literatura

DIES LOCALS DE LA POESIA

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 21/03/2019 - 11:39
Ahir a La Impossible escoltant Fernando Beltrán, Berta Piñán, Alicia Fernández i Jordi Llavina, amb Jordi Pàmias entre el públic. Demà amb el grup de la Laura López Granell a l'Escola d'Escriptura, sessió sobre Billy Collins i els seus Set elefants... Dissabte de tornada a La Impossible al cicle que coordina Ricard Mirabete, per llegir al costat de Vicent Almela. I correus i projectes i dos Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Anna Gual i el panteisme contemporani

Vilaweb Lletres - Dc, 20/03/2019 - 21:50

‘Porto 20 anys en coma. Vosaltres una vida.’ Anna Gual (Vilafranca del Penedès, 1986) tenia vint-i-dos anys quan va publicar el seu primer llibre de poemes, Implosions (LaBreu, 2008). Feia temps que en penjava en un bloc titulat No caic, em tiro, tota una declaració d’intencions. Directa, sincera i brutal: tres de les paraules que poden definir la seva poesia. Ara, onze anys més tard, publica Altres semideus (LaBreu), últim llibre de la trilogia Arrel trinitat, precedit de Molsa (AdiA, 2016) i El tubercle (3i4, 2016).

Coberta d”Altres semideus’.

La poesia d’Anna Gual no és òptima per a llegir en recitals, com ella mateixa comenta, divertida: els seus poemes són breus i costa de trobar-hi versos de més de deu síl·labes. El llenguatge és clar, directe, sense artificis, però sempre jugant amb la conceptualitat: ‘Hi ha gent que entén la poesia com una cosa recaragolada, que apel·li al virtuosisme del llenguatge, però per mi és important què diu. El com ho diu respon només a l’obligació de buscar-hi unes paraules’, explica la poeta (que no vol dir-se ‘poetessa’). Altres semideus va a l’essència i manté l’estil característic de Gual, on cada poema és gairebé una martellada: ‘No em pertorba ja ni l’esperança.’

La poesia de Gual és molt depurada. En aquest llibre gairebé ha fet una compilació d’aforismes, que desperten el pensament del lector. ‘El poema és com un bonsai: has de saber fins on tallar perquè si no et quedaràs només amb el tronc i sense cap fulla. Un poema és la capacitat de sintetitzar per a deixar intuir però no dir, perquè tingui lectures diverses i cadascú hi pugui entrar d’una manera. Si el poema és obert, té més camins per a entrar-hi’, explica. La depuració dels poemes i la mística que desprenen fan d’Altres semideus gairebé una bíblia de múltiples divinitats modernes.

Panteisme contemporani

‘Jo volia un Déu dins de cadascú’: és l’últim vers d’un poema d’Altres semideus, un bon resum del panteisme contemporani que impregna les seves pàgines. Els tres volums d’Arrel trinitat, de fet, es poden llegir com un tot, ‘Molsa, el tubercle i altres semideus’: per ella tant la molsa com el tubercle tenen –o poden tenir– alguna cosa divina, poden ser semideus. La molsa i la seva capacitat de perviure, malgrat tot. El tubercle, que és dins la terra però cerca l’oxigen cap al cel. La mescla perfecta entre allò que és terrenal i allò que és celestial. Però no ‘celestial’ en el sentit confessional, sinó com a allò que pot inspirar, que pot guiar i que, en definitiva, pot ser un ídol més enllà dels falsos ídols que es pressuposa que s’han d’imitar, els falsos destins on se suposa que s’ha d’arribar: ‘M’agradaria que la trilogia posés la lupa en aquests elements que hi ha al nostre voltant i que tenen una capacitat molt forta perquè ens hi emmirallem, malgrat que potser no hi prestem prou atenció. De vegades mirem l’esportista, el famós, uns ídols que tenen uns valors falsejats. Arrel trinitat intenta anar cap a allò que és més pròxim i més petit, perquè en allò que és pròxim i petit hi ha molt a dir i molt a veure’ns-hi.’

Altres semideus és el llibre més místic d’Arrel trinitat i de tota la poesia de Gual. La poesia avança paral·lelament a la seva vida, explica, i aquest llibre és també un reflex de les seves inquietuds actuals. Parla de vida i parla de mort, contraris condemnats a ser un tot. Perquè quan parla de mort també parla de vida, i hi apareix una esperança i una joia de viure explosiva: ‘Ara mateix / en algun indret del món / una persona decideix / suïcidar-se. […] I nosaltres, aquí, / contradient la inèrcia.’

No és casual que Gual recuperi la filosofia panteista com a contingut dels poemes, perquè ella mateixa defineix la seva poesia com a mística, en el sentit que té misteri. No és concreta, fuig del fet quotidià per apel·lar a la universalitat. Vol que el lector es faci preguntes: ‘M’agraden molt les preguntes, el dubte. Que els poemes interpel·lin la persona que ho llegeix. És un camí amb moltes bifurcacions, s’hi pot entrar i se’n pot sortir per moltes vies.’

Vida i escriptura

L’altra gran obsessió d’Altres semideus és el fet poètic. Molts dels poemes parlen sobre l’escriptura i l’escriptor. ‘Sobre què escrius / quan no escrius?’ Per Anna Gual escriure ho és tot, perquè fins i tot quan no ho fa escriu. Vida i escriptura no van deslligades. ‘Escriure passa dins el cap, i l’única cosa que fas és plasmar tot allò que penses. Escriure al final és obrir-se a tot. Escrivim damunt el cervell i després hi ha un moment que s’ha de plasmar materialment.’

No solament escriure, sinó la creativitat és intrínseca a la vida: ‘Crear va vinculat amb viure. No pots pensar a deixar de fer-ho. És tan genètic que no pots renunciar-hi.’ És plasmar el món interior sobre el llenç que sigui.

The post Anna Gual i el panteisme contemporani appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla, els seus escriptors i el cine

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)


CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ


Per Mateu Morro, historiador


Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.



El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.


El segle del cinema


El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.


Evocació del cinema de poble


Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.


Una finestra al món en temps de tenebror


Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.


El cinema de la dictadura


Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.


El cinema crític


Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

LEY DE MENGUAS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 20/03/2019 - 13:50
El president del Partido Popular parla darrerament del projecte d’una “ley de lenguas” que seria, de fet, una llei contra les llengües peninsulars diferents del castellà. Casado accepta que les “altres llengües” siguin un mèrit, però mai un requisit. El requisit (l’obligació) es reserva a la que segons Juan Carlos I “nunca fue lengua de imposición, sino de encuentro”, com bé saben els milions de Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Comença un nou Kosmopolis: onze propostes

Vilaweb Lletres - Dm, 19/03/2019 - 21:50

La posició a l’avançada on se situa sempre Kosmopolis fa que sigui un festival de literatura no tan sols atractiu, sinó també important per la conformació de visió i sentit crític. Enguany, Kosmopolis, que organitza el CCCB (Centre de Cultura Contemporània de Barcelona), se centra en tres qüestions d’avantguarda: la revolució feminista, les transicions del capitalisme i el relat quàntic. Aquests grans temes es posaran a debat i en diàleg des de perspectives ben diverses. I tot això, envoltats per l’ambient i les activitats de l’exposició ‘Stanley Kubrick’, que s’acaba aquest cap de setmana.

Enguany, hi participen noms com ara l’escriptor britànic Julian Barnes, la científica nord-americana Lisa Randall, el sociòleg nord-americà Richard Sennett, l’escriptora i periodista siriana Rasha Abbas, l’escriptor portuguès Gonçalo M. Tavares, el científic anglès Philip Ball, la il·lustradora Paula Bonet, l’escriptor nord-americà Dave Eggers, la filòsofa Marina Garcés, el poeta i traductor kurd Golan Haji, l’escriptora coreana Han Kang, la periodista egípcia Mona Eltahawy, l’assagista francès Éric Sadin, el periodista britànic Paul Mason, l’arquitecte Carles Muro, la periodista nord-americana Susan Orlean, el poeta Josep Pedrals, l’escriptora Tina Vallès, l’escriptor Enrique Vila-Matasi l’escriptor britànic Ian Watson, entre els més de cent vint participants.

Un projecte militant

Judit Carrera, nova directora del CCCB, va explicar durant la presentació del programa els valors que conté Kosmopolis, un festival que vol obrir camins nous, detectar l’impacte que tenen les noves tecnologies en el món de la paraula, mostrar veus emergents, va dir. I també va explicar: ‘En un món incert i hostil, Kosmopolis és un projecte militant amb la literatura com a instrument privilegiat per entendre els altres. Un festival compromès amb el multilingüisme com a manera de ser al món. On la paraula és el vehicle fonamental per a fomentar la curiositat i la imaginació, que com deia Amos Oz, són les úniques receptes que tenim avui per a lluitar contra el fanatisme.’

Carrera també va posar Kosmopolis en el context literari i editorial de la ciutat: ‘El festival s’insereix en un ecosistema literari local molt ric i molt divers. Barcelona és una capital literària de primer ordre i el festival vol ser un reflex d’aquesta capitalitat. Alhora, Barcelona i Catalunya són terra d’escriptors, de poetes, de traductors, de lingüistes i d’altres amants de la llengua i la literatura i Kosmopolis aspira a representar aquest esperit i a catalitzar tot aquest potencial.’

Onze propostes

1. Sessió inaugural amb un diàleg entre el sociòleg Richard Sennett i l’arquitecte Carles Muro. La conversa se centrarà en la trilogia de l’Homo Faber de Sennett, sobre els artesans, la cooperació i el disseny de les ciutats.
Dimecres 20 de març a les 18.30, al vestíbul del CCCB.

2. Diàleg entre els escriptors Gonçalo M. Tavares i Enrique Vila-Matas.
Dimecres 20 de març a les 19.30, al vestíbul del CCCB.

3. L’escriptor Julian Barnes entrevistat per la periodista Anna Guitart, sobre el sentit d’un relat.
Dijous 21 de març a les 20.00, al vestíbul del CCCB.

4. Nuccio Ordine i Daniel Cassany, un elogi de la lectura crítica (i inútil) dels relats.
Divendres 22 de març a les 11.00, a la Sala Teatre del CCCB.

5. Taula rodona amb les escriptores amb primeres novel·les d’èxit: Eva Baltasar, Marta Orriols, Tina Vallès i Laura Pinyol. Presentat per l’editora Laura Huerga.
Divendres 22 de març a les 18.00, a la Sala Teatre del CCCB.

6. Diàleg entre la periodista Mona Eltahawy, referent periodístic i literari sobre la igualtat de gènere al nord d’Àfrica i l’Orient Mitjà, i l’escriptora Najat El Hachmi.
Divendres 22 de març a les 21.00, al vestíbul del CCCB.

7. Els relats des de l’exili de Rasha Abbas, Hamid Sulaiman i Gola Haji. Modera l’escriptor i traductor d’origen albanès Bashkim Shehu.
Dissabte 23 de març a les 12.00, al Mirador del CCCB.

8. Conferència del periodista Paul Mason. Rellegeix el relat de ciència-ficció de 1908, Red Stard, d’Alexander Bogdanov, on proposa una societat comunista a Mart que destrueix l’espècie humana per ser incapaç d’enderrocar el capitalisme. Mason es decanta per salvar la humanitat, perquè davant dels moviments del mercat neoliberal comença a sorgir una nova economia col·laborativa.
Dissabte 23 de març a les 19.00, Sala Teatre del CCCB.

9. Diàleg entre Éric Sadin i Marina Garcés, sobre una nova il·lustració radical davant de la ‘silicolonització’ del món.
Dissabte 23 de març a les 20.00, al vestíbul del CCCB.

10. Conferència de Paula Bonet: Cos d’embarassada sense embrió.
Diumenge 24 de març a les 13.00, al vestíbul del CCCB.

11. Conferència de Lisa Randall: Trucant a les portes del cel: com la física escala l’univers.
Diumenge 24 de març a les 17.00, al vestíbul del CCCB.

The post Comença un nou Kosmopolis: onze propostes appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Oriol Ponsatí-Murlà relleva Joan-Elies Adell com a director de la Institució de les Lletres Catalanes

Vilaweb Lletres - Dm, 19/03/2019 - 13:42

L’editor, traductor, rapsode, professor de filosofia i escriptor Oriol Ponsatí-Murlà (Figueres, 1978) ha estat nomenat pel govern nou director de la Institució de les Lletres Catalanes i substituirà Joan-Elies Adell en el càrrec. Ha guanyat el 30è Premi Manuel Bonmatí de Periodisme (2011), el XXIX Premi de Divulgació Científica Humbert Torras (2014), el Premi Just M. Casero de novel·la curta, per l’obra ‘Totes les estacions de França’ (Empúries, 2014, dues edicions) i el Setè Cel, de Salt, per la mateixa novel·la, l’any 2015. El gener del 2017 va ser nomenat comissari de l’Any Prudenci i Aurora Bertrana. Entre novembre de 2018 i març de 2019 ha estat assessor en matèria de comunicació i difusió del Departament de Cultura. Ha publicat i traduït una vintena de llibres, de literatura i filosofia, publicats a Catalunya, Espanya, França i Itàlia i ha combinat sempre la seva dedicació acadèmica amb la divulgació cultural.

Va rebre el premi extraordinari de llicenciatura en Filosofia (UdG), doctor en Filosofia per la Universitat de Girona i professor d’aquesta mateixa universitat des de 2008. Ha col·laborat amb diversos mitjans de comunicació com ‘El Punt’, ‘El País’, ‘La Vanguardia’, ‘Diari de Girona’, el diari ‘Ara’ o TV3.

Com a rapsode, Ponsatí-Murlà ha portat a terme lectures maratonianes de L”Odissea’ d’Homer sencera (15 hores de durada: Festival Poesia i + de la Fundació Palau i Fabre, 2014; Festival de Poesia de la Mediterrània, 2017) i del poema fonètic ‘Ursonate’, de Kurt Schwitters arreu dels Països Catalans.

L’any 2009 va realitzar al Festival Música 13, de Camallera, la primera execució en solitari a l’Estat de l’obra per a piano Vexations, d’Erik Satie, de 20 hores de durada ininterrompuda, i ha dirigit musicalment l’espectacle Ballar la Veu, de Perejaume, basat en textos de Jacint Verdaguer, per a dos pianos, quatre pianistes i campana rotatòria (Fundació Jacint Verdaguer de Folgueroles i Fira de la Mediterrània de Manresa, 2011).

Ha traduït al català autors com Michael Nyman, Denis Diderot, Gianni Vattimo, Igor Stravinski, Italo Calvino o Helena Janeczek. El 2011 va fundar Edicions de la Ela Geminada, on ha editat una quarantena de títols tant de literatura com de pensament.

The post Oriol Ponsatí-Murlà relleva Joan-Elies Adell com a director de la Institució de les Lletres Catalanes appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

DE PAS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 19/03/2019 - 12:15
Diu que Carner deia que havia vingut al món a passar l'estiu. Ara hi hauríem d'afegir una subcategoria nova: la dels que han vingut al món a passar pel DOGC, de càrrec en càrrec i de foto en foto, de roda de premsa en roda de premsa i de tuit en tuit, fins al no-res final. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Josep Massot i Muntaner, Miquel López Crespí i les novel·les de la guerra civil

"...la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos" (Josep Massot i Muntaner)



Josep Massot i Muntaner: les novel·les de la guerra civil.

(1)

Entre el 1997 i el 2000 hem de destacar tres novel·les dedicades íntegrament a la guerra i a la repressió, escrites per l'escriptor mallorquí més prolífic del moment. Miquel López Crespí, nascut a sa Pobla el 1946, el pare del qual havia lluitat a la península i havia estat tancat en camps de concentració de Mallorca. López Crespí, militant des de jove en l'oposició antifranquista, ja havia tocat el tema de la guerra en llibres anteriors, per exemple a L'Illa en calma (Ajuntament de l'Alcúdia, 1984), que conté una narració en la qual es juga -després de la mort de Franco- amb el retorn de Bayo, de Bernanos i del conde Rossi; o bé a Històries del desencís (Mallorca 1995), la primera de les quals, La casa gran, és un monòleg ple de records colpidors d'un aristòcrata que va guanyar la guerra i que va intervenir activament en la repressió, al costat del conde Rossi; o encara a Notícies d'enlloc (Palma de Mallorca 1097), on és inclosa la narració Cop d'estat, que descriu un nou aixecament militar, posterior al 23-F, molt pitjor que el de 1936.


Núria i la glòria dels vençuts (Lleida 2000) i Estiu de foc, Dietari d'una miliciana (Barcelona 1997) són, en realitat, un conjunt, fragmentat a l'hora de la publicació, que lògicament hauria hagut de començar per Estiu de foc. López Crespí hi recrea el Diari d'una miliciana de l'expedició Bayo de què ja hem parlat altres vegades, inspirant-s'hi molt de prop en alguns casos i completant-lo amb la bibliografia que li ha arribat a les mans sobre la matèria. Com al Diari d'una miliciana, la protagonista de Núria i la glòria dels vençuts i d'Estiu de foc és una noia idealista, anarquista convençuda, que va primer a Formentera i Eivissa i després a Mallorca per fer d'infermera. López Crespí hi afegeix, de collita pròpia, un considerable contingut polític i una ideologia feminista, i a través de les seves notes de dietari -que barregen els fets de Barcelona, del front d'Aragó, de València i de Mallorca, tant al cap de platja ocupat pels republicans com a la resta de l'illa- descriu les vicissituds dels milicians de Bayo fins a la retirada de Mallorca i la posterior pèrdua d'Eivissa, les picabaralles entre els diversos partits i organitzacions, l'hostilitat dels anarquistes envers els militars -incloent-hi Bayo- i la poca col·laboració del govern central, i posa en joc tot un seguit de personatges històrics (Ascaso, Durruti, Garcia Oliver, Frederica Montseny, Camillo Berneri, el periodista Gilabert, el brigada Marquès -responsable de la repressió de Menorca, que és justificada per complet-, Manuel Uribarry, María Teresa León i Rafael Alberti, el governador civil de les Balears Antonio Espina, el militar Miquel Villalonga, els mallorquins de l' Olimpíada Popular i els que aconsegueixen passar als rengles dels desembarcats, el conde Rossi i els seus italians...). (2)


Si Núria i la glòria dels vençuts i Estiu de focsón fonamentalment producte de lectures de l'autor, a les quals ha afegit un fort component ideològic, L'amagatall (Mallorca 1999), Premi "Miquel Àngel Riera" de narrativa (1998), és un altre diari en primera persona, inspirat per la realitat de la repressió mallorquina, d'un comunista de Son Serra que romangué amagat durant moltíssims anys en un petit enfony del 'sostre' de casa seva, i que més endavant es traslladà, encara amagat, a una casa antiga de sa Vileta. López Crespí mateix ha posat en relleu que aquesta obra -com les anteriors i com altres encara inèdites, Dones en guerra, Un tango de Gardel en el gramòfon (3), L'al·lota de la bandera roja, Nissaga de sang- és "producte evident de l'empenta que els fets de 1936 (malgrat no hagués viscut directament aquells esdeveniments) tengueren en la meva formació cultural i sentimental. Record ara mateix les històries narrades pel pare i l'oncle -ambdós combatents republicans- en la postguerra poblera, els fets -contats en la foganya- de la repressió en el meu poble: la resistència dels carrabiners (Orozco i els seus companys), la detenció de Jaume Serra Cardell i altres destacats republicans que feren front a la sublevació amb les armes a la mà, tot allò referit a l'enclaustrament (per voluntat pròpia, però espitjat pel terror) de Pau Canyelles ("Pau Comas")...". (4) El talp que López Crespí presenta a L'amagatall és una síntesi de moltes coses que ell ha sentit contar i que sovint tenen un indubtable dring d'autenticitat. Com a les novel·les anteriors, no hi manquen nom si cognoms autèntics, que permeten un tractament molt complet de les diverses etapes de la repressió mallorquina, descrita a vegades amb un vigor i una passió que fan pensar en Les Grands Cimetières de Bernanos. (5)


Josep Massot i Muntaner

---------

(1) Fragment del capítol "La literatura de la guerra civil a Mallorca" del llibre Aspectes de la guerra civil a les Illes Balears (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2002).
(2) Sobre aquestes obres, vegeu l'article de Miquel López Crespí, La guerra a les quatre illes, "Quatre Illes", núm. 4 (6-10 d'abril de 2000), pàg. 27 i núm. 5 (20 d'abril-3 de maig de 2000), pàg. 28.
(3) Un tango de Gardel en el gramòfon a estat publicada per l'editorial Set i Mig, després d'obtenir el Premi de Narrativa Villa de Puçol 2000. En una vuitantena de pàgines, conté notes de dietari d'un imaginari mallorquí republicà, Andreu Ximbó, espardenyer amagat durant una colla d'anys a casa seva mateix, en un suburbi de Palma, a partir del 19 de juliol de 1936. Com a la resta de llibres de López Crespí, s'hi parla de la duresa de a repressió -simbolitzada en un malanat anomenat Barral, és a dir, el tristament famós cap de la policia Barrado- i es recorda el desembarcament de l'expedició de Bayo i els estrangers que l'hi acompanyaven, i no hi manquen referències als Fets de Maig de Barcelona, representats com "un cop contra els revolucionaris" de les "forces del Govern central, arribades expressament de València, juntament amb destacaments del PSUC i del PCE" (pàg. 45).
(4) Miquel López Crespí, Literatura mallorquina i guerra civil, "El Mundo-El Día de Baleares", 24 de maig de 1999, Cf. Id., La literatura catalana i la lluita antifranquista, "L'Estel", núm. 431 (15 de març de 2000), pàgs. 16-17.
(5) Miquel López Crespí és també autor d'una peça de teatre titulada El cadàver (Lleida 1997), referent a un dels botxins que van assassinar el darrer batlle republicà de Palma, el Dr. Emili Darder. Sobre aquesta obra, vegeu Miquel Ferra Martorell, Miquel López Crespí i el teatre mallorquí de la guerra civil (1936-39), "Perlas y Cuevas", 1 de gener de 1999.

Categories: literatura

Sa Pobla en la història: llibres de Miquel López Crespí

L´Ajuntament de sa Pobla i Llorenç Gelabert Editor publiquen el llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla -


Antoni Simó Tomàs i Canyelles, Primer tinent a batle de Cultura, Participació Ciutadana i Innovació de l´Ajuntament de sa Pobla parla del nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí Vision literàries de sa Pobla -


Records de les mirades


La història i els records fan que aquest llibre de Miquel López Crespí mostrin des d'una perspectiva marcadament personal la realitat de la sa Pobla d'un temps. Una realitat substancialment diferent de l'actual, que marcà la infància de l'autor, es mostra plena d'anècdotes, algunes que treuen el somriure i d'algunes que treuen alguna llàgrima. Es mostren les feines del camp, l'educació de l'època, espais emblemàtics del municipi, l'oci, l'entorn d'una sa Pobla del passat que esdevingué el camp de cultiu –en tots els sentits– de la sa Pobla actual.

Les històries i vivències personals de l'autor fan que sigui un llibre amb tendresa i sobretot en primera persona, on s'hi descriu una infància passada. Una infància única que forma part d'un passat immodificable però que es recorda com aquell moment humil, magnífic d'un mateix, amb melancolia i amb una voluntat de tornar-hi. L'absència de responsabilitats, l'aïllament dins la fantasia on un cartó de cop i volta es transforma amb un vigorós i fidel cavall, o quan el joc i la imaginació flueixen com l'acció de respirar. López Crespí recorda la infància jugant a indis als jardins de l'escola Graduada amb la intenció de mostrar-se com fou. Amb tot, el llibre tot i ser un recull de fragments, d'històries, d'èpoques de la seva vida o la dels altres, deixa veure sobre tot l'anhel romàntic de l'infant i el record cruel d'unes èpoques dures.

Esper de tot cor que aquest llibre sigui del vostre agrad i aprofit per felicitar a l'autor per aquesta nova tasca, i animar-lo que no sigui la darrera. Amb força i esperit crític, ens haurem fet adults, i tanmateix no sabrem mai a tornar a ser infants.


Dia del Llibre – Una nova obra de l´escriptor Miquel López Crespí recomanada per Biel Ferragut, batle de sa Pobla -


El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria. (Biel Ferragut)


L’essència Miquel López Crespí és la suma d’històries d’un home que no oblida les seves arrels, una història escrita sumant els sabers de les persones i els llocs que han format part de la seva vida, que l’ha imprès de caràcter durant anys convertint-lo amb un gran corredor de Cultura.

Podríem dir que si un tret caracteritza a Miquel López Crespí és l’assimilació del caràcter cultural. El nostre tarannà com a poble, la nostra llengua, el nostre folklore, la nostra arquitectura, el nostre paisatge, la nostra gastronomia... han forjat la persona que és avui Miquel López Crespí. En cada llibre que escrit López Crespí queda imprès l’estimació que té a sa Pobla i a la nostra gent, en definitiva, a la seva Pàtria.

El llibre que teniu a les mans és un viatge al passat. Un viatge on López Crespí viatge a la seva infantesa per descriure sa Pobla de fa 60/70 anys. Allà hi trobarem les influències i l’harmonia dels anys que han influït a l’obra literària de López Crespí

Miquel López Crespí ens transmet un missatge a les seves obres: La nostra cultura no és millor que cap altra; de fet, és la suma de moltes. Precisament per aquest fet és única i mereixedora de ser defensada i perpetuada; això només ho podem fer nosaltres, perquè és únicament nostra i així hauria de continuar sent.

Gaudiu de l’obra que teniu en les mans i gaudit d’aquest viatge literari a sa Pobla dels anys 50 i 60.


Un tast del llibre de Miquel López Crespí Visions literàries de sa Pobla


El que més m´agradava era contemplar els quadres de l´habitació, sant Miquel enfonsant la llança en el cos del dragó diabòlic, sant Sebastià travessat de fletxes, la Verge Maria amb el cor en flames. Era com trobar-se a una capella de l´església! Em sorprenia el llit, altíssim (s´hi havia de pujar amb una petita cadireta!), amb vànoves de seda dibuixada i llana d´ovelles de qui sap quina època antiga. I, damunt del canterano, tot l´embalum de petits records acumulats amb el temps: el rellotge portat d´una llunyana peregrinació a Roma, les fotografies esgrogueïdes dels familiars morts. Un dia li vaig demanar qui eren i, excepció feta de les més recents, ni ella mateixa es recordava dels noms. Hi havia igualment damunt el marbre increïbles rams de flors coralines tapats per grans campanes de vidre, l´estàtua policromada d´una gitaneta comprada als venedors ambulants, rosaris de fusta i nacre, la daurada creu de Caravaca, per a mi un signe misteriós que mai no vaig veure per cap casa dels amics. Al costat del llit, ben a prop del rosari que tenia a mà, una ampolla d´aigua beneïda que, segons explicava, guaria totes les malalties i barrava el pas a dimonis i els més diversos esperits malèfics. Em sorprenien els sants i verges emmarcats en costosos marcs de fusta de cirerer amb incrustacions de plata. Tor presidit pel sant Sebastià agonitzant, amb la sang que li regalimava pel ventre i les cuixes. Els santcrists, les reproduccions de la Mare de Déu, els gravats amb la imatge del patró del poble, Sant Antoni, en feien pensar en els sermons dels sacerdots, a l´església o els horabaixes de diumenge a la Congregació.

A un costat, a prop dels sants, alguns retrats de familiars de Can Ximbó, ennegrits pel temps. El fum dels antics canelobres de bronze, les dècades de pols que es filtrava des del carrer, la variant temperatura de la cambra feien quasi irreconeixibles els rostres d´aquells éssers perduts ja per sempre en la distància dels anys. Només alguns duien, al costat de la signatura del pintor: Antònia Pons, 1885; Martina Pons, 1890... Antigues pageses esdevingudes benestants a força de renúncies, feina i sacrificis lluint, orgulloses, botonades d´or, anells i polseres, collars. L´or com a forma de distinció! Quin esperit d´eternitat impulsava aquelles dones per a voler ser retratades? Simple imitació del que veien a les possessions dels senyors? Volien distingir-se de jornalers i pagesos pobres? Era el signe que marcava una ben concreta diferència de classes?

Els retrats dels homes i, sovint, de la família sencera, es podien contemplar en les velles fotografies penjades a la paret. Pagesos que portaven corbatí, americana oberta que et permetia veure la cadeneta d´or del rellotge de mà. Si em fixava amb cura en aquells retrats constatava com la plata que retenia l´efímera imatge dels personatges que em precediren anava difuminant lentament. Demà, al cap d´unes dècades, la imatge restaria esborrada per sempre més i el record de la persona es perdria en el buit.

Quina llàstima que entre aquella munió d´avantpassats no hi hagués cap narrador, una persona que pogués deixar constància dels fets familiars, dels esforços per sortir de la misèria fets pels fantasmes que poblaven les cambres i sales del casalot!

Com saber com es bastiren els molins, les torres de pedra viva, endevinar l´angoixa d´excavar el pou a la recerca d´una veta d´aigua? I si després de treure tones de pedra no hi hagués cap riu subterrani? Ploraven els pagesos quan tot el seu esforç es demostrava inútil? A quin racó s´amagaven per tal que ningú no veiés el dolor que sentien? Qui descriuria l´alegria d´encertar? Quantes ensaïmades es repartiren entre els homes que picaren el pou, quina quantitat d´ampolles de conyac i cassalla, paquets de picadura? Quines cançons es cantaren, quantes misses va pagar la família al rector de la parròquia?

I del soldat de la família que va ser enviat a Cuba, a lluitar contra Maceo, i mai no va tornar? Qui narrarà la història de les seves penes, avançant cap una mort segura entre els canyars cubans sabent que, d´un moment a l´altre, la cavalleria dels mambises atacarà, salvatge, enrabiada en la lluita per la Llibertat i desfarà les columnes dels aterrits espanyols?

Algú ho hauria d´escriure. Aconseguir transformar les ombres del passat en persones de carn i ossos, fer retornar veus, plors i rialles que ens contemplen, invisibles, impalpables, des de l´altra riba.


Categories: literatura

Xirinacs i les traïdes de l´esquerra borbònica

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006). (Miquel López Crespí)


Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. (Miquel López Crespí)

Memòria històrica de la transició (la restauració monàrquica): Carles Castellanos, Josep Fontana, Lluís M. Xirinacs, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre....



Coberta del llibre L'Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), llibre de memòries antifeixista que va ser perseguit i criminalitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris propers al carrillisme illenc (PCE).

Els primers llibres crítics damunt el procés de la restauració monàrquica, la mal anomenada “transició”, que era, en definitiva, la consagració de la victòria franquista del trenta-nou, però aquesta vegada sota la coartada de la legalitat constitucional --reafermanent de la unitat de l´estat espanyol, la monarquia, el capitalisme-- eren silenciats o demonitzats com aquell llibre de memòries meu, L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1979). La lúcida visió de Gregorio Morán, l´anàlisi de les renúncies de mitjans dels anys setanta descrites en El precio de la transición (Editorial Planeta, Barcelona, 1991), restà oculta i silenciada al gran públic. Els llibres d´estricta militància revolucionària, els estudis fets per dirigents trotsquistes com l´amic i company Van den Eynde, l´”Anibal Ramos” de la clandestinitat, dirigent del PORE (Partido Obrero Revolucionario de España) o de la mateixa Elena Ódena, la dirigent del PCE-ml, només eren a l´abast de reduïts cercles de militants i simpatitzants de les organitzacions d´esquerra que no havien pactat amb el franquisme reciclat. L´històric dirigent del MDT Carles Castellanos només va poder veure editat Reviure els dies. Records d´un temps silenciat (Pagès Editors) l´any 2003.



Toni Infante, Miquel López Crespí, Carles Castellanos, Josep de Calasanç Serra: memòria històrica i lluita per a la Independència de Catalunya.

A finals dels anys setanta i durant tota la dècada dels vuitanta, cap editorial oficial no volia publicar ni saber res de la memòria de l´esquerra conseqüent. Un espès mur de silenci havia caigut damunt la rica experiència de les avantguardes comunistes i nacionalistes que no eren d´obediència carrillista o socialdemòcrata. L´independentisme era silenciat i marginalitzat, no solament per PCE, PSOE i AP-PP. A Catalunya Principat era CiU, els intel·lectuals servils que cobraven de la dreta, els encarregats de lloar les “possibilitats nacionalistes” de la col·laboració, primer amb Suárez, després amb els socialistes espanyols i més tard amb els governs del PP. A tots interessava esborrar la memòria col·lectiva del nostre poble, les experiències més avançades, tant les fetes en temps de la guerra i de la postguerra com les dels anys seixanta i setanta. La memòria històrica de les lluites de la transició a favor de la República, el socialisme i els drets dels pobles a l´autodeterminació descrites en els llibres d´”Anibal Ramos” El proletariado contra la ‘Unión Sagrada: Anticarrillo (Editorial Crítica Comunista, Madrid, 1980), Ensayo general (1974-1984) (Ediciones La Aurora, Barcelona, 1984) o els d´Elena Ódena Escritos sobre la transición (Ediciones Vanguardia Obrera, Madrid, 1986) no existien per al gran públic. Aquells que hi havien participat en servaven la memòria. Però cap d´aquelles experiències era analitzada des d´una perspectiva de ruptura amb la reforma del franquisme.



Joan Teran, Miquel López Crespí i Lluís Maria Xirinacs el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició

Un dels primers llibres que tengué un cert impacte editorial i començà a arribar a sectors cada vegada més amplis de l´avantguarda nacionalista i d´esquerres dels Països Catalans va ser el primer volum de La traïció dels líders (Llibres del Segle, Girona, 1993) del gran patriota i amic Lluís M. Xirinacs. Com explicava en el seu moment Llibres del Segle: “el llibre [La traïció dels líders] és concebut com una ajuda a la recuperació de la memòria col·lectiva i té dues parts, la primera de les quals forma el volum que teniu a les mans i transcorre entre 1971 i les grans manifestacions per l´amnistia de febrer del 1976”. I afegia: “Descriu d´un mode inèdit les lluites clandestines d´aquells anys. Se´n promet una segona part, La collita perduda, on es posa a la llum l´autoperpetuació d´una classe política girada d´esquena a la veritable participació de la societat en la cosa pública”.

L´exemple de lluita constant de Lluís M. Xirinacs, el suport que va donar a alguns dels meus llibres, m´encoratjà a continuar publicant alguns records i anàlisis d´aquell període convuls. I per això mateix, después dels atacs rebentistes del neoestalinisme illenc contra el llibre de memòries L´Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), vaig publicar Cultura i antifranquisme (Edicions de 1984, Barcelona, 2000), No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc, Lleida, 2001), Literatura mallorquina i compromís polític: homenatge a Josep M. Llompart (Edicions Cort, Ciutat de Mallorca, 2003) i Cultura i transició a Mallorca (Edicions Roig i Montserrat, Ciutat de Mallorca, 2006).



Coberta del llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició.(Edicions El Jonc).

Fonts valuoses sobre les primeres dècades de l’independentisme revolucionari català (i, en algun cas, sobre les dècades següents) són, entre d’altres: Orígens i desenvolupament del PSAN, 1969-1974, de Fermí Rubiralta (Barcelona, La Magrana, 1988); Per l’alliberament nacional i de classe (escrits de clandestinitat), de Josep Ferrer (Barcelona, Avançada, 1978); La lluita armada als Països Catalans: història del FAC, de Jordi Vera (Sant Boi de Llobregat, Edicions Lluita, 1985); De la Reforma a l’Estatut, de Josep Huguet (Barcelona, Avançada, 1979); “L’esquerra nacionalista, avui”, monogràfic de la revista Quaderns d’alliberament, núm. 7 (febrer 1982); L’independentisme català (1979-1994), de David Bassa, Carles Benítez, Carles Castellanos i Raimon Soler (Barcelona, Llibres de l’Índex, 1995); Terra Lliure: 1979-1985, de Jaume Fernández i Calvet (Barcelona, El Llamp, 1986); Parla Terra Lliure: els documents de l’organització armada catalana, a cura de Carles Sastre (Lleida, El Jonc, 1999, amb segona edició el 2000); les sengles revistes Lluita del PSAN i del PSAN-P/IPC; les revistes La Falç, d’ECT, i La Nova Falç, de l’OSAN/IPC... No oblidem, tampoc, la rica deu d’informació que és Origen de la bandera independentista, del malaguanyat Joan Crexell (Barcelona, El Llamp, 1984). Materials, tots ells, de consulta imprescindible per a poder analitzar, amb coneixement de causa, la trista història de les renúncies i claudicacions de l´època de la restauració borbònica.

Vet aquí el nus de les traïdes de la transició: aconseguir, mitjançant la consolidació dels models de participació electoral sota el control de la banca i els grans mitjans de comunicació, acabar amb les mobilitzacions revolucionàries de la societat civil, el protagonisme de les plataformes de lluita, dels partits antisistema, del moviment independentista. I no solament es tractava de liquidar la memòria col·lectiva o de destruir grups, partits, sindicats, associacions no domesticades, sinó, i això era molt important, enterrar sota tones de ciment armat experiències culturals del tipus de la Nova Cançó, l´experiència i continguts del Congrés de Cultura Catalana dels anys 76-77 i munió d´activitats rupturistes semblants. I és contra aquesta manipulació que han exercit i exerceixen encara els corifeus de la mistificació que Edicions El Jonc ha publicat De l´esperança al desencís. La transició als Països Catalans, un recull de les aportacions fetes a la Universitat de Lleida per Josep Fontana, Miquel López Crespí, Josep Guia, Antonieta Jarne, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muniesa, Fermí Rubiralta, Ramon Usall i Carles Sastre.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR) i la transició. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

Llumets vermells d’alerta a la Fundació RBA

Vilaweb Lletres - Ds, 16/03/2019 - 21:50

Un edifici impressionant en ple districte tecnològic de la ciutat, una terrassa en forma de popa de vaixell i unes vistes extraordinàries sobre la ciutat de Barcelona i una autèntica gernació que acabava de tornar a la feina i assistia a la primera gran festa després de l’estiu, la que marcava la pauta del món editorial. Sí, era el lliurament del premi Internacional de Novel·la Negra que atorga cada any l’editorial RBA. I sí, han llegit fins aquí l’ús del verb en passat perquè hi ha incògnites sobre què pot passar en el futur tant amb l’editorial com sobretot amb la Fundació, que el passat 11 de març va envair un comunicat que explicava que iniciava un temps de reflexió per pensar les noves activitats.

El text començava dient que: ‘Des de la seva creació, la Fundació RBA es va proposar com un espai d’intercanvi d’idees polítiques i socials, amb una clara voluntat englobadora i transversal. Durant aquests anys, i tant a la seva seu de Barcelona com al Casino de Madrid o a l’Ateneu Barcelonès, la Fundació ha acollit un gran nombre de debats, en els quals han participat líders polítics de tots els partits, tant de Catalunya com de la resta d’Espanya i d’Europa. Sempre amb l’objectiu de bastir ponts i de buscar sinergies en pro del bé comú’ i s’afegia que ‘a la Fundació RBA estem convençuts que, per a seguir desenvolupant amb eficàcia la nostra funció, hem de replantejar-nos alguns dels models que, dit sense falsa modèstia, tantes satisfaccions ens han procurat. I és per això que hem decidit prendre’ns un temps de reflexió, i no programar noves activitats fins que estiguem segurs que hem trobat el millor format per a complir els nostres propòsits fundacionals: la promoció de les idees, el foment del diàleg, la difusió de la cultura’.

La recepció d’aquesta breu nota ha fet saltar totes les alarmes sobre què pot passar a partir d’ara amb el grup editor i la seva fundació. Fonts d’RBA asseguren que ara mateix és poc probable que la Fundació com a tal desaparegui, però sí que hi hagi nombrosos canvis estratègics. I és que en els darrers temps hi havia una certa sensació que la fundació havia aconseguit un públic captiu que hi anava més interessat pels canapès i el cocktail que no pas pel contingut de l’acte en si, és a dir, era un lloc més on deixar-se veure i fer vida social-cultural i passadís de contactes d’alt nivell, que no un lloc per rebre nous coneixements i aplicar-los amb posterioritat.

‘Evidentment, aquesta és una de les preocupacions que alguns consellers han fet arribar a la direcció general, que sempre ha volgut mantenir aquest model. Fins i tot en els moments més durs de la crisi, la partida destinada al càtering de les activitats es mantenia intacta o pujava’, expliquen des de l’editorial. I certament, en el lliurament del premi Internacional d’aquest any potser hi ha hagut alguns convidats menys, però el nivell culinari s’ha mantingut i també la profusió de barra lliure. El que passa és que aquesta imatge d’opulència contrastava quan recentment després d’una disbauxa important es va produir un ERE que va afectar més del 25 cent dels treballadors. ‘Aquell dia va haver-hi veus molt crítiques que deien que s’estava banalitzant la cultura i perjudicant la imatge de la marca i que havia estat estèticament molt lleig’, diuen les veus més crítiques del grup.

Aquesta pràctica de deixadesa de les funcions de la Fundació ha coincidit bastant en el temps amb els darrers esdeveniments polítics a Catalunya. I si bé és cert que ha tingut una mirada suficientment àmplia sobre el procés, no ho és menys que la Fundació no se sent còmoda ni amb la CUP ni amb Podem.

Christina Scheppelmann (Directora artística del Liceu) i el tenor Jonas Kaufmann durant un acte a la fundació

I tot i que no hi ha una data de tornada prevista ni una aposta clara sobre què es farà a partir d’ara, sembla que pren força la hipòtesi d’incorporar nou debats sobre la ciència aprofitant els continguts de la revista National Geogràphic, un dels emblemes de la casa. Fins ara molts dels actes havien anat associats a la divisió editorial, que aprofitaven per fer llançaments de títols conjuntament amb la Fundació. Això no es deixarà de fer ‘si la fundació realment reprèn l’activitat’, però també es buscaran cicles més estables. El que sí que sembla que s’apostarà és perquè realment el contingut es mantingui en la mateixa línia de qualitat i que els ponents internacionals s’alternin amb els d’aquí com fins ara.

Dos premis, dos destins

El que sembla que de moment no canviarà és el lliurament del premi Internacional de Novel·la Negra. Continuarà entregant-se la primera setmana de setembre i aportant 125.000 euros de guardó per al guanyador. També es mantindrà la festa de lliurament al mateix edifici de RBA i per tant aquella escena que descrivíem al principi tornarà a viure’s. Retrobament del món de la cultura després de les vacances –això sí, cada cop més curtes per als qui editen en català, ja que la festa coincideix en plena setmana del llibre en català. Tot i això, sempre hi ha un moment per anar a comprovar si els canapès mantenen la qualitat i quina és la innovació de l’any en matèria de gin tònics.

El premi que sí que ha perdut la seva festa és el lliurament del premi Crims de Tinta, que s’atorga a una novel·la inèdita en català. Normalment el lliurament es feia just abans del BCNegra i es convertia en una altra de les festes sonades del món editorial. Ara s’atorga just abans de Sant Jordi (segurament serà la setmana del 4’abril) i en un format molt més modest: una trobada-presentació a l’Ateneu Barcelonès, un dels espais amb els quals la Fundació manté un acord de col·laboració. Tot i això, llevat del lliurament del premi, tampoc no està previst de moment cap acte de la fundació en aquest espai.

La desaparició del català

El destí del Crims de Tinta marca una mica la política editorial i la relació amb el català de la casa en els darrers temps. RBA va adquirir La Magrana i durant un temps va anar aportant llibres molt importants a la literatura catalana contemporània, a la vegada que semblava que feia una aposta per la novel·la negra en català amb el ressorgiment fins i tot de la col·lecció La Negra. També van destacar alguns èxits com els de la Marta Rojals o clàssics com Joan Brossa. Ara la col·lecció està en una situació de coma profund de la qual és bastant difícil que desperti, com a mínim a curt termini. De fet, en ficció només edita el Crims de Tinta i en no ficció molts pocs títols l’any. Això ha coincidit amb la sortida fa poc més d’un any de l’últim editor que hi va haver a La Magrana, Jordi Rourera. ‘És un absolut misteri el que pot passar amb la col·lecció. Potser no fan cap títol més o potser un dia la reprenen i cap endavant, però ara mateix està ben parada’, diuen des de la casa.

Aquest fet coincideix en què ja fa anys que el premi internacional no es tradueix al català i que sembla que aquesta llengua ha passat a ser poc més que residual dins el còmput de publicacions anuals de l’empresa, tot i que encara no fa gaire varen treure al carrer, per exemple, la biblioteca bàsica del catalanisme, una aposta per recuperar títols fonamentals del pensament catalanista clàssics, des de Prat de la Riba, Valentí Almirall, o Jaume Vicens Vives, per exemple.

Allà on ha reprès importància editorial el grup és en la col·lecció de novel·la negra en castellà, que dirigeix Antonio Lozano, i que en els darrers temps ha incorporat tot un seguit de títols de true crime, per exemple, i nous autors internacionals que, per variar, no podrem llegir en català.

El retorn de la fundació també dependrà molt del nou cicle electoral al qual estem abocats. Tant les eleccions estatals, com les municipals poden determinar el futur de l’entitat que segons expliquen les fonts ‘depèn directament de la direcció general. Aquí se senten moltes especulacions i poques certeses’. Sigui com sigui, de moment el català sembla pràcticament bandejat del gran grup editorial i potser els canapès tinguin els dies comptats.

The post Llumets vermells d’alerta a la Fundació RBA appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Avançament editorial: ‘Amb Nausica’, de Víctor Sunyol

Vilaweb Lletres - Ds, 16/03/2019 - 21:50

Víctor Sunyol (Vic, 1955) és eminentment poeta (i cofundador de l’editorial especialitzada en poesia Cafè Central), però de tant en tant també conrea la prosa. És el cas d’Amb Nausia, que publica Labreu Edicions i que arribarà la setmana entrant a les llibreries. El llibre reflecteix la immersió de l’autor en la figura de Nausica de l’Odissea. Són reflexions i observacions fragmentàries sobre la trobada entre la noia i Ulisses. I la gran quantitat de literatura que aquest episodi ha generat. L’eco d’aquest moment clàssic homèric (que encara ressona) s’intercala amb breus textos sobre els moments i vivències de Sunyol.

Podeu llegir-ne un fragment.

L’editora de Labreu, Ester Andorrà, escriu sobre Amb Nausica per a VilaWeb:

«Cinc anys després de Birnam (Labreu ed., Cicuta, 8), Sunyol torna a la prosa: Amb Nausica. Per a mi és un honor tornar a publicar un nou llibre de Sunyol. Si Birnam era un soliloqui on Shakespeare i el món del teatre formaven l’ordit d’una trama dominada per la crisi del llenguatge i la crisi personal i professional d’un vell actor, aquest nou text pren com a eix la figura de Nausica a l’Odissea. Nausica i l’eco d’aquest moment clàssic homèric ha fascinat molts lectors i ha fet escriure un bon nombre de textos a creadors i crítics. Sunyol ens diu una història que fa temps que el té pres i s’afegeix a aquesta tradició amb les seves reflexions sobre el tema i sobre tot allò que se n’ha escrit fins ara.

Són uns textos breus, molt breus, que s’intercalen amb altres fragments que glossen aquest mateix acte d’escriptura amb el seu context i la vida quotidiana de Sunyol, el ressò del mite en la vida d’ara. El llibre comença desenvolupant-se en dos plans. Un està compost per comentaris i reflexions sobre la figura i l’episodi de Nausica i sobre els textos i comentaris que ha inspirat (Goethe, Maragall, Palau i Fabre, Kazantzakis, Bufalino, Bello, Angelopoulos, Rodoreda, Fauchois, Vidal-Naquet, López Vilar…). L’altre, en clau més poètica, estableix com una mena de dietari de l’autor en els dies de la immersió en el tema i sobre l’escriptura dels textos. Els llocs i els temes de l’autor es combinen amb els de l’objecte d’escriptura (la força i el significat de la mirada, l’amor i el desig, la fidelitat, els mites, el temps, l’espera, l’exili, allò tràgic, la Mediterrània, la malaltia i la mort, el concepte d’heroi, el silenci, el plor, el record, l’espera, les utopies, la pèrdua, el relat, la renúncia… ). Al final, com no podia ser de cap altra manera, aquestes dues línies d’escriptura acaben fonent-se en una de sola, com es fonen en l’autor les reflexions sobre Nausica i assimilant les escenes, en diverses circumstàncies i paisatges, a l’actualitat.

És difícil d’adscriure Amb Nausica en un gènere literari. Sunyol escriu amb passió i, a la vegada, flueix en l’erudició. Ho fa amb un gest concentrat que adopta la finesa de la percepció per a construir un text molt rumiat que segueix el fil d’una gran quantitat d’intuïcions. Participa de la poesia, de l’assaig, de la crítica literària, del memorialisme, segurament d’altres gèneres i (potser) fins i tot de l’autoficció (en la mesura que la literatura afecta la vida). El conjunt és un passeig pels camins, paisatges, la gestualitat… de Nausica i de l’autor – i del lector. Un passeig on anireu trobant detalls, racons, mirades, miralls, reflexos, finestres on emmirallar-se de tot allò que Nausica i els seus textos inspiren. Un passeig per a satisfer curiositats de tota mena. Una història híbrida que com totes les històries –s’expliquin com s’expliquin, se les escriu sempre l’oïdor, el lector. Us convido a un passeig de tastets que acaba essent un gran àpat, un banquet de sensacions, imatges, reflexions, una delícia.»

The post Avançament editorial: ‘Amb Nausica’, de Víctor Sunyol appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí

Dia del Llibre – Novetats editorials: Visions literàries de sa Pobla, de l´escriptor Miquel López Crespí -


Pagesia i turisme: sa Pobla anys 50 i 60 -


Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres. (Miquel López Crespí)


Just començava el que seria anomenat el boom turístic i els fills de la pagesia cercaven, a la desesperada, trobar feina en el nou sector productiu; alguna ocupació que els allunyàs de la incertesa de l´agricultura: els violents ruixats, els torrents que es desbordaven inundant els camps, fent malbé els horts, la sequera, els preus baixos de la patata a Londres...

La manca de demanda d´alguns dels productes essencials de l´exportació feia patir el pagès. Mai no sabien si podrien recuperar la inversió feta: el nitrat de Xile pujava de preu, i també, el petroli i la benzina. Les hores de feina eren incomptables. Tot el nucli familiar era dedicat a treballar el camp de sol a sol. El camperol sortia a primera hora del matí i no tornava fins a les vuit o les nou del vespre. I, a l´estiu, fins més tard, quan els senyors del poble i les famílies dels menestrals ja restaven assegudes prenent la fresca davant casa seva. En aquell temps la mare tenia una botiga de queviures al carrer de la Marina, cantonada amb el de l´Escola. El pare tenia llogat un racó en el taller mecànic de Can Ripoll, que li servia per pintar cotxes i camions. Quan sortia de l´institut, a les set del vespre, els passava a veure i els trobava, acabada la feina, petant la conversa amb alguns dels antics presoners republicans que, portats a la força a fer carreteres, s´havien casat amb pobleres després de sortir del camp d´internament.

Nosaltres érem menestrals, malgrat els padrins continuassin conreant la terra.

A les vuit o les nou del vespre, a l´estiu, jo havia regat el bocí de carrer, sense asfaltar encara!, de davant casa nostra per apaivagar la calor acumulada durant el dia. Com els altres veïns del carrer de la Muntanya, trèiem els balancis davant el portal i ens disposàvem a passar unes hores d´esbarjo aprofitant la fresca de la nit. No hi havia ningú que tengués televisió. Tan sols coneixíem de la seva existència per les pel·lícules americanes que feien a Can Guixa, Can Pelut o el Montecarlo. Una petita ràdio Telefunken ens proveïa de notícies, de la música del moment i, més tard, en tancar les portes, els pares i l´oncle Josep engegaven l´aparell cercant emissores estrangeres que ens informassin de veritat del que passava al món.

A sol post molts pagesos encara arribaven del camp. Dalt dels carros, cansats per una llarga jornada de treballar en els horts, ens miraven amb mirada resignada. Ells encara havien d´arribar a casa seva, donar menjar als animals, davallar la palla del paller, tenir cura dels porcs i les gallines, fer el sopar per la família, netejar-se a un ribell abans de sopar. Algunes dones feien el pa a mà, a la pastera heretada dels padrins i repadrins. A través de la boira dels anys, encara veig la repadrina encenent el forn de llenya, suada, escollint les branques de pi més adients per encalentir-lo. Les mesclava amb algunes rames d´olivera i garrover. Deia que les pedres del forn agafaven una flaire misteriosa que feia el pa més mengívol.

Els homes aprofitaven un moment per anar fins a la taverna més pròxima per beure una copa de conyac o cassalla abans d´anar a dormir.

No hi havia temps per res més.

Seure a la fresca per a gaudir de la nit? Això només podia fer-se uns dies especials, quan la feina no havia estat esgotadora i havien pogut plegar d´hora.

No era gens estranya, doncs, la dèria d´alguns per trobar recer en altres oficis. L´autèntica vida de la pagesia poca cosa tenia a veure amb els poemes ensucrats de Maria Antònia Salvà ni amb les postals amb pagesetes ben vestides i un càntir al costat, o brodant, felices, en el portal taral·lejant una cançó. Fins i tot els balls, per Sant Jaume, les jotes i boleros de les festes, tenien un aire soterrat de combat per la supervivència. Els cossos dels ballarins, impulsats per la força de les guitarres, la bandúrria i les castanyoles, assolien un aire de repte instintiu que emocionava. Era una mena d´alegria explosiva per haver acabat la sega, lliurat al magatzem el resultat de l´anyada, culminat el més pesat de la temporada. Moments d´esbarjo. Hi havia rialles pel carrer confiant en uns preus que compensassin tants d´esforços. Tavernes i cafès anaven plens. Es jugava a cartes, es feien acudits i les ampolles de conyac i herbes anaven de mà en mà.

Els poetes que han cantat l´excelsa bonior de la vida pagesa no saben què és llaurar amb l´arada romana de sol a sol, sembrar, regar, llevar els macs i l´herba de l´hort, batre a l´era en el mes d´agost, espolsar les mongetes, el blat, amb la pols que ocupa el teu cos, t´encega els ulls.

És una poesia feta pels senyors i pagada per ells. Falsa mitificació de la terra, els poemes de l´amo de Formentor i Llorenç Riber. L´ensucrada visió d´uns pagesos feliços, que no coneixen la fam, el treball esclau.

Com no imaginar el gran patriarca de les nostres lletres, Miquel Costa i Llobera, assegut al gran menjador del casal, envoltat de velluts i randes, els amples cortinatges per matisar la llum, grans tapissos heretats de la família, els foscos quadrets de sants i verges, el rellotge de paret, implacable, donant les hores de forma meticulosa, els grans canteranos, els ramells de flors fetes amb conxes i tapades amb grans protectors de vidre, la tauleta amb els missals, la plagueta de notes per fer els sermons, els apunts dels darrers articles, el rosari de nacre. Escriure envoltat per crists crucificats, de fusta noble, policromies del segle XVI, marfil, or i plata. El petit cofre amb les relíquies dels sants portats del viatge a Jerusalem: un bocí de la creu de Nostre Senyor, un queixal de sant Pere, una ungla de santa Teresa de Jesús, un os de les costelles de sant Francesc d´Assís. I tot de petits paquets, amb el pergamí grogós pel temps, amb cabells d´infinitud de personatges religiosos i grans reis i reines de la cristiandat, amb el corresponent certificat de la Cúria Romana.

Posar les santes relíquies al costat de la plagueta on escriu els versos, obrir-la lentament, com qui obre la porta a un altre món i, besant-los un munt de vegades, posar-se els cilicis al voltant del pit, als braços i les cames. Respirar fondo en sentir el dolor. Notar, amb un infinit plaer místic, els petits rierols de sang que fan el seu camí. Rebre la inspiració divina per a saber el que has d´escriure avui. Fer servir el dolor com a una droga que et transporta a indrets llunyans, fins als núvols altíssims de la creació. Talment un encontre amb els esperits del més enllà aconseguit enmig de gemecs i oracions.

Tot d´objectes acumulats gràcies a l'esforç de generacions i generacions de pagesos de la possessió, a Formentor. A l´estiu, les criades portant el gelat de cacau fet amb la neu de les casetes de la muntanya. Es fàcil imaginar els corredors silenciosos amb tot de velles cadires folrades de cuiro, recolzades a la paret. A vegades una ombra silenciosa, en la llunyania de les sales, netejant la pols dels mobles, endreçant els llibres damunt les taules de fusta de nord i d´olivera, les més antigues. I, enllà, al·lotes de quinze anys netejant el bronze dels vells canelobres, la plata que brilla, malgrat la fosca, a les prestatgeries de les sales. Tot un decorat adient per cantar la bellesa de les seves propietats, la pau de Cala Murta, l´àgil caminar de les pagesetes, el Pi de Formentor. La natura i els homes, exacta reencarnació de Déu sobre la terra. Homes i paisatges com a expressió de la sublim bellesa, de l´alè diví damunt la matèria abans inanimada.

El ball, per sant Jaume, alliberava la repressió acumulada per mesos de feina esclava i esclatava, potent, enmig de places i carrers. Les parelles semblaven éssers d´un altre món, incapaços de sentir el cansament. Els veies esperitats, oferint a l´acompanyant els gests ara amorosits, ara amb tota la ferotgia del desig. I no era solament un ball de joves! Quan menys ho esperaves saltava al rotllo una dona d´una seixantena d´anys, un home amb totes les arrugues del segle, i es posaven ben enmig dels joves rivalitzant en passió.

Acabades les festes, la grisor ocupava de nou els carrers. Les quaranta hores, les Filles de Maria, el ressò dels rosaris, el cant de les monges franciscanes, el banc davant el portal on hi havia hagut un mort, els gemecs dels familiars, adolorits per l´aparició violenta de la Mort, les campanes de l´església anunciant els oficis religiosos, les processons de Setmana Santa, el soroll de les cadenes dels penitents, en Tomeu de Can Figuera davant el pas de Jesús crucificat colpejant-se l´esquena amb un fuet fet de cordes i cuiro, en Miquel de ca na Tonina dirigint la banda de música, la marxa fúnebre de no sabia quins compositors, els tambors de l´agrupació de sant Antoni, retronant, com mil llamps i esclafits dins el meu cervell, la flaire de cera que tot ho omplenava, el fum de l´encens dels sacerdots que cobria, com una boira artificial, les imatges espectrals dels espectadors. I, al final, tots els números de la Guàrdia Civil, amb uniforme de gala, grocs els correatges, netejades i brillants les baionetes, envoltant el batle, la corporació sencera, el rector, el director de l´Escola Graduada...

L´hora del ball havia acabat.

La gent només pensava en la subsistència, a aconseguir un millor esdevenidor per a la família, una ocupació que els alliberàs d´estar ajupits tot el dia damunt la terra. A vegades hi havia sort. Una bona anyada de mongetes, cacauets o patates servia per anar surant, pagar les factures endarrerides, comprar roba nova, respirar per uns mesos. Però sovint una gelada inesperada feia malbé tots els esforços familiars.

Era com clavar-te una ganivetada enmig del cor. Jo encara he vist pagesos com un pi d´alts, forts com un roure, plorar en mirar les poques pessetes que els havia lliurat el propietari del magatzem en haver-hi baixada de preus en els mercats anglesos.

Per això mateix la follia per marxar de l´arada quan l´allau de turistes s´anà convertint en una riuada inabastable. Fer de cambrer, muntar una botiga de souvenirs, provar de viure d´un petit restaurant prop de la platja, esdevingué una febre contagiosa.

Homes i dones que es queixaven en silenci. Veïns que maleïen els governants serrant les dents, escopint al terra en veure les autoritats, però que mai haurien gosat a organitzar-se en algun grup clandestí, per altra banda inexistent. Com fer front al poder de la Guàrdia Civil, vigilant sempre des de la caserna propera a l´estació? I les mil xarxes del clergat, adoctrinant d´ençà el mateix dia del naixement, acompanyant-te fins al cementiri en el dia de la mort?

Ningú recorda ja les matinades a la plaça de la Vila, amb els jornalers drets a la paret, com si els anassin a matar els escamots de Falange del trenta-sis! Les al·lotes dels pobles dels voltants s´aixecaven nit tancada encara i, a peu o amb bicicleta, anaven compareixent per veure si algun propietari les llogava per uns dies. Vida dura la de la pagesia sense terra! Jo he vist els jornalers, vestits amb la roba de feina, el capell pel sol, la senalleta amb un tros de pa i formatge per dinar, esperant l´almoina d´un sou. Malgrat fos per un dia! A la postguerra els esquerrans sobrevivents ho tenien molt malament. Els senyors i el clero havien fet córrer de viva veu a qui s´havia de llogar i a qui no. No anar a missa, no pertànyer a una de les múltiples organitzacions que dirigia la rectoria era restar condemnant a la misèria. Per això l´emigració a Amèrica, a qualsevol indret d´Europa. Fins ben entrats els anys cinquanta encara sortien expedicions d´emigrants cap a les més increïbles direccions. Els poblers, cap a l´Argentina, a Bons Aires 8com en deien), a la Plata, a treballar amb la farina, a obrir forns en molts pobles d´aquella nació; els andritxols, a Santiago de Cuba, fent feina en l´extracció d´esponges, morint joves, amb els pulmons destrossats, vomitant sang; els valldemossins a l´Uruguai, dedicant-se a negocis inclassificables, les males llengües parlaven de sales de jocs i altres oficis poc recomanables; els sollerics s´estimaven més anar a França a vendre la taronja i muntar negocis de fruites a Marsella i les principals capitals del país. Hi hagué una època en la qual era més fàcil anar de Sóller a Marsella en vaixell que no pujar el coll i davallar a Palma.

La qüestió era fugir de la fam, marxar fos com fos, sense pensar-hi gaire. El que els esperava a la seva terra ja era prou conegut: entrar als set anys de porqueret a una possessió només pel menjar, per una camisa cada any i un parell de pessetes si el senyor era bona persona. Durant molts d´anys les nostres fàbriques eren les possessions, trenta i quaranta persones fent feina de sol a sol, dormint a la païssa amb els cavalls i les someres, menjant un plat de sopes amb les fulles de la col que no volien els porcs. Fer feina en el camp, llaurant tot el dia, portant a pasturar les ovelles, segar el blat, recollir les ametles i les olives. A l´hivern, les al·lotes, amb els dits gelats i amb sang, encalentien quatre pedres que portaven en els butxacons de la falda per a poder resistir el fred.

Per això la follia generalitzada quan es començà a percebre que el turisme podria ser una forma de supervivència. Era com aferrar-se a un clau roent. L´únic sistema per a sortir de la dependència dels senyors, de la dura vida pagesa, de la forçosa emigració cap a països llunyans. Alguns pocs, els més espavilats, compraren terrenys vora mar, roques que no volia ningú, metres de sorra davant les amples platges de les badies d´Alcúdia i Pollença.

Aleshores comprar terres vora mar era una follia inimaginable. Les platges només ens servien per anar amb el carro a cercar algues per abonar els camps i, si de cas, emprar la fusta dels pins per fer mobles. Cap pagès volia un bocí d´arena ni que fos regalat. Només valia la terra de reguiu, l´hort amb pou, els quartons on poguessis fer un parell d´anyades. La terra prima, el secà de molts pobles de l´interior eren útils per a la vinya, els ametllers, els albercoquers, les figueres.

De cop i volta, amb les primeres caravanes de visitants, tot mudava a una velocitat vertiginosa. La petita caseta dels padrins, al port, esdevenia una minúscula pensió per a turistes. De sobte, amb un estiu, l´incipent hoteler guanyava més diners que un any d´estar ajupit damunt el terrós. Miracle! Com podia ser? No s´ho explicava ningú. El garatge on es guardava el carro es convertia en una botiga on es venien quatre ampolles de gasosa, pinya, fruita, pomades pel sol, quatre souvenirs fets de fusta d´olivera... Es comentava a l´interior de les cases, en els cafès. Els bancs, companyies de turisme europees, començaven a lliurar petits préstecs per ampliar els improvisats hotelets de la pagesia. El paisatge canviava a un ritme esfereïdor. Els carros eren substituïts pel primer sis-cents, s´obrien bars a dojo. Capitals amagats provinents del contraban sorgien de davall les rajoles, de dins els matalassos, i començaven a aixecar-se grans construccions hoteleres, les primeres discoteques... Els joves fugien del camp. Es necessitaven electricistes, manobres, lampistes, enrajoladors, cambrers, conductors... Els camps, primer lentament, després a una velocitat inusitada, s´anaren despoblant.

Els més vells no ho podien creure. El turisme com a forma de vida? No entenien aquell terrabastall. I si un dia fallava la nova indústria? De què viuríem? Acostumats al valor segur de terra de reguiu, l´espill de l´arena i les roques els semblava fantasia, quelcom que no podia durar; i un dia, passada aquella moda passatgera, l´esclafit seria inevitable.


Categories: literatura

BURN AND BE FORGIVING

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 16/03/2019 - 09:00
Sense conductor. I bon cap de setmana. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Jordi Lara: ‘Xirinacs té tal magnetisme, que es converteix en un forat negre que ho xucla tot’

Vilaweb Lletres - Dv, 15/03/2019 - 21:50

Jordi Lara (Vic, 1968), autor de Mística conilla i d’Una màquina d’espavilar ocells de nit, acaba de publicar una novel·la de no ficció, Sis nits d’agost (Edicions de 1984), on recrea i també imagina com va ser la mort de Lluís Maria Xirinacs, el lluitador antifranquista, el senador més votat de la història de la democràcia espanyola, el pacifista, el lluitador per la llibertat dels pobles oprimits, el filòsof definidor del Globalisme… Xirinacs va decidir quan morir i com: va triar deixar de viure el dia que feia setanta-cinc anys i ho va fer al mig de la natura, al pla de cal Pegot, una pastura al peu del Taga, al Ripollès. Volia convertir-se en adob, morir fusionant-se amb la natura, mitjançant la transsubstanciació, una tècnica de respiració i meditació a través de la qual pots induir-te al coma i morir al cap de quaranta-vuit hores.

Lara es pregunta per les raons que van portar Xirinacs a treure’s la vida. Perquè diu a la novel·la: ‘Segurament, un home en té prou amb una sola raó per llevar-se la vida si ho fa des del dolor, però si ho fa des del goig i la plenitud en calen un grapat.’ I després també es pregunta per les raons que donava: ‘¿No eren, ben mirat, raons intercanviables que tant podien ser justificacions d’una mort com incentius per a la vida?’

I explica en Joan Parés, el metge amic de Xirinacs que el va acompanyar a la muntanya aquell sis d’agost del 2007: ‘És que en general no ens sabem morir…, però ell havia tastat la mort moltes vegades amb les vagues de fam, i tenia la meditació, el significat del lloc, la tècnica per no patir. Era una jugada perfecta i estava feliç. Sí: tots dos estàvem feliços, jo el primer. ¿Com no podia estar feliç si l’ajudava a fer el que ell volia i com ho volia?’

Xirinacs va deixar dues notes: una a la fundació Randa, ‘Acte de sobirania’; i, a sobre, hi van trobar una nota de comiat. Quan el va trobar sis dies després, el cos no mostrava indicis de violència.

El llibre parla de la mort, de saber morir, de triar com et vols morir. És una qüestió profunda, relliscosa i delicada. Devíeu pensar en la manera com evitar certes coses, com ara caure en sentimentalismes. Devíeu proposar-vos uns certs límits…
—Era essencial acotar els perills del relat. Que no es convertís en una mena d’assaig encobert, per exemple. Perquè jo volia que fos literatura, volia explicar una història. I un altre perill: que la història i el pes de la figura de Xirinacs no acabés menjant-se la reflexió sobre la mort. Calia trobar aquest punt d’equilibri. I cercar aquest equilibri em va portar una reflexió prèvia força llarga. Vaig fer un plantejament narratiu honest, i vaig decidir ensenyar les costures del procés d’escriptura. El narrador, que és l’escriptor, es pregunta en primera persona fins i tot si cal escriure el llibre. És un punt de vista de fidelitat amb la realitat que vaig trobar adequat, perquè pel llibre transiten persones reals de les quals reprodueixo el testimoni. I en literatura (no pas en periodisme), tan important és què expliquen com què decideixen no explicar-te. Aquests silencis també són importants, per allò que amaguen. En Parés, per exemple, no em va voler explicar l’última cosa que es van dir amb en Xirinacs. Doncs no m’ho invento pas, dic que no m’ho va dir i que no ho sé.

Al final del llibre feu un agraïment a la persona que us va ajudar en la reconstrucció del cel d’aquells sis dies d’agost. Aquests elements ambientals i d’altres, a voltes els més petits, com marcar l’últim batec del cor, són els que us serveixen per a crear un estat d’ànim, un flux líric.
—Aquesta mort ens interroga a nosaltres sobre com volem morir. I jo, a la novel·la, interrogo aquesta mort. I no podia explicar-la només passant pels dietaris que Xirinacs va escriure, perquè les raons que dóna per a morir-se són intercanviables i podrien ser raons per a continuar vivint. El narrador es pregunta si les raons no les buscava tot escrivint. Per això calia interrogar altra gent que estava vinculada amb la mort de Xirinacs i amb el lloc que va triar per morir. No hi tenia cap lligam. Per això calia interrogar les persones del territori i també el territori mateix: quines cuques i altres animalons hi habiten, quina lluna va fer aquelles nits d’agost… No és un fet gratuït ni faig preciosisme naturalista. Xirinacs volia fondre’s amb la natura. Volia tornar-se adob. Calia explicar molt bé el cel del pla de cal Pegot, perquè va ser la darrera cosa que va veure. Aquells dies, després de les cinquanta hores de pluja ininterrompuda, el cel es va obrir i era espectacular, perquè va coincidir amb el fenomen de les llàgrimes de Sant Llorenç. I, a més, va coincidir que el transbordador espacial Endeavour, que portava la primera astronauta de la història, s’acoblava a l’Estació Espacial Internacional, que orbitava per sobre del pla del Pegot. Tots aquests recursos també eviten un llibre de consignes, un llibre d’autoajuda encobert.

La mort de Xirinacs és envoltada d’alguns misteris, com ara alguns objectes que es van trobar al costat del cos. Aquesta mena de misteris són elements que van molt bé a la narració.
—Aquests elements me’ls vaig anar trobant durant la recerca. D’entrada, la intenció era desbrossar les mentides i bajanades que s’havien arribat a explicar sobre la mort d’en Xirinacs. Es van dir tantes coses: que s’havia penjat d’un arbre, que havia pres pastilles, que patia una depressió, que tenia una malaltia terminal… Però la realitat em va fer de caixa d’eines per al relat.

Voleu deixar ben clar que no heu escrit pas una biografia de Xirinacs, però un personatge tan atractiu, amb tantes capes, també és un caramel per a un escriptor.
—Era un perill, que fos tan polièdric. I un altre perill és que molts lectors ja en tenen una idea feta, d’ell, i busquen la confirmació d’aquesta idea. De manera que vaig haver de vetllar perquè Xirinacs no se’m mengés el llibre. Per això li dono poca veu a través dels seus dietaris. Xirinacs té tal magnetisme, que es converteix en un forat negre que ho xucla tot. Calia evitar de ser absorbit pel seu magnetisme.

Xirinacs va ser un pacifista, un resistent antifranquista, un lluitador per la llibertat dels pobles oprimits, un pensador, un il·luminat, un místic… Amb quin us quedeu?
—El llibre no conté cap tesi, però jo diria, és una sensació, que en la seva mort hi ha la clau: la mort que va triar conté i culmina totes les persones que ell va ser: el polític, el pacifista, el místic, el filòsof…

En la conferència de premsa vau dir que crèieu que el Xirinacs que quedaria seria el pensador, el filòsof.
—No conec la seva obra filosòfica a fons, però la gent que coneix bé el Globalisme ho constata. Perquè la seva part contestatària va molt vinculada a un temps determinat que ja ha passat. Però la seva obra filosòfica, que se situa en un temps perpetu, és nascuda per ser mirada per tots els temps. I la seva mirada transversal (era teòleg, matemàtic, donava classes de filosofia quàntica…) i el seu coneixement tan ampli sobre la mirada de globalitat de l’experiència humana sobreviuran al temps.

Un home tan polièdric té el perill que tothom se’l vulgui apropiar.
—El seu amic metge, Joan Parés, diu a la novel·la que és igual que es mitifiqui en Xirinacs home, perquè és l’obra, que en quedarà, i és un element que no es belluga.

‘Xirinacs no interessa ningú, està amortitzat’, diu al llibre la Cesca, un personatge que representa els joves antifranquistes, utòpics, que van voler canviar el món i el poder els va engolir o marginar. És clar que ella parla des del pessimisme.
—Des de la seva òptica, Xirinacs era per sobre de tot un personatge central de la lluita pacifista antifranquista i contra l’opressió dels pobles. Però Xirinacs era polièdric i era un avançat. Al llarg dels anys s’han anat confirmant coses que ell ja havia previst.

Era avançat en qüestions d’alliberament nacional i independència; en el fet de mirar d’entendre ETA; en el desenvolupament d’un pensament filosòfic complex i molt contemporani; en la reivindicació del poder de decidir com i quan volem morir-nos.
—La seva figura és vigent en el debat sobre l’eutanàsia, sí, també en el procés d’independència i de Països Catalans (ja l’any 2000, la gent el veia dret davant la Generalitat demanant una Assemblea d’Assemblees dels Països Catalans per a convocar a la mobilització cívica d’un poble que veia adormit); i també amb l’actitud de desobediència: la desobediència i l’inconformisme són una actitud pròpia dels joves. En aquest sentit, Xirinacs va ser sempre jove, perquè no es va resignar ni conformar mai. Sempre va ser desobedient i va posar en entredit qualsevol dogma.

Parlant de l’eutanàsia, als agraïments finals també dieu que agraïu la complicitat generosa i arriscada de les persones que apareixen al text. L’eutanàsia i el suïcidi encara van de la mà del risc i del tabú? Els testimonis que van ajudar Xirinacs han de témer la repressió judicial?
—Quan parlo de complicitat generosa i arriscada, en parlo en termes literaris, de deixar el seu testimoni en mans d’un escriptor. Però, tal com ho heu interpretat, no, no poden tenir problemes, perquè la mort de Xirinacs va ser qualificada de mort natural i, per tant, no hi ha responsabilitat legal. Però en Parés tenia molt clar que podia portar-li problemes. Per això va llogar un cotxe i per això no va explicar res fins al cap d’un any, quan es va certificar la mort natural. L’eutanàsia és una qüestió que la societat no es mira de cara. Així com s’ha anat acarant amb temes greus, com la violència masclista i d’altres, la mort encara és tabú. Però un dia o un altre s’hi haurà d’acarar.

Per acabar, hi ha una altra frase de la Cesca que és dura i de gran potència. La Cesca, crítica amb el país, diu: ‘Som un país tan imaginatiu que som capaços de transformar un Gandhi en un viatjant de segells’ (referint-se a la feina que va fer durant uns anys Xirinacs, després de ser senador, per al Fórum Filatélico per guanyar diners). Hi esteu d’acord?
—La comparteixo absolutament. És així. Tenim la imatge d’en Xirinacs assegut al carrer Entença, davant la presó Model envoltat de gent o dempeus com a senador. Només cinc anys després, Xirinacs va amb americana i corbata i agafa el metro per anar a vendre segells. És l’inici de la transició, quan el país ha dit per on vol anar. I el país va triar un futur de resignació, amb una Generalitat de fireta. El país no va apostar fort per un futur propi. I aquell que havia lluitat contra la resignació va passar de la desobediència a la supervivència. Ell no es va conformar amb el peix al cove del país, de manera que el van silenciar.

Silenciar i invisibilitzar.
—Es va passar disset anys sense publicar cap article, ni tan sols una carta al director. N’havia escrit un munt. Han quedat entre l’obra inèdita.

Encaixaria millor en aquest moment, Xirinacs?
—Al llibre hi ha una pregunta oberta, sense resposta, que el narrador fa a la Cesca: ‘No t’has preguntat què hauria dit en Xirinacs si hagués pogut veure tot això del procés?’ Ella només li respon: ‘És clar. És clar que hi penso.’

Podeu comprar Sis nits d’agost a la Botiga de VilaWeb

The post Jordi Lara: ‘Xirinacs té tal magnetisme, que es converteix en un forat negre que ho xucla tot’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Sa Pobla i Josep M. Llompart (XXIII)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 – Sa Pobla i Josep M. Llompart (XXIII)


En les visites als poblats talaiòtics, a la ciutat romana de Pollentia, a les restes de l´església cristiana de son Peretó, em prometia aprofundir en la història de Mallorca, trobar llibres d´arqueologia, estudiar-ho amb cura extremada. Tanmateix, si un dia volia escriure em mancava encara molta formació. Recordava la visita de l´escriptor Josep M. Llompart a l´institut. Em vaig quedar fascinat de la forma d´explicar-nos la vida dels autors mallorquins i de relacionar-los amb la nostra història. Encara avui em deman com va ser que penetràs en la fosca cultural de l´institut un raig de llum com aquell. Qui havia suggerit la seva presència a les fosques aules on romaníem tancats? Com una lliçó d´una hora pot canviar les concepcions d´uns jovenets inexperts? Quina estranya màgia tenien les seves paraules que obrien portes tancades, bastien universos de claror?


Volia escriure i era completament impossible.

Les idees em bullien al cap, però quan provava de portar-les al paper no em sortia res.

Em dominava la preocupació pel que seria de la meva vida.

Volia anar cap al passat. Endevinar com era el món quan vaig néixer. Sentia dins el cap les mil històries de la guerra contades pel pare. Amb catorze anys ja era prou gran per copsar la inexorable decadència dels padrins. Cada vegada els costava més tenir cura dels horts. Les filles, casades amb menestrals, ja no ajudaven a conrear les terres. El fill, l´oncle Miquel, havia mort en aquell desgraciat accident, prop del cementiri. La feina en els horts depenia de tota una família, i quan aquesta es desintegrava era impossible mantenir el ritme de les anyades. En temps de recollir el blat o les patates podies llogar alguns jornalers: tothom ho feia; però no podies garantir el conreu de la terra amb gent llogada. La producció no donava per a tant.

D´ençà la mort de l´oncle, al revolt de la carretera que anava de sa Pobla a Alcúdia, em feia conscient de la lenta descomposició del que havia estat un petit imperi agrícola. Es venien els horts. La padrina, malalta per la mort del fill, va caure en mans de mèdiums que li treien els diners. El padrí anava entristit, incapaç de fer front al conreu de les terres. A vegades compareixia per casa a demanar ajut al pare i l´oncle José. Aquests deixaven per unes setmanes el taller i, esdevinguts pagesos per una temporada, ajudaven en el que podien. Tot plegat era un cercle viciós del qual era difícil sortir-ne. Amb el taller de cotxes, el pare es defensava i portava els diners que necessitàvem per a mantenir la casa. L´economia dels pagesos era ben diferent. No hi havia factures setmanals que anar a cobrar. Tot depenia de l´anyada. No es cobrava res en mesos! El producte dels horts s´havia d´exportar. I si aquell any la patata havia anat barata a Londres, només restaven despeses per abonar. La subsistència d´una família pagesa sempre era en mans de la sort. Que no fes una gelada, que no es desbordàs el torrent i omplís l´hort de pedres, que el preu pagat pels magatzemistes donàs per cobrir el que s´havia invertit.

El suport que el pare i l´oncle podien donar als padrins era circumstancial. A poc a poc em vaig anar adonant com els problemes econòmics s´anaven aguditzant. Sempre havien tengut porcs per fer matances el novembre de cada any. Eren dies de festa. La casa s´omplia de veïns que venien a ajudar. De petit sempre havia vist el rebost ple d´olles amb tallades dins el saïm, sobrassades, quemaiots i botifarrons. Un dia, emperò, vaig anar al rebost per agafar un bocí de llonganissa per al berenar i no hi vaig trobar res. Mirava els prestatges estranyat. De cop i volta ho vaig entendre: l´any passat els padrins no havien fet l´acostumada matança del porc.

Em demanava què havia passat, quin terratrèmol sacsejava casa nostra. La repadrina em va veure entristit i em va lliurar un bocí de formatge. Hauríem esdevenguts pobres, de sobte?

No entenia el que passava.

A casa encara podíem alimentar un porc. Els pares havien llogat un figueral no gaire lluny del poble i jo hi anava a collir les figues que, mesclades amb segó i patató, eren el menjar més estimat de l´animal.

Restava preocupat. Sabia que el padrí podria haver llogat una filera de figueres igual que la mare. Sovint hi havia propietaris de figuerals que llogaven aquestes fileres a preu baix, tan sols per estalviar-se la feina d´anar a recollir les figues. Crec que no va ser per manca d´il·lussió: l´home s´adonava que tot sol no podia portar la terra. La mort del fill també l´havia afectat profundament. En els darrers temps, abans de l´accident, era l´únic que l´ajudava. Una vegada desaparegut... què fer? Envellia i aleshores no existia la maquinària actual: tot es feia a mà, a força de cavalls i someres. Ningú pot imaginar l´esforç que significa llaurar deu quartons sota l´inclement sol del migdia pel juliol i l´agost! Sembrar, batre, treure l´anyada amb gavilans... tot a mà, vinclada l´espinada damunt els solcs. Es feinejava en el camp amb l´arada romana, com feia dos mil anys. Es batia el blat damunt l´era amb el rodet de pedra, com en els temps dels talaiots! A poc a poc els pagesos s´acostumaren a llogar màquines per batre que anaven amb motors de petroli i benzina. Però la majoria dels marjalers encara ho feien amb mètodes primitius per estalviar-se una despesa.

El padrí anava perdent l´alegria. Seia, silenciós, fumant el seu paquet d´Ideales o omplint la vella pipa de canya i cassoleta de fang. Parlava poc, emportat per les seves preocupacions.

Assegut davant el meu quadern, m´adon que, de forma imperceptible, he anat fent meus tots els problemes familiars. Potser per això mateix em distreia quan estudiava. Com et pots concentrar en una fórmula química, en la traducció de Juli Cèsar, quan et rosega l´esperit el món que t´envolta? Sempre he pensat que la creació del grup Nova Mallorca, aquelles nits d´escoltar les ràdios antifranquistes, la planificació de les pintades quan feia quart de batxiller, el descobriment del cine en els anys seixanta, els primers articles enviats a Ràdio Espanya Independent, eren fruit d´aquesta necessitat d´oblidar els problemes familiars que m´engolien.

Pens en la família. Prov de recordar d´on vénc. Com era el meu poble, aquell llunyà món de 1946? Els papers diuen que vaig néixer un dia de finals de desembre. Un any i busques després que havia finit la Segona Guerra Mundial quan, a les Illes, la repressió feixista continuava més forta que mai. Els historiadors parlen de més de tres-cents mil antifeixistes afusellats en la immediata postguerra. Un temps molt tèrbol endiumenjat per les misses del clergat que havia col·laborat a l'èxit de la "Cruzada contra el comunismo" i per les "espanyolades" de rigor que vèiem quan anàvem al cine.

Des de sempre tenia ganes d'esbrinar quins eren alguns dels fets que s'havien esdevingut en l'any del meu naixement. Aleshores el pare ja feia uns anys que havia pogut abandonar el camp de concentració. Parlam del famós Batallón de Trabajadores que, sota comandament d'oficials franquistes i falangistes, era present a sa Pobla i ben a prop del que, amb el temps, serien "ses casetes de sa Pobla", a la platja d'Alcúdia.

En una de les rares sortides de permís al poble, el pare havia conegut una poblera, Francesca Crespí Caldés, que provenia d'una antiga nissaga de pagesos benestants: Can Verdera. Sempre vaig sentir dir al pare que va ser la coneixença de la mare, en unes llunyanes festes de sant Jaume, el que li salvà la vida. Recordem que en aquella època de ferotge postguerra la manca de bons aliments, el treball forçat i les malalties se'n portaren molts d'aquells joves que, en un passat recent, com a militants i simpatitzants de la UGT, CNT, el Partit Socialista, el BOC o el PCE, havien volgut trasbalsar el món.

La generació del meu pare, la dels vençuts, va ser una generació desfeta. De tenir-ho tot a l'abast amb la vinguda de la República: possibilitat d'estudiar, de consolidar una autèntica reforma, la reforma agrària especialment, es trobaren, de cop i volta, immersos en l'espaventós terratrèmol d'una guerra ordida pel feixisme espanyol i internacional.

Però ara som en el 1946. Casat amb la poblera de Can Verdera que li salvà la vida l'any 1943, l'any que vaig néixer, el 1946, era ja a segles de distància de 1936 quan, amb els revolucionaris de la seva edat, iniciaren la lluita contra el feixisme. Després de tres anys de combats en quedava ben poc d'aquelles ganes esbojarrades de canviar el món. El pare havia vist els companys de generació morts a la trinxera, lluitant amb un carregador de només cinc bales contra l'artilleria, l'aviació i les tropes enviades per Hitler i Mussolini. Després dels anys de camp de concentració, restaven ja molt poques il·lusions pel que fa a un possible canvi de situació a l'estat espanyol. Imagín que, fitxat per la policia i la Guàrdia Civil com a "desafecto al regimen", malgrat que mai més, d´ençà la derrota de la República el 39, s'implicàs en política, el que li devia importar era garantir una feina que li permetés mantenir la família i el fill que acabava de néixer.

Si hom llig atentament els diaris de 1946 recordarà que les Nacions Unides condemnaven la dictadura del general Franco. El 9 de febrer, l'Assemblea General de les Nacions Unides, per unanimitat, negava al règim espanyol la possibilitat d'ingressar en l'organització, perquè "considera que Espanya posseeix un règim feixista sorgit del suport dels països de l'Eix". Condemna que, tot sigui dit, aviat seria deixada de banda sota pressions dels EUA, vist i comprovat que, en la lluita contra el comunisme, Franco era el millor aliat que podia existir tant per als imperialistes estatunidencs com per als règims capitalistes europeus.

Pel mes de març s'estrenava a Mallorca, i supòs que un parell de mesos després devia arribar a sa Pobla, la pel·lícula d´Hispano-Americana Films El conde de Montecristo, amb Arturo de Córdoba, Consuelo Franck, Mary Cortés i Gloria Marín. El 20 de març s'anunciava el triomf de Perón a les eleccions de l'Argentina. A sa Pobla, els pagesos proven de subsistir enmig del racionament encara vigent. Sortosament, per a la gent que tenia un hortet sempre hi havia alguna cosa per a menjar i vendre. Els molins de blat manuals, d'amagat de les inspeccions entre la palla del sostre o a fora vila, permetien moldre blat i fer el pa a la pastera. En aquell temps eren moltes les dones que feien el pa per a tota la setmana. En el corral, prop de la cuina, hi solia haver el forn que, alimentat per bona llenya de pi, servia per a coure pans que duraven una setmana sencera.

Amb el pa cuit a casa, els animals del corral (pollastres, conills, gallines...) i amb l'hortalissa que es conreava a un racó de l'hort, eren pocs els poblers que patien fam de veritat. Evidentment, la manca de feina obligava a l'emigració, ben igual que en els anys deu, vint i trenta. Però per a tots aquells que podien combinar l'hortalissa de l´hort amb els animals del corral i el pa de la pastera, el temps anava passant. La fam d'uns feia rics a molts. S'hauria d'estudiar a fons d'on sorgiren algunes de les fortunes de la postguerra. Recordem que era l'època de l'"estraperlo" i, malgrat la repressió oficial, el cert era que personatges sense escrúpols bastiren els seus milions amb la fam i misèria del poble.

Les revistes del moment informen de luxes inabastables per a la població mallorquina del moment. L'any 1946 és quan s'"inventa" la Vespa. Els diaris diuen que és idea del fabricant d'automòbils Enrico Piaggio. La "novetat" es deu, sens dubte, al fet que el frontal de l'escúter i la base formen una unitat indissoluble. Però de Vespes, l'any 1946, no n'hi ha cap a sa Pobla ni a Mallorca.

Sovint els records em feien mal. De cop i volta m´adonava de la necessitat imperiosa de sortir de l´habitació, anar a passejar o, el que més em distreia, pujar fins al primer pis i perdre´m, somniant, per les sales del museu. Em seduïen les vitrines amb la col·lecció impressionant de monedes romanes! Veient el rostre en bronze, plata i or dels emperadors t´adonaves com aquell imperi que dominà el món va existir de veritat; no eren unes simples retxes en el llibre d´història. Allà, en la sala dèbilment il·luminada, podies estudiar amb precisió, enmig d´una calma completa, les imatges dels homes, aleshores déus!, que cobriren de sang totes les contrades del món conegut. Neró, Juli Cèsar, Agripa, Cal·lígula, August... junts, situats cronològicament, un rere l´altre, muts ja per sempre, sense poder ordenar l´extermini dels ibers, dels gals, de les poblacions del nord d´Àfrica. Aleshores ja havia vist la pel·lícula Cleopatra, protagonitzada per Liz Taylor, i havíem pres posició a favor d´ella i Marc Antoni. Possiblement era la bellesa esclatant d'actriu de Hollywood el que ens feia prendre partit per aquella dona que ens mostrava el poder d´Egipte. Impressionant l´entrada triomfal a Roma asseguda damunt l´esfinx, amb Cesarió al costat!

Roma, perseguint els jueus a Ben Hur, amb un Charlton Heston fidel a les creences del poble jueu, escollint ser no-res abans que servidor de l´Imperi. I Stanley Kubrick i Kirk Douglas a Espàrtac, que ens descobrien que no tothom vinclava l´espinada davant el poder i que l´home pot esdevenir lliure malgrat que deixi la vida en l´intent.

Crec que vaig aprendre més història en aquell museu silenciós que en els anys d´escola. Teníem un mestre que no parlava mai: en entrar a classe feia un grunyit i, sense dir res més, es situava davant la pissarra escrivint amb guix durant una hora sencera la lliçó que pertocava. Nosaltres estàvem obligats a copiar en un quadern d´apunts la faramalla que ja teníem als llibres i, el dia de l´examen, repetir el que havíem copiat. Tenint aquests professors... com va ser possible que m´enamoràs de la història?

Indubtablement l´afecció que em dominava no provenia del col·legi. Eren el pare i l´oncle José els que m´havien ensinistrat en el coneixement, en el dubte, en la necessitat d´investigar pel teu compte qualsevol afirmació provinent dels de dalt.

Entre aquelles restes de civilitzacions pretèrites em trobava bé. Els problemes em fugien del cap. Em sentia feliç, en el meu element, imaginant les vides del passat, reconstruint en la imaginació com eren els costums dels pobles que ens precediren.

Com viatjar en la nau del temps, avançar per les restes trobades en els talaiots de Mallorca! Fragments de plats i olles de fang, llums d´oli, àmfores, reproduccions de déus púnics, el rostre repetit de Tanit, i el més sorprenent: una vaixella grega recuperada d´una nau enfonsada.

Arreu el que quedava de l´imperi que dominava el món! Roma sempre present. Tot d´àmfores, grans bocins de plom encara amb la marca dels propietaris d´aquelles mines d´esclaus.

En les excursions que fèiem amb l´Institut ja havia contemplat meravelles semblants a Artà, Alcúdia i Manacor. Com no recordar la visita al talaiot de ses Païsses! Record que els companys no es fixaven en res: corrien, perseguint-se, jugant a indis, sense atendre les explicacions del director. Amb els amics del grup Nova Mallorca ens aturàvem davant la impressionat entrada del poblat demanant-nos quins gegants havien pogut situar aquelles pedres a l´indret on, tres o quatre mil anys després, les contemplàvem. Les grandioses murades que l´envoltaven ens feien pensar en guerres antiquíssimes. Ho discutíem amb tota la força d´uns al·lots de tretze anys! Teoritzàvem mil hipòtesis. No érem grans coneixedors de l´arqueologia, però el que vèiem davant els ulls ens agitava la imaginació fins a límits increïbles. Ens demanaven què els havia obligat a bastir defenses tan potents, quins enemics tenien al davant i com una societat basada en una primitiva agricultura i ramaderia, emprava tants d´esforços a protegir-se. Estaven sempre en guerra? Mallorca era una illa summament poblada abans de la conquesta romana. Però la majoria de poblacions talaiòtiques posseïen idèntiques característiques: gran torre central per vigilar l´exterior del poblat, i gruixudes i altes murades per a protegir-se dels atacs dels veïns. Lluitaven entre si per a procurar-se esclaus i dones? Existien pobles depredadors, militaristes que vivien de robar les cabres i vaques del veí?

En les visites als poblats talaiòtics, a la ciutat romana de Pollentia, a les restes de l´església cristiana de son Peretó, em prometia aprofundir en la història de Mallorca, trobar llibres d´arqueologia, estudiar-ho amb cura extremada. Tanmateix, si un dia volia escriure em mancava encara molta formació. Recordava la visita de l´escriptor Josep M. Llompart a l´institut. Em vaig quedar fascinat de la forma d´explicar-nos la vida dels autors mallorquins i de relacionar-los amb la nostra història. Encara avui em deman com va ser que penetràs en la fosca cultural de l´institut un raig de llum com aquell. Qui havia suggerit la seva presència a les fosques aules on romaníem tancats? Com una lliçó d´una hora pot canviar les concepcions d´uns jovenets inexperts? Quina estranya màgia tenien les seves paraules que obrien portes tancades, bastien universos de claror?

Categories: literatura

L’escriptora Margarida Aritzeta, nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes

Vilaweb Lletres - Dv, 15/03/2019 - 12:18

L’escriptora Margarida Aritzeta serà la nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes (ILC) i substituirà en el càrrec a Isabel-Clara Simó. El Consell Assessor de la ILC ha donat el vistiplau a la proposta de la consellera de Cultura, Laura Borràs. El director de la ILC, Joan-Elies Adell, ha destacat el valor literari de l’obra de la nova degana, així com ‘el seu reconegut compromís no tan sols amb la creació literària, sinó amb la docència i la formació de docents, autèntica condició ‘sine qua non’ que permet arrelar en cada nova generació la llavor de l’amor per la llengua i les lletres’. Aritzeta, Creu de Sant Jordi l’any 2018, serà nomenada pel president de la Generalitat per un període de tres anys renovable. Simó passarà a ocupar la vocalia d’exdegans.

Com ha explicat la Institució de les Lletres Catalanes en un comunicat, Margarida Aritzeta, que a partir d’ara presidirà la Junta de Govern de la ILC i la vicepresidència del Consell Assessor, va néixer a Valls l’any 1953. És mestra, llicenciada en Història Moderna i Contemporània, i doctora en Filologia Catalana amb una tesi sobre Josep Lleonart. Ha estat professora de Teoria de la Literatura a la Universitat Rovira i Virgili, on ha treballat durant trenta-vuit anys. Va obtenir el premi Víctor Català l’any 1980 (‘Quan la pedra es torna fang a les mans’) i el Sant Joan de novel·la el 1982 (‘Un febrer a la pell’); des d’aleshores ha publicat més d’una trentena de novel·les, treballs d’edició crítica, crítica literària i teoria de la literatura.

Aritzeta va pertànyer al col·lectiu literari Ofèlia Dracs, va ser membre de la Junta de l’AELC durant la presidència de Josep Llompart i durant la de Jaume Fuster en va ser representant a la ILC. Durant una legislatura (2016-2010), va ser directora general al Govern. Ha estat directora del Departament de Filologia Catalana de la URV, ha impartit cursos de literatura en universitats de l’Argentina i Cuba. L’any 2018 va ser distingida amb la Creu de Sant Jordi. Aritzeta és la vuitena degana de la ILC. Des de refundació de la ILC, l’any 1987 n’han estat degans Jordi Sarsanedas (1988–1999), Feliu Formosa (1999–2001), Maria Antònia Oliver (2001–2004), Josep Maria Benet i Jornet (2004–2006), Josep Maria Castellet (2006–2010), Francesc Parcerisas (2010–2016) i Isabel-Clara Simó (2016-avui).

The post L’escriptora Margarida Aritzeta, nova degana de la Institució de les Lletres Catalanes appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Chopin i George Sand - Dos viatgers romàntics

"Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871". (Miquel López Crespí)

Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre)


Coberta del llibre de Miquel López Crespí Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin, publicat per Edicions Can Sifre.

A començaments de l'any 2004 hi hagué a Mallorca una forta campanya contra George Sand i el que aquesta gran escriptora francesa representava i representa en el món de la literatura i de les idees. La campanya s'inicià quan el Consell de Mallorca proclamà George Sand filla adoptiva de Mallorca. En adonar-me de la ràbia que sentien els sectors conservadors illencs contra els intel·lectuals que representen idees de progrés, canvi social i republicanisme vaig decidir escriure un parell d'article en defensa de George Sand. Dins aquesta línia, i a mesura que la campanya rebentista s'anava accentuant, vaig anar publicant diversos treballs, entre els quals destacaria els següents: "George Sand i Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (14-IX-04); "Sand: Un hivern a Mallorca", El Mundo-El Día de Baleares (28-IX-04); "La professionalització de l'escriptor", El Mundo-El Día de Baleares (10-VIII-05), "Amor i cultura: George Sand", El Mundo-El Día de Baleares (13-XI-05). Tots aquests articles, que havien estat embastats mentre escrivia les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand, serviren posteriorment, una vegada ampliats i després de les pertinents consultes i estudi de molta de la bibliografia publicada referent als nostres autors, per a anar enllestint els capítols que avui conformen el llibre Dos viatgers romàntics: George Sand i Frédéric Chopin (Edicions Can Sifre).


Coberta de la novel·la El darrer hivern de Chopin i George Sand.

El primer article, el titulat "Aproximació a George Sand", podria ser útil, pens, com a primera presa de contacte amb el personatge i el món que l'envolta. En aquesta "Aproximació a George Sand" ens trobam davant les primeres indicacions bibliogràfiques que permeten situar en la història Armandine-Aurore-Luce Dupin, la George Sand que coneixem. Sense copsar la importància històrica i cultural de la generació literària i política francesa dels anys trenta i posteriors del segle XIX no podem entendre res dels nostres personatges ni, segurament, gaire cosa del món actual, ja que en bona part tots som fills de les idees emanades de la gran Revolució Francesa i del clima revolucionari que es viu a França durant tot el segle XIX. El paper de la literatura, dels escriptors i els artistes dins la societat, la lluita per la professionalització dels autors, el naixement del romanticisme, els primers embrions d'organitzacions socialistes i anarquistes, tot es va congriant en aquests anys de formació de la baronessa republicana, conformant la seva manera de veure el món, les concepcions que conformaran el seu tarannà alhora revolucionari i contradictori.


Coberta de la novel·la de Miquel López Crespí Corambé. El dietari de George Sand publicada per Pagès Editors.

Potser un dels intel·lectuals mallorquins que més profundament ha penetrat en l'ànima de l'escriptora francesa ha estat Jaume Vidal Alcover. És el que he provat de reflectir en l'article "George Sand, Jaume Vidal Alcover i Un hivern a Mallorca". Jaume Vidal Alcover va realitzar una de les millors traduccions al català del llibre de Sand Un hivern a Mallorca. Nosaltres hem treballat amb l'edició feta per l'Editorial Moll l'any 1993, llibre que ens serví moltíssim per a ambientar alguns capítols de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand. El llibre de Sand Un hivern a Mallorca esdevé molt important per a un autor que vulgui conèixer les opinions que l'escriptora francesa tenia sobre Mallorca i els mallorquins, el paisatge de l'illa, els nostres costums i tradicions, el sistema de vida dels mallorquins i mallorquines del primer terç del segle XIX... En el pròleg de Jaume Vidal Alcover que comentam trobam una raonada defensa de l'escriptora francesa que, sense amagar cap dels defectes que pogués tenir una parisenca il·lustrada de mitjans del XIX, situà emperò aquesta "dona mundialment coneguda i reconeguda com a talent de primera fila", per emprar les seves pròpies paraules.

Però George Sand, una dona formada en les idees de Rousseau, i en el fons una republicana amb fortes connotacions cristianes, malgrat que en el seu temps molts reaccionaris la considerassin quasi "comunista", tenia fortes contradiccions polítiques. Contradiccions que es pogueren anar dissimulant fins al dia i el moment en què els anarquistes i socialistes de debò, els sectors populars de París, proclamaren la Comuna de 1871. Aquí, davant aquest fet històric que condicionarà tot el segle XX, les contradiccions d'una escriptora d'origen aristocràtic i que es relacionava amb tot el món intel·lectual del moment, esclataren amb una força i virulència incontrolades. És el que he provat d'analitzar en l'article "George Sand i la Comuna de París", emprant tota una bibliografia de què hi ha un petit resum al començament de l'article. L'origen de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i Corambé: el dietari de George Sand tenen els fonaments precisament en aquesta història de la Comuna, en aquestes contradiccions de George Sand. Per altra banda uns problemes i situacions molt comuns en molts revolucionaris a través de la història. No és la primera vegada, ni segurament serà la darrera, que unes persones que han defensat aferrissadament unes idees se n'espanten quan esdevenen realitat. Pensem, per exemple, en Plekhànov, l'introductor del marxisme a Rússia, que, en esclatar la gran Revolució d'Octubre dirigida pels bolxevics, no l'entén ni la reconeix. Més o manco és el que li esdevé a George Sand amb la primera revolució proletària de la història de la humanitat. De cop i volta, quan els oprimits es subleven, exigint, de veritat, amb les armes a la mà, la justícia social en defensa de la qual escrigué tants d'articles George Sand, aquesta retrocedeix espantada davant els perills que pot comportar "la violència" dels explotats. Com Plekhànov a Rússia l'any 1917.

Com indicava una mica més amunt, la Comuna de París és el fil conductor de les novel·les El darrer hivern de Chopin i George Sand i de Corambé: el dietari de George Sand, ja que l'imaginari viatge que l'autor fa fer a la protagonista és la base, el fonament damunt del qual s'aixeca tot l'edifici d'ambdues obres.

Però no és solament l'imaginari viatge de George Sand a les fondàries de la Comuna de París el que compta en aquestes dues obres. Indubtablement aquesta anècdota no hauria bastat per a enllestir les novel·les. Igualment havíem d'aprofundir en el món amorós de Sand, un món d'una complexitat fora mida i que avui dia encara no ha estat analitzat amb prou deteniment.

Miquel López Crespí

Ciutat de Mallorca

Categories: literatura

Xavier Mas Craviotto guanya el Premi Documenta amb ‘La mort lenta’

Vilaweb Lletres - Dj, 14/03/2019 - 20:13

L’escriptor Xavier Mas Craviotto (1996) ha guanyat el Premi Documenta amb la novel·la ‘La mort lenta’, ha informat L’Altra Editorial avui en un comunicat. Mas Craviotta és l’escriptora més jove a guanyar el premi.

El jurat ha destacat la construcció dels personatges i la manera d’entendre’s entre ells i barallar-se, així com els diàlegs, ‘un punt important del llibre per la naturalitat de la llengua i el dinamisme que aporten’.

El resultat és una novel·la que combina de meravella l’ambició literària amb una història potent, que ‘salta del passat al present sense perdre el ritme’.

The post Xavier Mas Craviotto guanya el Premi Documenta amb ‘La mort lenta’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

SOBRE EL PSOE, PER EXEMPLE

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dj, 14/03/2019 - 12:06
Fueron los años de la hegemonía del PSOE. Se pensaba que el PSOE era socialista. La ficción de que en España existía el socialismo fue brutal. Cuando me dicen “¡Cuanto ha cambiado Felipe Gonzalez!”, me gusta recordar que en el 83, cuando llevaba sólo un año en el poder pactó los sillones de la ONU con las juntas militares de Videla. Cuando todo el mundo sabía quien era Videla y ningún Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura