agregador de notícies

Aquest divendres 16 de maig, a les 7 de la tarda, a la Biblioteca d'Ulldecona, parlaré dels meus dos llibres Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024) A voltes, un planeta, (Coosetània Edicions, 2025).

Poesia i relats sobre països que invento. En tots dos casos, llibres que han fluït amb diferents estratègies o motivacions; sigui com sigui, jocs emotius.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - El Círculo Mercantil i les recollidores d’olives – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

En arribar el moment de la recollida d’olives, els missatges de la possessió es trobaren la plaça buida. Anaven a cercar les dones casa per casa. Però la decisió s’havia pres en assemblea. La nit en què es votà per començar la vaga, totes les delegades dels pobles l’aprovaren per unanimitat, a mà alçada. Tothom tenia llàgrimes en els ulls. Les més velles no s’ho podien creure. Fins i tot els joves de l’Ateneu restaven silenciosos, emocionats. (Miquel López Crespí)

Per als rendistes que passaven la vida asseguts al Círculo Mercantil, els pobres no eren persones, eren instruments per a explotar el més possible i després, en no poder fer feina, llançar-los al fems com una llimona sense suc. Ho vaig sentir comentar sovint. Els senyors es llevaven del damunt els missatges i les criades que no rendien com quan eren joves. Els treien al carrer sense cap mirament. Els era ben igual que no tenguessin casa i que, per l’edat, ja no els volguessin per part ni banda. Eren insensibles a les vídues que ploraven, demanant una mica de pietat, al vell que s’agenollava als seus peus suplicant que el deixassin morir a la terra que havien treballat durant dècades, deixant-hi la vida.

Tota aquesta humanitat nafrada i humiliada, compareixia per La Societat demanant suport, un poc d’ajut. A vegades una paraula amable, un consell per a poder sentir l’alè d’una veu comprensiva. El pare deixava la joieria i començava a moure cel i terra per trobar un indret on la vídua pogués fer feina i la persona d’una certa edat tengués un sostre, un plat de sopa calenta i no morís, a qualsevol racó, abandonat, com un animal.

A casa no érem d’anar a missa. Servàvem la memòria de segles de persecucions i insults. Els records de les cremadisses de 1691, dels penediments públics aconseguits sota tortura, els crits de dolor dels homes i dones llançats a les fogueres de viu en viu, romanien presents, com si tot allò hagués passat feia uns dies. Era l’Església, els sermons des de la trona, el que mantenia present el record del patiment. Però aristòcrates i inquisidors, militars i clergat anaren ben vius a situar al temple de Sant Domingo només les gramalletes amb els noms dels darrers condemnats de la Inquisició. Ben alerta a recordar els altres centenars de mallorquins i mallorquines implicats en les detencions i processos des del segle XV! Estigmatitzar els Aguiló, Bonnín, Cortès, Forteza, Fuster, Martí, Miró, Picó, Pinya, Pomar, Segura, Tarongí, Valentí, Valleriola i Valls per deixar en l’oblit altres cognoms. Una manera terrible de salvaguardar la pretesa “puresa” de sang dels aristòcrates i el clergat. Les successives reimpressions de La Fe Triunfante... quin sentit tenia, a no ser perpetuar in aeternum la memòria de tanta brutalitat?

De ben petita vaig entendre que el vertader cristianisme no era el de les beates que ens envoltaven. Molts de copets de puny al pit i poques accions en suport dels desvalguts. Les Filles de Maria només es preocupaven de vigilar qui anava a missa i es confessava, qui combregava cada dia i si els jornalers i jornaleres participaven en les novenes, en les excursions a Lluc que organitzava el rector. Alguna vegada repartien pa i munts de roba vella entre les famílies més necessitades. I, en apropar-se el dia dels Reis, caramels i quatre cavallets de cartró per als infants. Poca cosa més. Només La Societat i la cooperativa del padrí Rafel actuaven de veritat per a solucionar les autèntiques necessitats dels desvalguts. Trobar feina, ensenyar de llegir i escriure els al·lots i joves que no podien anar a escola, organitzar, mitjançant unes mòdiques quotes mensuals, l’assistència mèdica... La Societat feia de botiga i escola, d’hospital i lloc d’entreteniment. Era un món paral·lel al dels rics i el clergat. Abans, en un passat recent, hi havia gent que era enterrada a la terra. Els treballadors no tenien unes pessetes per comprar un bagul, malgrat que fos barat. La fusta de pi pintada de negre era un luxe inassolible. L’assegurança que permeté poder anar a consultar el metge i morir dignament va ser un avenç molt important. Les dones d’edat contaven com no feia gaire temps enterraven els morts a la terra, amb un mocador damunt la cara.

Era una època de privacions recordada amb tristor. L’arribada de la República representà una autèntica esperança. Els al·lots estrenaren escoles noves i, als vespres, podien venir a repassar els deures que els posava el mestre a les classes que jo donava.

El pare m’ho digué una vegada després de la inauguració de l’escola primària:

-Si podem consolidar la República, si aconseguim prous diners per a l’ensenyament, la propera generació ja podrà tenir el batxiller. Haurem donat una passa de gegant en l’alliberament de l’esperit humà. Hauràs de tancar la teva escoleta! El futur no coneixerà l’existència de persones sense estudis! En pots tenir la més completa seguretat. Potser els joves arribareu a veure amb llibres els al·lots i al·lotes que ara es lloguen a la plaça Major. Fills de jornalers sense terra fent la carrera de medicina, enginyeria, arquitectura... Qui ho sap! Podran escollir la Universitat on vulguin anar. Tot anirà a càrrec de l’Estat. Aleshores, com a França, Anglaterra i altres països civilitzats, veurem qui és qui val realment. Els fills dels rics potser continuïn comprant les carreres, els títols que lluen en els despatxos. Però els qui vertaderament posseiran el saber seran els fills i les lles dels treballadors.

L’optimisme del pare contagiava la família.

A casa nostra mai no vaig veure cap mena de tristor fins que esclatà el Moviment.

Encara no sé si la detenció del pare i de la meva germana, i les ordres de cercar el padrí Rafel procedien d’en Martí Cerol o tot era qüestió del rector Palou. Amb el temps es va saber que les armes que empraren el dinou de juliol estaven amagades a l’església, dins la sagristia. El cop dels militars estava planificat de mesos enrere. En Zayas, el cap de Falange, venia sovint al poble i se’n portava els més radicals a fer pràctiques de tir a la garriga. Alguns dies sentíem els trets mentre fèiem classes a l’Ateneu. Ho sabíem. Ningú no ignorava que hi havia gent que s’entrenava per a matar.

Així i tot, érem massa joves per a copsar el perill que s’apropava. El padrí, a l’hora de dinar, ho comentava amb el pare.

-Gabriel, sembla que preparen la guerra. La dreta ja no confia en les eleccions per a provar de canviar el govern. Fan pràctiques amb pistoles!

El pare volia mantenir l’esperança, pensar que els exaltats que practicaven disparant contra els pins no representaven cap perill.

-No veus que la República té l’exèrcit, els carrabiners, la Guàrdia Civil, milers de persones que sortiríem al carrer a defensar la llibertat si un altre Sanjurjo volgués fer una nova provatura colpista?

Qui no volia la llibertat era la CEDA i els extremistes que seguien les doctrines de José Antonio i Onésimo Redondo. Les llistes de qui havien d’anar a cercar i portar als murs dels cementiris s’anaven bastint a la rectoria entre rosari i rosari. Alhora que resaven, les beates informaven de qui era membre d’un sindicat d’esquerres o estava afiliat a La Societat. Les llistes es feren a poc a poc durant tot el temps que durà la nostra alegria pel triomf del Front Popular. Nosaltres ens manifestàvem a favor de la República, el Primer de Maig, demanant la llibertat dels presos polítics. Però ells, en els seus caus, covaven una ràbia feresta apuntant a poc a poc els noms dels esquerrans que serien detinguts i assassinats en els propers mesos.

N’Andreu sempre ho deia i mai no deixava d’insistir en la necessitat d’aprendre del que s’esdevenia a Mallorca i la resta d’Espanya.

-Mirau si és viva la dreta –explicava-. A Mallorca no ha passat res que pugui comparar-se a la Revolució d’Astúries, a la proclamació de la República Catalana per Lluís Companys. No s’ha esdevengut res de semblant, però de seguida han anat a cercar les persones més conegudes per les seves idees avançades.

El meu nuvi volia que entenguéssim la gravetat de la situació. Sempre insistia en el mateix tema. El rancor de clericals i rendistes contra el poble.

Un mes abans de l’esclat del Moviment anàrem d’excursió fins a la platja d’Alcúdia amb els alumnes de l’escola de l’Ateneu, amics i amigues de l’Orfeó i de La Societat. Aprofitàvem els diumenges per assajar sota les pinedes de la badia d’Alcúdia. Cantàvem cançons populars mallorquines, els himnes de la CNT i la UGT, “Els Segadors”...

-Vos pensau que el carlisme extremat del Círculo Mercantil oblidarà mai les reunions de les jornaleres de la recollida d’olives, els noms dels que hem repartit els fulls volanders convidant a la vaga?

Tots ens miràrem i amb un gest li diguérem que continuàs. Per a nosaltres, joves com érem, era el més normal del món deixar la sala de reunions de La Societat a les jornaleres de Selva, Caimari, sa Pobla, Muro, Búger i Campanet. Aquell any, les treballadores demanaven uns rals més. Els senyors de les possessions només pagaven una pesseta i setanta-cinc cèntims per dia. I ja ho trobaven massa! No es podia subsistir amb uns jornals tan esquifits! Els amos es pensaven que amb quatre rals i un sac d’olives ja estaven ben pagades. I encara esperaven que els jornalers els besassin les mans, plens d’agraïment! Les dones no tenien un local adient per a reunir-se. Havien demanat permís als de la Casa del Poble d’Inca, però hi hagué problemes. La vaga no estava organitzada pels sindicats coneguts i no volgueren cedir cap sala de les organitzacions obreres. Pensaven que, per tenir possibilitats de triomfar, la vaga havia d’estar organitzada i dirigida pels homes. I aquesta vegada eren les jornaleres les que portaven la lluita endavant. Els homes imaginaven que una revolta espontània, sense dirigents reconeguts, seria un fracàs. Va ser un error dels sindicats socialistes. Els anarquistes també es feren els desentesos. Per això, quan una delegació de treballadores vengué a parlar amb el pare, ell no veié cap inconvenient a cedir-los una cambra de La Societat per a fer-hi les reunions.

-Parlau amb la meva filla. Na Caterina porta l’escola i allà hi podreu fer les juntes. No hi ha cap inconvenient.

D’ençà d’aquell dia vaig ser molt coneguda entre aquelles dones. Na Isabel els ajudà en tot el que pogué. Va ser ella la que redactà els fulls volanders que s’editaren a una impremta inquera. Els impressors no feren cas a les recomanacions sindicals de no donar suport a una vaga no controlada per la direcció de Palma i feren els fulls a la nit, robant hores de son, sense voler cobrar res. Na Isabel i jo mateixa els acompanyàrem sovint. N’Andreu i un munt d’amics de l’Ateneu també van participar activament en la campanya de suport a les recollidores d’olives. Anaven en tren fins a Muro, a Inca. Altres, en bicicleta arribàvem a Caimari, Selva, Santa Margalida... Els senyors cridaren la Guàrdia Civil. Volien que l’autoritat ens detingués i ens portàs a judici per “boicotejar la feina a la comarca”.

No ho aconseguiren.

Férem una campanya dins la més estricta legalitat republicana. Demanàvem permís per fer les reunions, parlàvem amb el batle de cada poble explicant les nostres intencions, el motiu de la vaga, exposant les necessitats de les jornaleres.

Va ser un èxit.

En arribar el moment de la recollida d’olives, els missatges de la possessió es trobaren la plaça buida. Anaven a cercar les dones casa per casa. Però la decisió s’havia pres en assemblea. La nit en què es votà per començar la vaga, totes les delegades dels pobles l’aprovaren per unanimitat, a mà alçada. Tothom tenia llàgrimes en els ulls. Les més velles no s’ho podien creure. Fins i tot els joves de l’Ateneu restaven silenciosos, emocionats.

N’Andreu s’acostà al racó des d’on jo seguia els debats. A cau d’orella em digué:

-Si els homes estiguéssim tan units, posseíssim unes ànsies de millora com aquestes dones, la unitat obrera seria un fet i el capitalisme tendria els dies comptats.

 

Tenir algun ingredient, però cap recepta; improvisar la vida.

 

Patir avaries disperses, i tenir una caixa d'eines que no sabem com funciona; viure sense gaire traça.

Saber com es desplega un mapa i perdre el nord; viure a les palpentes.

Veure la llum del far, i ser maldestre amb els rems; viure a la deriva lluny del port.

Illes - Narrativa insular del segle XX i XXI: Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) - Nota: si a la vostra llibreria habitul no el tenen que el demanin a: Lleonard Muntaner Editor - carrer de Joan Bauçà, 33, 1r, Palma de Mallorca, Spain - 971 25 64 05- I també a: - Illes Balears: Palma Distribucions- Catalunya: Xarxa de Llibres- País Valencià: Gea Llibres- (vet aquí nn petit tast de les narracions d’ aquest llibre)-

Reflexions entorn de l´assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian )-

Benvolgut Cendrars:

)Ja saps que han assassinat Petra Kelly i Gerd Bastian? D'ençà la vil execució enmig del carrer de Rosa Luxemburg, el riu de sang no s'atura. Potser no s'ha aturat mai al llarg de la història. L'altre dia un company em deia que la crònica del moviment obrer és una relació d'incomptables derrotes. Amb una cabdal diferència: que en el passat sempre hi havia algú, un grup, una persona, un col.lectiu, un partit, que en sabia treure lliçons. Llavors l'avenç de la humanitat des de la barbàrie fins al futur lluminós que havia d'arribar podia ser, en efecte, una espiral, talment aquell monument a la Tercera Internacional que els criminals designis de Stalin no varen permetre construir mai. La premsa, la ràdio, la televisió, proven d'emmerdar la memòria dels dos revolucionaris alemanys insinuant un crim passional. Fins i tot s'atreveixen a especular amb la diferència d'edat entre els companys Petra i Gerd, com si això -inventen obscures relacions inconfesables- fos motiu per a un atac de gelosia i donés com a conseqüència lògica l'assassinat de la nostra companya en mans del seu home. La brutor policíaca omple fins a límits increïbles la buidor de l'època que ens ha tocat en dissort! Sabem ben bé -hem vist la mort de molts amics i companys en aquests darrers anys- que el sistema actual, a occident, a la desenvolupada i cada vegada més brutalment "civilitzada" Europa, sap matar subtilment, sense necessitat d'emprar els escamots d'afusellament que s'utilitzen tan sovint a Guatemala, Xile, Veneçuela, El Salvador.

La dèria d´escriure Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevin un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d'escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian. Els més interessats han parlat de les malalties dels companys morts -accident de Bastian, possibles atacs al cor de Petra, l'internament a començaments d'any a una clínica-. Dels documentals que han mostrat per la televisió, veig encara la darrera cpmpareixença del matrimoni, el 26 de setembre, asseguts, agafats de les mans, a un cine de barriada assistint a un míting ecologista. Dues fondes mirades avançant cap al buit i l'insondable. Com un crit de desesperació. Talment ens volguessin prevenir, amb la mirada, del temps obscurs que s'apropen a velocitat cada vegada més accelerada.

L´estació deserta Ara que t'he retrobat no vull partir mai més a l'aventura. Restaré per sempre al teu costat, fent companyia al familiar remolí d'ombres del passat. Record perfectament la primera vegada que ens miràrem. La veu secreta del teu esperit em cegava. La fúria de la carn feia esclatar de goig la presó de les parets del cos. Els minuts repicaven talment campanes. Retrocedien els núvols i res no podia tapar el sol de l'estiu. Mou les peces. Prova de reconstruir-ho a través d'aquesta mudesa que ens envolta. Els ecos, les paraules, la durada d'una ona. Ajudem a poblar de carn l'esquelet de la nostra joventut.

Malson Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. Vaig veure un milió de Guàrdies Rojos amb el llibre Roig de Mao Zedong a la mà rebent emocionats el Papa en el Camp Nou del Barça; hi havia també, com una bella desfilada d'àngels, els milicians i milicianes morts a la Revolució del 36 pujant al cel entre el Rèquiem de Verdi i la música de Sergeant Pepper's dels Beatles. Vaig veure els assassinats per l'oli enverinat barallat-se per tal de portar a les espatlles la Verge de Montserrat; i la meva dona, els meus pares, els fills, petrificats, rient com a babaus, immòbils per sempre a l'interior d'un blanc iceberg a la deriva fins a estavellar-se irremeiablement contra el Titànic en festes; i tots els debats infinits, absurds, inútils de la Conferència Mundial per la Pau i el Desarmament amb els seus delegats destrossats, cremats pel nàpalm i les bombes de fòsfor, torturats per totes les policies polítiques del món, sense ulls, amb les dents arrencades a tenallada forta, entre la sang dels desapareguts a Xile, Argentina, El Salvador, votant a mà alçada la milionèsima resolució del dia.

Érem a París Érem a París i encara no sabíem com havíem pogut arribar-hi (barats viatges en tren, entrepans àrabs asseguts a una entrada de la rue Saint Séverin o de la Huchette a la recerca d'una estrena de Godard, documentals de Medvedkin o Dziga Vertov en els petits cines del Boulevard de Saint Michel).

Abans de començar la feina -Els has vist per la televisió? Surten, ben vestits, amb anells d'or als dits, corbata de seda comprada a París i s'abraçaven amb els nostres enemics, els empresaris i polítics que ens barraren el pas en el passat i que ens continuen fent la punyeta. Quina gent que alletàrem dins dels nostres partits!

Un informe secret No podem entendre com, per quines estranyes casualitats, la literatura marginal, immadura i, en bona mesura, pamfletària, d'en Nadal Castelló ha estat publicada i, sovint, elogiosament comentada.

Alegries del matrimoni No record quant de temps fa que els fills es casaren i desaparegueren de la casa, deixant les seves habitacions buides, poblades de records antics, de joguines plenes de pols. Sovint, tot sol, a la nit, entrava a les cambres buides que conegueren llurs jocs d'infants i la remembrança em feia caure unes llàgrimes galtes avall. El tren, els soldadets de plom, els racons que conegueren mil batalles incruentes... Només de tant en tant ens vénen a veure, apressats, com demanant excuses, i ens demanen diners per als terminis del cotxe, el pis que s'han comprat.

La difícil subsistència L'escriptor s'ha assegut davant el seu modern ordinador. Un ordinador japonès, amb quaranta-cinc tipus de lletra i una memòria que li permetria arxivar tota la seva biblioteca en un espai de vint centímetres. El sofisticat aparell li va costar cinc-centes mil pessetes. La professionalització cada vegada més accentuada dins del camp de les lletres, l'aferrissada competència en el ram de la ploma, feien imprescindible la substitució dels seus arcaics instruments de treball. L'import del darrer guardó literari va ser destinat quasi exclusivament a substituir la seva prehistòrica màquina d'escriure, l'antic tocadiscs, i a comprar un impressionant equip de música amb el qual esmorteir els sorolls i la nefasta influència de la realitat exterior.

L'ermità Parlem massa. L'absurda mania de dir "Bon dia", preocupar-se per la salut dels veïns o xerrar amb la gent portava irremeiablement a participar en qualsevol banalitat quotidiana. A hores d'ara reflexionava en els milers i milers d'hores perdudes parlant de futbol amb els companys de la feina. I el que era pitjor: tants d'anys de converses futbolístiques, d'escoltar els partits per la ràdio i mai en la vida no havia pogut encertar una travessa setmanal. Però xerrar de futbol no era encara el més absurd. Hi havia les soporíferes festetes familiars, la visita inesperada d'oblidats, llunyans cosins als quals només veies en els funerals, en els àpats de noces. I a casa, per arrodonir el sarau, les bogeries de sempre: l'escola dels fills, llurs maleïts estudis, les eternes discussions fent referència a hipotètiques i exòtiques vacances que mai no arribàvem a concretar. Per seguir la moda i fer el mateix que tothom, era necessari, volguessis o no volguessis anar a Marraqueix. No sé què hi trobaven de debò en aquests països bruts, subdesenvolupats, afamegats del nord d'Africa. Mons de misèria i frustracions, talment fàbriques de carn de canó adequades per fornir de mà d'obra d'esclava la vella i rica Europa.

Exili permanent Ha mort als vuitanta anys. Els havia de fer el proper dia trenta de desembre. Ha mort sol, talment com visqué d'ençà la tornada del llarg exili. Encara me'n record del dia que anàrem a esperar-lo. L'aeroport buit. Hivern sense turistes. Quatre anglesos esperant l'anunci d'un vol cap a Londres. Cinquanta persones amb la bandera quadribarrada. Ullant la premsa d'avui matí no hi veig cap recordança, cap pàgina especial. Dels quatre diaris de Ciutat només en un l'escriptor Llorenç Capellà li dedica un emocionat article de comiat: "El darrer resistent". Els altres tres periòdics ni en parlen. Ignoren la nostra història. O la volen silenciar.

Els nostres herois Vet aquí la nit i tota la seva poderosa musculatura, submergida, a l'aiguat del primer instant de defallença. Lent zumzejar de la inquietud, bellesa corprenedora de les campanades anunciant les vanes illusions dels homes.

Una nit qualsevol De sobte, tot petà. Un terratrèmol inesperat va rompre les nostres dèbils organitzacions partidistes i tothom s'aferrà allà on va poder. El negoci familiar, el títol penjat a la paret. Obrir un despatx d'advocats laboralistes. Fer el doctorat damunt la història del moviment obrer.

El Casal d´Amistat El President del Casal d'Amistat amb els pobles en lluita del Tercer Món, el conegut misser esquerra, independent. Un bon advocat laboralista. Professor de Dret a la Facultat. Amb la casa de camp que li han regalat els pares. Antiga. Final del segle XIX, amb porxo, ametlers, espai per a fer-hi una piscina. Ideal per a preparar les classes, per a descansar. Per a escriure els compromesos articles a la premsa local.

El “Gran Jordi” Jordi Muntaner i Fernández, o sigui el "Gran Jordi", ha complit recentment les trenta primaveres. Tothom recorda la seva triomfal entrada en el món de les lletres després d'haver obtingut, als premis Octubre, a València, el guardó de novel.la amb l'obra "Pelar-se-la rere les bambolines". D'això en deu fer uns set anys, quan el "Gran Jordi" en tenia vint-i-tres-

Tertúlia literària Al restaurant Diplomàtic, un dels millors de Palma evidentment, s'ha reunit la plana major de la nostra fauna literària. Avui s'hi troben reunits uns dels quants herois del furient món de la ploma, entre els quals podem destacar, si no per la seva qualitat, almenys per les vegades que surten en els diaris, en Joan Manacorí, premi de les Lletres Catalanes de l'any seixanta tres, autor excels i de divina inspiració, que "mai no s'ha ficat en política" -afirma orgullós- però que és molt ben considerat pels polítics de centre-dreta; en Felipet Serra, exmilitant independentista, avui a redós d´una convergent institució barcelonina, per allò de "fer pàtria"; en Rodolf Llopis, funcionari, fill de general, rendista que dissimula com pot la participació familiar a favor de l'Espanya nacional i que ara escriu novel•la històrica, imitant -de lluny, és clar-, Marguerite Yourcenar, Robert Graves, etc; en Barralet Cladera, poeta, lacai i pallasso oficial de les autoritats universitàries i del qual només es coneixen algunes poesies publicades quan era estudiant. També, a tan il•lustrat àpat, ha comparegut la insigne contista, feminista i fadrina na Bielona de Son Malferit, publicada sempre per l'Editorial montserratina, que li ha tret més de vint edicions del seu Manual per escriure cartes amoroses en català.

fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets. (Miquel López Crespí)

Les novel·les Gardènies en la nit (El Tall Editorial), Premi de l’Òmnium Cultural 2009 i Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor), Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2009 (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La publicació de les obres Els crepuscles més pàl·lids (Lleonard Muntaner Editor, Palma, 2009) i Gardènies en la nit (El Tall Editorial, Palma, 2011), m’han fet reflexionar sobre les novel·les publicades al llarg de la meva vida i que tenen a veure amb la guerra civil, amb les conseqüències de la repressió franquista contra els illencs i amb la influència que l’exemple dels lluitadors republicans antifeixistes ha tengut i té en la meva narrativa. També m’ha fet pensar en moltes de les obres que els escriptors de les Illes han dedicat al tema. Record que Josep Massot i Muntaner va publicar fa uns anys una nova i important aportació a la nostra història més recent. Parlam del recent: el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears. En el capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" (pàgs. 277-340) trobam informació detallada de la majoria d'escriptors mallorquins que han escrit novelles, poemaris i obres de teatre relacionats amb el conflicte bèllic i la repressió contra el poble mallorquí. Ben cert que moltes d’aquestes obres han tengut, d’una manera o una altra, una certa influència en la meva concepció de la literatura i, més que res, en la forma d’enforcar els fets de la guerra civil.

Josep Massot i Muntaner analitza a fons algunes de les obres cabdals de Blai Bonet parant especial esment en El Mar (1958), Haceldama (1959) i Judas i la primavera (1963). La influència de la guerra civil també es fa evident en diverses novelles de Baltasar Porcel: Solnegre (1961), La lluna i el Cala Llamp (1963), Els escorpins (1965)... Posteriorment s'analitzen les aportacions de Gabriel Janer Manila, Gabriel Cortès, Llorenç Capellà i Maria Antònia Oliver. De Gabriel Janer Manila destaca la importància de L'abisme (1969) i Els alicorns (1972). Massot i Muntaner situa Janer Manila i Llorenç Capellà (a diferència de Blai Bonet i Baltasar Porcel) com a escriptors que pertanyen a "famílies de vençuts". Recordem que Pere Capellà (el pare de Llorenç Capellà) va ser oficial de l'exèrcit de la República i lluità en el front de Madrid contra el feixisme. La novella de Llorenç Capellà El pallasso espanyat (1972) descriu mitjançant una sèrie de cartes el món dels presoners republicans. Referències sobre la guerra civil es troben també en Cròniques de la molt anomenada ciutat de Montcarrà (1972) de Maria Antònia Oliver i en textos de Miquel Àngel Riera.

En l'apartat "El cicle de guerra de Miquel Àngel Riera" Massot i Muntaner ens descriu el ressò dels fets de 1936 en Morir quan cal (1974) "la primera novella que tracta de cap a cap de la guerra a Mallorca", en paraules de l'estudiós de Montserrat. També trobam informació d'Antoni Mus López (un escriptor injustament oblidat per tota la colla d''exquisits' que pugnen per controlar l'orientació de la nostra literatura). Antoni Mus era fill del president d'Esquerra Republicana a Manacor (el qual, per tant, va ser detingut i sotmès a maltractaments). D'aquí la força d'obres com Les denúncies (1976) i Bubotes (1978). En Les denúncies ja llegírem, en el moment de la seva aparició, un conjunt de narracions que feien referència ben concreta a la dura repressió contra el poble i contra l'esquerra. Massot i Muntaner destaca els contes "El clot dels fems", "El soterrani", "En Melcion i sa cussa"...

En les novel·les Gardènies en la nit i Els crepuscles més pàl·lids hom pot copsar una certa influència de l’obra de Miquel Àngel Riera Morir com cal i de les novel·les de Gabriel Janer Manila L’abisme i Els alicorns. També podríem parlar de Llorenç Capellà, amb aquell punyent relat que narra la situació dels presoners antifeixistes. Em referesc a la ja citada El pallasso espanyat, un homenatge al dramaturg republicà Pere Capellà. Obra que, emprant el sistema epistolar, ens descriu a la perfecció el món dels represaliats pel franquisme. Amb El pallasso espanyat Llorenç Capellà va aconseguir retre un sentit homenatge al seu pare Pere Capellà i, de rebot, a tots els presoners republicans d’aquella llarga postguerra que s’allargassa sense arribar a finir mai. Potser que, de forma inconscient, aquell homenatge a Pere Capellà em va decidir a fer la meva novel·la pensant en tot el que m’havia contat també el meu pare sobre la guerra, els camps de concentració, la ferotge repressió feixista contra els republicans.

Una altra joia literària que descriu de forma magistral l’univers dels presoners republicans és la novel·la de Miquel Rayó El camí del far. El camí del far em va impressionar tant que, fa uns anys, vaig dir a l’autor que la novel·la era el viu retrat del món del meu pare en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Llegint l’obra de Miquel Rayó em retornaven a la memòria centenars de les anècdotes, les històries de presoners que, quan jo era petit, a mitjans dels cinquanta, em contava el pare en les llargues nits d’hivern al costat de la foganya de casa nostra, a sa Pobla.

Però no es tractava solament de descriure la grisor d’aquella època que, per desgràcia, encara perdura i condiciona el nostre present. Volia, i aquest era el repte, de cercar la bellesa amb l’aprofundiment en l’ànima humana. És evident que per a nosaltres, per a molts dels autors de què parla Josep Massot i Muntaner en el llibre que comentam, l’objectiu de la literatura és comprendre, reflectir la condició humana. Els crepuscles més pàl·lids, Gardènies en la nit, El camí del far, Morir quan cal i El pallasso espanyat no tenen res a veure amb el “realisme social” tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Això no vol dir que ens trobem dins posicions elitistes i reaccionàries. Qui ens coneix sap ben bé que seria absurd arribar a aquestes conclusions. Sempre hem defensat les resolucions del Congrés de Cultura Catalana dels anys setanta quant a la necessitat –encara!- d’una literatura nacional-popular que pugui reforçar la consciència col·lectiva del nostre poble des de pressupòsits de llibertat creativa i lliure experimentació literària i artística. Però, com dèiem, aquestes concepcions literàries no tenen res a veure amb l’elitisme aristocratitzant del neoparanoucentisme oficial. No volem escriure per a cap casta de minoria “selecta”, per a cap grup de privilegiats, aquells menfotistes prou coneguts, els que, en aquests més de trenta anys de règim monàrquic, han fet tot el possible per ignorar i menystenir l’obra de Joan Fuster, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellès, Pere Quart, Josep M. Llompart, Agustí Bartra, per dir solament uns noms valuosos i imprescindibles de la nostra cultura. Voldríem arribar al màxim de públic possible, fer tot el possible per comunicar-li tota la sensació de realitat i d’humanitat possible. La veritat al servei de la bellesa artística i literària. Perquè... que hi ha res de més deshumanitzat que l’elitisme reaccionari dels neoparanoucentistes, el menfotisme regnant, l’oblit i menysteniment contra els grans escriptors catalans que hem citat? Nosaltres, des de sempre, ens hem situat i estam a l’altra part de la trinxera. Mai fent costat a l’elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l’”art per l’art”, la buidor postmoderna regnant.

Nosaltres no hem conreat mai la literatura com a objecte de consum ni, molt manco, la literatura basada exclusivament en l’argument. S’equivocarà altra volta qui situï les obres de Blai Bonet, Miquel Àngel Riera, Miquel Rayó, Gabriel Janer Manila i Llorenç Capellà, per dir solament uns noms, en la literatura “realista”. I s’errarà encara més si cerca en les nostres novel·les, i més concretament en Els crepuscles més pàl·lids i Gardènies en la nit, una literatura amb finalitats polítiques. Moltes de les nostres obres, malgrat que reflecteixen el dolor d’una època mancada de llibertat, no tenen per finalitat fer “política”, emprar la memòria de la repressió per a assolir uns objectius de simple “utilitat social”. No cal repetir que, en efecte, volem retre un homenatge als republicans. Però és un homenatge “literari”, fet amb eines literàries i que no té res a veure amb la utilització partidista d’uns temes concrets.

Altres autors que han escrit novelles referents a la guerra civil, o sota la seva influència, són: Antoni-Lluc Ferrer amb les obres Dies d'ira a l'illa (1978) i Adéu, turons, adéu (1982); i Miquel Ferrà Martorell amb El misteri del Cant Z-506 (1985), No passaran! (1985), La guerra secreta de Ramon Mercader (1987) i 10 llegendes de la guerra civil (2001).

Josep Massot i Muntaner també destaca en el llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears l’obra Morts de cara al sol de Joan Pla i les novelles d'Antoni Serra Més enllà del mur (1987), Carrer de l'Argenteria, 36 (1988) i la narració L'afusellament, Premi Recull 1972. Recorda igualment a Josep M. Palau i Camps, un escriptor que visqué directament la guerra.

Posteriorment, després de citar la novella per a adolescents de Miquel Rayó El camí del far, situa l'obra Pere Morey Servera i el llibre Mai no moriràs, Gilgamesh! (1992) per a parlar posteriorment de la meva particular aportació a les novelles mallorquines de la guerra civil. Massot i Muntaner dóna informació d'alguns contes meus relacionats amb el conflicte i que varen ser publicats en els reculls L'illa en calma (1984), Històries del desencís (1995) i Notícies d'enlloc (1995). Més avall, en l'apartat titulat "La saga prorepublicana de Miquel López Crespí", l'autor d'Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears informa de les novelles Núria i la glòria dels vençuts (2000), Estiu de foc (1997), L'amagatall (1999), Premi "Miquel Àngel Riera 1998", Un tango de Gardel en el gramòfon (2001), les encara inèdites L'allota de la bandera roja i Nissaga de sang i de l'obra teatral titulada El cadàver (1997) "referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder".

"La literatura de la guerra civil a Mallorca" de Josep Massot i Muntaner conclou amb referències a les novelles d'Antoni Vidal Ferrando Les llunes i els calàpets (1994) i La mà del jardiner (1999); de Llorenç Femenies, autor de Cròniques malastres (1999) i Judes blau (2001) i novament de Gabriel Janer Manila, que l'any 2000 publicava Estàtues sobre el mar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 

Dos fragments de l’article “Ciudad de perdición: todos los soles son amargos”, de David Obarrio, on reflexiona a partir de pel·lícules com Blade runner, El crack, o Taxi driver. Del número 42 de la revista Jot down, març de 2023.

La imposición microscópica de un poder dispuesto a modo de red, en la que el tedio, como forma resignada de la moral, la pasividad programada y un bienestar capaz de suprimir todo deseo que se propagara más allá de los bienes terrenales se convertían en razones de Estado.

El alma de la ciudad es el modo en el que sus habitantes subsisten resignando sus sueños sublimes en pos de alcanzar el goce de minucias diarias.

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (El Gall Editor)

Per Joan F. López Casasnovas, escriptor

"Defallir" és perdre el coratge o ànim; esdevenir feble o mancat de vigor. D'aquí ve "defalliment", títol d'un important poema de Miquel Costa i Llobera, i que, a la vegada serveix a Miquel López Crespí per anomenar la seva darrera (que jo sàpiga, perquè sempre ens sorprèn el prolífic escriptor de sa Pobla) novel·la. Per mor de ser presentada com a Memòries de Miquel Costa i Llobera, un periodista es demanava si era possible que un novel·lista escrigués en primera persona la vida d'un altre. Doncs, per què no? Sempre queda clar que, de Miquel a Miquel, ningú no fa trampa. La figura que parla en aquest llibre no sols és creïble com al canonge i poeta que tots (tots?) coneixem, sinó que, a més a més, els qui ens hem atracat (en el meu cas un poc) a l'obra d'en López Crespí no ens estam de reconèixer-hi alguns dels punts de vista que més s'agrada de reflectir en la seva literatura: el compromís amb el país i amb la gent humil, amb un present que no s'explica mai del tot si no es tenen en compte les pròpies claus històriques.

"Mai no he cregut en la mentida literària, en el treball fred, d'especialista sense ànima ni sentiments", ha dit l'autor, per a qui "la novel·la per a ser vàlida, per a recollir la palpitació del temps que vol descriure, ha de portar en els seus capítols la realitat sincera de l'home o la dona que li han donat vida". No els dic res de nou; l'escriptor pobler ha bastit un món propi fet de personatges tocats d'una certa èpica popular; perdedors o vençuts, però mai derrotats, en la mesura en què la derrota implicaria acceptar que llur causa no fou la justa. I no és el cas, ans, ben al contrari, els seus protagonistes solen mostrar-se orgullosos d'haver sabut estar a la vorera "correcta" de la Història: en la Mallorca de les Germanies, en els rebomboris revolucionaris dels segles XIX i XX o en la guerra "incivil" perpètua, que per les nostres latituds mai no acaba de ser superada. Crida, certament, l'atenció que aquesta vegada en Miquel hagi gosat viatjar per la psicologia d'una persona profundament conservadora que va viure dolorosament les pròpies contradiccions, cap a l'interior d'una ànima polaritzada entorn a dues vocacions igualment fortes: la literària a la recerca de la bellesa i la sacerdotal. No són dues vocacions tan dispars, no són tan diferents, perquè, si bé es mira, s'hi descobreixen batecs molt similars: inquietuds espirituals, afanys de millorar l´ésser humà per la força de la paraula que convenç i -no sempre- exemplifica. Igual que havia fet amb la famosa escriptora francesa (El darrer hivern de George Sand i Frederic Chopin i Corambé: el dietari de George Sand), en el cas de Costa i Llobera també planteja un tema recurrent en l'obra literària del de sa Pobla, és a dir, les relacions de l'escriptor amb la seva societat. Però en el cas de Mn. Costa, no sols el poeta es demana sobre la funció de la literatura en temps de crisi ("Ajudàvem a bastir una cultura soterrada per segles d'abandó i imposicions foranes. Ho entendria així el poble?"), sinó que el sacerdot s'interroga també pel sentit d'una vida que acaba, la seva pròpia vida, dedicada a defensar el vell ordre, que hom pretén immutable; un món pairal, patriarcal, jeràrquic, que inexorablement tindrà els seus dies comptats.

Del conflicte entre els ideals i la realitat surt el neguit romàntic. En el cas del fill de Can Costa, el romanticisme de dretes -incapaç de pair fins i tot el missatge cristià de la Rerum Novarum- l'aboca al defalliment. Les hores van passant i s'afonen dins un abisme de tristor, que li deixa l'ànima buida. "... Com a vinya espampolada i entre neu", així la desolada vida del poeta. D'aquest estat depressiu, és clar que se'n pot sortir, però serà amb l'ajut de Déu. Ho expressa amb una brillant epífora: "Senyor, que amb mà beneïda, / de la mort fas brollar vida / per amor, / desperta el cor, que ja és hora: / un cor que canta o que plora, / viu, Senyor!". Cantar, plorar, sentir és viure... I al jove Miquel Costa, fill de família terratinent i benestant, li tocarà viure en un període històric en què convergeixen la renaixença, el modernisme, la transició cap a un segle nou, l'anarquisme i l'ascens del moviment obrer. Semblen llunyans, però no ho són, els versos més robusts i emblemàticament vigorosos de Lo Pi de Formentor; amb els que es refugien en el paisatge magnífic (Ternelles, per exemple) de seva terra, i en l'hora crepuscular, com a via escapista més segura, la qual cosa expressa magistralment el poema La Vall: "... Quan al Puig altíssim / nimba a ponent una claror daurada, / i el dolç estel claríssim / somriu damunt el dol de la vesprada, / llavors ran de l'ermita / baix del ciprés m'assec; i en aquella hora / de tendresa infinita, / s'aixequen mos records, i mon cor plora".

Tanmateix, aquella persona culta i refinada no ha entès el signe dels temps que canvien i roman perplex i dolgut davant els esdeveniments que passen enllà de la mar (les guerres de Cuba, del Marroc, la Setmana Tràgica de Barcelona...). No serà sols amb oracions com s'arranjaran les coses -li recorda el seu company romà Bonioni. Ni tan sols les paraules del Papa Lleó XIII en una audiència llunyana, que el Pontífex 'social' va concedir-los -a ell, estudiant a Roma, son pare i sa germana Caterina- bastaran per donar-li entenent el sentit dels canvis socials... El qui treballava per reconstruir esglésies (la Seu, la de Monti-sion de Pollença...) rebrà el 1909 amb gran neguit les notícies de crema d'esglésies a la seva Barcelona estimada. La cara amable idealitzada de la ciutat burgesa, de la civilitat noucentista, violentament contrastada per la cara lletja de la fam i la injustícia, de les lluites obreres i de la resistència a anar a morir en defensa de no sé quina pàtria i de la seva monarquia.

Cal agrair a Miquel López Crespí el seu esforç d'apropar-nos una figura important de la nostra literatura. La lectura de la novel·la Defalliment ens pot servir, si més no, per recuperar la dimensió humana del gran poeta mallorquí, emmarcada en el seu context històric i cultural. A mi també m'ha motivat a fer una relectura dels seus poemes. N'he pres un gustàs, especialment en el vessant més romàntic i patriòtic dels versos juvenils, escrits sota el referent de la Pollença viscuda a l'ombra de la mare i del guiatge de l'oncle Miquel Llobera. En any de celebracions literàries, en què institucions governamentals espanyoles i catalano-valenciano-balears despenen a betsefs milions d'euros en "eventos cervantinos", no està de més recordar la penúria amb què s'han mogut entre nosaltres les commemoracions del cent cinquanta aniversari dels naixements de Joan Alcover i de Miquel Costa i Llobera. Corprèn de comprovar fins a quin punt la nostra societat actualment ignora els propis clàssics. (Ei! A qui pot fer mal so l'oda Als joves?: "... No renegueu de vostra sang: oprobi pel fill que n'és apòstata! Per honra té ser bord..."). Quina profunda sensació de defalliment!

López Casasnovas, Joan F. Defalliment. Diari de Balears, (8-VIII-05), p. 33.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". (Miquel López Crespí)

...un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric. (Miquel López Crespí)

Bartomeu Rosselló-Pòrcel.

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Jaume Vidal Alcover és prou dur amb els seguidors de l'Escola Mallorquina. Però malgrat aquesta duresa caldria reconèixer que molts dels joves "rupturistes" amb l'Escola (especialment Blai Bonet, Josep M. Llompart i el mateix Jaume Vidal) són alletats en aquestes tertúlies que els ensinistren en una tradició cultural autòctona, malgrat que aquesta sigui sovint de caire clerical, conservador i, en mols d'aspectes, culturalment reaccionària. L'odi que tenien a Joan Maragall i la seva escola, a tot el que venia d'una Barcelona que consideraven, en general, en mans d'una xurma anarcoide (el mateix Maragall, Salvat Papasseit...) i anticlerical, era excessiu, sense termes mitjans. Joan Fuster ho deixa ben aclarit en la seva Història de la literatura catalana contemporània (Curial, Barcelona, 1971), pàg. 57: "Cal dir que allò que repugnava als dos grans mallorquins [Costa i Llobera i Joan Alcover] en el Modernisme barceloní no era solament el culte al 'diví balbuceig' ni tantes altres desmanegades exageracions 'literàries', com la gent de la Barcelona de l'època propugnava. A tots els repel·lia, sobretot, la desimboltura anarcoide que s'anava filtrant, subreptíciament, en cada atac a la preceptiva tradicional. La seva repulsa es dirigeix a la càrrega ideològica 'negativa', 'dissolvent', que traginaren els modernistes. Costa i Llobera fou un canonge timorat i pulcre; Alcover, un curial plàcid i circumspecte: tots dos, és clar, responien a un tipus de societat arcaica, 'aïllada', de base rural i de mentalitat levítica i provinciana, com fou la de la Mallorca d'aleshores. És comprensible, doncs, que els esfereïssin no sols les insolències blasfemes o simplement reticents, tan habituals entre alguns modernistes, sinó fins i tot la seva bohèmia afectada i el seu menyspreu de les convencions".

Aquest clericalisme i reaccionarisme exacerbat d'alguns dels membres més destacats de l'Escola Mallorquina es pot trobar documentat en la nombrosa correspondència de Costa i Llobera que va incloure Bartomeu Torres Gost en un llibre sobre Costa publicat a la Biblioteca Balmes l'any 1971. Es tracta de l'obra Miguel Costa i Llobera (1854-1923): itinerario espiritual de un poeta, en la qual les cartes escrites per Costa a Maria Antònia Salvà i a Ignasi Casanovas palesen un viu sentiment de decepció -diguem-ho així-arran dels esdeveniments de la Setmana Tràgica. El clacissisme de Costa i Llobera, aquella defensa de l'"ordre" literari (la "forma" per damunt de tot!) contra l'"anarquia" (literària, política...) que ve de Barcelona s'expressa en la canonització de la rima i la retòrica com a sistema de primera magnitud per expulsar del parnás literari qui no accepti aquesta "contenció" que ha de tenir tota expressió literària que aspiri a "aprofundir l'obra del senyor damunt la terra". Costa i Llobera esdevé així, com diu Joan Fuster (pàg. 57 de La literatura catalana contemporània), el mestre de "l'eurítmia, la proporció, la correspondència, la simetria pròpia de l'organisme vivent, la qual es manifesta bé en els conceptes, o bé en els compassos prosòdics, o bé en síl·labes i tons". Vet aquí tres trets de l'Escola Mallorquina que són consubstancials en la seva forma d'entendre el fet poètic: "versificació", "retòrica" i "artificiositat".

Hi ha, evidentment, en totes aquestes concepcions un fort component polític que sovint es camufla de "etèria lluita cultural" quan, en el fons, no és més que una aferrissada defensa d'un estatus de classe que se sent amenaçat per la irrupció del moviment obrer i de la pagesia. La Revolució Francesa ha fet tremolar tots els fonaments del vell règim, del poder de l'Església. Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, terratinents i rendistes, senten a prop l'alè del moviment anarquista i socialista. La lluita contra el modernisme, l'atac a les concepcions literàries de la "bohèmia anarcoide" del Principat no són més que una expressió de la soterrada lluita de classes cultural que hi ha en aquell moment històric.

Com a Maragall, els modernistes, Rosselló-Pòrcel, els surrealistes i, més endavant els situacionistes, el que poèticament (i políticament!) ens interessa del fet poètic a mitjans dels anys seixanta -que és l´època en la qual comencen a sorgir els embrions del que més endavant serien alguns dels poemaris que publicarem a patir dels anys vuitanta-, el que més ens n'interessa, deia, és la "paraula viva", l'espontaneisme en el vers, la ruptura amb la tradició formalista i noucentista de l'Escola Mallorquina i, més que res, el rebuig de la retòrica i la falsedat vital dels poetes de la "torre d'ivori". Joan Fuster, en definir la poètica de Joan Maragall, deixa ben clara quina és la posició pràctica d'aquest autor. En l'epígraf "Teoria i pràctica de la 'paraula viva'", Joan Fuster escriu (Literatura catalana contemporània, pàg. 44): "Dir les coses 'tal com ragen', quan hi ha naturalment, l'estat de gràcia', equival a situar la sinceritat al cim de la jerarquia literària. El que cal, doncs, és que el poeta digui la paraula nascuda d'un moment de plètora vital, i que la digui com li ve dictada per la seva vehemència interior. La resta és cosa secundària: els poetes sempre han parlat de les mateixes coses".

Com molts poemes de Salvat Papasseit, de Brecht, Maiakovski, Pedro Salinas, Blai Bonet, Jaume Vidal Alcover o Josep M. Llompart, es tracta d'aconseguir, mitjançant el treball del poeta, que l'espontaneïtat predomini en la feina creativa. Com explica Joan Fuster: "El concepte ve pel ritme; el vers és un estat tèrmic del llenguatge; una sola paraula, suficientment intensa, serà capaç de suggerir tot un món".

Els poetes mallorquins que cap als anys cinquanta fugen de l'herència de Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà (Llompart, Vidal Alcover, Blai Bonet en bona part de la seva creació) són, conscientment o inconscientment, fills d'aquestes concepcions. Concepcions que vénen d'una creativa assimilació de les avantguardes europees, especialment la francesa (surrealisme, dadaisme, Rimbaud, Lautréamond, Mallarmé en alguns casos...) i, és clar.

Josep M. Llompart, en els seus llibres La literatura moderna a les Illes Balears (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1964) i Els nostres escriptors (Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1996) deixa constància de les aportacions i mancances d'alguns dels cappares de l'Escola Mallorquina. En La literatura moderna... (pàg 136) Llompart ens diu: "Maria Antònia va lluitar per aconseguir el seu art, per donar forma rigorosa a les seves intuïcions i vivències; va viure el seu món líric tan en to menor com es vulgui, però amb intensitat, explorant i apurant a plena consciència les seves possibilitats". I, en l'obra Els nostres escriptors (pàg. 177), conclou: "El seu valor essencial consisteix en una rara capacitat de conferir categoria i contingut poètic a les coses i als fets més vulgars. És clar que aquesta transfiguració de la pura anècdota en categoria poètica no sempre es produeix, i per això gran part de la poesia de Maria Antònia Salvà resta aturada en un nivell, trivial, en una absoluta superficialitat".

Josep M. Llompart, tot i reconeixent les aportacions de Costa i Llobera a la nostra poesia (sobretot en qualitat de llenguatge), no amaga tampoc cap crítica: "Va aportar a la literatura catalana [Costa i Llobera] un llenguatge poètic de qualitat perfecta, una tècnica magistral de versificador i algunes visions essencials de paisatge com a expressió d'un profund sentiment elegíac, tan delicades, tan pures i d'un lirisme tan intens, que probablement no tenen parió dins la nostra poesia. Aquests valors compensen sense escreix les limitacions i els caires negatius d'una obra que -seria absurd amagar-ho cau a vegades en la vulgaritat, en la carrincloneria o en la fredor més insustancial".

Vet aquí uns valors, en Maria Antònia Salvà: 'trivial, absoluta superficialitat'; en Costa i Llobera: vulgaritat, carrincloneria, la fredor més insustancial... que els joves dels anys cinquanta i dels seixanta i setanta, no podíem acceptar de cap de les maneres, fills com érem d'unes avantguardes culturals que pensaven, com Maragall, en la "paraula viva", en la sinceritat fent front a la falsa retòrica dels exquisits.

Evidentment, després de Gabriel Alomar, de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, de Josep M. Llompart, Blai Bonet i Jaume Vidal Alcover, anam ensopegant amb els poetes que formaran definitivament la nostra manera d'entendre el fet poètic. Parlam d'Agustí Bartra, de Màrius Torres i de la presència sempre lluminosa de Salvador Espriu, avui totalment silenciada pels epígons de la postmodernitat: els neonoucentistes que malden per desertitzar el nostre panorama literari de qualsevol "paraula viva" que pugui sorgir, enemics com són de tot el que fa olor de "bohèmia anarcoide" i "desfasat compromís" de l'intel·lectual català amb el seu poble i la tasca d'alliberament social i nacional de la qual hauria de ser protagonista essencial.

Els començaments dels setanta, amb una obertura de la censura franquista, amb el sorgiment de noves editorials a tots els Països Catalans i amb una lenta reincorporació a la vida cultural de Catalunya d'alguns intel·lectuals exiliats l'any 1939, el coneixement de Josep Palau i Fabre, Joan Brossa o Gabriel Ferrater marquen definitivament la nostra incipient dedicació a la literatura. Anys de complicada formació (per la dificultat de trobar els llibres adients i també, pel temps i esforços esmerçats en la lluita política clandestina). Intel·lectuals de la talla i amb el ferm compromís d'un Pere Calders, Maria Aurèlia Capmany, Joan Fuster, Ricard Salvat, Avel·lí Artís-Gener, Víctor Alba, Vicenç Riera Llorca o Gonçal Castellóacaben per indicar-nos la direcció exacta per on ha de marxar la nostra "poètica". La militància dins de les organitzacions antifeixistes (l'OEC i el PSM posteriorment) i les resolucions del Congrés de Cultura Catalana, acaben de concloure el cicle de formació que centra el camp dins del qual ens mourem a partir d'aquella època de tempteigs.

Pròleg del llibre de Miquel López Crespí Antologia (1972-2002). Palma (Mallorca). Col·lecció "El Turó", Fundació "Sa Nostra", 2003.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

 

Molta gent utilitza el passeig de Ribera de Tortosa per fer exercici, i passen en bicicleta, corrent o simplement a peu, en grups o acompanyats només d’auriculars o de pensaments. Una dona d’uns cinquanta anys –més de mig segle amb tota seguretat- camina cap a mi amb xandall gens cridaner i una visible coixesa que dedueixo irreversible. Una parella jove que ve al seu darrere es posa a la seva alçada. Es coneixen suficient per a intercanviar unes poques paraules, uns tímids somriures; però no prou per romandre al seu costat gaires passes. De seguida s’allunyen i es perden vorera enllà; trajectòries amb ritme i energia diferent, amb asimètric destí.

Que diu el diari que d'aquí a unes setmanes surt això! En català i en castellà a Anagrama, a la col·lecció Nous Quaderns/Nuevos Cuadernos. Textet de presentació: La concepció i l'estudi de la literatura sovint remeten a un sistema tancat i estable. Això era comprensible al s. XIX, en el context de la "primavera dels pobles", però ja no som en aquell escenari. Avui, l'estudi tradicional de laJaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Antoni Rodríguez Mir, portaveu del Grup Municipal del PSM d’Inca m’acaba d’informar que l’Obra Cultural Balear (OCB-Inca) vol recomanar la meva novel·la Una Arcàdia feliç en el sopar anual de l’Obra que es farà el proper dia 15 d’abril. Antoni Rodríguez Mir m’ha dit que aquesta recomanació pública coincidirà amb la festa del Dia del Llibre. Sembla que cada any l’Obra Cultural Balear recomana un llibre als seus amics i afiliats. L’any 2011 serà, doncs, l’any d’Una Arcàdia feliç, la novel·la que guanyà el Premi de Narrativa Pare Colom 2010 i que va ser publicada per Lleonard Muntaner Editor. Després del sopar hi haurà unes paraules de les autoritats culturals i polítiques d’Inca i una lectura d’alguns bocins de la novel·la recomanada. No cal dir que ens sentim summament honorats per aquesta convidada i recomanació i que, de no haver-hi res de nou, anirem al sopar i a saludar a tots els nostres amics i amigues d’Inca. Aprofit per donar les gràcies a l’OCB per aquest detall amb la meva obra. Són fets que aninem els escriptors a continuar escrivint, fent novel·les, poemaris i obres de teatre per al nostre poble. Gràcies novament! Ens veurem el proper dia 15 d’abril, a la Festa de l’OCB!

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. (Miquel Àngel Vidal)

UN RETRAT DE LLORENÇ VILLALONGA I LA GUERRA CIVIL

Per Miquel Àngel Vidal, escriptor

Atrevir-se a novel·lar la vida de Llorenç Villalonga és un repte difícil. I sortir-ne ben parat és una tasca realment àrdua. Per això, pens que el primer mèrit d’Una Arcàdia feliç —i de cap manera l’únic— és enfrontar-se cara a cara amb un personatge que ha fet vessar tants de rius de tinta i, alhora, fer-ne un retrat força versemblant i creïble. El Villalonga de López Crespí, Salvador Orlan —alter ego ratificat per l’escriptor—, té autenticitat humana. Potser sigui una versió pròpia (de fet, se n’han fetes moltes “versions” per explicar la biografia i els trets ideològics de l’autor de Bearn), però és coherent amb els fets històrics i documentats innegables. I en aquest sentit, crec que el “seu Villalonga” s’aproxima molt més a la realitat que el de l’amable versió que ha passat a la història de la literatura. De fet, la personalitat de Villalonga, plena de clars i ombres —sobretot ombres—, fou tan contradictòria que ha aconseguit que la posteritat n’hagi acabat tenint una visió boirosa (per no dir deformada). Si no sabéssim que realment va existir, pensaríem que és una genial invenció d’un novel·lista amb imaginació portentosa. La seva vida, com a mínim a nivell ideològic, és gairebé de ficció. Perquè al petri pensament feixista, reaccionari, anticatalanista i catòlic tridentí dels seus quaranta anys, tot just quan esclatà la guerra civil, s’hi ha volgut sobreposar des dels anys 60 el de lliberal, cínic i escèptic, d’esperit afrancesat i convertit al catalanisme. De tot això, n’ha sorgit un personatge que no sabem si fou el Villalonga real. En canvi, el de López Crespí, fet a força de documentació i d’enginy literari, té la virtut de semblar el Villalonga autèntic dels dies de la guerra civil, el que donà suport a la brutal repressió que es patí a l’illa.

Tanmateix Salvador Orlan no pretén ser sols un personatge històric. Està construït amb bona part dels elements biogràfics coneguts de Villalonga, però també hi afegeix trets del personatge literari Don Toni de Bearn. La seva esposa no és Teresa Gelabert sinó Maria Antònia, la senyora de Bearn, i fins i tot apareix Xima, la jove neboda i amant de Don Toni. Per tant, l’autor mescla història i ficció, veracitat i mite literari.

Un encert és la veu narrativa. Usa un narrador-protagonista que conta els fets i els pensaments des de la primera persona en una espècie de autobiografia monologada. Resulta molt efectiu: l’objectivitat dels fets i la subjectivitat de les interpretacions conflueixen donant profunditat al personatge. A més l’enfocament i dimensió del protagonista, està prou aconseguida la recreació de l’atmosfera, de l’ambient dels primers moments de la guerra civil. L’autor, amb una documentació exhaustiva, demostra conèixer l’època, l’espai i els esdeveniments històrics, però no es limita a fer-ne una catalogació sinó que realitza un fresc viu de Palma en temps de guerra. Col·laboren a aquesta visió global del que va esdevenir la quantitat ingent de personatges, traçats de manera succinta però amb gran eficàcia, que apareixen i desapareixen en el devenir narratiu, gairebé tots ells elements actius en la terrible repressió: el seu germà Miquel com a censor, Francisco Barrado, cap de policia i d’escamots d’execució, el coronell Tamarit, instructor del procés judicial Emili Darder (a l’obra, el seu esperit bonhomiós i optimista, la vergonyosa farsa judicial i el declivi a la presó són més suggerits que especificats), i el cap de falange Alfonso de Zayas i l’ignominiós Comte Rossi en l’eliminació sistemàtica de republicans. També Bernanos, amb la colla de fills, la precarietat econòmica i la febril activitat literària és una figura molt convincent.

Tot i l’interès de la “conversió” al catalanisme per conveniència de Villalonga (amb la intervenció de Joan Sales, Baltasar Porcel i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres), és l’enfrontament amb els membres de l’Escola Mallorquina el que li serveix per fixar ideològicament i estètica al personatge. I en l’humiliant episodi del retractament dels firmants de la “Resposta” hi intuïm la seva participació activa.

Quant a l’estil, cal dir que l’obra es construeix amb paràgrafs breus (a vegades de tan sols una línia) i la prosa, treballada, és dinàmica, amb les digressions i reflexivitat mínimes per no entorpir la narració. En aquest sentit, un petit defecte és que l’autor vol contar tantes coses que algunes escenes o esdeveniments, traçats amb unes poques línies i sense aprofundir-hi, fan la sensació de certa precipitació.

El projecte de López Crespí no és sols ambiciós per la dificultat que comporta el personatge sinó també per l’envergadura de les proporcions. S’ha proposat fer una trilogia, de la qual Una Arcàdia feliç és la primera part. El segon volum, Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, sembla que ja està enllestit, i el tercer es troba en fase inicial de redacció. Veurem quin és el resultat global, però el parcial, aquest primer lliurament, és força esperançador.

Diari de Balears (dBalears): López Crespí, dins la pell de Villalonga

L’escriptor acaba de publicar Una arcàdia feliç, llibre guardonat amb el Pare Colom de l’Ajuntament d’Inca

Per Núria Martí

Miquel López Crespí aconseguí el premi Pare Colom amb aquest text

Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) s'ha atrevit a ficar el nas allà on encara avui molts fan els ulls grossos i eviten tractar certes qüestions. Potser per aquest fet, i perquè ja han passat molts d'anys des d'aquell 36 en què començà la Guerra Civil, que ha arribat el moment de posar damunt la taula el tema de Llorenç Villalonga i la seva relació ambivalent amb el franquisme i el catalanisme, o almanco això és el que pensa l'autor sobre la seva figura. "Encara avui molts intel·lectuals m'aconsellaren que allò més prudent era no furgar en el passat falangista de Llorenç Villalonga", diu López Crespí, qui finalment ha publicat L'àrcàdia feliç (premi Pare Colom 2010, editat per Lleonard Muntaner) i està en camí Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

"Aquestes novel·les formen part d'una trilogia que ens situen a la Mallorca de la Guerra Civil", assegura l'escriptor, que ha creat una espècie de biografia o narració en primera persona de l'escriptor de Bearn i Mort de dama. "Totes les informacions que surten en el llibre són verídiques i estan contrastades. Però evidentment també, com a novel·lista, vas recreant una història a la teva manera", afegeix. I és que la visió personal de l'escriptor sobre els temes que tracta és ineludible.

Així mateix, López Crespí no només ha volgut destacar el passat falangista de Villalonga, el que hauria estat la manera fàcil de parlar sobre ell, sinó que també hi ha destacat "la lluita d'un escriptor per tirar endavant en una època de postguerra". "Aquesta novel·la està pensada per un lector cult i intel·ligent; una persona atenta hi sabrà veure també la personalitat de Villalonga com a escriptor i la lluita d'un intel·lectual de dretes per fer-se un lloc dins el sector", comentà.

Diari de Balears (dBalears) (3-XI-2010)

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)

Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010

Per Miquel López Crespí, escriptor

ACaldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores d’ara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar –i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants d’altres, es bastí l’escriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.

Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot s’ha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant l’havia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia “matèria”, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador d’històries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona –i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de l’aristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació d’Itàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine l’any 1963. Quan comença l’època de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar “aristocràcies decadents” arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens d’èxit en la versió castellana publicada l’any 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir l’èxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir d’aquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva “conversió al catalanisme”.

Com no m’havia d’interessar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de l’autor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de “no tocar el tema del falangisme villalonguià”, m’hi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de l’any 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. M’interessava endinsar-me en el món interior de l’escriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot m’interessava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga –corregida segurament per algú del cercle proper a l’Escola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana d’entendre el món cultural català que l’envoltava.

Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. L’home que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.

Amb Bearn, el principatins bastien la història d’un Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint l’article de Joaquim Molas “Per una lectura de Llorenç Villalonga” que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.

De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, d’esperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència d’una classe, del final d’una època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava –i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història d’una Mallorca i d’una classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.

Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per l’amor esburbat envers na Xima, l’amor d’un passat sempre en la memòria.

A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, l’absolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser “consagrat”, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix se’n reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de “realitat” mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: “Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?”.

L’any 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de l’aristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? L’autor de Bearn se’n riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: “Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más ‘enlairadas’) eran bastante brutos”. Després, quan va ser “consagrat”, deixà d’insistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.

A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i d’altres ja s’ha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era l’intel·lectual “català” i “liberal” que el negoci editorial d’aquells moments necessitava.

És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més m’interessava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Aquí els meus 10 reculls de relats curts, des d'aquell primer Tens un racó dalt del món, publicat el 2001, fins A voltes, un planeta, aquest 2025. Enmig, novel·les, poesia, dietaris... però sempre dic que la narrativa breu és la meva joguina preferida.

Editorial Montflorit fou qui primer va confiar en mi, en segon lloc, Editorial Empúries va publicar el premiat Postres de músic, però després ha estat Cossetània qui més ha confiat en els meus relats, i també Onada Edicions.
I n'hi ha més al calaix, aviso.

Paraules de Mateu Morro, exsecretari general del PSM el dia de la presentació de Joc d´escacs (Llibres del Segle) a Santa Maria del Camí (Mallorca) -

La generació literària dels 70: Miquel López Crespí, un escriptor de sa Pobla -

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable. (Mateu Morro)

Miquel López Crespí ha dedicat la seva vida a escriure. La seva tasca ha estat immensa, ja que ha publicat entorn d’un centenar de llibres. Ha fet teatre, poesia, assaig, novel·la, narració curta, periodisme... Jo el record de quan encara no el coneixia personalment, en un temps en què no era fàcil trobar veus valentes i crítiques. Aleshores en Miquel escrivia a les pàgines culturals del “Diari de Mallorca”. Escrivia de literatura, d’art i feia una crònica cultural d’aquells temps lligada a unes idees molt clares, amb unes col·laboracions que s’havien iniciat l’any 1969. Més que res donava a conèixer autors i maneres de pensar que fins aleshores havien estat gairebé proscrites. Eren textos de llibertat, però també textos per fer pensar i, sobretot, textos per obrir portes al món.

Els escrits d’en Miquel, com els de n’Antoni Serra i altres, eren l’oxigen que ens alimentava, un dia a la setmana, des dels suplements de cultura dels dos diaris que hi havia. Tots els altres dies sols hi havia espai per al pensament oficial del règim. Darrerament he viscut sensacions semblants a les de fa tants d’anys, quan pareixia que tothom estava alabat del règim i els demòcrates s’havien d’amagar. No és el mateix, però hi ha punts de contacte: la sensació de falta de llibertat, l’ofec des dels mitjans de comunicació, el veure com s’empresona i com hi torna haver exiliats.

Després varen sortir els seus primers llibres: “A preu fet” el 1973 i “La guerra just acaba de començar” el 1974. Un poc més tard una obra de teatre “Autòpsia a la matinada” el 1976. En aquests llibres va tractar la narrativa i el teatre des d’una nova perspectiva: una literatura del nostre temps, lligada al món real i, a la vegada, molt compromesa.

Per mor d’aquesta tasca periodística i d’aquests llibres jo vaig conèixer en Miquel i vaig anar a xerrar amb ell, al seu pis de Ciutat. La primera cosa que em va impressionar va ser la seva biblioteca: uns prestatges ben nodrits dels millors llibres d’arreu del món. No de bades en Miquel ha estat un viatger consumat i aleshores aprofitava tots els viatges per tornar amb el cotxe estibat de llibres. A partir d’aquesta coneixença, jo devia tenir setze o desset anys, hem mantingut sempre el contacte i l’amistat.

En aquells temps, a principis dels anys setanta vàrem conèixer molta gent. Gent jove i carregada de noblesa, que sense pensar en cap càrrec ni en cap recompensa, dedicava temps i esforços a una batalla que en aquells moments era indefugible. Molta d’aquella gent, rostres amics i il·lusionats, s’ha anat esvaint amb el temps. Uns han mort, altres han anat a viure a altres llocs i la majoria han fet la seva vida com qualsevol altra persona. A molts ja no els he tornat veure. Els anys acaben esborrant els records i afluixant les amistats. Però no ha estat aquest el cas de l’amistat entre en Miquel López Crespí i jo, que s’ha mantingut al llarg dels anys. Crec que el mèrit és tot seu. Ell sempre m’ha convidat a tots els actes, presentacions i conferències; m’ha demanat adesiara escrits sobre llibres seus; m’ha telefonat sense cap altre motiu que fer un canvi d’impressions; m’ha estès el paraigua i m’ha donat una mà quan queien calabruixades rabioses i sempre m’ha fet arribar totes les seves obres. No tan sols això, sinó que a vegades m’hi ha fet sortir, com és el cas de les dues obres que avui presentam. I no tan sols m’ha convertit en un personatge més, sinó que m’ha tractat molt bé, potser fins i tot massa bé. Per això jo sé que en Miquel López no és que sigui un amic meu, és que és un dels meus millors amics.

Jo no vull presentar l’obra d’en Miquel, ja ho faran ell i en Cil, que segur que ho faran millor. Vull presentar l’amic. En Miquel va néixer a sa Pobla, la seva mare era d’una antiga família pagesa, amb un germà del seu padrí que havia estat batle de sa Pobla el temps de la Dictadura de Primo de Rivera. Son pare era un republicà que havia perdut la guerra i havia vingut a Mallorca a fer feina als camps de treball forçat per als presos. Va ser prop del campament on estaven els presos, a la Badia d’Alcúdia, que va conèixer una al·lota poblera que acompanyava son pare amb el carro a cercar alga de la platja per dur als camps de conreu. En Miquel, d’al·lot, va viure el sa Pobla pagès i tancat de la postguerra, però en va saber captar l’ànima treballadora de la seva gent. Mai s’ha desvinculat del seu poble, i el seu poble sempre l’ha tingut molt en compte.

De fet en Miquel, com a bon pobler, ha conrat la literatura, ha llaurat els records per fer-ne llibres, ha sembrat paraules, s’ha embrutat les mans dins la marjal de les lletres i n’ha recollit una anyada fecunda, amb un caramull de llibres per omplir el nostre graner de lectures.

A Ciutat en Miquel López Crespí va ser un al·lot normal, estudiós, però d’unes inquietuds per la causa popular que li venien d’avior i de les seves conviccions. Escoltava la ràdio, llegia, escrivia i tot d’una es va manifestar com qui era, com un incansable lluitador per la llibertat i la dignitat de la persona humana. Es va solidaritzar amb la vaga dels miners asturians i això li va costar la primera detenció. El Tribunal de Menors per molt poc no el condemnà a un any d’internat a un reformatori. Va haver de deixar els estudis i posar-se a fer feina. Anys més tard tornaria a ser detinguts en diferents ocasions, entre les qual hi ha la que descriu de manera magistral a “Allò que el vent no s’endugué” i a “Jocs d’escacs”.

El compromís amb el seu poble i amb el seu país el va dur a una activitat intensa, compromesa i desinteressada. Va fer tot el que va poder i va saber per fer caure un règim dictatorial i fer passes cap a una societat més democràtica i més justa. En Miquel va dedicar molts d’afanys al combat social i polític, però així i tot, ha tingut temps d’escriure una obra enorme, amb més de noranta obres publicades i havent guanyat multitud de premis, essent traduït a l’anglès, castellà, francès i romanès.

L’obra d’en Miquel López Crespí, com hem dit, és extensa i rica. Els seus llibres, i en concret els dos que avui presentam, estan escrits en un llenguatge clar i directe, a vegades amb un toc irònic i divertit que no està contraposat amb el tractament d’un temps i unes persones de les quals en Miquel en reivindica la memòria. Podríem dir que és un treball de memòria històrica molt digne, fet sempre des de la defensa de la cultura i la llibertat. L’obra d’en Miquel López Crespí, llibre a llibre, va component una sòlida visió del nostre temps, de la nostra història i de la funció social de l’escriptor. Ben segur que els nous projectes d’en Miquel arrodoniran una tasca que, ara mateix, ja podríem qualificar de formidable.

Per Mateu Morro

(Santa Maria del Camí, 06/06/2018).

 

8 de maig de 2025. Escolto la ràdio a l'AP7. Transmeten en directe des del Vaticà. Pregunten a una monja benedictina què en pensa. Respon que l'important és que estan escollint el successor de Pere, el pastor que guiarà l'Església. Tot just davant meu, tinc un camió de “Transportes Pastor”. Casualitat? Potser algú, o alguna cosa, m'està enviant un missatge. No sé on va. El segueixo, com a bona ovella? O faig la meva, l'avanço, i segueixo fins a Castelló? Trio la segona opció. M'esperen a la llibreria Babel per a parlar de narrativa curta, no d'històries llargues. Es tracta d’un acte organitzat per l’AELC, coordinat per Manuel Alonso i Català, i m’acompanyarà Pasqual Mas i Usó.

Arribo amb molt de temps. Aparco en bateria davant d’una finestra de la planta baixa des d’on veig -i sobretot escolto- una dona que discuteix a crits per telèfon amb un gilipollas, segons l’anomena ella visiblement enfadada. No sé si els dos fenòmens tenen relació, però immediatament comença a tronar i cau un ruixat, com a banda sonora perfecta de la discussió.

Renuncio a la idea de passejar pel centre. Busco refugi meteorològic, i un berenar dolç, en una fleca/bar. No sóc l’únic. Una dona gran també hi entra, s’arromanga els baixos dels pantalons mullats, i truca algú que la vingui a buscar. El xàfec agafa potència, esclata un tro, i la dona se senya, automàticament, per un hàbit que va agafar de petita, cercant ajuda a altes esferes, quan la tragèdia que cau del cel i no es gestiona bé del terra ha estat tan propera. Jo confio en la tecnologia per a preveure, mòbil en mà, que la tempesta perdrà força de seguida.  

Odio caminar sota la pluja, ara no tan fera, però el desig de passejar-me pels carrers és més gran. Arreu constato amb tristesa la presència anecdòtica del català que, fins i tot, alguns troben irritant i excessiva.

Ja a la llibreria, em trobo amb el Manuel i Pasqual. Al primer ja el conec de fa anys, i hem coincidit en diverses activitats literàries, i el segon és un nou membre de la meva família de lletres. La conversa és espontània, amb vida pròpia, i va d’uns temes als altres, literaris, familiars, concrets, conjunturals..., apareix l’ anècdota d’un gat negre que es torna roig, que aprofitaré després a la conversa concreta sobre el relat curt; conversa que també esdevé dinàmica i viva, a mig camí entre la cosa preparada i la improvisació, com a mi m’agrada escriure. És inevitable, quan parlem de relats breus, la comparació amb la novel·la, i pren nota mental d’intentar no fer-ho més; són gèneres diferents, i prou; mai es treu el tema quan es parla amb novel·listes.

M’he portat un exemplar dels deu reculls de relats en solitari, i no els podem esmentar tots, però en llegim algun fragment, algun altre de sencer –en el meu cas no té mèrit- i, evidentment, nanocontes, que sempre desperten curiositat.

El temps de què disposem per fer la conversa no és ni curt ni llarg; és el que és. Ens hi estaríem més estona, però la llibreria tanca, i Manuel té un tren que no l’espera –sovint som la gent, que hem d’esperar els trens més del previst.

Encara cauen gotes, la cua del front que ens ha passat avui, que ha dificultat la presència de més públic a l’acte –mig en broma, i mig no, sempre dic que només hi ha dos dies dolents per als actes literaris: els parells i els imparells. “Ara vinc”, escric al grup de whatsapp familiar. Me’n vaig amb la idea que he de tornar, que hem de tornar més al País Valencià, aquest país que m’ha mostrat el seu caràcter excessiu, tempestuós i amigable, proper i singular, ferm i alegre, que no renuncia a l’esperança, a una fumata bianca que té sempre un foc darrere.

No era això: memòria política de la transició s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.

Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)

Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura, recomanaren el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.

Un nombrós grup d'antics militants revolucionaris, alguns de l'OEC, altres de la LCR, del PSM o independents feien costat a Miquel López Crespí el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició. Entre aquests militants podem veure Josep Capó, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) i alguns dirigents de barris, Francesc Mengod; de premsa, Monxo Clop i militants del front d'ensenyament de l'OEC, com Àngels Roig o de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) com Guillem Ramis.

'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.