literatura
La casta política: un paràsit perillós
La casta política: un paràsit perillós
PER CARLES CASTELLANOS, MILITANT DE L'MDT I DE LASSEMBLEA NACIONAL CATALANA (ANC), PROFESSOR A LA UAB
Sha parlat molt de les actuacions nefastes de la classe política però les crítiques habituals sacaben diluint amb el recurs fàcil a la resignació quan safirma que la política és un mal necessari. Aquesta consideració és una frivolitat. Perquè la política no és una categoria absoluta i, menys encara, pot eximir els polítics de la seva responsabilitat.
En aquest article voldria tractar, doncs, dels polítics, en tant que grup social, a partir de lobservació del rol que tendeixen a desenvolupar com a col·lectiu en el sistema parlamentari actual, dins lEstat espanyol i lEstat francès.
En primer lloc, cal precisar que parlar de classe política, com es fa sovint, és una greu incorrecció perquè aquest grup humà no és el resultat duna activitat lligada a un sector social i econòmic ben definit (que seria una classe), sinó que és una mena destament adherit a la burocràcia de lEstat. No defensa els seus interessos per la seva situació dins lestructura econòmica sinó que el seu comportament ve marcat pels beneficis que els polítics treuen de la seva funció complementària dins el sistema de dominació. És per això que lindependentisme darrel marxista ha preferit utilitzar la denominació de casta política.
La casta política -en direm així, doncs- es mou, en general, dins la fabricació destratègies per a fer perdurar les formes de dominació, una pràctica que garanteix el seu modus vivendi.
Com actua la casta política?
A grans trets, la casta política:
a-Difon els principis generals de la ideologia dominant, ajudant a construir i reforçar un marc ideològic establert com a immutable, tancat i delimitat (que és excloent envers els qui no hi combreguen). No hi ha vida fora del capitalisme. El sistema polític parlamentari occidental no és perfecte, però és el millor possible etc. Europa és el nostre model etc., afirmacions que, a més de ser falses, poden ser nefastes en un moment de regressió econòmica i política dels sistemes democràtics-parlamentaris actuals, com el que estem vivint.
b- Desenvolupa el pensament vassall. Estimula el sentiment que sempre ha dexistir una força superior, religiosa (la divinitat), política (els líders, les patums), econòmica (el poder financer), geopolítica (la Unió Europea i lOTAN) etc., una Força Superior que ha dacompanyar sempre els nostres actes. No conceben les persones com a éssers lliures. Senten horror per la participació democràtica i només aspiren a ser votats. I un cop han aconseguit el càrrec, totes les accions van adreçades a perpetuar-shi.
c- En conseqüència, fomenta el pensament gregari i lacceptació acrítica del que facin i diguin les autoritats. Difon la repetició de tòpics i llocs comuns, el rebuig a la reflexió i al debat polític, alimenta un clima de tolerància davant els abusos de poder, davant lamiguisme, davant la gestió barroera dels béns col·lectius etc.
Trobareu aquesta comportaments de la casta política en tot el ventall ideològic (de dreta, de centre i desquerra; i dins els partits però també escampats en alguns moviments cívics i socials) perquè el sistema polític actual afavoreix la incorporació continuada de nous candidats a seguir aquestes pautes de comportament que són, ara com ara, generals, atractives i tolerades. Només les persones i les organitzacions que han pres precaucions contra aquests hàbits (com ho ha fet des dun primer moment la CUP, per exemple) sen poden escapar.
Aquesta tasca sistemàtica de suport ideològic al poder, que defineix lactuació general i quotidiana de la casta política, és pagada amb tot un seguit de prebendes (monetàries, de relació etc.). Rep beneficis no sols de tipus pecuniari per la seva funció sinó que també treu benefici del frec a frec quotidià amb les esferes del poder.
Sentiment de Grup Superior
Per les seves obres els coneixereu, fa la dita. És a dir, que no tots els polítics són iguals. Però sassemblen molt, salvant unes escasses excepcions. Els veritables membres de la casta política, els qui shan criat en les pràctiques que hem descrit més amunt sidentifiquen clarament, per un seguit de sentiments característics: perquè, per exemple, a la majoria els agrada manar i mantenen en les seves relacions, els seus contactes i les seves activitats socials, un marcat tarannà elitista, basat sobretot en la seva presència preferent als mitjans de comunicació i en lexhibició de les seves múltiples i variades influències. Tenen una alta opinió dells mateixos. Segreguen superioritat aparent per tots els costats, una vanitat que es manifesta per un menyspreu natural envers el poble baix. En conseqüència, la casta política no ajuda a crear ciutadans, sinó que justament està interessada en lexistència de masses amoltonades i gregàries.
Com hem assenyalat més amunt, aquest col·lectiu peculiar se situa dins les estructures de dominació i viu de la defensa de limmobilisme social. La seva funció és paral·lela a la dels mitjans de comunicació de masses oficials, i a la dalguns intel·lectuals orgànics del poder, àrees que es mouen al servei de la ideologia dominant, i on la casta política acostuma a tenir representants qualificats.
En un moment de canvi com lactual, aquestes persones són generadores dopi ideològic, subministren la pitjor droga adormidora de la resignació, amb lobjectiu de garantir la pau social. Són els encarregats de tenir, entre la injustícia del moment, el ramat ben domesticat.
Perillositat i antídot
Aquesta manera de fer converteix la casta política en un acompanyant força perillós. Ho és sobretot per al procés independentista actual que ha de passar per moments delicats que demanaran coratge i claredat didees, característiques absents de les pràctiques daquests sectors, basades en la manipulació com a principi ideològic, i la covardia i la rendició com a pràctica negociadora. Aquesta manera de fer seria nefasta sobretot per a la nova república que hem de construir, dins la qual hem destar convençuts que aquests polítics parasitaris esperen poder continuar vivint de les seves pràctiques corruptes.
Contra el parasitisme només hi ha un antídot: la salut social duna consciència política i democràtica insubornable, que ha dacabar arraconant loportunisme. I això és el que hem de ser conscients que estem construint, amb les pràctiques democràtiques populars, des dara mateix. El futur ja lestem fent ara. I haurem de fer foc nou. Res no és mesquí quan encarem el futur. Un futur nou. I una política que concebem i hem dedificar, també, de cap i de nou. (Web Llibertat.cat)
La història amagada de la transició
No era això: memòria política de la transició s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.
Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.
D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.
Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)
Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura, recomanaren el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició
La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:
"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.
'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.
Un nombrós grup d'antics militants revolucionaris, alguns de l'OEC, altres de la LCR, del PSM o independents feien costat a Miquel López Crespí el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició. Entre aquests militants podem veure Josep Capó, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) i alguns dirigents de barris, Francesc Mengod; de premsa, Monxo Clop i militants del front d'ensenyament de l'OEC, com Àngels Roig o de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) com Guillem Ramis.
'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.
Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:
"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'
'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.
'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.
'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.
'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.
'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.
'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".
Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)
Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.
Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.
UNA CONVERSA AMB BERTA PIÑÁN
Sota la pell hi ha carn encara, a la Ràpita
M'agrada encetar nous espais, i dissabte vinent em donaré aquest gust.
El 18 de gener, a les 12 de migdia, visitaré per primer cop la llibreria lle.3 espai cultural de La Ràpita per a participar dels seus vermuts literaris.
L'excusa, parlar del meu poemari Sota la pell hi ha carn encara (Linx edicions, 2024), ben acompanyat de l'amic escriptor Miquel Reverté.
Ja m'imagino el bon ambient que s'hi crearà; ens acompanyeu, amics i amigues rapitencs?
Joan F. López Casasnovas, Miquel López Crespí i la novel·la històrica
Lescriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill duna família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb lEspanya més negra i reconstruir la nació catalana des duna perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria dintel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. (Joan F. López Casasnovas)
La novel·la històrica catalana i la Revolució Francesa
De Miquel López Crespí a Miquel Sureda de Montaner
Per Joan F. López Casasnovas, escriptor
Allò que va fer de la Revolució francesa un esdeveniment històric no van ser les accions més o manco afortunades dels seus actors, sinó les opinions i aplaudiments entusiastes dels seus espectadors, ja que els mateixos actors no poden ser testimonis de la grandesa de tot allò que succeeix. Han de ser els espectadors els que sadonin del contingut polític i moral dels fets que altres protagonitzen. Aquesta idea de Hannah Arendt sembla haver estat la que ha inspirat Miquel López Crespí a lhora descriure dues novel·les que expliquen al lector popular (en el benentès que aquest lector existesqui en la nostra literatura) lèpica de les revolucions, els seus moments de glòria i el seu cabal immens desperança però el seu no menys gran abisme de desil·lusió.
Lescriptor de sa Pobla ha publicat amb pocs mesos de diferència La conspiració (Antinea, 2007) i París 1793 (El Tall, 2008). Ambdues novel·les giren entorn de la mateixa temàtica i tenen com a protagonista destacat Miquel Sureda de Montaner, fill duna família mallorquina, aristocràtica i botiflera, un rebel enfrontat a tot el que la seva família representava. Un personatge que gosa pensar pel seu compte, condició de la persona lliure, i esdevé liberal afrancesat, culte, que somia en la Il·lustració per acabar amb lEspanya més negra i reconstruir la nació catalana des duna perspectiva republicana i confederal, cosa que una minoria dintel·lectuals veia possible si els vents jacobins travessaven el Pirineu. Una il·lusió, no cal dir-ho, que el mateix exèrcit napoleònic, amb el general Murat al capdavant, sencarregaria desvair. I, com que la paraula sense lacció esdevé eixorca, en Miquel conspira pel canvi social des duna potent lògia maçònica, imbuït de lectures enciclopedistes, rousseaunianes, volterianes, i pel discurs polític de Marat a Lami du peuple. Miquel Sureda i un parell de companys espanyols seran als carrers de París privilegiats espectadors, doncs, dels avatars de la Revolució que trasbalsà lEuropa de finals del XVIII i que, malgrat el seu reflux de reacció napoleònica, obriria les portes a tots els moviments dalliberació social i nacional que esclataren al llarg del XIX arreu del Vell i el Nou continents. El periple vital de lhome marcat pel seu compromís, el farà víctima del Tribunal del Sant Ofici i, empresonat a Yaruro, a linterior de la selva caribenya, quan semblava que la mort era lúnica sortida que li quedava, laixecament de Bolívar el farà tornar al sentit de la seva vida, la lluita per la llibertat.
De vegades, la novel·la explica la història amb més eficàcia que els manuals. Intuesc en açò el propòsit del nostre novel·lista, la personalitat del qual es projecta vigorosament en les abundants reflexions den Miquel Sureda i els seus companys sobre el procés revolucionari (el dels fets de 1789 i 1793 o qualssevol altres). La realitat sempre acaba imposant-se. Ara bé, no passa el mateix amb la "veritat moral" de cadascú. Damunt la diversitat dopinions, el subjecte que jutja en aquest cas el protagonista històric Miquel Sureda tractarà de comprendre per tal de descobrir significats no manifests en el món de laparença. Per què Robespierre acaba a la guillotina? Tenia raó Marat quan desconfiava de lexèrcit professional i apel·lava a la revolució permanent front als qui conspiraven per escanyar-la i que finalment lassassinarien? Nhi ha prou amb les idees, a "tenir raó", per fer possible allò que és necessari? Els qui estenien la Grande Peur a la pagesia reclamant el retorn a lordre i que acusaven de terroristes els jacobins, no eren els mateixos que havien callat dècades i més dècades dopressió i vexacions de tota mena si no és que directament se naprofitaven? Era o no era terror lestat de coses contra el qual saixecaren milers de súbdits dun sistema corrupte per esdevenir ciutadans al crit de Llibertat, Fraternitat i Igualtat? Parlem, doncs, de violència ara que i són sols uns exemples sobligarà els de sempre a "estrènyer-se el cinturó i el tsar Nicolau II diuen que ha esdevingut el personatge més valorat de Rússia.
dBalears (27-VII-08)
Sa Pobla i la poesia mallorquina contemporània
Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de lenveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris. (Miquel López Crespí)
La proposta de Gabriel Janer Manila responia a linterès que, em digué, tenia lIEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada lantologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com sesdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia. (Miquel López Crespí)
Poetes mallorquins i traduccions
Alguns dels meus poemaris, guardonats per jurats on hi havia Josep M. Llompart, Blai Bonet o Jaume Vidal Alcover per dir només alguns noms, no varen merèixer ni una simple nota informativa en revistes i suplements de cultura. Sempre he pensat en el que em deia Damià Huguet i de la situació que va haver de patir fins a la mort. El silenci damunt els seus llibres el va tenir preocupat i no hi trobava una explicació lògica. Quan jo li parlava de lenveja que sentien per la seva obra els comissaris de torn, no volia creure que hi hagués tanta maldat en el món de les nostres lletres. Però els anys li feren entendre a força de cops que la realitat era molt aproximada al que jo li explicava amb exemples clars i llampants, posant precisament el seu cas com un dels més evidents quant a marginació i silenciament literaris.
A vegades ens trobàvem amb poetes als quals esdevenia quelcom de semblant, no solament amb Damià Huguet, i no ens podíem avenir de la manca de professionalitat de determinats mitjans de comunicació. Ens començava a indignar el control neoparanoucentista de camarilles i clans culturals. Però, què poden fer els escriptors, els creadors sense poder polític o acadèmic, aquells autors que no poden oferir res, a no ser una obra digna, als controladors de la cultura? En la vergonya actual dels interessats intercanvis, allò de tu em dones aquell premi i jo torganitz un cicle de conferències ben pagades, què podem oferir, repetesc, els que no tenim cap mena de poder? És evident que no podíem esperar, ni podem esperar res més que el silenci o alguna campanya rebentista, que també sen donen sovint.
Dites aquestes breus paraules introductòries, voldria escriure ara, ni que fos breument, d´una alegria semblant a la que vaig tenir lany 2002 quan lescriptor i catedràtic de la Universitat de les Illes Balears (UIB) Pere Rosselló Bover em va comanar la selecció dels poemes que conformen Antologia (1972-2002).
La proposta de Gabriel Janer Manila responia a linterès que, em digué, tenia lIEB per incorporar una antologia de la meva obra poètica a la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares que edita a Madrid Calambur Editorial, dirigida per Fernando Sáenz. Cal dir que la idea de fer una antologia de la poesia que he escrit en aquests darrers trenta anys, a més de ser una alegria, qualsevol escriptor sap a la perfecció el que significa que les editorials vulguin traduir la seva obra, em va entusiasmar i de seguida em vaig posar a la tasca. Aquesta vegada lantologia seria traduïda a un idioma estranger, en aquest cas el castellà, i, com sesdevengué amb Antologia (19972-2002) editada per la col·lecció El Turó, podria deixar constància de la majoria de poemaris editats en aquestes tres dècades de dedicació constant a la poesia.
Les referències de la feina feta per Fernando Sáenz, màxim responsable de Calambur Editorlal, eren prou bones. De molts danys ençà coneixia la seva excel·lent col·lecció de poesia Calambur Poesía, que havia publicat inèdits de clàssics, com Manuel Altolaguirre o Emilio Prados, però sobretot les obres de poetes com Rafael Morales, Francisca Aguirre, Javier Lostalé, Antonio Pereira i, el més interessant per als degustadors de la poesía actual, poemaris dobligada lectura de Juan Carlos Mestre, Guadalupe Grande, Juan Cobos Wilkins, Kepa Murua o Ricardo Bellveser, per dir solament uns noms.
Gabriel Janer Manila i lInstitut dEstudis Baleàrics em proposaven participar en una col·lecció que ja porta catorze títols i que disposava de traduccions de l´obra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Miquel Costa i Llobera, Josep M. Llompart o Blai Bonet. No cal dir que la proposta era un honor a què no podia renunciar, sobretot si tenim en compte els entrebancs per a donar a conèixer la nostra obra que sempre hem tengut molts poetes de les Illes.
I, entusiasmat, com no podia ser d´una altra manera davant aquesta prova de confiança, vaig començar a enllestir la feina que em proposaven.
Just en el moment de començar aquesta recopilació recordava els escriptors del passat i del present que ja havien estat editats per Calambur Editorial en la col·lecció Biblioteca de las Islas Baleares. Un recordatori que encara tanimava més a continuar en la tasca que tenia pel davant. ¿Qui no recorda la feina feta per Pere Rosselló Bover en el lliurament del primer volum de la col·lecció, limprescindible Veinte poetes de las Baleares, amb traduccions de Nicolau Dols, Gabriel de la S.T. Sampol i altres traductors, de poemes de Miquel Costa i Llobera, Joan Alcover, Miquel dels Sants Oliver, Gabriel Alomar, Maria Antònia Salvà, Miquel Ferrà, Bartomeu Rosselló-Pòrcel, Marià Villangómez, Llorenç Moyà, Blai Bonet, Josep M. Llompart, Miquel Àngel Riera, Bartomeu Fiol, Miquel Bauçà, Jaume Pomar, Antoni Vidal Ferrando, Damià Huguet, Jean Serra, Àngel Terron i Ponç Pons?
I aquest era solament el primer volum de la col·lecció, l´inici d´una sèrie de traduccions que tant ha ajudat a donar conèixer els nostres autors a l'estranger. Col·lecció que ha continuat amb Poesía, selecció de lobra de Bartomeu Rosselló-Pòrcel traduïda per Jaume Pomar. Un vuelo de inefable poesía, una selecció de la poesia de Miquel Costa i Llobera, traduïda també per Jaume Pomar.
Fins ara han sortit a la Biblioteca de las Islas Baleares en trobam amb: Antología poética, de Josep M. Llompart, amb una introducció de Cèlia Riba i traducció de Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol; Antología poética de Blai Bonet, selecció i introducció de Margalida Pons, traduïda igualment per Nicolau Dols i Gabriel de la S.T. Sampol. Posteriorment Calambur Editorial va editar Un vuelo de pájaros, de Marià Villangómez Llobet, amb selecció i introducció dAntonio Colinas; Antología poética de Miquel Àngel Riera, traducció i pròleg de Francisco Díaz de Castro; Historia personal de Jaume Pomar, selecció i traducció feta pel mateix autor; El jardín de las delicias, dAntoni Vidal Ferrando, amb introducció de Pere Rosselló Bover, pròleg de Joan Margarit i traducció de Jaume Pomar; Barlovento de Gabriel Florit, traducció del mateix Gabriel Florit; Llamas escritas de Ponç Pons, amb selecció, pròleg i traducció de Jesús Villalta Lora; De espigas en flor, de Maria Antònia Salvà, una traducció de Jaume Pomar amb pròleg i selecció de Sebastià Alzamora; Todo es fragmento, nada es enteramente de Bartomeu Fiol, amb introducció i traducció de Roberto Mosquera i Antoni Nadal, per acabar amb el número XIV de la col·lecció i que correspon a la meva antologia, El mecanismo del tiempo, una selecció feta per mi mateix i que sja encarregat de traduir de forma brillant i encertada lescriptor Víctor Gayà.
La selecció que ha traduït Víctor Gayà correspon als poemaris següents, un total de denou llibres escrits des de començaments dels anys setanta fins al 2006: Foc i fum (Oikos Tau, Barcelona, 1983); Caminals darena (Ajuntament de Benidorm, Alacant, 1985); Tatuatges (Ajuntament de Vila Real, Castelló, 1987); Les Plèiades (Premi "Grandalla" del Principat d'Andorra, Andorra, 1991); Els poemes de l'horabaixa (Principat d'Andorra, 1994); Punt final (Editorial Moll, collecció Balenguera número 72, Ciutat de Mallorca, 1995); Planisferi de mars i distàncies (Premi Homenatge Joan Salvat Papasseit, Columna Edicions, 1996); L'obscura ànsia del cor (Premi de poesia de les Festes Nacionals de Cultura Pompeu Fabra, Ciutat de Perpinyà 1988, Universitat de les Illes Balears, collecció "Poesia de Paper", 1996); Llibre de Pregàries (Premi "Grandalla" de poesia del Principat d'Andorra 1999, Andorra, 2000); Revolta (Editorial Moll, collecció Balenguera número 88, Ciutat de Mallorca 2000); Record de Praga (Capaltard, Ciutat de Mallorca, 2000); Un violí en el crepuscle (Viena Edicions, Barcelona, 2000); Rituals (Res Publica Edicions, Eivissa, 2001); Perifèries (Editorial Agua Clara, Alacant, 2001); Temps Moderns (homenatge al cinema) (Premi de Poesia "Miquel Martí i Pol 2001" de la Universitat Autònoma de Barcelona, Servei de Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, Barcelona, 2003); Cercle clos (Premi de Literatura de l'Ateneu de Maó, Institut Menorquí d'Estudis, collecció Xibau de poesia, 2003); Lletra de batalla (Premi Ibn Hazm 2003 de lAjuntament de Xàtiva, Edicions Bromera, Alzira, 2003); El cant de la Sibil·la (Premi Jaume Bru i Vidal de lAjuntament de Sagunt, Brosquil Edicions, València, 2006); Les ciutats imaginades (Premi de Poesia Ciutat de Tarragona 2005 Ramon Comas i Maduell, Cossetània Edicions, Tarragona, 2006)) i Calendaris de sal (Premi de Poesia Marià Manent 2005, Viena Edicions, Barcelona, 2006).
Pàgines
