agregador de notícies
La premsa catalana i els escriptors de sa Pobla
Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra lengranatge criminal falangista daquell juliol del 36 quan a Mallorca lescriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). Dentrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de lautor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat lesmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de lunivers literari de lescriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961). (Patrícia Font)
Revista Benzina - Una arcàdia feliç
Per Patrícia Font
Tanmateix eixordadora. És la inquietud dels migdies destiu a la platja sense construir- amb tot dinsectes que criden (?), torrats al sol, sota tones de llum. Potser aquesta primera reflexió només és comprensible per a les poblacions de més de mil habitants. El silenci humà daquests migdies comparat amb el parlar continu de les ciutats és lintent nostre per resumir un instant democió, allò que aquells que som de ciutat busquem quan sortim fora. I no ho trobem. La naturalesa somiada de la natura. Aquell alleujament bucòlic. Però la natura no és innocent. És un lloc infernal. És una celebració constant de lassassinat (W. Herzog, director de cinema), un camp de batalla.
Un referent bucòlic per parlar de la guerra civil? Una arcàdia feliç, premi de Narrativa Pare Colom 2010, ens situa al Mallorca a començament de la guerra. Ens mostra lengranatge criminal falangista daquell juliol del 36 quan a Mallorca lescriptor Llorenç Villalonga (Palma, 1897-1980) col·labora amb el Movimiento, que alhora vol executar tots aquells intel·lectuals autòctons que anys enrere van desprestigiar la seva novel·la Mort de dama (1931). Dentrada Una arcàdia feliç és una aproximació valenta de lautor, Miquel López Crespí, a la guerra civil, una anàlisi sense complexos lluny del maniqueisme i de la visió compacte que tenim dels territoris de parla catalana davant el conflicte bèl·lic. La novel·la es construeix a partir del retrat lesmicolament- psicològic de Salvador Orlan, protagonista que encarna el pes de la biografia real de Llorenç Villalonga i de lunivers literari de lescriptor, en especial, de Bearn o la sala de les nines (1961).
El retrat de Salvador sens presenta sobre tres eixos. Primer: la ràbia envers les crítiques dels companys escriptors autors de poca volada. Una endogàmia hermètica i servil. No es tracta dun sentiment de venjança sinó dun despit intel·lectual cap a allò que tant sestima la literatura- però que no és correspost pel professionalisme mediocre. Segon: la República, el triomf democràtic de la vulgaritat i labsurd confrontat als anys previs, de tertúlies amb aires aristocràtics i amors de dones estrangeres. I tercer: el pas del temps que allunya la infantesa. Tot plegat davant un futur sense descendència que provoca lobsessió de mirar enrere.
Mirar enrere la recerca del temps perdut. M.Proust. Referent de Llorenç Villalonga i que López Crespí sap utilitzar en la construcció de la narració, a través de quinze capítols i dues línies temporals de diferent mesura: una abasta la presència a Mallorca de lescriptor G.Bernanos i la fugida amb lesclat de la guerra. Una segona ens fa mirar la fugida dOrlan/Villalonga a Bearn després que el Movimiento volgués utilitzar lescriptor com a testimoni per executar els intel·lectuals republicans.
El silenci més absolut és la nostra resposta en aquest dia que ja sha perdut en la fondària dels calendaris Una arcàdia feliç té lhabilitat gairebé matemàtica de convertir la línia recta del temps en un cercle. Un cercle que de tant recorrel provoca una força centrífuga i engolidora. López Crespí té el mèrit de saber empastifar aquell record bucòlic del passat, de saber embrutar la melangia típica del record amb el pes de la culpa, amb la sang de la guerra perquè al final, la naturalesa somianda dels records sigui, en essència, un malson i allò que es rememora sigui, en part, inexistent.
Revista Benzina, 31 Març de 2011
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta. (Miquel López Crespí)
Novetats editorials de les Illes: Lleonard Muntaner Editor publica Una Arcàdia feliç, Premi de Novel·la Pare Colom 2010
Per Miquel López Crespí, escriptor
Caldria explicar que no ha estat gaire fàcil portar endavant el projecte descriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. Sembla que, a hores dara, encara hi ha molta gent interessada a amagar o minimitzar el passat falangista, anticatalanista i franquista de Llorenç Villalonga. Com si encara fossin presents, més forts que mai, els poders fàctics culturals que a començaments dels anys seixanta decidiren ordir la creació d´un escriptor català, en aquest cas Llorenç Villalonga, que compensàs la manca de narradors mallorquins de la postguerra. Es va recuperar i amb prou èxit- un autor que maldava per convertir-se en escriptor castellà i, mitjançant una sàvia política de promoció portada endavant per Manuel Sanchis Guarner, Joan Sales, Joaquim Molas, Jaume Vidal Alcover, Mercè Rodoreda, Baltasar Porcel i tants daltres, es bastí lescriptor mallorquí que, pensaven, necessitava la literatura catalana de mitjans del segle XX.
Aquesta va ser una a tasca portada per una munió de gent prou important dins la cultura catalana del moment. I, tot sha de reconèixer, la feina que feren va reeixir. Aconseguiren integrar Villalonga dins la cultura catalana, ell que tant lhavia combatuda i que mai no va saber escriure sense grans mancances ortogràfiques el català! Però hi havia matèria, i això va ser molt important en la decisió que comentam. En el fons, Villalonga era un bon fabulador dhistòries, i novel·les com Mort de dama i Bearn són summament interessants. Possiblement a Barcelona i Joan Sales va ser qui ho veié clarament- interessava tenir una determinada visió de Mallorca. A finals dels cinquanta, concretament el 1958, el príncep Giuseppe Tomasi di Lampedusa publicava pòstumament la novel·la El Guepard, una obra molt important que relata la història de la decadència de laristocràcia siciliana a partir de 1860 i el seguit de transformacions socials que van acompanyar la unificació dItàlia. Tots recordam una de les pel·lícules més important de Luchino Visconti, titulada precisament El Guepard i inspirada en la novel·la de Lampedusa. Visconti va portar la novel·la de Lampedusa al cine lany 1963. Quan comença lèpoca de promoció de Vilallonga com a escriptor català, ens trobam en plena febre lampedusiana: aquella dèria de trobar aristocràcies decadents arreu dels Països Catalans i, més concretament, a Mallorca. Bearn, que no havia tengut gens dèxit en la versió castellana publicada lany 1956, assoleix un gran èxit en la publicació en català per part de Club Editor el 1961. Llorenç Villalonga començava a tenir lèxit literari que sempre havia somniat. Començava, a partir daquests èxits -i de les recomanacions dels seus amics!-, la seva conversió al catalanisme.
Com no mhavia dinteressar novel·lar un personatge tan interessant i contradictori! Era una tasca suggerent i molt engrescadora. Submergir-me per uns anys en el món literari i polític de lautor de Bearn! A poc a poc, malgrat algunes inicials recomanacions de no tocar el tema del falangisme villalonguià, mhi vaig anar engrescant. Basta llegir la correspondència de Villalonga, el llibre 333 cartes (Editorial Moll, Palma, 2006), a cura de Jaume Pomar, per a copsar com era de curiós i novel·lesc aquell falangista. Les novel·les Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan no són solament un viatge cap a la fondària de la Mallorca de lany 1936, de la Mallorca dels anys anteriors als mesos sagnants de la guerra civil. Evidentment, hi ha molt més. Minteressava endinsar-me en el món interior de lescriptor, en les seves contradiccions literàries i humanes constants, els problemes professionals i amorosos que tengué, el perquè del seu matrimoni amb Teresa Gelabert. Tot minteressava. I més que res, furgar en els problemes que des de sempre tengué amb la cultura catalana de Mallorca. Mort de dama, que és una gran novel·la, no és solament la primera obra en català de Villalonga corregida segurament per algú del cercle proper a lEscola Mallorquina-: és la demostració de la dificultat villalonguiana dentendre el món cultural català que lenvoltava.
Els començaments dels anys seixanta són propicis a Llorenç Villalonga. Lhome que mai no va triomfar en la cultura que realment li interessava, la castellana, era ara enlairat pels cappares del catalanisme principatí, Joan Sales al capdavant. Bearn, que en castellà havia perdut la batalla del premi Nadal 1955 davant El Jarama de Rafael Sánchez-Ferlosio, esdevenia peça cabdal del renaixement de la novel·la catalana dels anys seixanta i setanta.
Amb Bearn, el principatins bastien la història dun Lampedusa mallorquí. Les mai amagades apetències i fantasies aristocratitzants de Villalonga plasmades en aquesta novel·la, trobaven en les teories literàries de Joaquim Molas referents a Bearn una confirmació oficial. Ho podem constatar llegint larticle de Joaquim Molas Per una lectura de Llorenç Villalonga que surt publicat en el llibre Actes del col·loqui Llorenç Villalonga (Publicacions de lAbadia de Montserrat, Barcelona, 1999) per a constar-ho.
De cop i volta, els mallorquins, gràcies a Bearn, ens havíem fet amb una aristocràcia culta, liberal, desperit afrancesat, quasi maçònica! Una aristocràcia que, evidentment i llevant casos excepcionals, no havíem tengut mai. Però anava bé per als crítics barcelonins poder parlar de la decadència duna classe, del final duna època, de la ruptura de la Mallorca tradicional. Bearn proporcionava i proporciona encara!- tot el bagatge cultural i ideològic per a bastir la història duna Mallorca i duna classe que mai no va existir a no ser en la ment del novel·lista, en la imaginació de Llorenç Villalonga.
Era una de les coses que em proposava esbrinar alhora que anava escrivint Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan. En quin moment Villalonga comença a ser don Toni, el senyor de Bearn? Mentre enllestia els diversos capítols de les novel·les abans esmentades em proposava trobar el moment màgic que Villalonga ens transforma en aquest aristòcrata volterià, lector dels clàssics francesos, vengut a menys per lamor esburbat envers na Xima, lamor dun passat sempre en la memòria.
A Llorenç Villalonga ja li va anar bé la mitificació de Bearn en els anys seixanta, i també, no cal dir-ho!, labsolució per part del catalanisme del seu passat espanyolista i franquista. Però caldria recordar que, abans de ser consagrat, en una carta a Jaume Vidal Alcover de disset de maig de 1956, ell mateix sen reia de tots aquells que volien trobar el més petit indici de realitat mallorquina en Bearn. Escrivia en aquesta carta: Yo sé que en tiempos de Isabel II (ni tampoco ahora) no existía un señor de Bearn, metido entre montañas, leyendo a los clásicos franceses y construyendo alejandrinos. Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. ¿No tengo, en consecuencia, derecho a escribir Bearn? ¿Debía haberme limitado a si las gallinas tienen pipida?.
Lany 1956 Villalonga era prou lúcid per a no mitificar en excés una obra que no representava la realitat de laristocràcia mallorquina. Aristòcrates mallorquins llegint els clàssics francesos enmig de les muntanyes? Lautor de Bearn sen riu olímpicament de qui manté aquestes opinions i també dels seus pretesos orígens aristocràtics: Mis antepasados, desde luego (y también los de casas mucho más enlairadas) eran bastante brutos. Després, quan va ser consagrat, deixà dinsistir en aquesta línia i deixà que aquells que anaven bastint la seva fama fessin la seva feina. En el fons, cínic, ja li anava bé aquella moguda cultural que coincidia a la perfecció amb els seus interessos personals i literaris.
A finals dels setanta, la feina de Joan Sales, Baltasar Porcel, Jaume Vidal Alcover i daltres ja sha havia consumat. Llorenç Villalonga ja era lintel·lectual català i liberal que el negoci editorial daquells moments necessitava.
És per això mateix, perquè la feina de bastir un intel·lectual català de nou encuny ja estava prou consolidada, que intentar aprofundir, ni que fos literàriament en aquest passat, destorbava. I, com podeu imaginar, per això mateix més minteressava continuar la tasca, acabar les novel·les sobre Vilallonga que he estat enllestint en aquests darrers anys.
Sa Pobla i la literatura catalana contemporània
Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -
Oportuna narració de López Crespí
...a través daquesta obra, lautor demostra que domina, quan vol, la càrrega dintensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció dalguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir. (Jaume Vices, dBalears)
No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, dençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a lobra «Allò que el temps no sendugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.
És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través daquesta obra, lautor demostra que domina, quan vol, la càrrega dintensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció dalguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.
Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany si hom ho vol fer amb dades contrastades en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, lescriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a lhomologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista i la dun PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes laccés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal dempassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real dun exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons lautor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.
Hi ha un capítol de la narració no direm quin per no malbaratar les expectatives que resumeix molt bé lentramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, daquesta manera, serveixen denllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons lautor i duna manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve denrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar lentrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de lexèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.
Altres interpretacions dinterès que ens facilita lobra «Allò que els temps no sendugué», és la ingenuïtat del franquisme residual el que varen representar Girón, Piñar o Tejero, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i lesquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual de la mera reforma del règim que denuncia López podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la dabandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.
Un altre capítol ben interessant daquesta obra és el dedicat a la figura de lescriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar lescriptor el dia que presentà «Allò que el vent no sen dugués», en el decurs dun acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part daquest volum, que ha titulat «Joc descacs». (dBalears, 21-XI-2017)