literatura
CHICAGO (1950)
Lluís Alpera i la poesia catalana de Mallorca
...la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... (Lluís Alpera)
Poetes de les Illes: Miquel López Crespí
Per Lluís Alpera, escriptor (1)
Lluís Alpera
L'escriptor Miquel López Crespí (Sa Pobla, Mallorca 1946), guanyador del darrer premi de poesia "Paco Mollà", és un dels poetes més guardonats de la lírica catalana. El fet d'haver guanyat el nostre premi en tres ocasions -1985, 1994 i 2000-ja resulta ben simptomàtic. Però a més ho refrenda el fet d'haver guanyat més de 200 premis arreu els Països Catalans (talment com anomenaven les nostres terres els enyorats Joan Fuster i Josep Maria Llompart, entre d'altres). Entre aqueixos premis, podríem esmentar-ne alguns com ara el Joanot Martorell, el de les Lletres de Mallorca, el Ciutat de València, el Marià Manent, el del Principat d'Andorra, el Miquel Àngel Riera, el Ciutat de Palma...
Miquel López Crespí és, en definitiva, un veritable home de lletres que ha participat activament en la vida cultural de les Illes. És un d'aqueixos escriptors que, com altres insignes intellectuals mallorquins -Mossèn Alcover, Francesc de B. Moll, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Gabriel Alomar o Josep Maria Llompart-, es troba a tota hora disposat a oferir el millor de si mateix dins la lluita de la identitat com a poble, enfront de la fagocitosi que pateixen les llengües autòctones. Val dir que López Crespí ha lliurat i continua lliurant moltes batalles cultural pel redreçament del català a les Illes, en primer lloc, i a la resta del domini lingüístic des de fa molts d'anys.
Antoni Vidal Ferrando, l'admirat poeta i novellista de Santanyí ha escrit, parlant del nostre autor: "Me'n record de la primera vegada que vaig conèixer personalment Miquel López Crespí. Era pel gener del vuitanta-sis, durant la proclamació dels premis Ciutat de Palma. Gràcies a la benevolència del jurat, del qual ell havia estat membre, jo havia guanyat el de poesia. Abans que qualcú me'l presentàs, aquella nit, ingènuament, m'imaginava que en Miquel devia ser un d'aquests personatges de moda que no es poden treure de sobre els admiradors. No endebades podia ostentar la doble condició d'escriptor i de líder de la resistència contra la bèstia negra de la dictadura. En certa manera, jo el veia com el paradigma de tot el que a mi, m'hagués agradat ser. No sé com, el seu mite es mantenia incòlume en algun dels últims reductes de la meva innocència, quan el nou ordre ja havia deixat ben clar que no posava messions per l'altruisme ni per l'intellecte, sinó per la hipocresia i la mediocritat.
'Vàrem congeniar ràpidament com el que érem: dos fills d'un temps, i dos fills del poble. Crec que ens vàrem fer amics per això. Jo també podria ser l'autor d'aquells versos d'Els poemes de l'horabaixa en què López Crespí intenta 'escriure amb la ràbia dels pares / que van perdre la guerra / l'aroma salabrós del vent'. En canvi, no crec que ho pogués ser d'una nòmina de llibres com la que ha anat publicant. Quan aixec els ulls, i veig els seus títols arrenglerats en els prestatges de la biblioteca, sent el vertigen de l'altura literària i humana d'un dels escriptors més autèntics que he conegut. Si aquí hi ha cap secret, deu ser la força que dóna la fidelitat amb un mateix. Després de guanyar tants premis, i d'haver cultivat tots els gèneres literaris, Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciascia, que sempre ha escrit el mateix llibre: aquell que ja escrivia quan feia seva la història dels derrotats i dels heterodoxos de tots els temps, segons paraules de Mateu Morro.
'Precisament, és el que torna succeir a Revolta, el seu últim poemari. Feia estona que no havia llegit versos tan contundents. Amb una economia de recursos admirable, amb un llenguatge tan transparent com el vi bo o com el solo d'una gota de pluja, sense altre adorn que el de la sinceritat i el de l'ambició literària, López Crespí ens ha ofert un dels textos més químicament purs i més colpidors de la poesia catalana actual".
No cal dir que fem nostres aquestes sentides paraules del gran poeta de Santanyí. La veritat és que López Crespí manté un punt ben dolç el factor de la sorpresa. Ell com ben pocs pot sorprendre un jurat pels continus viratges del seu alé poètic. El poeta mallorquí, com a bon professional i excellent orfebre, treballa amb rigor i mètode la seua poesia encalçant resultats que no t'imagines, cosa que et fa oblidar expressions poètiques anteriors. D'aquí que llurs manuscrits lliurats a concursos presenten elements i sentors ben innovadores que ens fan perdre el rastre de l'autor. I això demostra que López Crespí coneix ben bé l'ofici.
Però parlem de Perifèries, el poemari que guanyà recentment el premi de poesia a Petrer. En aquesta ocasió Miquel López Crespí presenta un nou poemari on conjuga magistralment el món de la realitat d'un passat personal immers dins una història collectiva amb un món simbòlic d'"enlluernadors miratges", mirant de retrobar "els soldadets de plom" o les "faules que la mare pintava a mà". Sota una subtil dialèctica amorosa -"estimada criatura d'identitat confusa"-, el poeta confronta una altra amb llampecs i denúncies d'un assat de "trens sense tornada" i de "ciutats en derrota", d'una part, i "abstractes fotografies de llums i ombres i espais secrets de la mirada", d'altra.
Perifèries és un veritable caleidoscopi on trobem signes i auguris de tota mena. En aquest poemari el poeta ens presenta sovint una dialèctica amorosa a flor de pell:
'és possible que l' única certitud
sigui ara el pes de la teva boca en la meva'.
Al costat de l'amor, hi ha un altre tema present al llarg de la lírica de López Crespí: el pas del temps i la memòria del passat amb què connecta algunes de les imatges poètiques més punyents del llibre:
'sent un violí enllà del crepuscle malva
que cau com una oberta memòria de claror'.
Cal remarcar que Perifèries conté algunes de les més importants preocupacions temàtiques de l'autor: la lluita per un món lliure d'injustícies, la poesia com a forma superior de revolta en una societat banalitzada per la propaganda dels poderosos, l'amor, la lenta però segura vinguda de la mort, el pas del temps, la futilitat de les promeses dels homes, dels juraments amorosos, la cendra de les hores que tot ho engoleix... Preocupacions temàtiques i ètiques que han formalitzat així mateix en un altre excellent poemari Revolta que el poeta acaba de publicar a Ciutat de Mallorca, preludiat ja des del darrer poema que apareix dins Perifèries.
Crec sincerament que si Miquel López Crespí ens sorprèn i ens meravella encara amb nous poemaris és perquè més enllà del món riquíssim de vivències i de lectures que ens mostra, és sobretot perquè, a mida que transcorre el temps augmenten els seus recursos expressius i la seua capacitat per formular-los, principalment mitjançant el subtil procés de l'anàlisi/síntesi a l'hora de l'elaboració poètica. En aquest sentit, la trajectòria lírica de López Crespí ens recorda força la del poeta alcoià Joan Valls i Jordà per llur eficàcia a desenvolupar el gran doll imatgístic de què totsdos disposen:
'el poeta / talment un assassí que regressa sempre / a l'indret del crim / descriu dificultosament els seus records / en la tebiesa de l'aigua / heus aquí la penúltima fam xisclant / amb les seves ungles interminables / els ecos de vigílies llarguíssimes / cataclismes piulant respostes / els atzars esborrats per l'escuma de la platja / obscures aventures en ascensors solitaris / flors de sal / deserts inacabables '.
Res més, amics lectors. Ara cal preparar-se espiritualment per assaborir un dels poemaris més captivadors que hem llegit en aquests darrers temps.
Alpera, Lluís. Sobre poetes valencians i altres escrits (3). Barcelona. Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2004. Pàgs. 133-136.
Lluís Alpera és un dels escriptors més importants dels Països Catalans. Ha guanyat (entre molts d'altres) els premis Joan Salvat-Papasseit (1963); València de Literatura (1964); Joanot Martorell de narrativa de Gandia (1969); Crítica del País Valencià (1987); Ciutat de Tarragona (1991); Ausiàs March de poesia de Gandia (1994); Crítica dels Escriptors Valencians de poesia (1995); Crítica de l'Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana (1999).
GARGARITZAR
La generació literària dels 70 i el compromís polític - Records de l´escriptor Miquel López Crespí
Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir. (Miquel López Crespí)
La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport.
Per la independència dels Països Catalans. Josep M. Llompart, Miquel López Crespí, Biel Majoral, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak: el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca"
1987: Josep M. Llompart presentant el llibre de Miquel López Crespí Notícies d'enlloc que havia guanyat el Premi de les Lletres 1987. Miquel López Crespí i Josep M. Llompart formaven part del Comité de defensa de S´Arenal de Mallorca.
Els esdeveniments -quant a la campanya contra S'Arenal i l'esquerra nacionalista- s'anaren agreujant després de la gran manifestació nacionalista del 31 de desembre de 1992. Potser les forces antiesquerranes i espanyolistes s'atemoriren davant aquell sobtat reviscolament de les consignes més democràtiques del temps de la transició (República, Autodeterminació, Socialisme) i que havien estat esborrades de la vida política (o almanco havien provat d'esborrar-les) per tants de xucladors de les mamelles de l'estat.
Força partits i polítics de la pretesa "oposició democràtica antifranquista" es varen vendre a la monarquia, tot oblidant la lluita democràtica per la República; al capitalisme, amb la constitucionalització de l'anomenada "economia de mercat" (impossibilitant així d'anar avançant democràticament cap a una democràcia social i econòmica); i a la "sagrada unidad de España", en contribuir a elaborar i a legitimar una constitució que nega el dret d'autodeterminació, prohibeix la federació de comunitats autonòmes i dóna a l'exèrcit el poder d'actuar quan decideixi que "la unidad de la patria está en peligro". Tots aquests "esquerrans" regimentals havien estat uns anys respirant tranquils, fent la digestió dels sous i poltrones que havien aconseguit amb els seus pactes amb els franquistes reciclats. Munió d'"intellectuals" servils, mercenaris de la ploma de tot color, lloaven diàriament la suprema "intelligència" dels "pragmàtics" que, "sortosament" -escrivien- comandaven.
Determinats elements del PSOE encapçalaren la campanya contra S'Arenal a finals de l'any 1992. El que volien era silenciar una revista catalana. Per això, quan em trucà en Gracià Sánchez (que actualment dirigeix l'excellent publicació en la nostra llengua Puntinformatiu de Pollença) i em llegí el comunicat de solidaridat en favor de Mateu Joan Florit i de la revista represaliada per no rebre publicitat institucional (una forma gens amagada d'anar asfixiant-la), de seguida m'hi vaig afegir.
Uns dies més endavant, juntament amb Josep M. Llompart, Jaume Santandreu, Guillem d'Efak i Biel Majoral, organitzàrem el "Comitè de defensa de S'Arenal de Mallorca". Comitè que, durant mesos i mesos, treballà activament per salvar aquesta publicació en català.
Ciutat de Mallorca, Diada Nacional de l'any 1992. L'escriptor Miquel López Crespí en el moment de llegir el manifest unitari de les forces nacionalistes i d'esquerra el dia de la Diada de l'any 1992. Miquel López Crespí, d'ençà les primeres detencions que patí en els anys seixanta per haver defensat els nostres drets nacionals i socials, ha estat més de quaranta anys a l'avantguarda de la lluita per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.
En Gracià Sánchez em llegí per telèfon el comunicat ("Als nostres subscriptors, lectors i simpatitzants"), al qual, sense dubtar ni un minut, em vaig adherir.
La declaració que impulsàrem, en defensa de la llibertat d'expressió (i que sortí publicada a S'Arenal durant molts mesos juntament amb les fotografies dels impulsors del Comitè) deia així:
"S'Arenal de Mallorca [l'actual Estel] passa per uns moments difícils atès que s'han amuntegat a l'horitzó dues amenaces. Per una part una dura recessió econòmica que afecta amb més intensitat la petita i mitjana empresa mallorquina. Aquest fet, que perjudica també el conjunt de la premsa en general, ha provocat una reducció dels ingressos per publicitat que han estat compensats en gran part per l'augment constant de vendes i de subscriptors. Hi ha emperò una segona amenaça més important. Durant l'any 1992, S'Arenal ha vist retallat en més d'un 95% la publicitat oficial de les institucions a causa de la persecució política de què som víctimes".
La declaració més forta era emperò la del mateix "Comitè de defensa" (Llompart, López Crespí, Santandreu, D'Efak i Majoral) quan, d'un forma valenta, denunciava la caça de bruixes a què era sotmesa la nostra revista. Signat el 20 de gener de 1993, el manifest en defensa de la llibertat d'expressió deia textualment:
"S'Arenal de Mallorca, el mitja de comunicació escrit en llengua catalana més popular i de més tirada a Balears, durant el transcurs de l'any 1992 ha vist reduït en més d'un 95% la publicitat institucional a causa de les pressions i gestions, fins i tot parlamentàries, realitzades per gent colonitzadora al servei de l'estat espanyol. S'Arenal de Mallorca és una publicació en llengua catalana fundada l'any 1979, que va sorgir i s'ha mantingut dins una zona difícil d'alta concentració turística i de forta immigració. S'Arenal de Mallorca s'ha caracteritzat per la defensa constant de la llengua de la nostra nació, per constituir una eina puntera en defensa de la nostra identitat nacional, per crear consciència de poble i per defensar les llibertats democràtiques. Els/Les sotasignants sollicitam a les autoritats públiques que no discriminin S'Arenal en matèria de publicitat institucional i consideram que és injust utilitzar els fons públics com a instrument de coacció per intimidar la llibertat de premsa. Tot demòcrata s'hauria de mobilitzar davant la caixa de bruixes i l'atemptat contra la llibertat d'expressió de què és víctima un mitjà de comunicació que, com S'Arenal, s'ha distingit per acollir les opinions més diferents i per respectar el dret de rèplica. Per tot això, exigim als màxims responsables del Govern Balear, del Consell Insular de Mallorca, dels Ajuntaments etc., que acabin amb aquesta discriminació i que a més no continuïn amb l'imcompliment de l'article 32 de la Llei de Normalització Lingüística que estableix: Els poders públics de la Comunitat Autònoma donaran suport econòmic als mitjans de comunicació que emprin la llengua catalana de forma habitual. En una societat normal hauríem fet un 'Aplec d'Amics': En aquests moments, davant la injusta discriminació de què és víctima S'Arenal ens veim obligats a constituir-nos en Comitè de Defensa". I signàvem: Josep M. Llompart, Guillem d'Efak, Miquel López Crespí, Biel Majoral i Jaume Santandreu.
De seguida nombrosos intellectuals, polítics, treballadors de totes les Illes i d'arreu els Països Catalans ens donaren suport. El Comitè de Defensa no era sol, sortosament! El 15 de maig de 1993, Cecili Buele, exconseller de Cultura del CIM i aleshores portaveu de la Federació d'Associacions de Veïnats de Ciutat, declarava: "Trob que no hi ha dret que llevin la publicitat a l'únic periòdic en català de les Balears i que donin tants de duros als diaris i revistes forasteres de Ciutat". El músic Toni Roig (del conjunt Al-Mayurqa) deia: "Les nostres institucions pensen en castellà i obliden que aquest país té una cultura pròpia". En el número de S'Arenal de l'u de març de 1993, jo mateix declarava: "És un atemptat a la llibertat d'expressió. En una societat democràtica no es poden fer aquestes coses si es defensen unes idees amb la intelligència i la ploma. Per tant, els responsables d'aquesta discriminació han demostrat el seu dogmatisme, el seu sectarisme més accentuat, fent veure que de demòcrates no en tenen res de res i que han caigut en actituds feixistes contra la llibertat".
Ens ajudà també (per fer veure l'amplitud de les mostres de solidaritat amb S'Arenal) les declaracions de la diputada d'ERC al Parlament espanyol Pilar Rahola. En el número del 15 de juliol de 1993 aquesta diputada deia:
"Si hi ha hagut un acte de prepotència per part del PP-PSOE contra L'Estel no és res més que la constatació novament de la poca cultura democràtica que tenen alguns partits respecte els mitjans de comunicació. I amb això vull esser molt clara. Encara hi ha una herència feixuga del passat que fa creure a alguns partits que detentar el poder és detentar la llibertat d'expressió. Vull apellar a aquests partits perquè rebusquin en l'interior de la seva cultura democràtica i que tinguin la grandesa d'esser capaços de viure en una societat amb mitjans de comunicació que no li són propers. I òbviament no discriminant-los perquè formen part de la realitat complexa i plural que ha de tenir una societat".
I l'escultor Miquel Morell, sempre a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble ja des del temps més foscos de la dictadura, feia saber el 15 de març de 1993: "Es pot estar d'acord o no amb un article però decidir la retirada de publicitat és un acte antidemocràtic quan es gasten milions i milions amb actes culturals que no tenen res a veure amb la cultura". Miquel Salom, director de Revetlla de Son Ferriol, explicava la seva posició declarant:
"Els doblers del nostre govern s'ha de gastar amb les coses nostres, periòdics, ràdio, TV en català. S'ha de promocionar el folklore i els grups culturals".
El poder volia acabar amb un mitjà d'expressió incòmode. Igual que quan una mica més endavant, l'any 1994, vaig publicar un petit resum de les meves memòries de la clandestinitat, el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), tota la colla del carrillisme illenc (antics militants o simples simpatitzats del PCE, de l'estalinisme espanyol) em criminalitzaren -i a tota l'esquerra revolucionària de les Illes i de l'Estat- quan, en un immud pamflet publicat en el diari Última Hora, ple de mentides, calúmnies i tergiversacions, volien fer creure que els marxistes i comunistes (OEC, MCI, LCR, POR...) havíem estat al servei de la policia política del franquisme. Signaven l'immund pamflet Ignasi Ribas, Alberto Saoner, Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Bernat Riurtot, Gustavo Catalán, Salvador Bastida, Jaume Carbonero, Josep M. Carbonero .... No es ficaven amb la dreta, amb els hereus del franquisme amb els quals havien pactat els carrillistes en temps de la transició-, el repartiment de les poltrones institucionals a canvi de l'abandonament de la lluita per la República i l'autodeterminació. No. Potser l'origen familiar d'algun d'ells els obligava a continuar atacant l'esquerra? Preferien criminalitzar els revolucionaris (OEC, CNT, MCI, etc.) que no pas atacar els hereus del franquisme. L'"enemic" era, en aquest cas, un escriptor independent (l'any 1994) que des de començaments dels anys seixanta havia lluitat activament contra el feixisme en els fileres del marxisme revolucionari de les Illes, dels republicans que no pactaren amb el franquisme reciclat.
Ara, amb la crimininalització de S'Arenal, ens trobàvem amb una història una mica semblant. La calúmnia i l'insult com a arma d'extorsió, de xantatge.
El primer manifest que em llegí Gracià Sánchez i al qual vaig donar la meva aprovació de seguida (i que va ser publicat a S'Arenal el dia 1 de febrer de 1993) deia:
"La caça de bruixes contra S'Arenal és per damunt de tot una persecució política contra la llibertat de premsa i contra un mitjà de comunicació independent en llengua catalana. Davant aquesta injustícia i per fer front a aquesta situació difícil, ens veim obligats a fer una crida a tots els subscriptors, lectors i simpatitzants i hem posat en marxa una subscripció voluntària de suport. En aquests moments una subscripció anual a S'Arenal (24 números) costa 3.000 pessetes, una quantitat que si la dividim pels 365 deis de l'any surt a una xifra als voltants de les 8 pessetes diàries. La subscripció de suport suposa doblar aquesta xifra i pagar 6.000 pessetes anuals, això mentre duri aquesta injustícia. Totes les persones que vulguin ajudar S'Arenal d'aquesta manera es poden posar en contacte amb la nostra redacció".
No cal dir que aquesta primera crida va ser massivament escoltada pels nostres subscriptors, lectors i simpatitzants. I va ser precisament a l'escalfor d'aquella campanya, amb la incorporació de nous collaboradors, d'actius membres de la resistència antifeixista dels anys seixanta i setanta, amb excellents escriptors i militants de diversos partits independentistes i d'esquerra dels Països Catalans, com S'Arenal (l'actual Estel) s'anà consolidant, situant-se sempre a l'avantguarda del nostre deslliurament nacional i social.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)
Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)
La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País...
La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -
Mourant de faim, mourant de froid-
Robespierre treballava en una petita cambra, a les golfes, sense cap mena de luxe ni comoditat. L'habitacle consistia solament en dues habitacions: una cambra i la saleta del final de l'escala. A la cambra on dormia només hi havia un llit de ferro amb dues cadires de bova al costat. A la saleta només s'hi podia veure la tauleta on estudiava i redactava els discursos per a la Convenció i tres o quatre cadires de bova velles que, a Mallorca, ni els pagesos més pobres de sa Pobla o Muro haurien volgut. L´únic luxe que hi podíem trobar, si posseir quatre llibres es podia considerar un luxe, era un petit armariet curull d'obres literàries, filosòfiques i científiques.
Pocs temps després de la nostra arribada a París anàrem a veure Maximilien Robespierre a casa del fuster Duplay, al carrer de Saint Honoré. El nostre ambaixador, l'home que ens presentà a qui en aquells moments significava l'esperança de la Revolució, va ser Babeuf, íntim amic de Chaumette. Chaumette pertanyia al grup més avançat de la Convenció, la munió de diputats que, ran de les matances de patriotes ordenades per Lafayette al Camp de Mart, demanava la creació urgent d'un Comitè de Salvació Pública. La sang innocent vessada per la Guàrdia Nacional uní els més ardorosos defensors de la llibertat. Aleshores tots eren amics, aliats en la lluita contra els reialistes i la dreta representada per Danton i els seguidors de Bailly i Lafayette. Un poc més endavant, l'època iniciada amb l'assalt a la Bastilla s'enfosquí. Les notícies de les desavinences i desacords que finiren amb tantes amistats i fervorosos juraments d'unitat fraterna davant els borbons ens arribaren a Madrid, quan ja érem en mans dels tribunals. Feia poc que havia fracassat la primera part de la nostra conspiració: aprofitar la guerra entre Espanya i França, l'entrada de l'exèrcit dels Pirineus a la Cerdanya, per a bastir una república catalana. Però quan arribàrem a París encara no s'havien evidenciat les diferències entre els jacobins.
Babeuf el coneguérem a la lògia L'Aurore i de bon començament ens sobtà la lucidesa del seu pensament. Seguidor fidel de Marat i Chaumette, admirava força Robespierre, el qual considerava un revolucionari providencial, l´únic que podia salvar la Revolució dels perills que l'amenaçaven. .
La casa humil on Babeuf ens havia portat ens sorprengué de seguida. La fusteria de Duplay ocupava la planta baixa de l'edifici. El matrimoni i la seva Elionor vivien al primer pis malgrat que aquesta darrera es passava moltes hores del dia tenint cura de Maximilien. Una parella enamorada. Ho vérem de seguida que entràrem a la saleta de tribú del poble. .
Robespierre treballava en una petita cambra, a les golfes, sense cap mena de luxe ni comoditat. L'habitacle consistia solament en dues habitacions: una cambra i la saleta del final de l'escala. A la cambra on dormia només hi havia un llit de ferro amb dues cadires de bova al costat. A la saleta només s'hi podia veure la tauleta on estudiava i redactava els discursos per a la Convenció i tres o quatre cadires de bova velles que, a Mallorca, ni els pagesos més pobres de sa Pobla o Muro haurien volgut. L´únic luxe que hi podíem trobar, si posseir quatre llibres es podia considerar un luxe, era un petit armariet curull d'obres literàries, filosòfiques i científiques. .
Record Robespierre rere la tauleta, amb un exemplar de El contracte social de Rousseau obert en un dels capítols finals. .
Rousseau! El pensament de l'escriptor, del memorialista, del filòsof, dominava l'esperit de molts dels membres del Tercer Estat que, amb els quaderns de greuges de cada poble i ciutat, s'havien reunit a Versalles per a intentar que el rei aprovàs una constitució. Just arribats a París, el dia que poguérem anar a la Convenció per a sentir Robespierre, el sentírem demanar als representants de la Nació que fossin dignes de l'obra i del pensament d'aquell gran savi. Les paraules de Robespierre encara ressonen amb força dins del meu cervell. Era dalt de la tribuna, talment un vaixell per damunt les ones del temporal. .
-Hem de fer jurament de seguir les indicacions de Rousseau, l'home que, malgrat els anys passats d'ençà escrigué les seves obres, és l'autèntic motor de la Revolució i que ens indica, com un far en la foscúria, el camí que hem de seguir per a esdevenir ciutadans lliures en un món on ja no existeixi el despotisme. Potser el nostre nom desapareixerà aviat dels llibres d'història i ben aviat ningú no es recordarà dels convencionals que aprovaren la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà. No ens ha d'importar gens. Nosaltres hem de considerar que haurem acomplert el nostre paper en la història si som capaços de portar endavant les idees del mestre que ens inspira: Rousseau. Tota la resta és anecdòtica i sense cap mena d'importància per al destí de la humanitat. .
Robespierre davallà de la tribuna enmig d'un eixordador soroll de crits d'aprovació i aplaudiments. Suava, però en el rostre se li podia llegir la satisfacció que sentia per haver pogut parlar del mestre estimat. .
Quan ens veié entrar deixà la ploma a la capseta on guardava els estris d'escriure, prop del tinter de vidre que brillava intensament en rebre els raigs de sol d'aquella radiant primavera parisenca. Babeuf anà a cercar les deus cadires de la cambra. Les que hi havia a la saleta no haurien bastat per a atendre la delegació de catalans i espanyols que eren davant el seu portal. .
El dia que anàrem a veure'l era ben especial. S'accentuaven els rumors d'un possible cop d'estat que obriria les portes de París i de França als emigrats de Coblença. Pareixia arribat el moment de posar punt final a la voluntat de la Nació. Els reialistes conspiraven en estreta unió amb els especuladors. La fam es feia sentir arreu i a la Convenció li costava decretar mesures excepcionals per abaratir els queviures necessaris per a la població. Ho havíem comentat abans amb Babeuf. Si la gent moria de fam, si aquell any el nombre de suïcidats al Sena i de miserables que demanaven ajut a les portes de les seccions, de la Casa de la Ciutat i de la Convenció augmentava... de què hauria servit la Revolució? .
Babeuf ens ho deia mentre pujàvem per l'estreta escala de la fusteria que menava a la cambra de Robespierre: .
-Si el poble pateix més que en temps de la tirania, si finalment el sector més sospitós de la Convenció aconsegueix impedir el dret de vot per a la majoria dels francesos... de què haurà servit el que hem fet fins ara mateix? I la sang vessada pel poble, els sacrificis... tot per llevar uns lladres i situar-ne uns de nous? Chaumette, Marat i Robespierre tenen raó quan diuen que no pot haver-hi autèntica llibertat mentre la gent mor de fam al carrer. .
Les golfes on vivia Robespierre tenien el sostre molt baix i havies d'anar amb compte de no colpejar-te el cap. Va ser el primer que ens advertí Babeuf. .
Robespierre vivia lliurat totalment a la causa de la consolidació republicana. Encara érem a l'escala, agafats a l'arrambador, quan ja sentirem la seva veu. Elionor, la filla del fuster Duplay, ens obrí la saleta que feia de rebedor. Tothom sabia que aquella al·lota de bellesa resplendent era la seva estimada. En qüestió de dones, l'Incorruptible era molt diferent de Danton i de tants d'altres tribuns de la Revolució. De jove, just acabats els estudis d'advocat, tengué algunes aventures; els amors típics de la joventut. Però aviat es capficà en la lluita política deixant de banda qualsevol mena de distracció mundana. A París coneguérem molts convencionals que, emprant la fama que els donava la tribuna i els diaris, anaven tot el dia rere el sexe femení. Semblaven ducs o marquesos del vell règim. Com si el poder només servís per a aprofitar-se dels avantatges que en comporta l'usdefruit; privilegis econòmics o privilegis sexuals, tant se val. Marat, Robespierre i Babeuf eren fets d'una altra fusta; amb el temps ho vaig entendre ben bé. Al primer instant ja vaig notar com era autèntic l'amor de Robespierre per Elionor Duplay. Els ulls se li entelaven quan passava al costat de la tauleta on redactava les intervencions en la Convenció. Notaves com el pit li tremolava, talment li mancàs la respiració. Era una relació autèntica, entre persones que tenien les mateixes idees, que lluitaven pel mateix, que patien o els embargava la felicitat per semblants principis i sentiments. .
Quan la filla del fuster jacobí ens obrí la porta vaig restar uns segons atabalat en copsar la seva bellesa corprenedora. No era estrany que l'Incorruptible l'estimàs. .
Ens va fer passar amablement. .
-Prepara el discurs d'avui a la Convenció -ens digué. .
Va ser del que parlàrem amb Robespierre aquell dia. .
L'Incorruptible ens tenia vertaderament intrigats. El teníem al davant, l'home que volia que la Revolució continuàs avançant quan molts deien que amb la promulgació dels drets de l'home i del ciutadà tot ja estava fet. .
Record les seves paraules com si les hagués pronunciades ara mateix. .
-És difícil continuar, avançar en el camí de la llibertat. A molts dels ja els aniria bé que s'aturassin els canvis. Per a ells el poble és una massa informe de gent incontrolable que cal tenir sempre sota la vigilància de les baionetes. Encara no saben ni han entès que són als seients de la Convenció perquè aquesta xurma ha vessat la sang per la llibertat de tots. Restam encerclats per les restes perilloses de l'orgull feudal i el despotisme que nia encara dins l'esperit dels que es diuen representants populars. M'indigna sentir-los a la tribuna exposant els perills que ens amenacen si no posam barreres a l'avenç de la "canalla", del "populatxo"....
Mentre el sentia vaig mirar amb més calma i deteniment el petit enfony on ens havíem engirgolat com poguérem. Els llibres en el petit armariet, les velles cadires de bova on ens assèiem, un gravat que representava Cai Grac, un altre reproduint el rostre de Jean Jacques Rousseau, novel·les de Voltaire i Diderot, volums de les primeres edicions de l'Encyclopédie... Robespierre sempre anava molt abillat. Recentment havia substitut el color negre del seu vestit pel verd. Però era inconfusible amb la perruca empolvorada i la corbata blanca de randes, com si es tractàs d'un marquès del vell temps. .
El que més sorprenia era l'enigmàtica rialla del seu rostre. Una expressió que feia caure simpàtic el personatge. .
Vaig pensar que un polític tan intel·ligent, abillat amb cura com anava sempre, un home amb la seva indubtable capacitat de feina i de sacrifici, tendria molts enemics fins i tot entre els seus. El temps, les notícies que posteriorment ens anaren arribant de França, confirmaren fil per randa totes les meves suposicions. .
Robespierre estava entestat en una discussió amb Ramón Salas i Lluís Garcia. Tornat a la realitat després d'aquells moments de reflexió, vaig sentir que l'Incorruptible els deia, segur de les afirmacions que feia: .
-Com us deia fa un moment, a la Convenció hi ha massa diputats que amb la paraula poble semblen voler designar una classe d'homes separada, a la qual ells afegeixen una certa idea d'inferioritat i de menyspreu. Us assegur que ja és hora d'expressar-se amb més precisió, recordant que el sistema que nosaltres combatem proscriu les nou desenes parts de la nació. ¿Per quina fatalitat hem arribat a una situació en què els únics amics fidels de la Constitució, les veritables columnes de la Constitució i de la llibertat són precisament aquesta classe laboriosa i magnànima que la primera legislatura despullà del dret de ciutadania? .
S'aturà un moment, com si agafàs alè, i continuà, molt seriós, accentuant cada una de les paraules que pronunciava: .
-Tot això s'ha d'acabar. Potser Marat tenia raó i hem estat massa condescendents amb els traïdors que hi havia i hi ha en les nostres fileres. Excloure les nou desenes parts de la nació de l'exercici de la llibertat és un crim que ha de finir de forma ràpida i immediata. El primer deure de la Revolució si no vol romandre morta, enterrada sota la xerrameca dels cínics i des aprofitats, és esborrar aquestes distincions injurioses que mesuren la capacitat política dels homes segons llur fortuna. .
La reunió es perllongà fins a una hora ben avançada de l'horabaixa. Era hora de deixar l'Incorruptible. Li havíem pres un temps preciós. Però, qui no hauria volgut romandre hores i més hores escoltant aquell qui esdevenia l´única possibilitat de consolidar la llibertat tan durament aconseguida? .
Elionor ens acompanyà fins a la sortida. Per fi havia aconseguit que deixàssim tranquil Robespierre. Fora, els al·lots del carrer de Saint Honoré cantaven trists mentre allargaven la mà per a demanar-nos una almoina o un bocí de pa: .
Mourant de faim, mourant de froid, .
Peuple dépouillé de tout droit.
Tout bas tu te désoles.
Cependant le riche effronté, .
Qu'épargna jadis ta bonteé.
Tout haut, il se console.
Nous ne voulons, dans le faubourg.
Ni des chouans du Luxemburg.
Ni ceux de la Vendée. .
Llibres segrestats per la dictadura franquista
Els llibres segrestats per la dictadura franquista: La guerra just acaba de començar
Per Arnau Carné, responsable de leditorial Tigre de paper Edicions
Lonze de setembre de 2011 ha nascut un nou projecte editorial, de novel·la i narrativa crítica en català, enmig de lefervescència de la crisi econòmica, política i cultural. Sanomena Tigre de paper Edicions (www.tigredepaper.cat). I així com la dita xinesa desafiava amb el lema limperialisme és un tigre de paper en un context de derrota estadounidenca a Vietnam, ara és del nostre paper que en pretenem fer un tigre per recuperar aquell sentiment de que les coses no van bé, de que shan de canviar, i de que ho hem de fer nosaltres i ara.
Sota el paraigües de la col·lecció FeraFerotge, mots salvatges, destinada a obres de narrativa incatalogables pels seus estils de literatura experimental, sha reeditat i presentat una de les primeres obres de lescriptor mallorquí Miquel López Crespí. Es tracta del recull de contes La guerra just acaba de començar, un collage narratiu, una obra de combat, una bufetada, un cop de puny a la literatura, en la seva mateixa expressió, de capellans i falangistes que en aquell moment promovia la cultura del règim franquista. Editada lany 1973 i segrestada pel Tribunal de Orden Público, la seva distribució es produí de mà en mà a través daquelles amigues i amics, activistes antifranquistes, que no només pretenien substituir una dictadura per una democràcia, sinó que influenciats per la cultura revolucionària plasmada en el Maig del 68, volien aprofitar la seva joventut per destruir el règim de les velles jerarquies oligarques i a la vegada renovar el discurs i les formes daquella vella esquerra burocratitzada i amb por als canvis.
En aquesta obra, un jove Miquel López Crespí compromès amb les lluites de Mallorca, ens fa un retrat colpidor de lambient que es respirava a lilla, una barreja de repressió política, explotació laboral, foment del consum turístic i superficial, i solitud. I no és casual la primera cita de la gent, compacta, avança dificultosament enmig de la neu cap al Palau dHivern i la cita final del capítol Fugir. Una de les riqueses del llibre és la seva facilitat per transportar-nos per distints episodis de la història, duna història escrita per aquelles persones que han intentat canviar tot un món i que ha estat ratllada, tatxada i ofegada amb sang.
Quin sentit té editar una obra daquestes característiques 38 anys després? No es tracta de recuperar un document valuós només per recordar una època del nostre passat, sinó de recuperar un document valuós per recordar un esperit, en el sentit més laic del terme. En el prefaci de la present edició, escrit pel mateix Miquel López Crespí, s'ens presenten les voluntats i els objectius de lobra en el seu moment. Ens parla de les diferents influències de les noves avantguardes literàries daleshores i sobretot de la complicitat entre lintel·lectual i la societat: no podia entendre, en plena lluita per la llibertat, lexistència de lescriptor fora del combat per una societat més justa i solidària, en lluita per lalliberament nacional i de classe, revoltat contra els dictats del mandarinat cultural. Ara, 38 anys després el mandarinat cultural ens ha canviat lart pel reality show, mentre els índex datur no paren de créixer, el suïcidi ja ha passat a ocupar la primera causa de mort no natural a lEstat espanyol, la patronal ha establert la precarietat com a única forma de contracte laboral, les presons estan més plenes que mai i sens ha passat de vendre la guerra contra el Vietnam com una lluita contra el comunisme, per una guerra contra Líbia per raons humanitàries.
Doncs altre cop plantegem que la lluita econòmica, política i social ha d'anar acompanyada de la lluita cultural. Recuperar i reforçar l'actitud i l'activitat de les qui com Miquel López Crespí, en el seu moment s'endinsaren en el compromís literari intel·lectual pel canvi social, per seguir posant-lo en pràctica a l'actualitat.
Seguint aquesta premissa, les altres dues obres que s'han editat sota el nostre segell, Tropel. Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia de Carlos Medina Gallego i Harraga d'Antonio Lozano, ens transporten a partir de trames novel·lesques a l'activisme del moviment estudiantil colombià i a la denúncia de les màfies de drogues i persones que actuen amb la complicitat de les altes institucions marroquines i espanyoles.
Per a Tigre de paper Edicions, la guerra just acaba de començar i esperem afrontar-la amb una bona qualitat literària, recolzant el compromís ferm de les escriptores envers la seva societat i amb els ànims de qui creu que tot està per fer i que tot és possible.
16/11/2011
La revista El Triangle entrevista lescriptor Miquel López Crespí
Miquel López Crespí, escriptor
«Volíem fer obres de combat, rupturistes»
Per Ignasi Franch, periodista
Es reedita el seu llibre La guerra just acaba de començar. Inclou quinze relats atípics, avantguardistes. Reflecteix el desig de democràcia i, alhora, la solitud de la lluita antifranquista. Lobra va ser segrestada pel Tribunal dOrdre Públic. Després de tants anys transcorreguts, com ha estat rellegir La guerra just acaba de començar?
Mhe retrobat amb allò que un grup de joves antifranquistes escrivíem quan teníem 20 anys, a la fi dels 60 i al principi dels 70, sense una intenció excessivament literària. Influenciats pels escriptors revolucionaris europeus i mundials, volíem fer obres rupturistes, de combat, allunyades de la literatura de capellans i falangistes típica de la Mallorca del moment. No es tractava de fer textos inamovibles, per a la història, sinó perquè es llegissin en assemblees, perquè fossin modificats pels companys de qualsevol indret si això servia per a les causes de la llibertat i de la independència dels Països Catalans.
Lobra va ser segrestada pel Tribunal dOrdre Públic franquista. Ara, tal vegada no cal prohibir les crítiques: no troben altaveus mediàtics i moren en silenci...
Potser els autors actuals de literatura rupturista tenen més dificultats per donar-se a conèixer que en la nostra època, a menys que pertanyin a grups de pressió. Els espais de difusió estan controlats pels escriptors oficials, relacionats amb els poders polítics o mediàtics.
I don prové la forma de les narracions, aquesta mena davantguarda agitada amb missatge social? Usa discursos acumulatius com el de «Passa que», trossos de textos preexistents... Quins referents manejava?
Els referents de tot antifranquista: el Maig del 68, els situacionistes francesos I la Mallorca de Llorenç Capellà o de Maria Antònia Oliver, uns escriptors que habitualment eren de procedència popular i trencaven amb el costumisme dominant, de terratinents.
Alguns dels contes neixen duna quotidianitat que es va tornant estranya, una mica kafkiana.
Tingues en compte que, pels qui érem políticament actius, lambient era kafkià amb la Brigada Politicosocial. No sabies mai si et vindrien a detenir. I, si et detenien, no sabies mai quan en sortiries
Això connecta amb moltes literatures escrites sota dictadures: tendeixen a la tragèdia surreal, a la sàtira trista
Els moments eren durs. Hi havia assassinats! «Què volen aquesta gent?» reflecteix molt bé aquella atmosfera, per exemple. I ja et dic que no escrivíem per fer literatura. Ara, per exemple, jo mateix escric duna manera més clàssica. Però aleshores era moment de rompre formes i herències. De mirar que els companys poguessin sentir-se identificats amb un conte trist, o que els servís de punt de partida per parlar de la realitat.
A «Com cada dia», un home sent una casa que ha explotat i que crema sense que ningú hi intervingui. Un símbol de la indiferència social davant la dictadura?
És que en lèpoca ens sentíem sols. Sempre eren els mateixos els qui feien pintades i repartien fulls volants. Però les processons eren multitudinàries, les folklòriques omplien teatres i a milions de turistes sels en fotia la dictadura. Un cop havies estat detingut i maltractat, tot et semblava delirant i senties solitud.
I ara, quan mig país vol enterrar la memòria històrica?
També, és clar que sí: entre el franquisme reciclat i els aspirants a poltrona... De vegades ho discuteixo amb antics companys: hi ha eleccions i no ens detenen de nit, però no podem votar independència, no podem votar altres sistemes. No podem canviar lessencial.
Un personatge del seu llibre desitja entrar al Mercat Comú. I miri en què sha convertit la Unió Europea...
Suposo que això venia dEspriu, duna certa mitificació de les llibertats de la democràcia europea. Des de la dictadura vèiem que altres tenien possibilitats de respirar lliurement. Però després hem vist que això és relatiu, que la dictadura democràtica pot ser més eficaç perquè no tens excusa per a la revolta.
Ignasi Franch, Revista El Triangle (11-XI-2011)
Tigre de Paper Edicions: una nova editorial d'esquerres
Tigre de paper Edicions, una nova editorial de l'esquerra política nascuda recentment, editarà llibres sobre pensament polític i narrativa de denúncia social. Aquesta nova iniciativa, així com els tres primers llibres que ja ha editat es prsentaran al Casal Independentista de Sants (C/ Muntadas, 24 Sants - Barcelona), Dissabte 1 d'octubre, a partir de les 19:30h.
La presentació comptarà amb la presència de membres de l'editorial i dels col·lectius Maloka i AEDI i i també comptarà una dramatització poètica a càrrec de David Caño i Gerard Horta. Seguidament, a la nit, es realitzarà una sessió continua amb una festa al Centre Social Okupat Can Vies de Sants per celebrar aquesta aparició.
Segons han exposat els seus responsables, Tigre de paper Edicions vol ser més que una editorial, pretén ser un projecte cultural des don desenvolupar el pensament crític, teixir identitat col·lectiva i enriquir làmbit literari en llengua catalana.
En aquest sentit han pres com a referència les paraules d'Antoni Serra considera que lescriptor no és un ésser aïllat del context social on desenvolupa la seva activitat professional, perquè des d'aquesta nova editorial consideren que la literatura ha de respondre a la crítica, al pensament i a la imaginació de la societat.
Tigre de paper Edicions ha anunciat la publicació de novel·la social, biografia de lluites, assaig nostrat i la narrativa de combat, amb la intenció d'obrir espais per la reflexió i el debat. Espais per gaudir i pensar les paraules, les exclamacions o les accions.
Entre les primeres edicions han anunciat l'aparició de La guerra just acaba de començar, de Miquel López Crespí, a la Col·lecció Feraferotge. Un collage literari que divaga entre els petits grans moments històrics dels períodes revolucionaris i la vida política, clandestina i quotidiana de la rebel·lia a la ja turística i alienada Mallorca dels anys 70. Premi ciutat de Manacor 1973. Censurada pel TOP franquista. Perquè ben mirat, què faig, què fem tots amb aquesta guerra terrible que tenim al davant?
També Tropel: Una dècada de lluita estudiantil a Colòmbia, de Carlos Medina Gallego, a la Col·lecció Lletrafelina. Es tracta d'una crònica novel·lada sobre el moviment estudiantil de la Universitat Nacional de Colòmbia als anys 70. Els debats ideològics, la lluita de carrer, les vagues, els amors i la quotidianitat, la clandestinitat, les manifestacions... Les il·lusions, discussions i frustracions duna generació de tropeleros i tropeleras que reneix amb el pas del temps. Un clàssic de la literatura activista colombiana.
I el tercer llibre que apareixerà en aquesta nova editorial és Harraga, dAntonio Lozano, corresponent també a la Col·lecció Lletrafelina. Una novel·la negra basada en les màfies de la migració. Tràfic de drogues i de persones enmig de dos mons amb institucions corruptes, dos mons que confronten tradició i modernitat, pobresa i luxes, il·lusions i frustracions. On sicaris, camells, narcotraficants, policies de fronteres, polítics i respectables advocats, conviuen enredats en una trama de diner ràpid i tret fàcil. Premi Novelpol a la millor novel·la negra publicada el 2002.
Web Llibertat.cat
No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb lembranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... en la formació de lètica i estètica dels nous autors illencs. (Miquel López Crespí)
Llibres de la generació literària dels 70
En els reculls de narracions escrits a finals dels seixanta i publicats a començaments dels setanta, pens ara mateix en obres com A preu fet (Palma, Editorial Turmeda, 1973) i La guerra just acaba de començar (Palma, Editorial Turmeda, 1974), que guanyà el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973 (atorgat per un jurat compost per Bali Bonet, Antoni Serra, Manuel Vázquez Moltalbán, Guillem Lluís Diaz-Plaja i Josep Melià), ja hi havia un intent de fer una mena de narrativa experimental i subversiva. Fer la llista dels clàssics que malletaren en els anys de formació seria molt llarg i el lector podria arribar a pensar que som un pedant amb voluntat de lluïment. Però si indic les meves preferències per James Joyce, Blai Bonet, Franz Kafka, els surrealistes, la novel·la del boom dAmèrica Llatina Alejo Carpentier, Juan Rulfo, Gabriel Garcia Márquez, Lezama Lima, Carlos Fuentes, Julio Cortázar--, les lectures sobre els surrealistes i futuristes, els impressionistes alemanys de lèpoca de la República de Wiemar, la ruptura dins de la novel·lestíca espanyola que significà l´obra de Juan Goytisolo, Luis Martín Santos, Juan Benet, Caballero Bonald i tants daltres, copsarem de seguida per on anaven els meus interessos.
No hem d´oblidar tampoc tota la càrrega subversiva que representà la lectura del freudisme, i sobre tot dels pensadors marxistes i situacionistes. Ja no podíem fer una narrativa, un teatre, una poesia com en el passat. El món era diferent; els escriptors catalans de Mallorca també. La situació econòmica variava amb lembranzida turística i un cert alleugeriment econòmic produït pels nous oficis i possibilitats que obria la construcció d´hotels, la societat de serveis que començava a arrelar-hi amb força. La ideologia de molts joves escriptors dels anys setanta mudava amb els nous components culturals que oferia una societat més avançanda. Hauríem de parlar també de les influències del cinema modern, de la importància dels clàssics Eisenstein, Godard, Fellini, Dziga Vertov, Buñuel, Víctor Erice, Fassbinder, Orson Welles, Ingmar Bergman, Robert Bresson, Bernardo Bertolucci, Roberto Rossellini... en la formació de lètica i estètica dels nous autors illencs. Ens era impossible escriure des de lòptica dels predecessors, de molts daquells pulcres sacerdots o rendistes provinents de les classes dominants. No hi teníem res a veure, ni idològicament ni com a classe. Proveníem d´un altre món i per tant, com era lògic, escrivíem des dunes altres coordenades culturals. És una època de ruptura i, per això mateix, ni la forma descriure ni els temes tractats en novel·la i teatre són el mateixos que el que desenvolupen els autors provinents d´una societat rural, aferrada a les tradicions del segle XIX. Miram d´emprar un llenguatge directe, innovado, que introdueixi en la literatura catalana contemporània temes considerats tabú fins aquells moments: lalliberament sexual, la lluita política clandestina, lexperimentalisme textual amb una utilització potser fins i tot exagerada del col·lage... A nivell particular el que no vaig provar dexperimentar, perquè ho considera massa vist, massa refrit dels dadaistes i futuristes de començaments del segle XX, era el joc amb els caràcters tipogràfics... Em seduïa molt més la provatura en els nous temes a tractar, la irrupció subversiva de problemes quotidians que haurien atemorit els doctes conservadors de lEscola Mallorquina i que, segurament, mai no haurien estat considerats literatura en les seves tertúlies al voltant del braser. Igualment que mai no consideraren poetes a Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Joan Salvat Papasseit i Jaume Vidal Alcover, per dir solament uns noms entre molts daltres. Obres com La guerra just acaba de començar o Notícies denlloc provaven dexperimentar igualment amb les formes descriure assimilades dels clàssics contemporanis. És una època que llegim molts autors nord-americans. Record ara mateix el noms, essencials per a nosaltres, de John Updike, Mary Mc Carthy, Malcolm X, James Baldwin, Allen Ginsberg, Jack Kerouac, Bernard Malamund, Artur Miller, Susan Sontag, William Burroughs, Truman Capote, Carson Mac Cullers... Transgressió textual, però també transgressió i subversió ideològica.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
La mort de Franco, Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbônica
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....
Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).
Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada transició, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´Anibal Ramos de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.
Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: memòria històrica i lluita per a la Independència de Catalunya.
A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les possibilitats nacionalistes de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´Anibal Ramos El proletariado contra la Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.
Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició
Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976. I afegia: Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública.
L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).
Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).
Fonts valuoses sobre les primeres dècades de lindependentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre daltres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per lalliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a lEstatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); Lesquerra nacionalista, avui, monogràfic de la revista Quaderns dalliberament, núm. 7 (febrer 1982); Lindependentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de lÍndex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de lorganització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, dECT, i La Nova Falç, de lOSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu dinformació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.
Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)
Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)
Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Repressió i cultura durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)
Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme
És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals daquella època, és ple de suggeriments creatius en el si duna cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió descriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. Lafany per innovar i trencar amb lesclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment doposició política antifranquista. (Mateu Morro)
Miquel López Crespí saté a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. Lescriptor pobler practica un exercici constant danada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb lobjectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants daltres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)
Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM
La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més duna important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte descriptor que lidentifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de lescriptor, vista des daquest punt de mira, no consisteix tant en lelaboració duns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques shi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de lexperimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.
Daltra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des duna relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom sentesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables outsiders, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.
Miquel López Crespí saté a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. Lescriptor pobler practica un exercici constant danada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb lobjectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants daltres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.
El marxisme, loposició a lestalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, lestudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls dhistòria que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, don ve i cap a on va.
En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que shan enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part duna cultura crítica de la qual no creu que shagi dabdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital dexperiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part duna rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.
Cultura i política en el canvi social
El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès lescenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, duna manera o de laltra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb lascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política daquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, lha viscut i lha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en làmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts desforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.
Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini lhavia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat dun canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts dintel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat dun front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en lapoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura dun poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud daportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.
La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. Lenlluernament, des de làmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no sexplica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a lhora dentusiasmar-se o no amb el General de lEspanya una.
Les formes de lart i el franquisme
És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals daquella època, és ple de suggeriments creatius en el si duna cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió descriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. Lafany per innovar i trencar amb lesclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment doposició política antifranquista.
Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que lautor del llibre aconsegueix treure de loblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.
Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a limmobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I daquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, daquell model polític aixecat sobre una llarga guerra dextermini. Encara ara, i potser més duns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal daquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca dextermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de lassoliment dun nou tipus destat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits daquest llibre.
La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins lestat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament duna societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes dAlemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència daquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront dun estat espanyol militarista i profundament reaccionari.
La perspectiva de la història
A hores dara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per lestat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o lassoliment dun marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model destat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i lestat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.
La democràcia és lexpressió de la voluntat majoritària dun país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant dun procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys docupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, daquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia una guerra de posicions.
Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per lonada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model destat, la reacció dels poders fàctics daquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables dexpressar afinitats catalanistes. Els nous temps que sendevinen a lhoritzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera den Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a loblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem lorgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.
Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016
Mateu Morro i la generació literària dels anys 70: dietaris i llibres de memòries
Lanàlisi del fet literari també ocupa un paper important en el llibre. En aquest àmbit destaca lespai dedicat als llibres que constitueixen la gran novel.la sobre Miquel Costa i Llobera. El poeta de Pollença mereix una anàlisi històrica i biogràfica que sendinsa en les contradiccions i dubtes del poeta, constatant la influència de lentorn i de la base social. No vol prescindir de lanàlisi de classe que és una aportació inqüestionable del materialisme històric. En diferents ocasions parla daquells escriptors de lescola mallorquina que eren sacerdots i rendistes i generaren una literatura dacord amb el seu món i necessitats. Per davall la serenitat del paisatge i lequilibri formal que els caracteritzà hi havia la indiferència cap a la sort dels jornalers de peus descalços que treballaven a Formentor, Ternelles o sa Llapassa. Era una literatura de classe, elitista, però no per això deixa de constituir un moment important de la nostra literatura, ens ve a dir. (Mateu Morro)
NOVEL.LA, POESIA I TEATRE (MEMÒRIES 1968-2008) DE MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ
Mateu Morro
Per Mateu Morro, historiador
Aquesta nova obra den Miquel López Crespí que avui presentam és un treball que té el mèrit dexplicar-nos com es forma laportació literària dun escriptor en paral·lel a com es succeeixen els moments històrics en els quals participa. Des de 1968 al 2008 transcorren quaranta anys que duen de la il·lusió i lobertura del seixanta-vuit al fosc present actual. En Miquel fins i tot parla duns temps tenebrosos. Aquesta és la paradoxa daquest llibre: el que era fosc, en temps de dictadures, esdevé lluminós per mor de la il·lusió transformadora, de la fe militant i altruista, i el que semblaria lluminós esdevé fosc per culpa del desencís, la desorientació i el cansament que ara ens caracteritza.
En aquesta llarga trajectòria shi fan evidents dues coses: duna banda el món de referències ideològiques i literàries que ha creat en Miquel i de laltra la gestació de la seva pròpia obra, la qual, en aquest lligam entre història i escriptura, adquireix un ple sentit. Podríem dir que la multitud de novel·les, contes, poemes i obres teatrals que ha escrit en Miquel, es vinculen una amb laltra i es fan comprensibles tan sols en relació a la nostra història col·lectiva. Així la seva obra literària es fa visible com una totalitat i saconsegueix un efecte unitari, de coherència, encara que el llibre estigui format per un aplec darticles. En acabar la lectura ens adonam que hi ha un sentit que recorre tot el llibre, un cordó umbilical que uneix el text amb la vivència i el pensament den Miquel. I, potser per això, amb el llibre aconseguim entendre aspectes dels escrits den Miquel López que abans no havíem captat o no havíem entès per insuficiència de les claus interpretatives que ara sens han descobert.
La meva amistat amb en Miquel ve de lluny. Devia ser devers el 1973 quan el vaig anar a veure a casa seva. Havia llegit els seus primers llibres i nhavia copsat el seu posicionament ideològic. El seu segon llibre, La guerra just acaba de començar, era com un programa polític que no deixava espai al dubte. La denúncia del reformisme i de lestalinisme compareixien gairebé a cada pàgina. També llegia els seus escrits de combat al Diari de Mallorca i a la Última Hora. I eren prou clars. Un dia vaig parlar amb Antoni Serra a la llibreria Tous i li vaig demanar el telèfon den Miquel. El vaig anar a trobar al seu pis, que era com una llibreria, amb uns prestatges enormes carregats de llibres fabulosos. Llibres introbables, prohibits, duits de Paris, de Londres o de Roma al llarg dels viatges que en Miquel feia per respirar els nous oratges que recorrien el món. Cada una daquelles eixides era com obrir la finestra i deixar passar laire fresc, com penetrar en una galàxia de llibertat. En aquells prestatges atapeïts hi havia els clàssics del marxisme i dels moviments demancipació, però hi havia també el bo i millor de la literatura universal, un aplec immens dautors dels quals ni tan sols nhavia sentit a parlar. Allà, enrevoltats de llibres i papers, en una taula còmoda i lluminosa, vaig començar a parlar amb en Miquel. Des de llavors ençà es va formar una amistat que ha perdurat fins ara. Fins el 1977 varen ser 4 o 5 anys molt actius, al costat duns companys excepcionals, en els quals vaig conèixer de ben a prop en Miquel. Després, a partir de 1978, coincidírem una altra vegada dins el PSM.
La nostra adscripció al nacionalisme no shavia desvetlat, però, el 1978. Venia de molt abans. Des del primer dia sabíem que no era possible cap societat justa en un país colonitzat. Record bé una anècdota en una discussió amb un grup de companys a la barriada de Son Rapinya. Aquell dia el nostre debat es va centrar en la qüestió nacional. Una part dels presents defensaven la teoria de linternacionalisme que normalment encobria un espanyolisme evident. De cop en Miquel es rebotà, es transmutà per complet, i va haver dabandonar la reunió. Va quedar molt afectat. De fet, varen passar uns dies abans de poder restablir una situació de normalitat. Record com si fos ara, la seva reivindicació de la cultura i de la literatura nacional. A mi aquell dia, i mirau que ja nhan passat 36 anys, em va cridar latenció que en Miquel es revoltàs contra els arguments daquells obrers que, víctimes de segles de rentat de cervell, proclamaven la unitat cultural i nacional de lestat com un objectiu del proletariat, i que esmentàs noms com Francesc de Borja Moll, Gabriel Alomar, Josep Maria Llompart, Joan Alcover o Miquel Costa i Llobera. I no sols en Gabriel Alomar, sinó també, i ho vull remarcar, en Joan Alcover i en Miquel Costa i Llobera. Ens havien robat durant anys la nostra cultura, la nostra llengua i, a les portes, del final de la dictadura ens arribava un discurs espanyolitzador que de cap manera no podíem acceptar.
Les arrels són importants. I és un deure recuperar el treball de les generacions anteriors. El nostre poble tenia una rica memòria dels fets passats esdevinguts rondalles o llegendes, fets fixats a topònims o relats transmesos de manera oral. Ara la nostra memòria històrica és en perill de desaparició. O de quedar, anant bé, amagada en un caramull de llibres arraconats. Per això en Miquel ens retreu de manera constant els noms i els fets del passat. En Miquel fixa referències i les col·loca a un lloc visible per tal que tothom sàpiga qui són els seus i qui és ell. La memòria històrica no és una moda. És tota una altra cosa. És saber qui som i don venim. Saber què ha passat en la història. Destriar fets cabdals com les Germanies, la revolució francesa, els federats de la Comuna, la revolució doctubre, els consells obrers dAlemanya i Hongria, la revolució i la guerra de 1936... Aquesta és lopció den Miquel, la fidelitat als ideals del seu pare i el seu oncle, allò que luneix de manera íntima amb la història del poble.
En Miquel és un home compromès, fidel a tot allò que creu just i noble, però jo pens que és, a més a més, un home que escriu amb el cor. Per això les referències de noms i fets tenen tanta importància en el seu llibre: són fites intel·lectuals, però també i de manera especial són fites sentimentals. Aquest seguit dautors i personatges exemplars en la lluita per lalliberament individual i col·lectiu són lexemple de fidelitat a les idees, són levidència de la lluita humana per combatre la injustícia. I aquestes persones i fets shan de conèixer i estimar, llegint i viatjant als llocs on transcorregueren els fets. Daquí lemoció de la visita al cementeri de Père Lachaise de París o la visita al Fossar de les Moreres, en un pelegrinatge permanent per les seves ciutats estimades. Un sentiment que el du a construir una geografia mítica de la revolució i els revolucionaris de totes les èpoques i països.
El viatge alliberador és una constant en la vida de Miquel López Crespí. Un viatge que no és ben bé una fugida sinó que és una acció dalliberament. Quan es viu a una illa i es posseeixen uns ideals i una inquietud intel·lectual enorme no queda més remei que viatjar. Mallorca a principis dels anys seixanta i gran part del setanta era una veritable presó intel·lectual. Era difícil trobar qualcú amb qui parlar de segons quins temes, com escriu diverses vegades en Miquel. Calia barrejar-se dins lonada de la joventut crítica europea per a sentir el seu alè vital. Per això ell agafava els atapins i participava a les grans concentracions dels obrers i els estudiants europeus. Després, en retornar, es trobava un altre cop amb el món ple de mollor que tant costava de remoure. Somniar és bo però després el contacte amb la realitat és dur. Per mantenir-se fidel a un mateix es fa necessari posseir una tremenda honestedat intel·lectual i una ferrenya força de voluntat.
Lanàlisi del fet literari també ocupa un paper important en el llibre. En aquest àmbit destaca lespai dedicat als llibres que constitueixen la gran novel.la sobre Miquel Costa i Llobera. El poeta de Pollença mereix una anàlisi històrica i biogràfica que sendinsa en les contradiccions i dubtes del poeta, constatant la influència de lentorn i de la base social. No vol prescindir de lanàlisi de classe que és una aportació inqüestionable del materialisme històric. En diferents ocasions parla daquells escriptors de lescola mallorquina que eren sacerdots i rendistes i generaren una literatura dacord amb el seu món i necessitats. Per davall la serenitat del paisatge i lequilibri formal que els caracteritzà hi havia la indiferència cap a la sort dels jornalers de peus descalços que treballaven a Formentor, Ternelles o sa Llapassa. Era una literatura de classe, elitista, però no per això deixa de constituir un moment important de la nostra literatura, ens ve a dir.
Una literatura nacional ha de ser una literatura plural. Cosa que a vegades és difícil. Avui més i tot que abans. En Miquel López Crespí es refereix adesiara al control de clans i camarilles. Per a ell els problemes no havien estat mai tan accentuats. Els comissariats dificulten lexpressió duna literatura plural i viva. Sobretot si parteixes de les premisses ètiques i estètiques don parteix el nostre autor. Ja és un problema escriure a un país on la gent llegeix poc, però després hi ha el problema descriure, publicar i trobar lectors en un món bastant tancat i poc innovador. En una societat normalitzada el fet literari no hauria de tenir aquestes traves. En literatura, ens diu en Miquel López, shan de provar tots els camins i totes les fórmules, sense admetre els cànons obligatoris dictats pels mandarinats.
Tots els camins duen a algun port i en Miquel té clar el seu camí descriptor. Per a ell la literatura és una eina dintervenció política. La seva voluntat, des de sempre ha estat unir cultura i política. El seu compromís com a escriptor és una manera de viure aquesta unió. A través daquest enllaç pren forma la memòria de la transició a la democràcia. Una democràcia que no és realment el resultat duna transició sinó una restauració monàrquica que es va menjar totes les il.lusions de canvi real. Lautor fa memòria dels activistes culturals, en aquells temps que no es cobraven subvencions per a fer dactivistes culturals. Al costat dels companys en les quimeres polítiques esmenta els autors que linfluïren i que va conèixer fent cultura a canvi de res: Frederic Suau, Jaume Adrover, Josep Maria Llompart i lEditorial Moll, Bartomeu Barceló, Jaume Fuster, Paco Monge... Esmenta personatges entranyables com Bernat Homar o el llibreter Domingo Perelló. Aquests personatges prenen vida dins el que podríem anomenar la geografia urbana de la ciutat dels anys seixanta i setanta: la plaça de Santa Eulàlia, el Modern, el Bosch, la llibreria Logos, el pis del carrer de Blanquerna... Foren uns anys irrepetibles i mai, mai més, no tornàrem a creure amb tanta força en la possibilitat de revolta de la cultura. Aquest compromís fins i tot el dugué a deixar, per un moment, en segon lloc la creació literària. Deix descriure i publicar amb la regularitat duns anys abans, diu. Tot seguit expressa el desengany davant les tones doportunisme i de cinisme. Però més que un desengany és un desacord. A començaments dels vuitanta constatava dia a dia, com avançava, cínica, poderosa, aquella època tèrbola sorgida de les traïdes de la transició.
La constatació de tot això el du a la convicció que cal una nova resistència. És necessari seguir a contracorrent en la lluita cultural. Aquesta és leterna proesa del bon navegant: esquivar les tempestes més fortes per arribar a ports difícils i dincerta navegació. En el camí potser ha perdut totes les batalles llevat de la capacitat democionar-se i dindignar-se davant qualsevol injustícia. Per això reivindica un passat que potser molts voldrien oblidar. Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega dil.lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí. Aquesta flama utòpica, en el sentit realista i vivificador de la paraula, és la que avui es troba molt amenaçada.
Al llarg dels anys vuitanta i noranta és donà un procés de reacció ideològica que anuncià arreu del món el final de les ideologies alliberadores. El fracàs del model soviètic havia de ser el fracàs de tota lluita solidària. Es reactivà un sistema ideològic que no tan sols senfrontà al socialisme i a lesquerra, sinó que atacà de ple les propostes econòmiques i socials de signe reformista, nascudes a lombra de Keynes o Galbraith. Després dun dur combat la ideologia ultraliberal proclamà el seu triomf i inicià la tasca de desmantellar lestat del benestar. La llarga cadena de privatitzacions, generació de monopolis transnacionals en sectors claus de leconomia i foment despeculacions de tot tipus, coincidí amb lesclat de les noves tecnologies de la informàtica i la biotecnologia. El principal triomf daquest veritable tsunami ideològic no fou el de la imposició mundial duna globalitat destructora que ha duit els afamegats a la xifra record de 1.200 milions de persones i amenaça de carregar-se el clima i el propi planeta, sinó que va ser la seva incorporació dins la ment de les persones. Els que no combregaven amb les rodes de molí eren desqualificats, ridiculitzats, criminalitzats, engegats de les plataformes dopinió. La inexistència didees i de projectes deixava lesquerra sense esperança, i lescriptor compromès estava passat de moda i condemnat, anant tot molt bé, a ser objecte dinvestigació arqueològica o a ser col.locat en un museu.
Per ventura la sortida que ha trobat el nostre autor ha estat la del refugi en el treball. La seva ha estat la constància del qui sap que no li podran prendre la ploma, és a dir lordenador, i que si cal acudirà als blocs i al facebook per combatre. En Miquel ha aconseguit tirar endavant la seva obra, de novel.la, poesia i teatre, a base duna feinada, cada dia, com un veritable proletari de la ploma. Aquest treball de quaranta anys haurà salvat el seu record personal i el nostre record col·lectiu. Com ell diu molt bé: El record és una forma de servar el més preuat per al poeta. El record ja sha servat, ara la millor manera de mantenir-lo és seguir treballant i lluitant, escrivint, fent novel.la, poesia i teatre al servei daquest poble.
Palma (Mallorca) 3-II-2010
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
La novella històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novelles Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País...
La novella històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novelles Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) -
LA SANG CALENTA
La insondable mansió fou bastida en temps de la consolidació de la família: l'or i plata portats de les Índies; el comerç d'esclaus i espècies; el control de les finances del Gran i General Consell; les propietats incautades als jueus del Call; els béns presos als pagesos i menestrals rebels del temps de les Germanies. Molts dels nostres avantpassats, capitans de les milícies que a Inca, Artà, Porreres, Santanyí, Capdepera o Llucmajor lluitaren contra els agermanats. Segles aixecant companyies de soldats per ajudar el rei a Alger, Itàlia, qualsevol indret d'Amèrica on els mals espanyols, indis, negres i mestissos, es revoltaven contra la santa religió, el poder legítimament establert.
Amb un moviment ràpid i quasi imperceptible, Joana Maria s'havia punyit el braç amb l'agulla i un petit rierol de sang li anava davallant des del colze fins a la mà. M'oferí la petita ferida oberta com aquell que ofereix una menja exòtica a qui més aprecies. Sense saber si era això el que volia, de forma quasi instintiva em vaig acotar per besar la ferida xuclant-li la sang calenta que anava rajant, lentament.
Potser era això el que cercava. Sentir el dolor de la punxada mesclat amb el plaer de la besada d'uns llavis humits que, a poc a poc, acceptaven el desafiament d'aquella experiència anant a la recerca d'altres indrets del cos que també s'obrien, tremolosos. Uns llavis que pujaven fins a les aixelles per anar després a mossegar el coll, davallar fins als pits que, lliurats de llur presó de roba, s'obrien, ferms, a les meves besades. El plaer produït pel dolor. El gaudi de conèixer a fons el seu cos en aquell estiu encisador, malgrat els turments als quals ella sotmetia el meu cos. Vet aquí el secret amagat, la forma de viatjar envers altres contrades trobada per Joana Maria a setze anys. Em punxava amb l'agulla per beure's també els rierols de la meva sang. Sentia les seves mossegades a la meva esquena. Joana Maria i aquella forma de besar fins a aturar l'alè. Com si haguéssim de morir en aquell racó de les golfes. Com si el planeta que havíem de trobar fos l'univers de la mort, el fosc reialme d'on no regressa ningú. Els jocs de Joana Maria m'atemoriren. Caure dins la seva xarxa podia ser entretingut durant un dia i servir per a conèixer noves experiències. Ara comprenc que no jugava, no experimentava per experimentar. Era la seva forma de viure. S'ho prenia molt seriosament. Per a ella, el dolor i la sang que sortia de les petites ferides obertes als cossos no era un simple joc per a passar les hores. Ans al contrari, gaudir del plaer que proporcionava la punxada de l'agulla ho era tot. De la mateixa manera que per a mi ho era tot la recerca de la llibertat, de la felicitat dels homes. Ho vaig intuir en aquell moment. Hi havia una perillosa espurna de follia en el seu esguard quan et punxava amb l'estri, quan resseguia amb la llengua les ferides que les seves ungles havien fet a la teva esquena. Aleshores esdevenia incontrolable. Talment es trobàs posseïda per una força diabòlica. Com si els poders ocults que hi havia dins les màscares de fusta tallada portada des d'Àfrica haguessin sortit de la matèria de la qual estaven fetes i, cobrant vida, ara formassin part de l'existència de Joana Maria. No sabies què podia fer, fins on podia arribar en la seva recerca del dolor i del plaer. Aquell estiu ja no ens tornàrem a veure: quan, l'endemà, vengué a la meva cambra, a l'indret on romanien els joves convidats per la seva família i volgué reprendre els jocs secrets, jo ja havia marxat a Palma amb excusa dels meus estudis. Per quins motius la vaig acceptar com a esposa? Malgrat el transcórrer del temps, malgrat que en els set o vuit anys que havien passat d'ençà d'aquell primer encontre només ens havíem vist de lluny, amb motius d'algunes festes familiars, a causa de casaments o per assistir a alguna missa de difunts, el cert és que, de lluny estant, ni que ella fos al fons de l'església, notava, persistent, la seva mirada que cremava com un ferro roent i que em perseguia, talment el depredador cerca la seva presa. Quina força oculta ens unia? Aquella comunió de sang en un estiu perdut en els calendaris? El gust salat de la seva sang, el dolor causat per la pressió de les seves ungles, penetrant la meva carn... havien bastat per a segellar aquella misteriosa i tèrbola relació? De cop i volta em vaig trobar lligat novament a ella. Com si una trampa mortal s'hagués tancat al meu damunt i ja, mai més, pogués guaitar la llum. Fou un casament encerclat de misteris. Els meus records són imprecisos. Serv unes imatges boiroses d'amics i familiars parlant amistosament en una festa, al casal de Palma. Una família endiumenjada amb els seus millors vestits. Com si no estiguéssim encara en la recta final de la nostra decadència. Hi ha una orquestra que toca Palestrina. Galeres i carrosses vengudes de tot l'illa. Els enviats del rei, el governador, presideixen la cerimònia a la Seu, endomassada de dalt a baix. A la dreta, els bancs amb la família del marquès de Bellpuig, senyor Felip Dameto, la seva esposa i les filles, abillades pels millors sastres i sastresses de Barcelona. Un poc enllà, lluint robis i maragdes, or i plata, el comte d'Ayamans i tots los seus. Què fer per no veure Joan Ramón Zaforteza, Francesc de Villalonga, els marquesos de la Torre? Tanmateix sé que ens guaiten, rient del seu interior, sabent clarament que tanmateix no hi ha salvació per a la família Sureda de Montaner maldament el seu primogènit es casi amb l'hereva dels Sales de Gaieta. Talment el casament hagués estat avui matí. Acotar lleument el cap, com mana el protocol, quan passes vora els bancs reservats des de temps immemorial a la família Cotoner, del marquesat d'Ariany, a Antoni Amar de Montaner, llunyans familiars que han servat, íntegres, bona part de les propietats lliurades per l'emperador Carles a causa de llur fidelitat a la corona en temps de les Germanies. Massa hereus dels botiflers en aquest casament de circumstàncies. Ho notava en llurs gèlides mirades. Com si ja sapiguessin quin seria el destí final d'aquell matrimoni que encara havia de ser consagrat pel sacerdot. Tants comtes, ducs i fills de generals enriquits per Felipe V després de l'entrada de les tropes borbòniques a Palma. Com podria deixar enrere aquest passat d'oprobi que em tenia agafat per la gargamella? Què feia, atabalat, avançant pel passadís central de la Seu com si realment sentís aquella buida cerimònia? Ens miràvem fixament als ulls, mentre l'orgue feia esclatar la seva música per totes les cèl·lules del nostre cervell. Em sentia un autòmat. No sabia encara com havia cedit de forma tan ràpida als requeriments del pare i la mare. Per quins motius havia donat la conformitat? Per què havia claudicat, sense expressar ni la més mínima protesta, davant el que havia decidit el consell de família? Vist el que s'esdevengué posteriorment, potser hauria valgut més continuar amb l'oncle Bartomeu Sureda, esdevenir capità de la marina, comprar un vaixell per al transport d'esclaus i, a poc a poc, anar augmentant la meva fortuna fins a esdevenir un gran potentat. Ningú no demanaria d'on havia tret els diners, la riquesa acumulada amb la compra i venda de carn humana. Possiblement els hauria paregut una forma ben legitima de salvar la família. Aconseguir la fortuna que ens mancava mitjançant el negoci. Però escolliren la fórmula antiga: el matrimoni, la unió de sang i propietats. Es pensaven que la dot lliurada pels pares de Joana Maria seria suficient per a salvar de la desfeta de la hisenda dels Sureda i Montaner. Pens que era molt jove en cas contrari no hauria cedit de la manera com ho vaig fer. Errors de joventut. És mal d'esbrinar el que s'esdevengué realment al meu cap. Volia ajudar els pares. Els veia vells, desvalguts, amoïnats per tot el que preveien que els cauria al damunt. Crec que, en el fons, malgrat les meves lectures, malgrat la voluntat de marxar lluny d'aquella insuportable existència vegetativa, encara no havia tallat el cordó umbilical que em mantenia fermat als costums i tradicions de la nostra nissaga. De cop i volta, passats els fastos del matrimoni, em vaig trobar fermat al seu costat. El principal error que vaig cometre fou no pensar que ambdós havíem canviat amb els anys i que la Joana Maria del present no era ja, ni molt manco, aquella doneta jove oberta a tots els misteris que, a les palpentes, cercava noves sensacions, jocs vitals que la portassin més enllà del cruel avorriment d'un tipus de vida que no li agradava. Qui sap si m'havia anat interessant per Joana Maria sense entémer-me'n. O si d'aquella experiència de les agulles m'havia quedat quelcom dins el cos, una part d'ella que no em podia treure de cap de les maneres. Talment el matrimoni fos una provatura suïcida per a saber què restava en el meu interior de les sensacions del passat. Convivíem al casal però cada un estava capficat, tancat en les particulars preocupacions, enmig de follies indescriptibles. El palau era vast, immens, desmesurat. Era una de les darreres propietats que quedaven a la família. Ens l'havien cedit per tal de quedar bé amb els Sales i Gaieta. Una falsa provatura per aparentar el que ja no teníem. Tothom sabia que havíem anat venent cases, horts, la majoria de les propietats que ens venien de temps immemorial. Se'ns acceptava, no per les poques possessions que encara teníem, sinó solament pel que significava el nostre nom a Mallorca. En una llunyana època, en aquest mateix casal on ara hi convivíem, hi passà una nit l'emperador Carles quan dirigia l'expedició contra els pirates algerians. A la façana principal, sis finestres gòtiques demostraven l'antigor de la família. Hi havia igualment, envoltant el gran escut d'armes (símbol perenne d'un sòlid poder provinent de la conquesta, refermat en cada situació difícil per a les nostres nissagues privilegiades) dues balconades amb balustrada, sostengudes per grans suports motllurats i cisellades per artesans venguts de Florència i Venècia. Un arc dovellat les separava i constituïa el gran portal d'entrada a la mansió. Al pati interior, un arc carpanell dóna a l'escala imperial per on es pujava a la galeria, les espaioses cambres on vivíem. A la planta baixa hi havia tres finestres amb columnes clàssiques rematades amb medallons flanquejats per esfinxs. Dalt, a les sales on sobrevisquérem uns anys a la desfeta que tot ho aclapara, les finestres augmentaven de dimensions, mitjançant pilastres i petxines amb grotescs. A la fortalesa de Yaruro, quan explic als soldats de guàrdia d'on vénc, qui sóc, qui era la meva família, cap d'ells no pot entendre com vaig poder deixar aquells luxes per la vida incerta de la conspiració i els perills. La insondable mansió fou bastida en temps de la consolidació de la família: l'or i plata portats de les Índies; el comerç d'esclaus i espècies; el control de les finances del Gran i General Consell; les propietats incautades als jueus del Call; els béns presos als pagesos i menestrals rebels del temps de les Germanies. Molts dels nostres avantpassats, capitans de les milícies que a Inca, Artà, Porreres, Santanyí, Capdepera o Llucmajor lluitaren contra els agermanats. Segles aixecant companyies de soldats per ajudar el rei a Alger, Itàlia, qualsevol indret d'Amèrica on els mals espanyols, indis, negres i mestissos, es revoltaven contra la santa religió, el poder legítimament establert. Judaïtzants i heretges, lliberals de totes les tendències, jacobins, parlen sovint d'unes "justes reivindicacions econòmiques que porten els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries illenques (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil". Quina manera d'escriure la història! Si resucitassin els antics Comelles, els Dameto, els Oleza, els Montaner o Descatlar, el gruix dels nostres avantpassats! Els més terribles, en la inhumana revolta contra la cristiandat, com pensaria el meu pare, tots els membres de la nostra família, foren els agermanats poblers. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta, amb els nostres enemics de Ciutat i Manacor, de Pollença i Sencelles, de Muro o Sóller, fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, un pic consumada la derrota dels malfactors, els poblers (els més ferotges en l'odi als seus senyors naturals) foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Malauradament, per a vergonya dels senyors, entre els partidaris de pagesos i menestrals hi havia alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). "Sang desnaturalitzada", diria el pare, "folls emportats per la bogeria d'una pretesa justícia, una errada interpretació dels evangelis", afegiria, amb posat de ràbia i tristor. Amb els anys vaig poder anar esbrinant la realitat d'aquella guerra contra els pagesos i menestrals. Joana Maria havia enfollit totalment. Era impossible parlar amb ella amb certa normalitat. Per oblidar el fracàs matrimonial, la bogeria d'aquella estranya unió, em passava les nits estudiant vells pratacols a la biblioteca del casal. Pensant en la força que degué moure els agermanats a rebelar-se contra els senyors, tota aquella producció dels avantpassats es demanava si, en el fons, els agermanats no devien ser seguidors d'estranyes i malèfiques sectes com -deien- les que adoren xuetes i luterans: la filosofia dels cínics o dels epicuris, ambdues igualment de descreguts, ambdues properes al diable, als submons obscurs. O, segurament, maniobres judaiques, com les descrites tan encertadament -deien- pel Pare Garau, l'immortal autor de La fe triunfante o pel gran teòleg catòlic -així en deien- Nicolau Eimeric, l'insigne! Doctor que escrigué el famós Manual de inquisidores. Un avantpassat nostre, el marquès de Comelles, cavaller de Santiago, un pic ocupada sa Pobla en acabat de la derrota dels agermanats s'encarregà personalment d'esquarterar de viu en viu els commoguts Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana. La família també transmetia aquesta memòria de senyors, tan peculiar. Sempre havien servat el record de les dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal: la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces -m'explicava mon pare- que eren contraris a l'orde natural de les coses exemple del qual és l'univers, etern i immutable en llur dimensió exacta, talment com ho dissenyà el Senyor el dia de la Creació. Eren les seves creences i tant el pare com la mare, sempre visqueren aferrats a les seves idees, a l'oració diària, a la influència del confessor. Potser també era una forma tan bona com una altra de sobreviure, d'anar passant els dies, fins que s'esdevé la mort. Les creences dels homes poden ser com drogues miraculoses per a enfrontar la inclemència dels dies, la gelor d'haver de viure un dia rere l'altre, sense cap altre possible modificació del món que una anyada bona o dolenta, les periòdiques guerres del rei, la pesta que algun vaixell contagiat feia arribar, mortífer, a l'illa, la confiança en un món més enllà dels nostres sentits on es premiàs el que havia fet el bé i es castigàs aquell que no havia obrat amb rectitud. Ara, els jardins que havien conegut festes enlluernadores, saraus, àpats amb més de mil convidats, teatre a l'aire lliure, òperes, música de cambra, deuen restar abandonats, en runes, completament descurats, amb les fonts eixutes i l'eura reptant per les parets dels pavellons. Ja aleshores, abans de la meva marxa a París, la majoria del nostre antic exèrcit de servents s'havia esvaït a mesura que minvaven les possibilitats econòmiques de la nissaga. Joana Maria en el record! M'havia casat sense adonar-me del que havia fet; la vaig portar al casal i durant un temps la seva presència, la seva veu, ressonà per les amples habitacions, els il·limitats salons de ball, com en un somni. Però l'amor entre nosaltres era una falsa il·lusió, un record esvaït, evanescent. No sé el que succeí ni quins foren els motius exactes per a decidir fer cada un de nosaltres la vida pel seu compte. Gelosia? Segurament ella no podia consentir que d'una manera invariable, quan sortia el sol, la serventa veneciana em portàs el desdejuni al llit, jugant, fent-me fregues amb perfumats olis de l'Orient. Per què m'hi vaig casar? Quin estiu volia ressuscitar al seu costat, quin record d'una pell i una sang calenta als llavis? ¿Les obligacions familiars, les imperioses ordres de l'oncle cardenal, les assenyades recomanacions del capità Bartomeu Sureda, les induccions de la Cort? Qui sap si algú, remots familiars de Madrid o Roma, digueren als pares que aquella fóra la darrera possibilitat de salvar de la ruïna l'antic llinatge. Ella era també hereva única d'una de les nissagues més poderoses de l'illa. Posseïa les terres de Bennàssar, Biniali, s'Arracó, part d'Albocàsser, d'Alcúdia i d'Andratx. Emparentada amb els marquesos de la Romana, tengué avantpassats entre els Vivot. En la seva nissaga hi havia mestres de camp, governadors de Menorca i Canàries, els més destacats defensors de l'emperador Carles V en temps de les Germanies.... Ambdues famílies havien lluitat plegades en totes les endemeses més importants de la nostra història, sempre defensant la fe catòlica, l'ordre immutable vingut a través dels segles, tot el que jo odiava i que m'havia proposat enderrocar.Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - L´any de la neu (XXV) - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - L´any de la neu (XXV) - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)
Mai no podré oblidar aquella nevada! Per als infants va ser un esdeveniment per a recordar sempre. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1963, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle!, més d'un dia sense fondre's, s´acumulà per moments, arribà a alçades properes al metre. Al matí, just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ens tapava! En aquell temps, la família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els repadrins materns, ens mudàrem a viure al gran casalot que tenien en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de què serv exacta memòria. Feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll) el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents de Formentor o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametlers, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit). (Miquel López Crespí)
El temps és summament variable a Lluc. D´un dia amb sol esplendorós pots passar a un altre de ventós, amb aigua que cau a bots i barrals o, com ha passat aquests dies, amb neu fins els genolls. Només havia vist tanta neu en el 56, quan el poble i tot Mallorca s´aixecà vestit de blanc.
Mai no podré oblidar aquella nevada! Per als infants va ser un esdeveniment per a recordar sempre. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1963, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle!, més d'un dia sense fondre's, s´acumulà per moments, arribà a alçades properes al metre. Al matí, just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ens tapava! En aquell temps, la família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els repadrins materns, ens mudàrem a viure al gran casalot que tenien en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de què serv exacta memòria. Feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll) el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents de Formentor o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametlers, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).
L´any de sa neu" agafà els poblers ben proveïts de llenya. A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven altres sistemes complementaris. Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment, malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut, el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A casa meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... De fred no en patírem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa. Joan Retich, amb el pare del qual anava a repàs a les golfes de casa seva, era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda).
En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de casa meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer del 56. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es constipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres ens miraven satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses. El mestre Nicolau Socies ens recomanà de no fer-nos mal amb el llançament de les bolles de neu... Però no ens férem mal!
Els floquets de neu continuaven caient, insistents, damunt la plaça del santuari, damunt les cases, el monestir i les teulades. Aleshores ens refugiàvem al bar d´en Nofre. L´home té ben assortit el llenyer i a la foganya no hi manquen mai bones soques i estelles d´olivera i pi.
Quan, per la neu, la camiona no podia portar-nos les ensaïmades del matí, ens conformàvem amb una bona grapada de galetes d´Inca. Madò Juliana o na Margalida, sempre amatents, ens demanaven si volíem xocolata o cafè amb llet.
M´agradava contemplar el ritu de fer el cafè. En Nofre agafava la capsa d´alumini on hi tenia el preuat tresor. L´obria amb el mànec d´una cullera i, amb gests repetits una i mil vegades, posava la quantitat de grans necessària per a la comanda del moment. A casa nostra, com a casa de tothom, teníem un molinet semblant. Jo era l´encarregat d´anar a cercar el cafè sense moldre a la botiga i, abans que els pares s´aixecassin, ja tenia el cafè preparat damunt la taula. Cap diferència entre els moviments precisos de Nofre Crespí i els meus!
De petit m´agradava aixecar-me ben d´hora per anar al forn, la botiga i la vaqueria d´on portàvem la llet. Preparava la llenya per encendre el foc i, de seguida que arribava amb la senalleta i l´olleta amb la llet, agafava un poc de fullaraca de pi, quatre branques fetes bocinets, i amb la pàgina d´un diari encenia el foc. Pels hiverns era nit fosca. Els pagesos començaven a partir cap a marjal. Senties els lladrucs dels cans i el soroll de les rodes dels carros avançant pels carrers encara sense asfaltar. Mirava com les flames prenien força, envoltaven les branques i la resplendor del foc il·luminava el meu rostre. De lluny estant, des del fons de la casa, l´habitació on dormien els pares, sentia la veu de la mare demanant-me si ja havia anat a la botiga i el forn. Quan ho tenguis preparat ens avises, deia. El teu pare ha d´acabar de pintar un cotxe i ha de marxar prest al taller.
Em sentia útil, fent les feines matineres. El pares ho sabien i em deixaven fer. Per uns moments era l´amo de la casa. Feia i desfeia amb la llenya, amb les compres, posava plats i tassons damunt la taula. El sucre, les ensaïmades, les tovalloles. I, el més important, veure com el foc anava consumint la llenya talment un déu poderós sortit de les fondàries de la terra. El foc, que avança, vencent, en un increïble combat contra el fred, la gelor que tot ho omplia.
De cop i volta, veient nevar, amb els moixos del bar demanant-me recapte, insistents, pesats, m´adonava dels canvis que en la nostra vida comença a fer la incipient arribada del turisme. El temps s´accelerava a velocitat vertiginosa. Comprenia que, possiblement, la meva seria la darrera generació de mallorquins que havia vist com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.
Els moixos, na Nit i en Mostatxos; el ca, en Buscaret, eren ben a prop. Sempre compareixien al meu costat. Sabien que m´agradaven els animals i, malgrat que fossin unes bestioles summament aviciades per na Margalida i en Nofre, venien de seguida a fregar-se el llom a les cames. En Buscaret era més persona, més civilitzat. Se´m situava al meu davant bellugant la cua sense aturar, atent a cada un dels moviments de les meves mans, esperant ansiós bocins d´ensaïmada o galetes. Li era ben igual. Tot s´ho aviava a una velocitat vertiginosa. Com si no li haguessin donat res en setmanes!
Els moixos eren més desvergonyits. Sense tenir por de res, d´un bot saltaven a la tauleta de marbre on berenàvem i, amb un miolar sense aturall, s´apropaven al plat amb els pastissos. A vegades demanava dues ensaïmades i així els podia tenir entretenguts.
Les meves feines al camp no deixaven de ser una distracció, un simple entreteniment d´estiu, quan l´escola tancava per un parell de mesos. De pagesos ho eren els padrins i repadrins. El pare era un professional de la pintura, amb taller establert. Jo feia molta vida a casa dels padrins i anava amb ells als horts. Encara he regat amb càvec, llevat herba amb un xipó. He ajudat a portar algues des de la platja d´Alcúdia a sa Pobla per abonar el camp. Tampoc desconec el que és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l´exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató o figues mesclades amb segó i gra! Pujar l´escala per collir figues, ajudar la padrina a fer-les confitades, amb fonoll i uns grans d´anís. M´agradava tenir cura del cavall quan era hora de batre les mongetes o les faves a l´era. M´encarregava de portar les regnes i, des d´un parell de cantons situats al centre del cercle, controlava el voltar de l´animal amb el rodet de pedra. Acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat. Cada carro dels pagesos havia de passar per un estricte control de les autoritats a fi que cap veí, fent el viu-viu, aprofitàs per enviar un producte sense la qualitat adequada. Llargues hores fent cua amb centenars de carros allargassant-se pels carrers al voltant de la plaça i l´estació. Els inspectors agafaven dos sacs de qualsevol punt del carro, els obrien controlaven així si la patata era bona o dolenta.
L´espera es feia llarga. Els vagons del tren que portaria el producte als vaixells que anaven a Anglaterra esperaven a l´estació. La màquina del tren ja era en marxa, esbufetegant, expulsant el vapor amb força demoníaca. El padrí, esperant el seu torn, petava la conversa amb els veïns comentant si l´anyada seria rendible o no. Tot depenia del preu establert pels comerciants de Londres. Fumaven sense aturar, nerviosos a l´espera de la inspecció. Jo m´entretenia jugant amb altres amics que també havien vengut acompanyant pares i padrins. No record haver vist mai que les autoritats fessin marxar un carro. Els pagesos procuraven complir les normes establertes i la millor patata era la que partia per al consum dels anglesos.
També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duen una feinada: no bastava segar i batre; després d´aquesta feina s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...
Evidentment, eren jocs d´aprenentatge, jocs d´infant. Altres amics, a la meva edat, ja havien deixat l´escola i feien una feina equivalent a la d´un home.
A Lluc, la calma s´apodera del nostre esperit. Mestre Josep Ferrer, l´antic combatent republicà, ja és al costat del foc quan nosaltres travessam la porta del local. Després de les salutacions pertinents ens preparam a passar un matí sense excursions. En dies de mal temps només tenim el bar com a refugi o, una altra possibilitat, podem perdre´ns pels passadissos del santuari i visitar el que encara em resta per veure del museu. Però el fred és inclement i preferim el refugi que ens ofereix el bar.
Per mi no és cap patiment no fer alguna de les sortides acostumades a les possessions dels voltants, tornar a fer el camí del Rosari o entretenir-me en el jardí botànic. L´ambient solitari del bar em tranquil·litza. I, ara, amb la marxa de les germanes Gelabert, estam més bé, sense haver de patir les mirades reprovadores de les falangistes. Tots férem un alè quan agafaren, enfurismades, la camiona que les portaria a Inca. Encara ens demanàvem quin eren els motius secrets que les havien portat a Lluc. Però, ben mirat, elles també podien fer-se idèntiques preguntes. Què hi fa un jove de catorze anys en aquell indret? Per quins motius no és a l´institut, estudiant? I el republicà... què hi fa un tísic a una zona de boires hivernenques perjudicials per a la salut?
En el fons tot el que ens envoltava aquelles setmanes d´hivern era irreal, fantasmagòric. La neu caient insistent, lenta, parsimoniosa, era un espectacle únic. Alhora que, situat a la vora del foc, m´encalentia les mans amb el tassó de cafè amb llet, mirava embadalit la plaça blanca com una patena. Tan sols unes petjades en el centre demostraven que algú més matiner que nosaltres havia travessat l´espai enlluernador. La Guàrdia Civil tornant de la seva patrulla nocturna? Algun frare del monestir a la recerca de més llenya per als blauets i la congregació? Un fantasma invisible, algun esperit que nosaltres no podíem veure, anant a retre homenatge a la Verge, amagada rere l´altar major de l´església?
La nevada es fa més insistent. Se senten els picarols de les ovelles. A poc a poc, talment fos un exèrcit que apareix inesperadament, veiem com entren a la plaça el pastor de Son Orfila, en Felipet i el seu ramat. Dimoni, el seu ca negre, va amunt i avall provant de governar les ovelles que van ocupant diversos punts de l´esplanada. Lladrucs del ca i picarols! De cop i volta el silenci que omplia la plaça ha cessat. Els pobres animals resten al costat de la font, sense saber cap on anar. La neu, el tapís blanc que tot ho ocupa, pareix que ha paralitzat el seu sentit instintiu d´orientació.
Just hem acabat de berenar quan s´obre la porta del local i una glopada d´aire fresc i floquets de neu envaeix la gran sala on estam instal·lats. En Felipet, abrigat amb una manta coberta de neu, tanca de seguida i, amb veu tremolosa, ens diu un sonor Bon dia!, alhora que, apressat, es situa davant la xemeneia fregant-se les mans. S´espolsa la neu aferrada a la manta, als calçons, al sarró on porta menjar, ganivet, la pipa i el tabac. Ho sé perquè sovint, anant d´excursió amb la padrina pels voltants del santuari, l´hem trobar i hem petat la conversa. Dins el sarró, tot el que necessita per anar pel món: quatre bocins de pa, formatge o sobrassada per passar el dia, alguna poma o taronja, segons la temporada, i els més preuat: els seus estris de fumador.
Mentre prova d´encalentir-se, ens explica els problemes que ha tengut durant la nit que acabam de passar. De cop i volta, conta, adreçant-se a l´escassa clientela del bar, la neu ens agafà a la muntanya, lluny de qualsevol recapte. Quan sortírem a pasturar el ramat res no feia sospitar el que passaria. El sol lluïa esplendorós i sortírem de Son Orfila com cada dia, sense cap mena de preocupació. Per desgràcia vaig endinsar-me més enllà del recorregut habitual. En veure l´aspecte que prenia la tempesta vaig provar d´apressar-me, mirar de tornar prest. Però el més fort de la nevada ens va fer deturar. No podíem avançar. Les ovelles estaven atemorides, belaven sense aturar. El ca em mirava sense saber el que havia de fer.
En Nofre li serví un cafè ben carregat i una copa de conyac que en Felip es va beure d´immediat. Amb un gest en va demanar un altre. Als seus peus, la neu que es fonia a l´escalfor de la foganya; havia fet un bassiol que arribava fins a l´indret on dormien, senyors, els moixos. Aquests, amb cara de pocs amics, marxaren cap allà on no arribaven els petits rierols d´aigua. Miolaven, protestant d´aquella interrupció en la seva vida, per haver d´abandonar el lloc privilegiat de què gaudien davant el foc.
En Felipet, ja més calmat, posà la manta damunt una cadira a fi que s´anàs eixugant mentre continuava el relat. Sortosament ensopegàrem amb un garrofer gran. No era una caseta que ens pogués protegir gaire, però almanco, a sota, estaríem un poc millor que caminant per la neu. Patia per les ovelles. Són com la meva família. Les conec a totes. Les he vist néixer, créixer al meu costat. A cada una sé com tractar-la, els hi he posat noms: n´Estrella, na Pepa, na Joana, na Dolenta... Tenia por que alguna morís de fred. El garrofer ens protegia mínimament, però les ràfegues de vent gelat ens colpejaven amb força. Dit i fet. Vaig fer un senyal al ca i aquest, amb quatre corregudes i un parell de lladrucs, arreplegà les quaranta desgraciades sota l´arbre i de seguida es situà al meu recer, tremolant.
Es va beure l´altra copa de conyac. L´escoltàvem en silenci, atents al més mínim detall de la seva aventura nocturna. Sort que hem pogut resistir l´endemesa! Hem aguantat ferms, esperant que la nevada disminuís i poguéssim tornar a Son Orfila!.
Havia obert el sarró i després dels cafès i les copes carregava la pipa amb el contingut de la petaca. Agafà un tió del foc i la va encendre, aspirant amb deler la nociva metzina. Notaves que s´havia tranquil·litzat però passava més pena pels animals que per ell mateix. En Dimoni, des dels vidres entelats de la porta, provava de guaitar, escarrinxant el cristall amb les potes. Senties els seus gemecs cridant en Felipet.
En Nofre no li volgué cobrar el preu de la consumició. Madò Juliana li havia preparat un entrepà de pernil. L´home s´acomiadà de nosaltres agraint amb un senzill Gràcies! el gest del propietari del bar.
UN BON DIA
Llegint La por de la bèstia, d'Anna Moner
Sa Pobla i la literatura catalana contemporània
TEMPS DE MATERA (LLEONARD MUNTANER EDITOR), UNA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Aquella maltempsada dodis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que semportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?. La cultura i la solidaritat sesvaeixen en una maror plena dodis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de lànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel dunes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava lilla de cap a cap com la fam de lany dotze. (Mateu Morro)
Per Mateu Morro, historiador i escriptor
Miquel López Crespí ha tractat una multitud de temes del nostre passat col·lectiu en la seva poesia, el seu teatre i la seva prosa. El món de la Guerra Civil i de la repressió franquista lha explorat en profunditat i en nombroses ocasions. En la novel·la Caterina Tarongí se centrà en una triple dimensió de la repressió: repressió de gènere i humiliació en tant que dones; repressió col·lectiva i segregació social dels xuetes de Mallorca i repressió directa de loposició cultural, social i política. Temàtica que ara recupera, amb nous matisos, en Temps de matera, que esdevé un magnífic exemple de literatura de combat al servei de la recuperació de la nostra memòria històrica.
Llegir aquest llibre, com ja ens passà amb Caterina Tarongí, ens du a evocar dies ombrívols, de por i de misèria. Certament, aquell juliol de 1936 una nova època començava. El padrí estava amagat darrera el llenyer de la soll, un amagatall senzill, però efectiu, que els falangistes mai no pogueren descobrir. Però el més sorprenent de tot no era el padrí, amagat dins ca seva sense que la padrina ho sabés. El que realment sorprenia als al·lotells que aleshores jugaven pels carrers polsegosos del poble, i que amb el temps tornarien grans, es casarien i, com els seus ancestres, farien cada matí el camí de la marjal, era el posat encarcarat den Martí Cerol, un malànima que amb la pistola en la mà i dues copes de conyac comandava aquell estol de matons. Val a dir que no era menys sorprenent veure aquells joves, que setmanes abans semblaven normals al·lots de poble, ara arrossegar aquells fusellots pels carrers o amagar-se damunt un morer de fullam espès, a laguait de persones humanes.
Nhi havia que feien por just de veurels, pobres dimonions de taverna amarats de cassalla, amb els ulls sangonosos que els espirejaven dolenteria. La dolenteria del miserable, del cussot de brega que lamo afua mentre ell roman lluny del carnatge. Però nhi havia daltres, que també sorprenien força, i anys després també sen parlaria a la vora del foc de les foganyes de les cases, en els llargs i tristos anys quaranta i cinquanta. Hi havia també aquell al·lot que feia de mecànic i arreglava amb cura el Citroën del metge republicà, integrant de la comissió gestora del Front Popular, que un mal dia trobaren mort, amb el cap esclatat a xapetades, ran duns batzers de la vorera del camí. Contaven que aquell mateix al·lot, el mecànic amatent del poble, havia fet part de lescamot executor. També es recordava aquell altre jove seminarista, actiu membre dels joves dAcció Catòlica, un bonàs, que cada horabaixa samagava, el fusell engaltat, dins unes figueres de moro prop de la casa de dos jornalers, pare i fill, que shavien amagat per la muntanya. El seu pecat era ser desquerres i haver xerrat massa en el cafè del poble. Conten com la dona daquell jornaler sortia a la porta i a grans crits, enfollida, blasmava els falangistes. Un dia, però, els dos homes, de manera imprudent, tornaren a ca seva, deixant els llunyans amagatalls del bosc, volien descansar un poc i els tragueren del llit sense donar-los temps a vestir-se, amb roba blanca, per dur-los a matar sota un ullastre, al costat duna carretera solitària, on un pastor va veure la feta. Eren temps de matera.
I la matera es congriava voltada de pors i complicitats. Uns sentiments que Miquel López Crespí copsa a la perfecció per descriure aquells moments llòbrecs que ho empastissaren tot de sang innocent i bastiren un món de mentides. Un món que shavia dautoreproduir durant decennis, castigant generacions senceres amb la seva misèria moral. Lambient que ens mostra Temps de matera ens permet apropar-nos a la constel·lació del mal. Perquè aleshores hi havia els matons, però també hi havia els que gaudien del mal dels altres. Hi havia els que manaven els matons, els amos de mans fines, i hi havia els que els aplaudien a mans plenes. És clar que molts dels que sho miraven, i fins i tot feien mamballetes, estaven aterrits per dins i tenien por de bon de veres, la por dun ca apallissat, dun ca humiliat una i altra vegada pels amos. Una por ancestral de poble derrotat.
Aquella maltempsada dodis és la que esbuca sense pietat el món dels protagonistes, una família xueta i esquerrana en un poble de Mallorca. Què fer davant la inesperada tempesta? Com barrar a la inundació que semportava a la mar els dies antics, els anys més feliços de la nostra existència?. La cultura i la solidaritat sesvaeixen en una maror plena dodis atàvics. De cop i volta, de les fondàries de lànima en surten els pitjors diables. Emergeixen odis socials, enveges, enemistat de classe, segregació cruel dunes persones innocents, revenges malaltisses o simplement pura maldat, la pitjor dolenteria. Per això la matera en aquells temps anava a lloure i voltava lilla de cap a cap com la fam de lany dotze.
Jo no cercava maldat en els ulls de la gent diu la protagonista del magnífic llibre de Miquel López Crespí. Però no feia falta fitar els ulls dels botxins, perquè malgrat les aparences encalmades, el mal covava per dins. Sols hi havia dhaver un moment favorable per a què vessunyàs, I això sesdevingué amb laixecament franquista del juliol de 1936. Llavors el mal semprengué de gents impensades, de bones gents benpensants com diria Bernanos, fent perdre per sempre la tranquil·litat que dóna la santa ignorància de la pagesia com diu Miquel López. Era el mal que manifestaven tant els amos, com els botxins i els espectadors còmplices de la malifeta.
El padrí Rafel mho advertí de ben joveneta: Mai no tapropis als que gaudeixen amb els sofriments dels altres. Són perillosos. Res de bo no pot sortir-ne dels que viuen somniant amb la sang. Miquel López Crespí, a Temps de matera satura a fer una introspecció sobre els ressorts interiors que duen al mal sense límits, fins i tot a les bones gents de missa diària. És clar que darrera lactuació sense pietat dels matons dels escamots falangistes hi ha sempre la reflexió freda dels que han organitzat la cacera, dels que la justifiquen en el pla de les idees, dels que decideixen quan cal matar, qui viurà i qui morirà. I aquests no es mouen tant per lodi irracional, com pel càlcul polític que els du a promoure els assassinats més terribles amb la intenció de castigar, aterrorir o tan sols de fer a saber a tothom qui mana de bon de veres. Són les diverses baules de la cadena del mal les que podem copsar en aquest llibre il·luminador dels ressorts psicològics i socials del feixisme.
La novel·la posa al descobert de manera precisa la hipocresia que tanmateix no pot encobrir la intenció de fer mal, la voluntat de destruir lesperit de resistència dels detinguts, mentre sels du fermats cap a lAjuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle. Lambient sòrdid que es descriu no és gaire diferent del que sha viscut, i adesiara es viu, a molts daltres països. Arreu del món hem vist les mateixes actituds en les situacions en què el gregarisme acrític, el fanatisme o lafany de preservar situacions de domini social o polític, combinat amb dosis ingents de por i dodi, han estat leix dominant. En aquests moments la solidaritat de les víctimes contrasta amb la complicitat dels botxins. Es pot conèixer en poc temps la grandesa i la mesquinesa, i ens podem interrogar amb motiu sobre els racons més foscos de la natura humana. Era possible que la misèria de les persones arribàs al grau de només gaudir de la felicitat contemplant la desgràcia dels altres?. És la pregunta que ens resta dempeus després de llegir lincisiu i apassionant relat de Temps de cacera. Una pregunta de la qual ara ja en sabem prou bé la resposta.
Mateu Morro Marcé
Sa Pobla (pàgines del meu dietari)
Sa Pobla, anys 50: jugar a indis en els jardins de l´Escola Graduada -
Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de lEscola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a lhora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que senfrontaven als eixams dindis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a lhorabaixa. (Miquel López Crespí)
Dimonis sortits de l´interior dels foguerons de sa Pobla ens persegueixen pels carrers i riuen de les exaltades il·lusions de la joventut. És la nuesa gèlida del temps anunciant ja el final bategar del pols, la solemnial victòria dels déus perversos. Grinyolen les frontisses rovellades de les cases ensorrades pel temps. Ara només habitam els somnis plens dels fantasmes del passat.
Com si volgués aturar larribada del vendaval, la inundació que farà malbé els sementers acabats de sembrar, contempl munió d´imatges fugisseres en la fondària dels espills. Els estius eren per a jugar al carrer. Sense deures ni obligacions de cap casta, senyors del món inabastable de sa marjal que era al costat de casa, tot el que abastaven els nostres ulls ens semblava nostre i res no ens amoïnava. Molins i sementers, els jardins de lEscola Graduada, els carrers solitaris, la plaça buida a lhora de la migdiada... Fins i tot ens atrevíem a anar a jugar al futbol davant el portal del cementiri per fer veure a les al·lotes que nosaltres érem uns valents i res no ens atemoria: talment els heroics soldats de la cavalleria nord-americana que senfrontaven als eixams dindis que atacaven les caravanes en les pel·lícules que vèiem els diumenges a lhorabaixa. Mítics éssers de pel·lícula hol·livudenca que nosaltres, amb pistoles de joguina, imitam, fent front a lexèrcit d´indis que, amb plomes de les gallines de casa posades al cap, ens persegueixen, talment els sioux dels films, envoltant, cridaners, els fortins, les quatre cadires de bova agafades de la cuina, des d´on resistim l´endemesa enemiga.
Però en els plujosos dies dhivern no hi havia al·lots jugant al carrer.
Al camp, en ploure, els pagesos es posaven un sac a lesquena i es refugiaven a la caseta de lhort esperant que passàs el ruixat. Més tard, agafaven el carro i els ormejos i, com cada dia dençà feia generacions i generacions, tornaven a casa, pausadament, amb el cansament daquells que fan feina de sol a sol.
La mare havia estat feinejant per la casa, anant a la botiga amb la plagueta del racionament a veure el què hi havia aquell dia. La padrina cosia o planxava roba a un racó del menjador. Per a mi era un misteri veure aquells preparatius tan complicats. Les planxes encara anaven amb carbó i primer havies dencendre el fogó, aconseguir una bona quantitat de caliu per a introduir-lo posteriorment en una daquelles estranyes màquines, altes, de ferro negre, que sobrien i es tancaven com si fossin un petit forn.
El pare i loncle treballaven en el taller, prop de la plaça del Mercat.
Aquella plaça era lindret on cada diumenge els pagesos dels pobles dels voltants portaven els animals per a vendre o comprar. Mentre la mare i l'àvia feinejaven a casa, jo feia com qui estudiava a una tauleta que mhavien col·locat a un racó del menjador. El pare i loncle tocaven el timbre de la bicicleta just quan eren a la cantonada més propera. Era el senyal acostumat perquè la mare posàs larròs al brou o començàs a fregir els pebres i patates del tumbet. En aquell moment, en sentir el timbre de la bicicleta, la padrina començava a plegar la roba que havia estès damunt la taula, alhora que jo tenia lexcusa adient per a deixar els quaderns i llibres del col·legi. Aleshores sortia, apressat, a esperar-los, perquè sabia que, si no és que hi havia hagut un terrabastall, em portarien alguns caramels comprats expressament, ara ho veig ben bé, per copsar el posat d´alegria del meu rostre. És ara que ho entenc a la perfecció: el fill, el nebot, era la força tel·lúrica que els ajudava a sobreviure, a vèncer labsurd de la postguerra, les humiliacions de la derrota.
No sé per quines estranyes circumstancies serv, tan presents en la memòria, el record dels hiverns de postguerra. Com si els moments viscuts aleshores s´haguessin esdevengut ara mateix. Tot plegat és com si tornàs a veure una pel·lícula filmada a càmera lenta. El pare i loncle que sasseuen a sopar. La fosca que arriba a poc a poc, espitjada pels núvols negres que van ocupant lample espai del pla procedents de la serralada. La padrina que para taula. El soroll conegut dels plats de terrissa quan els poses un damunt laltre, abans dabocar-hi la sopa. La flaire fumejant de lescudella. El rostre de la mare, satisfeta de veure tornar l´home i el cunyat, de sentir la família sana i estàlvia al costat. El meu moix de pèl blanc i negre que ensuma el menjar i que sapropa a fregar-me les cames per a rebre un poc de recapte: un bocí de formatge, un tros de pa, les espines de les sardines que la mare preparava damunt les esgraelles, aprofitant el caliu de llenya de pi o d´olivera.
Sense adonar-nos-en shavien fet prop de les deu de la nit. Era el moment del parte que, loncle es disposava a sentir abans de passar a escoltar Radio París o Radio España Independiente, la veu del PCE que emetia des de Bucarest.
Sovint el pare no podia deixar danar la broma i en sentir la veu, molt fluixeta no fos cosa la sentissin els veïnats, de Pasionaria o Santiago Carrillo predicant des de la distància i el llarg exili, deia, fent una mitja rieta amb els llavis: Sempre estàs amb el mateix, els teus estimats comunistes que viuen tan bé a Moscou o París. És com si encara els sentís. Nosaltres érem enmig del fang, a les trinxeres, plens de puces, morts de fam, i compareixen amb els seus llustrosos uniformes, alguns coberts de cuiro de dalt a baix mentre nosaltres només teníem una manta vella i bruta per a cobrir-nos. I a vegades ni això! Davallaven, o és que no ten recordes?, dels cotxes oficials i pujant damunt d´un camió sinó hi havia trets en el front, començaven a predicar, talment el sacerdot fa un sermó des de la trona, parlant de la nostra lluita heroica, dels sacrificis fets en la guerra, de la missió històrica de la classe obrera. I, invariablement, alçant el puny, eixugant-se la suor amb un mocador, acabaven parlant de com els herois morts en combat sempre seríem recordats per les generacions del dia de demà. Al cap de poca estona, després de deixar-se retratar al costat d´una metralladora, donant la mà a algun ferit, fugien tan aviat com havien vengut, deixant endarrere la pols del cotxe si era per lestiu, solcs enmig del fang si era a lhivern.
I sorneguer, tan sols per emprenyar loncle, afegia: Mira com ells es varen salvar mentre que a nosaltres ens deixaven a les trinxeres, en mans dels casadistes i els franquistes. Ho varen tenir ben fàcil amb els avions que Hidalgo de Cisneros tenia preparats a Alacant i Albacete. Tots volant, cap al nord dÀfrica, vers lexili de privilegiats a París o qualsevol ciutat del món, mentre els escamots dexecució treballaven de valent a tots els pobles i ciutats que havien caigut en poder dels feixistes. I ahora, a las montañas digué Dolores Ibarruri a les unitats especials que havien anat a acomiadar els dirigents comunistes que marxaven a l´exili. A continuar la lucha conta el fascismo. El Partido no os olvidará.
Record loncle movent les manetes de sintonia de la ràdio, cercant alguna emissora estrangera que el fornís d´una informació més fidedigna que la que proporcionava Radio Nacional de España.
De cop i volta, sense voler aprofundir en el debat, no era encara el moment, loncle, com si parlàs per a ell mateix, contestava al pare, pausadament, sense gens d´agror en la resposta: No parlis només de Casado, de Besteiro i tot els altres traïdors de la Junta de Defensa, aquells venuts que ens lliuraren fermats de peus i mans a Franco. O no recordes el teu estimat Cipriano Mera, el famós anarquista, el gran líder obrer de les vagues de la construcció en temps de la República? O no va ser un dels membres més actius de la Junta a lhora de matar comunistes, dempresonar-los per a lliurar-nos als feixistes! Vaja, el comunisme llibertari dels teus amics! O es pensava que també el condecorarien a Burgos, que els deixarien els graus obtinguts en lexèrcit de la República?.
Però el pare ja no lescolta. El veig ajudant a rentar els plats a la mare. No era el moment adequat per al debat. Record que sempre mestranyà veurel ajudant la mare en la cuina. No record cap altre pare dels amics fregant els plats. Mai no ho havia vist a casa dels amics. Per això no ho vaig explicar mai a ningú de la colla. Haurien imaginat que el pare no era un home com els altres.
No sempre es podien sentir les notícies. De sobte, quan menys ho esperàvem, sesdevenien inesperats talls delectricitat. La casa enfosquia, es poblava dombres i de misteriosos fantasmes. Era el moment què la padrina anava a cercar les espelmes i els llums doli que teníem penjants a la vora de la foganya. Sense llum elèctrica, cambres i passadissos esdevenien indrets màgics, poblats de gnoms i de bruixes, dimonis i fades. El meu moix, que fins aquell moment havia anat amunt i avall, entre les cames de la gent, cercant recapte, ara sapropava al foc, com si volgués salvar-se d´alguna bèstia invisible que el volgués atacar. Latemorien les nostres ombres gegantines reflectides en la calç blanca de les parets. Miolava, com si plorinyàs, aviciat per anys de carícies damunt lespinada. Només es calmava si el posava damunt de les meves cames i lacaronava com si fos un infant petit.
Agustí Forner: art i vida, emocions i idees
Al mes d'octubre, l'acte d'inici de l'any Manuel Pérez Bonfill, a l'Institut Dertosa, anava acompanyat d'un mostra de l'obra d'Agustí Forner. Llavors vaig escriure un apunt sobre l'acte, i deixava per a més tard parlar de l'exposició d'Agustí, perquè mereix un apunt propi.
Personalment, he conegut a Agustí gràcies a les trobades dels diLLUMs d'arts al Forn, que es duen a terme -tot just aquest novembre- des de fa 10 anys. Agustí és un dels pilars dels diLLUMs, una paret mestra, una de les bigues que sostenen el sostre que ens acull, i la metàfora amb termes constructius té tot el sentit al Forn de la Canonja. Present a les trobades des del primer dia, no només ens escalfa amb el cremat que elabora al final de cada nit. Les parets són plenes de la seva obra pictòrica, i hem estat testimonis de la seva evolució durant aquesta dècada, dels diversos cicles. M'agradaria pensar que l'existència de les nostres trobades ha estat un impuls creatiu per a ell. Sovint li demanem que ens parli de les obres que exposa, però ell es mostra concís, es limita a esbossar les seves motivacions, perquè defensa que l'obra ha de parlar per ella mateixa, que l'observador l'ha d'interpretar a partir dels seus propis filtres i emocions.
Agustí és un dels integrants dels diLLUMs que més admiro. La seva trajectòria és una lliçó, un exemple de fidelitat a unes idees que es transformen en una forma de vida. La seva lluita i implicació social i política -la segona tan sols per a obtenir la primera- a finals del franquisme, el convertí en un pres polític, i en diputat de la transició després. El dibuix i la pintura esdevingueren canal de les seves idees, i va omplir el buit de la manca de formació artística amb al seva necessitat d'expressió, ambla nitidesa d'uns ideals. Tinc l'honor de tenir obra seva a casa meva, a l'espai que tradicionalment omplia un crucifix
Aquella petita mostra de l'evolució de la seva obra, que es va poder gaudir a l'Institut, era una avantsala de l'exposició actual a l'antiga presó de la Model de Barcelona, que es es podrà visitar vins el 29 de novembre. Un dels estímuls d'aquesta exposició és una història d'un alt valor narratiu i emocional. Durant l'estada a la Model com a pres polític, Agustí Forner va fer diversos dibuixos, dels quals en va perdre la pista quan va sortir en llibertat. Dècades després li han estat retornats, gràcies a un treballador de la Model que els ha conservat tot aquest temps, sense tenir altra dada de l'autor que el seu nom de pila. Aquesta recuperació és com un viatge en el temps, un mostra que de tant en tant la justícia poètica fa els seus efectes, i ens apel·la directament a nosaltres, habitants del segle XXI, a pensar si massa injustícies són encara vigents.
L'exposició va inaugurar-se el 4 de novembre, i es podrà visitar fins el 29 de novembre. Podeu veure més fotos de Rafael Ricote de la inauguració en aquest enllaç, i el vídeo sencer de l'acte a youtube.
Avui 15 de novembre, a les 6 de la tarda, hi tindrà lloc la performance Poetes des de la presó, amb la intervenció de Fuensanta López (també directora), JosepVidal, Ernest Redó, Pere Montañana i Paul Martin (editor també d'un llibre sobre l'obra d'Agustí)
NO HO OBLIDEM
Chopin a Mallorca
El Festival Chopin de Valldemossa sempre ha tingut una important tradició de vincular els cartells amb artistes. Joan Miró, Josep Guinovart i Frederic Amat són alguns dels noms que cediren el seu talent al Cicle chopinià. Tanmateix, el talent del compositor polonès també ha inspirat molts més artistes, sobretot de la seva terra i d'exrepúbliques soviètiques que també volgueren plasmar el seu art en forma de pòster. Una selecció de 35 cartells (dels 50 disponibles) s'exposaran a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa del 17 al 30 de novembre. D'aquests, 25 són d'origen polonès, 9 de txecs i un propi del Festival Chopin de l'edició del 2009, que actuarà com a amfitrió de la mostra.
Chopin, segons Polònia i Txèquia
Cartells centrats en el compositor polonès sexposen a partir de demà a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa
G. Amengual. | 16/11/2010 |
El Festival Chopin de Valldemossa sempre ha tingut una important tradició de vincular els cartells amb artistes. Joan Miró, Josep Guinovart i Frederic Amat són alguns dels noms que cediren el seu talent al Cicle chopinià. Tanmateix, el talent del compositor polonès també ha inspirat molts més artistes, sobretot de la seva terra i d'exrepúbliques soviètiques que també volgueren plasmar el seu art en forma de pòster. Una selecció de 35 cartells (dels 50 disponibles) s'exposaran a la sala Capitular de la Cartoixa de Valldemossa del 17 al 30 de novembre. D'aquests, 25 són d'origen polonès, 9 de txecs i un propi del Festival Chopin de l'edició del 2009, que actuarà com a amfitrió de la mostra.
"Polònia i la República Txeca tenen una àmplia tradició en la creació de cartells", comentà la directora del Festival Chopin, Rosa Capllonch, qui remarcà "el gran moviment cartellístic sorgit al voltant de la figura de Chopin". Destaca entre els cartells de l'exposició el dissenyat per Henryk Tomszewski, autor del cartell de l'Any Chopin del 1949, quan es complí el centenari de la mort del compositor. Tots els polonesos provenen de l'arxiu del Museu Chopin de Varsòvia, com a contraprestació a la donació de cartells que Festival Chopin va fer el 1999, però fins ara no s'havien exposat. Els cartells txecs provenen de la Societat Chopin de Marienbad i també n'hi ha dels aconseguits pel cònsol de la República Txeca, Dalibor Ciak. Per part seva, el director general de Promoció Turística, Antoni Munar, i els responsables del Festival Chopin no descartaren la possibilitat que aquesta exposició es pugui veure en diferents indrets de l'Illa.
Diari de Balears (dBalears)
Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres". (Miquel López Crespí)
El darrer hivern de Chopin i George Sand
Coberta de la novel·la El darrer hivern de Chopin i George Sand.
La complexa personalitat de George Sand, exemple paradigmàtic de la generació de romàntics de 1830, dóna per a escriure diverses novel·les. Quan a finals de 1997 em vaig enfrontar per primera vegada amb el personatge de cara a una aproximació novel·lada a la història de la seva vida i a la seva intensa relació amb la literatura, el periodisme i la política, no imaginava que això em dominàs de forma tan absorbent de com ho va fer. El fruit d'aquests anys de recerques, d'immersió en la França i la Mallorca del segle XIX, són les novel·les El darrer hivern, Premi "Roc Boronat 2003", que ha publicat Edicions Proa de Barcelona, i Corambé: el dietari de George Sand , guardonada a Andorra i que ha editat Pagès Editors de Lleida.
Dues novel·les parlant del món apassionat de l'escriptora francesa i, especialment, de la seva conflictiva relació amb el músic polonès Frédéric Chopin. I també, com hem apuntat en altres articles, una provatura de navegar pel subconscient de la republicana baronessa Dudevant, aferrissada "comunista" per als burgesos de La Châtre, i "la más inmunda de las mugeres", com va escriure Josep Maria Quadrado en el setmanari La Palma del 5 de maig de 1841, en aquell l'article ferotge titulat "A Jorge Sand. Vindicación". Quadrado digué aleshores de Sand: "Jorge Sand es la mas immoral de los escritores, y Madame Dudevant la más inmunda de las mugeres".
"Comunista", "immoral", "immunda", són alguns dels insults que, durant tota la seva vida, hagué de patir el nostre personatge. Però George Sand, malgrat totes les campanyes rebentistes que hagué de patir per part de la reacció, és un dels escriptors que, fent indestriable vida i obra, il·lumina, amb totes les seves contradiccions i amb la força del seu geni i la seva personalitat, tot el segle XIX, els principals esdeveniments polítics de l'època que, recordem, és l´època de la consolidació del socialisme i de l'anarquisme.
Des de 1831, data de la publicació de la seva primera novel·la, escrita conjuntament amb Jules Sandeau, fins l'any de la seva mort en el seu casalot de Nohant el 1876, Sand és talment una bíblia republicana per als seus contemporanis, un exemple de militància antimonàrquica, feminista i literària per a bona part dels sectors intel·lectuals i polítics oposats al clericalisme i la reacció a tota Europa. També, i per descomptat, un escriptor que es llegeix amb deler i s'imita des de París a Moscou. Lélia és una d'aquestes "bíblies" a Rússia. Una frase d'aquesta novel·la, la famosa dita de Sand "La llibertat tan sols pot assolir-se mitjançant un terratrèmol social i la revolució", esdevé màxima que serven en el cor els més grans escriptors russos. Dostoievski, Gorki, Turguénev, Belinski, Herzen i Bakunin són alguns dels grans intellectuals russos que han estimat George Sand. Només Tolstoi s'oposà, des del seu especial cristianisme, a l'exemple "dissolvent" que significava aleshores l'escriptora francesa.
Per a copsar la influència de Sand a mitjans del segle XIX basta recordar la carta que la seva amiga i famosa cantant i actriu Pauline Viardot li va enviar des de Moscou l'any 1847. La carta deia: "Aquí [Rússia] tradueixen les teves obres de seguida que surten. (...) Tothom les llegeix, des d'una punta a l'altra de l'escala social. (...) Els homes t'adoren. (...) Les dones t'idolatren. (...) En síntesi, a Rússia reines més que el tsar".
George Sand.
Pens que s'han de relativitzar molt les crítiques negatives que des dels sectors més retardataris de la societat es feren i s'han fet a George Sand.
He de confessar ben sincerament que, des de feia molts d'anys, des de molt abans de començar a redactar les dues novel·les que comentam, el personatge Sand i, evidentment, tot el dinou francès que l'envolta, en tenien corprès. No endebades alguns dels amics, amants i companys de viatge de George Sand formen part del nostre món cultural i sentimental. Parlam de Flaubert, Listz, Turguénev, Lamartine, Hugo, Michelet, Balzac, Delacroix, Musset, Mérimée, Blanqui, Sue, Marx, Chopin, Pierre Leroux, Sainte-Beuve, Alexandre Dumas (pare i fill), Sarah Bernhardt, Heine, Baudelaire, Edmond i Jules de Goncourt, Gautier, Taine entre centenars i centenars d'altres personatges de les arts i de la política del moment.
Un hivern a Mallorca de George Sand és, conjuntament amb El 93 de Victor Hugo, un dels nostres primers llibres de capçalera; i la Cartoixa de Valldemossa, l'indret on l'escriptora romangué, juntament amb Frédéric Chopin, l'hivern de 1838-39, és a quinze minuts de casa amb cotxe. I no en parlem de la música de Chopin, part indestriable del nostre bastiment espiritual!
No era estrany, doncs, que en el meu subconscient, a través dels anys, s'anàs perfilant la necessitat d'escriure, de vessar en forma literària, l'experiència que el coneixement de l'obra i la vida de Sand m'havia proporcionat.
De finals de 1999 fins a mitjans de 2002, les imatges i reproduccions dels retrats de George Sand i Frédéric Chopin, fotografies de Nohant i del París de la Comuna, els gravats de Gaston Vuillier, han ocupat físicament i mentalment el despatx des d'on prov de resistir les envestides del temps, l'indret on he escrit els capítols de El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand. Els llibres de Sand, les seves biografies, les reproduccions dels retrats que des de Delacroix als pintors anònims havien fet a ella i a Chopin; les pintures dels seus fills durant la seva estada a Valldemossa; les distintes edicions d'Un hivern a Mallorca, els llibres d'història damunt el segle XIX, les memòries dels coetanis de Sand i Chopin fent referència a la seva vida i la seva obra, els discs compactes de la música de Chopin... tot plegat, barrejat amb documents i relats de les revolucions de 1830 i 1848 i estudis damunt de la Comuna de París i la vida quotidiana a la França de mitjans de segle XIX, ha servit per a situar l'autor en l'època dels personatges novel·lats.
Vos puc ben assegurar que han estat uns anys plens i apassionats. Es pot dir que he viscut tot aquest temps dedicat a la redacció de les dues novel·les que comentam encerclat pels records dels anys més intensos i esperançats que mai cap generació ha viscut amb tanta intensitat. Potser només les generacions que visqueren l'efecte de la revolució d'octubre abans de la seva burocratització estaliniana podria comparar-se a la força i vitalitat creativa i revolucionària dels romàntics europeus dels anys trenta i quaranta del segle XIX.
A les Illes, i hom pensa que a la resta dels Països Catalans, George Sand és més coneguda pel seu famós llibre de viatges Un hivern a Mallorca que no pas per la seva extensa obra. El nostre primer coneixement del famós llibre de George Sand ve de mans d'unes traduccions al castellà que va fer l'Editorial Mateu de Barcelona en els anys 1956, la primera, i 1964, la segona.
Però qui millor informa de les traduccions del llibre de George Sand és l'escriptor Jaume Vidal Alcover, precisament en el pròleg a la traducció que va fer del llibre del viatge a Mallorca.
Un hivern a Mallorca, traduït al català pel mateix Jaume Vidal Alcover, va ser publicat a Ciutat de Mallorca per l'Editorial Moll l'any 1993. El traductor i prologuista ens diu: "Les traduccions de l'obra al castellà són relativament abundants: en general, depenen de la primera, feta per Pedro Estelrich i publicada amb un pròleg de Gabriel Alomar, impresa per B. Rotger, el 1902. Una altra, del mateix traductor, és la de la impremta i llibreria J. Tous. N'hi ha una altra de l'editorial Espasa-Calpe, de Madrid, del 1934, signada per Carmen Gallardo. A Buenos Aires i a l'editorial Poseidón apareix, el 1943, una traducció de Francisco Madrid, acompanyada d'un pròleg del traductor. L'editorial Clumba, ja esmentada, en publica una deguda a Bartomeu Payeras, el 1949, reeditada el 1951. L'editorial Mateu, de Barcelona, treu dues traduccions castellanes: l'una sense nom del traductor, el 1958, i l'altra, signada per Tello Casan, el 1964. L'editor Lluís Ripoll treu una traducció, probablement la d'Estelrich, però amb pròleg i notes seves, el 1974. A la 'Biblioteca EDAF de bolsillo', de Madrid, núm. 86, surt una traducció d'Enrique Acoaga, el 1978. El 1985, a càrrec de l'editor Miquel Font, dins la collecció 'Evast e Aloma', núm. 1, apareix una traducció a càrrec de Valentí Puig, tot i que ell només es declara responsable del pròleg o introducció i de les notes, que treu en gran part, com és lògic, de l'edició de Lubin. Finalment la darrera traducció castellana que conec és una edició de la d'Estelrich, revisada per Virgilio Ortega, sobre la de M. Lévy del 1867, i publicada per Edicions Orbis, S.A., de Barcelona, dins la collecció 'Grandes escritoras', el 1989".
És evident que el llibre Un hivern a Mallorca, les opinions de George Sand sobre Mallorca i els mallorquins, la narració dels paisatges de l'illa, les controvertides opinions de l'autora francesa sobre les nostres costums, tradicions i sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX, han servit per a ambientar alguns capítols d'El darrer hivern i Corambé: el dietari de George Sand.
Per a mi, les opinions de Sand sobre Mallorca, tan discutides en el seu temps, han estat, emperò, juntament amb la seva acurada descripció de situacions, paisatges i ambients, una eina imprescindible per a anar situant diversos estats psicològics de la protagonista de les dues novel·les. Malgrat que George Sand, professional de la literatura, escriu sempre, com és normal en un autor de vena com ella, per a guanyar uns diners que li feien molta falta i que, com han escrit diversos comentaristes, no acaba de matisar algunes informacions, tampoc no era una historiadora!, el cert és que la descripció d'aquests costums, passat l'efecte letal que produí en la societat conservadora mallorquina del seu temps, esdevenen avui, passats els anys, materials imprescindibles per al coneixement de la nostra història. I, també evidentment, per a conèixer molt més el tarannà de l'autora francesa i de Frédéric Chopin.
Pensem que, com ens informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca, l'estada a Mallorca del músic polonès al costat d'Aurore Dupine ajudà, malgrat totes les contradiccions del viatge i de la parella, a enllestir diversos treballs. Com explica la GEM: "Fou una estada [a Mallorca] breu i polèmica, en què la seva malaltia s'agreujà però, malgrat les dificultats, l'activitat creadora no s'interrompé. Sembla fora de dubte que a Mallorca compongué, entre altres peces, la Polonesa en do menor, op. 40, nº 2 i la Masurca en mi menor, op. 41, nº 2. Considerat com el Poeta del piano, la seva música està intrínsecament lligada a aquest instrument, del qual revolucionà la tècnica i la digitació".
La conflictiva i, també, creativa estada a Mallorca de George Sand i Frédéric Chopin, acompanyats pels dos fills de l'escriptora i per una criada, no va ser gaire llarga. Després d'una novellesca marxa de París en la qual els dos amants surten per separat de la ciutat, s'embarquen vers Barcelona des de Portvendres el primer de novembre del 1838 i arriben a Barcelona a l'endemà.
La sortida de la parella es fa amb tota la "manya" d'uns enamorats romàntics del segle XIX. En el fons, i sobretot per a preservar els ingressos de Chopin provinents de les classes que dóna a les allotes de bona societat, decideixen partir per camins diferents dient als amics més íntims, Listz per exemple, que marxen per qüestions de "salut". Tampoc no era una gran mentida dir aquestes coses. Recordem el reumatisme de Sand; pensem en la tuberculosi de Chopin. Tampoc es trobava gaire bé el fill de Sand, Maurice. En el fons els malalts són tres: Maurice, l'escriptora mateixa i el músic. Com diu Jean Chalon en la biografia George Sand (vegeu pàg. 217): "Per respecte a les conveniències i per a distreure l'opinió parisenca, George i Frédéric no han viatjat junts i han agafat camins diferents per a, finalment, embarcar plegats en el Phénicien el 1 de novembre de 1838" (traducció de l'autor de l'article).
Belinda Jack escriu quasi el mateix en la seva George Sand (pàgs. 294-295): "El 18 d'octubre Sand i els seus dos fills marxaren de París, viatjant via Le Plessis. Per discreció, Chopin viatjà tot sol. Es trobaren a Perpinyà a finals de mes i el 1 de novembre s'embarcaren a Port-Vendres, en el Phénicien, envers Barcelona".
Cal dir emperò que, a més de la recerca de la salut, una de les excuses recurrents de Sand sempre que havia de deixar algun amant que se li havia fet pesat, era que volia trobar una certa tranquil·litat per a poder escriure i complir els contractes que tenia signats amb Buloz i el seu soci, Félix Bonnaire. Contractes que li exigien dues o tres novelles anuals... fins a l'any 1840. Això i deixar els amants del moment que, quan ja no els estimava, li portaven molt maldecaps i li impedien treballar amb normalitat i de forma productiva. Per tant seria lògic pensar que és per a assolir tots aquests "objectius" que deixa París a la recerca de la pau i una possible reorganització de la seva vida amorosa i literària.
George Sand i Frédéric Chopin romanen uns dies a la capital del Principat i, a l'horabaixa de dia 7 de novembre de 1838, embarquen en el vaixell El Mallorquín, una nau que feia el transport de porcs entre Palma i Barcelona. Arriben a Ciutat el 8 a migdia. Després d'estar a una fonda de mala mort en el carrer de la Boqueria, davant l'actual Hort del Rei, lloguen la finca de Son Vent a Establiments. El mal temps, l'afecció pulmonar del músic, els problemes amb la gent del poble a causa de la malaltia de Chopin, fan que s'hagin de traslladar a la Cartoixa de Valldemossa on romandran fins al 13 de febrer de 1839.
A Valldemossa, George Sand escrigué la famosa novel·la Spíridon i Chopin un munt d'obres per a piano. Els Souvenirs d'un voyage d'art à l´íle de Majorque són escrits posteriorment a l'arribada a París, el 1840. En aquest llibre hi ha es famoses frases que, dejectant els costums mallorquins d'aquella època obscurantista i reaccionària, va fer escriure a Josep Maria Quadrado aquell article tan virulent, "A Jorge Sand. Vindicación" que, ja per sempre, i entre les classes posseïdores i sectors clericals de les Illes, estigmatitzà el nom i l'obra de George Sand.
Cal dir que Jaume Vidal Alcover, en el pròleg d'Un hivern a Mallorca, reinvindica l'escriptora francesa "una dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", i escriu: "D'altra banda, com que ella parlava, o escrivia, amb paraules entenents, tots els blasmes li varen caure damunt, mentre que el seu company de viatge, Chopin, com que escrivia o s'expressava en música, va rebre tots els honors, sense pensar que ell va esser, precisament ell, el qui va fer l'estada a Valldemossa insuportable, el que desconfiava dels metges mallorquins i se'n burlava, el que trobava intolerable el menjar mallorquí, el qui tenia fred, el qui enyorava París, el qui passava d'una crisi de nervis a una altra sense temps de fer un alè". Jaume Vidal ens recorda les paraules de comiat que George Sand dedica a Mallorca i que semblen prou sinceres: "Vaig deixar la Cartoixa amb una mescla d'alegria i de dolor. Hi hauria passat dos o tres mesos bons tota sola amb els meus fills".
En altres articles he escrit en referència als "deures de l'escriptor català, la "obligatorietat" no escrita, però que és una exigència de les editorials, de promocionar cada nou llibre que s'edita. "Deures i obligacions" que, amb el temps, es fan quasi insuportables. Però no és aquest el cas de la presentació de la novella que m'acaba d'editar a Barcelona Edicions Proa. En referesc a El darrer hivern de Chopin i George Sand, que recentment hem presentat en el marc incomparable de la Cartoixa de Valldemossa, en la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand.
L'editora, de tots coneguda, és prou seriosa i, pel que sembla, ha fet i fa la promoció normal i de rigor de totes les novetats que publica. Tampoc no he rebut mai la més mínima insinuació pel que fa a la "obligatorietat" no escrita ni signada en cap contracte, de fer la feina de promoció de la novel·la. Si ho he fet és perquè m'ha vengut de gust i els amics m'han encoratjat a fer-ho. Així de senzill.
I, per si mancava cap cosa, he de confessar que la recent presentació de la novella en la Cartoixa de Valldemossa, ha estat per mi una de les experiències més interessants, culturalment parlant, de les que he tengut d'aquests darrers anys.
La presentació, a càrrec de l'escriptor Gabriel Janer Manila, la propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand, Rosa Capllonch Ferrà, juntament amb la interpretació final de l'obra de Chopin "La gota d'aigua" pel músic Joan Moll Marquès, em reconcilià amb aquest tipus d'actes. Si tots poguessin ser així, amb aquesta càrrega d'humanisme, d'amistat, quin plaer per a un escriptor, com podrien mudar les coses dins el nostre somort panorama cultural!
Tot plegat, la història de la presentació, va començar amb uns inicials contactes amb l'Obra Cultural de Valldemossa, l'ànima de la qual és la infatigable activista cultural i excel·lent poetessa Antònia Serrano. N'Antònia va tenir la idea de presentar la novel·la a la Cartoixa i de seguida inicià els contactes adients amb aquests dos grans amants de la música i la literatura que són els germans Rosa i Jaume Capllonch Ferrà, que, des del primer moment, s'oferiren de forma amable i desinteressada.
De cop i volta, a mesura que, com per art de màgia mercès a les gestions de n'Antònia Serrano, s'anava concretant satisfactòriament la presentació de la novella, m'adonava com, sovint, els autors exageram les dificultats amb què ens trobam per a donar a conèixer la nostra obra al públic lector dels Països Catalans.
Sovint hem escrit i hem parlat sobre les campanyes de marginació i silenci a què la reacció nostrada i el paranoucentisme dominant ens té acostumats. Els escriptors i les obres que no surten en determinades enciclopèdies i històries de la literatura, el control de revistes i suplements de cultura... Potser hauríem de parlar també dels collectius i persones que, rebutjant el ferest autoodi dominant, continuen lluitant en defensa de la cultura catalana i els seus autors sense parar esment en amiguismes de cap mena, en les interessades "recomanacions" del comissari de torn.
Quan l'autor es relaxa una mica, deixa per un moment les armes que li permeten fer front a la guerra que li tenen declarada els reaccionaris, el verinós exercit de cínics, sicaris i servils de tota condició, és quan s'adona que, malgrat que ell no hi havia parat esment fins aquell instant, és molt més elevat el nombre d'amics que el d'enemics. És quan reflexiones, quan comproves que res no hauria pogut fer, mai no hauria pogut publicar ni donar a conèixer els més de quaranta llibres en català de novella. poesia, teatre, narrativa juvenil, història local o assaig, si no hagués comptat amb el suport inestimable dels amics que han fet possible aquella o tal altra edició; la crítica objectiva i desinteressada en el suplement de cultura, l'entrevista en el diari, la ràdio i la televisió, la xerrada en universitats i instituts, els treballs d'alguns estudiants de filologia catalana, els consells amistosos sobre tal qüestió, la correcció i millora d'un original abans de la seva publicació... I, també, no en mancaria d'altra, la defensa aferrissada de la teva obra i persona quan, signant l'article o la carta al director, s'han enfrontat de forma valenta i decisiva contra els sicaris que emprant la calúmnia, la mentida i el pamflet han provat de demonitzar la teva obra i la teva persona.
Record ara mateix les desenes de cartes en defensa del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que, de forma valenta i decidida, enfonsaren la ferotge campanya rebentista ordida per destacats membres del carrillisme illenc (PCE) i d'Izquierda Unida. Però els exemples de solidaritat combativa podrien multiplicar-se.
Rosa Capllonch Ferrà, propietària de la Cel·la Museu Frédéric Chopin-George Sand i ànima dels famosos festivals de música Chopin, que cada any se celebren a la Cartoixa, és una d'aquelles persones que en veure-re-les per primer cop ja captes que tan sols viuen per a l'art i per la música. Basta analitzar els nombrosos objectes d'impressionant valor històric i sentimental que serva el Museu. Objectes d'incalculable valor per a la història que la família Capllonch, i més concretament els germans Jaume i Rosa, han anat aconseguint i arreplegant amb amor fora mida per anar bastint, a través dels anys, aquest autèntic santuari que serva la memòria de dos dels artistes més genials del segle XIX.
Cal confessar que sóc visitant assidu de la Cartoixa. D'ençà fa molts d'anys, potser més de quaranta, no hi ha any que no l'hagi visitada a la recerca d'un record, d'un indici tant de la història de Mallorca, com de la vida i l'obra de Frédéric Chopin i la mateixa George Sand.
Les vistes varen ser més freqüents en els anys de redacció de la novel·la que acaba d'editar Proa. L'amor de Rosa Capllonch per servar la memòria dels protagonistes de la meva novel·la (i també de Corambé: el dietari de George Sand, que acaba d'editar Pagès Editors de Lleida) és també, indiscutiblement, responsable, en bona part, de les meves novelles. El floc de cabells de Chopin servat en una de les urnes de vidre del Museu, els originals de les partitures del músic amb les seves correccions, les pàgines de l'original d'Un hivern a Mallorca, de George Sand, la màscara mortuòria del músic polonès, la roba, els dibuixos dels fills de Sand, Maurice i Solange, amorosament conservats, les desenes d'objectes de la vida particular dels dos artistes que, des de sempre, hem pogut contemplar, han ajudat a conformar en una determinada direcció la novel·la que dia 28-V-04 várem presentar a les mateixes celles de la Cartoixa on Chopin va compondre La gota d'aigua que, de forma tan magistral, va interpretar el músic Joan Moll Marquès.
AGUAIT
DES MOINES
Pàgines
