literatura

Pells de sorra, d’Àngel Martí



Pells de sorra, d’Àngel Martí SinopsiAnys 80, l’haixix entra pel delta de l’Ebre complicant la vida dels pescadors. Dues classes socials contraposades lluiten contra la mateixa xacra, fugir del món de la droga. Quatre territoris: Baix Ebre, Barcelona, Tenerife i Israel. Una llàgrima perduda de la deessa Timanfaya que marca la sort o la desgràcia del destí, mentre un petit xarles, amb l’esperit d’un savi, obre les ales al cel per vigilar cada moviment dels protagonistes.LLuites existencials, amors passionals, guerres cuentes, obsessions, supersticions i misteris s’entremesclen amb la sorra, la sal I les escates, en una història difícil d’oblidar.Enllaç al book trailer de la novel·la.
Categories: literatura

L´esquerra mallorquina i els comunistes (LCR, OEC, MCI, PORE...)

La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco? (Llorenç Buades)


Edicions El Jonc publica una història alternativa de la restauració borbònica: No era això: memòria política de la transició



Per Llorenç Buades Castell

Coordinador del Web Ixent (Esquerra Alternativa de les Illes)

Exdirigent de la LCR


La transició política mereixia una crònica: no la crònica oficial, políticament correcta i feta per encàrrec i subvenció de poders fàctics que comparteixen la ideologia del pensament únic, o si més no, almenys la pràctica diària de l'administració neoliberal de l'Estat; sinó una crònica històrica des d'una perspectiva militant.

En Miquel López Crespí és a Mallorca un dels pocs que és on era, al seu lloc de la barricada, amb la ploma abans i l'ordinador ara, capaç de defensar la memòria històrica des del punt de vista dels de baix, sense necessitat que un partit o institució determinada unti les corrioles a fi que la història passi pel sedàs d'allò que els tecnòcrates de la gestió ciutadana en diuen oportunitat política. La mateixa oportunitat política que serví a l'estalinisme per arreglar la història.

En Miquel és un militant amb cor, caparrut, mal de doblegar, i per això mateix reacciona davant la manipulació interessada d'una història que ell mateix va patir. La transició no va ser un món de flors i violes: hi va haver més morts a la transició espanyola que a l'assalt del Palau d'Hivern. I traïcions; traïcions ferestes a la voluntat d'un poble que lluitava no tan sols contra el franquisme, ni per tenir la sortida que vivim actualment, la del franquisme reciclat venedor de patents de democràcia: la gent, en alça, lluitava per la transformació social. I, ¿on és la transformació social quan la component dels salaris damunt el total de la renda "nacional" és més desequilibrada a favor dels poderosos que a les darreries de Franco?

De la lluita, de les hores perdudes, de les militàncies, se'n beficiaren molts dels venedors de títols i tractaren els moviments socials com a simples mercaderies que venudes a l'alça podrien donar prou benefici a les tecnocràcies. A Suresnes, al congrés del PSOE imposaren el felipisme des de la Casa Blanca i Alemanya. Ho va dir Pablo Castellanos i només fa uns mesos ho repetí Nines Maestro a la Sala Groga de CC.OO.

El felipisme va ser un dels elements claus per a la venda del moviment, mitjançant la construcció d'un aparell incentivat econòmicament que havia pescat poc al llarg del franquisme, però que seria un bon venedor de peix.

L'eurocomunisme era lloat pertot arreu com un element genial de transformació que de la mà de Berlinguer i Carrillo ens duria a una revolució política i social, pacífica i de majories. I de tant de vendre el peix es quedaren sense paradeta: els Pactes de la Moncloa dugueren els treballdors a perdre divuit punts de poder adquisitiu en un no-res.

Vaig durar un any al PCE. Jo era del PCE i, en aquell any, gairebé totes les crides anaren en el sentit de no caure en provocacions, d'actuar responsablement, de tenir por del PSOE, un partit poc homegeni que pot caure en mans dels infiltrats trotskistes. Els atacs a l'esquerra eren constants. Tot allò formava part d'un procés ben estudiat de desactivació de l'esquerra. I aquella desactivació era tant o més possible en un partit disciplinat, acrític, un partit covat per l'estalinisme i dirigit per una tecnocràcia gairebé infallible. Fins i tot els militants més combatius es doblegaren a la raó que el fi justificava qualsevol mitjà. I si, efectivament, la lectura positiva per part de la militància estalinista del pacte de Hitler amb Stalin havia superat fins i tot la sang fresca dels republicans morts a les voreres dels camins o a les parets dels cementiris, qualsevol cosa podria ser assumible.

Els partits socialdemòcrates tampoc són partits internament demòcrates: com tots sabem, es fonamenten en una tecnocràcia professional activa i una adherència acrítica passiva on els corrents són més per a guanyar posicions de poder que per raons ideològiques. Eurocomunistes i socialdemòcrates (ara neolliberals de fets) desactivaren el moviment; i els esquerranistes, empresonats de sectarismes i, a vegades, d'oportunismes, no saberen capgirar la situació. Jo vaig continuar lluitant a la LCR i a l'esquerra sindical de CC.OO., i continuu lluitant ara a la CGT, però veig el tall generacional que les burocràcies de l'esquerra han provocat i ara més que mai, quan a tot el món es reactiven els moviments (salvant el sindical), són necessàries referències textuals, fonts, com les que descriu en Miquel López Crespí i, sobretot, memòria històrica, de manera que el jovent, el protagonista de les lluites d'avui i de demà, arribi a comprendre quines són les passes que han fonamentat la seva precarietat laboral i, en definitiva, la consolidació del poder del capital, i la minva de llibertat real dels treballadors a les empreses.


La LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos. (Miquel López Crespí)


Els comunistes de tendència trotsquista en la transició (LCR)

Llorenç Buades és un dels militants històrics del marxisme mallorquí (de tendència trotsquista). És autor igualment d'unes documentades memòries que tracten de la seva experiència sindical i política. Consideram aquest treball molt útil perquè ens permet endinsar-nos en el món de la IV Internacional a les Illes, els seus orígens, la seva participació en la lluita antifranquista, objectius que tenien i marginació i criminalització que sofriren per part dels partits d'ordre pro centralistes i pro capitalistes (defensors de la "sagrada unidad de España" i de l'economia de lliure mercat).

Mallorca, la LCR (Lliga Comunista Revolucionària, secció de la IV Internacional) va néixer l'any 1970. Llorenç Buades entrà en contacte amb el primer grup de trotsquistes l'any 1973, fent el servei militar. Aquests companys -molts d'ells catalans- l'introduiren en la lectura de clàssics del moviment obrer (Kropotkin, Malatesta, Proudhon, Bakunin, etc), llibres, molts d'ells que es podien trobar a la famosa llibreria Logos.

Llorenç Buades concreta la seva militància dins el trotsquisme anant a Barcelona l'any 1974 i entrant en contacte amb una comuna de revolucionaris propera del mercat de Virrei Amat. Allà conegué antics militants de la CNT que li explicaren una versió de la revolució del 1936 molt diferent de tot el que havia llegit en autors de tendència estalinista (Carrillo, Passionaria, etc). Llorenç Buades (que ja abans del servei militar treballava en el sector de la construcció) tengué els primers contactes seriosos amb el moviment obrer treballant en empreses com Dragados i més tard a Comylsa. Juntament amb companys com Juan Díaz (que va ser militant del PCE i del PCOE) organitzà els primers embrions sindicals de la Construcció. Aleshores (finals de 1975), en Llorenç entra a treballar a Mare Nostrum i connecta amb dos militants del partit de Santiago Carrillo (Eusebi Riera i Gabriel Vidal). L'any 1976, després de moltes discussions amb Eusebi Riera i amb altres companys de Mare Nostrum, es consolida una cèl.lula sindical que depèn del PCE. Es tracta de la cèl.lula de Banca i Assegurances, que es reuneix regularment a casa de Jaume Vidal. En aquell temps militen en aquell grup Xim Carré (responsable del món obrer), Jaume Vidal (cap de cèl.lula), Santandreu, Guillem Juan, Jaume Fuster i diversos companys del Banc Condal. Les reunions es fan en indrets on també hi ha trobades de les Comissions Obreres carrillistes. Llorenç Buades recorda Maria Aina Vaquer (ara dels Verds), Pep Bernat, Tomeu Salleres (PSP). Sovint es feien reunions a casa d'en Màdico, aleshores destacat militant anarquista de la CNT.

Recorda Llorenç Buades que la majoria de la seva agrupació sindical sinpatitzava amb els corrents d'esquerra de les Comissions que controlaven els carrillistes. Tengué contactes amb Miquel Tugores del PTE, amb Mato d'ensenyament i amb el corrent unitari del Moviment Comunista de les Illes (MCI), impulsat per l'economista Antoni Montserrat. Conegué també Pedro García (del sector de Benzineres), Lluís Escuin (Sanitat), Aleña i Ginés (Hoteleria), a Frederic (Construcció).

A través de les reunions estatals de Comissions Obreres, en Llorenç estabilitzà la seva militància permanent en el marxisme adherint-se a la IV Internacional (els seguidors d'Ernest Mandel). En el Primer Congrés de CC.OO. Llorenç Buades ja votà contra les posicions que defensaven la monarquia, l'oblit de la lluita per la República, ordint pactes socials amb la patronal.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Categories: literatura

Natza Farré: ‘Els homes tendeixen a fer un humor molt més de cintura cap avall’

Vilaweb Lletres - Ds, 11/07/2020 - 21:50

Natza Farré (Barcelona, 1972) és periodista i una de les veus més conegudes del programa ‘La competència’, de RAC1, on també treballa com a guionista. Al programa encarna el paper de l’antítesi de la dona simpàtica que llegeix missatges, un dels molts tòpics masclistes que considera que convé trencar. El feminisme és, de fet, un dels àmbits pels quals és més coneguda. Fa quatre anys va publicar Curs de feminisme per a microones (Ara Llibres) i enguany ha publicat, juntament amb la il·lustradora Gala Pont, Que no t’expliquin contes! (Amsterdam Llibres), una narració que situa els personatges dels contes tradicionals ben lluny dels estereotips, que fa un viatge crític amb tocs d’humor i que pot ser interessant tant per a pares com per a fills de totes les edats, perquè la periodista reivindica el fet de no posar límits generacionals a les històries. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

Parlem amb ella sobre aquest llibre, el paper dels contes infantils en la nostra societat, la manera com veu la lluita feminista en l’actualitat i la seva feina a la ràdio. ‘Si la meva vida fos com la del personatge, seria horrorós!’, diu, sobre la Natza de ‘La competència’. De fet, durant l’entrevista es mostra molt riallera i gens esquerpa. Abans de començar explica que el desconfinament li costa i que, com a filla de metges, és força aprensiva: ‘Confinada estic molt bé, és el meu estat natural!’

Per què calia escriure un llibre infantil diferent?
—No cal res! A la vida cal respirar, bàsicament… Això era més o menys un encàrrec de l’editorial. Fa quatre anys que vaig publicar el Curs de feminisme per a microones i no havia tret res nou, i ara em veia més amb cor d’escriure una cosa curta. L’any passat, David Fernàndez i Lyona van publicar La revolta de Santa Jordina i aquest tema ja estava tocat. Vaig proposar de fer una història diferent sobre els contes i les idees preconcebudes que tenim. Aquest llibre sense mi no té sentit, però sense la Gala Pont tampoc. És molt poc feminista no fer l’entrevista conjuntament. Ella és un descobriment, ha fet una feina excepcional. Només cal veure la portada del llibre i com n’està, de ben il·lustrat. Jo el tinc al prestatge posat com un quadre, i no cap endins. S’ha de valorar molt, perquè costa menys escriure que fer els dibuixos. Ha estat una feina molt conjunta, no és que els dibuixos vagin per una banda i el text per una altra. També amb el Gerard Freixas, que ha fet la maquetació. Jo tenia els dibuixos al cap, però com que no tinc ni idea de dibuixar, necessitava algú que fes aquesta feina.

Tot el llibre s’allunya dels estereotips dels contes tradicionals, també les il·lustracions.
—De les protagonistes, la Lluïsa s’assembla una mica a mi i la Caputxeta s’assembla una mica a la Gala. No ho vam fer expressament, però sí que volia que la Lluïsa fos molt morena.

Moltes vegades les princeses són rosses amb els cabells llargs…
—Sí! També volia trencar una mica amb això.

Heu capgirat els contes tradicionals. Us ha servit per a analitzar més a fons les històries que sempre ens han explicat i que sovint no es qüestionen?
—No he descobert gaire cosa perquè ja era descoberta… Mai no he estat gaire fanàtica d’aquesta mena d’històries, però és evident que ens han arribat. Aquesta idea de la princesa i el príncep és un model que s’ha establert d’una manera molt clara. Però més enllà de l’originalitat de la història, això de fer versions dels contes tradicionals no m’ho he inventat jo. Em venia de gust de donar una altra perspectiva a aquestes històries amb el meu estil, que és fotre’m una mica de tot. I amb una premissa molt clara: és un llibre infantil, però que també llegeixen els adults. Té diverses capes, i això per a mi era bàsic. Sobretot, no tractar els nens d’imbècils, que és una cosa que es fa sovint en la literatura infantil.

Pots riure perfectament amb el llibre essent adult…
—I les criatures en fan unes altres lectures i també s’ho passen bé. Un pare em va dir que havia llegit el llibre amb les seves filles i que els havia generat unes converses familiars molt interessants. La petita entenia algunes coses d’una manera, la gran d’una altra i els pares d’una altra. Això generava una conversa entre les diferents generacions, que és una cosa que a mi m’agrada molt.

'Per a mi era bàsic no tractar als nens d'imbècils, que és una cosa que es fa sovint en la literatura infantil'

Al conte es parla d’un sindicat de fades, de pensions, de justícia social… Des d’una perspectiva conservadora, algú us podria dir que té molta ideologia.
—Jo poso ideologia a tot, com tothom. La persona conservadora és qui ha posat la ideologia perquè les nenes siguem princeses i els nens siguin prínceps, i que ens adormin i ens puguin violar tranquil·lament amb aquella subtilesa, que apareix el príncep i ens fa un petó. M’és absolutament igual. A mi no m’agraden els pamflets, no estic per donar lliçons a ningú. Crec que no hi ha moralitat. Volia fer una història bonica i agradable. Sempre tendeixo a fer alguna cosa que se’n va cap allà, però no amb adoctrinament. Només em faltaria adoctrinar el personal…

La qüestió dels contes infantils és controvertida. Fa un temps hi va haver polèmica perquè una escola va retirar alguns títols per masclistes. Què creieu que cal fer? Retirar, contextualitzar, fer reflexions sobre les històries amb els nens…?
—Hi ha això que passa ara amb el racisme. Hem de saber d’on venim per saber cap a on anem. Per tant, aquesta bogeria… Hi ha una pel·lícula molt valorada, El hombre tranquilo, de John Ford, que és una de les més masclistes que hi ha. I el John Wayne em sembla el pitjor actor del món mundial! Hi ha una escena en què agafa la Maureen O’Hara pels cabells… Però m’he de situar en l’any que s’ha fet. La retiraria? No. Hem de tenir sentit crític i situar les coses. Això vol dir que estàs a favor del racisme o el masclisme? No. Però si comencem a retirar, ens quedarem sense res… Al final hi posem moltes barreres artístiques. Una cosa és l’art i una altra la vida. Però sobre aquest tema avui us dic això i demà us diré una altra cosa… [Riu.] La meva constància de pensament és relativa! Sóc molt contradictòria.

Al vostre llibre, la Ventafocs té un 44 de peu, la madrastra no és dolenta, hi ha certa sororitat, nenes que volen ser científiques… Fins a quin punt és important que un llibre capgiri els referents per a les nenes?
—És bàsic. Hi ha massa portes que encara costen d’obrir, i és molt transcendent. En aquest conte, la Bella Dorment té la casa molt desendreçada. Volia trencar una mica amb la història de com ha de ser, perquè la Blancaneu es passava el dia netejant per a tots aquells nans infectes… Per què es parla tan poc de les dones científiques? Per què les nenes creuen que hi ha carreres que no són per a elles? Aquestes coses les hem de trencar.

I la Rateta que escombrava l’escaleta al conte viu sola, la mar de feliç.
—Sí, és una de les altres coses amb què crec que ens pressionen i que ens afecta més a les dones, el fet que la dona sola és la dona incompleta. Això encara funciona força, i un home té molta més llibertat en aquest àmbit. Hi ha una reivindicació de la solitud i la diversitat: una persona que viu sola no és una persona a qui li falti res. Una cosa és viure sola i una altra estar-ho. No es necessita gent per a conviure, es necessita gent per a viure. Això a les dones ens continua pesant més, perquè es relaciona amb la maternitat i amb la idea de soltera de tota la vida.

'Per què les nenes creuen que hi ha carreres que no són per a elles? Aquestes coses les hem de trencar'

Alguna vegada heu explicat com vau gaudir el fet de viure sola quan vau marxar de casa, on convivíeu sis germans. Té un punt vostre en aquest sentit?
—Quan era jove havia viscut sola, però ara ja no, va ser la meva joventut! [Riu.] No és autobiogràfic. A més, jo sóc una persona que cau de quatre potes en l’amor romàntic. No sóc gens moderna en cap sentit.

Això potser trenca força amb la Natza de ‘La competència’.
—Sí, però és que és un personatge! [Riu] Evidentment hi ha coses meves, però fem un programa d’humor. Si la meva vida fos com la del personatge, seria horrorós! Això ho suporto una hora al dia… Ara, si pregunteu als meus companys i amics us diran: ‘És molt pitjor la Natza.’

Què hi ha de la Natza al personatge?
—Hi ha molt perquè jo no sóc actriu, però l’hem dotat de moltes coses que no tenen res a veure amb mi. Per exemple, jo sóc guapíssima i l’Angelines tot el dia diu que sóc un espantall. Aquí, entre més coses, és on es trenca la cosa!

Està inspirada en algú, l’Angelines?
—Sí, tots els personatges.

Però en una persona en concret? Hi ha una Angelines real?
—N’hi ha moltes! Tot parteix de persones. Jo ara veig aquest senyor que em fa fotografies amb els braços estirats cap avall fa estona, l’Albert, i a mi em podria servir en un moment donat per a fer un personatge. Potser seria un fotògraf que estaria tota l’estona en aquesta postura… Robem allò que ens pot interessar, és la nostra feina.

'Sóc una persona que cau de quatre potes en l'amor romàntic. No sóc gens moderna en cap sentit...'

Expliqueu que el personatge de l’Angelines té un punt crític perquè serveix per a ridiculitzar conductes masclistes.
—Serveix perquè, si tu t’identifiques d’alguna manera amb el personatge, sàpigues que t’equivoques. Tot i que al programa tots són masclistes, a part de l’avi, potser, perquè tots són homes. La idea és que quan tu t’hi identifiques t’has de sentir ridícula. La majoria de gent entén aquest joc. Em podrien dir que me’n ric, del feminisme, però no. És l’únic programa de ràdio que cada dia parla de feminisme, i no és un programa sobre feminisme…

Un concepte que ella sempre repeteix és el de ‘dona cuqui’, que fa referència al mandat de pintar-se, ser presumida, vestir bé… Què en penseu?
—També hem de ser generoses amb nosaltres mateixes. Jo estèticament no suporto les ungles pintades, em fa molta angúnia. Però si una dona se sent bé amb les ungles pintades, m’és igual. No cal qüestionar-nos coses tan petites, sinó les importants. Quines són les coses realment importants? Que ens maten per ser dones. Que tenim una bretxa salarial que no aconseguim de reduir. Que ara ha vingut la covid-19 i a qui més li ha tocat el rebre i li tocarà amb la crisi som les dones. Que et pintis les ungles, et tallis els cabells i vulguis dur talons que destrossen els peus és una mica el teu problema… Ho fas perquè vols, no hi estàs obligada. Ens despistem amb coses banals quan les grosses no estan resoltes.

En certa manera, les petites no poden relacionar-se amb les grosses, també?
—Sí, però ara els nois adolescents s’arreglen moltíssim. Triguen hores a sortir de casa! I bé, l’absurditat del món… Jo espero que caigui un meteorit i ens n’anem tots a prendre pel sac, perquè res no té cap sentit. Però una cosa és sentir-te bé amb tu mateixa i una altra aquelles idees que t’imposen com a dona. Sapiguem diferenciar això. És com quan diuen: ‘Ara ja no es pot tocar les dones perquè totes diuen que les violen’. Hi ha una diferència abismal entre seduir i agredir. Si tu no hi veus la diferència, fes un curset. És molt cansat i pesat anar explicant sempre el mateix.

Sou pessimista en aquest sentit?
—Sóc pessimista de sèrie.

Però realment hi ha hagut una revolució feminista.
—Ho valoro positivament. Abans érem poques i ara som moltes. Parlo amb gent jove que té les coses molt més clares que jo quan era jove, encara que també hi ha un grup de gent jove que no les té gens clares. A la pràctica costa molt fer les coses, governamentalment no varia res, les lleis econòmiques són molt fortes i patim homes i dones, però especialment les dones. Costa moltíssim d’avançar, però he de ser positiva perquè he vist una evolució que anys enrere no es veia. També veig la contra, l’antifeminisme de sempre.

Com vau arribar al món de l’humor? Sempre us hi havíeu volgut dedicar?
—Jo ja tenia sentit de l’humor. És una cosa que tens o no tens. L’heretes o no. Quan era jove, el meu objectiu a la vida era ser rica i no haver de treballar [Riu.] Cosa que vaig fer fatal perquè ja em diràs tu, estudiant periodisme… Jo volia ser directora de cinema. M’agradava la fotografia, també. Escrivia molt des de molt jove, però mai no vaig dir ‘seré humorista’ ni ‘em dedicaré a l’humor’.

És un món complicat per a les dones?
—No ha estat fàcil la vida, eh? Les portes les tenim tancades en moltes ocasions. Jo, per exemple, treballo en un mitjà en què si ets un home tens moltes més facilitats que si ets una dona. Només cal veure els cartells i qui fa els programes. I no és tan sols a la meva ràdio, és molt exagerat globalment. Ens costa molt més. Jo m’he creat un personatge que és l’antidona simpàtica que surt a la ràdio i llegeix els missatges de l’audiència justament perquè aquestes coses s’han de trencar. Demostrar que una dona pot fer gràcia, tenir mala llet i fer allò que li roti. Si un home és graciós –ho podem qüestionar perquè hi ha molts homes que no em fan gràcia– va molt més desinhibit perquè nosaltres ens jutgem molt a nosaltres mateixes. A mi això no m’arriba amb vint anys. Estic aquí molt passats els quaranta… El camí no és fàcil.

'Treballo en un mitjà en què si ets un home tens moltes més facilitats que si ets una dona'

Hi ha certs prejudicis?
—L’Angelines diria: ‘Les dones no fan tanta gràcia’. No fan tanta gràcia les que no fan gràcia, però les que fan gràcia, en fan molta. I els homes tendeixen a fer un humor molt més de cintura cap avall. A mi això no em fa gràcia. És allò del ‘Uh, uh, uh! Riem tots!’. Amb tant home que tinc allà, hi ha moments que comencen la cosa aquesta de caca, culo, pedo, pis i penso: ‘Ja acabaran’. Jo no ric. Tampoc no és que jo tingui un humor intel·lectual, però aquest abús de segons què el trobo molt infantil i no m’interessa.

Es parla molt del ‘programa dels Òscars’. La gent posa molt el focus en ells?
—No, no, l’audiència, no. De fet, és el programa dels Òscars, jo hi tinc un paper molt més petit. Però estic molt amablement sorpresa de com m’estima l’audiència, tot i el meu personatge. Reconec que hi ha persones a qui faig una mica de por i es pensen que els mossegaré, però he rebut molta tendresa i amor. Hi ha d’haver moltes més dones. La gent les vol. A mi m’estimen moltíssim. L’audiència està ultrapreparada en aquest sentit i, per tant, és una pena que no hi hagi més possibilitats. A vegades són ells qui em cansen, que són tot homes pesats. Que fa onze anys que aguanto aquesta penya! A hores d’ara dius: ‘Aneu-vos-en ja de vacances!’ Igual que ells estan cansats de mi, perquè sóc una torracollons…

The post Natza Farré: ‘Els homes tendeixen a fer un humor molt més de cintura cap avall’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘El mirall de les nostres penes’ de Pierre Lemaitre

Vilaweb Lletres - Ds, 11/07/2020 - 21:50

Aquesta setmana entrant arribarà a les llibreries El mirall de les nostres penes de Pierre Lemaitre (París, 1951). És la proposta de l’editorial Bromera per a aquest estiu. Una novel·la de caràcter històric, que tanca el tríptic narratiu que l’escriptor francès va iniciar amb Ens veurem allà dalt, guanyadora del Premi Goncourt, i va continuar amb Els colors de l’incendi. En aquesta ocasió, Lemaitre recupera una part dels personatges de les obres anteriors per continuar el seu relat inoblidable sobre la història d’Europa. googletag.cmd.push(function() { googletag.display('div-gpt-ad-1581692880414-0'); });

El mirall de les nostres penes se situa l’abril de 1940, mentre París espera la invasió de l’exèrcit nazi, que sembla ja inevitable, tot i l’escepticisme de molts dels habitants. En aquest escenari, ens trobem amb Louise Belmont, una jove que accepta el tracte del doctor Thirion, un vell habitual del bar on treballa: ella es despullarà davant d’ell i, a canvi, rebrà deu mil francs. Però Louise no podia imaginar que, tot seguit, Thirion es trauria una pistola de la butxaca i es dispararia una bala al cap.

Llegiu el primer capítol de El mirall de les nostres penes.

Explica Gonçal López-Pampló, editor de Bromera: ‘L’entrada de Pierre Lemaitre al món literari va ser tardana i tranquil·la, fins que va rebre el premi Goncourt per Ens veurem allà dalt. Sense deixar de banda les virtuts de les seves obres policíaques, Lemaitre s’endinsava en el gènere històric i demostrava una enorme capacitat narradora. Si Lemaitre destaca per alguna cosa és per saber contar, per definir perfectament els personatges i dominar sense vacil·lar el ritme de la història. Si l’autor francès excel·leix també amb novel·les aïllades (com ara Recursos inhumans, de moda per l’adaptació televisiva de Netflix), el plaer de la lectura arriba al màxim amb els seus dos grans cicles narratius. En l’àmbit de la literatura negra, el protagonitzat per l’inspector Verhoeven. En l’àmbit de la narrativa història, el tríptic format per Ens veurem allà daltEls colors de l’incendi i, ara, El mirall de les nostres penes.’

Continua López-Pampló: ‘Com a editor, però sobretot com a lector, em satisfà retrobar personatges i records dels llibres anteriors, sense que per això aquesta nova obra perdi la seva independència. Estem davant d’una novel·la amb majúscules, voluminosa i alhora lleugera, tràgica i al mateix temps feliç, sempre irònica, sempre inoblidable. En un dinar, Lemaitre em confessà que, després de tancar aquest tríptic sobre les dues grans guerres, en volia començar un altre que arrencaria en el Maig del 68. Mentre esperem delerosos, El mirall de les nostres penes obre les seves pàgines per a assegurar-nos una de les millors lectures d’aquest estiu.’

The post Avançament editorial: ‘El mirall de les nostres penes’ de Pierre Lemaitre appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals

Els escriptors mallorquins de la generació literària dels 70: algunes de les nostres influències culturals –


A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès. (Miquel López Crespí)


La recent publicació per Brosquil Edicions del País Valencià del poemari El cant de la sibil·la, l'obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2004, m'ha fet fer algunes reflexions quant als mecanismes conscients i inconscients que poden guiar la feina de l'escriptor. Analitzar des de quina situació, des de quina concepció del món i del fet literari un autor enfoca la seva creació pot servir per a conèixer millor les claus internes d'aquelles obres. Potser és un exercici necessari i aquestes senzilles explicacions ajudaran algun lector a entendre millor la gènesi del meu darrer poemari, El cant de la sibil·la, i també, possiblement, la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Per desgràcia no anam gaire sobrats de dietaris ni d'estudis escrits pels mateixos escriptors explicant les interioritats dels seus processos creatius. Un excés de modèstia? Por de despullar-se massa davant la societat? Qui sap! Potser és tot plegat i el temor de lliurar algun secret personal o creatiu a gent que, imaginam, podrà emprar les nostres confidències culturals i literàries en contra nostra.

Avui voldria parlar precisament d'aquestes interioritats que no solen detallar-se i que la majoria de vegades queden per sempre dins els plecs més ocults de l'ànima d'un escritor. Em referesc als plans que sol tenir un autor quan comença a redactar els primers esborranys de la seva obra, a les motivacions més o manco amagades del fet d'escriure. Qui signa aquestes retxes ja fa molts d'anys que conrea la literatura; més de trenta. En aquest llarg període de temps, acostumat a certa mena d'anàlisi interna, pouant endins d'un mateix, hom ja ha arribat a copsar ben bé alguns dels impulsos que fan funcionar o no la màquina interna de l'escriptor. Amb la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera que enguany, el 2005, edita El Gall Editor, són ja més de quaranta les obres publicades en català i més de vint les traduccions a altres llengües, concretament a l'espanyol, el romanès i l'anglès. Més d'una vegada, i ara mateix!, he treballat en diversos projectes combinant la redacció de treballs per a la premsa amb la preparació de poemaris, teatre i novel·les. En referència a les concepcions literàries d'un autor, a la "cuina" que hi ha rere cada llibre, una de les preguntes que els periodistes fan sovint als escriptors que conream diversos gèneres literaris és aquella tan coneguda de... "I vostè que s'estima més fer... novel·la, poesia o teatre?". És una pregunta ben intencionada però que sovint palesa la ignorància d'aquell redactor del diari envers el que és i representa l'ofici d'escriptor. Per als que hem escollit, o la societat ens ha fet escollir, aquesta difícil tasca d'enfrontar-nos amb el món de la paraula i la imaginació, per a aquells que no són autors de cap de setmana o de vacances, el problema no es planteja mai entorn "el gènere on ens trobam més còmodes". En literatura no hi ha "gèneres còmodes". Hi ha treball intens, dedicació vital, obres ben fetes o mal fetes, però la "comoditat" no és el motiu essencial per a escollir de treballar en un "gènere" determinat en un moment precís. Ernst Robert Curtius, en el llibre Ensayos críticos sobre la literatura europea (Barcelona, Seix Barral, S.A., 1972) ja parlava extensament dels complexos móns creatius de Virgili, Goethe, Herman Hesse, Calderón, Unamuno, James Joyce, T. S. Eliot, Jorge Guillén i Balzac. Arnold Hauser en els tres volums, imprescindibles!, de la seva famosa Historia social de literatura y el arte (Madrid, Guadarrama, 1969) havia desenvolupat aproximacions auténticament lluminoses quant al fet creatiu. Record igualment les primeres lectures de Walter Benjamin, l'obra Sobre el programa de la filosofía futura y otros ensayos (Caracas, Monte Ávila Editores, 1970) que tantes "il·luminacions" ens proporcionà sobre el món de la cultura; l'estudi de la Teoría de la novela (Barcelona, Edhasa, 1970) de György Lukács, les nombroses obres d'Ernst Fischer, Roger Garaudy o Jean Paul Sartre sobre el món de la literatura i l'art que ens servien, amb molt d'altre material espanyol i català, per a la nostra incipient formació literària. Sovint, quan mir endarrere, pens en les lectures de quan feia el servei militar, a Cartagena. D'amagat dels oficials de la dictadura, en aquelles interminables nits de guàrdia sense sentit, omplia les hores llegint les darreres novel·les llatinoamericanes de Mario Vargas Llosa, Gabriel García Márquez, Lezama Lima, Alejo Carpentier, Julio Cortázar... i, també, en el camp de la teoria literària, els darrers treballs de Roland Barthes, Henri Lefebvre i Lucien Goldmann. Aquell famós Literatura y sociedad editat per Ediciones Martínez Roca de Barcelona l'any 1969!

A finals dels seixanta, quan començàvem a escriure... qui no va estudiar a fons, talment es tractàs d'una "bíblia", el llibre de Jean-Paul Sartre ¿Qué es la literatura? (Buenos Aires, Losada, 1950)?, el famós i controvertit Un realismo del siglo XX de Roger Garaudy (Madrid, Siglo XXI de España, 1971)? En aquella època, amb unes dècades de retard a causa de la censura franquista, ens arribaven amb comptagotes els llibres que han commogut els intel·lectuals europeus i llatinoamericans d'ençà el final de la Segona Guerra Mundial. Són els anys en els quals el situacionisme francès, que més endavant serà omnipresent entre els moviments culturals d'avantguarda del Maig del 68, vol trasbalsar el mateix concepte de "gènere" literari, els fonaments de la pràctica de la política i cultura oficials amb una força igual o superior a la que impulsa els futuristes russos i soviètics de començaments de segle, els surrealistes, els expressionistes alemanys del temps de la República de Weimar, i tants d'altres moviments que, amb les eines freudianes del subconscient o la utilització del cos conceptual i analític del materialisme històric i dialèctic, pugnen per rompre l'estantís marc cultural burgès.

De tota aquesta problemàtica, la transformació dels conceptes i les finalitats de l'art i la literatura, de la política i de la vida quotidiana de les ciutadanes i ciutadans de la societat de l'espectacle ja n'havia parlat en el pròleg a Cultura i antifranquisme (Barcelona, Edicions de 1984, 2000, p. 9-10).

M'he allargat una mica parlant de les influències culturals i polítiques que teníem a mitjans dels anys seixanta i començaments dels setanta per a fer copsar al lector que lluny som alguns escriptors d'una herència conservadora del fet literari i artístic. I malgrat que escrivim teatre, poesia o narracions seguint a la nostra manera el mestratge d'alguns dels clàssics heretats del nostre recent passat cultural, enteníem, i entenem!, l'art com un poderós instrument de transformació del món i de les consciències. És evident que aquesta concepció de l'art, la cultura i la política no s'hauria pogut consolidar en la nostra forma de ser i pensar sense haver estudiat l'obra d'Antonio Gramsci. El famós llibre de Maria Antonietta Macciochi Gramsci y la revolución de occidente (Madrid, Siglo XXI de España, 1976) ens resumia de forma clara i didàctica tot el que, amb els anys, havíem pogut anar llegint de l'intel·lectual marxista represaliat pel feixisme italià. Els estudis gramscians sobre la superestructura ideològica de la societat capitalista, l'aprofundiment en les qüestions de l'hegemonia cultural i política del bloc històric de les classes populars, el paper de l'intel·lectual en les societats de classes, la necessària creació d'una cultura nacional-popular, feien del tot coincidents les tesis gramscianes amb bona part de les resolucions del Congrés de Cultura Catalana. Començàvem a aprofundir en la nostra dèria literària sense cap il·lusió quant a la pretesa "independència" de l'intel·lectual en una societat de classes i, molt manco, en una societat feixista com era l'espanyola d'aleshores. De cop i volta fins i tot els nostres clàssics, Ramon Llull per exemple, agafaven una altra volada, eren entesos des d'una nova perspectiva. Ramon Llull, Ramon lo Foll, l'il·luminat, posseït per la dèria de la fe cristiana, era un clar exponent, amb totes les seves contradiccions i conflictes, del que era un intel·lectual compromès totalment i absolutament amb una determinada concepció del món. Nosaltres, llunyans fills d'un dels màxims constructors de la llengua catalana, volíem, ja des dels primers llibres, seguir, amb uns altres objectius, evidentment, la línia marcada per Ramon Llull quan, mitjançant la seva apologètica literària, vol conquerir el món per a la fe cristiana. Nosaltres el volem conquerir per ampliar i consolidar qualsevol espai de llibertat i de progrés nacional i social. El seu exemple, la forma de concebre la funció de la literatura, el feia molt proper. Com un germà gran, un mestre del qual mai no deixaríem d'aprendre.

En el fons, ho vulguem o no, malgrat l'herència de la formació marxista que portam al damunt, la força de l'existencialisme francès, de l'estètica i la filosofia de l'absurd, dels submons creats per Dostoievski o Kafka, per dir solament uns noms, ens fa concebre la cultura, malgrat la desesperança, com a una eina essencial en el camí de la transformació del món, de les persones i, de rebot, del mateix autor. Quan els situacionistes, Raoul Vaneigem, Guy Debord, entre molts d'altres, disseccionen la societat capitalista en un clàssic de l'assaig, La societat de l'espectacle, ja sabem que el mateix concepte de "gènere" literari és en crisi a l'interior de la nostra consciència. Per això, com he escrit una mica més amunt, el nostre forçat somriure als llavis quan el redactor de la secció de cultura ens demana en el conreu de quin "gènere" ens trobam més còmodes. Com explicar-li la història de les avantguardes, de totes les revolucions que han sacsejat el món, en cinc minuts? És impossible. Hem de fer aproximacions, sempre incompletes, sempre mal interpretades per aquests informadors que, quan ens fan unes preguntes, ja saben el reduït espai que el director atorgarà a les informacions literàries en el seu diari (a no ser que l'escriptor hagi guanyat el Nobel o ajudi a fer els discursos a Sa Majestat el Rei Juan Carlos! Aleshores tot són pàgines de promoció, interessats" aprofundiments" i si ve de cas, nomenament de doctor honoris causa a tan important personatge).

Parlar de les influències mútues i similituds temàtiques que es poden trobar entre el poemari El cant de la sibil·la, la novel·la Defalliment i el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla és tornar a parlar de la nostra concepció del fet literari i artístic. El que eren inicials provatures en obres de teatre com Autòpsia a la matinada, que guanyà el Premi Ciutat de Palma de teatre l'any 1974, o en els reculls de narracions La guerra just acaba de començar i A preu fet, són ara, després del llarg parèntesi de dedicació a la lluita política clandestina antifranquista, el cos d'una pràctica literària.

Feta aquesta petita introducció, crec que ja podem començar a parlar de la unió existent entre les diverses obres creades a partir de finals del noranta i, més concretament, entre aquestes tres de les quals parlava en començar.

L'edició de El cant de la sibil·la coincideix, amb uns mesos de diferència, amb l'edició per part de El Gall Editor de Pollença de la novel·la Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera, novel·la que sortí editada pel mes de febrer del 2005.

Per quins motius El cant de la sibil·la m'evoca altres treballs? El cert és que quan escrius, quan restes lliurat a la tasca creativa o de recerca no penses que amb el temps puguin establir-se aquesta mena de relacions. L'escriptor Edward Morgan Foster, autor de novel·les tan famoses com Where angels fear to tread (1905), The longest journey (1907), A room with a view (1991) i Howards end (1911) entre moltes altres, afirmava (vegeu El oficio de escritor, pàgs. 13-21) que "l'acte d'escriure m'inspira". François Mauriac, en el mateix llibre (pàg. 25) afirmava que "quan em pos a escriure mai em deman quina tècnica estic emprant". Truman Capote deia (pàg. 317), quant a la tècnica d'escriure, que "l'únic recurs que conec és la feina". Quan demanen a Ernest Hemingway si mentre escriu continua essent un observador de la realitat que l'envolta, cercant sempre alguna cosa que pugui emprar literàriament, l'autor de Per qui toquen les campanes? (1940) i El vell i el mar (1952), contestava, segur de les seves afirmacions: "Si un escriptor deixa d'observar és que és mort".

A tot aquest caramull de veritats caldria afegir-hi que, per a poder bastir determinat tipus d'obra, molts escriptors consideren que l'autor ha d'haver complit una determinada edat. Ben cert que trobaríem nombrosos exemples en la literatura universal d'autors joves amb una obra immortal. El tòpic seria parlar de Rimbaud, Rosselló-Pòrcel o Lord Byron, per posar els primers exemples que m'han vengut a la memòria. Però haver tengut determinades experiències humanes, haver vist com acabaven moltes de les històries, determinats fets viscuts en la joventut, crec que pot donar una bona perspectiva literària, molt de material a l'autor de vena. Ho he escrit en un altre article dedicat especialment als poemaris El cant de la sibil·la i Calendaris de sal (inèdit). En apropar-me als seixanta anys la memòria agafa el comandament de la nau i el passat, la història personal i col·lectiva de l'escriptor, fa ressaltar amb lluïssor els records que t'han agombolat fins ara mateix. Molts dels articles que sortien publicats en la revista Sa Plaça de sa Pobla a començaments dels anys noranta i els que seguiren en la seva nova etapa inquera foren inclosos en el llibre Temps i gent de sa Pobla. El poeta, d'ençà el seu primer poemari editat, aquell llunyà Foc i fum que publicà Oikos-Tau (1984), sempre ha sentit el pes de la fugidesa del temps damunt la seva vida. Quan hom comença a redactar els articles recollits a Temps i gent de sa Pobla és per a deixar constància d'amics i familiars, d'indrets molts d'ells ja desapareguts o transformats irremeiablement pel pas implacable de les manetes del rellotge, fets locals que saps que desapareixeran amb la teva mort física. I és precisament a finals dels vuitanta i començaments del noranta, anant a veure el que resta dels indrets que alletaren la teva infantesa, quan d'una manera, primer inconscient, després ja amb més premeditació, es congrien els primers capítols de Defalliment, els inicials poemes de El cant de la sibil·la i Calendaris de sal. El record del dia que als nou o deu anys, que vaig recitar "Lo Pi de Formentor" a l'Escola Graduada de sa Pobla, els estius a ses Casetes, a s'Albufera, les excursions en barca i després a peu a Formentor, la primera visita a ses Cases Velles, les pinedes que conegueren la infantesa del gran escriptor de Pollença... Des de Can Picafort a Formentor, de sa Pobla fins a Lluc, aquelles matines amb el cant de la sibil·la!, les al·lotes de Muro, Búger o Campanet que venien a treballar al camp de sa Pobla, els foguerons de sant Antoni... tot torna i torna a la memòria sense que puguem fer-hi res.

En aquestes alçades de la vida, apropant-nos a la seixantena, arribam a pensar que els mallorquins nascuts a mitjans dels quaranta del segle passat hem estat els darrers habitants d'aquesta terra que, malgrat l'avenç del turisme i una certa industrialització, l'hem coneguda quan encara podia dir-se que era una terra de pagesos, mariners i menestrals. Per cert, la mateixa que, amb els canvis del temps, segurament conegué Miquel Costa i Llobera. En el llibre d'història local Temps i gent de sa Pobla hi ha notícia dels vells oficis dels nostres padrins i redepadrins, de les festes populars, d'aspectes destacats de la vida quotidiana d'una població en puixança constant com és sa Pobla. Tampoc no hi poden mancar els records personals de l'autor del llibre: l'escola del passat, les vacances a les cabanes de palla fetes a la platja d'Alcúdia...

És aquest pas furient dels anys, la punyent constatació que després dels teus padrins i pares, després de la mort d'amics i familiars, hi aniràs al darrere per matemàtica llei de vida, el que, com una força incontrolada que neix del fons del teu subconscient, et fa que comencis a perfilar molts poemes dels teus llibres i, concretament, aquest poemari, El cant de la sibil·la, que acaba d'editar Brosquil Edicions.

Si un especialista analitzàs a fons la temàtica dels treballs sobre història local aplegats en el llibre Temps i gent de sa Pobla podria trobar algunes de les idees que després m'han servit per a escriure molts dels llibres que he anat publicat aquests darrers anys. O les converses amb els vells republicans de sa Pobla, amb el pare Paulino, l'oncle José, en Guzmán Rodríguez, no són el bessó de novel·les com L'Amagatall, Estiu de Foc o Núria i la glòria dels vençuts? El cinema de la postguerra, el record de les sessions cinematogràfiques en el "Montecarlo", el "Salón Gardenia", "Can Guixa", "Can Pelut" o el "Salón Montaña" de les quals hi ha informació periodística recollida a Temps i gent de sa Pobla... no són l'embrió del poemari "Temps moderns: homenatge al cinema, el llibre que guanya el Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2002" de la Universitat Autònoma de Barcelona?


Els records de sa Pobla, de les cales de Mallorca, de les festes populars, de s'Albufera, de Lluc, de Formentor i la talaia d'Albercutx, de les ruïnes de Bóquer, Pollentia i el teatre romà d'Alcúdia, de cala Sant Vicenç o Aucanada, de Cala Murta o la badia de Pollença, excursions i visites fetes des de la infantesa fins al present, sentiments que el lector trobarà poetitzats en El cant de la sibil·la, són, com ja hem explicat, l'origen de molts dels capítols de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera. Més d'un especialista en qüestions literàries ha explicat com, la majoria de vegades, les novel·les de molts autors, fins i tot aquelles que puguin semblar més allunyades de la situació concreta de l'escriptor, són, en realitat, la transmutació literària de les experiències viscudes per l'autor. Si hom analitza cada un dels capítols que conformen Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera podrà trobar, transformat, l'esperit dels poemaris El cant de la sibil·la, Calendaris de sal, el desenvolupament literari d'algunes idees que hi són presents a Temps i gens de sa Pobla i del recull d'articles encara inèdit Sa Pobla en la història.

Tot plegat no és tampoc cap gran descobriment; tot lector intel·ligent ho sap a la perfecció. És evident que el món religiós, la classe social de l'autor de Lo Pi de Formentor, l'època en la qual transcorren els fets narrats a Defalliment, no tenen, en aparença, cap relació amb la vida de l'autor de la novel·la. Però els lectors que hagin llegit l'obra saben que la temàtica del llibre fa referència a les contradiccions d'un escriptor, en aquest cas Miquel Costa i Llobera, que, ja prop dels seixanta anys, reflexiona sobre la seva vida, la funció de l'art i de la poesia, el seu paper en una hipotètica transformació del món i de les persones mitjançant l'obra literària. Ben cert que, en part, podrien ser unes reflexions, amb les normals diferències, molt semblants a les que pot tenir un autor d'esquerres, que també creu en la paraula i que també, vaja quina casualitat!, s'apropa a la seixantena d'anys.

Si a tot això afegim que la història, els llocs on viu, escriu i treballa l'autor de Pollença són els de la infantesa de qui signa aquestes retxes, ja ens podem fer una idea de com l'escriptor empra a fons tot el material vital de la seva existència per a donar sang i vida als personatges de les seves novel·les. A no ser per la destrucció de paisatge i recursos naturals que hem patit en aquest darrer segle, el cert és que l'estructura bàsica de la Pollença de finals de segle XIX i començaments dels anys vint, el Formentor de ses Cases Velles, el monestir de Lluc, les badies de Pollença i d'Alcúdia, l'Albufera i s'Albufereta, les pinedes que encara resten aquí i allà delmades per l'especulació i l'avenç incontenible d'urbanitzacions i hotels, l'arena, l'aire salobrós del vent, la imponent Serra de Tramuntana, tot el nostre inabastable horitzó marí, els núvols i el sol ponent, són també, no solament els mateixos eixos naturals que encerclen i condicionen el protagonista de Defalliment. També són els paisatges, el món concret de la meva infantesa, alguns dels records que he provat de servat en el poemari El cant de la sibil·la, tan coincidents amb determinats ambient i atmosferes de Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera.

Analitzar les diverses tècniques i recursos dels escriptors ens portaria molt lluny, ja que, la història de la literatura així ens ho confirma, les tècniques, els trucs, que empren uns autors són completament oposats als que utilitzen uns altres. És molt complicat arribar al fons del motor literari d'un autor, les motivacions conscients i subconscients que l'impulsen en una direcció i no en una altra. Pensem que, més d'una vegada, l'escriptor basteix columnes de fum al seu voltant per a dissimular les seves motivacions, per a crear móns imaginaris on portar-hi aquell o aquella que volen saber massa coses. Basta llegir l'obra de Llorenç Villalonga Falses memòries de Salvador Orlan (Barcelona, Club Editor, 1982) per a constar els esforços, prioritaris en molts dels escrits del famós escriptor, per a dissimular moltes de les seves autèntiques motivacions literàries i polítiques. Un dels assagistes que més s'ha aproximat al coneixement de les coartades d'uns determinats escriptors ha estat Roger Poole, que, en la seva magistral obra assagística La Virginia Woolf desconocida (Madrid, Alianza Editorial, 1982) ens ha ajudat a rellegir l'obra de Woolf. Sense estudiar a fons aquesta aportació de Roger Poole a l'obra de Virginia Woolf poc podrem entendre de les motivacions internes que li feien escriure unes obres i no unes altres. La metodologia analítica de Roger Poole encerta a la perfecció a l'hora de relacionar l'obra escrita de l'autora anglesa amb tots i cada un dels problemes personals que sacsejaren l'existència de l'autora de Les ones, La senyora Dalloway o Diari d'una escriptora.

Però totes aquestes reflexions, i més que en podríem fer, quant a l'origen de l'escriptura d'un autor surten a rotllo en constatar algunes similituds entre Temps i gent de sa Pobla (història local), Defalliment: memòries de Miquel Costa i Llobera (novel·la) i El cant de la sibil·la (poesia).


Categories: literatura

BETH I CLINTON

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 11/07/2020 - 13:18
I una estona de volcà, ara que comença la calor de bo de veres?Apa, bon cap de setmana a tothom. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

ceps cansats


Fragment del recull de relats A mig camí de la incertesa (Cossetània Edicions, 2020)
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Concert de campanes – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Concert de campanes – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner Editor)


De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si s’hagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava l’acostumat repic avisant d’un incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta d’alguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats. (Miquel López Crespí)


p>De sobte ens despertà un estrany concert de campanes. Talment com si s’hagués calat foc en alguna casa. Tothom era al carrer demanant què passava. Si paraves esment constataves que no semblava l’acostumat repic avisant d’un incendi. Era un nou tipus de crida. Amb els mesos es faria molt conegut, ja que anunciaria la conquesta d’alguna ciutat de la Península per part de Franco i els generals sublevats.

Però aquell dia d’agost no sabia encara què significava.

Va ser una falangista, n’Alberta Ratil, qui, pistola en mà, m’ho escopí a la cara:

-Què et pensaves? Ja hem agafat el teu promès i tots els seus, la tropa de descreguts que estava amagada a les pinedes d’Alcúdia.

Ara entenia els darrers moviments de tropes pels carrers. Soldats arreu, els oficials que ocupaven els cafès, les dues pensions situades prop de la plaça Major. Ens preguntàvem quin sentit tenia aquella ocupació militar quan la majoria de republicans ja romanien detinguts i altres eren a la muntanya o dins algun enfony de la casa, com nosaltres mateixos. Preparaven una recerca més exhaustiva? Possiblement havien arribat a la conclusió que, sense la intervenció de l’exèrcit, no podrien trobar els fugitius. La pregunta era saber qui podia restar encara per les coves de la serra. Fins quan podrien resistir sense menjar.

El cercle es tancava lentament.

Patrulles de milicians vigilaven l’entrada i les sortides del poble. Els familiars d’alguns dels que fugiren amb els primers trets del Moviment eren vigilats amb insistència. No els deixaven sortir, ni en cas de malaltia greu. Si podien aconseguir que el metge els visitàs, tenien sort. Escorcollaven les senalles cercant menjar. Anaven caient els que s’amagaren en alguna caseta de camp. Els grups de matons que patrullaven per fora vila anaven trobant els fugitius. La majoria dels que eren descoberts acabaven morts a les cunetes. El padrí era dins la soll, ocult i en silenci, fent llatra. De nit, si no hi havia falangistes pels voltants de casa, el fèiem sortir i dormia en el banc de la cuina, damunt un matalàs que li havíem preparat especialment. Si algú feia soroll pel carrer o tocava a la porta d’entrada, d’un bot podia marxar ràpidament al seu racó. Tancàvem la padrina a la seva cambra. Jo la vigilava de nit, no fos cosa que volgués davallar al corral o a la cuina.

La padrina empitjorava sense que poguéssim fer-hi res. Em feia pena. Una dona que de jove portava tres hortets i que als deu anys ja regava vuit o nou quartons en un matí, ara romania hores i hores asseguda davant la fonyava, perduda en la fondària dels seus somnis misteriosos.

Una nit li vaig haver d’obrir. Dreta davant la porta de la cambra, copejava de forma insistent, talment hagués perdut el seny.

-Caterina, apropa’t, tenc por! –mormolava, nerviosa.

En entrar a l’habitació s’aferrà al meu cos. Tremolava de fred i era en ple mes d’agost.

-Caterina... no has sentit res? –em digué, mirant-me fixament als ulls-. Posa-hi atenció. Són per aquí. En Rafel ja ha tornat. Hi ha veus a la cuina. M’he despert perquè sentia el teu pare i na Isabel que parlaven. Crec que hauríem d’anar a veure qui hi ha a les cambres de la planta baixa.

La vaig conformar així com vaig poder.

No tothom gaudia de les condicions especials del padrí: un bon amagatall, una família que li tenia esment. Fins quan ho podríem fer? Vivíem sota amenaça constant. Sortosament, mai no li va mancar un plat de calent, la companyia de ma mare i jo mateixa que, sempre que podia, anava a parlar amb ell a través del llenyam que l’ocultava. Sentíem els lladrucs dels cans de caça, el caçadors d’homes que s’ensenyorien dels carrers. S’havien especialitzat en la recerca de les persones. Ensumaven la gent fins i tot si estava en el fons de les cisternes, a un racó de les golfes. Qui podia resistir dies i dies dins un pou, penjat de la corda del poal? Sabíem d’alguns que no pogueren suportar-ho i es lliuraren a les noves autoritats.

El rebombori em féu sortir a guaitar. Volia saber què s’esdevenia.

Els camions amb els soldats passaren davant casa nostra omplint l’entrada i les cambres de pols. Els vaig mirar passar al meu costat. Els soldadets no anaven tan alegres com els seus oficials. Qui sap quants d’aquells homes enviats per a reprimir els republicans no eren uns bons esquerrans i ara, a la força, es veien obligats a estar amb els colpistes. Bastava veure'ls la cara! Ni punt de comparació amb els rostres esperitats dels seguidors de José Antonio, enlairant fusells i banderes de Falange, cantant cançons de guerra.

Ara ho entenia. Havien muntat una expedició especial per trobar n’Andreu i els socialistes amagats a les pinedes d’Alcúdia, anant a l’ermita de la Victòria.

En totes les setmanes que romangueren ocults només vaig tenir noves del meu nuvi una vegada. En Miquel Beia feia carbó a la garriga. Era bon amic del pare. Un dia, amb l’excusa de vendre’ns un sac, trucà a casa. En entrar va demanar a la meva mare per veure’m. Portava noves de n’Andreu!

El férem passar a la cuina i la mare li serví un tassó d’aigua fresca acabada de treure de la cisterna. No podíem oferir-li res més. Els falangistes havien agafat les quatre ampolles de suc que teníem per a les festes. Enfollien quan ullaven una ampolla de conyac o d’herbes!

Tancàrem les vidrieres per tal que ningú no ens pogués sentir.

-Eren al costat de la sitja –ens explicà-. Els vaig donar tot el que tenia: el pa, les sobrassades, el formatge que m’havia de durar un munt de dies. Anaven afamegats. Es pensaven que la sublevació seria cosa de poc temps i ja durava setmanes. No sabien què fer. El teu enamorat em va fer prometre que et diria que es trobava bé, que t'enyorava, que només pensava en tu.

Les llàgrimes em venguéren als ulls.

Per les paraules d’en Miquel Beia comprenia que no existien gaires possibilitats de salvació. Durant uns dies vaig pensar que haurien pogut marxar a Menorca on, pel que sabérem, els sublevats foren derrotats. Però ara, amb el cor encongit, copsava que eren a Mallorca, sense menjar, sense esperances en una ràpida victòria del Front Popular.

En Miquel Beia continuà amb les seves explicacions:

-Sembla que volen lliurar-se a les autoritats. Pensen que no han fet res de dolent. Defensar el govern legalment constituït. Potser els caiguin un parell d’anys de presó, però pitjor seria que els trobassin les patrulles de milicians i els matassin allà mateix. El somni era marxar amb un llaüt a Menorca. Va ser impossible. L’altre dia s’assabentaren que el patró, un conegut socialista d’Alcúdia, havia estat detingut i mort. Ja no restava cap esperança. Un al·lot, en Gori Colomí, el més jove del grup, s’atreví a anar caminant fins a Pollença. Va haver de tornar de seguida. Abans d’entrar a la població ja va veure els camions de soldats i falangistes. De lluny estant, amagat rere unes figueres properes a la creu, pogué divisar com portaven una corrua de presoners i els feien pujar a cops. En Gori en va contar més de cinquanta! Pels crits, per les culatades que rebien, pels insults que va sentir pogué endevinar que els esquerrans provaren de resistir l’endemesa.

L’amic ens mirava amb un posat trist. Li feia pena haver de portar-nos males notícies.

-N’Andreu i els carrabiners arribaren a la conclusió que, comprovada la victòria dels sublevats i davant la impossibilitat de fugir a Menorca, no els restava cap altra solució que rendir-se als guanyadors, amb tots els perills que comportava la decisió.

Derrotats, lliurats als militars! Per això la frenètica alegria de na Ratil. Era el dia de la seva venjança. A la fi podria castigar qui no volgué festejar-la. El rancor de la gent! Mai no m’havia adonat de la ràbia que covava dins d’aquella ànima malalta. I pensar que abans em saludava, somreia quan ens veia passejar pel poble agafats de les mans! Quina manera de dissimular els enverinats sentiments que la dominaven!

Per què li posaren Ratil de malnom? Sembla que de petita la mare li manà que possàs verí pels indrets del corral on corrien les rates. En va posar tanta quantitat que matà tots els animals del galliner. No restà cap gallina ni conill! La feta va ser molt comentada perquè tothom sentí els crits de la mare, renyant la filla.

-No tens coneixement! Què has fet, desgraciada? No veus que ens has deixat sense animals per tot l’any? Vine cap aquí, beneita. No serveixes per a res.

Algunes veïnes entraren a la casa, preocupades, no fos cosa que la mare o el pare li pegassin quatre cops mal donats.

El fet del ratil, el poc coneixement d’una al·lota que ja tenia tretze anys va ser comentat entre rialles durant setmanes i mesos.

Mai més no pogué llevar-se del damunt el malnom. I n’Alberta va ser coneguda per Ratil a partir d’aquell dia atziac.

Era un malnom que l’enrabiava. No podia suportar que li diguessin. El seu caràcter s’agrià definitivament. Mai més no va ser la mateixa. Va tornar baralladissa. Pegava les nines de l’escola que, rient, li feien befa. Les mestres no sabien què fer per calmar-la.

Diuen que tornà boja. En els anys de la República no ens estranyà gaire veure-la fent costat als joves més extremistes d’Acció Catòlica, la colla que més tard es faria de Falange i anirien a practicar amb pistoles per la garriga, a l’ombra del castell. Qui sap, segurament les pràctiques de tir li servien per apaivagar la ràbia continguda que la dominava.

Com desfer-me de la seva llefiscosa presència? Era aquí, agressiva, histèrica, com de costum. M’amenaçava amb la pistola alhora que un caramull de gent s’apropava per veure el que passava.

Na Ratil anava desfermada. Feia uns anys havia estat mig enamorada de n’Andreu, però ell ja m’estimava. Amb molt bones paraules li digué que ho deixàs anar, que sortia amb mi.

Mai no ens ho va perdonar.

Sempre vaig pensar que es va fer del Moviment a causa del desengany que patí. Ella no ignorava que el meu nuvi era l’ànima del jovent esquerrà. La majoria de joves, fos quina fos la seva tendència política, el respectaven i l’estimaven. Aquell rebuig la marcà profundament, li va fer accentuar les seves tendències dretanes. Abans, a l’adolescència, no passava de ser una més de la colla d’aspirants a les Filles de Maria. Era l’encarregada de portar les ensaïmades i la xocolata a les senyores que conspiraven a la rectoria.

Ara la tenia al davant, amenaçant-me amb la pistola.

La notaves exultant, posseïda per una alegria que no podia dissimular.

Obrí el carregador i em mostrà les bales. El tornà a situar i m’apuntà directament al cor.

-On és el teu enamorat, xuetona? Ja no el tens! L'hem agafat –xerricava, embogida-. Per què no cantes “La Internacional” com quan anàveu d’excursió? O ja no en recordes la lletra? En unes setmanes heu perdut la memòria? Ara cantareu el “Cara al sol”. Ja veuré si aprendreu la cançó de Falange. Vos jur que ben aviat la coneixereu de memòria! No vaig pronunciar paraula.

Mirava la pistola. Em demanava si seria capaç de disparar. El dolor produït per la inesperada noticia de la detenció de n’Andreu em mantenia paralitzada. Sentia el cor bategant a una velocitat desfermada. Per uns instants el soroll del carrer desaparegué del meu cervell. La realitat exterior s’esmorteïa, es feia fonedissa. No sentia els crits de na Ratil. Només veia el seu rostre excitat, la saliva que li sortia de la boca, els gests irats amenaçant amb l’arma. Intuïa que cridava, que feia palesa la felicitat immensa que la dominava mitjançat aquella cridòria.

Però jo no sentia res. Vaig trigar una bona estona a tornar sentir el rebombori del carrer. Em recuperava lentament, de forma imperceptible. Pensava que ningú no havia de conèixer els moments de defallença que s’apoderaven del meu esperit, la debilitat que s’ensenyoria del cos i em feia trontollar com si m’haguessin apallissat. Vacil·lant, em vaig recolzar a la porta de la casa. No volia que s’adonàs que les seves paraules, la notícia de la detenció de n’Andreu m’havia paralitzat. Talment portàs clavat un ganivet enmig del cor i la sang rajàs, abundosa, tacant de roig la camisa que portava. Podia sentir el líquid vital davallar des de l’alçada dels pits fins a les cames. Per uns moments em vaig sentir a punt de morir, sense alè. Pensava que cauria estesa al seu davant, atordida, sense possibilitat de recuperar-me.

Quina alegria si hagués pogut saber que aquelles paraules havien fet diana!

Em vaig mossegar la llengua fins a sentir el gust salat de la sang dins la boca.

Tornava a sentir les recomanacions de na Ratil.

Es dirigia a la gent que ens envoltava. La veies feliç, convertida en una autèntica fúria, lluint l’uniforme nou de Falange, la pistola, els correatges que li travessaven el pit, la funda de cuiro on portava l’arma, les bales.

-Es pensaven que el Moviment només duraria un parell de dies i que després tornarien a guanyar els republicans. No sabien que aquesta vegada anava de bon de veres. No, ara no serà com en temps del general Primo de Rivera. Quatre detencions, alguns exiliats a Canàries i París, pactes amb els socialistes... S’han acabat les contemplacions amb les esquerres. Segarem la mala herba per un parell de gernacions!

Després, sense deixar d’amenaçar-me amb la pistola, la col·locà damunt el meu front. Volia atemorir-me.

No sé què va impulsar-me a parlar. Possiblement era un error. Millor callar, restar silenciosa com em recomanà la mare, preocupada pel pare i la germana. I pel padrí, pobret!, que vivia rere la llenya de la soll, a uns centímetres de la mort si es decidien a escorcollar a fons cada racó de la casa. Hauria bastat ben poc per a trobar-lo! Així com miraven a l’interior de les cisternes, dins els forns de les cases, als pallers, a les golfes, també hauria estat possible fer una neteja a fons de l’enfony on romania ocult i treure la llenya enmig del corral. No ho feren. Dins la desgràcia, la sort ens acompanyava un poc. Una sort que ara posaria en perill en pronunciar les paraules que, implacables, em sortiren de la boca, talment una daga amb vida pròpia, una arma que volia ferir la falangista de la pistola.

La fitava als ulls fixament. Va ser quan vaig pronunciar aquelles paraules que sabia que li farien mal. Li volia recordar l’origen del malnom que li enverinà l’existència, juntament amb el rebuig amorós de n'Andreu.

-Ratil -li vaig dir-. Ja no et basta matar conills i gallines com quan eres més jove? Ara també vols assassinar persones com els teus amics?

Per uns moments vaig pensar que premia el gatell. Algú dels que ens envoltaven no va poder contenir les rialles.

Na Ratil es va girar enfurismada, rabiosa com un sergent.

Va deixar d’apuntar-me i, desesperada, movia la pistola en cercle, cercant el culpable de la riallada. Sortosament, no endevinà qui l’havia feta. Crec que hagués disparat sense cap mirament. Aleshores els falangistes mataven enmig del carrer. No li hauria passat res. “Era un roig o una roja provocadora”, podria haver declarat tranquil·lament. “Va parlar malament del Moviment, de Falange. Encoratjà els socialistes del poble”. La causa en contra seva, suposant que s’hagués obert cap expedient, es tancaria sense cap conseqüència personal. Vés a saber si els superiors la condecorarien o li proporcionarien una bona feina a les oficines del partit, a Palma!

Possiblement aquella riallada em salvà la vida.


Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - El casalot - (Vet aquí un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la col·lectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot. (Miquel López Crespí)


Al cap d´uns dies ens arribà la notícia de la mort, a Inca, de Josep Ferrer. En Martí, el xofer de la camiona, ens ho comunicà de seguida que ho va saber. En Josep s´havia fet imprescindible a les tertúlies nocturnes, a les excursions pels voltants del santuari! Un home que hauria pogut escriure un munt de llibres d´història, la narració exacta de com eren els republicans dels anys trenta. A vegades em demanava com era possible que aquelles persones no haguessin escrit les seves memòries i d´altres, que passaven per autèntics escriptors, narraven fets que no valien dos rals. La vida de qualsevol persona del poble, la més insignificant, la que sembla no té res a explicar, és, sovint, més interessant que el relat de tants volums buits de vertadera saba vital.

Alguns autors es passen la vida tancats en el despatx, sense saber ni endevinar com és la vida que batega fora del seu estret univers. Rendistes de casa bona, gent que sempre ha tengut el plat damunt la taula sense necessitat d´aixecar-se de bon matí per anar a l´hort o, com en el passat, a una fàbrica. Si parlen d´amor o patiments és perquè han memoritzat les emocions humanes mitjançant la literatura, llegint a l´estudi, espipellant d´un autor a l´altre fins a xopar-se amb els sentiments expressats pels autors de totes les èpoques i contrades. Falsa literatura bastida amb idees copiades d´aquí i d´allà, refrit d´emocions que mai no han viscut. Descripció de vivències que mai no han tengut, amors inexistents, falsos patiments existencials.

M´agradaria escriure un dia la vida de Josep Ferrer, la del pare i la mare, la dels padrins. Per això volia ser escriptor; submergir-me en el món de les persones que he conegut, que he tengut al costat i de les quals sé que el que expliquen és autèntic.

La padrina va anar a parlar amb els capellans i pagà diverses misses per l´ànima del vell combatent. Ben segur que en Josep, descregut com tants dels republicans que cremaren esglésies en temps de la guerra civil, hauria dit que valdria més gastar els diners en bons àpats a la seva salut i la de tothom. Ens hauria renyat per un dispendi tan innecessari. En el fons deixava de patir, que era el que cercava de forma inconscient amb la insistència a fumar dia i nit malgrat la prohibició dels metges. Una mort cercada? Possiblement. El que més l´afectà va ser la marxa de la dona quan el negoci va fer fallida i, també, i de forma molt especial, l´insaciable interès dels fills per heretar el poc que restava de la riquesa del passat.

M´hauria agradat estar al seu costat a l´hora de la mort. Que hagués pogut marxar d´aquest món amb el consol d´una veu amiga a la vora. Segurament m´hauria dit: “Ara sabrem de debò si són veritat els sermons dels sacerdots sobre l´existència del cel i l´infern. A mi, de segur, em tocarà anar a veure Llucifer, el Satanàs que ens ha de tenir dins les olles d´oli bullent per a tota l´eternitat”. I hauria afegit: “No ho dubteu: si el cel i l´infern existeixen sereu els primers a assabentar-vos; us vendré a veure en somnis i així podreu saber el que existeix de debò. Si passats uns mesos no he comparegut és que era un conte de fades talment com ho he cregut sempre”.

Sabia que no tornaria. El padrí, incrèdul com en Josep, em comentava com s´havia conjurat amb els amics, els companys de truc de la taverna, els veïns de l´hort de Can Verdera. Un poc més joves que ell, la majoria havien mort. Tots els morts també havien fet idèntica promesa: en morir tornarien a explicar als companys dels jocs de cartes si el cel existia o no. El padrí m´ho contava modulant bé les paraules, una mica trist, enyorant els companys desapareguts: “Et penses que ningú ha tornat del més enllà? Cap ni un! Resten al cementiri, tapats pel marbre de les tombes, podrint-se com un ca abandonat enmig del camp”. I continuava, en veu baixa alhora que amb les tenalles, removia el caliu de la foganya: “Pot ser que hi hagi un Déu més enllà de les nostres percepcions i coneixements, algú que hagi creat de veritat el cel i la mar, els núvols i les estrelles. No ho sé. Però cal no creure mai en les invencions dels sacerdots. És un romanço del qual viuen i gaudeixen de la vida sense necessitat d´anar a llaurar de sol a sol. Sermons que només serveixen per a tenir-nos conformats aquí baix, a la terra. Volen que visquem en l´esperança que si no hi ha justícia en aquest món, la trobarem en el cel. I així passen els anys, els segles, sense que res canviï per al pobre, sempre sotmesos al poder implacable dels rics i militars”.

Parlar dels padrins i repadrins, de les generacions que ens precediren, és com aprofundir en el marc vital de la nostra història, tant la personal com la collectiva. Potser seria una feina d'urgència deixar constància de noms, malnoms, els fets que encara recordam abans que la inclemència del temps ho esborri tot.

Una de les persones que va tenir més influència en la meva infantesa va ser la repadrina. Com la mare, com tots els que m´envoltaren i em donaren la parla, una determinada manera de copsar la realitat que ens envolta. La meva repadrina (per part de mare), Francesca Torrens Comas "Nana", que era casada amb Antoni Caldés Soler "Ximbó", morí a Ciutat, a casa nostra, a Son Serra, a 13 de juliol del 63. A ella i a la padrina Martina "Ximbona" dec la meva formació cultural pagesa, aquest esperit que sent tan arrelat a la terra que em va veure néixer, als sons (cançons, xeremies, ximbombes...), olors i sabors que m'alletaren d'infant, en els quaranta i cinquanta.

El repadrí Antoni Caldés ja no el vaig conèixer. Però de la padrina "Nana" (que visqué tota la vida, abans de marxar a Ciutat, en el número 4 del carrer de l'Escola) serv munió de records; anècdotes, històries que em contava sovint i que jo de menut escoltava com si es tractàs de les rondalles més interessants i saboroses. El cert era que en sabia moltes, de rondalles (com la majoria de les seves amigues de generació). Amb aquells "contes" d'abans de la invasió Disney, els vells transmetien als més joves no solament l'accent, el to de la veu, els registres més secrets d'una llengua; també els costums, les tradicions (i les pors i les alegries) de tot un poble, d'una societat.

En el fons, sigui contant esdeveniments concrets o les més fantasioses rondalles, ens explicaven a la seva manera la història de sa Pobla. I els professors n´eren els protagonistes: els poblers i pobleres que, d'una terra erma, eixuta, aixecaren el verger més esponerós de l'illa a costa del seu treball, d'un sacrifici immens. Després, les successives generacions que els han succeït no han tengut gaire cura de les meravelles que aixecaren amb la seva feina: un esponerós exèrcit de molins d'aigua, les més de mil sínies que hi havia en els anys deu del segle passat. Amb l'esforç dels avantpassats, sa marjal esdevendria paradís verd per on circulava l'aigua alimentant les anyades de patates i mongetes, tot el que d'ençà aquell temps hi han sembrat els pagesos del meu poble.

Potser el vertader progrés de sa Pobla s'inicià cap al 1866 amb l'arribada dels anglesos (Bateman i els enginyers Waring i Green) i els inicis dels treballs de dessecació de l'Albufera. Recordem que aquesta gran obra d'importància cabdal, a part de contribuir a augmentar la riquesa del poble amb totes les quarterades aprofitades amb la dessecació, serví per a acabar amb la pesta --el paludisme!-- que des de feia segles colpejava brutalment la salut dels pagesos. En menys de mig segle sa Pobla triplicà la població, i cap al 1900 ja teníem sis mil habitants.

Dissortadament en els darrers anys s'han deixat perdre molts molins d'aigua i fet malbé innumerables sínies, safareigs... tot un immens tresor històric, pàgines escrites damunt la terra o fetes monument. O quina altra cosa és un dels nostres molins, una de les sínies que encara resten anant a l'Albufera?

Inclemència del temps que no deixa res dempeus? Què se n'ha fet dels mestres artesans de tots els oficis, dels artistes del ferro, la fusta i la pedra que bastiren a començaments de segle les "escultures" (els molins!) que cap escultor modern no sabria fer? Jo encara he pujat (en els horts de Can Verdera i Ca Na Ximbona) a plegar les veles del molí. Encara hi he estat a temps que els padrins m'ensenyassin què era el ramell, la càbria, la coa o el violí del molí d'aigua. I si la meva fos la darrera generació que veurà treballar els fusters de Cas Senceller, Can Mascó, Can Rian, Can Muxella o Can Malondro?

Tot es fa malbé.

La repadrina vivia prop de l´església. Jo hi tenia una cambra sempre preparada. Sovint demanava permís als pares i em deixaven anar-hi a dormir o a estar uns dies. Entrar al casalot del carrer de l´Escola era penetrar amb molta cura en un món diferent. Em trobava bé en aquell antic casal. Una vegada, investigant indicis que em permetessin saber més, a l´arc de l´entrada, tapat per dècades de capes de calç, hi vaig poder endevinar una data: 1668. Volia dir que l´edifici s´havia bastit en aquella època? Possiblement era anterior. Pens que la marca que vaig descobrir a l´arc podria correspondre a un temps de reformes, un any en el qual es feren importants modificacions al buc inicial de la construcció. A casa sempre havia existit la tradició de dir que la planta inicial era dels temps dels moros, molt abans de l´existència històrica de sa Pobla, fundada a l´època del rei Jaume II, enmig de les terres insalubres de l´Albufera.

D´on sortien aquestes suposicions? El padrí m´ensenyà el pou d´on trèiem l´aigua abundosa de què ens servíem. Efectivament, mirant amb atenció el coll de la cisterna podia veure com els murs existents corresponien a una sínia antiquíssima. Els experts que visitaren el pou quan el batle Miquel Crespí Pons governava el poble, uns arqueòlegs procedents de Barcelona, confirmaren sense cap mena de dubte que es tractava d´una sínia àrab, ja que era exactament igual a algunes que es conservaven en el camí que portava a la badia d´Alcúdia.

Aleshores es confirmaven les sospites de la família, que, sense tenir estudis, només per les pedres i el tipus de construcció, endevinaren l´època que es construí. Ara entenia a la perfecció per què la repadrina no recollia l´aigua quan plovia! No necessitava omplir la cisterna amb la pluja! Simplement tenia un corrent d´aigua subterrània, un riu!, sota els peus! A diferència de casa nostra, en el carrer de la Muntanya, on sí que disposaven d´una cisterna que s´omplia quan plovia, al casalot del carrer de l´Escola no hi havia aigua corrent. Tota la que es necessitava per al manteniment de la casa i els animals es treia a força de poals. Encara avui, en aquest hivern de pluja, vent i neu puc sentir (o és la meva imaginació?) el soroll del líquid element circulant sota els peus. Com la majoria de cases benestants de la pagesia, la repradina disposava de dues cuines. Una era la bona, la del menjador, enrajolada, moblada amb luxosos mobles dels anys deu, curulla d´inversemblats làmines amb idíl·lics paisatges i composicions plenes de fruites i animals de ploma. Menjador que mostrava, orgullosa, a les visites i on menjàvem i acollíem els convidats. L´altra, ben diferent, més de feina, era al corral, prop de les antigues piques de pedra on es rentava la roba i, els dies que feia bon temps, les dones planxaven la roba amb pretèrites planxes de ferro encalentides al foc o amb carbó dintre.

La cuina del corral era on hi havia el fogó de ferro, la llenya, els plats i les olles, les paelles i torradores. Malgrat l´emblanquinat de cada any, el fum s´ensenyoria de les parets i sempre vaig conèixer aquell indret amb un color grogós. Per molt que emblanquinassis, sempre sortia a relluir, fort i poderós, l´indestructible color producte del foc congriat durant generacions i generacions. Un món increïble, aquell racó de la casa, amb el forn de pedra al costat de l´entrada de la cuina, les grans piques, possiblement del segle XVII (o anteriors), enmig del corral, l´empedrat del patí fet amb còdols anats a cercar al torrent de sant Miquel, les parres protegint-nos del sol. Malgrat la bombeta elèctrica de pocs vats, sempre hi havia els llums d´oli penjats al costat de la foganya. De petit mirava amb extremada curiositat l´operació de posar-hi l´oli, el ble que ens hauria d´il·luminar de nit. /p>

Tot el que anava bastint la repadrina Francesca eren per a mi encateris, misteris indesxifrables, prodigis fets per una fada venguda de la fondària d´un fantàstic conte infantil. Feia rodar el petit molí de farina que tenien a la portassa amb la mà i en sortia una farina blanca mesclada amb segó. Al costat, amb un sedàs, separava la farina del segó i anava a la pastera de fusta de nord on feia el pa. Afegia un poc de llevat i ho tapava tot amb un pedaç blanc que ella mateixa havia cosit feia temps. Es deixava reposar i, quan hi tornàvem, la massa havia pujat fins assolir el punt convenient. Senyal que ja era apta per entrar en el procelós món del foc i el caliu. De feia temps en el forn es cremava intensament fusta de pi mesclada amb branques de figuera. La repadrina deia que un poc de llenya de figuera i olivera esmorteïa la flaire del pi i donava al pa un gust especial que només les velles generacions sabien apreciar.

Guaitant podies veure les darreres flames, el caliu, roig encara, amb petites guspires sorgint dels bocins més grans de la llenya. El pa era situat a un lloc adient, una mica allunyat del caliu. Moreno, la repadrina li havia fet uns talls al damunt per aconseguir que el calor penetràs a fons dins la pasta.

El pa ens durava una setmana sencera i era igual de bo el primer dia que el darrer! Res de semblant al present, el pa industrial fet amb màquines. Ja no existeix cap forner que pasti amb les mans. Motors elèctrics, pales d´acer mogudes per motors per remoure la pasta fan tota la feina que la repadrina feia a mà.

Sovint les gallines, provinents del corral existent al costat de les païsses, compareixien a cercar recapte, insidioses amb les unes insaciables exigències de gra! El gall, eixerit, les seguia vigilant les seves evolucions. Dominant, les feia fugir quan la repadrina treia del sac unes grapades de blat de les índies i els feia menjar dins la mà. Com era que podia aguantar les picotades de l´aviram i a mi de seguida em feien mal? Un dia em vaig fixar força bé en les seves mans aspres i rugoses pels anys de conrear el camp. A casa érem pagesos benestants, però sempre vaig veure tothom fent feina als horts. Les dones no eren les senyores que podies veure sempre al costat de la tauleta, rere les cortines amb randes dels finestrals, brodant o petant la conversa amb les amigues. Quan no hi havia res a fer sí que teníem visites i tertúlies parlant de la vida dels sants i el preu de l´anyada. A mitja tarda, xocolata Rosselló per a tothom. M´enviaven al forn del costat a comprar ensaïmades i pastissos.

La repadrina em mirava satisfeta alhora que les amigues d´aquell horabaixa reien veient els meus mostatxos de xocolata i el sucre de les ensaïmades adornant la meva boca. “Apa, ves de seguida a rentar-te la cara”, em deia, rieta. “No veus que així no pots tornar a casa teva?”.

El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tot presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.

Categories: literatura

La Jornada Literària al Diari de Tarragona



La 13a Jornada Literària de Cornudella de Montsant, que tindrà lloc aquest dissabte en format virtual, és present avui al Diari de Tarragona.
Glòria Aznar titula l'article Cornnudella, cor de lletres.
Categories: literatura

Escriptors de sa Pobla - El primer llibre (records dels anys 60 i 70)

El primer llibre (records dels anys 60 i 70)


Fa molts d´anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori?


A la fi ha sortit el llibre! Al cap de més d'un any rodolant per l'editorial ja començava a pensar que no el veuria mai al carrer. Quina tragicomèdia, l'edició d'un llibret! Amb la boja colla d'editors, llibreters i distribuïdors, mai no et pots fiar. Et prometen qualsevol cosa, t'entabanen amb quatre ximpleries per tenir-te enredat, i si els surt la darrera novel.leta guardonada -amb edició pagada per l'Ajuntament o el Consell- ja pots plegar. Avui dia el fet literari esdevé un negoci en el qual no importa -ni molt manco!- la qualitat. El nouvingut serà el primer a veure editades les seves cabòries. No en diguem res, si l'autora és filla de militar franquista, amiga de l'honorable Jordi Pujol o ex-seminarista a sou de la Universitat. Malgrat que hagin escrit un tractat indigerible damunt el ca de raça mallorquí -per altra banda un tema ben interessant-, el teu original continuarà acumulant pols al racó més amagat d'una oblidada oficina.

A l'adolescència, quan em pegà la curolla de voler ser escriptor no sabia el que m'esperava. Sentia dir que escriure a la nostra terra era plorar. Mai ningú al meu voltant s'interessà per l'art o la literatura. Un escriptor era un gandul que no volia treballar. Un pintor, un desgraciat al qual donaven un plat de sopes per una obra. Ara, passats els anys, i malgrat certa riquesa que es malgasta en cotxes esportius i xalets hol.livudencs, crec que la situació és pitjor. La pintura ha esdevingut simple producte d'especulació i la literatura un objecte d'adorn que els bancs regalen als clients. No hi ha manera de publicar un llibre per molt bo que sigui si abans no guanyes un d'aquests premis milionaris en els quals, mesos abans del lliurament, ja se sap qui és el sortat. Misèries d'una cultura mai normalitzada? Potser. Em trob avui posseït per l'eufòria, en certa mesura falsa, de tenir a les mans, editat, el producte d'anys d'esforços i sacrificis. Un llibre que surt imprès sense premis, sense recomanacions del comissariat de guerra, sense anar rere l'editor mesos i mesos. Un miracle! Cal deixar constància escrita de l'esdeveniment mai vist! Però que ningú cregui que amb l'edició de la seva obra l'escriptor nostrat passarà a la història. Pots haver publicat un munt de novel.les, fins i tot -per sort i carambola- pots haver tingut unes bones crítiques dels estantissos patums que controlen les xirimandangues culturals; però indubtablement, sens falta, al cap d'unes setmanes d'haver-lo publicat, d'estar al carrer, ja ningú, ni editors, ni llibreters, ni hipotètic públic comprador, se'n recorda d'aquella obra tan elogiada. L'escriptor comença, amb cada nou treball, la tasca per obrir-se pas enmig de la selva quotidiana d'indiferència generalitzada que l'encercla.

Aquests fets que assenyalam només passen al ram de la ploma. En cap altre ofici, en cap professió reconeguda -concretem: les que donen diners, prestigi, categoria social-, s'esdevé quelcom de semblant. Metges o arquitectes, alguns dels quals han obtingut el títol copiant als exàmens, no han de patir aquest martiri. En acabar la carrera, emmarquen el diploma, el pengen al despatx i ja està. Ningú mai de la vida no posa en qüestió els seus estudis. La còpia i el plagi en el món professional resten considerats com a símbols d'intel.ligència i de vivor. Amb la literatura succeeix ben al contrari: el ximple, el beneitó que es dedica -boig!- a escriure ha de revalidar el títol cada vegada que acaba una nova obra teatral, un volum de poemes. I conec molts d'autors que, una vegada editades treballosament les seves obres, i en no haver donat a guanyar prou diners als editors, són aparcats al cementiri de lletraferits per sempre més. No em parlem, si els creadors, en la joventut, es distingiren defensant posicions esquerranes! Llavors ja podem assegurar que el silenci serà etern, inamovible. No hi val dins d'aquest ram cap llicenciatura d'anys de treball, cap doctorat de novel.la exemplar, cap tesi en forma de meravellós llibre de poemes. Suspès i al carrer si no dóna prou pessetes! I val més no insistir gaire en el tema. De més agosarats que qui signa l'escrit ho han volgut arreglar, s'han reunit, han editat manifestos, i no han aconseguit res. Hi han deixat la pell en l'intent. Qui se'n recorda avui dels seus noms?


Em dominava encara aquest estúpid estat eufòric de l'escriptor que ha pogut veure publicat el seu llibre abans de morir i, mirant-lo per davant i pel darrere, palpant la coberta, olorant la tinta fresca de les pàgines, creu que és un bell producte cultural. Imagina, en la seva palesa ignorància, que té a la mans una obra d'art quasi perfecta. Pensa -i n'està ben convençut- que el que ell diu no ho ha escrit mai ningú. És una festa que dura poc. Una espècie de drogaddicció de què no se salven ni els més prestigiosos lletraferits. Il.lusions òptiques! Simple efecte de la follia. Alhora succeeix que el pobre company que ha treballat dos, tres anys en la novel.la, que n'ha esperat altres dos per a veure-la materialitzada en lletra impresa, no acaba de creure que l'objecte, el producte, sigui real, existesqui de veritat, estigui als mostradors de les llibreries, es vengui, es compri, en parlin a les pàgines de cultura un parell de dies.

Els més folls, quan veuen el volum dins les seves mans arriben a pensar que ja tenen la categoria reconeguda i que aviat seran tan famosos com la Sarita Montiel o el Buitrageño. Quina profunda equivocació! Mai no han anat tan errats de comptes! Ben aviat aquesta falsa il.lusió els esclatarà enmig del cervell, talment una bombolla de sabó.

No és aquest el meu cas. O almenys no vull pensar que sóc de la colla dels il.luminats. Sé que el que he fet no és encara perfecte. Ignor igualment si vull assolir cap mena de perfecció. Potser només desitgi deixar constància del que m'encercla. Cadascú coneix les seves insuficiències! Abans que hagin passat un parell de dies em farà gràcia la meva trista, ridícula autosuficiència, pensant que amb la meva faula aportava quelcom de nou al mercat literari que no haguessin aportat Joanot Martorell, Cervantes o Dostoievski. Quina ximpleria, creure, imaginar que el que tu escrius és igual de bo o molt superior al que ja havien experimentat James Joyce, Durrell, Pere Calders. I què en direm de tota aquesta pretesa experimentació excelsa editada per tanta editorial, feta ja fa més de dos mil anys per novel.listes romans i bizantins, Ramon Llull o Julio Cortázar. Tant de realisme màgic plagiat de García Márquez! Rovellada experimentació copiada dels Charles Bukowski d'arreu del món pensant que és la innovació literària més aconseguida, quan tothom sap o hauria de saber que no passa de ser una pobra imitació mitjanament realitzada. I el mateix podríem dir de la moda pseudoeròtica, de la novel.la policíaca, llordes còpies de Miller, Hammet o Chandler.

Per això sé ben cert que demà mateix, abans que el llibre perdi la calentor de les màquines d'imprimir, ja em repugnarà qualsevol indici de falsa autosuficiència. Aquesta beneitura, herència indiscutible del col.legi de jesuites on m'engirgolaren i que ara surt a les totes amb mescladissa d'elitisme nietzschià. Un llibre al carrer? Potser la millor imatge damunt l'escriptor, aquella que li hauria de servir per a tocar de peus a terra, seria la de comparar-se a un llangardaix que ha perdut la cua i ha d'esperar que li torni a sortir. Veure's com aquest llangardaix, tot sol, sense ningú enmig d'una explanada rocosa batuta implacablement pels vents i la pluja. Sí. Podria ser un bon exemple. Perquè, de no comparar-te amb el llangardaix, si realment hom s'ho creu, si de veritat penses que el que escrius pot interessar algú, emocionar, ferir, explicar, denunciar, reflectir no se sap quina dura realitat, llavors, ineludiblement, vindrà, implacable, el desencís, la tempesta que ho ensorrarà tot en uns segons. Bastarà que qualsevol comissari a sou d'una editorial de la competència o d'una institució contrària a la que edita el llibre s'aixequi amb mal de panxa per a iniciar una cacera de bruixes. No ho dubtis. Et treuran el passat, si estàs casat o divorciat, si tens estudis, si en la transició et distingires pel teu compromís polític, si imites l'estil de tal escriptor o de tal altre, si ets homosexual, si et dutxes cada dia o només un pic a la setmana, si tens fills o no en pots tenir. Qualsevol indici els serà útil per a atacar la teva obra. No cal enfadar-se ni covar mala sang. És el que cerquen! Tanmateix, això s'ha de saber, ací ningú no atorga a l'autor el dret a errar-se, el dret de dir el que vulgui, de provar sort amb una determinada forma d'escriure. A la nostra terra un home dedicat a l'art és i serà sempre un zero a l'esquerra a qui se li ha de perdonar la vida cada dia. )A qui pot importar que hagis estat vint anys covant la teva dèria creativa, el tipus de faules que vols narrar? Plagiari! Et dediques a l'escriptura perquè no has sabut fer diners amb les necessitats dels altres -metge, advocat, arquitecte-. Ni per a urbanitzar les zones encara verges de les Illes, no serveixes! Hi ha prova més total d'inutilitat o de fracàs? Fa anys, quan vaig començar a escriure, analitzava meticulosament els meus originals. Volia saber si m'havia sortit bé l'estil, la tècnica descriptiva escollida, el contingut ideològic. Enllestir un llibre em costava molt més d'esforç que ara. La meva innocència en el ram de la ploma em feia ser molt més exigent. Fotografiava els indrets que havia de descriure. Anava a consultar biblioteques, diaris, epistolaris, revistes de l'època en què havia de succeir l'acció, per tal de capficar-me dins d'un temps i un ambient precisos. No escrivia ni una retxa, ni un capítol sense estar ben segur que l'atmosfera de la situació narrada era talment com jo la reproduïa. I, de veritat, )a qui importava tanmateix tot aquest immens treball preparatori? Als gasetillers? Ca barret! Als qui signen les ressenyes de solapa només els importen algunes dades personals de l'escriptor, mai la seva obra. Ensumen, com si fossin cans assenyats, per a saber qui era la teva família, si en la guerra civil havia ajudat a l'esquerra o als franquistes. Pobre de tu, si ets esquerrà! Ja estàs contaminat per sempre de no se sap quina estranya malaltia que desvirtua in aeternum, la teva obra. Analitzen després la teva professió a part de la d'escriure -desgraciat si no tens una bona carrera!-, si guanyes poc o molt, si estàs ben situat o a recer del Poder, quins són els teus padrins literaris, el nom dels patums que et protegeixen, què els pots oferir si parlen elogiosament de la teva novel.la. Només després d'estudiar i restar ben informats de tots aquests detalls es decideixen a parlar del teu llibre. Si arriben a la conclusió que ets dels seus o els pots oferir quelcom, llavors no importa gaire la teva qualitat literària. Indiscutiblement, ets un membre de la seva colla, un bon escriptor digne de figurar a les pàgines d'honor del Serra d'Or o l'Avui.

Però si de veritat vols escriure, dedicar-te en cos i ànima a la literatura, val més no fer-ne cas. Es preferible oblidar que hi ha comissaris, lacais doctorats en saber vinclar l'esquena davant qui comanda, paràsits i vividors que portes sempre aferrats al cos, xuclant-te la sang. Val més contemplar cada nou llibre com si fos un miracle que no s'ha de repetir. Una fràgil, delicada que flor de primavera nascuda en ple hivern, enmig de la tempesta i la neu.


Categories: literatura

TRUITES, I IDEES

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 09/07/2020 - 12:09
No les agafes lluny, però sí venint de lluny. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Montse Farrès llegeix A mig camí de la incertesa


L'escriptora Montse Farrès llegeix A mig camí de la incertesa, i penja un comentari a instagram
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Soledat – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil – Soledat – (Vet aquí un petit tast de la novel·la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)


Després de la detenció del pare i la germana, la vida ja no va ser mai la mateixa. El poble, tret d’algunes excepcions, ens girà l’esquena. De cop i volta, de ser una de les famílies més ben considerades, ens convertírem en unes persones rebutjades. Talment patir una malaltia contagiosa, incurable. Com si fóssim gitanos. Pitjor: érem rojos. Rojos! Una paraula maleïda a partir del dia de la sublevació militar. D’ençà d’aquell moment ens podien fer el que volguessin. Ara només gaudíem d’una efímera llibertat, sempre a mercè dels matons. Quan hi havia processons religioses o desfilades d’afiliats a Falange Española, s’aturaven davant l’entrada principal, pegaven cops a les portes i a les finestres. Entraven com feres dins la casa cridant “!Viva Franco¡ ¡Arriba España¡. Les beates del carrer aplaudien satisfetes. (Miquel López Crespí)


Després de la detenció del pare i la germana, la vida ja no va ser mai la mateixa. El poble, tret d’algunes excepcions, ens girà l’esquena. De cop i volta, de ser una de les famílies més ben considerades, ens convertírem en unes persones rebutjades. Talment patir una malaltia contagiosa, incurable. Com si fóssim gitanos. Pitjor: érem rojos. Rojos! Una paraula maleïda a partir del dia de la sublevació militar. D’ençà d’aquell moment ens podien fer el que volguessin. Ara només gaudíem d’una efímera llibertat, sempre a mercè dels matons. Quan hi havia processons religioses o desfilades d’afiliats a Falange Española, s’aturaven davant l’entrada principal, pegaven cops a les portes i a les finestres. Entraven com feres dins la casa cridant “!Viva Franco¡ ¡Arriba España¡. Les beates del carrer aplaudien satisfetes. Grups d’exaltats anaven fins a la cuina, miraven dins el rebost, agafaven el que volien, obrien els calaixos, feien befa de les antigues fotografies, dels retrats dels padrins i repadrins, dels records de la infantesa. Na Catalina, una veïna amb qui jugava de petita, aprofità el desgavell per endur-se les pepes de quan tenia cinc anys. No ho podia creure! De cop i volta, com una inesperada torrentada, sortien a la superfície els més baixos instints. Ens robaren la ràdio, la màquina d’escriure, els pocs llibres que quedaven després de la crema de la biblioteca. Una vegada, sense tenir compassió per la padrina Margalida, que era davant el foc, a la cuina, la feren aixecar apuntant-la amb els fusells.

-On teniu el roig del vostre home? Si no ho dieu de seguida us farem beure una grapada de tassons d’oli de ricí!

La padrina els mirava sense entendre el que li deien. No els podia contestar. Els gests irats, les actituds amenaçadores empitjoraven encara més el seu estat de salut. Sempre patí del cor i ara, en veure tot allò, la detenció del fill, de la néta, l’angoixa la feia trontollar. Cada vegada li costava més caminar. Per fer dues passes s’agafava a les cadires, s’aguantava a les parets. Sovint desvariejava. Parlava sola. De nit s’aixecava i anava fins al llit de na Isabel i es passava una bona estona endreçant aquella cambra buida d’ençà que detingueren la meva germana. La trobàvem caminant pel jardí o donant recapte als animals del corral a altes hores de la matinada.

Sortosament, ignorava la presència del padrí a la soll! No sé que hauria pogut fer si hagués arribat a saber que tenia l’espòs just al costat!

La casa destrossada, la mare plorant. Era un espectacle dantesc. Després, els exaltats marxaven de sobte, posseïts per la mateixa follia amb la qual entraven arreu. Ho deixaven tot fet malbé. Les cadires pel terra. Els calaixos dels armaris oberts. Deien que cercaven escopetes. Armes a casa nostra? Les úniques “armes” que havíem tengut eren les de la intel·ligència: els llibres. I ara els volums de la biblioteca eren enmig del carrer, cremats amb benzina. I els més valuosos, els exemplars més mals de trobar, els que aconseguírem dificultosament als encants de Barcelona, les joies autèntiques de la col·lecció, robats per vendre per quatre rals a les llibreries de vell de Palma.

Tan sols na Joana i algunes amigues molt valentes s’atrevien a comparèixer per a demanar-nos si necessitàvem res. Ens trobàvem en una situació summament complicada. La joieria del pare restava destrossada. Les polseres, els rellotges, els anells, les arracades i botonades, tot va ser repartit entre els falangistes els primers dies del Moviment. No deixaren res. Na Joana ens ho comentava:

-Al bar fan ostentació dels rellotges que han agafat dels mostradors. Deixen els fusells i les pistoles damunt les taules on juguen a cartes i mostren el que robaren a la botiga. No s’amaguen de res. Tots aquestes pocavergonyes les porten ben visibles, sense avergonyir-se del que han fet. I les seves dones i filles llueixen els anells i les arracades els dies de festa, quan van a missa o hi ha processó.

Na Joana tampoc no podia entendre el que s’esdevenia. Abans de la guerra ningú no hauria agafat una poma d’un hort que no fos seu. La gent era pobra però tenia com a símbol de màxima dignitat no tocar res del veí. El producte de la suor dels altres era sagrat i la paraula “lladre” equivalia a un estigma permanent. La marginació més absoluta podia caure damunt qui hagués robat alguna cosa, per petita que fos! Ja mai més no seria considerat un igual pels veïns. Podies anar mal vestit, no tenir sabates, portar sempre unes espardenyes velles. Era igual. Una persona que complia amb el pacte signat amb una estreta de mans era respectada. Tothom sabia quines eren les necessitats dels treballadors i ningú no demanava que portassin camisa nova si no disposaven de diners per a comprar-ne. L’únic important era l’honradesa, la feina ben feta. El vestit, les aparences passaven a un segon terme. N’Andreu deia sempre que fixar-se solament en l’exterior era un vici de la petita burgesia desenfeinada. I que aquells que només paren esment en les sabates noves, les joies d’una persona, tenen el cap ben buit.

-Un home pot anar amb espardenyes –deia sovint-. Però si sap llegir i escriure, és capaç d’entendre un llibre d’història, les informacions dels diaris, pot arribar a posseir molt més que el més ric de la contrada: la saviesa, el saber, una riquesa que manca sovint a tants senyors de possessió la cultura dels quals no va més enllà del que ha dit el rector des de la trona.

Na Joana ens explicava el que deien de nosaltres. Comentaven que ja no aixecaríem el cap. Afirmaven que possiblement el pare i la germana serien condemnats a mort i que era l’hora de fer callar els rojos. Em demanava si el cop militar només serviria per a això, per humiliar el vençut, per robar el que havia costat generacions de feina i sacrificis. Parlaven de defensar la propietat privada, justificaven les detencions amb excusa de barrar el pas al marxisme encarnat pel Front Popular. Buida xerrameca. Els conservadors eren els primers a atiar el robatori generalitzat a partir del dinou de juliol. Els mateixos que deien que els rojos entrarien a degolla a sagristies i possessions ara es feien amb totes les existències de botigues i magatzems. Els queviures de La Societat foren subhastats enmig de la Plaça Major. El cafè de Colòmbia, les garrafes d’oli, les bótes de vi, els sacs d’arròs, les capses amb llaunes de conserva, la llet condensada... Els pobres no pogueren comprar res perquè va ser venut a l’engròs. Només tenien diners abastament els senyors del Círculo Mercantil. Els altres tan sols podien mirar, veure com la feina de tants d’anys anava a engreixar els de sempre.

Convertiren la joieria en seu de la Secció Femenina i confiscaren la casa del padrí Rafel. Sovintejaven les visites de la Guàrdia Civil a casa nostra.

Ens sentíem amenaçats.

-Ens podeu dir on el teniu amagat o serà pitjor –deia el sergent que enviava en Martí Cerol. Ens costa poc portar-vos a l’Ajuntament o a la presó de dones de Palma. Si es lliura a les autoritats no li passarà res. Tan sols volem que contesti unes preguntes. Després, si no ha fet res contra el Moviment, l’amollarem.

Ma mare no s’escoltava cap d’aquestes recomanacions. Com els havia de creure? El pare i na Isabel romanien detinguts i cada nit se sentien trets per la garriga. Ningú no ignorava que als matins es trobaven cadàvers a la sortida del poble. Els deixaven a la cuneta. Volien que tothom ho veiés. Atemorir mitjançant la mort i la tortura. Quan els pagesos marxaven a la feina podien contemplar el trist espectacle. Cap a mitjans d’agost eren més de vint les persones trobades allargassades davant el mur del cementiri, a qualsevol entreforc dels camins.

El padrí Rafel romania en el seu enfony, silenciós, atent al que podia passar. Els falangistes compareixien d’improvís a escorcollar. Hi entraren sovint i mai no trobaren res. Fins i tot fitoraren amb les baionetes la llenya acaramullada a la soll. No podien endevinar que rere els feixos de branques i troncs existís un racó ocult on podia amagar-se un home. La finestreta de ventilació era invisible des de l’exterior. Una paret mestra impedia que els cops amb les culates fessin ressò de buit. Era l’amagatall perfecte. L’enfony era petit però permetia que el padrí fes llatra. Així podia entretenir-se hores i més hores. Feia senalles que la mare lliurava a un santamarier que feia anys vivia al poble. Mestre Vidal s’havia casat amb una coneguda de la meva mare, n’Antònia, sa Confitera. Morí d’una pulmonia abans d’entrar la República. El pare acompanyà sovint mestre Vidal a Palma, a veure la dona ingressada a l’hospital. Mai no li cobrà res pels viatges. El cert és que, després de la detenció del pare, va ser una de les persones que ens ajudaren. Ens va fer nombrosos favors. Abans del moviment ja havia ajudat el padrí en el conreu de l’hort de prop del torrent. A la família tothom sabia que hi podíem comptar amb ell. Era de summa confiança. Mai no es destacà en qüestions polítiques. Per això no l’anaren a molestar. Va ser un dels pocs amics del passat que de seguida comparegueren per donar-nos suport. Ell i les misterioses persones que, de nit, quan no es divisaven vigilants rondant pels carrers, ens deixaven un sac de patates o de blat a la porta del darrere, a l’entrada del jardí, que era el lloc més resguardat de la casa. Mai no vàrem saber de qui eren les mans amigues que ens ajudaren a passar els mesos més terribles de la nostra existència.

Mestre Vidal anava a vendre les senalles que feia el padrí als mercats de Sineu, sa Pobla, Felanitx... També agafava el tren i arribava fins a Palma. A la capital coneixia moltes botigues que li compraven tot el que hi portava. L’home no volia cobrar quasi res per aquella feinada. Però la mare sempre li donà una bona part del que treíem venent els productes de llatra. Com ens hauríem pogut mantenir sense el suport de mestre Vidal? No ho sé. Alguna de les vídues dels primers assassinats se suïcidaren. A na Maria Lluïsa Bestard, una al·lota joveníssima que sempre assistia a les reunions de l’Ateneu, la trobaren penjada d’un ametller. S’havia casat a començaments de juny amb un jove socialista, en Felip Amer, company de n’Andreu, el meu nuvi. Li mataren l’espòs en els primers dies del Moviment i no ho pogué suportar. Altres vídues s’hagueren de llogar a qualsevol preu. Els senyors de les possessions pagaven als familiars dels assassinats una mica menys que als altres. Se n’aprofitaven talment fossin aus carronyaires. No tenien pietat del pobre, de qui patia fam. Xerricaven, plens d’inflor, més segurs que mai del seu poder, que els miserables que donaren suport al Front Popular haurien de donar gràcies a Déu per conservar la vida. Es vanaven de la “generositat” que demostraven lliurant un bocí de pa als seus jornalers i jornaleres.

El rector Palou ho digué un diumenge, des de la trona:

-Les dones i familiars dels rojos haurien d’agrair el cor generós dels cristians que, sense tenir en compte els pecats i les males intencions de pares, fills i esposos encara els donen feina. He sentit dir que es queixen dient que estan explotades, que els paguen menys que a les altres. Quin atreviment! Protestar quan segurament haurien de romandre tancades amb els seus marits, amb els seus pares i la tropa d’anticlericals que en Martí Cerol ha portat a Palma! Quina manca de comprensió de la realitat que ens envolta! Quina curtor de mires! A molts d’altres pobles el rector no és tan benvolent com qui vos parla. A Esporles, a Manacor, a tants i tants indrets dels voltants, el sermó no és el mateix d’aquí, sempre amarat de caritat cristiana. Arreu es demana l’exclusió social dels que han estat contaminats pel republicanisme, un públic escarment que arribi fins a la quarta generació.

Alguna de les dones que assistia al sermó no suportà tanta mentida i s’aixecà del banc, abandonat l’església. Actes d’aquest tipus eren summament perillosos. Compareixien a cercar-te. Donar-te a beure un parell de tassons d’oli de ricí era el càstig més suau que podies patir. No sé per què no vingueren a detenir-nos, per quins motius no ens obligaren a anar a missa a la força. D’ençà que tancaren el pare i la meva germana, la mare no va posar mai més els peus dins el temple. Deia que de la sagristia havien sortit les armes que servien per a matar tanta gent. Jo acompanyava la padrina Margalida a l’ofici de diumenge. Ens feien el buit. Ningú no volia asseure’s al nostre costat. Jo no era creient, però ella sempre resà al bon Jesús, a la Verge Maria i els àngels. L’acompanyava perquè sabia que li feia bé. L’encens, la música de l’orgue, la rutina d’aixecar-se i asseure’s, sentir el llatí del capellà actuaven com un sedant dins el seu esperit. No sé si resava pel fill i la néta empresonats, per l’home que havia desaparegut. El cert era que després de la missa restava uns dies més calmada. Per això hi anava, malgrat el fàstic que em feien les beates, les mateixes que gaudien amb les desgràcies que planaven damunt nosaltres.

Un diumenge, el rector Palou estava fent l’acostumat sermó des de la trona i ens veié a un racó, prop de la capella de Sant Sebastià, a la part de les dones. Va ser quan digué que no entenia què feien a l’església els familiars dels detinguts, els que des dels partits del desordre atiaven l’odi contra la religió i, amb excusa d’ensenyar de llegir i escriure, educaven el jovent en les idees que propagaven l’acràcia i el bolxevisme.

Li vaig aguantar la mirada.

Podien detenir-me, tancar-me en voler, però mai m’humiliaren ni em farien sentir culpable amb les seves paraules. Eren ells els contradictoris, els que feien mal amb tota intenció. I a més eren cínics, mancats de qualsevol espurna de moral. No era el rector el que obligava les dones republicanes a anar a missa i batiar els fills? Rere els càstigs sempre es podia endevinar la mà del rector. O no era ell, a la sagristia, envoltat de les més exaltades Filles de Maria, qui feia la llista de les condemnades a l’escarni públic, tallar els cabells a ran, portar la gent a la presó? Al començament del Moviment els falangistes feren formar totes les esposes i filles dels esquerrans a la plaça Major. La meva mare i jo hi haguérem d’anar forçades per fusells i pistoles. Ens feren cantar el Cara al Sol i ens amenaçaren amb anys de presó en cas de no anar a missa. I ara, mentider, cínic, deia que no sabia per què hi anàvem? Estava borratxo de sang. Gaudir amb tants patiments li emboirava l’enteniment.

Ens defensàvem com podíem. Ens salvaren els invisibles ajuts, la venda de les senalles que feia el padrí, amagat a la soll. Les quatre gallines, els conills, els coloms, ens serviren per anar subsistint.

Quan sabíem ben cert que la vigilància afluixava fèiem sortir el padrí del petit enfony on estava tancat. Entrava a la cuina per la part del jardí, amagat entre les plantes i arbres que ell mateix sembrà en una llunyana època de la seva joventut. Respirava la fragància de la nit. Acaronava les flors dels cossiols, olorava els geranis. Però abans de dir-li que sortís portàvem la padrina a dormir. A poc a poc havia anat perdent l’enteniment. No ens en podíem refiar. Si el veiés podria trastornar-se, enfollir encara més. I si els feixistes l’amenaçaven fort? Què podríem fer si la portaven a tancar? No sabíem què s’esdevindria. El perill ens encerclava, talment una llopada furient. Era necessari ser prudents. Vigilar i controlar cada un dels nostres moviments. No fèiem sortir el forçat presoner fins que no comprovàvem que tot era en silenci. Aleshores el padrí Rafel podia moure una mica les cames, respirar l’aire lliure, menjar calent, parlar una estona en veu molt baixa i sempre alerta per si de cas hagués de córrer per amagar-se novament.

Mai no sabíem quan tornarien a escorcollar la casa, a amenaçar-nos novament. El temps ja no tenia la durada d’abans. Ara, les hores podien allargassar-se fins a l'infinit. El padrí Rafel deia que si no hagués estat per la feina de les senalles no hauria pogut resistir aquella immobilitat forçada.

A vegades sentia els falangistes que feien guàrdia al carrer, sota la finestreta invisible de la soll. Mentre encenien la cigarreta parlaven dels que havien mort, de les darreres paraules que pronuncià, del que li pogueren robar, si portava diners, un rellotge, una bona ploma d’escriure. Les cases eren escorcollades a consciència. Alguns assassinats només es cometeren per a poder agafar el que sempre havien envejat: joies, quadres de valor, una vaixella, un gramòfon, la bicicleta, el cotxe, la ràdio del detingut.

-No es conformen amb pegar quatre trets –deia el padrí-. Passen hores explicant els patiments dels homes i dones torturats. A en Francesc Carrió, el fuster, el tiraren viu dins el pou de Can Tianet. Deien que es va agafar al coll d’un dels assassins i per poc el va fer davallar amb ell. Només amb un cop de culata el pogueren fer caure a l’aigua, alliberar el criminal que ja es veia perdut. A en Martí Coll, el mestre d’obres que feia l’escola pública, l’apallissaren salvatgement, li tragueren els ulls amb un ganivet i l’esbudellaren de viu en viu. En Miquel Mas, el falangista que el va matar, explicava que el pobre home demanava que acabassin el martiri d’una vegada, que no podia suportar el dolor. Cruels, no li feren cas. El volien veure patir fins al final. Els delia la desesperació del pobre picapedrer. L’agonia durà fins a primeres hores del matí. Finalment acabaren amb ell i, salvatges, li tallaren el nas i les orelles. Li posaren un cartell damunt el pit amb aquestes paraules: “Por comunista”.

Un dia decidírem que no podíem continuar sense saber notícies del pare i la germana. Què podíem fer? Quan anàvem a demanar noves a l’Ajuntament només rebíem insults i amenaces com a resposta. Volien que els diguéssim on s’hauria pogut amagar el padrí.

Finalment ens deixaren una mica tranquil·les. Va ser després de comparèixer per casa desenes de vegades. Semblava que quedaren més o manco convençuts. Havien pegat culatades a les parets, al terra, al llenyam de la soll. Res no feia sospitar en l’existència d’un enfony. També miraren a l’interior de la cisterna, al sostre, remogueren tota la palla, ansiosos. Possiblement pensaren que el padrí pogué fugir en un llaüt fins a Menorca o el nord d’Àfrica. Se sabia de gent que pogué arribar a Barcelona i l’Alger. A cala Encruix, prop del poble, una nit desaparegueren misteriosament un parell de barquetes i els falangistes sospitaven que el robatori era fet per alguns dels que cercaven. La fugida era prou difícil. Cada dia posaven més guàrdies vigilant la cala. En Martí Cerol es preguntava com haurien pogut burlar el seu control. L’única possibilitat existent era aprofitar la foscor d’una nit sense lluna. Es tractava de tenir la sort de poder remar silenciosament fins a alta mar. Després, sense fer gens de soroll, protegits per la fosca, gaudir d’una mica de vent. Alçant la vela llatina els perseguits podrien arribar en unes hores a Menorca o, en uns dies, a la costa valenciana i algeriana.

La creença que el padrí ja era a Menorca ens salvà de més visites i interrogatoris. Altres conegudes no tengueren tanta sort i ja eren a Can Salas. Em preguntava els motius pels quals en Martí Cerol no va ser encara més cruel amb la família. Es conformava amb l’empresonament del pare i la germana? Considerà que la destrucció del negoci familiar i el robatori de les joies ja era un càstig suficient? No ho sabria dir amb certitud. Era difícil aprofundir en la ment folla d’un assassí.


Categories: literatura

Lluís M. Xirinacs, Joan Buades, Miquel López Crespí i la memòria històrica

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament? (Joan Buades)

No era això, no és això: altres futurs són possibles

Jaume Santandreu, Joan Buades, Lluís M. Xirinacs, Cecili Buele, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades... recomanen No era això: memòria política de la transició.


Lluís M. Xiricans (a la dreta de la fotografia)i un dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional, Endavant, (a la dreta) presentaren a Barcelona el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.

Per Joan Buades, exdiputat d'Els Verds d'Eivissa

Recentment, Miquel López Crespí ha publicat la seva memòria política de l'anomenada "transició" espanyola de la dictadura a la democràcia. El seu títol, No era això, expressa la intenció de l'autor de parlar clar i català sobre un període avui condemnat a l'oblit des del que s'ha convertit en políticament correcte per a l'establiment oficial de l'Estat.

En aquest sentit, l'assaig té l'inusual mèrit de burxar en la fractura que és a la base de l'impuls, la creença i el compromís que ha caracteritzat l'utopisme socialista des dels seus primers temps. Des del socialisme teòric, aquest món no només és injust sinó que es pot transformar en favor d'una justícia social més gran. Aproximació que comporta una exigència d'activisme ètic personal per tal de collaborar a aquesta millora del món que sabem possible. Miquel López Crespí escriu exactament des d'aquí. Els Països Catalans i Mallorca en particular van viure uns anys, pocs la veritat, on altres horitzons eren possibles. No és una llei biològica ni un mèrit de les esquerres que es vanin de ser-ho que els néts polítics de l'Ordre dictatorial puguin tornar a governar, quinze anys després, les principals institucions de l'Estat a recer del "retorn a l'ètica" contra la corrupció "socialista". Per això, la seva revisió personal i collectiva del període que va de finals dels seixanta al cop d'estat del 1981 permet tornar-se a fer preguntes o, més aviat, a canviar de preguntes. Vista la misèria de la pràctica i de la teoria de les forces suposadament transformadores arreu, l'exercici ho ben paga.


Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Abans que res, però, Miquel López Crespí ens retrotreu a dos episodis claus que illuminaran el valor de les derrotes transformadores a la sacrosanta transició gestionada, certament que amb paquets d'accions de pes prou divers, per la UTE entre franquisme "modern", socialdemocràcia "renovada" i estalinisme "dernier cri". Va haver-hi una esquerra ni socialdemocrata ni estalinista a Catalunya que es dir Bloc Obrer i Camperol i, sobretot, Partit Obrer d'Unificació Marxista. Precisament, Georges Orwell va allistar-se com a brigadista internacional a les milícies d'aquest en la guerra contra el feixisme. López Crespí, com Orwell al seu massa ignorat Homenatge a Catalunya, relata el propòsit exterminista de l'estalinisme del PSUC i del PCE contra aquestes organitzacions revolucionàries (i, en un sentit complementari però autònom, contra la CNT i l'anarquisme internacionalista d'un Camillo Berneri) en plena contesa contrarevolucionària. El feixisme de Burgos no ho hagués fet amb més eficàcia. L'altre episodi rescatat és el model kleenex d'usar i tirar el maquis a la península per part de l'estalinisme més conspicu durant els anys cinquanta. Més de 8.000 atacs armats contra la Dictadura van ser protagonitzats pels maquis anarquistes i comunistes, més de 20.000 persones van ser represaliades per cooperar amb aquesta forma de lluita antifeixista, un mètode, per cert, que era idèntic a l'utilitzat per la Resistència francesa i les guerrilles italianes durant la Segona Guerra Mundial. Quan el Gran Pare Socialista va deixar d'estar interessat a sostenir aquesta estratègia, els titulars de la seva franquícia a Espanya i Catalunya no dubtaren a abandonar, difamar, delatar i tractar d'esborrar tota memòria d'aquest moviment popular.


D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Aquests precedents són claus per entendre el canemàs del No era això. El Franquisme va viure el seu esplendor els anys seixanta, quan va recuperar els nivells de vida anteriors a la guerra civil i, gràcies a la industrialització turística i a les aportacions dels emigrants, va poder ser vist com l'impulsor a Espanya de la societat de consum. El final de la dècada, però, és també el del naixement de dues grans tedències polítiques rupturistes: ETA i l'esquerra revolucionària (des del Frente de Liberación Popular fins a la Lliga Comunista Revolucionària i l'Organització d'Esquerra Comunista). Aquests collectius, essent minoritaris entre una població ampliament despolititzada i narcotitzada pel consumisme incipient, van protagonitzar dinàmiques de canvi real que posaren en escac a l'Estat. D'un costat, l'assassinat etarra de Carrero Blanco, el Guardià de Ferro de Franco i el seu hereu polític indiscutible, va obligar el franquisme però també l'industrialisme capitalista (o globalitzador, per dir-ho amb una paraula de moda) a plantejar-se com fer cap a un futur segur sense Franco i sense aventures "radicals". D'altra banda, la puixança dels nombrosos collectius revolucionaris d'esquerra, que mantenien un pols activista molt igualat sinó superior amb una socialdemocràcia somnàmbula i un estalinisme que somniava a ser el primer partit de l'esquerra, era creixentment percebuda com un perill per als interessos industrials. A diferència de l'esquerra autoritària d'un PCE i a l'institucionalisme exacerbant d'un PSOE que maldava per ser reconegut a l'Europa occidental com el referent de la socialdemocràcia a Espanya, l'OEC, l'LCR, les Comissions Obreres Anticapitalistes o les Plataformes Anticapitalistes, propugnaven una estratègia de consells obrers i populars, de donar poder de decisió a la base, i qüestionaven qualsevol arranjament polític amb el franquisme des de les cúpules polítiques. Des de la mort del dictador el novembre del 1975 fins a les primeres eleccions el juny del 1977 es va viure el període clau.

Miquel López Crespí argumenta en No era això: memòria política de la transició publicat per Edicions El Jonc, que va ser llavors, en plena angúnia franquista i occidental sobre el futur, que el PCE va tornar a jugar la carta de la "responsabilitat" ajudat per un PSOE pràcticament inexistent i necessitat de ser reconegut com a força política de primer ordre per l'establiment feixista. Com el PCF de Marchais el maig del 68 però també com el PCE i el PSUC de la Guerra Civil, l'establiment comunista es va oferir a fer de partenaire privilegiat del franquisme reciclat amb l'esperança d'esdevenir el primer partit de l'esquerra electoral a la Berlinguer. Qualsevol principi polític va ser subordinat i sacrificat a aquesta estratègia, com demostren tant els Pactes de la Moncloa i la Constitució del 1978. Estat i PCE van cooperar a fer la traveta a qualsevol intent que l'esquerra rupturista política i social pogués qüestionar aquest model de transició d'una dictadura feixista a una democràcia de molt baixa intensitat i sense canvis rellevants en els aparells de l'Estat, des de la policia fins a l'ensenyament. Així, en les eleccions del 1977 els partits d'esquerra revolucionària simplement eren illegals i van haver de comparèixer-hi en unes condicions impossibles. Els resultats, que donaren carta de naturalesa a un PSOE multimilionari en vots i esquàlid quant a militants i deixaren molt tocat un PCE que a penes va treure un terç del vot socialdemòcrata, van escapçar també per a molts d'anys la possibilitat que llistes d'esquerra alternativa tinguessin representació parlamentària.

La memòria de López Crespí té un tercer allicient en la seva aproximació a aquests processos des de la realitat mallorquina. En el llibre hi trobem una perspectiva alternativa de l'ampla preponderància -dins els raquítics rengles de l'antifranquisme mallorquí, gens comparable al de Catalunya o Asturies- de persones lligades a l'esquerra revolucionària a qui devem, en bona mesura, la creació d'organismes populars unitaris com van ser les associacions de veïns de Palma, que tant feren per millorar la qualitat de vida dels barris de la capital. Hi llegim també el desencís per l'abandonament gairebé immediat per la majoria de partits més o menys democràtics de la lluita per l'autogovern, tot i l'èxit clamorós de la manifestació del 1977 per l'autonomia. Aquesta manca de compromís amb la pròpia terra és a la base de la microautonomia que encara patim a les Balears gairebé vint-i-cinc anys després.

És interessant conèixer de primera mà com una part ben rellevant d'aquella esquerra revolucionària mallorquina dels anys setanta va confluir amb el PSM el 1978 sobre la base de la defensa del dret a l'autodeterminació dels Països Catalans i de la seva adscripció ideològica al socialisme no autoritari. Eren temps realment moguts, d'exigències polítiques majors i resultats ínfims, i no era fàcil sobreviure amb un mínim de dignitat ètica.

No era això: memòria política de la transició es tanca aparentment amb la sanció del cop militar fallit(?) del 1981 com a fita històrica per a la consolidació d'un règim postdictatorial, clarament capitalista i occidentalista, allèrgic als canvis reals i a fomentar la participació popular. Per als que, per edat, hem viscut de lluny aquella etapa no deixa de sorprendre'ns la continuïtat en el temps dels hàbits estalinistes ahir en dictadura avui en democràcia, la por que genera en l'esquerra establerta l'ampliació dels drets democràtics i l'afavoriment de la participació popular directa i de les entitats cíviques en els afers ciutadans i el menyspreu malaltís per totes aquelles persones i organitzacions que, normalment amb mala fortuna, han intentat promoure debats, proposar idees i fer canvis amb un sentit social i nacional a casa nostra.

A qui fa por la memòria dels moviments d'alliberament?

Ha escrit Kundera que la lluita de la humanitat contra el Poder és la memòria contra l'oblit. Com a aprenent d'ecologista, objector de consciència i democràta, m'agrada llegir llibres com el d'en Miquel López Crespí. Enforteixen davant la misèria del present edulcorat amb vernís de Porgrés. Ens fan recordar aquests mots de Rudi Dutschke: "Podem canviar el món. Per què hauríem de renunciar a aquesta possibilitat històrica i dir: deixam-ho, no ho aconseguirem, tanmateix aquest món se n'anirà en orris? Al contrari: podem ajudar a fer un món com mai l'hem conegut, un món, que no conegui la guerra ni la fam i, a més, en tot el Planeta. No sóc cap polític professional però som persones que no volem que el món segueixi el camí d'avui, per això lluitem, per això acabem de començar a lluitar". Entesos?


Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)


Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.



Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació a Barcelona del llibre No era això: memòria política de la transició. Xirinacs sempre recomanà les aportacions de Miquel López Crespí a la tasca de recuperació de la nostra memòria històrica. A Mallorca, sectaris i dogmàtics com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida feien tot el contrari, escrivint pamflets plens de calúmnies, mentides i tergiversacions contra els militants de l´esquerra revolucionària de les Illes i contra el llibre de memòries de Miquel López Crespí L´Antifranquisme a Mallorca (1950-70).

Per Lluís M. Xirinacs.


"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".


'No hi estic gens d'acord.


'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.


'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya


'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.


'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.


'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.


'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".


Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

El planeta de los simios


El planeta de los simios és una de les meves pel·lícules mítiques, i forma part d'un reduït nombre de films que miro i remiro cada cop que en tinc oportunitat.Des del primer instant que la vaig veure, quan devia ser molt petit, em va fascinar, hipnotitzar, enamorar. Això va ser a aquella edat en què algunes experiències se't queden gravades molt endins i allí es queden per a sempre. No cal buscar raons concretes d'aquest enamorament, perquè entrem en terrenys dominats per l'emoció.La pel·lícula, de ciència ficció, té mil motius per ser inversemblant, com ara que uns astronautes no endevinin a un planeta han fet cap, i que no els estranyi que la gravetat sigui la mateixa que a la Terra, que respirin aire igual que a la Terra, que hi hagi un sol com a la Terra, que hi hagi humans com a la Terra, i que els simis parlin anglès. Però tot plegat no importa, perquè un enamorat no qüestiona aquestes coses, i aparca la raó per a endinsar-se a les sensacions.Aquell primer moment en què apareixen goril·les dalt de cavall, armats i vestits de cuir, és imponent. I el final? Què dir del final? Inoblidable, tot i el gegantí spoiler que representa alguna versió del cartell. Per a la secció De pel·lícula, transcric un fragment del guió:-Tu no ambiciones res, ni busques res; ets negatiu.-Malgrat tot, no estic preparat per a morir.-I m'agradaria saber per què no. Creis que la vida a la Terra no tenia cap objectiu, menyspreaves tothom. I què vas fer llavors? Desertar.-Això no és cert. També soc un investigador. Però els meus somnis són diferents. No puc deixar de pensar que en alguna part de l'univers hi ha alguna cosa millor que l'ésser humà.


Categories: literatura

Republicans i oportunistes en temps de la restauració borbònica (la "transició")

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)


Per a la recuperació de la memòria històrica


Falsos republicans



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc.

El diari El País parlava recentment, comentant l'estrena del documental de Manuel Palacios Rejas en la memoria, del "pacte de silenci" entre PCE, PSOE i els franquistes reciclats en tot el que feia a la memòria històrica del nostre poble. La pseudoesquerra acceptà de seguida les condicions d'aquests franquistes aperturistes per a instal·larse en els privilegis que comportava la gestió del nou règim. Personatges com Santiago Carrillo, la "Pasionaria", Ignacio Gallego, Pere Ardiaca (tots plegats autèntics protagonistes dels assassinats dels militants del POUM, d'Andreu Nin, de centenars d'anarquistes en temps de la guerra civil) per part del PCE o Alfonso Guerra, per part de la socialdemocràcia, foren els encarregats de perseguir la dissidència en temps de la transició i anys posteriors. Els serveis d'ordre del carrillisme (PCE) estripaven les banderes republicanes en les manifestacions de la transició, criminalitzaven els partits republicans i nacionalistes, acusaven sense cap mena de vergonya les diverses organitzacions d'esquerra i marxistes que no acceptaven els pactes amb la patronal i el franquisme reciclat de "fer el joc al feixisme".

A les Illes eren els Antoni M. Thomas, els Pep Vílchez i CIA, els encarregats de defensar la política antipopular de Santiago Carrillo. Aquesta ràbia contra la gent que hem treballat en servar la memòria històrica dels grups marxistes de les Illes, arriba fins al punt que, en una data tan recent com el 28 d'abril de 1994, les restes d'aquest carrillisme estantís publicaven un pamflet ple de mentides, calúmnies i tergiversacions contra el llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) editat per Lleonard Muntaner i que, precisament, jo havia escrit per a servar la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. Els autors del pamflet, els senyors Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José M. Carbonero, Jaime Carbonero, Antoni M. Thomàs i Salvador Bastida s'atrevien a dir, i ho signaven sense cap mena de vergonya, que els partits a l'esquerra del carrillisme... "ajudaven el franquisme per a debilitar el PCE". Quina manca d'ètica, quina brutor atrevir-se a escriure aquestes mentides contra l'esquerra alternativa de les Illes!



Presentació de L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970). D'esquerra a dreta: Mateu Morro, Jaume Obrador, Miquel López Crespí, Llorenç Capellà, Carles Manera i Ramon Molina


Com diu l'article de El País que comentam, la munió de personatges que, a nivell estatal o de les Illes, tant mal feren a causa de la recuperació de la nostra memòria històrica en temps de la transició, volen llevar-se la taca que porten d'ençà aquells anys i, sovint, els trobam en determinats actes en record de la República. Fa vergonya aliena veure'ls! Nosaltres, que en temps de la transició hem vist els serveis d'ordre del PCE estripar les banderes de la República Espanyola i que posteriorment hem sofert en carn pròpia les campanyes rebentistes en contra nostra i en contra dels llibres escrits en defensa de la memòria republicana, nosaltres, repetesc, no podem creure en la "sinceritat" dels exdirigents carrillistes. Per part ni banda no hem llegit una rectificació pública dels seus errors. Mai no hem llegit una petició de perdó per totes les mentides i calúmnies que han escrit i signat contra l'esquerra revolucionària de les Illes. La participació en determinats actes republicans un quart de segle després de les accions contra la memòria republicana i la lluita per la República tan sols amaga el conegut oportunisme polític dels dirigents propers a l'òrbita "pecera". Es pensen poder enganar les joves generacions de ciutadans i ciutadanes de l'estat, aquells que, per l'edat, no els pogueren veure ni sentir criminalitzant els republicans, demonizant els partits comunistes que no combragaven amb la línia de Santiago Carrillo i CIA. Ara, portats als límits de l'extraparlamentarisme, proven de recuperar alguns vots practicant un "republicanisme" de fotografia electoral. Quin oportunisme, tot plegat!

Si no ens fixam atentament com anà la transició, sobre quins pactes i renúncies (històriques, polítiques, culturals) es va aconseguir que l'esquerra oficial arribàs a l'usdefruit de les poltrones institucionals, haurem entès poca cosa del combat del present. Recordem que la pseudoesquerra aconseguí la seva legalització (per part dels sectors franquistes reciclats) a costa d'abandonar els seus signes d'identitat històrica, és a dir, al preu de renunciar al marxisme i el leninisme, a les tradicions republicanes (s'acceptà de seguida la monarquia) i a la reivindicació de l'autodeterminació dels pobles. En el fons, aquestes renúncies significaven enterrar quasi un segle i mig d'història i de lluites del poble. Acceptant els antipopulars Pactes de la Moncloa, desactivant el moviment obrer (abandonant les pràctiques de democràcia directa, acceptant la divisió sindical, posant sordina a celebracions republicanes, cada vegada més silenciades, no em parlem de servar la memòria de la guerrilla antifeixista!), els poders fàctics trobaven en una esquerra amnèsica (per conveniència) el millor aliat per a conservar l'essencial del sistema.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)


Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III).


Republicans i oportunistes en temps de la transició (I)



14-IV-1985. Acte a Son Coletes (Manacor) recordant els republicans assassinats pel franquisme. El pacte entre el franquisme reciclat i la pseudoesquerra es va fer també contra la nostra memòria històrica. L'escriptor Miquel López Crespí (primer a l'esquerra) recorda els oblidats en temps de la transició.

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.


Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.


Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).


Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.


El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.


Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.


Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.


Miquel López Crespí


"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.


Republicans i oportunistes en temps de la transició (i II)


En la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis.



Dia 4 de maig de 1978 un nombrós grup de ciutadans eren al davant del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i de Maribel Montesinos. A l'avantguarda de la lluita per la llibertat dels republicans detinguts hi havia l'escriptor Miquel López Crespí (primer per l'esquerra), Antoni Mir (el quart per l'esquerra)i molts d'altres companys i companyes de les organitzacions revolucionàries de les Illes.

En Tomeu Febrer, que a Menorca era membre de la direcció de l' OEC, organitzà, juntament amb una delegació de les JEC de l'illa germana, així com amb altres forces d'esquerra (republicans independents, PCI-Menorca, PTE i PSOE), un nou acte d'homenatge als republicans afusellats pel feixisme i en commemoració de la instauració de la Segona República. El 14 d'abril de 1978 pagaren una esquela en el diari Menorca recordant "tots aquell menorquins que, aquí o a l'exili, perderen la vida pels seus sentiments republicans". El periodista Joan C. de Nicolás en va fer una crònica de dues pàgines en el mateix diari informant que: "el día 14 de abril [de 1978] se celebró, en un local de la calle del Carmen de Mahón un acto recordando a aquel otro 14 de abril de 1931...". I els actes en record del republicans represaliats per la reacció continuaren, com molt bé informa el periodista abans esmentat, dia 15: "...a las 4,30 de la tarde se celebró una concentración en el cementerio Municipal de Mahón, previamente a la celebración de una emotiva ofranda floral ante la tumba de destacados dirigentes de diversos partidos políticos y la fosa común de los republicanos represaliados... sobre la que se depositaron dos ramos de claveles rojos por miembros de la OEC y de la CNT".


En els retalls que m'envià Tomeu Febrer es veu l'al·lota de les JEC (Joventuts d'Esquerra Comunista de Menorca) en el moment de deixar els clavells rojos damunt la fossa comuna on reposaven les restes dels assassinats per la dreta antiesquerrana.


Costava molt, com explicava més amunt, poder organitzar aquesta sèrie d'actes. Amb el temps, a mesura que s'anava consolidant la reforma, arribaven a les sucursals illenques dels partits espanyols (especialment PCE i PSOE) les ordres sorgides del pacte amb el franquisme reciclat, i tota mena de commemoració anà finint. I si no anaren finint (perquè l'esquerra revolucionària les va continuar celebrant) el cert és que, entre els partits d'"ordre", els partits que havien acceptat no parlar de l'autodeterminació ni de la República per fruir de sous i poltrones, s'anà deixant de banda qualsevol tipus de celebració republicana (i de lluita per l'autodeterminació). Els serveis d'ordre (la "nova policia democràtica") continuà encarregant-se d'estripar les banderes republicanes i les direccions partidistes anaren accentuant la campanya interna (i externa) contra el que fes olor de qüestionar els pactes amb el franquisme reciclat.


En temps de la Diada per l'Autonomia de 1977, concretament en la nit del 29 d'octubre de 1977, un jove d'esquerres mallorquí, Simó Capó, s'"atreví", malgrat el clima d'intimidació antirepublicana i promonàrquica que hem descrit, a col·locar la bandera tricolor i la senyera de les quatre barres en el balcó del seu pis. Va ser pitjor que col·locar una bomba a una caserna policíaca! Tot varen ser corregudes i anades amunt i avall de la Policia Armada, dels serveis d'informació de la Guàrdia Civil... Es trucà al Governador Civil, als bombers... sonaren les sirenes, els cotxes de la policia anaren tota la nit amunt i avall. Tant era l'odi que, en els primers anys de la transició, despertava, entre els forces reaccionàries, la bandera de la república i la nostra, la quadribarrada.


Els bombers hagueren de fer una operació ben complicada per a llevar les banderes que els nostres bons amics Simó Capó i na Maribel Montesinos havien col·locat en el balcó de la casa on vivien. Finalment, amb cordes i escales, pujant a la terrassa de la finca i davallant posteriorment fins al pis, forçant la porta, pogueren entrar-hi (en Simó i na Maribel no hi eren en aquells moments) i, com qui guanyà la batalla de Verdun, policies i servils del règim celebraren la retirada dels estendards.


Set mesos després dels esdeveniments que comentam, en Simó Capó i na Maribel Montesinos havien de comparèixer davant els tribunals ja que el fiscal demanava dos mesos i un dia de presó per "incitació al desordre públic"(!).


Evidentment l'OEC, les JEC (també hi hagué comunicats del PSOE i el PCE en favor de la llibertat d'expressió) encapçalaren la lluita contra aquest repugnant procés antinacionalista i antirepublicà. A part dels comunicats que sortiren en el diari Baleares (4-V-1978) i Última Hora (5-V-1978), les JEC bombardejaren, amb nombrosos fulls de protesta, instituts i centres de producció. Particularment, jo -amb altres companys del partit- vaig estar a la plaça d'Espanya (davant la "paret del poble", a les estacions) repartint els fulls volants que havia fet l'OEC i cridant en defensa de la llibertat d'expressió amb un atrotinat aparell de megafonia que, per a aquestes accions d'urgència, llogàvem a Eléctrica Española.


Era normal que la premsa oficial -que sempre pugnava per silenciar les nombroses activitats dels comunistes i independentistes mallorquins- no parlàs mai de les nostres campanyes de solidaritat. Però en aquesta ocasió Última Hora reproduí quasi integrament el comunicat del partit. Sota el titular "Un nuevo atentado contra la libertad de expresión", el diari explicava: "L'Organització d'Esquerra Comunista ha emitido un comunicado de repulsa al juicio que se celebrará mañana contra Simó Capó, por haber colgado desde un balcón una bandera republicana en la Diada del pasado 29 de octubre. 'El juicio representa' -dice el comunicado- 'un nuevo atentado contra la libertad d'expresión'. 'Volem recordar' -añade- 'que la Monarquía encara no ha estat escollida per ningú. Que seria necessari un referèndum popular sobre la forma d'Estat, per dotar-la d'una base democràtica'. OEC, pues, convoca a todas las personas que puedan asistir al juicio mañana, a las once y media, en el Palacio de Justicia".


A l'endemà matí -el 4 de maig de 1978- un nombrós grup de ciutadans i ciutadanes érem davant les portes del Palau de Justícia per a demanar la llibertat de Simó Capó i la seva companya. Les JEC havien pintat una pancarta enorme que, presidida per la falç i el martell i la quadribarrada dels joves comunistes de les Illes (JEC), deia "Llibertat d'expressió. Llibertat Simó Capó". Record que hi havia molts antics republicans salvats, per miracle, dels escamots d'afusellament dels anys de la guerra i postguerra. Entre els membres de l'OEC i de les JEC vaig poder parlar amb en Macià Abraham, n'Antoni Mir (l'actual president de l'OCB), en Rafel Ramis, na Margarida Chicano Sansó, en Francesc Delgado, na Josefina Valentí, en Domingo Morales...


La lluita per la democratització del règim sorgit dels pactes amb el franquisme reciclat anava quedant en mans de l'esquerra de les Illes (MCI, OEC, LCR, PSM, PORE, etc, etc.), partits que érem sistemàticament silenciats i criminalitzats per tota mena de servils a sou del poder.


Miquel López Crespí


Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Vespres, de Zoraida Burgos


Els mots perdran el pes de tants silencis i es clourà el dur reialme de la nit. .Vespres, de Zoraida Burgos
Categories: literatura

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Un tren carregat de presoners – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner, Editor)

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Un tren carregat de presoners – (Un petit tast de la novel·la Temps de matera (Lleonard Muntaner, Editor) -


Estava exaltada. Les injustícies que veia al meu davant em sublevaven. Si no hagués estat per na Joana que m’aguantava n’hauria fet alguna de grossa. Als vint anys la sang que corria per les meves venes era en plena ebullició. En adonar-me de la maldat que ens envoltava, de la follia que ens volia destruir, res no m’importava, com si s’hagués esvanit l’instint de conservació. Com suportar la visió del pare i na Isabel escarnits pel carrer? Si havia arribat l’hora de morir, moriria sense claudicar, sense acotar el cap, amb orgull, com ho varen fer els meus avantpassats del segle XVII, la pretèrita Caterina Tarongí cremada en els foguerons del castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Quan arribàrem a l’estació vaig provar d’apropar-me a l’indret on hi havia els presoners. El pare i na Isabel em miraven des de la distància, però els falangistes no deixaven que ens hi apropéssim.

En Martí Cerol era al costat de la porta, vigilant. Estava una mica nerviós. Segurament tenia ordres de portar els detinguts a les presons de Palma, i no estaria tranquil fins a fer el que li comanessin els mandos de Falange.

Em va veure enmig de la gent i féu un gest de contrarietat. Ja no recordava els favors fets per la nostra família. Havia oblidat el dia en què vengué apressat, a casa, demanant humilment que el pare el portàs a Ciutat amb la filla malalta? El metge li havia dit que era urgent ingressar-la a l’hospital, que no resistiria un viatge en tren. La vida de l’al·lota perillava. El pare no es va fer pregar. Com feia en tantes ocasions, sense pensar-ho ni un segon, deixà tot el que feia, els encàrrecs dels clients i, agafant l’americana del penjador i les claus del cotxe, digué al seu ajudant:

-Marxam a portar la nina d’en Martí a l’hospital. Li dius a la meva esposa que no sé quan tornaré. Que no m’esperi fins a la nit. Si de cas, ja li trucaré i li diré com van les coses.

En Martí Cerol estava desesperat. Seguia el pare com un ca assenyat. Els vaig veure marxar amb presses. Havien d’anar a cercar l’al·loteta malalta. Qui podia imaginar aleshores que aquell home nerviós per salvar la filla pogués convertir-se en el nostre botxí?

Més endavant vengué a pidolar alguns sacs de patates, blat per a poder passar l’hivern. Un dia el vaig sentir quan parlava en el porxo. La seva veu era suplicant. Explicava que no tenia diners per arribar a final d’any. Hauria d’haver cobrat alguns jornals endarrerits però els ingressos no arribaven i es trobava sense poder donar de menjar a la família. En Martí Cerol prometia fer els jornals necessaris quan arribàs l’hora de recollir l’anyada de mongetes i patates. Aquella veu disminuïda d’intensitat, com si estigués empegueïda de continuar contant misèries. Li era imprescindible disposar d’un parell de sacs de blat. Amb una mica de farina podrien coure el pa al forn de la casa i amb els conills i gallines del corral no seria difícil subsistir fins l’època de la feina.

El pare no es feia pregar. Al cap d’unes hores va comparèixer en Martí amb el carro i, de seguida, va carregar el que necessitava.

I aquest era el pagament que ens feia, després d’ajudar-lo tant? Emmanillar-lo, pegar-li quatre culatades, fer-li sang amb un cop de pistola al rostre, detenir la filla, destrossar la casa, sacsejar la joieria, amenaçar amb matar el padrí Rafel?

No li tenia por.

Estava exaltada. Les injustícies que veia al meu davant em sublevaven. Si no hagués estat per na Joana que m’aguantava n’hauria fet alguna de grossa. Als vint anys la sang que corria per les meves venes era en plena ebullició. En adonar-me de la maldat que ens envoltava, de la follia que ens volia destruir, res no m’importava, com si s’hagués esvanit l’instint de conservació. Com suportar la visió del pare i na Isabel escarnits pel carrer? Si havia arribat l’hora de morir, moriria sense claudicar, sense acotar el cap, amb orgull, com ho varen fer els meus avantpassats del segle XVII, la pretèrita Caterina Tarongí cremada en els foguerons del castell de Bellver.

Però na Joana romania al meu costat, vigilant. Em tenia ben agafada pel braç, atenta a controlar qualsevol gest irat que pogués fer.

-Vigila els teus impulsos, Caterina. No facis cap desbarat. No veus que és el que cerquen? Tenir una excusa per pegar-te un tret al cap. “Una roja menys”, dirien, satisfets. Ningú no els en demanaria cap responsabilitat. Ho fan “per la Pàtria”, per salvaguardar la “Santa Fe Catòlica”, per a mantenir la “sagrada unitat d’Espanya”. Assassinar ja no és considerat un pecat. Ans al contrari: barrar el pas al Front Popular significa haver-ho fet tot per Crist Nostre Senyor i la Puríssima Verge Maria. Els empresonats ja no són persones. D’ençà de la proclamació del ban militar, heu perdut el més mínim dret. Sou considerats animals, feres perilloses a exterminar.

Tenia raó. No podia cometre un desbarat. La mare, la padrina, els dos detinguts em necessitaven. Ja era un miracle que no m’haguessin empresonat amb na Isabel. Potser estaven massa enfeinats amb el que feien i els mancava gent per detenir els sospitosos. Massa pocs falangistes per a poder seguir com pertocava les instruccions de Palma: cercar els fugitius, mantenir la vigilància sobre la població, organitzar els escamots d’execució, portar els esquerrans a Can Mir i al Castell de Bellver?

Era això el que em salvà en un primer moment?

Malgrat les assenyades recomanacions de la meva amiga no em vaig poder contenir i, en un atac de temerària imprudència, plantada al davant del nostre perseguidor, li vaig dir, sense cap mena de por:

-Vull veure el pare. He de parlar amb na Isabel.

Em mirà com qui estudia un insecte.

L’home que tenia al meu davant ja no era el mateix que compareixia per casa nostra, cap baix i humil, pidolant un sac de blat per a poder passar l’hivern.

Bastava veure'l per a notar el canvi. L’uniforme, el fusell, la pistola. Era un altre. El veia completament transformat. Et mirava des d’una alçada inassolible, talment fos el propietari d’una gran possessió. Em vaig haver de mossegar la llengua per no esclafir en una immensa riallada. Es devia sentir com el senyor de Son Fornari, amo de vides i hisendes, amb poder de matar i robar a qui volgués. De cop i volta, pel sol fet de portar la camisa blava tenia el foll privilegi de comandar els habitants del poble. Amb el suport dels militars arribats de Palma podia detenir fins i tot el rector Palou.

Em contemplava d’una estranya manera, talment un boig acabat de sortir del manicomi. Els seus ulls semblaven els d’un monstre provinent d’un espantós malson. Com si no fossin humans. S’hauria convertit en un dimoni sense sentiments capaç de fer mal a tothom que tengués al davant?

Em fità amb aquella mirada d’infernal d’escurçó i m’escopí les mateixes paraules que ja m’havia dit davant la porta de l’Ajuntament.

-Encara ets per aquí? No t’he dit que vagis a casa teva abans que sigui massa tard? No veus que amb una simple indicació meva pots ser detinguda, pelada, obligada a beure oli de ricí? No t’adones que els temps han canviat? Et podem posar al costat de la teva germana i portar-te a la presó de dones de Palma.

Si hagués seguit el meu instint, constatant les morts i patiments dels quals era culpable, hauria estat de justícia clavar-li un ganivet enmig del cor. En aquell moment en Martí Cerol representava el Mal en lletres majúscules. Era el màxim responsable de la destrucció de la nostra família, del negoci del pare, del saqueig de La Societat i de la crema de llibres enmig de la plaça. Era responsable igualment dels plors de la mare, de la desesperació de la padrina Margalida, de la incerta fugida de n’Andreu vers les pinedes d’Alcúdia. Com respondre a l’atac d’aquella bèstia carronyaire, dels obscurs poders de la història que retornaven, amb sentor de sang i el ressò dels crits dels condemnats per la Inquisició des de la fondària dels segles?

Na Joana em va estrènyer la mà amb força, com si digués: “Vigila el que dius, encara no t’ha detingut. Encara pots ajudar els que resten en llibertat! Alerta amb les paraules! Cuida cada un dels teus gests!”.

Vaig provar de moderar el to de la meva veu.

-Ja t’he dit que només vull parlar un moment amb el pare i na Isabel. Saps perfectament que no han fet res de dolent. No té sentit el que feis. Mai no han robat a ningú. No matarien ni a una mosca. Nosaltres no mentim com vosaltres. Tu mateix vares venir per casa a demanar ajut i mai no sortires amb les mans buides, sense un suport concret. O no recordes el dia en què la vida de la teva filla perillava? Aleshores encara semblaves una persona. Tenies els ulls plorosos. Paties per aquella al·lota que moria en les teves mans. Com hauries pogut arribar d’hora a l’hospital si no hagués estat per l'Opel del pare? El vehicle que ara us serveix per a anar a cercar les persones honrades del poble, els teus veïns?

Hieràtic al meu davant, semblava de pedra. S’envià la saliva abans de dir res. Per un instant vaig pensar que em pegaria una galtada o manaria que em detinguessin. Qui sap del que era capaç de fer ara que se sentia tan poderós.

-No sé què fas per aquí –digué, exaltat-. Tens molta sort que no t’hagi posat amb les altres detingudes. Però tot arribarà, no et preocupis. Deixa que acabi la feina amb els que ja hem agafat. No en tenguis cap dubte: després serà l’hora de parlar amb tu i la teva mare.

Arribava el tren de Palma que havia de conduir els republicans fora del poble. En Martí Cerol començà a caminar vers la corrua de presoners que esperaven a l’andana de l’estació. Un tinent li feia senyals amb la mà indicant que no s’estorbàs. La màquina de vapor no deixava que sentíssim les paraules dels que teníem més a prop. En Martí Cerol marxava en direcció al militar que el reclamava. Copsava que em dirigia algunes paraules. Però no el sentia. Tan sols veia que movia els llavis. Vés a saber si eren noves amenaces, més insults. El vapor que sorgia, furient, d’entre rodes i bieles del tren, ens ho feia veure tot boirós, com si una grisa nuvolada hagués caigut damunt nosaltres, tapant l’encegadora claror del cel. Des de la distància podia distingir els falangistes pujant els detinguts a culatades. Els transportaven en els mateixos vagons que servien per portar les patates i els porcs. L’escena em recordava la infantesa, amb la diferència que els productes del camp i els animals eren substituïts per persones. A l’horabaixa, en sortir d’escola veníem a l’estació a veure com carregaven els sacs en direcció al port. Era un entreteniment contemplar com partien els pocs passatgers que aleshores podien permetre’s el luxe de viatjar en dies de feina. Assegudes a un racó de la sala d’espera miràvem les gitanes que havien vengut a vendre llençols, el representant de Barcelona que anava a botigues i adrogueries per col·locar els productes de les cases catalanes: pintura, eines de feina pels tallers i pagesos, bicicletes, ràdios... També podies ensopegar amb el senyor Antoni Julià, un rendista que tenia nombrosos horts llogats i que cada setmana, en arribar el dissabte, marxava, impecablement vestit i perfumat, a Ciutat. Sentíem els comentaris a casa de les amigues. On anava el senyor Julià tan mudat i clenxinat? Ningú no ho sabia. Però d’ençà que enviudà i els fills havien anat a estudiar a Saragossa i Madrid, ell comprava el bitllet cada dissabte i no tornava fins diumenge a la nit.

La sala d’espera de l’estació era un univers inabastable, un espai immens per a fer créixer la nostra desbordant imaginació d’infants. A vegades hi havia mares que coneixíem amb la filla. Possiblement la portaven al metge. Només es feien viatges fora del poble per causes excepcionals Aleshores si l’al·lota era veïna, companya de classe, amiga de jocs, li fèiem companyia i ens entreteníem parlant dels nostres somnis infantils.

El que més ens seduïa era veure com els pagesos i els encarregats del tren feien pujar els animals. Els porcs xisclaven com si fossin conscients que els portaven a l’escorxador. Ben segur que intuïen el seu destí final. La diferència essencial era que els presoners d’en Martí Cerol no xisclaven, patien en silenci sabent que res no podia commoure el cor eixut dels botxins.


Categories: literatura

Pàgines