literatura

 

Tarda literària a Tortosa amb Jordi Llavina, amb una activitat doble: gravació d’entrevista per a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, i presentació del seu llibre a La 2 de Viladric. En tots dos llocs el centre de la conversa són les seves Proses de l’entreclaror, al voltant d’un gènere que cada cop m’agrada més, com a lector i com a escriptor, el dietari, o la literatura del jo. La majoria de textos s’inspiren en les seves caminades al voltant de Vilafranca, en llocs on la natura senzilla i el rastre humà són a tocar. Em sento identificat en aquesta mirada a coses properes i alhora universals, petites i transcendentals al mateix temps. En algun moment li dic que no és literatura km 0, sinó mil·límetre 0, i li agrada la idea, me la compra, però modificant-la, ja que la distància d’1 mm. és massa propera, costa enfocar bé la vista, i prefereix literatura pam 0, que és una mesura més rural i popular, més incerta i humana.

El dia abans li envio un missatge per a concretar algun tema, i m’avisa que està al llit, malalt, i no cal que m’ho juri, pel to de la seva veu, però que no pateixi, que l’endemà estarà bé; es veu que cap virus podrà frenar les ganes de vindre que té. I la seva ferma voluntat acaba triomfant, i no tan sols contra els invisibles microbis, sinó també contra les trampes de l’AP7. Una hora abans del programa em diu que està aturat, enmig d’una llarga caravana de cotxes. Em temo el pitjor, però em truca al cap d’una estona des d’un bar proper a la Catedral: la tarda està salvada!

Acudeixo a Lo portal de Tamarit on pren un cafè, i no sap que sovint és on quedo amb altres autors que vénen al programa; li ensenyo un dels meus reculls de contes que es troba enmig de les lleixes del local, plenes de llibres i discs.

La conversa durant el programa discorre planera i agradable, plena de complicitats, com els camins del Penedès i del Baix Camp on ell passeja. Després, vol aprofitar el temps per a escriure un article i visitar al seu aire la ciutat. Em truca moments abans de la presentació, des d’un bar proper a Viladrich. Me’l troba assegut en un racó solitari, voltat de taules buides, entre una tènue llum d’entreclaror, llegint un llibre. No sóc prou ràpid per a captar amb el mòbil el moment. Aixeca el cap, es trenca el diàleg íntim entre lector i lectura, em somriu, i assenyala l’exemplar que té entre mans, un dels meus dietaris.

A Viladrich, comencem la presentació fent una de les meves juguesques: Jordi i jo llegim un dels textos del llibre, de forma alterna, mentre caminem al voltant dels assistents. Després, lloem i aprofundim en aquest gènere que tots dos estimem, ens preguntem si ser escriptors ens fa persones curioses amb anhel de mirar, o és a l’inrevés. Fins i tot plantejo si escriure ens fa millors persones, cosa que genera força dubtes, davant casos de bons escriptors que han estat força malvats, per no dir fills de fruites.

A Jordi se’l veu content, tot i algun símptoma de la malaltia que se li nota a la veu, no a la mirada. Em manifesta la seva alegria diverses vegades durant el dia, en persona, en un missatge  d’àudio abans de pujar al cotxe per a tornar a casa, i l’endemà, a l’article que publica als diari 3 de vuit, on també parla que ha trobat Tortosa summament atractiva, canviada, a mi em diu que l’ha vista una Ciutat -així amb majúscules ho ha dit- i jo me’n sento orgullós, com a tortosí que estima la ciutat, i treballador de l’Ajuntament.

En resum, una excel·lent tarda de literatura i, sobretot, d’humanitat.

Frédéric Chopin i George Sand: dos viatgers romàntics a Mallorca - Dues novel·les de l' escriptor Miquel López Crespí- El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions) i Corambé, el dietari de George Sand (Pagès Editors) - Vet aquí un petit tast de la novel·la El darrer hivern de Chopin i George Sand (Proa Edicions)

LA BELLESA DELS DIES JA MARCITS

Impossible recuperar les antigues veus suspeses damunt l'abisme, la bellesa dels dies ja marcits amb tota la seva rutilant significació i grandesa (tants d'ecos desapareguts entre les cruels escletxes del temps). A Mallorca, la lluna illuminava una terra xopa d'enlluernadores pluges. Aquella nit fantasmagòrica, les torxes dels pagesos i pageses de Valldemossa donaven llum a Chopin, que es disposava a interpretar el seu darrer preludi.

Flaire de murta i romaní

Aquest hivern ha nevat a Noant

Continuu llegint el diari, però ja no m'interessen les declaracions dels polítics.

Atmosfera buida d'ideals.

Molta de la gent que vaig admirar en un passat ben recent i de la qual havia escrit favorablement ara camina enmig de la sang sense adonar-se'n. La Comuna ha estat vençuda i arreu regnen els escamots d'afusellament.

Què s'ha esdevingut amb els somnis de joventut? M'ho deman, rodolant per les runes dels meus santuaris dessolats. Per part ni banda no distinguesc senyal de la llum que ens havia de deslliurar del llim. Quan ja tens la meva edat es relativitzen la major part de les illusions per les quals has lluitat. Què tenen a veure les eternes discussions del carrer de Richeliu, abans de les revoltes del quaranta‑vuit, amb la la guerra civil que sacseja França? No res. Què signifiquen els plans de voler trasbalsar el món al costat de la mort de Niní, la meva neta? No res. <7p> Encara avui, després de tants d'anys de la seva mort, donaria tots els meus moments de plaer per a poder tornar a acaronar el seu rostre.

Hem viscut moltes revolucions i sempre era l'herència sangonosa del noranta-res retornant des de les fondàries d'un passat que ens imaginàvem s'havia diluït, com la boira desapareix en sortir els primers raigs del sol. Vés a saber si mai he arribat a copsar com pertoca la revolta dels pobres. En el fons, Nohant sempre ha estat el meu refugi contra qualsevol endemesa del món exterior.

Nadal.

Hem aixecat un gran abet enmig del menjador. Amb Lina, Maurici i les nétes, Gabrielle i Aurore, volem tornar muntar el teatret, com en temps del pobre Chopin. Encara em veig amb cor de cosir la roba, repintar l'escenari i jugar amb les nines a bastir móns de fantasia.

Flaubert m'ha escrit i diu que vendrà a mitjans desembre. M'aconsella que no m'amoïni per res del que s'esdevé a l'exterior. La política és un engany, una absurda religió que vol substituir, sense poder aconseguir-ho, l'autèntica, la dels nostres déus interiors i la de la nostra permanent reencarnació a la recerca de l'estat últim de l'esperit.

Els pins, les plantes del jardí, els alts xiprers dels marges... tot és blanc i sembla un paisatge d'un conte de fades. Com quan nevava a Valldemossa. Amb l´única diferència que a Mallorca la neu només agafava una alçada de dos dits i de seguida es fonia. Aleshores no sabies si ho havies somniat o era autèntica realitat vista amb els teus ulls feia uns instants: els carrers i les teulades blanques, el ca que lladrava de fred i anava a la recerca del seu refugi, el pagès, amb un sac damunt el cap anant a la muntanya per mirar de trobar llenya... Imatges que vénen i s'en van en aquesta tardor de la meva existència.

Viure com en temps del Terror. El pitjor de la Revolució! I, ara, amb la Comuna, es talment com si haguessin ressuscitat Marat i Robespierre, les afamegades masses de desvalguts que no entenen, com diu el fill de Dumas, la necessitat de servar, per al futur, una partitura de Chopin, els grans vitralls de Notre Dame, la poesia de Musset. O, vés a saber, alguna de les meves novelles!

He envellit tant amb el pas implacable dels anys! Ja no sóc aquella dona que tothom desitjava en un París de daguerreotip que es va difuminant en la memòria.

Sent el sorollós percudir de les quadernes del cos mentre es perden en la distància records d'oliveres, els turmentats paisatges esborrats de la infantesa. A poc a poc les coses que més estimàvem esdevenen ombres, estranys llindars que ens emmenen a tèrbols abismes i dies oblidats en distants eres geològiques. Not com el meu pols es marceix i comença el fred. Ben aviat esdevindré un simple record ondulant en el vent (restes d'un naufragi entre algues fosques i peixos embruixats navegant a la deriva damunt boiroses àmfores abandonades).

Delacroix no podria pintar ara aquell retrat ple de llum, on encara mirava envers l'infinit i el món era obert a qualsevol bella sorpresa.

Un dia em presentaren Chopin. El vaig estimar de seguida. Les meves amigues se'n reien d'aquell amor impossible.

- No en tens ni per començar -em digué Listz. El teu instint maternal et delata. En vols tenir cura. Anar pel món dient que ets la infermera d'un geni. Quin trofeu per a la baronessa Dudevant! Cerques un nou artista per a la teva collecció d'amants. Esper que no li facis mal.

Listz! Potser tenia raó. Com poder esbrinar-ho ara, quan el temps s'escurça de manera implacable?

Em vaig enamorar de la música. Mai no havia sentit res de semblant. Era un Déu quan feia parlar el piano. Cada nota que sortia del piano aconseguia transportar‑me a indrets més enllà de qualsevol plaer terrenal. Sentir un preludi, una balada, colpejava el meu esperit, tot el meu cos, molt més que quan romania en braços de Pietro Pagello, aquell any trenta‑quatre, a una Venècia emboirada, plena de fantasmes i estranys somnis de jovenesa.

La música de Chopin... Ben cert que em vaig enamorar de la màgia que sortia de les seves mans blanques, com d'alloteta tísica. Els metges digueren que no tenia la malaltia, que era una persona de constitució dèbil. S'havia educat entre l'aristocràcia. Jugava enmig de les sedes dels vestits de comtesses i duquesses. Un aviciat. Sempre havia patit del pit. La humitat de París li feia mal. Romania dies i dies tancat en la seva cambra sense poder sortir al carrer. Dissimulava els atacs de febre davant uns pares gelosos de la salut de les filles que, si haguessin sabut la seva malaltia, de seguida haurien acabat amb les classes que li ajudaven a sobreviure. Els pocs concerts que donava no bastaven per pagar l'estudi, la decoració del piset on vivia, les flors que cada dia havia de posar damunt el piano. Sovint es deprimia i no podia escriure una nota. Tenia el cor a Polònia, ferida de mort, sota la cruel ocupació tsarista. Quan pensava amb els seus amics empresonats, morts al camp de batalla, restava setmanes en silenci, plorant. Tenia la sensació d'haver-los traït, d'haver fugit quan més el necessitaven. La ràbia que sentia, les seves contradiccions més amagades, els records dels anys de joventut sortien potents en la música que escrivia, talment una flama inabastable inundant el món de gemecs i exigències de llibertat. Era d'aquesta màgia que em vaig enamorar. La força tellúrica d'un esperit gegantí reencarnat en un cos fràgil.

Vaig pensar que el sol de la Mediterrània li faria bé. Per això marxàrem a Mallorca, un imaginari paradís enmig de la mar on, illusions de l'esperit, pensàvem tot seria possible: l'amor, la creació més perfecta i absoluta, l'educació dels fills. Volíem trobar la natura verge. El bon salvatge del qual parlava Rousseau.

En aquell temps esvanit, juntament amb Frederic, Solange, Maurice i la nostra cambrera, decidirem deixar París. Marxar a l'aventura. Oblidar per uns mesos les conspiracions de cafè, els debats fins a altres hores de la nit, els concerts per a desenfeinats i allotes de bona posició que, amb les classes que els feia Chopin, entretenien el temps fins a casar-se amb un negociant de vins o formatges.

S'apropava l'hivern del trenta-vuit. Chopin necessitava trobar una solució adient als seus problemes, tenir cura de la seva salut fugint dels continuats dies de pluja, de la boira que penetrava per les escletxes de portes i finestres fins a encerclar, letal, el fràgil cos del músic. Aleshores s'ofegava, moria de dolor. Impossible tocar el piano, compondre. Era precís fer alguna cosa amb urgència. Salvar-lo. Anar a algun indret màgic on pogués escriure la seva música amb tranquillitat.

Com dedicar-se a fons a la creació enmig d'aquella vida fictícia de salons, de classes per a poder pagar el lloguer de l'apartament? Impossible crear anat amunt i avall pels casalots de París, tenint cura de les absurdes converses de negocis o de política amb els pares de les privilegiades allotes que tenien Chopin per mestre de piano. Però ell posseïa una inspiració divina. La seva creació era espontània, miraculosa. Necessitava unes condicions especials per a portar les troballes al paper pautat. Trobava aquesta inspiració sense cercar-la, sense preveure-la. Venia de sobre al seu piano, completa, sublim, o cantava al seu cap durant un passeig i s'apressurava a fer-se-la escoltar a ell mateix, bolcant-la sobre el teclat. Llavors tenia lloc la tasca més dolorosa que mai he vist. Era una successió d'esforços, d'irresolucions i d'impaciències amb l'objecte de plasmar certs detalls del tema de la seva audició. El que havia concebut en bloc, ho analitzava massa en el moment d'escriure-ho, i el seu disgust quan no ho trobava clar, el feia sumir-se a la desesperació, segons ell mateix deia. Passava dies sencers tancat a la seva cambra, plorant, rompent les plomes, repetint o canviant cent cops un compàs, escrivint-lo, esborrant-lo altres tants cops, per a tornar a començar l'endemà amb una perseverança minuciosa i desesperada... Es passava sis setmanes treballant una mateixa pàgina, per concloure escrivint-la tal i com l'havia traçada d'una primera tirada.

Jo també necessitava deixar endarrere amors antics, cendres de velles passions, l'absurda persecució de qui no entén que tot és ocasional i efímer. Ho sé per experiència pròpia. Quantes vegades no he pensat que aquell amor podia ser etern i, al cap de poques setmanes, s'ha desintegrat talment un bocí de sucre dins l'aigua. El que importava de debò eren els fills, fer-los estimar la natura, que coneguessin el nom dels arbres, les estrelles i la música per experiència pròpia. El contacte amb la naturalesa sempre havia estat el millor mestre de la humanitat.

Ens era imperiós trobar una mica de calma. Deixar de perdre el temps en aquelles inacabables converses que provaven de solucionar les injustícies del món.

Romania físicament i espiritualment cansada. Volia tallar amarres, provar d'oblidar fos com fos el meu recent passat, posar milles entre el meu esperit i els homes que em cercaven com a simple objecte de plaer. Havia triat Mallorca, guiada pels informes d'algunes persones que deien conèixer el clima i recursos del lloc. El nostre amic Mendizábal era a París. Ens digué que aniria a Madrid per acompanyar Chopin fins a la frontera si ell es decidia a realitzar el seu somni de viatge.

No ens portàrem gaire diners. Chopin demanà un avançament damunt algunes obres que volia acabar i Remisa, sempre atent amb nosaltres, em lliurà una carta de recomanació al banquer Canut que residia a Palma.

Estiguérem uns dies a Barcelona i, fins i tot, sense por a la guerrilla carlina, férem algunes excursions pels pobles i masies del voltat de la ciutat. Un oratge fresc temperava un sol brillant, agranava tots els niguls dels vats horitzons emmarcats al lluny de cims tantost negres i calbs, tantost blancs de neu.

Per tot arreu trobàrem indicis de la guerra civil que assolava aquella nació, Catalunya, tant diferent, per llengua i per cultura, d'allò que en diuen Espanya. Soldats a cavall. Presoners a peu, lligades les mans amb cordes, amb tota a desesperació marcada al rostre, segurs de la mort que els esperava en uns moments. Però quan s'havien franquejat les formidables i immenses fortificacions de Barcelona, no sé quantes portes, ponts llevadissos, poternes i defenses, no hi havia res que anunciàs que fóssim en una ciutat en guerra. Ben al contrari: dins la ciutat, la vida transcorria amb una normalitat absoluta, si exceptuam els misteriosos trets que se sentien de nit. Les noies festejaven per les Rambles, rialleres, indiferents a la guerra que encerclava la ciutat. Els teatres eren oberts i el comerç floria de forma inusitada. En el port, al final de la famosa Rambla, els vaixells provinents de França, Itàlia o Anglaterra, dels ports més importants d'Espanya, entraven i sortien protegits pels canons de la imponent ciutadella de Montjuïc, portant la seva càrrega de mercaderies i passatgers.

A l'hotelet on romanguérem uns dies, ens digueren que segurament eren execucions summarissímes de carlins. Sempre se sentien a la mateixa hora, devers les cinc o sis de la matinada. Alhora Chopin es despertava i no podia tornar a agafar la son fins que entrava a consolar-lo. Si qualsevol cosa el posava en tensió (una veu massa aguda, el miolar d'un moix abandonat en el carrer, una flor marcida, les gotes de la pluja caient damunt la teulada...) imaginau-vos l'efecte que li devien fer aquells trets anunciat la segura mort dels condemnats! Suat, assegut damunt el llit, amb la mirada perduda envers no sé sap quins mons de paüra, el trobava tremolant com un infant. L'havia de tapar amb una manta i consolar-lo, com si fos Maurice, de petit.

Vaig decidir embarcar ràpidament envers l'illa embruixada que ens esperava misteriosa i silent enllà de la mar. No volia que el pobre músic emmalaltís encara més. Era urgent trobar les palmeres, el paisatge africà que somniava. Fer-lo tocar amb les mans aquella terra de promissió on podria crear a plaer lluny dels entrebancs de la vida quotidiana.

Ens embarcàrem en l´únic vapor que feia la travessia Barcelona-Palma. Un vaixell comprat a Anglaterra feia uns anys i que s'emprava exclusivament per al transport de porcs des de l'illa fins a la capital de Catalunya. Els passatgers quasi estorbàvem; hi molestàvem, es podria dir! Potser que en un dia, no gaire llunyà, quan s'hagin perfeccionat els mitjans de transport i les Illes Balears no siguin un amagat indret enmig de la Mediterrània, el turisme, com avui a Suïssa, sigui una important font de recursos per als mallorquins. La bellesa esplendent d'aquella terra així ho fa imaginar. Tenc encara els impressionants roquissars de la costa de Valldemossa i Deià gravats a foc dins dels meus ulls. Chopin restà enamorat de Mallorca des del primer dia i, de no haver estat per les seves precàries condicions de salut, pels inesperats problemes que tenguérem amb l'habitatge i amb un temps que empitjorà de sobte, segur que hagués volgut estar mesos i mesos entre tarongers, oliverars i llimoneres.

El Mallorquín s'anomenava el vaixell que ens portà a l'illa somniada. Férem el viatge en una nit esplendent on es podien comptar les estrelles una a una. Tot convidava a la calma. Ni una ona agitant la plana superfície de l'aigua. Només sentíem el soroll intermitent de les màquines feinejant en la nit. La llum de les estrelles era tan intensa que es podia distingir, com si fos de dia, els brodats en la brusa de Solange i els seus calçons verds, de drap, el capell de feltre, els cabells que li arribaven a la cintura...

Maurice, cansat per les llargues caminades per la Rambla de Barcelona, dormia a coberta, amb el cap recolzat damunt el davantal d'Amélie. Chopin era atent a les melodioses cançons del pilot.

Em digué, corprès per una intenssíssima emoció: "No sents aquestes músiques vingudes d'un altre món? No hi ha dubte... és Àfrica! Àfrica aquí, viatjant amb nosaltres, envers una terra de palmeres i blaus molt intensos! Ho endevín, la puc veure, tocar amb les mans enmig de la nit!". - Àfrica? Vaig parar esment per uns instants. Potser sí que tenia raó Chopin. Deixàvem endarrere els temples aixecats a la nova religió universal: la cultura francesa -universitats, politècnics, parlaments, ciutadans que elegeixen els seus representants, revolucions que trasbalsen els fonaments del món i fan caure sistemes que semblaven inamovibles, eterns- i ens endinsaven envers contrades d'altres èpoques a la recerca de costums remots, músiques que encara no eren escrites, paisatges de fantasia que cap pintor no havia gosat reflectir en els seus quadres... Mallorca nit enllà, somni d'un moment de la nostra existència.

"El 'programa' del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees 'dissolvents' que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les 'satàniques sectes anarquistes i socialistes'". (Miquel López Crespí)

Miquel Costa i Llobera en la novel·la històrica de les Illes: Defalliment (El Gall Editor) i Damunt l'altura. El poeta il·luminat . (Pagès Editors) (i III)

Els fets de la Setmana Tràgica a Barcelona, la cremada d´esglésies i convents i la lluita del poble català contra la monarquia i l'exèrcit, condicionà per sempre el discurs de Miquel Costa i Llobera contra les idees de la Revolució Francesa i contra el socialisme i l'anarquisme.

Costa i Llobera, protagonista indiscutible de Damunt l'altura, marxa cap a Roma "amb el remordiment d'haver perdut els millors anys de la meva joventut en la recerca d'impossibles", com explica en el capítol "Temporal". Costa ara ja és un home segur de quin ha de ser el seu destí en aquest món. Vol ser, sense dubtes, un autèntic "Soldat de Crist", que és precisament el títol d'un dels sis capítols dedicats a la seva estada a Roma. Ara vol trobar Déu "en el Gorg Blau, en Lo Pi de Formentor en La Vall, en un temporal sacsejant, furient, els penya-segats de Tramuntana". Déu és la seva terra, i Costa sent la presència de l'Altíssim "en la serenor de Cala Gentil". Trobar Déu mitjançant la bellesa i l'exercici de la poesia, tasca que, amb el temps, també li portarà nombroses contradiccions i continuats problemes de consciència. Finalment vencerà la seva vocació sacerdotal en perjudici de l'obra de creació estrictament literària.

Quan Costa i Llobera, en el capítol "Darrera caminada per Via Appia Antiga", s'acomiada de Roma ja és un home completament format en el dogma catòlic i amb una vasta formació cultural. L'estudi de sant Jeroni, sant Joan Crisòstom, santa Teresa de Jesús i sant Agustí ja l'ha fet un vertader "soldat de Crist" en la línia marcada pel Papa Lleó XIII, amb el qual s'entrevista abans de tornar a Mallorca, o del bisbe Torras i Bages, del qual se sent un vertader deixeble. El "programa" del catolicisme del Vaticà, del qual Costa i Llobera esdevé un sacerdot militant, és d'una claredat evident: bastir la Catalunya cristiana, una gran murada de la Fe que pugui oposar-se a les idees "dissolvents" que provenen tant de la influència protestant com de la ideologia igualitària i anticlerical que irradia la Revolució Francesa i els seus hereus, les "satàniques sectes anarquistes i socialistes".

En el fons, i no ens hem d'enganyar, Costa i Llobera, com a intel·lectual orgànic al servei de les classes dominants espanyoles i mallorquines, el que fa és lluitar contra el "fantasma del comunisme" que aquests sectors parasitaris i explotadors veuen rere qualsevol manifestació democràtica i igualitària. El Vaticà, les classes dominants del món sencer, són encara sota l'impacte, per a elles esfereïdor, dels esdeveniments de la Comuna de París de 1871, quan, per primera vegada en la història, el proletariat, les classes populars franceses enlairen la bandera roja al capdamunt de les barricades de la ciutat revolucionària. Miquel Costa i Llobera, evidentment, amb els anys de formació vaticanista, esdevé un eficient i actiu militant catòlic, potser no tan eixelebrat com mossèn Antoni M. Alcover, però igual o més d'efectiu per la seva inabastable capacitat de treball propagandístic pels pobles de les Illes.

A partir d'aquest instant, la novel·la Damunt l'altura ens descobreix els moments de plenitud espiritual i literària de Miquel Costa i Llobera. En els capítols "Estrabó i Cala Gentil", "La cançó dels bons catòlics", "Als caiguts en la batalla de les Termòpiles" i "Raixa" podem trobar aquests moments especials de plenitud del poeta pollencí. Però ben aviat arribaran els fets de la Setmana Tràgica de Barcelona de 1909 i aquí, data cabdal per a copsar el final decantament de Costa i Llobera envers la religió, el seu món, l´univers segur i aristocràtic d'un ric hereu de possessió mallorquina, trontolla fins a límits increïbles. Tot aquest terrabastall personal, el qual ja havia anat novel·lant en els capítols "La Setmana tràgica" i "De matinada" a Defalliment, l'he reprès ara amb més força a Damunt l'altura en el capítol-sintesi "El calvari", amb les pàgines del qual es clou definitivament aquest cicle de novel·les dedicades a Miquel Costa i Llobera.

Costa, com a personatge bàsic i central de Damunt l'altura, reflexionant en els esdeveniments de la Setmana Tràgica pensa: "Comprovar el poder momentàniament triomfant de l'anarquia i la revolució em caigué al damunt com una pesada llosa. Em sincerava amb Maria Antònia Salvà, sense poder trobar resposta a tots els meus interrogants. Com demanar l'autonomia en nom de la personalitat d'un poble que en tanta part se declara anarquista i revolucionari? Com proclamar la cultura des d'una ciutat de sis-cents habitants que no pot capturar, o no ho gosa fer, una turba de lladres, sacrílegs i incendiaris".

Costa i Llobera ja no serà mai més l'escriptor que vol portar la bellesa literària com a fórmula salvadora que impedeixi que el poble senzill sigui guanyat per les sectes dissolvents de l'anarquisme i el socialisme. Ara, amb les esglésies i convents de Barcelona cremant, amb el poble enmig del carrer protestant iradament perquè les mares no volen que els seus vagin a morir al Marroc, en defensa dels egoïstes interessos de la Compañía del Rif, Costa endevina la dificultat que tendran les classes dominants per a bastir la Catalunya cristiana somniada per Torras i Bages, per Gaudí, que situa creuats dalt el terrat de la Pedrera i basteix a la Sagrada Família un gegantí i altíssim univers d'anacoretes cristians a l'estil que li suggereixen les coves i muntanyes de Capadocia.

És la crisi final d'un escriptor que anirà concretant-se en una decantació cada vegada més accentuada envers el servei a l'Església Catòlica. Aquesta és la història que he narrat en dos llibres, Defalliment i Damunt l'altura, que són, en realitat, com he indicat en aquest article, una sola i única obra: la vida novel·lada de Miquel Costa i Llobera.

Miquel López Crespí

 

Veure un paper al terra, al passeig de Ribera de Tortosa, i creure endevinar de lluny de què es tracta. El color que encara s’intueix, tot i els efectes del sol, és clarament distingible pels conductors, perquè ens injecta d’immediat emocions amargues. És aquest odiat imprès que de vegades et trobes al parabrisa del cotxe, omplert a mà per algun policia local, d’un verd tènue i feble, perquè sap que la seva contundència no rau en el to, sinó en la xifra en euros de l’última casella. M’acotxo per a veure-la millor i, efectivament, és una multa, estripada en un rampell d’algú que ha desfogat contra el paper de color ingrat la ràbia i frustració per alguna injustícia aliena, o estupidesa pròpia. Les restes del paper circulen ara per la via pública, i podrien haver estat objecte d’una segona sanció.