en les nostres mans, la possibilitat que tot mudés o restés ben igual".

Té raó. Medito, pujant al vaixell, acomiadant-me de la mare, de les amigues del sindicat, que ha valgut la pena lluitar per a arribar fins a aquest dia d'agost.

Capítol de la novel·la de Miquel López Crespí Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) -

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)

La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris... Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...

Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat. (Miquel López Crespí)

La memòria dels vençuts: Mallorca i la guerra civil

La trilogia formada per Estiu de foc, L'Amagatall i Núria i la glòria dels vençuts s'ha anat bastint amb el temps, amb la lenta sedimentació, dins del subconscient del novel·lista, d'infinitat d'anècdotes contades pels homes i dones que visqueren la guerra civil, la repressió franquista. Caramull d'històries verídiques que, a poc a poc, s'han transformat, en els personatges de ficció de les obres abans esmentades.

En la novel·la Núria i la glòria dels vençuts hi ha desenes d'informacions concretes, aventures increïbles, fets que potser no coneix cap historiador, que vaig sentir contar a la família durant anys i més anys. És evident que, dins aquesta recordança, no hi podien mancar les experiències vitals que em contaren desenes de vells lluitadors republicans.

Record ara mateix les històries contades per José Hernández, un carrabiner (exmilitant del PCPE i del PCEml), que vaig conèixer en els anys que vaig ser vicepresident de l'Ateneu Popular "Aurora Picornell" (mitjans dels vuitanta). I el tinent de la República Manuel Gómez Simón, el qual, malalt i amb greus dificultats amb la vista, encara anava per tots els pobles de Mallorca aferrant cartells esquerrans. I caldria parlar també d'un home excepcional per tot el que va significar en la lluita per la llibertat; em referesc a Gaspar Soler, amic íntim de la dirigent del PCPE pro-soviètic Francesca Bosch. En Gaspar morí el 1990 després de tota una vida dedicada a la lluita pel socialisme, en defensa dels drets dels treballadors.

Em ve igualment a la memòria el company Antonio Abarca Zurita (de l'OEC, que participà en la campanya del "Front de Treballadors" de l'any 1977)... I tots els altres, els herois anònims, els antics lluitadors antifeixistes que, complint les normes de seguretat dictades per l'OEC, no donaven el seu nom autèntic i que jo coneixia pel nom de guerra: "Juan", "Toni", "Teresa"... Tants excel·lents amics que han anat morint en el més perfecte anonimat i als quals mai ningú podrà agrair prou el que feren per portar la llibertat al nostre poble, a tots els pobles de l'Estat.

Aquesta és una època ben diferent a tot el que havíem somniat en temps de la lluita contra la dictadura. Assistim cada dia a l'enlairament de polítics i vividors, especialistes del romanço. La xurma que no va fer res contra el feixisme, els "esquerrans" que enterraren la lluita per la república en temps de la transició i que durant anys han xuclat del pressupost estatal després d'haver vampiritzat lluites, històries, símbols. Els vividors que van de viatge per aquí i per allà mentre quatre gasetillers servils els basteixen -ben pagada!- una "història" falsa, trucada, sense cap ni peus, on ells, els oportunistes, són els protagonistes de la lluita per la llibertat.

Però que facin els servils la seva història. Nosaltres servarem la dels "vells", dels nostres herois, dels Jaume Serra Obrador (el nebot d'aquell pobler heroic, en Jaume Serra Cardell, afusellat en el Fortí d'Illetes l'any 1937), amb el qual encara vaig participar en una manifestació contra el dictador Pinochet fa uns anys; i d'en José Hernández i els germans José, Paulino i Juan López. Sense oblidar tampoc Guzmán Rodríguez Fernández, un lluitador basc que restà a viure a sa Pobla i que, durant anys, petava la conversa amb el pare i l'oncle, molts d'horabaixes, mirant de reüll la Guàrdia Civil, mentre fumaven una cigarreta en el taller de Can Ripoll, just davant la plaça del Mercat; i Juan Alzamora, que amb n'Aurora Picornell anà amunt i avall, per uns carrers de Palma plegats de falangistes, demanant armes a Antonio Espina; armes per als sindicats de les Illes, armes per a defensar la República... que el governador republicà no volgué lliurar als treballadors antifeixistes.

Són les històries vitals d'aquesta generació d'homes i dones que ho donaren tot per la causa de la llibertat del nostre poble les que, convenientment passades per la màgia de la imaginació i la literatura, naveguen per les pàgines de Núria i la glòria dels vençuts, Estiu de foc i L'Amagatall.

Moltes d'aquestes històries, la presència omnipotent de la guerra, la revolució i l'exili (d'una manera directa o indirecta) ja l'havíem copsat en l'obra de Carner, de Riba, de Pere Quart, de Bartra, d'Espriu, Prous i Vila, Ramon Tor, Ferran Soldevilla, Agustí Esclasans, Joan Sales, Clementina Arderiu, Màrius Torres, Janés i Olivé, Isidre Molas, Fèlix Cucurull, Joan Fuster, Joaquim Horta, o Francesc Vallverdu (entre molts d'altres).

Aquesta és la base cultural (entre moltes altres coses) que ajuden a bastir Núria i la glòria dels vençuts, L'Amagatall i Estiu de foc.

Miquel López Crespí

"El carnaval literari!". Té raó n'Antoni. De vegades ho intuïes, copsaves situacions estranyes. No entenies els perquès de la promoció de qualsevol jovenot al marge d'una real qualitat literària. Creure en la "literatura pura", sense condicionaments de cap classe; vaja quina equivocació més gran! Amb el temps veies que simplement pel fet de ser un assidu a les tertúlies on pontificava el comissari de torn o anaves a veure'l a l'editorial que dirigia, ja tenies el proper poemari a la llista d'espera, algun comentari elogiós en el diari. Els misèrrims llibrets de poemes -refrit de Pessoa o Rosselló-Pòrcel, burda imitació d'Espriu encapçalats amb ben visibles citacions del comissari- eren presentats per crítics amics com a "la segura continuació de la gran tradició poètica mallorquina". No arribaves a entendre com era possible que tu, treballant en silenci des de finals dels seixanta, mai no haguessis gaudit d'un suport oficial, de l'assenyat comentari que et consagra definitivament davant la migrada audiència de possibles lectors illencs. (Miquel López Crespí)

Escric la petició talment com m'han demanat. Una anònima funcionària de la cinquena planta -amb misteriosa i desconeguda relació amb les secretàries del director general- em truca i em diu que no m'oblidi de posar a la sollicitud tots els meus premis literaris i novelles editades. "És molt important el curriculum", explica.

Estic una mica intrigat. Què voldran dir amb això del "sempre ajuda"? Després penja. "Qui serà -em deman- l'allota de veueta tan impersonal?". No té les instruccions adients de Ribas i Thomàs? A què treu cap el sibillí "suggeriment"? Una autèntica situació kafkiana. És la primera vegada en la vida que faig tant d'embalum per a presentar un llibre (i possiblement serà la darrera). Detall les meves intencions: títol, pàgines, editorial; nom, cognoms i currículum del conferenciant (professió, estudis, premis literaris d'ençà l'any seixanta-vuit, etc., etc.). Finalment, sollicit dia i hora. Ompl els papers com si contestàs un qüestionari de la Brigada Política en temps de la dictadura. O la fitxa de la caserna, quan vaig arribar a Cartagena i al costat de la meva documentació hi havia un segell que deia -ho veig poder ullar en els primers instants, just després de davallar del tren, quan els soldats que ens donaven la roba militar encara no tenien rebut ordres d'amagar papers-, ben visible, al damunt de la primera pàgina, escrit en tinta negra: "Fichado en la DGS".

Hi havia una època -i no fa tants d'anys d'això!- que em pensava que l'única obligació que tenia un autor era escriure tan bé com sabés. La resta, publicitat, presentacions, conferències... era a càrrec de l'editor. No fa gaire, n'Antoni Ferragut, un dels escriptors dels anys setanta -i vuitanta i noranta!- que més estim, em feia veure l'error d'aquestes opinions.

-Sí; ja sé el que penses del carnaval literari i artístic: "El creador no s'ha d'embrutar mai amb les immundícies de la promoció!". Vas ben errat de comptes, Felip! Aquí no es tracta de 'embrutar-nos'. És qüestió de sobreviure i que els quatre fills de la gran marfanda que controlen el "cotarro" no parlin, publiquin, editin tan sols ells i els efebus que els fan de cort, els quatre professorets de "bona" família, que tenen el mig quilo adient per a pagar-se l'edició. O encara no t'has assabentat que el món de la ploma és una guerra permanent, absoluta? Tots contra tots i se salvi qui pugui? T'ho hauré d'explicar novament, Felip? Desperta ja d'una vegada! Com t'ho hauré de dir!

"El carnaval literari!". Té raó n'Antoni. De vegades ho intuïes, copsaves situacions estranyes. No entenies els perquès de la promoció de qualsevol jovenot al marge d'una real qualitat literària. Creure en la "literatura pura", sense condicionaments de cap classe; vaja quina equivocació més gran! Amb el temps veies que simplement pel fet de ser un assidu a les tertúlies on pontificava el comissari de torn o anaves a veure'l a l'editorial que dirigia, ja tenies el proper poemari a la llista d'espera, algun comentari elogiós en el diari. Els misèrrims llibrets de poemes -refrit de Pessoa o Rosselló-Pòrcel, burda imitació d'Espriu encapçalats amb ben visibles citacions del comissari- eren presentats per crítics amics com a "la segura continuació de la gran tradició poètica mallorquina". No arribaves a entendre com era possible que tu, treballant en silenci des de finals dels seixanta, mai no haguessis gaudit d'un suport oficial, de l'assenyat comentari que et consagra definitivament davant la migrada audiència de possibles lectors illencs.

Ara copsaves, amb tota la seva amplària, el que significava tenir un esperit obert al món, independent, allunyat de les estèrils discussions casolanes, dels ridículs cercles de pressió que envoltaven -i envolten encara!- l'estantís món de la ploma nostrat. Misteris insondables bullien en el fons ocult de la somorta vida provinciana que ens encerclava amb la seva miserable càrrega de frustracions.

-En això encertes, Felip. Ho som, un poble envejós. Una enveja rabiosa que ens menja per dintre, ens fa estar sempre malament. Res no ens satisfà, caiem malalts en constatar que el veí posseeix alguna cosa a la qual nosaltres no podem accedir. Aleshores tot són llamps i trons, jurament d'odi etern. Es maniobra per a enfonsar qui hagi gosat treure el nas, mostrar el que no tenim (sigui intellectual o material). Desgraciat el que, mitjançant un èxit professional, pareixi que ha assolit un lloc una mica superior, un grau més dins l'escalafó! L'enuig, el rancor més accentuat el perseguiran mentre respiri damunt aquesta terra i, es perpetuarà generació rere generació fins al dia del judici final. A l'Illa només t'alaben, pensen en els teus possibles mèrits quan ets mort o quan saben, cert, sense possible equivocació, que un càncer et portarà aviat a la tomba.

-Aquí -continuà el meu amic- sí que canvien els papers! Davant el bagul, quan vénen a donar la condolença a la família, en constatar que ja no respires, que no et mouràs mai més de la fossa, que aviat criaràs cucs, és quan comencen a parlar -una mica, no et creguis, a no ser que de viu els hagis proporcionat molts guanys econòmics- de les teves qualitats: "Sempre he dit que era un excellent economista", "Quin gran escriptor que hem perdut!". O, mesos abans d'expirar, quan ja saben que de res no serveixen els teus viatges per a les sessions de quimioteràpia de Barcelona o Suïssa: "L'haurien de fer doctor honoris causa ara mateix. Només li resten un parell de setmanes de vida! És una autèntica injustícia el que li ha fet la universitat. No l'han convidat mai a dictar una conferència. Quin insult a un dels nostres intellectuals més insignes!".

-Però, Felip, t'has de morir. De res no serveix que facis el que facis mentre respires, alenes, camines pels carrers de Ciutat. Mentre vius ets un perill a abatre, un competidor, un home que, només amb la teva presència, amb el fet de guanyar un premi, editar un llibre, posa de manifest la seva mediocritat, la debilitat de títols i medalles, la fallàcia de tanta carrera que els deixa completament insatisfets. Ells, predestinats a capgirar el món, que s'imaginaven més savis que ningú i que havien d'arribar a alçades inimaginables conreant la biologia, la narrativa (tots feren un llibret de versets quan estudiaven a les universitats de l'Opus, un conte illegible, impresentable...), i ara comproven que han vegetat a recer d'una nòmina, ignorats pel món, per tothom.

-Has pensat en la ira que senten, quan et veuen retratat al diari i llegeixen que has publicat una nova obra? Els fas patir amb tanta activitat creativa. Pensa que a ningú li interessa el que fas. A no ser que, per unes estranyes causes o casualitats, la teva novella esdevengui un èxit de vendes i ajudi a guanyar molts diners a l'editor. Aleshores sí que -ja et dic, al marge sempre de la possible qualitat del que escrius- seràs sollicitat per premsa i mitjans de comunicació, i caps d'editorials que et retornaven els originals sense llegir-los, et faran arribar contractes un rere l'altre.

-La presentació, Felip, és essencial per a donar-te a conèixer, per a aconseguir que els de sempre -els enemics, els altres companys de l'associació de lletraferits- no et silenciïn. Pensa-ho bé. )Què és el que molesta més als enemics? Veure que surts novament a les planes de cultura. I per aconseguir això, tot, escolta bé el que et dic, TOT és vàlid. Si tens diners, serveix a la perfecció convidar els periodistes a un àpat... Vet aquí els coneguts saraus a xalets de nou-rics i possessions amb orquestres i ranci decorat venecià, amb munió d'espelmes i fruites pel terra. Com si fossin originals per fer això! Quina ximpleria! Avui dia, qualsevol barutxo de s'Arenal, ple de turistes cridaners, també sap posar música de Vivaldi i situar uns quilos de pomes i taronges damunt les taules!

No va gens errat n'Antoni. No tenia per costum presentar els llibres ni tampoc no informava la premsa quan guanyava un premi. No record que hagi convidat ni a un simple tassó de vi els periodistes que s'encarreguen de les seccions de cultura. Mai no he anat a parlar directament amb el director del diari. Greus errors, pel que sembla, i que, si els repeteixes sovint, et poden fer desaparèixer del món de la literatura.

He estat beneit. Ho reconec. El meu deure hauria estat seguir els experimentats consells de n'Antoni. Mir els prestatges amb els reculls de narracions, les novelles publicades tan dificultosament i que no han merescut -llevat en especialíssims moments- el comentari del comissari de moda. Sovint en parlen, de la llibertat de l'autor contemporani per a crear, sense els condicionaments polítics de l'URSS de Stalin o de l'Espanya de Franco. Són els exemples que sempre treuen a rotllo. Però el fet que un selecte mandarí -que alhora controla editorials, suplements de cultura, càtedres universitàries, revistes, espais televisius- et negui la possibilitat de fer arribar la teva obra al potencial públic lector, no compta, no es té en compte. Intencionada ignorància!

La situació actual de control de l'artista és més subtil que en els règims totalitaris, sigui en el finit reialme de la burgesia "roja" o en el món del feixisme. El domini de les consciències i de l'opinió pública que s'aconsegueix -per mitjans més intelligents- en les nostres preteses democràcies, té la mateixa força anihiladora -contra el creador-, o més!, que la que pot exercir la més brutal situació de manca oficial de llibertats.

-Felip, ho torn a repetir: t'has equivocat funcionant amb conceptes manllevats als exquisits. Com si imitassis Villaloga, escrivint des del casalot de Binissalem, amb els pagesos que li portaven el menjar, fes fred o calor, el deute amb la societat benestant perfectament acomplit, després d'haver participat, amb tota la força i vigor intellectual, en la matança dels esquerrans mallorquins. "L'obra ben feta és el que importa", sentenciava Llorenç Villalonga. "Funcionarà per si sola, no ho dubtis. Ja la descobriran. L'autor, el que ha de fer, si és un creador de veritat, és escriure i res més", finia, cofoi. Pens que he fet un doi no presentant els darrers llibres! Quin absurd imaginar que els rivals, els teus enemics, et faran la ressenya, el comentari elogiós, la recomanació adient...

(1 vídeo) Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. (Miquel López Crespí)

Les “altres” Converses Literàries a Formentor

Per Miquel López Crespí, escriptor

D’esquerra a dreta: Anna Exton, Lluís Llitjós, Biel Matamales, Chris Stewart, Miquel López Crespí i Laia Pubill (Hotel Formentor, setembre 2010)

Les “altres” converses eren les que alguns escriptors fèiem al bar de l’Hotel Formentor entre conferència i conferència. Poder parlar personalment amb l’escriptor Hans Magnus Enzensberger ha estat una experiència inoblidable. Enzensberger és un mite de la meva joventut, un exemple d’intel·lectual compromès, de vitalitat crítica insubornable. Record llibres cabdals per a la formació d’aquells joves antifeixistes dels anys setanta. Pensem en la importància que tengueren en la nostra formació les obres Conversaciones con Marx y Engels, Política y delito i, també, molt especialment, llibres com El corto verano de la anarquía: vida y muerte de Durruti. O Elementos para una teoría de los medios de comunicación i Interrogatorio de La Habana. Com deia una mica més amunt, més que escoltar les conferències (sovint avorrides i buides de contingut) el que més m’ha agradat de les Converses Literàries a Formentor ha estat tractar en persona homes que, amb la seva obra, han ajudat a canviar la nostra forma de veure el món i, això és molt important, que han fet feina per aconseguir un canvi progressista de la societat i de les persones, esclafades pels grans poders fàctics que ens dominen. Hans Magnus Enzensberger és la veu d’un intel·lectual crític amb tots els poders establerts, insubornable en la seva ferma decisió d’explicar el que realment s’esdevé en aquest obscur segle XXI que just ara comença.

L’antic dirigent de la Revolució Sandinista Sergio Ramírez i l’escriptor Miquel López Crespí. (Hotel Formentor, setembre de 2010)

Sovint, alguns dels ponents de les xerrades eren prou avorrits. Aleshores, amb l’excusa de fer un cafè sortíem a parlar amb els escriptors que pensaven ben igual que nosaltres. En determinats moments vaig poder parlar amb un mite vivent dels anys setanta. Em referesc a l’escriptor i antic dirigent del Front Sandinista d’Alliberament Nacional (FSLN) Sergio Ramírez.

Sergio Ramírez, juntament amb milers i milers d’homes i dones del FSLN encapçalà la lluita armada contra la criminal dictadura proianqui dels Somoza. Després d’anys de ferreny combat, d'immensos sacrificis, el poble de Nicaragua sota la direcció dels sandinistes pogué vèncer la dictadura. Més de seixanta mil joves moriren en aquesta gegantina lluita per la llibertat. Poder parlar, sentir les reflexions de Sergio Ramírez ha estat un privilegi excepcional. Amb Sergio Ramírez hem pogut saber alguns aspectes dels orígens de la Revolució Sandinista, dels problemes que comporta la construcció d’una organització revolucionària. També parlàrem de la importància de la cultura per aconseguir el deslliurament de les consciències. I quelcom que tots hauríem de saber: la possibilitat, sempre real, que, en un determinat moment de la història, l’avantguarda que ha fet la Revolució pot degenerar i aturar el procés revolucionari iniciat pels sectors populars. És un problema cabdal de totes les revolucions.

D’esquerra a dreta: Tomeu Fiol, Miquel López Crespí, Josep Lluís Aguiló, Pere Joan Martorell i Josep Marí

Són aquestes “Converses” informals, les xerrades lluny de tot el que era oficial i protocolari, el que de veritat m’ha interessant d’aquesta anada a Formentor. Per a qui signa aquesta nota, les “vertaderes” Converses Literàries eren les “altres” xerrades, poder parlar amb els amics i amigues que hem conegut en aquell indret. Tenir l’oportunitat de sentir de viva veu les reflexions literàries i polítiques de gent tan excepcional com Sergio Ramírez, l’autor de llibres tan importants com Cuentos completos, El cielo llora por mí, Sombras y nada más i les reflexions sobre la Revolució: Adiós Muchachos.

Les xerrades informals amb l’amic Chris Stewart, lluny de l’esclerosi de certs debats oficials, van ser del més interessant de la trobada d’escriptors a Formentor. Chris Stewart va ser el primer bateria del grup musical Genesi que aleshores estava dirigit per Jonathan King. Curiosament, en Chris i Peter Gabriel, que havia estat qui l’havia convidat a participar en el grup Genesi, anaven a la mateixa escola.

A l’hora de dinar fèiem una amable tertúlia amb Anna Exton, la companya d’en Chris, l’amiga Laia Pubill, l’estudiós del fet literari Lluís Llitjós, l’històric activista antifranquista Gabriel Matamales i jo mateix. Una mica al marge de les celebracions oficials, parlàvem de literatura i política, de la vida i dels problemes relacionats amb la professionalització de l’escriptor. A cada moment sempre hi havia el comentari divertit i amable d’un escriptor ple de vitalitat, d’un tarannà ben llunyà del que solen tenir els escriptors “creguts”, aquells i aquelles que imaginen ser “genis” d’abast universal.

Miquel López Crespí (centre de la fotografia) i Hans Magnus Ezensberger (dreta)

Aquestes “altres” converses literàries de Formentor han estat fabuloses. A taula, mentre dinàvem, en el moment de fer el cafè, asseguts a les terrasses de l’Hotel Formentor hem pogut intercanviar opinions lluny de la presència i control dels mitjans de comunicació oficial. Un home que ha treballat en els més diversos oficis –ha fet feina en el circ, sap tondre ovelles!-. Un escriptor que ha fet cursos de cuina francesa, que ha obtingut una llicència de pilot d’aviació als Estats Units... pot contar milers d’anècdotes, històries d’aquelles que enriqueixen la vida d’aquells i aquelles que tenguérem el paler de sentir-lo a les “altres” converses de Formentor que comentam.

Chris Stewart és un escriptor d’una vitalitat i alegria extraordinària, autor d’èxit –sense que l’èxit li hagi pujat al cap!-, amb llibres que cal recomanar a tothom qui vulgui gaudir d’una bona literatura. En referesc a obres com Entre limones: historia de un optimista (2006); El loro en el limonero (2007) i Tres maneras de volcar un barco (2010).

Agustí Baró, Miquel López Crespí i Biel Matamales (Hotel Formentor, setembre de 2010)

També va ser molt important establir contactes amb nombrosos amics i amigues que eren presents a les Converses d’escriptors. Una agradable sorpresa va ser trobar a l’Hotel Formentor el professor Gabriel Matamales, destacat activista antifeixista dels anys setanta, dirigent de les Plataformes d’Estudiants Anticapitalistes d’aquella època i company de lluita a l’Organització d’Esquerra Comunista (OEC). També hi havia n’Agustí Baró, un històric en la fundació i consolidació de la PIMEM, gran activista cultural, especialista en noves tecnologies, “geni” dels blogs i Internet. Ambdós participaven en les xerrades informals amb Chris Stewart i altres escriptors. Amb Agustí Baró parlàrem dels blogs, de la importància de les noves tecnologies per aconseguir una democratització de la informació. Sentint l’amic Agustí Baró m’adonava de la pobresa de moltes de les intervencions oficials dels “genis” de la ploma. En referència als móns dels blogs, ningú sabia tant l’Agustí!

Gabriel Matamales ens recordà nombrosos fets de la lluita antifeixista que ja teníem una mica oblidats. L’escriptor Chris Stewart al·lucinava en sentir la narració d’alguns aspectes de la repressió feixista a Mallorca i de la lluita per la llibertat en els anys seixanta i setanta.

Crec que sense la “participació”, lluny dels debats oficials, de Gabriel Matamales i Agustí Baró, els dies s’haurien fet més llargs i possiblement més avorrits. Us puc ben assegurar que vaig aprende més sobre blogs i Internet sentit l’amic Agustí Baró que participant a les taules rodones sobre el tema.

Vull aprofitar aquestes notes escrites a facebook per agrair als dos amics les seves idees, els records que hem compartit, l’intercanvi d’opinions que ha fet que els dies passats a Formentor hagin estat autènticament profitosos, lluny sempre dels fastos oficials.

La transició - La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí: una vida dedicada a la lluita per la llibertat del nostre poble (una entrevista dels anys 90 per a Memòria viva)

Per Miquel Payeras, periodista

-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?

-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.

-I entra al PCE?

-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?

-Aleshores?

-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.

-Per què no entra al PCE?

-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.

-En què discrepava?

-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.

-Als 70 entra a l'OEC.

-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.

-I arriba el 77 i la transició.

-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.

-Com arriba al PSM?

-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.

-I després del seu pas pel PSM?

-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.

Miquel Payeras (Memòria Viva)

El diari Última Hora d’ahir (6-III-2011) va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)

“Yo fui preso político”

Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976

Texto: Gonzalo Nadal

“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)