literatura

CORREGINT, ENCARA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 01/07/2020 - 12:06
"No m'he afaitat perquè m'he adormit", "M'enreden perquè mai no miro el canvi", "He topat perquè just no mirava". I llavors, lògicament, "Hi ha faltes perquè no vaig tenir temps de revisar". Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Viure és també lluitar


Viure, de vegades, és quelcom més que estar, és també lluitar per la dinàmica del devenir històric. Manuel Pérez Bonfill
Categories: literatura

La narrativa insular i els autors de sa Pobla - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

El hombre de Heidelberg, de Víctor Canicio


Cuando uno escribe, joven amable, tiene que contar primero lo que le ha pasado, aunque no le importe a casi nadie. Una vez arrojados por la borda ciertos lastres , navegar se hace más fácil.El hombre de Heidelberg, de Víctor Canicio.
Categories: literatura

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Sa Pobla, Anys 50 – Les festes de sant Jaume, la pagesia i el turisme - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió. (Miquel López Crespí)


El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent.

Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de la terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


De la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

D'aquí a l'eternitat


Una nova frase per a la secció De pel·lícula, del films D'aquí a l'eternitat:
.
Ningú menteix quan parla de la seva soledat.
Categories: literatura

Anna Maluquer: ‘Espero que el meu pas per la Fundació Palau sigui un pas de revolta’

Vilaweb Lletres - Dg, 28/06/2020 - 21:50

En plena pandèmia, la Fundació Palau de Caldes d’Estrac ha canviat la seva direcció. Mentre Maria Choya passava al Museu Picasso de Barcelona, com a Responsable de comunicació, relacions institucionals i mecenatge, la rapsoda i poeta Anna Maluquer assumia la direcció de la Fundació Palau. Parlem amb ella de la nova orientació que li voldrà donar a aquest rellevant equipament cultura. També parlem amb Maluquer de la quinzena edició del Festival Poesia i +, que s’inaugura el 2 de juliol. Un festival que enguany es torna a replegar a Caldes, en bona part degut als efectes de la crisi de la Covid-19. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Com ha anat aquest canvi de direcció de la Fundació Palau i quins són els motius que us han fet acceptar la direcció?
—Tot va ser bastant sobtat, perquè la Maria Choya va guanyar una plaça que s’havia convocat al Museu Picasso. Aleshores, el president de la Fundació em va trucar per si volia entomar aquesta responsabilitat. I vaig acceptar. Però jo vinc del món de la literatura i hi ha molts aspectes del món de l’art, de les exposicions, que desconec. Per això, calia que tinguéssim algú que se n’ocupés. Així, amb la meva entrada també s’ha incorporat una altra persona, que és l’Anna Rodríguez, que ve del Museu Picasso precisament. Ella ja havia treballat a la fundació l’any 2006 i s’ocuparà de la part més tècnica, de la creació de les exposicions. A mi se m’ha fet un contracte d’alta direcció, que té una part important de filantropia. És un càrrec que assumeixo atenent la disponibilitat econòmica de la fundació, perquè la fundació no passa per un bon moment econòmic.

El càrrec és provisional?
—D’entrada és un contracte per un any, que ara el patronat de la Fundació Palau ha de ratificar. Però el president, Joan Noves, que és un home molt implicat amb la fundació, va apostar per mi.

Vós ja treballàveu a la Fundació Palau.
—Des del 2006 que vaig començar a col·laborar amb la fundació. Aleshores, quan el director era en Josep Sampere, em va encarregar la creació d’una ruta per Caldes. També havia fet algun recital, havia participat en el festival de poesia… I des del 2017 col·laborava en l’arxiu i documentació. Ara l’arxiu, que són 35.000 documents, ja està pràcticament enllestit, tot i que és un espai viu que constantment va augmentant amb nou material. Tenim una demanda de material sobre en Palau, perquè els estudiosos segueixen escrivint sobre en Palau.

Per tant, la presidència de la fundació ha apostat per algú de dintre la casa, que coneix l’espai. Però què us va fer decidir a acceptar-ne la direcció?
—Doncs entenc la Fundació Palau com un petit tresor. És la casa d’un poeta, que conté una col·lecció d’art, que Palau va posar com a esquer per donar-se a conèixer i perquè la gent visités la fundació. Que, a més a més, té unes sales d’exposicions temporals, on es poden fer activitats i actes vinculats a la contemporaneïtat i a l’avantguarda, i relacionades amb el municipi, un fet que hem de treballar. Jo que he estat sempre una persona que ha anat per lliure, ara això em canvia: tinc l’encàrrec de tirar la fundació endavant essent fidel al llegat de Palau i Fabre.

Què vol dir ser fidel al llegat de Palau i Fabre?
—Vol dir conservar el seu llegat documental i artístic i difondre la seva obra. També publicar els textos inèdits, que encara n’hi ha. Arran de la pandèmia i del tancament dels museus, tots ens plantegem que tenim una col·lecció d’obra a la reserva, que no ha sortit a la llum. Que fem exposicions d’embalum, que són costoses, tot i que a vegades costa assegurar-se un públic. Aleshores, penso que hem d’intentar fer menys coses ,però sí que fer-les a partir del que ja tenim. Es poden fer exposicions partint del fons literari que tenim, de la seva correspondència… A tot això hem de donar visibilitat, fer-ne publicacions.

Si la principal línia de treball fins ara era vincular Palau amb grans personalitats (Picasso, Barceló, Douglas Duncan…), projectant-lo cap enfora, ara la idea seria a la inversa: mirar cap endins, per obrir-lo d’una altra manera?
—Palau és un autor que va tocar tants temes, perquè només amb el seu assaig toca un ventall de temes molt gran, per on pots vincular diferents treballs de diferents artistes amb diferents punts de vista. És això el que cal treballar. Ara he de tenir el temps per posar-m’hi. Penso que és això també el que ha valorat el president, l’estima que tinc per l’autor i la voluntat de potenciar tot el seu àmbit poètic i literari, que potser havia quedat una mica arraconat.

Perquè el vostre coneixement de Palau arriba a través de l’àmbit literari. Vós que coneixeu Palau, perquè l’heu llegit bé, l’heu llegit als altres i perquè des de fa tres anys treballeu amb el seu arxiu, què creieu que s’ha de poder oferir? És un autor poc conegut pel gran públic, però conegut dins l’àmbit literari.
—Jo crec que és un autor per descobrir, sobretot per a les noves generacions. Perquè Palau va escriure per a generacions posteriors a la seva. En el seu moment va ser un artista molt controvertit i que en un moment donat va actuar en solitari. Ell ho explica: quan comença l’exili, amb poemes com ‘La sabata’, el corpus literari del país li dóna l’esquena. No volem aquella poesia. Però, en canvi, és d’una actualitat rabiosa. O el llegat poètic que tanca, com va fer Rimbaud. Es mimetitza amb altres poetes. Però la poesia és present en tota la seva obra. És un home que m’agrada molt com escriu perquè és polit. No diu mai res sobrer, mesura les paraules. I trobes articles escrits per Palau dedicats a Antoni Clavé o als autors russos. Ara tinc ganes de centrar-me i materialitzar totes aquestes idees que em volten pel cap. S’han de concretar i a veure com li donem forma. Evidentment, hi ha uns compromisos adquirits, per a les exposicions temporals, de cara a l’any vinent i fins i tot l’altra, perquè hem hagut de postposar les d’aquest any i passaran al 2021.

A l’octubre s’acaba l’exposició de Douglas Duncan. Amb quina exposició continuareu?
—Amb l’obra fotogràfica de Ferran Freixa. Fa fotografia analògica en blanc i negre. És especialitzat en arquitectura, però també té una sèrie de fotografies de botigues de Barcelona, de la dècada dels seixanta, quan encara no s’havia uniformitzat tot. I era una exposició que teníem prevista per més endavant, però com que han caigut les que teníem per a aquest any, perquè no s’han pogut treballar i seran més dificultoses, serà aquesta la que passi al davant. I la idea és vincular aquesta exposició amb en Palau i Oller, el pare de Palau i Fabre, que havia estat pintor i decorador i tenia botiga a Barcelona; vincular-hi també el festival de fotografia Revela-T de Vilassar de Dalt, que com que hi ha hagut la pandèmia l’han traslladat a la tardor. Vull que cada exposició estigui ben treballada en aquest aspecte, també per garantir un públic.

Aconseguir més públic és un dels reptes?
—Sí. Jo espero que les exposicions temporals ens generin més públic, però no només les temporals, també a través de generar debat poètic, literari, filosòfic. Tenim altres espais prou bonics com és el pati, la sala d’actes, que s’han de poder omplir de gent també. Caldes d’Estrac és un poble ben comunicat, el tren s’hi atura. I hem de poder reivindicar aquesta cultura fora de Barcelona. Sovint als barcelonins els costa sortir a fora. Però poden venir a la fundació, després fer-se un bany termal, menjar bé i al voltant de Caldes hi ha molts altres espais visitables. Això és el que m’agradaria aconseguir. I també per la gent dels pobles del voltant: al meu poble, Cabrera de Mar, tan a prop com hi està, ben poca gent coneix la fundació. No pot ser que un centre així passi desapercebut. I més amb un personatge com Palau i Fabre, que va tenir les idees tan clares, catalanista fins al moll de l’os. Ell duia les seves idees fins al final, per això va ser un gran solitari. Era un home molt coherent.

Parlàveu abans de la seva contemporaneïtat.
—Perquè fa aquesta escriptura directa, sense encobriments. També amb el seu àmbit picassià, la manera que té de veure el pintor i de com s’hi acosta i de com el treballa. I això de les noves generacions ho dic perquè sovint la poesia fa angúnia, en canvi, sense ser banal, Palau va fer una poesia amb un llenguatge molt actual. I és la seva revolta permanent. I espero que sigui actual, perquè espero que la gent estigui en revolta permanent. Si no, malament. La revista Poesia, per exemple, era un acte de rebel·lia, que actuava contra aquell franquisme que ho volia matar tot. I nosaltres som perquè som cultura, perquè tenim una cultura al darrere, perquè si no, no hi ha res a reivindicar. I això ell ho tenia ben clar. I aquesta cosa està per descobrir encara.

Palau té un aliat a favor, Julià Guillamon, que fa anys que n’escriu la biografia. Quan es publiqui serà important per conèixer a fons i amb detalls la seva vida i obra. Però més enllà de Guillamon, en l’àmbit universitari, hi ha interès per la figura de Palau?
—Han passat diversos estudiants per la fundació per estudiar Palau. L’Anna Parera, per exemple. Ara no en tenim. Però més que tesis dedicades a Palau, el que ens trobem és que hi ha estudiants que troben vincles amb el Palau en relació amb la tesi que desenvolupen d’algú altre. A la Sorbona de París fan una investigació vinculada al cinema i l’altre dia ens van demanar per Màscara de la mort, on Palau va fer tota una experimentació als anys cinquanta. Altres vegades ens han demanat sobre la seva vinculació amb Antonin Artaud.

Aquest 2 de juliol s’obre la quinzena edició del Festival Poesia i +, que sortosament no s’ha ni postposat ni anul·lat. Però com ha quedat afectat per la pandèmia?
—Jo he entomat el relleu quan l’edició ja estava embastada. Hem tingut la sort que queia al juliol i pensàvem que tot ja hauria passat. A mesura que anàvem avançant, pensàvem ‘ai, ai, ai’. Però l’hem decidit mantenir i fer-lo de manera que, passi el que passi, el puguem fer. També per reivindicar la professió i tot el que l’envolta.

I què heu fet?
—Doncs, un festival que estava tot repartit pel territori maresmenc (ja són nou municipis els que hi participen, enguany amb l’entrada de Teià i Sant Vicenç de Montalt), però davant d’alguns ajuntaments que ens van traslladar el fet que no podrien aportar el mateix pressupost que altres anys, al final vam decidir fer un parèntesi, plantejant una mena de retorn a la casa mare, i fer-ho tot a la fundació. I filmant alguns dels espectacles i visionats en streaming. D’aquesta manera reivindiquem la Fundació Palau (que a vegades quedava desdibuixada) i expliquem que d’aquí parteix tot. I l’any vinent ens tornarem a expandir, perquè ens interessa estar arrelats al territori.

Tot el programa es farà a la fundació i la part que correspon a altres municipis del Maresme es podrà visionar en streaming.
—I serà gratuït. Després hi haurà els espectacles al parc de can Muntanyà, on caben de 150 a 175 persones. No hi haurà bar i això ens permetrà una mica més d’espai. Però ja veus que serà una edició complicada.

Expliqueu-nos la programació d’aquest any, que dirigeix l’Eduard Escoffet.
—Aquest any els cartells mostren el paisatge del Maresme i s’han enfocat també de cara a la idea de pausa, de silenci, que també formen part de la creació poètica. Ens semblava adient de potenciar aquests aspectes davant del moment que hem viscut. Reivindicar una mica un altre món. Després, el que són els espectacles contenen un paisatge divers i molt interessant. Hi ha molta poesia femenina, amb propostes contundents i fins i tot molt estripades, com les del Búnker. He descobert la Claudia Cavero, que és magnífic com canta. Li vaig sentir l’altre dia un cant de batre, on barrejava una cançó popular portuguesa amb una cançó valenciana. Una meravella. Reivindicar el que es fa aquí està molt bé. Tindrem a David Fernandez recitant l’Erri de Luca i tindrem l’Ajo, una poeta madrilenya molt divertida. També passarà en Pau Vadell i la Laia Carbonell, que són premis literaris, i a la Nit de Poetes vindrà en Josep Pedrals, l’Albert Balasc i la Yolanda Castaño.

Fer una campanya basada en un paisatge lliga també amb la idea del caminar, que ara s’ha mostrat com una necessitat.
—Tinc ganes d’anar fent reflexions com aquesta, entorn de la societat. Al final, Palau era un home que analitzava el seu temps i mirava d’aprofundir-hi i buscar solucions o alternatives al viure humà. Espero que durant els dies del festival es generin alguns debats. De fet, vindrà la Irene Solà i després es farà un debat entorn de la tecnologia. Hi ha molts temes a debat que s’han posat en primer pla arran de la pandèmia, com el turisme: tenim un país abocat al turisme i l’àrea de serveis, però no podem viure només d’això, cal cuidar la nostra agricultura, i també la nostra indústria dintre del que cap.

Dins d’aquest moment i dins de la crisi econòmica, tot apunta que la cultura tornarà a ser la que rebrà les patacades fortes, que serà un dels sectors més perjudicats, com va passar fa deu anys amb la crisi financera. Com ho veieu des de la fundació Palau, en un moment on aquest equipament pateix una gran debilitat econòmica. Aquesta situació passa a molts altres espais, només cal veure en quina situació es troba la Fundació Miró.
—La cultura és el germanet pobre. Es pensen que es pot prescindir de la cultura, aquesta és la mentalitat de les administracions. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat, que la cultura s’entengui com  un servei públic, com és la sanitat. Hi ha d’haver un canvi de mentalitat de la gent també, hi ha d’haver una llei de mecenatge, que no tot sigui una cultura subvencionada… A la fundació hem vist com els diferents colors polítics de les administracions públiques condicionen els projectes: la Fundació Palau es va crear amb un govern determinat al municipi i el que va venir després se’n va voler desentendre. I hi ha hagut diferents intents. Això no pot ser, s’han invertit molts diners públics i un projecte com aquest hauria d’haver estat consensuat per tota la població i que no perillés en aquest sentit. La cultura és de tots i si no entenem això, que és essencial… Jo tinc ganes de fer soroll amb tot això, per ser revoltada com en Palau.

Suposo que us posareu a definir el projecte un cop s’acabi el festival Poesia i +.
—Sí, de cara a l’any vinent tinc interès a definir un projecte diferent. Per exemple, tenim una botiga on hi ha llibres, que sovint queden aquí morts de fàstic. No té sentit fer edicions de llibres sense generar activitats al voltant per dinamitzar-los. M’agradaria fer clubs de lectura, xerrades sobre temes transcendents. Hi ha gent molt interessant al país per portar. D’entrada reprendrem l’activitat ‘Retrat inacabat’, amb Anna Parera, que parlarà del Palau poeta; amb la Míriam Cano, que parlarà de la contemporaneïtat de Palau; amb la Teresa Costa-Gramunt, que parlarà de l’assaig; i la Bibiana Puigdefàbregas, que és una escenògrafa de l’Institut del Teatre, que ens parlarà del teatre de Palau.

L’esperit de revolta i l’obra literària de Palau comença a prendre metres quadrats enfront de la seva vessant picassiana?
—Picasso hi és i hi ha de ser, però no totes les xerrades que fem han de girar entorn de Picasso. Hem de ser capaços de reivindicar altres coses. La independència, la violència patida, el confinament, amb l’estat d’alarma que ens està travant les llibertats, per por. Jo espero que el meu pas per aquí sigui un pas de revolta.

The post Anna Maluquer: ‘Espero que el meu pas per la Fundació Palau sigui un pas de revolta’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Marxar a París – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Marxar a París – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Temps de matera, Lleonard Muntaner Editor)


El cap em bullia. Em vaig recolzar uns instant en la cantonada de l’Ajuntament, un indret des del qual podia guaitar l’interior de la sala. Respirava agitada. D’un moment a l’altre podien anar a escorcollar novament la casa, amenaçar la mare i la padrina Margalida. Qui sap els insults als quals podien ser sotmeses! Els revoltats s’agitaven, violents. Eren com caçadors afamegats, amb un desig infinit de poder mostrar les preses que agafaven. Cada home, cada dona d’esquerra esdevenia un trofeu per a divertiment de les colles de matons que pul·lulaven pel poble. (Miquel López Crespí)


El cap em bullia. Em vaig recolzar uns instant en la cantonada de l’Ajuntament, un indret des del qual podia guaitar l’interior de la sala. Respirava agitada. D’un moment a l’altre podien anar a escorcollar novament la casa, amenaçar la mare i la padrina Margalida. Qui sap els insults als quals podien ser sotmeses! Els revoltats s’agitaven, violents. Eren com caçadors afamegats, amb un desig infinit de poder mostrar les preses que agafaven. Cada home, cada dona d’esquerra esdevenia un trofeu per a divertiment de les colles de matons que pul·lulaven pel poble.

Mirava els amics i amigues empresonats. Els homes anaven al davant, emmanillats. A les dones, les que eren al costat de la meva germana, les havien fermades amb cordes. Era un espectacle lamentable. L’odi contra l’esquerra es feia evident fins i tot en la forma que eren conduïts a Palma. En Martí Cerol no volgué anar a cercar cap dels camions requisats, demanà una camiona als seus superiors. Si els haguessin portat fora del poble amb qualsevol vehicle els haurien estalviat les humiliacions que patiren des del moment en què sortiren de l’Ajuntament fins que varen arribar a l’estació.

Però la intenció dels falangistes era precisament fer mal, aconseguir destruir l’esperit de resistència dels detinguts. Uns, amb l’oli de ricí, fent-los córrer fins a casa seva i que tothom veiés la brutor que tacava faldes i pantalons. Altres, portant-los fermats cap a l’Ajuntament amb la intenció que patissin sota les escopinades i els crits de la gentada que gaudia contemplant el lamentable espectacle.

-Aquests tenen sort –deia en Martí Cerol, a la porta de la Casa de la Vila-. Un poc d’oli de ricí i en llibertat! No sé de què es queixen. Pitjor sort tendran els que portam a Palma. Vés a saber què pot passar a les nits a Can Mir i al Castell de Bellver! Ningú no dóna dos rals per aquells que són portats a l’antiga Casa del Poble, prop de les estacions.

Un altre falangista, en Tomeu de Can Fideu, li va dir, ben xalest i en veu alta perquè tots el poguéssim sentir:

-A la llarga els problemes poden venir dels militars. Tot ho compliquen amb una muntanya de formalitats jurídiques inútils. Els camarades ja m’han dit que els judicis són una pèrdua de temps. Alguns rojos destacats es poden escapolir, trobar justificacions. On s’ha vist mai tenir tants de miraments amb qui volia fer la repartidora? No tenien el carnet del PSOE, la CNT, Esquerra Republicana? No eren subscriptors de Nostra Paraula, El Obrero Balear, Estudios... quina prova més s’ha de cercar? I els que no anaven a missa? No els coneixia tothom? No és prova suficient saber que eren uns enviats del Dimoni, uns rebels preparats per a matar monges i sacerdots?

En Tomeu de Can Fideu mirà amb un aire de menyspreu els familiars que érem a la porta de l’Ajuntament. I, com aquell que escup al terra, continuà parlant, emportat per un boig frenesí.

-M’han dit que hauríem d'espavilar. Deixar de fer ximpleries amb els detinguts. Justícia popular i res més. Acabar de rel amb els marxistes sense esperar que facin justícia a Palma.

No sé per què ens feia sentir la seva lletania. Tanmateix tothom intuïa el que passava. A les nits, els trets provinents dels murs del cementiri, eren eixordadors. No et deixaven dormir. Restaves a l’aguait, com un animal ferit a l’espera del ca que t’ha de clavar les dents, del caçador que et rematarà.

Primer senties els camions anant amunt i avall, els crits dels que portaven a matar i que no es resignaven a anar a l’escorxador en silenci.

-Ens duen a matar! –cridaven, enmig de la nit-. Despertau i veureu qui són els botxins!

Aquelles exclamacions no duraven gaire. Des de la foscúria de la cambra podies sentir els cops dels fusells, les imprecacions dels escamots d’execució.

-Calla, roig de merda! Ja et manca poc temps de vida! Ara podràs xerrar tot el que vulguis amb els teus, a l’infern, que és el lloc que vos correspon!

Després, res. Tan sols el soroll del motor del camió allunyant-se en direcció al cementiri, a qualsevol indret desconegut dels camins dels voltants.

Les tres de la nit! L’espetec sord dels fusells rompia de forma implacable el silenci de l’estiu. Feia uns dies no se sentia res. Cap renou especial, a excepció dels grills dins els ametllerars, en els horts. El tup-tup dels motors de petroli que els pagesos deixaven en marxa per tal de tenir el safareig ple al dia següent.

Ara ja tothom sabia que la repressió era més seriosa del que mai no havíem pogut imaginar. Quan les caravanes de carros sortien per anar a marjal trobaven els cadàvers de cinc o sis persones ajagudes en les posicions més inversemblants al costat del camí. Els deixaven un dia a la vista de tothom. Els cossos s’inflaven amb la calor extrema. Un eixam de mosques anaven a la recerca desesperada de la sang que encara rajava de les ferides produïdes per les tortures i les bales. Els camperols passaven atemorits per davant els morts procurant mirar d’amagat. Algunes dones se senyaven en veure la carnisseria. L’home que manava el carro pegava aleshores una fuetada al cavall per accelerar la marxa. I encara era més trist si els pagesos portaven els fills petits a marjal.

Uns ulls d’infant enfrontant-se amb la crueltat de la vida per primera vegada en la seva existència! Com fer-ho per a impedir-ho! Els al·lots havien vist sempre la presència de la mort a les cases del poble. Però una cosa era contemplar els nostres morts a casa, envoltats per la família, amb els amics i coneguts que vénen a retre el darrer comiat, i una altra ben diferent és topar-se de bon matí amb uns homes allargassats enmig de la pols.

Qui tenia valor per a davallar del carro, per esbrinar qui eren els assassinats, per tapar-los amb un sac vell?

Ningú no s’hauria atrevit a fer una acció tan humanitària. Ni de lluny! En pocs moments podria comparèixer una patrulla i, sense fer cap pregunta, detenir-te, enviar-te a l’Ajuntament o, si volien, pegar-te un tret allà mateix, davant la gernació que anava a fer feina al camp.

No era la primera vegada que assassinaven gent a la vista de tothom.

Ho feien sovint. A vegades no els bastava rompre a cops les portes i finestres de la casa, entrar dins les cambres i, amb la baioneta, estripar els matalassos, llençar al terra roba, mobles, els plats i tassons guardats a la vitrina.

Ho comentàvem d’amagat, en veu baixa, mentre esperàvem per veure els familiars que romanien tancats a la sala.

Els treuen de casa seva a culatades, els posen enmig del carrer i simplement els diuen:

-Camina!

No hi ha més paraules. L’home sap que el mataran.

El fosser tenia ordres de no retirar els cossos fins que rebés les indicacions adients. Volien aterrir la població, que se sapigués que aquesta vegada no es tractava solament de fer beure uns tassons d’oli de ricí i tallar els cabells a les dones. Això només havia estat un entreteniment. Una forma suau de castigar els menys compromesos en les vagues i manifestacions de la comarca. Qui hauria pogut imaginar que estimar la música et pogués costar la vida!

Impossible acostar-se al pare i la germana. Anaven lligats talment com quan la Guàrdia Civil agafava un lladre: entre dues fileres de milicians armats. Ens miràvem de reüll, sense poder intercanviar cap paraula. Vaig veure com nombrosos veïns sortien de les cases. Algunes de les persones que contemplaven la trista processó tenien el posat molt seriós. Vés a saber si patien per algú conegut que romania amagat i en perill. Altres, al contrari, aplaudien i escridassaven els detinguts.

-Els heu de matar a tots. No n’ha de quedar llavor. Rojos del dimoni! Portau-los als murs del cementiri! No escatimeu bales! S’ho mereixen! Xurma anticlerical! No n’ha de quedar llavor!

Escopien els insults com si tenguessin verí dins la boca, talment ens volguessin exterminar amb les paraules.

En passar davant el bar de Can Vaquer en sortiren un parell de desenfeinats. Vaig reconèixer els cosins d’en Martí Cerol, uns perduts sense ofici ni benefici. Els senyors de les possessions els pagaven solament per anar a llogar els jornalers, per vigilar en la recollida de les olives, a l’hora de la sega. En Felip i en Miquel Vaquer eren odiats. Quan anaven a una finca no deixaven fumar els homes, i les dones que anaven a beure aigua massa vegades a l’hora de segar ja no tornaven a ser llogades. Només volien esclaus. Tractaven les persones com si fossin bèsties de càrrega. Talment haguessin tengut cura de cavalls i someres.

Anaven grassos. Acostumats a menjar bé i fer poca feina, passaven la major part del temps jugant a cartes al bar. Se sabia que tenien nombroses amiguetes. En el poble sempre hi hagué dones que anaven rere els que tenien diners. Jo mai les vaig criticar. En aquella època no tothom vivia tan bé com la nostra família. La fam planava arreu. La tuberculosi se’n portava munió de joves. Els treballadors no podien menjar carn. El cafè era un luxe exòtic. Els jornals eren escassos. Els qui no volien estar a les ordres dels propietaris, emigraven, marxaven a l’Argentina, a Cuba i França. Cada mes sortien expedicions del jovent que anava a la recerca d’una vida que no fos l’esclavatge constant. Restar a la vila era romandre eternament en mans de la misèria, sense la més mínima possibilitat d’assolir un avenir digne. A les possessions només donaven als treballadors el pa i la col que no volien els porcs. Dos rals per Sant Miquel, i si la senyora era bona al·lota, uns pantalons i una camisa blanca per Nadal.

N’Andreu, el nuvi, abans de trobar feina a la fàbrica d’electricitat, volia que marxàssim. Malgrat era un jove extravertit que estava sempre alegre, en disposició d’animar els amics, a vegades defallia. Era quan venia a casa, capbaix amb posat seriós. El pare i la mare l’apreciaven com si fos un fill. Sabien que m’estimava de veritat. Vengués a l’hora que vengués sempre teníem un moment per sortir, anar fins a La Societat i parlar. Aleshores es confessava amb mi, em contava les seves preocupacions, els problemes personals que mai no hauria gosat comentar amb els companys de l'Ateneu.

-Caterina –deia, melangiós-, hauríem de marxar. Mirar de trobar feina a l’Argentina, a l’Alger, a París.

Em mirava extasiat, com si hagués trobat la solució per a tots els problemes que el tenien preocupat.

-París! –em deia-. No t’agradaria viure a la societat més lliure del món? El poble més culte, el més esquerrà d’Europa?

El deixava parlar. Que digués tot el que sentia. Però mai el vaig encoratjar a partir. On trobaria una feina com la que tenia a la fàbrica? Era respectat. Els dirigents més antics del moviment obrer el consultaven en determinades qüestions. La seva opinió era summament important. Els seus pares ja eren vells. Com havia de marxar? No tenia germans que poguessin fer-se càrrec d’aquelles responsabilitats familiars.

-A vegades em sent angoixat, Caterina –continuava-. No veus que nosaltres, amb tot el que hem fet a La Societat, en els sindicats, a l’Ateneu, sempre mantenim aproximadament el mateix nombre de socis? Fixa’t en l’església. Sempre plena malgrat la fam i les injustícies. Les processons, cada vegada amb més penitents. Com si estiguéssim a l’Edat Mitjana! Ara surten fanàtics que es peguen fuetades a l’esquena fins a fer-se sang. D’altres porten cadenes fermades als turmells.

S’aturava un moment per a encendre una cigarreta i afegia, preocupat, com si parlàs per a ell mateix.

-No puc suportar l’ambient estantís que ens manté lligats al passat, a la Setmana Santa, als tèrbols designis de la sagristia. M’indigna el soroll dels tambors, l’olor a ciri i encens, els resos de les beates, el repic de les campanes, tants d’hipòcrites rosegant les cadenes pels carrers... Tot em sembla d’una època llunyana, del temps en què cremaven jueus i heretges enmig de les places. Com si res no hagués canviat i la societat, malgrat els cotxes, la ràdio, els diaris, els partits obrers, es mantengués aturada en un obscur revolt de la història.

Aleshores s'aferrava fort al meu cos. Sentia el batec del seu cor. Passava pena per ell. Sentia aquelles palpitacions potents i m’atemoria pensar que pogués esdevenir-se un sotrac inesperat. Li eixugava el front amb el mocador. Suava. Era quan apropava els meus llavis als seus i em sentia transportada a un altre univers.


Categories: literatura

KILL ME

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dg, 28/06/2020 - 08:30
"ha dia d'avui"Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances

Tal com érem – Crònica sentimental de la transició – El final de les esperances -


A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems. (Miquel López Crespí)


Una tarda, uns dies abans de lliurar les claus del local al propietari, hi vaig anar a cercar les banderes que havíem passejat per nombroses manifestacions. La majoria eren meves, portades d´amagat en el forro de les maletes des de diversos viatges de l´estranger. Encara eren al local, presidint la més completa desolació, aquelles parets que ja no sentirien mai més les apassionades discussions dels anys finals de la dictadura, quan cada paraula i cada matitsació era d’una importància cabdal. Debats eterns sobre la necessitat o no de la proletarització de la militància, el trotsquisme i estalinisme, la qüestió nacional, l´internacionalisme, el paper dels consells obrers i la democràcia directa en la futura república socialista per la que lluitàvem.

Em preguntava d´on trèiem les hores per llegir els clàssics del marxisme. Els joves de la nostra edat descobrien el sexe anant a cercar estrangeres en els caus de moda, aprenent quatre frases en anglès per convèncer exòtiques nòrdiques de la bondat d´anar amb ells al llit. Una autèntica revolució sexual i de costums s´esdevenia a Mallorca alhora que nosaltres, als racons més inversemblants, a casetes de camp abandonades, anant d´excurssió per la serra de Tramuntana, en els soterranis dels hotels de Palma discutíem Reich, Alexandra Kol·lontai, la importància de l´organització revolucionària Mujeres Libres en temps de la Guerra Civil, quin hauria de ser el paper de la dona en una societat sense classes...

Una ferotge melangia em tenia agafat per la gargamella. Contemplava el local abandonat amb infinita recança. Un glacial i espès silenci planava, feréstec, pel pis. Taules, prestatges i cadires desaparegueren en un tancar i obrir d’ulls. Alguns companys comparegueren, una mica avergonyits, a cercar els mobles que en el seu temps aportaren a la causa, quan els posseïa la il·lusió dels vint anys.

Les cambres restaven buides, curulles de paperassa cobrint el trespol, llibres fets malbé, les revistes que ja no s´havien repartit, cartells a mig fer.

Pareixia que un volcà, una erupció inesperada hagués paralitzat la vida en un instant precís. Talment els habitants de Pompeia i Herculà, petrificats sota tones de cendra grisa. A les cuines i forns de les ciutats romanes engolides per un terrible diluvi de pedres i foc s´hi poden trobar les restes dels pans enfornats, les olles situades damunt el fogó, la taula parada, amb els ganivets que s´havien de fer servir per dinar. Els cossos es desintegraren per la calor abrusadora de les cendres volcàniques. Uns, provant de salvar-se, corrent pel carrer, sense poder arribar a part ni banda. Altres, amb un darrer gest protector sobre els fills. Alguns, en els llits dels prostíbuls, sota meravelloses pintures eròtiques que, dos mil anys desprès, encara serven les resplendents tonalitats del passat. Dels cossos esvanits en restà un buit que, amb el temps, els arqueòlegs omplirien de guix. Aleshores tornaries a veure, com si els habitants desapareguts retornassin d´un llarg viatge a través de l´espai, els gests finals d´una humanitat desapareguda: homes i dones convertits en eterna estàtua, ben igual que una escultura remotíssima creada per una civilització periclitada, una parella agafada de les mans per a tota l´eternitat, grups sencers sepultats per les tones de magma encès que queia, immisericorde, des del cel...

A l´horabaixa que rememor, la seu del partit era buida. L’havíem pogut inaugurar un dia llunyà de mitjans dels setanta, tots junts, riallers, cantant Els Segadors i La Internacional, les cançons de Raimon, els himnes més combatius de la guerra civil en veu baixeta. Una festa amagada sota el pretext de celebrar l´aniversari d´un dels nostres militants. El mot d´ordre era no fer gaire renou, procurar dissimular al màxim, no fos cosa que els veïns avisassin la policia, estranyats del soroll que sortia del pis acabat de llogar.

No seríem legals fins el setembre del setanta-set, quan ja tot estàs fermat i, consolidada la reforma, signats els pactes, la premsa i els mitjans de comunicació sabessin ben bé de qui podien parlar i a qui havien de demonitzar a partir d´aquell instant.

Vaig girar la clau del pany lentament, sabent que dins del local m’esperava la buidor i la desolació.

Ningú no havia tocat les banderes.

A poc a poc vaig anar despenjant els estendards que no feia gaire serviren per marxar al costat del poble en els moments més àlgids de la lluita contra la dictadura: les primeres manifestacions d’aturats, la gran assemblea obrera a l’Auditòrium de Palma, la vaga de les Drassanes, multitud de marxes d’estudiants, les trobades clandestines a Son Macià, al bosc de Bellver i la Vileta... Al meu davant, just a l´entrada, hi teníem també una reproducció de la bandera de la Comuna de París, la insígnia que em varen regalar els comunistes italians de Democrazia Proletaria en un llunyà viatge a Verona en els 70... Per què cap dels companys volgué emportar-se a casa els històrics amulets del moviment obrer que coneixien la persecució dels grisos, els emocionats crits per la Llibertat, l´enfrontament amb els grups d´extrema dreta que ens sortien al pas? No ho acabava d´entendre. M´adonava de la importància sentimental d´haver tornat al local abans que el propietari ho llançàs tot als fems.

Mirava la bandera roja amb la falç i el martell, l´estrella de cinc puntes, brodada per la padrina pocs abans de morir. Tal·larejava La Internacional mentre la cosia amorosament, atenta a cada puntada que donava. La padrina paterna era d´esquerres, una castellana que coneixia a la perfecció la vida de Mariana Pineda, les llegendes sobre els comuners Bravo, Padilla i Maldonado i que, quan executaren Fermín Galán i Ángel García Hernández sortí al carrer amb la tricolor sense gens ni mica de por a les crítiques dels cacics del poble i al que pogués fer la Guàrdia Civil.

La padrina Mònica tengué una sort extraordinària, única, amb els seus tres fills. Tots tornaren a casa sans i estalvis. El meu pare va restar un parell d´anys en els camps de concentració mallorquins; els altres germans perderen la feina, foren interrogats, però pogueren salvar-se del pitjor. Aquest fet li va inculcar una alegria permanent, un estat d´ànim optimista. Sempre la vaig veure somrient. Havia passat la guerra pensant que els fills podrien morir en combat o que, en acabar, els falangistes els vendrian a cercar. Tenir el major tancat a Mallorca li causà moltes preocupacions però no tantes com quan era al front.

Mentre brodava les banderes, em deia:

-Mai no hauria cregut que podria arribar a veure la mort del gran assassí, el general Franco! Una alegria immensa, haver viscut fins avui dia, saber que és sota tones de marbre!

Després mirava la bandera, em fitava directament als ulls i deia, somrient:

-Tornar cosir l´ensenya dels treballadors! Mai m´hauria imaginat que arribàs el moment! Ben igual que en temps de la Revolució, quan col·lectivitzàrem les terres i feia el mateix amb les insígnies que em demanà el Comitè. El roig es va escollir en honor dels obrers morts en defensa dels drets de la humanitat. Quan una bandera roja s´ha portat al capdavant d´una batalla o en una manifestació, el bocí de roba que, a la botiga, abans de ser enlairada no significa res, esdevé un símbol sagrat.

Em mirà altra volta, i afegí:

-Mai no l´abandonis. Recorda el que significa. El teu padrí va morir a les trinxeres de Madrid. No va retrocedir mai ni una passa. La va defensar fins a la mort!

Mai he oblidat les paraules de la padrina.

Calia recuperar l´estendard que va cosir, il·lusionada, un llunyà dia dels setanta.


De la novel·la de Miquel López Crespí Allò que el vent no s´endugué (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Avançament editorial: ‘L’ampolla mig plena’ d’Oriol Amat

Vilaweb Lletres - Ds, 27/06/2020 - 21:50

És a punt d’arribar a les llibreries L’ampolla mig plena (Pòrtic), l’assaig divulgatiu de l’economista Oriol Amat, en què planteja els aprenentatges que en podem treure de la crisi de la covid-19, en la qual encara estem immersos, a partir de les gestions més reeixides de la crisi fins ara i de més crisis recents. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Amat proposa al lector d’aprofitar ocasions com l’actual i preguntar-se si pot fer-ho millor. Amb aquesta intenció, ha estudiat els factors que contribueixen a l’èxit o al fracàs d’una organització, d’un país i d’una persona, perquè les diferències no acostumen a ser fruit de l’atzar, sinó d’allò que es fa i d’allò que no es fa. Amb el temps s’han documentat unes quantes crisis econòmiques importants. Les més conegudes són la de les tulipes holandeses del segle XVII, la del crac del 1929 i, més recentment, la crisi puntcom del 2000, la immobiliària i financera del 2008 i la del coronavirus del 2020. Tot i que cada crisi és diferent, hi ha patrons que es repeteixen, sobretot en les fases posteriors al moment que esclata.

Oriol Amat (Barcelona, 1957) és degà de la UPF Barcelona School of Management i catedràtic d’Economia de la UPF. Vice-degà del Col·legi d’Economistes de Catalunya i vicepresident de l’ACCID. És membre del Foro Académico de Finanzas Sostenibles i del Consell Assessor de la Cambra de Comerç de Barcelona i de la Pimec.

Us oferim el capítol 14 de L’ampolla mig plena d’Oriol Amat, publicada per Pòrtic.

L’editor, Josep Lluch, comenta aquest llibre per als lectors de VilaWeb:

‘Ho podem fer millor? En pocs anys hem viscut dues crisis econòmiques ben diferents: la immobiliària i financera que va començar el 2008 i la causada per la pandèmia del 2020. L’una, vam aconseguir de deixar-la enrere amb penes i treballs al cap de quatre anys llarguíssims. De l’actual, encara en sabem poc: hi estem ficats de ple i no sabem segur quin abast tindrà.’

Continua Lluch: ‘L’economista Oriol Amat, que és un dels experts qui assessoren el govern per un bon retorn a la nova realitat, ha estudiat les crisis econòmiques que ha patit la societat occidental al llarg de la història contemporània i n’ha tret conclusions que aquí exposa d’una manera clara, ordenada i positiva.’

‘Se surt reforçat d’una crisi si es fan les coses bé no si la sort ens acompanya. Com apunta el subtítol del llibre, podem aprendre de les crisis del passat i dels qui han fet les coses millor. El replantejament global ens ofereix ocasions de millora. És l’hora d’obrir-nos a la col·laboració, de ser més creatius i de tenir en compte les desigualtats i el medi ambient.’

The post Avançament editorial: ‘L’ampolla mig plena’ d’Oriol Amat appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

POLITÒLEG DE GUÀRDIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 27/06/2020 - 12:25
Espai postconvergent ve a ser una altra manera de dir enllardada màxima, o broma soporífera, o prou si us plau prou.Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Coppelius, el creador d'autòmats, de Rosa Maria Colom



Coppelius, el creador d'autòmats, de Rosa Maria ColomPREMI FUNDACIÓ BANCAIXA DE NARRATIVA JUVENILBromera Edicions, 2020Sinopsi
Quina estranya atracció generen els violins? Per què, sovint, els associem a determinats secrets? Per al petit Jan, l’instrument serà el culpable de la mort de sa mare, la famosa violinista Teodora Sutter. Un dia descobreix que l’única manera de tornar-la a la vida és construir un autòmat perfecte, que sigui com ella, i ho perseguirà com un veritable somni.Al cap de molts anys, el president d’un país minúscul rep una carta misteriosa on el citen a la Casa del Pou, on va viure en Jan quan era nen. A la reunió també estan convocats Sherlock Holmes i el Doctor Watson! L’amfitrió, l’enigmàtic professor Coppelius, els plantejarà un enigma que ens retorna a la història d’aquell violí
Categories: literatura

Rellegir Pedrolo en el trentè aniversari de la seva mort

Vilaweb Lletres - Dv, 26/06/2020 - 18:30

El 26 de juliol de 1990 es va morir l’escriptor Manuel de Pedrolo, un dels autors més prolífics de la literatura catalana, conegut sobretot pel gran públic per l’èxit del Mecanoscrit del segon origen. Pedrolo havia deixat de publicar novel·les uns quants anys abans i també s’havia quedat sense els articles d’opinió que apareixien a l’Avui, on s’havia mostrat decididament combatent contra l’autonomisme i la política de peix al cove convergent. Això va fer que, malgrat que aquests articles tenien molts seguidors, la direcció del diari decidís de prescindir dels seus serveis quan la pressió política va exigir que hi deixés d’escriure. Aquells darrers anys, Pedrolo s’havia entotsolat encara més de l’habitual, tot i que continuava signant tota mena de manifests i papers a favor de la independència de Catalunya i era un home insubornablement d’esquerres. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El seu darrer gran projecte narratiu varen ser els dietaris, en què disparava amb bala contra la política autonòmica i contra les misèries culturals i editorials del país i en què conformava el seu darrer gran llegat: inicis de relats breus, projectes de novel·les que mai no escriuria, aforismes i idees genials que constitueixen el principal llegat de l’autor de la sèrie narrativa Temps Obert, una de les més ambicioses de la literatura de la segona meitat del segle XX.

La seva obra va anar llanguint ràpidament i les editorials perderen l’interès per publicar els textos d’un escriptor que els darrers anys havia perdut molts lectors, però de qui cada any es venien moltes còpies del Mecanoscrit del segon origen, que va anar tapant la resta de la seva producció. La celebració, el 2018, de l’Any Pedrolo ha servit per a recuperar la figura de l’escriptor en nombrosos actes populars i també per a donar un impuls ferm a la recuperació de la seva obra.

La comissària de l’Any Pedrolo, Anna Maria Villalonga explica: ‘Les obres de Pedrolo costaven molt de trobar. Hi havia vius tres o quatre títols, els més coneguts, vinculats sobretot a l’ensenyament, que sempre s’anaven reeditant, i alguns títols de ciència-ficció que publicava regularment Pagès Editors, però la resta no es trobava.’ I ara, quan ja ha passat un any i mig del final de l’any institucional dedicat a l’escriptor, ja es pot trobar una mostra significativa de les seves obres. ‘El més interessant de tot plegat és que són novel·les que s’han recuperat de manera eclèctica per part de les editorials i hi ha de tot. Són edicions molt cuidades que han possibilitat que els lectors tornin a llegir aquests llibres.’ I en l’horitzó queda la perspectiva d’una possible publicació del teatre complet de l’autor.

En aquestes recuperacions pedrolianes, la família i la Fundació hi han tingut un paper molt important. ‘Totes les editorials han consultat en tot moment Adelais de Pedrolo, i tant ella com la Fundació han tingut un paper important. El comissariat també hem participat en algunes qüestions i jo mateixa he fet alguns pròlegs, he preparat alguna edició i alguna traducció. S’ha de tenir en compte que la majoria dels drets de publicació de Pedrolo els tenia Edicions 62 i la Fundació i la família ha fet tot el possible per a aconseguir-los per a les reedicions.’

Una de les fites importants aconseguides és la traducció a l’anglès del Mecanoscrit del segon origen, que encara no s’havia fet. S’hi ha implicat directament Sara Martín, professora de la Universitat Autònoma i, segons Villalonga, ‘és una traducció molt important perquè confirma que Pedrolo ja és un clàssic modern en la ciència-ficció americana, un mercat on és molt complicat d’entrar’.

En paral·lel a aquestes recuperacions –que entre més coses ha comportat també l’edició per primera vegada d’Infant dels grans, l’únic Pedrolo que quedava inèdit i que ha publicat Comanegra– cal destacar la tasca ingent dels congressos universitaris i dels llibres de no-ficció que giren al voltant de la seva figura i de la seva obra ‘i que han augmentat la coneixença del personatge’.

Passats aquests trenta anys de la seva mort i un any i mig després del final de l’Any Pedrolo, repassem les principals reedicions de l’obra de Manuel de Pedrolo, perquè al cap i a la fi, la millor manera de retre-li homenatge és llegir-lo i aquest estiu pot ser una bona oportunitat per a fer-ho.

Llibres de Manuel de Pedrolo reeditats amb motiu de l’Any Pedrolo

Acte de violència. Sembra Llibres. ‘És molt senzill: quedeu-vos tots a casa’. Aquesta consigna anònima ha estat capaç de contagiar tota una ciutat. Els carrers es buiden. La paràlisi s’estén. Gairebé ningú no va a treballar. El transport, les botigues i les fàbriques cessen les activitats. Un alçament col·lectiu sembla possible sense vessament de sang. Narrada amb la força i l’astúcia d’una de les veus cabdals de la literatura catalana del segle XX, Acte de violència ens situa davant d’un poderós interrogant: què passaria si suméssim forces en una vaga col·lectiva i indefinida? La resposta és un dels llibres més representatius i celebrats de Manuel de Pedrolo. Una novel·la en què aquest aspirant a utopies ens parla de resistència i opressió, de solidaritat i violència, d’implicació i indiferència. Un autèntic clàssic escrit en ple franquisme, guanyador de la primera edició del premi Prudenci Bertrana i censurat fins a la mort del dictador. Però que continua essent d’una esfereïdora actualitat.

Algú que no hi havia de ser. Alrevés. Segons que es llegeix a la Fundació Pedrolo, ‘és aparentment la història d’un robatori en una petita sucursal bancària, però la història és protagonitzada per elements inhabituals que la capgiren i assenyalen les coordenades d’una situació precisa, que arrenca l’home del seu statu quo i el fa passar a l’altra banda de la llei per tal de crear un ordre de convivència’. Escrita el 1972, es va publicar a Proa el 1974.

A l’ombra del crim. La Butxaca. En aquesta edició trobareu tres novel·les negres: Doble o res es va escriure el 1950 però no es va publicar fins el 1997 a Edicions 62, set anys després de la mort de Pedrolo, gràcies al fet que se’n va trobar un exemplar a l’arxiu de la censura a Madrid; L’inspector fa tard es va escriure el 1953 i la va publicar l’editorial Moll el 1960; i Joc Brut es va publicar el 1965 a la mítica col·lecció ‘La Cua de Palla’ que dirigia Pedrolo mateix.

Baixeu a recules i amb les mans alçades. Onix. És una de les novel·les més experimentals de Pedrolo, en què intenta transgredir amb tota mena de valors des de múltiples focalitzacions. Es va acabar d’escriure el 1977 i la va publicar la Magrana el 1979.

Crucifeminació. Orcini Press. Una matinada de l’any 2081 apareix en una plaça pública una dona embarassada i crucificada, sense que ningú en sàpiga la procedència. Enmig del borrombori que causa aquest fet, infanta un nen que és immediatament anomenat Definitiu i considerat la segona encarnació de Déu a la terra. Aquests són els fets que ens narra un dels documents de diversa procedència que conformen la ficció de Crucifeminació, i que són complementats o refutats per la resta d’informes i escrits que l’acompanyen, i que han anat apareixent en diferents moments al llarg del temps. Manuel de Pedrolo construeix en aquesta obra una crítica a la creació dels mites religiosos i a la manipulació d’aquests mites de les autoritats polítiques, eclesiàstiques i fins i tot mèdiques. Crucifeminació és una obra experimental que juga amb la forma i el contingut, que va més enllà dels gèneres i que posa de manifest la voluntat de l’autor d’explorar les diferents tècniques literàries per tal de dignificar la literatura catalana. Es va escriure el 1981 i es va publicar el 1986.

Es vessa una sang fàcil. Pagès Editors. Una altra novel·la negra. Escrita el 1952 i publicada el 1954, és una de les primeres –i millors– obres del gènere negre en català. Com confessa Àlex Martín al pròleg: ‘Es vessa una sang fàcil és un text experimental i gens canònic, ben arriscat. El lector hi trobarà els millors ingredients d’aquest tipus de narracions: traïcions, venjances, persecucions, assassinats, pallisses i robatoris’. Escrita originàriament el 1952 i publicada per Albertí el 1952.

Hem posat les mans a la crònica. Tigre de Paper. Un règim repressor comença a introduir policies dins les cases de la gent per controlar la població. La no acceptació d’aquest fet porta els protagonistes a la revolta, una revolta que esdevé com més va més organitzada, més participada i més profunda. Un diari es converteix en l’eina revolucionària que anirà passant de mà en mà, tot dibuixant la crònica d’una revolució. A Hem posat les mans a la crònica Pedrolo ens narra, mitjançant una proposta innovadora, com gent comuna pren consciència de la seva situació d’opressió i acaba fent coses extraordinàries. Es va escriure el 1969 i es va publicar el 1977 a Edicions 62.

Infant dels grans. Comanegra. Era l’única novel·la inèdita de l’escriptor, que va regalar a la seva filla Adelais perquè en fes el que volgués, i ara ha decidit de publicar-la. Infant dels grans narra un dissabte qualsevol a casa d’uns pares novells que no són qualssevol i una menuda de vuit mesos que no para quieta. La percepció privilegiada de l’infant transporta el pare i la mare als respectius paradisos de la memòria i a valorar algunes minúcies amb uns ulls que tothom ha lamentat alguna vegada haver perdut.

La terra prohibida, volum 1 i volum 2. Comanegra. Segurament la recuperació més important i ambiciosa de l’obra pedroliana. Comanegra aplega en dos volums aquesta tetralogia de Pedrolo. ‘El bar del vell Cedó, un establiment tronat de la Vall d’Hebron dels anys cinquanta, és la cruïlla que fa trobar els quatre protagonistes de La terra prohibida, l’obra políticament més compromesa i de més valor històric de Manuel de Pedrolo. Un retrat perfecte de la resistència catalanista, durant la guerra i la postguerra, en totes les seves intensitats, amb una càrrega autobiogràfica indiscutible. Segons Rafael Tasis, allà es concentraven les pàgines més importants de Pedrolo. Una obra imprescindible escrita el 1957, enterrada per la censura durant vint anys, publicada per primera vegada el 1977, mort el dictador, i recuperada ara, passats vint anys més, en dos volums que volen fer-li justícia. El primer inclou les novel·les Les portes del passat i La paraula dels botxins. El segon volum conté Les fronteres interiors i La nit horitzontal.

M’enterro en els fonaments. Sembra Llibres. En la convulsa Barcelona del final dels anys seixanta, un pare descobreix unes fotografies de caràcter sexual a l’habitació del fill universitari. Entre aquestes, però, encara en troba una de més compromesa: la d’un home mort. A partir de la troballa, el pare començarà a investigar l’agitada vida del jove immers fins al coll en les lluites contra la dictadura. M’enterro en els fonaments és una obra clàssica de Manuel de Pedrolo. Una novel·la negra amb un marcat component polític que, més enllà de retratar la societat catalana sota les botes del règim, ens parla sobre la culpa, la incomprensió, el sexe i la violència. I més encara, sobre l’etern dilema moral de si el fi justifica els mitjans. Escrita el 1962, es va publicar a Proa el 1967.

Milions d’ampolles buides. Sembra Llibres. Barcelona, any 1968. El moviment antifranquista multiplica les accions en tots els fronts. El règim es defensa ampliant la repressió. En aquest context convuls i perillós, una organització revolucionària debat sobre l’ús de la violència. Després de llargues discussions, uns quants militants orquestren un atracament per a finançar la compra d’armes. Una acció planificada fins a l’últim detall que els portarà a una situació límit. A Milions d’ampolles buides, Manuel de Pedrolo conjuga el suspens de la millor novel·la negra amb les intrigues de les lluites polítiques de l’època. El resultat és una obra que ens atrapa amb tot l’arsenal narratiu del gènere policíac, però que es teixeix amb les reflexions d’uns personatges que ho arrisquen tot per les seves idees. Però també és un retrat excel·lent d’un moment històric de mobilització popular i dels anhels dels seus protagonistes. Escrita el 1968, no es va publicar fins el 1976 a Laia.

Perquè ha mort una noia. Navona. ‘Fins ara no veia els murs, alts i massissos com eren des de bon començament, fins ara, perquè una noia havia mort, no s’adonava que l’havien tancat, que ell mateix s’havia tancat, car amb la seva inèrcia va ajudar a posar els maons i les pedres, a dreçar les reixes espesses i gruixudes darrere les quals, sense saber-ho, i potser fins i tot amb la voluntat d’ignorar-ho, es moria inconfortable, humiliat i avergonyit’. Això diu la sinopsi d’una novel·la escrita el 1958 i publicada per Galba el 1976.

Tants interlocutors a Bassera. Llibres del delicte. La investigació del rapte d’un nen, vint anys enrere, condueix el periodista Joan Porta fins a la petita població de Bassera, on espera descobrir què va passar i, sobretot, esvair la sospita que té sobre els seus pares com a segrestadors. Amb un estil narratiu proper al teatre i una gran quantitat de diàlegs, el periodista explica en primera persona la investigació a partir de les entrevistes amb tota mena de veïns del poble en un intent de trobar la veritat, tant pel que fa al nen desaparegut com de la seva pròpia vida. Però la veritat sempre destapa secrets amagats des de fa molt. Aquesta novel·la es va escriure el 1960 i la va publicar pòstumament Edicions 62 el 1992.

Tocats pel foc. Tigre de Paper. L’home que té, és també l’home que té por de perdre. De perdre allò que posseeix, és clar. Això provoca una actitud de recel, de desconfiança envers els altres homes… Ben aviat acaba per identificar-se amb allò que té i no amb allò que és. A una petita barraca de la perifèria de Barcelona hi arriba un personatge clandestí i misteriós a conviure amb la família. Entre converses a la vora del foc trasbalsarà la vida quotidiana posant en qüestió aquells pilars que fins aleshores els semblaven inamovibles: la propietat, la llibertat i la dignitat. Escrita el 1959 en ple franquisme i publicada per primer cop el 1976, la novel·la conserva avui dia tota la seva potència que ens farà pensar la vida des d’una nova perspectiva. Són realment possibles, el compromís, la llibertat i la dignitat?

Totes les bèsties de càrrega. Edicions 62. Publicada el 1967, Totes les bèsties de càrrega és una novel·la al·legòrica, a l’estil de 1984 o Fahrenheit 451. Narra la història de l’opressió d’un poble aclaparat per una burocràcia inhumana i absurda, però amb una ferma voluntat de supervivència. Els fets transcorren en un país imaginari durant uns anys de persecució i resistència, de dubtes i febleses, de submissió i control. És fàcil, doncs, que el que narra Pedrolo evoqui en la imaginació del lector la Catalunya sotmesa a la dictadura franquista i, fins i tot, la situació actual.

Vint-i-vuit contes. Edicions 62. Amb aquesta antologia a cura de Jordi Coca es vol despertar novament l’interès majoritari per un dels nostres grans narradors. Cal valorar els seus contes no només com una crònica de la resistència i d’uns temps difícils, sinó també com un autèntic microcosmos pedrolià, com unes peces esplèndides que tracten temes tan eterns i universals com la lluita per la llibertat, la incomunicació, la rebel·lió existencial o l’acarament amb l’absurd en el cor mateix de la vida.

The post Rellegir Pedrolo en el trentè aniversari de la seva mort appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

JUNTS PER LA GRUNYA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dv, 26/06/2020 - 12:29
El greuge perpetu és una supervitamina. I un alcohol de grau.Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

sempre en resta alguna emoció


Tanca la botiga on vam comprar fa onze anys quasi  tot el que necessitàvem per al nostre fill. Després d’un període de liquidació, ja està pràcticament buida. No sabem quin negoci s’hi posarà, o si romandrà buida massa temps, pendent de lloguer, com tantes altres en aquests anys de dura crisi del petit comerç. M’omple de tristor passar a la vora i veure-la agonitzar. Antigament fou un hostal, un lloc d’acollida als visitants, a prop del riu.   Tot canvia, i sempre en resta alguna emoció.
Categories: literatura

Els premis internacionals Ramon Llull, ajornats al 2021

Vilaweb Lletres - Dj, 25/06/2020 - 20:39

El Patronat de la Fundació Ramon Llull s’ha reunit avui virtualment. A la reunió s’ha acordat d’ajornar un any la propera edició dels premis internacionals que lliura anualment l’ens a Andorra, degut a la situació generada per la covid-19. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

A la reunió hi han participat el cap de govern d’Andorra, Xavier Espot (president del Patronat), la Ministra de Cultura, Joventut i Esports del Govern d’Andorra, Sílvia Riva, la Consellera de Cultura de la Generalitat, Mariàngela Vilallonga, el vice-president del govern de les Illes, Juan Pedro Yllanes Suárez; el comissionat de cultura de l’Ajuntament de Barcelona, Joan Subirats, el director de la Fundació Ramon Llull, Vicenç Villatoro; i Iolanda Batallé, Directora de l’Institut Ramon Llull, entre altres representants de la Fundació. La presidència del Patronat és exercida pel cap de Govern d’Andorra.

També s’han aprovat els comptes del 2019, el projecte de pressupost per aquest 2020 i el canvi de seu social: El 2020 el Ministeri de Cultura d’Andorra ha centralitzat les seves instal·lacions a l’Antic Hotel Rosaleda, a Encamp, on a partir d’ara també tindrà la seu la Fundació Ramon Llull. Iolanda Batallé, directora de l’Institut Ramon Llull, al seu torn, ha presentat les línies d’actuació del Llull. També s’ha acordat realitzar una reunió tècnica al llarg de l’any per reimpulsar la fundació, si és possible a la nova seu del ministeri andorrà.

La Fundació Ramon Llull es va constituir entre el govern d’Andorra i l’Institut Ramon Llull l’any 2008, i avui en formen part també el govern de les Illes, l’Ajuntament de Barcelona, l’Associació Xarxa de ciutats valencianes Ramon Llull, el Consell General dels Pirineus Orientals i l’Alguer.

The post Els premis internacionals Ramon Llull, ajornats al 2021 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Matera - (Vet aquí un petit tast de la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Matera - (Vet aquí un petit tast de la novel·la de Miquel López Crespí Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor) -


Els llops assedegats de sang tornarien a casa. Voldrien interrogar-nos, saber on s’amagava el padrí. Anirien als horts. Registrarien les casetes de camp i en no trobar-lo esdevendrien més agressius, insistirien en la seva exigència, enfollits. Els primers dies del Moviment encara no havien perfeccionat el sistema de detencions i interrogatoris. Agafaven el primer que trobaven, els més destacats en temps de la República en la defensa de les classes populars. La nit anterior, quan vaig poder fer una ullada als detinguts, vaig veure alguns coneguts que mai no tengueren relació amb l’esquerra. La repressió semblava una estranya loteria. Cap mena de lògica. (Miquel López Crespí)


La por, planant pel camp i la muntanya, a l’interior de cada una de les cases del poble. La por desfermant l’odi contingut, l’enveja que covava dins el cor de moltes de les persones que coneixíem i que ara, obertes les comportes del Mal, avançava, sinistra, per places i carrers.

Els llops assedegats de sang tornarien a casa. Voldrien interrogar-nos, saber on s’amagava el padrí. Anirien als horts. Registrarien les casetes de camp i en no trobar-lo esdevendrien més agressius, insistirien en la seva exigència, enfollits. Els primers dies del Moviment encara no havien perfeccionat el sistema de detencions i interrogatoris. Agafaven el primer que trobaven, els més destacats en temps de la República en la defensa de les classes populars. La nit anterior, quan vaig poder fer una ullada als detinguts, vaig veure alguns coneguts que mai no tengueren relació amb l’esquerra. La repressió semblava una estranya loteria. Cap mena de lògica. Per què tancaren mestre Felip, el ferrer? Mai no havia estat afiliat a La Societat ni a cap partit. Aleshores... quins eren els motius exactes de la detenció? Simplement per ser un home que s’envania de no haver trepitjat mai l’església.

Ho deia a qualsevol que el volgués sentir.

-No aniré a missa fins que el bisbe de Mallorca i el papa de Roma no reparteixen tot l’or que tenen entre els pobres del món. Només així podran demostrar-me que són autèntics cristians. De què em serveix que prediquin que hem de fer bones obres si ells, els més rics, no en donen exemple?

Bastaven aquestes paraules per a detenir-lo, per a matar-lo?

Qualsevol excusa era suficient per arrabassar la vida a una persona. No haver vinclat l’esquena davant els poderosos, participar en una manifestació, formar part de la banda de música de l’Orfeó, repartir fulls volanders dels partits del Front Popular, criticar l’Església catòlica per donar suport a la guerra del Marroc, per haver-se felicitat per la mort de Ferrer i Guàrdia...

Semblava un dia de festa. Els carrers eren plens de gent. Per quins motius tants veïns sortien a veure el que passava? D’on sorgia aquella sobtada gernació d’homes i dones àvids de notícies? Curiositat malaltissa? En un dia normal, tothom anava al camp. De bon matí, abans de la sortida del sol, ja veies els carros enfilant cap als horts. Sortien per les quatre creus del poble. A les cases només hi quedaven els menestrals, els funcionaris de l’Ajuntament, els mestres, els vells que ja no podien fer feina, quatre cosidores, el rector i l’escolà. A les vuit el silenci planava arreu. Només senties el soroll del martell de mestre Felip colpejant el ferro roent de forma incansable. De petita m’agradava contemplar la màgica transformació del metall. En acabar l’escola, abans de dinar, o a l’horabaixa, a patir de les cinc, mentre la mare ens preparava el berenar, em plantava davant l’entrada de la ferreria i veia el miracle que s’esdevenia davant els meus ulls. Em sorprenia el poder de la fornal. Quan el ferro s’havia transformat en aquella flama inabastable mestre Felip començava a copejar el material amb totes les seves forces. Amb una rapidesa frenètica, combinant el foc, l’aigua i la força del martell, el metall es convertia en la clau comanada, en les ferradures per als cavalls, en els ornaments de portes i balconades. Tot plegat, un miracle que mai no em cansava de contemplar.

Són els meus primers records infantils.

Dalt del carro, els homes i les dones anaven a marjal mig adormits encara. Els cans fermats a la part de darrere. Les someretes dels carretons més petits marxaven a una velocitat vertiginosa. Em semblava que volaven! Les dones d’edat sortien al carrer a recollir les buines dels animals. Ningú no volia tenir brutor davant del portal. La madona que, una vegada hagués passat la caravana dels pagesos, no tengués net el bocí de carrer que li corresponia, hauria estat criticada per tothom.

Memòria d'una època de felicitat plena. Els records de la infantesa, refugi final de la bondat dels dies més clars i amables de la meva existència. Quina diferència amb la negror del juliol del trenta-sis! Obscuritat per als descendents dels jueus conversos del Call; alegria frenètica i festa major per als altres el dia que s’emportaren el pare i la germana. El carrer de la Muntanya era ple de veïns, talment com si esperassin la processó del Corpus. Algunes dones estaven situades davant el portal; homes que haurien de ser al camp, anaven en direcció a l’Ajuntament.

Vaig notar que em miraven de forma descarada. Què pensaven? Tothom ja sabia que el pare i la meva germana eren a la Casa de la Vila, amb els altres detinguts. Ningú no ignorava que havien destruït i robat la joieria, el local de La Societat, la cooperativa del padrí, els locals dels partits i sindicats d’esquerra.

Na Joana, una amiga de l’escola, em sortí a camí i, sense importar-li que la poguessin veure al meu costat, se m’acostà per fer-me unes recomanacions:

-Caterina –em digué-. Ja sé que vas a veure el pare i la germana. T’ho has pensat bé? Els falangistes s’han tornat bojos. Tanquen la gent, els fan beure oli de ricí. Tanmateix no aclariràs res. Val més que t’amaguis, que no et vegin pel carrer fins que els hagi passat la febre, aquesta matera que els ha convertit en animals. És millor que tenguis cura de la mare i la padrina.

Na Joana no podia amagar la preocupació que la dominava. Ens coneixíem des dels anys que els pares ens portaven a l’escoleta, amb les monges franciscanes. Li hauria agradat estudiar piano, però les necessitats de casa seva feien impossible que pogués anar a classe de música. Si els fills no ajudaven els pares, la família no podia tenir cura de l’hortet. Jo em vaig salvar d’anar a fer feina al camp gràcies al negoci del pare, que rutllava a la perfecció. L’hort de prop del torrent el portaven el padrí i la padrina amb el suport d’un missatge. A l’hora de segar el blat o treure les patates, el padrí Rafel llogava alguns jornalers i podia tirar endavant la finca. En cas contrari, sense el missatge que portava a coll la feina més dura, hauria d’haver deixat de banda la cooperativa.

Escoltava la meva amiga en silenci, sense deixar de caminar cap a la Plaça Major. De lluny estant, ja vaig començar a sentir el soroll de cotxes i camions. L’Ajuntament era situat al final del carrer de la Muntanya. Era un edifici antic, bastit en el segle XVIII, i que es conservava prou bé. Una construcció de tres pisos amb dues portes d’entrada. La principal donava just davant la plaça; l’altra, al carrer del Sol.

M’hi vaig apropar lentament, com si caminàs a càmara lenta.

-Els donen oli de ricí –digué una empleada de la fàbrica de sabates de Can Curt.

Feia dies que ningú no regava els carrers. La pols ho omplia tot. Entre la gentada em sentia més segura. Així passava més desapercebuda que caminant sola. Na Joana era al meu costat. No deixava de parlar-me.

-Encara no t’han reconegut. Ets a temps de fer-te fonedissa. Vendré a casa teva més tard i ja et diré què s’esdevé. T’explicaré el que pugui anar esbrinant.

Però jo volia romandre al costat del pare i la germana fos quin fos el perill. Que comprovassin que mai no els abandonaria. Maldava per a apropar-me a l’indret on els tenien tancats i poder dir-los unes paraules!

Finalment, poguérem guaitar a l’interior de la Casa de la Vila. Aquesta vegada ningú ens digué res. Els falangistes estaven enfeinats. Talment els agradàs que es veiés el que feien. Trista feina per sentir-se orgullosos! A un racó de la sala hi havia una taula envoltada d’uniformats. Era on tenien l’oli de ricí. Cridaven alguns dels detinguts i els en feien beure un parell de tassons. Al cap d’una estona començaven a tenir mal de panxa, a voler fer de ventre. Tot eren rialles i comentaris de mal gust. La grolleria campava arreu. Feren agenollar el secretari de La Societat davant la taula i, mentre l’apuntaven amb el mosquetó, l’obligaven a beure.

-Ara pots cridar el president Azaña, a veure si et salva de l’oli de ricí –deien, contents en comprovar el patiment del pobre home.

-I pots donar gràcies al camarada Martí Cerol si tot acaba amb un poc de mal de panxa. Altres et voldrien donar plom ara mateix.

Homes i dones que no havien fet res eren humiliats a la vista de tothom, sense compassió. I encara els deien que podien acabar en una cuneta!

Deixaven en llibertat alguns detinguts. Passaven al meu costat. Els veies marxar a la desesperada, aguantar-se els calçons amb les mans, patint forts dolors. Mirava la gent al meu voltant. Alguns, els familiars, romanien trists, sense pronunciar paraula, atemorits. Els altres reien, com si estassin veient una pel·lícula de Charlot al cine.

Al costat de la taula amb la garrafa ullàrem un parell de falangistes amb el barber. L’amo en Miquel Mayol tenia un posat seriós. A la força, amb el mosquetó apuntant-lo directament al pit, el feien tallar al zero els cabells d’alguna de les dones que romanien presoneres. Les obligaven a seure a una cadira i, entre insults i mals modes, manaven al barber que començàs la tasca. Només veies cabells arreu. Els més fanàtics hi jugaven amb la baioneta. Els aixecaven talment ventassin el blat damunt l’era i el deixaven caure damunt els presos de la sala, rient de la brutor que els llançaven a sobre. Quan les havien tallat els cabells al zero les deixaven sortir. Les feien anar a casa seva enmig dels curiosos que es delien de la desgràcia dels esquerrans. Era una forma d’humiliar els republicans. Que el poble veiés el que ocorria amb els que defensaren les idees de progrés i llibertat.

Mirava el que succeïa davant els meus ulls i encara no ho podia creure. Em preguntava pels motius de tanta crueltat. Què havien fet aquelles al·lotes, de quin crim podien acusar-les? De pertànyer a La Societat? Venir a les classes nocturnes de lectura i escriptura, participar en la vaga de les recollidores d’olives, no anar a missa?

Senties crits, insults.

-A partir d’ara tothom a missa i combregar –sentia la veu ronca, d’en Martí Cerol ressonant, forta i potent enmig del soroll. I no vull sentir cap queixa. Pitjor estan els que hem de portar a la presó de Can Mir.

Què volia dir amb allò que estarien pitjor els que anassin a Palma?

Vaig mirar instintivament na Joana, que romania al meu costat. M’havia agafat fort la mà i no m’amollava.

Em contestà com si hagués sentit la pregunta que jo em feia interiorment.

-Qui sap el que pot esdevenir-se si et jutja un tribunal militar. Els que han amollat ara en sortiran amb els dos tassons d’oli de ricí. Les dones a les quals els han tallat els cabells poden posar-se un mocador. Amb uns mesos el tornaran tenir llarg. Però... què passa amb els que han portat vers indrets desconeguts?

Finalment, vaig poder veure el pare i na Isabel. Eren enmig d’un grup reduït de detinguts. Per part dels homes hi havia el pare, l’apotecari Rabassa i el senyor Jaume Capellà, que regentava el bar de la cantonada de la carretera d’Inca. El bar Oriente, molt freqüentat pels socis dels sindicats i partits d’esquerra.

Quina pena més gran, ser conscient de la mort del món que ha alletat els teus somnis fins aquell moment atziac! Ja no em quedaven llàgrimes als ulls. Tan sols un dolor extremat, una puyent sensació de final d’època que m’aclaparava amb força, talment un potent engolidor. Premonició de silencis llarguíssims, de crits de mort, d’angoixa portant a la tomba els amics i amigues més valents de la meva generació.

De cop i volta, totes les descàrregues dels botxins esclatant, ferotges, dins del cervell. Després, no-res. Una soledat paorosa envaint el racó més amagat del meu cos.


Categories: literatura

Pàgines