tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

Tarda literària a Tortosa amb Jordi Llavina, amb una activitat doble: gravació d’entrevista per a Tens un racó dalt del món de Canal 21 Ebre, i presentació del seu llibre a La 2 de Viladric. En tots dos llocs el centre de la conversa són les seves Proses de l’entreclaror, al voltant d’un gènere que cada cop m’agrada més, com a lector i com a escriptor, el dietari, o la literatura del jo. La majoria de textos s’inspiren en les seves caminades al voltant de Vilafranca, en llocs on la natura senzilla i el rastre humà són a tocar. Em sento identificat en aquesta mirada a coses properes i alhora universals, petites i transcendentals al mateix temps. En algun moment li dic que no és literatura km 0, sinó mil·límetre 0, i li agrada la idea, me la compra, però modificant-la, ja que la distància d’1 mm. és massa propera, costa enfocar bé la vista, i prefereix literatura pam 0, que és una mesura més rural i popular, més incerta i humana.

El dia abans li envio un missatge per a concretar algun tema, i m’avisa que està al llit, malalt, i no cal que m’ho juri, pel to de la seva veu, però que no pateixi, que l’endemà estarà bé; es veu que cap virus podrà frenar les ganes de vindre que té. I la seva ferma voluntat acaba triomfant, i no tan sols contra els invisibles microbis, sinó també contra les trampes de l’AP7. Una hora abans del programa em diu que està aturat, enmig d’una llarga caravana de cotxes. Em temo el pitjor, però em truca al cap d’una estona des d’un bar proper a la Catedral: la tarda està salvada!

Acudeixo a Lo portal de Tamarit on pren un cafè, i no sap que sovint és on quedo amb altres autors que vénen al programa; li ensenyo un dels meus reculls de contes que es troba enmig de les lleixes del local, plenes de llibres i discs.

La conversa durant el programa discorre planera i agradable, plena de complicitats, com els camins del Penedès i del Baix Camp on ell passeja. Després, vol aprofitar el temps per a escriure un article i visitar al seu aire la ciutat. Em truca moments abans de la presentació, des d’un bar proper a Viladrich. Me’l troba assegut en un racó solitari, voltat de taules buides, entre una tènue llum d’entreclaror, llegint un llibre. No sóc prou ràpid per a captar amb el mòbil el moment. Aixeca el cap, es trenca el diàleg íntim entre lector i lectura, em somriu, i assenyala l’exemplar que té entre mans, un dels meus dietaris.

A Viladrich, comencem la presentació fent una de les meves juguesques: Jordi i jo llegim un dels textos del llibre, de forma alterna, mentre caminem al voltant dels assistents. Després, lloem i aprofundim en aquest gènere que tots dos estimem, ens preguntem si ser escriptors ens fa persones curioses amb anhel de mirar, o és a l’inrevés. Fins i tot plantejo si escriure ens fa millors persones, cosa que genera força dubtes, davant casos de bons escriptors que han estat força malvats, per no dir fills de fruites.

A Jordi se’l veu content, tot i algun símptoma de la malaltia que se li nota a la veu, no a la mirada. Em manifesta la seva alegria diverses vegades durant el dia, en persona, en un missatge  d’àudio abans de pujar al cotxe per a tornar a casa, i l’endemà, a l’article que publica als diari 3 de vuit, on també parla que ha trobat Tortosa summament atractiva, canviada, a mi em diu que l’ha vista una Ciutat -així amb majúscules ho ha dit- i jo me’n sento orgullós, com a tortosí que estima la ciutat, i treballador de l’Ajuntament.

En resum, una excel·lent tarda de literatura i, sobretot, d’humanitat.

Veure un paper al terra, al passeig de Ribera de Tortosa, i creure endevinar de lluny de què es tracta. El color que encara s’intueix, tot i els efectes del sol, és clarament distingible pels conductors, perquè ens injecta d’immediat emocions amargues. És aquest odiat imprès que de vegades et trobes al parabrisa del cotxe, omplert a mà per algun policia local, d’un verd tènue i feble, perquè sap que la seva contundència no rau en el to, sinó en la xifra en euros de l’última casella. M’acotxo per a veure-la millor i, efectivament, és una multa, estripada en un rampell d’algú que ha desfogat contra el paper de color ingrat la ràbia i frustració per alguna injustícia aliena, o estupidesa pròpia. Les restes del paper circulen ara per la via pública, i podrien haver estat objecte d’una segona sanció.

Cada cicatriu que mostra la tauleta de la nostra sala d’estar, entre els sofàs i la tele, té una història al darrere, o, potser més ben dit, al davant. Històries que inventava el nostre fill, fent-la servir de decorat dels seus jocs, base de construccions, paisatge d’aventures, ball de gegants, circuit de curses, taller de reparacions, i mil ocurrències més que patia pacient la pobra tauleta, amb silenci i resignació de fusta  massissa. Ara que ell té altres distraccions i que comença a volar, podríem jubilar-la, canviar-la per una altra de nova, però no som tan desagraïts. Es queda de moment amb nantros, compartint l’enyorança i el futur.

En podeu escoltar un fragment en aquest enllaç. 

Ricardo Gascón, de diLLUMs d’arts al forn, recomana els llibres Réquiem por un campesino español, de Ramón J. Sender i Quaderns deltaics, de de Josep Igual.

I més coses com el nanoconte final. 

El programa es podrà veure en directe el 16 de gener a les 22 hores, i  posteriorment a Youtube en aquesta llista.

I ara també a 21Ràdio.cat 

 Durant les meves passejades per la vora de l’Ebre sempre és un plaer gaudir del paisatge canviant de colors, de llum, de formes, d’emocions. En faig moltes fotografies, que penso que són sempre quasi iguals, només quasi iguals. Però si a la imatge hi apareix alguna figura humana, la temptació ja és excessiva i irresistible. M’atrau la gent, o les parelles, sovint assegudes, o aturades, potser en silenci, admirant el devenir de l’aigua i dels minuts.

diLLUMs d'arts al Forn hem participat a l'acte Encesa pels drets humans, a Tortosa. Carme Cruelles, Ernest Redó i jo mateix hem llegit tres poemes. En el meu cas, el poema Nadal de 1968, de Zoraida Burgos

 L'Emigdi Subirats, amb la seva capacitat creativa i la seva generositat, sovint escriu sonets dedicats a amics i amigues de lletres. 

Mai se m'havia passat pel cap escriure'n un, de sonet, crec que no és lo meu, però l'Emigdi bé que se'n mereix un:

Escriure un sonet pendent de la rima?

Un sol i el dedico al gran Emigdi.

Ferm d’idees, de genolls sols es vincla

si esmenta un vers ambientat a l’exili.

El Messi camp-redonenc de les lletres,

excels biògraf des de Font de Quinto.

De llengües, te l’ànima de bon mestre,

el català ama més que mossèn Cinto.

Memòria prodigiosa, font de dades,

deu treballar quan dorm, és incansable;

si li demanes ajut, mai no et falla.

Deixeble dels més grans, en fa homenatge,

fa de recer als jóvens, sense peatge;

un escriptor amic així, prou no es paga. 

 Memòries d'una desmemoriada mula vella, de Desideri Lombarte. Lectura dedicada a l'amic Ricardo Gascón, perquè sé que li agrada molt el llibre, perquè li agrada comprar-ne exemplars i regalar-los, perquè estima les arrels de poble que compartim, i perquè sí.

Ja tarden les estacions de tren en posar una Andana Jones, per a destins pens d’aventures.

Quan era petit a Cornudella, sovint se n’anava l'electra. Mon pare baixava a veure si havien saltat els ploms. Si comprovava que els ploms estaven bé, la conclusió era que “són ells”. També de vegades la televisió canviava l’emissió habitual per milers de punts negres i blancs que ballaven, i per un brogit que els de la meva generació tenim gravat a la memòria. La primera opció era aixecar-se i donar un parell de cops al lateral de l’aparell, amb ritme i força adients. Si el programa que estàvem veient no tornava, sospiràvem i dèiem “són ells”. En aquests casos, “ells” eren Fecsa i Televisión Española (l’única llavors). “Ells” era un concepte vague, impersonal, llunyà. Aquesta responsabilitat que queia en “ells” ens tranquil·litzava i resignava alhora; no hi podíem fer res, nantros.

L’existència d’un “ells” a qui carregar-li la responsabilitat o, millor encara, la culpa de tot, és molt pràctic, tant si “ells” és una empresa elèctrica, com si és un col·lectiu religiós, nacional, polític o social, preferentment d’un altre color. I així funciona el món, o el fan funcionar.

Matí, 5 de gener; aquest vespre arriben els Reixos. Al costat de l’arbre de Nadal de la plaça de l’Ajuntament han posat unes girafes enormes, no a escala natural, però sí prou grans, de fusta, folrades imitant el model d’aquests enigmàtics animals.
Dos xiquets no resisteixen la temptació de jugar-hi a sota. Van d’una cama a l’altra, mirent enlaire cap a la panxa de les bèsties, curiosos. S’imaginen que és “casa”, o un espai misteriós i especial on s’hi troben a cobert. Les acaronen, fins on arriben amb les seves manetes. El tacte deu ser suggerent i suau, potser irradia aventures i possibilitats, o els transporta a llunyans i exòtics escenaris; molt més, espero encara, que una freda, llisa i falsament lluminosa pantalla.

A la verduleria, un xiquet plora i crida: “Enciam,no, enciam, no!” Bé, plorar, plorar, no plora; berreja histriònicament, utilitzant l’arma de destrucció massiva que li funciona millor. La mare explica a la caixera que volia un juguet, però... La caixera, per solidaritat generacional, li dona la raó i, de cara al xiquet, argumenta que en tres dies arribaran els Reis carregats de regals. “Enciam, no”, insisteix desesperat el xiquet, però a menys volum. Jo, que ja estic posant les meves verdures i fruita a la bossa, recordo els anys en què feia de patge a Cornudella quan, coneixent la majoria de xiquetes i xiquets, els recordava la necessitat de menjar bajoques, o de no discutir amb els seus germans. Estic a punt d’afegir-me a l’equip dels adults, però me n’estic, perquè no és la meva verduleria habitual i no tinc prou confiança, i perquè tres contra un potser seria abusar.

Una parella jove per la vorera de Tortosa. Es creuen amb alguna persona coneguda que anava en sentit contrari. Ella se n’adona una mica tard, quan ja s’allunya:

-Hola, hola!- crida la noia mentre es gira.

-Saluda, saluda – deixa anar el seu acompanyant, amb to irònic.

-Ho he dit de bon rotllo- afegeix ella.

-I jo també- conclou ell amb to ja sarcàstic.

Les parelles no tenen perquè tenir la mateixa actitud, ni reaccionar de la mateixa forma davant l’aparició de coneguts amb els quals, intueixo, hi ha certa mala maror. Potser aquestes diferències fan de contrapunt dins de cert equilibri, o que amaguin el germen d’esquerdes insalvables.