literatura

La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.

La Sibil·la, orgull de Mallorca

La tossudesa dels mallorquins ha fet possible la supervivència d’un cant de justícia interpretat des de la humilitat

Editorial | 27/12/2010 |

Després de la declaració com a Patrimoni de la Humanitat, el secular cant de la Sibil·la adquirí una significació especial la Nit de Nadal passada. Va ser seguida amb més atenció, tendresa i afecte que mai per molts de milers de mallorquins que veuen en la seva pervivència un inqüestionable refermament en els seus valors. No és casualitat que la Sibil·la hagués pràcticament desaparegut als països de parla catalana excepte a Mallorca i l'Alguer. La voluntat de mantenir en la més dolça nit de l'any un plany de justícia fet des de la humilitat i la convicció significa que els pobles petits i amenaçats saben defensar com ningú les arrels en els moments més significats, profunds i inalienables.

La salvació de la Sibil·la és la més fefaent prova que el poble ha sabut mantenir viva l'ànima dels avantpassats i transportar-la cap al futur. Ara la Sibil·la és Patrimoni de la Humanitat, és recuperada en tots els països de parla catalana i comença a ser reconeguda arreu de l'Estat espanyol i per altres indrets, gràcies a la tossudesa dels mallorquins.

Diari de Balears (dBalears)

Aquest dijous, 16 de desembre, ha tengut lloc a l’Església de Saint Eustache de París el concert La Sibil.la i les nadales de Mallorca interpretat pel conjunt vocal Cap Pela. El grup vocal ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que ha estat declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L'actuació tanca el cicle Be Balears a París. Prèviament al concert s’ha llegit en català i francès el poema de Miquel López Crespí El cant de la Sibil·la.

La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse. (Web de l’Institut Ramon Llull) (IRL)

L'escriptor Miquel López Crespí va llegir poemes del llibre El cant de la Subil·la, una obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005

Prop de 200 persones s’han acostat a l'església de Saint Eustache per escoltar el concert, que ha estat rebut amb forts aplaudiments. L’IRL vol donar a conèixer el valor cultural i patrimonial del Cant de la Sibil·la, ara més en relleu que mai, a tots els parisencs de cara al Nadal de 2010. I per això, a les portes d’aquestes festes el grup vocal Cap Pela ha interpretat aquesta cançó popular litúrgica que aquest novembre va ser declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO. L’Església de Saint Eustache es coneix com a la segona catedral de París. Està ubicada al Forum de Les Halles, proper al Centre Pompidue. En aquest context, Cap Pela ha interpretat el Cant de la Sibil·la, cantada per una solista que anirà vestida amb la roba original i l’espasa que caracteritzen aquesta cançó. Al mateix concert s’ha fet un repàs a les altres cançons de Nadal que intervenen dins la litúrgia de la Nit de Matines.

Un públic nombrós anaren a l'església de Saint Eustache de París per escoltar la Sibil·la i la poesia de Miquel López Crespí que va ser recitada en francés per l'actor Cédric Chayrouse

La directora adjunta de l’IRL, Fanny Tur, ha presentat l’acte. Tur ha explicat al públic la importància del Cant de la Sibil·la i ha destacat que “aquesta representació litúrgica d’origen medieval és acollida avui per un dels millors exemples d’arquitectura medieval de París”. Tot seguit, s’ha interpretat el Cant de la Sibil·la en un to solemne. Després, l’escriptor mallorquí Miquel López Crespí ha recitat el seu poema titulat, precisament, El cant de la Sibil·la, que ha estat recitat en francès per l'actor Cédric Chayrouse.

Aquest concert tanca el cicle Be Balears a París, que va començar el 18 de novembre amb un homenatge a Baltasar Porcel i també ha inclòs una conferència sobre la relació de George Sand i Frédéric Chopin amb Mallorca.

Web de l’Institut Ramon Llull (IRL)

L’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat als actes de presentació del cant de la Sibil·la a París (església de Saint Eustache). Un dels meus poemes celebrarà a la capital de França el reconeixement d’aquest merevellós cant medieval com a Patrimoni de la Humanitat.

Fanny Tur, Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’ha convidat a participar en l’homenatge al cant de la Sibil·la que tendrà lloc a l’església de Saint Eustache de París el proper 16 de desembre. En aquest acte hi haurà una lectura del meu poema “El cant de la Sibil·la”, poema que es pot trobar en el llibre El cant de la Sibil·la, obra que guanyà el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005. Un poema que va ser llegit dia 24 desembre per la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol durant l’acte que tengué lloc a la capella de la Misericòrdia de Palma durant l’acte de reconeixement de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat. Hi haurà una traducció al francès i una lectura en aquest idioma per al públic parisenc assistent. Aquesta lectura forma part del cicle “Be Balers a París” i inclourà el cant de la Sibil·la interpretat pel grup Cap Pela. Aquestes activitats de l’Institut Ramon Llull (IRL) també inclouran un homenatge a l’escriptor Baltasar Porcel amb la presentació del llibre Cada castell i totes les ombres, editat i traduït en francès. També es farà una conferència sobre la petjada de George Sand i Fréderic Chopin a Mallorca.

1 vídeo - La Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol va llegir un poema de Miquel López Crespí en la presentació del cant de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat

Fanny Tur, la Presidenta-adjunta de l’Institut Ramon Llull (IRL) m’acaba d’informar que ahir, durant l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco, la Presidenta del Consell de Mallorca Francina Armengol llegí el meu poema “El cant de la Sibil·la”. Aquest poema pertany al poemari El cant de la Sibil·la, un llibre que obtingué el Premi de Poesia Ciutat de Sagunt 2005 i que va ser editat per Brosquil Edicions del País Valencià. Aquesta de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat tengué lloc ahir a la capella de la Misericòridia (Palma). (Miquel López Crespí)

Brindis per la Sibil·la

Polítics, cantaires i ciutadans celebren el reconeixement del cant medieval com a Patrimoni Immmaterial. Dijous que ve els blavets demostren el bell cant a Madrid

Francesca Marí | 25/11/2010

L'apocalipsi final que cada Nit de Nadal ens recorda la Sibil·la no acaba d'atemorir els ciutadans, tot i que en els nostres dies véngui de la mà de crisis econòmiques i finaceres. Així ho demostraren ahir de capvespre a la capella de la Misericòrida en l'acte de celebració de la Sibil·la com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la Unesco. Un acte que malgrat la seva senzillesa congregà un nombrós públic, entre polítics, cantaires i ciutadans anònims, que es volgué afegir a la festa.

El següent pas per a la internacionalització de la Sibil·la serà a Madrid, quan dijous que ve, dia 2 de desembre, mostrarà el seu cant al Reina Sofía en l'acte què el Ministeri espanyol de Cultura ha organitzat per fer homenatge als nombrosos béns immaterials protegits enguany per la Unesco. "Hi assistiran representants de tots els patrimonis immaterials de l'Estat, i si bé els castellers hi faran una demostració, nosaltres hi donarem a conèixer la Sibil·la de la mà dels Blauets de Lluc", assegurava ahir el director insular de Patrimoni, Gabriel Cerdà, cofoi amb l'acte a la Misericòrdia.

També alabat es mostrà el conseller insular de Cultura, Joan Font, qui recordà com aquest cant litúrgic és "una manifestació única i sigular" que ha de comportar "llevar-nos complexes, ser més segurs i més conscients de la importància que té conèixer el nostre patrimoni".

Font: youtube.com Per la seva banda, la presidenta del Consell, Francina Armengol, aventurà nous canvis malgrat que la Sibil·la "anuncii l'apocalipsi" avui traduida "en apocalipsis econòmiques i financeres". "En aquest moment de canvi d'època és quan aquest reconeixement ens ha de fer més sòlids", apuntà abans que el públic agafàs les copes de cava per brindar plegats pel reconeixement internacional que, com apuntà el vicari general del Bisbat, Lluc Riera, "significa valoració i estima".

Entre els presents, una nodrida representació política, encapçalada per la presidenta del Parlament, Aina Rado; el conseller de Cultura del Govern, Bartomeu Llinàs; els consellers insulars Maria Lluïsa Dubon, Miquel Rosselló o el portaveu del PP al Consell, Fernando Rubio, entre d'altres. Tampoc no hi faltà una àmplia repersentació nacionalista amb Biel Barceló, Joana Ll. Mascaró i Antoni Verger. A més, també hi havia l'escriptora Antònia Vicens, el secretari d'ARCA, Joan Pascual, i la històriadora Maria Barceló, entre altres. Ara bé, els vertaders protagonistes foren els tècnics de Patrimoni i els ciutadans anònims que n'han fet possible la preservació.

Diari de Balears (dBalears)

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica. (J. Ricart)

Els versos evocadors de López Crespí

Recuperar la infantesa

(Brosquil Edicions publica El cant de la Sibil·la)

Per J. Ricart

Malgrat la seva extensíssima poligrafia (més de quaranta títols, entre novel·les, assajos, etc.), la seva poesia no és força coneguda en aquestes latituds. El cant de la Sibil·la pot ser una oportunitat per descobrir l’obra de Miquel López Crespí (Mallorca, 1946). En aquest treball l´autor ens proposa un viatge cap al record, en un intent de captar i retenir la infantesa. Tot i que manté certa cadència elegíaca, el poeta no es deixa enlluernar per la dolça melangia i perfila un retrat personal, alhora que radiografia entre línies la seva època. Aprofita el seu ofici per ordenar l’experiència vital i constatar les seves coordenades: ara en versos breus, ara en més extensos; de vegades amb lirisme sintètic, de vegades amb un to narratiu.

Molts d’aquests poemes graviten al voltant d’un eix privat. En alguns (potser més tòpics) com “Velles fotografies” o “Joguines antigues” recorre al recurs del calaix de joguets per instal·lar-se de nou en el temps passat: “La sorra rellisca pels dits / talment la vaporosa felicitat de la infantesa”, on “Aleshores els carrers eren sense asfaltar / i només empràvem les sabates per anar a escola o a missa els diumenges (...) La vida era encara un espai obert a totes les possibilitats”.

Per altra banda, López Crespí canta i conta en una difícil combinació alguns successos marcats per la grisa postguerra, com la por de ser repressaliat “Fins i tot l’esplet de canaris / que poblaven la gàbia de la balconada / tenia por de piular” o les diferències irreconciliables entre vencedors i vençuts: “Els grans propietaris, / dempeus, / presidint l’ofici dels diumenges, / satisfets amb el triomf de les tropes franquistes, / escopint amb la mirada la pobrissalla / d’espardenyes foradades que demana un dia de feina”.

Entranyables records de xiquets (“Els ametllers” o “Els indrets secrets”) apunts etnogràfics (festes patronals i tradicions), algunes escenes que semblen estretes d’una pel·lícula neorealista per la seva cruesa (“Un sac de blat” o “Jornalers”) o la importància del paisatge (muntanyes, penyats, cales) que transcendeixen la seua dimensió espacial i/o decorativa fins a l’extrem d’assolir un protagonisme autònom.

A banda de mirar enrere, també, però hi ha un lloc per reflexionar sobre l’escriptura com a eina de treball per recuperar el seu itinerari vital: “El poema només pot arreplegar / evanescents instants fugissers, / les secretes influències dels llibres llegits, plagis copiats de la vida que ens encercla”; o el poema com a última taula de salvació: “Vés a saber si el poema és com un missatge / llançat al fons de la nit, / la carta a la desesperada d’un nàufrag”.

Estem davant una obra complexa, per la seua riquesa temàtica, un poemari rodó que recupera la memòria individual i col·lectiva; que reflexiona sobre el temps, els records, la història, i el més important, els menuts detalls de la intrahistòria. Una veu que captiva el lector per la immediatesa, i la seua plasticitat, a voltes pictòrica, de vegades fotogràfica i altres fílmica.

Diari Levante (12-I-07)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978). (Miquel López Crespí)

La lluita per una Constitució autènticament democràtica.

1978 va esser també l'any de la lluita per una Constitució autènticament democràtica. En els capítols anteriors hem parlat àmpliament del paper cabdal del PSM(PSI), OEC, MCI, PSAN, trotsquistes, independents sense partit, etc, en la tasca d'anar clarificant les mancances democràtiques del projecte pactat pels partits que acceptaven la conservació de l’essencial del passat franquista (dins les nostres migrades possibilitats, perquè la premsa oficial marginava o silenciava tant com podia les nostres posicions, fent, d'altra banda, propaganda contínua d'un PCE i un PSOE que aplaudien les forces repressives a places i carrers de l'Estat). Els partits de la "unió sagrada" (AP, UCD, PSOE i PCE) estaven d'acord a salvaguardar tots els aparats d'Estat repressius; a evitar la depuració d'assassins i torturadors feixistes; a mantenir la sagrada unidad de España; a enterrar la lluita històrica dels pobles de l'Estat en contra de la monarquia borbònica; a acceptar la "economia de lliure mercat" (capitalisme); a consentir que l'exèrcit franquista fos el garant de la mateixa Constitució; etc, etc. Per a aprofundir en les deficiències democràtiques de la Constitució espanyola de 1978 hom pot consultar La Constitució: les raons del NO, d’Humbert Roma i Joan Anton Sánchez Carreté (Barcelona, La Magrana, 1978), i Constitución: paquete de enmiendas, de Lluís M. Xirinacs (Madrid, edició de l’autor, 1978).

Manuel Fraga Iribarne, d’AP, i Jordi Solé Tura, servil del carrillisme (PCE-PSUC), foren els principals cappares d’aqueixa Constitució, juntament amb Gabriel Cisneros, José Pedro Pérez-Llorca i Miguel Herrero de Miñón, d’UCD, Gregorio Peces Barba, del PSOE, i Miquel Roca Junyent, de CDC.

A aquelles alçades de la reforma era evident -a mesura que s'apropava desembre- que l'aprovació de la Constitució consensuada era un element clau en la culminació del canvi de les formes de dominació de classe, produït per la impossibilitat, per part de la burgesia franquista, de mantenir el poder amb les velles formes. La Constitució que ordien en secret seria la llei que fonamentaria les altres lleis, i tot plegat aniria delimitant jurídicament la vida política del futur.

En el cas de l'Estat espanyol, la Constitució seria l'expressió jurídica del nou model de dominació capitalista que ens enflocaven les classes dominants amb l'ajut de la pseudoesquerra que havia abandonat tots els principis i reivindicacions històriques del poble. Aviat començaria la nefasta política del pelotazo: l'enriquiment ràpid i sense escrúpols que hem vist en els catorze anys de regnat "socialista", amb Fileses, Juan Guerres, Roldans, Galindos, terrorisme d'Estat (GAL) amb joves trobats amb un tret al clotell, etc, etc. Els feixistes, reciclats o no, ja havien tingut quaranta anys per a dedicar-se a aqueixes tasques.

Un text constitucional, per tant, no és bàsicament ni decisivament el resultat de l'equilibri de les forces parlamentàries, sinó que expressa fonamentalment la relació de forces concreta entre classes dominants i dominades i entre les nacions de l'Estat, com a resultat d'una confrontació d'interessos oposats.

El text constitucional responia a la urgència que tenia la burgesia per a reorganitzar l'aparat de l'Estat amb l’objectiu de fer front a la profunda crisi, no solament econòmica, sinó global, de la societat capitalista, i a l'augment previsible de la lluita de masses contra el sistema.

A l'any 1978 era també, el text constitucional, expressió jurídica de les necessitats d'acumulació del capital. La classe dominant volia, en aquelles circumstàncies polítiques, limitar al màxim les llibertats dels treballadors, deixar el marge més ampli a l'arbitrarietat del poder i posar els més grans obstacles a possibles mesures de transformació econòmica i social. És a dir, reforçar i consolidar el seu Estat, cedint solament allò que era imprescindible, per tal de mantenir el poder.

Per a nosaltres, per al moviment obrer i popular, i especialment per a l’OEC, es tractava de garantir les llibertats fonamentals per a anar avançant vers el socialisme i el poder dels treballadors (la federació de repúbliques socialistes ibèriques basades en els Consells Obrers). Havíem de posar els màxims límits a l'arbitrarietat dels nous hereus del franquisme i limitar al màxim els possibles obstacles jurídics que podrien impedir en un moment polític favorable l'adopció de mesures de transformació econòmica i social. Això, en definitiva, no era un secret per a ningú, i per això mateix burgesia i reformisme provaven de silenciar-nos i criminalitzar-nos. Volíem, aquesta era la nostra lluita, debilitar al màxim l'Estat burgès.

El que caracteritzava la Constitució que els partits de la unió sagrada ens presentaven a l'aprovació era que havia estat la mateixa classe dominant sorgida dels quaranta anys de dictadura franquista la que dirigia i controlava la reforma. La pretesa esquerra consensuant renunciava, de principi, a defensar i mantenir davant el capitalisme i els hereus del règim dictatorial una posició de classe conseqüent en el curs d'aquell procés.

Miquel López Crespí

Del llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001)

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Textos clàssics de l´esquerra (Web Ixent)

Memòria cronòlogica de la repressió feixista a Mallorca (Web Ixent)

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica. (Miquel López Crespí)

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. (Miquel López Crespí)

Xirinacs a Mallorca. Les traïdes de la transició (la restauració borbònica) i la lluita contra els oportunistes.

1978. D´esquerra a dreta: Sebastià Serra, Climent Garau, Joan Perelló, Lluís M. Xirinacs i Jaume Obrador. Xirinacs era amb el PSM per a donar suport al nacionalisme d´esquerra demonitzat pels partits del règim.

De les traïdes de la transició en parlàvem quan Xirinacs, a finals dels anys setanta, vengué a Mallorca per a donar suport al nacionalisme d´esquerra representat pel PSM.

Lluís Maria Xirinacs i Damians va néixer a Barcelona el 6 d'agost de 1932. Va exercir de sacerdot a les Escoles Pies des del 1954 al 1963, i en la pastoral parroquial del 1963 al 1973, als bisbats de Solsona i Vic. Va menar lluites socials des del 1962 i romangué a la presó del 1973 al 1975. Lluís Maria Xirinacs participà activament en l'Assemblea de Catalunya (Principat) des de l´inici (1971), destacà per la lluita no violenta (“però no covarda”, deia) contra el règim en general i, especialment, per l´amnistia i els drets nacionals; en campanya personal amb exclusiu suport popular, va ser elegit senador per Barcelona en les primeres eleccions d'ençà la mort de Franco. També participà en els debats de la Constitució espanyola de 1978 (no n´acceptaren cap de les esmenes, adreçades a un Estat multinacional i radicalment democràtico-participatiu), així com en els de l'Estatut del Principat de Catalunya, aprovat l'any següent. Vaig conèixer Xirinacs quan vengué a Ciutat --convidat pel PSM-- a fer campanya en favor de l'abstenció en el referèndum constitucional. Em deia fa uns anys (carta de 1 de novembre del 1993): "Darrerament m'he dedicat a la investigació econòmica, social, política i filosòfica -tot plegat. També m'he anat dedicant a la lluita per una democràcia participativa escamotejada al poble en la nova legislació oficial".

El 17 de novembre del 1978 el PSM realitzava un míting per a remarcar les mancances democràtiques de la Constitució que els partits promonàrquics i procapitalistes -amb l'ajut de tots els mitjans de comunicació- volien fer aprovar. En el míting, presidit per la senyera i la ikurrinya, intervengueren Joan Perelló, Jaume Obrador (de la majoria d'OEC en procés de convergència amb el PSM), Climent Garau, Sebastià Serra i en Xirinacs. Segons informació de J. R. a Última Hora (18 de novembre del 1978), Xirinacs es demanava: "Cómo puede defender un partido socialista una constitución que impone el sistema económico capitalista; cómo puede un partido catalanista pedir el 'si' en el referéndum, si la constitución niega el derecho a la autodeterminación de su pueblo...".

La revista del nacionalisme d'esquerres PSM (vegeu Mallorca Socialista de gener de 1979), una vegada finit el Congrés d'Unitat del PSM amb els comunistes de les Illes (OEC), explicava el gran èxit de públic que havien tengut a Ciutat, Inca i Manacor els nostres mítings pro abstenció al referèndum. A Inca (i a nombrosos pobles de Mallorca) hi hagué mítings en contra de les mancances democràtiques constitucionals. A Manacor parlaren en Jaume Santandreu, na Maria Duran (de l'OEC), en Pere Miralles i en Biel Oliver. Per les barriades de Ciutat la tasca recaigué en Jaume Obrador i altres membres d'OEC en convergència amb el PSM.

Com explicava molt bé Mallorca Socialista: "Malgrat la campanya de silenci i desinformació a què va esser sotmès el partit, es pot dir que la resposta del nostre poble, tant a Ciutat com a la part forana, a la crida del nostre partit fou entusiasta i amb una assistència massiva, com ho proven les fotografies que publicam. Si ens volen fer callar tenen feina per estona".

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren contínues. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent de la qual sabien que no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, en defensa del dret d'autodeterminació dels Països Catalans, en la lluita antiborbònica.

El PSM era aleshores una organització que criticava els pactes secrets amb el franquisme reciclat, que defensava les senyes d´identidat socialistes i republicanes del país, un partit que havia lluitat activament contra el Pacte de la Moncloa i que, a part de ser l´avantguarda, juntament amb l´OCB, de la nostra represa cultural era també, juntament amb l´OEC, el MCI i altres organitzacions d´esquerra, la punta de llança en la defensa d´una constitució autènticament democràtica. L´abstenció del PSM en el referèndum constitucional era conseqüència de la nostra perspectiva --aleshores jo formava part de la direcció del PSM— estratègica d´avançar cap a l´autoderterminació dels pobles oprimits per l´estat, és a dir, els drets dels pobles a l´autodeterminació, per la federació de comunitats autonòmes (aspecte que no recollia la constitució pactada en secret entre els franquistes reciclats, el PSOE, el carrillisme i els sectors cola·laboracionistes de la burgesia basca i catalana). Tampoc no ens satisfeia que la constitució sacralitzàs l´economia de mercat capitalista, la qual cosa significava que, en cas que l´esquerra guanyàs les eleccions i s´establís un govern socialista, aquest no podria intervenir la gran propietat privada per a afavorir les classes populars. No em parlem de qüestionar la monarquia borbònica deixada en herència pel glorioso Movimiento Nacional o dels poders que la constitució pactada donava a les forces armades, que podien “alçar-se democràticament” per donar un cop d´estat “legal” si els pobles de l´estat avançaven en el camí de la independència i el socialisme.

Xirinacs era amb nosaltres, a Palma, amb els militants i simpatitzants del PSM, per a defensar una constitució autènticament democràtica que no ens fermàs de forma tan descarada a l´herència del passat franquista que volíem deixar endarrere. Aspectes democràtics avançats que, a finals dels anys setanta, tan sols eren defensats a Mallorca pel PSM, el MCI, la LCR, l´OEC i altres sectors rupturistes. Xirinacs parlà, fins al dia de la seva mort, de tot el que s´havia enterrat en els anys de la transició. No solament de la necessitat de forjar els instruments polítics que permetessin l´autoorganització obrera i popular. Lluís M. Xirinacs servà el record dels aspectes revolucionaris de l´Assemblea de Catalunya, de la història del moviment obrer, del consellisme, dels aspectes de democràcia popular, la pràctica assemblaria aconseguida en els anys de la transició i que els partits del règim, especialment PCE-PSUC i PSOE, enterraren sota tones d´oportunisme polític.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

...els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola. (Xavier Diez)

La transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans

Per Xavier Diez Publicat a El Punt el 31 d'agost de 2009

Al llarg de les darreres dècades hem assistit al total descrèdit de la transició. Primer foren els dissidents exclosos del joc polític. Posteriorment els historiadors ja vam evidenciar les misèries de la reconversió del franquisme en una democràcia superficial. Finalment, el cor creixent de crítics va incorporant alguns dels seus protagonistes decebuts amb el que s'ha viscut com un frau monumental. Entre els darrers, el filòsof i antic senador socialista Rubert de Ventós, convertit a l'independentisme després que el seu amic Pasqual Maragall, en recuperar l'«Escolta, Espanya» del seu avi, fos lapidat i defenestrat entre la indiferència general.

Precisament el linxament de Catalunya en el trienni convuls 2003-2006 ha fet que l'independentisme es desplaci des dels marges fins al centre polític i social. La virtut inconfessable del nou Estatut fou posar a prova els límits de l'«estat profund» espanyol, és a dir, aquell qui controla subterràniament institucions i opinió pública, i que ha permès constatar l'estret i trampós terreny del joc polític. Els resultats, amb o sense sentència, són clars. Les esperances que una Espanya democràtica superés la llarga nit del totalitarisme i pogués resoldre les assignatures pendents (absència de cultura democràtica, desigualtats socials insostenibles i desencaixament nacional) s'han esvaït del tot. En el seu lloc, una Espanya lampedusiana, en afortunada expressió de l'historiador Bernat Muniesa, on la transició ha esdevingut la continuació del franquisme per altres mitjans. Un país amb un cap d'estat nomenat a dit per un assassí en sèrie. Una constitució prou flexible per tal que les elits actuals, amb cognoms coincidents amb els de la cruzada, imposin una interpretació sempre d'acord amb els seus propis interessos.

Explicava el sociòleg Joaquín Arango, en un dels esmorzars de la Fundació Jordi Pujol, que en la relació Catalunya-Espanya s'enverina a partir d'una constatació. Per a molts espanyols no és tolerable la idea de Catalunya com a nació. És possible ampliar ad infinitum la quantitat de competències d'un govern autònom, sempre que no es produeixi un reconeixement explícit, especialment en l'àmbit simbòlic i lingüístic, perquè això posaria en crisi el monoteisme de la nació única. És més, els fets han demostrat que bona part dels espanyols estarien disposats a limitar les llibertats democràtiques per preservar la unitat de la seva nació. No hi ha millor exemple que la pervivència del temut Tribunal de Orden Público sota la postmoderna denominació d'Audiencia Nacional, capaç de perseguir idees, impedir manifestacions o intimidar humoristes. La llei de partits n'és un exemple transparent. En altres termes, l'extermini de l'Espanya republicana, duta a terme per l'«estado nuevo» de 1939, ha acabat imposant un ordre legal i ideològic generador d'una fragilitat democràtica tàcitament acceptada per la societat espanyola.

El rampant independentisme s'ha d'interpretar no pas com un revifament del nacionalisme (com a molts intel·lectuals espanyols els agrada creure), sinó per l'evidència d'una democràcia incompleta, relativa i fràgil, que posa en perill llibertats d'expressió, reunió i, per descomptat, desconeix el principi d'autodeterminació. Un sistema, a més, fonamentat en una estructura política de repartiment del poder que interfereix en la idea de sobirania popular i dissenyat expressament per a la perpetuació d'un ordre polític amb pocs beneficiaris i una munió d'exclosos. Per tot plegat, Catalunya, amb una memòria i cultura democràtica més profunda, que, a diferència de l'espanyola, no sorgeix de les estructures de la dictadura, sinó de la base i la mobilització ciutadana expressada amb rotunditat amb l'antiga Assemblea de Catalunya, està deixant de creure en la Constitució i l'estat. I considera que potser ha arribat el moment de fer la ruptura democràtica pendent del 1977. En aquest punt, és difícil que les institucions catalanes, que al cap i a la fi van acceptar i participar d'aquest ordre, puguin fer gran cosa, com va demostrar el Parlament en no acceptar la ILP d'un referèndum sobiranista. És per això que, més enllà de plataformes diverses, calgui plantejar-se veritablement la constitució d'una nova Assemblea de Catalunya que des de fora lideri un procés de separació, car aquest sembla l'únic que ens pot protegir d'un antic imperi perifèric, com el rus o el turc, on la democràcia representa més un bonic i voluble embolcall que un sentiment sincer.

Web Llibertat.cat

Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. (Miquel López Crespí)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). (Miquel López Crespí)

Tota la transició -canviar alguna cosa per a mantenir intacte el sistema d'explotació capitalista i la "sagrada unidad de España"- es va fer damunt els pactes entre els aspirants a sous i poltrones (especialment PCE-PSOE) i el franquisme reciclat (que, precisament, amb aquesta maniobra, volia continuar usufructuant del poder). Ho ha explicat a la perfecció Lluís M. Xirinacs en els treus llibres imprescindibles que edità Llibres del Segle (La traïció dels líders, volums I, II i III). Els llibres varen ser concebuts com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva del nostre poble i descriuen, de manera inèdita, les lluites oblidades, silenciades, tergiversades per corifeus de la mistificació.

Particularmente record com, a Ciutat, a les Illes, en aquells anys difícils (i plens d'esperances!), era cada volta més complicada la lluita per l'autodeterminació dels Països Catalans, per la unitat sindical, per la defensa del socialisme o, simplement, per organitzar algun homenatge de solidaritat amb els familiars assassinats pel feixisme, en favor de la República. Murs de covardia, tones d'oportunisme i de claudicacions ho omplien tot. En les primeres manifestacions autoritzades -i en les no autoritzades també!- el servei d'"ordre" del PCE s'encarregava d'estripar i retirar les banderes republicanes. Ara ja no era la Brigada Social del règim, la policia política, la Guàrdia Civil, els encarregats de blasmar contra els ciutadans que defensaven el dret de lluitar per la República (enfront de la forma monàrquica d'Estat que ens imposaven els aspirants a entrar en la nòmina institucional). No, ni molt manco. Ara, militants carrillistes ensinistrats per les respectives direccions s'encarregaven de la feina bruta de lluitar contra la República. Record a la perfecció les llàgrimes dels vells militants republicans en veure com "els nostres" -el carrillisme illenc- s'encarregaven de la feina que, durant quaranta anys, havia fet, a sang i foc, Falange Española. Era demencial comprovar, en la pràctica de cada dia, aquesta venda dels estalinistes espanyols -el PCE- de les més grans tradicions democràtiques del poble treballador al franquisme pel plat de llenties d'uns seients en el Parlament, per a poder trepitjar les catifes dels salons de la burgesia, prendre cafè amb els botxins de la guerra civil i de la llarga postguerra.

Alguna vegada, per allò de "quedar bé" amb algun sector popular, i després que MCI, OEC o PSM ens haguéssim cansat d'anat darrere de l'acció, PSOE i PCE s'avenien a fer alguna activitat conjunta: celebrar quasi d'amagats un aniversari de la proclamació de la República, posar un ramell de flors a les fosses comunes on va ser exterminada l'avantguarda nacionalista, socialista, republicana, anarquista o comunista de les Illes. Ho feien d'una forma miserable, anant a contracor als actes que l'esquerra revolucionària muntava (i no a tots!). La majoria de vegades no hi compareixien i quan venien (poques vegades) era per a dir als familiars dels represaliats, als joves militants revolucionaris de les Illes, que tot allò era molt romàntic, molt utòpic, però que s'havia d'anar deixant de banda, oblidant, ja que no tenia sentit, en una Espanya unitària, capitalista i monàrquica, provar d'anar contra els pactes signats amb els franquistes reciclats. El carrillisme, la socialdemocràcia finançada per la banca alemanya i l'imperialisme ianqui, esdevenien així els més poderosos enemics d'un autèntic aprofundiment democràtic, els contraris més aferrissats de l'autodeterminació de Catalunya, Euskadi i Galícia, els agents -ben pagats, evidentment!- d'una monarquia imposada que no havia estat sotmesa a un referèndum popular (per a saber si el poble optava per la monarquia o per la república).

Dins el camp de la lluita per servar la memòria història de l'esquerra caldria destacar l'acte que, pel setembre de 1977, impulsà l'OEC de Santa Maria del Camí. Acte organitzat per a recordar els republicans afusellats en el cementiri del poble i, especialment, la mort del que va ser batle de Búger i diputat provincial (de 1931 a 1936): el company Joan Alemany Villalonga. Ens costà molt arrancar aquell senzill homenatge de recordança als nostres. Després de multitud d'anades i vingudes, de vèncer tota mena de resistències i emperòs, finalment, l'esquerra (PSM, OEC, MCI, les JEC, PTE...) pogué contar amb la presència del PCE i del PSOE, amb membres de l'OCB (Obra Cultural Balear) i del Congrés de Cultura Catalana i de nombrosos entitats ciutadanes. Aquell matí (el 26-IX-1977) s'hi ajuntaren més de dues-centes persones que reteren un homenatge emocionat a qui havia estat l'ànima de l'esquerra a Búger i la seva comarca en temps de la República. Una néta del batle afusellat pels falangistes s'encarregà de col·locar la placa que els organitzadors havíem portat i, emocionada, amb llàgrimes en els ulls, digué: "Padrí, quan t'assassinaren, jo encara no era aquí i, amb tots aquests anys de silenci no havíem pogut venir a posar una làpida...". Les llàgrimes i l'emoció continguda no la deixaren continuar. També hi parlà Joan Nadal, batle republicà de Bunyola, que, miraculosament, es salvà de la repressió. Joan Nadal volgué aprofitar aquell moment tan ple de sentiment i records envers els millors homes i dones que ha donat la nostra terra d'ençà les Germanies per recordar tots els desapareguts, víctimes de l'irracional odi del nazifeixisme a tot el que era progrés i cultura.

El moment més àlgid de l'acte fou, després de la lectura d'un comunicat en favor de la República de l'OEC, fou quan els joves de les JEC (les Joventuts d'Esquerra Comunista) desplegaren, enmig d'un silenci de respecte i admiració, la bandera republicana i, visiblement commogut, un dels joves santamariers prometé -en nom de les JEC- servar per sempre la memòria dels antifeixistes mallorquins.

Per acabar, es llegí una carta -aleshores ja estava malament de salut- de l'històric dirigent del PSOE, Andreu Crespí. L'Agrupació Socialista de Santa Maria del Camí tancà l'acte recordant els amics del dirigent republicà assassinat per la reacció que, per l'avançada edat, no havien pogut anar, aquell matí, a Santa Maria per participar, com hauria estat la seva voluntat, en l'homenatge als republicans afusellats en el cementiri.

Amb el temps l'OEC esdevingué l'avantguarda d'aquest tipus d'homenatges (una forma de provar de servar la memòria de la lluita antifeixista del nostre poble). En els meus arxius encara guard, com un inapreciable tresor, els retalls que, des de Menorca i d'altres indrets de les Illes, m'enviaven els companys de l'organització. Com a membre del Consell de Redacció de la revista dels comunistes de les Illes (Democràcia Proletària) i del nostre òrgan federal (La voz de los trabajadores) jo m'encarregava de fer els corresponents resums informatius per a aquestes publicacions i moltes altres. Record ara mateix les cròniques enviades a les nostres publicacions d'Astúries (El comunista), d'Aragó (Surcos) dels Països Catalans (Lluitem), etc.

Miquel López Crespí

"La lluita per l'autodeterminació i la república en temps de la transició (I)". Del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria polìtica de la transició. Lleida. Edicions El Jonc, 2001.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

La novel·la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en las novel·les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) - (vet aquí un petit tast de l' obra La Conspiració) -

LA SELVA EN FLAMES)-

Arribàvem a Yaruro, l'ignot castell, la fortalesa perduda enmig de la selva, envoltada per les més diverses tribus índies revoltades contra la corona espanyola i el reialme sangonós dels inquisidors. Guillem Segura, el mallorquí que comandava el destacament que havia vengut a cercar-nos a Cumanà, ens ho advertí de bon principi, just quan pujàvem als carros que ens havien de portar al forçat internament.

Arribàvem a Yaruro, l'ignot castell, la fortalesa perduda enmig de la selva, envoltada per les més diverses tribus índies revoltades contra la corona espanyola i el reialme sangonós dels inquisidors. Guillem Segura, el mallorquí que comandava el destacament que havia vengut a cercar-nos a Cumanà, ens ho advertí de bon principi, just quan pujàvem als carros que ens havien de portar al forçat internament.

-Heu arribat en un temps incert. Tot és revoltat i cap camí no és segur. Hem perdut sis homes per arribar al port. No sabem què podem trobar a la tornada. Per aquestes contrades, els iemoé són els més perillosos. Et vigilen des de la foscúria i la protecció que els ofereix la selva i, quan menys ho esperes, et llancen unes petites fletxes enverinades mitjançant uns senzills tubs de canya. No hi ha cuirassa que ens pugui protegir. Encerten en el coll, a les mans, a les cames. En un moment ja has caigut al terra i mors enmig dels sofriments més esfereïdors.

També s'havien aixecat contra la dominació dels propietaris de les plantacions i del poder d'Espanya els milers d'esclaus negres que, amb llur feina, eren la columna fonamental de la riquesa que els colons aconseguien d'aquelles terres. Els colonitzadors, els descendents dels conqueridors, els Cortés, els Pizarro i tota la corrua d'assassins que havien exterminat a sang i foc tantes cultures mil·lenàries, no sabien el que havien fet portant d'Àfrica tanta mà d'obra forçada. Mai no havien imaginat que els esclaus negres poguessin tenir ànima i seny com els blancs. Per als espanyols simplement eren bèsties de càrrega que es llençaven a la fosa quan ja no donaven rendiment. Com havien d'imaginar, els hidalgos de Toledo, Cáceres o Ciudad Real, que els homes i dones que feinejaven de sol a sol a les plantacions també eren capaços d'amar, d'odiar i, sobretot, que tenien idèntica o superior capacitat per a preocupar-se, com qualsevol altra persona, pel futur dels fills que engendraven. Cap dona negra no volia que els seus fills nasquessin amb l'estigma de l'esclavatge. Era inútil que els frares enviats per la corona, ben pagats i alimentats pels senyors dels ingenis els volguessin ensinistrar en el temor de Déu, en la necessitat de portar fills al món perquè continuàs la roda eterna de l'esclavatge. Els esclaus anaven a missa forçats, sentint el fuet dels capatassos a les espatlles, sabent que aquell diumenge no hi hauria dinar fins que el sacerdot, vestit de plata i or, no els donàs la benedicció sota la mirada complaent dels propietaris de vides i hisendes.

De nit, finida la dura feina, a les cabanyes dels esclaus, es vivia una altra vida. Se somniava l'antiga llibertat. Uns mínims moments de descans abans de caure, esgotat, damunt la dura palla de la cabana. En la desesperació, algú, sacrificant alguns instants sagrats de l'escàs descans establert, aprofitant la cullera de fusta, el so dels grillons, una carabassa buida plena de llavors, colpejant amb les mans un tronc buit, es bastia amb música les columnes de l'enyorança i la fe en un esdevenidor millor. Tot era útil en l'intent de retrobar els sons perduts dels ancestres.

Del cansament de segles, de la fosca més profunda que hom podia imaginar, sorgien càntics improvisats, himnes a la llibertat, lloances als déus perseguits per la creu. De pares a filles, a través de les circumstàncies més difícils, s'havia servat el record dels dies clars i lluminosos en què, en el llunyà univers existent dellà de la mar, el món mític d'on procedien els desgraciats éssers de pell negra, l'alegria dominava cada minut de la seva existència. Un univers on la terra, l'aigua, la lluna i el sol eren els únics déus possibles, les forces que realment influïen en la collita, en la salut de la família, en la felicitat o dissort de la comunitat.

El record de la felicitat d'abans de l'arribada dels blancs o dels àrabs que proveïen de carn humana les naus dels negrers, omplia la vida sencera d'aquella gernació condemnada a romandre ajupida eternament. Se sobrevivia aferrats al miratge interior que servava memòria d'una existència anterior a l'arribada a l'infern.

En els anys de joventut havia vist amb els meus propis ulls els càstigs als quals eren sotmesos homes i dones de les plantacions. Era quan l'oncle Bartomeu Sureda volia "fer-me un home", com ell deia, mostrant-me les immenses possibilitats d'enriquiment que podia suposar el comerç d'esclaus.

A poc a poc vaig entendre que sovint era millor morir en la travessia que no arribar a Cuba, la Luisiana o Santo Domingo. En tornava a la memòria el record d'aquells esclaus que, en un moment de descuit de la tripulació, es llançaven a la mar amb un crit de joia. La mort els era preferible abans que romandre eternament mancats de llibertat.

Quin era el destí que esperava als supervivents? Els grillons als turmells al més mínim senyal de protesta.

Han passat molts d'anys d'ençà tan dissortada experiència; però serv en la memòria la remor seca del fuet caient amb tota la força del capataç damunt l'esquena del que no treballava al ritme ordenat per l'amo.

Morts de fam, alimentats amb les restes de mandioca que no volien els porcs i bocins de peix podrit, alguns propietaris els feien posar una màscara de llautó que els tapava la boca per evitar que menjassin la canya de sucre que tallaven. Sovint eren marcats amb ferro roent, com les vaques i els cavalls, a fi que cada senyor sabés quins eren els seus esclaus i quins no. Vaig veure posar sal i pebre coent damunt les nafres produïdes pel fuet. Altres, condemnats a mort per qualsevol ximpleria: per haver agafat un bocí de pa, per haver gosat mirar els ulls del senyor un dia que aquest estava de mal humor, morien fermats als arbres o enterrats sota terra, amb el cap cobert de mel; àpat per als exèrcits de formigues carnívores que poblaven la selva. Crits de desesperació que servien, com el fuet dels capatassos, per a fer treballar molt més els esclaus de les plantacions. Reialme de la sang i del terror beneït pel bisbe de Caraques, per tots els sacerdots que havien estudiat a Roma o Salamanca. Tot servia per mantenir atemorida aquella gernació d'homes i dones portats amb els vaixells negrers.

Les dones negres s'escoltaven més els remeiers dels poblats que no el que deien els predicadors enviats pel Virrei. No hi havia al·lota bari, guajibo o carínia que no sabés quines eren les herbes que servien per interrompre l'embaràs o per avortar.

La situació començà a mudar quan, lentament, seguint des de la distància els esdeveniments de París i d'Espanya, l'esperança s'anà consolidant i obrint pas en el cor dels esclaus. Segons ens constaven els soldats de la guàrdia, a mesura que arribaven les notícies de França les rebel·lions sovintejaren. Mestissos que conspiraven amb els esclaus negres, algun frare renegat que era amb els indis, a la selva, s'apropava als mariners de les naus comercials o de guerra que arribaven als ports per a demanar diaris, llibres, notícies del que s'esdevenia a Europa. Alguns mestissos que havien pogut aprendre a llegir i escriure, d'amagat dels capatassos, llegien als esclaus la Declaració dels drets de l'home i del ciutadà. Quan arribaren diaris i traduccions de discursos de Robespierre informant de l'execució de Lluís XVI i Maria Antonieta, comença la revolta gran, la commoció que tot ho anava trasbalsant. Frares i sacerdots renegats que s'estimaven més la companyia de les ardents indies guajibo o bari que no l'abstinència en les cel·les del convent agrupaven els indis que fugien del poder espanyol i, seguint el mestratge de Fra Bartolomé de las Casas, els inculcaven idees per enfortir llur odi contra els senyors. Guillem Segura pensava que devia ser cosa dels agents de Bolívar, que havien declarat la guerra a Ferran VII. Molta d'altra gent deia posseir proves quant a la intervenció d'agents anglesos que volien fer-se seves les colònies espanyoles.

Per a Guillem Segura saber quins eren els autèntics instigadors de la revolta generalitzada contra Espanya era el que menys importava. L'essència, ens deia, eren les conseqüències que comportava l'estat d'insumissió contínua.

-He llegit l'informe del Tribunal de la Inquisició. Aquí, molts, abans de la vostra arribada, ja sabíem els motius de la condemna: la conspiració contra els borbons, l'intent de proclamar la república catalana l'any 1793. Però tot plegat fa la sensació d'un gran error dels inquisidors. Sabien on vos enviaven? Imaginaven que aquí la situació era com abans, quan arreu només regnava la resignació i la conformitat? Quina gran equivocació han comès a Madrid! És com si la conspiració que no ha reeixit a Espanya s'estengués per aquestes terres com un rierol de pólvora.

Els esclaus fugien a les muntanyes després d'haver cremat la plantació. Quan ningú no ho esperava assaltaven les cases dels senyors amb bastons, forques, destrals i punyals, destruïen els instruments de l'ingeni, les premses de moldre la canya de sucre, les tines de rom. Res no se salvava de la destrucció programada. Ningú no sabia com havia estat possible aquesta sobtada sublevació. Els esclaus i els indis prenien les armes de les casernes que assaltaven. Bastien autèntiques fortaleses en les fondàries inaccessibles de les selves i les muntanyes. Cap destacament de soldats enviats pel virrei no aconseguia vèncer els revoltats que, a poc a poc, esdevenien un poderós i invencible exèrcit.

Quan arribàrem a la fortalesa de Yaruro, la comarca, molts d'indrets d'Amèrica, eren en plena efervescència revolucionària. En poques setmanes s'anà confirmant el que ens havia explicat Guillem Segura: els exèrcits espanyols, francesos i britànics patien severes derrotes en les respectives colònies. Els discursos de Marat i Robespierre a la Convenció, traduïts de forma convenient, circulaven per ciutats i poblets.

En arribar al poblat, el petit llogaret abandonat de la mà de déu vivia sota el temor dels esclaus que havien marxat de les plantacions.

Les cases dels propietaris, els estables, els magatzems on s'acaramullava la canya de sucre, els sacs de cacau, les tines de rom, encara fumejaven. Els cans que abans havien servit per atemorir els esclaus, anaven a lloure, afamegats. Altres, penjats de garrots vora els seus amos blancs, mostraven a la vista de tothom l'odi que indis i negres professaven als antics senyors. Per les senderes, per les clarianes de la selva, davant els casalots cremats, els cadàvers calcinats evidenciaven que no hi havia hagut treva per als vençuts. Segles de turments i fuetades s'havien cobrat el seu preu. Res no havia estat oblidat pels esclaus.

Guillem Segura, el mallorquí que manava el destacament que havia vengut a cercar-nos a Cumanà, tengué temps de sobra per explicar-nos la tenebrosa història d'aquestes terres de follia.

-Els propietaris blancs que s'havien atrevit a venir fins a aquestes llunyanes terres eren ben conscients que només podien mantenir el control damunt els indis i els esclaus mitjançant el terror. Com aconseguir que milers de persones obeïssin a un grapat de famílies blanques? Els esclavistes i les seves famílies, els soldats dels regiments enviats des d'Espanya ja no bastaven per a mantenir la situació del passat. La dominació dels espanyols, com la dominació dels francesos o dels anglesos damunt la mà d'obra esclava, tan sols era possible atemorint la població. Homes i dones crucificats als entreforcs dels camins, dones violades, amb la panxa oberta pel matxet dels capatassos per no acotar el cap al pas del carruatge de la senyora de la plantació. Mans, orelles i peus tallats. Una cuinera negra llançada viva al forn per haver fet un menjar una mica salat. Les al·lotes joves obligades a obeir qualsevol aberració sexual ordenada pels amos.

Ara se sabia que els esclaus de París havien portat al patíbul reis, reines i grans ducs de la cort. Per això no hi ha clemència ni perdó en la guerra entre negres i blancs.

No importava que Guillem Segura ens ho explicàs. Ho veiem amb els nostres ulls.

Vast espectacle de destrucció.

Algunes serps niaven en les calaveres dels morts allargassats pels camins. Per la postura dels cadàvers en descomposició hom podia endevinar el tipus de tortura al qual havia estat sotmès aquell desgraciat abans de morir. Les dones blanques tampoc no se salvaven de perir vora llurs homes i infants. Llances i fletxes havien travessat, sense pietat, els cossos de les mares que havien provat de protegir els fills en un desesperat i inútil intent de salvar-los la vida.

Com avançar a les palpentes, cecs per la inclemència del temps i la boira espessa que s'aferrava als nostres cossos. Primer dia al Nou Món, sense saber el que seria de nosaltres. A quin indret havíem arribat, ens demanàvem atemorits, davant la porta de l'infern que s'acabava d'obrir al davant.

El governador de la fortalesa ja feia temps havia perdut l'enteniment. No gosava enviar els soldats a combatre la rebel·lió, perquè tot just abandonar la presó oficials i soldats desapareixien a la selva: uns perquè anaven a la recerca d'imaginàries ciutats construïdes, pensaven, amb maons i llambordes d'or; d'altres, els que s'atrevien a combatre els revoltats, morts a indrets desconeguts, entre la foscúria de l'arbreda.

Esgarrifoses històries narrades pels supervivents. Els gemecs d'agonia dels presoners se sentien dies i més dies. No tots els indis eren pacífics com els carínia, els bari o els guajibo. D'altres, com els guavirs o els ramangues eren caníbals que fruïen amb deler de la carn humana.

En veure com creixia l'herba enmig dels carrers, com l'heura reptava per les parets de la presó fins a envair les cel·les, la miserable capella per on capllevaven les gallines i els porcs, ens demanàrem que seria de nosaltres en tan llòbrec indret.

Qui reaccionà més aviat va ser en Joan Pons. Li bastà sentir les primeres explicacions de Guillem Segura, veure el rastre que deixaven els revoltats pels remots llogarets per on passava la caravana, per a prendre una decisió.

-Aquest país és en rebel·lió! No sentiu els tambors enmig de la selva? Sacerdots i frares pengen dels arbres de davant les esglésies fumejants. Els soldats que ens porten presoners són els primers en dubtar d'on és l'amic i al costat de qui combatre.

Joan Pons ja vivia el nou present, la realitat on, engrillonats i a la força, ens havien portat. Jo era lluny de ser tan optimista. Pensava en Joana Maria. Que faria al casalot, envoltada d'aquell estol d'estranyes amistat? Tornaria algun dia a Mallorca, jo podria tornar a caminar

pels indrets que havien agombolat la meva infantesa? Tot era ple d'incertesa. Lluny restaven els dies esplendorosos de l'inici de la conspiració, aquell començament del somni, entrant a Puigcerdà juntament amb les tropes franceses, rere les banderes de la Convenció i la catalana de els quatre barres.

A la fi ho havíem aconseguit! Ni que fos amb l'ajut de les baionetes franceses. Però també Felip V i els borbons entraren a Barcelona a sang i foc, a força de metralla i l'extermini dels millors fills i filles de la nostra terra.

Lax, que havia conegut un jove oficial jacobí d'origen cors, un home d'extraordinària intel·ligència i provat valor anomenat Napoleó Bonaparte, ens digué:

-Us recordau d'aquell tinent mort de fam, que venia per l'hotelet a parlar amb nosaltres, a demanar informació sobre l'exèrcit espanyol, i ens demanava uns diners per a poder menjar, per comprar-se uns pantalons o uns llibres? Doncs bé, aquell soldat de la Convenció encertava quan deia que a vegades els pobles han de ser forçats a assolir la llibertat.

-Les nacions -afirmava Bonaparte, l'oficial ara s'ha fet famós amb la conquesta del nord d'Itàlia-, aixafades per segles d'obscurantisme i d'opressió, dominades per la buida xerrameca del clergat i dels mercenaris, lluiten sovint contra els seus vertaders interessos, bastint noves presons, elevant més i més temples als déus de l'esclavatge. Si el ferro i els tambors han de venir de fóra per alliberar una humanitat cega, muda i sorda, benvinguts sien els exèrcits de l'alliberament.

Recordava molt bé aquell oficial carregat de llibres, estudiós de Juli César i de Maquiavel. Parlàrem sovint amb ell de com veia els esdeveniments que succeïen vora nostre, sobre quins encerts i errors veia en la Revolució.

Pensava amb ell i en els seus encertats consells quan aquell matí de primavera, el set de maig de 1793, fent costat al comissari Milhaud, anant amb ell a avantguarda de l'exèrcit dels Pirineus, entràvem Puigcerdà.

El primer que vaig fer en entrar a la població va ser enderrocar les forques que havia fet aixecar el rei Felip V. Amb l'ajut d'un petit destacament de soldat francesos ensorrarem el vil recordatori de la nostra opressió i, en el seu lloc, enlairàrem, al capdamunt d'un pal, la bandera catalana. Alguns dels vells del poble, en veure el que fèiem, no pogueren contenir les llàgrimes. Ens miraven i no podien creure el que contemplaven els seus ulls. Les dones d'edat se senyaven, atemorides davant el nostre atreviment.

Bonaparte! Potser un dia s'haurà d'escriure l'autèntica història d'aquell jove tinent destinat a la guarnició d'Auxonne, prop del poblet de Seurre. Era a començaments del vuitanta-nou.

Les males anyades, les injustes càrregues feudals que queien, implacables, damunt les espatlles dels pagesos, havien fet planar la fam sobre tota la comarca on era destacat el 64è Regiment de les tropes reials. Aleshores Napoleó ja havia afermat les seves relacions amb una societat secreta, els Amics de la Constitució, que des de l'ombra pugnava per aconseguir que el rei se sotmetés a la voluntat popular representada per una constitució redactada pels representants de la Nació.

Aquell tinent desconegut per tothom menys pels seus companys del club d'Amics de la Constitució, ens explicava com, pel març del vuitanta-vuit, li van ordenar reprimir de la forma que fos una sublevació de pagesos de la regió.

El poble de Seurre era al carrer i volia impedir que s'emportassin el blat de l'anyada. El propietari de la contrada, el coronel i alhora baró Du Teil, senyor de la majoria de terres del poble, havia venut tot el blat d'aquell any a un comerciant de Verdun. Aristòcrata sense pietat, no havia deixat res per als homes i dones del llogaret. Feia setmanes que el forn no s'encenia. Els infants, afamegats, ploraven sense aturar agafats a les faldes de les mares. Els vells morien en silenci, esgotats pel patiment.

Es covava la ràbia i la desesperació en el cor dels desvalguts. De cop i volta, els pagesos veien, impotents, com el blat que havien conreat desapareixia de la població, engolit per l'especulació.

La fam seria encara més temible que els altres anys. Hi havia pagesos que es penjaven dels arbres o d'una biga de la casa. Alguna dona havia mort els fills, en no haver pogut suportar com morien, amb la panxa inflada, suplicant per un bocí de pa.

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder, els periodistes servils, no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'il·luminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, la República i el dret d'autodeterminació dels pobles. (Miquel López Crespí)

Xirinacs amb el PSM: homenatge a un lluitador exemplar

Les provatures de criminalitzar el PSM a finals de l'any 1978 eren permanents. No hi havia dia que els gasetillers a sou del poder, els periodistes servils, no atacassin el PSM per qualsevol motiu. Si, temps enrere, l'excusa per a dir que el socialisme nacionalista era una agrupació de folls i d'illuminats era no haver volgut esser absorbits pel PSOE, en aquest moment ho era la unitat amb els comunistes (OEC), amb els homes i les dones que havien portat a coll la lluita antifranquista, amb gent que sabien no cediria ni una coma dels seus principis en defensa del socialisme, la República i el dret d'autodeterminació dels pobles.

Aleshores, qualsevol crítica als pactes secrets entre UCD, AP, PCE, PSOE, PNB i CiU per a barrar el pas a l’autodeterminació i la República, eren considerades com a absurdes lluites antisistema de partits amb vocació marginal. El que no era "marginal" per als servils, era acceptar totes les limitacions antidemocràtiques dels hereus del franquisme i els qui els anaven al darrere. Tots aquests esperits d'esclaus no podien entendre la ferma posició de principis del PSM. Expressió màxima de la ràbia en contra nostra era la d'un periodista que, histèric en constatar com es consolidava el PSM, escrivia en un diari de Ciutat (27 d'octubre del 1978): "Darrerament el PSM, molt més conegut com PSI, ha adoptat postures més aviat antipolítiques que per la seva perillosa inconseqüència poden hipotecar per sempre més la trajectòria d'aquest collectiu dit nacionalista i socialista. I es que de l'originari i frustrat PSI no en queda ni la llavor ideològica... Després de tot, havent rebutjat l'oferta unitària del PSOE i donat acollida a un grapat de marxista-leninistes radicals és esser un còctel no païdor".

Era la nit del 17 de novembre de 1978. Lluís Maria Xirinacs havia vengut a Mallorca a donar suport a la lluita del PSM (i altres grups que no acceptaven els pactes i claudicacions amb el franquisme reciclat) en favor d'una Constitució que reconegués el dret de les nacions oprimides a l'autodeterminació. També volíem que, després d'una hipotètica victòria electoral de l'esquerra, es pogués avançar lliurement envers una societat diferent, més justa que la societat de classes basada en l'explotació del treballador. La Constitució pactada d'esquena del poble entre forces pretesament d'esquerres, la burgesia basca i catalana i els hereus del franquisme consagrava el sistema capitalista com a únic model vàlid (la qual cosa impossibilitava una lluita legal cap al socialisme).

A l'endemà del mítings a l'Escola "Gabriel Alzamora", els oportunistes, la xurma sense principis que es disposava a llançar-se damunt sous i poltrones institucionals oblidant els quaranta anys de lluita antifeixista, dirien que "el PSM i Xirinacs han hecho apología del terrorisme". El fet era que, seguint les grans lliçons històriques (la lluita dels nordamericans contra la Corona britànica; la radicalitat burgesa a França l'any 1793 en contra la monarquia i les parasitàries castes aristocràtiques; les ensenyances del Concili Vaticà II que consagraven el dret de l'home i dels pobles a sublevar-se -per tots els mitjans- contra els règims tirànics), Xirinacs s'havia atrevit a esmentar la justa lluita dels oprimits contra els opressors. Bastà aquest breu esment dels drets dels homes i dels pobles a la rebellió per a criminalitzar-nos d'una manera vergonyosa!

Però aquella nit Xirinacs era amb nosaltres, donant un exemple cabdal de dignitat democràtica. Recordava les seves primeres obres. L'any 1968, Lluís Maria Xirinacs havia guanyat el premi "Carles Cardó" amb l'obra Secularització i cristianisme. Activista cultural de primer ordre, em deia en una carta escrita el l'u de novembre del 1993: "No sóc un escriptor literari. Sóc escriptor de batalla". ¿Què podien saber els gasetillers a sou del poder, els que ens acusaven de voler bastir un "partit d'illuminats", el que significava la presència de Xirinacs entre nosaltres l'hivern de 1978? La mala fe, l'enveja contra qualsevol principi desinteressat i noble, ha estat sempre la divisa dels servils. Xirinacs era uns dels nostres grans intellectuals. Entre les obres més importants podríem destacar Subjecte (1975); L'espectacle obsessiu (1976); Entro en el gran buit (1976). Més endavant publicà Futur d'Església, un estudi sobre el cristianisme de les Comunitats Cristianes de Base, vetat fins al 1976 per la censura civil i eclesiàstica. El 1977 s'edita Vaga de fam per Catalunya, crònica d'una vaga de fam a propòsit del procés de Burgos (n'hi hagué traduccions al francès -Les Edicions Ouvrieres de Parrís-, l'italià -Coines Edizioni de Roma- i al castellà -Akal de Madrid). L'any 1978, quan vengué a donar suport el PSM, havia publicat Constitució. Paquet d'esmenes, amb la relació i justificació de cent trenta-quatre esmenes al projecte de Constitució espanyola. L'any 1993 "Llibres del Segle" edità la primera part de La traïció dels líders, crònica de la transició política a Catalunya i de totes les renúncies fetes pels partits que pactaren amb el sistema sous i poltrones com a preu a llurs renúncies i claudicacions.

Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui. (Lluís M. Xirinacs)

Per l'alliberament nacional i social dels Països Catalans.

Per Lluís M. Xirinacs.

"En una societat normalitzada, amb forta tendència al pensament únic i amb el costum d'emprar un discurs políticament correcte, un llibre com el de López Crespí [No era això: memòria política de la transició, Edicions El Jonc 2001) no pot tenir acolliment fàcil i massiu. Llegia fa unes setmanes a l'AVUI una crítica que el desqualificava perquè hi trobava a faltar matisos. "Tot -deia- és blanc o negre; la gent, bons o dolents".

'No hi estic gens d'acord.

'La societat tan "matisada" que ens ha tocat de viure, només ens dóna una "sopa boba", un "centre polític" a on totes les forces polítiques electoralistes volen convergir per obtenir un sac curull de vots d'uns electors degradats per una llefiscosa publicitat massificadora. Com per vendre cotxes.

'Miquel López Crespí resuscita aquella literatura política vigorosa dels anys trenta on al pa se le deia pa i al vi, vi. Se situa nítidament del costat dels oprimits, individus i nacions. Té el mèrit de plantejar les dues coses juntes. Supera la nefasta divisió històrica entre llibertaris i nacionalistes. Dóna per suposada la condemna dels opressors de les dues menes. I, sobre tot, esmerça el gran esforç per desemmascarar les falses esquerres socials i nacionals.

'Tot amb dades fefaents, incontrovertibles. Quina falta feia un llibre així! L'escriu des de la seva perspectiva mallorquina. Això també omple un buit important. Ja voldria jo conèixer algun llibre semblant des de l'òptica valenciana! Perquè, deixeu-m'ho dir, el meu llibre La traïció dels líders és redactat només des de l'angle del Principat de Catalunya

'Més qualitats. Ell, a més d'un gran intel·lectual amb un bagatge bibliogràfic i una producció de llibres propis envejable, a més d'un gran periodista col·laborador prolífic de la premsa, és des de l'inici de la seva joventut un lluitador tenaç en el terreny dur de la praxi política, més de base i més compromesa. També fou represaliat pel franquisme. I, en aquest terreny alhora difícil i arriscat, mostra una rara virtut. Evita exitosament les baralles internes, les rivalitats estèrils i nefastes tan monòtonament abundants entre els grups en lluita des de l'esquerra i el nacionalisme. La seva magnanimitat sobrevola les misèries induïdes per l'opressor prepotent en la barroera marginació a què són sotmesos.

'Una altra qualitat, al meu albir, que eleva el seu llibre sobre la transició per damunt del meu llibre esmentat, és el tractament a fons del front obrer en lluita. Irònicament parla del pas de la democràcia de l'any 1976 -el moviment popular era irresistible- a la dictadura dels nostres dies tan normalitzats. En aquell any, per exemple, si l'Assemblea de Catalunya convocava un acte reivindicatiu cada mes, el món obrer en convocava un cada dia. En aquells temps, la lluita obrera prengué una embranzida inimaginable avui. I el nostre autor n'és actor i testimoni fidel.

'Defectes? Un de destacable. Les moltes repeticions, imagino, degudes a què aquest llibre ha estat confegit ràpidament com un recull d'articles, en origen separats, cadascun formant un tot complert. La vivesa del comentari periodístic i la seva permanent activitat, més enllà de paraules i escrits, excusa aquest punt negatiu.

'Els grans temes subjacents a la seva crònica reflexiva? Rupturisme revolucionari contra reformisme continuista. Consellisme i assemblearisme territorial. Superació del capitalisme. Republicanisme contra monarquia. Antifeixisme. Autodeterminació dels pobles. Democràcia directa. Tots ells assignatures pendents encara avui.

'El lector que vulgui viure la reflexió i l'acció necessàries per a l'alliberament de la humanitat té a les mans un llibre que el guiarà sense trampes. El mercadeig prospera enmig de la confusió. L'honestedat, en la claretat. Una prova és que el llibre s'està editant, venent, presentant, llegint i aplicant amb entusiasme en els medis jovenils desperts dels nostres Països Catalans".

Centre Social de Sants (Barcelona) (18-V-01).Presentació del llibre No era això: memòria política de la transició. (Edicions El Jonc)

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Web Ixent (Esquerra Alternativa i Anticapitalista de les Illes)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)