tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

 

Entrevista a Ona Torre, amb Mònica Socias, sobre el meu nou llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), que podeu escoltar en aquest enllaç, a partir del minut 35.30 del podcast de l'11 de febrer.

 

El 20 de febrer arriba a Tortosa la primera presentació del llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Normalment, a Tortosa, els presento a la Biblioteca, lloc on em trobo com a casa, però de tant en tant m'agrada buscar llocs especials, sortir-me'n de la pauta per a aproximar els llibres a hàbitats diferents, entre altres coses, com a estímul per als assistents, i per a divertir-me jo. N'he presentat a la fàbrica de xocolates CREO, a la sala d'spinning del Complex WIN, a estudis fotogràfics..., en funció del contingut del llibre.

En aquesta ocasió, com el llibre és una mena de guia de països inventats, vaig pensar en presentar-lo en una agència de viatges. Vaig començar a voltar-ne algunes a Tortosa, i quan vaig passar per davant de Viatges Viñolas, a la plaça Agustí Querol, vaig saber que havia de ser aquella. Disposa d'una espai ample, i s'ha restaurat recentment aprofitant elements antics de l'edifici. Quan faig coses fora del normal com aquesta, el que costa més és explicar-ho als propietaris de l'espai, i que em comprin la idea. En aquest cas va ser fàcil, i de seguida van acceptar convençuts.

Tampoc em costà gaire decidir la persona que em presentaria el llibre. Havia de ser algú com el llibre, amb fantasia, juganer, creatiu, tendre, humà... Valer Gisbert compleix tots els requisits. Ja hem col·laborat moltes vegades, sobretot en actes que organitzem, des dels diLLUMs d'arts al forn, com Numen, Versos contra la violència, i tants altres. Sempre diu que sí, de forma entusiasta; concretament diu "sí, kefe".

O sigui, que a l'acte del 20 de febrer estic segur que m'ho passaré molt bé, que fins i tot seré feliç per uns moments. Us convido a compartir aquestes emocions amb mi.

 

Avui us parlo de la trama del meu nou llibre A voltes, un planeta  (Cossetània Edicions).

La trama és essencial per a aquest recull de narracions. És essencial, perquè essencialment no n'hi ha gens.

En general, com a lector i com a escriptor, la trama dels llibres cada cop em cansa més, em fa peresa estar pendent de seguir-la, i prefereixo badar, recrear-me en les detalls. 

L'actitud davant A voltes, un planeta, ha de ser la de deixar-se anar, llegir sense presses ni angoixes, recolzar l'esquena i el cap al seient d'un imaginari vagó i que la vista es distragui contemplant tot allò que passa per la finestra.

I gaudir de l'arena d'Astòria, de la remor de les cascades d'Ali Tuta, de la bellesa del verd de Turna, del blau de la badia de Kram, de la dolçor de Carosa, dels bolets de Zumme que curen la impotència, de l'art que sura a les aigües de Numen.

 

 

Si em seguiu de fa temps, sabreu que un artefacte literari amb què m'agrada jugar de tant en tant són els falsos proverbis. Es tracta de proverbis que m'invento, i que adjudico una mica a l'atzar a qualsevol país del món.

Un cop acabat d'escriure A voltes, un planeta, on m'invento directament els països que descric, vaig pensar que seria bona idea encapçalar cada capítol amb un fals proverbi, d'aquests imaginaris països.

Us en deixo algun exemple:

L’amor no és invencible, si el riu porta prou aigua

Fals proverbi d’Eldeia

Mai arribaràs a aprendre tots els colors, si no tanques els ulls

Fals proverbi d’Astòria

El blanc té tots els matisos que hi vulguis trobar

Fals proverbi de Frégia

Com a cites inicials d'entrada al llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), he escollit els següents dos textos.

Al començament, la Terra estava tota equivocada, tornar-la més habitable va ser una feinada d’aquelles.

Contes per telèfon, de Gianni Rodari

  

Darà voltes el món. Cantaran aus.

Long play per a una ànima trista, de Gerard Vergés

En primer lloc, un fragment de Contes per telèfon, de Gianni Rodari, que m'estimo molt, perquè el meu llibre té cert to que pot recordar-lo, a mig camí de la fantasia, amb pinzellades surrealistes o, millor dit, amb una forma de mirar diferent el món. Que les seves ganes de jugar no m'abandonin

I en segon lloc, un vers de Gerard Vergés, perquè l'admiro, perquè sempre m'acompanya, perquè hi ha un Gerard Vergés per a cada ocasió i no em canso de reivindicar-lo. Que la seva llum, saviesa i exigència, em facin de guia.

Primera entrevista sobre el llibre A voltes, un planeta, amb Sergi Bestraten a la Cadena SER Ebre de Tortosa. De fet, és el primer cop que entro en contacte amb un exemplar del llibre, que a mim encara no m'ha arribat.

M'emporto un objecte que m'acompanyarà a les presentacions, una bola del món que teníem mon germà i jo des de petits a casa.

Aviat començaran les presentacions del meu nou llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions, 2025).

L'estrena mundial serà a Tortosa. Per a la presentació d'aquest llibre he buscat un espai diferent, inusual. El llibre és com un joc que em vaig proposar a mi mateix, una mena de llibre de viatges per països inventats, i quin millor lloc per a presentar-lo que una agència de viatges? Viatges Viñolas ha acceptat el joc, i ens cediran el seu espai a la plaça Agustí Querol de Tortosa, el 20 de febrer, a les 7.30 de la tarda, i anirà a càrrec d'una persona especial, Valer Gisbert.

Les següents presentacions:

27 de febrer, a les 19 h. llibreria Galatea de Reus.

28 de febrer, a les 19.30 h. Biblioteca d'Amposta, amb Xavier Miró

5 de març, a les 19 h. llibreria Ona de Barcelona, amb Jordi Cantavella

Aquest febrer arriba el meu nou llibre, A VOLTES, UN PLANETA (Cossetània Edicions)

Es tracta d'un nou recull de narracions, tot i que no les definiria com a contes. Crec que mantinc trets característics del meu estil, però ara descric un món imaginari, per països que invento (Hata, Eldeia, Numen…) amb una geografia i un clima que esdevenen decisius (glaceres, llacs, muntanyes, deserts, deltes, vents...) amb històries, costums,  vicis, passions i manies sorprenents dels seus habitants que fan somriure, o desperten tendresa, mentre que alguns personatges, que apareixen diverses vegades en escena, en seran testimoni de prop, o de lluny.

He jugat a construir un món verosímil, no fantàstic, que he anat improvisant. Diria que és el llibre que més m’ha divertit escriure, i que potser més us divertirà llegir.

 En aquest vídeo us presento el meu nou llibre, A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Es tracta d'un nou recull de narracions que no definiria com a contes. L'àudio del vídeo mostra la presència del vent, però m'agrada aquesta interrupció, aquest anhel de ser omnipresent, perquè el vent té protagonisme en algun dels relats del llibre, que té com a fil conductor la geografia i, sobretot, com la geografia i el clima té influència als habitants que la comparteixen.

El millor homenatge i crodr per a una autora és llegir-la

 Participo de nou a la Mostra Oberta de Poesia a Alcanar, que arriba a la setzena edició ja, sempre amb la conducció amable, i la invitació irresistible, de Tomàs Camacho.

Aquest cop entro dins del suplement, amb altres companys amics que podeu llegir en aquest enllaç, amb la poesia següent, que té un títol que us convido a acabar:

MOSTRAri de ... (Acabeu el títol)
 
La cama esquerra d'una nina que no avança, de cabells terrossos,
la recepta per romandre intacta l'esperança, amb lletra il·legible,
la il·lusió desada abans d'hora, a recer de la incertesa,
la màquina de jugar amb boles de vidre, feta d’agulles d'estendre un matí d'agost,
la fulla que es creia innocent i perenne,
aquell truc de màgia per a enamorar-te, que he oblidat,
la clau que he perdut de la porta prohibida, i la porta també,
la història d'un miracle que inventat i possible,
la omnipotència embafosa dels déus,
l'estoig de colors on faltava el blau marí,
la idea equivocada que em vaig fer de mi,
el dibuix d’una casa enmig d’un paisatge idíl·lic,
el bitllet de loteria que no vaig comprar,
els versos que m’invento sobre la marxa.

Dissabte 25 de febrer estic convidat a assistir a la celebració del 10è aniversari de la Biblioteca Sebastià Juan Arbó de La Ràpita, de la mà de Pau Lleixà, el tècnic de Cultura omnipresent a activitats culturals ebrenques.

Arribo abans de les 10 de matí, acompanyat, com tantes vegades, de l'amic Ricardo Gascón. De seguida comença la corrua tradicional d'abraçades i somriures amb tanta i tanta gent amiga de lletres que no para de crèixer. 

El bon ambient ve animat per l'esmorzar que ens nodreix, abans d'una bateria de presentacions, entre les quals, el meu poemari Sota la pell hi ha carn encara (Linx Edicions, 2024).

Dins de la Biblioteca hi ha una exposició d'imatges d'actes dels deus anys de vida de la biblioteca, on aparec en dos de les ocasions que he vingut. Segur que al vintè aniversari n'apareixaré a unes quantes més. Seguim.

 

Fa cinc anys que em prenc una pastilla diària per a regular la pressió arterial; res de greu, només una amiga color salmó que m’acompanya durant la necessària i buscada rutina matinal. Les subministren en packs de set unitats, cosa feta expressament, potser, perquè et serveixi de guia setmanal per a comprovar que, per exemple, no te l’has presa el dimarts. No vaig tenir la previsió de començar el tractament en dilluns –aquí vaig badar-, com una  mena d’acte poètic o d'homenatge al calendari, que és una arbitrarietat humana que sempre m’ha cridat l’atenció; però com que de tant en tant he comès algun oblit, hi ha hagut temporades en què la setmana, les pastilles i jo hem anat coordinats, de forma provisional, malauradament, i en tornar a caure en el desequilibri, he estat temptat de deixar de prendre-les durant uns dies, o de llançar les que em sobraven dels múltiples de set. Però una cosa podria posar en petit risc la meva salut, i l’altra comportaria malbaratar recursos de la salut pública, i un té la creu de ser massa responsable de vegades, i no he estat capaç de fer una cosa, ni l’altra.

Però aquesta setmana –ai, que em faig gran!- la cosa s’ha agreujat, perquè descobreixo –terrible error!- que tinc dos packs encetats a mitges, i això qui sap si és l’anunci d’un proper cataclisme galàctic o, pitjor encara, que la Liga desinscrigui de nou Dani Olmo.

Diumenge passat vaig tenir el goig de participar a l'acte de presentació de les novetats de Linx Edicions a L'Ametlla de Mar, en un acte organitzat per l'Ateneu Calero.

Vaig veure néixer aquesta editorial, que ha anat creixent sense pressa, però sense pausa, gràcies a Ramon Masdeu, que tracta cada llibre amb cura, amb estima, amb familiaritat, i té cura de fer-ne difusió a través de la seva web, a través de descomptes, d'obsequis i sobretot d'il·lusió. Visiteu-la.

Volia formar mart de la seva família d'autors, i el poemari Sota la pell hi ha carn encara n'ha estat l'excusa.

L'acte diumenge passat a la Cala no podia ser més amable. A la gent de L'Ateneu no els hi tinc només amistat, sinó estima, i la majoria d'autors  del segell són també vells amics i companys.

Ramon i els seu fill van preparar l'acte amb mesura, amb obsequis que acompanyaven cada presentació, i ens va fer còmplices i partícipes de les novetats d'aquest projecte editorial, dels plans de futur, com ara entrar al món de la traducció de la mà de Montserrat Aloy, amb l'obra de Michael Blumenthal.

 

A voltes, un planeta, que alego començarà a girar.

Llegeixo des de que tinc ús de raó, tot el que em passava per davant o em regalaven. Potser per això tinc especial estima als llibres de lectura al col·legi, i en recordo les il·lustracions, i gairebé sento l'olor. No ens estàvem de res, i hi podies trobar poemes de Lorca i Machado amb regularitat.

I aquesta setmana, després de tantes dècades, es tanca un cercle. Pablo Moreno, estudiant de batxillerat a Tortosa, a qui conec de sempre, m'envia fotos del seu llibre de Llengua Catalana, d'Editorial Teide. Al peu de cada pàgina hi ha un nanoconte, i uns quants són meus. No en tenia cap notícia. Veure els meus nanocontes en pàgines dedicades als verbs pronominals, als sinònims o als elements de la comunicació, em deixa sense paraules. Quants nois i noies els deuran llegir aquest curs?

Em moro de ganes de posar aquest llibre al costat dels llibres de Lectura de quan era petit, que conservem encara com un tresor.