literatura

Nou illes al Nord, de Mònica Batet



Nou illes al Nord, de Mònica BatetMés llibres, 2019 SinopsiPuc explicar una història que no em pertany? De què puc parlar i què em puc estalviar? Aquestes són algunes de les preguntes que es fan els sis narradors d’aquesta història, que ens parla d’un passat que potser no ho és tant, d’unes illes que tot i ser properes semblen les més llunyanes del món, d’uns arbres exòtics que floreixen inexplicablement durant les nits blanques en un únic poble de l’illa de Skogen, del ferri que els seus habitants agafen els diumenges d’estiu per passar el dia al continent, de com sovint gosem opinar sobre el que desconeixem...
Però, més enllà del paisatge nòrdic lluminós, aquestes veus ens expliquen com, per un seguit de casualitats, una mestra amb una cicatriu, un viatger professional, un negociador d’arbres i un home estranger d’origen incert coincideixen sota aquests arbres i teixeixen aquesta història que és, en definitiva, una història d’amor.
«Mònica Batet és un privilegi per a la literatura catalana. La frase, amb tota la grandiloqüència que expressa, no surt a cop calent i tal com raja, sinó que és meditada...»
Sebastià Benassar, El Punt Avui
«A qui s’assembla més Batet és a ella mateixa, que en el primer llibre, L’habitació grisa, ja creava un ambient tancat i obsessiu, ple de secrets.»
Vicenç Pagès, El Periódico
«Nou illes al nord és un calidoscopi de veus, una faula d’atmosfera magnètica que ens aboca a una sincera reflexió sobre les relacions humanes.»
Anna Maria Villalonga.ComentariQuart llibre que llegeixo de Mònica Batet, amb una devoció que no para de crèixer. En aquest enllaç podreu llegir els comentaris fets amb la lectura d’anteriors llibres, L’habitació grisa, No et miris el riu, Neu, ossos blancs i alguns homes més valents que els altres.Ara, amb Nou illes al Nord, repeteixo les mateixes sensacions, la hipnòtica atmòsfera que amara les seves novel·les, que recomano apassionadament, la personal manera d’explicar-me històries a retalls, des de diversos punts de vista, regalant-me l’oportunitat d’esforçar-me per descobrir nous paisatges que potser s’inventa, o potser no, m’és igual, només vull que els personatges continuïn desvetllant-me, subtilment, les seves emocions, mentre la trama es macera lentament, girant sobre si mateixa.Com a lector, gaudeixo cada pàgina; com a escriptor, m’inspira.

Categories: literatura

Fragment: ‘Contra el feixisme’, d’Umberto Eco

Vilaweb Lletres - Ds, 01/06/2019 - 21:50

L’auge actual de l’extrema dreta a Europa és extremadament preocupant. Com podem detectar-lo? Com podem combatre’l? El desaparegut Umberto Eco ja hi va reflexionar el 1995, arran d’un discurs que va pronunciar a la Universitat de Colúmbia. I tot i que d’aquell moment ençà ens separen més de vint anys, les seves paraules avui ressonen amb tota la seva força, perquè tenen una vigència esfereïdora. Ara Llibres publica Contra el feixisme d’Umberto Eco i ens n’ofereix un fragment.

Alhora, l’editor Miquel Adam ens parla d’aquest volum petit però intens:

Les coses pel seu nom

«Coincideix la publicació d’aquest petit llibre d’Umberto Eco amb la feliç viralització d’un anunci alemany en què un uniformat de les SS és interpel·lat per un ciutadà que li etziba un ‘nazi’ curull de menyspreu. L’oficial de les SS s’atura i replica que potser sí que té el carnet del partit nacionalsocialista alemany, que potser sí que vesteix l’uniforme de les SS i que li preocupa especialment la dominació estrangera, però que és molt gros, això de dir-li ‘nazi’, una ofensa, una suprema impertinència. L’anunci ve a advertir que les coses s’han de dir pel seu nom, i que si dius coses nazis, si fas coses nazis, si penses com un nazi, potser és que ets un nazi, i com a tal seràs assenyalat.

Si tanmateix aquest vídeo l’haguessin enregistrat a l’estat espanyol i el subjecte en qüestió no vestís una camisa color merda d’oca sinó una de blava, el subjecte faria bé de recriminar al ciutadà que el titllés de ‘nazi’, atès que seria un ‘falangista’ o un franquista. Seria un fervorós nacionalcatòlic, no pas un tocacampanes de credo anticristià i antipagà com el seu col·lega de l’esvàstica, per posar una diferència; i no tindria un instint imperialista tan desenvolupat com el seu cosí germà nazi, per posar-ne una altra.

Ara com ara, que tot es viralitza, Umberto Eco potser aconsellaria als creadors de l’anunci que, en lloc de ‘nazi’, es qualifiqués l’uniformat de ‘feixista’, per així poder exportar-lo arreu sense incórrer en cap inexactitud semàntica. L’anunci no perdria força, ja que el ‘feixisme’ és el fil invisible que agermana  tota una sèrie d’ideologies abjectes, puntualitza Umberto Eco en Contra el feixisme.

Però abans de titllar correctament un feixista, caldrà reconèixer-lo, ara que (encara) no s’estila anar uniformat i amb la pistola al cinturó. I aquest és el pinyol d’aquest petit assaig, i allò que el fa tan valuós avui dia. Sense floritures ni giragonses, amb claredat meridiana i to urgent, il Professore exposa catorze característiques típiques de la família del feixisme. Algunes són contradictòries entre si, però tal com adverteix Eco abans d’enumerar-les, ‘n’hi ha prou que una d’elles hi sigui present per fer que arreli una nebulosa feixista’ en un discurs.

Eco va pronunciar la conferència que germina en aquest llibre l’any 1995. En un punt del seu discurs adverteix que el feixisme es basa en el populisme qualitatiu, i després apunta: ‘En el nostre futur es perfila un populisme qualitatiu de televisió o internet, en el qual la resposta emotiva d’un grup seleccionat de ciutadans es pot presentar o acceptar com la veu del poble.’ Alerta amb això. El futur que apuntava Eco l’any 1995 és el nostre present i ens ha de posar en estat d’alerta. És una eina perfecta per a autoavaluar-nos. Llegir aquest llibre ens ha de prevenir, per exemple, del nostre ràpid tecleig a les xarxes. La llavor del feixisme pot estar arreu, també en nosaltres mateixos. Alerta.»

The post Fragment: ‘Contra el feixisme’, d’Umberto Eco appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Crònica sentimental dels anys 70 - Tal com érem

Dirigents d´esquerra que pensaven que llegir era de burgesos!


Crònica sentimental dels anys 60 i 70


Senyor, quina creu, haver de suportar tots aquests personatges, els super-revolucionaris que acabaren besant les botes dels capitalistes i els borbons


Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?


També militàvem al partit eixelebrats, curiosos personatges. N’Antònia n´era un exemple paradigmàtic. Anys abans de cobrar dels partits del govern esdevenia inquisidora, aferrissada enemiga d´aquells a qui ens agradava llegir novel·les, poesia, teatre o, simplement, aprofundir en la història del moviment obrer. La dèria de la “proletarització”, que va estar de moda durant uns anys entre els antifeixistes, consistia, per a molts, en la bogeria d´anar contra la lectura. Una ràbia sorda i profunda posseïa aquella al·lota eivissenca que vengué a Mallorca a treballar a un hotel d´Andratx. Mai no vaig entendre d´on li podia sortir l´amargor vers els militants als quals ens delia l´estudi, l´aprofundiment en l´aventura espiritual que ens proposaven els autors estimats. Com han canviat les persones, quin món d’idees tan diferent tens quan passes de ser una joveneta que fa llits i neteja la terrassa de l´hotel a gaudir de les miques que atorga el poder, asseguda a un despatxet!

Com explicar un odi tan aferrissat a la formació intel·lectual en persones que es deien d’esquerra! Difícil copsar-ne l´origen, d´una actitud inexplicable. El pare i l’oncle, membres d’aquella periclitada generació que cregué en la República, alletada en l’amor als llibres, formada en els ateneus populars del socialisme i l’anarquisme, haurien sentenciat que no calia fer res al costat de gent tan semblant a militars i falangistes. Qui no recordava com tractaven els professors i escriptors d´esquerra els sublevats? Quants mestres no foren assassinats pels escamots d´execució del Movimiento Nacional salvador de España? Impossible no pensar en les tortures, en Federico García Lorca, els homes i dones que passejaren per tota la geografia de l´Estat les biblioteques ambulants, els actors que representaven els clàssics a les places de tants pobles assedegats de coneixements? L´arribada de la República, després de l´oprobi borbònic, de les persecucions decretades pel general Miguel Primo de Rivera, ompliren d´esperances els treballadors. Una gernació plena d’il·lusions, treballant de forma gratuïta en la construcció dels ateneus populars, els locals de les cooperatives. Diumenges i dies de festa per bastir els fonaments dels casals que servien per fer front a la barbàrie que mantenia el poble en les tenebres. El pare em contava la inauguració de la Casa del Poble quan ell era jove! Llogaren la banda de música de Xàtiva per fer l’acte més solemne. A la fi una biblioteca amb els llibres que els cacics i l’església tenien prohibits! Una sala gran per a espectacles teatrals, per als concerts del l’Orfeó Proletari i els mítings i festes solidàries! Espaioses cambres per a la formació dels adults i els infants que no podien anar a escola! Tothom volia saber llegir i escriure per assolir la capacitat d’entendre, assimilar el contingut de llibres i diaris, per a saber.

Saber! Conèixer! Paraules d’encanteri que feien que quan un pagès agafava un llapis i començava escriure les primeres paraules l’emoció el dominàs.

Aleshores l’analfabetisme era la plaga que planava arreu. Només qui tenia diners podia accedir a estudiar, anar a un institut, fer el batxillerat. Si naixies entre les classes humils estaves condemnat a romandre en l’obscuritat. Segles de tenebrós reialme de l’Inquisició, de persecució de les idees alliberadores, planaven per camps i ciutats, talment aus carronyaires ensinistrades en l´extermini de l´esperit.

La Casa del Poble! La gent mirava l’edifici acabat d’inaugurar talment fos el màgic castell ple d’ensenyances i saviesa que els portaria a una vida nova, al paradís somniat per generacions i generacions.

Continuava sense entendre els motius de l´odi de n´Antònia cap els llibres. Per quina estranya raó demanà l´entrada al partit? De què li servia fer feina en una organització que lluitava per l’abolició de privilegis econòmics i culturals, per acabar amb tota mena de prohibicions en el cine, el teatre, la literatura i la música, per obrir les portes de la Universitat als fills dels treballadors? El combat contra la dictadura anava lligat a una ferma concepció de la necessitat de democratitzar el saber: aconseguir més beques per als estudiants amb manco possibilitats, el abaratir el suport a les editorials que fessin edicions a preus populars... Acabar amb la dictadura era essencial per rompre les falsedats històriques fomentades pels intel·lectuals del règim, els “cans guardians del capitalisme”, com escrigué Paul Nizan. Exceptuant els sectors més obreristes i endarrerits del partit, tothom coincidia que la batalla per a l´accés a l´estudi, a la formació universitària era bàsica per aconseguir l´home i la dona nous pels quals lluitàvem. Què era el que no funcionava? Devia existir un error que jo no arribava a captar. La militància com a forma de sortir de la personal i intransferible soledat? El partit com a club d’amics, com a sistema per a trobar companyia en el desert de la jungla capitalista? Participar en les nostres accions perquè era la moda del moment sense haver assimilat cap dels continguts dels materials de formació que publicàvem, dels clàssics del socialisme recomanats des de les pàgines de les revistes publicades enmig de tantes dificultats?

Amb el temps aniríem descobrint molts dels misteris que aleshores enterbolien la nostra mirada.

Però l’etapa de les ràpides girades de casaca arribarien un poc més tard, una vegada que tothom ja sabés qui comandava i repartia favors. No passaria gaire temps perquè poguéssim constatar com es fonien, talment la neu sota l’efecte del sol, les ardents promeses, els juraments de romandre sempre fidels a la lluita contra la injustícia.

N’Antònia considerava “intel·lectuals” els companys procedents del front d’estudiants i els obrers que llegien. Ella no pogué acabar els estudis. Patí, de ben joveneta, greus dificultats econòmiques que li enverinaren la vida. Qualsevol que la conegués un poc o que hagués de desenvolupar alguna activitat al seu costat notava l´enveja que sentia cap a qui podia estudiar o s´interessàs per la cultura. Després d´abandonar el partit anà mudant d´opinió, es transformà. Amb el pas dels anys, les voltes que fa la vida!, acaba treballant per al PSOE a l’Ajuntament de Palma, cobrant un bon sou i gaudint dels privilegis habituals de qui acota el cap davant qui comanda. Aleshores, per les informacions que m’anaven arribant, ja no tractava de “burgesos” els nombrosos professors i sectors de professions liberals que conformaven la direcció de qui manava a les institucions. La podíem veure somrient, fent costat a un exèrcit de tèrbols personatges als quals mai no havíem vist en els caus de la clandestinitat. El terratrèmol s´havia consumat i ara, amb els diners de la banca i el suport dels mitjans de comunicació, una munió d´oportunistes s´ensenyorien dels despatxos que repartien els franquistes. En temps de la reforma, quan encara formava part de la nostra direcció política, en el moment en que l’esquerra homologada ja havia substituït el protagonisme que abans tenien les assemblees, explicava que no calia perdre el temps provant de sortir en els diaris. Quan afirmava dogmàticament que la pretensió d´arribar a més sectors del poble era una “desviació petit-burgesa”, palesava una accentuada ignorància en referència al paper essencial que desenvolupaven els mitjans de comunicació en la conformació de la consciència. Afirmava, encesa, que el deure de l´organització era restar a la fàbrica, a l’hotel, a la universitat. S´exaltava predicant que tan sols els obrers de la indústria metal·lúrgica i la mina es podien considerar “classe treballadora”. Un empleat d´oficina, un pagès, un estudiant, mai no podrien assolir una autèntica ideologia proletària.

Com fer-li entendre, que si no fèiem una passa endavant, si no aconseguíem sortir d´alguna forma dels caus clandestins, el poble mai no sabria res dels esforços del present? Seríem soterrats sota murs de silenci, esborrats de la història pels segles dels segles. Talment els agermanats, penjats i esquarterats a les voreres dels camins, sense poder escriure els fets que protagonitzaren. Com a cronistes de la guerra de les Germanies només restaren els notaris al servei de l´Emperador. Cap relat deixat pels homes i les dones que volgueren mudar la societat que els va tocar viure.

Ben cert que ens passaria el mateix.

Cap notícia de les nostres lluites a barris i universitats. En consolidar-se la reforma, quan el pas inexorable de les manetes dels rellotges convertís en faula evanescent la realitat dels anys seixanta i setanta, només quedarien les fotografies i els relats dels guanyadors.

Endebades provar de fer-li entendre el futur obscur que s´apropava.

Record una pretèrita reunió del Comitè de Direcció en un llunyà dia d´hivern de començament dels setanta. N´Antònia era l´encarregada d’obrir la porta als companys i companyes provinents dels diversos fronts de lluita. En trucar a l’entrada li havíem de donar la consigna acordada i, solament, si era la frase correcta ens deixava entrar. Aquell horabaixa em rebé amb una de les seves acostumades envestides. Una expressió evident de la fonda desesperació que la posseïa per no haver pogut acabar els estudis, obligada, de per vida, a fer una feina que no necessitava cap mena de qualificació. La seva enveja era tan agressiva, tan insultant, que arribava a causar problemes a altres al·lotes del partit que, sabent idiomes, eren col·locades a l’administració de l’hotel, a la recepció, fent de guies de les excursions organitzades per les agències de viatges.

Devia pensar que també eren “intel·lectuals” perilloses per a l'emancipació de la classe obrera?

Qui podria preveure aleshores la seva evolució? No la podíem imaginar al costat de les autoritats, els batles i regidors de l’esquerra oficial sorgits de les primeres eleccions municipals! Però en política tot és possible! Ho hem comprovat a la perfecció!

N’Antònia fugí del partit, escapada, talment les rates que abandonen el vaixell que s’enfonsa. Què esperava d’una organització revolucionària? Que li trobasasin un endoll ben pagat? Hauria d’haver sabut que això no era possible. Sovint no teníem prou diners per pagar els pisos on ens reuníem, el paper per a les revistes. Érem molts pobres! Treballadors amb sous que no permetien arribar a final de mes, estudiants vivint encara amb la família, fent feines ocasionals. Alguns mestres, auxiliars de clínica, mitja dotzena d´infermeres, pagesos amb poca terra, botiguers... Ningú podia aportar gaires recursos a l´organització! El secretari general, els responsables de la publicació de La Veu dels Treballadors i Democràcia Proletària, funcionàvem com podíem, amb les senzilles cotitzacions dels militants i simpatitzants. Poca cosa més.

Ho entengué de seguida. No va caldre explicar res. Sense cap mena de vergonya, utilitzant amistats, fent-se imprescindible a les associacions de veïns, anant a visitar els emergents polítics del PSOE, inicià, sense cap mena d´escrúpols, una meteòrica carrera al servei dels poderosos. Els nous gestors necessitaven gent experimentada en el contacte amb el poble, que fos útil per a netejar la façana sangonosa de la dictadura.

Millor començar a oblidar les follies de joventut. Ara es delia -bastava veure el seu posat a les fotografies que sortiren als diaris-, per retratar-se amb el batle i els regidors dels nous ajuntaments. Finalment havia trobat un sistema eficaç per abandonar la marginalitat, les feines que no li agradaven. Els que la tractaven deien que ja no protestava per sortir entrevistada. És més: era ella qui, des de protocol, s’encarregava de coordinar la premsa. Qui ho hauria dit! Quan era al nostre costat atacava contínuament els que parlàvem de la necessitat de tenir contactes en els mitjans de comunicació per a donar a conèixer la política del partit!

Ens costà molt convèncer els companys. Posàvem l’exemple del PCE, que sovint, sense tenir quasi ningú a un indret determinat, en haver-hi una vaga o una manifestació, monopolitzava les informacions, exagerava les seves accions i, mitjançant els contactes que tenia a les redaccions, es feia l´únic protagonista del que s´esdevenia en el carrer.

Ara, ens veure´ns, viu prop de casa meva!, quasi no ens saludam. No em puc llevar del cap l´estret sectarisme de n´Antònia! Amb els anys que han passat d´ençà d´aquella època, mai no he trobat ningú semblant. Record que, alhora que anàvem llegint els materials que ens proporcionava el partit, jo em perdia per l´infinit univers de la poesia i la novel·la. Malgrat les meves minvades possibilitats econòmiques, comprava tot el que podia i devorava materialment Salvador Espriu, Pablo Neruda, César Vallejo, Vicent Andrés Estellés, Josep M. Llompart...

Aquell dia em va veure amb la novel·la de Gabriel García Márquez Cien años de soledad, just acabada de sortir. N’Antònia s’enfurismà, i de seguida m´escometé de mala manera, airada:

-Hola!, ja han arribat els burgesos! Vet aquí els intel·lectuals, els que es pensen que les revolucions es fan amb llibres!

La vaig mirar de dalt a baix sense immutar-me. Ja estava acostumat a les seves sortides i l´atac no em vengué de nou. Deixant la novel·la damunt la taula, vaig agafar una cigarreta de la meva capsa de tabac i, aspirant profundament el fum, li vaig dir, tranquil, sense que el meu rostre traspuàs la més mínima emoció:

-Antònia, escolta i no et posis nerviosa. Crec que oblides per què estam lluitant. El feixisme és ignorància, és manca de llibertat, és un règim que barra el pas a la promoció cultural del poble. No es tracta solament, i és molt important, ningú no ho nega, d´aconseguir cent pessetes més al mes. El que volem és obrir les portes de les universitats als treballadors, tenir temps lliure per a estudiar, per a formar-se, per a sortir de l’embrutiment a què el capitalisme sotmet la majoria de la població.

Em mirava enfurismada, talment estàs pronunciant l’heretgia més gran de la història. Llibres, cultura, estudi... Vade retro, Satanàs!

La coneixia massa. Jo no tenia gaire voluntat de continuar amb aquella absurda conversa. Estava cansat de debatre ximpleries i la provocació de n’Antònia estava a punt de fer vessar el tassó. Vaig optar per concloure un debat tan irracional.

-No sé si mai ho podràs entendre. Potser siguis més curta del que imaginava. T´assegur que fins que els treballadors no sàpiguen qui van ser Salvador Espriu, Federico García Lorca, Gabriel García Márquez, Vicent Andrés Estellés i Julio Cortázar, per dir solament uns noms, mai no veurem la República i el Socialisme pel qual lluitam.

Sortosament, en veure que tots els membres de la direcció estaven d’acord amb les meves paraules, optà per no continuar desbarrant. S’envià la saliva i la resposta que pogués tenir preparada i ocupà, cap baix, el seu lloc a la taula.


Categories: literatura

BOSS

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Ds, 01/06/2019 - 09:30
Ei, que el Cap treu disc nou (Western Stars) el dia 14. Bona notícia. I bon cap de setmana per a tothom. Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com1
Categories: literatura

Com banyar un marcià, de Franco Vaccarini



Com banyar un marcià, de Franco VaccariniIl·lustracions de Carlos HigueraBaula EdicionsA casa d’en Lluc fa poc que ha arribat un marcià, i sembla que ha vingut per quedar-s’hi. Això és el que li han dit. El marcià no sap fer res tot sol, li han de donar el menjar, l’han de banyar i moltes altres coses. En Lluc comparteix habitació amb ell i, per si de cas, també ha après a tenir-ne cura, tot i que no està gaire convençut que sigui una bona idea conviure amb un marcià.
Categories: literatura

La narrativa insular i sa Pobla

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -


Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.


De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)


Categories: literatura

impossibles paradiS.O.S.

Quan et passa la vida cercant impossibles paradiS.O.S.
Categories: literatura

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Els amors juvenils (XXXI) -


Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana… (Miquel López Crespí)


La metzina que he pres funciona a la perfecció. Potser hauré de canviar d´opinió sobre receptes de mèdiums i curanderes. A mesura que passen els minuts not que no sóc senyor de la meva voluntat. La realitat que m´envolta es va difuminant lentament. Com si caminàs enmig d´un somni, talment penetràs en l´encanteri de les rondalles que em contaven de petit.

La padrina em mira preocupat, com si tengués por que hagi recaigut en la malaltia. Es senya i treu el rosari. Comença a resar amb fervor. Li faig un gest amb la mà per dir-li que no passi ànsia, que no és res. “Tenc son”, li dic amb veu baixa. Però el cert és que les herbes em fan efecte. Fins i tot Pedrona, l´al·lota del forn, s´apropa on estam asseguts per demanar si necessitam res. Veig la gent boriosament, com si formàs part d´un paisatge llunyà.

Viatj a una velocitat vertiginosa pel que serà el meu proper futur. Tot es desenvolupa com una pel·lícula de Chaplin o Buster Keaton. Els personatges que hi surten caminen acceleradament, cent vegades més ràpids que en una filmació actual. Les escenes avancen i l´una substitueix l´altra sense arribar a copsar mai quin ha estat el final de l´anterior. Només uns ulls experimentats poden copsar l´argument. Em reconec amb dificultat; no és estrany. Qui, a no ser per les fotografies, podria reconèixer el rostre que tenia als catorze o els vint anys? A la platja, un estiu dels seixanta, conec una al·lota danesa.

Quan dic a la mare que em cas amb una estrangera em diu, esverada: “Miquel, no tens el cap bé! Ets massa jove per fer aquesta passa. Vols dir que el que et dóna el pare al taller et bastarà per portar endavant una casa? I si us arriben els fills? Has pensat que fins ara has fet el que volies, sense que ningú et digués res, sense responsabilitats concretes?”. Em mira preocupada. No pot entendre que pugui cometre un error que podria ser la meva ruïna. “El matrimoni és prou complicat amb gent de la mateixa terra. Els problemes sorgeixen cada dia i, si ja és difícil mantenir una relació amb una persona del país, de la teva cultura, amb els mateixos costums i tradicions… imagina el que pot esdevenir-se amb estrangeres! No són com les mallorquines, pensa-ho bé. O no has vist les pel·lícules americanes? Allà, reflexiona, les dones són diferents. Per no-res demanen el divorci. Basta que l’home engreixi un poc, que deixi els mitjons en terra, que ronqui a la nit, que no es dutxi amb freqüència o que perdi la feina per uns mesos, per a separar-se! Una mallorquina és capaç de portar la casa si l’home és a l’atur. Si trobes una bona al·lota del poble, tendràs la roba neta damunt el canterano, els fills sempre ben cuidats i endreçats. No hi ha dubtes al respecte. Tendries manco problemes. Recorda el que et dic: les estrangeres no tenen paciència per fer feina com les d´aquí. Vénen a Mallorca pel sol, per la platja, pel cel blau, pel clima fabulós que tenim. Dinamarca! Llargs hiverns a l’interior de les cases. Boira, neu i obscuritat!”.

Ja entenc les seves raons. Però… com convèncer un jove que ha acabat de fer el servei militar, que comença a publicar els primers articles i ha guanyat alguns premis literaris? No; no escolt els pares. Anika, cabells rossos i esplendents ulls verds! Com va començar una relació que finí bruscament cinc anys després? En aquella època no existia Internet i era normal que els joves establissin correspondència amb persones d’altres països. Per a mi, la correspondència era una forma de conèixer el món, d’entretenir-me amb joves d’indrets llunyans i exòtics, de contrades on no regnava el poder omnímode del franquisme. Vaig enviar la meva adreça a una revista juvenil internacional i, al cap d’una setmana, començaren a arribar cartes provinents de París, Londres, Roma, Moscou, Belfast… La carta d´Anika deia que tenia dinou anys, estudiava Filosofia a la universitat de Copenhaguen, li agradava l’intercanvi de discos i postals i pensava venir de vacances a Palma el juliol. Ho record com si fos ara mateix: el juliol de 1967.

Hauríem d’haver pensat en els paranys que la vida ens posaria pel davant? Qui reflexiona en les dificultats de la vida quan és tan jove? El desig ardent, la mar blava de la Mediterrània, la fina arena des Trenc i Formentor, les llargues converses sota la lluna en un baret de Deià, el Port de Pollença i Can Picafort ens emboiraven l’enteniment fins a convertir-ho tot en un somni de pel·lícula ensucrada! Talment una tragicomèdia dels anys trenta, esvanida en polsosos cines de barri, sense poder esbrinar mai els motius dels desacords. Un somni d’estiu, la follia de la sang que bull a les venes, l’efecte del paisatge dins la retina, de la sal damunt la pell de dos cossos nus gronxats per les ones de qualsevol cala amagada de la serra de Tramuntana…

Qui sap! Li agradaven els racons solitaris on podíem romandre hores i hores sentint la remor de la mar, el batec dels cors. A Deià, davallàvem a peu a la cala, coincidint sovint amb Robert Graves que, a l´horabaixa, finida la feina, senalleta al braç, anava a nedar. Quants records acaramullant-se a la memòria! Anika a un Llucalcari llunyaníssim en els replecs de la meva existència! Els còdols ardents, les ones colpejant rítmicament les roques, el verd maragda de les aigües en calma que ens fan oblidar les misèries de la vida quotidiana, la dalla de la rutina esperant rere les cantonades! Com era possible que no intuíssim que vivíem, talment els acròbates del circ, sobre un dèbil filferro que passava per damunt de fondals immensos, abismes sense fi? Quina metzina aconseguia l´amnèsia que posseïa aquella lluminosa esperança lliurada a la saladina de la platja?

De sobte, coincidint amb un sotrac del vehicle, la pel·lícula que contempl desapareix de la pantalla. Tot s´esdevé ben igual que, quan al poble, la cinta es cremava i, en reanudar-se la projecció, trobaves que els protagonistes actuaven en una nova situació. Vull submergir-me més i més en aquest curiós futur que la metzina del vell republicà em permet albirar. Però no puc aturar les imatges, fer retrocedir el que estic veient. El tren avança per nombroses estacions i en cap moment s´atura per a poder mirar amb calma el paisatge. Passen al meu voltant amics als quals quasi no puc reconèixer: Gerard Matas, el seu estudi del carrer Boch de Palma. Hi compareixen el pintor Gabriel Noguera i el seu germà, el director de teatre Pere Noguera, en Bernat Homar, Antoni Catany. Llargues nits de debats parlant d´art, literatura, música, política. Aleshores tot es difumina novament. Ara ja no som a l´estudi sentint Jacques Brel i Brassens. Em veig reunit amb Antoni Mir, Biel Matamalas, Mateu Morro, en una casa de camp dels afores de Palma. Hi compareixen els exmissioners Jaume Obrador i Mateu Ramis. Parlam en veu baixa. Fa temps que militam en un partit que no accepta els pactes de l´esquerra amb els hereus del franquisme. Lluitam pel poder obrer i popular sense saber encara que molts dels nostres militants tan sols volen un augment de sou, poder comprar un cotxe nou, gaudir del darrer aparell de televisió en color que ha sortit al mercat. Tot plegat, just; reivindicacions a les quals donam suport, però no tenen res a veure amb el món nou que somniam. Què saben els companys venguts de fóra de la història de la nostra terra, trepitjada durant segles per la bota dels borbons? Quin sentit té per a ells el combat per una llengua que no coneixen? Una llengua que molts arribaran a estimar, però que ara els manca temps per arribar a comprendre aquesta justa aspiració.

La majoria dels treballadors que venien de la península, de les zones més subdesenvolupades, cercaven el que no havien tengut mai a casa seva: un nivell de benestar que només es podia aconseguir si dedicaves les vint-i-quatre hores del dia a la feina.

Quin era l´origen de les nostres diferències? Qui sap si el problema venia d´haver sentit sempre les històries del pare i l´oncle, salvats miraculosament de la mort en els fronts de batalla. Potser pel plaer que sentíem en estudiar els clàssics del pensament revolucionari mundial, la filosofia propagada pel Maig del 68 i els situacionistes, els hippies de Califòrnia, les ensenyances del Che Guevara, la Nova Cançó. Lenin ho deixà ben escrit en el Què fer: allà on hi hagi un obrer amb consciència socialista, el partit ha de procurar alliberar-lo del treball embrutidor. S´ha d´aconseguir que tengui temps per a formar-se culturalment a fi de convertir-lo en un bon propagandista i organitzador. Paul Lafarge, el gendre de Karl Marx, anava encara més lluny que Lenin i, en El dret a la peresa, proclamava l’exigència de defugir per sempre el treball alienat, la feina esclava decretada per la burgesia.

Amb els companys i companyes que acabaven d’arribar de d´Extremadura, de Castella i d´Andalusia, era difícil debatre aquestes qüestions. Per a nosaltres, la dedicació quasi professional a la Revolució era l´únic que tenia importància. Molts havien deixat els estudis per a dedicar-se en cos i ànima a l’organització. Vivíem de feines ocasionals: ocupacions que ens servien per a pagar el lloguer i el menjar, per a les cotitzacions del partit, per fer, si era possible, algun viatge a l’exterior i sortir uns dies de l’asfíxia que ens oprimia. Record un treball de delineant, a seixanta pessetes per hora, la venda d’enciclopèdies casa per casa, amb una exigua comissió de l’editorial. I la feina a diverses llibreries de Palma. Uns indrets ideals per a organitzar activitats culturals que et permetien entrar en contacte i captar els joves d’esquerres que compareixien a adquirir llibres prohibits. Tot servia per a sobreviure: dibuixar plànols, vendre llibres, pintar cotxes, escriure als diaris... Quina santa innocència, la joventut! Creure´s capaç de canviar el món, mudar els costums, bastir un nou tipus d´existència!

Com fer entendre als nouvenguts que no ens interessava el tipus de vida que ens oferia la societat capitalista? Feina de sol a sol per a pagar la hipoteca del pis i el cotxe quan podíem llogar un piset a un barri extraradial i sobreviure amb manco diners? I les obligades despeses per tenir els mobles de moda? Fermats una eternitat per a poder pagar la cuina, el sofà i les butaques, el televisor? Com era possible que els companys no veiessin que, en el segle XX, les cadenes ja no eren de ferro? Ara ens feien esclaus a força de signar les lletres dels terminis! Per què hipotecar-nos si podíem bastir els prestatges de la llibreria pintant les caixes que trobàvem al carrer, prop dels contenidors? Prestatges inabastables, sempre a la nostra disposició, per no res!

Empràvem les cadires velles que no volien a casa nostra. Tauletes trobades prop dels contenidors, velles màquines d´escriure llançades als fems! Aquell armari arnat, però bellíssim! I què en diríem del canterano de la repadrina, preciós, encara amb el marbre on, en un passat llunyà, hi tenia ramells de flors coral·lines, esgrogueïdes fotografies amb familiars ja irreconeixibles, un sant Antoni de fusta al qual, abans de dormir, sempre resava les oracions acostumades, de petit.

Cap necessitat de comprar quadres al Corte Inglés per decorar les parets! Joves amics ens regalaven les primeres experimentacions pictòriques. Anàvem a cercar cartells a les sales d’art modern, empràvem els pòsters de les velles pel·lícules dels anys trenta i quaranta com a meravellós sistema de decoració. Casablanca, El falcó maltés, El tresor de Sierra Madre, Allò que el vent s’endugué cobrien les parets de cambres i passadissos dels nostres pisos ocasionals...


Obr els ulls. La fina brusquina continua caient, lenta, insistent. Amb un esforç sobrehumà puc netejar el vidre entelat. Encara som enmig del terme de Caimari. Entre la boira distingesc les marjades, les oliveres mil·lenàries; l´esforç de generacions i generacions de pagesos passa per davant la retina. Mig adormit, sent que el conductor informa que aviat arribarem a Inca. Tenc por de no poder acabar de veure tot el que la metzina em permet albirar. I si en sortir de la camiona, en trepitjar terra ferma, el món que estic veient es dissol com el sucre dins l´aigua? Fermat a les imatges de la pantalla no vull abandonar aquest estrany viatge als racons més amagats del futur.

Imagín aquelles tribus llunyanes que bastiren la metzina miraculosa. Silenciosos homes i dones descobrint el dia que arribarien els conqueridors al capdamunt dels cavalls, coberts d´acer, amb esmolades llances, cans assassins ensinistrats a matar persones, canons que vomiten metralla. Com fer front a les espases de Toledo amb les mans, amb escuts fets de canyes, adornats amb plomes d´aus exòtiques? Hi hagué una època en què les guerres es feien mitjançant balls i cançons. El camp de batalla era una clariana de la selva on compareixien les tribus enfrontades. Hi havia intercanvi de regals. El bruixot principal oferia a l´enemic les millors peces obtingudes en la caça, els vestits més acolorits que havien fet les dones del poblat en mil nits d´històries i càntics. Qui ballava millor, que podia encaptivar els altres amb uns nous ritmes, qui resistia més a la clariana de la selva, dret, endiumenjat amb les seves plomes més vistoses, guanyava la batalla.

Ara, submergits en la letargia que proporcionaven les herbes, no oposen gaire resistència a la Mort que arriba precedida per la Creu dels sacerdots i la Inquisició. Tanmateix ja saben el futur que els espera: cadenes als peus, fuetades a l´esquena, homes i dones penjats i esquarterats de viu en viu si s´oposen a la conquesta, a la violació de les al·lotes, al treball esclau dins les mines. Molt abans que arribassin a la selva, els indis ja eren conscients del futur que els arribava amb els lladrucs dels cans i els càntics religiosos.

Però ara sóc jo que endevina el que m´ha de succeir. Arriben detencions, interrogatoris a les casernes de la Guàrdia Civil, als soterranis de la Brigada Social.


Categories: literatura

El PEN Internacional inclou a la llista d’autors represaliats del 2018 Valtònyc, Sànchez i Cuixart

Vilaweb Lletres - Dj, 30/05/2019 - 20:52

L’associació d’escriptors PEN Internacional, que promou la literatura i la llibertat d’expressió, ha inclòs Jordi Sànchez, Jordi Cuixart i Valtònyc a la llista dels escriptors i periodistes represaliats el 2018 a conseqüència de les seves feines. En el cas de Sànchez i Cuixart, l’entitat considera que les extenses detencions prejudicials són una restricció ‘excessiva i desproporcionada’ dels seus drets a la llibertat d’expressió i a la reunió pacífica. Per això en reclamen l’alliberament immediat.

En el cas de Valtònyc, sentenciat a tres anys i mig de presó per injúries a la corona i exaltació del terrorisme i exiliat a Bèlgica, l’entitat remet al seu informe del febrer d’aquest any en què condemnava la sentència de presó.

Pel que fa a Sànchez i Cuixart, el PEN recorda el temps que fa que són a la presó i els càrrecs que se’ls imputen al judici que se segueix contra ells al Tribunal Suprem espanyol. En el cas de Sànchez, recorda que va fer una vaga de fam com a protesta per la detenció i pel fet que el Tribunal Constitucional ‘rebutjava deliberadament’ els seus recursos per evitar que el cas arribi al Tribunal Europeu de Drets Humans.

A més, l’entitat subratlla que ha expressat ‘preocupacions profundes’ a l’entorn de les restriccions del dret a la llibertat d’expressió i opinió a Catalunya durant i després del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre del 2017.

La llista de Pen Internacional del 2018 recull 205 casos arreu del món de periodistes, escriptors o artistes represaliats o assassinats a causa de la seva feina.

El PEN Internacional exigeix l’alliberament immediat de Jordi Cuixart i Jordi Sànchez

The post El PEN Internacional inclou a la llista d’autors represaliats del 2018 Valtònyc, Sànchez i Cuixart appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La Fira del Llibre de Palma, dedicada a l’ofici de llibreter

Vilaweb Lletres - Dj, 30/05/2019 - 17:00

Reivindicar l’ofici del llibrer com aquella persona que sap recomanar el millor llibre a cadascú per a cada moment i per a cada estat d’ànim. Aquesta és la premissa de la Fira del Llibre de Palma, que es fa fins al 9 de juny al Born. Organitzada en part pel Gremi de Llibreters de Mallorca, hi participen una dotzena de llibreries – Embat, Quart Creixent, Los Oficios Terrestres, Llibres Ramon Llull, Abacus Cooperativa, El Corte Inglés, Rata Corner, Jaume de Montsó, Literanta, Librería de Babel, Llibreria del Campus, Es Raconet- i en total organitzen més d’un centenar d’activitats.

Entre l’oferta, hi ha presentacions de llibres, taules rodones, signatures, música en directe i propostes infantils i juvenils. Un dels punts més destacats és la participació de diversos autors, com ara Ingrid Guardiola que presentarà el seu assaig ‘L’ull i la navalla’ al costat d’Agustín Fernández Mallo i de Jaume Ripoll o l’escriptora feminista Brigitte Vasallo. També participaran en presentacions i taules rodones la sevillana Elisa Victoria, Javier Castillo o la il·lustradora Olga de Dios, que farà un taller per a infants.

L’escriptora, traductora i mestra d’Educació Primària Elisabet Abeyà és l’encarregada del pregó inaugural. Un pregó que versarà sobre dos mots que l’inspiren: llegir i llibertat. ‘Pots llegir només si ets lliure. Llegir en llibertat; no com una obligació’, diu. Al llarg de la seva carrera, Abeyà ha escrit una desena de llibres de contes infantils i també és una traductora reconeguda, sobretot de l’anglès al català.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post La Fira del Llibre de Palma, dedicada a l’ofici de llibreter appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La fira d’editorials independents Indilletres es consolida a la Bisbal d’Empordà

Vilaweb Lletres - Dj, 30/05/2019 - 17:00

L’any passat, un grup de veïns i activistes culturals de la Bisbal d’Empordà va impulsar la creació d’una nova fira literària: l’Indilletres. Aquest cap de setmana, el certamen es torna a fer, amb la participació de vint-i-cinc editorials independents de tot el país i una oferta de més de trenta activitats, entre presentacions de llibres, taules rodones, recitals i col·loquis.

Un segon any amb tot de novetats

Enguany, s’ha impulsat la creació de dos guardons. Per un costat, la Beca Indilletres, que reconeix una editorial i un autor estranger traduït al català. Raig Verd s’ha endut la primera beca per la traducció de l’escriptor holandès Gerbrand Bakker, guanyador del Premi Literari Internacional IMPAC de Dublin i que serà present a la Bisbal en una conversa amb la periodista Anna Guitart. I per un altre costat, s’ha posat en marxa el Premi Llucieta Canyà en honor a l’escriptora bisbalenca, qui va ser una de les primeres autores a escriure sobre la situació de la dona. El guardó, dotat amb 500 euros, reconeixerà una crítica literària ja publicada.

Vint-i-cinc editorials i més de trenta activitats al voltant dels llibres

La fira editorial es farà a la plaça del Castell i s’hi podran trobar els llibres de Raig Verd, Periscopi, Sidillà, Adesiara i l’Avenç, entre més. Un dels reclams de l’Indilletres són els debats i els col·loquis. Se’n farà un sobre la crítica literària amb Vicenç Pagès, Marina Porras, Xevi Lloveras i David Guzmán i un altre titulat ‘Després del judici’, amb catalans que van ser presos.

La programació paral·lela, protagonitzada per Enric Casasses, Pau Riba i Roger Mas

Pel que fa a les activitats paral·leles, la majoria es faran a la sala Capitular del Castell Palau. Allà, dissabte, Enric Casasses obrirà la fira amb un recital sobre Josep Blanch i Reynal, un compositor de sardanes de Castelló d’Empúries que agafarà com a pretext per a endinsar-se en l’Empordà i la seva gent. També oferiran concerts Mazoni, Salva Ramírez i Guillermo Martorell, que retran homenatge al 50è aniversari del disc Dioptria de Pau Riba, qui també hi serà present. Finalment, Roger Mas tancarà la fira diumenge amb un concert a la plaça del Castell.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post La fira d’editorials independents Indilletres es consolida a la Bisbal d’Empordà appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Teresa Pàmies i Joan Brossa, eixos principals del Litterarum Móra d’Ebre

Vilaweb Lletres - Dj, 30/05/2019 - 17:00

Amb el flamant Premi Nacional de Cultura que atorga el Consell Nacional de la Cultura i les Arts (CoNCA) a sota el braç, aquest cap de setmana la programació del festival Litterarum arriba al seu punt culminant. El jurat va reconèixer el certamen de Móra d’Ebre per ser un espai on conflueixen literatura i espectacle en totes les seves disciplines, des de les arts escèniques fins a les musicals, prenent com a eix la llengua catalana.

La fira especialitzada en espectacles literaris programa un total de 34 propostes escèniques inspirades en escriptors catalans contemporanis i clàssics. Així s’hi poden veure espectacles que a través de la dansa parlen dels records de la Guerra de 1936-39 de Carles Riba, George Orwell; una versió musical i familiar del ‘Josafat’ de Prudenci Bertrana o sentir els contes portàtils de Pere Calders a ritme de també i clarinet.

A més les figures de Teresa Pàmies i de Joan Brossa són dos dels eixos programatius del festival. Algunes altres de les novetats d’aquest any són uns cafès amb els escriptors Maria Carme Roca i Jesús Maria Tibau. En aquestes trobades, els lectors podran gaudir del contacte directe amb ells dos i preguntar-los qualsevol dubte o curiositat dels seus llibres.

La figura de Teresa Pàmies, un dels eixos del festival

Big Mama, una de les referents musicals del blues a casa nostra, homenatjarà l’escriptora Teresa Pàmies, amb l’espectacle ‘Teresa Pàmies, la llengua com a ofici’. Serà una conferència-concert amb 10 cançons que es podrà veure divendres a les 20.30 h a la plaça de Dalt. Per un altre costat Albert Estengre i Mercè Boher resentaran ‘La vida escrita, un espectacle de petit format’ que a partir de teatre, cançons i lectures repassa la vida de l’escriptora. I per als més petits, divendres al migdia Berta del Poblet hi interpretarà ‘Hola, sóc la Teresa’, una escenificació teatralitzada de la seva biografia.

Poesia i cants andalusins de la mà de Miquel Gil

Els poetes Vicent Andrés Estellés, Enric Casasses, Anna Montero i Teresa Pascual, entre més, són a la base del disc ‘Geometries’, el nou àlbum de Miquel Gil. Es tracta d’un treball carregat d’elements polièdrics i sonors de la música mediterrània. El disc inclou cançons de nova composició, cants oberts a l’estil de la música andalusina i sonoritats i textures al damunt de melodies tradicionals. Oferirà el seu concert divendres a les 22:30 a La Llanterna Teatre.

Dolors Miquel i els poetes medievals

La poeta Dolors Miquel i el músic Marc Egea presenten l’espectacle ‘Un cor de carn’, un recital de poesia medieval catalana d’autors com ara Ramon Llull, Ausiàs March, Pere Torroella i Jordi de Sant Jordi. Els textos aniran acompanyats d’una selecció de danses medievals i improvisacions interpretades amb la viola de roda. El recital es fa divendres a les 19.30 a la passera del castell, un nou espai que enguany s’incorpora al programa.

El projecte en residència d’Obeses i Jaume Coll

El quartet contemporani Obeses sempre s’ha caracteritzat per cercar nous espais d’expressió artística en els quals han sabut fer confluir l’atreviment, l’excel·lència i, a voltes, també la sana bogeria. Per un altre costat, el poeta Jaume Coll ha estat guardonat amb el Premi Ausiàs March pel llibre ‘Un arbre molt alt’ i és considerat una de les veus de la poesia catalana amb més projecció. Plegats han creat un espectacle on música i poesia neixen i creixen juntes amb el riu Ebre com a imatge de fons. Aquest espectacle és el resultat de la residència artística Litterarum Móra d’Ebre 2019, que es va fer el segon cap de setmana d’abril. El resultat es podrà veure divendres a les 23.45 a la Llibreria Bassa.

L’Any Brossa arriba al Litterarum

Enguany se celebra per tot el país el centenari del naixement del poeta, dramaturg i artista Joan Brossa a través de l’Any Brossa, que aplega diverses activitats. Doncs aquesta efemèride no faltarà a Móra d’Ebre perquè la companyia Màgia Diver s’encarregarà de recordar la seva figura. Ho farà a través de l’espectacle ‘Brossabadat’, una obra que barreja màgia i lectura, llibres i fantasia a través de contes i rondalles de Brossa. Es podrà veure dissabte a les 20.45 a la plaça de Dalt.

Aquesta és una de les moltes propostes que us oferim per al cap de setmana. Si voleu descobrir-ne més, cliqueu ací.

The post Teresa Pàmies i Joan Brossa, eixos principals del Litterarum Móra d’Ebre appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la memòria històrica

Nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí - Cultura i repressió durant el franquisme (Lleonard Muntaner Editor)


Miquel López Crespí i la lluita per la cultura durant el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista. (Mateu Morro)


Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi. (Mateu Morro)


Per Mateu Morro, historiador i exsecretari general del PSM


La trajectòria com a escriptor de Miquel López Crespí és prou coneguda i abasta gairebé la totalitat de gèneres literaris, a més d’una important diversitat de temes i registres. Des de molt prest, des de sempre, ha volgut ser coherent amb un concepte d’escriptor que l’identifica amb el compromís cívic i polític, a partir de la comprensió del paper de la literatura enmig de la societat. Per això López Crespí ha anat elaborant la seva obra amb els patrons que la fidelitat a les seves idees i a ell mateix li imposaven. La feina de l’escriptor, vista des d’aquest punt de mira, no consisteix tant en l’elaboració d’uns escrits genials com en la tasca de reflectir allò que ha vist, coneix i vol canviar per un imperatiu ètic de dignitat i justícia. Enfront de les exquisideses estilístiques s’hi oposa el treball literari que, mot darrera mot, llibre darrera llibre, sense defugir el risc creatiu de l’experimentació formal, es tradueix en una obra extensa i sòlida com la que ha bastit en Miquel López Crespí.

D’altra banda, tot aquest compromís moral amb les pròpies conviccions reporta una nítida marginació dels canals diguem-ne oficials, accessibles amb més facilitat des d’una relació complaent cap el poder instituït. No és possible esdevenir un escriptor àulic si hom s’entesta en romandre fidel a tot allò que ha justificat el seu treball des del primer dia que va començar a escriure. Aquests escriptors, obstinats, entossudits en bastir una obra independent i crítica, no solen rebre les lloances dels comissariats culturals i, ben sovint, esdevenen autors que no transiten amb facilitat pels canals institucionals. Marginats, mal coneguts, deslligats dels cenacles influents, pasturen pels papers impresos com uns veritables “outsiders”, tan sols armats de la seva incorregible voluntat de coherència i de la seva ferma decisió de ser honests, amb ells mateixos i amb els seus lectors.

Miquel López Crespí s’até a la tradició política i cultural del marxisme crític, llibertari, rabiosament antiescolàstic i practicant del mètode, senzill i infalible, de mirar el que passa sense cucales de cap casta. L’escriptor pobler practica un exercici constant d’anada i venguda cap al passat, però no per a restar-hi ancorat, sinó per a recordar i per a entendre, per a fer un exercici de memòria personal i col·lectiva amb l’objectiu de vindicar persones i valors que no han prescrit ni prescriuran. El que no farà és canviar al so de les músiques del temps que corren, com tants d’altres, oportunistes i camaleònics, han fet amb tota naturalitat a les primeres de canvi.

El marxisme, l’oposició a l’estalinisme i a les ortodòxies de qualsevol signe, l’estudi de totes i quantes ideologies revolucionàries han existit i existeixen, cada un dels retalls d’història que fa servir en els seus escrits, no són un codi ideològic inamovible sinó una referència orientadora que Miquel López Crespí utilitza per a no perdre peu i per a mostrar als lectors ell qui és, d’on ve i cap a on va.

En definitiva, en Miquel López Crespí està al costat dels oprimits, del pobres, dels marginats, dels colonitzats, dels oblidats, dels represaliats, dels exiliats, dels incompresos i dels que s’han enfrontat amb el poder. Ell mateix se sent part d’una cultura crítica de la qual no creu que s’hagi d’abdicar. Una cultura que té uns autors, unes teories i unes fites en la història, però que també representa una actitud personal. I tot aquest capital d’experiència i de pensament no està barallat en absolut amb la més profunda tolerància i capacitat de diàleg amb tradicions culturals de diferent signe. Massa bé sap ell quin és el valor alliberador de la cultura, amb tota la seva amplitud universal i humanista. Per això es reivindica com a part d’una rica tradició cultural doblement perseguida: per crítica i per fidel al país.


Cultura i política en el canvi social


El poder polític de totes les èpoques ha col·locat en un primer nivell del seu interès l’escenari cultural. El debat sobre la relació entre cultura i política, d’una manera o de l’altra, és tan antic com la mateixa reflexió sobre les societats humanes. Per això al llarg dels segles XIX i XX, amb l’ascensió dels diversos moviments de masses que protagonitzaren la vida política d’aquells segles convulsos, hi va haver un intens debat teòric sobre el paper de la cultura en el canvi social. Un debat que en Miquel ha seguit de prop, l’ha viscut i l’ha conegut molt bé. Però la cultura no sols ha estat usada en un sentit emancipador. De fet, el feixisme va ser molt actiu en l‘àmbit del front cultural. I el franquisme, com al llarg del llibre sovint surt a col·lació, va voler des del començament utilitzar al seu servei totes les facetes de la cultura per consolidar la seva virulenta dictadura. Trencar aquella presó ideològica va costar molts d’esforços, a molta de gent i en molts de terrenys alhora, i el de la cultura va esdevenir un dels camps de batalla on primer varen triomfar els que defensaven la llibertat i el canvi polític. És de tot això que tracta aquest llibre.

Antonio Gramsci, a la presó feixista on Mussolini l’havia confinat, va encertar a confegir una suggerent teoria que permetia destriar el paper de la cultura i els intel·lectuals en relació als grups socials i a les seves formulacions polítiques, en un moment en el qual la possibilitat d’un canvi social era una opció oberta a Europa. Al llarg del segle XX, molts d’intel·lectuals, més o menys vinculats als moviments populars, treballaren per bastir una cultura alternativa a la del sistema instituït. La necessitat d’un front cultural era una qüestió òbvia, però hi havia també una tradició radicalment obrerista, amb arrels en l’apoliticisme anarquista i en el cristianisme de base, que qüestionava les funcions emancipadores de la cultura més enllà de les expressions directament emanades de la lluita concreta. El que ens diu López Crespí és una altra cosa: que la cultura, tant com la política, és imprescindible en qualsevol canvi social i polític. I la cultura d’un poble és un fet conformat al llarg de la història per una multitud d’aportacions diverses i en diàleg permanent entre elles mateixes.

La consideració dels valors compartits i universals consubstancials al fet cultural no impedeix, però, que López Crespí no separi amb un traç vigorós els posicionaments dels diferents escriptors o artistes davant els fets que varen viure. L’enlluernament, des de l’àmbit de la dreta, cap al nou règim franquista és un fet històric objectiu que en certs casos no s’explica tan sols per la necessitat de sobreviure fos com fos. Hi ha components classistes i ideologies reaccionàries que pesen molt a l’hora d’entusiasmar-se o no amb “el General de l’Espanya una”.


Les formes de l’art i el franquisme


És important també que la mirada lúcida de López Crespí no estigui tan sols limitada a la literatura i que en parlar de literatura parli de poesia, prosa i teatre. Sempre ha tengut un viu interès per les arts escèniques, tant pel teatre com pel cinema, també per la ràdio, i tampoc no ha estat deslligat dels moviments artístics més trencadors amb les arts plàstiques tradicionals. El període que va entre els anys cinquanta i els vuitanta del passat segle, amb tot el gran trasbals d’aquella època, és ple de suggeriments creatius en el si d’una cultura de resistència democràtica. No és estrany que López Crespí reivindiqui una munió d’escriptors i artistes que sovint han estat injustament ignorats i que, malgrat tot, varen ser importants per rompre el silenci imposat per la guerra i la repressió. L’afany per innovar i trencar amb l’esclerosi franquista va prendre cos per tot arreu, tant o més que ho va fer el propi moviment d’oposició política antifranquista.

Al llarg dels articles inclosos en el recull van compareixent uns episodis poc o gens coneguts, que aleshores varen tenir la seva importància, i que ens permeten conèixer-ne els protagonistes oblidats. Persones que potser no són a les cròniques oficials i que difícilment hi seran, però que l’autor del llibre aconsegueix treure de l’oblit en un molt saludable exercici de memòria històrica.

Sense conèixer aquelles iniciatives i aquells protagonistes, potser un tant aïllats socialment en una Mallorca molt aferrada a l’immobilisme conservador tradicional, podríem arribar a pensar que en aquells anys de grisor res va passar a Mallorca més enllà de la passivitat social –esdevinguda acceptació implícita majoritària- envers el règim de Franco. I d’aquí podríem passar a no reconèixer el caràcter brutal, assassí, d’aquell model polític aixecat sobre una llarga guerra d’extermini. Encara ara, i potser més d’uns anys ençà, no és rar sentir despatxar aquell sistema polític genocida com si fos un episodi més de la nostra història. Com qualsevol altre. Al cap i a la fi “els altres feren el mateix i tot plegat va ser un enfrontament fratricida”. Els tòpics negacionistes i la relativització del caràcter criminal d’aquell règim han fet molt de camí. I no es pot posar al mateix nivell un aixecament militar i feixista contra la legalitat republicana democràticament constituïda, amb una tasca d’extermini cruel de les persones que defensaven ideals democràtics i progressistes, que la defensa aferrissada de la República que, entre altres coses, no es podia separar de l’assoliment d’un nou tipus d’estat que reconegués la pluralitat nacional o que validàs un model social més just. Per tant, treure a la llum la veritable natura del franquisme, i de la guerra que va promoure, és un dels grans mèrits d’aquest llibre.

La victòria del franquisme va ser un desastre històric per a la població dels diversos països inclosos dins l’estat. Va ser una infàmia i un atemptat contra la justícia, la raó, la llibertat i el desenvolupament d’una societat més igualitària, que es va congriar al recer dels estats feixistes d’Alemanya i Itàlia. I no oblidem que primer la victòria i després la supervivència d’aquell règim corrupte sols va ser possible, entre altres coses, per la indiferència o el suport implícit de les potències guanyadores a la Segona Guerra Mundial. Com ja havia passat el 1713 a Utrecht, els nostres pobles varen ser abandonats a la seva sort enfront d’un estat espanyol militarista i profundament reaccionari.


La perspectiva de la història


A hores d’ara ja no podem referir-nos als temps de la transició com si no sabéssim què llamps va passar. Va succeir allò que sabíem que passaria a partir del moment que no va ser factible un procés de trencament clar amb el franquisme. La solució pactada es va imposar amb tots els condicionants que comportava, vetlada gelosament per l’estat franquista, i endegant una constitució gens modèlica des del punt de mira democràtic. Res del que es va posar en marxa aleshores garantia el respecte a la dignitat i la llibertat dels pobles o l’assoliment d’un marc democràtic avançat en el qual tot es pogués debatre i qüestionar. El franquisme va guanyar la seva darrera batalla, tot i perdre-la en aparença. Va guanyar malgrat ell mateix. I va assolir a fer permanent el model d’estat reaccionari que havia desenvolupat, amb unes reformes més o menys importants, però sense tocar les estructures de poder. Potser no hi havia altra opció possible després de decennis de dictadura –o almenys això és el que es deia des del discurs oficial- i ens havíem de menjar amb patates la monarquia borbònica i l’estat espanyol unitari i uninacional, però aquest discurs de la por ja no és suficient per a poder seguir presentant el model sorgit del compromís amb el franquisme com a desitjable, amb valor intemporal i, a més a més, intocable. Aquest és un dels mites que han acabat caient en els darrers temps.

La democràcia és l’expressió de la voluntat majoritària d’un país sense limitacions fraudulentes. I el marc polític sorgit després de la mort de Franco té massa limitacions en tots els sentits. Ara mateix, som al davant d’un procés polític a Catalunya que ens afecta de manera directa, es miri com es miri. Que un poble, amb el qual ens lliga la història i la cultura, després de tres-cents anys d’ocupació i més de cinc-cents de dependència política, bategui amb il·lusió per recobrar les seves llibertats, és un fenomen de gran abast que no ens pot deixar indiferents. No sabem quin serà el devenir, ben segur ple de dificultats, d’aquest combat tan admirable com desigual, però si que sabem que és un procés que no té aturada possible. Tot i que tampoc té una resolució fàcil a curt termini. Estam davant allò que Gramsci, tan estimat per en Miquel López Crespí, en deia “una guerra de posicions”.

Com ens afectarà aquesta situació? Per molt que hi pensi sols encert a veure al davant uns temps difícils, en els quals fins i tot els limitats avenços democràtics de la transició es poden veure compromesos per l’onada reaccionària que ens pot caure al damunt. Sempre que es sacseja el model d’estat, la reacció dels poders fàctics d’aquest estat és iracunda i un dels seus objectius és aturar el contagi que, en el nostre cas, veuen com un gran perill. El simple intent de defensar la identitat cultural multisecular del nostre poble és vist amb incomprensió o amb rancúnia. De fet, encara retrona a Mallorca el clam dels germans Llorenç i Miquel Villalonga, prou esmentat per Miquel López Crespí, exigint la depuració dels culpables d’expressar afinitats catalanistes. Els nous temps que s’endevinen a l’horitzó tendran molt de resistència davant un poder que disposa de mitjans incommensurablement superiors. En aquesta tasca és ben segur que ens serà imprescindible fer un exercici permanent de memòria i, a la manera d’en Miquel López Crespí, mantenir el timó ben dreturer. No donem res per sabut, no pensem que cap posició sigui segura, no deixem per a l’oblit allò que va passar i ens ho han amagat, recuperem l’orgull de les persones que han treballat per aquesta terra amb dignitat i facem camí.

Santa Maria del Camí (Mallorca) 12-IX-2016


Categories: literatura

Jordi Agut: ‘La corrupció en el futbol sol ser molt difícil de provar’

Vilaweb Lletres - Dc, 29/05/2019 - 21:50

La detenció de jugadors de primera divisió i segona de la lliga espanyola per presumptes manipulacions de partits ha indignat molta gent, però segur que ha sorprès poc Jordi Agut. Aquest periodista de la secció d’esports del diari Regió 7 va publicar el 2018 la novel·la negra Lúltim defensa, a la col·lecció Lo Marraco Negre, de Pagès Editors. En aquesta història ens explica la trajectòria d’un agent de la Interpol que s’ha d’enfrontar a una perillosa banda que controla les juguesques esportives. Per ell, aquestes detencions a final de temporada no són tan escandaloses com pugui semblar, sinó quelcom inevitable. Parlem de novel·la negra i corrupció a l’esport amb Agut.

Des de quan sou a la secció desports del Regió 7?
—Hi vaig arribar el 2003. Al Regió 7 és molt habitual començar-hi treballant els diumenges fent cròniques de futbol per telèfon de categories inferiors. Llavors em van oferir de passar a treballar cada dia a la secció d’informació general, on poses call amb els teletips i fent notícies d’agència i editant-les. Llavors vaig estar dos anys a Economia, fins que el 2013 vaig arribar a Esports, on faig de tot, futbol d’una manera més tangencial, bàsquet, que per a nosaltres és un esport fort, atletisme, qualsevol esport.

Us ha sorprès, la notícia de les detencions?
—No m’ha sorprès i encara menys si mirem l’època de l’any en què ha passat. Això sempre surt a final de temporada. Fa uns anys, ja van investigar l’Espanyol i el jugador Sergio García i cada any investiguen algun equip. Un partit com el Valladolid-València, on l’un ja està salvat i l’altre es juga la Champions, és normal que sigui llaminer per sospitar. Però tot això sol ser sempre molt difícil de provar. Els deixen anar força de pressa perquè no es pot provar gaire cosa.

Digueu-me mal pensat, però el Barça a Liverpool…
—No, el Barça no es va deixar guanyar. El Barça va perdre i prou. A més a més, dos anys seguits hauria estat impossible.

Els diners de les juguesques esportives és el gran negoci ocult dels nostres dies?
—Ocult i no ocult. Fixeu-vos que en tots els partits que es transmeten durant la setmana, tant abans com durant i després, la publicitat sol ser de cases d’apostes esportives. Per tant, ocult no ho és, i per això és bo l’acord de les televisions per a no emetre aquesta publicitat en el futur, per protegir una mica de les ludopaties. Aquestes apostes són legals, és com fumar o beure. Una altra cosa és comprar un partit. Això és il·legal. A les categories petites és més fàcil d’apostar i manipular, en un partit televisat i amb grans controls és més complicat, però a tercera divisió, amb jugadors mal pagats, és fàcil fer-ho. En partits de regional s’han arribat a apostar fins i tot el nombre de córners que es llançaran en una part i hi ha qui guanya amb això.

Però entre els detinguts aquesta vegada hi ha jugadors de primera divisió i de segona, que teòricament guanyen força diners…
—Sí, en guanyen o n’han guanyat. Raúl Bravo ja és un ex-jugador, n’hi ha d’altres que acaben contractes aviat i suposo que veuen que deixaran d’ingressar diners i busquen aquestes fórmules. Molt sovint el problema és que són nois de 34 o 35 anys amb tota la vida al davant i no saben on anar, perquè no han fet mai res i així els és fàcil aconseguir diners. Si no tens futur, fas això.

Creieu que pot haver-hi altres partits sota sospita?
—M’hi hauria de fixar, però en principi, tots els partits de l’última jornada i la penúltima, quan n’hi ha un que es juga alguna cosa i un altre que no es juga res, són susceptibles que algú pugui pagar per guanyar o per perdre. En el cas de les lligues del Barça a Tenerife i en el cas del València contra el Deportivo, que també va donar la lliga al Barça, és lògic pensar que estiguessin primats per guanyar. Això no és legal, però no veig malament que es pagui per guanyar. Pagar per perdre passa més sovint, sobretot si no et jugues res. Hi ha equips de segona, de segona B i, fins i tot, de primera amb problemes de pagament que poden haver-ho fet, però s’ha de provar.

De totes maneres, hi ha lligues on han arribat molts diners del món àrab, potser és més complicat…
—Si els jugadors estan ben pagats, és més difícil subornar-los. Per estatus i per sous no se la jugaran. A la lliga anglesa, el darrer classificat guanyava per ingressos televisius més diners que el 80% dels equips de la lliga espanyola. Així no se la juguen.

Fa un parell de setmanes, vau participar en un festival de literatura esportiva i sembla que la corrupció ha arribat alguna vegada també als mundials…
—Sí, però ha passat històricament. Ens ho va explicar en Santiago Roncagliolo, que té un llibre que es diu Pena máxima. El 1978, en plena dictadura militar, l’Argentina organitzava el seu mundial. Per anar a la final, havia de guanyar per més de quatre gols el Perú. El resultat va ser de sis a zero i, curiosament, el porter del Perú havia nascut a l’Argentina. Ara, podria passar que a les fases de classificació hi hagués alguna manipulació, sobretot en el cas dels països menys poderosos.

Quan vau tenir la idea per a escriure la novel·la?
—Va ser el 2014, després del mundial de futbol del Brasil. Volia fer alguna cosa que sortís del comú de la informació que feia habitualment al diari i, com que m’agrada molt la novel·la negra, vaig decidir que ajuntaria el futbol i la novel·la en un llibre.

Com us han acollit en el món negre?
—Al començament, això del futbol no els acabava d’agradar gaire. En general, la gent del món de la novel·la negra està prou apartada del futbol i hi té una certa reticència, però llavors llegeixen el llibre i s’emporten una gran sorpresa. És igual que la gent que llegeix literatura esportiva, que sobretot busca biografies d’esportistes, grans gestes i històries de clubs. Jo estic entre els uns i els altres i al final m’acullen molt bé a tots dos llocs.

Per què vau decidir d’ambientar la vostra novel·la en el futbol internacional?
—Jo sóc d’un poble que està tapat per una muntanya i, per tant, s’hi poden sintonitzar molt poques emissores de ràdio. Quan era petit, em vaig afeccionar a seguir els partits del diumenge, però només funcionava Radio Nacional i donaven els partits seguint la fórmula del carrusel. No podia escoltar mai un partit sencer, però em vaig afeccionar a aquell ritme, i entre setmana feien els partits europeus, Copa, Recopa i UEFA. Jugaven tots junts amb el mateix horari i em va quedar això del futbol internacional.

Falta més literatura al voltant dun fenomen com el futbol?
—Sí, perquè amb la ficció, més que explicar què passa en el futbol, expliques el món i moltes qüestions, com ara, què passa amb els jugadors africans que els porten aquí i els enganyen, o el dopatge… Es poden tractar molts temes i hi ha un bon camp per a córrer. El futbol és tangencial.

Molts nanos deuen haver vist la notícia de les detencions estupefactes…
—Jo els diria que la majoria de gent d’aquest esport ha creat històries fantàstiques i ha desenvolupat uns grans valors que cal mantenir. El futbol no és corrupte, com no ho és cap esport. Són corruptes algunes persones, per sort una immensa minoria.

The post Jordi Agut: ‘La corrupció en el futbol sol ser molt difícil de provar’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada

Nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada –


Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver. (Miquel López Crespí)


Eren segles d'opressió militar, de pestes continuades, de males anyades i falta de blat. Els habitants del carrer del Segell foren sempre les víctimes innocents que la situació requeria.

Esfereïdora història de quatre-centes famílies que durant segles -fins ben entrada la nostra centúria- varen romandre confinades dins del gueto, dècades després que fos abolida la Inquisició i que el seu tenebrós Palau -situat on actualment hi ha la Plaça Major- fos completament enderrocat. Els descendents dels reus dels autos de fe de 1679 i 1691 foren considerats de sempre "impurs", privats dels oficis més importants, perseguits, sospitosos de reincidir dins la Llei antiga dels hebreus. Sabem fil per randa -l'obra del Pare Garau: La Fe Triunfante és una prova ben real de la tragèdia que commogué el Call l'any 1691- que més de dos-cents cinquanta veïnats del carrer del Segell foren tancats a les presons de la Inquisició, torturats, confiscades llurs propietats i, finalment, els més ferms en la seva fe, cremats vius a l'explanada del Castell de Bellver.

Els luctuosos esdeveniments eren prou coneguts per nombroses obres de divulgació del problema xueta a Mallorca. Però fins al present no sabíem res dels contactes d'un sector de la comunitat de conversos amb els deixebles de Giovanni Domenico Campanella, el dominic rebel que, als catorze anys, quan professà, adoptà el nom de Tommaso. D'indicis de contactes amb seguidors de Giordano Bruno, també n'abunden a les declaracions aconseguides sota turment. Qui hagués pogut imaginar mai aquesta relació estreta d'un sector de conversos amb l'esperit del calabrès que volgué subvertir l'ordre establert a la seva època, o amb el savi rebel cremat pel clergat! Parlem, és evident, dels autors de La Ciutat del Sol (Campanella) i de El mínim (Bruno) on el capellà nat a Nola l'any 1548 intuïa, tot seguint els materialistes grecs de l'antiguitat (Epicur, Demòcrit), els àtoms que formaven la matèria. Aquest treball d'investigació històrica tan important ha estat portat a terme per l'estudiós anglès Kevin Edouard, que ha investigat els documents ocults del Tribunal de la Inquisició mallorquí. Les confessions, informacions sumàries, el resultat dels interrogatoris sota tortures, els informes dels espies i murmuradors a sou del Poder Reial fent referència a la influència de l'obra dels savis considerats heretges per l'Església, han estat guardats a l'Arxiu Històric Nacional i no havien pogut ser consultats mai. Així com es donà molta publicitat a les execucions oficials de 1691, la Inquisició mallorquina rebé ordres severíssimes de no fer esment dels conversos acusats d'utòpics, igualitaris, adoradors de Sabaoth i provats rebels contumaços. El record de la finida Germania encara romania viu dins dels menestrals ciutadans i la pagesia forana i ni la Inquisició, ni els senyors feudals de final del segle XVII, no volien avivar les cendres de la revolta. El llibre de Kevin Edouard és precís en les seves troballes. La utopia al Call mallorquí: la secta dels Igualitaris ens desvetla, doncs, una altra visió de la tragèdia dels conversos. El desastre començà un dia de juliol de 1685. Un poc abans, Raphael Cortés de Alfonso, botiguer de sederies del carrer del Segell, havia denunciat, anant a veure el Pare Sebastià Sabater, de la Companyia de Jesús, els seus amics i familiars que continuaven practicant la fe dels hebreus; i dóna les primeres indicacions que un altre grup, igualment nombrós, volia fugir del Call, "per anar a ajuntar-se amb los heretges que a Itàlia volien muntar herètica expedició per a bastir 'La Ciutat del Sol' a qualsevol indret del món". La carta d'acusació que fa referència als utòpics mallorquins del segle XVII porta la data de 29 de juliol de 1685, és a dir, ens trobam, en paraules de Kevin Edouard, davant un document redactat tres dies després del que portarà a la foguera bona part de la comunitat de conversos del Call. Els altres, el procés dels Igualitaris, serà portat en secret i quinze dels acusats moriran en la fosca de les presons, ofegats pels botxins inquisitorials en el més rigorós secret. Aquests tres dies foren decisius, car la Inquisició, avisada pel Pare Sebastià Sabater, pogué comptar, a partir de la primera denúncia de Raphael Cortés de Alfonso, amb un agent dins del mateix gueto. Un espia molt ben relacionat amb uns sospitosos i altres. )Com fou possible que un home d'ascendència jueva, un dels mateixos conversos, s'atrevís a fer la passa que el marcaria per sempre amb l'estigma de la més gran traïció entre els seus? Kevin Edouard només pot fer-hi aproximacions, deduccions mitjançant les mateixes cartes de delació que ha trobat a l'Arxiu Nacional. De casos de traïció com el de Raphael Cortés de Alfonso no se'n troben en segles. De quina por volia fugir en Raphael Cortés amb la seva denúncia? L'havia amenaçat amb anterioritat el Tribunal? Quins conflictes secrets tenia, l'acusador, amb els seus amics i familiars? Enveja soterrada per no ser tingut en consideració ni per part dels practicants de la Llei de Moisès ni per part dels utòpics? Al Tribunal no li importaven els motius ocults que impulsaven a la denúncia. El Pare Sabater l'encoratja i li diu que "delatar la seva pròpia gent és procedir com un bon catòlic cristià". Pels documents que ens mostren tant Angela Selke com Kevin Edouard, tot començà molts anys enrere, quan, casat per segona vegada Raphael Cortés de Alfonso, cap dels seus amics i familiars del Call acudiren per casa seva a dar-li l'enhorabona. El futur causant de la tragèdia del Call se sentí molt ferit per tal mostra de menyspreu -l'acusaven d'haver-se maridat amb una dona que no practicava la Llei de Moisès, "una poma préssech", en paraules dels utòpics, que equivalia a dir una beneitona que només sap anar a missa, rere els capellans. El vertader motiu, emperò, escriu l'historiador anglès, és que el matrimoni de Rapahel Cortés de Alfonso amb una dona que no era de l'ètnia posava en perill el secretisme del Call i les diverses conspiracions que s'hi covaven. La pràctica provada dels ritus hebreus, l'observança de la llei jueva, podia ser, des de dintre, coneguda per una persona -la dona de Rapahel Cortés- que no era del carrer del Segell. Per altra banda, els Igualitaris, estudiosos dels llibres prohibits, es reunien sovint als afores de Ciutat, en un hort de Joan Galiana, fuster, on constantment parlaven de fugir de Mallorca, embarcar-se, potser a les Índies, i aconseguir fer realitat el somni del Món Nou relatat per Tommaso Campanella. Era el moment en què, d'amagat del Vaticà, els seguidors del frare calabrès organitzaven diverses expedicions al continent obert a la invasió europea feia prop de dos segles per Cristòfor Colom i Amèrico Vespuccio. Es tractava de dur endavant les idees de justícia i llibertat que els deixebles de Campanella havien fet córrer per tot Europa. Per tant, aquell casament improvisat, sense consultar amb ningú del carrer, no caigué bé entre els habitants del Call. Cap dels grups que, en secret, resistien l'opressió de la Inquisició i de la religió catòlica, no acceptà tenir tan a prop, al costat de casa, una possible agent del Poder. S'erraren ambdues fraccions de conversos. Pels documents que han anat sortint a la llum, ara ja sabem que l'únic culpable de la tragèdia fou Raphael Cortés. La seva dona no denuncià mai cap veí, malgrat conèixer ben bé les pràctiques misterioses i les reunions als horts dels afores.

Tast de la narració Una història amagada (que pertany al llibre Una història amagada, publicat per Lleronard Muntaner Editor)


Categories: literatura

LLUM

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dc, 29/05/2019 - 10:16
Cert, tot és molt gros i injust i mal enfocat. Però també hi ha Rodoreda: regiro Rodoreda, subratllo Rodoreda, ensenyo Rodoreda, llegeixo Rodoreda (no us perdeu el seu Autoretrat, a Angle). I em vénen al cap "La salamandra", aquell gest de suficiència d'Azúa en un dinar, les paraules embadalides de García Márquez, la porta del jardí que per a mi era el dels Valldaura i la bandera que l'avi va Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Carles Castellà ens visita a Tens un racó dalt del món



Carles Castellà ens visita a Tens un racó dalt del món, a Canal 21 Ebre, per a parlar-nos de llengua, concretament de la variant tortosina a través dels seus dos llibres que ha publicat recentment a Onada Edicions: El tortosí del Baix Ebre i l'estàndard (Beca Joan Veny), i Cultura popular, folklore i etnologia al Baix Ebre (Premi Ciutat de Tortosa).
Es tracta de dos llibres germans, un de més tècnic i l'altre més adreçat a la resta de públic, fruit d'un intens treball d'investigació de camp, d'entrevistes amb més de vuitanta persones de tots els pobles del Baix Ebre, i que retraten la gran varietat lingüística de la nostra llengua.
També ens acompanyarà Júlia Castellà que, amb el seu treball de recerca sobre Zoraida Burgos, va guanyar un premi a la passada Fira Literària Joan Cid i Mulet,i amb el que ha musicat un poema de la poeta tortosina, com es pot veure en aquest vídeo. També ens recomana el llibre El sol i les seves flors, de Rupi Kaur.
I les microseccions dedicades a Falsos proverbis, Cites literàries i els Nanocontes. 
El programa es podrà veure en directe els dimecres 29 de maig i 5 de junya les 21.00, i en diverses repeticions durant les dues setmanes, i també a l'emissió en directe a través del canal de Youtube de Canal 21.
També es podrà veure properament en aquesta llista de Youtube
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura