literatura

Ahir el Canal 33 va tornar a emetre El Periple, de Mario Pons Múria. Casualitat, o perquè l’enèssim conflicte esclata a l’Orient Mitjà?

El Periple (2018) narra les conseqüències de la guerra a Síria, especialment el drama dels refugiats, i el connecta amb el nostre trauma de la Guerra Civil i l’exili.

El Periple és un documental, però –com la resta d’obres de Mario- aquesta etiqueta se’m queda curta. La mirada de Mario té tot allò d’artístic que implica emoció, una capacitat d’empatia que es tradueix en la forma en què mira els ulls dels protagonistes, en la forma en què ens els fa mirar, sovint negats de la incipient llàgrima que apareix als dos costats de la pantalla.

Mario es rebel·la contra unes injustícies que es repeteixen amb massa insistència, des de la ràbia i des de l’emoció, negant-se a caure en la impotència. Hi lluita tossudament amb la seva càmera, en deixa testimoni.

Mario és un orfebre, em meravellen els seus muntatges. L’imagino retallant una a una les peces d’un trencaclosques que ens regala ja encaixat, fet d’històries trenades, perquè totes les històries són la mateixa, perquè totes les guerres són germanes del mateix dolor.

La guerra de Síria, la nostra guerra incivil, el passat, l’ara que torna, tossut... i tot plegat cosit per la llum dels fars, fars que només són record, com el de Buda al delta de l’Ebre, fars que ens facin de guia, que ens aportin una esperança, un destí que homes amb la potència i la sensibilitat de Mario poden fer imaginable.

Un parell de detalls del magnífic guió de Sis graus de separació (1993):

La imaginació és el passaport de tota creació, per a transportar-nos al món real, i crec que la imaginació és una altra manera de denominar tot allò que ens pertany més íntimament.

--

No hi ha pitjor covardia que tenir por d'un mateix

Sa Pobla (Albopàs) – Cau la nit - Records dels Anys 10 i 20 (V) -

El poble és una vila industriosa, oberta a totes les innovacions que ens pot aportar el progrés ben entès. Un progrés adreçat a millorar la vida de cada dia dels membres de la nostra comunitat. Mai a pervertir l’ordre normal de les coses, les idees heretades dels avantpassats. Són uns pagesos que, malgrat que en èpoques antigues, quan la pesta assotava les terres del pla i, més endavant, la sequera, el paludisme i l’emigració constant cap a Amèrica podien indicar l’inici de la decadència, moguts per un poderós ressort interior, una força atàvica, de ferro, sempre han sabut alçar-se sobre les desgràcies i continuar avançant malgrat tot. (Miquel López Crespí)

Cau la nit damunt Albopàs.

És l’hora de refugiar-me pels secrets racons de l’arxiu parroquial.

He de pensar a dir a na Catalina que pensi a fer una neteja d’aquest espai oblidat per tothom: niu de rates i teranyines, pols cobrint els venerables volums que narren la història del poble. Demà li diré que llogui un parell de dones per fer la feina. Ella sola no podrà acabar amb la desídia de dècades. Es nota, es palpa en el vell recinte, que els rectors i vicaris que em precediren no visitaven gaire aquest espai ple de fantasmes i les més diverses evocacions. S’ha de posar ordre; trobar algun estudiant que, amant de la història, em vulgui ajudar a situar els volums cronològicament. Escriuré una carta al bisbe per a demanar si em podria enviar professionals especialitzats en la restauració del que estigui més deteriorat.

Em voldran donar suport? Tenc els meus dubtes. Sé que les necessitats del bisbat són enormes i, sovint, els governs de torn a Madrid no volen saber-ne res de les urgents necessitats dels catòlics.El que més em preocupa són els volums i carpetes plenes de documentació que hi ha al soterrani. Quan, en una època pretèrita, algú de la Sala ordenà que es fes així, ningú no va pensar en les inundacions que passen inexorablement cada parell d’anys. El torrent de sant Miquel no perdona cases ni horts quan davalla crescut, rabiós, com si volgués fer pagar els homes pecats i blasfèmies. Com s’han salvat aquests documents fins al present? Alguna ànima bondadosa, amant de la nostra història, en tenia cura quan hi havia senyals d’inundació? Un dia d’aquests demanaré al batle si l’Ajuntament té alguna brigada especialitzada en aquests afers. Però ho dubt.

Em fa l’efecte que abans de la meva arribada a Albopàs hi degué haver algú preocupat pel destí final de l’arxiu. Si alguna persona mira amb deteniment el que hi ha al soterrani, l’estat dels llibres, podrà copsar com no sempre el vigilant va ser-hi a temps de salvar el material de les aigües. El verdet, la humitat que encara hi plana, sinistra, per damunt el paperam, així ho indica. Sovint he obert patracols il·legibles. La humitat, l’aigua que un dia va ocupar alguns racons d’aquest enfony, ha esborrat la tinta dels segles passats i només et trobes amb grans taques de color indefinit i que no et permeten de llegir cap lletra. Amb esforç pots endevinar que allà hi havia un dibuix, a l’altre pergamí una llista de comptes, a l’altra banda un sermó o un discurs de preterits notaris d’Albopàs.

Un dia d’aquests plantejaré el problema a la Sala i esper que em donin alguna/{qualque} solució adient. L’espai de l’arxiu s’hauria d’ampliar. Cercar una casa molt més gran, contractar una persona només per a aquesta tasca. En cas contrari, si no se salva el aterial, res no podran esbrinar els nostres successors del que va ser Alpobàs en el passat. La nostra existència com a poble desapareixerà, engolida, dissolta pel vendaval furient de l’aigua del torrent de sant Miquel!

En Ros, el moix, m’ha seguit fins aquest racó i se situa en una cadira prop de la meva. Em mira de forma insistent, talment demanant què faig aquesta nit, tancat en aquest ambient polsós. Ni es molesta a cercar cap de les rates que sent trescar per davall els vells prestatges de l’arxiu. Ben menjat, aviciat per na Catalina, no té necessitat de sortir a les nits a cercar recapte. Dorm i menja. Vigila des de la distància els meus moviments i els de la criada. S’amaga a les cambres de dalt de la vicaria quan compareix gent a demanar una missa, organitzar un casament, un bateig, un funeral. Quan han marxat les visites, davalla lentament des del pis superior i, fent una ullada d’assenyat investigador, torna a seure al sofà del despatx. Mig adormit vigila amb un ull obert els ocells que piulen pel jardí. Es disposa a dormir hores i hores, fins que tengui fam i vagi de nou a la cuina a miolar a na Catalina o, rapinyant els baixos de la meva sotana, m’indiqui que ja és hora de deixar la lectura.

Aquesta nit en Ros no té son. Per això em vigila sense perdre cap moviment de les meves mans.

Obr el volum que registra els incidents de la construcció de la nostra església. En sortir els primers números de la revista Sa Marjal voldria fer uns articles per a explicar als nostres parroquians els fets més important de la construcció de la immensa fàbrica de pedra que agombola les nostres tristors i alegries.

Llig:

“Die XXVI mensis Augusti anno a Natus Domini MDCLXXXXVI.

‘In dei nomine vuy convocats i ajuntats los honors jurats en la casa y universitat de la present vila d’Albopàs per raho per efecte de haver de tenir i celebrar consell a saber es Joan Serra de Gabriel jurat i conseller, Antoni Serra de Son Caldés, Jaume Palou, Joan Sabater del Pujol nou, Onofre Serra, Rafel Cladera, Gabriel Serra paraire, Pere Antoni Palou, Joan Serra notari, Pere Antoni Ferragut i Canaves conseller extraordinari, Guillem Socias, Josep Bennàssar, Martí Comas, Antoni Crespí, Joan Palou de Miquel, Nadal Cladera, Jordi Santandreu de Joan, Joan Capó picapedrer, Ramon Passcual del molí, Antoni Llinas Sion, Antoni Serra Poquet, Gabriel Serra de Gaieta, Antoni Serra de Marina fill de Sebastià (...) fonch proposat per lo jurat Joan Serra de Gabriel, jurat major en nom i consentiment de los demes jurats dient (...) donar los notitia com el Molt Reverent Sr. Dr. Thomas Serra prevere i rector de la parroquial iglesia de esta vila, axi a nostres antescessors jurats com a nosaltres matexos mos ha dit que si volem posar ma en fer iglesia nova o cap d’altar nou, que ell pagara uns bens de la obra que se anira fent, pagant dos tersos de bens comuns de la nostra Universitat, avis de lo qual mos ha aparegut donar notitia a Vostres Merces, que veuen necessitat tan gran de donar principi a dita obra, i per ser la esglesia poch capas que es numero de persones de esta vila, que essent alguna festa extraordinaria no cabem a la iglesia ni per anar molt a missa conforme han experimentat el dia que plou, i axi Vostres Merces donaran son vot y passes de lo que tindran a be y discorreguts los vots i parer de un e al altre com es costum fonch conclus, finit i determinat lo dit consell nemine discrepante, que attes dit Sr. Dr. Thomas Serra, prevere i rector de dita vila ha offert pagar el terç de la obra pia de la iglesia pagant dos tersos de bens comuns que se comensa dita obra de la iglesia en fer el cap de la iglesia nou del millor modo que sera convenient consabuda primer ses materies ab persones practiques i expertes y que ara de bens comuns se preguen y gasten 200 lliures y 100 lliures del dit Sr. Rector que ditas dos mpartides son 300 lliures, suplicant al dit Sr. Rector concedesca y dona ajuda a la dita obra tot lo que sera possible de les almoines de les confraries de la dita iglesia”.

El campanar es comença bastir a finals del segle XVI i la gran fàbrica de la nau no s’acabà fins a començaments del XVIII. Ho diuen els grogosos papers que mir. Furgar entre els vells pergamins és un dels meus entreteniments preferits. Saber què hi havia sota la pedra viva del trespol abans de la construcció del gran temple d’Albopàs. Què es degué fer de l’esglesieta del segle XIII? Enderrocada, degué servir per a bastir els fonaments de l’actual? El rector m’ha dit que un dia m’ensenyarà a distingir les petites restes que encara hi ha de l’antiga construcció a les parets del nou temple. El cert és que el poble necessità setanta anys per a bastir un campanar de vint-i-vuit metres d’alçada. Quasi tota una generació de picapedrers!

Quan acabam de resar el rosari amb les Filles de Maria i les monges franciscanes em tanc dins els arxius parroquials. Submergit entre vells llibres enquadernats en pell, escrits a mà amb aquella lletra d’antics escrivans difícil de desxifrar, em submergeix en les fondàries d’un temps en el qual la vida era consagrada a major glòria de Nostre Senyor. En el Llibre vell de depòsits i esmerços es troben llistes infinites de noms i llinatges de centenars de picapedrers, mestres d’obra, trencadors de pedra, ferrers, artesans de la fusta, fabricants de guix: Martí Totxo, Agustí Isern, Nadal Sastre, Llorenç Serra, Martí Barba, Joan Company, Miquel Soler... i així centenars i centenars de noms més. Un poble sencer bastint l’alt edifici de la Fe! Un exemple per a les futures generacions!

I, en els mateixos llibres arnats, amb pàgines menjades pels cucs de la destrucció, les resolucions dels jurats d’Alpobàs per a bastir el gran temple parroquial: vendre terreny d’Albopàs per a pagar les lliures necessàries a tot l’exèrcit de treballadors que fan feina en tan magna obra. Demanar suport al bisbe de Mallorca, enviar cartes a Barcelona, Madrid i Roma. M’imagín els problemes d’aquells dies. Com fer front a totes les despeses que tenen els jurats de la Vila? Som lluny de l’engrandiment dels anys futurs. El temps d’esplendor d’Albopàs encara ha de venir. El pa que es menja s’aconsegueix amb sang i suor. Per això mateix no hi ha cap pagès que, en encetar el pa cuit al forn de la casa, no li faci una creu amb el ganivet. {A casa ho fem encara! Jo, ho faig!} Altres el besen abans de portar-lo a la boca. L’època futura és mala d’endevinar. Els jurats tenen deutes que han de satisfer: pagar els mestres de la vila, el metge, el costós allotjament dels soldats, sempre a càrrec de l’Ajuntament, els imposts cada vegada més elevats per a sostenir les guerres del rei, la reconstrucció de la carnisseria feta malbé per les darreres tempestes quan l’aigua del torrent de sant Miquel inundà places i carrers, el pagament a missers i notaris a causa dels nombrosos processos judicials que els jurats han d’emprendre per a recaptar els tributs que demana la Cort, el manteniment de camins i ponts... Hi ha famílies que no mengen per a fer front a les contribucions, i sovint se sustenten de l’almoina que donen els rics, els queviure que a vegades reparteix la rectoria...

I enmig de tot aquest embalum, voler bastir l’església més gran de la comarca? Una població que no arribava a les dues mil ànimes... es podia permetre el luxe d’una empresa semblant?

La llum del quinqué em cansa els ulls. Per quin motiu han deixat sense instal·lació elèctrica aquest indret? Potser perquè ningú mai no ha demanat per venir-hi a consultar cap document. L’arxiu es tractat com si fos un magatzem de guardar-hi ginys inservibles: arades, càvecs i xipons que ja no són útils a ningú, paners i senalles espanyats que serviran per a cremar a les properes festes de sant Antoni, cadires sense seient, balancins sense tela, vells canteranos corcats, vaixelles inservibles, cullerots i olles de matances que no fa servir ningú...

S’ha fet tard.

És hora de plegar.

He de deixar de consultar els antics volums de l’arxiu per a descansar. Sovint m’atur a reflexionar en el temps passat i no acab d’entendre com d’aquella vila pobra i necessitada sortien els diners, la força de voluntat de començar una obra d’una tal envergadura. Els homes de la Sala s’havien d’enfrontar amb uns obstacles insuperables. Quan ja pensaven tenir els picapedrers per avançar en la construcció, sempre endarrerida, sempre mancada de la gent necessària, de les lliures per pagar els treballadors, arribaven ordres per enviar homes a les galeres reials, per mesos o per un any, però essent sempre un problema per donar continuïtat al projecte.

El viatger Jeroni de Berard i Solà ens informa com, a mitjans del segle XVIII, Albopàs tenia 2.266 habitants distribuïts en sis-centes cases. Un poble de tretze carrers que ampliaven els inicials del temps de les ordinacions del rei Jaume II. Terra magra per a la producció, talment com descriu el famós viatger, patint encara la cruel, però necessària repressió a la qual foren sotmesos els malfactors de les Germanies a començaments del segle XVI. Arreu confiscacions, execucions per a escarment de futurs lladres i rebels. Justícia com pertoca, però perniciosa per al normal desenvolupament de la població, delmada en tot moment per la fam, la pesta i les lleves de reis i emperadors.

Els arxius tan sols relaten el preu dels treballs, els diners pagats als mestres d’obra i jornalers encarregats de bastir el gran edifici. Però mai es relaten els esforços de milers de pagesos anònims que aportaren, de forma desinteressada, hores de feina ajudant els picapedrers, ajudaren amb carros i bèsties a portar pedra de Binissalem i de les muntanyes properes, cantons de Muro, guix que tenien per a fer les cases particulars i que lliuraren a la rectoria, el marbre que s’havia d’emprar per a fer un casalot de senyor important. I les dones, malgrat la feina al camp i la casa, aportant dinars i tota mena de queviures per als treballadors! Què hauria costat bastir l’església sense l’aportació en feines voluntàries i en materials i menjar? Ben cert que el cost final hauria estat molt superior al que registren els polsosos volums que consult! El pressupost no hauria bastat malgrat les donacions de rics comerciants i propietaris. El bisbat no es podia fer càrrec del cost de totes les obres religioses que es feien arreu de Mallorca.

Com a l’edat mitjana, aixecar una catedral, una església com la d’Albopàs, comportava una obra gegantina, de generacions. Els fills substituïen els pares i els néts continuaven la feina fins que, finalment, entre càntics i músiques, es donava per acabada la magna obra.

La maçoneria i el republicanisme laic del present sempre han criticat tota mena de suport a la construcció i manteniment d’edificis religiosos. Posen com a excusa les necessitats d’habitatges per a les classes populars, la manca d´escoles i hospitals, ignorant que bastir un temple significa elevar hospitals d’una altra mena: bastiments per a guarir l’ànima de les persones, alçar poderoses murades contra el Mal. De què serveix guarir una malaltia si la teva ànima és condemnada per a tota l’eternitat?

No ho volen entendre.

Per als catòlics el temple és el bastió des d’on resistir totes les adversitats, la trinxera des de la qual resistim les onades del liberalisme, de tot el verí que ens arriba de l’exterior. I no solament això: els temples, els oratoris escampats arreu de la geografia mallorquina i espanyola, són un vertader hospital, també, on guarir les malalties de les persones. La curtor dels ateus i liberals els fa afirmar que ells no creuen en miracles. Vana inflor! Quina ignorància! Obliden la llarguíssima història de guariments miraculosos que recullen els llibres d’història! O és que mai no han visitat les capelletes plenes d’ofrenes dels homes i dones salvats per gràcies de Déu, la Verge Maria i tots els sants? No vull parlar dels fets comprovats per metges i grans científics que s’esdevenen diàriament a Lorda i Fàtima. Tot plegat és prou conegut. No en parlem del que passa a Lluc, amb la constant actuació salvadora que fa la Mare de Déu! Aquí mateix, prop d’Albopàs, la nostra Verge de Crestatx ha salvat i salva nombroses vides: tripulants i passatgers de vaixells enfonsats, miners presoners al fons de la mina que pensaven no veurien mai més la llum del sol, incurables malalties del cor, coixeses, cecs que de sobte hi tornen a veure, tísics que recuperen la salut, mals de panxa que desapareixen en un instant, estranyes tristors que porten a la tomba vençudes, tot solucionat per haver begut aigua beneïda de la font de l’oratori de Crestatx dedicat a la Mare de Déu de Lorda! Sovint basta amb dedicar una missa a la verge, d’altres un penediment sincer pels pecats comesos o, simplement, resar el rosari agenollats davant la sagrada imatge.

Tot allò que la ciència ha donat per insalvable té solució a força de la Fe demostrada pels creients. No hi ha més cec que aquell qui no hi vol veure! Un estol d’ignorants refugiats sota la creença que les potingues de l’apotecaria són més eficaces que la protecció de sants i verges!

Recentment l’Albopàs s’ha vist afavorida per una pluja de divines salvacions. Només en un mes s’ha pogut constatar com madó Francina de can Puigverd, una al·lota membre de les Filles de Maria a qui queien els cabells i ningú sabia com aturar aquesta desgràcia, guaria de sobte en haver begut l’aigua de Crestatx i comanant mitja dotzena de misses per a la seva curació. I n’Antonina de can Peixet, una pobra nina d’onze anys, patint una greu malaltia de cor que li impedia jugar i caminar com les seves companyes, extremunciada fa quinze dies, en agonia constant, sanà de sobte tot just havent begut l’aigua santa. També va ser molt comentada la curació d’un al·lotet de quatre anys, en Felipet de Can Xim, que fa uns dies patí una greu cremada a la panxa per haver-li caigut al damunt una olla d’aigua bullint on la seva padrina preparava el dinar. Se li aplicaren tota mena d’untures per a aquests casos, però res servia per alleugerir el dolor del pobre infant. El metge va assegurar que no en sortiria, però al cap d’unes hores de prometre unes misses a la Mare de Déu de Lorda la mortal cremada ha començat a desaparèixer. Ja no pateix cap mena de dolor. Les monges franciscanes que en tenen cura resen tot el dia parenostres i rosaris per la curació que han vist davant el seus ulls.

Però no acaben aquí els miracles! Un dia vengué a veure’m una mare, na Joaneta de can Tomeu, desesperada en veure que el seu fillet de només set anys, malalt dels ronyons, emmagria de dia en dia i ja caminava ajupit, havent perdut les ganes de menjar i anar a escola. Les medecines de la terra no li servien del res i, finalment, pensaren en la Verge de Crestatx. Havien anat i consultat molt metges i curanderes, provat munió d’herbes, passat per les mans dels sanadors famosos de Mallorca, i res no hi havia servit. Li vaig recomanar que portassin a l’infant una ampolla d’aigua de la Verge i al cap de pocs dies es notà la increïble millora provinent de la misericòrdia del cel. El jovenet començà a jugar amb els altres al·lots del seu carrer, li desaparegué el mal de ronyons, i ara tresca com una cabra de muntanya, feliç i rialler.

Aleshores, en el temps que registren els vells llibres que consult, els homes bastien per a l’eternitat. No hi havia preses. Tot funcionava meticulosament, amb la precisió matemàtica d’un rellotge suís.

Mentre prepar mentalment l’homilia d’aquest diumenge, veig tot l’ample buc de la nau, les capelles plenes de gent, els capitells bellament treballats de Pere Palleres que l’any 1699 cobrà onze lliures, sis sous i vuit diners per fer els fullatges de dotze capitells. Alç la mirada cap al cel: les impressionants voltes de creueria amb les escultures policromades que hi ha a cada volta i ningú no veu. Conec cada figura una a una! Quan el temple és buit m’entretenc amb el petit telescopi de contemplar la lluna i les estrelles a esbrinar cada un dels misteris que els mestres artesans del passat deixaren a cada racó de l’església. Alguna de les monges que netegen el temple quan hem acabat les misses em mira com si veiés un boig escapat del manicomi. Segur que pensa: “Què hi fa el vicari mirant les pedres de les altures?”.

D’altres vegades, just quan vaig arribar a Albopàs em vaig entretenir contemplant cada un dels quadres i escultures que tenim a les capelles que envolten la gran nau. Quadres representant sant Magí, el beat Ramon Llull, el retrat del rector Tomàs Serra, a la sagristia, donant almoina als pobres, símbol de la preocupació constant del clero pels més desvalguts. Contemplava les imatges del Crist crucificat, el retaule de les Ànimes i de nostra Senyora del Roser, les pintures del basament de les columnes, els àngels que pareixen sortir volant de qualsevol racó del temple en penombra... Si el senyor em dóna vida, voldria escriure un llibre explicant l’origen de cada detall del temple. Saber qui va pintar o esculpir aquella estàtua, pintar aquell quadre, cisellar escuts en la pedra vida. Tasca summament difícil, retrocedir fins al passat. En aquelles èpoques llunyanes molts dels creadors, que avui serien considerats artistes, escultors d’importància cabdal, eren tenguts per simples manobres, decoradors i pintors, a la mateixa alçada que un bon mestre d’obres. He provat de saber qui era l’autor del retaule bellament tallat en fusta, però no n’he trobat cap indici. He pujat damunt l’escala i, amb un ciri a la mà, he provat de saber qui era l’autor d’alguns dels quadres que adornen les capelles. No ho he aconseguit. He fet venir l’escolà major perquè m’ajudàs a mirar rere l’obra en una provatura d’esbrinar si va deixar escrit el nom en algun lloc amagat: no hi he trobat res; cap indicació em permet saber qui era. Potser l’única manera seria tornar als arxius parroquials, trobar els llibres on hi ha constància del pagament de les obres. Qui sap si entre els detalls que indiquen les lliures pagades a carreters i picapedrers, a pintor i emblanquinadores, fusters i transportistes de marès, podríem trobar una nota que digués: Dia tal, del mes de juny de 1667, hem pagat al pintor Joan Binimelis 50 lliures pel quadre que ens ha pintat amb la imatge de sant Joan”. Seria l’única forma d’avançar enmig de les tenebres.

Han passat els segles, però els mestres d’obra que bastiren l’impressionant edifici els veig altra volta reencarnats en els homes que seuen a les bancades. Els mateixos rostres, secs, colrats per la inclemència del sol, la pluja i el vent; idèntiques mans acostumades a aixecar les altes torres dels molins, a llaurar la terra, a treure les patates amb el gavilans i les mans. Passen els segles i la feina no ha canviat: anar amb carro fins a les pedreres, serrar els cantons amb el xorac de tallar pedres o fer-ho a cop de destral. Cada gruix del maó té una utilitat precisa: parets mestres; parets mitjanceres, grans pedres aptes solament pels fonaments dels grans edificis: les cases dels terratinents, les possessions dels senyors, el convent. Envoltant l’altar major hi ha marbre de Santanyí bellament treballat. Jocs geomètrics, garlandes de diverses tonalitats tallades amb els estris de segles pretèrits. Quin arquitecte del present sabria dissenyar catedrals sense plànols, només de memòria, bastits solament amb l’experiència d’experts manobres que no han estudiat a cap centre especialitzat? Homes que saben bastir altíssims edificis que desafien el cel amb l’únic càlcul de la seva mirada, palpant la pedra que han d’enlairar fins a la morada dels àngels.

Els meus parroquians són com un ramat d’ovelles de què has de tenir cura, amb llops i animals salvatges que els guaiten des de la distància. Per això vull enllestir i començar a publicar els primers números de la revista Sa Marjal. Una publicació que podria recollir la història passada i present d’Albopàs alhora que fos el portaveu del bon catòlic, una destral contra la blasfèmia, una torre de vigilància per a avisar dels perills que s’apropen, silents, volent soscavar els fonaments de la nostra societat.

Albopàs s’ho mereix. El poble és una vila industriosa, oberta a totes les innovacions que ens pot aportar el progrés ben entès. Un progrés adreçat a millorar la vida de cada dia dels membres de la nostra comunitat. Mai a pervertir l’ordre normal de les coses, les idees heretades dels avantpassats. Són uns pagesos que, malgrat que en èpoques antigues, quan la pesta assotava les terres del pla i, més endavant, la sequera, el paludisme i l’emigració constant cap a Amèrica podien indicar l’inici de la decadència, moguts per un poderós ressort interior, una força atàvica, de ferro, sempre han sabut alçar-se sobre les desgràcies i continuar avançant malgrat tot.

Avui, a la secció De pel·lícula, no transcriuré fragments de cap film, sinó que vull compartir la meva fascinació per la textura, pel contrast, de les pel·lícules de gènere negre dels anys 40, com ara Llarga és la nit (1947) de Carol reed.

No recordo haver-la vist mai abans, i li dec el plaer a youtube, on l'he trobada. L'he trobada molt original, ja que barreja aspectes típics del gènere negre, amb escenes de to esperpèntic.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos. (Miquel López Crespí)

Presoners de guerra republicans a sa Pobla: El batalló de treballadors 153

Però amb la "pau" dels vencedors no finiren ni la misèria ni els patiments dels derrotats. De 1936 a 1943 els historiadors ens donen noves de més de dos-cents mil presoners republicans morts per execució o per malalties als camps de concentració i als batallons de treballadors del nou règim. Capítol especial mereix tot el que fa referència als camps de concentració a Mallorca, i sobretot caldria investigar acuradament el destí de tants d'homes que hagueren de treballar en condicions infrahumanes en aquells anys d'humiliació i desfeta. El meu pare, Paulino López, fou un d'aquests milers de presoners de guerra que vingueren a Mallorca, no de turisme, sinó com a membres d'un "BATALLON DE TRABAJADORES". Exactament el Batalló núm. 153 i amb el núm. de presoner 7.642. Aquells primers presoners de guerra foren destinats primerament al magatzem de Can Garroví de sa Pobla (després fou l'Institut de la plaça del Mercat) i més endavant a uns dels campaments-base per a la construcció de la carretera Alcúdia-la Victòria.

El responsable superior d'aquell batalló de presoners de guerra era un coronel amargat anomenat Emilio Izquierdo Arroyo, un mutilat de guerra del Marroc que no havia ascendit en "la Cruzada", i això li feia ser duríssim amb els presoners del camp de concentració. Un poc més humanitari amb els soldats republicans presoners era el capità Agustín Martínez. El "Batallón de Trabajadores núm. 153, juntament amb altres unitats de càstig, treballà intensament en la construcció de la carretera d'Alcúdia al port de Pollença, en la d'Alcúdia a la Victòria, i en molts d´altres indrets de la comarca.

La vida, durant la postguerra, en un d'aquests batallons de treballs forçats, era duríssima, i molts moriren, se suïcidaren o foren executats. El meu pare em contà històries concretes de molts de soldats, comandants i oficials de la república, homes que havien lluitat heroicament a Terol, Belchite, Madrid, Alfambra, que es llançaven desesperats pels penya-segats de la carretera de la Victòria en no poder suportar la feina, el mal menjar i el tracte humiliant a què eren sotmesos.

S'aixecaven a les cinc del matí. El treball era de sol a sol. Quasi sense menjar, sense tabac, sense metge, sense medecines. Havien d'anar del cap al tall a peu, vigilats per soldats armats que disparaven per no-res. El berenar solia consistir en aigua bruta encalentida, a la qual cosa anomenaven col bullida, quatre cigrons, un tros de pa negre. Cal dir, emperò, que la majoria dels habitants de sa Pobla es comportaren molt dignament amb els presoners de guerra dels camps de concentració i els ajudaren moltíssim amb menjar, roba i tot el que podien. Molts salvaren la vida d'aquesta manera i anys endavant, una vegada obtinguda la llibertat, es casaren amb dones del poble. Avui dia, mig segle després d'aquests fets, algú diu que ja hem conquerit una certa "normalització històrica". Alguna cosa s'ha fet. Però falta el gran homenatge públic que tots els afusellats i els represalitats del franquisme es mereixen. Un monument digne a la seva memòria de lluitadors per la llibertat. Pensem que fins que la nostra societat no tingui el valor i l'esperit de justícia per retre aquest gran homenatge no podrem dir que s'ha acabat la postguerra, que el franquisme ha finit, que la guerra és una pàgina més de la nostra història.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí

Avui he participat al Club de lectura de la Biblioteca de Tortosa, per comentar El otoño del patriarca, de Gabriel García Márquez.

En primer lloc, felicitar l'actual coordinador, Joan Maria Romaní, per la tria. Jo segurament no hauria estat prou agosarat, perquè la lectura del llibre comporta certa complexitat, i visualment sembla molt dens, amb pocs punts i seguit, sense punts i a part, i molta gent que l'inicia pot estar temptat a deixar-la a les primeres pàgines.

El vaig llegir per primer cop l'any 1985, mentre feia el servei militar, i des de llavors només havia pessigat alguna lectura parcial.

Aquesta novel·la potser és el màxim exemple del realisme màgic. És portentosa, exuberant, et deixa sense alè, i l'autor fa una exhibició d'estil i talent difícil d'igualar.

El ritme és hipnòtic, no la pots deixar, la cadència amb què circulen les paraules per davant dels ulls atònits té molt de poesia, i comentem que es podria tractar d'una poesia en prosa. Per posar algun defecte, diria que és excessivament bona.

Sigui com sigui, ha estat un plaer rellegir-la, gaudir mol més que la primera vegada aquesta immersió en el món decadent, absurd, grotesc, patètic, monstruós, oníric, d'aquest dictador que ens va regalar un dels més grans escriptors entre els grans .

Bartomeu Fiol i Miquel López Crespí -

"El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga". (Bartomeu Fiol)

Per Bartomeu Fiol (Descalç), escriptor

Un text dóna testimoni del seu autor i de la seva circumstància. Tanmateix -des del punt de vista d'una crítica mínimament rigorosa- això no és el més important que pot fer. Si definim el text literari com aquell que té vocació de quedar, que aquesta vocació s'acomplesqui o no, no depèn sols de l'eventual valor de la cosa de la qual es dóna testimoni. Més aviat, en l'obra d'art, en l'obra literària, depèn d'altres elements. En tot cas, un llibre ha d'esser jutjat o valorat per ell mateix, independentment de les bones o males intencions del seu autor. La qual cosa vol dir que, tant en l'escriptura com en l'art en general, les bones intencions no basten mai. Perquè aquestes no asseguren, per elles mateixes, que una obra quedi. I si el camí de l'infern diuen que està empedrat de bones intencions, el quid de la qüestió en un text literari rau en quedar, en aguantar-se per ell mateix. L'autor no pot saber si això s'ha produït fins que no rep algun acusament de recepció. Al cap i a la fi, una obra no existeix plenament fins que no és acollida pel lector, fins que no és aixecada -per dir-ho així- per la lectura. L'escriptua sense lectura no és més que un procés parcial. L'obra no la fa solament l'autor. De qualque manera, el lector també contribueix -i de forma decisiva- a la seva realització, a la seva realitat. Vida d'artista, el recull de narracions de l'amic Miquel López Crespí que va rebre el premi Serra i Moret de l'any 1993 i que va esser publicada l'any passat, sens dubte dóna testimoni de la biografia de l'autor i de la seva circumstància político-social; circumstància històrica - si no trobau massa altisonant aquest sintagma- que també és la nostra, de grat o més aviat per força. Això és especialment ver de les narracions "Cercle clos", "Abans de començar la feina", "Entorn de l'assassinat de Petra Kelly i Gerd Bastian", "La guerra quotidiana" i "El darrer resistent" [...]. Però també de "La maleta de l'oncle", en forma de carta, que sí ho és, que sí és de les que queden més, tot provant d'explicar "la meva dèria d'escriure, aquesta beneitura d'embrutar papers" en funció del llegat familiar, de l'oncle que "va esser l'ànima de la construcció de les Escoles Graduades" i que va acabar a l'Argentina -com tants d'altres-; del pare que va lluitar al costat dels anarquistes i que, acabada la guerra incivil, va esser enviat a Cavorques, amb el batalló de treballadors número 151; i de l'altre oncle que va lluitar amb els comunistes i va arribar a sa Pobla amb una feixuga maleta plena de llibres prohibits, d'aquells que hi havia que guardar ben amagats, supervivents miraculosos del gloriós engronsament.

També tenen tot el dret a aspirar a la permanència altres eficaços textos narratius de contingut divers, tals com unes ben realistes "Alegries del matrimoni" i, en particular, "Revolta", "Follia permanent" i "El tren"; aquestes tres darrers amb fortes ressonàncies kafkianes i amb un sentit de l'humor -a estones força negre, és clar-, que es guanya del tot la necessària complicitat del lector.

El llenguatge hi llisca amb una facilitat que és d'agrair, sense entrebancs de lèxic literari més o manco imposat o forçat, sense sintaxis llibresques. Tot plegat, les quatre darreres narracions esmentades són una festa en la què cal participar. Que ningú deixi d'aprofitar-la pels prejudicis de l'Establishment davant l'abundor de l'escriptura de López Crespí. Tant de bo que aquestes quatre retxes animassin qualcú a la lectura de Vida d'artista. De veritat que ho paga.

(1) Article de Bartomeu Fiol publicat a Baleares (1-II-96) amb el pseudònim "Descalç".