literatura

‘L’esperit del temps’, de Martí Domínguez, guanyadora del Premi Òmnium a Millor Novel·la de l’Any

Vilaweb Lletres - Dll, 10/02/2020 - 19:58

El Premi Òmnium Millor Novel·la de l’Any ha premiat L’esperit del temps de l’escriptor valencià Martí Domínguez, que recrea la trajectòria d’un científic austríac que es posa al servei de la política nazi. Les altres dues finalistes eren Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, i Sis nits d’agost de Jordi Lara.

Martí Domínguez retrata l’esperit del temps; d’aquell i del d’ara

Domínguez ha agraït a Òmnium Cultural la seva tasca i ha afirmat que ‘el premi consolida el nostre territori literari: la literatura dels Països Catalans. Barcelona també és la meva capital, el meu París. I París és el ressort de la nostra cultura. Ja sabeu que jo són volterià i proustià. El premi a més reforma els vincles amb el País Valencià, que té una literatura molt potent i sovint no és prou coneguda. De fet, nosaltres som deutors d’una sembra que va ser fusteriana. Venim d’aquella llaurada. Al 1973, Joan Fuster va escriure a la revista Serra d’Or un article on es preguntava perquè no s’escrivien novel·les al país Valencià. Ara això ja no podria dir-ho.’

Domínguez ha continuat dient: ‘A part d’això, el premi culmina la meva obra literària. No sé si podré escriure una altra novel·la com aquesta. He invertit moltes energies i no només literàries, també personals. No podria convertir el nazisme en un tema trivial. I penso que tots els personatges estan ben trabats entre ells, són versemblants tot i ser una ficció. L’esperit del temps parla del passat cap al present, de com aquesta espiral [feixista] pot arrossegar-ho tot.’ En aquest sentit, ha explicat que la tasca d’Òmnium és crear ciutadans amb esperit crític. ‘Sempre he lamentat que a València no tinguem una entitat semblant per a lluitar i decidir el nostre futur.’

L’esperit del temps és una novel·la d’idees, ‘que és el que he fet sempre’ ha recordat l’escriptor. El que hi ha darrere de les meves novel·les sempre és un impuls de contar coses per trascendir. És un viatge intel·lectual. Perquè la forma és important, però també hi és el fons. Perquè jo entenc que la literatura és com un ariet contra tantes coses…’

El vicepresident de l’entitat, Marcel Mauri, ha anunciat la novel·la guanyadora i ha lliurat el guardó de la tercera edició d’aquest premi, el més ben dotat econòmicament a obra publicada: vint mil euros directes per al guardonat i cinc mil euros més destinats a promoció. Els estranys de Raül Garrigasait i Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols van ser els guanyadors en les dues edicions anteriors. 

El guardó l’ha deliberat un jurat independent format per Maria Dasca Batalla, Rosa Cabré Monné, Carme Gregori Soldevila, Xavier Pla Barbero i Oriol Izquierdo Llopis. Durant l’acte s’ha llegit una carta de Jordi Cuixart, el president de l’entitat, empresonat als Lledoners des de fa més de dos anys. Cuixart ha explicat que ‘a la presó cada nova pàgina és una alenada de llibertat’. ‘Saber que la resposta a la repressió és més compromís amb la cultura i la llibertat dóna sentit a les últimes 846 nits’. I ha afegit que a Òmnium estan ‘decidits a estimular les lletres catalanes per enfortir la cohesió’.

Jordi Cuixart present en tot l’acte

Aquest premi literari es va crear al 2017. A Jordi Cuixart li feia especial il·lusió i tenia molt d’interès en que anés endavant. Però el fet és que el premi ja té tres edicions i el president d’Òmnium encara no n’ha pogut presidir cap. Enguany, el vocal de cultura, Jordi Lon, ha llegit la carta que segueix:

“La literatura ve a sacsejar la intel·ligència i la sensibilitat”. Ho deia l’enyorada Isabel-Clara Simó i ens ho recorda cada títol finalista del Premi Òmnium de novel·la. Irene, Martí, Jordi, cadascun dels 12 autors i autores: Gràcies per omplir-nos de vida.

Decidits a estimular les lletres catalanes per enfortir la cohesió, res ens fa sentir més orgullosos que veure créixer aquest guardó. Seduïts per tant de talent, ambiciosos com mai en fer de la llengua punt de trobada.

A la presó cada nova pàgina és una alenada de llibertat. Hi ha dies molt bons i d’altres de més tristos. No cal amagar-se’n, com diu la Marta Orriols “la valentia és atrevir-se a mostrar el dolor”. I saber que la resposta a la repressió és més compromís amb la cultura i la llibertat dona tot el sentit a les últimes 846 nits.

Amigues i amics, una abraçada plena de tendresa i la més sincera enhorabona a l’obra guanyadora. Visca les lletres catalanes. Sempre endavant!

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural
Presó de Lledoners, 10 de febrer del 2020

Després, quan encara no se sabia el guanyador, la conductora de l’acte, la periodista literària Anna Guitart, ha demanat a cadascun dels finalistes que llegissin la dedicatòria que li havien fet del llibre al president d’Òmnium. Irene Solà ha escrit: «Com una muntanya les meves ganes de coneixer-te, d’abraçar-te, de que siguis a casa.» La dedicatòria de Jordi Lara: « Estimadíssim Jordi Cuixart, som fets dels somnis que ens han precedit. Ara cal, però, culminar-ne uns quants, per nosaltres i per tothom: perquè cada dia que et lleves i resisteixes activament és la humanitat sencera que triomfa. Una abraçada llarga.» I la de Martí Domínguez: «Per a Jordi Cuixart, lluitador incansable indomable contra el feixisme.»

The post ‘L’esperit del temps’, de Martí Domínguez, guanyadora del Premi Òmnium a Millor Novel·la de l’Any appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

L’Any Josep Carner comença embastat i vol que es creï una càtedra a la UB

Vilaweb Lletres - Dll, 10/02/2020 - 17:18

Encarregar amb retard una commemoració com l’Any Carner fa que una part de les activitats, sobretot les que van lligades a grans espais, com el Palau de la Música i altres (que programen amb molta antelació), s’hagin de programar el 2021. De fet, la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Josep Carner començarà amb un acte institucional el 26 de febrer d’enguany, on assistirà el president de la Generalitat, la consellera de Cultura i la néta del poeta, Francina Carner, i es clourà el 6 de juny del 2021 al Palau de la Música Catalana, amb l’òpera d’Eduard Toldrà i llibret de Josep Carner El giravolt de maig, dirigida per Antoni Ros-Marbà.

El comissari de l’efemèride és Jaume Coll, que és el marmessor de l’obra de Carner. No hi ha cap publicació ni cap moviment sobre l’obra de Carner que no passi pel vist-i-plau de Jaume Coll, home de confiança dels hereus de Josep Carner, que viuen a Mèxic.

Conferència de premsa de presentació de l’Any Carner. D’esquerra a dreta: Oriol Ponsatí-Murlà, director de la Institució de les Lletres Catalanes; la consellera Mariàngela Vilallonga; i el comissari, Jaume Coll. Tres etapes vitals i literàries, tres eixos de treball

Jaume Coll, en conferència de premsa presidida per la consellera Mariàngela Vilallonga, ha explicat els eixos d’una commemoració que té les grans idees, però que es troba en construcció i que la conselleria espera que acabi irradiant per tot el país. De fet, una part de l’Any Carner passarà a l’exterior. Perquè el poeta va ser cònsol durant quinze anys a diferents indrets del món i el 1939 es va exiliar, primer a Mèxic i després a Bèlgica, on es va morir. De manera que el 4 de juny d’enguany, dia que farà cinquanta anys de la mort de Carner, se li retrà homenatge a Brussel·les, on va viure els últims vint-i-cinc anys de la seva vida. Una ciutat important per a Carner que avui també és el símbol i la realitat de l’exili i la repressió que pateix el país, tal com ha recordat el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà.

El comissari ha imaginat l’Any Carner a partir de tres eixos, que coincideixen amb tres etapes de la vida i l’obra del poeta. De fet, Josep Carner va excel·lir amb la seva obra poètica, però també va escriure articles a la premsa, va ser un gran prosista, va ser un activista cultural i va exercir de cònsol, entre més.

La primera etapa es concentra a Barcelona: del 1884, any del seu naixement, fins al 1920, quan aprova les oposicions consulars. Tal com diu Jaume Coll: ‘Són trenta-sis anys en els quals Carner es converteix en una peça clau de la cultura catalana: fa el relleu a Joan Maragall, les seves opinions tenen un pes i les escriu cada dia al diari la Veu de Catalunya, de Prat de la Riba, i és un activista cultural (funda la Revista de Catalunya, dirigeix la revista Empori i el setmanari Catalunya, de la Lliga Regionalista, dirigeix l’Editorial Catalana…). És una figura de gran prestigi’. I pel que fa a l’obra, d’aquesta etapa Coll destaca La paraula en el vent.

La segona etapa és la de l’exili voluntari, de 1921 al 1938. Carner havia perdut el suport de Prat de la Riba amb la seva defunció i tenia una família, dona i dos fills. El bast treball literari que feia no donava prou diners i va decidir-se a fer les oposicions al cos consular. Les va aprovar i la primera destinació fou Gènova. Durant els anys següents, va passar per San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Madrid, Beirut, Brussel·les i París. El final de la guerra del 36-39 va ser el final de la seva vida diplomàtica i el començament de l’exili. Explica Jaume Coll que l’obra de Carner va quedar impregnada d’aquells paisatges. Alhora, a Beirut, a més d’escriure un dietari que es publicarà enguany, Del Pròxim Orient, hi va descobrir el desert. Allò va ser fonamental per a confegir la seva gran obra, que és Nabí. El 1938 va enviar-ne la primera versió, aleshores titulada Jonàs, a Armand Obiols per publicar-la. La pèrdua de la guerra ho va estroncar tot.

La tercera etapa és l’exili forçat, que comença el 1939, quan marxa cap a Mèxic primer i després a Brussel·les, on es mor el 1970. De Mèxic, que s’hi va estar fins al 1945, Coll destaca la traducció al castellà que Carner va fer d’una vintena dels seus poemes i que no tornaria a fer. I de Brussel·les, la dedicació a la Universitat Lliure de Brussel·les i l’edició de Poesia (1957).

A més d’estructurar aquestes tres etapes per organitzar l’Any Carner, Jaume Coll també va pensar en els interessos de Josep Carner i, en aquest sentit, el comissari ha cercat complicitats en el món de la música, el teatre, les publicacions i l’acadèmia, mitjançant l’Institut d’Estudis Catalans i diferents universitats, per organitzar un congrés internacional sobre el poeta.

Jaume Coll ha anunciat una escenificació teatral de Nabí, que no està tancada, amb la idea que volti per diferents espais escènics del país. I en l’àmbit de la música, a més d’El giravolt de maig, el 4 de maig es farà un ‘Homenatge a Carner’ al Petit Palau amb la soprano Núria Rial i el pianista Francisco Poyato. I el 4 de juny al mateix espai, la soprano Elena Copons incorporarà en un recital l’estrena de Cançons sobre poemes de Carner, compostos per Joan Magrané.

Pel que fa a les exposicions, la Biblioteca de Catalunya farà una exposició bibliogràfica que aplegarà els 170 títols d’obres originals, traduccions i obres que contenen pròlegs de Carner, que no s’han aplegat mai abans. I l’Institut d’Estudis Catalans (del qual Carner va formar part com a secretari de la Secció Filològica quan es va formar) organitzarà una exposició del material que conserva del poeta i sobre ell.

L’Institut d’Estudis Catalans impulsarà la creació de la Càtedra Josep Carner a la UB, que dirigirà Jaume Coll, i que tindrà també finançament privat, i acollirà un congrés internacional. Aquest acte acadèmic vol reunir les dotze universitats dels Països Catalans que tinguin departament d’Humanitats.

 

The post L’Any Josep Carner comença embastat i vol que es creï una càtedra a la UB appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Laura, d'Otto Preminger


Un nou fragment De pel·lícula. Aquest cop del guió de Laura, d'Otto Preminger:
.

Laura, la protagonista, interromp vanitós articulista mentre dina en un restaurant, per a demanar-li una col·laboració, i ell es nega atendre-la.-No perdia res en provar. Hi havia la possibilitat que vostè acceptés. Seria important per a la meva carrera...-Em sembla, noieta, que oblida una cosa més important que la seva carrera.-Quina?-El meu dinar.-De veritat pensa això? -No ho dubti.-No em pensava que existís algú tan egoista!-En el meu cas, l’egoisme està totalment justificat. Mai he pogut discutir un tema que capti més la meva atenció.-Però vostè acostuma a escriure sobre la gent amb tanta comprensió i sentiment. Això és el que tinteressa dels seus articles.-A mi només m’interessen els 50 centaus per paraula.
Categories: literatura

Sa Pobla - Records de la Mallorca dels anys 60 -

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)


El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)


El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.

Quin era el secret que la feia coneguda arreu?

La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.

Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.

Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.

Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.

La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.

Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.

En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.

En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.

Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.

Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.

Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.

Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.

Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.

És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.

Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.

Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.

L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.

Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.

Em saludà novament.

--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.

--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.

Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.

Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.

De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.

Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.

Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.

El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.

--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!

Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.

Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?

Eren els meus mateixos interrogants.

Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.

Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.

--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.

El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.


De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)


Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur (XXIII)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur (XXIII)


Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos! (Miquel López Crespí)


Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos!

Volia desaparèixer per unes hores, perdre'm pels viaranys dels records. Potser retrobar-me, ara que em sentia habitant d´un terreny de ningú. El temple, la soledat en aquelles hores matinenques, era el meu refugi més estimat. Un indret on podia estar temps sense que ningú interrompés les meves meditacions. M´entretenia contemplant el retaule de Jaume Blanquer, amb la imatge de santa Maria situada en el centre d´un giny giratori. Em seduïa l´esponerosa decoració barroca que es va fer seguint les instruccions d´Antoni Gaudí. La decoració encegadora et preparava per a iniciar qualsevol viatge a través d´un temps que ens encerclava talment una presó. Com si els arquitectes del segle XVII i els reformadors del XX haguessin volgut fer un món a part, un temple obert a tots els misteris de l´existència. Devia ser per això que el culte a la Verge s´havia estès tant arreu de Mallorca? Què era el que seduïa la munió de pagesos i gent procedent de les més diverses classes socials per acudir de forma constant a la basílica? Existia, potent, un poder ocult que desconeixíem? Era per aquestes raons que, instintivament, cercava recer a l´ombra de la història?

Penetrava silenciosament en el cambril. El director dels blauets ens havia explicat que la imatge que s´hi adorava era feta de marès policromat. Possiblement, segons els experts, es tractava d´una talla feta en els segles XIII o XIV. En uns quadres pintats per Salvador Torres podies veure, il·lustrada, la llegenda de la trobada de l´escultura i, més enllà, a les altures, els dibuixos dels escuts dels pobles de Mallorca. Tan sols unes dèbils bombetes il·luminaven aquella sala de rere l´altar major. Pels estius, quan arribaven autocars amb turistes espanyols, la visita obligatòria era anar a resar un parenostre i unes avemaries al cambril. O, simplement, fer la processó per veure la imatge i tocar l´escultura amb les mans. Els catòlics es senyaven amb mostres d´autèntica devoció. A mi, les imatges fetes amb fusta i guix sempre m´havien semblat ídols d´un cultura remota que havia sobreviscut a través del temps mitjançant guerres d´extermini, cambres de tortura i fogueres aixecades arreu les places de l´Europa cristiana.

Però aquell hivern, a Lluc, no hi havia turistes ni estiuejants. Els pocs habitants del gran edifici del santuari només érem suficients per omplir una taula del bar de la cantonada. I, una vegada acabada la missa, el temple era buit, a no ser que arribassin visitants inesperats.

Quan volia restar sol m´amagava en el cambril, reclòs en els meus pensaments. Amb la padrina sempre hi havia tema de conversa. I, al bar, els entreteniments eren abundosos: les notícies i les cançons de la ràdio que en Nofre sempre tenia en marxa, la plàtica constant de la padrina amb madò Juliana i Margalida de can Toniet, les històries de la guerra de Josep Ferrer... Restar a l´habitació tampoc no era cap solució. L´abundor de llibres que havia portat de Palma, la dèria que em dominava per provar d´escriure en el bloc encara sense una retxa... Tot plegat em dificultava la concentració.

En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!

No resava a la imatge que tenia al davant! Havia engegat els motors de la nau i començava a enlairar-me. Cap on viatjaria aquell matí? Ningú ho podia saber. Ni jo mateix podia endevinar per on anirien els meus pensaments! També era possible que la pressió dels records m´anul·làs el pensament i romangués mig adormit a la solitària sala.

Sortosament la visita no va durar gaire i, al cap d´una estona, estava sol novament. El cap em feia voltes, impulsant-me cap al futur. Era com si m´hagués posseït una força que no podia dominar. De sobte em trobava llançat a una velocitat vertiginosa. Els fulls dels calendaris anaven caient un rere altre. El sol sortia i es ponia de forma ininterrompuda, com les manetes que marquen els segons en els rellotges. Notava que el cos canviava. S´endurien i allargaven els membres. Per uns moments vaig pensar en la metamorfosi de Kafka. Esdevendria un immens insecte, un monstre contemplant el món des d´unes coordenades inexistents, situat a l´aire, volant, sense poder aterrar mai a la terra, recuperar l´antiga forma humana? En el fantasmagòric viatge mirava les mans, els peus. Volia comprovar si el malson era real, si em convertia en el terrífic insecte.

De cop i volta notava com el sol sortia i desapareixia amb més lentitud; com un cotxe que va frenant lentament. Per sort el meu cos no s´havia transformant en l´insecte que descriu l´escriptor de Praga. Em deman on sóc. On he aterrat després de la llarga travessia. En el trespol hi ha un calendari obert per una pàgina que diu “Abril de 1975”.

Abril de 1975? Aleshores he avançat dotze anys? Em mir les mans. La sang hi batega! Vol dir que dotze anys endavant encara no hauré mort? Seré viu, trepitjant les mateixes rajoles, mirant idèntiques parets del santuari?

Encara no ho puc creure! Ha passat més d´una dècada d´ençà que vaig entrar al cambril de la Verge? Intent recordar què feia l´any 1963, assegut a l´interior de l´església, provant de reflexionar, imaginar què seria de la meva vida. Un miracle de la figura màgica que em contempla, hieràtica, muda, des de la trona on està instal·lada? Hauré de tornar a creure en sants, déus i dimonis com quan era petit? Assolir el coneixement del futur sempre m´havia intrigat. Em demanava si, amb el pas inexorable del temps, tot es transformaria en el meu interior. Arribaria als trenta completament canviat, sense que restàs dins meu cap de les passions que m´alletaren de jove? Seria capaç de creure encara en un món més just i solidari? En el viatge a través dels anys que just acabava de fer veia com companys amb idees fermes, amics amb els quals sortíem a fer pintades contra la dictadura, mudaven de pell com les serps i esdevenien fidels guardians de l´ordre establert, màquines aptes solament per a complir instruccions, botxins al servei de l´explotació i la mort programada des de les altures.

El cambril de la Verge continuava en silenci. Tan sols una polsina daurada s´anava difuminant, resplendent, creant estranyes tonalitats dins l´espai tancat que m´envoltava. Era l´única prova del miracle que havia tengut lloc en aquell indret silenciós. Els meus pensaments anaven prenent forma. Començava a recordar a la perfecció què feia, què pensava, quines eren les meves idees en els anys finals de la dictadura. Sé que havíem de planificar un Primer de Maig que fos sonat. A la fi, després de nombroses reunions, els diferents grups de les Illes arribàrem a l´acord de sortir, junts, al carrer. La festa que el Santuari organitzava per motius religiosos, amb gent venguda de tots els pobles de Mallorca seria l´indret adequat per a fer sentir la nostra veu, repartir entre els assistents els fulls volanders que portaríem impresos. La Casa Regional Catalana havia organitzat una trobada sardanística, la qual cosa faria augmentar encara més l´assistència a la muntanya sagrada.

El record dels actes de Primer de Maig acut a la ment com si haguessin esdevingut ahir. El final de la dictadura s'anava acostant d'una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l'afusellament de milers de treballadors). El 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal “espíritu del 12 de febrero”. Fou una provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" --tot respectant els principios fundamentales del Movimiento-- que, en opinió dels feixistes, haurien de contribuir a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat. La nit del 12 de febrer fou força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil sense dir paraula, mirant la pantalla del televisor que reflectia --en blanc i negre-- el rostre sense ànima del botxí.

Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus

Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res --talment com suposàvem- del règim franquista--. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries, en contra el règim.

Anar a Lluc a fer una manifestació antifeixista? Com ho podia haver imaginat en el 63, quan hi anàrem amb la padrina a causa de la meva malaltia fictícia? Qui hauria pogut pensar que, anys més endavant d´aquella estranya estada al Santuari, hi tornaria, però aquesta vegada acompanyat pels companys del partit. Ara ja no era l´incipient grup del col·legi, els amics de Nova Mallorca. En els deu anys que havien passat ja militava en un partit d´esquerres, compromès en la lluita final contra el franquisme. Aleshores... no havia traït les idees de quan era un jovenet? Tenia els mateixos ideals?

Record que el Primer de Maig del 75 havia de ser sonat. En Jaume Pinya, un bon amic del PCE --i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària--, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (és a dir, no sotmesos a la disciplina dels seguidors de Santiago Carrillo) a fer les pintades rituals que fèiem els primers de maig. Vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar. Vaig sortir, doncs, amb el grup de Jaume Pinya i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, i arribàrem prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig... Roig!" o diferents "Visca la República!" i "La llibertat serà comunista!", frases que eren considerades molt extremistes. Un dels contactes de seguretat --per a saber que no hi havia detencions-- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.

Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d'haver deixat ben clara l'evidència palpable de la revolta.

Embarcats en aquella frenètica activitat --quasi diària--, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la Casa Regional Catalana.

Quan arribàrem al Santuari ja hi havia càntics i moviment de gent amunt i avall. Senties cançons folk catalanes: "No serem moguts" i altres. Una gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem prou bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, amb força, començaren els crits demanant "Llibertat, Amnistia, estatut d'Autonomia!", a part d'altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, des de la teulada del Santuari, els companys començaren a llançar fulls volanders damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns començaven a cantar la Internacional. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant, Baltasar Darder. De cop i volta, Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrents per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l'empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i em detingué. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça. El social cridava ¡Comunistas, os vamos a hostiar!. Al pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar --com vaig poder comprovar a l'instant--. Hi vaig veure Joan Antoni Alomar, Biel Bassa, Miquel Bueno, Sebastià Serra, Maria Mairata, Aurora Vidal, Jaume Serra, Baltasar Darder, Cathy Sweeney i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l'arrest s'allargava massa.

Allò, una detenció massiva d'antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d'avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes abastament per portar-nos a la caserna d'Inca!

Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s'havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del Diario de Mallorca. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El vicari general de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d'impressionar els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més: alguns rebérem fort! El servei d'informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l'endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d'amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel·lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l'oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l'enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l'estat s'assabentaren de l'acte antifranquista de Lluc!

Va ser just en aquell moment que vaig sentir la veu de la padrina, insistent, imperiosa: “Què fas aquí, tot sol, a les fosques?”, deia, preocupada. “T´he cercat arreu i no et trobava. Portes més de tres hores desaparegut, sense dir res. Pensava que havies tengut algun accident. Per què no has dit on anaves? Almanco hauria estat tranquil·la, sense passar aquesta penada”.

Anava despertant del somni o del viatge a altres coordenades del temps. Mentre tornava a la realitat, la veu de la padrina ressonava, potent, dins el meu cervell, obligant-me a tornar a la realitat. “I si haguessis caigut dins un pou, dins un avenc de la muntanya, i ningú pogués sentir els teus crits demanant auxili?” afegia, agafant-me del braç per fer-me aixecar del banc. “No recordes quan, de petit, caigueres dins la sínia de Son Amer? Aquella vegada et salvares perquè feinejàvem ben prop del pou. T´hauries pogut ofegar. La sort va ser que aquella horabaixa havíem regat i el pou estava buit. Els homes que davallaren al fons per a salvar-te et trobaren tremolant de fred, assegut damunt les cadenes del cadufos, amb els peus dins l´aigua que, sortosament, no et tapava. No et sentíem fins que, acabat de regar l´hort, el motor s´aturà i poguérem sentir els crits demanant auxili”.

Es deturà un moment per agafar aire. Suava. Estava summament agitada. Jo ja m´havia despert i veia el seu rostre a dos pams del meu. Encara no sabia si havia viatjat al futur o tot era un somni produït per l´ambient misteriós del cambril. Feia dies que no menjava bé. Era l´estat de debilitat el que em portava a veure visions, perdre'm pels viaranys ocults de la imaginació?


Categories: literatura

Numen, veus d'Ilercavònia




















Diumenge passat, 2 de febrer, arribà Numen, veus d’Ilercavònia, l’acte que des dels diLLUMs d’arts al forn volem donar rellevància i homenatjar la molta gent de les Terres de l’Ebre que ha guanyat premis culturals durant l’any anterior.No és un acte de sobèrbia, sinó una forma de fer arribar al màxim de gent possible que aquí hi ha molt de talent, i al mateix temps una excusa per a posar-los en contacte i fer-nos forts, de conèixer-nos, d’estimar-nos.No pretenem fer una llista dels millors, no és aquesta la nostra intenció, perquè una de les coses que més ens agrada és unir gent de llarga trajectòria i prestigi amb gent que tot just comença. Ens limitem a recollir les dades objectives de la gent que ha guanyat premis en totes les disciplines culturals, i demanar perdó pels oblits que sense cap mena de dubte haurem tingut.En acabar l’espectacle vam fer pujar a l’escenari tots els premiats per a una gran foto de família, i vam dir, en clau d’humor, que tot el que havia passat abans era una excusa per a aconseguir aquesta fotografia; però, a banda de ser una petita broma, té gran part de veritat, perquè així va començar la idea de Numen, amb l’objectiu de posar un al costat de l’altre el màxim de persones creadores ebrenques.Us deixem amb les paraules de Ricardo Gascón i Jesús M. Tibau, en nom dels diLLUMS, als parlaments abans de l’espectacle juntament amb Dolors Roo d'Òmnium Cultural Terres de l'Ebre i d'Enric Roig, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Tortosa, i amb un recull de repercussions, de Numen, àlbums de fotos, etc, que anirà creixent..PARAULES INICIALS Gràcies per la vostra assistència, en nom dels diLLUMs d’arts al forn, un col·lectiu heterogeni, entusiasta, obert, i sense altres normes que l’amor per la cultura, i les ganes de compartir-la de forma lúdica, si pot ser. Som un col·lectiu que creix, sobretot, gràcies a l’estima.Gràcies a les entitats que ens ajuden a organitzar Numen, moltes ja col·laborades habituals  (Ajuntament de Tortosa, Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre), i també els Serveis Territorials de Cultura, Campus Extens de la URV a Tortosa, l’Escola Municipal de Teatre de Tortosa, el grup CREA i el Forn de la Canonja.Gràcies i enhorabona a les persones i entitats premiades a qui dediquem aquest espectacle en homenatge vostre i, de retruc, a tots nosaltres. I gràcies a les moltes persones que col·laboren de mil maneres en totes les nostres iniciatives que perpetrem al llarg de l’any.Hem començat amb dos bellíssimes imatges de Vicent Pellicer, de dos parts del territori que han patit els embats de la natura de forma directa i, indirectament, dels éssers humans: la Ribera d’Ebre, i el Delta de l’Ebre. No són imatges de la tragèdia, sinó de l’esplendor, perquè així les volem recordar, perquè així volem que siguin notícia. L’any passat vam haver d’explicar mil cops què era això de Numen, o de súmmum, o de nemon com algunes persones ens han dit. Encara hem de donar explicacions, però ja no tant, perquè Numen ja forma part de les nostres vides, almenys per a nosaltres, que durant tot l’any pentinem les xarxes socials i la premsa a la recerca de premis culturals guanyats per gent ebrenca, i de més enllà (d’aquí el subtítol de veus d’Ilercavònia)Cadascun dels reconeixements ens fa il·lusió, des dels premis de més prestigi nacional i internacional, fins al premi més humil d’algú que comença a escriure, o a pintar. Que tots estigueu avui aquí, junts, és el nostre premi. Però estem segurs que hi ha mancances i oblits involuntaris, i aprofitem totes les ocasions per a demanar disculpes, i que ens ajudeu a confeccionar la llista de l’any vinent.L’any passat, Numen era la musa que dormia al fons de l’Ebre i despertava per desvetllar-nos la inspiració. Enguany Numen gira al voltant d’un autor teatral que escriu l’obra que es presentarà avui, i serem testimonis del procés creatiu, de com es fan vives les emocions i els records. Gràcies Valer Gisbert pel teu talent i capacitat de convertir les nostres idees en bellesa a través del teatre, la música, la dansa, la imatge, imprescindibles per a l’èxit de Numen, en complicitat amb el següent repartiment d’artistes:  Marta Viladrich, Enric Panisello,  Mª Cinta Villamón, Alba Figueroa, Ismael Villamón, Francisco de Pedro, Ruben García, Meritxell Sabaté, Júlia Redó, CREA, i  LDF Il·luminació, així com a Josep Boldó pel disseny del cartell..REPERCUSSIONSVídeo part final elaborat pel grup CREANotícia a Canal Terres de l'EbreBlog de Jesús Serrano Fotos de Rafael Ricote al seu blogLa Nova EscenaÀlbum conjunt de fotos


Categories: literatura

Adesiara recupera el ‘Poema del bosc’, d’Alexandre de Riquer

Vilaweb Lletres - Ds, 08/02/2020 - 21:50

En aquest començament d’any, que ha vingut tan farcit de literatura, no podíem deixar de fer visible la recuperació que ha fet l’editorial Adesiara del Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer (Calaf, 1856-Palma, 1920), amb una introducció completíssima a càrrec de Roger Miret. Alexandre de Riquer és considerat el millor representant del prerafaelitisme literari del país, que ell mateix va introduir, i un creador que sobretot es va dedicar a la pintura i les arts aplicades, terreny en què va excel·lir. A més, enguany se’n celebra el centenari de la mort, i la recuperació d’aquest llarg poema és la primera aportació a aquesta commemoració.

Alexandre de Riquer va tenir una vida apassionant, segons que explica el curador del poema i autor de la introducció, Roger Miret. Ja de ben jove se’n va anar a França per trobar-se amb el seu pare, exiliat, car havia participat del bàndol carlí. Ell mateix va retornar a Catalunya per lluitar a la Tercera Guerra Carlina i va haver-se d’exiliar també. A Besiers va estudiar enginyeria i més tard a Tolosa, belles arts. Gràcies a un indult que va aconseguir la seva mare, Alexandre de Riquer va poder tornar a Catalunya. Aleshores va entrar en contacte amb Apel·les Mestres, que el va introduir a la indústria editorial i les arts aplicades i també el va posar en contacte amb una colla d’intel·lectuals com ara Pompeu Gener, Joaquim Bartrina i el pintor Simó Gómez.

A partir del 1882, el seu taller del carrer Petritxol es va convertir en un punt de trobada d’intel·lectuals i artistes. Riquer era un referent i es trobava entre els grans: quan es va casar amb Dolors Palau el 1885, la cerimònia la va oficiar mossèn Cinto Verdaguer i van fer de testimonis Àngel Guimerà i Francesc Matheu.

Roger Miret comença la introducció dient: «Alexandre de Riquer (1856-1920) és un dels personatges més interessants del modernisme català. Se’l coneix sobretot pel fet de ser un dels artistes més destacats de l’època; la seva obra, vastíssima, innovadora i d’una gran qualitat, la trobem repartida en museus d’arreu del país. En canvi, la seva producció literària, que és sens dubte una de les més representatives i reeixides del modernisme, ha caigut en l’oblit i no s’ha publicat des de la mort de l’autor. Només l’any 2010 va tornar a la impremta, cent anys després, un dels cants del Poema del bosc gràcies a l’esforç de diversos admiradors de la poesia d’Alexandre de Riquer.»

El curador també recorda que «la producció artística de Riquer sobretot va ser prolífica en el camp de la il·lustració de llibres. Va dedicar-se molt de temps a la col·lecció Arte y Letras, dirigida per Lluís Domènech i Montaner.» Amb ell col·laboraria durant l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 en la decoració de l’Hotel Internacional i del castell dels Tres Dragons. «L’any següent, a l’Exposició Universal de París, Alexandre de Riquer va descobrir diverses tendències europees que el van impressionar i van canviar la seva manera de pintar. Així, el seu estil es decanta cap a l’idealisme, pràcticament deixa d’utilitzar els fins aleshores recurrents motius ornitològics i tendeix a adoptar un gust i una temàtica més religiosos.»

I cinc anys després, el 1894, faria un viatge a Londres que seria tot un punt d’inflexió en la seva obra. «El fet que va determinar aquest viatge, la seva vida i, de retruc, el desenvolupament de la cultura catalana en els anys següents va ser el descobriment in situ del prerafaelitisme. No és que els prerafaelites capgiressin radicalment la seva manera de concebre l’art, sinó que més aviat li van proporcionar uns referents per desenvolupar les idees i intuïcions que ell ja tenia. […] Escriptor, pintor i artesà, ell encarnava l’ideal prerafaelita de l’artista total. Els camps en què més va destacar són el pòster, l’exlibris, el gravat i la decoració de llibres i revistes. Riquer va ser ni més ni menys que l’introductor del pòster a Catalunya.»

Quant al Poema del bosc, Miret explica: «L’any 1901, Alexandre de Riquer, que es troba en el moment més àlgid de la seva carrera, comença a escriure el Poema del bosc, un ambiciós, colossal poema èpic que canta la Natura com a espai de transcendència oblidat per l’home modern. El Poema constitueix, doncs, la poetització definitiva del gran amor per la naturalesa que Alexandre de Riquer va professar tota la vida i especialment en els últims anys, i alhora d’uns valors que són molt característics del modernisme. L’any 1902, però, deixa l’obra inacabada, no sabem ben bé per què. Quan la reprèn, el 1909, les circumstàncies del país i de la seva vida personal han canviat radicalment. Ja ho hem vist: el noucentisme imperant ha desplaçat els modernistes de l’àmbit públic, i Riquer no sap o no vol adaptar-s’hi. Que llavors reprengui el Poema del bosc i el publiqui el 1910, només ho podem entendre com un gest reivindicatiu, d’autoafirmació. El Poema és el cant de cigne d’un home i d’una generació extraordinaris.»

I també: «Tot el poema, en el fons, és un al·legat contra l’oblit essencial de l’home modern, que embriagat per la seva força de creació ha colgat el sentit primigeni de l’existència sota un món artificiós, buit i insostenible. Aquest abandó està vinculat, com hem dit, a la ‘civilització’: sempre que apareix en grup, l’home és presentat com un ésser corromput i corruptor; en canvi, hi ha alguns éssers individuals privilegiats que poden desprendre’s del llast de la tribu i penetrar el misteri sagrat del bosc: el poeta, l’enamorat, l’eremita.»

Us oferim la lectura del cant X complet, ‘Aquelarre’.

The post Adesiara recupera el ‘Poema del bosc’, d’Alexandre de Riquer appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla, els seus escriptors i el cine

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)


CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Per Mateu Morro, historiador


Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.



El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.


El segle del cinema


El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.


Evocació del cinema de poble


Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.


Una finestra al món en temps de tenebror


Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.


El cinema de la dictadura


Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.


El cinema crític


Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura