literatura

L´esquerra oficial i la persecució de la dissidència política a les Illes

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos. (Andreu Perelló)


Té cura la partiditis?


Andreu Perelló | 19/04/2011 |


Diu el manual del bon polític que quan les coses comencen a no anar bé per als teus, la sortida més ràpida és trobar un bon culpable. Si es pot triar, convé que el cap de turc sigui de l'entorn propi. Es veu que posats a cercar algú a qui carregar les culpes, sempre és més rendible assenyalar un traïdor a la causa, a qui poder atribuir totes les incapacitats i debilitats, que no pas reconèixer la part de responsabilitat en el naufragi.

A casa nostra, el progressisme no és aliè a aquesta manera d'actuar, especialment quan governa i s'acosten les cites electorals. Quan es produeix aquesta concatenació de factors és quan els afectats per la finor dermatològica -partiditis, en diu qualcú- acostumen a prodigar les mossegades més fortes contra els incauts que gosen obrir la boca per recordar alguns incompliments i s'entesten a no deixar que les promeses fetes caiguin en l'oblit dels despatxos.

Demanau-ho, si no, a la gent del GOB. Fa vuit anys, reberen clatellades arreu per haver volgut mantenir la coherència amb els seus plantejaments i per haver criticat, com no podia ser d'altra manera en una entitat ecologista, algunes renúncies en l'àmbit de la protecció de la natura que protagonitzà el primer govern del Pacte de Progrés. Aleshores, no només se'ls insultà per haver escenificat de manera pública el seu descontentament amb els governants progressistes, sinó que se'ls arribà a acusar de ser els màxims culpables de la desfeta electoral de l'any 2003. Entre d'altres tergiversacions, foren presentats com els responsables d'haver fet possible el retorn triomfal del PP i l'entrada a l'era Matas.

La línia argumental que es va preparar aleshores per fer entendre als votants la desfeta atorgava un paper gairebé preponderant a la satanització d'aquesta entitat ecologista. Curiosament, era la mateixa entitat que havia estat capaç d'aglutinar l'ampli moviment ciutadà que havia fet possible el govern dels aprenents de Torquemada. Ara, la situació es torna a repetir. I els protagonistes s'assemblen. D'una banda, els defensors del patrimoni natural -siguin del GOB o de més enllà d'aquestes sigles-; i de l'altra, els conservacionistes de les cadires.

Aquests darrers han recuperat el costum de dejectar els ecologistes per haver-se mantingut fidels als seus principis i per haver sortit del discurs de l'"això no toca", que tant de bé ha fet als nostres veïns. I tornen a acusar-los de voler repetir la irresponsabilitat que ja els foragità del Govern autonòmic fa vuit anys per haver fet repàs d'alguns aspectes que no han agradat als ecologistes aquesta legislatura.

És clar que aquest tipus d'argumentaris no cerquen cap explicació més o menys real al perquè d'aquella derrota i al de la que pot venir. L'únic objectiu que té aquest relat és desviar l'atenció de les mancances d'aquells que el publiciten per poder espolsar-se les culpes amb la consciència ben tranquil·la.

Els partidaris de les pilotes enfora semblen oblidar que aquest comportament és castigat sistemàticament per un nombre significatiu de votants de l'entorn progressista. Molts prefereixen quedar a casa abans que tolerar la mentida i la traïció a les promeses. Una cosa és que quedin projectes -molts o pocs- arraconats al fons del calaix i l'altra és que el vot d'un serveixi per fer tot el contrari d'allò que li havia estat promès.

Arribats a aquest punt, de ben poc serveix recuperar la bandera del "tothom contra el PP" per mirar de despertar les bubotes col·lectives, més encara si no va acompanyada de cap projecte mínimament engrescador i de l'abandó de les pràctiques sectàries que allunyen una mica més aquells que no comparteixen el carnet.

Diari de Balears


La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica. (Miquel López Crespí)


Defensa d’Aina Calafat, de la Plataforma Salvem la Real i de la societat civil



Aina Calafat dies abans de saber que el Pacte faria l´hospital del PP. Era el 29 de setembre i encara hi havia membres de la Plataforma Salvem la Real i del poble que sortí a manifestar-se en defensa del terriori que no podien imaginar que en pocs dies serien abandonats i escarnits per l´esquerra de la moqueta i el cotxe oficial.

Ho he llegit a diversos blogs i també en els articles d´algun publicista: Aina Calafat, la Plataforma Salvem la Real i tots aquells i aquelles que no s´han desmobilitzat i continuen lluitant per servar Mallorca i les Illes de les urpades de l´especulació “fan el joc a la dreta”. Diuen que “és perillós desestabilitzar el Pacte amb crides constants a la mobilització ciutadana”. Sembla que un sector de l´esquerra oficial, en veure que la Plataforma de la Real no afluixa en les seves justes reivindicacions, ha decidit passar a l´acostumada campanya de desprestigi i demonització de la dissidència. Tot plegat, aquesta brutor inclassificable... no us recorda les campanyes carrillistes contra els partits que, en temps de la transició, lluitaven per la República i el socialisme mentre que a determinats dirigents sense ètica ni principis ja els anava bé posar-se al servei del règim, de la maniobra de restauració monàrquica? Si en el passat no tengueren vergonya per a oblidar quaranta anys de lluita republicana i anticapitalista per tal de fruir dels bons sous que donava pactar amb el franquisme reciclat... per què ara haurien d´avergonyir-se de trair la Plataforma Salvem la Real, ses Fontanelles, la memòria de Toni Roig, els esforços de tots els mallorquins i mallorquines que confiaven que l´esquerra nominal sabria complir les promeses electorals?



La demonització de les persones, entitats socials, sindicats i associacions de veïns que des de fa unes setmanes es reuneixen al Casal d´Entitats Ciutadanes de Palma per a continuar la lluita per salvar la Real, em recorda igualment les campanyes de desprestigi ordides pels estómacs satisfets contra la diputada verda Margalida Rosselló o contra la consellera de Benestar Social de l´anterior Pacte de Progrés, l´eficient política Nanda Caro, que, en un acte de sinistre sectarisme, va ser obligada pels seus a callar i a no opinar sota amenaça de fer-li dimitir el seu càrrec. Eren dues persones, Margalida Rosselló i Nanda Caro, que deien el que pensaven, que no volien vinclar-se davant l´embranzida dels poders fàctics i per això mateix molestaven aquells dels seus que només eren en política per a cobrar uns bons sous. Les idees, els principis? De quan l´oportunisme ha tengut mai coherència i dignitat?

Per a desgràcia del nostre poble, hi ha molta gent mancada del més mínim tarannà democràtic, que no sap respectar ni entendre –no en vol fer el més mínim esforç!-- la dissidència. Escoltar aquells que pensen d´una manera diferent? Quin doi! “Una vegada que som a dalt, nosaltres comandam”, xerriquen, cofois. La persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s´hauria anat acabant. Els comentaris denigradors fets en referència a Aina Calafat, a la Plataforma Salvem la Real, a tots aquells i aquelles que pugnam per enfortir la societat civil, per defensar el que pensam que és just, ens fa constatar com de lluny som encara d´una mínima cultura democràtica.

Potser que el cinisme, la manca de principis, l´oportunisme d´alguns sectors de l´esquerra de la nòmina i el cotxe oficial, sigui un producte estantís de la postmodernitat. Genteta que és a un partit d´esquerres perquè el carnet li produeix beneficis econòmics. Res més. Sectors dogmàtics que s´histeritzen en veure que la mobilització de la societat civil podria posar en qüestió els privilegis econòmics que comporta la gestió del règim. Són personatges, els que demonitzen les entitats i plataformes que han portat a coll la lluita contra l´especulació i la corrupció, contra la destrucció de Mallorca, que tant podrien ser del PP com d´UM com, indubtablement, del PSM o del PSOE. Ramat d’oportunistes a recer del poder. La seva ideologia és el compte corrent, i l´enemic no és tant la corrupció o els que han destruït Mallorca, sinó tots aquells i aquelles que, servant la memòria històrica de les lluites més emblemàtiques del nostre poble, no combreguen amb rodes de molí.

El problema que tenen aquells que no voldrien una societat civil viva i dinamitzadora del teixit social és que ara ja no es tracta de desprestigiar una persona o un petit col·lectiu; ara són ja molts els partits i sindicats, agrupacions i associacions de veïns, entitats socials i publicistes a demonitzar. Com s´ho faran per a fer creure que la CGT, Alternativa per Pollença, Attac, Drets Humans, EU, la Federació d´Associacions de Veïns de Palma, la Joventut Comunista, l´Obra Cultural Balear, la Plataforma Salvem Can Tàpera, la Plataforma Salvem la Real, STEI-i, Unió Obrera Balear, fan el joc a la dreta i l´extrema dreta? Qui els creurà aquesta vegada? És molt senzill, des del poder, amb tots els mitjans econòmics i de comunicació, amb l´exèrcit de servils que sempre envolta a qui comanda, sigui aquest del color que sigui, atacar, demonitzar persones aïllades, activistes que només tenen, per a defensar-se, la veu de la coherència i de la dignitat per a fer front a la indignitat de la mentida, la calúmnia i la manipulació informativa.

Aquesta vegada, repetesc, ho tendran més mal de fer. Els col·lectius que preparen els actes lúdics i solidaris de dia 10 de novembre a la Real; els partits, sindicats i organitzacions que pensen organitzar les mobiltzacions que començaran el proper dissabte 17 de novembre en defensa del territori, són prou forts i nombrosos per a no témer les campanyes rebentistes dels acostumats vividors del romanço. El temps, la situació política, sortosament va canviant a favor de la societat civil.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació! (Miquel López Crespí)


Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres. (Miquel López Crespí)

Defensa del GOB


Un dia després de fer-se públic l'interessant estudi del GOB --i excel·lent crit d’atenció al Govern de les Illes!-- titulat “Mallorca, un toc d’alerta” començava l’acostumada campanya de demonització contra aquests “dissidents”, en aquest cas l’organització ecologista i, de retop, contra Macià Blázquez, Margalida Ramis, Miquel Àngel March, Antoni Muñoz... Sí públicament són demonitzats ara, imaginau què en deuen dir els polítics quan es reuneixen i cap mitjà de comunicació els pot sentir! Res del que es digué de Margalida Rosselló, Joan Buades, Nanda Caro i Aina Calafat hi té la més mínima comparació!

No solament va ser l’enrabiada de Francesc Antich davant la premsa, ràdio i televisió, les paraules agres de Francina Armengol, els articles d’Aina Salom damunt els diaris demanant on anava el GOB... Això tan sols va ser el començament. Com de costum, i ja fa molt d’anys que estam acostumats a aquestes mostres d´infantilisme polític, les “argumentacions” dels polítics professionals anaven en la línia de sempre de no admetre cap mena de crítica, no voler escoltar el més mínim suggeriment ni que sigui dels sectors que sempre han donat suport a l’esquerra oficial malgrat els continuats errors que aquesta comet. O no saben els dirigents del PSOE que sense les grans mobilitzacions fetes amb suport del GOB i altres plataformes de defensa del territori ara no gaudirien dels bons sous que tenen? Per què no reflexionen en les lluites contra l’Hospital de Jaume Matas, en les mobilitzacions per salvar la Real i contra les autopistes i els projectes faraònics del PP? Els hem de treure les fotografies de fa un any, quan anaven de bracet del GOB i d’Aina Calafat per veure si treien de la cadira Jaume Matas fins que abandonaren la lluita per salvar la Real, oblidaren les promeses signades en el pacte de governabilitat?

Però, com de costum, una vegada són en l’usdefruit de la cadireta i dels privilegis que comporta la gestió del règim no volen saber res dels seus antics aliats, de totes aquelles persones i col·lectius que, utilitzats de forma partidista, els serviren d'instrument per llevar uns polítics, en aquest cas els del PP, i situar-se ells.



Hi ha una pijoprogressia autoritària, dogmàtica, sectària, un personal escleròtic que no sap acceptar els suggeriments, les crítiques constructives dels seus socis i aliats. És una esquerra sense gaire formació democràtica, un tipus de personal que només vol al seu costat servils, cortesans sense opinió, útils tan sols per ensabonar qui comanda.

Alguns dels membres d’aquesta pijoprogressia sectària i dogmàtica han ordit campanyes rebentistes contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de els Illes, concretament contra el meu llibre de memòries L’antifranquisme a Mallorca (1950-1970) (Palma, El Tall Editorial, 1994). Personatges com Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Albert Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Jaime Carbonero i Salvador Bastida signaven pamflets plens de mentides, calúmnies i tergiversacions contra l'esquerra alternativa de les Illes en temps de la transició, els partits a l'esquerra del PCE i contra els llibres i els escriptors, qui signa aquest article, per exemple, que criticaven les seves traïdes a la República. Tèrbols personatges que tengueren la barra i el cinisme d’afirmar, signant públicament el pamflet, que els partits i les organitzacions comunistes que en temps de la transició no acceptàrem la política de traïdes de Santiago Carrillo, les seves renúncies i claudicacions, érem –deien- al servei del franquisme policíac. Hauríem de retrocedir al temps de la guerra civil, quan l’estalinisme ordí brutals campanyes d’extermini ideològic i físic contra el POUM i la CNT, que conduïren a l’extermini de bona part de l’avantguarda marxista catalana –amb la desaparició física d’Andreu Nin, no ho oblidem-, a la mort de centenars d’anarquistes en els Fets de Maig del 37 a Barcelona, per a trobar una putrefacció semblant.

Altres personatges, encara més dogmàtics i sectaris, passaven a l'agressió física directa. En un moment determinat vaig haver d'estar ingressat a Son Dureta per les agressions patides per haver defensat la memòria històrica de l'esquerra alternativa de les Illes. La documentació de l'hospital de Son Dureta, les radiografies de l'agressió, els diaris amb els pamflets publicats per tot aquest personal, són a disposició de qualsevol lector o historiador que els vulgui veure o consultar.

Que no sap aquesta genteta que la persecució i criminalització de la dissidència és una forma més de dogmatisme i feixisme que, a aquestes alçades del règim postfranquista, i dècades després de la mort del dictador, ens pensàvem que s’hauria anat acabant?

Ho hem vist durant tots aquests anys de gestió del sistema. Qui no recorda les campanyes contra Margalida Rosselló, la dirigent dels Verds que criticà dèbilment algunes accions dels seus aliats de Govern i que va ser atacada com si fos el dimoni? Els poders fàctics de les Illes, els panxacontents, aquells que cobren perquè tot continuï igual i res no canviï volien uns Verds “florero”, uns Verds que no qüestionassin l’absurd model desenvolupista actual, l’encimentament continuat, la política del totxo i el formigó. Per això aquests sectors autoritaris de la pretesa esquerra no aturaren fins que dividiren els Verds, destruïren el projecte ecologista i marginaren de la política activa una persona tan valuosa com Margalida Rosselló.

I el mateix que es va fer amb Margalida Rosselló també s’ha fet amb l’antiga consellera de Benestar Social Nanda Caro que, en voler impulsar una política d’esquerra conseqüent, va ser obligada a callar sota amenaça de destitució pels seus. Nanda Caro, con Margalida Rosselló, com Aina Calafat, la combativa dirigent de la Plataforma Salvem la Real, com els dirigents del GOB que han criticat el poc que fa per preservar recursos i territori el Govern, són d´un tarannà especial, persones que actuen en la societat civil no per un sou, no per gaudir dels privilegis que comporta la gestió del sistema, sinó perquè tenen unes idees i uns principis, una ètica que els impediria mentir, trair el que han promès defensar públicament.

Però la demonització de la dissidència no solament afecta organitzacions com el GOB, com hem vist aquests dies; ni tan sols persones com Nanda Caro, Margalida Rosselló i Aina Calafat, com hem anat constatant tots aquests anys. La persecució de la dissidència afecta qualsevol persona i col·lectiu que expressi la més mínima opinió que no estigui en la línia dels que són a les institucions mitjançant els nostres vots. Aquesta pijoprogressia autoritària ataca també provats lluitadors socials com Josep Juárez, Cecili Buele, Llorenç Buades... tantes i tantes persones fermes, inflexibles sempre en la lluita per un món més just i solidari, lluny de l’oportunisme, la mentida i la traïció.

L’oportunisme de molts d’aquests enrabiats i enrabiades contra la dissidència s’ha comprovat, cas de Son Espases, cas de Son Bosc, per posar solament dos exemples prou coneguts. Tothom ha pogut constatar com determinats polítics només ens utilitzen per fer-se seva la cadireta: després, si la gent que estima les Illes els recorda el que prometeren en la campanya electoral tot són acusacions en la línia tan coneguda de “fan el joc a la dreta”, com han dit de Margalida Rosselló, la combativa Aina Calafat i el GOB.

Una vergonya, aquesta persecució constant de tots aquells i aquelles que no combreguen amb rodes de molí! Seria qüestió que alguns d’aquests dirigents que surten davant els mitjans de comunicació per demonitzar el GOB fossin menys infantils, menys sectaris, adquirissin definitivament una certa cultura democràtica i aprenguessin –ja comença a ser hora al cap de més de trenta anys de cobrar del règim!—a acceptar les idees i suggeriment de la gent que estima Mallorca de bon de veres.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí


El secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge [Jaume Carbonero] si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.


Biel Barceló (PSM) amenaçat per Jaume Carbonero


Els desastres de Jaume Carbonero


La història més vergonyosa protagonitzada per Jaume Carbonero, el conseller d’Habitatge del Govern, ha tingut lloc molt recentment. Era durant els dies del pacte del PSOE amb Rosa Estaràs i el posterior consens amb UM, Bloc i Eivissa pel Canvi per a retirar la llei que havia proposat el conseller. Com va informar la premsa en el seu moment, el prepotent conseller d’Habitatge, enverinat per haver estat obligat a acceptar les modificacions contra la destrucció de més sòl rústic suggerides per UM, PP, Bloc i altres forces nacionalistes i d’esquerra, amenaçà públicament Biel Barceló cridant, sulfurat al màxim: “¡Tomo nota!; mentre que el conseller de la Presidència, Alberto Moragues, fent costat al polèmic conseller d’Habitatge, intervenia en el mateix sentit exclamant: “Esto tendrá un coste”.

La brega entre els socis del pacte de governabilitat era pública. Diuen que Rosa Estaràs, els representants del PP que eren presents per a consensuar la nova llei d’Habitatge amb Francesc Antich, s’ho miraven, escoltaven els crits i amenaces i no s’ho podien creure. Jaume Carbonero amenaçava el PSM, el Bloc i Biel Barceló sense pensar que eren davant representats qualificats del PP! El corresponsal d’un diari de Palma, en comentar aquest grotesc espectacle protagonitzat per Jaume Carbonero contra els seus socis de govern, escrivia, esverat, en constatar aquests fets tan lamentables per a les forces progressistes i d’esquerra: “El colofón de los tiras y aflojas se produjo ayer por la tarde, minutos antes de que los líderes políticos del Pacto y del PP posaran unidos, lo que obligó a postergar media hora su comparecencia ante los medios. ‘¡Escuchabas los gritos desde la planta baja, se han tirado los trastos a la cabeza!’, comentaba un oyente que estaba en las dependencias del Parlament donde tenía lugar la última reunión del Pacto”.



Fira de Frankfurt 2007. Gabriel Barceló (a l´esquerra), secretari general del PSM amb l´escriptor Miquel López Crespí en un acte a la Literaturhaus de Frankfurt. Els dos destacats nacionalistes d’esquerra han estat amenaçats per Jaume Carbonero –com Biel Barceló- i atacats mitjançant pamflets signats pel tèrbol conseller, en el cas de l’escriptor Miquel López Crespí

La vergonya s’havia consumat! Jaume Carbonero cridava i amenaçava els socis de Govern, en aquest cas el Bloc i Biel Barceló... davant el PP! Hi ha res de més patètic, res de més miserable, res de més insolidari amb uns socis lleials i que han fet tot --i més!-- per a trobar solucions a les irracionals propostes destructives de territori presentades per Carbonero?

Posteriorment a les amenaces contra els socis de Govern, amenaces reproduïdes als mitjans de comunicació de les Illes, el secretari general de PSM i dirigent del Bloc Gabriel Barceló hagué de dir al nostre patètic personatge si “Mallorca era Sicília”. Com diuen els diaris: “El portavoz del Bloc y líder del PSM, Biel Barceló, emplazó ayer a los consellers de Presidencia y de Vivienda, Albert Moragues y Jaume Carbonero, a reflexionar sobre si las amenazas ‘son formas de hacer política y si esto es Mallorca o Sicília”.

Evidentment Gabriel Barceló no volgué entrar en més detalls, ja que, com a persona i assenyat dirigent polític, no ha volgut caure en les formes i desqualificacions típiques del conseller.

Però... qui és aquest prepotent i enfurismat personatge? Fa uns anys Jaume Carbonero, fent costat als sectors més reaccionaris del sectarisme i el dogmatisme illenc, sectors propers al ranci carrillisme i afins –Antoni M. Thomàs, Gabriel Sevilla, Alberto Saoner, Bernat Riutort, Ignasi Ribas, Gustavo Catalán, José Mª Carbonero, Salvador Bastida... --, signava pamflets plens de calúmnies i tergiversacions contra aquells que volíem servar la memòria històrica de l´esquerra revolucionària de les Illes.

Ara, anys després d’aquests fets, amb igual prepotència, s’atreveix, com explica la premsa, a proferir amenaces contra els seus lleials socis de govern en no pair que s’hagi hagut de modificat la seva llei destructora del nostre territori. Un conseller que sempre, des de totes les àrees de gestió on ha exercit el poder, ha perjudicat els interessos populars i les forces progressistes. L’afer de comportament sicilià, les amenaces que comentam, no fan més que confirmar tot el que ja sabíem del personatge quant a unes formes d’actuació, de demonització envers aquell que no combrega amb les seves discutibles idees i opinions.

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)


Categories: literatura

RESUM

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 09/04/2019 - 09:59
Resum de la Cosa (via @ruthglv_escola). Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Optimisme davant d’un nou Sant Jordi marcat per la Setmana Santa

Vilaweb Lletres - Dll, 08/04/2019 - 17:08

Enguany el 23 d’abril, diada de Sant Jordi, dia del llibre i de la rosa, s’escau en dimarts, tot just després de Dilluns de Pasqua, just al final de les vacances de Setmana Santa. Entre alguns editors consultats, aquesta situació de calendari no sembla que hagi d’afavorir les vendes de llibres, perquè tradicionalment els dies al voltant del 23 d’abril són de molt bona venda. És clar que això és un argument sobretot en clau barcelonina. Contràriament a aquesta percepció escèptica, els presidents del Gremi de Llibreters i la Cambra del Llibre (on hi ha llibreters, editors, distribuïdors i empreses d’arts gràfiques representats) han comparegut avui en conferència de premsa per anunciar que tenen bones perspectives i que creuen que serà un bon Sant Jordi.

Ho ha explicat la presidenta del Gremi de Llibreters, M. Carme Ferrer, propietària de la llibreria Empúries de Girona: ‘Aquest Sant Jordi serà especial perquè tot just abans hi ha les vacances de Setmana Santa i això afavorirà les llibreries de pobles i ciutats de fora de Barcelona. Creiem que Sant Jordi s’avançarà. La gent comprarà abans els llibres que vol regalar i el mateix dia de Sant Jordi tornaran a sortir al carrer en família i tornaran a comprar llibres. Hi haurà més d’una compra aquest any.’

Tenint en compte el calendari i com cauen les festes, els llibreters, editors i ajuntaments d’algunes ciutats i pobles de turisme interior s’han organitzat per oferir plegats jornades i fires literàries, amb signatures d’autors, durant els dies de Setmana Santa. Aquest és el cas, per exemple, de Vic, que en el marc del Mercat del Ram, les set llibreries de la ciutat s’han posat d’acord per fer una parada conjunta i també s’hi han vinculat l’editorial Eumo (de la Unviersitat de Vic), Òmnium Osona i el Casino de Vic. Una iniciativa semblant de parades de llibres i autors signant s’esdevindrà a Girona, coincidint amb Dissabte Sant. I es continuaran trobades tradicionals com el Berenar Literari que des de fa nou anys organitza la llibreria El Cucut, de Torroella de Montgrí, enguany el Dijous Sant.

Una venda diferent per Sant Jordi
L’any passat per Sant Jordi es van facturar 22 milions d’euros, segons dades dels gremis. Enguany, M. Carme Ferrer, que és optimista, considera que es podria augmentar en un 1% o 2% més que l’any passat.

Patrici Tixis, president del Gremi d’Editors de Catalunya ha destacat dos aspectes: per una banda, la transversalitat de la venda, 50.000 títols diferents s’arriben a vendre i ha recalcat que els deu més venuts de la jornada només representen una mitjana del 5% de les vendes totals d’aquest dia. I puja la venda en tots els gèneres, sigui poesia, filosofia o les guies per aprendre a cuidar animals domèstics.

Tixis també ha destacat el comportament diferent del lector el dia de Sant Jordi: s’invertex la tendència de vendes pel que fa a l’idioma. Si durant l’any les vendes de llibres en castellà corresponen al voltant del 70% mentre que en català no arriba al 30%, el dia de Sant Jordi la gent compra llibres en català sobretot, arribant gairebé a un 70% del total de les vendes, mentre que en espanyol només és del 30%.

Ara bé, si hi ha un fenomen que sobresurt per sobre dels altres aquest Sant Jordi, segons els presidents dels gremis, aquest és l’increment de vendes dels llibres infantils i juvenils, fins al punt que juntament amb la narrativa, representen el 70% de les vendes i l’altre 30% és venda de llibres no ficció.

De cara al dia de Sant Jordi
Com ja es va esdevenir l’any passat, ha explicat Marià Marín, secretari del Gremi de Llibreters, s’ha treballat durant mesos amb els tècnics de l’Ajuntament de Barcelona, per treballar la seguretat i organització d’aquesta festa al carrer. Una festa massiva: l’any passat la Guàrdia Urbana va comptabilitzar en hora punta al centre de la ciutat, 1.200.000 persones. Per això, s’ha continuat treballant per guanyar espai i esponjar els carrers més concorreguts: s’ampliaran les zones de parades del centre, allargant el carrer Consell de Cent, l’Avinguda Diagonal fins al carrer Muntaner i el carrer Còrsega. També s’allargarà l’espai de parades al Passeig de Sant Joan, des de fa anys destinat al públic familiar, amb parades de llibres d’infantil i juvenil, així també de còmics.

Les parades del sector del llibre creixeran enguany entre un 15% i un 20%. El Gremi de Llibreters ha pactat amb l’Ajuntament que siguin les parades de llibreries que tinguin preferència a l’hora de les peticions. En relació amb les parades, que el dia de Sant Jordi també ocupen algunes editorials, s’ha explicat que pel que fa a Barcelona s’ha fet un pacte a través de la Cambra del Llibre. Amb tot, fora de Barcelona, la presidenta del Gremi de Llibreters, ha deixat clar que qui ha de vendre els llibres són els llibreters. Amb tot, el sector sobre aquest tema s’ha emplaçat a fer una reflexió conjunta.

Marià Marín també ha explicat que el Gremi de Llibreters oferirà un ‘Minut a minut’ a la seva web per anar informant de com s’anirà esdevenint la jornada arreu del país, amb la col·laboració de l’Escola de Llibreria de la UB i alumnes de la UIC (Universitat Internacional de Catalunya). I finalment, ha parlat de la internacionalització de la festa del llibre, enguany marcada per la Fira del Llibre de Buenos Aires i la celebració del Sant Jordi a la metròpolis americana, la ciutat que té més llibreries del món, el dissabte anterior a la diada.

The post Optimisme davant d’un nou Sant Jordi marcat per la Setmana Santa appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

dBalears i els escriptors de sa Pobla

Jaume Vicens analitza a dBalears la darrera novel·la de l´escriptor Miquel López Crespí - L´escriptor de sa Pobla ha novel·lat el món cultural i polític de la Mallorca dels anys 70 -


Oportuna narració de López Crespí –


“...a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir”. (Jaume Vices, dBalears)


No ens atreviríem a dir que és segur que la darrera obra de Miquel López Crespí ha de ser classificada com una novel·la, en un sentit tradicional i tècnic. Millor seria afirmar que hem llegit una extensa narració un poc autobiogràfica, enfocada en un passatge de la nostra història local, just al voltant dels inicis de la denominada transició democràtica espanyola, immediatament després de la mort de Franco, potser un poc abans, d’ençà de la mort de Carrero Blanco. Ens hi referirem com una extensa narració perquè fins i tot els diàlegs que trobam a l’obra «Allò que el temps no s’endugué», editorial El Tall, és com si hi haguessin estat afegits, ben incrustats, amb la mateixa finalitat, aclaridora del tot, que tenen les notes escrites a peu de pàgina, tan característiques dels assajos.

És igual, ara la catalogació del gènere literari no té gaire importància perquè novament, avui a través d’aquesta obra, l’autor demostra que domina, quan vol, la càrrega d’intensitat que la literatura ha de menester. Ho podem comprovar en els primer capítols, amb la redacció d’alguns paràgrafs que podrien ser qualificats com a prosa poètica. Posem per cas... «Una tristor especial mentre el temps passa, cau la llum del sol esbiaixada entre els plàtans, en una darrera conflagració abans del crepuscle». I també: «Crist penjat de la creu sota les cíniques riallades dels sofistes. Humiliada lluna blanca en les altures. Pàl·lids espectres damunt els grisos oliverars nocturns». Només són dos exemples que demostren que aquesta eficàcia aporta credibilitat a la narració. Hem de pensar que una de les tesis que Miquel López defensa en aquesta obra, és que la literatura és el millor exili interior al qual podem accedir.

Però ben aviat la narració adopta un caràcter realista, un estil ideal per expressar el desengany —si hom ho vol fer amb dades contrastades— en un moment ben oportú; ara que vivim el descrèdit, podríem pensar que irresoluble, de la democràcia espanyola i, per ventura, europea. No debades, López Crespí, topògraf de la memòria col·lectiva illenca, té una obra titulada «La guerra just acaba de començar». Aquest pic, l’escriptor de Sa Pobla torna a passar comptes perquè aporta noves dades a una opinió que ha estat recurrent en la seva trajectòria literària; el frau que va representar la denominada transició democràtica, dominada per un pacte, tàcit segons López, entre una oligarquia franquista que amb la reforma del règim, va veure una bona oportunitat per a l’homologació democràtica, també per als hereus de la tradició monàrquica dels Borbons, amb la col·laboració de la socialdemocràcia espanyola —ben assessorada per una Internacional Socialista totalment integrada en el mercat capitalista— i la d’un PCE que, sota comandament de Carrillo, va renunciar a la ruptura democràtica, a canvi de contrapartides, la primera de totes l’accés a la còmoda gestió institucional; un simple pretext disfressat de pragmatisme mal d’empassar, segons López Crespí. Tota aquesta maquinació sota dominació real d’un exèrcit i una policia franquista, i la custòdia de les institucions europees i els USA. Segons l’autor, la transició no va inaugurar cap democràcia, el que varen fer va ser reinstaurar una monarquia de tradició absolutista.

Hi ha un capítol de la narració —no direm quin per no malbaratar les expectatives— que resumeix molt bé l’entramat de la denominada transició democràtica perquè superposa exemples que, d’aquesta manera, serveixen d’enllaç a les persones que llegeixen el llibre, cadena de fets ideal per a comprendre bé els tradicionals pactes que ha fet servir una esquerra espanyola i oficial que sempre acaba pactant, segons l’autor i d’una manera o altra, amb els representants del poder oligàrquic, tal com hem pogut comprovar, novament, avui en dia amb les aliances de caràcter estratègic a les quals han arribat el PP i el PSOE. Segons Miquel López, la tradició ve d’enrere i posa com a un exemple els pactes que Segismundo Casado va fer amb en Franco per tal de facilitar l’entrada dels feixistes a Madrid i la progressiva desintegració de l’exèrcit popular a les darreries de la guerra civil espanyola.

Altres interpretacions d’interès que ens facilita l’obra «Allò que els temps no s’endugué», és la ingenuïtat del franquisme residual —el que varen representar Girón, Piñar o Tejero—, tan rupestre que no va saber veure que serví de contrapès útil als franquistes, aquests sí que veritablement pragmàtics, instal·lats dins la reforma del règim, pactada amb el capitalisme europeu, els USA i l’esquerra espanyola que va optar per renunciar a la ruptura democràtica, els efectes de la qual —de la mera reforma del règim que denuncia López— podem comprovar avui en dia. En haver acabat el llibre, no vaig poder evitar de pensar en la decisió de Dante Fachín, la d’abandonar el partit Podemos perquè, segons va denunciar, els morats no qüestionen el règim sorgit del 78 que tant dejecta López Crespí.

Un altre capítol ben interessant d’aquesta obra és el dedicat a la figura de l’escriptor Llorenç Villalonga; el paper que li varen fer interpretar diverses personalitats, tampoc ara no entrarem en detall per no desbaratar la recepció del llibre, a partir del moment en què Joan Sales va decidir publicar la novel·la «Bearn», a principi dels anys seixanta. I atenció perquè segons va anunciar l’escriptor el dia que presentà «Allò que el vent no se’n dugués», en el decurs d’un acte amb molta assistència de públic i celebrat amb motiu de la Setmana del Llibre en català, és a punt de sortir publicada la segona part d’aquest volum, que ha titulat «Joc d’escacs». (dBalears, 21-XI-2017)


Categories: literatura

Gerard Quintana: ‘Si el present el falsegen d’aquesta manera, què no deuen haver fet amb la història?’

Vilaweb Lletres - Dg, 07/04/2019 - 21:50

Tothom coneix la faceta musical de Gerard Quintana, el cantant de Sopa de Cabra. Però no és tan coneguda la seva passió per l’escriptura, que se li va despertar de petit. Explica que va créixer envoltat de llibres perquè el seu oncle era l’amo de la històrica llibreria Geli de Girona, però que no s’ha atrevit a escriure una novel·la fins a arribar als cinquanta anys. Abans d’escriure s’ha de viure, diu. Entre el cel i la terra (Columna) és el nom d’aquest primer llibre. Una novel·la que narra la història de dues generacions d’amants amb l’artista Patxi Saura de protagonista i, de rerefons, alguns dels episodis més destacats de la història recent del país: la vaga de tramvies a Barcelona, els Jocs Olímpics, l’incendi del Liceu… Un relat sobre el passat, però amb molts paral·lelismes amb l’actualitat. Quintana explica que va començar-la l’octubre del 2017, que tota aquella realitat superava qualsevol ficció i que, d’alguna manera, això ha influït en el resultat final. Hi parlem sobre aquest procés creatiu i també sobre la situació política actual. Confessa que està enganxat al judici i que veu clar que l’única estratègia realista que pot seguir l’independentisme és la de la gota xinesa, i no pas la del cop de força.

Per què heu decidit d’escriure una novel·la?
—Era un pla secret de vida… És el que volia fer quan em demanaven què volia ser de gran, però era un projecte massa ambiciós i pretensiós per a un nen tan petit, i vaig començar a dir unes altres coses. Tanmateix, a vegades la vida tria per a tu. Vaig passar tota la infantesa i joventut en la llibreria Geli, de Girona, que portava el meu oncle Pere. Ell tenia ànima d’enciclopedista i em deia: ‘Si mai ningú es quedés tancat en aquesta llibreria, podria entendre el món sencer i la història de la humanitat sense sortir-ne.’ També recordo una de les últimes inundacions de la ciutat abans que recanalitzessin la desembocadura de l’Onyar cap al Ter. La gent corria de nit amunt i avall de l’escala per a salvar els llibres. Llavors em vaig adonar que no eren papers amuntegats i prou, eren vides. Les vides que podies ocupar per tenir unes experiències que no tenies. La vida de Romeu, de Julieta, de Peter Pan… Per a un nen tímid, tot això era aliment.

I vau acabar explicant històries amb la música…
—A la música, hi vaig entrar no perquè fos un músic, sinó perquè escrivia en un fanzine que tenia amb uns companys en una casa ocupada el 85 que es deia No hi ha crisi, el que hi ha és molt de morro. Col·laborava amb alguna revista, havia decidit d’estudiar periodisme i vaig començar a escriure lletres per a aquesta gent, que les necessitaven per a les cançons. Amb l’excusa que amb les cançons podia anar fent petites històries en càpsules em posava una frontera: abans d’escriure he de viure, i a cinquanta anys ja has viscut molt. Quan vaig arribar-hi em va sonar el despertador interior i també vaig començar un altre llibre, que recuperaré. Aquesta és la primera novel·la que publico, amb voluntat de quedar-me, no pas que sigui un caprici.

Sovint els famosos són criticats perquè escriuen novel·les sense ser escriptors. Us ha passat?
—Intrús ho he estat sempre. Ja de petit em semblava que era un intrús a la vida perquè no acabava d’entendre com era muntat el món. Ho encaixo bé perquè a la música també vaig ser un intrús. M’he sentit sovint un músic impostor, algú que escrivia, que havia entrat en aquest món per a això i va haver d’aprendre el llenguatge musical i l’ofici més tard. Per què m’hauria de sentir estrany en una cosa per la qual m’he preparat tota la vida? Hi ha gent a qui ha agradat la novel·la i m’ha reconegut que la primera cosa que va pensar va ser: ‘I aquest, què en sap, d’escriure?’ És un prejudici que m’acompanyarà un temps fins que la gent s’acostumi que també escric.

Com ha estat el procés, en contrast amb el procés creatiu de la música?
—Escriure és un exercici de solitud extrema en comparació amb la música. En la música, tot just quan tens la idea la converteixes en una maqueta o la comparteixes amb l’entorn. Amb un llibre, l’única companyia que tens és la de l’editor, a qui vas enviant capítols. Ets tu mateix amb els personatges, amb qui assoleixes una relació molt potent. Amb poca gent entres en els racons més amagats, la seva intimitat, els moments més personals… Això és una diferència molt gran amb les cançons, que són més acostades a la poesia.

Què volíeu compartir, amb la novel·la, i què hi ha de Gerard Quintana?
—Hi ha una actitud compartida davant la vida, de no conformar-te amb el guió que és escrit per a tu i de mirar de viure fins a les últimes conseqüències allò que somies, allò que vols fer, allò que vols ser. Una mena de recerca de la llibertat individual. També hi ha molts aspectes i detalls viscuts. A més, m’interessava el tema de l’amor. Quan diuen que he escrit una novel·la romàntica em quedo parat. No era pas aquesta la intenció, de cap manera! Vull qüestionar el concepte de l’amor, que no és un absolut, sinó cultural. El màxim exponent de l’amor a la Grècia antiga no és igual que el de l’edat mitjana o el d’ara. Alguns, com Bolsonaro, Casado o Abascal, encara reivindiquen la família tradicional. Fa cent anys, en una mateixa casa hi vivien quatre generacions, en comunitat i organització col·lectiva, però això ja no existeix. No hi ha una feina per a tota la vida al lloc on neixes (sol ser temporal), ja no hi ha un veïnat per a tota la vida… Com es construeix una família? Quin és el parany?

Com es tradueix això, en la novel·la?
—En Patxi, el protagonista, salta al buit. No sap si s’equivoca o no, però desafia aquesta trampa. Trenca amb la família. La Neus ha perdut els pares pel camí, durant la guerra, i l’Àngels perd la mare en el part i el pare s’ha d’exiliar. Han de construir una cosa que no han acabat de viure plenament. Després hi ha una segona generació, amb el desafiament més gran. L’amor, que sembla tan anecdòtic i prescindible a vegades, però que és tan poderós… A molts llocs del planeta has d’anar amb compte com estimes perquè t’hi jugues ser empresonat. Si ens posem a desafiar segons quins tabús, com els que proposa el llibre, encara és més difícil. Allò que en teoria és més inofensiu s’acabava convertint en perillós.

El relat va acompanyat d’una mirada sobre la història recent. Com l’heu estructurat?
—Hi ha una primera part que va de començament dels anys cinquanta, pocs mesos després de la primera rebel·lió popular i espontània contra el franquisme (la vaga de tramvies), fins a començament dels vuitanta amb el primer concert de Bruce Springsteen a Barcelona. Vaig presentant els personatges i saltant en els anys, endavant i endarrere. La segona part són els anys noranta, anys olímpics i postolímpics. S’havia donat per vàlida la transició i gairebé tot era inqüestionable: el sistema econòmic, l’estat del benestar. El món ens mirava… Era tot genial. Necessitava explicar d’una altra manera aquesta època hedonista que vaig viure directament.

Expliqueu que la novel·la la vau començar pocs dies abans del primer d’octubre de 2017, quan ja havíeu acabat la feina de documentació. Això va afectar-ne el contingut?
—Buf! Allò superava qualsevol cosa que pogués imaginar. El moment em semblava molt més potent que tot… Tenia la consciència que tothom qui llegís el llibre hauria viscut aquell moment històric i, per tant, podria dialogar o entendria un cert joc de miralls amb el passat més recent. Vaig mirar de fer arribar la novel·la al present, però de sobte es convertia en una novel·la del procés. Vaig veure que aquesta necessitat d’explicar-me el present era més efectiva si hi establia prou distància perquè tot això que passa ara no deixés de sonar com un eco d’un passat que pensàvem ja superat. Hi ha un moment en què parlo de l’execució de Julián Grimau, el líder comunista, per uns crims del començament de la guerra que ja havien prescrit. L’opinió pública europea, el papa i la reina d’Anglaterra en demanen l’indult, però el franquisme decideix de matar-lo igualment i hi ha una allau de crítiques.

Quin seria el paral·lelisme amb l’actualitat?
—Ara tenim aquesta rentada d’imatge de Borrell, España Global, després de l’impacte del primer d’octubre. En aquell moment, Manuel Fraga feia això mateix amb aquella campanya de Spain is different. L’estat continua reaccionant de la mateixa manera que durant el franquisme o postfranquisme, malgrat que hagin passat quaranta anys i diguin que som de les millors democràcies del món.

L’altra manera que teniu de repassar la història a la novel·la és amb la música. Si finalment l’haguéssiu allargat fins al present, quines referències en serien la banda sonora?
—És difícil! Hi hauria estat present Txarango, Maria Arnal i Marcel Bagés… De fet, en l’intent d’arribar fins ara hi sortien. O fins i tot Rosalía! Això de la música és una decisió. Sembla que ens poden explicar la història de la humanitat per mitjà de l’arquitectura o la pintura, però la música és relegada a un entreteniment, un soroll de fons o un fet folklòric. I amb la música es pot explicar la història també.

Més enllà de la influència en la novel·la, com el vau viure, el primer d’octubre, i tot allò que ha vingut després?
—Ha estat un canvi de pantalla gegant. Ha estat, és i serà intens. Vam haver d’acceptar una realitat imposada i, a més, capgirada: el que actua de manera pacífica i democràtica fa un cop d’estat i el que aplica un 155 amb una interpretació esbiaixada de la norma és el constitucionalista. Han creat una ficció que no s’aguanta. Aquesta forma tan barroera de mentir sembla un ‘tebeo’ d’aquells de Pepe Gotera y Otilio, Chapuzas a domicilio. Penses que si el present el falsegen d’aquesta manera, tot i haver-lo vist i haver-ne estat testimonis, què no deuen haver fet amb la història? La desconnexió amb l’estat és absoluta i irreversible. El fet fonamental és que tot plegat no t’espatlli la humanitat, que no acabis odiant tota l’estona o sentint-te rabiós i impotent. Hi va haver un dia que em va commoure molt: quan els familiars dels presos van anar al parlament. Una part important dels diputats d’uns partits concrets es van quedar girant-los l’esquena, incapaços de donar escalf humà. Se’m van trencar molts esquemes…

Com la veieu, la situació actual?
—No ens hem de sobrevalorar, però podem condicionar el futur internacional en un moment d’involució en aquesta Europa que fa figa i és un frau. Ho visc amb màxima expectació, il·lusió i predisposició, però, també una mica molest per aquesta ingenuïtat, aquesta idea de la independència instantània, que és impossible. Encara que et declaris independent, tindràs una feina d’anys per a poder conservar això.

Aquest punt de vista també el teníeu abans de l’1-O?
—No creure això era tenir una confiança o una fe extremes en la qualitat democràtica de l’estat espanyol. Quan sento ‘Ens han enganyat’ penso que no. Qui s’ha enganyat és perquè s’ha deixat enganyar. Tots som prou responsables per a poder entendre que no hi ha una pastilla màgica que ho transformi tot. Som entre dos estats molt centralistes (l’estat francès i l’espanyol) que menystenen les perifèries i van molt ben armats. Hem de ser la gota xinesa perquè no hi ha la força per a fer un cop de força.

Expliqueu que heu canviat una mica pel que fa a la qüestió nacional, que abans éreu més hippie i que en això teníeu diferències amb Lluís Gavaldà, dels Pets. En quin sentit?
—En Gavaldà deia que perquè hi hagi persones lliures el país ha de ser lliure. Jo dic que perquè hi hagi un país lliure ha de ser fet de persones lliures. Hi havia un punt de trobada. Jo continuo pensant, malgrat aquesta circumstància, que ens cal una mirada global. Hi ha aspectes, com el canvi climàtic, que no es poden mirar en l’àmbit de país. Els problemes cada vegada són més globals perquè el poder econòmic ja no distingeix entre continents més o menys privilegiats. Ens ha individualitzat al màxim i no té miraments. Europa mirava a Àsia, veia la precarietat laboral i pensava: ‘Pobrets, quants anys trigaran a ser com nosaltres?’ I és a l’inrevés, ens anem acostant al seu model. Caldrà ser ciutadà del món, però aquí podem transformar-lo també.

Continueu considerant-vos un hippie?
—És curiós perquè quan, de jovenet, m’impactava el moviment hippie, el veia molt compromès i transformador, des de la individualitat però també amb el col·lectiu. Amb el temps s’ha anat entenent que el hippie és aquell que només mira per a ell i passa de tot. I sí que potser s’ha convertit en una actitud hedonista i absolutament egoista. En aquest sentit no m’hi identifico perquè sento massa empatia pel món. Els últims anys hi ha hagut alguns petits canvis, però no el canvi real. El capital no té aturador, no té fronteres, no té pàtria, no té bandera, no té res. En canvi, nosaltres estem dividits. A vegades penso en el sector de la música, que ha estat dividit durant molts anys: els músics acusant les sales, les discogràfiques… Ara que hem creat un front comú i anem junts veus que fàcil que és transformar i que t’acceptin com a interlocutor.

Molts músics encara tenen moltes queixes de l’estat del sector.
—Però es van començant a fer feines en molts sentits i passaran cada vegada més coses. Per exemple, en el projecte de l’Acadèmia Catalana de la Música hi ha trenta-cinc entitats i un univers de noranta mil persones treballant de manera coordinada. Ara preparem els Premis Alícia, de l’Acadèmia Catalana de la Música. Ja hi ha premis, com els Enderrock, però molts responen sovint a una dinàmica comercial dels grups que han de fer gira, mentre que aquesta idea és una mica més atemporal.

Algun altre projecte musical al cap?
—Amb els Sopa segurament publicarem un nou treball a començament de l’any que ve. Ja tenim cinc cançons enregistrades.

En l’última entrevista a VilaWeb vau dir que us comprometíeu a fer la versió musicada de ‘Els carrers seran sempre nostres’. Com va?
—L’Andreu Barnils em va picar… [Riu.] Molta gent se’m va tirar a sobre dient que la cançó no era nostra i no ens podíem apropiar una cançó del poble. No la tenim prevista, però una de les primeres cançons que hem fet es diu ‘La llibertat’. Tota la situació política ens ha condicionat. Amb tota aquesta realitat jo no em puc posar a cantar qualsevol cosa. El moment demana un cert compromís, ni que sigui emocional, i crec que es nota en la majoria de cançons del disc. És impossible de desempallegar-te del batec comú.

Serà el disc més polític de Sopa de Cabra?
—Fa de mal dir, eh? Però potser sí. Però no som de proclames, a diferència dels Brams. És més una qüestió d’explicar les coses a partir de l’emoció que et fan sentir. Volent o sense voler, serà el disc més polític dels Sopa, si no s’entén que polític vol dir pamfletari o explícit.

The post Gerard Quintana: ‘Si el present el falsegen d’aquesta manera, què no deuen haver fet amb la història?’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

George Orwell: Homenatge a Catalunya

1 vídeo - Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals. (Miquel López Crespí)


George Orwell


Per Miquel López Crespí, escriptor



Un llibre molt important en la formació de la generació d’antifeixistes dels anys seixanta i setanta va ser Homenatge a Catalunya, de George Orwell. Va ser publicat l’any 1969 per l’Editorial Ariel de Barcelona, amb una interessant introducció de Lionel Trilling. Crec, com han escrit molts analistes de l’obra d’Orwell, que la lectura d’Homenatge a Catalunya és bàsica, no solament per a conèixer molts d’aspectes de la guerra civil a l’estat espanyol i Catalunya, sinó per a entendre a fons l’evolució literària de George Orwell. Sense l’experiència del que s’esdevengué en els sagnants Fets de Maig de 1937 a Barcelona, l’escriptor no hauria pogut escriure La rebel·lió dels animals i molt manco la novel·la 1984. Orwell era un socialista democràtic que s’oposava tant a l’estalinisme com al nazisme. Un escriptor compromès amb el socialisme i la lluita per la llibertat que, sense pensar-ho dues vegades, deixa les comoditats del Londres dels anys trenta per submergir-se en una terrible guerra civil. Quants d’intel·lectuals d’aquella època, quants escriptors britànics del trenta-sis feren el mateix? Molt pocs. Per això les memòries de George Orwell que podem llegir en el llibre Homenatge a Catalunya són summament importants.

La coneguda novel·la 1984 no és solament una crítica a la despersonalització i esclavatge dels règims autoritaris, sinó també un atac ferotge a un tipus de societat entestada a mudar la història i a controlar les consciències. I aquest tipus de societat, a part de les dictadures, també es dóna en molts països capitalistes de règim pretesament democràtic. És precisament la seva experiència a l’estat espanyol, la participació activa en la lluita contra el nazifeixisme en el front d’Aragó, el que li serveix per a analitzar el que hi ha rere les promeses dels estalinistes i també, el que s’amaga rere les insuficiències de les democràcies occidentals, moltes de les quals tenen imperis colonials on actuen amb els colonitzats com els nazis amb els seus dominats, igual que els capitalistes amb els treballadors explotats.

La manipulació de les notícies a l’estat espanyol en temps de la guerra civil li permet acumular els elements de judici que sortiran reflectits en la novel·la que comentam. Els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, les lluites enmig del carrer entre forces del Govern i els estalinistes contra els homes i dones de la CNT i el POUM que pretenen servar les conquestes revolucionàries dels dies de juliol del trenta-sis i la posterior repressió contra poumistes i anarquistes fan veure a Orwell fins on poden arribar els membres del PCE i el PSUC. El mateix George Orwell és a punt de morir en aquests sagnants enfrontaments que, en opinió seva, liquiden les esperances d’un autèntic canvi social. Pensem en les col·lectivitzacions de fàbriques i terres existents en aquells moments i que els estalinistes, per ordre directa de Stalin, proven de liquidar. Líster, amb els tancs, a l’Aragó. Tarradelles i el govern central, políticament i militarment a Barcelona. En els mesos en els quals Orwell roman a Catalunya és testimoni de la repressió contra la revolució social iniciada en el mes de juliol del trenta-sis. Ho tendrà sempre present quan escriu les seves memòries; mai no ho oblidarà quan redacta La rebel·lió dels animals.

Orwell podrà escapar de la repressió, però el record del que ha vist a la Catalunya republicana restarà per sempre marcat a ferro roent dins el seu cervell. D’aquí, d’aquesta experiència neixen precisament La rebel·lió dels animals i 1984.

L’experiència viscuda a l’estat espanyol, juntament amb totes les informacions que, a partir dels grans judicis de Moscou del trenta-sis, li arriben de l’URSS, li fa copsar tota la tenebror del règim de la burocràcia que ara es fa hereva de la Gran Revolució Socialista d’Octubre. En el trenta-sis veu com és declarada “enemiga del poble”, vilipendiada, acusada de treballar per a l’imperialisme alemany i japonès, bona part de la generació de bolxevics que, juntament amb Lenin i Trotski, portaren endavant la Revolució. A Barcelona ha vist les presons plenes de membres del partit d’Andreu Nin, el POUM, i de militants anarquistes. Pel mes d’agost de 1940 constata com Ramon Mercader, un militant del PSUC que ja perseguia revolucionaris a la Barcelona de l’any trenta-set, assassina Lev Trotski a Mèxic. Tot és a punt per a començar escriure 1984. Orwell, militant antifeixista fins a donar la vida en cas de ser necessari, com ha demostrat venint a Catalunya, agafant les armes, formant part de les milícies populars en el front d’Aragó, esdevindrà un fervent lluitador contra la degeneració burocràtica de la Revolució Socialista. Una dèria que mai no l’abandonarà i que marcarà per sempre la seva literatura i la seva vida personal. Malgrat que mai no militàs en cap organització de tendència trotskista, la seva posició antifeixista i antiestalinista, i també contrària a les injustícies imperials britàniques, el porta a ser una mena d’intel·lectual incòmode per a la societat literàrio-política del seu temps. Blasmat per tot l’aparell de propaganda estalinista –els PC de tot el món, a les ordres de Moscou, el consideren un agent del capitalisme-, tampoc acabarà de trobar el seu lloc entre la intel·lectualitat britànica. El seu concepte de compromís polític amb la societat, amb la llibertat, el portà a xocar més d’una vegada amb molts dels seus col·legues del món de les lletres. Però potser ve d’aquí la seva força interior, una forma d’entendre el paper de l’escriptor que el fa gran i moltes vegades exemplar. Ja voldríem, enmig la banalitat generalitzada que ens té encerclats, trobar-ne d’intel·lectuals, escriptors, com George Orwell, sempre en primera línia de la lluita per la llibertat, sense fer mai concessions a ningú.


Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Categories: literatura

Fragment: ‘L’arxipèlag del Gos’ de Philippe Claudel

Vilaweb Lletres - Ds, 06/04/2019 - 21:50

L’única illa habitada de l’arxipèlag del Gos es desperta un matí amb l’aparició a la platja dels cossos de tres suposats emigrants subsaharians que sembla que s’han ofegat provant de travessar la Mediterrània. Per no espantar turistes ni inversions imminents, tothom actua interessada­ment, amb covardia i secretisme. Però el mestre del poble pensa que potser cal investigar aquelles morts, que la versió oficial és massa simple. Aquesta és la sinopsi de la nova novel·la de Philippe Claudel, L’arxipèlag del Gos, que acaba de publicar Angle Editorial, traduït per Jordi Martín Lloret.

Podeu llegir-ne el segon capítol sencer.

Diu l’editora d’Angle, Rosa Rey, de la novel·la:

‘Els cadàvers de tres joves negres apareixen un matí a la platja de l’única illa habitada de l’arxipèlag del Gos. Les forces institucionals del poble decideixen que aquesta troballa no és convenient per les imminents inversions turístiques que s’esperen i faran desaparèixer els cadàvers. El Professor, però, no està d’acord amb la decisió i decideix d’esbrinar qui eren i d’on venien.’

Continua: ‘Claudel és un sospitós habitual a casa nostra. Des que el 2005 va guanyar el premi Llibreter amb Les ànimes grises, ha continuat guanyant lectors amb La néta del senyor Lihn, Perfums i La investigació. Claudel no defrauda mai. En aquest llibre s’atreveix a parlar del drama més important al segle XXI: la indiferència, l’egoisme i la covardia davant les fronteres, el desarrelament i les guerres que no volem veure però existeixen. I ho fa amb una prosa que recorda la faula, uns personatges arquetípics per universals i tot embolcallat d’un aire de novel·la negra. És un llibre sorprenent, perquè s’allunya del tòpic a mesura que el vas llegint, t’atrapa i, com fa la bona literatura, et fa pensar en què consisteix la condició humana.’

The post Fragment: ‘L’arxipèlag del Gos’ de Philippe Claudel appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i la novel·la històrica

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge. (Miquel López Crespí)


L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun. (Miquel López Crespí)


La novel·la La conspiració i les idees de la Il·lustració

Presentació de la conspiració a Castelló. D´esquerra a dreta: Alícia Coscollano, directora de l´editorial Antinea, Josep Lluís Pascual, president de l´Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, Miquel López Crespí i Alícia Giménez, escriptora.

No sempre l’escriptor nostrat es troba davant uns amics com els que conformen l’Associació Cultural “Amics de Vinaròs”, organitzadora del I Premi Internacional de Narrativa “Aiguals de Izco 2006” que vaig enir l´honor de guanyar. Per a desgràcia de la cultura catalana i de la cultura en general, molts premis institucionals esdevenen un simple acte rutinari en el qual el conseller o el batle de torn, siguin del partit que siguin, aprofiten l´ocasió per a fer-se l’acostumada fotografia amb els guardonats, lliurar el xec corresponent i desaparèixer rere els cortinatges del Saló de Sessions de l’Ajuntament o la Conselleria de Cultura. Posteriorment, els funcionaris de cultura s’encarreguen de demanar el disquet de l´obra a l’autor guanyador i, mesos més tard, aquest rep el paquet amb els vint exemplars que li corresponen. I punt final de la història d’aquell premi. Tot el que es pugui afegir a la fredor d’aquesta història que us he explicat i que qualsevol escriptor que hagi obtengut un guardó literari pot confirmar, ja depèn de l’escriptor. Parl de promoció, fer arribar la informació a l’hipotètic públic lector i comprador. Quantes feines que ha de fer el nostre autor! No solament ha de saber escriure; això no basta: després s’haurà de preocupar de la tasca ingrata de provar de moure les tecles adequades per aconseguir rompre el mur de silenci que sovint encercla el fet creatiu.



Gran èxit de les presentacions a Castelló de la novel·la La conspiració. Miquel López Crespí signà nombrosos exemplars de la seva obra, dedicats als amics de totes les contrades del País Valencià i Catalunya Principat.

Com deia, quant a la promoció de l´obra, tot dependrà del tipus de relacions que pugui tenir l’escriptor amb els “poders fàctics” culturals. Si l’autor no forma part de cap clan o camarilla, el premi, per molt important que sigui, serà oblidat de seguida i a part de les notícies que puguin sortir en la premsa, sempre escasses i esquifides, poca cosa més sortirà als mitjans de comunicació. S’ha de pensar que a la majoria d’editorials encarregades de l’edició de premis literaris l´únic que els interessa és cobrar l’edició a l’Ajuntament o la Conselleria. Si de cas, si l’autor guardonat és “de la casa”, és a dir, de l’editorial que controla aquell premi, potser hi haurà una mica més d’enrenou mediàtic, ja que es posen en marxa els mecanismes habituals en aquestes ocasions: els autors de la casa que tenen seccions als suplements de cultura en parlen favorablement (per “quedar bé” amb el director de l’editorial), algun contacte amb la televisió crida el guardonat per a fer-li una entrevista. El món oficial dels premis, inclusos aquells que, diuen els entesos, “consagren”, es mou més o manco dins la fredor del que hem explicat.

La situació sol mudar quan rere un premi hi ha gent autènticament interessada en la cultura i no en el negoci que comporta l’edició dels llibres, les subvencions o les compres d´un determinat nombre d’exemplars per part de l’Ajuntament o Conselleria de Cultura. Pel que he pogut comprovar, rere el I Premi Internacional de Narrativa no hi ha, sortosament, una d’aquests editorials a la recerca de l’euro ni cap camarilla d’aquelles que tan sols donen els guardons als amics i coneguts.

L’Editorial Antinea, que no és una editorial multimilionària especialitzada en el control de cap mena de premi literari, no està gens interessada en qüestions extraliteràries. Tampoc tenim cap referència en aquest sentit quant a l’Associació “Amics de Vinaròs” o els catedràtics i escriptors que formen el jurat. Basta llegit el seus noms i tothom que conegui una mica el nostre món cultural podrà comprovar que no tenen cap relació ni formen part de cap de les camarilles neoparanoucentistes que malden per promocionar els amics al preu que sigui. I és per això mateix que aquesta mena de guardons dels quals, per a desgràcia nostra, en queden menys dins l’àmbit dels Països Catalans, representen molt per als autors que tenim la sort i l’honor de guanyar-ne algun.

L’encàrrec de l’Associació d’Amics de Vinaròs de parlar de l´origen de la novel·la La conspiració m’agrada per diferents motius. Sempre m’ha interessat, i he escrit molts d’articles al respecte, fer algunes reflexions anys després de la redacció d’una obra. Reflexions que són quasi impossibles quan ets en ple procés creatiu.

És ara, quan han passat uns anys d’ençà que vares començar a cercar la documentació adient per a començar a escriure, quan tens el llibre damunt la taula i ja estàs fent feina en uns altres projectes, que és el moment adequat per provar d’anar a la recerca dels orígens del llibre que vols comentar. En aquest cas es tracta de parlar dels motius que, en un determinat moment, em feren decantar vers la tasca de novel·lar la vida apassionant i apassionada d´un revolucionari mallorquí de mitjans del segle XVIII i començaments del XIX.

Per què aquest personatge i no un altre? Què és el que decanta la voluntat de l’autor cap a una concreta drecera?

Per aclarir la qüestió d´una manera clara i llampant i per anar donant elements de judici al possible lector de l´obra, cal dir que el Miquel Sureda de Montaner, el protagonista de la novel·la, no és altra persona que Joan Baptista Marià Picornell Gomila (Palma, 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825), convenientment passat pel sedàs i les llicències normals que corresponen a una obra d’estricta creació literària.

Per a situar el lector quant a la importància històrica del nostre personatge i les suggerències creatives que pot arribar a inspirar una vida plenament dedicada a la Revolució, a la lluita contra els borbons, a la independència dels pobles d’Amèrica Llatina dominats per l´imperialisme espanyol i la Inquisició, bastaria repassar el que informa la Gran Enciclopèdia de Mallorca en referència al nostre personatge.

Diu la GEM: "Picornell Gomila, Joan Baptista Marià (Palma 1757 – San Fernando de Nuevitas, Cuba 1825) Polític. Devers 1777, es graduà de mestre a Madrid. Més tard, passà a Salamanca, on publicà diversos opuscles i tractats pedagògics, com Examen público, catequístico, histórico y geográfico... (1785) i Discurso teórico práctico sobre la educación (1789). Redactà un Plan de educación (1789), que fou presentat a la Sociedad Econòmica de Madrid. Després del seu rebuig, deixà la pedagogia, entrà en contacte amb els cercles revolucionaris i republicans, i ingressà dins la maçoneria. El 1790, exposa les seves idees a Discurso sobre los mejores medios para excitar y fomentar el patriotismo en una monarquía. Dirigí (1795) la fracassada conspiració revolucionària de Sant Blai. Sentenciat a mort, la condemna li fou commutada per la de presó perpètua i fou deportat (1796) a la Guaira (Veneçuela). El 1797, fugí de la presó i inspirà la Conspiració de Gual i España, l´objectiu de la qual era proclamar la independència de Veneçuela. Condemnat de nou a mort, s’amagà i es refugià a les Antilles, on prosseguí la seva tasca revolucionària, i traduí al castellà i publicà la primera edició dels drets de l´home i el ciutadà. Més tard, residí a Trinitat, Filadèlfia, Nantes i París, on es titulà en medicina. El 1810 i 1812, tornà a Veneçuela, on col·laborà amb el primer govern independent. En 1812, participà en l´intent d´invasió de Mèxic des de Nova Orleans, i fou nomenat president de la futura República de Mèxic. [...]”.

Els fets posteriors, quan l’antic revolucionari, ja de vell, es retractà de les seves conviccions demanant un indult a Ferran VII, no ens interessaven tant per al nucli, l’essència del que havia de ser La conspiració.

Els fonaments de la novel·la es concreten en la tasca d’anar creant una àmplia visió del món d’aquells catalans i aquells espanyols que, influïts per les idees de la Il·lustració, deixebles i propagandistes de les idees de la Revolució Francesa, volgueren aplicar moltes d’aquestes avançades aportacions, tant en el terreny cultural com en el polític, a l’endarrerit estat espanyol. Una tasca de titans en la qual tots els Miquel Sureda i Montaner de l´època s’hagueren d’enfrontar amb l’arcaica estructura d´un estat que vivia immers en les fondàries de les tenebroses ombres de l’edat mitjana.

Miquel López Crespí

Podeu fer les comandes de la novel·la La conspiració a la vostra llibreria habitual o a l´Editorial Antinea

Correu electrònic:

editorialantinea@gmail.com

Telèfon: 964-450085

Categories: literatura

Francesc J. Gómez guanya el 17è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb ‘Pengeu-ne cada nit als enforcats’

Vilaweb Lletres - Dv, 05/04/2019 - 13:30

Francesc J. Gómez (Barcelona, 1971) és el guanyador del 17è Premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater, amb l’obra ‘Pengeu-ne cada nit als enforcats’. Sobre el guanyador, el jurat admet que “cap membre n’havia sentit a parlar” i ha rebut amb sorpresa un llibre ‘rodoníssim i estranyament poderós’

. L’obra guanyadora es presentarà -en format llibre- a l’octubre dins del marc del Festival nacional de Poesia a Sant Cugat. El guardó, dotat amb 7.250 euros i que inclou la publicació de l’obra amb Edicions 62, l’organitzen l’editorial, l’Ajuntament de Sant Cugat i la Comissió Ciutadana Gabriel Ferrater des de l’any 2002.

El premi s’ha donat a conèixer aquest divendres en un acte a l’Ateneu Barcelonès que ha comptat amb la presència de la batllessa de Sant Cugat, Carmela Fortuny; el propi guanyador del premi, Francesc J. Gómez; el president del jurat i editor d’Edicions 62, Jordi Cornudella; i els membres del jurat Enric Sullà, Marta Pessarrodona i Marc Romera.

El president del jurat, Jordi Cornudella, assenyala que ‘Pengeu-ne cada nit als enforcats’ ‘enlluerna per la forma’ (conté, repartits en tres parts, vint-i-cinc poemes de deu decasíl·labs cadascun, ‘travats tots ells per un joc de rimes estricte i una textura fònica insòlita; i es tanca, com si res, amb una sextina’).

‘A primer cop d’ull ja t’adones, també, que els poemes fan explícita la seva vocació d’inserir-se en la tradició sàvia (la Bíblia, Virgili, Ovidi, els trobadors, Abelard i Heloïsa, Dante, Shakespeare; i la Dickinson, i Eliot, i Pound, i Primo Levi; i fins i tot Fabrizio de André). Però la gràcia és anar descobrint com s’amaga al cor de cada poema, tan ben embolcallada pels versos que la diuen, la passió de la vida viscuda’, destaca Cornudella.

Nascut l’any 1971 a Barcelona, Francesc J. Gómez és filòleg i poeta. Des de fa més de quinze anys compagina la feina a l’Editorial Barcino amb la docència universitària i amb l’estudi de Bernat Metge, Ausiàs March, Joan Roís de Corella, la tradició clàssica i la recepció de Dante en la cultura catalana medieval. Juntament amb Josep Pujol, és autor de l’antologia comentada d’Ausiàs March ‘Per haver d’amor vida’.

Des de l’any 2002 el premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater ha reconegut l’obra d’autors com Marc Romera, Yannick Garcia Porres, Dolors Miquel, Eva Baltasar o Jaume Subirana, entre altres.

The post Francesc J. Gómez guanya el 17è premi de poesia Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater amb ‘Pengeu-ne cada nit als enforcats’ appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La generació literària dels 70 (records)

Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. (Miquel López Crespí)


La generació literària dels 70



Fotografies antigues: Galeria Grifé i Escoda. Les Aules començaren a Grifé i Escoda l'any 1966 (Passeig Mallorca). En la fotografia i d'esquerra a dreta: Francesca Moll, Carme Sampol (neboda de Jaume Vidal Alcover), Miquel López Crespí i altres amics del moment.

Alguns dels escriptors de la generació dels 70 som implicats de forma prou intensa en la consolidació de les primeres organitzacions antifeixistes de les Illes després de la derrota popular del 39. El compromís polític en la lluita contra la dictadura, l´estudi dels clàssics del socialisme, de l´anarquisme, del nacionalisme d´esquerra català, ens porta sovint a qüestionar molts dels dogmes establerts pels escriptors de l´Escola Mallorquina. Els punts de ruptura, estètics i ideològics, amb els hereus de Miquel Costa i Llobera i Maria Antònia Salvà, que s´havien accentuat fins el màxim en l´obra i l´actitud vital d´escriptors com Jaume Vidal Alcover, Josep M. Llompart o Blai Bonet, per citar només uns noms, augmenta fins a límits insospitats en els anys setanta.



L'escriptor Miquel López Crespí i el pintor i escultor Gerard Matas en una fotografia d'Antoni Catany de l'any 1966.

A mitjans dels seixanta, després de les primeres detencions per part de la Brigada Social del règim, som ben lluny de les concepcions dels seguidors de Maria Antònia Salvà, una part dels quals es d´un tarannà prou conservador i ben lluny de qualsevol implicació personal en organitzacions polítiques clandestines antifeixistes. La nostra presa de consciència catalanista i marxista neix amb la consolidació de l´Obra Cultural Balear (OCB), una de les iniciatives culturals més importants de la postguerra, sorgida per la voluntat del lingüista i editor Francesc de B. Moll. A partir de 1965-66 participam activament a les Aules de Poesia, Teatre i Novel·la que organitza el nostre bon amic i ànima de la dinamització cultural d´aleshores, Jaume Adrover. Sense por d´errar-nos es pot dir que les conferències fetes a la Casa Regional Catalana de Palma anaren bastint la nostra formació política i cultural. Aquells anys intensos, viscuts amb extrema passió, foren l´equivalent dels cursos universitaris de les generacions següents. Sentir les intervencions de Manuel de Pedrolo, Josep M. Llompart, Ricard Salvat, Xavier Fàbregues, Gregori Mir, Joan Oliver (Pere Quart), José Luis Aranguren, Joan Triadú, Blai Bonet, Pere Calders, Josep M. Castellet, Joan Sales, Jordi Sarsanedes, Jaume Vidal Alcover, Maria Aurèlia Capmany, Francesc Candel, Joaquim Molas... condicionà per sempre les nostres concepcions literàries en un sentit nacional-popular. Les reunions clandestines que teníem eren combinades amb l´activitat cultural: participació en el muntatge de les primeres llibreries progressistes de Palma: (parlam de l´Ull de Vidre, amb Frederic Suau i Adela Caselles); inici de les nostres col·laboracions literàries a la premsa de Ciutat, amb articles comentant les darreres novetats catalanes, espanyoles i de l´estranger als diaris Última Hora i Diario de Mallorca (i, una mica més tard, en la revista Cort). Són anys en els quals no podem deslligar la ideologia catalanista d´esquerres que tenim amb la pràctica de lluita contra el règim franquista. Ara ja no es tracta d’oposar-se a la repressió del règim des de la tertúlia d´una sala-menjador de casa benestant ciutadana, com havien fet alguns capppares de les nostres lletres; ara, recordem que som a començaments dels seixanta, la qüestió es implicar-se a fons en la lluita contra la dictadura franquista. Escriure i militar contra el feixisme són fets indestriables. Per això escrivim les nostres primeres obres, els llibres de narrativa i teatre que guanyarien el Ciutat de Palma, el Ciutat de Manacor, el Carles Arniches de teatre en català, a Alacant, el Llorenç Riber, alhora que participam en el combat directe contra el feixisme de forma contundent, i no solament com a corresponsals de les emissores antifranquistes. Son els anys de les sortides nocturnes per a fer pintades, de les repartides de fulls volanders, dels seminaris de marxisme clandestins, de la creació dels primers embrions d´organitzacions veïnals... Literatura, crítica literària, militància marxista, defensa de la cultura catalana, formen una unitat indissoluble, estretament lligada a tots els aspectes de la nostra vida personal.



El llibre La guerra just acaba de començar, que havia guanyat el Premi de Narrativa Ciutat de Manacor 1973, marcà una fita en la lluita de les avantguardes culturals mallorquines contra la putrefacció franquista. El llibre de Miquel López Crespí va ser segrestat pel famós Tribunal de Orden Público. Però la Brigada Política del règim va sortir ben escaldada. El llibre s'havia venut de forma clandestina i quan la policia anà a efectuar el segrest a casa de l'escriptor ja no hi havia cap exemplar! Va ser un gran èxit polític i solidari en la lluita antifeixista de començaments dels setanta.

Quan ho mires amb una certa perspectiva històrica, no arribes a entendre com teníem temps abastament per a tantes activitats culturals i polítiques: escriure a la premsa, bastir les inicials provatures literàries, donar suport als amics que pertanyien o volien pertànyer a la Nova Cançó... qui no recorda els viatges amb el pintor i cantautor Gerard Matas a Barcelona, quan cantava poetes mallorquins a la Cova del Drac! Els recitals amb Guillem d´Efak; fer de taxista de Joan Manuel Serrat quan encara era desconegut, i venia a fer algun recital a Mallorca. I, quan el Govern Civil prohibia els recitals de la Nova Cançó, portar Jaume Armella i els amics venguts de Barcelona als pisos clandestins on cantaven per a grups reduïts de persones, sempre d´amagat de la policia política. Xerrar amb Joan Ramon Bonet al baret que tenia en el Passeig Marítim. Miquel Bauçà, silenciós sempre, escoltava sense dir mai res, reconcentrat en no sabíem quins estranys pensaments. Són els anys inicials de Maria del Mar Bonet, Miquelina Lladó, Guillem d´Efak, Gerard Matas, Antoni Parera Fons, Jaume Sureda... Antoni Catany inicia les seves experiències fotogràfiques i ens mostra els primers i innovadors treballs. Repartir la propaganda per convidar la gent a anar als recitals de Raimon al Cine Born; donar suport a les activitats del Cine Club Universitari que havien muntat Antoni Figuera i Francesc Llinàs; discussions i projeccions de cinema revolucionari a casa de Vicenç Mates... També amb l´amic Vicenç Matas, que tenia un projector portàtil, anar a pobles per a mostrar, d´amagat, documentals sobre la guerra del Vietnam; comentar els discs de cançons revolucionàries que ens arribaven de París, Espanya o Amèrica Llatina. Amb Pere Noguera i Bernat Homar, que tenien grups de teatre experimental, fer llargues xerrades damunt Peter Weiss, Bertold Brecht, Ricard Salvat, Pirandello, Piscator, Meyerhold, Samuel Beckett, Arthur Adamov...

De la represa cultural de la postguerra i de l´evolució de la cultura i la literatura catalana a Mallorca en podem trobar una bona introducció en els llibres de Pere Rosselló Bover La cultura a Mallorca (1936-2003) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 2004) i Els moviments literaris a les Balears (1840-1990) (Documenta Balear, Ciutat de Mallorca, 1997).

Miquel López Crespí


Categories: literatura

Quan el Grup 62 contraataca amb un nou premi literari

Vilaweb Lletres - Dj, 04/04/2019 - 21:50

El Grup 62 ha donat a conèixer avui la creació d’un nou premi literari a obra inèdita, el premi Proa de Novel·la, de periodicitat anual, obert a tothom i dotat amb 40.000€. Aquesta estratègia editorial coincideix amb el final del monopoli de Proa en la publicació de l’obra guanyadora del premi Sant Jordi. L’any passat, Òmnium Cultural va decidir d’obrir un concurs, al qual podien concórrer totes les editorials en llengua catalana, per a coeditar el premi durant els tres anys següents. El va guanyar el grup Enciclopèdia Catalana, que publicarà el Sant Jordi a partir d’enguany. Proa havia publicat el premi Sant Jordi d’una manera ininterrompuda des del 2001.

Quines han estat les motivacions del Grup 62 per a crear un nou premi literari, davant d’un mercat editorial en llengua catalana saturat de premis? Com ha reaccionat Òmnium Cultural? S’ho ha pres com un atac?

D’entrada, Emili Rosales, director editorial del Grup 62 (Proa és un dels segells del grup), defensa i destaca les singularitats del nou premi Proa de narrativa: ‘Hem volgut singularitzar-lo, de manera que serà un gran premi que no es publicarà pas pels volts de Sant Jordi, sinó al mes de novembre, per mirar d’ocupar la temporada de Nadal, que creiem que és un espai de venda de llibres que ha crescut els darrers anys i que no té cap gran premi que l’ocupi. Tots els grans premis literaris a obra inèdita es concentren per Sant Jordi. Per altra banda, la dotació del premi Proa és important, però no busca competir amb altres premis, no es troba pas entre els que sobresurten.’

Emili Rosales, director editorial del Grup 62.

Però certament, sense la pèrdua del premi Sant Jordi no hauria nascut el premi Proa. En aquest sentit, Rosales diu: ‘Amb l’actual circumstància de Proa, nosaltres apostem pel segell, que considerem que té un catàleg d’excel·lència tant pel que fa als clàssics com als autors actuals de literatura catalana. I en aquest últim àmbit, la creació d’un premi literari a obra inèdita ens és una eina útil i imprescindible per a continuar impulsant el reconeixement social de la literatura catalana.’

Però el mercat editorial no es troba ja saturat de premis? Rosales diu que a vegades hi ha aquest debat, però que ell s’ho ha de mirar des del punt de vista del Grup 62: ‘El grup el conformen deu segells, els quals cerquen una oferta diversificada. N’estem molt contents, dels premis que el grup publica: ja sigui el premi Ramon Llull, enguany lectura preferida de la gent; ja sigui el premi Josep Pla, que enguany ha ajudat a consolidar un autor, Marc Artigau; el premi Sant Joan o el premi Prudenci Bertrana… I pensant en el segell Proa, creiem que un premi literari li serà molt útil.’

Les raons econòmiques pesen en la creació del nou premi. Segons dades facilitades per Emili Rosales, aquests darrers anys, el Sant Jordi ha venut de mitjana entre 10.000 i 15.000 exemplars, una xifra significativa. Amb tot, no vol entrar a valorar la facturació i diu: ‘El premi Sant Jordi té una personalitat que tots coincidim a valorar. El premi Ramon Llull en té una altra, el Pla una altra… El premi Proa té la intenció de publicar una nova novel·la cada any, que tingui la possibilitat d’entrar en el catàleg de Proa, que és la columna vertebral de la literatura catalana avui.’

El comunicat del grup diu que ‘el guardó neix amb el propòsit d’impulsar l’excel·lència, la renovació i el reconeixement de la literatura catalana, com a continuació de la tasca editorial de Proa al llarg de les dècades’. Què entén Rosales per ‘renovació’ de la literatura catalana? Per una banda, diu que vol dir la invitació a incorporar nous noms i, de cara al jurat, posar l’atenció en els originals que plantegin novetats literàries’.

Emili Rosales nega taxativament que el Grup 62 hagi volgut declarar la guerra a Òmnium Cultural amb la creació d’aquest nou premi: ‘Al contrari, compartim amb Òmnium la voluntat d’eixamplar l’edició i la lectura de llibres en català.’ En aquest sentit, Rosales ha jugat a favor de les formes, perquè abans d’anunciar el premi amb un comunicat, ha trucat personalment a Marcel Mauri, vice-president d’Òmnium, i a Jordi Lon, membre de la comissió de Cultura dins la junta directiva d’Òmnium, segons que ha explicat Lon a VilaWeb.

Jordi Lon també manifesta que Òmnium ha rebut molt bé aquest nou premi, que rema en la mateixa direcció, la voluntat d’ampliar el nombre de lectors: ‘S’ha buscat una època de l’any que no estava ocupada i ajuda a desestacionar la diada de Sant Jordi, com fan la Setmana del Llibre en Català i altres, que miren de generar activitat literària a la tardor. A més, un nou premi ben dotat també implica més oportunitats per als escriptors i això també és positiu.’

Preguntat sobre l’excés de premis literaris en un mercat editorial reduït com el català, Lon diu que això és un debat que afecta tot el sector: ‘Personalment, crec que tenim massa premis a obra inèdita. Per això des d’Òmnium hem creat el premi a la millor novel·la de l’any, per a reconèixer l’esforç que fan els editors i perquè, si mirem altres països on la cultura és important, els premis es donen a obra publicada. Però aquest és un debat on estem tots implicats, Òmnium també, perquè publiquem molts premis a obra inèdita.’

Segons Jordi Lon, el nou premi Proa de Novel·la no perjudicarà el premi Sant Jordi, sinó que seran dos premis complementaris. I també explica que el segell Proa continuarà optant d’aquí a tres anys a publicar el Sant Jordi, tal com li ha assegurat Emili Rosales. ‘Tenim una relació molt cordial amb Emili Rosales’, assegura Lon, que també diu que, segons les bases vigents, Edicions Proa podria optar a publicar el Sant Jordi en els anys a venir. Això sí, en coedició amb Òmnium i només per a un període de tres anys.

The post Quan el Grup 62 contraataca amb un nou premi literari appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Món Llibre i el Saló del Llibre de Mollerussa: dues opcions per un pre-Sant Jordi infantil

Vilaweb Lletres - Dj, 04/04/2019 - 17:00

A falta de poc més de dues setmanes per Sant Jordi, les activitats relacionades amb el món del llibre s’intensifiquen. I aquest cap de setmana s’escauen dos festivals dedicats a la literatura infantil i juvenil: a Barcelona s’hi fa el Món Llibre i a Mollerussa ja fa tota la setmana que funciona el Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya. Un l’organitza l’Ajuntament de Barcelona i es fa als voltants de la plaça dels Àngels i l’altre el promou el Consell Català del Llibre Infantil i Juvenil i es fa al teatre l’Amistat. Tot i això, són dues trobades molt semblants i amb un objectiu en comú: promoure la lectura entre els infants i els joves.

Amb més de 13.000 metres quadrats de superfície, el Món Llibre ofereix fins diumenge gairebé un centenar d’activitats. Són totes de franc i a més de les tradicionals obres de teatre, funcions de titelles i conta-contes s’hi sumen un bon reguitzell d’activitats que relacionen els espectacles literaris per a infants amb les darreres tendències, que incorporen efectes sonors i l’ús de la tecnologia. També hi haurà una cinquantena d’editorials, que mostraran les seves novetats per als infants i joves de maneres molt diferents, des de tallers a espectacles interactius. L’oferta es completa amb la presència d’una quarantena d’autors, setze llibreries on comprar les obres que es mostren al festival i dues biblioteques per a consultar llibres especialitzats.

Per un altre costat, el teatre l’Amistat de Mollerussa s’omple amb més de 5.000 llibres que infants i joves podran tocar i remenar fins al 14 d’abril. A més el fil conductor del Saló del Llibre Infantil i Juvenil de Catalunya d’enguany és l’aigua, un tema que és present en la decoració de diversos espais i sobretot en l’exposició monogràfica ‘L’aigua’. A banda d’aquesta exposició, el saló compta amb sis mostres més entre les que destaca ‘La inclusió és un art’ sota la idea i coordinació dels il·lustradors Gusti, Isma i Inge Nouws. La il·lustració també serà protagonista al Saló en la mostra ‘Dones d’aigua’, coordinada per Ignasi Blanch i Jan Barceló amb una trentena d’il·lustradors que presenten la seva particular mirada sobre les ‘Dones d’Aigua’. A banda d’això, el saló concentra una trentena d’activitats complementària entre presentacions de llibres, sessions de conta contes.

The post Món Llibre i el Saló del Llibre de Mollerussa: dues opcions per un pre-Sant Jordi infantil appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

La repressió política de la dictadura i el paper del turisme

Tal com érem – Palma, Anys 70 – La repressió política de la dictadura i el paper del turisme – Crònica sentimental de la transició -


Ricardo Manzanas, un conegut torturador dels anys de la Guerra Civil, amic d´Arias Navarro i Himmler que, d’ençà de l’inici de la reforma, rebé instruccions d’actuar dins uns certs límits. A nombroses comissaries i casernes encara pegaven com en el passat, però les noves ordres anaven en el sentit de moderar les actuacions policíaques fins allà on fos possible. Des dels seixanta, el turisme, juntament amb l´entrada de les divises que enviaven els treballadors espanyols des d´Alemanya, França i Anglaterra, ajudaven a sostenir el règim. La premsa internacional vigilava i informava del desenvolupament del procés que s’esdevenia a l’Estat espanyol i qualsevol mort en una vaga o manifestació, qualsevol persona morta a conseqüència de les tortures dels cossos repressius, era una taca en el camí de la consolidació de la monarquia que ens llegava el dictador. I, indubtablement, podia produir una inesperada davallada en el nombre de turistes que ens visitava. (Miquel López Crespí)


Esperava la detenció una mica més tard. Sempre solien venir després d’haver parlat i rebut instruccions del comandant Ricardo Manzanas, un conegut torturador dels anys de la Guerra Civil, amic d´Arias Navarro i Himmler que, d’ençà de l’inici de la reforma, rebé instruccions d’actuar dins uns certs límits. A nombroses comissaries i casernes encara pegaven com en el passat, però les noves ordres anaven en el sentit de moderar les actuacions policíaques fins allà on fos possible. Des dels seixanta, el turisme, juntament amb l´entrada de les divises que enviaven els treballadors espanyols des d´Alemanya, França i Anglaterra, ajudaven a sostenir el règim. La premsa internacional vigilava i informava del desenvolupament del procés que s’esdevenia a l’Estat espanyol i qualsevol mort en una vaga o manifestació, qualsevol persona morta a conseqüència de les tortures dels cossos repressius, era una taca en el camí de la consolidació de la monarquia que ens llegava el dictador. I, indubtablement, podia produir una inesperada davallada en el nombre de turistes que ens visitava.

Molts militants antifeixistes eren assassinats mentre pintaven consignes en defensa de la Llibertat a les parets de ciutats i pobles; altres, sense poder suportar els patiments a què eren sotmesos, morien en estranyes circumstàncies, llançats al carrer des de les finestres de comissaria, o eren trobats morts a les cel·les de la presó. Sovint, com en el cas de Julià Grimau i Enrique Ruano, els llançaren al buit per dissimular les ferides causades en els interrogatoris. Si sobrevivien, els cops produïts pels maltractaments eren justificats com a “normals” i “previsibles” després d´una inesperada caiguda des de les altures dels edificis de la policia.

Sempre trobaves metges del règim, individus sense escrúpols que, dòcils davant les indicacions dels superiors, signaven qualsevol paper presentat per les autoritats.

Arreu existien tribunals especials, botxins de tot tipus, vivint, com larves letals en qualsevol replec de la societat. Un ambient podrit que, malgrat l´allau de visitants europeus i el soroll cridaner de les discoteques, no podia dissimular res.

Així i tot, després del Vaticà II, algunes actituds començaren a canviar lentament; tan a poc a poc que, per a un observador no avesat, podien passar desapercebudes.

Malgrat l´existència de nuclis de poder durs, entestats a continuar les pràctiques de la dictadura, després dels primers discursos aperturistes d’Adolfo Suárez i del viatge de Santiago Carrillo als Estats Units per a renunciar al leninisme i la lluita per la República, es va notar un petit canvi en la repressió. Se suavitzaren un poc els crits i els insults. A les accions fetes per la nostra organització a Inca i el Santuari de Lluc encara hi hagué cops quan ens detingueren. La Guàrdia Civil d´Inca em posà una pistola al cap, en una vana provatura de fer-me por. Volien que digués els noms dels companys. Volien saber exactament qui ens dirigia, com aconseguíem els recursos per a la propaganda.

Tàctica inútil.

D’ençà de la mort del dictador el novembre del setanta-cinc, ja sabien que, en determinades circumstàncies no podien traspassar certs límits. La situació anava canviant imperceptiblement a favor del poble. Malgrat que la majoria de detinguts per haver repartit fulls volanders érem de partits de l’esquerra revolucionària, d’organitzacions que no participaven en els fantasmals organismes de l’oposició, la premsa i alguns organismes religiosos i culturals intervengueren a favor nostre. Ens salvà la participació en l´acció de mestres i professors, advocats i, en el meu cas, ser una persona que acabava d´aparèixer en els diaris per haver guanyat el Premi de Teatre Ciutat de Palma. No sé què hauria pogut passar si els detinguts a Lluc haguéssim estat picapedrers o cambrers. El cert és que, en aquells moments, les circumstàncies jugaren a favor nostre i la intervenció dels més diversos grups socials va servir per atemorir lleugerament la Guàrdia Civil. Els impactà, i jo ho vaig notar de seguida en el rostre dels guàrdies que ens vigilaven amb metralleta, veure arribar una delegació enviada pel bisbe de Mallorca demanant entrevistar-se amb el comandant de la caserna. Parlaren una bona estona i, encara que els sacerdots que vengueren fins a Inca no podien entrar a la sala on romaníem vigilats, des de la distància, i sense gens de por dels civils que ens vigilaven, ens digueren que tot s’arreglaria i en unes hores seríem al carrer.

Vaig mirar la cara del tinent que, dalt del cadafal del saló d´actes de la caserna, controlava el que s´esdevenia. Havien passat molts d´anys d´ençà de les resolucions del Vaticà II, però a l´home encara li costava creure el que veia. Uns sacerdots enviats directament pel bisbe es preocupaven pels rojos!

Els altres guàrdies civils, els que, armats, vigilaven des de la porta i els passadissos, semblava que pensassin que pensaven que res tenia sentit. Els veies bocabadats, encuriosits per a saber com acabaria tot aquell embalum. Periodistes instal·lats a la porta, amunt i avall fent fotografies; enviats de les institucions culturals fent preguntes sobre la situació de les persones detingudes a Lluc; grups de persones que provaven de concentrar-se davant la caserna, el batle franquista d´Inca preocupat per si sortia en els diaris...

Feia hores que no havíem menjat res.

Va ser una mala nit a la garjola de l’Ajuntament, el mateix indret on, en temps de la guerra, portaven els esquerrans.

Poca cosa havia canviat.

Idèntiques parets, igual la barrera de ferro, el bocí de cel que es podia divisar des del pati.

Possiblement, si haguéssim investigat a fons per tots els racons de les cel·les hauríem pogut trobar les restes de desenes de missatges dels homes portats a matar en aquell llunyà estiu sangonós.

Era fàcil imaginar el terror del trenta-sis. Els pagesos i menestrals, amb la camisa encara mullada per la suor de la feina, just acabats d´arribar de l´hort o haver tancat el taller. Sense res a les mans, només amb les ungles per deixar escrit damunt la calç el darrer t´”estim”, dirigit a l´esposa, la núvia, els fills que no veurien mai més.


Categories: literatura

Edicions 62 crea el premi Proa de Novel·la amb una dotació de 40.000 euros

Vilaweb Lletres - Dj, 04/04/2019 - 11:02

Edicions Proa, pertanyent al Grup 62, ha anunciat que convocarà un nou premi literari de novel·la inèdita en llengua catalana: el Premi Proa de Novel·la. Tindrà una dotació de 40.000 euros i es poden presentar originals fins al 15 de juliol. El veredicte s’anunciarà al mes de novembre en una festa literària, i tot seguit la novel·la guanyadora arribarà a les llibreries.

Des del grup editorial expliquen que el guardó neix amb el propòsit d’impulsar l’excel·lència, la renovació i el reconeixement de la literatura catalana, com a continuació de la tasca editorial de Proa al llarg de les dècades. El jurat d’aquesta primera edició està format per l’escriptor Vicenç Villatoro, l’editora holandesa Nelleke Geel, el professor i premi Nacional de Cultura 2015 Xavier Pla, la filòloga i escriptora Clara Queraltó, que va guanyar el premi Mercè Rodoreda 2018 i l’editor de Proa Josep Lluch.

Enciclopèdia Catalana editarà el premi Sant Jordi, però encara no se sap amb quin dels segells

Des de la seva fundació el 1928, Edicions Proa ha tingut un doble compromís amb les lletres catalanes: incorporar al català les grans obres literàries de tots els temps i estimular la creació literària en la nostra llengua. És així com la col·lecció ‘A Tot Vent’, amb un catàleg de més de set-cents títols, ha aconseguit ser una referència per als lectors durant dècades.

The post Edicions 62 crea el premi Proa de Novel·la amb una dotació de 40.000 euros appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Maria Barbal i la generació dels silencis

Vilaweb Lletres - Dc, 03/04/2019 - 21:50

Maria Barbal (Tremp, 1949) ha publicat A l’amic escocès (Columna), una novel·la que té com a gran reclam que l’escriptora, coneguda sobretot pel seu long-seller internacional, Pedra de tartera, torna a ambientar la història al seu paisatge natal del Pallars. L’obra té com a fil conductor la vida d’en Benet, un jove amant de les arts i l’escriptura que estudia a Barcelona, tot i que després accepta de seguir les passes del pare i dedicar-se a fer de funcionari d’obres públiques per les valls del Pallars. Un personatge d’una generació que pateix la guerra i la postguerra, amb totes les coses que això comporta. I al Benet s’hi contraposa en George, un brigadista escocès que coneix durant la guerra del 1936-39, convalescents tots dos en un hospital, i que protagonitza un epíleg, que tanca el llibre i alhora fa venir ganes de continuar llegint la nova història que se’n deriva. Però aquesta novel·la té dos elements que la fan especial. El primer, que parteix d’un material real que, per proximitat familiar, Maria Barbal va rebre fa molts anys. I el segon, que tot i que els dos protagonistes són masculins, la novel·la brilla especialment en el desplegament d’uns personatges femenins potents, tant pel que fa a la força que tenen com pel dolor que contenen.

Haurem de parlar de les guardes del llibre, que semblen el mapa d’un tresor…
—Hi ha un seguit d’elements que són verídics, autèntics: el dibuix de la coberta, les guardes del llibre, que contenen l’inici dels records d’un soldat republicà que durant la guerra, a l’hospital, ha conegut un brigadista escocès ferit com ell, i aquest text comença dient: ‘El meu amic d’Escòcia ha marxat.’ Tot això és veritat i també uns fragments que trobem dins el llibre, amb lletra més petita, que són comentaris d’aquest protagonista, en Benet, que té una feina que el porta a anar d’un lloc a un altre, i en aquests fragments comenta què li passa en un poble i en un altre. I, finalment, es reprodueixen unes cartes d’amor, que també són reals. És a dir, que tenia molta feina feta.

I aquest material, com us va arribar?
—Per proximitat familiar, als anys setanta, em van arribar uns primers papers. Eren papers grocs, escrits durant l’any 1938 sobretot, a l’hospital (també n’hi havia algun d’anterior, del 1935-36). Durant la guerra el paper anava escàs, per això són escrits sense marge, amb lletra petitíssima, aprofitats del tot. Era una documentació que vaig trobar molt interessant, perquè ja hi ha el tema del brigadista com a punt fort de la història. Però, és clar, tota la resta són moments molt difícils: és el jove soldat ferit, que ha perdut el contacte amb la família, que no sap si es posarà bé, que es troba en un ambient de nerviosisme molt alt i amb la perspectiva de tornar al front. Per tant, una novel·la sobre això… Durant molt de temps no m’hi vaig atrevir.

Massa dolor concentrat?
—Sí. Però quinze anys o vint després, em van arribar les cartes d’amor que en Benet (pren aquest nom a la novel·la) va escriure després de la guerra, el 1942. I en aquestes cartes, que són moltes, jo descobreixo un canvi, una evolució en aquesta persona. Una evolució feta en uns anys transcendentals: s’ha acabat la guerra, ell poc o molt s’ha posat bé, ha començat una feina que no havia triat, però que fa amb més personalitat i ganes de sortir-se’n, perquè té el referent del gran pou fosc que ha estat la guerra. I encara que tot sigui terriblement difícil, i que senti el pes de la dictadura, ell es reconstrueix com a persona i esdevé més optimista, sobretot perquè finalment s’enamora. I aquí apareix la figura de l’Elvira.

En Benet treballa a Obra Pública i va d’un poble a un altre, itinerant, i és per això que li escriu cartes.
—Sí. Si aquestes dues persones haguessin estat d’un mateix poble, la història hauria canviat força. La relació d’ells és epistolar.

I dèieu que les cartes us van arribar més tard i això us va fer repensar el projecte.
—És quan em veig amb cor de pensar en un projecte de novel·la, perquè veig com continua el personatge. Hi ha una altra visió de la vida, sense prescindir de res, i m’adono que tinc una novel·la: tinc l’amistat amb l’escocès i tinc la història de l’enamorament, de les dificultats de l’enamorament i del fet que ell accepta finalment la feina que fa, posant-hi part de la seva personalitat. En Benet ha fet una renúncia en un moment determinat, però després no ho viu com una renúncia, sinó com un canvi.

Quan és jove, en Benet vol dedicar-se al món de l’art: l’apassiona pintar, li agrada escriure i ho fa molt bé. Però hi ha de renunciar. En aquest llibre, la idea de la renúncia és un element poderós i molt present en la història de gairebé tots els personatges. Hi ha un munt de renúncies, que impliquen pràcticament sempre canviar de vida i molt de dolor.
—És que aquesta generació d’immediata postguerra, que són joves durant la guerra i encara ho són després, aquesta generació ha estat molt castigada per les circumstàncies. Arran del llibre, la gent m’ha explicat coses impressionants. Però la renúncia d’en Benet jo no la veig extraordinària amb ulls de la seva època (encara que amb ulls d’avui ho sigui). En aquell moment, la gent feia renúncies molt superiors. Per exemple, una noia d’una casa de pagès que perd el germà durant la guerra. Ella és promesa amb un xicot, però el pare li diu que no s’hi podrà casar, perquè ara ella és la pubilla de la casa i no es pot casar amb un hereu, sinó que s’haurà de buscar un noi que sigui un cabaler. Déu ni do.

Sí, però totes dues renúncies et priven de la llibertat de triar el camí per on vols anar.
—Sí, sens dubte, és així. Però en el cas d’en Benet també hi ha el factor del caràcter: abans de la guerra, en Benet tenia la idea de quedar-se a Barcelona. Ho hauria pogut intentar i no ho va fer. Tenen molt de pes la resta d’elements.

En aquest sentit, l’escocès seria l’altra cara: trenca amb la família i fa mans i mànigues per convertir-se en periodista, que és el que acaba essent.
—A mi també m’ha interessat molt el personatge del brigadista. Primerament, pel fet de fer-se brigadista: un noi jove que viu en unes circumstàncies bones o suficients i que decideix anar a la guerra espanyola… D’acord que hi ha aventura i un distanciament de la família, però el primer dia que arriba a l’estat espanyol ja es podia adonar que la cosa era molt seriosa. I de fet, ell viu una cosa terrible: maten gairebé tots els seus companys. Era un personatge molt interessant. Ara, a mi també m’ha agradat veure en perspectiva la vida de cadascun i com l’un mira l’altre. Això m’interessava. I abans també volia dir que en Benet és un personatge que creu en la cultura: creu que si escriu millor, llegeix més, es forma, tindrà una vida millor, serà en certa manera més feliç, tindrà una feina més adequada i guanyarà més diners… Aquesta fe, en Benet la continua tenint, malgrat la dictadura. Per això m’interessa aquest personatge, perquè és aquest element que fa que ell sàpiga acomodar-se a una nova situació amb una certa mirada cap al futur.

Però de la història del brigadista no en sabem pràcticament res fins a l’epíleg final. Per això és potent el final de la novel·la, perquè a l’epíleg es concentra i es construeix un nou personatge amb una història completament nova i sembla que comenceu a estirar el fil d’una altra novel·la encara per escriure.
—I tant. Aquesta qüestió va relacionada amb un dels plantejaments que vaig haver de resoldre al llarg de tota l’escriptura: veure quin paper tenia aquest brigadista. De fet, vaig començar la novel·la per la mirada del brigadista. Però hi havia una dificultat important: en certs moments fallava la versemblança. Perquè en certes qüestions de país, de família, de societat, de llengua, el brigadista no m’era útil com a veu narrativa per a abordar tot això. I vaig tornar a començar la mateixa història però dita d’una altra manera. Per això, l’estructura, que per al lector pot semblar senzilla, a mi m’ha estat complexa de treballar.

És una estructura complexa perquè conté un mosaic de punts de vista diferents. I després també feu servir diferents recursos narratius: la tercera persona, l’epistolar, el diàleg…
—Jo partia de la idea que escrivia uns anys de la vida d’una persona corrent, però que eren uns anys molt importants per a la societat d’aquell país i m’interessaven les diferents veus cap a aquests anys. Un ventall de personatges que no pensen igual ni són del mateix sexe ni tenen la mateixa edat. Quan comença la part que he anomenat ‘Veus. Mirades’, al final hi ha la de l’Elvira i la del Benet i aquí he intentat, més que un monòleg, el monòleg interior, el seu pensament. Hi ha hagut molta cura a trobar el que havia de ser. I el monòleg interior es contraposa a les veus de les veïnes del poble de l’Elvira, que també ens ajuden a veure l’altra part de la gent del poble, com es podia viure una postguerra en un poble petit de muntanya.

Tot i que els protagonistes són dos homes, la potència de les veus femenines, de la construcció dels personatges femenins, fa que la història d’aquestes dones prevalgui en la novel·la.
—Això m’ho ha dit algú més i és curiós, perquè hi ha dos protagonistes homes, però el tema de les dones apareix molt fortament a partir de la relació amorosa d’en Benet. Al voltant de l’Elvira apareix la seva mare, la seva padrina, la germana, l’amiga… Jo intentava això: que la novel·la fos, sobretot, la història d’en Benet, però que també fos l’altra vida que potser ell havia desitjat, la d’en George (el brigadista), i també la societat d’un moment determinat amb tots els ingredients possibles. En un moment i en un lloc. Perquè aquesta novel·la situada a la ciutat, hauria estat diferent. Potser no gaire diferent en els temes, però sí diferent, perquè són mons diferents, fins i tot contraposats a vegades.

Són dones molt fortes, les que apareixen a la novel·la.
—Dones molt fortes que tenen les idees molt clares. Potser en aquell moment la gent se centrava més en el seu paper. Perquè cadascuna ocupava un paper social molt concret. Avui dia tenim la sort, en general, de moure’ns en diversos papers. Tenim un marge per a triar. Però, en aquell món no era gens fàcil: tu naixies en aquell lloc, amb aquell sexe, en aquella casa, que era pobre o era rica… Tot allò tenia un pes per a tota la vida. Potser hi havia el moment del casament, que implicava un distanciament, que es pot llegir com una fugida, però vaja… Aquest és un dels temes.

També retrateu la llibertat d’acció i pensament que les dones comencen a tenir a l’època de la República i com la dictadura les esclafa.
—Sí, perquè a la Noguera, on van a viure en Benet i la seva germana quan són petits, és un lloc amb molta activitat cultural, en relació amb el passat i, sobretot, amb quin serà el seu futur. I de la formació rebuda durant la República, possiblement, li surt la força a la Veva (la germana d’en Benet). La part dels dos germans es diu ‘Lletra’, perquè per tots dos la cultura té molta importància. Aquests dos personatges no serien com són sense aquella mare que els subscriu a la revista Patufet, fent cas d’un professor. Ells s’inicien en la lectura amb la joia del descobriment, primer, i després amb la possibilitat de fer-ho millor. Fins i tot, hi ha una qüestió que em va impactar en els escrits que em van arribar d’en Benet real, que deia: ‘Ara hauré de seleccionar millor els llibres que llegeixo, perquè alguns es troben per sobre de la meva capacitat i només em servirien ara per quedar bé en una conversa. Però jo sóc un obrer i he de procurar que cada llibre que llegeixi em formi millor’, etc.

A la novel·la hi ha molts detalls. Com que feu servir molt el recurs de l’epistolari, parleu de la lletra que fan molts personatges, com a signe de cultura i de condició social. Hi ha un interès gairebé grafològic.
—Quan en Benet es troba ferit, a l’hospital, fa esborranys de cartes, perquè si no, no m’haurien arribat. Esborranys per fer-les millor, per escriure-les millor. I el cosí i l’oncle li lloen la lletra i el fet de no fer faltes. De mirar-s’hi també, amb les paraules que utilitza. I per a l’Elvira aquelles cartes són un motiu d’admiració cap a ell. És un punt de molta importància en aquesta història.

En aquells moments, tenir cultura era un signe de distinció i d’admiració. Creieu que ara tenir cultura té la mateixa consideració?
—Crec que clarament avui no és així. No dic que no ho sigui per a una minoria, però es dóna molta més importància al fet de sortir a la televisió que no pas a tenir un bon nivell cultural, d’educació… I la cultura també representa una certa gestualitat en aquell moment i és un dels elements clau del personatge. En algunes cartes d’en Benet real hi ha llistes de tots els llibres que ha arribat a llegir. No m’ho invento. Penseu que aquesta novel·la és la que té menys part imaginativa de totes les que he escrit.

Podríem dir que és una novel·la de noficció?
—No, no. Hi ha una base argumental que és verídica, però a partir d’aquí he pensat els personatges, com es van fent des que són petits fins que són adults. Això és cosa meva.

I us ho heu passat bé escrivint-la?
—M’ho he passat molt bé, tot i que m’ha costat trobar les veus narratives, com introduir els elements verídics dins el text, perquè de cartes potser en tenia cinquanta i també els trossets de diari. Què col·loco i on ho col·loco. També ha estat un esforç l’evolució emocional dels personatges i les pressions que pateixen, per a retratar-les com més bé millor.

De l’etapa de la guerra no predominen els moments que en Benet és al front, sinó els dos períodes de convalescència. És perquè és quan ell pot escriure?
—Jo no volia fer una novel·la sobre la guerra, però era imprescindible que la guerra tingués un paper molt important en la novel·la, que és tota la descripció sobre què es viu, no a primera línia sinó a segona línia, la dels ferits i hospitalitzats. I la guerra també com a conseqüència, que és el que representa la mort tràgica del pare de l’Elvira. És a dir, que la guerra surt en dos moments, fonamentalment. I parlo poc dels tres camps de concentració on en Benet real va estar internat perquè penso que ja hi ha molta literatura sobre això i no volia insistir-hi.

Sí que parleu, potser perquè no se n’ha parlat gaire, de la repressió que van patir moltes famílies, com la de l’Elvira: uns veïns del poble denuncien el seu pare no se sap per què, la Guàrdia Civil franquista el mata, i castiguen la mare i les dues filles petites enviant-les a un poble de l’Aragó.
—Quan mataven algú d’aquesta manera, arbitrària, les famílies, perquè no reclamessin res, perquè no molestessin, les desplaçaven. I això va ser una constant. És impressionant. Em vaig documentar amb un llibre que es diu La guerra civil a Rialp, escrit per un cosí germà del meu pare, Joaquim Barbal. Jo situo l’acció en aquesta zona. D’aquest llibre, en vaig treure documentació per a explicar la part de l’evacuació de l’Elvira, la seva mare i la seva germana. Les situo a Ortilla, perquè al llibre s’explica molt bé la reacció que té la gent d’allà: primer el distanciament, gairebé l’odi per part d’algú, i després l’aproximació. Em va semblar molt interessant. I aquests desplaçaments eren una constant. Imagineu-vos: mataven algú com a represàlia d’una acció que havien fet uns soldats. Però la represàlia era sempre sobre la gent de la vall. Aleshores, desplaçaven la família. I quan els membres de la família tornaven, el poble els mirava malament i els girava l’esquena. I decidien que no tenien dret de res: les noies no es casarien, els nois no trobarien feina…

I encara ara, allà…
—Encara hi ha silencis. És que allà hi va haver unes matances impressionants. Van posar un militar jubilat, Sagardía, que va sembrar de morts des de Sort fins a la frontera. Penseu que si no trobaven l’home, mataven la dona, el fill, el pare… Van arribar a matar dones embarassades. No se sap gaire, això, tot i que hi ha un llibre de Manuel Gimeno, Guerra i revolució al Pallars, que en parla.

El vostre llibre també tenia la voluntat de trencar aquest silenci?
—No era la intenció, però segur que hi ajuda. I m’està molt bé que hi ajudi. Aquesta gent que va patir la mort i la repressió eren la comunitat dels silencis. La generació de la guerra és una generació que va patir molt. I en aquests llocs petits penso que molt més, perquè les societats eren força asfixiants. I si tenies consciència de la injustícia, com l’Elvira, viure en aquests pobles era una condemna. Jo he volgut ser sincera amb el personatge de l’Elvira. Estic segura que es va enamorar d’en Benet, però alhora estic convençuda que en el fet de casar-s’hi també hi havia la voluntat de fugir.

Fer setanta anys pot ser un motiu que us hagi portat a tornar al món del Pallars? O commemorar l’any passat els vuitanta anys de la Batalla de l’Ebre? Són dates que a vegades desencadenen reaccions…
—Jo havia tornat al Pallars amb País íntim, però amb una altra generació, la meva, la dels néts de la guerra. Ara, el fet de tenir una edat potser sí que condiciona una tria d’alguna cosa que vulguis deixar escrita. És com un deute amb aquesta generació i amb la persona que va deixar aquests escrits, però que jo veig com la història d’una generació.

Sobre l’epíleg del brigadista, que dóna peu a una nova història, heu pensat que sigui un nou llibre?
—Vaig fer molta recerca per a trobar el brigadista real, però no el vaig trobar. No he pensat d’escriure’n cap novel·la, tot i que aquest món, el dels brigadistes, és molt interessant, perquè eren joves empesos per un ideal i per un caràcter, i segur que aquest episodi va marcar les seves vides.

Diuen que la història és cíclica. No volia deixar passar l’entrevista sense saber com viviu la situació actual del país, de repressió i minva de llibertats.
—Doncs justament perquè hi ha aquesta història passada, ho visc amb tristesa i amb pessimisme. Justament perquè vinc d’una història de repressió i dolor, tot això em fa molt de mal i em fa perdre l’esperança.

És fort, això que dieu.
—A veure, penso que hi ha una esperança futura per a la nostra societat, però que jo no la viuré. Això penso.

I per acabar més animades, com us proposeu aquest Sant Jordi?
—Darrerament, em sembla multitudinari, el Sant Jordi, i m’espanta una mica. No és un dia que em senti còmoda, en general. Però aquest any el visc amb molta il·lusió perquè tinc aquest llibre acabat de sortir, amb ganes d’entrar en contacte amb alguns lectors i viure’l plenament.

I després, cap a Buenos Aires.
—Sí, vaig a la Fira del Llibre el 5 de maig. Hi faré dues taules rodones, una amb en Joan-Lluís Lluís i una altra amb l’Antoni Vidal Ferrando.

Que vagi molt bé.

 

The post Maria Barbal i la generació dels silencis appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i els presoners republicans

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. (Miquel López Crespí)


Homenatge al meu pare, Paulino López, un dels primers voluntaris de la Columna de Hierro i presoner republicà i llibertari a sa Pobla (Mallorca), en els anys 40


Reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit. (Miquel López Crespí)

Mallorca republicana: sa Pobla i la història oblidada. Records d´un escriptor pobler.



El gran escriptor George Orwell lluità amb el POUM, contra el feixisme i contra l'estalinisme del PCE-PSUC. Una memòria històrica, la del comunisme no estalinista que els hereus de Líster i Pasionaria no volen recordar.

Potser ja és ben hora de reivindicar com pertoca el paper essencial de determinats historiadors no acadèmics en la preservació de la història del poble. Ara mateix pens en Victor Serge, Trotski, George Orwell, Josep Peirats, Abel Paz... La història de la Revolució Soviètica de 1917 no es podria escriure sense la cabdal aportació dels llibres d'història d'un "afeccionat" com Trotski o d'un revolucionari tipus Victor Serge. La comprensió de la revolució a l'Estat espanyol, el paper de la CNT i del POUM en la guerra, l'acció criminal de l'estalinisme en els Fets de Maig de 1937 a Barcelona, serien impossibles d'analitzar sense els llibres d'Orwell, Josep Peirats o Abel Paz. Però el llistat es podria allargar fins a l'infinit.

Ara mateix s'acaba d'editar un d'aquest llibres tan útils per a conèixer aspectes bàsics de la guerra civil. Em referesc a Crónica de la Columna de Hierro d'Abel Paz (Editorial Virus). Aquest autor també va escriure la impressionat biografia Durruti: el proletariado en armas

(Bruguera, 1978).



Presoners republicans a sa Pobla en els anys quantanta. Paulino López, el pare de l'escriptor Miquel López Crespí és el primer per l'esquerra. Fotografia feta uns dies després de la seva sortida del camp de concentració feixista.

El llibre m'ha interessat especialment ja que el meu pare, el militar de la República Paulino López Sánchez conegué la majoria de personatges històrics de l'anarquisme i de l'esquerra valenciana i, més concretament, els homes d'aquesta famosa "Columna de Hierro". La 83 Brigada Mixta de l'Exèrcit Popular era, en realitat, la "Columna de Hierro" militaritzada.

Aquesta nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra i de la revolució m'ha portat a la memòria molts noms de pobles, indrets llunyans dels quals havia sentit parlar en aquella llunyana postguerra poblera. Casat amb una allota de sa Pobla (Francesca Crespí Caldés, "Verdera") alliberat ja del camp de concentració on els feixistes l'havien condemnant per haver lluitat per la llibertat, el pare i l'oncle José (que també havia lluitat contra el feixisme a la península) recordaven la batalla de Terol, els combats a La Puebla de Valverde, Valdecebro, Puerto de Escandón, Campillo, Villel... Aleshores jo era un infant que anava a l'Escola Graduada i, evidentment, no entenia el significat de les paraules "Columna del Rosal", "Columna de Hierro", "Columna Macià-Companys", "Columna Torres-Benedito" o "Columna Eixea-Uribes"... Amb els anys vaig anar aprofundint en la història de la guerra i aleshores vaig poder anar copsant la importància històrica dels esdeveniments en els quals participaren el pare i l'oncle entre 1936 i 1939.

La "Columna de Hierro", com recorda Abel Paz, va ser l'expressió revolucionària i autònoma del poble en armes aixecat contra el feixisme. Recordem que a València, varen ser les forces populars, el poble treballador qui, després d'assaltar les casernes a pit descobert i procurar-se armes pel seu compte, aconseguí fer fracassar el cop militar franquista. La "Columna de Hierro" és exemple d'aquells primers dies de guerra, quan el poble armat, sense comandaments militars professionals, sense rituals jeràrquics, sense diferències de graus, aconsegueix derrotar l'exèrcit sublevat, passar a l'ofensiva i obtenir les primeres victòries damunt els generals de carrera. Aquestes milícies populars d'elevat component anarquista i poumista (CNT-POUM) aboliren en molts d'indrets la propietat privada de la terra i de les fàbriques. Es crearen les primeres collectivitats llibertàries lluny del dirigisme burocràtic estalinià. La "Columna de Hierro", els sectors populars que donaven suport a l'anarquisme i el marxisme revolucionari del POUM, volien lligar de forma estreta la guerra antifeixista i la revolució social. D'aquí els enfrontaments amb els sectors estalinistes del PCE que, obeint les ordres de Stalin (que tenia acords amb les burgesies de França i Anglaterra i no volia una revolució a l'Estat espanyol), s'encarregaren de destruir aquest tipus de conquestes socials (collectivitzacions agràries, milícies populars...).

Per mi ha estat molt important que aquest llibre m'ajudàs a recuperar bona part d'una història familiar contada al costat de la foganya, a sa Pobla, ara ja farà més de quaranta anys. Els combats del pare a La Puebla de Valverde -on caigué ferit-, la lenta recuperació de la ferida a Benassal, la tornada al front quan Terol ja havia caigut novament en mans dels feixistes, la incorporació a la 83 Brigada Mixta, la seva destinació a Sanitat fins que caigué presoner en els combats posteriors...



Terol 1937, unes setmanes abans de la conquesta de la capital per les tropes republicanes. José López, el màxim responsable del Servei de Transmisions de la XXII Brigada Mixta de l'exèrcit de la República és l´oncle de l'escriptor Miquel López Crespí. El podem veure a la dreta de la fotografia.

L'oncle José López lluità a la 22 Brigada Mixta com a responsable de les comunicacions de l'Estat Major. La 22 Brigada Mixta era comandada per Francisco Galán, un oficial de formació comunista germà d'aquell famós Fermín Galán, sublevat a Jaca en temps de la monarquia i afusellat després d'una paròdia de judici. En la 22 Brigada, al costat de l'oncle també lluitava l'escriptor Gonçal Castelló, exemple de compromís amb el poble i que l'any 1937 participaria en el Congrés d'Intellectuals Antifeixistes de València. No fa gaire, ja d'avançada edat i després de molts d'anys de marginació i silenci per part dels mandarins que controlen la nostra cultura, s'aconseguí que l'AELC li retés el just homenatge de què d'ençà fa tants d'anys era mereixedor.

Bona part de l'experiència de Gonçal Castelló és recollida en la novella històrica València dins la tempesta (València 1987), crònica imprescindible d'aquells anys heroics i terribles que l'autor em a dedicar amb aquestes paraules: "Per a l'amic Miquel amb l'admiració i afecte d'un company. Aquesta crònica d'un temps tràgic. Golçal Castelló. Barcelona 1995".

Tot plegat no és mera nostàlgia familiar: la nova aportació d'Abel Paz a la història de la guerra civil ens permet recuperar aspectes completament silenciats i oblidats, tant pels historiadors del franquisme, com per tant d'academicista d'anar per casa que es conformen amb xuclar de la paperassa de l'estalinisme.

Miquel López Crespí


Els darrers presos polítics republicans: Josep Capó, Miquel López Crespí, Jaume Obrador, Ramon Molina, Isidre Forteza, Xavier Serra, M. Dolors Montero, Manuel Carrillo, Pere Ortega, Antoni López López i M. Del Carme Giménez Ruíz.


Els darrers presos republicans - Un míting per l’amnistia (1976)



Ciutat de Mallorca, 1976. Miquel López Crespí repartia premsa antifeixista per les avingudes de Ciutat. Moments després seria detingut i torturat pels sicaris de la Brigada Social.

Pel desembre de 1976 a la presó de Ciutat hi havia nombrosos presos polítics. Del PORE, una organització marxista de tendència trotsquista que dirigia Ramon Molina (l'actual director del Museu d'Art Contemporani de sa Pobla), hi eren el mateix Ramon Molina, na M. Dolors Montero i en Xavier Serrano. Del MCI hi romania tancat n'Isidre Forteza. De l'OEC hi érem en Josep Capó, en Jaume Obrador i qui signa aquest article. Dels obrers detinguts en la manifestació del 12 de novembre de 1976 hi eren en Pere Ortega, n'Antoni López López i en Manuel Carrillo. A la presó de dones, al costat de M. Dolors Montero també hi havia Mª del Carmen Giménez. Per sort, cada diumenge gernació de companys d'OEC i d'altres organitzacions venien davant la porta d'aquell cau on romaníem tancats a cridar consignes per l'Amnistia. El PTE, PSAN, MCI i OEC organitzaren, al descampat on ara hi ha el parc del Polígon de Llevant (al final de Ricardo Ortega), un míting amb nombrosa participació ciutadana. Hi intervingueren, a favor de la nostra llibertat, en Miquel Tugores (PTE), en Jesús Vives (MCI), en Tomeu Fiol (PSAN) i n'Aina Gomila (per l'OEC). Però la fantasmal i inoperant Assemblea Democràtica no va voler moure un dit en defensa dels presos polítics quan una comissió de l'OEC hi va anar a parlar per a concretar una manifestació conjunta en favor de la llibertat. Afortunadament els companys del PSAN, del PTE i de MCI s'havien avingut a muntar aquell míting solidari. En va fer un bon reportatge (potser uns dels únics treballs en el qual es tractava amb certa simpatia l'esquerra revolucionària no pactista) el diari Última Hora del 15 de desembre de 1976. Deia el diari: "Tomó la palabra en primer lugar el dirigente del Partido del Trabajo, Miguel Tugores quien... dijo que 'con el referéndum el Gobierno pretende afianzar un modo de continuación del franquismo. Serán los mismos perros con diferentes collares'... Insistió [Miquel Tugores] en la necesidad de que los obreros presionen sobre la Asamblea de Mallorca -'organismo muerto a causa de la actitud de los partidos que se llaman obreros y no lo son'-".



Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

En Miquel Tugores sempre -malgrat les nostres diferències polítiques- havia estat un bon amic i ara, participant en aquest acte de solidaritat amb nosaltres, ho demostrava una vegada més. Pollensí, l'havia conegut quan compareixia per la Cooperativa d'Arquitectes progressistes del carrer Estudi General (Neus Garcia Inyesta, Carles Garcia Delgado, Manolo Cabello, Guillem Oliver Suñer...).

El Moviment Comunista de les Illes (MCI) també hi participà activament. Com explicava Última Hora: "A continuación, tomó la palabra Jesús Vivas, del Movimiento Comunista de las islas, iniciando su parlamento 'con una abrazo revolucionario en esta primera aparición pública del MCI'. Vivas habló del significado de la abstención en el referéndum en el sentido de 'que no podemos legalizar un gobierno franquista'. Vivas terminó, entre los gritos de la multitud, reivindicando la libertad para todos los detenidos". Després del MCI hi intervengué en Bartomeu Fiol, del PSAN. La intervenció de la dirigent comunista (OEC) Aina Gomila anà en la línia de lluitar contra la maniobra continuista del règim demanant la dissolució dels cossos repressius de la dictadura i la tornada a casa de tots els detinguts. Posteriorment hi hagué un intent de manifestació pel carrer Ricardo Ortega que va ser dissolt brutalment per la Policia Armada.

Miquel López Crespí


Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

Xarxa de Blocs Sobiranistes (XBS.Cat) ) Articles de l’escriptor Miquel López Crespí

Història alternativa de la transició (la restauració borbònica) (Web Ixent)

Els comunistes (LCR), la transició i el postfranquisme. Llorenç Buades (Web Ixent)

Categories: literatura

El poeta David Caño guanya els Jocs Florals de Barcelona 2019

Vilaweb Lletres - Dc, 03/04/2019 - 14:12

David Caño és avui per avui una de les veus poètiques més considerades del país de la darrera dècada. La seva presència en els escenaris de tot arreu ha estat molt nombrosa en recitacions col·lectives i individuals i també per la seva presència amb David Fernández i Borja Penalba en els homenatges a Ovidi Montllor. Avui mateix ha obtingut la consagració com a poeta amb l’obtenció del premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2019 per Un cos preciós per destruir, que s’ha imposat com a la millor entre les 88 obres presentades.

David Caño (Olot, 1980)  rebrà el premi el proper 13 de maig  en un acte al Saló de Cent de l’Ajuntament, en el marc del Barcelona Poesia. Els mantenidors del premi han estat Manuel Forcano Aparicio (president), Maria Josep Escrivà Vidal, Josep Lluch Puig, Jordi Marrugat Domènech, Ponç Pons Giménez i Mireia Calafell Obiol. L’obra es publicarà a la col·lecció “Ossa Menor” d’Edicions Proa.

Al novembre, Caño va participar en la presentació del llibre 1-O. Trenta poetes per la llibertat, publicat per Edicions Vibop amb la col·laboració de VilaWeb. El llibre recull els trenta poemes, tots d’autors diversos, que el diari va publicar després dels fets del primer d’octubre. A més de Caño, en la presentació hi varen intervenir Ester Xargay, Vicenç Altaió i Biel Mesquida. En la primera ronda, varen llegir tres poemes d’uns altres autors i en la segona el poema seu que forma part del llibre. L’acte va ser introduït per la periodista de VilaWeb i editora de Vibop Montserrat Serra.

Caño ha explicat a Vilaweb que ‘el llibre situa el cos al centre i el que diu és que la poesia és una reflexió no només per ser pensada i dita, sinó que també hi ha espai per posar-hi el cos. També trobem poesia en aquelles coses que ens passen físicament. Ell llibre indaga sobre en com ens podem relacionar amb el mon global on vivim’. Seguint amb algunes de les imatges habituals de la poesia de Caño, en aquesta obra també hi apareixen ciutats gentrificades, amb espais que desapareixen o la societat hiperespectacular de consum. Segons Caño, en aquest moment ‘ja no és una cosa de jo contra ells sinó  de veure com sobrevivim en la lluita contra nosaltres mateixos, perquè ja som part del sistema’. El poemari també indaga sobre les relacions entre ciutats i espai rural. ‘Jo sóc d’Olot, però no sé si el retorn seria millor, perquè tenim també la salvatgia i els records que ens aborden i ens obliguen a entendre on ens situem’.

Caño explica que en el volum hi ha molta poesia urbana, hi ha el trànsit de les ciutats  i es veu reflectit el patiment i el dolor. ‘Hi ha molts temes que ja s’apuntaven a Nictàlgia, perquè crec que aquest llibre es un tancament d’època amb una reflexió col·lectiva sobre alguns grans temes com la pròpia experiència de la poesia’. Així mateix també explica que hi ha moltes maneres de destruir el cos ‘potser violentament, però també en el temps i en les formes de vida i potser es destrueix per acabar amb ell o per salvar-lo’.

Formalment, el llibre està escrit en vers lliure, sense mètrica. ‘Sempre escric els llibres per ser escrits, no per ser recitats, escric el que vull dir, sense pensar en l’oralitat, però porto integrada una manera d’escriure que fa que el vers funcioni recitadament, que soni la música al cap, hi ha incorporada la tonalitat del recitat i per tant funcionen llegits’.

Caño està molt content amb el premi i assegura que sí, que marca una consagració. ‘Vaig començar amb l’Amadeu Oller i després amb el Vila de Lloseta i després vaig anar publicant independentment en editorials, però necessitava tornar a un premi i a uns ulls externs que valorin el que fas. En aquest cas el jurat està molt lluny de les meves coneixences personals i no tenim poètiques similars, i això també ha esta molt bonic, que valoressin el llibre per ell mateix’. En el volum Barcelona hi té una part molt important, ‘plana per tot el llibre, per això aquest premi era el que havia d’intentar i sobretot perquè aquí hi ha la feina dels darrers dos anys com a tancament d’etapa. He de decidir cap on tirar ara, però el que sí que faré es defensar el llibre oralment perquè l’estructura ho permet perfectament’.

David Caño va néixer a Olot l’any 1980 i resideix a Barcelona des del 1998. Ha publicat els llibres de poesia Barcelona (editorial Galerada, 2007); He vist el futur en 4D (editorial Moll, 2009); PostMortem. I del no-res, TOT (Tigre de Paper, 2012); Teresa la mòmia, amb Lluís Calvo (Pont del Petroli, 2013); Res és ara ni això (Terrícola, 2013); De Penitents a Desemparats (com dos carrers de Barna), amb Ricard Mirabete i fotografies en blanc i negre de Carles Mercader (Tanit Poesia/La Garúa, 2014), i Nictàlgia (Terrícola, 2017).

El poeta olotí ha realitzat centenars de recitals arreu dels Països Catalans i en diverses ciutats europees, ja sigui en solitari o a partir d’espectacles musicals. També ha col·laborat o col·labora en diverses publicacions com a periodista, entre les quals destaquen Benzina, La Directa, L’Accent, El Punt Avui, Núvol, Crític i Illacrua.

 

The post El poeta David Caño guanya els Jocs Florals de Barcelona 2019 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Melcior Comes, Sebastià Alzamora i Sergi Pàmies, premis Serra d’Or 2019

Vilaweb Lletres - Dc, 03/04/2019 - 13:07

L’escriptor Melcior Comes amb la novel·la ‘Sobre la terra impura’ (Proa), el poeta Sebastià Alzamora amb el poemari ‘La netedat’ (Proa) i Sergi Pàmies amb els relats de ‘L’art de portar gavardina’ (Quaderns Crema) són tres dels autors guanyadors dels Premis Crítica Serra d’Or 2019. En l’apartat d’Assaig, la guanyadora ha estat Ingrid Guardiola per ‘L’ull i la navalla’ (Arcàdia); Esther Tallada ha obtingut el de Traducció per ‘Llum d’agost’, de William Faulkner (Edicions de 1984); i en el de Biografies, el distingit ha estat Agustí Pons per ‘Maria Aurèlia Capmany, l’època d’una dona’ (Meteora).

En un acte celebrat avui a l’Espai Endesa de Barcelona, amb la presència de l’abat de Montserrat, Josep Maria Soler, també s’han lliurat els premis de la 53a edició en l’apartat d’Investigació a Xevi Camprubí per ‘L’impressor Rafael Figueró (1642-1726) i la premsa a la Catalunya del seu temps’ (Fundació Noguera). En Altres Ciències, els reconeguts han estat Javier Martín-Vide i Alfons Puertas per ‘Atles dels núvols de l’Observatori Fabra’ (Reial Acadèmica de Ciències i Arts de Barcelona, RACAB), mentre que el de Catalanística ha recaigut en Georg Kremnitz per ‘Katalanische und Okzitanische Renaissance. Ein Vergleich Von 1800 Bis Heute'(De Gruyter).

Lara Díez Quintanilla ha guanyat la Crítica Serra d’Or de Teatre pel text ‘Herència’; Manuel Veiga ha obtingut la Crítica Serra d’Or de Teatre 2019 a espectacle teatral per ‘Siempre a la verita tuya’, mentre que la Nau Ivanow, que compleix vint anys de camí, ha estat distingida amb l’aportació teatral més interessant. Dins l’apartat de Literatura Infantil i Juvenil, el premi 2019 és per a l’obra ‘Un pèl a la sopa’ (Flamboyant), amb text d’Àlex Nogués i il·lustracions de Guridi; el premi Crítica Serra d’Or Juvenil ha estat per a ‘La maleta’ (Babulinka Books), de Núria Parera; i el de Coneixements ha estat per a ‘Naixements bestials’ (Saurí Books), d’Aina Bestard.

Com ja va ocórrer l’any passat, tant l’abat de Montserrat com el pare Josep Massot, director de Publicacions de l’Abadia de Montserrat, s’han referit en els seus parlaments a la situació política catalana i ha tingut un record pels exiliats i presos polítics. Per a Josep Maria Soler, respecte a fa un any, ‘el panorama continua sent molt difícil, i els negres núvols que cobreixen la nostra llengua, la nostra cultura i els mitjans que les difonen encara no s’han esvaït’. ‘El camí – ha prosseguit – continua sent lent i costerut. No sabem com serà el futur immediat, però, com deia també en l’edició dels premis de l’any passat, no hem de desencoratjar-nos. La nostra cultura i, en general la nostra societat, tenen el suficient vigor per continuar cap endavant’.

El jurat dels premis d’enguany, en l’apartat de Literatura i Assaig estava format per Borja Bagunyà; Àlex Broch; Lluïsa Julià; Marta Nadal i Pere Antoni Pons, mentre que el d’Investigació el formaven Jaume Aulet; Manuel Jorba; Santiago Riera Tuèbols; Joandomènec Ros i Francesc Vilanova. Joan-Anton Benach; Francesc Massip; Marta Monedero; Juan Carlos Olivares i Anna Pérez Pagès han compost el jurat de Teatre i el de Literatura infantil i juvenil l’han format Mònica Baró; Montse Ginesta; Teresa Mañà; Joan Portell i Núria Ventura.

Les obres premiades, sense dotació econòmica, corresponen a les més destacades publicades a 2018 i els autors reben una distinció de la revista convocant, la més antiga de Catalunya, amb la forma d’una ‘serreta d’or’ de solapa.

The post Melcior Comes, Sebastià Alzamora i Sergi Pàmies, premis Serra d’Or 2019 appeared first on VilaWeb.

Categories: literatura

Sa Pobla i els viatges dels autors poblers

La Revolució dels Clavells i la cultura (I)


Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren). (Miquel López Crespí)


Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (I)



Portugal 1974. L'escriptor Miquel López Crespí era a Portugal en temps de la Revolució dels Clavells.

Quan l'any de la Revolució dels Clavells som a Lisboa per veure, sentir, olorar de prop aquell càntic a la llibertat que escrivia el poble (treballadors, soldats i oficials antifeixistes), també ens convertim en àvids espectadors teatrals. Dins les nostres minvades possibilitats econòmiques -alguns dels joves revolucionaris de començaments dels setanta no proveníem de famílies riques- aquells viatges s'aprofitaven per a comprar algun llibre prohibit, revistes esquerranes, o per a anar a veure films que encara no podien travessar la frontera; i, en el cas que ens ocupa, ens delia comprovar les possibilitats comunicatives del nou teatre sorgit de la Revolució dels Clavells (a part del material escrit que vaig portar de Portugal, tenc en el meu arxiu infinitat de diapositives d'aquells espectacles que tant m'impressionaren).

Aleshores s'esdevenia en els escenaris portuguesos un fet molt remarcable: la conversió de la ridícula i esperpèntica revista portuguesa (plomes, simpleries, allotes en bikini, acudits de mal gust...) en un veritable instrument artístic i de revolta cultural i política. Record ara mateix Uma no cravo, outra na ditadura (que podríem traduir com "Una en el clavell, l'altra en la dictadura"). Una de les obres que més em va impressionar (i de les que serv més material) va ser Pides na Grelha (la PIDE era la terrible policia política de la burgesia feixista portuguesa; la traducció aproximada de Pides na Grelha seria "Pides dins la presó" o "Pides damunt la torradora". Era vertaderament instructiu constatar aquesta "revolució" dins la concepció de la revista clàssica (la revolució política portuguesa afectava, i d'una forma notable, els fonaments del teatre reaccionari de Lisboa). A l'Estat espanyol el grup "Tàbano", amb la famosa Castañuela 70 que tant influí en els nostres concepcions teatrals, havia provat de fer una cosa semblant com aquest 1974 ho feia el grup (cooperativa "Adóque") autor del muntatge que comentam, Pides...


Lisboa en temps de la Revolució dels Clavells (1974). Fotografia de Miquel López Crespí.

Just acabats d'arribar d'aquell Portugal combatiu i antifeixista, la revista Triunfo analitza aquest important fenomen tetral que agitava tots els escenaris europeus -i especialment els de l'Estat espanyol- amb aquestes paraules signades per Fernando Lara. Comparant Uma no cravo... amb Pides na Grelha, el crític escrivia: "...resulta indudable la mayor concreción política, el saber con exactitud hacia dónde se quiere ir, efectuada por el equipo de 'Adóque' respecto a 'Uma do cravo...'. Junto a la burla o la sátira en torno a la mitología del antiguo régimen, el ataque a la fuga de banqueros, como los Espíritu Santo, la ironía sobre las tradicionales 'relaciones fraternales' entre Portugal o Brasil (donde se hallan refugiados caetano y Thomas), el contraste entre los personajes populares y los pertenecientes a la burguesía cara al cambio de poder, la metamorfosis de un Hitler que ahora 'quiere' ser demócrata o la caricatura de Spínola, existe en 'Pides na grelha' un planteamiento teórico de fondo que -exteriorizado a través de la ligereza, el humor y el erotismo del género- revela un análisis previo muy detenido de la realidad portuguesa".

Aquestes experiències portugueses que comentam eren una mica lluny de les magnífiques -i magistrals!- concepcions de, per exemple, Ricard Salvat i Maria Aurèlia Campmany a Barcelona. Recordem que pel 1960 s'hi havia fundant l'Escola d'Art Dramàtic "Adrià Gual". Però, evidentment, seguidors del món escènic i les propostes de Maiakovski (el "teatre total"), ens interessava enormement la intelligent "suggerència" -pràctica diària!- dels escriptors i artistes antifeixistes. Subscriptors de la revista Serra d'Or, comprant cada setmana Triunfo, seguidors de Primer acto i -sempre segons les nostres possibilitats econòmiques que, com deia més amunt, no eren gaires-, anàvem a veure els espectacles -seriosos- que arribaven a Ciutat (poc i dolent). Com deia, aquests anys seixanta i començaments dels setanta, són els anys en els quals marquen època els gran muntatges de Ricard Salvat (que, per cert, l'any 1972 formaria part del jurat, juntament amb José Monleón, que a Alacant em donaria el premi "Carles Arniches" de teatre per l'obra Ara, a qui toca?). S'estrenen, com una fita històrica en el teatre dels Països Catalans, Adrià Gual i la seva època (Salvat); Ronda de mort a Sinera (Salvat-Espriu); L'auca del senyor Esteve (Rusiñol); La bona persona de Sezuan (Brecht); Aquesta nit improvisem (Pirandello); Primera història d'Esther (Espriu); Les mosques (Sartre); Insults al públic (Handke). Un poc més tard (1970) Ricard Salvat és nomenat director del Teatre Nacional de Barcelona i ja cap a l'any 1973, a Roma, dirigeix Noche de guerra en el Museo del Prado (Alberti) i La nueva colonia, de Pirandello.

Però qui ens sedueix de veritat en aquell temps és Brecht (la seva concepció teatral, les obres, la poesia, la seva actitud de lluita militant contra el nazifeixisme i el capitalisme, i igualment contra la burocràcia). Mentrestant, llegim, assimilam intellectualment (en llibres que compram normalment o bé a les golfes de les llibreries) els experiments teatrals d'un "maleït" com Antonin Artaud, i també els de Peter Brook, Aimé Césaire (descobert en la revista cubana de literatura Casa de las Américas l'any 1967), Gombrowicz... A Barcelona ens impressionà -però no influí gaire en les nostres concepcions teatrals- els experiments provocadors del Living Theater. Tanmateix, malgrat ja aleshores intentaven situar com a "autèntic teatre revolucionari" la "provocació" (cridar al públic, llançar bocins de carn sangonosa, etc), això mai no ens impactà abastament. En el fons, ens interessa més la "provocació" summament pensada, lúcida, intelligent, de Brecht, que no pas el crit pel crit, l'insult pseudoprovocador. També teníem en compte les aportacions -en el camí de cercar un 'teatre total'- de Maiakovski. En el fons, el maig del 68, les propostes revolucionàries dels situacionistes francesos (Raoul Vaneigem, Guy Debord), el mateix estudi dels textos de Meyerhold (assassinat per la burgesia "roja" estalinista), ens semblaven més interessants que la buidor de certes "provocacions".

Miquel López Crespí


L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). (Miquel López Crespí)

Escriptors mallorquins a Portugal: la Revolució dels Clavells i la cultura (i II)



Lisboa 1974. Fotografia de Miquel López Crespí.
A mitjans dels anys seixanta, i com tants d'altres autors (Palau i Camps, Alexandre Ballester, Llorenç Capellà, Soler i Antich, Jaume Vidal Alcover...), ens anàvem allunyant del "famós" "teatro regional". Com hem explicat en diferents articles aquest "teatre" ens semblava el nivell màxim d'embrutiment i estupidització a què podien arribar uns empresaris i unes autoritats -les franquistes- per a mantenir eternament el poble en la ignorància.

Cal dir que, joves com érem, no teníem gaire contacte amb la "ceba", els clans culturals mallorquins que, dificultosament, provaven de servar aspectes essencials de la nostra cultura lluny de l'embrutiment d'aquest "teatro regional". Començàvem a conèixer les aportacions fetes per Guillem Colom, Llorenç Moyà, Jaume Vidal Alcover i altres (malgrat que fossen unes aportacions la majoria de vegades literàries). I, per tant, ens apropàvem culturalment i políticament molt més a les propostes de revolta teatral procedents de l'estranger. Esdevenir escolans de la buidor i la reacció no era -ni molt manco!- el nostre propòsit.


Lisboa 1974. Fotografia de Miquel López Crespí.

Aquests aspectes reaccionaris de determinades branques del teatre mallorquí ja vénen de molt lluny: vegeu el llibre de Joan Mas i Vives El Teatre a Mallorca a l'època romàntica (Barcelona, Curial, 1986). En el capítol "Preliminars" (pàg. 14), Joan Mas explica: "Joaquim Molas i Josep Maria Llompart s'han cansat de repetir que a Mallorca i a València la Renaixença va esser un fet suprastructural i estrictament literari, ja que no respon a un autèntic canvi social. Tanmateix pensam, i això no contradiu l'afirmació dels dos crítics que acabam d'esmentar, que al XIX mallorquí n'hi va haver, de canvi social, però no fou equivalent al del Principat. Consistí no en la florida i consolidació d'una alta burgesia industrial, com a la Catalunya estricta, sinó en el protagonisme social, i això no vol dir forçosament presa de poder, d'una classe mitjana provinent de la menestralia, que arraconà les forces de l'Antic Règim. Aquests grups, despectivament anomenats mossons, són caracteritzats i ridiculitzats en la literatura costumista pels seus afanys d'imitar l'aristocràcia o d'aspirar a un status social que no els correspon. Gregori Mir creu que els costumistes mallorquins caricaturitzen exclusivament els mossons, perquè es volien situar al costat dels grups que realment mantenien el control social. Sembla ser que el costumisme sovint es correspon amb una actitud força conservadora...".

El cert és que el conservadurisme del teatre mallorquí (especialment el "regional", exceptuant les importants aportacions de Pere Capellà, per posar-ne tan sols un exemple clar i llampant)) és el que -com a Jaume Vidal, Palau i Camps, Soler Antich, Llorenç Capellà-, ens allunya d'aquest món ranci, reaccionari i estantís. Josep Melià, malgrat certes simpaties sentimentals amb aquest tipus de teatre, en el pròleg que escriu a l'obra de Gabriel Janer Manila Implicació social i humana del teatre. Biografia apassionada de Cristina Valls (Barcelona, Dopesa, 1975), diu: "No és casualitat que els sectors que defensaren aquell tipus de teatre [el 'teatro regional'] com a patrimoni propi, formassin part de l'estament dretà, clericalitzant, molt sovint, i més o menys pròxims a les formes de pietat beata i de moral reprimida i exigent" (pàg. 11).

Veurem ara el que diu Antoni Nadal en "Notes sobre els autors mallorquins contemporanis" (vegeu El teatre modern a Mallorca, pàgs, 9 a 21) analitzant la represa en els anys 1947-48 del teatre que en temps de la República controlà l'Església (autors al servei d'aquestes concepcions catòliques són Miquel Puigserver, Josep M. Tous i Maroto, Gabriel Fuster i Forteza, Gabriel Cortès...). Nadal hi escriu: "Es van repetir, doncs, els mateixos autors fins que la decadència biològica va obligar a substituir-los per uns altres de nous que, en conjunt, van ser cada vegada pitjors... El teatre 'regional' -el 'costumisme somrient', en paraules de Joan Mas-, observat amb una distància relativa, perquè encara gaudeix de vida, va contribuir a desintegrar la unitat de la llengua, a ofegar-la per reducció de temes. La qualitat literària era, a més ínfima. D'altra banda, el teatre 'regional' és una font valuosíssima per esbrinar el passat immediat".

És d'aquesta història -del pou sens fons de la reacció cultural i política- que volem sortir quan ens deixam seduir, com tanta gent, pels muntatges de Ricard Salvat o de les companyies portugueses del temps de la Revolució dels Clavells (Adóque, A Comuna...). Marxar -malgrat fos per uns dies- de l'estantís ambient polític i cultural de Mallorca, era rebre una alenada d'aire vital. Anar al cinema, al teatre, portar llibres, revistes, parlar amb gent antifeixista d'altres contrades, ens servia per a continuar la lluita en la nostra terra amb més força i vigor que mai, ja que els elements quotidians que respiràvem aquí anaven encaminats a tallar de rel qualsevol iniciativa progressista -fos cultural o política- que sortís del nostre poble. Aquesta era la missió autèntica del franquisme: mantenir pels segles dels segles la població enmig d'una brutor cultural infinita.

L'any 1974, en aquell Portugal alliberat per fi del feixisme, el teatre, la revista, esdevenien en la pràctica de cada dia -ho vèiem amb els nostres ulls- l'espectacle total, l'eina de subversió i entreteniment, d'aprenentatge de noves sensacions i idees que sempre havíem somniat en les nostres discussions, en les catacumbes illenques. Al costat de la revista revolucionària, A Comuna, a part dels muntatges revolucionaris que posava en escena, volia igualment modificar els esclerotitzats sistemes de funcionament teatral capitalistes (mitjans de finançament, relació -abolir!- actors-director). A Comuna, per arribar millor al poble treballador, a la pagesia, als sectors d'estudiants revolucionaris i antifeixistes, renunciava a actuar en els teatres oficials i cercava el contacte amb la població mitjançant actuacions en locals sindicals, en teatres de barri o en espectacles en tallers i aules universitàries o fàbriques i places de poble. És el treball d'Adolfo Gutgin i de l'actor Joao Motta, entre molts i molts d'altres treballadors del teatre portuguès de la Revolució. Evidentment aquests eren els nostres mestres.

SENSE VOLER, VOLAR

Fluix, El Bloc de Jaume Subirana - Dm, 02/04/2019 - 20:07
Avui sense voler he trobat aquesta imatge i de cop se m'han fet presents el dia, la llum, la cambra i la ciutat on era quan vaig escoltar per primera vegada aquell disc (o era un cedé?), aquells dos discos de fet. I tot el que ha passat després de descobrir-la a Ella, o perquè vaig descobrir-la; com he après a escoltar i a mirar i a esperar i a descartar precisament perquè vaig conèixer la seva Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0
Categories: literatura

Pàgines

Subscribe to Espai País Valencià agregador - literatura