literatura

La Plataforma per la Llengua, juntament amb diverses entitats socials que treballen en favor del català, l’aragonès, l’eusquera i el gallec, s’han reunit avui amb els grups parlamentaris –excepte Cs i Vox- al congrés espanyol per exigir a l’estat espanyol que garanteixi la diversitat i la igualtat lingüística arreu del territori.

Els impulsors de la iniciativa també han entregat el manifest elaborat per totes les entitats l’any passat on reivindiquen, entre d’altres coses, que no hi hagi llengües ‘superiors’. D’altra banda, reclamen a l’estat que atengui les recomanacions del Consell d’Europa sobre els incompliments de la Carta de Llengües Regionals.

Els impulsors han criticat que, per exemple, que les traduccions al BOE tardin ‘més que l’elaboració del mateix document’ o que el registre electrònic no estigui en altres llengües. També que el telèfon de l’administració general de l’estat no estigui capacitada per entendre i oferir resposta en altres llengües.

D’altra banda, han recordat que el passat mes de desembre el Consell d’Europa va reclamar a Espanya que fomentés i protegís el català i la resta de llengües cooficials. L’informe del comitè d’experts sobre llengües va alertar que l’estat espanyol incomplia els acords i compromisos per protegir-les.

En aquest sentit, han recordat que l’organisme europeu ha donat a Espanya de termini fins a l’1 d’agost d’aquest any per anunciar quines mesures emprendrà per atendre les recomanacions.

The post Entitats socials reclamen al congrés espanyols que es garanteixi la diversitat i la igualtat lingüística a l’estat espanyol appeared first on VilaWeb.

“Miquel López Crespí acaba de publicar Les vertaderes memòries de Salvador Orlan, la segunda parte de una trilogía sobre el escritor mallorquín Llorenç Villalonga. López Crespí ha vivido intensamente la aventura de sumergirse en nuestra historia reciente para explorar sus miserias y analizar la psicología contradictoria e interesante del autor de ‘Bearn’.”. (Maria de la Pau Janer)

“Villalonga es un auténtico personaje de novela” (Miquel López Crespí)

Per Maria de la Pau Janer, escriptora

-¿De dónde surge el título de su último libro?

-Se titula Les vertaderes memories de Salvador Orlan. Se basa en las Falses memòries de Salvador Orlan, una autobiografía novelada del escritor Llorenç Villalonga en la que encontramos su visión de la Guerra Civil, y de la Mallorca de los años 20, 30, 40... En realidad mi obra forma parte de una trilogía sobre Villalonga. El primer libro fue Una Arcàdia feliç publicada por Lleonard Muntaner y Premio Pare Colom 2010.

-Por qué esa primera parte se titula Una Arcàdia feliç?

-La expresión parte de unas palabras de Villalonga con las que pretendía definir cómo era Mallorca durante la Guerra Civil. Explicaba que la vivió en Binissalem, donde podía escribir tranquilamente ensayos literarios, mientras los payeses le visitaban para ofrecerle los frutos del campo. Se casó con Teresa Gelabert en noviembre del 36, en plena guerra, y se fueron a vivir a la casa de ella en el pueblo. En realidad, ambos libros formaban parte de una única obra que comienza en julio del 36 y dura hasta mediados del 37. Una novela que he tenido que adecuar por cuestiones editoriales en dos volúmenes. Aún queda un tercero por publicar.

-Hábleme de su interés por Villalonga.

-Me interesa Villalonga porque él mismo es un auténtico personaje de novela, y también por la época que le tocó vivir: la anterior a la República, la República, la Guerra Civil i la postguerra. Fue un personaje conflictivo e interesante. Tuvo una gran capacidad de adaptación a cada circunstancia histórica. Cuando tuvo que ser falangista, lo fue. Cuando tuvo que ejercer como catalanista, lo hizo. Me seducía su mundo: poder indagar en la psicología del escriptor en una época tan conflictiva en la que mataron a tres mil mallorquines. Como médico del Psiquiátrico, en la calle Jesús, hacía guardias nocturnas. Podía oír perfectamente los disparos de los asesinatos del cementerio, minetras hacía arengas en la radio contra los de izquierdas y los catalanistas.

-Un personaje ciertamente complejo.

-Me interesan las contradicciones de un intelectual joven que leía a Proust y a Voltaire... A Villalonga sólo le preocupaban sus intereses. Su obsesión era ser escritor. Primero lo intentó en castellano, pero no fue reconocido como tal. En un determinado momento, le ‘descubren’ algunos personajes importantes de la literatura catalana, como el editor Joan Salas, el investigador Sanchis Guarner, el poeta Josep M. Llompart... Se fijan en él porque a principios de los 60 había un vacío en la novela en lengua catalana en Mallorca. Había muchos poetas, pero aún no había aparecido la llamada generación de los 70.

-¿Había un vacío literario?

-Existía la necesidad de construir un novelista moderno, del siglo XX. Joaquim Molas también contribuye a la construcción del personaje. Se explica que ha sido falangista circunstancialmente, sólo una temporada (curiosamente la más sangrienta). Sin embargo, en los años 30, escribió Centro, que se convirtió en una pequeña biblia para la gente que se oponía a la modernización de la sociedad. Hubiese deseado ser un aristócrata francés, alejado de la literatura rural y clerical. No mantuvo contacto alguno con la Escola Mallorquina. Todo ello se reflejaba irónicamente en Mort de dama. Pienso que Baltasar Porcel también le ayudó. Hubo muchas personas que colaboraron en la construcción del mito. Se inventaron el personaje del Villalonga moderno y el invento funcionó.

-Hábleme de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan.

-Me he divertido haciendo jugar a algunos de los personajes de las novelas de Villalonga, que resucitan y aparecen en mi obra. Un ejemplo es Xima, de Bearn, que se le aparece al mismo Villalonga. A partir de las líneas de sus falsas memorias he reconstruido las verdaderas. Aparece el escritor que piensa y escribe sus reflexiones literarias y políticas. Es la historia de un hombre que quiere escribir. No le gustaba ser médico. Al casarse con Teresa puede rodearse de las condiciones óptimas para hacer literatura. La Mallorca más moderna no le gusta. Odia los nuevos inventos, los coches, los trenes, los teatros populares. Su novela Andrea Victrix es un alegato contra la Mallorca moderna. Esa Mallorca cuestionará sus privilegios. Teme el progreso, la libertad de expresión... Es lector de Freud, de los filósofos alemanes... Se siente por encima de los que leen a Costa i Llobera.

Diari Última Hora (1-IV-2012)

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn? (Miquel López Crespí)

Onada Edicions publica Les verdaderes memòries de Salvador Orlan (I)

Per Miquel López Crespí, escriptor

La novel·la Les vertaderes memòries de Salvador Orlan publicada per Onada Edicions del País Valencià, forma part d’una trilogia d’obres que ens situen a Mallorca, en temps de la guerra civil, en els mesos més àlgids de la repressió feixista contra el poble, quan l’escriptor Llorenç Villalonga es fa falangista i col·labora activament amb el Movimiento salvador de España. Les vertaderes memòries de Salvador Orlan és la segona obra d’aquesta trilogia. I parlar de la tercera part d’aquesta obra que s’ha anat allargassant a través dels anys és molt prematur, ja que, en els moments que escric aquestes notes, encara està en fase de redacció.

Parlem, doncs, de Les vertaderes memòries de Salvador Orlan i dels motius que feren que em fixàs en l’escriptor Llorenç Villalonga. Com es podien novel·lar aquells anys, passar a la literatura el món íntim de l’autor de Bearn? Ho vaig estar pensant molts mesos abans de posar-me a escriure. Record que quan vaig començar la redacció dels primers capítols tenia moltes preguntes dins el cap. Em demanava com era el món d’aquests professionals de classe mitjana amb somnis d’aristocràcia, quin era l‘ambient palmesà per on es movia la dreta i l’extrema dreta en temps de la República. Fer literatura de la relació de Llorenç Villalonga amb el cap de Falange, el futur marquès de Zayas? Cada vegada em sentia més decidit a portar endavant la tasca, a escriure el que, de bon principi, només havia de ser una novel·la.

Com era Llorenç Villalonga en apropar-se a la quarantena d’anys? Quin grau d’amistat i de complicitat hi hagué entre Villalonga i l’autor d’Els grans cementiris sota la Lluna, l’escriptor francès Georges Bernanos? Va ser realment Villalonga l’home que proporcionà a l’autor francès les informacions necessàries per a bastir Els grans cementiris sota la Lluna? Alguns estudiosos suggereixen que va ser l’amistat de Bernanos amb Zayas i Villalonga, juntament amb les notícies que li proporcionava Ives, el seu fill, el que li donà el material bàsic per a enllestir el llibre.

Em seduïa novel·lar aquella Palma, l’ambient d’abans de la guerra, la societat que va formar el nostre personatge. Com era possible que ja de bon començament de la seva carrera literària, Villalonga s’enfrontàs amb la major part dels col·laboradors de la revista La Nostra Terra, expressió màxima i portaveu del catalanisme illenc? Per quins motius va decidir escriure Mort de dama, la crítica més irònica del grup que envoltava l’Escola Mallorquina, els seguidors de Miquel Ferrà i Maria Antònia Salvà? Com era el món que envoltava la revista Brisas, aquell univers esnob tan allunyat del sentir i el bategar del poble mallorquí? Nits de joia i disbauxa de la petita burgesia reaccionària palmesana, les relacions de Villalonga amb la ballarina Eva Tay i l’escriptora Emilia Bernal? Dies de campanya i conspiracions contra la República amb el fill de Bernanos, Ives, que demanava una “revolució sagnant” per acabar amb el comunisme. Per quins motius els socialistes de l’època ja tenien fitxat l’autor de Centro, la petita bíblia dels reaccionaris del moment, com a un element proper al feixisme? Era tan evident la seva posició política malgrat la banalitat que traspuava Brisas, la revista que dirigia el futur autor de Bearn?

Novel·lar tot aquest món polític i cultural era una temptació a la qual no m’he pogut resistir, ho reconec sincerament.

Abans d’escriure Una Arcàdia feliç i Les vertaderes memòries de Salvador Orlan ja havia novel·lat alguns aspectes de la guerra civil. A L’Amagatall, que guanyà el Premi Miquel Àngel Riera de Novel·la l’any 1998, havia provat de furgar en l’univers dels homes i dones amagats a les muntanyes, als pous de les cases, a les coves de les muntanyes per tal de salvar-se, fugir de la barbàrie feixista. En la novel·la Estiu de foc, Premi Valldaura de Novel·la, Barcelona 1997, llibre publicat per Columna Edicions l’any 1997, i en l’obra Núria i la glòria dels vençuts (Pagès Editor, Lleida, 2000), novel·lava la història del desembarcament republica a Portocristo (Manacor), en temps de la guerra civil. En l’obra Els crepuscles més pàl·lids, que guanyà el Premi de Narrativa Alexandre Ballester 2010, podem trobar les vivències d’un presoner republicà en els camps de concentració mallorquins dels anys quaranta. Però mai, fins fa uns anys, havia pensat a escriure des de l’òptica dels vencedors, des de l’univers d’aquells i aquelles que vestiren l’uniforme de Falange i feren feina per a Franco: em referesc a Francesc Barrado, cap de la policia i d’alguns dels escamots d’execució a Palma; Alfonso Zayas, cap de Falange; els germans Villalonga, Llorenç i Miquel, els intel·lectuals castellanistes més importants del moment i que se situen de seguida a recer dels militars sublevats contra la República; del coronell Tamarit, responsable d’una bona part de les farses judicials d’aquella època i que, com en el cas del batle de Palma Emili Darder, d’Alexandre Jaume, Antoni Mateu i Antoni Maria Ques, acabaven sovint en execucions sumaríssimes a primeres hores del matí.

Dit i fet. Era qüestió de començar a escriure la novel·la d’aquells anys, el món de l’escriptor Llorenç Villalonga i els seus companys.

A la secció De pel·lícula, un petit fragment del guió d'Una història de debó, de David Linch, una joia en la seva aparent senzillesa, un viatge carregat d'emoció i de bellesa en cadascun dels seus fotogrames, un Quixot que viu aventures personals amb les persones que es troba pel camí.
.
-Alguna cosa bona tindrà envellir?
-La veritat és que ara mateix no se m'acudeix res de bo en quedar-se cec i coix al mateix temps, però a la meva edat ja he vist quasi tot el que la vida por oferir. Sé separar el gra de la palla i deixar que les coses petites se les emporti el vent.

Ester Pujol (Manlleu, 1967) és una de les grans figures de la indústria editorial catalana contemporània. Va començar a treballar en el sector el 1994, va arribar a ser la directora general del Grup 62 i actualment dirigeix la divisió literària del Grup Enciclopèdia Catalana, l’empresa que ara edita el premi Sant Jordi i que acaba d’anunciar la creació del segell Univers. Hi ha arribat després de tres anys treballant com a independent per a nombroses editorials grans i petites de l’ecosistema literari. El 2012 va ser destacada com una de les vint-i-cinc dones catalanes més influents i és una de les editores que va signar el manifest per la independència. Parlem amb ella d’aquest nou segell, del Grup Enciclopèdia Catalana i també de la seva experiència com a editora.

―Dèieu en una entrevista que l’ego és necessari per publicar: l’autor ha de tenir ambició, ha de creure en ell. I l’editor?
―L’editor ha de creure sobretot en els seus autors i ha de ser prou fort per a defensar el seu criteri. I això segurament també passa per l’ego, no hem de ser aliens a l’ego.

―Quin és el model d’Enciclopèdia Catalana en aquest moment complex de la indústria editorial catalana?
―Enciclopèdia és un grup editorial que és al servei de la cultura del país i té tres àmbits d’acció diferenciats: l’un és l’obra gran, l’obra d’artista i el llibre de gran format; l’altre és la divisió de materials pedagògics, que va fent una renovació molt important d’aquests materials per ser motor també de la nova escola d’aquest país; i pel que fa a la divisió literària, que és la que jo dirigeixo, va de cap al manteniment privilegiat que representa comptar amb una editorial com la Galera, que és una de les editorials més importants en literatura infantil i juvenil en català, i de cap a l’establiment d’una línia més àmplia pel que fa a la literatura d’adults, en català i també en castellà.

―Aquesta opció per les dues llengües és força recent i en el seu moment ja va sorprendre. Per què i de quins percentatges parlem?
―És una aposta que es fa i que vol dir que el 70% d’allò que editem ho fem en català i el 30% restant en castellà. Amb la Galera ja ens havíem adonat que els llibres en castellà també troben el seu públic, i pel que fa als adults, és un mercat que coneixem i al qual no volem renunciar. A més a més, també és una plataforma per als autors catalans que volem fer conèixer en castellà, tot i que també hi ha llibres que farem només en castellà o traduccions que contractarem per traduir només al castellà.

―Ara ha passat una mica més d’un any des de la vostra incorporació a la casa i heu anunciat la creació d’un segell, Univers, que crea unes grans expectatives en el panorama literari català i que potser és on més podem veure la vostra empremta…
―Quan em vaig incorporar al grup tenia molt clar que la marca i el segell de la Galera no necessitava cap presentació, sinó que siguem dignes del manteniment de la seva història. Pel que fa als adults, teníem diverses marques que començaven i que necessitaven que es posés una mica d’ordre. En aquest sentit, a mi ja m’anava bé un segell que permetés de publicar tota mena de llibres i que tot i ser de nova creació fos un segell arrelat, que remetés a la història, i que el nom no fos debades. Nosaltres tenim Bridge, que és un segell de crossover i llibre il·lustrat; Catedral, que ara hem definit que serà el nostre segell en castellà; Rata, que hem de mirar ben bé què en fem i com l’encaixem; i ara tenim Univers. A mi m’anava bé definir cada cosa.

―Dèieu que el nom d’Univers no és debades…
―Per descomptat que no. La casa, Enciclopèdia, és una cosa molt sòlida, que ve de fa molt de temps. És el fruit de l’esforç col·lectiu d’una sèrie de persones que en un moment determinat creuen que cal fer una enciclopèdia i uns diccionaris en català i, per tant, dotar la societat catalana d’unes eines i uns fonaments imprescindibles. Això porta una responsabilitat, una qualitat i una solidesa que és un gust heretar. I penso que si som aquí és perquè som baules d’una cadena. Ells van fer això perquè als anys trenta, durant la república, uns altres van fer una altra cosa.

―I això què té a veure amb el nom?
―Espereu i ho veureu. A l’hora de batejar una editorial nova volia buscar això, la sensació de ser una baula de la història. L’any 1924, Antoni López i Llausàs, un dels grans prohoms del país, va crear la llibreria Catalònia, a la plaça de Catalunya de Barcelona. La va crear amb una gran voluntat de modernitat i va apostar decididament i per tots els mitjans, inclosa la publicitat, per donar a conèixer la literatura catalana. Aquí va ser quan va establir relació amb Carles Soldevila per editar llibres i una de les col·leccions que es creà va ser la biblioteca Univers.

―Déu n’hi do.
―Ja sé que no som en aquella època, que jo no sóc en Carles Soldevila, etcètera, i que ni tan sols tenim pretensions d’assemblar-nos-hi, però vaig trobar que el nom era molt bonic. Aquesta col·lecció va durar fins a la guerra, quan López i Llausàs va emigrar a l’Argentina el 1936. En poc temps havien publicat quaranta-vuit llibres, amb traduccions de russos i de Voltaire, però també la publicació d’autors catalans com Prudenci Bertrana, per exemple. Univers em ressona a un concepte molt panoràmic i totes les grans cultures tenen col·leccions o editorials amb aquests noms i això em permetia, amb un nom absolutament clàssic que comença a l’època de Primo de Rivera i després continua amb la República, agafar-me a quelcom per dir que si som aquí és perquè hi ha hagut algú que ens ha permès que hi arribéssim.

―Enciclopèdia es converteix en l’editor del premi Sant Jordi després de la licitació i el concurs que fa Òmnium. Fins a quin punt és important ser l’empresa editora del Sant Jordi?
―Això és un regal que em trobo fet quan començo. No cal que expliqui com n’és, d’important, el premi Sant Jordi pel que fa al cànon i a la trajectòria i l’assoliment de més públic. L’aliança amb Òmnium és un factor molt important, ells porten en el lema ‘llengua, cultura i país’, el qual a Enciclopèdia podem assumir perfectament. El premi és encara una punta de llança per a l’autor que el guanya i per a l’editor que el publica, perquè obre moltes portes, és una marca molt important i porta associat un públic potencial molt gran. Per tant, comporta també la responsabilitat de fer molt bé aquesta coedició amb Òmnium.

―Entre les novetats que heu anunciat i les que ja han aparegut, hi ha alguns autors importants del Grup 62 que ara publicaran a Enciclopèdia…
―Alguns autors importants sí que vindran, però això és perquè la relació entre autor i editor es basa en una relació de confiança. Alguns dels autors que ens fan el regal de publicar amb nosaltres estan vinculats al Grup 62 i probablement hi continuaran de manera diversa, però aquesta relació de confiança que hem creat durant molt de temps va més enllà de l’estrictament professional. Com a autor, ja sabeu que els llibres són la matèria primera d’un escriptor i és molt difícil marcar la línia fina entre què és la persona i què és l’obra i quan s’estableix aquesta confiança…

―També heu començat una nova col·lecció de novel·la negra optant per traduccions que, en principi, no són les més fàcils de fer arribar al gran públic…
―No, perquè els autors més coneguts del món ja estan agafats. A mi m’agrada molt la novel·la negra i també la ficció audiovisual d’aquest gènere. I hi ha un públic. Si ens agrada i hi ha un públic, volem explotar aquesta línia. Farem entre quatre títols i sis l’any i hem començat coincidint amb la Setmana Negra perquè pensem que ajuda a fer una sortida. Hem fet aquesta aposta més enllà dels nòrdics. Busquem en altres literatures, volem provar-ho i no ens posem cap límit.

―Quin és el paper de l’editor avui dia, quan hem vist que ara ja hi ha moltes empreses anglosaxones que editen basant-se en el Big Data i els paràmetres de compra que detecten?
―Això aquí ja arriba, però no és res de nou, fa molt de temps que s’observen les tendències. En el sector, a casa nostra, la paraula editor es fa servir per a molts oficis diferents. En el món anglosaxó distingeixen entre editor i publisher, l’editor és qui fa l’edició de taula i el publisher és qui  i està més pendent de les coses econòmiques. En essència, la funció de l’editor no ha canviat ni gota. La funció de l’editor, si no manté la part artesanal, perd la seva essència, sigui en un grup gran o en un segell petit. Hi ha editors petits que no miren el text i editors grans que tampoc i també editors grans que el miren molt perquè tenen les tasques ben repartides.

―Durant un temps, quan vàreu ocupar la direcció general del Grup 62, vàreu ser la dona més poderosa de l’edició catalana. Sembla que ara estigueu recuperant part d’aquest poder…
―No, home, si he recuperat part del poder és una cosa que fa l’edat, si de cas. Ser directora editorial del Grup 62 va ser molt important, perquè hi havia molts segells, hi havia molt de fons i és un grup importantíssim, però ara, a Enciclopèdia, no es tracta de recuperar poder o no, sinó de treballar per consolidar allò que sempre he volgut. La meva vocació, ara que tinc l’oportunitat de tornar a ser directora editorial, és trobar com més lectors millor per als meus autors. I això pots llegir-ho com vulguis, com a ambició o com el que vulguis. Jo vull establir uns criteris per a editar uns llibres que crec que han de ser compartits per tants lectors com sigui possible i posar totes les eines que hi hagi a l’abast perquè els llibres dels autors que nosaltres creiem que val la pena publicar arribin a tants lectors com sigui possible i també fer créixer el nombre de lectors d’una manera normal.

―Després d’haver estat editora general del grup, tornàreu a Columna com a editora en un moment en què s’acusava el segell de ser molt comercial. I dèieu que també en necessitem, de literatura comercial. Sempre he defensat que ens cal una Belén Esteban i un youtuber que escriguin i parlin en català…
―Sí, com a mínim ensenyaria la normalitat d’un país. S’ha demostrat que la dicotomia comercialitat/qualitat és injusta. Home, si em poseu l’exemple extrem d’un llibre escrit per Belén Esteban… Un té uns factors per a arribar a molt de públic, però la qualitat no ha de ser minoritària. De fet, el nostre repte és fer que la qualitat sigui majoritària. No vol dir que no hi hagi d’haver llibres més comercials, perquè en una programació cultural hi ha de tot.

―Alguna vegada heu dit que no descarteu tenir una editorial pròpia algun dia. Com seria, aquesta editorial?
―Estic tan contenta de la confiança que m’han fet al grup Enciclopèdia que ara és com si fos la meva editorial. Tinc aquesta confiança i aquest equip que me la fan sentir pròpia, però us respondré. Com seria? Penso que si la vida em dóna salut, quan sigui molt vella, seria una cosa molt petita on pogués continuar amb el cuquet aquest de fer llibres in aeternum perquè és una cosa que em fa il·lusió. Però a mi m’agraden els projectes que poden ser grans, que poden tenir capacitat de donar-se a conèixer i arrossegar molts lectors.

―Vàreu començar a treballar en aquest sector el 1994. Hi ha hagut algun moment que no hagi valgut la pena, que hàgiu volgut enviar el món editorial allà on no plou?
―Hi ha hagut algun moment que ha estat complicat, personalment, però l’ofici sempre ha valgut la pena i sempre ha estat un aprenentatge continu en circumstàncies molt diferents. Estic contenta d’haver fet tots els papers de l’auca, perquè aprens des de com n’és, de difícil, gestionar una coberta o proposar una faixa a entendre les dificultats de l’autor o del corrector… Però hi ha hagut algun moment que ha estat difícil.

―Després de la crisi, som un país més normal des del punt de vista editorial? Ho dic perquè potser abans estàvem una mica sobredimensionats, anàvem a Frankfurt i compràvem drets com si res, es feien bons avançaments, etc.
―La setmana passada, vaig anar al funeral d’Isabel-Clara Simó, a qui vaig acompanyar durant molt de temps en l’edició dels seus llibres a Columna. En el funeral vaig pensar que hi havia alguna cosa de canvi d’època. A final dels noranta, el mercat en català aconseguia unes grans vendes per als seus autors i hi havia una classe mitjana d’escriptors pel que fa a les vendes, no parlo de qualitat. Ara no som en aquest moment. Els mitjans de comunicació han fet molt en la sensació de normalitzar la llengua, però només és una sensació, perquè la nostra és una llengua i una literatura que continua essent a les llibreries al costat d’una literatura que és també pròpia, que és la que s’expressa en castellà, que té una caixa de ressonància cent vegades superior i, per tant, la normalitat no hi és, perquè el teu llibre competeix amb un altre que té molta més ressonància. Jo miro cap al futur, però devem al passat que hi hagi tantes editorials noves i de dimensió petita que donen una gran diversitat a la nostra literatura. Això fa que hi hagi el criteri de molts editors i que la suma de criteris ofereixi una gran possibilitat de tria per als lectors que volem llegir en català. Això és un símptoma de normalitat, perquè pràcticament pots trobar-ho tot i en tots els gèneres. Això no vol dir que tinguin públic.

―I és això, que voleu aconseguir…
―I és el que les editorials necessiten per sobreviure com a empreses i el que una societat necessita per anar avançant i ser culturalment potent. En un moment social i polític com el d’ara, la cultura continua essent una estructura d’estat.

―Heu sentit a parlar de la teoria de la conspiració dels premis literaris que publicava el Grup 62?
―No, quina és la teoria?

―Corria la brama que el grup premiava obres mediocres per desprestigiar el conjunt de la literatura catalana amb l’argument que si allò era el millor que es feia… I deien que darrere hi havia la mà dels Lara orquestrant-ho tot.
―No m’ho crec en absolut, això. Tots els editors volen aconseguir els millors llibres per a la seva editorial. Una altra cosa és que segons quin any sigui, quina collita hi hagi i quins autors s’hagin presentat a segons quin premi, poden ser millors o pitjors.

―Què és un best–seller avui dia?
―Uf!, tot depèn d’on tinguem el llindar del dolor. Ara un best–seller pot ser un llibre que ven més de tres mil exemplars, i abans ho era un que en venia vint-i-cinc mil o més. Això ara passa molt de tant en tant, són puntes de llança però que no van acompanyats d’un gruix de llibres dels quals després en venen 15.000. Ara hi ha algú que en ven 50.000 i després molts que si arriben a 3.000 ja ho consideren una gran xifra. Avui, de molts títols se’n venen 700 exemplars i n’hi ha per estar-ne contents. També crec que la carrera d’un autor s’ha de fer de mica en mica. Sí que de vegades hi ha entrades sicilianes de persones que comencen amb un llibre i fan una gran explosió, però normalment una carrera es va construint a còpia de més llibres.

―Però resulta que bandegem els nostres escriptors sèniors, aquells que ara tenen tota la saviesa per a fer una gran obra perquè constantment es va cercant el nou autor revelació…
―Aquesta és una gran pregunta que entronca amb la relació complicada que tenim com a societat amb els autors sèniors. Ens ho hauríem de fer mirar. Estic segura que aquesta recerca d’autors nous i joves és bona, perquè connecta amb un públic que és el nou d’ara, però el manteniment de la tradició i la cura de l’escriptor sènior és important. Tot això va relacionat també amb la pregunta sobre quin prestigi donem als escriptors, que és crucial. És clar que els hem de donar molt més prestigi. Quan a França surt un llibre d’un sènior passa alguna cosa, i d’acord, França és molt gran i té un estat i nosaltres som més petits i no en tenim, però no crec que tot sigui només a causa de l’estructura, sinó que hi ha una qüestió de reverència, perquè han assolit un prestigi i han ajudat que ara escrivim nosaltres. El prestigi hauria d’anar relacionat amb el ressò, i el ressò amb els mitjans, tot va relacionant. La bona notícia, per a compensar aquesta desídia cap als nostres escriptors més grans, és que apareixen molts escriptors nous que són molt bons.

The post Ester Pujol: ‘Què el català estigui normalitzat només és una sensació’ appeared first on VilaWeb.

El Premi Òmnium Millor Novel·la de l’Any ha premiat L’esperit del temps de l’escriptor valencià Martí Domínguez, que recrea la trajectòria d’un científic austríac que es posa al servei de la política nazi. Les altres dues finalistes eren Canto jo i la muntanya balla d’Irene Solà, i Sis nits d’agost de Jordi Lara.

Martí Domínguez retrata l’esperit del temps; d’aquell i del d’ara

Domínguez ha agraït a Òmnium Cultural la seva tasca i ha afirmat que ‘el premi consolida el nostre territori literari: la literatura dels Països Catalans. Barcelona també és la meva capital, el meu París. I París és el ressort de la nostra cultura. Ja sabeu que jo són volterià i proustià. El premi a més reforma els vincles amb el País Valencià, que té una literatura molt potent i sovint no és prou coneguda. De fet, nosaltres som deutors d’una sembra que va ser fusteriana. Venim d’aquella llaurada. Al 1973, Joan Fuster va escriure a la revista Serra d’Or un article on es preguntava perquè no s’escrivien novel·les al país Valencià. Ara això ja no podria dir-ho.’

Domínguez ha continuat dient: ‘A part d’això, el premi culmina la meva obra literària. No sé si podré escriure una altra novel·la com aquesta. He invertit moltes energies i no només literàries, també personals. No podria convertir el nazisme en un tema trivial. I penso que tots els personatges estan ben trabats entre ells, són versemblants tot i ser una ficció. L’esperit del temps parla del passat cap al present, de com aquesta espiral [feixista] pot arrossegar-ho tot.’ En aquest sentit, ha explicat que la tasca d’Òmnium és crear ciutadans amb esperit crític. ‘Sempre he lamentat que a València no tinguem una entitat semblant per a lluitar i decidir el nostre futur.’

L’esperit del temps és una novel·la d’idees, ‘que és el que he fet sempre’ ha recordat l’escriptor. El que hi ha darrere de les meves novel·les sempre és un impuls de contar coses per trascendir. És un viatge intel·lectual. Perquè la forma és important, però també hi és el fons. Perquè jo entenc que la literatura és com un ariet contra tantes coses…’

El vicepresident de l’entitat, Marcel Mauri, ha anunciat la novel·la guanyadora i ha lliurat el guardó de la tercera edició d’aquest premi, el més ben dotat econòmicament a obra publicada: vint mil euros directes per al guardonat i cinc mil euros més destinats a promoció. Els estranys de Raül Garrigasait i Aprendre a parlar amb les plantes de Marta Orriols van ser els guanyadors en les dues edicions anteriors. 

El guardó l’ha deliberat un jurat independent format per Maria Dasca Batalla, Rosa Cabré Monné, Carme Gregori Soldevila, Xavier Pla Barbero i Oriol Izquierdo Llopis. Durant l’acte s’ha llegit una carta de Jordi Cuixart, el president de l’entitat, empresonat als Lledoners des de fa més de dos anys. Cuixart ha explicat que ‘a la presó cada nova pàgina és una alenada de llibertat’. ‘Saber que la resposta a la repressió és més compromís amb la cultura i la llibertat dóna sentit a les últimes 846 nits’. I ha afegit que a Òmnium estan ‘decidits a estimular les lletres catalanes per enfortir la cohesió’.

Jordi Cuixart present en tot l’acte

Aquest premi literari es va crear al 2017. A Jordi Cuixart li feia especial il·lusió i tenia molt d’interès en que anés endavant. Però el fet és que el premi ja té tres edicions i el president d’Òmnium encara no n’ha pogut presidir cap. Enguany, el vocal de cultura, Jordi Lon, ha llegit la carta que segueix:

“La literatura ve a sacsejar la intel·ligència i la sensibilitat”. Ho deia l’enyorada Isabel-Clara Simó i ens ho recorda cada títol finalista del Premi Òmnium de novel·la. Irene, Martí, Jordi, cadascun dels 12 autors i autores: Gràcies per omplir-nos de vida.

Decidits a estimular les lletres catalanes per enfortir la cohesió, res ens fa sentir més orgullosos que veure créixer aquest guardó. Seduïts per tant de talent, ambiciosos com mai en fer de la llengua punt de trobada.

A la presó cada nova pàgina és una alenada de llibertat. Hi ha dies molt bons i d’altres de més tristos. No cal amagar-se’n, com diu la Marta Orriols “la valentia és atrevir-se a mostrar el dolor”. I saber que la resposta a la repressió és més compromís amb la cultura i la llibertat dona tot el sentit a les últimes 846 nits.

Amigues i amics, una abraçada plena de tendresa i la més sincera enhorabona a l’obra guanyadora. Visca les lletres catalanes. Sempre endavant!

Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural
Presó de Lledoners, 10 de febrer del 2020

Després, quan encara no se sabia el guanyador, la conductora de l’acte, la periodista literària Anna Guitart, ha demanat a cadascun dels finalistes que llegissin la dedicatòria que li havien fet del llibre al president d’Òmnium. Irene Solà ha escrit: «Com una muntanya les meves ganes de coneixer-te, d’abraçar-te, de que siguis a casa.» La dedicatòria de Jordi Lara: « Estimadíssim Jordi Cuixart, som fets dels somnis que ens han precedit. Ara cal, però, culminar-ne uns quants, per nosaltres i per tothom: perquè cada dia que et lleves i resisteixes activament és la humanitat sencera que triomfa. Una abraçada llarga.» I la de Martí Domínguez: «Per a Jordi Cuixart, lluitador incansable indomable contra el feixisme.»

The post ‘L’esperit del temps’, de Martí Domínguez, guanyadora del Premi Òmnium a Millor Novel·la de l’Any appeared first on VilaWeb.

Encarregar amb retard una commemoració com l’Any Carner fa que una part de les activitats, sobretot les que van lligades a grans espais, com el Palau de la Música i altres (que programen amb molta antelació), s’hagin de programar el 2021. De fet, la commemoració dels cinquanta anys de la mort de Josep Carner començarà amb un acte institucional el 26 de febrer d’enguany, on assistirà el president de la Generalitat, la consellera de Cultura i la néta del poeta, Francina Carner, i es clourà el 6 de juny del 2021 al Palau de la Música Catalana, amb l’òpera d’Eduard Toldrà i llibret de Josep Carner El giravolt de maig, dirigida per Antoni Ros-Marbà.

El comissari de l’efemèride és Jaume Coll, que és el marmessor de l’obra de Carner. No hi ha cap publicació ni cap moviment sobre l’obra de Carner que no passi pel vist-i-plau de Jaume Coll, home de confiança dels hereus de Josep Carner, que viuen a Mèxic.

Conferència de premsa de presentació de l’Any Carner. D’esquerra a dreta: Oriol Ponsatí-Murlà, director de la Institució de les Lletres Catalanes; la consellera Mariàngela Vilallonga; i el comissari, Jaume Coll. Tres etapes vitals i literàries, tres eixos de treball

Jaume Coll, en conferència de premsa presidida per la consellera Mariàngela Vilallonga, ha explicat els eixos d’una commemoració que té les grans idees, però que es troba en construcció i que la conselleria espera que acabi irradiant per tot el país. De fet, una part de l’Any Carner passarà a l’exterior. Perquè el poeta va ser cònsol durant quinze anys a diferents indrets del món i el 1939 es va exiliar, primer a Mèxic i després a Bèlgica, on es va morir. De manera que el 4 de juny d’enguany, dia que farà cinquanta anys de la mort de Carner, se li retrà homenatge a Brussel·les, on va viure els últims vint-i-cinc anys de la seva vida. Una ciutat important per a Carner que avui també és el símbol i la realitat de l’exili i la repressió que pateix el país, tal com ha recordat el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà.

El comissari ha imaginat l’Any Carner a partir de tres eixos, que coincideixen amb tres etapes de la vida i l’obra del poeta. De fet, Josep Carner va excel·lir amb la seva obra poètica, però també va escriure articles a la premsa, va ser un gran prosista, va ser un activista cultural i va exercir de cònsol, entre més.

La primera etapa es concentra a Barcelona: del 1884, any del seu naixement, fins al 1920, quan aprova les oposicions consulars. Tal com diu Jaume Coll: ‘Són trenta-sis anys en els quals Carner es converteix en una peça clau de la cultura catalana: fa el relleu a Joan Maragall, les seves opinions tenen un pes i les escriu cada dia al diari la Veu de Catalunya, de Prat de la Riba, i és un activista cultural (funda la Revista de Catalunya, dirigeix la revista Empori i el setmanari Catalunya, de la Lliga Regionalista, dirigeix l’Editorial Catalana…). És una figura de gran prestigi’. I pel que fa a l’obra, d’aquesta etapa Coll destaca La paraula en el vent.

La segona etapa és la de l’exili voluntari, de 1921 al 1938. Carner havia perdut el suport de Prat de la Riba amb la seva defunció i tenia una família, dona i dos fills. El bast treball literari que feia no donava prou diners i va decidir-se a fer les oposicions al cos consular. Les va aprovar i la primera destinació fou Gènova. Durant els anys següents, va passar per San José de Costa Rica, Le Havre, Hendaia, Madrid, Beirut, Brussel·les i París. El final de la guerra del 36-39 va ser el final de la seva vida diplomàtica i el començament de l’exili. Explica Jaume Coll que l’obra de Carner va quedar impregnada d’aquells paisatges. Alhora, a Beirut, a més d’escriure un dietari que es publicarà enguany, Del Pròxim Orient, hi va descobrir el desert. Allò va ser fonamental per a confegir la seva gran obra, que és Nabí. El 1938 va enviar-ne la primera versió, aleshores titulada Jonàs, a Armand Obiols per publicar-la. La pèrdua de la guerra ho va estroncar tot.

La tercera etapa és l’exili forçat, que comença el 1939, quan marxa cap a Mèxic primer i després a Brussel·les, on es mor el 1970. De Mèxic, que s’hi va estar fins al 1945, Coll destaca la traducció al castellà que Carner va fer d’una vintena dels seus poemes i que no tornaria a fer. I de Brussel·les, la dedicació a la Universitat Lliure de Brussel·les i l’edició de Poesia (1957).

A més d’estructurar aquestes tres etapes per organitzar l’Any Carner, Jaume Coll també va pensar en els interessos de Josep Carner i, en aquest sentit, el comissari ha cercat complicitats en el món de la música, el teatre, les publicacions i l’acadèmia, mitjançant l’Institut d’Estudis Catalans i diferents universitats, per organitzar un congrés internacional sobre el poeta.

Jaume Coll ha anunciat una escenificació teatral de Nabí, que no està tancada, amb la idea que volti per diferents espais escènics del país. I en l’àmbit de la música, a més d’El giravolt de maig, el 4 de maig es farà un ‘Homenatge a Carner’ al Petit Palau amb la soprano Núria Rial i el pianista Francisco Poyato. I el 4 de juny al mateix espai, la soprano Elena Copons incorporarà en un recital l’estrena de Cançons sobre poemes de Carner, compostos per Joan Magrané.

Pel que fa a les exposicions, la Biblioteca de Catalunya farà una exposició bibliogràfica que aplegarà els 170 títols d’obres originals, traduccions i obres que contenen pròlegs de Carner, que no s’han aplegat mai abans. I l’Institut d’Estudis Catalans (del qual Carner va formar part com a secretari de la Secció Filològica quan es va formar) organitzarà una exposició del material que conserva del poeta i sobre ell.

L’Institut d’Estudis Catalans impulsarà la creació de la Càtedra Josep Carner a la UB, que dirigirà Jaume Coll, i que tindrà també finançament privat, i acollirà un congrés internacional. Aquest acte acadèmic vol reunir les dotze universitats dels Països Catalans que tinguin departament d’Humanitats.

 

The post L’Any Josep Carner comença embastat i vol que es creï una càtedra a la UB appeared first on VilaWeb.

Un nou fragment De pel·lícula. Aquest cop del guió de Laura, d'Otto Preminger:
.

Laura, la protagonista, interromp vanitós articulista mentre dina en un restaurant, per a demanar-li una col·laboració, i ell es nega atendre-la.-No perdia res en provar. Hi havia la possibilitat que vostè acceptés. Seria important per a la meva carrera...-Em sembla, noieta, que oblida una cosa més important que la seva carrera.-Quina?-El meu dinar.-De veritat pensa això? -No ho dubti.-No em pensava que existís algú tan egoista!-En el meu cas, l’egoisme està totalment justificat. Mai he pogut discutir un tema que capti més la meva atenció.-Però vostè acostuma a escriure sobre la gent amb tanta comprensió i sentiment. Això és el que tinteressa dels seus articles.-A mi només m’interessen els 50 centaus per paraula.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60- Enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça (XVII)

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys. (Miquel López Crespí)

El bar de la plaça, el negoci que regentaven Nofre Seguí i na Margalida de can Toniet, seria el nostre centre d´operacions, l´indret on ens podria trucar la família i nosaltres a ells. Un lloc excepcional, amb bons amics i servei de menjar bo i barat. Coneixíem el bar per les nostres estades estiuenques; però no hi havíem anat mai a l´hivern, a no ser per fer la xocolata després de sentir la Sibil·la. La mare de Nofre Seguí, madó Juliana, era experta en menges de primera qualitat. Ho sabíem per les vegades que hi anàvem a dinar i sopar en els estius de feia uns anys. La fama arribava fins a tots els pobles dels voltants, i es donava el cas que alguns senyors de Palma feien excursions fins a Lluc tan sols per tastar les seves receptes.

Quin era el secret que la feia coneguda arreu?

La padrina i la repadrina deien que de joveneta havia estat cuinera a la possessió de son Ferrà, prop de Valldemossa. Els Ferrà de Montpeller eren aquella classe d´aristòcrates en curs d´extinció. Aferrats a la terra, no eren dels que solament anaven a veure les terres alguns dies a l´any i es conformaven amb el que l´amo els portava al casalot de Palma. Ben al contrari, mai no deixaren de viure a la possessió i establiren una relació ferma amb els missatges i jornalers d´aquells immensos terrenys que en el segle XIX volgué comprar l´arxiduc i que la rica família no va vendre mai.

El pare, que mai anà de senyors, i manco si aquests explotaven cinquanta o seixanta treballadors, somreia, descregut, quan la padrina explicava la bonior d´aquells grans propietaris de vides i hisendes. “No res d´estimar la terra”, intervenia en la conversa; “pur interès material”. Vigilar la feina dels pagesos per a controlar qui era bon llaurador, pastor experimentat o excel·lent cuinera, com madò Juliana. Sovint, amo i missatges aprofitaven l´absència dels senyors per fer menys feina o apropiar-se d´algunes gallines, saquets de blat o d´ametles per compensar el migrat sou que rebien. Els Ferrà de Montpeller ho sabien i per això mateix s´estimaven més romandre a la possessió, atents al desenvolupament de les feines agrícoles dels seus terrenys.

El pare continuava fent la rialla en sentir parlar de senyors bons o dolents. “O no veieu que tots són iguals?”, demanava, inquisitiu. “Els bons, els que donen alguna almoina a final d´any, una camisa nova el dia de festa senyalada, un pa el cap de setmana si els jornalers han fet feina com pertoca, només ho fan per tenir el personal content. Tanmateix... quina despesa important significa lliurar unes camises, dues coques bambes, un pa gran als missatges? Tot reverteix en la millora de la possessió. Tan sols ho donen a qui s´ho ha guanyat, a qui sua de veritat, als que hi deixen la vida damunt el terrós. Són bons treballadors; Produeixen com pertoca: no és qüestió de deixar que marxin. I si els nous jornalers no donen els beneficis dels actuals? Val més mantenir el ramat content que no haver de provar amb gent que no coneixes i no saps quin rendiment els pots treure, pensen, alhora que assaboreixen la xocolata de l´horabaixa que els ha portat la criada”.

El pare encenia una cigarreta i continuava, sorneguer: “Pensau en el que fan quan els servents han envellit: la dida, la cuinera, el pastor, l´amo són foragitats de la possessió sense cap misericòrdia. Generacions i generacions d´excel·lents missatges han acabat al carrer, sense diners, mancats de recursos, perquè ja no podien carregar un sac a l´esquena o no tenien forces per llaurar, recollir l´anyada d´ametles, tondre les ovelles, anar a recollir figues, segar faves i mongetes. Per als senyors, són improductius, un destorb del qual desfer-se ràpidament. Ja no els poden explotar. Adequar una cambra a la possessió, mantenir-los fins a la mort? Qualsevol proposta en aquest sentit seria considerada una bogeria. El senyor que s´atrevís a fer-ho seria blasmat per boig pels altres propietaris”.

“En aquest aspecte, continuava, mentre acabava de fumar, “no hi ha cap diferència entre senyors bons i dolents. Tots són igual, actuen amb idèntica indiferència amb les persones que els han ajudat a enriquir-se, a viure durant generacions d´esquena dreta, sense fer mai res a no ser gaudir dels més increïbles àpats i anar a missa els diumenges”.

Quan acabava, ningú deia res. En el fons, tothom sabia que la vida a les possessions era així, i els exemples que confirmaven el que deia el pare eren innumerables.

Els Ferrà i Montpeller sabien que mentre els criats fossin joves i sans tot rutllava a la perfecció. Per això no anaven quasi mai a Palma: alguna vegada, per arreglar determinats assumptes amb les autoritats, anar el teatre o a la sarsuela, que era l´espectacle que més agradava al senyor de Montpeller. Dies especials on es treien les robes de festa i ostentació. Una feinada per a les criades planxant camises i vestits amb les antigues planxes de ferro que s´encalentien damunt el foc. Els missatges netejant les tartanes, els cavalls que havien d´estar a punt, netíssims, adornats amb els millors ormejos que s´empraven en aquestes ocasions.

Madó Juliana, la mare de Nofre Seguí, sempre havia tengut a l´abast els millors productes de la terra. No res de comprat a Palma! Tot cultivat a la possessió! El blat per al pa, panades i coques, la verdura fresca, just a l´hortet proper a la cuina: cebes, albergínies, llorer, moraduix, alls, pebres, tomàtigues... I els llimoners i tarongers de la clastra! Les cireres, els pomers, els magraners. I, a cura dels missatges, munió d´animals de ploma i el porquim. Tot era sempre a disposició de la cuina i la taula dels senyors: ànecs i conills, gallines, indiots, coloms per quan volien brou de colomí. No em parlem del rebost curull fins a les bigues d´olles plenes de tallades de porc amb saïm, els botifarrons, camaiots i sobrassades; el bisbe, la sobrassada més preuada, presidint el rebost. De la carn de xot i vedella s´encarregava el pastor, un bon carnisser a les ordes de madó Juliana. Les receptes que podia fer amb els productes de la possessió eren infinites! I les mil combinacions que preparava feien que fos una de les treballadores més estimades de la casa. Les seves indicacions eren llei per a qualsevol servent. El dia que digué als senyors que marxava, que volia anar a ajudar el fill que havia obert un bar a Lluc, hi hagué dol a la possessió. No volien que marxàs. Li oferiren augment de sou, vestits per als dies de festa, vacances, cosa excepcional en aquella època! Però madó Juliana es va mostrar inflexible. Primer era la família; després els altres.

Just acabat d´aixecar-nos, el primer que férem va ser anar a saludar els propietaris del bar. Ambdós, en veure´ns, tengueren una gran alegria. Margalida, que em coneixia de petit, em va donar una forta abraçada i, de seguida, demanà per la repadrina i els pares.

Vaig comprovar que les informacions rebudes al poble no eren falses: na Margalida somreia, com sempre, xalesta i feliç. No hi havia res que denotàs que enyorava la vida amb el ferrer. Pel que podia comprovar, el poc temps viscut amb en Tomeu de can Serrall era una història finida, antiquíssima. Ni ella ens va demanar per l´espòs ni nosaltres en férem cap menció. La vida fa aquestes voltes i els camins de l´amor són inescrutables. El que avui sembla ferm i perdurable es pot desfer en uns minuts. Impossible analitzar les causes autèntiques d´una separació! Des de l´exterior, sense haver viscut els problemes íntims de la parella, ens podem errar en les nostres apreciacions. La subjectivitat campa arreu, victoriosa, i cada un dels implicats té arguments de sobres per justificar les seves accions. El que pot semblar blanc a un observador podria ser que, en realitat, fos negre. El cert és que na Margalida es sentí seduïda per la presència d´en Nofre i el resultat va ser la separació amb el seu home.

La padrina li havia portat un regalet: un rosari de plata comprat en un viatge a Lorda, quan feia poc hi havia anat en peregrinació amb altres amigues a veure la verge miraculosa.

Les vaig deixar enraonant, fent recordatori de velles històries del passat, parlant dels anys de la jovenesa de na Margalida, quan compareixia tan sovint per la casa dels padrins.

En Nofre, després de demanar pels pares, per la feina del taller, a Can Ripoll, em serví un cafè amb llet i una ensaïmada. La flaire del forn inquer on les feien m´entabanà. Em sentia en el paradís. Lluny dels meus deures amb els estudis, fora de la mirada vigilant del pare i la mare, a la fi podria llegir i pensar amb tranquil·litat. Em vaig instal·lar en una de les tauletes de marbre de l´establiment. En el centre del bar, la foganya cremant abundosa llenya. M´agradava assaborir la flaire dels trons d´olivera, d´ametler, de figuera, la fullarraca del pi que cremava a la xemeneia creant un ambient tebi, de benestar, en tota l´amplària de la sala. De lluny estant m´arribava el soroll esmorteït de la ràdio. A la programació de discos sol·licitats, els nuvis i els amics es dedicaven cançons. Antonio Machin, Gloria Lasso, Antonio Molina, los Tres Sudamericanos, Lucho Gática, el Dúo Dinámico, Nat King Cole sonaven evanescents, ambientant el gran saló amb la música del moment. Les brodadores i cosidores dels pobles s´entretenien sentint aquestes cançons i, més que res, les radionovel·les, que els feien somniar amors impossibles, viatges que mai no farien, aventures que les allunyaven per uns instants de la grisa estretor quotidiana.

En Nofre continuava amb els seus quefers, taral·lejant alguna de les cançons que sonaven per vell Telefunken dels anys quaranta. La televisió, just acabada d´instal·lar, romania en silenci: la programació televisiva començava d´horabaixa i els matins eren propietat exclusiva de la ràdio. A uns prestatges, sota l´aparell just acabat d´estrenar, un munt de diaris i revistes em feia saber que durant totes aquestes setmanes tendria a la meva disposició material informatiu. Per curiositat em vaig aixecar per mira què hi trobava. A part del diari del Movimento, el Baleares, hi vaig veure el Diario de Mallorca, el Siete Fechas, uns números endarrerits d’El Ruedo, exemplars de Diez Minutos i El Caso.

Novament a la tauleta, assaboria aquells moments de felicitat. El sol, penetrant pels grans vitralls de l´entrada, anava ocupant lentament l´espai del saló. Si t´hi fixaves amb deteniment podies contemplar com anava avançant mil·límetre a mil·límitre fins a ensenyorir-se de taules i rajoles del bar. Els dos moixos de la casa restaven instal·lats prop de la xemeneia, endormiscats, tranquils. Ni s´havien immutat quan hi havíem entrat... Després sabria que el negre era en realitat una moixa, na Nit, i el gris era en Mostatxos, jove i juganer, que s´entretenia atacant la vella moixa del local.

Na Nit no feia cas de les provocacions del moixet. El deixava jugar. Permetia que li mossegàs la cua, les orelles, que li pujàs damunt l´espinada. Però tot tenia un límit: quan es cansava de tantes malifetes, amb un simple urpada el llançava al terra.

Inútil que provàs de desfer-se de les seves provocacions. En un segon, en Mostatxos era novament al damunt i de nou començava la batalla.

Na Nit, que es considerava, amb tota la raó del món, reina i senyora absoluta del local, tan sols obria un ull per controlar què passava al voltant. Després, es girava d´esquena i continuava dormint fins que la fam o la set la feien anar a fregar l´espinada a les cames d´en Nofre o na Margalida.

Quina diferència amb el tragí de l´estiu, quan no hi ha cap tauleta buida i els infants van i vénen sense aturar, jugant i fent impossible la vida de pares i padrins! No res de la calma del present! A la plaça, cotxes i motos arriben a cada moment. Diàriament, algun autocar ple de turistes ve a fer l´obligada visita al santuari. Com a ramats d´ovelles els he vist davallar del vehicle i, amb presses, fer l´oportuna visita al cambril de la Verge, fer una volta pel pati, retratar-se davant el monument al bisbe Campins, comprar unes postals a la botiga de souvenirs i marxar a la mateixa velocitat amb què han comparegut.

És la follia del món modern! Quedar-se en la superficialitat de les coses, no aprofundir mai en la història de l´indret que visites. Què pots saber de Lluc, d´Alcúdia o Palma si només tens unes hores a l´abast? Sí, potser que abans de partir d´excursió, els més llegits s´han entretingut amb una guia per a turistes; però són la minoria. La majoria de visitants espanyols i estrangers no saben res de la terra que trepitgen i, possiblement, tampoc no els interessa gaire. La nostra terra, per al noranta-nou per cent de visitants, és un espai de sol i platges. A les nits, festa a les discoteques, molt de beure i, a l´endemà, estendre la tovallola damunt la sorra i cremar-se la pell fins a fer-se plagues.

Al cap d´una estona, mentre assaboria aquells moments de felicitat infinita, entrà a l´establiment mestre Josep Ferrer. Ens havien dit que era a Lluc per provar de guarir-se la tisi. Amb l´única diferència essencial que la seva era una malaltia real i la meva completament fictícia.

Li podies notar al rostre una blancúria sospitosa, com si la sang no circulàs per les venes, talment estàs posseït per una anèmia inaturable.

L´home, ben vestit, just acabat d´afaitar, ens digué bon dia i s´assegué a una tauleta a la meva esquerra després de deixar l´abric al moblet de l´entrada.

Anà a agafar un dels diaris de sota l´aparell de televisió i s´assegué a una taula.

Em saludà novament.

--Bon dia? Sou nous per aquí? –demanà, després de comanar un cafè amb llet al propietari.

--Sí -li vaig contestar--. Arribàrem ahir, però fins ara mateix no hem sortit de l´habitació. Diluviava i no teníem cap desig d´agafar un xop.

Va ser la conversa inicial que encetà una amistat que durà tot el temps de la nostra estada a Lluc. Amb els dies Josep Ferrer ens explicà munió de detalls de la seva vida. En pocs moments s´adonà, parlant amb la padrina, de qui érem, que el meu pare era un presoner de guerra republicà, i, el fet li va fer obrir el cor a tota mena de confidències.

Crec que es sentia perdut. Els metges no li donaven gaire esperances. La seva arribada a la desesperada a Lluc era, possiblement, la darrera taula de salvació. Vidu d´ençà feia deu anys, només li restava una filla, a Barcelona, que, per motius de feina, no el podia atendre. Potser mai havia vist un home tan abatut. Li costava parlar i, cada moment, s´havia de treure el mocador per portar-lo a la boca. També vaig saber que els propietaris del bar li tenien reservats plats i tassons especials. L´admetien, com sempre havien acollit els malalts, però volien anar amb compte amb un possible contagi als clients. Per sort Mallorca i els mallorquins ja no eren com els dels temps de la vinguda a l´illa de George Sand i Frederic Chopin, quan els feren sortir de Son Vent i el propietari cremà els mobles que havien emprat.

De seguida s´adonà que podia parlar amb confiança. Jo era fill d´un defensor de la República! I ell, pel que ens explicà, també havia lluitat en defensa de la Llibertat.

Josep Ferrer pogué salvar-se de la inicial repressió dels sublevats gràcies a formar part de l´expedició de mallorquins que anava a l´Olimpiada Popular de Barcelona. Com a membre destacat de la CNT era un dels dirigents més coneguts del ram del comerç, a Palma. La nit que embarcaren cap a Barcelona, tot eren rialles i cançons. Prop de mil persones marxaven a la capital del Principat sense saber que aquella nit era la de la sublevació. L´exèrcit d´Àfrica ja afusellava al Marroc, Ceuta i Melilla, just en el moment que ells, a coberta del vapor, agitaven banderes republicanes, roges i de la CNT.

Jo havia acabat de berenar i la padrina, asseguda al meu costat, després de les respectives presentacions, escoltava amb deteniment. Al vell cenetista li brillaven intensament els ulls, com si ressuscitàs, com si l´únic que el fes viure altra volta fos navegar fins al passat, sentir-se de nou un jove de vint anys dalt de la coberta de la nau que l´allunyava de Mallorca just en el moment que el general Goded treia les tropes al carrer i els falangistes començaven les primeres detencions.

El sol li il·luminava la cara i, per uns moments, es transformà. Mentre explicava la història de l´anada a Barcelona veia al meu davant el mateix jovenet que feia tants d´anys agitava la bandera de la CNT al capdamunt de la nau.

--En arribar a Barcelona –continuà, emocionat-- no ens permeteren desembarcar. Se sentien canonades i trets de metralladora. Els treballadors assaltaven les casernes i es bombardejava el Govern Militar, just davant el port. Vèiem passar cotxes i camions amb banderes onejant al vent. Pels crits que sentíem des de la distància ens adonàvem que la batalla girava a favor nostre. Com era possible que no ens deixassin desembarcar? Qui era el responsable de la malifeta? Què pretenien? Que no anàssim a reforçar les milícies? Si haguéssim pogut posar peus a terra, ben segur que centenars de mallorquins haurien anat a combatre a favor de la República!

Finalment, el capità del vaixell rebé ordes d´anar fins a Tarragona, i al cap de dos dies d´haver marxat de Mallorca, desembarcàrem en el port de l´antiga Tàrraco romana.

Josep Ferrer aturava l´explicació per prendre aire. Estava malalt de veritat. Li costava parlar, es returava de tant en tant. A moments s´aixecava i anava als serveis. Senties tossir. Crec que ho feia per tal que nosaltres no veiéssim la sang. La padrina em mirava preocupada. Amb la seva ullada podia llegir les preguntes que es feia: No seria millor que estàs internat a Caubet? Què fa per aquestes muntanyes sense ningú que li tengui cura?

Eren els meus mateixos interrogants.

Hauria vengut a morir en un indret solitari, a una habitació per a peregrins lluny del món i de la frenètica activitat dels hospitals? Tot era possible. En Josep em feia la impressió d´un home que s´acomiadava de la vida, del que ha estat fonamental en la seva existència: les idees de la joventut, l´amor per una dona i els fills, el treball. Ara només li restaven guspires enceses en la mirada, en les paraules que pronunciava per fer saber a algú qui ha estat, quins foren els fonaments de la seva existència.

Quan es reincorporà a la conversa, parlà amb dificultat.

--Bé; m´ha agradat molt fer aquesta xerrada. Però avui estic cansat. Demà, si voleu, us contaré com va ser el desembarcament del capità Bayo l´any 1936.

El vaig veure sortir per la porta del bar. La seva figura va desaparèixer de sobte enmig de la claror esclatant del sol que inundava la plaça.

De la novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí Un hivern a Lluc (El Tall Editorial)

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - Un viatge al futur (XXIII)

Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos! (Miquel López Crespí)

Alguns matins, acabades les misses de cada dia, anava a l´església i m´asseia en un dels bancs del cambril de la Verge. L´església, d´estil renaixentista, va començar a construir-se el 1622 i es va acabar el 1691. Travessava lentament la planta de creu llatina d´una sola nau mirant les tres capelles existents a cada costat. Alçava la vista cap amunt, extasiat amb la cúpula, grandiosa, de bellesa sublim. Amb els dits palpava lentament les parets de pedra viva sentint el batec dels segles en la pell. Com si la sang circulàs pel seu interior, talment un organisme viu que m´enviàs rius de força del passat. La història, penetrant pel cos, transportant-me a espais inquiets i tremolosos!

Volia desaparèixer per unes hores, perdre'm pels viaranys dels records. Potser retrobar-me, ara que em sentia habitant d´un terreny de ningú. El temple, la soledat en aquelles hores matinenques, era el meu refugi més estimat. Un indret on podia estar temps sense que ningú interrompés les meves meditacions. M´entretenia contemplant el retaule de Jaume Blanquer, amb la imatge de santa Maria situada en el centre d´un giny giratori. Em seduïa l´esponerosa decoració barroca que es va fer seguint les instruccions d´Antoni Gaudí. La decoració encegadora et preparava per a iniciar qualsevol viatge a través d´un temps que ens encerclava talment una presó. Com si els arquitectes del segle XVII i els reformadors del XX haguessin volgut fer un món a part, un temple obert a tots els misteris de l´existència. Devia ser per això que el culte a la Verge s´havia estès tant arreu de Mallorca? Què era el que seduïa la munió de pagesos i gent procedent de les més diverses classes socials per acudir de forma constant a la basílica? Existia, potent, un poder ocult que desconeixíem? Era per aquestes raons que, instintivament, cercava recer a l´ombra de la història?

Penetrava silenciosament en el cambril. El director dels blauets ens havia explicat que la imatge que s´hi adorava era feta de marès policromat. Possiblement, segons els experts, es tractava d´una talla feta en els segles XIII o XIV. En uns quadres pintats per Salvador Torres podies veure, il·lustrada, la llegenda de la trobada de l´escultura i, més enllà, a les altures, els dibuixos dels escuts dels pobles de Mallorca. Tan sols unes dèbils bombetes il·luminaven aquella sala de rere l´altar major. Pels estius, quan arribaven autocars amb turistes espanyols, la visita obligatòria era anar a resar un parenostre i unes avemaries al cambril. O, simplement, fer la processó per veure la imatge i tocar l´escultura amb les mans. Els catòlics es senyaven amb mostres d´autèntica devoció. A mi, les imatges fetes amb fusta i guix sempre m´havien semblat ídols d´un cultura remota que havia sobreviscut a través del temps mitjançant guerres d´extermini, cambres de tortura i fogueres aixecades arreu les places de l´Europa cristiana.

Però aquell hivern, a Lluc, no hi havia turistes ni estiuejants. Els pocs habitants del gran edifici del santuari només érem suficients per omplir una taula del bar de la cantonada. I, una vegada acabada la missa, el temple era buit, a no ser que arribassin visitants inesperats.

Quan volia restar sol m´amagava en el cambril, reclòs en els meus pensaments. Amb la padrina sempre hi havia tema de conversa. I, al bar, els entreteniments eren abundosos: les notícies i les cançons de la ràdio que en Nofre sempre tenia en marxa, la plàtica constant de la padrina amb madò Juliana i Margalida de can Toniet, les històries de la guerra de Josep Ferrer... Restar a l´habitació tampoc no era cap solució. L´abundor de llibres que havia portat de Palma, la dèria que em dominava per provar d´escriure en el bloc encara sense una retxa... Tot plegat em dificultava la concentració.

En la meva imaginació juvenil, anar unes hores al cambril era com entrar en una càpsula espacial. La ment es preparava per a iniciar el viatge a qualsevol regió remota del passat o del futur. La imatge de la Verge, l´únic lloc il·luminat d´aquell espai miseriós, era talment el quadre de comandament de la nau. Per a dissimular, portava el rosari de la padrina i el seu llibre d´oracions. Assegut al banc, movia els llavis mecànicament en previsió que, d´improvís, entràs algun sacerdot. Trampes per a amagar el meu estat de tensió. Una vegada hi comparegué el director del museu amb una visita. Volia mostrar la Verge a una parella ja ben entrada d´anys. Eren estrangers. El sacerdot els parlava en francès. De primer no s´adonaren de la meva presència, però quan em veren assegut, resant el rosari, feren alguns comentaris en veu baixeta. No sé què digueren, però de segur que no podien avenir-se que un jove de catorze anys tengués tan forta devoció a la Mare de Déu!

No resava a la imatge que tenia al davant! Havia engegat els motors de la nau i començava a enlairar-me. Cap on viatjaria aquell matí? Ningú ho podia saber. Ni jo mateix podia endevinar per on anirien els meus pensaments! També era possible que la pressió dels records m´anul·làs el pensament i romangués mig adormit a la solitària sala.

Sortosament la visita no va durar gaire i, al cap d´una estona, estava sol novament. El cap em feia voltes, impulsant-me cap al futur. Era com si m´hagués posseït una força que no podia dominar. De sobte em trobava llançat a una velocitat vertiginosa. Els fulls dels calendaris anaven caient un rere altre. El sol sortia i es ponia de forma ininterrompuda, com les manetes que marquen els segons en els rellotges. Notava que el cos canviava. S´endurien i allargaven els membres. Per uns moments vaig pensar en la metamorfosi de Kafka. Esdevendria un immens insecte, un monstre contemplant el món des d´unes coordenades inexistents, situat a l´aire, volant, sense poder aterrar mai a la terra, recuperar l´antiga forma humana? En el fantasmagòric viatge mirava les mans, els peus. Volia comprovar si el malson era real, si em convertia en el terrífic insecte.

De cop i volta notava com el sol sortia i desapareixia amb més lentitud; com un cotxe que va frenant lentament. Per sort el meu cos no s´havia transformant en l´insecte que descriu l´escriptor de Praga. Em deman on sóc. On he aterrat després de la llarga travessia. En el trespol hi ha un calendari obert per una pàgina que diu “Abril de 1975”.

Abril de 1975? Aleshores he avançat dotze anys? Em mir les mans. La sang hi batega! Vol dir que dotze anys endavant encara no hauré mort? Seré viu, trepitjant les mateixes rajoles, mirant idèntiques parets del santuari?

Encara no ho puc creure! Ha passat més d´una dècada d´ençà que vaig entrar al cambril de la Verge? Intent recordar què feia l´any 1963, assegut a l´interior de l´església, provant de reflexionar, imaginar què seria de la meva vida. Un miracle de la figura màgica que em contempla, hieràtica, muda, des de la trona on està instal·lada? Hauré de tornar a creure en sants, déus i dimonis com quan era petit? Assolir el coneixement del futur sempre m´havia intrigat. Em demanava si, amb el pas inexorable del temps, tot es transformaria en el meu interior. Arribaria als trenta completament canviat, sense que restàs dins meu cap de les passions que m´alletaren de jove? Seria capaç de creure encara en un món més just i solidari? En el viatge a través dels anys que just acabava de fer veia com companys amb idees fermes, amics amb els quals sortíem a fer pintades contra la dictadura, mudaven de pell com les serps i esdevenien fidels guardians de l´ordre establert, màquines aptes solament per a complir instruccions, botxins al servei de l´explotació i la mort programada des de les altures.

El cambril de la Verge continuava en silenci. Tan sols una polsina daurada s´anava difuminant, resplendent, creant estranyes tonalitats dins l´espai tancat que m´envoltava. Era l´única prova del miracle que havia tengut lloc en aquell indret silenciós. Els meus pensaments anaven prenent forma. Començava a recordar a la perfecció què feia, què pensava, quines eren les meves idees en els anys finals de la dictadura. Sé que havíem de planificar un Primer de Maig que fos sonat. A la fi, després de nombroses reunions, els diferents grups de les Illes arribàrem a l´acord de sortir, junts, al carrer. La festa que el Santuari organitzava per motius religiosos, amb gent venguda de tots els pobles de Mallorca seria l´indret adequat per a fer sentir la nostra veu, repartir entre els assistents els fulls volanders que portaríem impresos. La Casa Regional Catalana havia organitzat una trobada sardanística, la qual cosa faria augmentar encara més l´assistència a la muntanya sagrada.

El record dels actes de Primer de Maig acut a la ment com si haguessin esdevingut ahir. El final de la dictadura s'anava acostant d'una forma irreversible. Pel 1974 el règim havia nomenat president del govern el "carnisser de Màlaga", Arias Navarro, que guanyà aquest malnom a causa de la ferotge repressió contra els republicans que exercí a la ciutat andalusa, en temps de la guerra (dirigí l'afusellament de milers de treballadors). El 12 de febrer hi hagué el cèlebre discurs que consagrà el fantasmal “espíritu del 12 de febrero”. Fou una provatura fracassada de seguida. Es tractava de permetre certes "asociaciones políticas" --tot respectant els principios fundamentales del Movimiento-- que, en opinió dels feixistes, haurien de contribuir a aturar l'onada de mobilitzacions populars que sacsejaven l'estat. La nit del 12 de febrer fou força tenebrosa. Jo no tenia televisió i vaig anar a sentir i veure el discurs del "carnisser" a casa dels arquitectes Guillem Oliver i Neus Inyesta, prop de Llibres Mallorca. Sopàrem de pa amb oli i pernil sense dir paraula, mirant la pantalla del televisor que reflectia --en blanc i negre-- el rostre sense ànima del botxí.

Havia travessat una ciutat trista, deserta. Anava capbaix, demanant-me quan ens seria possible assolir la llibertat per la qual havien donat la vida tants companys, herois anònims de la resistència, dels quals ens sentíem hereus

Una vegada escoltat el discurs constatàvem que no podíem esperar res --talment com suposàvem- del règim franquista--. La llibertat i el socialisme només vendrien portats per la lluita popular, o no vendrien. Pel març, el govern "aperturista" dava garrot a l'anarquista Puig Antich; pel setembre de l'any següent, després del decret antiterrorista (una llei que permetia matar a voluntat qualsevol membre de l'oposició), foren afusellats per la Policia Armada i la Guàrdia Civil cinc joves militants antifranquistes: tres membres del PCE(m-l) pro-albanès i del FRAP, i dos d'ETA. La dictadura moria matant. Fou un any de nombroses accions, quasi diàries, en contra el règim.

Anar a Lluc a fer una manifestació antifeixista? Com ho podia haver imaginat en el 63, quan hi anàrem amb la padrina a causa de la meva malaltia fictícia? Qui hauria pogut pensar que, anys més endavant d´aquella estranya estada al Santuari, hi tornaria, però aquesta vegada acompanyat pels companys del partit. Ara ja no era l´incipient grup del col·legi, els amics de Nova Mallorca. En els deu anys que havien passat ja militava en un partit d´esquerres, compromès en la lluita final contra el franquisme. Aleshores... no havia traït les idees de quan era un jovenet? Tenia els mateixos ideals?

Record que el Primer de Maig del 75 havia de ser sonat. En Jaume Pinya, un bon amic del PCE --i que no podia consentir que jo treballás per a l'esquerra revolucionària--, em donà la llauna un parell de dies fins a convèncer-me per anar amb un "comando" d'"independents" (és a dir, no sotmesos a la disciplina dels seguidors de Santiago Carrillo) a fer les pintades rituals que fèiem els primers de maig. Vaig acceptar amb la condició de tenir llibertat absoluta amb el que feia a les consignes a pintar. Vaig sortir, doncs, amb el grup de Jaume Pinya i alguns anònims militants del PCE, i, amb esprai, ens passàrem un munt d'hores pintant per la barriada de General Riera, Magisteri, fins a la plaça de Toros, i arribàrem prop de Son Serra-la Vileta. Les consignes que vaig deixar marcades a les parets no eren exactament les del PCE (només tenien ordres de pintar "Visca el primer de maig!"). Jo hi afegia "Visca el Primer de Maig... Roig!" o diferents "Visca la República!" i "La llibertat serà comunista!", frases que eren considerades molt extremistes. Un dels contactes de seguretat --per a saber que no hi havia detencions-- era veure'ns a determinades hores a la gasolinera de la carretera de Valldemossa, prop de Magisteri. Allà vaig trobar Sebastià Serra, posant benzina i amb cara de preocupació, vigilant la feina.

Les pintades rutllaren a la perfecció. Com succeïa la majoria de vegades, no hi hagué entrebancs seriosos i tothom tornà a casa després d'haver deixat ben clara l'evidència palpable de la revolta.

Embarcats en aquella frenètica activitat --quasi diària--, a l'endemà també em vaig apuntar a una moguda que diverses organitzacions tenien muntada a Lluc aprofitant unes ballades de l'aplec de sardanistes de la Casa Regional Catalana.

Quan arribàrem al Santuari ja hi havia càntics i moviment de gent amunt i avall. Senties cançons folk catalanes: "No serem moguts" i altres. Una gernació de companyes i companys amb actitud combativa portaven banderes de les quatre barres (les roges amb la falç i el martell estaven preparades per a ser enlairades d'un moment a l'altre). Arreu hom podia distingir tipus sospitosos, guàrdies civils sense uniforme i alguns membres de la Social que coneixíem prou bé. L'ambient s'anà encalentint i, de sobte, amb força, començaren els crits demanant "Llibertat, Amnistia, estatut d'Autonomia!", a part d'altres de més radicals. La policia es començà a posar nerviosa. En un determinat moment, des de la teulada del Santuari, els companys començaren a llançar fulls volanders damunt la gentada. Llavors, els crits augmentaren d'intensitat. El poble, sense por, aixecava el puny, i vaig sentir com alguns començaven a cantar la Internacional. M'hi vaig afegir. Just en aquest moment començaren les corregudes i els cops. Vaig veure com la Guàrdia Civil detenia Biel Bassa, el fill de na Francesca Bosch, i més endavant, Baltasar Darder. De cop i volta, Sebastià Serra, perseguit per un membre de la Social, em va passar corrents per davant. L'anaven a agafar (al final l'agafaren), però, instintivament, en un reflex inconscient, en veure com perseguien un company, vaig pegar una potada ben forta al policia que l'empaitava. Ben segur que aquell home degué veure les estrelles. De seguida es girà i em detingué. Record que ens pujaren a cops al primer pis d'una casa de la plaça. El social cridava ¡Comunistas, os vamos a hostiar!. Al pis ja hi havia els altres detinguts, drets, amb un guàrdia civil que els apuntava amb una metralleta i amb la prohibició de xerrar --com vaig poder comprovar a l'instant--. Hi vaig veure Joan Antoni Alomar, Biel Bassa, Miquel Bueno, Sebastià Serra, Maria Mairata, Aurora Vidal, Jaume Serra, Baltasar Darder, Cathy Sweeney i alguns altres. Al final érem tretze els detinguts. La gent començà a dispersar-se; els uns a casa seva; els altres, els més compromesos, a muntar accions de solidaritat per si l'arrest s'allargava massa.

Allò, una detenció massiva d'antifeixistes, representava un problema per a la Guàrdia Civil. Hagueren d'avisar al Govern Civil per a demanar un autocar. No tenien cotxes abastament per portar-nos a la caserna d'Inca!

Finalment, emmanillats de dos en dos, ens dugueren a Inca. A Palma, els companys ja s'havien mobilitzat i avisat premsa i ràdio. El primer que hi comparegué preocupat per la nostra sort fou en Xim Rada, del Diario de Mallorca. Després hi aparegueren altres mitjans de comunicació, i els advocats progressistes començaren a fer passes. El vicari general de la diòcesi, en representació del bisbe, també va fer acte de presència demanant pels detinguts; es tractava d'impressionar els responsables de la repressió a fi que no ens apallissassin més: alguns rebérem fort! El servei d'informació de la Guàrdia Civil ens interrogà a fons, però no tragueren res en clar. A l'endemà ens posaren en mans del jutge i aquest decretà la nostra llibertat provisional. Potser rebé instruccions des d'amunt de no complicar més el problema. Hi havia massa mestres, professors, intel·lectuals coneguts, i no era qüestió de fer el joc a l'oposició muntant un procés monstre que es podria girar en contra del règim. De totes maneres l'enrenou va ser sonat. Mallorca i la resta de l'estat s'assabentaren de l'acte antifranquista de Lluc!

Va ser just en aquell moment que vaig sentir la veu de la padrina, insistent, imperiosa: “Què fas aquí, tot sol, a les fosques?”, deia, preocupada. “T´he cercat arreu i no et trobava. Portes més de tres hores desaparegut, sense dir res. Pensava que havies tengut algun accident. Per què no has dit on anaves? Almanco hauria estat tranquil·la, sense passar aquesta penada”.

Anava despertant del somni o del viatge a altres coordenades del temps. Mentre tornava a la realitat, la veu de la padrina ressonava, potent, dins el meu cervell, obligant-me a tornar a la realitat. “I si haguessis caigut dins un pou, dins un avenc de la muntanya, i ningú pogués sentir els teus crits demanant auxili?” afegia, agafant-me del braç per fer-me aixecar del banc. “No recordes quan, de petit, caigueres dins la sínia de Son Amer? Aquella vegada et salvares perquè feinejàvem ben prop del pou. T´hauries pogut ofegar. La sort va ser que aquella horabaixa havíem regat i el pou estava buit. Els homes que davallaren al fons per a salvar-te et trobaren tremolant de fred, assegut damunt les cadenes del cadufos, amb els peus dins l´aigua que, sortosament, no et tapava. No et sentíem fins que, acabat de regar l´hort, el motor s´aturà i poguérem sentir els crits demanant auxili”.

Es deturà un moment per agafar aire. Suava. Estava summament agitada. Jo ja m´havia despert i veia el seu rostre a dos pams del meu. Encara no sabia si havia viatjat al futur o tot era un somni produït per l´ambient misteriós del cambril. Feia dies que no menjava bé. Era l´estat de debilitat el que em portava a veure visions, perdre'm pels viaranys ocults de la imaginació?

Diumenge passat, 2 de febrer, arribà Numen, veus d’Ilercavònia, l’acte que des dels diLLUMs d’arts al forn volem donar rellevància i homenatjar la molta gent de les Terres de l’Ebre que ha guanyat premis culturals durant l’any anterior.No és un acte de sobèrbia, sinó una forma de fer arribar al màxim de gent possible que aquí hi ha molt de talent, i al mateix temps una excusa per a posar-los en contacte i fer-nos forts, de conèixer-nos, d’estimar-nos.No pretenem fer una llista dels millors, no és aquesta la nostra intenció, perquè una de les coses que més ens agrada és unir gent de llarga trajectòria i prestigi amb gent que tot just comença. Ens limitem a recollir les dades objectives de la gent que ha guanyat premis en totes les disciplines culturals, i demanar perdó pels oblits que sense cap mena de dubte haurem tingut.En acabar l’espectacle vam fer pujar a l’escenari tots els premiats per a una gran foto de família, i vam dir, en clau d’humor, que tot el que havia passat abans era una excusa per a aconseguir aquesta fotografia; però, a banda de ser una petita broma, té gran part de veritat, perquè així va començar la idea de Numen, amb l’objectiu de posar un al costat de l’altre el màxim de persones creadores ebrenques.Us deixem amb les paraules de Ricardo Gascón i Jesús M. Tibau, en nom dels diLLUMS, als parlaments abans de l’espectacle juntament amb Dolors Roo d'Òmnium Cultural Terres de l'Ebre i d'Enric Roig, regidor de Cultura de l'Ajuntament de Tortosa, i amb un recull de repercussions, de Numen, àlbums de fotos, etc, que anirà creixent..PARAULES INICIALS Gràcies per la vostra assistència, en nom dels diLLUMs d’arts al forn, un col·lectiu heterogeni, entusiasta, obert, i sense altres normes que l’amor per la cultura, i les ganes de compartir-la de forma lúdica, si pot ser. Som un col·lectiu que creix, sobretot, gràcies a l’estima.Gràcies a les entitats que ens ajuden a organitzar Numen, moltes ja col·laborades habituals  (Ajuntament de Tortosa, Òmnium Cultural de les Terres de l’Ebre), i també els Serveis Territorials de Cultura, Campus Extens de la URV a Tortosa, l’Escola Municipal de Teatre de Tortosa, el grup CREA i el Forn de la Canonja.Gràcies i enhorabona a les persones i entitats premiades a qui dediquem aquest espectacle en homenatge vostre i, de retruc, a tots nosaltres. I gràcies a les moltes persones que col·laboren de mil maneres en totes les nostres iniciatives que perpetrem al llarg de l’any.Hem començat amb dos bellíssimes imatges de Vicent Pellicer, de dos parts del territori que han patit els embats de la natura de forma directa i, indirectament, dels éssers humans: la Ribera d’Ebre, i el Delta de l’Ebre. No són imatges de la tragèdia, sinó de l’esplendor, perquè així les volem recordar, perquè així volem que siguin notícia. L’any passat vam haver d’explicar mil cops què era això de Numen, o de súmmum, o de nemon com algunes persones ens han dit. Encara hem de donar explicacions, però ja no tant, perquè Numen ja forma part de les nostres vides, almenys per a nosaltres, que durant tot l’any pentinem les xarxes socials i la premsa a la recerca de premis culturals guanyats per gent ebrenca, i de més enllà (d’aquí el subtítol de veus d’Ilercavònia)Cadascun dels reconeixements ens fa il·lusió, des dels premis de més prestigi nacional i internacional, fins al premi més humil d’algú que comença a escriure, o a pintar. Que tots estigueu avui aquí, junts, és el nostre premi. Però estem segurs que hi ha mancances i oblits involuntaris, i aprofitem totes les ocasions per a demanar disculpes, i que ens ajudeu a confeccionar la llista de l’any vinent.L’any passat, Numen era la musa que dormia al fons de l’Ebre i despertava per desvetllar-nos la inspiració. Enguany Numen gira al voltant d’un autor teatral que escriu l’obra que es presentarà avui, i serem testimonis del procés creatiu, de com es fan vives les emocions i els records. Gràcies Valer Gisbert pel teu talent i capacitat de convertir les nostres idees en bellesa a través del teatre, la música, la dansa, la imatge, imprescindibles per a l’èxit de Numen, en complicitat amb el següent repartiment d’artistes:  Marta Viladrich, Enric Panisello,  Mª Cinta Villamón, Alba Figueroa, Ismael Villamón, Francisco de Pedro, Ruben García, Meritxell Sabaté, Júlia Redó, CREA, i  LDF Il·luminació, així com a Josep Boldó pel disseny del cartell..REPERCUSSIONSVídeo part final elaborat pel grup CREANotícia a Canal Terres de l'EbreBlog de Jesús Serrano Fotos de Rafael Ricote al seu blogLa Nova EscenaÀlbum conjunt de fotos

En aquest començament d’any, que ha vingut tan farcit de literatura, no podíem deixar de fer visible la recuperació que ha fet l’editorial Adesiara del Poema del bosc, d’Alexandre de Riquer (Calaf, 1856-Palma, 1920), amb una introducció completíssima a càrrec de Roger Miret. Alexandre de Riquer és considerat el millor representant del prerafaelitisme literari del país, que ell mateix va introduir, i un creador que sobretot es va dedicar a la pintura i les arts aplicades, terreny en què va excel·lir. A més, enguany se’n celebra el centenari de la mort, i la recuperació d’aquest llarg poema és la primera aportació a aquesta commemoració.

Alexandre de Riquer va tenir una vida apassionant, segons que explica el curador del poema i autor de la introducció, Roger Miret. Ja de ben jove se’n va anar a França per trobar-se amb el seu pare, exiliat, car havia participat del bàndol carlí. Ell mateix va retornar a Catalunya per lluitar a la Tercera Guerra Carlina i va haver-se d’exiliar també. A Besiers va estudiar enginyeria i més tard a Tolosa, belles arts. Gràcies a un indult que va aconseguir la seva mare, Alexandre de Riquer va poder tornar a Catalunya. Aleshores va entrar en contacte amb Apel·les Mestres, que el va introduir a la indústria editorial i les arts aplicades i també el va posar en contacte amb una colla d’intel·lectuals com ara Pompeu Gener, Joaquim Bartrina i el pintor Simó Gómez.

A partir del 1882, el seu taller del carrer Petritxol es va convertir en un punt de trobada d’intel·lectuals i artistes. Riquer era un referent i es trobava entre els grans: quan es va casar amb Dolors Palau el 1885, la cerimònia la va oficiar mossèn Cinto Verdaguer i van fer de testimonis Àngel Guimerà i Francesc Matheu.

Roger Miret comença la introducció dient: «Alexandre de Riquer (1856-1920) és un dels personatges més interessants del modernisme català. Se’l coneix sobretot pel fet de ser un dels artistes més destacats de l’època; la seva obra, vastíssima, innovadora i d’una gran qualitat, la trobem repartida en museus d’arreu del país. En canvi, la seva producció literària, que és sens dubte una de les més representatives i reeixides del modernisme, ha caigut en l’oblit i no s’ha publicat des de la mort de l’autor. Només l’any 2010 va tornar a la impremta, cent anys després, un dels cants del Poema del bosc gràcies a l’esforç de diversos admiradors de la poesia d’Alexandre de Riquer.»

El curador també recorda que «la producció artística de Riquer sobretot va ser prolífica en el camp de la il·lustració de llibres. Va dedicar-se molt de temps a la col·lecció Arte y Letras, dirigida per Lluís Domènech i Montaner.» Amb ell col·laboraria durant l’Exposició Universal de Barcelona del 1888 en la decoració de l’Hotel Internacional i del castell dels Tres Dragons. «L’any següent, a l’Exposició Universal de París, Alexandre de Riquer va descobrir diverses tendències europees que el van impressionar i van canviar la seva manera de pintar. Així, el seu estil es decanta cap a l’idealisme, pràcticament deixa d’utilitzar els fins aleshores recurrents motius ornitològics i tendeix a adoptar un gust i una temàtica més religiosos.»

I cinc anys després, el 1894, faria un viatge a Londres que seria tot un punt d’inflexió en la seva obra. «El fet que va determinar aquest viatge, la seva vida i, de retruc, el desenvolupament de la cultura catalana en els anys següents va ser el descobriment in situ del prerafaelitisme. No és que els prerafaelites capgiressin radicalment la seva manera de concebre l’art, sinó que més aviat li van proporcionar uns referents per desenvolupar les idees i intuïcions que ell ja tenia. […] Escriptor, pintor i artesà, ell encarnava l’ideal prerafaelita de l’artista total. Els camps en què més va destacar són el pòster, l’exlibris, el gravat i la decoració de llibres i revistes. Riquer va ser ni més ni menys que l’introductor del pòster a Catalunya.»

Quant al Poema del bosc, Miret explica: «L’any 1901, Alexandre de Riquer, que es troba en el moment més àlgid de la seva carrera, comença a escriure el Poema del bosc, un ambiciós, colossal poema èpic que canta la Natura com a espai de transcendència oblidat per l’home modern. El Poema constitueix, doncs, la poetització definitiva del gran amor per la naturalesa que Alexandre de Riquer va professar tota la vida i especialment en els últims anys, i alhora d’uns valors que són molt característics del modernisme. L’any 1902, però, deixa l’obra inacabada, no sabem ben bé per què. Quan la reprèn, el 1909, les circumstàncies del país i de la seva vida personal han canviat radicalment. Ja ho hem vist: el noucentisme imperant ha desplaçat els modernistes de l’àmbit públic, i Riquer no sap o no vol adaptar-s’hi. Que llavors reprengui el Poema del bosc i el publiqui el 1910, només ho podem entendre com un gest reivindicatiu, d’autoafirmació. El Poema és el cant de cigne d’un home i d’una generació extraordinaris.»

I també: «Tot el poema, en el fons, és un al·legat contra l’oblit essencial de l’home modern, que embriagat per la seva força de creació ha colgat el sentit primigeni de l’existència sota un món artificiós, buit i insostenible. Aquest abandó està vinculat, com hem dit, a la ‘civilització’: sempre que apareix en grup, l’home és presentat com un ésser corromput i corruptor; en canvi, hi ha alguns éssers individuals privilegiats que poden desprendre’s del llast de la tribu i penetrar el misteri sagrat del bosc: el poeta, l’enamorat, l’eremita.»

Us oferim la lectura del cant X complet, ‘Aquelarre’.

The post Adesiara recupera el ‘Poema del bosc’, d’Alexandre de Riquer appeared first on VilaWeb.

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones. (Mateu Morro)

CINEMA DEL SEGLE XX DE MIQUEL LÓPEZ CRESPÍ

Per Mateu Morro, historiador

Miquel López Crespí és un autor prolífic. Ja és difícil saber quants de llibres, dels més diversos gèneres i temàtiques, ha estat capaç d’enllestir. Poc a poc, però, la seva obra va agafant més forma, més coherència i va entrelligant els temes i el móns que l’han atret. Ara en aquest volum sobre el cinema del segle XX arreplega amb molt d’encert un conjunt de treballs amb totes les referències i reflexions biogràfiques, poètiques i ideològiques que a l’autor li inspira el fet cinematogràfic.

El cas és que jo no som, ni de prop fer-s’hi, cap entès en cinema. De fet a l’actualitat em dedic més aviat a tractar temes d’agricultura i alimentació. I per tant som una persona molt poc adequada per a ser aquí avui en aquesta presentació. Pens que en Miquel m’ha convidat, sobretot, perquè som amic seu des de fa molts d’anys, i sap que jo no el deixaré malament. En tot cas, a pesar de la meva incultura, no se m’escapa un fet que per mi és definitori de la manera de pensar d’en Miquel López-Crespí: la seva profunda identificació amb el fet cinematogràfic, tant com a art i com a tècnica, com sobretot com a mirall de la societat i eina de coneixement i transformació.

El segle del cinema

El segle XX, efectivament, entre moltes altres coses, és el segle del cinema. El segle XXI no sabem ben bé encara el que serà, però es possible que sigui, pel que fa a l’expressió humana, el segle de les noves tecnologies de la comunicació. I la televisió, com a art, és una germana menor, encara que no com a mecanisme de control ideològic i social. La pintura, l’escultura, la música o la literatura són arts de sempre, de tots els temps. Però el cinema és l’art del segle XX: l’art i l’eina publicística de masses amb més potència i capacitat d’incidir sobre les persones.

Per això en aquest interessantíssim llibre el cinema ens apareix lligat als grans esdeveniments històrics que han marcat el segle passat: la revolució russa, les guerres mundials, el feixisme, els moviments d’avantguarda cultural o les lluites anticolonials.

Evocació del cinema de poble

Però tot començà en un cinema de poble. En Miquel López evoca a la perfecció la seva intensa vida de cinèfil des de la primera infància. És cert que, quan son pare i el seu oncle, aleshores pintors en actiu, dibuixaven el rètol del famós “Salón Montaña” de sa Pobla, en Miquel jugava per la pista de ball i va poder veure la instal·lació de la màquina de projecció. Era l’any 1955. Aquella visió, i més encara amb la seva assistència a totes les estrenes que s’esdevenien en aquell poble tan ben dotat pel que fa a cinemes (el “Cine Principal” (Can Guixa), el “Coliseum” (Can Pelut), el “Gardenia” que era el cinema a l’aire lliure i més tard el luxuriós “Montecarlo”), va ser d’uns efectes impactants sobre aquell nin que, com ara encara, estava posseït per una curiositat fora mesura. D’aquell aparell, a través dels seus rajos de llum, en sortien dones i homes, exèrcits, vaixells, reis i emperadors, soldats i generals, gladiadors i romans, personatges de totes les èpoques i totes les contrades que poblaven aquelles prodigioses pantalles dels cinemes de poble.

Els cinemes de sa Pobla devien ser un poc com tots els cinemes de poble o de barriada. Encara que potser el nivell del “Saló Montaña” o, després, del “Montecarlo” hagi estat poques vegades igualat. Eren cinemes de poble i del poble. Allà dins hi solia haver una gernació. Jo també me’n record: gent de totes les edats i totes les condicions, encara que el públic variava molt segons l’hora de la sessió. Al meu poble record com una cosa apoteòsica les sessions del dissabte vespre, veritablement massives, plenes de matrimonis, gent major i parelles de totes les edats. En canvi el diumenge horabaixa hi anava més tota l’al.lotea. Com és lògic en aquells ambients jovenívols era més fàcil el desbordament del públic, que a vegades s’ho passava més bé amb l’aldarull que suscitava qualsevol interrupció inoportuna que no en la pròpia projecció. En Miquel també ens recorda la tauleta amb cacauets i caramels amb figures populars cabdals com eren l’amo de Can Calent, s’Inquero o en Panero, que venien uns xufles o uns cacauets que havien collit ells mateixos del seu hort o havien comprat als veïnats. Productes, idò, d’alta qualitat alimentària, comparats amb aquests temps actuals de globalització.

En aquells cinemes de poble de la nostra infància, amb el seu flaire de cacauets torrats i els inesperats talls de la llum que feien xiular els espectadors, ens diu Miquel López-Crespí, “hi hagué increïbles descobriments”: Charles Chaplin, encara que no pogués captar encara els misteris i suggeriments de cada un dels seus gestos de La quimera de l’or; les aventures d’Stan Laurel i Oliver Hardy, les anades i vengudes de Buster Keaton a El maquinista de La General o la frescor dels germans Marx a Una nit a l’òpera. La màgia del cinema ja es va fer present i es posaren els fonaments d’una relació que, amb els anys, arribà a la més estreta intimitat.

És potser dins aquest panorama pobler on s’hi pot ubicar la figura de l’actor Simó Andreu, un nom màgic de la infantesa poblera d’en Miquel López. Simó Andreu és una persona que va ser capaç de partir de Mallorca i fer-se un nom en l’àmbit del cinema i del teatre, sense renegar mai de la seva terra i del seu poble. I també cal assenyalar la figura emblemàtica d’Alexandre Ballester que ja feia crítica de cinema a la revista Vialfás.

Una finestra al món en temps de tenebror

Però és a Ciutat on l’interès pel cinema d’en Miquel es realitzà plenament. Aleshores era l’època de màxim esplendor del Teatre Líric, del cine Born i de la Protectora, del Rialto i de l’Avenidas, de la Sala Astoria i de l’Actualidades. Va ser en aquests cinemes on en Miquel continuà el seu aprenentatge amb els seus companys d’escola, fugint sovint de les avorrides classes, o freqüentant-los en companyia de son pare i el seu oncle, antics combatents de l’exèrcit republicà.

“La sessió contínua: per a nosaltres universitat dels pobres, curs permanent de poesia, els misteris més fascinants a l’abast de la retina”. Sobretot el nostre autor dóna importància al “Cineclub Universitari” de Francesc Llinàs i Antoni Figuera, amb en Vicenç Santandreu, n’Emili Garcia i en Joan Escarrer. Al seu costat és just recordar noms pioners com els de Vicenç Mates o de Jaume Vidal Amengual. En aquelles sessions del diumenge de matí, a les 10 o a les 11, s’hi podien veure pel·lícules de gran qualitat. En els anys 1996-67 es projectaren pel.lícules com Las timnieblas del dia de Fabri, Jazz en un día de verano d’Stern, Tierra sin pan de Buñuel, La piel y los huesos de Panigel, Ciudadano Kane de Welles, Psicosis de Hitchcock, El eclipse d’Antonioni, Los cuentos de la luna pálida de Mizogouchi, El año padado en Marienbad de Resnais, El infierno del odio de Kurosawa, La piel suave de Truffaut, Giulieta de los espíritus de Fellini i tants altres films inoblidables. És aleshores quan el cinema esdevengué als ulls d’en Miquel López un mitjà d’expressió formidable i quan es consolidà com una eina que ens aporta instruments d’anàlisi i ens ajuda no sols a entendre el món sinó a transformar-lo. Els llibres, els viatges, la vida, es casen amb el cinema per a obrir un món ple de possibilitats per al somni, per a la fantasia, per a la poesia o per a l’impuls revolucionari.

És en aquests moments quan en Miquel, que ja ho intuïa des de sempre, se n’adona que els seus varen perdre la guerra i que el règim de Franco no és més que l’expressió del poder feixista. És el compromís polític, la identificació amb la lluita dels obrers, la solidaritat amb la vaga d’Astúries, les primeres pintades nocturnes, la primera detenció. En aquestes circumstàncies el cinema, que a la nostra infància havia representat la capacitat màgica de reviure els fets del passat i endevinar els del futur, ara cobra una dimensió nova, igualment fabulosa. A través del cinema es produeix la identificació amb un sistema de valors que fora del cinema està prohibit, perseguit i condemnat. El cinema és la llibertat, una finestra a la veritat en temps de tenebres. La pel·lícula pren una funció quasi mística, iniciàtica, en un camí que ens ha de dur a obrir els ulls a la realitat amagada i prohibida. Els viatges i el cinema tenen un poc la mateixa funció il·luminadora. I en temps de dictadura els viatges també són una manera de veure bon cinema. Però aviat no fa falta sortir a l’exterior de l’estat, perquè el cinema de qualitat també es fa present a les sales mallorquines. El cinema és un art i les dictadures sempre han tengut dificultats per a controlar l’expressió artística.

El cinema de la dictadura

Això ho sabia molt bé el règim de Franco. Ja des del seu inici i amb la creació d’un aparell de propaganda política en el qual el cinema hi jugava un paper molt important. Cal esmentar materials infectes com Raza (1941), un film de José Luís Sáenz de Heredia que dugué a la pantalla un text històric de “Jaime de Andrade”, és a dir del General Franco. És encara l’esperit de la croada contra el marxisme, la república i la democràcia. Cinema d’exaltació feixista i de l’imperi espanyol com Sin novedad en el Alcázar, El Santuario no se rinde, Los últimos de Filipinas, Escuadrilla, A mi la legión, etc. Quan el sistema es fa decrèpit i s’acosta el seu final, incapaç d’aturar uns canvis socials i culturals que, des de la pèrfida Europa, ens van arribant, la cinematografia oficial es va fent de cada cop més barroera, més superficial, més penosa, en el seu intent de contrarestar els símptomes de crítica. És quan es genera allò que el poble va anomenar sàviament una “espanyolada”. Era un cinema “que ens feia créixer en l’esclavatge enmig del més cruel embrutiment de l’esperit”. El Marcelino, pan y vino que ens obligaven a veure aquells miserables capvespres del diumenge. Res a veure, diu en Miquel, amb el fulgor de Godard de Al final de la fugida.

Tot i això, enmig de la tenebror hi ha pel.lícules si més no “estranyes” com La muerte de un ciclista de Bardem, Bienvenido, Mr. Marshall de Berlanga o Surcos de Nieves Conde, “que no saps d’on surten ni com va ser possible la seva realització”. No en parlem ja de Calle Mayor, l’obra més important de Bardem. S’ha de fer referència a revistes com “Nuestro Cine”, “Triunfo” o “Primer Acto” que serviren per donar a conèixer aquell nou cinema i per obrir una reflexió de primer nivell.

El cinema crític

Aquest és el cinema que interessa a Miquel López-Crespí. Ell sempre ens ha parlat d’Eisenstein, Dziga Vertov, Fritz lang, Elia Kazan, Visconti, Buñuel, Forman, Ford, Rossellini, Orson Welles, Antonioni, Bergman o Kubrick Ens remarca, per exemple, el seu primer contacte amb Fellini, que s’esdevengué el mes d’octubre del cinquanta-vuit, quan a sa Pobla, al “Montecarlo”, s’estrenà Las noches de Cabiria. “En plena època daurada del nacional-catolicisme i de les pel.lícules de consum sense gaire qualitat artística, el xoc amb el cinema de Fellini va ser vertaderament impactant”. Ens parla de la influència del neorealisme italià, del poder suggestiu del realisme a El salari de la por de George Clouzot.. I després de Bardem, de Berlanga, de Saura. Un cinema molt diferent de les produccions del règim. El descobriment de Rainer Werner Fassbinder, de Wuilhelm Murnau, d’Otto Preminger o de Joseph Losey són fets que assoleixen una importància per ells mateixos i que defineixen l’especial relació d’en Miquel amb l’art i amb la política, és a dir amb el cinema.

Des de mitjans dels anys seixanta en Miquel començà a preocupar-se sobre el compromís de l’intel·lectual –fos aquest director de cinema o fos simple mestre d’escola- amb el seu poble. De fet el seu primer escrit a “Última Hora”, de la mà de Pepín Tous i Frederic Suau, va ser l’article “El compromiso político del escritor”. I el cinema és un aspecte més, de gran importància, en aquesta vinculació que uneix la manera de pensar de Miquel López-Crespí i la seva experiència de l’expressió artística. Podríem parlar, potser, d’una relació d’amor. De l’amor al cine que es demostra en la seva presència a totes les estrenes d’interès, en l’època del “Cineclub Universitari”, en el llibre de poemes “Temps moderns: homenatge al cinema”, en els viatges a l’estranger per veure les pel.lícules prohibides per la dictadura i també en cada un dels escrits recollits en aquest llibre.

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Les cites inicials del meu nou llibre A mig camí de la incertesa homenatgen dos autors amics, estimats i admirats, que ens han deixat els últims anys.
.

uno escribepara dar de comer a los demoniosque quieren devorarlo .Uno escribe, de Víctor Caninio  . . Heu de saber, però, que aquestes cosesde primer van ser escrites al meu cor. .L’ombra rogenca de la lloba, de Gerard Vergés

La premsa de Menorca i el llibre de Miquel López Crespí - REPRESSIÓ I CULTURA DURAN EL FRANQUISME (LLEONARD MUNTANER EDITOR), un nou llibre de l´escriptor Miquel López Crespí -

Per Eduard Riudavets Florit

Repressió i cultura durant el franquisme és un assaig engrescador. En la línia d’anteriors llibres, com ara L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició, analitza, fa la dissecció i ens posa davant els ulls la realitat de la cultura a les nostres illes. El recorregut és exhaustiu, de les arts plàstiques a la literatura, del cinema a la ràdio, i sempre des d’una concepció revolucionària tot seguint les tesis de Gramsci sobre la intel·lectualitat. (Eduard Riudavets Florit)

“L’obligació de l’escriptor és contar la terrible veritat, i l’obligació civil del lector és conèixer-la”.

Aquesta frase de Vasily Grossman, autor de la monumental Vida i Destí, m’ha rodat pel cap des de que vaig començar la lectura de Repressió i cultura durant el franquisme de Miquel López Crespí. M’explicaré.

Sens dubtes no és una casualitat que recordés aquesta cita de Grossman. Al meu humil parer tota l’obra de López Crespí és una constant lluita per trencar el silenci, per esquinçar els vels que amaguen la realitat, per en definitiva contar la terrible veritat que se’ns vol amagar. Miquel López Crespí, un dels grans escriptors en llengua catalana, té una obra extensa en tots els àmbits de la creació literària: poesia, novel·la, teatre i assaig. En tots i cadascun dels seus llibres és ben present el compromís amb els valors de l’esquerra revolucionària i en la defensa de la llibertat dels pobles.

Repressió i cultura durant el franquisme és un assaig engrescador. En la línia d’anteriors llibres, com ara L’Antifranquisme a Mallorca (1950-1970), Cultura i antifranquisme i No era això: memòria política de la transició, analitza, fa la dissecció i ens posa davant els ulls la realitat de la cultura a les nostres illes. El recorregut és exhaustiu, de les arts plàstiques a la literatura, del cinema a la ràdio, i sempre des d’una concepció revolucionària tot seguint les tesis de Gramsci sobre la intel·lectualitat.

En aquest sentit, Repressió i cultura durant el franquisme és un llibre valent, molt valent. López Crespí no s’amaga rere circumloquis, ens deixa ben clara la seva anàlisi de la realitat cultural, no se n’està de fer-nos saber la seva opinió sobre els lletraferits closos en les seves torres d’ivori, ens denuncia la complicitat d’alguns escriptors amb el franquisme, fa baixar dels altars algunes de les patums hipòcritament lloades a la nostra terra, ens parla de la traïció de l’esquerra oficial...i ens fa evident la persecució i marginació de tots aquells intel·lectuals que s’han mantingut fidels a la lluita per la llibertat i la justícia.

És un llibre escrit des del compromís. Un llibre que ens interpel·la a tots.

“Pensam que davant el conservadorisme de la política –la manca de perspectives revolucionàries i subversives- aquest paper de revulsiu i de proposta vital per a l’home (paper que en el passat més recent correspongué a l’art) torna a esdevenir principal eina per al deslliurament i perfeccionament de la humanitat esclerotitzada per les grans propostes oficials”.

No vull acabar aquest escrit sense dir-vos que he gaudit molt tot llegit aquest assaig i, alhora, he après. He conegut fets i persones que desconeixia, he entès situacions que fins ara m’havien desconcertat, m’he emocionat amb alguns retrats i m’he indignat en veure com actuaren alguns literats oficialment encensats. A més m’he adonat de quanta riquesa cultural se’ns ha interessadament furtat.

En definitiva, Repressió i cultura durant el franquisme no deixa indiferent i això precisament és un dels grans mèrits del llibre. Perquè això és el que cal, perquè “necessitem saber de l’obra i l’existència dels que són soterrats sota tones de ciment armat, menystenguts, atacats, oblidats, silenciats...”. Revista Iris (Menorca)

L’Any Joan Perucho, que commemora el centenari del seu naixement (Barcelona, 1020-2003) tindrà el segell de Julià Guillamon, que n’és el comissari, qui més coneix l’obra i la vida de l’escriptor i és autor d’una biografia i d’un estudi sobre la seva literatura fantàstica. A més, ha estat l’impulsor, el pensador i l’ideòleg del programa, que ja va començar a treballar fa més d’un any. Sense Guillamon, potser no hi hagués hagut Any Perucho.

Serà un any ple d’imaginació però de factura discreta, perquè el pressupost de Cultura dóna per a poc, tot i que ha crescut una mica en relació amb l’any passat. Tal com ha explicat el director de la Institució de les Lletres Catalanes, Oriol Ponsatí-Murlà, la partida que aportarà la conselleria a l’Any Perucho serà de 75.000 euros, més que la partida de l’any passat per a l’Any Brossa, per exemple, que només arribava als 50.000 euros. Dit això, la consellera, discreta, tot i destacar el petit augment de la partida de Cultura en el nou pressupost que es negocia, ha reconegut que no era prou.

Centrant-nos en l’Any Joan Perucho, l’objectiu de Julià Guillamon és aconseguir fer créixer el nombre de lectors de l’autor de les Històries naturals, ara que sembla que hi ha una generació que el torna a llegir i el redescobreix. Això no passava als anys vuitanta, quan Guillamon va conèixer Perucho. Aleshores, en una època tan polititzada, un autor com ell, que no ho estava, no era ben vist.

‘El vaig conèixer quan jo era molt jove. Devia tenir vint o vint-i-un anys’, ha explicat Guillamon. ‘Vaig escriure un article sobre la seva literatura, un article llarg i pesat. Però en Perucho em va trucar i em va convidar a fer un cafè a casa seva. Allà vaig conèixer la seva dona, la Maria Lluïsa, i va ser una tarda increïble, en vaig sortir molt impressionat. D’entrada, perquè la primera cosa que em va dir en Perucho era que la Maria Lluïsa havia vist un fantasma al replà de la casa i em va portar a veure’l. En Perucho em va dir que ell no l’havia vist, perquè li feien por els fantasmes. I la casa que tenia era com d’escenografia teatral i en Perucho s’hi movia com si fos un actor. S’havia creat una personalitat fascinant. Deia paraules que només les deia ell. Per exemple, “trufat”. I tenia una gesticulació exagerada, fantàstica. Tot plegat em va fer veure visions. I a partir d’aquella primera visita tan divertida, va començar una amistat molt llarga.’

Continua Guillamon: ‘El vaig llegir molt i em va servir per a moltes coses, perquè en Perucho, tan curiós com era, t’obria moltes portes a temes tan diversos com el disseny gràfic (coneixia els grans dissenyadors dels anys seixanta), el món de l’art (tenia amistat amb Miró, Tàpies, Joan Pons i fins i tot amb Zush), li interessava el pop, la màgia, els vampirs… I amb ell, el món de la gastronomia era una aventura. Li encantava menjar, però era un anti-nouvelle cuisine.’

‘Una vegada vam anar plegats a Gandia, perquè formàvem part d’uns premis literaris. Però, de fet, el que realment era important d’aquell viatge eren dues coses que es va marcar de fer: anar a l’Albufera a menjar allipebre i anar a veure la casa de l’Azorín. Vam fer les dues coses. Després, va estar-se hores bevent aigua per fer baixar l’allipebre. I mentre conduïa el seu Chrysler, cantava cançons de la Rita Pavone. Tot això era una festa. En Perucho era una porta a tota manera de coneixement. I l’Any Perucho vol ser així: amb molt d’allipebre, amb música de la Rita Pavone, amb fantasmes i vampirs i l’Azorín.’

Julià Guillamon ha preparat una commemoració descentralitzada, amb actes i activitats en totes les localitats on Perucho va fer estada: el barri de Gràcia on va néixer; Madrid, on va fer els estudis per a ser jutge; la Granadella, Banyoles, Móra d’Ebre i Gandesa, on va exercir de jutge; i l’Albinyana. ‘Apel·les Fenosa li va fer conèixer Albinyana, al Penedès, i allà Perucho es va fer una casa. En va parlar molt, d’Albinyana, en llibres i en els seus articles, fins al punt que tothom associava aquest poble amb en Perucho. I aquest arrelament al territori que va tenir l’escriptor també volem que es reflecteixi en el programa d’activitats.’

El programa és format per petites exposicions, espectacles de petit format, reedicions dels seus llibres i un col·loqui acadèmic. També hi haurà alguna sorpresa, com l’edició d’un vi DO Terra Alta, amb motiu de l’Any Perucho. Diu Guillamon que això a Perucho li hauria fet il·lusió. També es faran dues rutes literàries, una per Barcelona i una altra per Albinyana.

Presentació de l’Any Perucho. D’esquerra a dreta: Oriol Ponsatí-Murlà, director de la Institució de les Lletres Catalanes; Mariàngela Vilallonga, consellera de Cultura; i Julià Guillamon, comissari de l’Any Joan Perucho. Tres plecs de propostes de l’Any Joan Perucho

1.Vampirs! Les històries naturals de Joan Perucho
Del març del 2020 al febrer del 2021.
Exposició itinerant comissariada per Julià Guillamon. Una immersió en el món de Les històries naturals: la literatura fantàstica i d’aventures, el vampirisme, les guerres carlines i la guerra de 1936-1939 i el pop. L’exposició es podrà veure a Banyoles, on Perucho es va inspirar per crear l’ambient del naturalista que protagonitza la història, i en els seus escenaris principals: Barcelona, Gandesa, Morella i Berga. Cada seu incorporarà elements originals relacionats amb els diferents municipis que l’acullen.

Altres exposicions a destacar:
‘Vampiros en la biblioteca’. Del 27 de març al 28 de juny de 2020. Madrid, Biblioteca Nacional d’Espanya.

‘Joan Perucho i l’editorial Tàber’. Octubre 2020 – gener 2021. Biblioteca Jaume Fuster, Barcelona.

‘Josep Palau i Fabre, Joan Perucho, Picasso i Joan Miró’. Juliol – novembre 2020. Fundació Palau, Caldes d’Estrac.

‘Perucho i els seus amics’. 16 de novembre – 15 de desembre. Espai Zero de la Biblioteca de Catalunya.

‘Joan Perucho & Enric Sió. El gholó, la botànica oculta i els joguets’. Museu del Joguet, Figueres.

2. Espectacles de petit format
‘El romanç de Les històries naturals. Escenes de la Primera Guerra Carlina i del temps dels vampirs’. A partir de la novel·la de Joan Perucho
Carles Belda, ara Onofre de Dip, ara Antoni de Montpalau, ara el General Cabrera, narrarà, sonarà l’acordió, llegirà i cantarà per fer-nos viatjar del Maestrat a Cerdanya, tot passant per Pratdip, Barcelona, Gandesa i Berga.

‘El mèdium. Xou de lectura dramatitzada dels poemes de Joan Perucho’
Amb l’actriu Laura Pau i el poeta Josep Pedrals.

‘Botànica oculta’
A partir del llibre homònim de Joan Perucho. Un espectacle adreçat al públic familiar. Una idea d’Enric Rovira i Arnau Colom.

‘Històries naturals’: musical basat en la novel·la de Joan Perucho
Lletra i direcció Miquel Agell.

‘Llibres infectats’
Una intervenció teatral de Marc Caellas i Esteban Feune de Colombi.

3. Reedicions de la seva obra
L’Any Joan Perucho va tenir un pòrtic, que va ser la reedició de la novel·la Les històries naturals (Edicions 62), el novembre del 2019. I aquest gener també s’ha presentat Joan Perucho i la literatura fantàstica de Julià Guillamon (Editorial Empúries). És una nova versió.

Julià Guillamon va escriure l’assaig Joan Perucho i la literatura fantàstica quan era molt jove, comptava vint anys, va ser la seva tesina d’estudiant de filologia catalana a la Universitat de Barcelona. Però no va ser fins set anys després, el 1989, que aquesta obra es va publicar en llibre. Ara l’autor l’ha reescrit de cap i de nou, ampliant la idea més original que ja apareixia en la primera versió, però sense desenvolupar: fa un vincle entre la història que explica Les històries naturals, situada a la primera guerra carlina, i la guerra del 1936-39.

Explica Guillamon: ‘En Perucho es va deslliurar d’anar a la guerra perquè va agafar el tifus. Si hi hagués anat, l’haurien destinat a la batalla de l’Ebre. Després de la guerra, quan ja era jutge, el van destinar a Gandesa i allà va prendre consciència que s’hi hagués pogut quedar. La idea de la mort l’atrapa. Les històries naturals és una novel·la psicoanalítica. Se situa durant la primera guerra carlina, que és el mateix espai de la batalla de l’Ebre. És una novel·la que té alguna cosa d’exorcisme de la guerra civil. I ell fa una mena de paral·lelisme entre els carlins (republicans) i els liberals (franquistes). També hi ha el pas del temps. Quan parla de fantasmes, parla del pas del temps.

A més d’aquestes reedicions, també arribaran en edició de butxaca el Llibre de cavalleria i Les aventures del cavaller Kosmas (Edhasa en farà la traducció a l’espanyol); Comanegra publicarà Els homes invisibles, doble volum de proses breus que inclou les obres ‘Diana i la mar morta’ i ‘Cendres i diamants’, el 15 de febrer. I hi haurà una adaptació al còmic de la novel·la d’aventures medievals i fantàstiques Llibre de cavalleries, amb Toni Benages (dibuixos) i Julià Guillamon (guió), que publicarà l’editorial Empúries el març del 2020, entre més.

The post Any Joan Perucho, entre la literatura fantàstica i els traumes de la guerra appeared first on VilaWeb.

El pare davant d’una tempesta, una núvia histèrica, un gos que no hi sent, algú de genolls a la vorera, una dona que es desbotona el vestit a cal metge, la rama d’un pati de col·legi que es trenca, l’esposa que compra un elixir d’amor, la llàntia dels desitjos, un carlista fins la mort, l’home que troba cartes esgrogueïdes, dos vaixells de paper, una xiqueta mestressa del temps, l’astrònom que mira massa estrelles, un turista del passat.

Narrativa insular - Avançaments editorials – Lleonard Muntaner Editor publica Una història amagada - Una història amagada (Lleonard Muntaner Editor), nou llibre de narracions de Miquel López Crespí - Vet aquí un tast de la narració El Casal -

Fou quan, per divertir-se, decidí cremar llibres i antiquíssims pergamins de la família. Vademècums hebreus salvats de la Inquisició; devocionaris primorosament il.luminats; tractats i receptaris per a assolir la saviesa perfecta heretats religiosament de generació en generació. Els llibres que havia pogut salvar de la biblioteca d'Antoni Villalonga, aquell foll que s'arruïnà provant d'alliberar els esclaus de Puerto Rico. Còdexs salvats miraculosament de l'assalt, en el mes d'agost de 1391, del Call de Mallorca; manuscrits de poesia àrab (vastíssima feina de copista feta per un llunyà cosí jesuïta); escrits de Mossé Gabbay, escriptor hebreu d'una prosa directa, precisa, de clar i expressiu vocabulari. Mossé Gabbay, fugitiu de les persecucions de 1391, emigrà a Àfrica i retornà tres anys després a Mallorca com a agent del rei d'Aragó, Joan I; s'establí novament al Call amb la seva família. Cremaven igualment originals de Mossé Remos, l'Himne de la Creació, ple de filigranes sintàctiques i riquesa de lèxic. Autèntiques creacions d'Ishag ben Natan, poeta que també visqué en el Call vers 1347 i que traduí el comentari que el persa Muhammad al-Tabrizí havia fet de l'obra de Maimònides. Veig, igualment escampades per terra, pàgines del rabí Simeó ben Sémah Duran, del barceloní Ishag ben Sesset Perfecte, la primera edició dels Viatges de Gulliver, de Jonathan Swift, autor d'aquelles meravelles de països imaginaris com Liliput, Brobdinngnac, Lupata... El Diari d'un seductor, de Soren Kierkegaard. Una edició única d'aquella versió apòcrifa del Quixot que volgué aprofitar l'èxit de Cervantes (qui era en el fons Alonso Fernández de Avellaneda? Algú parla de fra Lluís d'Aliaga, de Bartomeu d'Argensola, de fra Joan Blanco de Paz... també de Lope de Vega, Tirso de Molina, fra Andrés Pérez, Joan Martí. El cert és que, segles després, ningú no sap res d'aquest escriptor amagat eternament sota un indesxifrable pseudònim: Alonso Fernández de Avellaneda, per a sempre perdut entre les escletxes dels segles). Les novel.les filosòfiques de Jean-Jacques Rousseau (per a saber què opinaven, en el segle XVIII els nostres enemics!); aquella utòpica Emili o De l'Educació, on Rousseau pretén ensenyar com s'han de formar moralment els homes sense que entengui la impossibilitat de la tasca degut a la maldat connatural de la humanitat. Quina follia la seva prèdica! El retorn a la natura, creure en l'excel.lència de l'ésser humà... L'absurd de lluitar per un contracte social capaç de protegir els drets dels més desvalguts. Ella, salvatge, incontrolable, només preocupada per alimentar les plantes carnívores, per oferir-se a les nits als servents... )què en sabia de la filosofia de Spinoza, de les aportacions de Rousseau al pensament universal? Quan acabà de destruir els més valuosos volums de la biblioteca, començà de nou la febril tasca amb la col.lecció de documents del meu avi. Cartes autèntiques de Colom, del Papa Climent VII, de l'emperadriu Caterina de Rússia narrant els seus amors amb el Príncep Potiomkim i altres nobles feudals de l'estepa. Allà, a la seva cambra convertida en un infern, suosa per l'esforç, dreta com una deessa grega, amb l'acostumada túnica de seda blanca transparent, marcades encara a les anques les mans brutes de qualsevol criat, llençava aquelles joies raríssimes al foc amb decisió i plaer exacerbat. Partitures originals de Wagner i Verdi; manuscrits del cardenal Mazzarino, el comte-duc d'Olivares, Napoleó I i Napoleó III, la reina Victòria, Pere el Gran, Ramon Llull. Les flames anaven consumint els treballats portolans creats pels hebreus del Call en l'Edat Mitjana, fórmules de verins inconcebibles i per a conquerir l'amor etern d'homes i de dones de totes les edats i posicions socials. La fórmula secreta proporcionada per bruixes i endemoniats de segles antics parlant de vigílies en la nit de Sant Joan on havies de romandre dret, enmig del porxo de la casa, amb una candela encesa on hi havia d'haver fulles d'herba valeriana mirant el cel per tal de collir-hi la llavor que hi floriria; els encanteris per fer venir persones absents i per a enamorar fins a la mort; els pergamins amb les ordres de l'Emperador per a degollar els agermanats empresonats... Era llavors quan em dominaven autèntics desitjos de matar-la, assassinar-la cruelment o, com féu el meu rebesavi amb la seva esposa, tapiar-la amb l'única companyia de les seves plantes carnívores dins d'una habitació sense sortides. Imaginava els seus sofriments sota l'efecte d'una terrible metzina, un verí letal que la matava a poc a poc, entre esgarrifosos patiments. L'hauria contemplada en l'agonia, mentre em demanava ajut, sense moure un dit, sense deixar-me impressionar pels crits d'auxili. Seria el moment adequat per a fer venir la meva orquestra de cambra, de tancar les portes del casal, d'encendre els canelobres i manar als darrers servents que cremassin encens arreu d'aquell món absurd que ens agombolava. Podríem interpretar Mozart o Haydn per a acompanyar l'ària final de la meva dona interpretant una òpera mortal. Una òpera tràgica, que mai s'ha escrit. Potser la darrera fórmula per a atènyer el plaer.

De la narració El Casal (pertany al llibre de narracions Una història amagada publicat per Lleonard Muntaner Editor)

Christoffer Petersen adora els llibres de Jack London. Potser per això un bon dia va convèncer la seva dona que calia anar nord enllà. Per a un danès el camí és obvi: Grenlàndia, la terra que un dia va albirar Eric el Roig i que de fa tres-cents anys es troba vinculada amb Dinamarca malgrat que té un grau d’autonomia molt alt i que la majoria de la població se’n vol independitzar. Després de set anys fent classes d’anglès i d’haver començat a escriure les seves històries, va pensar que la novel·la negra era una bella manera d’explicar una societat i va tornar a casa a dedicar-s’hi. Viu en un bosc danès on escriu els seus llibres, emmarcats en l’Àrtic Noir. A Siete tumbas, un invierno (RBA) ens ofereix una novel·la negra amb l’escenari d’una campanya electoral on el debat sobre la identitat és el fet més important. Aprofitem el seu pas per la BCNegra per saber alguns detalls més de la societat grenlandesa i d’aquest nou corrent del gènere negre.

―Heu viscut set anys a Grenlàndia i ara en un bosc danès retirat. Tot fa pensar que la gent no us agrada gaire…
―La meva vida professional com a professor em feia passar molt de temps amb la gent i per això està molt bé que a la meva vida privada me’n pugui apartar. Però, ara que sóc escriptor, de vegades la soledat és massa, potser necessitaria algú més a la meva vida.

―Heu vingut a Barcelona per participar al festival BCNegra i ho feu en una taula rodona sobre l’Àrtic Noir. El concepte existeix o ens l’hem inventat els periodistes?
―Penso que existeix, però els periodistes han ajudat a crear-lo. Penso que afegir el concepte noir a qualsevol cosa ajuda a vendre. Podríem tenir fins i tot catalan noir. Crec que hi ha noir islandès, però l’Àrtic Noir va una mica més al nord. L’Àrtic Noir es pot definir com a fred, fosc i aïllat.

―Dinamarca en general és un país bastant desconegut a casa nostra i Grenlàndia encara més, ni tan sols en coneixem els equips. Catalunya és igual de desconeguda allà?
―Mira, hi ha molts equips de futbol a Grenlàndia, equips de futbol locals que juguen sobre la sorra i la brutícia i que, és clar, no juguen la Champions. Allà, la majoria de policies, no sé per què, són seguidors del Manchester United. Però he de reconèixer que no crec que hi hagi ningú a Grenlàndia que sàpiga gaires coses sobre Catalunya. Els grenlandesos de cada vegada viatgen més com a turistes, però sobretot van a Gran Canària. Els danesos sí que saben coses de Catalunya per les notícies.

―Però aquests darrers temps sí que hem seguit amb atenció què passava a l’illa, sobretot per la possibilitat que sigui el primer territori d’assolir la independència en un país de la Unió Europea…
―No ho sé, si passarà. A molts grenlandesos els agradaria ser independents de Dinamarca, però la realitat és que en necessiten els diners i unes infrastructures millors. A Grenlàndia no hi ha carreteres entre els pobles, hi ha molta desocupació, molts problemes socials, no hi ha prou diners per a ser independents. I després, és clar, Dinamarca no es vol desprendre de Grenlàndia, i fins i tot Trump ha provat de comprar-la. Per a mi va estar bé, vaig escriure sobre això, però a mesura que l’Àrtic sigui més important per a la política internacional els grenlandesos seran hostes d’aquesta situació.

―Quan Eric el Roig va arribar a l’illa i la va batejar, les circumstàncies climàtiques potser eren favorables, però un dels grans problemes que veiem els darrers temps és el canvi climàtic…
―És que Eric el Roig va fer trampa i va arribar a Grenlàndia a l’estiu. I a l’estiu l’illa és realment molt verda, hi ha molta herba. Però el canvi climàtic modifica Grenlàndia molt ràpidament. Per exemple, jo escric sobre com es va amb trineu sobre el gel, però el gel s’ha aprimat tant que ara és perillós de fer-ho a segons quins llocs. El canvi climàtic fa que tot sigui més càlid i que el glaç vagi retrocedint. Però tot continua essent fosc per la posició del planeta envers el sol, això es manté. Abans era molt més segur pescar a l’hivern perquè es feia des del gel, però ara els pescadors han de sortir amb bots i encarar-se al glaç i als icebergs enmig de la foscor, navegant en condicions molt perilloses.

―Aquí sempre hem considerat que la part pitjor de la classe política són els homes de partit. A la vostra novel·la també.
―Sí, hi ha aquests homes de partit i hi ha molta corrupció a Grenlàndia. Per exemple, és molt important la família d’origen i n’hi ha que no dubten, quan arriben al poder, a canviar una llei perquè els pugui sortir més barat construir-se una casa. És un exemple real. Els polítics són bons personatges per als llibres.

―Comprovem, llegint-vos, que tots els vicis de la societat contemporània es repeteixen en una població molt petita…
―Sí, i tant. Parlem de drogues, per exemple. A Grenlàndia hi ha un grup de delinqüents organitzats que controlen l’arribada de l’haixix, i com que hi poden guanyar tants diners no els interessen les drogues més dures. De manera que ens trobem que la policia ha de valorar si s’estima més tenir un problema amb l’haixix o amb l’heroïna. És un equilibri. Tot el que té a veure amb Grenlàndia és equilibri. Evidentment que intenten aturar el problema de l’haixix, però, i això és idea meva, si atures una cosa amb èxit és possible que alguna cosa pitjor ocupi el buit que deixa.

―El vostre llibre és polític i gira entorn de la identitat. En canvi, no sabem res de les propostes socials de tots dos partits, ni si són de dretes o d’esquerres. Proposeu que hi hagi un debat, però per circumstàncies diverses no n’hi ha…
―No, perquè no és important. A mi m’importa analitzar la identitat, perquè els polítics de Dinamarca i de Grenlàndia van optant per una actitud o bé una altra segons on és el poder, però el partit en què m’inspiro tenia una missió i prou: parlar grenlandès. Si els parlaves de la desocupació, de l’habitatge o de qualsevol altra cosa només et parlen de llengua, de l’idioma, de manera que no hi havia res més. Això és Grenlàndia en molts moments polítics.

―Però el grenlandès és llengua oficial…
―No és l’única. El danès ha estat el primer idioma que s’ha parlat a Grenlàndia durant molts anys. El grenlandès es va convertir en idioma oficial, però el danès és l’idioma dels negocis. Hi ha pel cap baix quatre dialectes del grenlandès i l’occidental és l’únic en què hi ha llibres de text i literatura. De manera que la gent del nord de Grenlàndia no tenen problemes amb els danesos sinó que tenen problemes amb els grenlandesos occidentals perquè senten que els oprimeixen i que els volen imposar el seu dialecte, mentre que a la vegada els grenlandesos occidentals se senten oprimits pels danesos i senten que els volen imposar el danès.

―Maratse, el vostre personatge principal, és un home torturat, sorrut, que parla molt poc, un solitari… Compleix tots els prejudicis d’un policia nòrdic. No hi ha gent simpàtica?
―Sí, sí que n’hi ha. De fet, Grenlàndia té un sentit de l’humor molt fort, però en Maratse és un solitari. Es va humanitzant en les següents novel·les, perquè la Petra l’hi ajuda.

―Sou capaç de definir tot un poble, tota una societat amb el simple acte de la previsió de cavar set fosses abans no arribi l’hivern per si de cas. No hi ha gaire optimisme a la novel·la, vull dir que no pensen que aquell any tal volta només hi haurà cinc morts…
―Però hi ha espontaneïtat. A Dinamarca si dic que voldria fer un cafè amb tu dimarts vinent, doncs ens posem d’acord i ens veiem dimarts, però a Grenlàndia potser vénen diumenge perquè el clima està bé i no sabeu si dimarts estarà bé; potser estarà malament durant dues setmanes. De manera que quan els danesos a Grenlàndia conviden els grenlandesos a fer un cafè dimarts, no tenen ni idea de què fer quan apareixen a casa el diumenge.

―Us hi heu trobat?
―I tant, moltes vegades.

―I una persona racional, com s’hi adapta a aquesta improvisació?
―Oh, és molt fàcil, et converteixes en irracional. Vaig trigar molt poc a convertir-me en un expert a ser impuntual i a anar a fer les coses i les visites a les cases quan em venia de gust, perquè estàs aïllat molt de temps i has de saber treure’n partit.

―La novel·la negra és una bona eina per a explicar un país?
—Hi ha molt de Grenlàndia en el meu text, molta experiència personal. I si escrivís un llibre de text gairebé ningú no el llegiria. Per tant és una manera d’explicar que genial que és un país mitjançant la ficció i a més a més obtenir lectors.

―Us han llegit a Grenlàndia?
—No, no m’han llegit. Allí em coneixen pel meu altre nom. No vaig començar a publicar llibres fins que no me’n vaig anar de Grenlàndia. Hi tenia molt bona reputació com a professor i la meva dona treballava a l’hospital. Per tant, com que jo ajudava els nens i ella ajudava els malalts i hi vam viure força temps, teníem una bona posició dins la comunitat. És important per a mi explicar històries sobre grenlandesos forts de caràcter i que fan coses, perquè als mitjans danesos només s’emet l’estereotip que no fan res, que es droguen, que beuen… I és cert que hi ha gent així, però n’hi ha a totes les societats i vull analitzar i mirar la gent ferma.

―Hi ha un personatge fascinant que és Karl, el nou veí de Maratse. És l’enterramorts, i no té compassió per les ferides del policia sinó que de seguida el fot en un bot per anar a pescar. És la millor manera d’integrar-lo. Representa l’hospitalitat grenlandesa?
―Efectivament, i a més a més és un personatge que anirà adquirint més importància a les novel·les següents. Grenlàndia és un país molt hospitalari, són molt generosos. Una altra manera de descriure-ho es veu en la manera de fumar. Els grenlandesos fumen fora i els danesos dins. Per als grenlandesos la casa és molt important i per tant no contamines casa teva, ho entens?

―Apunteu un tema al llibre que és el del tabú de l’homosexualitat a Greenlàndia…
―És important perquè Grenlàndia és una societat patriarcal molt marcada. Hi ha dones molt fortes, però són els homes els importants i és increïblement difícil ser gai a Grenlàndia. Ser gai i vegetarià és molt difícil. Ho exploraré més en uns altres llibres.

―I en canvi abunden les relacions sexuals amb dones molt joves, no tan sols per part dels polítics, sinó també els policies, com el cap de les forces especials, de qui sabem que ha deixat la Petra, que no és precisament gran, per una noia molt més jove…
―A Maalik, el polític, el volia posar en una situació en què digués una cosa però en fes una altra. Ell demana Grenlàndia per als grenlandesos, però a la vegada està molt atret per les noies de sang barrejada, per les europees. I els joves de Grenlàndia són com els de tot arreu, amb moltes emocions i amb ganes d’explorar la seva vida, com els adolescents d’arreu. Si hi afegim que hi ha una gran cultura de les festes, sobretot per als estudiants, tenim un poti-poti interessant i per això hi pot haver també aquesta relació amb gent més gran. Pel que fa a en Gaba, és un membre de les forces especials, pot tenir totes les dones que vulgui i per això la Petra l’odia. La diferència d’edat es mira d’una manera diferent a Grenlàndia perquè no hi ha tants homes ni dones. Penseu-ho: qui tries en un poble on viuen dues-centes persones? La diferència d’edat és menys important que a la nostra societat.

―Em sorprèn que Grenlàndia ha de tenir una força policíaca capaç de fer de tot en un territori immens on només viuen 56.000 persones…
―Sí, per exemple les forces especials a la meva història la conformen quatre persones, que evidentment també fan unes altres tasques. Són policies normals entrenats per a situacions difícils. Heu de pensar que a Grenlàndia tothom té una arma de foc, un fusell, tots són caçadors i en qualsevol moment una arma es pot fer servir per a una altra cosa, és clar. Vaig fer classes d’anglès a l’acadèmia de policia i eren els millors estudiants i els qui més bé et tractaven, i vaig sentir molt respecte per ells perquè vivien a la comunitat però igualment havien de respondre si hi havia un tiroteig o qualsevol mena d’abús.

―Si no ho tinc mal entès la pesca és el principal recurs de la zona…
―Sí, la pesca és el sector productiu més important i també la manufactura de la pell de foca, però ha caigut una mica.

―Però ja hem començat a veure alguna campanya de captació turística…
―El turisme va creixent, cada any més, i el govern de Grenlàndia fa un pla per a formar els joves de l’illa, perquè parlin més d’una llengua i també per fer que els caçadors es converteixin en guies. Per tant el turisme té molt de potencial.

―No sé si espantar-me…
—Sí, feu bé, perquè cada vegada hi haurà més turistes i això farà més pressió en el país, que està limitat per les infrastructures.

―Però potser en un futur podríeu acabar fent la ruta pels escenaris dels llibres de Maratse…
―Això seria meravellós.

The post Cristoffer Petersen: ‘A mesura que l’Àrtic sigui més important, els grenlandesos seran hostes de la situació’ appeared first on VilaWeb.

Cada segon diumenge de febrer, quan els ametllers comencen a florir, desenes de persones acudeixen al cementiri de Sant Gervasi de Barcelona per recordar el poeta Joan Maragall, que hi és enterrat. És la Festa de l’Ametller Florit, que consisteix en un recital de música i versos.

Enguany, l’acte d’homenatge el començarà el poeta Josep Pedrals, recitant un poema dedicat a Maragall. A continuació es llegiran poemes de Joan Maragall i el cor Albada de l’Agrupació Cor Madrigal, dirigit per Esteve Costa Ventura, interpretarà cançons amb texts del poeta, com ara ‘L’Empordà’ –musicat per Enric Morera–, i ‘L’ametller’ –amb música de Josep Ollé Sabaté.

L’homenatge a Joan Maragall té relació amb l’ametller, perquè un dels poemes més cèlebres és un dels dos que es cantaran: ‘L’ametller‘, que va escriure el 1904 i que parla de la idea de pau que li va inspirar trobar-se un ametller florit enmig de la serra, amb la immensitat de la flor blanca. En record d’aquests versos, l’any 1924 es va plantar un ametller molt a prop de la tomba del poeta i fa uns quants anys que l’Arxiu Maragall de la Biblioteca de Catalunya hi organitza aquesta festa el mes de febrer, que és quan l’arbre floreix.

Heus ací la lletra del poema ‘L’ametller’, per a qui el vulgui recitar:

«A mig aire de la serra
veig un ametller florit
Déu te guard, bandera blanca,
dies ha que t’he delit!
Ets la pau que s’anuncia
entre el sol, núvols i vents…
No ets encara el millor temps
pro en tens tota l’alegria.»

The post Pedrals a la festa de l’Ametller Florit, al cementiri de Sant Gervasi appeared first on VilaWeb.

El Febrer Negre arrenca divendres a Palma amb un homenatge a un dels grans noms de la novel·la negra contemporània: Andrea Camilleri. L’obra de Camilleri, que ha influït en bona manera en la literatura negra mediterrània, serà recordada en una taula rodona amb Pau Vidal, amic de Camilleri i traductor de la seva obra; Jens Lapidus, escriptor suec de novel·la negra; i Josep-Manuel Vidal Illanes. Es farà a les set del vespres a la biblioteca Cort. Aquest homenatge serà el començament del festival, que durarà fins el 26 de febrer, amb Itàlia com a país convidat.

Què podem fer aquest cap de setmana: deu propostes

La producció criminal italiana que es veurà al Febrer Negre no és tan sols literària –amb l’homenatge a Camilleri i la presentació del llibre El rey de Sandrone Dazieri–, sinó que també s’hi podrà veure un gènere molt vinculat amb la novel·la negra: el giallo. Hi haurà les projeccions de dos films emblemàtics: L’uccello dalle piume di cristallo, de Dario Argento; i Giornata nera per l’ariete, de Luigi Bazzoni.

Durant el festival també hi haurà presentacions de llibres com ara Palma, ciutat criminal, de Sebastià Bennasar; Escapisme, de Marc Moreno; El último barco, de Domingo Villar; i Todo lo peor, de César Pérez Gellida. A més, el dijous 20 de febrer els lectors tindran l’oportunitat de conversar amb els escriptors Domingo Villar i Sebastià Bennasar a l’Hotel Innside Palma.

Ruta Criminal, a Plama.

Un dels actes que ja és tradició al Febrer Negre és la Ruta Criminal. Aquest recorregut literari, organitzat per Sebastià Bennasar, es farà el dissabte 22 de febrer. Sortirà a les 10.30 sortirà de la plaça de Cort i resseguirà els racons de Palma per on hi ha hagut crims de novel·les dels escriptors illencs Guillem Frontera, Dora Muñoz, Josep Palou, Antoni Serra, Miquel Vicens i Bennasar mateix.

The post El Febrer Negre arrenca amb un homenatge a Andrea Camilleri appeared first on VilaWeb.