tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

Avui al diari El Punt-Avui, en un article de LLuís Tort que porta per títol "Relat breu, el gran incomprès" parlant dels contes en general, i del llibre A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), en concret, juntament amb altres companys de gènere, pobres. 

 Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

Aquí una altra amb el poema Et pentines absent a la pressa

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

 

A primera hora del matí veig sis o set persones a la porta d'un forn de pa, que encara no ha obert.

Últimament, per motius diversos, he hagut de freqüentar sales d'espera sanitàries, i em reconcilia amb la vida pensar que no sempre és dolent que les cues d'espera siguin el nostre pa de cada dia.

  Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

També n'he generat una a partir del primer poema (escrit el 1986)  del llibre A la barana dels teus dits, el primer poemari que vaig publicar el 2009

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

Un any més participo d'una manera o altra a la Fira Joan Cid i MUlet de Jesús, que arriba a la XIX edició, de l'1 al 6 d'abril. En aquest cas, novament com els últims anys, coordinant la presentació en format breu i amb ritme de diversos llibres que són novetat.
Enguany comptarem amb: 
Emigdi Subirats, A tale of two lives
Carme Cruelles, Caldrà la pluja
Juan Carlos Borrego, La novel·la sobre la Serena de Pàndols que no he sabut com titular
Àngel Martí, La sombra del Alamut
Cinta Farnós, Quan ataquen els voltors
Albert Aragonès, Obra orba
Jaume Arasa, Calaixos mal tancats
Núria Bosch, Les flors de Nura
Vicent Sanz, Una força cega
Fuensanta López, Versos despullats
En aquest enllaç, tota la programació

Ja us he parlat de cançons generades per IA a partir de poemes de Sota la pell hi ha carn encara, de Linx Edicions, 2024

Aquí una altra amb el poema Que no es trenqui l'aigua que dorm.

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

  Fa unes setmanes, l'editor de Linx Edicions em passa una cançó feta amb IA d'un dels meus poemes de Sota la pell hi ha carn encara.

Jo ja feia no massa dies que començava a jugar amb l'IA, però escoltar la cançó va multiplicar aquesta estranya sensació barreja de sorpresa, admiració, vertigen i pànic, i també, i potser més important, les ganes de jugar.

Ahir us vaig penjar aquesta cançó, basada en el primer poema del llibre, i avui us en passo una altra, sobre el poema que comença amb el vers Es disfressa de tempesta el matí. Almenys mostra errades a la pronunciació d'alguns fonemes, però diria que aquesta imperfecció sembli que sigui més humana

I més cançons en aquesta llista de reproducció. 

 Fa unes setmanes, l'editor de Linx Edicions em passa una cançó feta amb IA d'un dels meus poemes de Sota la pell hi ha carn encara.

Jo ja feia no massa dies que començava a jugar amb l'IA, però escoltar la cançó va multiplicar aquesta estranya sensació barreja de sorpresa, admiració, vertigen i pànic, i també, i potser més important, les ganes de jugar.

Aquí la teniu, amb imatges fetes també per IA. I, és clar, ja n'he fet altres pel meu compte en aquesta llista de reproducció. 

 Això d'escriure, com qualsevol altra activitat humana, té coses curioses. Sovint la gent em diu si tinc algun projecte entre mans, alguna cosa a la graella de sortida, i jo els contesto que sempre estic escrivint, i que ara mateix, per exemple, tinc una dotzena de llibres inèdits que poden sortir en qualsevol moment.

I és que el ritme d'escriptura no és el mateix que el ritme editorial, i l'ordre tampoc. Per exemple, ara he publicat el recull de narracions A voltes, un planeta, escrit l'any 2019, mentre que fa dos anys vaig publicar I sentir-se encara amb forces, escrit najoritàriament el 2020 i 2021.

Per tant, tinc relats, contes infantils,  poemes, i altres artefactes, que porten esperant des de fa més de deu anys, i que no han vist la llum encara per circumstàncies diverses, atzar inclòs.

De tant els reviso i retoco alguna cosa, per a mantenir-los vius, que no s'enyorin, que no pensin que els he oblidat, pobres. Fa pocs dies s'ha donat un cas curiós, que demostra com de vegades els escriptors -tothom en general- ens entossudim a fer les coses d'una determinada manera, quan tot indica que no és el camí correcte. M'he posat a revisar un recull de contes, pensat per a públic infantil, i un conte determinat sempre em grinyolava. Per fi he comprès que estava a l'arxiu de text equivocat, que l'havia de treure d'allí i posar-lo amb els meus contes per a adults més tradicionals, i m'he tret un pes del damunt. 

I és que sovint, els contes són més savis que els seus autors.

 La meva participació a la XVI Mostra Oberta de Poesia a Alcanar, que coordina l'amic Tomàs Camacho, inclosa al suplement del llibre d'enguany.

 

 

Un dels nanocontes que agrada més, sobretot quan visito escoles, ara il·lustrat.

 

M'he dedicat a jugar amb el chatgtp per a il·lustrar alguns dels països que he inventat a A voltes, un planeta (Cossetània Edicions), i el resultat em genera una barreja d'admiració, sorpresa i por. Però resulta difícil resistir-se a les oportunitats que ofereix, i també a la incertesa.  

Aquí els teniu, amb una selecció de fragments.

 Un dels pocs nanocontes que recordo de memòria (n'he escrit més de 600) és el primer que vaig escriure de forma conscient.

L’androide mossega el gelat amb passió fingida. Un regalim de nata rellisca comissura avall, i fa malbé circuits d’importància decisiva.

El vaig escriure el 2008, arran d'un concurs de ciència ficció per internet que vaig guanyar

El 2011 el vaig incloure al recull I un cop de vent els despentina

L'any 2014 va ser traduït a 8 idiomes.

I ara he demanat al chat gpt que en faci una il·lustració.

 Lectura del capítol dedicat a Tànxep, del recull A voltes, un planeta (Cossetània Edicions).

Aquest és un dels països que he inventat amb clima més aspre, però els seus habitants l'entomen amb resignació, i els ha fet forts, o és a l'inrevés.

 

A poca distància d’una escola, a mitja tarda, una jove mare i una molt més jove filla, totes dues rosses, estan aturades a la vorera. Ja ha passat el fort de l’hivern, i fa una mica de sol, però quan s’amaga encara fa força fred. La mare pregunta, incisiva i en alerta, potser per oblits anteriors: “La jaqueta?” La xiqueta mou ràpidament el braç cap a la seva esquena, toca la butxaca de la motxilla que hi du penjada, desproporcionadament gran, i mou el cap en senyal d’afirmació, un sol i enèrgic cop cap a baix. La mare fa el mateix moviment amb el cap per donar la seva conformitat, per a felicitar-la en cert sentit. Tots dos moviments són tan idèntics com el seu pentinat, com de coreografia assajada, i no sé fins a quin punt la similitud és genètica o cultural.