agregador de notícies

El Tall Editorial publica el llibre de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí Les rutes de la ment. -

El Tall Editorial publica el llibre de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí Les rutes de la ment. - Les rutes de la ment ens portarà a munió de viatges fantàstics a les més diverses èpoques de la nostra història. En aquesst mateix post podeu trobar un avançament dels capítols d’ aquest experiment literari que ens farà viatjar a altres contrades i a curiosos universos de ficció o de la més punyent realitat. - Anirem informant! -

LA FOLLIA DE L'OR Tota la follia de la recerca de l'or començà perquè un missioner de la Companyia de Jesús havia vist uns indis, els piaroa, habitants d'un dels afluents de l'Orinoco, portant petites peces d'or penjant del coll. En aquest aspecte no es diferenciaven gaire del baroa i altres tribus que habitaven l'interior de la selva i les voreres dels rius. Sempre que els espanyols ensopegaven amb alguna d'aquestes poblacions ignotes, s'esdevenia el mateix: eren pobles que no donaven cap importància al metall daurat. Simplement era una pedra més. Els agradava perquè era més fàcil de treballar que segons quins altres materials. Aquella humanitat encara no sabia que la seva vida canviaria de forma irreversible precisament per la cobdícia de l'home blanc vers l'or.

ÉS L'ARTILLERIA QUE NO DESCANSA Casar-se, es deia abans, en els vells temps (un cosí del PSUC que treballa als jutjats els inscriurà en un dels llibres d'actes). Els amics i amigues, les milicianes que partim cap a les Illes, hem jurat formalment bastir un gran arc triomfal amb fusells i baionetes, quan hagin acomplert amb els avorrits tràmits burocràtics. Tinc els meus dubtes, pel que fa a aquest tipus de cerimònies. Portem el verí del passat infiltrat dins les venes? No ho sé. Tot això, els casaments amb papers, signatures i testimonis, em fa pensar que, si no anem alertes, els antics costums --i amb els antics costums, les històriques opressions de la dona i de l'obrer-- podrien tornar.

Un viatge a la infantesa De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar...

Viatge a un estiu dels anys cinquanta Record la casa en silenci. El ca i el moix dormien, l'un al costat de l'altre, com dos bons amics, sota la porxada, davall les parres que a l'estiu ens protegien del sol. Mumare havia anat a regar a l'hort, i el pare era al taller, amb l'oncle. La besàvia, asseguda al balancí -feia molts d'anys que romania malalta de les cames, sense poder caminar-, en la penombra, mirava cap enrere, navegant vers els anys de la seva joventut, quan ella ajudava el marit a portar dos horts i diversos bocins de terra als afores del poble. Els senyors -nosaltres anomenàvem "senyors" els que no anaven a marjal: magatzemistes, metges, botiguers- feien la migdiada, indiferents a les preocupacions quotidianes de la pagesia. L'estiu era la temporada més dura per a la feina: batre el blat o les mongetes a l'era, de sol a sol, amb l'únic descans d'un ràpid dinar sota la figuera que, invariablement, creixia davant totes les casetes de camp.

Un viatge a la darrera nit de Miquel Costa i Llobera SANTA SOFIA La cúpula immensa, les quaranta finestres que illuminaven aquella obra gegantina, les columnes folrades de marbre que semblen arribar al cel, les restes dels mosaics que no varen ser destruïts pels seguidors de Mahoma... ens mantenien en silenci. Cap dels expedicionaris gosava rompre aquell respectuós silenci. Havíem deixat enrere una ciutat en abandó, submergida en la decadència. Arreu reguerons d'immundícies, carronyes de gats, cans que no són de ningú i tot ho infesten, venerats per la superstició turca, i un bigarrament de vestuaris i tipus humans com una immensa mascarada...

Un viatge a l’ any 1793 La ciència, els debats sobre els darrers descobriments en l'astronomia, l'electricitat, la geografia, ho dominava tot. Mentre que a Madrid i altres ciutats d'Espanya els llibres d'oracions, la Preparació per a la bona mort, les històries sobre la bondat de la Inquisició, la repetició mecànica de les gastades fórmules tomistes, l'escolàstica més banal i pansida dominaven el panorama cultural de les universitats, a França els joves d'idees avançades llegien la Història natural de Buffon, les Aproximacions a la química de Franklin i, sobretot, els Principis matemàtics de filosofia natural de Newton. Em delia de forma molt especial aquella obreta de Voltaire, Candide, que l'autor havia escrit dos anys després del meu naixement. Es discutien les teories materialistes de Maupertius, del metge La Mettrie, d'Helvétius, del baró Holbach.

Viatge a una vella fotografia dels anys 70 En Raimon, assegut al seient de darrere d'una moto, havia enllestit Al vent, i tots teníem encara ben recents a la memòria el ressò de les grans vagues asturianes, els moments difícils de l'assassinat de Julián Grimau. Més endavant, la nostra confiança d'adolescents estaria posada en la jove revolució cubana, la resistència del Vietnam a l'agressió ianqui. El maig del seixanta- vuit, a París, ens sobtà, i a partir d'aquell moment aprenguérem a veure el món i a nosaltres mateixos d'una altra manera.

Barcelona en guerra Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.

Un viatge a la Mallorca de 1936 Quan passava davant casa seva les podia veure xafardejar rere les cortines. Damunt la taula, la xocolata, els pastissos, els missals de nacre, els rosaris de plata i or. Em miraven amb mal ull. Sabien que era la filla del president de La Societat, la promesa de n'Andreu, un activista d’esquerres molt destacat. I que mai no anava a missa, a les processons! Quin pecat! Joves que no volien anar a escoltar els sermons del rector! El diable reencarnat! L’espant se’ls notava al rostre quan, amb la colla de l’Ateneu, passejàvem pels carrers cantant cançons mallorquines, algun himne del moviment obrer. Ho fèiem aposta, a veure si els pegava un atac de ràbia. Sabíem que l’alegria que demostràvem era el verí més actiu que els podíem subministrar. Cantar i riure, ballar a la plaça els dies de festa major, marxar d’excursió agafats de les mans, feliços, en notar la sang corrent per les nostres venes!

Un viatge a la ment de Felipe González Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances.

¡Error!Marcador no definido.Viatge a la presentació del llibre Tota aquesta història començà a principis de maig. Pensava que, per anar bé, hauria de presentar el llibre pel mes d'octubre. El setembre no és gaire adequat. Encara hi ha gent de vacances. Els diaris només parlen de reis i princeses (a l'estiu reconverteixen els suplements de cultura o de ciència en mini-Holas d'anar per casa). L'arribada d'una model famosa, d'una folklòrica andalusa o el bateig del nét dels monarques ho desborda tot. No hi ha res que es pugui comparar amb els pits enlaire de qualsevol presentadora de televisió! Què podria competir -informativament- amb les declaracions de la darrera amant del torero de torn? De començaments de juliol fins al setembre hi ha seccions especials a la premsa. Els directors no volen res de seriós. Periodistes i collaboradors ocasionals tenen instruccions especials. Ni caps de redacció ni redactors en nòmina -molt manco simples collaboradors- poden defugir les ordres que procedeixen imperiosament d'amunt! Inexcusablement, la promoció de la meva novella hauria de ser per l'octubre. Ja se sap, per experiència -constatada després de nombrosos fracassos de públic de qui s'ha atrevit a fer el valent-, que ningú ve de la platja, amb tanta calor, per a anar a un acte cultural.

Un viatge a la Mallorca dels anys 20 Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.

Un viatge a la presó de dones de Palma (Mallorca, 1936) Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls.

Un viatge a Mallorca (anys 40) Una dona del poble ens ofereix un pa calent Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes.

George Sand i Chopin a Nohant Vaneau diu que m'admira. Què sóc una dóna que ha superat el seu temps. Que visc en una època que no em pertoca. Potser hauria d'haver nascut d'aquí dos-cents anys. Qui sap si té raó! Però no crec que m'admiri com a escriptora. Ell és d'un altre món. Quan va néixer jo ja havia trescat bona part d'Europa. Estava cansada dels homes i de les dones. El veig més proper a tots aquets folls de La Internacional que han incendiat París, lliurat a la bandera roja els nostres barris populars. Segur que s'estima més discutir amb partidaris de Proudhon o Marx que amb una escriptora d'origen aristocràtic. En el fons, nosaltres, els autèntics republicans, perdérem l'oportunitat de realitzar els nostres somnis amb el fracàs de la República. En aquell temps els partidaris de Marx eren quasi inexistents i el fulletó que el jueu alemany publicà en plena onada revolucionària no era conegut ni pels seus.

Viatge a la República Catalana de 1793 Proclamar la República Catalana. Per a això havíem vengut amb les tropes franceses. El somni ja era al carrer. Què hauria fet el maleït duc de Berwick i tots els seus botxins si hagués pogut veure hissar de nou la bandera a les torres i casals dels pobles que anàvem alliberant? El seu esquelet es remouria inquiet dins la terra on es podreix fent companyia als cucs i els escarabats merders, una terra erma pel contacte amb les seves deixalles llefiscoses, una terra que mai més no alimentarà plantes, arbres, herbes ni molt manco cap mena de flor. Eterna olor de podridura que allunya d'aquest indret fins i tot els animals carronyers. Niu de serps i escorpins que li fan companyia per a l'eternitat. Què faria ara Berwick, en veure altra vegada els exèrcits del comú i de tots els estaments del poble de Catalunya bastint regiments, deixant la sega per a agafar la forca i els fusells? Quin malson per a tots els enemics que han fet malbé el país veure de nou Rafel de Casanova enlairant els estendards de la llibertat, anant al capdavant dels catalans, fent costat als herois de totes les edats caiguts defensant les bretxes obertes pel foc enemic als baluards de Cortadures, Portal Nou, Santa Clara, Llevant, Santa Eulàlia...

A la típica pregunta de "d'on ets?" de vegades responc amb una resposta llarga, segons on es faci la pregunta. Tota la vida seré de Cornudella de Montsant, però en porto més de mitja a Tortosa, i tots dos llocs els tinc al cor. Però l'acte de néixer el vaig fer a Reus, ciutat de referència de petit, i vaig estudiar set anys a Tarragona. Al Camp de Tarragona, ens consideren una mica com a propis als del Priorat, tot i la nostra singularitat i cert status d'illa enmig de terra ferma. Per tot plegat, em fa feliç, i considero un privilegi, que em considerin autor de casa tant al Priorat, com a a les Terres de l'Ebre, com a Reus i a Tarragona.
Tot això penso mentre veig aquest article de novetats literàries al Tarragona digital on esmenten A voltes, un planeta, de Cossetània Edicions.

 El dia de Sant Jordi procuro estar el màxim temps possible a peu de llibreria, i prefereixo no moure'm de Tortosa. En teoria serà fàcil trobar-me, però si voleu anar al segur, estaré a les 12 a la parada de la Biblioteca a la plaça de l'Àngel, i a les 5 de la tarda a La 2 de Viladrich.

Com a dedicatòria de A voltes, un planeta, us regalaré un país en exclusiva inspirat en vosaltres.

La revista Iris de Menorca comenta el darrer llibre de narracions de l’ escriptor Miquel López Crespí - DIARI D’UN HOME SOL- Per Eduard Riudavets Florit -

López Crespí ens fa viure la brutal repressió de la Germania enmig d’una ciutat empestada, la soledat d’un rellotge sense corda, la precarietat injusta de la tasca dels nostres grans creadors, la dissolució amarga de tantes lluites en l’aiguabarreig del parany capitalista, el dolor immens dels pobles massacrats, el record de les derrotes, la destrucció planificada del paradís, la genuflexió hipòcrita davant els diners, la sacralització de les estructures de poder, la batalla infinita sense victòria, la necessitat de no defallir... (Eduard Riudavets Florit, revista Iris de Menorca)

He llegit gran part de la ingent obra de Miquel López Crespí, he ressenyat en aquesta mateixa secció les seves novel•les, reculls de narracions i, fins i tot, qualque poemari. Tots els seus llibres tenen quelcom en comú: la seva gran qualitat literària i el ferm compromís amb la llibertat de les persones i dels pobles i amb la defensa aferrissada de la nostra llengua i cultura.

Diari d’un home sol aplega onze relats que, sense cap mena de dubte, es mantenen en aquesta mateixa línia. Onze relats que ens fan viure episodis històrics, que ens porten als anys de lluita antifranquista o ens immergeixen de ple en problemàtiques dels nostres dies. .

Potser caldria ressaltar un tret que, si bé és ben present en llibres anteriors de l’autor, per a mi en aquest s’intensifica. Les narracions estan amarades d’un profund i emotiu lirisme que retrata la quotidianitat, sovint amarga, no només des de la descripció dels fets sinó també des dels sentiments que aquests provoquen. I vet aquí que ara arriba el moment temible en què, quan escric la ressenya d’un recull de contes, no sé ben bé com continuar. M’és impossible exposar tots els diversos arguments i no puc escollir-ne cap per sobre dels altres. I menys en aquest cas, en què tots i cadascun dels relats m’han fascinat absolutament. .

López Crespí ens fa viure la brutal repressió de la Germania enmig d’una ciutat empestada, la soledat d’un rellotge sense corda, la precarietat injusta de la tasca dels nostres grans creadors, la dissolució amarga de tantes lluites en l’aiguabarreig del parany capitalista, el dolor immens dels pobles massacrats, el record de les derrotes, la destrucció planificada del paradís, la genuflexió hipòcrita davant els diners, la sacralització de les estructures de poder, la batalla infinita sense victòria, la necessitat de no defallir... .

Us haureu adonat que el que he escrit fins ara traspua nostàlgia i, sí, efectivament l’enyor hi és, i també hi ha melangia, però no ens equivoquem, així mateix hi trobem una ferotge ironia, un esmolat sarcasme i, de fet, el llibre sencer és un crit de rebel•lia, un clam contra el conformisme, un rebuig clar i potent de qualsevol possible rendició. L’autor, un cop més, amb una prosa tan acurada com incisiva, ens posa davant els ulls les desfetes i els patiments per convocar-nos a la batalla. No hi ha descans pels guerrers que al seu poble són fidels. .

Us he de confessar, i perdoneu-me la digressió personal, que la lectura de Diari d’un home sol m’ha emocionat, i no només perquè hi he vist reflectides algunes de les meves experiències, sinó també i sobretot perquè el ritme narratiu, el llenguatge utilitzat, les imatges que s’hi evoquen, fereixen directament les entranyes. I això no és gens senzill d’aconseguir, és una qualitat tan sols atribuïble a la més gran literatura. Podria continuar aportant-vos més detalls, podria intentar ser més explícit, però he d’anar acabant la ressenya i ho vull fer amb dues cites textuals, de relats diferents. Dues cites que m’han colpit i que, una al costat de l’altra, ens fan més entenedor el missatge. “Avui m’interrog davant la poderosa extensió de la catàstrofe (...) sentint com han mastegat els nostres somnis fins a esdevenir pedra i metall.” .

 

La riquesa de les paraules, les oportunitats que ens ofereix cadascuna d’elles per a jugar, per a imaginar, provenen sovint de la polisèmia. Per exemple, una paraula que té molt bona premsa i que s’utilitza sovint en to positiu és il·lusió. Però si visitem una eina tan recomanable com el diccionari, concretament el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans, ens dona diversos significats que unifico en dos grups. Per una part –el diccionari el situa en últim terme- ens trobem amb allò que la majoria de persones pensem i fem servir: “Engrescament que s'experimenta amb l'esperança o la realització d'alguna cosa”. D’altra banda –el diccionari el situa en primer lloc:  “Error dels sentits o de l'esperit que fa prendre per realitat l'aparença.  Engany degut a una falsa aparença. Esperança sense fonament real.”

La primera idea d’il·lusió ens impulsa, ens fa pessigolles, ens motiva i esperona a anar endavant, a algun desitjat lloc o situació que esdevé un repte agradable i positiu; l’altre és una falsa idea, un engany en què ens fan caure els sentits. Cal para compte de no barrejar-los per a evitar frustracions. O no?

Un exemple és el Quixot, que va viure enmig d’aquestes dues il·lusions, i que sovint em feia riure, però que també admiro. Lluitar per uns ideals, i rebre patacades dels molins; potser és això la vida, per a uns quants il·lusos il·lusionats.

1935 el Bloc Obrer i Camperol i l'Esquerra Comunista s'unifiquen en el POUM

El Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) va ser fundat a Barcelona, en plena clandestinitat, el 29 de setembre de 1935, sobre la base de la fusió del Bloc Obrer i Camperol i d'Esquerra Comunista. Entre els seus dirigents Joaquim Maurín, Andreu Nin, Jordi Arquer i Saltor, Pere Bonet i Cuito, Enric Adroher, Julián Gorkin, Juan Andrade, Albert Masó i Salvador Clop.

En el moment de la seva fundació el POUM tenia uns 8.000 militants i prop de 40.000 simpatitzants, i comptava amb una organització juvenil, la Joventut Comunista Ibèrica, que era ja bastant forta a Catalunya i el País Valencià, organització que anava a conèixer un ascens considerable alguns mesos després.

Es va convertir ràpidament el primer partit obrer de Catalunya. Després, amb relativa rapidesa, sobre la base de les posicions que ja tenia al País Valencià, Madrid, Astúries, Andalusia i Extremadura, es va anar estenent per tot l'Estat.

Prenent com pretext les Jornades de Maig de 1937, els consellers estrangers del PCE (Palmiro Togliatti, Stepanov, Ernő Gerő, Codovila, etc.) van començar per derrocar el govern de Francisco Largo Caballero, que s'havia oposat reiteradament a les seves exigències, i van obrir pas a la "fórmula de Negrín", que els oferia gairebé totes les garanties que Stalin reclamava per a prosseguir la seva "ajuda a la República Espanyola".

Eliminat Largo Caballero els objectius van ser la limitació dràstica de l'autonomia de Catalunya, la neutralització de la CNT i la destrucció del POUM, sota l'acusació de trotskisme.

De fet, Andreu Nin, un dels mes coneguts dirigents del POUM, va ser detingut per agents soviètics i assassinat prop de Madrid.

Contràriament al que han sostingut alguns historiadors, el POUM no va desaparèixer després del cop del 16 de juny de 1937. Al contrari, les organitzacions del POUM i de la Joventut Comunista Ibèrica es van mantenir en la clandestinitat fins a la fi de la guerra. La millor prova d'això són les seves publicacions, en particular La Batalla i Joventut Obrera, que es van publicar amb una regularitat sorprenent fins a maig de 1938, setmana després setmana, provocant la irritació pública dels dirigents del PCE, del PSUC i de les JSU.

Font: Wiquipèdia

Per saber-ne més:

Jordi Arquer: el marxisme nacional als anys trenta

marxist.org

Lectures recomanades: Cronologia del POUM: Primers anys de clandestinitat de Manel Alberich; El POUM durant la transició democràtica de Pelai Pagès (1998).

30 minuts - POUM: UNA VIDA PER LA UTOPIA

Fundación Andreu Nin

Web Llibertat.cat

Mallorca antifeixista: els hereus de la Federació Comunista Catalano-Balear, del BOC (Bloc Obrer i Camperol) i del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista).

Andreu Nin, el dirigent del POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) assassinat pels botxins i sicaris del PCE de Carrillo-Pasionaria. L'any 1937, en els Fets de Maig, el PCE va assassinar centenars d'anarquistes i comunistes partidaris de la Revolució Socialista. En temps de la dictadura i la transició, els comunistes mallorquins de l'OEC eren els hereus del POUM i d'Andreu Nin.

En el Diccionari vermell de Llorenç Capellà (Moll, 1989) podeu veure (pàg. 102) una famosa fotografia d'esquerrans mallorquins a punt de partir d'excursió. És, segurament, un Primer de Maig dels anys trenta. A part de la famosa dirigent comunista Aurora Picornell (assassinada a Porreres el dissabte de Reis del trenta-set), la fotografia ens mostra el conegut activista Ateu Martí (primer director del setmanari comunista Nuestra Palabra), en Jaume Campomar i en Gabriel Picornell, tots tres afusellats igualment pel feixisme en temps de la guerra.

Si ens hi fixam bé comprovàrem com alguns dels militants que hi surten retratats porten, obert, un famós setmanari. Es tracta de La Batalla, revista obrera d'orientació comunista (no estalinista) que prengué nom del grup polític del mateix nom. La Batalla s'imprimia a Barcelona i es venia al preu de 15 cèntims. Els articles editorials eren generalment de Joaquim Maurín. Els col.laboradors més assidus eren Hilari Arlandis, Pere Bonet i Jordi Arquer. A la tardor de 1923 es constitueix a Ciutat de Mallorca la Federació Comunista Catalano-Balear (el primer nucli comunista mallorquí data de l'any 1921). Ignasi Ferretjans, des de El Obrero Balear, afirma que a primers de març del 1926 ell formava part del comitè de la FCCB. La Federació té, doncs, un fort nucli de militants a Palma de Mallorca (¿els lectors de La Batalla de la fotografia abans esmentada?). Els revolucionaris reunits al voltant de La Batalla estaven en desacord amb la passivitat de la direcció del Partit Comunista (que feia poca cosa contra la dictadura de Primo de Rivera). Hem parlat abans de Joaquim Maurín, que era el dirigent de la Federació Comunista Catalano-Balear. Pel novembre del 1930, aquesta s'unificà amb el Partit Comunista Català per donar origen al BOC (Bloc Obrer i Camperol).

La Federació Comunista Catalano-Balear no volgué condemanar Trostki i els bolxevics soviètics perseguits per la nova burgesia "roja" instal.lada a Moscou

1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

La Federació Comunista Catalano-Balear en realitat era un nom que, en la pràctica, es confonia amb els Comitès Sindicalistes Revolucionaris i

La Batalla. Quan l'estalinisme començà a depurar els comunistes del partit bolxevic (assassinats en massa, farses judicials, etc), Maurín i el grup de La Batalla no volgueren condemnar Trotski i els trotskistes, com havia esdevingut obligatori per als dirigents dels partits afiliats a la Internacional. D'altra banda, els dirigents comunistes catalans i mallorquins podien prendre aquesta posició perquè no havien estat nomenats per Moscou i, de fet, els Comitès i La Batalla eren el Partit Comunista, a Catalunya. En la pràctica ens trobam amb dos partits comunistes (i cap és d'obediència soviètica!). El Partit Comunista Català edita Treball, mentre que la Federació Catalano-Balear publica La Batalla. A començaments de l'any 1930 la Internacional decideix expulsar la Federació Catalano-Balear del partido (el comunisme oficial) perquè Moscou volia unes organitzacions submises i uns dirigents obedients.

L'any 1923 les agrupacions comunistes de Barcelona i Ciutat de Mallorca decideixen organitzar la Federació Comunista Catalano Balear (vegeu El Bloc Obrer i Camperol, 1930-1932 de Francesc Bonamusa, pàgs. 184-186). Més tard, el nucli dirigent de la FCCB a Mallorca no romprà amb el PCE quan aquest expulsi els partidaris de Trotski i de la Revolució Permanent. Els oficialistes editaran Nuestra Palabra, que a mitjan del 1931 se subtitula "Órgano de la Agrupación Comunista Palmesana (Sección Española de la Internacional Comunista)". Els simpatitzants de La Batalla (més tard militants del BOC, organització comunista no sotmesa a Moscou) s'agruparan entorn d'un dels fundadors de l'Agrupació Comunista de Ciutat de Mallorca: Antoni Bauzà.

Els comunistes de les Illes (OEC) no tenguérem mai cap relació amb l'estalinisme ni amb el carrillisme (P"C"E)

Per a aprofundir encara més en l'origen del comunisme a les Illes cal estudiar dos "clàssics" de la història del moviment obrer com són els llibres editats per Curial El Moviment obrer a Mallorca, de Pere Gabriel (Curial-Lavínia, Barcelona 1973) i El Bloc Obrer i Camperol (1930-1932), de Francesc Bonamusa, igualment editat per Curial l'any 1974. Cal explicar que, si hem parlat abans de La Batalla, de la Federació Comunista Catalano-Balear, de Joaquim Maurín, és per fer entendre una mica l'origen d'organitzacions revolucionàries del tipus OEC i d'altres que no tenien cap tipus de vinculació amb l'estalinisme (ens referim al P"C"E de Carrillo-Pasionaria). Per posar-ne uns exemples: així com partits tipus PTE, PCE(ml), etc, provenen de successives escissions de l'estalinisme, organitzacions com l'OEC no tengueren cap relació, ni remota!, amb els hereus de Stalin a l'Estat espanyol. Nosaltres, amb altres corrents del moviment obrer (LCR, PORE, AC o fins i tot Germania Socialista i el Movimient d'Alliberament Comunista [MAC] del País Valencià), ens consideràvem hereus de l'oposició bolxevic als botxins de Stalin que liquidaren les conquestes socials de la Revolució d'Octubre.

L'OEC i el procés d'unitat amb el PSM(PSI)

L'Organització d'Esquerra Comunista (OIC a nivell estatal fins que cada organització nacional anà adoptat un nom adient a la història de cada país) fou un dels partits de militància més nombrosa, amb els quadres dirigents, militants i publicacions més interessants, de tots els grups revolucionaris existents en temps de la clandestinitat. Si exceptuam els defensors del carrillisme, no trobarem entre els partits d'aquells moments cap altre que si li pugui comparar. L'OEC és, sense dubte, l'organització comunista més gran de les Illes (hem de tenir en compte que feia anys que la direcció del P"C"E ja no portava endavant una política comunista havent renunciat, a les acaballes de la dictadura, a la lluita pel Poder Obrer, per l'autodeterminació i independència de les nacionalitats, abandonant qualsevol mobilització contra la monarquia, etc, etc). L'OIC (la posterior OEC de les Illes) era el resultat del procés de creixement polític i organitzatiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) sorgits l'any 1970 al Principat. Els COC es fusionaren l'any 1974 amb els Nuclis Obrers Comunistes d'Euskadi i en pocs anys arribaren a tenir una forta implantació a totes les zones de l'Estat. A les Illes tengué militants i simpatitzants en quasi tots els pobles de Mallorca i Menorca. A Eivissa hi començava la implantació quan, a causa de determinats problemes polítics derivats de la transició que analitzàrem més endavant, la majoria de l'OEC decidí obrir un procés d'unitat amb el PSM(PSI). De totes maneres, cal anar a cercar l'origen primer de l'OICE (després OEC) en el FLP-FOC i, també, entre els nombrosos grups de cristians pel socialisme d'aleshores.

L'OEC a nivell internacional mantenia contactes amb el Partit d'Unitat Proletària d'Itàlia, amb la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització Comunista de Treballadors de França; igualment s'establiren contactes amb Mandel i el Secretariat de la Quarta Internacional, però no ens integràrem dins aquesta perquè consideràvem que encara (començaments dels anys setanta) no existien les bases d'una nova organització internacional. També es mantenien estretes relacions de col.laboració amb el Moviment d'Esquerra Socialista de Portugal, i amb el Moviment d'Esquerra Revolucionària de Xile (MIR). Si l'OEC, abans i en temps de la transició, no va ser (a nivell de diaris) tan coneguda com, per exemple el PTE, l'ORT, el mateix MC, va ser senzillament perquè mai no participàrem en els fantasmals muntatges "unitaris" promocionats pel carrillisme (P"C"E) i sectors del franquisme reciclat. En aquell temps -darreries del franquisme- bastava que formassis part d'una "taula per a la democràcia" o de qualsevol "junta democràtica" sense incidència en el poble o en la lluita enmig del carrer, per a sortir retratat a tots els mitjans d'informació que promocionaven la reforma del règim i el manteniment de la monarquia que ens llegava el dictador.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 109-112.

"...reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los" .

1977. Presidència del II Congrés estatal de la Organización de Izquierda Comunista (OIC). Posteriorment els militants de cada nació de l'estat mudaren les sigles del partit. En els Països Catalans es digué Organització d'Esquerra Comunista (OEC).

Com explicava (vegeu l'article "Els comunistes de les Illes I, publicat en aquest mateix blog), era molt difícil "sortir" a la fotografia perquè no participàvem en cap instància unitària amb partits fantasmals, opusdeistes, burgesos i/o franquistes reciclats. A part, l'OEC i altres partits consellistes teníem una concepció molt especial, i completament diferent a la de tots els altres partits d'esquerra, del que era el "partit" o "fer política". En el fons -i tots els exmilitants d'OEC ho poden confirmar- nosaltres lluitàvem per una nova manera d'intervenir en la societat. He contat en altres ocasions (L'Antifranquisme a Mallorca, 1950-1970, El Tall Editorial) que, més que practicar una política d'estricte proselitisme, el que ens interessava era estar enmig del poble, sense protagonisme de sigles, per tal d'anar elevant els nivells de consciència i d'organització autònoma de la classe obrera i el poble treballador. Érem, per tant, ben lluny del messianisme i el "consignisme" burocràtic dels grups que es creien -i es creuen!- detentors de la "Veritat" (inclòs el P"C"E carrillista).

Ben cert que no negàvem que el nostre objectiu estratègic era la consecució d'una societat comunista en la qual, desaparegudes les classes socials i l'Estat (forma d'opressió d'unes classes sobre d'altres), s'eliminarien les diferències de poder entre persones, entre nacions, etc, etc, i es passaria realment a l'exercici d'una autèntica llibertat. Enteníem que la classe obrera, tots els sectors explotats pel capitalisme, eren els més interessats en aquest objectiu igualitari. Per a nosaltres la lluita per a la transformació de la societat de classes només era possible si es basava en un projecte social, en un autèntic projecte de construcció del socialisme on el poder radicàs en les masses treballadores organitzades en Consells. És a dir, no res de democràcia delegada. La nostra concepció de la participació popular anava molt més enllà de la possibilitat d'exercir el dret al vot cada quatre anys; lluitàvem per un tipus de ciutadà capaç de dirigir ell mateix l'Estat sense necessitat d'intermediaris costosíssims.

1977: militants de l'Organització d'Esquerra Comunista (OEC) i de la OIC en una de les primeres reunions legals del partit.

Per l'autonomia obrera i la democràcia directa

Enfront de la delegació de poder que impulsava el reformisme, tant burgès com obrer, ens esforçàvem, com a tasca prioritària, per reafermar, construir i defensar totes les formes i processos d'autoorganització. Les assemblees de secció i de fàbrica, de barris, de la pagesia, de la universitat, d'aturats, de col.legis i instituts. Per a nosaltres, les assemblees i organitzacions d'afectats per qualsevol problema havien de prendre en les seves mans la decisió de quins eren els seus objectius i quins mitjans es podien emprar per tal d'aconseguir-los. Per als comunistes d'OEC (i molts d'altres grups revolucionaris no reformistes) la democràcia obrera era una de les armes principals contra la política burgesa que, ja en aquella època, intentava -avui ja quasi ho ha aconseguit completament- dur la passivitat i l'individualisme al si dels sectors populars explotats pel capitalisme, com a forma d'allunyar-los de qualsevol possibilitat de decisió sobre el seu propi destí, delegant les possibles alternatives en els sindicats pactistes i en els partits electoralistes, en els polítics professionals que només lluiten per una bona poltrona al costat del poder i un bon sou que els allunyi del treball quotidià (i per altres privilegis molt més "sofisticats", com són, per exemple, les orgies que dirigents pretesament "socialistes" com Roldán es pagaven amb els nostres impostos).

L'autonomia obrera i la democràcia directa esdevenien, doncs, l'eix central de tota la intervenció dels comunistes illencs (OEC) i de la resta de les distintes nacions de l'Estat espanyol.

Aquest nou tipus de democràcia popular que portàvem diàriament a la pràctica (a fàbriques, barris, instituts, universitats, etc) en contra de l'opinió dels grups reformistes que només volien l'actual tipus de democràcia burgesa, es concretava en anar impulsant una estructura d'assemblees com a òrgans màxims de decisió dels treballadors, veïns, estudiants, pagesos (el que anomenàvem el Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari). Aquestes estructures flexibles i operatives de delegats obrers i d'altres sectors explotats pel capitalisme, elegits i revocables en tot moment (per tal d'impedir la consolidació d'una capa parasitària de polítics professionals que visquessin a costa del poble). Allunyat de les concepcions etapistes dels estalinistes (P"C"E i grupets afins) que dividien les lluites del poble en infinitat d'"etapes" per les quals forçosament s'havia de passar (primer la democràcia burgesa, després la democràcia popular avançada, després el socialisme, després...), nosaltres pensàvem que en el capitalisme actual l'enfrontament entre burgesia i classes i nacions oprimides es presentava obertament i definitivament, amb la qual cosa apareixia el socialisme, el poder dels treballadors, com a única solució real a la crisis de societat que ens plantejava la dictadura de la burgesia.

Era evident -i amb això també ens diferenciàvem dels partits molt més economicistes -tot i que nosaltres ho érem molt!- que pensàvem que tan sols la lluita per les reivindicacions concretes era "lluita de classes", oblidant els aspectes polítics, culturals, ideològics, etc, de la mateixa lluita de classes. Per a nosaltres, els comunistes de l'OEC, l'enfrontament amb les diverses formes de dominació del capitalisme avançat, com dèiem abans, no podia donar-se parcel.lat, separat en els seus aspectes econòmics, polítics, ideològics o culturals. Aquell era un enfrontament global o indivisible que el poble treballador assumia en les seves lluites més avançades, perquè allò que de veritat es plantejava en aquells anys de la transició era la transformació de totes les relacions socials. El nostre concepte (en parlàrem en altres capítols) de Bloc Històric Anticapitalista i Revolucionari -"tots els oprimits amb la classe obrera, la classe obrera amb tots els oprimits"- era conseqüència d'aquesta teorització del bloc de classes populars objectivament anticapitalistes; i en la pràctica diària significava que s'havien d'assumir, i lluitar per acabar amb elles, tot tipus d'opressions específiques -especialment l'opressió de les nacions de l'Estat-, així com unificar els esforços dels joves, dones, els homosexuals i lesbianes, presos polítics, amb els interessos generals de la classe obrera i altres sectors populars.

Miquel López Crespí

Cultura i Antifranquisme. (Barcelona, Edicions de 1984, 2000). Pàgs. 112-114.

 Entrevista a Canal Reus sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Que tu no ho sàpigues fer no vol dir que no es pugui fer. Que tu ho vulguis fer no vol dir que es pugui fer. Que a tu no et vingui de gust fer-ho no vol dir que no es faci.  Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -

LA CONSPIRACIÓ

-Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de París 1789 (atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...), tenien ordida Miquel Sureda de Montaner i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes anticatòliques. La intenció de Miquel Sureda i els altres conspiradors era, com ja he dit, transtornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa alhora que feien tot el possible per desmembrar la nació espanyola i proclamar la República catalana.

Entre els detinguts -provats agents de l'Assemblea Nacional, primer, i de la Convenció, després- cal destacar el professor de la Universitat de Salamanca Ramón de Salas, autor de l'anticristià pamflet clandestí Oración apologética en defensa del estado floreciente de España. Aquesta terrible i diabòlica oració, manuscrita o difosa mitjançant la impremta, és l'escrit que més mal ha fet a la nostra cristianíssima Majestat i a la Santa Fe Catòlica en els darrers anys. I és un exemple que demostra clarament per quins camins tan errats pot marxar l'ensenyament si no controlam amb fermesa col·legis i universitats. Inquisidors generals, bisbes, ministres del rei hem arribat a la conclusió que molta d'aquesta mala literatura, l'endemesa contrària a la Fe que estam analitzant de present, anà covant a partir de la nefasta publicació El Censor, que, dirigida per l'advocat Lluís García, contribuí a enverinar la sana ment dels nostres estudiants entre 1781 i 1787 (data en què finalment la publicació fou suprimida). Hom ha trobat exemplars d'aquesta nefasta Oració a diversos pobles de Mallorca -concretament a sa Pobla, Muro, Inca i Sineu-, a Madrid, Barcelona, València, i ens han arribat informes que parlen de la seva circulació per col·legis i seminaris de l'Havana i Mèxic (sense mancar-hi tampoc algun convent). Particularment som de l'opinió que els jesuïtes han tengut part de culpa en la introducció al país de qualques idees contràries a la nostra tradició. La propaganda dels desgraciats exemples dels experiments comunals amb els indis així ho demostren. Segons els nostres informes, també els jesuïtes són els introductors a l'Imperi espanyol de l'obra de l'abat Gabriel Bonnot de Mably, destacat seguidor de Rousseau que pretén demostrar que la propietat privada no és un dret natural. Entre d'altres errors, els llibres de Mably (que morí l'any 1785) expliquen que fou en temps d'aquesta societat primitiva -aquella en la qual no era coneguda la propietat- quan la humanitat va esser més feliç.

Ramón de Salas ha estat detingut juntament amb el mallorquí Miquel Sureda. Aquest darrer era, evidentment, el cap principal de la conspiració, però li donaven suport i hi col·laboraven activament un tal Josep Lax, mestre d'humanitats; Sebastià Andrés, opositor a una càtedra de matemàtiques; Manuel Cortés, ajudant de l'escola d'enginyers; l'advocat Bernat Garasa -arribat recentment de París amb nombroses publicacions revolucionàries que es disposava a traduir al castellà i altres llengües de la nació-. Altres conspiradors que també, d'una manera inexplicable, anaven i venien de l'estranger eren Joan Pons Izquierdo, que, sotmès a turment, acabà confessant que a França havia ajudat els descreguts que volien acabar amb aquella cristiana monarquia. Monarquia, cal no oblidar-ho, d'on prové la sàvia nissaga dels nostres reis -la casa de Borbó- d'ençà l'any mil set-cents.

Tots plegats formaven part dels Comités espagnols que tenien els caus a Baiona i Perpinyà especialment, des d'on, de forma constant i sense treva, introduïen llibres i les més diverses traduccions dels discursos de Marat i Robespierre a la Convenció.

Resta igualment provat que aquest estol de tèrbols personatges no es donaven per satisfets amb llur feina dissolvent de les més sagrades essències d'Espanya. Ans al contrari, aprofitant l'entrada de les tropes franceses a Catalunya, l'any 1793, fent costat a un exèrcit de la Convenció comandat pel general Jacques Coquille Dugommier, penetraren en la nostra cristiana i espanyola Catalunya per a proclamar-hi una República catalana del tot sotmesa a París i a les forces del mal.

Cal tenir en compte que la lluita contra el cristianisme, la "descristianització" de la societat, és una de les tasques essencials de les sectes dels nostres enemics. Hem de recordar que el combat dels jacobins contra la nostra Santa Fe Catòlica augmentà en intensitat a partir dels criminals esdeveniments del 14 de juliol de 1789 i, posteriorment, dels fets del 10 d'agost de 1792.

Pels interrogatoris portats a terme pels cristians i fidelìssims servidors del Sant Ofici sabem de la presència, documentada, de tots els implicats en el judici, en el luctuós assalt a la Bastilla. Testimonis presencials provinents d'alguns agents de la Inquisició que, sota excusa de negoci, eren a la capital francesa, ens han redactat un acurat informe de les activitats revolucionàries de Josep Lax, Sebastià Andrés, Bernat Garasa, Manuel Cortés, Joan Pons, José Marchena i Magdalena Mateu. Document que, contrastat amb altres informacions provinents d'amics francesos que hagueren de sortir del seu país, ens mostren un quadre de degradació i d'accions violentes impossible d'imaginar per a una ment educada en la por de Déu i dels manaments de la Santa Mare Església.

Recordem que el 14 de juliol fou assaltada la Bastilla, una fortalesa de París, símbol, durant segles, de la defensa de l'ordre i el cristianisme. El governador de la fortalesa, juntament amb alguns dels oficials més lleials de Sa Majestat el rei Lluís XVI, varen ser brutalment assassinats per una massa ferotge d'homes i dones sense ànima, posseïts per l'esperit de l'infern, dominats pel Diabòlic. Els caps dels defensors de la Fe foren portats per tots els carrers de París dalt d'altes piques mentre el poble desfermat, cantant cançons obscenes i contràries a la Fe, celebraven llur sangonós triomf. Anys endavant, la mateixa gent esvalotada atacà el Palau de les Tulleries; i l'Assemblea Nacional, a la força, impulsada per les circumstàncies i la pressió del carrer, decretà l'empresonament del rei i de la reina. Per a la gent d'ordre, per als cristians d'arreu del món, tant el 14 de juliol com el 10 d'agost són dates molt tristes.

En els esdeveniments que s'han esdevingut en el país veí, hom pot constatar la criminalitat del poble revoltat. Alguns nobles i virtuoses princeses foren executats sense judici per llurs criats. Els caps d'aquests màrtirs del nostre temps foren passejats per la xurma xopa de sang. Un poc més endavant, en plena dictadura jacobina de Marat i Robespierre, fou ordenat el tancament de les esglésies, hom prohibí les misses. Molts capellans foren assassinats sense miraments. La Convenció decretà la llibertat de culte i, el que és encara pitjor, permeté la propaganda dels ateus contra qualsevol religió. La follia revolucionària continuà i s'aprofundí. S'inventà un nou calendari. Els noms dels mesos i dels dies foren mudats. La pobra gent s'hagué d'acostumar a dir "Germinal" per a parlar dels mesos de març-juny. "Messidor" era juny-juliol, i "Termidor" el juliol-agost. Les bogeries s'estenien per tots els aspectes de la vida quotidiana.

Sense el control de les autoritats, desbordades pels esdeveniments i la ràbia de la xurma contra tota mena de lleis i manaments, París, tot França ha viscut, i viu encara, espectacles d'una crueltat indescriptible, ja que a la plaça que en diuen "de la Revolució" s'ha instal·lat un terrible giny mai vist en el món que, armat d'un poderós tallant, pot tallar caps sense aturar. Monstre, sangonós ídol de la maldat al qual cada dia són immolades les ànimes més generoses d'aquell pobre país. I què en direm de les esglésies i catedrals esdevengudes tabernacles per a la impietat? Tots els temples han estat vilment profanats i les capelles despullades de llurs sants i santes. Ara, dones mig despullades, agitant la terrible bandera tricolor damunt els altars, mostrant totes les vergonyes, sacerdotesses d'un cruel culte als instints més baixos de la societat, animen amb llurs càntics excitants les multituds que ara s'hi congreguen per adorar, com si fossin els nous sants d'aquesta societat sense fre, les imatges de Brutus, l'assassí de Cèsar, Espàrtac, Rousseau, Marat i tot home o dona que ha feinejat contra la nostra santa moral catòlica, l'odre establert per voluntat divina.

Els detinguts, a part de mantenir relacions amb diverses lògies i clubs revolucionaris francesos -especialment els jacobins, que tenen el centre d'irradiació en el club dels Cordeliers-, han confessat la importància que han tengut determinats diaris en la formació de llurs equivocades idees. Són publicacions extremament crítiques i que nosaltres havíem consentit per ignorància del perill que en representava la difusió. Parl especialment de El Observador, editat per l'abat Marchena. Igualment han tengut relacions d'afinitat amb un tal Santibáñez, professor del seminari de Bergara.

Molts abans que Miquel Sureda de Montaner sortís de Mallorca per ajuntar-se amb els membres de la infame conspiració que ens ocupa, els principals inductors de les reunions i introducció a Espanya dels més diversos escrits dissolvents, eren José Marchena i Miguel Rubín de Celis. Ambdós, vivint des de feia molts d'anys a França, enviaven als conspiradors empresonats papers i tractats de notable significació revolucionària per a la posterior distribució pel regne. El contracte social de Rousseau ha estat un dels llibres que més mal han fet a la societat. Les acostumades ximpleries fent referència a la bondat congènita de l'home! Entre els nombrosos papers trobats a l'execrable Miquel Sureda cal destacar la proclama A la nación española. Pamflet que serví a l'abat Marchena per a l'admissió al Club d'Amics de la Constitució, a Baiona. Malèfic escrit que comença dient, parlant de la Santíssima Espanya:

"Senyors:

'Vénc de la terra de l'esclavatge, de la terra del més arrelat despotisme religiós i civil. Un país on tots els poders s'ajunten per a aixafar alhora els homes honrats. Un país on minut a minut l'home plany la desgràcia d'haver nascut en aquest indret...".

Llegit aquest fragment, ja ens podem imaginar tota la resta!

Entre tots els papers, cartes i llibres que s'han pogut trobar als detinguts, destaquen per la seva maldat, per la seva insaciable set de sang, els del jacobí Jean-Paul Marat, agitador de professió i ànima de la revolució, maligne esperit que ha inspirat els pitjors crims que hom pot imaginar, autor de les proposicions més agosarades contra tota persona i institució que no vol acotar el cap davant la injustícia.

Resta provat que els acusats, després del fracàs en la tasca de bastir una República catalana a imitació de la francesa, decidiren consolidar les forces de la conspiració traslladant-se a Madrid. A la capital del regne es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració jacobina a Madrid havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics, com hem indicat al començament d'aquest informe, del gran Cèsar conqueridor de les Gàl·lies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles V; la guerra de les Germanies a València i les Mallorques. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de retop la fortalesa del nostre Imperi arreu del món.

Sabem que s'inspiraven principalment en el llibre de Marat intitulat Les cadenes de l'esclavatge (un patracol indigest i mal escrit). Aquest metge ressentit -molta gent diu que només va arribar a tenir cura de porcs i animals de granja-, sense clients; aquest "científic" fracassat -l'any 1782 l'Acadèmia de Ciències negà validesa als seus experiments damunt l'electricitat-; aquest personatge tèrbol, castigat per Déu Nostre Senyor, malalt -havia de romandre tot el dia dins d'una banyera-, envejós dels fastos dels nobles i gent d'alta posició social, carregava a la monarquia, a la cort que sàviament governava des de Versalles, la culpa de totes les desgràcies de la terra. Mai no s'ha vist escrit en un llibre, des que el món és món, tal quantitat de desbarats acaramullats! Marat escriu sense descans plagiant allò que li convé, modificant el pensament dels clàssics segons els seus interessos, utilitzant citacions de Tit Livi, Tàcit i Plutarc contra prínceps i reis. Falsifica i manipula tota mena de documentació que li arriba a les mans (les històries de les repúbliques italianes); santifica, com ja he informat abans, Cromwell, tots els regicides de qualsevol època o contrada. I... ¿a quines conclusions arriba aquest ferotge enemic del gènere humà? No cal pensar gaire per a imaginar on condueix el seu pensament. A Les cadenes de l'esclavatge explica fil per randa com és precisament la monarquia la pitjor institució que té la humanitat, el principal obstacle que cal enderrocar si l'home vol assolir la utòpica llibertat que ell predica. I, ¿qui serà, qui és, l'heroi, en tan al·lucinant interpretació de la història? Evidentment, l'heroi, el "salvador" del món, és el poble inculte, la massa treballadora, els desheretats de la nació, la púrria sense cultura ni sentiments que, per a Marat, són la part més sana del gènere humà. Les constants aberracions del llibre -era a punt de ser traduït!- que hem confiscat a Miquel Sureda i als seus sequaços, no acaben aquí. Marat, inspirat igualment pels enciclopedistes, enemics permanents de la religió, afirma que són els grans financers, la noblesa, els especuladors, els latifundistes, qui causen tots els mals que pateix l'home sobre la terra. I, si encara faltava res per a aconseguir que tots els seus desencaminats lectors anassin a l'infern, el sanguinari botxí ens vol convèncer que és precisament el cristianisme -predicant la santa paciència i la resignació entre els pobres- allò que ajuda els rics a fruir eternament dels seus privilegis.

Aquest era un dels llibres que Miquel Sureda de Montaner i Josep Lax estaven traduint al castellà i al català en el moment de la seva detenció. Qualsevol paper, qualsevol idea herètica i perniciosa servia als designis dels empresonats.

En els escorcolls fets per les autoritats s'han trobat igualment nombrosos escrits d'aquell mal advocat de províncies, Maximilien Robespierre, essència de la maldat damunt la terra, que mai no s'havia pogut guanyar la vida exercint la seva professió, i aquesta és la causa de l'amor que tenia per la política, sense cap mena de dubte. Entre els documents trobats a la fonda on es reunien els conspiradors detinguts hi havia diversos escrits d'aquest Robespierre, d'execrable memòria, ànima germana del cruel Marat. Es tracta de les proclames més diverses, aïrats pamflets, discursos on es demana l'execució del rei de França i de la reina Maria Antonieta, ambos assassinats recentment, seguint les instruccions de Marat, Robespierre i Saint-Just, feres que tant estimen els nostres seguidors de la Convenció.

Molts dels escrits eren ja traduïts al castellà. Mitjançant les proves adients, a través de diverses comprovacions fetes per frares i sacerdots al servei d'aquest tribunal, s'ha pogut constatar qui era el traductor dels escrits. Tot plegat ha servit als membres d'aquest tribunal reial per a establir, amb justícia, i sense por de cap mena d'error, el grau de responsabilitat de cada un dels implicats en la conspiració que, amb execrable perversitat, pretenia commocionar el regne a l'estil i manera com els enemics de la Fe ho han fet a França.

Dellà els Pirineus, aquells qui tenien cura d'aqueixes traduccions confiaven a explicar "la bona nova" de la mudança de lleis i costums a totes les regions espanyoles. Amb promeses de repartiment de propietats i d'aconseguir la "vertadera justícia" a la terra, excitaven la malaltissa imaginació del poble. Confiaven d'anar arreplegant adeptes i seguidors entre les diverses classes socials -especialment entre la gent més mancada de cultura i més envejosa de la riquesa dels poderosos-. Amb promeses, discursos i alguns regals -sopars i vi gratuïts, festes de balls prohibits als boscos- esperaven anar ajuntant una munió de seguidors que, en arribar el moment preparat pels conspiradors, s'alçassin en contra del nostre rei, proclamant, si no jurava aquest la Constitució que estaven redactant, una República a imitació de la francesa.

Cal dir que algunes guerres mantingudes pel nostre monarca en defensa de la Santa Fe Catòlica; les calumnies fent referència a les relacions entre la reina Maria Lluïsa i el príncep de la Pau, el senyor Manuel Godoy, d'amagat del rei Carles IV; la pesta que assola diversions regions espanyoles; la fam -el blat no basta per a mantenir una població tan afamegada-; la inoperància, aquests darrers anys, del Sant Tribunal de la Inquisició; la disminució de les condemnes i desterraments a penals d'Amèrica (a indrets insalubres d'on poca gent tornava); tot això ha anat creant les condicions necessàries perquè hi hagi un munt d'errats, munió de desesperats, folls de tota mena útils per a anar creant un invisible, però cada vegada més poderós, exèrcit de possibles adlàters dels conspiradors.

Quan es mesclen el fanatisme amb la utopia, la fam amb l'ànsia de novetats, el resultat pot ser completament explosiu!

I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories.

Els responsables màxims d'aquesta fallida provatura de mudar les lleis i costums del regne són -no tenc cap dubte al respecte- Miquel Sureda i Josep Lax, agents dels jacobins i individus que havien creat grups de "afinitat filosòfica" -lògies maçòniques- a Mallorca, Salamanca, Barcelona i Madrid. Per la gran quantitat de documentació que els hem pogut agafar i que ara estudien els procuradors reials, sabem a la perfecció que d'ençà de molt temps mantenien correspondència amb els principals instadors dels lamentables fets parisencs. A casa de Miquel Sureda hem trobat cartes signades pels més violents agitadors de la Convenció. Escrits d'Hébert i Chaumette, exemplars originals dels pamflets revolucionaris L'ami du peuble, Le moniteur patriotique, Le Junius français, Le père Dechesne... Hi ha igualment, en la documentació intervinguda, discursos de Saint-Just, Camille Desmoulins i Lafayette a l'Assemblea Nacional francesa i una àmplia relació dels fets del 14 de juliol de 1789 i del 10 d'agost de 1792, així com nombrosos esborranys de constitucions -totes a imitació de la francesa-. Però els documents i instruccions més comprometedors són els signats per Michelangelo Buonarrotti, descendent del gran Miquel Àngel i un dels caps de la maçoneria parisenca. Buonarrotti, Sylvain Maréchal i François-Noël Babeuf són els fundadors de la "Société du Panthéon", una de les més radicals que han existit mai sobre la terra, propugnadora d'una utòpica i perillosa societat igualitària situada fins i tot a l'esquerra dels mateixos Marat i Robespierre. Per tant, si analitzam amb cura tot el material que obra en el nostre poder, podem constatar com la tendència dels empresonats no era -ni molt manco!- una de les branques conciliadores o partidàries de la preservació de la monarquia francesa. A l'Assemblea Nacional, abans de la Convenció i de la dictadura dels jacobins, sempre hi havia hagut una tendència que pugnava per mantenir les lleis i disposicions del passat. Durant un cert període, els monàrquics constitucionalistes formaven el grup més influent de l'Assemblea (Mirabeau, l'abat Sièyes, Lafayette). Aquests homes, malgrat equivocacions i errors, sempre s'oposaren a la fracció que comandava el tirà Robespierre. Per tot el que sabem, per la gran quantitat de diaris (L'ami du peuple o les publicacions del radical Hébert), hem comprovat que els detinguts eren partidaris dels que, a París, impugnaven en tot moment les proposicions moderades de l'Assemblea i simpatitzaven amb els sectors més extremistes, els partidaris de l'execució de Lluís XVI i Maria Antonieta, de la proclamació de la República i de l'extermini sense pietat de tots els nobles que caiguessin en llur poder.

La novel·la històrica a les Illes - La Mallorca de començaments del segle XX en dues novel·les de l' escriptor Miquel López Crespí: Defalliment – Memòries de Miquel Costa i llobera (El Gall Editor) i Damunt l' altura – El poeta il·luminat (Pagès Editors)- Vet aquí un petit tast de la novel·la Defalliment -

POESIES

¿Qui podrà esbrinar mai d'on sorgeix la inspiració, quines lectures, quines imatges han condicionat i condicionen cada una de les paraules, els adjectius que van conformant allò que els entesos defineixen com a "original" en un escriptor? ¿Quin professor del futur, quin forense de l'esperit tendrà la paciència d'analitzar vers a vers, metàfora a metàfora, adjectiu per adjectiu, el que el poeta ha gosat deixar en herència als seus conciutadans?

Malgrat que, per vici, em queixàs a Rubió parlant de la vida somorta en el poble, el cert és que estimava els carrers i la gent de Pollença. Com més decebut em sentia per la manca de vida cultural, per la impossibilitat de debatre qüestions literàries, més em sentia unit al nostre paisatge, als costums de la seva gent, a la parla de Ramon Llull i Ausiàs March.

A voltes sortia a passejar fins al Calvari. Resava el rosari. Analitzava el que havia fet de bo o dolent durant el dia. I també aprofitava per a saludar els veïns que feinejaven, indiferents a les meves preocupacions, al portal de casa seva o al taller. Hi veia Madò Francesca, que ja tenia prop de noranta anys, descalça; mai ningú no li havia vist portar sabates ni en dia de festa major: la més pobra de Pollença. Filava asseguda damunt el pedrís de l'entrada del seu cau, una cambra fosca, on tenia cuina, cambra i sala d'estar, tot plegat.

Filava, envoltada de l'allotea del carrer i mai no s'enfadava si li feien broma. Ben al contrari: sense poder oferir-los una mica de pa amb oli i sucre, els tenia contents al seu voltant, explicant-los rondalles de gegants, fades, princeses, reis d'encanteri i bruixots molt dolents que se'n portaven a l'infern els infants que no creien els pares.

Madò Francesca tenia un do proverbial per a l'endevinar el futur de les persones que se li apropaven. Com si un ull invisible pogués esbrinar el que hi havia rere la boira dels jorns.

Quan un dia llunyà va veure tornar al poble, el manco de l'Havana, en Felip de can Poquet, carregat amb el fonògraf, se senyà tres vegades i li digué que la capsa amb la trompa de cantar li portaria la desgràcia.

Un dia em vaig aturar al seu costat. Li vaig donar uns rals perquè es pogués comprar una mica de pa, el que bonament volgués. Mirava les seves mans rugoses i gastades pels l'anys de feina a jornal filant sense aturar.

Madò Francesca em donà les gràcies amb la mirada, sense deixar de filar. De sobte, sense que li hagués demanat res, com si un corrent invisible li hagués fet arribar el meu desig secret de saber què seria de la meva vida, em digué, sense alçar gaire la vista:

-Sou en Miquel de can Costa, el senyor de les Cases Velles. Vos conec de fa molts d'anys, de quan em portàveu el paner de figues que us donava la vostra mare per mi, la roba que ja no fèieu servir. Aquest davantal que port posat el va portar, de joveneta, la vostra senyora mare.

Es deturà un moment, i de seguida continuà:

-Miquel de can Costa: vós sereu un sacerdot d'anomenada. Em podeu estar segur. Déu Nostre senyor us ha escollit per a portar el nom de Mallorca arreu del món.

Vaig sentir un fort sotrac interior. Talment com si m'hagués endevinat el pensament.

En Miquel de can Costa seria sacerdot!

Dies més tard, aprofitant una excursió a Cala Sant Vicenç amb Antoni Rubió li vaig explicar el que pensava fer.

-Antoni, me'n vaig a Roma a estudiar teologia.

De cop i volta sentia l'ànim alleugerit. Talment m'haguessin llevat un gran pes del damunt. Havien estat massa anys espipellant ara d'un llibre ara d'un altre per anar a bastint els fonaments de la meva cultura humana i literària. Llegir i estudiar, però sentia que la família, els amics, esperaven quelcom més elevat de mi. Quadrado, Alcover, Rubió, Llabrés, m'encoratjaven contínuament al conreu de la poesia.

M'escrivien per fer palesa la seva alegria, ara que s'havien assabentat que estava arreplegant els poemes dispersos en revistes i calendaris per a publicar un volumet que portaria per títol Poesies.

Com anaven d'errats tots plegats! Imaginaven que havia decidit escollir el camí de les lletres, de la fàcil fama que porta la literatura en una terra on ningú llegeix amb la nostra estimada llengua.

Per a mi, el treball d'arreplegar els treballs dispersos per ací i per allà no era, ni molt manco, una provatura de retornar als vint anys, al temps de la redacció de "Lo Pi de Formentor". Ben al contrari: quan a començaments de 1885 vaig iniciar la feina de recopilació, ho feia com aquell qui es dedica a l'arqueologia. Aleshores ja havia decidit marxar a Roma per a estudiar teologia i fer-me sacerdot. En una primera instància havia escollit fer-me soldat de Crist, esdevenir un croat de la fe, com demanava Ramon Llull als seus fidels de Miramar; però el pare ho trobà excessiu. Tothom, amics i familiars patiren un fort sotrac que, fins i tot jo mateix, segur de la decisió que ja havia pres, vaig copsar a la perfecció.

La situació familiar, el record dels estudis frustrats a Barcelona i Madrid, el temps perdut a Pollença sense saber on aferrar-me, què fer de la meva vida, m'obligaven, ara que el pare em donava el consentiment, a ser comprensiu amb els desigs de la família.

Finalment no entraria a formar part de la Companyia de Jesús, ni tampoc no em retiraria del món, talment un franciscà que cerca recer en un convent, lluny de la mentida quotidiana que ens encercla, i es dedica, solament, a la meditació, al servei de Déu. Estudiaria a Roma com havia dit a Rubió, per a recuperar-me, en el que fos possible, de la buidor que amenaçava a fer malbé la meva ànima.

No faria altra cosa que estudiar.

Volia ser sacerdot.

Era una decisió inamovible.

Els mesos anteriors al viatge provava d'ajustar comptes amb el meu passat. S'erraven els amics quan pensaven que la possible edició del primer llibre de poesia era un camí vers la fama, una incursió al món literari.

Alguns d'ells covaven la secreta illusió que el món de les lletres em fes oblidar la meva autèntica vocació.

Però mai no m'havia fet illusió respecte a les capacitats creatives que pogués tenir. L'any 1881 havia dit a Francesc Matheu que no imaginàs un geni de la Renaixença allà on només es podien trobar algunes dèbils i inconstants provatures, pobra imitació d'algunes lectures de joventut.

Sé que, ben convençut, li vaig dir: "No creureu lo poc poeta que som. Mai podré fer cap poema, per més que n'espereu de mi: la imaginació per teixir una llegenda qualsevulla me falta absolutament. Contentau-vos amb alguns esquits de lirisme, que no hi ha pasta per més".

Esquits de lirisme. Imitacions del que havia llegit. Imatges potser copiades, sense adonar-me dels autors que aleshores estimava i em feien arribar a un altre dia.

Quina sensibilitat malaltissa, la dels poetes! Just en el moment que els altres, els amics de l'Institut Balear, jugaven als quatre cantons, a botar i córrer, el poeta, un llunyà Miquel Costa i Llobera estudiant de batxiller, tancat en la penombra de la biblioteca, imaginava ficcions, sentiments de paper, estranyes maneres de sentir el batec de la vida.

Sovint he pensat que els que m'animaren a conrear les lletres des de la joventut, els coneguts que, a l'impremta Guasp, en una horabaixa plujosa, elogiaren més del que pertocava aquell poema titulat "La Vall", ho feren només perquè jo era un tal "M.C." de la "Vall de Ternelles". És a dir, que Quadrado, Aguiló i tots els altres sabien ben bé, sense cap mena de dubte, que "M.C." era un dels hereus de Can Costa, en Miquel, i signava la provatura literària amb les seves inicials i des d'un indret propietat de la família.

Em demanava si haurien pensat el mateix si no m'haguessin conegut personalment, si no haguessin sabut de quina nissaga procedia. ¿I si hagués signat el poema "La Vall" amb el pseudònim "Antoni Caldés" escampant la notícia que "Antoni Caldés" era fill d'un funcionari amb poques possibilitats econòmiques?

M'imagín que el tal "Caldés" no hauria tengut tantes possibilitats de publicar de seguida a la Revista Balear com va tenir des del primer moment Miquel Costa i Llobera.

Perquè ho sabia amb certesa mai no vaig parar gaire atenció amb als afalacs ocasionals que comportava l'efímer èxit literari. Per això mateix, llevat alguna escadussera ocasió, no tenia per costum, com tants d'altres companys d'estudis, de presentar-me als Jocs Florals. Des de la meva adolescència, la companyia d'Ovidi, Dant o Petrarca m'era més estimada que l'elogi de les provatures poètiques que anava perfilant.

Tanmateix només l'autor sap el que hi ha d'autènticament seu en els poemes arreplegats a Poesies. Un secret, el de les influències i els plagis, que tots els escriptors ens portam a la tomba.

¿Qui podrà esbrinar mai d'on sorgeix la inspiració, quines lectures, quines imatges han condicionat i condicionen cada una de les paraules, els adjectius que van conformant allò que els entesos defineixen com a "original" en un escriptor? ¿Quin professor del futur, quin forense de l'esperit tendrà la paciència d'analitzar vers a vers, metàfora a metàfora, adjectiu per adjectiu, el que el poeta ha gosat deixar en herència als seus conciutadans?

Potser el futur serà compassiu amb la poesia que vaig escriure, talment un missatge llançat al fons de la nit, carta a la desesperada d'un nàufrag que navega dins d'una ampolla en la immensitat de la mar a mercè de la incertesa de les ones. A qui poden interessar els escrits, les plaguetes que vaig repassant? Enmig de la fam, la misèria i les guerres que sacsegen el món... ¿qui anirà a esbrinar els meus dietaris, recordar les lectures de Victor Hugo, Alfred de Musset o Leconte de Lisle, el nombre d'oracions d'un dia incert en els calendaris, quan el poeta era immers en la més fonda melangia, el més aspre defalliment?.

En el fons... quin autor pot ser completament "original"? Fins i tot els pagesos de les Cases Velles, quan a l'hivern, a la rotllana de la cuina conten rondalles... ¿no s'inspiren en les que varen sentir, en la infantesa de pares i veïns? Aleshores, si les influències, els deutes, són presents en les històries dels que no saben llegir ni escriure... ¿què en direm dels que no hem fet res més que estudiar seguint les indicacions dels mestres, dels clàssics?

En moments de crisi, abans de marxar a Roma, m'ho demanava sovint. Les preguntes s'acaramullaven fins a l'infinit. ¿Com podia esdevenir un poeta a l'alçada dels clàssics o dels moderns amb empremta definitòria si no he viscut més que el que he llegit? Victor Hugo va viure intensament tots els terratrèmols d'una vida agitada tant en el pla sentimental com en el polític? Hugo exaltava la meva imaginació. Quina febre interior després de llegir Odes et ballades, Les voix interieures, Les Contemplations, les Rayons et les ombres, les Chants de crépuscle o les Feuilles d'autonne! Enlloc era possible trobar tanta abundància poètica, tanta força i sobretot tanta imaginació, com en unes poesies tan incomparables.

Restava admirat en constatar la torrentada desbordant d'estrofes sempre sublims i vessant imatges d'una grandesa bíblica.

Llegir Hugo em produïa el mateix efecte que presenciar un espectacle sublim de la naturalesa: un efecte d'esglai.

Un espectacle de la naturalesa.

Aquesta era la sensació exacta.

Com podria arribar a causar un efecte semblant a l'esperit dels possibles lectors?

Era ben conscient de les meves particulars limitacions, dels defectes d'una formació massa personal, mancada de l'adequat mestratge! Que poc em servien de consol, malgrat la humana debilitat pels afalacs, tanta amable opinió de Rubió, Alcover, Quadrado o Estelrich!

Mentre anava arreplegant els poemes que conformarien el llibret Poesies, reflexionava en les meves possibles incorreccions ètiques i morals. Em torturava la qüestió d'esbrinar fins a quin punt els anys de disbauxa juvenil no haurien fer malbé alguna de les primerenques experiències literàries.

Ja ho havia descobert en l'oda "A Horaci".

Ara, abans de marxar a Roma, amb pànic, ho descobria en altres treballs que, potser de forma inconscient i precipitada, havien anat sorgint de la meva ploma.

Enllestia la recopilació com aquell qui s'acomiada d'una part consubstancial de la seva vida. Comprenia que, potser, havia perdut els millors anys de la meva vida en un treball inútil de desenfeinat.

S'ha fet de nit. Encenc el quinqué. Se senten, sonores i poderoses, les campanades de la Seu. Obr el llibret per a provar de retrocedir amb la memòria als dies lluminoses de la joventut. Llegesc en el pròleg: "Coneixíem, per una part, la poca afició que hi ha dins Mallorca a llegir escrits en nostre matern llenguatge, i sabem, per altra part, que el reduït estol de gent que hi pren gust té ja ben conegudes quasi totes les composicions que li ofereix aplegades aquest llibret. I doncs, ane què ve tal publicació?".

La voluntat secreta que m'impulsava a editar el recull era el fet que, abans d'iniciar la nova vida, volia revisar amb molta cura tot el que havia escrit fins aleshores. Es tractava de destriar, amb microscopi d'investigador, el poc de bo que hi podia haver des del punt de vista literari, alhora que deixava a un racó el que trobàs d'errors o ignoràncies.

Una edat inexperta, la mala assimilació de centenars de lectures, les influències no depurades, allò de deixar-se dur per incontrolats impulsos juvenils, l'abrandat entusiasme, sempre mal conseller, potser havia plagat els esburbats poemes juvenils d'un munt d'idees tèrboles, pensaments que podrien danyar a la puresa d'idees i sentiments del lector innocent.

Temps després, després d'haver aprofundit a Roma en la coneixença dels clàssics grecs i llatins sota un adequat mestratge espiritual, vaig entendre que, segurament, en escriure el pròleg a Poesies, en demanar a Menéndez Pelayo que retiràs l'oda "A Horaci" de l'antologia, vaig ser més papista que el Papa.

Ho reconec.

Errors de principiant.

Indubtablement, amb els anys vaig mudar alguna de les inflexibles idees que em dominaven. Però en el moment que avui prov de recordar eren crucials.

Qualsevol contradicció em feia bategar el pols, m'excitava i m'obligava a nous penediments i constants actes de contricció.

La decisió era presa: volia estudiar teologia a Roma i, per a iniciar la marxa amb la consciència tranquilla, era qüestió essencial de deixar enrere un passat que considerava tacat pels dubtes i els errors.

Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)

Palma (Mallorca), Novembre de 1976 - El partit (OEC) m’encarregà organitzar una presentació clandestina a la premsa. Ningú tenia contactes amb el món intel·lectual. Feia anys que col·laborava en els suplements de cultura dels diaris i revistes de Mallorca. Per a la majoria de membres de l´organització el món que envoltava l´edició, la premsa i la ràdio era un univers llunyà, inassolible. Alguns dels dirigents del front obrer imaginaven que solament destacats membres de la burgesia hi tenien accés. Quan els explicava la meva història no la podien creure! Era difícil entendre que algú provinent de les classes subalternes –com cantava Raimon- pogués signar articles al costat dels escriptors i periodistes més importants de Mallorca! La veritat és que seria complicat analitzar com, des dels barris extraradials, vaig entrar en contacte amb don Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Campmany i tants d´altres personatges que m´obriren els ulls vers les més insòlites descobertes intel·lectuals.

Palma (Mallorca), Novembre de 1976 - El partit (OEC) m’encarregà organitzar una presentació clandestina a la premsa. Ningú tenia contactes amb el món intel·lectual. Feia anys que col·laborava en els suplements de cultura dels diaris i revistes de Mallorca. Per a la majoria de membres de l´organització el món que envoltava l´edició, la premsa i la ràdio era un univers llunyà, inassolible. Alguns dels dirigents del front obrer imaginaven que solament destacats membres de la burgesia hi tenien accés. Quan els explicava la meva història no la podien creure! Era difícil entendre que algú provinent de les classes subalternes –com cantava Raimon- pogués signar articles al costat dels escriptors i periodistes més importants de Mallorca! La veritat és que seria complicat analitzar com, des dels barris extraradials, vaig entrar en contacte amb don Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Campmany i tants d´altres personatges que m´obriren els ulls vers les més insòlites descobertes intel·lectuals.

Potser tot va ser producte dels anys de feina a la llibreria L’Estel Blau. Per a mi va ser una salvació, trobar una ocupació que coincidia amb els meus interessos culturals. Fins aleshores, d’ençà del final del batxiller, havia estat sota la protecció del pare i l’oncle, al taller de pintura dels afores de Palma. No era una feina dura. La família em protegia i es pot dir que sempre m’encarregaven els treballs més descansats i manco complicats. També era l’encarregat de portar el material que es necessitava, cobrar factures, anar a tornar els vehicles a les companyies d´assegurances i particulars que així ho volien. M´hi hauria pogut acostumar. Esdevenir un petit empresari amb taller propi. Tenia tot el temps del món per aprendre un ofici que ja començava a dominar. No era gaire complicat. L´únic problema que existia de veritat, si volies arribar a ser un professional de la pintura, consistia a saber dominar l’art difícil de la mescla de colors. Pintar no consisteix solament a anar a comprar el verd, el groc, el vermell o el negre necessaris que vol el client. Aquesta era la part més senzilla. Però quan el cotxe havia rebut un cop el problema es complicava... Com aconseguir que, una vegada arreglat i pintat el cop, no es diferenciàs de la resta del vehicle? Les matitsacions d´un color poden esdevenir infinites. I només qui sap mesclar la pintura com pertoca, trobar la tonalitat adequada, es pot considerar professional de debò.

Començava a conèixer els principals trucs de l´ofici quan, de forma inesperada, vaig trobar la feina a la llibreria. En aquell temps, amb l’oncle José, antic cap de Transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, els dissabtes horabaixa anàvem de llibreries. Era el nostre entreteniment més estimat. Remoure entre els prestatges, veure les novetats que havien sortit aquella setmana. El propietari de l’Estel Blau coneixia a la perfecció el món de l´edició. Sabia quatre idiomes. Tenia contactes amb distribuïdores de tot Europa i d’Amèrica Llatina. De jove participà en el Festival Mundial de la Joventut que se celebrà a Helsinki, patrocinat per l’antiga Unió Soviètica. El Festival formava part d’aquelles trobades internacionals de joves que volien la Pau i un món més just per a la humanitat. Hi va anar mitjançant els seus contactes amb intel·lectuals propers al PSUC. El problema va ser que, com es descobrí posteriorment, hi hagué infiltrats de la Brigada Social i, en tornar, la policia política ja tenia tots els noms dels participants.

En arribar a Palma va ser detingut i interrogat. En Joan Cantallops, el propietari de la llibreria, va haver de passar sis mesos a la tètrica presó de Burgos. L’home s’atemorí. Va perdre la feina que tenia com a recepcionista a un hotel de Can Picafort i, preocupat per la família, deixà de banda les reunions secretes, qualsevol contacte amb els amics esquerrans del Principat. Aquests entrebancs, però, li serviren per a trobar la seva autèntica vocació: entrar en contacte amb el món dels llibres.

Va ser qui em proposà que anàs a ajudar-lo al seu local. El negoci començava a ser conegut i necessitava un persona que li donàs un cop de mà.

El meu pare no s’hi oposà. Degué imaginar que era una feina més descansada que la del taller. El cert és que en pocs dies em vaig trobar immers en el que sempre havia estat el meu somni. Conviure enmig de les obres dels meus autors favorits, participar en els més diversos actes culturals, preparar presentacions, debats amb artistes i escriptors de totes les tendències que compareixien a petar la conversa dia sí, dia no.

Eren clients habituals els responsables de cultura dels diaris de Ciutat. Les xerrades literàries portaven a l’amistat i, sense adonar-me´n, em vaig trobar escrivint sobre el boom de la novel·la i la poesia sud-americana (comentaris sobre l’obra de Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Octavio Paz, Juan Rulfo, Julio Cortázar, Lezama Lima, Pablo Neruda...). Era una feina que em permetia un contacte permanent amb els grans narradors catalans: Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel... Fent feina a l´Estel Blau vaig tenir la sort de poder conèixer i escoltar les opinions de Guillem Colom, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Campmany, Llorenç Moyà, Rafel Jaume, Tòfol Serra, Alexandre Ballester....

Poder parlar amb els escriptors que compareixien per Palma de bracet de Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que es feien al teatret de la Casa Catalana! Jo tenia vint anys i aquell va ser el meu primer contacte directe amb els autors que admirava. Sentir les conferències d’Alfonso Sastre, José Bergamín, Josep M. Llompart... i ara, a la llibreria, portar el premi Nobel de literatura Miguel Ángel Asturias a explicar la seva obra, em feia sentir en els núvols. Hauria trobat el meu camí? On podria haver descobert un cau on fos possible el debat sobre marxisme i surrealisme, els situacionistes francesos, els dels errors de la Revolució Cultural Proletària a la Xina, la diabòlica follia del nazifeixisme?

A una determinada hora, cap a les set i mitja, quan endevinàvem que ja no vendrien més clients, tancàvem la porta per a estar més tranquils, segurs que no hi hauria cap informador enviat per la Social. Aleshores era quan comentàvem les notícies que feien referència a la repressió del règim i comentàvem les darreres notícies de Ràdio París i Ràdio Espanya Independent. Era l´hora de repartir-nos els llibres que teníem amagats. Valuoses edicions importades directament de l´Argentina, Mèxic, Londres i l´Havana. Em delia per sentir contar els viatges del poeta Damià Huguet! Viatjar amb la imaginació! Era com si nosaltres mateixos haguéssim anat a veure la darrera pel·lícula de Bergman i Antonioni, de Fellini i Godard, d´Orson Welles i Carles Saura al darrer Festival de Cine de Venècia! Somniàvem amb poder acabar un dia amb la censura del règim! Tan sols Triunfo, Serra d´Or i les publicacions clandestines, ens permetien albirar l’existència d’un món més enllà de la putrefacció cultural regnant. A vegades, els amics que mantenien contactes amb Barcelona ens comunicaven que Miquel Porter Moix ens havia fet arribar algunes pel·lícules. Era un dia especial. En secret, a les golfes de casa nostra, deixant companys vigilant a les cantonades per avisar-nos en cas que vengués la policia, poguérem veure els films d’Eisenstein, Dovxenko, Poudovkin, Tziga Vertov... Era un deure militant estudiar el contingut d’aquelles obres d´art tan importants en la història de la cinematografia mundial! M’esforçava per fer entendre al Comitè de Direcció que era bàsic anar augmentant el nivell cultural del partit. Era urgent establir uns dies i aconseguir que estudiants i obrers, en acabar la feina, en petits grups per no despertar sospites, poguessin anar veient el cinema revolucionari mundial. No podia ser que ens passàssim les hores de la reunió parlant solament del conveni del ram de la fusta o de la sabata. O defugíem l’estret sindicalisme o mai no assoliríem el nivell que Gracià demanava als membres del partit dels treballadors!

Una tasca difícil, fer entendre aquests temes a uns amics als quals potser, més que militar amb una organització que es considerava hereva de l’oposició obrera a l’estalinisme, els hauria anat bé restar a les fileres de qualsevol sindicat clandestí. Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal d’entendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió “burgesa” i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores!

Novetats editorials: Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració Miquel Cladera

I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories. (Miquel López Crespí)

Començaré aquest informe amb la narració de la gran traïció que, a imitació dels luctuosos fets de 1789 a París -atac a la Bastilla dia 14 de Juliol; creació de la Guàrdia Nacional; repartició de més de trenta mil fusells entre el poble...-, tenien ordida Miquel Cladera i els seus còmplices. Hem comprovat que molts d'aquests -professors, mestres, opositors a càtedra i alguna gent d'oficis vils com poden esser sabaters, comerciants, impressors o llibreters- eren destacats membres de les lògies maçòniques o de sectes carbonàries. La intenció de Miquel Cladera i els altres conspiradors era, com he dit en el començament d'aquesta relació, trastornar i mudar el nostre catòlic govern a imitació de les novetats esdevingudes a la nació francesa.

Entre els detinguts -provats agents d'Assemblea Nacional, primer, i de la Convenció, després- cal destacar el professor de la Universitat de Salamanca, Ramón de Salas, autor de l'anticristià pamflet clandestí Oració apologètica en defensa del benestar general d'Espanya. Aquesta terrible i diabòlica oració, manuscrita o difosa mitjançant la impremta, és l'escrit que més mal ha fet a la nostra cristianíssima Majestat i a la Santa Fe Catòlica en els darrers anys. I és un exemple que demostra clarament per quins errats camins pot marxar l'ensenyament si no controlam amb fermesa col.legis i universitats. Inquisidors generals, bisbes, ministres del rei hem arribat a la conclusió que molta d'aquesta mala literatura, l'endemesa contraria a la Fe que estam analitzant, anà covant a partir de la nefasta publicació El Censor, que, dirigida per l'advocat Lluís García, ajudà a enverinar la sana ment dels nostres estudiants entre 1781 i 1787 (data en què finalment la publicació fou suprimida). Hom ha trobat còpies d'aquesta nefasta Oració a diversos pobles de Mallorca -concretament a sa Pobla, Muro, Inca i Sineu-, a Madrid, Barcelona, València i ens han arribat informes que parlen de la seva circulació per col.legis i seminaris de L'Havana i Mèxic (sense mancar-hi tampoc algun convent). Particularment sóc de l'opinió que els jesuïtes han tengut part de culpa en la introducció dins del país d'algunes idees contràries a la nostra tradició. La propaganda dels desgraciats exemples dels experiments comunals amb els indis són un bon exemple del que estic explicant. Segons els nostres informes, també els jesuïtes són els introductors a l'Imperi espanyol de l'obra de l'abat Gabriel Bonnot de Mably, destacat seguidor de Rousseau que pretén demostrar que la propietat privada no és un dret natural. Entre d'altres errors, els llibres de Mably (que morí l'any 1785) expliquen que fou en temps d'aquesta societat primitiva -aquella en la qual no era coneguda la propietat- quan la humanitat va esser més feliç. Ramón de Salas ha estat detingut juntament amb el mallorquí Miquel Cladera. Aquest darrer era, evidentment, el cap principal de la conspiració, però li donaven suport i hi col.laboraven activament un tal Josep Lax, mestre d'humanitats; en Sebastià Andrés, opositor a una càtedra de matemàtiques; en Manuel Cortés, ajudant de l'escola d'enginyers; l'advocat Bernat Garasa -arribat recentment de París amb nombroses publicacions revolucionàries que es disposava a traduir al castellà i altres llengües de la nació-. Altres conspiradors que també, d'una manera inexplicable, anaven i venien a l'estranger eren en Joan Pons Izquierdo, que -sotmès a turment- acabà confessant que a França havia ajudat els descreguts que volien acabar amb aquella cristiana monarquia. Monarquia, cal no oblidar-ho, d'on prové la sàvia nissaga dels nostres reis -la casa de Borbó- d'ençà l'any mil set-cents.

Cal tenir en compte que la lluita contra el cristianisme, la "descristianització" de la societat, és una de les tasques essencials de les sectes dels nostres enemics. Hem de recordar que el combat dels jacobins contra la nostra Santa Fe Catòlica augmentà en intensitat a partir dels criminals esdeveniments del 10 d'agost de 1792, quan una massa ferotge d'homes i dones sens ànima, posseïts per l'esperit de l'infern, dominats pel Diabòlic, atacaren el Palau de les Tulleries; i l'Assemblea Nacional, a la força, impulsada per les circumstàncies i la pressió del carrer, decretà l'empresonament del rei i de la reina. Per a la gent d'ordre, per als cristians d'arreu del món, el 10 d'agost és una data trista. Allà hom pogué veure la criminalitat del poble revoltat. Alguns nobles i virtuoses princeses foren executats sense judici pels seus criats. Els caps d'aquests màrtirs del nostre temps foren passejats per la xurma xopa de sang. Un poc més endavant, en plena dictadura jacobina de Marat i Robespierre, fou ordenat el tancament de les esglésies, hom prohibí les misses. Molts capellans foren assassinats sense miraments. La Convenció decretà la llibertat de culte i, el que és encara pitjor, permeté la propaganda dels ateus en contra de qualsevol religió. La follia revolucionària continuà i s'aprofundí. S'inventà un nou calendari. Els noms dels mesos i dels dies fou mudat. La pobra gent s'hagué d'acostumar a dir "germinal" per a parlar dels mesos de març-juny. "Messidor" era juny-juliol, i "termidor" el juliol-agost. Les bogeries s'estenien per tots els aspectes de la vida quotidiana.

Els detinguts, a part de mantenir relacions amb diverses lògies i clubs revolucionaris francesos -especialment els jacobins que tenen el centre d'iradació en el club dels Cordeliers-, han confessat la importància que han tengut determinats diaris en la formació de les llurs equivocades idees. Són publicacions extremadament crítiques i que nosaltres havíem consentit per ignorància del perill que en representava la difusió. Parl especialment de El Observador, editat per l'abat Marchena. Igualment han tengut certes relaciones d'afinitat amb un tal Santibáñez, professor del seminari de Bergara, i amb el noble castellà Santiago Miguel Rubín de Celis. Vivint a França, Marchena i Rubín de Celis enviaven als conspiradors empresonats papers i tractats de notable significació revolucionària per a la seva posterior distribució pel regne. El contracte social de Rousseau ha estat un dels llibres que més mal han fet a la societat. Les acostumades ximpleries fent referència a la bondat congènita de l'home! Entre els nombrosos papers trobats a l'execrable Miquel Cladera cal destacar la proclama A la nación espanyola. Pamflet que serví a l'abat Marchena per a l'admissió al Club d'Amics de la Constitució, a Baiona. Malèfic escrit que comença dient:

"Senyors:

Vénc de la terra de l'esclavatge, de la terra del més arrelat Despotisme Religiós i Civil. Un país on tots el poders s'ajunten per a aixafar alhora els homes honrats. Un país on minut a minut l'home plany la desgràcia d'haver nascut en aquest indret...".

Llegit aquest fragment, ja ens podem imaginar tota la resta!

D'entre tots els papers, cartes i llibres que s'han pogut trobar als detinguts, destaquen per la seva maldat, per la seva insaciable set de sang, els del jacobí Jean-Paul Marat, agitador de professió i ànima de la revolució, maligne esperit que ha inspirat els pitjors crims de l'època del Terror que sacseja la desgraciada nació germana. Resta provat que els acusats es reunien en diversos hostals, tavernes i cases particulars -en farem la relació al final de l'informe- on discutien i traduïen les obres de Marat, Montesquieu, Voltaire, Rousseau i altres pensadors igualment equivocats i anticatòlics. Per a preparar la conspiració havien començat a estudiar totes les revolucions de les quals hi havia constància en els llibres d'història. Defensors d'una pretesa república romana, eren enemics del gran Cèsar conqueridor de les Gàlies i es declaraven partidaris de Brutus, l'assassí, que amb altres conjurats del Senat romà, finí amb la vida del gran dictador. En les seves reunions secretes ressuscitaven la memòria d'Espàrtac, posant com a exemple d'honor i de valentia, no pas la vida dels emperadors (Calígula, el gran Heliogàbal, Vespasià, Tiberi, etc), sinó la dels esclaus, la xurma que cremava temples, calava foc a les viles senyorials, assassinava els seus amos naturals: patricis i generals. Igualment discutiren la revolta de Cromwell a Anglaterra l'any 1668 en contra d'aquell magnífic sobirà que fou -fins a la seva execució per part d'un exèrcit de fanàtics- Carles I. Tot servia, doncs, a llurs sinistres propòsits. La revolta dels comuners castellans contra l'Emperador Carles Vè; la guerra de les Germanies a València i les Illes. Cal llegir, per a creure-ho, les mentides i falsedats que explicaven sobre la sàvia política de Felip V en relació amb una infidel Catalunya que, sense sentit patriòtic, s'havia venut als austríacs posant en perill la unitat d'Espanya i de rebot la fortalesa del nostre Imperi arreu del món.

Sabem que s'inspiraven principalment en el llibre de Marat intitulat Les cadenes de l'esclavatge (un patracol indigest i mal escrit). Aquest metge ressentit -molta gent diu que només va arribar a tenir cura de porcs i animals de granja-, sense clients; aquest "científic" fracassat -l'any 1782 l'Acadèmia de Ciències negà validesa als seus experiments damunt l'electricitat-; aquest personatge tèrbol, castigat per Déu Nostre Senyor, malalt -havia de romandre tot el dia dins d'una banyera-, envejós dels fastos dels nobles i gent d'alta posició social, carregava a la monarquia, a la cort que saviament governava des de Versalles, la culpa de totes les desgràcies de la terra. Mai no s'ha vist escrit en un llibre, des que el món és món, tal quantitat de desbarats acaramullats! Marat escriu sense descans plagiant allò que li convé, modificant el pensament dels clàssics segons els seus interessos, utilitzant citacions de Tit Livi, Tàcit i Plutarc contra prínceps i reis. Falsifica i manipula tota mena de documentació que li arriba a les mans (les històries de les repúbliques italianes); santifica, com ja he informat abans, Cromwell, tots els regicides de qualsevol època o contrada. I... )a quines conclusions arriba aquest ferotge enemic del gènere humà? No cal pensar gaire per a imaginar on condueix el seu pensament. A Les cadenes de l'esclavatge explica fil per randa com és precisament la monarquia la pitjor institució que té la humanitat, el principal obstacle que cal enderrocar si l'home vol assolir la utòpica llibertat que predica. I, )qui serà, qui és, l'heroi, en tan al.lucinant interpretació de la història? Evidentment, l'heroi, el "salvador" del món és el poble inculte, la massa treballadora, els desheretats de la nació, la púrria sens cultura ni sentiments que, per a Marat, són la part més sana del gènere humà. Les constants aberracions del llibre -era a punt de ser traduït!- que hem confiscat a Miquel Cladera i als seus sequaços, no acaben aquí. Marat, inspirat igualment pels enciclopedistes, enemics permanents de la religió, afirma que són els grans financers, la noblesa, els especuladors, els latifundistes, qui causen tots els mals que pateix l'home sobre la terra. I, si encara faltava res per a aconseguir que tots els seus desencaminats lectors anassin a l'infern, el sanguinari botxí ens vol convèncer que és precisament el cristianisme -predicant la santa paciència i la resignació entre els pobres- allò que ajuda els rics a fruir eternament dels seus privilegis.

Aquest era un dels llibres que Miquel Cladera i Josep Lax estaven traduint al castellà i al català en el moment de la seva detenció. Qualsevol paper, qualsevol idea herètica i perniciosa servia als designis dels empresonats. Amb els papers que els arribaven de França confiaven en poder explicar "la bona nova" de la mudança de lleis i costums a totes les regions espanyoles. Amb promeses de repartiment de propietats i d'aconseguir la vertadera justícia a la terra, excitaven la malaltissa imaginació del poble. Confiaven anar arreplegant adeptes i seguidors entre les diverses classes socials -especialment entre la gent més mancada de cultura i més envejosa de la riquesa dels poderosos-. Amb promeses, discursos i alguns regals -sopars i vi gratuïts, festes de balls prohibits als boscos- esperaven anar ajuntant una munió de seguidors que, quan les tropes franceses travessassin les fronteres, s'alçassin en contra del nostre rei, proclamant, de no jurar aquest la Constitució que estaven redactant, una República a imitació de la francesa.

Cal dir que algunes guerres mantingudes pel nostre monarca en defensa de la Santa Fe Catòlica; les calumnies fent referència a les relacions entre la reina Maria Lluïsa i el Príncep de la Pau, Don Manuel Godoy, d'amagat del rei Carles IV; la pesta que assola diversions regions espanyoles; la fam -el blat no basta per a mantenir una població tan afamegada-; la inoperància, aquests darrers anys, del Sant Tribunal de la Inquisició; la disminució de les condemnes i desterraments a penals d'Amèrica (a indrets insalubres d'on poca gent tornava); tot això ha anat creant les condicions necessàries perquè hi hagi un munt d'errats, munió de desesperats, folls de tota mena útils per a anar creant un invisible, però cada vegada més poderós, exèrcit de possibles seguidors dels conspiradors.

Quan es mesclen el fanatisme amb la utopia, la fam amb l'ànsia de novetats, el resultat pot ser completament explosiu!

I, en aquesta conspiració que ens ocupa, no tan sols eren alguns nobles, professors i mestres equivocats, advocats seduïts per l'exemple del poder absolut que arribava de França, els qui ordien plans contra l'ordre establert. També l'església -si bé en una escala petita i insignificant- s'ajuntava a la conspiració. Per sort hem pogut investigar els papers de Fra Miguel de Santander i del caputxí Fra Diego de Cádiz, i ha estat possible aturar de bon principi una malaltia que amenaçava d'estendre's per seminaris, convents i rectories.

Enguany accepto encantat la invitació als actes de Sant Jordi que organitza l'Escola d'Adults de Tortosa, i el 24 d'abril, a les 17.30 hores, hi parlaré sobre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions)

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, responsable de barris de l'OEC i posteriorment primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat, l'escriptor Miquel López Crespí, del Servei de Premsa de l'organització i Josep Capó, secretari general de l'OEC de les Illes. Els tres formaven part de la direcció del comunisme illenc i serien detinguts hores després d'aquesta roda de premsa clandestina de mitjans dels anys setanta.

1976

Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. Les diferents cèl·lules del Partit ens repartírem els diversos barris de Ciutat. Els estudiants -aleshores jo també era militant de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants- anàrem a reforçar els companys del moviment obrer. Em va tocar repartir per tot s'Arenal. En el meu grup hi anava la companya Antònia Pons i altres militants del front d'hoteleria. El full que editàrem -amb el dibuix d'una cadena trencada- portava per títol Ante el 1º de Mayo. Comunicado del Comité de Dirección Política en las islas de la Organización de Izquierda Comunista.

La premsa dels anys setanta informava, a vegades, de les constants detencions per part de la Brigada Social i de la Guàrdia Civil de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'escriptor havia estat a l'avantguarda de la lluita per la nostra llibertat d'ençà començaments dels anys seixanta quan patí les primeres detencions i tortures per part dels sicaris del règim franquista.

Entre altres coses, el nostre full volant denunciava la maniobra de la transició, dient: "Después de la muerte del Dictador, el estado franquista ya no sirve a la burguesía para seguir defendiendo sus intereses económicos y políticos. La represión que durante tantos años ha servido para mantener el régimen político de la burguesía ha de ser substituida por un pacto político con los agentes burgueses en el seno del movimiento obrero que, con su papel de pacificadores de la lucha obrera, lucharán para consolidar la 'dictadura democrática' de la burguesía".

Finalment, després de fer una crida a la unitat obrera "sin fisuras", arribàvem als següents objectius de lluita revolucionària que calia impulsar: 1) per una plataforma reinvidicativa i política unitària, 2) per un conveni provincial de tots els rams, 3) per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador; 4) per la llibertat immediata de tots els detinguts polítics i sindicals, 5) per la dissolució dels cossos repressius, 6) pel Congrés Obrer i el Congrés General de la classe obrera i el poble treballador; i 7) per la República Socialista dels Consells Obrers.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

'Plataformes lluita per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador, expressades en l'exercici de la democràcia directa dins les assemblees de fàbrica, obra, barri, escola, facultat..., i lluita per la imposició d'un Congrés General de representants elegits dins cada un d'aquests sectors...

'Arrelades fonamentalment a Catalunya, recentment s'han anat implantant per tot l'estat espanyol (Saragossa, País Valencià, Valladolid, Madrid, Euskadi -on han estat l'organització que ha impulsat la vaga general de Vitòria-, Andalusia i també les Illes). El seu funcionament es basa en la democràcia interna i l'autonomia enfront qualsevol partit polític. De fet dins Plataformes hi militen diferents organitzacions comunistes i àcrates, una d'elles és l'OIC. Però no existeix cap lligam orgànic, sinó que els militants dels diferents grups polítics es subordinen a la democràcia interna, és a dir, a les decisions de la majoria".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

 

En un curt tram de vorera trobo dos missatges escrits; un d’adherit a un fanal de forma no reglamentària segons l’ordenança municipal, i un altre de normatiu, sota una senyal de trànsit. El primer, circular, en lletra cursiva sobre fons groc, diu “JESUCRISTO CAMINO, VERDAD Y VIDA”. El segon, sobre fons blanc, avisa abans d’una rotonda que “Vostè no té preferència”. El primer sentencia, amb seguretat, i s’atorga la llicència d’estar en possessió de la veritable veritat, que no és cap altra que la seva. El segon ens posa al nostre lloc, ens fa tocar de peus a terra, ens recorda que no som el centre del món.

Demà, dins de les Jornades Literàries Vila de La Sénia, parlaré dels meus dos nous llibres, Sota la pell hi h carn encara (Linx Edicions) i A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Dos llibres de gèneres diferents, poesia i relats, però tots dos creats de forma molt fluïda, i em fa gràcia anar de tots dos de bracet a parlar-ne a La Sénia 

L'històric dirigent del PCE Carlos Llorens Castillo en el seu llibre Anti-eurocomunismo (sobre el Xº Congreso del PCE), (pàg. 17), escrivia, criticant precisament aquesta política de preservar els aparats repressius franquistes i mantenir les principals institucions de l'Estat: "La reconciliación [amb la burgesia i el feixisme], por el contrario, no implica cambio alguno de estructuras económicas y políticas, no remueve a nadie de sus puestos, mantiene inconmovibles a los más destacados agentes de la represión y corrupción franquistas y acepta la convivencia y la colaboración con los órganos de poder del capitalismo heredados de la dictadura. La reconciliación es la antítesis de la ruptura; es la paralización de las acciones de lucha contra el capitalismo y el estancamiento en vía muerta de la marcha del Partido hacia el socialismo".

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70

Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

1974

El 1974 el férem al bosc de Son Vida i continuà la lluita gens soterrada entre els carrillistes i l'OEC (Jaume Obrador, Francesc Mengod, etc) quant als objectius tàctics i estratègics del moviment veïnal. En Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco (i molts d'altres companys), malgrat (o potser per això mateix) la seva decidida militància en el nostre partit i a les Comissions Obreres Anticapitalistes i les Plataformes Anticapitalistes, no volien que les naixents organitzacions veïnals fossin instrumentalitzades per objectius polítics aliens als interessos concrets de la classe obrera i el poble (la política carrillista de reconciliació amb la burgesia i el feixisme). L'històric dirigent del PCE Carlos Llorens Castillo en el seu llibre Anti-eurocomunismo (sobre el Xº Congreso del PCE), (pàg. 17), escrivia, criticant precisament aquesta política de preservar els aparats repressius franquistes i mantenir les principals institucions de l'Estat: "La reconciliación [amb la burgesia i el feixisme], por el contrario, no implica cambio alguno de estructuras económicas y políticas, no remueve a nadie de sus puestos, mantiene inconmovibles a los más destacados agentes de la represión y corrupción franquistas y acepta la convivencia y la colaboración con los órganos de poder del capitalismo heredados de la dictadura. La reconciliación es la antítesis de la ruptura; es la paralización de las acciones de lucha contra el capitalismo y el estancamiento en vía muerta de la marcha del Partido hacia el socialismo".

Aquesta lluita (contra els enemics de la llibertat dels pobles i el socialisme) continua encara i per molts d'anys; serà permanent mentre hi hagi gent que vulgui fer carrera a costa dels autèntics protagonistes de la història: el poble treballador.

1976, Ciutat de Mallorca. Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia), Caterina Mir (en el centre) i altres membres de la direcció del partit preparant les activitats de l'organització a les darreries de la dictadura franquista.

1975

El 30 d''abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària.

Alguns aspectes d'aquests esdeveniments que van tenir tanta repercusió estatal i internacional els he explicat una mica en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, El Tall Editorial, núm. 18. Palma, 1994). És interessant recordar com va tractar el fet la premsa de Ciutat. Dia 2 de maig de 1975, el Diario de Mallorca informava de la següent manera:

"Ayer, en el Monasterio de Lluc, poco después de la una de la tarde, fuerzas de la Cuarta Compañía de la Guardia Civil, con destino en Inca, detuvieron a trece sospechosos de haber proferido gritos subversivos y arrojado cierta cantidad de propaganda política relativa a las actividades de la ilegal Junta Democrática de España. Los sospechosos fueron conducidos a Inca en un autobús de la Guardia Civil a fin de serles tomada declaración y, dentro de los plazos que señala la ley, proceder a su entrega al juez de instrucción de aquella ciudad.

'Según testigos presenciales, poco después de la una de la tarde, mientras al pie de la fachada del monasterio se desarrollaba un autorizado recital de sardanas, personas no identificadas comenzaron a arrojar desde el tejado del edificio gran número de folios conteniendo el segundo manifiesto de la ilegal Junta Democrática de España, acompañado con un resumen del mismo. Simultáneamente, un grupo de jóvenes con los brazos entrelazados comenzó a proferir gritos de supuesto carácter subversivo.

'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto.

'Los sospechosos, en número de trece, fueron inicialmente retenidos en el Ayuntamiento de Escorca, anejo al monasterio de Lluc. Tiempo más tarde, hacia las cinco y cuarto, un microbús de la Benemérita los condujo hasta la base de la Cuarta Compañía de guarnición en Inca, donde suponemos les fue recibida declaración a los retenidos y en la que permanecerán hasta ser puestos a disposición de la autoridad judicial.

'Noticias llegadas a última hora informan que el Vicario General de la Diócesis, en representación del Obispo, que se halla ausente de la isla se ha interesado por los detenidos en Lluc".

El mateix 2 de Maig, l'Última Hora escrivia:

En Mallorca hay que registrar los sucesos de Lluc, donde se repartió propaganda, al parecer de la ilegal Junta Democrática, y se practicaron varias detenciones. Hasta el momento de escribir estas líneas, y consultadas varias fuentes oficiales, no se nos ha facilitado más información sobre el hecho.

'Asimismo, a la hora de nuestra edición no hemos podido conseguir la información de si continúan las retenciones realizadas ayer por la tarde, y que se encontraban en Inca.

'Ayer por la noche la noticia de estas retenciones corrió rápidamente por nuestra ciudad, ya que fueron algunos miles los mallorquines que presenciaron el hecho en Lluc al haber coincidido en el Monasterio un gran número de excursionistas.

'Según se ha comentado las fuerzas de Orden Público estaban alertadas con respecto a los hechos señalados".

A l'endemà, el 3 de maig, el Diario de Mallorca ressenyava:

"Los trece sospechosos de haber distribuido propaganda ilegal relativa a la denominada Junta Democrática de Mallorca y haber proferido supuestos gritos subversivos en el monasterio de Lluc el pasado jueves día 1, fueron puestos a disposición del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Inca a las diez de la mañana de ayer, viernes.

'Durante la mañana de ayer, se personaron en el mencionado Juzgado familiares de los retenidos para interesarse por la situación de los mismos. Estos prestaron declaración individual ante el Juez, pasando acto seguido en grupos a la Sala de Audiencia, donde comparecieron también varios miembros de la Guardia Civil, todo ello dentro de las actuaciones judiciales pertinentes.

'Hacia las nueve de la noche, las trece personas fueron puestas en libertad. Los nombres de tales personas son: don Juan Antonio Alomar Cladera, don Gabriel Bassa, don Miguel Bueno, don Baltasar Darder, don Mario González, don Julio Jurado, don Miguel López Crespí, doña María Mairata, don Buenaventura Sala, don Jaime Serra Ferrer, don Sebastián Serra, doña Cathy Sweeney y doña Aurora Vidal".

Personalment -ho he explicat més detalladament en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica"- no em podia treure del cap el que havia succeït. M'havien enxampat per haver sortit en defensa de Sebastià Serra -perseguit en aquell aplec per un social de paisà. Ara sortia als diaris, com a "propagandista" de la fantasmal Junta, preconitzadora del pacte amb els franquistes reciclats i el manteniment dels aparats d'estat feixistes (exèrcit, brigada social, policia armada, guàrdia civil, etc) contra els qual lluitàvem els comunistes.

Els militants de l'esquerra revolucionària ens sentírem decebuts per un moment.

L'amic Antoni Nadal, en explicar aquests fets al seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 35), ho deixa ben clar quan conclou la descripció dels fets dient:

"Val a dir que una part dels tretze retinguts no solament no eren membres de la Junta Democràtica d'Espanya, sinó que n'eren contraris des de posicions d'esquerra revolucionària".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 65-69.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

"Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent". (Miquel López Crespí)

Participants en el II Congrés de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) a mitjans dels anys setanta reunits a Bilbo. La delegació de les Illes era formada per Antoni Mir, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Josep Capó, Mateu Ramis, Bartomeu Febrer, Carles Maldonado, Antònia Pons, Francesc Mengod i Pere Trias, entre d'altres.

1971

El Primer de Maig de 1971 anàrem -com si fóssim un grup d'excursionistes- al bosc de Bellver. Tornàvem a ser quasi els mateixos, perquè encara no es notava a nivell de Mallorca l'embranzida militant que hi hagué després de l'execució de l'almirall Carrero Blanco, quan, de cop i volta, l'esperit de militància antifeixista s'accentuà i molta gent començà a pensar fermament a organitzar-se en grups d'esquerra.

Militants de l'OEC i de les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA) reunits en la cuina d'un hotel de s'Arenal (Mallorca) a mitajns dels anys setanta preparen el Primer de Maig. En el centre de la fotografia: Aina Gomila, membre de la direcció del front obrer de l'OEC.

1972

Pel que fa al Primer de Maig de 1972, sé que no es va celebrar a cap dels indrets acostumats per a aquestes trobades (el pinaret de Son Macià, Na Burgesa, rere el cementiri de sa Vileta... fins i tot la pineda de la Colònia de Sant Jordi!). Ens reunírem al seminari vell i aquesta vegada la veu cantant la portaren companys de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC), que llegiren una breu història del Primer de Maig. En Xisco Frau no ho veia gaire clar, allò d'anar a un cau de cristians.

Aquells primers de maig celebrats en secret, com els primers cristians a les catacumbes, vists en perspectiva cobren un aire especial. Encara ens pensàvem que tot seria possible i que, mitjançant l'enfortiment dels partits revolucionaris i les organitzacions obreres i populars, es podria anar avançant vers el socialisme, la societat sense classes per la qual lluitàvem (pensàvem!) tots plegats, comunistes de totes les tendències, i cristians, anarquistes i homes i dones sense partit, antifeixistes o republicans. Malgrat la tenebror que ens envoltava, malgrat els crims constants de la dictadura, a vegades hom es deixa portar per la nostàlgia d'una època en la qual tot, o quasi tot, encara semblava possible.

1973

L'any 1973 ja hi hagué molta més gent als aplecs del Primer de Maig. La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de S'Indioteria (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar (cinquanta o seixanta persones, per a lluitadors que sempre ens havíem trobat de tres en tres allò era un veritable exèrcit!), record alguns militants del PCE (algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu company, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) (línia proletària) també hi va portar mitja dotzena de militants (entre ells, "El Sordet" [Francesc Frau] i la muller...). Companys d'aquella època m'ha dit que també hi era en Rafael Rodríguez i un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB, de Josep Valero i Francesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (exdirectora del diari "Baleares") i en Josep M. Dolç. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obrers Comunistes i les JOC (Francesc Mengod). Maria Sastre i Jaume Obrador -que amb els anys serien dos destacats dirigents i militants del comunisme mallorquí (OEC)- eren part fonamental d'aquells embrions d'associacions de veïnats.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Francesc Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent.

Un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries, exbatle nacionalista d'Esporles... Per aconseguir entrar en contacte amb més gent pensàrem posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer diversos sectors de la població d'origen popular...

Aquest Primer de Maig fou important perquè s'hi varen posar els fonaments, com deia una mica més amunt, de les primeres Comissions de Barri. També ho explica l'historiador Antoni Nadal en el seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989). En aquest llibre (pàg. 32) diu: "Hi havia militants del PCE, de l'OICE, de Bandera Roja i alguns independents. El PCE pretengué que [les Comissions de Barri] s'anomenassin Comissions Obreres de Barri, però el nom que quedà fou el de Comissions de Barri. De totes maneres, la proposta tengué bona acollida entre els assistents i es crearen les Comissions de Son Cladera, Verge de Lluc, la Indioteria, Son Espanyolet i l'anomenada Comissió de Centre. A partir d'aquestes Comissions es formà una Coordinadora que tengué una vida molt efímera. Les que tengueren més vida pròpia foren la Comissió Centre, Son Cladera i Verge de Lluc".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 63-65.

"Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent". (Miquel López Crespí)

Participants en el II Congrés de l'OEC (Organització d'Esquerra Comunista) a mitjans dels anys setanta reunits a Bilbo. La delegació de les Illes era formada per Antoni Mir, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Josep Capó, Mateu Ramis, Bartomeu Febrer, Carles Maldonado, Antònia Pons, Francesc Mengod i Pere Trias, entre d'altres.

1971

El Primer de Maig de 1971 anàrem -com si fóssim un grup d'excursionistes- al bosc de Bellver. Tornàvem a ser quasi els mateixos, perquè encara no es notava a nivell de Mallorca l'embranzida militant que hi hagué després de l'execució de l'almirall Carrero Blanco, quan, de cop i volta, l'esperit de militància antifeixista s'accentuà i molta gent començà a pensar fermament a organitzar-se en grups d'esquerra.

Militants de l'OEC i de les Comissions Obreres Anticapitalistes (COA) reunits en la cuina d'un hotel de s'Arenal (Mallorca) a mitajns dels anys setanta preparen el Primer de Maig. En el centre de la fotografia: Aina Gomila, membre de la direcció del front obrer de l'OEC.

1972

Pel que fa al Primer de Maig de 1972, sé que no es va celebrar a cap dels indrets acostumats per a aquestes trobades (el pinaret de Son Macià, Na Burgesa, rere el cementiri de sa Vileta... fins i tot la pineda de la Colònia de Sant Jordi!). Ens reunírem al seminari vell i aquesta vegada la veu cantant la portaren companys de les Joventuts Obreres Catòliques (JOC), que llegiren una breu història del Primer de Maig. En Xisco Frau no ho veia gaire clar, allò d'anar a un cau de cristians.

Aquells primers de maig celebrats en secret, com els primers cristians a les catacumbes, vists en perspectiva cobren un aire especial. Encara ens pensàvem que tot seria possible i que, mitjançant l'enfortiment dels partits revolucionaris i les organitzacions obreres i populars, es podria anar avançant vers el socialisme, la societat sense classes per la qual lluitàvem (pensàvem!) tots plegats, comunistes de totes les tendències, i cristians, anarquistes i homes i dones sense partit, antifeixistes o republicans. Malgrat la tenebror que ens envoltava, malgrat els crims constants de la dictadura, a vegades hom es deixa portar per la nostàlgia d'una època en la qual tot, o quasi tot, encara semblava possible.

1973

L'any 1973 ja hi hagué molta més gent als aplecs del Primer de Maig. La reunió secreta tingué lloc a un petit bosc que hi havia ben a prop de S'Indioteria (Son Macià). Com de costum, muntàvem aquestes reunions amb les dones i els fills per a dissimular. Per Son Vida, rere el cementeri de la Vileta (on també realitzàrem trobades semblants), fèiem el mateix.

Entre la gentada que s'hi va presentar (cinquanta o seixanta persones, per a lluitadors que sempre ens havíem trobat de tres en tres allò era un veritable exèrcit!), record alguns militants del PCE (algunes de les germanes Thomàs -na Clara i el seu company, en Joan Seguí-). El PCE (internacional) (línia proletària) també hi va portar mitja dotzena de militants (entre ells, "El Sordet" [Francesc Frau] i la muller...). Companys d'aquella època m'ha dit que també hi era en Rafael Rodríguez i un grup d'obrers de la construcció molt radicals (que més tard ajudarien a fundar el PCB, de Josep Valero i Francesca Bosch), en Ramón Molina del PORE, na Marisa Gallardo (exdirectora del diari "Baleares") i en Josep M. Dolç. Jo hi vaig anar amb un company de "Lluita de Classes", donant suport a les posicions dels inicials simpatitzants dels Cercles d'Obrers Comunistes i les JOC (Francesc Mengod). Maria Sastre i Jaume Obrador -que amb els anys serien dos destacats dirigents i militants del comunisme mallorquí (OEC)- eren part fonamental d'aquells embrions d'associacions de veïnats.

Malgrat l'afinitat d'interès que ens unia en la lluita per la llibertat, ja de bon començament s'establiren algunes diferències entre reformistes i grups revolucionaris. En Manolo Cámara (PCE) volia supeditar el combat concret dels barris a les directrius d'en Carrillo que li arribaven de París. I la majoria dels reunits a Son Macià, volent lluitar per la democràcia, exigíem una total independència de les organitzacions de base (associacions o sindicats) envers els partits. A més, l'objectiu dels Cercles d'Obrers Comunistes (COC) o les JOC anava més enllà de la simple lluita per una democràcia formal. La batalla contra del capitalisme era ben present en els plantejaments que va fer en Francesc Mengod. S'establí una forta polèmica entre en Cámara i el futur president de la Federació d'Associacions de Veïnats. Estiguérem a punt de no arribar a cap conclusió i marxar cadascú per la seva banda.

Començava a néixer el moviment ciutadà que tanta importància adquiriria amb el transcórrer dels anys. Alguns companys de barriades ja estaven ben organitzats. Cada u treballava en el seu raval. Els que vivíem al centre de ciutat ho teníem més complicat. Així i tot muntàrem la Comissió Centre, amb na Clara Thomàs, en Joan Seguí, uns militants del PCE(i-lp) i diversos companys de les JOC (Joventuts Obreres Catòliques). Fèiem les reunions al carrer (plaça del Capítol, pista dels Patins). A vegades a l'església de Sant Magí o dins bars en què no hi hagués gaire gent.

Un horabaixa, reunits al Bar Nilo, la Comissió Centre decidí ajudar els companys del Puig de Sant Pere. Allà hi havia na Joana M. Roca, en Manolo Cabellos, en Pere Tries, exbatle nacionalista d'Esporles... Per aconseguir entrar en contacte amb més gent pensàrem posar en pràctica una idea genial. Amb l'excusa de fer unes enquestes, aniríem casa per casa fent preguntes. Així podríem arribar a conèixer diversos sectors de la població d'origen popular...

Aquest Primer de Maig fou important perquè s'hi varen posar els fonaments, com deia una mica més amunt, de les primeres Comissions de Barri. També ho explica l'historiador Antoni Nadal en el seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989). En aquest llibre (pàg. 32) diu: "Hi havia militants del PCE, de l'OICE, de Bandera Roja i alguns independents. El PCE pretengué que [les Comissions de Barri] s'anomenassin Comissions Obreres de Barri, però el nom que quedà fou el de Comissions de Barri. De totes maneres, la proposta tengué bona acollida entre els assistents i es crearen les Comissions de Son Cladera, Verge de Lluc, la Indioteria, Son Espanyolet i l'anomenada Comissió de Centre. A partir d'aquestes Comissions es formà una Coordinadora que tengué una vida molt efímera. Les que tengueren més vida pròpia foren la Comissió Centre, Son Cladera i Verge de Lluc".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 63-65.

El Primer de Maig en els anys seixanta i setanta (I)

"La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...)". (Miquel López Crespí)

Manifestació a Inca (Mallorca) a mitjans dels anys setanta. Els militants de l'OEC i de les Plataformes Anticapitalistes sempre lluitaren en primera línia en defensa dels drests nacionals i socials del nostre poble. (Fotografia de Miquel López Crespí)

Els comunistes [en parlar de "comunistes" ens referim sempre a organitzacions que no tenien res a veure amb el carrillisme (PCE)] "celebràvem" els primers de maig dels anys seixanta a casa, sense gosar a fer res més que sortir esporàdicament a realitzar algunes pintades ràpides i ocasionals. A la nit, si l'"acció" havia anat bé ens reuníem amb la família i amb alguns companys al costat de la ràdio i escoltàvem emocionats les notícies de l'emissora de Santiago Carrillo (Ràdio Espanya Independent), que emetia des de Bucarest. També sentíem Ràdio París, la BBC de Londres, emissions de Praga i Moscou (entre d'altres) i així ens assabentàvem dels fets que haguessin pogut ocórrer tant a nivell de l'Estat com a nivell internacional.

L'escriptor Miquel López Crespí en el centre de la fotografia, fent costat a un grup de militants de l'OEC en el Primer de Maig de 1978. Miquel López Crespí havia estat detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social del règim l'any 1962 i posteriors. En fer-se aquesta fotografia, Miquel López Crespí ja portava més de quinze anys de lluita activa contra la dictadura franquista.

Malgrat que, a partir de 1966, a ran de la crisi sino-soviètica i la constitució dels primers partits maoistes i marxista-leninistes (PCE-ml, OCE-BR, PCE-i, i els que procedien del FLP), ja no teníem gaire confiança en la famosa construcció del socialisme a l'URSS i altres estats del Pacte de Vàrsovia, el cert és que una certa tradició que encara covava dins del moviment obrer (la resistència armada antifeixista, la victòria dels exèrcits soviètics i aliats en la II Guerra Mundial) ens feia escoltar amb emoció aquelles emissions radiofòniques.

Sabíem a la perfecció que, llevat els estats on regnaven dictadures com era el cas de l'espanyol, a l'exterior de les fronteres del "nostre" estat opressor, els sindicats, les organitzacions obreres i populars, podien fruir d'un dia internacional de joia i solidaritat proletària.

Abans dels setanta no record haver anat enlloc en concret a celebrar cap Primer de Maig. És evident que la forta repressió, el fet que molts dels companys que sortíem a fer alguna pintada ja estàssim fitxats per la Social i la Guàrdia Civil, impossibilitava qualsevol eixelebrada dèria revolucionària.

Després vengueren els anys de servei militar a Cartagena -concretament a Infanteria de Marina. Hi vaig entrar a l'octubre del 68 i en sortia pel març de 1970. Aleshores ja havia llegit bastant de material dels clàssics del pensament socialista i revolucionari, coneixia les publicacions dels partits que s'havien separat del PCE a conseqüència de la claudicant política d'aliances amb la burgesia i el franquisme. Començava a pair l'experiència de la revolució cultural xinesa, tenia els primers contactes amb membres d'Acció Comunista, el FLP, el PCE(ml), el PCE(i), les HOAC i les JOC, o amb independents d'esquerra. Malgrat es vulgui, per conveniència, mitificar el que férem entre tots en aquella època fosca de lluita per la llibertat, el cert -i hem de ser honrats i reconeixer-ho sense por i sense embulls ("la veritat sempre és revolucionària", deia Gramsci)- és que érem molt pocs en l'aventura d'anar bastint un món sense injustícies socials.

1970

La primera celebració del Primer de Maig en què record haver participat va ser la que, amb deu o dotze companys -quasi tots de l'esquerra revolucionària-, férem en el bosc de rere el cementeri de sa Vileta (amb el temps fou un dels llocs preferits de les nostres trobades clandestines).

Hi havia militants del PCE(I), de Comunismo (que més tard s'uniria a la Lliga Comunista Revolucionària) i alguns del grup leninista Què fer? La meva definició política (em considerava comunista no carrillista) era aleshores molt dúctil, i malgrat sabia a les clares que no em convencia la política liquidacionista envers la pràctica i la ideologia comunistes que portava el PCE, no acabava d'identificar-me amb cap de les organitzacions abans esmentades.

La discussió d'aquell Primer de Maig de 1970 girà entorn de la necessitat d'unificar els esforços dels revolucionaris enfront la dictadura de la burgesia (el franquisme) i fer passes per a crear una plataforma de lluita anticapitalista als barris, tot preveient igualment una hipotètica extensió de les nostres migrades forces cap a la fusta (Manacor), la sabata (Inca, Lloseta, Llucmajor), i, sobretot l'hoteleria (s'Arenal, Alcúdia...).

Aquell hivern (parl de l'any 1970) vaig anar a Irlanda, passant per Londres, i, amb la dèria que ens posseïa de poder disposar de material antifeixista (llibres, discos, revistes, etc), vaig establir alguns contactes amb la secció anglesa de la IV Internacional. Férem una subscripció a The Reed Moole, el setmanari del trotsquisme britànic d'aleshores. En tornar, amagats entre la roba, dins la maleta, vaig portar un caramull de revistes trotsquistes colombianes i bolivianes, material de la secció francesa i, el que era més important, llibres de Trotski en castellà (quasi tots els que havia editat Ruedo Ibérico) que em permeteren anar coneixent a fons les posicions, tan blasmades pel PCE, d'aquell "agent de la burgesia mundial i de l'imperialisme", com definien els carrillistes al gran dirigent de la Revolució d'Octubre i fundador de l'Exèrcit Roig.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 61-63.