agregador de notícies

La narrativa insular del segle XX i XXI a la premsa de Menorca (revista Iris) - Eduard Riudavets Florit comenta el llibre de narracions de l´escritor Miquel López Crespí Les rutes de la ment (El Tall Editorial)-

Viatges sentimentals -en el bon sentit de la paraula- i viatges crítics, viatges nostàlgics i viatges rebels, tota una constel•lació que ens porta a constatar errades, a patir per les injustícies, a revisar conceptes fossilitzats... A la fi, López Crespí ens fa visitar el passat per esperonar el present, una mena de brillant vaccí literari contra el conformisme, la resignació, l’apatia...(Eduard Riudavets Florit)

Ja us ho he comentat en altres ocasions. He llegit bona part de la ingent obra de Miquel López Crespí i n’he fet la ressenya d’un grapat dels seus llibres. Si més no, el que avui us vull recomanar m’ha sorprès, tant com m’ha agradat, per la seva originalitat. Es tracta de Les rutes de la ment

Si bé, sense cap mena de dubte, l’autor exhibeix altre cop la seva mestria literària, l’enfocament és força innovador. Estem parlant d’un llibre de viatges, amb la inesperada particularitat que aquests són a indrets insòlits: la selva entorn de l’Orinoco, la Mallorca de diversos moments del passat, la ment d’un polític poderós, una vella fotografia...

Viatges sentimentals -en el bon sentit de la paraula- i viatges crítics, viatges nostàlgics i viatges rebels, tota una constel•lació que ens porta a constatar errades, a patir per les injustícies, a revisar conceptes fossilitzats... A la fi, López Crespí ens fa visitar el passat per esperonar el present, una mena de brillant vaccí literari contra el conformisme, la resignació, l’apatia...

Si Celaya maleïa qui no pren partit, si un poeta tan exquisit con Cernuda atacava els ventres asseguts, si Josep Maria Llompart alçava la veu en defensa de la nostra terra i Joan Brossa escrivia verí contra la dictadura... Aleshores, López Crespí, amb aquest recull de relats, procura que no s’apagui la flama de la lluita. I ho fa teixint un seguit d’històries tan enlluernadores com incisives.

Us haureu adonat que he esmentat quatre poetes. Intencionadament. La raó és que López Crespí, a més que ha escrit excel•lents poemaris, impregna sempre les seves obres d’un evident lirisme. No debades ens diu que “la poesia no està barallada amb la revolució”.

Així i tot, alguns dels relats són precises instantànies de moments històrics que desprenen un clar sentiment èpic. N’esmentaré un, a tall d’exemple. A ‘És l’artilleria que no descansa’ ens permet viure el dia gloriós en què els treballadors i treballadores tallaren de soca-rel, als carrers de Barcelona, el sollevament militar-feixista del 36. M’ha fascinat. Amb uns pocs paràgrafs ens hi immergeix del tot.

Tanmateix, seria una errada centrar-me només en un únic relat. Així que, encara que no puc esmentar-los i comentar-los tots, sí que us n’assenyalaré d’altres que també m’han impactat. En concret, dos: ‘Viatge a la presó de dones de Palma (Mallorca, 1936)´ i el que tanca el llibre ‘Viatge a la República Catalana de 1793’. No tinc cap intenció d’esbudellar els arguments, només dir-vos que l’autor aconsegueix -en aquesta mena de tensió buscada entre passat i present- fer-nos reflexionar, cercar paral•lelismes, guaitar possibles perills, veure les conseqüències de la desfeta, adonar-nos de la necessitat d’estar amatents...

I això amb una gran subtilesa. Les conclusions últimes les hem de treure els lectors. Són històries colpidores, però de cap manera catilinàries sense fonament.

Potser he estat una mica injust en destacar tres dels relats. Em doldria haver-vos donat una falsa impressió. Totes i cadascuna de les narracions són veritablement extraordinàries, pel llenguatge utilitzat, per la temàtica i pel plantejament. Simplement, com és lògic i com m’ha passat a mi, unes us arribaran més que altres. En conseqüència, us recoman Les rutes de la ment, perquè us puc prometre que gaudireu de la lectura i perquè és un llibre que cal que sigui llegit.

Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I)

Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'esdeveniment com a "presentació pública dels 'comunistes'". En el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària (i hi podríem incloure dins aquesta valoració el MCI, la LCR, el PORE...), el partit de Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma, Carrillo anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme (democràcia directa, consells obrers [soviets]...), l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta presentació semilegal (el patrit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la periodista Elena Checa en el diari Baleares el 21 de maig del 1977. Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, LCR...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim i l'esquerra que acceptava la monarquia.

Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment.

Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus del dictador de Moscou (Stalin). La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització antisistema ens repellia. La pràctica carrillista i socialdemòcrata en aquells anys arribà a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que PCE i PSOE volien un canvi en l'estructura de l'estat espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera (democràcia directa i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat popular anticapitalista arreu, republicanisme i independentisme...). Posteriorment, en la mateixa línia de claudicacions davant els sectors més reaccionaris de la societat i de la patronal, tant PSOE com PCE continuaren amb la seva línia desmobilitzadora. Recordem l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE) de l'any 1981, signat després del cop d'estat de Tejero, i l'Acord Econòmic i Social (AES) del 1984, amb Felipe González en el poder; ambdós comportaren una pèrdua decisiva de poder adquisitiu dels salaris a canvi de la promesa mai complerta de reduir l'atur. A. Van den Eyden en el seu imprescindible Petit vocabulari polític de marxisme (publicat per Edicions de 1984) explica (pàg. 110): "Fou tan desastrosa l'experiència d'aquests pactes socials, que en els tretze anys següents semblà impossible repetir-la. I quan, l'any 1997, sota Aznar, Comissions Obreres i la UGT van acordar amb la patronal una segona 'reforma laboral' que abaratàs i liberatitzàs l'acomiadament, el govern no la va firmar, per dissimular el caràcter de pacte social inspirat des del poder capitalista".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Pàgines del meu dietari (XIII) – La indiferència cultural – Problemes dels escriptors mallorquins -

Passen els dies i no reb cap carta. Necessit saber prest si m'han concedit el permís. Encara he d'anar a parlar amb la impremta per a fer la invitació. La tarja és una despesa que sovint crea insalvables problemes a escriptors amb pocs mitjans econòmics. Una qüestió que no preocupa els rics, el sector que es paga l'edició, però que pot costar un mes de dinar de pa amb oli als altres. Ja m'enteneu: en aquells que no provenen de ràncies famílies que guanyaren la guerra o s'enriquiren a costa d'explotar generacions i generacions de pagesos. Quan es tracta d'ajudar un d'aquests autors, l'editor fa el despistat: no vol pagar res; promet -molt confusament, com si es tractàs d'alguna cosa en què no té cap obligació d'implicar-se- que el dia assenyalat hi haurà llibres abastament. Insinua misteriosos i mai prou explicats contactes amb la premsa que poden ajudar -qui sap!- a no haver de fer tantes targes.

A les presentació hi va poca gent. Sense xampany a roure i suculents entrepans -millor si es fa córrer que hi haurà caviar, salmó, cranc rus- no hi van ni els amics del novellista o el poeta! No és una exageració!

La indiferència envers la literatura és proverbial a la terra inexistent. Em contà el fet un bon amic, n'Alexandre Arquer, excellent autor teatral que, cansat en constatar la manca d'atenció quant a la seva obra, un dia, quan li donaren una important distinció barcelonina, en arribar al poble -buit, desert a les tantes de la matinada-, per a desfogar-se anà a la plaça major i hi orinà ben a pler. Aquells conciutadans només li mereixen el més absolut menyspreu.

-Hi vaig fruir com no et pots imaginar. Amb aquella compixada volia dir: "Vos podeu morir tots plegats, rucs, ignorants. No teniu ni un dit de cultura en el cap. Carabassots. Muntanya de serradís. Jo, l'insigne Alexandre Arquer, vos bateig per analfabets, per no tenir res més dins el vostre migrat enteniment que un feix de bitllets de banc. Si vosaltres vos en foteu del teatre, de la cultura, del que hi pugui existir de sensible i bell en aquesta terra, sapigueu que jo m'orín en cortons, xalets, arracades d'or i penjarolls, i en les polseres que passejau per donar enveja al veïnat. I, en prova del que pens, sign, així, amb la meva pixarada, el present document a la plaça del poble".

Se'n reia de la feta, n'Alexandre. Encara ho conta, quan ens trobam per les festes de Sant Antoni, després d'haver-nos empassolat mitja ampolla de cassalla. Els guàrdies que estaven de servici aquella nit en el portal de l'Ajuntament, veieren el girigall, però, mig adormits, cregueren convenient no fer gens d'enrenou. Al cap i a la fi, pitjors eren els infants que sovint feien el mateix dins l'església, pintant, per a més inri, obscenitats en els confessionaris i en les capelles més obscures del temple.

No fa gaire hi hauria hagut una reunió secreta entre el batle -cap local de Falange-, el rector i els municipals encarregats de vigilar les bestieses de la joventut, que, per desgràcia, era cada vegada més bàrbara i salvatge. Els munts d'excrements trobats davant la porta del sacerdot, la destrucció, en el local del Frente de Juventudes, de tots els retrats de Franco i José Antonio, així ho palesaven. Si no s'hi posava ordre, detenien alguns descarriats -vés a saber si fills o néts d'alguns d'aquells esquerrans que, per bé de la pàtria, s'hagueren d'afusellar en el trenta-sis-, podien seguir el mateix camí, la mateixa sendera envers el desordre, el just càstig, qui sap si el garrot vil.

Per als policies encarregats de mantenir la tranquillitat dels veïnats, una pixarada no era problema. No es dignaren a detenir-lo; el deixaren fer. En el fons, malgrat la desgràcia que significa ser escriptor, era una "glòria" provincial: sovint sortia en els diaris al costat de destacades personalitats (abans, responsables de l'administració franquista; en l'actualitat, polítics de la democràcia).

Memorable, l'acció del nostre amic! N'Alexandre la serva en la memòria com el fet més important de la seva existència. Demostració especial d'una ferma capacitat de rebellió: la sublevació de l'esperit d'un artista lliure com ell contra la mediocritat regnant. Invicta oposició de principis al vulgar materialisme pagès que, a part del preu del quilo dels albercocs, no en vol saber res de cabòries intellectuals.

Tornem a la presentació, a les mentides i burdes justificacions de l'editor. Qui el pot creure? Se sap que, dels quinze o vint exemplars que li corresponen a l'autor, només en dóna cinc o sis. Justifica tan evident malifeta dient que ell mateix fa la promoció i per tant l'escriptor no s'ha de molestar enviant llibres als mitjans de comunicació. Tan sols li brillen els ulls en veure diners damunt la taula. Seria capaç d'editar qualsevol absurditat per tal d'obtenir guanys: el Mein Kampf de Hitler, la història de l'escarabat merder si ve de cas. Ha trobat una mina en l'edició de les tesines de final de carrera d'alguns dels nostres milers de professors. Els convenç de la importància cabdal de tenir tan valuosa aportació editada o del que significa afegir un nou títol al curriculum. Les institucions -totes!- solen ser generoses amb les edicions que fan referència a la història de les Illes. Inflat amb aquesta petita part de la plusvàlua generada pel turisme, el pressupost per a publicacions s'ha incrementat fins a límits insospitables. No tan sols hi ha el meu editor, podeu imaginar! Atrets per la possibilitat de fer negoci sense que existeixi ni remotament la possibilitat de la fallida, multitud d'ensenyants en atur, o fins i tot catedràtics que troben que guanyen poc a l'escola o l'institut, han muntat segells editorials i els trobes a tota hora presentat projectes d'edició en els departaments de cultura de qualsevol ajuntament, govern, universitat, banca o caixa d'estalvis illenques. Així, seguint aquesta moda tan lucrativa de pidolar subvencions, el meu editor -i tots els altres que han sorgit com a bolets després de la pluja- s'ha especialitzat a treure al mercat tesines referents al garrofer mallorquí, al ca de bou, a l'aubercoc autòcton, al sexe a traves dels segles (qüestió d'indubtable interès, ningú no ho negarà!)... quin aspecte no han tocat en les seves obres els milers d'educadors que han sortit de les moderníssimes aules universitàries que tenim a la carretera de Valldemossa! Les colleccions de novella, de teatre i de poesia, són, sens dubte, el subproducte de les dedicades a la nostra història.

No cal dir que, tenint sempre el guany dins el cap, poc li importa a Antoni Busquets -que aquest és el seu nom- una autèntica troballa cultural: descobrir un escriptor de veritat entre el munt d'originals que li arriben cada dia al despatx. Les quartilles que quan era estudiant hagi pogut escriure l'home o l'allota acabats de graduar-se, i que religiosament han abonat l'edició del treball per a obtenir el doctorat, tendran tota la prioritat del món! En Busquets fa miracles en el món de la creació literària. Té, a les golfes del negoci, un seguit d'estudiants sense feina -llicenciats en Filologia Catalana, més que res- que, per un mòdic dispendi, corregeixen i milloren els terrorífics originals -faltes d'ortografia i sintaxi, redacció malgirbada, errors històrics, desbarats metodològics- que -previ pagament, no en mancaria d'altra!- ha d'editar en Busquets.

Si li han pagat generosament, de seguida trobarà alguna subvenció -sempre té les darreres disposicions oficials a l'abast de la mà- per a editar igualment aquells versos primerencs, les esburbades narracions -simple refrit de Borges o Kafka- de l'eminent doctor que tothom havia rebutjat. I qui -tots som humans!-, davant un llibre ben editat, acuradament corregit, no troba -en veure les seves idees en lletres d'impremta- que és un nou Ramon Llull reencarnat? Bastarà, un poc més endavant, que els amics -escriptors frustrats que treballen en els suplements de cultura dels diaris locals- parlin bé de l'inesperat "descobriment" literari perquè nous Llomparts, Villalongues i Blais Bonets ocupin els espais informatius de premsa, ràdio i televisió. Una roda immensa es posa en marxa: subvenció, crítics amics, falses lloances... No hi ha cap mesura, cap vergonya. L'ètica que imaginàvem que regnava per aquests indrets, fa figa, desapareix engolida pel muntatge comercial, el barroer amiguisme que campa pel món de la ploma.

Des de quina perspectiva albirar la veritat enmig de tan gran i evident prostitució intellectual, tanta misèria personal i collectiva? Com es podrà, en aquesta situació de veritable indigència cultural, reconèixer l'autèntic creador? Difícil papereta per al lector que no vulgui que li donin moix per llebre.

Així i tot, partint d'aquesta situació de privilegi -editar sense cap possibilitat de fallida comercial- n'Antoni Busquets sempre protesta; mai no està content. Maleeix el trenta-cinc per cent que es queda la institució on hem de fer la presentació. Es queixa del cinquanta per cent que ha de donar als distribuïdors. Sospira, com si estàs sotmès a un robatori continuat, pel deu per cent de drets d'autor que, per llei, està oblidat a pagar. No està conforme amb res. Em costà una feinada convèncer-lo que m'havia de signar el contracte d'edició. Considera un absurd haver de legalitzar documents semblants. Explica que "coarten la llibertat". Teoritza de forma contínua tot dient que les activitats artístiques -i considera la literatura una de les màximes expressions de la bogeria humana- no haurien de caure en materialismes vulgars i barroers: registre de documents, discussió de tants per cent, drets d'autor, terminis en els quals s'han de fer efectius els ingressos, control de les successives edicions... Pensa -i ho creu ben sincerament- que semblants precisions legals són entrebancs burocràtics que dificulten la creativitat humana. Simple bolxevisme heretat de la fracassada Revolució Soviètica. Manté, davant qui el vulgui escoltar, la peregrina idea que, pel que fa als escriptors, només haurien de cobrar els que donen beneficis. Els altres, sens dubte, s'haurien de pagar ells mateixos l'edició (com ja comença a ser costum aquests darrers temps). Ho diu ben convençut, com si la salvació de la cultura depengués de seguir les seves instruccions. Pens que ha sortit un bon deixeble d'en Lara! No hi ha manera de concretar el nombre d'exemplars que m'ha de tenir preparats per al dia de la presentació. Cada volum que ha de lliurar a l'autor o a la premsa -per fer-ne la promoció adequada- és com si li tallassin una mà. Li importa molt poc la difusió de la literatura mallorquina: vol vendre; només vol comprovar que les existències del magatzem davallen, es buiden els prestatges. Viu convençut que perd el temps editant novelles. Creu a ulls clucs que faria millor posant una botiga de souvenirs (castanyoles, pepones, licors, articles de plàstic per a excursions i platja) a s'Arenal. Sospira imaginant els guanys de propietaris d'hotels i botiguers.

-M'hauria d'haver dedicat al negoci immobiliari; a la venda de cases i terrenys als alemanys -diu a qualsevol hora i qualsevol moment, pensant en els milers i milers de milions que hauria pogut fer amb les comissions.

-)I Mallorca, la terra dels teus pares, dels padrins?... )No et sap greu aquesta destrucció absoluta que pateix?

En Busquets em mira com si hagués tornat boig. Per un moments tenc por que truqui al manicomi i faci venir els infermers per a internar-me.

Durant l'any participo a moltes activitats al voltant de la literatura, on coincideixo amb el mateix grup de gent, a qui anomeno la meva família de lletres. És agradable, però sovint em queda el regust que no acabem d'arribar a més gent, que tot es queda en un cercle petit, tancat, que creix massa a poc a poc. Però de tant en tant acudeix un noi o una noia jove, i reviu l'esperança, i m'entendreix la seva timidesa, i busco l'equilibri entre deixar-li cert espai que sé que necessita i en demostrar-li la importància que té per a mi. No vull traslladar-li pressió, ha de créixer al seu ritme i al seu gust, però em poso al seu servei, li dic que em pot buscar si necessita alguna cosa, si té dubtes, com si el fes servir per a ajudar el noi que vaig ser, potser li regalo un llibre. Aboco ampolles amb missatges al mar de la joventut, i espero respostes passejant per la platja. Em donen les gràcies, inexperts i sorpresos, i no saben que són ells el regal.

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)

Per Joan F. López Casasnovas, escriptor

"Defallir" és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.

"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.

Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

López Casasnovas, Joan F. Defalliment. Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 Fa 20 anys que Jesús Moncada, però no l'he deixat de tenir prop, dels d'aquells anys 80 quan vaig comprar, encuriosit, Camí de Sirga. Els seus llibres són port on em refugio sovint, de vegades només una estona.

Fa molts anys, 14, em va agafar al dèria de gravar en vídeo lectures dels meus llibres, i el primer que vaig escollir que no era meu, va ser precisament Camí de sirga. Aquell vídeo es veu maldestre, excessivament casolà, i penso que la meva tècnica ha millorat una mica, però me'l miro amb tendresa. Després en vindrien d'altres, periòdicament, com una necessitat, i els podeu veure en aquest enllaç, que de ben segur augmentarà.

Tal com érem – Palma, Anys 70 – Els corifeus de Llorenç Villalonga – Crònica sentimental de la transició -

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista! (Miquel López Crespí)

Antoni, que per dir sempre el que pensava mai no va fer carrera literària, entenia a la perfecció el món dels autors, dels artistes en general. Tota la vida, d´ençà que havia abandonat els estudis per provar de malviure mitjançant les col·laboracions a la premsa i l´import d´algun premi literari, es relacionà amb el món de l´art i la literatura. Ningú com ell, exceptuant el poeta Jaume Llambies, tenia tanta experiència en la follia que domina els artistes, les ànsies esbojarrades que tenen per a triomfar, per aconseguir una bona crítica, una petita entrevista en els diaris.

Antoni ens ho explicava entre copa i copa de whisky. Jaume Llambies, que també era un expert en aquestes qüestions, feia que sí amb el cap i, en trobar banal i prou sabuda la conversa, marxava cap a qualsevol taula on hi hagués alguna dona de bon veure. La tàctica de recitar alguns poemes, tocar uns compassos de Serrat i Raimon en el piano del Bruselas, sempre li va funcionar.

-No ho dubteu –repetia Antoni-. Els escriptors i artistes farien qualsevol cosa, vendre la seva mare, canviar d´idees, esdevenir criats de qui comanda i pot oferir favors, només per un minut de fama, per unes retxes en els diaris. Per què us estranya veure´ls demanant audiència a Llorenç Villalonga? No l´han consagrat a Barcelona, oblidant Gabriel Alomar, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Jaume Vidal Alcover? Els morts, malgrat que fossin peces cabdals de la nostra cultura, ja no poden oferir un premi literari, una recomanació per a una feina, la possible publicació d´una obra a Catalunya.

Les opinions d´Antoni Ximenis eren fortes i agosarades. Jo encara vivia immers dins la més innocent mística literària. Em va costar molt arribar a copsar les variades estratègies per arribar a “tenir un nom” dins el tancat cercle dels lletraferits nostrats. De bon principi, quan vaig començar a publicar els primers articles a la premsa i revistes de les Illes, imaginava que el món de la literatura era un cercle excels de persones d’extremada sensibilitat. Envoltats de botxins, de destructors de la nostra natura; acostumats a veure enlairats els que destruïen Mallorca, els qui, amb el seu suport al franquisme, s’havien enriquit trepitjant grans bassals de sang, consideràvem els poetes i narradors, els autors de teatre i artistes, representants de la darrera trinxera en defensa de la humanitat. Qui, als vint anys, podia endevinar que un escriptor és una persona com les altres, dominada pel mateix egoisme, per idèntiques ganes de figurar, de ser considerat i respectat ben igual que un empresari, un metge, un advocat?

Esdevenir corifeu de Llorenç Villalonga podia significar guanyar el Premi Ciutat de Palma de Novel·la, Poesia o Periodisme, publicar el llibre, obtenir uns guanys econòmics que permetessin una major dedicació a la literatura. Aconseguir un premi literari era avançar moltíssim sobre els altres competidors. Significava sortir definitivament de l’anonimat, del gran grup de desconeguts aspirants a la glòria. Genis de província enlairats per jurats que feia poc havien deixat la camisa blava per la blanca! Quin món, el de la pseudocultura franquista!

Una postguerra inusitadament feliç per a rendistes i vencedors! La satisfacció dels periodistes endollats, els mediocres que han pogut viure esquena dreta després de l’assassinat de milers d’esquerrans! A les cunetes dels entreforcs dels camins quedaren per a sempre, vexats, amb el cos destroçat per les bales, els autèntics escriptors i periodistes de la nostra terra!

Que fàcil, prosperant amb una pistola a la mà, amb els pagesos i treballadors obligats a un silenci d’esclaus! Les cartilles de racionament regnant arreu; l’oli, el sucre, el tabac, el cafè... d’estraperlo, a uns preus tan alts que els pobres no en podien comprar. Alhora, just en el mateix instant en què els infants ploren a la llar dels desvalguts, Llorenç Villalonga, el batle de Ciutat, el Capità General, el Bisbe de Mallorca i tota la cort que els va al darrere, s’instal·len al luxós menjador del Círculo Mallorquín, tot endiumenjat de ramells de roses i clavells. Sona un vals de Strauss per animar el lliurament dels premis. Les camises blaves fa una temporada que desaparegueren de les recepcions oficials. Ara, la moda és haver estat sempre proanglesos i pronord-americans. Franco i el general Eisenhower passegen, dempeus, en un cotxe descobert per un Madrid ple de gent que vol oblidar la guerra. Flaire de menges exquisides arriba des de la cuina, on abillats cambrers i cambreres d’immaculat uniforme comencen a servir el sopar. És el moment d’obrir les ampolles de vi del Priorat, La Rioja, Binissalem. Villalonga s’ha situat entre el batle de Palma, Gabriel Fuster i Joan Bonet, els periodistes de moda en la Mallorca feixista d´aleshores. També hi ha un Camilo José Cela somrient, que conta acudits verds als comandants que lluitaren amb la División Azul. El crític d’art Gaspar Sabater parla del Renaixement italià i de la degeneració de l´art contemporani. Llorenç Villalonga hi està d´acord. Explica al batle les monstruositats del modernisme barceloní, la barbàrie pictòrica de Picasso i Miró. Tothom li dóna la raó quan afirma, amb certa violència en l´explicació, com Gaudí va fer malbé la part de la Seu que va tocar amb les mans. L’escolta amb summa atenció el cap de la policia en temps de la guerra civil, el senyor Barrado, amic del Marquès de Zayas, responsable de la Falange d´aleshores. Camilo José Cela, membre del jurat de narrativa, ha fet un pet sorollós aprofitant el silenci momentani de l´orquestra. Les antigues militants del Moviment es venten apressades, amb uns moviments de mans inusitats, en una vana provatura de fer desaparèixer la pudor.

El batle de Palma, fastiguejat pels exabruptes de Cela, comenta a Llorenç Villalonga:

-Tenim ordres expresses de Madrid de perdonar tot el que faci. Diuen que Franco encara recorda la carta del final de la guerra, quan s´oferí als caps de la policia madrilenya per a denunciar els rojos que coneixia. I, no t´imagines el que significava l´any trenta-nou i el quaranta que et senyalassin davant la Guàrdia Social com a comunista, anarquista o, simplement, militant republicà!

Les llibreries de Palma en els anys 60 i 70 (articles de Jaume Mateu i José Mª Gago) – Llibres Mallorca, l´Ull de Vidre, Llibreria Logos, Llibreria Tous...

LLIBRERIES I LLIBRERES. XESCA MOLL EN EL RECORD -

Per Jaume Mateu

No record haver entrat mai a cap llibreria i sortir-ne de buit. Hi he fet moltes passades cercant un llibre concret que no sempre trob i tanmateix en compr un altre. Avui mateix m’ha passat.

De bon matí el fred no podia consentir passar desapercebut i tanmateix no érem pocs els que el desafiàvem. M’havien fet un encàrrec i m’han demanat mitja hora per acomplir-lo. Fent un cafè per guanyar temps he pensat que tenia pendent anar a comprar un poemari que, segons em diuen, ja ha sortir dels obradors però que fa un grapat de dies encara no havia arribat en aquesta illa que tan poc s’estima. He pagat el cafè a preu de canari jove i he anat a la llibreria que tenc més avesada, que em queia a prop.

El llibre que vull encara no ha arribat, m’ha dit amablement la llibrera, però no he pogut evitar tafanejar. I fent-ho he pensat en Xesca Moll, que morí ahir, la segona filla del senyor Moll (dic així a Francesc de B. Moll), la madona de Llibres Mallorca. Hi ha figures que resten a la nostra memòria lligades inexorablement a un fet capital o a espais de temps que ens han marcat, i en el meu cas, Xesca Moll va lligada a la descoberta dels autors catalans que més m’han afectat i que m’omplien i m’omplen de llum. Ella i en Bernat Homar, que també va morir massa d’hora i que encara veig quan pas pel carrer Fortuny, en el lloc on hi estigué Llibres Mallorca una caterva d’anys. Llibres, discos, pòsters, converses, autors, recomanacions, algun llibre encara prohibit… Beceroles de tot i acabaments en fals, com la dictadura.

No ha arribat el llibre que vull llegir amb ànsia però no m’he pogut estar de comprar “Por”, de Stefan Zweig, traduït per Joan Fontcuberta a Quaderns Crema. El llegiré l’horabaixa i prendré la lectura com a homenatge a Xesca Moll i a les llibreres i llibrers que m’han obert espieres a la closca quan més impenetrable es mostrava.

Les llibreries de Palma en els 70: Logos i l´Ull de Vidre - Lluita política i cultural en temps de la dictadura franquista -

Librerías de Palma en los años 70: Logos y l´Ull de Vidre

Por José Mª Gago González (historiador)

Si los editores jugaron un papel destacado en la difusión cultural de los años sesenta, setenta y ochenta en las Islas, como en general lo hicieron en toda España, a través de unos libros escritos en catalán, unos catálogos diversos y novedosos que recogían las inquietudes literarias isleñas y enlazaban esos mismos repertorios con las tendencias culturales y literarias europeas de la segunda mitad del siglo XX, potenciando lengua, cultura e identidad nacional, que chocaba frontalmente con las ideas del régimen franquista. Los libreros no les fueron a la zaga de la mencionada difusión y recuperación cultural, a través de esos centros de sociabilidad que son las librerías. Librerías que no solo eran despachos de libros, antes al contrario, pues en general se trata de espacios de lectura, controversia y relación. Unas librerías que frecuentemente respondían, sobre todo en los setenta y ochenta, a nuevas formas de entender la relación del lector con el libro, más abierta, más dinámica, e incluso más democrática. En esas mismas librerías que podían ser centros de conspiración, salas de arte, lugares para presentar libros o espacios de conciertos; eran en las que se realizaban tertulias literarias o políticas y se vendían “bajo cuerda” libros prohibidos.

Esos emblemáticos lugares, más amplios unos o más modestos otros, todos ellos tenían como objetivo, gracias a las iniciativas de sus dueños, encargados o directores literarios, vender y difundir esos objetos prodigiosos, que no solo son entes materiales, sino instrumentos para el espíritu y la mente, incluso a veces armas políticas, y como consecuencia de ello no pocas veces censurados, requisados o en el peor de los casos quemados: los libros, que eran frecuentemente objetos de deseo, sano o insano, en el segundo caso llevaba a pérdidas cuantiosas, y en casos extremos a la quiebra de las librerías. Robos perpetrados por quienes enarbolando los argumentos de… precio excesivo, acceso libre a la cultura o medio de subsistencia practicaban la cleptomanía de forma más o menos impune.

Libreros que tenían procedencias personales e intelectuales muy diversas y trayectorias dispares, más exitosas unas o más frustrantes otras, unas largas y otras coyunturales, unas más políticas y otras más profesionales, pero todas sin excepción mientras duraron, de verdadero amor a los libros y lo que estos significaban, en una España que empezaba a cambiar, en lo social y en lo político, y que ellos a través de su actividad, no pocas veces arriesgada, contribuyeron y no poco a esos cambios para bien; aunque en un primer momento el acceso al libro estuviera limitado a unos pocos intelectuales, pero sobre todo en los setenta se amplió a una población más extensa y ávida de conocer, comprender y transformar una formación social histórica, que no satisfacía a casi nadie, como era la España del tardofranquismo.

En las librerías comenzaron a instalarse espacios para el libro en lengua propia, pero sobre todo libros, en todo el espacio de la librería, en catalán, euskera o gallego, unas lenguas ya normalizadas a las que los nuevos y más extensos lectores pudieran acceder con cierta naturalidad.

Libros, puestos al alcance de los clientes por los “nuevos” libreros, de todas las disciplinas, escritos ya en lengua vernácula, unos que hablaban de la propia identidad nacional o cultural, otros eran simplemente traducciones de otras lenguas y otras realidades, para satisfacer la nueva demanda de lectores, que adquirían esto libros sin abandonar enteramente los escritos en otras lenguas, aunque denotando ya un cambio de tendencia en relación a la lengua escrita y a las temáticas buscadas.

Desde principio de los años setenta Logos, propiedad de Domingo Perelló, jugó un papel destacado en la difusión cultural palmesana. La librería Logos estuvo situada en el pasaje del Maestro Antoni Torrandel, en una de las zonas céntricas de Palma, inicialmente en un primer piso, lo que imposibilitaba una gran cantidad de clientes, y durante algunos años esta circunstancia hizo “sufrir” sobremanera a Perrelló, pero una vez que se desplaza a la planta baja, el éxito es considerable, pues el acceso al público se hace mucho más fluido. Domingo Perelló era un hombre comprometido políticamente, organizador de tertulias, presentaciones y cenáculos políticos; pero a diferencia de otros libreros, tenía visión comercial, y gran parte de la rentabilidad de la librería la consiguió mediante la venta de libros de texto a colegios e institutos, dicha actividad sirvió durante mucho tiempo para enjugar algunas pérdidas por la adquisición de material menos rentable. Podría decirse que era un hombre que sabía llevar el negocio de la librería: “Logos recibía “toneladas” de libros de Inglaterra y Alemania, de gramáticas alemanas e inglesas, que distribuía a miles en los colegios. Y esto compensaba los libros de novedad, o los libros “revolucionarios”, o los libros en catalán. Los compensaba con una venta masiva de libros de texto que era la columna vertebral de Logos. Lo demás ayudaba, pero el negocio hubiera ido débil sin esto”[1].

Además de la actividad relacionada con la venta de libros otro de los roles de la librería era de servir de espacio de sociabilidad en estrecha unión con el antifranquismo en la Isla. Lugar de reunión de escritores, políticos, profesionales liberales a lo largo de los años setenta y ochenta del pasado siglo. Refiriéndose a ella en la doble condición de librero de la propia librería Logos y de lector Miquel López Crespí señalaba “Logos fue uno de los lugares que condicionaron nuestra existencia de una manera más positiva”[2].

Una librería en la que se podían encontrar los libros marxistas y anarquistas, que hasta hacía poco estaban vetados a las editoriales españolas; y que en Logos, o mejor dicho en el coche del librero aparcado a pocos metros de la tienda, se podían encontrar, si conocías al dueño del establecimiento o a alguno de sus empleados. En Logos se podían localizar libros de Marx, Engels, Mao, Lenin, Trotski, Gramsci o Marta Harnecker; ubicados en las editoriales de “combate” como Ruedo Ibérico, Ebro, Ayuso, Ciencia Nueva o Fundamentos; era importante burlar a la Social, y que mejor que situar la “mercancía” en el mítico Ranault Gordini del dueño del establecimiento. Domingo Perelló, el propietario de Logos era un librero de una personalidad y una categoría profesional digna de admirar y poco usual en la ciudad de Palma de los años setenta. “Domingo estaba muy especializado en traer desde el extranjero, sobre todo metidos entre los libros de texto, en las sacas de libros de textos, material de editoriales sudamericanas…”[3].

No solo se podían encontrar libros “subversivos” de tipo político, Domingo Perelló disponía, en su librería, de libros eróticos de calidad y de la no menos rebelde novela americana. En definitiva Logos cubría múltiples funciones en la sociedad palmesana, despacho de libros, lugar de reunión y de presentaciones, acceso a libros de muy difícil localización en tiempo record, distribuidor editorial, facilitador de novedades en catalán…, no era ni tan grande ni tan lujosa o tan bien situada como la Tous, pero sin dudad tuvo una enorme importancia: “Allí se combinaba el libro político, con la novela americana y libros eróticos de calidad. Había colecciones iberoamericanas de literatura erótica. Se vendió mucho a Sade, que entonces estaba prohibido… casi toda la obra de Sade. Y combinábamos todo esto, y era un negocio que iba muy bien por todos los campos que abarcaba, y además si tu pedías un libro por extraño que fuera, en aquel tiempo sin ordenadores, te lo encontraba y a la semana o quince días ya lo tenías. Así que combinaba libros de texto, libros prohibidos, lietaratura erótica…, y era distribuidor oficial de Alianza Editorial”[4].

Miquel López Crespí era un militante comunista de tendència trotskista comprometido con la cultura y con la sociedad, pero discreto, mucha gente sabía su condición militante, pero no alardeaba de ello en público; en una ciudad que empezaba a despertar del extenso letargo y acoso a que no solo la capital o la isla de Mallorca sino todas las Baleares habían estado sometidas. Por eso fue tan importante la librería Logos; nadie que demandara libros interesantes, rupturistas, identitarios o simplemente prohibidos podía ignorar Logos, a donde habían llegado, en los años setenta, algunos libros tras sortear los controles policiales en la frontera franco-española.

Otra de las librerías emblemáticas en la ciudad de Palma, en los años setenta, fue L’Ull de Vidre que reunió a tres personas comprometidas con la cultura, como fueron Miquel López Crespí, Adela Casellas y Frederic Suau; tres jóvenes con mucho entusiasmo, poco dinero y menos dotes comerciales, aunque ciertamente este extremo no era el objetivo fundamental de la librería ni mucho menos, pero si el que explica su breve duración. El conocimiento entre ellos venía de unos años antes de la creación de la librería, concretamente de 1966-68, años de influencia del mayo del 68 y de largas y constructivas discusiones sobre marxismo, nacionalismo e influencia cultural. Ciertamente fue una aventura cultural, que tenía, en palabras del propio López Crespí: “la utópica intención de ayudar a cambiar el mundo mediante la cultura. Haciendo todo tipo de presentaciones, conferencias, exposiciones de pintura, incluso íbamos vendiendo libros catalanes por los pueblos de Mallorca”[5]. En particular el Día del Libro, Miquel y sus compañeros recorrían los pueblos de la Isla en el Simca 1000 de López Crespí, un vehículo repleto de libros para la venta, y de grandes ilusiones para la transformación cultural de las Islas.

López Crespí, uno de los responsables del “experimento”, que a su condición de novelista, dramaturgo, poeta, colaborador periodístico, ensayista e historiador, unió durante unos cuantos años la de librero, aunque eso fue antes de dedicarse básicamente a escribir. Nos ha contado en una entrevista sus experiencias con los libros y las librerías: “Pero yo antes (de Logos) ya había hecho el experimento de L’Ull de Vidre, esto fue después de venir del Servicio Militar, que fue en el año setenta. Que es cuando se monta L’Ull de Vidre, con Frederic Suau y su mujer Adela Casellas, y empezamos en la librería”[6].

Y como en estas (las librerías) estaba el origen de toda su relación con el mundo del libro: “Y todo, en mi caso, empieza con las librerías. Es decir mi contacto con la Literatura y la profesionalización posterior, vienen a través de L’Ull de Vidre y de Logos”[7].

El objetivo no era ganar dinero con los libros, sino dinamizar la mortecina vida cultural de Palma, y durante los años que duró abierta la librería (1970-1971) eso se consiguió, aunque el proyecto cultural fuera tristemente efímero: El problema de L’Ull de Vidre fue que a pesar de que estaba patrocinada por una familia con dinero, un negocio necesita mente de negociante. Nosotros teníamos veintipocos años, teníamos mucha ilusión y poco espíritu de negociante. Pensámabos más en la librería como un espacio de dinamización cultural; teníamos en mente presentaciones de libros. Era la época de la Dictadura y teníamos libros de izquierdas, libros catalanes… mucho libros prohibidos. Allí hablabas… y allí también hicimos exposiciones de pintores jóvenes y rupturistas; pero eso no funcionaba así. Tienes que tener un contable que lleve números… gente eficiente; nosotros éramos eficientes en escribir, pero no en negocios, por lo tanto no funcionó”[8].

Si la falta de espíritu de negociante no fuera poco hándicap para la supervivencia de la librería otro factor y no menor venía a sumarse a los problemas de L’Ull de Vidre, lo robos, sustracciones de libros provenientes incluso de colegas, supuestamente progresistas, que se hacían gratuitamente, o al menos lo intentaban, con esos libros, mediante maniobras más o menos imaginativas, pero con resultados, para la librería realmente catastróficos: “En aquel tiempo teníamos un problema, que era la época en la que los que venían a la librería, incluso los amigos, y algunos nos robaban. No te puedes imaginar la violencia de decir a la gente conocida, mira yo sé como va esto, si tú lo quieres leer yo te lo dejo, pero no te lo lleves sin pagar. Salían muchos libros así, no había los controles de ahora. Encontrabas casos “alucinantes” de los sitemas de camuflaje, pero yo ya me había especializado en verlos…”[9].

La librería fue un centro frenético de actividades de todo tipo, siempre relacionadas con la cultura y la transformación social a la vez que de lucha contra el franquismo. Así conocemos que en 1971 Fernando Millán organizó para L'Ull de Vidre, una primera exposición de "Poesía experimental en España", con la participación de poetas de varias generaciones, incluido Joan Brossa.

Ciertamente el local de L’Ull de Vidre estaba montado con un criterio realmente “moderno”. El arquitecto y decorador Aldo se había empleado a fondo para hacer de la librería un lugar agradable y rupturista. La decoración llamaba la atención y de hecho cuando el establecimiento cambia de actividad para dedicarse a galería de arte con la denominación de Els 4 Gats mantuvo intacta la decoración.

La organización de espacio de la librería se unía al planteamiento progresista del proyecto de L’Ull de Vidre; así nos la podemos imaginar con tres o cuatro mesas de libros, con sus taburetes, todo muy moderno. Fue la primera vez que en una librería había mesas para leer…, luego lo incorporarían otras librerías palmesanas. Todo esto resultaba gratificante para los responsables de la propia librería, pero por desgracia no resultó efectivo como negocio: “L’ Ull de Vidre fue un experimento fantasioso de cuatro jóvnenes con voluntad rupturista, pero nada más”[10].

Gracias al bagaje cultural y el excelente conocimiento de la realidad política y social de López Crespí sobre las Baleares hemos podido entender la realidad de las librerías palmesanas y el indiscutible papel de los libreros en el activismo político y cultural de resistencia al franquismo en la Palma en los años setenta; él desde L’Ull de Vidre, primero y desde Logos, después, en lo que se refiere a las librerías. Pero también como militante comunista y luchador antifranquista.

Por la librería, para comprar libros, hablar, debatir y por supuesto conspirar pasó buena parte de la intelectualidad mallorquina: escritores, políticos, artistas de todo tipo, profesionales liberales, profesores, periodistas y un largo etcétera de personas comprometidas con la cultura balear y la lengua catalana: “Fue el lugar de las primeras presentaciones combativas en Palma, de libros que estaban muy perseguidos. Luego los libros en catalán… y darle una proyección a las editoriales catalanas. Era cuando la Obra Cultural Balear estaba en auge con la cultura mallorquina; y para nosotros la defensa de los libros prohibidos por el franquismo, y la defensa de las editoriales marginadas era muy importante… erspecialmente las que publicaban en catalán”[11].

López Crespí, como he señalado ya, trabajaría posteriormente en la librería Logos (1972…) donde si podría desarrollar su faceta de librero, algo que no ocurrió con plenitud en L’Ull de Vidre, ya que apenas permaneció dedicado a dicha librería nueve meses. Junto a Domingo Perelló, dueño de Logos, organizó encuentros, fomentó tertulias y discusiones en torno a determinados autores y obras literarias. Logos fue una verdadera escuela de aprendizaje literario y cultural para Miquel López Crespí tanto desde el punto de vista de los libros, autores y obras, como de la lucha antifranquista política y sobre todo cultural balear.

De la comunión con los libros, el periodismo y la aportación de estos a la cultura antifranquista daba fe Frederic Suau, otro de los integrantes de la aventura librera de L’Ull de Vidre, que era poseedor de una de las mejores bibliotecas palmesanas en cuanto al marxismo se refiere. A este punto se refiere López Crespí cuando señala: “…era el hombre que tenía una de las bibliotecas particulares de marxismo mejor surtidas de la Ciudad. Mis primeras lecturas de Marx las había hecho en libros que él me había dejado, lo mismo podría decir de las obras de Lenin, Gramsci… editadas en la Editorial Progreso de Moscú y compradas de contrabando en Londres o París”[12].

Suau y sus compañeros de aventura tenían, a través de la librería, la pretensión de impulsar dos aspectos básicos de la Cultura para ellos en esos momentos: difundir los libros marxistas y, como no, potenciar lo más posible la cultura catalana, en el convencimiento y la estrategia de que la librería en realidad era nada más que una herramienta útil de lucha política y cultural contra el franquismo. L’Ull de Vidre, a diferencia de otras librerías, que tenían un fuerte componente comercial, debía de ser algo más que una librería, algo así como una célula de agitación social, que burlara a la policía política del Régimen, con la tapadera de una librería, y consiguiera agrupar a los más críticos y “leídos” con la utópica finalidad de construir un –en palabras del propio López Crespí- “moviment revolucionari mallorquí, marxista, evident, i amb forts components nacionalistes”[13].

Estos jóvenes revolucionarios conseguirían el apoyo y la solidaridad de algunos de los editores rupturistas del momento como Bartomeu Barceló, que aportaría, para nutrir las estanterías de la librería, buena parte del fondo editorial de Daedalus; con libros como Els mallorquins o L’Islam a les Balears, que sin duda servirían a la “causa”.

Suau y López Crespí contribuyeron al desarrollo cultural mallorquín también desde las páginas de Cultura del Diario Última Hora, dirigido entonces por “Pepín” Tous. Actividad periodística que por supuesto compatibilizaban con la actividad de la librería y lo que esta implicaba (presentaciones, exposiciones, charlas, venta de libros…); podemos suponer que esta enardecida actividad acabó por agotar a los protagonistas, que al poco tiempo deben abandonar la librería (primero López Crespí y luego Suau y Casellas) por falta de rentabilidad económica, aunque si fue eficaz desde el punto de vista ideológico y cultural. Reconociendo su contribución desde los libros a la recuperación democrática y el fomento de un pensamiento crítico básicamente antifascista y con un componente nacionalista. La revolución que pretendían desde la librería fracasaría pero sembraron un germen que serviría para espabilar a la mortecina intelectualidad mallorquina.

[1] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[2] LOPEZ CRESPÍ, Miquel. http://www.nodo50.org/ixent/escriptor.htm.

[3] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[4] Ídem.

[5] Els nostres: Aina Montaner. Publicado en la revista L'Estel (15-VIII-05). http://www.escriptors.com/autors/lopezcrepim/

[6] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[7] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto libreros y editores en el tardofranquismo y la transición.

[8] Ídem.

[9] Ídem.

[10] Entrevista realizada a Miquel López Crespí, por el autor, en 2017, para el proyecto Libreros y Editores en el tardofranquismo y la transición.

[11] Ídem.

[12] L’Ull de Vidre. Miquel López Crespí.

[13] Ídem.

A pocs metres del mercat de Tortosa, una parella gran, d’uns setanta-cinc anys, ve en la meva direcció. Ell porta una bossa típica de paper, de forn, d’on sobresurt una barra de mig o de quart. La punta de la barra està trencada barroerament, de forma precipitada amb la mà, amb aquell desig irresistible que ens desperta l’olor de pa recent cuit. Tots dos frueixen de rosegar-ne un crostó. No sé si viuen lluny o prop del mercat, ni si aquesta barra que potser han comprat per dinar arribarà gaire sencera. Aposto que a sopar no arriba. Demà a primera hora caldrà repetir el desig; potser per això només en compren una.

La narrativa insular del segle XX - Ajuntament de sa Pobla - PARLAMENT DE Catalina Serra, regidora de Cultura i de Cecili Buele -

Benvinguts tots a la presentació del darrer llibre d’en Miquel López Crespí, Diari d’un home sol, publicat amb Llibres del Segle. Avui és el Dia Internacional dels Arxius i amb motiu d’aquesta celebració, juntament amb l’Arxiu Municipal, vàrem pensar que estaria bé incloure aquesta presentació en el programa. La setmana passada en Joan Payeras, en Pere Perelló i na Caterina Ballester parlaren del vicari Parera i avui, com deia, som aquí per presentar la darrera obra d’en Miquel López Crespí, que podem dir que també fa d’historiador i que reivindica la memòria en les seves obres.

En primer lloc, li vull agrair l’interès per voler venir a sa Pobla, a Sa Congregació, per fer aquesta presentació i també per la disponibilitat que mostra sempre davant qualsevol qüestió relacionada amb el poble. La seva trajectòria és llarga. La setmana passada podíem llegir en una entrevista que amb 14 anys ja escrivia novel•les, per tant, és un autor que ha dedicat tota una vida a l’escriptura. A través de la lectura, va entrar en aquest món d’una manera natural, entenent aquesta professió com qualsevol altra, sense cap tipus de mística o de valor de superioritat, i justament amb aquesta actitud durant molts d’anys ha dedicat cada dia del dia a dia a escriure. Això sí, sempre amb voluntat política. A més, des de sempre ha mantengut una relació molt estreta amb sa Pobla. L’any 2016 se li va atorgar l’Escut d’Or en homenatge a la seva trajectòria. I també va rebre el premi Alexandre Ballester de narrativa, l’any 2009. Des de la dècada dels setanta ha publicat més de seixanta llibres: narrativa, poesia, teatre, memòries, novel•la i assaig. Traduït a nombroses llengües i guanyador dels premis literaris més prestigiosos de la nostra terra. També ha publicat molts d’articles a la premsa, sobre història, política i literatura. Diari d’un home sol, ara ens en parlaran l’autor i en Cecili Buele, que l’acompanya, és un llibre de relats que mesclen la ficció amb tocs autobiogràfics i de memòries. Com moltes obres seves, recupera temes que han anat apareixent en els seus títols, perquè li interessen, i també els mescla amb la seva realitat.

Enhorabona pel llibre, per la feina i per la trajectòria.

DIARI D’UN HOME SOL (Llibres del Segle) - Presentació - Dilluns dia 9 de juny a les 19.30 h a Sa Congregació- Per Cecili Buele i Ramis-

Recent sortit d’impremta, el 21 de febrer de 2025 cau a les meves mans aquest llibre de l’escriptor pobler Miquel López Crespí. Amb el suport de l’Ajuntament de sa Pobla, aconsegueix fer part de la col•lecció Què us diré, amb el núm. 61 de l’editorial Llibres del Segle.

El publica el mes de gener de 2025. Té 127 pàgines i una taula que conté 11 capítols o relats. No més enllà de 16 pàgines adascun d’aquests, tots resulten summament interessants de llegir.

Diari d’un home sol, és el títol que encapçala el primer d’aquests relats. Fa al•lusió al fet que el protagonista, un ciutadà de Palma ha de viure capficat en un món empestifat per guerres que aclaparen la població. Avesada i dedicada a fer processons per demanar que finesquin les calamitats de tota plaga, enmig del repic de campanes que mostren la presència indefugible dels déus inclements, de les parròquies, de les misses de difunts, d’antics reliquiaris, del bisbe i d’un bon estol de capellans, de soldats que surten per la Porta Pintada, d’hores incertes amb oracions a les places, a l’interior d’una ciutat clausurada a pany i clau. S’hi veu i s’hi sent tot sol, l’autor pobler d’aquest relat.

Vermell de cirera als llavis és un altre dels relats que inclou El llibre, Lídia, El somni, La pel•lícula d’aquesta nit, Memòria d’un temps, Don Felip, Fidels servidors de l’Estat, La cambra dels quinze i El Talp. Tots plegats conformen el conjunt de la Taula que apareix al final del llibre. En llegir aquest relat, entren ganes d’arribar a copsar el perquè d’un títol com aquest: vermell de cirera als llavis. Primer, rememora llunyans embats tardorals, les primeres riqueses amb gust de maduixa als llavis, certament. Però, finalment, formula la pregunta que s’hi relaciona ben directament i clara: «Qui podria afirmar, sense por d’equivocar-se, que era cert el vermell de cirera als llavis després de cada besada». Amb això, aquest relat breu de 8 pàgines pren i adopta el sentit profund d’un home sol que rememora temps passats i fets d’antuvi que li marquen inexorablement la vida d’escriptor i d’analista en profunditat, sempre molt crític amb el model capitalista que amara les nostres societats del segle XXI.

Un altre dels capítols, El llibre, va dedicat a la seva condició d’escriptor. L’autor pobler s’hi desfà en explicacions sobre algunes de les conseqüències més o manco directes que comporta la seva curolla d’haver volgut dedicar-se professionalment i plena a l’escriptura. Com gairebé pocs, durant tota la seva llarga vida ja quasi octogenària, s’hi ha dedicat en exclusiva. Al•ludeix també a la pintura, però reconeix que el que passa amb el ram de la ploma no succeeix amb cap altra professió reconeguda. Assenyala la tragicomèdia que representa avui dia l’edició d’un petit llibre, davant la boja colla d’editors, llibreters i distribuïdors. Aquesta situació el porta a concloure que el fet literari esdevé primordialment un negoci on no importa la qualitat. I l’autor, que s’ha comparat a si mateix amb la imatge d’un llangardaix que ha perdut la cua i ha d’esperar que li torni a sortir, s’hi veu tot sol, sense ningú, «enmig d’una esplanada rocosa batuda implacablement pels vents i la pluja» (pàg. 35).

Amb el relat que porta per títol Lidia, l’escriptor pobler recorda, de manera molt gràfica, certes conseqüències derivades de la consolidació del nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder a l’Estat espanyol, amb motiu de les primeres eleccions democràtiques, a finals dels anys 70 del segle passat. Hi remarca l’estranyesa dels anys 78 i 79 (pàg. 42). I la trobada, imaginària o real, amb una al•lota argentina, arqueòloga i companya d’un montonero assassinat pels militars l’any 76... En demanar si realment existí aquella dona llatinoamericana o si la seva enlluernadora presència fou un somni, un estel fulgurant imaginari, munió de xerrades nocturnes amb ella li canvien la seva forma de pensar i de veure el món. S’hi converteix en un afeccionat i amant indiscutible de l’arqueologia, però sol.

En llegir el relat que duu per títol El somni hom pot demanar-se què deu voler dir l’autor quan afirma «tenc por al moment exacte de totes les solituds» (pàg. 49) El fet és que va descrivint magistralment les operacions militars de caràcter bèl•lic que apareixen a la pantalla del seu televisor, reproduint-hi el que passa en terres iraquianes. Ho reviu intensament, com si fos a l’interior del seu domicili, situat en un dels carrers de la ciutat de Palma, «l’indret exacte on viu d’ençà d’un caramull d’anys». Malson? Imatges de follia? O tot terriblement real! «Les trompetes del somni anuncien la fi d’un altre dia». Tanca els ulls i, ben tot sol, pensa que potser tot plegat no sigui res més que producte de la seva imaginació.

El llibre passa d’una pantalla de televisió que mostra, en somnis, els desastres ferests de la guerra d’Irak, a La pel•lícula d’aquesta nit, que conforma un altre relat del llibre. A aquestes alçades de la peça literària, potser-ne un, dels relats més ben elaborats. Tot i la poc nombrosa utilització, a dir ver amb una presència molt minsa de punts i a part en cadascuna de les 11 pàgines. Continuen les matances televisives, davant dels ulls de la filla més petita que s’entreté amb son tren de joguina, mentre reben la ració diària de sang i de violència incontrolable. L’espetec dels canons que bombardegen Sarajevo li porta, a l’autor, que ho reviu tot sol, el record d’absències disperses amb companyes i companys de revolta, de temps llunyans.

Al relat següent, l’autor pobler fa Memòria d’un temps. Precisament és l’any en què les nostres illes arriben a aixoplugar-hi vint-i-set milions de turistes! De tan mala manera, que el servei públic de l’aigua no arriba a poder atendre tanta demanda. Així i tot, preveuen d’ampliar encara molt més les instal•lacions gegantines de l’aeroport illenc. Hi fa comparèixer el bisbe que mana fer rogatives perquè plogui; rabins del Call i bruixots de tota casta que fan estudis sobre el canvi climàtic. Sentint-s’hi tot sol, l’autor hi contraposa, a totes aquestes malifetes, unes altres que es deriven de la guerra declarada pels cristians contra els àrabs i altres països endarrerits i de cultura bàrbara. Hi surten i compareixen notables representants de la immigració creixent, dels moros, de les dones de pell fosca, dels jueus, dels presos i lladres, dels joves incontrolats, dels forasters, dels xuetes, d’estols de pagesos, d’agitadors processats, cantants, escriptors de mal viure, dirigents sindicals, capellans, frares, gitanos, negres, etc. Aquest és un relat que traspua grans dosis de crítica molt àcida contra els estaments que, des de sempre, continuen marcant, avui dia com en temps passats, fites històriques rellevants en aquesta illa nostra: figures com la del rei i del papa, dels bisbes i les autoritats civils o militars, dels grans empresaris, arquitectes, urbanitzadors, hotelers, etc. enfrontats a la resta de grups i col•lectius, altre temps anomenats «agermanats». Avui dia hi compareixen, com a grepuscles ecologistes, de defensa de la terra, de la llengua, de la cultura, del territori, dels costums, de la llibertat, i s’afanyen a desempellegar-se d’aquelles estructures eclesiàstiques que miren de continuar amarant les esponges vives que representen les poblacions illenques del nostre temps. Podria estendre’m encara molt més en la presentació d’aquest llibre que descriu d‘una manera molt fina i acurada la solitud d’un home que s’ha volgut dedicar a la literatura, i solament a la literatura. Això sí, un estil literari que té molt a veure amb la història de la nostra terra i amb les vicisituds variades que ha hagut de travessar, i encara ara travessa, la nostra societat illenca arrelada a Mallorca.

Podria estendre’m moltíssim més. Però, em sembla, qui millor pot presentar aquest llibre és el pare de la criatura, aprofitant que el tenim aquí davant.

A la secció Tria personal de la revista Serra d'Or del mes de juny, Xulio Ricardo Trigo parla del meu llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions)

Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (I)

Quan el 2 de juliol de 1976 els carrillistes illencs, amb permís especial del governador civil, el reformista Ramiro Pérez Maura, feren el seu primer míting oficial, la premsa celebrà l'esdeveniment com a "presentació pública dels 'comunistes'". En el Teatre Balear hi parlaren na Catalina Moragues, na Francesca Bosch i en Ramón Tamames. Cal dir, emperò, que per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, aquell acte no podia representar mai la sortida pública dels "comunistes", ja que per a l'OEC, per a l'esquerra revolucionària (i hi podríem incloure dins aquesta valoració el MCI, la LCR, el PORE...), el partit de Carrillo era, a conseqüència dels seus abandonaments d'idees i principis, el grup més allunyat que hi pogués haver del comunisme (dins el camp de l'esquerra, és clar). No en parlem de quina era la nostra opinió quan, a mesura que s'anava consolidant la reforma, Carrillo anà abandonant la lluita per la república democràtica, el socialisme entès com a poder dels treballadors, el leninisme (democràcia directa, consells obrers [soviets]...), l'autodeterminació, la consolidació de la unitat sindical... Tota una llarga història d'abandonaments que feia que els comunistes mai no el poguéssim considerar un grup proper a les posicions del marxisme revolucionari. Per això, per a les organitzacions que ens reclamàvem del socialisme i la república la primera aparició oficial dels comunistes va ser la nostra, la de l'OEC (malgrat que abans ja havíem fet moltes "sortides" públiques que sovint acabaven en detencions: venda de premsa, mítings ràpids enmig del carrer, intervenció en assemblees a hotels, barris i facultats, manifestacions...). Aquesta presentació semilegal (el patrit encara no havia estat legalitzat) va ser la que reflectia la periodista Elena Checa en el diari Baleares el 21 de maig del 1977. Era una sortida pública a Son Cladera coincidint amb les primeres eleccions d'ençà de la guerra civil. Aleshores els pactes entre el franquisme reciclat i l'oposició no permeté la legalització dels comunistes (només es legalitzà el grup de Carrillo). Els altres partits comunistes (MC, POUM, AC, LCR...) ens haguérem de presentar disfressats rere les sigles de fantasmals i inexistents "Agrupacions d'electors". Però la trampa ja era feta. Els diners de la banca i el poder dels grans mitjans de comunicació (TVE, premsa, ràdio) varen ser posats al servei dels partits que acceptaven la reforma del règim i l'esquerra que acceptava la monarquia.

Existien tants fets d'ençà la mateixa revolució soviètica o de la guerra civil i la postguerra que ens separaven dels hereus de l'estalinisme! Cap a l'any 1976-77 el PCE encara no havia fet autocritica dels crims dels Ardiaca-Carrillo-Pasionaria (entre molts d'altres) contra l'avantguarda marxista i anarquista dels anys trenta. Ens referim a les matances de militants del POUM i de la CNT-FAI (i de brigadistes internacionals) en els tràgics Fets de Maig de 1937 a Barcelona, i posteriorment.

Per als partits comunistes oficials l'estalinisme acabà amb la mort de Stalin i no calia fer més voltes a la qüestió. Però per a l'esquerra revolucionària que procedíem de l'Oposició Obrera a l'estalinisme, de l'herència dels bolxevics i revolucionaris soviètics, la cosa no era tan simple com pretenien els hereus del dictador de Moscou (Stalin). La manca de crítica envers aquest passat i sobretot l'actitud del PCE en temps de la transició provant de desactivar tota mena de mobilització antisistema ens repellia. La pràctica carrillista i socialdemòcrata en aquells anys arribà a cotes d'irrealisme bestials (irrealisme per a qui pogués pensar encara que PCE i PSOE volien un canvi en l'estructura de l'estat espanyol). L'antipopular Pacte de la Moncloa (1977) tornà a confirmar la tenebrosa història d'unes direccions venudes en cos i ànima a l'oportunisme més ferotge. No cal dir que exceptuam d'aquesta anàlisi el provat valor dels seus militants de base, els anònims i esforçats lluitadors contra la dictadura franquista. Aleshores ja era evident que els pactes socials més importants de la transició varen ser els de la Moncloa, que van desactivar la lluita obrera (democràcia directa i coordinació de les assemblees, "soviets" a Vitòria i altres indrets de l'Estat, unitat popular anticapitalista arreu, republicanisme i independentisme...). Posteriorment, en la mateixa línia de claudicacions davant els sectors més reaccionaris de la societat i de la patronal, tant PSOE com PCE continuaren amb la seva línia desmobilitzadora. Recordem l'Acord Nacional d'Ocupació (ANE) de l'any 1981, signat després del cop d'estat de Tejero, i l'Acord Econòmic i Social (AES) del 1984, amb Felipe González en el poder; ambdós comportaren una pèrdua decisiva de poder adquisitiu dels salaris a canvi de la promesa mai complerta de reduir l'atur. A. Van den Eyden en el seu imprescindible Petit vocabulari polític de marxisme (publicat per Edicions de 1984) explica (pàg. 110): "Fou tan desastrosa l'experiència d'aquests pactes socials, que en els tretze anys següents semblà impossible repetir-la. I quan, l'any 1997, sota Aznar, Comissions Obreres i la UGT van acordar amb la patronal una segona 'reforma laboral' que abaratàs i liberatitzàs l'acomiadament, el govern no la va firmar, per dissimular el caràcter de pacte social inspirat des del poder capitalista".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

La banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica

Les eleccions del 15-J i els comunistes de les Illes (OEC) (i II)

Quan els comunistes illencs (amagats sota les sigles de "Front de Treballadors" perquè pel maig de 1977 encara érem illegals) ens presentam a les eleccions ho fem per provar de sortir de la clandestinitat i, en els darrers temps, del cercle de ferro en què el franquisme reformat i l'oposició pactista ens tenien reclosos. Parlam del silenci i la marginació constants a què érem sotmesos. I el 20 de maig de 1977 els candidats oficials del "Front de Treballadors" (disfressa d'OEC) que sortim a donar la cara en el "Salón Odeón" de la barriada de Son Cladera de Ciutat som: Josep Capó, Jaume Obrador, Antonio Abarca, Martí Perelló i Miquel López Crespí. En aquell moment ja sabem que la banca i tot el poder dels grans mitjans de comunicació de masses del sistema, són al servei d'UCD, PSOE, AP, PCE i els partits nacionalistes burgesos (de Catalunya i d'Euskadi). Els comunistes, a part de no ser legals encara, només servim (1977) per donar carta de credibilitat a la maniobra reformista. Per això no ens detenen quan en els mítings, perdent la por, cada vegada més agosarats, anam traient els símbols que ens indentifiquen amb l'Organització d'Esquerra Comunista. La maniobra de reforma pactada entre franquisme reciclat i oposició domesticada requereix fins i tot certa participació de "radicals" (comunistes, independentistes...) en aquell gran muntatge propagandístic.

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

Nosaltres (a part del programa de reivindicacions transitòries que presentam) som gent de principis. Aleshores pensàvem (i pensam encara!) que els principis són les idees bàsiques d'una política o d'un partit. Per als marxistes (d'aleshores i d'ara mateix) són principis les idees relatives al caràcter de classe del partit (obrer), als seus objectius (el comunisme, la societat sense classes socials), als seus mètodes (l'acció revolucionària), a la seva teoria (el marxisme revolucionari), i a tot el que hi ha de més sòlidament establert en l'ideari del partit. La política del marxisme és política de principis, en el sentit que rebutja en general les maniobres i les combinacions que els contradiuen. Als Països Catalans la unitat de l'OEC es va fer amb el POUM i AC. L'agrupació d'electors es deia FUT (Front per la Unitat dels Treballadors). A Barcelona, el míting central del FUT tengué lloc el dia 9 de juny del 1977 amb participació de la vella guàrdia del POUM. Hi era present, fent costat als dirigents i militants d'OEC, AC i de la LCR, un dels fundadors del POUM i company de lluita d'Andreu Nin, així com antic secretari de les Joventuts Comunistes Ibèriques (JCI), Wildebaldo Solano. En el míting intervingueren Pau Pons (LCR), Dídac Fàbregas (OEC), els dirigents del moviment obrer basc Sabino Arana i Tomás Etxabe i diversos membres de la candidatura del FUT (Gabriela Serra, Emili Espín, Montserrat Cervera i Antonio de Alfonso). A Ciutat, com explicàvem una mica més amunt, la sortida a la llum pública dels comunistes es va fer a Son Cladera (una de els barriades de Ciutat on, gràcies a Jaume Obrador i Maria Sastre, existia una forta presència d'OEC). El periodista Joan Martorell féu una breu ressenya de l'acte. La petita nota sortí publicada a l´Última Hora del 21 de juny del 1977 i deia (entre altres coses): "Un local del barrio de Son Cladera fue el escenario elegido por el Frente de Trabajadores de las Islas para presentar a los integrantes de su cantidatura ante las próximas elecciones.

'Tras el comentario de las trayectorias personales de Ana Gomila, Jaime Obrador, Martín Perelló, Antonio Abarca, Miguel López Crespí y José Capó, integrantes de la candidatura, se habló de la necesidad de que el pueblo esté presente en las próximas elecciones... Tras ser comentado el programa electoral del Frente de Trabajadores se incidió en la necesidad de reestructuración de la economía de las Islas, haciendo especial hincapié en la importancia de socializar la industria turística, reforma fiscal y de las estructuras agrarias, todo ello en el marco de la lucha por la autonomía y el autogobierno del pueblo de las Islas. En este contexto la canidatura del Frente de Trabajadores se presenta como medio de presión para la conquista de la amnistía total y la libertad sin exclusiones para todos los partidos y organizaciones populares, reivindicando además el derecho a la autoorganización de la clase trabajadora".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta. (Miquel López Crespí)

L´oportunisme polític en la transició i post-transició

La recuperació de fets essencials de la transició, l´anàlisi del caramull de renúncies i claudicacions de l´esquerra oficial tal com han fet Carles Castellanos en l'imprescindible Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors, Lleida, 2003) o la trilogia de Lluís M. Xirinacs La traïció dels líders (Llibres del Segle) ha estat un treball prou difícil i complicat. A tall d´exemple i només per a palesar la punta de l´iceberg de com ha estat de complicat obrir escletxes en la murada de ciment armat que representava la versió oficial de la història de la restauració monàrquica, podria parlar de les campanyes rebentistes contra el meu llibre de memòries L´antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Ciutat de Mallorca, El Tall Editorial, 1994).

Record com després de publicar aquell senzill llibre de memòria de la lluita antifranquista, el carrillisme neoestalinista ordí una brutal campanya de calúmnies, pamflets i tergiversacions en contra meva i en contra d´aquella obra. Al capdavant de la campanya rebentista hi eren antics dirigents del carrillisme illenc i sectors propers. Encara em costa entendre com Ignasi Ribas, per exemple, l'antic militant del carrillisme illenc (PCE), signà aquell tèrbol pamflet contra L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). No ens hauria d´estranyar. Els dirigents neoestalinsites procedeixen d'una vella tradició dogmàtica i de combat contra l'anarquisme i el socialisme entès com a poder dels treballadors (el POUM, el trotskisme...). Pensem en els Fets de Maig del 37 a Barcelona. Recordem les execucions de membres del POUM i de la CNT en temps de la guerra civil. Els casos més coneguts foren els assassinats d'Andreu Nin i de Camillo Berneri, per exemple. Una tradició de persecució i criminalització de l'esquerra revolucionària a la qual encara no han renunciat –no he vist mai un article seu denunciant aquests fets--, com es va comprovar amb el pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions que publicaren, sense cap mena de vergonya, el 28 d'abril de 1994 en un diari de Ciutat.

Com anava dient, a hores d'ara encara no m'explic l'origen de tanta ràbia i visceralitat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. ¿O va ser precisament per això mateix, perquè ells en temps de la transició abandonaren tota idea de canvi social prosocialista, tota idea republicana, acceptant la reinstauració de la monarquia, que calia criminalitzar els partits que sí que defensàvem aquestes idees, cas de l'OEC, MCI, LCR, PSM o PSAN?

Quan llegia les brutors signades per Ignasi Ribas i els seus companys de campanya rebentista contra l'esquerra revolucionària no ho podia creure. A una Illa en la qual tots ens coneixem quasi com si fóssim de la família, els personatges abans esmentats s'atrevien a signar un pamflet on s'afirmava que els partits a l'esquerra del PCE i del carrillisme, és a dir, organitzacions marxistes i nacionalistes com MCI, OEC, LCR o el PSAN, només teníem com a funció, a les ordres del franquisme sociològic "i de vegades des del franquisme policíac, debilitar el Partit Comunista d'aleshores". Alhora que s'atrevien a signar aquestes calúmnies afegien, per a embrutar més la memòria dels antifeixistes de les Illes, que tots aquests partits només contribuïren a crear "confusionisme". I el combat abnegat de tants d'homes i dones només consistí en "declaracions de principis presumptament purs".

Mai no s'havia vist tanta ràbia i dogmàtica visceralitat contra uns coneguts militants esquerrans de les Illes! La brutor que signaven evidenciava a la vista de tothom que només acceptaven una aproximació a la història: la del PCE. Les altres aproximacions, els altres investigadors que no estiguessin al servei dels interessos sectaris del carrillisme, havien de ser perseguits i criminalitzats. Per als dogmàtics el pamflet que s'atreviren a publicar només tenia per funció desprestigiar els lluitadors antifranquistes que no fossin de la seva corda i, de rebot, justificar les seves particulars traïdes als principis esquerrans que, de boca enfora, deien defensar. Criminalitzant altres visions dels fets de la transició, amb totes les claudicacions de què foren responsables ells, la direcció del PCE aconseguia quedar com a aquella que realment sabia el que s'havia de fer.

Amb el pamflet publicat a Palma, aquells que conscientment o inconscientment donaven suport a la nefasta política del PCE (abandonament de la lluita per la República, Pactes de la Moncloa, acords amb el franquisme reciclat...) esdevenien botxins de la memòria històrica de l'esquerra alternativa de la nostra terra tot insultant el nom i els sacrificis de tants i tants abnegats combatents republicans. El pamflet que en contra nostra signaren Ignasi Ribas i afins embrutava i posava en qüestió no solament la meva feina política, sinó també, i això sí que ho consider prou greu i d'una indignitat total, el treball de centenars d'honrats militants de l'esquerra alternativa.

No era solament contra la meva persona i el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que es bastí la campanya rebentista de 1994. Ignasi Ribas, i també Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida el que el volien era, com ja he dit, barrar el pas a la memòria de l'esquerra revolucionària de les Illes, demonitzant els escriptors que haguessin escrit algun llibre al respecte. Es pensaven que ho aconseguiren escrivint calúmnies i mentides en contra nostra. S'erraren a les totes. De res no serviren els seus pamflets i brutors. Mai no s'havien publicat tants llibres explicant les claudicacions del PCE en temps de la transició. Quant a la seva actitud dogmàtica i sectària, quedaren retratats per sempre davant l'opinió pública i acumularen damunt les seves espatlles un desprestigi del qual difícilment es recuperaran.

L´atac d´aquells anys no era solament a la línia de flotació de les avantguardes polítiques de l´esquerra revolucionària; la “unió sagrada” entre els franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, juntament amb els sectors burgesos de les nacions oprimides, provava de liquidar rels intel·lectuals, els sectors culturals que portaven la flama de la lluita per una autèntica cultura democràtico-socialista a l´estat espanyol i nacional-popular a les nacions oprimides (i en part ho aconseguí; recordem, a tall d´exemple, el silenciament d´Ovidi Montllor, la desaparició de l´escena cultural del llegat nacional-patriòtic de Salvador Espriu). Recordem com, a finals de la transició, l´embranzida cultural d´esquerra arreu de l´estat aconseguí, sortosament!, soterrar el barat espanyolisme pseudoandalús, bona part de la falsa cançó flamenca, la rància superstructura de la “cultura” del torero i pandereta. L´Espanya imperial-franquista de la Lola Flores, Paquita Rico, Sara Montiel i la Marisol cedia el pas davant l´embranzida i la recuperació, a Andalusia, de la memòria de Blas Infante i Federico García Lorca.

La “unió sagrada” dels oportunistes en la transició no enterrava solament la pràctica i la memòria històrica de l´assemblearisme d´aquells anys de lluita, l´experiència organitzativa consellista i anticapitalista de les avantguardes populars de l´estat i Catalunya; també, dèiem, liquidava els moviments culturals del tipus de la Nova Cançó o el Congrés de Cultura Catalana que havien posat entre l´espasa i la paret l’herència cultural del franquisme. En els anys vuitanta, amb la pujada del PSOE al poder, és a dir, la socialdemocràcia espanyolo-andalusista dels Felipe González-Alfonso Guerra, es procedí a ressuscitar el pansit folklorisme de l´”Espanya eterna” que quasi havia estat soterrada.

Malgrat que els vividors del romanço, els especialistes en la mentida i la mistificació, els professionals de la tergiversació dels fets històrics feren tot el possible per minimitzar la potent carga explosiva que significaven i signifiquen les aportacions de Xirinacs a la recuperació de la nostra memòria històrica, l´editor Manel Costa Pau, un incombustible de la lluita pel socialisme i per la independència, anava publicant els volums que ens mancaven: La traïció dels líders (II) (Llibres del Segle, Girona, 1994) i La traïció dels líders (III) (Llibres del Segle, Girona, 1997).

Lluís M. Xirinacs ens fornia uns estris d´investigació, unes armes per a la recuperació de la memòria de la transició, del paper dels partits del règim, d´extrema utilitat. Ben cert que bona part de l´actual fornada de revolucionaris i d´independentistes d´esquerra dels Països Catalans han pogut arribar a la militància activa, a un determinat grau d´organització i compromís, gràcies a l´esforç fet pel malaguanyat Lluís M. Xirinacs. El suïcidi de fa uns mesos confirma, a tots aquells i aquelles que el coneguérem, a les persones que des dels anys setanta seguíem l’evolució del seu compromís, com és de terrible i costós, fins arribar a la mort, el combat per servar la memòria col·lectiva de les lluites d´un poble contra la cort de corifeus, servils i mistificadors que ens envolta.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Xirinacs va presentar i rtecomanar l´obra de l´escriptor Miquel López Crespí

Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)

Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Per Lluís M. Xirinacs.

"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".

'No hi estic gens d'acord.

'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.

'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya

'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.

'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.

'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.

'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".

Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

En motiu del 20è aniversari de la mort de Jesús Moncada, i la reedició del seu llibre Camí de sirga, Club editor organitza una rastellera de "sirgades", diuen, arreu de Catalunya, on anima llegir l'admirat autor de Mequinensa.

Dins d'aquest projecte, es posen en contacte amb diLLUMs d'Arts al forn per a organitzar lectures el 7 de juny al costat de la llibreria La Romàntica d'Amposta, i el 8 de juny al Forn de la Canonja amb col·laboració també de col·laboren Òmnium Cultural i el Campus Extens de la  URV. 

És un tipus d'acte que als diLLUMs ens sembla especialment llèpol. Homenatgem un dels nostres grans autors, tenim excusa per a trobar-nos una bona colla de gent que de seguida s'afegeixen a participar quan llancem la proposta, en aquest cas llegir un fragment de Jesús Moncada a escollir, fem noves amistats, llegim , riem, xalem. Jo coordino les lectures i l'única condició que poso és la brevetat, deixant que resti temps per a improvisar un temps de micro obert.

Us deixem la llista de tothom que ha llegit, després de les paraules de presentació de Maria Bohigas de Club Editor i Ricardo Gascón dels diLLUMs: Cinta Sabaté, Manel Ollé, Sisco Lahosa, Jesús M. Tibau, Rafael Haro, Marisé Ruiz, Ana maria Franco,  Lluís Montull, Tomàs Camacho, Albert Fabà, Isabel Quadrat, Pietat Guasch, Imma Piñas, Ramona Caballé, Ferranda Travieso, Marc Montjové, Andreu Subirats, Sílvia Mayans, Ernest Redó, Gustau Moreno, Dolors Roo i Carlos Balagué.

A banda de xalar rellegint Moncada, ens consta que hem guanyat algun lector. 

Us deixem un enllaça l'àlbum de fotos

Vuit anys després del brutal atac contra la meva persona i contra el llibre de memòries antifeixista L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70) (El Tall Editorial) descrit en aquest article, Pep Vílchez, em va “rehabilitar”. Recordau que aquest antic dirigent carrillista (PCE) va tenir la barra de signar articles dient que el “meu” socialisme, és a dir el de l´OEC (Organització d´Esquerra Comunista), era igual al dels criminals khemer rojos de Pol Pot, a Cambodia. Mai no s´havia vist res de tan bestial a Mallorca, en els atacs contra l´esquerra que no pactava amb els franquistes i el capitalisme el repartiment de sous i cadiretes en temps de la restauració borbònica! Posteriorment, en un article que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992), publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003, (pàgs. 141-147) i titulat "Francisca Bosch i els anys difícils”, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Vaja, per sort, no he hagut d'esperar cinc-cents anys com va haver d'esperar Galileo Galilei per a ser rehabilitat per l'església catòlica (en aquest cas el partit carrillista), i tan sols vuit anys després de la meva condemna pública per "heretge" he pogut veure escrita en els papers la meva "rehabilitació". Aquest article va ajudar a la meva reconcialiació amb qui va ser capaç de escriure les barbaritats que estam comentant. Ara, passats els anys, donam suport a la mateixa organització (MÉS per Mallorca) i, quan ens trobam pel carrer, petam la conversa que, com podeu imaginar, sempre gira en relació a com desfer-nos dels depredadors i pocavergonyes que ens malgovernen (em refresc al PP, evidentment!). (Miquel López Crespí)

El dogmatisme i el sectarisme a les Illes: l’herència del carrillisme neoestalinista (PCE)

Per Miquel López Crespí, escriptor

Evidentment, per a la gent que estiguérem acostumats, d'ençà els anys seixanta, a lluitar contra el feixisme no ens vénen de nou ni ens sorprenen les altres formes de feixisme, les més "modernes", com poden ser les campanyes rebentistes.

Pep Vilchez, un conegut dirigent del carrillisme illenc (PCE), contribuí també amb dos pamflets publicats els dies vint-i sis i vint-i-set d'abril de 1994 a "encalentir l'ambient" en contra meva i en contra del llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) que acabava de publicar "El Tall" aquell any. L´home participà de seguida en la campanya rebentista ordida i planificada per Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida (que també publicaren mentides contra el llibre en el diari Última Hora).

Potser ho estudiaren a fons pensant que podrien acabar amb un escriptor independent com en temps de la guerra acabaren físicament amb Andreu Nin, Camilo Berneri i tants marxistes i anarquistes catalans i estrangers en els Fets de Maig de 1937, a Barcelona. El "pes pesant" de la batalla enfocada envers la meva anihilació s'iniciava de forma brutal amb les "aportacions" de Pep Vílchez a la calúmnia i la intoxicació. El promotor de la reaccionària política de Santiago Carrillo a les Illes no podia consentir de cap de les maneres l'edició d'unes senzilles memòries d'un lluitador antifranquista que no era de la seva colla. S'havia d'aturar el pas a la memòria de l'esquerra crítica als pactes amb el franquisme i la burgesia en temps de la transició. Ho provà amb dos pamflets titulats "1994. Presons i imprecisions (I)" i "1994. Presons i imprecisions (i II)". Era la "brillant aportaciò al debat" de recuperació de la nostra memòria històrica per part d'una persona que, malgrat les diferències polítiques, havia pensat no tenia un taranà tan brutal. Però amb els seus pamflets Pep Vílchez, com tants d'altres seguidors de Carrillo, demostrava la ràbia que sentia l´antiga esquerra borbònica amb els republicans i comunistes mallorquins.. Recordem que va ser un dels acceptaren sense protesta els antipopulars Pactes de la Moncloa, tan contraris als interessos dels treballadors. Vílchez, amb el seu atac rebentista, volia embrutar el meu nom de lluitador en identificar-me davant la població de les Illes amb Pol Pot i els criminals khmer rojos de Cambodja: "Per això, estic convençut que, si algun dia les idees de 'dictadura proletària' tal i com les entén Miquel López Crespí es duguessin a la pràctica, podrien acabar perfectament patint la mateixa situació que els khemer rojos d'en Pol Pot imposaren a Cambodja" (citació textual). És a dir, d´una manera brutal, l´antic dirigent carrillista identificava la meva defensa del socialisme (el de l´Organització d´Esquerra Comunista) on militaven, entre d´altres, munió d´abnegats companys i companyes antifeixistes com Jaume Obrador, Antoni Mir, Mateu Morro, Jaume Obrador, María Durán, Paco Mengod, Guillem Ramis, Mateu Ramis, Maria Sastre, Pepa Núñez, Josefina Valentí, María Vílchez, Dora Muñoz, Josep Capó, Aina Gomila, Pep Bernat, Carles Maldonado, Pere Trias, Margalida Seguí, Biel Matamalas ..,. amb els assassins de Pol Pot a Cambodia!

Tots els illencs ja hem tengut 40 anys per a comprovar a la perfecció les pràctiques de criminal polpotisme de Mateu Morro, Miquel López Crespí, Antoni Mir, Jaume Obrador, Paco Mengod, Domingo Morales, Josep Capó i tants d´altres partidaris de fer a les Illes el mateix que els khemer rojos a Cambodia!

Vet aquí brutor sobre brutor. Es tancava la pinça entre aquest personatge d'una banda, i, de l'altra, els senyors Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, Josep M. Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida; pel mig, les idees de República, socialisme entès com a poder dels treballadors i llibertat de les nacionss restaven identificades amb la la sang i la paranoia. Els senyors del segon dels blocs citats, per arrodonir les mentides i tergiversacions de Pep Vílchez publicaven dia vint-ivuit d'abril de 1994 en un diari de Ciutat el pamflet titulat "Sobre l'antifranquisme a Mallorca" on, novament, els militants de l'esquerra revolucionària érem acusats de "debilitar des del franquisme policíac, el Partit Comunista d'aleshores" (citació textual). El resum de la campanya podia ser aquest: "Miquel López Crespí, fals lluitador d'esquerra, membre de grupuscles impresentables, el Pol Pot mallorquí que voldria aplicar a les Illes els crims dels khmers rojos de Cambodja...” (!!!) Tan sols faltava que em declarassin jueu i em portassin a la cambra de gas, com feien els nazis amb els opositors alemanys i amb els membres de pobles oprimits per l'imperialisme alemany considerats de "raça inferior".

Per arrodonir encara molt més un atac tan planificat, en un dels pamflets de Vílchez que comentam, concretament el que publicava en El Día del Mundo el vint-i-set d'abril de 1994 titulat "1994. Presons i imprecisions (i II)", l'exdirigent del PCE deia que jo "practicava el ball del camaleó" polític tot afirmant que havia col· laborat amb el "PSM, OIC, PCB i OCB".

Tot plegat era una mentida més per continuar aprofundint en la campanya de demonització en contra meva. Mai no he negat, ja que és públic i notori (jo mateix m'he encarregat de deixar-ho ben escrit en diversos llibres de memòries que es poden trobar a totes les llibreries de Ciutat), que he militat i format part dels comitès de direcció política de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i posteriorment, després del Congrés d'Unitat d'algunes agrupacions de l'OEC amb el nacionalisme d'esquerra celebrat a Inca pel desembre de 1978, he estat membre de la direcció del PSM durant un cert espai de temps, fins a retirar-me de la militància partidària. Fins aquí els fets tal com són. Però és mentida afirmar que he militat en el PCB prosoviètic de Francesca Bosch, Lila Thomàs, Josep Valero i Miquel Rosselló (enrtre d´altres) o en l'Orgatització Comunista Balear (OCB).

Anem a pams. A mitjans dels anys vuitanta vaig esser vicepresident de l'organització cultural i antiimperialista més important de les Illes en aquells moments. En referesc a l'Ateneu Popular "Aurora Picornell". En aquest Ateneu hi havia molts militants del PCB-PCPE i independents. Però la meva activitat político-cultural era completament deslligada de les directrius dels prosoviètics. La meva col· laboració, juntament amb la de Carles Manera, en la revista del PCB Nostra Paraula la feia com a independent. Mai ningú, en tots aquells anys em va fer seguir cap consigna ni directriu del PCB. Igualment, quan aquest grup es dividí i es constituí l'OCB, quan els companys i companyes d'aquesta organització, els quals coneixia per la seva militància antifeixista i que sovint havien fen costat a les activitats de l'Ateneu, em demanaven l'ajut per a participtar en actes republicans o antiimperialistes, procurava anar-hi malgrat que alguna vegada la lluita per a República, ja en plena "democràcia" i poder "socialista" em costàs multes i detencions. Vegeu al respecte el capítol "Breviari contra els servils: transició i repressió 'democràtica'" del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (pàgs. 220-229).

Mai no m'he negat a participar en cap acte que consideri que pot reforçar l'antifeixisme o l'antiimperialisme de les Illes, l'esperit republicà del nostre poble. Des de començaments dels anys seixanta, quan era corresponsal de Ràdio Espanya Independent (època en la qual Pep Vílchez devia ser pàrvul) mai no m'he negat a treballar fent costat a l'esquerra republicana de les Illes. És el contrari del que han fet sempre els excarrillistes que provaren de liquidar-me intel· lectualment. Per a mi ha estat sempre un honor que la majoria de col· lectius socials, partits i organitzacions culturals de les Illes hagin demanat el meu modest suport a les seves activitats. Ha estat sempre motiu d'orgull i satisfacció haver estat aquests darrers quaranta anys d'intensa activitat político-cultural al costat de l'autèntica esquerra, fent tot el possible per augmentar i consolidar el teixit associatiu de la societat civil, intentant l'arrelament de tot allò que considerava útil i necessari en el nostre difícil camí pel deslliurament nacional i social del poble.

Des de les Plataformes d'Estudiants Anticapitalistes en temps de la dictadura; com a vicepresident de l'Ateneu Popular Aurora Picornell; com a dinamitzador del Casal d'Amistat Mallorca-Cuba a mitjans dels anys vuitanta amb els amics Carles Manera, Bartomeu Sancho, Francesca Bosch, Manel Domènech i Miquel Planas; fent costat al Comitè de Solidaritat amb Amèrica Llatina; treballant amb els grups anti-OTAN que hi havia en aquell temps; donant conferències en defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans, la República i el marxisme revolucionari de forma gratuïta per a l'Ateneu "Aurora Picornell"; posant hores, benzina i cotxe per a difondre les idees antiimperialistes pels pobles de Mallorca; participant com a orador i representant de totes les forces polítiques nacionalistes i d'esquerres en la Diada Nacional del 31 de desembre, en lluita per la independència del nostre poble i el socialisme; contribuïnt, en la mesura de les meves forces, amb els meus articles i esforços a l'èxit de les Diades que cada any organitza l'Obra Cultural Balear en defensa de la llengua catalana i en favor de l'autogovern; fent costat a la CGT, USO i l'STEI el Primer de Maig de l'any 2000, quan Josep Juárez, secretari general de la central anarquista, em convidà i em demanà el meu ajut per a reforçar un front sindical illenc combatiu, allunyat del pactisme i entreguisme de les centrals dites majoritàries... mai, torn a repetir, m'he negat a participar activament en aquesta mena d'ajuts solidaris que tenen per objectiu reforçar l'esquerra de les Illes, la societat civil. És un currículum ben diferent del dels buròcrates carrillistes que provaren de demonitzar-me amb les mentides que publicaren en la premsa mallorquina.

Pens que potser és per això mateix, perquè sempre he procurat estar en primera línia del combat pel nostres redreçament nacional i social fent costat a les organitzacions populars del poble, pel que la falsa esquerra, el reformisme que pactà amb el franquisme i la burgesia, m'ha de perseguir de forma continuada. No veig altra explicació adient a tanta mentida, a tanta brutor.

Per tant, i per a concloure aquest article, davant la mala voluntat que representa fer-me passar per "camaleó polític", vull deixar constància escrita de la satisfacció que sent aquest escriptor sobiranista d'esquerres d'haver pogut col· laborar, amb tota la meva força i bona voluntat militant, amb l'esquerra nacional i les forces antisistema de les Illes, lluny sempre dels caus enverinats dels oportunistes i menfotistes de tot tipus que ens encerclen.

Vaja, quins "comunistes" eren aquests que, en un dos per tres, pactaren amb el franquisme reciclat la restauració monàrquica, la preservació de l'economia de mercat capitalista i, per damunt de tot, no en mancaria d'altra, "la sagrada unidad de España". I aquest personal ens volia donar lliçons d'antifeixisme! Una mica de serietat, senyors! A Mallorca tots en coneixem i sabem a la perfecció qui estripava les banderes republicanes en les primeres manifestacions de la transició, qui impedia parlar als consellistes en les trobades del Primer de Maig, qui deia, com en temps de la guerra civil, que "feixistes i extrema esquerra eren el mateix".

Quant al meu "silenci" intel· lectual, el fracàs ha estat molt més clamorós, ja que en aquests darrers anys he publicat la majoria de la meva obra literària i memorialísta arribant a publicar més de noranta llibres en català en les més diverses editorials dels Països Catalans.

Res no em a ser estalviat per la genteta que havia iniciat l'entrada en la política activa enlairant la bandera bicolor de la victòria franquista en totes les seves seus el dia que varen ser legalitzats per Suárez. I la mentida de tot el que afirmaven en els seus pamflets es fa evident quan, anys després d'aquesta campanya rebentista, alguns dels implicats, com és el cas de Pep Vílchez, fan afirmacions completament diferents de les d'aleshores. I ho deixen escrit en un llibre. El cas més interessant és el d'un treball de Pep Vílchez que forma part del llibre Per viure en el record: Francisca Bosch i Bauçà (1932-1992), publicat per Lleonard Muntaner l'any 2003. El treball (pàgs. 141-147) es titula "Francisca Bosch i els anys difícils" i, vuit anys després de la campanya de calúmnies i mentides en contra meva, l'exdirigent del PCE illenc, com si volgués fer autocrítica, em situa ara amb els intellectuals i dirigents polítics que sí que "deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica" (pàg. 143). Pep Vílchez parlant de finals dels seixanta i començaments dels setanta, escriu: "Arribaren també a les Illes les onades del maig francès del 68, el prestigi de la Revolució Cultural xinesa i el seu Llibre Roig, la lluita de solidaritat amb el poble del Vietnam, les guerrilles sudamericanes, la revolució cubana i també, la contestació cultural. A les pàgines dels diaris locals Antoni Serra, Ignasi Ribas, Antoni Mª Thomàs, Damià Ferrà Pons, Miquel López, Llorenç Capellà i Frederic Suau, entre altres, deixaven testimoni d'una actitud progressista i democràtica".

1994: atacs carrillistes (PCE) contra l'esquerra revolucionària de les Illes (I)

"El pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: 'Puñetazo en región cervical tras ser agredido'. I un poc més avall, el document de l'hospital Son Dureta, concreta: 'Conmoción cervical'".

"En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes)". (Miquel López Crespí)

A les tretze hores i deu minuts del dia vint-i-set d'octubre de 1994, qui signa aquest article va haver de ser ingressat en la secció de traumatologia de l'Hospital de Son Dureta. Segons consta en l'informe oficial del Servei d'Urgències (apartat "Anamnesi i exploració"), el pacient (Miquel López Crespí) ha estat intervingut després de patir: "Puñetazo en región cervical tras ser agredido". I un poc més avall concreta: "Conmoción cervical". Una mica més avall es recomana un tractament (amb els corresponents medicaments) en vista a la meva recuperació. Sortosament vuit dies després ja estava novament enmig del carrer, escrivint com de costum. Havia estat una agressió física directa per part dels sectors més rancis i dogmàtics de l'estalinisme illenc, sulfurats a conseqüència de la publicació d'una petita part de les meves memòries. L'agressor havia estat un tal Sotero Ortíz, conegut militant estalinista. Tot havia començat una mica abans. Quan per l'estiu-hivern de l'any 93 seleccionava alguns curts capítols d'aquestes memòries -a petició del meu bon amic Lleonard Muntaner- incloent-hi un que portava per títol "Artistes i escriptors contra la dictadura" (pàgs 30-36 de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), El Tall Editorial, núm. 18), mai no m'hauria pensat que s'armàs tal enrenou (i menys encara que m'agredissin físicament anant tranquillament pel carrer!). Potser imaginava que algun sector de la dreta més cavernària arrufaria el nas. Però no hauria suposat mai que els atacs venguessin de la pretesa esquerra; principalment, dels sectors procedents de l'estalinisme, que en els darrers anys de la dictadura s'especialitzaren en els pactes amb els hereus del franquisme.

Aquesta inicial brutor contra els militants i partits de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per .

El primer pamflet contra les memòries d'un senzill antifranquista mallorquí (qui signa aquest article) va ser obra dels màxims responsables d'una ben concreta política antipopular (Pep Vílchez, que defensava els famosos Pactes de la Moncloa, per exemple). Aquesta inicial brutor contra els partits i militants de l'esquerra revolucionària illenca anava signat per Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida. Aquest pamflet calumniós contra l'esquerra va ser publicat a un diari de Ciutat el 28 d'abril del 1994. Més endavant, per si no bastassin els atacs, encara s'hi afegí un estudiós despistat. Un jovençà que no va viure aquells anys de lluita contra el feixisme i que ara, parlant amb quatre dirigents estalinistes i consultant una mica de paperassa (documentació quasi sempre d'una mateixa ideologia: en aquest cas carrillista) es va pensar saber-ho tot; estudiós que, pensant que fa història "objectiva", el que basteix realment amb els seus escrits és pura i simple apologia d'un partit (en aquest cas del PCE). Els indigeribles articles (?) plens d'inexactituds, falsedats i errors que es publicaren l'any 1994 ens ajudaren a copsar la ràbia visceral d'aquest grapat de dogmàtics quan llegeixen alguna interpretació de fets recents de la nostra història que no coincideix amb les seves apreciacions sectàries.

Però el trist de tota aquesta història no varen ser els insults dels sectaris, les mentides i brutors de tota mena que patírem els antifeixistes. El més trist va ser constatar la misèria moral de tota aquesta mena de gent. Hi ha una petita crònica publicada a la revista d'esquerres de Barcelona La Aurora, portaveu del POR, que descriu aquesta bestial "caça de bruixes" de les restes esclerotitzades de l'estalinisme illenc. Deia la crònica sota el títol "Hazañas del estalinismo en Mallorca: agredido el escritor López Crespí": "El escritor mallorquín Miquel López Crespí fue agredido por la espalda, de día y en plena calle. Miquel López Crespí, que tiene una voluminosa y muy premiada obra literaria, sacudió recientemente la vida política mallorquina con un libro de reflexiones sobre la oposición antifranquista L'Antifranquisme a Mallorca (El Tall, Ciutat de Mallorca. 1994).

'El revuelo se armó en la órbita de los antiguos dirigentes del PCE y actuales propulsores de Izquierda Unida. El libro de López Crespí se limitaba a reivindicar a la extrema izquierda revolucionaria en la lucha contra el franquismo y a demostrar que muchos de los que ahora viven de las rentas de aquella dura etapa, tampoco cargaron entonces con el peso de la lucha y en cambio hicieron mucho daño a la causa de los trabajadores en la época de la llamada 'transición'".

En el fons aquesta criminalització -i atacs físics per part de l'estalinisme!- era el "premi" que aquests sectors dogmàtics donaven a qui -des de l'esquerra revolucionària- provava de servar la memòria dels republicans, dels comunistes i anarquistes, dels homes i dones sense partit que no havien acceptat les renúncies polítiques de la transició (de la restauració borbònica, per a ser més exactes).

Na Marisa Gallardo, la directora de Baleares (i antiga militant trosquista illenca), ho deixava ben escrit en un article publicat a Baleares el 25 de març del 1994 (pàg. 41) quan deia: "Los pactos de la Moncloa diseñaron en España un modelo de transición por el que sellaba la 'reconciliación' nacional. Fruto de aquellos pactos nadie pidió cuentas de su gestión política a todos aquellos que con tanto entusiasmo como dedicación habían colaborado con la dictadura: el pasado quedaba enterrado. Y, poco a poco, por esa tendencia anteriormente descrita, se fue maquillando al muerto de tal manera que, a veces, se llega a dar la sensación de que, sobre todo en el tardofranquismo, todo el mundo en España era demócrata, todos luchaban por la libertad, todos menos Franco, naturalmente, y unos pocos más".

I més endavant afegeix: "López Crespí dirige su mirada hacia ese pasado, y es la suya una memoria distinta, una memoria que rescata la lucha de aquellos hombres y mujeres de Mallorca que se enfrentaron a la dictadura y que lo hicieron desde posiciones abiertamente opuestas a las de la socialdemocracia o el estalinismo. Esas gentes que, herederas de una cultura de izquierdas, denunciaron el papel que jugaban los partidos socialdemócratas en la Europa Occidental y el de las capas burocráticas en los países del Este... Rescatar del olvido esa historia, esa 'otra historia', tejida de enfrentamientos, de miedo, de agrias disputas ideológicas y de esperanzas, es sin duda el mayor mérito de la obra de López Crespí.

Miquel López Crespí

"Després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base". (Llorenç Capellà)

Els actes, les conferències que s'han fet durant tot aquest mes a sa Pobla en honor a la República han representat un èxit clamorós. L'Associació de Joves Pinyol Vermell ha esdevengut l'organitzadora i dinamitzadora de l'esperit republicà del nostre poble. Aquests joves han aconseguit una fita difícil de superar. En efecte, reunir centenars de joves poblers i dels pobles dels voltants per a retre un homenatge a la República és una fita important, una fita històrica d'aquelles que poden marcar el futur polític d'un poble, en aquest cas sa Pobla, i el camí de la recuperació de la nostra memòria històrica. I això no solament en pla nostàlgic i erudit, sinó en la línia d'anar bastint un fort moviment republicà que no pugui ser manipulat per aquells grups i organitzacions que, en temps de la transició, oblidaren la lluita republicana per a cobrar bons sous dels franquistes reciclats. Ens referim als famosos pactes de la transició entre els hereus del franquisme i la pseudoesquerra que, mitjançant aquells pactes contra la República, es va enriquir amb el silenci i la traïció i ara, quan va magra de vots i de suport, compareix a les manifestacions republicanes per a sortir en les fotografies. Pur oportunisme electoral que a ningú no enganya, però amb el qual s'ha d'estar alerta i vigilants sempre.

Llorenç Capellà parlava d'aquest evident oportunisme d'alguns dels nous conversos al republicanisme quan en un article recent deia que "entre els conversos de l'esquerra -socialistes i comunistes-, i després de passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa, s'han tornat a incorporar al republicanisme. Benvinguts sien al seu lloc natural, els conversos. Tanmateix, n'hi ha per tirar el barret al foc. El seu dirigisme comença a notar-se en els moviments de base -com és ara la concentració republicana del Divendres Sant a Palma".

Dues coses importants en l'article de Llorenç Capellà: l'oportunisme dels nous conversos en uns moments que ja no saben d'on rapinyar alguns vots entre la joventut, i el dirigisme dels antics carrillistes (PCE) que, després de "passar-se trenta anys besant les mans a qualsevol que pogués acreditar una baronia estantissa", com diu l'escriptor, ara s'apunten al republicanisme.

El secretari general de la CGT-Balears, Josep Juárez, també dubtava de l'esperit autènticament republicà d'aquests "joancarlistes que es diuen d'esquerres", com escrivia en un article titular "Visca la República!". Parlant d'aquests joancarlistes republicans, el conegut dirigent de l'esquerra alternativa deia que tot plegat li semblava "un exercici de contorsionisme que no hi ha fibra humana que ho pugui suportar".

Cal dir que estic completament d'acord amb els qualificatius de "nous conversos" i de "joancarlistes que es diuen d'esquerres" que signen Llorenç Capellà i Josep Juárez, respectivament. Però nosaltres, els que patírem per defensar la República els atacs i les campanyes rebentistes de tota aquesta colla de servils, no som rancorosos. Molts dels que ara es retraten al costat de la bandera republicana manaven estripar aquestes mateixes banderes, escrivien pamflets plens de mentides, tergiversacions i calúmnies contra l'esquerra republicana de les Illes; molts d'ells eren els més aferrissats enemics de la lluita republicana. Ara, quan ja són a punt de perdre els càrrecs, oh miracle!, han descobert la hipotètica rendibilitat electoral de fer alguna activitat republicana i ja els tenim al costat, pegant colzades per sortir en els diaris. Bé, benvinguts sien malgrat que sigui amb tres dècades de retard.

L'any 1994, molts dels "nous conversos", la gent que ara ve a trucar a les nostres portes, en anys anteriors havia liquidat la lluita republicana criminalitzant, "per fer el joc al feixisme", els partits i organitzacions autènticament republicanes. Personatges com Antoni M. Thomàs, Pep Vílchez, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Altres, més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Escric aquestes retxes perquè aniria molt bé que tots aquests tèrbols personatges que fins fa quatre dies no tenien altres feines que demonitzar els llibres de memòries republicans com el meu, els escriptors mallorquins d'esquerra nacionalista, la lluita per la República i el socialisme, fessin autocrítica pública de tots els errors comesos i el mal fet a la causa republicana i als militants republicans amb la seva passada activitat política i les brutors que han escampat arreu. En cas contrari, de no haver-hi aquesta autocrítica pública per tants d'anys de posar entrebancs a la lluita republicana, haurem de pensar que no són sincers en la seva incorporació a la nostra lluita amb trenta anys de retard.

Els "nous conversos", que diu Llorenç Capellà, els "joancarlistes 'republicans'", com escriu Josep Juárez, tots els oportunistes de la transició, els enemics de la República durant els anys en els quals s'han aprofitat dels privilegis que atorga el règim als seus servidors, no oblidin que els mallorquins tenim memòria històrica i, evidentment, els volem al nostre costat, no en mancaria d'altra!, però que no s'imaginin que amb aquesta conversió de darrer moment, sovint amb intencions electoralistes, ens faran oblidar tot el mal que han fet a la causa republicana si no fan aquesta autocrítica que els demanam pel seu bé i per la seva credibilitat.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca, 14 d'abril de 2006