literatura

Viatges: Grècia en el record

Viatges - Records de Grècia


Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. (Miquel López Crespí)


Quan sortírem del port de Palma l’estiu del setanta-nou, no sabíem quan tornaríem. Volíem fugir, era l’únic que ens importava. Teníem la sensació que ens embarcàvem per a no regressar. Deixàvem al darrere el que més havíem estimat dels nostres esforços juvenils: quinze anys de treballs i de lluita clandestina que, vista la situació del moment, no havien servit de res i molt manco havien apropat aquell món just que somniàvem. Consolidada la reforma, situats els nous demòcrates a les poltrones institucionals, desfets la majoria de grups revolucionaris en no haver pogut resistir l’onada oportunista que ens envaïa, esdevinguts tants companys excel.lents pares de família, bons ciutadans complidors de les lleis al peu de lletra; oblidat, en definitiva, l’antic esperit de revolta, voler continuar, nosaltres sols, hagués estat la rialla de tothom.

Per sort, els amics d’aventura eren bons mariners. En llurs respectives famílies hi havia hagut antics i experimentats constructors de vaixells, d’aquells que en els segles XVIII i XIX anaven fins a Cuba i Filipines. Es tractava de la incipient burgesia comercial mallorquina que féu els primers diners amb el comerç del sucre, el rom i l’exportació (pel seu compte i risc) fent d’intermediaris dels propietaris de teixits catalans. Hereus d’una vella nissaga marinera, pensàrem, sense por d’errar, que ens podíem confiar a les seves mans. Na Maria, la meva al.lota, companya de partit, estava tan traumatitzada de com havia anat la transició que, igual com jo, s’aferrà desesperadament a la idea del viatge, per veure d’oblidar -de ser possible- tanta martingala i traïció.

Oblidar! Aquest era el mot, la sensació que més ens unia en aquells precisos moments, quan el iot, farcit de queviures, aigua i tota mena de llibres (com havíem cuidat la nostra biblioteca de viatgers!) abandonava el port en direcció desconeguda. Miràvem amb una certa tristor el conegut paisatge que en els darrers anys ens havia agombolat. Record que ens agafàrem fort de les mans quan l’illa anà quedant enrere, perdent-se en la llunyania. Si ens hi posàvem a reflexionar, la nostra partida era una fugida covarda. Però la terra i els homes ens havien demostrat fins al súmmum que no en volien saber res, de les nostres cabòries juvenils de transformar el món, fer-lo més habitable, més a la mida de tothom. Aquella pseudollibertat pactada per les altures, als despatxos del franquisme; les noves institucions, a les quals, talment fossin immenses mamelles, s’aferraven una bona colla de revolucionaris del passat, només havien significat posar un prim llençol damunt les ferides del poble. Continuava més forta que mai la moral de la porcella i els diners. Augmentava l’especulació urbanística, el culte a la pesseta, la destrucció continuada de l’entorn, els plans faraònics de fer hotels fins en el racó més amagat de les illes. Voler continuar vivint arran seu era indubtablement fer-los el joc, ser còmplices d’un crim col.lectiu que venia de molt lluny, fins i tot del temps de la guerra, quan els pares d’aquests nous aprofitats començaren a enriquir-se mitjançant la sang dels nostres morts. No. Ara que ja no hi havia res a fer no podíem fer-nos comparses de tot el que anava succeint dia a dia davant dels nostres ulls. Que les il.lusions de canvi no haguessin reeixit no volia dir que estiguéssim obligats a claudicar. De cap de les maneres no ens conformàvem a viure acotant el cap davant de la seva presencia, dir “us votarem”, “que bé ho feu”, “estem a les vostres ordres”. Era massa, per a les nostres forces, anar a votar-los puntualment, veure’ls cada dia dient mentides per la televisió, pels diaris. Continuar engreixant-los amb els impostos, amb la nostra resignada existència. Per això consideràrem que era millor fugir, no ser-hi al seu carnaval, a la propera moixiganga de sobrassada i botifarrons. Que gaudissin sols de la festa de focs d’artifici on celebraven els beneficis obtinguts amb el nostre silenci.

Em tornen a la memòria els bellíssims matins navegant suaument prop de la costa. Cada estiu, la mar Mediterrània en calma obri els seus immensos i amorosos braços i ens portà complaent més enllà. Una mar tranquil.la, de dibuix d’àmfora grega, blava, lluent. El suau balanceig del iot ens tombava, primer a babord, després a estribord. El sol queia a plom, inclement, mentre ens refugiàvem a l’ombra protectora de l’envelat que havíem situat just al centre de la coberta. Impossible descriure l’esplet de sensacions, la immensitat de la mar, del mutisme en què restàvem les nits de lluna plena. Tot allò, el silenci, les petites badies de la costa grega, era un bàlsam, una medecina per als nostres esperits cansats. Al començament del viatge, de tant en tant encara posàvem la ràdio per a escoltar les notícies, els fets del món, fins que, al cap d’uns dies, comprenguérem que era un error continuar amb aquests absurds lligams que, malgrat la distància, ens continuaven fermant a uns homes i a unes històries de les quals, al cap i a la fi, fugíem, deixant al darrere tanta distància i tant de mar com podíem.

Atnaklis és un paradís de prop de trenta quilòmetres quadrats, situat estratègicament al costat de Creta, enmig d’un gran arxipèlag d’illes semblants. Al portet hi havia un petit poblat de minúscules casetes blanques, ombrejades de parres i arbres fruiters, on vivien uns mil habitants. La gent, allunyada encara de l’onada turística que commou tota la costa mediterrània, subsistia de conrear un mínim de blat -del qual feien el seu increïble pa blanc-, unes poques vinyes, figueres i, sobretot, de la pesca. Aquestes eren les riqueses essencials d’Atnaklis, invariables i eternes d’ençà el temps en què es construí el Partenó d’Atenes. Només el portet, amb algun iot d’estranyes contrades, o el bar, l’únic bar del poble, amb la televisió, algun cotxe vell, palesava la marxa i la influència del progrés dins aquella somorta i alhora feliç societat conservada, increïblement, com una preciosa joia del passat en un museu. L’església ortodoxa, vella i esplendorosa herència dels bizantins, vigilava, de feia segles i segles, dalt del pujolet a la dreta del port, l’existència tranquil.la i sense sotracs d’homes i dones que ens miraven com si just haguéssim desembarcat d’una nau extraterrestre.

Els dos mesos que ja durava el viatge, la fugida, ens anaven curant les ferides de la pell i de l’esperit. Ens transformaven, sense quasi adonar-nos-en. Els moviments corporals, lents i fatigats, de quan abandonàrem el port de Palma, havien esdevingut, amb el pas de les setmanes, l’aire de la mar, el sol i l’exercici continuat, gestos de moixos a l’aguait de caça. Vèiem ben clarament com la idea de fugir havia resultat un encert. Oblidàvem amb rapidesa els milers de reunions, les hores i hores de fum, les corregudes davant la policia, els interrogatoris quan érem detinguts, els mesos de presó del temps de la dictadura. A la tarda, post el sol, acaronats per la fresca brisa marina de l’Egeu, enraonàvem de com podíem haver oblidat les poques coses vertaderes que donen sentit a la vida -l’aire, el sol, la mar- i viscut tants d’anys enmig de l’intricat laberint partidari, el món de les escissions sense fi. Na Maria, l’al.lota, marcava emperò el límit de les reflexions, fet-nos tornar a la realitat exacta d’aquells dies. Reivindicàvem, en el combat diari, la memòria dels damnats, els malaguanyats perdedors que ens havien precedit. Demostrar a tothom que les idees per les quals havien lluitat i havien estat empresonats, afusellats, eren justes. N’érem els descendents conscients. I era per això que lluitàrem oblidant altres aspectes més vitals de l’existència com hagués pogut ser una carrera, un futur econòmic segur, família, fills. Ens adonàvem, quan ja no hi havia res a fer, que havíem treballat perquè se n’aprofitessin quatre nou-vinguts que pujaren al carro quan ja estava tot fet. Aquestes eren algunes de les nostres freqüents reflexions quan davallàvem del iot i caminàvem junts pels carrers acabats de regar d’Atnaklis, al capvespre. L’estimada Atnaklis, la vellíssima ciutat grega que també havia sofert el poder i el domini turc, venecià i alemany (En la segona guerra mundial Atnaklis fou la base d’operacions des de la qual els nazis atacaren Creta). Però ara era l’Edèn tranquil i misteriós que ens acollia després de tan llarg viatge. La petita i amada Ítaca del poema de Kavafis.

Per altra banda, el viatge feia que ens retrobéssim. Havíem viscut anys difícils, amb poques gratificacions personals. Fèiem l’amor a altes hores de la nit, després de llargues reunions que duraven fins a la matinada, en els llocs més inversemblants, poc propicis per a estimar-se o estar junts. En quinze anys no havíem tingut un temps “nostre”, un temps per a anar a passejar, fer plans particulars, per llegir res que no fos aplicable, d’immediat, a la lluita. La natura salvatge de la Mediterrània, la mar sempre blava, les illes perdudes, les cales tan sols habitades per un parell de famílies de pescadors, ens feien copsar, de nou, emocions, sentiments que ja havíem quasi oblidat però que encara romanien als llims de la nostra memòria. La vida, la vida que bategava arreu, idèntica en la seva claror i bellesa sublim, en la seva crueltat i que no té confins, que prescindeix de totes les fronteres. Es viu, es lluita, es mor, s’és feliç o dissortat tant a Mallorca com a Grècia. El dolor és igual a tots els països i la necessitat inajornable de sentir l’alè vital bategant als polsos il.lumina els ulls de qualsevol persona que aconsegueix viure malgrat els obscurs designis dels poderosos.

Caminàvem fins a restar exhausts. Avançàvem fins a la línia malva de l’horitzó, fins a esgotar-nos. Potser era la nostra manera d’oblidar els anys d’immobilitat forçosa a l’illa de les esperances fallides, la nostra terra inexistent. I tanmateix, per molt que cerquéssim pels racons més amagats de la Mediterrània, tot, absolutament tot, ens recordava les illes. El color del cel, les oliveres enfilant-se pels pujols, les figueres i els emparrats donant ombra a les blanques casetes de camp amb les finestres pintades de blau. Ens adonàvem de la blancor fervent d’un cel de nacre pur. Si la mar resta asserenada, igual com a Mallorca, des de Sicília a Grècia, des de les costes africanes d’Alger a Alexandria, l’aigua claríssima per la qual navegaren les naus romanes i bizantines, les naus catalanes i dels víkings o la flota de l’Islam, és transparent fins a vint metres de profunditat; i si hi mires atentament, pel costat del iot veus les pedres del fons, les petxines, els exèrcits de peixos de tots els colors, talment un planeta gran, immens, inabastable com la mateixa terra. Reialme perfecte del silenci en què moltes de nits de lluna plena ens submergíem quan havíem acabat de llegir alguna pàgina de Durrell, Catul, els antics poetes grecs o, simplement, després d’haver estat hores i hores en silenci, contemplant la posta de sol, sempre nova, sempre diferent, rutilant quan nosaltres, per art de màgia i encantaments, malefici bruixeril, esdevinguts per uns moments antics guerrers de periclitades batalles, ens perdíem dins les ones per a tornar a sortir, al cap d’una estona, nus, xops d’estrelles, ressorgint a la vida.


Sense cap mena de dubte, fruir d’aquest viatge, tenir la possibilitat de realitzar-lo, pareixia convertir-nos en una mena de privilegiats. Era, en efecte, un avantatge de rics la nostra fugida en iot? Al cap i a la fi, el vaixell era propietat dels pares d’un dels companys. Avui costa molt més un cotxe nou d’importació, d’aquests que estan aparcats, sense emprar, als carrers de les nostres ciutats. No teníem tampoc cap obligació amb una feina determinada. Cap de nosaltres, esdevinguts revolucionaris professionals en l’adolescència, no havíem tingut temps ni ganes d’acabar cap carrera. La lluita clandestina ens féu oblidar qualsevol aspecte del nostre futur personal. Que podien significar, per a nosaltres, en aquells anys, uns estudis, un títol per a penjar al despatx, davant la tempesta col.lectiva que havia de venir? Si havíem de canviar, en un sentit progressista, el contingut dels llibres d’estudi… )quina importància podia tenir aplicar-se en anar a unes classes, parar esment a unes lliçons avorrides o realitzar uns exàmens, en què no crèiem, cada final de curs? Vivíem de feines ocasionals, d’estar uns mesos despatxant a una botiga, de fer de missatgers, enquestadors, de pintar pisos, repartir propaganda a les bústies. Qualsevol cosa ens anava bé si ajudava a arribar a final de mes i a portar unes pessetes a l’organització. Tanmateix no teníem l’obligació de muntar el pis com uns petit-burgesos que aspiren a semblar milionaris. Pagàvem lloguers molt petits per pisos singulars que moblàvem només amb un matalàs, un parell de cadires velles dels encants i molts de cartells revolucionaris per les parets. Era tota la nostra riquesa: els cartells dels indrets, països i situacions més inversemblants. En teníem del Vietnam, Xina, la guerra del trenta-sis, el maig del 68, la revolució portuguesa. A la cuina, presidint, un pòster que ens dugué un amic que havia estat a Pequín en temps de la famosa Revolució Cultural mostrava una jove guàrdia roja aixafant, d’un fort cop de puny, la burocràcia que volia viure a expenses del poble. Per això no era cap privilegi embarcar. Per això el viatge. Perquè no deixàvem res al darrere ni esperàvem tampoc gaire cosa del futur que ens havien programat. Per totes aquestes coses ens fou possible embarcar, fugir, enlairar les veles i sortir a la mar lliure a la recerca… a la recerca, ara ho veig ben clarament, de nosaltres mateixos, perduts en qualsevol entreforc dels camins del passat.

Després d’anys i més anys d’emprar paraules i més paraules, finalment, ens enteníem amb la mirada o amb un gest imperceptible. Pareixia que estàvem exhausts per culpa de tanta xerrameca inútil. Procedíem d’una generació que havia confiat tant en els mots! Ens havíem cregut tan de veres que podríem canviar el món, les persones, amb la simple explicació de la veritat! Però ara, coneguts els resultats, en desconfiàvem totalment i, fent un gir de cent vuitanta graus, havíem esdevinguts silenciosos, com la pedra, els arbres, les petxines del fons de la mar. Llegir poesia sota la lluna blanca d’agost i la mar encalmada… tret d’això ens bastava mirar-nos al fons dels ulls per a saber què pensava, què volia cada un de nosaltres. Apreníem a parlar d’una altra manera, amb l’esperit, amb l’ànima; potser també amb el cos, amb la punta dels dits, quan en silenci acaronava el mugró erecte de l’al.lota que es deixava fer mentre el nostre interior, enfosquit fins aleshores, esclatava en llums multicolors que només nosaltres podíem percebre.

La mar, el iot, Grècia, tot el que ens voltava, estava posseït d’un llenguatge secret i misteriós, talment un jeroglífic que pugnava per ser desxifrat. Record que les primeres setmanes aprenguérem a conèixer els innombrables sorolls de les ones quan acaronaven la nau. Més endavant, quan la mar anava picada i feia gronxar el iot, anàrem endevinant el significat ocult de totes les seves veus. Les velles fustes dels flancs responien ara amablement, ara aïrades, a les envestides de les ones, i llavors escoltàvem en silenci el desacostumat concert entre el vaixell i la mar. Altres vegades, les converses entre les ones i el iot s’ampliaven, altres essers, altres forces s’hi ajuntaven i es muntava una simfonia semblant a una orquestra de deu mil violins. El renou sord i sec de les ones, colpejant, sens misericòrdia, a babord i estribord, les veus agudes dels pals, afegint-s’hi i dient la seva, les ràfegues de vent participant-hi també entremig, la pluja a barrals damunt coberta, les veles esteses donant raó, ara als uns, ara als altres, i nosaltres, atents, sense perdre detall, aprenent aquest nou llenguatge que ningú mai no ens havia ensenyat i que ara, enmig de la tempesta que començava, se’ns presentava resplendent, davant els nostres ulls, convidant-nos a la participació, obrint, en unes hores, els mil forats tapats de les portes d’una percepció feta malbé pels anys de vida ciutadana.

Després de la sortida de Palma, el primer portet que tocàrem fou Amilcari, a l’illa gran de Sicília. Hi veig encara les muntanyes aproximant-se com fantasmes posseïts de vida a través de la boira matinenca, les serralades coronades de neu que s’aixecaven, en les altures, sobre ones suaus i cases. Els camps cultivats començaven a distingir-se ara i adés, allà lluny, en la nova illa que s’acostava a mesura que el iot arribava a les tranquil.les aigües de la badia. D’ençà d’aquell dia, quantes cales, quants ports, illes, paratges nous no conegueren els nostres ulls tan cansats!

El més impressionant i inoblidable del viatge, allò que de veritat ens feia enfrontar-nos amb la natura i el seu esclat de bellesa, amb tota la seva indomable força brutal, era el fet de trobar-nos sols en la tempesta. De primer era una ona, gran, imposant, posseïda, que sorgia del fons, impulsada pel vent, per misterioses forces marines i, com una muntanya, s’alçava ferotge omplint l’horitzó ja gris d’escuma. El iot vacil.lava un moment, quan l’ona s’estavellava contra el seu flanc o quan l’aixecava i el feia cavalcar damunt la seva espinada eriçada de blancors sinistres. Aquest era l’inici temible del que vindria irremeiablement després, quan tot xisclava i ens miràvem l’un a l’altre demanant-nos si en sortiríem, si, tal volta, la mar ens consideraria enemics i ens enfonsaria per sempre. Però tot això eren interrogants sense respostes. Just havíem començat a capficar-nos en la metafísica de les preguntes quan, de sobte, el celistre, furiós, xiulant com un bromalló de fletxes, venia, veloç, al nostre encontre. Just teníem el temps de fer les quatre coses precises, arriar veles, afermar el timó amb la corda de seguretat. El iot ja romania totalment a mercè de la gropada, i si haguéssim estat creients només ens hauria calgut resar als déus innombrables perquè els poders de les tenebres marines ens fossin propicis. El vaixell era llavors com un cavall salvatge que algú de l’altre món volgués domar. S’aixecava, enlairat per les ones, fins a alçades increïbles i ens encongia la por. Xisclaven, desesperades, plenes de paor, totes les seves fustes, s’escorava perillosament a babord i estribord o, com un animal ferit de mort, tornava a pujar, a situar-se fins a aconseguir la vertical abans de caure altra vegada cap a l’interior llòbrec de noves fondalades immenses, en caigudes eternes sense principi i sense final. Aquests dies de fatiga física ens obligaven, passat el temporal, a cercar amb urgència refugi al primer port que trobàvem per a provar de curar les ferides de la vella nau, experta també en mil viatges de contraban carregada de tabac i queviures, en burlar la vigilància de la guàrdia civil en la llarga postguerra que ens engendrà; però, pel que vèiem i constatàvem, dòcil davant la possibilitat d’anar cap a la mort si alguna vegada la mar li volia fer la darrera jugada en un joc d’escacs sense trampes ni amagatois.

Malgrat els mesos meravellosos passats al iot, anant de port en port, recuperant-nos de les ferides encara obertes al nostre esperit, érem sabedors, no ens podíem enganar al respecte, que un dia o altre hauríem de regressar. No hi volíem pensar. Amb cada nou dia que naixia el nostre desig era allunyar-nos més i més de les costes de la terra inexistent. Sabíem un fet, n’érem ben conscients: tanmateix el vent del destí ens tornaria a portar fins a les conegudes arrels encara xopes de sang i d’esperances desfetes. A l’illa gran, a l’illa embruixada de la qual provàvem inútilment de fugir, hi havia les tombes inconegudes dels nostres. Tanmateix, el carrer de la desgràcia antiga ho era també de la nostra infantesa, quan jugàvem a canviar el món, provant de bastir una terra desvetllada i feliç. Era inútil intentar oblidar el carrer de la primera besada, la platja on estimàrem d’antuvi prop de les pedres vellíssimes del talaiot. Ressorgia en el record la tomba abandonada dels guerrers fenicis a Son Bauló, les murades d’Alcúdia fent front a l’endemesa pagesa, la plaça on cridàrem per primera vegada Llibertat!, la caserna de les tortures policíaques, la presó, l’escola on ens ensenyaren les mentides que un dia haurem de derruir… Els enganys! Qui no se’n recorda de tots els enganys que ens han barrat el pas durant segles? El governador, l’escriptor Antonio Espina, ens va enganar, ens digué que no hi hauria sublevació, que els militars eren fidels defensors de la legalitat republicana! Estèrils les súpliques de n’Aurora Picornell, dels camarades que anaren a cercar armes. Cap fusell per als treballadors, tan sols consignes de paciència i resignació. El mateix sermó que havien fet sempre els capellans, des de la fondària dels segles, des de totes les trones i esglésies del pla i la muntanya. Tanmateix venim d’aquella llarga derrota i a ella haurem de tornar de seguida que els vents canviessin de direcció. Llavors ens acomiadaríem dels amics que havíem fet, dels paisatges desconeguts que havien contemplat els nostres ulls, i enfilaríem altra volta cap a les conegudes muntanyes de l’estimada terra, cap al port que espera sempre el regrés dels seus.

No puc recordar exactament ni el dia, ni el mes ni l’any del retorn. Però regressàrem tal com està escrit al llibre de les profecies del nostre poble. Tornàrem, com ho fan els vells guerrers després de conquerir mons de somni. Vet-nos aquí de nou trepitjant els carrerons familiars i desesperançats. A vegades, quan ens retrobam amb els companys, parlam d’aquella fugida a l’aventura. I ens demanam, sense poder contestar a la pregunta, el perquè de la folla eixida. Potser fos per causa de l’enyorança. Nostàlgia envers les runes de les quimeres del passat? Podia ser molt bé. Finalment compreníem com ens estimàvem aquelles antigues illes de tribus lliures, de foners que s’enfrontaven a les naus romanes. Una Mallorca en lluita diària contra les incursions dels sarraïns, els senyors feudals, l’església, la Inquisició. La Mallorca pagesa de les germanies, dels gremis, la Mallorca de menestrals i obrers que, amb molt d’esforç, s’agrupen, s’unifiquen per a fer front a les injustícies dels cacics. Quina diferència amb aquesta illa d’ara, llibertina i sense consciència, vestida de carnaval i que es ven al millor postor. Els somnis malmesos de l’immemorial passat de resistència ens eren més estimats que aquesta eixorca opulència aconseguida damunt la mort i la destrucció dels nostres millors fills. Retrocedíem doncs a l’encontre amb el poble, a unir-nos altre pic a les seves esperances amagades. I també a viure i morir dins un espai etern de dies iguals, de mesos sempre idèntics entre collita i collita, entre guerra i guerra. Els nous conqueridors no porten llança i cavall com a l’Edat Mitjana o fusells com en el trenta-sis. Però són igualment identificables darrere llurs computadores alemanyes o japoneses, amb els seus plànols, quadriculant l’illa. Vet-los aquí, de nou, disfressats. Xerrameca buida des de la tribuna del Parlament, mentre les excavadores entren als horts del pla, destruint marges, casetes de camp, ametllers, sembrats, fent malbé les terres que abans alimentaren els combats dels avantpassats. Ara ho veig clarament. Per això el regrés. Per fer cos amb els que encara resisteixen l’endemesa enemiga. No puc recordar ni el dia, ni el mes, ni l’any de la nostra tornada. Però tornàrem. Altre cop, davant l’esguard, l’illa màgica, resplendent com el primer minut de la creació enmig de la boirina del matí. A mesura que ens hi apropàvem distingíem amb més precisió els detalls i matisos de la costa que abandonàrem un dia llunyà. Travessat el canal de Menorca ja ens trobàrem amb els primers llaüts de pescadors provinents d’Alcúdia, Pollença, la Colònia de Sant Pere. La mar semblava d’estany brillant. Reverberació dels turons dins del blau profund de la mar. Llarga, uniforme, arenosa platja d’Alcúdia vista de lluny a mesura que ens acostàvem al port. L’església. Les verdes pinedes on jugàvem en una jovenesa que ens semblava eterna. Les primeres vacances abans de les lluites, abans de qualsevol partida, de totes les tornades. Processó de carros els diumenges d’estiu sota els pins de l’Albufera a ses Casetes de sa Pobla. Les dones preparaven el menjar mentre nosaltres ens perdíem per les dunes, a la recerca d’impossibles ciutats fantasmes amagades sota l’arena. Retrocedir. Mentre el iot s’atracava a l’escullera, pensàvem, per uns instants, que tot podia tornar, els amics malaguanyats, la refulgència d’ambre, daurada, dolça i serena que feria els nostres ulls antics sorpresos davant les meravelles increïbles del món. Es gravaven a foc dins del cervell els primers records, les inicials tonalitats i olors. Aquella claror era la mateixa llum que ens il.luminava de ple quan lentament entràvem al port. Al rostre dels vells que ens miraven mentre desmuntàvem les veles, la lluor acostumada. La seva qualitat especialíssima donant color exacte i precís a les coses que ens envolten. I la mirada es calma després de la tempesta. Altre pic els pobles del pla. Pobles fets amb suor de generacions, pedra a pedra, ferms, aixecant-se damunt la terra, elegants, sobris, senzills. Regressàrem sabent que res no havia canviat en els darrers temps. Que ens esperava el mateix. Aixecar de bell nou els edificis ensorrats de les il.lusions, amb el cor ben alt, l’esperança ferma, les mans buides de res que no fos aquest amor que esclata pels porus de la pell. Remembrar, com si fos ara mateix, com si no haguessin passat els anys, que en arribar a Ciutat, el primer que férem fou portar un ram d’esponerosos clavells rojos a la paret del cementiri on moriren els condemnats, i on, cada primavera, entre les escletxes de les pedres i el forat de les bales, nien tot de margarides grogues com el sol que cada matí s’eleva, lluminós, ocupant el seu lloc en el blau permanent del cel.

Tornàvem amb els nostres. Irremeiablement per sempre, fins que l’hora última dels rellotges ens cridés a compartir els segles amb ells.


Categories: literatura

El cel que ens espera, de Josep Maria Savall Solé



El cel que ens espera, de Josep Maria Savall SoléEditorial Ganzell, 2017   Sinopsi Josep Maria Savall Solé ha realitzat un exercici esplèndid.Savall ha remenat calaixeres, ha transcrit desenes de documents, entre els que ha trobat unes lletres d’amor, però també una amenaça de mort; i ha parit El cel que ens espera. I és que la vida sempre ha de tenir una mica de sal, no tot cal que sigui sucre.Aquesta és la vida d’un personatge real, Josep Miralles, un capellà anònim del segle XIX de l’arquebusbat de Tarragona. Un protagonista sense fets extraordinaris, ni transcendència històrica, però Fidel testimoni d’un món convuls i tràgic que es debat entre ser Fidel a les tradicions ancestrals i la necessitat de refer-ho tot.
Categories: literatura

Tenen sentiments, els antiavalots de la BRIMO?

Vilaweb Lletres - Ds, 25/07/2020 - 21:50

Es diu Jordi, és del Bruc i, excepte pel tatuatge d’Amaral que li cobreix el pit d’espatlla a espatlla, podria ser un jove qualsevol. Tanmateix, una matinada d’ara fa gairebé deu anys, en ple auge del 15-M, en Jordi va tenir una epifania a les portes de la discoteca Scorpia. Amb el cos carregat de Red Bull –malgrat tot, és abstemi–, va decidir d’integrar-se al cos dels Mossos d’Esquadra. D’ençà de llavors, veu el món a través de la visera d’un casc de la BRIMO. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El personatge, creat a cavall de Barcelona i Buenos Aires pel director d’art i il·lustrador Chini, ha protagonitzat centenars de vinyetes que s’han escampat per les xarxes socials. ‘Al principi s’havia de dir José Luis, però quan el vaig recuperar, sóc molt caòtic quan dibuixo, vaig canviar d’idea. Volia que fos xarnego, però amb un nom ben català’, explica.

Vinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel Chini

Jordi, el Mosso d’Esquadra Sensible, publicat per La Fuga i amb pròleg de Roger Pelàez, és un recopilatori de gairebé cent seixabta pàgines amb els millors dibuixos del Chini i algunes vinyetes inèdites. De totes maneres, el llibre és un repàs irònic i àcid de la realitat política i social del Principat d’ençà del desallotjament de la plaça de Catalunya, passant pel 9-N, l’1-O i les protestes contra la sentència del Suprem.

Té sentiments, un antiavalots de la BRIMO?
—No sabria què contestar [riu]. Em costa molt posar-me en la pell d’un policia o sentir-hi empatia. D’on vinc jo, igual que ha passat aquí, la policia era al servei d’una dictadura brutal i encara no se n’ha desmarcat del tot.

Però…
—Hi ha lectors que em diuen que en Jordi els sembla tendre.

I?
—Té cops amagats, però no és tendre. Només has de veure la manera com es comporta als desnonaments.

Mira tota l’estona el mòbil.
—No sé si professional és la paraula [riu], però executa les ordres. No les qüestiona i no es preocupa pels afectats.

Però, després de les càrregues de l’1-O, es veu afectat.
—És un moment complicat per a ell. Té un cosí de la Guàrdia Civil i, amb tota la repressió judicial, dubta si s’ha de denunciar a si mateix per l’actuació dels Mossos. I al final…

S’acaba demanant la baixa…
—Perquè està perdut. Els fets que van passar aquells dies van ser molt forts. La violència, la presó, l’exili, el judici… tota aquella tensió crec que ens va afectar a tots.

La vinyeta de després de la repressió de l'1-O per part de la policia espanyola i la Guàrdia Civil (cedida pel Chini)Mesos després de l'1-O, en Jordi es demana la baixa (vinyeta cedida pel Chini)

Ara bé, Chini emfatitza que en Jordi no té cap rastre seu en l’àmbit ideològic: ‘Només ens confonem a Twitter, que és un altre món [riu]. Meu, només té l’amor per al Cola-Cao.’ De fet, en Jordi té un perfil polític molt marcat, tot i que moltes vegades no en fa gala. Al llarg del llibre assisteix a manifestacions de Jusapol, i qui l’hagi seguit a les xarxes socials, sabrà que és votant del PP, encara que s’excusi en l’herència familiar del vot i en l’atracció que sent per Esperanza Aguirre i Soraya Sáenz de Santamaría.

En Jordi és la versió en tinta del cap de l’ARRO, Jordi Arasa?
—Molta gent m’ho pregunta, però no ho és. De fet, Arasa apareix citat en algunes vinyetes com ‘el Jordi dolent’.

Us ha causat problemes, siguin amenaces o censura, dibuixar sobre la BRIMO?
—Censura, crec que no. Tot i que amb els temps que corren mai se sap. Però una vegada em van tancar el compte de Facebook.

Quan?
—Durant l’11-S de la Meridiana, la Diada del punter. Just quan arrancava, per fer una mica el joc, volia publicar la vinyeta d’aquell dia. Però em van tancar el compte i vaig perdre les desenes de milers de seguidors que hi tenia.

Potser us va denunciar el Jordi dolent?
—[riu] Segons que m’han dit, me’l van tancar perquè el perfil era d’un personatge de ficció i no pas el d’una persona real.

I amenaces?
—Sobretot a Twitter. Hi ha qui es pensa que sóc realment un mosso. Gent de l’entorn de Jusapol i de la policia m’envien missatges directes i em diuen covard, marieta i ploramiques per l’actuació dels Mossos durant l’1-O.


—No en faig un gra massa. És Twitter.

Al llibre doneu llenya a tothom. Però què en penseu del conseller Miquel Buch?
—No em cau bé, no t’enganyaré [riu].

 

Ho podeu desenvolupar una mica?
—Em sembla molt bèstia, que després de les càrregues de l’1-O i, mentre s’omplia la boca amb els presos i els exiliats, enviés els Mossos a esbatussar xavals a la Via Laietana i Urquinaona. La lliçó és que has de desconfiar tant d’un policia com d’un polític.

En Jordi ajudant el conseller Miquel Buch en un moment complicat (vinyeta cedida pel Chini)Vinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel ChiniVinyeta cedida pel Chini

The post Tenen sentiments, els antiavalots de la BRIMO? appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Fragment: ‘El que m’agradaria que la dansa fos’ de Cesc Gelabert

Vilaweb Lletres - Ds, 25/07/2020 - 21:50

Després d’haver impulsat ja fa uns anys amb bons resultats Dramàticles, una col·lecció de teatre contemporani català, l’Institut del Teatre i l’editorial Comanegra, amb la incorporació del Mercat de les Flors, han iniciat aquest juliol Paragrafies, una nova col·lecció de llibres dedicats a la dansa, que dóna veu als grans coreògrafs catalans. La col·lecció s’inicia amb un text de Cesc Gelabert, El que m’agradaria que la dansa fos i el segueix Discozombi, de Pere (Gay) Faura. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Els títols vinents portaran els noms de Marina Mascarell, María Muñoz i Andrés Corchero. Els editors preveuen de treure, com a mínim, un llibre nou cada any. I la intenció és que aquests volums serveixin per a reflexionar a fons sobre la dansa i donar eines a espectadors i professionals. Els llibres sortiran sempre en dues edicions: la catalana i la castellana.

Segons que expliquen Àngels Margarit, directora del Mercat de les Flors, i Carles Batlle, de l’Institut del Teatre: ‘Entenem la dansa alhora com a eina de creació i de pensament, i volem transmetre aquesta dualitat tot proposant als coreògrafs un exercici d’anàlisi i reflexió a propòsit de la seva obra, les seves eines i la seva recerca.’ I també: ‘La col·lecció Paragrafies proposarà coreògrafs ben diversos quant a estètiques, generacions i escriptura coreogràfica. Vol convidar-los a publicar i a compartir la seva reflexió, a expandir la riquesa d’aquesta disciplina.’

Paragrafies s’inicia amb un text de Cesc Gelabert, que és un dels referents de la dansa catalana més internacional. El text aporta els coneixements i les experiències que Gelabert ha acumulat durant cinquanta anys de trajectòria professional.

Llegiu l’inici de El que m’agradaria que la dansa fos, de Cesc Gelabert.

The post Fragment: ‘El que m’agradaria que la dansa fos’ de Cesc Gelabert appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell i les monges de la Caritat - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Aurora Picornell i les monges de la Caritat - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls? (Miquel López Crespí)


Sor Coloma Ripoll, la germana de la Caritat encarregada de censurar la correspondència de les preses de Can Sales, creia fermament que l’internament servia per portar ànimes al cel, per convertir les descregudes que cada dia arribaven al tètric indret. Militars i falangistes trobaren unes excel·lents auxiliars en aquestes religioses. Eren conscients les monges que feien feina per a personatges tenebrosos com el Marquès de Zayas, el policia Francesc Barrado i els exaltats que dirigia el comte Rossi? O el limbe en el qual vivien impedia que entenguessin el que s’esdevenia davant els seus ulls?

Nosaltres tenguérem sort amb aquella monja que vivia en els núvols de la ignorància, sense arribar a copsar la tenebror existent arreu, a qualsevol racó de la nostra terra. L’oncle era un dels principals proveïdors del convent de sor Coloma i sovint no tenien diners abastament per a pagar les factures. Els fiava i regalava productes d’autèntica necessitat. Eren unes religioses ben especials. Mai no li demanaren si anava a missa. Tampoc no insistiren al respecte amb el metge de Son Rapinya, que tothom sabia que era un ateu convençut. Les monges de la Caritat eren summament permissives amb les persones que les ajudaven. L’estiu d’abans de la guerra na Isabel i jo ajudàrem a portar la pintura per a les finestres i portes del convent. Feinejar per l’adrogueria era un entreteniment. Anàvem a repartir les comandes amb els empleats i, un parell d’hores després, com si haguéssim fet la bona acció del dia, marxàvem satisfetes a nedar a la platja. Record aquells estius com l’època més feliç de la meva vida. Es Molinar era un barri de treballadors però ja s’hi començaven a bastir algunes cases per a botiguers i petits rendistes ciutadans.

En recordar les nostres vacances amb l’oncle sempre en ve a la memòria el carro dels gelats de mestre Bernat Pastor. Sabia fer un gelat d’ametlla únic! En davallar del tramvia anàvem escapades a cercar-lo. Mai no capllevava pel mateix indret. El podies veure per tots els racons de la barriada tocant un xiulet. Els al·lots i al·lotes el seguien talment fos el flautista d’Hamelin! Sovint es compadia dels que no tenien uns cèntims i que el miraven amb ulls plorosos. Gelat i caramels! Mestre Bernat Pastor era la persona més estimada per l’al·lotea i el jovent des Molinar!

Malauradament, l’artista dels gelats d’ametlla i avellana va ser detingut els primers dies de la guerra. Per anarquista? Era un seguidor de les idees naturistes propagades per la revista Tiempos Nuevos? Mai no ho sabrem. Li ho hauria pogut demanar a n’Aurora Picornell. No ho vaig fer. Nosaltres no érem com les beates del meu poble, que sempre estaven investigant la filiació política de les persones i feien de cuetes del rector. L’oncle pensava que el mataren perquè un Primer de Maig oferí gelats als manifestants. Els que ens digueren que era per això també afirmaven que en la darrera festa dels treballadors alçà el puny quan passaven els socialistes i els comunistes. Després hem sabut que hi havia espies que compareixien a les manifestacions amb la intenció d’apuntar noms, per a saber què fèiem, qui eren els que mostraven més passió amb les consignes esquerranes.

L’oncle ens donava unes pessetes per anar al cine, per comprar llibres, per gaudir d’unes ensaïmades amb xocolata a la plaça Major. Quins dies més joiosos! N’Aurora Picornell se’n reia una mica de la nostra feina a l’adrogueria.

-Sou unes privilegiades! Les filles del joier, les petites propietàries que fan feina pel deslliurament dels treballadors! –deia, sorneguera-. Per sort no sabeu què és aixecar-se a les cinc de la matinada per entrar a una fàbrica quan surt el sol i sortir a entrada de fosca! N’Heriberto Quiñones diria un dia, malfiant-se del suport de la petita burgesia a la classe obrera: “Vols dir que són de fiar els socialistes i comunistes que no procedeixen del tall, del proletariat?”. Recordava que, al principi de la Revolució Soviètica, determinats sectors dels bolxevics no volien militants revolucionaris que no portassin calls a les mans. A l’Ateneu, els anarquistes eren el més obreristes. Fins i tot alguns dels partidaris de Largo Caballero estaven en contra de la incorporació de mestres, escriptors, metges i periodistes als partits obrers. Com si una pell colrada pel sol, unes mans desfetes per la feina, fossin la garantia perfecta que barraria el pas a les desviacions de dreta! Ens costà moltíssim aconseguir desfer-nos d’unes concepcions tan errades!

N’Aurora Picornell sempre ens va defensar. Sense perdre l’esperit alegre que la feia tan simpàtica i eixerida, contestava el seu home, els que insistien en la necessitat de tenir la pell de les mans endurida per a ser un “bon revolucionari”.

Anys més endavant, en casar-se amb n’Heriberto Quiñones li deia, incisiva:

-No em facis riure. Quan feren feina física Marx i Engels, Tolstoi i Maiakovski, Lenin i Stalin, Trotski i Kamènev? O creus que es pot escriure un llibre com El Capital anant cada dia a treure carbó d’una mina? A quina fàbrica va fer feina Lenin? O el fundador de l’estat soviètic, del primer govern obrer de la història de la humanitat hauria pogut escriure els llibres que coneixem, organitzar el partit de la Revolució, si hagués estat un empleat dels ferrocarrils, dependent d’una botiga de roba, pagès d’una finca aristocràtica o el ferrer de la cantonada?

-Stalin era nét d’un serv! –responia en Quiñones, enfurismat.

-El nét d’un serv que es lliurà íntegrament al servei de la Revolució –contestava, rient, n’Aurora Picornell. Sembla mentida que no recordis el que recomana Lenin en el Què fer? Ja has oblidat els continguts essencials del leninisme? Com vols formar els marxistes de Mallorca sense saber els principis fonamentals del comunisme? T’haurem d’enviar a llogar a una possessió per aconseguir que siguis un bon revolucionari? Quan ens coneguérem semblaves un expert en els clàssics del socialisme, com si sempre haguessis estudiat Marxi i Engels. Potser només havies donat una ullada a la solapa dels volums que deies saber de memòria! Lenin recomana als dirigents bolxevics que, on trobin un obrer amb voluntat de formar-se, el partit farà tot el possible per salvar-lo del treball embrutidor de mines i fàbriques. L’organització dels revolucionaris el formarà culturalment i políticament i farà d’aquest company o companya un autèntic intel·lectual al servei del poble. N’Aurora Picornell era implacable amb les argumentacions que emprava. No cedia mai ni un centímetre quan sabia que tenia raó. Sempre la vaig veure llegint, investigant allò que no coneixia. La posseïa una set de coneixements inabastable. D’adolescent ja estudiava Guesde i Jaurès, Berstein i Kautski, tan sols per a conèixer a fons els orígens de les divergències teòriques entre els socialistes europeus. Era experta en els clàssics del socialisme, com si ella mateixa fos l’autora de L’Imperialisme, fase superior del capitalisme i L’Estat i la Revolució. Sabia emprar citacions de Karl Marx. Coneixia la història de les diverses internacionals obreres, el Manifest de Zimmerwald, els defectes de la socialdemocràcia alemanya, el que significava el revisionisme per als comunistes del segle XX. Citava qualsevol dels grans mestres en el moment oportú. En Quiñones s’enfadava.

-No has de ser tan pedant –li deia, mentre feia la cigarreta-. A vegades sembles un jesuïta provant de rebatre els protestants!

-Els sacerdots catòlics saben la Bíblia de memòria –contestava la seva companya-. No fan cap sermó sense citar cent vegades alguna frase dels Evangelis, repetint els exemples més significatius, els més adequats per a explicar al poble el contingut de la doctrina que defensen. Els dirigents del partit del proletariat també som una mica semblants al clergat, malgrat que el nostre apostolat sigui el de l’ateisme, el socialisme i la ciència. Tenim el deure d’aprofundir en el significat de les obres que han canviat el destí de la classe obrera a nivell mundial.

En Quiñones no sabia què contestar. Anava amunt i avall com un animal ferit. S’adonava que el seu exacerbat obrerisme el traïa novament. Demanava excuses. Com criticar els que no fèiem una feina física, els que no treballaven deu hores a una fàbrica, quan ell mateix vengué a l’illa com a revolucionari professional enviat per la Internacional Comunista per a reforçar les fileres del PCE? L’home de n’Aurora no feia deu hores al moll ni anava a recollir olives a Caimari! Ell mateix, el camarada vingut per a donar suport als marxistes mallorquins, era la prova vivent del que deia Lenin en el Què fer?


N’Aurora Picornell, ens mirava satisfeta. Quan havia contestat el seu company ja sabia que no tendria arguments i que finalment callaria. Qui podia ser més bolxevic que Lenin? L’alliberat del partit, tan crític amb les al·lotes que donaven suport a l’esquerra... s’atreviria a portar la contrària, a contradir les idees del fundador del primer Estat socialista del món?

En Quiñones provava de justificar-se.

-No m’he sabut explicar bé –deia, fent passes per iniciar la retirada. Només volia dir que la feina física, el saber, per haver-ho experimentat en la pròpia carn, com és el dolor produït per l’esclavatge assalariat, és un element que ajuda a la comprensió de les doctrines alliberadores, siguin aquestes les idees socialistes, anarquistes o col·lectivistes.

En Quiñones acceptava humilment la seva derrota dialèctica.

-Reconec el meu error –deia en veu baixa, talment com si hagués estat agafat robant-. No he sabut explicar com pertoca les meves idees. Com és possible que no hagi fet entenedor el que pensava? El cert és que els comunistes lluitam pel deslliurament nacional i social de la humanitat. Els sindicats i partits d’esquerra hem d’aconseguir millorar la vida dels treballadors i treballadores. Es tracta, evidentment, d’augmentar el nivell cultural dels assalariats. Vuit hores de feina diàries. Que les persones amb capacitat intel·lectual puguin estudiar una carrera. Cal que tothom tengui metge, assistència sanitària si cau malalt. Una pensió digna quan ja no pugui treballar.

Record en Quiñones anant, amorosit, cap a la seva dona. L’agafà fortament i la besà amb intensitat als llavis.

N’Aurora Picornell reia. La tenc present feliç, segura i confiada en l’avenir esplendorós de la humanitat. Na Isabel em digué que mai no va perdre aquell somriure encisador. Cantava al pati de Can Sales. Animava les altres detingudes. Només s’enfadava amb les autoritats de la presó. Sembla que un dia la volien convèncer per anar a missa. Exigien que anàs a combregar, que demostràs davant les altres que ja no era l’activa militant laica del passat. Les monges desitjaven que donàs exemple de penediment. Volien que les comunistes es convertissin en les més fermes defensores del catolicisme. Un dia que la superiora anà a veure les preses, cridaren n’Aurora Picornell. La mare Alberta Nadal li lliurà una tarja amb la imatge de la verge de Lluc.

-Aurora –li digué la superiora-. La Mare de Déu et pot il·luminar. Si la portes prop del teu cor podràs veure la llum. Sortir de les tenebres de l'ateisme diabòlic, de les males idees que t’han portat fins aquí. Em digueren que, espanyant la imatge que li oferiren, la llançà al terra i la trepitjà enmig de l’espant dels qui contemplaren l’escena.

-A mi no em véngui amb bruixeries –exclamà, exaltada-. Vostè i les seves monges col·laboren amb la matança de mallorquins i mallorquines. A què treu cap aquesta història? On voleu anar a parar amb les estampetes, novenes i rosaris? El que heu de fer és deixar de ser les criades dels feixistes o, almanco, si no teniu prou intel·ligència per a copsar la desgràcia que ha caigut sobre les persones bones d’aquesta terra, el que podeu fer és caritat cristiana de veritat. Demanau al director que porti més llet per als infants. Manco moniatos sense pelar en el menjar i una mica més de pa blanc i carn per a les presoneres.

Sortí del despatx sense dir cap altra paraula. Na Isabel em contà que possiblement va ser aquella actitud rebel i decidida el que li costà la vida. No trigaren gaire a cridar-la pel seu nom una nit de gener del 37. Però ara encara som lluny dels mesos atziacs de la guerra. Estic recordant un estiu a Ciutat, al Molinar, una discussió amistosa entre n’Aurora Picornell i el seu company.

N’Aurora sempre guanyava els debats teòrics! Ningú no estava a la seva alçada! Com era possible que una cosidora sabés tant de socialisme i literatura? Va ser ella qui ens recomanà les primeres novel·les de Lleó Tolstoi, Maxim Gorki, Vicente Blasco Ibáñez, Remarque i Víctor Hugo.

Aleshores teníem molt de temps per als llibres. Gaudíem a fons de les meravelles que arribaven a les nostres mans. La literatura ens transportava a móns màgics, a cims d’increïbles emocions. M’impactaren fortament dues obres que n’Aurora em va deixar l’estiu del 34, l’any de la Revolució d’Astúries. L’una era La Mare, de Gorki. L’altra, Resurrecció, de Tolstoi. Potser tengueren la mateixa importància que El 93 de Víctor Hugo i La Catedral de Blasco Ibáñez, en la meva formació. D’on treia la nostra amiga el temps per a llegir tant? Un dia ens explicà que, al taller de confecció, havien establert un sistema especial per a la formació i entreteniment de les joves sastresses. Com els treballadors del tabac a Cuba, una al·lota s’encarregava d’anar llegint capítols d’una novel·la mentre les altres continuaven amb la màquina de cosir o amb l’agulla. En acabar la setmana les cosidores li donaven una petita part del jornal i així cobrava igual que les altres. La lectura es feia per torns i, en acabar l’any, totes havien estat lectores de novel·les, articles de diaris i revistes, poesia, discursos, bocins dels clàssics de l’esquerra. La feina retia molt més que si restaven en silenci, preocupades pels seus problemes particulars. Així s’entretenien i es formaven. No tots els tallers de costura acceptaven un sistema semblant. Alguns propietaris de fàbriques, sastres i sastresses amb al·lotes al seu servei, no en volien saber res, de tenir empleats llegint llibres! Ho trobaven una autèntica follia! Però malgrat els entrebancs, el costum s’anà imposant en nombrosos indrets. A poc a poc els més reticents pogueren constatar que la producció dels tallers on era permès aquest sistema superava la dels altres on s’exigia un estricte silenci a l’hora de cosir i brodar.

En Quiñones havia perdut el debat. Ni la seva dona ni nosaltres no hi volíem insistir. Era un home de bona fe, lliurat en cos i ànima a la causa. Tots érem amics i pertanyíem a la mateixa colla il·lusionada d’utopistes. Era igual que fóssim d’un partit o d’un altre, que militàssim a un Ateneu cultural o a un sindicat d’esquerres. L’ànim que ens impulsava era anar acabant amb la injusta societat mallorquina que, d’ençà de la guerra de les Germanies –i de molts abans!- no havia fet més que oprimir el poble.

Malgrat les xerrades a l’Ateneu, on els oradors venguts de Ciutat ens advertien del perill d’un cop d’Estat, vivíem la joventut intensament. Restar al costat de n’Andreu, sentir l’amor i la protecció dels pares, ens feia viure en un univers en el qual semblava que mai no podrien penetrar les tempestes. Estàvem ben equivocats! Ignoràvem la quantitat de ràbia i ressentiment que pot arribar a posseir el cor humà!

Quan l’oncle anà a parlar amb sor Alberta Nadal, la mare superiora, i li explicà que tenien tancada na Isabel, la dona fou comprensiva i parlà amb el director de la presó per a aconseguir algunes visites especials. Si no hagués estat per aquesta casualitat no sé com ho hauríem fet per a poder parlar amb la meva germana. Tan sols eren permeses algunes cartes al mes i les missives eren censurades per sor Coloma. Com explicar la situació de la família? Sabia que patia pel pare, per la mare, per tots nosaltres. Bastava haver vist el seus ulls plens de desesperança el dia que la venguéren a cercar. Ella estava més implicada que jo en la defensa de les idees socialistes. Mai no tengué por de participar en els mítings al costat de militants d’UGT, el PSOE i el POUM. Les beates mai no li perdonaren la seva valentia. Les animetes flonges arrupides al voltant de la rectoria no podien entendre que una al·lota de casa benestant fes costat als vaguistes, donàs suport públic al Front Popular. Que ho fessin les jornaleres sense estudis, les recollidores d’olives que volien quatre rals més per la feina de sol a sol, es podia entendre. Mai justificar, perquè el que pertocava als pobres era resignar-se amb la sort decidida pel destí, per la voluntat divina. Tothom sabia que la fam pot portar a la follia. El diable pot fer-se amb la voluntat dels esperits dèbils. Algunes de les beates més comprensives resaven rosaris per aconseguir que els treballadors no caiguessin en mans de la nefasta influència de maçons i socialistes. Ara bé, el que no podien acceptar era que una al·lota amb possibilitats, les filles del joier més important de la comarca, les hereves d’una família amb cases i horts perdessin el temps sembrant la mala llavor entre els desvalguts.

Era completament impossible, mitjançant la correspondència oficial vigilada per les monges, explicar a na Isabel el que ocorria de veritat. Volia dir-li que encara resistíem, que mans ocultes ens portaven sacs de mongetes i patates. No sabíem qui eren, d’on procedia l’ajuda, però era bàsica per a mantenir l’esperança de poder sobreviure a l’envestida que ens queia a sobre i, de rebot, donar una mà als que compareixien a demanar un poc de menjar. La mare ho donava tot. Només es quedava el just i necessari per a mantenir la família. Viure al límit! Saber que res no sobrava. Copsar la importància de disposar d’una llesca de pa blanc, la fruita de l’hort del torrent, el sac de blat que podíem compartir amb els altres perseguits. Sabíem que les vídues de molts desapareguts menjaven herba. Esgarrifosos gemecs als vespres. Pels familiars morts i per la manca de pa. Tothom els havia girat l’esquena. Ningú els volia donar feina. Quan, desesperades, algunes mares trucaven a casa nostra, no s'aguantaven dretes. Havien emmagrit fins a límits increïbles. Talment esquelets vivents. I la pena als ulls! Quanta tristor en el rostre de les amigues que ens acompanyaren en tantes excursions del passat! Contaven que, de nit, burlant les patrulles de falangistes que no deixaven sortir ningú del poble, anaven fins a la marjal i agafaven l’alfals de les vaques, algunes figues, faves. Era tot el que tenien al seu abast. Alguns pagesos deixaven bocins de pa a l’era, una mica de formatge i sobrassada, un petit paner amb quatre ous. No tothom tenia el cor de pedra! La pietat, la solidaritat, malgrat que fossin perseguides, romanien intactes, com el caliu enmig de la cendra.

La superiora de les monges de la Caritat recordava les al·lotes que acompanyaven els empleats de l’adrogueria de l’oncle. I, na Isabel, tancada a la zona de “perilloses”, era una de les cares que tenia presents.

Si no hagués estat per la relació de l’oncle amb sor Alberta Nadal no hauria pogut veure la meva germana. Ens hauríem d’haver conformat amb les poques retxes que podien sortir del llòbrec interior de la presó. L’únic que et permetien era deixar una mica de menjar dins una senalla i anar a cercar la roba bruta i portar-ne de nova cada setmana. Sor Coloma estava ben convençuda que l’internament de les roges era pel seu bé. En cas contrari, podien caure novament en mans del dimoni. Romanien tancades per no anar a missa, per voler perseguir el cristianisme. Una de les detingudes havia arrabassat de les mans d’una beata el rosari que portava i li havia posat a la boca! Sor Coloma estava esverada. Trobava que era justícia divina que una colla de dones tan dolentes fossin condemnades a llargs anys de presó. El primer dia que la vaig anar a veure de part del director per demanar-li que em deixàs parlar amb na Isabel em mirà seriosa. D’una ullada m’analitzà de cap a peus. Sentia la mirada com si fos una agulla que em penetrava dins la carn. Ben cert que de seguida, per la roba, per la manera de parlar, per la forma de comportar-me, endevinaria d’on procedia. Potser sor Alberta havia explicat que érem familiars d’un dels principals proveïdors del convent. Ni el pare ni la mare m’ensenyaren a baixar els ulls. Mirava de fit a fit, sense empegueir-me mai, sense necessitat d’aparentar humilitat. De sempre havia vist que les jornaleres, a la plaça de poble, mai no aixecaven el cap davant el propietari que les llogava. Els homes també feien el mateix mentre xerraven amb els missatges de les possessions que els senyors enviaven a cercar gent.

-A primera vista pareixes una al·lota educada –digué, mentre avançàvem pels foscos passadissos de la presó-. Sor Alberta m’ha dit que has estudiat. Veig que tens les mans fines. Evidentment tu no has anat mai a recollir olives o segar el blat.

Sor Coloma devia ignorar que jo feia classes a l’Ateneu Popular. Les monges de la Caritat consideraven els professors de la República els principals culpables de la manca de fe dels treballadors. Els mestres havien allunyat els pagesos i menestrals, els obrers de les fàbriques de l’església i això era un pecat imperdonable.

La monja mormolava sola, alhora que continuava obrint i tancant els diversos enreixats on romania tancada na Isabel. Parlava com si rere les reixes no hi hagués dones que patien. La veies despreocupada, amb el rosari en la mà, amb el ple convenciment que la tasca que feien era summament necessària per recuperar per a l’església les ànimes de tantes desgraciades.


Categories: literatura

Detencions i interrogatoris - Mallorca en els anys 70

El diari Última Hora va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

“Yo fui preso político”


Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976


Texto: Gonzalo Nadal


“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)


Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. (Miquel López Crespí)


Un míting per l’amnistia (1976)



1976: En la fotografia podem veure una bona part de la direcció dels comunistes de les Illes (OEC) que no havien pactat amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Entre els dirigents de l'OEC podem veure Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Pere Tries, Carles Maldonado, Mateu Ramis, Francesc Mengod, Antònia Pons, Tomeu Febrer... Hi manquen Mateu Morro, Josep Capó, Antoni Mir i Margalida Chicano, entre molts d'altres membres de la direcció.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".


Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos. (Miquel López Crespí)


Memòria històrica

Celestí Alomar en temps de la transició. Quan l´Assemblea Democràtica de Mallorca no volgué fer res pels presos polítics republicans


El nostre ingrés a la presó (de Jaume Obrador, Josep Capó i de qui signa aquest article) per haver lluitat per la llibertat i la democràcia, la manca de solidaritat demostrada pels famosos i inoperants organismes de l'oposició, va fer evident, pel desembre de 1976, l'intent gens amagat -sobretot per part del PCE i del PSOE- de desfer-se de l'ala esquerra de l'antifeixisme illenc i criminalitzar-nos.



L'esquerra revolucionària era a l'avantguarda de la lluita per la República i el socialisme en el mateix moment què el carrillisme (PCE) pactava amb el franquisme reciclat el repartiment de sous i poltrones. Just en el moment en el qual els oportunistes cobraven els primers sous del nou règim sorgit de la reforma, els comunistes d´OEC eren perseguits i demonitzats. Josep Capó, Miquel López Crespí i Jaume Obrador anaven a la presó just en el moment que els venuts començaven a cobrar els primers sous de la monarquia.

Vist amb la perspectiva històrica que dóna haver passat ja tants d'anys dels fets que narram, és interessant constatar -en la documentació que hem consultat per escriure aquest article- les dèries que determinats sectors oportunistes han tengut sempre contra els esquerrans. Un personatge molt curiós d'aquesta època que analitzam era Celestí Alomar, militant marxista-leninista de l'Organització Comunista d'Espanya (Bandera Roja), després membre del PCE i un dels fundadors més coneguts (juntament amb Antoni Tarabini) del PSI. Més endavant va ser cap de campanya electoral d'Unió Autonomista (1977). El 1982 el trobam fent feina en el CDS i a partir d'aquests contactes va ocupant alts càrrecs de responsabilitat amb tota mena de governs. En temps de la clandestinitat només vaig coincidir una vegada amb ell i n'he parlat d'una forma amistosa en el meu llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (vegeu pàgines 64-69). Aquest personatge, l'actual Conseller de Turisme del Govern Balear, i que l'any 1976 era bastant important en la presa de decisions de l'Assemblea Democràtica, escrigué un insolidari article a la revista Cort tot dient que els presos polítics de Ciutat (Xavier Serrano, Pere Ortega, Jaume Obrador Soler, Maria Dolors Montero, Ramon Molina, Antonio López, Maria del Carme Giménez, Isidre Forteza, Manuel Carrillo, Josep Capó i qui signa aquest article) ens arreglàssim amb els "nostres" problemes amb el franquisme (pagar multes, romandre a la presó per idees polítiques). El personatge en qüestió (i molts d'altres que no s'atrevien a posar per escrit les seves opinions) criminalitzava així els antifeixistes republicans mallorquins del Moviment Comunista de les Illes (MCI), de l'OEC i independents. Celestí Alomar deia concretament en el número 780 de Cort (3-10 desembre de 1976, pàg. 4): "Esta semana han ingresado en la prisión provincial los tres miembros de OICE para cumplir el arresto sustitutorio por el incumplimiento del pago de una multa que se les había impuesto a raíz de la presentación de su organización". Un poc més avall l'home intentava justificar la seva crida a no fer res en favor de l'amnistia dels detinguts amb unes estranyes explicacions. "Explicacions" que només amagaven l'evident voluntat de Celestí Alomar i de l'Assemblea de no fer res per nosaltres (i a part de no fer res de collocar-nos, aprofitant l'ocasió, el sambenet de violents). Deia Celestí Alomar en la seva secció "Política" de la revista Cort: "Es evidente que todo demócrata rechaza estas acciones [el fet que el franquisme ens hagués tancat a la presó] represivas contra señores que lo único que hacen es defender unas ideas... Pero lo que no es posible, por lo mismo que decíamos antes, es que todos actuemos y pensemos igual. Los de la OICE tenían previsto con su comportamiento arrancar un movimiento de protesta y una manifestación en la calle, que los mismos de la Asamblea Democrática no aceptaron. Y sencillamente no aceptaron, porque no es conveniente repetir el número del día 12...". Vet aquí la raó de la negativa a la lluita per la llibertat dels presos polítics, a accelerar la lluita antifranquista: "No es conveniente repetir el número del día 12 [de novembre de 1976]". Cal recordar que precisament la manifestació del 12 de novembre a Ciutat va significar un dels punts més àlgids de la lluita per la llibertat i contra la dictadura a les Illes. Per això cal -diu Celestí Alomar- "no repetir el número de día 12".

Vist que aquests "demòcrates" no volien fer res en favor dels presos polítics, un dels nostres militants (Joan Coll Andreu, dirigent del front obrer) es va veure obligat a escriure una carta de protesta a la direcció de Cort. Crec que degut al fet que jo era collaborador habitual i amic de Coco Meneses i d'Antoni Tarabini, no hi hagué gaire problemes en la seva publicació. La resposta a Celestí Alomar sortí publicada en el número 782 de la revista en la secció "Cartas al director". Deia el nostre militant: "Sr. Director del Semanario Cort:

'Me ha dejado sorprendido el comentario que el Sr. Celestí Alomar incluye sobre el ingreso en prisión de los miembros de la OICE, Josep Capó, Jaume Obrador y Miquel López Crespí, en la sección de Política de 'les Illes' de esta semana, en la revista que Ud. dirige.

'En primer lugar, creo que hay que aclarar que lo que el Sr. Celestí Alomar llama el 'número del día 12' fue una negación clara y tajante del derecho de los trabajadores a manifestarse [Joan Coll recorda que la manifestació del 12 de novembre de 1976 fou brutalmenr reprimida per la Policia Armada franquista]. En este sentido, si la 'oposición' renuncia a plantear en la calle, y en todos los lugares que sea preciso, la defensa de los más elementales derechos democráticos, mal avanzaremos hacia esa democracia de la que tanto se habla.

'En segundo lugar, no entiendo la expresión 'mucho más cuando la OICE nunca ha querido participar en la Asamblea y más de una vez la ha criticado". ¿O es, Sr. Celestí Alomar, que la ADM sólo va a luchar por la libertad de los partidos que están en su seno? Si el Sr. Celestí Alomar piensa esto, bien pobre es la comprensión que tiene de la democracia.

'En tercer lugar, si el Sr. Celestí Alomar piensa que "la Asamblea es mucho más partidaria de los pagos de las multas", ¿cómo se explica Sr. Celestí Alomar las siguientes cuestiones?:

' -Que en el Comité de Solidaridad montado al efecto, la mayor parte de los partidos de la ADM brillen por su ausencia.

'- Que partidos económicamente tan 'bien dotados' como los integrantes de la ADM no hayan aportado NADA para sacar de la cárcel a estos luchadores presos.

'-¿Es que piensan que las multas se van a satisfacer haciendo el comunicado de rigor?

'En resumen, Sr. Celestí Alomar, ¿cómo se concreta para la ADM, el 'estar por la Amnistia'.

Joan Coll Andreu".

Evidentment Celestí Alomar mai no va contestar al nostre amic del front obrer i, com era normal, tampoc no es va poder celebrar a Palma la manifestació en favor de la llibertat i per la sortida de la presó de tots els presos polítics! Precisament en uns moments que, arreu de l'Estat, la consigna més important i que mobilitzava més gent en la lluita per la llibertat era... la de l'amnistia!

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Categories: literatura

Vincle creatiu


Després de molts anys d'oferir gratuïtament la meva creació literària a les xarxes, després de molts anys de veure com els drets d'autor dels llibres que publico no paren de minvar, intento trobar un nou vincle amb vosaltres, de forma que la meva creativitat us arribi de forma directa, diària i sense intermediaris, a canvi d'un petit compromís per part vostra, de dos euros al mes, fent-vos mecenes a la meva pàgina de L'Aixeta.Soc conscient que aquest compromís que us demano té molt de generositat per part vostra, que la creació literària on teniu accés de forma gratuïta és inacabable i, per això, la meva gratitud és immensa amb els tres primers mecenes de què gaudeixo en aquest moment, i amb els que vindran. Aquests, per a mi, tres herois, mantenen viva la flama d'aquesta utopia, i representen un estímul per a crear al recinte limitat que és aquesta nostra pàgina de L'Aixeta que sense dubte, anirà creixent en idees, a mesura que s'afegeixin mecenes. Les matemàtiques són precises i clares, i podeu deduir que no em faré ric; simplement es tracta de dignificar una mica la tasca creativa.Moltes gràcies. 

Categories: literatura

Maria Bohigas: ‘Rellegir Marsé des d’un altre lloc, això m’interessa’

Vilaweb Lletres - Dv, 24/07/2020 - 21:50

Arran de la mort de l’escriptor Juan Marsé, Maria Bohigas, responsable de Club Editor, ha fet públic que, a final de setembre, publicarà la primera i única traducció al català que s’ha fet d’una obra de Marsé. És Aquesta puta tan distingida, que ha traduït Martí Sales i que és la darrera novel·la que va publicar. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Maria Bohigas explicava que havia conegut Juan Marsé arran d’un text que va escriure el 2013, en què parlava de Juan Marsé i del fet d’escriure sobre la censura, i el relacionava amb els problemes que havia tingut Joaquim Amat-Piniella durant la dictadura franquista per a publicar K.L. Reich, el llibre sobre el seu pas pel camp de concentració de Mauthausen. Bohigas recordava que el 1955 s’havia provat de publicar una primera versió d’aquest llibre i havia estat del tot impossible. Tanmateix, quan el 1961 Carlos Barral (l’editor de Marsé) en va voler publicar la traducció al castellà, la censura no hi va posar cap entrebanc.

Amb relació a aquest tema, Maria Bohigas feia públic aquesta setmana un fet molt interessant: ‘Un bon dia vaig rebre un correu de Juan Marsé. Quatre ratlles, en resposta a una Carta Elèctrica sobre les implicacions d’escriure sota censura, en què sortia associat a Joaquim Amat-Piniella. Vam quedar i em va explicar que l’amic anònim gràcies a qui s’havia publicat K. L. Reich era ell. Que cada dia assistia a dos aperitius: el de la colla dels republicans de Manresa, entre ells Ferran Planes i Joaquim Amat-Piniella, a l’Apeadero de Balmes, i el de la colla d’en Barral, en un bar que no recordo com es diu…’

Hem parlat amb Maria Bohigas perquè ens expliqui més extensament el vincle que va establir amb Marsé i com va pensar de publicar en català Aquesta puta tan distingida. Però primer aturem-nos un moment en la relació de Marsé amb Amat-Piniella:

El fet que Marsé fes de pont entre Amat-Piniella i Carlos Barral per a la publicació de K.L. Reich és molt interessant.
—És preciós. Marsé es trobava amb la colla d’en Barral, una tribu urbana de fills de cases molt protegides i que havien viscut el franquisme amb certa tranquil·litat, que són els que creen editorials que seran les que posaran els pilars d’una renovació de la literatura, malgrat la dictadura. Són editors d’un món refinat i ric. Si te’ls mires, semblen personatges d’una pel·lícula de Godard, començant pel mateix Barral, que sembla el Piccoli a Capri. I a la tarda o al matí, no ho recordo, en Marsé se n’anava a fer l’aperitiu amb un grup de manresans republicans, que tenien més de cinquanta anys (en aquella època tenir més de cinquanta anys no era com ara) i eren en Ferran Planes i l’Amat-Piniella. Imaginar en Marsé amb aquests dos al costat és una escena impagable.

I què us va explicar d’Amat-Piniella?
—Tenia un record ben punyent de l’Amat. Per una banda, veies que ell s’hi havia ben fixat. I en parlava com d’un home que sempre callava, que ho escoltava tot i que no se’n perdia ni una. I m’explicava que l’Amat una vegada el va agafar per banda i li va dir: ‘He escrit això, que t’ho miraries? Busco editor.’ I li va passar K.L. Reich, que feia quinze anys que mirava de publicar i no se’n sortia. Ni a Mèxic, on Agustí Bartra no el va poder col·locar. En Marsé no s’ho va pensar gens i se’n va anar de dret a casa en Barral. I en Barral va dir que sí immediatament, que aquesta és l’altra.

I per què creieu que Barral va voler publicar K.L. Reich als anys seixanta?
—Home, era en ple procés a Eichmann. Però més enllà d’això, vol dir que en Barral no badava gens. Ara, és evident que l’actitud dels censors amb segons quins segells no era la mateixa que amb uns altres, tot i que la censura era del tot imprevisible. Però l’Amat-Piniella va lliurar a en Barral l’original que s’havia de publicar a Mèxic, un país sense censura. I l’Amat-Piniella va dir-li: ‘Aquest original, el tombaran’. En canvi, la censura no hi va fer ni un canvi.

L’escriptor Juan Marsé.

Vau establir el primer contacte amb Juan Marsé arran d’un text publicat al vostre bloc, Cartes Elèctriques, del 2013.
—Ja devia ser l’any 2014 que vaig rebre unes ratlles escrites per ell, on em convidava a casa seva. A partir d’aquí, al llarg d’aquests anys, vaig anar-lo a veure potser quatre o cinc vegades més. Quan el vaig conèixer, en Marsé escrivia la novel·la Esa puta tan distinguida (Lumen, 2016). Es trobava en un moment que feia una investigació, per ell molt penosa i feta molt a fons, sobre un cert psiquiatre de l’època del franquisme i sobre la psiquiatria sota el nacionalcatolicisme, sobre quina frase suposadament mèdica recolzava la rehabilitació de les persones suspectes i represaliades i quin concepte del que és humà hi havia darrere de tot allò. I la primera cosa que vaig percebre de l’obra de Marsé és que per redactar uns quants paràgrafs d’una novel·la investigava durant mesos. I ell ho deia, que llegia molt i era molt dur, perquè llegia coses que eren horribles. I després d’aquesta conversa, un dia em va enviar les primeres planes de Esa puta tan distinguida. I em va dir: ‘Si et fa gràcia, mira-t’ho i digues-me’n el què.’

I?
—I m’ho vaig llegir i començava amb una arrencada d’aquelles magistrals, que són al mateix temps una concentració d’intel·ligència plena de gràcia i plena de murrieria, però plena de tacte també. I al mateix temps era l’inici d’un narrador que sap llançar l’ham a la primera frase. Esplèndid. Era impressionant de veure un home que aleshores tenia vuitanta anys i que era un mestre d’obra que no es deixava absolutament res. Quan vaig llegir la novel·la un cop publicada, la vaig llegir amb entusiasme. Quina cosa més impressionant, que un home que va començar la seva carrera literària d’una manera tan fulgurant i tan celebrada no hagi quedat encallat en aquella part de la seva obra i hagi anat més lluny i més lluny. Perquè, en el fons, encara que els escenaris siguin els mateixos, que són aquell tros de Barcelona molt específic, i encara que molts personatges es comuniquin en moltes de les seves obres, el temps va passant i les coses que succeeixen durant aquest temps són les que han passat més desapercebudes, que no s’han comentat.

Quines destaqueu?
—Com passa amb els autors molt celebrats, tothom vinga a dir que Marsé és aquell autor que parla de la postguerra al barri del Guinardó. Però no, Marsé és aquell autor que el 2016 va publicar una novel·lassa situada als anys vuitanta, una època en què aquí hi havia una discussió infinita sobre la transició i això que n’hem dit la transició democràtica. Per tant, no és una novel·la on Marsé ens parla altra vegada d’uns personatges, per altra banda tan entranyable, ni de la postguerra, no, no: Marsé fa una reflexió sobre el present i sobre la memòria i sobre la transmissió i sobre la construcció d’unes mentides que són tan evidents que no les veus. Perquè en el fons, et parla d’un succés que és això: un senyor, que és un assassí, que figura que va assassinar una prostituta en una sala de projecció d’un cinema, que recorda perfectament com la va assassinar, però que és incapaç de recordar per què la va assassinar ni en quines circumstàncies. I veus que és absolutament impossible que l’hagi assassinada. Per tant, un dels objectius de la psiquiatria franquista era el de convèncer d’una cosa que era absolutament falsa.

Aquest llibre us va impactar. Però publicar-lo en català és una decisió molt potent i no és gens evident. Com va anar?
—No és gens evident. Això és fruit de discussions i de publicacions. D’una banda, a l’editorial hi ha l’Alejandro Dardik també, i hi ha col·laboradors i hi ha les publicacions que es van succeint, com El vent de la nit, amb un postfaci de Gonzalo Torné, i Quanta, quanta guerra, de la Rodoreda… En el nostre catàleg és evident la reflexió sobre què n’hem fet d’aquelles coses que van passar en el lloc on som. I hi ha uns quants narradors que fan servir tota la complexitat de l’invent narratiu per plantejar una sèrie de contradiccions, també. Per tant, com qui diu, el lloc el tenia fet, en Marsé.

Però traduir-lo…
—L’opció de traduir Marsé al català és raríssima, perquè, evidentment, els seus lectors el coneixen en castellà i és un gran mestre del llenguatge. Però la gràcia, i penso que és per això que va dir que sí de manera instantània, és perquè li vaig dir: ‘M’agradaria traduir aquesta novel·la, perquè penso que no s’ha llegit amb prou atenció i crec que és una novel·la que val molt la pena, que és una de les teves grans novel·les.’ I va dir: ‘Sí, endavant, tradueix-la, però no sé què et passarà.’ El que li passés a ell, el tenia absolutament tranquil, era el que em passaria a mi, perquè podia anar fatal. I jo li vaig dir que n’era plenament conscient.

I què us va fer decidir?
—Parlant-ne, especialment amb l’Alejandro, ens ho vam plantejar. Perquè traduir què és? És llegir una cosa des d’un altre lloc. Rellegir Marsé des d’un altre lloc, això m’interessa a mi. Rellegir-lo des d’una tradició que ell coneixia bé, però amb la qual no se’l sol assimilar. I no es tracta de dir ‘vull assimilar-lo’, però es tracta de dir què comparteix amb tota aquesta gent i què ens passa quan el llegim en la llengua materna amb la qual ell no havia escrit mai. Hi haurà algun canvi? Bàsicament és això. I jo crec que sí que hi pot haver canvis, perquè com a lectora que sóc en diversos idiomes, he llegit una mateixa obra en dues o tres llengües diferents i sé fins a quin punt m’he fixat en coses diferents. Perquè, d’alguna manera, els harmònics que fa el llibre amb altres obres no són els mateixos. I a mi m’interessa veure què passa amb aquesta novel·la traduïda al català i quins harmònics farà. I quina capacitat hi haurà d’entomar que en Marsé fins a última hora feia una novel·lística on hi havia una inventiva literària simplement genial i sempre posant una distància sobre allò que passava al seu voltant, fent una veritable reflexió, la dels bons narradors, que no consisteix a respondre sinó a fer preguntes.

Sou una editora que sovint us poseu en risc, en llocs de frontera. Ho hem vist sovint en les darreres edicions que heu fet.
—Sí, sí, i tenim un cistell d’idees d’aquestes que, com un sonall, de tant en tant les fem sonar una estona. I amb algunes diem: ‘És ara que toca.’ I aquest ara el teníem clar quan vam contractar la traducció de la novel·la del Marsé i vam parlar amb en Martí Sales. I la volíem treure pel juny, però la situació ens ha fet posposar-la i la farem coincidir al setembre amb la novel·la pòstuma Viaje al sur, que publicarà Lumen. En Marsé no ho veurà i l’única cosa que em sap greu és que no podré portar-l’hi. Però, en el fons, la funció que ha de tenir aquest llibre, que és d’homenatge i de convit a llegir-lo des d’un altre lloc, sí que hi serà i potser serà en un bon moment.

Per què vau triar Martí Sales per a traduir Marsé del castellà al català?
—Em vaig decidir pel Martí perquè fem feina plegats que té a veure amb invents, que no són encàrrecs venals o normals. També pel que representa en Martí, que és un autor completament arrelat a Barcelona, és un poeta de Barcelona. I per afinitats, simplement. En Martí forma part d’aquest entorn amb el qual ens plantegem coses.

The post Maria Bohigas: ‘Rellegir Marsé des d’un altre lloc, això m’interessa’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sant Jordi d'estiu: com ha anat?



Sant Jordi d'estiu. La gran pregunta: com ha anat?Respostes més habituals:Mira.Diferent.Estrany. Voldria subratllar la innegociable passió de la gent de la cultura, la seva decisió inquebrantable de sobreviure.M'emporto els moments de complicitat, la capacitat de reinventar-nos i, per exemple, buscar la col·laboració de les floristeries que, algunes, es van esforçar en crear un espai als escriptors per a unir els dos elements de la festa, les roses i els llibres..
Entrevista que Sílvia Tejedor em va fer per a la Cadena SER
Categories: literatura

<span style="font-size: large;">Quan va

Quan va despertar, el seu like encara no era allí.
.
Si voleu llegir carícies literàries cada dia, us podeu fer mecenes a la meva pàgina de L'Aixeta, per dos euros mensuals.
Categories: literatura

Andreu Gomila guanya el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater per l’obra Felanitx

Vilaweb Lletres - Dj, 23/07/2020 - 20:25

L’escriptor i periodista mallorquí Andreu Gomila és el guanyador del 18è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater per la seva obra Felanitx. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El treball guanyador s’estructura en dues parts. La primera, integrada per un poema de prop de quatre-cents cinquanta versos dedicats a aquesta població mallorquina, on ha crescut i on ha tornat al cap dels anys l’autor; i una segona formada per vint-i-un poemes breus que completen el retrat d’un home que es reconeix en el dir-se i en el desig que l’empeny a dir. El guardó està valorat amb 8.530 euros, la publicació de l’obra per part d’Edicions 62 i una escultura de l’artista santcugatenc Pep Codó. El llibre sortirà publicat la tardor vinent.

El jurat ha destacat ‘la intensitat lírica de l’evocació de l’obra, l’interès sostingut dels poemes curts i la tensió emotiva que lliga d’un cap a l’altre tot el conjunt’.

El nom del premiat l’ha anunciat la tinenta de batllia de Cultura del municipi, Esther Madrona, acompanyada de l’editor d’Edicions 62 i president del jurat del premi, Jordi Cornudella; de l’escriptora, Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i membre del jurat, Marta Pessarrodona, i del guardonat.

The post Andreu Gomila guanya el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater per l’obra Felanitx appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins: Miquel López Crespí

L’exbatle de sa Pobla Antoni Serra (Xineta) i els escriptors mallorquins - La literatura mallorquina del segle XX

br>

"Un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar". (Antoni Serra i Mir)


Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'excepció.

Pagès Editors publica Estat d'excepció de Miquel López Crespí.

Per Antoni Serra Mir, metge i batle de sa Pobla (Mallorca)


Estat d'Excepció no és, al contrari de les obres de Miquel López Crespí, un llibre essencialment polític. M'explicaré: el fil conductor de la trama i la major part del seu contingut conserva, evidentment, la tradicional combativitat ideològica i vital, amb la que l'autor pobler ha explicat des de sempre als seus lectors la seva posició davant el fet polític i davant la vida en general. En aquest punt, per tant, ens trobam amb el Miquel que tots coneixem: un escriptor reivindicatiu i vehement, profundament compromès amb una tradició revolucionària mamada des de ben petit, i que en Miquel ha fet seva amb una perseverança típicament poblera. No espereu, per tant, sorpreses en aquest punt: estam davant el Miquel que tots coneixem, amb la seva fermesa ideològica encara sense crivellar.


Ajuntament de sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. D'esquerra a dreta: Cecili Buele, Jaume Font, Miquel López Crespí i Antoni Serra en el moment de presentar la novel·la Estat d'excepció.

Hi ha, emperò, un fet singular en aquesta obra, un detall que potser sigui només fruit de la natural evolució literària de l'autor o, en canvi, podria ser un símptoma que ens pot obrir les portes cap a un terreny encara desconegut: a Estat d'Excepció el protagonista absolut és el mateix Miquel López Crespí, sense trampa ni cartró. El pes de l'acció no recau, com a Núria i la glòria dels vençuts, sobre les milícies que lluitaren a terres del llevant mallorquí, a la guerra civil; ni són tampoc els personatges que, barrejats de realitat i fantasia, han protagonitzat sempre els seus viatges literaris a les trinxeres de totes les guerres. En aquesta ocasió, en canvi, és el mateix autor el qui sembla tenir la necessitat d'alçar la seva pròpia veu, forta i clara, amb una sinceritat esgarrifadora que és, al mateix temps, la prova d'una vulnerabilitat profundament humana.

"Visc en una ciutat assetjada, envoltat per una fastigosa soledat glaçada i fatal. Potser seria bo fugir un dia dels rancis sons dels timbals...". El corc del dubte, l'angoixa de no saber si el camí ha estat l'adequat, és present en aquesta darrera obra de Miquel López Crespí. Un dubte que ni és renúncia ni és rendició, sinó més aviat la constatació dolorosa de que només hi ha preguntes en el món, gairebé mai respostes. El mateix dubte que el du a demanar-se si "és possible que fos una equivocació de la nostra part dedicar-nos exclusivament a la lluita revolucionària? No ho sé. Han passat dècades i encara no tenc aclarida la qüestió". És el moment de la reflexió, de posar a la balança la tasca de tota una vida, repartida entre un ideal polític que ha exigit molts de sacrificis i que s'ha traduït en una trajectòria literària que mai s'ha pogut llevar de damunt la sensació de ser una eina al servei d'una revolució sempre pendent.

Però s'esquivocaria el qui pensàs que el llibre de Miquel López Crespí és un testimoni de malenconia. La seva evocació de París a finals dels seixanta, amb el maix francès sacsejant les estructures de mitja Europa, el París dels anys en els que tots haguérem d'aprendre a viure perillosament, són un bell tribut a la joventut entesa com una aposta vital, un salt al buit sense xarxa, un "trucar l'amo" sense cartes però amb la illusió desfermada del qui encara pensa que els molins són gegants. El París que Miquel recorda és el París de tots, dels que un dia compartirem amb ell el vertigen d'una vida sense demà assegurat i dels que, en unes altres contrades ideològiques, també sabem el que representa aspirar a escriure un dia, cada un de nosaltres, la nostra pròpia història. Jo pens que, en el fons de tot, París era, per si mateix, la revolució que no acabà de néixer: després del nostre París particular, res no ha tornar a ser el que era.

Per als que tenim una vocació política, hi ha fragments del llibre den Miquel que tenen un valor molt més enllà del que diuen i fins i tot del que volen dir: "L'activisme quotidià... feia que no tinguéssim gaire temps per a les cabòries personals. La causa, el partit, l'obediència als responsables, la tasca per a l'alliberament del poble... era l´únic que tenia importància...". Sabem molt bé, Miquel, de què parlàs. Qualsevol projecte polític només pot sobreviure a costa de les renúncies individuals, de les illusions mutilades de persones anònimes, empeses per la vocació, per la lleialtat o per la resignació a donar el millor d'elles mateixes a una tasca en la que conviuen sovint l'amor i l'odi, la noblesa i la mesquinesa, l'afany de servei i l'egoisme més grosser. No té res a veure, Miquel, que l'objectiu sigui alliberar les masses oprimides o mantenir un determinat status social i econòmic: la política sempre s'alimenta de les vides dels altres, és una amant golafre i dura, que mai no et demana si ha valgut la pena l'esforç, ni si t'ha compensat deixar tantes i dolores trinxes d'innocència al llarg del camí durant els millors anys de la teva vida.

En Miquel de l'Estat d'Excepció es fa poques preguntes, recupera molts de records, però no es fa cap retret, ni a ell mateix ni als que un dia guiaren la seva trajectòria, manllevaren una part de la seva vida i un dia el deixaren tot sol en un món en el que cada dia és més difícil crear les pròpies revolucions. Però, al meu entendre, el llibre ens torna a un autor sense ràbia, un evocador de moments màgics barrejats d'angoixes i dubtes, però és evident que una cosa ha canviat: en Miquel s'estima més recordar que retreure, estimar que plorar. Quan la poesia d'en Miquel omple les planes del llibre, el lector sap que la seva mirada té més d'introspecció que de denúncia. I no perquè els objectius de llavors ja no valguin la pena, ni molt manco perquè cap d'aquells objectius s'hagin complit -ell sap que no és així- sinó perquè en Miquel té perfectament clar allò que, diuen, ens acosta a la saviesa: que les úniques guerres que podem guanyar les lliuram sempre dins de nosaltres mateixos.

Estat d'excepció és, per acabar, un llibre estrany, formós i profundament sincer. Miquel López Crespí arriba a aquest moment de la vida -biològica i creativa- en que un home ja no ha de demostrar res a ningú, ni tan sols a ell mateix. Els dimonis que l'espantaren de petit ja han estat exorcitzats; la guerra, l'odi fraticida, l ignorància... els fonaments seculars de la desgràcia dels pobles fa temps que, si bé no han desaparegut, sembla que estan més o manco controlats en aquestes contrades. Tot l'esforç, tota la illusió, tota la feina feta aquests darrers trenta anys han de semblar per força, a un revolucionari com ell, un poc debades, però això Miquel, no és un problema de revolució, sinó simplement de vida, de regles de joc, de saber -i creu-me a mi que sóc metge- que la joventut no és més que una malaltia que es cura amb el temps.

El realment important és tenir el valor de reconèixer que hem viscut i que, massa vegades, hem perdut. Però sempre podrem dir que hem elegit el nostre camp de batalla. Tu ho has fet, Miquel: potser sigui ara el moment de començar a gaudir del bàlsam que ens dóna a tots l'oblit, el moment dolç i esperat de l'armistici.

Sa Pobla (Mallorca), juliol de 2001. L'aleshores diputat del PSM Cecili Buele i l'actual batle de sa Pobla, el metge Antoni Serra presentaren la novel·la de Miquel López Crespí Estat d'Excepció editada per Pagès Editors de Lleida.

Categories: literatura

Recomanacions per a un Sant Jordi d’estiu

Vilaweb Lletres - Dj, 23/07/2020 - 09:58

ELS NOVÍSSIMS
Anna Ballbona, No sóc aquí (premi Llibres Anagrama)
Mercè Rodoreda, El carrer de les camèlies. Postfaci d’Stefanie Kremser (Club editor)
Lluís Llach, Escac al destí (Univers)
Rafael Nadal, Mar d’estiu. Una memòria mediterrània (Univers)
Carles Puigdemont, M’explico. De la investidura a l’exili (la Campana)
Miquel Martín, La drecera (Periscopi)
Max Besora, La musa fingida (Males herbes)
Albert Pla, Espanya en guerra (Amsterdam)
Julià Guillamon, Les cuques (Anagrama)
Ponç Pons, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema)
Care Santos, Seguiré els teus passos (Columna)
Pilar Rahola, L’espia del ritz (Columna)
Enric Calpena, El primer capità (Proa)
googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

10 TÍTOLS PER AQUEST SANT JORDI
Manuel Baixuli, Ignot (Periscopi)
Eva Baltasar, Boulder (Club Editor)
Raül Garrigasait, Els fundadors (Ara Llibres)
Irene Solà, Canto jo i la muntanya balla (Premi Llibres Anagrama, finalista de la EUPL prize, Llibres Anagrama)
Núria Cadenes, Guillem (Amsterdam)
Joan F. Mira, Tots els camins (Proa)
Àlvar Valls, Entre l’infern i la glòria (Edicions de 1984)
Isabel-Clara Simó, El teu gust (Bromera)
Gemma Ruiz, Ca la Wenling (Proa)
Maria Climent, Gina (l’Altra Editorial)

BONA SALUT LITERÀRIA
Antoni Vidal Ferrando, Quan el cel embogeix (Adia Edicions)
Miquel de Palol, Mònica Mir (Angle Editorial)
Quim Español, Francesca (Edicions de 1984)
Lucia Pietrelli, Lítica (Males Herbes)
Sebastià Alzamora, Reis del món (Proa)
Joan Rendé, Ballaven el black bottom (Proa)
Empar Moliner, És que abans no érem així (Columna)
Sergi Pons Codina, Mal bon pare (Amsterdam)
Marta Grau, La música que sona quan acaba la cançó (Rosa dels Vents)
Mònica Batet, Dins del cor de Chopin (Empúries)
Cesc Martínez, Traça un perímetre (Llibres Anagrama)
Sílvia Gruart, En fals (Angle Editorial)
Anna Maria Villalonga, Els dits dels arbres (Bromera)
Maria Mercè Roca, Al final t’agradaré (Rosa dels Vents)
Daniel Palomeras, Fills de la terra dura (Comanegra)
Maria Carme Roca, A Bàrcino (Columna)
Jaume Ferrer Sancho, La perla ardent (Voliana)
David Vila, La revolta de Cramòvia i altres contes (Voliana)
M. Mercè Cuartiella, La font i els dies (Brau Edicions)
Gisela Pou, Tot menys la pluja (Capital Books)
Blanca Soler, Farem castells de sorra (Columna)
Elena Fora, Els silencis del carrer de l’Arc (Onada Edicions) 

PREMIS LITERARIS

Premis a obra inèdita de narrativa
David Castillo, El tango de Dien Bien Phu (premi Joanot Martorell, Edicions 62)
Carlota Gurt, Cavalcarem tota la nit (premi Mercè Rodoreda, Proa)
David Nel·lo, Les amistats traïdes (premi Sant Jordi, Òmnium i Enciclopèdia)
Laia Aguilar, Pluja d’estels (Josep Pla, Destino)
Vicent Usó, No sabràs el teu nom (premi de novel·la Ciutat d’Alzira, Bromera)
Núria Pradas. Tota una vida per recordar (premi Ramon Llull, Columna)
Jordi Nopca, La teva ombra (premi Proa de novel·la)
Carles Torres, Els cossos elèctrics (premi de novel·la curta Just M. Casero, Empúries)
Jaume C. Pons Alorda, Ciutat de Mal (premi Pin i Soler, Angle Editorial)

Premis a obra inèdita de poesia
Lluís Calvo, L’espai profund (premi Carles Riba, Proa)
Joan Duran i Ferrer, Nua cendra (premi Vicent Andrés Estellés, Edicions 3 i 4)
David Caño, Un cos preciós per destruir (Premi Jocs Florals de Barcelona, Proa)
Ramon Boixeda, Les beceroles successives (premi Ausiàs March, Edicions 62)
Anna Gual, Ameba (premi Cadaqués a Rosa Leveroni, Llibres del Segle)
Jordi Llavina, El magraner (premi Marià Manent, Quadern de la Font del Cargol)

Premis a obra publicada
Enric Casasses, El nus la flor (premi d’Honor de les Lletres Catalanes, premi Lletra d’Or, Edicions Poncianes)
Martí Domínguez, L’esperit del temps (premi Òmnium Millor Novel·la de l’Any, Proa)
Joan Benesiu, Serem Atlàntida (premi Ciutat de Barcelona i finalista dels EUPLPrize, Periscopi)
Marta Marín-Dómine, Fugir era el més bell que teníem (premi Crítica Serra d’Or, Ciutat de Barcelona i Amat Piniella, Club Editor)
Més d’un autor, Jo sóc vosaltres. Sis poetes de Síria. Traducció de Margarida Castells Criballés (premi Rafel Jaume de traducció, Pol·len)

TRADUCCIONS

Clàssics traduïts
Rainer Maria Rilke, Dues històries de Praga. Traducció de Ramon Farré (Adesiara)
Joseph Roth, L’Anticrist. Traducció de Pilar Estelrich (Adesiara)
Joseph Roth, Històries d’exili. Traducció de Pilar Estelrich i Montserrat Franquesa (Pagès editors)
Aleksandr Puixkin, Eugeni Oneguin. Traducció d’Arnau Barios (Club Editor)
Franz Kafka, El castell. Traducció de Joan Ferrarons (Club Editor)
Samuel Beckett, Esperant Godot. Traducció de Josep Pedrals (Proa)
Dino Buzzati, El secret del Bosc Vell. Traducció de David Nel·lo (Males Herbes)
Ray Bradbury, L’home il·lustrat. Traducció de Martí Sales (Males Herbes)
Stefan Zweig, Una boda a Lió. Traducció de Tiana Puig (Quaderns Crema)
Menandre, El malcarat. Traducció d’Eloi Creus (Adesiara)

Literatura africana
Akwaeke Emezi, Aigua dolça. Traducció d’Albert Torrescasana (Periscopi)
Kopano Matlwa, Coconut. Traducció d’Elisabet Ràfols.Sagués (Sembra Llibres)

Literatura àrab
Alaa Al ASwani, Una república com si… Traducció de Jaume Ferrer Carmona (Edicions de 1984)

Literatura oriental
Yoshinori Noguchi, L’última lliçó (Comanegra)
Eileen Chang, Brasers. Traducció de Carla Benet (Club Editor)
Ogai Mori, La ballarina. Traducció de Marta Morros (Viena Edicions)
Han Kang, Blanc. Traducció d’Alba Cunill (Rata)
Ouyang Yu, Diari íntim d’un editor. Traducció de Jorge Salavert (Lletra Impresa)

Literatura francesa
Valérie Manteau, El solc. Traducció d’Elisabet Ràfols Sagués (Angle Editorial)
Maylis de Kerangal, Un món a l’abast de la mà. Traducció de Jordi Martín Lloret (Angle Editorial)
Françoise Sagan, Bon dia, tristesa. Traducció de Josep maria Pinto (Viena Edicions)
Hervé Le Corre, Sota les flames. Traducció d’Albert Pejó (Bromera)
Michel Bernard, Els dos remordiments de Claude Monet (Labreu)

Literatura suïssa
Joël Dicker, L’enigma de l’habitació 622 . Traducció de Josep Alemany i Imma Falcó (La campana)

Literatura italiana
Marco Missiroli, Fidelitat. Traducció d’Alba Dedeu (Angle Editorial)

Literatura portuguesa
Dulce Maria Cardoso, La vida normal (Més Llibres) 

Literatura germànica
Franz Werfel, Els quaranta dies del Musa Dagh. Traducció de Ramon Monton (Edicions de 1984)
Stefanie Kremser, Si aquest carrer fos meu. Traducció de Marina Bornas (Edicions de 1984)
Sarah Lark, L’any dels dofins. Traduït per Carlota Gurt (Rosa dels Vents)

Literatura russa
Borís Pilniak, Història de la lluna inapagada. Traducció de Miquel Cabal Guarro (Adesiara)
Aleksandr Kuprín, El braçalet de granats. Traducció de Laia Perales Galán (Viena Edicions)

Literatura hispànica
Chufo Lloréns, El destí dels herois. Traducció de Mireia Alegre i Imma Estany (Rosa dels Vents)

Literatura basca
Harkaitz Cano i Adur Larrea, El dia de les oques. Seguint els passos de Santi Brouard. Traducció d’Ainhoa Aranburu i Farriol Macip (Pol·len Edicions)

Literatura polonesa
Ignacy Karpowicz, Sonka. Traducció de Xavier Farré (Raig Verd)
Olga Tokarczuk, Un lloc anomenat Antany. Traducció d’Anna Rubió Rodon i Jerzy Slawomirski (Proa)

Literatura de l’ex-iugoslàvia
Lana Bastasic, Atrapa la llebre. Traducció de Pau Sanchis (Pericopi)

Literatura romanesa
Mihail Sebastian, Des de fa dos mil anys. Traducció de XAvier Montoliu (Lleonard Muntaner)

Literatura anglosaxona
Ocean Vuong, En aquest món, per un moment som grandiosos. Traducció de Yannick Garcia (Llibres Anagrama)
Hernán Díaz, A l’horitzó. Traducció de Josefina Caball (Periscopi)
Sally Rooney, Gent normal. Traducció d’Ernest Riera (Periscopi)
Max Porter, Lanny. Traducció de Víctor Obiols (Rata)
Ian McEwan, La panerola. Traducció Ricard Vela (Llibres Anagrama)
Anthony Cartwright, La bretxa. Traducció d’Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Lisa Taddeo, Tres dones. Traducció de Ricard Vela (Més llibres)
Lisa See, L’illa de les dones del mar. Traducció d’Esther Roig (Univers)
Miriam Toews, Elles parlen. Traducció de Carme Geronès (les Hores)

Literatura escandinava
Lars Mytting, Les campanes bessones. Traducció de Blanca Busquets (Amsterdam)

LITERATURA I HOLOCAUST
Charlotte Delbo, Cap de nosaltres tornarà. Traducció de Valèria Gaillard (Club Editor)
Yishai Sarid, El monstre de la memòria. Traducció de Roser Lluch (Club Editor)
Heather Dune Macadam, 999. Les primeres dones d’Auschwitz. Traducció de Jordi Cussà (Comanegra)
Renia Spiegel, El diari de la Renia. Traducció d’Anna Rubió, Jerzy Slawomirski i Neus Bonilla (Quaderns Crema)
Josep Hereu, Testimonis sense veu (Eumo)

RECUPERATS
Damià Huguet, Les fites netes (Adia Edicions)
Agustí Esclasans, Històries de la carn i de la sang (Males Herbes)
Agustí Bartra, Els himnes. A cura de D. Sam Abrams (Proa)
Montserrat Roig, L’hora violeta (Edicions 62)
Antònia Vicens, La santa (AdiA edicions)
Guillem Viladot, La cendra (Fonoll)
Miquel Creus, Òpera Àcid (Males Herbes)
Emili Manzano, Pinyols d’aubercoc (Llibres de l’Avenç)
Empar Moliner, T’estimo si he begut i altres contes (Columna)
Jordi Lara, Una màquina d’espavilar ocells de nit (Edicions de 1984) 

LITERATURA JUVENIL
Selma Lagerlöf, El viatge meravellós d’en Nils Holgersson per Suècia. Traducció de Lluís Solanes (Adesiara)
Joaquim Carbó, Quin joc més bèstia (Comanegra)
Joan Barceló, Viatge enllunat (Pagès Editors)
Ursula K. Le Guin, Un mag de Terramar (Raig Verd)
Jack London, La crida al bosc. Traducció Ferran Ràfols (l’Altra Tribu)
Judy Blume, La casa de l’Iggie. Traducció de Marc Donat (Viena Editorial)
Gianni Rodari, Les aventures d’en Cebeta. Traducció d’Àlvar Valls (Sembra Llibres)
Anne Fleming, La cabra. Traducció de Ferran Ràfols Gesa (Sembra Llibres)

MEMORIALÍSTIC
Ngugi wa Thion’go, Neix un teixidor de somnis. Traducció de Josefina Caball (Raig Verd)
Peter Handke, Infelicitat perfecta. Traducció de Marta Pera Cucurell (Llibres de l’Avenç)
Patti Smith, L’any del mico. Traducció de Martí Sales (Club Editor)
Woody Allen, A propòsit de no res. Traducció d’Helena Lamuela (Alianza editorial)
Maggie Nelson, Els argonautes. Traducció de Marina Espasa (l’Altra Editorial)
Claudia Durastanti, L’estrangera. Traducció de Martí Sales (l’Altra Editorial)
Joan-Lluís Lluís, Els invisibles (Llibres de l’Avenç)
Ponç Pons, Els ullastres de Manhattan (Quaderns Crema)
Manel Alonso i Català, Quadern de Ca Perla (Neopàtria) 

BARCELONA PROTAGONISTA
Albert Garcia Espuche, La gent del carrer Moncada (2 vol.) (Ajuntament de Barcelona)
Toni Vall, Bocaccio. On passava tot (Columna)
El Perich, Un abric verd penicil·lina. Edició de Kap (Angle Editorial)
Marc Moreno, Escapisme (Més Llibres)
Marcel Fité, La veritable història del llibreter assassí de Barcelona  (Edicions de 1984)
Roger Bastida, La llarga revetlla (Columna)
Àngels Casas, Sidonie té més d’un amant (Univers)
Egar Illas, Pensar Barcelona. Ideologies d’una ciutat global. Traducció de Josep M. Sobrer (Apostroph)

VINTAGE
Vicenç Pagès Jordà, Memòria vintage. De l’home a la lluna a Pulp Fiction (Empúries)
Gemma Nierga i Jaume Figueras, El cine que ens va obrir els ulls (Rosa dels Vents)

NEGRA I CRIMINAL
Tuli Márquez, La mida dels nans (Més Llibres)
Margarida Aritzeta, Teori del Gall (Llibres del Delicte)
Marta Alòs, L’origen del pecat (Pagès Editors)
Montse Sanjuan, Dues dones (Pagès Editors)
Salvador Balcells, Si saps caure, t’alçaràs (Meteora)
Ludmila Lacueva Canut, Scrap mortal (Apostroph)
David Marín, Appletown (Pagès Editors)
Josep Penya, La psicografia (Voliana Edicions)
Andrea Camilleri, Km 123. Traducció de Pau Vidal (Edicions 62)
Donna Leon, Amb l’aigua al coll. Traducció de Núria Parés Sellarés (Edicions 62)
Edmund Crispin, Crim a la botiga de joguines. Traducció de Jordi Vidal (Univers)
Gabriel Magalhaes, Restaurant caníbal (Pagès Editors)
Alan Parks, Gener de Sang. Sèrie Harry McCoy. Traducció de Xavier Zambrano (Univers)
Un-su Kim, Els planificadors. Traducció de Josep Pelfort Gregori (Univers)
Crims amb Carles Porta (la Campana)
Maria Carme Poblet, Els crims de la Pobla (Brau Edicions) 

CIÈNCIA-FICCIÓ I FANTÀSTIC
Víctor Nubla, Metal·lúrgia (Males Herbes)
Més d’una autora, Extraordinàries. Noves autores de l’insòlit (Males Herbes)
Julià Guillamon, Joan Perucho i la literatura fantàstica (Empúries)
Joan Perucho (adaptació al còmic de Julià Guillamon i il·lustracions de Toni Benages), Llibre de cavalleries (Empúries)
Joan Perucho, Les històries naturals (Edicions 62)
Marc-Uwe kling, QualityLand. Traducció de Ramon Farrés (Periscopi)
Amal El-Mohtar i Max Gladstone, Així es perd la guerra del temps. Traducció de Lluís Delgado i Rosa Borràs (Mai Més)
Kameron Hurley, La Brigada Lluminosa. Traducció Anna Llisterri (Mai Més)
Sylvian Neuvel, El test. Traducció de Marina Espasa (Mai Més)

CALIDOSCOPI DEL PROCÉS
Oriol Junqueras, Parlant amb tu d’amor i llibertat (Ara Llibres)
Dolors Bassa i Montse Bassa, Carregades de raons. Pròleg de Carme Forcadell (Ara Llibres)
Magda Gregori, Pere Aragonès, l’independentisme pragmàtic (Pòrtic)
Santi Vila, Vèncer i convèncer (Pòrtic)
Jordi Borràs, La força de la gent (Ara Llibres), fotoperiodisme
Jordi Muñoz, Principi de realitatUna proposta per a l’endemà del Procés (Llibres de l’Avenç)
Antoni Bassas, La nació en portada (Rosa dels Vents)
Toni Cruanyes, Un dels nostres (Pòrtic)
Joan Bonanit, Història d’un crit (Comanegra)
Àlvar Valls, El dinovè protocol (Voliana Edicions) novel·la
Amadeu Alemany, A l’octubre tornarà la primavera (Alda Talent) novel·la
Fermí Rubiralta, L’evolució independentista del catalanisme (Rafael Dalmau Editor)
Vicent Baydal i Cristina Palomo (coord.), Pseudohistòria contra Catalunya. De l’espanyolisme a la Nova Història (Eumo)

FEMINISME I PIONERES
Mireia Boya, Trencar el silenci (Ara Llibres)
Najat El Hachmi, Sempre han parlat per nosaltres (Edicions 62)
Gemma Pasqual, Viure perillosament (Comanegra)
Txell Feixas Torras, Dones valentes (Ara Llibres)
Cristina Genebat, Som iguals o no? Interpretant el feminisme (Rosa dels Vents)
Virginie Despentes, Vernon Subtex 2. Traducció d’Anna Casassas (Sembra Llibres)
Emilie Pine, Apunts personals. Traducció d’Ester Capdevila (l’Altra Editorial)
Sílvia Federici, Bruixes, caça de bruixes i dones. Traducció de Marta Pera Cucurell (Tigre de Paper)
Montserrat Roig, Som una ganga (Comanegra)
M. Àngels Cabré, El llarg viatge de les dones. Feminisme a Catalunya (Edicions 62)
Natza Farré i Gala Pont (il·lustracions), Que no t’expliquin contes! (Amsterdam)
Antoni Gelonch, 100 pioneres catalanes (Viena Edicions)
Antoni Furió (ed.), Quinze dones valencianes (Editorial Afers) 

DE PERIODISTES I DE PERIODISME D’INVESTIGACIÓ
Roberto Saviano, Petó ferotge. Traducció de Pau Vidal (Llibres Anagrama)
Alec Ash, Senyals de llum. La jove generació que construeix la nova Xina. Traducció d’Octavi Gil Pujol (Saldonar)
Santiago Vilanova, L’explosió de Capità Arenas (Apostroph)
Més d’un autor, Els invisibles. Un retrat obert i plural de la immigració (Edicions 62)
Julià Guillamon, Deu entrevistes (Comanegra)
Agustí Pons, Crònica al marge (Comanegra)
Ignasi Aragay, El món us espera (Empúries)
Anna Saez Mateu, Batre Records (Fonoll)

DE LA GUERRA DEL 1936-39 I POSTGUERRA
Jordi Martí-Rueda, Brigadistes. Vides per la llibertat (Tigre de Paper)
Víctor Amela, Ens van robar la joventut (Rosa dels Vents)
David Gesalí i David Íñiguez, Catalunya any zero. Crònica visual de la desfeta (Angle Editorial)
Antoni Marimon Riutort, El triomf de Joan March (Lleonard Muntaner Editor)
Pelai Pagès i Blanch (dir.), Els maquis. La resistència armada contra el franquisme (Edicions 3i4)
Gemma Torres Delgado, La virilitat d’Espanya a l’Àfrica (Alfons el Magnànim i Editorial Afers)
Gemma Caballer, Aidez les réfugiés! Josep Maria Trias i Peitx, un home d’acció entre catòlics i quàquers (Gregal)

EMERGÈNCIES (climàtica, antifeixista, educativa, sanitària…)
Salvador Lladó, La bossa o la vida. El 99% contra l’emergència climàtica (Tigre de Paper)
Carola Rackete, És hora d’actuar. Pròleg de Pep Guardiola. Traducció de Carlota Gurt i Laura Obradors (Ara Llibres)
Salvador Macip i Chris Willmott, Viurem per sempre? Com la biomedicina ens està canviat la vida (Eumo)
Josep Lluís Micó, Maquinètica (Saldonar)
Adam Majó, Set de mal. Desxifrant el feixisme del segle XXI (Pagès Editors)
Alba Sidera, Feixisme persistent. Radiografia de la Itàlia de Matteo Salvini (Saldonar)
Stellan Vinthagen, Una teoria de l’acció noviolenta (Pagès Editors)
Marion Muller-Colard, La intranquil·litat. Traducció d’Helena Cots (Fragmenta Editorial)
Alberto Prunetti, Amiant. Traducció de Pau Vidal (Tigre de Paper)
Cristian Olivé, Profes rebels (Rosa dels Vents)
Jaume Funes, Fer de mestre quan ningú no sap per a què serveix (Eumo)
Diversos autors, Pedagogies i emancipació (Arcàdia)
Teresa Hidalgo, Ni falda ni pantalons, jo. Educació transversal i atenció a la diversitat (Onada Edicions)
Sergi Castillo Prats, La batalla per la sanitat valenciana,  (Alfons el Magnànim)
Jorge Ramos Tolosa, Palestina. Una història essencial (Sembra Llibres) 

REPENSAR EL SISTEMA
Costa Lapavitsas, L’esquerra contra la Unió Europea. Traducció d’Àngel Ferrero (Tigre de Paper)
Jodi Dean, Necessitem camarades. Traducció d’Anna Llisterri (Tigre de Paper)
Més d’un autor, La resposta liberal (Editorial Base)
George Politzer, Principis elementals de filosofia. Traducció i pròleg de Joan Palomares (Sembra Llibres)

PECATS CAPITALS
Oriol Quintana, La mandra (Fragmenta Editorial)
Marina Porras, L’enveja (Fragmenta Editorial)
Oriol Ponsatí-Murlà, L’avarícia (Fragmenta Editorial)
Adrià Pujol Cruells, La gola (Fragmenta Editorial)
Anna Punsoda, La luxúria (Fragmenta Editorial)
Jordi Graupera, La supèrbia (Fragmenta Editorial)
Raül Garrigasait, La ira (Fragmenta Editorial) 

DE RELIGIÓ I MÉS
Lluís Duch, Conceptes fonamentals d’antropologia i religió (Fragmenta Editorial)
Josep Maria Quintana, Lletres de combat (Pagès Editors)
Joan Bauzà i Bauzà, Dietari de canvis (Lleonard Muntaner Editor) 

TREURE LA LLENGUA I LLEGIR
Enric Gomà, El castellà, la llengua del costat (Pòrtic)
Pau Vidal, Corregir mata (Viena edicions)
Isidor Marí, Poesia, llengua i país. Una mirada des d’Eivissa (Lleonard Muntaner Editor)
Ralph Waldo Emerson, La confiança en un mateix. El poeta. Traducció de Cebrià de Montoliu i Miquel Angel Llauger (Ensiola)
Gustau Muñoz, La vida dels llibres (Editorial Afers)
Joan Margarit, Poètica (Empúries)
Laura Borràs, El poder transformador de la lectura (Ara Llibres)
Antònia Soler i Nicolau, Els mites grecs a les rondalles mallorquines (Documenta Balear)

RETORN A LA NATURA
Alexandre de Riquer, Poema del bosc (Adesiara)
Samuel Butler, Erewhon. Traducció de Victòria Gual (Adesiara)
Gary Snyder, Assaig sobre vida i natura. Traducció de José Luis Regojo Borràs (Quid Pro Quo)
Nil Barceló i Judit Roma (il·lustracions), Tornar a pagès. Manual pràctic d’horticultura (Edicions Sidillà)

PAISATGES, EN PLURAL
Albert Pijuan, Lucia Pietrelli i Adrià Pujol Cruells, La vastitud (Labreu Edicions)
Perejaume, Fonts líquides i fonts lignificades (Tushita)
Robert Macfarlane, Sota terra. Un viatge a les profunditats del temps. Traduicció d’Alexandre Gombau
James Herriot, Totes les bèsties, petites i grosses. Volum II. Traducció de Mar Vidal (Viena Edicions)
Més d’un autor, Priorat en Persona (Vibop Edicions)
Maria Nunes, Rusiñol, V. Català, Espriu, Pessarrodona. Rutes literàries de Barcelona, 3 (Meteora)

D’ART I D’ARTISTES
Josep Palau i Fabre, Estimat Picasso. Edició de Julià Guillamon (Galaxia Gutenberg)
Artur Ramon, Art trobat (Comanegra)
Joma, Polifem, el beverri (Vibop Edicions)
J.V. Foix, Noms propis: escriptors i artistes (Edicions 62 i Fundació J.V. Foix)
Martí Domínguez i fotografies de Jesús Císcar, Estudis d’art (Editorial Afers) 

DE MÚSICA I PARAULES
Mathias Malzieu, Una sirena a París. Traducció de Mireia Alegre (Rosa dels Vents), novel·la
Cesk Freixas, El desta de les paraules (Rosa dels Vents), poesia
Suu, Fauna o amor (Rosa dels Vents), poesia
Josep Igual Febrer, L’eternitat enamorada. Notes d’un diari 2016-2017 (premi Joan Fuster d’Assaig, Edicions 3i4)
Goethe, Egmont. Versió de Joan Lluís Bozzo (la Campana)
Margarida Hervàs, Parlant de música (Vibop Edicions)
Francesc Vicens Vidal, Diguem visca Sant Antoni! (Documenta Balear)
Josep Lluís Valldecabres, Poesia i música valenciana per a cor de veus blanques (Alfons el Magnànim)

MENJAR I BEURE
Julià Guillamon, Vi i benzina (Vibop)
Fra Francesc Roger, Art de la cuina (Barcino)
Antoni Tugores, Cuina encara més econòmica. Receptes fàcils per a temps difícils (Documenta Balear)
Miquel Caldentey, La cuina del Tradicionari. Un recorregut pel calendari gastronòmic de Mallorca (El Gall Editor)
Vicent Marquès, Història de la cuina catalana i occitana Volum 2 (Edicions Sidillà)
Hélo-Ita, Taller de galetes (Mtm Editor)
Dra Montse Folch, 100 creences i mites sobre l’alimentació (Cossetània)
Elena Olesa, Rabassa morta (premi de novel·la curta Celler de Lletres, Saldonar)
Eduard Puig i Vayreda, Bodegons amb ampolla de vi (Vibop Edicions)

POESIA CATALANA
Vicent Andrés Estellés, Obra Completa VI (Edicions 3i4)
Jordi Cornudella, Tot Albucàssim (Vitel·la)
Manuel Forcano, A tocar (Proa)
Nicolau Dols, Feliç (Godall Edicions)
Mireia Vidal-Conte, Severa rosa (Lleonard Muntaner Editor)
Laura López Granell, Coratge (Godall Edicions)
Antònia Vicens, Si no dius fort el meu nom, em condemnes per sempre (Pagès Editors)
Àngels Moreno, L’agulla (Pagès Editors)
Laia Llobera, Llibre de revelacions (Labreu Edicions)
Esteve Plantada, Troncal (Labreu Edicions)
Míriam Cano, Vermell de Rússia (Labreu Edicions)
Mireia Calafell, Nosaltres, qui (Labreu Edicions)
Joan Pujol, Els poemes de Lepant (Barcino)
Jordi Larios, En vespres grocs (Eumo i Cafè Central)
Ivette Nadal, L’àngel i la infermesa del pensament  (Eumo i Cafè Central)
Isabel-Clara Simó, La mancança (Gregal)
Francesc Circuns Margarit, Vespres (Tushita)
Xavier Rius, Vivències (Tushita)
Jordi Torres Calvo, Dies malalts de pluja (Tushita)
Armand Escandell, Variacions amb repetició (Neopàtria)
Laia Noguera i Clofent, L’intrús (Meteora)
Juan López-Carrillo, Poemes amb ous ferrats (Meteora)
Antoni Munné-Jordà, Runa d’enderroc. Proves poètiques des de 1969 (El cep i la nansa)

 

POESIA TRADUÏDA
William Wordsworth, El preludi. Traducció de Jaume C. Pons Alorda (Edicions de 1984)
Horaci, Odes. Traducció de Jaume Juan Castelló (Adesiara)
Margaret Atwood, L’alè misteriós. Poemes escollits 1965-2007. Traducció de Montserrat Abelló (Edicions de 1984)
Més d’un autor, Antologia lírica alemanya (1910-1960). Tria i traducció de Guillem Nadal Blanes (Documenta Balear)
John Ashbery, Autoretrat en un mirall convex. Traducció de Melcion Mateu (premi de poesia Nollegiu 2020, Llibres del Segle)
Marta Petreu, Apocalipsi segona Marta. Traducció de Jana Balacciu Matei i de Xavier Montoliu Pauli (Ed. Associació Pont del Petroli)

The post Recomanacions per a un Sant Jordi d’estiu appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Intel·ligència?

Un nou article a la Marfanta on reflexiono sobre les teòriques bondats de la intel·ligència, i la crisi de la covid-19, en un moment de no massa optimisme, per cert.
Categories: literatura

Les llibreries s’aboquen al Sant Jordi d’estiu

Vilaweb Lletres - Dc, 22/07/2020 - 21:50

Llibreria l’Espolsada de les Franqueses del Vallès googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tot comença en una llibreria.
Gràcies per ser-hi avui i cada dia #23j #vidadellibreria #lespolsada pic.twitter.com/7Vz3zYdamU

— L'Espolsada (@Espolsada) July 21, 2020

Llibreters Mallorca

Després de mesos d'incerteses, a la fi podem anunciar que el pròxim 23 de juliol les llibreries de Palma sortirem al carrer per a celebrar la Festa del Llibre! Hem preparat activitats, música i emocions com les que només els llibres poden transmetre. Vendràs? #Llibreriesalafresca pic.twitter.com/I6XcLlrhIE

— Llibreters Mallorca (@llibreters) July 7, 2020

Ambra Llibres de Gandia

Dijous 23 de juliol es celebra el Dia del Llibre! pic.twitter.com/x1FL8IzSOg

— Ambra Llibres (@AmbraLlibres) July 21, 2020

Llibreria Vitel·la de L’Escala

Demà sortirem al carrer, i amb totes les precaucions, i la vostra col·laboració i comprensió, intentarem defensar els llibres i la lectura tan bé com sabrem!📚🌹 pic.twitter.com/sKexzWA7xy

— Llibreria Vitel·la (@llibreriavitela) July 22, 2020

Llibreria La Memòria de la Plaça de la Vila de Gràcia a Barcelona

Demà #23DeJuliolDiaDelLlibreiLaRosa tindrem parada a la Plaça de la Vila de Gràcia i acollirem signatures:

– 11h @CarlaGraciaM
– 17h @nadalrafel
– 20h @JuliaGuillamon

I si no podeu venir, podeu celebrar #santjordidestiu amb nosaltres a https://t.co/6N8oCewVjV

🌷📚 pic.twitter.com/r15yYbSXLY

— Llibreria La Memòria (@MemoriaLlibres) July 22, 2020

Llibreria L’Altell de Banyoles

El 23 de Juliol us esperem a la Plaça i a la Llibreria! pic.twitter.com/DsV6ctVGG0

— Llibreria L'Altell (@LlibreriaLAltel) July 21, 2020

Llibreria Foster&Wallace de Vic

Ens fa tanta il•lusió el Dia del Llibre i de la Rosa de demà, que hem fet estampar unes samarretes verdes per demà!
📚🌷
Ja sabem que demà serà un dia diferent i anormal per les circumstàncies. Però ens fa il•lusió que es celebri almenys, en la mesura que es pugui. pic.twitter.com/PmZ3LsYYgV

— Llibr_Foster&Wallace (@llibreria_FandW) July 22, 2020

Llibreria La Impossible de Barcelona

Per celebrar el Dia del Llibre, demà muntarem una parada davant de la llibreria amb les nostres millors recomanacions i amb ganes de compartir una estona plegades. La distància i seguretat seran cosa garantida. Fins demà i bona lectura! pic.twitter.com/BdfAUMO7yE

— LA IMPOSSIBLE (@LAIMPOSSIBLE_LL) July 22, 2020

Llibreria Adserà de Tarragona

pic.twitter.com/GOYquWhtLv

— Llibreria Adserà 🎗 (@llibreriaadsera) July 22, 2020

Llibreria Caselles de Lleida

Un any ple d’emocions.

Aquest 23 d’abril, després de més de cent anys d’història de la llibreria, no vam poder celebrar el Sant Jordi, la festa més bonica de Catalunya📚🌹.
Ara, malgrat les restriccions, Llibreria Caselles us convida a participar d’aquest nou dia del llibre i pic.twitter.com/f3bD72u23l

— Llibreria Caselles (@CasellesLleida) July 21, 2020

Llibreia Empúries de Girona

Demà és el GRAN dia!!

Us obrirem les portes de la llibreria de 9 a 20h (no tanquem al migdia)!! I al migdia tindrem a l'estimat @nadalrafel signant.

I per la tarda a la Plaça de la Independència, signatures d'autors amb TOTES les mesures de seguretat!! 🧴😷📚🖊️#23juliol pic.twitter.com/0Oi3YmsYg5

— LLIBRERIA EMPÚRIES (@TroaEmpuries) July 22, 2020

Llibreria Laie al CCCB de Barcelona

Si demà és dijous i Sant Brígida, t'esperem a partir de les 11 del matí!

👉 https://t.co/8uEUaw8KAF#Allibrerat #DiaDelLlibreiDeLaRosa

Per cert, que bo que és l'Oriol Malet! pic.twitter.com/chTHGiVa8X

— Laie CCCB (@laiecccb) July 22, 2020

Llibreria Documenta de Barcelona

#SantabrigidaalaDocumenta2020 tira endavant. Falta 1 dia!

No ho hem fet mai, però tindrem alguns e emplars firmats.

No ho hem fet mai però tindrem firmes parapetades.

Apa, us esperem demà i cada dia.@Llibreterscat pic.twitter.com/oXbg1omSPm

— Llibreria Documenta (@DocumentaBCN) July 22, 2020

Dòria Llibres de Mataró

Per comprar LLIBRES no cal anar a l'Amazones
Trepitgeu el comerç de proximitat!!! pic.twitter.com/akI84Coh5i

— Dòria llibres. (@doriallibres) September 15, 2018

Llibreria La Central

📢Demà estarem a les llibreries de 10h a 21h
✨Aquí us deixem les nostres recomanacions: https://t.co/WnSFjwUo2t@LesMalesHerbes @mariabohigassal @Alfaguara_es @BlackieBooks @AnagramaEditor @laltraedi @som_amsterdam @arpaeditores @alphadecayed @Seix_Barral @EdImpedimenta i més! pic.twitter.com/NWX9jfEthv

— La Central (@La_Central_) July 22, 2020

Detroit Llibres d’Alcoi

Bon dia! La vida continua!

Com ja sabeu, en este any en què res és com hauria de ser, no vam poder celebrar el Dia del Llibre quan tocava i per això ho farem el proper dijous 23 de juliol, amb la mateixa il·lusió (i amb totes les mesures de seguretat!). pic.twitter.com/VSoN4EyQwE

— Detroit Llibres (@DetroitLlibres) July 20, 2020

Llibreria Traços de Canet de Mar

Aquest dia del llibre i de la rosa, aquest Sant Jordi amb banyador t'esperem plens d'empenta, de seguretat i amb ganes de combatre plegats a un drac minúscul que es pensa que pot acabar amb tot. #llibreria #traços #CanetdeMar pic.twitter.com/eu13hPAEbP

— Llibreria Traços (@LlibresTracos) July 22, 2020

Llibreria Calders de Barcelona

La troupe. pic.twitter.com/0JFoHmWIYs

— Llibreria Calders (@LaCalders) July 22, 2020

La Llar del Llibre de Sabadell

En aquest dia del llibre tan atípic, us esperem a les nostres llibreries de 9 a 21 hores ininterrompudament !!!

Aconseguiu, amb cada compra, el punt de llibre exclusiu de la nostra col·lecció!!

I recordeu, mascareta ,gel desinfectant i distància de seguretat, gràcies. pic.twitter.com/4t1Tuu6cqb

— La Llar del Llibre (@LaLlardelLlibre) July 21, 2020

Llibreria Núria d’Olesa de Montserrat i Esparreguera

Activitats de Sant Jordi d'Estiu a Olesa i Esparreguera pic.twitter.com/Ycvj42WIm3

— Nuria_Paper_Llibre (@Papereria_Nuria) July 22, 2020

The post Les llibreries s’aboquen al Sant Jordi d’estiu appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sant Jordi d'estiu


Demà celebrarem d'alguna forma un Sant Jordi d'estiu, amb actes diversos a Tortosa on podreu coincidir, mantenint distàncies amb alguns autors.
Jo estaré a les 10 del matí a Flors Mònica (c. Llotja /rbla. Felip Pedrell);
a les 11 h. a La 2 de Viladrich.
Categories: literatura

Avançaments editorials: El Vicari d´Albopàs, una nova novel•la de l´escriptor Miquel López Crespí

Avançaments editorials: El Vicari d´Albopàs, una nova novel•la de l´escriptor Miquel López Crespí


EL VICARI D’ALBOPÀS - Per Cecili Buele, exConseller de Cultura del Consell Insular de Mallorca -


1. El protagonista i l’autor


El protagonista d’aquesta novel•la és un capellà, mossèn Joan, manacorí de naixement. Nomenat vicari de sa Pobla -Albopás - pel bisbe de la diòcesi de Mallorca, un cop ordenat sacerdot, s’hi passa pràcticament tota sa vida, fins que mor a l’edat de 62 anys.Aquest capellà manacorí s’hi arriba a sentir i comportar-se com un albopassí més. Això sí, representant fidelment l’estament d’una jerarquia eclesiàstica integrada per una vintena de preveres dirigits pel senyor rector.També es relaciona amb persones d’altres indrets de Mallorca, amb les quals intercanvia idees i plantejaments que tenen a veure no solament amb la situació eclesiàstica que viuen, sinó també amb la realitat cultural, social i política del seu temps als seus territoris respectius. El mossèn forma part dels sacerdots mallorquins que, durant la primera meitat del segle XX, representen i encarnen l’oposició declarada a les idees i propostes liberals, socialistes, anarquistes o comunistes. Amb el pretext de defensar el manteniment d’una societat marcada per la influència de l’església catòlica a gairebé tots els àmbits de la vida ciutadana, s’afanyen a combatre allò que consideren que la posa en perill, alhora que valoren els adversaris com a perniciosos des de tots els punts de vista.Juntament amb la poeta llucmajorera Maria A. Salvà, hi fan pinya el també manacorí mossèn Antoni M. Alcover, el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o el campaneter mossèn Llorenç Riber, entre d’altres personatges rellevants que apareixen a la novel•la.

L’obra de l’escriptor pobler se centra en certes iniciatives d’aquest vicari d’Albopàs, fidel exponent d’una presència eclesiàstica, gens ni mica disposada a perdre’n la situació privilegiada en què s’ha instal•lat des de temps enrere. I que, per a mantenir-la, no dubta a recórrer a la utilització d’eines pràctiques i concretes com les que ofereix el món de la cultura o l’ensenyament.L’autor pobler és un dels escriptors mallorquins que ha produït més obres literàries i que ha publicat més llibres, dedicats a gèneres tan diversos com la poesia, el teatre, l’assaig, la novel•la, etc.

El fet de situar-ne aquesta en el marc conegut del seu poble natal el porta a presentar-ne el protagonista, amb tota casta de detalls que ajuden a valorar el paper històric que té dins la vila poblera un personatge d’aquestes característiques.

No solament per haver estat el creador de la Revista sa Marjal, entre d’altres iniciatives culturals esmentades en el llibre, sinó també per haver contribuït a millorar l’educació de les classes socials més modestes. Sempre des d’una perspectiva clerical catòlica, entesa i viscuda a la seva manera.


2. Un eclesiàstic


A través d’un personatge eclesiàstic manacorí, de nom mossèn Joan, qui ocupa un càrrec clerical secundari com a vicari de la parròquia de sa Pobla durant molt de temps, més de tres dècades seguides, - circumstància que el clergue aprofita per endinsar-se en el coneixement i aprofundiment de la història de la vila -, l’escriptor pobler Miquel López Crespí fixa l’atenció en aquest personatge històric que admira i li crida poderosament l’atenció.

És persona molt coneguda per la gent poblera, degut al temps perllongat que hi viu i treballa, a la gran tasca pastoral que hi desplega, a les innombrables iniciatives culturals i educatives que promou, i al llançament d’una de les publicacions més valuoses de la comarca: la Revista sa Marjal.

Hi viu tan de temps i tan intensament a Albopàs, que aquesta passa a ser la seva vila. La sent tan seva que sovint pensa que hi ha nascut, entre els seus homes i les seves dones, que n’és un albopassí de soca-rel.

Arriba a manifestar que mai més no tornarà al seu poble natal: «Són massa anys trepitjant la terra de l’antic Uuialfàs dels moros, de palpar les pedres venerables dels antiquíssims talaiots, les restes romanes prop de Crestatx, els llumets de fang que il•luminaren humils cabanes i riques estances fa dos mil anys...»

Tots els elements que l’autor en recapta amb molta cura, i que no són pocs sinó molt valuosos, el porten a presentar el protagonista des que hi arriba com a capellanet jove recent ordenat a l’edat de 30 anys, fins que hi troba la mort, ultrapassant-ne els 62. Són més de tres dècades seguides de viure i treballar a la mateixa parròquia d’Albopàs, sempre com a vicari.

Un conjunt d’elements serveixen per construir-ne un relat que capfica de ple el lector en les profunditats insondables d’un món ja desaparegut en ple segle XXI i del qual vol deixar constància fefaent per a les generacions venidores.

Tant pel que fa a l’estil de vida que imposa la jerarquia eclesiàstica a tot el poble, com pel que té a veure amb el comportament de la ciutadania poblera a finals del segle XIX i principis del segle XX fins a la meitat.

«El que no roman escrit és com si mai no hagués existit!» No es cansa de repetir l’escriptor pobler en ocasions diverses, quan li pregunten sobre la seva dedicació total i absoluta a l’escriptura, des que compta amb pocs anys d’edat fins que n’assoleix la condició d’escriptor jubilat.

En aquest sentit, autor i protagonista s’identifiquen sovint en la novel•la. Com quan miren de respondre’s la pregunta “Escriure per provar de mudar el món?” Tots dos pensen que és un dels errors més greus de llurs vides, davant esdeveniments que deixen ferides perdurables.

O quan lamenten que entre aquella munió d’avantpassats no hi hagi cap narrador, cap persona que pugui deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria, dels fantasmes que poblen cambres i sales dels grans casals de la vila.

Tots dos conclouen que algú ho hauria d’escriure: “Aconseguir transformar ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen...”

Ja se sap que el món eclesiàstic mallorquí del segle XX és molt complex, divers i singular. Con mostra aquest llibre, amb el protagonista eclesiàstic de la novel•la, només a la vila d’Albopàs hi conviuen aleshores una vintena de capellans. Just suara mateix, que només n’hi deu haver un i deu tenir al seu càrrec unes quantes parròquies més!

Aleshores els capellans representen majoritàriament un dels nivells més alts de les elits socials, tant a les ciutats i viles de Mallorca com als organismes i institucions oficials, pel fet d’erigir-se en la més alta instància a la qual s’acostuma a recórrer en cas de necessitat, o de consulta, o de malaltia, o de brega.

Allò que diu el rector del poble no només «va a missa». Penetra i arriba fins a les fibres més fondes de l’ànima de la gent. Des dels infants fins als majors, dels joves als més grans, a l’àmbit individual o privat, i a l’àmbit col•lectiu o social. El rector de poble és la persona que infon més respecte entre la població. Allò que diu el rector esdevé indiscutible. Com si es tractàs de la persona que ho sap tot i que mai no s’equivoca en res!

La figura del rector de poble, a la societat mallorquina d’aleshores, serveix per a beneir i consagrar, però també per a signar certificats de bona conducta cívica, o de matrimoni contret, o per influir en decisions d’ordre públic, o per censurar espectacles i llibres, o per establir normativa relacionada amb la vestimenta o els bons costums o les festes o la vida diària...

Amb una paraula, el rector de poble ho és tot a la Mallorca rural del segle XX. Tothom el venera i el respecta, si més no de portes cap a fora. En aparèixer com el qui en sap més, de gairebé tot, ningú no gosa contradir-lo en res. A no ser els més atrevits, que no solen esser ben considerats... N’esdevé l’autoritat màxima, per damunt de qualsevol altra que hi pugui haver.

El paper dels vicaris parroquials, en canvi, resulta bastant més secundari. Tots dos individus són capellans igualment, pertanyents a la jerarquia eclesiàstica diocesana, però el vicari té rang una mica inferior. Roman a un segon nivell. Les atribucions que corresponen als vicaris no són ben bé les mateixes que les que tenen els rectors. Les tasques a realitzar sempre han d’estar subjectes al control de l’autoritat màxima encarnada en el senyor rector.

El bisbe, que n’és el jerarca diocesà suprem, els nomena «coadjutors», és a dir col•laboradors del rector, sempre a les ordres d’aquest, que és qui comanda més i en tot a la demarcació parroquial.

El títol ja assenyala en quin dels dos nivells es mou el protagonista eclesiàstic. Es tracta d’un vicari cooperador, un prevere coadjutor, un capellà ajudant del rector d’Albopàs (Sapobla, a l’inrevés) que, en principi, ha de romandre a les ordres d’aquest i no ha de poder pensar ni fer ni dir res que no estigui d’acord amb els criteris de l’altre capellà que ostenta el càrrec de rector.

En aquest sentit, la novel•la presenta aspectes diversos del tarannà que adquireix el comportament característic d’aquest «Vicari d’Albopàs», pel que fa, per exemple, a la seva dedicació ferma a l’àmbit de la cultura, les tradicions, l’ensenyament, la ideologia antiliberal, antisocialista, antianarquista, anticomunista.

Profundament entusiasmat amb les idees conservadores del catolicisme més tradicional, tot al llarg de la novel•la apareix combatent durament el krausisme, el socialisme i l'anarquisme, perquè considera que tots tres moviments amenacen el futur amb dècades de noves persecucions per als cristians, més concretament per als catòlics que hi representen si no la totalitat, sí la majoria de la població albopassina.


2. Els capítols de la novel•la


La lectura de les primeres planes d’aquest llibre – que en conté 225 molt ben elaborades – , i de tots i cadascun dels seus capítols – unes dues dotzenes molt ben estructurades - fa veure que s’inicia amb una trobada entre dos clergues mallorquins, preveres diocesans: l’un, mossèn Joan, que viu i treballa com a vicari a la vila mallorquina d’Albopàs, rep la visita d’un altre, mossèn Miquel, que viu a Pollença.

Tots dos clergues diocesans es mouen falaguers dins l’àmbit de la cultura del seu temps i se senten aclaparats per fets, succeïts a Barcelona o a París o a Sant Petersburg, que consideren i valoren com a “revolucionaris”.

Amb la visió eclesiàstica convencional, comparteixen la visió de considerar-los fruit i conseqüència d’una manca creixent de la pràctica religiosa cristiana que s’estén arreu de Catalunya, d’Espanya i d’Europa…

Fets tràgics com els de Barcelona, amb violències desfermades als carrers de la ciutat, els mouen a desitjar per a Albopàs i per al conjunt de Mallorca un futur molt més tranquil i asserenat, gràcies al model que pretenen d’establir, basant-se en la tradició cristiana i popular del col•lectiu catòlic que representen.

En tenir notícia dels fets violents produïts a Catalunya, sobretot a la ciutat de Barcelona, el vicari d’Albopàs comparteix amb mossèn Antoni Maria Alcover, de Manacor, i amb mossèn Miquel Costa i Llobera, de Pollença, la preocupació clerical per una situació que s’allunya cada vegada més de les ensenyances catòliques.

Basant-se en informacions directes que li arriben de comerciants albopassins que han presenciat escenes espantoses i desastroses a la capital catalana, va prenent-ne bona nota per fer-la arribar a les autoritats catalanes.

Remarca moltíssim el paper de les dones, i més particularment de les prostitutes, en l’encalentida d’ànims per cometre barbaritats contra esglésies, religioses i capellans.

No vol ni sentir-ne a parlar, de la gent que es declara llibertària, socialista, comunista o anarquista. Els veu com a representants directes del dimoni.

Mentre que es mostra aferrissat defensor de l’exèrcit espanyol, que considera com a ferma columna de la llei, sempre al servei de la pàtria, a l’hora de restablir l’ordre i la tranquil•litat a la capital catalana.

Arranca un altre capítol del llibre amb certs dubtes del mossèn sobre la incidència de l’encíclica “Rerum Novarum” del papa Lleó XIII en l’enfortiment de la societat espanyola. Una encíclica que, segons el vicari, defensa millors condicions de vida per a la classe treballadora, com ningú no ha fet mai fins aleshores.

Continua el mossèn exposant-hi l’opinió eminentment favorable a la monarquia. Defensa amb dents i ungles el paper, la figura i la funció del rei espanyol, i marca posició claríssima contra qualsevol moviment o opinió que li sigui, o que li sembli que sigui contrària.

Per al mossèn, sense la monarquia, no hi pot haver convivència social harmoniosa i pacífica. La monarquia cohesiona, fa progressar la societat, ajunta esforços. Per això fins i tot propugna mà dura contra qui pretengui substituir-la per un altre model polític de societat a Espanya.

Un mossèn mallorquí, fidel seguidor del Vaticà, partidari fervent de la monarquia, declaradament antirepublicà, favorable a la santa Inquisició, enemic declarat de militars constitucionalistes i d’il•lustrats liberals, totalment contrari a la manera d’actuar dels jesuïtes en certs àmbits, a mida que avança en la seva labor parroquial va consolidant-ne la condició adquirida durant els tretze anys de formació llatinista, humanística, filosòfica i teològica al Seminari diocesà de Mallorca.

Com a vicari d’Albopàs, mossèn Joan viu profundament el que signifiquen per a la vila els foguerons de sant Antoni que omplen de llum i de calentor les cantonades albopassines.

La seva ment conservadora el porta a imaginar-se l’alegria que li produiria poder servir-se’n per cremar-hi tants i tants de llibres que figuren a l’índex dels prohibits per les autoritats eclesiàstiques catòliques; llibres que es publiquen contra la monarquia; llibres que contribueixen a fer que Albopàs deixi de ser una societat tranquil•la, sense problemes, un poble d’ordre i de pau.

El paper netejador i purificador del foc l’entusiasma. És clar que, per contra, no hi voldria veure mai cap de les seves invencions, de les seves criatures més preuades, de les seves iniciatives culturals i literàries més valuoses: la Revista sa Marjal.

La soledat en què viu el vicari d’Albopàs li permet dedicar temps a recórrer minuciosament tots els racons de la parròquia i a descobrir-ne detalls desapercebuts per a qui s’hi atansa de tant en tant.

Capellà amant de la cultura i les lletres, viu molt interessat a conèixer la història de la vila i a descobrir el contengut dels arxius parroquials que en recullen moltes dades. «Furgar entre pergamins vells n’és un dels entreteniments preferits».

Apareix com a gran estudiós de la història i la construcció del temple parroquial, «submergint-se entre vells llibres enquadernats en pell». Amb un interès mol gran per enllestir i publicar els primers números de la revista sa Marjal.

En això, crec que l’autor i el protagonista s’assemblen molt també. Tot i que el primer pugui romandre marcat per l’agnosticisme, allunyat de les pràctiques religioses més convencionals, comparteix amb el capellà protagonista les mateixes dèries que tenen a veure amb el paper dels llibres dins la vida de la societat, la importància de les publicacions escrites que la reflecteixin, el lloc prominent que han d’ocupar arxius i biblioteques, o la necessitat d’impulsar publicacions que recullin de manera detallada esdeveniments significatius de cada dia.

La història d’aquesta vila mallorquina on mossèn Joan fa de vicari és plena de singularitats peculiars que la distingeixen d’altres viles de Mallorca.

Amb les observacions acurades del protagonista, hom s’adona de la gran transformació produïda, pel que fa a la dedicació a tasques agrícoles en aquest redol illenc.

La dessecació de l’albufera, l’arribada del tren, les colònies de treballadors, els accidents mortals, les febres i pestes, tot plegat conflueix en el paper que hi representen uns eclesiàstics, encarregats d’anar marcant el camí a seguir pel conjunt de la població, de pensament, paraula i obra.

Home de cultura eclesiàstica, amb grans dosis de fe, característica dels creients, amb motiu de les pluges torrencials que inunden la vila i fan destrossa de tot quant troben al camp, el vicari s’endinsa en pensaments que el porten a dubtar d’allò que li sembla més que evident: amb quina casta de fe es deu presentar la població a l’església parroquial? Amb la renovada dels cristians, o amb l’antiga i ancestral de sempre?

Davant dels albopassins no té cap casta de mirament a l’hora de mostrar-se públicament contrari al que considera “perniciós liberalisme” que ofega creences i afebleix la doctrina catòlica. Té una visió molt particular d’allò que entén per progrés a l’àmbit rural on es mou. Confia en la bona voluntat dels governants que, des de la capital d’Espanya, han de voler atendre com necessiten i es mereixen els pobladors d’una vila que s’ha vist destrossada per pluges torrencials.

Si públicament es mostra d’aquesta manera, en la seva relació més directa amb els governants municipals, té ben clar que, des de Madrid, només saben xuclar imposts i propietats, però mai per mai s’afanyen a abocar-hi allò que es necessita per poder viure millor en un indret illenc com aquest.

L’autor dedica tot un capítol sencer a recollir estats d’ànim del vicari d’Albopàs, en tant que sacerdot, eclesiàstic amb aparences d’home fort i segur, però que, en el fons, manté dubtes i neguits.

No exempt de defalliments profunds que s’apoderen de la seva ànima i que el porten a demanar-se sovint si la seva vida ha tengut algun sentit vertader. Amb molts i molt profunds remordiments al final d’alguna jornada de treball pastoral exercit a la parròquia. Amb qüestionaments que el fan dubtar del camí emprès, i certes ganes de demanar-se per què no s’ha fet ermità, allunyat del trull i maldecaps d’una vida tan moguda. Amb dubtes sobre què triar, entre dur una vida d’oració i contemplació, o aquesta altra d’acció i predicació que està portant.

De manera semblant als seus dos confidents eclesiàstics, mossèn Miquel Costa i Llobera o mossèn Antoni Maria Alcover, hi queda molt ben reflectit en un dels capítols de la novel•la el record de la infantesa del clergue protagonista i la seva adscripció a una família de la pagesia mallorquina, dedicada a les feines i als treballs del camp.

Amb una mica més de coneixement, sent vicari d’Albopàs, el prevere es pregunta si la seva anada a estudiar al Seminari diocesà de Mallorca no hauria estat una espècie de coartada per defugir la feina al camp.

El fet és que la idea de fer-se capellà neix de son pare mateix, qui li’n reconeix la dedicació intensa a la lectura i al gaudi per les coses de l’església, des de ben jovenet. A Manacor, sempre és a la rectoria demanant llibres religiosos. Tot el temps que els amics empren a jugar als quatre cantons, a la pilota, a amagatois, l’empra llegint. Resulta difícil saber quantes vides exemplars de sants i santes estudia. Rebre un llibre del rector és per a ell un regal de valor incalculable.

El fet és que un bon dia ingressa al Seminari i deixa enrere per a sempre més el món rural que l’ha alletat d’infant. Aquest fet, el d’haver estudiat al Seminari, li fa veure d’una banda que no ha estat gens ni mica preparat per a les tasques normals i corrents amb les quals s’ha d’enfrontar qualsevol persona nada. Però també li serveix per detectar certes necessitats del poble, com és ara l’educació.

Contempla amb un cert grau de tristesa que siguin monges franciscanes, mestres o col•legis particulars els estaments encarregats de la instrucció i l’educació, sense cap escola pública que pugui donar aixopluc al gran nombre d’al•lotells albopassins que van a lloure pel carrer.

Creu que en manca una que serveixi per a l’enfortiment cristià dels infants albopassins. No vol l’ensenyament a mans de mestres descreguts com els de l’Escola Moderna, manifestant-se obertament contrari a l’ateu Francesc Ferrer i Guàrdia, o als mestres amb idees liberals o socialistes.

Una altra de les persones rebutjables per al mossèn és l’estrangera allotjada a Valldemossa, de nom George Sand. La imatge que en té és de la dona més immoral que ha trepitjat mai la terra mallorquina. La republicana anticlerical francesa Aurora Dupin, més coneguda per George Sand, el pseudònim amb què signa els seus atacs constants a la moral cristiana i als valors fonamentals de la societat.

Per al mossèn encapçala una altra petita xurma de malfactors el poeta i agitador professional Gabriel Alomar, el mateix que ja en temps de la Setmana Tràgica signa i difon un pamflet titulat Contra la pena de mort en el qual, a més d’atacar les lleis que protegeixen de la barbàrie, defensa l’anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia.

Quina visió en pot tenir un clergue com aquest del fet històric de les Germanies que marquen de manera inesborrable la història d’Albopàs? La considera una època de pertorbacions socials encapçalades per les incitacions criminals d’homes sense principis ni escrúpols: els endimoniats agermanats Joan Crespí, Joanot Colom, Guillem Colom i Pau Casesnoves, entre molts d’altres malfactors.

La seva intenció és precisament evitar en el futur qualsevol idea d’alçament forà. Precisament considera que recordar la derrota agermanada de Son Fornari esdevé la millor manera de prevenir revoltes previsibles el dia de demà. Si es manté la pagesia en la ignorància, pot ser captada per idees dissolvents de demagogs, predicadors del paradís a la terra i d’altres ximpleries semblants.

Per això va en processó a inaugurar el marbre que commemora la desfeta dels agermanats a Son Fornari. Fa transportar el recordatori, obra del mestre Josep Binimelis, autor de moltes de les magnífiques escultures amb creus i àngels del cementiri pobler, en un carro curull de rams de flors i murta. Aconsegueix una participació grandiosa, amb presència d’autoritats i banda de música municipal que interpreta l’himne d’Espanya i algunes composicions típicament mallorquines.

Veu que la ignorància no serveix de res. Vol que tothom sigui conscient que la vila, amb una majoria de persones sense cap mena de formació, amb multitud de pagesos que no saben llegir ni escriure, no pot progressar.

I, segons ell, l’església no ha de quedar enrere en la tasca de promocionar els feligresos, la pagesia i els menestrals que sostenen l’economia d’Albopàs. En cas contrari poden caure en mans de propagandistes socialistes i anarquistes que, amb l’excusa d’ensenyar els infants, utilitzin aquesta necessitat per a propagar idees dissolvents.

En parlar-ne amb el batle, el jove Miquel Crespí i Pons de Can Verdera, tots dos es posen d’acord a bastir un gran edifici per a una Escola Graduada on els infants puguin aprendre les primeres lletres, matemàtiques, la història de la pàtria, hereva d’un imperi que dominà el món, la capdavantera del catolicisme, enfrontat sempre als infidels sarraïns i la maledicció luterana i anglicana.

El coneix bé, sap que és un home de provat catolicisme, un jove que ha tractat des d’escolanet a l’església, religiós, amant dels costums i tradicions, alhora que gran coneixedor de les necessitats urgents que té Albopàs. Des d’un conservadorisme ben entès sap albirar el futur més que molts dels que ja són homes d’edat. Sentint-lo hom comprèn que a vegades cal canviar alguna cosa per aconseguir que no mudi res de l’essencial.

Considera que en mans d’un batle com aquest, la fe no perilla, cap idea perniciosa serà propagada des d’aquest bastió de la modernització del poble. Ans al contrari, tothom podrà veure que, a patir de la realització del grandiós projecte, els albopassins esdevendran els homes que la pàtria necessita.

Familiaritzat amb personatges de l’època, com el manacorí mossèn Antoni M. Alcover, o el pollencí mossèn Miquel Costa i Llobera, o la llucmajorera Maria A. Salvà, contemplant altres indrets de fora de Mallorca, com són Barcelona, Roma, Atenes, etc., s’engresca en la tasca singular de bastir una societat que es basi en els valors considerats genuïnament cristians i particularment catòlics.

El viatge que realitza a la ciutat de Roma, en companyia de mossèn Miquel Costa i Llobera - un dels hereus d'una de les famílies més riques de Pollença, relacionat amb les millors i més poderoses nissagues de Mallorca, el senyor de Formentor, poeta sublim - i la poetessa llucmajorera Maria A. Salvà – qui no deixa el rosari en tot el temps que dura el trajecte -, li fa reviure les experiències viscudes com a estudiant dels clàssics al Seminari diocesà de Mallorca.

La visita a les catacumbes li reviscola el record de les primitives comunitats cristianes seguidores de Jesús de Natzaret. L’audiència concertada amb el papa Pius X, li causa una impressió inesborrable: veure'l entrar en majestat pel mig de la nau central de la basílica de Sant Pere, assegut damunt la cadira gestatòria, entre el fum de desenes d'encensers i el càntic dels escolanets adscrits al cor de la capella Sixtina, queda impressionat sobretot davant la presència tan propera de la màxima autoritat de l'Església catòlica en aquest món.

El viatge a Grècia, Constantinoble, Palestina i Egipte, sobretot a Terra Santa, li resulta tan emocionant que el manté en tensió, fins al punt que quasi no pot dormir a les nits.

El fan patir moltíssim les males notícies que arriben de Rússia, on una revolució comunista que sacseja els fonaments d’aquella gran nació es dedica a assassinar munió de sacerdots de l’església ortodoxa, rics propietaris i militars del tsar. La que ell considera molt estimada família imperial russa, que tan encertadament ha dirigit aquell gran país d’ençà fa tres-cents anys i que cau de forma irremeiable.

Per al mossèn, els antics fets de les Germanies, la revolta de Barcelona de fa uns anys, fins i tot els esdeveniments de la Comuna de París, no són res en comparació amb el que passa en aquell gran país.

Dos capítols d’aquesta novel•la em resulten particularment expressius d’allò que representa el mossèn protagonista d’aquesta novel•la. Per les reflexions que se n’extrauen i els interrogants que s’hi plantegen.

En Jaume de Can Xiulet és un pagès que viu prop de Crestatx i que, de jove, participa a la guerra de Cuba, on passa més de tres anys. Un personatge digne de coneixença perquè, malgrat tenir casa al poble, d’ençà que torna de Cuba mai no hi vol anar a viure. S’instal•la a la caseta del molí de Can Xiulet. Hi duu una vida d’ermità, tranquil, dedicat a la cura de l’hort i els animals que li fan companyia. El vicari no el considera cap mala persona, malgrat que no vagi mai a missa, enclaustrat sempre a la caseta de camp, a sa marjal.

D’ençà que marxa amb les tropes de Weyler a alliberar l’illa de Cuba de les malifetes dels mambises, els cubans renegats alçats contra la corona espanyola, el seu món pateix un daltabaix de què no se n’arriba a recuperar mai.

El mossèn s’hi atura sovint a empatar la xerrada, intrigat per la seva forma de vida, per la reclusió a què se sotmet de forma voluntària, conscient que alguna cosa molt greu li passa a Cuba per a reaccionar de tal manera i voler-se bastir una vida quasi de monjo de clausura.

Més que la derrota del general Weyler i les seves tropes, allò que el marca per a sempre és l’estil de vida luxosa i luxuriosa que veu que mantenen els alts càrrecs militars. Visitant prostíbuls i casinos, sempre plens de gom a gom per membres de l’exèrcit i la burocràcia de l’estat espanyol.

Així, creu en Jaume de can Xiulet, esdevé impossible vèncer un poble revoltat contra els dictats d’una metròpoli tan llunyana.

Aleshores el mossèn es demana què fa ell defensant les guerres de la monarquia des de la trona; dubta si no tenen raó les mares que no volen que els seus fills vagin a la guerra; si els seus esforços per provar de salvar costums i tradicions només han estat una mentida, una gran estafa ordida i planificada per a mantenir en calma els pagesos, barrar el pas a les seves justes peticions...

Amb dubtes com aquests i altres que s’esmenten als capítols finals de la novel•la, li arriba l’hora de mort, amb la descripció pòstuma del darrer comiat que li ret el poble.


Cecili Buele i Ramis,

Palma, 20 de juliol de 2020

Festa de santa Margalida


Categories: literatura

Com celebrarem finalment el Sant Jordi d’estiu

Vilaweb Lletres - Dc, 22/07/2020 - 14:37

Davant la incertesa generada aquests darrers dies sobre la celebració del Sant Jordi d’estiu, sobretoto arran de la cancel·lació de les parades de llibres al Passeig de Gràcia de Barcelona, la Cambra del Llibre (que aplega els gremis de llibreters, editors i distribuïdors) i el Gremi de floristes han fet una crida a la ciutadania a participar en la festa d’aquest 23 de juliol. Llibres i roses seran protagonistes d’un Sant Jordi d’estiu, que vol recuperar l’esperit del que no es va poder celebrar el 23 d’abril a causa del confinament. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Informacions bàsiques sobre la festa:

Totes les llibreries obriran i faran el 10% de descompte

Totes les llibreries obriran i moltes tindran obert fins a les 23.00. La majoria, faran un 10% de descompte per la compra de llibres (el descompte és opcional. Recordeu que el preu del llibre és fix i només es poden fer promocions i descomptes en dates assenyalades).

La celebració a Barcelona

A Barcelona, una vuitantena de llibreries posaran una parada al carrer, al costat de l’establiment o ben a prop, si per qüestions de seguretat sanitària no es poden posar al costat.

Recordeu que la concentració de parades de llibreries, editorials i floristeries del Passeig de Gràcia de Barcelona s’ha suspès.

La majoria d’autors han anul·lat les signatures. Tanmateix, molts escriptors aquests dies previs i també el mateix dijous deixaran exemplars signats a les llibreries.

A les ciutats amb restriccions sanitàries

A la ciutat de Lleida les llibreries obriran, però no podran posar parada al carrer. Tanmateix, diferents autors de Pagès editors signaran els seus llibres a la seu de l’editorial. És imprescindible demanar cita prèvia. Al llarg del dia hi passaran els escriptors següents: Marta Alòs, David Marín, Teresa Ibars, Constantino Montañés, Montse Sanjuan, Josep Maria Forné, Joan Pifarré i Vidal, Ignasi Revés, Helena Rufat, entre més.

A L’Hospitalet, les llibreries també es troben subjectes a les mesures que prescriu el Procicat i no posaran parada al carrer.

A la resta de municipis de Catalunya

La resta de municipis de Catalunya que no es troben afectats per les restriccions sanitàries pels rebrots, en funció de la decisió de cada ajuntament, podran aplegar les parades de llibres en places i carrers, fer activitats i signatures, a més de tenir la llibreria oberta. i amb parada al costat.

A Girona, les parades es posaran a la plaça de la Independència i durant tot el dia hi haurà activitats i la signatura d’autors. Entre més s’hi trobaran: Rafel Nadal, Maria Mercè Roca, Miquel Martín, Montse Bassa i Dolors Bassa, Anna Carreras, Jaume Fàbrega, Martí Gironell, Xevi Xirgo, Carles Porta, Mar Bosch, Marta Gubau.

A Tarragona el Sant Jordi d’estiu se celebrarà a la Rambla Nova, amb propostes organitzades per l’Ajuntament, les llibreries, els floristes,  l’Escola de Lletres i l’Associació de Músics de Tarragona. Es posarà l’accent en els autors del territori. De 10.00 a 24.00, en el tram de la Rambla Nova entre la Font del Centenari i el monument als Herois de 1811, hi haurà parades de llibres i roses d’establiments professionals de la ciutat. A la nit es faran diversos recitals poètics i una actuació musical.

A Vic hi haurà parades de llibres a la plaça Major; a Vilafranca del Penedès es faran activitats a la tarda amb signatures d’autors; a Igualada hi haurà activitats al carrer i a Manresa tot el dia hi haurà parades al Passeig de Pere III, signatures i presentacions de llibres amb invitació prèvia. Els formats seran molt diversos. A Ripoll els autors locals s’han convocat aquest dimecres 22 a la plaça Sant Eudald a partir de les 19.30, i el 23 a la tarda hi haurà un espectacle de contes i concert. A Solsona, Òmnium ha preparat la presentació de dos llibres i un concert a la plaça del Camp.

En canvi, Reus i Terrassa són dos dels municipis on no hi haurà parades de llibres en cap plaça ni carrer, tot i que algunes llibreries posaran una parada a fora, al costat del seu establiment.

El Sant Jordi d’estiu de Palma

El Gremi de Llibreters de Mallorca organitza el Sant Jordi d’estiu amb la proposta ‘Llibreries a la fresca’, que es farà en diversos indrets de la ciutat de les 17.00 a les 23.00. Hi haurà signatures de llibres i activitats per a grans i petits. Les parades es concentraran a la plaça d’Espanya, la plaça Major, la plaça dels Patins, la plaça d’Alexander Fleming i carrer de Blanquerna. 

Hi haurà signatures d’autors sense cita prèvia. Al llarg de la tarda signaran, entre més, els següents escriptors: Rafa Gallego, Marta Barceló, Miquel Bezares, Salvador Oliva, Sebastià Portell, Canizales, Toni Galmés, Sonia Alcoberro, Tomeu Canyelles, Mateu Xurí, Antoni Vidal Terrando, Joan Pons, Elena Tur, Juan Planas Bennásar, Laura Gost, Nadal Suau, Begoña Méndez, Lucia Pietrelli i Sebastià Alzamora.

La llibreria Fan Set de València amb la poesia

La llibreria Fan Set de València farà el 10% de descompte per la compra de llibres i durant tot el dia aniran penjant a les xarxes píndoles de diferents poetes recitant poemes de llibres que siguin novetat. Volen celebrar la paraula en vers i la lectura lliure.

The post Com celebrarem finalment el Sant Jordi d’estiu appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Montse Ayats: ‘No pot ser que la consellera Budó digués que se suspenia Sant Jordi, perquè no era veritat’

Vilaweb Lletres - Dc, 22/07/2020 - 11:00

Molta gent es pensa que el Sant Jordi d’estiu finalment no es farà. L’anul·lació de les parades al passeig de Gràcia de Barcelona, la renúncia de molts escriptors i d’editorials a les signatures, els missatges plens d’ambigüitat del govern, rectificacions del Procicat, etc., han causat desinformació i la sensació que la festa del llibre i la rosa s’havia suspès. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Tanmateix, Montse Ayats, presidenta de l’Associació d’Editors en Llengua Catalana, aclareix que sí que se celebrarà, la festa, i ens explica com es farà, a Barcelona i a tot el país. També reflexiona sobre com la situació d’excepcionalitat ha originat divisions en el sector del llibre i com els editors encaren una tardor preocupant.

Ayats creu que el sector del llibre ha d’aprendre a treballar en la incertesa i que cal tenir plans B. I és crítica amb l’ambigüitat i la manca de claredat de la classe política, a l’hora de gestionar la pandèmia. Però, per sobre de tot, assegura que el Sant Jordi d’estiu ha estat una fita molt positiva, malgrat les renúncies de darrera hora.

Finalment, de quina manera es podrà fer el Sant Jordi d’estiu a Barcelona?
—El Sant Jordi d’estiu dependrà de cada ciutat i cada poble, perquè la situació de Catalunya amb la pandèmia no és igual a tot arreu. No és igual a Lleida, a l’Hospitalet i a Barcelona que a la resta del país. A Lleida les llibreries obriran i celebraran el Sant Jordi, però sense parada a l’exterior. En el cas de Barcelona, les llibreries podran treure la parada al carrer, davant la llibreria o en un lloc com més a prop millor on es puguin complir les normes de seguretat. El que no es podrà fer a Barcelona són les parades a l’espai central del passeig de Gràcia. Això ja ho va anunciar la Cambra del Llibre divendres. I a la resta del país, dependrà dels ajuntaments. Però la celebració es farà al carrer. A Girona, per exemple, les parades es posaran a la plaça de la Independència; a Vic, a la plaça Major; a Vilafranca del Penedès es faran unes activitats a la tarda amb signatures d’autors; a Tarragona també es faran activitats al carrer. La festa s’adapta a les circumstàncies de cada municipi. Però la raó de ser de la festa no canvia: que ara puguem celebrar el Sant Jordi que no vam poder celebrar el 23 d’abril perquè estàvem tots confinats. No ho farem amb la plenitud que tocaria, però el celebrarem.

Divendres passat, el Procicat va anunciar un enduriment de les mesures de seguretat a Barcelona que van fer que la Cambra del Llibre suspengués la fira del passeig de Gràcia i les llibreries van tornar a la cita prèvia. La reacció del sector cultural contra unes mesures poc clares, arbitràries i perjudicials va fer que dilluns el Procicat flexibilitzés les mesures. Tot plegat ha causat molta confusió i ha jugat en contra de la festa.
—Aquesta és una de les principals dificultats que té una situació de crisi, que es prenen decisions sobre la marxa. En les reunions que es van fer el cap de setmana, quedava ben clar que el sector cultural s’havia pres les mesures del Procicat amb molta seriositat i, per tant, allò que havíem plantejat al passeig de Gràcia era molt segur. I les llibreries també són llocs segurs. Què ha passat? Doncs que, com en altres ocasions, d’entrada la cultura ha quedat estigmatitzada com un espai poc segur. I el rebombori que s’ha causat ha fet que això es matisés.

Com valoreu la gestió recent del govern amb relació als rebrots de la covid-19?
—Quan es prenen decisions d’aquesta mena, la primera cosa important és parlar amb els sectors, conèixer-los bé i saber com han actuat. A mi em sembla que el govern no ha fet els deures, de veure com el sector del llibre havia actuat. I, personalment, penso que el procés de desconfinament no es va fer bé. Passar d’un confinament estricte a una manca de restriccions total, cosa que va passar pels volts Sant Joan, ha fet que la gent es relaxés. I tornar a entrar en la dinàmica de ser més prudents costa molt. Ha d’haver-hi un rebrot perquè tornem a conscienciar-nos. Em sembla que el procés de desconfinament s’hauria d’haver fet diferent. I vull remarcar que la cultura ha demostrat que és seriosa i crec que amb mesures de rigor s’han de poder fer les activitats. Així ens ho hem pres a la Cambra del Llibre. Som responsables. Rere la nostra feina hi ha un munt de gent i amb tota la responsabilitat del món hem de poder avançar. Necessitem continuar l’activitat. Hem de saber treballar amb aquesta incertesa i amb la voluntat de sortir-nos-en. No n’hi ha prou amb aplaudir i dir que ens en sortirem. S’ha de treballar per sortir-nos-en.

No us sap greu haver invertit tant d’esforç en aquest 23 de juliol?
—Estic convençuda que tota la feina que hem fet aquests dies, amb el 23 de juliol com a horitzó, ha ajudat que els nostres llibres tinguin més presència, que arribin a més lectors i que entre la gent vagi calant la idea que demà (i la setmana vinent i el mes que ve…), malgrat tot, sigui un bon dia per a comprar llibres.

El fet que el govern permeti d’anar al bar i que no puguis anar al teatre ha inflamat el món de la cultura. La reacció no s’ha fet esperar: #laCulturaÉsSegura. I dilluns la consellera Vilallonga feia un piulet de nedar i guardar la roba. Què demanaríeu al govern?

Aquest @govern creu que la cultura és un bé necessari i ens salva. La cultura ha previst i ha seguit totes les mesures de la mà de @cultura_cat.
La cultura és segura, sí.

— MariàngelaVilallonga (@MVilallonga) July 20, 2020

Tot costa, gent. Cap a l'equipament cultural que teníeu triat, aquest vespre.

— MariàngelaVilallonga (@MVilallonga) July 20, 2020

—Per mi, la clau és la seguretat. Que en aquest govern hi hagi dos partits m’és indiferent. Per mi, és el govern qui ens autoritza o no ens autoritza. No és la Conselleria de Salut o la de Cultura. El govern del meu país ha de donar instruccions clares. I que s’entengui que sóc dels qui pensa que no és gens fàcil entomar una situació com aquesta, que no havia passat mai i et trobes sense referents. Però és molt important generar seguretat, aportar mesures clares, concises, pactant-les tant com es pugui amb els sectors i, sobretot, anticipant-se. Hauríem d’haver tingut un pla per a quan es generessin els rebrots. A mi els bars m’agraden molt, però són llocs on et relaxes i de seguida t’oblides que hi ha unes normes que s’han de complir. I això s’ha de preveure. Els ciutadans necessitem claredat, informació i unitat d’acció del govern del país. I no pot ser que la consellera Meritxell Budó digués que consideraven de suspendre el Sant Jordi. Perquè no era veritat. Es van anul·lar només les parades del passeig de Gràcia. A la resta de Catalunya, el Sant Jordi es farà. De manera que amb aquests missatges s’ha d’anar molt alerta.

És l’ambigüitat, que ha fet més mal a la preparació del Sant Jordi d’estiu?
—Per una banda, tenim una campanya impulsada per la Conselleria de Cultura, que fomenta el 23 de juliol com el dia del llibre i la rosa. Però, per una altra banda, una altra consellera dóna un missatge curt, ple de precipitació, erroni, que fa que se’n vagi en orris tot el que el mateix govern ha ajudat a construir.

El Sant Jordi d’estiu havia de ser una solució a la caiguda de la facturació causada per la pandèmia i una injecció d’optimisme. I, tanmateix, la sensació és que ha dividit el sector.
—Sempre és difícil treballar col·lectivament. Però en èpoques de crisi encara més. I sorgeixen escletxes. Però jo us diria que en l’esfera de les presidències dels gremis i associacions del món del llibre, la crisi ens ha fet valorar molt la idea de sumar i treballar junts. I a la junta de l’Associació d’Editors que jo presideixo, també he de dir que hem anat avançant, consensuant les decisions. No vol dir tot el sector, però som catorze editors a la junta. I hem anat salvant totes les dificultats. Però en tots els sectors no hi ha hagut la mateixa unitat. Ara, no us sabria valorar la profunditat de les escletxes. Ho veurem a posteriori, si això ens ha castigat gaire o no.

Primer, eren molts llibreters els qui no veien clar el 23 de juliol.
—Els editors hem produït els llibres aquest trimestre i hem fet unes inversions i els autors han fet la feinada d’escriure’ls. Els llibres són als magatzems i, per tant, potser sí que els editors en teníem més ganes que uns altres dins el sector del llibre.

Després, alguns editors es van fer enrere a última hora i van anunciar que no participarien en les parades del passeig de Gràcia. Com el col·lectiu Llegir en Català, que en un comunicat deia que la Cambra havia de suspendre la fira com a acte de responsabilitat i salut. Vint-i-quatre hores després, la Cambra del Llibre la va suspendre.
—És fàcil opinar quan no participes en tot un procés. A mi, personalment, em va saber greu veure aquest comunicat i no saber-ne res. Però he de dir que, per sobre de tot, la feina a la Cambra del Llibre ha estat molt dura, amb dificultats per a traçar un horitzó en un espai ple d’incerteses. Hi hem deixat moltes hores, hem treballat molt perquè les administracions entenguessin que fèiem la festa amb totes les garanties sanitàries. La decisió de no fer-ho es va prendre quan es va veure que no hi havia possibilitat de fer-ho. Per tant, les discrepàncies són legítimes, però em sap greu per tot l’esforç que s’hi ha esmerçat. Ara, sobretot vull que quedi clar que, d’irresponsabilitat, a la Cambra del llibre, gens. La nostra obligació és buscar maneres de tirar endavant el sector i ens semblava que aquest 23 de juliol era una oportunitat. I l’hem preparat amb la màxima seguretat per a tothom.

Tenint en compte que el Sant Jordi d’estiu ha quedat tocat, en el cas dels editors, temeu l’endemà? A partir del 24 de juliol, les devolucions poden fer molt mal a les editorials. Com us prepareu per a la situació que es presenta?
—És evident que la festa del 23 de juliol, amb totes les restriccions i recomanacions, no generarà l’activitat econòmica que havíem previst. I, en conseqüència, els llibres que no es venguin es retornaran a les editorials. Però bé, tenim altres fites a la tardor, com la Setmana del Llibre en Català, i haurem d’anar veient com es va ressituant un panorama que no controlem. Ara, si no ens haguéssim posat com a fita el 23 de juliol, no hauríem fet res i estaríem molt pitjor que ara. La situació seria més precària per a tots: llibreters, editors, distribuïdors, autors. En aquest sentit, sóc positiva. I hem de veure com gestionem la incertesa del temps que vivim.

De tota manera, amb quines perspectives treballeu?
—La dificultat és enorme, tot i que la dificultat la pateixen tots els sectors del país. De cara a la tardor, notarem la crisi, però no deixarem de posar-nos fites. També hem de celebrar una bona notícia d’aquesta setmana, que és el paper que ha tingut la lectura durant el confinament. Veig que ara que som a final de juliol, el consum de llibres es va mantenint des de l’inici de la crisi i les dades ho corroboren. Ara, la preocupació és important i pensem que hauríem d’aconseguir alguns recursos més de l’administració i que es concretessin algunes de les actuacions que han dit que es farien. Per exemple, les de l’Ajuntament de Barcelona, amb la compra de llibres per part de les biblioteques de la ciutat. Però si al segon semestre no remunta el mercat, ens ocasionarà unes dificultats que s’hauran de resoldre i caldrà més suport.

Suposo que ara els editors en llengua catalana ja deveu tenir posat el focus en la Setmana del Llibre en Català. A diferència del Sant Jordi d’estiu, vau ser ràpids i clars: nova ubicació excepcional al Moll de la Fusta de Barcelona, parades més petites i menys dies de celebració. Però amb la situació actual, la Setmana també trontolla?
—Ara, malgrat les dificultats, i pendents de com es desenvolupa el dia del llibre i la rosa d’estiu, ja ens preparem per anunciar la setmana vinent el premi Trajectòria, a més de l’artista que ha col·laborat enguany amb la Setmana, el programa d’activitats, etc. És important generar aquestes fites, encara que el virus ens mantingui exposats i en risc, sabent que fins a darrera hora s’hauran de fer canvis. Hem après que cal tenir un pla B ben travat.

The post Montse Ayats: ‘No pot ser que la consellera Budó digués que se suspenia Sant Jordi, perquè no era veritat’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Pàgines