literatura

[F l u x d'estiu, #17. Deu anys de versions]Su Dongpo, "Quan Yu Ke pinta bambús" (trad. Manel Ollé)  (...) I no és tan sols que no vegi la gent...  POEMES ANTERIORSW.B. Yeats, "Política"Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"R.S. Thomas, "El prat il·luminat"Wislawa Szymborska, "Possibilitats"Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

Historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions. (Feliu Ripoll)

Josep Fontana, Josep Guia, Miquel López Crespí, A. Jarné, Manel Lladonosa, Martí Marín, Bernat Muriesa, Fermí Rubiralta, Carles Sastre i Ramon Usall.

Per Feliu Ripoll

La idea d’aquesta obra col·lectiva sorgí d’unes jornades organitzades per l’Alternativa Estel a la Universitat de Lleida en les quals s’analitzà críticament el procés de transició de l’Estat espanyol de la dictadura franquista a l’actual democràcia parlamentària en l’àmbit dels Països Catalans. Aquest és un dels episodis de la nostra història recent més mal coneguts. Entre els franquistes reciclats a “demòcrates de tota la vida” i una part de les organitzacions antifranquistes, que van arraconar la possibilitat d’una ruptura democràtica amb el feixisme espanyol i van abraçar el procés de reforma ofert pels poders fàctics encara al poder, han aconseguit presentar la transició com un procés modèlic, de consens i que resolgué bona part dels conflictes que afectaven l’Estat espanyol, allunyant-se de la crua realitat que es va caracteritzar per les renúncies, les imposicions i la frustració d’unes expectatives fruit de la llarga resistència contra la dictadura feixista.

De l’esperança al desencís. La transició als Països Catalans és un llibre d’anàlisi amb la voluntat d’allunyar-se de les visions oficialistes. Així doncs, historiadors, politòlegs i militants de l’independentisme rupturista analitzen qüestions com l’anorreament del projecte nacional dels Països Catalans, l’origen polític del procés o les renúncies de bona part de les forces polítiques antifranquistes, amb l’objectiu que esdevinguin una eina útil per transformar l’actual realitat dels Països Catalans, hereva d’aquella transició marcada per les renúncies i negacions.

Segons es reconeix sl pròleg, un primer inconvenient va ser la delimitació cronològica d’aquest període històric, convenint que fos estudiada des dels darrers anys del franquisme (amb Franco encara viu) fins al 1982, any de la victòria del PSOE a les eleccions a les Corts espanyoles. El conte de fades d’aquest procés es va saldar, en definitiva, en un continuïsme evident amb el règim en teoria superat, amb la “traïció dels líders” i el canvi de la ruptura democràtica per un lloc en la nova administració política i, com a conseqüència d’aquests fets, la desaparició del projecte nacional i social que comporta en si mateix la territorialitat dels Països Catalans. La manca d’un projecte global en la lluita antifranquista, l’abandonament de la unitat d’acció a través de l’Assemblea de Catalunya (AC), la continuació de la repressió i el terrorisme de l’estat contra els opositors al règim, la supeditació a les demandes europees i nord-americanes d’una transició sense ruptura i la restauració de la monarquia borbònica, són peces claus en aquest procés. Aquest procés, però, no ha servit per resoldre els anomenats pels espanyols problemes “català” i “basc” perquè no s’ha fet front a la causa primera que els genera: l’opressió nacional i de classe del capitalisme espanyol.

El llibre està dividit en deu capítols. En el primer d’aquests, signat per Antonieta Jarné, s’hi exposa una anàlisi des del tardofranquisme (1973) fins a la victòria socialdemòcrata del 1982, amb una conclusió clara: amb la transició s’aconseguí l’establiment d’un règim constitucional en un marc estatal encara canviant i que no ha estat capaç de solucionar els conflictes derivats de la seva naturalesa.

En el capítol següent, Manel Lladonosa fa una extensa descripció de l’activitat cultural i historiogràfica lligada en bona part a la lluita, o fins i tot militància, antifranquista. Martí Marín, en una radiografia política del període 1951-1976, es mostra convençut que l’antifranquisme –en termes genèrics- complia els seus objectius compartits: acabar amb el franquisme, alliberar els i les preses, obrir un àmbit ampli a la llibertat d’associació de tot ordre i –en el cas català- fer les primeres passes cap a la reconsideració del model centralista d’Estat. Aquesta opinió, que no és compartida per cap més dels coautors del llibre, és sens dubte força discutible i mancada d’evidència empírica.

Un dels que el contradiu és Bernat Muniesa, que afirma que la cerimònia transitiva ja era un projecte dissenyat per certs sectors evolucionistes de la dictadura i en el qual encaixava a la perfecció la restauració monàrquica. En aquest projecte es pretenia que la dictadura fos legitimada en tant que etapa històrica a canvi d’atorgar als nous legitimadors la participació política en unes institucions democratitzades pels mateixos franquistes. I en aquest cas havia de ser una part de l’oposició antifranquista qui legitimés aquest projecte, conjuntament amb tots els seus crims.

També, Fermí Rubiralta, tractant el tema de la qüestió nacional durant la transició, considera que la feblesa de les forces de l’oposició capgirà molt aviat els desigs rupturistes per dissenyar un procés clarament reformista. L’explicació detallada de tots aquells anys pel que fa a la reivindicació nacional porta a la majoria de partits d’ordre a deixar en un calaix la reivindicació del dret a l’autodeterminació, a conformar-se amb uns estatuts d’autonomia, similars a catorze més (tret dels dos d’Euskal Herria), i a entomar la retallada autonòmica que es produeix amb la LOAPA després del cop d’estat del 1981.

Miquel López Crespí és més dur en els seus plantejaments. Encara que valora molt positivament la força de les organitzacions d’esquerres antifranquistes, es lamenta que la pràctica del consens i les claudicacions dels partits obrers reformistes (PCE i PSOE) van servir per consolidar l’Estat capitalista espanyol, i adaptaren el nou model polític que sorgí de la reforma del franquisme als interessos de la burgesia dominant.

El capítol escrit per Josep Guia comença amb unes definicions sobre l’independentisme i les organitzacions independentistes, per passar per una cronologia sobre l’independentisme català del 1837 al 1969 i acaba amb l’independentisme modern, des de l’any de la fundació del PSAN el 1968 fins a la redacció de la Constitució espanyola, una dècada més tard. S’hi troba a faltar una anàlisi crítica de les escissions que va patir i de la línia política desplegada per aquesta organització durant aquells anys.

Una de les aportacions més lúcides i interessants és la signada per Josep Fontana. Per a ell el franquisme acaba el 1973 amb la mort de l’almirall Carrero Blanco i els que van dirigir el procés de transició van ser sectors del mateix aparell franquista. Va ser una reforma per apuntalar els fonaments del règim, amb alguns canvis, és clar, perquè no s’enfonsés tot l’edifici feixista. Tanmateix, van haver d’anar més lluny del que havien previst a causa del descontentament i les importants mobilitzacions populars, la qual cosa explica, justament, que intentessin fer marxa enrere amb el fracassat cop constitucional del 23-F del 1981, i que encara avui estiguin provant de limitar algunes de les concessions que es van veure obligats a fer d’entrada.

Però Fontana encara va més enllà quan posa les causes de la defecció en la renúncia de 1946-47 a reclamar el retorn del règim republicà que havia estat enderrocat per la revolta militar i en les pors que tots plegats tenien en l’ampli moviment de masses que es va produir en els anys de trànsit del règim. I per acabar-ho d’adobar, després de més de vint-i-cinc anys, el pacte per dalt, com volia el PCE-PSUC, ha funcionat en el que fa referència a no demanar responsabilitats i a silenciar els crims del franquisme i el seu origen, que no és altre que el d’acabar amb les llibertats personals i col•lectives i amb les reformes socials introduïdes per la República.

Ramon Usall, en el seu treball sobre l’Esquerra Independentista catalana i la transició espanyola, fa un repàs de l’evolució d’aquest corrent ideològic des de la seva participació en organismes unitaris com l’AC fins a esdevenir un pol polític d’enfrontament amb l’Estat i amb el bloc reformista/autonomista que l’apuntala. Les organitzacions claus al voltant de les quals començarà a configurar-se aquesta estratègia independentista seran els CSPC i TL. Així, seguint aquesta anàlisi, l’Esquerra Independentista és el producte de l’evolució que la transició política va tenir als Països Catalans, amb el desencís que havia comportat la reforma i el no assoliment de les fites marcades per l’AC el 1971. D’aquest procés sorgí l’MDT, com a organització de masses referència de la nova Esquerra Independentista que defensava una estratègia de resistència per endegar un procés d’alliberament nacional i que era crítica amb l’autonomisme i el reformisme en considerar que eren instruments al servei de la consolidació de l’Estat i el marc jurídic i polític que aquest imposava als Països Catalans.

I, per acabar, Carles Sastre, en un document força caòtic, fa una cronologia de l’oposició armada al procés de transició, sense deslligar-la des processos revolucionaris de Cuba, Algèria i el Vietnam i de la lluita armada antifranquista lliurada pels qui havien fet la guerra del 1936-39. Parla de la lluita per l’amnistia, de les organitzacions antirrepressives i d’algunes d’armades i acaba amb les trames criminals de l’extrema dreta a l’Estat espanyol.

En conclusió, és un llibre amb molts alts i baixos, amb una gran diferència científica i analítica entre els diversos autors que el conformen, però que serveix perquè, com a mínim, no es perdin en un cul de carpeta les aportacions que es van fer en unes jornades universitàries. Un altre fet positiu és que en alguns capítols hi ha informació exposada cronològicament que, a vegades, és molt important per saber contextualitzar el procés polític que es va produir en el pas de la dictadura franquista a la democràcia a la turca en la qual sembla que estiguem condemnats a viure gràcies a tots aquells polítics de vol gallinaci que han estat regint el nostre destí des de les diferents institucions públiques a les quals estem adscrits com a catalans del sud de l’Albera. I com a poble treballador català, amb la lectura d’aquest llibre queda clar que la transició ha estat un procés de reforma política que l’únic que ha propiciat ha estat deixar una mica més de la cadena que ens té ben fermats com a poble i classe.

Web Llibertat.cat

No era això: memòria política de la transició s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya.

Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

D'esquerra a dreta. Jaume Santandreu, Tomeu Martí i Miquel López Crespí presentant el llibre No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc). Jaume Santandreu, Tomeu Martí, Mateu Morro, Llorenç Buades i Violeta Giménez recomanaren el llibre de Miquel López Crespí davant el nombrós públic que anà a la presentació.

Després de les crítiques extremadament favorables que ha merescut de part de la majoria de forces polítiques revolucionàries i nacionalistes d'esquerra dels Països Catalans, l'assaig No era això: memòria política de la transició (Edicions El Jonc) s'ha convertit en una espècie de "manual per la lluita nacionalista" per a les joves generacions de patriotes i militants antisistema de Catalunya. A Mallorca, i el dia de la presentació de l'assaig, recomanaren el llibre, tot resaltant la seva importància per a servar la memòria històrica del nostre poble Mateu Morro, historiador, Llorenç Buades, màxim responsable de la secretaria d'Acció Social de la CGT-Illes, Tomeu Martí d'Alternativa per Mallorca, l'escriptor Jaume Santandreu i la dirigent de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) Anna Violeta Jiménez. Igualment la històrica formació independentista "Maulets" ha encoratjat -mitjançant una recomanació en la seva publicació- la lectura d'un llibre que ja comença a ser considerat eina d'importància cabdal en la tasca del nostre alliberament nacional i social. (Nota de l'autor)

Mateu Morro, aleshores secretari general del PSM i conseller d'agricultura del Govern de les Illes Balears i Llorenç Buades, dirigent de la CGT i històric dirigent de la LCR en temps de la dictadura, recomanaren el llibre de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició

La premsa independentista s'encarregà de remarcar la importància de l'aparició a les llibreries de No era això: memòria política de la transició (vegeu L'Estel de 15-IV-01) dient:

"Tres generacions de lluitadors antifeixistes mallorquins en un important acte cultural en el Centre de Cultura de Sa Nostra.

'L'historiador i Conseller d'Agricultura del Govern Balear Mateu Morro, l'escriptor Jaume Santandreu, el també escriptor i membre d'Alternativa per Mallorca Tomeu Martí, la dirigent d'una de les principals organitzacions independentistes i d'esquerres dels Països Catalans (Endavant) Anna Violeta Jiménez i el dirigent de la CGT Llorenç Buades s'encarregaren de presentar, amb gran èxit de públic, el darrer assaig de Miquel López Crespí No era això: memòria política de la transició que acaba d'editar El Jonc.

Un nombrós grup d'antics militants revolucionaris, alguns de l'OEC, altres de la LCR, del PSM o independents feien costat a Miquel López Crespí el dia de la presentació de No era això: memòria política de la transició. Entre aquests militants podem veure Josep Capó, secretari general dels comunistes de les Illes (OEC) i alguns dirigents de barris, Francesc Mengod; de premsa, Monxo Clop i militants del front d'ensenyament de l'OEC, com Àngels Roig o de les Joventuts d'Esquerra Comunista (JEC) com Guillem Ramis.

'La presentació tengué lloc en el Centre de Cultura Sa Nostra i l'avantguarda cultural i política mallorquina que parla de la nova aportació a la història del guardonat autor pobler s'encarregà de remarcar en tot moment la importància de llibres com el de'n Miquel López Crespí, eina utilíssima per ajudar a servar la memòria revolucionària del nostre poble. En el fons, aquest emotiu i ferm acte cultural (presidit per la bandera la Commune de París en el dia del seu cent-trenta aniversari) serví per a constatar la importància de la lluita per anar recuperant aquests aspectes oblidats de la nostra història més recent. Tant el Conseller d'Agricultura del Govern Balear, com els escriptors Jaume Santandreu i Tomeu Martí o els dirigents polítics Llorenç Buades (CGT) i Anna Violeta Jiménez (Endavant) recomanaren l'assaig de l'autor de sa Pobla i parlaren d'aquests trenta-cinc anys de lluita permanent en defensa de les llibertats nacionals del nostre poble per part de Miquel López Crespí.

Anna Violeta Jiménez, de l'Organització Socialista d'Alliberament Nacional (Endavant) digué en la seva intervenció:

"Qui controla el passat controla també el futur. Qui controla el present, controla el passat. (de la novella de George Orwell 1984)'

'Orwell ja ens advertia (en el seu cèlebre llibre 1984) dels perills que comporta el control de la història. Precisament No era això: memòria política de la transició de Miquel López Crespí reivindica uns fets, la resistència popular al franquisme, des d'una òptica veritablement d'esquerres i revolucionària, és a dir, ben diferent del que ens mostren els principals mitjans de comunicació.

'Avui, vint-i-cinc anys després de la mort de Francisco Franco, tenim una visió parcial del que realment va succeir durant la dictadura, especialment d'aquell període obscur en la nostra història, la mal anomenada transició. La transició no fou més que un canvi formal, una operació continuïsta emparada per la constitució i pels estatuts d'autonomia. Un canvi legitimat per la política del consens entre l'esquerra oficial i el franquisme. Entre una colla d'oportunistes que s'apropiaren dels mots "comunisme" i "socialisme", utilitzant-los per al seu benefici personal, i els neofranquistes, als quals interessa ocultar el passat i ignorar un debat plural.

'En aquest marc, els autoanomenats "demòcrates de tota la vida" han estat erigits pels mitjans de comunicació com els protagonistes que possibilitaren la caiguda del règim, obviant les organitzacions i les persones anònimes que lluitaren aferrissadament per un canvi real.

'Són necessàries més que mai veus crítiques que ens donin una visió del que va passar en aquesta etapa tan recent de la nostra història. Si no, estam abocats a l'oblit i a l'amnèsia collectiva.

'Per això són tan necessàries iniciatives com la d'en Miquel López Crespí en escriure No era això: memòria política de la transició. Per conèixer de primera mà el que ha estat la lluita popular contra el feixisme i els seus aliats. Aquests deixaren el poble sense coneixença del que realment havia passat, de la seva memòria històrica, i així impossibilitaren que el poble sàpiga que s'hauria pogut guanyar molt més en l'anomenada transició de no haver pactat amb el franquisme reciclat i amb la burgesia. Al poble se li negà tota oportunitat de decidir el seu futur (pactes secrets per les "altures"). Per tant, feren impossible que el poble estigui concienciat, que consideri que la lluita ha de continuar, pel simple fet que no s'ha assolit allò pel que lluitarem.

'Esperem que llibres com aquest serveixin per conscienciar al poble de la traïció que li feren els diferents poders. Perquè només així podrem lluitar i aconseguir allò que ens va ser negat: el poder de decidir. Per tant s'ha de dotar el poble d'òrgans de participació i decisió i aconseguir així una democràcia directa on el poder romangui al poble, creant, per això, un conglomerat d'associacions i collectius de nivell local i comarcal. Essent aquests els òrgans de decisió (poder d'avall cap amunt). Òrgans que s'han de consolidar en un poder unitari popular. No podem deixar de pensar que en Miquel López Crespí diu precisament això: hi havia, en temps de la transició, moltes organitzacions afins, però cap de referent, prou sòlida, per fer front al franquisme renovat i l'esquerra pactista. Està clara la necessitat de crear un poder popular fort i no caure en errors del passat. Recordar, reflexionar, sobre el passat és l'única manera d'arribar a un futur just per al poble".

Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història)

Entre el nombrós públic assistent a la presentació de No era això: memòria política de la transició poguérem veure moltíssims membres de diversos partits polítics i organitzacions sindicals (PSM, PCE, GOB, Ales, Izquierda Unida, PSOE, PSAN, Endavant, Revolta, Alternativa per Mallorca, CGT, STEI... ), activistes de les associacions de veïns, militants antiglobalització, independentistes d'esquerra, membres de grups culturals (especialment de l'OCB), afiliats de tota mena de moviments antisistema. Entre molts d'altres podríem destacar a presència militants com Guillem Ramis (del sector d'esquerra de CC.OO.) i dirigent d'"Ales"; el diputat del PSM Cecili Buele; Domingo Morales, Antònia Pons, Francesca Velasco, Francesc Mengod exdirigents de l'OEC. Històrics com Jaume Adrover, Joan Bonet de ses Pipes, Neus García Inyesta, professors com Antoni Figuera.... Personalitats de l'OCB com Maties Oliver, membres de grups musicals mallorquins (Antoni Roig i Miquel Carbonell d'Al-Mayurqa), artistes (l'avantguarda d'Arruixada 2001) com Ester Olondriz, membres de la Junta Directiva de la Casa Catalana de Palma... Tres generacions de lluitadors en defensa de la llibertat de nostre poble (la dels anys seixanta i setanta, la de finals dels vuitanta i el jovent independentista d'esquerres actual) hi eren, en primera línia, donant suport a aquesta nova aportació a la nostra història. Hi poguérem veure també la plana major del Sindicat de Treballadors de l'Ensenyament de les Illes (STEI) amb na Neus Santaner al capdavant de la delegació (amb l'històric Pere Polo i en Gabriel Caldentey)... Un ferm i emotiu acte cultural, d'aquells que fan història.

Publicat en la revista independentista L'Estel (15-IV-01) Pàg. 28.

Poesia contemporània: Cercle clos.

Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra.(Maite Salord)

Per Maite Salord Ripoll.

La primera vegada que vaig llegir el poemari Cercle clos, com a membre del jurat que li atorgà el premi Ateneu 2001, vaig tenir la impressió de ser davant d'un text d'un escriptor d'aquells que en podríem dir d'"ofici": eren uns versos contundents, eixuts i que, tanmateix, eren capaços de captivar i establir lligams estrets amb el lector. En obrir la plica, el nom de Miquel López Crespí va venir a confirmar del tot el que ja una primera lectura apuntava. Perquè l'autor és, sens dubte, d'un dels noms més prolífics i més compromesos, més coherents, sobretot, del nostre panorama literari.

Miquel López Crespí (Sa Pobla, 1946) implica no només recórrer tots els gèneres literaris (narrativa, poesia, teatre, assaig, memòries), sinó també repassar el nom d'alguns dels premis literaris més prestigiosos de les nostres lletres. D'entre els més de quaranta títols que ha publicat, destacam, pel que fa a la narrativa, Paisatges de sorra (Premi Joanot Martorell 1986), Vida d'artista (Premi de Literatura Serra i Moret de la Generalitat de Catalunya 1993) i L'amagatall (Premi Miquel Àngel Riera 1998). En poesia, Els poemes de l'horabaixa (1994), L'obscura ànsia del cor (1996), Record de Praga (1997). Dins del camp del teatre són importants Autòpsia a la matinada (Premi Ciutat de Palma 1974), El cadàver (1998) i Acte únic (Premi del Consell Insular de Mallorca 1987). Finalment destacam el seu llibre de memòries, L'Antifranquisme a Mallorca 1950-1970 (1994).

Aquest recorregut, incomplet per força, de l'extensa obra de López Crespí posa en evidència un autor que ha fet de la literatura una opció de vida. Repassar les pàgines d'aquestes obres, amés, ens permet descobrir un autor compromès amb unes idees que mai no ha abandonat. Literatura i vida, cultura i política, per dir-ho amb paraules de Mateu Morro, són indeslligables en el món de Miquel López Crespí. I és que la seva obra vol ser, és, un cant contra el silenci, contra l'oblit. Contra el silenci dels vençuts, d'aquells que un dia van perdre la guerra. D'aquells que van deixar-hi la vida i d'aquells que van quedar-se sense vida i van haver d'aprendre a sobreviure en la foscor. Com diu Antoni Vidal Ferrando: "Miquel López Crespí pot afirmar, amb Leonardo Sciacia, que sempre ha escrit el mateix llibre". Per això, en començar aquesta presentació, he parlat de la seva coherència. Una coherència que de cap manera pot ser rebatuda ni tan sols per aquells que no comparteixen les seves idees. Des del punt de vista estrictament literari, el domini de l'eina lingüística, fa que, a més de coherència, puguem parlar, sobretot, de qualitat. D'ofici, com deia més amunt.

Així doncs, Cercle clos s'ha d'inscriure dins aquest panorama literari tan personal de Miquel López Crespí. Es tracta d'un llibre unitari, de trenta poemes que dibuixen tot un seguit de records que el poeta ha anat acumulant al llarg de la seva vida. Ja els primers versos són tota una declaració d'interessos i, sobretot, de la línia poètica que l'autor ha seguit: "Benvolguts amics: / us faig lliurament d'aquests versos / imprecacions / gens subtils poemes / que corresponen a trenta anys / d'enregistraments per tots els racons / del mapa de la meva pell". No serveixen, per tant, les paraules belles per parlar de realitats grises. Llegint Cercle clos trobarem versos gens subtils, eixuts he dit abans, i, sobretot, trobarem memòria: aquests són els dos grans eixos sobre els quals gira aquesta obra. Com la cara i la creu d'una moneda, el llenguatge ha de reflectir la vida. I llenguatge i vida -aquests trenta poemes- són, no poden ser d'altra manera, durs i inapelables.

El temps, aquella successió contínua i invariable d'instants idèntics, és un cercle. Un cercle que els humans recorrem amb una màscara posada i del qual és impossible fugir. Com diu López Crespí en el poema que dóna nom al llibre, es pot intentar el camí de la follia amb les seves infinites variants. Tanmateix, "potollant", intentant escapar d'aquest cercle com a bèsties, les persones descobrim l'autèntica, i dura, veritat: el cercle és clos. I, si és clos, vol dir que no hi ha ni una petita escletxa per a la fugida. Aquesta és l'autèntica convicció del poeta.

Així, és evident que ens trobam davant una obra que parla del desencís d'una vida que s'hauria volgut diferent. D'una vida robada i de la ràbia de l'oblit imposat. Perquè els perdedors són, sobretot, víctimes del silenci. Però, malgrat tot, no hi ha oblit possible, això és el que ens diu Miquel López Crespí amb les seves paraules. Però també ens ho diu la realitat: els morts han començat a sortir de les fosses i, amb ells, també la seva vida. Encara que tard i massa lentament, s'han començat a recuperar els noms d'aquells que potser només formen part de la petita història, d'aquella que mai no s'explica, per convertir-los en autèntics protagonistes de la veritat. Aquest és l´únic camí cap a l'esperança. El temps, continu i invariable com un cercle, només podrà obrir-se quan les paraules del poeta es facin realitat: "Caldria virar / despullar-se de les màscares". Nogensmenys, el camí no pot esquivar-se però s'ha de recórrer sense enganys, sense maquillatges. Perquè la negació del dolor dels perdedors es fa infinitament més insuportable que el dolor mateix que s'ha patit.

Cercle clos és, per tant, un clam a la memòria. A una memòria impossible d'amansir (només cal llegir el poema titulat, justament, "Callar?"). Un clam dolorós i gairebé sense espai per a l'esperança. Com diu el poeta a "Escriure": "Escriure és un perpetu recomençar, / un perpetu fracàs damunt d'un fons / ben real de trista indiferència general". I, tanmateix, en aquest perpetu recomençar, Miquel López Crespí ens parla avui d'una vida trencada per la guerra. Des d'un present desolador i frustrant, el temps es redueix a un abans i un després de la lluita fratricida que va tenyir de sang la seva terra. La sang vessada va esquitxar el seu petit món i el va fer irreconeixible. Hereu dels perdedors, descriu en els versos dels poemes que formen Cercle clos la desaparició d'un món que li van robar per sempre.

Així doncs, no és estrany que la paraula "somni" surti a molts d'aquests poemes formant part d'unes imatges que es contraposen sempre a la realitat més desoladora. En el poema titulat "Enyorament d'estrelles glaçades", "la remor del meu poble / talment un vell somni abandonat al replà de l'escala" porta al poeta a recordar els morts: "Jo no he inventat res / en néixer ja hi havia la creu damunt les tombes". A "Zitzània", per la seva banda, trobam un "caliu de somnis" que es relaciona amb "ni un llum encès / ni una finestra oberta / només la cortina grisa dels dies", imatges totes elles de la destrucció primer, però, sobretot, de la foscor, del tancament i de la mediocritat del present... "Somni enclavat", "Somnis daurats"..., en definitiva, un llarg reguitzell de somnis impossibles perquè, com diu López Crespí, de forma contundent a "La dolça flaire terrosa del jardí": "el sol esdevingué d'allò més ardent / i la vida quotidiana: talment una obscura carnisseria".

D'altra banda, en aquesta primera aproximació a Cercle clos, m'agradaria destacar una sèrie de poemes que fan referència, d'una manera clara i rotunda, als vencedors, als lladres de somnis, però també a aquells que els han deixat senyorejar per la vida com si res no hagués passat. A "Tamborada militar", el poeta descriu els primers com "burots de fina randa / protegits per títols i medalles". A "Xop de pluja he anat a votar", parla dels segons com "envitricollats graffitis de caps greixosos somriuen mentiders / en la nit". Es tracta d'un poema bell, estranyament bell, perquè contraposa el desencís "d'unes necrofíliques eleccions quasi florentines", les primeres eleccions en què "s'havien de decidir qüestions d'una gravetat espantosa" a una "pell feta de llessamí". Així, el poema que s'obre amb el vers "La matinada put a fems" es tanca "La matinada, / el record del goig". Es tracta de fugir, d'evadir-se, ni que sigui per uns instants, de la farsa històrica que dicten, amagats en la penombra, els "Predicadors de la mort".

Aquest breu repàs del poemari Cercle clos no pot tancar-se sense tornar-me a referir al que he comentat a l'inici de la lectura: la voluntat clara i explícita del poeta d'adreçar-se al lector sense "endolcir paraules". Ell és un "sorrut poeta" que, com ens dius a "Welcome ruixada", "hauria pogut dir les coses / exquisidament / sense regalims de sang / amb selecte dibuix lineal / però el rellotge se m'ha aturat / us ho dic ben clar i llampant / la nit sencera hissant-se / com una banderola vilipendiada".

Així doncs, Miquel López Crespí no pot deixar indiferent el lector. Jo diria que no vol deixar indiferent el lector. I no ho fa perquè Cercle clos és un poemari poderós. I no només ho és per la duresa del contingut, per la duresa del llenguatge. Aquests versos són, també, el crit d'un poeta que, malgrat tot, pens que deixa una escletxa a l'esperança. Perquè el llibre s'acaba amb unes imatges molt belles: "brodant a poc a poc flames / i llums de fades a la platja deserta". Ell, el poeta de la paraula colpidora, l'ésser isolat en una platja deserta, malda, tanmateix, per trobar en la literatura aquell somni, aquell llum de fada, que un dia li varen robar. I a aquest propòsit ha dedicat la seva vida. Com ja he dit en començar aquesta presentació, literatura i vida, cultura i política defineixen Miquel López Crespí. Coherència i ofici, també.

Ara, el cercle de les meves paraules s'ha tancat i començaran a obrir-se tot de cercles perfectes, tot de lectures que el lector atent ha d'anar descobrint davall unes imatges que, moltes vegades, se'ns fan hermètiques. Cadascú s'ha d'apropiar d'aquestes pàgines que té entre les seves mans i endinsar-se en el món que, sense embuts, Miquel López Crespí ens ha dibuixat o, en molts casos, descobert. Perquè, per dir-ho amb les seves paraules: "La ignorància és la gran victòria dels senyors".

Cal, doncs, sentir la veu del silenci. Sense por. Sense màscares.

15-III-03. Ateneu de Maó (Menorca). Presentració del poemari de Miquel López Crespí Cercle clos per l'escriptora Maite Salord Ripoll.

Pròleg a Cercle clos. Institut Menorquí d'Estudis, Maó (Menorca, 2001), Pàgs. 7-11.

[F l u x d'estiu, #16. Deu anys de versions]Kay Ryan, "Àlbum"  La mort té vida pròpia...   POEMES ANTERIORSW.B. Yeats, "Política"Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"R.S. Thomas, "El prat il·luminat"Wislawa Szymborska, "Possibilitats"Berta Piñán, "Variacions sobre un poema d'Eugénio de Andrade"William Shakespeare, sonet CXXXTed Kooser, "Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0

La transició - La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme. (Miquel López Crespí)

Miquel López Crespí: una vida dedicada a la lluita per la llibertat del nostre poble (una entrevista dels anys 90 per a Memòria viva)

Per Miquel Payeras, periodista

-Com van ser els seus primers contactes amb l'oposició?

-Des de molt petit em vaig interessar pel problema de la injustícia social. La lluita contra el que considerava injust fou el que em va fer entrar en la política. Per exemple, al col.legi Lluís Vives teníem una cèl.lula juvenil comunista sense cap contacte amb el P"C"E d'aquí. Tenia 15 anys. Per les nits escoltàvem Ràdio España Independiente que tenia una secció setmanal en català. Va esser llavors quan descobrírem que hi havia una cultura que ens amagaven. En els col.legis, en l'ambient de la cultura oficial tot era Franco, José Antonio i el Imperio Español. La primera vegada que vaig sentir en Raimon va esser per Ràdio España Independiente. Varen passar Al Vent quan encara no existia el disc. Jo era el corresponsal a Mallorca i signava "Nova Mallorca". Més endavant, a Llibres Mallorca, vaig descobrir tot un món: llibres en català, les rondalles mallorquines, Espriu, Rosselló-Pòrcel, Pere Quart, discos -començava la Nova Cançó. Cabdals foren també els primers recitals de cançó catalana organitzats per Joventuts Musicals al castell de Bellver. En Llompart de la Peña n'animà a escriure. Vaig aprendre a escriure en català d'una manera autodidacta i amb la gramàtica d'en Moll.

-I entra al PCE?

-Mai no vaig entrar al P"C"E d'aquí?

-Aleshores?

-Formàvem part d'una cèl.lula juvenil comunista i érem estudiants de quart de batxiller (any 62). Teníem contacte directe amb París i no teníem res a veure amb el P"C"E d'aquí. Les primeres detencions són de l'any 62 per fer unes pintades a favor de la vaga d'Astúries. Ens agafaren a la carretera de Son Rapinya. Es parlà d'una condemnà d'un any de reformatori que finalment no es concretà per raons d'amistats familiars. L'any 63 em varen tornar a detenir amb motiu de l'assassinat per part de la dictadura de Julià Grimau. A començaments dels anys seixanta, la nostra activitat principal consistia en comentar les informacions de la ràdio i en fer pintades.

-Per què no entra al PCE?

-Ja abans del 68, amb les lectures que feia (Marx, Lenin, Che Guevara, Rosa Luxemburg, Andreu Nin Trostqui, Gramsci...) i amb el meu progressiu coneixement de la història del moviment obrer (degeneració burocràtica de la Revolució soviètica, extermini per part del P"C"E dels revolucionaris del POUM l'any 37, etc) m'adonava que la direcció carrillista del P"C"E havia abandonat qualsevol perspectiva de lluita anticapitalista. Era un discurs sense cap mena de relació amb el marxisme. No podia militar dins d'un partit que només pretenia l'establiment d'una democràcia formal burgesa. I això era molt abans del maig del 68! Reconec l'heroisme dels militants anònims del P"C"E que durant quaranta anys lluitaren per la llibertat però en aquell temps jo ja tenia clar que Carrillo no volia ni el socialisme ni la República. Vendria la lluita dels seus militants per qualsevol almoina que li oferís el poder. No em vaig equivocar.

-En què discrepava?

-Durant la transició vérem com el P"C"E no qüestionava els aparells d'Estat heretats del feixisme. Per exemple: els torturadors de la Brigada Social eren intocables (els carrillistes no volien sentir parlar de la dissolució de la Brigada Social). Bona part de l'actual corrupció ve donada per haver acceptat totes aquestes herències del franquisme sense exigir-ne una depuració dels elements més corruptes. Els dirigents del P"C"E també es convertí en enemiga aferrissada de la lluita per la República (el P"C"E es va tornar monàrquic) i del dret d'autodeterminació de les nacions oprimides de l'Estat. El carrillisme acceptà igualment l'economia de mercat capitalista -amb totes les injustícies del sistema actual d'explotació- i, amb la Constitució pactada amb els franquistes, barraven el pas a qualsevol possible canvi socialista.

-Als 70 entra a l'OEC.

-Sí, en aquells moments l'OEC arreplegava -a part de nombrosos militants- bona part de gent avui dia molt coneguda en diferents formacions polítiques, culturals i empresarials mallorquines: Jaume Obrador, Paco Mengod, Antoni Mir, Mateu Morro, Josep Capó, Margarida Chicano, Guillem Coll, Jaime Bueno, Maria Duran, Dora Muñoz, Mateu Ramis, Guillem Ramis, Antònia Pons, etc, etc.

-I arriba el 77 i la transició.

-La jugada de la burgesia, per marginar les organitzacions que no acceptàvem els pactes antipopulars a esquenes del poble, va esser legalitzar el carrillisme. A partir d'aleshores els grans mitjans de comunicació silenciaren totes les lluites i alternatives dels altres partits comunistes (POUM, OEC, PTE, MCI, LCR, POR...). Pareixia que només existien uns comunistes: els carrillistes. Fou una jugada perfecta per anar acabant amb el republicanisme històric i qualsevol referència autèntica al socialisme i al comunisme.

-Com arriba al PSM?

-A partir de les eleccions del 77 la majoria de l'OEC (agrupacions de barris, hotels sabata, fusta, estudiants...) no várem estar d'acord amb l'entrada de l'OEC dins el Moviment Comunista (MC). Ens decidírem a fer un procés unitari amb el PSM. Un petit grup dirigit per Antoni Mir decidí entrar dins el MCI.

-I després del seu pas pel PSM?

-A mitjans dels anys vuitanta vaig deixar la militància partidista i vaig reiniciar la meva antiga tasca d'escriptor. Aquests darrers anys he guanyat la majoria de premis literaris dels Països Catalans tant en poesia, teatre com en narrativa.

Miquel Payeras (Memòria Viva)

El diari Última Hora d’ahir (6-III-2011) va publicar un extens reportatge de quatre pàgines sobre els darrers presos polítics mallorquins de Franco (Isidre Forteza, Miquel López Crespí, Ramon Molina). El reportatge, amb nombroses fotografies d’aquella època de lluita per la llibertat, la República i el Socialisme, és de Gonzalo Nadal. Cal recordar que Gonzalo Nadal i David Mataró han estat els encarregats d’enregistrar per a IB3TV el documental que explicarà els darrers anys de la dictadura feixista a Mallorca. El documental encara és en fase de preparació. Segurament es podrà veure en un mes o dos. L’article publicat ahir a Última Hora (“Los últimos presos de Franco”) pot permetre al lector una aproximació al significat de la lluita que portàvem endavant els antifeixistes de les Illes. (Miquel López Crespí)

Desembre de 1976. L'escriptor Miquel López Crespí s'acomiada de la seva mare i dels companys del partit moments abans d'entrar a la presó de Ciutat per haver estat a l'avanguarda de la llibertat del nostre poble.

“Yo fui preso político”

Los últimos condenados y encarcelados por ideas políticas en Baleares visitan la vieja prisión de Palma y recuerdan aquellos años de militancia clandestina, lucha antifranquista y represión continua hasta finales de 1976

Texto: Gonzalo Nadal

“Lo teníamos claro; había que luchar por la libertad y la democracia costase lo que costase”. Miquel lo dice frente a las puertas de la vieja prisión de Palma. “los amigos y todos los compañeros del partido nos acompañaron hasta la misma puerta; entramos en la cárcel con el puño en alto y cantando La Internacional”. Treinta y cuatro años después recuerda perfectamente aquel día. El traslado de los presos al nuevo centro penitenciario de Palma dejó tal fue la cárcel de la carretera de Sóller, testigo muda de desesperaciones anónimas y fracasos del sistema. Aún hoy permanecen en sus celdas objetos personales de los últimos internos, restos de comida mohosa sobre los catres, mantas húmedas, revistas, calcetines, notas y leyendas en barrotes y paredes. Nadie se preocupó de dar un uso a la vieja cárcel, ni siquiera se molestaron en limpiarla como si se hubiera desalojado con prisas, de repente, y para siempre. De los cajones de la enfermería asoman gasas, jeringuillas y pastillas. “Está tal cual… exactamente igual”; estremece la mirada perdida al decirlo del que es hoy uno de los escritores vivos más prolíficos y premiados en lengua catalana.

Últimos meses del franquismo. El dictador español había muerto un año antes pero durante las navidades de 1976 aún permanecían presos políticos en la cárceles de Baleares por delitos diversos como vender publicaciones comunistas, presentar partidos políticos u organizar mítines clandestinos, actos todos ellos juzgados sumariamente por el Tribunal de Orden Público, últimos coletazos de la institución judicial franquista que perseguía, entre otros delitos, la libre expresión de pensamientos contrarios o críticos con los ideales del Movimiento. La transición a la democracia se estaba pactando en Madrid; Adolfo Suárez había sustituido a Arias Navarro al frente del gobierno y mantenía habituales contactos con los líderes políticos de la Izquierda, algunos de ellos exiliados o clandestinos; Felipe González, Alfonso Guerra, Santiago Carrillo, Marcelino Camacho… en esos encuentros se gestaban los acuerdos con los ex ministros de Franco que permitieron la aprobación parlamentaria de la Ley de la Reforma Política refrendada por el pueblo español el 15 de diciembre. El camino hacia la democracia, aunque lento, era inevitable. Los socialistas, sindicalistas y comunistas de Carrillo, ilegales pero ya no clandestinos, comenzaban a mostrarse públicamente en mítines disfrazados de manifestaciones o actos culturales. Pero la izquierda obrera y republicana, aquella que no aceptaba una transición pactada con los franquistas bajo el auspicio de un rey que juró los principios del Movimiento, continuó proscrita y perseguida. Cuando nueve de cada diez españoles votaron a favor de aquellas normas pactadas el diario Ultima Hora tituló en portada ‘Aires de Libertad’ el sentimiento colectivo caminaba hacia una dirección; Pero en las celdas de la cárcel de Palma permanecían, aún, once presos políticos, la mayoría encerrados por pertenecer a partidos de la izquierda obrera, pero también sindicalistas y trabajadores de la hostelería detenidos en la manifestación del 12 de noviembre reprimida salvajemente por la policía franquista en la Plaza de España: “los grises nos dieron por todas partes” recuerda Isidre, que hoy continua militando como dirigente político.

Miquel revive aquellos primeros momentos como otro recluso cualquiera: “Lo primero que me hicieron nada más entrar fue desposeerme de todo objeto personal, desnudarme y mirarme en todos los agujeros de mi cuerpo para luego meterte durante cuarenta y ocho horas en una celda de castigo”, que así era como conocían los internos a las oficiales ‘celdas de observación’. “Para que te fueras acondicionando a tu nueva vida te metían ahí sin preguntar” explica Ramón, dirigente de un partido trotskista por aquella época y hoy profesor de historia económica en la universidad; “en aquel diminuto e inmundo espacio sólo había una letrina y un colchón de alambre. Si uno no acataba las normas podías pasar días enteros ahí dentro, solo, y con el único contacto con el cabo, un preso de confianza, la del funcionario, que te hablaba por la pequeña mirilla de la puerta y te traía la comida”.

Tres de los once presos políticos han querido volver a aquella prisión. La filmación de un documental sobre la presión social y mediática que consiguió liberarles lo ha hecho posible. Isidre, que salió en libertad la tarde del 23 de diciembre de 1976 se convirtió, con la supresión del TOP pocas semanas después, en el último preso político de las islas: “no me arrepiento de nada; no sé si realmente mi lucha clandestina por la libertad y la democracia sirvió de algo o fue algo romántico, pero haría lo mismo hoy si existiera un peligro de involución”. A Isidre, apodado el valenciano, le detuvieron en la calle Savella del casco antiguo de Palma: “dos grises me pararon al doblar la esquina de la Iglesia de Santa Eulalia; tenían informes que me vinculaban con un partido ilegal; de hecho, todos los partidos políticos lo eran; y era cierto, yo era el secretario del Movimiento Comunista de Ses Illes. No opuse ninguna resistencia”. Durante la misma semana habían detenido a Miquel por presentar en su casa de Blanquerna el partido Organización de Izquierda Comunista bajo las siglas OICE (foto 10). No fue la primera vez, ni la última; aquel mismo año visitó los calabazos por distribuir en Inca la publicación Democracia Proletaria durante el Dijous Bó (foto 11). Ya estaba fichado desde que, aún adolescente, le detuvieron por escribir la palabra libertad en un muro de la calle General Riera: “La represión aumentó aquel año, cuando fuimos más perseguidos que nunca, y eso que se supone que la democracia estaba en camino; socialistas y carrillistas nos dieron la espalda. Nosotros no entrábamos en el juego de los pactos; perseguíamos la recuperación, sin matices, de la república derrocada ilegalmente en 1936. Las detenciones indiscriminadas y las torturas continuaban vigentes”.

Ramón, máximo responsable del Partido Obrero Revolucionario Español en Baleares, el conocido como PORE, aceptó sin pestañear la sentencia del TOP que le ordenaba ingresar en prisión sin fianza por hacer pública su actividad: “entrar en la cárcel no fue traumático en mi caso porque no era la primera vez; mi padre me enseñó que lo más importante en la vida es luchar por la dignidad de las personas pobres” pero con el paso de los días “la monotonía, el silencio y la total sumisión a las normas penitenciarias hace que te replantees las cosas. La privación de la libertad más esencial es lo peor que se le puede hacer al ser humano”. Como ver el sol cuando uno quiere, reservado entonces a los escasos momentos de paseo por el patio. “Ocupar tiempo era lo más importante en el día a día en tu celda. Los minutos parecían horas, y los días, semanas” recuerda Miquel mientras pasea por los pasadizos, “igual de fríos” que entonces, buscando la celda desde donde escribió un libro de poemas que se publicó de manera clandestina y sirvió para recaudar fondos en la campaña de amnistía que a nivel estatal la izquierda republicana había iniciado bajo el nombre de Per Nadal, Tots a casa. “Miquel escribía en su celda, se pasaba el día escribiendo…” recuerda Isidre. A pesar de las diferencias ideológicas “aquí dentro compartimos momentos duros y el apoyo mutuo fue fundamental; todos estábamos ahí por lo mismo y para lo mismo y, aunque todos seguíamos dando consignas a los compañeros de fuera, dentro sólo éramos personas que compartían la lucha por unos valores”.

Ramón camina sin prisas por la galería superior sabiendo que reconocerá su celda nada más verla. Una pared de azulejos matados por el polvo le da la pista definitiva para saber que está cerca; recuerda frente a las duchas que “aquel año fue un diciembre muy frío y no había agua caliente ni calefacción; eso sí, si sobornabas al responsable de la enfermería te dejaba duchar con agua caliente una vez por semana” narra con distancia y sin juicio. Miquel, sí: “Convivíamos con asesinos. Pasé miedo. De cualquier cosa hacían un arma blanca. Lo peor eran las noches; largas, tú solo y tus pensamientos”. A Miquel le estremece que continúen ahí los mismos sonidos, y los mismos silencios. Ramón reconoce que “teníamos muy poca relación con los presos comunes. Ellos nos veían diferentes, y más por el hecho de estar ahí de manera, para ellos, voluntaria. Recuerdo que hice amistad con matacuatro, un recluso de larga duración que decían había matado a cuatro personas. Convenía tener amigos así aquí dentro. Por alguna extraña razón él nos respetaba y su presencia nos tranquilizaba frente los demás presos”. Como líderes de partidos democráticos no podían aceptar, para ser libres, pagar una multa o una fianza por un delito que ellos no aceptaban como tal; la expresión y divulgación, de manera pacífica y democrática, de unas ideas políticas. “La libertad no se compra” sentencia Isidre, que sonríe amargamente tras reconocer en un vidrio roto lo que queda de lo que fueron los fríos locutorios donde se permitían los bis a bis : “la vida era ordenada, el mismo orden que te imponen de niño; comienzas el día de la misma manera y a la misma hora. Despertarse, asearse, comer, esperar y dormir. Un día es igual al otro y sólo las visitas rompían la rutina”. Con el paso de los días desvela Isidre que “decidimos comenzar a reivindicar cosas al director de la prisión; libros, un espacio para habilitar una biblioteca, los presos políticos en una misma galería, la luz encendida de la celda hasta altas horas… seguíamos siendo los máximos dirigentes de nuestros respectivos partidos y había que continuar trabajando. También aprovechamos para explicar nuestras reivindicaciones políticas a los demás reclusos y mejorar sus condiciones”. Ramón reconoce que el estatus de presos políticos les permitió una comunicación más fluida con los funcionarios “porque eran unos momentos donde se intuía el inicio de una transición democrática y el funcionario no quería problemas con el que pensaba que, quizás en el futuro, le gobernaría”. Así sucedió meses después tras las primeras elecciones, pero ellos aún no lo sabían.

Miquel sale al patio y se sienta reflexivo en un banco de piedra, el mismo desde donde tantas veces observó, bajo un pedazo de cielo, el inmenso muro que les separaba de una sociedad por la que luchaban: “aquí dentro te llegas a replantear todo, si la lucha vale la pena, si tus familiares y amigos merecen sufrir por tus ideales”. Finalizan el recorrido en el patio desde donde, cada domingo, escuchaban los gritos de ánimo de cientos de compañeros de partido y amigos que, concentrados ante las puertas de la cárcel, esperaban su liberación organizando campañas de solidaridad y presionando mediáticamente. Cae el sol y Miquel, Ramón e Isidre se disponen a recoger su identidad en la garita. Esta vez sí saben que, ahí, no volverán a entrar jamás. Los recuerdos y las emociones se han agolpado por unas horas, y una sola convicción final: “Sí, valió la pena”.

Última Hora (6-III-2011)

[F l u x d'estiu, #15. Deu anys de versions]W. S. Merwin, "La cançó nova"  Durant un temps vaig pensar que hi havia temps (...)      POEMES ANTERIORSW.B. Yeats, "Política"Adam Zagajewski, "Als peus de la catedral"R.S. Thomas, "El prat il·luminat"Wislawa Szymborska, "Possibilitats"Berta Piñán, "Variacions sobre un poema Jaumehttp://www.blogger.com/profile/03008646322979360348noreply@blogger.com0