literatura

L’anàlisi del fet literari també ocupa un paper important en el llibre. En aquest àmbit destaca l’espai dedicat als llibres que constitueixen la gran novel.la sobre Miquel Costa i Llobera. El poeta de Pollença mereix una anàlisi històrica i biogràfica que s’endinsa en les contradiccions i dubtes del poeta, constatant la influència de l’entorn i de la base social. No vol prescindir de l’anàlisi de classe que és una aportació inqüestionable del materialisme històric. En diferents ocasions parla d’aquells escriptors de l’escola mallorquina que eren sacerdots i rendistes i generaren una literatura d’acord amb el seu món i necessitats. Per davall la serenitat del paisatge i l’equilibri formal que els caracteritzà hi havia la indiferència cap a la sort dels jornalers de peus descalços que treballaven a Formentor, Ternelles o sa Llapassa. Era una literatura de classe, elitista, però no per això deixa de constituir un moment important de la nostra literatura, ens ve a dir. (Mateu Morro)

NOVEL.LA, POESIA I TEATRE (MEMÒRIES 1968-2008) DE MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ

Mateu Morro

Per Mateu Morro, historiador

Aquesta nova obra d’en Miquel López Crespí que avui presentam és un treball que té el mèrit d’explicar-nos com es forma l’aportació literària d’un escriptor en paral·lel a com es succeeixen els moments històrics en els quals participa. Des de 1968 al 2008 transcorren quaranta anys que duen de la il·lusió i l’obertura del seixanta-vuit al fosc present actual. En Miquel fins i tot parla d’uns “temps tenebrosos”. Aquesta és la paradoxa d’aquest llibre: el que era fosc, en temps de dictadures, esdevé lluminós per mor de la il·lusió transformadora, de la fe militant i altruista, i el que semblaria lluminós esdevé fosc per culpa del desencís, la desorientació i el cansament que ara ens caracteritza.

En aquesta llarga trajectòria s’hi fan evidents dues coses: d’una banda el món de referències ideològiques i literàries que ha creat en Miquel i de l’altra la gestació de la seva pròpia obra, la qual, en aquest lligam entre història i escriptura, adquireix un ple sentit. Podríem dir que la multitud de novel·les, contes, poemes i obres teatrals que ha escrit en Miquel, es vinculen una amb l’altra i es fan comprensibles tan sols en relació a la nostra història col·lectiva. Així la seva obra literària es fa visible com una totalitat i s’aconsegueix un efecte unitari, de coherència, encara que el llibre estigui format per un aplec d’articles. En acabar la lectura ens adonam que hi ha un sentit que recorre tot el llibre, un cordó umbilical que uneix el text amb la vivència i el pensament d’en Miquel. I, potser per això, amb el llibre aconseguim entendre aspectes dels escrits d’en Miquel López que abans no havíem captat o no havíem entès per insuficiència de les claus interpretatives que ara se’ns han descobert.

La meva amistat amb en Miquel ve de lluny. Devia ser devers el 1973 quan el vaig anar a veure a casa seva. Havia llegit els seus primers llibres i n’havia copsat el seu posicionament ideològic. El seu segon llibre, “La guerra just acaba de començar”, era com un programa polític que no deixava espai al dubte. La denúncia del reformisme i de l’estalinisme compareixien gairebé a cada pàgina. També llegia els seus escrits de combat al Diari de Mallorca i a la Última Hora. I eren prou clars. Un dia vaig parlar amb Antoni Serra a la llibreria Tous i li vaig demanar el telèfon d’en Miquel. El vaig anar a trobar al seu pis, que era com una llibreria, amb uns prestatges enormes carregats de llibres fabulosos. Llibres introbables, prohibits, duits de Paris, de Londres o de Roma al llarg dels viatges que en Miquel feia per respirar els nous oratges que recorrien el món. Cada una d’aquelles eixides era com obrir la finestra i deixar passar l’aire fresc, com “penetrar en una galàxia de llibertat”. En aquells prestatges atapeïts hi havia els clàssics del marxisme i dels moviments d’emancipació, però hi havia també el bo i millor de la literatura universal, un aplec immens d’autors dels quals ni tan sols n’havia sentit a parlar. Allà, enrevoltats de llibres i papers, en una taula còmoda i lluminosa, vaig començar a parlar amb en Miquel. Des de llavors ençà es va formar una amistat que ha perdurat fins ara. Fins el 1977 varen ser 4 o 5 anys molt actius, al costat d’uns companys excepcionals, en els quals vaig conèixer de ben a prop en Miquel. Després, a partir de 1978, coincidírem una altra vegada dins el PSM.

La nostra adscripció al nacionalisme no s’havia desvetlat, però, el 1978. Venia de molt abans. Des del primer dia sabíem que no era possible cap societat justa en un país colonitzat. Record bé una anècdota en una discussió amb un grup de companys a la barriada de Son Rapinya. Aquell dia el nostre debat es va centrar en la qüestió nacional. Una part dels presents defensaven la teoria de l’internacionalisme que normalment encobria un espanyolisme evident. De cop en Miquel es rebotà, es transmutà per complet, i va haver d’abandonar la reunió. Va quedar molt afectat. De fet, varen passar uns dies abans de poder restablir una situació de normalitat. Record com si fos ara, la seva reivindicació de la cultura i de la literatura nacional. A mi aquell dia, i mirau que ja n’han passat 36 anys, em va cridar l’atenció que en Miquel es revoltàs contra els arguments d’aquells obrers que, víctimes de segles de rentat de cervell, proclamaven la unitat cultural i nacional de l’estat com un objectiu del proletariat, i que esmentàs noms com Francesc de Borja Moll, Gabriel Alomar, Josep Maria Llompart, Joan Alcover o Miquel Costa i Llobera. I no sols en Gabriel Alomar, sinó també, i ho vull remarcar, en Joan Alcover i en Miquel Costa i Llobera. Ens havien robat durant anys la nostra cultura, la nostra llengua i, a les portes, del final de la dictadura ens arribava un discurs espanyolitzador que de cap manera no podíem acceptar.

Les arrels són importants. I és un deure recuperar el treball de les generacions anteriors. El nostre poble tenia una rica memòria dels fets passats esdevinguts rondalles o llegendes, fets fixats a topònims o relats transmesos de manera oral. Ara la nostra memòria històrica és en perill de desaparició. O de quedar, anant bé, amagada en un caramull de llibres arraconats. Per això en Miquel ens retreu de manera constant els noms i els fets del passat. En Miquel fixa referències i les col·loca a un lloc visible per tal que tothom sàpiga qui són els seus i qui és ell. La memòria històrica no és una moda. És tota una altra cosa. És saber qui som i d’on venim. Saber què ha passat en la història. Destriar fets cabdals com les Germanies, la revolució francesa, els federats de la Comuna, la revolució d’octubre, els consells obrers d’Alemanya i Hongria, la revolució i la guerra de 1936... Aquesta és l’opció d’en Miquel, la fidelitat als ideals del seu pare i el seu oncle, allò que l’uneix de manera íntima amb la història del poble.

En Miquel és un home compromès, fidel a tot allò que creu just i noble, però jo pens que és, a més a més, un home que escriu amb el cor. Per això les referències de noms i fets tenen tanta importància en el seu llibre: són fites intel·lectuals, però també i de manera especial són fites sentimentals. Aquest seguit d’autors i personatges exemplars en la lluita per l’alliberament individual i col·lectiu són l’exemple de fidelitat a les idees, són l’evidència de la lluita humana per combatre la injustícia. I aquestes persones i fets s’han de conèixer i estimar, llegint i viatjant als llocs on transcorregueren els fets. D’aquí l’emoció de la visita al cementeri de Père Lachaise de París o la visita al Fossar de les Moreres, en un pelegrinatge permanent per les seves ciutats estimades. Un sentiment que el du a construir una geografia “mítica” de la revolució i els revolucionaris de totes les èpoques i països.

El viatge alliberador és una constant en la vida de Miquel López Crespí. Un viatge que no és ben bé una fugida sinó que és una acció d’alliberament. Quan es viu a una illa i es posseeixen uns ideals i una inquietud intel·lectual enorme no queda més remei que viatjar. Mallorca a principis dels anys seixanta i gran part del setanta era una veritable presó intel·lectual. Era difícil trobar qualcú amb qui parlar de segons quins temes, com escriu diverses vegades en Miquel. Calia barrejar-se dins l’onada de la joventut crítica europea per a sentir el seu alè vital. Per això ell agafava els atapins i participava a les grans concentracions dels obrers i els estudiants europeus. Després, en retornar, es trobava un altre cop amb el món ple de mollor que tant costava de remoure. Somniar és bo però després el contacte amb la realitat és dur. Per mantenir-se fidel a un mateix es fa necessari posseir una tremenda honestedat intel·lectual i una ferrenya força de voluntat.

L’anàlisi del fet literari també ocupa un paper important en el llibre. En aquest àmbit destaca l’espai dedicat als llibres que constitueixen la gran novel.la sobre Miquel Costa i Llobera. El poeta de Pollença mereix una anàlisi històrica i biogràfica que s’endinsa en les contradiccions i dubtes del poeta, constatant la influència de l’entorn i de la base social. No vol prescindir de l’anàlisi de classe que és una aportació inqüestionable del materialisme històric. En diferents ocasions parla d’aquells escriptors de l’escola mallorquina que eren sacerdots i rendistes i generaren una literatura d’acord amb el seu món i necessitats. Per davall la serenitat del paisatge i l’equilibri formal que els caracteritzà hi havia la indiferència cap a la sort dels jornalers de peus descalços que treballaven a Formentor, Ternelles o sa Llapassa. Era una literatura de classe, elitista, però no per això deixa de constituir un moment important de la nostra literatura, ens ve a dir.

Una literatura nacional ha de ser una literatura plural. Cosa que a vegades és difícil. Avui més i tot que abans. En Miquel López Crespí es refereix adesiara al control de “clans i camarilles”. Per a ell els problemes no havien estat mai tan accentuats. Els comissariats dificulten l’expressió d’una literatura plural i viva. Sobretot si parteixes de les premisses ètiques i estètiques d’on parteix el nostre autor. Ja és un problema escriure a un país on la gent llegeix poc, però després hi ha el problema d’escriure, publicar i trobar lectors en un món bastant tancat i poc innovador. En una societat normalitzada el fet literari no hauria de tenir aquestes traves. En literatura, ens diu en Miquel López, s’han de provar tots els camins i totes les fórmules, sense admetre els cànons obligatoris dictats pels mandarinats.

Tots els camins duen a algun port i en Miquel té clar el seu camí d’escriptor. Per a ell la literatura és una eina d’intervenció política. La seva voluntat, des de sempre ha estat unir cultura i política. El seu compromís com a escriptor és una manera de viure aquesta unió. A través d’aquest enllaç pren forma la memòria de la transició a la democràcia. Una democràcia que no és realment el resultat d’una transició sinó una restauració monàrquica que es va menjar totes les il.lusions de canvi real. L’autor fa memòria dels activistes culturals, en aquells temps “que no es cobraven subvencions per a fer d’activistes culturals”. Al costat dels companys en les quimeres polítiques esmenta els autors que l’influïren i que va conèixer fent cultura a canvi de res: Frederic Suau, Jaume Adrover, Josep Maria Llompart i l’Editorial Moll, Bartomeu Barceló, Jaume Fuster, Paco Monge... Esmenta personatges entranyables com Bernat Homar o el llibreter Domingo Perelló. Aquests personatges prenen vida dins el que podríem anomenar la geografia urbana de la ciutat dels anys seixanta i setanta: la plaça de Santa Eulàlia, el Modern, el Bosch, la llibreria Logos, el pis del carrer de Blanquerna... “Foren uns anys irrepetibles i mai, mai més, no tornàrem a creure amb tanta força en la possibilitat de revolta de la cultura”. Aquest compromís fins i tot el dugué a deixar, per un moment, en segon lloc la creació literària. “Deix d’escriure i publicar amb la regularitat d’uns anys abans”, diu. Tot seguit expressa el desengany davant “les tones d’oportunisme i de cinisme”. Però més que un desengany és un desacord. A començaments dels vuitanta “constatava dia a dia, com avançava, cínica, poderosa, aquella època tèrbola sorgida de les traïdes de la transició”.

La constatació de tot això el du a la convicció que cal una nova resistència. És necessari seguir a contracorrent en la lluita cultural. Aquesta és l’eterna proesa del bon navegant: esquivar les tempestes més fortes per arribar a ports difícils i d’incerta navegació. En el camí potser ha perdut totes les batalles llevat de la capacitat d’emocionar-se i d’indignar-se davant qualsevol injustícia. Per això reivindica un passat que potser molts voldrien oblidar. “Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d’il.lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí”. Aquesta flama utòpica, en el sentit realista i vivificador de la paraula, és la que avui es troba molt amenaçada.

Al llarg dels anys vuitanta i noranta és donà un procés de reacció ideològica que anuncià arreu del món el final de les ideologies alliberadores. El fracàs del model soviètic havia de ser el fracàs de tota lluita solidària. Es reactivà un sistema ideològic que no tan sols s’enfrontà al socialisme i a l’esquerra, sinó que atacà de ple les propostes econòmiques i socials de signe reformista, nascudes a l’ombra de Keynes o Galbraith. Després d’un dur combat la ideologia ultraliberal proclamà el seu triomf i inicià la tasca de desmantellar l’estat del benestar. La llarga cadena de privatitzacions, generació de monopolis transnacionals en sectors claus de l’economia i foment d’especulacions de tot tipus, coincidí amb l’esclat de les noves tecnologies de la informàtica i la biotecnologia. El principal triomf d’aquest veritable “tsunami” ideològic no fou el de la imposició mundial d’una globalitat destructora que ha duit els afamegats a la xifra record de 1.200 milions de persones i amenaça de carregar-se el clima i el propi planeta, sinó que va ser la seva incorporació dins la ment de les persones. Els que no combregaven amb les rodes de molí eren desqualificats, ridiculitzats, criminalitzats, engegats de les plataformes d’opinió. La inexistència d’idees i de projectes deixava l’esquerra sense esperança, i l’escriptor compromès estava passat de moda i condemnat, anant tot molt bé, a ser objecte d’investigació arqueològica o a ser col.locat en un museu.

Per ventura la sortida que ha trobat el nostre autor ha estat la del refugi en el treball. La seva ha estat la constància del qui sap que no li podran prendre la ploma, és a dir l’ordenador, i que si cal acudirà als blocs i al “facebook” per combatre. En Miquel ha aconseguit tirar endavant la seva obra, de novel.la, poesia i teatre, a base d’una feinada, cada dia, com un veritable proletari de la ploma. Aquest treball de quaranta anys haurà salvat el seu record personal i el nostre record col·lectiu. Com ell diu molt bé: “El record és una forma de servar el més preuat per al poeta”. El record ja s’ha servat, ara la millor manera de mantenir-lo és seguir treballant i lluitant, escrivint, fent novel.la, poesia i teatre al servei d’aquest poble.

Palma (Mallorca) 3-II-2010

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí