tens un racó dalt del món, bloc de Jesús M. Tibau

Tortosa, com tots els pobles i ciutats, tenen una forma oficial de nomenar cada carrer, cada plaça, cada indret, i també una forma oficiosa, que imposa l'ús i el costum popular, i que prescindeix d'oficialitats i de normes lingüístiques. La gent de la ciutat, de forma unànime, utilitza aquesta nomenclatura quotidiana, i el nom oficial només aixeca el cap en escrits oficials, allunyant-se així del sentiment del poble, fent-se estrany.

Avui, mentre camino pel carrer, em trobo una parella d'immigrants, procedents de l'Àfrica sudsahariana, parlant amb la seva llengua que no entenc. Un porta un petit basquet amb verdures, i de sobte escolto una expressió coneguda que diu "plaça Alfonso, plaça Alfonso", amb la nomenclatura exacta, i l'entonació precisa, que fem servir els tortosins quan parlem de la plaça d'Alfons XII, tant se val si hem nascut a la ciutat, si venim del Priorat, o de l'altra punta de món.

Parella jove amb una xiqueta petita vestida de princesa, amb una diadema en forma de corona. La mare planteja la situació a la filla: “Ara hem de negociar; anirem a un puesto a prendre alguna cosa”. S’allunyen i no sé com continua la conversa, peò entenc que aquesta família és una monarquia parlamentària.

Xiquet menut, d’uns dos anys, estirat de bocaterrosa a la vorera, plora histriònicament. No s’ha degut fer mal, perquè sons pares estan drets mirant-lo, impertèrrits, uns quinze metres més endavant; ja deuen conèixer aquesta mena de desafiaments. Al cap d’uns segons, la mare se li acosta lentament, l’aixeca del terra, i tots dos tornen de la mà en direcció a la resta de família. A mesura que avancen, el volumen i la periodicitat dels sanglots disminueixen. La mare l’asseu a la cadireta, i li va lligant tots els cinturons mentre jo m’acosto, a temps d’escoltar què li diu amb veu serena: “A mi em parles, perquè plorant no t’entenc”. Se la veu una mare molt professional, o simplement amb experiència, perquè al costat, dreta, s’ho mira la germana gran, amb cara que li estan fastiguejant la tarda, i que no sé si algun dia va aconseguir alguna cosa amb aquesta arma de destrucció massiva infantil del plor.

Passeig vora el riu a Tortosa. Pare ensenya a anar en bici a sa filla. Dos equilibris en joc; la xiqueta, amb casc reglamentari de color rosa, per mantenir la verticalitat i la trajectòria recta; i el pare, en dolorosa postura d’esquena vinclada endavant, que intenta trobar el punt mig entre garantir la seguretat de sa filla subjectant pel darrere el selló de la bici, i entre deixar-la anar assumint el risc de caiguda.

Són equilibris difícils, i el pare té l’avantatge d’haver estat abans a l’altre lloc, tot i que potser ho hagi oblidat, o recordi alguna nafra als genolls. La xiqueta té l’avantatge de la inconsciència, de la gosadia fruit de la il·lusió, de la manca d’experiència. La imatge no pot ser més metàforica del paper d’ambdues generacions, i sovint s’utilitza en pel·lícules i sèries de televisió. Pot semblar un moment familiar sense massa rellevància, però pot ser decisiu per a encarar futurs reptes vitals.

Un ring agut trenca la possible transcendència del moment, i el pare exclama amb certa angoixa: “No és hora de tocar el pito, ara!”

 Té una passió malaltissa pel safir; la col·lecció omple la casa. “Busco el blau perfecte”, sempre diu, amb to irònic, però amaga la patètica venjança contra aquella núvia que va tindre als quinze anys, que adorava els ulls de l’Alain Delon.

(Nota de l'autor. És curiós com funciona el procés creatiu. Deixo la ment en blanc per a escriure un nanoconte, i la primera paraula que em ve al cap és "maragda". La busco a google, perquè sempre em faig un embolic amb els colors de les pedres precioses. Crec recordar que ja he escrit un conte on surten maragdes, i el mateix google em suggereix una altra pedra, el safir. Em poso a teclejar paraules, sense saber com sempre com acabaré el nanoconte i de sobte, recordant un nom que avui malauradament tothom té present, penso: de quin color tenia els ulls Alain Delon? I tot quadra. Que serveixi d'homenatge)

A la secció De pel·lícula, una frase de Els idus de març (2011).

És un tio agradable (en referència al polític candidat del partit demòcrata), tots ho són, però et decebrà tard o d'hora.

Matí d’agost festiu a Tortosa, lluminós però fresc per l’època de l’any. Al parc em trobo una imatge gairebé de postal, amb una família típica, una parella jove amb dos fills. El menut s’enfila per una mena de teranyina de cordes. Quan està dalt de tot, la mare, a poca distància, diu: I ara, què?

Suposo que ara li tocarà baixar, amb prudència; baixar és més perillós que pujar. Perquè suposo que la pregunta es refereix a la posició del crio, perquè si és un “i ara, què?” més general, ja no sabria què respondre davant tantes teranyines de la vida.

Prop de casa, hi ha una zona de jocs infantils envoltada d’arbres. Sovint hi juguen crios, escortats per les seves mares i pares. Avui hi passejo en una hora de calma que s’agraeix, i veig al terra una acumulació de bastonets i altres restes vegetals, clarament artificial. Es tracta d’una activitat infantil que salta fronteres generacionals, i fa que les joguines tecnològiques, pròpies de cada època, quedin arraconades. El joc és ben senzill, el recordo dels meus anys petits, o dels de mon fill; consisteix simplement en acumular en un lloc concret, de forma més o menys ordenada, tot allò que la canalla recull: pedres, fustes, rametes... No sé si és quelcom instintiu dels humans, que anhelem cert domini sobre la natura, modificar-la al nostre gust, domesticar-la, sotmetre-la, o una voluntat de transformar el món, d’intentar millorar-lo segons els nostres valors i gustos, o la necessitat de deixar empremta, que sàpiguen que hem estat aquí, que aquesta és la nostra marca.

Amb el pas de les hores, i el transit de persones i animals, aquesta acumulació de fustetes es desdibuixarà, es farà irrecognoscible. Potser els mateixos xiquets i xiquetes que l’han fet, la desfaran, o serà la natura, que juga al seu propi joc, més tossuda que no sàvia, més anàrquica que disciplinada, que tornarà les coses al seu lloc, o al seu caos aparent.

 Reflexió penjada al diari digital La Marfanta.

Fa uns anys ens miràvem en família l’exitosa The Big Bang Theory, on quatre joves científics comparteixen pis i l’afició desmesudada per sèries i sagues de pel·lícules d’aventures i ciència ficció. Sovint acudien a trobades vestits per a l’ocasió i  organitzaven maratons de visionat complet d’alguna d’elles. Recordo un capítol en què parlaven d’Indiana Jones, i un dels joves fa un comentari que deixa glaçat Sheldon, i a mi mateix: la intervenció de l’intrèpid arqueòleg en una de les pel·lícules –no recordo quina, soc més d’El planeta de los simios; l’antiga, evidentment- no altera en absolut el resultat final de la trama.

Sheldon, amb la mirada perduda a l’infinit, revisiona al cervell la pel·lícula –jo també. Certament, la quantitat i varietat d’accions audaces, valentes, arriscades, enginyoses i divertides, no impedeixen que els nazis assoleixin el seu objectiu: tenir a les mans el Sant Grial. De res han servit la resolució d’enigmes, les lluites de fuet, les escenes d’amor, el suport dels amics simpàtics, o tenir de cara aquell atzar que fa que les fletxes i els trets passin sempre a un mil·límetre del protagonista. És a dir, sense el bo de l’Indiana, el resultat final de la pel·lícula hauria estat exactament el mateix. Així no ha servit de res la seva presència? Ni actor, ni guionista, ni director, ni productor, ni espectadors, afirmarien mai una heretgia així. Indiana ens entreté, ens diverteix, ens emociona... ens fa, ni que sigui un parell d’hores, la vida millor.

Deixant de banda l’Indiana, i extrapolant la reflexió sobre aquesta anècdota a nosaltres mateixos, em poso a fer preguntes. Hem somiat mai que assoliríem reptes importants? Que aconseguiríem fites que transformarien, ni que sigui una miqueta, el món, el país, el poble, la família? O ja tenim una edat en què entenem que la nostra presència fugaç passarà sense pena ni glòria? Potser cal acceptar que un objectiu modest i accessible sigui fer somriure la gent que tenim al nostre voltant, fer-li la vida millor, ni que sigui un parell d’hores, i a la nit, deixar el barret i el fuet metafòrics al penjador de casa, i dormir pensant que som com l’Indiana Jones.

Tres nois caminen en fila per la vorera, parlant de les seves coses; tenen aquella edat en què les seves coses se centren en una. Escolto que el de l’esquerra li diu als altres: “No em pot veure; l’altre dia la vaig trobar i em va girar la cara.” No tinc més dades per saber si la seva anàlisi de la situació és la correcta; ningú no en té prou mai. Els errors d’interpretació dels gestos i paraules dels altres són font de mals entesos des de sempre. Però no em veig en cor d’aturar-los i explicar-los aquesta veritat sobre la incertesa, perquè no és assumpte meu, perquè no li farien cas a un home gran que què en sap dels joves (com si no ho hagués estat mai); ja ho farà la vida.

 Dues dones surten per la porta del mercat. Una es lamenta, i es diu a ella mateixa: "Ai, el pa, xona boba!"