agregador de notícies
Mallorca: els republicans dels anys 70
1976: la presó de Palma.
Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare, Francesca Crespí Caldés, moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.
La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.
Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca).
L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.
Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.
Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".
Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".
La narrativa insular i sa Pobla
Narrativa insular - Un hivern a Lluc (El Tall Editorial) de Miquel López Crespí
Tot i la curiosa causalitat que motiva el viatge i lespecial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat. (Pere Rosselló Bover)
Per Pere Rosselló Bover, catedràtic de la Universitat de de les Illes Balears (UIB)
A Un hivern a Lluc (2019) Miquel López Crespí ha dut a terme un experiment que consisteix a hibriditzar diversos gèneres literaris. Des del punt de vista genèric el llibre és una combinació de memòries autobiogràfiques, reportatge històric i novel·la, sense que sigui fàcil determinar el grau de cada un dels ingredients d'aquesta amalgama. El denominador comú d'aquesta barreja és la recuperació de la memòria, atès que és també la columna vertebral de la identitat. D'aquesta manera el jo individual i el nosaltres col·lectiu queden també sintetitzats. I la recuperació del passat individual es concreta en un moment de la infantesa, paral·lel als anys de la postguerra, que formen part de la memòria col·lectiva. Però aquesta barreja també deixa sense efecte la demanda duna veracitat absoluta i dóna pas a una presentació dels fets en què la veritat és més bé relativa.
Tanmateix l'objectiu del llibre del qual ja coneixíem alguns fragments que havien estat inclosos a Visions literàries de sa Pobla (2018) és narrar una experiència de l'adolescència, que esdevindrà essencial en la construcció de la personalitat de l'autor-narrador-protagonista. Daquí les semblances del llibre amb la novel·la daprenentatge, el bildungsroman, i també amb la literatura de viatges, que narra un trajecte exterior que es converteix en un viatge interior i que, per tant, provoca una metamorfosi del jo. Per això el títol remet a un clàssic de la literatura de viatges: Un hivern a Mallorca, de George Sand, autora sobre la qual López Crespí va escriure dues novel·les i un bon nombre d'articles. Tant en Sand com en el nostre escriptor el viatge es converteix en una experiència d'allunyament del món exterior i de fuita de la civilització, que fa possible la trobada amb el jo més íntim.
Com en tota la literatura autobiogràfica, l'escriptor ens vol donar una imatge de si mateix. És inevitable. Així, a Un hivern a Lluc l'al·lot protagonista és ja un lluitador antifranquista, tot i ser encara un estudiant de quart de batxillerat, segons els plans destudis daquella època. Els esdeveniments el porten a simular una malaltia, la qual cosa el conduirà a passar una temporada a Lluc, apartat del col·legi, dels seus amics i amb la companyia protectora de l'àvia. Tot i la curiosa causalitat que motiva el viatge i lespecial personalitat del protagonista, en el qual ja s'entreveuen els trets essencials del jo adult, el llibre no es pot desvincular de tota una tradició de la literatura autobiogràfica mallorquina que arranca amb La minyonia d'un infant orat, de Llorenç Riber, al qual s'han afegir títols com De com era infant, de Rafel Ginard, Entre el caliu i la cendra, de Guillem Colom, o Caramells de l'alba, d'Antònia Ordinas. La infantesa, sens dubte, esdevé un paradís perdut, precisament perquè el distanciament temporal permet fer-nos veure aquell moment amb els ulls de la nostàlgia. El fet de ser un temps irremissiblement esvaït, emmarcat en un espai determinat, clou i cohesiona el relat.
En aquest cas, però, la idealització a què el tema de la infantesa perduda sol conduir queda contrarestada per la visió crítica del món opressor de la postguerra i per la memòria viva de la repressió durant la guerra civil. Aquí el record del passat, introduït sobretot per l'àvia, es barreja amb el present del sojorn, evocat pel narrador des de la perspectiva de ladult. Ni tan sols recloure's en un lloc apartat i idíl·lic com Lluc als anys 60 permet al protagonista lliurar-se de l'ombra persecutòria del feixisme, que és representat per les sinistres germanes Gelabert.
Com en tot llibre de viatges o com en tota autobiografia, Un hivern a Lluc és el relat duna descoberta, de linici d'un camí. És lentrada al món dels adults, marcat pels fets de la guerra civil i de la repressió franquista, que el protagonista ja coneix pel que li ha contat làvia. Però també és la descoberta de la vocació d'escriptor, intuïda només aleshores per les migrades lectures que la censura permetia. Una vocació que ara, passats ja més de cinquanta anys, ha donat un fruit abundant i de qualitat, amb una llarga llista d'obres que Miquel López Crespí ha aportat per a les nostres lletres.
Pere Rosselló Bover (16-VII-2019)
La mar rodona, de Sebastià Perelló
L´antifranquisme a Mallorca i els comunistes de la LCR
Carta dun gran lluitador desquerra
És l'hora de penjar les botes
Per Llorenç Buades, exdirigent de la LCR (IV Internacional)
Quan vaig entrar en el món del sindicalisme just començar la meva carrera laboral i en el món de la política militant activa - fa cosa de 40 anys aspirava a jubilar-me a una edat que es reivindicava pertot arreu i que en aquest moment lesquerra sindical i política desapareguda del mapa ja no planteja. És el seu problema i dissortadament també el meu que amb el pas del temps aquelles justes reivindicacions dessapareixin dels programes. Però com que jo no em rendeix que es rendeixi la falsa esquerra si vol- vull aplicar-me en allò que vaig reivindicar, tot i que sigui a un cost alt, perquè després de cotitzar durant tota la meva vida laboral, encara faig cotitzacions per un import que dobla allò que pugui cobrar de jubilació ben aviat.
Si he de fer balanç de tots aquest anys i a la vista de la situació actual no puc estar gens satisfet de levolució de les coses, i és el moment en que marriba a la memòria una conversa que vaig tenir amb Xesc Delgado, que aleshores treballava a un comerç de material esportiu i gomes del carrer Unió (en aquells temps el carrer General Mola avalat encara als carrers pel carrillisme eurocomunista responsable i realista que no plantejava cap retall al franquisme realment existent).
Xesc, que era del MC-OIC, i secretari del sindicat de comerç de les Comissions Obreres (quan encara eren un sindicat) em comentà en un dia plujós que, segurament seria militant revolucionari tota la vida.
Encara record com la pluja repicava en els vidres que adonaven a un corral verd que apartanyia o a la Sala Astoria o a la sala de festes Trocadero que teniem abaix de la seu del sindicat del carrer de Navarra (ara carrer de la Riera). Jo en canvi no em vaig expressar com ell, però al llarg dels temps, tira-tira, he durat més que ell, sobrevisquent amb més pena militant que glòria als darrers 23 anys decepcionals.
Poc després del 23 F, Xesc va desaparèixer de la militància, i fins i tot desparegueren els nostres partits de referència i lesquerra revolucionària es dissolgué com el sucre en el cafè calent.
Algun dels meus mestres fins i tot ha fet fortuna dins la burgesia i encara dispòs duna escriptura seva on mautoritzava a presentar candidatura electoral. Altres militants, després de diverses adaptacions tàctiques al llarg del recorregut es troben a Izquierda Anticapitalista, a Socialismo S XXI i fins i tot hi ha un diputat navarrès al Congrés dels Diputats amb Amaiur. Un altre en canvi, va morir a Valladolid amb lemblema de lespasa al mig duna corona de llorer que podeu veure a les portes del mausoleu dels feixistes del cementiri de Palma.
Afortunadament, tot i ser collectivista, al llarg de la meva vida he seguit sempre allò que pensava personalment, cosa que ha fet possible el meu individualisme, la meva indisciplina col·lectiva i la meva disciplina personal. Mai no he participat duna organització o projecte per adhesió, sinó per convicció personal , fossin quatre o cent-quatre els seus adherents. Mai no he cregut en allò doptar per caballo grande, ande o no ande. Mai no mha agradat tenir papers de direcció o executius, ni manar res a ningú. Em basta i sobra comandar-me a mi mateix i ni de lactivitat política i sindical no nhe tret mai cap profit econòmic personal : tot el que he recaptat en aquest sentit són pèrdues.
En laspecte anímic, el balanç daquests quaranta anys de dedicació a les lluites, estic satisfet personalment, perquè més o menys he fet allò que havia de fer en un entorn més aviat ingrat que té poc a veure amb la construcció del món nou que diu promoure el pensament desquerra, especialment quan suposats companys de causa maltracten més altres companys de lluita que els enemics que tenim enfront. Però això passava ja en temps de la guerra civil, quan molts revolucionaris i revolucionàries havien d'aguantar comissaris polítics pitjors que els burgesos.
He de dir que he patit més agressions verbals a tots els nivells en organitzacions sindicals a les que he participat i fins i tot alguna amenaça armada de gent estalinista (PCE (i), PCOE) que es deia desquerra, que per part de la dreta econòmica a la que ha combatut política i sindicalment al llarg de tota la meva vida militant.
Vaig poder accedir democràticament , quan Franco no era mort, mitjançant oposicions i sense cap endoll ni influència personal (era fill de picapedrer), a treballar en una empresa on el cap de personal era membre de la Guàrdia de Franco, i amb mi, de la mateixa manera democràtica ho varen fer altres companys que fundarem les Comissions Obreres del sector d'Assegurances. Sense dubtes, el meu cap de personal, falangista, mort fa anys, al que em vaig enfrontar sempre en defensa dels treballadors,era molt més honest que molts dels que es diuen d'esquerra i han gestionat el poder en lambit polític i social.
Tot plegat em fa molt pessimista en relació al futur, partint d un present on el capital ens guanya per golejada en la lluita de classes. Molt hauran de canviar les coses a lesquerra per tal que el Segle XXI no ens condueixi a una gran involució social, perquè quan els feixistes creixen en els barris obrers i marginats és perquè aporten més solucions que una esquerra aburgesada, interessada només en les cadires i en ocupar llocs al recer del poder econòmic.
En tot cas ho hauran de canviar els que fins ara no han fet els deures, perquè jo ja he aportat en el terreny militant tot allò que havia daportar i són les generacions joves les que han de lluitar pel seu present i pel futur.
Els vells que em precediren familiarment no duraren massa anys: el meu avi matern va morir als 58 anys, laltre va viure més dels setanta en pàràlisi, el meu oncle Bernadí va arribar als 63, el meu pare va morir als 67, i a la mateixa edat la meva padrina campanetera, i no són pocs els amics d'infància i de treball més joves que jo que han deixat aquest món. Així que de cap manera pens esperar a que els polítics de torn em robin tot allò que he invertit per a la pensió com han fet amb els meus avant-passats. Però fins on arribi seguiré donant suport als companys de causa , tot i que amb les cucales posades voltin la sínia de la mateixa manera tacticista de sempre. No n'hi ha més, i on no n'hi ha, que no en cerquin.
Arribat a això que es diu tercera edat, a la que no arriben molts humans, la tasca dels vells no és el combat amb les cames sinó amb el cap; és la instrucció i la preservació de la memòria més enllà de ladaptació als tacticismes, impressionismes i a lempirisme practicista (més kantià que marxista, més keynesià que marxista) que tan mal ha fet i segueix fent al llarg daquestes dècades a lesquerra. Aquí el meu combat individual no atura, ans al contrari, hi dedicaré el temps que calgui, sescolti o no, agradi o no, perquè allò important és la conciliació amb un mateix...
Ciutat, 29 de juny de 2012
A Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)
Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)
Alguns militants comunistes (LCR) de tendència trotsquista en temps de la transició. Llorenç Buades és el segon per l'esquerra. Altres partits comunistes de les Illes de tendència trotsquista eren l'OEC, que dirigia Mateu Morro, l'exconseller d'Agricultura del Govern Balear i exsecretati general del PSM i el PORE.
Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).
Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.
Dia del llibre a Palma, a començaments dels anys setanta. Domingo Perelló, propietari de la Llibreria Logos (a l'esquerra) i Miquel López Crespí (en el centre de la fotografia) portaren endavant nombroses activitats culturals que reforçarem els grups antifranquistes de les Illes, com explica el dirigent de la LCR Llorenç Buades.
Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.
Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).
A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.
Records de la Itàlia roja - Aquells estius dels anys 70
Records de la Itàlia roja: Lotta Continua, Il Manifesto i Potere Operaio (I)
Antoni Gramsci, el gran dirigent comunista italià i teòric dels consells obrers, va ser un dels grans pensadors que inspiraven l'acció dels comunistes de les Illes (OEC) i de l'estat espanyol (OICE) i d'altres partits revolucionaris dels anys seixanta i setanta.
Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda, Lucio Magri i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto
En el capítol "Viatge a l'estranger" del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1979) ja havia parlat de la importància cultural i política que, per a un militant d'esquerres de finals dels seixanta i començaments dels setanta, significava poder viatjar a l'estranger.
En aquell breu capítol de les meves memòries havia escrit: "Les sortides a Itàlia eren especialment profitoses per a un revolucionari mallorquí. Amb vaixell, de Barcelona a Gènova no era gaire car: unes cinc mil pessetes viatge d'anada i tornada. I allà, si hi anaves a l'estiu, amb tenda de campanya, per cent cinquanta pessetes podies estar dies a un càmping".
Aquí caldria fer un incís: també era prou barat si amb cotxe -n'hi cabíem cinc- es repartien les despeses de benzina. Amb tenda, anant a dormir als càmpings de les ciutats on arribàvem i menjant entrepans -una pizza o un plat calent d'espaguetis era un veritable luxe d'aristòcrates!- no sortia gaire car.
Però continuem amb el que deia en el llibre: "Però normalment anàvem a les trobades que feien les organitzacions juvenils o a les festes anuals dels diversos partits comunistes italians. Llavors, el preu del càmping i del menjar ens sortia per no res. El contacte i el coneixement personal amb molts dels grups que aleshores se separaven del PCI fou vertaderament important per a la meva formació cultural i política. A l'estat espanyol, el PCE, d'ençà el 1964, ja havia tengut les importants escissions del PCE (ML), l'OCE (Bandera Roja) i el PCE (i), entre d'altres. Ara, dins del Partit Comunista Italià, arran de les experiències del Maig del 68 i la invasió de Txecoslovàquia, s'esdevenien fets semblants. Érem a Venècia, amb joves de les Joventuts Comunistes, quan Rossana Rossanda i una bona part de la direcció històrica del PCI deixaren el partit i muntaren Il Manifesto. A Venècia vaig llegir el primer número d'aquella "heretge" publicació comunista. Il Manifesto, l'any 1970, tirava seixanta mil exemplars diaris. Després, a ran de les crítiques a l'estalinisme i l'esclerosi dels partits comunistes oficials, anaren sorgint Potere Operaio, Lotta Continua i Avanguarda Operaia, entre els més coneguts. Més endavant, molts d'aquests confluirien en Democrazia Proletaria. Itàlia, a començaments dels anys setanta, era un laboratori d'idees i experiències com no he tornat a conèixer enlloc. En els campaments d'estiu d'aquests partits, envoltats de banderes roges, participant en els debats i colloquis que es realitzaven sobre la història del moviment obrer i comunista, podia anar confirmant algunes de les idees que, intuïtivament, havia anat bastint a Mallorca.
'Hem de reconèixer que bona part de les organitzacions revolucionàries que operaven en la clandestinitat a Mallorca (PCE, PCE(i), PTE, BR, PORE, MCE) no arribarien a assolir mai l'alt nivell d'anàlisi dels partits d'esquerra italians".
Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.
Aquí caldria fer un altre incís. Es cert que moltes de les organitzacions de l'estat espanyol no arribarien a un nivell d'anàlisi com Potere Operaio, Lotta Continua o Avantguarda Operaia. Però, en el fons, als company italians els costà molt més que als catalans, bascs, gallecs o espanyols (que ja havien romput molt abans amb l'estalinisme) rompre amb l'herència del PCI (de Togliatti, Berlinguer, la dependència del moviment comunista oficial). Ells -i ens ho explicaven- es consideraven hereus del partit de la resistència antifeixista, del partit de la lluita guerrillera contra Mussolini. La Segona Guerra Mundial acaba l'any 1945 amb més de tres-cents mil partisans -la majoria membres del PCE- amb les armes a la mà. Els comunistes oficials italians sabien que eren ells qui havien portat el pes de la lluita antifeixista; ells els que havien penjat el dictador i els seus principals collaboradors, d'un garfi, a una plaça de Milà; ells, els que, si no hagués estat pels acords de Ialta, haurien pogut portar endavant una revolució que els nord-americans i Stalin no els permeteren realitzar.
Els companys italians procedien d'una altra història. Aquí, a Catalunya, a l'estat espanyol, havíem tengut experiències revolucionàries pròpies (la CNT, el BOC, el POUM...) que ja de feia dècades ens fornien d'elements d'anàlisi lluny de l'esclerosi estalinista (Carrillo, Pasionaria i CIA).
A Catalunya, qui més qui manco sabia de la revolució de l'any 36, de les collectivitzacions agràries i industrials a Catalunya, Aragó... Els Fets de Maig (1937), la liquidació del poder dels anarquistes i dels comunistes del POUM (aquest darrer, un partit oposat a a l'estalinisme); la història de l'assassinat d'Andreu Nin, Camilo Berneri i tants i tants de revolucionaris anticapitalistes, ens havien obert els ulls -quant a l'estalinisme del PCE- molt abans que als companys italians. De tot això -i més!- en parlàvem en aquelles voluntarioses trobades a Itàlia, a mitjans dels anys setanta.
Hem de recordar que, a Itàlia, és només a partir de setembre de 1970 (quan Il Manifesto fa públiques les seves famoses 200 tesis pel comunisme), que es comença a congriar la ruptura orgànica amb l'herència de l'estalinisme.
Els companys italians ens deien que s'havia hagut d'esperar al sorgiment d'una nova generació de revolucionaris (els que protagonitzaren els anys rojos de 1967-68) per aconseguir copsar a fons tota l'essència contrarevolucionària de la repressió estalinista contra els soviets de Budapest de l'any 1956 (per posar un exemple). O, més endavant, assistir a la vergonyosa invasió de Txecoslovàquia per part dels exèrcits del Pacte de Varsòvia, per a treure conclusions del carreró sense sortida a què portava el famós "compromís històric" de Berlinguer amb el Vaticà i la Democràcia Cristiana italiana. Analitzant el capteniment de la burocràcia dirigent del PCI, els militants s'anaven adonant del camí sense sortida (l'acceptació en tot moment del marc capitalista) a què portaven les famoses aliances amb la burgesia i el seus partits (el "compromís històric").Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Records de la Itàlia roja. Gramsci i els Consells Obrers. (i II)
"Les gran mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 1967-69, la fundació posterior de Il Manifesto i tots els altres partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària italiana, redescobrien -igual que l'OEC a l'estat espanyol- l'herència autèntica del marxisme revolucionari (herència ofegada per dècades de ferotge estalinisme). Es tractava de marxar, en la pràctica diària, pel camí de recuperar l'autonomia obrera, l'autonomia de la classe segestrada fins aleshores per burocràcies sindicals i polítiques que feien de l'usdefruit de poltrones i sous institucionals, el nucli del seu discurs polític". (Miquel López Crespí)
Mestre (Venècia), estiu de 1976. Miquel López Crespí va anar a la trobada anual de les Joventuts Comunistes Italianes on va establir contacte amb membres de Il Manifesto i altres partits de l'esquerra revolucionària italiana.
Amb els anys nous elements s'afegiren a les reflexions dels comunistes italians: primer l'exemple de la revolució cubana; l'experiència posterior de la Revolució Cultural xinesa i el qüestionament de l'aparell burocràtic del PC xinès que proposava Mao; el mateix maig del seixanta-vuit; les experiències "soviètiques" a l'Estat espanyol (el naixement d'un nou moviment obrer mitjançant les primitives Comissions Obreres, encara no dominades pels estalinistes), anaven fent veure a l'avantguarda treballadora i estudiantil italiana que ni tan sols les tendències més d'esquerres del PCI, tipus Ingrao, no podien donar resposta al nous problemes que la revolució a Occident plantejava.
Les gran mobilitzacions obreres i estudiantils dels anys 1967-69, la fundació posterior de Il Manifesto i tots els altres partits i organitzacions de l'esquerra revolucionària italiana, redescobrien -igual que l'OEC a l'estat espanyol- l'herència autèntica del marxisme revolucionari (herència ofegada per dècades de ferotge estalinisme). Es tractava de marxar, en la pràctica diària, pel camí de recuperar l'autonomia obrera, l'autonomia de la classe segestrada fins aleshores per burocràcies sindicals i polítiques que feien de l'usdefruit de poltrones i sous institucionals, el nucli del seu discurs polític.
És quan -tant a Itàlia com aquí, a Catalunya, a l'estat espanyol- es redescobreix el primitiu Gramsci dels Consells Obrers. Els comunistes de finals dels seixanta ens trobam amb una història amagada per l'estalinisme i els seus sequaços intellectuals. Les burocràcies partidistes (especialment la socialdemocràcia i l'estalinisme) ens havien amagat que la revolució d'octubre era la revolució dels soviets, dels Consells Obrers, de l'autonomia obrera. És a partir d'aquest retrobament amb el Gramsci del poder obrer, amb el Lenin dels Soviets, amb el Troski antiburocràtic, amb tots els pensadors que teoritzaren i portaren a la pràctica el poder obrer i la creació de la nova democràcia proletària a l'URSS, que es comencen a bastir noves estratègies anticapitalistes molt allunyades del possibilisme electoralista postestalinista. És a partir d'aquesta nova lectura del marxisme i de les revolucions, que es va constatant el camí sense sortida al qual ens ha portat -al món sencer- l'estalinisme (el moviment comunista internacional oficial que controla el PCUS, és a dir, la policia política de la nova burgesia "roja" que ha usurpat el poder al proletariat).
El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme
Explicàvem una mica més amunt que, a Catalunya, a les diverses nacions de l'estat espanyol, els marxistes revolucionaris (els hereus del POUM) havíem avançant més que els italians en el descobriment de totes aquestes mancances, de tots aquests entrebancs a la revolució socialista que posaven en els defensors de la burocràcia soviètica (els P"C"s oficials, parlamentaris, que cobraven -per a mantenir el sistema- de les seves respectives burgesies nacionals). Per això mateix, en aquest capítol que comentàvem de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), dèiem: "Però una cosa em quedava clara, a finals dels anys seixanta: l'amor de la infantesa -el PCE, la meva 'malaltia infantil' per la qual m'havien detingut tantes vegades d'estudiant-, restava, des del maig del 68, com a una cosa absolutament desfasada i que no podia donar resposta al repte capitalista. Ara ja era una evidència que Carrillo no anava més enllà d'una simple democràcia burgesa formal, i que el socialisme, en la seva boca, només era una frase per a emprar els diumenges, davant la pobra militància, encegada encara pel record dels fets heroics de la resistència antifeixista o la guerra. El carrillisme no aprofundia en el problema nacional, no donava resposta a les necessitats d'una nova cultura d'esquerres, nacional-popular, crítica envers la putrefacció social i ideològica del capitalisme.
'A l'Estat les assemblees d'obrers, d'estudiants, de veïns, esdevenien una forma de lluita nova, que no tenia res a veure amb l'esclerosi del centralisme democràtic tradicional. En Carrillo volia dirigir tot aquest potencial de lluita antisistema vers el pacte amb els sectors "moderats" del feixisme. Nosaltres, l'esquerra revolucionària, volíem atènyer el socialisme, l'autodeterminació de les nacionalitats, una forma de vida diferent, més creativa, allunyada del consumisme barroer que destruïa la nostra natura i ens feia esclaus d'objectes inútils i contaminants. Optàrem per l'herència del maig del 68".
I fent aquesta opció era quan ens trobàvem amb els companys italians de Potere Operaio o Lotta Continua que també havien fet aquesta opció.
Pel maig de 1976 vaig demanar al secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), el meu bon amic Josep Capó, si em donarien "permís" per marxar unes setmanes a Itàlia
Desembre de 1976: Miquel López Crespí i Josep Capó, membres de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC), sortint dels jutjats moments abans d'entrar a la presó de Palma (Mallorca) per haver estat a l'avantguarda de la lluita per la llibertat del nostre poble.
Ara, sis anys després d'haver escrit aquestes opinions, revisant el meu arxiu fotogràfic, sortosament he trobat un munt de fotografies d'aquells anys que m'han fet recordar tot el que vaig narrant. Records de viatges a Londres, a París, a Irlanda... Les fotografies que ara illustren aquest article són del Festival de les Joventuts Comunistes Italianes: la reunió anual que, a diversos indrets d'Itàlia, celebraven les joventuts berlinguerianes (les del "compromís històric" amb el Vaticà).
Pel maig de 1976 vaig demanar al secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), el meu bon amic Josep Capó, si em donarien "permís" per marxar unes setmanes a Itàlia. No era cap viatge "oficial" de l'organització, ni molt manco! Li deia si hi havia cap problema si marxava perquè, a les darreries de la dictadura, quan es començava a covar el pacte entre oposició domesticada i franquisme reciclat (per allò de poder fruir de sous i poltrones) no semblava gaire correcte -revolucionàriament parlant- anar uns dies de vacances. En aquella temps es militava amb "dedicació exclusiva". Gairebé no hi havia vida particular. Malgrat que el sector obrer era el menys afectat per la militància absoluta. Nosaltres -estudiants, intellectuals, professors...- amb allò que "encara no havíem format una família" -la "sagrada família" mai no qüestionada per cap sector de l'esquerra- havíem d'estar sempre al tall: reunions, viatges a la recerca de la propaganda, pintada de cartells, redactar manifestos, fulls volants, recitals per a recollir diners per al partit... Pel que fa als obrers -o almanco per a la majoria-, bastava que "complissin" assistint a la reunió de cèllula setmanal o repartint -quan podien- alguna octaveta. I, encara quan, molt de tard en tard, els altres sectors -estudiants, mestres, professionals...- fèiem arribar les nostres tímides protestes a la direcció se'ns feia callar per... "petitburgesos" que "no enteníem les necessitats del proletariat!".
En el fons eren les restes de l'economicisme més vulgar i barroer que tant havia blasmat Lenin en el Què fer?
Josep Capó, el secretari general dels comunistes de les Illes (OEC), no em posà cap entrebanc al viatge. No era un d'aquests obreristes que tant abundaven en el partit. Per cert: molts d'aquests "criticons" amb els intellectuals "petitburgesos" (es a dir: amb els militants als quals interessava el cinema, el teatre, la literatura) els hem vist més endavant treballant per als sectors més reaccionaris del PSOE o... fins i tot per al PP! Vet aquí el que era la "consciència de classe" dels que tenien calls a les mans. Una faula tot plegat!
Deia que Josep Capó m'animà, ja que sabia el fruit personal i (indirectament) per al partit que podria treure d'unes setmanes d'estreta relació amb els berlinguerians de les joventuts comunistes italianes o amb gent de Lotta Continua o de Democrazia proletaria.
En Mateu Morro -aleshores un dels homes més oberts del comunisme mallorquí (OEC) i que militava en el mateix front on jo feinejava: el front d'estudiants- també m'animà a marxar. Amb en Mateu (i a part de les reunions orgàniques de l'organització) ja havíem discutit a fons el llibre de Maria Antonieta Macciocchi Gramsci y la revolución de occidente. El nostre partit (l'OEC) no era gens estalinista amb el que feia referència a les possibles lectures (per part dels seus militants) dels clàssics del pensament revolucionari mundial.
Del llibre Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000)
Literatura catalana i memòria històrica
No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de lintel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra lestablert no em van convèncer mai. (Miquel López Crespí)
El dietarisme a les Illes: records dels anys 70
En llibres de narracions com La guerra just acaba de començar hi ha molt de lexperimentalisme que vaig practicar en aquells començaments dels anys setanta. I, què vull dir exactament amb la paraula experimentalisme? Em referesc, i ho he explicat en altres articles, a portar a la pràctica moltes de les idees que, i ara ho veig amb certa perspectiva històrica, shavien congriat en la meva imaginació a ran dhaver fet meves moltes de les idees rupturistes de les avantguardes literàries i artístiques de començaments del segle XX, passades pel sedàs del situacionisme Guy Debord, Raul Vaneigem!i la militància antifeixista. Pens en els contes guardonats amb el Ciutat de Manacor per un jurat format per Manuel Vázquez Moltalbán, Blai Bonet, Antoni Serra, Josep Melià i Guillem Lluís Díaz-Plaja. Narracions com El grup, La guerra just acaba de començar, Amb els ulls plens de pànic, La presó, Aquesta illa on et duré, La nostra herència, Pàgines d´un diari, Ningú no romp el silenci, Genteta de Ciutat, Lhome que cada dia anava a comprar el diari, Notícia dels escriptors illencs, La Perla Balear, Passa que... i Fugir, ho demostren. És la influència del surrealisme, de certs aspectes del nouveau roman i, més que res, de les teoritzacions artístiques del situacionisme, com ja he dit. El collage esdevé element essencial de moltes daquestes narracions. Lautor ho adverteix ben explícitament en la introducció de La guerra just acaba de començar quan escriu: Per a la realització dalgunes de les narracions daquest llibre shan utilitzat fragments dels següents materials: La isla de la calma (Santiago Rossinyol); Socialisme, sindicalisme i comunisme a Mallorca (Pere Gabriel); Gent del carrer (Antoni Serra); Los grandes cementerios bajo la Luna (Bernanos); Guia Turistica y comercial de Mallorca 1943; La Nostra Terra (Novembre 1934); Joanot Colom (Oliver). El conte de La guerra just acaba de començar titulat La Perla Balear és bastit quasi completament amb fragments de la Guia Turistica y comercial 1943, i el titulat Aquesta illa on et duré es va fer com una mena de collage amb frases agafades a latzar dels diaris. També shi troben paràgrafs complets de determinats llibres que llegia en el moment exacte de posar-me a escriure. Altres narracions del llibre són simples pràctiques descriptura automàtica seguint les instruccions de Breton als inicials components dels grups surrealistes. A vegades una aplicació mecànica de les instruccions que Freud donava als seus pacients per a aprofundir en el subconscient de les persones... També shi poden trobar contes escrits a partir de fragments de cartes personals i altres experiments, alguns fins i tot dutilització de la tipografia per ressaltar més allò que lautor vol expressar. Però no em semblava el més adient considerar que els jocs tipogràfics fossin l´únic sistema, o el sistema més important, per eixamplar els límits del codi lingüístic de lescriptor. Segurament mai em va interessar a fons la simple experimentació textual. Crec que en aquell temps els jocs tipogràfics ens semblaven desfasats, fora dèpoca, un vulgar seguidisme de determinades pràctiques parisenques de començament de segle XX. No volíem jugar a fer de falses avantguardes, entrar en el joc de vendre idees més antigues que el pastar com si fossin una troballa dels anys setanta. Em semblava fals. La revolta contra la narrativa convencional havia de ser també de continguts i havia de fer palesa la implicació personal de lintel·lectual en la destrucció de la societat de classes. Els exercicis literaris autocomplaents, el refrit de les avantguardes del passat, la desfressa tipogràfica i el barroquisme estilístic per amagar la buidor i la manca de compromís en una autèntica revolta contra lestablert no em van convèncer mai.
Però el que em seduïa més en el moment descriure els contes que conformen La guerra just acaba de començar era la idea que la narració, el llibre, no es bastia com un intent de construir una joia literària experimental de validesa eterna. Ni molt manco! Lautor volia emprar, i de fet així ho feia, la literatura per establir un diàleg de complicitat amb el lector. El lector esdevenia així confident de dèries amoroses, polítiques, culturals de lescriptor. Els experiments fets aleshores sinscrivien, doncs, en el marc d´una concepció efímera del fet literari, quasi situacionista, i la importància del text no consistia tant en la simple experimentació formal, sinó en el fet que les narracions esdevenien una part activa duna revolta global, dacord amb les noves sensibilitats sorgides a ran d´una nova situació històrica i cultural.
Amb lagreujament de la lluita de classes cultural, política i econòmica també sanaren modificant alguns dels pressupòsits inicials que teníem quan començarem a escriure a finals dels anys seixanta. Laugment dels crims de la dictadura, lassassinat dobrers a les fàbriques en vaga, la mort a garrot vil de lanarquista Puig Antich, els afusellats del 27 de setembre de 1975, les declaracions de l'almirall Carrero Blanco i altres jerarques del règim dient que mai hi hauria democràcia a lestat espanyol, feien que ens anàssim implicant més i més en la militància antifeixista. Record que molts companys de revolta textual i literària, molts revolucionaris de tipografia, amics de xerrada de cafè, no volgueren fer aquest pas en el camí d´una autèntic combat contra la putrefacció regnant, tant política com cultural. Sembla que no anaven més enllà de la provatura malgirbada, de lavorrit entreteniment de senyorets desenfeinats. Quants pamflets rupturistes, copiats del moviment Dadà, dels surrealistes dels anys vint no eren sinó lexpressió enrabiada d´una malaltissa enveja contra els grans escriptors del moment. Ràbia contra Joan Fuster, Salvador Espriu, Miquel Martí i Pol, Jaume Vidal Alcover, Pere Quart, Vicent Andrés Estellés... la impotència descriure res de vàlid, ni comparable en aquests grans autors es concretava en aquells jocs de mans lluny de qualsevol ruptura seriosa envers la societat capitalista.
La implicació personal en la lluita subversiva per a mudar la cultura burgesa, la pseudocultura produïda pel feixisme i els intel·lectuals de dreta, va ser el pas que alguns férem. Aleshores, fent costat als companys i companyes de partit, a conseqüència de la participació en centenars de reunions clandestines, en accions enmig del carrer, també anà variant la meva concepció del que era art i literatura experimental.
Fent nostres molts conceptes del teatre de la guerrilla, dels futuristes russos del 17, del teatre dagitació polític català i espanyol del temps de la guerra civil, de les propostes de Raul Vaneigem i de Guy Debord, els situacionistes que impregnaren amb les seves idees el Maig del 68, vaig passar a considerar nova cultura revolucionària, art experimental, teatre subversiu molt del que fèiem a fàbriques, hotels, facultats, carrers i indrets clandestins de reunió. Hi ha dos llibres bàsics per a copsar aquest canvi de percepció, descobrir lexplicació de perquè, a mesura que sanava complicant la lluita contra la dictadura, també sanava modificant la nostra concepció quant als experiments de simple revolta de saló. Els dos llibres que entre molts daltres ens condicionaren i condicionen encara eren La société du spectacle de Guy Debord i el famós Traité de savoir-vivre à lusage des jeunes générations que havia estat publicat per Edicions Gallimard de París el 67, un any abans dels esdeveniments dels Fets de Maig parisencs de 1968. I com ens havien fet canviar la sensibilitat artística i política els llibres dels situacionistes?
La realitat que ens encerclava era vista aleshores des duna òptica diferent. Caldria recordar lambient teatral existent en les assembles destudiants i obrers antifeixistes dels anys setanta. Una passió i una creativitat revolucionària avui dia desapareguda sota les tones de ciment armat on han provat denterrar la Revolució els menfotistes i endollats del règim. Hom recorda com si fos ahir mateix els cartells subversius penjats a les parets, les cançons revolucionàries cantades pels improvisats cors de les assemblees, pels participants a les manifestacions il·legals. Tot cobrava un sentit quasi èpic, experimental: la intervenció dels delegats de curs, de les comissions de col·lectius solidaris que venien a parlar a lassemblea per a exposar els problemes des d´un hotel o des de les associacions clandestines de barris. O, també, del més diversos comitès de solidaritat amb col·lectius represaliats pel feixisme, i de presos polítics. Recordem com, dalt lescenari de la sala dactes, els estudiants que sabien cantar interpretaven les cançons de Raimon, Lluís Llach, tonades de la guerra civil, els himnes de les brigades internacionals. Era una època en què molts estudiants i obrers, nombrosos ciutadans i ciutadanes antifeixistes sabien de memòria el repertori d´himnes del moviment revolucionari mundial. Des dEls Segadors fins a La Internacional, passat per l´himne de la CNT, La Jove Guàrdia o algunes cançons dEisler. Jo m´ho mirava des de la butaca, esperant el meu torn per intervenir, si és que aquell dia em tocava dir res. Veia el desenvolupament de lassemblea com si fos una gran obra de teatre escrita per tothom, una obra del nou teatre, la vida de la nova societat que el poble bastia amb la seva lluita, amb bocins de la seva vida.
La revolta quotidiana, la subversió practicada pels sectors més combatius del poble, eren situacionisme pur! Com podíem haver escrit un guió, per molt obert que fos, que hagués estat capaç dincorporar tanta vitalitat, tan gran quantitat de matisos? I això sense tenir en compte la mateixa ruptura del concepte dactor professional, com a persona diferent del poble, dels treballadors! Aquesta, i no unes altres, eren les nostres experimentacions del moment, el que de veritat ens seduïa, el canvi cultural subversiu al qual lliuràrem els millors anys de la nostra joventut.
Aclariment: Lescriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover, en el seu llibre Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997) inclou els noms següents com a components de la Generació literària dels anys 70: Baltasar Porcel, Antoni Serra (1936), Miquel A. Riera (1930-1996), Gabriel Tomàs (1940), Antònia Vicens (1941), Gabriel Janer Manila (1940), Maria Antònia Oliver (1946), Carme Riera (1948), Pau Faner (1949), Llorenç Capellà (1946), Miquel Ferra Martorell (1940), Guillem Frontera (1945), Biel Mesquida (1947), Guillem Cabrer (1944-1990), Miquel López Crespí (1946), Jaume Santandreu (1938), Guillem Vidal Oliver (1945-1992), Jaume Pomar (1943), Joan Manresa (1942), Pere Morey (1941), Sebastià Mesquida (1933), Xesca Ensenyat (1952), Valentí Puig (1949), Antoni Vidal Ferrando (1945), Antoni Marí (1944), etc.. Com explica lautor del llibre: Aquests narradors, alguns dels quals apareixen cap als anys seixanta, acaben amb el monopoli tradicional de la poesia dins les lletres mallorquines. Alguns dells són els primers de la nostra història a poder dedicar-se a les lletres de manera professional."
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
TALENT, TREBALL, SORT
No oblidant El mas de la Franqueta, de Vicent Pellicer
Hi ha llibres que deixen testimoni d'una manera de viure, que intueixes que són especials per al seu autor, i si a més l'autor és un bon amic, val la pena no deixar que s'oblidin. El mas de la Franqueta, de Vincent Pellicer (Cossetània Edicions, 2012)
Cultura i país: les mentides de la història oficial
En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat. (Miquel López Crespí)
Les mentides de la història oficial
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006)
Coberta del llibre de Miquel López Crespí Cultura i transició a Mallorca.
En aquest darrer quart de segle han sortit editades un munt d´històries oficials de la transició, però poques fent referència o historiant la realitat dels grups alternatius al sistema i als partits que, amb el suport de la dreta i la banca, s'instal·laren en la gestió del règim. Com escrivíem una mica més amunt, munió d'investigadors ben pagats i promocionats pels partits del règim han lloat, i fins i tot inventat, com si d'una novel·la es tractàs, les falses "heroïcitats" de molts tèrbols personatges i partits del sistema que no feren res per la llibertat del poble, ans al contrari, pactant amb els franquistes reciclats i la patronal posaren en tot moment entrebancs al protagonisme popular. I ara, vet aquí el que és la manipulació de la història!, "immortalitzats" en aquestes hagiografies del poder, es presenten com els únics i autèntics protagonistes de la lluita per la llibertat. Una autèntica vergonya, tot plegat.
Amb No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), amb Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006) i amb la majoria dels llibres de memòries que he anat publicant en aquests darrers anys el que volia era retre un petit i sentit homenatge als oblidats, als grups i persones que, com les JEC, l'OEC, Gonçal Castelló, Valerià Pujol, Víctor Alba o el dirigent trotsquista Arturo Van den Eynde, que tant feren per la nostra cultura i per la causa del nostre alliberament nacional i social, foren sistemàticament silenciats per la colla d'oportunistes que ha provat de canviar el sentit de la nostra història i de la nostra cultura. En Cultura i antifranquisme i en Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart es tractava de reprendre les qüestions estrictament polítiques de les quals ja havia informat en altres obres i ampliar-les fins al marc cultural per tal de situar amb força l'obra i exemple d'alguns escriptors marginats i obres d'indubtable qualitat silenciades pel comissariat postmodern. Pens que qualsevol persona que conegui mínimament el rerefons del nostre món cultural no ignora com la repressió que la dreta i la pseudoesquerra exerciren contra els partits que lluitaven per la República i l'autodeterminació, pel socialisme, també s'ha exercit i s'exerceix en el camp cultural contra aquells autors i obres considerats "dissolvents". Hem parlat sovint de la campanya per fer oblidar a les noves generacions el mestratge de Joan Fuster, Vicent Andrés Estellés, Pere Quart, Josep M. Llompart, Manuel de Pedrolo o Salvador Espriu, per citar només alguns dels intel·lectuals més coneguts. Si el comissariat neoparanoucentista que vol aclaparar-nos ha aconseguit molts dels seus objectius quant a demonitzar, menystenir i ridiculitzar la literatura anomenada "resistencialista"... ¿què en direm de tants i tants d'autors catalans que, en el darrer quart de segle, sense obeir consignes, portats pel seu tarannà independent, han volgut seguir l'exemple dels mestres? La marginalització, el silenci, han estat el que ha rebut i rep bona part de la intel·lectualitat catalana contemporània. Vegeu els noms de qui són promocionats per polítics i institucions. Pensau en qui promocionen les màximes autoritats de l'estat o qui cobrava i cobra bons sous de CiU o el PSOE o el PP i veureu que sempre són els mateixos. Les obres de molts d'altres, sovint magnífiques i d'una qualitat més d'una vegada superior a les dels endollats i promocionats, són sistemàticament silenciades, quan no sotmeses, com és el més freqüent, a campanyes rebentistes ordides pels clans i camarilles de l'endoll aferrades a les mamelles del poder. Els més de nou-cents escriptors de l'AELC en podrien parlar. Si cadascun contàs la història de les travetes que li han fet, dels atacs que ha hagut de patir, se'n podria fer un llibre o, qui, sap, més d'un, un munt de llibres que donarien notícia concreta de tot el que ha passat en aquest darrer quart de segle.
Perquè sabem el que s'esdevé, perquè molts de companys i companyes del gremi ens han contat les malifetes que han hagut de patir en aquests darrers vint-i-cinc anys, perquè qui signa aquest article també ha patit i pateix el mateix que els amics de la confraria literària, és pel que he volgut deixar constància de l'obra de qualitat indiscutible, però que no ha tengut el ressò que mereixia, d'autors com Antoni Vidal Ferrando, Pere Rosselló Bover, Ferran Lupescu, Llorenç Capellà. Joana Serra de Gayeta, Víctor Gayà, Miquel Mas Ferrà, Rosa Maria Colom, Eusèbia Rayó, Miquel Rayó, Joan Soler Antich, Valerià Pujol, Gonçal Castelló, Neus Canyelles, Víctor Alba, David Jou, Josep M. Llompart i tants i tants d'autors que han lluitat i lluiten per ampliar el ressò i qualitat de la cultura catalana en el món.
Qui ha sabut copsar a la perfecció la intenció que hi ha rere la publicació d'aquests llibres i de Cultura i transició a Mallorca ha estat l'escriptor i catedràtic Pere Rosselló Bover, que, en el pròleg al llibre que comentam, escriu:
"En aquesta reflexió sobre el país i la cultura, López Crespí analitza la situació de la gent de lletres a la nostra terra i es pregunta quina ha desser la seva funció en la nostra societat, tal com també ho plasmà amb un cert humor negre a La novel·la. Avui, esser escriptor a Mallorca equival gairebé a esser un marginat, a patir el menyspreu i loblit. Som força lluny daquells temps en què els intel·lectuals eren considerats els capdavanters de la comunitat, els benefactors del poble, els herois que amb el seu esforç feien avançar la col·lectivitat. Avui els intel·lectuals són arraconats pel poder que només amb excepcions molt comptades recau generalment en persones mediocres i poc conscients del valor de la cultura. Tanmateix, els poderosos necessiten dels intel·lectuals per lluir-los públicament, car els consideren un element decoratiu imprescindible. Com tot i com tothom, per a ells els intel·lectuals només són per utilitzar-los quan i com els convé i, després, llançar-los a les deixalles. El malestar del món de la cultura no sha produït debades i, fins i tot, resulta difícil creure que els autèntics artistes i pensadors es puguin sentir còmodes en un món com el nostre, dominat per la injustícia, a no ser que hagin adoptat el cinisme com a norma de vida. Al poder, li interessa tenir en les mans una massa fàcil de manipular, dòcil i dúctil, narcotitzada a base de productes de consum, de futbol i de televisió. El retrat pot semblar fàcil i tòpic, però no per aquest motiu resulta menys cert. Tot allò que faci pensar la gent és, per tant, una nosa inoportuna, un destorb en lavanç duns plans perfectament traçats des de dalt, que no saturen davant les persones, les cultures o les llengües".
Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). Podeu fer les comandes a la vostra lliberia habitual o al telèfon de l´editorial: 971-650618 (de 7h. a les 15h.)
Gabriel Janer Manila i la literatura catalana contemporània-
La proposta de Gabriel Janer Manila responia a linterès que, em digué, tenia lIEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada lantologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com sesdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)
Poetes mallorquins i traduccions. Les traduccions que aniran a la Fira del Llibre de Frankfurt: El mecanismo del tiempo (El mecanisme del temps) (Calambur Editorial, Madrid, 2007)
Pere Rosselló Bover i Miquel López Crespí
Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de lenveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.
A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden oferir res, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats intercanvis, allò de tu em dones aquell premi i jo torganitz un cicle de conferències ben pagades, què podem oferir, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també sen donen sovint.
Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir lany 2002 quan lescriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).
La proposta de Gabriel Janer Manila responia a linterès que, em digué, tenia lIEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada lantologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com sesdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.
Víctor Gayà
Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts danys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris dobligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.
Gabriel Janer Manila i lInstitut dEstudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.
I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.
Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Balearse. Un recordatori que encara tanimava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, limprescindible Veinte poetes de las Baleares amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?
I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de lobra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.
Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció dAntonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, dAntoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que sja encarregat de traduir de forma brillant i encertada lescriptor Víctor Gayà.
La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006.
Llorenç Villalonga, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Guillem Frontera, Baltasar Porcel, Carme Riera, Miquel Àngel Riera, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Maria Antònia Oliver, Carme Riera...
Llista de traduccions d´escriptors de les Illes que es presentaran a la Fira de Frankfurt
Traduccions fetes a iniciativa de Gabriel Janer Manila i de l´Institut d´Estudis Baleàrics (IEB)
A la Fira del Llibre de Frankfurt es presentaran obres de: Carme Riera, Baltasar Porcel, Antoni Vidal Ferrando, Miquel López Crespí, Llorenç Villalonga, Gabriel Janer Manila, Antoni Serra, Antònia Vicens, Guillem Frontera, Maria Antònia Oliver, Maria de la Pau Janer, Maria Rosa Planas, Jaume Pomar, Gabriel Florit, Ponç Pons, Tomeu Fiol, Maria Antònia Salvà, Damià Huguet, Miquel Ferrà Martorell, Miquel Mas Ferrà...
Gabriel Janer Manila
Alemany
L´avinguda de la fosca, d´Antoni Serra; Les llunes i els calàpets, d´Antoni Vidal Ferrando; Terra seca, d´Antònia Vicens; Difunts sota els ametllers en flor, de Baltasar Porcel; Els jardins incendiats, de Gabriel Janer Manila; Un cor massa madur, de Guillem Frontera; Joana E. de Maria Antònia Oliver; Orient, Occident, de Maria de la Pau Janer; Fins el cel, de Pau Faner; La ciutat dels espies indefensos, de Rosa Maria Planas.
Castellà
Poesia:
Història personal. Calambur, 2005. Jaume Pomar; El jardín de las delicias. Calambur, 2005. Antoni Vidal Ferrando; Barlovento. Calambur, 2006. Gabriel Florit; Llamas escritas, Calambur, 2006. Ponç Pons; El mecanismo del tiempo. Calambur, 2007. Miquel López Crespí; Todo es fragmento, nada es enteramente. Calambur, 2007. Tomeu Fiol; Poemas. Calambur, 2007. Maria Antònia Salvà; Antología. Damià Huguet; Los perfiles de la Odisea. (Antología de la poesía joven en las Islas Baleares). Autors: Margalida Pons, Josep Lluís Aguiló, Gabriel de la S.T. Sampol, Miquel Bezares, Àlex Volney, Albert Herranz Hammer, Antònia Arbona, Òscar Aguilera i Mestre, Pere Joan Martorell, Sebastià Alzamora, Manel Marí, Pere Suau Palou, Andreu Gomila, Antoni Ribas Tur, Pere Antoni Pons, Sebastià Sansó.
Narrativa:
Las lunas y los sapos. Calambur, 2007. Antoni Vidal Ferrando; 39º a la sombra. Calambur, 2007. Antònia Vicens; Los días inmortales. Baltasar Porcel; La avenida de las sombras. Antoni Serra; Viejo corazón. Guillem Frontera; Un día u otro acabaré de legionario. Jaume Pomar; El canto del vuelo Z-506. Miquel Ferrà Martorell; La rosa de invierno. Miquel Mas Ferrà; Arena en los zapatos. Joan Pons; Antología de cuentos de las Islas Baleares. Diversos autores; Bearn o la sala de las muñecas. Llorenç Villalonga.
Francès:
Carrer Argenteria. Antoni Serra; La vida, tan obscura. Gabriel Janer Manila.
Romanès:
Illa Flaubert. Miquel Àngel Riera; Cavalls cap a la fosca. Baltasar Porcel.
Italià:
Paradís d´orquídies. Gabriel Janer Manila; El cor del senglar. Baltasar Porcel; Una primavera per a Domenico Guarini. Carme Riera.
Participaran en les activitats de la Fira del Llibre del Llibre de Frankfurt: Agnes Agboton, Sebastià Alzamora, Josep Lluis Aguiló, Esther Allen, Maria Barbal, Carles Batlle, Lluís-Anton Baulenas, Sergi Belbel, Tahar Ben Jelloun (enregistrat), Alexandre Ballester, Josep Anton Baixeras, Walther E. Bernecker, Fina Birules, Lolita Bosch, Xavier Bru de Sala, Jaume Cabré, Salvador Cardús, Maite Carranza, Andreu Carranza, Enric Casasses, Ada Castells, David Castillo, David Damrosh, William Cliff, Narcís Comadira, Melcior Comes, Julià de Jódar, Miquel de Palol, Miquel Desclot, Martí Domínguez, Carles Duarte, Michael Ebmeyer, M. Josep Escrivà, Josep Maria Esquirol, Thorsten Esser, Pau Faner, Miquel Ferrà Martorell, Bartomeu Fiol, Josep M. Fonalleras, Feliu Formosa, Manuel Forcano, Guillem Frontera, Antoni Furió, Lluís Gendrau, Pere Gimferrer, Salvador Giner, Valentí Gómez Oliver, Juan Goytislo (enregistrat), Mercè Ibartz, Gabriel Janer Manila, Maria de la Pau Janer, Konrad György, Katja Lange-Müller, Gemma Lienas, Jordi Llovet, Antonio Lobo Antunes, Miquel López Crespí, Antoni Marí, Joan Margarit, Eduard Márquez, Andreu Martín, Biel Mesquida, Joan Francesc Mira, Carles Miralles, Empar Moliner, Imma Monsó, Anna Montero, Quim Monzó, Antoni Morell, Gustau Muñoz, Maria Antònia Oliver, Dolors Oller, Francesc Parcerisas, Teresa Pascual, Perejaume, Marta Pessarrodona, Josep Piera, Xavier Pla, Maria Rosa Planas, Modest Prats, Jaume Pomar, Aranu Pons, Damià Pons, Margalida Pons, Ponç Pons, Jaume Pont, Baltasar Porcel, Carles Porta, Jordí Puntí, Bas Puw, Carme Riera, Maria Mercè Roca, Montserrat Rodés, Albert Roig, Emili Rosales, Pere Rovira, Xavier Rubert de Ventòs, Toni Sala, Salem Zenia, Albert Salvadó, Mariús Sampere, Albert Sánchez Piñol, Jorge Semprún (enregistrat), Francesc Serés, Màrius Serra, Jean Serra, Sebastià Serrano, Simona Skrabec, Teresa Solana, Enric Sòria, Tilbert Stegmann, Michi Strausfeld, Jaume Subirana, Emili Teixidor, Francesc Torralba, Ricard Torrents, Matthew Tree, Antònia Vicens, Antoni Vidal Ferrando, Miquel Àngel Vidal, Albert Villaró, Júlia Zábala, Monica Zgustova, Olga Xirinacs.
Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals
Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals
A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès. (Miquel López Crespí)
La recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del poemari El cant de la sibil·la, l'obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004, m'ha fet fer algunes reflexions quant als mecanismes conscients i inconscients que poden guiar la feina de l'escriptor. Analitzar des de quina situació, des de quina concepció del món i del fet literari un autor enfoca la seva creació pot servir per a conèixer millor les claus internes d'aquelles obres. Potser és un exercici necessari i aquestes senzilles explicacions ajudaran algun lector a entendre millor la gènesi del meu darrer poemari, El cant de la sibil·la, i també, possiblement, la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Per desgràcia no anam gaire sobrats de dietaris ni d'estudis escrits pels mateixos escriptors explicant les interioritats dels seus processos creatius. Un excés de modèstia? Por de despullar-se massa davant la societat? Qui sap! Potser és tot plegat i el temor de lliurar algun secret personal o creatiu a gent que, imaginam, podrà emprar les nostres confidències culturals i literàries en contra nostra.
Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. Amb la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera que enguany, el 2005, edita El Gall Editor, són ja més de quaranta les obres publicades en català i més de vint les traduccions a altres llengües, concretament a l'espanyol, el romanès i l'anglès. Més d'una vegada, i ara mateix!, he treballat en diversos projectes combinant la redacció de treballs per a la premsa amb la preparació de poemaris, teatre i novel·les. En referència a les concepcions literàries d'un autor, a la "cuina" que hi ha rere cada llibre, una de les preguntes que els periodistes fan sovint als escriptors que conream diversos gèneres literaris és aquella tan coneguda de... "I vostè que s'estima més fer... novel·la, poesia o teatre?". És una pregunta ben intencionada però que sovint palesa la ignorància d'aquell redactor del diari envers el que és i representa l'ofici d'escriptor. Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d'enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no són autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn "el gènere on ens trobam més còmodes". En literatura no hi ha "gèneres còmodes". Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la "comoditat" no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un "gènere" determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972) ja parlava extensament dels complexos móns creatius de Virgili, Goethe, Herman Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions auténticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l'obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970) que tantes "il·luminacions" ens proporcionà sobre el món de la cultura; l'estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d'Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l'art que ens servien, amb molt d'altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D'amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar... i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l'any 1969!
A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès.
De tota aquesta problemàtica, la transformació dels conceptes i les finalitats de l'art i la literatura, de la política i de la vida quotidiana de les ciutadanes i ciutadans de la societat de l'espectacle ja n'havia parlat en el pròleg a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000, p. 9-10).
M'he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d'una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d'alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l'art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l'art, la cultura i la política no s'hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l'obra d'Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l'intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l'aprofundiment en les qüestions de l'hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l'intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d'una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa "independència" de l'intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l'espanyola d'aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d'una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l'il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d'un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d'aprendre.
En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació marxista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. Quan els situacionistes, Raoul Vaneigem, Guy Debord, entre molts d'altres, disseccionen la societat capitalista en un clàssic de l'assaig, La societat de l'espectacle, ja sabem que el mateix concepte de "gènere" literari és en crisi a l'interior de la nostra consciència. Per això, com he escrit una mica més amunt, el nostre forçat somriure als llavis quan el redactor de la secció de cultura ens demana en el conreu de quin "gènere" ens trobam més còmodes. Com explicar-li la història de les avantguardes, de totes les revolucions que han sacsejat el món, en cinc minuts? És impossible. Hem de fer aproximacions, sempre incompletes, sempre mal interpretades per aquests informadors que, quan ens fan unes preguntes, ja saben el reduït espai que el director atorgarà a les informacions literàries en el seu diari (a no ser que l'escriptor hagi guanyat el Nobel o ajudi a fer els discursos a Sa Majestat el Rei Juan Carlos! Aleshores tot són pàgines de promoció, interessats" aprofundiments" i si ve de cas, nomenament de doctor honoris causa a tan important personatge).
Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.
Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.
L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.
Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".
A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal (inèdit). En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.
En aquestes alçades de la vida, apropant-nos a la seixantena, arribam a pensar que els mallorquins nascuts a mitjans dels quaranta del segle passat hem estat els darrers habitants d'aquesta terra que, malgrat l'avenç del turisme i una certa industrialització, l'hem coneguda quan encara podia dir-se que era una terra de pagesos, mariners i menestrals. Per cert, la mateixa que, amb els canvis del temps, segurament conegué Miquel Costa i Llobera. En el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla hi ha notícia dels vells oficis dels nostres padrins i redepadrins, de les festes populars, d'aspectes destacats de la vida quotidiana d'una població en puixança constant com és sa Pobla. Tampoc no hi poden mancar els records personals de l'autor del llibre: l'escola del passat, les vacances a les cabanes de palla fetes a la platja d'Alcúdia...
És aquest pas furient dels anys, la punyent constatació que després dels teus padrins i pares, després de la mort d'amics i familiars, hi aniràs al darrere per matemàtica llei de vida, el que, com una força incontrolada que neix del fons del teu subconscient, et fa que comencis a perfilar molts poemes dels teus llibres i, concretament, aquest poemari, El cant de la sibil·la, que acaba d'editar Brosquil Edicions.
Si un especialista analitzàs a fons la temàtica dels treballs sobre història local aplegats en el llibre Temps i gent de sa Pobla podria trobar algunes de les idees que després m'han servit per a escriure molts dels llibres que he anat publicat aquests darrers anys. O les converses amb els vells republicans de sa Pobla, amb el pare Paulino, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, no són el bessó de novel·les com L'Amagatall, Estiu de Foc o Núria i la glòria dels vençuts? El cinema de la postguerra, el record de les sessions cinematogràfiques en el "Montecarlo", el "Salón Gardenia", "Can Guixa", "Can Pelut" o el "Salón Montaña" de les quals hi ha informació periodística recollida a Temps i gent de sa Pobla... no són l'embrió del poemari "Temps moderns: homenatge al cinema, el llibre que guanya el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002" de la Universitat Autònoma de Barcelona?
Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. Si hom analitza cada un dels capítols que conformen Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera podrà trobar, transformat, l'esperit dels poemaris El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, el desenvolupament literari d'algunes idees que hi són presents a Temps i gens de sa Pobla i del recull d'articles encara inèdit Sa Pobla en la història.
Tot plegat no és tampoc cap gran descobriment; tot lector intel·ligent ho sap a la perfecció. És evident que el món religiós, la classe social de l'autor de Lo Pi de Formentor, l'època en la qual transcorren els fets narrats a Defalliment, no tenen, en aparença, cap relació amb la vida de l'autor de la novel·la. Però els lectors que hagin llegit l'obra saben que la temàtica del llibre fa referència a les contradiccions d'un escriptor, en aquest cas Miquel Costa i Llobera, que, ja prop dels seixanta anys, reflexiona sobre la seva vida, la funció de l'art i de la poesia, el seu paper en una hipotètica transformació del món i de les persones mitjançant l'obra literària. Ben cert que, en part, podrien ser unes reflexions, amb les normals diferències, molt semblants a les que pot tenir un autor d'esquerres, que també creu en la paraula i que també, vaja quina casualitat!, s'apropa a la seixantena d'anys.
Si a tot això afegim que la història, els llocs on viu, escriu i treballa l'autor de Pollença són els de la infantesa de qui signa aquestes retxes, ja ens podem fer una idea de com l'escriptor empra a fons tot el material vital de la seva existència per a donar sang i vida als personatges de les seves novel·les. A no ser per la destrucció de paisatge i recursos naturals que hem patit en aquest darrer segle, el cert és que l'estructura bàsica de la Pollença de finals de segle XIX i començaments dels anys vint, el Formentor de ses Cases Velles, el monestir de Lluc, les badies de Pollença i d'Alcúdia, l'Albufera i s'Albufereta, les pinedes que encara resten aquí i allà delmades per l'especulació i l'avenç incontenible d'urbanitzacions i hotels, l'arena, l'aire salobrós del vent, la imponent Serra de Tramuntana, tot el nostre inabastable horitzó marí, els núvols i el sol ponent, són també, no solament els mateixos eixos naturals que encerclen i condicionen el protagonista de Defalliment. També són els paisatges, el món concret de la meva infantesa, alguns dels records que he provat de servat en el poemari El cant de la sibil·la, tan coincidents amb determinats ambient i atmosferes de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera.
Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que, la història de la literatura així ens ho confirma, les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d'un autor, les motivacions conscients i subconscients que l'impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d'una vegada, l'escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per a dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l'obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s'ha aproximat al coneixement de les coartades d'uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l'obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l'obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l'hora de relacionar l'obra escrita de l'autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l'existència de l'autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d'una escriptora.
Però totes aquestes reflexions, i més que en podríem fer, quant a l'origen de l'escriptura d'un autor surten a rotllo en constatar algunes similituds entre Temps i gent de sa Pobla (història local), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la) i El cant de la sibil·la (poesia).
He vingut, de Pasqual Mas i Usó
El paper del PSOE en temps de la restauració borbònica (la transició)
El paper de la socialdemocràcia (PSOE) en la lluita de classes
Per Miquel López Crespí, escriptor
A les Illes, el paper del PSOE d'ençà el final de la guerra civil és quasi inexistent. Els mateixos dirigents (Fèlix Pons, Emilio Alonso, etc) ho reconeixen en el llibre L'oposició antifranquista a les Illes, escrit per Bartomeu Canyelles i Francisca Vidal i editat per Moll l'any 1977.
A partir de 1974 "hi ha un cert nombre de persones d'ideologia socialista" (pàg. 14 del llibre esmentat). Tan sols en data tan tardana com el 1975 signen la instància demanant al Comitè madrileny del PSOE el reconeixement oficial.
La debilitat orgànica de la socialdemocràcia palmesana (els nuclis del PSOE es reduïen a Ciutat) era tan evident que per aquests anys (1974-75) els dos petits grups d'amics que es reclamaven de les idees d'aquest partit no es coneixien. Tampoc no mantenien contactes ni, molt manco, havien sortir al carrer a fer cap acció antifeixista conjunta. La cosa no anava més enllà d'unes trobades per a prendre cafè.
Les dues colles d'amics que no es coneixien eren la d'Emilio Alonso i Pere Bordoy (tendència "oficial") i la de Félix Pons i López Gayá més moderada.
L'escriptor Antoni Serra descriu aquesta extrema debilitat política en el seu llibre Gràcies, no volem flors (pàg. 109), quan explica: "Evidentment, per devers el 74, els socialistes encara no havien donat senyals de vida. Ens arribaven notícies poc concretes, això sí, que Emili Alonso intentava coordinar una mínima estructura relacionada amb el PSOE. De fet, però, per a nosaltres no hi havia més socialistes que Andreu Crespí, el vell professor represaliat i home de gran prestigi, amb el qual, molt de tant en tant, solíem mantenir qualque entrevista a la seva casa del barri de la Seu".
En el mateix llibre d'en Bartomeu Canyelles i na Francisca Vidal, quan els demanen quins són els fets principals protagonitzats pel partit diuen (pag. 15): "El fet culminant d'ençà de la refundació ha estat la vinguda a Mallorca de Felipe González", i més endavant afegeixen "la participació a l'homenatge a la memòria de Llorenç Bisbal, les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup Tácito (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. I també l'organització d'una conferència a les facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellanos i Bustelo)".
La misèria total i absoluta de la socialdemocràcia palmesana fineix amb l'afirmació que ja eren "prop d'un centenar, sense arribar-hi, quasi tots a Ciutat" (pàg. 17). Hi "estan contents" (pàg. 15), perquè són "membres fundadors de l'Assemblea Democràtica de Mallorca". A Menorca "hi ha una agrupació" (pag. 18) i "a Eivissa no hi ha cap nucli" (pag. 18).
En els anys més tenebrosos de la dictadura el PSOE va anar quedant reduït a un partit de vells exiliats sense gaire contactes amb la realitat de l'estat ni amb la punyent problemàtica de la lluita de les nacions oprimides per l'oligarquia espanyola. La vella direcció anà perdent qualsevol mena de vinculació orgànica amb el poble treballador. Ja hem vist com, a Mallorca, el PSOE, com a partit d'autèntica acció antifeixista, era una ficció total.
A l'exili, només l'ala esquerra del PSOE encapçalada per Julio Álvarez del Vayo (futur President del FRAP -Front Revolucionari Antifeixista i Patriòtic), que va ser expulsada del partit seguint les "indicacions" de l'imperialisme ianqui, es negà a fer de comparses en la maniobra de reforma del franquisme que teledirigia la Trilateral.
Fernando Jáuregui i Pedro Vega, en el seu llibre Crònica del Antifranquismo (II) parlen també (pàgs. 326, 327, 328, 329...) de la debilitat congènita de la socialdemocràcia espanyola. Segons aquests autors, les primeres Joventuts Socialistes de Madrid, l'any 1969 -abans no hi havia res- estan formades per: "Rogelio Alonso, Enrique Moral, dos trabajadoras de Tabacalera y Telefónica, respectivamente, y un joven obrero de Standard". Més endavant afegeixen: "Tan sólo funcionan organizaciones semejantes en Asturias, Euskadi y Sevilla", "aunque esta última un tanto libre respecto a las JJ.SS `oficiales', cuya cabeza está en Toulouse".
Enrique Moral, un estudiant madrileny que l'any 1969 viatja a Tolosa de Llenguadoc per a connectar amb el PSOE, és l'únic membre del PSOE en tot el món universitari. I ja érem a l'any 1969!
En el mateix llibre que ens ocupa (Crónica del Antifranquismo) i a la pàgina 328, podem continuar constatant aquesta contrastada debilitat orgànica de la socialdemocràcia en temps de la dictadura. Hi llegim: "La organización del PSOE en el interior es muy precaria. En la margen izquierda del Nervión, en Vizcaya, existen colectivos de trabajadores afiliados a UGT, inmigrantes de tradición obrerista. También en Asturias existe un cierto núcleo ugetista, de menor importancia que el vasco".
De Sevilla anomenen n'Alfonso Guerra, en Felipe González, en Guillermo Galeote (és a dir, el grup d'en González) i poca cosa més. De la força del PSOE a Madrid val més no parlar-ne. Fa autèntica feredat comprovar la seva inoperància per a la lluita activa per la llibertat (si exceptuam les caigudes de militants en la immediata postguerra).
En la mateixa obra, els historiadors abans esmentats ens informen que a la capital d'Espanya només hi ha "un grupo de veteranos que consume su militancia repartiéndose y comentando El Socialista en la trastienda del bar La Villa de Narcea, no lejos del parque de la Fuente del Barro" (pag. 329).
A Mallorca, ja ho hem escrit al començament de l'article, fins a finals del 74 -i es pot dir fins poc abans de les primeres eleccions- no hi ha senyals de vida de la socialdemocràcia illenca. Però el PSOE -com ho seria també el PCE- són grups necessaris per a portar endavant els pactes amb els franquistes reciclats. Si com a partits no existeixen, se'ls ha de donar la publicitat oportuna perquè puguin "arribar al poble". I aquesta serà la feina que faran els mitjans de comunicació oficials a partit de la mort del dictador.
A començaments dels setanta, la socialdemocràcia alemanya inverteix grans quantitats de diners per a ressuscitar el PSOE. Basta que recordem el gran nombre de "partits socialistes" que hi havia en els dos o tres anys anteriors a la mort del dictador. N'hi va arribar a haver desenes i desenes (alguns estudiosos diuen que... setanta!). Tants que, en un determinant moment, els amos que pagaven propaganda i viatges (els alemanys) digueren: Prou! i els obligaren a la unificació. Basti recordar el cas més conegut de Tierno Galván i el seu PSP. De cop i volta finiren les subvencions per a presentar-se a més convocatòries electorals i per a pagar els préstecs bancaris. L'home es veié forçat a la unificació.
Si llevam el cas de Tierno Galván, el cert és que l'ajuda no era gens desinteresada per part de Willy Brandt o de la Trilateral. Simplement es tractava de crear els partits que allunyassin el poble d'una autèntica lluita antifeixista i anticapitalista i que, de rebot, desfessin les aspiracions a la independència de les nacions oprimides).
Del Llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc)
El cinema del segle XX i els escriptors de sa Pobla
El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a lexpressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, lescultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és lart del segle XX: lart i leina publicística de masses amb més potència i capacitat dincidir sobre les persones. (Mateu Morro)
CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ
Per Mateu Morro, historiador
Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç denllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que lhan atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt dencert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a lautor li inspira el fet cinematogràfic.
El cas és que jo no som, ni de prop fer-shi, cap entès en cinema. De fet a lactualitat em dedic més aviat a tractar temes dagricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel mha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts danys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se mescapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar den Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.
El segle del cinema
El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a lexpressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, lescultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és lart del segle XX: lart i leina publicística de masses amb més potència i capacitat dincidir sobre les persones.
Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments davantguarda cultural o les lluites anticolonials.
Evocació del cinema de poble
Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós Salón Montaña de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era lany 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que sesdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el Cine Principal (Can Guixa), el Coliseum (Can Pelut), el Gardenia que era el cinema a laire lliure i més tard el luxuriós Montecarlo), va ser duns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. Daquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.
Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del Saló Montaña o, després, del Montecarlo hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també men record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons lhora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota lal.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades sho passava més bé amb laldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren lamo de Can Calent, sInquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, dalta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.
En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, hi hagué increïbles descobriments: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de lor; les aventures dStan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a lòpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments duna relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.
És potser dins aquest panorama pobler on shi pot ubicar la figura de lactor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera den Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en làmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica dAlexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.
Una finestra al món en temps de tenebror
Però és a Ciutat on linterès pel cinema den Miquel es realitzà plenament. Aleshores era lèpoca de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de lAvenidas, de la Sala Astoria i de lActualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys descola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de lexèrcit republicà.
La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a labast de la retina. Sobretot el nostre autor dóna importància al Cineclub Universitari de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, nEmili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, shi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano dStern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse dAntonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls den Miquel López un mitjà dexpressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments danàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a limpuls revolucionari.
És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se nadona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que lexpressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga dAstúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a lexterior de lestat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar lexpressió artística.
El cinema de la dictadura
Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació dun aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de Jaime de Andrade, és a dir del General Franco. És encara lesperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema dexaltació feixista i de limperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i sacosta el seu final, incapaç daturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una espanyolada. Era un cinema que ens feia créixer en lesclavatge enmig del més cruel embrutiment de lesperit. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.
Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no estranyes com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, que no saps don surten ni com va ser possible la seva realització. No en parlem ja de Calle Mayor, lobra més important de Bardem. Sha de fer referència a revistes com Nuestro Cine, Triunfo o Primer Acto que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.
El cinema crític
Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat dEisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que sesdevengué el mes doctubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al Montecarlo, sestrenà Las noches de Cabiria. En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, dOtto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen lespecial relació den Miquel amb lart i amb la política, és a dir amb el cinema.
Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de lintel·lectual fos aquest director de cinema o fos simple mestre descola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a Última Hora, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser larticle El compromiso político del escritor. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de lexpressió artística. Podríem parlar, potser, duna relació damor. De lamor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes dinterès, en lèpoca del Cineclub Universitari, en el llibre de poemes Temps moderns: homenatge al cinema, en els viatges a lestranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.
La casa de foc, de Francesc Serés
Les novel·les de Palma - Comentaris de Margalida Capellà, Pere Antoni Pons, Miquel López Crespí...
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.
Miquel López Crespí i la novel·la Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor)
Doble homenatge Al seu darrer llibre, el novel·lista ret homenatge a les dones republicanes però a més ha volgut que la protagonista de Caterina Tarongí també fos xueta
Els bons, naturalment, són els que s´enfronten als falangistes (Miquel López Crespí)
Per Pere Antoni Pons
Miquel López Crespí (sa Pobla, 1946) ha publicat la novel·la Caterina Tarongí, en la qual conta la història d´una dona mallorquina, republicana i xueta que veu com la vida li fa un tomb terrible amb l´alçament franquista i la Guerra Civil.
La Guerra Civil és un tema molt recurrent en la vostra novel·lística. Per què hi heu tornat ara?
Sí,, jo ja he escrit moltes novel·les sobre la Guerra Civil. I fins i tot m´havia fet el propòsit de no tornar a escriure´n mai més cap. Tenia la sensació que ja havia escrit tot el que havia d´escriure. Però quan vaig llegir el llibre de Margalida Capellà, Dones republicanes, vaig entendre que allà hi havia un enfocament nou. I la imaginació se´m va disparar. La meva idea inicial era construir un personatge femení que fos una suma més o manco essencialitzada de totes les dones que entrevista Margalida Capellà al seu llibre. A tot això, naturalment, hi has d´afegir la llibertat creativa de l´escriptor quan fa literatura, com també molts de records personals que jo havia sentit des de petit i que he aprofitat.
O sigui que la novel·la té un component de realitat molt considerable.
Sí, fins al punt que moltes de les anècdotes que hi surten són reals, viscudes per les dones republicanes de Margalida Capellà. La meva voluntat era, sobretot, retre´ls un homenatge. Per això el llibre els està dedicat.
Quina importància creis que té el llibre de Margalida Capellà per a la historiografia sobre la Guerra Civil a Mallorca?
Les entrevistes que Margalida Capellà va fer al diari Última Hora entre els anys 2003 i 2007 varen servir per salvar en el darrer moment tot un seguit de testimonis importants sobre la guerra que ens mostren un aspecte nou, i relativament poc tractat, sobre el tema. Per tant, la seva importància és la d'haver recollit les experiències d'una generació que s'està morint, o que ja és morta.
La protagonista de la vostra novel·la, Caterina Tarongí, és republicana i, per si això no bastàs per complicar-li la vida, també és xueta. Per què li heu donat aquesta doble condició de perseguida?
Primer, perquè volia que la novel·la també fos un homenatge als descendents dels jueus conversos que he conegut al llarg de la meva vida. N'he conegut alguns de realment exemplars. Guillem Aguiló, per exemple, el mestre de música de sa Pobla que feia sonar els ballets de Prokofiev i Txaikovski en plena postguerra mallorquina: imagina-t'ho! A més a més, fer que la meva protagonista fos descendent de Caterina Tarongí, cremada viva per la Inquisició l'any 1691, era una manera d'establir un paral·lelisme entre dues èpoques molt allunyades en el temps però molt semblants en la violència i el dogmatisme. La Caterina Tarongí històrica, cremada viva perquè no acceptava el catolicisme -i cremada, a més, amb llenya verda, perquè el foc se la menjàs més a poc a poc-, va ser víctima de la Inquisició, i la Caterina Tarongí de la meva novel·la és víctima del falangisme.
Es diu que les novel·les han de ser amorals. A la vostra, però, hi ha uns bons i uns dolents claríssims.
Si els falangistes persegueixen i volen exterminar la llibertat, el progressisme, la justícia, la república i la identitat de Mallorca, són els dolents. I els bons, naturalment, són els que s'enfronten als falangistes.
Nota
El llibre de la historiadora Margalida Capellà sobre les dones republicanes no sols ha inspirat el llibre de Miquel López Crespí. Les protagonistes agafen vida a l´escenari en un muntatge basat en les històries que ha recollit la investigadora. Avui [5-VII-2013] a les 21.30h el Centre Cultural s´Escorxador de sa Cabaneta, Pòrtol, acollirà la representació de Les llargues nits de Can Sales. L´espectacle es fonamenta en alguns dels testimonis recollits al llibre Dones republicanes, de Margalida Capellà. Concebut i dirigit per Toni Galmés, l´espectacle consisteix en una lectura dramatitzada de les duríssimes experiències patides per tres dones tancades a la presó de Can Sales durant els anys de la Guerra Civil. Les tres actrius protagonistes són Mercè Sancho de la Jordana, Rosa Serra i Francesca Vadell. En acabar la representació, està previst que es dugui a terme un col·loqui amb l´historiador David Ginard, autor de Matilde Landa. De la Institución Libre de Enseñanza a las prisiones franquistas.
(Diari AraBalears, 5-VIII-2013)
És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. El tren era una festa, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes. (Margalida Capellà)
PRESENTACIÓ DE LA NOVEL·LA DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ CATERINA TARONGÍ (LLEONARD MUNTANER EDITOR)
Per Margalida Capellà, periodista i escriptora
Miquel López Crespí és el fruit d´una bella història. Son pare, Paulino López, anarquista, natural de Conca, arribà a Mallorca acabada la guerra, amb el Batallón de Trabajadores número 153, per a complir condemna en el camp de treball d´Alcúdia. Paulino López va tenir la sort de saber pintar. Els oficials li encarregaven, ara una badia, ara una natura morta, ara un ram de flors; i aquest fet l´alliberà de picar molta pedra. Un dia, na Francesca Crespí, una al·lota de sa Pobla, d´una família benestant i de dretes, acompanyà son pare fins a la platja d´Alcúdia per tal de recollir algues i allà va conèixer Paulino López que, casualment, hi pintava una marina. L´any 1942 es casaren i, el 1946, va néixer qui seria l´escriptor mallorquí més prolífic i premiat de la seva generació: Miquel López Crespí. Fill d´un perdedor, per tant, la guerra civil ha esdevingut un fet transcendental en la seva vida i en la seva literatura. L´any 1997 va publicar la primera novel·la sobre la guerra civil, titulada Estiu de foc (Columna Edicions), en record d´aquells mesos del 36 que ompliren Mallorca de sang i de dol. Tot seguit, Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editors), publicada l´any 2000, i moltes altres que no crec necessari anomenar en aquests moments. Set o vuit novel·les sobre la guerra civil i una infinitat de narracions (una de les quals, L´illa en calma ja data de 1984), on d´una forma més o menys punyent tracta la repressió del 36. En el llibre Aspectes de la Guerra Civil a les Illes Balears, de Josep Massot i Muntaner, hi consta que Miquel López Crespí descriu la repressió mallorquina amb un vigor i una passió que fan pensar en Els grans cementiris sota la Lluna de Bernanos.
Avui, López Crespí presenta la darrera novel·la, Caterina Tarongí (Lleonard Muntaner Editor), un llibre per a mi molt especial, perquè ha tengut la deferència de dedicar-me´l, a mi i a totes les dones de les Illes que lluitaren i moriren per la República i la Llibertat. Jo, Miquel, t´ho agraesc amb l´ànima, i les meves republicanes també. I vull dir que aquesta passió que destaca Josep Massot en les obres de Miquel López Crespí, en aquesta darrera novel·la es desborda, perquè la protagonista, na Caterina, és dona, és mallorquina, és d´esquerres i és xueta. Ho té tot per a ésser infeliç a l´època que li va tocar viure, no li falta res. De fet, na Caterina de la novel·la fa el nom per la famosa Caterina Tarongí que, juntament amb Rafel Benet Tarongí i Rafel Valls, no claudicà davant el poder de l´Esglèsia Catòlica i morí cremada en el bosc de Bellver, allà on avui hi ha la plaça Gomila. Trenta mil persones arribant a peu, en carros, en galeres al Fogó dels Jueus instal·lat al bosc de Bellver, escriu López Crespí.
Realisme social. O, bé, no. M´explicaré. Segons Miquel López Crespí, l´objectiu de la literatura és reflectir la condició humana. L´autor de l´obra que comentam pensa, i m´ho ha dit més d´una vegada, que novel·les com El camí del Far de Miquel Rayó, El pallasso espanyat de Llorenç Capellà, Morir quan cal de Miquel Àngel Riera, i ara Caterina Tarongí, on el tema central és la guerra i la repressió, no tenen res a veure amb el realisme social tan de moda en els anys cinquanta i seixanta. Ell sempre ha defensat una literatura popular que reforci la consciència col·lectiva. Transcriuré allò que en pensa amb les seves paraules: No vull escriure per a cap minoria selecta, per a cap grup de privilegiats. Vull arribar al màxim de públic possible, fer tot el necessari per comunicar-li tota la sensació de realitat i humanitat possible. Mai no he fet costat a l´elitisme dels reaccionaris, els seguidors de l´art per l´art, la buidor postmoderna regnant.
Presentació de Caterina Tarongí, D´esquerra a dreta: Antoni Vidal Ferrando, Lleonard Muntaner, Margalida Capellà, Miquel López Crespí, Gabriel Barceló, Antoni Verger i Mateu Morro.
Entenc que fa literatura del poble i per al poble. Caterina Tarongí, filla d´un joier, secretari de La Societat, mestra d´escola, jove, culta, enamorada de n´Andreu, un home llest, servicial, agradable, amb molt sentit de l´humor, d´esquerres naturalment, porta una vida on no hi ha cap núvol de tempesta, per dir-ho, de passada, d´una forma una mica literària.
De sobte, esclata la maleïda guerra i na Caterina viu la detenció de son pare, de la seva germana Isabel i del seu enamorat, n´Andreu. I a ella per què no la detenen, em deman jo i es deuen demanar vostès. No la detenen perquè els feixistes l´utilitzen d´esquer amb l´esperança que els condueixi a l´amagatall del padrí Rafel. A la vida de na Caterina, que en la guerra fa un gir de cent vuitanta graus, hi arriben perles com aquestes: Comunistes i xuetes! Si no s´aixequen les forques ben aviat ens prendran tot el que tenim. Els xuetons mai no han fet feina. La mateixa Alberta Ratil, una beata que porta pistola, proclama aquí i allà: El desgavell (en clara referència a la República) no ha durat gaire, perquè encara existeixen militars i patriotes que no poden consentir que Espanya esdevengui una nova Rússia.
És dura la tragèdia de la família Tarongí, tanta que sort que Miquel López Crespí de tant en tant relaxa el to de la narració, rebaixa la tensió, acudint a episodis de la República on els personatges d´aquesta història varen ésser molt feliços. El tren era una festa, recorda na Caterina, pensant en el dia que amb n´Andreu viatjà a Inca per assistir al míting que va fer Frederica Montseny. No teníem cap mena de preocupació. La vida se´ns obria al davant, resplendent, plena de prometences, diu Caterina Tarongí, en un monòleg que l´autor usa per aprofundir en la psicologia del personatge. El govern republicà donà impuls a l´escola, a la cultura com a motor principal per a fer avançar un país. Els republicans tenien fe en aquest projecte i s´hi implicaren. Na Caterina i n´Andreu, com tants d´altres republicans, per tal d´acabar amb la ignorància popular, font de tants mals, els vespres, a La Societat, ensenyen de llegir i escriure als analfabets. Després, ja amb la guerra a punt d´acabar, na Caterina es demana: Era aquesta la nova Espanya que ens esperava?. Una família destrossada, la de na Caterina, que abans havia estat influent, tenien una joieria important.... No hi havia perdó envers les famílies benestants d´esquerres. Les dretes no podien acceptar que unes al·lotes amb possibilitats, na Isabel i na Caterina, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d´una família amb cases i horts, perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts, escriu López Crespí. I aquí em ve a la memòria l´exemple real d´una família rica, la formada per Bernat Marquès i Catalina Mayol, de Sóller. Mataren el pare, empresonaren la mare, tres filles, dos fills i un gendre. Alguns historiadors han volgut veure en aquest acarnissament de la dreta una actuació exemplificant dels repressors contra allò que consideraven una traïció, per tractar-se de gent de la seva classe social que defensava ideals socialistes.
I pas als dos capítols de les monges, personalitzats principalment en sor Coloma Ripoll. Jo vaig conèixer sor Coloma Ripoll (Palma, 1919-2004), hi vaig parlar una horabaixa de gener de 2004. Les germanes de la Caritat entraren a Can Sales el juny de 1940 i ella, concretament, el setembre de 1941. S´encarregava d´anar a correus a recollir la correspondència i de censurar les cartes de les preses. Na Caterina Tarongí en un moment donat diu: Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància. Potser té raó, na Caterina. Contaré una petita part de la meva experiència. Aquella horabaixa de gener li vaig demanar a sor Coloma: I vostè per què es va fer monja?. Em contestà: Que per què em vaig fer monja...? Un dia acabava de fer dissabte i em va passar com un fum. I ja va estar. Per això comprenc les paraules de na Caterina.
I bé...! Sempre m´ha sorprès la creativitat dels novel·listes. Miquel López Crespí es recrea en un diàleg entre Aurora Picornell i el seu home, Heribert Quiñones. Per cert, m´agrada el que diu na Caterina de n´Aurora: Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia. La imatge que els feixistes ens feren arribar d´Aurora Picornell no és, naturalment, l´autèntica. Encara que la seva intenció era que no ens n´arribàs cap; per això la mataren. N´Aurora, durant la República, va tenir un prestigi ben sòlid: col·laborà amb Maria Teresa León, amb Lina Òdena, la dirigent comunista de Catalunya-Principat, i amb la Passionària. Jo acostum a repetir el que em va contar la germana petita de n´Aurora, na Llibertat. Les dones dels diputats socialistes Ruiz del Toro i Ruiz Lecina, que l´estiu del 36 eren a Mallorca de vacances, coincidiren amb n´Aurora a la presó. Més endavant varen ésser bescanviades per altres presos polítics de dretes i digueren a na Llibertat: Aurora es el recuerdo más luminoso que guardamos de Mallorca y de nuestro encarcelamiento. Tota persona, home o dona, que mor per defensar uns ideals de justícia i llibertat, mereix veneració.
Miquel López Crespí, entranyable amic, sempre disposat a animar-me, a ajudar-me, sense demanar res a canvi. Valor les teves cridades per telèfon, normalment curtes, però plenes de contingut. Au nina...! I penges. Personatges com tu, personatges com na Caterina Tarongí, reclamen a crits una nova República. López Crespí a ran d´aquesta darrera publicació es demana per què el ressò de la guerra civil perdura anys i anys en la nostra literatura. Ell mateix es respon: a causa de la mort i l´exili de tants d´intel·lectuals i per la brutal repressió contra la nostra cultura. Passaran més de dos-cents anys i encara se´n parlarà d´aquesta guerra. T´ho dic jo, estimat Miquel. La Guerra Civil, que alguns partits, alguns sectors socials, encara es resisteixen a condemnar, va ésser una tragèdia comparable a la persecució dels jueus per la Inquisició. Comparable al que va passar amb Hitler, amb Mussolini, amb Pinochet o amb Videla. Què demanin a les padrines o les mares de la plaza de Mayo si perdonen Videla!
Contra les dictadures, contra els colonitzadors, contra els especuladors, contra els masclistes, contra els corruptes, contra els governants curts de gambals: una nova República! Tot d´una. Gràcies i enhorabona, Miquel.
Andreu Nin i el POUM: els assassinats de la NKVD, el PCE i el PSUC en temps de la guerra civil. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (II
Els comunistes catalans: Andreu Nin i el POUM
Andreu Nin (el Vendrell, Baix Penedès 1892 - Madrid 1937)
Polític i escriptor. Inicià els estudis de magisteri a Tarragona, i després passà a Barcelona per acabar-los. Fundà l'Associació d'Estudiants Normalistes. Acabats els estudis, fou mestre a l'Escola Horaciana, i alhora ensenyava en les aules dels ateneus obrers i col·laborava en revistes com El Baix Penedès, El Poble Català i Pàtria. S'afilià a la Unió Federal Nacionalista Republicana (UFNR), i fou membre actiu de les seves joventuts. Posteriorment (1913) s'allunyà del republicanisme federal i evolucionà a postures netament socialistes. Milità en la Federació del Partido Socialista Obrero Español (PSOE) al Principat, amb interrupcions, degudes a la polèmica que les seves opinions catalanistes generaven a "La Justicia Social" (òrgan de la federació). Des de finals de 1914 fins a la darreria de 1917 treballà com a representant de comerç als Països Àrabs. Retornat a Barcelona, reingressà al PSOE i alhora entrava en el Sindicato de Profesiones Liberales de la Confederación Nacional del Trabajo (CNT). Com a delegat al segon congrés de la CNT advocà per l'ingrés de la Confederación a la Tercera Internacional, cosa que aconseguí. No obstant com a secretari del comitè nacional de la CNT i, tot i el suport de Joaquim Maurín i d'altres, veié com la CNT s'allunyava progressivament del "tercerisme" vers a posicions anarquistes. Així el juliol de 1921, com a delegat de la CNT a la Internacional Sindical Roja (ISR) es trobà que aquesta deixava la Internacional de Moscou per afiliar-se a la Internacional de Berlín. Membre del Comitè Executiu de la ISR, s'encarregà de l'organització de l'oficina per l'Europa Central (1921-22), tasca que fou interrompuda per la demanda d'extradició de les autoritats espanyoles i la conseqüent expulsió de part dels alemanys.
Tornat a Moscou continuà treballant al si de la ISR, i fou l'amfitrió de Francesc Macià en la seva visita a la Unió Soviètica. A Les anarchistes et le mouvement syndical (1924) analitza el pes de l'anarquisme en el sindicalisme europeu (que es feia especialment viu en el cas de les terres catalanes). El 1926 fou secretari general de la ISR, càrrec que combinà amb la participació a la plataforma de Trockij, Oposició Comunista. L'estiu de 1928 caigué Trockij, i Nin fou progressivament arraconat fins la seva expulsió el setembre de 1930. Retornat a Barcelona, féu una important tasca en la difusió de les idees comunistes, remarcant la importància de la lluita sindical i del dret a l'autodeterminació dels pobles (Els moviments d'emancipació nacional, 1935). Davant l'ascens del feixisme fou dels primers en veure'l com una amenaça que anava més enllà del reaccionarisme dels règims militars (Les dictadures dels nostres dies, 1930). A El proletariado español ante la revolución (1931) analitza la nova situació peninsular, davant la proclamació de la República espanyola. Va traduir Trockij al català (Què ha passat?, 1935), però en general les traduccions polítiques les feia a l'espanyol, i les literàries, de les quals vivia, al català. En el panorama polític de Catalunya, Nin col·laborà amb el Bloc Obrer i Camperol (BOC), tot i mantenint la seva militància en l'Oposición Comunista Española, que a partir de 1932 adoptà el nom d'Esquerra Comunista.
Allunyat progressivament de Trockij, va trencar-hi definitivament el 1934. Al llarg de l'any 1935, participà en les converses per bastir un partit socialista unificat al Principat, que culminaren a la fi d'any, amb la fundació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), integrat pel BOC i l'Esquerra Comunista. Convertit en secretari general, també fou responsable de la Federació Obrera d'Unitat Sindical i de la revista La Nueva Era. L'esclat de la Guerra d'Espanya, provocà la formació d'un govern d'unitat al Principat, i Nin fou membre del Consell d'Economia i Conseller de Justícia i Dret (9-12.1936). Des d'aquest càrrec impulsà la creació dels Tribunals Populars de Justícia. Políticament el POUM es trobava enfrontat al partit comunista oficial (PCE-PSUC) i, de retruc, als òrgans governamental (en mans de socialistes i republicans). Així cercà un acostament a la CNT-FAI, que tampoc es va poder plasmar degut a l'actitud dels anarquistes. Els fets de maig a Barcelona enfrontaren al POUM i la CNT-FAI, d'una banda, i al PSUC, ERC i Estat Català, d'una altra. Aquests fets foren aprofitats pel govern republicà espanyol per limitar l'autonomia del Principat, i pels estalinistes del PCE-PSUC i els serveis secrets soviètics per desfermar una repressió contra el POUM. Nin fou detingut i assassinat per agents estalinistes.
Vegeu: Arxiu d'obres d'Andreu Nin i les planes de la Fundació Andreu Nin.
Secció Catalana de The Marxists' Internet Archive
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats danarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable lestudi dalgunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i lobra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama lany 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937). (Miquel López Crespí)
Memòria històrica de lesquerra alternativa
Resposta a Pere Meroño: lassassinat dAndreu Nin i els Fets de Maig de 1937
Imaginava que, a aquestes alçades de la història, el fet històric de la complicitat absoluta de la direcció estalinista del PCE i del PSUC amb la GPU soviètica i els botxins enviats per Stalin per a matar Andreu Nin era quelcom que ja no shavia de discutir per labundor de proves històriques que hi ha al respecte. Però sembla que lamic Pere Meroño no coneix lamplíssima sobre la matèria publicada d'ençà fa més de quaranta anys a Catalunya i lEstat espanyol. La majoria són llibres que els marxistes de finals dels seixanta i començaments del setanta llegíem i estudiàvem en els seminaris de formació o, simplement, per curiositat històrica. En referència als assassinats de comunistes del POUM i anarquistes de la CNT-FAI en els Fets de Maig de 1937 George Orwell ens va deixar aquella meravellosa i instructiva obra titulada Homenatge a Catalunya que demostra, sense cap mena de dubtes, el paper dels estalinistes espanyols i catalans, és a dir, del PCE-PSUC, en la repressió dels anarquistes i comunistes del POUM. És una obra bàsica, bona de llegir, instructiva, un document bàsic per a conèixer aquella època històrica, que sembla que no ha llegit Pere Meroño, o que no en recorda el contingut. Aquesta obra clàssica per a copsar el paper nefast de lestalinisme en temps de la guerra civil es pot ampliar si hom ho desitja amb aportacions com la de John Langdon-Davies, La setmana tràgica de 1937. Els Fets de Maig (Barcelona, Edicions 62, 1987). Però malgrat la documentació nova que aporta, no supera ni de bon tros la famosa Homenatge a Catalunya dOrwell. Així i tot és necessari conèixer-ho tot al respecte.
El paper sinistre en la criminalització dels antifeixistes del POUM i la CNT i la part que els estalinistes tengueren en lassassinat dAndreu Nin, Camillo Berneri i centenars danarquistes i poumistes és documentat en nombroses obres de lhistoriador Víctor Alba, concretament en El marxisme a Catalunya (Barcelona. Editorial Pòrtic, 1974), obra composta pels volums Història del BOC, Història del POUM, Andreu Nin i Joaquim Maurín.
LEditorial Ruedo Ibérico, famosa a les darreries del franquisme per les eines imprescindibles de recerca que posava al nostre abast, publicava una documentació precisa quant als elements de lestalinisme espanyol que, fent de sicaris de la policia política soviètica, treballaren activament en la criminalització de la CNT-FAI i també del POUM. El llibre, eina bàsica per a copsar el paper del PCE en lassassinat i persecució dels revolucionaris de lEstat espanyol que no obeïen a Moscou és de lhistoriador Andrés Suárez i porta per títol El proceso contra el POUM: un episodio de la Revolución Española. Moltes de les conclusions de lhistoriador Andrés Suárez són confirmades per Frank Mintz i Miguel Peña en la recopilació de textos que es publicaren durant els Fets de Maig de 1937; textos, la majoria dels quals són signats per Los Amigos de Durruti, el grup que senfrontà al PCE-PSUC i es distingí en la defensa dels perseguits, torturats i assassinats pels estalinistes. El llibre Los amigos de Durruti, los trotsquistas y los sucesos de Mayo va ser editat per Campo Abierto Edicions, a Madrid, lany 1978.
Recentment, el col·lectiu de recerca històrica La Trinxera ha estudiat lassassinat dAndreu Nin i ha publicat les seves conclusions en el web de la Fundació Andreu Nin. El treball porta per títol La desaparició dAndreu Nin i confirma que Nin, després de ser segrestat a Barcelona el 16 de juny de 1937, va ser traslladat primer a València i posteriorment a una txeca estalinista del PCE, la mansió dels aristòcrates i menbres de la direcció del PCE Ignacio Hidalgo de Cisneros i la seva dona Constanza de la Mora (néta del que va ser primer ministre conservador durant la monarquia, Antonio Maura). Tots els historiadors esmentats confirmen com els estalinistes espanyols treballaven en estreta unió amb la policia política dStalin per a portar endavant la seva tasca criminal contra els revolucionaris de lEstat espanyol. Exestalinistes destacats, com el tèrbol Enrique Castro Delgado, nhan parlat a Hombres Made in Moscú, llibre publicat per leditorial antimarxista Luis de Caralt, a Barcelona. lany 1963. Més recent és lestudi dels crims estalinistes a lEstat espanyol descrits pel dirigent de la IV Internacional Arturo Van den Eynde (lAníbal Ramos de la clandestinitat) Aquest estudi es pot trobar en el llibre El proletariado contra la Unión Sagrada. Anti-Carrillo (Madrid, Crítica Comunista, 1980), concretament a les pàgines 117-140.
Per a copsar tota la misèria estalinista contra els revolucionaris de la CNT i del POUM, per a entendre amb profunditat el perquè dels assassinats danarquistes i poumistes, per a copsar el significat autèntic de la Revolució iniciada en la zona republicana el 19 de juliol del 36, és recomanable lestudi dalgunes obres imprescindibles de Pelai Pagès, concretament Andreu Nin: su evolución política (1911-1937), i lobra de Francesc Bonamusa, aquell famós llibre que edità Anagrama lany 1977, Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937).
Com deia al començament daquesta nota, la bibliografia que hem consultat dençà els anys seixanta i setanta és tan extensa que no es pot resumir en aquestes breus retxes. En la història de Burnet Bolloten La Revolución Española: sus orígenes, la izquierda y la lucha por el poder durante la guerra civil 1936-1939 (Barcelona, Editorial Grijalbo, 1980), i en el capítol entre daltres- Catalunya: revolución y contrarevolución (pàgs. 515-558) podem seguir pas a pas les campanyes de Mundo Obrero (portaveu del PCE), de Santiago Carrillo, la Passionària, José Díaz i tota la plana major dels companys de viatge de la policia secreta dStalin, quant a criminalitzar i demanar lextermini del POUM i dAndreu Nin. Les hemeroteques serven la memòria històrica daquesta incitació diària al crim. Mai, cap dirigent del PCE-PSUC ha demanat perdó per aquests crims comesos contra els revolucionaris de lEstat espanyol!
Com he dit al començament daquest escrit, imaginava que, amb tanta abundor de materials, amb la investigació al respecte de què ens forneix dia a dia la Fundació Andreu Nin, debatre sobre la responsabilitat del PCE-PSUC en lassassinat dAndreu Nin, Camillo Berneri i tants de revolucionaris antiestalinistes seria cosa del passat, ja no tenia sentit. Veig que anava errat. Negar el paper dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en aquests assassinats és com negar l'assassinat de Trotski per part del militant del PSUC Ramon Mercader, assassí que actuà a les ordres de la policia política dStalin. Caldria no aferrar-se a la darrera línia de defensa segons la quals els del PCE-PSUC anaven enganyats i tota la culpa la tengueren els soviètics.
Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)
Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)
Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)
AGRAÏMENT
LAIETANS TOTS
La narrativa insular del segle XX i XXI: presentació dels llibres de Miquel López Crespí Diari d´un home sol (Llibres del Segle) i Les rutes de la ment (El Tall Editorial) - Comentaris d´Eduard Riudavets Florit, Cecili Buele (exConseller de Cultura del...
La narrativa insular del segle XX i XXI: presentació dels llibres de Miquel López Crespí Diari d´un home sol (Llibres del Segle) i Les rutes de la ment (El Tall Editorial) - Comentaris d´Eduard Riudavets Florit, Cecili Buele (exConseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca i Catalina Serra, regidora de Cultura de l´Ajuntament de sa Pobla-
La narrativa insular del segle XX i XXI a la premsa de Menorca (revista Iris) - Eduard Riudavets Florit comenta el llibre de narracions de l´escritor Miquel López Crespí Les rutes de la ment (El Tall Editorial)-
Viatges sentimentals -en el bon sentit de la paraula- i viatges crítics, viatges nostàlgics i viatges rebels, tota una constellació que ens porta a constatar errades, a patir per les injustícies, a revisar conceptes fossilitzats... A la fi, López Crespí ens fa visitar el passat per esperonar el present, una mena de brillant vaccí literari contra el conformisme, la resignació, lapatia...(Eduard Riudavets Florit)
Ja us ho he comentat en altres ocasions. He llegit bona part de la ingent obra de Miquel López Crespí i nhe fet la ressenya dun grapat dels seus llibres. Si més no, el que avui us vull recomanar mha sorprès, tant com mha agradat, per la seva originalitat. Es tracta de Les rutes de la ment
Si bé, sense cap mena de dubte, lautor exhibeix altre cop la seva mestria literària, lenfocament és força innovador. Estem parlant dun llibre de viatges, amb la inesperada particularitat que aquests són a indrets insòlits: la selva entorn de lOrinoco, la Mallorca de diversos moments del passat, la ment dun polític poderós, una vella fotografia...
Viatges sentimentals -en el bon sentit de la paraula- i viatges crítics, viatges nostàlgics i viatges rebels, tota una constellació que ens porta a constatar errades, a patir per les injustícies, a revisar conceptes fossilitzats... A la fi, López Crespí ens fa visitar el passat per esperonar el present, una mena de brillant vaccí literari contra el conformisme, la resignació, lapatia...
Si Celaya maleïa qui no pren partit, si un poeta tan exquisit con Cernuda atacava els ventres asseguts, si Josep Maria Llompart alçava la veu en defensa de la nostra terra i Joan Brossa escrivia verí contra la dictadura... Aleshores, López Crespí, amb aquest recull de relats, procura que no sapagui la flama de la lluita. I ho fa teixint un seguit dhistòries tan enlluernadores com incisives.
Us haureu adonat que he esmentat quatre poetes. Intencionadament. La raó és que López Crespí, a més que ha escrit excellents poemaris, impregna sempre les seves obres dun evident lirisme. No debades ens diu que la poesia no està barallada amb la revolució.
Així i tot, alguns dels relats són precises instantànies de moments històrics que desprenen un clar sentiment èpic. Nesmentaré un, a tall dexemple. A És lartilleria que no descansa ens permet viure el dia gloriós en què els treballadors i treballadores tallaren de soca-rel, als carrers de Barcelona, el sollevament militar-feixista del 36. Mha fascinat. Amb uns pocs paràgrafs ens hi immergeix del tot.
Tanmateix, seria una errada centrar-me només en un únic relat. Així que, encara que no puc esmentar-los i comentar-los tots, sí que us nassenyalaré daltres que també mhan impactat. En concret, dos: Viatge a la presó de dones de Palma (Mallorca, 1936)´ i el que tanca el llibre Viatge a la República Catalana de 1793. No tinc cap intenció desbudellar els arguments, només dir-vos que lautor aconsegueix -en aquesta mena de tensió buscada entre passat i present- fer-nos reflexionar, cercar parallelismes, guaitar possibles perills, veure les conseqüències de la desfeta, adonar-nos de la necessitat destar amatents...
I això amb una gran subtilesa. Les conclusions últimes les hem de treure els lectors. Són històries colpidores, però de cap manera catilinàries sense fonament.
Potser he estat una mica injust en destacar tres dels relats. Em doldria haver-vos donat una falsa impressió. Totes i cadascuna de les narracions són veritablement extraordinàries, pel llenguatge utilitzat, per la temàtica i pel plantejament. Simplement, com és lògic i com mha passat a mi, unes us arribaran més que altres. En conseqüència, us recoman Les rutes de la ment, perquè us puc prometre que gaudireu de la lectura i perquè és un llibre que cal que sigui llegit.
Catalina Serra ha escrit:
Benvinguts tots a la presentació del darrer llibre den Miquel López Crespí, Diari dun home sol, publicat amb Llibres del Segle. Avui és el Dia Internacional dels Arxius i amb motiu daquesta celebració, juntament amb lArxiu Municipal, vàrem pensar que estaria bé incloure aquesta presentació en el programa. La setmana passada en Joan Payeras, en Pere Perelló i na Caterina Ballester parlaren del vicari Parera i avui, com deia, som aquí per presentar la darrera obra den Miquel López Crespí, que podem dir que també fa dhistoriador i que reivindica la memòria en les seves obres.
En primer lloc, li vull agrair linterès per voler venir a sa Pobla, a Sa Congregació, per fer aquesta presentació i també per la disponibilitat que mostra sempre davant qualsevol qüestió relacionada amb el poble. La seva trajectòria és llarga. La setmana passada podíem llegir en una entrevista que amb 14 anys ja escrivia novelles, per tant, és un autor que ha dedicat tota una vida a lescriptura. A través de la lectura, va entrar en aquest món duna manera natural, entenent aquesta professió com qualsevol altra, sense cap tipus de mística o de valor de superioritat, i justament amb aquesta actitud durant molts danys ha dedicat cada dia del dia a dia a escriure. Això sí, sempre amb voluntat política. A més, des de sempre ha mantengut una relació molt estreta amb sa Pobla. Lany 2016 se li va atorgar lEscut dOr en homenatge a la seva trajectòria. I també va rebre el premi Alexandre Ballester de narrativa, lany 2009. Des de la dècada dels setanta ha publicat més de seixanta llibres: narrativa, poesia, teatre, memòries, novella i assaig. Traduït a nombroses llengües i guanyador dels premis literaris més prestigiosos de la nostra terra. També ha publicat molts darticles a la premsa, sobre història, política i literatura. Diari dun home sol, ara ens en parlaran lautor i en Cecili Buele, que lacompanya, és un llibre de relats que mesclen la ficció amb tocs autobiogràfics i de memòries. Com moltes obres seves, recupera temes que han anat apareixent en els seus títols, perquè li interessen, i també els mescla amb la seva realitat.
Enhorabona pel llibre, per la feina i per la trajectòria.
DIARI DUN HOME SOL (Llibres del Segle) - Presentació - Dilluns dia 9 de juny a les 19.30 h a Sa Congregació- Per Cecili Buele i Ramis-
Recent sortit dimpremta, el 21 de febrer de 2025 cau a les meves mans aquest llibre de lescriptor pobler Miquel López Crespí. Amb el suport de lAjuntament de sa Pobla, aconsegueix fer part de la collecció Què us diré, amb el núm. 61 de leditorial Llibres del Segle.
El publica el mes de gener de 2025. Té 127 pàgines i una taula que conté 11 capítols o relats. No més enllà de 16 pàgines adascun daquests, tots resulten summament interessants de llegir.
Diari dun home sol, és el títol que encapçala el primer daquests relats. Fa allusió al fet que el protagonista, un ciutadà de Palma ha de viure capficat en un món empestifat per guerres que aclaparen la població. Avesada i dedicada a fer processons per demanar que finesquin les calamitats de tota plaga, enmig del repic de campanes que mostren la presència indefugible dels déus inclements, de les parròquies, de les misses de difunts, dantics reliquiaris, del bisbe i dun bon estol de capellans, de soldats que surten per la Porta Pintada, dhores incertes amb oracions a les places, a linterior duna ciutat clausurada a pany i clau. Shi veu i shi sent tot sol, lautor pobler daquest relat.
Vermell de cirera als llavis és un altre dels relats que inclou El llibre, Lídia, El somni, La pellícula daquesta nit, Memòria dun temps, Don Felip, Fidels servidors de lEstat, La cambra dels quinze i El Talp. Tots plegats conformen el conjunt de la Taula que apareix al final del llibre. En llegir aquest relat, entren ganes darribar a copsar el perquè dun títol com aquest: vermell de cirera als llavis. Primer, rememora llunyans embats tardorals, les primeres riqueses amb gust de maduixa als llavis, certament. Però, finalment, formula la pregunta que shi relaciona ben directament i clara: «Qui podria afirmar, sense por dequivocar-se, que era cert el vermell de cirera als llavis després de cada besada». Amb això, aquest relat breu de 8 pàgines pren i adopta el sentit profund dun home sol que rememora temps passats i fets dantuvi que li marquen inexorablement la vida descriptor i danalista en profunditat, sempre molt crític amb el model capitalista que amara les nostres societats del segle XXI.
Un altre dels capítols, El llibre, va dedicat a la seva condició descriptor. Lautor pobler shi desfà en explicacions sobre algunes de les conseqüències més o manco directes que comporta la seva curolla dhaver volgut dedicar-se professionalment i plena a lescriptura. Com gairebé pocs, durant tota la seva llarga vida ja quasi octogenària, shi ha dedicat en exclusiva. Alludeix també a la pintura, però reconeix que el que passa amb el ram de la ploma no succeeix amb cap altra professió reconeguda. Assenyala la tragicomèdia que representa avui dia ledició dun petit llibre, davant la boja colla deditors, llibreters i distribuïdors. Aquesta situació el porta a concloure que el fet literari esdevé primordialment un negoci on no importa la qualitat. I lautor, que sha comparat a si mateix amb la imatge dun llangardaix que ha perdut la cua i ha desperar que li torni a sortir, shi veu tot sol, sense ningú, «enmig duna esplanada rocosa batuda implacablement pels vents i la pluja» (pàg. 35).
Amb el relat que porta per títol Lidia, lescriptor pobler recorda, de manera molt gràfica, certes conseqüències derivades de la consolidació del nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder a lEstat espanyol, amb motiu de les primeres eleccions democràtiques, a finals dels anys 70 del segle passat. Hi remarca lestranyesa dels anys 78 i 79 (pàg. 42). I la trobada, imaginària o real, amb una allota argentina, arqueòloga i companya dun montonero assassinat pels militars lany 76... En demanar si realment existí aquella dona llatinoamericana o si la seva enlluernadora presència fou un somni, un estel fulgurant imaginari, munió de xerrades nocturnes amb ella li canvien la seva forma de pensar i de veure el món. Shi converteix en un afeccionat i amant indiscutible de larqueologia, però sol.
En llegir el relat que duu per títol El somni hom pot demanar-se què deu voler dir lautor quan afirma «tenc por al moment exacte de totes les solituds» (pàg. 49) El fet és que va descrivint magistralment les operacions militars de caràcter bèllic que apareixen a la pantalla del seu televisor, reproduint-hi el que passa en terres iraquianes. Ho reviu intensament, com si fos a linterior del seu domicili, situat en un dels carrers de la ciutat de Palma, «lindret exacte on viu dençà dun caramull danys». Malson? Imatges de follia? O tot terriblement real! «Les trompetes del somni anuncien la fi dun altre dia». Tanca els ulls i, ben tot sol, pensa que potser tot plegat no sigui res més que producte de la seva imaginació.
El llibre passa duna pantalla de televisió que mostra, en somnis, els desastres ferests de la guerra dIrak, a La pellícula daquesta nit, que conforma un altre relat del llibre. A aquestes alçades de la peça literària, potser-ne un, dels relats més ben elaborats. Tot i la poc nombrosa utilització, a dir ver amb una presència molt minsa de punts i a part en cadascuna de les 11 pàgines. Continuen les matances televisives, davant dels ulls de la filla més petita que sentreté amb son tren de joguina, mentre reben la ració diària de sang i de violència incontrolable. Lespetec dels canons que bombardegen Sarajevo li porta, a lautor, que ho reviu tot sol, el record dabsències disperses amb companyes i companys de revolta, de temps llunyans.
Al relat següent, lautor pobler fa Memòria dun temps. Precisament és lany en què les nostres illes arriben a aixoplugar-hi vint-i-set milions de turistes! De tan mala manera, que el servei públic de laigua no arriba a poder atendre tanta demanda. Així i tot, preveuen dampliar encara molt més les installacions gegantines de laeroport illenc. Hi fa comparèixer el bisbe que mana fer rogatives perquè plogui; rabins del Call i bruixots de tota casta que fan estudis sobre el canvi climàtic. Sentint-shi tot sol, lautor hi contraposa, a totes aquestes malifetes, unes altres que es deriven de la guerra declarada pels cristians contra els àrabs i altres països endarrerits i de cultura bàrbara. Hi surten i compareixen notables representants de la immigració creixent, dels moros, de les dones de pell fosca, dels jueus, dels presos i lladres, dels joves incontrolats, dels forasters, dels xuetes, destols de pagesos, dagitadors processats, cantants, escriptors de mal viure, dirigents sindicals, capellans, frares, gitanos, negres, etc. Aquest és un relat que traspua grans dosis de crítica molt àcida contra els estaments que, des de sempre, continuen marcant, avui dia com en temps passats, fites històriques rellevants en aquesta illa nostra: figures com la del rei i del papa, dels bisbes i les autoritats civils o militars, dels grans empresaris, arquitectes, urbanitzadors, hotelers, etc. enfrontats a la resta de grups i collectius, altre temps anomenats «agermanats». Avui dia hi compareixen, com a grepuscles ecologistes, de defensa de la terra, de la llengua, de la cultura, del territori, dels costums, de la llibertat, i safanyen a desempellegar-se daquelles estructures eclesiàstiques que miren de continuar amarant les esponges vives que representen les poblacions illenques del nostre temps. Podria estendrem encara molt més en la presentació daquest llibre que descriu duna manera molt fina i acurada la solitud dun home que sha volgut dedicar a la literatura, i solament a la literatura. Això sí, un estil literari que té molt a veure amb la història de la nostra terra i amb les vicisituds variades que ha hagut de travessar, i encara ara travessa, la nostra societat illenca arrelada a Mallorca.
Podria estendrem moltíssim més. Però, em sembla, qui millor pot presentar aquest llibre és el pare de la criatura, aprofitant que el tenim aquí davant.
Pàgines
