literatura

(4 vídeos) La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. (Miquel López Crespí)

Els estalinistes del PCE, PSUC i la NKVD: l’assassinat d’Andreu Nin i les persecucions contra els comunistes del POUM. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona (I)

Entre la nombrosa informació existent que pot documentar la participació dels estalinistes espanyols i catalans del PCE i del PSUC en la persecució i criminalització dels “trotskistes” del POUM podríem destacar, com ja hem escrit en altres articles, el famós llibre de George Orwell Homenatge a Catalunya (Barcelona, Edicions Ariel, 1969), i també Andreu Nin y el movimiento comunista en España (1930-1937) (Barcelona, Anagrama, 1977) de Francesc Bonamusa. Ambdós llibres ens informen extensament del paper criminal de les direccions del PCE i del PSUC en les campanyes de difamació contínua dels militants del POUM mesos abans de la detenció i assassinat d’Andreu Nin i de la il·legalització i empresonament de moltíssims militants del POUM, posteriorment. Abans dels sangonosos esdeveniments dels Fets de Maig del 37 a Barcelona, l’atac contra les conquestes revolucionàries del 19 de juliol, l’intent del PCE-PSUC d'acabar amb les col·lectivitzacions, el poder de les milícies, l’autogestió obrera a les fàbriques, ja s’s'han donat nombrosos assalts de militants del PCE a les seus del POUM, com informa Francesc Bonamussa. Com explica Jordi Arquer, dirigent primer del BOC i després del POUM, en el seu estudi “Objetivo: liquidar al POUM”: “Los hechos de mayo [1937] fueron una explosión espontánea de la clase obrera frente a la minimización y el debilitamiento de la revolución, de las conquistas revolucionarias. Esto se avenía con la política de la URSS que no quería el triunfo de la revolución. [...] Andreu Capdevilla, presidente del Consell d’Economía de Catalunya, me dijo en una ocasión, ya en el exilio, que los partidos burgeses y el PSUC querían deshacer las colectivizaciones incluso quince días antes de entrar en Barcelona los nacionales.

‘Ni la URSS ni su internacional comunista han podido nunca admitir la existencia en ningún lugar del mundo de partidos comunistas no oficiales, es decir, que no dependieses o que no estuvieses adscritos a la III Internacional. [...] Pero nuestro caso [l’existència del POUM], el de Cataluña, era para dirección de la III Internacional un problema. Porque siempre, desde la creación del Partit Comunista Català había sido más fuerte e influyente en todos los aspectos de la vida pública (sindical, política, etcétera) que el partido oficial dependiente de Moscú. No podían admitir que hubiera un partido comunista más fuerte que el oficial y menos aún cuando en este país se había declarado una revolución. Tras los primeros tiempos de desorientación, al comienzo de la guerra, el PCE decide apoyar la creación de una república parlamentaria de nuevo tipo y esta será su consigna durante toda la contienda. Para ellos la guerra era un problema de antifascismo, no de revolución. Su actitud era contrarrevolucionaria, por eso iban contra las colectivizaciones y todo lo que significara un apoyo a la revolució. Eran objetivamente unos aliados de Franco porque también este iba contra la revolución social y el derecho de las nacionalidades ibéricas a su independencia”.

La campanya contra els “perillosos elements trotskistes” ja fa temps que ha començat a l’URSS. Importantíssim per a copsar tota la brutalitat del règim estalinista és el llibre de l’historiador francès Pierre Broué titulat Los procesos de Moscú (Barcelona, Anagrama, 1969) on, estudiant com es va ordir i muntar l’empresonament i posterior assassinat de la vella guàrdia bolxevic que juntament amb Lenin i Trotski havia fet la Revolució d’Octubre –parlam de la liquidació de Georgi L. Piatakov, Karl Radek, Grigori I. Sokólnikov, Leonid P. Serebriakov, Nikolai I. Muràlov, E. Zinóviev, Lev B. Kàmenev, Ivan N. Smirnov... --, podem entendre el que el PCE i el PSUC ordien per als revolucionaris del POUM. Cap a l’any 1997, l’historiador Josep Termes, en el pròleg al llibre de Francesc Bonamusa recomanava uns quants llibres dels publicats aleshores, imprescindibles quant a assabentar-se del rerefons dels sagnants Fets de Maig de 1937, l’assassinat de Camillo Berneri i Andreu Nin i de centenars de militants revolucionaris d’aquella època. Josep Termes situa, d’entre d’altres, les obres de: Víctor Alba (El marxisme a Catalunya. 1919-1939, 4 vols., Barcelona, 1974-1975); Andrés Suárez (El proceso contra el POUM., París, 1974); Manuel Cruells (Els Fets de Maig, Barcelona, 1970); Julián “Gorkin” (El proceso de Moscú en Barcelona. El sacrificio de Andrés Nin, Barcelona, 1974); Wilebaldo Solano (“Assaig biogràfic”, en la reedició del llibre de Nin Els moviments d’emancipació nacional, París, 1970) i el de Juan Andrade Prefacio a Andrés Nin. Los problemas de la revolución española 1931-1937, París, 1971). Termes hi afegeix igualment l’important llibre de Burnet Bolloten La revolución española. Las izquierdas y la lucha por el poder, editat a Mèxic el 1962, el de G. H. Meaker The Revoluctionary Left in Spain 1914-1923 publicat a Stanford el 1974 i el de Pelai Pagés Andrés Nin. Su evolución política 1911-1937 ublicat a Barcelona el 1974.

Tot aquest material, juntament amb les edicions de nous títols i amb les investigacions de la Fundació Andreu Nin ens permet anar reconstruint el paper del PCE i el PSUC en el suport a la policia política de la burocràcia estalinista. Hi havia un seguidisme absolut envers les directrius emanades de Moscou per part de José Díaz, Dolores Ibárruri “La Pasionaria”, Santiago Carrillo, Enrique Líster, Ignacio Gallego i els dirigents del PSUC era absolut. Cap divergència amb els elements de la Internacional enviats per Stalin per perseguir els revolucionaris de l’Estat espanyol i els sequaços del PCE-PSUC que els fan costat. Si les campanyes del PCE i del PSUC contra els "contrarevolucionaris del POUM” eren ferotges abans dels Fets de Maig del 37, de seguida que cessaren els trets es començà a preparar l’extermini i els processos –que pensaven que serien com els de Moscou- contra els dirigents del POUM. N’informa extensament Francesc Bonamussa en el llibre Andreu Nin i el movimiento comunista en España (1930-1937) (Op. Cit., p. 373-383). A tall d’exemple volem reproduir aquest petit fragment del llibre per a copsar tota la profunditat sectària dels estalinistes espanyols i catalans que, finalment, portarien a l’assassinat de Nin i a l’empresonament, a les txeques del PCE a València i Madrid i del PSUC a Barcelona, de centenars de militants revolucionaris de la CNT i del POUM. Bonamussa explica: “En efecto, en su discurso del 9 de mayo en el Cine Capitol de Valencia, después de acusar a los trotskistas de contrarevolucionarios y agentes del fascismo, se dedicó a resumir el proceso realizado en Moscú, utilizando incluso términos manejados por Stalin o Manulilski. ‘Todos los obreros –afirma Díaz—deben conocer el proceso que se ha desarrollado en la URSS contra los trotskistas. Es Trotski en persona el que ha dirigido a esta banda de forajidos descarrilando los trenes en la URSS, practicando el sabotaje en las grandes fábricas, haciendo todo lo posible por descubrir los secretos militares para entregarlos a Hitler y a los imperialistas del Japón. Y cuando esto ha sido descubierto en el proceso y los trotsquistas han declarado que lo hacían en combinación con Hitler, con los imperialistas del Japón, bajo la dirección de Trotski, yo pregunto: ¿es que no está totalmente claro que eso no es una organización política o social con una determinada tendencia, como los anarquistas, los socialistas o los republicanos, sino que el trotskismo debe barrerse de todos los países civilizados, si es que de verdad quiere liquidarse a esos bichos que, incrustados en el movimento obrero, hacen tanto daño a los propios obreros que dicen defender? [...] Ante la elocuencia de las palabras de José Díaz, sólo merece destacar que los ataques del PCE al POUM fueron ‘increscendo’, Mundo Obrero, órgano central del PCE, combatió constantemente al POUM y exigió su disolución. Las acusaciones de trotskistas-fascistas, de ‘nidos de fascistas a sueldo de los centros de espionaje alemanes’, o de ‘verdaderas guerrillas de nuestra retaguardia’ son constantes. Mundo Obrero incluso ataca a órganos de premsa y dirigentes de la CNT que defienden al POUM, como Castilla Libre o Juan López”.

Però la implicació dels estalinistes espanyols del PCE-PSUC en la persecució, criminalització i posterior assassinat d’Andreu Nin i molts militants de la CNT i el POUM no acaba amb aquestes campanyes contínues d’intoxicació dels pobles i sectors populars de l’Estat espanyol. Els defensors actuals de l’estalinisme i neoestalinisme espanyol i català afirmen que no hi ha cap prova concreta de la implicació de la direcció del PCE-PSUC en l’assassinat de Nin i que tota la responsabilitat recau damunt la policia política soviètica que operava a l’estat espanyol. Concretament el famós Aleksandr Orlov, l’agent de la NKVD. Totes les acusacions recauen damunt seu per tal de fer perdonar els estalinistes nostrats que li donaren suport des de llocs de comandament estalinista a la policia espanyola. Segons aquesta teoria exculpatòria, Santiago Carrillo, José Díaz, Ignacio Gallego, la Pasionaria, Pere Ardiaca, tots els dirigents estalinistes espanyols i catalans que eren al servei dels agents de Stalin a la guerra, eren “innocents” perquè “mai no saberen res de les operacions de la NKVD soviètica”. Amb aquesta ximpleria, simple demagògia sense cap mena de fonament, la pretesa “ignorància” dels estalinistes espanyols i catalans del que feia i ordia la NKVD, pensen que ho tenen tot solucionat. Però s’equivoquen els que escampen fum per amagar la veritat. Avui dia, amb tota la documentació que hi ha publicada al respecte, pel nombrós material de què que ens forneixen escriptors, investigadors i historiadors --basta pensar en Víctor Alba, Francesc Bonamusa, Pelai Pagès, George Orwell, Burnet Bolloten, Wilebaldo Solano, Jordi Arquer, Abel Paz, el Col·lectiu “La Trinxera”, Maria Dolors Genovés, Victor Serge, Antonio Rubira León, per dir solament uns noms-- sabem de l’estreta relació entre els agents de Stalin, el PCE, el PSUC i la Direcció General de Seguretat republicana. Evidentment, qui comandava en darrera instància eren els delegats de la Internacional estalinista, però els Orlov, Erno Gerö (“Pedro”), Palmiro Togliatti, Vittorio Codovila, Andreu Marty, Luigi Gallo i tots els altres, res no haurien pogut fer sense el suport actiu proporcionat en tot moment per les direccions del PCE-PSUC. I en el cas de la detenció i posterior assassinat d’Andreu Nin cal recordar, com diu Francesc Bonamussa en Andreu Nin (pàg. 376): “Logicamente, estos últimos [fa referència als delegats de Stalin] tenían unos lazos de relación con los servicios secretos del gobierno republicano que debían mantenerse a través de la Dirección General de Seguridad, regentada, en junio, por el coronel Ortega, ligado al PCE”.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra

Tres llibres de narracions de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí: Diari d´un home sol (Llibres del Segle), Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) i Les rutes de la ment (El Tall Editorial) - (Vet aquí un petit tast de les 44 narracions que contenen aquests tres llibres) -

El Tall Editorial publica el llibre de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí Les rutes de la ment. -

El Tall Editorial publica el llibre de l’ escriptor pobler Miquel López Crespí Les rutes de la ment. - Les rutes de la ment ens portarà a munió de viatges fantàstics a les més diverses èpoques de la nostra història. En aquesst mateix post podeu trobar un avançament dels capítols d’ aquest experiment literari que ens farà viatjar a altres contrades i a curiosos universos de ficció o de la més punyent realitat. - Anirem informant! -

LA FOLLIA DE L'OR Tota la follia de la recerca de l'or començà perquè un missioner de la Companyia de Jesús havia vist uns indis, els piaroa, habitants d'un dels afluents de l'Orinoco, portant petites peces d'or penjant del coll. En aquest aspecte no es diferenciaven gaire del baroa i altres tribus que habitaven l'interior de la selva i les voreres dels rius. Sempre que els espanyols ensopegaven amb alguna d'aquestes poblacions ignotes, s'esdevenia el mateix: eren pobles que no donaven cap importància al metall daurat. Simplement era una pedra més. Els agradava perquè era més fàcil de treballar que segons quins altres materials. Aquella humanitat encara no sabia que la seva vida canviaria de forma irreversible precisament per la cobdícia de l'home blanc vers l'or.

ÉS L'ARTILLERIA QUE NO DESCANSA Casar-se, es deia abans, en els vells temps (un cosí del PSUC que treballa als jutjats els inscriurà en un dels llibres d'actes). Els amics i amigues, les milicianes que partim cap a les Illes, hem jurat formalment bastir un gran arc triomfal amb fusells i baionetes, quan hagin acomplert amb els avorrits tràmits burocràtics. Tinc els meus dubtes, pel que fa a aquest tipus de cerimònies. Portem el verí del passat infiltrat dins les venes? No ho sé. Tot això, els casaments amb papers, signatures i testimonis, em fa pensar que, si no anem alertes, els antics costums --i amb els antics costums, les històriques opressions de la dona i de l'obrer-- podrien tornar.

Un viatge a la infantesa De jovenet m´entretenia mirant les fotografies de l´arribada del general, del fill del rei Alfons XIII, de tota la parafernàlia de militars que els acompanyava. Era com contemplar un àlbum de cromos antiquíssims. Veig l´oncle-padrí, joveníssim, amb ulleres fosques, capell de senyoret i corbatí amplíssim al davant de la corporació municipal, caminant fins a l´entrada del poble; la banda de música en plena acció, el rector, suat, corrent per arribar d´hora a la balconada on es fan els discursos. Amb un poc d’imaginació pots sentir l’eco llunyà d’himnes i pasdobles, de jotes i boleros. Els comerciants més rics, amb les seves filles i esposes vinclen l’esquena davant el dictador i el fill mut del rei que compareix, hieràtic, a la inauguració. Hi ha un estol de jovenetes vestides de pageses per a ballar davant el cap de Unión Patriótica, posant, rialleres, davant el fotògraf oficial que enregistra la cerimònia per a la història. Hi pots veure tota la majestuositat de l´edifici, l’ampli pati amb les esveltes columnes que sostenen els dos pisos curulls d´aules, el laboratori, la biblioteca plena de llibres. Les classes, amb els pupitres i mobles més moderns de l´època, els cartells amb els grans mapes d´Espanya i del món, l´enrajolat amb la figura de Ramon Llull, les plantes del jardí just acabades de sembrar...

Viatge a un estiu dels anys cinquanta Record la casa en silenci. El ca i el moix dormien, l'un al costat de l'altre, com dos bons amics, sota la porxada, davall les parres que a l'estiu ens protegien del sol. Mumare havia anat a regar a l'hort, i el pare era al taller, amb l'oncle. La besàvia, asseguda al balancí -feia molts d'anys que romania malalta de les cames, sense poder caminar-, en la penombra, mirava cap enrere, navegant vers els anys de la seva joventut, quan ella ajudava el marit a portar dos horts i diversos bocins de terra als afores del poble. Els senyors -nosaltres anomenàvem "senyors" els que no anaven a marjal: magatzemistes, metges, botiguers- feien la migdiada, indiferents a les preocupacions quotidianes de la pagesia. L'estiu era la temporada més dura per a la feina: batre el blat o les mongetes a l'era, de sol a sol, amb l'únic descans d'un ràpid dinar sota la figuera que, invariablement, creixia davant totes les casetes de camp.

Un viatge a la darrera nit de Miquel Costa i Llobera SANTA SOFIA La cúpula immensa, les quaranta finestres que illuminaven aquella obra gegantina, les columnes folrades de marbre que semblen arribar al cel, les restes dels mosaics que no varen ser destruïts pels seguidors de Mahoma... ens mantenien en silenci. Cap dels expedicionaris gosava rompre aquell respectuós silenci. Havíem deixat enrere una ciutat en abandó, submergida en la decadència. Arreu reguerons d'immundícies, carronyes de gats, cans que no són de ningú i tot ho infesten, venerats per la superstició turca, i un bigarrament de vestuaris i tipus humans com una immensa mascarada...

Un viatge a l’ any 1793 La ciència, els debats sobre els darrers descobriments en l'astronomia, l'electricitat, la geografia, ho dominava tot. Mentre que a Madrid i altres ciutats d'Espanya els llibres d'oracions, la Preparació per a la bona mort, les històries sobre la bondat de la Inquisició, la repetició mecànica de les gastades fórmules tomistes, l'escolàstica més banal i pansida dominaven el panorama cultural de les universitats, a França els joves d'idees avançades llegien la Història natural de Buffon, les Aproximacions a la química de Franklin i, sobretot, els Principis matemàtics de filosofia natural de Newton. Em delia de forma molt especial aquella obreta de Voltaire, Candide, que l'autor havia escrit dos anys després del meu naixement. Es discutien les teories materialistes de Maupertius, del metge La Mettrie, d'Helvétius, del baró Holbach.

Viatge a una vella fotografia dels anys 70 En Raimon, assegut al seient de darrere d'una moto, havia enllestit Al vent, i tots teníem encara ben recents a la memòria el ressò de les grans vagues asturianes, els moments difícils de l'assassinat de Julián Grimau. Més endavant, la nostra confiança d'adolescents estaria posada en la jove revolució cubana, la resistència del Vietnam a l'agressió ianqui. El maig del seixanta- vuit, a París, ens sobtà, i a partir d'aquell moment aprenguérem a veure el món i a nosaltres mateixos d'una altra manera.

Barcelona en guerra Evocar aquelles hores enceses encara em fa tremolar de cap a peus. El pla dels sublevats era ocupar ràpidament els llocs estratègics de la ciutat. Se sentien els primers trets. Les tropes prenien posicions a les places d'Espanya, de la Universitat i de Catalunya. De seguida començà la resistència obrera. Veig una bandera del POUM prop de la plaça de Catalunya. Anem amunt i avall, acompanyant algunes patrulles de control que hem de situar a llocs estratègics. Josep Rovira, poumista, amb un centenar de companys dispara contra els soldats que resisteixen com poden el diluvi de foc que els cau al damunt des de la Telefònica.

Un viatge a la Mallorca de 1936 Quan passava davant casa seva les podia veure xafardejar rere les cortines. Damunt la taula, la xocolata, els pastissos, els missals de nacre, els rosaris de plata i or. Em miraven amb mal ull. Sabien que era la filla del president de La Societat, la promesa de n'Andreu, un activista d’esquerres molt destacat. I que mai no anava a missa, a les processons! Quin pecat! Joves que no volien anar a escoltar els sermons del rector! El diable reencarnat! L’espant se’ls notava al rostre quan, amb la colla de l’Ateneu, passejàvem pels carrers cantant cançons mallorquines, algun himne del moviment obrer. Ho fèiem aposta, a veure si els pegava un atac de ràbia. Sabíem que l’alegria que demostràvem era el verí més actiu que els podíem subministrar. Cantar i riure, ballar a la plaça els dies de festa major, marxar d’excursió agafats de les mans, feliços, en notar la sang corrent per les nostres venes!

Un viatge a la ment de Felipe González Ben cert que les contradiccions entre nosaltres -el poder- i el poble són antagòniques. No he arribat mai a entendre aquesta malaltissa afecció dels sectors populars a organitzar aldarulls en contra de qui comanda, vagues, permanents actes reivindicatius per a posar entrebancs a la meva política, sempre preocupada pel benestar general. La democràcia autèntica, en efecte, requereix diverses opcions polítiques, eleccions cada quatre anys, etc. Tot això és evident i no ho vull discutir. Em dirien dictador i jo sempre he estat demòcrata! Però la col.lectivitat mai no està conforme amb els de dalt. Crec que la massa, els de baix, la xurma treballadora, només pensen en l'estómac i en les vacances.

¡Error!Marcador no definido.Viatge a la presentació del llibre Tota aquesta història començà a principis de maig. Pensava que, per anar bé, hauria de presentar el llibre pel mes d'octubre. El setembre no és gaire adequat. Encara hi ha gent de vacances. Els diaris només parlen de reis i princeses (a l'estiu reconverteixen els suplements de cultura o de ciència en mini-Holas d'anar per casa). L'arribada d'una model famosa, d'una folklòrica andalusa o el bateig del nét dels monarques ho desborda tot. No hi ha res que es pugui comparar amb els pits enlaire de qualsevol presentadora de televisió! Què podria competir -informativament- amb les declaracions de la darrera amant del torero de torn? De començaments de juliol fins al setembre hi ha seccions especials a la premsa. Els directors no volen res de seriós. Periodistes i collaboradors ocasionals tenen instruccions especials. Ni caps de redacció ni redactors en nòmina -molt manco simples collaboradors- poden defugir les ordres que procedeixen imperiosament d'amunt! Inexcusablement, la promoció de la meva novella hauria de ser per l'octubre. Ja se sap, per experiència -constatada després de nombrosos fracassos de públic de qui s'ha atrevit a fer el valent-, que ningú ve de la platja, amb tanta calor, per a anar a un acte cultural.

Un viatge a la Mallorca dels anys 20 Ens arriben noves de la península. El general Miguel Primo de Rivera, d’acord amb el rei Alfonso XIII, ha suspès la Constitució de 1876, dissolt el Parlament i prohibit els partits polítics que portaven la nació al desastre. Ara haurem de veure com es van desenvolupant els esdeveniments. Sortosament per a la pàtria, el destí de la civilització, de la unitat d’Espanya i del catolicisme estarà a partir d’ara en bones mans. Que el protagonista dels fets sigui un heroi nacional, el militar que ens pot salvar de les hordes Abd-el-Krim és una garantia que em permet moments de calma i oració.

Un viatge a la presó de dones de Palma (Mallorca, 1936) Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls.

Un viatge a Mallorca (anys 40) Una dona del poble ens ofereix un pa calent Palma ens acollia normalment, amb els incidents acostumats: els falangistes que ens esperaven al moll, els rendistes del bar que ens insultaven en veure passar rojos. No sempre rebíem imprecacions. Serv el record dels passatgers del tren, soldats i civils, que ens llançaven bocins de pa, cigarretes, que agafàvem com un tresor caigut del cel. Soldats del poble, malgrat fossin de l’exèrcit enemic que, coneixent en la pròpia pell els sofriments dels humiliats, dels que sempre són a baix, ens tenien pietat i ens donaven una mica del que tenien: pa dur, cigarretes.

George Sand i Chopin a Nohant Vaneau diu que m'admira. Què sóc una dóna que ha superat el seu temps. Que visc en una època que no em pertoca. Potser hauria d'haver nascut d'aquí dos-cents anys. Qui sap si té raó! Però no crec que m'admiri com a escriptora. Ell és d'un altre món. Quan va néixer jo ja havia trescat bona part d'Europa. Estava cansada dels homes i de les dones. El veig més proper a tots aquets folls de La Internacional que han incendiat París, lliurat a la bandera roja els nostres barris populars. Segur que s'estima més discutir amb partidaris de Proudhon o Marx que amb una escriptora d'origen aristocràtic. En el fons, nosaltres, els autèntics republicans, perdérem l'oportunitat de realitzar els nostres somnis amb el fracàs de la República. En aquell temps els partidaris de Marx eren quasi inexistents i el fulletó que el jueu alemany publicà en plena onada revolucionària no era conegut ni pels seus.

Viatge a la República Catalana de 1793 Proclamar la República Catalana. Per a això havíem vengut amb les tropes franceses. El somni ja era al carrer. Què hauria fet el maleït duc de Berwick i tots els seus botxins si hagués pogut veure hissar de nou la bandera a les torres i casals dels pobles que anàvem alliberant? El seu esquelet es remouria inquiet dins la terra on es podreix fent companyia als cucs i els escarabats merders, una terra erma pel contacte amb les seves deixalles llefiscoses, una terra que mai més no alimentarà plantes, arbres, herbes ni molt manco cap mena de flor. Eterna olor de podridura que allunya d'aquest indret fins i tot els animals carronyers. Niu de serps i escorpins que li fan companyia per a l'eternitat. Què faria ara Berwick, en veure altra vegada els exèrcits del comú i de tots els estaments del poble de Catalunya bastint regiments, deixant la sega per a agafar la forca i els fusells? Quin malson per a tots els enemics que han fet malbé el país veure de nou Rafel de Casanova enlairant els estendards de la llibertat, anant al capdavant dels catalans, fent costat als herois de totes les edats caiguts defensant les bretxes obertes pel foc enemic als baluards de Cortadures, Portal Nou, Santa Clara, Llevant, Santa Eulàlia...

Illes - Narrativa insular del segle XX i XXI: Una nit qualsevol (Lleonard Muntaner Editor) - Nota: si a la vostra llibreria habitul no el tenen que el demanin a: Lleonard Muntaner Editor - carrer de Joan Bauçà, 33, 1r, Palma de Mallorca, Spain - 971 25 64 05- I també a: - Illes Balears: Palma Distribucions- Catalunya: Xarxa de Llibres- País Valencià: Gea Llibres- (vet aquí nn petit tast de les narracions d’ aquest llibre)-

Reflexions entorn de l´assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian )-

Benvolgut Cendrars:

)Ja saps que han assassinat Petra Kelly i Gerd Bastian? D'ençà la vil execució enmig del carrer de Rosa Luxemburg, el riu de sang no s'atura. Potser no s'ha aturat mai al llarg de la història. L'altre dia un company em deia que la crònica del moviment obrer és una relació d'incomptables derrotes. Amb una cabdal diferència: que en el passat sempre hi havia algú, un grup, una persona, un col.lectiu, un partit, que en sabia treure lliçons. Llavors l'avenç de la humanitat des de la barbàrie fins al futur lluminós que havia d'arribar podia ser, en efecte, una espiral, talment aquell monument a la Tercera Internacional que els criminals designis de Stalin no varen permetre construir mai. La premsa, la ràdio, la televisió, proven d'emmerdar la memòria dels dos revolucionaris alemanys insinuant un crim passional. Fins i tot s'atreveixen a especular amb la diferència d'edat entre els companys Petra i Gerd, com si això -inventen obscures relacions inconfesables- fos motiu per a un atac de gelosia i donés com a conseqüència lògica l'assassinat de la nostra companya en mans del seu home. La brutor policíaca omple fins a límits increïbles la buidor de l'època que ens ha tocat en dissort! Sabem ben bé -hem vist la mort de molts amics i companys en aquests darrers anys- que el sistema actual, a occident, a la desenvolupada i cada vegada més brutalment "civilitzada" Europa, sap matar subtilment, sense necessitat d'emprar els escamots d'afusellament que s'utilitzen tan sovint a Guatemala, Xile, Veneçuela, El Salvador.

La dèria d´escriure Benvolgut Cendrars: El matí neix emboirat i potser caiguin ruixats. Endevin un dia gris, amb la pluja percudint damunt les teulades. Els diaris han deixat d'escriure sobre Petra Kelly i Gerd Bastian. Els més interessats han parlat de les malalties dels companys morts -accident de Bastian, possibles atacs al cor de Petra, l'internament a començaments d'any a una clínica-. Dels documentals que han mostrat per la televisió, veig encara la darrera cpmpareixença del matrimoni, el 26 de setembre, asseguts, agafats de les mans, a un cine de barriada assistint a un míting ecologista. Dues fondes mirades avançant cap al buit i l'insondable. Com un crit de desesperació. Talment ens volguessin prevenir, amb la mirada, del temps obscurs que s'apropen a velocitat cada vegada més accelerada.

L´estació deserta Ara que t'he retrobat no vull partir mai més a l'aventura. Restaré per sempre al teu costat, fent companyia al familiar remolí d'ombres del passat. Record perfectament la primera vegada que ens miràrem. La veu secreta del teu esperit em cegava. La fúria de la carn feia esclatar de goig la presó de les parets del cos. Els minuts repicaven talment campanes. Retrocedien els núvols i res no podia tapar el sol de l'estiu. Mou les peces. Prova de reconstruir-ho a través d'aquesta mudesa que ens envolta. Els ecos, les paraules, la durada d'una ona. Ajudem a poblar de carn l'esquelet de la nostra joventut.

Malson Ara mateix no us sabria dir com succeí, però de sobte, com un imprevist llampec, vaig sentir una explosió dins el cervell i tot es poblà d'imatges. Una mescladissa inabastable de sensacions, d'impulsos amagats sortint a la llum que em feien sentir el neguit de la mort quan arriba envoltada de flames, o silent, arrossegant-se entre les rels dels arbres del bosc. Vaig veure un milió de Guàrdies Rojos amb el llibre Roig de Mao Zedong a la mà rebent emocionats el Papa en el Camp Nou del Barça; hi havia també, com una bella desfilada d'àngels, els milicians i milicianes morts a la Revolució del 36 pujant al cel entre el Rèquiem de Verdi i la música de Sergeant Pepper's dels Beatles. Vaig veure els assassinats per l'oli enverinat barallat-se per tal de portar a les espatlles la Verge de Montserrat; i la meva dona, els meus pares, els fills, petrificats, rient com a babaus, immòbils per sempre a l'interior d'un blanc iceberg a la deriva fins a estavellar-se irremeiablement contra el Titànic en festes; i tots els debats infinits, absurds, inútils de la Conferència Mundial per la Pau i el Desarmament amb els seus delegats destrossats, cremats pel nàpalm i les bombes de fòsfor, torturats per totes les policies polítiques del món, sense ulls, amb les dents arrencades a tenallada forta, entre la sang dels desapareguts a Xile, Argentina, El Salvador, votant a mà alçada la milionèsima resolució del dia.

Érem a París Érem a París i encara no sabíem com havíem pogut arribar-hi (barats viatges en tren, entrepans àrabs asseguts a una entrada de la rue Saint Séverin o de la Huchette a la recerca d'una estrena de Godard, documentals de Medvedkin o Dziga Vertov en els petits cines del Boulevard de Saint Michel).

Abans de començar la feina -Els has vist per la televisió? Surten, ben vestits, amb anells d'or als dits, corbata de seda comprada a París i s'abraçaven amb els nostres enemics, els empresaris i polítics que ens barraren el pas en el passat i que ens continuen fent la punyeta. Quina gent que alletàrem dins dels nostres partits!

Un informe secret No podem entendre com, per quines estranyes casualitats, la literatura marginal, immadura i, en bona mesura, pamfletària, d'en Nadal Castelló ha estat publicada i, sovint, elogiosament comentada.

Alegries del matrimoni No record quant de temps fa que els fills es casaren i desaparegueren de la casa, deixant les seves habitacions buides, poblades de records antics, de joguines plenes de pols. Sovint, tot sol, a la nit, entrava a les cambres buides que conegueren llurs jocs d'infants i la remembrança em feia caure unes llàgrimes galtes avall. El tren, els soldadets de plom, els racons que conegueren mil batalles incruentes... Només de tant en tant ens vénen a veure, apressats, com demanant excuses, i ens demanen diners per als terminis del cotxe, el pis que s'han comprat.

La difícil subsistència L'escriptor s'ha assegut davant el seu modern ordinador. Un ordinador japonès, amb quaranta-cinc tipus de lletra i una memòria que li permetria arxivar tota la seva biblioteca en un espai de vint centímetres. El sofisticat aparell li va costar cinc-centes mil pessetes. La professionalització cada vegada més accentuada dins del camp de les lletres, l'aferrissada competència en el ram de la ploma, feien imprescindible la substitució dels seus arcaics instruments de treball. L'import del darrer guardó literari va ser destinat quasi exclusivament a substituir la seva prehistòrica màquina d'escriure, l'antic tocadiscs, i a comprar un impressionant equip de música amb el qual esmorteir els sorolls i la nefasta influència de la realitat exterior.

L'ermità Parlem massa. L'absurda mania de dir "Bon dia", preocupar-se per la salut dels veïns o xerrar amb la gent portava irremeiablement a participar en qualsevol banalitat quotidiana. A hores d'ara reflexionava en els milers i milers d'hores perdudes parlant de futbol amb els companys de la feina. I el que era pitjor: tants d'anys de converses futbolístiques, d'escoltar els partits per la ràdio i mai en la vida no havia pogut encertar una travessa setmanal. Però xerrar de futbol no era encara el més absurd. Hi havia les soporíferes festetes familiars, la visita inesperada d'oblidats, llunyans cosins als quals només veies en els funerals, en els àpats de noces. I a casa, per arrodonir el sarau, les bogeries de sempre: l'escola dels fills, llurs maleïts estudis, les eternes discussions fent referència a hipotètiques i exòtiques vacances que mai no arribàvem a concretar. Per seguir la moda i fer el mateix que tothom, era necessari, volguessis o no volguessis anar a Marraqueix. No sé què hi trobaven de debò en aquests països bruts, subdesenvolupats, afamegats del nord d'Africa. Mons de misèria i frustracions, talment fàbriques de carn de canó adequades per fornir de mà d'obra d'esclava la vella i rica Europa.

Exili permanent Ha mort als vuitanta anys. Els havia de fer el proper dia trenta de desembre. Ha mort sol, talment com visqué d'ençà la tornada del llarg exili. Encara me'n record del dia que anàrem a esperar-lo. L'aeroport buit. Hivern sense turistes. Quatre anglesos esperant l'anunci d'un vol cap a Londres. Cinquanta persones amb la bandera quadribarrada. Ullant la premsa d'avui matí no hi veig cap recordança, cap pàgina especial. Dels quatre diaris de Ciutat només en un l'escriptor Llorenç Capellà li dedica un emocionat article de comiat: "El darrer resistent". Els altres tres periòdics ni en parlen. Ignoren la nostra història. O la volen silenciar.

Els nostres herois Vet aquí la nit i tota la seva poderosa musculatura, submergida, a l'aiguat del primer instant de defallença. Lent zumzejar de la inquietud, bellesa corprenedora de les campanades anunciant les vanes illusions dels homes.

Una nit qualsevol De sobte, tot petà. Un terratrèmol inesperat va rompre les nostres dèbils organitzacions partidistes i tothom s'aferrà allà on va poder. El negoci familiar, el títol penjat a la paret. Obrir un despatx d'advocats laboralistes. Fer el doctorat damunt la història del moviment obrer.

El Casal d´Amistat El President del Casal d'Amistat amb els pobles en lluita del Tercer Món, el conegut misser esquerra, independent. Un bon advocat laboralista. Professor de Dret a la Facultat. Amb la casa de camp que li han regalat els pares. Antiga. Final del segle XIX, amb porxo, ametlers, espai per a fer-hi una piscina. Ideal per a preparar les classes, per a descansar. Per a escriure els compromesos articles a la premsa local.

El “Gran Jordi” Jordi Muntaner i Fernández, o sigui el "Gran Jordi", ha complit recentment les trenta primaveres. Tothom recorda la seva triomfal entrada en el món de les lletres després d'haver obtingut, als premis Octubre, a València, el guardó de novel.la amb l'obra "Pelar-se-la rere les bambolines". D'això en deu fer uns set anys, quan el "Gran Jordi" en tenia vint-i-tres-

Tertúlia literària Al restaurant Diplomàtic, un dels millors de Palma evidentment, s'ha reunit la plana major de la nostra fauna literària. Avui s'hi troben reunits uns dels quants herois del furient món de la ploma, entre els quals podem destacar, si no per la seva qualitat, almenys per les vegades que surten en els diaris, en Joan Manacorí, premi de les Lletres Catalanes de l'any seixanta tres, autor excels i de divina inspiració, que "mai no s'ha ficat en política" -afirma orgullós- però que és molt ben considerat pels polítics de centre-dreta; en Felipet Serra, exmilitant independentista, avui a redós d´una convergent institució barcelonina, per allò de "fer pàtria"; en Rodolf Llopis, funcionari, fill de general, rendista que dissimula com pot la participació familiar a favor de l'Espanya nacional i que ara escriu novel•la històrica, imitant -de lluny, és clar-, Marguerite Yourcenar, Robert Graves, etc; en Barralet Cladera, poeta, lacai i pallasso oficial de les autoritats universitàries i del qual només es coneixen algunes poesies publicades quan era estudiant. També, a tan il•lustrat àpat, ha comparegut la insigne contista, feminista i fadrina na Bielona de Son Malferit, publicada sempre per l'Editorial montserratina, que li ha tret més de vint edicions del seu Manual per escriure cartes amoroses en català.

La narrativa insular del segle XX: Diari d´un home sol (Llibres del Segle) - (vet aquí un petit tast de les 11 narracions del llibre de Miquel López Crespí Diari d´un home sol) -

Diari d´un home sol - Els meus ulls reflecteixen el resplendor d'incendis llunyans mentre continuu aquest estrany exercici, que cap mestre no m'ha demanat, a través de temps i distàncies. Novament l'huracà de la guerra dibuixa l'horitzó. Maten esclaus per a fer-ne àpats a les cases senyorials. Proven d'amagar-se de la plaga rere domassos i joies de preu. Inútil fugida que fineix al fossar. Anys sense principi ni final. Res no permet albirar un nou temps. Els vaixells de blat resten enfonsats al port. Minven el queviures. Han donat llibertat per a robar a altres naus cristianes. Exèrcits de rates pujant per les escales de marbre dels palaus deshabitats, mossegant els rostres dels morts abandonats al carrer.

Lidia - Després de les primeres eleccions democràtiques, consolidat més o manco el nou sistema pactat entre els fills del Movimiento i els flamants aspirants al poder, analitzats els percentatges electorals, comprovat mitjançant la informàtica qui s'asseia a les poltrones institucionals i qui desapareixia de l'escenari engolit pel més penós i dur extraparlamentarisme, s'esdevingueren fets estranys, bruixeries, traïdes i altres malsons inimaginables tan sols uns mesos abans. Inesperadament, com a efecte d'un terrible cicló de potència devastadora, la gent -inclosa la més agosarada- començà a plegar dels partits i organitzacions sindicals. Les reunions polítiques s'anaren espaiant, el nombre de participants a les manifestacions minvà de forma alarmant i es podia comptar amb els dits de les mans qui se solidaritzava amb la lluita dels pobles oprimits. Els que encara hi restaven, atordits, posaven les excuses més increïbles a l'hora d'enllestir alguna feina partidista. Els locals, primer es buidaren i després es tancaren.

El somni - Hi ha gent morta pertot arreu. Dins les cases en runes. Asseguts a la taula del menjador. Anant a la feina. A les escoles. De genolls, amb l'oració matinal glaçada als llavis. S'hi veuen hieràtics lladregots de cementiris sortits de vells calendaris polsosos. El Comte Rossi, virollenc, dansant per camps d'estàtiques onades. Hi ha amics morts dins cotxes que cremen, dins les botigues, els grans magatzems. Fantasia de ganivets esmolats a les venes del coll.

La pel·lícula d'aquesta nit - Ara la nina jugarà amb el tren just acabat de comprar, indiferent a la quotidiana matança televisiva. La mir. Faig una ullada al televisor. El telenotícies ens serveix per a rebre -talment qualsevol drogaaddicte del carrer- la nostra diària ració de sang i violència incontrolable.

Vermell de cirera als llavis - Si pogués fer ressuscitar el passat! La calor de la seva pell, el desig dels nostres cossos, la flaire dels perfums... Quan vaig sortir al carrer, al cap de tants d'anys, girant a l'esquerra, seguint el riu de gent que marxava en incertes direccions, pensava: "Vet aquí la buidor de totes les paraules pronunciades. Res no serveix per a abatre el silenci dels mots". Algú em mirà amb ràbia, com si llegís els meus pensaments. Notava en l'ambient licàntrops enverinant els porus de l'horitzó, navalles multiplicant-se cada segon, punxes de roser en el cos. Em vaig pujar el coll de l'abric. La sal m'humitejava els llavis. Novament remors de guerra, cecs calidoscopis d'enveja.

El llibre - Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?

DONAR-SE A CONÈIXER - Fa anys, molts dels actuals dirigents polítics i responsables d'assenyades institucions empresarials eren uns jovençans desconeguts per una àmplia majoria de la població. Els vells buròcrates, exvoluntaris de la División Azul, excombatents, lacais i servils dels Jefes Provinciales del Movimiento ocupaven qualsevol escletxa institucional, sense deixar lliure cap retxillera. A la universitat, molts dels personatges que ara surten per premsa i televisió iniciaven el camí que els portà a guanyar vuit, nou, deu milions de pessetes anuals. Nosaltres també hi érem, al seu costat. Convocàvem assemblees, fèiem cantar a les masses amorfes d'estudiants Al Vent, L'Estaca. Érem els primers a córrer davant la policia. Encapçalàrem les llistes dels grups esquerrans que es presentaren a les eleccions del setanta-set. Fou la primera vegada que vérem el nostre nom escrit en lletres de motllo a les pàgines del diari! Fermar-nos amb cadenes davant la Delegació del Govern; fer vagues de fam a les esglésies per a protestar contra les intervencions imperialistes al Tercer Món; firmar comunicats, manifestos; llançar ous podrits als membres d'UCD que ens enflocaven una autonomia descafeïnada, serví, sovint, per a ampliar el nostre currículum. Sense adonar-nos gaire del que succeïa, a poc a poc, imperceptiblement, érem coneguts cada cop més arreu de la nostra província autonòmica. Alguns anaren acabant les respectives carreres i augmentaven llurs problemes amb els partits respectius. De cop i volta, prop de la llicenciatura i el doctorat, en constatar que cap d'aquells partits pels quals havíem lluitat no obtenia electoralment la més petita quota de poder institucional, sorgiren divergències de tot tipus: el centralisme disciplinari del leninisme, el sectarisme i el dogmatisme que impedia consolidar àmplies plataformes convergents amb els grups i partits que ja cobraven de l'Estat, l'aburgesament continuat de la classe obrera -nosaltres érem uns esperits purs que no ens podíem contaminar mai de les maldats del sistema...!

Memòria d´un temps - Enguany hem atès els vint-i-set milions de turistes. L'aigua no hi arriba per a atendre tanta demanda. Fa anys que els pous i embassaments s'eixugaren. Encara no entenc com continuen aterrant diàriament avions de tot Europa en el nostre aeroport que, amb les successives ampliacions, ja arriba fins a Inca, al centre de l'illa. Divuit pistes d'aterratge. Un rècord mundial! El bisbe ha manat fer rogatives i processons a fi d'implorar del cel que torni a ploure. Els rabins del Call, els bruixots, d'amagat de la Inquisició, estudien el sobtat canvi climàtic. Continua la guerra permanent contra els bàrbars, els països pobres que volen ser iguals que nosaltres. Les tropes estato-unidenques, els valerosos croats que defensen la nostra fe, han conquerir Alger, Tunísia i Líbia. Solemnes tedèums a totes les esglésies. El president del Consell, el batle, els dirigents de partits parlamentaris i extraparlamentaris, han portat a coll el cos incorrupte de la Beateta.

Don Felip- Al meu poble tothom el mirava de cua d'ull i procurava passar de llarg per no haver de topar-se'l. Record perfectament la seva imatge. Anava sempre amb un vell abric negre que li arribava fins als turmells -maldament fos en ple estiu-, i de les butxaques li sortien diaris, revistes, llibres, mapes de països desconeguts. Parlava tot sol, com si estigués sostenint aferrissades discussions amb ombres i esperits de l'altre món.

Fidels servidors de l´Estat - Què seria de nosaltres sense aquesta fe quasi sobrenatural en la ciència, l'economia de mercat? )Què podria esdevenir-se si no hi hagués unes lleis, una Constitució, respectada per tothom, que permet la realització d'un canvi social, un avenç continuat vers la perfecció col.lectiva i personal? )És concebible la vida del senzill militant, de l'honest cotitzant, del pobre home que ens vota cada quatre anys, sense creure en una sàvia direcció reelegida permanentment, una vegada i una altra, congrés rere congrés? No mudar mai d'amo és l'essencial per al progrés dels pobles. I aquesta creença ferma en la immutabilitat dels poderosos és precisament el que ens separa dels anarquistes, rebels, heretges de tota mena i categoria.

La cambra dels quinze - Ara cal tornar a començar de bell nou, tornar a reflexionar seriosament sobre la forma sempre ajornada d´iniciar l'acció, passar de les paraules als fets, car fa mil·lennis innombrables que estam aquí reunits discutint sense aturar la mateixa pàgina del llibre. Trigàrem segles a poder reunir els quinze que som aquí. Jo mateix vaig arribar d´una dimensió desconeguda del temps i ja he perdut el compte dels anys que estic discutint el mateix punt, el mateix text. I a la fi hem arribat a la conclusió -de cap manera definitiva- que ja és hora de sortir al carrer, iniciar, i ara de bon de veres, aquesta revolució de les ments i de les coses.

El Talp - A hores d'ara ja no puc esbrinar quan fou que el talp s'introduí de nou en la meva vida. Em pensava no tornar a tenir-ne mai més notícies. Feia molt de temps, potser vuit o nou anys, que jo havia abandonat les il.lusions de canviar el món mitjançant la lluita sindical i política. D'ençà de la transició, quan la majoria dels responsables de l'organització on militava es feren, de seguida, del PSOE, d'UCD o de Convergència, ho vaig tenir clar. Altres destacats companys, en veure, intel.ligents, que la famosa revolució no arribava, acabaren de pressa les carreres que tenien començades, i a partir d'aquell moment barataren les reunions per oposicions a qualsevol col.locació segura. Havia plogut tant d'ençà aquell famós maig del 68 o la revolució dels clavells a Portugal!

 Avui, al Cine Club La Ràpita, convidat per Xavier Miró, per mirar la pel·lícula que m'han deixat triar: Plácido, de Berlanga. Hem xalat molt, en pantalla gran com ha de ser, i ficat dins l'extraordinari, aparentment caòtic, coral, i genial univers de Berlanga.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

Roda de premsa clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). D'esquerra a dreta: Jaume Obrador, responsable de barris de l'OEC i posteriorment primer regidor del PSM a l'Ajuntament de Ciutat, l'escriptor Miquel López Crespí, del Servei de Premsa de l'organització i Josep Capó, secretari general de l'OEC de les Illes. Els tres formaven part de la direcció del comunisme illenc i serien detinguts hores després d'aquesta roda de premsa clandestina de mitjans dels anys setanta.

1976

Els esdeveniments de Vitòria havien accelerat la lluita de classes econòmica, cultural, ideològica i política arreu de l'estat. Tots aquests fets -l'any 1976 és essencial en el desenvolupament del ritme de la reforma del franquisme- seran explicats en un capítol especial. Ara, en parlar dels primers de maig a Mallorca, direm que l'OEC va editar milers de fulls explicatius damunt la història del moviment obrer i fent referència a la canviant situació política del moment. Les diferents cèl·lules del Partit ens repartírem els diversos barris de Ciutat. Els estudiants -aleshores jo també era militant de les Plataformes Anticapitalistes d'Estudiants- anàrem a reforçar els companys del moviment obrer. Em va tocar repartir per tot s'Arenal. En el meu grup hi anava la companya Antònia Pons i altres militants del front d'hoteleria. El full que editàrem -amb el dibuix d'una cadena trencada- portava per títol Ante el 1º de Mayo. Comunicado del Comité de Dirección Política en las islas de la Organización de Izquierda Comunista.

La premsa dels anys setanta informava, a vegades, de les constants detencions per part de la Brigada Social i de la Guàrdia Civil de l'escriptor de sa Pobla Miquel López Crespí. L'escriptor havia estat a l'avantguarda de la lluita per la nostra llibertat d'ençà començaments dels anys seixanta quan patí les primeres detencions i tortures per part dels sicaris del règim franquista.

Entre altres coses, el nostre full volant denunciava la maniobra de la transició, dient: "Después de la muerte del Dictador, el estado franquista ya no sirve a la burguesía para seguir defendiendo sus intereses económicos y políticos. La represión que durante tantos años ha servido para mantener el régimen político de la burguesía ha de ser substituida por un pacto político con los agentes burgueses en el seno del movimiento obrero que, con su papel de pacificadores de la lucha obrera, lucharán para consolidar la 'dictadura democrática' de la burguesía".

Finalment, després de fer una crida a la unitat obrera "sin fisuras", arribàvem als següents objectius de lluita revolucionària que calia impulsar: 1) per una plataforma reinvidicativa i política unitària, 2) per un conveni provincial de tots els rams, 3) per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador; 4) per la llibertat immediata de tots els detinguts polítics i sindicals, 5) per la dissolució dels cossos repressius, 6) pel Congrés Obrer i el Congrés General de la classe obrera i el poble treballador; i 7) per la República Socialista dels Consells Obrers.

Setmanes abans d'aquest Primer de Maig combatiu, la revista Cort, en el seu número 748, pàg. 17 (un dels únics llocs on els revolucionaris illencs podíem dir qualque cosa), donava un poc d'informació damunt les Plataformes Anticapitalistes (de barris, pobles o estudiants) que impulsava l'OIC: "Plataformes prové d'un sector de les CC.OO. amb posicions anticapitalistes, es a dir, que transcendeixen la lluita contra l'actual forma de dominació política del capitalisme no en el sentit de subordinar la política proletària a un programa democràtic-burgès, sinó en el sentit de lluitar per construir la pròpia organització de classe, autònoma i revolucionària.

'Plataformes lluita per la imposició de les llibertats polítiques per a la classe obrera i el poble treballador, expressades en l'exercici de la democràcia directa dins les assemblees de fàbrica, obra, barri, escola, facultat..., i lluita per la imposició d'un Congrés General de representants elegits dins cada un d'aquests sectors...

'Arrelades fonamentalment a Catalunya, recentment s'han anat implantant per tot l'estat espanyol (Saragossa, País Valencià, Valladolid, Madrid, Euskadi -on han estat l'organització que ha impulsat la vaga general de Vitòria-, Andalusia i també les Illes). El seu funcionament es basa en la democràcia interna i l'autonomia enfront qualsevol partit polític. De fet dins Plataformes hi militen diferents organitzacions comunistes i àcrates, una d'elles és l'OIC. Però no existeix cap lligam orgànic, sinó que els militants dels diferents grups polítics es subordinen a la democràcia interna, és a dir, a les decisions de la majoria".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001).

Antifeixisme i anticapitalisme en els 70.

Plaça Major de Ciutat de Mallorca. En el centre de la fotografia podem veure a l'expresident de l'Obra Cultural Balear, el militant de l'OEC Antoni Mir, portant els cartells de l'organització en un Primer de Maig del començament de la democràcia.

1974

El 1974 el férem al bosc de Son Vida i continuà la lluita gens soterrada entre els carrillistes i l'OEC (Jaume Obrador, Francesc Mengod, etc) quant als objectius tàctics i estratègics del moviment veïnal. En Jaume Obrador, en Francesc Mengod, na Maria Sastre, na Francesca Velasco (i molts d'altres companys), malgrat (o potser per això mateix) la seva decidida militància en el nostre partit i a les Comissions Obreres Anticapitalistes i les Plataformes Anticapitalistes, no volien que les naixents organitzacions veïnals fossin instrumentalitzades per objectius polítics aliens als interessos concrets de la classe obrera i el poble (la política carrillista de reconciliació amb la burgesia i el feixisme). L'històric dirigent del PCE Carlos Llorens Castillo en el seu llibre Anti-eurocomunismo (sobre el Xº Congreso del PCE), (pàg. 17), escrivia, criticant precisament aquesta política de preservar els aparats repressius franquistes i mantenir les principals institucions de l'Estat: "La reconciliación [amb la burgesia i el feixisme], por el contrario, no implica cambio alguno de estructuras económicas y políticas, no remueve a nadie de sus puestos, mantiene inconmovibles a los más destacados agentes de la represión y corrupción franquistas y acepta la convivencia y la colaboración con los órganos de poder del capitalismo heredados de la dictadura. La reconciliación es la antítesis de la ruptura; es la paralización de las acciones de lucha contra el capitalismo y el estancamiento en vía muerta de la marcha del Partido hacia el socialismo".

Aquesta lluita (contra els enemics de la llibertat dels pobles i el socialisme) continua encara i per molts d'anys; serà permanent mentre hi hagi gent que vulgui fer carrera a costa dels autèntics protagonistes de la història: el poble treballador.

1976, Ciutat de Mallorca. Reunió clandestina dels comunistes de les Illes (OEC). Miquel López Crespí (a l'esquerra de la fotografia), Caterina Mir (en el centre) i altres membres de la direcció del partit preparant les activitats de l'organització a les darreries de la dictadura franquista.

1975

Per l'abril de 1975 hi hagué una petita manifestació en la cruïlla Pont de la Riera-Avinguda de Jaume III. A la nit, nombrosos grups de militants de l'esquerra revolucionària, membres del PCE i independents sortírem a fer les pintades que solíem fer cada any per aquestes mateixes dates. No record cap detenció de manifestants. L'endemà, a l'horabaixa, hi hagué la concentració (que se li escapà de les mans, com veurem en un altre capítol) de la fantasmagòrica Junta Democràtica d'Espanya (organisme d'inspiració carrillista sense cap implantació de masses a Mallorca), en la qual participàrem nombrosos militants de quasi tots els partits de l'esquerra revolucionària.

Alguns aspectes d'aquests esdeveniments que van tenir tanta repercusió estatal i internacional els he explicat una mica en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica" (pàg. 123 del meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970, El Tall Editorial, núm. 18. Palma, 1994). És interessant recordar com va tractar el fet la premsa de Ciutat. Dia 2 de maig de 1975, el Diario de Mallorca informava de la següent manera:

"Ayer, en el Monasterio de Lluc, poco después de la una de la tarde, fuerzas de la Cuarta Compañía de la Guardia Civil, con destino en Inca, detuvieron a trece sospechosos de haber proferido gritos subversivos y arrojado cierta cantidad de propaganda política relativa a las actividades de la ilegal Junta Democrática de España. Los sospechosos fueron conducidos a Inca en un autobús de la Guardia Civil a fin de serles tomada declaración y, dentro de los plazos que señala la ley, proceder a su entrega al juez de instrucción de aquella ciudad.

'Según testigos presenciales, poco después de la una de la tarde, mientras al pie de la fachada del monasterio se desarrollaba un autorizado recital de sardanas, personas no identificadas comenzaron a arrojar desde el tejado del edificio gran número de folios conteniendo el segundo manifiesto de la ilegal Junta Democrática de España, acompañado con un resumen del mismo. Simultáneamente, un grupo de jóvenes con los brazos entrelazados comenzó a proferir gritos de supuesto carácter subversivo.

'Conocidos los hechos por números de la Guardia Civil, presentes allí en servicio de rutina, se procedió a la detención de quienes proseguían gritando y comenzaban a entonar canciones sudamericanas de tipo social y reivindicativo. Salvo alguna carrera inicial, la acción de la Guardia Civil no causó excesiva alarma entre la multitud que había acudido al monasterio con ocasión del día festivo. Agentes del Servicio de Información del mencionado cuerpo procedieron a registrar cierto número de coches y a proseguir con la retención de presuntos participantes en el acto.

'Los sospechosos, en número de trece, fueron inicialmente retenidos en el Ayuntamiento de Escorca, anejo al monasterio de Lluc. Tiempo más tarde, hacia las cinco y cuarto, un microbús de la Benemérita los condujo hasta la base de la Cuarta Compañía de guarnición en Inca, donde suponemos les fue recibida declaración a los retenidos y en la que permanecerán hasta ser puestos a disposición de la autoridad judicial.

'Noticias llegadas a última hora informan que el Vicario General de la Diócesis, en representación del Obispo, que se halla ausente de la isla se ha interesado por los detenidos en Lluc".

El mateix 2 de Maig, l'Última Hora escrivia:

En Mallorca hay que registrar los sucesos de Lluc, donde se repartió propaganda, al parecer de la ilegal Junta Democrática, y se practicaron varias detenciones. Hasta el momento de escribir estas líneas, y consultadas varias fuentes oficiales, no se nos ha facilitado más información sobre el hecho.

'Asimismo, a la hora de nuestra edición no hemos podido conseguir la información de si continúan las retenciones realizadas ayer por la tarde, y que se encontraban en Inca.

'Ayer por la noche la noticia de estas retenciones corrió rápidamente por nuestra ciudad, ya que fueron algunos miles los mallorquines que presenciaron el hecho en Lluc al haber coincidido en el Monasterio un gran número de excursionistas.

'Según se ha comentado las fuerzas de Orden Público estaban alertadas con respecto a los hechos señalados".

A l'endemà, el 3 de maig, el Diario de Mallorca ressenyava:

"Los trece sospechosos de haber distribuido propaganda ilegal relativa a la denominada Junta Democrática de Mallorca y haber proferido supuestos gritos subversivos en el monasterio de Lluc el pasado jueves día 1, fueron puestos a disposición del Juzgado de Primera Instancia e Instrucción de Inca a las diez de la mañana de ayer, viernes.

'Durante la mañana de ayer, se personaron en el mencionado Juzgado familiares de los retenidos para interesarse por la situación de los mismos. Estos prestaron declaración individual ante el Juez, pasando acto seguido en grupos a la Sala de Audiencia, donde comparecieron también varios miembros de la Guardia Civil, todo ello dentro de las actuaciones judiciales pertinentes.

'Hacia las nueve de la noche, las trece personas fueron puestas en libertad. Los nombres de tales personas son: don Juan Antonio Alomar Cladera, don Gabriel Bassa, don Miguel Bueno, don Baltasar Darder, don Mario González, don Julio Jurado, don Miguel López Crespí, doña María Mairata, don Buenaventura Sala, don Jaime Serra Ferrer, don Sebastián Serra, doña Cathy Sweeney y doña Aurora Vidal".

Personalment -ho he explicat més detalladament en el capítol "Lluc: detencions per repartir propaganda de la Junta Democràtica"- no em podia treure del cap el que havia succeït. M'havien enxampat per haver sortit en defensa de Sebastià Serra -perseguit en aquell aplec per un social de paisà. Ara sortia als diaris, com a "propagandista" de la fantasmal Junta, preconitzadora del pacte amb els franquistes reciclats i el manteniment dels aparats d'estat feixistes (exèrcit, brigada social, policia armada, guàrdia civil, etc) contra els qual lluitàvem els comunistes.

Els militants de l'esquerra revolucionària ens sentírem decebuts per un moment.

L'amic Antoni Nadal, en explicar aquests fets al seu llibre El 1r de Maig a Mallorca (1937-1989) (pàg. 35), ho deixa ben clar quan conclou la descripció dels fets dient:

"Val a dir que una part dels tretze retinguts no solament no eren membres de la Junta Democràtica d'Espanya, sinó que n'eren contraris des de posicions d'esquerra revolucionària".

Miquel López Crespí

Del llibre No era això. Memòria política de la transició. (Edicons El Jonc, Lleida, 2001) Pàgs. 65-69.

Crònica sentimental de les tertúlies clandestines a les llibreries de Palma (Mallorca) – Anys 70 (Pàgines del meu dietari)

Palma (Mallorca), Novembre de 1976 - El partit (OEC) m’encarregà organitzar una presentació clandestina a la premsa. Ningú tenia contactes amb el món intel·lectual. Feia anys que col·laborava en els suplements de cultura dels diaris i revistes de Mallorca. Per a la majoria de membres de l´organització el món que envoltava l´edició, la premsa i la ràdio era un univers llunyà, inassolible. Alguns dels dirigents del front obrer imaginaven que solament destacats membres de la burgesia hi tenien accés. Quan els explicava la meva història no la podien creure! Era difícil entendre que algú provinent de les classes subalternes –com cantava Raimon- pogués signar articles al costat dels escriptors i periodistes més importants de Mallorca! La veritat és que seria complicat analitzar com, des dels barris extraradials, vaig entrar en contacte amb don Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Campmany i tants d´altres personatges que m´obriren els ulls vers les més insòlites descobertes intel·lectuals.

Palma (Mallorca), Novembre de 1976 - El partit (OEC) m’encarregà organitzar una presentació clandestina a la premsa. Ningú tenia contactes amb el món intel·lectual. Feia anys que col·laborava en els suplements de cultura dels diaris i revistes de Mallorca. Per a la majoria de membres de l´organització el món que envoltava l´edició, la premsa i la ràdio era un univers llunyà, inassolible. Alguns dels dirigents del front obrer imaginaven que solament destacats membres de la burgesia hi tenien accés. Quan els explicava la meva història no la podien creure! Era difícil entendre que algú provinent de les classes subalternes –com cantava Raimon- pogués signar articles al costat dels escriptors i periodistes més importants de Mallorca! La veritat és que seria complicat analitzar com, des dels barris extraradials, vaig entrar en contacte amb don Francesc de B. Moll, Jaume Vidal Alcover, Blai Bonet, Guillem Frontera, Llorenç Capellà, Josep M. Llompart, Maria Aurèlia Campmany i tants d´altres personatges que m´obriren els ulls vers les més insòlites descobertes intel·lectuals.

Potser tot va ser producte dels anys de feina a la llibreria L’Estel Blau. Per a mi va ser una salvació, trobar una ocupació que coincidia amb els meus interessos culturals. Fins aleshores, d’ençà del final del batxiller, havia estat sota la protecció del pare i l’oncle, al taller de pintura dels afores de Palma. No era una feina dura. La família em protegia i es pot dir que sempre m’encarregaven els treballs més descansats i manco complicats. També era l’encarregat de portar el material que es necessitava, cobrar factures, anar a tornar els vehicles a les companyies d´assegurances i particulars que així ho volien. M´hi hauria pogut acostumar. Esdevenir un petit empresari amb taller propi. Tenia tot el temps del món per aprendre un ofici que ja començava a dominar. No era gaire complicat. L´únic problema que existia de veritat, si volies arribar a ser un professional de la pintura, consistia a saber dominar l’art difícil de la mescla de colors. Pintar no consisteix solament a anar a comprar el verd, el groc, el vermell o el negre necessaris que vol el client. Aquesta era la part més senzilla. Però quan el cotxe havia rebut un cop el problema es complicava... Com aconseguir que, una vegada arreglat i pintat el cop, no es diferenciàs de la resta del vehicle? Les matitsacions d´un color poden esdevenir infinites. I només qui sap mesclar la pintura com pertoca, trobar la tonalitat adequada, es pot considerar professional de debò.

Començava a conèixer els principals trucs de l´ofici quan, de forma inesperada, vaig trobar la feina a la llibreria. En aquell temps, amb l’oncle José, antic cap de Transmissions de la XXII Brigada Mixta de l’Exèrcit Popular de la República, els dissabtes horabaixa anàvem de llibreries. Era el nostre entreteniment més estimat. Remoure entre els prestatges, veure les novetats que havien sortit aquella setmana. El propietari de l’Estel Blau coneixia a la perfecció el món de l´edició. Sabia quatre idiomes. Tenia contactes amb distribuïdores de tot Europa i d’Amèrica Llatina. De jove participà en el Festival Mundial de la Joventut que se celebrà a Helsinki, patrocinat per l’antiga Unió Soviètica. El Festival formava part d’aquelles trobades internacionals de joves que volien la Pau i un món més just per a la humanitat. Hi va anar mitjançant els seus contactes amb intel·lectuals propers al PSUC. El problema va ser que, com es descobrí posteriorment, hi hagué infiltrats de la Brigada Social i, en tornar, la policia política ja tenia tots els noms dels participants.

En arribar a Palma va ser detingut i interrogat. En Joan Cantallops, el propietari de la llibreria, va haver de passar sis mesos a la tètrica presó de Burgos. L’home s’atemorí. Va perdre la feina que tenia com a recepcionista a un hotel de Can Picafort i, preocupat per la família, deixà de banda les reunions secretes, qualsevol contacte amb els amics esquerrans del Principat. Aquests entrebancs, però, li serviren per a trobar la seva autèntica vocació: entrar en contacte amb el món dels llibres.

Va ser qui em proposà que anàs a ajudar-lo al seu local. El negoci començava a ser conegut i necessitava un persona que li donàs un cop de mà.

El meu pare no s’hi oposà. Degué imaginar que era una feina més descansada que la del taller. El cert és que en pocs dies em vaig trobar immers en el que sempre havia estat el meu somni. Conviure enmig de les obres dels meus autors favorits, participar en els més diversos actes culturals, preparar presentacions, debats amb artistes i escriptors de totes les tendències que compareixien a petar la conversa dia sí, dia no.

Eren clients habituals els responsables de cultura dels diaris de Ciutat. Les xerrades literàries portaven a l’amistat i, sense adonar-me´n, em vaig trobar escrivint sobre el boom de la novel·la i la poesia sud-americana (comentaris sobre l’obra de Gabriel García Márquez, Alejo Carpentier, Octavio Paz, Juan Rulfo, Julio Cortázar, Lezama Lima, Pablo Neruda...). Era una feina que em permetia un contacte permanent amb els grans narradors catalans: Pere Calders, Mercè Rodoreda, Salvador Espriu, Vicent Andrés Estellés, Joan Salvat Papasseit, Bartomeu Rosselló-Pòrcel... Fent feina a l´Estel Blau vaig tenir la sort de poder conèixer i escoltar les opinions de Guillem Colom, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Campmany, Llorenç Moyà, Rafel Jaume, Tòfol Serra, Alexandre Ballester....

Poder parlar amb els escriptors que compareixien per Palma de bracet de Jaume Adrover, l’organitzador de les Aules de Poesia, Novel·la i Teatre que es feien al teatret de la Casa Catalana! Jo tenia vint anys i aquell va ser el meu primer contacte directe amb els autors que admirava. Sentir les conferències d’Alfonso Sastre, José Bergamín, Josep M. Llompart... i ara, a la llibreria, portar el premi Nobel de literatura Miguel Ángel Asturias a explicar la seva obra, em feia sentir en els núvols. Hauria trobat el meu camí? On podria haver descobert un cau on fos possible el debat sobre marxisme i surrealisme, els situacionistes francesos, els dels errors de la Revolució Cultural Proletària a la Xina, la diabòlica follia del nazifeixisme?

A una determinada hora, cap a les set i mitja, quan endevinàvem que ja no vendrien més clients, tancàvem la porta per a estar més tranquils, segurs que no hi hauria cap informador enviat per la Social. Aleshores era quan comentàvem les notícies que feien referència a la repressió del règim i comentàvem les darreres notícies de Ràdio París i Ràdio Espanya Independent. Era l´hora de repartir-nos els llibres que teníem amagats. Valuoses edicions importades directament de l´Argentina, Mèxic, Londres i l´Havana. Em delia per sentir contar els viatges del poeta Damià Huguet! Viatjar amb la imaginació! Era com si nosaltres mateixos haguéssim anat a veure la darrera pel·lícula de Bergman i Antonioni, de Fellini i Godard, d´Orson Welles i Carles Saura al darrer Festival de Cine de Venècia! Somniàvem amb poder acabar un dia amb la censura del règim! Tan sols Triunfo, Serra d´Or i les publicacions clandestines, ens permetien albirar l’existència d’un món més enllà de la putrefacció cultural regnant. A vegades, els amics que mantenien contactes amb Barcelona ens comunicaven que Miquel Porter Moix ens havia fet arribar algunes pel·lícules. Era un dia especial. En secret, a les golfes de casa nostra, deixant companys vigilant a les cantonades per avisar-nos en cas que vengués la policia, poguérem veure els films d’Eisenstein, Dovxenko, Poudovkin, Tziga Vertov... Era un deure militant estudiar el contingut d’aquelles obres d´art tan importants en la història de la cinematografia mundial! M’esforçava per fer entendre al Comitè de Direcció que era bàsic anar augmentant el nivell cultural del partit. Era urgent establir uns dies i aconseguir que estudiants i obrers, en acabar la feina, en petits grups per no despertar sospites, poguessin anar veient el cinema revolucionari mundial. No podia ser que ens passàssim les hores de la reunió parlant solament del conveni del ram de la fusta o de la sabata. O defugíem l’estret sindicalisme o mai no assoliríem el nivell que Gracià demanava als membres del partit dels treballadors!

Una tasca difícil, fer entendre aquests temes a uns amics als quals potser, més que militar amb una organització que es considerava hereva de l’oposició obrera a l’estalinisme, els hauria anat bé restar a les fileres de qualsevol sindicat clandestí. Confondre partit amb sindicat va ser una de les causes principals de la desfeta posterior, quan la reforma del règim es consolidà i no ens trobàrem preparats per a fer front a la nova situació. Un activisme elevat a l´enèsima potència ocupava cada instant de la nostra existència. El problema bàsic era trobar temps per a la lectura dels clàssics del pensament socialista internacional. Qui sentia de veritat aquesta necessitat? Els suggeriments i les recomanacions per a fer entendre als militants que tenien l´obligació de trobar hores per a la formació cultural sempre xocaven amb la manca de temps de la majoria del front obrer. La veritat és que era molt mal d’entendre la manca de disposició envers el coneixement de la història del moviment obrer. Quantes converses inútils per a fer-los copsar que la cultura no era una qüestió “burgesa” i que els estudiants i els empleats, els professors i funcionaris que militaven amb nosaltres no formaven part de les classes explotadores!