literatura

L’anàlisi del fet literari també ocupa un paper important en el llibre. En aquest àmbit destaca l’espai dedicat als llibres que constitueixen la gran novel.la sobre Miquel Costa i Llobera. El poeta de Pollença mereix una anàlisi històrica i biogràfica que s’endinsa en les contradiccions i dubtes del poeta, constatant la influència de l’entorn i de la base social. No vol prescindir de l’anàlisi de classe que és una aportació inqüestionable del materialisme històric. En diferents ocasions parla d’aquells escriptors de l’escola mallorquina que eren sacerdots i rendistes i generaren una literatura d’acord amb el seu món i necessitats. Per davall la serenitat del paisatge i l’equilibri formal que els caracteritzà hi havia la indiferència cap a la sort dels jornalers de peus descalços que treballaven a Formentor, Ternelles o sa Llapassa. Era una literatura de classe, elitista, però no per això deixa de constituir un moment important de la nostra literatura, ens ve a dir. (Mateu Morro)

NOVEL.LA, POESIA I TEATRE (MEMÒRIES 1968-2008) DE MIQUEL LÓPEZ I CRESPÍ

Mateu Morro

Per Mateu Morro, historiador

Aquesta nova obra d’en Miquel López Crespí que avui presentam és un treball que té el mèrit d’explicar-nos com es forma l’aportació literària d’un escriptor en paral·lel a com es succeeixen els moments històrics en els quals participa. Des de 1968 al 2008 transcorren quaranta anys que duen de la il·lusió i l’obertura del seixanta-vuit al fosc present actual. En Miquel fins i tot parla d’uns “temps tenebrosos”. Aquesta és la paradoxa d’aquest llibre: el que era fosc, en temps de dictadures, esdevé lluminós per mor de la il·lusió transformadora, de la fe militant i altruista, i el que semblaria lluminós esdevé fosc per culpa del desencís, la desorientació i el cansament que ara ens caracteritza.

En aquesta llarga trajectòria s’hi fan evidents dues coses: d’una banda el món de referències ideològiques i literàries que ha creat en Miquel i de l’altra la gestació de la seva pròpia obra, la qual, en aquest lligam entre història i escriptura, adquireix un ple sentit. Podríem dir que la multitud de novel·les, contes, poemes i obres teatrals que ha escrit en Miquel, es vinculen una amb l’altra i es fan comprensibles tan sols en relació a la nostra història col·lectiva. Així la seva obra literària es fa visible com una totalitat i s’aconsegueix un efecte unitari, de coherència, encara que el llibre estigui format per un aplec d’articles. En acabar la lectura ens adonam que hi ha un sentit que recorre tot el llibre, un cordó umbilical que uneix el text amb la vivència i el pensament d’en Miquel. I, potser per això, amb el llibre aconseguim entendre aspectes dels escrits d’en Miquel López que abans no havíem captat o no havíem entès per insuficiència de les claus interpretatives que ara se’ns han descobert.

La meva amistat amb en Miquel ve de lluny. Devia ser devers el 1973 quan el vaig anar a veure a casa seva. Havia llegit els seus primers llibres i n’havia copsat el seu posicionament ideològic. El seu segon llibre, “La guerra just acaba de començar”, era com un programa polític que no deixava espai al dubte. La denúncia del reformisme i de l’estalinisme compareixien gairebé a cada pàgina. També llegia els seus escrits de combat al Diari de Mallorca i a la Última Hora. I eren prou clars. Un dia vaig parlar amb Antoni Serra a la llibreria Tous i li vaig demanar el telèfon d’en Miquel. El vaig anar a trobar al seu pis, que era com una llibreria, amb uns prestatges enormes carregats de llibres fabulosos. Llibres introbables, prohibits, duits de Paris, de Londres o de Roma al llarg dels viatges que en Miquel feia per respirar els nous oratges que recorrien el món. Cada una d’aquelles eixides era com obrir la finestra i deixar passar l’aire fresc, com “penetrar en una galàxia de llibertat”. En aquells prestatges atapeïts hi havia els clàssics del marxisme i dels moviments d’emancipació, però hi havia també el bo i millor de la literatura universal, un aplec immens d’autors dels quals ni tan sols n’havia sentit a parlar. Allà, enrevoltats de llibres i papers, en una taula còmoda i lluminosa, vaig començar a parlar amb en Miquel. Des de llavors ençà es va formar una amistat que ha perdurat fins ara. Fins el 1977 varen ser 4 o 5 anys molt actius, al costat d’uns companys excepcionals, en els quals vaig conèixer de ben a prop en Miquel. Després, a partir de 1978, coincidírem una altra vegada dins el PSM.

La nostra adscripció al nacionalisme no s’havia desvetlat, però, el 1978. Venia de molt abans. Des del primer dia sabíem que no era possible cap societat justa en un país colonitzat. Record bé una anècdota en una discussió amb un grup de companys a la barriada de Son Rapinya. Aquell dia el nostre debat es va centrar en la qüestió nacional. Una part dels presents defensaven la teoria de l’internacionalisme que normalment encobria un espanyolisme evident. De cop en Miquel es rebotà, es transmutà per complet, i va haver d’abandonar la reunió. Va quedar molt afectat. De fet, varen passar uns dies abans de poder restablir una situació de normalitat. Record com si fos ara, la seva reivindicació de la cultura i de la literatura nacional. A mi aquell dia, i mirau que ja n’han passat 36 anys, em va cridar l’atenció que en Miquel es revoltàs contra els arguments d’aquells obrers que, víctimes de segles de rentat de cervell, proclamaven la unitat cultural i nacional de l’estat com un objectiu del proletariat, i que esmentàs noms com Francesc de Borja Moll, Gabriel Alomar, Josep Maria Llompart, Joan Alcover o Miquel Costa i Llobera. I no sols en Gabriel Alomar, sinó també, i ho vull remarcar, en Joan Alcover i en Miquel Costa i Llobera. Ens havien robat durant anys la nostra cultura, la nostra llengua i, a les portes, del final de la dictadura ens arribava un discurs espanyolitzador que de cap manera no podíem acceptar.

Les arrels són importants. I és un deure recuperar el treball de les generacions anteriors. El nostre poble tenia una rica memòria dels fets passats esdevinguts rondalles o llegendes, fets fixats a topònims o relats transmesos de manera oral. Ara la nostra memòria històrica és en perill de desaparició. O de quedar, anant bé, amagada en un caramull de llibres arraconats. Per això en Miquel ens retreu de manera constant els noms i els fets del passat. En Miquel fixa referències i les col·loca a un lloc visible per tal que tothom sàpiga qui són els seus i qui és ell. La memòria històrica no és una moda. És tota una altra cosa. És saber qui som i d’on venim. Saber què ha passat en la història. Destriar fets cabdals com les Germanies, la revolució francesa, els federats de la Comuna, la revolució d’octubre, els consells obrers d’Alemanya i Hongria, la revolució i la guerra de 1936... Aquesta és l’opció d’en Miquel, la fidelitat als ideals del seu pare i el seu oncle, allò que l’uneix de manera íntima amb la història del poble.

En Miquel és un home compromès, fidel a tot allò que creu just i noble, però jo pens que és, a més a més, un home que escriu amb el cor. Per això les referències de noms i fets tenen tanta importància en el seu llibre: són fites intel·lectuals, però també i de manera especial són fites sentimentals. Aquest seguit d’autors i personatges exemplars en la lluita per l’alliberament individual i col·lectiu són l’exemple de fidelitat a les idees, són l’evidència de la lluita humana per combatre la injustícia. I aquestes persones i fets s’han de conèixer i estimar, llegint i viatjant als llocs on transcorregueren els fets. D’aquí l’emoció de la visita al cementeri de Père Lachaise de París o la visita al Fossar de les Moreres, en un pelegrinatge permanent per les seves ciutats estimades. Un sentiment que el du a construir una geografia “mítica” de la revolució i els revolucionaris de totes les èpoques i països.

El viatge alliberador és una constant en la vida de Miquel López Crespí. Un viatge que no és ben bé una fugida sinó que és una acció d’alliberament. Quan es viu a una illa i es posseeixen uns ideals i una inquietud intel·lectual enorme no queda més remei que viatjar. Mallorca a principis dels anys seixanta i gran part del setanta era una veritable presó intel·lectual. Era difícil trobar qualcú amb qui parlar de segons quins temes, com escriu diverses vegades en Miquel. Calia barrejar-se dins l’onada de la joventut crítica europea per a sentir el seu alè vital. Per això ell agafava els atapins i participava a les grans concentracions dels obrers i els estudiants europeus. Després, en retornar, es trobava un altre cop amb el món ple de mollor que tant costava de remoure. Somniar és bo però després el contacte amb la realitat és dur. Per mantenir-se fidel a un mateix es fa necessari posseir una tremenda honestedat intel·lectual i una ferrenya força de voluntat.

L’anàlisi del fet literari també ocupa un paper important en el llibre. En aquest àmbit destaca l’espai dedicat als llibres que constitueixen la gran novel.la sobre Miquel Costa i Llobera. El poeta de Pollença mereix una anàlisi històrica i biogràfica que s’endinsa en les contradiccions i dubtes del poeta, constatant la influència de l’entorn i de la base social. No vol prescindir de l’anàlisi de classe que és una aportació inqüestionable del materialisme històric. En diferents ocasions parla d’aquells escriptors de l’escola mallorquina que eren sacerdots i rendistes i generaren una literatura d’acord amb el seu món i necessitats. Per davall la serenitat del paisatge i l’equilibri formal que els caracteritzà hi havia la indiferència cap a la sort dels jornalers de peus descalços que treballaven a Formentor, Ternelles o sa Llapassa. Era una literatura de classe, elitista, però no per això deixa de constituir un moment important de la nostra literatura, ens ve a dir.

Una literatura nacional ha de ser una literatura plural. Cosa que a vegades és difícil. Avui més i tot que abans. En Miquel López Crespí es refereix adesiara al control de “clans i camarilles”. Per a ell els problemes no havien estat mai tan accentuats. Els comissariats dificulten l’expressió d’una literatura plural i viva. Sobretot si parteixes de les premisses ètiques i estètiques d’on parteix el nostre autor. Ja és un problema escriure a un país on la gent llegeix poc, però després hi ha el problema d’escriure, publicar i trobar lectors en un món bastant tancat i poc innovador. En una societat normalitzada el fet literari no hauria de tenir aquestes traves. En literatura, ens diu en Miquel López, s’han de provar tots els camins i totes les fórmules, sense admetre els cànons obligatoris dictats pels mandarinats.

Tots els camins duen a algun port i en Miquel té clar el seu camí d’escriptor. Per a ell la literatura és una eina d’intervenció política. La seva voluntat, des de sempre ha estat unir cultura i política. El seu compromís com a escriptor és una manera de viure aquesta unió. A través d’aquest enllaç pren forma la memòria de la transició a la democràcia. Una democràcia que no és realment el resultat d’una transició sinó una restauració monàrquica que es va menjar totes les il.lusions de canvi real. L’autor fa memòria dels activistes culturals, en aquells temps “que no es cobraven subvencions per a fer d’activistes culturals”. Al costat dels companys en les quimeres polítiques esmenta els autors que l’influïren i que va conèixer fent cultura a canvi de res: Frederic Suau, Jaume Adrover, Josep Maria Llompart i l’Editorial Moll, Bartomeu Barceló, Jaume Fuster, Paco Monge... Esmenta personatges entranyables com Bernat Homar o el llibreter Domingo Perelló. Aquests personatges prenen vida dins el que podríem anomenar la geografia urbana de la ciutat dels anys seixanta i setanta: la plaça de Santa Eulàlia, el Modern, el Bosch, la llibreria Logos, el pis del carrer de Blanquerna... “Foren uns anys irrepetibles i mai, mai més, no tornàrem a creure amb tanta força en la possibilitat de revolta de la cultura”. Aquest compromís fins i tot el dugué a deixar, per un moment, en segon lloc la creació literària. “Deix d’escriure i publicar amb la regularitat d’uns anys abans”, diu. Tot seguit expressa el desengany davant “les tones d’oportunisme i de cinisme”. Però més que un desengany és un desacord. A començaments dels vuitanta “constatava dia a dia, com avançava, cínica, poderosa, aquella època tèrbola sorgida de les traïdes de la transició”.

La constatació de tot això el du a la convicció que cal una nova resistència. És necessari seguir a contracorrent en la lluita cultural. Aquesta és l’eterna proesa del bon navegant: esquivar les tempestes més fortes per arribar a ports difícils i d’incerta navegació. En el camí potser ha perdut totes les batalles llevat de la capacitat d’emocionar-se i d’indignar-se davant qualsevol injustícia. Per això reivindica un passat que potser molts voldrien oblidar. “Es tracta de reivindicar, evidenciar la forta càrrega d’il.lusions, rebel·lió i utopia militant que posseí la generació de joves dels anys seixanta i setanta, hereva de totes les generacions de lluitadors que ens precedí”. Aquesta flama utòpica, en el sentit realista i vivificador de la paraula, és la que avui es troba molt amenaçada.

Al llarg dels anys vuitanta i noranta és donà un procés de reacció ideològica que anuncià arreu del món el final de les ideologies alliberadores. El fracàs del model soviètic havia de ser el fracàs de tota lluita solidària. Es reactivà un sistema ideològic que no tan sols s’enfrontà al socialisme i a l’esquerra, sinó que atacà de ple les propostes econòmiques i socials de signe reformista, nascudes a l’ombra de Keynes o Galbraith. Després d’un dur combat la ideologia ultraliberal proclamà el seu triomf i inicià la tasca de desmantellar l’estat del benestar. La llarga cadena de privatitzacions, generació de monopolis transnacionals en sectors claus de l’economia i foment d’especulacions de tot tipus, coincidí amb l’esclat de les noves tecnologies de la informàtica i la biotecnologia. El principal triomf d’aquest veritable “tsunami” ideològic no fou el de la imposició mundial d’una globalitat destructora que ha duit els afamegats a la xifra record de 1.200 milions de persones i amenaça de carregar-se el clima i el propi planeta, sinó que va ser la seva incorporació dins la ment de les persones. Els que no combregaven amb les rodes de molí eren desqualificats, ridiculitzats, criminalitzats, engegats de les plataformes d’opinió. La inexistència d’idees i de projectes deixava l’esquerra sense esperança, i l’escriptor compromès estava passat de moda i condemnat, anant tot molt bé, a ser objecte d’investigació arqueològica o a ser col.locat en un museu.

Per ventura la sortida que ha trobat el nostre autor ha estat la del refugi en el treball. La seva ha estat la constància del qui sap que no li podran prendre la ploma, és a dir l’ordenador, i que si cal acudirà als blocs i al “facebook” per combatre. En Miquel ha aconseguit tirar endavant la seva obra, de novel.la, poesia i teatre, a base d’una feinada, cada dia, com un veritable proletari de la ploma. Aquest treball de quaranta anys haurà salvat el seu record personal i el nostre record col·lectiu. Com ell diu molt bé: “El record és una forma de servar el més preuat per al poeta”. El record ja s’ha servat, ara la millor manera de mantenir-lo és seguir treballant i lluitant, escrivint, fent novel.la, poesia i teatre al servei d’aquest poble.

Palma (Mallorca) 3-II-2010

Miquel López Crespí

Llibres de l´escriptor Miquel López Crespí (Web Ixent)

Articles d´actualitat política de l´escriptor Miquel López Crespí

La novel•la històrica a les Illes - Els revolucionaris mallorquins antiborbònics dels segles XVIII i XIX en les novel•les Paris 1793 (El Tall Editorial) i La Conspiració (Edicions Antinea), Premi Internacional de Narrativa de l´any 2006 (Castelló, País Valencià) -

LA SANG CALENTA

La insondable mansió fou bastida en temps de la consolidació de la família: l'or i plata portats de les Índies; el comerç d'esclaus i espècies; el control de les finances del Gran i General Consell; les propietats incautades als jueus del Call; els béns presos als pagesos i menestrals rebels del temps de les Germanies. Molts dels nostres avantpassats, capitans de les milícies que a Inca, Artà, Porreres, Santanyí, Capdepera o Llucmajor lluitaren contra els agermanats. Segles aixecant companyies de soldats per ajudar el rei a Alger, Itàlia, qualsevol indret d'Amèrica on els mals espanyols, indis, negres i mestissos, es revoltaven contra la santa religió, el poder legítimament establert.

Amb un moviment ràpid i quasi imperceptible, Joana Maria s'havia punyit el braç amb l'agulla i un petit rierol de sang li anava davallant des del colze fins a la mà. M'oferí la petita ferida oberta com aquell que ofereix una menja exòtica a qui més aprecies. Sense saber si era això el que volia, de forma quasi instintiva em vaig acotar per besar la ferida xuclant-li la sang calenta que anava rajant, lentament.

Potser era això el que cercava. Sentir el dolor de la punxada mesclat amb el plaer de la besada d'uns llavis humits que, a poc a poc, acceptaven el desafiament d'aquella experiència anant a la recerca d'altres indrets del cos que també s'obrien, tremolosos. Uns llavis que pujaven fins a les aixelles per anar després a mossegar el coll, davallar fins als pits que, lliurats de llur presó de roba, s'obrien, ferms, a les meves besades.

El plaer produït pel dolor. El gaudi de conèixer a fons el seu cos en aquell estiu encisador, malgrat els turments als quals ella sotmetia el meu cos. Vet aquí el secret amagat, la forma de viatjar envers altres contrades trobada per Joana Maria a setze anys.

Em punxava amb l'agulla per beure's també els rierols de la meva sang. Sentia les seves mossegades a la meva esquena.

Joana Maria i aquella forma de besar fins a aturar l'alè. Com si haguéssim de morir en aquell racó de les golfes. Com si el planeta que havíem de trobar fos l'univers de la mort, el fosc reialme d'on no regressa ningú.

Els jocs de Joana Maria m'atemoriren. Caure dins la seva xarxa podia ser entretingut durant un dia i servir per a conèixer noves experiències.

Ara comprenc que no jugava, no experimentava per experimentar. Era la seva forma de viure. S'ho prenia molt seriosament. Per a ella, el dolor i la sang que sortia de les petites ferides obertes als cossos no era un simple joc per a passar les hores. Ans al contrari, gaudir del plaer que proporcionava la punxada de l'agulla ho era tot. De la mateixa manera que per a mi ho era tot la recerca de la llibertat, de la felicitat dels homes. Ho vaig intuir en aquell moment. Hi havia una perillosa espurna de follia en el seu esguard quan et punxava amb l'estri, quan resseguia amb la llengua les ferides que les seves ungles havien fet a la teva esquena. Aleshores esdevenia incontrolable. Talment es trobàs posseïda per una força diabòlica. Com si els poders ocults que hi havia dins les màscares de fusta tallada portada des d'Àfrica haguessin sortit de la matèria de la qual estaven fetes i, cobrant vida, ara formassin part de l'existència de Joana Maria. No sabies què podia fer, fins on podia arribar en la seva recerca del dolor i del plaer.

Aquell estiu ja no ens tornàrem a veure: quan, l'endemà, vengué a la meva cambra, a l'indret on romanien els joves convidats per la seva família i volgué reprendre els jocs secrets, jo ja havia marxat a Palma amb excusa dels meus estudis.

Per quins motius la vaig acceptar com a esposa? Malgrat el transcórrer del temps, malgrat que en els set o vuit anys que havien passat d'ençà d'aquell primer encontre només ens havíem vist de lluny, amb motius d'algunes festes familiars, a causa de casaments o per assistir a alguna missa de difunts, el cert és que, de lluny estant, ni que ella fos al fons de l'església, notava, persistent, la seva mirada que cremava com un ferro roent i que em perseguia, talment el depredador cerca la seva presa.

Quina força oculta ens unia? Aquella comunió de sang en un estiu perdut en els calendaris? El gust salat de la seva sang, el dolor causat per la pressió de les seves ungles, penetrant la meva carn... havien bastat per a segellar aquella misteriosa i tèrbola relació?

De cop i volta em vaig trobar lligat novament a ella. Com si una trampa mortal s'hagués tancat al meu damunt i ja, mai més, pogués guaitar la llum. Fou un casament encerclat de misteris. Els meus records són imprecisos. Serv unes imatges boiroses d'amics i familiars parlant amistosament en una festa, al casal de Palma. Una família endiumenjada amb els seus millors vestits. Com si no estiguéssim encara en la recta final de la nostra decadència. Hi ha una orquestra que toca Palestrina. Galeres i carrosses vengudes de tot l'illa. Els enviats del rei, el governador, presideixen la cerimònia a la Seu, endomassada de dalt a baix. A la dreta, els bancs amb la família del marquès de Bellpuig, senyor Felip Dameto, la seva esposa i les filles, abillades pels millors sastres i sastresses de Barcelona. Un poc enllà, lluint robis i maragdes, or i plata, el comte d'Ayamans i tots los seus.

Què fer per no veure Joan Ramón Zaforteza, Francesc de Villalonga, els marquesos de la Torre? Tanmateix sé que ens guaiten, rient del seu interior, sabent clarament que tanmateix no hi ha salvació per a la família Sureda de Montaner maldament el seu primogènit es casi amb l'hereva dels Sales de Gaieta.

Talment el casament hagués estat avui matí. Acotar lleument el cap, com mana el protocol, quan passes vora els bancs reservats des de temps immemorial a la família Cotoner, del marquesat d'Ariany, a Antoni Amar de Montaner, llunyans familiars que han servat, íntegres, bona part de les propietats lliurades per l'emperador Carles a causa de llur fidelitat a la corona en temps de les Germanies.

Massa hereus dels botiflers en aquest casament de circumstàncies. Ho notava en llurs gèlides mirades. Com si ja sapiguessin quin seria el destí final d'aquell matrimoni que encara havia de ser consagrat pel sacerdot. Tants comtes, ducs i fills de generals enriquits per Felipe V després de l'entrada de les tropes borbòniques a Palma. Com podria deixar enrere aquest passat d'oprobi que em tenia agafat per la gargamella? Què feia, atabalat, avançant pel passadís central de la Seu com si realment sentís aquella buida cerimònia?

Ens miràvem fixament als ulls, mentre l'orgue feia esclatar la seva música per totes les cèl·lules del nostre cervell. Em sentia un autòmat. No sabia encara com havia cedit de forma tan ràpida als requeriments del pare i la mare. Per quins motius havia donat la conformitat? Per què havia claudicat, sense expressar ni la més mínima protesta, davant el que havia decidit el consell de família? Vist el que s'esdevengué posteriorment, potser hauria valgut més continuar amb l'oncle Bartomeu Sureda, esdevenir capità de la marina, comprar un vaixell per al transport d'esclaus i, a poc a poc, anar augmentant la meva fortuna fins a esdevenir un gran potentat. Ningú no demanaria d'on havia tret els diners, la riquesa acumulada amb la compra i venda de carn humana. Possiblement els hauria paregut una forma ben legitima de salvar la família. Aconseguir la fortuna que ens mancava mitjançant el negoci. Però escolliren la fórmula antiga: el matrimoni, la unió de sang i propietats. Es pensaven que la dot lliurada pels pares de Joana Maria seria suficient per a salvar de la desfeta de la hisenda dels Sureda i Montaner.

Pens que era molt jove en cas contrari no hauria cedit de la manera com ho vaig fer. Errors de joventut. És mal d'esbrinar el que s'esdevengué realment al meu cap. Volia ajudar els pares. Els veia vells, desvalguts, amoïnats per tot el que preveien que els cauria al damunt. Crec que, en el fons, malgrat les meves lectures, malgrat la voluntat de marxar lluny d'aquella insuportable existència vegetativa, encara no havia tallat el cordó umbilical que em mantenia fermat als costums i tradicions de la nostra nissaga.

De cop i volta, passats els fastos del matrimoni, em vaig trobar fermat al seu costat. El principal error que vaig cometre fou no pensar que ambdós havíem canviat amb els anys i que la Joana Maria del present no era ja, ni molt manco, aquella doneta jove oberta a tots els misteris que, a les palpentes, cercava noves sensacions, jocs vitals que la portassin més enllà del cruel avorriment d'un tipus de vida que no li agradava. Qui sap si m'havia anat interessant per Joana Maria sense entémer-me'n. O si d'aquella experiència de les agulles m'havia quedat quelcom dins el cos, una part d'ella que no em podia treure de cap de les maneres. Talment el matrimoni fos una provatura suïcida per a saber què restava en el meu interior de les sensacions del passat.

Convivíem al casal però cada un estava capficat, tancat en les particulars preocupacions, enmig de follies indescriptibles. El palau era vast, immens, desmesurat. Era una de les darreres propietats que quedaven a la família. Ens l'havien cedit per tal de quedar bé amb els Sales i Gaieta. Una falsa provatura per aparentar el que ja no teníem. Tothom sabia que havíem anat venent cases, horts, la majoria de les propietats que ens venien de temps immemorial. Se'ns acceptava, no per les poques possessions que encara teníem, sinó solament pel que significava el nostre nom a Mallorca. En una llunyana època, en aquest mateix casal on ara hi convivíem, hi passà una nit l'emperador Carles quan dirigia l'expedició contra els pirates algerians. A la façana principal, sis finestres gòtiques demostraven l'antigor de la família. Hi havia igualment, envoltant el gran escut d'armes (símbol perenne d'un sòlid poder provinent de la conquesta, refermat en cada situació difícil per a les nostres nissagues privilegiades) dues balconades amb balustrada, sostengudes per grans suports motllurats i cisellades per artesans venguts de Florència i Venècia. Un arc dovellat les separava i constituïa el gran portal d'entrada a la mansió. Al pati interior, un arc carpanell dóna a l'escala imperial per on es pujava a la galeria, les espaioses cambres on vivíem. A la planta baixa hi havia tres finestres amb columnes clàssiques rematades amb medallons flanquejats per esfinxs. Dalt, a les sales on sobrevisquérem uns anys a la desfeta que tot ho aclapara, les finestres augmentaven de dimensions, mitjançant pilastres i petxines amb grotescs.

A la fortalesa de Yaruro, quan explic als soldats de guàrdia d'on vénc, qui sóc, qui era la meva família, cap d'ells no pot entendre com vaig poder deixar aquells luxes per la vida incerta de la conspiració i els perills. La insondable mansió fou bastida en temps de la consolidació de la família: l'or i plata portats de les Índies; el comerç d'esclaus i espècies; el control de les finances del Gran i General Consell; les propietats incautades als jueus del Call; els béns presos als pagesos i menestrals rebels del temps de les Germanies. Molts dels nostres avantpassats, capitans de les milícies que a Inca, Artà, Porreres, Santanyí, Capdepera o Llucmajor lluitaren contra els agermanats. Segles aixecant companyies de soldats per ajudar el rei a Alger, Itàlia, qualsevol indret d'Amèrica on els mals espanyols, indis, negres i mestissos, es revoltaven contra la santa religió, el poder legítimament establert.

Judaïtzants i heretges, lliberals de totes les tendències, jacobins, parlen sovint d'unes "justes reivindicacions econòmiques que porten els agermanats a enfrontar-se amb els membres de les classes parasitàries illenques (nobles, eclesiàstics, terratinents...) en una ferotge lluita armada que, a poc a poc, assolí la forma d'una guerra civil". Quina manera d'escriure la història! Si resucitassin els antics Comelles, els Dameto, els Oleza, els Montaner o Descatlar, el gruix dels nostres avantpassats!

Els més terribles, en la inhumana revolta contra la cristiandat, com pensaria el meu pare, tots els membres de la nostra família, foren els agermanats poblers. La solidaritat de sa Pobla amb la revolta, amb els nostres enemics de Ciutat i Manacor, de Pollença i Sencelles, de Muro o Sóller, fou ferma i es mantingué fins a la desfeta final. Sabem que, un pic consumada la derrota dels malfactors, els poblers (els més ferotges en l'odi als seus senyors naturals) foren sancionats amb el pagament de 1.667 lliures. Malauradament, per a vergonya dels senyors, entre els partidaris de pagesos i menestrals hi havia alguns membres de famílies senyorials (els Cerdà de Vernissa, els Serra de Beniatria i Serra de Gaieta). "Sang desnaturalitzada", diria el pare, "folls emportats per la bogeria d'una pretesa justícia, una errada interpretació dels evangelis", afegiria, amb posat de ràbia i tristor.

Amb els anys vaig poder anar esbrinant la realitat d'aquella guerra contra els pagesos i menestrals.

Joana Maria havia enfollit totalment. Era impossible parlar amb ella amb certa normalitat. Per oblidar el fracàs matrimonial, la bogeria d'aquella estranya unió, em passava les nits estudiant vells pratacols a la biblioteca del casal. Pensant en la força que degué moure els agermanats a rebelar-se contra els senyors, tota aquella producció dels avantpassats es demanava si, en el fons, els agermanats no devien ser seguidors d'estranyes i malèfiques sectes com -deien- les que adoren xuetes i luterans: la filosofia dels cínics o dels epicuris, ambdues igualment de descreguts, ambdues properes al diable, als submons obscurs. O, segurament, maniobres judaiques, com les descrites tan encertadament -deien- pel Pare Garau, l'immortal autor de La fe triunfante o pel gran teòleg catòlic -així en deien- Nicolau Eimeric, l'insigne! Doctor que escrigué el famós Manual de inquisidores. Un avantpassat nostre, el marquès de Comelles, cavaller de Santiago, un pic ocupada sa Pobla en acabat de la derrota dels agermanats s'encarregà personalment d'esquarterar de viu en viu els commoguts Joan Serra, Onofre Roure i Simó Maçana.

La família també transmetia aquesta memòria de senyors, tan peculiar. Sempre havien servat el record de les dues batalles cabdals que s'esdevingueren a sa marjal: la batalla de Crestatx i la definitiva, la que tengué lloc el 3 de novembre de 1522 a Son Fornari. Els dos encontres varen ser perduts per les forces -m'explicava mon pare- que eren contraris a l'orde natural de les coses exemple del qual és l'univers, etern i immutable en llur dimensió exacta, talment com ho dissenyà el Senyor el dia de la Creació. Eren les seves creences i tant el pare com la mare, sempre visqueren aferrats a les seves idees, a l'oració diària, a la influència del confessor.

Potser també era una forma tan bona com una altra de sobreviure, d'anar passant els dies, fins que s'esdevé la mort. Les creences dels homes poden ser com drogues miraculoses per a enfrontar la inclemència dels dies, la gelor d'haver de viure un dia rere l'altre, sense cap altre possible modificació del món que una anyada bona o dolenta, les periòdiques guerres del rei, la pesta que algun vaixell contagiat feia arribar, mortífer, a l'illa, la confiança en un món més enllà dels nostres sentits on es premiàs el que havia fet el bé i es castigàs aquell que no havia obrat amb rectitud.

Ara, els jardins que havien conegut festes enlluernadores, saraus, àpats amb més de mil convidats, teatre a l'aire lliure, òperes, música de cambra, deuen restar abandonats, en runes, completament descurats, amb les fonts eixutes i l'eura reptant per les parets dels pavellons.

Ja aleshores, abans de la meva marxa a París, la majoria del nostre antic exèrcit de servents s'havia esvaït a mesura que minvaven les possibilitats econòmiques de la nissaga.

Joana Maria en el record!

M'havia casat sense adonar-me del que havia fet; la vaig portar al casal i durant un temps la seva presència, la seva veu, ressonà per les amples habitacions, els il·limitats salons de ball, com en un somni. Però l'amor entre nosaltres era una falsa il·lusió, un record esvaït, evanescent. No sé el que succeí ni quins foren els motius exactes per a decidir fer cada un de nosaltres la vida pel seu compte. Gelosia? Segurament ella no podia consentir que d'una manera invariable, quan sortia el sol, la serventa veneciana em portàs el desdejuni al llit, jugant, fent-me fregues amb perfumats olis de l'Orient. Per què m'hi vaig casar? Quin estiu volia ressuscitar al seu costat, quin record d'una pell i una sang calenta als llavis? ¿Les obligacions familiars, les imperioses ordres de l'oncle cardenal, les assenyades recomanacions del capità Bartomeu Sureda, les induccions de la Cort? Qui sap si algú, remots familiars de Madrid o Roma, digueren als pares que aquella fóra la darrera possibilitat de salvar de la ruïna l'antic llinatge. Ella era també hereva única d'una de les nissagues més poderoses de l'illa. Posseïa les terres de Bennàssar, Biniali, s'Arracó, part d'Albocàsser, d'Alcúdia i d'Andratx. Emparentada amb els marquesos de la Romana, tengué avantpassats entre els Vivot. En la seva nissaga hi havia mestres de camp, governadors de Menorca i Canàries, els més destacats defensors de l'emperador Carles V en temps de les Germanies.... Ambdues famílies havien lluitat plegades en totes les endemeses més importants de la nostra història, sempre defensant la fe catòlica, l'ordre immutable vingut a través dels segles, tot el que jo odiava i que m'havia proposat enderrocar.

Sa Pobla - Memòries d´un adolescent - Records de la Mallorca dels anys 60 - L´any de la neu (XXV) - (Un petit tast de la novel·la Un hivern a Lluc, El Tall Editorial)

Mai no podré oblidar aquella nevada! Per als infants va ser un esdeveniment per a recordar sempre. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1963, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle!, més d'un dia sense fondre's, s´acumulà per moments, arribà a alçades properes al metre. Al matí, just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ens tapava! En aquell temps, la família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els repadrins materns, ens mudàrem a viure al gran casalot que tenien en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de què serv exacta memòria. Feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll) el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents de Formentor o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametlers, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit). (Miquel López Crespí)

El temps és summament variable a Lluc. D´un dia amb sol esplendorós pots passar a un altre de ventós, amb aigua que cau a bots i barrals o, com ha passat aquests dies, amb neu fins els genolls. Només havia vist tanta neu en el 56, quan el poble i tot Mallorca s´aixecà vestit de blanc.

Mai no podré oblidar aquella nevada! Per als infants va ser un esdeveniment per a recordar sempre. Els records que tenia abans de la neu eren quelcom d'evanescent i fonedís: queien flocs, però es fonien abans de prendre forma. El 1963, la màgica blancor es va mantenir, oh miracle!, més d'un dia sense fondre's, s´acumulà per moments, arribà a alçades properes al metre. Al matí, just acabats d'aixecar-nos del llit, ens arribava als genolls. En alguns indrets ens tapava! En aquell temps, la família ja havia deixat la botiga del carrer de la Marina (al costat de Can Miquel Pancuit, davant Can Pelí) i, morts els repadrins materns, ens mudàrem a viure al gran casalot que tenien en el carrer de la Muntanya. És la primera mudança de què serv exacta memòria. Feia un fred sec, que t'arribava fins al moll dels ossos. Però aleshores les cases de sa Pobla estaven ben assortides de material per al foc. Tothom tenia (normalment en el corral, damunt la soll) el "llenyer". Amb grans feixos de pi procedents de Formentor o de qualsevol indret de la badia d'Alcúdia (en aquell temps sense hotels) o de llenya d'ametlers, mai no hi havia por de patir fred. A mitjans dels cinquanta a moltes cases (i a la nostra també) existien encara nombrosos forns familiars on les àvies i la mare feien el pa, acabat de pastar en les tradicionals "pasteres" mallorquines. El pa o les coques de verdura (amb pebres o amb sardines), les típiques espinagades de sa Pobla amb anguiles, les panades... Forns que tenien diverses utilitats (a part de servir per a fer aquell pa tan especial que ja no es troba enlloc): en moments de festa familiar servia igualment per fer un tipus de porcella única, ben rostideta, en el seu punt exacte (punt que mai més no hem trobat tan ben aconseguit).

L´”any de sa neu" agafà els poblers ben proveïts de llenya. A part de la gran quantitat de feixos (pi, ametler, bocins d'alzina...) que teníem a les cases, cal recordar que per a combatre el fred també s'empraven altres sistemes complementaris. Qui no recorda les estufes que funcionaven amb serradís o les restes de la molinada del raïm? Existia igualment, malgrat la possibilitat de molestes emanacions i evident perill per a la salut, el braser de carbó (carbó de llenya, el més comú, o de pedra, que era el que empraven els ferrers). A casa meva, a part del llenyer teníem una d'aquestes útils estufes de serradís... De fred no en patírem, el famós "any de sa neu"! El problema era quan sortíem al carrer, a jugar a fer homenots o a lluitar en la ineludible batalla de bolles de neu amb els amics del carrer. Parlam de tota aquella colla amb calçons curts (ells) i trenes amb llacet (elles), amb la qual vaig passar els millors anys de la meva infantesa. Joan Retich, amb el pare del qual anava a repàs a les golfes de casa seva, era un bon amic. No en parlem de les batalles amb els cosins de Can Verdera (en Miquel Crespí, que després seria famós jugador de futbol, entrenador de vàlua reconeguda).

En resten, de dies tan lluminosos (per l'alegria, perquè no anàvem a escola, perquè érem els senyors del carrer), unes fotos mig esgrogueïdes, màgiques per les evocacions que em porten a la memòria. Però el rodet de la vella màquina de retratar (i que el meu oncle José López havia arrossegat pels fronts de batalla de la península, quan lluitava en favor de la República) s'acabà abans de poder retratar l'homenot de neu que havíem fet just davant de casa meva. Quina llàstima tot plegat, no poder servar el record d'una "obra mestra" de l'escultura. Hi treballàrem a fons, aquell matí de febrer del 56. En Joan Grau, el mestre, que ens va veure feinejar emocionats, ens donà certes instruccions imprescindibles: posar-li una bufanda vella pel coll (no fos cosa que es constipàs!), una jaqueta de no se sap quin segle pretèrit, mig arnada, plena de forats. Na Pedrona Crespí ens portà una granera vella, una altra al·lota un bocí de fusta que ens serví de nassot. La meva cosina, amb una pala de ferro que manejava com podia, anava enfortint aquell homenot colpejant aquí i allà... Una meravella, l'escultura que bastírem entre tots! Més tard l'haguérem de defensar contra l'enveja de les colles d'al·lots d'altres carrers (els "contraris" del carrer de l'Escola, els que venien a atacar-nos amb bolles procedents d'indrets tan "llunyans" com la plaça Major). Però l'alegria va ser grossa. Pares i mestres ens miraven satisfets en veure tanta alegria i animació pels carrers del poble estranyament vestits de blanc, curulls de rialles esponeroses. El mestre Nicolau Socies ens recomanà de no fer-nos mal amb el llançament de les bolles de neu... Però no ens férem mal!

Els floquets de neu continuaven caient, insistents, damunt la plaça del santuari, damunt les cases, el monestir i les teulades. Aleshores ens refugiàvem al bar d´en Nofre. L´home té ben assortit el llenyer i a la foganya no hi manquen mai bones soques i estelles d´olivera i pi.

Quan, per la neu, la camiona no podia portar-nos les ensaïmades del matí, ens conformàvem amb una bona grapada de galetes d´Inca. Madò Juliana o na Margalida, sempre amatents, ens demanaven si volíem xocolata o cafè amb llet.

M´agradava contemplar el ritu de fer el cafè. En Nofre agafava la capsa d´alumini on hi tenia el preuat tresor. L´obria amb el mànec d´una cullera i, amb gests repetits una i mil vegades, posava la quantitat de grans necessària per a la comanda del moment. A casa nostra, com a casa de tothom, teníem un molinet semblant. Jo era l´encarregat d´anar a cercar el cafè sense moldre a la botiga i, abans que els pares s´aixecassin, ja tenia el cafè preparat damunt la taula. Cap diferència entre els moviments precisos de Nofre Crespí i els meus!

De petit m´agradava aixecar-me ben d´hora per anar al forn, la botiga i la vaqueria d´on portàvem la llet. Preparava la llenya per encendre el foc i, de seguida que arribava amb la senalleta i l´olleta amb la llet, agafava un poc de fullaraca de pi, quatre branques fetes bocinets, i amb la pàgina d´un diari encenia el foc. Pels hiverns era nit fosca. Els pagesos començaven a partir cap a marjal. Senties els lladrucs dels cans i el soroll de les rodes dels carros avançant pels carrers encara sense asfaltar. Mirava com les flames prenien força, envoltaven les branques i la resplendor del foc il·luminava el meu rostre. De lluny estant, des del fons de la casa, l´habitació on dormien els pares, sentia la veu de la mare demanant-me si ja havia anat a la botiga i el forn. “Quan ho tenguis preparat ens avises”, deia. “El teu pare ha d´acabar de pintar un cotxe i ha de marxar prest al taller”.

Em sentia útil, fent les feines matineres. El pares ho sabien i em deixaven fer. Per uns moments era l´amo de la casa. Feia i desfeia amb la llenya, amb les compres, posava plats i tassons damunt la taula. El sucre, les ensaïmades, les tovalloles. I, el més important, veure com el foc anava consumint la llenya talment un déu poderós sortit de les fondàries de la terra. El foc, que avança, vencent, en un increïble combat contra el fred, la gelor que tot ho omplia.

De cop i volta, veient nevar, amb els moixos del bar demanant-me recapte, insistents, pesats, m´adonava dels canvis que en la nostra vida comença a fer la incipient arribada del turisme. El temps s´accelerava a velocitat vertiginosa. Comprenia que, possiblement, la meva seria la darrera generació de mallorquins que havia vist com els pagesos conreaven la terra, sembraven, segaven i batien el blat.

Els moixos, na Nit i en Mostatxos; el ca, en Buscaret, eren ben a prop. Sempre compareixien al meu costat. Sabien que m´agradaven els animals i, malgrat que fossin unes bestioles summament aviciades per na Margalida i en Nofre, venien de seguida a fregar-se el llom a les cames. En Buscaret era més persona, més civilitzat. Se´m situava al meu davant bellugant la cua sense aturar, atent a cada un dels moviments de les meves mans, esperant ansiós bocins d´ensaïmada o galetes. Li era ben igual. Tot s´ho aviava a una velocitat vertiginosa. Com si no li haguessin donat res en setmanes!

Els moixos eren més desvergonyits. Sense tenir por de res, d´un bot saltaven a la tauleta de marbre on berenàvem i, amb un miolar sense aturall, s´apropaven al plat amb els pastissos. A vegades demanava dues ensaïmades i així els podia tenir entretenguts.

Les meves feines al camp no deixaven de ser una distracció, un simple entreteniment d´estiu, quan l´escola tancava per un parell de mesos. De pagesos ho eren els padrins i repadrins. El pare era un professional de la pintura, amb taller establert. Jo feia molta vida a casa dels padrins i anava amb ells als horts. Encara he regat amb càvec, llevat herba amb un xipó. He ajudat a portar algues des de la platja d´Alcúdia a sa Pobla per abonar el camp. Tampoc desconec el que és treure patates amb uns gavilans, escollir les més bones per a l´exportació, guardar el patató per fer el menjar dels porcs. Patató o figues mesclades amb segó i gra! Pujar l´escala per collir figues, ajudar la padrina a fer-les confitades, amb fonoll i uns grans d´anís. M´agradava tenir cura del cavall quan era hora de batre les mongetes o les faves a l´era. M´encarregava de portar les regnes i, des d´un parell de cantons situats al centre del cercle, controlava el voltar de l´animal amb el rodet de pedra. Acompanyava el padrí a la revisió de la patata que es feia a la plaça del Mercat. Cada carro dels pagesos havia de passar per un estricte control de les autoritats a fi que cap veí, fent el viu-viu, aprofitàs per enviar un producte sense la qualitat adequada. Llargues hores fent cua amb centenars de carros allargassant-se pels carrers al voltant de la plaça i l´estació. Els inspectors agafaven dos sacs de qualsevol punt del carro, els obrien controlaven així si la patata era bona o dolenta.

L´espera es feia llarga. Els vagons del tren que portaria el producte als vaixells que anaven a Anglaterra esperaven a l´estació. La màquina del tren ja era en marxa, esbufetegant, expulsant el vapor amb força demoníaca. El padrí, esperant el seu torn, petava la conversa amb els veïns comentant si l´anyada seria rendible o no. Tot depenia del preu establert pels comerciants de Londres. Fumaven sense aturar, nerviosos a l´espera de la inspecció. Jo m´entretenia jugant amb altres amics que també havien vengut acompanyant pares i padrins. No record haver vist mai que les autoritats fessin marxar un carro. Els pagesos procuraven complir les normes establertes i la millor patata era la que partia per al consum dels anglesos.

També he tallat les patates per sembrar i les he posades al solc i he anat rere la padrina sembrant mongetes i faves. Les mongetes duen una feinada: no bastava segar i batre; després d´aquesta feina s´havien de triar, llevar les pedretes. En cas contrari els magatzemistes no les volien. La feina es feia a la portassa de les cases, l´indret on es guardava el carro, els ormejos d´anar a marjal. Llargues horabaixes ajudant a desgranar el blat de les índies, llevar la closca de les ametles. Hores de sentir les dones cantant les cançons del camp: romanços, glosses, tonades de la feina...

Evidentment, eren jocs d´aprenentatge, jocs d´infant. Altres amics, a la meva edat, ja havien deixat l´escola i feien una feina equivalent a la d´un home.

A Lluc, la calma s´apodera del nostre esperit. Mestre Josep Ferrer, l´antic combatent republicà, ja és al costat del foc quan nosaltres travessam la porta del local. Després de les salutacions pertinents ens preparam a passar un matí sense excursions. En dies de mal temps només tenim el bar com a refugi o, una altra possibilitat, podem perdre´ns pels passadissos del santuari i visitar el que encara em resta per veure del museu. Però el fred és inclement i preferim el refugi que ens ofereix el bar.

Per mi no és cap patiment no fer alguna de les sortides acostumades a les possessions dels voltants, tornar a fer el camí del Rosari o entretenir-me en el jardí botànic. L´ambient solitari del bar em tranquil·litza. I, ara, amb la marxa de les germanes Gelabert, estam més bé, sense haver de patir les mirades reprovadores de les falangistes. Tots férem un alè quan agafaren, enfurismades, la camiona que les portaria a Inca. Encara ens demanàvem quin eren els motius secrets que les havien portat a Lluc. Però, ben mirat, elles també podien fer-se idèntiques preguntes. Què hi fa un jove de catorze anys en aquell indret? Per quins motius no és a l´institut, estudiant? I el republicà... què hi fa un tísic a una zona de boires hivernenques perjudicials per a la salut?

En el fons tot el que ens envoltava aquelles setmanes d´hivern era irreal, fantasmagòric. La neu caient insistent, lenta, parsimoniosa, era un espectacle únic. Alhora que, situat a la vora del foc, m´encalentia les mans amb el tassó de cafè amb llet, mirava embadalit la plaça blanca com una patena. Tan sols unes petjades en el centre demostraven que algú més matiner que nosaltres havia travessat l´espai enlluernador. La Guàrdia Civil tornant de la seva patrulla nocturna? Algun frare del monestir a la recerca de més llenya per als blauets i la congregació? Un fantasma invisible, algun esperit que nosaltres no podíem veure, anant a retre homenatge a la Verge, amagada rere l´altar major de l´església?

La nevada es fa més insistent. Se senten els picarols de les ovelles. A poc a poc, talment fos un exèrcit que apareix inesperadament, veiem com entren a la plaça el pastor de Son Orfila, en Felipet i el seu ramat. Dimoni, el seu ca negre, va amunt i avall provant de governar les ovelles que van ocupant diversos punts de l´esplanada. Lladrucs del ca i picarols! De cop i volta el silenci que omplia la plaça ha cessat. Els pobres animals resten al costat de la font, sense saber cap on anar. La neu, el tapís blanc que tot ho ocupa, pareix que ha paralitzat el seu sentit instintiu d´orientació.

Just hem acabat de berenar quan s´obre la porta del local i una glopada d´aire fresc i floquets de neu envaeix la gran sala on estam instal·lats. En Felipet, abrigat amb una manta coberta de neu, tanca de seguida i, amb veu tremolosa, ens diu un sonor “Bon dia!”, alhora que, apressat, es situa davant la xemeneia fregant-se les mans. S´espolsa la neu aferrada a la manta, als calçons, al sarró on porta menjar, ganivet, la pipa i el tabac. Ho sé perquè sovint, anant d´excursió amb la padrina pels voltants del santuari, l´hem trobar i hem petat la conversa. Dins el sarró, tot el que necessita per anar pel món: quatre bocins de pa, formatge o sobrassada per passar el dia, alguna poma o taronja, segons la temporada, i els més preuat: els seus estris de fumador.

Mentre prova d´encalentir-se, ens explica els problemes que ha tengut durant la nit que acabam de passar. “De cop i volta”, conta, adreçant-se a l´escassa clientela del bar, “la neu ens agafà a la muntanya, lluny de qualsevol recapte. Quan sortírem a pasturar el ramat res no feia sospitar el que passaria. El sol lluïa esplendorós i sortírem de Son Orfila com cada dia, sense cap mena de preocupació. Per desgràcia vaig endinsar-me més enllà del recorregut habitual. En veure l´aspecte que prenia la tempesta vaig provar d´apressar-me, mirar de tornar prest. Però el més fort de la nevada ens va fer deturar. No podíem avançar. Les ovelles estaven atemorides, belaven sense aturar. El ca em mirava sense saber el que havia de fer”.

En Nofre li serví un cafè ben carregat i una copa de conyac que en Felip es va beure d´immediat. Amb un gest en va demanar un altre. Als seus peus, la neu que es fonia a l´escalfor de la foganya; havia fet un bassiol que arribava fins a l´indret on dormien, senyors, els moixos. Aquests, amb cara de pocs amics, marxaren cap allà on no arribaven els petits rierols d´aigua. Miolaven, protestant d´aquella interrupció en la seva vida, per haver d´abandonar el lloc privilegiat de què gaudien davant el foc.

En Felipet, ja més calmat, posà la manta damunt una cadira a fi que s´anàs eixugant mentre continuava el relat. “Sortosament ensopegàrem amb un garrofer gran. No era una caseta que ens pogués protegir gaire, però almanco, a sota, estaríem un poc millor que caminant per la neu. Patia per les ovelles. Són com la meva família. Les conec a totes. Les he vist néixer, créixer al meu costat. A cada una sé com tractar-la, els hi he posat noms: n´Estrella, na Pepa, na Joana, na Dolenta... Tenia por que alguna morís de fred. El garrofer ens protegia mínimament, però les ràfegues de vent gelat ens colpejaven amb força. Dit i fet. Vaig fer un senyal al ca i aquest, amb quatre corregudes i un parell de lladrucs, arreplegà les quaranta desgraciades sota l´arbre i de seguida es situà al meu recer, tremolant”.

Es va beure l´altra copa de conyac. L´escoltàvem en silenci, atents al més mínim detall de la seva aventura nocturna. “Sort que hem pogut resistir l´endemesa! Hem aguantat ferms, esperant que la nevada disminuís i poguéssim tornar a Son Orfila!”.

Havia obert el sarró i després dels cafès i les copes carregava la pipa amb el contingut de la petaca. Agafà un tió del foc i la va encendre, aspirant amb deler la nociva metzina. Notaves que s´havia tranquil·litzat però passava més pena pels animals que per ell mateix. En Dimoni, des dels vidres entelats de la porta, provava de guaitar, escarrinxant el cristall amb les potes. Senties els seus gemecs cridant en Felipet.

En Nofre no li volgué cobrar el preu de la consumició. Madò Juliana li havia preparat un entrepà de pernil. L´home s´acomiadà de nosaltres agraint amb un senzill “Gràcies!” el gest del propietari del bar.