literatura

La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

Web i llibres de l'escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Tortosa, com tots els pobles i ciutats, tenen una forma oficial de nomenar cada carrer, cada plaça, cada indret, i també una forma oficiosa, que imposa l'ús i el costum popular, i que prescindeix d'oficialitats i de normes lingüístiques. La gent de la ciutat, de forma unànime, utilitza aquesta nomenclatura quotidiana, i el nom oficial només aixeca el cap en escrits oficials, allunyant-se així del sentiment del poble, fent-se estrany.

Avui, mentre camino pel carrer, em trobo una parella d'immigrants, procedents de l'Àfrica sudsahariana, parlant amb la seva llengua que no entenc. Un porta un petit basquet amb verdures, i de sobte escolto una expressió coneguda que diu "plaça Alfonso, plaça Alfonso", amb la nomenclatura exacta, i l'entonació precisa, que fem servir els tortosins quan parlem de la plaça d'Alfons XII, tant se val si hem nascut a la ciutat, si venim del Priorat, o de l'altra punta de món.

Joan Soler i Antich sap a la perfecció el preu que tot autor independent de debò ha de pagar en una societat com la nostra per a mantenir les idees d'igualtat i justícia social. Una cosa és fer l'"art" que interessa als poderosos (polítics, camarilles culturals, etc) i una altra és pugnar per dur als escenaris les idees dels de baix, dels pobles oprimits pel capitalisme i l'imperialisme. "Fins aquí hem arribat!", sentencien els qui tenen el control de la promoció i la difusió de l'obra d'art (sigui llibre, escultura, música, pintura, teatre, etc.). "Si continues lluitant contra nosaltres, el silenci i la marginació seran el resultat que obtindràs. Ja et pots definir!". I ja és clar que molts intel.lectuals es defineixen... I tant; sobretot, cap als posicionaments dels poderosos. (Miquel López Crespí)

Joan Soler Antich i el teatre de la revolta (i II)

Determinat comisariat reaccionari que controla la nostra cultura no perdona a Joan Soler i Antich el seu compromís autèntic amb el poble treballador

Joan Soler i Antich és una excepció d'honestedat i treball ben fet dins del demencial camp del teatre rekional que, a hores d'ara, encara hem de sofrir (el teatre de l'autoodi tan enlairat per reaccionaris de tota mena). Aquest autor que l'any 1984 es definia com a comunista i membre de CC.OO. (lluny de tot càrrec que comportàs privilegis!), sabíem ja aleshores que era un dels més destacats lluitadors populars del Baix Llobregat (compromís autèntic, el seu amb el poble treballador català, ben lluny de les xirimandangues a què ens tenen acostumats els "exquisits"). Havia refusat diversos càrrecs polítics i administratius per motius d'ètica i moral socialistes. Allunyat de tota mena de clans literaris, era i és un dels pilars fonamentals de la renovació del teatre contemporani mallorquí. Oblidat per una part del comissariat reaccionari que encara avui controla la nostra cultura, la reacció -malgrat es disfressi de 'defensora de lo nostro'- no perdona a Joan Soler i Antich el seu ferm compromís social amb el poble treballador. L'any 1984, després de més de vint anys de treball constant dins del camp teatral, encara no tenia cap obra seva editada (i això que havia guanyat tots els premis de teatre dels Països Catalans!).

El teatre de la revolta mallorquí: dignificar la nostra escena

Per l'historiador Antoni Nadal sabem (vegeu pròleg a Teatre de la revolta, pàg. 13) que Els commoguts va ser publicada en una edició d'autor poc coneguda a Esplugues de Llobregat, l'any 1988). Finalment Joan Soler (juntament amb Miquel Mestre, autor de Anomenat lo Tort i Llorenç Moyà, autor de Joanot Colom) ha pogut veure editada la seva obra Els commoguts en una edició de 1.OOO exemplars publicada per l'Editorial Documenta (que dirigeix el citat Antoni Nadal) gràcies a un ajut de la Conselleria de Cultura, Educació i Esports del Govern Balear. L'edició d'aquestes obres per part de Documenta Balear, com molt bé explica el seu director, ajuda a crear una certa impressió de normalitat dins del teatre mallorquí. Antoni Nadal, després de parlar d'una sèrie d'obres i d'autors que defugen l'autoodi del típic sainete rekional (Josep M. Palau i Camps, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover, etc.), afirma molt encertadament: "La llista anterior fa una impressió de normalitat i dóna ocasió a conjecturar l'existència regular d'un tipus de teatre que ajuda el públic a recapitular el passat. És, no cal dir-ho, el drama històric que trobam en qualsevol altra cultura, i que exigeix uns drames d'aquesta mena... Tanmateix, la normalitat de què parlam és més aparent que real. I és que la llista no fa sinó ajustar-se a la situació efectiva del teatre d'autor a Mallorca: obres inèdites, absència avui de premis, estrenes comptades..., són fets que l'entelen".

La revolta dels forans i la Germania

La triadella feta pel director de Documenta (Els commoguts, Anomenat lo Tort i Joanot Colom) em sembla molt reixida. Evidentment, en aquest temps de desmemòria històrica, es tractava de donar la paraula als herois de l'alçament forà de Mallorca en el segle XV i de la Germania mallorquina en la segona dècada del segle XVI. Qüestions cabdals de la nostra història que, llevant algun muntatge d'excepció, mai no hem vist representades com pertoca en els escenaris de la democràcia.

Comprenen els motius! No hi mancaria més! Joan Soler i Antich no és un Xesc Forteza o un Joan Mas qualssevol. Joan Soler Antich és un intel.lectual en el més profund sentit gramscià del terme. Per a ell el "compromís" -ho hem especificat anteriorment- no és amb el seu llombrígol, sinó amb el poble treballador. L'autor que ens ocupa, lluny de qualsevol torre d'ivori com aquelles a què els autors promocionats pel poder ens tenen acostumats, ja en temps de la dictadura fundà quatre associacions de veïns, optà pel carnet dels comunistes de Catalunya i de CC.OO., en els anys de la lluita contra el bloc agressiu de l'OTAN participà en tota mena de comitès i activitats per la pau, per la defensa de la natura i el mei ambient...

Una obra valenta i independent al servei del poble mallorquí

Joan Soler i Antich era -i és!- un home que no es mossega la llengua. Sap a la perfecció el preu que tot autor independent de debò ha de pagar en una societat com la nostra per a mantenir les idees d'igualtat i justícia social. Una cosa és fer l'"art" que interessa als poderosos (polítics, camarilles culturals, etc) i una altra és pugnar per dur als escenaris les idees dels de baix, dels pobles oprimits pel capitalisme i l'imperialisme. "Fins aquí hem arribat!", sentencien els qui tenen el control de la promoció i la difusió de l'obra d'art (sigui llibre, escultura, música, pintura, teatre, etc.). "Si continues lluitant contra nosaltres, el silenci i la marginació seran el resultat que obtindràs. Ja et pots definir!". I ja és clar que molts intel.lectuals es defineixen... I tant; sobretot, cap als posicionaments dels poderosos.

Deia Joan Soler i Antich: "Certament que és difícil navegar pel tempestuós mar dels clans culturals i 'camarilles' de tota mena! Jo, francament, no n'he sabut mai i encara ara no m'interessa gens ni mica endinsar.m'hi. No oblidem que el nostre és un país petit, on tothom se coneix i que els clans estan integrats per persones que exerceixen, tot alhora (quin desfici, Déu meu!) d'autors, de crítics, d'assessors i directors d'editorials (i en el camp del teatre, ben sovint, a més a més, d'actors, directors i autors). I jo -ja t'ho he dit abans- no he estat mai això que se'n diu un bon 'relacions públiques'".

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític. Homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Res ni ningú m'ha marcat tant com aquells extraordinaris i senzills homes i dones d'aquell irrepetible barri ciutadà de la postguerra [sa Calatrava]: mestre Pep, el barber del costat de Santa Fe; el forner l'amo En Xesc; el derrotat, però sempre digne, mestre Lluís Barceló, sabater de Can Estrany; i tants d'altres, vilment traïts a Ialta (ja m'entens, Miquel). (Joan Soler Antich)

El teatre de la revolta als Països Catalans (I)

Sovint els termes "bellesa", "autenticitat", "compromís amb un mateix" amaguen la brutalitat dels opressors contra els oprimits

Dins la línia de dignificació del nostre teatre podem situar també un home fins fa ben poc quasi completament desconegut per molts grups teatrals i bona part de la població de les Illes. Em referesc a Joan Soler i Antich, exemple d'intel.lectual compromès amb el seu poble, tant en temps del franquisme, com ara mateix en aquesta democràcia feta a mida de la burgesia i els seus servils. Avui torna a estar de moda allò tan vell i tan antiquat del "compromís" de l'autor únicament amb la seva ploma. Els pansits conceptes de l'"art per l'art" que sempre han defensant els intel.lectuals orgànics al servei del poder -qualsevol poder, mentre pagui! Paraules completament buides de sentit avui dia com poden ser "bellesa", "compromís amb un mateix", amaguen en el fons tota la brutalitat que, en qualsevol època, els "exquisits" han exercit i exerceixen contra les concepcions i obres culturals elaborades per les classes populars i els seus intel.lectuals.

"El que cal servar sempre és -com deia Gramsci- la independència crítica" (Joan Soler i Antich)

Ben diferent era i és la posició cultural (tant ètica com estètica) de Joan Soler i Antich, al qual vaig tenir la sort de poder dedicar-li una pàgina a la secció de "Cultura" del diari Última Hora (1-VII-84), en un intent d'ajudar-lo a sortir de la marginació a què la reacció sotmet els nostres millors intel.lectuals. Li demanava (i amb la seva resposta hom pot copsar la diferència abismal entre en Soler i els escriptors del "compromís" amb ells mateixos):

- "Si t'anomenen la paraula Gramsci... ¿què et porta a la memòria? Creus 'superat' -com pensa tant babau enganxat a les mamelles del poder- el compromís de l'escriptor amb el seu poble?". En Joan Soler i Antich em responia: "Possiblement sigui Gramsci un dels qui ha tractat el tema d'una cultura nacional-popular i el compromís de l'escriptor amb més profunditat. No crec, emperò -malgrat la meva militància comunista- que un compromís veritable ha de passar necessàriament per l'adscripció formal a un partit concret, però tampoc no crec que el tenir un determinat carnet ha de significar, com molts pretenen, un infamant estigma. El que cal és servar sempre -com deia Gramsci- la independència crítica. En tot cas, i dins aquesta idea gramsciana, el paper de l'intel.lectual, ha de ser sempre el d'un constant animador en el camp del pensament, un observador curós de la realitat social per extreure'n les anàlisis necessàries de totes les experiències del poble i, a través d'un debat constant, oferir eines de treball per a l'avenç col.lectiu".

Joan Soler i Antich: tots els premis de teatre dels Països Catalans

Joan Soler i Antich continuava contestant a la mateixa pregunta: "El que no poden fer els intel.lectuals és callar. Han estat molts d'anys d'abstinència forçosa i sembla que ara molts d'"intel.lectuals", embriacs de petits poders, vulguin treure's la panxa de mal any, i callen i s'embruten les mans amb els que manen i ens aconsellen paciència... L'intel.lectualitat no és una classe autònoma, sempre està al servei d'una altra i generalment fa el joc a la classe dominant".

No hi dubte que estam davant d'un dels autors mallorquins més inconformistes sorgits d'ençà 1939. Joan Soler i Antich va néixer a Ciutat l'any 1935 i es féu conèixer el 1964 en guanyar el premi Josep Maria de Sagarra amb Aquí no ha passat res. A aquest drama, el protagonista del qual milita en una organització clandestina, activista fins que és detingut i condemnat a mort, seguiren Misteri de les flors i Les banderes de paper (1965), on es narren les actituds triomfalistes del bàndol que, en un país imaginari, ha guanyat una guerra civil, i el fracàs d'aquestes actituds a causa de l'engany que encobreixen i l'absoluta corrupció del règim; Aquestes finíssimes arrels (1966), que exposa un conflicte individual provocat per les divisions classistes existents a Ciutat de Mallorca; Pell somorta (1966) "farsa quasi tràgica" on és posada en qüestió la monarquia, i les persones d'uns reis apareixen com les d'uns dòcils ninots propicis a ballar al so de poderosos interessos de clan, sense connexió amb el veritable interès del poble. Tot i així, l'obra d'una intenció més precisa, de les que ha escrit Joan Soler i Antich, és El llarg camí (1967). L'any 1968 guanyà el premi Ignasi Iglesias amb Els commoguts, història de les revoltes pageses mallorquines. I el 1974 escriu una comèdia titulada A Pellsomorta ja lliguen els gossos amb llangonisses, on recrea una de les ràpides i suspectes acumulacions de capital en el Baix Llobregat, durant la guerra.

Miquel López Crespí

Del llibre Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003)

Fallece a los 72 años el reivindicativo autor teatral Joan Soler i Antich

El Consell lamenta la muerte del dramaturgo mallorquín, uno de los antifranquistas más activos de su generación

El autor teatral mallorquín Joan Soler i Antich, nacido en Palma en 1935, falleció el jueves en la localidad de Borriol, en Castellón, a los 72 años de edad.

MATEU CUART. PALMA.

Las primeras incursiones en el teatro de este dramaturgo autodidacta fueron como actor en la Congregació Mariana de Palma. Después, en 1960, Soler i Antich se trasladó a Barcelona, buscando un resquicio de libertad. Allí pasó la mayor parte de su vida, hasta que en 1996 decidió mudarse a Castellón, donde vivió sus últimos años.

Entre las obras más destacadas del autor, uno de los militantes antifranquistas más activos de su generación, que abandonó temporalmente la escritura para trabajar en el seno del Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC), "la única militancia posible en aquellos momentos", según manifestó en una entrevista con DIARIO de MALLORCA, se encuentra el drama Aquí no ha passat res, que se estrenó en sesión única y privada -estaba prohibida por la censura- en la Escola d´Art Dramàtic Adrià Gual el 16 de marzo de 1967, dirigida por Josep Antoni Codina, y por la que ganó el premio Josep Maria de Sagarra. Aquí no ha passat res permaneció inédita hasta 1988, cuando se publicó, bajo el título Teatre, junto a Els commoguts, una de las obras más ambiciosas del autor, galardonada en los Jocs Florals de la Llengua Catalana en el exilio, celebrados en Zurich.

Otros de los textos de Soler i Antich, muchos de ellos inéditos y sin estrenar, son Aquestes finíssimes arrels, acerca de la lucha de clases, o Pellsomorta, una farsa sobre la monarquía. Como narrador, Soler i Antich publicó en 1993 Una generosa fuetada, una novela erótica con tintes sadomasoquistas pero con trasfondo político. Escrito principalmente en forma de epístola, el libro cuenta con grandes dosis de ironía y no está exento de cierta amargura de un autor, reivindicativo desde el principio y hasta el final de su vida, que, en los primeros años de la década de los 90, se quejaba de la "vergonzosa traición de la izquierda", en referencia a "toda aquella gente muy bien intencionada durante una época", que, de repente, dijo "ahora nos toca a nosotros".

Tras conocer la noticia, la consellera de Cultura y Patrimonio, Joana Lluïsa Masacaró, lamentó ayer la defunción del autor en nombre del Consell de Mallorca, del mundo de las artes escénicas y de la Fundació Teatre Principal.

Diario de Mallorca (25-VIII-07)

Parella jove amb una xiqueta petita vestida de princesa, amb una diadema en forma de corona. La mare planteja la situació a la filla: “Ara hem de negociar; anirem a un puesto a prendre alguna cosa”. S’allunyen i no sé com continua la conversa, peò entenc que aquesta família és una monarquia parlamentària.

Foren les primeres dones que agafaren els fusells a Europa per lluitar contra el feixisme i el masclisme

Les republicanes no només hagueren de combatre el feixisme, sinó també el mateix patriarcat que imperava a la societat de principi de segle XX. Malgrat que les formacions polítiques i sindicals a les quals pertanyien es declaraven d'esquerres, poques eren les que volien culminar la transformació de la societat, en què s'incloïa, evidentment, el rol de la dona. (Ander Zurimendi)

El doble combat de les milicianes

Ander Zurimendi | 12/10/2009 |

No formaven un grup gaire nombrós, però varen constituir un mite bèl·lic. Les milicianes foren les primeres dones que empunyaren les armes a Europa, d'una manera organitzada i revolucionària. Malauradament, el seu exemple fou heroic però no durà gaire. Les republicanes no només hagueren de combatre el feixisme, sinó també el mateix patriarcat que imperava a la societat de principi de segle XX. Malgrat que les formacions polítiques i sindicals a les quals pertanyien es declaraven d'esquerres, poques eren les que volien culminar la transformació de la societat, en què s'incloïa, evidentment, el rol de la dona.

Els dos exemples més importants són el de Dones Antifeixistes, que girava en l'òrbita del PCE i del PSUC, i el de Dones Anarquistes (aglutinada al voltant de la CNT i la FAI). Cal recordar, finalment, les dones milicianes del POUM. Aquest partit, d'orientació marxista i trotskista, disposava, fins i tot, d'un Secretariat de la Dona en la seva estructura. Si bé ideològicament haurien de ser més a prop del marxisme del Partit Comunista, les "poumistes" feren pinya juntament amb les "anarcofeministes".

Aquesta paradoxa s'explica perquè anarquistes i poumistes diferien en l'alternativa, però totes eren revolucionàries amb l'aspiració de modificar el decurs de la dona en la història. Tant el PCE com el PSUC, en canvi, estaven impregnats per l'estalinisme provinent de l'antiga URSS. Foren aquests, de fet, els que varen acabar traint l'esperit de les milícies en substituir-les per l'Exèrcit Popular. Amb aquest canvi, produït l'any 1937, s'impedí que les dones lluitassin al front. Les noves tasques que l'estalinisme els deparava s'ubicaven al front, però no en la batalla sinó en els fogons per alimentar els soldats i en les ambulàncies per atendre els ferits.

Evidentment, diverses columnes s'oposaren a la nova reestructuració, però el poder de la CNT havia minvat des del començament de la Guerra Civil. El seu feu de Catalunya i Aragó havia caigut en mans del PSUC, més preocupat per reprimir-los que no per fer front als nacionals. La Barcelona que George Orwell conegué l'any 36 era diferent de la del 37, sobretot passats els fets de Maig. Tornà l'ordre social a les Rambles de Barcelona i la centralització s'aguditzà. La revolució social s'havia acabat gràcies a la consigna: "Primer la guerra, després la revolució". Aquesta fou la gran discussió que enfrontà el bàndol de comunistes i socialistes amb els anarquistes i els poumistes.

El lema de les dues etapes, absolutament criticat per Leon Trotski en el seu article La guerra civil espanyola, tornà a repetir el seu esquema amb el paper de la dona. Deien: "Els homes al front, les dones a la guerra". Aquesta consigna amaga més factors del que sembla. No es que rebutgi la participació de la dona, sinó que l'adreça a cuidar la rereguarda. Una idea que defensà vehementment la catedràtica d'Història Contemporània de la Universitat de Barcelona Mary Nash, que va visitar Palma dijous passat. La professora Nash participava en les II Jornades Guerra Civil, dones i República, organitzades per la Facultat de Ciències de l'Educació de la UIB.

Nash explanà amb fruïció les tasques desenvolupades pel col·lectiu femení en la rereguarda, des del punt de vista que "una guerra no només és una batalla al front". De fet, "la dona s'hagué d'incorporar a les fàbriques en massa per substituir els homes, que eren a les barricades", i és així com començaren els conflictes d'igualtat. El seu salari era inferior. "Fins i tot a les plantes col·lectivitzades pels treballadors la dona cobrava entre un 25 i el 30% menys!", diu, esclaridora, la professora Nash. D'aquí que la Generalitat de Catalunya posàs en marxa el departament d'Afers de la dona. "Reberen 15.000 sol·licituds d'interessades que volien fer els cursos que oferien, però només tenien 5.000 places. Això prova que la demanda existia", explica Nash.

Tot i l'avenç que suposava aquesta política d'igualtat del col·lectiu femení, la Generalitat tan sols va recol·locar en diferents llocs de feina 150 de les ciutadanes que en prengueren part". Ara bé, entre totes les dones que assoliren quotes de poder als convulsos anys de la guerra, cal destacar-hi Federica Montseny, una pionera com a ministra espanyola i de les primeres europees. Ves per on, era anarquista...

dBbalears

La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

Web i llibres de l'escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Xiquet menut, d’uns dos anys, estirat de bocaterrosa a la vorera, plora histriònicament. No s’ha degut fer mal, perquè sons pares estan drets mirant-lo, impertèrrits, uns quinze metres més endavant; ja deuen conèixer aquesta mena de desafiaments. Al cap d’uns segons, la mare se li acosta lentament, l’aixeca del terra, i tots dos tornen de la mà en direcció a la resta de família. A mesura que avancen, el volumen i la periodicitat dels sanglots disminueixen. La mare l’asseu a la cadireta, i li va lligant tots els cinturons mentre jo m’acosto, a temps d’escoltar què li diu amb veu serena: “A mi em parles, perquè plorant no t’entenc”. Se la veu una mare molt professional, o simplement amb experiència, perquè al costat, dreta, s’ho mira la germana gran, amb cara que li estan fastiguejant la tarda, i que no sé si algun dia va aconseguir alguna cosa amb aquesta arma de destrucció massiva infantil del plor.

La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, desapareix amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells. (Miquel López Crespí)

Sa Pobla: servar la memòria dels nostres avis

En aquell temps (parlam dels anys cinquanta i jo tenia deu anys) em semblava que tothom era immortal. Els avis conreaven la terra mentre els rebesavis ens tenien cura al poble, ens acompanyaven a escola a vegades i, quan la mare tenia molta feina, ens feien el dinar i ens preparaven els berenars.

Ells són els que em contaven històries de com era sa Pobla en el passat. Jo aleshores era molt petit. Potser no vaig acabar d'entendre totes les seves explicacions. El cert és que em resten idees, fets concrets (esdeveniments, anècdotes, festes, comentaris damunt les matances, la forma de fer el menjar, panades, els tipus d'entreteniments que eren generals a finals del segle XIX...). Però amb la besàvia (que morí l'any 1963) sí que vaig tenir més contacte, ja que visqué amb nosaltres fins al dia de la seva mort. Jo ja tenia més de quinze anys i per tant sí que record a la perfecció moltes de les històries de sa Pobla antiga que em contà al costat de la foganya a l'hivern, i en el jardí, sota les parres de ca nostra, a l'estiu.

Sa padrina "Nana" em contava com era el nostre poble a començaments del segle XIX (hi havia alguna anècdota que segurament devia ser de finals del XVIII!). Aleshores la riquesa principal de sa Pobla era el correu del cànyom. Es cultivava el blat. L'aigua (proveïda per les sínies) era solament abundosa en els marjals baixos, que era on els pagesos podrien sembrar quatre carabasses, melons i síndries. El prat de l'Albufera servia per a alimentar braus i vaques. La resta, ja s'ha dit en nombrosos llibres, terra secana amb quatre figuerals i vinyes. El paludisme, abans de la dessecació dels anglesos, acabava de completar el trist panorama on sobrevivien com podien els poblers i pobleres.

És tot aquest món d'esforç, de lluita contra una naturalesa hostil, el que anys enrere he provat de servar anant a la recerca de vells papers, dels noms oblidats dels meus avantpassats. Feina difícil i complicada! A vegades he pogut salvar els noms però poca cosa més. En no quedar res d'escrit, només resten aquests noms en les ocasionals escriptures de compra-venda fetes per alguns membres de la família. Tota la resta, fets, esdeveniments concrets, històries, ha estat ja definitivament engolit pel pas dels anys. D'alguns noms de la família (un es remunta al segle XVIII!) només n'he tengut indicis per aquestes velles escriptures de les quals parlava una mica més amunt (la majoria arnades i fetes malbé, trobades a les golfes de casa nostra -Can Verdera i Can Ximbó-). Escriptures que parlen de compres i vendes a noms de Joan Sastre i Munar i Catalina Munar. Hi ha també na Catalina Sastre Serra, però d'aquesta llunyana parenta del segle XIX tampoc no serv cap dada; no sabem amb qui es va casar, si tengué fills. Més endavant ens trobam ja amb els padrins dels meus rebesavis. Són aquests en Baltasar Bennàssar, que es va casar amb na Magdalena Sastre Simó. D'aquest matrimoni ja tenim una informació una mica més abundosa. Sabem que tengueren una filla que duia per nom Catalina Bennàssar. Catalina (que morí el 7 de maig del 1928) es casa amb Rafel Pons Socias i tenen quatre fills: Joan, Baltasar, Magdalena (casada amb el fuster Pere Joan Sabater Ferrer) i Isabel Maria Pons. D'Isabel Maria Pons Bennàssar (la mare del meu padrí Rafel i del batle "Verdera", Miquel Crespí) ja n'hem parlat una mica més amunt.

Per altra banda les informacions que he pogut treure del padrí Miquel Crespí Isern (l'espòs d'Isabel Maria Pons) són també escasses; només sé que era fill de Miquel Crespí i de Pedrona Isern.

Ara ja ens trobam en els anys quaranta (pensau que qui escriu aquest article va néixer pel desembre de 1946). La padrina "Nana" encara és viva i els redepadrins de Can Verdera somnien sovint en la tornada del fill que marxà a l'Argentina en caure la dictadura de Primo de Rivera (parlam del batle de sa Pobla, el cap de la "Unión Patriótica", en Miquel Crespí Pons). Jo encara els he vists, els redepadrins, asseguts sota les parres del pati de Can Verdera, vellets, escoltant la lectura de les cartes (les hi llegia el meu pare o l'oncle José, els quals vengueren a sa Pobla, l'un presoner de guerra -era republicà-, l'altre cridat pel pare) arribades des de Buenos Aires. Els record plorant (enyoraven el fill que marxà i ja no tornà mai més).

Però jo era un infant i encara no sabia res d'enyorances ni de dolor. Anar a sa marjal amb el carro del padrí Rafel Crespí i la padrina Martina "Ximbona" era una festa. Els molins, la terra acabada de regar, jugar amagatois enmig del blat de les indis amb els amics dels horts del voltant, cercar granots dins de les piques que envoltaven els safareigs, menjar canya de sucre (els padrins en plantaven a roure perquè n'hi hagués abastament per a tots els amics) era com giravoltar entorn del paradís (o almenys és això el que em resta en la memòria).

Nosaltres, els poblers -i els santamariers, mureros, manacorins o pollencins- sabem que amb la mort d'un membre de Can Pelí, Can Verdera, Can Rian, Can Cuca, Can Ximbó, Can Pelut o Can Sabater mor una forma de parlar, una forma de cuinar, de bastir cases i molins, conrear la terra, fer espinagades, cantar, fer glosses, entendre la vida... És una cultura i tota una concepció del món que s'esvaeix amb cada persona que desapareix. La història completa de la construcció dels molins d'aigua, de l'aventura immensa que significà fer arribar el tren, de la dessecació de l'Albufera, del conreu i exportació de la patata i les mongetes, de la guerra de Cuba o de la mateixa Guerra Civil, desapareix amb cada darrer alè d'un o una dels nostres vells.

Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Els últims presos del franquisme

'Si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del TOP, components dels consells de guerra sumaríssims, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges que han viscut en la impunitat'

Hi ha homes i dones que cerquen la seva veritat, la seva justícia i la seva reparació en aquestes fosses comunes escampades per tota la geografia d'un país que pot anomenar-se el país del formatge 'gruyère', el país de les tombes a les cunetes, als rasos, el país de l'extens cementiri on, des de fa setanta anys, es calcula que més de dues-centes mil víctimes esperen un reconeixement i un soterrament dignes. Si al París del 1968 algú va pintar allò de 'sota les llambordes hi ha la platja', a l'estat espanyol encara avui podria escriure's a les parets que sota la terra o els maons hi ha les fosses comunes.

Hi ha, també, homes i dones pels quals l'exigència de veritat, justícia i reparació s'inscriu en la pròpia pell. Parlem dels resistents i represaliats dels darrers anys de la dictadura, allò que s'anomena el franquisme tardà. Resistents vius encara avui que, trenta-set anys després de la mort del dictador, continuem esperant que s'anul·lin els judicis pels quals ens van detenir, torturar i empresonar en virtut d'unes lleis manifestament injustes i il·legítimes, per mitjà d'un aparell repressiu i uns tribunals feixistes.

Un nombre, no pas reduït, d'aquest segon grup de persones ens hem associat a la Comuna i ens hem fets presents, com a col·lectiu, i individualment, en la querella argentina. No per gust, sinó impel·lits pel blocatge jurídic i, en bona part, polític, pel qual es manté fèrriament la impunitat total dels crims del franquisme, amb l'única base legal d'una llei pre-constitucional, la 46/77 (llei d'amnistia), que, amb un cop de carpeta, va barrar el pas de qualsevol reclamació de justícia per part de les víctimes i represaliats de la dictadura.

Després d'un seguit de vicissituds i intents frustrats de trencar aquest cèrcol d'impunitat i irresponsabilitat, i, naturalment, no tan sols la Comuna, sinó una quantitat molt nombrosa d'associacions de la memòria, associacions d'ex-presos, sindicats, organitzacions socials de tota mena (un bon nombre de les quals presents en la xarxa Aqua de suport a la querella argentina), a més d'ajuntaments amb el suport de majories municipals, ens hem personat d'una manera o una altra, com a querellants, denunciants o adherents, a la querella que dirigeix avui la jutgessa Servini de Cubría a Buenos Aires. Per als centenars de milers d'afectats directament pels crims del terrorisme d'estat franquista, que tan discriminats i ignorats judicialment romanen en el seu país, la querella argentina i la documentació proporcionada a la jutgessa desemmascara i posa a lloc, per si encara fes falta, la història recent del nostre país i obre una possibilitat d'esclariment i de justícia.

Per als represaliats del franquisme tardà, la situació és especialment sensible. Perquè si continuem vius, també hi continuen alguns dels nostres botxins, torturadors, jutges del Tribunal d'Ordre Públic, components dels consells de guerra sumaríssims que es van prolongar fins poques setmanes abans de la mort del dictador, ex-ministres que van donar el seu 'enterado' a crims legals, carcellers i un llarg etcètera de sinistres personatges, amb uniforme o sense, que han viscut en la impunitat proporcionada per les institucions del postfranquisme, per no parlar del seu enriquiment continu, de la promoció en l'escalafó corresponent o d'unes rendes ben assegurades. En la querella argentina seran denunciades i encausades, com no pot ser altrament, individus d'aquest caràcter i d'aquesta mena. És de justícia, és el mínim. (VilaWeb 26-V-2013)

Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí

Els darrers presos polítics de la dictadura: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.

Republicans perseguits per la dictadura feixista

La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. (Miquel López Crespí)

Començaments de la transició. Finals de 1976. La burgesia i el franquisme reciclat només volien uns "comunistes": els del PCE de Santiago Carrillo, els mateixos que havien acceptat les condicions dels hereus del franquisme pel que fa a la legalització. La nostra organització, l'OEC, era perseguida sistemàticament i criminalitzada per feixistes i pactistes. A ran de la presentació del partit, la Brigada Social ens vingué a detenir, i, després dels interrogatoris acostumats -vespres amb fred als soterranis del Govern Civil-, ens posaren en mans del jutge. L'acusació era haver presentat un partit il.legal. Ens caigué al damunt una multa de setanta mil pessetes que, evidentment, no volguérem pagar. La lluita era per a imposar la llibertat de tots els partits obrers i d'esquerra. No podíem acceptar que haguéssim comès cap delicte. Pocs dies després, en Jaume Obrador, en Josep Capó i jo mateix, acompanyats fins a les portes dels jutjats per centenars d'amics i companys, entràrem a la presó de Palma.

L'any setanta-sis havia estat el de la promoció de diverses organitzacions que, en les dècades de combat clandestí, no representaren res. M'adonava que, mentre els mitjans de comunicació informaven de l'existència d'aquells grups de "notables" (absents de la lluita popular) -el fantasmal GASI, el Partit Socialdemòcrata Balear d'Angel Olmos i Santiago Rodríguez Miranda, l'encara més etèria Reforma Social Española d'en Jeroni Saenz i les estranyíssimes Izquierda Democrática o Concurrencia Democrática Balear), nosaltres, els comunistes (OEC), érem portats a la presó. La tàctica dels franquistes reciclats que portaven endavant la reforma del règim estava essent ben ordida. Aviat seria legalitzat el PCE de Carrillo. El PSOE -el qual no havíem vist mai per barris o caus clandestins- actuava públicament promocionant a les totes Fèlix Pons i Emilio Alonso. Al llibre "L'oposició antifranquista a les Illes" de Bartomeu Canyelles i Francesca Vidal hom pot comprovar -per boca d'Emilio Alonso- el que el PSOE havia fet en temps de la clandestinitat. A la pregunta: ¿principals fets protagonitzats pel partit?, Emilio Alonso declara que "consideren importants les entrevistes mantingudes amb Areilza, el grup "Tácito" (Marcelino Oreja) i Garrigues Walker. També han organitzat dues conferències a les Facultats de Dret i Filosofia i Lletres (Pablo Castellano i Bustelo)". Consideraven igualment cabdal haver ajudat a fundar la fantasmal Assemblea Democràtica de Mallorca. Això era tot! Hom s'adonava que la repressió esdevenia cada vegada més selectiva. Es tractava d'anar configurant les futures eleccions. El règim feia propaganda dels partits d'ordre que no posaven en qüestió la reforma pactada, mentre silenciava i detenia els comunistes que exigien la República, el dret d'autodeterminació de les nacionalitats o lluitaven pel socialisme. El final de la jugada seria a l'any `77. Però ara, a finals del `76, a la presó de Palma només hi havia comunistes i alguns dels obrers detinguts en la manifestació que hi va haver el 12 de Novembre. Per part del PORE (trotsquista) restaven empresonats en Ramón Molina de Dios (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), i en Xavier Serra i na M. Dolors Montero. De MCI havien tancant Isidre Forteza, el representant de l'Assemblea Democràtica a València. D'OEC hi érem una part de la direcció de les Illes: Josep Capó, Jaume Obrador, M. López Crespí, i, dels detinguts en la manifestació del dia 12, hi romanien tancats en Manuel Carrillo, en Pere Ortega, n'Antoni López López i na M. del Carme Giménez Ruiz.

Els companys del carrer, aprofitant les possibilitats que donaven aquelles contradiccions del règim -afavorir i promocionar els partits d'ordre; detenir i silenciar els revolucionaris-, posaren en marxa una sèrie de valentes iniciatives que al final aconseguirien treure'ns de la presó. Na Teresa Nieto col.laborà activament amb la campanya muntada per la direcció d'OEC que encara romania en llibertat, i, sense problemes -malgrat la repressió que havia sofert per editar "Democràcia Proletària"-, ajudà a la l'edició d'un pòster -amb les nostres fotografies- que, aferrat per tots els carrers de Ciutat i part forana, evidenciava l'existència de presos polítics. Es muntà un Comitè de Solidaritat amb els Empresonats en el qual participaren les forces d'esquerra (principalment els diversos grups comunistes). L'OEC, el nostre partit, edità un número especial de "Democràcia Proletària" que fou repartit massivament per tot Mallorca. En Miquel Tugores del PTE, en Jesús Vives de MCI, en Tomeu Fiol del PSAN i membres del PCE(m-l) i l'ORT editaren octavetes explicant la situació dels represaliats. La campanya de solidaritat s'ampliava i enfortia. Nosaltres, dins de la presó pensàvem que mai una detenció havia estat tan rendible políticament per a les forces d'esquerra ni més ruïnosa per al règim.

Qui quasi no va moure un dit contra les represàlies fou la inútil Assemblea Democràtica. Hi haguérem d'anar com a observadors per aconseguir signassin un comunicat de protesta. Na Beatriz Iraburu, del Diario de Mallorca, en deixava constància dia vint-i-sis de novembre de 1976. La periodista escrivia: "La sesión de la Asamblea está teniendo, desde el principio, unos observadores desusados: tres miembros de Izquierda Comunista. Como se sabe, Miguel López Crespí, José Capó y Jaime Obrador, ingresarán el sábado por la mañana en prisión por negarse a pagar las setenta mil pesetas que les han sido impuestas a cada uno por la presentación de su partido en Palma. Ellos fueron a la Asamblea porque pensaron que la situación exigía que las `fuerzas democráticas' denunciasen juntas una serie de cosas. A este respecto, llevaron un comunicado con la idea que la Asamblea lo suscribiera. Y esto provocó una nueva ronda de discusiones largas, largas, largas. Al final, y por iniciativa del PC, se decidió que fuera la Asamblea quien redactara el comunicado y que OIC lo firmara. El comunicado que redactó la Asamblea y que firmó OIC `como miembro observador' -esta calificación provocó también discusiones- acusa al gobierno de no ser democrático y protesta por la represión de los sucesos de la `Jornada de lucha pacífica', así como por el futuro encarcelamiento de los tres miembros de OIC".

Per sort, cada diumenge, gernació de companys d'OEC i altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia i a pintar les parets demanant la nostra immediata llibertat. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de l'Amnistia, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar-hi per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Sortosament, com he dit una mica més endavant, els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'avingueren a muntar el mínting del Polígon de Llevant. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia a l'esquerra revolucionària no pactista) en el diari Última Hora del 15-XII-1976. Deia el diari abans esmentat: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'. Después recalcó el hecho de que ante esta situación partidos que se llaman obreros, no han reaccionado, más preocupados en concentrar sus esfuerzos en conseguir muchos votos en las elecciones. Insistió [Miguel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'- a fin de reforzar la unidad y 'que la Asamblea pueda ser una verdadera alternativa de poder'. Gritos de 'abstención, abstención' fueron coreados repetidas veces durante la intervención de Tugores".

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Passeig vora el riu a Tortosa. Pare ensenya a anar en bici a sa filla. Dos equilibris en joc; la xiqueta, amb casc reglamentari de color rosa, per mantenir la verticalitat i la trajectòria recta; i el pare, en dolorosa postura d’esquena vinclada endavant, que intenta trobar el punt mig entre garantir la seguretat de sa filla subjectant pel darrere el selló de la bici, i entre deixar-la anar assumint el risc de caiguda.

Són equilibris difícils, i el pare té l’avantatge d’haver estat abans a l’altre lloc, tot i que potser ho hagi oblidat, o recordi alguna nafra als genolls. La xiqueta té l’avantatge de la inconsciència, de la gosadia fruit de la il·lusió, de la manca d’experiència. La imatge no pot ser més metàforica del paper d’ambdues generacions, i sovint s’utilitza en pel·lícules i sèries de televisió. Pot semblar un moment familiar sense massa rellevància, però pot ser decisiu per a encarar futurs reptes vitals.

Un ring agut trenca la possible transcendència del moment, i el pare exclama amb certa angoixa: “No és hora de tocar el pito, ara!”

 Té una passió malaltissa pel safir; la col·lecció omple la casa. “Busco el blau perfecte”, sempre diu, amb to irònic, però amaga la patètica venjança contra aquella núvia que va tindre als quinze anys, que adorava els ulls de l’Alain Delon.

(Nota de l'autor. És curiós com funciona el procés creatiu. Deixo la ment en blanc per a escriure un nanoconte, i la primera paraula que em ve al cap és "maragda". La busco a google, perquè sempre em faig un embolic amb els colors de les pedres precioses. Crec recordar que ja he escrit un conte on surten maragdes, i el mateix google em suggereix una altra pedra, el safir. Em poso a teclejar paraules, sense saber com sempre com acabaré el nanoconte i de sobte, recordant un nom que avui malauradament tothom té present, penso: de quin color tenia els ulls Alain Delon? I tot quadra. Que serveixi d'homenatge)

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. (Miquel López Crespí)

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. (Miquel López Crespí)

Llibres per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària i independendista dels Països Catalans: De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006)

Acte de Sobirania.

He viscut esclau setanta-cinc anys

en uns Països Catalans

ocupats per Espanya, per França (i per Itàlia)

Des de fa segles.

He viscut lluitant contra aquesta esclavitud

tots els anys de la meva vida adulta.

Una nació esclava, com un indivitu esclau,

és una vergonya de la humanitat i de l´univers.

Però una nació mai no serà lliure

si els seus fills no volen arriscar

llur vida en el seu alliberament i defensa.

Amics, accepteu-me

aquest final absolut victoriós

de la meva contesa,

per contrapuntar la covardia

dels nostres líders, massificadors del poble.

Avui la meva nació

esdevé sobirana absoluta en mi.

Ells han perdut un esclau,

ella és una mica més lliure,

perquè jo sóc en vosaltres, amics!

Lluís M. Xirinacs i Damians

Barcelona, 6 d´agost de 2007

La publicació del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans (Edicions El Jonc, Lleida, 2006) m´ha fet recordar les dificultats de la tenebrosa època de la postmodernitat per a servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària, del moviment independentista dels Països Catalans. Sempre recordaré, per la brutalitat demostrada, per la tàctica emprada pel carrillisme i afins contra el meu llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (El Tall Editor, Ciutat de Mallorca, 1994), la campanya rebentista dels mentiders, calumniadors i plamfletaris Ignasi Ribas, Gabriel Sevilla, Antoni M. Thomàs, Albert Saoner, Bernat Riutort, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaume Carbonero i Salvador Bastida l´any 1994. Personatges que tengueren la barra i el cinisme de publicar un tenebrós pamflet a la premsa illenca on afirmaven, sense cap mena de vergonya, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien-- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l´estalinisme ordí brutals campanyes d´extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l´extermini de bona part de l´avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d´Andreu Nin, no ho oblidem--, a la mort de centenars d´anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

El dogmatisme i el sectarisme representat pels antics dirigents carrillistes de les Illes i sectors afins volien demonitzar la recuperació de la memòria històrica del marxisme de tendència trotsquista, del nacionalisme d´esquerra, de l´anarquisme. El pacte de silenci del temps de la transició establert per la “unió sagrada” formada pels franquistes reciclats, el carrillisme neoestalinista i la socialdemocràcia espanyola, no volia que hi hagués visions alternatives a la “història oficial” de la transició. S´havia d´enterrar la memòria de les possibilitats revolucionàries i independentistes de començaments dels setanta, anihilar el record de les organitzacions marxista-revolucionàries, del consellisme, dels moviments antisistema del moment. Pseudohistoriadors falsament “objectius”, al servei de la maniobra de restauració monàrquica, enlairaven fins a la nàusea el “paper fonamental de la monarquia en la instauració de la democràcia”, la “clarividència de Santiago Carrillo i Felipe González” per haver liquidat l´herència leninista i republicana (en el cas del carrillisme) i marxista (en el cas de Felipe González). Ara ja no serien solament els intel·lectuals reaccionaris, els hereus del falangisme, de l´històric anticomunisme de la dreta els que blasmarien contra el marxisme com a mètode d´anàlisi de la realitat, com a guia per a l´acció de les classes i pobles oprimits. Ara, en els moments àlgids de la transició, s´hi afegien les direccions del PCE i del PSOE, estretament aliats amb els sectors reformistes del Movimiento, units per a aturar l´onada revolucionària que sacsejava la dictadura a mitjans dels anys setanta.

Calia i cal estudiar a fons el que s´esdevengué en la transició lluny de les edulcorades interpretacions de la Victoria Prego i divulgadors semblants. Una interpretació, la de la Prego, que ja va bé a tot el ventall de servidors del règim, siguin aquests del partit que siguin. Però en el seminari que férem a la Universitat de Lleida organitzat per l´Alternativa Estel, les ponències del qual han servit per a editar el llibre De l´esperança al desencís: La transició als països catalans, un llibre col·lectiu de Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre, el que volíem era aprofundir en la munió d´aspectes oblidats i silenciats per la historiografia oficial. Historiadors, investigadors i militants de l´independentisme d´esquerra el que volíem analitzar eren qüestions com l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l´orígen polític del procés i les renúncies de bona part de les forces polítiques del moment. El seminari, els debats, les actes que ha publicat Edicions El Jonc tenien i tenen com a objectiu fonamental que aquestes anàlisis esdevenguin una eina útil per a transformar l´actual realitat dels Països Catalans.

Com explica molt bé Feliu Ripoll, l´estudi de la restauració borbònica, l´inici del postfranquisme ens situa davant un primer problema: “Segons es reconeix al pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la ‘traïció dels líders’ i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol”.

Només qui ha viscut en carn pròpia les campanyes contra el leninisme, en el cas del PCE, i contra el marxisme, en el cas de la socialdemocràcia, la batalla per l´anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, pot copsar la brutalitat ideològica dels anys inicials de la restauració monàrquica. Tot l´aparell ideològic, i polític, els mitjans de comunicació; tot el poder dels partits del règim, dels sindicats domesticats, de les tribunes parlamentàries es posaren al servei de la liquidació de la memòria històrica republicana, independentista i antisistema de les classes i nacions oprimides de l´estat. Els fonaments del règim sorgit de la reforma del franquisme s´havia de fonamentar damunt la liquidació de qualsevol expectativa d´autèntic canvi social o que pogués posar en qüestió l´essència de la “sagrada unidad de España”. La lluita ideològica i política, la manipulació de la història, tant en aspectes fonamentals del passat com del present, eren el complement bàsic de les mesures econòmiques –els famosos Pactes de la Moncloa, de 1977- que havien de rompre l´espinada del poble treballador, de les avantguardes nacionals dels pobles de l´estat.

Visquérem uns anys tenebrosos enmig d´un silenci que solament ara, amb la publicació per part d´Edicions El Jonc del llibre De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans i d´altres aportacions semblants, es comença a trencar.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

A la secció De pel·lícula, una frase de Els idus de març (2011).

És un tio agradable (en referència al polític candidat del partit demòcrata), tots ho són, però et decebrà tard o d'hora.

Sa Pobla, Mallorca i la Guerra Civil - Robar una pipa de fang – (un petit tast de la novel•la Caterina Tarongí, Lleonard Muntaner Editor)

La mare deixava per uns moments la vigilància de la finestra i ens feia una tassa de til•la. Feia temps que ja no podíem beure cafè. No ens queixaven. Ens conformàvem amb el que teníem. Podíem subsistir, lliurar el que ens era sobrer a les famílies més necessitades. No havíem perdut l’esperança en un nou desembarcament republicà, en la vinguda de tropes més ben preparades, amb tancs i artilleria, amb suport de l’aviació. Somniàvem en batalles definitives, en alguna inesperada sublevació popular. Érem com els nàufrags que s’aferren al primer que troben al costat. Surar damunt la tempesta. Aguantar les onades. Arribar amb l’esperit ferm fins al dia següent era el miracle que ens sorprenia constantment. (Miquel López Crespí)

-Com estan? Creus que aguantaran? –va ser el primer que em demanà el padrí. Volia saber noves del pare, de na Isabel i de n’Andreu.

Li vaig explicar que la situació era gairebé igual des de feia mesos. Moltes matinades anava davant Can Mir per veure el que passava. Sabíem que era el moment en què arribaven els camions que portaven a matar els detinguts. Amb algunes de les dones de Son Serra i Son Rapinya que tenien els homes i els fills tancats, caminàvem amunt i avall provant de saber el que feien amb els presoners. No ens podíem aturar a part ni banda. Havíem de fer com si anàssim a la feina. Tanmateix no enganyàvem ningú. No ignoraven que érem familiars i per això mateix ens insultaven des dels camions.

-No importa que vigileu amb tanta atenció –cridaven, en veure’ns-. No és cap secret el que fem. Avui portarem a fer el darrer viatge un munt de rojos d’allà dins –i assenyalaven el magatzem-. No en deixarem cap ni un de viu! És inútil que doneu voltes i més voltes per aquí. Podeu anar al cementiri d’aquí unes hores.

Era una forma eficaç de torturar-nos. D’aprofundir la ferida, de fer més intens el dolor. No totes les dones podien resistir la visió dels bolics de roba, prop de la fossa comuna. Jo hi anava sovint acompanyant amigues que no sabien res dels seus. Mai no he sentit tanta tristor en ma vida! Veure la roba tacada de sang, les pobres pertinences de jornalers i jornaleres mesclades sense cap mena de mirament. Mirant amb atenció podies distingir, sense temor a equivocar-te per la qualitat dels vestits, els pantalons i la jaqueta d’algun funcionari, de mestres i botiguers. Però el que més abundava eren les camises suades dels pagesos que havien anat a cercar a l’hort. Els apuntaven amb els fusells mentre llauraven i segaven el blat. Ningú no trobava mai res de valor que pogués portar el mort. Els falangistes ho robaven tot. La roba de tants innocents! Les persones d’una bona posició social podien portar una ploma, un rellotge, l’anell del casament. Mai ningú no trobava aquests objectes que, recuperats per la família, servirien com a record de l’ésser estimat. Els botxins agafaven qualsevol possible record de valor. Res no escapava a la seva voracitat! Un matí vaig trobar una dona de Porerres plorant davant el bolic del seu home.

-No han deixat ni la pipa de fang que va fer-se a començament de l’estiu -sanglotava la doneta.

No els bastava robar la vida. No era suficient. Rompien les ulleres dels detinguts per humiliar-los, per fer sentir el seu poder. Els agradava veure com caminaven a les palpentes, ensopegant a cada moment, caient al terra. Sentien un plaer immens en constatar l’extrema fragilitat dels desvalguts que portaven a les cunetes. A vegades, si el rellotge del presoner era barat, el trobaven fet miques dins les butxaques dels pantalons de la persona afusellada.

Robar una pipa de fang, feta amb canya del torrent!

Continuava demanant-me com era possible tanta maldat.

Qui era l’autèntic responsable de la matança, el redactor de les llistes, el cervell que ordenava el bestial diluvi de sang? La majoria dels sicaris eren extremadament joves. Alguns no havien fet els vint anys. Els podies veure al costat d’un responsable de més edat. Era el que sabia on anar a cercar la gent, quants en moririen a la matinada. Qui va congriar l’escenari del crim i ajudà a enervar els ànims? Tan sols els sermons des de la trona, la por dels grans propietaris i rendistes? Les proclames contra l’esquerra que escrivia en Llorenç Villalonga, el metge que portava orgullós l’uniforme de Falange i passejava amb en Zayas, en Mateu Palmer i en Francesc Barrado pel passeig del Born?

L’oncle Joan també cercava una explicació a la ràbia desfermada per tots els pobles i llogarets de l’illa.

-Qui té més culpa del que s’esdevé? –em deia-. Els joves que disparen contra els presoners indefensos o els que fan els sermons, és a dir, sacerdots i escriptors com els germans Villalonga? N’Alfonso Zayas, el cap dels falangistes, potser no vagi de matinada a prémer el gallet, però ningú no pot negar que és ell, el policia Francesc Barrado i els militars qui han organitzat aquesta dansa brutal on estam immersos.

El padrí Rafel escoltava en silenci. Potser pensava que no hauria de romandre amagat, que fóra preferible lliurar-se als homes d’en Martí Cerol per compartir la sort del pare i na Isabel.

El coneixia.

Podia endevinar cada una de les seves preocupacions.

Una forma d’alleugerir la pressió sobre la família seria la d’acabar els patiments de forma dràstica. Anar a l’Ajuntament, a la caserna de la Guàrdia Civil i dir: “No cerqueu més. Som aquí. Deixau en pau la meva esposa, els fills, les nétes. Acabau d’una vegada amb els registres, trucar a qualsevol hora de la nit.”

Provava de llevar-li aquestes idees del cap.

Nosaltres preferíem suportar qualsevol endemesa abans de consentir que es lliuràs als salvatges que sembraven el pànic arreu.

-Padrí, vàreu fer el que pertocava –li explicava-. Qui podia preveure el desenvolupament dels esdeveniments? Tothom pensà a amagar-se imaginant que la sublevació duraria dos dies, com la del general Sanjurjo. Els carrabiners, els socialistes de l’Ajuntament, n’Andreu, els amics de l’Ateneu marxaren vers les pinedes de la badia d’Alcúdia, cap a Alcanada, pensant que la flota de la República arribaria ben aviat a Mallorca. Qui podia imaginar que els militars es farien forts, que resistirien fins i tot a les forces del capità Bayo que desembarcaren a Portocristo?

Les meves paraules actuaven com un bàlsam miraculós sobre l’esperit del padrí Rafel. Em donava la mà per a confirmar, amb ajut del tacte, la meva presència, la realitat d’aquell instant. Talment volgués constatar el miracle de tenir la neteta a la vora, parlant en silenci davant la foganya.

La mare deixava per uns moments la vigilància de la finestra i ens feia una tassa de til•la. Feia temps que ja no podíem beure cafè. No ens queixaven. Ens conformàvem amb el que teníem. Podíem subsistir, lliurar el que ens era sobrer a les famílies més necessitades. No havíem perdut l’esperança en un nou desembarcament republicà, en la vinguda de tropes més ben preparades, amb tancs i artilleria, amb suport de l’aviació. Somniàvem en batalles definitives, en alguna inesperada sublevació popular. Érem com els nàufrags que s’aferren al primer que troben al costat. Surar damunt la tempesta. Aguantar les onades. Arribar amb l’esperit ferm fins al dia següent era el miracle que ens sorprenia constantment.

El padrí em mirava amb tot l’amor del món. Li veia els ulls brillants. No volia plorar al meu davant. Sempre havia estat un home fort, però els esdeveniments superaven les seves previsions. El que pareixia un de tants cops d’estat fracassats es convertia en una guerra que semblava allargar-se fins a l’infinit. Ens trobàvem en un laberint sense sortida, caminant cap a no se sap quina direcció.

-Has vist en Gabriel? Com està na Isabel? –demanava, ansiós.

-És difícil. L’únic que permeten es portar un petit matalàs als presoners, la roba neta, una mica de menjar. Si accepten que deixis a l’entrada alguns queviures, la camisa i el pantaló nets, és bon senyal. Significa que encara són vius, que no els han donat la “llibertat”. A Can Mir, a Can Sales, a Illetes, al castell de Bellver, donar la “llibertat” vol dir enviar-los a la mort. Cap dels “alliberats” no ha tornat mai a casa seva.

La cuina era en silenci. El foc de llenya de pi que cremava a la foganya bastia curioses figures sobre les parets. Talment les ombres que m’atemorien de petita, quan la padrina em contava rondalles, màgiques històries de bruixes i gegants.

-Un dia, quan els camions ja havien partit amb l’acostumada càrrega d’homes que serien executats en unes hores, un soldat de guàrdia em reconegué. Era en Miquel Tonió, un company de jocs infantils a la plaça del Mercat.

Mentre parlàvem, la mare romania al nostre costat, sempre vigilant, en tensió, preparada per si sentia el més mínim soroll pel carrer.

-En Miquel Tonió em va fer un senyal amb la mà –vaig continuar en veu baixa-. No sé d’on va treure un capot de soldat i, de cop i volta, jo ja no era una dona! S’exposà moltíssim amb aquella acció. Si els seus superiors ens haguessin descobert l’haurien tacant a la presó. Una acusació de col•laboració amb esquerrans podia portar-lo als fossats d’Illetes o a llargs anys de presidi. L’oferiment era temptador. No m’ho vaig pensar dues vegades. Volia veure el pare, saber com estava n’Andreu! Na Caterina Tarongí amb capot de l’exèrcit de Franco! Xino-xano, entràrem a l’interior de l’antic magatzem de fustes.

-Vine al meu costat. Com si fossis un altre soldat. Amb aquesta gorra damunt el cap els despistarem. Mai no podrien sospitar que ets una dona –em digué l’amic de la infantesa.

La sort ens acompanyà. Amb summa precaució avançàrem vers l’interior del tenebrós reialme del terror. Tot era en silenci. Només senties dèbils rumors. Una vegada llegits els noms dels que portaven a matar, les veus emmudien, els moviments dels cossos cessaven. Com si els detinguts volguessin fer-se fonedissos. Els sobrevivents, els que no havien estats cridats a pujar al camió provaven de dormir una hora més, fins que sonàs la campana de la sala gran. Dormien? No crec que ningú pogués tancar els ulls després de veure com amics i familiars eren enviats a l’escorxador. Ningú no ignorava que els noms que l’oficial de guàrdia pronunciava no eren per anar a casa, com deien, per enganyar els presos.

-Els pogueres veure? Com es troben? –demanava el padrí Rafel.

En Miquel em porta fins a un racó des del qual es divisava l’interior de la cuina. Des de la distància, vaig poder ullar el pare i n’Andreu que encenien el foc, preparant el beuratge del matí.

-Els donen un tassó d’aigua bruta amb un bocí de pa –em digué en Miquel Tonió. Però a aquestes hores sempre és d’agrair tenir un poc d’aigua calenta dins la panxa! No et creguis que als soldats ens donin res millor! Els oficials sí que tenen cafè i ensaïmades, tot el sucre que volen! Nosaltres, la tropa, ben igual que els presos. I és encara pitjor si no ho prenem. Com podríem resistir fins al migdia? Impossible!

Moments després, en comprovar que no hi havia cap superior a la vista, ens situàrem a un indret protegit de qualsevol mirada indiscreta. La fosca i l’amplada d’una columna em feien quasi invisible. Si hagués albirat qualsevol perill hauria pogut llançar el capot al terra i sortir per una porteta al carrer.

Estava emocionada. El cor em bategava, com un motor desfermat. Des de la distància vaig veure com en Miquel Tonió indicava al pare l’indret om em trobava. N’Andreu també em va veure. Per uns instants restaren com petrificats. Al pare li caigueren al terra els bocins de llenya que portava. N’Andreu es va fregar els ulls, talment veiés visions. Deixaren el que feien i varen fer unes passes per apropar-se al racó on romania amagada. Però en Miquel els va haver d’aturar. Els digué unes paraules a cau d’orella. Vaig veure que feien signes afirmatius amb el cap. No feren cap altra passa. Es quedaren mirant per la finestra de la cuina, sense creure que jo era a uns metres del seu costat. La situació era summament perillosa. El nostre bon amic es jugava anys de presó. No podia fer res més. No podíem prologar ni un minut més la trobada. Ens acomiadàrem amb una intensa mirada i gests de salutació tremolosos. Tots pensàvem el mateix. I si aquella era la darrera vegada que ens podíem veure?

No podia contenir les llàgrimes. El rostre seriós del pare m’indicava que no era hora de plorar. El seus ulls em deien que havia de ser forta, ajudar la mare i el padrí a resistir.

Havíem tengut sort. Els oficials dormien. Mancava encara una hora per a despertar els presoners. Els soldats de guàrdia miraven cap a un altre indret. No ens veieren quan em vaig llevar el capot i sortia per la porta del darrera de Can Mir.

El pare i n’Andreu eren vius! Sense poder aguantar la meva emoció vaig donar una abraçada al meu amic.

El padrí escoltava la història sense dir res, emocionat.

La mare plorava silenciosament.

La crònica de la Mallorca desapareguda en el nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla (Llorenç Gelabert Editor) - Pere Rossselló Bover – L´escriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover analitza el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla - Miquel López Crespí: Visions literàries de Sa Pobla (Sa Pobla: Ajuntament de Sa Pobla, 2018) «Col·lecció Uialfàs», 5. -

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers. (Pere Rosselló Bover)

Visions literàries de Sa Pobla, a diferència del que algú podria pensar a partir del títol, no és cap llibre de caràcter local, nostàlgic, sobre un passat enyorat. De fet, tampoc no és ben bé un retrat només de Sa Pobla, sinó que pràcticament tot el que en diu podria ser l’anàlisi de la vida quotidiana de qualsevol poble de Mallorca durant els anys més durs de la postguerra.

Miquel López Crespí ha bastit aquest llibre de records, seus i dels seus familiars més propers, a partir de retalls d’altres obres pròpies. Una part dels capítols provenen d’Els crepuscles més pàl·lids (2009), una novel·la construïda a partir de la biografia del seu pare, que havia estat presoner republicà i que va patir la repressió franquista. D’altres capítols, en canvi, tenen l’origen en un altre llibre, essencialment autobiogràfic, a hores d’ara encara inèdit.

És per aquest motiu que el lector es trobarà en aquest llibre amb una diversitat de veus narratives que parlen i que, entre totes, ens fan un fris del que fou la vida diària de la gent de Sa Pobla durant aquells anys llargs i foscos. Si bé la majoria de les vegades ens apareix una veu narrativa en primera persona, que coincideix amb la de l’autor, en altres ocasions són altres personatges de l’entorn familiar (la mare, la padrina, el pare, etc.) els que ens ofereixen el seu testimoni. Naturalment, d’aquesta manera Miquel López Crespí ens pots oferir una visió molt més completa i complexa que la que en podria tenir un infant de la postguerra, com era ell en aquells anys.

Visions literàries de Sa Pobla és, com hem dit, un retrat de la vida de la gent del poble en uns anys difícils. Però també es podria llegir, potser per l’origen dels capítols que l’autor ha triat, com una novel·la sense un argument concret i, sobretot, sense intriga. De fet, és una “novel·la” que es tanca amb l’episodi que dóna lloc a tota la història: el moment en què son pare i sa mare es coneixen en la platja d’Alcúdia, que és, de fet, quan s’inicia la història d’amor de la qual naixerà el nostre escriptor. Tanmateix, aquest viatge no es du a terme d’una manera cronològica, sinó que, constantment, anam avançant i retrocedint en el temps, perquè el llibre està ordenat més bé per motius temàtics. Fins i tot, assistim a fets que tenen lloc abans de la guerra civil, però que ja anuncien el que ocorrerà més tard.

Visions literàries de Sa Pobla entra de ple en la denominada literatura autobiogràfica. Potser no es pot considerar una autèntica autobiografia perquè, com hem dit, l’autor i el narrador no sempre coincideixen. Tanmateix, hi ha un cert pacte autobiogràfic: els lectors sabem que l’autor ens conta uns fets que han ocorregut realment i que, encara que no tots els hagi viscut ell mateix, altres els han protagonitzat persones del seu entorn. La veracitat, per tant, hi és implícita i els possibles detalls que siguin fruit de la imaginació del novel·lista no desmenteixen la veritat essencial del que s’afirma en el text.

Visions literàries de Sa Pobla és també un document històric. El llibre va acompanyat d’unes imatges molt interessants, la majoria de les quals prové de l’entorn familiar de l’escriptor i també de l’arxiu de Joan Llabrés. Avui, quan la nostra societat ja ha sofert nombrosos canvis arran del turisme i dels posteriors avenços en les comunicacions, la fesomia dels nostres pobles s’ha transformat completament. En cinquanta o seixanta anys qualsevol vila del país ha quedat completament transfigurada. Sa Pobla no n’és cap excepció. En el nostre temps la vida quotidiana s’ha modificat molt més del que en el passat ho havia fet durant segles. D’aquí la utilitat de llibres com aquest, que ens mostren el que és l’autèntica història: la història que protagonitza la gent del carrer i no els grans personatges de la política, encara que molt sovint siguin aquests els causants de les desgràcies dels primers.

Miquel López Crespí ens ofereix el retrat de la postguerra més sòrdida i més miserable vista pels ulls d’un infant d’una família que havia viscut els fets des dels dos costats. Mentre que la mare procedia d’una família benestant, alguns membres de la qual –com el batle Miquel Crespí Pons Verdera− havien contribuït a millorar la vida del poble durant la dictadura de Primo de Rivera; el pare, en canvi, era, com hem dit, un presoner republicà, que havia estat traslladat a Mallorca per fer feines com a càstig a les ordres de les autoritats feixistes. Contra l’apropiació, el control i la tergiversació de la memòria col·lectiva que la dictadura franquista va practicar, els nostres escriptors compromesos han fet surar la veritat històrica. Per aquest motiu López Crespí manté una actitud de recerca de la veritat per sobre de qualsevol partidisme, la qual cosa el du tant a denunciar la violència extrema dels crims del franquisme, com a lloar la bona feina per al bé del país que, abans de la guerra, havien fet alguns dels representants de la dreta regionalista. La crueltat dels feixistes envers les víctimes i els seus familiars i descendents sols s’explica per un odi profund i irracional.

A Visions literàries de Sa Pobla assistim, com hem dit, al retrat de la vida quotidiana de la gent d’un poble de l’època preturística: els durs treballs del camp, els jornals magres, les festes del poble, el cinema, el control de l’església, el poder de les classes altes, els jocs dels infants, la persecució dels xuetes, les supersticions, les feines casolanes, etc. Es tracta d’un món esvaït, que l’autor ens presenta des d’una actitud ambivalent: perquè, per un costat, és el temps irrecuperable de la infantesa; però, per altre, és un temps de repressió i de pobresa, de por i d’anul·lació de la llibertat.

Hi ha molts de motius per llegir Visions literàries de Sa Pobla. Però més enllà del que hom hi vulgui cercar, també hi pot trobar l’eficàcia d’una prosa senzilla amb què l’autor assoleix una comunicació directa amb el lector, basada en la sinceritat i en la complicitat. Hi trobam una veu amiga que ens parla a cau d’orella per fer-nos saber tots els patiments i els goigs que el vent ja fa temps que s’emportà.

Pere Rosselló Bover (Juny 2018)

Matí d’agost festiu a Tortosa, lluminós però fresc per l’època de l’any. Al parc em trobo una imatge gairebé de postal, amb una família típica, una parella jove amb dos fills. El menut s’enfila per una mena de teranyina de cordes. Quan està dalt de tot, la mare, a poca distància, diu: I ara, què?

Suposo que ara li tocarà baixar, amb prudència; baixar és més perillós que pujar. Perquè suposo que la pregunta es refereix a la posició del crio, perquè si és un “i ara, què?” més general, ja no sabria què respondre davant tantes teranyines de la vida.

La novel·la històrica. El desembarcament del capità Bayo en el Port de Manacor.

Per Pere Rosselló Bover, escriptor i catedràtic de la UIB.

Núria i la glòria dels vençuts (Lleida, Pagès editor, 2000) forma part d'una trilogia de Miquel López Crespí sobre la guerra civil, juntament amb Estiu de foc (1998) i L'Amagatall (1999), que l'any passat va obtenir el Premi Miquel Àngel Riera. Tot i ésser la primera de la sèrie, Núria i la glòria dels vençuts ha estat la darrera de les tres novel·les a aparèixer.

Com a les altres dues, dos grans objectius semblen haver incitat l'escriptor de sa Pobla a l'escriptura: per un costat, l'afany de recreació d'uns fets històrics, que són narrats a partir de la documentació aportada per la historiografia recent; i, per un altre, l'explicació d'uns valors ideològics que coincideixen sobretot amb els de l'esquerra, l'anarquisme, el nacionalisme i l'antifeixisme. Per aquest motiu, aquest novel·la, com les altres que formen la trilogia, no ens ofereix una visió neutra dels fets ocorreguts l'estiu de 1936, car conté una identificació força palesa entre el pensament de l'autor i el de la narradora-protagonista. Aquesta, tal com també ocorria a L'Amagatall, es converteix en una mena de punt de vista a partir del qual López Crespí basteix un gran fris en el qual desfilen personatges reals, esdeveniments i anècdotes que configuren l'episodi històric recreat.

La labor de l'escriptor ha consistit a combinar aquests elements reals amb personatges i situacions que són fruit de la seva imaginació i que, sobretot, li han servit de fil conductor per contar la història i, alhora, per comunicar-nos la seva manera de pensar. En aquest sentit, López Crespí es mou entre els límits de la novel·la històrica més tradicional, en la qual el propòsit didàctic sempre és present. Aquest fet implica que, més que aprofundir en la peripècia psicològica dels éssers de ficció, sobretot cerca mostrar-nos com varen ocórrer els fets reals, per tal que el lector en pugui conèixer la veritat i els comprengui en tota la seva complexitat. És evident que aquest punt de partida actua en detriment de la profunditat humana dels personatges i a favor de la dimensió ideològica i documental de la novel·la. Per aquesta raó, no ens ha de sobtar, per exemple, que les cartes que Núria rep de Joan, el seu company, siguin plenes d'informació bèl·lica i quasi no contenguin -com seria lògic- els esplais sentimentals propis d'una parella d'enamorats, que viuen en constant perill de mort i allunyats un de l'altre a causa de la guerra. És cert que el moment que els ha tocat viure és excepcional i que es tracta de persones disposades a donar la vida per uns ideals utòpics; però això, als ulls del lector d'avui, precisament els resta humanitat, tal com sol ocórrer en la major part de la nove·la històrica tradicional.

Pel tema tractat, Miquel López Crespí ha pogut comptar amb una valuosa font d'informació, de la qual ha extret la major part de la base real de la seva història. Ens referim al llibre de Josep Massot i Muntaner El desembarcament de Bayo a Mallorca. Agost-setembre 1936 (1987), en el qual l'investigador benedictí reconstrueix amb tota mena de detalls els orígens de l'expedició, la reconquesta republicana de Formentera i d'Eivissa i la desfeta tràgica dels republicans a Mallorca després de més de mig mes de lluita. En l'apèndix documental d'aquesta obra es recull un dietari redactat per una miliciana que participà en el front de Portocristo, que ben bé podria haver servit a l'escriptor de sa Pobla de motiu d'inspiració a l'hora de dibuixar la protagonista de la seva novel·la. En general, el diari de la miliciana només coincideix parcialment amb Núria i la glòria dels vençuts: així, el relat anònim comença el mateix dia 16 d'agost i dura fins el 4 de setembre, mentre que la novella de López Crespí s'inicia a Barcelona amb els preparatius de l'expedició i acaba amb la lluita al port de Manacor, sense relatar la retirada de els tropes de Bayo. Un altre exemple de la relació de la novel·la amb les fonts històriques i documentals és la referència a la fotografia que la protagonista i dues milicianes més es fan a Portocristo, la descripció de la qual concorda exactament amb la imatge reproduïda a la portada del llibre de Massot i Muntaner Els escriptors i la guerra civil a les Illes Balears (1990). Amb tot això volem dir que a labor de López Crespí ha consistit a donar vida mitjançant la creació literària a uns materials reals, però que restaven en la lletra morta de l'erudicció. En aquest sentit, hem de concloure que l'operació resulta força reixida, car l'interès dels fets seleccionats i l'estil planer de l'autor ens proporciona una lectura alhora àgil i interessant.

Sens dubte, però, el que més sembla haver seduït el nostre novel·lista (Miquel López Crespí, autor de la novella Núria i la glòria dels vençuts publicada recentment per Pagès Editors) és la figura d'aquesta jove que, com altres anarquistes de l'època, va emprendre una vida nova. Núria sap que no ha anat a la guerra per fer el dinar, rentar la roba o cosir els mitjons dels seus companys milicians, sinó per lluitar per un món millor, en el qual no existeixin les injustícies socials ni tampoc les diferències de sexe. La revolta ha duit Núria no sols a combatre les tropes feixistes, sinó també a treballar contra els prejudicis dels seus companys republicans, que encara reserven a la dona una sèrie de treballs que la societat tradicionalment li a encarregat i que, fins i tot, creuen que el seu paper només ha de consistir a satisfer les necessitats de l'home. Aquesta dimensió feminista de la protagonista és el tret que connecta millor la protagonista amb els lectors d'avui. I, en certa manera, és també el que, als nostres ulls, la salva de la rigidesa i de l'excés d'ideologia. Gràcies a alguns petits detalls -com el de dur un pintallavis juntament amb les armes-, es reforça la versemblança del personatge.

l refús d'una societat estratificada, dividida en poderosos i dominats, és l'eix ideològic de Núria i la glòria dels vençuts. Per aquest motiu, la figura del capità Bayo és presentada d'una manera força crítica per la narradora-protagonista, que s'adona de la contradicció d'una societat que lluita per la igualtat, però que alhora és dirigida per aquells que n'ostenten un poder que àdhuc els atorga el privilegi de decidir la vida i la mort dels seus subordinats. Així, Alberto Bayo és vist com un militar d'acadèmia, amb un historial repressor, que en el fons només cerca el protagonisme personal, la qual cosa el porta a trencar amb el capità Manuel Uribarry, cap de les milícies valencianes. Per la seva vanaglòria, en començar el desembarcament al Llevant mallorquí, es vesteix amb l'uniforme de tinent coronel. I, sobretot, no dubta a exercir la seva autoritat despòtica sobre les seves tropes, fins i tot en aplicar una injusta sentència de mort contra un dels milicians valencians. Núria comprèn com serà de difícil bastir una nova societat igualitària, mentre els militars -imprescindibles per a guanyar la guerra- ostentin el poder: "No podem dir ni una paraula a uns comandaments que seran els principals enemics de la revolució", perquè "o controlem els militarisme des del seu naixement o el militarisme acabarà amb nosaltres" (pag. 98). Al capdavall, ja compta amb l'exemple de la Rússia de Stalin. La lliçó final de la novella sembla ser que només la feina i el sacrifici resignats de les dones i dels homes anònims podrà conduir en el futur a un món millor.

Núria i la glòria dels vençuts narra un perible que va des de l'organització de la campanya al Principat -amb alguns retrocesos que remeten al triomf a Barcelona sobre els militars adherits al Movimiento durant els primers dies de la guerra-, fins als inicis del combat a la zona del port de Manacor, tot passant pel viatge fins a València per recollir els milicians d'Uribarry, la conquesta de Formentera i d'Eivissa i l'anada a Maó per completar les tropes de l'expedició. En resum, una història que, tot i que coneguem com acabarà, conté elements suficients per garantir l'interès del lector. López Crespí opta per tallar la novel·la abans que es produeixi la retirada de les tropes republicanes. Potser es tracta d'una manera de deixar la porta oberta a una futura continuació del seu relat. A nosaltres, però, ens fa l'efecte que més tost és un intent de concedir una nova oportunitat de triomfar als seus protagonistes. Tant de bo poguéssim canviar la Història!

Revista El Mirall número 115 (setembre 2000).

Web i llibres de l'escriptor Miquel López Crespí

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Quan varen guanyar les eleccións digueren que aquesta seria la legislatura d’escoltar a la ciutadania, Res més lluny del que estan fent. No escolten. El resultat serà nefast: enterraran les esquerres a dins CA N’ESPASES.

Em fa mal el cor (IV)

Com a portaveu de La Plataforma Salvem La Real és el meu deure recordar els objectius pels quals hem lluitat durant quasi 4 anys. Malgrat tot el que hem anat fent. La decisió de l’actual govern progresista (?) de continuar les obres del nou hospital de referència a la finca de SON ESPASES, suposa no haver assolit el principal objectiu de la nostra reivindicació. Salvaguardar uns dels pocs paratges que quedaven i que mos identificava com a poble.

Vais llegir l’altre dia a la premsa que havien declarat BIC, la festa de l'Estendard, per esser una de les més antigues de Mallorca (700 anys). ¿Qué en saben de poc d’historia?. Nosaltres vàrem demanar a n’el més d’Agost que declarassin BIC les festes de Sant Bernat, aquestes si que son les més antigues de Mallorca, daten de 1232 i a CA N’ESPASES, van acampar les tropes del rei Jaime I. Nosaltres, la PLATAFORMA, vàrem presentar un document increíble a on feiem un recorregut per la història, fins i tot ells mateixos mos digueren que estava tant bé, entre il.lustración i documentació treta de l'arxiu del regne de Mallorca (còpies compulsades) que era per fer una "Tesi”,. des de llavors no ens han tornat parlar del tema. I això que estava tant ben documentada que era impossible que mos ho tirassin en terra. El mateixos dies, presentarem uns llibres fets tots per nosaltres amb il.lustracions inèdites i tant o més documentada en que demanavem que declarassin CONJUNT O LLOC HISTÒRIC TOT L’ENTORN DE LA REAL.

D’aquesta manera quedava protegit per a sempre, entràs el Govern que entràs, El primer Monestir i allà a on visqueren durant segles i segles els monjos del Cister era Son Cabrer (antic Alcasser de’n Nunó Sanç). Aquesta feina mos va dur setmanes i setmantes i un parell de punts a la meva cama dreta.. (anegdotic, però que no oblidaré mai), l’experiència que vais sentir quan vais veure la sala Capitular, de Son Cabrer (antic Monestir i Alcasser de’n Nunó San´) , la campella dels monjos., els graons pintats de verd amb figures. Era maravillos el que tenia a davant.

Totes les persones que l’han vist (historiadors, catedràtics, gent que coneix La Real de fa mols d’anys) se sentiren orgullosos quan veren aquest treball tant ben fet. Aleshores i després de dir-nos que això seria la salvació de LA REAL i tot el seu entorn, doncs “NO”, no va servir de res. M'agradaria saber quins tècnics varen esser els quals ho han revisat, i denegat la incohació de CONJUNT O LLOC HISTORIC per poder discutir amb ells quin criteri .han seguit.

Que demostra això?. Molt senzill i és que fan el que volen . Quan varen guanyar les eleccións digueren que aquesta seria la legislatura d’escoltar a la ciutadania, Res més lluny del que estan fent. No escolten. El resultat serà nefast,. enterreran les esquerres a dins CA N’ESPASES.

La avaricia del poder arriba a tals extrems que malgrat totes les proves aportades, denúncies i altres, no han servit, perquè un Govern sense cap sensibilitat cap a la nostra història, destrossas un dels pocs entorns naturals carregats del nostre passat, d’allà d’on venim,. Han destrossat jaciments de gran valor, enterrats segles i segles, quin mal els hi feien? L’ansia de poder, de doblers han fet que no tenguessin escrúpuls de cap mena i no han respectat ni siquiera les lleis que ells mateixos varen fer . O és que les lleis solament estan fetes per als ciutadans??.

Gràcies a les accions de la Plataforma, lograrem que entrassin després de 3 mesos les arqueólogues que havien d’esser allà abans de començar les obres. Quina vergonya Senyors. Aquest és un fet que passará a la història , però no com una proesa sinó més aviat com una taca.

El que ha passat a CA N’ESPASES ha estat una vergonya per el nostre poble.

Vull expessar la nostra decepció davant aquesta decisió i la nostra indignació davant el futur horitzó afavoridor del consum de territori que va lligat a aquesta resolució.

Així i tot, encara ens queda esperar la resposta de la Justícia a totes les denúncies penals, presentades als Jutjats de Palma, i de la Fiscalia Anticorrupció, referides a totes les malifetes produïdes al nostre Patrimoni a Son Espases. Alguns exemples són: l’espoli dels jaciments arqueològics, la destrucció dels BIC de les síquies d’en Baster i de la Font de la Vila. També hem denunciat la construcció de l’hospital dins la llera d’una torrentera, amb el risc real d’inundacions greus, amb el perill que això pot suposar per a les vides humanes tant dels usuaris com dels treballadors de l’hospital. Incomplint la llei del PLA HIDROLÒGIC NACIONAL, així com el PLA HIDROLÒGIC de les illes Balears

Vull fer saber el nostre desencant, motivat per uns polítics que ens han fet creure que ens acompanyaven per aconseguir els mateixos objectius que nosaltres, i després s’han «doblegat» davant els grups de pressió, esperonats per partits que ja no governen.

Uns polítics que no han estat capaços de cercar altres alternatives, realment factibles, o de defensar, fins al final, l’opció que prioritzava el seu discurs quan eren a l’oposició, la «gran oblidada» i consensuada decisió de fer el nou hospital a Son Dureta. O bé l’altra alternativa, la base militar General Asensio (Son Suredeta) ja quasi tancada.

N’hi ha que parlen de la «valentia» del president, a nosaltres ens sembla una traïció, una ocasió perduda de girar el rumb de la política d’aquesta Comunitat, una deslleialtat cap a la gent que va tenir esperança i va confiar que «les esquerres» acomplirien el que havien promès. Hem confiat, i els uns ens han traït directament i els altres en són còmplices.

No és suficient tenir «mal de cor» ni votar en contra de les decisions. La valentia dels polítics es demostra quan pressionen de debò amb el poder que la ciutadania els ha donat a les urnes. Les concentracions, actes i manifestacions on veníeu els actuals governants omplint-vos la boca de voler un futur millor per la nostra terra, queden esvaïdes d’ençà que decidiu continuar com l’anterior Govern. Heu optat per participar de la corrupció.

Crec que una altra Mallorca (i Illes Balears) és possible, però s’ha demostrat que els governants i polítics de la nostra illa no són capaços de girar el rumb. Amb governs anteriors sabíem de la connivència amb els especuladors, l’actual Govern ha demostrat que a l’igual que a la darrera legislatura que va governar, ha decidit fer-li el joc a aquests poders fàctics, que ja els va fer fracassar com a governants. Ells han decidit, nosaltres hem advertit.

Des d’aquí, també, vull donar les gràcies a totes les persones que, durant aquests quatre anys, ens han acompanyat, de tot cor (i no com els polítics...), en aquesta lluita, llarga, però de la qual també n’he tret coses positives com el suport demostrat de ciutadans i ciutadanes que ens han seguit des de molts racons de la nostra illa, i han demostrat que la consciència col·lectiva segueix viva. Animem a seguir amb la mobilització social per perseguir la societat que realment desitgem.

Pensau que segons els informes que tenim fets per l’Ajuntament de Palma i contestats per Recursos Hídrics, són d'una incongruència tan gran i d'una, irresponsabilitat, per no utilitzar la paraula negligència.

L’Ajuntament de Palma en data 16/01/07 va fer firmar un informe atenent al qual a la finca de Ca n’Espases Vell sí si podia construir el projectat Hospital.

El referit informe, favorable a la construcció, va ser emès no per l’Enginyer Municipal, sinó per un delineant; i no va tenir en compte el fet que, segons l’últim PGOU de Palma, de l’any 1985 i l’anterior conegut amb el nom Ribas Piera (1974); la finca de Ca n’Espases tenia la consideració de zona d’al risc d’inundacions.

NOTA: MOLT IMPORTANT

L’informe entregat a FISCALIA ANTICORRUPCIÓ en data 8/11/07 i signat per el geòleg diu textualment:

La major part de l’emplaçament del futur hospital de Son Espases es troba en una zona topogràficament elevada.. Malgrat això, el seu extrem septemtríonal resulta afectat per la presencia d’una llera que se defineix des de proa de la carretera d’Establiments fins a la Ctra. De Valldemossa, prop del seu encreuament amb el camí dels Reis. Recull un cabal de fins a 10 m3 /segon, per a una periodo de 100 anys i drena un àrea d’unes 145 Ha dels vessants occidentals de la conca de Palma.

Web de la Plataforma Salvem la Real

Més articles de la campanya Salvem la Real! (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Memòria històrica del primer Pacte de Progrés

Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. (Miquel López Crespí)

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constatar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord. (Miquel López Crespí)

Son Espases: Toni Roig en el record

Per molt que hem provat de recuperar la confiança en aquells que haurien de defensar els nostres drets (defensa de la terra, de la nostra cultura, de les senyes d´identidat amenaçades per la mundialització regnant), el cert és que aquesta legislatura ha començat molt malament. De bon principi va ser Margarita Nájera, la portaveu del nou Govern de les Illes, que s´estrenà (i encara no ha mudat d´actitud) parlant en castellà. La portaveu d´un executiu en el qual hi ha partits nacionalistes i d´esquerra que han signat un compromís de defensa de la llengua i identitat pròpies s´expressa majoritàriament en castellà incomplint el decret 100/1990, que estableix: “Els càrrecs de l´Administració de la CAIB de les Illes Balears s´han d´expressar normalment en català en els actes públics celebrats a les Illes Balears, sempre que la intervenció sigui per cas del propi càrrec”. Tot plegat, un començament de legislatura (i encara havia de venir el pitjor!) decebedor per a tots aquells i aquelles que hem donat i donam suport a les forces progressistes. Com deia ben encertadament el professor Gabriel Bibiloni en el seu blog personal: “Un Govern no pot anar en contra dels seus mateixos principis, i, una altra, que els membres d´un Govern de sanejament democràtic no poden incomplir la llei”. Gabriel Bibiloni recordava que el més trist d´aquest menyspreu a la nostra llengua per part de la portaveu del Govern era que Margarita Nájera ja fa més de trenta anys que viu i treballa a Mallorca.

Però el més trist del que s´ha esdevengut recentment ha estat l’acceptació per part del Pacte, sota la direcció de PSOE-UM, del projecte estrella de Jaume Matas i el PP: la construcció de l´hospital de referència de Mallorca a Son Espases. Tots els moviments de les plataformes per salvar la Real, els col·lectius polítics i sindicals, les persones que es varen mobilitzar per a aturar aquest negoci especulatiu i de destrucció de recursos i territori ens sentim profundament decebuts. Què pensaria en aquests moments el cantautor Toni Roig, ànima apassionada de la defensa de la Real que, juntament amb Aina Calafat i tots els mallorquins i mallorquines, donà vida i ànima per a preservar la nostra terra i la nostra cultura? Ben segur que no li estranyaria gaire la claudicació de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial davant els tèrbols interessos dels poders fàctics de les Illes. No tenim cap dubte que, malgrat tot el que s´ha esdevengut, continuaria en la lluita, més decidit que mai a denunciar els oportunistes, els que empren les mobilitzacions populars en profit personal per a pujar al poder i omplir la butxaca. Toni Roig ha mort dies abans d´haver de patir el sotrac de veure i constatar com aquells que ell havia ajudat a situar a recer del poder se’n reien de la seva lluita i de la lluita de tots aquells i aquelles que hem sortit a defensar Mallorca de les urpades de l´especulació i la corrupció. Ben segur que Toni Roig, un dels signants del manifest de les forces nacionalistes i d´esquerra de l´any passat, manifest que demanava la unitat nacionalista per a foragitar el PP de les institucions, se sentiria profundament decebut, com ens hi sentim tots nosaltres, si visqués per a comprovar com els que ell havia ajudat a pujar al poder ara continuaven amb el projecte de Jaume Matas i el PP de fer l´hospital a la Real.

No és solament l´abandonament de la lluita per a salvar la Real, ses Fontanelles o el mal anomenat “Port Adriano”. La continuació de la maniobra especulativa de Jaume Matas a Son Espases fa endevinar el que s´esdevendrà durant tota aquesta legislatura. No hi valen les excuses de mal pagador dels que diuen que aquest abandonament d´idees i principis només és un d´entre els cent acords signats amb els altres partits del Govern. El problema és que el Pacte de Governabilitat, ara ja no s´atreveixen ni a anomenar-lo “Pacte de Progrés”, ha perdut bona part de la credibilitat que tenia fa uns mesos, quan tots els que li donaven suport volgueren creure que aquesta vegada no es repetirien els errors de l´anterior.

El PSM de Llucmajor ha publicat un brillant i encertat article en el qual, després de constar com el Pacte continua amb un els projectes estel·lars del PP, escriu: “Caldran molts de Son Reals, molts d´èxits evidents i innegables en la protecció del territori, perquè la balança de la història caigui cap a l´esquerra i posi aquest govern -que ha començat amb un peu tan maldestre- del costat dels defensors del país, i no dels seus enterradors”. Hi estam completament d´acord.

Miquel López Crespí

Publicat en El Mundo-El Día de Baleares (16-X-07)

Prop de casa, hi ha una zona de jocs infantils envoltada d’arbres. Sovint hi juguen crios, escortats per les seves mares i pares. Avui hi passejo en una hora de calma que s’agraeix, i veig al terra una acumulació de bastonets i altres restes vegetals, clarament artificial. Es tracta d’una activitat infantil que salta fronteres generacionals, i fa que les joguines tecnològiques, pròpies de cada època, quedin arraconades. El joc és ben senzill, el recordo dels meus anys petits, o dels de mon fill; consisteix simplement en acumular en un lloc concret, de forma més o menys ordenada, tot allò que la canalla recull: pedres, fustes, rametes... No sé si és quelcom instintiu dels humans, que anhelem cert domini sobre la natura, modificar-la al nostre gust, domesticar-la, sotmetre-la, o una voluntat de transformar el món, d’intentar millorar-lo segons els nostres valors i gustos, o la necessitat de deixar empremta, que sàpiguen que hem estat aquí, que aquesta és la nostra marca.

Amb el pas de les hores, i el transit de persones i animals, aquesta acumulació de fustetes es desdibuixarà, es farà irrecognoscible. Potser els mateixos xiquets i xiquetes que l’han fet, la desfaran, o serà la natura, que juga al seu propi joc, més tossuda que no sàvia, més anàrquica que disciplinada, que tornarà les coses al seu lloc, o al seu caos aparent.

Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel López Crespí, Miquel Àngel Riera, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Antoni Serra, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés, Neus Canyelles i Salvador Galmés.

Un recorregut interessant per la narrativa breu a les nostres illes

Per Josep Antoni Calvo i Femenies, professor de l´IES Marratxí

Un dels principals problemes que afecten els professors de llengua dels nostres instituts és la qüestió de les lectures. De vegades, es recomanen llibres que avorreixen els alumnes perquè no es tenen en compte les seves inquietuds. En altres ocasions, s´agafen llibres, gairebé a l´atzar, d´entre les que ofereixen les mateixes editorials que fan els llibres de text, simplement, perquè aquestes regalen diccionaris o CDs interactius que gairebé no es mira ningú. A més a més, a les nostres contrades hi ha tendència a ignorar els propis autors, com si no fossin prou bons, a favor d´unes obretes d´autors que generen llibres suposadament juvenils que poc o gens tenen a veure amb la literatura mínimament seriosa, cosa que, sovint, els vacuna en contra de la lectura per a la resta de la seva vida.

Tanta sort, però, que de vegades apareixen al mercat llibres que són una glopadeta d´aire fresc. Em referesc al llibre Narrativa breu a les Illes Balears (Editorial Moll, 2006) a cura de Francesc Vernet. Aquest volum ens ofereix un tast d´alguns dels nostres narradors illencs. Les narracions breus que ens ofereixen són dels autors següents: Salvador Galmés, Llorenç Villalonga, Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera, Antoni Serra, Baltasar Porcel, Gabriel Janer Manila, Antònia Vicens, Antoni Marí, Maria Antònia Oliver, Miquel López Crespí, Biel Mesquida, Carme Riera, Pau Faner, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles. Tots ells, d´estils molt diferents, són presentats abans de la narració amb una nota biogràfica breu, on s´ofereixen algunes dades bàsiques i algunes pinzellades sobre les característiques de cada autor. El llibre compta amb una introducció a càrrec de Bartomeu Carrió que es divideix en quatre apartats: 1. Els precedents: costumisme, modernisme i entreguerres. Salvador Galmés i Llorenç Villalonga; 2. La postguerra. La generació dels 50. Jaume Vidal Alcover, Miquel Àngel Riera i Baltasar Porcel; 3. El boom narratiu a les illes. La generació dels 70. Antoni Serra, Gabriel Janer, Miquel López Crespí, Antònia Vicens, Maria Antònia Oliver, Biel Mesquida, Carme Riera i Pau Faner; 4. Els anys 80 i 90. Antoni Marí, Miquel Mestre, Ponç Pons, Gabriel Galmés i Neus Canyelles.

Cal afegir que el llibre es complementa amb unes propostes didàctiques de Francesc Vernet per a cadascun dels contes; a més a més, el llibre també inclou un glossari de tècniques narratives (molt clar i entenedor per a alumnes d´ESO) on s´expliquen, a grans trets, les diferents tècniques: el punt de vista narratiu (primera o tercera persona), l´estil (directe, indirecte o indirecte lliure), el temps literari (lineal, retrospectiu o acronològic), el to narratiu (irònic, dramàtic o líric) i el desenllanç (obert o tancat).

Un dels valors d´aquest llibre (que jo recomanaria per a quart d´ESO) és la possibilitat que tenen els alumnes s´assaborir estils molt diferents d´autors nostres dels quals, és probable, que no n´hagin sentit parlar mai. A banda d´això, si teniu en compte que les narracions són breus, es pot optar, si ens interessa, per fer la lectura d´alguns contes a classe, per tal de comentar-los amb l´alumnat. Evidentment, entre les narracions que ens ofereix el llibre, els nostres alumnes en trobaran qualcuna que, potser, els interessarà. És possible que, més endavant, siguin els alumnes mateixos que voldran conèixer més a fons els nostres narradors i no els relacionaran només, com ha passat qualque pic, amb la placa d´un carrer o amb el nom d´un centre educatiu.

Narrativa breu a les Illes Balears a cura de Francesc Vernet. Selecció i propostes didàctiques de Francesc Vernet. Introducció i notícia dels autors a càrrec de Bartomeu Carrió. Col·lecció Sol Alt, 12. Editorial Moll. Mallorca, 2006. 10 euros.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

 Reflexió penjada al diari digital La Marfanta.

Fa uns anys ens miràvem en família l’exitosa The Big Bang Theory, on quatre joves científics comparteixen pis i l’afició desmesudada per sèries i sagues de pel·lícules d’aventures i ciència ficció. Sovint acudien a trobades vestits per a l’ocasió i  organitzaven maratons de visionat complet d’alguna d’elles. Recordo un capítol en què parlaven d’Indiana Jones, i un dels joves fa un comentari que deixa glaçat Sheldon, i a mi mateix: la intervenció de l’intrèpid arqueòleg en una de les pel·lícules –no recordo quina, soc més d’El planeta de los simios; l’antiga, evidentment- no altera en absolut el resultat final de la trama.

Sheldon, amb la mirada perduda a l’infinit, revisiona al cervell la pel·lícula –jo també. Certament, la quantitat i varietat d’accions audaces, valentes, arriscades, enginyoses i divertides, no impedeixen que els nazis assoleixin el seu objectiu: tenir a les mans el Sant Grial. De res han servit la resolució d’enigmes, les lluites de fuet, les escenes d’amor, el suport dels amics simpàtics, o tenir de cara aquell atzar que fa que les fletxes i els trets passin sempre a un mil·límetre del protagonista. És a dir, sense el bo de l’Indiana, el resultat final de la pel·lícula hauria estat exactament el mateix. Així no ha servit de res la seva presència? Ni actor, ni guionista, ni director, ni productor, ni espectadors, afirmarien mai una heretgia així. Indiana ens entreté, ens diverteix, ens emociona... ens fa, ni que sigui un parell d’hores, la vida millor.

Deixant de banda l’Indiana, i extrapolant la reflexió sobre aquesta anècdota a nosaltres mateixos, em poso a fer preguntes. Hem somiat mai que assoliríem reptes importants? Que aconseguiríem fites que transformarien, ni que sigui una miqueta, el món, el país, el poble, la família? O ja tenim una edat en què entenem que la nostra presència fugaç passarà sense pena ni glòria? Potser cal acceptar que un objectiu modest i accessible sigui fer somriure la gent que tenim al nostre voltant, fer-li la vida millor, ni que sigui un parell d’hores, i a la nit, deixar el barret i el fuet metafòrics al penjador de casa, i dormir pensant que som com l’Indiana Jones.